KÜNG, HANS Una ètica mundial para la economia y la política.Editorial Trotta. 1999. Madrid

JOAQUIMSABATER

Rellegeixo el text que he escrit i m’adono que no sé si he fet el que caliafer. He intentat extreure aquells continguts del llibre que m’anavensemblant més interessants a mesura que avançava en la lectura i intentantfent-ne un comentari, potser, massa pocs.

El cert és que la densitat d’algunes parts del text m’han dificultat aquestmètode de treball. A mi, però, m’ha servit molt. He interioritzat algunsconceptes del plantejament de Küng que em semblen fonamentals i quecomparteixo, tot i el meu escepticisme sobre el nivell d’influència que hatingut.

A MODE D’INTRODUCCIÓ

En llegir aquest llibre no pots fer altra cosa que d’una llambregadaadonar-te del moment històric en el que estem i constatar que, enfront allòque proposa Küng, hem perdut quasi 20 anys. I no tan sols els hem perdut sino que segurament hem fet retrocessos en alguns dels aspectes que elldescriu com a cabdals en la construcció d’un món basat en una ètica global,que només ens poden portar a pensar en la incapacitat de la humanitat peracostar-se, ni que sigui lleugerament, a alguna cosa que s’hi assembli .

La història de la humanitat ha esdevingut en aquest anys, tant en lapolítica, un dels aspectes sobre el que posa el focus de la seva anàlisiHans Küng, com en l’economia, l’altre aspecte de l’anàlisi del llibre, unahistòria de guanyadors i perdedors, una història escrita per massa pocs iviscuda, més aviat patida, com es diu en alguna part del llibre per moltshomes i moltes dones.

Algunes reflexions exposades en el text poden ser considerades a la llumdels temps que vivim, fins i tot obsoletes o amb un punt d’ingenuïtat. Ésben evident que ell parteix d’un exhaustiu anàlisi de les principalscorrents que han fet propostes per a la política internacional i en fa lacrítica per fonamentar-ne la seva aportació, però segurament allò que ell

1

pretén que és que no sigui només una proposta teòrica esdevé una vagaesperança incerta.

La corrupció, la lluita desmesurada pel poder, la incapacitat (massavegades volguda per aquells que poden fer-ho) per aturar fam i guerres,l’ús de la mentida, els interessos i la política del poder per sobrel’ètica han marcat la política internacional dels darrers anys. Hanesdevingut valors estesos arreu que s’han incorporat i fins i tot s’hanassentat en la nostra configuració del món actual. Només petits rajos desol entre la nuvolada negra han aportat certs graus d’esperança: Mandela,Lula da Silva,...

Si en la política no hi trobem gaire esperança, molt menys en l’economia.La crisi mundial provocada per la desmesurada cobdícia d’uns pocs haportat, i encara portarà a molts, a viure en la misèria i en ladesesperança. La globalització com a oportunitat per a lluitar contra lesdesigualtats s’ha esvaït. Només cal que ens fixem en l’informe presentatmolt recentment per Oxfam per veure com les desigualtats creixen i els ricsen són més mentre que els pobres s’enfonsen en la seva pròpia realitat. Ésparadoxal, fins i tot i crec que lliga amb el tema que ens ocupa que elsqui controlen l’economia mundial puguin establir la necessitat d’accionsque tendeixin a pal·liar la desaparició de les classes mitjanes, no ja perdefensar un model de societat més equitatiu, sino perquè sense una classemitjana amb capacitat de consum, es posa en perill el mateix sistema. Resmés lluny d’un plantejament que tingui els valors com a eixos centrals dela configuració de les relacions humanes.

El llibre té dues parts, una dedicada a l'anàlisi de quines han estat lesprincipals tendències, penso que no estrictament ideologies, que haninfluït o intentat d’influir en la política internacional i una altra quecentra la seva anàlisi en els processos de globalització de l’economia, enla que Küng ens ofereix la seva visió sobre com aquests s’han desenvolupati quines conseqüències han tingut en els darrers anys. En ambdós casos elltambé hi fa la seva aportació.

Significativa és la reflexió sobre el paper d eles religions en laconstrucció de la pau mundial i els diferents elements que aporta perconstruir el discurs que fonamenti aquest paper de les confessionsreligioses.

2

A la primera part, es pregunta si hi pot haver un nou ordre mundial en elnou segle, i continua amb una anàlisi de la política partint del model, dela “política real” proposat pel que va ser Secretari d’estat dels EstatsUnits Henry Kissinger que, alhora, té com a models a seguir Richelieu iBismarck. Davant d’aquest model hi contraposa el “model idealista” que téun dels màxims exponents en el que fou president dels Estats Units WoodrowWilson, i que propugna un nou model de política internacional basat en unorde de pau i que és rebatut pel “realisme polític” liderat per Hans J.Morgenthau, que acaba imposant-se ateses, també, les contradiccions delmodel de Wilson.

Abans d’entrar en la part més propositiva del llibre acaba constatant quehi ha un conflicte irresolt entre poder i moral que el concreta en diversosaspectes sobre els quals fa una reflexió que fonamentarà les parts quesegueixen i en les que ens centrarem més en el desenvolupament del treball.

La seva proposta, amb la que acaba la aquesta primera part, es centra d’unabanda, tal com ja hem dit en el desenvolupament d’una ètica mundial i enels principis que l’han de regir i de l’altra en el paper de les religionsen la construcció de la pau mundial.

A la segona part, "L'economia mundial entre estat de benestar ineocapitalisme", Küng ens ofereix la seva visió sobre els processos deglobalització. L'economia del món, diu, es troba en transformació, escohesiona, s'entrellaça i Hans Küng es pregunta qui seran els guanyadors iqui els perdedors d’aquest procés. La globalització és per a uns la granesperança, per a altres el gran horror. Amb grans coneixements i detalladainformació, Küng es refereix als esdeveniments més significatius del mónactual, sempre advertint-nos que no és un economista, sinó un teòleg, unmoralista que alhora s'allunya de la moralitat estreta i indubtable.

«Ja ningú té una visió», és la constatació que fa Küng a l’inici del seullibre. Propugna la necessitat de cercar una visió: una visió realista queil·lumini el futur, que no ens poden donar les grans ideologies que handominat els darrers anys tant de dretes com d’esquerres.

Constata Hans Küng l'absència d'una vida espiritual i afirma que lasocietat actual sembla caracteritzada per la desorientació i un angoixantbuit, les ideologies assumides acríticament han deixat sense base als seusseguidors, les crisis econòmiques, polítiques i ecològiques han deixatsense horitzó constructiu a la ideologia tecnológico-evolutiva del progrés,i, en fi , el que es debat ja no són els destins nacionals sinó lasupervivència de la humanitat .

Es tracta llavors de cercar una visió, una "orientació fonamental per alpresent en perspectiva de futur". Empresa que es debat entre la tasca

3

solitària i la tasca en equip, entre el pronòstic ambigu del futur il'aplicació estadística.

L'intent de cerca no s'orientarà per la utopia (res de programes perquè sóndoctrinaris, somiadors, irats salvamons i moralistes). Küng intentaintroduir l’ètica en l'economia i en la política, advocant per una moral,en contra de tot moralisme, intentant postular una visió realista operspectiva global que permeti endevinar els perfils d'un món més pacífic,més just, en definitiva, més humà.

Com a centre, no un principi regulador ni una xarxa conceptual que cobreixiles situacions existents, sinó un projecte de futur que tingui en compteles experiències històriques i no les oblidi, que les transcendeixi en nomd'un ordre mundial (relativament) millor.

Es tracta d'una perspectiva global desenvolupada argumentativament iorientada èticament punt per punt i amb les característiques següents:

crítica imparcial de les situacions realment existents alternatives constructives i racionalment realitzables impulsos concrets , i discutibles, per a la seva realització

4

A. POLÍTICA MUNDIAL ENTRE POLÍTICA REAL I POLÍTICA IDEAL

El pensament dominant en la política els anys en els quals va escriureaquesta assaig Han Küng i, crec que encara ara, és el de la políticarealista. Hans Küng il·lustra els seus posicionaments a partir d’unpersonatge controvertit que ha tingut gran influència en els esdevenimentshistòrics que van marcar la dècada dels 70 i dels 80 es tracta de HenryKissinger.

En aquesta primera part del llibre i per tal de buscar una resposta davantles tres grans ocasions que la humanitat ha perdut per a establir un nouordre mundial durant el segle XX: després de la II Guerra: caos mundial;després de la II Guerra: divisió del món i després de la caiguda del mur deBerlin: un nou desordre mundial, l’autor planteja una pregunta clau: El SXXI serà capaç de crear un nou ordre mundial?. I planteja una preguntasubsidiària: Es prosseguirà la política mundial de vell estil ?.Endefinitiva es pregunta si el S XXI podrà superar els horrors del SXX.

La gran corrent dominadora de tot això el “realisme” no va en aquestadirecció. La raó d'Estat està sempre per sobre de tot principi moral. Lapolítica internacional, en definitiva, el nou orde mundial,diu, no es potbasar en un equilibri de forces (balance power). Kissinger obvia en la sevaobra escrita paraules com ethic, ethos, morals o morality, i fins i totignora personatges claus de la història contemporània que s'han mostrat enla seva acció política molt més propers a la realitat que els seusoponents, que practiquen la política real: , Hammarskjöld, Luther King,Gandhi, Walesa o Havel. Kissinger defensa a favor d’actuacions d’interèsnacional desvestint de moralitat l’actuació política. Es tracta d'unapolítica sense fronteres morals.

Però Kissinger va tenir antecedents en qui ell es va fixar i que hanesdevingut a parer de Hans Küng els seus oracles: RIchelieu i Bismarck. Aprincipis del Segle XVII i amb França esquinçada políticament per vuitguerres de la religió i devastada socialment per la pesta i la fam. Era,doncs, comprensible que s’emprengués una política de reconstrucció is'intentés unificar i pacificar internament i externa el país mitjançantuna refundació de l'autoritat i un sanejament de l'economia de l'Estat,tasca que comença amb Enrique IV (Paris bé val una Missa) però que la duu aterme "el polític del poder", Armand Jean du Plessis, comte de Richelieu.També basa les seves accions ( i en això és el primer) en la raó de l'Estat(raison d'état). El que es fa per l'Estat es fa també per Déu, i aixíjustifica tot tipus d'expansió violenta cap a fora i d'opressió cap a dins.

Una altre personatge, Niccoló Machiavelli, desenvolupa un manual depolítica del poder (Il príncepe) en el qual converteix el bé de l'Estat(ragioni di stato: la consecució, conservació i ampliació del poder) com aregla i màxima de l'actuació política, ignorant fins i tot el dret o la

5

moral imperants. Aquest és el fonament del que admira Kissinger aRichelieu: actuar moralment i fer el bé quan sigui possible, actuarimmoralment i fer el mal quan sigui necessari: Es tracta d'una descaradapolítica d'interessos orientada al poder, a la seva conservació icreixement.

Kissinger utilitza Richelieu per construir una alternativa esquemàtica isimple. No té en compte que en aquests temps existia també una “terceraforça”, com la línia reformadora moderada d'Erasme de Rotterdam, quepromovia una política de pau realista i èticament responsable, allunyadaalhora del fanatisme medieval de la Contrareforma i del cinisme de lapolítica real. Es tracta, per Kissinger, de defensar Richelieu , o millor ,de fer una apologia de la política real criticant només la seva incapacitatde tenir mesura.

Un altre admirat de Kissinger, que encarna la política real davant elfracàs de la "política d'idees" de l'Assemblea Nacional de Francorft . Ottovon Bismarck, canceller d'Alemanya, és el prototip de polític real que nocreu en idees, sinó únicament en interessos. Si bé Bismarck defensa elsinteressos nacionals, no s'obre a tendències o idees democràtiques defutur, no s'adona dels nous fenòmens en mans de les forces moderneslliberals i democràtiques i no en mans de la casa imperial, la noblesa,l’exèrcit o la burocràcia. La seva idea política dominant va ser endefinitiva l'enfortiment i l'expansió de l'estat monàrquic prussià, que,presoner del passat, era antiliberal , antiparlamentari i antidemocràtic.

Tornem a mirar enrere per obtenir una visió de futur. Kissinger sintonitzaamb Bismarck en entendre que el món no és un conjunt ordenat, sinó enconstant canvi i lluita, no importa en la confrontació internacionalimplantar doctrines preconcebudes, sinó fer valer interessos nacionals, peraixò, la política exterior es fonamenta en el càlcul de les relacions depoder i de les perspectives d'èxit, abans que en sentimentalismes ilegitimitats. I de nou la pregunta: Es legitima a si mateix el poder fins al punt que quite el poder tingui també el dret? I pot el poder, donada l'ocasió, imposar-se fins i tot recorrent a la violència i la guerra?.Kissinger, com s'ha vist, justifica la política real de Richelieucontraposant dràsticament dues opcions polítiques (fanatisme o cinisme )ignorant altres possibles elements. És clar que en Bismarck aquest pren encompte diverses opcions, de manera que Kissinger li disculpa amb l'arditmetodològica de desqualificar als seus successors: són aquests, i no elmestre, que fan errar a l'Alemanya del segle XX . Avui està demostrat queBismarck va sembrar una gran desconfiança a Europa, que va contribuir adifondre una atmosfera prebèl·lica, i que va optar per la concentració detropes i aprovisionament d'armes, més que per la diplomàcia.

6

Küng afirma, per cloure aquesta primera part del llibre, queretrospectivament, el paradigma polític de la modernitat ha estat:

iniciat al segle XVII per França sota Richelieu: política senselligams morals en interès de l'Estat nacional;

moderat al segle XVIII per Anglaterra: lluita hegemònica dels Estatsnacionals contrarestada pel principi de l'equilibri de les potències;

establert en la primera meitat del segle XIX (després d'un períoded'hegemonia francesa sota Napoleó ) per Àustria sota Metternich: unconcert d'orientació antirevolucionària de les grans potèncieseuropees;

commogut en la segona meitat del segle XIX per Prusia-Alemanya sotaBismarck, i una renovada política de sang freda a favor de l'interès'real' nacional;

reduït ad absurdum per la Primera Guerra Mundial, desencadenada perAlemanya però prospectada també per les altres grans potències.

No hi ha, però, realment camins o almenys no per a polítics i diplomàtics?Només queda, doncs, seguir com fins ara i actuar com fins ara?

Com a resultat provisional de les reflexions històrico-sistemàtiques fetesper Hans Küng, amb vistes al futur, es pot constatar que el paradigmapolític de la modernitat determinat per la política real ha entrat en unacrisi fonamental que posa de manifest la problematicitat moral de totapolítica real, atès que allò que no es reprovable en la política real ésque distingeix entre somnis i realitats, s'orienta partint de lespossibilitats polítiques concretes i es dirigeix al món d'interessos delpropi Estat, en canvi el que és reprovable és que aquesta política real esdirigeixi contra les orientacions de l'acció estatal des d'idees polítiquesi concepcions de valors amb fonament ètic, corrent així el perill de caureen la pura ideologia del poder.

D’aquí es dedueix, diu Küng, que en l’actual sistema multipolarinternacional que ha superat ja la bipolaritat de la guerra freda, laresposta a la defensa de Kissinger d’una realista política del poder, decap manera pot trobar-se en una simple ètica-política idealista.

Per això, segueix la seva anàlisi històrico-sistemàtica per a establir uncontrapunt a aquest posiucionament realista fixant-se sobretot entestimonis del nostre segle.

II . NO UNA POLÍTICA IDEAL MORALITZANT.

Hans Küng gira la mirada en aquest capítol cap a una altra corrent que haintentat oposar-se sense massa èxit a la descrita anteriorment, ambposicionaments més propers a la moral, però amb nul·la capacitat devertebrar propostes polítiques. També descriu les aportacions fetes perpensador realistes que van argumentar contra l’idealisme i d’altres que a

7

la seva volta van extremar el posicionament racionalista per buscafonamentació a la política del poder. En qualsevol cas ens adonem que Küngel que fa és fer evident que l’ètica és com a mínim subsidiària sinósupeditada al poder en les grans corrents de pensament polític que s’hanimposat en les darreres dècades, generant una inevitable tensió entrepolítica i ètica.

La guerra de 1914, en la que els Estats Units van entrar a participarcontra Alemanya, posa fi al "concert europeu" de les grans potències, iconstitueix un símptoma d'un canvi d'època global que convertirial'eurocentrisme, vigent en la modernitat, en un policentrisme característicde la postmodernitat, el que implica un nou paradigma de política.

Titllat d'idealista, és Woodrow Wilson, president que fou del Estats Units,qui va inaugurar un nou paradigma de política i va ser precursor d’un ordemundial, fonamentat en els Catorze punts del Programa americà de pau el1918, sobre els que es va basar l’armistici del final de la Primera GuerraMundial. Aquest programa, desqualificat pels realistes per idealista peròamb la voluntat de mantenir la vella pràctica política malgrat el que haviarepresentat aquesta guerra. Wilson propugnava un nou ordre pacífic senseannexions ni exigències de reparació ja que la política de l'interèsnacional pura, desenvolupada a Europa i que coneixia com a politòleg,portava com a resultat del desastre de la guerra, i potser per això apostaper tres principis en intima connexió, tot i que se l’acusi de nointeressar-li la geopolítica si no la conversió cap a aquest canvi deparadigma. Els tres principis de la seva política mundial són:1) Llibertat per a tots els pobles. 2) Justícia per a amics i enemics. 3) Garantir la pau mitjançant una aliança dels pobles.

En aquest moment històric entren en conflicte dues concepcions diferents dediplomàcia. Però sembla que, després de la primera guerra, s'imposa ladiplomàcia del vell estil, la pau dictada dels realistes i no la pau basadaen la justícia. Això va creant l'ambient per a la Segona Guerra, i nomésdesprés, França, Anglaterra i Alemanya compleixen amb els objectius que novan permetre els "realistes", i que s'inspiren, en certa manera, enl'idealisme wilsonià: Pla Marshall, defensa de la llibertat d'Europaoccidental, Aliança de Nacions.

