La història com a crítica del present

La història com a crítica del present 73

II.La història

com a crítica del present

«Sovint pense que és estrany que haja de ser tan insulsa, atès que una gran part deu ser invenció», deia, referint-se a la his-tòria, Catherine Morland, la jove protagonista de la novel·la de Jane Austen L’abadia de Northangen. Aquesta citació, que encapçala un clàssic com Què és la història? d’Edward H. Carr,1 no hi deixa de tenir un sentit irònic que tampoc no desentonaria entre alguns papers fusterians. En un article que du el títol d’«Els serveis de la història», l’assagista de Sueca ex-pressava el seu –el mot és inevitable– «escepticisme» davant les ampul·loses pretensions dels historiadors. I ho feia rebaixant les reclamacions d’autoritat científica o acadèmica, resituant la història com a mer relat, com a narració que, «com tot en aquest món, serveix primer que res per a passar l’estona». Ni la història més documentada i sàvia escapava a aquesta exigència dels lectors. «L’erudició –deia Joan Fuster–, fins i tot la més atapeïda i respectable, no es valora sinó com una

1. Edward H. Carr: Què és la història, València, PUV, 2011 (ed. ori-ginal de 1961).

Pau Viciano74

forma excelsa de xafardeig, que només deixa de semblar frívola gràcies a la seua proba –i provada– manca d’amenitat».2 En aquest punt el volterià de Sueca estaria d’acord amb aquella joveneta anglesa que, lectora apassionada de truculents novel·les gòtiques, trobava massa insípids els relats dels historia-dors. Però la suspicàcia de Fuster anava més enllà de la decep-ció provocada per l’avorriment. Denunciava també que, so ta els pesats ornaments erudits, sota l’aparença de rigor cien tí- fic, només hi havia un discurs sovint banal i sempre ideolò-gic. «Els historiadors –afirmava l’assagista– es pensen que es - criuen historia. Però tot el que en ells no és erudició –i enca-ra, encara...– és política. Política més o menys elevada, però política al cap i a la fi. Així, Tucídides; així Muntaner; així, Toynbee.» I reblava: «Modernament, d’aquesta política, se’n diu, quan es confessa, “filosofia de la historia”».3 Aquesta des- qualificació, aparentment tan sumaríssima, de la tasca dels historiadors, i al capdavall de l’escriptura de la història, es rea-firmaria en altres escrits. Però també trobarem manifesta-cions de Fuster on es mostra –relativament– convençut de la possibilitat d’una mena de coneixement històric capaç de fer intel·ligible el passat.4 La seua particular i matisada adhesió al Manifest comunista, és a dir, al materialisme històric, mo-tivaria declaracions en aquest sentit. Així, arribaria a afirmar que el marxisme li semblava «l’única via d’aproximació a la

2. Joan Fuster: Examen de consciència, Barcelona, Edicions 62, 1968, p. 13.

3. Joan Fuster: Figures de temps, València, IVEI, 1993 p. 71 (ed. ori-ginal de 1957).

4. Vegeu, pel que fa a això, les encertades observacions sobre la con-cepció fusteriana de la història com a ciència i com a militància avança-des per Josep Iborra: «Joan Fuster i la història», dins Homenatge a Joan Fuster, València, Generalitat Valenciana, 1994, pp. 217-230.


comprensió del passat»,5 tot i que també remarcaria, en altres moments, les insuficiències d’una interpretació de la història que no incorporava la dimensió «ahistòrica», és a dir, biolò-gica, de la humanitat. Però de tota manera, ell mateix va fer sovint d’historiador, per bé que etiquetàs els seus estudis com a simples assaigs, assaigs d’història cultural.

Així les coses, les seues afirmacions, aparentment parado-xals, sobre la capacitat de la història per a produir un veritable coneixement demanen de precisar les circumstàncies en què es feien. No sols la seua datació –que també, atès que les idees de Fuster van anar evolucionant amb els anys– sinó sobretot convé considerar-ne el context: les reserves sobre el rigor de la història no tenen el mateix sentit quan està comparant-la amb les ciències naturals que si es refereix als historiadors de tall tradicional o bé als límits que, inevitablement, té una aproximació al passat –d’altra banda raonable– de caràcter socioeconòmic. L’admiració que Fuster va mostrar cap a his-toriadors innovadors com, entre altres, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, suggereix que les sarcàstiques desqualificacions globals de la història no s’han de prendre al peu de la lletra. Sense deixar-se encotillar per les convencions acadèmiques, no hi ha dubte que l’obra més erudita de Joan Fuster tenia un gruix historiogràfic ben sòlid. Tan sòlid com per justificar que, al final del seu itinerari intel·lectual, hagués pogut ingressar en la universitat com a historiador en lloc de com a filòleg. El reconeixement que, tanmateix, va rebre d’historiadors acadèmics del país i de fora i, sobretot, l’impacte estimulant de les seues interpreta cions en una nova generació d’estu-diosos universitaris, avalen el relleu de l’aportació historio -

5. Joan Fuster: «Laudatio acadèmica del doctor Pierre Vilar», dins Pierre Vilar: Reflexions d’un historiador, València, Universitat de Valèn-cia, 1992, p. 18.

Pau Viciano76

gràfica fusteriana. Indubtablement, de «política», n’hi havia també en els escrits de l’escèptic de Sueca. Reivindicar el País Valencià com a objecte historiable equivalia a reivindicar-lo com a projecte de futur. Però en els llibres i articles de Fuster trobem coneixements fonamentats i hipòtesis vigoroses que obrien noves perspectives a la recerca històrica, a «la “Història” com a disciplina més o menys científica»,6 com concedia, al capdavall, l’assagista escèptic.

1. LA REPUTACIÓ D’AQUESTA «AUGUSTA MATRONA»

A l’inici dels anys cinquanta Fuster era un jove liberal que es malfiava de les grans «filosofies» que pretenien donar un sentit a la Història, amb majúscula. En la seua denúncia dels paranys ideològics se situava el l’estela d’intel·lectuals com Paul Valéry, per a qui la història era una substància extrema-dament perillosa:

Fa somniar, emborratxa els pobles, genera falsos records, exagera les seves reaccions, manté obertes les velles fe-rides, els turmenta quan estan reposant, els condueix al deliri de grandeses o al de la persecució; i fa que les nacions siguin amargues, superbes, insuportables i vanes.

«La història –concloïa el poeta francès– justifica el que vol».7 Encara que aquestes paraules tan desolades es van es-criure en 1931, el seu sentit continuava vigent en el Fuster

6. Joan Fuster: Contra Unamuno i tots els altres, Alzira, Bromera, 2007, p. 70 (traducció catalana de Ferran Garcia-Oliver de Contra Una-muno y los demás, edició original de 1975).

7. El text de Paul Valéry és citat per Rosa Congost: «Pierre Vilar i Joan Fuster: reflexions sobre una complicitat», dins Antoni Furió (ed.):


que una vintena d’anys després començava a endinsar-se en les reflexions sobre el país. En un escrit primerenc publicat en una revista de l’exili, repetia la mateixa idea de Valéry sobre l’ús del passat com a element legitimador de les més diverses ideologies: «I la historia és, no ho dubteu, un cove pintoresc d’on una persona relativament enginyosa pot traure arguments en defensa d’allò que li plaga».8 Aquesta convicció sobre el caràcter instrumental del saber històric es mantindria pràcticament inalterada durant els anys següents. Ja a la fi dels seixanta insistia en la funció legitimadora de la història, malgrat les seues pretensions de rigor i objectivitat: «aquesta augusta matrona –en deia– que hagué de representar sempre la perfecta encarnació de la certesa, ¿no ha servit fins avui, i gairebé de manera sistemàtica, com a argument de justifica-cions més o menys capcioses?».9 L’assagista, a mitjan dels anys setanta, es reafirmava una vegada més en la manca d’objec-tivitat dels historiadors. Com la resta dels estudiosos de les ciències socials –filòsofs, sociòlegs, economistes– funcionaven «a base de dades i de xerrameca, en proporcions variables». N’hi havia graus, però. El nivell zero –ens ha de sorprendre en Fuster?– era el dels filòsofs: «pura xerrameca». Els historiadors, que treballaven amb més dades, s’equiparaven als sociòlegs més seriosos i quedaven només un esglaó per sota dels eco-nomistes.10 Fins i tot en els seus darrers escrits, en l’època que reconeixia el «materialisme històric» com l’instrument més vàlid per al coneixement del passat, continuava mostrant-se

Joan Fuster i els historiadors. IV Jornada «Joan Fuster» (Sueca, 9 de no-vembre de 2006), València, PUV, 2007, p. 41.

8. Joan Fuster: «València en la reintegració de Catalunya», La Nostra Revista (abril-maig de 1950), pp. 52-53, reeditat dins Santi Cortés (ed.): Textos d’exili, València, Generalitat Valenciana, 1991.

9. J. Fuster: Examen de consciència..., op. cit., pp. 166-167.10. J. Fuster: Contra Unamuno..., op. cit., p. 221.

Pau Viciano78

reticent cap a les proclames de la qualitat científica de la his- tòria. Sobretot pel que feia a la seua neutralitat. Davant el paradigma de la «ciència-ciència», les ciències humanes o socials difícilment podien defensar la seua aspiració a la «neutralitat». «Fique en el mateix sac –deia reiterant els seus judicis anteriors– sociòlegs, economistes, antropòlegs, histo-riadors, psicòlegs, ¿filòsofs?, i la resta de la família. Tot això, per molts adornaments “científics” que es posen, és política, en definitiva.»11

Aparentment, al llindar dels anys vuitanta, Fuster man-tenia les mateixes prevencions contra la història que trenta anys abans: en el fons no era més que «política». Ara bé, si als anys cinquanta podria haver subscrit el descrèdit de la histò- ria expressat amargament per Valéry, en reduir-la a dos ele-ments –«erudició» i «política»–, després de conèixer la reno-vació dels estudis històrics, aquests components adquirien una dimensió diferent. L’erudició feixuga i de vegades tram-posa de la història positivista tradicional a penes dissimulava el seu fons ideològic: la «política» al servei del poder establert, normalment de la genealogia de l’Estat-nació. Però quan Fuster ja havia conegut els aconseguiments i les possibilitats d’una història renovada per l’escola dels Annales i per un marxisme no dogmàtic, el que quedava a banda de la «polí-tica» ja no era simple «erudició», era alguna cosa més valuosa que s’acostava al coneixement. I la «política» d’aquesta nova història tampoc tenia la toxicitat que denunciava l’il·lustre poeta francès. Si era ideologia, ho era no perquè suplantàs l’anàlisi i el raonament, les dades empíriques, per la doctrina, sinó en la mesura que l’historiador no pretenia situar-se en una enganyosa objectivitat. La història, efectivament, mai

11. Joan Fuster: Discordances, ed. a cura d’Enric Sòria, Alzira, Bro-mera, 2010, p. 200. Aquest article fou publicat originalment en 1979.


no podrà ser tan objectiva com la física, perquè l’autor no pot escriure-la des del «punt de vista de Sírius», com li agra-dava de dir a Fuster. A l’inici dels anys cinquanta, l’assagista considerava que aquesta presa de partit feia coincidir la tasca de l’historiador amb la del polític en un aspecte decisiu, «en el desvetllament i el treball de la consciencia col·lectiva: de la consciencia, no de l’embriaguesa ni de l’histerisme».12 La darrera matisació era important, perquè posava límits al grau d’implicació militant de l’historiador que aquest no podia travessar sense comprometre, no la seua impossible «objectivitat», sinó el rigor mínim exigible als seus estudis. D’aquesta manera, l’alternativa a l’objectivitat només podia ser l’«ho-nestedat»: «És absurd exigir de l’historiador que siga objectiu –basta que siga honest–, quan és un home com qualsevol altre i, per tant, cenyit a una situació personal ben concreta».13

Amb aquesta mena de cauteles Fuster tractava de delimi-tar una història mínimament vàlida quan la historiografia positivista tradicional, en qüestionar-se la seua objectivitat, havia caigut en el descrèdit i encara no s’havia produït –o millor: no havia arribat a aquesta banda dels Pirineus– la reno- vació de la història diguem-ne social. Tanmateix, els nous corrents historiogràfics que Fuster comença a conèixer a partir dels anys cinquanta, en centrar-se en fenòmens de masses i no en individualitats, permetrien reconsiderar el problema de l’objectivitat de manera més matisada. Pel que fa al punt de vista, l’historiador continuaria sense poder ser imparcial, però podia recórrer a una metodologia objectiva, en el sentit que les seues afirmacions es basaven en dades contrastables

12. Joan Fuster: «El Cambó de Jesús Pabón», recollit dins Textos d’exili, selecció i edició de Santi Cortés, València, Generalitat Valencia-na, 1991, pp. 91-93.

13. Ibid.

Pau Viciano80

i raonaments explícits. Quan ja als anys vuitanta, la difusió del postmodernisme, en negar les nocions de veritat objec-tiva i de subjecte col·lectiu, oferia l’oportunitat d’impug- nar també la raonable objectivitat d’aquesta història social, Fuster no s’hi va deixar ensarronar. Podia continuar manifes-tant les seues reticències, de vegades divertides, respecte a les pretensions científiques de la història renovada, però a l’hora de la veritat, davant la liquidació postmoderna, no dubtava a eixir en la seua defensa. En una de les seues darreres interven-cions sobre el problema de la història, reafirmava el valor de la historiografia marxista que representava Pierre Vilar, amb voluntat de veritat i d’objectivitat, davant «la compravenda d’irracionalismes, que en el fons és el centre de l’anomenada postmodernitat».14

Hi havia, doncs, un marge transitable entre la vella història positivista, lligada a les mitologies nacionalistes i, al capdavall, legitimadora de l’ordre i del poder, i un simulacre de ciència històrica calcada sobre els patrons de les «ciències-ciències». D’entrada, Fuster celebrava el desplaçament del protagonistes de la història, des de les elits a les masses, sense veure-hi, com els conservadors culturals, un símptoma fatal de la decadència d’Occident. En un conegut assaig dels anys seixanta esbossava el recorregut de la historiografia del darrer segle, des del po-sitivisme tradicional fins a una història social que, tot i que encara no ho deia explícitament, remetia a la influència del marxisme. Així, afirmava:

Durant segles, els homes d’Occident no van concebre la història d’una altra manera. Per a ells, la vida col·lectiva, la sort dels seus pobles, quedava lligada a un continu teixir-i-desteixir de guerres, d’incidents dinàstics i de barates diplomàtiques, els protagonistes dels quals eren

14. J. Fuster: «Laudatio acadèmica...», cit., p. 19.


sempre un grapat de personatges més o menys il·lustres. Els criteris, però, van evolucionar a poc a poc, i els his-toriadors acabaren rectificant la seva òptica.15

Aquest canvi havia estat provocat, en bona part, pel «pro-grés de les ciències socials», de manera que la «sola ressenya de batalles, d’embulls palatins i de tractats internacionals, no resultava ja satisfactòria: ben mirat, això, sí, era història, però no tota la història». L’assagista remarcava que aquella història tradicional deixava al marge la majoria de la societat, que era allò «fonamental». Els historiadors, doncs, van haver de començar a dirigir la seua atenció a aquells «fets obscurs» que, en realitat, conformaven la «dinàmica social». De fet, precisa Fuster, són aquests processos socials l’objecte de la recerca històrica, i substitueixen així els «noms propis», és a dir, els individus poderosos i les incidències de les seues accions. Era en precisar els elements d’aquesta «dinàmica social», quan la inspiració en el materialisme històric es feia més evident. Fuster n’esmentava els principals:

l’anatomia econòmica, la diversificació en grups i en clas-ses que en deriva, els antagonismes que s’hi estableixen, les formes de comportament i de cultura que segreguen, les tècniques de producció que s’hi succeeixen, i tants factors més.

Poques línies després l’al·lusió es feia ja explícita: aquesta mena de «sociologisme historiogràfic» no guiava, en un primer moment, la recerca d’arxiu dels historiadors, sinó que era cosa d’estudiosos que tractaven d’interpretar teòricament el

15. Joan Fuster: «Atzar», dins Diccionari per a ociosos, Barcelona, Editorial AC, 1964, reeditat dins Obra completa. Volum VI. Assaigs, 2, Barcelona, Edicions 62, p. 22.

