Jordi Benito. Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova i l'estació de Provença d'FGC

Les estacions del Metrode Roquetes i Trinitat Nova

i l’estació de Provença d’FGC




i l’estació de Provença d’FGCURBÀ1 ART

Enric Maurí

Antonio Ortega

Roquetes

Provença

Roquetes

Provença

URBÀ1 �� Les estacions del Metro

de Roquetes i Trinitat Novai l’estació de Provença d’FGC

Disseny i maquetació:Jordi Matas i Associats

Impressió:Nova Era

Direcció:Josep Parera

Coordinació:Xavier Fernández

Textos i material gràfic:Jordi BenitoSalvador JuanpereSonia LombaoAntoni MaríEnric MauríÀlex MitraniAntonio OrtegaJorge Wagensberg

Correcció i traduccions:Antònia DueñasDiane Stephenson

© Generalitat de CatalunyaDepartament de Política Territorial i Obres PúbliquesAv. de Josep Tarradellas, 2-608029 Barcelona

1a edició: 2010Tiratge: 1.000ISBN: 978-84-393-8233-1

Dipòsit legal:

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Les Estacions del metro de Roquetes i Trinitat Nova i l’estació de Provença d’FGC. – (Art urbà ; 1)Bibliografia. – Text en català, castellà i anglèsISBN 9788439382331I. Parera i Serramià, Josep, ed. II. Fernández, Xavier (Fernández Urbán), ed. III. Benito, Jordi, 1951-2008 IV. Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques V. Col·lecció: Art urbà ; 11. Ortega, Antonio, 1968- 2. Maurí, Enric 3. Juanpere, Salvador, 1953- 4. Benito, Jordi, 1951-2008 5. Metro – Estacions – Barcelona 6. Decoració i ornamentació arquitectòniques – Barcelona 7. Art modern – S. XXI7.036:656.34(467.1 Ba Barcelona)

URBÀ1 ��

Metro i Art 7Joaquim Nadal i Farreras Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

Introducció 9Àlex Mitrani

Voluntat i perseverança 11Antonio OrtegaIntervenció a l’estació de Trinitat Nova

Metamemòria 33Enric MauríIntervenció a l’estació de Trinitat Nova

Viatge global, viatge local, viatge personal 53Salvador JuanpereIntervenció a l’estació de Roquetes

Meeting point 79Jordi BenitoIntervenció a l’estació de Provença d’FGC

Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova


La visió que els veïns de Trinitat Nova i de Roquetes tenen i tindran quotidianament de les se-ves estacions de metro és una imatge fixa canviant amb el temps, amb l’edat i la procedència de les persones. AHi arribaran noves generacions que hauran nascut amb el metro i, a poc a poc, substituiran les generacions que van conèixer i van fer els seus barris sense metro i sense

tantes altres coses. La percepció, sens dubte, no serà la mateixa. Per a uns el metro serà una dada del paisatge permanentment incorporada a la retina des del seu mateix origen. Per als altres, darrere l’arribada del metro hi haurà la història d’un combat i d’un compromís cívic i col·lectiu.

Les intervencions artístiques d’Antonio Ortega i d’Enric Maurí a Trinitat Nova, i la de Salvador Juanpere a Roquetes il·lustren prou bé aquesta síntesi generacional. Per a uns les intervencions seran el resultat del mateix procés constructiu. Per als altres seran el resultat d’un procés de participació i, fins i tot, potser se sentiran identificats amb l’evolució i amb la gènesi mateixa de les intervencions. Aquests se sentiran més directament protagonistes que els altres. Però aquests darrers seran a tots els efectes hereus dels primers.

Així és com es construeix la memòria, la identitat i la consciència d’un barri. Solidaritat i convi-vència construïda des del compromís col·lectiu per al benestar compartit i per la millora constant dels serveis públics reclamats, exigits i plenament assolits amb la democràcia municipal. Aquestes estaci-ons, com moltes altres, són l’expressió genuïna d’un esclat de llibertat.

És l’esclat dolorós i significatiu, simbòlic, de la gran taca, de l’esquitxada de l’Antonio Ortega. Dolorós en la gestació i entranyable i tendre en els elements figuratius que conformen l’imaginari col-lectiu que aquest llibret ens descobreix en la seva individuació. És també l’esclat primaveral de les roselles de l’Enric Maurí, que esmalten la cronologia d’un canvi, d’un procés, d’una transformació, de la construcció d’una societat nova. A Roquetes, en canvi, Salvador Juanpere poua en la mateixa me-mòria i baixa a les profunditats de l’estació amb un esclat acolorit de plaques que revelen el conjunt semàntic dels valors i dels moments, de les etapes viscudes, de la memòria construïda i compartida.

Per altra banda a l’estació de Provença, Jordi Benito ens guia amb llum i color pels itineraris de la llengua i el secret de les paraules.

