9

Pròleg

Gaspar Melchor de Jovellanos, com molts altres intel·lectuals de l’època, co-neixia la situació educativa espanyola de finals del segle xviii i els problemes que es derivaven d’una societat tancada i poc decantada vers les noves ide-es que podien contaminar la puresa dels seus costums, com s’encarregaven d’esbombar els sectors més tradicionals i més reticents als canvis. Jovellanos entenia la importància de l’educació i per aquest motiu adreçà els seus es-forços a superar les dificultats que impedien la difusió i la lliure circulació d’idees polítiques, socials o religioses. En el mateix sentit es pronuncià el comte de Cabarrús en criticar l’educació religiosa, no pel vessant religiós, sinó per tractar-se d’una educació elitista, exclusiva i mantenir-se allunyada dels valors cívics i del progrés material, malgrat les notables excepcions que hi havia. Calia disposar d’un ensenyament públic i civil al qual ajudarien els catecismes polítics en contrapés dels religiosos, els quals actuaven com a manuals d’aprenentatge des de la infantesa a fi d’instrumentalitzar la men-talitat i la consciència d’homes i dones. Quan l’any 1802 Jovellanos es dirigí a la Societat Mallorquina amb la «Memoria sobre la educación pública o sea Tratado teórico-práctico de enseñanza» es plantejava amb preocupació el pa-per de la instrucció pública:

¿Es la instrucción pública origen de la prosperidad social? Sin duda. Esta es una verdad no bien reconocida todavía o, por lo menos, no bien apreciada; pero es una verdad (...) Las fuentes de la prosperidad social son muchas, pero todas nacen de un mismo origen y este origen es la instrucción pública.

cap01.indd 9 23/11/10 17:02:06

10

Amb el mateix interés continuava dialècticament que si la ignorància, tan abundant, era el més fecund origen del vici i el més segur principi de la corrupció, la instrucció era la que ensenyava a l’home els seus deures i el menava a complir-los. Açò és, construïa l’home cívic, virtuós i amant de la seua pàtria, de la terrenal, no tan sols de la celestial, cosa que es conside-rava normal en l’època però que romania ben allunyada de la realitat. Per això, no només importava el coneixement, la instrucció en si, sinó també l’educació, la qual cosa anomenaríem avui l’aprenentatge dels valors. Un comportament ètic que Jovellanos unia a una religiositat ‘sana’, que res tenia a veure amb la superstició ni amb les devocions, sectàries o no, allunyades de l’esperit evangèlic:

Se cuida mucho enseñar a los jóvenes a presentarse, andar, sentarse y levan-tarse con gracia, a hablar con modestia, saludar con afabilidad y cortesía, comer con aseo, etc.; se consume mucho tiempo en enseñarles la música, la danza, la esgrima y en cultivar todos los talentos agradables, inútiles, y entre tanto se olvida la ciencia de la virtud, origen y fundamento de sus deberes naturales y civiles y se les deja ignorar aquellos principios eternos de donde procede la honestidad, esto es, la verdadera decencia, modestia, urbanidad...

Es poden ensenyar moltes coses, venia a dir l’il·lustre asturià, però de poc serveixen quan la ignorància moral omnipresent condueix a la ruïna a les persones i destrossa les societats. Diagnòstic coincident amb la pràctica de León de Arroyal.

Jovellanos complia amb les seues obligacions religioses i passava per ser persona de conducta cívica i moral impecable. Les seues crítiques cleri-cals, socials i polítiques no foren ben rebudes i finalment fou empresonat. Tanmateix, continuà defensant l’ensenyament públic, com havia fet Gregori Maians uns anys abans. Jovellanos pensava que l’educació era l’origen i fo-nament de la prosperitat social, l’única que instruïa i formava un cos social sa amb homes responsables que responien a la frase horaciana que posteri-orment féu famosa Kant, sapere aude. Els homes de la Il·lustració cercaven l’emancipació de l’individu del servilisme i la dependència política, religiosa i social, línia a la qual apuntava Jovellanos. Temps de mudança en què s’era

cap01.indd 10 23/11/10 17:02:06

11

conscient de la dificultat d’esmenar els errors i d’instruir l’ignorant, pensa-ven posseir la veritat, única, immutable, eterna; no en cabia una altra.