Pau Viciano82

passat. «Tal és el cas de Marx», reconeixia finalment Fuster. Les construccions teòriques –i pitjor encara, filosòfiques– no alteraven el treball rutinari dels erudits. Però aquest aïllament no podia durar gaire. «Avui –deia Fuster a l’inici dels anys seixanta–, les recerques monogràfiques, projectades sobre un període determinat, es preocupen d’aclarir els resultats d’una pesta o d’una mala collita, el moviment d’un port o els comptes dels mercaders, més que no les intimitats d’una cancelleria o d’un palau.» I concloïa, aprovant aquesta nova orientació historiogràfica: «Al capdavall, aquesta és una po-sició carregada de sentit comú.»16

Una vintena d’anys després, al començament dels vuitanta, aquesta renovació historiogràfica enllaçava amb la difusió d’una història local on confluïa tant l’exigència metodolò-gica d’anar a la base dels fenòmens socials, com la cívica, en reivindicar l’espai viscut, especialment la comarca, per a la construcció d’un país allunyat dels estereotips simplificadors i autosatisfets del regionalisme. Fuster, tal com havia fet en recolzar el Primer Congrés d’Història del País Valencià en 1971, va estimular aquest nou moviment alhora historiogrà-fic i civil. La nova història local, ben diferent del localisme practicat per molts cronistes tradicionals, havia de servir per construir una «història total» del País Valencià, «total» en el sentit que li donava Pierre Vilar, d’abastar tant la base socio-econòmica com les anomenades «mentalitats», però també en una dimensió geogràfica, per donar compte de la realitat històrica de tot el mosaic de comarques des de Vinaròs a Oriola. I, evidentment, el protagonista col·lectiu d’aquesta història no serien els poderosos sinó les anomenades, grams-cianament, «classes subalternes», però no sols en la revolta

16. Ibid., pp. 23-24.


17. Joan Fuster: «Pròleg» a Economia agrària i història local. I Assem-blea d’Història de la Ribera, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981, p. 8.

18. L’«universitari que benedictinament fa números amb notícies d’arxius i de periòdics» hauria de considerar que «La infidelitat de les xifres no és d’avui, quan es pretén dilucidar qualsevol embull. I la dels documents conspicus. La desconfiança respecte als papers i les declara-cions oficials ja era lògica entre els súbdits merovingis: ara es multiplica per mil», vegeu J. Fuster: Discordances, op. cit., p. 132.

19. En reflexionar sobre l’abast de la delinqüència en el passat deia: «No podem reconstruir les estadístiques d’aquells segles, perquè la pape-rassa judicial o no ha sobreviscut o encara està per explorar. Però els testimoniatges certificats abunden, i són prou simptomàtics per induir-nos a conjectures fiables», vegeu Joan Fuster: Sagitari, ed. a cura d’Enric Sòria, Alzira, Bromera, 1993 (ed. or. 1985), p. 170. L’assagista dedicava tot un article de Serra d’Or, a la fi dels anys setanta, al problema de la veracitat de les fonts històriques: «La història, demà», recollit a Joan Fuster: Punts de meditació. (Dubtes de la «Transición»), València, Tres i Quatre, 1985, pp. 24-28.

excepcional contra els dominants sinó més aviat en la grisor de la seua existència quotidiana:

la vida diària, la del jornal i la de la missa, la dels imposts i la dels llibres, la de les escoles i la de les innovacions en la dificultat del treball. La «història local» és la història de la mediocritat. És la història de les malalties i les fornicacions, dels parts i de les morts.17

L’adhesió de Fuster a aquesta història social i local, atenta a «les forces de producció, el sistema de producció, les difi-cultats del consum» –com ell mateix la definia en una clara al·lusió, una vegada més, al marxisme–, no volia dir que no veiés les seues limitacions. D’una banda hi havia les de ca-ràcter diguem-ne «heurístic»: l’historiador mai no disposa de suficients fonts ni aquestes l’informen de manera objectiva.18 Ara bé, això relativitzava però no negava les possibilitats del coneixement del passat.19 D’abast més teòric eren les objec-

Pau Viciano84

cions que suscitava en l’assagista una història necessàriament «materialista», però que es mostrava atenta sobretot a la di-mensió social de la humanitat, deixant en segon terme les qüestions derivades de la seua naturalesa biològica. Ja a la meitat dels anys cinquanta constatava la nova orientació dels estudis històrics, però encara demanava que l’ampliació del seu horitzó de recerca:

Fins fa quatre dies, els historiadors només s’ocupaven de les guerres, de la diplomàcia, de les intrigues palatines. Ara ja dediquen molta atenció a les collites, a les crisis dineràries, als atzars demogràfics, a les estructures de la propietat. Caldrà que eixamplin la seva visió, amb l’estudi de l’augment progressiu de les necessitats.20

Aquestes «necessitats» eren, doncs, les exigències de la ma - teixa condició natural de l’Homo sapiens –al cap i a la fi una espècie de primat–, i no eren reduïbles a l’esfera social. Per tant, tenien una dimensió «ahistòrica», encara que es mani-festaven en contextos històrics concrets i diferents. En aquest sentit, aquestes exigències bàsiques i elementals també eren «històriques» i, de fet, Fuster demanava una mena d’història social de les necessitats. Incorporar la biologia o la natura a la visió materialista de la història –i especialment al «materialis-me històric» de Marx– era el que propugnava per a acostar-se a un model d’història realment «total». A les darreries dels anys setanta, quan més influït estava per un cert marxisme, insistia en aquesta integració, però sense determinismes: «Avantpose el materialisme “biològic” al “social” només per fer-me entendre». I encara ho concretava més: «No hi ha un prius biològic o social: tot concorre alhora, per a cada veí; els

20. Joan Fuster: Diari (1952/1960). Obra completa. Volum II, Barce-lona, Edicions 62, 1969, anotació de 1954, pp. 129.


gens, la classe, l’alimentació, l’època, l’Estat, o el Règim, el lloc, l’atzar econòmic, la política, la política de campanar i tot».21 Per això, al costat de nocions econòmiques com la renda per capita, Fuster proposava, amb certa dosi d’ironia, establir la «renda sexual per capita».22 Però no sols era la sexualitat: els terrenys que havia d’artigar una història veritablement social, com havia suggerit, anaven des dels elements de la cultura material aparentment més quotidians i banals –com ara l’ús de la cullera– fins a les mentalitats i la psicologia col-lectiva, que podia partir, per exemple, d’una «història social de l’avorriment» o de les pors que angoixaven una societat.23 D’aquesta manera, Fuster, ja als anys cinquanta, sintonit-zava amb els plantejaments de la història de les mentalitats practicada pels primers representants de l’escola dels Annales i per historiadors de la cultura com Johan Huizinga. Ara bé, a diferència del que proposaven Marc Bloch i Lucien Febvre, primer, i Fernand Braudel, després, per a Fuster els esdeve-niments i les individualitats històriques no eren dissolts en les grans estructures socioeconòmiques o mentals. L’objec- ció fusteriana era d’ampli espectre, en la mesura que afectava tant les grans filosofies de la història –la del vell i reaccionari Oswald Spengler, primer, i la del conservador Arnold Toynbee,

21. J. Fuster: Discordances, op. cit., pp. 135-136.22. Ibid., pp. 106 i 209. Encara hi insistia a mitjan dels anys vuitan-

ta: «La Història, la Sociologia, l’Economia, són ciències –si ciències són, que ho dubte– que tenen per objecte la “insatisfacció” humana. Ja fa anys que postule la urgència de precisar, en cada societat, la “renda sexual per càpita”» (J. Fuster: Sagitari, op. cit., p. 181).

23. Així, podia afirmar que «Una “història social de l’avorriment” –o si es vol: una “història social de les diversions”, que és gairebé el mateix– resultaria ben instructiva.» (J. Fuster: Discordances, op. cit., p. 48). En un altre lloc s’havia referit al fet que «La vertadera “història” d’un poble seria, ben mirat, la història de les seues pors.» (J. Fuster: Diari (1952/1960), op. cit., anotació de 1952, p. 52).

Pau Viciano86

després– com la nova història social que aspirava a escriure’s «sense noms propis». Contra aquestes grans interpretacions de l’evolució de les civilitzacions, centrada en els cims més excelsos de la cultura, Fuster contraposava la importància d’«aquelles coses menors, subalternes, en les quals s’endevina fàcilment una força simptomàtica considerable».24 Com la cullera, per exemple. Contra unes teories de la història que, centrades en les forces socioeconòmiques impersonals, podien tenir derives deterministes, reivindicava el paper de l’atzar i de l’individu. Com ara l’atractiu físic –el nas– de Cleopatra, reprenent la provocadora reflexió de Pascal, o el caràcter des-pòtic de Stalin.25 L’anomenat «humanisme» de Fuster, atent sempre a la realitat concreta de l’home, fins i tot als fets més quotidians i banals, esdevenia un correctiu de les grandioses –quasi en diríem wagnerianes– interpretacions filosòfiques de la història i, alhora, d’un excés d’estructuralisme on po-dien confluir tant l’escola annalista en el seu combat contra l’«esdeveniment» com un marxisme de temptacions autistes.

L’interès de Fuster per la història, cal remarcar-ho també, no estava motivat per una preocupació acadèmica, ni tan sols per la seua curiositat intel·lectual. «Jo no sóc historiador –deia–, i la història només em preocupa en la mesura que arri-ba a explicar-nos el present i a preparar-nos per al futur».26 La història, doncs, tenia una finalitat pràctica: explicar el present, fer-lo intel·ligible i, alhora, dotar de sentit també un projecte de futur. És a dir, era una actitud «política». I no se n’amagava: en el pròleg de Nosaltres, els valencians, ho feia ben explícit

24. Joan Fuster: «Detalls d’una decadència», La Nostra Revista (juliol de 1950), recollit a Textos d’exili, op. cit., pp. 50-53.

25. Vegeu la veu «Atzar», dins J. Fuster: Diccionari per a ociosos, op. cit., pp. 21-28.

26. J. Fuster: Examen de consciència, op. cit., p. 29.


quan reconeixia que escrivia des d’«un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït».27 Segurament, aquests adjectius –«sòrdid», «gra- tuït»– són lleugerament excessius, però expressen una convic-ció rotunda, la certesa que la història sempre serveix alguna causa. Parafrasejant el seu conegut aforisme sobre la política, podria dir-se que la història que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. En efecte, tal com afirmava en 1960,

la història, quan no és solament erudició, i fins i tot quan només és erudició, torna a la història, reverteix en la so-cietat com un estímul insidiós, es converteix en arma. I seria idiota de renunciar-hi. No sé si això que dic pot ser reprovat com una tara d’«ideologisme». De tota manera dubto molt que es pugui fer història des del punt de vista de Sírius. L’historiador constata, aclareix i valora; quan explica un fet no fa sinó judicar-lo, i malgrat ell mateix, sempre pecarà d’una mena o altra d’«ideologisme».28

I no sols nacional –afegia– també, per exemple, de classe o de religió. El que reclamava Fuster a la història no era un coneixement fred i suposadament neutral, sinó l’explica- ció del present, d’una realitat social contemplada amb ulls crí-tics, des d’una posició compromesa o «militant». Però també des del rigor, denunciant els mites que intoxicaven els pobles, excitant-los o anestesiant-los segons les circumstàncies, però sempre enterbolint la percepció de la realitat en el passat i en el present. La història que calia escriure no podia abonar

27. Joan Fuster: Nosaltres, els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1962 (citem segons l’edició de 1979), pp. 19-20.

28. Joan Fuster: «Apunts per a una rèplica a Vicens Vives», recollit dins Joan Fuster: Breviari cívic, selecció i edició de Josep Iborra, Barcelo-na, Edicions 62, 1996, p. 154.

Pau Viciano88

aquestes fantasies. D’entrada perquè així ho reclamava un mínim sentit d’honestedat i l’avanç mateix de la disciplina històrica. I, sobretot, perquè la història havia de ser un ins-trument precís per fer el diagnòstic dels mals que afectaven una societat. S’imposava, doncs, la lucidesa per damunt de l’autocompassió o de fórmules euforitzants. La història, tal com ell en deia dels filòsofs crítics com Voltaire o Bertrand Russell, havia de ser un desinfectant. I l’acció antisèptica havia d’adreçar-se, per raó de la seua mateixa presència aclaparado-ra, a la història essencialista d’Espanya, però igualment a les petites històries perifèriques que contestaven aquesta narrativa dominant amb la seua pròpia mitologia simètrica.

2. UN DETERGENT CONTRA ELS MITES HISTÒRICS

Si en comparació amb la «ciència-ciència» la pretensió d’objectivitat dels historiadors, com hem vist, despertava les reserves –i les ironies– de Fuster, també és cert que l’assagista reconeixia que, al costat de la història tradicional, n’hi havia una altra de més rigorosa, que amb una metodologia reno-vada, s’acostava a un coneixement relativament objectiu del passat. Cosa que no volia dir «imparcial», sinó basat en dades empíriques, conceptes elaborats i raonaments convincents. Aquesta mena d’història, materialista per més senyes, era un «detergent» per rentar els efectes tòxics d’una historiografia concebuda com a biografia dels Estats-nació, una mena de producció erudita que, aquesta sí, mereixia desqualificacions com les que, als anys trenta, havia llançat Paul Valéry. I més concretament, era la història de l’Espanya eterna, afaiçonada a base de tòpics essencialistes, la que va merèixer la caustici-tat de Fuster. Les visions del passat català d’arrel romàntica,


que en bona mesura eren una reacció a la història espanyola excloent, tampoc no escapaven a la crítica fusteriana. Però era la massissa narrativa d’Espanya, asfixiant en la seua versió franquista i irritant en la dels liberals exiliats, la ideologia do-minant que calia posar en qüestió amb l’evidència empírica i la raó crítica, fins i tot recorrent si calia –i calia– al sarcasme. En aquest terreny, l’assagista no s’endinsava per les dreceres més òbvies. No arremetia contra el passat de cartó pedra im-perial fabulat pels historiadors franquistes ni, en general, per una historiografia nacionalcatòlica que es remuntava al mateix Marcelino Menéndez Pelayo. Les crítiques de Fuster se centren en autors que podien exhibir un pedigrí liberal, vinculats a l’entramat cultural i polític de la Segona República i exiliats en universitats americanes com Claudio Sánchez Albornoz i Américo Castro. La polèmica entre aquests dos estudiosos castissos, amb tota la seua pirotècnia erudita, al capdavall no seria altra cosa, com desemmascarava Fuster, que un especula-ció sobre l’essència de l’espanyolitat.29 «Per més republicanots que s’afirmassen Castro i Sánchez –i per més mèrits que els represente el desterrament–, no deixaren de ser, històricament i historiogràficament, subproductes del “romancer”».30 És a dir, d’una idea romàntica de la nació espanyola. Quan, des dels anys cinquanta, per Europa es feien sentir els vents de la renovació historiogràfica, els historiadors peninsulars conti - nuaven aferrats a les rutines acadèmiques fomentades pel rè gim o s’enlluernaven amb el duel entre aquells dos «ener-gúmens» de les lletres hispàniques de l’exili. Una polèmica vidriosa sobre l’ésser d’Espanya que, en el fons, es reduïa als

29. Vegeu Ferran Garcia-Oliver: «Don Américo, don Claudio i el Fuster impertinent», dins A. Furió (ed.): Joan Fuster i els historiadors..., op. cit., pp. 101-126.