Aquest llibret vol ser un acompanyament, una introducció, una guia de lectura, una presentació del treball de quatre artistes i del treball compartit amb els veïns.

El Govern de Catalunya se sent mot complagut de posar a l’abast de molta gent aquests ele-ments d’interpretació de les estacions i les seves intervencions artístiques, perquè permeten portar a casa fragments, retalls, d’aquesta memòria treballada entre tots, solidàriament en l’exercici diari, democràtic, radical, de la llibertat construïda, de les llibertats conquerides.

Joaquim Nadal i FarrerasConseller de Política Territorial i Obres Públiques

Metro i Art

he daily vision of the residents of Trinitat Nova and Roquetes have and will have of their metro stations is an established image that changes with time, age and a person’s origin. New generations arrive that were born

having a metro station and they will slowly substitute those gen-erations that knew the neighbourhood without a metro and so many other things and made it what it is today. The perception definitely will not be the same. For some the metro will be a part of the view, a permanent part of the mind’s eye. For others behind the arrival of the metro there is a story of a struggle and a collec-tive civic commitment.

The artistic interventions of Antonio Ortega and d’Enric Mau-rí in Trinitat Nova, and that of Salvador Juanpere in Roquetes are a good illustration of this generational synthesis. For some the interventions will be the result of the same constructive process. For others it will be the result of a process of participation and they may even identify with the evolution and the genesis of the interventions themselves. The latter will feel a more direct role than the former. However, for all effects and purposes, the latter will be the heirs of the former.

This is how the memory, identity and consciousness of a neighbourhood is built. Solidarity and co-existence built from a collective commitment to a shared well-being and to the con-stant improvement of public services that had been requested, demanded and obtained using municipal democracy. These sta-tions, like many others, are the genuine expression of an explo-sion of freedom. It is a painful and significant explosion, of the great stain, Antonio Ortega’s splash. Painful in the gestation and intimate and tender in the figurative elements that make up the collective imagination which this book discovers in its individual-ity. It is also the explosion of rose bushes in spring of Enric Maurí, which varnish the chronology of a change, a process, a trans-formation, of the building of a new society. On the other hand, in Roquetes, Salvador Juanpere delves into the same memory and goes down to the depths of the station with an explosion of coloured plaques that reveal the semantic group of values and moments, of periods lived, of the built and shared memory.

On the other hand in Provença station, Jordi Benito guides us with light and colour through the itineraries of language and the secret of words.

The object of this book is to accompany, an introduction, a written guide, the presentation of the work of four artists and the work shared with the residents.

The Government of Catalonia takes great pleasure in making these elements of interpretation of the stations and their artistic interventions available, because they allow us a take fragments home, pieces, from this memory worked on by everyone, solidar-ity in daily exercise, democratic, radical, of construed reality, of freedoms conquered.

Joaquim Nadal i FarrerasMinister of Town and Country Planning and Public Works

La visión que los vecinos de Trinitat Nova y de Roquetes tienen y tendrán de forma cotidiana de sus estaciones de metro es una imagen fija que cambia con el tiempo, la edad y la procedencia de las personas. Llegarán nuevas

generaciones que habrán nacido con el metro y, poco a poco, éstas sustituirán a las generaciones que conocieron y construye-ron sus barrios sin metro ni muchas otras cosas. Sin duda, la percepción no será la misma. Para unos, el metro será un dato del paisaje permanentemente incorporado a la retina desde su propio origen. Para otros, tras la llegada del metro habrá la histo-ria de un combate y de un compromiso cívico y colectivo.

Las intervenciones artísticas de Antonio Ortega y de Enric Maurí en Trinitat Nova, y la de Salvador Juanpere en Roquetes ilustran bastante bien esta síntesis generacional. Para unos, las intervenciones serán el resultado del propio proceso constructi-vo. Para otros, serán el resultado de un proceso de participación e, incluso, quizás se sentirán identificados con la evolución y con la propia génesis de las intervenciones. Éstos se sentirán más directamente protagonistas que los otros. Pero estos últimos serán herederos de los primeros.

De este modo se construye la memoria, la identidad y la conciencia de un barrio. Solidaridad y convivencia contruida desde el compromiso colectivo para el bienestar compartido y para la mejora constante de los servicios públicos reclamados, exigidos y plenamente logrados con la democracia municipal. Estas estaciones, como muchas otras, son la expresión genuina de un estallido de libertad. Dicho estallido es doloroso y signifi-cativo, simbólico, de la gran mancha, de la salpicadura de Anto-nio Ortega. Doloroso en la gestación, y entrañable y tierno en los elementos figurativos que conforman el imaginario colectivo que este libro nos descubre en su individuación. Asimismo, es el es-tallido primaveral de las amapolas de Enric Maurí, que esmaltan la cronología de un cambio, de un proceso, de una transformaci-ón, de la construcción de una sociedad nueva. En Roquetes, en cambio, Salvador Juanpere desempoza la propia memoria y baja a las profundidades de la estación con un estallido de colorido de placas que revelan el conjunto semático de los valores y de los momentos, de las etapas vividas, de la memoria construida y compartida.

