El naixement d'un poble. Història i Arqueologia de la Font de la Figuera

EL NAIXEMENT D’UN POBLEHISTÒRIA I ARQUEOLOGIA DE

LA FONT DE LA FIGUERA

Pablo García Borja, Elena Revert Francés, Agustí Ribera i Gomesi Vicente Biosca Cirujeda

(Editors científics)

Fotos de portada:

Punta de fletxa de sílex recuperada a la Coveta del Frare. Fotografia d’Agustí Ribera.Punta de fletxa de metall recuperada a l’Altet de Palau. Fotografia d’Ángel Sánchez.Munició Màuser de fabricació grega utilitzada a la Guerra Civil. Fotografia de Bernat García Moraño.

© dels textos i imatges: autors Edita: Ajuntament de la Font de la FigueraDipòsit legal : V-3024-2013Disseny: Pablo García BorjaMaquetació: Yolanda Carrión MarcoImpressió: Diputació Provincial de ValènciaColaboradors: Ajuntament de la Font de la Figuera, Diputació Provincial de València, Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana, Facultat de Geografia i Història de la Universi-tat de València, Associació d’Amics de les Tradicions de la Font de la Figuera, Cooperativa Vinicola La Viña i Bodegas Antonio Arráez

III

AUTORS

Ferran Arasa i Gil.Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Valè[email protected]

Vicente Biosca Cirujeda Departamento de Dibujo de la Universidad Po-litécnica de [email protected]

Mª Inés Blay GilArqueòloga N. 16.096 del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de València. [email protected]

Antonio Calzado AldariaUniversitat de Valè[email protected]

María Jesús de Pedro MichóMuseu de Prehistòria de Valè[email protected]

Pablo García BorjaArqueòleg N. 15.960 del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de València. [email protected]

Josep-David Garrido i VallsDoctor en Histò[email protected]

Pere Miquel Guillem CalatayudIVC+R.CulturArts [email protected]

David López Serrano Estrats. Treballs d’Arqueologia [email protected]

Rafael Martínez ValleIVC+R.CulturArts [email protected]

Manuel Molina CañadasASTARTÉ, Arqueología y Restauración, Sooc. [email protected]

Ángela Pérez FernándezDepartamento de Medicina Legal, Toxicología y Antropología Física. Facultad de Medicina. Universidad de [email protected]

Elena Revert FrancésArqueòloga N. 16.073 del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Valè[email protected]

Agustí Ribera i GomesMuseu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’[email protected]

José Antonio Rodríguez TraverArqueó[email protected]

Domingo C. Salazar-GarcíaResearch Group on Plant Foods in Hominid Dietary Ecology, Department of Human Evo-lution, Max-Planck Institute for Evolutionary [email protected]

Vicent Sampedro RamoHistoriador [email protected]

Vicent Terol i ReigArxiu Municipal d’[email protected]

Ana Valero ClimentEstrats. Treballs d’Arqueologia [email protected]

Miguel Ángel Valero TévarCentro Asociado de la UNED en [email protected]

Miguel Vicente Gabarda Arqueòleg N. 16.119 del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de València. [email protected]

Jaime Vives-Ferrándiz SánchezMuseu de Prehistòria de Valè[email protected]

V

La història i el patrimoni de la nostra província es veuen reforçats per iniciatives com la publicació del llibre El naixement d’un poble, història i arqueologia de la Font de la Figuera, una obra que demostra la rellevància que este municipi ha tingut, des del Paleolític mitjà, com a encreuament de camins i cultures.

També les restes humanes del Calcolític i de l’Edat del Bronze en la Coveta del Frare assenyalen la importància que la comarca de la Costera ha tingut al llarg de la Prehistòria recent. Un reconeixement reflectit pels investigadors que han participat en les conferències i actes de les I Jornades d’Història i Arqueologia que s’han celebrat a la població amb motiu del 700 aniversari de la seua carta de poblament.

Les restes arqueològiques ens identifiquen com a poble, d’ací la transcendència de protegir esta part del llegat cultural, que reforça la nostra identitat i que ens ha portat a convertir-nos en el que hui som.

La Diputació de València, a través del Museu de Prehistòria, participa en algunes de les excavacions arqueològiques que s’arrepleguen en estes pàgines, i una vegada més, en el seu afany per difondre la nostra cultura i patrimoni, col•labora en la publi-cació d’esta obra.

La història també forma part d’esta obra que narra moments crucials del municipi com són l’època de Gonçalvo García, senyor de la Font de la Figuera, i la revolta de la Germania, entre altres.

Voldria reconèixer el treball d’investigació i documentació fet pels conferenciants d’estes jornades d’història i arqueologia, els quals, coordinats per Pablo García Borja, Elena Revert Francés, Agustí Ribera Gomes i Vicente Biosca Cirujeda, han aconseguit elaborar este magnífic llibre que des del moment de la seua publicació ja forma part del llegat cultural de la Font de la Figuera.

Alfonso Rus TerolPresident de la Diputació de València

VII

La primera cosa a fer que em ve al cap al tindre este llibre entre les mans no és altra que donar les gràcies. Gràcies a tots els investigadors que han fet possible amb el seu treball incansable i de manera altruista, que hui podem gaudir dels resultats de les seues investigacions d’una manera tan propera per a tots els habitants de La Font de la Figuera.

El passat mes d’abril es van celebrar les primeres jornades d’història i arqueologia a La Font de la Figuera. Com a fontí i sobretot com a ciutadà em vaig sentir afalagat al poder escoltar de primera mà les comunicacions i les conclusions dels investigadors que havien estat treballant al terme del poble.

La història ens fa ser conscients de la nostra responsabilitat de cara al present, però especialment de la nostra responsabilitat cap al futur. Però la història no es troba escrita, hem de buscar i interpretar per a poder saber, i això és el que este llibre ens aporta sobre el nostre poble, començant pels primer pobladors i passant per etapes tan importants de la nostra història com la revolta de la Germania i la Guerra Civil.

L’any en el que commemorem el 700 aniversari de la carta de poblament no podia faltar esta mirada cap al passat, per tal de seguir treballant pel nostre poble, pel poble que la història i els nostres avantpassats ens han cedit i ens han deixat amb l’esperança de continuar fent camí, història i poble.

Vicent Belda CantavellaAlcalde de la Font de la Figuera

IX

Emplazada en un singular y estratégico enclave del interior de la Comunitat Valen-ciana, la villa de La Font de la Figuera hace años que encuentra en su densa historia y su rico acervo patrimonial argumentos ciertamente de peso a la hora de hacer valer su indudable potencial turístico y cultural.

Ello se pone de manifiesto en este volumen en el que tengo el honor de participar suscribiendo, por una parte, las acciones y campañas de esta Dirección general en la protección y puesta en valor de los diferentes bienes que componen su patrimonio y corroborando, ya en en un plano más general, nuestro firme compromiso para con to-das y cuantas iniciativas acometen los municipios a favor de la promoción de su cultura y señas de identidad.

El lector que se adentra en estas páginas se encuentra así ante una importante obra colectiva; una obra en la que el esfuerzo acumulado en términos de investigación es-pecializada y, sobre todo, la ilusión por compartir y hacerle partícipe de la arqueología y otros interesantes referentes de la historia local dan completo sentido a su cometido último y, por descontado, hacen especialmente sugestiva la invitación a conocer, a partir de su amplio espectro divulgativo, algunos de los capítulos más trascendentales protagonizados por esta activa y destacada población de La Costera.

A buen seguro, la simiente depositada en las Jornades d’Història i Arqueologia de La Font de la Figuera, las primeras que se organizan con carácter especifico aprovechan-do la conmemoración del 700 aniversario de su Carta de Poblamiento, germinará y ter-minará eclosionando en forma de nuevas y prometedoras acciones orientadas a hacer más accesible, ameno y sobre todo participativo el conocimiento en torno a la huella dejada por sus habitantes a lo largo de los siglos.

Ni que decir tiene que para el logro de ese objetivo seguiremos dando el tradicional apoyo que desde nuestro departamento venimos arbitrando en concordancia con otras administraciones y contando con el aliento, sin duda insustituible, de las asociaciones y demás instancias constitutivas de la sociedad civil.

Marta Alonso RodríguezDirectora general de Cultura

XI

Entre los días 12 y 14 de abril tuvieron lugar las I JORNADAS DE HISTORIA Y ARQUEOLOGÍA-El nacimiento de un pueblo, con las que se conmemoraba el 700 ani-versario de la Carta Puebla de la Font de la Figuera.

El díptico de presentación de dichas Jornadas esclarecía al lector la intención perseguida al abordar temas que ofrecían un recorrido histórico desde la Prehistoria a los acontecimientos contemporáneos, para así poder “gaudir de l´història de la Font de la Figuera, submergint-nos als seus origens; descobrint el naixement d´un poble i les seues petjades cap al nostre temps”. Una descripción breve pero acertada de la función del arqueólogo, del historiador: el desandar el camino trazado por aquéllos que nos antecedieron y, así, esclarecer las huellas que nuestros antepasados nos dejaron como testimonios que, a modo de guardianes velan por la conservación de la memoria de un tiempo que quedo atrás, pero que configura nuestro ser, nuestra identidad en el día a día, en el tiempo y el momento presente.

Testimonios que esperan ser descubiertos, redescubiertos, releídos, analizados, in-vestigados, documentados pero sobre todo difundidos y comunicados a los miembros de la sociedad en su conjunto. Esta publicación se ha basado en un trabajo riguroso que recoge las claves del pasado histórico y cultural, del territorio y del patrimonio histórico, y, en definitiva, de la sociedad pasada y presente de la Font de la Figuera. En la Universidad la tarea docente e investigadora es fundamental, pero también lo es la transferencia del conocimiento a la sociedad. La generación y difusión de la cul-tura forman parte, junto a la solidaridad y cooperación internacional y el compromiso con nuestra lengua, la cultura, el patrimonio y la sostenibilidad medioambiental, de las actividades de una institución como la nuestra que se proyecta más allá de sus campus universitarios sobre todo el territorio, contribuyendo a su dinamización y de-sarrollo. Muchos de los que participan en esta edición han sido alumnos y alumnas de nuestra Facultad; otros ejercen su docencia dentro de la institución universitaria; otros son renombrados profesionales en su campo, pero todos ellos han demostrado su ca-pacidad investigadora y su interés por que ésta llegue al público general a través de los textos que nos acompañan en un viaje cuyo interés, no es otro, que devolver el alma a las cosas muertas. Sólo cuando la Historia desciende de los altares de la idealidad y se aproxima a la experiencia vital de la sociedad, a los individuos históricos que formaron parte de su realidad en el pasado, podremos, desde el presente, aprender a participar del patrimonio histórico como algo propio que debe preservarse. Un patrimonio que nos da sentido y nos ayuda a entender nuestra historia en común, para así construir el futuro. El patrimonio es parte de la memoria de un pueblo y revivir ese patrimonio, esa historia leída a golpe de documento, de yacimiento arqueológico, de cultura material desenterrada o de memoria oral conservada, es una las intenciones que motivan este estudio.

La Font de la Figuera ha supuesto y supone todavía, además, y por eso mismo, un enclave histórico trascendental por su ubicación en una verdadera geografía de encru-cijadas de caminos. Se desvela como uno de los lugares del territorio valenciano que más yacimientos arqueológicos atesora. Cruce de caminos, vía de comunicación con

la costa valenciana, con el sur y con el norte peninsular, pero especialmente su pos-ición estratégica en el corredor natural de la Costera que une el centro peninsular con el levante valenciano (Vía Augusta, Camí Real), ha provocado que bajo sus tierras se hayan conservado innumerables vestigios que se nos muestran como un libro abierto que el arqueólogo y el historiador deben descifrar y recomponer a modo de puzle con el que leer nuestro pasado. Como el fantástico personaje mitológico del Paquete Parlante de Gerald Durrell, Leodovaldo Olegario Remigio Otón, que actuaba como Guardián de las palabras, es nuestro papel velar para que nuestra historia, nuestro pasado, nuestra cultura, no se desvanezca en el olvido como aquellas palabras que “se desvanecen y acaban por desaparecer” al no ser leídas o pronunciadas por los mortales. Sirva, pues, este libro para entusiasmarnos y reencontrarnos con las incógnitas de nuestra historia.

Ester Alba PagánDecana de la Facultad de Geografía e Historia de la Universitat de València

XIII

Presidir la Comissió Organitzadora del 700 Aniversari de la Carta de Poblament de la Font de la Figuera –el nostre document fundacional, l’acta que testimonia el nostre naixement com a poble al si de l’estat sobirà del Regne de València– m’ha permès treballar al costat de persones generoses, compromeses, responsables i humils que han ofert la seua col•laboració desinteressada, que han demostrat un gran amor al nos-tre poble, i que han donat el millor que posseeixen amb un denominador comú: treballar perquè la commemoració de la fundació suposara una fita cabdal en la història de la nostra benvolguda Font de la Figuera.

El resultat de la inestimable entrega i del treball ben fet de molts estudiosos en-capçalats per l’arqueòloga Elena Revert Francés, presidenta de l’associació “Amics de les Tradicions”, l’historiador Vicente Biosca Cirugeda, i dels arqueòlegs Pablo García Borja i Agustí Ribera Gomes; és aquest volum que tenen a les mans, el qual recull les conferències, ponències i comunicacions que, al llarg de tres dies molt intensos, s’hi van exposar dins les “I Jornades d’història i arqueologia” de la Font de la Figuera. Com a presidenta de la Comissió Organitzadora i com a Regidora de Cultura, vaig encarar el projecte amb la responsabilitat que suposa difondre el patrimoni local i les últimes investigacions en matèria històrica sobre les nostres arrels, i m’hi vaig involucrar amb tota la confiança necessària perquè la cooperació resultara eficaç, i portàrem a bon terme una actuació necessària per tal de conèixer millor les circumstàncies que, al llarg del temps, ens han dut a constituir-nos en el poble que som hui dia.

La iniciativa va tindre un punt d’inflexió important quan el Primer Tinent d’Alcalde i Regidor de Promoció Econòmica i Local, Vicent Muñoz Jordà, s’hi va responsabilitzar de les relacions institucionals i va establir un pont de comunicació entre l’Ajuntament de la Font de la Figuera i la Universitat de València, presentant el projecte a la Degana de la Facultat de Geografia i Història Sra. Ester Alba. Amb el recolzament de la Univer-sitat donàvem a conèixer els estudis històrics i arqueològics més enllà de l’àmbit local, i aprofundíem en la difusió del coneixement de les nostres arrels i, per tant, del nostre benvolgut poble. Al mateix temps mostràvem la riquesa patrimonial, històrica i humana de la Font de la Figuera a altres pobles i al conjunt del territori valencià.

El somni de difondre la nostra història s’ha fet realitat amb aquesta publicació, en la qual hi col•laboren la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València, una monografia que constitueix un treball ben interessant, rig-orós, responsable, fidel i respectuós amb la història, i on observem un mapa vital al nostre terme des de la prehistòria fins al segle XXI. Desitge que aquesta tasca ingent i acurada que els presentem amb la mateixa il•lusió com es prepara el naixement del darrer nadó de la família, no represente el punt d’arribada en la investigació reflexiva i seriosa sobre el nostre poble, sinó que es configure com una porta oberta a nous estudis que ens faciliten una visió justa, necessària, lliure, honesta i diversa per tal de construir una societat, una comunitat, un poble –el nostre– que mira esperançat cap al futur, que coneix el seu passat i que gaudeix del seu present per continuar fent poble.

Irene Vila i LorentePresidenta de la Comissió Organitzadora del 700 Aniversari

1

ÍNDEX

Pròleg.................................................................................................................................. 3

Precedents de l’arqueologia fontina. Una introducció historiogràfica al’arqueologia de la Font de la Figuera.............................................................................. 5Agustí Ribera i Gomes

El yacimiento Musteriense Ermita de Santa Bárbara (La Font de la Figuera,València).............................................................................................................................. 25Miguel Vicente Gabarda e Inés Blay Gil

Art rupestre en el Capurutxo (La Font de la Figuera, València)..................................... 37Pere Miquel Guillem Calatayud i Rafael Martínez Valle

Los restos humanos de la Coveta del Frare (La Font de la Figuera, València)............ 47Pablo García Borja, Ángela Pérez Fernández, Vicente Biosca Cirujeda,Agustí Ribera i Gomes y Domingo C. Salazar-García

Les Cabeçoles (La Font de la Figuera, Valencia). Avance de los primerosresultados en la excavación de un poblado de de la Edad del Bronce en lacomarca de La Costera...................................................................................................... 61Miguel Ángel Valero Tévar y Manuel Molina Cañadas

El conjunt arqueològic de l’Edat del Bronze de l’Arbocer-Altet de Palau(La Font de la Figuera, València)....................................................................................... 73Pablo García Borja i María Jesus de Pedro Michó.

El yacimiento ibérico del Alt del Frare (La Font de la Figuera, València)...................... 85Elena Revert Francés y José Antonio Rodríguez Traver

El foso ibérico de La Cervera (La Font de la Figuera, València).................................... 93David López Serrano, Ana Valero Climent, Pablo García Borja,José Antonio Rodríguez Traver y Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez

La Via Augusta al seu pas per la Font de la Figuera......................................................... 105Ferran Arasa i Gil

Figura i època d’en Gonçalvo Garcia, senyor de la Font de la Figuera........................ 113Josep-David Garrido i Valls

La Font de la Figuera i la revolta de la Germania (1519-1522)....................................... 125Vicent Terol i Reig

Els maçons de la Costera: de l’expansió del segle XIX a la repressió franquista....... 131Vicent Sampedro Ramo

Apunts de la guerra i la postguerra: la Font de la Figuera entre 1936 i 1952............... 139Antonio Calzado Aldaria

3

PRÒLEG

Entre el 12 i el 14 d’abril de 2013, dintre dels actes de commemoració del 700 ani-versari de la Carta de Poblament de la Font de la Figuera, es celebraren a la població les primeres Jornades d’Història i Arqueologia. L’interés que demostraren els seus ve-ïns, obligà als participants i organitzadors a realitzar un últim esforç que recollira blanc sobre negre el més destacat d’aquelles Jornades. Una obra imprescindible de difusió que no renuncia a mantindre un esperit científic a l’hora que divulgatiu, que quede in-tegrada dintre del que és la història de la investigació de la població. És molt meritori que un poble tan menut puga organitzar actes culturals com aquest i que un bon sector de la població es sentira atreta per les diferents ponències, que gaudiren totes d’una considerable afluència de públic.

Cal que el lector sàpiga que no estem davant d’una Història del poble. Les Jorna-des, i aquest llibre, naixen amb l’esperit de mostrar de forma breu part dels treballs de recerca que especialistes contrastats venen fent sobre la població i la comarca. Malauradament, no hem pogut mostrar tot l’esforç que els autors venen realitzant. Ens consta que cada capítol que es presenta mereixeria una publicació monogràfica per ella mateixa, qüestió que desitgem es produïsca en un futur no molt llunyà. Es motiu d’alegria que hi hagen investigacions en curs sobre temes de la Font de la Figuera i, el més important, que les possibilitats de continuar amb aquesta tasca són moltes.

No ens queda més que agrair a tots els autors la seu participació desinteressada. Cap d’ells ha cobrat per participar. Es una qüestió que mereix una reflexió a banda. La cultura i la història d’aquest país han estat sempre lligades a la bona voluntat i el bon fer de magnífics investigadors, poc reconeguts per la societat i amb escassos mitjans econòmics.

També cal agrair l’interès i suport de tot l’equip que conforma l’Ajuntament de la Font de la Figuera, tant en govern com en oposició, i especialment de la seua regi-dora de cultura, Irene Vila. A la impremta de la Diputació de València hem d’agrair la col•laboració prestada a l’hora de proporcionar un bon número d’exemplars en paper. A la direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana i a la Universitat de València hem d’agrïr la presencia i activa col•laboració des de l’inici d’aquest projecte. Per últim, a les tres institucions del poble que també han col•laborat desinteressadament i a les que cal agrair que sempre miren cap a dintre a l’hora d’aportar eixe granet d’arena que tant suposa per a nosaltres. Estes tres institucions són l’Associació d’Amics de les Tradicions, que ha estat tant en l’organització com al patrocini, la Cooperativa Vinícola La Viña i el celler d’Antonio Arráez, a tots ells els agraïm la implicació amb el poble. Pot sobtar, en canvi, que les grans empreses i institucions estatals, responsables precisa-ment de les grans obres d’infraestructura que travessen el terme, no hagen col•laborat econòmicament en aquest tipus d’esdeveniment. El poble i el seu maltret terme muni-cipal ho mereixien.

Pablo Garcia BorjaElena Revert Francés

Agustí Ribera i GomesVicente Biosca Cirujeda

PRECEDENTS DE L’ARQUEOLOGIA FONTINA.UNA INTRODUCCIÓ HISTORIOGRÀFICA A L’ARQUEOLOGIA

DE LA FONT DE LA FIGUERA

Agustí Ribera i Gomes

5

aquesta vall és pràcticament l’única via de pas natural des de la costa i la ribera del Xúquer cap a l’interior peninsular (Aura et al., 1993), ja que al nord les serres del Sistema Ibèric són molt tortuoses i al sud les bètiques, orientades transversalment de norest a sudoest, arriben quasi fins a la costa. A més a més, després de seguir aquesta mateixa direcció cap a ponent, la vall topa amb la serralada del Capurutxo, per la qual cosa, els camins haurien d’inflexi-onar cap al sud a partir del punt on es troba la pròpia Font de la Figuera, salvant un suau coll, i podrien conectar, a més a més, amb el sinclinal del Vinalopó.

Açò, que es pot comprovar també ara, quan les grans obres públiques (sobretot carreteres i ferrocarril) devasten alevosament tot l’entorn del poble, es podria retrotraure a èpoques pas-sades, especialment en aquelles civilitzacions on l’ús de la roda, els carros, eren fonamen-tals per al transport i les comunica cions, és a dir, a partir d’època ibèrica i sobretot romana.

INTRODUCCIÓ

Tractarem en aquestes notes de fer un re-pàs a tot allò que coneguem, que tinga a veure o que es va escriure sobre l’arqueologia de la Font de la Figuera fins a l’any 2000. Aques-ta data no és sols simbòlica, com a canvi de segle, sinò que també significarà un gran gir, per quant és a partir d’ella que es realitzaran tota una sèrie d’intervencions arqueològiques de gran importància. Efectivament, al recer de les grans obres públiques, del transvasament Xúquer-Vinalopó, de gasoductes, de les vies de tren i autovia, s’intervindrà si més no als jaciments de les Cabeçoles, Santa Bàrbera, la Balsa de Zele, la Cervera, la via Augusta al seu pas per la Foia, etc. A més a més, des del Museu de Prehistòria de València (SIP) es mampendrà per fi, amb successives cam-panyes anuals, l’excavació sistemàtica d’un jaciment de l’Edat del Bronze: l’Arbocer-Altet de Palau. L’abast de totes aquestes excava-cions, des de la Prehistòria fins a l’època ro-mana, canviarà radicalment el panorama de l’arqueologia fontina i justifiquen sobradament la realització d’unes jornades com aquestes, aprofitant, a més a més l’avinentesa de la cele-bració dels 700 anys de la fundació de l’actual població.

UBICACIÓ GEOGRÀFICA

La situació geogràfica que ocupa la Font de la Figuera ha determinat que tinguera una gran importància com a cruïlla de camins i de rutes de grans distàncies. Ubicada a la capça-lera de la Vall del Cànyoles o riu de Montesa, Figura 1. Obres del túnel de la Casa de l’Àngel al 1988.

6

El naixement d’un poble. Història i arqueologia de la Font de la Figuera

su sitio está reducido a cultivo y cuando tra-bajan en el se encuentran algunas ruinas de población.

Pocs anys després, el 1795, publica Ca-vanilles les seues famoses Observaciones… En elles dona moltes dades d’interès sobre la població. Parla de la Cova dels Moseguillos, en el Capurutxo, que no pot ser altra que la Cova Santa, tot i que no diu res de les seues restes arqueològiques, i d’altra cova en la fal-da de la muntanya d’on sembla que s’havien tret moltes monedes romanes. Explica àmpli-ament el succeït a les Cabeçoles: segons diu Cavanilles, al construir el camí (el nou camí reial de València a Madrid, pel port d’Almansa, obert en la segona meitat del XVIII) va aparèi-xer un minat als seus peus que va cridar l’aten-ció d’alguns buscadors de tresors, els quals no sols van buidar de terres la galeria uns 50 m, sense trobar res del que buscaven, sinó que també van pujar dalt i van fer excavacions. Allí van trobar, segons Cavanilles, restes d’un forn, fragments de gresols i unas como coberteras planas con varios agujeros, a més de pedres dures i polidors (Cavanilles, 1795: I: 235). No deixa de ser curiós que no arreplege res del dit “Pontichol”, aquest minuciós autor, sempre interessat per l’arqueologia clàssica.

Del segle XIX, sobretot ens referirem a Madoz. Aquest autor sí que arreplega les no-tícies de l’Informe Fabian i Fuero, ampliant-les i localitzant-les: algunas ruinas de edificios en los campos inmediatos al cementerio y ermita de San Sebastián, que se cree pertenecieron a un pueblo que allí existió, llamado Fronqui-chol. Segueix dient que es creu que hi hauria un altre poble en la Foia de Manuel, del que

Tan sols cal esmentar la tradicional atribució a la Font de la Figuera, per molts autors, de l’estació Ad Turres, de la via Augusta; lloc on aquesta importantíssima calçada romana es bifurcava, venint del nord, cap a Cartagena, pel Vinalopó, i per Capdet-Montealegre, cap a la Manxa oriental (Saltigi) i l’alta Andalusia (Castulo); tot i els nostres dubtes de si aquesta bifurcació es trobara realment alguns quilòme-tres més al sud de la població.

En qualsevol cas, aquestes circumstàncies motivarien l´interés de la majoria de cultures en controlar d´alguna forma aquests passos natu-rals, establint-se i, clar està, aprofitant també els propis recursos naturals i agropecuaris del territori, amb mitjanes àrees de terres al·luvials i col·luvials, amb bones condicions per al conr-reu, com ara el Bovalar, o la Foia, però també altres menors i més apartades com per exem-ple la Torre Tallada o les Truenes.

Amb aquestes premises és natural esperar que la riquesa arqueològica de la Font de la Fi-guera siga gran. Tanmateix l’atenció rebuda ha segut prou minsa i, com passa a tants llocs, hi havia ben pocs estudis veritables, a pesar de que són relativament abundants les notícies soltes, sobre troballes casuals, destroses de jaciments, etc.

LES PRIMERES REFERÈNCIES

Fent a mena d’historiografia, o si es vol una bibliografia cronològica, cal dir que la Font de la Figuera no apareix a penes citada en les nostres cròniques del segle XVI i XVII; ni Dia-go ni Beuter ni Viciana, ni tans sols Escolano indiquen apenes res de la població, i per su-posat, no res de les seues possibles antigui-tats. A finals del segle XVIII la cosa comença a millorar. Tot i que tampoc trobem res de bo, per exemple, a Las Relaciones Geográficas, Topográficas e Históricas, dites de Tomás Ló-pez, publicades posteriorment per Castañeda i Alcover (Reed. facsímil: Torres Faus, 1998), basades, pel que es veu, en la Descripción Geográfica del Reyno de Valencia, de Josef Castelló, cap a 1783 (Codina Bas, 2000); en canvi a l’Informe del Arzobispo Fabian y Fu-ero al Ministro Floridablanca (1791), tenim la primera referència que hem trobat a les ruïnes d’un poble antic del que, curiosament, es dóna fins i tot el seu nom: cerca de la villa de Fuente la Higuera dicen sus vecinos que havia anti-guamente un corto pueblo, llamado Pontichol,

Figura 2. Boca de la Cova Santa als anys 70, amb el gran bloc que fou volat per a posar la reixa.

7

Precedents de l’arqueologia fontina. Una introducció historiogràfica a l’arqueologia de la Font de la Figuera

no queda res. Igualment assenyala que prop de l’església es veuen restes d’algunes pa-rets i enderrocs del que deuria ser la Torre del Bosque. Finalment arreplega també el que diu Cavanilles sobre les Cabeçoles (Madoz, 1850: VIII: 220-221).

Pel que fins ara hem pogut esbrinar, algun altre autor de finals del XIX, com ara Teodor Llorente, tot i donar dades d’interès de les anti-guitats, per exemple de Moixent, de la Font no destaca res, centrant-se en aspectes del pin-tor Joanes (Llorente, 1886: II: 95-96). En canvi Perales, en les seues anotacions a la reedi-ció d’Escolano, diu que va trobar una moneda romana, de Claudi, en un campo inmediato al pueblo, moneda que passa a descriure, tot i indicant que en altres punts del terme també se n’han trobat. És probable que el campo on va trobar la moneda fora als voltants de l’Ermi-ta de Sant Sebastià, lloc on degué estar segur car fa la següent curiosa cita: En un angulo de las paredes del cementerio se halla una piedra con un resto de inscripción de principios del siglo VIII, pero el carácter de la misma declara pertenecer á una época moderna, por cuya ra-zón carece de importancia histórica (Perales, 1879: 563. Reed. d’Escolano).

Evidentment deu tractar-se d’un fals o d’una mala interpretació. Bé és cert que a l’angle dret de la frontera de l’ermita hi ha encara avui una inscripció fundacional: VINCEN/ TIVS XIME/ NEZ ME FECIT; i al davall altra amb la data-ció: A. 1561, que hem vist nosaltres des de que érem sagals. Tanmateix és dubtós que Perales es referira a elles, a banda de perquè no coinci-deixen, perquè segons sembla aquestes esta-ven enlluïdes i invisibles quan allò era cemen-teri (Biosca Cirujeda i Delicado Martínez, 1995), raó per la que no les cita cap autor anterior a 1931, any en que aquest cementeri queda fora d’ús.

Caldrà esperar a ben entrat el segle XX per a trobar altres notícies d’interès. La monogra-fia de Ros Biosca, dedicada a la història de la població, tot i la seua brevetat pel que res-pecta a les èpoques anteriors a la medieval, com no podia ser altrament, ens resulta, això no obstant del major interès, per la qual cosa l’analitzarem amb major detall.

Després d’un capitolet titulat “Precedentes histórico-geográficos”, d’escàs interès actual-ment, per referir-se més aviat a generalitats

com les divisions de la Hispania romana, ibè-rica o medieval, segons els coneixements del moment, en canvi en un breu capítol titulat “Antiguedades de Fuente la Higuera (Tradi-ciones)”, arreplega Ros dades locals que ell coneix de primera mà o el que ha sentit dir de les antiguitats de la Font de la Figuera, tot i ad-vertint que carecemos de datos escritos que lo acrediten y no poseemos ni restos litológicos que nos lo hagan presumir.

Fa esment de l’Alt de la Fundició, situat en la partida dels Escrivans, on al seu parer degueren explotar-se mines en temps remots. Cita igualment la Canyada de l’Oller, en la ma-teixa partida, com a lloc presumiblement ha-bitat.

De gran interès son les dades de la Tor-re Tallada, on diu que es van descobrir restos de sepulturas, monedas de cobre y figuras de idolos si més no perquè són les úniques refe-rències que posseïm, en no haver-se localitzat res amb posterioritat, tot i ser un lloc molt apte per a l’establiment humà ibèric o, més proba-blement, romà.

No se li escapa la idoneïtat del Regaixo, un dels pocs punts amb afloraments d’aigües, com a lloc on hi deuria haver alguna població en tota aquesta zona de serra, tot i ignorar el punt on estaria situada. Extreu de Madoz part de les referències a les Cabeçoles. Pel que es veu Ros no coneixia l’obra de Cavanilles.

Dóna les primeres notícies del Pla del Moro: se han encontrado, al practicarse traba-jos agrícolas, restos de vasijas y monedas de plata y de cobre, cuyos vestigios bien pudieran pertenecer a la ciudad de Biguerra, però tot seguit se’n va en altres disquisicions, extretes de les lectures de l’obra del Canónigo Loza-no, i potser altres del seu temps, tot citant la Bogarra de Capdet, i altres llocs primitivament habitats del territori capdetà. Curiosament, molts anys després l’arqueòleg villenenc J.M. Soler (1976) aprofitarà aquestes notes de Ros, confonent interessadament el Pla del Moro, amb el Pla de la Safra (distants més de 7 km), i també les de la Torre del Bosc, per tractar de situar el Burriharon dels textos medievals en la Gerreria de la Safra, tot amb la finalitat de justificar com a legítima l’apropiació per part de Villena dels Alforins occidentals, ja que persona honesta com deuria ser, segurament no li podria cabre en el cap que veritablement

8


res Saetabitanae en la Font de la Figuera, i ad Aras entre la Font de la Figuera i Capdet. En base a d’aquestes i altres lectures (Sagun-to, de V. Boix, etc.), dóna Ros dades diverses sobre les vies romanes i en particular sobre el pas de la via Augusta per la Font de la Figuera.

També es fa ressò Ros de les notícies de l’existència d’una antiga població en l’ermita de Sant Sebastià, aleshores Cementeri: aun hoy aparecen a la vista cimientos de edifici-os que se dice pertenecen a un pueblo… que tuvo por nombre Fonquichol. Dedueix ell que amb eixe nom, encara que anterior, no deu-ria ser molt llunyà en el temps de la fundació de l’actual. Parem esment en la curiositat de que les diverses vegades que apareix citat siga paregut però diferent: Pontichol (Fabian y Fuero, 1791), Fronquichol (Madoz, 1850), Fontichol (Ros,1921) o Ponquichol (Sanchis Sivera, 1922).

Anotarem nosaltres la possibilitat de que la primera menció fora la bona, però que no es referiria al nom de la suposada població sinó més aviat al del topònim aleshores viu del pa-ratge on s’ubicaria, per la presumible existèn-cia d’un pontet sobre el barranc que des de la Foia desaigua al Bovalar.

Acaba J.M. Ros, donant com a indubtable l’existència de la Torre del Bosc, en l’altiró ad-junt a l’església, deduint que li vindria el nom per l’espès bosc de pins que cobriria alesho-res el paratge. Aporta l’indici de que Serramala era el nom que tenia el carrer més vell de la població (efectivament, a l’actual Carrer Sant Cristòfol, per exemple i sense anar més lluny els avis materns de qui açò escriu, que hi vivi-en, l’anomenaven sempre carrer Sarramala). Tanmateix Ros confon aquesta torre amb la de Burjaharoy, que ha vist citada en una fitació del 1308, entre Enguera i Moixent, quan en re-alitat ara sabem que es tractava de Buixafaró, o la Torre Gran, al terme d’Almansa, com ja s’ha esmentat abans.

En qualsevol cas, i deixant de banda també la hipòtesi adduïda de si podria correspondre’s físicament amb la Turres romana, prengam com a més interessant la certificació de l’exis-tència d’una torre (que deuria ser medieval, i més probablement feudal que andalusina), quan diu: la torre que aquí se levantaba, y que estaba situada en la parte mas alta de la actual población, junto a la iglesia parroquial y anti-

Burriharon (o Burjaharoy) es poguera trobar no ja a la Safra, com pensa ell i persisteix a demostrar, ni tampoc a la Torre de Bogarra, vora Capdet, sinò, encara molt més al ponent, al Buixafaró, o actual Torre Grande d’Almansa, com ja fa temps és ben sabut (p.e. vid. Simón Garcia, 2002).

Segueix Ros citant la Mola de Torró i el peñon llamado Sangomengo junt a la Cova Santa i Capurutxo: se dice existió otro pobla-do, confirmandolo el hecho de haberse en-contrado fragmentos de vasijas, monedas de cobre y cimientos de edificios, conclou ell que la Cova Santa, situada a les proximitats, po-dria ser el cementeri d’eixes poblacions, por la gran cantidad de restos humanos que se han extraido.

Ros fa seua la tradició, ja citada per Ma-doz, de l’existència d’una antiga població en la Foia de Manuel. No dóna més dades, però tractant de localitzar-la, fa referència a si po-guera estar prop del “Cabezo de la Danza”, citat a la fitació del terme de 1551, i proposant la possibilitat per la proximitat de l’Alt de Mari-aga, lloc on alguns autors situen Ad Aras, com a mansio de la via Augusta. Reprodueix Ros un mapeta o esquema de Fernández Guerra i Coello Quesada, publicat el 1879, on efectiva-ment apareix un Alto (de) Marriaga, així com l’encreuament de la via Augusta, col·locant ad Estatuas a Moixent (Venta de la Bassa), Tur-

Figura 3. José Maria Ros Biosca (1839-1923). Foto: Godofred Ros Fillol.

9


guo Consistorio, y cuyos derruidos muros aun ha conocido en su niñez el que esto escribe.

En definitiva, Ros, contràriament a altres historiadors locals contemporanis d’altres po-blacions, alguns dels quals omplin els buits amb desmesures o interpretacions fantasio-ses, és sempre molt caut i rigorós; deslinda molt bé el que creu cert del que són suposi-cions i conjectures. Tot i que molt esquemàtic i sense cap profunditat, sí que es pot dir que traça ja bona part de l’esquema del que serà l’esquelet de l’arqueologia de la Font de la Fi-guera, sobretot pel que fa a l’arqueologia de l’antiguitat clàssica.

Pot resultar curiós, en canvi, que el nostre autor no diga res del cap de cavall ibèric que suposadament va aparèixer al terme municipal en 1911, i que arrepleguen alguns contempo-ranis com Almarche (1918: 114-115), Sanchis Sivera (1920: 220), o Elies Tormo (1926: 404); però no altres com Sarthou Carreres (1920: 569 i 604 -610), o el mateix Sanchis Sivera en obra posterior (1922: 235-236). És probable que Ros tinguera escrita la seua obra alguns anys abans de la seua efectiva publicació, o que no arribara a tindre notícies de la troballa.

Però tampoc l’eminent González Simán-cas al seu valuós “Catálogo Monumental...” (1916: 185) troba res d’interès a realçar, refe-rint-se únicament a les Cabeçoles, que pren de Madoz.

LA INSTITUCIONALITZACIÓ DE L’ARQUE-OLOGIA VALENCIANA

Una de les etapes més actives i fructíferes per a l’arqueologia, valenciana, tant en treballs de camp, com en publicacions és la dels anys 20, amb la fundació, per part de la Diputació, del Servei d’Investigació Prehistòrica, insti-tució aglutinadora i de les de més renom de l’arqueologia valenciana. En aquesta etapa, interrompuda per la Guerra Civil, s’excava per exemple la Bastida de les Alcusses (Moixent), i també es fan altres excavacions a la propera Vall d’Albaida.

Tanmateix no tenim a penes referències a la Font de la Figuera. Solament a la Labor del SIP de 1931 es cita l’Altet de la Casa del Llop, sen-se més dades (Ballester Tormo, 1932: 34-35). Però la Cal Llop es troba en terme municipal de Moixent, i efectivament al serrat adjunt hi ha un doble jaciment de l’Edat del Bronze (Ribera i Pascual, 1994: 19-20). Emperò a la memòria del 50 aniversari del SIP, es torna a citar, inclo-ent-lo en el període ibèric (Fletcher i Pla, 1977: 69), cosa que deu ser un error perquè creguem -i el fet d’adscriure’l al terme de la Font de la Figuera és cabdal- que Ballester Tormo, tot i el nom que li adjudica, en realitat deu referir-se al Fossino (Ribera i Pascual, 1994: 20).

Una altra escadussera referència d’aquests moments és la Nicolau Primitiu Gómez Serra-no qui, al resum del treballs de la secció d’An-tropologia i Prehistòria del Centre de Cultura Valenciana, durant els anys 1931/32, diu que en Joan Torres Sala va presentar per a llur estudi… un notable ex vot ibèric de bronze, representant una vaca, trobat en unes pedre-res de La Font de la Figuera (Gómez Serrano, 1933: 32). No sabem a quines pedreres es re-feriria, tot i que vam apuntar la possibilitat que foren les adjuntes al ponent del jaciment ibèric de la Cervera (Ribera, 1996: 180); també po-drien ser per exemple les de les Canyadetes, en funcionament des de mitjans del XIX, però on no coneguem cap context ibèric.

Segurament en aquest període l’arqueòleg xativí Josep Chocomeli faria alguna prospec-

Figura 4. Cap de cavall ibèric de la Font de la Fi-guera. Foto: S. Gral. de Arqueologia (Chapa Brunet, 1985).

10


198-199). Enric Pla Ballester torna a arreple-gar aquestes dades el 1957. Per fi, Fletcher recull algun material de la Mola de Torró en un article sobre tonellets ibèrics (1957: 121).

A la labor del SIP de 1966 es cita que el sr. Samit entrega uns sílex procedents del “Singles de Barberà”, en la Font de la Figuera (Fletcher 1968: 81). No coneguem aquest topònim; sols se’ns acut si potser voldria referir-se a Santa Bàrbera. En altre esment posterior de la ma-teixa entrega, amb més detalls del donant, que deu ser de Xàtiva, torna a indicar-se: “Els Cin-gles de Barberà” (Pla Ballester, 1972a: 341).

Les dècades següents, sobretot la de 1970, anirà abundant més la bibliografia que s’ocupe d’algun aspecte de l’arqueologia de la població, normalment en obres més generals. Per exem-ple, a la tesi de Milagros Gil-Mascarell sobre els jaciments ibèrics valencians, es dóna de-tall dels materials del jaciment de l’Angel, amb ceràmiques ibèriques, campanianes i inclús sigil·lates, parlant-se d’un jaciment amb doble emplaçament, possible poblat i necròpolis, del que tanmateix no s’acaba d’aclarir la exacta ubicació, dins les rodalies de la Casa l’Angel, al sud de la Foia de Manuel. Igualment s’ocupa de la Mola de Torró i del Cap de Cavall (Gil-Mascarell, 1971: Tom I: 475-479). Dels matei-xos moments tenim l’obra sobre la Contestània Ibèrica d’Enric Llobregat Conesa, qui s’ocupa sobretot de la Mola de Torró, emfatitzant la seua posició estratègica, valorant també el cap de cavall (Llobregat, 1972: 40-41 i 146).

Per aquestes dates (1972) es visiten di-versos jaciments de la Font de la Figuera per Aparicio Pérez, com a tècnic del SIP, entre ells, la Cova Santa, la Mola de Torró i el Frare (Fletcher, 1974: 96).

Tanmateix, vist de manera global, trobem re-llevant el treball de Pla Ballester a la Gran Enci-clopèdia Valenciana (1972b). En la veu correspo-nent a la Font de la Figuera, a banda d’ocupar-se del pas de la via Augusta, arreplega sintèticament les dades que deurien figurar a l’arxiu del SIP so-bre la població, donant-se a conèixer, ni que siga amb simple relació, dades d’alguns jaciments ja coneguts així com altres nous, algun dels quals encara avui de difícil localització, com ara la Cova Avellanera, o les Campetes.

Altres cites menors, o d’algun aspecte molt concret són, per exemple, les de Carme

ció per la Font de la Figuera, potser a la Mola de Torró, com sabem que en va fer altres per Moixent, la Canal de Navarrés, i altres parts del país (Pla Ballester, 1945: 377; Chocomeli Galán, 1945). Tanmateix fins ara no hem sa-but trobar les referències i tan sols tenim unes notes, preses manualment dels arxius del SIP que indicaven que a la casa de Chocomeli (potser l’heretat de Petit, al terme de Moixent, però vora la Font de la Figuera), es guardaven materials de l’Altet Redonet, que és un jaci-ment fontí de l’Edat del Bronze.

Godofred Ros Fillol publica, el 1944, unes Efemérides Fontiguerenses on hi ha algunes dades aprofitables d’epoca medieval i moder-na, moltes extretes de l’obra de son pare, i altres d’època contemporània, que aquell no va poder viure. Tanmateix no trobarem res d’antigüitats.

Entrant ja a la segona meitat de segle XX, a la dècada dels cinquanta hi ha diverses notes i notícies de Fletcher Valls i Pla Ballester, qua-si sempre referides a la Mola de Torró. L’any 1953, mentre es feia una repoblació forestal a la Mola de Torró, hi va aparèixer una cova amb restes humanes. L’alcalde va avisar al SIP, desplaçant-se el propi director i subdirector que exploraren la cova, sense trobar res més que un crani humà, però no cap aixovar per a datar-lo. La cova es trobava dins el recinte del poblat ibèric, del que ja tenien antecedents, i es va aprofitar la visita per excavar una habi-tació, trobant ceràmica ibèrica, àtica de vernís negre, fusaioles, ferros, etc. todo de idénticas características a los hallazgos de la Bastida de les Alcuses de Mogente, poblado próximo a la Móla de Torró. Igualment van prendre nota d’altres poblats ibèrics dels voltants així com de l’existència d’una necròpolis romana desfeta al construir la carretera a l’entrada de la població, hem de suposar nosaltres que es trobaria a l’inici del Camí Fondo (Fletcher, 1954: 33-34). En el mateix article, però en altre apartat, es fa constar la donació del veí de la Font, D. Vicente Ventura Bas, d’una punta de jabalina, de hierro, ibérica, hallada casualmen-te en la “Mòla de Torró” (Fletcher, 1954: 42). En altres notes de Domingo Fletcher repeteix la notícia (1955a: 160; 1956: 289). El mateix Flecher en una altra nota diu, en canvi, que les restes humanes arreplegades a la cova correspondrien a uns 8 individus, però també sense cap indici cronològic (Fletcher, 1955b:

11


Aranegui que tracta de passada la ceràmica polícroma de l’Angel (Aranegui, 1974); o, les d’Artur Oliver, posteriorment i també sobre el mateix tema (Oliver, 1983).

D’aquesta època encara, anys 60-70, cal parlar d’altra cosa com són les descobertes i activitats de camp realitzades per diversos aficionats locals. Dissortadament la bona vo-luntat que els guiava, no sempre anava acom-panyada dels coneixements mínimament adi-ents. Emperò, la tasca dálguns délls, com la del grup que aglutinava en Vicent Biosca Cirujeda (“Sento”), composat entre altres per Miquel Biosca “el sastre”, Agustín Llopis “de la farmàcia”, Angel Jordà “Telesforo”, “Marineta”, Amadeu Cambra, J.M. Garcia, etc., no deixa de ser meritòria i a délls es deu la recollida dún bon grapat de materials. Segons sembla van actuar a jaciments com: la Cova Santa, la Penya Sangomengo i la cova homònima, la Coveta del Frare, Les Canyadetes, el Camí Fondo o el jaciment ibèric del Frare.

En una segona tanda generacional, ja més conscienciada de la necessitat de preservar els jaciments, potser caldria citar a d’altres aficionats: Joan Manuel Muñoz Guillem, Vi-cent Asensi, Paco Grau, Paco Arraes, Jordi Tortosa, Joaquim Garrigós… i qui subscriu mateix, que ja havia entrat en contacte amb el SIP. Malauradament també, tota aquella ac-tivitat no va tindre cap reflex bibliogràfic o do-cumental, a pesar de que es va intentar, prou més tard, cap a 1984, en constituir-se un Grup dÉstudis de La Font de la Figuera, amb una secció dárqueologia, tot auspiciat per l’Ajun-tament, sent alcalde Manuel Palau, que va tin-dre emperò poca continuïtat. No obstant això

sáconseguiren algunes coses, com la reedi-ció de la História de Fuente la Higuera de Ros Biosca, la catalogació de l’Arxiu Municipal, o que almenys molts dels materials arqueològics arreplegats en aquelles circumstàncies, sobre-tot del grup de “Sento”, foren acollits a depen-dències municipals, trobant-se actualment al Museu Històric-Etnològic de la Costera de la Font de la Figuera on ja han servit de base a alguns estudis recents.

Però en realitat, a banda d’alguns sondat-ges a la Mola de Torró, en tot el segle XX, l’únic jaciment objecte veritablement de diverses campanyes d’excavacions arqueològiques va ser la Cova Santa, dutes a cap per l’equip de J. Aparicio i J.V. Martínez Perona, a finals dels 70 i principis dels 80. Aquestes excavacions a la Cova Santa, sembla que van arribar a ni-vells que podrien ser fèrtils del final del paleolí-tic (Aparicio et al., 1984: 314). Però els treballs no es van continuar, i dels que es van fer, amb almenys 6 campanyes d’excavació, no es van publicar amb el mínim detall que mereixerien.

A banda de la Cova Santa, aquests autors també donen alguna notícia del jaciment romà del Regaixo (Aparicio i Sanvalero, 1977: 61; idem., 1984: 311 i ss.).; així com dels sílex “pa-leolítics” de Tobales (Aparicio et al., 1984: 369).

Encara als anys 80 hi ha algunes publi-cacions a destacar, que arrepleguen algunes dades d’interès, com les de Josep Montesinos (1982), de l’arqueologia ibèrica de la comar-ca, ocupant-se de la Mola de Torró, l’Àngel i el Frare. Igualment, dins l’obra de Joan Berna-beu sobre els vasos Campaniformes, arreple-ga alguns materials de la Cova Santa, diposi-tats al SIP (Bernabeu, 1984: 22-23 i lam. 6). O Gabriela Martín, que publica uns pocs materi-als romans que, creiem nosaltres, deuen pro-vindre de la Font-santa, tot i indicar-se “cerrillo inmediato al Àngel” (Martin, 1992: 429).

De la darrera dècada del segle, tenim en principi alguns articles que arrepleguen tan-gencialment algun jaciments de la Font de la Figuera (cas del Fossino), a l’estudiar l’alta Vall d’Albaida durant l’Edat del Bronze (Ribera i Pascual 1994, 1995 i 1997). Igualment hi ha algun article de Simón (1996 i 1998) sobre ma-terial metàl·lic, o relacionat, del mateix Fossino.

Cap a mitjan dècada veu la llum per fi, un avanç general sobre l’arqueologia de la Font

Figura 5. La Mola de Torró. Possible murada. Foto A. Ribera, 1996.

12


de la Figuera, després de molts aplaçaments, on s’aporten un grapat de nous jaciment, tot producte bàsicament de les prospeccions dels anys 70 i primeries dels 80 (Ribera, 1996). Serà també en aquesta època quan es facen les primeres fitxes de jaciments per a l’Inven-tari de Conselleria, per autors diversos (Evarist Aznar, i altres); dissortadament molt sovint no tenen en compte la bibliografia prèvia, i també de vegades no són massa acurades amb la toponímia, el que serà font de moltes errades, confusions i maldecaps, amb posterioritat; no obstant això les prospeccions donen com a re-sultat alguns jaciments nous.

D’altra banda segueixen apareguent dife-rents estudis sobre la via Augusta on la Font de la Figuera sempre apareix citada, desta-cant treballs com els d’Agustí Ventura (1972 i 1997), Sellières (1977), Ponce i Simón (1988) o Arasa i Rosselló (1995).

A finals de la dècada es publiquen els re-sultats de les prospeccions realitzades des de

la Universitat de València sota la direcció de José Pérez Ballester i Reyes Borredà Mejías, encarades al poblament ibèric i també romà (Pérez Ballester i Borredà, 1998, 2006 i 2008) amb el que donaríem per tancada la etapa que ens proposàvem abraçar.

Com s’haurà vist, és aquesta, tota una obra col·lectiva, un procés acumulatiu, on mol-ta gent ha anat aportant granets de sorra, uns més grans que altres, però en definitiva posant els fonaments de l’obra que just ara s’inicia amb la nova etapa d’estudis més sistemàtics i de grans excavacions.

EL SEGLE XXI

Això no obstant, esmentarem almenys al-guna cosa de la primera dècada del s. XXI, on hi ha nombrosa i novadora bibliografia, que ens haurem de limitar a enumerar.

En 2002, les prospeccions prèvies al trans-vasament Xúquer-Vinalopó, dirigides per José Luís Jiménez localitzen alguns jaciments, que tenen el seu reflex en fitxes d’Inventari de Conselleria i donaran peu a estudis posteriors. Aquest mateix any publica Elena Revert un ar-ticle divulgatiu sobre els ibers a la Font de la Figuera (Revert, 2002). Anys després, aquesta mateixa arqueòloga realitzarà la seua tesi de llicenciatura sobre l’urbanisme del poblat ibèric del Frare. Jose Antonio Rodríguez Traver, en un article dedicat a la ceràmica ibèrica antiga a la comarca, tracta de diferents assentaments de la població (Rodríguez Traver, 2003).

La continuïtat dels treballs de Pérez Balles-ter i Rodríguez Traver en la zona fa que s’exca-ve per primera vegada al poblat ibèric del Frare, publicant-se els resultats el 2004. El mateix any es publiquen els primers resultats de les pros-peccions sistemàtiques de Molina i McClure en la comarca, encarades al coneixement de l’època prehistòrica. No podem deixar de dir que en alguns d’aquests innovadors treballs de prospecció, tant d’època prehistòrica com ibèri-ca, magnífics des del punt de vista arqueològic, tanmateix deixen prou que desitjar en quant a la denominació dels jaciments, segurament a l’ha-ver confiat cegament i acrítica en mapes toponí-micament fútils al seu temps i avui inadmissibles des del rigor històric i lingüístic. Dissortadament, a més a més, les reparacions d’errades es fan feixugues, si no impossibles, en prendre vol la divulgació dels estudis (Vid. p.e.: Ribera, 1997).

Figura 6. J. V. Martínez Perona a la primera cam-panya d’excavacions a la Cova Santa, 1979.

Figura 7. Obres en la carretersa, 1988. Primer es- es-quarterament de la serreta de Santa Bàrbera.

13


Encara al 2004, Pablo García Borja i Ele-na Revert Francés, analitzen el conjunt de materials de la Cova Santa procedent de la col·lecció Biosca, concloent que majorment deu adscriure’s a moments Campaniformes, amb una fase de l’Edat del Bronze (García Borja i Revert, 2004). El mateix Garcia Borja, publica un avanç sobre el poblament comar-cal en l’Edat del Bronze (García Borja, 2004).

L’any 2005 Rodríguez Traver i Pérez Ba-llester actualitzen el panorama de l’Ibèric antic a la comarca, a unes jornades de revisió del poblament de la Contestània. García Borja, De Pedro i Sánchez (2005) donen compte de l’ex-cepcional troballa de metalls al jaciment fontí de l’Arbocer. Per la nostra banda ens ocupem detalladament de l’estudi del poblament de l’Edat del Bronze al territori de la Font de la Figuera (Ribera et al., 2005).

El 2006 apareixeran les Actes del I Con-grés d’Història de la Costera, celebrat bas-tants anys abans, on es publicaran treballs de Pérez Ballester i Borredà Mejías, sobre el poblament ibèric de Saitabi; de Rodríguez Traver, sobre l’Ibèric antic de la Cervera, o Sant Sebastià, així com de Garcia Borja i Molina Balaguer sobre el Neolític de la co-marca. Dins els capítols corresponents a la Història de Xàtiva (2008), es parlarà d’alguns jaciments de la Font de la Figuera, claus en la comarca, a càrrec pràcticament dels matei-xos autors.

Durant aquest període, els estudis sobre la via Augusta seguiran aportant novetats a les ja anteriorment assenyalades, com ara les de Morote (2002), Arasa i Pérez Jordà (2005), Arasa (2006), Arasa i Bellvís (2008).

La constatació d’estructures del Neolític avançat en pla, per fi es fa realitat amb l’exca-vació d’unes sitges molt properes al terme de la Font de la Figuera (García Borja et al., 2009). Un important intent de síntesi és el realitzat per Gui-llermo Pascual Berlanga i el propi Pablo García Borja (2010) sobre el poblament a la comarca des del Neolític a època romana. També tenim noves dades sobre art rupestre publicades per l’arqueòleg (d’ascendència fontina) Pere Guillem, junt a Rafael Martínez Valle (2012).

Tanquem ja aquest apartat esmentat les darrers monografies aparegudes en l’àmbit immediat, com és el cas de la del jaciment

romà de Faldetes (García Borja, et al., 2012), i l’esplèndida i acurada actualització de La Bas-tida del les Alcusses (Bonet i Vives-Ferràndiz, 2011).

CONCLUSIONS

Podríem dir, en resum, que abans del segle XXI tenim una considerable quantitat de dades o referències, però poca qualitat d’informació, entre altres i sobretot, perquè pràcticament no s’havien fet excavacions.