30. J. Fuster: Contra Unamuno..., op. cit., p. 75.

Pau Viciano90

matisos. Fuster sembla admetre, i no sembla que hi haja un excés d’ironia, que simpatitza més amb les especulacions literàries de Castro que no amb el suposat rigor erudit de Sánchez Albornoz. La reivindicació de l’ingredient semític de la identitat espanyola que feia el primer interessava més l’assagista que no l’esquerp tancament cristià vell –castellà vell– del segon. Per a Sánchez Albornoz la nació espanyola era una mola granítica que, com la Meseta, emergia des de la més remota antiguitat, mentre que Castro la considera-va un producte medieval nascut del contacte entre les tres cultures monoteistes. Però tots dos coincidien en el fet que, per a ells, «Espanya no és una “història” a dilucidar, sinó un “problema” o un “programa”. Cosa que no encaixa amb el “rigor científic”».31

Aquí hi havia l’oportunitat de mostrar com, darrere el teló d’erudició literària o documental, no hi havia més que l’es-tructura d’una fràgil bastida ideològica. En el cas d’Américo Castro, el problema era que havia estirat el braç més que la màniga. Enlluernat per les conclusions a què havia arribat en els seus estudis literaris, va voler elevar-los a la categoria d’in- terpretació del conjunt de la història d’Espanya. «De fet –ob- servava Fuster–, i en aquell moment, don Américo –sense adonar-se’n– deixava de ser “historiador” i ingressava en l’ale-gre família dels “assagistes”».32 A banda d’una vasta erudició literària que Fuster no deixava de considerar admirable, no- més comparable a la de Menéndez Pelayo, en l’obra de Castro no hi havia més que «fabulacions metodològiques» i «entre-teniments conceptuals». Així, aquest discurs historiogràfic només adquiria coherència com a una narració de l’esperit nacional:

31. Ibid.32. Ibid., p. 64.


A través dels llibres d’Américo Castro –advertia Fuster– flueix una tremenda veta de nacionalisme, en el pitjor sentit de la paraula, que, si bé els proporciona un èmfasi patètic apassionant, i valga la possible redundància, els priva de cauteles i d’asèpsia en el rigor científics. O siga: no són «història», sinó «assaig», és a dir, «disputa», «al-legat», «temptativa».33

Amb tot, Fuster reconeixia la sinceritat de l’historiador de la literatura quan, en un dels seus darrers llibres, aquest confessava obertament la intencionalitat ideològica de tota la seua dilatada i documentada recerca: «El propòsit de les meues obres –deia– no és cultivar l’erudició ni la saviesa històrica, sinó despertar l’adormida consciència de tot un poble...». Això explicaria que Castro combatés qualsevol orientació historiogràfica que situàs el debat fora del camp de la identitat nacional o que pogués plantejar la qüestió des d’una òptica diguem-ne materialista. S’oposava amb passió al més tènue «economisme» historiogràfic. Conceptes de la seua invenció com la morada vital i la vividura, de ressonàncies una mica místiques, tenien poc a veure amb les estructures socials, les conjuntures econòmiques i les –val a dir que tedioses i sobrevalorades– llistes de preus i de salaris. Les ires el vell filòleg s’adreçaven tant a l’escola dels Annales representada per Braudel –al capdavall un «“economisme” al bany maria, tímid i desencarnat», segons jutjava Fuster– com a un marxisme més contundent en aquest sentit però també massa primari. Pel que fa a aquesta mena de marxistes, «no és d’estranyar –deia Fuster– que un professor Castro, senzillament conservador, però intel·ligent, hàbil, raonable, els done cent voltes en un esquinç dialèctic». Hi havia una excepció: Pierre Vilar. Davant

33. Ibid., p. 66.

Pau Viciano92

l’hispanista, que unia al seu marxisme el matís renovador dels Annales, Castro no feia altra cosa que «ensenyar l’orella». De fet, els plantejaments crítics de l’historiador francès resulta- ven inintel·ligibles per a un autor com Castro, que continuava immers –com deia Fuster– en la «línia messiànica del criptojudaisme imperialista», en companyia de santa Te re sa, Cervantes, la Celestina, el Lazarillo i tants d’altres «fantas- mes egregis» del Segle d’Or castellà.

Al costat d’un Américo Castro que, al capdavall, acabava confessant-se assagista o ideòleg de l’ésser d’Espanya, un Clau-dio Sánchez Albornoz ple de pretensions científiques i hostil als heterodoxos de la història espanyola es feia mereixedor de l’antipatia de Fuster. L’assagista no dubtava a admetre que era un bon admirador d’Américo Castro, tot i puntualitzar que aquesta admiració era, òbviament, compatible amb la discre-pància. Així, es permetia de caricaturitzar el filòleg, amb una ironia no exempta de reconeixement, com un «sub-Unamuno que ha llegit a fons La Celestina». En canvi, la imatge de Sán- chez Albornoz, medievalista consagrat, president de la Re pú- blica espanyola en l’exili, resultava més mordaç, quasi despie-tada: «El que passa és que don Claudio té la mentalitat d’un bisbe visigòtic, exactament d’aquells que vigilaren l’abjuració de Recared. Amb la mitra posada, ha presidit, segons em di-uen, les restes fantasmagòriques de l’exiliada II República.»34 En el seu «pamflet sinistre» titulat El drama de la formación de España y los españoles, Sánchez Albornoz pretenia refutar Américo Castro, però, com assenyalava Fuster, tot i que amb una erudició aparentment més abassegadora, venia a dir el mateix. «Don Claudio –afegia–, en aquell paper, es passa l’estona reclamant per a ell mateix doctes avantatges de “rigor

34. Ibid., p. 144.


científic”, que no es veuen enlloc.» Al contrari, la comparació amb històries d’Espanya més acostades als paràmetres aca-dèmics europeus, havia de provocar en el lector de Sánchez Albornoz «un dubte entre la rialla i el vòmit». «El “rigor històric” de don Américo era discutible; el de don Claudio ni tan sols això», concloïa Fuster. Perquè una cosa eren les monografies positivistes sobre «pergamins visigoticolleo-nesos» concrets, i una altra la interpretació o explicació his-tòrica pròpiament dita. I a l’hora de construir una narrativa del passat d’Espanya, tant l’un com l’altre no passaven de la «superxeria», amb l’agravant, per al medievalista que «les seues prestidigitacions queden a nivell de don Santiago Alba, de don Ramiro de Maeztu, de don Miguel de Unamuno...». El president republicà en l’exili feia una història d’Espanya tant reaccionària i nacionalcatòlica o més que la del mateix Marcelino Menéndez Pelayo. En l’obra de Sánchez Albornoz, en la defensa que hi fa de la Inquisició, de la neteja de sang, del visigotisme i dels cristians vells, hi sura un antijudaisme difícil de distingir de l’antisemitisme dels ideòlegs falangis- tes del nou Estat totalitari franquista. «El fet que don Clau- dio siga un vellet acadèmicament gloriós –reblava Fuster– no és raó per a perdonar-li la intemperància ni el frau».35

La baralla entre el filòleg i el medievalista no va ser més que un episodi, entre pintoresc i sòrdid, enmig d’un mar de paperassa dedicada a «la vella, aferrissada discussió entorn de l’“ésser dels espanyols”, que és, al capdavall, un planteja-ment militant, ideològic de caps a peus, o del cap a la cua, marginal –o, a tot estirar, “tangent”– als interessos reals de la “Història”». I ací tothom podia dir la seua: des de l’Una-muno que «arbitrava hipòtesis fantàstiques i agrestes» fins a

35. Ibid., p. 75.

Pau Viciano94

un Ortega y Gasset que es permetia pontificar sobre el passat amb un olímpic «desdeny pels papers de la historiografia vàlida en l’època». Fuster hi afegia a la nòmina, a més dels «donclaudios» i els «donaméricos», tota la tirallonga dels «don-madariagues, els doncorpus, els donbergamins, els donlaïns, els doncalvoserers...».36

En els casos més extrems, la nació espanyola es remuntava fins al Paleolític Superior: per ventura no eren ja «espanyols» –veritables exemplars d’Homo hispanicus– els Homo sapiens que havien pintat les coves d’Altamira?37 Davant tota aquesta exhibició d’essencialisme carpetovetònic, Fuster es preguntava si no era possible l’escriptura d’una història d’Espanya «nor-mal». A la fi dels anys setanta es preguntava si ja s’havia emprès la tasca necessària de redactar «una història acomplerta de les “històries d’Espanya”». És a dir, si algú havia encetat l’estudi crític de la historiografia nacional espanyola. Fuster assajava un esbós de les grans interpretacions del passat peninsular, des del liberalisme del segle XIX fins a l’enfrontament entre Castro i Sánchez Albornoz, passant per Menéndez Pelayo, «un gran historiador de dretes», i un Menéndez Pidal, que «va accentuar la nota nacionalista castellanista contra les insolències de la perifèria».

Amb un panorama oficial tan excitat, l’intent d’una altra història d’Espanya hagué de venir precisament del costat

36. Ibid., p. 74.37. Aquests severs prohoms encara es quedaven curts a l’hora de da-

tar l’antiguitat d’Espanya: en ple segle XXI, un historiador acadèmic com Fernando García de Cortázar és autor d’una Historia de España (Barce-lona, Planeta, 2002) que du com a obscè subtítol De Atapuerca al euro, donant a entendre que l’Homo antecessor que pul·lulava en el Pleistocè Inferior, fa un milió d’anys, per la serra d’Atapuerca (província de Bur-gos) ja devia ser un homínid espanyol, via ius soli o ius sanguinis, això no se sap.


perifèric. «Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, catalans, van intentar –deia Fuster– la “història d’Espanya” vista des de l’angle “centrífug”, per compensar la inèrcia “centrípeta” –o castellanocèntrica del “menendezpidalisme”». Més cen- trífuga l’aportació de Soldevila, que no la de Vicens, podríem afegir. De fet, l’obra de Vicens Vives no sols era més renova-dora tècnicament que la de Soldevila, sinó que, al capdavall, legitimava l’encaix de Catalunya en Espanya, fins i tot amb arguments que serien reaprofitats per una historiografia «centrípeta» renovada metodològicament però amb el mateix ideari nacionalista que el vell «menenezpidalisme». Fuster reconeixia que, en aquell moment, a la fi de la dècada dels setanta, «afortunadament» aquella vella història havia estat superada des del punt de vista tècnic:

Últimament, la majoria dels historiadors celtibèrics han atès temes més vinculats a la realitat quotidiana de la gent: preus i salaris, collites, demografia, creixement econòmic, o crisi, higiene, peripècies de cultura o d’hisenda, que es presten poc als eterns èmfasis ideològics. Dic: es presten poc. Però crec que continuen prestant-se, ai!38

Aquesta darrera reserva fusteriana, com sol ser habitual en les seues premonicions, dissortadament va ser encertada. Deixant a banda totes les honroses excepcions que calga, el corrent dominant de la historiografia acadèmica espanyola, ni que siga de manera implícita, continua sent el de la narrativa nacionalista codificada pels autors que van ser criticats per Fuster. En aquell moment, però, l’assagista feia un vot de confiança a la renovació, almenys metodològica, d’aquests estudis: «Aquesta “nova història d’Espanya” procura evitar la

38. J. Fuster: Discordances, op. cit., pp. 129-130.

Pau Viciano96

temptació de la xarlataneria sobre “imperis”, “conquestes”, “batalles”, “cabdills”, “decadències”, “herois”, “sants” i altres foteses del repertori clàssic». «És un avantatge», reconeixia. «Si els historiadors espanyols –acabava concloent– aconse-gueixen “dessacralitzar” la seua terminologia, buidant-la de “nacionalisme”, s’haurà fet un gran pas cap endavant». És així com podria arribar-se a una història d’Espanya «raonable».39 Però en lloc d’una història raonable va arribar la història «no-nacionalista»... D’això, Fuster ja no va tenir temps a parlar-ne gaire. En qualsevol cas, aquestes demandes de raonabilitat i dessacralització no es limitaven a l’àmbit mesetari, sinó que s’adreçaven també a la història catalana.

A partir de la Renaixença, a la història liberal o reaccionària d’Espanya, amerada de nacionalisme, li va eixir la criada res-pondona –com deia en una imatge divertida l’assagista– de les històries perifèriques.40 I no és que els cronistes i historiadors catalans propugnassen des del primer moment una història nacional de Catalunya, és a dir, que hi hagués la reivindicació d’una nació catalana diferent de l’espanyola. L’actitud res-pondona es limitava a qüestionar el discurs castellanocèntric i a vindicar les glòries pròpies en la construcció d’una pàtria (espanyola) comuna. Quan ja al llindar del segle XX, la nova generació nacionalista busque en el passat la justificació d’una nació catalana, no farà més que insistir en les glòries i greuges inventariats pels prohoms renaixentistes. D’aquesta manera,

39. Ibid., pp. 130-131.40. Com apuntava Fuster, «A la “història” d’Espanya tenyida –o re-

galimant–de “nacionalisme” oficial, començà a eixir-li la criada respondo-na d’unes altres “històries”, aquestes “locals”, que argumentaven en nom d’uns altres “nacionalismes”, si no dissidents, ja irritats» (ibid., p. 130). En aquest cas, les cometes que matisen el terme «nacionalismes» no són un mer tret d’estil: eren més aviat simples regionalistes.


la historiografia tradicional catalana, d’arrel romàntica primer i positivista després, reproduïa la mateixa metodologia que l’espanyola dominant. La qualitat de la legitimació històrica que reclamaven els dos nacionalismes, amb independència del seu sentit polític, era semblant.41 Com ho era, també, arreu d’Europa. Fuster remarcava el caràcter subaltern i defensiu de la historiografia catalana,42 però això no podia avalar les seues mancances de rigor i els seus excessos de patriotisme. Demana que s’aplique el mateix detergent de la crítica als mites de la història tradicional de Catalunya. «Busquem en la història –deia– culpes i justificcions, i a vegades en fem, romànticament, un melodrama. Això era inevitable; no vol pas dir, però, que continue essent inevitable.» I afegia:

Per un imperatiu de noblesa i àdhuc de simple vitalitat, s’imposa la revisió de la historiografia catalana dels úl-tims cent anys; tinc entès que la tasca està iniciada, ben avançada i tot. Però s’imposa tornar a meditar sense tanta passió o amb una altra mena de passió: al capdavall, la veritable història és una meditació sobre la història.43

Aquesta mena d’aforisme final –«la veritable història és una meditació sobre la història»– convidava no sols a un replantejament del treball de l’historiador, sinó també a una

41. Per a una comparació de la historiografia romàntica i nacionalis ta espanyola, catalana i francesa del segle XIX i de la primera meitat del XX, vegeu Pau Viciano: Des de temps immemorial, València, Tàndem, 2003.

42. «Jo no deixe de comprendre –reconeixia l’assagista– les profundes raons que ens han obligat, i que ens obliguen encara, a fer de la història una polèmica continuada o un pamflet: són raons recolzades en el fet que el nostre passat històric gravita, malaltissament sobre el nostre present, amb una insatisfacció irritant, conseqüència del nostre destí truncat, del nostre fracàs com a poble», J. Fuster: «El Cambó de Jesús Pabón», cit., p. 91.

43. Ibid.

Pau Viciano98

indagació sobre el context cultural i polític en què s’havien escrit la història en el passat. I en aquesta mirada cap a enre-re, els estudiosos catalans havien de fer una autocrítica de la pròpia tradició historiogràfica. Ell mateix, des d’una perspec-tiva assagística, apuntava alguns elements d’aquesta actitud en al·ludir de manera desmitificadora a certs episodis d’alta densitat patriòtica, com ara l’èpica sangonosa dels almogàvers o el Compromís de Casp, amb l’entronització a la Corona d’Aragó de la dinastia castellana dels Trastàmara, per esmentar un fet gloriós i un altre de tràgic.

L’admiració que des de la Renaixença s’havia tingut per l’aventura dels almogàvers, amb l’exaltació dels excessos guer- rers, per a Fuster resultava sorprenent, fins i tot un tant grotesca. Especialment perquè no es tractava de cavallers que lluitaven honorablement, amb una ètica idealitzada, sinó gent de baixa condició, turbulenta i al marge de la suposada espiritualitat de la moral cavalleresca. Que aquesta «espècie de “Legió” es- trangera medieval» haguessen esdevingut herois cantats com l’essència del país en les «englantines» dels versifica- dors vuitcentistes no deixava de suscitar una certa perplexitat:

Un es pregunta com era possible que aquells senyors, que es guanyaven confortablement la vida com a advocats o registradors de la propietat, que gaudien de rendes fami-liars generoses o ocupaven prebendes insignes, metges, botiguers o clergues, sentissin una tan insistent debilitat lírica per uns soldats medievals de notòria mala fama. Innombrables i prestigiosos individus que encarnaven la sensatesa típicament indígena, el «seny», s’abrandaven en estrofes clamoroses que evocaven l’estampa dels sequaços de Roger de Flor.44

44. Joan Fuster: «Perills de l’èpica», dins Examen de consciència, op. cit., p. 156 (l’article data de 1962).


Una possible explicació –avançava Fuster– podria ser que aquells prohoms lletraferits, tant seguidors de Víctor Bala-guer com de Teodor Llorente, no tenien una imatge realista del que havien estat aquelles colles depredadores. En aquest sentit, per conèixer la realitat històrica dels almogàvers, Fus-ter remetia als estudis ben documentats de Ferran Soldevila per a «una erudita i completa informació sobre el tremp, la pinta i el valor d’aquelles hosts». Que els poetes i els lectors vuitcentistes es veiessen seduïts pels almogàvers, en tant que «instrument prodigiós d’una epopeia nacional», podia entrendre’s en el context del romanticisme. Però la continuï-tat del mite com a llegenda heroica en èpoques posteriors, com a referent nacional contemporani, ja resultava excessiu. Fuster reprenia ací la visió desmitificadora de Vicens: un país petit no hauria pogut sobreviure militarment a l’època dels grans estats. I aquesta dosi de realisme retrospectiu hauria de ser un correctiu eficaç contra l’enyorança d’«un futur tocat d’almogaverisme». «Com a poble –concloïa Fuster–, estem destinats a ser un poble de segona fila i tranquil. I per això mateix crec que tota tendència a fomentar el misticisme laic d’una grandeur o altra, em sembla nociva».45

El Compromís de Casp, l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara, era un altre episodi revelador de l’actitud de Fuster davant la interpretació tradicional del passat, d’arrel romàntica, que tingué en la historiografia del Noucentisme –ja positivista i nacionalista– la seua versió més documentada. L’any 1962, l’annus mirabilis de l’assagista, escrivia una reflexió sobre les causes de la «decadència» del Prin- cipat. Fuster partia de la visió tòpica, encunyada al segle XIX i repetida «en prosa i en vers, amb documents i amb impre-

45. Ibid., p. 159.

Pau Viciano100

cacions, per la major i la més sana de les llengües i les plomes indígenes». Hi remarca les coincidències cronològiques que semblen justificar l’associació dels Trastàmara a «la nostra jubilació històrica», és a dir, a la degradació dels antics regnes de la Corona d’Aragó a meres províncies perifèriques que la nova monarquia hispànica, a la «inanitat col·lectiva». Fuster no hi fa cap al·lusió explícita a escoles històriques o histori-adors amb noms i cognoms, però les objeccions que feia a la interpretació patriòtica habitual, la que culminava en la historiografia noucentista, no deixaven de reflectir la crítica que en va fer Jaume Vicens Vives. Sense sumar-se tampoc a la desacomplexada rehabilitació dels Trastàmara que havia fet l’historiador gironí, Fuster qüestionava l’esdeveniment con-cret, el Compromís, com la causa directa d’una «decadència» que, d’altra banda, considerava ben real i d’efectes dissolvents.