Por otro lado, en la estación de Provença, Jordi Benito nos guía con luz y color por los itinerarios de la lengua y el secreto de las palabras.

Este libro quiere ser un acompañamiento, una introducción, una guía de lectura, una presentación del trabajo de cuatro artis-tas y del trabajo compartido con los vecinos.

Al Gobierno de Cataluña le complace poner al alcance de muchas personas estos elementos de interpretación de las es-taciones y sus intervenciones artísticas, porque permiten llevar a casa fragmentos, retales, de esta memoria trabajada entre to-dos, solidariamente en el ejercicio diario, democrático, radical, de la libertad construida, de las libertadas conquistadas.

Joaquim Nadal i FarrerasConsejero de Política Territorial y Obras Públicas

Metro and ArtMetro y Arte

T

9

Quin és el lloc de l’art? L’espai físic que la tradició moderna li ha construït és el museu, la sala d’exposicions, que és un àmbit neutre i purista, aïllat del brogit quotidià. Tot i que aquestes arquitectures contenidores tenen les seves virtuts (la principal és oferir un refugi de la confu-sió i l’hiperexcitació contemporània), diferents corrents artístics fa ben bé quaranta anys que

miren de trobar una alternativa que les situï en contacte directe amb la realitat del carrer. La sortida de l’art a l’exterior dels seus palaus té conseqüències importants. Si es fa des del paternalisme i una pretesa superioritat està condemnada al fracàs, al rebuig més legítim. Si es fa des de posicions més humils i empàtiques, és sovint fragilitzadora, ja que l’art s’ha de despendre de prestigis idealistes per a ser avaluat funcionalment per part del públic heterogeni al qual ara es dirigeix. Antonio Ortega, Enric Maurí, Salvador Juanpere i Jordi Benito han assumit de manera valenta i generosa el repte a partir de la segona premissa.

Heus aquí, doncs, que quatre artistes de perfils diversos han tingut ocasió de treballar en un context privilegiat: la ciutat, i dins de l’espai metropolità, un indret paradigmàtic, el metro, que és un lloc de moviment, de comunicació, d’intercanvi.

La vida urbana, amb el metro com un dels seus principals vasos de circulació, és un àmbit de fluïdesa i transitorietat. Els artistes han captat i reflectit aquest dinamisme. Però és, també, un espai on la vida succeeix i es pot carregar de significat. Per això han volgut vincular-lo també amb la memòria, és a dir, lligar el canvi i el dinamisme a la fixació de l’experiència, del sentit de comunitat i de l’evolució compartida.

Al monument que Dani Karavan va realitzar a Portbou en homenatge al pensador Walter Ben-jamin, estudiós dels nous paradigmes de la modernitat i les noves cultures i polítiques de la societat –mal anomenada– de masses, hi podem llegir la cita següent: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consa-gra a la memòria dels qui no tenen nom.” L’art té un paper clau en aquesta reivindicació de la tasca i el valor d’homes i dones que viuen en comú. Per això hem volgut veure en aquestes intervencions artístiques una interpretació nova, gens convencional, crítica i positiva d’uns drets inalienables a tota societat: el dret a la representació (a la imatge pròpia), el dret a la història (i la seva legitimitat) i el dret al monument (a la perpetuació dels afectes). I juntament amb aquest restabliment de la dignitat col·lectiva es manifesta també, amb la intervenció de Jordi Benito, un missatge il·luminador: que la paraula és alliberadora.

L’art al metro no ha de tenir simplement una funció ornamental, encara que pot seguir, com és el cas, la respectuosa i intel·ligent opció de ser agradable a la vista. Ha de tenir un sentit, ha d’excitar i parlar als passavolants i als que senten, en l’atzar del seu ànim, la necessitat d’aturar-se un moment per a reflexionar. Aquest nou lloc de l’art, tal com l’han sabut interpretar Juanpere, Maurí, Ortega i Be-nito no és només un lloc físic sinó un lloc social, on es teixeixen, quotidianament i subtil, pensaments íntims i diàlegs compartits. A Roquetes i Trinitat Nova hi passen moltes coses. Als passadissos del metro hi trobem signes subtils que ens obren al coneixement i a l’acció.