Durant la primera dècada del segle present el panorama canviarà radicalment. Si per un costat es realitzen treballs sistemàtics de pros-pecció i investigació, per altre l’arqueologia preventiva i/o de salvament que acompanya les grans obres infraestructurals, ha realitzat troballes de gran interès i que ens aportaran gran quantitat d’informació, i de qualitat. És una gran sort per a l’arqueologia. Tanmateix, el preu a pagar per als qui vivim en aquest entorn és altíssim, amb la desfeta del territo-ri que suposen aquestes grans obres; és una calamitat. I serà de mínima justícia donar la possibilitat de conèixer, ni que siga un tast de les troballes, a les víctimes més properes. A d’això esperem que hagen contribuït aquestes jornades.

ANNEX: JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DE LA FONT DE LA FIGUERA

Fem repàs enumeratiu dels jaciments que coneguem o dels que tenim constància certa, amb una localització en el mapa que adjun-tem, ordenant-los d’acord amb la seua atribu-ció cronològica i, si ve al cas, fent algun co-mentari.

PALEOLÍTIC

1. Tobales. Prop de l’actual cementeri cita Aparicio (1984) que, en unes prospeccions di-rigides per Martínez Perona, es van localitzar nombroses restes de sílex que, com a hipòte-si de treball, van atribuir al Paleolític inferior. Sembla que ningú no ha aprofundit més en la qüestió.

2. Corba de Santa Bàrbera. En la vessant nord de la serreta de Santa Bàrbera, als vol-tants del lloc on abans estava la corba de la carretera. Als talussos deixats per les primeres obres per adreçar la carretera, que van com-portar el trencament en dos parts de la serre-

14


Figura 8. Planol de situació dels principals jaciments de la Font de la Figuera.

15


ta, es van localitzar el que serien unes cavitats reblides de sedimentació, segons sembla amb restes paleontològiques. En els treballs previs a les obres actuals de l’autovia, s’han realitzat excavacions que pel que es veu, han localitzat un jaciment mosterià, amb eines fabricades per l’home de Neandertal, és a dir Paleolític mitjà.

3. La Lloma Alta. En la vessant de ponent vam recollir nosaltres un breu conjunt lític (sí-lex), que deu correspondre al Paleolític supe-rior, probablement al Magdalenià. No sembla que hi haja jaciment sinó que potser fóra un taller o campament molt ocasional.

4. La Carrasca. A uns bancals en la zona de la Esse, sembla que es van trobar alguns sílex treballats, gratadors, burins, perfora-dors…, durant les prospeccions dirigides per José Luís Jiménez Salvador per al transva-sament que deuen correspondre al Paleolític superior.

També hi ha notícia d’haver-se trobat al-guns sílex, -hojita y cuchillos- no sabem si paleolítics, a els Cingles de Barberà, lloc que no hem localitzat nosaltres (podria referir-se a Santa Bàrbera?) (Fletcher 1968: 81; Pla, 1972a: 341).

NEOLÍTIC

5. La Cova Santa. Un dels jaciments més emblemàtics i coneguts de la Font de la Fi-guera. A banda d’altres prospeccions, l’equip d’Aparicio i Martínez Perona va dur a cap almenys sis campanyes d’excavacions, de les que solament s’ha publicat algun avanç de resultats. La seua seqüència cronològica aniria des del Neolític antic (amb ceràmiques cardials), fins almenys l’Edat del Bronze. Hi ha profusió de ceràmiques campaniformes, així com materials testimonials de pràcticament totes les etapes posteriors: ibèric, romà, an-dalusí, etc. Pel que sabem del darrer avanç (Aparicio et al., 1984), hi havia expectatives de trobar restes més antigues del Paleolític en els nivells més profunds, però sembla que no s’ha continuat amb les excavacions. Uns pocs materials campaniformes van ser publicats per Bernabeu (1984). Amb posterioritat, Ll. Molina i S. McClure, revisen els materials de la Cova Santa, realitzant algunes importants matisaci-ons al conclòs pels excavadors, bàsicament en el sentit de la certa presència de materi-

als del final del Paleolític superior, així com la dubtosa existència de Mesolític; així mateix proposen, en base al material revisat, un hipo-tètic hiatus en el poblament entre els moments del Neolític antic i els campaniformes. (Molina i MacClure, 2004). Per últim, P. Garcia Borja i E. Revert, analitzen el conjunt de materials d’aquesta cova procedent de la Col·lecció V. Biosca, concloent que majorment deu adscriu-re’s a moments Campaniformes. (García Borja i Revert Francés 2004).

6. La Cova de la Balconada. Deu consi-derar-se una “extensió” de la Cova Santa, per la seua immediatesa i característiques. Tan-mateix, que sapiguem, el material que s’ha trobat a d’ella no és massa definitori, podent pertànyer a un Neolític avançat o Eneolític i, probablement, de caràcter funerari.

7. La Cova de Sangomengo. A d’aques-ta cova nosaltres únicament vam arreplegar restes de fauna i escassos materials ibèrics -cosa normal donada la proximitat del poblat de la Mola de Torró-, però a la col·lecció de V. Biosca hi havia nombrosos materials que po-dem atribuir a l’Eneolític -segurament aixovar de probables enterraments, en la sala interior-, junt a d’altres més escassos ibèrics i àdhuc un fragment de sigil·lata.

8. La Coveta del Frare. Jaciment conegut pels materials extrets als anys 60 i conservats a la col·lecció de V. Biosca, amb almenys 4 cranis humans, ascles de sílex i ceràmica a mà. Evidentment es tractava d’una coveta d’enterrament múltiple, d’època prehistòrica, de la que es dona complida informació en aquesta mateixa publicació.

9. La Cova del Regaixo. A la superfície d’aquesta balma que, a diferència de moltes altres grans balmes del terme, sí que conté dipòsit sedimentari, vam arreplegar algunes ascles de sílex i fragmentets de ceràmica a mà, però de tan escassa entitat que es difícil aproximar-se a la seua cronologia.

10. Les Canyadetes de Baix-la Calera. A uns bancals d’aquesta zona sembla que deu-ria d’haver hagut un assentament de l’Eneolí-tic, pels materials dispersos trobats, ceràmica a mà i sílex, ascles, fulles i nuclis laminars.

11. La Foia de Manuel. Sembla que a les obres de la connexió de trens, a la part cen-tral de la Foia, a banda de les restes de la via

16


Augusta, ha aparegut un jaciment eneolític a bastant profunditat, algun metre per davall de les restes de la calçada romana.

EDAT DEL BRONZE

Donada la quantitat de jaciments en prin-cipi atribuïbles a d’aquesta època, per raons d’espai solament donarem el simple llistat. Sí que és precís dir que, pel que fa a la seua im-portància, són molt dissemblants car hi ha po-blats prou grans, com poguera ser el Fossino (uns 3.000 m2), o el Corral de Canyadetes, fins a d’altres que no serien més que una torreta de control o punt d’aguait, com Vallmelós -I (60 m2) o el Cofranet I (80 m2), per posar alguns dels exemples més extrems. També cal notar com es distribueixen per totes les zones del terme, però controlant especialment les vies de comunicació, tan les principals com les se-cundàries. Altre tret a destacar és l’abundant presència d’evidències d’activitat metal·lúrgica -restes de fornets de fundició-, segons creiem nosaltres, en molts poblats.

12. Les Cabessoles I. 13. Altet de Palau-Arbocer (o del Barranc del Mosso). 14. LÁltet Redonet (o El Caragol). 15. Vallmelós I. 16. LÁlt del Regaixo.17. LÁlt de la Fundició. 18. El Cofranet I. 19. El Corral de Canyadetes (o LÉscaleta dels Moros, o els Xarcos). 20. Santa Bàrbera. 21. Alt del Bustal (o del Túnel, o del Molí). 22. Penya Sant Gomengo (o Sant Domin-go). 23. El Picaio.24. La Penya Foradada (Nord). 25. La Penya Foradada (Sud). 26. Altet de la Solana de la Penya Forada-da. 27. Altet de la Solana de la Penya Fora-dada II. 28. Altet del Barranc de Massanofe.29. El Fossino.

També hi ha notícies d’haver-se trobat ma-terials d’aquesta època a la Cova Avellanera (Pla Ballester, 1972b), i potser a un alt prop del Teular Vell (Col·lecció V. Biosca), que no hem pogut verificar nosaltres.

Cal notar que hi ha publicat estudi detallat

d’ells (Ribera et al., 2005); que s’està exca-vant sistemàticament l’Altet de Palau-Arbocer, on es va trobar un important conjunt de metalls (Garcia Borja et al., 2005); i que s’ha excavat totalment el de les Cabeçoles, amb bons re-sultats.

ÉPOCA IBÈRICA

Relativament coneguts, però amb pocs estudis, són els dos grans poblats d’altura d’aquesta època existents a la Font:

30. La Mola de Torró. 31. El Frare.Pel que se sap dels seus materials deuen

ser cronològicament semblants a la Bastida, i podrien ser de gran interès, si els furtius no acaben amb ells, especialment amb el darrer esmentat, després dels grans danys rebuts (com gran part dels jaciments) per repobla-cions forestals, forns de calç, furtius i intents d’abancalament.

Mentre la Mola de Torró continua pràctica-ment verge, a pesar de seu cabdal emplaça-ment i gran interés, el jaciment del Frare va ser objecte d’una breu excavació (Pérez Ballester i Rodríguez Traver, 2004), i de la Tesi de lli-cenciatura de la companya arqueòloga fontina Elena Revert, mostra de la qual es dóna en altres capítos d’aquesta mateixa publicació.

32. La Cervera (als voltants de la Granja de Garrote). També deuria ser un jaciment co-etani als anteriors, i fins i tot amb una fase més antiga, amb un gran fossat al sud, segons s’ha vist a les recents intervencions per les obres de la carretera, que el travessen completa-ment. Encara que semblava molt arrabassat, potser fóra important per la seua ubicació, com a hipotètic antecedent del posterior Ad Turres romà, segurament establit als seus peus, al nord i, cal suposar, a l’est, on hi ha la Coopera-tiva la Vinya. Unes obres d’ampliació d’aques-ta van destruir tota la vessant de llevant i, en una actuació de salvament realitzada el 2004 dirigida per Pascual Beneyto i el qui subscriu es va poder documentar un dèbil nivellet ibè-ric i una única sitja (Pascual Beneyto i Ribera, 2004: Mem. Inèd.) Podria ser que les pedreres on es va trobar un ex-vot ibèric “afigurant una vaca” (Gómez Serrano, 1933), foren les que estaven situades al ponent del lloc.

33. Els Aiguamolls de Cal Roig o el Co-llado. Jaciment ibèric darrerament localitzat

17


per nosaltres, en una zona de vessant alta, ara bancals conreats, vora uns minsos aflora-ments d’aigua. Ocuparia una mitjana extensió, on apareixen fragments ceràmics ibèrics bas-tant dispersos. També es va arreplegar algun troç de molí circular. Pendent d’estudiar els materials, en principi la seua cronologia podria ser del ss. IV-III a.C. (Ribera, 2011: 171).

Altres indrets es citen com a jaciments ibèrics: El Mosso (segurament es refereixen al Frare, punt on en realitat no coneguem cap “frare”, en el sentit més comú d’agulla o penyal agut). L’Àngel, on coneguem relativa-ment pròxims diversos establiments romans, però res sabem del jaciment més pròpiament ibèric que es cita (Gil-Mascarell, 1971, Tom I: 475-476), amb ceràmiques ibèriques, cam-panianes i inclús sigil·lates, parlant-se d’un jaciment amb doble emplaçament, del que tanmateix no s’acaba d’aclarir la exacta ubi-cació, dins les rodalies de la Casa l’Angel, al sud de la Foia; potser es puga aclarir si hi ha alguna nota més precisa als arxius del SIP, tot i que les transformacions de bancals a l’entorn d’aquesta heretat han segut de gran envergadura.

I encara està per saber el lloc d’on prové el magnífic cap de cavall del Museo Arqueologi-co Nacional, de Madrid, atribuït a la Font de la Figuera. Fa anys vam indagar als arxius del propi MAN, però els nostres esforços foren infructuosos. Sembla que va ser adquirit per compra. Quan el va veure Almarche (1918: 114), encara es trobava en la col·lecció de l’antiquari Rafael García Palencia, de Madrid. No seria d’estranyar que, com ha dit algú, poguera provindre del Corral de Saus, jaci-ment del terme de Moixent però més proper a la Font de la Figuera. Malgrat això, alguns autors citen també com a probable el lloc de les Cabeçoles però, a banda del jaciment del Bronze, nosaltres mai no hem trobat restes ibèriques d’alguna entitat en aquesta zona, tot i que hi ha algun fragment ceràmic, dis-pers, inclús en la zona del pla. Igualment al-guns estudis i fitxes de Conselleria aporten altres possibles jaciments ibèrics al voltant de les Cabeçoles, però no tenim prou base nosaltres per a dir res. El mateix podem dir d’altres punts on s’assenyalen concentraci-ons de materials ibèrics pel Bovalar (els Cas-callars, la Vegueta…).

ÉPOCA ROMANA

34. Ermita de Sant Sebastià (Ad Tur-res?).

35. Camí Fondo. 36. Les Costeres.37. La Balsa de Zele.

Siga o no Ad Turres, el cert és que a les proximitats del nucli urbà de la Font de la Fi-guera hi havia un ampli establiment romà; o diverses vilae, o una mansio, o lucus. El Pon-titxol del segle XVIII, on Ros, resseguint a Madoz fa al·lusió a l’existència de fonaments d’edificis antics, als voltants de l’ermita de Sant Sebastià, que ell encara podia veure. Nosaltres solament havíem pogut constatar al-guns fragments de tegulae i ceràmica comuna; el 1999 vam donar part a Conselleria de que unes obres per ampliar el poliesportiu havien tret nombroses tegulae, ossos, etc. També hem sabut que cap al 2008, en fer-se unes xanques de desguàs de la cooperativa, van topar amb restes de murs, maons i tegulae, prop de la porta de l’ermita, lloc on darrera-ment una altra xanca ha tret més restes, inclo-ent-hi sigilates i àdhuc pintura mural. Es molt probable que les successives ampliacions de la cooperativa s’hagen engolit el principal del que poguera quedar.

En relació a d’aquest assentament tenim la notícia de Fletcher de l’any 1953 de la destruc-ció per la carretera, que passa propera al nord, d’una necròpolis romana. Molt prop d’allí, a la partida de les Costeres, vora el Camí Fondo, es van descobrir alguns enterraments, sempre indicats com a tardo-romans, per bé que en aqueixa àrea apareixen ceràmiques diverses (TSH, TSAD...) que indiquen una cronologia des del s. I al IV-V, d.C. A més a més, pràcticament per tota la zona alta del fèrtil pla del Bovalar, hom pot seguir el rastre i, tot i que disperses, es veien fragments de tegulae dins dels marges en diversos llocs. També a la zona de la Balsa de Zele, més allunyada cap al ponent i on hi ha sigil·lates i altres. A d’altres indrets del Bovalar, s’assenyalen també alguns punts on apareixen ceràmiques romanes (Cascallars, Canyars…).

38. La Font-Santa. Per les dades que te-nim seria un destacat establiment que aniria des del s. I a.C. fins al III d.C. podent arribar fins al V, però amb molt menor intensitat. Hi ha notícia de l’aparició de dos enterraments, però tant podrien ser romans com andalusins.

18


39. El Pla del Moro. En l’extrem sud del ter-me, on segons els mapes actuals el límit amb Villena fa una inexplicable intromissió, apar-tant-se de la vereda i les fites tradicionals, que van per la carena que marca el decliu geogrà-fic natural. En principi deu ser un assentament alt-imperial (s. I-II d.C.), amb abundància de TSH. La seua situació correspondria prou bé a la mansio Ad Aras.

40. El Regaixo. Enclavat a dins la serra, també sembla correspondre a l’Alt Imperi, i no pareix perdurar; en canvi alguns materials fan pensar en un possible assentament ibèric previ.

41. La Foia (Forcall de la Casa Real). Petit i arrabassat jaciment romà, amb escassos ma-terials (sigil·lates hispànica, sudgàlica i Clara A), en procés d’estudi.

42. La Cova de la Solana del Capurutxo. D’aquest jaciment prové, entre altres, algun escàs material romà, alt imperial. Òbviament no es tracta d’un assentament, sinó un refugi ocasional, lloc d’aguait, o d’altra mena. Podria tractar-se de la cova que cita Cavanilles, en la falda de la montaña hacia el mediodia, on es van trobar gran número de monedas romanas. Actualment amb el nom de Cova de la Mone-da, es coneix una altra cova en la Penya Fora-dada, però no està en la falda, ni hi ha restes al lloc.

Per suposat, deuria d’haver altres assenta-ments romans que ara desconeguem. Però sí que hi ha notícies d’altres llocs.

43. La Torre Tallada. Les condicions geo-gràfiques d’aquesta zona fan molt factible l’existència d’un assentament romà, però sols tenim les notícies que arreplega Ros de l’apa-rició de restes i fins ara no hem localitzat el punt exacte, que hem de suposar no molt llu-nyà de la caseria.

Tampoc hem localitzat el lloc anomenat les Campetes on, segons Pla, també van aparèi-xer interessants restes romanes; a d’altre lloc hem vist escrit les Campanetes, topònim igual-ment ignot per a nosaltres i que ens fa pensar en la possibilitat de que es volguera dir les Ca-nyadetes (?).

44. Pas de la via Augusta. Després d’algu-nes aportacions parcials en la documentació física i del traçat d’aquest camí, (Ponce i Si-

món, 1988; Arasa i Pérez, 2005) sembla que l’aparició darrerament d’un bon tram en mig de la Foia, durant les obres del ferrocarril, vindran a eliminar els dubtes sobre el seu traçat i ca-racterístiques.

ÈPOCA MEDIEVAL I MODERNA

En contrast a d’altres èpoques anteriors, pot sobtar l’escassedat de troballes d’època andalusina (domini musulmà). És possible que la migradesa dels afloraments d’aigües superficials al terme de la Font de la Figuera tinga alguna cosa a veure. Tampoc ajuda la toponímia, probablement pel tall poblacional propiciat per la tardana fundació del nou nucli cristià (1313). De moment, a banda algun frag-ment aïllat ací o allà, senyals de pas més que res, (la Cova Santa, Maisegura, Pebrades…), solament comptem amb uns pocs materials segurs corresponents a dos alquerietes o re-duïts nuclis de poblament: La Foia de Manuel, al costat mateix de l’emplaçament romà de la Font Santa i l’Alt de Massanofre, al llevant del terme. La seua cronologia sembla abastar del s. X al XII, aproximadament.

Tot i que difícil de contrastar, sembla evi-dent que també deuria haver algun reduït nucli medieval andalusí a prop de la font de baix, bé cap al ponent, desfet per la cooperativa, o bé cap a l’altra vessant, cap a l’altiró del Muro, on hi ha tradició de l’existència de la torre, i on s’instal·là la colònia cristiana, sembla que ex novo, però on podria ser que hi haguera algu-na precedent andalusí.

S’ha desaprofitat l’ocasió darrerament, amb les diferents obres de renovació urbana al nucli històric, carrers al voltant de l’església, al Muro i al Ravalet, sense fer-se ni tan sols seguiment ar-queològic, per la qual cosa no tenim dades ni de les hipotètiques restes andalusines, i/o anteriors, ni de les d’època medie val cristiana. En algunes cases encara es poden apreciar fragments de murs de tàpia que podrien ser medievals: en el Ravalet –num. 10 si més no-, en l’interior de les cases del llevant del carrer Abadia, o en la can-tonera del carrer Sarramala, (num. 14 i 15), on a més a més es coserva un ninxolet amb una curi-osa figureta humana en pedra, prou erosionada, de la que no tenim més dades (llevat d’haver-la vist allí sempre), però de cert interès.

S’hauria de preveure, per tant, la realització d’actuacions arqueològiques i/o seguiments

19


d’obra en totes les reformes, i més encara en les demolicions, en tota aquesta zona del nucli històric, si es vol saber certament alguna cosa, i per simple imperatiu legal.

També caldria evitar les arbitràries i al-legals intervencions en la pròpia església, com s’ha esdevingut almenys en dos ocasions dar-rerament, amb el buidatge de criptes o vasos que han manllevat, si més no, les restes corpò-ries de la comunitat fontina del s. XIV al XVIII, amb totes les seus “bases de dades” perdudes per sempre, gratuïtament i inadvertida, per a qualsevol estudi antropològic i/o científic futur.

Per fi, altres elements peculiars d’interès, per a documentar, investigar i, en el seu cas protegir serien, entre altres possibles: els ce-llers o bodegues subterrànies, existents al davall de moltes cases, sobretot de l’eixample urbà, i les coves originals que puguen quedar del barri de les Coves.

AGRAÏMENTS

Aquestes línies van dedicades a ma mare, Dolors Gomes; exiliada del poble, com tants altres fontins.

BIBLIOGRAFIA

Almarche Vázquez, F. (1918): La antigua ci-vilización ibérica en el Reino de Valencia. Tipografia Moderna. València.

Aparicio, J. i Sanvalero, J. (1977): Nuevas ex-cavaciones y prospecciones arqueológicas en Valencia, 61-63. València.

Figura 9. Aproximació al nucli històric primigeni de la Font de la Figuera.

Figura 10. Figureta en pedra del carrer Sarramala, anys 70.

Figura 11. Obres públiques a la Font de la Figuera: les noves piràmides.

20


Aparicio, J.; Sanvalero, J. i Martínez Perona, J.V. (1979): “Actividades arqueológicas ...” VARIA - I, 207, 222-227, 238. Departamen-to de Historia Antigua de la Universitat de València.

Aparicio, J. et al. (1984): “Actividades arqueo-lógicas...” VARIA -III, 311-314 i 369-371. Departamento de Historia Antigua de la Universitat de València.

Aranegui Gascó, C. (1974): “Consideraciones sobre la cerámica pintada polícroma en el País Valenciano” Miscelánea Arqueológica 25, 87-98.

Aranegui Gascó, C. (1996): Els romans a les terres valencianes. Ed. Alfons el Magnà-nim. València.

Arasa i Gil, F. (2006): “El trazado de la vía Au-gusta en tierras Valencianas”, en García Prósper E. et al. (eds.): Catastros, hábitats y vía romana. Paisajes históricos de Euro-pa, 93-130. València.

Arasa i Gil, F. i Rosselló i Verger, V. (1995): Les vies romanes del territori valencià. Conse-lleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Trans-port de la Generalitat Valenciana, València.

Arasa i Gil, F. i Pérez Jordà, G. (2005): “Inter-vencions en la via Augusta a la Font de la Figuera (València) i Villena (Alacant)”, Sa-guntum-PLAV 37, 199-207.

Arasa i Gil, F. i Bellvís, M.A. (2008): “El terri-torio de Saetabis: poblamiento y vías de comunicación”, Historia de Xàtiva. Tomo II. Prehistoria, Arqueología y Antigüedad, 317-329. Ajuntament de Xàtiva-Universitat de València.

Aura Tortosa, J.E.; Fernández, J. i Fumanal, M.P. (1993): “Medio físico y corredores na-turales: notas sobre el poblamiento paleo-lítico del País Valenciano”. Recerques del Museu d’Alcoi, 2: 87-107.

Bernabeu Auban, J. (1984): El Vaso Campani-forme en el País Valenciano. Serie de Tra-vajos Varios del S.I.P. 80. València.

Biosca Cirujeda, V. i Delicado Martínez, F.J. (1995): “La Ermita de Sant Sebastián. Una aproximación para su estudio”, Revista de Festes de Setembre. La Font de la Figuera.

Bonet Rosado, H. i Vives-Ferrándiz Sánchez, J. (2011): La Bastida de les Alcusses 1928-2010. València.

Cavanilles, A.J. (1795): Observaciones sobre

la Historia natural... del Reyno de Valencia. Madrid. Reed. facsímil de 1981; Tom. I. Al-batros, València.

Chapa Brunet, T. (1985): La escultura ibérica zoomorfa. Ministerio de Cultura. Madrid.

Chocomeli Galán (1945): “Primera exploració palafítica en España” Archivo de Prehisto-ria Levantina II, 93-115.

Codina Bas, J.B. (2000) (ed.): Descripción Geográfica del Reyno de Valencia forma-da por corregimientos..., de Josef Castelló (1783). Diputació de València.

Escolano, G. i Perales, J.B. (1878): Décadas de la historia de la insigne y coronada ciu-dad y reino de Valencia..., aumentada con gran caudal de notas, ampliaciones acla-ratorias y continuada hasta nuestros días. València-Madrid.

Fabián y Fuero, F. (1791): Primera [y Segun-da] parte de la relación, hecha en virtud de Real Orden de su Magestad de 18 de Abril de 1790. Ms Archivo y Biblioteca del Minis-terio de Asuntos Exteriores, Madrid.

Fletcher Valls, D. (1954): La Labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1953. València.

Fletcher Valls, D. (1955a): “Actividades ar-queológicas del SIP en Valencia durante 1953” Archivo Español de Arqueologia XX-VIII, 160.

Fletcher Valls, D. (1955b): Noticiario Arqueo-lógico Hispánico II, 1953, 198- 199, not. núm. 628.

Fletcher Valls, D. (1956): “Fuente la Higuera (Valencia). Mola de Torró” Noticiario Ar-queológico Hispánico III-IV, 1954-55, 289, not. núm. 793.

Fletcher Valls, D. (1957): “Toneles cerámicos ibéricos” Archivo de Prehistoria Levantina VI, 113 -147.

Fletcher Valls, D. (1974): La Labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1972. València

Fletcher, D. i Pla, E. (1977): Cincuenta años de Actividades del S.I.P. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 57. València.

Garcia Borja, P. (2004): “Avanç sobre el pobla-ment de la vall del Cànyoles durant l’Edat del Bronze” La Edad del Bronze en tierras valencianas y zonas limítrofes, 203-211. Villena. Alacant.

21


García Borja, P. (2008): “La Prehistoria Re-ciente: Del Neolítico a la Edad del Bronce” en Villaverde Bonilla, V., Pérez Ballester, J. i Ledo Caballero A.C. (coords.) Historia de Xàtiva. Tomo II. Prehistoria, Arqueología y Antigüedad, 195-225. Ajuntament de Xàti-va-Universitat de València.

Garcia Borja, P. i Revert Francés, E. (2004): “Nous materials procedents de la Cova Santa de la Font de la Figuera” Saguntum -PLAV 36, 153-160.

Garcia Borja, P; De Pedro Michó, M.J. i Sán-chez Molina, A. (2005): “Conjunto de meta-les procedente del poblado de la Edad del Bronce de l’Arbocer (la Font de la Figuera, Valencia)” Trabajos de Prehistória 62 (1), 181-191.

Garcia Borja, P. i Molina Balaguer, Ll. (2006): “El Neolític a la Costera. Estat de la qües-tió”. Primer Congrés d’Història de la Coste-ra. Estudis Comarcals 1, 149-116. Alfons el Magnànim. València.

Garcia Borja, P.; López Serrano, D.; Valero Climent, A.; Guilabert Mas, A. i Roldan Garcia, C. (2009): “Dos estructures neolí-tiques al jaciment de Casa Garrido Nord II (Moixent, València)”, Recerques del Museo d’Alcoi 17, 217-221.

Garcia Borja, P.; López Serrano, D. i Jiménez Salvador, J.L. (2012): Al pie de la Via Au-gusta; el yacimiento romano de Faldetes (Moixent, València). Enagás-Acuamed. València.

Gil-Mascarell Boscà, M. (1971): Yacimientos ibéricos de la Region Valenciana. Estudio del poblamiento. Tesi Doctoral Ined. Facultat Filosofia y Letras. Universitat de València.

González Simancas, M. (1916): Catálogo mo-numental y artístico de la província de Va-lencia. Manuscrit Ined. CSIC. Madrid.

Gómez Serrano, N.P. (1933): “Secció d’Antropologia i Prehistòria. Resum dels seu treballs durant l’any 1931 i del curs de 1931-32” Anales del Centro de Cultura Va-lenciana VI, 28-35.

Guillem Calatayud, P. i Martínez Valle, R. (2012): “Nous abrics d’art rupestre a la Vall de Montesa” Recerques del Museu d’Alcoi 21, 25-44.

Llobregat Conesa, E.A. (1972): La Contesta-nia Ibèrica. I.E.A. Série II, N. 2: 40-41 i 146. Alacant.

Llorente, T. (1889): Valencia. Sus Monumen-tos y artes.... T. II, 95-96. Barcelona.

Madoz, P. (1850): Diccionario geográfico..., Tom. VIII, 220-221. Madrid. També es do-nen dades sobre la Font de la Figuera dins la veu del partit judicial d’Ontinyent (Tom XII: 76-79).

Martin, G. (1992): “Materiales de romanos de las colecciones…. Dintre: Estudios de Ar-queologia Ibérica…” Serie de trabajos Tra-bajos Varios S.I.P. 89. València.

Molina Balaguer, Ll. i McClure, S.B. (2004): “Cànyoles archaeological survey project. Resultados preliminares” Recerques del Museu d’Alcoi 13, 149-170.

Montesinos, J. (1982): Arqueologia Ibèrica de la Costera. La Bastida. 50 Aniversari. Moixent.

Morote, G. (2002): La vía Augusta y otras cal-zadas en la Comunidad Valenciana. Real Academia de Cultura Valenciana, Valencia.

Oliver Foix, A. (1983): “Nuevas aportaciones para el estudio de la ceràmica polícroma ibèrica en el país Valenciano”, Cuadernos de prehistoria y arqueología castellonen-ses 9, 193-204.

Pascual Berlanga, G. i García Borja, P., (2010): “El poblamiento en la comarca de La Cos-tera (Valencia) desde el Neolítico hasta época romana”, Archivo de Prehistoria Le-vantina XXVIII, 301-325.

Pérez Ballester, J. i Borredà Mejías, R. (1998): “El poblamiento ibérico del valle del Cànyo-les. Avance sobre un proyecto de evoluci-ón del paisaje en la comarca de la Costera (Valencia)”, Saguntum-PLAV 31, 133-152.

Pérez Ballester, J. i Rodríguez Traver, J. A. (2004): “El poblado ibérico de l’Alt del Frare (La Font de la Figuera, València). El depar-tamento 5”, Saguntum-PLAV 36, 97-110.

Pérez Ballester, J. i Borredà Mejías, R. (2006): “Un assaig sobre el territori i el poblament ibèric de Saitabi”. Primer Congrés d’His-tòria de la Costera. Estudis Comarcals 1, 125-139. Alfons el Magnànim. València.

Pérez Ballester, J. i Borredà Mejías, R. (2008): “El poblamiento y el territorio ibérico de Saitabi” en Villaverde Bonilla, V., Pérez Ballester, J. y Ledo Caballero A.C. (coords) Historia de Xàtiva. Tomo II. Prehistoria, Arqueología y Antigüedad, 269-286. Ajun-tament de Xàtiva, Universitat de València.

22


Pla Ballester, E. (1945): “Actividades del SIP”, Archivo de Prehistoria Levantina II, 377.

Pla Ballester, E. (1957): “Actividades del SIP” Ar-chivo de Prehistoria Levantina VI, 210-211.

Pla Ballester, E. (1972a): “ Actividades del SIP (1966-1970)” Archivo de Prehistoria Le-vantina XIII.

Pla Ballester, E. (1972b): Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Vol. 4, 305. Va-lència.

Ponce Herrero, G.J. i Simón García, J.L. (1988): “Contribución al estudio del itine-rario de la vía Augusta. Los restos de una calzada en el corredor de Almansa” I Con-greso de Historia de Castilla-La Mancha, Vol. 4, 161-170.

Revert Francés, E. (2002): “Fa més de 2000 anys…” Revista de Festes de Setembre, 32-33. La Font de la Figuera.

Ribera, A. (1996): “Arqueologia de la Font de la Figuera. Avanç”, Recerques del Museu d’Alcoi 5, 177-182.

Ribera, A. (1997): “Sobre la nominació dels jaciments arqueològics. La Vall d’Albaida”, Butlletí de la Societat d’Onomàstica LXX-LXXI, 891-906. IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. Paiporta.

Ribera, A. (2011): “El poblament ibèric i romà als Alforins”, Recerques del Museu d’Alcoi 20, 151-180.

Ribera, A. i Pascual Beneyto, J. (1994): “Els poblats de l’Edat del Bronze d’Ontinyent i la Vall d’Albaida Occidental (I)”, Alba 9, 13-53.

Ribera, A. i Pascual Beneyto, J. (1995): “Els poblats de l’Edat del Bronze d’Ontinyent i la Vall d’Albaida Occidental (II): Els mate-rials”, Alba 10, 101-136.

Ribera et al. (1996): “L’Abric de la Penya. No-ves pintures rupestres post-paleolítiques a Moixent (València)”, Recerques del Museu d’Alcoi 4, 121-131.

Ribera, A. i Pascual Beneyto, J. (1997): “Els poblats de l’Edat del Bronze d’Ontinyent i la Vall d’Albaida Occidental (III). Anàlisi i consideracions”, Alba 12, 25-78.

Ribera, A.; Pascual Beneyto, J.; Barberà, M. i Belda, J.M. (2005): “El poblament de l’Edat del Bronze a la Font de la Figuera (València)”, Recerques del Museu d’Alcoi 14, 27-78.

Rodríguez Traver, J.A. (2003): “La cerámica ibérica antigua del valle del río Cànyoles (La Costera, Valencia)”, Saguntum-PLAV 35, 87-112.

Rodríguez Traver, J.A. (2006): “L’horitzó ibèric antic en el jaciment de Sant Sebastià (La Font de la Figuera)”, Primer Congrés d’His-tòria de la Costera. Estudis Comarcals 1, 160-1181. Alfons el Magnànim. València.

Rodríguez Traver, J.A. (2008): “Los Ateceden-tes. Primera edad del Hierro...” en Villaver-de Bonilla, V., Pérez Ballester, J. y Ledo Caballero A.C. (coords) Historia de Xàtiva. Tomo II. Prehistoria, Arqueología y Anti-güedad, 257-268. Ajuntament de Xàtiva, Universitat de València.

Rodríguez Traver, J.A i Pérez Ballester, J. (2005): “El poblamiento ibérico antiguo en el valle del río Cànyoles (La Costera, Valencia)”, en Contestania ibérica, treinta años después, 210-225. Universidad de Alicante.

Ros Biosca, J.M. (1921): História de Fuente la Higuera. Xàtiva.

Ros Fillol, G. (1943): Discursos leidos ante el Centro de Cultura Valenciana.... Primera serie. Editorial Imprenta To.Do. Valencia.

Ros Fillol, G. (1944): Efemérides Fontigue-renses. Primera serie. Editorial Imprenta To.Do. Valencia.

Sanchis Sivera, J. (1920): La Diócesis valenti-na, estudios históricos. Valencia.

Sanchis Sivera, J. (1922): Nomenclator geo-gráfico-eclesiastico de la Diócesis de Va-lencia, 235-236. Valencia.

Sarthou Carreres, C. (1920): “Partido de Onte-niente” en Carreres Candi, F. (dir), Geogra-fia del Reino de Valencia, Tom II, 569-610. Barcelona.

Sellieres, P. (1977): “Le Camino de Aníbal. Iti-néraire des gobelets de Vicarello de Cas-tulo à Saetabis”, Mélanges de la Casa de Velázquez XIII, 31-83.

Soler, J.M. (1976): “Contribución al estudio del pleito de los Alhorines” I Congreso de His-toria del Pais valenciano, Tom. III, 11-46.

Simón Garcia, J.L. (1996): “Metalúrgia del Bronce Final en la Costera-Vall d’Albaida: el molde de punta de lanza del Fossino”, Almaig XII, 90-96.

23


Simón Garcia, J.L. (1998): La metalúrgia pre-histórica valenciana. Serie de Trabajos Va-rios del S.I.P. 93. València.

Simón Garcia, J.L. (2002): “Estructuras defen-sivas medievales en el corredor de Alman-sa” I Congreso de História de Albacete, Vol. VII, 31-72. Albacete.

Tormo Monzó, E. (1926): “La Escultura espa-ñola en la antigüedad: resumen histórico de su estudio”, Revista de Archivos Biblio-tecas y Museos. Madrid.

Torres Faus, F. (1998): Introducción a: Relacio-nes Geográficas, Topográficas e Históricas del Reino de Valencia… (de Tomàs Lopez y Vicente Castañeda, 1919). Ed. facsimil C.V.C. Generalitat Valenciana, Vol. II, 166-169.

Ventura Conejero, A. (1972): Játiva Romana. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 42 . Va-lència.

Ventura Conejero, A. (1997): “La via hercúlia o Augusta al seu pas... i VI”, Levante - EMV, dia 2-I-1997. València.

EL YACIMIENTO MUSTERIENSE ERMITA DE SANTA BÁRBARA(LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA)

Miguel Vicente Gabarda e Inés Blay Gil

25

Durante largo tiempo ha sido aceptado que la llegada del hombre a Europa se produjo du-rante el Pleistoceno Medio. Pero los recientes hallazgos en Eurasia evidencian la presen-cia del género Homo a inicios del Pleistoce-no Inferior. Este hecho ha cambiado el modo de afrontar el estudio de los yacimientos con mamíferos fósiles del Pleistoceno Inferior, de tal manera que éste deberá ser desarrollado integrando tanto los conocimientos paleonto-lógicos como arqueológicos, además de sus metodologías de trabajo, como así ha sucedi-do de manera satisfactoria en el yacimiento de Ermita de Santa Bárbara.

En el presente artículo haremos referen-cia a la ocupación musteriense del enclave, obviando el yacimiento paleontológico que, si bien se encuentra asociado al mismo sis-tema kárstico, no parece tener continuidad sedimentológica con el estrato que albergaba la industria lítica. Tan sólo indicar que la base del depósito se compone de un conjunto de fauna formado por depredadores, en un medio cavernario en un momento Plio-Pleistoceno, con una cronología aproximada de 2,1-1,8 mi-llones de años.

GEOMORFOLOGÍA, MARCO GEOLÓGICO Y RASGOS AMBIENTALES

El yacimiento Ermita de Santa Bárbara está situado bajo la ermita homónima, a 496 m.s.n.m. al pie de los relieves nororientales del Capurutxo (978 m) y dominando la cabecera de la Vall de Montesa (valle del Riu Cànyoles) (figura 1).

PRESENTACIÓN

Presentamos aquí el yacimiento Muste-riense inédito de Ermita de Santa Bárbara. El descubrimiento del mismo es consecuencia de la realización de la nueva Autovía A-33 en las inmediaciones del núcleo urbano de La Font de la Figuera (València). Este nuevo tramo trans-curre anexo a la antigua carretera N-344, que en su trazado seccionó una pequeña elevación montañosa, en cuyos cortes se documentó, ya en los años ochenta, una brecha osífera con fauna pleistocena de vertebrados. La mayor parte del yacimiento arqueológico desapareció durante la realización de dichas obras.

El trazado para la nueva autovía pasaba por este punto, haciendo imprescindible la realización de un estudio previo que permitie-ra valorar la entidad del yacimiento en sí y el grado de afección. En dicho estudio se loca-lizaron restos de fauna y moluscos inmersos en una matriz arcillosa carbonatada, y también una lasca de sílex que podría encajar perfec-tamente en un conjunto industrial musteriense, evidenciando, al menos en el nivel superior del sistema kárstico, la ocupación del enclave por el ser humano. Confirmando, por tanto, a este yacimiento como un enclave arqueológico de notoria importancia.

Vista la relevancia de los restos estudiados se hizo necesaria una segunda fase de actua-ción que completara a la anterior, dirigida a la excavación en extensión de los depósitos y a una documentación exhaustiva de la forma-ción del yacimiento.

26


trópica y principalmente los incendios que han afectado a la zona, han propiciado que la ve-getación dominante sea la configurada por las etapas de substitución con matorral o maquia y extensos pinares de pino blanco.

En términos geobotánicos se incluye en una zona termófila y seca, marcada por un clima de interior en el que se acusa la aridez y la continentalidad. Aún siendo la vegetación potencial el carrascal termófilo, la presión an-

Figura 1. Localización geográfica y ubicación de los yacimientos musterienses citados en el texto: 1. Ermita de Santa Bárbara, 2. Cueva del Cochino, 3. El Salt, 4. Abric del Pastor, 5. Cova Beneito, 6. Cova de la

Petxina, 7. Cova Negra, 8. Cova del Bolomor, 9. Las Fuentes.

27

El yacimiento musteriense Ermita de Santa Bárbara (La Font de la Figuera, València)

El yacimiento se encuentra, desde el punto de vista geológico-estructural, en el sector pre-bético externo, caracterizado por estructuras sencillas de dirección NE-SW, con pliegues y fallas normales e inversas (Rodríguez, 1977) (figura 2).

Tras la fase orogénica compresiva se pro-dujo el episodio de distensión del Mioceno fi-nal-Plioceno que originó fallas normales para-lelas a los ejes de los pliegues (ENE-OSO). La cobertera mesozoica-cenozoica aparece frag-mentada y desnivelada en sierras de calizas y dolomías cretácicas y amplias depresiones neógenas. Las depresiones tectónicas que conforman el valle del Cànyoles y la meseta situada entre La Font de la Figuera y Caudete quedan delimitadas por estructuras de direc-ción SO-NE. La Falla de la Font de la Figuera corresponde a una falla inversa que pasa muy próxima a Santa Bárbara por lo que la fractu-ración, en la génesis del sistema kárstico que alberga el yacimiento, puede estar asociada a los desplazamientos de aquella (figura 3).

Las cuencas intramontanas se rellenaron de sedimentos sinorogénicos (Facies Tap) a lo

largo del Mioceno. Posteriormente, continúa el relleno postorogénico durante el Plioceno. A lo largo del Cuaternario reciente, la fuerte incisión fluvial desmantela fácilmente los ma-teriales blandos y desarrolla la red de drenaje hacia el valle del Cànyoles donde se recono-cen amplias terrazas cuaternarias.

El yacimiento se sitúa sobre una ladera de orientación NE, de pendiente relativamen-te fuerte (30-34 %), sometida a procesos de

Figura 2. Vista del Yacimiento desde la Ermita de Santa Bárbara.

Figura 3. Sistema kárstico.

28


terienses corresponden a un momento avan-zado del Pleistoceno superior y el derrumbe se produciría posteriormente, sellándose al final de dicho período por costras laminares.

El Sector 1 corresponde a la prolongación de la brecha sobre la vertiente.

LA INTERVENCIÓN ARQUEOLÓGICA

Los objetivos principales de los trabajos fueron determinar, con la mayor exactitud posible, el origen y la formación del sistema kárstico y de los depósitos sedimentarios de-tectados, identificando los procesos geológi-cos y los agentes biológicos responsables de la concentración de los materiales arqueológi-cos y paleontológicos. Así como, determinar la secuencia cronológica y la intensidad de la presencia antrópica en el yacimiento.

La intervención, llevada a cabo por la em-presa EIN Mediterráneo S.L., tuvo su inicio a comienzos de Octubre del 2011 prolongándo-se hasta Febrero del 2012.

El primer paso, antes de comenzar la ex-cavación, fue sectorizar el área a intervenir, abordando cada zona de manera específica. El motivo de esta compartimentación de los trabajos se debe a que la sucesión estrati-gráfica no se puede hacer extensiva a todo el depósito por el hecho de comprender suce-

gravedad, arroyada y disolución kárstica. Las dolomías y calizas del Cretácico superior aflo-ran en la superficie del terreno, recubiertas de forma discontinua por bloques y clastos.

Durante la intervención se delimitaron cua-tro sectores dentro del yacimiento que se des-criben a continuación de base a techo.

La brecha osífera (Sectores 3 y 4) rellena una fractura abierta en donde se formaría una cavidad estrecha y alargada, ampliada pos-teriormente por disolución kárstica. En algún momento del Villafranquiense la cavidad se re-llena de clastos heterométricos que engloban restos faunísticos.

El yacimiento musteriense (Sector 2) se localiza entre las cotas 493-497 m.s.n.m. Se trata de un conjunto de depósitos compuestos por bloques de calizas o dolomías de dimen-siones métricas, dispuestos de forma caótica, y rellenos intercalados de limos compactados por carbonatos de tono anaranjado (figura 4). Probablemente, sea resultado del colapso del techo de una cavidad conectada con la fractu-ra de la brecha, pero sin contacto estratigráfico entre ambas. La redistribución posterior de se-dimentos finos y materiales líticos quedarían atrapados en los estrechos vacíos entre blo-ques, cementándose por sucesivas arroyadas de aguas carbonatadas. Los materiales mus-

Figura 4. Localización del Sector 2.

29


sivas grietas y fallas, sin olvidar el hecho de las voladuras que seccionaron todo el sistema kárstico y dejaron tan sólo una ínfima parte de lo que debió ser un complejo entramado de si-mas, cavernas y rellenos (figura 5).

Una vez acotado el espacio, se excavó en extensión. Tras fijar su situación topográfica-mente en el plano, se procedió a crear una retícula, en cuadrados de un metro de lado. En concreto el Estrato II se excava mediante tres levantamientos de un espesor uniforme (figura 6).

Durante el proceso de excavación se em-pleó un equipo de Estación Total de Topografía para el levantamiento de materiales y posterior tratamiento informático de los datos recupera-dos. También se efectuó un muestreado se-dimentológico encaminado a definir aspectos bioestratigráficos.

EL YACIMIENTO MUSTERIENSE

Sito en la ladera no afectada por la cons-trucción de la N-344. Se circunscribe a este Sector 2 un sedimento arcilloso parcialmente

calcificado donde se localizó un exiguo con-junto de material lítico musteriense. La suce-sión estratigráfica excavada consta de:

El nivel superficial (Estrato S) se compone de un sedimento de coloración marrón oscu-ro con abundante materia vegetal, además de componer bloques y escombro producidos por las voladuras efectuadas por la construcción de la carretera. Durante la excavación del mismo se recuperan fragmentos cerámicos de diferen-tes cronologías (prehistóricas, ibéricas y medie-vales), así como algún fragmento lítico disperso.

Tras la retirada del Nivel Superficial (Nivel S) se detecta la existencia de una costra lami-nada (Estrato I) de espesor y dureza variables que se disponía sellando el nivel de arcillas carbonatadas que albergaba la industria lítica (Estrato II) y sobre algunos de los grandes bloques calizos que delimitan lo que vinimos a denominar Sector 2. El Estrato II, presenta dos facies claramente diferenciadas:

Estrato II. Arcillas carbonatadas de tona-lidad anaranjada clara y gran dureza, que se

Figura 5. Sector 2. Planta.

30


Figura 6. Secciones, plantas y levantamientos del Sector 2.

31


dispone entre y bajo los bloques calizos des-montados de la visera de una posible caverna, y que alberga los materiales arqueológicos. Presenta fracción diversa y restos de mala-cofauna de pulmonados. Tiene continuidad en todo el Sector 2, motivo principal para delimitar este sector en el yacimiento. Su es-pesor es variable, debido a que se intercala entre los espacios que quedaron entre las rocas. Interpretamos el Estrato II como sedi-mentos que se distribuyen y circulan por la ladera, tras el derrumbe del techo de un abri-go rocoso, y quedan atrapados entre esos espacios, para posteriormente y debido a la acumulación hídrica y disolución del roquedo que los alberga, alcanzar un alto grado de carbonatación.

Estrato IIa. Arcillas con bajo grado de car-bonatación, de tonalidad beige y escasa frac-ción. No tiene continuidad sedimentaria y se circunscribe a algunas manchas sobre y en-tre los bloques calizos. No alberga materiales arqueológicos. Sobre él no aparece la costra laminada que hemos denominado Estrato I.

Bajo el Estrato II, en sus dos facies, siem-pre nos encontramos el sustrato rocoso calizo, base de la estratigrafía.

En este sector se recuperó un interesan-te conjunto de industria lítica musteriense, así como restos de malacofauna. La ausencia de huesos, carbones u otro material arqueológico de otra índole, vienen a confirmar la deposi-ción secundaria de los restos por arrastre o corriente de energía y su re-deposición a la intemperie. Suponemos que a causa de estar expuestos a los elementos, los restos orgáni-cos que debieron acompañar a la industria, no se conservan.

CULTURA MATERIAL

El conjunto de materiales recogidos en estratigrafía dentro del Sector 2, Estrato II, se compone de 65 elementos. Se contabilizan núcleos, productos brutos de talla, material retocado y otros (un percutor sobre canto de caliza, debris, chunks y cúpulas térmicas).

Todos los productos se realizan en sílex, a excepción de un posible percutor, en cali-za. En el caso del sílex, localizamos diversas áreas de captación con la posibilidad de rea-lizar comparativas mineralógicas entre el con-texto litológico local y las piezas del yacimien-

to. Todas estas zonas se encuentran en la misma unidad geológica: los niveles lacustres del Mioceno medio en facies Tap al sur de La Font de la Figuera, y niveles continentales del Mioceno superior-Villafranquiense que contie-nen sílex producto de la erosión de la facies Tap. Son estos niveles continentales los que albergan los nódulos silíceos explotados en el yacimiento de Ermita de Santa Bárbara.

Se trata de afloramientos en posición se-cundaria, que nos han permitido obtener se-ries de muestras de las diferentes rocas silí-ceas de la zona, creando una colección de re-ferencia. Este sílex (que denominaremos “Tipo Font”) se caracteriza por calidades variables, pues al ser áreas de captación en posición secundaria, aparecen diferentes variantes o subtipos del mismo, ya sea por proceder de estratos diferentes redepositados en estos ni-veles continentales, ya sea por alteraciones post-deposicionales que llegan a modificar su naturaleza (figura 7: Litología).

En general se presenta en morfologías nodulares, irregulares, con tendencia parale-lepípeda, presentando poco espesor cortical. Se ha procedido a una división atendiendo a una caracterización macroscópica, basada principalmente en un registro del color, textura, transparencia e inclusiones, para proceder a establecer relaciones con los materiales halla-dos en el yacimiento. Esta clasificación debe considerarse una aproximación preliminar.

Se han diferenciado cinco subtipos de sí-lex procedente del yacimiento en base a su análisis macroscópico, y hemos encontrado correspondencia entre todos ellos y las áreas de captación localizadas. Varias de ellas se encuentran a menos de un kilómetro del yaci-miento, las más alejadas a 5 km.

Ello confirma una explotación exclusiva de estos sílex de procedencia local, inmediata, participando del mismo contexto socio-econó-mico, a grandes rasgos, que el resto del Occi-dente europeo en estas etapas del Paleolítico. Los mecanismos de captación se basan en el laboreo superficial de fuentes de aprovisiona-miento de tipo secundario. Pareciendo produ-cirse una selección de aquellos sílex de mejor calidad para la producción de soportes más elaborados, y su posterior transformación en útiles. No localizamos presencia de materiales alóctonos.

32


Las alteraciones apreciadas en el material se corresponden con lo observado durante el proceso de excavación. Abunda la pátina, los procesos de desilicificación y las concreciones de carbonatos. En menor medida se apre-cian efectos del rodamiento por transporte así como microfracturas derivadas. Testimonial es la aparición de alteraciones térmicas.

Para el estudio tecnológico y ante lo exi-guo de la muestra, las cadenas mixtas se han tratado por un lado como de débitage, es decir como productos procedentes de ellas (lascas, lascas-laminares), pero que además, al sufrir una adecuación de su volumen posterior a la separación del núcleo, su transformación tam-bién participa del principio de façonnage me-diante el retoque para obtener una morfología determinada (Boëda, 1994).

La información que aportan los núcleos es bastante deficiente. Tan solo recuperamos tres, de los cuales uno se encuentra tremen-damente alterado, siendo imposible de carac-terizar. El núcleo que presenta un mejor esta-do de conservación (figura 7: 2), nos permite identificarlo como perteneciente a una cade-na operativa multifacial, en cierto modo es comparable con los denominados poliédricos (Santonja, 1984), si bien con un número redu-cido de extracciones. Alguno de los contrabul-bos, así como los negativos de extracciones con anchura algo superior a la longitud, evi-dencia el empleo de percutor duro en su ex-plotación. El núcleo restante, pertenece a una cadena operativa muy elemental. Cuenta con tan sólo dos extracciones.

En cuanto al conjunto de productos po-demos inferir algunas conclusiones. El bajo número de lascas de decalotado indican la práctica de las primeras operaciones de de-corticado en zonas ajenas al yacimiento, pu-diendo indicar el testado de los núcleos en las zonas de aprovisionamiento de sílex. Aunque la presencia de lascas de segundo orden es relevante, denotando que el débitage de los núcleos se realizaría mayoritariamente en el sitio de ocupación.

En lo referente a los productos enteros, vemos el predominio de talones lisos/cortica-les. Siguiendo en importancia el caso del talón facetado, con un porcentaje ciertamente ele-vado en el conjunto, prácticamente el 35% de la muestra. Como testimonial podemos definir

la presencia de talones puntiformes, y escasa la de diedros.

En cuanto al utillaje configurado, se apre-cia un cambio de tendencia ciertamente sin-tomático, pues los talones facetados alcan-zan un porcentaje dentro del mismo que su-pera el 50%. Esta preparación en los talones, evidencia cadenas operativas de explotación del núcleo más complejas que lo detectado en los tres ejemplares recuperados. También el uso de estos productos preparados para la configuración del utillaje nos aporta infor-mación acerca de una selección evidente y una predilección por estos productos con morfología predeterminada para confeccio-nar útiles.

Trataremos a continuación aquellas lascas que nos remiten a un determinado tipo de ca-dena operativa, máxime cuando la ausencia de núcleos de cadenas operativas complejas nos impide un análisis pormenorizado de la técnica de explotación empleada.

Básicamente hay preponderancia de la cadena operativa levallois recurrente centrí-peta (figura 7: 3 y figura 8: 6), siendo también importante la gestión bipolar (figura 7: 25 y 33; figura 8: 47), quizás debido a la morfo-logía paralelepípeda de los nódulos de sílex empleados. Testimonial es la explotación unipolar (figura 8: 20) y la talla discoide (fi-gura 8: 50).

Ante una muestra tan limitada, no entrare-mos en cálculos estadísticos o porcentuales de las cadenas operativas detectadas, tan sólo reseñar la presencia de los productos re-sultantes dentro de la colección de piezas.

El conjunto del material retocado que pue-de ser clasificado tipológicamente asciende a, tan sólo, 15 elementos, de los cuales uno po-see retoques de uso. Reseñar a grandes ras-gos la preponderancia de la presencia de las raederas, sobre todo laterales simples (figura 8: 31, 14 y 6), presencia de retoque tipo quina en tres piezas (figura 8: 9, 19 y 45). También destaca los cuchillos de dorso (figura 8: 15 y 40) y puntas musterienses (figura 8: 20, y 47). Testimonial, con un elemento cada grupo, es la existencia de denticulados (figura 8: 34) y muescas (figura 8: 41), así como una pieza que caracterizamos como raspador (figura 8: 16). Destaca la presencia en algunas piezas

33


Figura 7. Materias primas, núcleos y productos de talla.

34


Figura 8. Material configurado, Estrato II.

35


de evidencias de adecuación del volumen en-caminado a albergar algún tipo de enmangue (figura 8: 15, 20 y 47).

CONCLUSIONES

Conviene destacar que los materiales aún se encuentran en proceso de estudio, si bien a grandes rasgos podemos definir y caracterizar la industria lítica del yacimiento musteriense de Ermita de Santa Bárbara.

La aparición de la mayor parte de materia-les silíceos en posición vertical e intercalados entre el sedimento brechoso que rellena las grietas entre los bloques, nos indica claramen-te una deposición secundaria de los mismos. Las alteraciones detectadas en los materiales vienen a confirmar este hecho. Tras el derrum-be del enclave rocoso que los albergaba, tanto los útiles líticos como probablemente parte del sedimento, circulan por la pendiente por pro-cesos gravitacionales hasta quedar atrapados en las oquedades entre los bloques desprendi-dos de la visera de la caverna. Si bien nos im-pide la realización de estudios de distribución espacial de los artefactos, sí que hay que re-señar que la muestra no parece estar contami-nada por diferentes momentos de ocupación sino que, por lo observado en la muestra de sílex recuperada, la ocupación de este encla-ve parece corresponder a un espacio corto en el tiempo. Otro problema es que al depositarse en medio abierto y a causa de la acidez del terreno no han perdurado restos faunísticos, antracológicos o de otra índole que vinieran a completar otros aspectos económicos de es-tas poblaciones o nos aportasen dataciones fiables.