L’assagista impugnava una visió que atorgava tot el pes de la complexa causalitat de les transformacions socials a un únic esdeveniment polític o a la voluntat d’una minoria d’in-dividus. Així, «les tals conseqüències, ¿ho eren realment del Compromís?». Perquè vingueren «després» –deia– es va creure que les desgràcies al·ludides venien «a causa de»: el Com-promís de Casp, per tant, era la mare dels ous». La història, tanmateix, mostrava exemples de com l’entronització d’una dinastia forastera no tenia necessàriament efectes negatius per als pobles que regia. No era flamenc Carles I –deia–, i va ser castellanitzat? El problema, doncs, no era que els Trastàmara fossen castellans, sinó que no van poder ser «nacionalitzats» pel país. Aquesta era per a Fuster la veritable qüestió històrica: «convindria preguntar-se per què els catalans no aconseguí-rem de catalanitzar els Trastàmara: cap dels quatre que van ocupar el nostre tron». D’aquesta manera el problema es desplaçava cap a una dimensió col·lectiva: «allò que hi fallava era la societat», i calia, per tant, buscar unes altres causes que


no es reduïssena la «farsa de Casp». «Les “decadències” dels pobles, certament, es regeixen per determinants inflexibles, d’ordre economico-social», reconeixia Fuster. Però tot seguit reivindicava, contra una visió massa determinista, el paper de la «voluntat humana», i em primer lloc de les classes dirigents d’una societat. No sols es tractava d’un problema de causalitat estructural, per dir-ho així, sinó també de responsabilitats cíviques. Fuster denuncia l’anacronisme dels historiadors tradicionals quan blasmaven, com a traïdors a la «nació», els compromissaris de Casp per donar la Corona a una dinastia castellana. Però tampoc tindria sentit criticar en conjunt el grup social dirigent del segle XV, al qual sí que identificava com a principal responsable de la «decadència» del país. El que li interessava a Fuster era la lliçó civil que es desprenia de l’afer històric: la «dimissió», és a dir, la manca de voluntat col·lectiva, era un factor potser més decisiu que les adversitats materials.46 D’aquesta manera, Fuster impugnava les actituds de la historiografia romàntica i positivista, assimilant les crí-tiques que hi havia fet una història renovada, però alhora hi mantenia una continuïtat de fons: la que es desprenia de la consideració de la nació catalana com una societat amb una història pròpia però frustrada.

3. ENTRE VICENS I VILAR

No hi ha dubte que, autodidacta com va ser per la força de les circumstàncies, Fuster es va beneficiar de les lectures i el con-tacte personal amb historiadors d’ofici. Començant per Ferran

46. Joan Fuster: «Responsabilitat d’una decadència», dins Examen de consciència, op. cit., pp. 26-29.

Pau Viciano102

Soldevila, al qual sempre va mostrar reconeixement, tot i que representava la culminació de l’escola d’arrel tradicional sovint qüestionada,47 i acabant per Joan Reglà, el principal impulsor de la renovació de la història del País Valencià. Però sobretot cal remarcar, per la dimensió de la seua influència historiogràfica, el diàleg amb Jaume Vicens Vives i el «mes-tratge bibliogràfic», primer, i la relació amistosa, després, de Pierre Vilar. Vicens, no cal dir-ho, va representar, des dels anys cinquanta, la renovació de la història a Catalunya, en aquesta orientació «social» que venia de l’altra banda dels Pi - rineus, de l’escola dels Annales ja sota la batuta única de Lu- cien Febvre.48 Al seu torn, Pierre Vilar, deixeble d’Ernest La - brousse, enllaçava amb un corrent històric de referents mar-xistes que feia del materialisme la base de l’explicació de tot l’entramat social i polític.49 Tots dos, nascuts respectivament

47. De tota manera, caldria no caure en el maniqueisme de contra-posar de manera abrupta el tradicionalisme de Soldevila a la renovació de Vicens Vives. Soldevila també es mostrà sensible al gir social de la nova historiografia, fou valorat positivament per autors com Pierre Vilar i Josep Fontana, i Enric Ucelay Da Cal el considera el centre d’una «his-toriografia frontpopulista», compromesa alhora amb la reivindicació nacional i social, tal com ha remarcat Enric Pujol: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia contemporània, Catarroja-Barcelona, Afers, 1995. Aquestes ne cessàries matisacions, tanmateix, no exclouen la crí-tica a algunes interpretacions soldevilianes –i vicensianes– de la histò- ria catalana com la que fa Miquel Barceló: «Enganya-l’ull. El guerrer, el comerciant i la noble causa en la història medieval de Catalunya», L’Es-pill, 21 (2005), pp. 6-26.

48. Sobre la trajectòria de Vicens, vegeu Josep M. Muñoz: Jaume Vi-cens i Vives (1910-1960). Una biografia intel·lectual, Barcelona, Edicions 62, 1997.

49. Per a l’aportació intel·lectual de Vilar, vegeu les seues pròpies consideracions autobiogràfiques recollides en Pierre Vilar: Pensar his-tòricament. Reflexions i records, edició de Rosa Congost, València, Tres i Quatre, 1995, i els articles de Pedro Ruiz Torres: «Una història en


en 1910 i 1906, pertanyien a una generació anterior a la de Fuster. Havien viscut encara joves, com a historiadors en for - mació, la crítica conjuntura dels anys trenta, inclosa l’expe-riència dels fronts de guerra. Però hi havia diferències signi-ficatives que no s’esgotaven en l’orientació conservadora de Vicens, representant per dir-ho amb un traç gruixut, d’una certa burgesia liberal, i l’adscripció esquerrana, marxista, de Vilar. L’historiador gironí va esdevenir un prohom de la socie-tat civil catalana. A la seua inicial vocació universitària –no sols científica, sinó també de poder acadèmic– es va afegir l’interès per la política, per preparar el futur del país en una direcció europeïtzadora. Fruit d’aquestes noves perspectives va ser la reorientació de la seua recerca des del medievalisme a l’època contemporània. I també la seua incursió en un gènere «extraacadèmic» com l’assaig històric, la introspecció col-lectiva de Notícia de Catalunya que estimularia la redacció de Nosaltres, els valencians. Pierre Vilar, en canvi, era un hispanista francès, un catalanòfil que es va vincular al país, en un primer moment, com a marc de la seua recerca universitària. No cal dir que compartir les esperances de la Segona República, els sofriments de la Guerra Civil i el rebuig al franquisme, va reforçar els lligams de l’antic geògraf esdevingut historiador amb la societat catalana. A partir de la publicació, l’any 1962, de la seua monumental tesi, Catalunya dins l’Espanya moderna, Vilar va prendre el relleu de Vicens –desaparegut dos anys abans– com a historiador «nacional» de Catalunya. «Nacional», evidentment, no en el sentit de fer una història patriòtica nacionalista a l’estil romàntic o positivista, sinó

construcció» i de Rosa Congost: «Ensenyar a pensar històricament. El llegat de Pierre Vilar», L’Espill, 18 (2004), pp. 45-63 i 64-74, respectivament.

Pau Viciano104

pel relleu civil que, al costat de la seua vàlua historiogràfica, havia adquirit la seua obra i el seu mestratge en les noves generacions d’historiadors.

Per motius de mera proximitat, Fuster hagué d’entrar en contacte aviat amb les aportacions de Vicens. L’esperit crític que l’historiador gironí mostrava davant els tòpics i els mites d’arrel vuitcentista havien de despertar l’atenció de l’escrip-tor. Ell mateix no s’estava de qüestionar amb ironia –i fins i tot sarcasme– la devoció reverencial amb què alguna gent es mirava els fets i els personatges glorificats del passat. Fins i tot podia fer alguna al·lusió una mica cruel a «la mòmia del rei En Jaume».50 I qui diu el bon rei Conqueridor, podria dir –com hem vist– els almogàvers o Jaume el Dissortat revoltant-se contra la «iniquitat» de Casp. Ara bé, si podia compartir els atacs a tota la quincalla jocfloralesca, es mostrava més cautelós davant l’anomenada historiografia noucentista, d’orientació nacional però documentada i rigorosa segons els cànons de l’època.51 Fuster no seguia cegament Vicens en el seu combat contra l’escola que representava Ferran Soldevila, posem per cas. Més aviat al contrari: encara que la nova història que difonia Vicens li semblava més vàlida per a donar compte de la complexitat de la societat, valorava la Història de Catalunya (1934-1935) de Soldevila com «la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit».52 De fet, en els anys seixanta Fuster considerava que, tot i les diferències de criteri histo-riogràfic, l’obra de Soldevila era, per la seua lucidesa i pel seu

50. Joan Fuster: Un país sense política, Barcelona, Edicions de la Ma-grana, 1976, citem per l’edició de 1995 (Alzira, Editorial Bromera), p. 104.

51. Vegeu les consideracions d’Enric Pujol: «La historiografia nou-centista. Assaig de definició», El Contemporani, 14 (1998), pp. 36-43.

52. Joan Fuster: Literatura catalana contemporània, 5a ed., Barcelona, Curial, 1980, p. 318.


valor literari, el «model» per a la síntesi d’història dels Països Catalans que reclamava l’assagista.53 Hem vist també que, en tractar temes com les cròniques medievals o l’episodi dels almogàvers, Fuster remetia a l’erudició del gran medievalista, tot i que es veiés intel·lectualment atret per l’actitud des - mitificadora de Vicens, en allò que tenia de netejar els excessos d’un patriotisme massa grandiloqüent.

Fuster, doncs, valorava en Vicens la renovació historio-gràfica que aportava, en la línia d’aproximar-se al passat de Catalunya –i d’Espanya– des d’un «sociologisme històric» que permetia escombrar la retòrica i els mites patrioters:

A l’àrea catalana era una novetat radical que es feia qües-tió de l’àlbum d’«estampetes d’Épinal» fabricat per l’entu-siasme reivindicatiu de la Renaixença romàntica. Meseta endins, la historiografia, dominada per un nacionalisme encara més frenètic –que no s’acabava amb autors tan considerats i fins i tot «liberals» com Menéndez Pidal, Américo Castro, o Sánchez Albornoz–, el que Vicens introduïa havia de sonar com un blasfèmia patriòtica.

I concloïa: «Jaume Vicens Vives contradeia unes rutines tenebroses: la seva “història” era incompatible amb la retòrica i amb la mala fe política».54 En aquest sentit, com a lector, l’assagista no hi devia veure una gran distància entre aquesta versió importada dels Annales i les aproximacions marxistes que tenien en Pierre Vilar un dels seus referents més eminents. En contrast amb el magma de la vella història tradicional, més o menys crispada per rampells místics –nacionals o dels

53. Enric Pujol: «Joan Fuster, historiador», Revista del Centre de Lec-tura de Reus, 6 (2003), pp. 34-37.

54. J. Fuster: Literatura catalana..., op. cit., p. 416.

Pau Viciano106

altres–, les diferències entre els renovadors quedaven reduïdes a matisos d’una mateixa història social. Així, Fuster valorava en Vicens haver deixat de banda els grans personatges i les anècdotes polítiques en favor de «dels atzars de les collites i de les epidèmies, el còmput demogràfic i la corba dels preus, els alts i baixos de la moneda i les innovacions de la tècnica».55 Ara bé, l’interès de Fuster per Vicens no es reduïa a la seua faceta de «lector impenitent d’històries». Com a assagista preocupat pel passat i, sobretot pel futur nacional de país, no podia restar indiferent davant el gruix civil que havia anat adquirint l’obra de Vicens al llarg dels anys cinquanta. I especialment quan l’historiador gironí, adreçant-se a un públic diferent dels seus col·legues acadèmics, s’endinsava en un gènere que, per la seua intencionalitat política anava, més enllà d’una mera síntesi històrica. La publicació l’any 1954 de Notícia de Catalunya as-senyalava una fita en aquesta mena de reflexions civils. Fuster no dubtava a l’hora de valorar l’eficàcia estimulant d’aquest assaig històric: quasi dues dècades després de la seua publi-cació considerava que encara no s’havia produït una rèplica a l’alçada del llibre, de manera que, «de cara al futur, Notícia de Catalunya i amb ella altres textos de Vicens, conservin un atractiu poderós.» Ell mateix reconeixia, precisament en la introducció de Nosaltres, els valencians, l’estímul suggestiu de la «consigna» inicial de Notícia de Catalunya: «Conèixer-nos». Fins al punt que continuava dient:

Les pàgines liminars del llibre de Vicens serien la millor introducció al nostre treball. Que si ja el titulo Nosal-tres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me

55. Ibid.


l’audàcia. Un paral·lel: no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.56

Fuster, doncs, feia palès el deute intel·lectual –o potser millor «civil»– amb el Vicens de Notícia de Catalunya, però alhora hi marcava unes certes distàncies: el paral·lelisme entre els dos assaigs era en la «intenció última», és a dir, en l’exi-gència d’acudir a la història per explicar el present –en clau nacional– i suggerir unes actituds de cara al futur. Però aquest paral·lelisme no arribava al «pla» ni al «criteri». S’ha d’adme-tre que aquestes expressions fusterianes són excessivament críptiques. Amb tot, no seria massa aventurat entendre-les com una reserva davant les limitacions que veia en l’assaig de Vicens. Quan l’any 1971 publicava una valoració sintèti-ca del conjunt de la seua obra, i especialment de Notícia de Catalunya, tot i la circumspecció de l’escrit, pot rastrejar-se com considerava de manera diferent la producció estricta-ment historiogràfica i l’assagística. Fuster sempre va mostrar admiració pel Vicens historiador, destacant-ne el rigor erudit i la innovació metodològica, un canvi de perspectiva que en la Península «hagué de semblar increïblement revolucionari». Ara bé, de Notícia de Catalunya valorava la «notable síntesi de l’experiència històrica de Vicens respecte al seu país», tot i que amb una validesa provisional. De fet, si l’assaig continuava sent «estimulant», si conservava un «atractiu poderós» disset anys després de la seua aparició era perquè no havia rebut la resposta adient. I no tant per l’encert de les seues conclusions, sinó perquè «una rèplica al llibre de Vicens i Vives exigiria posar en joc tanta astúcia intel·lectual i tants dispositius erudits com ell sabia utilitzar. I això no és gens fàcil».