Wilson va convertir la guerra en reivindicació universal d'una “croada afavor de la democràcia”. Aquesta idea Kissinger la crítica fortament, itambé ho fa un teòleg del “realisme cristià”: Reinhold Niebuhr que analitzal’egoisme, la supèrbia i la hipocresia de les nacions i les classes socialsi promou la justícia i la protecció dels valors morals en la políticaevidenciant el límit de la política ideal en si mateixa .

8

Una política ideal pot ser hipòcrita: Es critica la política del poder enaltres llocs, mentre que es practica en el propi àmbit d'influència. Unapolítica ideal pot ser il·lusòria: l'intervencionisme global sense criterisselectius pot, en cas de fracàs, derivar fàcilment cap a un aïllacionismenacional. Una política ideal pot ser ineficaç: Una política que es basaúnicament en conviccions i idees morals sense estar recolzada per un eficaçpoder polític (generalment, el militar) que la realitzi està definitivamentcondemnada al fracàs.

Aquest debat, diu Küng, sorgeix ja des de l’inici de la modernitat en quees comencen a analitzar científicament les relacions internacionals:història de la diplomàcia i història del dret internacional s'uneixen perdesenvolupar una teoria política, que iniciada per Hans J. Morgenthau fauna crítica a les polítiques idealistes de Wilson. Morgenthau critica elsenfocaments idealistes orientats a la pau, exigeix una orientació alvoltant dels mecanismes de poder i la seva comprensió teòrica. Parteix deconsiderar que la naturalesa humana obeeix a impulsos de forcesantagòniques i els seus corresponents conflictes, de manera que capprincipi moral es realitza completament.

A diferència de l'optimisme històric (la naturalesa humana és essencialmentbona i es pot desenvolupar sense límit), el seu realisme posa al centre laidea d'un interès entès com a poder, en tant que la naturalesa humana éslluita constant per l'existència en totes les seves manifestacions.

I això en política significa: Lluita pel poder polític o domini de l'homesobre l'home, conservació del poder, ampliació del poder i demostració delpoder, constitució del criteri de la política exterior sota el criteri del'interès nacional, en la lluita pel poder tant és possible la competènciacom l’aliança, quan cessen els interessos és possible la col·laboració entrenacions, quan els d'interessos xoquen és inevitable rivalitats iconflictes, per evitar la guerra de tots contra tots cal una diplomàciacompetent que mantingui la lluita pel poder en l'àmbit d'una apreciacióracional dels interessos propis i aliens i aconsegueixi un Balance Power,la pau ha de garantir-se si és possible per la diplomàcia, però quan calguiper la força, perquè no és un regal del cel sinó un producte addicional del'estabilitat i l'equilibri en les relacions de poder dels pobles.

Administració del poder, aquesta és la proposta de Morgenthau, quejustifica gairebé tot per l'interès nacional contraposat en unes relacionsbasades en la recíproca confiança.

La teoria política de Morgenthau no és una teoria caiguda del cel. Els seusantecedents intel·lectuals permeten establir que el seu inspirador decisiués Friedrich Nietzsche. Nietzsche és sens dubte el pare espiritual delrealista Morgenthau, tot i que en arribar a Estats Units va esborrar

9

conscientment aquest passat perquè Nietzsche era considerat precursor,malgrat ell, dels sistemes totalitaris en auge en aquell moment.

Davant els esdeveniments que es succeeixen pensa que únicament l'esperançad'una sanció efectiva (de la consciència, l'opinió pública, la llei) potconferir valor a les normes, en un temps d’ocàs de la religió i lametafísica. En lloc d'un ordre objectiu de valors, l'únic que quedaria ésla política com a mesura de totes les coses i la regulació racional delpoder com a únic comportament polític. Però aquesta no resolta qüestióètica no el deixa en pau. Ja a Amèrica , es troba amb un món d'optimismecientificista del progrés i de moralisme polític al qual s'adapta ambrapidesa, i torna a la seva política del poder i crítica de la ideologia,establint això la política de les nacions com un comportament racional persobre qualsevol utopisme, idealisme, legalisme o sentimentalisme americà.

Si bé, a causa de les nombroses crítiques que rep, el 1960 formula sisprincipis de realisme polític en to apologètic. que intenta comprendre queels principis morals generals indiquen objectius pràctics a realitzar(encara que no són aplicables a l'actuació estatal), preocupa la sevaconstant devaluació, relativització i subordinació política de la moral.

Per això, i a la vista dels resultats pràctics de la seva teoria política ales administracions nord-americanes, reacciona en un sentit moral: enténque hi ha moral, en tant l'acció política es dirigeix cap a un fitranscendent, i això ho constata a The Purpose of American Politics. Una cosa ésfonamental per a ell: mentre que la força militar i el poder políticconstitueixen un prerequisit per a la grandesa nacional la substànciad'aquesta grandesa procedeix de les ocultes fonts de la raó i la morald'idees i valors

En la gran lluita moral entre poder i ètica no està condemnada per endavantl'actitud ètica ? La valoració del poder en política depèn de la imatged'home que es tingui. Aristòtil parla de zoo politikon, com a ser social iNietzsche, Weber i Morgenthau el defineixen com ens polític tendent alpoder. L'optimisme il·lustrat i el liberalisme ingenu consideren l'home bo,racional, capaç d'aprendre, educable, i el món cosmos ordenat, la políticaés llavors un mitjà de progrés humà i de perfeccionament del món, i enaquesta línia, el poder és una cosa bona i benèfica. Però alhora espregunten: no pot ser una cosa dolenta del que és bo i ben intencionat?

La tradició pessimista, on l'home és corrupte, irracional, perillós, i lanaturalesa un caos, la política és un negoci brut, immoral, i el poder unacosa dolenta, demoníaca, però, és dolent tot ús polític del poder i totacte inevitablement dolent?.

El que es constata, des d'un criteri realment realista, és que el món il'home és complex i ambivalent. En un sentit ampli , s'entén el poder comla capacitat de disposar d'una altra cosa, tant si es tracta d'homes com

10

de situacions. En aquest sentit és una realitat implicada en la naturalesahumana, com la política, formant part del seu caràcter ambivalent: un poderutilitzat de manera humana i humanitària, o de manera inhumana iantihumanitària: per això, una política humana orientada a la pau ésalmenys possible, però també una política inhumana del poder és un fetmassa vegades constatable. Donada aquesta ambivalència, si bé moltesvegades el poder s'ha exercit antihumanament, no poques també han estat elsintents de controlar l'abús del poder .

Alois Riklin descriu sis procediments per controlar l’abús de poder:control del poder mitjançant constitucions i lleis, divisió del podermitjançant la Constitució mixta o divisió de poders, imitació del poder permitjà d'uns drets fonamentals inviolables, moderació del poder mitjançantel principi de proporcionalitat, participació en el poder per part delssúbdits., anivellament del poder mitjançant la disminució de les barreresdel poder.

Des d'aquests aspectes generals, es pregunta Küng quina és la situaciórespecte a la regulació del poder entre les nacions?.

Les idees centrals de Morgenthau van ser criticades per l'escolaneorealista que propugna una racionalització encara més forta de lapolítica mundial, que també és fortament revisada. Tots el pensadorsneorealistes, enmig de les seves precisions analítiques, obliden sovint ladimensió ètnica, ètica i religiosa dels conflictes polítics mundials,caient així , en una mena d'idealisme. Les doctrines realistes segueixentendint a ignorar fortament la moral deixant de banda el qüestionamentdels abusos del poder i de les justificacions d'aquests abusos.

És cert que no es pot assumir el poder i la política des d’idealsabstractes, és cert també la necessitat de la crítica a les ideologies queencobreixen les relacions de poder, però també cal prendre la realitat delpolític sense identificar-la de cap manera amb la racionalitat mateixa, noes pot substituir el polític per l’expert. La política es pot valer deponderacions científiques (i cal recordar que aquestes participen també desubjectivitats), però moltes vegades és l'art d'intuir a temps en cada novasituació quin és el bon camí. I és cert també que tampoc es pot substituiral polític pel moralista o el teòleg.

Es tracta de reconèixer l'autonomia de la política, en cap cas subordinadatotalment a la lògica científica, a les lleis econòmiques ni a les normesjurídiques ni els ideals morals. Es tracta de reconèixer la tensióinevitable entre política i ètica que ha de mantenir-se, la qual cosaimplica que el idealistes haurien de tenir en compte que una completasubordinació de la política a l'ètica condueix a l’irracionalisme; elsrealistes no han d’oblidar que una completa independència de la políticarespecte a la ètica condueix a l'amoralisme i finalment que la ciència de

11

la política ha de comprovar de manera realista la realitat ambivalent del'ésser humà i del seu món, i no pot oblidar l'haver de ser de lahumanitat.

El que ha de constituir la norma suprema en l'acció política no és larealitat, que en política pot esdevenir també bestialitat , sinó lahumanitat, que és la culminació de la moralitat. Atès que la política notracta únicament del poder i dels sistemes, sinó dels homes, cal no deixar-la només en mans dels polítics i dels politòlegs. Tenint en compte totesles experiències de la modernitat, s'imposa un nou paradigma humà depolítica basat en l'ètica. Val la pena l'esforç per traçar tan sols elsseus trets generals. I això és el que fa Hans Küng en els capítolssegüents.

III . POLÍTICA DE RESPONSABILITAT.

Ni la política real de Richelieu, Bismarck i Kissinger, ni la políticaideal de Wilson tenen capacitat d’afrontar la postmoderna i policèntricaèpoca mundial sorgida de la II Gerra Mundial. Cal un nou paradigma depolítica que mantingui la unió entre una seriosa salvaguarda d’interessos iuna orientació ètica fonamental. En aquest apartat Hans Küng comença aembastar la seva proposta, no tant en el contingut sinó en aspectes queajudaran a fonamentar-la. En aquest sentit no pretén fer una teoriaminuciosament elaborada de les relacions internacionals, sinó que preténcentrar la seva reflexió, en un moment històric lliure de grans conflictesde dimensions universals i en la que s’han configurat diferents centres depoder amb interessos parcialment diferenciats, en l’estructura èticafonamental del nou paradigma de política que té múltiples conseqüències pera la praxi política. No és possible a new global politics, sense a newglobal ethics, afirma Küng. Això afecta a com cal traslladar a la políticaels interessos i el discurs dramàtic-narratiu deixarà pas al discursanalítico-argumental.

La defensa dels interessos nacionals no es farà amb mitjans militars ipolítics, en la història postmoderna hi ha factors de poder més importantsen molts aspectes com la capacitat econòmica i de recursos que vecondicionada per la situació geopolítica i la magnitud del país sensedescartar la iniciativa diplomàtica.

Cal rebutjar de ple el paradigma de la modernitat d’aprofitar qualsevoloportunitat per fer créixer el poder (polítiques imperialistes). Una altracosa es la conservació del poder, una política del statu quo garantidamitjançant acords jurídics. Aquesta política però no ha de basar-se en ladissuasió mútua si no en un equilibri d’interessos i per aconseguir aixòcal fer una valoració pormenoritzada de tots els interessos. En qualsevolcas el contingut de l’interès nacional no es por basar en una consulta dela història de la nació per establir-lo empíricament, ja que canvien amb el

12

temps. Cal establir allò que configura l’interès nacional i Hans Küngproposa que el seu contingut oscil·li entre un màxim i un mínim quecomprengui tot el possible: subministrament de matèries primeres, bases enel estranger, equilibri de forces, exportació de la democràcia a tot elmón,...? Allò necessari per a la conservació de la nació: integritatterritorial, independència política, manteniment de les institucions del’Estat, bonança econòmica,...? S’ha d’establir com interès de l’estat desde dalt, des del govern fins i tot contra la majoria de la població; o desde baix reflectint els interessos dels diversos àmbits de la població? Espossible establir com a fi únicament la conservació de la nació i de laseva cultura, passant a ser només un mitjà tot el demés inclosa laintegritat territorial i la independència política

En aquest apartat Hans Küng posa com a model de les afirmacions que fa laUnió Europea. Nosaltres, des de la perspectiva que ens dona el temps, nopodem considerar en la seva totalitat els aspectes que Küng considera, jaque ens molts casos no s’ha desenvolupat com es podia preveure fa quasi 15anys. Igual passa en els processos d’independència d’alguns països alsquals també fa referència.

Küng afirma que no podem saber del cert quin serà demà o demà passatl’interès nacional d’un o altre país. Alguns politòlegs qualifiquen elsinteressos com a purament subjectius i d’altres de forma antagonista depurament objectius, només cal analitzar alguns comportament de determinatspaïsos per veure que això pot ser així. D’altres han tendit a abandonar-loper indefinible i impracticable, però tampoc és una posició real ja que elsinteressos nacionals hi són. Küng, proposa no eliminar el concepte si nomatisar-lo i fa la proposta següent:

Els interessos no són idees subjectives, tenen un funamentum in re,un punt de suport en la realitat política. Només quan els interessosno son només una projecció dels desitjos d’alguns homes d’Estat nomésquan hi ha un nucli racional és possible judicar si un governs actuao no a favor de l’interès nacional. No es pot pressuposar quequalsevol política d’un govern és d’interès nacional.

Però els interessos no són pures realitats objectives, estan sotmesosa una valoració subjectiva. No es poden mesurar només racionalment.Només tenint en compte nombrosos factors, constants i variables espot apreciar si en un cas determinat es dona l’interès real d’unpaís.

En un moment època de multilateralisme, d’integració econòmica,d’organitzacions internacionals i supranacionals, de creixentinterdependència, costa molt determinat objectivament els interessosnacionals i, fins i tot els realistes, parlen més modestamentd’elements nuclears de l’interès nacional.

13

Per tant els interessos nacionals no es poden invocar d’un modeingenu i menys encara demagògic. Han de ser èticament responsables nonomés en el gabinet sinó en els fòrums públics.

També la ciència política de signe realista ha prestat atenció cada vegadamajor a la responsabilitat ètica global.

De tota manera és molt difícil encara que els governs nacionals rebaixinels interessos nacionals concrets i a curt termini en favor d’interessosglobals menys tangibles i més a llarg termini. Només cal que ens fixem enresolucions de l’ONU sobre: protecció de la infància, educació, mediambient, desenvolupament de pobles i reformes socials, drets humansprevenció de catàstrofes, alimentació i d’altres.

Richard Falk politòleg americà que ha lluitat per crear consciència devalors i normes globals va elaborar el 1995 un World Order Models Projecton va desenvolupar deu dimensions globals concretes en la seva EssentialVission per a un govern humà: mitigar les guerres, suprimir la guerra,responsabilitzar els individus, seguretat col·lectiva, imperi de la llei,política revolucionària no violenta, drets humans, tutela de la natura,ciutadania positiva i democràcia cosmopolita.

Hans Küng aborda només l’àmbit dels drets humans que tracta desprésd’abordar la problemàtica fonamental.

Des de la II Guerra Mundial es va obrint pas de forma lenta un nouparadigma postmodern de política, no de signe eurocèntric, sinópolicèntric, postcolonial i postimperialista que s’orienta a unesveritables Nacions Unides. En aquest nou paradigma el món no necessitaestrategs geopolítics del vell estil, sinó autèntics homes d’estat quereuneixin a ser possible la intel·ligència, decisió i fermesa d’unKissinger, i disposin alhora d’una visió fundada èticament i uns conceptesconcrets que siguin capaços de portar a la pràctica responsablement.

Hi ha una via mitjana entre política real i política ideal. Aquesta via ésla d’una política del signe d’una ètica de la responsabilitat. Küng diu queja ho va esbossar en Projecte d’una ètica mundial.Pel que fa a la política exterior cal tenir en compte dues precisionsnegatives:

No és vàlida per a un nou ordre mundial la pura ètica del l’èxitdels polítics reals, pels quals el fi polític santifica els mitjans,inclosos els immorals com la mentida, l’engany, la traïció,l’assassinat polític i la guerra. Ni la diplomàcia, ni la policia, niels serveis secrets estan per sobre de la moral.

Tampoc és vàlida per a un nou ordre mundial la pura èticad’intencions del polític ideal, per qui n’hi ha prou amb la puramotivació moral i el bon fi. Pe`ro que es preocupen massa poc per les

14

relacions reals de poder, de la seva viabilitat concreta i de lespossibles conseqüències negatives.

Una ètica política institucionalitzada requereix d’una ètica orientada alsresultats. És vàlida només per a un nou ordre mundial una ètica de laresponsabilitat. Pressuposa una convicció, però es pregunta sobre lespossibles conseqüències sobretot negatives d’una determinada política in’assumeix la responsabilitat.

L’art de la política en el paradigma postmodern consisteix en vincularconvincentment el càlcul polític (de la política real moderna) i el judiciètic (de la política ideal).

En una postmodernitat crítica que ha deixat de ser eurocèntrica, calreprendre els pensament d’una ètica de la responsabilitat en un contextglobal. La supervivència de la humanitat requereix solucions globals quenomés poden anar posant-se en marxa pas a pas i que, val a dir que enalguns aspectes ja s’han iniciat. Per tant, tal com afirmava Hans Jonas, enaquesta nova època del món és necessària una responsabilitat global, ques’estengui a tot el conjunt de la biosfera, litosfera, hidrosfera iatmosfera. Per tant ja no es poden separar la política interior de lapolítica exterior. Hi ha diversos pensadors que han desenvolupat conceptescom “política interior mundial”; “política real ecològica” o d’altres queproposen un Pla Marshall per a la terra si no se la vol destruir.

Això obliga a convertir l’home en fi i criteri de la política que esdevé unmitjà substancial per a aprofitar el potencial humà existent a favor d’unmedi ambient tot l’humà i intacte possible. Hans Küng es pregunta si éspossible un nou ordre mundial sense una ètica obligada i obligant per alconjunt de la humanitat i que pugui ser assumida per totes les religions.Però abans d’entrar en aquesta reflexió es fa una pregunta, crucial per aMaquiavel, que intentarà respondre tot seguit: Hom no es veu obligat,precisament en política, a actuar a vegades d’una manera immoral?