Aun así, la información que aportará el estudio detallado de la industria lítica permi-te situar a Ermita de Santa Bárbara como un enclave ocupacional por parte de los grupos neandertales, en una zona de importancia es-tratégica como es el corredor que comunica las tierras del interior peninsular con las zonas más próximas a la costa (Aura et al., 1993).

A modo de hipótesis de este primer estu-dio de tan limitada muestra, y con las reservas pertinentes, podemos hablar de una industria correspondiente al musteriense final (Würm II final-Würm III inicial; 57.000-27.000 BP), de características plenamente musterienses, que se agrupa en el ámbito valenciano en la fase

Charentiense (Villaverde, 1984; Fernández y Villaverde, 2001).

Así, se aprecia en el conjunto, un elevado porcentaje de raederas con respecto al con-junto de material recuperado, con predominio de las simples convexas y transversales, sien-do prácticamente testimonial el índice Quina y nulo el de raederas desviadas.

Probablemente corresponde a un Para-charentiense donde se aprecia una mayor pre-sencia de la técnica levallois, y sobre todo una industria menos carenada y más alargada. Como paralelos tendríamos los niveles supe-riores de Cova Negra, los niveles de Petxina 3 y 4, la cercana Cueva del Cochino en Villena, Las Fuentes, Abric del Pastor y el Salt.

BIBLIOGRAFÍA

Aparicio, J. (1974): “Un nuevo yacimiento Mus-teriense en la Provincia de Valencia: “Las Fuentes” (Navarrés)”, Zephyrus XXV, 43-51.

Aura, J. E.; Fernández, J. y Fumanal, M.P. (1993): “Medio Físico y corredores natura-les: Notas sobre el poblamiento paleolítico del País Valenciano”, Recerques del Mu-seu d´Alcoi 11, 89-107.

Boëda, E. (1994): Le concept Levallois: varia-bilité des méthodes. Monographie du CRA 9. CNRS. París.

Fernández, J. (2007): La Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). Las in-dustrias líticas del Pleistoceno Medio en el ámbito del Mediterráneo Peninsular. Serie de Trabajos Varios del SIP 108. València.

Fernández, J. y Villaverde, V. (2001): “El Pa-leolítico Medio: El tiempo de los Neander-tales. Periodización y características”, en V. Villaverde (Ed.) De Neanderthales a Cromañones. El inicio del poblamiento hu-mano en las tierras valencianas, 147-177. Universitat de València.

Fumanal, M.P. (1995): “Los depósitos cuater-narios en cuevas y abrigos rocosos. Im-plicaciones sedimentológicas”, en AEQUA (ed.) El Cuaternario en el País Valenciano, 115-124. València.

Garay, P. (1995): “El karst en el País Valen-ciano (procesos y depósitos)”. en AEQUA (ed.) El Cuaternario del País Valenciano, 73-80. València.

36


IGME (1981): Mapa Geológico de España E. 1:50.000, Caudete (819). Segunda serie-Primera edición. Ministerio de Industria y Energía.

Jordá, F. (1947): “El musteriense de la Cova de la Pechina (Bellús)” en Comunicacio-nes del SIP, I Congreso Arqueológico del Levante Español. Serie de Trabajos Varios del SIP 10, 1-8. València.

López, M.; Rodríguez, T. y Montes, R. (1993): El yacimiento paleolítico de Las Toscas (Molina de Segura: Cuenca Mula-Fortuna, SE de España). Datos paleogeográficos y edafológicos del registro y su implicación en las estrategias tecnológicas y movili-dad humana en medios semi-áridos duran-te el Pleistoceno Superior. Memorias de Arqueología 8. Murcia.

Molina, F.J. (2004): “La ocupación del territorio desde el Paleolítico Medio hasta la Edad

del Bronce en el área oriental de las comar-cas de L’Alcoià y el Comtat (Alicante)”, Ar-chivo de Prehistoria Levantina XXV, 91-125.

Rodríguez Estrella, T. (1977): “Síntesis geo-lógica del Prebético de la provincia de Ali-cante. II) Tectónica”. Boletín Geológico y Minero, LXXXVIII-IV, 273-299.

Santonja, M. (1984): “Los núcleos de lascas en las industrias paleolíticas de la mese-ta española”, Zephyrus XXXVII-XXXVIII, 17-33.

Soler, J.M. (1956): El yacimiento musteriense de la Cueva del Cochino (Villena, Alican-te). Serie de Trabajos Varios del SIP 19. València.

Villaverde, V. (1984): “La Cova Negra de Xáti-va y el Musteriense de la región central del Mediterráneo español” Serie de Trabajos Varios del SIP 79. València.

ART RUPESTRE EN EL CAPURUTXO (LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA)

Pere Miquel Guillem Calatayud i Rafael Martínez Valle

37

rocal, 2003, entre altres), utilitzat per nosaltres (Martínez Valle i Villaverde, 2002; Guillem et al., 2005 i Martínez Valle i Guillem, 2006) a altres territoris i en la mateixa comarca de la Costera (Guillem i Martínez, 2012).

Contàvem amb una muntanya emblemà-tica com la del Capurutxo i partíem de la hi-pòtesi de treball que una muntanya tan visi-ble des de molts punts que es pot considerar un monument per si mateix (Criado, 1993a), i que, per altra banda, controla el trànsit cap a la plana manxega i la zona d’Alacant, no po-dia quedar fora de la construcció social d’un paisatge al llarg del procés de la neolitització. La documentació d’art rupestre al Capurutxo, i més concretament a la Cova Santa i a la Cova del Triangle, ha confirmat aquesta hipòtesi.

De resultes de les troballes dutes a terme al Capurutxo, vam augmentar el radi de les prospeccions a altres enclavaments on hi ha alguna muntanya o algun pic visible al llarg de la vall de Montesa. Les prospeccions van ser coordinades des del mateix Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Cultu-rals, i els resultats queden arreplegats en una recent publicació (Guillem i Martínez, 2012). Al mateix article presentaven les pintures de la Cova del Triangle, però erròniament la nome-nàvem com Cova de la Balconada. Ara pre-sentem com a novetat les pintures de la Cova Santa i la Cova del Triangle, confirmant que es aquesta cavitat la que té pintures esque-màtiques.

INTRODUCCIÓ

La comarca de la Costera constitueix un espai de transició; en termes geogràfics, mar-ca el límit entre el sistema Ibèric al nord i les Bètiques al sud i és, al mateix temps, una via de comunicació entre els plans prelitorals i la plana manxega.

En la distribució de l’art rupestre, pareix configurar un límit permeable entre dos àm-bits. Al nord, el massís del Caroig concentra una alta densitat de conjunts d’art rupestre lle-vantí i art rupestre esquemàtic antic. Al sud, a la Vall d’Albaida, es localitzen importants mos-tres d’art esquemàtic i, més al sud, a l’Alcoià, al Comtat i a la Marina Alta, tots els conjunts coneguts d’art macroesquemàtic i importants mostres d’art rupestre llevantí i esquemàtic.

A la Costera, s’han dut a terme nombro-sos estudis de conjunts rupestres (Hernández i CEC, 1984; Hernández et al., 1986; Ribera et al., 1995; Cháfer, 1996; Galiana et al., 1998; Galiana et al., 2005; Guillem i Martínez, 2012) que documenten manifestacions artístiques llevantines i d’art esquemàtic antic i recent. No obstant això, encara falten zones a prospectar per a poder aprofundir en l’estudi integral del territori.

El marc teòric del qual partim és el de l’ar-queologia del paisatge (Criado, 1993a i 1993b; Martínez García, 1991, 1998, 2002; Santos, et al., 1997; Parcero, 1995; Torregrosa, 2002, Torregrosa i Galiana, 2001; Fairen, 2002; Ber-

38

El naixement d’un poble. Història i arqueologia de la Font de La Figuera

que té uns 20 m de llarg per 12 d’ample. En aquest vestíbul damunt del sediment es troben grans blocs de pedra i pedres de menors di-mensions rodejats de materials arqueològics: ceràmica a mà, molins, restes de macrofauna, guano de les rates penades i diverses deixa-lles abandonades per diversos visitants. El maltractament que està rebent aquesta cavitat per part d’alguns visitants queda de manifest per les nombroses pintades que es poden veu-re en les seues parets.

Si continuem cap al fons d’aquesta gran sala es desenvolupen vàries galeries i avencs de major o menor desenvolupament (figura 1).

Aquesta cavitat es va tancar en 1976 i d’aquell tancament tan sols queda un mur de pedra i cement. S’han dut a terme excavaci-ons arqueològiques (1978, 1979, 1980, 1981 i 1982) dirigides per José Aparicio i José Vi-cente Martínez Perona (Aparicio et al., 1979 i 1983). A partir d’aquests treballs podem su-posar que la cavitat té una seqüència crono-lògica amb nivells mesolítics, del Neolític antic (Aparicio i Sant Valero, 1977: 61; Aparicio et al., 1983: 311 i ss.), Campaniforme (Bernabeu, 1984; Ribera, 1996; García Borja i Revert, 2004), Edat del Bronze i moments cronològics molt més avançats si tinguem en compte les ceràmiques aparegudes a l’interior de la cavi-tat (Ibèric, Romà i Medieval). No obstant això una recent revisió dels materials de la Cova Santa senyalen la presència de materials ar-queològics relacionats amb els moments finals del Pleistocé o l’inici de l’Holocé (Molina i Mc-Clure, 2004: 153).

Les pintures les hem documentat en la paret dreta de l’entrada. A uns 11 m del mur de pedra estaria el primer panell, a 15,60 m el segon panell. Al fons de la cavitat, per on s’accedeix a noves galeries, a 20,7 m del mur, hi han restes de pintura.

Per diverses galeries de la mateixa cova hi trobem gravats. Aquests representen prin-cipalment motius geomètrics que no ens per-meten dur a terme una adscripció cronològica. Altres gravats de les parets els han fet les ur-pes dels óssos (Ursus sp.) que van hivernar a la Cova Santa.

DESCRIPCIÓ DELS MOTIUS

En la Cova Santa hem trobat tres panells amb pintura en la sala principal.

DESCRIPCIÓ GEOGRÀFICA

La serra del Capurutxo, on està la Cova Santa i la Cova del Triangle, es localitza a l’oest de la població de la Font de la Figuera. Aquest massís és una de les últimes manifes-tacions del sistema Bètic que es materialitza en la denominada Serra Grossa, serralada que es constitueix com un gran anticlinal que es perllonga des d’Almansa fins a Xeresa (Pique-ras, 1995; Rosselló, 1995). Aquesta estructura orogràfica es va originar entre el Secundari i el Terciari, com a resultat de la interacció entre la placa eurasiàtica i l’africana amb algunes mi-croplanes interposades. No obstant això, serà en el Burdigalià (fa 21 milions d’anys) quan començà la fase de col·lisió que va provocar el naixement dels principals plegaments i en-cavallaments.

A l’est del Capurutxo circula el riu Cànyo-les, que dóna nom a la vall per on passa i que separa la serra d’Enguera (sistema Ibèric) de la Serra Grossa (sistema Bètic). Estem davant d’una típica vall d’orientació Bètica (SO-NE). Aquest riu passa pels termes de la Font de la Figuera, Moixent, Vallada, Montesa, Canals i Xàtiva on desemboca al riu Albaida, després les seves aigües flueixen al riu Xúquer.

La naturalesa geològica afavoreix la pre-sència del carst, generant-se un paisatge amb coves de desenvolupament horitzontal i avencs.

LA COVA SANTA

La Cova Santa es coneix des d’antic com la Cova dels Moseguillos (Cavanilles, 1795) com així queda arreplegat en un treball d’ Agustí Ri-bera (1996). Al segle XIX Madoz també parla de l’existència d’aquesta cavitat a la seva obra (1845-1850). Però serà al segle XX quan ja es coneix com a Cova Santa (Ros, 1921: 23).

La Cova Santa s’obri en la vessant nord-oest del Capurutxo, una de les últimes estri-vacions muntanyoses de la Serra Grossa, a uns 715 m d’altura. En els seus voltants hi han vàries cavitats de xicotet desenvolupament com són la Cova del Triangle i la Cova de la Balconada que formen part del mateix sistema càrstic.

En la boca de 4 m d’ample per 3,5 m d’alt hi ha un mur de pedra que dóna pas a una ampla sala rectangular amb pendent i altura variable

39

Art rupestre en el Capurutxo (La Font de la Figuera, València)

El panell 1 queda ubicat en la paret dreta de l’entrada, a uns 11 m del mur de pedra i a uns 74 cm del terra. En aquest panell destaca la presència de tres motius:

1. Motiu de color roig i pigment de textura sòlida, d’uns 20 cm d’alt i 16 d’ample, format per tres barres principals de disposició vertical i recorregut zigzaguejant, almenys les dos de

l’extrem. Al costat d’aquestes barres apareixen restes de pintura que també semblen barres, la de l’esquerra està connectada amb la del costat.

2. A l’esquerra del motiu anterior i en una posició més elevada trobem una figura de co-lor roig de 12,34 cm d’altura per 10 cm d’am-ple. El motiu està molt afectat per xicotets esvorancs i concrecions que no ens deixen

Figura 1. Topografía de la Cova Santa de la Font de la Figuera.

40


la Cova de la Balconada (Guillem i Martínez Valle, 2012: 27 i 28 i figures 1-3).

Aquesta cavitat té les parets molt més al-terades que les de la Cova Santa, hi han gra-fits de totes les grandàries i fets amb distintes tècniques: llapis de carbó, esprai, brotxa, etc. També hi han nombrosos esvorancs, alguns dels quals han afectat als motius pintats, així com veladures d’origen orgànic i precipitaci-ons de carbonat càlcic. Ací hem documentat pintures esquemàtiques en dos panells (figura 4A).

El panell 1 està format per quatre motius tots de color roig:

1. Antropomorfe esquemàtic. Està situat a 1,27 m del terra i 3,4 m del fons cap a la boca. Té 14,5 cm d’alçària. El cap està format per una barra de xicotet recorregut. El braç es-querra està cobert en part per una colada es-talagmítica, aspecte que ens impedeix veure amb claredat l’orientació d’aquest braç. El dret està format per una altra barra i presenta una disposició cap avall. Les cames presenten una forma en U i està representat el sexe.

2. A l’esquerra del motiu anterior es con-serven restes de pintura de difícil interpretació.

3. Si seguim el panell cap a l’esquerra s’ob-

veure correctament el pigment, aquestes son principalment importants en la part dreta del motiu i cobreixen part de les barres de dispo-sició vertical. El motiu està format per almenys dos barres de disposició horitzontal i tres de disposició vertical. Aquest conjunt de barres podrien estar formant un motiu pectiforme, si bé la conservació dolenta del motiu ens im-pedeix confirmar aquesta hipòtesi. En la part inferior del motiu anterior es conserven restes de pintura de color roig de disposició vertical.

3. Restes de pintura de color roig (figura 2).

El Panell 2 està a la mateixa paret que el panell 1, a 15,6 m del mur de pedra i a 84 cm del terra. Tan sols hi queda un motiu de color roig de 18,43 cm d’amplària per 9,51 cm d’al-çada, està molt alterat per la pèrdua de pintura. Es conserva una barra de tendència vertical de la que naix a la part inferior un altra de dispo-sició horitzontal i de tendència corba (figura 3).

El panell 3 està situat a 20,70 m del mur de pedra, en la paret del fons de la sala principal, i a 2,30 m del terra. Tan sols queden restes de pintura de color roig.

LA COVA DEL TRIANGLE

Aquesta cova ja va ser publicada recent-ment i en aquella ocasió la vam nomenar com

Figura 2. Calc del panell 1 de la Cova Santa.

41


serven restes de pintura que estarien al voltant d’una possible barra. El motiu està cobert per precipitacions de carbonat i afectat per xico-tets esvorancs.

4. Davall del motiu anterior tornem a veure restes de pintura de color roig, molt afectats per precipitacions de carbonat. Podrien ser les restes d’un cruciforme (figura 5).

En el panell 2 hi ha tan sols una barra es-quemàtica de disposició vertical. Aquesta bar-ra està molt perduda, a penes si s’aprecia i al voltat de la mateixa hi han pintades de color blanc fetes amb esprai (figura 4B).

DISCUSSIÓ

La vall de Montesa no disposa d’un nom-bre molt elevat de conjunts d’art rupestre si el comparem amb els nuclis del massís del Ca-roig o els de la Vall d’Albaida. No obstant això, la diversitat temàtica i artística és molt nombro-sa. Pel que fa als conjunts llevantins: a l’Abric de la Penya trobem, entre altres motius, una escena de caça i una escena de recol·lecció de la mel. A l’abric del barranc de les Coves de les Alcusses, destaca la presència de dos ar-quers llevantins (Galiana et al., 2005). Per al-tra banda, a la Coveta de les Cabres s’aprecia una cabra llevantina i a l’Abric Gontran trobem diverses figures animals (cérvols i cérvoles) i humanes d’estil llevantí (Cháfer, 1996). L’art

llevantí no és prou nombrós com per a establir comparacions, però sí que podem dir que al-gunes de les figures humanes més grans per-tanyen al mateix grup estilístic que les repre-sentades a la conca mitja del Xúquer o, més concretament a l’ abric del Ciervo, o l’ arquer de l’Abric de la Tortosilla.

Quant a l’art esquemàtic al Barranc del Bosquet, a l’Abric I, hi ha un serpentiforme en el panell 0, també es poden observar els tecti-formes, antropomorfes i altres pintures esque-màtiques del panell 2, els caprins esquemàtics o semiesquemàtics dels panells 3 i 5, o les línies anguloses i els antropomorfs esquemà-tics dels panells 7a i 7b; a més, a l’Abric II, s’han documentat dues barres esquemàtiques (Hernández i CEC, 1984). Aquestes manifes-tacions artístiques del Bosquet presenten gran similitud formal amb els motius documentats al Barranc Moreno i a altres enclavaments del massís de Caroig i com veurem tot aviat en alguns motius de la Cova del Triangle i la Cova Santa que incluim en l’art esquemàtic antic.

L’antropomorfe de la Cova del Triangle està molt a prop tècnica i formalment de les figures humanes masculines que es documen-ten en altres zones geogràfiques de la vessant central mediterrània. De fet el cap arredonit és semblant al que podem veure en la Cova Alta de Castell de Castells (Hernández et al.,

Figura 3. Calc del panell 2 de la Cova Santa.

42


xina (Hernández et al., 1984: 9, figura 5), si bé en aquesta ocasió té els braços horitzontals i no lleugerament inclinats com en Petxina. La do-lenta conservació d’aquest motiu en el Triangle no ens permet aprofundir més en la discussió.

En el panell 2 de la Cova del Triangle es conserva una barra no massa llarga però am-pla que ens recorda a les conservades tant al Abric II del Barranc del Bosquet (Hernández i CEC, 1984: 19, figura 15), com a les pintades en el panell 1 i 2 de Petxina (Hernández et al., 1984: 9 i 10, figures 4 i 5). Les barres també són un motiu que s’han documentat en distints abrics de la Vall d’Albaida, Abric de la Creu, Abrics de la Monja, Abric de la Fos o Abric I

1998: 120, figura 159, 19) que es caracteritza com el del Triangle per tindre els braços i les cames en arc i un llarg fal·lus, si bé està més aprop del representat en l’Abric VI del Barranc del Salt d’Alcoi que té els braços cap avall i les cames en V invertida (Hernández et al., 1998: 51, figura 49, 24). Molt més a prop de nosal-tres estaria el antropomorfe de la Cova Gran de Petxina, panell 2, figura 7 (Hernández, et al., 1986: 10, figura 5) que també té les cames lleugerament corbes, però amb unes cames, fal·lus i cos diferents al del Triangle.

Per altra banda el motiu tres del panell 1 de la Cova del Triangle podria formar part d’un cru-ciforme semblant al de la Cova Gran de la Pet-

Figura 4. A: Topografia de la Cova del Triangle. B: Calc del Panell 2 de la Cova del Triangle.

43


del barranc de la Mata (Ribera et al., 1998; Torregrosa et al., 2001; Galiana et al., 2005; Torregrossa et al., 2006).

Els motius de la Cova Santa, principalment el motiu 2 del panell 1, tècnica i formalment estan molt a prop de l’Abric I, panell I del Ba-rranc del Bosquet (Hernández i CEC, 1984: 9, figures 5 i 3) temes que per altra banda es-tan documentats també al llarg del massís del Caroig i que estan fortament connectats amb l’art macroesquemàtic (Ibidem: 20, Hernández i Martínez Valle, 2008). De fet aquest motiu és molt semblant al meandriforme documen-tat en l’Abric II de la Sarga, panell 11, motiu 15 (Hernández et al., 1998: 35, figura 19). Cal destacar que aquests motius estan documen-tats a l’interior d’una cova, aspecte que també s’ha pogut documentar en altres cavitats de la Costera (Guillem i Martínez, 2011: 41 i 42) i en la Cova de la Sarsa (Miret et al., 2006, García Borja i López Montalvo, 2011: 233)

Des del punt de vista de la ubicació els dos conjunts (Triangle i la Cova Santa) es troben al voltant d’una “muntanya far”. Hem denomi-nat muntanyes far als relleus prominents que destaquen en el paisatge (Guillem i Martínez

Valle, 2012: 40). Així, hem pogut comprovar que de Moixent a Vallada no hi ha cap penyal que destaque en el paisatge que no estiga acompanyat d’alguna manifestació artística. De fet, al voltant del Picaio (Moixent) està l’abric llevantí de la Penya, al Barranc de les Coves (Ribera et al., 1995), i aigües avall els conjunts esquemàtics del Barranc del Bosquet (Hernández i CEC, 1984; Aparicio et al., 1988; Gontrán, 1996), barranc que vessa les aigües al riu Cànyoles, i cap a l’oest l’Abric de les Co-ves de les Alcusses, als peus de la Bastida (Galiana et al., 1998).

Per altra banda, al costat del Penyó (Va-llada), també s’han documentat manifestaci-ons artístiques a l’Abric del Barranc de la Font d’Arnau i a la Cova del Cavall. A la Salade-lla Llarga (Vallada), també hi ha dos abrics amb pintures: l’Abric I de la Saladella Llarga, i l’Abric II de la Saladella Llarga, ja al barranc de la Fos, encara que en aquest cas no tenim clara la seua adscripció cronològica. Ja dins del barranc de Terrassos, davant dels Caste-llarets, està la mallada dels Serrans.

Per altra banda en la Cova Santa tenim art rupestre en el seu interior aspecte que en al-

Figura 5. Calc del panell 1 de la Cova del Triangle.

44


forme en el País Valenciano. Serie de Tra-bajos Varios del S.I.P. 80. València.

Bernabeu Aubán, J. (2010): “El món funerari en-tre el VI i el VII mil·lenni AC”, en Pérez Fer-nández, A. i Soler, B. (coord.) Restes de vida de mort. Diputació de València. València.

Berrocal, M. C. (2003): Paisaje y arte rupes-tre. Ensayo de contextualización arqueoló-gica y geográfica de la pintura levantina. Madrid. Tesis Doctoral inédita. Instituto de Historia (CSIC). Universidad Complutense de Madrid.

Casanova, V. (1978): “El enterramiento doble de la Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia)”, Archivo de Prehistoria Levantina XV, 27-36.

Cavanilles, A.J. (1795-1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricul-tura, población y frutos del Reyno de Va-lencia. Imprenta Real. Madrid.

Cháfer, G. (1996): Arte rupestre en Moixent (Valencia). Temes de Cultura de la Vila de Moixent, nº 1. Ajuntament de Moixent.

Criado Boado, F. (1993a): «Límites y posibili-dades de la Arqueología del Paisaje», Spal 2, 9-55.

Criado Boado, F. (1993b): “Visibilidad e inter-pretación del registro arqueológico”, Traba-jos de Prehistoria 50, 39-56.

Fairén, S. (2002): El paisaje de las primeras comunidades productoras en la cuenca del río Serpis (País Valenciano). Fundación Municipal “José María Soler”. Villena.

Galiana, M.F.; Ribera, A. i Torregrosa, P. (1998): “Nou conjunt d’art rupestre pos-tpaleolític a Moixent (València): L’Abric del Barrac de les Coves de les Alcusses”, Re-cerques del Museu d’Alcoi 7, 89-106.

Galiana, M.F., Torregrossa, P. i Ribera, A. (2005): “El arte rupestre postpaleolítico en el valle del río Albaida y la Cuenca del río Cànyoles (Valencia)” en M. Hernández i J. Soler (eds.). Actas del Congreso sobre Arte Rupestre en la España Mediterránea, 111-121. Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Caja de Ahorros del Mediterráneo. Alacant.

García Borja, P i Revert Francés, E. (2004): “Nous material procedents de la Cova San-ta de la Font de la Figuera”, Saguntum-PLAV 36, 153-160.

García Borja, P. i López Montalvo, E. (2011): “Decoración cerámica y representaciones

tres indrets del territori valencià està acompa-nyat d’enterraments. Així s’ha documentat en varies cavitats del riu de les Coves (Guillem et al., 2011) o en la mateixa Cova de la Sar-sa (Casanova, 1978; Miret et al., 2006) que la podríem ubicar cronològicament al voltant del V o IV mil·lenni (Martí, 1980). En la mateixa Costera la Cova Santa i la Cova del Cavall de Vallada també tindrien art i enterraments col-lectius relacionats possiblement amb l’Eneolí-tic i la cultura del vas campaniforme (Guillem i Martínez, 2012).

En la Cova Santa no s’ha pogut confirmar la seua utilització com a contenidor d’enterraments, si bé, Ros Biosca (1921), destaca en el seu llibre la gran quantitat de restes humanes que apare-gueren a la cova, però les relaciona amb el pro-per jaciment ibèric de la Mola de Torró.

La nostra hipòtesi de partida és que la con-nexió de les dues manifestacions, l’artística i l’enterrament col·lectiu, deu estar relacionada amb l’emergència d’una consciència d’apropi-ació del paisatge que ja van apuntar altres au-tors a Almeria (Martínez, 1998) i que nosaltres intuíem a l’Alt Maestrat (Guillem et al., 2005), procés de marcat arrelament dels grups soci-als en uns espais geogràfics que s’evidencia des del neolític inicial (Bernabeu, 2010), i així podria quedar constatat a la Cova Santa de la Font de la Figuera.

BIBLIOGRAFIA

Aparicio, J. i San Valero, J. (1977): Nuevas ex-cavaciones y prospecciones arqueològicas en Valencia. Dpt. Historia Antigua. Univer-sitat de València. València.

Aparicio, J.; San Valero, J. i Martínez, J.V. (1979): “Actividades arqueológicas en el bienio 1977-1978”, Publicaciones del Dto. De Historia Antigua, Serie Arqueológica, Varia I, 205-273. Universitat de València.

Aparicio, J.; San Valero, J. i Martínez, J.V. (1983): “Actividades arqueológicas en el trienio 1979-1982”, Publicaciones del Dto. De Historia Antigua, Serie Arqueológica, Varia II, 201-295. Universitat de València.

Aparicio, J.; Beltram, A. i Boronat, J.D. (1988): Nuevas pinturas rupestres en la Comuni-dad Valenciana. Academia de Cultura Va-lenciana. Serie Arqueológica nº 13.

Bernabeu Aubán, J. (1984): El vaso campani-

45


parietales de la Cova de la Sarsa”, en J. Bernabeu; Rojo, M.A, i Molina, Ll. (Co-ords.). Las primeras producciones cerámi-cas: el VI milenio cal AC. en la Península Ibérica, 231-234. Saguntum-PLAV Extra- 12. València.

Guillem, P.M.; Martínez Valle, R.; Vicente Ga-barda M. i Tomás, J. (2005): “Las pinturas rupestres de Montegordo en el paisaje del Barranc de la Valltorta” en M. Hernández i J. Soler (eds.). Actas del Congreso sobre Arte Rupestre en la España Mediterránea, 185-194. Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. Caja de Ahorros del Me-diterráneo. Alacant.

Guillem, P. M.; Martínez Valle, R. i Villaverde, V. (2011): Arte rupestre en el riu de les Co-ves. Castelló. Generalitat Valenciana. Mo-nografías del Instituto de Arte Rupestre, nº 3. València.

Guillem, P. M. i Martínez Valle, R. (2012): “Nous abrics d’art rupestre a la vall de Montesa”, Recerques del Museu d’Alcoi 21, 25-44.

Hernández, M.S. i Centre d’Estudis Contes-tans (1984): “Pinturas rupestres en el Ba-rranc del Bosquet (Moixent, València)”, Lu-centum III, 5-22.

Hernández, M.S., Ferrer, P. i Catalá, E. (1986): “Arte rupestre en el Estret de les Aigües (Be-llús-Xàtiva, Valencia)”, Lucentum V, 7-15.

Hernández, M.S., Ferrer, P. i Catalá, E. (1988): Arte rupesre en Alicante. Fundación Banco Exterior. Alicante.

Hernández, M.S. i Martínez Valle R. (2008): Museos al aire libre. Arte rupestre del Ma-cizo del Caroig. Asociación para la Promo-ción Socio Económica de los municipios del Macizo del Caroig.

Madoz, P. (1845-1850): Diccionario geográfi-co-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Ed. Alfons el Mag-nánim, 2 vols (1ª ed. 1845-1850). València.

Martí, B. (1980): “El Neolítico”, Nuestra Histo-ria 1, 119-121. València.

Martínez García, J. (1991): “Análisis de un siste-ma de parentesco en las pinturas rupestres de la Cueva de los Letreros (Vélez-Blanco, Almería)”, Ars Praehistorica 7-8, 183-193.

Martínez García, J. (1998): “Abrigos y acci-dentes geográficos como categorías de

análisis en el paisaje de la pintura rupestre esquemática. El sudeste como marco”, Ar-queología Espacial 19-20, 543-561.

Martínez García, J. (2002): “Pintura rupestre esquemática: el panel, espacio social”, Trabajos de Prehistoria 59 (I), 65-87.

Martínez Valle, R. i Villaverde Bonilla, V. (Coor.) (2002): La Cova dels Cavalls en el Barranc de la Valltorta. Generalitat Valenciana. Mo-nografías del Instituto de Arte Rupestre, nº 1. València.

Martínez Valle, R. i Guillem, P.M. (2006): Un alto en el Camino. Los abrigos pintados del Barranco de Las Clochas. Gestalgar, Va-lencia. Ayuntamiento de Gestalgar. Asocia-ción Amigos de Gestalgar. València.

Miret, C.; López-Montalvo, E.; Guerrero, M. A. i Aura, J. E. (2006): “Primeras notas en tor-no al hallazgo y documentación de arte ru-pestre esquemático en la Cova de la Sarsa (Bocairent, Vall d’Albaida, País Valencià)”, en Hernández, M.; Soler, J. i López, J. (Co-rrd.) IV Congreso del Neolítico Peninsular, 42-48. Alacant.

Molina Balaguer, LL. i McClure, S.B. (2004): “Cànyoles archaeological survey projet. Resultados preliminares”, Recerques del Museu d’Alcoi 13, 53-128.

Parcero, C. (1995): “Elementos para el estu-dio de los paisajes castreños del noroeste peninsular”, Trabajos de Prehistoria 52 (1), 127-144.

Piqueras Haba, J. (1995): “Xàtiva, la Coste-ra i la Vall de Montesa” en Sanchis et al. Geografia de les comarqués valencianes, V. Les comarques meridionals (I), 71-165. València.

Ribera, A. (1996): “Arqueologia de la Font de la Figuera, Avanç”, Recerques del Museu d’Alcoi 5, 177-182.

Ribera, A.; Galiana, M.F.; Torregrosa, P. i Llin, V. (1995): “L’Abric de la Penya. Noves pin-tures rupestres postpaleolítiques a Moixent (València)”, Recerques del Museu d’Alcoi 4, 121-133.

Ribera, A.; Galiana, M.F.; Torregrosa, P. i Llin, V. (1998): “Els abrics de la Creu, la Monja I la Fos. Tres estacions amb pintures rupes-tres esquemàtiques en la capçalera del riu d’Ontinyent (València)”, Saguntum-PLAV 31, 89-98.

46


aproximación a su dimensión temporal”, Millars. Espai i Hitòria XXIV, 151-198.

Torregrosa, P.; Galiana, M. F. i Ribera, A. (2001): “Els abrics del barranc de la Mata (Otos, València) I la caracterització de la pintura esquemàtica a la serra del Benica-dell”, Quaderns de Prehistòria i Arqueolo-gia de Castelló 22, 321-363.

Torregrosa, P.; Galiana, M. F. i Ribera, A. (2006): “Aportación de las pinturas rupes-tres del Barranc de la Mata (Otos, Valen-cia) a la cronología relativa del Arte ru-pestre esquemático”, Primer Congreso de Arte rupestre esquemático en la Península Ibérica (Comarca de los Vélez, 2004), 327-338. Junta de Andalucía.

Ros Biosca, J.M. (1921): Historia de Fuente la Higuera. Centro de Cultura Valenciana, València.

Rosselló, V.M. (1995): Geografía del País Va-lencià. Ed. Alfons el Magnànim. València.

Santos, M., Parcero, C. i Criado, F. (1997): “De la Arqueología Simbólica del Paisaje a la Arqueología de los Paisajes Sagrados”, Trabajos de Prehistoria 54 (2), 61-80.

Torregrosa, P. (2002): “Pintura rupestre esque-mática y territorio: análisis de su distribu-ción espacial en el Levante peninsular”, Lvcentvm XIX-XX, 39-63.

Torregrosa, P. i Galiana, M. F. (2001): “Arte Esquemático del Levante peninsular: una

LOS RESTOS HUMANOS DE LA COVETA DEL FRARE (LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA)

Pablo García Borja, Ángela Pérez Fernández, Vicente Biosca Cirujeda,Agustí Ribera i Gomes y Domingo C. Salazar-García

47

cumentándose también dos restos de fauna, un fragmento cerámico a mano y tres de sílex. La posibilidad de estar frente a inhumaciones prehistóricas nos llevó a realizar un estudio más amplio que incluyera dataciones radiocar-bónicas mediante Espectrometría de Masas por Aceleración de particulas (AMS), para lo que se solicitó la pertinente autorización a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valen-cià, siendo la entidad financiadora del estudio la Regidoria de Cultura del Ajuntament de La Font de la Figuera.

LA COVETA DEL FRARE

Está situada al este de la base de una pa-red calcárea que envuelve casi completamen-te al promontorio rocoso denominado “El Fra-re” o “Moleta del Frare” (figura 1) donde se lo-caliza el conocido asentamiento arqueo lógico de época ibérica (Pérez Ballester y Rodríguez Traver, 2004). Dicho promontorio se yergue sobre una base escalonada de estrechos y alargados bancales de olivos, hundién dose estos campos casi hasta el fondo de los ba-rrancos de El Mosso y Vallmelós, que flan-quean a dicho promontorio por el noroeste y noreste (figura 2).

Se trata de un pequeño abrigo de 5 m de profundidad máxima y 11 de fachada, cuya boca, de entre 0,8-1 m de altura, se orienta al noreste (figura 3). En la parte norte del abrigo se localizaron los restos arqueológicos (figu-ra 4). Se encontraban flanqueados por varias alineaciones de piedras que delimitaban la zona en la que se recuperaron, que es la más

INTRODUCCIÓN

Las dinámicas investigadoras sobre la Pre-historia reciente en la comarca de La Costera han permitido establecer una primera aproxi-mación a la ocupación de su territorio (Pascual y García Borja, 2010) a lo largo de sus dife-rentes fases (Pérez Ballester y Borredà, 1998; García Borja, 2004; García Borja y Molina Ba-laguer, 2006; García Borja, 2008). El término municipal de La Font de la Figuera constituye uno de los puntos con mayor número de en-claves arqueológicos documentados (Ribera, 1996), especialmente en la Edad del Bronce (Ribera et al., 2005), suscitando el interés de instituciones públicas que han sufragado nue-vas intervenciones en modo de prospección (Molina y McClure, 2004; Guillem y Martínez Valle, 2012) y de excavación arqueológica (García Borja et al., 2005). Cabe sumar las in-tervenciones realizadas con motivo de las dife-rentes obras de infraestructuras que han apor-tado novedosos datos que van incorporándo-se a los ya conocidos. Por último, existen lotes de materiales recuperados de forma casual o por grupos de aficionados.

En este trabajo presentamos los resulta-dos obtenidos tras la revisión de uno de es-tos lotes, concretamente el recuperado por un grupo de vecinos de la población en la prima-vera de 1968 en la Coveta del Frare, deposi-tados en el ayuntamiento de la población en 1983 y actualmente en el Museu Històric-Et-nològic de La Font de la Figuera. Está compu-esto en su mayoría por huesos humanos, do-

48


un núcleo informe para la extracción de lascas de sílex (figura 5). En posteriores visitas se recuperó una punta de flecha de sílex de re-toque bifacial con pedúnculo y aletas incipien-tes (PF30 en la tipología de Juan Cabanilles, 2008), comprobando que en la superficie del abrigo todavía existía sedimento gris, aunque no más restos humanos (Ribera et al., 2005).

ESTUDIO BIOANTROPOLÓGICO

El conjunto de huesos humanos se com-pone de 18 fragmentos de hueso o unidades anatómicas diferentes, con un total de cuatro cráneos incompletos (numerados de manera correlativa del 1 al 4), un fragmento de maxi-la, un húmero derecho, un húmero izquierdo, un fragmento de radio derecho, dos fémures derechos (numerados del 1 al 2), dos fémures izquierdos (numerados del 1 al 2), dos tibias izquierdas (numeradas del 1 al 2), tres frag-mentos de coxal y un fragmento de vértebra torácica.

Los restos humanos se encontraban to-talmente esqueletizados y limpios, sin ape-nas material adherido al hueso, por lo que no fue necesario el empleo de agua. Su estado de conservación es deficiente, tanto por la representatividad de la muestra como por el estado de fragmentación y preservación, observándose diversos procesos postdepo-sionales o tafonómicos (Botella et al., 2000) que han alterado de manera importante la estructura ósea, imposibilitando en muchas ocasiones la observación y análisis de los mismos.

De los restos craneales registrados (figura 6), se ha estimado un NMI (Número Mínimo de Individuos) de cuatro (tabla 1). Según sus caracteres morfológicos (Ferembach et al., 1980), tres son de sexo femenino y uno inde-terminable. La aplicación del método de esti-mación sexual de las funciones discriminantes para el esqueleto poscraneal (Alemán et al., 1997), permitió estimar el sexo en tres de los nueve huesos largos que fueron registrados, todos de sexo femenino. A través del estado de sinóstosis de las suturas craneales (Vallois, modificado por Oliver, 1960; Meindl y Lovejoy, 1985), la presencia del tercer molar y el estado de fusión de las epífisis de los huesos largos (Krogman y Iscan, 1986), se ha podido esti-mar la presencia de un subadulto, dos adultos-jóvenes y un maduro (tabla 1).

profunda y cuyo sedimento está formado por limos de color gris y por arenas. Actualmen-te, la roca natural aflora en la mayor parte de su superficie, quedando sedimento de tonos grises en la zona del hallazgo, existiendo la posibilidad de encontrar algún resto más en futuros trabajos.

MATERIALES ARQUEOLÓGICOS

Casi la totalidad de los materiales arqueo-lógicos estudiados fueron recuperados en 1968. Entre estos restos destacaba la presen-cia de un conjunto de huesos humanos inco-nexos, pertenecientes a varios individuos y con alteraciones tafonómicas y postdeposicio-nales de distinto grado. Se pudo identificar la presencia de restos de fauna correspondien-tes a un molar de caballo (Equus caballus) y un cráneo de tejón (Meles meles).

Junto a este conjunto apareció un borde cerámico realizado a mano, clasificado como cubilete o cuenco pequeño (Tipo II del Grupo 11 de la Clase C) en la propuesta de tipolo-gía que utilizamos (García Borja et al., 2011; García Borja y Pérez Jordà, 2012), una lasca y

Figura 1. Coveta del Frare.

49

Los restos humanos de la Coveta del Frare (La Font de la Figuera, València)

Los cráneos estudiados son de dimensio-nes medianas (tabla 2), en general largos y es-trechos, de aspecto grácil y con escaso relieve de las inserciones musculares. La complica-

ción de las suturas craneales, en la mayoría de los casos se limitó a la región del lambdoi-dea. Se documentó la presencia de un hueso wormiano en la bregma del cráneo 1.

Figura 2. Ubicación geográfica respecto de los yacimientos arqueológicos más cercanos sobre ortofoto del Institut Cartogràfic Valencià.

Figura 3. Planta y sección de la zona donde aparecen los restos. Realizada por Ribera y Llin en 2005.

Figura 4. Zona del abrigo en la que se realizaron los hallazgos arqueológicos.

50


La biometría del esqueleto poscraneal in-dica la presencia de un húmero izquierdo con platibraquia (marcado relieve muscular de la diáfisis), un fémur derecho con hiperplatimeria y un fémur izquierdo con platimería. Algunos movimientos de carga y/o de una actividad física con amplios desplazamientos explica-rían el desarrollo del mismo, provocando el aplastamien to anteroposterior del fémur (Tes-tut, 1971).

La estatura tan sólo se pudo estimar en uno de los huesos largos (húmero izquierdo). La aplicación de las fórmulas de Pearson (1899, en Olivier, 1960), Trotter y Gleser (1958, en Krogman e Iscan, 1986), Olivier y Tissier (Oli-vier et al., 1978) y Mendonça (2000), propor-cionan un resultado de estatura baja, que os-cila entre 143 y 146 cm.

La capacidad craneal es mediana y pe-queña, encuadrándose en la aristencefalia. El índice cefálico de los tres cráneos analizados se ajustó a la categoría de dolicocráneo. El ín-dice transverso frontal los sitúa en la categoría de esferometope, con crestas divergentes. El índice transverso fronto-parietal, que indica la morfología de la frente, en general fue de tipo mediano. En el total de los cráneos se consta-tó un índice sagital frontal camemetope, con frontales aplanados.

Los valores medios del índice sagital parietal indicaban un abombamiento mediano. El abombamiento de la región occipital (ín-dice sagital occipital) es poco importante. El índice nasal solo se pudo estimar en el crá-neo 1, indicando leptorrinia, es decir, nariz estrecha.

Figura 5. Materiales arqueológicos asociados a los hallazgos.

51


En general las evidencias paleopatológi-cas fueron escasas. Una de las limitaciones del estudio paleopatológico es que tan solo podemos documentar aquellas enfermedades que hayan dejado huella en el esqueleto. Se registró la presencia de diversas alteracio-nes en el periostio, principalmente en las ex-tremidades inferiores (tibia y fémur), aunque también en un radio derecho. Se trata de un indicador patológico inespecífico, causado fundamentalmente por traumatismos, enfer-medades infecciosas de etiología inespecífica y carencias nutricionales (Campillo, 2001).

ESTUDIO DE LA PALEODIETA

El estudio de la paleodieta se ha realizado mediante análisis de isótopos estables del car-bono y del nitrógeno sobre colágeno óseo. El principio básico sobre el que se basan estos estudios reside en que las unidades básicas que conforman todos los tejidos corporales de cualquier animal, incluyendo los huesos, provi-enen de los alimentos que éstos han ingerido a lo largo de su vida y se incorporan a través del proceso de “fraccionamiento isotópico” (Schoeller, 1999). El uso combinado de los va-

Figura 6. Norma frontal y lateral izquierda de los cráneos 1 a 3.

Tabla 1. Unidades anatómicas estudiadas y princi-pales datos demográficos.

52


Richards y Van Klinken, 1997; Tauber, 1981).

Aisladamente, los isótopos estables del carbono son capaces también de discrimi-nar entre la presencia en la dieta de plantas con rutas fotosintéticas diferentes: plantas C3 de regiones templadas y frías con valores en torno a -26 ‰ como el trigo, y plantas C4 de regiones tropicales, áridas o semiáridas con valores en torno a -12.5 ‰ como el mijo (Dei-nes, 1980). Por otro lado, los isótopos estables del nitrógeno ayudan a situar a los humanos en la cadena trófica al experimentar δ15N un incremento de entre 3 y 5 ‰ por nivel trófico (Hedges y Reynard, 2007; Minagawa y Wada, 1984). En cualquier caso, hay que tener en cuenta que las medias sobre colágeno óseo reflejan sólo el tipo de proteína alimentaria consumido durante los últimos años de vida (Katzenberg, 2008; Robins y New, 1997), lo cual puede enmascarar el consumo de recur-sos vegetales (Ambrose y Norr, 1993; Jim et al., 2006).

La preparación y análisis de las muestras tomadas de los cráneos se ha realizado en los laboratorios del Department of Human Evolu-tion del Max-Planck Institute for Evolutionary Anthropology (Leipzig, Alemania). El proceso de extracción del colágeno utilizado es un mé-todo Longin (Longin, 1971) modificado con el añadido de un paso de ultrafiltración (Brown et al., 1988). Los análisis de los ratios de isóto-pos estables del carbono y del nitrógeno se re-alizaron sobre la fracción >30kDa del coláge-no extraído. Las muestras se combustionaron y examinaron en un analizador de elementos Flash EA 2112 acoplado a un espectrómetro de masas Delta XP, ambos de la compañía Thermo-Finnigan. Los resultados se presen-tan en partes por mil (‰) en términos de no-tación δ13C y δ15N relativos a los estándares vPDB (PeeDee Belamite-Vienna standard) y N2 atmosférico (AIR-ambient inhalable reser-voir standard) respectivamente. Para compro-bar la calidad bioquímica del colágeno se han utilizado los parámetros usuales: %C (>35), %N (>10) y C:N (2,9-3,6) (De Niro, 1985; Van Klinken, 1999). Además se ha analizado cada una de las muestras por duplicado, situándo-se el error analítico (2s) tanto para δ13C como δ15N dentro de un intervalo < 0,2‰.

Se ha podido extraer colágeno de las cua-tro muestras tomadas, presentando en todos

lores δ13C (proporción isotópica entre 13C y 12C de la muestra en relación a la proporción de éstos en el carbono fósil marino) y δ15N (pro-porción isotópica entre 15N y 14N de la mues-tra en relación a la proporción de éstos en el nitrógeno atmosférico) aporta información sobre el origen terrestre o acuático (marino o lacustre-fluvial) de los principales recursos ali-mentarios proteicos (Chisholm et al., 1982; De Niro y Epstein, 1978; De Niro y Epstein, 1981;

Tabla 2. Principales datos biométricos del cráneo.

53


los casos (tabla 3) buenos índices de preser-vación (%C, %N, C:N). Los humanos anali-zados tienen un valor δ13C medio de -19,1 ± 0,2 (1s) ‰, y sus valores mínimos y máximos son -19,2 y -19,0 ‰. Su valor medio δ15N es de 9,6 ± 0,5 (1s) ‰, y sus valores mínimos y máximos son 8,9 y 10,1 ‰. Los valores δ13C son prácticamente los mismos entre los cua-tro individuos, definiendo una dieta basada en recursos terrestres C3 en la que no se apre-cia ingesta de proteínas de origen marino ni lacustre-fluvial. Los valores δ15N, sin embargo, presentan una variación un tanto mayor que los de carbono entre los individuos. Esta di-ferencia podría deberse a un consumo dispar entre la población, o bien de carne y/o produc-tos animales derivados, o bien de recursos vegetales con altos valores de δ15N como las leguminosas. En este caso, el individuo 3 es el que menos recursos de este tipo consumi-ría, mientras que el individuo 4 sería el que más. Estas diferencias en nitrógeno podrían también deberse a variaciones medioambien-tales existentes entre el Calcolítico precam-paniforme (cráneo 3, con el valor δ15N más bajo) y la Edad del Bronce (cráneos 1 y 4, con un valor δ15N mayor).

CONTEXTO CRONOLÓGICO

Se seleccionó un fragmento de hueso de cada cráneo para su datación radiocarbónica por AMS en el Centro Nacional de Acelerado-res (Sevilla, España) y en la Curt-Engelhorn-Zentrum Archäometrie gGmbh, An-Institu der Universität Tübingen (Mannheim, Alemania). Se ofrecen los resultados de su calibración mediante la curva IntCal09 (REIMER et al., 2009).

La primera de las muestras fue tomada del cráneo 1. Corresponde con un primer premo-lar derecho superior. El resultado ha sido de 3515±30 BP (CNA 1661.1.1) que calibrada a 1 σ ofrece la horquilla 3724-3838 cal BP (1889-

1775 cal BC), y a 2 σ de 3700-3869 cal BP (1920-1751 cal BC). La media obtenida median-te el programa Calpal es de 1839±49 cal BC.

La segunda corresponde con un fragmento de maxilar superior del cráneo 2. El resultado ha sido de 4284±30 BP (MAMS-18653). Su calibración a 1 σ ofrece la horquilla 4841-4856 cal BP (2907-2892 cal BC) y a 2 σ de 4834-4865 cal BP (2916-2885 cal BC). La media obtenida mediante el programa Calpal es de 2903±7 cal BC.

La tercera corresponde con un fragmento del parietal derecho del cráneo 3. El resultado ha sido de 4230±30 BP (CNA 1662.1.1). Su ca-libración a 1 σ ofrece la horquilla 4726-4848 cal BP (2889-2777 cal BC) y a 2 σ 4649-4856 cal BP (2907-2700 cal BC). La media obtenida median-te el programa Calpal es de 2836±57 cal BC.

La última muestra responde a un fragmento de parietal del cráneo 4. El resultado ha sido de 3383±30 BP (MAMS-18654). Su calibración a 1 σ ofrece la horquilla 3592-3676 cal BP (1727-1643 cal BC) y a 2 σ 3577-3888 cal BP (1739-1628 cal BC). La media obtenida mediante el programa Calpal es de 1689±35 cal BC.

Los resultados obtenidos por las datacio-nes radiocarbónicas demuestran que el abrigo fue utilizado como lugar de enterramiento en al menos dos momentos bien diferenciados, pertenecientes a dos horizontes cronológicos distintos. Dos de los cráneos quedan encua-drados en el Calcolítico precampaniforme, mientras que los otros dos presentan un con-texto cronológico del Bronce inicial-pleno.

A escala peninsular, el inicio del Calcolíti-co se ubica en torno al 3000 cal BC, si bien las dataciones radiocarbónicas que susten-tan esta propuesta están realizadas sobre elementos de vida larga, pudiendo ser algo posterior el inicio de la elaboración de cobre. Las excavaciones arqueológicas realizadas en el yacimiento de La Vital (Gandia, Valèn-cia) (Pérez Jordà et al., 2011) sitúan la pro-ducción de útiles de este metal desde los pri-meros momentos de ocupación del poblado, momento fechado sobre el 2800 cal BC. En nuestro caso, el abrigo está siendo utilizado como lugar de enterramiento en los inicios del III milenio cal BC, momento al que denomi-namos Calcolítico precampaniforme, pues la presencia de las características cerámicas de

Tabla 3. Valores d13C y d15N humanos, controles de calidad del colágeno (%C, %N, C:N), número de la-boratorio (S-EVA), e individuo.

54


lugares preferidos para la deposición de inhu-maciones en el País Valencià (Soler, 2002). La presencia de enterramientos en contextos de hábitat al aire libre es menos frecuente, si bien se ha documentado la existencia de inhumacio-nes en silos y fosas en espacios de hábitat de los yacimientos de Barranc de Beniteixir (Piles, València) y La Vital (Gandia, València) (Pascual Beneyto, 2010; Pérez Jordà et al., 2011).

Esta variedad en el ritual se documenta por primera vez desde el Neolítico medio (To-rregrosa y López Seguí, 2004; Rosser, 2010; Soler, 2012). En el Neolítico final-Eneolítico aparecen las primeras concentraciones im-portantes de enterramientos humanos en una misma cueva, tradición que se mantiene en el Calcolítico precampaniforme (García Puchol et al., 2012). Durante el Calcolítico campani-forme sigue documentándose la presencia de más de un ritual, escogiéndose tanto cuevas como espacios ubicados en los propios asen-

este periodo en nuestro territorio se sitúa en un momento cercano al 2500 cal BC.

En este primer horizonte encontramos la mayoría de paralelos de puntas de flecha con aletas incipientes (Juan Cabanilles, 2008). La lasca, el núcleo informe para extracción de lascas y el cubilete o cuenco pequeño, pueden adscribirse tanto a este horizonte Calcolítico, como al segundo de los horizontes de utiliza-ción del abrigo con fines funerarios.

Las dataciones radiocarbónicas sobre ele-mentos de vida corta de La Lloma de Betxí (Paterna, València) (De Pedro, 2004) y Ter-línques (Villena, Alacant) (Jover et al., 2001), establecen que la Edad del Bronce en el País Valencià se inicia cerca del 2100 cal BC.

CONTEXTO REGIONAL

El ritual funerario Calcolítico no se carac-teriza por la construcción de estructuras me-galíticas, siendo las cavidades rupestres los

Figura 7. Cuevas con restos humanos asociados a materiales prehistóricos en relación a los posibles espaci-espaci-os de hábitat eneolíticos y calcolíticos documentados en la comarca de La Costera.

55


tamientos (García Puchol y Gómez Pérez, 2011), detectándose una progresiva tendencia a la desaparición de la acumulación de indivi-duos en un mismo espacio, hecho que se con-solidará en la Edad del Bronce.

En nuestro caso, los resultados obtenidos confirman que durante el Calcolítico precam-paniforme se utilizan pequeños abrigos ubica-dos en las primeras estribaciones montañosas que separan el llano de la sierra, para realizar inhumaciones en número limitado.

Los restos arqueológicos de similar crono-logía más cercanos se han localizado en Casa Garrido Nord II, donde aparecieron dos es-tructuras excavadas en el suelo fechadas en el Eneolítico-Calcolítico (García Borja et al., 2008-09). En la comarca de La Costera exis-ten multitud de noticias que atestiguan la pre-sencia en cuevas de restos humanos asocia-dos a materiales arqueológicos de cronología prehistórica (figura 7) (Ribera et al., 2005; Gar-

cía Borja y Molina, 2006). Excepto los restos campaniformes excavados en la Cova Santa de Vallada (Martí, 1981), casi la totalidad de los enclaves citados están pendientes de confirmación y cabe admitir que la cronología de alguna de ellas podría ser de la Edad del Bronce. Pero su presencia nos advierte de la posible existencia de espacios habitados en el Neolítico final y Calcolítico a lo largo del corre-dor natural del Cànyo les. Esta hipótesis se ha visto confirmada en los últimos años en dife-rentes intervenciones arqueológicas de salva-mento vinculadas a la construcción de nuevas infraestructuras como la instalación de tubos para el gas natural o la realización del AVE.

La información comarcal disponible para la Edad del Bronce es más completa (figura 8), localizándose un mayor número de yacimien-tos. Al igual que en el Calcolítico, existe más de un ritual a la hora de realizar las inhumacio-nes, documentándose la presencia de enterra-

Figura 8. Cuevas con restos humanos asociadas a materiales prehistóricos en relación a los espacios de hábitat de la Edad del Bronce en la comarca de La Costera.

56


una uniformidad tipológica entre el Neolítico y la Edad del Bronce en la península y en toda la franja del Mediterráneo, el Próximo Oriente, centro y occidente de Europa (Fusté, 1957).

En todos los casos en los que hemos po-dido estimar el sexo, éste ha sido clasificado como femenino. Futuros estudios deberán de-terminar si el abrigo responde a una distribu-ción sexual discriminante, o es consecuencia de la parcialidad del registro.

Independientemente de la edad, sexo o periodo cronológico, los cuatro individuos con-sumieron una dieta proteica bastante homogé-nea y basada en recursos terrestres C3.

AGRADECIMIENTOS

Las dataciones radiocarbónicas se han realizado con cargo a la Regidoria de Cultura del Ajuntament de La Font de la Figuera y la Max-Planck Society.

Esta última institución (Prof. Hublin y Prof. Richards) también ha financiado el material utilizado para realizar los análisis isotópicos.

A Fernando Cotino y Francesc Duarte por la información proporcionada.

BIBLIOGRAFÍA

Alemán, I.; Botella, M.C. y Ruiz, L. (1997): “Determinación del sexo en el esquele-to postcraneal. Estudio de una población mediterránea actual”, Archivo Español de Morfología 2, 69-79.