56. J. Fuster: Nosaltres, els valencians, op. cit., p. 20.

Pau Viciano108

Per a Fuster els trets del caràcter català que Vicens iden-tificava a Notícia de Catalunya eren «especulacions». Més encara, considerava que les conclusions a què arribava Vicens eren «pròpies de l’esperit del 98». Quan l’historiador gironí afirmava que «a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser», Fuster remarcava que la frase «sona a Azorín, a Una-muno, a Maeztu». D’aquesta manera, l’assagista de Sueca es distanciava d’un estil de pensament que, malgrat la seua capacitat de suscitar altres reflexions sobre el país, tractava d’acotar una psicologia col·lectiva catalana pràcticament tan atemporal com la que havia criticat en la història i l’assagisme espanyols. Hi havia, finalment, un altre «defecte» que Fuster diagnosticava en les pàgines de Notícia de Catalunya: «la falta de consciència o diligència per anar més enllà de les quatre províncies, en un concepte integrador». És a dir, la qüestió dels Països Catalans. Val a dir que Fuster admetia que Vicens hi deixava una porta oberta, quan afirmava que calia comptar amb les reflexions dels «catalans que l’expansió dels avantpas-sats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del Principat».57 Vicens, doncs, es limitava a llençar la pilota a la teulada dels valencians i dels mallorquins. Com és sabut, vuit anys després Fuster la recolliria en escriure, sota la incitació explícita de l’assaig de Vicens, Nosaltres, els valencians. Però ja abans, havia intervingut expressant en públic alguna de les objeccions assenyalades.

Quan l’any 1960, arran de la mort de Vicens, Fuster parti-cipava en l’homenatge que li va tributar Serra d’Or, la «rèplica» se centra exclusivament en la qüestió dels Països Catalans. L’assagista recordava que ja havia manifestat en la mateixa revista la seua «objecció amistosa» davant les postures de l’his-toriador gironí. Deixant a banda, les cauteles amb què Fuster

57. Joan Fuster: Literatura catalana..., op. cit., p. 417.


moderava l’entusiasme de Vicens pel «miracle valencià», la seua discrepància se centrava bàsicament en la inhibició dels historiadors del Principat a incloure el conjunt de les terres catalanes en les seues recerques i síntesis. Fuster reconeixia que Vicens afirmava la unitat de fons de tots aquests països, i fins i tot proclamava que calia copsar prèviament la seua evolució de conjunt per entendre les dinàmiques particulars de cada territori. Però l’il·lustre historiador deixava aquesta visió interpretativa per a un futur sine die, almenys fins que els investigadors valencians i mallorquins haguessen dut a terme una recerca similar a la que ell i els seus deixebles estaven fent a Catalunya. Mentre la historiografia renovada no arrelàs al País i a les Illes, el desnivell seria massa gran perquè algú pogués assajar una síntesi solvent d’història de la «Comu-nitat catalana» amb un mínim de rigor científic. Fuster no negava aquesta realitat i lloava l’«escrúpol professional» que manifestava Vicens. Sobretot en el «quadre de la seva escola particular», que exigia conèixer les realitats socials i econòmi-ques de base. Però alhora posava per davant el paper «preli-minar i il·luminador» que tindria aquesta síntesi provisional, en la mesura que podria suggerir línies de recerca obertes a totes les rectificacions necessàries. La historiografia, doncs, se’n veuria beneficiada, però més enllà de les motivacions científiques Fuster apel·lava també a l’imperatiu cívic. Una història integradora de totes les terres catalanes partiria, cer-tament, d’una premissa ideològica, com totes les altres. Amb l’afegit que compensaria el biaix tan ideològic o més de les historiografies dominants, impregnades d’estretors regionals i, per dir-ho amb les seues paraules cauteloses i iròniques, de «centripetisme peninsular»:

Necessitem com el pa que ens mengem una manual d’història dels Països Catalans: un llibre on, si més no, s’expose la trajectòria solidària del nostre passat, la dis-

Pau Viciano110

persió de la Decadència, les afinitats i els vincles que, malgrat tot subsistien, i les causes profundes d’aquest moviment secular del poble a mig fer que som.58

Fuster pensava que, amb aquest caràcter de temptativa pro-visional però estimulant, ja hi havia un sediment prou espès de coneixements històrics per posar-se a la feina. I aquesta tasca corresponia, pel lideratge cultural que havien assolit d’ençà de la Renaixença, als intel·lectuals del Principat. Més encara quan estaven protagonitzant una renovació historiogràfica d’abast peninsular. I no cal dir que, entre aquests historia-dors, Vicens era el més capacitat i el de major autoritat per a emprendre la tasca. Malgrat la prudència que havia expressat l’autor de Notícia de Catalunya, Fuster pensava que, per la seua lucidesa d’historiador i la seua passió de ciutadà, hauria acabat assumint el repte. En qualsevol cas, l’assagista sabia que el retard dels estudis històrics en la perifèria catalana i les exigències metodològiques que nova història –basada en quadres d’anàlisi regionals i locals– entrebancaria la realització de la síntesi o manual que reclamava. I per molts anys. De fet, hagué de ser ell mateix, poc després de publicar Nosaltres, els valencians, qui va assumir el projecte –finalment frus-trat– d’escriure una reflexió històrica global sobre els Països Catalans, i encara des d’una perspectiva assagística més que no estrictament històrica.

Al marge d’aquesta discrepància, en la «rèplica» fusteriana de 1960 no traslluïa cap reserva respecte a la definició de la psicologia col·lectiva dels catalans proposada per Vicens. Pot - ser el caràcter necrològic de la intervenció de Fuster no ho aconsellava. Però deu anys després no s’estava de distanciar-se de conceptes equívocs com «home de marca», «sentit social de

58. Joan Fuster: «Apunts per a una rèplica a Vicens i Vives», recollit dins Un país sense política, op. cit., pp. 95-96.


la terra», «treball, eix de continuïtat», «pactisme» o «voluntat d’ésser», que veia pròxims a l’ideari del 98.59 Més tard, en un article revoltat contra els tripijocs polítics de la Transició, que hom volia legitimar amb la coartada del «pactisme», arribaria a dir: «em sembla estúpid que, per catalans, automàticament ens proclamem “pactistes”». En aquell moment, però, tampoc no atribuïa de manera rotunda aquesta «curiosa idea» a Vicens: «¿Caldrà creure que prové d’alguna brillant generalització de Jaume Vicens? ¿D’una exageració dels seus deixebles?».60 Potser ho feia per respecte intel·lectual, però quedava clar que, a més de curiosa, la idea era errònia, abusiva. Perquè això i el contrari es podria predicar de qualsevol altre poble. I amb tot, en Nosaltres, els valencians hi havia una empremta explícita del Vicens assagista que cal esbrinar per veure on arribaven els paral·lelismes assenyalats pel mateix Fuster.61

D’entrada, no sols es tractava de la intencionalitat comuna de les dues obres –«conèixer-nos» a partir de la experiència històrica–, sinó que els estudiosos han assenyalat també que Fuster va reproduir l’estructura de Notícia de Catalunya en Nosaltres, els valencians. L’assagista reconeixia així l’encert de l’historiador gironí en no plegar-se a una exposició cronolò-gica i temàtica del passat, que hauria acostat més la seua obra

59. J. Fuster: Literatura catalana..., op. cit., p. 417.60. Joan Fuster: «Aprensions a propòsit del “pactisme”», recollit dins

Punts de meditació..., op. cit., pp. 16-19. Curiosament, en un altre article de febrer del 1979, publicat també a Serra d’Or, un mes abans, havia dit més clarament: «això del “pactisme català” fou una ingènua i ahistòrica conclusió de Vicens Vives», ibid., p. 15

61. Les semblances i les diferències entre les dues obres han estat remarcades per Antoni Furió: «Vigència d’un llegat», L’Espill, 10 (2002), pp. 6-17, i, més recentment, en un altre estudi centrat específicament en la relació entre Fuster i Vicens, com és el d’Antoni Rico: «El dià- leg inacabat entre Jaume Vicens Vives i Joan Fuster», L’Espill, 34 (2010), pp. 134-143.

Pau Viciano112

reflexiva a una síntesi històrica, per bé que fos interpretativa, com la seua Aproximación a la historia de Espanya, publicada dos anys abans, el 1952. Vicens dividia el seu assaig històric en tres parts –«els elements», «les il·lusions» i «els problemes»– que prefiguraven les grans seccions en què Fuster estructuraria el seu llibre més influent: «els fets», «les indecisions» i «les difi-cultats». En tots dos autors, la primera part agrupa els capítols dedicats a rastrejar en el passat factors que han condicionat la realitat dels dos pobles. Però en Vicens aquests «elements» no formen part d’una lectura estructurada del passat, sinó que van aïllant-se, de manera més aviat arbitrària, com a fites atemporals –més aviat essencialistes, per tant– d’un suposat caràcter català. El determinisme geogràfic –si no geològic– de la terra de pas, el contrast psicològic entre el litoral i la mun-tanya, l’amor al treball ben fet com a tret identitari, l’elevació de les virtuts de la pagesia a categoria d’arrel de la mentalitat col·lectiva catalana, la reivindicació d’«una minoria selecta» identificada amb la «prohomia i gent de bé», el debat entre l’«efeminament» o la «virilitat» del país... seria difícil trobar conceptes més –diguem-ne– antifusterians.62 Al costat d’aquest intent de definir una catalanitat atemporal en clau psicològica, amb idees boiroses i poc fonamentades científicament, els «fets» que posa sobre la taula Fuster tenen una nitidesa i una

62. Això no vol dir que en alguns escrits més literaris no puga tro-bar-se alguna al·lusió aïllada a la «feminitat» del caràcter dels valencians, fins i tot de ribets misògins, com la que exhuma Ferran Archilés: com-parats amb els catalans del Principat, els valencians tindrien alguna cosa de la «passivitat oberta de la dona». Vegeu Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporà-nia», dins Teresa Carnero i Ferran Archilés (eds.): Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, València, PUV, 2007, p. 170. Tanmateix aquesta mena d’expressions desafortunades no condi-cionen la reflexió fusteriana sobre la trajectòria històrica del país, basada sobretot en factors socials i culturals objectius.


contenció historiogràfica que no esperaríem en un assagista suposadament capficat en la introspecció de l’ésser col·lectiu. És cert que, ací i allà, poden rastrejar-se en Nosaltres, els va-lencians, expressions i apunts sobre trets del caràcter valencià, però no amb la mateixa insistència i desimboltura –de vegades caient en el tòpic– que, paradoxalment, trobem en un historiador professional i justament reconegut com Vicens. Els «fets» que presenta Fuster són, al capdavall, una síntesi his-tòrica que dóna compte dels elements estructurals que han anat configurant la societat valenciana –no el suposat caràc- ter col·lectiu– des de la conquesta de Jaume I fins a l’inici del segle XX. La formació d’una base ètnica d’arrel catalana, la creació d’un nou regne, la conflictivitat social medieval i moderna, i l’evolució econòmica i social contemporània constitueixen una narració d’una consistència historiogràfica més sòlida que no les «especulacions» psicosocials dels «elements» de Notícia de Catalunya.

Potser la diferència més gran entre els dos assaigs es troba en la segona part, dedicada a «les il·lusions» dels catalans i «les indecisions» dels valencians. Ací la simetria és només apa- rent, ja que el contingut no té res a veure. Vicens hi fa un recorregut pel pactisme d’arrel medieval –que per a irritació de Fuster elevava a tret constitutiu del caràcter català– i presentava l’organització política diguem-ne «federal» de la Corona d’Aragó com el model amb què s’hauria pogut bastir una Espanya plural, on el fet català tingués un encaix rao-nablement còmode. Desgraciadament, en opinió de Vicens, aquesta perspectiva va resultar il·lusòria per responsabilitats que calia repartir tant entre el pol castellà com el català. En canvi, les «indecisions» que veu Fuster en els valencians són els elements clau de la seua feblesa identitària: fonamentalment el dualisme constitutiu que enterboleix les arrels catalanes, l’emergència d’una identitat particularista valenciana i la progressiva castellanització cultural i política. Tampoc hi ha

Pau Viciano114

paral·lelisme entre les «dificultats» vicensianes i els «proble-mes» fusterians. Hi havia la coincidència a centrar aquests entrebancs en l’òrbita de la política, de la relació dels respectius països amb l’Estat (espanyol). Però Vicens lamentava que els catalans haguessen vist l’entramat estatal com un fet estranger, i que, per tant, les seues actituds haguessen oscil·lat entre un pragmatisme acomodatici o la revolta estèril. En canvi, Fuster diagnosticava com a mal dels valencians el provincianisme i el sucursalisme polític, la integració diguem-ne distorsionada en aquella «superestructura» certament aliena. Al capdavall, per a Vicens, la superació de les «dificultats» seria l’encaix de Catalunya en Espanya, en una mena d’Espanya plural, seguint així el projecte regeneracionista de Cambó. Per a Fuster, la resolució dels «problemes» seria –per dir ho clar i ras– l’encaix del País Valencià en els Països Catalans. La dimensió hispà- nica del fet català, des de la perspectiva de Vicens, era una realitat històrica i un projecte de futur, mentre que en Fuster aquest vincle no deixava de ser accidental. El futur –i el pas-sat– del País Valencià, i del conjunt de terres catalanes, podia i havia de pensar-se al marge de la seua inclusió en una realitat estatal espanyola. I francesa, és clar.

Les divergències entre Notícia de Catalunya i Nosaltres, els valencians no sols eren de projecte «polític», sinó de qualitat de les argumentacions. Fuster, se cenyeix a una mena de sociologisme històric, mentre que Vicens es deixa anar en consideracions d’un psicologisme quasi metafísic.63 És sig-

63. Això ho ha remarcat també Antoni Rico: «El diàleg inacabat...», cit., tot i que acaba concloent –cosa discutible– que Fuster no va arribar a distanciar-se del «psicologisme col·lectiu» que criticava, ja que l’assagis-ta de Sueca hauria participat també d’un «essencialisme» nacional per bé que estigués argumentat amb «fets» –sobretot la llengua– més objectius que no els de Vicens. Sobre aquesta qüestió controvertida tornarem en el darrer apartat d’aquest capítol.


nificatiu que Fuster acabàs el seu llibre fent un balanç de la Renaixença, és a dir, interrogant les mancances històriques recents que gravitaven sobre la realitat social valenciana. Per contra, Vicens culminava el seu assaig amb una reflexió sobre els «ressorts psicològics col·lectius», sobre els trets constitutius del temperament català. D’altra banda, tampoc no eren els mateixos els destinataris de les dues obres. I no es tractava només d’una diferència geogràfica, regional, sinó de grup social. Vicens escriu per a la burgesia que ja té el poder eco-nòmic i social, o per als seus cadells, que l’heretaran. Notícia de Catalunya aporta els elements per a una reformulació del catalanisme en clau políticament liberal i d’un bon sentit conservador, com una reactualització del vell somni de Cambó. En canvi, Nosaltres, els valencians s’adreçava a una intel·ligèntsia en formació, l’única força social –per incipient que fos– que podia iniciar la tasca de construcció nacional al País Valencià.64 Un procés, aquest, que, per la força de les coses, havia de ser políticament esquerrà i socialment crític.

En resum, doncs, la influència de Notícia de Catalunya en el llibre de Fuster raïa en la idea d’analitzar la realitat nacional a partir de la seua experiència històrica. Però si en aquesta «in-tenció última» el deute era explícit –i implícit en la simetria de l’estructuració de l’obra–, existien divergències de perspectiva política i d’actitud, diguem-ne, metodològica. Nosaltres, els valencians, com si un Fuster aliè al gremi històric hagués tingut por d’allargar el braç més que la màniga, resulta més prudent en les seues generalitzacions que Notícia de Catalunya, obra, aquesta, d’un gran historiador reconegut. Les apel·lacions al temperament o a la psicologia col·lectiva que feia Vicens, en

64. Vegeu Antoni Furió: «La historiografia catalana sota el fran-quisme», dins Albert Balcells (ed.): Història de la historiografia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004, pp. 205-228.

Pau Viciano116

Fuster deixen lloc a les contradiccions socials i econòmiques, i a la dinàmica mateixa del conflicte de classes. Nosaltres, els valencians, sense deixar de ser una reflexió sobre la identitat nacional, es mou en un terreny històric i sociològic que revela unes complicitats incipients amb el materialisme històric.65 D’aquesta manera, les idees històriques de Fuster enllaçarien aviat amb una altra renovació historiogràfica, ara sota l’estímul del marxisme, protagonitzada pels deixebles més brillants del mateix Vicens i, sobretot, pel mestratge de Pierre Vilar.