Max Weber exigeix tres qualitat al polític, entre les que no hi ha, comobserva Küng la de la veracitat. Aquests qualitats són: passió, en líniad’objectivitat; responsabilitat, precisament enfront a aquesta objectivitati perspectiva, en distanciament de coses i persones. Totes tresconstitueixen la força d’una personalitat política. Küng, però, segueixsense troba resposta a la qüestió si en funció de la cosa i del resultat noes poden usar mètodes immorals o bé utilitzar-se mitjans morals de meraaparença. Sobre això segueix la seva reflexió.

Totes les afirmacions que s’han fet fins ara de la ètica política han estatrespecte de les institucions polítiques (contra l’abús del poder) i alsresultats de la política (ponderació de les conseqüències). Si la políticacorromp el caràcter com no poden els caràcters corromputs corrompre lapolítica. Per tant cal, segons Küng integrar una proposta que fa A Riklin

15

que consisteix en una síntesi de la ètica política orientada als resultats,que surt de la ètica orientada a les institucions i de la orientada a lespersones.

El polítics del poder, els realistes, tenien la convicció que el políticorientat a l’èxit havia d’actuar a vegades de manera immoral i que elpolític que actuava sempre de manera moral estava abocat al fracàs. Actuarmoralment quan sigui possible i immoralment quan sigui necessari i semblarmés que ser, són màximes de Maquiavel que han estat abastament utilitzades.Un altre model d’home que fa el bé quan és possible i el mal quan esconsidera necessari, el trobem en l’home més enllà de l’home de Nietzsche.D’una banda podem pensar que hem de concedir als polítics en cas denecessitat capacitat de mentir, trair o corrompre; però d’una altra s’hademostrat que el poble no permet la corrupció en determinadescircumstàncies i això ha fet caure governants. El polític no només ha deser valent, reflexiu i prudent, sinó que ha de ser just, magnànim iorientat a la pau.

Sense pretendre fer moralisme Küng proposa en el conflicte entre pautesmorals i èxit polític un seguit de consells antimaquiavèlics que es podenaplicar a polítics i a no polítics.1.- Cap pessimisme professional. No podem creure que tothom es corrupte ique no ho són només els qui no en tenen ocasió. Hi ha persones que podentes mantenen encara que en tinguin ocasió. En política cal no pressuposarque no hi ha cap polític decent. En les nostres societats hi ha controlsmorals i en tot cas es tendeix a mantenir l’aparença de legalitat. Peraixò:2.- Cap moral particular. No es pot sobrevalorar abusivament la posició delpolític o la de l’home de negocis per concedir-li una moral particular queli permetria en cas de necessitat mentir o matar. No es pot donar vialliure al poderós o a l’ambició. Els imperatius ètics adreçats a l’individurarament tenen aplicació directa a les decisions polítiques, però si latenen les decisions personals del polítics. Cal advertir:3.- Cap rigorisme: Seguint Maquiavel s’han proposat alternatives excloentsentre imperatius polítics i morals com si no hi hagués vies intermèdies os’actua de manera racional i immoral o irracional i moral. L’ètica deresponsabilitat tal com l’entén Küng, no significa un moderna vida sensenormes pe`ro tampoc una vida segons norma a l’estil medieval. Defensa unavia mitja d’una raó responsable entre:

un maquiavelisme i libertinisme irresponsable que pensa que tant enpolítica com en la vida personal pot prescindir de tots els principis, criteris i màximes ètiques. Només té en compte la situació concretai si canvia la situació es pot canviar tota decisió. Inclús un pacte

un legalisme i dogmatisme irracional que tant en política com en lavida personal només té en compte la llei sense tenir en compte la

16

circumstància. Principis, criteris i màximes es converteixen enprescripcions infalibles i incondicionalment vàlides.

Per al polític no hi ha una decisió en consciència totalment personal?L’imperatiu ètic es troba sempre relacionat amb la situació. En unadeterminada situació l’imperatiu ètic pot ser fatalment categòric, un deurede consciència, incondicional.Per a l’ètica política això significa:

Ètica política no significa una inflexible ètica doctrinal que noadmet cap compromís: les normes ètiques que no contemplen la situaciópolítica són contraproduents. Les decisions ètiques són sempreconcretes.

Ètica política tampoc és una hàbil tàctica que te una disculpa pertot. La situació política que no es fonamenta en normes ètiques acabasent una política sense consciència.

Ètica política significa un deure de consciència que no es dirigeix aallò bo i just abstracte, sinó a allò bo i just concret: allò adequaten una determinada situació, que conjuga una constant normativageneral, amb una variable particular condicionada per la situació.

Només en una determinada situació política (tenen raó el realistes) esconcreta un deure moral. En una determinada situació política que només potjutjar la persona , el deure pot convertir-se en totalment incondicional (itenen raó els idealistes.

Val això per un tema tant delicat en política com dir la veritat? Küng hireflexiona tot seguit com un element central de la configuració de la èticapolítica:

L’exigència de veracitat concerneix els ciutadans i molt especialment elspolítics, atès que estan relacionats amb el be comú. Amb raó se’ls retreula manca de veracitat. Küng defineix una graus de veracitat sobre els queproposa reflexionar:1.- La mentida és dolenta. Una cosa és la mentida per necessitat i l’altraés fer-ho calculadament. La diplomàcia no es pot basar en una mentida ditacara a cara, ans al contrari cal la sinceritat per fonamentar una relacióde confiança, ja que sense confiança no és possible una política capaç deconfigurar el futur.2.- Pitjor que la mentida és la manca de veracitat. Afecta a al nuclimateix de la persona i a la seva actitud fonamental. Algú que no menteixpot ser no veraç en tot el seu ser i en la seva conducta. Malgrat lahipocresia una persona així encara pot saber allò que és conforme ocontrari ales normes.3.- El pitjor de tot és la mendacitat, que penetra la vida de la persona ino s’adona que sempre està mentint o dient mitges veritats. Encara hi hauna variant: l’oportunisme, que porta a un polític a l’adaptació acrítica iirresponsable, a un mitjà, a una tendència,... a una determinada

17

constel·lació de poder per tal de deixar de ser sincer i transparent amb unmateix. Aquesta actitud porta a posicions autoritàries i complementades fanuna persona autoritària cap avall i oportunista cap amunt.

La renuncia a l’oportunisme no significa el pas a allò estrictamentcontrari com el fanatisme per la veritat. És una obligació ètica no dir resfals, aquesta obligació no ha de comportar manifestar sempre la veritats,arreu i a tothom.

Un polític igual que una altra persona pot trobar-se en una situacióconflictiva, tan extraordinària, per l’extrema necessitat o el perill quecomporta, que no pugui resoldre’s d’acord amb cap llei i en la que lapersona es veurà obligada a decidir i a actuar de la millor manera. Enaquest cas es fa patent com de perillós seria per a les democràciespretendre, com volen alguns realistes, dissociar la moral de l’Estat de lamoral de l’individu. Només hi ha una indivisible ètica. I per als Estats had’existir el mateix criteri ètic que per als individus. La separació entremoral individual i moral estatal afirmada pels realistes no convenç perabstracte, simplista i aliena a la realitat.

Hi ha una altra qüestió segons Küng que ens obliga a tornar al problema delpoder. Hi ha polítics dels quals pot afirmar-se que mai han cercat el poderen benefici propi i aquí Hans Küng cita els grans polítics constructors del’Europa de la post guerra: de Gaulle, Adenauer, Shuman; Monner, deGasperi,... Però hi ha polítics, i sense arribar als extrems de Hitler oStalin, que són purs polítics del poder sobre els que cal practicar unasana desconfiança siguin del partit que siguin perquè només es mouen pervoluntat, instint, o pulsió de poder. Cal promoure i formar polítics ielegir-los, que no pretenguin el poder per ell mateix sinó com a mediacióper a servir els objectius humans. Servei i no domini. Quan un polític, unpartit o un govern instrumentalitzen el poder per al domini i no per alservei contribueixen a la política del poder, de l’enfrontament i de laguerra. Quan tracten que s’exerceixi el poder per al servei i no per aldomini, contribueixen a l’humanització de la confrontació i en definitivaala pau.

Poder al servei de la pau. Especialment aplicable en política exterior enla que ha estat usual usar clixés fixes per fonamentar la pròpia posicióque porta a una espiral de violència i ningú renúncia a la seva posició depoder. En aquesta línia fins i tot el dret ha estat usat abusivament pelspolítics del poder. Si no es té en compte que el dret és per als homes i noels homes pel dret pot passar que s’imposi el punt de vista del dret demanera que dret a ultrança, màxima injustícia. En canvi si s’actua demanera que el dret sigui pels homes i es facilita la pacificació i lareconciliació.

18

Però malgrat aquests exemples positius, Küng es pregunta si no es dona enpolítica un constant xoc entre ideals i realitats, en definitiva, perquètant d’intent d’aplicar l’ètica si ni en la vida privada, ni en la vidapública s’acompleixen les normes ètiques.

Els sis procediments de RIklin contra l’abús del poder que hem assenyalatabans ens mostren que una actitud ètica no necessàriament ha de perdreenfront el poder. Però aquests innovacions polítiques no són suficients,sinó que els esforços de la humanitat posen en primer terme les normesètiques elementals que han fonamenta des de molt antic les relacionshumanes. Aquestes normes s’ha configurat a partir de necessitats vitalstotalment pràctiques en ordre a la supervivència i a la convivència,llavors apareixien normes de conducta que s’experimentaven fins que erenreconegudes com a normes generals.

Els Deu Manaments o les Deu paraules han esdevingut amb el temps unesexigències ètiques mínimes que es van originar en el judaisme antic, les vaassumir el cristianisme i, en part l’Alcorà també les ha integrat.D’aquesta manera s’han convertit en una comú ètica fonamental, almenys pera les tres grans religions profètiques que volen garantir allò bàsic humàde l’home recurrent a l’autoritat divina. Aquestes normes van tenirvigència fins que foren qüestionades al final de la modernitat en queNietzsche formula l’home més enllà del bé i del mal, el superhome, la mortde Déu.

Küng proposa una reflexió sobre l’eficiència o ineficiència en base a quesi la humanitat fos un món sa no necessitaria regles de conducta, perònecessita normes ètiques reguladores. En aquest sentit l’actitud ètica éscontra-factual des del seu punt de partida: no expressa allò que és sinóallò que ha de ser. Les regles ètiques de comportament han estatreiteradament transgredides. Malgrat tot les regles ètiques de comportamenthan estat freqüentment respectades fins a límits insospitats. El fet que enels nostre dies s’ignorin els Deu Manaments no serveix com a argumentcontra els mateixos, més aviat ho és contra els homes que no són capaços derespectar aquests elementals imperatius d’humanitat. Davant l’afirmació: hiha els deu manaments, però mira com està el mont, podem qüestionar, comestaria el món sense els deu manaments?

Milers d’anys més antiga que la declaració universal dels drets humans, elgran assoliment de la il·lustració moderna, és la formulació general delsdeures humans.

Davant aquesta reflexió històrica un polític pot pensar que li importa mésla seva situació immediata i ha de preocupar-se de ser elegit o reelegit.Küng planteja així si l’ètica serveix per a guanyar eleccions? Sense capmena de dubte les eleccions tenen una dimensió ètica. Davant les anàlisi

19

realitzades de diferents processos electorals de presidents americans, Küngdestaca:

Una alta actitud ètica no és obstacle per a una victòria electoral(Carter 1976)

Una alta actitud ètica no es garantia per a una victòria electoral(Carter 1980)

La manca d’una actitud ètica no suposa un obstacle insuperable per auna victòria electoral (Clinton 1996)

Una alta actitud ètica, quan és creïble, pot ser determinant per auna victòria electoral

De tota manera arrel de les eleccions als Estats Units de 1996 hi ha greusconseqüències perquè es corre el perill que es converteixi en un model pera d’altres països i cal tenir en compte algunes característiques d’aquestapolítica: un exagerat lobbisme, una manipulació dels Media a gran escala,una globalització també de les campanyes electorals, unadesdemocratització. Aquest procés de desdemocartització pot portar a unespontani i massiu moviment popular que escombri, per motius ètics, totaclasse de política. En front del poder Küng està convençut que l’actitudètica no té les de perdre a llarg termini. I es pregunta si això no ésaplicable també als drets humans.

Portar a terme una política honesta de drets humans i al mateix temps unapolítica econòmica eficaç sembla difícil. Una política de principis entraen col·lisió amb una política de distensió.

Per tant una política dels drets humans en línia de la ètica de laresponsabilitat no pot conformar-se amb declaracions i una tranquil·ladiplomàcia, sinó que ha de calcular fredament les condicions reals per talque sigui realment eficaç.

Per a l’èxit d’una política de drets humans cal tenir en compte: Qui per a aconseguir beneficis comercials, prescindeixi per endavant

dels seus criteris ètics , perdria la dignitat i el respecte a unmateix que es requereix per a una política eficaç.

Un govern o un candidat ha de ponderar de quins instruments disposaper portar a terme les exigències dels DDHH.

Haver de retirar sota pressió exigències idealistes generals, fomentacap a dins i cap a fora el cinisme polític que es pretenia superar.

Els instruments polítics han d’estar molt planificats i aplicar-se aobjectius molt precisos.

Cal que tots els ministeris d’un govern parlin a l’uníson i ambconvicció.

Els cercles econòmics influents no haurien de tractar de quedar béamb qui no respecta els drets humans.

20

Els governs han de deixar clar en els seus acords comercials que elspunts de vista ètics són d’importància preferent ja que sense aquestsl’amistat entre els pobles es inviable a llarg termini.

Un govern hauria que cridar l’atenció a un altre sobre les sevespròpies lleis, no sempre respectades i l’ONU hauria de fer valer delDDHH com a norma i valors universals i no només a occident.

Una política de DDHH només és creïble quan manté la mateixa vara demesura en l’àrea de la pròpia influència i en d’altres llocs.

Una política de drets humans és problemàtica quan va lligada amassives exportacions d’armes a països en els que es conculquen elsDDHH

Küng fa un repàs a diferents situacions en les que han triomfat els dretshumans. D’una banda en processos polítics en països d’arreu del món.D’altra banda esmenta personatges que s’han destacat per la lluita a favordels drets humans i finalment parla de situacions que afecten a decisionsde l’àmbit de l’economia globalitzada que s’han vist afectades per lapressió a favor de respectar els Drets Humans.

Acaba preguntant-se si totes aquestes exigències ètiques no seran massa perpolítics, governs i nacions. Com motivar unes relacions humanes amb elpoder i el dret al servei de l’home, la pau, la llibertat i la justícia?

Es tracta que la futura societat mundial trobi una base moral per a tothom?Cal recórrer a motius religiosos, quan les religions han estat més que unaajuda un obstacle per a la pau i l’enteniment entre els homes? Com potaconseguir la nova societat mundial un consens ètic?

IV . ETICA MUNDIAL COM A FONAMENT DE LA SOCIETAT MUNDIAL.

En aquest apartat la formulació es concreta i Hans Küng es pregunta si éspossible un consens ètic com a base per a una futura societat mundial, o ésuna gran i bella il·lusió. Enfront d’una tendència al nacionalisme cultural,es pot pensar en termes de consens ètic de dimensions globals? Proposa comconstruir aquest consens ètic.

Küng exposa els reptes i les respostes elaborats per Arnold Toynbee ialgunes aportacions seves realitzades anteriorment i publicades en diversesobres, començant per qüestions fonamentals i tesis bàsiques1.- Vivim en un món i en un temps amb perilloses polaritzacions entrecreients i no creients.A aquest repte respon: No hi haurà supervivència de la democràcia sense unacoalició dins del mutu respecte entre creients i no creients.2.- La societat està amenaçada per un xoc de civilitzacions, especialmententre cristians i musulmans

21

A aquest repte respon: No hi haurà pau entre les civilitzacions sense unapau entre religions. I tampoc hi haurà pau entre les religions sense diàlegentre religions.3.- Vivim en un món i en un temps en el que les millors relacions entrereligions les trobem bloquejades per tota classe de dogmatismes.A aquest repte respon: Una actitud ètica global no és una altra cosa que elmínim necessari de valors humans, criteris i actituds fonamentals.

To seguit fa una primera formulació del que entén per ètica mundial iafirma que és el consens bàsic amb respecte a valors vinculants, criterisirrevocables i actituds fonamentals, afirmats per totes les religions,malgrat de les seves diferències dogmàtiques i que poden ser compartitspels creients.

Ens podem adonar que fa referència a la importància de les religions en laformulació d’aquesta ètica global mundial,al llarg de llibre es vaconcretant el que això significa per ell, inclús des de la doble visió quehan jugat les religions en el món com a causa de conflictes i com areferent d’un espai ètic de mínims, uns estàndards ètics universals.

Alguns filòsofs pensen que és impossible un consens bàsic global en matèriad’ètica i que només són possibles ètiques regionals. Altres defensen unpluralisme radical que sembla acontentar-se post modernament amb una pluralveritat, justícia, humanitat. Un tercer grup es pregunta si no pot existirentre els homes de diferent nació, cultura i religió, una coincidència quevalgui la pena posar de relleu, alguna cosa com estàndards èticsuniversals.

Küng reprèn el tema dels consens ètic, desfent un equívoc: No és possible un consens ètic total. No es pot pensar en una total

coincidència en qüestions d’actituds ètiques Però arreu hi ha persones humanes. Per moltes diferències que hi hagi

es planteja la qüestió de si no es pot donar un mínim en valors,regles, actituds comuns a tots eles éssers humans: per tant un mínimconsens ètic

Aquest apartat l’inicia Küng, amb una referència a Michel Walzer, quedesenvolupa una teoria que afirma que hi ha alguna cosa semblant a un nuclimoral: un feix d’estàndards ètics elementals que denomina moral minimal ominimalisme moral. Walzer proposa dos grans principis: veritat i justícia.Una moral dèbil que es pot enriquir amb aportacions de diferents cultures iconvertir-se en una moral forta en la que conflueixen tots els possiblespunts de vista històrics, culturals, polítics i religiosos. Küng afirma queWalzer es distancia tant de John Rawls que parteix de principis generals dejustícia per deduir regles ètiques com de Karl-Otto Apel i Jürgen Habermasque representen tendències del constructivisme ètic.