Ambrose, S.H. y Norr, L. (1993): “Experimental evidence for the relationship of the carbon isotope ratios of whole diet and dietary pro-tein to those of bone collagen and carbon-ate”, Prehistoric Human Bone: Archaeol-ogy at the Molecular Level (J.B. Lambert, G. Gruppe, eds), 1-37. Berlín.

Botella, M.C.; Alemán, I. y Jiménez, S.A. (2000): Los huesos humanos. Manipula-ciones y alteraciones. Ediciones Bellaterra. Barcelona.

Brown, T.A.; Nelson, D.E.; Vogel, J.S.; Southon, J.R. (1988): “Improved Collagen Extraction by Modified Longin Method”, Radiocarbon 30, 171-177.

Campillo, D. (2001): Introducción a la Paleopa-tología. Bellaterra-Arqueología. Barcelona.

mientos en fosas y cistas dentro de las zonas de hábitat, pero también en cuevas próximas (De Pedro, 2010).

En nuestro caso, la presencia de dos inhu-maciones de la Edad del Bronce en el abrigo se inserta de forma coherente en las prácticas documentadas desde sus inicios, donde la uti-lización de covachas, grietas y cuevas para la deposición de inhumaciones individuales o múltiples está constatada. Estas prácticas ya se documentan en el Calcolítico campaniforme, con un progresivo decrecimiento en el número de individuos depositados en un mismo lugar.

En los alrededores de la Coveta del Fra-re existen diferentes poblados de la Edad del Bronce. De ellos, descartamos la posibilidad del uso funerario del abrigo por los habitan-tes del Arbocer-Altet del Palau, pues la vida en este poblado se desarrolló en un momento posterior. Cabría asociar los restos al poblado del Altet Redonet (El Caragol) o al de les Ca-beçoles, en La Font de la Figuera, o a alguno de los existentes en la Penya Roja, ya en tér-mino municipal de Moixent y visibles desde la Coveta del Frare.

CONCLUSIONES

El estudio confirma a la Coveta del Frare como yacimiento arqueológico prehistórico en el que se depositan varias inhumaciones. Su localización y dimensiones dificultan proponer la existencia en el abrigo de un espacio de hábitat, planteándose un único uso funerario en dos momentos cronológicos bien diferen-ciados. Primero es utilizada durante los inicios del Calcolítico. Un milenio después, el abrigo vuelve a ser utilizado con la deposición de, al menos, dos individuos, uniéndose la Coveta del Frare a la lista de abrigos, covachas y cue-vas que presentan entre su registro funerario horizontes de uso Calcolítico y de la Edad del Bronce (McClure et al., 2011; Soler, 2012). Ello no implica una utilización ininterrumpida durante un milenio, pero sí la continuación de costumbres funerarias calcolíticas durante la Edad del Bronce.

Las características morfológicas y métri-cas de los cráneos estudiados confirman la presencia de la tipología mediterránea grácil, sumándose al amplio consenso en considerar el predominio en la península Ibérica de este tipo (Fusté, 1957; Walker, 1988). Ésta sugiere

57


Chisholm, B.S.; Nelson, D.E. y Schwarcz, H.P. (1982): “Stable carbon isotope ratios as a measure of marine versus terrestrial pro-tein in ancient diets”, Science 216, 1131-1132.

Deines, P. (1980): Handbook of Environmental Isotope Geochemistry. Amsterdam.

De Niro, M. (1985): “Postmortem preservation and alteration of in vivo bone collagen iso-tope ratios in relation to palaeodietary re-construction”, Nature 317, 806-809.

De Niro, M. y Epstein, S. (1978): “Influence of diet on the distribution of carbon isotopes in animals”, Geochimica et Cosmochimica Acta 42, 495-506.

De Niro, M. y Epstein, S. (1981): “Influence of diet on the distribution of nitrogen isotopes in animals”, Geochimica et Cosmochimica Acta 49, 97-115.

De Pedro Michó, M.J. (2004): “L’Edat del Bronze al Nord del País Valencia: hàbitat i territori”, CYPSELA 15, 103-122.

De Pedro Michó M.J. (2010): “Cuevas, fosas y cistas. Evidencias funerarias del II milenio a.C. en tierras valencianas. En torno al ar-gar y el Bronce Valenciano” en A. Pérez, y B. Soler (coord.): Restos de Vida y Muerte, 55-70. Diputació de València.

Ferembach, D.; Schwidetzky, I. y Stloukal, M. (1980): “Recommendations for age and sex diagnoses of skeletons” Journal of Hu-man Evolution 9, 517–549.

Fusté, M. (1957): Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíticos de la región valenciana. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 20. Valencia.

García Borja, P. (2004): “Avanç sobre el pobla-ment de la Vall del Cànyoles durant l’Edat del Bronce” en Hernandez L. y Hernandez M.S. (eds.) La Edad del Bronce en tierras valen-cianas y zonas limítrofes, 203-211. Villena.

García Borja, P. (2008): “La Prehistoria Reci-ente: Del Neolítico a la Edad del Bronce” en Villaverde Bonilla, V., Pérez Ballester, J. y Ledo Caballero A.C. (coords.) Historia de Xàtiva. Tomo II. Prehistoria, Arqueología y Antigüedad, 195-225. Ajuntament de Xàti-va-Universitat de València.

García Borja, P.; De Pedro, M.J. y Sánchez, A. (2005): “Conjunto de materiales proceden-te del poblado de la Edad del Bronce de

l’Arbocer (La Font de la Figuera, Valencia)” Trabajos de Prehistoria 62 (1), 181-191.

García Borja, P. y Molina Balaguer, LL. (2006): “El Neolític a La Costera. Estat de la qüesitó” Estudis Comarcals 1. Ier Congrés d’Història de La Costera, 149-116. Edi-cions Alfons el Magnànim.

García Borja, P.; López Serrano, D.; Valero Cli-ment, A.; Guilabert Mas, A. y Roldán Gar-cía, C. (2008-2009): “Dos estructures neo-lítiques al jaciment de Casa Garrido Nord II (Moixent, València)”, Recerques del Museu d’Alcoi 17, 217-221.

García Borja, P.; Cortell Pérez, E.; Pardo Gordó, S. y Pérez Jordà, G. (2011): “Las cerámicas de la Cova de l’Or (Beniarrés, Alacant). Tipología y decoración de las co-lecciones del Museu d’Alcoi”, Recerques del Museu D’Alcoi 19, 71-138.

García Borja, P. y Pérez Jordà, G. (2012): “En-sayo tipológico para el estudio de cerámica prehistórica del País Valencià. Aplicación a colecciones del Bronce final”, Lucentum XXXI, 31-59.

García Puchol, O. y Gómez Pérez O. (2011): “Simbolismo y ritualidad” en Pérez Jordà G.; Bernabeu J.; Carrión Marco Y.; García Puchol O.; Molina LL. y Gómez Puche M. (2011): La Vital. Vida y muerte en la de-sembocadura del Serpis entre el III y el II Milenio cal AC, 265-274. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 113. València.

García Puchol, O.; Aura Tortosa, J.E. y McClu-re, S.B. (2012): “Mesolithic and Neolithic funerary practices in the central mediter-ranean region of Spain”, en Ginaja, F.J.; Carvalho A.F. y Chambon F., Funenrary practices in the Iberian peninsula from the Mesolithic to the Calcolithic, 41-50. BAR International Series 2417.

Guillem Calatayud, P. y Martínez Valle, R. (2012): “Nous abrics d’art rupestre a la Vall de Montesa”, Recerques del Museu d’Alcoi 21, 25-44.

Hedges, R.E.M. y Reynard, L.M. (2007): “Ni-trogen isotopes and the trophic level of hu-mans in archaeology”, Journal of Archaeo-logical Science 34, 1240-1251.

Jim, S.; Jones, V.; Ambrose, S.H. y Evershed, R.P. (2006): “Quantifying dietary macronu-trient sources of carbon for bone collagen

58


Molina Balaguer, LL. y McClure, S. (2004): “Cànyoles archaeological survey Project. Resultados preliminares” Recerques del Museu d’Alcoi 13, 149-170.

Olivier, G. (1960): Practique Anthropologique. Paris. Vigot Fréres.

Olivier, G.; Aaron, C.; Fully, G. y Tissier, G. (1978): «New estimations of stature and cranial capacity in modern man» Journal of Human Evolution 7, 513-518.

Pascual Berlanga, G. y García Borja, P. (2010): “El poblamiento en la comarca de La Cos-tera (Valencia) desde el Neolítico hasta época romana”, Archivo de Prehistoria Le-vantina XXVIII, 301-325.

Pascual Beneyto, J. (2010) “El Barranc de Benit-eixir (Pliles, La Safor, València)”, en PÉREZ, A. y SOLER, B. (coord.): Restos de Vida y Muerte, 191-194. Diputació de València.

Pérez Ballester, P. y Borredá Mejía, R. (1998): “El poblamiento ibérico del valle del Càn-yoles. Avance sobre un proyecto de evolu-ción del paisaje en la comarca de La Costera (Valencia)”, Saguntum-PLAV 31, 133-152.

Pérez Ballester, P. y Rodríguez Traver, J.A. (2004): “El poblado ibérico de l’Alt del Frare (La Font de la Figuera, València). El depar-tamento 5”, Saguntum-PLAV 36, 97-110.

Pérez Jordà G.; Bernabeu Auban J.; Car-rión Marco Y.; García Puchol O.; Molina Balaguer LL. y Gómez Puche M. (2011): La Vital. Vida y muerte en la desemboca-dura del Serpis entre el III y el II Milenio cal AC. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 113. València.

Reimer, P.J.; Baillie, M.G.L.; Bard, E.; Bay-liss, A.; Beck, J.W.; Blackwell, P.G.; Bronk Ramsey, C.; Bick, C.E.; Burr, G.S.; Ed-wards, R.L.; Friedrich, M.; Grootes, P.M.; Guilderson, T.P.; Hajdas, I.; Heaton, T.J.; Hogg, A.G.; Hughen, K.A.; Kaiser, K.F.; Kromer, B.; McCormac, F.G.; Mnning, S.W.; Reimer, R.W.; Richards, D.A.; Sout-hon, J.R.; Talamo, S.; Turney, C.-S.M.; Van Der Plicht, J. y Weyhenmeyer, C.E. (2009) “Intcal09 and marine09 radiocarbon age calibration curves, 0-50.000 years cal BP”, Radiocarbon 51, 1111-1150.

Ribera, A. (1996): “Arqueología de La Font de la Figuera. Avanç”, Recerques del Museu d’Alcoi 5, 177-182.

biosynthesis using natural abundance sta-ble carbon isotope analysis”, British Jour-nal of Nutrition 95, 1055-1062.

Jover Maestre, F.J.; López Padilla, J.A.; Mach-ado Yanes, C.; Herráez Martín, Mª.I.; Rivera Núñez, D.; Precioso Arévalo, Mª.L. y Llorach Asunción, R. (2001): “La producción textil durante la Edad del Bronce: un conjunto de husos o bobinas de hilo del yacimiento de Terlinques (Villena, Alicante)”, Trabajos de Prehistoria 58 (1), 171-186.

Juan Cabanilles, J. (2008): El utillaje de la piedra tallada en la Prehistoria reciente va-lenciana. Aspectos tipológicos, estilísticos y evolutivos. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 109. Valencia.

Katzenberg, M.A. (2008): “Stable Isotope Anal-ysis: A tool for studying past diet, demogra-phy, and life history”, Biological Anthropolo-gy of the Human Skeleton (M. Katzenberg, dir.), 413-441. New York.

Krogman, W.M. y Iscan M.Y. (1986): The hu-man skeleton in Forensic Medicine. C.C. Thomas. Springfield.

Longin, R. (1971): “New Method of Collagen Extraction for Radiocarbon Dating”, Nature 230, 241-242.

Martí Oliver, B. (1981): “La Cova Santa (Valla-da, Valencia)”, Archivo de Prehistoria Le-vantina XVI, 159-196.

McClure, S.; García Puchol, O.; Roca, C.; Culleton, B.; Kennett, D. (2011): “Osteo-logical and paleodietary investigation of burials from Cova la Pastora, Alicante, Spain”, Journal of Archaeological Science 38, 420-428.

Meindl, R.S. y Lovejoy, C.O. (1985): “Ectocra-nial Suture Closure: a revised method for the determination of skeletal age at death based on the lateral-anterior sutures”, American Journal of Physical Anthropology 68 (1), 57-66.

Mendonça, M.C. (2000): “Determinación de la talla a través de la longitud de los huesos largos”, American Journal of Physical An-thropology 112 (1), 39-48.

Minagawa, M.; Wada, E. (1984): “Stepwise en-richment of 15N along food chains: Further evidence and the relation between δ15N and animal age”, Geochimica et Cosmo-chimica Acta 48, 1135-1140.

59


Ribera, A., Pascual Beneyto, J., Barberà, M. y Belda, J.M., (2005), “El poblament de l’Edat del Bronze a la Font de la Figuera (València)”, Recerques del Museu d’Alcoi 14, 27-78.

Richards, M.P.; Van Klinken, G.J. (1997): “A survey of European human bone stable carbon and nitrogen isotope values”, Ar-chaeological Sciences (A. Sinclair, E. Slat-er, J. Gowlett, eds), 363-368. Oxford.

Robins, S.P.; New, S.A. (1997): “Markers of bone turnover in relation to bone health” Proceedings of the Nutrition Society 56, 903-914.

Rosser Limiñana, P. (2010): “Enterramientos neolíticos y creencias en el Tossal de les Basses: primeros datos”, en Pérez, A. y Soler, B. (coord.): Restos de Vida y Muerte, 117-140. Diputació de València.

Schoeller, D.A. (1999): “Isotope Fractionation: Why Aren’t We What We Eat?”, Journal of Archaeological Science 26, 667-673.

Soler Díaz, J. (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad Valenciana. Real

academia de la Historia-Diputació d’Ala-cant. Madrid-Alacant.

Soler Díaz, J. (2012): Cova d’En Pardo. Ar-queología en la memoria. Fundación CV MARQ y Ajuntament d’Alcoi.

Tauber, H. (1981): “13C evidence for dietary habits of prehistoric man in Denmark”, Na-ture 292, 332-333.

Testut, L. y Latarjet, A. (1971): Tratado de anatomía humana. Barcelona. Salvat.

Torregrosa Jiménez, P. y López Seguí, E. (2004): La Cova de Sant Martí (Agost, Alicante). Serie Memorias de Excavacio-nes arqueológicas 3. Museu Arqueològic d’Alacant.

Van Klinken, G.J. (1999): “Bone Collagen Quality Indicators for Palaeodietary and Radiocarbon Measurements”, Journal of Archaeological Science 26, 687-695.

Walker, M.J. (1988): Ensayo de caracter-ización de poblaciones del sureste español 3000 a 1500 a. JC (Vol. 4). Editum.

LES CABEÇOLES (LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA). AVANCE DE LOS PRIMEROS RESULTADOS EN LA EXCAVACIÓN DE UN POBLADO

DE LA EDAD DEL BRONCE EN LA COMARCA DE LA COSTERA

Miguel Ángel Valero Tévar y Manuel Molina Cañadas

61

ra, 1998; Morote, 2002: 225; Rodríguez Tra-ver, 2003; García Borja et al., 2012).

EL MEDIO FÍSICO

El yacimiento de Les Cabeçoles se sitúa dentro del término municipal de La Font de la Figuera, en el extremo occidental de la comar-ca de La Costera, en una zona donde conflu-yen los límites de las provincias de València, Alicante y Albacete. No obstante, como ya he-mos apuntado en otros estudios (Valero 2008: 156) su análisis como territorio, tanto geográ-fica como históricamente debe abordarse de modo unitario.

Este territorio es un amplio corredor en sentido SW-NE, transitado por el río Cànyoles y delimitado por dos cordilleras, al sureste la Serra Grossa, al noreste la Serra de Engue-ra. Geológicamente divide el Sistema Ibérico, con la mencionada Serra de Enguera como último conjunto montañosos de aquél, con las primeras estructuras béticas, es este caso la Serra Grossa, (Fernández et al., 2002: 45). Está formado por margas miocenas, pero con claro predominio de materiales mesozoicos calcáreos.

Su ubicación geográfica en el contexto peninsular, permite el paso desde las zonas costeras al interior, comunicando el País Va-lenciano con la extensa llanura manchega y el área murciana. Esta circunstancia y la relativa facilidad en recorrerse a través de vías natura-les de comunicación, ha conformado el enten-dimiento de este territorio como una verdadera

INTRODUCCIÓN

Con motivo de la construcción de la Línea de Alta Velocidad del Corredor del Mediterrá-neo, en el tramo definido como Nudo de La Encina-Xàtiva (Fase I. Subtramo: Nudo de La Encina-Moixent), dentro de las labores inhe-rentes a la protección del Patrimonio Histórico, entre los meses de enero y junio de 2012 se efectuó una intervención arqueológica en el yacimiento de Les Cabeçoles.

La relevancia del mismo hace necesario ofrecer un avance sintético de los primeros resultados. Evitaremos profundizar en cuestio-nes de detalle como el estudio habitacional, el análisis de los materiales, la descripción ex-haustiva de los restos constructivos, la fauna, la carpología etc., las cuales serán objeto de otros estudios particularizados. La finalidad es dar a conocer los primeros resultados aportan-do algún dato más a la nómina de publicacio-nes disponible para la comarca en la Edad del Bronce (Fletcher, 1955: 198-199 y 1956: 289; Martí, 1981; Martí y de Pedro, 1997; Simón, 1987; Soler, 1987; Mata et al., 1994/96; Jover et al., 1995; Jover y Padilla, 1999: 240; Ribera y Pascual Beneyto, 1994 y 1995; De Pedro, 2002; García Borja, 2004: 210; García Borja et al., 2005; García Borja y Revert, 2004; Gar-cía Borja et al., 2011), así como las etapas an-teriores (Aparicio, 1977: 34; Aura et al., 1994: 92; Fernández et al., 2002: 55-57; Molina y McClure, 2004) y posteriores (Cerdá, 1989: 41; Bonet y Mata, 1991; Díes et al., 1997; Díes y Álvarez, 1998: 329; Pérez Ballester y Borre-

62


Tiene una buena disposición geoestraté-gica, con un amplio dominio visual y con tie-rras de aprovisionamiento agropecuario, que lo convierten, en un excelente candidato a ser uno de los yacimientos que articulasen el control territorial del paso natural. Son nume-rosos los poblados de la Edad del Bronce que se conocen en esta zona (Hernández et al. 1994; Ribera et al., 2005), considerados como enclaves para el control de las vías de comuni-cación (Ribera, 1996), ubicados entre notables elevaciones o cerros de menor entidad (Pérez Ballester y Borredà, 1998; García Borja, 2004; García Borja et al., 2005; Pascual y García Borja, 2010), como es el caso analizado.

El yacimiento es conocido desde antiguo, ya en el siglo XVIII se tienen noticias de ha-llazgos (Cavanilles, 1795: 235) con motivo del nuevo trazado del camino real, ejecuta-do a mediados de ese siglo y que dejó a la luz restos estructurales de un posible horno, cerámicas y otros vestigios que hizo que los buscadores de tesoros se cebaran con el en-clave. En 1856 se proyecta la línea férrea que unirá Almansa con Xàtiva, llegando las obras a este punto en 1859 y afectando a la par-te meridional del asentamiento. Más tarde, el trazado de un tendido eléctrico dispuesto sobre la zona central de la cima y las pos-teriores repoblaciones forestales, también influyeron en su deterioro. A pesar de ello, aún se conservaban en su superficie restos estructurales de sendos muros (Ribera et al., 2005: 32). La parte conservada con restos ar-queológicos cuenta con unas dimensiones de 840 m², si bien antes de las afecciones arriba descritas, sería mayor.

encrucijada de caminos a lo largo de la historia (Aura et al., 1993; Arasa i Roselló, 1995; Pas-cual y García Borja, 2010).

La cuenca del río Cànyoles es la principal red hidrográfica de la zona, si bien a la misma tributan varios afluentes de dispar importancia como es el caso del Barranc de Vallmelós y el Barranc del Mosso, que delimitan al sur y norte respectivamente al yacimiento, u otros barran-cos más lejanos como el del Gall, del Fossino, de la Cova del Gat, el Barranc Bacorero, etc.

Por lo que respecta a la vegetación, en la actualidad está muy alterada, compuesta ma-yoritariamente por Quercus coccifera, Pinus alepensis, Rosmarinus officinalis y Stipa tena-cissima, así como gran variabilidad floral (Ri-bera et al., 2005: 28) junto a vides, almendros, olivos y cereales en las zonas llanas. Si bien lo verdaderamente interesante para nosotros es conocer la antigua flora de la Edad del Bronce, dato que sabemos gracias al estudio palinoló-gico realizado por M.B. Ruiz Zapata, M.J. Gil García y T. Martín Arroyo, que nos indica la identificación de 20 taxones de los que 6 son arbóreos, 1 arbustivos y 13 herbáceos, junto a 2 elementos acuáticos y 11 micro-fósiles no polínicos de afinidad diversa. La compo-sición del grupo arbóreo de tipo perennifolio, formado por pinos, encinas y monte bajo, es indicativa de un paisaje de tipo mediterráneo relativamente próximo a un cauce, hecho que justifica la presencia de los taxones de ribera (Salix y Ulmus).

Todas esas condiciones han propiciado que la comarca de La Costera haya sido ocupada desde etapas muy tempranas, primeramente como zona de aprovisionamiento de caza y recolección de frutos, y posteriormente, como enclave de perfecto aprovechamiento agríco-la y ganadero, que desde la etapa analizada, hasta la actualidad, pasando por todas las eta-pas históricas (Madoz, 1850: 348; Ros, 1921; Pla, 1972: 306) se ha mantenido inalterable.

EL YACIMIENTO

El yacimiento se localiza en la parte norte del término municipal de La Font de la Figuera (figura 1). Se sitúa en la parte superior de la terraza meridional de La Cabeçola, contando con una morfología subtroncocónica que se eleva unos 30 m sobre el paisaje circundante, convirtiéndolo en un cerro testigo.

Figura 1. Localización del yacimiento Les Cabeçoles en el contexto peninsular.

63

Les Cabeçoles (La Font de la Figuera, València). Avance de los primeros resultados en la excavación de un poblado de la Edad del Bronce en la comarca de La Costera

LA INTERVENCIÓN ARQUEOLÓGICA

Las tareas efectuadas se ejecutaron en cuatro fases bien diferenciadas interrela-cionadas entre sí. Una primera, de manera previa al inicio de las obras, ejecutada en 2009, en la que se realizaron prospecciones arqueológicas intensivas del futuro trazado. Entre los resultados obtenidos, destacaba el yacimiento de Les Cabeçoles, incluido en el Catálogo de Yacimientos de la Conselleria de Cultura, conocido desde antiguo (Cavanilles, 1795; Ros, 1921) y analizado en varias publi-caciones (Ribera et al., 2005; Pascual y Gar-cía Borja, 2010).

La segunda etapa, desarrollada en 2010, fueron los trabajos de peritación, caracteri-zación estratigráfica y delimitación del yaci-miento, mediante la realización de una serie de catas arqueológicas. Los resultados fueron positivos, localizándose una amplia secuencia estratigráfica adscribible a la Edad del Bron-ce, así como varias estructuras murarias inal-teradas que confirmaban la conservación del yacimiento.

En tercer lugar, ante la posibilidad de afec-ción de una parte del yacimiento por las obras del AVE, se determinó la necesidad de realizar la pertinente excavación arqueológica con el fin de acotar con más precisión la cronología del enclave, así como valorar el estado de conservación de los restos soterrados. Dichas tareas fueron realizadas en 2012, teniendo como resultado la exhumación de un pobla-do amurallado, adscrito al Bronce Valenciano, en un estado de conservación óptimo (Valero, 2012).

Esta excepcionalidad, hizo que tanto ADIF, como la Conselleria d´Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, busca-ran los medios técnicos necesarios para su conservación y protección, lo que motivó la cuarta y última fase, que fue la exhaustiva y completa documentación ortofotogramética de los vestigios, para su ulterior protección, con el resultado final de la exclusión del enclave de las afecciones generadas por la construcción de la Línea de Alta Velocidad.

RESULTADOS DE LA EXCAVACIÓN

Los trabajos de intervención arqueológica efectuados en el yacimiento arqueológico de Les Cabeçoles han descubierto una zona de

hábitat y de producción de la Edad del Bronce. La exposición de los datos se ha planteado a modo de periodización en función de los dife-rentes esfuerzos edificatorios registrados en el enclave, desde su formación hasta su abando-no. Se registran dos grandes momentos cons-tructivos, aunque son numerosas las reformas menores documentadas dentro de cada fase.

El nivel suprapuesto se encuentra muy arrasado con motivo de los avatares anterior-mente mencionados, por lo que solamente se han podido documentar tres estructuras mura-rias asociadas a dos niveles de frecuentación, con cerámica a mano y multitud de estratos de derrumbes. Éstos han amortizado la pri-mera etapa de ocupación del poblado, que a diferencia de la anterior, tiene un excepcional estado de conservación, ocasionado por un incendio generalizado que afectó a 2/3 partes del mismo.

FASE I. PRIMERA OCUPACIÓN

El poblado de la Edad del Bronce de Les Cabeçoles, está erigido sobre un cabezo calizo, con un pronunciado desnivel, lo que provoca que mayoritariamente las diversas construcciones realizadas se adapten a la to-pografía del terreno, si bien en determinados puntos, se procedió al aterrazamiento buscan-do una mayor regularización del espacio. Por el contrario, la nula actividad constructiva en la parte exterior del recinto murado, hizo que se mantuviera un importante desnivel en las laderas oriental y occidental, siendo menos acentuada en su sector septentrional.

La construcción del poblado se presenta como un conjunto cerrado, rodeado de una muralla perimetral de planta almendrada, con acceso desde su frente oriental y varios ám-bitos correspondientes a este momento edifi-catorio, que pasamos a describir de manera sucinta.

La muralla, compuesta por las UEM (uni-dad estratigráfica muraria) 121, 213, 218, 238, 308 y 404, ha conservado un perímetro de 64 m lineales y una anchura media de 0,95 m, llegando a tener en algunos tramos del fren-te occidental hasta 1,5 m de grosor. Apoyada directamente sobre el nivel geológico y bus-cando cierta horizontalidad en el mismo, su fá-brica se resuelve mediante dos hojas, siendo la exterior la que cuenta con piedras calizas

64


por la UEM 241. Dichas unidades conforman un tercer anillo concéntrico que configura la estructura arquitectónica del poblado, con una anchura media de 0,8 m, llegando a alcanzar un alzado de 1,1 m en algunos de sus tramos.

Destacamos la UEM 216, que separa el ámbito analizado con el Ámbito S. Se trata de un tabique orientado en sentido NE-SO, con unas dimensiones de 9,48 m de longitud, por 0,3 m de ancho y 0,7 m de altura conservada. La técnica constructiva es a base de un morte-ro de margas, que se alzaban sustentadas por el apoyo de un entramado de madera, dejando una huella en el muro de sección circular con un diámetro medio de 0,2 m, separados entre sí 1,2 m e insertándose en el nivel geológico del terreno. El estado de conservación es ex-cepcional, preservándose la impronta de los postes y la coronación de la parte superior del tabique (UER 266), dato que nos aporta infor-mación de la altura real que en su día disfrutó.

Por tanto, se puede verificar que la sepa-ración entre los Ámbitos R y S no sería total, sino que tendría una comunicación visual en-tre ambos, o en su defecto, una delimitación en base a material orgánico como pueden ser maderas o fibras vegetales. Esta estan-cia se encuentra muy afectada por el incendio ocasionando y el derrumbe inmediato de sus estructuras arquitectónicas, lo que derivó en el sellado del espacio. Este proceso, resultó determinante para la conservación in situ de los niveles de uso, y su distribución espacial de las numerosas unidades constructivas for-madas por mesas de trabajo, vasares, hoga-res, etc., que permiten identificar y reproducir la funcionalidad del ámbito, ayudados por un conjunto de material cerámico en posición pri-maria y en muy buen estado.

De este modo, la UC 224, corresponde con una pileta de planta elipsoidal localizada al NE del espacio, apoyada en la UEM 215, reali-zada en arcilla cocida y que disfruta de unas dimensiones de 1,25 m de longitud en sentido N-S y 0,8 m de ancho, manteniendo una altura de 0,5 m. En torno a la repisa se localizaron diversos cuencos cerámicos que formarían parte del proceso productivo. Además se pue-de observar varias reformas para aumentar el volumen del contenedor con bordes de sec-ción circular que denotan la reutilización y la ampliación del mismo (figura 3).

de mayor tamaño, mientras que la hilada in-terna disfruta de mampuestos más reducidos. Ambas caras son rellenadas con elementos lí-ticos de tamaño mediano y pequeño trabadas mediante mortero compuesto íntegramente de margas amarillas.

En el lado oriental de paramento murado, una interrupción del mismo de 0,93 m marca el umbral de paso al poblado. Para facilitar el acceso salvando el acusado desnivel topográ-fico en este sector, se aprecia un importante esfuerzo constructivo extramuros, con la ge-neración de tres plataformas realizadas me-diante piedras calizas de pequeño tamaño de posición regular con una orientación NO-SE y trabadas con tierra marrón muy regularizada.

Una vez dentro del recinto, llegamos a un pequeño corredor (Ámbito M) de planta trape-zoidal, que cuenta con unas dimensiones de 1,49 m de longitud en sentido N-S, por 1,56 m de anchura en sentido contrario, acondicio-nado mediante la generación de un nivel de uso a base de margas amarillas de 0,15 m de potencia, que regulariza la estancia. Sobre él, destaca la localización de una vasija globular en perfecto estado de conservación, en posi-ción invertida, y llena de diferentes tipos de semillas (figura 2). Su ubicación, en la vía de salida del poblado y contenido, indican la ce-leridad del hundimiento de las estructuras que impidió la recuperación de aquellos elementos reutilizables como vasijas, pesas de telar o de aprovechamiento inmediato como los propios alimentos.

El corredor de acceso arriba descrito con-duce directamente al Ámbito G, con unas di-mensiones conservadas de 3,95 m de longi-tud en sentido N-S, por 4,08 m de ancho en sentido E-O, que corresponde a un espacio de morfología cuadrangular, que redistribuiría la comunicación entre éste y las diversas estan-cias de carácter habitacional o de producción, del interior del poblado. Desgraciadamente su parte septentrional se perdió por la realización de una fosa para la instalación de la línea eléc-trica.

Al este del mismo, se ubica el Ámbito R, con unas dimensiones de 8,52 m de longitud en sentido NO-S, por 4,22 m de ancho. Este espacio está delimitado en su área más occi-dental por las UEM 215 y 243, al sur por la UEM 242, al este por la UEM 216 y al norte

65


Figura 2. Vista del Ámbito M desde el sur, con la vasija localizada in situ.

Figura 3. Vista general del Ámbito R desde el SO, con indicación de la UC 224.

66


Al norte del Ámbito G y al oeste del descri-to con anterioridad, se localiza la estancia S, con planta trapezoidal, y unas dimensiones de 5,14 m de longitud en sentido N-S, por 4,3 m de ancho en sentido opuesto. Físicamente se delimita al oeste por la UE 129, mientras que su frente septentrional está cerrado por las UEM 241 y 242. Todas están realizadas con mampostería ordinaria de caliza de mediano y gran tamaño, con una disposición de hila-das regulares, trabado con margas amarillas que harían de aglomerante. El costado este se encuentra definido por el muro de tapial anteriormente descrito (UEM 216). Por el sur, desconocemos su cierre al encontrarse des-truido por la zanja realizada por la maquinaria de instalación del tendido eléctrico.

En su ángulo SE se ha documentado un agujero de poste (UEN 192), con paredes rec-tas, base cóncava y revestido de una capa de arcilla cocida en la que se conservan las huellas de la madera usada, siendo probable-mente pino. Tiene unas dimensiones de 0,3 m de diámetro y una potencia de 0,25 m de profundidad. Este elemento podría indicar una posible compartimentación interna de la estan-cia, si bien la destrucción de las posibles uni-dades correlacionables por la construcción del tendido eléctrico, dejan esta hipótesis en una simple conjetura que esperamos resolver en la monografía del yacimiento.

En este espacio, también se ha conser-vado la distribución de las diversas unidades constructivas, lo que, igualmente facilita el en-tendimiento global de la estancia. Desde un análisis espacial, en el costado septentrional y adosado al muro 242 localizamos un ele-mento constructivo (UC 188), formado por tres cuerpos semicirculares, planta serpenteante, paredes curvas y bases cóncavas regulares. Conserva unas dimensiones de 2,27 m de lon-gitud en sentido E-O, por 0,43 m de anchura. Su morfología y el hecho de que junto a ella se hayan localizado las vasijas in situ, dejan poco espacio a la conjetura, justificando clara-mente su funcionalidad como espacio dedica-do al almacenaje de alimentos, siendo la UC 188 un vasar utilizado para la contención de recipientes. Próximo a éste, en la esquina NE se ubica la UC 189, que es una mesa de mo-lienda elipsoidal ejecutada en arcilla cocida. Sus dimensiones son 1,04 m de longitud en sentido N-S, 0,85 m de ancho en sentido E-O

Hacia el sur, adosado al mencionado muro delimitador, se localiza la UC 225, correspon-diente una mesa de molienda de planta elipsoi-dal materializada en arcilla cocida, con unas dimensiones de 1,32 m de longitud en sentido N-S, 0,84 m de ancho y una altura de 0,4 m. En su interior se halló una piedra de molino con unas dimensiones de 0,49 por 0,32 m. Conti-nuando el muro, en la esquina SE del ámbito, encontramos la UE 233, unidad estratigráfica formada por un hogar esquinero de planta triangular y sección cóncava. Tiene unas di-mensiones de 0,66 m de longitud en sentido N-S, por 0,75 m de anchura, contando con un grosor medio de 0,1 m de arcilla rubefactada.

En el lado contrapuesto, cerrando la esqui-na SO, se localiza la UC 228, que es otra pile-ta de planta cuadrangular realizada en arcilla cocida, y revestida para garantizar la imper-meabilidad del vaso. Tiene unas dimensiones de 1,65 m de longitud en sentido N-S, por 1,8 m de anchura y una altura media de 0,6 m. En el lado oeste de la estancia, anejo al muro 216, se localiza la UC 237, correspondiente a una estructura de trabajo con planta semicircular, realizada y revestida con margas amarillas, con unas dimensiones de 0,8 m de longitud en sentido N-S, por 0,6 m de anchura y con una altura media de 0,15 m. Al sur y muy cercano a la misma (lo que sugiere la posibilidad de que ambas estructuras compongan una unidad de trabajo conjunto), se encuentra la UC 234, ho-gar de planta semicircular y sección cóncava. Presenta unas dimensiones de 0,57 m de lon-gitud en sentido N-S, por 0,67 m de anchura y un grosor medio de 0,2 m. En la franja NO del espacio se localiza la UC 336, de morfología regular, integrada por una superficie plana y que cuenta con unas dimensiones de 0,9 m de longitud en sentido N-S, por 0.73 m de ancho E-O y con una potencia de 0,07 m. Sobre la misma se han localizado multitud los huesos de acebuche.

Por último, en la parte central del espacio se ubica la UE 232, identificado como un hogar de planta circular, paredes cóncavas y base plana, realizado en arcilla cocida, con unas dimensiones de 0,52 m de longitud en sentido N-S, por 0,35 m de anchura y con una poten-cia media de 0,02 m. Su ubicación centrada manifiesta la posibilidad de cumplir funciones como fuente de luz y de calor, irradiador para el espacio de trabajo.

67


y una altura de 0,40 m. En su interior había una piedra de molino de 0,55 por 0,3 m. Por último, se ha localizado un hogar central (UC 190) de planta elipsoidal, delimitado mediante una moldura de sección semicircular de arcilla cocida. Tiene unas dimensiones de 1,44 m de longitud en sentido N-S, por 0,98 m de anchu-ra máxima, contando con un grosor de 0,07 m en la moldura.

En la excavación de este ámbito se han documentado, restos de impronta de fibras vegetales originarias de los alzados de los muros, que formarían parte del sistema de en-tramado de madera utilizado para su cubierta. Así como un buen número de vasijas de cerá-mica en buen estado de conservación, dientes de hoz, cuentas de collar, botones de hueso en perforación en “V”, punzones metálicos y de hueso.

En el sector occidental se localiza el Ámbi-to O, corresponde a un espacio de planta ova-lada, de 8,83 m de longitud en sentido N-S, por 5,72 m de ancho en opuesto, delimitado por las UM 112, 129, 150 y 155, conformado por el mismo sistema constructivo descrito anterior-mente. Su excavación ha permitido documen-tar una serie de estructuras constructivas que vislumbra la distribución interna del espacio en su momento final. Se han localizado tres agu-jeros de poste en su lateral oeste (UEN 174, 175 y 177), todos ellos de planta circular, con paredes rectas y base cóncava. Tienen unas dimensiones medias de 0,15 m de diámetro y una potencia de 0,2 m de profundidad. Su disposición alineada, hace pensar en la posibi-lidad de una compartimentación de esta habi-tación con una pared de material perecedero.

La irregularidad topográfica del terreno, se resuelve mediante un nivel de frecuentación (UE 173), realizado con una capa de margas de unos 0,1 m de espesor medio. Sobre esta unidad, se localizó una placa de hogar de ar-cilla cocida (UE 162) en la parte noroccidental del Ámbito O. Presenta una planta muy irregu-lar, con unas dimensiones de 0,7 m en senti-do N-S, por 0,6 m en sentido opuesto, con un grosor de 0,05 m, y un estado de conservación muy deficiente. Destacamos la localización de una veintena de pesas de telar (UE 161), en el extremo SO del Ámbito O, apoyadas en la UEM 112. Todas ellas de forma elipsoidal, con unas dimensiones de 30 x 20 x 8 cm, confir-

mando la existencia de un telar en esta estan-cia (figura 4).

La distribución espacial del ámbito, con subdivisiones internas, y la localización de los vestigios analizados ayudan a plantear una primera hipótesis de uso para esta habitación. De esta manera el frente norte de la misma, con la presencia del fuego podríamos asociar-lo a espacios domésticos, ligados a la cocción de alimentos y su posterior consumo, aunque no se descartan funciones como fuente de ca-lor y de luz. En la zona opuesta de estancia, las pesas de telar delatan la ubicación de un espacio de trabajo vinculado a la producción de tejidos. Su situación alejada del hogar, pre-viene el peligro que conlleva la proximidad de contener elementos textiles junto a una zona irradiadora de calor. La lejanía de las llamas hace que su función lumínica sea relativamen-te baja, hecho que consideramos se resuelve con el emplazamiento en la zona occidental de la habitación, lo que garantizaría más horas de iluminación gracias a la exposición solar.

En el costado oriental del asentamiento, se localiza el Ámbito T, configurado como un espacio rectangular, con unas dimensiones de 24,91 m de longitud en sentido NO-SE, por 3,12 m de anchura. Definido por las UEM 214 y 239, por el oeste, la UEM 213 en su frente meridional y la muralla circundante (UEM 212 y 238) por el norte y este. Su ubicación topo-gráfica, a una cota inferior que el resto de los ámbitos componentes del poblado, hizo que sobre el nivel de uso (UE 210), se arrojasen

Figura 4. Momento de aparición de las pesas de te-lar (UE 161).

68


una cantidad ingente de restos óseos de ani-males, con evidentes marcas de carnicería, que conformando la UE 207, interpretada como basurero.

En la parte sur del asentamiento se distri-buyen una serie de ámbitos (F, H, I, J, K) que se encuentran muy arrasados por ubicarse en la plataforma superior del cerro, área que ha sufrido una mayor alteración, tanto por la ge-neración del talud, como por el arrasamiento en diferentes fases a lo largo del siglo XX. A pesar de dicha circunstancia, se ha conser-vado parte de los zócalos de los muros que delimitan los diversos espacios, también afec-tados por el incendio. Resaltar que en este sector del yacimiento, la distribución espacial de las estancias, debido a la horizontalidad de la plataforma superior, se realizó de forma más ortogonal, con morfología rectangular y con unas dimensiones medias de 8 m2 aproxima-damente. Destaca la localización de un hogar esquinero (UEM 146) y un banco (UEM 193) en el Ámbito F, así como un poyo (UC 140) en el Ámbito G y la exhumación en el Ámbito J de otra acumulación de pesas de telar (UE 136).

FASE II. SEGUNDA OCUPACIÓN

Sobre el nivel de amortización de la pri-mera fase del poblado se edificó un segundo complejo habitacional, del cual solo nos han llegado restos de cuatro estancias muy altera-das por su posición suprapuesta, que facilitó las afecciones exógenas sufridas por el cerro en los siglos pasados, proporcionándonos una información muy sesgada. Pese a ello, se han diferenciado cuatro ámbitos (A, B, C, y D).

El Ámbito A se localiza en el sector NO de la plataforma superior del cerro, con un área total de 4,96 m2, delimitado por las UEM 103 y 104, construidas con muros de mampostería de piedras calizas de pequeño tamaño que a diferencia de la Fase I, no son trabadas con margas amarillas, sino con tierra, pequeños ripios y cerámicas de facturación manual.

Asociados a dichos muros, se localiza el único nivel de uso documentado en esta se-gunda fase (UE 105), realizado con tierra de color amarillento, textura granulosa y una du-reza importante. El árido se encuentra bien de-purado, estando mezclado con una importante cantidad de marga amarilla. Todo ello apiso-nado y compactado, estando la costra supe-

rior enrasada. Conserva unas dimensiones de 2,30 m de longitud en sentido N-S, por 1,86 m de anchura en sentido E-O, con una potencia media de 0,13 m.

Al norte del espacio anteriormente descri-to se localiza el Ámbito B, delimitado por las unidades estratigráficas murarías 103, 104 y 153. De planta trapezoidal, tiene unas dimen-siones de 8,06 m en sentido N-S, por 3,78 m en el opuesto. Por último, los Ámbitos C y D se han encontrado carentes de estruc-turas murarias, por lo que solamente existe una relación de estratos arqueológicos que amortizan al yacimiento, muy afectados por procesos erosivos.

ANÁLISIS PRELIMINAR DE LOS MATERIA-LES

La cerámica constituye en conjunto de restos más significativo y más numeroso re-cuperado en el yacimiento. Por lo general se encuentra muy fragmentada y con un elevado grado de erosión en los bordes. A estas vicisi-tudes hay que sumarle que en determinados puntos se ha detectado una alta densidad de fragmentos correspondientes a varias vasijas, por lo que los trabajos de reconstrucción re-sultan complejos. No obstante, la excavación metódica y el exhaustivo registro llevado a cabo, permiten poder recomponer las formas. Además, queremos recalcar que contamos con un buen número de elementos vasculares íntegros. Si a ello sumamos que los registros artefactuales corresponden a estancias de habitación, en su mayoría abandonadas de manera fortuita quedando los materiales sella-dos, consideramos que el conjunto cerámico de Les Cabeçoles adquiere un extraordinario interés para la investigación sobre el Bronce Valenciano.

Las piezas presentan pastas poco depura-das con abundante desgrasante y de tamaño apreciable, las superficies aparecen poco tra-tadas, en su mayor parte alisadas, con esca-sos ejemplares bruñidos y los colores varían desde los tonos claros al gris oscuro. Carecen de decoración, como también son escasos, elementos de prehensión que se ciñen a ma-melones de sección circular u horizontal ubica-dos en la parte superior del vaso y alguna asa.

Del análisis ceramológico resulta patente la escasa variabilidad formal, las formas sim-

69


ples son mayoritarias, estando bien represen-tados los cuencos de casquete esférico y/o semiesférico, las cazuelas de perfil esférico, vasos globulares y grandes contenedores de perfil elipsoide. Las piezas compuestas es-tán representadas por recipientes con carena poco marcada, así como pastas y superficies más cuidadas que las anteriormente analiza-das. La línea de carena se sitúa a media altura (figura 5).

Los materiales líticos registrados numéri-camente son poco significativos. Se han do-cumentado elementos que intervienen en la totalidad de la cadena operatoria, desde nú-cleos y restos de talla, hasta productos acon-dicionados, siendo mayoritarios los caracte-rísticos dientes de hoz. En la industria ósea encontramos punzones, botones prismáticos triangulares de sección en “V” y algunas cuentas de collar. Los objetos metálicos re-cuperados resultan muy escasos, destacando la presencia de un cuchillo de remaches, un punzón y varios fragmentos indeterminados de pequeñas dimensiones.

Por lo que respecta a los restos de fauna, como ocurría en los casos anteriores, el cóm-puto global está en la actualidad en proceso de estudio, por lo que los datos aportados aquí, corresponden a los analizados hasta este mo-mento. La intervención arqueológica ha apor-tado una ingente cantidad de huesos de fauna. En su mayor parte corresponden a animales domésticos como: oveja (Ovis aries), cabra (Capra hircus), bóvidos (Bos Taurus), suidos (Sus sp.) y perro (Canis familiaris) aunque también hay presencia de especies salvajes como ciervo (Cervus elaphus), cabra salvaje (Capra pirenaica), corzo (Capreolus capreo-lus), jabalí (Sus scrofa) y conejos (Oryctolagus cuniculus).

En un buen número de estos taxones, re-sultan patentes las marcas de carnicería. Por el momento, eludiremos hacer indicaciones de las representaciones anatómicas, así como las edades de sacrificio de los mismos, o de los porcentajes de localización por estancias, si bien queremos apuntar que el Ámbito T alber-gaba el 95 % de los restos óseos recuperados.

Figura 5. Material cerámico de Les Cabeçoles.

70


Todo ello indica que nos encontramos ante un grupo de economía productora con apoyo cinegético para el mantenimiento ali-mentario. Esto se debe a la localización de Les Cabeçoles en un medio físico óptimo para la antropización del espacio, con gran aprovechamiento agropecuario de las zonas bajas cercanas al río Cànyoles, pero con igual beneficio obtenido de las zonas de sie-rra, donde la ganadería y la caza serían las actividades comunes.

Este entorno se ha podido reconstruir gra-cias a los análisis carpológicos, antracológi-cos y polínicos efectuados. Destacaremos la importante presencia de semillas de trigo (Tri-tucum aestivum-durum), así como de cebada (Hordeum vulgare var. nudum), que apuntan a la agricultura como base económica del po-blado. Pero como ocurría con la ganadería, el sustento agrícola se ve apoyado fuertemente por la recolección, pues se han encontrado un buen número de pepitas de acebuche (Olea europaea var. sylvestris), así como restos de esparto (Stipa tenacissima).

Además esta zona contaba con una pre-sencia importante de pinares y encinas, junto al monte bajo compuesto por sabinas y ene-bros, aunque también se ha detectado la pre-sencia de olmos y sauces, como vegetación característica de ribera. En el grupo herbáceo, los taxones ruderales constituyen el conjunto dominante, como exponente del grado de an-tropización del medio.

CONSIDERACIONES FINALES

De este modo podemos concluir que la se-cuencia arqueológica y el análisis preliminar de los materiales, muestran un momento de ocupación del poblado adscrito al Bronce Va-lenciano, si bien una vez se finalice el análisis pormenorizado de los materiales y recibamos los resultados de la datación radiocarbónica esperamos poder ceñir más la horquilla cro-nológica.

El grupo tenía una economía asentada fundamentalmente en la agricultura y la ga-nadería, pero con un importante apoyo de la caza y la recolección. De este modo, el trigo y la cebada, podrían ser su fuente fundamental.

A esta base, se le sumaría el aprovecha-miento del sucedáneo silvestre de la aceitu-na, y el esparto. Este último elemento suele

conllevar dificultad a la hora de interpretar su uso en los yacimientos protohistóricos, pues puede emplearse como combustible, o para la obtención (tras su procesado) de fibra vegetal. En nuestro caso, la lectura es sencilla, pues la aplicación de una adecuada metodología arqueológica, ha permitido recuperar varios fragmentos de cuerdas realizadas con espar-to. Con ello, evidentemente no desestimamos su uso como elemento crematorio.

Los restos de fauna evidencian que la ga-nadería (junto con la mencionada agricultura) supone uno de los puntales fundamentales de la economía. En el procesado de la carne se aprecian marcas de termoalteraciones, incisio-nes o raspados y sus variantes, que indican descarnado y/o limpieza de los restos.

Pero el aprovechamiento del ganado no se ciñe únicamente como productor de carne, sino como fuente de abastecimiento de sus productos derivados, tal es el caso de la leche o los tejidos. La presencia de sendas coleccio-nes de pesas de telar no deja lugar a dudas acerca de esta actividad textil. No obstante, el peso de la caza, sigue siendo destacado, in-dudablemente debido a la ubicación del pobla-do en un medio físico que reúne condiciones excepcionales para la conjunción de ambas actividades, proporcionando unas condiciones de vida para el grupo, que unidas al control territorial, hacen de este enclave un lugar pri-vilegiado para el desarrollo vivencial.

AGRADECIMIENTOS

Queremos manifestar nuestro agrade-cimiento en primer lugar a ADIF, por las fa-cilidades y apoyo ofrecido. Hemos de hacer especial mención a Dña. Emilia M. Aragón Balboa-Sandoval, asesora de Patrimonio Cul-tural de ADIF, y a Dña. Rosa Mª Matas, Jefa de Evaluación de Impacto Ambiental de ADIF. Del mismo modo, agradecer el interés mostra-do por nuestras tareas, por parte de D. San-tiago Cobo Diego, Director de la Línea de Alta Velocidad Madrid-Levante. Igualmente quere-mos agradecer desde aquí el apoyo, la profe-sionalidad y acertados comentarios ofrecidos para el normal desarrollo de nuestro trabajo a D. José Luis Madaria, arqueólogo de la Di-rección General de Cultura, de la Conselleria d´Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

71


BIBLIOGRAFÍA

Aparicio Pérez, J. (1977): Las raíces de Mo-gente. Prehistoria y Protohistoria, Serie Ar-queológica 2, Dpto. Historia Antigua, Uni-versitat de València, València.

Arasa i Gil, F. y Rosselló i Verger, V. (1995): Les vies romanes del territori valencià. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport de la Generalitat Valenciana, València.

Aura Tortosa, J.E.; Fernández, J. i Fumanal, M.P. (1993): “Medio físico y corredores na-turales: notas sobre el poblamiento paleo-lítico del País Valenciano”, Recerques del Museu d’Alcoi 2, 87-107.

Bonet, H. y Mata, C. (1991): “Las fortificacio-nes ibéricas en la zona central del País Va-lenciano”, Actes Simposi Internacional de Arqueología Ibérica, Manresa 1990, 11-35.

Cavanilles, A.J. (1795): Observaciones sobre la Historia natural... del Reyno de Valencia. Madrid. Reed. facsímil de 1981; Tom. I. Al-batros, València.

Cerdá Pérez, J.M. (1989): “La Solana del Castell de Xàtiva”, Papers de la Costera 6, 37-46.

De Pedro, M.J. (2002): “El Poblado de la Edad del Bronce”, en Bonet, H. i Mata, C. (eds.) Puntal dels Llops. Olocau, un fortín Edeta-no. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 99, 223-257. Diputació de València.

Díes Cusí, E.; Álvarez García, N. y Pérez Jor-dá, G. (1997): “La Bastida de les Alcusses (Moixent): resultados de los trabajos de excavación y restauración. Años 1990-1995”, Archivo de Prehistoria Levantina XXII, 215-295.

Díes Cusí, E. y Álvarez García, N. (1998): “Aná-lisis de un edificio con posible función pala-cial: la casa 10 de la Bastida de les Alcus-ses (Moixent)”, Actas del Congreso Interna-cional Los Iberos. Príncipes de Occidente, Fundación La Caixa, Barcelona, 327-341.

Fernández López de Pablo, J.; Simón García, J.L.; Mas Hurtuna, M.P. (2002): “Ocupa-ciones prehistóricas del barranco de Olula (Almansa, Albacete): Estudio de los regis-tros líticos de superficie”, Saguntum-PLAV 34, 43-58.

Fletcher, D. (1955): “Fuente la Higuera (Valen-cia). Mola de Torró”, Noticiario Arqueológi-co Hispánico II, 198-199.

Fletcher, D. (1956): “Fuente la Higuera (Valen-cia). Mola de Torró”, Noticiario Arqueológi-co Hispánico III-IV, 289.

García Borja, P. (2004): “Avanç sobre el pobla-ment de la Vall del Cànyoles durant l’Edat del Bronce” en Hernandez L. y Hernandez M.S. (eds.) La Edad del Bronce en tierras valen-cianas y zonas limítrofes, 203-211. Villena.

García Borja, P y Revert Frances, E. (2004): “Nous materials procedent de la Cova San-ta de La Font de la Figuera”, Saguntum-PLAV 36, 153-160.

García Borja, P.; De Pedro, M.J. y Sánchez, A. (2005): “Conjunto de materiales proceden-te del poblado de la Edad del Bronce de l’Arbocer (La Font de la Figuera, València)” Trabajos de Prehistoria 62 (1), 181-191.

García Borja, P.; Carrión Marco, Y; López Pe-ris, J.E.; Morales Pérez, J.V.; Pardo Gordó, S.; Pérez i Ferrer, F.; Pérez Jordà, G.: Ro-mán Monroig, D.; Sañudo Die, P. y Verdas-co Cebrián, C. (2011): “Les ocupacions pre-històriques de la Cueva de la Diabla (Ayora, València)”, Saguntum-PLAV 43, 33-54.

García Borja, P.; López Serrano, D. y Jiménez Salvador, J.L. (2012): Al pie de la Vía Au-gusta: el yacimiento romano de Faldetes (Moixent, València), ENAGAS-ACUAMED.

Hernández Pérez, M.S.; Simón García, J.L. y López Mira, J.A. (1994): Agua y poder. El Cerro del Cuchillo (Almansa, Albacete). Patrimonio Histórico de Castilla-La Man-cha 9, Toledo.

Jover Maestre, F.J.; López Mira, J.A.; López Padilla, J. (1995): El poblamiento durante el II milenio en Villena (Alicante), Villena.

Jover Maestre, F.J., López Padilla, J.A. (1999): “Campesinado e historia. Consideraciones sobre las comunidades agropecuarias de la Edad del Bronce en el corredor del Vi-nalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina XXIII: 233-257.

Madoz, P. (1850): Diccionario Geográfico-Es-tadístico de España y sus posesiones de ultramar, “País Valenciano. Edición facsí-mil”, Tomos IV, Ámbito Ediciones, Madrid.

Mata Parreño, C.; Martí Bonafé, M.A. y Íborra Eres, M.P. (1994/96): “El País Valencià del Bronze Recent a L´Ibèric antic: el proces de formació de la societat urbana ibérica”, Gala 3-5, 183-217.

72


Martí Oliver, B. (1981): “La Cova Santa de Vallada”, Archivo de Prehistoria Levantina XVI, 159-196.

Martí Oliver, B. y De Pedro Michó, M.J. (1997): “Sobre el final de la Cultura del Bronce Va-lenciano: Problemas y progresos”, Sagun-tum-PLAV 30, 59-94.

Molina Balaguer, Ll. i McClure, S.B. (2004): “Cànyoles archaeological survey project. Resultados preliminares” Recerques del Museu d’Alcoi 13, 149-170.

Morote Barberá, G. (2002): La vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenci-ana. Real Academia de la Cultura Valen-ciana, Sección Prehistoria y Arqueología, Serie Arqueología 19, València.

Pascual Berlanga, G. y García Borja, P. (2010): “El poblamiento de la comarca de La Cos-tera (València) desde el Neolítico hasta época romana. Yacimientos arqueológicos y vías de comunicación”. Archivo de Pre-historia Levantina XXVIII, 301-325.

Pérez Ballester, J. y Borredà, R. (1998): “El poblamiento ibérico del valle del Cànyoles. Avance sobre un proyecto de evolución del paisaje en la comarca de La Costera (Va-lència)”. Saguntum-PLAV 31, 133-152.

Pla Ballester, E. (1972): “Fuente la Higuera”, Gran Enciclopedia de la región Valenciana, Vol 4, València.

Ribera i Gomes, A. (1996): “Arqueología de La Font de la Figuera”. Recerques del Museu d’Alcoi 5, 177-182.

Ribera i Gomes, A. y Pascual Beneyto, J. (1994): “Els poblats de l’Edat del Bronze d’Ontinyent i la Vall d’Albaida Occidental (I)”, Alba 9, 13-53.