En un repàs breu a la història de l’educació del Renaixement ençà ob-servarem els immensos canvis produïts i també constatarem la persistència d’unes idees refractàries al pas del temps. Erasme i Vives es queixaven dels mals mestres, de l’escassesa de l’ensenyament, de l’absència pedagògica i del maltractament físic i moral aplicats als estudiants. Mestres avars, bruts, grollers, de vegades dolents, intractables, iracunds i de sentiments perver-sos. Les idees d’aquests pensadors obriren nous camins, imposaren una línia pedagògica destinada als joves estudiants i les seues obres esdevingueren lec-tura obligada per a mestres i alumnes. Llorenç Palmireno compartia ideari en escriure El latino de repente: «Si preguntamos a un gramático ¿con qué instruís a un niño? responde: con azotes. ¿Y a un muchacho? con azotes. ¿Y a un barbudo? con azotes. ¿Y a una monja? con azotes. Miren a qué bestias enco-mendamos nuestros hijos». L’alcoià Andreu Sempere, autor d’una gramàtica llatina, mestre de Llorenç Palmireno a l’Estudi General valencià, compartia les idees del seu deixeble.

Aquest humanisme preparà el camí dels jesuïtes, que entengueren im-mediatament l’extraordinari paper de l’educació en aquella Europa dividida i emprengueren la tasca docent com una labor missional més, encaminada a recatolitzar la societat enfront del protestantisme. Les lluites religioses havien romput la tradicional unitat europea i plantejat molts dubtes als qui seguien fidels a les directrius de la jerarquia catòlica enfront de la llibertat de consci-ència que es difonia entre els seguidors de la reforma. Els jesuïtes aplicaren els seus mètodes educatius i pastorals d’acord amb la religiositat contrareformista que impregnava cada acte individual o col·lectiu. Prioritzaren l’extern més que l’intern, el comunitari més que el personal, l’obediència per sobre de la llibertat. Aquests temps de profundes transformacions repercutiren en una millor i major relació amb els xiquets i adolescents sense cap minva discipli-nària. Almenys aparentment, perquè, com s’observa al Col·legi-Universitat de Gandia, els estudiants actuaven de vegades amb relativa llibertat. Fins i tot avançaven les vacances a iniciativa pròpia sense que els mestres pogueren o s’atreviren a fer res, excepte lamentar-se en la redacció dels seus informes. Falta de sintonia entre col·legis i societat que denunciava l’exjesuïta aragonès

cap01.indd 11 23/11/10 17:02:06

12

Vicente Requeno a Ensayo sobre los caracteres personales, en tractar sobre l’edu-cació a l’exili italià.

Els jesuïtes pretenien monopolitzar l’ensenyament per a la qual cosa havien de competir primer amb la Universitat i més tard impedir que els escolapis desenvoluparen les seues activitats acadèmiques amb normalitat. En aquesta empresa desplegaren tots els ardits i cap a 1740, l’Estudi General no-tava la forta atracció que el Col·legi de Sant Pau exercia entre els seus alumnes que, a poc a poc, minvaven en nombre. L’expulsió de la Companyia el 1767 permeté a la Universitat i als escolapis desenvolupar les seues respectives tas-ques educatives amb més tranquil·litat, no exempta d’altres problemes.

L’ensenyament s’havia convertit en camp de batalla on s’enfrontaven les distintes concepcions pedagògiques, polítiques, religioses i socials. Batalles que es resolien als tribunals de justícia i a les aules, tot i que no escassejaven les escaramusses i els enfrontaments físics al carrer que animaven l’àmbit so-cial i estudiantil durant els segles xvii i xviii. Per guanyar-se l’opinió pública, s’editaren pamflets, fulls voladors i es difongueren remors que encenien els ànims de la gent senzilla. Per a la guerra servia tot, a tal punt arribava el desig de poder d’uns i el fanatisme dels altres. Les mútues acusacions, entre jesuïtes i escolapis, evidenciaven els vicis que uns denunciaven en els altres i les virtuts que s’atribuïen per a si mateixos. En açò exageraren tant com els convenia. Tanmateix, els escolapis, que des de la seua fundació mai no negaren el deute amb els jesuïtes en el terreny educatiu, no podien permetre que se’ls impedís desenvolupar el ministeri a què es dedicaven en exclusiva.