22

Lla constatació final és que sembla molt problemàtic voler implantar unaètica global a partir del raonament abstracte, a totes les realitatsculturals del món. En tot cas si que es pot afirmar que hi ha certa forçavinculant en els estàndards ètics tradicionals amb respecte als quals potconstatar-se un certa coincidència arreu del món.

Küng prefereix parlar en lloc de moral dèbil i forta de moral elemental imoral específica. La moral elemental es concreta en poques exigènciesfonamentals i que permet un consens global. Aquesta moral pot esperar-sed’altres nacions, cultures i religions i promoure’s per tot el món: veritati justícia. Des de la perspectiva de la moral culturalment específica no esnecessari un consens. Hi ha elements de la pròpia cultura que no podenimposar-se a d’altres nacions, cultures i religions segons un mateix modelde praxis moral.

Küng diu que és positiu poder establir aquesta certa forma d’universalismeque permeti una comú actitud ètica humana. Però que en qualsevol cas nos’ha de parlar de mini-moral, que impliqui una moral subordinada en el seucontingut o emocionalment superficial, sinó una moral pura.

Consens ètic significa la necessària coincidència, dins de l’actualsocietat plural, en estàndards ètics fonamentals, que malgrat totes lesdiferències d’orientació política, social i religiosa, puguin servir com aindispensable fonament per a la convivència i per a una actuació humanacomú.

Walzer planteja, segons Küng, un dualisme entre minimalisme i maximalismemoral. Diu que no s’està en condicions de crear un codi que anomenaesperanto moral, però si en canvi d’oferir una concepció significativa delmínimum moral, un seguit de criteris que podrien regir totes les societats,bàsicament de formulació negativa: contra l’homicidi, la tirania, lafalsedat, la tortura i l’opressió. Küng afirma que hi ha un procediment més convincent per expressar aquestmínimum moral i proposa una reflexió que porti una mica més lluny elsprincipis de Walzer

Es pot considerar que moral minimal i moral maximal no constitueixenun dualisme, sinó un continu: configuren diversos graus de concrecióque caldria investigar en vistes a un consens.

Walzer escull veritat i justícia com a valors ètics universals. Küngproposa d’afegir-hi humanitat.

Com a autor d’origen jueu Walzer recorre a la Bíblia hebrea peril·lustrar les seves apreciacions, però podem recórrer a més de latradició judeocristiana a d’altres tradicions religioses o ètico-filosòfiques de la humanitat no només per il·lustrar, sinó perconcretar continguts.

Hi podríem trobar conceptes ètics comuns respecte del comportament humà.Küng diu que això es mostra d’una manera relativament fàcil en la Regla

23

d’Or de la Humanitat que trobem en totes les grans tradicions ètiques ireligioses. Tot seguit n’exposa algunes formulacions: res que tu mateix novols, no ho facis a d’altres homes. (Confuci); no facis a altres el que novols que ells et facin a tu. (Rabbi Hillel); tot allò que voleu que usfacin els homes, feu-els-hi també vosaltres (Jesús de Nazaret); ningú devosaltres serà un creient mentre no desitgi per al seu germà el que desitjaper a ell mateix. (Islam); com indiferent a totes les coses mundanes hauriade comportar-se l’home, i tractar a totes les criatures del món com ellmateix voldria ser tractat. (Janisme); una situació que no és agradable oconvenient per a mi, tampoc ho serà per a ell; i una situació que no ésagradable o convenient per a mi, com li exigiré a un altre? (Budisme); homno hauria de comportar-se amb altres d’una manera que és desagradable per ahom mateix, aquesta és l’essència de la moral. (Hinduisme)Davant aquest plantejament hi ha qui pretén prescindir de normes ètiques ideixar-ho tot en mans d ela llei. No cal parlar de moral, diuen, ja tenimestat de dret. I tenim estructures jurídiques transnacionals,transculturals i transreligioses.

Quan es parla de drets Küng afirma que és indestriable parlar de deures.Cal proclamar la declaració dels drets de l’home i afegir-li la declaraciódels deures de l’home.

Ja s’ha dit que els deures han sigut formulats molt abans que els drets.Ens trobem, però, diu Küng en una societat en la que es reivindiquenconstantment drets, en front d’altres sense que s reconegui cap deurepropi. És ben evident que s’ha abusat del concepte deure, que s’han comèscrims en el seu nom. Hauríem, però d’assumir amb bon criteri el concepte dedeure que s’ha convertit en un concepte clau de la modernitat en base aaportacions que van de Ciceró fins a Kant i que permeten de fonamentar quel’home com a ser racional i ser instintiu alhora, té la possibilitat, perbé i per mal, de poder decidir lliurement i d’actuar d’acord amb la sevaraó i el deure esdevé, en aquest context, una exigència de la raó, alhoravinculants i orientada a la llibertat. El deure vincula moralment i nocoacciona físicament. El deure, prescindint de l’autoritat externa, derivano tant d ela raó tècnica o econòmica, sinó de la raó ètica que obligal’home a actuar moralment. Però cal tenir en compte un element en ladiscussió sobre drets humans. Tots els drets impliques deures, però no totsels deures es deriven de drets.

Küng parteix de tres exemples per precisar la relació entre drets i deures.1.- Un exemple especial. El dret de lliure informació no pressuposa eldeure d’informar de forma objectiva i honesta2.- Un exemple més general. El dret a la propietat que comporta el deureper els altres de respectar la propietat, no comporta el deure d’utilitzaraquesta propietat a favor de la societat ni el deure de moderar lacobdícia.

24

3.- Un exemple totalment general. El dret de llibertat de consciència queimplica el deure de individus i estat de respectar-lo, no implica el deurede consciència de l’individu de seguir sempre el dictamen de laconsciència.Podem inferir que els drets impliquen certs deures, deures jurídics. Peròno tots els deures deriven de drets. Hi ha els deures ètics originalsdefinits per Pufendorf i Mendelsson:

Deures perfectes - deures jurídics – cal acomplir-los Deures imperfectes - deures ètics – podem no acomplir-los. – grandesa

dels deures – límits pràctics.

Küng segueix la seva reflexió preguntant-se on condueixen uns drets sensemoral. I plateja la dialèctica entre ètica i dret. El naixement i elfuncionament del dret pressuposa una actitud ètica, però aquesta nos’esgota en el dret. Cal distingir entre l’àmbit del dret i l’àmbit del’ètica, perquè té implicacions respecte dels DDHH:

L’home té drets fonamentals i en correspondència hi ha els deures.Ciutadans i estat han de respectar aquests drets: són drets jurídics.Ens trobem en l’àmbit del dret. El compliment de la llei ésverificable i exigible judicialment i executable coercitivament.

L’home té drets originaris, inherents a la persona que no esfonamenten en dret. Són deures ètics. Ens trobem en l’àmbit del’ètica, de la consciència,...Però la bona predisposició interna noes verificable, no és exigible judicialment ni executablecoercitivament.

Només dels drets humans no se’n pot derivar cap ètica global de lahumanitat extensible als dures prejurídics del l’home.

25

El dret necessita el fonament moral per a un nou ordre mundial: Un nou ordre mundial no pot crear-se només amb lleis, convencions i

reglaments. El compromís en favor dels DDHH pressuposa una consciència de la

responsabilitat i dels deures i això concerneix tant a la ment com alcor.

A llarg termini, el dret no té consistència sense una actitud ètica,per això no hi haurà un nou ordre mundial sense una actitud èticamundial.

Actitud ètica mundial no equival a una ètica per al món, en el sentit d’unadoctrina, sinó que es tracta de l’actitud fonamental de l’home, tantindividualment com col·lectiva.

Küng fa aquí la seva definició de l‘ètica mundial: és un consens bàsicrelatiu a determinats valors vinculants, a criteris irrenunciables i aactituds personals bàsiques, sense les que qualsevol comunitat acaba, mésaviat o més tard, amenaçada per situacions anàrquiques o de novesdictadures.

Però Küng no es vol quedar en un mer programa general de grans paraules itot seguit passarà a definir els elements d’aquest consens, però abans faun aclariment sobre els criteris amb els quals es concretarà l’èticamundial?.

Utilitzant la terminologia de Walzer:1.- La concreció de la ètica mundial no pot limitar-se a oferir un dèbilmínim en quant a actitud ètica.2.- La concreció de la ètica mundial tampoc pot pretendre un fort màxim enquant a actitud ètica. Alhora per avançar en la concreció Küng diu que s’han d’evitar tres viesmortes:1.- Un duplicat de la Declaració Universal dels Drets Humans. Tot i que nosón acomplerts no té sentit replicar-los i per altra banda tampoc sónreconeguts per algunes cultures orientals en tant que els acusend’occidentals.2.- Un sermó casuístic-moral. Cal expressar amb claredat exigènciesincòmodes, però evitant un to amenaçador i comminatori. Cal evitarqüestions controvertides en totes les nacions, cultures i religions.3.- Una proclamació fanàtico-religiosa. No es pot limitar a proclamar unaconsciència còsmica, una harmonia global, ... perquè la societat industrialno s’ho prendrà seriosament.Per tant segons Küng una declaració formal de l’ètica mundial hauria deser:

Referida a la realitat: partir del ser per arribar a l’hauria de ser. Orientada a un àmbit ètic més profund que el de la legalitat. Comprensible per tothom.

26

Capaç de crear el consens no unanimitat numèrica, sinó conformitatmoral.

Küng fa una revelació respecte de com ha configurat aquesta criteris ja quehan estat redactats a posteriori tot i que calia exposar-los a priori perdonar coherència al text. Afirma finalment que la ètica mundial ja estàredactada i promulgada exactament amb els criteris formals promulgats.

I feta aquesta precisió entra a definir els continguts que poden concretar-se com a configuratius de ètica mundial.

Per fer això Küng es refereix al document elaborat pel Consell delParlament de les Religions reunit a Chicago l’estiu de 1993, que vapresentar una declaració d’ètica mundial, redactada pel mateix Küng. Aquestdocument va ser assumit i aprovat per més de 6500 persones representants detotes les religions i constitueix la base per a un procés de discussió iacceptació que hauria de donar-se en totes les religions. No és un puntd’arribada sinó un punt de partida.

Aquest mateix document fou assumit per un informe, del InterAction Councilde caps d’estat i primers ministres, que du per nom In Search of GlobalEthical Standards, discutit a Viena el març de 1996 i aprovat a Vancouverel maig d’aquell any.

El homes d’estat eren conscients dels papers negatius jugats per lesreligions en el món. Però això ni ha impedit que poguessin reconèixer elspapers positius que les religions han jugat en orde a una actitud èticacomú de la humanitat, atès que les religions constitueixen una de lesmajors tradicions de saviesa. Les religions tenen doctrines distintes, perótotes defensen una ètica comú de regles fonamentals. El que uneix a lescomunitats creients del món és més del que els separa.

En qualsevol cas es tracta d’un consens minimal sobre valors vinculants,criteris irrenunciables i actituds morals, assumit, malgrat les diferènciesdogmàtiques, per totes les religions i que pot inclús ser compartit per nocreients.

Els dos principis fonamentals que configuren l’ètica mundial i que vaformular el Parlament de les Religions són:

Tot ser humà ha de ser tractat humanament! Allò que vulguis que et facin a tu, ho has de fer també als altres.

Aquest dos principis es complementen en quatre principis inamovibles que vaformular l’InterAction Council i que també van assumir les religions i queKüng en el llibre diu que només enumera:

El compromís per una cultura de la no violència i del respecte a totavida. L’antic precepte no mataràs!, o positivament, respecta lavida!!

27

El compromís per una cultura de la solidaritat i amb un ordreeconòmic just. L’antic precepte no prendrà el que no és teu!, opositivament Comportat d’una manera justa i honrada!

El compromís per una cultura de la tolerància i una vida deveracitat. L’antic precepte no mentiràs! O positivament, parla iactua amb la veritat.

El compromís per una cultura de la igualtat i la companyonia d’home idona. L’antic precepte no faràs coses deshonestes! O positivamentestimeu-vos i respecteu-vos mútuament.

Tant els principis fonamentals com els complementaris impliquen no només ales persones individuals si no també als estats, a les organitzacionseconòmiques, empreses,... Ningú està més enllà del bé i del mal. Tothom hade respectar la regla de la humanitat.

Tot seguit Küng incorpora el que el parlament de les religions va redactarsobre la qüestió de la veracitat atès que té molt a veure amb l’actitudètica dels polítics. Ens trobem en un món en el que molts éssers humanss’esforcen per portar una vida honrada i sincera, però el cert és que hi hafrau i corrupció:

Polítics i homes de negocis menteixen com a mitjà per garantir-se eltriomf comercial i polític.

Hi ha mitjans de comunicació que no informen objectivament fanpropaganda ideològica i desinformen no essent fidels a la veritat

Hi ha científics i investigadors que treballen per projectesmoralment dubtosos o els supediten a interessos econòmics o vulnerenvalors ètics fonamentals.

Hi ha representants de religions que desqualifiquen o menysvalorenles altres religions i proclamen el fanatisme i la intolerància.

En aquets context les tradicions religioses, invocant el manament del nomentiràs, afirmen que cap ésser humà, cap institució, cap Estat, capEsglésia comunitat religiosa té dret a dir falsedats als altres.Això és especialment vàlid per:

Els mitjans de comunicació L’art, la literatura i la ciència, Els polítics i els seus partits Els representants de les religions

Que ningú s’enganyi: No és possible una justícia mundial sense veracitat ihumanitat!!Per això els joves han d’aprendre a la família i a l’escola a exercitar laveracitatSer veritablement humà d’acord amb l’esperit d eles tradicions religioses iètiques significa:

Fer valer la veritat Fomentar l’esperit de veracitat Buscar incessantment la veritat

28

Servir a la veritat amb confiança i fermesa.

V. PAU MUNDIAL. REPTE PER A LES RELIGIONS DEL MÓN.

Aquesta part concreta la proposta que ha fet fins ara. La seva afirmacióque les religions han jugat papers negatius en el món, però això no haimpedit que es reconegui els papers positius que les religions han jugaten ordre a una actitud ètica comú de la humanitat, atès que les religionsconstitueixen una de les majors tradicions de saviesa. Les religions tenendoctrines distintes, però totes defensen una ètica comú de reglesfonamentals. El que uneix a les comunitats creients del món és més del queels separa.

Sembla que ens trobem ja en l’era de les guerres entre civilitzacions quealhora, un signe més del canvi d’època, inclouen un component marcat perles religions. No podem obviar, diu Küng, una trista constatació: En eltrànsit cap el tercer mil·lenni, les religions són tant llevadores del’ètica mundial, com grans pertorbadores de la pau mundial. Múltiplesexemples ho corroboren.

Podria ser això, es pregunta Küng, només el preludi d’una nova grantragèdia de la història de la humanitat: la col·lisió (conflicte) decivilitzacions.

Küng entra aquí de ple segons afirma ell mateix en la realitat del presentdesprés d’un recorregut per: la modernitat política mundial i laproblemàtica objectiva de la política mundial I afirma que hi ha polítics iteòrics que avalen que la propera guerra serà entre civilitzacions ifonamenten aquesta afirmació en diferents afirmacions:

Es fomenta la idea dels blocs: blocs molt delimitats i sense punts decoincidència, per justificar els nous enemics d’Occident: l’Islam iXina.

S’inventa un sistema simple de coordenades. La religió determinaalgunes civilitzacions.

S’ignoren els aspectes comuns. Es destaca l’antagonisme obviant lescoincidències.

Es constata, doncs, que hi ha algú que es pren seriosament el paperfonamental de les religions en la política mundial. La multiculturalitat ila multireligiositat pertanyen a la multipolaritat de la política global.Küng creu necessari valorar l’aportació de Huntington que diu que lesnacions seguiran essent els actors més poderosos dels aconteixementsmundials, però els principals conflictes de la política mundial tindranlloc entre nacions i grups de diferents civilitzacions. Això es confirmaamb la desaparició de les fronteres marcades des d’occident a EuropaOriental i a Àfrica. Els conflictes, doncs diu Huntington, es donaran enles fronteres entre civilitzacions i per motius culturals i político-religisos, més que per motius geopolítics:

29

Les diferencies entre les civilitzacions són reals i fonamentals. Enfront la globalització de la cultura occidental hi ha qui recupera

les seves arrels religioses autèntiques Les característiques culturals dels homes són més perdurables que les

polítiques i les econòmiques i encara ho són més les religioses queesdevenen signes distintius per sobre de la pertinença a un poble.

Küng es nega a compartir que d’aquest anàlisi fatalista se’n deriviinevitablement un conflicte entre cultures i religions. Al contrari afirmaque cal prendre seriosament la dimensió religioso-cultural, però sensesobreposar-la a les altres dimensions.

En els conflictes de política exterior postmoderns hi ha interessosde poder econòmic, polític i militar.

En les confrontacions territorials cal buscar una explicació en lesrivalitats ètnico-religioses, però no de forma absoluta, lesjustifiquen, inspiren o dramatitzen, pe`ro segueix havent-hi elementspolítics, econòmics i militars.

Les religions no són la causa de tots els conflictes, però sí ladimensió profunda no rebutjable entre nacions i encara més enciutats, escoles, famílies d’una mateixa nació.

El xoc global pot ser un nou model de por al ser de l’estratègia decerts militars. La veritable visió de futur és la pau global entrereligions.