Ribera, A. i Pascual Beneyto, J. (1995): “Els poblats de l’Edat del Bronze d’Ontinyent i la Vall d’Albaida Occidental (II): Els materi-als”, Alba 10, 101-136.

Ribera, A; Pascual Beneyto, J.; Barberà M. y Manuel Belda, J. (2005): “El poblament de l‘Edat del Bronze a La Font de la Figuera (València)”: Recerques del Museu d’Alcoi 14, 27-78.

Rodríguez Traver, J.A. (2003): “La cerámica ibérica antigua del valle del río Cànyoles (La Costera, València)” Saguntum-PLAV 35, 87-112.

Ros Biosca, J.M. (1921): Historia de la Fuente de la Higuera. Centro de Cultura Valencia-na, València.

Simón García, J.L. (1987): La Edad del Bronce en Almansa. Instituto de Estudios Albace-tenses, Série I, núm. 34. Albacete.

Soler J.M. (1987): Excavaciones arqueo-lógicas en el Cabezo Redondo (Villena, Alicante). Instituto Juan Gil-Albert. Ala-cant.

Valero Tévar, M.A., (2008): “El territorio Ibé-rico en La Manchuela: avance de los primeros resultados”, Studia académica, Número extraordinario, UNED, Cuenca, 155-195.

Valero Tévar, M.A. (2012): Memoria de la ar-queológica del yacimiento arqueológico Las Cabezuelas I para el nuevo acceso ferroviario de alta velocidad de Levante, Tramo Nudo de La Encina- Játiva. Fase I. Subtramo: Nudo de la Encina-Mogente. In-forme inédito depositado en la Consellería de Cultura de la Comunitat Valenciana.

EL CONJUNT ARQUEOLÒGIC DE L’EDAT DEL BRONZE DE L’ARBOCER-ALTET DE PALAU

(LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA)

Pablo García Borja i María Jesús de Pedro Michó

73

L’ARBOCER

Es tracta d’una acumulació de sediment sobre un petit turó rocós d’uns 120 m² (figura 3.1). El topònim que li hem assignat es conse-qüència de l’existència d’un arbocer a la zona d’excavació. En alguns treballs inclús es fa re-ferència al conjunt Arbocer-Altet de Palau com “El Madroñal” (Aznar et al., 1996).

INTRODUCCIÓ

La troballa d’un conjunt de peces metàl-liques prehistòriques en un turó que anome-nem Arbocer, molt pròxim al conegut jaciment de l’Altet de Palau (figura 1), precipità la re-alització d’una intervenció arqueològica de salvament el gener de 2004 (García Borja et al., 2005). Aquesta demostrà que no es tracta-va d’una troballa descontextualitzada, localit-zant-se les peces entre sediment arqueològic de l’Edat del Bronze. Com a conseqüència es projectaren una sèrie de campanyes d’excava-ció sota el patrocini del Museu de Prehistòria de la Diputació Provincial de València, inter-vencions que continuen realitzant-se de forma anual amb diferent intensitat.

Es localitza al terme municipal de la Font de la Figuera (València), junt al Barranc del Mosso o de Palau (Ribera, 1996). L’accés es realitza per la carretera que des de l’autovia va en direcció a la pedania de Navalón, camí que comunica amb Enguera i Ayora, que també dóna accés al conegut jaciment ibèric de l’Alt del Frare (figura 2).

En aquest treball volem donar a conèixer de forma preliminar els resultats de les dife-rents actuacions que en ell s’han realitzat fins l’any 2012. L’equip de treball està compost per una sèrie d’especialistes que es troben estudi-ant les restes carpològiques, antropològiques, antracològiques, faunístiques, metal·lúrgiques, lítiques, etc., i que seran incorporades de for-ma detallada en pròximes publicacions per tal d’obtenir una visió més acurada del conjunt.

Figura 1. Vista del conjunt arqueològic des de l’Alt del Frare abans de les excavacions.

74


tim quart del II mil·lenni BC, o Bronze tardà, data en què es generalitzen els útils fets amb aliatge binari de coure i estany (Simón, 1998).

L’ALTET DE PALAU

Aquest topònim fa referència a un esperó rocós amb una superfície de 1.200 m² ubi-cat a uns 20 m de l’Arbocer, separats per un tàlveg abancalat amb cultius de secà (figura 5). Al començament dels treballs es dividí la zona en quadres de 2 x 2 m a partir de dos ei-xos de coordenades orientats amb els punts cardinals. La metodologia de treball és l’ex-cavació per unitats estratigràfiques diferenci-ades. S’ha realitzat un mostreig dels diferents sediments per a l’obtenció d’informació paleo-ambiental.

Les excavacions dutes a terme han dei-xat a la vista un espai organitzat al voltant de dues grans estructures: un mur perimetral o de tancament que rodeja l’àrea més elevada

S’han realitzat dues intervencions arqueo-lògiques en aquest espai, una el 2004 i altra el 2005. De la primera es realitzà una publi-cació en la qual es destacà el més significatiu (García Borja et al., 2005). La segona revelà la presència d’una altra estructura de pedra de morfologia circular de 0,6 m de diàmetre jun-tament a la ja localitzada, interpretada també com un forn (figura 3.2 i 3.3).

Als voltants d’aquestes estructures apa-regueren fragments ceràmics fets a mà, al-gunes restes de sílex i un conjunt de peces metàl·liques format per: dos destrals planes, un cisell, un punyal de reblons i un fragment de fulla de punyal, set punxons i quatre frag-ments de punxó, tres polseres, vuit anells i 15 restes de metall fos (figura 4). Les analítiques metal·logràfiques realitzades (García Borja et al., 2005: Taula 1) mostren la presència quasi exclusiva de bronzes, excepció d’una peça, el que proporciona una cronologia propera a l’úl-

Figura 2. Localització geogràfica sobre ortofoto del Institut Cartogràfic Valencià.

75

El conjunt arqueològic de l’Edat del Bronze de l’Arbocer-Altet de Palau (La Font de la Figuera, València).

de l’assentament pel seu costat occidental i un espai central, semblant a un carrer, des del qual s’organitza l’estructura interna del poblat (figures 5 i 6). De forma preliminar, aquestes

estructures permeten diferenciar tres àmbits: un primer conformat per l’estança 1 (des d’ara E.1), un segon de morfologia allargada que in-terpretem com un carrer central, finalment un

Figura 3. Ubicació de l’Arbocer amb les estructures circulars de pedra identificades com forns metal•lúrgics.

Figura 4. Conjunt de peces metàliques més significatives trobades a l’Arbocer.

76


ria, altura i gruix. Conserva enlluït en algun tram de la cara interna i també de l’externa, a la qual se li adossen diferents acumulacions de pedres, algunes de les quals no són con-seqüència d’enderrocs. La més regular és de forma quadrangular, localitzada al punt més alt del poblat, possiblement respon a les restes d’una torre.

Del carrer central es porten excavats 15 m de llargària. Té una amplària mitjana d’un me-tre. Les restes arqueològiques que en ell s’han documentat corresponen a restes de fem i dei-xalles que han anat acumulant-se. Té una lleu-gera pendent cap al nord, documentant a l’E.6 altra pronunciada pendent al nord-est excava-da en la roca, que serviria de punt d’eixida d’ai-gües cap al Barranc del Mosso. Pel moment no sabem com s’accedeix al carrer des de l’entra-da del poblat. Aquesta està situada a l’extrem sud-est del turó, lloc on el mur perimetral gira cap a la part interna, coincidint amb un espai pla realitzat mitjançant la construcció d’un al-tre mur d’abancalament (figura 8). Constitueix encara avui el lloc d’entrada a l’Altet de Palau.

tercer àmbit en què trobem diferents estances de morfologia quadrangular.

Del mur perimetral es porten excavats més de 30 m de llargària (figura 7). Té una amplà-ria mitjana d’un metre i en alguns trams de la cara externa conserva 0,8 m d’altura. A falta de determinar tot el seu traçat, es pot avan-çar que estem davant d’una gran construcció recolzada directament sobre la roca. Es tracta del mur més important del poblat en grandà-

Figura 5. Planimetria de les excavacions dutes a terme.

Figura 6. Urbanisme de l’Altet de Palau amb carrer central i estances.

77


Al voltant d’aquest espai allargat es situen les diferents estances identificades fins el mo-ment. Al nord-oest trobem l’E.1, que presenta majors dimensions. Es divideix en E.1A i E.1B, ja que baix d’un dels paviments localitzats aparegué un mur que dividia l’estança en dos en un primer moment. Aquesta troballa permet plantejar que a l’Altet de Palau existeix una fase de remodelació dels espais construïts. En el moment en què aquest mur s’amortitzà, la grandària de l’estança augmentà de forma considerable fins els més de 10 m de llargà-ria i tres d’amplària. Constitueix l’espai on més activitats domèstiques es documenten, a més d’oferir l’estratigrafia més completa, diferenci-ada en quatre grans nivells:

Un primer nivell superficial que presenta sediment de terra marró fosca amb vegetació actual. Un segon amb nombroses pedres de fracció gruixuda i material de construcció que correspon a l’abandonament i enderroc. Un tercer nivell de color gris, en ocasions tallat per l’enderroc, que correspon amb les fases d’ocupació, que presenta abundant matèria orgànica i nombroses restes arqueològiques i que finalitza amb un paviment endurit. Final-ment, baix aquest últim paviment un estrat de

regularització molt compacte, format per gra-ves, sorra i argiles que apareix als punts amb més fondària de l’estança.

Les estances 2 a 6, ubicades al sud-oest, no presenten una estratigrafia tan complexa, documentant-se únicament nivells d’ocupació sota l’estrat superficial. Aquesta característica pot ser conseqüència de la seua localització en un punt on el desnivell es més elevat, raó per la qual part d’algunes han desaparegut per l’acció de la naturalesa. Es tracta d’estances de morfologia rectangular amb una amplà-

Figura 7. Diferents perspectives del gran mur de tancament i la torre quadrangular.

Figura 8. Entrada al poblat.

78


La industria lítica està orientada a l’obten-ció de dents de falç per a activitats agrícoles. A més, existeixen nombrosos molins i mans de molins. Les restes carpològiques indiquen que la producció agrària està encaminada quasi exclusivament al conreu d’ordi vestit (Horde-um vulgare subsp. vulgare), cereal que manté un índex de productivitat destacat fins i tot en sòls molt pobres.

Les restes d’animals domèstics (74,2%) s’imposen a les d’animals salvatges (25,8%). La base principal la formaria un nombrós ramat d’ovelles (Ovis aries) i cabres (Ca-pra hircus), al qual cal associar la presència d’alguns gossos (Canis familiaris). El segon lloc l’ocupen els bòvids (Bos taurus) i èquids (Equus caballus), utilitzats ambdós per a tas-ques de càrrega, aprofitant també dels bovins els seus productes secundaris. La cabanya es completa amb la presencia de porcs (Sus sp.). Entre les espècies salvatges, el cérvol (Cervus elaphus) és l’espècie millor repre-sentada, seguida del conill. Cabirols (Capreo-lus capreolus), raboses (Vulpes vulpes), linxs ibèric (Lynx pardinus) i gat salvatge (Felis sil-vestris) apareixen de forma testimonial (Tor-mo i De Pedro, 2013).

Les restes de fusta carbonitzada trobades al poblat ens parlen de la vegetació llenyosa que va ser explotada als seus voltants. Aques-ta estaria composada principalment per car-rasca o coscoll (Quercus perennifoli), pi blanc (Pinus halepensis) i un matoll de brucs (Erica sp.), lleguminoses (Fabaceae), llentiscle (Pis-tacia lentiscus) i ginebres o savines (Juniperus sp.). També estarien presents esporàdicament alguns roures (Quercus caducifoli) i espècies de ribera com freixes (Fraxinus sp.), salzes o pollancres (Salix-Populus). El conjunt de les citades espècies i els seus percentatges remeten a l’existència de formacions de ma-tollar càlid, amb presència de pins i tal vol-ta, carrasques, que podrien arribar a formar bosquets més o menys densos. És possible que aquestes espècies arbòries (Quercus perennifoli i Pinus halepensis) s’utilitzaren preferentment per a la construcció, ja que es-tan presents de forma exclusiva en totes les mostres relacionades amb aquesta activitat. L’ús, sobretot del pi, per a la construcció està àmpliament documentat en l’Edat del Bronze (De Pedro y Grau, 1991). Per la seua part, la

ria no superior als 2,5 m. Algunes presenten estructures de pedra de morfologia circular o allargada adossades als murs perimetrals, estructures que poden lligar-se amb l’existèn-cia d’espais de treball o d’emmagatzematge. Especialment significativa resulta l’E.3 (figura 9), amb un paviment realitzat amb pedres de grandària menuda entre les quals vam trobar un bon nombre de grans carbonitzats d’ordi, fet que ens porta a interpretar l’estança als úl-tims moments de vida del poblat com un ma-gatzem d’aliments. Al seu costat es situa l’E.4, única estança de les ubicades al sud del carrer on ha aparegut un bon nombre de restes de fauna pertanyents a diferents espècies (Tormo i De Pedro, 2013).

RESTES ARQUEOLÒGIQUES

La vaixella ceràmica presenta diferents re-cipients de morfologia variada destinada a un ús domèstic. A falta d’un estudi tipològic de-tallat, podem avançar que es tracta de vasos de morfologia majoritàriament esfèrica (figura 10). Entre les formes que cal destacar, una base plana amb taló lleugerament marcat i al-tra amb una gruixa carena, preludi de les for-mes que s’imposaran a partir del 1200 cal BC.

Entre el materials recuperats a l’Altet de Palau, destaca novament la presència d’útils metàl·lics ja elaborats: una punta de fletxa de peduncle allargat i aletes, un punyal de reblons, una anell i diferents punxons, tots ells de bronze o coure (figura 11). Destacar la troballa d’una làmina de plata enrotllada i decorada amb línies acanalades longitudi-nals, que presenta dos perforacions a la vora superior, possiblement utilitzada com anell (figura 11.1).

Figura 9. Estança 3.

79


Figura 10. Selecció de les formes ceràmiques més significatives que composen la vaixella del’Altet de Palau.

Figura 11. Selecció de materials arqueològics de metall (1-4 i 6), de pedra (5) i d’os (7-9) apareguts a l’Altet de Palau.

80


vegetació de ribera no és molt abundant, el que ens podria indicar que el barranc funcio-naria ja de manera intermitent.

Cal assenyalar que també s’han documen-tat algunes restes humanes entre els ender-rocs, industria òssia, pedra polida, fang cuit, esmoladors de pedra sorrenca o braçalets.

CRONOLOGIA RADIOCARBÓNICA

La presència de veritables bronzes amb percentatges importants d’estany ens portà a proposar que l’Arbocer quedaria ubicat al Bronze tardà (García Borja et al., 2005).

La troballa d’útils de bronze a l’Altet de Pa-lau, la seua organització urbana, morfologia quadrangular de les estances, així com algu-nes formes ceràmiques carenades apuntaven cap a una sincronia dels dos conjunts. Per tal de comprovar aquesta hipòtesi vam seleccio-nar dues mostres sobre element de vida curta per tal de realitzar sengles datacions radio-carbòniques per AMS. Els resultats permeten mantenir la proposta inicial de sincronia dels dos espais i la seua adscripció al Bronze tardà.

La primera de les mostres correspon amb un gra d’Hordeum vulgare procedent de l’Es-tança 3. El resultat de la datació fou de (Beta-260427) 3120±40 BP, que calibrada a dos sigmes ofereix un rang de 1460-1310 cal BC (3410-3260 cal BP), establint-se la màxima probabilitat en 1410 cal BC.

La segona de les mostres correspon amb altre gra d’Hordeum vulgare aparegut a l’àmbit 2 o carrer central. El resultat de la datació fou de (Beta-327994) 3120±30 BP, que calibrada a dos sigmes ofereix un rang de 1440-1320 cal BC (3390-3270 cal BP), establint-se la màxima probabilitat en 1410 cal BC.

CONTEXT REGIONAL

El Bronze tardà a les comarques centro-meridionals del País Valencià es defineix a partir dels estudis realitzats al Vinalopó (Her-nández, 2012). La cultura material està com-posta per cassoles amb carena en el terç su-perior de bona tecnologia, la generalització de la metal·lúrgia de bronze, punxons d’os sobre tíbia d’ovicaprí, puntes de fletxa de bronze amb punta arrodonida i dues aletes, peces de teler cilíndriques amb una perforació o cerà-miques amb decoracions incises o impreses,

amb una especial significació de la tècnica del boquique. Els assentaments s’ubiquen en llocs que permeten el control del territori o de les rutes de comerç costa-interior.

Al terme municipal de la Font de la Figuera (Ribera et al., 2005) i a la comarca de la Cos-tera (Pascual i García Borja, 2010) existeixen un bon nombre de jaciments arqueològics de l’Edat del Bronze. Als moments inicials i plens s’organitzen de forma ordenada al llarg de la comarca, buscant sempre un control visual dels seus voltants, documentant-se jaciments de diferent grandària i ubicació. Alguns dels més xicotets estan en llocs de difícil accés, allunyats de les terres de cultiu i amb excep-cional control visual (García Borja, 2004), que sembla ja no són habitats al Bronze tardà.

És necessària una millor contextualitza-ció cronològica dels jaciments localitzats per tal de proposar algun model d’organització territorial a la comarca. La informació de què disposem tendeix a plantejar que al Bronze tardà existeixen canvis en l’elecció dels llocs d’habitatge i la morfologia dels propis poblats, abandonant-se la majoria dels assentaments ocupats al Bronze ple. A la Font de la Figuera sí pareixen detectar-se aquestos canvis, amb exemples de jaciments del Bronze tardà que queden ubicats més prop del pla, en llocs amb menor control visual del territori i propers a les vies de comunicació més importants, com són el Fossino, Penya Foradà 1, Alt de la Fundició o el propi Altet de Palau (Ribera et al., 2005).

L’urbanisme dels poblats del Bronze tardà també presenta certes particularitats (Her-nández, 2012), que es documenten a l’Altet de Palau. Una és la presencia de carrers que articulen estances quadrangulars dedicades a diferents activitats, com s’ha constatat a La Horna (Aspe, Alacant) (Hernández, 1994), Ca-bezo Redondo (Villena, Alacant) (Soler, 1987) o a la Mola Alta de Serelles (De Pedro, 2000), característica que hem vist presenta també l’Altet de Palau. La construcció de murs peri-metrals queda documentada en altres poblats de similar cronologia com El Negret (Agost, Alacant) (Barciela et al., 2012), tal volta la Horna (Aspe, Alacant) (Hernández, 1994), el Puntal dels Llops (De Pedro, 2002) o la Mola Alta de Serelles (De Pedro, 2000). Aquestos grans murs també defineixen espais interns que presenten un major grau de comparti-

81


mentació en dependències més menudes que solen ser de morfologia quadrangular.

CONCLUSIONS

Les excavacions dutes a terme confirmen l’existència d’un jaciment arqueològic constitu-ït per dos espais ocupats de forma sincrònica: un poblat al que anomenem Altet de Palau i altre més menut dedicat a activitats metal-lúrgiques que anomenem Arbocer. Els resul-tats de les datacions radiocarbòniques oferei-xen un elevat grau d’homogeneïtat, confirmant la proposta inicial d’ubicar el conjunt al Bronze tardà. Aquesta cronologia és coherent amb la tipologia de les restes arqueològiques recupe-rades i amb la composició de les peces metàl-liques analitzades fins el moment. El poblat seria abandonat entre el 1300 i el 1200 cal BC.

A l’estructura circular feta amb pedres que vam documentar a l’inici de les excavacions de l’Arbocer, es suma una altra de similar morfolo-gia. Es tracta d’un espai destinat a l’elaboració d’útils metàl·lics. Alguns d’aquestos útils han aparegut també a l’Altet de Palau, associats a un espai d’hàbitat, no documentant-se cap indici d’activitat metal·lúrgica dintre del poblat.

L’Altet de Palau presenta una organització interna estructurada a partir d’un carrer central i d’un gran mur perimetral que, a falta de l’altu-ra típica que presenten els poblats en la fase anterior, constitueix també un element defen-siu. Annexes al carrer documentem diferents estances de morfologia quadrangular i rec-tangular destinades a la realització d’activitats específiques. La grandària d’aquestes pareix estar en funció de les activitats que en elles es realitzarien.

L’economia del poblat no es redueix a la producció de metalls. La presència de molins de pedra i dents de falç de sílex queden lliga-des a una producció agrària en la qual el cultiu d’ordi sembla ser quasi exclusiu. El consum de carn s’obté principalment del sacrifici d’ove-lles, cabres i porcs. Aquest es complementa amb la cacera de conills i, sobretot, cérvols.

Totes aquestes activitats es desenvolupen en un entorn natural similar al que existeix en aquests moments. Les necessitats d’obtenció de combustible o fusta per a construcció es cobreixen explotant els voltants del jaciment. L’existència d’un matollar de coscoll, llentis-cle, bruc o lleguminoses amb presència de

Figura 12. L’Arbocer-Altet de Palau al finalitzar les excavacions del 2012.

82


pins coincideix amb la flora representada en molts jaciments de l’Edat del Bronze en la regió (De Pedro i Grau, 1991; Bonet i Mata, 1988; Dupré i Renault-Miskovsky, 1981; So-ler et al., 1999: 277) i pot indicar una intensa desforestació del medi arran de les activitats humanes.

Es tracta d’un assentament autosuficient habitat per una o diverses famílies, que asse-gura la seua subsistència mitjançant el conreu de l’ordi i la ramaderia d’ovicaprins, però que també disposa de productes d’intercanvi que li proporciona un important grau d’indepen-dència d’altres centres majors. L’elecció del lloc on físicament s’estableix l’Altet de Palau en relació a la possible existència d’una ruta cap a les valls pròximes de l’interior (Enguera i Aiora), podria explicar part de la producció de metalls per a l’intercanvi. Aquesta ruta ha estat proposada per a l’Edat del Bronze (Pé-rez Ballester i Borredà, 1997; Pascual i Gar-cía Borja, 2010) i època ibèrica (Pérez Balles-ter i Borredà, 1997; Moreno, 2011: figura 69), continuant en època romana i medieval fins la construcció del port d’Almansa.

La presència de cavalls en un assen-tament amb muralla i torre, que presenta un urbanisme incipient i un espai específic per a l’activitat metal·lúrgica, potser mereix una re-flexió. Cal esbrinar si al jaciment s’estableix algun tipus d’elit i si podria haver existit algun tipus de dependència política amb altres po-blats, que fins el moment no podem determi-nar. Les futures intervencions al poblat (figura 12) seran decisives per tal de proposar una interpretació més acurada.

AGRAÏMENTS

Una de les datacions presentades ha es-tat obtinguda en càrrec al projecte HAR2009-14360-C03-01. “Análisis comparativo de las dinámicas socioeconómicas de la prehistoria reciente peninsular: La fachada mediterránea”.

A Guillem Pérez, Yolanda Carrión, Carles Ferrer, Dídac Roman, Alfred Sanchis, Carmen Tormo, Ignacio Montero, Salvador Rovira, Àngela Pérez i Teresa Orozco, per les seues col·laboracions i aportacions amb els estudis de carpologia, antracologia, sedimentologia, indústria lítica tallada, fauna, metal·lúrgia, an-tropologia física i pedra polida.

BIBLIOGRAFIA

Aznar, E.; Borredà, R. i Guillem, P. (1996): Inventari de jaciments arqueològics de la Costera. Generalitat Valenciana-Direcció General de Patrimoni. http://www.cult.gva.es/dgpa/yacimientos/informacion.html, ac-cés en juny de 2012.

Barciela González, B.; Hernández Pérez, M.S.; López Seguí, E. i Torregrosa Giménez, P. (2012): “A medio camino. Excavaciones ar-queológicas en el Negret (Agost, Alicante)”, MARQ Arqueología y Museos 5, 103-131.

Bonet, H. i Mata, C. (1988): “Puntal dels Llops. Olocau, el Camp de Túria”, Me-mòries Arqueològiques a la Comunitat Va-lenciana 1984-1985, 234-238. Generalitat Valenciana.

De Pedro Michó, M.J. i Grau Almero, E. (1991): “Técnicas de construcción en la Edad del Bronce: la Lloma de Betxí (Paterna, Va-lencia)”, IInd Deià Conference of Prehis-tory, vol. I: Archaeological Techniques and Technology, Tempus Reparatum. BAR In-ternacional Series 573, 339-353. Oxford.

De Pedro, M.J. (2000): “La Mola Alta de Ser-elles (Alcoi)”, en Aura Tortosa, J.E i Segura Martí, J.M. (Coord.) Catàleg del Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó d’Alcoi, 93-96. Alcoi.

De Pedro, M.J. (2002): “El Poblado de la Edad del Bronce”, en Bonet, H. i Mata, C. (eds.) Puntal dels Llops. Olocau, un fortín Ede-tano. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 99, 223-257. Diputació de València.

Dupré, M. i Renault-Miskovsky, J. (1981) “Análisis polínico”, en Bonet, H.; Mata, C.; Sarrión, I.; Dupré, M. i Renault-Miskovsky, J. (Corrd.) El poblado ibérico del Puntal dels Llops (El Colmenar) (Olocau-Valen-cia). Serie de Trabajos Varios del SIP 71, 181-188. Valencia.

García Borja, P. (2004): “Avanç sobre el pobla-ment de la Vall del Cànyoles durant l’Edat del Bronce”, en Hernandez L. i Hernandez M.S. (eds.) La Edad del Bronce en tierras valen-cianas y zonas limítrofes, 203-211. Villena.

García Borja, P.; De Pedro, M.J. i Sánchez, A. (2005): “Conjunto de materiales proceden-te del poblado de la Edad del Bronce de l’Arbocer (La Font de la Figuera, Valencia)”, Trabajos de Prehistoria 62 (1), 181-191.

83


Hernández Pérez, M.S. (1994): “La Horna (Aspe, Alicante). Un yacimiento de la Edad del Bronce en el Medio Vinalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina XXI, 83-118.

Hernández Pérez, M.S. (2012): “El Cabezo Re-dondo (Villena, Alicante) y el Bronce Tardío en las tierras meridionales valencianas”, en Rodriguez, J.A. i Fernández, J., (eds) Co-gotas I. Una cultura de la Edad del Bronce en la Península Ibérica, 111-146. Valladolid.

Moreno Martín, A. (2011): Cuando el paisaje se convierte en territorio: Aproximación al proceso de territorialización ibero en la plana d’Utiel, Valencia (ss. VI-II ane). BAR International Series 2298.

Pascual Berlanga, G. i García Borja, P. (2010): “El poblamiento en la comarca de La Cos-tera (Valencia) desde el Neolítico hasta época romana”, Archivo de Prehistoria Le-vantina XXVIII, 301-325.

Pérez Ballester, P. i Borredá Mejía, R. (1998): “El poblamiento ibérico del valle del Cànyoles. Avance sobre un proyecto de evolución del paisaje en la comarca de La Costera (Valen-cia)”, Saguntum-PLAV 31, 133-152.


Ribera, A., Pascual Beneyto, J., Barberà, M. i Belda, J.M., (2005), “El poblament de l’Edat del Bronze a la Font de la Figuera (València)”, Recerques del Museu d’Alcoi 14, 27-78.

Simón, J.L. (1998): La metalurgia prehistòrica valenciana. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 93. Diputació de València.

Soler, J.A.; Dupré, M.; Ferrer, C.; González-Sampériz, P.; Grau, E.; Máñez, S. i Roca de Togores, C. (1999) “Cova d’En Pardo, Planes, Alicante. Primeros resultados de una investigación pluridisciplinar en un yacimiento prehistórico”, Geoarqueología i Quaternari litoral. Memorial Maria Pilar Fumanal, 269-281. Universitat de València.

Soler García, J.M. (1987): Excavaciones ar-queológicas en el Cabezo Redondo (Ville-na, Alicante). Alicante.

Tormo Cuñat, C. i De Pedro Michó M.J. (2013): “Registro de la fauna de dos yacimientos valencianos de la Edad del Bronce: La Llo-ma de Betxí y L’Altet de Palau. Gestión del ganado, caza y distribución de los restos”, en Sanchis Serra A. i Pascual Benito J.Ll. (eds.) Animals i Arqueologia Hui. I Jorna-des d’arqueozoologia, 257-284.

EL YACIMIENTO IBÉRICO DEL ALT DEL FRARE(LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA)

Elena Revert Francés y José Antonio Rodríguez Traver

85

rodeado por los barrancos del Mosso, al su-roeste, y el de Vallmelós, al noreste, que de-sembocan en las llanuras cultivadas. Es una colina en forma de altiplano, en cuya cima se encuentra el yacimiento. Tiene la parte más alta a unos 667 msnm y ocupa una extensión aproximada de 2 a 3 ha. (figura 2).

El yacimiento está recubierto completa-mente por pinos y matorrales y ha sufrido la acción de clandestinos, abancalamientos (fi-gura 3), construcción de hornos de cal y re-poblaciones forestales a lo largo de toda su historia, además de los propios efectos de la naturaleza como lluvia, viento o nieve que han provocado un cierto grado de erosión, razón por la cual se encuentra muy alterado.

El altiplano sobre el que se ubica el yaci-miento está rodeado de riscos naturales en los

Conocido desde antiguo, el Alt del Frare, o simplemente El Frare, no aparece en la bi-bliografía hasta la década de 1970 (Flecher, 1974). No será hasta la década de 1990 cuan-do un equipo de la Universitat de València en-cabezado por J. Pérez Ballester y R. Borredà Mejías realicen las únicas intervenciones ar-queológicas llevadas a cabo en él. Concre-tamente en el año 1994 se prospectó super-ficialmente la zona (Pérez Ballester y Borre-dà, 1998), y en 1998 y 1999, en el marco del “Proyecto de Estudio del Poblamiento Antiguo en el Valle del río Cànyoles”, se realizaron cin-co catas arqueológicas (A.E.1, A.E.2, A.S.1, B.S.1 y B.SW.1) de 4 x 4 m con ampliaciones puntuales, bajo la dirección de los investiga-dores mencionados (figura 1). El objetivo era completar la información ofrecida por las pros-pecciones y determinar la presencia de una o diversas fases de ocupación. Sólo se han publicado los resultados del conocido como departamento 5 (Pérez Ballester y Rodríguez Traver, 2004).

DESCRIPCIÓN DEL YACIMIENTO Y SUS ESTRUCTURAS

El yacimiento del Alt del Frare se ubica en el término municipal de La Font de la Figuera, al final de un valle de orientación suroeste-no-reste que en la actualidad conforma la comar-ca de La Costera, durante milenios paso natu-ral desde la costa hacia las tierras del interior peninsular (Aura et al., 1993).

Está situado en la vertiente meridional de las últimas estribaciones del Sistema Ibérico,

Figura 1. Excavaciones arqueológicas llevadas a cabo entre 1998 y 1999.

86


se encuentra el camino que pensamos po-dría dar acceso al poblado en época ibérica (figura 4), en dirección hacia les Cabeçoles, siguiendo las curvas de nivel, desde donde la subida se hace por una pendiente más sua-ve. Recordemos aquí que el Alt del Frare se encuentra rodeado de barrancos, así que se debería encontrar una subida entre estos pe-queños valles.

Al suroeste del asentamiento transcurre el barranco del Mosso, donde se encuentra el yacimiento del Arbocer-Altet de Palau, a sólo unos 250 m en línea recta desde el Alt del Fra-re, fechado en la Edad del Bronce, y la Coveta del Frare, con enterramientos Calcolíticos y de la Edad del Bronce.

A pesar de no haber encontrado ninguna evidencia de su existencia, hemos elaborado una hipótesis sobre la posible ubicación de la puerta de acceso al lugar. Estaría en la parte

lados noroeste, oeste y suroeste, que lo dotan de una buena defensa natural ante los ata-ques exteriores. Sólo los lados noreste, este y sureste necesitarían una muralla o algún paramento que pudiera ejercer una función similar. El yacimiento presenta una pendiente muy ligera que se inclina hacia el sur, donde

Figura 2. Vista aérea del Alt del Frare.

Figura 3. Abancalamientos en las inmediaciones del yacimiento.

87

El yacimiento ibérico del Alt del Frare (La Font de la Figuera, València)

norte o noroeste, pues consideramos difícil que accedieran por el sur, ya que los últimos metros desde el camino antes mencionado, hasta llegar donde se encuentran los pri-meros restos arqueológicos, presentan una pendiente demasiado elevada. Descartamos esta posibilidad, hasta que el avance en las investigaciones haga replantearnos esta hi-pótesis.

Bordeando el yacimiento por los lados sur y oeste se encuentra una zona llana, que tiene a una parte los riscos que actúan como defen-sa natural y a la otra una pequeña pendiente que lleva al asentamiento. Por aquí transcurre un camino moderno, que viene del sur, prolon-gación del camino antes mencionado pero que acaba abruptamente. Puede que se utilizara cuando estaban en uso los hornos de cal, para poder llegar mejor al bosque que cubría el Alt del Frare. Desde nuestro punto de vista, esta zona llana es por la que podría haber trans-currido el camino que accediera al poblado y rodeara la colina, llegando hasta la puerta de acceso situada en el lado norte o noroeste. No se ha localizado hasta el momento ningún res-to de carrilada cortando la roca.

Respecto a los restos de muralla o para-mento con función defensiva, localizamos res-tos que parecían seguir las curvas de nivel por los lados este y sur. Estos paramentos están dispersos y presentan un estado de conserva-ción muy deficiente, al igual que el resto de muros del poblado. No es seguro que tuvieran una funcionalidad defensiva pero, al menos, se construyeron con rocas calcáreas de gran tamaño, a veces incluso aprovechando la roca madre. Puede ser que uno de los muros lo-calizados en el interior del poblado correspon-diera con un tramo de muralla, cuestión que retomaremos más adelante.

Hemos centrado nuestro estudio en los restos de mayor entidad conservados, que pertenecen a departamentos cuyas medidas oscilan entre 3-4,8 m de anchura y 5-6 m de longitud, aproximadamente. Los grosores de los muros que los delimitan suelen estar entre los 0,6 y el metro, exceptuando un muro que conserva 1,8 m. Por desgracia, los restos más abundantes son los pequeños muros sin enti-dad, en un estado de conservación deficien-te, que dificultan poder establecer una ima-gen más detallada de cómo era el yacimiento cuando estaba habitado.

Los restos aparecidos en las catas A.E.1 y B.S.1 no pertenecen a restos antiguos, por lo que no serán expuestos en este trabajo; no así las B.SW.1, A.S.1 y A.E.2, donde se loca-lizaron los restos de algunos departamentos.

En la cata B.SW.1 (figura 5) se documen-tó un departamento, conocido como departa-mento 5 (Pérez Ballester y Rodríguez Traver, 2004), que presenta morfología rectangular. Uno de los lados estrechos presenta un esta-do de conservación muy deficiente, empeora-do por la existencia de un pino que ha afecta-do a la estructura. Las medidas aproximadas son de 3,6 x 5,85 x 3,75 x 5,8 m. El grosor de los muros oscila entre los 0,4 y los 0,5 m. Los cuatro muros son bastante uniformes en cuanto al tamaño, hecho que dificulta el poder averiguar si alguno de ellos era medianero.

La cata A.S.1 presenta una alineación de piedras calcáreas que dibujan una especie de zig-zag que no permite extraer información ur-banística fiable.

Al este del yacimiento se hicieron otras dos catas (A.E.1 y A.E.2). En la primera de ellas se

Figura 4. Camino que procede de la partida de les Cabeçoles y que podría haber sido ya utilizado por los habitantes del Alt del Frare.

88


su correcta interpretación. Los dos departa-mentos que podemos observar aquí son de un tamaño ligeramente superior a los aparecidos en las catas de hace unos 13 años, tanto en longitud y anchura de las habitaciones como en el grosor de los muros.

El grupo 2 (figura 8) es una unidad com-pleja. El elemento que más destaca es un muro del que se conservan 14 m de longitud por 1,8 m de grosor, aproximadamente, que lo convierte en el muro más grande conservado hasta la fecha del Alt del Frare. A pesar de la uniformidad que presenta a primera vista, en realidad son dos cuerpos de muro, uno de los cuales tiene adosada una pequeña habitación cuadrada de unos 2,2 m de lado. Estos dos muros no parece que fueran utilizados en un mismo momento o que formaran parte de una misma estructura. Quizás ocurra lo mismo con los departamentos que están sólo a un par de metros, que podrían formar parte del mismo grupo 2. Son dos departamentos que no están alineados con el muro más grande que hemos definido, y no sólo eso, además transcurren prácticamente en ligera diagonal, lo cual nos lleva a pensar, como en el caso anterior, que no fueron concebidos para ser utilizados al mismo tiempo que el primer muro.

Todas estas reflexiones sobre el grupo 2 nos llevan a interpretar que existieron varias fases constructivas a lo largo de la vida del poblado. El muro más grande del que hemos hablado primero, dentro de este grupo 2, por su tamaño y su construcción formaría parte de una muralla, sin embargo, su ubicación en el centro del asentamiento nos genera dudas, ya que se hallan estructuras a ambas partes del muro, cuestión que refuerza la posible

documentaron los restos de un departamen-to de morfología rectangular, de aproximada-mente 3 m de longitud, con un pequeño muro que se pierde en dirección noreste (figura 6). En la segunda no se localizaron estructuras de cronología ibérica.

Además de estas catas, se han localiza-do otros restos a los que hemos denominado “grupo 1” y “grupo 2”. El grupo 1 (figura 7) está a unos 50 m de la cata B.SW.1. Presenta dos departamentos que parecen formar parte de una misma unidad habitacional. En el yaci-miento, existen muros que no conservan res-tos de derrumbe alrededor, aspecto que no do-cumentamos en este caso, donde el derrumbe es muy visible y evidente, mezclándose con los restos que aún están en pie y dificultando

Figura 5. Cata B.SW.1.

Figura 6. Cata A.E.1. Figura 7. Restos de estructuras denominados “Gru-po 1”.

89


existencia de varias fases constructivas en el poblado.

Como vemos, en el Alt del Frare aún se conservan restos de estructuras (figura 9), pero la falta de un desbroce de la zona y de excavaciones en extensión impiden poder ir más allá en la investigación, limitándonos a la hora de esbozar hipótesis sobre el recinto amurallado, el acceso, etc. No conocemos la evolución urbanística del yacimiento, ni tan sólo nos podemos aproximar al total de es-tructuras que se llegaron a construir. Además, los restos que aún están en pie se encuentran en un estado de conservación deficiente y en ocasiones es complicado diferenciar los muros de sus derrumbes.

LA CERÁMICA

El primer elemento sobre el que queremos llamar la atención es sobre las cerámicas im-

portadas. Aunque no son muy abundantes en el yacimiento, constituyen un elemento funda-mental a la hora de establecer una cronología de la ocupación del lugar y permiten efectuar un acercamiento a los círculos comerciales en los que se integró el yacimiento. De este modo, hemos de señalar la existencia de varios frag-mentos de cerámicas de tipo fenicio-occidental procedentes del Círculo del Estrecho. El estado de las piezas, reducidas en la mayor parte de los casos a pequeños fragmentos de la pared de los vasos y a algún asa, impide llevar a cabo una clasificación tipológica clara de estas cerá-micas, aunque parecen corresponder mayorita-riamente a grandes contenedores, posiblemen-te ánforas con hombro carenado tipo Vuillemot R-1/Trayamar1 o forma T.10.1.2.1. Constituyen las cerámicas importadas más antiguas en-contradas hasta el momento en el Alt del Frare puesto que este tipo de ánforas prácticamente desaparecen a mediados del siglo VI a.C.

Figura 8. Restos de estructuras denominados “Grupo 2”.

90


VI-V a.C.) y que cabría asociar a las ya indi-cadas cerámicas de origen fenicio-occidental, el grueso de los materiales recuperados du-rante las excavaciones efectuadas en el Alt del Frare pertenecen a un momento fechado ya durante el Horizonte Ibérico Pleno (siglo IV a.C.), mostrando una facies cerámica similar a la ya conocida en los cercanos yacimientos de la Bastida de les Alcusses (Moixent) (Bonet y Vives-Ferrándiz, 2011) y La Cervera (La Font de la Figuera) (López Serrano et al., en este mismo volumen).

Un elemento que resulta muy significati-vo es la práctica desaparición de la cerámica ibérica reductora o cerámica gris. Este tipo de cerámicas, tan características durante el Hori-zonte Ibérico Antiguo en toda la Contestania, se va rarificando hasta convertirse en una pro-ducción prácticamente testimonial ya a finales del siglo V a.C. Este fenómeno queda también atestiguado en el Alt del Frare, donde las ce-rámicas ibéricas grises son un elemento poco común, quedando limitadas a la presencia de alguna botellita y algún pequeño cuenco.

Por lo demás, el estudio del conjunto de cerámicas ibéricas recuperadas en las dife-rentes campañas de excavación ha permitido documentar un interesante lote de materiales que nos ofrece una visión general de la cultura material ibérica en la Contestania del siglo IV a.C. La mayor parte corresponden a vasos de cerámica cuidada o fina realizados mediante una característica cocción oxidante, que en la mayor parte de los casos aparece decorada mediante la aplicación de pintura de color rojo vinoso formando motivos geométricos (ban-das, filetes, círculos y semicírculos concéntri-cos, arcos de círculos concéntricos, rombos, etc.). Sólo contamos con algún ejemplo de decoración bícroma mediante la utilización de pintura en tonos rojizos y grises. En cuanto a las formas que han podido identificarse en el Alt del Frare podemos indicar en primer lugar, toda una serie de vasos de tendencia más o menos cerrada cuya funcionalidad principal ha de ponerse en relación con el almacenaje y transporte de productos, tanto sólidos como líquidos. De este modo, contamos con ánforas de borde engrosado y hombro redondeado, propias de este momento, así como las ca-racterísticas tinajas y tinajillas, de las que se han recuperado ejemplares pertenecientes a las dos variantes conocidas, con hombro y sin

Más abundantes en el yacimiento son las cerámicas procedentes del mundo griego. Así, son comunes las cerámicas áticas de barniz negro, cuya cronología se centra básicamente a lo largo del siglo IV a.C. Todos los ejempla-res pertenecen a platos del Tipo Lamb. 21-22, resultando interesante señalar la existencia de alguna imitación de este tipo de plato en la ce-rámica ibérica local, buena muestra del influjo cultural griego sobre la cultura ibérica.

Por último, hemos de señalar la presencia de cerámicas de barniz negro del Taller de las Tres Palmetas Radiales, fechadas en pleno si-glo III a.C., que señalan el momento más tardío documentado hasta la fecha en el yacimiento.

En cuanto a las cerámicas de origen local (figura 10), claramente predominantes entre los materiales recuperados, hemos de indicar que suponen un conjunto variado tanto en su tipología como en sus decoraciones. El primer elemento que llama la atención es la práctica inexistencia de cerámicas realizadas a mano.

Resulta de gran interés destacar que, pese a la existencia de algunos fragmentos cerá-micos que por su tipología parecen corres-ponder a una primera fase de ocupación del yacimiento durante el Ibérico Antiguo (siglos

Figura 9. Plano general del yacimiento.

91


Figura 10. Cerámica ibérica del Alt del Frare: ibérica de cocina (1- 3), ibérica fina (4-9).

92


hombro. Del mismo modo, podemos indicar la presencia de grandes lebes o lebrillos así como los vasos con resalte, tan característicos del Ibérico pleno. En cuanto a lo que podemos denominar como vajilla de mesa, resulta muy abundante y variada dentro del conjunto de cerámicas recuperadas. Entre otros elemen-tos, resultan muy comunes los platos de borde exvasado en ala y los platos de borde reen-trante o páteras, así como los cuencos. Junto a ellos aparecen otras formas menos comunes como son las botellas y botellitas, las jarras, los tarros, las sítulas y los vasos caliciformes.

Muy abundantes resultan también las ce-rámicas toscas o cerámicas de cocina. Dada su funcionalidad su aspecto es menos cuida-do, con un acabado grosero de las superficies. Las formas representadas en el yacimiento son pocas a pesar de la abundancia de vasos de cerámica de este tipo, en parte debido a la propia función a la que se destinan este tipo de recipientes. De este modo, la práctica totalidad de las formas que han podido ser identificadas corresponden a ollas y ollitas de borde triangu-lar o moldurado, que generalmente no presen-tan ningún tipo de decoración a excepción de algún ejemplar decorado mediante un cordón digitado en el cuello. Junto a las ollas, conta-mos también entre las cerámicas de cocina con algunas tapaderas, tarritos y cazuelas.

CONCLUSIONES

Los trabajos realizados en el Alt del Frare y el estudio de los hallazgos llevados a cabo posibilitan clasificar este yacimiento como un importante oppidum fortificado en altura. Existen algunos materiales arqueológicos que podrían situar sus orígenes en el siglo VI a.C. (Horizonte Ibérico Antiguo), pero la mayoría de ellos pertenecen Ibérico pleno, siendo el siglo IV a.C. el momento en el que el poblado es habitado con más intensidad, permaneciendo ocupado hasta un momento indeterminado del siglo III a.C.

La realización de futuros trabajos en el yacimiento resulta fundamental a la hora de concretar modelos de poblamiento comar-cal (Pascual y García Borja, 2010), en tanto que podría ofrecer datos de relevancia para

la interpretación de acontecimientos tan re-levantes como la fundación y destrucción del cercano poblado de la Bastida de les Alcusses (Bonet y Vives-Ferrándiz, 2011) o la destruc-ción de los monumentos funerarios de la in-mediata necrópolis ibérica del Corral de Saus (Izquierdo, 2000).

BIBLIOGRAFÍA

Aura Tortosa, J.E.; Fernández, J. y Fumanal, M.P. (1993): “Medio físico y corredores na-turales: notas sobre el poblamiento paleo-lítico del País Valenciano”, Recerques del Museu d’Alcoi 2, 87-107.

Bonet, H. y Vives-Ferrándiz, J. (eds.) (2011): La Bastida de les Alcusses 1928-2010. Museu de Prehistòria de València de la Di-putació de València.

Flecher, D. (1974): La Labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1972. Diputació de València, València.

Izquierdo Peraile, I. (2000): Monumentos fune-rarios ibéricos: los pilares estela. Serie de Trabajos Varios del S.I.P. 98. Diputació de València. València.

Pascual Berlanga, G. y García Borja, P. (2010): “El poblamiento en la comarca de La Costera (Valencia) desde el Neolítico hasta época romana. Yacimientos arque-ológicos y vías de comunicación”, Archivo de Prehistoria Valenciana XXVIII, 301-325.

Pérez Ballester, J. y Borredà Mejías, R. (1998): “El poblamiento ibérico del Valle del Cànyoles. Avance sobre un proyecto de evolución del paisaje en la comarca de la Costera (Valencia)” Saguntum-PLAV 31, 133-152.

Pérez Ballester, J. y Rodríguez Traver, J.A. (2004): “El poblado ibérico del Alt del Frare (la Font de la Figuera, València). El depar-tamento 5”, Sagvntvm-PLAV 36, 97-110.

Revert, E. (2007): L’Alt del Frare (la Font de la Figuera, València): aproximació a l’estudi del seu territori i urbanisme, Treball de Ter-cer Cicle. Universitat de València.

EL FOSO IBÉRICO DE LA CERVERA(LA FONT DE LA FIGUERA, VALÈNCIA)

David López Serrano, Ana Valero Climent, Pablo García Borja,José Antonio Rodríguez Traver y Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez

93

de muros de contención y encachados para fi-jar el terreno y regularizar espacios, así como los restos de una vivienda con ámbitos anexos (un corral y un posible almacén). A su alrede-dor, áreas de trabajo entre las que destaca la presencia de fraguas que revelan producción metalúrgica y otras actividades que requerían de estructuras de combustión. También cabe mencionar los restos de una incineración con ajuar, el hallazgo de una terracota zoomorfa, dos ponderales y un fragmento de lingote de bronce en forma de pulsera. El grado de con-servación de los restos ha resultado deficien-te, debido a la escasa potencia estratigráfica conservada, la erosión y al abancalamiento moderno para la plantación de viñedos.

Con posterioridad a esta intervención, en-tre abril y mayo de 2012, se realizó una nueva excavación de 1.600 m² en la base del yacimi-ento, esta vez promovida por la Cooperativa Vinícola La Viña (figura 2), que demuestra la amplia dispersión de los restos existentes, que pasan a formar parte de los principales asen-tamientos conocidos en la zona habitados du-rante los siglos V y IV a.C.: la Mola de Torró, situada a apenas un kilómetro al oeste, Alt del Frare (a 4,5 km), el Castellaret de Baix (a 7 km) y la Bastida de les Alcusses (a 7,5 km).

EL FOSO

El foso es la principal estructura conserva-da del yacimiento (figura 4). Se localiza en el extremo sur del cerro, en la vertiente menos escarpada y más accesible. Se trata de un foso de sección en U con fondo plano, recor-

INTRODUCCIÓN

Durante los trabajos de seguimiento ar-queológico que la empresa Estrats Treballs d’Arqueologia realizó para la contrata del Mi-nisterio de Fomento, Acciona infraestructuras, en la nueva autovía A-33, entre los meses de abril de 2011 y marzo de 2012, se realizó una intervención de salvamento en el conocido ya-cimiento arqueológico de La Cervera (Ribera, 1996) o Granja de Garrote (figura 1). En otros trabajos también se le ha denominado San Se-bastián (Rodríguez Traver, 2003 y 2006).

El asentamiento de La Cervera se encuen-tra ubicado al oeste del núcleo urbano de La Font de la Figuera, en un amplio cerro de 8 ha. Las actuaciones llevadas a cabo abarcaron 19.000 m², el 25% del yacimiento delimitado en prospección (figuras 2 y 3). Presenta una pendiente media del 14% en la ladera este, en la que se ubica el área excavada, abruptas laderas en la vertiente noroeste y una suave pendiente al sureste, sin apenas cobertura de manto vegetal. Su altura máxima respecto del llano es de 45 m, lo que le confiere un amplio control visual de la cabecera del valle del Cà-nyoles. En su base existen varios puntos de captación de agua como el antiguo pozo del pueblo.

En las excavaciones se han identificado niveles fechados entre la segunda mitad del siglo VI y el siglo IV a.C. El hallazgo más rele-vante corresponde con un foso excavado en la roca, que centrará la mayor parte del trabajo que presentamos. También se hallaron restos

94


nas redondeadas, paredes rectas y una altura media de 1,2 m. Desconocemos la función de esta base, que podría haber sido utilizada para compartimentar parte del espacio interno del foso, para cubrirlo ampliando el paso adya-cente, o para otra actividad no constatada. A lo largo de este tramo se observan diversos retranqueos y resaltes en las paredes y el sue-lo del foso.

En el extremo oriental la pared del foso va perdiendo altura hasta llegar a 0,8 m en su punto más bajo, desapareciendo el sustrato ro-coso, que da paso a un nivel de margas muy compactadas en el que, tras un fuerte desnivel, apareció una gran fosa ovalada de 10,3 x 5,35 x 1 m (figura 5.C), que parece marcar el final del foso hacia el este, conservándose únicamente la pared norte, que sigue el escarpe natural del cerro, perdiendo en verticalidad pero ganando en altura y alcanzando una diferencia de más de 5 m en relación al fondo de la fosa. Tanto en los sondeos realizados como en los trabajos

tado en la ladera rocosa del que se han do-cumentado 70 m lineales (figura 5), con unas dimensiones que oscilan entre 4,5 y 5 m de anchura, y entre 0,8 y 2,5 m de altura. Al oeste de la zona excavada se documentó una zona de paso de planta ligeramente trapezoidal (o de embudo), de entre 4,5 m y 3,2 m de anchu-ra, que se va estrechando hacia el interior del yacimiento (figura 5.A). Este punto de acceso nos ha servido para dividir los dos tramos de foso excavado que pasan a denominarse “tra-mo este” y “tramo oeste”.

Del tramo este se han excavado 58,5 m (fi-guras 5.B y 6). Tiene una orientación noroeste-sureste ligeramente curvada hacia el este, pa-redes rectas, suelo irregular y una pendiente media del 10% descendente hacia el sureste (figura 7). En su extremo occidental, 4,3 m al sureste del paso de entrada, se documentó una base o pilar de roca tallado en el momento de excavación del propio foso (figura 5.E). En planta conserva morfología en “L”, con esqui-

Figura 1. Ubicación de La Cervera respecto de los yacimientos ibéricos más importantes de la zona. Ima-gen tomada del programa Google Earth el 1-6-2013.

95

El foso ibérico de La Cervera (La Font de la Figuera, València)

de seguimiento de los desmontes mecánicos para un paso inferior, no se documentó restó alguno de la posible continuación del foso. Del tramo oeste se han excavado 8,5 m de lon-gitud (figura 5.D). Mantiene las características básicas del tramo este, con una altura algo mayor, de entre 2 y 2,5 m.

En la coronación de la pared sur se apre-cian dos rebajes cuadrangulares de 0,5 m de lado con sendas acanaladuras enfrentadas, talladas de forma simétrica y cuya funciona-lidad podría relacionarse con posibles huellas de encaje para estructuras de madera que sustentaría algún tipo de cubierta o pasarela. Cabe señalar que la entalladura más cercana al paso de entrada se encuentra a 4,3 m, la misma distancia que desde el paso hasta la cara oeste del pilar del tramo oriental. La pa-red norte se encuentra erosionada y agrieta-da, no observándose restos de negativos que pudieran indicar correspondencias. El foso continúa al noroeste del tramo descrito unos 56 m, pero esta parte no ha sido excavada por recaer fuera de los límites marcados para nuestra actuación. Se trata de una franja con una anchura de 5 m y una potencia superior a 1,5 m, sobre la que existe una hilada de oli-

Figura 2. Ubicación de los restos arqueológicos sobre planimetría final de la excavación arqueológica.

Figura 3. Vista aérea de la Cervera con el foso al frente.

96


vos coincidiendo con el trazado de foso que se extiende unos 50 m hacia el oeste y en la que se observan entalladuras alargadas en la roca.

A escasos metros del tramo oeste se co-noce la existencia de un abrigo rupestre, re-llenado recientemente, del que se aprecia el contorno de la cornisa, cuyo uso en época ibé-rica puede ponerse en relación con el paso de entrada.

LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA

El proceso de excavación del relleno del foso se llevó a cabo dejando varios testigos. La finalidad era poder contar con diferentes cortes que ratificasen o matizasen el proceso de colmatación que veníamos documentando durante su excavación en extensión. Al este del paso se realizó en 5 tramos, quedando el corte del límite de expropiación al oeste del paso (figura 8).

La estratigrafía documentada en ambas partes resultó similar: bajo el muro de bancal contemporáneo que sellaba el tramo occiden-Figura 4. Vista aérea del foso.

Figura 5. Ortofoto del foso con ampliación de algunas de sus particularidades.

97


tal del foso y los niveles modernos retirados con medios mecánicos, encontramos los nive-les de época ibérica plena (segunda mitad del siglo V al IV a.C.), que buzaban siguiendo la pendiente del foso desde el noreste hacia el

suroeste, es decir, desde el interior del yacimi-ento hacia el exterior. Colmatan la mitad supe-rior del relleno del foso y están formados por sedimentos limosos castaños y grisáceos, que presentan una mayor cantidad de cerámica en

Figura 6. Distribución de los restos arqueológicos más destacados hallados en el foso.

Figura 7. Diferentes secciones del foso.

98


figura 166), botellitas y caliciformes (figura 9: 5-6). Se ha recuperado un número significati-vo de cerámica oxidante, con formas y deco-raciones propias de un momento inicial dentro del mundo ibérico, para la que encontramos paralelos en yacimientos de similar cronología como son El Oral de San Fulgencio (Abad y Sala, 1993), Los Villares de Caudete de las Fuentes (Mata, 1991) o la necrópolis de La Solivella de Alcalá de Xivert (Fletcher, 1965). Entre ellas contamos con tinajas y tinajillas de borde subtriangular o ligeramente moldurado que en muchas ocasiones aparecen decora-das con una característica banda pintada en el interior del labio, elemento éste propio de las primeras producciones ibéricas (figura 9: 8-11). Así mismo se han recuperado platos de borde exvasado, generalmente abombados y en ala (figura 9: 2 y 7), urnas de orejetas per-foradas (figura 9: 4), lebetes (figura 9: 1), etc. Finalmente, la cerámica de cocina, tipológica-mente limitada casi exclusivamente a ollas y ollitas (figura 9: 12-13).