Que l’ensenyament ha evolucionat resulta innegable, malgrat que no ho ha fet tant com hagués estat desitjable. Ho ha fet quantitativament i s’ha universalitzat l’educació. Aquesta conquesta social ha transmès un bé exclu-siu de la classe social dominant a tota la societat. Aquest avenç, tan impor-tant com necessari, té un doble cost, el de la depreciació del bé per part dels qui no ho consideren així i la manipulació educativa per aquells que con-trolen els ressorts del poder des dels àmbits religiosos, socials o polítics, com s’observa amb freqüència excessiva i preocupant. Sense comptar els desvaris mentals i les idees peregrines, puntuals unes vegades i genèriques d’altres, d’aquells que tenen a les seues mans el delicat negoci de l’ensenyament, tan necessitat d’homes capaços.

cap01.indd 12 23/11/10 17:02:06

13

Els jesuïtes foren criticats per mantenir intacte el mètode de la Ratio Studiorum, centrat en la conservació i domini del llatí com a llengua vehi-cular durant molt de temps. Segurament consideraven el llatí com un valor segur enfront de la llengua vulgar que, sense normes fixes, afavoria un debat excessiu a l’entorn de l’ortografia i la prosòdia. Cal anotar com a paradigma la polèmica oberta entre Antoni Bordassar d’Artazu, Salvador José Mañer i Gregori Maians. La Reial Acadèmia de la Llengua retardà l’aplicació d’unes normes que foren acceptades lentament i fins i tot debatudes públicament, per exemple, al Diario de Cádiz (1796). L’interés polític pel castellà es feia evident com un instrument homogeneïtzador de la monarquia.

Als fills de sant Ignasi els hi mancà flexibilitat en l’aplicació de la Ra-tio, cosa que tampoc no sobrava a la Universitat. Foren els escolapis els qui millor s’ajustaren als nous temps, al castellà i als alumnes, malgrat que no els afectaren els problemes i els enfrontaments interns. Sembla normal que, una vegada establert un sistema educatiu, s’instal·le en la rutina i resulte difícil eixir-ne, canviar i evolucionar al compàs que ho fan les noves generacions, com comprengué el jesuïta Juan Bonifacio en el segle xvi. No és el temps el que millora o empitjora una situació sinó les persones, preocupades o no i compromeses o no amb un sistema educatiu al servei del qual inicien l’apre-nentatge i el continuen després. Per aquest motiu és tan important el treball dels polítics que, en ocasions, s’obliden de la seua responsabilitat i convertei-xen l’educació en un joc retòric i de presdigitació on res no és el que sembla. Per a Jovellanos, tothom podia defendre que el progrés, la prosperitat, la cohesió social i la realització personal s’originava en la instrucció-educació. Calia tenir en compte, però, que mai no hi mancarien els qui es comprome-trien només de paraula, n’assumirien les formes però no els canvis, i tampoc no s’adequarien als reptes generats per cada època.

Aquest llibre, escrit amb cert apressament, no pretén ser cap resposta a les qüestions fonamentals de l’educació que avui anomenem secundària. És un llibre que presenta tan sols alguns problemes històrics relacionats amb el País Valencià des de la fundació de la Companyia de Jesús fins a la primera dècada del segle xix i que dedica una atenció preferent al segle xviii en què es produí el punt més elevat de la polèmica entre els jesuïtes, la universi-tat valenciana i els escolapis. En aquest sentit hem cregut oportú al·ludir

cap01.indd 13 23/11/10 17:02:06

14

breument a la importància que tingué l’aparició de la Companyia de Jesús al segle xvi i de l’Escola Pia al xvii, marc necessari per a entendre el camí seguit per cada orde així com per entreveure alguns trets de les seues com-plexes interioritats.

Al capítol primer hem plantejat la importància de la Companyia fun-dada per Ignasi de Loiola i alguns companys, la dedicació a l’ensenyament i l’elecció de Gandia per a establir la primera universitat jesuítica espanyola, a l’entorn de la qual giraven la resta de ministeris. El poder dels jesuïtes a la Safor fou important gràcies al favor del duc de Gandia, convertit amb el temps en el tercer general de l’orde. El duc sant fou una peça clau per a l’ini-ci i desenvolupament posterior dels jesuïtes a la capital del ducat gandià i a d’altres llocs. Malgrat tot, no hi mancaren els problemes en una organització que encetava un nou camí, tant en el terreny espiritual com educatiu. El Col·legi-Universitat de Gandia, després de l’èxit inicial no acollí els triomfs esperats i passà per molts esdeveniments. Tot i això, esdevingué un referent per a la Companyia i per a molts universitaris que hi trobaven la facilitat d’aconseguir el grau universitari a bon preu. Aquesta pràctica desprestigià el centre entre les altres universitats encara que els jesuïtes tancaren els ulls a l’evidència.