Va ser a mitjan dels anys cinquanta, poc després de l’apari-ció de Notícia de Catalunya, que Fuster esdevenia, casualment, lector de Pierre Vilar. Si el relat que en va fer, més de tres dècades després, era exacte, va ser l’any 1956 quan caigué a les seues mans un exemplar de la revista Europe on apareixia el famós article «Le temps du Quixotte». Aviat trobaria tam-bé en la Histoire d’Espagne, publicada inicialment en 1947 en la famosa col·lecció «Que sais-je?», una síntesi del passat peninsular alternativa a l’Aproximación a la historia de España de Vicens. De fet, Vicens i Vilar –aquest com a hispanista– re-presentaven la introducció en la historiografia peninsular dels dos corrents renovadors francesos: el dels Annales, el primer, i un altre que arrelava en Marx passant per Ernest Labrousse, el segon. Evidentment, hi havia punts de contacte, en l’interès per les realitats socioeconòmiques i la innovació metodològica. Però també s’ha de considerar que l’escola dels Annales, sota la direcció de Lucien Febvre i ben aviat de Fernand Braudel, es veia com una via intermèdia entre la història tradicional esgotada i el materialisme històric, que en el context de la Guerra Freda semblava un cavall de Troia de la infiltració

65. Vegeu Antoni Furió: «Nosaltres, els valencians. La vigència d’una proposta historiogràfica i política», L’Avenç, 251 (2000), pp. 72-75.


intel·lectual comunista.66 Val a dir, en aquest sentit, que en aquells moments, en la primera meitat dels anys cinquanta, Fuster era encara un jove liberal, europeista i anticomunista, que veia en la marxisme poc més que la ideologia d’un sis-tema totalitari.67 És probable que la lectura de Vilar hagués contribuït, entre altres factors, a l’acostament al marxisme –o millor: al materialisme històric– que ja pot detectar-se al llindar dels anys seixanta, fins i tot en el mateix Nosaltres, els valencians. Era el signe dels temps, però sens dubte Fuster també hi trobava una anàlisi històrica més realista i crítica que

66. Com deia el mateix Vicens a propòsit del famós Congrés Inter-nacional de Ciències Històriques de París (1950), entre els partidaris de l’«historicisme» i els del marxisme, «ha hecho su aparición un tercer partido, el de los “demografistas”, o sea el de aquellos historiadores que, considerando insoslayable el examen de los hechos de caràcter económi-co para la comprensión del pasado, intentan rehuir el materialismo his-tórico, subrayando el papel preponderante de los hechos de población, de la demografía histórica» (citat per J. M. Muñoz: Jaume Vicens i Vi-ves..., op. cit., p. 188).

67. Ara bé, l’anticomunisme del jove Fuster –que se sàpiga– no el va dur a afirmacions tan ditiràmbiques com les que Jaume Vicens Vives, un historiador d’ofici que frisava per inserir-se en la universitat de la post-guerra, podia incrustar en un manual d’Historia general moderna (1942), quan caracteritzava Lenin com «el demoníaco revolucionario» que va crear «una forma marxista –el bolchevismo– adaptada al espíritu ruso primitivo, a la colectividad del mir, a la crueldad oriental del alma eslava y al sentido de horda de los mongoles» (citat per J. M. Muñoz: Jaume Vicens i Vives..., op. cit., p. 142, n. 63). Si llavors, quan semblava inqües-tionable la victòria del nazisme, l’anticomunisme vicensià tenia ribets totalitaris, als anys de la Guerra Freda es transformaria en un respectable antisovietisme liberal. Fins i tot en Notícia de Catalunya hi ha aquesta mena de reflexos: «La democratització absoluta del pensament, de l’art, de la riquesa i de la política és una utopia, com ho ha palesat, de manera esclatant, l’exemple de la Unió Soviètica» (Jaume Vicens i Vives: Notícia de Catalunya, segona edició, Barcelona, Destino, 1960, citem per l’ed. de Barcelona, Edicions 62, 1995, p. 61).

Pau Viciano118

en els escrits de Vicens. Amb Vilar i l’escola que representava el conflicte social ja no era una «rauxa» destructora i epidèr-mica, sinó l’element indispensable per explicar la dinàmica d’una societat.

La recepció de la monumental La Catalogne dans l’Espagne moderne, publicada, com Nosaltres, els valencians, l’any 1962, i traduïda al català aviat, confirmaria Fuster en la validesa de les orientacions historiogràfiques de Vilar.68 Ara bé, el «mestratge bibliogràfic» que Fuster reconeixia en Vilar venia d’abans. En Poetes, moriscos i capellans, publicat el mateix 1962, ja citava l’Histoire d’Espagne, i un any abans lamenta-va no poder accedir als apunts dels cursos que l’historiador francès impartia a l’École Practique des Hautes Études, a París.69 Un escorcoll minuciós dels escrits i de la biblioteca de Fuster, segurament, donarà més pistes sobre la influència de Vilar en les interpretacions històriques de l’assagista. Tanmateix, la importància que Fuster atribuïa a Catalunya dins l’Espanya moderna està fora de dubte. Tal com indicava el subtítol de l’obra –«Recerques sobre els fonaments eco- nòmics de les estructures nacionals»–, es tractava, per dir-ho en pocs mots, de buscar en la base socioeconòmica la causa de la diferenciació de la societat catalana i, en darrer terme, de l’aparició d’una identitat nacional pròpia. És probable que la lectura d’aquesta obra, «que tan ràpidament ens va fascinar a tots els interessats per la història dels Països Cata-lans», hagués contribuït, per contrast, a la idea fusteriana que el País Valencià, subsumit en l’agrarisme, no va ser capaç de generar una veritable burgesia que assumís una reivindicació

68. Aquestes idees ja les havíem avançat en Pau Viciano: «Pierre Vilar i el País Valencià: un apunt provisional», L’Espill, 18 (2004), pp. 75-80.

69. Carta a Joaquim Maluquer, del 13 d’octubre de 1961, publicada a Joan Fuster: Correspondència, 7, Joaquim Maluquer i Sostres, 1a part, ed. a cura de Xavier Ferré, València, Tres i Quatre, 2004, p. 266.


nacional alternativa a l’espanyola. En qualsevol cas, amb aquesta obra, Pierre Vilar succeïa Jaume Vicens Vives, mort prematurament l’any 1960, com a historiador del «fet dife-rencial català». Potser l’investigador francès, al capdavall un autor foraster, tot i la simpatia i la solidaritat que tenia vers el poble català, no podia mirar-se la història del país amb la passió de ciutadà de Vicens. Però, per altra banda, la mirada de Vilar, més atenta a les realitats materials i desempalle- gada dels apriorismes conservadors de Vicens, havia de resultar atractiva per a una nova generació d’historiadors i de lectors, incloent-hi alguns dels antics deixebles de l’histo-riador gironí.

El mateix Fuster, en una carta de 1963, comentava la impressió favorable que li havia causat la lectura del primer volum de La Catalogne: «en realitat, el problema de fons que P. Vilar s’hi planteja és, senzillament, el perquè de la perduració del “fet nacional” català».70 Una continuïtat, pot afegir-se, que no s’argumentava ara amb essències caracteriològiques o d’una psicologia col·lectiva ahistòrica, sinó amb la configuració d’una estructura socioeconòmica i les tensions entre les seues classes socials. El llibre de Pierre Vilar, doncs, no sols perme-tia explicar millor el passat, sinó que aportava una renovada legitimació històrica al «fet diferencial català». L’any 1970, en la introducció a la Crònica de Ramon Muntaner, Fuster citava explícitament Vilar, dient que en l’època medieval Ca-talunya era l’únic país europeu «al qual s’hauria pogut aplicar el terme “Estat-nació” a la moderna».71 L’historiador francès,

70. Carta a Joaquim Maluquer, del 15 de maig de 1963, en Joan Fuster: Correspondència, op. cit., pp. 454-455.

71. Joan Fuster: «Lectura de Ramon Muntaner», dins Obres comple-tes, V, Literatura i llegenda, Barcelona, Edicions 62, 1977, pp. 30-31, ree-dició en català de la introducció a la Crònica (Madrid, Alianza Editorial, 1970).

Pau Viciano120

doncs, esdevenia una font d’autoritat, de vegades esgrimida amb un entusiasme patriòtic que distorsionava, segurament de manera involuntària, les seues prevencions. I Fuster no era dels qui forçaven més l’anacronisme. El mateix Vilar evocava seua incomoditat davant el fet que li atribuïssen la idea que la Catalunya medieval hagués estat una veritable nació moderna:

M’he assabentat recentment, no sense preocupació, que m’ha estat adjudicada una fórmula, segons la qual, Cata-lunya hauria estat la primera en data de les «nacions» del món! Comprendreu que senti la necessitat d’un aclari-ment! Només he escrit, en una ocasió, que l’ús del terme «estat-nació», entre 1250 i 1350, seria menys inexacte, menys anacrònic, per al Principat català que per a cap altre país d’Europa a la mateixa data.72

Ara bé, que Vilar, com a historiador rigorós i marxista conseqüent, volgués desvincular-se d’utilitzacions ideològi-ques –en aquest cas nacionalistes– de la seua obra no vol dir que rebutjàs la recerca històrica al voltant dels elements que, en el seu moment, donarien lloc –o no– a la construcció de la nació contemporània. En aquesta interrogació del passat per explicar, no per legitimar, el sorgiment de la identitat nacional coincidia amb els plantejaments –val a dir que més militants– del Fuster assagista històric. Per a Vilar, «sense adherir-nos a “demostrar” que tota història, des dels temps més reculats, prepara, explica, justifica la consciència nacional dels catalans d’avui, és legítim cercar en el passat els factors constitutius de la personalitat política col·lectiva actual, i els de la seva localització».73 Si tenim en compte els subtí-

72. Pierre Vilar: «Reflexions sobre els fonaments del fet català», dins Els valencians davant la qüestió nacional, València, Tres i Quatre, 1983, p. 186.

73. Pierre Vilar: Introducció a la història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1995, p. 24.


tol i la intenció de la seua Catalunya en l’Espanya moderna, l’interès de Pierre Vilar per l’explicació, en termes històrics, del «fet català» datava de molt abans, segurament des de la seua immersió en la Catalunya efervescent dels anys trenta, fins i tot abans que hagués deixat la geografia per la història. Ara bé, també és cert que llavors circumscrivia aquest «fet» als límits estrictes del Principat. Sense deixar de reconèixer els lligams històrics i culturals de tots els territoris catalans, considerava que la disparitat d’estructures socioeconòmiques –i segurament els desnivells que consciència col·lectiva que se’n derivaven– justificava l’estudi per separat de la realitat de la Catalunya estricta. Si Vilar, durant els anys següents, va anar ampliant més decididament el «fet català» cap al conjunt dels Països Catalans, això es devia en gran mesura a la relació amb Joan Fuster, un lligam on es fonien l’amistat i l’admiració intel·lectual mútua.74 Així, Vilar diferenciaria de manera més clara entre un «fet català» de naturalesa ètnica i cultural, on s’encabia el País Valencià, i un «fenòmen català», entès com a consciència nacional que només hauria tingut un relleu polí-ticament significatiu al Principat.75 Que el «fenomen català»

74. Sobre aquesta relació, vegeu els testimoniatges que recull R. Congost: «Pierre Vilar i Joan Fuster...», cit.

75. D’aquesta manera, «el fet català, que esclata als ulls dins una geo-grafia de les ètnies europees i peninsulars, és d’ordre lingüístic i cultural. S’inscriu en un llarg període de temps. Sobreviu a esdeveniments polítics que de vegades uneixen, de vegades separen, les dependències i les inter-dependències de diversos territoris que abasta aquest “fet”». Per contra, el «fenomen català», estrictament contemporani com tots els altres mo-viments nacionals, «no es localitza totalment al Principat; però, quan el fet cultural tendeix a traduir-se políticament, el País Valencià es divideix amb passió, les Illes reaccionen sensiblement, però moderadament, i la Catalunya nord (...) relega durant molt temps la seua sensibilitat catalana al rang folklòric, i només recentment li dóna valor polític, i encara d’una manera marginal», Pierre Vilar: Introducció..., op. cit., p. 25.

Pau Viciano122

pogués expandir-se finalment en la societat valenciana era «un problema d’avenir, de voluntat col·lectiva, que es planteja als polítics i no als historiadors».76 Als polítics, certament, però també als intel·lectuals compromesos en la tasca cívica de conscienciació com Fuster.

Entre Vilar i Fuster es va produir una joc d’influències mútues que no es va poder donar amb Vicens. L’historiador gironí va desaparèixer prematurament, quan tot just co-mençava a interessar-se pels senyals de vida catalanesca que emetia el País Valencià. És pràcticament segur que si hagués viscut més anys el debat tot just iniciat amb Fuster s’hauria prolongat en un diàleg fructífer, malgrat les diferències de fons. Probablement, la visió que Fuster tenia de la realitat valenciana hauria calat en les reflexions de Vicens. Això és el que va succeir, si més no, en el cas de Pierre Vilar. Va ser a través de Fuster que l’historiador francès va contactar amb el País Valencià, que va conèixer aquesta parcel·la del «fet català» més enllà de les relacions amb intel·lectuals valencians –com ara Ernest Martínez Ferrando– establerts a Barcelona. Els pocs escrits de Vilar relacionats amb el cas valencià van ser motivats per l’estímul de l’assagista. Així, a l’inici dels anys vuitanta, publicava una reflexió, millor, una proposta de diàleg amb els seus interlocutors valencians que hauria de permetre una visió comparada entre la trajectòria identitària de Catalunya i la del País Valencià.77 Vilar proposava integrar l’autopercepció dels valencians amb els clixés «llevantins» construïts des de l’exterior. Alhora, calia incorporar una experiència històrica col·lectiva que no s’iniciava en la prehistòria o l’Antiguitat, sinó amb la conquesta i la colonització catalana del segle XIII.

76. Ibid.77. Pierre Vilar: «Cultura individual i cultura nacional», dins Els va-

lencians davant la qüestió nacional, op. cit., pp. 65-79.


Vilar afegia a aquest fet fundacional la tensió entre el món urbà i el camp feudal, la servitud dels moriscos o la capitalitat cultural de València durant el segle d’or català. D’èpoques posteriors remarcava el creixement econòmic del segle XVIII i la peculiar transició del feudalisme al capitalisme, més ra-dical en la seua dimensió política que no al Principat. Sobre els segles XIX i XX, avançava la hipòtesi de «si no es podria definir el País Valencià com una Catalunya on el lerrouxisme ha reeixit». Bona part d’aquestes idees, doncs, provenien de Nosaltres, els valencians o dels estudis que va inspirar aquest assaig. Així ho reconeixia el mateix Vilar, quan deia: «¿què podria jo afegir a tantes coses ja dites pel meu gran amic Joan Fuster, o pels més joves historiadors, renovadors recents de la història valenciana?».78

El diàleg inacabat amb Vicens Vives, la relació de mútua influència amb Pierre Vilar, la lectura de les obres d’aquests i d’altres historiadors renovadors –com ara Joan Reglà– o més tradicionals –com Ferran Soldevila– van condicionar les idees fusterianes sobre la història com a «ciència inexacta» i com a eina de comprensió i transformació d’una realitat social insa-tisfactòria. Sabem, doncs, quina mena de «lector d’històries» era Fuster, però caldria preguntar-se quina mena d’escriptor d’història va arribar a ser. S’ha dit que fins i tot com a histori-ador continuava sent un assagista,79 però caldria preguntar-se si la seua obra pot equiparar-se a la d’un historiador d’ofici en el rigor i la capacitat explicativa. O bé si les «mancances» res-pecte als usos acadèmics no estaven compensades amb escreix per una major creativitat a l’hora de plantejar interrogants i proposar hipòtesis que esdevindrien línies de recerca per als

78. Ibid., p. 69.79. Aquesta és la idea que defensa, remarcant els avantatges de l’ac-

titud fusteriana, J. Iborra: «Fuster i la història», cit., pp. 217-219.

Pau Viciano124

historiadors universitaris. Per aquesta banda, sembla que la majoria dels estudiosos estan d’acord a reconèixer el valor estimulant de l’aportació fusteriana. Més controvertida, tan-mateix, és la qüestió d’esbrinar fins a quin punt la seua passió de ciutadà, la seua actitud nacional militant, va distorsionar la seua voluntat d’aproximar-se al passat des d’unes premisses racionals i materialistes. En poques paraules, caldria valorar fins a quin punt Fuster va ser un historiador nacionalista, «nacionalista» –ara– en el mal sentit de la paraula.