Los niveles superiores del foso aportan un conjunto de materiales fechados en el Ibérico pleno, con paralelos en los yacimientos del en-torno y cuya referencia principal es la La Bas-tida de les Alcusses de Moixent (Bonet y Vi-ves-Ferrándiz, 2011). El primer elemento que llama la atención es la desaparición de la cerá-mica ibérica gris, tan característica de la fase anterior y que ahora constituye un elemento residual (figura 10: 4-5). La práctica totalidad de la cerámica ibérica fina corresponde a cerá-micas de cocción oxidante, entre las que en-contramos formas características de los siglos V y IV a.C., como ánforas de hombro redonde-ado, tinajas, tinajillas, lebetes, fuentes (figura 10: 1-2), páteras, platos exvasados (figura 10: 6-7), botellas, botellitas, toneletes, etc. Cabe señalar la aparición entre estas cerámicas fi-nas de decoraciones pintadas bícromas (figu-ra 10: 6). Entre la abundante cerámica de co-cina aparecen las características ollas y ollitas (figura 10: 9) junto a otras formas como tonele-tes, tapaderas o botellas. Un elemento carac-terístico de este segundo momento de ocupa-ción es la presencia de cerámicas importadas. Entre éstas hemos de señalar la existencia de dos ámbitos de origen diferenciados. Por un lado, contamos con un considerable conjunto de cerámicas importadas del ámbito púnico como son las ánforas púnicas ebusitanas del

comparación con los niveles antiguos, siempre en porcentajes poco abundantes. También se recuperó una muela de molino, una pesa de telar y objetos de adorno personal como fíbu-las, anillos y pendientes.

Los rellenos inferiores buzan, con mayor grado de inclinación, de noreste hacia el suro-este. Están compuestos por gravas, piedras de pequeño tamaño y arenas que podrían formar parte de los propios escombros generados en la excavación del foso, acumulados junto al flanco norte, en el interior del yacimiento y que, con el abandono y amortización del foso, fueron cayendo de nuevo al interior del mis-mo. Los materiales cerámicos conforman un contexto uniforme de época más antigua (se-gunda mitad del siglo VI a primera mitad del siglo V a.C.). También se detectan elementos de índole militar como dos regatones de lanza o la hoja completa de una espada corta.

Los materiales documentados en la gran fosa del extremo este (tramo 5) solo proporcio-naron niveles del Ibérico pleno.

EL MATERIAL CERÁMICO

La excavación del foso ha deparado un conjunto de materiales fechados en época ibérica que están en curso de estudio. Ahora, únicamente, presentamos los resultados preli-minares del estudio de la cerámica hallada en el foso por la precisa información cronológica que aporta para la estratigrafía documentada. Los niveles inferiores del foso aportaron mate-riales pro pios de un contexto antiguo. Entre los más significativos, cerámicas ibéricas reducto-ras con presencia de los característicos pla-tos del tipo P2 de El Oral (Abad y Sala, 1993:

Figura 8. Corte estratigráfico del sector oeste.

99


Figura 9. Cerámica de la fase Ibérica antigua del foso: fina (1-4, 7-11), gris (5-6), y cocina (12-13).

100


Figura 10. Cerámica de la fase Ibérica plena del foso: fina (1, 2, 6, 7 y 9), de barniz negro (3), gris (4-5), y ánfora (8).

101


tipo PE-14/T.8.1.1.1 (figura 10: 8). Por otra, procedentes del ámbito griego contamos con copas de pie bajo del tipo Lamb. 42A, más comúnmente conocidas como “Cástulo Cup” (figura 10: 3), skyphoi áticos de barniz negro y cuencos de borde saliente Lamb. 22.

INTERPRETACIÓN DE LAS ESTRUCTURAS EXCAVADAS

La excavación rupestre del foso en la ver-tiente meridional del cerro se puede fechar en un momento anterior a mediados del siglo V a.C., a juzgar por la fecha que proporcionan los primeros niveles de colmatación documen-tados en la base del mismo. No podemos pre-cisar más el momento de construcción de esta estructura, que seguramente no debió rea-lizarse antes de mediados del siglo VI a.C. El foso evidencia tanto una funcionalidad defen-siva como de marcador perimetral del área del asentamiento por el sur, la parte más accesi-ble del cerro. Esta obra monumental contrasta con la práctica ausencia de estructuras fecha-das en este momento en el interior del recinto, donde tan solo se documenta un encachado y un espacio destinado a actividades metalúr-gicas en estado de conservación deficiente. Con todo, una parte del interior del recinto de-bió estar ocupado, pues se han documenta-do algunas cerámicas de los siglos VI-V a.C. recuperados en los niveles finales de la zona excavada. Esta hipótesis vendría reforzada por los resultados de la excavación realizada en la base del cerro, junto a la Calle Barranc, donde se han localizado muros de bancal y de linde, fraguas y una cantera de arcilla. La ausencia de estructuras de hábitat podría ex-plicarse por la ocupación continuada del cerro hasta mediados del siglo IV a.C., lo que con-llevaría remodelaciones y reutilizaciones que provocarían la destrucción de las estructuras precedentes.

La segunda fase de ocupación del yacimien to se fecha en época plena, entre el 450 y el 330 a.C. El foso se encuentra par-cialmente colmatado, con lo que su función defensiva queda mermada. Hemos documen-tado estructuras para la adecuación del espa-cio (bancales, aterrazamientos y encachados), así como estancias domésticas y estructuras de trabajo (plataformas, placas de combus tión y fraguas). También hay otros indicios de acti-vidades productivas como son las muelas de

molino giratorio, las pesas de telar o escorias de hierro y plomo que indican actividades me-talúrgicas.

Aunque sólo se han encontrado evidencias claras de una vivienda, no puede descartarse la existencia de otras que, o bien no se han conservado, o bien se encuentran fuera del área excavada. Se trataría de un modelo de hábitat disperso alrededor de áreas de trabajo.

Estas evidencias permiten interpretar el área excavada, en esta segunda fase de épo-ca plena, como una zona en la que se con-centran estructuras de trabajo metalúrgico del hierro y plomo en espacios diseminados por el cerro, no asociados a concentraciones de población. Este espacio de trabajo estaría pro-tegido y delimitado por el foso, pero no sería más que un espacio periurbano del oppidum principal, que podría ser la Mola de Torró, aun-que esta es una hipótesis a confirmar en futu-ros trabajos.

El abandono del lugar se produce a media-dos o en el tercer cuarto del siglo IV a.C.

EL CONTEXTO REGIONAL

Los fosos y las defensas avanzadas de los asentamientos ibéricos han tenido un lugar secundario en los trabajos de síntesis sobre los sistemas defensivos hasta mediados de la década de los 90 del siglo XX (Moret, 1996), situa ción derivada de la menor atención pres-tada a los espacios periféricos o periurbanos. Sólo recientemente, y sobre todo a lo largo de las últimas dos décadas de investigaciones, se empiezan a desplegar estrategias meto-dológicas aplicadas al estudio del espacio periurbano de los asentamientos ibéricos, que permiten reconocer que los fosos fueron un elemento más en la configuración de los sis-temas defensivos y delimitadores del espacio habitado, aunque con variaciones y particulari-dades regionales y cronológicas que conviene reconocer (Junyent et al., 2011; Lorrio, 2012)

Para la zona valenciana se pueden distin-guir los fosos perimetrales de la Fonteta o la Picola, de clara influencia mediterránea, de otros que son trincheras y fosos lineales exca-vados en la roca en la parte más accesible, y por tanto que requiere más defensa. Entre és-tos, algunos se acompañan de sistemas com-plejos con bermas, escarpas, antemurales,

102


mien tras que otros son elementos aislados, más simples, que responden a delimitaciones del espacio habitado. Ejemplos de los prime-ros en la zona valenciana sería el Molón o la Plaza de Sobrarias, en la comarca de Reque-na-Utiel, el Pico de los Ajos en Yátova (Díes y Gimeno, 1995) o el Puntal dels Llops de Olocau (Bonet y Mata, 2002), mientras que La Cervera respondería al segundo tipo, una sim-ple barrera de delimitación del espacio (Lorrio, 2012). Y finalmente hay otros asentamientos y oppida que, con murallas y torres no proyecta-ron fosos para la defensa, como la Bastida de les Alcusses o el Oral.

Dejando a un lado el foso de la segunda mitad del siglo VII a.C. de la Fonteta (con du-das quizás el Cabezo Pequeño del Estaño también tenga un foso, de cronología algo anterior, del siglo VIII a.C.; Moret, 1996: 485), parece claro que es a partir del V a.C. cuando se documentan los primeros fosos en relación con la configuración de los sistemas de poder de los oppida aunque, repetimos, no todos pla-nificaron fosos en sus sistemas. El foso de La Cervera se fecha en un momento indetermina-do anterior al siglo V a.C. y sería, por lo tanto, algo anterior a los fosos de los oppida ibéricos más antiguos conocidos hasta el momento: el Puntal de Salinas de finales del siglo V a.C. y, con dudas por el estado de conservación de los restos, Cabezo Lucero (dejamos a parte el sistema defensivo con foso de la Picola, fecha-do en la segunda mitad del siglo V a.C. por la lectura arquitectónica del conjunto en que se reconoce una fuerte influencia mediterránea, griega, en su diseño; Badie et al., 2000).

Estas variaciones definen un panorama heterogéneo acorde a las soluciones que en cada zona se tomaron para definir la defensa ante peligros percibidos o reales. Ello tiene, sin duda, unas implicaciones importantes a la hora de valorar el papel funcional y simbólico de las estructuras periféricas en la defensa de los asentamientos. Hay, por lo tanto, una primera lectura funcional y práctica de estas estructuras que no debe ser ignorada, que está en relación a las preocupaciones defen-sivas, como el caso de los fosos vinculados a murallas y otras líneas de defensa (el Molón o Castellar de Meca) pero no necesariamente para impedir el acercamiento de maquinaria de asedio o el alcance de la artillería, que no existe en el contexto de los conflictos ibéricos

previos a finales del siglo III a.C., con la se-gunda Guerra Púnica, sino para contribuir a la inexpugnabilidad de una fortificación (Quesa-da, 2007).

Pero junto a la interpretación del foso como elemento de defensa cabría una segunda lec-tura que el caso de La Cervera nos revela: el foso como elemento simbólico de delimitaci-ón del espacio junto a una importante vía de comunicación sobre la que posteriormente se erige la Vía Augusta, y no tanto destinado a una defensa activa ante un posible ataque, ya que no se ha detectado evidencia alguna de muralla, antemural, brema o escarpa, que defi-na un sistema de varias líneas de defensa. Pa-rece como si el foso fuera la única estructura proyectada para delimitar, física y simbólica-mente, el espacio interior, salvo que conside-remos que fue un sistema defensivo complejo inacabado. Para considerar esta cuestión de-bemos tener en cuenta que el espacio delimi-tado por el foso presenta elementos singulares como un enterramiento, y numerosas activida-des productivas en relación con el trabajo me-talúrgico, etc. Las evidencias al respecto son escasas, pero las actividades documentadas en La Cervera a partir del momento en que se construye el foso no corresponden exacta-mente a una trama urbana como la reconoci-da en oppida cercanos como la Bastida de les Alcusses (Bonet y Vives-Ferrándiz, 2011) o el Puntal de Salinas (Hernández y Sala, 1996) y cabe también plantear que la existencia de un foso a modo de trinchera excavado en la roca tenga que ver con una delimitación simbólica más que con la defensa activa.

BIBLIOGRAFÍA

Badie, A.; Gailledrat, É.; Moret, P.; Rouillard, P.; Sánchez, M.ª J. y Sillières, P. (2000): Le site antique de La Picola à Santa Pola (Alicante, Espagne). Casa de Velázquez.París.

Bonet, H. y Mata, C. (2002): Puntal dels Llops. Olocau, un fortín Edetano. Serie de Traba-jos Varios del S.I.P. 99. Diputació de Va-lència.

Bonet, H. y Vives-Ferrándiz, J. (2011): La Bas-tida de les Alcusses. 1928-2010. Diputa ció de València, Valéncia.

Díes E. y Gimeno, L. (1995): “El sistema de-fensivo de la zona SE del yacimiento ibéri-

103


co del Pico de los Ajos (Yátova, Valencia)”, Saguntum-PLAV 29, 85-91.

Hernández, L. y Sala Sellés F. (1996): El Pun-tal de Salinas. Un hábitat ibérico del siglo IV aC en el Alto Vinalopó. Fundación Muni-cipal José María Soler. Villena.

Junyent, E.; López, J. B. y Mastria, F. (2011): “Dossier: Les defenses exteriors i la po-liorcètica mediterrània prerromana: els fos-sats, segles VIII a III a.n.e.”, Revista d’Ar-queologia de Ponent 21, 91-295.

Lorrio, A. (2012): “Fosos en los sistemas de-fensivos del Levante ibérico”, Revista d’Ar-queologia de Ponent 22, 59-86.

Moret, P. (1996): Les fortifications ibériques de la fin de l’Âge du Bronze à la conquête Ro-maine. Casa de Velázquez. Madrid.

Quesada, F. (2007): “Asedio, sitio, asalto… Aspectos prácticos de la poliorcética en la

Iberia prerromana”, en Berrocal-Rangel, L. y Moret, P. (eds.), Paisajes fortificados de la Edad del Hierro. Las murallas protohis-tóricas de la Meseta y la vertiente atlántica en su contexto europeo, 75-98. Bibliotheca Archaeologica Hispana 28. Real Academia de la Historia y Casa de Velázquez. Madrid.


Rodríguez Traver, J.A. (2003): “La cerámica ibérica antigua del valle del río Cànyoles (La Costera, Valencia)”, Saguntum-PLAV 35, 87-112.

Rodríguez Traver, J.A. (2006): “L’horitzó ibèric antic en el jaciment de Sant Sebastià (La Font de la Figuera)”, Primer Congrés d’His-tòria de la Costera. Estudis Comarcals 1, 160-1181. Alfons el Magnànim. València.

LA VIA AUGUSTA AL SEU PAS PER LA FONT DE LA FIGUERA

Ferran Arasa i Gil

105

El traçat de la via és molt insegur en l’ex-trem SW del terme municipal de Moixent, on el corredor del Cànyoles s’estreny i diversos bar-rancs fan difícil el trànsit. Després de travessar el Barranc de Vallmelós es torna a reconèixer al Camí de la Rambla, ja al terme de la Font de la Figuera. A partir d’ací comença l’extensa plana que s’estén als peus d’aquesta població, per on aquest camí presenta al principi un tra-çat prou rectilini, que després es fa més sinu-ós fins al lloc per on travessa el riu a gual, tal com degué fer la via. A continuació segueix pel costat sud en direcció SW, després gira cap al SSW i adopta un traçat rectilini en un tram de 1,5 km que es coneix com el Camí Fondo, que al principi va prou encaixat formant una trinxera de 2 a 3 m de profunditat (figura 1). En el seu darrer tram, quan s’aproxima a la població, el seu traçat es torna un poc sinuós i quan arriba al Barranc dels Molins, a la partida de les Costeres, gira suaument en direcció sud en un tram de forta pendent fins a travessar la carretera N-344.

A l’altura de la població el camí voreja pel seu vessant NW la lloma que ocupa aquesta i segueix paral·lel al barranc, amb rampes que presenten una pronunciada pendent. Després de remuntar-lo, el camí supera la cota dels 550 m i s’enfila en un tram prou rectilini de 2,4 km pel peu de muntanya del Capurutxo en direc-ció cap a Cabdet. La meitat NE d’aquest tram es troba alineat amb el Camí Fondo, per la qual cosa sembla que els dos pertanyen a un mateix traçat (figura 2). En aquesta zona, a 1,2 km de la població i prop de l’antiga estació de

Des que Saavedra (1863) plantejara per primera vegada el traçat de la Via Augusta per la comarca de la Costera, seguint el corredor del Cànyoles, el seu pas per la Font de la Fi-guera s’ha considerat segur per la gran majo-ria dels investigadors. Pocs anys després, Fer-nández Guerra (1875: 124) identificava Turres -una de les postes de la via- amb aquesta població, i de la mateixa manera, d’aleshores ençà aquesta proposta s’ha acceptat de for-ma quasi unànime. Els treballs arqueològics realitzats en els últims anys, fins a l’actualitat, han permès no sols confirmar aquestes hipò-tesis aportant evidències materials, sinó tam-bé avançar en la concreció del traçat de la via pel terme municipal, conèixer aspectes tècnics sobre la seua construcció i confirmar l’origen romà de la població.

EL TRAÇAT DE LA VIA

El pas de la Via Augusta per la comar-ca de la Costera era conegut únicament per la presència de traces rectilínies de camins que se li podien atribuir, com ara els del Lliso (Moixent) i Fondo (la Font de la Figuera), i per una filada de pedres corresponent a una de les sues vorades (umbones) al primer d’aquests camins. No lluny d’allí, l’excavació d’un tram de camí a la partida de Faldetes (Moixent) que amb prou seguretat pot atribu-ir-se a la via, juntament amb les restes d’una modesta construcció situada a la seua vora, ha permès confirmar-ne el traçat i ha propor-cionat informació sobre el poblament rural de la zona (García Borja et al., 2012).

106


que es tractava d’una calçada empedrada que almenys en part devia haver estat destruïda pels conreus. Des d’ací, aquest autor conside-rava provable que es dirigira cap a l’Alt de Ma-riaga. Aquestes traces devien correspondre a la Via Augusta que després de passar per la Font de la Figuera girava cap al sud i per Ville-na es dirigia cap a les valls del Vinalopó. És en aquesta zona, que ara ha estat profundament transformada per les obres de construcció de l’AVE, on s’ha trobat un camí antic que possi-blement es correspon amb les restes assenya-lades per Sillières i pot identificar-se amb prou seguretat amb la Via Augusta.

Així, des d’aquesta zona la via deixava el peu de muntanya del Capurutxo i anava girant cap al SSW per la Foia de Manuel en direcció al pas situat entre l’Alt de Mariaga i la Lloma Alta. Després de travessar la carretera N-344, ja en el terme municipal de Villena, en direcció sud, es conserva un camí que deu ser el que anava des de la Font de la Figuera a Villena, que travessa la Loma del Cantalar i s’uneix a la carretera de Fontanar dels Alforins (CV-656). En les mateixes obres de construcció del transvasament Xúquer-Vinalopó, l’any 2004 es va excavar una franja de 27 m de longitud d’aquest camí situada al vessant sud d’aquella lloma, a prop de l’esmentada carretera (Arasa i Pérez Jordà, 2005: 201-203). Per davall del camí modern se’n van trobar restes d’un altre de 5,80 m d’amplària, equivalent a 20 peus ro-mans, que per les seues característiques es va atribuir a la Via Augusta (figura 3).

D’aquesta manera, els treballs arqueolò-gics dels darrers anys han permès identificar amb prou seguretat el traçat de la Via Augusta entre la Font de la Figuera i Villena: el Camí Fondo, les restes que indica Sillières, el camí trobat a les excavacions de l’AVE, el Camí de Villena i el tram excavat al vessant sud de la Loma del Cantalar sembla que pertanyen to-tes a una mateixa alineació que pot atribuir-se amb prou seguretat a aquesta via (figura 4).

LES POSTES TURRES I ARAS

Turres és una posta esmentada per tots els itineraris (figura 5). El topònim va acompanyat en dues ocasions de la preposició ad i en una altra va seguit del gentilici saetabitanas. És un topònim relativament freqüent en els itineraris, igual que altres com horrea, stabulum, etc. L’Itinerari Antoní en cita alguns paral·lels en

tren, l’any 2004 es van obrir tres sondeigs amb motiu de la construcció del transvasament Xúquer-Vinalopó (Arasa i Pérez Jordà, 2005: 199-201). Segons es va poder vore, el camí s’havia reformat en època recent i s’assentava sobre una terrassa excavada en la roca natu-ral de més de 6 m d’amplària. Aquesta prepa-ració no pot datar-se amb seguretat, de ma-nera que els resultats no van resultar conclo-ents sobre la seua atribució a una via romana. Aquest camí segueix en direcció SW, passa entre la Casa Real i la Casa de l’Àngel fins al Caicó, i vorejant els estreps del Capurutxo gira cap l’oest i SW. Diferents autors atribueixen aquest traçat a la via que travessava Castella-la Manxa per Libisosa (Lezuza, Albacete) en direcció al Guadalquivir, que les fonts moder-nes denominen el Camí d’Aníbal.

D’altra banda, Sillières (1990: 267 i 369) va reconèixer en un vol aeri la presència de res-tes d’un camí en una franja de 300 o 400 m de longitud per uns 10 m d’amplària en un camp de cereals situat a prop de l’antiga estació de ferrocarril i no lluny del Corral Rubio, possible-ment a la Foia de Manuel, la verificació de les quals sobre el terreny va permetre comprovar

Figura 1. Vista del Camí Fondo al terme municipal de la Font de la Figuera.

107

La Via Augusta al seu pas per la Font de la Figuera

diverses províncies de l’Imperi. A Hispània n’hi ha un altre a la via per Lusitaniam ab Emerita Caesaraugusta que per terres de Ciudad Real anava a Oretum (Roldán, 1975: 275). A Itàlia n’esmenta tres més on el topònim figura sol: un a Etrúria, a la Via Aurelia; un altre al Laci, a la Via Labicana; i el tercer a Calàbria, a la Via Annia Popilia fins a Columnam. N’hi ha un altre a Dalmàcia, a la via Aquileia-Siscia. En altres

casos el topònim porta apel·latius, com ara Turres albas, a la Via Severiana, al sud d’An-tium; o gentilicis, com és el cas de Turres A[e]milianas, a la Via Appia Traiana entre Equum Tuticum i Hidruntum (Calzolari, 1996: 435-436, 446, 448, 451 i 457; Corsi, 2000a: 86, 100, 119 i 141-142).

Aquesta posta estava situada a XXV mp (36,9 km) al sud de la ciutat de Saetabi, a IX mp (13,3 km) al sud d’una altra posta anome-nada Statuas i a III mp (4,4 km) al nord d’una altra anomenada Aras. La distància des de Xàtiva es compleix de manera aproximada a la Font de la Figuera, el que permet donar ver-semblança a la hipòtesi de la seua reducció en aquest lloc. Es tracta d’una de les poques pos-tes rurals del territori valencià -juntament amb Ildum, localitzada a l’Hostalot (Vilanova d’Al-colea, Castelló)- en què hi ha quasi unanimitat sobre la seua identificació (Taula 1). La distàn-cia que la separa de Saetabi correspon a una jornada de camí i per això se suposa que devia ser una mansio. El gentilici amb què apareixen anomenades aquestes Turres (saetabitanas) indica possiblement que el territori d’aquesta ciutat s’estenia almenys fins ací. Així s’entén des que ho va plantejar Fernández Guerra (1875: 22): Ad Turres Saetabitanas, denomi-nadas así por comenzar en ellas la extensa jurisdicción municipal de Saétabi Augusta. Tanmateix, no havia de tractar-se necessàri-ament del límit exacte del territori municipal d’aquesta ciutat, que normalment apareix refe-rit amb el topònim Fines que trobem en diver-sos casos a Catalunya i Andalusia, sinó que el gentilici expressava la seua pertinença al territori setabense.

A la Font de la Figuera es coneixen algu-nes restes romanes que en proven l’ocupació en aquesta època (Ribera, 1996: 180-181), entre les quals hi ha notícia d’una necròpo-lis situada a la vora de la via a la partida de les Costeres, als peus de l’actual població, per on s’han trobat ceràmiques romanes. Recentment han aparegut noves restes al cos-tat oest del Barranc dels Molins, pels voltants de l’ermita de Sant Sebastià (López Serrano et al., en premsa). Segons aquestes evidències, i tenint en compte la topografia del lloc, l’assen-tament es devia estendre als dos costats de la via, com era freqüent en les mansions, des del vessant nord de la lloma que ocupa la pobla-ció cap a l’oest en direcció a l’ermita de Sant

Figura 2.Fulla 819 (4-1) del mapa 1:10.000 de l’Ins- l’Ins-titut Cartogràfic Valencià, amb la proposta de traçat de la Via Augusta pel terme municipal de la Font de la Figuera.

Figura 3. Vista de l’excavació feta al Camí de Villena l’any 2004.

108


Figura 4. Fulla 819 (Cabdet) del mapa 1:50.000 de la Cartografía Militar de España, amb el traçat hipotètic de la Via Augusta i la localització de les tres excavacions que s’hi han realitzat: 1) Camí de Cabdet; 2) Foia

de Manuel; 3) Camí de Villena.

109


Sebastià, amb una superfície considerable. Sobre la distribució espacial d’aquestes instal-lacions, podem dir que la triple funció que de-vien acomplir com stabulum, horreum i hos-pitium (estable, graner i hostal) freqüentment es materialitzava en l’existència de tres com-plexos arquitectònics diferents (Corsi, 2000b). D’altra banda, en diferents punts situats a les rodalies de la població actual -els Cascallars, la Redonda, els Canyars (Pascual i García Borja, 2010: 316, fig. 6)- s’han trobat restes ro-manes corresponents a altres assentaments, que indiquen l’existència d’un poblament rural

disseminat. Diversos factors com la llunyania de les ciutats més pròximes, el mateix pas de la via i la presència d’una mansio permeten plantejar la hipòtesi que aquesta exercira una funció comercial en aquest extrem del territori municipal de Saetabi, possiblement com el lloc on se celebrava un mercat temporal o nundina.

Pel que fa a la posta Aras, els Vasos de Vicarello I i II l’esmenten en el Camí d’Aníbal, entre Palem (el Cerro de los Santos, Montea-legre del Castillo-Albacete) i Saetabi (Roldán, 1975: 216), mentre que en els altres dos va-sos figura Turres. No l’esmenta l’Itinerari Anto-ní que descriu la Via Augusta fins a Carthago Nova. Aquest fet s’ha considerat significatiu per alguns autors: si Aras figura en dos dels Vasos de Vicarello, que segueixen el Camí d’Aníbal, i no en l’Itinerari Antoní, que segueix la Via Au-gusta, pot ser que es trobara en el traçat del primer i no en el de la segona. Ja hem vist que la separen de Saetabi XXVIII mp (41,3 km) i de Turres només III mp (4,4 km). Com que apa-reix esmentada únicament per uns documents privats com són els Vasos de Vicarello, i la dis-tància que la separa de la mansio Turres és excessivament curta com per a pensar en una mutatio, és molt possible que es tractara d’un establiment privat com un hostal o una taverna.

Sillières va assenyalar que possiblement aquesta posta devia fer referència en el seu topònim a la proximitat de l’encreuament entre la Via Augusta i el Camí d’Aníbal, ja que les cruïlles -com els passos dels rius i les fronte-res territorials de les ciutats- es consideraven llocs sagrats i era freqüent que s’hi erigiren al-tars (Sillières, 2003: 270-271). Hi ha dues pos-tes homònimes a la Via Augusta esmentades pels mateixos Vasos de Vicarello: una situada a l’altura de Castulo i l’altra entre Astigis i Cor-duba, aquesta citada també per l’Itinerari Anto-ní, que n’esmenta una altra a Mauritània. En el segon cas la presència d’aquests monuments podria indicar el límit del territori d’aquesta ciu-tat, però en el primer podria correspondre a l’encreuament entre el Camí d’Aníbal i la Via Augusta, o siga, el lloc on es retrobaven els dos camins que se separaven poc després de la Font de la Figuera.

Pel que fa a les propostes de reducció d’aquesta posta, com que no apareix esmen-tada per l’Itinerari Antoní que descriu la Via Augusta fins a Carthago Nova, cap la possibi-

Figura 5. Un dels Vasos de Vicarello amb la menció de la posta Turres.

110


La localització de la cruïlla entre ambdós camins ha estat objecte de diferents interpre-tacions. Saavedra (1863: mapa) la ubica entre Turres i Aras, més pròxima a aquesta i encara en territori valencià. Fernández-Guerra (1875: 123, nota 6 i mapa) la situa al Monte Arabí (Ye-cla), en terres de Múrcia. Blázquez y Delgado i Blázquez Jiménez (1925: 15) la localitzen al País Valencià i assenyalen que el enlace se percibe claramente a la Font la Figuera, sen-se especificar més. Ruiz i Muñoz (1988: làm. 3) consideren que la bifurcació devia estar si-tuada a la mateixa posta de Turres, des d’on la Via Augusta seguiria cap al sud per l’est de Cabdet fins a Villena. Contràriament, Brotons (Brotons et al., 1988: 77; Brotons, 1996: 72) creu que, per raons topogràfiques, l’encreua-ment hauria de trobar-se a prop de Cabdet, en-tre El Paso i Los Villares, de manera que Aras quedaria en el traçat de la Via Augusta abans de l’encreuament, a l’altura del Caicó. Quant a

litat que la bifurcació estiguera situada entre Turres i Aras i que aquesta última es trobara ja a l’esmentat Camí d’Aníbal. Com hem asse-nyalat, alguns investigadors consideren que aquest camí pot identificar-se amb el camí de la Font de la Figuera a Cabdet, de mane-ra que la posta devia estar situada a la seua vora. Les propostes d’ubicació són prou vari-ades i només Sillières (1990: 272, 364 i 372) i altres autors posteriors han plantejat una re-ducció cap al Alt de Mariaga o a la Casa de l’Àngel, no lluny de la qual es coneix la troballa de ceràmiques romanes (Ribera, 1996: 181). Des del casc urbà de la Font de la Figuera, on es redueix la posta Turres, la distància de 4,4 km seguint el Camí de Cabdet es compleix més enllà de l’encreuament entre els camins de la Casa de l’Àngel i dels Joncarells, a uns 700 m cap a l’WSW d’aquella, a la zona sud del Caicó i prop del límit del terme municipal, que ho és també entre províncies.

Taula 1. Propostes de reducció de la posta Turres.

111


Sillières, ja hem vist com la localitza cap al Alt de Mariaga o la Casa de l’Àngel; després la via continuaria per l’est de Cabdet, prop del pla de Los Villares, per a seguir un traçat pròxim al de la carretera N-330 i el ferrocarril. Finalment, Morote (2002: 226, plànols XXVII-XXVIII) situa la cruïlla a les rodalies de Cabdet, tot i que en el text descriu un traçat situat més cap a l’est pel Camí de les Albarisses.

Considerant la topografia de la zona i el tra-çat ja conegut de la Via Augusta, són dues les possibilitats que podem considerar per al traçat del Camí d’Aníbal en aquesta zona, la localit-zació de la cruïlla i la ubicació de la posta Aras, totes dues pel moment indemostrables fins que no se’n troben evidències. La primera és la ja enunciada: el Camí d’Aníbal seguiria el de la Font de la Figuera a Cabdet i l’encreuament entre aquest i la Via Augusta s’hauria de situar a una distància aproximada de 1,2-1,5 km de la primera població, pels voltants de l’antiga esta-ció; aquesta localització de la cruïlla permetria relacionar-hi les restes romanes localitzades l’any 2004 en un bancal situat a l’oest del camí, que podrien correspondre a alguna construcció situada a la seua vora (Arasa i Pérez Jordà, 2005: 201). La posta es trobaria situada a la vora del Camí d’Aníbal, a 4,4 km de la Font de la Figuera (Turres), entre el Caicó i l’Alt de Mariaga, i per tant allunyada uns 3 km de l’en-creuament. Aquesta distància entre la bifurca-ció i la posta sembla excessiva per pensar que aquesta prenia el nom dels altars que es troba-ven en la primera, per la qual cosa pot pensar-se que aquests monuments a què es refereix el topònim de la posta devien estar ubicats en un altre encreuament situat a la distància indicada pel Vasos de Vicarello. L’explicació podria ser l’existència d’una curta drecera que enllaçara les dues vies per l’oest i permetera accedir d’una a l’altra sense necessitat d’aproximar-se tant a Turres, camí que formaria el costat SW d’un xicotet triangle els vèrtexs del qual seri-en tres bifurcacions, segons una proposta que ja va avançar Rosselló (1980: fig. 3); la posta Aras estaria situada a prop de la de l’extrem oest, i per tant en el traçat del primer camí. Cal recordar que aquesta connexió adopta en l’ac-tualitat la mateixa forma d’un triangle, de mol-ta major escala, format per les autovies A-36 i A-311 i per la carretera N-344.

La segona possibilitat és que la bifurcació i la posta estigueren situades entre la Lloma

Alta i les Albarisses (Villena), a l’altura del lí-mit entre els dos termes municipals, i que des d’ací el Camí d’Aníbal seguira en direcció SW cap a Cabdet amb un traçat inicialment sem-blant al de la carretera N-344; en aquesta zona no es coneixen restes arqueo lògiques que pu-guen atribuir-se a la posta. Aquesta quedaria així en el traçat de la Via Augusta, i la seua presència en un o altre itinerari no seria neces-sàriament significativa.

A tall de conclusió, podem dir que tant les excavacions de l’any 2004 com les que s’han fet enguany amb motiu de la construcció de l’AVE mostren l’existència d’un camí antic que des de la Font de la Figuera segueix en direc-ció SSW cap a Villena i pot identificar-se amb prou seguretat amb la Via Augusta. Queda per determinar la forma en què es va articular la confluència entre aquesta i el Camí d’Anínal, en un important nus de comunicacions de més dos mil anys d’antiguitat que ha perdurant fins als nostres dies.

BIBLIOGRAFIA

Arasa i Gil, F. (2011): “La vía Augusta en el País Valenciano”, Aspectos de la red vi-aria hispano-romana (2008), Anas 20-21, 335-375.

Arasa, F. i Pérez Jordà, G. (2005): “Intervenci-ons en la via Augusta a la Font de la Figue-ra (València) i Villena (Alacant)”, Sagun-tum-PLAV 37, 136-143.

Arasa, F. i Rosselló, V. (1995): Les vies roma-nes del territori valencià. València.

Arias, G. (1993): “Tanteos sobre Adello y As-pis”, El Miliario Extravagante 43, 5-8.

Blázquez, A. (1892): “Nuevo estudio sobre el Itinerario de Antonino” Boletín de la Real Academia de la Historia XXI, 54-128.

Blázquez y Delgado Aguilera, A. i Blázquez Ji-ménez, A. (1923): Vías romanas de Sevilla a Córdoba por Antequera.- De Córdoba a Cástulo por Épora.- De Córdoba a Cástulo por El Carpio.- De Fuente la Higuera a Car-tagena y de Cartagena a Cástulo. Memo-rias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 59, Madrid.

Blázquez y Delgado Aguilera, A. i Blázquez Jiménez, A. (1925): Exploraciones en las vías romanas de Bergido a Asturica, y de Cataluña, Valencia y Jaén. Memorias de la

112


Junta Superior de Excavaciones y Antigüe-dades 69.

Brotons, F. (1996): “El Anónimo de Rávenna y la trama viaria del Levante español. En-sayo de interpretación y restitución”, Actas del XXIII Congreso Nacional de Arqueolo-gía, 69-76.

Brotons, F.; Méndez, R.; García, C. i Ruiz, E. (1988): “El tramo viario de Montealegre del Castillo a Fuente la Higuera”, Actas del Symposium sobre las Vías Romanas del Sureste, 75-83.

Brotons, F. i Ramallo, S. F. (1989): “La red vi-aria romana en Murcia”, en A. González Blanco (coord.), Los caminos de la Región de Murcia, 101-119.

Calzolari, M. (1996): “Introduzione allo studio della rete stradale dell’Italia romana: l’Iti-nerarium Antonini”, Atti della Accademia Nazionale dei Lincei. Memorie Scienze Morali, 367-520.

Corsi, C. (2000a): Le Strutture di Servizio del Cursus Publicus in Italia. Ricerche Topo-grafiche ed Evidenze Archeologique. BAR International Series 875. Oxford.

Corsi, C. (2000b): “Stazioni stradali e cursus publicus. Note di tipologia dell’insedia-mento lungo la viabilità romana”, Orizzonti 1, 243-252.

Fernández Guerra, A. (1875): “Discursos leí-dos ante la Academia de la Historia en la recepción del Señor D. Juan de Dios de la Rada y Delgado. Contestación de D. Au-reliano Fernández-Guerra y Orbe”, Memo-rias de la RAH, Madrid.

García Borja, P.; López Serrano, D. i Jiménez, J.L. (2012): Al pie de la vía Augusta. El yacimiento romano de Faldetes (Moixent, Valencia). València.

Llobregat Conesa, E.A. (1983): “Relectura del Ravennate: dos calzadas, una mansión inexistente y otros datos de la geografía antigua del País Valenciano”, Lucentum II, 225-242.

Löhberg, B. (2006): Das «Itinerarium provin-ciarum Antonini Augusti». Ein kaiserzeit-liches Strassenverzeichnis des Römis-chen Reiches. Berlin.

López Serrano, D.; Arasa Gil, F.; García Borja, P., Valero Climent, A. i de Madaria Escude-ro, J.L. (en premsa): “Restos romanos en

torno a la ermita de San Sebastián: nuevos indicios de la posta de Turres (La Font de la Figuera, València)”, Saguntum-PLAV 45.

Miller, K. (1916): Itineraria Romana. Römische reisewege an der hand der Tabula Peutin-geriana dargestellt. Leipzig.

Morote Barberá, J. G. (1979): “El trazado de la Vía Augusta desde Tarracone a Carthagine Spartaria. Una aproximación a su estudio”, Saguntum-PLAV 14, 139-164.

Morote Barberá, J. G. (2002): La vía Augusta y otras calzadas en la comunidad Valen-ciana. Serie Arqueológica 19, Real Acade-mia de Cultura Valenciana, València.

Pascual Berlanga, G. i García Borja, P. (2010): “El poblamiento en la comarca de La Cos-tera (Valencia) desde el Neolítico hasta época romana. Yacimientos arqueológi-cos y vías de comunicación”, Archivo de Prehistoria Valenciana XXVIII, 301-325.

Ribera, A. (1996): “Arqueologia de la Font de la Figuera. Avanç”, Recerques del Museu d’Alcoi 5, 177-182.

Roldán Hervás, J. M. (1975): Itineraria Hispa-na. Fuentes antiguas para el estudio de las vías romanas en la Península Ibérica. Valladolid-Granada.

Rubiera, M. J. (1985): Villena en las calzadas romana y árabe. Alicante.

Ruiz, L. i Muñoz, F. (1988): “Las vías de co-municación romanas en la comarca de Ye-cla”, Actas del Symposium sobre las Vías Romanas del Sureste, 67-74.

Saavedra, E. (1863): Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia en la recep-ción pública de don Eduardo Saavedra el día 28 de Diciembre de 1862. Madrid.

Sillières, P. (1977): “Le Camino de Aníbal. Iti-néraire des Gobelets de Vicarello, de Cas-tulo a Saetabis”, Mélanges de la Casa de Velázquez 13, 31-83.

Sillières, P. (1990): Les voies de communica-tion de l’Hispanie Méridionale. Paris.

Sillières, P. (2003): “Paysage routier, syncré-tisme religieux et culte impérial le long des voies de l’Hispanie méridionale: l’apport de la toponymie”, Gerión 21, 265-281.

Villaverde, V., Pérez Ballester, J. i Ledo, A. C. (Coord.) (2008): Historia de Xàtiva, I, Pre-historia, Arqueología y Antigüedad. Xàtiva.

FIGURA I ÈPOCA D’EN GONÇALVO GARCIA, SENYOR DELA FONT DE LA FIGUERA

Josep-David Garrido i Valls

113

passats amb els ulls de la contemporaneïtat en la que viuen, tot incloent-hi massa sovint prejudicis ideològics i àdhuc identitaris (ara a la faisó de l’Espanya de les autonomies) que, del cert, els allunyen de la realitat històrica que estudien o volen transmetre. Escriure Gonçal, o també Gonzalo, seria ben bé un anacronis-me amb un possible rerefons ideològic que jo, respectant escrupolosament la lletra dels do-cuments, vull evitar. Millor, doncs, Gonçalvo.

La societat valenciana al llindar dels se-gles XIII i XIV encara no es reconeixia com a tal i tampoc disposava aleshores d’un ins-trument institucional verament diferenciador, malgrat els rius de tinta que han corregut, entremesclats amb proclames polítiques, per a imaginar-ho. L’estat, com ens recorda el cro-nista Ramon Muntaner, era la monarquia del rei d’Aragó i comte de Barcelona. Que ningú s’esquince les vestidures per això: des de la conquesta de la ciutat de València en 1238, haurà de passar més d’un segle, quasi dos, perquè els habitants cristians (els moros són figues d’un altre paner) del reialme homònim comencen a autodefinir-se com a valencians, ells i la llengua catalana que parlen. El codi legislatiu privatiu valencià, els Furs, no era ni de bon tros suficient per a generar una identi-tat diferenciada en el segle XIII, més encara quan gran part del Regne havia estat repoblat a fur d’Aragó. A tall d’exemple, Gonçalvo Gar-cia, aragonès, podia haver repoblat Moixent i la Font de la Figuera segons la legislació de la seua pàtria nadiua (tenia la potestat per a fer-ho), però preferí el dret valencià de nova

Hui en dia amb avinguda dedicada a la Font de la Figuera, el cavaller Gonçalvo -o si preferiu, Gonçal- Garcia gaudeix de bona re-putació al poble que -val a dir- fundà i senyore-jà. En primer lloc, permeteu-me fer una preci-sió onomàstica, del tot necessària: Gonçal és una adaptació al català modern de l’antropò-nim aragonès Gonçalvo (el Gundisalvus llatí d’arrel germànica). La forma aragonesa Gon-çalvo -o Gonçalbo- alterna en la documenta-ció de l’època amb la més genuïna castellana Gonçalo, però mai no Gonçal. Jo, sense me-nystenir la forma catalana actual, perfectament vàlida en l’actualitat, preferisc en aquest cas respectar l’onomàstica històrica, més d’acord amb la personalitat del nostre biografiat, a qui els contemporanis anomenaven Gonçalvo i que de natural s’expressava per escrit en ara-gonès (l’espanyol propi d’Aragó en l’edat mit-jana), tot i que, evidentment, també coneixia el català (impossible ser conseller reial de Jaume II i no saber-lo). En aquella època, a diferèn-cia de hui, el coneixement del català no era problema per a qualsevol parlant d’aragonès o castellà resident als estats catalanoarago-nesos. Les idees de “nació”, “pàtria”, “estat”, eren ben diferents de les aparegudes de la Re-volució Francesa ençà, adoptades per l’estat decimonònic espanyol. En l’edat mitjana, els senyors no patien per la llengua que parlaven els seus súbdits, ni els castellans perdien la son perquè els súbdits de la Corona d’Aragó majoritàriament no parlaven castellà. El gran problema d’alguns historiadors, potser mas-sa, és la pretensió de voler albirar els temps

114


Zurita (Anales de la Corona de Aragón, 5-67) diu que era el principal en su consejo y muy fa-vorecido suyo. Ara bé: quan l’expedició militar contra Almeria de 1309, el mateix J. Zurita l’in-clou entre els cavallers procedents del Regne de València; no debades era a València -i en concret al sud del reialme- on Gonçalvo Garcia tenia el seu patrimoni. Especular sobre l’origen geogràfic de Gonçalvo Garcia em sembla ara mateix arriscat, a l’igual que intentar esbrinar el motiu del seu ascens social i polític. Tan-mateix, sí que sabem amb seguretat que Gon-çalvo Garcia arribà a ser un individu de pes, políticament parlant, fins i tot determinant en algunes decisions reials. La primera notícia que tenim d’aquest cavaller és després del 25 d’octubre de 1295, data en la qual potser as-sistí a Vilabertran (Alt Empordà), a les noces del rei amb Blanca d’Anjou. Del cert no sabem si Gonçalvo Garcia fou present a les noces, tan ben descrites pel cronista Ramon Munta-ner (Crònica, c. 182; vegeu Soldevila, 1983: 830-831), però sí que fou nomenat porter (os-tiari) de la casa de la reina (Martínez Ferrando, 1963: 127). Ara bé: no podem precisar des de quan exercí el càrrec de porter de la reina. La primera notícia que tenim de Gonçalvo Garcia, a més de conseller, exercint tal ofici cortesà, és del 13 de maig de 1301, precisament en el document de compra del castell i la vila de Moixent (Ros, 1921: 53). En la documentació de la cancelleria reial, la primera referència documentada de la condició de conseller de Gonçalvo Garcia és, però, del 14 de juny de 1302, en un afer relacionat amb el prohom Jaume de Xèrica, i com a porter de la reina el trobem esmentat el 4 de maig de 1307 (Del Estal, 2009: 242 i 335).

En 1296, Jaume II envaí el regne castellà de Múrcia. La primera campanya amb presèn-cia reial tingué lloc entre els mesos d’abril i juny (Garrido, 2002: 38-50). En la pràctica, una passejada militar si exceptuem la conquesta del castell d’Alacant, pres a l’assalt. La ciutat de Múrcia es reté als catalanoaragonesos el 15 de juny. Prèviament, el 10 de maig ho havia fet Oriola i a l’endemà, l’11, els prohoms de la capital del Baix Segura reconegueren Jaume II com a senyor. Entre ells -atenció!- apareix un Gonçalvo Garcia (Del Estal, 1985: 130): és el mateix individu que el porter de la reina Blan-ca, conseller reial i més endavant senyor de Moixent i la Font de la Figuera? D’antuvi potser

planta. No per res en especial: simplement li estalviava maldecaps. Ah!: i bé que li agraí el rei Alfons el Benigne (II de València) que s’in-clinés per aquesta opció.

Gonçalvo Garcia no era un cavaller qual-sevol. Tot i que procedia de la baixa noblesa aragonesa (no era un gran baró), assolí un gran protagonisme a la cort de Jaume II (1291-1327), de qui arribà a ser conseller. Tanmateix, la rellevància de què gaudí no significa que disposem de les dades suficients per a recons-truir la seua biografia completa, encara que sí que la documentació ens permet acostar-nos al seu periple vital de manera parcial, almenys en el component polític d’home al servei de l’estat. No debades, Gonçalvo Garcia fou la persona designada per Jaume II per a fixar de-finitivament la frontera del sud valencià amb Castella, que trencà per sempre els límits es-tablerts primer a Caçola (1179) i després a Al-misrà (1244). Efectivament, el 19 de maig de 1305, a Elx, Gonçalvo Garcia, possiblement en l’acte de més transcendència de la seua carre-ra política, arribà a un acord amb l’ambaixador castellà, de nom Diego Garcia, per a delimitar la frontera sud de la Corona catalanoarago-nesa (encara no ben bé Regne de València) amb Castella. La frontera no coincidia exacta-ment amb els límits de hui, però s’hi acostava: Villena, que a la fi del segle XIV esdevindria castellana, s’integrà en la Corona de Jaume II, així com també Cabdet (castellana des del segle XVIII), tota la vall del Vinalopó, Alacant, Elx, Crevillent i el Baix Segura fins a la punta Foradada. També foren designades catalano-aragoneses Favanella, que pertanyia al terme d’Oriola i disputada per Múrcia, i Jumella, per-duda posteriorment per la Corona d’or i gules en la Guerra dels Dos Peres (1356-1375). D’aquest dibuix geogràfic fou responsable, en definitiva, el conseller reial Gonçalvo Garcia, qui alhora esdevenia gran senyor territorial del sud valencià: senyor des de 1301 de Moixent (inclosa la Font de la Figuera), es convertí en l’amo de la Daia (Baix Segura), Monòver, Xi-nosa i Jumella.

EL CONSELLER REIAL

Gonçalvo Garcia era d’origen aragonès, això sembla a priori per la llengua que feia ser-vir en els documents. Lamentablement, no sa-bem res d’ell abans d’esdevenir un personat-ge important de l’entorn de Jaume II. Jerónimo

115

Figura i època d’en Gonçalvo Garcia, senyor de la Font de la Figuera

cal pensar que no. Ara bé: el Gonçalvo Garcia conseller reial no el tenim, de fet, documentat així fins al 14 de juny de 1302 i, altrament, sa-bem que arribà a ser, abans del 1310, senyor de la Daia, en terme oriolà (Ferrer, 1988: 8; Ferrer, 1990: 164). Aquesta relació amb les terres del Baix Segura suggereix una mena de vinculació important de Gonçalvo Garcia amb el territori, la qual cosa -potser- degué influir en el seu nomenament com a procurador en-carregat d’acordar la nova frontera meridional valenciana sorgida en maig de 1305.

Certament, les dades de què disposem no ens permeten ser més precisos, però, a manera d’hipòtesi, cal pensar que Gonçalvo Garcia degué ser un destacat cavaller quan la campanya militar de 1296, la qual li permeté el seu ascens social, com a senyor territorial i com a personatge de la cort. La compra de Moixent en 1301 seria el resultat tangible del seu enriquiment personal al servei de la co-rona, que li permetria adquirir també la Daia (abans de 1310), Monòver i Xinosa a les Valls del Vinalopó (1304) i la vila de Jumella (1321). I és que, efectivament, Gonçalvo Garcia des-tacà en delicades missions diplomàtiques des que en 1305 fóra nomenat procurador per a dirimir la frontera meridional de la Corona ca-talanoaragonesa (aleshores les terres més en-llà de Biar no eren considerades pròpiament valencianes). Les negociacions sobre el traçat definitiu de la frontera, com hom pot imaginar, no foren fàcils i la possessió de Iecla esdevin-gué un punt de fricció. Sobre això, conservem una carta autògrafa de Gonçalvo Garcia, sen-se data, dirigida a Jaume II, on el conseller li explica al seu rei l’obstinació del procurador castellà, el canceller Diego Garcia de Toledo (curiosament coincideix el cognom amb el del representant catalanoaragonès), en mante-nir Iecla sota la sobirania castellana, malgrat les disposicions de la sentència de partició del regne de Múrcia establerta a Torrellas el 8 d’agost de 1304: sentenciamos, pronuncia-mos, dezimos e mandamos que Cartagena, Guardamar, Alacant, Elche con su puerto de mar e con todos los lugares que recuden a ell, Ella e Novella, Oriolla con todos sus términos e pertinencias quantas han e deven haver, e assí como taja l’agua de Segura entá el regno de Valencia entró al más susano cabo del tér-mino de Billena, sacada la ciudad de Murcia e Molina con sus términos, finquen e romangan

al rey d’Aragón e a su propriedat e de los su-yos pora siempre, salvo Billena, quanto a la propriedat romanga e finque a don Johan Ma-nuel (Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamins de Jaume II, caixa 169, núm. 2062; editat, en-tre d’altres, per Garrido, 2002: 81-85).

A partir de la sentència pronunciada al lloc de Torrellas, a la vora del Moncayo aragonès, els procuradors catalanoaragonès i castellà hagueren de negociar. El castellà s’entestà en mantenir Iecla dins dels límits de Castella i, finalment, en carta al rei, Gonçalvo Garcia reconegué que lexámoslo estar, que no es lugar de recaudo salvo que caýe en nuestra comarca (Arxiu de la Corona d’Aragó, perga-mins de Jaume II, caixa 95, núm. 11552; ve-geu Giménez, 1932: 316). La possessió de Saix i Cabdet també era qüestionada, però en aquest cas l’interès catalanoaragonès reexí: avemos examplado la vuestra tierra de grant partida que es y Sax, que nos metían en qües-tión, e Jumiella e Alcabdete. Abans de trobar-se a Elx, Gonçalvo Garcia s’entrevistà amb el procurador castellà a València, el 22 de abril (el jueves de las ochavas de Pasqua de 1305) i tornà a escriure a Jaume II. El rei castellà pre-tenia aconseguir Cartagena, en compensació per la donació que havia fet a don Juan Ma-nuel d’Alarcón, cedida en rescabalament per la pèrdua d’Elx. A canvi, que don Juan Manuel diese a vos algún canvio convynent por Car-tagenia (Arxiu de la Corona d’Aragó, perga-mins de Jaume II, caixa 113, núm. 459; vegeu Giménez, 1932: 323). Finalment, així fou fet: Cartagena seria de Castella, però don Juan Manuel no lliurà res a Jaume II; és més, el no-ble castellà era al darrere en l’oposició perquè Iecla s’integrés en la Corona catalanoaragone-sa. Això, d’antuvi no agradà a Jaume II, que, el 4 de juny, insistí al seu conseller i procurador en l’afer, però fou debades (Ferrer, 1990: 57).

El -diguem-ne- acord d’Elx posà fi, de mo-ment, al conflicte entre catalanoaragonesos i castellans per la possessió del “regne” de Múr-cia. Fou signat a la capital del Baix Vinalopó el 19 de maig de 1305 i, finalment, la fronte-ra restà com segueix: que del subirano lugar del término de Villena, do parte término con Almanssa, et otrossí del subirano término de Alcapdete, que parte término con Almanssa e con Pechín, e del sobirano lugar del término de Jumella, do parte término con Antur e con Tovarra e con Hellín e con Çieça, e todos los

116


havia tractat de compensar-la atorgant a Jau-me II els títols de gonfanoner, almirall i capità general de l’Església (butlla Redemptor mundi, de 20 de gener de 1297). Poc després, coinci-dint amb l’anada de Jaume II a Roma, el papa li concedí la investidura del regne de Còrsega i Sardenya (butlla Super reges et regna, de 4 d’abril de 1297) (Soldevila, 1962: 395-396). El nou papa, encara no coronat, es presentà a Montpeller el 17 d’octubre de 1305, on era es-perat pel senyor de la ciutat, el rei Jaume II de Mallorca, i pel nebot d’aquest, Jaume II de Ca-talunya i Aragó. Climent V anava camí de Lió, on seria coronat el 14 de novembre (Climent V s’allunyà d’Itàlia i és el responsable del trasllat de la cort papal a Avinyó). El rei catalanoara-gonès, que aconseguí del nou papa el delme eclesiàstic per a la conquesta de Sardenya, encara un projecte sense data, no assistiria a la coronació (Garrido, 2011: 109-110), però sí que volgué enviar a Lió el seu conseller Gon-çalvo Garcia perquè, una vegada el papa co-ronat, li prestara, en nom de Jaume II, home-natge pel regne de Còrsega i Sardenya. El 29 d’octubre, a Perpinyà, el rei expedí a Gonçalvo Garcia les credencials d’ambaixador (J. Zuri-ta, Anales de la Corona de Aragón, 5-68; Del Estal, 2009: 304). El 8 de novembre, a Girona estant, Jaume II escriu a Gonçalvo Garcia qui, finalment, no anà a Lió. Fracassà en la missió encomanada? Del cert, no sabem si Gonçalvo Garcia arribà a emprendre el viatge; més avi-at sembla que no. J. Zurita explica (Anales de la Corona de Aragón, 5-68) que el jurament i vassallatge pel reialme de Còrsega i Sardenya fou realitzat a Bordeus, on era el papa, el 29 de maig de 1306, i que eren els ambaixadors de Jaume II el sagristà de Mallorca i el cavaller aragonès Pero Martines de Gotor.

Gonçalvo Garcia era, sobretot, expert en els afers amb Castella, com demostra la seua intervenció en la solució del conflicte murcià i la seua activitat futura. Participà activament en la preparació d’una aliança per a atacar Gra-nada. A Jaume II li emprenyà que Muhammad III abandonara l’aliança contra Castella del seu predecessor i la convertira en agressió contra les fronteres catalanoaragoneses. Jaume II estava decidit a foragitar definitivament els sarraïns de la península Ibèrica i treballà de valent (no debades, es pretenia el rex bella-tor contra l’islam que vindicava Ramon Llull) per a aconseguir una entesa amb Ferran IV

lugares que son dentro estos mojones fasta las partes de la tierra del rey de Aragón, sean en su jurisdicción, salvo ende Yecla con todos sus términos, que finque liure e quito a don Juan Manuel en jurisdicción del rey de Castie-lla (Arxiu de la Corona d’Aragó, registre 1521, f. 3r-v i 36v-37v; vegeu Garrido, 2002: 86-88). Don Juan Manuel continuà sent el senyor de Villena i Iecla, però, mentre la primera s’inte-grava en la suprema sobirania feudal del rei catalanoaragonès, la segona romangué en Castella.