Finalment Küng afirma que el model per al futur no és la lluita de lescultures, sinó la cooperació intercultural, aspecte que reconeix que fins itot Huntington incorpora tot i que sigui de forma molt discreta. Aixímateix es congratula que Douglas Johnson i Cynthia Sampson, confirmin unaafirmació que ell comparteix i que ha defensat: La separació entre esglésiai estat als Estats Units ha fet que es sigui insensible a la implicacióentre religió i política en altres parts del món. Això comporta possiblesopcions desinformades en política exterior que es poden pagar cares, com jaha passat. Partint d’exemples concrets es pot afirmar:

En alguns llocs es van prendre decisions equivocades en políticaexterior per no tenir en compte la dimensió religiosa delsconflictes.

En d’altres llocs les religions han contribuït a fomentar la pau i arestablir-la.

A Küng li interessa perquè la religió és ignorada en la política i ladiplomàcia. Cita Edward Luttak que diu que cal cercar el motiu en unreduccionisme secularitzant i en un determinisme materialista global, queignora motivacions no materials importants i moltes vegades decisives, laqual cosa el fa ser mal vaticinador. Per això Küng afirma de formacontundent: Una anàlisi dels temps que no inclogui la dimensió religiosa,per científic que pretengui ser, resultarà deficitari.

30

En la praxi diplomàtica Küng assumeix els plantejament de Stanton Burnettrespecte dels diplomàtics americans que han estat formats en el secularismeil·lustrat de l’escola realista i diu que poden ser generalitzats i que fanque no es pugui analitzar la realitat de les altres cultures en la sevaglobalitat perquè falla la capacitat per identificar referents moltsignificatius espirituals i culturals, el que porta al fracàs de la viadiplomàtica.

Posa com a exemple el conflicte dels Balcans del qual en fa una anàlisimolt pormenoritzada destacant els motius que van fer-ne un conflicte ambenfrontaments tant sagnants.

Només quan era massa tard se’n van adonar que només es podia comprendre lacomplexitat dels problemes del país si es tenia en comte que hi havia nonomés dues civilitzacions totalment diferents sinó també dos paradigmesdistints de cristianisme: l’oriental-bizantí i el catòlic-romà, que porta aconfiguracions nacionalistes diferents que no s’han superat i que haconfigurat una història de patiment i culpa.

1.- El fracàs de la política. Cap de les grans potències va saberinterpretar la realitat des de la perspectiva ètnico-religiosa i lespropostes que van fer-se per evitar el conflicte van poder aturar lacatàstrofe humanitària coneguda. Un altre tipus d’apropament a la realitathauria evitat el conflicte que Küng analitza a partir d eles tres fases enque es va desenvolupar.Fase1.- El primer error va ser ignorar les diferències ètniques permantenir un estat iugoslau unitari i uniforme. Això va tenir com aconseqüència la manca de voluntat ètica per resistir la flagrant agressiósèrvia a les poblacions croates, eslovenes i bòsnies. Fase2.- El segon error fatal va ser que enfront l’agressió sèrvia es vareconèixer immediatament Croàcia i Eslovènia com a Estats sobirans. Això vatenir un doble efecte altament negatiu. D’una banda per Bòsnia-Herzegovinaque va quedar en mans del joc criminal dels servis per altra de la políticacomú de la Unió Europea que va veure com els principals països recolzavenels països en conflicte per interès particular.Fase3.- El tercer error fatal fou que com que bo es va poder impedir laguerra civil a Bòsnia es van dibuixar fronteres arbitràries i atorgar alsinvasor els territoris ocupats contravenint el dret internacional.

Davant d’això Hans Küng es pregunta com evitar un nou fracàs polític i faalgunes observacions:la manca d’ètica en la política i en la diplomàcianomés provoca injustícia i noves crisis; els interessos secessionistes nopoden abordar-se amb solucions uniformes; no poden reconeixer-se estatsmassa petits que donaria lloc a un procés de masses estats, cal anar per lavia de la màxima autonomia i no fomentar l’estat nacional sobirà; modelfederatiu amb la major autonomia possible en temes com llengua, escola,

31

economia, administració,...i un únic govern, un exercit, una moneda, unapolítica exterior

2.- El fracàs de les esglésies. Van tenir 50 anys per aclarir la situació,reconèixer la seva culpa, demanar perdó,... i treballar per lareconciliació. No es va fer res. Les trobades ecumèniques acabaven ambmútues acusacions i amb pocs signes d’ecumenisme. La culpa sempre és delsaltres. Aquest fet ens fa plantejar un tema que supera el conflicte delsBalcans en el sentit de si les religions estan fatalment condemnades al’antagonisme i a la lluita. Totes tenen la Pau en el centre i la nostramissió hauria de ser la pacificació entre elles. Agafant com a base aquestconflicte de Iugoslàvia i la Guerra del Golf ens podem preguntar si fins itot en un nou ordre mundial no sembla evitable la guerra. Podem extreurealgunes lliçons: les guerres segueixen sense santes, justes o netes; enprincipi les guerres no són inevitables; una eficient política d’interessossense ètica porta en el seu sí el germen del crim; un pacifisme absolut ésirresponsable ja que cal tenir en compte el dret a la pròpia defensa; No esresponsable una pau a qualsevol preu; Els criminals de guerra han de serportats front a un tribunal de la comunitat de nacions, cal un tribunalpermanent de l’ONU per a crims de guerra, el dret positiu ha de cedir enfront la justícia....

No n’hi ha prou amb lleis i tribunals per preservar a un país de guerres icrims i per mantenir la unitat de la societat. Cal aprofundir més iplantejar qüestions radicals. El repte és mantenir la cohesió de lasocietat moderna i hi ha diverses anàlisis al respecte que comparteixen lesdiverses tendències. El que més interessa d’aquestes diagnosis és el paperque atorguen a la religió ja que s’ha estès que les religions porten a ladivisió de les societats per diferents raons: el fonamentalisme, elrigorisme moral, l’arbitrari pluralismes postmodern. En front d’això algunscontemporanis seriosos es pregunten: Cap on va la nostra societat? I moltseuropeus seriosos es pregunten:Quo vadis, con o sin euro, Europa?

Küng contraposa tres models d’Europa:1.- Una Europa tecnocràtic. Aquesta és la concepció d’una economia i unapolítica funcionalistes. Mercat, organització, teixit econòmic,...2.- Una restauració cristiana d’Europa? On quedaria els pluralisme, laindividualitat, la llibertat de consciència, sotmesa al magisteri romà,...3.- Una Europa amb fonament ètic. Vivim una època d’accelerada secularització que no secularisme que hacanviat la referència religiosa del món.Vivim una època d’individualisme radicalitzat i l’home es nega a sertutelat.Vivim una època de creixent pluralisme, les persones practiquen una religióde fragments

32

Aquesta època permet ser viscuda com una oportunitat entre l’Europasecularista-tecnocràtica que no és cristiana i una concepció premoderna-jeràrquica que no es democràtica, es tracta de fer un tercer camí el delconcepte espiritual d’una Europa fundada èticament. Per tant al repte demantenir la cohesió d’e la societat moderna caldria donar-li la respostasegüent: La societat moderna només pot mantenir-se mitjançant una ètica obligatòriai obligant: un consens bàsic sobre valors, regles i actituds comuns queharmonitzi una autorealització autònoma amb una responsabilitat solidaria.Aquesta ètica té pels cristians arrels en la fe, pero pot ser compartidaamb els no creients.

Aquestes normes ètiques, malgrat estiguin sustentades per les religions oles esglésies, no han de ser lligams ha de ser una ètica alliberadora; nohan de ser defensa egoista d’interessos, sinó expressió de convicció ha deser una ètica vinculant; no han de condemnar ni segregar, ha de ser unaètica tolerant.

Aquesta ètica global, ètica humana o ètica mundial ha de ser vàlida per atotes les religions, diu Küng, però no les ha de substituir. Cal cercar unacomplementarietat entre ètica i religió.

Cal distingir el que pot fer l’ètica com actitud purament humana i el quenomés pot transmetre la religió. En la recerca de la cohesió de la societatmoderna la religió hi pot jugar un paper tot proporcionat repòs i abric:

La religió que no la ètica pot proporcionar un horitzó global desentit enfront de les coses positives i de les negatives, i un sentitdarrer de la vida: Dóna resposta al d’on i cap on de la nostraexistència.

Només la religió pot garantir incondicionalment: Dóna resposta alperquè i al per a què de la nostra responsabilitat.

La religió pot crear una llar per a la seguretat espiritual, unadarrera comunitat.

La religió pot mobilitzar la protesta i la resistència contrasituacions d’injustícia

No té sentit un enfrontament entre ètica i religió, més aviat cal fomentarla confiança entre religions.

Les religions com ja s’ha dit han estat causa de conflictes, però moltesvegades han estat manipulades com a mitjà per a un fi. Amb el recurs de lareligió es justifica certes pretensions. La religió es converteix a vegadesen un pur instrument per a la conquesta del poder polític.

Però de nou hem de recordar el paper de les religions en la solució deconflictes regionals, nacionals i internacionals.

33

Tot seguit Hans Küng fa un recorregut sobre els elements que separen lestres grans religions monoteistes amb la finalitat de fonamentar unaproposta d’actuació enfront a l’islamisme i el fonamentalisme. El camípassa entre un modernisme sense fonaments i un fonamentalisme sensemodernitat

Hans Küng acaba el capítol dedicat a la religió fent una aportació d’uncristià per a cristians que pretén donar resposta a diverses preguntessobre si encara es pot mantenir la confiança en el cristianisme, si elcristianisme ha perdut a Europa la seva credibilitat?1.- No es pot negar que hi ha persones que deixen els cristianisme per anara altres religions orientals, experiencials,...No s’estarà perdent la llumdel cristianisme?2.- On es troba el coratge per a ser cristià avui? Küng aqui fa unaresposta clara, cal cercar-lo en la llum del món que és Jesucrist3.- Aquest nom ha donat esperança a molta gent4.- Crist única llum al costat de la qual no n’hi pot haver una altra, toti que al costat de la llum hi havia moltes altres llums 5. .- Segons la Biblia els jueus i els no cristians poden conèixer al Déuveritable.6.- Segueix éssent possible la missió

Hans Küng conclou que en el moment d’escriure el llibre ens trobàvem enfront dels reptes del tercer mil·leni. En el SXX es va donar un pas decisiuper ala ecumene cristiana de la qual,cal plantejar-se’n les exigències. Laresponsabilitat dels cristians al món, juntament amb els fidels d’altresconfessions i creences religioses consisteix en assumir que cal treballaren favor de la pau, la justícia, la conservació de la creació i també afavor de la nova ètica. El destí del món ens importa a tots els humans ,indpendentment de la nostra religió o de la nostra concepció del món.

34

B. ECONOMIA MUNDIAL ENTRE ESTAT DE BENESTAR I NEOCAPITALISME

I. LLUMS I OMBRES DE LA GLOBALITZACIÓ.

La globalització representa un canvi d'època i de paradigma, que assenyalael pas d'una economia mundial eurocèntrica a una policèntrica, i éspercebuda, alhora, com una gran esperança i un gran horror. D'aquí el desigde Küng de cridar l'atenció als economistes sobre la seva dimensió èticainherent i als teòlegs sobre la necessitat d'aprofundir en qüestionseconòmiques .

Transcendint els punts de vista particulars, com jutjar aquest procés pelqual els mercats i la producció de diversos països es troben cada vegadamés interrelacionats a causa del dinamisme del comerç de béns i serveis ial moviment de capitals i tecnologia?.

Abans que res, es tracta d'un resultat del desenvolupament tecnològiceconòmic de la modernitat europea, i no una conjura de poders foscos. Estracta d'una transformació de les estructures econòmiques que accelera,cada vegada més, el pas de l'economia nacional a l'economia global. Peraixò, l'intent d'aturar o retrocedir aquesta transformació és una empresainútil, ja que qui renuncia a col·laborar en aquest sentit, es condemna perendavant a ser un poder econòmic de tercera classe".

El canvi estructural no és només a l'interior de les nacionsindustrialitzades, sinó a l'exterior en el sentit d'un nou repartimenteconòmic i polític del poder en el nostre món, i un atractiu per uns païsosen via de desenvolupament en el desig d'accedir a un desenvolupamentsemblant. Aquesta diversificació porta problemes, però.

L'augment de l'exportació ha estat significativa, al costat deldesplaçament dels vells mercats hi ha raons d'optimisme davant del progrésd'una economia global, a la significació d'una ciència global i al fetdemocràtic d'una informació global.Però no cal obviar les seves conseqüències negatives:

la interconnexió global només és d'alguns àmbits de la vida, la mà d'obra pateix deterioraments a mesura que s'internacionalitza, l'exportació agrària industrialitzada perjudica les economies

agràries tradicionals i de subsistència, els global players financers produeixen freqüents turbulències

monetàries, la regulació empresarial provoca o afecta negativament el mercat

laboral, les empreses globals se sostreuen al control dels estats,

especialment amb relació al tema d'impostos, els problemes ecològics s'estenen globalment,

35

la globalització econòmica i tecnològica ha portat la globalitzaciódel crim organitzat .

En aquest sentit, diu Küng, els pronòstics i valoracions de laglobalització es mouen entre dues aigües. D'una banda, aquells que hi veuenuna oportunitat única que requereix un canvi de mentalitat i una elevacióde la capacitat de producció per part de tots si no volem arriscar-nos adràstiques pèrdues de benestar. D'una altra, si bé s'admet l'altaeficiència de la integració del mercat mundial, cal criticar l'altíssimaineficiència de la distribució de riquesa generada: el nombre de perdedorssupera de molt el dels guanyadors, a més dels perills en l'àmbit borsari.

L'anterior indica la dificultat de saber quins seran no només elsprincipals efectes expressament buscats de la globalització, sinó també elsefectes secundaris no buscats, arrel de les petites pertorbacions quealteren dramàticament l'ordre del sistema, o els imprevisiblesesdeveniments polítics i econòmics.

Ni pessimisme ni optimisme: davant tan fonamentals incerteses, el queprocedeix és no abandonar a la seva sort tot el procés de globalització.

La globalització no és un fenomen natural. Hi ha economistes autocrítics,que afirmen que sembla clar que el mercat pot fracassar com a instrument deregulació, pel que és necessari una intervenció política, tal com hoexigeix George Soros. En qualsevol cas, si en l'actual procés deglobalització s'imposés el criteri suprem de lucre, caldria comptar ambseveres crisis i conflictes socials: no hauria enganyat al respectel'actual fortalesa del capital i la relativa debilitat dels sindicats. Noes pot suposar que la societat en el seu conjunt acceptarà, impassible, unatornada al liberalisme del segle XIX i a un capitalisme pur.

La veritat en això, és que aquesta governabilitat ha de començar perabandonar el llenguatge eufemístic dels economistes (i apocalíptic delsteòlegs), com outsorcing (trasllat) i downsizing (reducció) , que amaguenla pobresa i la por.

S'insisteix, doncs, en la governabilitat del fenomen, a més que no estracta únicament de qüestions d'economia, sinó també de qüestions de lasocietat en el seu conjunt, de qüestions d'alta direcció política i endefinitiva de qüestions ètiques. En realitat, algunes decisions en matèriade negocis giren menys al voltant de la globalització en si mateixa queentorn de la qüestió de si el guany, és a dir, la recerca, fonamentalmentjustificada, de beneficis, pot constituir l'objecte únic d'una empresa.

S'imposa, doncs, la necessitat de buscar un consens ètic fonamental, sobrela base de tres grans temes programàtics:

La globalització de l'economia i la tecnologia exigeixen una direccióglobal mitjançant una política global

36

Però l'economia, la tecnologia i la política globals exigeixenfonamentació per mitjà d'una ètica global.

La política mundial i l'economia mundial exigeixen una ètica mundial" .

És el tema que Küng desenvoluparà en els següents capítols: macroàmbit del'economia nacional i internacional, mesoàmbit de l'empresa, i microàmbitde les persones. Abans de procedir, fa un contrast de dos grans modelspolitico-econòmics contraposats: Suècia i els Estats Units .

S'admet, en el moment actual la necessitat de mesures de sanejament del'Estat de Benestar, ja que en les seves actuals dimensions i a causa de larecessió del creixement i l'envelliment de la població, s'ha tornatinsolvent.

Suècia va crear un Estat de benestar que emparava als seus ciutadans desdel bressol fins a la tomba i que va funcionar magníficament entre vint itrenta anys també a Noruega i Dinamarca, en una quasi única combinació decreixement econòmic, plena ocupació i estabilitat monetària. El nivell deformació era i segueix sent notable. Cada vegada més tasques queanteriorment es complien en la unitat familiar, com atenció als infants desde la primera infància, es financen ara amb els mitjans públics, es fomentauna participació cada vegada més gran de la dona en llocs dirigents, però,al mateix temps , per al manteniment de l'ocupació es requereix unaparticipació creixent de l'Estat en la producció industrial.

Però el seu creixement comença a disminuir en proporció a la creixentdespesa de l'Estat, per diversos factors de l'economia que van evidenciarla necessitat d'un canvi de rumb.

L'experiència sueca indica que l'Estat no pot funcionar com una mena deprovidència i hi ha diversos ítems a tenir en compte :

No pot gastar més del que els seus ciutadans poden i volen aportaramb els seus impostos.

No pot tenir una càrrega d'interessos superior als seus ingressos pelcreixement.

No pot eludir la reducció del seu inflat aparell burocràtic. No pot crear treballs que costin més del que produeixen, ni

subvencionar llocs improductius. No pot eludir la necessitat de creixement sostingut que generi llocs

laborals i ingressos reals , que és el que garanteix el nivell devida i la pau social.

I en fi, no pot eludir la dimensió ètica de la seva reformes: la necessitatde crear un marc on l'individu s'acomodi amb moderació a les possibilitatsque li ofereix l'Estat, que autolimiti, la necessitat que aquestaautomoderació i solidaritat sigui una exigència a tots, governants igovernats.