El naixement de l’Escola Pia de la mà de Josep de Calassanç l’hem inclòs al capítol segon. El nou orde nasqué amb una vocació netament edu-cativa i amb una visió de la realitat social molt diferent de la jesuítica. Com-promès amb els més desfavorits i amb els avenços científics del segle, l’orde calassanci causà irritació entre alguns cardenals romans i el Sant Ofici, que temia els canvis socials indesitjats. Per aquest motiu, els escolapis foren per-seguits i desautoritzats. No foren expulsats perquè no resultava convenient, ni políticament ni religiosa. Després d’uns anys farcits de dificultats, Cli-ment IX restaurà l’orde, que veié així reconeguda la seua labor a favor dels més necessitats. Campanella assenyalava que els pobres també tenien dret a l’educació i cap ací s’orientà la tasca dels escolapis, els quals, a diferència dels jesuïtes, ho assumiren sense altres distraccions pastorals.

El capítol tercer l’hem dedicat a l’arribada dels jesuïtes en una València culturalment i intel·lectualment atractiva i esplendorosa, a la fundació del Col·legi de Sant Pau i als continuats enfrontaments amb la Universitat per

cap01.indd 14 23/11/10 17:02:06

15

l’ensenyament, pugna que els ignasians saberen guanyar amb el favor de la cort, tant al segle xvii com al xviii, amb l’ajut dels arquebisbes Tomàs de Villanueva i del patriarca Joan de Ribera. La victòria de Felip de Borbó facilità el traspàs de les aules universitàries de gramàtica als jesuïtes. Aquest acte es consolidà amb la firma de la Concòrdia entre la ciutat, que es com-prometé a tot, i la Companyia, que no assumí cap compromís important. La Concòrdia, denunciada davant el rei, es convertí en un doll permanent de conflictes amb la Universitat, que s’incrementà amb l’arribada dels esco-lapis i l’obertura de l’Escola Pia, que gaudí del favor de l’arquebisbe Mayoral primer i de Fabián y Fuero posteriorment.

Als jesuïtes degué semblar-los que a l’ensenyament no hi cabien tots i, amb l’empara del poder municipal i reial, denunciaren l’activitat escolàpia. Les acusacions, els memorials i els recursos inundaren el Consell i l’Audièn-cia. Els regidors, defensors de la Companyia inicialment, ocupaven el càrrec temporalment i en un moment determinat, el capítol municipal romangué dividit entre els qui es mantenien fidels a la Concòrdia i els qui n’abandona-ven la defensa. El debat fou dur, institucionalment i personal, perquè moltes persones s’involucraren a favor i en contra. El triomf dels jesuïtes, important en el seu moment, fou efímer. L’arribada de Carles III el 1759 permeté als escolapis reprendre l’ensenyament de la gramàtica als seus col·legis, mentre s’impulsava una intencionada ofensiva antijesuítica centrada en la figura del bisbe Palafox. S’encetava un nou temps, les conseqüències del qual marca-ren la segona meitat del segle.

Al capítol quart analitzem l’expulsió dels jesuïtes decidida pel govern de Carles III, l’auge dels escolapis a València i la polèmica sobre la gramàtica llatina, a l’entorn de la qual la figura de Gregori Maians adquirí una dimen-sió extraordinària. L’erudit d’Oliva, poc afecte de la Companyia, s’alegrà de l’expulsió dels jesuïtes perquè esperava superar la decadència de les lletres de la qual cosa responsabilitzava l’orde ignasià. Home de grans projectes, Ma-ians es creia escollit per a canviar el sistema educatiu per a millorar la socie-tat. No fou així. Les esperances posades en la seua gramàtica entropessaren amb l’oposició dels qui per una o altra raó no estaven disposats a acceptar-la com a llibre de text. Tingué l’oposició del canonge Joaquim Segarra, del Re-ial Seminari de Nobles Educands de València, l’Escola Pia i les universitats

cap01.indd 15 23/11/10 17:02:06

16

de la Corona d’Aragó. Tanmateix, experimentà el seu mètode a Oliva i a Gandia, on se’n comprovà el bon funcionament. No resultà suficient i patí moralment i econòmica la derrota de l’obra en què havia posat tantes il-lusions i un excés d’esperança. Així ho expressava a Francesc Pérez Bayer en una llarga i adolorida lletra. Amb to similar havia escrit al seu corresponsal Manuel do Cenáculo on qualificava Pérez Bayer de comparsa de «los escula-pios sucesores de los llamados jesuitas en el arte de captar a la tierna juventud (...) haciendo por sí y por sus amigos quanto le dicta su furor solapado con la máscara de un público celo». Malgrat que no li faltaven motius per a les seues queixes, Maians escrivia des del despit, vist com uns altres li reconeixien els mèrits mentre li eren negats pels seus companys.