Àlex Mitrani

10

here is art’s place? The traditional modern space that has been created for art is the museum, their exhibition rooms, which is an area that is neutral and purist, isolated from every day sounds. Even though

these architectural containers have their virtues (the main one being that they offer a refuge from modern confusion and over-excitement), different artistic trends have been looking for an al-ternative for at least forty years that puts them in direct contact with the reality on the street. Taking art from inside their palaces to the exterior has significant consequences. If it is done from a position of paternalism and superiority it is doomed to failure, the most legitimate rejection. If it is done from a more humble and un-derstanding position, it is usually has the effect of making it fragile given that that art has to come from idealistic prestige in order to be evaluated functionally by the heterogeneous public at which it is directed. Antonio Ortega, Enric Maurí and Salvador Juanpere and Jordi Benito have taken on the challenge courageously and generously from the second stand point.

So, four artists with different background have had the op-portunity to work together in a privileged context: the city, and within the metropolitan area, a paradigmatic place, the metro, which is a place of movement, of communication, that of ex-change.

Urban life, with the metro as one of the main arteries of cir-culation, is a transitory and fluid. The artists have captured and reflected this dynamism. However, it is also a space where life occurs and can be filled with significance. This is why we also wanted to link it with memory, that is, link change and dynamism to the establishment of experience, the sense of community and shared development.

When Dani Karavan made a tribute to the thinker Walter Ben-jamin in Porbou, scholar of the new paradigms of modernity and new cultures and the, incorrectly called, politics of mass society, it was possible to read the following quote: “It is a more arduous task to honour the memory of the anonymous than those of the famous. The construction of history is dedicated to the memories of those who have no name”. Art plays a key role in this recogni-tion of the work and value of men and women that live together. This is why in these artistic interventions we wanted to see an innovative interpretation, not at all conventional, critical and posi-tive in relation to the inalienable rights of all society: the right to representation (the image itself), the right to history (to its legitimacy) and the right to the monument (to the perpetuation of the affects). And together with this reestablishment of the col-lective dignity, via the intervention of Jordi Benito, an illuminating message also comes to light: that words are liberating.

Art in the metro does not only have the simple function of being ornamental, although it can be, as is the case, the respect-ful and intelligent choice of being good to look at. It has to make sense, to excite and speak to those passing by and those that feel, depending on their mood, the need to stop for a moment and reflect. This new place for art, as Juanpere, Maurí and Ortega have interpreted it is not only a physical space but also a social one, where, on a daily basis and subtlety, intimate thoughts are woven together and dialogues are shared. A lot of things happen in Roquetes and Trinitat Nova. Subtle signs can be found in the corridors of the metro that open us to knowledge and action.

Àlex Mitrani

Cuál es el lugar del arte? El espacio físico que la tradición moderna le ha construido es el museo, la sala de ex-posiciones, que es un ámbito neutro y purista, aislado del fragor cotidiano. A pesar de que estas arquitecturas

contenedoras tienen sus virtudes (la principal es que ofrecen un refugio ante la confusión y la excesiva excitación contemporá-nea), diversas corrientes artísticas llevan al menos cuarenta años intentando encontrar una alternativa que las sitúe en contacto directo con la realidad de la calle. La salida del arte al exterior de sus palacios tiene consecuencias importantes. Si se produce desde el paternalismo y una pretendida superioridad, está con-denada al fracaso, al rechazo más legítimo. Si se realiza desde posiciones más humildes y empáticas, es a menudo fragilizado-ra, ya que el arte tiene que depender de prestigios idealistas para ser evaluado funcionalmente por parte del público heterogéneo al que ahora se dirige. Antonio Ortega, Enric Maurí, Salvador Juanpere y Jordi Benito han asumido de manera valiente y gene-rosa el reto a partir de la segunda premisa.

He aquí, pues, que cuatro artistas de perfiles diversos han tenido ocasión de trabajar en un contexto privilegiado: la ciudad, y dentro del espacio metropolitano, un lugar paradigmático, el metro, que es un lugar de movimiento, de comunicación, de in-tercambio.

La vida urbana, con el metro como uno de sus principales vasos de circulación, es un ámbito de fluidez y transitoriedad. Los artistas han captado y reflejado este dinamismo. Pero tam-bién es un espacio donde la vida sucede y se puede cargar de significado. Por este motivo han querido vincularlo también con la memoria, es decir, ligar el cambio y el dinamismo a la fijación de la experiencia, del sentido de comunidad y de la evolución compartida.

En el monumento realizado por Dani Karavan en Portbou como homenaje al pensador Walter Benjamin, estudioso de los nuevos paradigmas de la modernidad y de las nuevas culturas y políticas de la sociedad –mal denominada– de masas, podemos leer la siguiente cita: «Es una labor más ardua honrar la memoria de los seres anónimos que la de las personas célebres. La cons-trucción histórica se consagra a la memoria de los que no tienen nombre.» El arte tiene un papel clave en esta reivindicación de la tarea y el valor de hombres y mujeres que viven en comunidad. Por ello hemos querido ver en estas intervenciones artísticas una interpretación novedosa, nada convencional, crítica y positiva de unos derechos inalienables en toda sociedad: el derecho a la representación (a la imagen propia), el derecho a la historia (y su legitimidad) y el derecho al monumento (a la perpetuación de los afectos). Y junto a este restablecimiento de la dignidad colectiva se manifiesta también, con la intervención de Jordi Be-nito, un mensaje iluminador: que la palabra es liberadora.