4. ERA FUSTER UN HISTORIADOR NACIONALISTA?

La resposta no pot ser rotunda perquè depèn, lògicament, de l’abast que es done als termes «historiador» i «nacionalista». I encara es complica més si al qualificatiu de «nacionalista» s’afegeix el d’«essencialista». Si haguéssem d’acceptar la res-posta que podria esperar-se del mateix Fuster, la cosa estaria bastant clara: ell ni es considerava historiador ni nacionalista. Ni essencialista. Que no era historiador en un sentit acadè-mic i convencional està clar: va llicenciar-se en dret i tota la seua activitat com a escriptor més o menys erudit, tret dels darrers anys de la seua vida, no sols la va realitzar al marge de la universitat, sinó que tingué una certa intencionalitat antiacadèmica. O si més no, es mirava el posat docte dels his-toriadors professionals amb un somriure burleta. Les ironies que adreçava a les pretensions científiques de la disciplina anaven en aquest sentit. «Jo no sóc historiador» havia declarat en 1962,80 l’any que no sols va publicar l’assaig polític Qüestió

80. J. Fuster: «Responsabilitat d’una decadència», cit., p. 29.


de noms, la guia de viatges El País Valenciano i Nosaltres, els valencians, una obra entre la història i la política, sinó també els estudis erudits d’història social i cultural agrupats en Poe-tes, moriscos i capellans.81 Precisament en el pròleg d’un altre llibre semblant a aquest darrer –Heretgies, revoltes i sermons–, Fuster justificava la seua resistència a qualificar els seus assaigs erudits com a «estudis històrics». «Els manca –deia– el rigor tècnic, i els sobra una mica de llibertat d’expressió». Però s’afanyava a remarcar que «el defecte i l’excés són deliberats».82 Se situava, doncs, de manera voluntària en un pla diferent –menys encotillat– del que ell considerava propi dels estudis històrics acadèmics. Trenta anys després, en fer la laudatio en la investidura de Pierre Vilar com a doctor honoris causa per la Universitat de València, tornava a declarar: «jo que no sóc historiador i que potser només puc atribuir-me la condició de ser un impenitent lector d’històries».83 En conseqüència, mai no parlava de «nosaltres, els historiadors» quan reflexio-nava i opinava sobre aquests estudiosos i la resta de practicants de les «ciències inexactes». Pel que fa al segon terme, cal dir que tampoc s’identificava amb el nacionalisme. És cert que, de vegades, admetia que se sentia nacionalista com a reacció defensiva davant un altre nacionalisme agressiu –l’espanyol, no cal dir-ho–,84 però amb una incomoditat evident. «Som

81. Manllevem les qualificacions de les diverses obres fusterianes del repertori bibliogràfic elaborat per Enric Sòria: «Introducció» a J. Fuster: Sagitari, op. cit., pp. 32-33.

82. Joan Fuster: Heretgies, revoltes i sermons, Barcelona, Selecta, 1968, p. 5 (reed. Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008).

83. J. Fuster: «Laudatio acadèmica...», cit., p. 18.84. Així, deia: «En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora

enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació no-més té necessitat –de vegades necessitat biològica, d’instint de conser-vació– d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les am-

Pau Viciano126

molts –escrivia en 1956– els homes del món –i, ai!, de la mateixa Europa i tot– que ens sentim nacionalistes perquè els altres no es permeten deixar de ser-ho».85 En els anys se-güents, sense condemnar el reflex del nacionalisme defensiu, continuaria diferenciant entre la pertinença a una nació i el nacionalisme, vist sempre com la crispació del sentit identitari nacional. Així, en un article titulat precisament «Contra el nacionalisme», afirmava que «Tot «nacionalisme» és «nacio-nalitis»: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions».86 La mateixa idea la repetia anys després, amb una versió més provocadora: «el “nacionalisme” és com una fimosi torturadorament inflamada de la “nacionalitat”». «I convé –afegia també– que siguem “nacionals” en comptes de “nacionalistes”».87 Més encara: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix».88 Fuster, doncs, més que «nacionalista» es considerava «nacio-nal», tan «quiet» i «raonable» en l’afirmació de la seua identitat com qualsevol veí d’una nació «normal». Ara bé, el problema no és si Fuster com a ciutadà era o no nacionalista –i de quina mena de nacionalisme–, sinó si quan escrivia sobre la història ho feia des d’un biaix nacionalista, i, si era així, fins a quin

bicions d’una altra nació» (J. Fuster: Diari (1952/1960), op. cit., anotació de 1956, pp. 239).

85. Ibid.86. Joan Fuster: Destinat (sobretot) a valencians, València, Tres i Qua-

tre, 1979, pp. 19-24. Al mateix lloc insistia: «Tot funcionaria millor si ells –“ells”– renunciassen a ser “nacionalistes”, i no ens obligassen a ser “nacionalistes” als altres... Una il·lusió passatgera, ai!...».

87. Joan Fuster: «Reticències sobre qualsevol bandera», dins Bande-ra, bandera, València, Tres i Quatre, 1979, pp. 67-70.

88. Joan Fuster: «L’Estatut que ens faran tragar», dins Punts de medi-tació..., op. cit., p. 81.


punt això condicionava el sentit historiogràfic de les seues aportacions. Perquè el valor cívic o polític de la seua obra és obvi, i les úniques objeccions fonamentades que podrien suscitar les idees nacionals de Fuster tindrien a veure amb la seua hipotètica incompatibilitat amb una cultura política democràtica, cosa que no és el cas.89

Amb independència de la visió que el mateix Fuster te-nia de la seua activitat com a escriptor –i no sols lector– de temes històrics, pot assajar-se’n una avaluació més objectiva. D’entrada, és difícil regatejar-li el títol d’historiador, encara que s’ha pogut qüestionar fins i tot el caràcter erudit d’algun dels seus estudis d’història de la literatura per no respectar les convencions de l’ofici.90 Com qualsevol historiador res-ponsable –és dir, que no siga una criatura acadèmica pendent només de les agències d’avaluació i de l’escalafó professional–, Fuster va tractar les qüestions històriques en un registre molt ampli de «gèneres» historiogràfics. Al llarg de la seua obra trobem reflexions i opinions, més o menys circumstancials,

89. Una altra mena de qüestions, que ara no prenem en consideració, girarien al voltant de l’eficàcia tàctica de la proposta fusteriana a l’hora de contribuir a un procés de construcció nacional alternatiu a l’espanyol. Però des d’aquesta perspectiva tampoc no podria qüestionar-se la legiti-mitat de les idees de Fuster. Hem tractat les idees nacionals de l’assagista i les crítiques que han rebut en Pau Viciano: «Sobre la nació de Fuster. Revisions intel·lectuals i actituds polítiques», Afers, 42/43 (2002), pp. 473-487. Cal dir també que rebutjava les acusacions d’«essencialisme» amb un bon argument: «essencialista, no. Per una senzilla raó: Déu Nos-tre Senyor, quan va fer el món, no va fer les nacions una per una. Per tant, les nacions són històriques, són formacions històriques», en Toni Mollà: Joan Fuster: converses inacabades, València, Tàndem, 1992, p. 92.

90. Alguns historiadors de la literatura, un dels terrenys on l’obra fusteriana té un major gruix erudit, no han acabat d’acceptar-lo com un dels seus, tal com remarca Antoni Furió: «Introducció» a A. Furió (ed.): Joan Fuster i els historiadors..., op. cit., pp. 10-11.

Pau Viciano128

sobre aspectes teòrics i metodològics. Que aquestes interven-cions tinguessen sovint un to desimbolt o irònic –que no vol dir frívol– tenia molt a veure amb el lloc on es publicaven, normalment la premsa diària o revistes d’interès general. Hi havia també articles d’opinió, relativament densos, que eren ressenyes i comentaris de llibres d’història. Fins i tot en els seus assaigs més polítics, sovinteja la documentació erudita i la incorporació de la dinàmica social tal com l’entenia la historiografia renovada d’aquells anys.91 Finalment, Fuster va ser autor de treballs homologables a l’activitat bàsica dels his-toriadors com la recerca original i les obres de síntesi. És més, sense haver de caure en la qualificació una mica grandiloqüent de «mestre d’historiadors», pot dir-se que, si bé no va generar una escola en el sentit acadèmic habitual, sí que va inspirar línies de recerca a tota una generació d’historiadors formats i inserits en la universitat, des de temàtiques tan àmplies com la història social de la llengua fins a la història econòmica. Que, amb el pas dels anys, amb l’ampliació dels coneixements i el canvi de perspectives metodològiques, molts d’aquests «deixebles» o els seus successors hagen matisat, qüestionat o fins i tot refutat els plantejaments inicials de Fuster no trau valor a la seua aportació historiogràfica. Pocs historiadors professionals hauran tingut una influència tan vasta en la inspiració d’un programa de recerca que es concretaria, durant dues dècades o més, des dels departaments universitaris i les

91. Vegeu les visions plurals de l’aportació historiogràfica de Fuster, però coincidents en l’eficàcia del seu peculiar mestratge, en A. Furió: «Nosaltres, els valencians. La vigència d’una proposta historiogràfica...», cit., i especialment els articles de Manuel Ardit: «Joan Fuster i la història del País Valencià», dins Homenatge a Joan Fuster, op. cit., pp. 271-284, i d’Eva Serra: «D’avui estant. La vigència de Fuster com a historiador», L’Espill, 10 (2002), pp. 47-59.


grans institucions d’investigació fins als centres comarcals i locals de cultura que anaren sorgint arreu del país. Així doncs, el fet que bona part dels escrits de Fuster haguessen apare- gut en publicacions periòdiques no especialitzades, sense ex-cloure la columna d’opinió de la premsa diària, no enterboleix la dimensió pròpiament historiogràfica del conjunt de la seua obra. De fet, la tirada mediàtica, buscar les tribunes de la premsa i la televisió –o darrerament de la xarxa–, escriure obres de divulgació amb vocació de best-seller, són temptacions que sedueixen l’ego de més d’un historiador acadèmic ben establert en la seua càtedra universitària de París, Madrid o Barcelona. Si molts mandarins universitaris han ampliat la seua activitat cap als mitjans, Fuster va fer el camí invers: des de la premsa i l’assaig va arribar, finalment, al reconeixement de la seua trajectòria com a catedràtic universitari, en aquest cas com a historiador de la llengua.92 I, si encara calien unes cites d’autoritat, no serà sobrer recordar que grans investigadors com Pierre Vilar o Josep Fontana consideraven Fuster un veritable historiador, dels més grans que mai havia donat el País Valencià.93 Però si encara podia veure’s rere aquest elogi

92. Sobre la relació de Fuster amb la universitat, primer com a es-tudiant i finalment com a professor, vegeu Antoni Ferrando: «La tra-jectòria universitària de Joan Fuster», dins Fuster entre nosaltres, Valèn-cia, Generalitat Valenciana, 1993, pp. 205-211, i Ferran Garcia-Oliver: «Una estranya parella. Fuster i la universitat», Afers, 42/43 (2002), pp. 459-472.

93. Aquest darrer no ha dubtat a declarar que «l’admirava, no so-lament pel seu tremp personal i per la seua qualitat literària, sinó per algunes pàgines que em sembla encara que són de les millors que mai hagi escrit un historiador valencià. I qualifico Fuster d’historiador amb plena consciència del que dic –mai no jugo amb el que fa referència al meu ofici– perquè penso que ser historiador vol dir tenir uns coneixe-ments globals sobre una societat i una capacitat d’entendre-la, com els tenia Fuster, i que no basta, en canvi, posseir la patent que donen les

Pau Viciano130

l’afinitat d’idees o l’amistat, podria afegir-se que un prestigiós historiador, llunyà i amb tan poques simpaties pel nacionalis-me com és Eric Hobsbawm reconeixia que l’estudi de Fuster sobre la llegenda del bandolerisme era «el millor que conec», i qualificava el seu autor com un «excel·lent historiador».94

Ara bé, el mateix Hobsbawm que elogiava el Fuster historiador –amb tota seguretat sense saber que era un intel·lectual «nacionalista»–, és autor també d’una afirmació d’aquest calibre: «cap historiador seriós de nacions i nacio-nalisme no pot ser nacionalista polític compromès».95 Això, però, no sols inclouria Fuster, sinó els mateixos especialistes universitaris que tracten d’analitzar el pensament fusterià des de les premisses d’una historiografia científica o, si més no, acadèmica. No cal dir que aquesta proclama tan rotunda del vell historiador marxista britànic només té valor com un advertiment per mantenir la guàrdia respecte al biaix motivat per la pròpia ideologia de l’investigador. Però presa al peu de la lletra tindria el mateix (poc) sentit que negar a un historiador marxista compromès la seua solvència per fer història social o per estudiar la formació i la influència de les idees de Marx. Tal com Fuster reclamava als historiadors, ell mateix, sense renunciar a un parti pris nacional en el sentit de la «intenció última», sí que podia afrontar l’estudi del passat exigint-se

facultats universitàries corresponents», vegeu Josep Fontana: «Record de Joan Fuster i la València del final del franquisme», dins A. Furió (ed.): Joan Fuster i els historiadors..., op. cit., pp. 20-21.

94. Aquesta valoració es troba al llibre Bandits, publicat original-ment en 1969 i traduït, revisat i reeditat en nombroses ocasions, sem-pre conservant els elogis al treball de Fuster. Vegeu Xavier Torres Sans: «Joan Fuster i Joan Reglà: la historiografia del bandolerisme català», dins A. Furió (ed.): Joan Fuster i els historiadors..., op. cit., p. 99.

95. Eric J. Hobsbawm: Nacions i nacionalisme des del 1780. Progra-ma, mite, realitat, València, PUV, 2011 (ed. or. 1990), p. 20.


objectivitat i honestedat. Fins a quin punt ho va aconseguir realment, s’ha de fer palès en la mena d’història que escrivia, o si es vol, en la «narració» del passat nacional que hi subjau, en la seua obra historiogràfica.

Hi ha un cert consens en els estudiosos, fins i tot en els qui veuen en les idees de Fuster una forma d’essencialisme ètnic, que l’assagista, posat a historiador, no era autor d’una historia nacionalista tradicional. No trobem en Nosaltres, els valencians ni en la resta d’escrits de major gruix historiogrà-fic apel·lacions a un destí manifest, a una missió universal o a uns enemics seculars de la nació. Ni menys encara a la crida de la raça o de la sang.96 Tampoc apareixen grans he-rois, coronats o no, que assenyalen el camí a les generacions futures, ni cau en excessos retòrics o sentimentals a l’evocar episodis heroics del passat. De fet, Fuster va ser més aviat agnòstic i fins i tot irreverent amb la visió sacralitzada dels grans personatges, sobretot medievals, que s’havia construït des de la Renaixença. Sintonitzava, així, amb la tasca crítica que havia dut a terme Vicens Vives per a la història del Prin-cipat i que, per la seua banda, insinuaria ell mateix en el cas de la visió tradicional del passat valencià. Així, encara que la intencionalitat de l’obra historiogràfica de Fuster no és «ci-entífica», sinó que en darrera instància és un instrument de

96. En una breu síntesi històrica alternativa a l’«essencialisme lin-güístic» fusterià, es reconeix que «Fuster mai no va fer afirmacions histo-ricistes de caire essencialista i mai no va escoltar veus ancestrals», vegeu Joaquim E. López i Camps (coord.): Temps de rebel·lió, València, Univer-sitat de València, 2002, p. 35. De la mateixa opinió és Ferran Archilés: «El caire introspectiu del llibre el portava a cercar essències i orígens que, des de la perspectiva d’un passat insatisfactori, trobaven en la història un àmbit privilegiat. Però Fuster no escoltava veus ancestrals, no feia afir-macions historicistes de caire essencialitzant», vegeu F. Archilés: «Entre la regió i la nació...», cit., 2007, p. 170.

Pau Viciano132

conscienciació, no per això els seus escrits adquirien aquella complexió pròpia de la història nacionalista convencional. La metodologia que assimila de la historiografia renovada, primer de l’escola dels Annales passada per Vicens i després del marxisme de Pierre Vilar, en centrar-se en els fets socials i econòmics, també allunyava el discurs històric de Fuster dels motlles de la història nacionalista, tant de la versió tranquil·la del Noucentisme com d’altres formes més agrestes. Més que «nacionalista», doncs, la seua història era «nacional». Però tampoc en el sentit d’una història d’una societat en conjunt, sinó més aviat com a història de la consciència col·lectiva –prenacional i nacional– d’un poble, entès com una comu-nitat cultural complexa amb una experiència històrica com - partida, que no vol dir idèntica. Del sentit de l’obra histo-riogràfica de Fuster se n’ha dit que era «l’anàlisi d’un procés històric de formació de consciència, en el qual una part im-portant és assumir una memòria col·lectiva».97 En aquest sentit no estaria tan lluny dels plantejaments de Pierre Vilar, quan argumentava la legitimitat de buscar en el passat, sense caure en visions teleològiques, els elements que, en algun moment posterior, fonamentarien la identitat col·lectiva.98

Tot i amb això, és cert que, deixant a banda els excessos d’arrel romàntica, la interpretació de la història valenciana i, en general, dels Països Catalans, de Fuster era deutora en part de la narració establerta per la Renaixença i, posteriorment, reelaborada pel nacionalisme noucentista que culminava en

97. Josep Fontana: «Descobrir la societat valenciana sempre és un xoc», entrevista publicada a Mètode, 18 (1997), p. 28. I afegia: «El pro-blema és que en el transcurs d’un debat, pot succeir que les idees no sonen com a raonaments, sinó com a afirmacions essencialistes».