El darrer capítol recull l’interés pels certàmens, exercicis i manifesta-cions religiosoliteràries amb què celebraven els esdeveniments acadèmics els jesuïtes primer, els escolapis després i més tard el Reial Seminari de Nobles. Certàmens que tenien per finalitat demostrar les bondats del sistema edu-catiu, els coneixements adquirits i la vàlua dels mestres. També, evidenciar l’orgull dels pares que volien veure els seus fills lluir-se públicament, per la qual cosa es feien càrrec de les despeses. Educar els estudiants en l’estímul per ser el millor i capaç de superar totes les dificultats. Competitivitat i as-cètica del treball.

Aquests actes es convertiren en un mitjà propagandístic eficaç. Per als crítics, no era or tot el que lluïa. En el cas dels jesuïtes es denunciava l’artifi-cialitat i la impostura perquè els alumnes s’entrenaven durant mesos perquè els actes foren més brillants i impactants. S’hi jugava l’honor de la institució, lloada per uns i criticada per altres que veien el mal ensenyament i el poc saber dels jesuïtes, més atents a les formes que als continguts. Els escolapis, que havien fet algunes demostracions senzilles, imitaren els jesuïtes des del moment en què el rei els permeté de reprendre l’ensenyament secundari. Després de l’expulsió de la Companyia, el nou Reial Seminari de Nobles secundà els exercicis literaris, esdeveniment social que tenia garantida l’as-sistència del públic.

No resulta fàcil entendre per què dos ordes religiosos lluitaven amb to-tes les forces per monopolitzar l’educació secundària. S’havia d’entendre que ambdós perseguien la mateixa finalitat amb l’ús d’una metodologia similars:

cap01.indd 16 23/11/10 17:02:06

17

formar homes doctes en la ciència i bons cristians. Açò tan aparentment senzill resultava complicat perquè cada orde tenia el seu propi ideari que responia a qüestions polítiques, socials i teològiques diferents. Com si la religió es dividís en tantes creences com ordes hi havia dins seu. S’hi arribà a la rivalitat, a la desqualificació, a l’enfrontament dialèctic i a l’odi teològic, sense descartar l’odi humà. Com si es tractés d’ordes pertanyents a religions i creences distintes, batallaven per implantar la seua veritat per sobre del rival, contrari i enemic.

És en aquest context on cal incloure la disputa entre jesuïtes i escolapis pel control de l’educació valenciana durant l’època estudiada. Podem afir-mar que foren els jesuïtes els qui amb més afany cercaren el monopoli i els qui amb major força s’oposaren a què els escolapis s’introduïren en un camp que assumien com a propi. Gaudiren de poder i de prestigi que empraren en benefici seu. Eren del pensament que la Companyia de Jesús ho mereixia tot, per ser distinta, superior i estar escollida per a dirigir l’Església i confor-mar-la a la seua imatge. Tant de poder acabà arruïnant-los.

L’ensenyament com a instrucció i educació, identificada amb la religió, era el vehicle adequat de penetració social, de magnificació de la Companyia —després de l’Escola Pia— amb els seus sants i devocions particulars, de difusió dels seus plantejaments teològics sobre la gràcia i la salvació, d’una banda, i els teologicopolítics com el regicidi i el tiranicidi, per una altra. Els jesuïtes tenien la destresa d’enemistar-se amb la resta d’ordes religiosos, especialment amb els dominics, a qui acusaven, entre d’altres coses, de negar la immaculada concepció de la Mare de Déu, la devoció de la qual estava fortament arrelada en el poble i tenia el suport de la corona. Disputes teolò-giques que els religiosos d’ambdós bàndols encenien amb excessiva facilitat i sembraven la divisió i l’enfrontament entre els fidels que feien del carrer el seu particular camp de batalla.