El arte en el metro no ha de tener simplemente una función ornamental, a pesar de que puede seguir, como es el caso, la respetuosa e inteligente opción de ser agradable a la vista. Debe tener un sentido, tiene que excitar y hablar a los pasavolantes y a los que sienten, según el azar de su ánimo, la necesidad de pararse un momento para reflexionar. Este nuevo lugar del arte, tal como lo han sabido interpretar Juanpere, Maurí y Ortega no es sólo un lugar físico, sino también un lugar social, donde se tejen, de forma cotidiana y sutil, pensamientos íntimos y diálo-gos compartidos. En Roquetes y Trinitat Nova ocurren muchas cosas. En los pasillos del metro encontramos signos sutiles que nos abren al conocimiento y a la acción.

Àlex Mitrani

W

Antonio OrtegaVoluntat i perseverança

Trinitat Nova

12

Els veïns demanaren a Antonio Ortega que la seva intervenció representés el barri: un paisatge i unes persones, una vida. Representar és descriure i sim-bolitzar. Consisteix, primer, a explorar a fons el subjecte i, segon, a trobar els mitjans més adients per fer eficaç la seva evocació visual, és a dir, conèixer i

imaginar. Aquí, per arribar-hi, va caldre un llarg treball de descobriment i contacte que necessitava l’atenció, curiositat i permeabilitat de l’artista. El rebuig d’Ortega respecte de l’egocèntrica i romàntica noció d’estil, el posava en la correcta acti-tud de receptivitat. Ortega descriu la preparació d’aquest projecte com un procés de domesticació de l’artista, al qual s’ha sotmès deliberadament. En lloc d’adoptar una aproximació conceptual i autor-reflexiva, més pròpia de l’àmbit institucional estricte o alternatiu de l’art contemporani, Ortega s’ha acabat decantant per una solució gràfica de fort impacte visual i amb suficient grau de llegibilitat. Ha cercat un registre popular, encara que no populista, que manté la dimensió reflexiva, tant pel paper que ha tingut com a artista, com per la plurivalència de les solucions emprades.

Antonio Ortega ha fet una obra d’art, un gran mural que, més que als murals de la pintura clàssica i solemne, sembla una pantalla panoràmica de cinema, sobre el qual esclata el que sembla un imponent esquitx de pintura negra que remet tant a la força i l’empenta del barri com a l’energia de la pintura d’acció. Naturalment, s’hi podrien trobar altres referències cultes. Per exemple, la silueta de la senyora que carrega les bosses de la com-pra (ja que el barri abans no tenia botigues) podria remetre a la bugadera d’Honoré Daumier (per cert, un pintor de clara vocació social) pintada fa més d’un segle. Però l’esperit d’aquesta peça és, sobretot, narratiu. Aquí trobem les torres d’alta tensió, la planta asfàltica, la palmera, les dones encapçalant una manifestació, una comunió que recorda el paper combatiu de certs membres de l’Església, el circ i els horts urbans. Són emblemes i episodis que s’articulen com un laberint coherent i que van sorgint a mesura que són mirats, a mesura que s’hi presta atenció. Així, la representació esdevé orgànica, viva. El barri es pot emmirallar en la seva dignitat feta d’una suma d’esforços diversos però solidaris.

el dret a la representació

La bugadera d’Honoré Daumier, Musée d’Orsay, Paris.

Àlex Mitrani

13

el dret a la representació

14 Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova

La narració dels fets

Feia temps que des de GISA havia estat convidat tant a visitar estacions en obres, on era prevista la intervenció d’artistes, com inauguracions d’alguns dels primers projectes acabats.

Aquesta vegada vaig passar la preselecció per a participar-hi. En principi, la intervenció artística era susceptible de fer-se o a la nova estació de Roquetes o a l’ampliació que generava l’arribada de la línia 3 a la Trinitat Nova.

El primer que calia fer era visitar el metro per considerar-hi la possible ubicació de la intervenció.

Tota intervenció pública exigeix un consens, i aquest itinerari del projecte és el més important, amb un doble vessant de ser enriquidor i feixuc alhora.

Aquesta nova estació té una presència monumental, i allà hi havíem de desenvolupar un projecte que captés la singularitat dels veïns. A partir del gest enèrgic de l’esquitxada, metàfora de l’empenta que durant anys de lluita ha mantingut el barri cercant legítimes millores, podem descobrir-hi siluetes que es refereixen tant a la història com a la realitat actual dels veïns de la Trinitat Nova.