98. Vegeu la nota 73.


Ferran Soldevila.99 Sobretot en la convicció que els valencians –com a catalans– havien conegut una «plenitud» en l’època medieval, seguida per una llarga «decadència» i un inici de recuperació –frustrada en el cas valencià–, primer cultural i després política, des de la fi del segle XIX. En bona mesura, el que feia Fuster era substituir el protagonisme –positiu o negatiu– dels grans personatges romàntics, pels grups i forces socials que havien afavorit, limitat o donat sentit col·lectiu a l’acció d’aquestes individualitats. Més que Jaume I, impor-tava la colonització catalana del nou regne; el paper dirigent de la burgesia urbana havia estat més rellevant que l’episodi de Vinatea; el fracàs de Jaume el Dissortat, no tenia tanta significació com la impotència del país per «nacionalitzar» la nova dinastia castellana. I així successivament. D’alguna manera, Fuster reconeixia que els vells autors del segle XIX havien identificat algunes de les grans qüestions de la història catalana –això sí: amb notables mancances en els segles més propers–, però les havien definit i explicat des d’unes –segura-ment inevitables– perspectives romàntiques i, posteriorment, positivistes o historicistes. Aquesta «socialització» o «demo-cratització» del subjecte històric, aquest canvi de perspectiva metodològica, allunyava Fuster de la història nacionalista tradicional. En aquesta mena d’històries, la nació apareix com una persona, com el personatge protagonista que s’enfronta a

99. Per al paper de Llorente i d’altres autors tradicionals en la creació d’una narrativa històrica valenciana, vegeu els treballs de Pau Viciano: La temptació de la memòria, València, Tres i Quatre, 1995; «Identitat local, història i projecció ciutadana. La ciutat de València imaginada per la Renaixença», dins Identitat local i gestió de la memòria. Actes del VII Congrés d’Història Local de Catalunya (Barcelona, 28 i 29 de novem-bre de 2003), Barcelona, L’Avenç, 2004, pp. 11-26, i, especialment, El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana, Catarroja-Barcelona-Palma, Editorial Afers, 2005.

Pau Viciano134

enemics habitualment exteriors. La nació hi apareix com un bloc orgànic, compacte, amb un origen que sovint es perd en l’antiguitat més remota i fins i tot en la prehistòria. La història nacionalista contempla el passat com la manifestació d’unes tendències inscrites en el «caràcter nacional» –al capdavall una reelaboració del concepte romàntic de Volksgeist– i en un destí providencial que Déu –o la Natura– haurien inscrit en la nació. En aquest sentit, hi ha una mena de comunitat entre els vius i els morts, les veus ancestrals que marquen el futur col·lectiu. És possible que aquesta caracterització de la història nacionalista siga massa tallant, però ni en una versió més atemperada podria trobar-se en les interpretacions his-tòriques fusterianes.100

Per a Fuster el poble valencià no té un origen immemorial, sinó que es producte d’una circumstància històrica concre-ta, d’un «fet»: la colonització catalana del nou regne cristià fundat per Jaume I. No hi ha una mena d’«esperit valencià» que puga remuntar-se a un passat pràcticament atemporal i que travesse totes les èpoques històriques –almenys des de l’antiguitat ibèrica fins al present–, com sí que ho afirmava el valencianisme autoctonista de preguerra. El Fuster historiador se centra en identificar les formes de consciència «nacional» o col·lectiva a partir del moment fundacional de la Conquesta, però lligant els seus canvis i continuïtats a una dinàmica social que depenia, sobretot, de la fragmentació ètnica i de l’estructura de classes. Eren los contradiccions internes del País Valencià i les grans tendències històriques generals els factors «materials» que explicaven el pas d’una arrel catalana

100. «Fuster era massa escèptic per a creure en ànimes dels pobles o esperits col·lectius, i d’altres derives romàntiques», reconeix Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació...», cit., p. 170. Tanmateix, aquest autor afegeix tot seguit: «O potser no», insinuant alguna cosa que potser convindria fer més explícita.


originària, «genealògica», a la identitat regional valenciana (espanyola) contemporània. Que Fuster valore aquesta trans-formació de manera negativa expressa, efectivament, la seua posició nacional com a ciutadà, però això no significa que no analitze el procés amb una objectivitat que no trobaríem en els historiadors nacionalistes pròpiament dits. No cau tampoc en l’anacronisme d’atribuir als avantpassats idees i motivacions contemporànies: sap que la nació catalana, en un sentit ple, sense cometes, no és una realitat del passat sinó un projecte de futur. Malgrat el títol de la seua obra més emblemàtica i d’al-gunes al·lusions aïllades, Fuster no reuneix en un «nosaltres» la comunitat dels vius i dels morts. Òbviament, reconeix la continuïtat històrica d’una comunitat humana diferenciada, però no se sent solidari, necessàriament, de cap projecte se-cular ni partícip de cap mena d’esperit col·lectiu i ahistòric.

Però malgrat aquest caràcter «laic» de la seua narració històrica, alguns estudiosos la consideren essencialista o, almenys, afectada per una «deriva essencialista». D’entrada, cal advertir que l’«essencialisme» té un càrrega evidentment negativa: no sols remet a formes de pensament que estarien desacreditades intel·lectualment, sinó també a concepcions de la nació potencialment antidemocràtiques pel seu caràcter dis-criminador i excloent. Així doncs, en quin aspecte podria ser essencialista l’obra historiogràfica de Fuster? En primer lloc, pel tipus d’indagació –d’«intenció última»– que l’animava: conèixer-nos, fer un exercici d’introspecció col·lectiva, saber com som, constitueixen, efectivament, les mateixes qüestions que es proposava el pensament espanyol des del 98 fins a Ortega. S’ha remarcat la influència d’aquesta problemàtica, i del seu món conceptual, en la formació del jove Fuster.101 En

101. Manuel Ardit ja va expressar aquesta idea, encara que reconeixia que Fuster estaria més a prop dels plantejaments d’Américo Castro que

Pau Viciano136

bona mesura, això respondria a la idea del mateix assagista que hom esdevé nacionalista per oposició –com a defensa– a un altre nacionalisme. I, en aquest cas, amb unes argumentacions simètriques, igual d’essencialistes com les que el mateix Fuster condemnava en les especulacions metafísiques d’«Unamuno i tots els altres». Ara bé, la diferència entre la visió fusteriana del passat i la de Sánchez Albornoz o Américo Castro –o fins i tot del sever Menéndez Pidal– rauria només en el fet que on ells deien «Espanya», Fuster escrivia «Catalunya» o «Països Catalans»? No ho sembla. Malgrat expressar-se en termes similars, el plantejament de Fuster no és equivalent al de la «generació del 98»: no és el mateix acudir al passat per a buscar la manifestació d’una «ànima nacional» pràcticament eterna, situada així al marge de la història, que explicar les actituds col·lectives –o les «mentalitats», per dir-ho a l’estil dels Annales– del present a partir de l’experiència històrica i la memòria social. Nosaltres, els valencians, no sols és un llibre molt menys «essencialista» que España, un enigma histórico, La realidad historica de España o Los españoles en la historia, per citar les obres més representatives d’aquells il·lustres au-tors, sinó que també ho és menys que la mateixa Notícia de Catalunya.

Només hi ha un aspecte en què la qualificació de les idees de Fuster com a essencialistes mereix un examen detingut: la seua identificació entre la llengua i la nació. Definir els

no dels de Sánchez Albornoz, i que, en qualsevol cas, s’apartava de la «concepció metafísica» de la historiografia nacionalista espanyola. A més, malgrat aquesta «certa concepció essencialista de la nació», Fuster va mos-trar un rigor històric superior al dels historiadors acadèmics castellans i la seua obra va iniciar la historiografia moderna del País Valencià. Vegeu M. Ardit: «Joan Fuster i la història...», cit., pp. 271-276. Aquestes idees, re-marcant ara la influència del tradicionalisme, de D’Ors i d’Ortega, tornen a trobar-se en F. Archilés: «Entre la regió i la nació...», cit., pp. 162-168.


valencians com a nacionalment catalans, pel fet objectiu de la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans, sense tenir en compte la seua consciència, entraria en les habituals definicions «essencialistes» del fet nacional. D’aquesta centralitat de la llengua en la configuració de la identitat valenciana se’n derivaria una interpretació del passat contaminada per aquest anomenat essencialisme. La llengua esdevindria així un «quasi personatge» que protagonitzaria la història del País Valencià, amb una breu època de plenitud medieval i la decadència posterior.102 Aquesta visió crítica peca d’una cer - ta simplificació. És cert que en expressar-se en fórmules contundents, aforístiques –«Els valencians som uns catalans descolorits i invertebrats», «Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans», «La nostra llengua és la nostra pà - tria»– pot donar a les afirmacions de Fuster una aparença dogmàtica i essencialista. Però, en realitat, condensen una reflexió molt més matisada que es basa en l’anàlisi de l’expe-riència viscuda i històrica. El pes determinant de la llengua en la configuració de la identitat contemporània dels Països Catalans, com a argument intel·lectual es remunta al roman-ticisme, però segurament pot rastrejar-se en les formes de consciència col·lectiva popular anteriors. No és Fuster qui tria arbitràriament la llengua com a tret identitari, sinó que el recull de la mateixa realitat històrica i de la pròpia tradició de pensament nacional. Tampoc és exacte que Fuster iguale automàticament la condició de catalanoparlant a la de català nacional. Perquè no es tracta d’una identificació psicològica individual sinó col·lectiva i amb una perspectiva històrica. Si l’equivalència entre llengua i nació pot ser més estricta en plantejar la qüestió en un pla civil i cultural, ja no ho era tant

102. Vegeu F. Archilés: «Entre la regió i la nació...», cit., pp. 161-178.

Pau Viciano138

en el terreny de la política i de la ciutadania. Ací Fuster no es mostrava tan contundent i acceptava ampliar els marges de la nació als ciutadans no catalanoparlants que formaven part de la mateixa societat d’arrel catalana i es comprometien, en un acte de consciència i de voluntat, en el seu procés de construcció nacional.103 En qualsevol cas, el pes de la llengua i la cultura com un dels trets definitoris de la nació no sols calia atribuir-lo a l’idealisme de Herder o Fichte, sinó que formava part de definicions volgudament materialistes com les del marxisme, des dels austríacs com Otto Bauer fins al «meravellós georgià»... Stalin, que era citat, per cert, com a font d’autoritat pel valencianisme de preguerra i per un pa-triota moderat com Manuel Sanchis Guarner.104

103. Vegeu P. Viciano: «Sobre la nació de Fuster...», cit. Quan l’assa-gista vinculava –en el cas català, cal remarcar-ho– la llengua i la nació no ho feia en una direcció única: «Al capdavall, la unitat lingüística sempre és correlació d’una altra unitat subjacent, fet de societat viva o d’inèrcies no derogades» (J. Fuster: Nosaltres, els valencians, op. cit., p. 39). Aquesta dialèctica entre llengua i nació la proposava també Pierre Vilar: «Tot és acció recíproca, interacció. La llengua fa la pàtria. La pàtria fa la llengua» (Pierre Vilar: «Discurs en els Jocs Florals de la Llengua Catalana (París, 1965)», L’Espill, 18 (2004), p. 118).

104. «De Josep [sic] Stalin és aquesta ben contundent definició: “La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura”», deia Manuel Sanchis Guarner: Per a una caracterització valenciana, València, Ajuntament de València, 1972, reproduït dins Antoni Ferrando i Santi Cortés: Manuel Sanchis Guarner. Context, paraula, record, València, PUV, 2007, p. 214. Anys abans, en el Segon Congrés d’Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura (1937), l’informe de la delegació del País Valencià, llegit per Carles Salvador, afirmava –de manera un poc inexacta– que «Stalin reconeix, al seu llibre “El marxisme i el problema nacional” que la primera característica d’una nació és la comunitat d’idioma». El mateix Carles Salvador havia sugge-rit la publicació del text de Stalin a Nueva Cultura, que aparegué en els núms. 4-5 (juny-juliol de 1937), amb una presentació en què «a la llum


A l’hora d’interpretar el passat, Fuster tendia a no caure en l’anacronisme d’identificar la «nació» medieval i moderna amb la Nació contemporània. Si alguna vegada usa l’adjectiu «nacional» o el terme «nació» cal entrendre’ls en el sentit més laxe de poble o comunitat ètnica. On sí que es mostrava ro-tund era en l’afirmació de la catalanitat dels valencians, com a fet objectiu permanent i com a consciència fluctuant al llarg del temps. De fet, l’eix principal de la narració històrica fusteriana eren els altibaixos de la identitat cultural del poble valencià i, sobretot, de les vicissituds de la percepció de la seua catalanitat originària. Originària i no «arqueològica», com s’ha dit, perquè Fuster justifica el seu projecte nacional, no com un mandat de la història, sinó com a derivació d’una catalanitat viva encara en la seua dimensió lingüística i cultural. El que busca l’assagista en el passat és l’explicació d’un present –in-satisfactori als seus ulls– marcat per la realitat, aparentment paradoxal, del manteniment de la catalanitat cultural de País Valencià i alhora de l’afirmació d’una identitat valenciana particular finalment assimilada a un regionalisme espanyol. Amb tot el seguit d’actituds i comportaments socials i polí-tics associats. En aquest sentit el suposat «essencialisme» de Fuster no estaria gaire lluny de la visió d’un historiador «ma-terialista» com Pierre Vilar, quan reconeixia la llarga durada d’un «fet català» que incloïa els valencians des del segle XIII fins al present. I aquest «fet» era, per a l’autor de Catalunya dins l’Espanya moderna, una veritable «nacionalitat»: «Si hi ha “estats multinacionals” –deia–, podríem dir que els Països

de les sàvies paraules de Stalin» es justificava l’existència d’una «nació valenciana», vegeu Ricard Blasco: «El valencianisme cultural durant la Guerra Civil (1936-1939)», dins Manuel Aznar i Ricard Blasco: La polí-tica cultural al País Valencià (1927-1939), València, IVEI, 1985, pp. 231, n. 237, i 238.

Pau Viciano140

Catalans, a partir del segle XIII, han format una nacionalitat multiestàtica.»105

El que podria qüestionar-se en Fuster, doncs, no seria la tria de la llengua com a eix de continuïtat entre el passat i el present, sinó la tendència a esvair els límits entre «naci-onalitat» (cultural) i «nació» (política) o, per dir-ho en els termes de Vilar, entre «fet català» i «fenomen català». Però no tant en la seua mirada històrica com en l’afirmació d’un projecte nacional de futur. Al capdavall, el Fuster historiador es «redimeix» –si s’ha de redimir d’alguna cosa– pel caràcter fructífer del seu mestratge historiogràfic. Ni Américo Castro, ni Sánchez Albornoz, ni Menéndez Pidal van inspirar en el seu moment un projectes de renovació dels estudis històrics. Més aviat al contrari: els nous corrents historiogràfics es van haver de dirigir contra aquesta pesada herència. Avui encara poden discutir-se moltes interpretacions de Fuster sobre el passat del País Valencià, però pocs autors solvents entren a debatre les tesis d’aquells historiadors castellanistes. Una altra cosa, però, és que, de manera subterrània, l’essencialisme nacionalista espanyol es mantiga com a narrativa no explí-cita –podríem dir-ne «banal»– de la història d’Espanya.106 I ací la crítica de Fuster no constituiria el capítol tancat d’una història intel·lectual superada.

105. P. Vilar: «Reflexions sobre els fonaments...», cit., p. 188.106. Vegeu les consideracions crítiques de Miquel Barceló: «1898, a

Espanya: segles abans i el dia després», L’Espill, 1 (1999), pp. 134-145.

La història com a crítica del present

Documents

Transcript of La història com a crítica del present