37

Es parteix del reconeixement d'alguns enunciats: la mà invisible és miterefutat per la realitat, la política de lliure mercat, com a dogma absolut(i no com a màxima d'actuació d'aplicació variable), comptarànecessàriament amb poderoses forces socials de reacció, la supressió oexportació de llocs de treball minen la confiança en la seguretat econòmicai en l'estabilitat adquisitiva, la regulació excessiva entorn al'assoliment de beneficis, posa en perill el creixement i la lleialtat, alstreballadors hauria de remunerar d'acord l'increment de la productivitat.

En el nou rumb provocat en l'era Reagan-Bush, com a reacció al dèficitprecedent, es produeixen horribles diferències d'ingressos en la població,afectant així la balança social del país, i posant en perill la pau social,portant així enormes costos socials, situació intolerable i escandalosa perKüng.

Postulat central neocapitalista: el lliure mercat, totalment desregulat atots els nivells del desenvolupament econòmic, social i polític, éspresentat com una cosa absolutament positiva que a llarg terminiproporcionarà a tots els grups concernits i a tots els països, tant ricscom pobres, una vida millor, i per altra banda, l'únic criteri adequat deles decisions empresarials seria que el capital invertit produeixi guanys.Qualsevol consideració del benestar de la plantilla, de la situació de lacomunitat local o de la nació, qualsevol responsabilitat de l'empresari iqualsevol benefici social no faria altra cosa que entorpir la racionalitatimmanent del mercat.Però aquests plantejaments, eficaços a curt termini, a llarg termini espresenten com: encobridors, en tant les cures d'aprimament poden conduir araquitismes corporatius, antisocials, mentre es destrueixen les forces decohesió, el mínim de comunitat social per funcionar i il·lusoris, mentre elque decideix a llarg termini sobre la qualitat d'una situació econòmica noés el luxe del consum sinó una infraestructura millor, més seguretat, mediambient inalterat i sobretot el capital humà, unes forces laborals formadesen què caldria invertir.Els problemes ressenyats comporten, així mateix, una dimensió ètica queindica les debilitats i punts forts del sistema americà: del primer, noresulta evident fins a quin punt la llibertat i l'individualisme podenesdevenir descontrol social?, de la segona, es rescata la llibertatpersonal i esperit emprenedor, gran llibertat d'opinió i reunió,universitats prestigioses i reconeixement dels drets de la minoria, baixescàrregues d'impostos i gran compromís voluntari en els àmbits social ieclesial.

II . QUIN CONCEPTE GLOBAL DE POLÍTICA ECONÒMICA?

38

S'intueix una dimensió ètica en el ressenyat com a sota diferents mesurespolitico-econòmiques s'amaguen concepcions político-econòmiques i socio-filosòfiques diverses. És així que, amb la intenció d’aclarir el conceptepolític-econòmic global més d'acord amb la visió ètica global que aquís'exposa, s'entrarà a dilucidar, diu Küng, la inevitable qüestió delmercat.

El paleoliberalisme de principis del S.XIX va reconèixer la utilitat com aforça motriu, propagar el lliure joc de les forces econòmiques, i el vaportar a la pràctica a la Gran Bretanya, però va caure aviat en descrèditper la qüestió social tot i seus èxits industrials. Com contracepció ireacció sorgeix l'economia socialista dirigida, el punt de fracàs arriba el1989. Si bé ja els extrems no existeixen en rígida oposició, i s'evidenciael triomf del mercat, sorgeix la pregunta de quin mercat és el necessari.Küng examinarà llavors l'ultralliberalisme o economia de mercat pura, il’ordoliberalisme o economia social de mercat.

Cal assenyalar, en un primer moment, el paral·lelisme entre el realismepolític i la seva gestió del poder i el liberalisme econòmic i la sevagestió del mercat, tots dos procedents de la Universitat de Chicago: a laciència política [amb Hans Morgenthau], l'anàlisi dels mecanismes de lapolítica del poder: la competència i (com a ideal) l'equilibri de lesforces polítiques, en la ciència econòmica [amb Friedman], l'anàlisi delsmecanismes del mercat: la competència i (com a ideal) la lliure competènciade les forces econòmiques.

Importants resulten també les arrels europees de l'ultralliberalisme: ambl'escola de Viena, de la mà de Carl Menger, Ludwing von Mises i,especialment, Friedrich A. Von Hayek, que en els seus plantejaments eraprofundament individualista, orientant-se a l’autonomia moral i per tant auna visió atomista de la societat, sent a més un dels crítics més ferventsde Keynes. D’aquestes fonts beu Friedman, i a la vista de les conjuntureseconòmiques dels 70 que evidencien els límits del finançament estatal deldèficit i el pes dels interessos, es torna de suprema actualitat en aquestadècada.

Tres són els principis del concepte ultraliberal de Friedman:• Llibertat (individualisme) com a absència de coacció, principi suprem

d'enjudiciament i ordenament de la vida pública. El subjecte econòmicés racional, persegueix els seus interessos econòmics, i això s'ha depermetre.

• Lliure mercat (capitalisme) com el lloc on interactuen els subjecteseconòmics: la seva actuació racional és predictible i es beneficienpel que fa a buscar els seus interessos, de manera que tot esdirigeix per la competència, que porta benestar generalitzat: peraixò, cal fomentar a escala mundial el mercat liberalitzat.

39

• Inhibició de l'Estat (anti-pressupostisme com a mecanisme per evitarl'acumulació de poder de l'Estat (deficient en la seva gestió, peraltres), de manera que, ocupant-se per vetllar per la defensa il'ordre del país, garantir la protecció personal dels ciutadans icrear el marc estable per a un lliure desenvolupament econòmic,alliberi els capitals privats que, en persecució del seu interès,atendrà les demandes socials.

Tot això porta inherentment a la justícia, de manera que es pot dir que elmercat seria moral en si mateix.

Davant el creixent fracàs de l'Estat social, aquest eix programàtic començaa ser assumit especialment pels governs de Reagan i Tacher. Independent deles posicions i justificacions que allí es van moure, amb vista a lareflexió interessa dilucidar, al parer de Küng, el paper jugat pelsprincipis ètics.

En postular Friedman el mercat lliure i la reducció de l'Estat com amedicina econòmica per a tots els problemes, està en el fons reduint latotalitat de l'ètica econòmica a l'exigència i al foment de la llibertat del'individu, que de fet funciona arbitràriament com il·limitada llibertat delmés fort a costa del més feble, ja que una cosa són els valors rellevants anivell relacional, on s'ha d'atorgar la llibertat més absoluta, i una altraels rellevants per a l'individu, àmbit de l'ètica individual.

Des d'aquí entén Friedman els deures nacionals com la pregunta sobre allòque pot fer el govern i el compatriota per ajudar a la recerca dels meusobjectius, de que la funció del govern només consisteix en possibilitar unapacífica transacció entre els individus". D'aquí a més, que no es puguiparlar específicament d'una responsabilitat, sinó que aquesta es redueix aldeure d'augmentar beneficis: un conjunt d'individus relacionatsracionalment entorn de la utilitat i units pel vincle amb la llibertat, onno hi té cabuda la idea del bonum commune .

Així, la moral apareix com a total i absolutament instrumentalitzada: elscontractes s'han de complir, cal oferir qualitat òptima, ja que això ésrendible, crea confiança i fa descendir els costos d'informació ipublicitat. Com deure hi ha el d'incrementar els beneficis per aconseguirel benestar individual (i també el col·lectiu, per la suma del delsindividus), en una societat amb divisió del treball, la moral és uninstrument per a la salvaguarda intel·ligent i duradora dels interessos delsindividus.

D'aquesta manera, l'ètica apareix subordinada a l'economia. Però sobre labase de tot això, es plantegen diversos dubtes:Molts economistes neoliberals presenten com la cosa més normal del mónaquesta economia de mercat, que es va imposar a principis de la Modernitat- en el context del naixement dels grans estats nacionals -i que s'hauria

40

desenvolupat de manera totalment natural: com si, en el curs de lamodernització social, els mercats locals s'haguessin convertitespontàniament i normalment en mercats més amplis. Però la realitathistòrica està molt lluny d'aquesta concepció, ja que l'economia de mercates va imposar políticament, com ho exposa Karl Polanyi, el seu fonamentprové de les ciutats italianes de l'edat mitjana i arriba al segle XIX ambuna mercantilització de la naturalesa i de l'home mateix.A nivell teòric, això permet una economia autònoma, deslligada del'estructura global del món humà. Important en aquest procés, Adam Smith,que formula els principis de la teoria liberal clàssica de l'economia:l'egoisme ben entès i la tendència al lucre individual com a força motriudel desenvolupament econòmic; el capital que, independentment de lapossessió de terres, atorga als ciutadans benestar i independència; lallibertat econòmica, que prepara el terreny per a la llibertat individual;l'economia de mercat que, lliure de tota intervenció estatal, condueix almajor benestar possible tant per l'Estat com per a la societat; el comerçlliure, que possibilita un gran mercat, necessari per la creixentdistribució del treball i permet controlar els monopolis interns; la lliurecompetència, com mà invisible, que transforma els interessos individuals enaccions socials.Però és important recordar que aquests fonaments són vistos per Smith en elmarc més ampli d'una filosofia moral fundada sobre la base de les virtutsde la prudència, la justícia i la bondat, el que explica la seva noadversitat a les intervencions polítiques. Les motivacions (sobretoteconòmiques) que es fonamenten en el mateix interès han de ser dirigidesper la prudència, i la interacció econòmica s’ha d’equilibrar mitjançant lajustícia. Però el fonament de tot judici moral i també de tota autocríticaètica ha de constituir la bondat humana.No obstant això, aquest context ètic en el qual sorgeix la teoritzacióeconòmica nacional és abandonat aviat pels seus seguidors.Küng planteja algunes qüestions crítiques:

Respon a la realitat la idea de l'harmonia natural o ordre espontani,preexistent i que guia la nostra vida?

La mà invisible de la competència des de l'individu maximalitza el bécomú ?

Què passa amb les freqüents intervencions i els conflictes socialspolíticament desestabilitzadors ?

No existeix al costat del fracàs de l'estat un fracàs del mercat? Correspon aquesta imatge de l'homo-oeconomicus a la imatge de l'home

real ?És, llavors, allò social exigència ètica de l'economia, en tot cas no s’hade desenvolupar una economia de mercat pura, sinó una economia social demercat.

41

Si correspon a l'economia una estricta racionalitat econòmica, es fanecessari examinar l'experiència alemanya que assumeix el compromís socialno per moralisme, sinó per motius d'un econòmic absolutament racional .

Figura clau per a la reconstrucció alemanya aconsegueix una concepció del'economia èticament motivada que, fet i fet, va tenir un gran èxit entorndel predicat social com a component fonamental. Els trets s'originen en elsanys 30 a l'escola de Friburg: aquest liberalisme social amb la seva teoriade l'ordre, vagament inspirat en el concepte cristià d'ordre, propugnava unEstat fort, capaç d'implantar un marc adequat per a la lliure competència,i al mateix temps de realitzar una política d'ordre per tal de mantenir lacompetència i l'equilibri social.

Defensa una competència lliure i funcional que garanteix per si mateixa unanotable justícia distributiva. Però exigeix al mateix temps que l'Estatcreï un marc jurídic a fi d'evitar en la societat tota mena d'expansió delpoder monopolista o egoista de certs grups a perjudici d'altres. Unaordopolítica consistent ha de garantir la competència mitjançantdisposicions legals, assegurar el desenvolupament econòmic, contrarestar (iaquí es coincideix amb Keynes) les fluctuacions conjunturals i, a lavegada, protegir els drets dels que tenen una posició feble en l'esdevenirdel mercat. Només d'aquesta manera es realitzaria al mateix temps lallibertat dels individus (objectiu dels neoliberals) i la justícia social(objectiu dels socialistes).Es tracta diu Küng, d'una tercera via, posterior a la Segona GuerraMundial, de disseny molt propi:1.- Un marc o idea ordenadora bàsica, l'economia social de mercat, 2.-Un concepte que assenyala els seus objectius prioritaris, llibertateconòmica i interessos econòmics, alhora que justícia social i exigènciadel bé comú,3.-Un programa que concreta el marc i els conceptes, una confiança enl’autodirecció i correcció del mercat, al costat de la intervenció estatal.L’economia real de mercat tenia un pressupòsits molt més realistes que laconcepció ultraliberal, i tenia com a punt de partida real el conflicte, nol'harmonia.És fàcil observar, en aquesta concepció, dos grans principis socio-filosófics i socio-polítics fonamentals: el principi de solidaritat i el desubsidiarietat.Similar al que assenyala el cas suec, el model comença a tenir seriososproblemes, potser per la cega confiança en una prosperitat incessant, enuna política social inesgotable i en les possibilitats il·limitades del'Estat social. La crisi es va incubar en els 60 i, en la dècada dels 70,va començar a desenvolupar-se. Küng es plateja uns quants reptes.

42

Els nous problemes exigeixen noves solucions. Les noves forces político-socials van mostrar ben aviat la direcció del nou desenvolupament, arribanta establir els punts de referència per a un nou marc de condicionaments. Hihavia dos reptes molt clars:

Repte ecològic: No ha de reorientar-se programàticament l'economiasocial de mercat cap a objectius ecològics? Es convertiria així en unordre econòmic, compromès no només socialment, sinó tambéecològicament, que prendria seriosament els problemes de lasobreexplotació i del deteriorament mediambiental des del'agricultura i el trànsit fins a l'energia nuclear, promovent unaforma de producció viable des del punt de vista social imediambiental.

Repte ètic: No s’hauria de pensar d'una manera programàticament novala base ètica de l'economia social de mercat? Una economia ecològico-social de mercat amb fonament ètic es quedaria així en un modelpolític-econòmic de caràcter merament instrumental, sense convertir-se en un principi autònom de la societat. La política hauria de ser,per tant, no només mercantilment justa i mercantilment adequada, sinóque, ponderant tots els aspectes, hauria de tenir sempre en comptetambé els interessos de les persones afectades, de manera que tambéels mecanismes del mercat haguessin de regir d'acord amb determinatsvalors i criteris polítics i ètics.

Repte pràctic: Es tracta d'un funcionament que no oblidi laimposició, ni tampoc la motivació, ambdues insuficients per simateixes (crítica a Erhard): l'orientació social pot aconseguirresultats concrets no només mitjançant contínues intervencions del'Estat, sinó també apel·lant a la convicció i a la responsabilitat deles ciutadanes i ciutadans madurs.

Davant d'aquests reptes, i en especial d’aquest últim, sorgeix uninterrogant central a ser abordat en el microàmbit del personal: Per què noser egoista? Per què moderar? Què significa mesura? Quina és realment lamesura de l'home? I on és la mesura de la societat? . Per ara, s'intentaassenyalar que els reptes indicats són reptes globals .

Amb fracàs del sistema comunista s'ha imposat a tot el món unaglobalització de l'economia i la tecnologia que sostreu cada vegada més alcontrol d'una política global i no té fonamentació en una ètica global.Donades les deficiències ja insinuades, tal tendència ha de ser combatudateòricament i corregida en la pràctica, diu Küng.

Malgrat que els teòrics europeus clàssics sempre van situar l'economia i lapolítica en un context social i ètic global es va imposar al segle XX unimperialisme econòmic, que dissol qualsevol altre tipus de racionalitat.Sorgeixen així preguntes elementals: S'identifica, per a les cièncieseconòmiques, l'homo sapiens veritablement amb l'homo oeconomicus, aquestmaximitzador del propi benefici subjecte interessat en si mateix i de

43

comportament normalment egoista?, No es comporta l'ésser humà d'una maneradiferent a aquell exigit per l'egoisme burgès? No persegueix multitudd'objectius, diferents del només maxmitzador?L'individualisme radical , fonament de l'ultraliberalisme, és posat endubte des de l'antropologia cultural i la psicologia evolutiva, queindiquen que abans de res l'humà és ser social, i les seves relacionsd'intercanvi no es motiven originalment per utilitat, sinó que a la sevabase es troba una forma de comunicació i un signe de mútua simpatia i bonveïnatge, una ètica de reciprocitat.En resum, davant les afirmacions simples de l'ultraliberalisme: Els éssershumans no només actuen d'acord amb màximes de racionalitat econòmica. Elsseus èxits no només són determinats per interessos materials, i la sevamotivació no la constitueix únicament la pulsió d'intercanvi. No totes lesnecessitats de l'home es poden satisfer amb els productes de l'economia. Noreverteix en el benefici comú el que cadascú persegueixi seus propisinteressos. Per al seu benestar, bona convivència i felicitat, els éssershumans (també els economistes) necessiten constantment i a tot arreu algunacosa més que la simple economia de mercat.D'aquesta manera, la democràcia tampoc pot estar restringida a l'econòmic,i procura llibertat individual i justícia social. De l'anterior, se’nderiven conseqüències per a l'economia de mercat.

Com principi cal entendre que l'economia de mercat no és fi en si mateixa,diu Küng, sinó que ha d’estar al servei de les necessitats de l'home encomptes de sotmetre implacablement als éssers humans a la seva lògica, jaque es tracta d'un subsistema de la societat que conviu amb altres, i latotalització desvirtua la resta.

De dur-se a terme aquesta totalització (quan es porta a terme), el dretserà reemplaçat per la pressió, la política pel lobby i l'especulació, laciència queda a mercè de l'interès econòmic, la cultura llisca cap alcomerç i l'ètica es fa lucre o diversió. Condueix també a una dictadurafàctica que oblida que no tot el fàctic és norma, a una dictaduraconceptual axiomàtica que oblida que no tot el funcional i eficient éslegítim, a una dictadura de la racionalitat que oblida que no tot elracional condueix al bé comú. Cal , doncs , un procés de desmitologització.

Si s'accepta que tot home i tot grup humà han de ser tractats humanament, ique en una economia mundial globalitzada es vincula a tots els actors del'economia, cal contrarestar la creixent economització de la vida, desd'una reflexió crítica dels fonaments, que comenci per qüestionar lespremisses normatives de les posicions econòmiques.