Les converses, les passejades, l’accés a documents dels veïns es van barrejar amb recorreguts distrets que fèiem sense cap idea premeditada. Així descobríem, sense voler, una comunitat que vol ser Barcelona sense perdre el seu caràcter de barri. Entre les siluetes barrejades entre les taques de la intervenció mural, hi podrem descobrir el perfil de la fàbrica d’asfalt, enderrocada gràcies a les reivindicacions veïnals, i sinònim de lluita; detalls referits als horts urbans, on hi ha un ancoratge nostàlgic amb la procedència rural dels habitants, o referències al circ o els grafits com a expressions molt arrelades a la Trinitat Nova.

15Trinitat Nova Voluntat i perseverança Antonio Ortega


L’estructura de selecció tenia en compte molt positivament l’opinió dels veïns, de manera que el primer que vam fer va ser demanar als veïns que trobàvem pel carrer com descrivien el barri i quines eren les seves expectatives de millora. Vull fer saber aquí que alguns, els que no volien que els filmés la cara, acostumaven a ser els més crítics.

17

Cal dir que, arribats en aquest punt, se’m va plantejar un dilema: he d’acceptar les condicions que fan que aquesta intervenció sigui un projecte conduït? Ja que la capacitat decisòria dels veïns era tan alta, legítimament, volien tutelar el procés creatiu.

Els artistes sempre ens fem els interessants dient que buscàvem la interacció amb el públic real, encara que, en realitat, el que volem és fer la nostra voluntat. D’aquesta manera, vaig positivar aquesta contingència, vaig considerar que calia ser receptiu al màxim, vaig demanar informació als veïns i vaig anar jo mateix, en companyia dels meus col·laboradors, a passejar i retratar el barri amb una mirada ben fresca.

Trinitat Nova Voluntat i perseverança Antonio Ortega

19

El passeig més enriquidor el vaig fer amb l’Antonio, el Francisco i la Kati. La meva

primera mirada, més fixada en l’arquitectura (calia tenir en compte que en aquest

barri hi ha pràcticament un 100% d’habitatge protegit, cosa que hi atribueix una mena

d’igualtat aclaparadora), va guanyar en profunditat.



Vaig triar imatges que representessin a partir d’un detall humil una realitat més

clara, per exemple els horts urbans com a nostàlgia de l’origen dels veïns més

grans o la parabòlica com a signe dels nous immigrants.


Un cop decidit l’espai, amb l’ajuda d’en Josep Parera, vam decidir

que les imatges es confondrien entre una gran esquitxada, en ser

aquest un gest carregat d’energia i d’acció.


Proposta final


Es van tallar les formes d’alumini amb làser i es van posar en l’espai.


Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968)

Antonio Ortega, artista. Ha comissariat diverses exposicions, VíDEOS D’OCASIÓ, amb Jorge Luis Marzo a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona o FRANZ WEST SENSE FRANZ WEST, amb Veit Loers a Santa Mònica i al Centro Atlántico de Arte Moderno a Las Palmas de Gran Canària; ha dirigit tallers, LA SOBREVALORACIÓ DE L’EXPOSICIÓ, a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, ANTONIO ORTEGA ALS MEDIA, a la UEM de Madrid, o VIVE LA DÉMAGOGIE!!!, a Les Laboratoires d’Aubervilliers, París; ha donat conferències a l’IKT Congress Coherence or Dissonance, Museo Artium, Vitòria/Gasteiz, un recull de les quals es presentarà en breu amb el títol EL MÓN SEGONS ANTONIO ORTEGA, a la col·lecció Cru; i ha estat responsable d’activitats del Centre d’Art Santa Mònica on ha generat formats d’exposició CONSULTA i esdeveniments FESTIVAL ESPONTANI.

Com a artista ha desenvolupat projectes individuals en institucions com la Fundació Joan Miró de Barcelona: FE I ENTUSIASME; a l’Abteiberg Museum de Moenchengladbach: OPFER SIND WIR ALLE; a The Showroom a Londres: ANTONIO ORTEGA & THE CONTESTANTS; al Museu de l’Empordà de Figueres: POPULISME I POPULARITAT; o a l’Scottsdale Museum for Contemporany Arts a Phoenix AZ, i hope alice cooper doesn’t became a vegetarian.

Antonio Ortega, per aquest projecte, ha constituït un equip de treball amb el nom de AaBase, amb Marta Tomàs i Àlex Gifreu. També han col·laborat en aquest projecte Xavier Roca, Fernando Marín i l’equip de Triferrum.

Gratitud especial a la Kati, veïna de Trinitat Nova.