Abans, però, de cloure aquest episodi de la vida política de Gonçalvo Garcia, no podem obviar què sabem sobre l’activitat que tingué en la guerra de Múrcia. La necessitat de man-tenir un exèrcit permanent per a un conflicte bèl·lic que s’allargava massa, obligà Jaume II a cercar el compromís dels autòctons en la llui-ta. Una iniciativa d’aqueixa mena, en abril de 1303, fou la formació d’una confraria d’homes a cavall del Regne de Múrcia (mentre formà part de la Corona catalanoaragonesa, Múrcia tingué la mateixa consideració de “regne” com la tenia València). El projecte havia sorgit de Rodrigo de Biscarra, alcaid del castell d’Oriola, i fou Gonçalvo Garcia -una altra vegada rela-cionat amb la capital del Baix Segura- l’encar-regat de presentar-lo al rei (Ferrer, 1990: 194). Ara bé: no fou fins a l’1 de març de 1304 que foren aprovats els estatuts. Poc després, el 20 d’abril de 1304, Jaume II i Ferran IV de Cas-tella signaven una treva que posà punt i final a les hostilitats i, finalment, la idea de la con-fraria s’esvaí, sobretot després de la mort de Rodrigo de Biscarra en octubre (Ferrer, 1990: 200), malgrat que no fou oblidada del tot.

Després de la guerra de Múrcia, Gonçalvo Garcia continuà mantenint un lloc de preemi-nència en el consell del rei, que compartí amb el català Bernat de Cruïlles i l’aragonès Artal d’Azlor. Acabat l’afer de la partició del “reg-ne” de Múrcia, Jaume II pensà en Gonçalvo Garcia com a ambaixador seu davant del nou papa, Climent V. L’accés al papat de Bernat de Got, arquebisbe de Bordeus, posava fi a un interregne de quasi un any, després de la mort de Benet XI, successor de Bonifaci VIII, que s’havien enfrontat a Felip IV de França. Altra-ment, Bonifaci VIII era el papa que havia apa-drinat la reconciliació de l’Església amb la Co-rona catalanoaragonesa. No havia eixit, però, debades: la renúncia a Sicília, tot i que el papa

117


de Castella i també cercà la col·laboració del soldà marínida Abū-l-Rabīc de Fes. En tots dos fronts diplomàtics, el castellà i el marroquí, trobem Gonçalvo Garcia. Però anem a pams: pel que fa a Castella, Jaume II envià l’almirall Bernat de Sarrià i el conseller Gonçalvo Gar-cia a Alcalá de Henares, on era Ferran IV, per a pactar el repartiment del regne de Granada: Almeria seria per als catalanoaragonesos, la resta per als castellans. L’acord fou signat el 19 de desembre de 1308 (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 5-74). Aconseguit l’acord amb el rei castellà, Gonçalvo Garcia fou la per-sona triada per a tractar amb els marroquins i, des d’Osca, Jaume II li expedí la corresponent credencial diplomàtica (Osca, 16 de gener de 1309) perquè tractara amb Abū-l-Rabīc (Çule-ma Aburraba) o amb el mandadero (ambaixa-dor) català a les ordres del sobirà marínida, de nom Bernat Seguí, també comandant de la guàrdia de corps cristiana que servia al soldà (Masià, 1989: 412). Fruit d’aqueixes conver-ses, amb Gonçalvo Garcia de protagonista, fou el tractat de Fes entre Jaume I i Abū-l-Rabīc, signat el 6 de juliol de 1309 (Arié, 1992: 34).

Fet i fet, la guerra contra Granada -contra Almeria- començà una vegada tancat l’acord amb el soldà marínida, en juliol de 1309. Gon-çalvo Garcia participà en la campanya militar, com indica J. Zurita (Anales de la Corona de Aragón, 5-78), en el contingent de cavallers que “isqueren” del regne de València. No de-bades era ja un important senyor territorial del sud valencià, inclosa la recentment annexio-nada al Regne en 1307 regió del sud: Moixent, Monòver, Xinosa i la Daia. Gonçalvo Garcia aportà cinquanta-set cavallers a l’exèrcit, amb quatre peons auxiliars de mitjana per cavall armat, en total uns dos-cents huitanta-cinc homes; un nombre important d’efectius només superat per les hosts aportades per l’almirall Bernat de Sarrià, Jaume de Xèrica i Juan Xi-menes de Urrea (Baydal, 2009: 116). El dia 18 de juliol Jaume II s’embarcà en la platja de València rumb al port del Cap de l’Aljub (San-ta Pola) i des d’allà, l’1 d’agost, l’armada partí cap a Almeria, on arribà el dia 15. La campa-nya, finalment, fou un fracàs: els castellans no pogueren prendre Algesires i els catalanoara-gonesos no pogueren traspassar les muralles d’Almeria. El 26 de gener de 1310 Jaume II se’n tornà cap a casa. A Almeria estant, Gon-

çalvo Garcia fou requerit per don Juan Manuel perquè intercedís entre ell, que amenaçava amb abandonar l’exèrcit, i el rei de Castella. La notícia la recull J. Zurita (Anales de la Corona de Aragón, 5-80), qui, en canvi, no assenya-la com acabà l’afer, només que Jaume II hizo todo su poder perquè don Juan Manuel i el rei de Castella s’avingueren.

Gonçalvo Garcia sempre estigué molt a prop del seu sobirà i, de segur, romangué al seu costat fins al darrer moment a Almeria. Prèviament, en una altra prova de la proximitat del rei i el conseller, Gonçalvo Garcia era pre-sent quan, l’1 de desembre de 1307, Jaume II ordenà l’arrest dels cavallers templers dels seus regnes (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 5-73). Important i transcendental deci-sió en la qual els consellers de Jaume II pren-gueren part. La fi de l’orde del Temple s’havia iniciat a França, el 13 d’octubre d’aquell any, amb l’empresonament per ordre reial del gran mestre, Jacques de Molay, i la quasi totalitat dels membres de l’orde a França, un miler i escaig de frares. Felip IV s’obcecà en perse-guir els templers i l’Església, en mans d’un pontífex massa unit a França, cedí (el 22 de març de 1312 ordenà la dissolució de l’orde). El descrèdit dels templers, enriquits a Europa i fracassats a Terra Santa, i també la cobejança dels seus béns estan al darrere de la persecu-ció que inicià Felip IV de França, que insistí a Jaume II perquè fes el mateix. Al Principat de Catalunya i a l’Aragó, l’orde fou absorbida per l’Hospital, mentre que al regne de València es reconvertí en orde de Montesa.

AL SERVEI DE LA FAMÍLIA REIAL

Gonçalvo Garcia estigué molt vinculat a la família del seu sobirà des què fóra nomenat porter de la reina Blanca d’Anjou (traspassa-da el 14 d’octubre de 1310). Tornat d’Almeria i desapareguda la reina, Gonçalvo Garcia fou nomenat ara cambrer i reboster major de la casa de la infanta castellana Elionor (Martínez Ferrando, 1963: 206), promesa del primogènit catalanoaragonès Jaume. Comença aquí, no exempta d’antuvi de polèmica, la vinculació di-recta del senyor de Moixent amb Elionor, Jau-me (el fill díscol de Jaume II) i, en definitiva, amb la família reial. El servei de les cases de les infantes promeses amb aristòcrates d’alt llinatge donà lloc a freqüents frecs entre les corts catalanoaragonesa i castellana, i el cas

118


s’hauria de conformar a ser només reboster i cambrer major, però això no li agradà gens i un dia, enrabiat, arribà a malparlar de Jau-me II en presència de Violant de Grècia (o Violant de Ventimiglia-Làscaris), encarregada de l’educació de la petita infanta castellana. Atenció!: aquesta senyora era la filla de Làs-cara, la que fou senyora de Moixent abans de Gonçalvo Garcia. Més endavant en parlarem. Lope Pérez, movido non sabemos de qué ra-zón e uso (explica Jaume II), arribà a etzibar sobre el rei catalanoaragonès: “dona Violant: ¿cuyda vuestro senyor el rey d’Aragón que nós no conescamos las maestrías et las ma-neras que él lieva con el rey de Castiella, que de passo en passo e de punto en punto trahe los fechos a honrra suya et a gran deshonrra del rey de Castiella, tam bien en lo poco como en lo mucho? [...] Rey de vint cavalgadores, et faze todos sus feytos con menuderías (Mi-ret, 1957: 16; Martínez Ferrando, 1963: 207). En el seu enfuriment, no hi mancà la crítica contra el rei castellà, al qual qualificà de torpe. Dit i fet, bona era la Violant per callar! Aviat li ho digué a Jaume II, qui de continent foragità Lope Pérez de la cort i escrigué a Ferran IV una carta (22 de febrer de 1311) que mai no fou tramesa. Nogensmenys, Jaume II envià a Ferran IV el sobrecoc de la casa de la infanta Elionor, Martí d’Alfaro, perquè li explicara las muchas mentiras e neciedades que dixo Lope Pérez ante dona Violant en casa de la infanta (Miret, 1957: 17).

De tot plegat, Gonçalvo Garcia fou el prin-cipal beneficiat. La infanta visqué entre Osca, Saragossa, Terol i passà algunes temporades a València i Tortosa (Martínez Ferrando, 1963: 333-334). Gonçalvo Garcia havia de ser, apro-ximadament, de l’edat del rei (Jaume II havia nascut a València, el 10 d’agost de 1267), a qui arribà a sobreviure-li quasi una dècada. Ben posicionat a la casa de la futura “reina” Elionor, Gonçalvo Garcia continuà mantenint la seua influència a l’entorn reial. En concret, sabem que aconsellà al rei en els afers de Ma-llorca, que Jaume II pretenia recuperar -mal-grat l’aparent concòrdia amb els seus parents “mallorquins”- per a la Corona catalanoarago-nesa. Gonçalvo Garcia assistí, a Barcelona, a l’acte de vassallatge del nou rei mallorquí (també comte del Rosselló i de la Cerdanya i senyor de Montpeller), Sanç I, a Jaume II, el 9 de juliol de 1312 (J. Zurita, Anales de la

d’Elionor no fou una excepció. Jaume II havia maridat dues filles, Maria i Constança amb importants prohoms castellans: Maria es casà amb Pere, fill de Sanç IV, i Constança ho féu amb don Juan Manuel, nét de Ferran III.

Gonçalvo Garcia fou present en l’acord de matrimoni del primogènit catalanoaragonès amb la primogènita de Ferran IV, que tingué lloc al monestir de Santa Maria de Huerta (en l’actual província de Sòria), a tocar de la fron-tera entre Castella i Aragó (1 de desembre de 1308). Elionor aleshores era una xiqueta de només tres anys. Havia nascut en octubre de 1305. Sobre això cal dir que en les estipulaci-ons entre les dues corones, s’acordà que el matrimoni s’havia de celebrar en els dos anys següents al compliment dels dotze anys per la infanta castellana i, sabem, per carta que Jau-me II li envià al seu fill (21 de març de 1319), que lo temps en lo qual el matrimoni vostre se deu complir s’apruÿsme, ço és, en lo més de vuytubri al pus luyn (Miret, 1957: 22). O sia, en octubre de 1319 la infanta compliria catorze anys i el matrimoni, per força, s’havia de cele-brar, a risc de perdre Jaume II els castells lliu-rats en garantia de l’acord: Borja, Ariza, Ber-dejo, Bordalba, Somet i Malón. La qüestió era delicada, perquè -ai las!- el primogènit Jaume avorria el tracte carnal amb dones, no volia ni parlar de contraure matrimoni i tenia la inten-ció d’ingressar en un orde religiós. I, vet ací que, en tot l’afer, el conseller Gonçalvo Garcia adquirí un gran protagonisme en les relacions entre Elionor, Jaume fill i Jaume pare.

En primer lloc, el senyor de Moixent fou de-signat cambrer i reboster major d’Elionor, quan aquesta fou lliurada pels seus pares a Jaume II perquè fóra criada a la cort catalanoarago-nesa, el 25 de desembre de 1312, a Calataiud, tot coincidint amb les noces de la infanta cata-lanoaragonesa Maria i l’infant castellà Pere (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 5-95; Miret, 1957: 15). En canvi, com a majordom de la casa d’Elionor fou designat, pel pare de la xiqueta i el consentiment de Jaume II, el cas-tellà Lope Pérez. Tanmateix, Lope Pérez trigà en arribar a la cort catalanoaragonesa i Jaume II es decidí per nomenar Gonçalvo Garcia ma-jordom. Quan, finalment, Lope Pérez aplegà a la cort catalanoaragonesa, es trobà amb el càrrec ocupat i amb Jaume II sense cap inten-ció de llevar la majordomia de la casa d’Elionor al seu fidel conseller. Lope Pérez, en principi,

119


Corona de Aragón, 5-98). Més endavant, des-prés de la mort sense fills legítims de Sanç I (4 de setembre de 1424), el senyor de Moixent fou convocat a Lleida per a aconsellar al rei sobre l’annexió de Mallorca (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 6-57) i, el 24 de se-tembre de 1325, també assistí a la concòrdia entre Jaume II i l’infant mallorquí Felip (regent del regne), perquè la corona illenca passarà al futur Jaume III, fill de l’infant Ferran de Mallor-ca (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 6-63).

Gonçalvo Garcia, majordom de la casa de la infanta Elionor, hagué d’empassar-se el tràngol -ell també- de la renúncia del primogè-nit Jaume, a qui, arran d’això, la historiogra-fia moderna, des de Joaquim Miret i Sans, ha batejat com “el Forassenyat”. No era ben bé un foll. Abominava del contacte carnal amb les fèmines i li repugnava la sola idea de compartir el tàlem amb una dona i complir com a marit, però tampoc sabem -no hi ha constància- que fóra homosexual. Pensem que visqué en una època (inicis del segle XIII) de religió exacer-bada, on les doctrines espiritualistes i de re-buig del món (el sexe inclòs) penetraren en totes les corts europees. Jaume II de Mallorca, l’oncle del Jaume II catalanoaragonès, també tingué un fill primogènit d’aqueixa mena, que renuncià a tot -inclòs a un bon partit matrimo-nial- per fer-se franciscà (Garrido, 2011: 120).

La determinació de Jaume “el Forasse-nyat” de no casar-se i no ser rei començà a preocupar Jaume II l’estiu de 1318, però és en març de 1319 (carta del dia 27) quan l’infant parlà clar: vos responem [a Jaume II] que con la vostra altea haja sabut e sàpia molt bé, en la qual manera e per qual rahó nós havem dup-tat de regnar e de cumplir nostre matrimoni, e encara y duptem. I reblà el clau en abril (carta del dia 3), quan escrigué: més o avem fet [ac-ceptar el matrimoni] per pahor e per affronta que per volentat que nós aguéssem de pendre muller [...] nós no avem haüt volentat de pen-dre muller, quar depuys que nasquem ençà no avem conegut nulla fembra carnalment (Miret, 1957: 23).

I és en aquest moment quan entra Gon-çalvo Garcia en escena, per tal de convèncer l’infant de la necessitat de celebrar el matrimo-ni, i per això es desplaçà fins a Lledó d’Algars (Matarranya), on era el fill de Jaume II: E, fi-

nalment, cabé-hi en lo lur consell e parlament En Gonçalbo Garcia, qui molt reprès, e fort es-tretament l’infant don Jaime (Crònica de Pere el Cerimoniós, vegeu Soldevila, 1983: 1007). El conseller reial s’entrevistà amb el primogè-nit, encara que no podem precisar quan, puix que les dues cartes que sobre això Gonçalvo Garcia escrigué al rei no porten data. En una d’elles, el conseller explica al rei que el primo-gènit no quería casar ni regnar i que pues el regno no queria, que más le plazía que se fizi-ese con periglo et con blasmo de qui se quiere, que tanto le valía que oviessen los castiellos los castellanos como los aragoneses. Todo esto dezía con iniquidat. Les raons d’estat -va-tua!- no importaven gens al fill primogènit del rei i Gonçalvo Garcia arriba a escriure: pues yo vi que mala carera tenía (Miret, 1957: 26-27).

Gonçalvo Garcia féu -diguem-ne- el que pogué. També intervingué en l’afer Bernat de Fenollar, però fou debades. Jaume II restà desesperat i desenganyat, però, en l’últim mo-ment, ell i la infanta Elionor es desplaçaren a Gandesa, prop de Lledó d’Algars. Finalment, a l’església de Gandesa, s’hi aconseguí es-cenificar un simulacre de cerimònia nupcial, però una vegada celebrada la missa, cada contraent se n’anà pel seu costat. Jaume “el Dissortat”, després d’això, entrà en religió: pri-mer com a cavaller hospitaler i després vestint l’hàbit de l’orde de Montesa. Elionor, frustrat el seu matrimoni, se’n tornà a Castella; això sí, no fou una marxa definitiva, perquè en el futur tornaria a la Corona que ara l’acomiadava i, ironies del destí, aconseguí ser reina.

El senyor de Moixent i la Font de la Figuera -el gran conseller de Jaume II- encara inter-vingué en la concertació d’altres matrimonis de la família reial catalanoaragonesa quan afectaven les relacions amb Castella. Del cert, Gonçalvo Garcia era el gran expert en política castellana de la cort de Jaume II. En aquest context, Gonçalvo Garcia fou el representant de Jaume II en les negociacions del matrimoni de la néta d’aquest, Blanca de Castella i d’Ara-gó (filla de la infanta Maria i l’infant Pere de Castella), amb Juan Díaz de Haro, senyor de Biscaia i un dels prohoms que es disputaven el govern de Castella. Per aquest motiu, Gon-çalvo Garcia fou tramés de Barcelona a Cala-taiud (on residia la infanta Maria), per a nego-ciar amb Álvar Yáñez, representant del senyor de Biscaia (J. Zurita, Anales de la Corona de

120


Aragón, 6-72). L’acord, però, no fou del grat del jove rei de Castella, Alfons XI, que recelava de les intencions del biscaí i també de les de Jaume II. Tanmateix, Gonçalvo Garcia arribà a una entesa amb Álvar Yáñez, malgrat que havia de ser debades, puix que el senyor de Biscaia, Juan Díaz de Haro “el Borni”, fou as-sassinat per ordre d’Alfons XI, a Toro, l’1 de novembre de 1328. Quan això succeí feia un any que el rei catalanoaragonès, que mai no descuidà la influència que podia exercir a Cas-tella, havia traspassat.

Efectivament, Jaume II morí, al seu palau de Barcelona, el 2 de novembre de 1327. Hi fou present Gonçalvo Garcia, convertit en un dels testamentaris del rei difunt. El nou rei era Alfons III (II de València i IV d’Aragó) dit “el Benigne”, qui, cinc dies abans de l’òbit del seu pare, havia perdut la seva esposa Teresa d’Entença (morí a Saragossa, el 28 d’octubre). Un rei, doncs, vidu i encara jove (vint-i-huit anys) que restava lliure per a tornar a casar-se. I qui havia de ser l’afortunada? Ni més ni menys que l’Elionor promesa en el passat amb el primogènit Jaume. Després de les noces frustrades -mai no consumat el matrimoni- de Gandesa, la infanta castellana, una adoles-cent, fou tornada a Castella. Jaume II tractà de casar-la amb el seu fill Pere (comte de Ri-bagorça, d’Empúries i de Prades i senyor de Gandia), però, finalment, la viduïtat del nou rei decantà cap a ell les preferències castellanes. Aleshores hi havia molt de rebombori a Caste-lla, pertorbada pels bàndols que es disputaven el favor del jove Alfons XI, entre altres el que encapçalava el poderós don Juan Manuel, que gaudia de les simpaties de Jaume II -no de-bades, era el seu gendre- i també d’Alfons III el Benigne. L’entorn d’Alfons XI cercà l’entesa amb la cort catalanoaragonesa i aconsellà que la germana del monarca, una dona de vint-i-dos anys, contraguera matrimoni amb el nou rei d’Aragó i comte de Barcelona.

Qui fou l’encarregat de les negociacions nupcials per part catalanoaragonesa? Doncs mossèn Gonçalvo Garcia. Hi havia un altre de millor que ell? De més a més, ell havia estat majordom de la casa d’Elionor, era apreciat per la família reial castellana i àdhuc per don Juan Manuel. Gonçalvo Garcia fou tramès a Salamanca (estiu de 1328), on era Alfons XI, i allà fou concertat el matrimoni entre el rei cagalanoaragonès i la infanta castellana, que

tingué lloc a Tarassona, el 5 de febrer de 1329. Òbviament, Gonçalvo Garcia, assistí a la ceri-mònia (J. Zurita, Anales de la Corona de Ara-gón, 7-7).

Gonçalvo Garcia continuà mantenint una posició preeminent a la cort. La reina Elionor el convertí una altra vegada en majordom de la seua casa i a ella serví, fins i tot en les deci-sions més controvertides del regnat del Benig-ne, que afectaven al primogènit reial, el futur rei Pere III (II de València i IV d’Aragó) “el Ce-rimoniós”, fill de Teresa d’Entença. E de conti-nent la dita reina [Elionor], madrastra nostra, amb aquells qui li ho aconsellaven, tractà mol-tes e diverses persecucions nostres (Crònica de Pere el Cerimoniós, vegeu Soldevila, 1983: 1019). Un dels que “li ho aconsellaven” era Gonçalvo Garcia, que formava part, segons J. Zurita, del grup de muy allegados a la reina y holgaban de complacella (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 7-17). Per complaure-la, animaren al rei a fer les grandíssimes dona-cions a l’infant Ferran (1332), fill d’Alfons III i Elionor, que desballestaven el patrimoni reial al regne de València. L’oposició de la ciutat de València, amb Guillem de Vinatea al capda-vant, obligaren el rei a fer marxa enrere, però això no deturà el domini absolut d’Elionor so-bre el comportament del rei, un veritable cal-çasses, a jutjar pels testimonis de l’època, que per això ha estat batejat eufemísticament com “el Benigne”. Entre 1332 i el 24 de gener de 1336 (mort d’Alfons el Benigne), Elionor perse-guí imparablement tots els seus rivals polítics, inclòs els fills de la seua antecessora al tàlem reial, els infants Pere i Jaume. El traspàs del rei, però, capgirà dràsticament la situació: de perseguidora, Elionor esdevingué perseguida. Ara bé: fugí a temps de la crema, abandonant Barcelona i el seu marit moribund.

I vet ací que el majordom Gonçalvo Garcia, en pro de la seua senyora, realitzà el darrer servei de la seua llarga carrera política. Elionor -cames ajudeu-me- fugí cap a Castellà, però abans de traspassar la frontera aragonesa, envia el seu majordom i el seu confessor, el franciscà Joan de Montfort, a parlamentar amb el nou rei (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 7-27). Potser això li donà l’oportunitat a Gonçalvo Garcia per a reconciliar-se amb Pere III. De fet, el rei contestà als ambaixadors d’Elionor amb intencions d’arribar a una ente-sa (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón,

121


7-32) i aquesta és la darrera notícia que te-nim del Gonçalvo Garcia, gran conseller reial i fundador de Moixent i la Font de la Figuera. A partir de 1339 apareix en escena un altre Gon-çalvo Garcia, el fill o “lo jove” (Crònica de Pere el Cerimoniós, vegeu Soldevila, 1983: 1033), que, com el pare, també exercí d’ambaixador a la cort castellana. En concret, el 3 d’abril de 1339, Gonçalvo Garcia “lo jove” fou tramès a Castella per a acordar una aliança contra Gra-nada i el soldà marínida del Marroc (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 7-46).

Gonçalvo Garcia “lo jove”, que participà en la conquesta de Mallorca (1343), morí en 1348. El seu testament, segons cita J.M. Ros, tot i que aquest autor el considera del pare, està datat el 29 de juny d’aqueix any (Ros, 1921: 83). Ara bé: J. Zurita dóna notícia d’un Pere Maça, fill de Gonçalvo Garcia -no especi-fica si el pare o del fill- militant de l’unionisme aragonès -no el valencià- en 1348 (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 8-24), i també d’un Joan Gonçalves, señor de Mojén, nieto de don Gonzalo García que fue gran priva-do del rey don Jaime el II (J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, 8-27). A partir d’ací s’acaba el llinatge Garcia, substituït pels Maça de Lliçana en totes les senyories valencianes que havien estat del conseller de Jaume II. Ara mateix, però, no podem precisar la filiació i el perquè del canvi de cognom i, pel risc de es-tendre’m massa, no insistiré més en la succes-sió de mossèn Gonçalvo Garcia “el conseller”, objecte principal d’aquest estudi i que -aten-ció!- degué morir abans de gener de 1339.

SENYOR TERRITORIAL VALENCIÀ

Gonçalvo Garcia esdevingué un important senyor territorial valencià, sobretot al sud del reialme. Ja he fet esment més amunt a l’apari-ció d’un cavaller amb aquest nom a Oriola en 1296. Pel seu nom i per la llengua que empra-va per escrit, era un cavaller aragonès, tot i que no seria forassenyat pensar que fóra d’ori-gen castellà, establert al “regne” de Múrcia i que reconegué des del principi Jaume II com a rei. No és, però, el cas: com a aragonès te-nia dret a aplicar el fur aragonès en les seues senyories valencianes i no ho féu, la qual cosa bé que li ho agraí Alfons III el Benigne en 1330. Nogensmenys, la vinculació de l’ara-gonès Gonçalvo Garcia, senyor de Moixent i la Font de la Figuera, amb el Baix Segura (d’ell

i dels Maça successors) fa pensar molt pels dubtes que suscita, així com també l’especia-lització en els afers castellans. Altrament, no-més el document de fundació de la Font de la Figuera, que no és escrit de la seua mà, és l’únic testimoni en català relacionat amb ell. La seua correspondència amb el rei, tan quan ell és l’autor com quan el monarca li escriu, és íntegrament en la llengua que compartei-xen castellans i aragonesos; òbviament, en el castellanoaragonès estandarditzat per la cancelleria catalanoaragonesa, el mateix que Jaume II utilitzava en la seua correspondència epistolar amb la cort castellana.

Gonçalvo Garcia no és noble d’alt llinatge, és un cavaller -d’aquí la intitulació mossèn- que prosperà en el servei directe del rei. Quan i com Gonçalvo Garcia arribà per primera ve-gada a la cort no ho sabem. Sí que coneixem que esdevingué porter de la casa de la reina Blanca d’Anjou -càrrec de confiança- i que tot seguit, coincidint amb la guerra de Múrcia, s’inicià el seu enlairament social. Així, acumulà el capital suficient per a comprar, el 13 d’abril de 1301, la vila i el castell de Moixent amb tot els seus termes (inclosa la Font de la Figuera) a Làscara (també anomenada Irene i Eudòxia) Làscaris. Val a dir que l’historiador fontí J.M. Ros, tot i el valor de les notícies que aporta a la seua Historia de Fuente la Higuera, es fa un embolic en aquesta qüestió (Ros, 1921: 51-52) que convé desembrollar. Làscara era filla de l’emperador de Nicea (la Bizanci grega fins al 1261, puix que el tron de Constantinoble fou ocupat per una dinastia “llatina”, des del 1204 fins al 1261). Els Làscaris, però, foren destro-nats pels Paleòlegs i les princeses Làscaris emigraren a Catalunya, previ pas pel regne de Sicília: Constança de Hohenstaufen (germa-na de Manfred de Sicília i segona esposa de l’emperador Joan III Ducas Vatatzes) i Làscara (néta de Joan III i filla del també emperador Te-odor II). El rei catalanoaragonès Pere II havia maridat la neboda de Constança, del mateix nom, i quan els Hohenstaufen foren foragitats de Sicília (Sicília i Nàpols), les princeses gre-gues acabaren exiliades a Catalunya (vegeu els treballs de Miret, 1906 i 1908; Masià, 1947; i Baucells, 1982a i 1982b). Làscara (o, repe-tim-ho, Irene i Eudòxia) s’havia casat amb el noble ligur, aliat dels Hohenstaufen, Guglielmo Pietro di Ventimiglia, de qui se separà abans de 1274. Aleshores Làscara es traslladà a la

122


Corona catalanoaragonesa -en concret, vis-qué a Xàtiva- amb el seu fill Joan (qui heretaria el patrimoni patern en 1283) i les seues filles Làscara (o Lucrècia, esposa del comte Arnau Roger I de Pallars Sobirà), Beatriu (maridada amb Guillem II de Montcada, senyor de Fra-ga), Vatatza (que acompanyà la infanta Isabel, filla de Jaume II, a Portugal) i Violant, de qui ja n’hem parlat més amunt, quan el conflicte per la majordomia de la casa d’Elionor (es casà amb Pere d’Ayerbe, nét de Jaume I, però se separà aviat).

Així, doncs, tenim a Làscara, filla de l’em-perador Teodor II de Nicea, senyora d’unes terres despoblades situades al sud del reial-me valencià a la fi del segle XIII. Els sarraïns que les habitaven, els de la frontera de Biar a Castalla, havien estat expulsats i traslladats a la comarca de Vila-Real en 1279, després del fracàs de la darrera rebel·lió que coincidí amb els últims anys de regnat de Jaume I (Garrido, 2008: 17). Les terres de la Costera no foren afectades pels repartiments de Jaume I. La possessió de Moixent havia estat disputada a Jaume I per l’infant Alfons de Castella (fu-tur Alfons X) abans de la signatura del tractat d’Almisrà, el 26 de març de 1244 (Llibre dels feits, c. 341 i 348; vegeu Soldevila, 1983: 130 i 132). La població sarraïna hi continuà habitant fins al decret d’expulsió, el 12 de setembre de 1279. No fou fins al 9 de març de 1298, que Moixent i el seu terme són cedits al vescom-te nord-català Jaspert V de Castellnou, qui fou l’almirall de l’estol català en la campanya contra Almeria de 1309. El vescomte Jaspert, però, no degué de tenir massa interès en pos-seir una senyoria al sud valencià i aviat se’n desféu. El 13 de juny de 1299 vengué Moixent a Làscara, infanta dels grecs (Ros, 1921: 51). El 13 d’abril de 1301, Làscara, que pretenia professar com a monja clarissa al convent de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, vengué Moixent a Gonçalvo Garcia. La venda, però, la realitzà, en nom de la mare, Violant, amb data de 13 d’abril de 1301. El rei aprovà la venda el 30 de maig. Ara bé: sembla que les Làscaris tingueren problemes per a cobrar i el castell de Moixent fou embargat (Ros, 1921: 52). Dos anys després d’aquests fets, el 2 de desembre de 1303, Gonçalvo Garcia atorgava, a Alzira estant, carta de poblament -redactada en llatí- a Moixent i les Alcuses fins a un màxim de dos centenars de pobladors (Guinot, 1991:

445-447). Una dècada més tard, el conseller de Jaume II afermava l’ocupació del territori amb la fundació de la Font de la Figuera, el 19 de març de 1313 (Ros, 1921: 289-291; Gui-not, 1991: 471-473), per carta de poblament ara redactada en català, que completaria amb l’atorgament de franqueses (document ara re-dactat en castellanoaragonès) per a l’elecció dels càrrecs que havien de regir la Font de la Figuera, datat a Moixent el 26 de gener de 1315 (Guinot, 1991: 474-475). Important: sa-bem dels primers catorze pobladors de la Font de la Figuera, o sia, els caps de família funda-cionals mercè al document de 1313: Guillem Martines (llaurador de Vilafermosa), Domingo Valero, Martí Peres, Domingo Sanxo, Domin-go Blasco, Pero Mínguez, Valero Giell, Joan Gestell de Xirivella, Guido Navarro, Domingo Roís, Joan Peres d’Eixea, Pasqual d’Eixea, Tomàs Roig i Jaume d’Oblumque.

Més al sud del port de Biar (la fita d’Al-misrà), Gonçalvo Garcia obtingué Monòver i Xinosa, que Jaume II li concedí amb caràcter vitalici el 17 d’agost de 1304. Alfons III el Be-nigne convertí, en 1328, la concessió vitalícia en donació en franc alou, confirmada en 1331. Tots dos llocs, a la mort de Gonçalvo Garcia, romangueren en mans dels seus successors, primer Garcia i després Maça (Ferrer, 1988: 22-23).

Al Baix Segura, cap al 1310, Gonçalvo Garcia, adquirí el lloc de la Daia, en terme d’Oriola. El lloc havia estat propietat del cava-ller castellà Fernán Pérez de Guzmán, que el perdé quan la conquesta catalanoaragonesa de Múrcia. Posteriorment, passà a mans del barceloní Guillem Durfort (Bellot, 2001: 160) i d’aquest, no podem precisar com ni quan, a Gonçalvo Garcia. Lloc d’Oriola, el conseller reial hagué de bregar amb les autoritats orio-lanes per a mantenir la Daia lliure de l’impost del cabeçatge o contribució a pagar per cada cap de família “moro” (la Daia era una població sarraïna, com Monòver i Xinosa). Finalment, el favor reial beneficià Gonçalvo Garcia, que restà exempt del pagament del cabeçatge i, de més a més, a partir de 1330, obtingué les franquicies de lleuda, peatge, portatge, mesu-ratge, duana, almoixerifat, etc., per a la Daia i per als altres llocs de la seua senyoria situats en les terres annexionades al reialme valencià (Xinosa, Monòver i Jumella). El privilegi, pel qual el rei agraeix la renúncia voluntària de

123


Gonçalvo Garcia al fur d’Aragó (Ferrer, 1987: 482-483; Ferrer, 1988: 9), al qual tenia dret per la seua condició d’aragonès, i l’acceptació del de València, no esmenta, però, Moixent i la Font de la Figuera, poblades a fur de València.

Per últim, Gonçalvo Garcia adquirí, per compra, la vila de Jumella, propietat de les filles de Garcia Jofré de Loaisa. La compra s’efectuà en 1321 o principis de 1322 (Ferrer, 1987: 482) i Jumella es mantingué unida a la família Garcia (després Maça) fins a 1357, du-rant la Guerra dels Dos Peres en què Pere I de Castella annexionà la localitat a la corona castellana.

BIBLIOGRAFIA

Arié, R. (1992): El reino nasrí de Granada (1232-1492). Madrid. MAPFRE.

Baydal Sala, V. (2009): “Tan grans messions. La financiación de la cruzada de Jaime II de Aragón contra Almería en 1309”, Medie-valismo 19, 57-154.

Bellot, P. (2001): Anales de Orihuela, estudi, edició i notes a cura de Juan Torres Fon-tes, vol. 2. Múrcia. Real Academia Alfonso X el Sabio de Múrcia i Instituto de Cultura Juan Gil-Albert d’Alacant.

Baucells i Reig, J. (1982a): “La successió dels comtes de Pallars en el dos-cents”, en X Con-greso de Historia de la Corona de Aragón. Jaime I y su época, vol. 3, 21-36. Saragossa. Institución Fernando el Católico (CSIC).

Baucells i Reig, J. (1982b): “La infantat gri-ega Láscara y sus hijas Beatriz y Violan-te”, X Congreso de Historia de la Corona de Aragón. La ciudad de Zaragoza en la Corona de Aragón, vol. 4, 63-80. Sara-gossa. Institución “Fernando el Católico” (CSIC).

Del Estal, J.M. (1985): El reino de Murcia bajo Aragón (1296-1305). Corpus documental I/1. Alacant. Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”.

Del Estal, J.M. (2009): Itinerario de Jaime II de Aragón (1291-1327). Saragossa. Instituci-ón “Fernando el Católico” (CSIC).

Ferrer i Mallol, M.T. (1987): “Abanilla i Jumilla en la Corona catalanoaragonesa (s. XIV)”, en Homenaje al profesor Juan Torres Fon-tes, vol. 1, 477-490. Murcia. Universidad de Murcia.

Ferrer i Mallol, M.T. (1988): Les aljames sarra-ïnes de la Governació d’Oriola en el segle XIV. Barcelona. CSIC.

Ferrer i Mallol, M.T. (1990): Organització i defensa d’un territori fronterer. La Gover-nació d’Oriola en el segle XIV. Barcelona. CSIC.

Garrido i Valls, J.D. (2002): La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II. Barce-lona. Rafael Dalmau.

Garrido i Valls, J.D. (2008): “Almisrà, un topò-nim important del regnat de Jaume I”, en Estudis de llengua i literatura catalanes/LVII. Miscel·lània Joaquim Molas, vol. 2, 5-29. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Garrido i Valls. J.D. (2011): Jaume II de Ma-llorca. Rei de les Balears i Pitiüses, comte català del nord. Barcelona. Rafael Dalmau.

Giménez Soler, Andrés (1932): Don Juan Ma-nuel. Biografía y estudio crítico. Saragos-sa. La Académica.

Guinot Rodríguez, E. (1991): Cartes de po-blament medievals valencianes. València. Generalitat Valenciana.

Martínez Ferrando, J.E. (1963): Jaume II o el seny català. Alfons el Benigne. Barcelona. Aedos.

Martínez Ferrando, J.E.; Sobrequés, S. i Ba-gué, E. (1980): Els descendents de Pere el Gran. Barcelona. Vicens-Vives.

Masià i de Ros, A. (1947): “La emperatriz de Nicea, Constanza, y las princesas Lascara y Vataza. Nuevas noticias acerca de sus relaciones con las Cortes de Aragón, Cas-tilla y Portugal”, Boletín de la Real Acade-mia de Buenas Letras de Barcelona 20, 10-25.

Masià i de Ros, A. (1989): Jaume II: Aragó, Granada i Marroc. Aportació documental. Barcelona. CSIC.

Miret i Sans, J. (1906): “Tres princesas griegas en la corte de Jaime II de Aragón”, Revue Hispanique 15, 668-716.

Miret i Sans, J. (1908): “Nuevos documentos de las tres princesas griegas”, Revue His-panique 19, 112-134.

Miret i Sans, J. (1957): El forassenyat primo-gènit de Jaume II. Barcelona. Institut d’Es-tudis Catalans.

124


Ros Biosca, J.M. (1921): Historia de Fuente la Higuera. València. Centro de Cultura Va-lenciana.

Soldevila, F. (1962): Història de Catalunya, vo-lum 1. Barcelona. Alpha.

Soldevila, F. (1983): Les quatre grans cròni-ques (Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III). Barcelona. Selecta.

Zurita, J. (1977): Anales de la Corona de Ara-gón, edició a cura d’Ángel Canellas López, volum 2. Saragossa. Institución “Fernando el Católico” (CSIC).

Zurita, J. (1978): Anales de la Corona de Ara-gón, edició a cura d’Ángel Canellas López, volum 3. Saragossa. Institución “Fernando el Católico” (CSIC).

LA FONT DE LA FIGUERA I LA REVOLTA DE LA GERMANIA(1519-1522)

Vicent Terol i Reig

125

ròs d’Arbòrea, cinqué d’aquest nom, un per-sonatge rellevant de l’escena valenciana del moment (Terol i Reig, 2003a i 2003b). Exercirà com els seus antecessors el càrrec de gover-nador d’Oriola i tindrà una reeixida actuació durant la revolta agermanada, en els rengles de l’exèrcit del virrei. Els Maça de Liçana eren d’origen aragonés i alguns membres del llinat-ge havien participat en la conquesta del Reg-ne de València. Des de llavors formaven part de l’aristocràcia valenciana. El llinatge sem-pre havia freqüentat els centres de poder i de decisió, la cort reial, per la qual cosa havien exercit multitud de càrrecs de responsabilitat, civil i militar, arreu dels territoris dels països de la Corona d’Aragó i en responsabilitats diplo-màtiques per tota la Cristiandat. Es tracta d’un llinatge amb una àmplia trajectòria de servei a la corona. S’entén així que exercira el càrrec de governador d’Oriola, almenys des de 1427. El llinatge viurà l’ocàs en el segle XVI: primer per extingir-se la línia masculina en 1547 i des-prés la legítima en 1570 (Escolano, 1610-1611 [1972]: IV, 1.302; Orts i Bosch, 1973 i 1989). A partir d’aquest moment el patrimoni es des-membrarà entre diversos llinatges.

FIDELITAT SENYORIAL I MILITÀNCIA ANTIAGERMANADA

La revolta de la Germania (1519-1522) és, sens dubte, una de les fites senyeres de la trajectòria històrica del Poble Valencià (Gar-cía Cárcel, 1975 [1981]; Duran, 1982; Vallés, 2000; Terol i Reig, 2002). Es pot subdividir en dues grans fases o períodes: la revolta (1519-

El període comprés pels moments anteri-or i posterior de la revolta de la Germania a la Font de la Figuera presenten encara molts aspectes que coneixem de manera molt defi-citària. Comptat i debatut, el nostre objectiu al llarg d’aquest treball serà traçar les línies mes-tres sobre les implicacions i conseqüències de la revolta.

La primera magnitud que ens cal conèixer és el tamany, la població en aquest moment. Les dades demogràfiques, contextualitzades amb les de les poblacions de la rodalia que eren referència, abans i després de la revol-ta. La Font de la Figuera era, així les coses, una xicoteta unitat de població, inclosa en la baronia de Moixent, el cap administratiu de la qual era la vila, amb un tamany que la quadru-plicava. Això explica que molt sovint Moixent eclipse la Font de la Figuera i les referències no expliciten en cap cas la població que cen-tra i justifica l’elaboració d’aquest treball que segueix.

La titularitat de la senyoria estava des de 1513 en mans de Pero Maça de Liçana i Car-

Taula 1. La població de la Font de la Figuera i el seu context geogràfic immediat (1493-1572)1.

126


ensenyorida per Maça de Liçana. La vila de Llutxent i el lloc de Quatretonda van ser “com-posades”, és a dir, multades a canvi de la re-missió del crim de lesa majestat o rebel·lia, la qual cosa permet de constatar que després de la victòria agermanada a la batalla de Gandia (25 de juliol de 1521) s’haurien agermanat.

Tanmateix, les notícies directes sobre la Font de la Figuera són inexistents i constatem com el protagonisme de Moixent l’eclipsa en tot moment: les cròniques, segons va consta-tar en el seu moment ja Ros Biosca (1922). La documentació exhumada en dates més recents (Terol i Reig, 2002) sobre la revolta i la guerra no diu pràcticament res directament relacionat amb la Font de la Figuera. Aquestes darreres investigacions aporten alguna llum, però quasi sempre constatem el protagonisme de Moixent, del qual s’infereix la participació dels fontins o les repercussions dels fets a la Font de la Figuera.

LA PARTICIPACIÓ EN LA PRIMERA FASE DE LA GUERRA: JULIOL I AGOST DE 1521

Durant aquesta primera fase del conflicte bèl·lic es produiran els primers atacs de juliol de 1521 i la participació de les milícies feudals de la baronia de Moixent en la batalla d’Ori-ola de 30 d’agost, que suposarà la resolució militar de la guerra i ratificarà la derrota ager-manada, tot i que no el final de la revolta, com ara veurem.

L’eixida de les milícies agermanades de la ciutat de València en una expedició de càstig contra el duc de Gandia suposarà l’inici de la guerra, a mitjan juliol de 1521. Després d’un periple per l’Horta de València faran cap al lloc de Corbera. Saquejat el lloc de Corbera però fracassat l’assalt del castell, el contingent agermanat s’encaminarà a Xàtiva, on els ager-manats esperarien l’arribada del virrei. L’objec-tiu era apoderar-se del castell, fortalesa formi-dable i plaça clau en qualsevol contesa bèl·lica que tinguera per escenari el territori valencià.

Paral·lelament a l’inici del setge al castell de Xàtiva, un miler d’homes de Xàtiva i una part de les milícies de la capital del regne rea-litzaran una expedició contra Moixent, que ha-via estat junt al monestir de la Valldigna, punt de reunió i de refugi de la noblesa de la ciutat de València i de les governacions de Xàtiva i d’Oriola. La vila havia estat fortificada i dispo-

juny de 1521) i la guerra (juny de 1521-1522). En aquesta avinentesa, el protagonisme del senyor, don Pero Maça de Liçana és indiscu-tible.

Les interferències senyorials sobre els vassalls expliquen el posicionament contrari a la Germania. La dissuasió imposada per una figura senyorial investida d’un poder, polític i militar, formidable va ser transcendental. Es demostra la sintonia i el benefici mutu que ob-tenien la senyoria i les oligarquies de les vi-les i llocs de la seua interrelació. No s’explica d’altra manera el posicionament d’aquestes poblacions. Pero Maça de Liçana podia des-plegar uns arguments dissuasoris molt respec-tables a causa de les influències desplegades des del seu càrrec de governador d’Oriola i a l’activa presència del seu cercle ampli i nodrit de servidors i clients en quasi totes i cadascu-na dels conflictes del regne. La intimidació del poder militar de què fa gala la senyoria, un xi-cotet exèrcit privat 2, era un factor que minimit-zava una possible contestació a la seua pree-minència. La presència constant del senyor en els seus dominis, l’entesa amb les oligarquies en la defensa dels enemics comuns, el des-plegament amb nitidesa de les funcions de se-nyoria i de les oligarquies vilatanes, la manca de conflictes i la compatibilitat entre ambdós poders i el formidable poder de què estava in-vestida la senyoria són, doncs, els arguments que expliquen el decantament des d’un primer moment en contra de la Germania. Aquesta és una militància, s’ha de remarcar, excepcional en una governació que destacarà per ser la zona on més perdurarà i més pregonament arrelarà la Germania.

Escolano (1610-1611 [1972]: VI, 1.581) afirma que després de la batalla de Gandia acabaron por declararse comuneros (sic) to-dos los de allende Júcar, excepto los de Mo-gente y Bocairente que jamás lo fueron [...] y por oprobio los llamaban los otros los Feluts, por haberse preciado de fieles. I sabia molt bé de que parlava: ell mateix havia estat rector de Moixent. Per això mateix mereix absoluta credibilitat la informació que ens proporciona sobre les implicacions de la revolta a la baro-nia de Moixent.

L’excepcionalitat de Moixent i de la Font de la Figuera cobra major relleu si la comparem amb el cas de la baronia de Llutxent, també

127

La Font de la Figuera i la revolta de la Germania (1519-1522)

sava a més del recer del castell. Els moixen-tins i els cavallers que s’hi estaven concen-trant infligiran una severa desfeta a l’expedició agermanada. El relat del notari Miquel Garcia, sempre ponderat, és ben explícit: passaren a Moixent per pendre’l. Emperò trobaren allí a don Pero Maça, e defensà’l molt valentment, e matà molta gent dels de València. E axí ab lo cap ben trencat se’n tornaren a Xàtiva. Unes altres fonts quantifiquen les baixes agerma-nades entre 50 (Llibre d’Antiguitats de la Seu, 1994: 69) i 100 (Escolano, 1610-1611 [1972]: VI, 1.552). Gràcies a Escolano disposem de major luxe de detalls: l’atac va tindre lloc el 2 de juliol i fou realitzat per 1.000 homes de les milícies de Xàtiva i de València. Com sol ser la tònica, desconeixem els detalls sobre la im-plicació de la Font de la Figuera, però a bon segur que seria objecte de represàlies també.

El segon dels atacs es produïria uns dies després. Posteriorment a la victòria dels ager-manats en la batalla de Gandia (25 de juliol de 1521) tot el sud del País Valencià va caure en mans agermanades. A continuació es pro-duïren saquejos per les localitats de moriscos de la governació de Xàtiva. A més a més, les represàlies van atényer també la baronia de Moixent. En aquest cas serien les milícies agermanades d’Ontinyent i d’Oriola, uns 1.500 homes en total, les que la atacarien i saqueja-rien, com recull Onofre Esquerdo (1963: 146-147), tot i que sense precisió cronològica: Fue caballero de valor y como tal resistió con sus vasallos de Monóvar y Mogente a los comune-ros de Orihuela y Onteniente hasta sujetarles y reducirles al servicio del Emperador Carlos V. Els agermanats ontinyentins tenien comp-tes pendents amb don Pero Maça a causa del contenciós pels límits (1515-1518) i per les contínues intromissions en el comerç amb Al-mansa i Castella; els d’Oriola l’odiaven per la seua actitud de ferma oposició a la Germania des del mateix moment de la seua constitució i per haver-se’n servit del seu càrrec de go-vernador per tal d’aconseguir aquest objectiu. S’explica així la realització d’una altra acció conjunta de càstig, ara contra el lloc de Monò-ver, en la baronia de Novelda, senyoria també de don Pero Maça, de la qual obtindrien un substanciós botí. Fet i fet, hem comprovat do-cumentalment que els agermanats ontinyen-tins participaren en el saqueig de la baronia de Novelda i de la Vall d’Elda.

Per altra banda, les milícies feudals de la baronia de Moixent van participar en la desfeta agermanada d’Oriola, el 30 d’agost de 1521, que definirà el signe de la guerra i decantarà definitivament la victòria del costat reialista. També van participar en l’esgarrifós i esferidor saqueig posterior, junt a les milícies murcianes que prendran complida revenga del contenci-osos mantinguts amb la capital valenciana del sud per la seu del bisbat 3.

LA SEGONA FASE DE LA GUERRA: SETEMBRE DE 1521-DESEMBRE DE 1522

Durant aquesta fase agònica de la revolta, quan la ciutat de Xàtiva i la vila d’Alzira man-tindran la resistència contra l’exèrcit del virrei, es produiran noves amenaces d’atacs. Tanma-teix no van arribar a materialitzar-se. La causa d’aquesta amenaça constant era que Moixent i la Font de la Figuera eren una de les bases logístiques de les tropes del virrei, concreta-ment de la cavalleria de Ramon de Rocafull, a més de les milícies de la ciutat i de la governa-ció d’Oriola que participaven en l’esforç bèl·lic contra el nuclis irredents agermanats.

La primera amenaça constada es produeix a finals de novembre de 1521. El dia 27 arriba a la vila d’Ontinyent una petició d’auxili de Moi-xent, tramesa urgentment per don Pero Maça de Liçana, mitjançant la qual els avisa que s’havia detectat un contingent de 1.500 ager-manats que es dirigirien cap a Moixent 4. Les alarmes saltaven per l’activisme dels agerma-nats partidaris de la continuació de la guerra que resistien a Alzira i Xàtiva, després dels fra-cassats assalts del virrei Hurtado de Mendoza.

Major entitat suposarà l’amenaça posterior a l’atac agermanat contra Llutxent, senyoria també de don Pero Maça. El dia 15 d’agost, els agermanats de Xàtiva i d’Alzira van atacar la vila de Llutxent amb un contingent de 2.500 hòmens, 60 genets i sis peces d’artilleria. Pere Sanç, cavaller de Xàtiva, era el batle senyori-al, i a la vila només hi havia una guarnició de 70 defensors, raó per la qual Sanç va anar a corre-cuita a Moixent per tal de portar refor-ços. En aquest interval es va produir l’atac agermanat. Els defensors es van arrecerar al palau-castell senyorial i es van defensar amb èxit. Mentrestant, els agermanats es lliuraren al saqueig de la vila. Els combats van durar tot el dia. El virrei havia sabut l’eixida del con-tingent des de Xàtiva pels seus espies i es va

128


Uns dies després, el 28 de setembre, van arribar notícies d’una nova concentració de tropes agermanades que feien témer un atac imminent contra Montesa o contra Moixent. Al remat no es va produir, segons indica de ma-nera eloqüent Vicent Martí, síndic de la ciutat d’Oriola, al Consell oriolà: Los de Xàtiva no gosaren venir.

La formidable concentració de tropes que es produïa en el camp del virrei dissuadia els agermanats de qualsevol iniciativa: les milícies de Múrcia havien arribat el 29 de setembre i esperaven que els 3.000 soldats de les milí-cies del marquesat de Villena, amb un potent tren d’artilleria, arribarien a Almansa el 2 d’oc-tubre i el dia següent convergirien a Moixent. D’altra banda “Les Montanyes, ab Guandia, Oliva y tota aquella partida són dimecres ajus-tats en Albayda”, és a dir el dia 1 d’octubre. Tot aquest potent contingent passaria llavors a Canals, junt al gros de l’exèrcit del virrei.

Comptat i debatut, ja no hi va haver cap al-tra acció militar per cap dels dos bàndols. Era l’hora de negociar la capitulació final de Xàtiva i Alzira, que es materialitzaria a principis de de-sembre de 1522.

NOTES

1. La xifra de Xàtiva de 1510 compren no sols la ciutat, com la resta, sinó el conjunt del terme particular.

2. Hi ha diversos exemples al respecte: Arxiu del Regne de València (ARV endavant), Go-vernació, Litium, 2.453, ff. 1-495. Pero Maça de Liçana participa amb el seu cercle de segui-dors i amb les milícies feudals de les baronies de Llutxent i de Moixent en favor del senyor de Sumacàrcer, enfrontat a la ciutat de Xàtiva per l’exercici de la jurisdicció criminal a la ba-ronia de Sumacàrcer. Fins i tot se’ns descriu l’esquadró que conformaven, disposat en or-dre de marxa, amb tabal i estendards.

3. ARV, Real 737, 28-06-1528. Provisió al governador de Xàtiva per tal que indemnitze Elionor Gilarda, d’Oriola, pobre e miserable persona. S’hi fa relació que en lo temps de les sedicions del present regne, quant fonch saquejada Oriola, per alguns de Moxent e al-tres de aqueixa governació li fonch levada tota la roba, joyes, dinés e altres mobles de casa que tenia en dita ciutat. Gilarda hauria iniciat

decidir a interceptar-los des de Montesa, on estava. Melcior de Perellós, el comandant de la cavalleria reialista, es va avançar per socór-rer Moixent. Però Pero Maça ja havia eixit i la matinada del 16 d’agost arribava a Llutxent. Començava llavors, a trenc d’alba, el combat en camp obert. Els agermanats van formar en dos esquadrons compactes, mentre que Pero Maça disposava les tropes també en dos es-quadrons, conformats per cristians i mudèjars, respectivament. El combat va ser sagnant i les víctimes nombroses, però el resultat indecís, si és que no es va saldar amb una victòria dels agermanats: l’artilleria agermanada va desfer l’esquadró reialista de cristians i l’esquadró mudèjar va flaquejar després de sofrir moltes baixes. Els agermanats es van retirar ordena-dament cap a Xàtiva. L’arribada del contingent del virrei i de la cavalleria de Perellós va ser massa tardana. La cavalleria reialista va eixir en persecució dels agermanats i els va inter-ceptar en una vall (hauria de ser la valleta prop del port de Benigànim) causant-los algunes pèrdues abans de retornar a Xàtiva. Aquesta és la versió de Viciana (1580 [1972-1973]: IV, 423-424).

La versió dels fets oferida per la crònica del notari Miquel Garcia (Duran, 1984: 373-374) difereix lleugerament, indica que l’esquadró de cavalleria de Pero Maça estaria conformat per 100 genets, que els agermanats escometeren el palau-castell en quatre ocasions, en trans-curs de les quals es van produir moltes baixes entre els agermanats. El resultat és inequívoc, segons refereix: Emperò, dits lladres robaren totes les cases de Luchent e s’emportaren to-tes les bèsties de Luchent, les quals staben fora del castell, per les cases.

El mes següent es temeren atacs contra la baronia de Moixent. El mateix don Pero Maça, llavors a Moixent, relata com la nit del 12 de setembre un contingent important dels agermanats de Xàtiva havia tornat a la ciutat i temia una acció imminent contra Moixent: E perquè e hoit e sabut que los de Xàtiva e altres que van ab ells són tornats esta nit passada a Xàtiva y puix són allí sperem cada ora han de venir sobre aquesta vila. Mentrestant, a Moixent hi havia una nodrida guarnició reforçada, com a mínim, amb les tropes de Pere de Rocafull, és a dir, 600 homes, segons ell mateix decla-ra, comptant-hi els 100 soldats de les milícies oriolanes que hi eren des de l’11 de setembre.

129

La Font de la Figuera i la revolta de la Germania (1519-1522)

llavors accions judicials, ratificades per la Re-ial Audiència que el governador de Xàtiva no hauria executat

4. Arxiu Municipal d’Ontinyent, Correspondèn-cia. Vegeu apèndix documental, doc. 1.

APÈNDIX DOCUMENTAL

Document 1

1521, novembre 27. Moixent

Lletra d’auxili enviada pel batle de la baro-nia de Moixent al Consell de la vila d’Ontinyent davant l’amenaça d’un exèrcit agermanat de 1.500 homes.

Arxiu Municipal d’Ontinyent, Correspon-dència.

Molt magnífichs y specials amichs, en esta hora he rebut una letra del senyor don Pero Maça, mon senyor, en la qual m’avisa de mil e cinch-cents hòmens que passen per esta vila. Axí, per lo que lo senyor don Pero Maça és de vosaltres e yo també, vos he delliberat fer-vos aquesta e pregar-vos me vullau valer ab tota la més gent que pugau per a en defens-sió de aquesta vila, que yo us certifique que us ne restaré en molta obligació per a lo que de mi volrreu ordenar. De Moxent a XXVIII de nohembre.