D’aquí dos grans premisses a tenir en compte: la primacia de la política davant l'economia, la primacia de l'ètica enfront de l'economia i la política,

44

La primacia no correspon ni a l’economia ni a la política, sinó a laintangible dignitat de l'home.Ens trobem davant les implicacions pràctiques de l'ètica econòmica: ni unsimperatius de la realitat, ni les normativitats internes, ni la forçanormativa del fàctic, han de ser confirmats com a dades quasi- naturalsdavant els quals siguin impossibles algun tipus de regulació, reorientacióo crítica.No es tracta d'advocar per un nou intervencionisme estatal, afirma Küng,sinó per una economia global de mercat, vinculada políticament a objectiushumans i socials, que respongui a les necessitats i riscos futurs i comptiamb uns principis naturals de la vida. Des aquests principis, en elmacroàmbit de l'ètica econòmica és possible esbossar algunes tasques:

Si l'economia i la política mundials exigeixen una ètica mundial, calpostular "un ordenament global de la competència, de la societat i del mediambient, que garanteixi que també els mercats globals s'integren en el marcètic-polític d'una bio-política global que integri la competència en normesracionals i unitàries, configurant-se de manera compatible amb la realitatsocial, mediambiental i humana, però que no s'ha de confondre amb unaeconomia planificada a nivell mundial.Küng fa unes propostes que vol sotmetre al criteri dels economistes:

Creació d’un ordenament internacional de la competència, de maneraque es garanteixi certa seguretat jurídica i ordenament polític queno posi en perill els petits i mitjans jugadors.

Vinculació dels fluxos financers a objectius econòmics reals decreixement i ocupació.

Garantia social contra les deficiències estructurals aguditzades perl’economia globalitzada.

Equilibri del dràstic desnivell econòmic i social entre les diferentsregions del món.

Internacionalització dels costos socials i ecològics producte delprocés de globalització.

Ordenament internacional que freni l'excessiu consum de recursos noregenerables.

III . ECONOMIA DE RESPONSABILITAT.

Constata Küng que quan va publicar el Projecte per a una ètica mundial el1990, no va poder referir-se a documents d’organitzacions internacionalssobre una ètica mundial ni sobre deures humans. Ara sis anys més s’handesenvolupat documents importants que han introduït també el tema delsdeures humans , la qual cosa exigeix la concreció d'una ètica global .

Només un ordenament econòmic mundial donarà eficàcia i consistència a unordenament financer de la comunitat dels pobles. Com ja ha exposat Küng,l'anomenada moral no té raó de ser si no va unida a accions polítiques. Es

45

tracta llavors i simultàniament, de redefinir els deures socials iecològics globals de l'economia i exigir un comportament adequat, i dur aterme accions polítiques en detriment dels interessos particulars i elsegoismes col·lectius. I això no es pot dur a terme sense motivacionsètiques. D'aquí la importància de les comissions , declaracions iproclamacions internacionals. N’hi ha que, com que afecten, en principimereixen el suport de tothom. En efecte: S'hauria arribat a la Convenció deGinebra i la fundació de la Creu Roja, a l'Aliança dels Pobles, a lesNacions Unides, a l'OIT i a organismes internacionals, a la declaracióuniversal dels drets Humans , sense una voluntat desinteressada i ètica dediversos actors?.

Però davant d'això, cal tenir en compte les objeccions d'escèptics ipessimistes: les accions de la Creu Roja són mínimes, les UN i organismessimilars han fracassat estrepitosament en el manteniment de la pau mundial,les declaracions de drets humans són poc menys que intencions de paper...

I no obstant això: Què seria del món sense ...el lliurament dels cooperantsde la Creu Roja, la idea ètica de l'Aliança dels Pobles, sensel'oportunitat de ventilació de conflictes que s'ofereix en el si de l'ONU,sense les declaracions de drets humans que han possibilitat movimentssocials?.

Per això es pot afirmar davant dels escèptics: La voluntat eticopolíticaimpulsa a la documentació escrita i a la proclamació pública. El documentproclamat constitueix la constància pública i el testimoni de la voluntateticopolítica. La documentació escrita i la proclamació pública ajuden alseu torn a la realització de la voluntat eticopolítica. I aquestaconstitueix la condició del naixement del document proclamat i actua com amotor de la seva realització.Establerta tal utilitat, Küng passa a comentartres documents internacionals a favor d'una ètica global.

Drets humans i deures humans: la Comissió internacional per a un ordenamentpolític mundial (1995).Aquest document no parla en primer lloc, d'un Govern Mundial (GlobalGovernment ), que seria contraproduent per orientar-se al poder, sinó d'unOrdenament Polític Mundial (Global Governance), en la idea que es necessitaun món amb sistemes i normes: El repte consistiria, per tant, a trobar unequilibri que respongui a l'interès de tots els éssers humans per un futurestable, fundat en uns valors humans fonamentals, i que posi d'acord a laorganització mundial amb la pluralitat global existent.Es tracta d'assumir la realitat de la globalització que ha portat canvisdràstics en la societat: les transformacions militars i el creixement de laviolència, les tendències econòmiques de creixement que emmascaren lacreixent exclusió, els canvis socials i mediambientals, que troben unareacció i exigència de part de diversos sectors socials.

46

Aquests canvis exigeixen propostes respecte dels grans problemes actuals:l'exigència d'una seguretat global (prevenir les crisis, descobrir,contrarestar), la gestió de la interdependència econòmica, l'enfortiment del'Estat a nivell mundial (del dret internacional), la reforma de lesNacions Unides.Per al document, és central proposar una ètica del veïnatge: Sense unadirecció (una direcció valenta, impregnada en tots els àmbits socials peraquesta ètica), fracassaran totes les institucions i estratègies per benintencionades que siguin, mentre que els valors globals han de constituirel nucli d'un ordenament polític mundial.Com concretar aquesta dimensió ètica? Apel·lant com a principi fonamental ala Regla d'Or: Els éssers humans han de tractar els altres com ellsmateixos voldrien ser tractats, i d'allà, desenvolupa els valorsfonamentals: respecte a la vida, llibertat, justícia, respecte mutu,solidaritat i integritat.Per explicitar aquests valors, exigeix una ètica civil global amb drets ideures específics, assumida per tot el conjunt dels gestors, públics iprivats, col lectius i individuals, amb la finalitat d’humanitzar lesformes impersonals de funcionament de les burocràcies i els mercats i posarlímit a la competència i l'egoisme dels individus i els grups.Central, en tota aquesta concepció que va exposant Küng, el vincle ques'estableix entre drets i deures, i aquesta òptica dels deures és una cosanova respecte dels documents internacionals. Com deures humans comuns espostulen:

contribuir al bé comú, tenir en compte les repercussions de les pròpies accions en la

seguretat i el benestar dels altres, exigir la igualtat de drets inclosa la dels sexes vetllar pels interessos de les futures generacions promovent un

desenvolupament sostingut i protegint el conjunt dels béns comuns, preservar l'herència cultural i espiritual de la comunitat, comprometre’s a eliminar la corrupció.

Finalment, el Document insisteix en els actors competents per fer possibleaquest ordenament polític mundial: els Estats nacionals, les organitzacionseconòmiques globals, els mitjans de comunicació i les ONG .

Desenvolupament, no només creixement econòmic: la Comissió Mundial deCultura i Desenvolupament (1995).En aquest document, el terme desenvolupament desborda la definició alvoltant del creixement econòmic , i s'entén com el procés que promou lallibertat real dels éssers humans, els qui la posen al servei d'allò al queatribueixen.Des de tal perspectiva, a la cultura com a manera de convivència licorrespon una doble funció: es troba certament relacionada amb elsrespectius valors i fins dels diversos àmbits de la vida (també

47

l'econòmic), però el seu paper de cap manera es redueix a una funcióinstrumental, sinó que més aviat és ella mateixa el fonament comú en què esrecolzen els diferents valors i fins. Per això, el desenvolupament comprèntambé el creixement cultural, l'exigència de respecte a les cultures i elprincipi de llibertat cultural. Així , el compromís amb el pluralisme esconverteix en un fort punt de partida, permetent resposta a importantsqüestions :1.- Per què una ètica global? Es tracta de trobar punts comuns dereferència (valors i principis) per a una orientació moral mínima: Lacol·laboració entre persones de diferents cultures i interessos esfacilitarà i es disminuiran i mitigaran els conflictes quan tots els homesi grups se sentin units i motivats per deures comuns.2.- Quines són les fonts d'una ètica global? Si s'ha de formular una èticaglobal, s'ha de prendre el seu contingut dels recursos culturals, lesidees, les experiències emocionals, els records històrics i lesorientacions espirituals dels pobles. Una primera font, llavors, són lesgrans tradicions culturals, i especialment la seva referència a la idea devulnerabilitat humana i l'impuls ètic de mitigar el patiment en la mesuradel possible. Una segona, és la cultura civil global, especialment alvoltant dels seus cinc grans pilars ètics:

drets i deures humans, democràcia i elements d'una societat civil, protecció de les minories, compromís a favor d'una pacífica solució dels conflictes i unes

negociacions honestes, equitat en les relacions intergeneracionals.

Interrogants i aclariments respecte del Document: Si bé confirma que de lesdeclaracions de drets humans només és possible derivar en part una èticamundial, i no obvia el fet que en societats no occidentals la visió sobreDDHH és molt diferent, voldria Küng pronunciaments més enèrgics entorn delpaper de les tradicions religioses i ètiques de la humanitat, ja que si bécal reconèixer, com ja hem fet anteriorment, el seu fatal paper al voltantd'alguns problemes mundials i regionals, no cal perdre de vista el seupaper constructiu moltes vegades, els recursos de les religions del món sónincomparables, per tres motius: 1.- mostren una gran força espiritual,2.- parlen dels deures d'una manera més concreta i vinculant,3.- les seves figures religioses actuen com a prototips de vida ètica.És , doncs, necessari valorar el paper de les tradicions religioses iètiques, i la tasca l'ha assumit un tercer document :

La humanitat concreta: l’InterAction Council ( 1996 ) .D’aquesta declaració de la que se n’ha parlat en el capítol anteriorproposa "un consens bàsic minimal sobre valors vinculants, criterisirrenunciables i actituds morals , assumit , però les seves diferències

48

dogmàtiques, per totes les religions, i que pot fins i tot ser compartitper no creients" i esta`basada en la Declaració de Chicago del Parlament deles Religions del Món.Planteja en la línia del Document esmentat un1.- Nucli de la ètica global formulat de forma precisa, bàsica i concretaamb un primer imperatiu de la humanitat: que tot home ha de ser tractathumanament i en el mateix context hi ha la Regla d’Or que ha d’aplicar-setant en política com en economia: No facis als altres el que no vulguis pera tú.A més d’agafar els Principis de la Declaració de Chicago del Parlament deles Religions del Món, estableix quatre orientacionsinalterables:.compromís a favor d'una cultura de la no violència,solidaritat, tolerància i igualtat. I així, exigint el compromís delspolítics "a favor d'una cultura de la tolerància i una vida veraç", i elcompromís dels ciutadans del món econòmic "a favor de la solidaritat", prenclara posició "no només contra el totalitari socialisme d'Estat, sinó tambécontra un desenfrenat capitalisme, i a favor d'una economia social demercat d'orientació ecològica.2.- Compromís a favor d'un ordre econòmic just, a partir de l'evidència deles il·limitades injustícies socioeconòmiques del món, la culpa no nomésrecau en individus sinó també en les estructures socials Aquest compromíses desprèn de les tradicions religioses i ètiques antigues, on el no robarcobra el sentit d'obrar amb justícia i sense duplicitat, respectant lapropietat aliena i la comuna i evitant l'ús arbitrari dels béns sense teniren compte les necessitats de la col·lectivitat.A més, no és possible la pau sense justícia mundial: la pobresa porta aldesemparament, la desesperació a formes violentes de supervivència;l'acumulació incontrolada de poder i riquesa engendra greus conflictessocials. Aquest compromís comença per l'aprenentatge, en la família il'escola, que la propietat té les seves obligacions I aquest compromísexigeix un canvi urgent de les estructures de l'economia mundial, i unanova comprensió -especialment de part dels països desenvolupats- quedistingeixi entre consum necessari i consum desenfrenat, entre ús social iús insolidari dels propis béns, entre l'aprofitament justificat i el consuminjustificat dels recursos naturals, entre una economia de mercat puramentcapitalista i una economia de mercat amb caràcter social i ecològic. Demanera que es dibuixa un ser veritablement humà, el que significa que: enlloc del recurs a la força econòmica i política en una lluita despietadaper conquerir el poder, ha d'emprar-se aquesta mateixa força en servei deles persones. En lloc d'una concepció pura del poder i d'una política dedominació brutal, ha d'imperar el respecte mutu, un raonable equilibrid'interessos i una voluntat oberta a la mediació i a la consideraciórecíproca. En lloc d'un insaciable afany de diners, prestigi i consum, calredescobrir el sentit de la mesura i la moderació, perquè l'ambiciós perd

49

la seva ànima, la seva llibertat, el seu assossec, la seva pau interior i,amb això, precisament allò que el constitueix com a persona.

En la necessitat d'unir la racionalitat econòmica i l'orientació èticafonamental, es fa necessari segon Küng un nou paradigma d'ètica econòmica .

a) Constants i variables .És clar que les normes ètiques per a l'economia no són caigudes del cel nideduccions d'una immutable naturalesa essencial de l'home. Es tracta de lamateixa experiència històrica d'acord amb determinades exigències,prioritats i necessitats. Es tracta de constants ètiques, referides aprincipis com el no robar o als esmentats més amunt.Si bé aquestes normes fonamentals es presenten com immutables la sevaespecificitat s'adapta al canvi dels temps, com va passar amb la normabíblica i alcorànica del no cobrament d'interessos o el preu just: No s’ha,doncs, d’oblidar que les normes ètiques específiques, particularment en elcamp de l'economia, no només difereixen en les diverses nacions o grups,sinó que poden canviar també d'acord amb l'entorn econòmic. Es tracta deles variables ètiques.D'aquesta manera s'apunta que l'ètica concreta és un sistema de constantsi variables, i això per advertir dos perills:

Qui només veu a tot arreu constants morals, acaba en un dogmatismemoral rígid i aliè al món, en un fonamentalisme.

Qui només troba variables en l'ètica, cau en un relativismedestructor o escepticisme.

Amb això, Küng pot abordar algunes reflexions fonamentals sobre èticaeconòmica.

El central, per a aquesta formulació, és assenyalar com grotescal'alternativa de Déu o els Diners. Sobre això cal advertir:

que en la concepció judeocristiana i en la musulmana és Déu quiregeix o ha de regir al món, no els diners,

que el cristià ha de decidir si posa el seu cor en Déu o en Mammon,si vol fer del diner un ídol,

que el missatge de Jesús convida almenys a un moderat despreniment, ala solidaritat i a la llibertat interior de les possessions, i enresum:

que els béns econòmics no ocupen el lloc més alt de l'escala devalors del cristià.

Però també és inqüestionable que Jesús va optar per la pobresa, el seu missatge no va ser una

determinada societat, va parlar de Regne de Déu i després totes lesaltres coses.

que no va demanar ni l'expropiació, ni la venjança, ni la totalrenúncia a la propietat;

50

que alguns dels seus seguidors eren benestants .D'aquestes dades Küng en treu una lliçó: Els cristians (sobretot elsteòlegs i bisbes), en el seu decidit compromís davant de situacionsinjustes i inhumanes, no han de comportar-se en l'econòmic amb un fanatismesimplista que tendeix a embellir religiosament la pobresa i a condemnarglobalment la riquesa. I menys encara han de comportar-se com fanàticsreligiosos el zel dels quals no encobreix una altra cosa que la sevaincompetència en el terreny de l'econòmic, i massa sovint mentre predica almón aigua, ells beuen vi i mengen marisc.Per altres, certes exigències bíbliques han de ser ubicades en els seusàmbits possibles. Així l'exigència del préstec sense interès, pot tenirsentit en àmbits locals, però difícilment poden ser viables en àmbitsmacros.Es vol apuntar llavors que, per a un ordenament econòmic mundial, la simpleètica de convicció idealista és insuficient, en tant que es preocupa poc deles complexitats del sistema econòmic, i l'enaltiment moral senseracionalitat econòmica en els macroàmbits es torna moralisme, que perd devista l'art d'una realització econòmica eficaç.

Igualment és ingenu reduir tota la problemàtica sobre economia i moral al'alternativa guany o sentiments. Una eficàcia sense principis no és unaètica, sinó una tècnica, una egoista tècnica de comportament que potconduir a un pur liberalisme D'altra banda, la presència de l'ètica comcategòrica i universal, impedeix considerar la maximització de guanys com acriteri ètic, de manera que defensar dogmàticament concepcions econòmiquesque no tenen normativitat ètica no és ja economia sinó reduccionismeeconòmic. Per això és necessari establir normes morals a travésd'ordenaments legals .

Si la raó de ser de l'activitat econòmica és garantir les condicionsbàsiques de la vida humana, la recerca del guany està certament justificadades del punt de vista ètic, sempre que quedin fora de perill altres valorssuperiors, però això de cap manera justifica èticament la maximització delsguanys com a principi de la política econòmica.

Per l'ordenament de l'economia mundial es requereix, segons Küng, una èticade responsabilitat d'economistes realistes amb horitzons idealistes, és adir, que es pregunti per les seves previsibles conseqüències i se’nresponsabilitzi, "establir un vincle seriós entre les estratègieseconòmiques i el judici ètic", i, sotmetre l'actuació econòmica a la provade si lesiona béns o valors superiors , o si té en compte la realitatsocial i mediambiental i també el futur.

Per això, en la direcció empresarial, l'ètica no ha d'ésser únicament unafrontera externa correctora, sinó, fonament integrant del mercat, baselegitimadora.

51

En aquesta primacia, també cal considerar que no es pot confondre moral degrans i de petits grups , i el problema de desplaçar la responsabilitatmoral al legislador.

Una ètica mundial ha d'afrontar el problema de la fonamentació deldesenvolupament sostenible i durador. Per això cal motivació.