Tant d’interés pel control educatiu fa pensar que l’ensenyament no devia ser asèptic, com tampoc no ho és en l’actualitat, realitzat a través dels distints plans d’estudis, de la seua aplicació política, dels seus mestres i pro-fessors, així com de la societat i dels mitjans de comunicació. Amb certa gràcia explicava Diego de Torres de Villarroel a l’obra Vida la seua primera trobada a l’escola: «A los cinco años me pusieron mis padres la cartilla en la

cap01.indd 17 23/11/10 17:02:06

18

mano, y, con ella, me clavaron el miedo al maestro, el horror a la escuela, el susto continuado a los azotes y las demás angustias que la buena crianza tiene establecidas contra los inocentes muchachos». Cap afició a les lletres ni al co-neixement obtingué aquella criatura per a qui l’escola era metafòricament una galera i el mestre el causant de la seua captivitat. En aqueixa captivitat aprengué l’art de llegir i escriure a còpia d’assots, nyesples i bufetades. No s’allunyava molt d’aquest mètode el que utilitzaven els mestres del Reial Seminari de Nobles Educands de València després de l’expulsió dels jesuï-tes, exemple llavors del paradigma educatiu del govern. Pedagogia d’anada i tornada, d’avanç i retrocés, com el mateix camí de la societat i els vaivens del progrés en què estem immersos, tot i que no cal parlar d’aquells mètodes pedagògics tan allunyats d’una bona educació com d’una eficaç instrucció. L’ensenyament és bo quan se n’aprecia la necessitat i el valor, quan s’adreça a la formació de les persones que han de conviure en una societat, al servei de la qual s’han de posar per fer-la millor, més justa, més pròspera i més feliç, quan fa aflorar de l’home la part millor sense apriorismes ni prejudicis.

Les paraules oculten moltes vegades les intencions dels qui parlen o escriuen. No escolliren un moment més adequat els redactors de El Obser-vador Político y Militar de España que es publicava a València el 1809, en plantejar el paper de l’educació. En un ambient bèl·lic preconstitucional i de fòbia contra Napoleó i la seua tirànica ambició de domini, reclamaven un «verdadero sistema de educación pública» a l’empara d’unes lleis civils i religioses capaces de fer virtuosos els homes. Perquè les lleis, per sàvies que siguen, no serveixen quan el poble jau sepultat sota la més desmanyotada ig-norància. Educació que els redactors veien reflectida en temps passats quan els jesuïtes formaven la joventut «con aquellos conocimientos que constituyen un buen ciudadano, conservaban al mismo tiempo en toda su pureza las costum-bres y religión». El problema es produïa per haver substituït aquell sistema per «el instituto falsamente filosófico». La falsa filosofia moderna, de la qual els enemics francesos eren un exemple, constituïa el verdader mal estès arreu d’Europa, com demostrava aquella guerra.

Resulta curiós el record dels jesuïtes, més de quaranta anys després de la seua expulsió, i l’absència d’esment dels escolapis que exercien la seua tasca a València, i a Gandia, en substitució dels jesuïtes tot just a les aules de

cap01.indd 18 23/11/10 17:02:06

19

la seua antiga universitat. Però així es presenten els records amb fílies, fòbies, interessos i punts de vista.

No volem acabar aquesta petita introducció sense demostrar agraï-ment pels qui, directament o indirecta, han fet possible aquest estudi. En primer lloc, per cronologia, al professor Santiago La Parra per la seua pro-posta de publicació d’aquest treball al CEIC Alfons el Vell de Gandia, i al seu director Gabriel Garcia Frasquet. Al professor Enric Ferrer i Solivares el qual, amb amabilitat i paciència, llegí de dalt a baix el manuscrit i ano-tà amb encert unes millores recollides al text final. Al personal de l’Arxiu Històric de Gandia per les seues facilitats per a investigar els seus fons. A Gaizka Usabel per les seues encertades observacions. Al professor Telesforo M. Hernández, amic de fatigues en alguns treballs relacionats amb el tema d’aquest llibre i sobre el qual hem discutit acadèmicament en diverses oca-sions. A Joan Iborra, traductor, atent al contingut, que ha suggerit canvis i alternatives. A la meua dona, que ha patit els efectes de l’excessiva pressa amb què s’ha redactat el llibre. A tots gràcies. Ut fieri solet, l’autor del llibre és l’únic responsable dels errors que hagen pogut escapar dins el text.

València, juny 2010

cap01.indd 19 23/11/10 17:02:06