29

Voluntad y perseveranciaAntonio Ortega

El derecho a la representación

Los vecinos pidieron a Antonio Ortega que su intervención representara el barrio: un paisaje y unas personas, una vida. Representar es describir y simbolizar. Consiste, pri-mero, en explorar a fondo el sujeto y, segundo, encontrar

los medios más adecuados para hacer eficaz su evocación vi-sual, es decir, conocer e imaginar. Aquí, para llegar, fue necesario un largo trabajo de descubrimiento y contacto que necesitaba la atención, curiosidad y permeabilidad del artista. El rechazo de Ortega respecto a la egocéntrica y romántica noción de estilo, lo ponía en la correcta actitud de receptividad. Ortega describe la preparación de este proyecto como un proceso de domesti-cación del artista, al que se ha sometido deliberadamente. En lugar de adoptar una aproximación conceptual y autor-reflexiva, más propia del ámbito institucional estricto o alternativo del arte contemporáneo, Ortega se ha acabado decantando por una so-lución gráfica de fuerte impacto visual y con suficiente grado de legibilidad. Ha buscado un registro popular, aunque no populista, que mantiene la dimensión reflexiva, tanto por el papel que ha tenido como artista como por la plurivalencia de las soluciones empleadas.

Antonio Ortega ha hecho una obra de arte, un gran mural que, más que a los murales de la pintura clásica y solemne, se asemeja a una pantalla panorámica de cine, sobre la que estalla lo que parece una imponente salpicadura de pintura negra que remite tanto a la fuerza y al empuje del barrio como a la energía de la pintura de acción. Naturalmente, podrían hallarse en ellas otras referencias cultas. Por ejemplo, la silueta de la señora que carga las bolsas de la compra (ya que el barrio antes no tenía tiendas) podría remitir a la lavandera de Honoré Daumier (por cierto, un pintor de clara vocación social) pintada hace más de un siglo. Sin embargo, el espíritu de esta pieza es, sobre todo, narrativo. Aquí encontramos las torres de alta tensión, la planta asfáltica, la palmera, las mujeres encabezando una manifesta-ción, una comunión que recuerda el papel combativo de ciertos miembros de la Iglesia, el circo y los huertos urbanos. Son em-blemas y episodios que se articulan como un laberinto coherente y que van surgiendo a medida que son mirados, a medida que se les presta atención. Así, la representación se convierte en orgá-nica, viva. El barrio puede reflejarse en su dignidad hecha de una suma de esfuerzos diversos pero solidarios.

Àlex Mitrani

Willpower and perseveranceAntonio Ortega

The right to representationhe residents asked Antonio Ortega to make his inter-vention represent the district: scenery and people, a life. To represent is to describe and symbolise. It con-sists, initially, in exploring the subject in depth and,

secondly, finding the most appropriate medium in order to make its visual appearance effective, that is, to gain knowledge and imagine. In order to do so, a long journey of discovery and con-tact is necessary which requires the attention, curiosity and the artist’s ability to absorb. Ortega’s rejection of the ego-centric and romantic notion of style, allowed him to be suitably receptive. Ortega describes the preparation of this project as a process of domestication of the artist, to which he deliberately submitted himself. Rather than adopting a conceptual and self-reflecting ap-proximation, more appropriate to the strict institutional area or the alternative of contemporary art, Ortega has opted for a graphic solution with a strong visual impact and with the appropriate level of de understanding. He has looked for a populist register that maintains a level of reflection, both in the role he has played as an artist, as well as the versatility of the solutions applied.

Antonio Ortega has made a work of art, a large mural which, unlike the murals of classic and solemn paintings, resembles a panoramic cinema screen, on which there appears to be an im-posing, explosive splash of black paint that refers to the strength and force of the district as well as the energy of action paintings, Naturally, it would be possible to find other cultural references. For instance, the silhouette of the woman carrying shopping bags (as in the past there were no shops), we could look to the laun-derette of Honoré Daumier (who was a painter with a clear social vocation) painted more than a century ago. However, the spirit of this piece is, above all, narrative. We find the, the asphalt factory, the palm tree, women heading a demonstration, a Communion that reminds us of the combative role of certain members of the church, the circus and urban allotments. They are emblems and episodes articulated to the extent to which attention is paid to them. As such, organic representation is produced, alive. The district can reflect upon its dignity, made up of a sum of diverse but solidarity efforts.

Àlex Mitrani


T


All public intervention requires consensus. This being the most important itinerary of the project, and it is both enriching and powerful.

This new station has a monumental presence and we have to develop a project there that captures the singularity of the residents. Using the energetic splash to compare the push the district has maintained throughout the years of struggling to bring the district near to legitimate improvements, we can dis-cover silhouettes that refer both to history as well as the actual reality of the residents of Trinitat Nova.

The conversations, walks, access to the documents of the residents were joined with an entertaining journey made in a to-tally undetermined way. Discovering, in this way, a community that wanted to be Barcelona without losing its sense of district. Between the mixed silhouettes, the marks on the mural, we can see the profile of the asphalt factory demolished as a result of the demands of the residents and synonym of struggle, details that refer to urban allotments, where there is a nostalgic connec-tion with the rural origins of older residents or grafitti as a very rooted form of expression in Trinitat.