1.- La pura raó no pot demostrar l'exigència de l'estabilitat d'undesenvolupament, és a dir la capacitat de mantenir les bases naturals demanera que les condicions de vida de la generació actual es mantenen per ales generacions futures. És a dir: a les generacions futures no els aniràpitjor que a nosaltres. Es tracta d’una decisió ètica. L’estabilitat és unaexigència ètica i la necessitat de fonamentar-la s’ha de fer des de lafilosofia i la teologia. 2.- La pura raó tampoc pot demostrar l’exigència una provisió de futur. Hemd'actuar de manera que a les futures generacions no només no els vagipitjor que a nosaltres (estabilitat), sinó també de manera que els vagimillor (provisió). Depèn totalment de les nostres motivacions ètiques quedecidim si a les generacions dels nostres fills els ha d'anar igual, pitjoro millor que a la nostra. La raó està sotmesa a interessos i, per tanttambé hi ha d’intervenir la filosofia.3.- La religió pot fracassar davant aquesta exigència d’estabilitat i deprovisió de futur. També fracassen els organismes internacionals. Quanbusquem una fonamentació ètica de l’exigència d’estabilitat i de laprovisió de futur ens adonem que no només és insuficient la raó pura, sinóque la mateixa religió pot fracassar perquè la desacrediten determinatsgrups religiosos d’interès i blocs de poder. Per a comprometre’s a favor deuna ètica humana comú recolzada en les religions cal oposar-se a unmoralisme religiós que no admet fronteres per a la seva competència.

Quina podria ser la màxima ètica per a un desenvolupament sostingut? Quinescondicions fonamentals es requereixen per sobreviure com a éssers humans enuna terra habitable i per configurar humanament la nostra vida individual isocial?.

Segons el parer de Küng, es tracta d'una concepció humana integradora en uncontext còsmic, que superi concepcions biocèntriques i holístiques (en tantque és inevitable per a la nostra manera de viure intervenir en lanaturalesa), i concepcions antropocèntriques (en tant que ignora,precisament , el canvis, el holos, i encara el antropos): en lloc del'explotador domini de l'home sobre la naturalesa, la inserció de l'home enla natura!.

Per això, l’objectiu i criteri fonamental de l'actuació ètica a nivelleconòmic i polític, ha de ser l'home en un medi ambient habitable", l'ésserhumà no com a mitjà, sinó com a fi últim objectiu i criteri.

52

Ja s'ha insinuat que una ètica racional pot recomanar actituds i estils devida, i oferir determinades regles de prioritats i seguretats. Però quedapendent el problema de la motivació, que requereix, en primer terme, uncanvi de consciència cap a una actitud d'agraïment al passat i dereconeixement dels deures de la provisió a futur, una moderació contra elenvaniment científic i una sensatesa contra la desmesura del tecno-científica.Tot això es dirigeix a l'imperatiu d'una ètica de la supervivència que ésfrontera infranquejable de la reflexió filosòfica.

IV . ETICA , EMPRESES I DIRECCIÓ.

L’any 1971 Klaus Schwab formula com a model d’empresa el que en perspectivade la globalització arribaria a tenir en els anys 90 una especialactualitat: Que tots els grups anomenats aquí per ordre alfabètic tenen uninterès immediat en l’èxit de l’empresa:

Els accionistes i prestadors, una inversió segura i adequatsinteressos del capital invertit.

Els clients, un bon producte , accessible en preu i distribució. Els proveïdors, la solvència i el manteniment de la capacitat de

rendiment del seu client. Els treballadors, amés de la compensació material, reconeixement i

promoció pel seu esforç. L’Economia nacional, l'Estat i la societat, que contribueixi a

l'increment del bé comú.

En el Fòrum de Davos de 1973 es va proposar un Codi de comportament èticper a la gestió d'empreses que considera com a tasca de l'empresa servirals consumidors, als treballadors, al capital i a la societat i aconseguirl'equilibri dels seus antagònics interessos, i en aquest context , el guanyapareix com a mitjà necessari, però no l'objectiu final. Si bé com aorientacions semblen haver-se perdut durant els vuitanta, semblen tornaramb força en els noranta a la discussió entorn de la moral i larevaloració de l'ètica en l'economia. Küng proposa ocupar-se de dos signesd’aquesta nova importància de l’ètica en l’economia.

Es tracta de dos declaracions que demostren que per al projecte d’una èticamundial és absolutament possible, inclús en qüestions ètico-econòmiques,una cooperació entre religions i entre creients i no creients.La Interfaith Declaration. A Code of Ethics on International Business forChristians, Muslims and Jews ( 1993 ) i Principles for Business: The Caux Round Table ( 1994 ) .La declaració de Caux, parteix del fet de la globalització de l'economia iels seus efectes, constata que les empreses, a més de la creació de guany,tenen també obligacions, en tant que la solució dels problemes no es potconfiar a les forces del mercat. D'aquí l'afirmació sobre la necessitat de

53

valors morals en els processos econòmics, sense els quals no hi hauràestabilitat empresarial ni comunitat duradora.Insisteixen ambdues declaracions en assenyalar com a tasca de l'empresa nonomés el guany per als shareholders o accionistes, sinó la responsabilitatde tots els seus stakeholders en tant aportants amb la seva stake(participació ). La persecució del guany està justificat, però no éssuficient. Les empreses han de jugar un paper en la línia de millorar lavida dels seus clients, treballadors i accionistes, compartint amb ells elbenestar que han creat. D'aquesta manera, les declaracions detallen lesobligacions de les empreses envers els seus diferents actors, i enespecial, els treballadors.La Declaració de Claux diu: Creem en la dignitat de tots els treballadors ien la importància dels seus interessos. Per això tenim responsabilitatscom:

Procurar uns llocs de treball dignes i uns salaris que millorin lescondicions de la vida dels treballadors.

Emprendre negociacions sinceres en cas de conflicte. Promoure en la mateixa economia la col·locació de les diverses

persones qualificades per als llocs en els que realment són mésútils.

Junt amb d’altres obligacions pel que fa a comunicació, salut iformació permanent, cal ser sensible respecte dels problemes d’aturprovocats per decisions financeres i lluitar amb d’altres actors perdebatre els problemes.

La declaració Interfaith accentua: Els treballadors presten una peculiarcontribució en favor de l’empresa per tant l’empresa ha de tenir en comptela posició dels sindicats, les empreses han de respectar les persones perles seves conviccions, responsabilitats familiars...El que és important per a una ètica global en temps de globalització ésdestacar el que està en la base de les diverses exigències ètiques i lesdues Declaracions ens ofereixen molta informació.

Com a valor fonamental en la Declaració de Caux, apareixen , mútuamentcomplementats, la dignitat humana (principi occidental: santedat del valorde la persona), i el Kyosei (principi oriental: vivència i col·laboracióordenada al bé comú).Aquest valor fonamental en la Declaració Interfaith, es formula a partir deconceptes clau o valors fonamentals de les grans tradicions religioses:justícia (comportament just, honradesa, exercici de l'autoritat respectuósamb el dret), respecte (reciprocitat en la relació amb els altres), tutela(l'home és només fiduciari - steward - dels recursos naturals), rectitud(integritat: veracitat i credibilitat en totes les relacions humanes).Sobre això, insisteix la declaració de Caux, si bé cal insistir en elrespecte de les normes, més enllà de la lletra de la llei, cal arribar finsa l’esperit de la confiança. Es tracta, doncs, d'una orientació que superi

54

el simple legalisme, mentre que aquest permet actuar de manera no èticarespectant el marc legal vigent.Del que s'ha dit fins ara: es tracta de valors només d'occident?

Els asiàtics admeten la modernització però miren amb escepticisme elsistema de valors occidentals en els quals cada vegada hi troben més afaltar: responsabilitat, honradesa, lleialtat, valor, compassió, amistat,tenacitat i autodisciplina.

El pobles asiàtics acceptaran l'il·limitat individualisme ( deslligat de lacomunitat ) i la desenfrenada llibertat d'Occident (amb les sevesconsegüents manifestacions de decadència )? O bé han d’esforçar-se perconservar els seus valors que sustenten la seva força i èxit: tradició defamílies fortes, educació intensiva, dur treball, esperit d’estalvi,moderació i teamwork internacional.

Si bé poden ser vàlides aquestes reserves, no per això deixen de servàlides també les exigències occidentals entorn del respecte a la personaen el tema de Drets Humans, moltes vegades menysvalorat per la reflexiópolítica oriental tot i que s'insinua fortament en algunes de les sevestradicions religioses. Es tracta , doncs, d'un complement necessari.

Küng afirma que cal passar de qüestions fonamentals a qüestions méspràctiques per a les societats industrials dels nostres dies.

Cal trobar, enfront la pregunta des si estan preparades realmentl’economia, la política i la societat pel canvi de paradigma cap a unapostmodernitat de globalització, una nova relació entre Estat, treball icapital, que no s'identifiqui simplement amb una arrasadora economia demercat. Per això, totes les parts han d'oferir la seva pròpia aportació pera un nou consens social, que accepti , fins i tot, un repartiment equitatiude les càrregues.1.- L'examen de l'experiència del model americà, evidencia la necessitatd'un nou compromís de l'empresari; partint de la insostenibilitat de lasola preocupació pels propis beneficis, es requereix:

learn production and management, juntament amb compromís social; trencar el cercle viciós de l'acomiadament com equivalent a millora

de l'empresa, i promoure la millora del nivell professional delstreballadors amb nous reclutament per ampliar el mercat.

no pot baixar arbitràriament l'ingrés del treballador, però tampocpot pujar arbitràriament els ingressos de l’activitat empresarial

calen regles precises de responsabilitat i garantia pel que fa alsdirectius i consells d'administració que permetin que assumeixin elsseus errors, per protegir accionistes i treballadors

la participació en la gestió i beneficis de l'empresa per part delstreballadors

55

assumpció de l'exigència de bon ambient laboral i atmosfera de pausocial

En suma, una doctrina i praxis econòmica que només aposta pels beneficis nonomés ha de ser considerada com irrealista i antisocial, sinó també comclarament immoral.2.- L'examen de l'experiència del model suec, evidencia la necessitat d'unanova responsabilitat dels treballadors. Es tracta d'admetre: lapossibilitat de l'obligació dels aturats a orientar-se a nous llocs detreball, la possibilitat de feines remunerades d'acord a l'aportació del'activitat a l'economia global, la possibilitat i disposició de baixar laremuneració d'acord a les condicions econòmiques globals, la possibilitatd'abaratir el treball per fer-lo competitiu, i d'aprofundir, de vegades, laseva intensivitat.3.- L'examen de les dues experiències, evidencia la necessitat d'unainhibició de l'Estat, concentrant-se en àmbits fonamentals (com vol elmodel americà, però matisant ) però assegurant les previsions bàsiques (comvol el model suec, però sense arribar als seus sobredimensionaments). Estracta, en una doble via, d’alleujar l'Estat, però alhora d 'incrementar laresponsabilitat de l' individu i també el seu àmbit d'actuació econòmica.En aquesta perspectiva , es discuteixen propostes com reduir la despesaestatal, abandonar els projectes i subvencions milionàries, simplificar lalegislació tributària, obligar les empreses a una equitativa contribuciósocial i generar més responsabilitat i autonomia dels individus.Passem del mesoàmbit de les empreses, al microàmbit de la persona,especialment dels directius:

Hi ha directius que no estan orientats al negoci sinó que intenten viure unalt ideal ètic enmig del món dels negocis. Un d’aquests directius portavaun pare amb l’advertència del Mahadma Gandhi del Set Pecats Capitals delmón actual: riquesa sense treball, gaudi sense consciència, coneixementssense caràcter, negocis sense moral, ciència sense humanitat, religió sensesacrifici, política sense principis.

A partir de tres casos concrets, es dedueix que avui dia, dels directiuss'espera alta competència, no només en la seva formació tècnica, sinó èticaen sentit d'actitud, disposició moral interna comunicar en lloc d'informar,cooperar en lloc de delegar, dirigir en lloc de controlar. Avui esrequereix una formació global i una visió que inclogui sentiments ,intuïció i creativitat; cal aprendre humanitat, i també comunicació,cooperació amb els altres i competència social. Per això :

La cultura de l'empresa -sempre importa però en els nostres dies fins i totde rellevància estratègica -consisteix en el conjunt de les actitudsdecisives, dels valors, les regles, normes i maneres de comportament propisdels directius i dels treballadors d’una empresa".

56

Si l'empresa consta primàriament de persones, i la cultura de l'empresa-definida - pressuposa una cultura de la personalitat, Küng concreta: lanecessitat de consciència dels directius de la seva pròpia escala devalors, comprensió dels treballadors del que mou al directiu; explicitaciódavant l'opinió pública de us valors que regeixen l'empresa.

Contrari a aquesta direcció, s'ha posat de moda el maquiavelisme en ladirecció, explicitat en diversos seminaris i cursos universitaris. Estracta d'una actitud oportunista: una orientació a l'èxit material i unadisposició per emprar mitjans il·lícits per tal d'aconseguir l'èxit i peracceptar normes de conducta en aquesta mateixa direcció. Per això mateix,és més aviat l'evidència d'un dèficit de responsabilitat ètica.

I també una actitud cínica. Aquesta moda, s'ha convertit en alguna cosacomú en la nostra societat?

La resposta sembla positiva, donat els innombrables escàndols i el creixentdescens de la credibilitat de les institucions i els seus representants iexperts. Però, paradoxalment, es constata també l'augment de la protestaciutadana en les seves diferents expressions. Això és encoratjador, però elprimer obliga a plantejar:

Si mantenim el déu de la modernitat, el déu Progrés, el déu Èxit,significarà que enlloc de la transcendència, en lloc d’apertura a una altradimensió: guany, carrera, prestigi i èxit a qualsevol preu.

És, doncs, el comú denominador dels escàndols financers i polítics: certasantificació de l'èxit que justifica tots els mitjans, i que porta a lanegació de tota responsabilitat de part de l'implicat quan se lidescobreix. Però, com ja es va insinuar, hi ha fortes tendències en ladirecció contrària.Respecte d'això últim, però, nota Küng que l'aspecte moral sol quedar comun desig d'exigència externa abans que una qüestió interna, de l'empresa ila persona, i se sol diluir al voltant de situacions àmplies i impersonals.És a dir, l'aspecte moral es troba encara de manera latent i difusa.A partir d'això , es pregunta llavors perles possibilitats d'una direcciómoral de l'empresa.

Queda en l'economia lloc per a l'ètica? Sí, en tant una direcció moral del'empresa té més possibilitats: al voltant de la direcció, ja que elcompetent transmet orientacions clares mitjançant valors vinculants,propostes d'objectius, compliment conseqüent de normes, experiència prèviade determinades situacions, en entorn de la integritat, per la confiança iel vincle generats.

De manera contrària: la direcció immoral no compensa: atreu conflicteslegals, atrau grans reglamentacions legals, atrau desconfiança creditícia idels seus stakeholders, atrau la sanció interior, la mala consciència o ,en altres termes , un alt grau de neurosi - .

57

Ara bé: si es tracta llavors d'una decisió de la persona, per què atenir-sea les normes ètiques?

Sembla difícil, com s'ha vingut insinuant, fonamentar la validesaincondicional de certs valors i actituds ètiques fonamentals. Independentd'això quan es pretén identificar el màxim amb l’òptim, i guanyar diners(capitalisme) i gaudir la vida (hedonisme) es converteixen en el valorsuprem, s'està posant en perill l'harmonia i estabilitat d'una comunitat, itambé el sentit de la vida i la identitat de l'individu. El pseudo -absolut porta al fracàs.

Es necessita, doncs, una nova Il·lustració en nom d'una religió, no ambpretensió restauradora sinó renovadora, que ordeni el terreny en el contextglobal de la vida humana: en un horitzó últim, d'acord a una escala devalors, segons normes fonamentals incondicionalment vàlides, estàndards nonegociables,...Amb això, i tenint en compte que la religió, malgrat els seus errors, actuades del fonament, pot contribuir notablement a trobar aquest sentit últim,preservar la identitat personal, legitimar i concretar un comportamentfonamentalment correcte, i d'aquesta manera relacionar constructivament ambl'economia.Llavors, per una personalitat d'empresa, es necessita, més enllà delconeixement específic i la competència tècnica, una visió de la realitat enel seu conjunt, una comprensió dels grans contextos, un sentit de lesqüestions fonamentals de l'home i unes profundes i ben fundades conviccionsètiques.

58

CONCLUSIÓ.

Tant en l'àmbit de la política com en l'àmbit de l'ètica Hans Küng proposanou sentit de la responsabilitat: una política de responsabilitat quetracta de fer el sempre precari equilibri entre ideals i realitats, unaeconomia de responsabilitat capaç de conciliar estratègies econòmiques ambconviccions ètiques.

Küng ens formula l’ètica global mundial com una ètica que parteix d’un devalors i d’uns principis, val la pena recordar-los ates l’abast que hanassolit. El principi tot ser humà ha de ser tractat humanament!, no enspermet fer altra cosa que centrar-nos en l’home. Un principi que obliga acercar referents per aquest tracte humà La regla d’or que Küng assumeixcoma pròpia també té un sentit profund de respecte cap a l’altre en tantque en ell hi ets reflectit tú mateix o encara més l’altre sempre esdevéimatge de Déu i , per tant, subjecte del respecte que hem de donar a Déu.

L'obra de Küng és reptadora, nova i incita com a primera reacció a rebutjarla possibilitat que l'ètica pugui ser introduïda en els àmbits del'economia i de la política.

És un pensador revolucionari en recerca de canvis que avancin l'obra de laseva fe , i de la humanitat tota . Aquesta és l'obra de Küng de més impacteinternacional . És una nova perspectiva sobre els problemes globals , quanno es troben respostes efectives a les crisis ecològiques , econòmiques , ipolítiques d'avui. "Ja ningú té una visió . Ningú pot ja dir el que passarài on condueix el camí . La vida espiritual sembla caracteritzada per ladesorientació i per un angoixant buit " .

59