A lo que maneu, don Pero Maça [rúbrica autógrafa].

[a tergo]

Als molt honorables y specials amichs los Justícia, Jurats e Concell de la vila de Onti-nyent.

Document 2

1522, setembre 13. Moixent.

Lletra de don Pero Maça al Consell de la ciutat d’Oriola en la qual relata el temor a un atac imminent dels agermanats de Xàtiva con-tra la seua baronia de Moixent, on hi residia llavors.

AHMO, sign. 39, Libro contestador 1522, ff. 354 r-v.

Molt magnífichs s(enyors). Ayir vos scriguí per via de Novelda [die]nt-vos quant vos tenia a gràcia la gent que haveu tramesa, que aprés del servey de sa magestat a mi me’n feyheu

molta merçè per lo beniffici que me redunda-va. E perquè e hoi[t] e sabut que los de Xàtiva e altres que van ab ells són tornats esta nit passada a Xàtiva y puix són allí sperem cada ora han de venir sobre aquesta vila. Yo us de-mane de gràcia que puix haveu de complir lo que·s stat delliberat, que·s trametre dosents hom[ens], que vullau los cent que resten vin-guen tantost, que·s fer-me tan gran beniffici que no us ho poria encarir. E açò us deman de gràcia si ninguna cosa desitjau fer per mi e que sia tantost. E perquè en açò e en altre més llarch vos ho dirà mon lloctinent, remet a ell lo que més poria dir. E acabe per a fer quant maneu. De Moxent a XIII de setembre D XXII.

Farà quant maneu, don Pero Maça de Car-ròç.

//(f. 354v)

[a tergo]

Als molt magnífichs s(enyors) los justícia y jurats de la ciutat d’Oriola.

BIBLIOGRAFIA

Duran, E. (1982): Les Germanies als Països Catalans. Barcelona. Curial.

Duran, E. (1984): Les cròniques valencianes sobre les Germanies de Guillem Ramon Català i Miquel Garcia (segle XVI). Valèn-cia. Eliseu Climent editor.

El Llibre de Antiquitats de la Seu de València (1994). Edició a cura de Joaquim Martí Mestre, Joaquim, València-Barcelona: Ins-titut Universitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2 vols.

Esquerdo, O. (1963). Nobiliario Valenciano. Edició de José Martínez Ortiz. València. Ateneu Mercantil.

Escolano, G. (1610-1611 [1972]): Décadas de la insigne y coronada ciudad de Valencia. [València: Patricio Mey, 4 vols.] Edició fac-símil. València. Universitat de València, 6 vols.

García Cárcel, R. (1975 [1981]): Las Germaní-as de Valencia [2ª, reelaborada]. Barcelo-na. Península.

Orts i Bosch, P.M. i Fluvià, A. (1973): veu “Maça de Liçana”, en Gran Enciclopedia

130


na” Caplletra. Revista internacional de filo-logía 34, 143-170.

Terol i Reig, V. (2003b): “La batalla Joan Fran-cesc de Pròixita-don Pero Maça de Liçana. Un episodi cavalleresc en el País Valencià de finals del segle XV” Butlletí de la Soci-etat Castellonenca de Cultura LXXIX, 413-442.

Vallés Borràs, V.J. (2000): La Germanía, Va-lència. Diputació de València.

Viciana, R.M. (1580 [1972-1985]): Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, [Barcelona, 1580, 4 vols.] Estudi preliminar i notes a cura de Sebastià García Martínez. València. Universitat de València, 5 vols.

de la Región Valenciana. València. Orts i Bosch, P.M. i Fluvià, A. (1989): veu

“Maça de Liçana”, en Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Ros Biosca, J.M. (1922): Fuente la Higuera. Apuntes históricos, descriptivos y estadís-ticos de esta Villa del Reino de Valencia. València. Centre de Cultura Valenciana.

Terol i Reig, V. (2002): Un regne sense cava-llers? La Germania a la sotsgovernació de Xàtiva. Tesi doctoral. València. Universitat de València.

Terol i Reig, Vicent (2003a): “Unes lletres de batalla en temps del Tirant: Joan Francesc de Pròixita contra don Pero Maça de Liça-

ELS MAÇONS DE LA COSTERA: DE L’EXPANSIÓ DEL SEGLE XIX A LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Vicent Sampedro Ramo

131

composta per afrancesats, que es van ser in-tegrant en les lògies militars franceses, es va estendre per la geografia espanyola, encara que pel que sembla no va fer el propi a les co-marques valencianes, o almenys no s’ha con-servat documentació en aquest sentit durant el període en què València va caure en mans del mariscal Suchet.

Tampoc s’han conservat notícies docu-mentades sobre activitats de l’ordre després de la tornada de Fernando VII al tron en 1814, encara que és possible que hi haguera una connexió maçònica amb els elements liberals clandestins, arribant-se a citar al Comte d’Al-modóvar com a Venerable Mestre d’una lògia valenciana, així com en les diferents conspira-cions que entre 1817 i 1819 pretenien instau-rar la Constitució de Cadis, i que van ser ob-jecte d’una brutal repressió per part del capità general Elío.

Segons Sanchis Guarner, a la ciutat de València, a partir de 1814, un sector de la burgesia encapçalat pels germans Bertrán de Lis, que van figurar com els principals promo-tors de la revolta contra el francés de 1808, va conspirar dins d’una organització maçònica per al restabliment de la Constitució. Totes les temptatives liberals van ser descobertes i els conspiradors van ser fortament represaliats, amb l’execució en 1817 dels compromesos amb Lacy i al gener de 1819 dels conspiradors encapçalats pel coronel Vidal, entre els quals es trobava Félix Bertrán de Lis i altres 11 detin-guts (Sanchis Guarner, 1997: 418-419).

En els 70 anys que van des de 1869 fins a 1939, la presència de lògies maçòniques en bona part del territori valencià, encara que desigual en intensitat, va ser constant al llarg de tot aquest ampli període, sense solució de continuïtat fins que el triomf de la revolta en-capçalada pel general Franco va tallar d’arrel la tradició de la maçoneria valenciana, a l’igual que la de la resta de l’estat espanyol.

La maçoneria va ser un fenomen essen-cialment urbà, destacant la presència de ma-çons especialment a les ciutats de València i Alacant i en menor mesura Castelló, des de les quals es va irradiar la creació de nous ta-llers en gran nombre de localitats de les tres províncies valencianes, especialment durant la dècada de 1880 i principis de 1890, etapa de gran desenvolupament de la institució, que es va veure truncada amb la crisi que va patir la maçoneria espanyola entre 1896 i 1903, ini-ciada per les acusacions de connivència amb la insurrecció a Filipines i Cuba. Posteriorment fins a la dècada de 1920, coincidint amb la Dic-tadura de Primo de Rivera, no tornarà a donar-se una nova etapa de creixement de la maço-neria valenciana, que s’estendrà fins l’inici de la guerra civil.

L’APARICIÓ DE LES PRIMERES LÒGIES MAÇÒNIQUES AL PAÍS VALENCIÀ

Amb anterioritat al Sexenni Democràtic, no s’han conservat proves documentals de l’apa-rició de tallers maçònics, encara que tots els indicis permeten apuntar que aquests sí van existir. L’anomenada maçoneria bonapartista,

132


Des de la creació d’aquestes primeres lò-gies valencianes de què ha quedat constància documental en 1870, fins a la seua desaparició amb la derrota de la 2a República en 1939, un nombre pròxim als 100 tallers simbòlics entre lògies i triangles, als que cal sumar diversos organismes maçònics superiors en els que es van integrar els maçons de graus capitulares i filosòfics, van poblar les comarques valenci-anes, en un fenomen que es va donar fona-mentalment en les tres capitals de província i, en menor grau, en altres localitats del País Valencià. Més de 4.500 maçons van formar part d’estos tallers, que es van caracteritzar per uns plantejaments ideològics molt pròxims als postulats republicans i per una decidida ac-titud anticlerical a causa de l’animadversió de l’Església Catòlica.

A través de la maçoneria van quedar es-tablides unes xarxes de sociabilitat que foren molt paleses en els moments de persecució política, fonamentalment en els primers anys de la Restauració i durant la Dictadura de Pri-mo de Rivera; en ambdós períodes, bona part dels dirigents polítics del republicanisme es van iniciar en la maçoneria, arrossegant amb ells a sectors significatius de les bases repu-blicanes, en el seu intent de transformació de les estructures polítiques i socials valencianes per a aconseguir l’ideal d’una República com a panacea a una situació política i social d’es-tancament i falta de llibertats.

LA MAÇONERIA A VALÈNCIA DURANT LA RESTAURACIÓ

Com hem vist, va haver-hi un fort desen-volupament maçònic durant el Sexenni De-mocràtic a la ciutat de València, que lamen-tablement, per la pèrdua de la documentació original d’aquests tallers ens impedeix conèi-xer la seva autèntica extensió i la influència i el protagonisme dels seus membres durant aquest període, manca documental que s’es-tén als primers anys de la Restauració en al-guns casos.

És notori el fort impuls de la maçoneria a València des de 1877, enfrontant-se fins i tot millor que la resta de la maçoneria espanyola a la crisi del final del segle XIX, encara que ja entrats al segle XX es va entrar en un perío-de d’activitat més escàs i amb pocs membres, que no es va superar fins als inicis dels anys 20. Sobre la província de València tenim da-

El mateix succeeix durant el Trienni Libe-ral, període en el qual malgrat la segura pre-sència de lògies i el seu influx sobre les so-cietats patriòtiques, tan sol podem destacar, com a prova documental, l’edició en 1821 d’un catecisme dels tres graus simbòlics de la ma-çoneria del Ritu Escocès, a València, en la im-premta de José Ferrer de Orga, i que a més contenia uns Estatutos Generales de la Orden Francmasónica, sent ara com ara el document referent a la maçoneria al País Valencià més antic que hem pogut trobar i que per suposat, durant la Década Ominosa apareix a l’Índex de llibres prohibits, tant per l’Arquebisbe de València en 1825 com pel de Toledo en 1827 (Sampedro, 2011: 152).

Tampoc durant la monarquia d’Isabel II apareixen documents de la maçoneria al País Valencià. Sols tenim constància d’un maçó en aquest període, l’alacantí Vicente Gómez Mar-co, simbòlic “Espartero”, que segons consta en la documentació de la seua afiliació a la lò-gia Alona núm. 44 d’Alacant en març de 1877, s’havia iniciat en els misteris de la maçoneria el 20 d’agost de 1838, però no apareix ni la lò-gia ni el lloc on es va produïr aquesta iniciació.

La gran transformació política i social que va suposar la Revolució de 1868, amb el seu gran avanç en el terreny de les llibertats, va propiciar el renaixement i expansió per on-sevulla d’obediències i lògies, que van expe-rimentar un gran auge durant el Sexenni De-mocràtic. A la ciutat de València, van sorgir entre 1869 i 1873, set lògies del Gran Orient Nacional d’Espanya (GONE) i una del Gran Orient d’Espanya (GODE). La primera lògia valenciana d’aquest període va ser la Frater-nidad Segunda núm. 15 de València, fundada el 18 d’octubre de 1869, mentre que l’obedièn-cia rival el GODE també va poder constituir en aquest mateix any un taller a la ciutat, Fraterni-dad núm. 4, que serà la primera lògia d’aques-ta obediència constituïda fora de Madrid. Els altres 6 tallers del GONE a la ciutat i un altre més a Sagunt, apareixeran entre 1870 i 1873. A Alacant les dos primeres lògies que apareixen en aquest període son les il·licitanes Illecense núm. 18 i Fraternidad Tercera núm. 29 en febrer i març de 1870 respectivament, mentre que a la ciutat d’Alacant sorgiria en 1871 la lògia Alona núm. 44 i a Castelló també al mateix any tenim les lògies Castulonense núm. 36 del GONE i Justicia núm. 21, auspiciada pel GODE.

133

Els maçons de la Costera: de l’expansió del segle XIX a la repressió franquista

des d’uns 1.400 maçons des de 1877 a 1899, encara que alguns d’ells amb seguretat ja hau-rien estat iniciats anteriorment, mentre que en la primera dècada del segle XX el seu nombre ascendeix a 168, dels quals 69 ja havien tingut activitat abans de 1900.

Entre 1877 i 1907 a la ciutat de València s’han comptabilitzat documentalment 18 ta-llers simbòlics o lògies, una Càmera d’Adopció femenina, 4 Capítols Rosacreus, una Càmera de Cavallers Kadosch i una Càmera Giordano Bruno, mentre que a la província apareixen en aquest període 20 lògies i 5 triangles en loca-litats com Buñol, Requena, Llíria, Pedralba, Carlet, Massanassa, Cheste, Benimodo, Fau-ra, Jarafuel, Gandia, Torrent, Meliana, Monser-rat i els poblats marítims de València. Però, a banda de la capital provincial, serà a la comar-ca de la Costera on tingué un major desenvo-lupament la maçoneria, amb 3 lògies a Xàtiva i una a la Font de la Figuera, creada en 1880, com veurem, del nucli de la lògia Setabis i que serà anomenada Albor del Progreso.

LA MAÇONERIA A LA COMARCA DE LA COSTERA: LES LÒGIES DE XÀTIVA

Com ja vam exposar en un dels nostres primers treballs sobre la història de la maçone-ria valenciana, (Sampedro, 1989: 93-130), la maçoneria va tindre una important presència a Xàtiva durant el segle XIX iniciada amb la cre-ació de la lògia Setabis núm. 161 en 1879 de l’obediència del GODE, que al maig de 1881 passaria a tindre el número d’orde 53. Desco-neixem la data de fundació d’aquest taller, en tot cas anterior a desembre de 1879, puix el primer document conservat està datat el dia 31 d’aquest mes. En concret es tracta d’un quadre lògic del taller, amb 22 membres, dels quals els 9 primers eren els fundadors, tots ells amb el grau 3er, mestre maçó, i la resta eren aprenents, de grau 1er, excepte un company o grau 2on 1. Tot això ens indica que aquest taller ja portava al menys uns mesos de fun-cionament.

A més, al quadre de la lògia Setabis, apa-reixen dos membres honoraris, segurament els que iniciaren als obrers del taller i que per-tanyien a tallers auspiciats pel GODE: Agustín Valls Arazo, simbòlic Mazzini, grau 30, qui era Venerable Mestre de la lògia valenciana Unión núm 149 de València i que en 1890, amb el grau 31 era President o Athisarta del Capítol

Rosacreu Unión núm. 31, també de València. L’altre membre honorari era Enrique Costa Ca-rabal, simbòlic Peris, grau 18, de qui sabem que en 1882 era membre de la lògia valencia-na Libertad núm. 33.

El primer Venerable Mestre de la Setabis fou Antonio Burillo, simbòlic Lanuza 1º, natural d’Alacant i resident a Xàtiva, com la majoria de la resta dels primers membres d’aquest ta-ller, amb l’excepció d’un maçó que residia a Xàbia, un altre a València i dos a la Font de la Figuera, iniciats ja a Xàtiva i amb el grau 1er: José Aveño Lanuza, metge de la Font de la Figuera, que va adoptar el simbòlic de Lanuza XXI i José Domingo, simbòlic Viriato, nascut a Algemesí i de professió empleat, que ocu-paven respectivament els números d’orde del taller 13 i 20.

En febrer de 1881, gràcies a un nou qua-dre lògic, datat el dia 20, la Setabis comptava ja amb 48 membres actius i s’havien produ-ït 6 baixes, entre les que destaca la de José Aveño, qui en 1880 deixà la lògia Setabis, sent inclòs en el seu Quadre d’Honor, amb la finali-tat de fundar un nou taller del GODE a la Font de la Figuera, que prendria el nom distintiu de lògia Albor del Progreso.

En el termini de catorze mesos es van pro-duir en la lògia Setabis un total de 32 noves iniciacions, la qual cosa significa una gran ex-pansió del taller, que estaria presidit ara per Cándido Soldevila, líder del Partit Conserva-dor a la ciutat, que havia abandonat l’alcaldia de Xàtiva al juliol de 1879. La seva iniciació en la maçoneria es va produir en 1880, adoptant el nom simbòlic de Newton.

Altres maçons destacats van ser els tres germans Casesnoves Codina, Vicente, Manu-el i Francisco, pertanyents a una de les famíli-es amb major tarannà progressista i republicà de Xàtiva. Vicente Casesnoves, simbòlic Pa-dilla, que havia ocupat el càrrec d’Hospitalari del taller en 1880, era en aquests moments regidor republicà, el mateix que un altre dels membres del taller, Joaquín Cucarella Ferran-do, Prim, que ocupava el càrrec d’Arquitecte Decorador de la lògia en 1881, mentre que Manuel Casesnoves, simbòlic Herrera, era el Primer Expert i Francisco Casesnoves, simbò-lic Méndez Núñez era l’Arquitecte Revisor.

La lògia Setabis, després del Decret sig-nat per Juan Utor Fernández, Gran Secretari

134


la desaparició de gran nombre de lògies arran tot el país. Coneixem a 21 dels seus compo-nents, que van mantindre viu al taller almenys fins a 1899, entre els que destaquen els diri-gents republicans i directors del setmanari El Progreso, Vicente i Lino Casesnoves Gandia, aquest últim regidor i alcalde de Xàtiva en 1921 i Pascual Cucarella Candela, periodista i escriptor, fundador i director del diari El Clamor Setabense (Sampedro, 1989: 121-125).

També tenim constància d’altres maçons naturals de Xàtiva, que van formar part de lògies de la ciutat de València al llarg de les dècades de 1880 i 1890, arribant en algun cas inclús a tenir activitat fins a 1905, un total de 8, entre els que destaca Félix Corbató Esteve, simbòlic Cincinato, subinspector del cos de Telègrafs, qui fou fundador de la lògia Purita-na núm. 31 de València, en la que ocupava la Veneratura en 1882 i a l’any següent era el Venerable Mestre de la lògia independent Uni-ón Valentina, amb el grau 18, en eixe moment el taller més important de la ciutat de Valèn-cia, amb 111 membres coneguts entre 1883 i 1884. Posteriorment i fins la seua mort en no-vembre de 1889 fou el Venerable Mestre de la lògia Puritana de València, on va promoure la aparició de La Antorcha Valentina, la principal publicació maçònica de la València de finals de segle (Sampedro, 2011: 168,169).

Hem pogut localitzar també a quatre ma-çons nascuts a localitats de la comarca de la Costera, en concret a:

Ramón Garrido Jordán, simbòlic Turia, nascut a Canals en 1858, de professió ma-quinista i resident al Poble Nou de la Mar, en València. Fou membre de les lògies Obreros Libres núm. 138 entre 1894 i 1895 i de Autono-mía y Trabajo núm. 169, en 1896, ubicades als poblats marítims de València i que pertanyien a la Gran Logia Simbólica Española, del Ritu de Memphis i Mizraim.

Juan Bautista Vallés Vicedo, simbòlic Cid, militar de 37 anys en 1883, natural també de Canals i membre eixe any de la lògia Unión Valentina de València, amb el grau 3er.

Emigdio Garrido, simbòlic Pílades, nascut a Vallada en 1851, propietari, resident a Xàtiva, membre de la lògia Setabis, amb el grau 2on.

Manuel Colomer Alcover, simbòlic Giorda-no Bruno, rellotger nascut a Vallada i resident

General de la Secció Simbòlica del GODE al maig de 1881, que assignava un nou nombre d’ordre a les lògies de la Federació, que eren un total de 153, va passar a ostentar el número 53.

En l’estiu de 1881, a causa del gran de-senvolupament i nombre de membres de la lògia Setabis, es va decidir la creació d’un nou taller simbòlic en Xàtiva, per la qual cosa quin-ze dels seus components van passar a formar part de l’anomenada lògia Gloria núm. 157, estant datat el seu primer quadre lògic el 18 de juliol d’aquest any, compost per 24 maçons. El seu Venerable Mestre era Ignacio Figueroa Fuster, Pelayo, qui ja ostentava el grau 18, mentre que Francisco Casesnoves ocuparia el càrrec de Primer Vigilant i pocs mesos des-prés també va accedir al grau 18, denominat Cavaller Príncep Rosacreu 2.

Tenim constància d’almenys 65 maçons que van passar per ambdues lògies sols entre 1879 i 1881 i que segurament seria un nombre més elevat, que la manca de documentació ens impedeix concretar.

Tant la Setabis com la Gloria continuaren els seus treballs actius fins 1884, quan es produeix una crisi en els tallers maçònics aus-piciats pel GODE, que ja en 1883 havia do-nat com a resultat l’aparició d’una gran lògia independent a València, la Unión Valentina i que a l’any següent va produir entre altres, la desaparició de tallers com Libertad núm. 33 de València, Los Templarios núm. 38 de Requena i també Setabis núm. 53 de Xàtiva, segons un decret que ordenava la seva dissolució, signat pel Gran Maestre Adjunt del GODE i publicat el 15 de maig de 1884. A la dissolució de la lògia Setabis li va seguir, en un procés paral-lel la de la lògia Gloria núm. 157, publicat tan sols un mes després, en un decret que incloïa a altres quatre lògies valencianes, la Puritana núm. 31, Severidad núm. 18, Severidad núm. 39 i Integridad núm. 203 (Sampedro, 1989: 108-109 i 112).

En 1898 es va constituir el tercer taller ma-çònic de Xàtiva, la lògia Libertad núm. 243, sota els auspicis del Grande Orient Espanyol (GOE), en un moment de grans dificultats per a la maçoneria, amb una profunda crisi des-prés de la persecució patida des de 1896 amb acusacions de connivència amb la insurrecció independentista de Filipines, que va comportar

135


en València, on va ser iniciat en la lògia Valen-cia núm. 119 en 1891 i que apareix afiliat entre 1902 i 1905 en la lògia Federación Valentina núm. 93, amb el grau 3er, ocupant els càrrecs de Mestre de Cerimònies i Arxiver 3.

En resum un nombre que creiem sobre-passaria el centenar de maçons van formar part de les lògies de Xàtiva o que sent naturals d’esta localitat, van estar integrats en altres lò-gies valencianes durant l’últim quart del segle XIX, la qual cosa fa que Xàtiva siga la segona localitat de la província de València amb major presència de la maçoneria en tot aquest perío-de darrere de la capital provincial.

La situació va ser molt distinta en les pri-meres dècades del segle XX, fins al període de la guerra civil, perquè no sols no hi ha ta-llers maçònics a Xàtiva, sinó que únicament hem pogut localitzar dos xativencs que forma-ren part d’alguna lògia de les ubicades al País Valencià durant les dècades de 1920 i 1930.

En concret es tracta de l’escriptor José Ca-pilla Beltrán, resident a Elda i membre de la lò-gia Amor núm. 9 d’aquesta localitat alacantina, de la que fou un dels fundadors, amb el nom simbòlic de Platón i grau 3er. Adscrit política-ment al republicanisme, va militar al Partit Re-publicà Radical-Socialista (PRRS) i posterior-ment a Unió Republicana Nacional. Després de la guerra fou depurat del seu lloc de treball a l’Ajuntament d’Elda i detés pels franquistes, que el condemnaren per auxili a la rebel·lió a 6 anys i 1 dia de reclusió menor, en un pro-cediment sumaríssim d’urgència pel Consell de Guerra Permanent núm. 1 d’Alacant en la causa 598/1939, en la que jutjaren a 17 ma-çons d’Elda, fonamentalment pel fet de pertà-nyer a la maçoneria. Capilla no fou alliberat condicionalment fins a finals de 1942. Estant a la presó va haver de realitzar al maig de 1940 la preceptiva declaració retractació or-denada per la Llei d’1 de març de 1940 sobre Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, sent-li incoat per part del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (TERMC) el Sumari 941/1942 per part del Jutjat Especial núm. 2, amb data 25 de juny de 1942. Capilla Beltrán va comparèixer da-vant del Tribunal el 14 de maig de 1943, sent condemnat a la pena més benigna, la sanció de separació i inhabilitació absoluta i perpe-tua per a l’exercici de qualsevol càrrec de

l’Estat, càrrecs de confiança, comandament i direcció (Sampedro, 2012a: 169-174).

L’altre xativenc condemnat pel TERMC fou el mestre Adelardo Sanchis Pla, un dels elements més destacats del magisteri valen-cià del període republicà, fundador de la Fe-deració de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) adscrita a la UGT, membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l’Home i militant re-publicà, primer en el PRRS i a partir de 1934 en Izquierda Republicana, formació per la que seria regidor de l’Ajuntament de València entre 1936 i 1937.

Fou iniciat dins de la maçoneria el 31 de juliol de 1925 en la lògia valenciana Federa-ción Valentina núm. 2, de la que seria Vene-rable Mestre entre 1934 i 1936; va adoptar el simbòlic de Zola, arribant al grau 4t en 1934, per la qual cosa també va entrar en el Capítol Paz y Justicia núm. 65 de València. En 1937 es va fer càrrec d’un grup de xiquets evacuats a França com a mestre i ja les circumstànci-es de la guerra li van impedir la seua tornada a València. En 1939 apareix en la relació de maçons espanyols que es trobaven refugiats a França, fora dels camps de concentració, des-prés de ser ajudats per la maçoneria francesa i instal·lats en una xarxa d’albergs i refugis ma-çònics, en el seu cas en concret a Saint Jean aux Boix.

Va ser un de tants mestres depurats per la Comissió Depuradora del Magisteri, que va acordar la seua separació del servei i la baixa en l’escalafó en 1941. Després de la seua ei-xida del refugi maçònic, es va instal·lar a Biar-ritz, on residia en 1940 segons constava en els informes policials. Des d’esta ciutat francesa va poder gestionar la seua eixida cap a Mè-xic, on va romandre la resta de la seua vida. A pesar de trobar-se en l’exili, la maquinària repressiva franquista contra els maçons ja va requerir les seues dades en 1943, encara que caldria esperar a 1949 perquè el TERMC li in-coara el sumari 345/1949 per delicte de maço-neria, en rebel·lia, per la qual cosa mitjançant Providència del Tribunal Especial de data 26 de novembre de 1949, es va decretar l’Arxiu Provisional de les actuacions (Sampedro, 2012a: 175-182)

Estos dos expedients son bona prova d’una de les facetes de la repressió franquis-ta, la de la persecució de la maçoneria, que

136


Aquest any, la lògia Albor del Progreso va remetre a la obediència del GODE un total de 132 pessetes en concepte de capitació 6 i en juliol de 1884 fou l’única lògia de la província de València, junt a un altre taller valencià, Aca-cia núm. 25, que formaven part del Districte de València, que triaria un diputat que els repre-sentara en la Gran Lògia Simbólica del GODE, que deuria reunir-se a Madrid en desembre d’eixe any, d’un total de 61 diputats en repre-sentació de 25 districtes i 12 circumscripcions. El Districte d’Alacant, molt potent en eixe mo-ment triaria dos diputats, en representació de deu lògies i el Districte de Castelló sols un, en representació de tres tallers. Les eleccions deurien celebrar-se entre l’1 i el 10 d’octubre, però ignorem el seu resultat al taller fontí.

José Aveño continuava sent el Venera-ble Mestre de la Albor del Progreso en eixos moments, però sembla que aquest taller ja es trobava pràcticament sense activitat, seguint la tònica general de la maçoneria del GODE no sols a la comarca de la Costera sinó a tota la província de València, com hem assenyalat.

Aquesta situació dugué a l’extrem de que segons un Decret signat el 17 de març de 1885 per la Comisión Ejecutiva de la Gran Logia Simbólica del GODE, hi havia una sè-rie de tallers que feia ja molt de temps que tenien interrompuda la seva correspondència amb l’Obediència, sense enviar notícies de les seves activitats ni les capitacions a les que es-taven obligades, revelant un estat d’abandó i negligència per part dels seus dignataris i ofi-cials, que contribuïen al desprestigi del GODE, per la qual cosa,es va acordar la seua disso-lució i que els seus Venerables Mestres hauri-en de rendir comptes de la gestió econòmica i retornar la Carta Constitutiva de cada taller a l’Obediència 7.

Eren un total de set tallers entre els que apareix la Albor del Progreso núm. 95, donant-se fi amb aquest Decret a l’activitat de la ma-çoneria a la Font de la Figuera.

Aquests successos s’emmarquen en un quadre general de crisi del GODE que cristal-litzaria dos anys després amb la seva pràctica desaparició, que a la llarga provocaria la crea-ció d’un nou organisme, el GOE, preponderant en la maçoneria del nostre país fins al final de la guerra civil.

si bé numèricament no va ser tan extensa com la dels tribunals militars o la del Tribu-nal Especial de Responsabilitats Polítiques, si representaria per al franquisme una de les més importants, per l’especial animadversió contra este col·lectiu. Es van obrir més de 80.000 fitxes o expedients personals contra maçons i es va indagar a desenes de milers de persones, amb més de 64.000 sumaris in-coats pel TERMC, que afectaren al menys a més de 1.500 valencians (Sampedro, 2012b). La paranoia antimaçònica va afectar inclús a destacats membres de Falange i del règim franquista, com Sánchez Mazas, Pedro Sainz Rodríguez o el general Aranda, el que de-mostra que la persecució contra els maçons va ser utilitzada com una arma política dins del règim.

LA LÒGIA ALBOR DEL PROGRESO DE LA FONT DE LA FIGUERA

Com hem vist, l’alçament de columnes o instal·lació de la lògia Albor del Progreso de la Font de la Figuera està íntimament relaciona-da amb el tarannà proselitista de la maçoneria xativenca, en concret de la lògia Setabis, on es va iniciar el metge resident a la Font de la Fi-guera José Aveño, iniciat per a expandir l’ideal de la maçoneria en aquesta població (Sampe-dro, 1989: 113-114).

Segons el Butlletí Oficial del GODE, la lò-gia Albor del Progreso, amb el número d’orde 206 fou creada a l’octubre de 1880 4 i en maig de 1881 va canviar aquest registre per el nú-mero 95, segons el Decret de 15 de maig d’ei-xe any que hem esmentat anteriorment.

Al ser creada com lògia simbòlica, deuria comptar al menys amb set mestres maçons, es a dir amb el grau 3er, per a la seua constitu-ció, segurament iniciats com en el cas de José Aveño en la lògia Setabis de Xàtiva.

Malauradament no s’ha conservat cap document original d’aquesta lògia a l’Arxiu de Salamanca i les poques notícies que tenim provenen fonamentalment dels But-lletins de la Obediència. Per això sols cone-guem a dos dels seus membres, el fundador i Venerable Mestre José Aveño i el Secretari del taller, Dionisio Ros Ferrer, advocat resi-dent en el Carrer Nou i a qui es deuria dirigir la correspondència de la lògia a partir d’oc-tubre de 1882 5.

137


No tenim més notícies sobre els maçons de la Font de la Figuera. Sols hem pogut trobar respecte al metge José Aveño, un article seu de 1904, enviat des de València, ciutat en la que residia, al setmanari republicà i anticlerical El Motín, publicat a Madrid per José Nakens, titulat Valor térmico de los alimentos 8.

Hi ha constància d’altres dos maçons nas-cuts a la Font de la Figuera:

Manuel Soriano López, que va nàixer en 1845, industrial resident a Xàtiva i que fou membre de les lògies Setabis i Gloria, amb el nom simbòlic de David i ocupava els càrrecs de Guarda Temple i membre de la Comissió d’Hisenda de la Setabis i de Arquitecte Deco-rador, Hospitalari i Almoiner de la lògia Gloria en 1881, amb el grau 2on o Company.

José Guillem Arnal, mestre i empleat, resi-dent a València, que tenia 37 anys en 1904 i fou membre de les lògies d’aquesta ciutat Se-veridad, on seria iniciat el 23 de juliol de 1898, adoptant el nom simbòlic de Víctor Hugo i pos-teriorment de Federación Valentina núm. 93, entre 1912 i 1913, ocupant en aquest darrer any el càrrec de Secretari Adjunt, amb el grau 2on.

NOTES

1. Centro Documental de la Memoria Histórica. Secció Especial (d’ara en avant C.D.M.H.), Lli-gall 780 A, expedient 7.

2. C.D.M.H. Secció Especial. Lligall 780A, ex-pedient 5.3. C.D.M.H. Secció Especial. Lligall 331 B, ex-pedient 22. Expedient maçónic personal.4. Butlletí Oficial del G.O.D.E., any VII, núm. 49 i 50, 30-10-1880, p. 763.5. Íbid., any X, núm. 19 i 20, 15 al 30-10-1882, p. 332.6. Íbid., any XI, núm. 11, 15-06-1883, p. 170.7. Íbid., any XIII, núm. 1 al 6, 31-03-1885, pp.

28-30.8. El Motín. Madrid, 31-12-1904, p. 4.

BIBLIOGRAFIA

Sampedro Ramo, V. (1989): “La masonería en la comarca valenciana de La Costera (1879-1899). Análisis de las logias de Xà-tiva i La Font de la Figuera”, Papers de La Costera 6, 93-130.

Sampedro Ramo, V. (1997 i 2006 2ª Ed.): La maçoneria valenciana i les logies acciden-tals durant la guerra civil. Consell Valencià de Cultura. València.

Sampedro Ramo, V. (2010a): “La represión franquista de la masonería en el País Va-lenciano: los sumarios de los diputados masones en las legislaturas de la 2ª Re-pública”, en Ferrer Benimeli J.A. (coord.): La masonería española. Represión y exili-os, (T. II) 1713-1755. Gobierno de Aragón-Departamento de Educación, Cultura y De-porte. Zaragoza.

Sampedro Ramo, V. (2011): “La masonería va-lenciana y su proyección en la sociedad: confrontación ideológica, redes de sociabi-lidad e interrelación política (1870-1939)”, en Cruz, J.I. (ed.): Masonería e Ilustración. Del siglo de las luces a la actualidad, 151-186. Universitat de València.

Sampedro Ramo, V. (2012a): “La repressió de la maçoneria valenciana en la postguerra: els sumaris dels xativencs José Capilla Bel-trán y del mestre Adelardo Sanchis Pla”, en VV. AA.: La repressió franquista a Xàtiva. 1936-1976, 147-183. Ulleye. Xàtiva.

Sampedro Ramo, V. (2012b): “La repressió franquista de la maçoneria en el País Va-lencià: una aproximació als seus origens”, en Torres, R.C. i Navarro, X. (eds.): Temps de por al País Valencià (1938-1975). Estu-dis sobre la repressió franquista, 211-246. Publicacions UJI. Castelló de la Plana.

Sánchis Guarner, M. (1997): La ciutat de Va-lència. Síntesi d’Història i de Geografia urbana. Generalitat Valenciana-Consell Va-lencià de Cultura. Ajuntament de València-Universitat de València. València. 6 Edición.

APUNTS DE LA GUERRA I LA POSTGUERRA: LA FONT DE LA FIGUERA ENTRE 1936 I 1952

Antonio Calzado Aldaria

139

com a altres poblacions d’estructura econòmi-ca similar, es començaria a fraccionar la gran propietat agrícola. Però la crisi fil·loxèrica i l’emigració consegüent van ser la causa d’un dens procés de conscienciació política entre els jornalers emigrats a zones amb una ma-jor presència sindical. D’aquesta manera, en 1915 apareix la primera notícia sobre l’exis-tència de l’Agrupación Socialista; en novem-bre de 1917 era elegit un regidor socialista i en 1919 es té constància del funcionament de la Cooperativa de Consumo Socialista Fuentehi-guerense i de la Sociedad de Obreros Zapate-ros de l’UGT (25 afiliats). En mig de l’agitació obrera provocada per la crisi econòmica pos-terior a la I Guerra Mundial, alguns incidents ens informen que un sector de la població ja havia abandonat el conformisme i la submissió del caciquisme de la Restauració. Així, en juny de 1920, s’informava de la col·locació d’un pe-tardo en el domicili d’un rico propietario i del posterior intent d’assalt per part d’un nombrós grup de veïns a la presó del poble on estava detingut el presumpte autor.

La mateixa mobilització sindical i política que anava desenvolupant-se a la Font de la Figuera des de principis dels segle XX, que re-clamava una vertadera democràcia, profundes reformes socials i educatives (republicans); i també la desaparició del capitalisme i la cons-trucció d’una nova societat basada en la igual-tat i en la llibertat (socialisme), acabaria per emergir en abril de 1931 amb la proclamació de la Segona República. De tal manera que malgrat les coaccions caciquils encara arriba-

La carència d’una historiografia pròpia de la Font de la Figuera ha estat un obstacle per a la confecció d’aquest treball. Com a hipò-tesi de partida, el model socioeconòmic de-via correspondre a una població agrícola de secà, amb un monocultiu vitícola i les seues transformacions (aiguardent, alcohol, vi), amb el complement del blat i de l’oli; manufactures (sabates) i un predomini de la gran propietat. La transmissió de viatgers i idees propiciada pel ferrocarril i la proximitat a nuclis urbans (Al-mansa, Xàtiva) va afavorir des de principis del segle XX el desenvolupament d’una societat plural: el republicanisme reformista d’Unión Republicana (o “blasquistes”, pel seu creador, Vicente Blasco Ibáñez) entre la classe mitjana, organitzat en un Comitè i amb un regidor en 1903 (Juan Simó Molina), així com les prime-res organitzacions obreres com la Sociedad de Socorros Mutuos “La Humanitaria”; la Soci-edad “La Protectora” i la Sociedad de “Auxilio Obrero” (1907). També el sindicalisme catòlic ocupava espais rellevants amb la Sociedad de Agricultura i la seua Caixa Rural (191 socis en 1906).

Com a la resta dels municipis vinícoles valencians, l’epidèmia fil·loxèrica de 1910 va provocar l’esclat d’aquest model forjat amb la reforma agrària liberal del segle XIX. La destrucció de la vinya va provocar una inten-sa emigració entre oreneta (zones industrials valencianes com Sagunt o catalanes) i esta-ble. Així ho reflecteixen les dades demogràfi-ques: dels 3.958 habitants en 1910 als 3.779 en 1.920 i els 3.428 en 1930. A més a més,

140


vada participació (300 treballadors) en la vaga general camperola convocada pel sindicalis-me socialista (Sociedad de Labradores, Carre-teros y Arrendatarios i Sindicato de Trabajado-res del Campo “El Ideal”) amb incidents amb els esquirols i la Guàrdia Civil; política (tiroteig del míting de la DRV en gener de 1936) o amb transfons local (motí popular pel problema de l’aigua en març de 1936).

Des de març de 1936 una Comissió Ges-tora designada pel Governador Civil es va fer càrrec interinament de l’Ajuntament fins a les properes eleccions municipals previstes per a abril (que mai es van celebrar), amb una majoria compartida per PSOE (5) i Izquierda Republicana (5), el partit de centreesquerra de Manuel Azaña i un vocal comunista. Estava presidida pel socialista Fausto Sanz Gimenéz. Una part de la DRV, especialment les seues joventuts, estava abandonant el partit per a in-gressar en Falange Española y de las JONS, el partit feixista liderat per José Antonio Primo de Rivera. En una data indeterminada, cap al 8 de juny de 1936, arribava a “Los Bruna-les”, el cap provincial de Falange de Múrcia, Federico Server, fugint de la presó. Dos dies després, col·laborava en l’organització d’una concentració falangista en la carretera entre la Font de la Figuera i el port de Llosa de Ranes, superior a 200 falangistes de diversos pobles propers a Xàtiva, entre ells una representació de falangistes de la Font de la Figuera. Açò és, la Falange local estava imbricada en la prepa-ració del colp d’estat del 18 de juliol (Beneyto, Higón, 1939: 50-51).

El fracassat colp d’estat del 18 de juliol de 1936 va desencadenar la Guerra Civil i una re-volució obrera a la zona republicana, zona en la què la Font de la Figuera, igual que gran part del País Valencià, estarien incloses durant la totalitat de la contesa civil. Encara que l’única font documental (la Causa General) és escas-sament fiable, realitzant un exercici d’història comparada, segurament els esdeveniments es desenvoluparien d’aquesta manera. Es va crear en els primers dies un Comitè (que la Causa General denomina Comité Revolucio-nario), per a organitzar la defensa de la pobla-ció. Mes bé era escassament revolucionari, ja que la seua composició arreplegava una pre-eminència de les forces polítiques contraries al procés revolucionari (9 vocals per el PSOE; 3 per a IR i 2 per el PCE, a més a més de 2

ren a ser efectives en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931; la impugnació de les actes va ocasionar la seua repetició posterior amb el triomf de la coalició republicana-soci-alista (4 regidors per al PURA i el PSOE, res-pectivament), front als 3 de la Derecha Liberal Republicana (monàrquics “camuflats”) que en octubre de 1932 constaven com a militants del Partido Republicano Progresista.

En aquest moment històric contem amb una radiografia més precisa de la població. Una agricultura preferentment de secà com l’oli, l’ordi, les faves, el vi, les garrofes, els ci-grons i la dacsa; amb les seues respectives transformacions (bodegues, molins, alcohol, aiguardent) i la indústria joguetera (ninots), però amb greus carències (educatives, de sa-nitat pública, de crèdit agrícola..). Per exem-ple, en 1932, els 372 xiquets i xiquetes eren atesos en tres escoles per 6 mestres. Una ràtio de 62 alumnes. Clar que la majoria, des dels huit anys, estaria treballant...

L’hegemonia republicana-socialista d’abril de 1931 va persistir durant els anys republi-cans. Així, a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, les segones en les que les dones van exercir el seu dret a participar en la vida política, el PURA va aconseguir un 18,80% i el Front Popular, coalició de partits de centreesquerra i esquerra, un 36,14%. En total, un 54,94%, per damunt del 44,77% de la Derecha Regional Valenciana (DRV), el partit defensor del catolicisme i de la propietat priva-da que també havia agrupat al tradicionalisme, una ideologia present des de dècades enrere a la localitat, i al sindicalisme catòlic (Sindica-to Agrícola de Nuestra Señora del Rosario de los Niños), amb la col·laboració d’una Església Catòlica integrista. En 1910, el rector local, An-tonio Mª Aparicio, escrivia Como sacerdote ca-tólico, como español, como integrista […] me adhiero con todo el entusiasmo de mi corazón cristiano a la grandiosa manifestación católica antiliberal vasconavarra […].

La conflictivitat durant la República va ser intensa i molt diversa, al igual que a la resta de l’Estat i de l’Europa d’entreguerres. Anticlerical com la manifestació contrària a la prohibició de la celebració pública d’un soterrament catòlic que va finalitzar amb 107 multes i la interven-ció de la Guàrdia Civil o l’incendi de l’ermita i parròquia en abril de 1936; laboral com la ele-

141

Apunts de la guerra i la postguerra: La Font de la Figuera entre 1936 i 1952

per a l’anarquisme revolucionari de la CNT) i la presidència del socialista Rafael Beneito Cala-buig. Un Comitè Revolucionari, nou òrgan de poder, que naixia amb un objectiu clar d’unitat, ja que dels seus 16 vocals, huit pertanyien a la Comissió Gestora. L’autoritat republicana pervivia amb la Comissió Gestora. Però el 31 de juliol, el destacament local i de Fontanars dels Alforins de la Guàrdia Civil, abandonava la població. Des d’aquest moment, es donaven els dos condicionants per al triomf d’una revo-lució: oportunitat i mitjans, açò és, la possessió d’armes.

El poder revolucionari dels comitès, se-gurament, es va fer amb el control del poder local, amb la creació d’un comitè de Salud Pú-blica (ordre i vigilància política), que segons sembla presenta una major independència de la Comissió Gestora. Si realment va existir, va tindre una participació directa o indirecta, en la seua totalitat o de manera parcial, en els as-sassinats o en una part dels mateixos. A més a més, la Causa General assenyala un tercer, el Comité de Incautaciones que desenvoluparia una transformació revolucionària de la propie-tat: 30 edificis confiscats i propietats agrícoles (com les 3.000 fanecades de la Casa del Án-gel d’Elías Tormo). Malgrat que no coneixem el destí final d’aquestes confiscacions, es forma-litzaren dues col·lectivitats (UGT i CNT), una gestió col·lectiva del treball i de les seues ren-des amb un manifest destí cultural (escoles, biblioteques) i d’ajuda al front de combat. La col·lectivitat ugetista, més arrelada amb la his-tòria política-sindical local, va reunir a 378 col-lectivistes, mentre que la cenetista llanguia en juny de 1938 por falta de elementos (Bosch, 1983: 194).

Aquesta disgregació de poders va facilitar l’aparició d’una violència política-social i cul-tural ja que cada partit o sindicat va intentar conduir la seua idea de “control” (la paraula més repetida en aquells moments) de la re-raguarda i, amb ella, imposar el seu projecte polític. Cada “control” està, quasi sempre, re-lacionat amb algun assassinat, ja que cada co-mitè comptava amb els seus milicians armats. Dels 13 assassinats comesos sobre veïns de la Font de la Figuera, es deuria suprimir de la relació a Vicente Martí Martínez, Tinent d’In-fanteria retirat, que va morir desprès d’una “saca” a la presó de Sant Miquel dels Reis a València, per quant no va haver participació de

milicians locals. El component polític és molt rellevant, ja que dels 12 assassinats, 10 van correspondre a militants de la Derecha Regi-onal Valenciana, encara que en alguns casos es pot percebre també un clar factor social present en professions amb rendes elevades i el seu corresponent status social como l’advo-cat, el propietari o l’industrial (propietari, Cap de Correus, advocat, industrial, sabater, llaura-dor i llander, amb una víctima respectivament i 3 conceptuats com “comerç”).

També trobem víctimes de la violència cul-tural i de status amb els dos retors, que sim-bolitzaven i recolzaven l’orde socioeconòmic i cultural tradicional que devia ser aniquilat amb l’objectiu de construir un nou món més just i lliure, segons la cosmovisió revolucionària. Segurament també desenvoluparien el seu pa-per antics conflictes i alguna qüestió personal. Però mai va existir cap “persecució anticatòli-ca”. Els assassinats de religiosos i religioses s’enquadren en el context revolucionari dels primers mesos de la guerra. Així, els paseos i altres modalitats que acabaven amb la mort violenta, tant de seglars com de religiosos, van cessar (si bé no totalment) entre desembre de 1936 i els primers mesos de 1937.

La cronologia és clara: fins que la guerra no va començar de facto en octubre de 1936, a les reraguardes es va dilucidar tant el control polític-sindical de les mateixes, la seua “ne-teja”, com es va denominar en un context de disgregació dels poders. D’aquesta manera, la gran majoria d’assassinats a la zona repu-blicana es van cometre entre agost i octubre de 1936. El 7 d’agost morien assassinats els quatre primers, amb tota probabilitat, els més odiats pels assassins: Luís Pastor Sanz i Anto-nio Doménech Muñoz (ambdós presidents de la DRV en diferents etapes), si bé Luís Pastor va ser el Cap de la Jefatura Local de Falange Española des de 1935; Francisco Doménech Gramaje (vocal DRV) i Plácido Gimenéz Arnau (DRV). Antonio Doménech i Plácido Gimenéz van ser assenyalats per la premsa republicana com els instigadors de l’enfrontament entorn al soterrament catòlic anteriorment referit. Els van seguir el 18 d’agost dues víctimes més. La violència es va aturar, possiblement per canvis en la composició del poder dins la població, fins el 17 de setembre amb 5 morts més, fina-litzant el 25 del mateix mes amb l’assassinat del rector Leandro García Torres.

144


burgesia local i Església Catòlica. En altres casos, seria la pròpia Guàrdia Civil i alguns d’aquests protagonistes els qui intentaren fre-nar la repressió.

Per a la Font de la Figuera, la repressió franquista va ser realment aterridora: a Pater-na van ser afusellats 34 veïns. Amb afiliació coneguda, 9 del PSOE-UGT; 6 comunistes i 1 d’IR, així com altres amb afiliacions incertes (1 IR-PCE; 1 IR-PSOE). El 6 de novembre de 1939 van ser afusellats 17 veïns; segurament com a conseqüència del mateix Consell de Guerra i 2 més el 19 de desembre. L’any 1940 va contemplar un lent degoteig: 4 afusellats el 18 de gener; 1 el 8 de març; 1 el 6 d’abril; 1 el 24 de juliol; 5 el 29 d’agost i l’últim l’11 de se-tembre del mateix any, segons Vicent Gabar-da. Una estadística gèlida, però que suposa el tercer percentatge al País Valencià entre els pobles compresos entre els 3.000/4.000 habi-tants. Açò és, un tremend impacte humà i soci-al en una menuda localitat. També cal sumar la mort en presó de José Gimenéz Gramaje, de 79 anys d’edat, fruit sense dubte, de les durís-simes condicions de vida de les presons fran-quistes. A la dictadura no li importava massa l’acompliment exacte i absolut de les condem-nes, sinó la reclusió per mesos o uns anys en unes presons en les que la vida era tan peno-sa materialment i psicològicament (pallisses, abusos…) que el presoner, quan era excarce-rat, abandonava, generalment, la temptació de tornar a involucrar-se en una militància (ni tan sols clandestina) política-sindical.

Al menys s’incoaren uns 67 Consells de Guerra, si bé les estadístiques sobre les con-demnes a presó són, per ara, imprecises. Similar número d’expedients de Responsabi-litats Polítiques, destinats a sancionar econò-micament als vençuts, ja que aquests, devien “pagar” les despeses d’una guerra que ellos habían provocado al rebelarse. El compo-nent de venjança i d’aberració jurídica estava molt present en aquesta jurisdicció repressiva franquista, ja que d’aquests 67 expedientes, 25 van correspondre a persones ja afusella-des prèviament a Paterna i un altre més a un mestre depurat (cal anotar l’existència d’un expedient contra una dona). Per al franquis-me, encara que l’imputat estiguera mort, la repressió continuava amb els seus familiars més propers. Dos mestres van ser depurats, és a dir, sancionats d’alguna manera. Hi ha-

Les desfetes bèl·liques successives de la República van comportar que des del segon govern de Largo Caballero en novembre de 1936, ara amb la inclusió de la CNT, es va en-fortir el sector (PSOE, PCE, esquerres republi-canes) que reclamava la finalització dels expe-riments revolucionaris (col·lectivitats, comitès, milícies) i la unitat de la reraguarda per a gua-nyar la guerra. Segurament els últims assassi-nats de setembre i altres successos descone-guts, van conduir a que a la Font, els comitès desapareixeren o començaren a ser sèriament erosionats a principis de desembre de 1936, quan la tendència general va ser a finals de desembre o principis de 1937. Així, es creava una nova Comissió Gestora (que des de ge-ner de 1937 passaria a anomenar-se Consejo Municipal, com a la resta de la zona republica-na), presidit fins la fi de la guerra pel socialista Fausto Sanz amb 4 vocals per al PSOE i dos, respectivament, per a la UGT, PCE, IR i CNT. Finalitzat el període revolucionari en la prima-vera de 1937, aquest Consejo Municipal va tindre que fer front a una complicada reraguar-da: impressió de moneda local per a evitar la paralització econòmica i uns abastiments ali-mentaris cada vegada menys quantiosos des de 1938. A l’estiu de 1938, la col·lectivitat de la CNT, en situació crítica, es va oferir a acollir a les famílies, amb els seus aperos de labranza y caballerías, de la col·lectivitat cenetista de Castelló de la Plana, que van arribar fugint de l’ocupació franquista de la ciutat. (Bosch, 1983: 194) Malgrat la crítica conjuntura que suposa tot conflicte armat, la passió per la ca-pacitat transformadora de l’educació i la cul-tura, no es va abandonar. Així, en febrer de 1937, s’obtenia l’autorització per a crear una escola nacional de pàrvuls.

La guerra va finalitzar l’1 d’abril de 1939. Durant la contesa civil, completada en la postguerra, el franquisme havia construït una pretesa legitimació legislativa de la repressió (Consejos de Guerra, Ley de Responsabili-dades Políticas, Ley de Depuración; Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo, entre altres). Amb aquest marc “legal”, es va executar la violència política contra els ven-çuts, un dels trets fundacionals i constants de la dictadura franquista. Una violència que naixia “des de baix”, des dels propis pobles, amb protagonistes molt definits (si bé no cal generalitzar): alcaldes i regidors, falangistes,

145

Apunts de la guerra i la postguerra: La Font de la Figuera entre 1936 i 1952

via que castigar però també limpiar l’escola per a afavorir l’accés de mestres que forjaren als futurs espanyols, lliures de contaminación democràtica o revolucionària. Així, Estanis-lao Mesquida Vaquer va ser castigat amb la Separación definitiva del servicio o inhabili-tación para desempeño de escuelas amb els càrrecs de Simpatizante de izquierda o del FP, antifascista o izquierda i Sigfrido Canut Martorell (exiliat a Amèrica), amb similar con-demna (Agulló, Fernández, 1999: 234). Altres pogueren fugir de la repressió, engreixant el nombrós exili (c. 150.000). A França s’exili-aren els socialistes Ramón Sanz García; Francisco Gómez Silvestre i Ricardo Ibanco Bellver (Orà, Algèria).

A aquesta repressió “comptable”, derivada de les jurisdiccions franquistes, cal afegir una repressió “no comptable”, situada al marge de les mateixes, i de més complicat estudi, com les pallisses, tortures, els humiliants i misògins talls de pèl al zero de les dones, els abusos de poder de tota índole, les multes i sancions, la repressió moral-sexual, al costat d’un sensible augment dels suïcidis per temor a la repres-sió, com va succeir amb un veí de la Font de la Figuera que, segons sembla, es va tirar a les vies d’un tren a Sagunt en abril de 1939. A mode de conclusió, desitge que aquesta breu introducció done impuls a investigacions més profundes i exhaustives.

BIBLIOGRAFIA

Agulló, Mª.C. i Fernández Soria, J.M. (1999): Maestros valencianos bajo el franquismo: la depuración del magisterio, 1939-1944. IVEI, València.

Aracil, R. i Villarroya, J. (2010): El País Valen-cià sota les bombes (1936-1939). Publica-cions de la Universitat de València. Valèn-cia.

Aznar, M.; Barona, J.L. i Navarro, J. (eds.) (2008): València, capital cultural de la Re-pública (1936-1937). Congrés Internacio-nal. PUV. València.

Beneyto Pérez, B. i Herrero Higón, J.Mª.

(1939): Falange en Valencia antes del Al-zamiento. Imprenta F. Doménech. Valen-cia.

Bosch, A. (1983): Ugetistas y libertarios: guer-ra civil y revolución en el País Valenciano, 1936-1939. Institució Alfons el Magnànim. València.

Calzado Aldaria, A. i Torres Fabra, R.C. (2002): Valencians sota el franquisme. La Xara, Si-mat de la Valldigna.

Casanova, J. (2009): República y Guerra Civil. Crítica/Marcial Pons. Barcelona.

Gabarda, V. (1996): La represión en la reta-guardia republicana. País Valenciano, 1936-1939. Institució Alfons el Magnànim. València.

Gabarda, V. (2007): Els afusellaments al País Valencià: 1938-1956. Publicacions de la Universitat de València. València.

Galdón Casanoves, E. (2010): La batalla por Valencia: una victoria defensiva. Publicaci-ons de la Universitat de València. València.

Girona, A. (1986): Guerra i revolució al País Valencià (1936-1939). Ed. Eliseu Climent. València: Eliseu Climent, 1986.

Girona, A. i Navarro, J. (eds.) (2009): Fa se-tanta anys. La Guerra Civil al País València (1936-1939). Publicacions de la Universitat de València. València.

Girona, A. i Santacreu Soler, J.M. (dirs.) (2006-2007): La Guerra civil en la Comunidad Va-lenciana. Prensa Valenciana. València. 18 vols.

Mainar, E. (1998): De milicians a soldats. Les columnes valencianes en la Guerra Civil espanyola (1936-1937). Publicacions de la Universitat de València. València.

Mainar, E. (1996): L’Alçament militar de juliol de 1936 a València. La Xara. Simat de la Valldigna.

Pàges. P. (coord.) (2006): Guerra Civil, fran-quisme i transició. Edicions del País Valèn-cia. València.

Riquer i Permanyer, B. de (2010): La dictadura de Franco. Crítica/Marcial Pons. Barcelona.

El naixement d'un poble. Història i Arqueologia de la Font de la Figuera

Documents

Transcript of El naixement d'un poble. Història i Arqueologia de la Font de la Figuera