The narration of the facts

It had been some time that I had been invited from Gisa to visit both works where artistic interventions were foreseen as well as the inaugurations of some of the first projects that had been finished.

On this occasion I had been pre-selected to participate. In prin-ciple, it was likely that the artistic intervention would be done in either the new metro station Roquete or with the extension, with the arrival of line 3 to Trinitat Nova.

The first thing I wanted to do was to visit the metro to see the possible location of the intervention.

The structure of the selection took into consideration the positive opinion of the residents, which meant that as such the first thing we did was to ask residents on the street how they would describe the neighbourhood, and what their expectations were. Note that some of them didn’t want us to film their face, they were usually more critical.

It must be said that when we got to this stage I was faced with a problem. Should I accept that this was a piece of work that was conditioned by the wishes of the residents? Given that the decisive power of the residents was so high, they rightly wanted to control the creative process. We artists have always tried to appear more inter-esting by saying that we want to interact with the public, even though, in reality, we want do what we want. So I decided to consider this contingency positively, I thought I had to be as receptive as possible. I asked the residents for information, I went to speak to them myself

Toda intervención pública exige un consenso, y este itine-rario del proyecto es el más importante, con una doble vertiente de ser enriquecedora y agotadora al mismo tiempo.

Esta nueva estación goza de una presencia monumental, y en ella debíamos desarrollar un proyecto que captase la singu-laridad de los vecinos. A partir del gesto enérgico de la salpica-dura, metáfora del empuje que durante años de lucha ha mante-nido al barrio buscando legítimas mejoras, podemos descubrir siluetas que se refieren tanto a la historia como a la realidad actual de los vecinos de la Trinitat Nova.

Las conversaciones, los paseos, el acceso a documentos de los vecinos se mezclaron con recorridos distraídos que ha-cíamos sin ninguna idea premeditada. Así descubríamos, sin pretenderlo, una comunidad que quiere ser Barcelona sin per-der su carácter de barrio. Entre las siluetas camufladas entre las manchas de la intervención mural, podremos descubrir el perfil de la fábrica de asfalto, derruida gracias a las reivindicaciones vecinales, y sinónimo de lucha; detalles referidos a los huertos urbanos, donde hay un anclaje nostálgico con la procedencia rural de los habitantes, o referencias al circo o los grafitos como expresiones muy arraigadas en la Trinitat Nova.

La narración de los hechos

Hacía tiempo que desde GISA había sido invitado tanto a visitar estaciones en obras, donde estaba prevista la intervención de artis-tas, como a inauguraciones de algunos de los primeros proyectos acabados.

Esta vez pasé la preselección para participar. En principio, la intervención artística era susceptible de llevarse a cabo o en la nueva estación de Roquetes o en la ampliación que generaba la llegada de la línea 3 a la Trinitat Nova.

Lo primero que debía hacerse era visitar el metro para conside-rar la posible ubicación de la intervención.

La estructura de selección tenía en cuenta muy positivamente la opinión de los vecinos, de modo que lo primero que hicimos fue preguntar a los vecinos que encontrábamos por la calle cómo descri-bían el barrio y cuáles eran sus expectativas de mejora. Quiero dejar constancia aquí que algunos, los que no querían que se les filmara la cara, acostumbraban a ser los más críticos.

Cabe decir que, llegados a este punto, se me planteó un dile-ma: ¿he de aceptar las condiciones que hacen que esta intervención sea un proyecto conducido? Ya que la capacidad decisoria de los vecinos era tan alta, legítimamente, querían tutelar el proceso creati-vo. Los artistas siempre nos hacemos los interesantes diciendo que buscamos la interacción con el público real, aunque, en realidad, lo que queremos es hacer nuestra voluntad. De este modo, positivé esta contingencia, consideré que era necesario ser receptivo al máxi-

31

mo, pedí información a los vecinos y fui yo mismo, en compañía de mis colaboradores, a pasear y retratar el barrio con una mirada muy fresca.

El paseo más enriquecedor lo hice con Antono, Francisco y Kati. Mi primera mirada, más fija en la arquitectura (debía tenerse en cuenta que en este barrio hay prácticamente un cien por cien de vivienda protegida, lo que le atribuye una especie de igualdad abrumadora), ganó en profundidad. Elegí imágenes que representaran a partir de un detalle humilde una realidad más clara, por ejemplo los huertos urbanos como nostalgia del origen de los vecinos más mayores o la parabólica como signo de lo nuevos inmigrantes.

Una vez decidido el espacio, con la ayuda de Josep Parera, de-cidimos que las imágenes se confundirían entre una gran salpicadura, al ser éste un gesto cargado de energía y de acción.

Se cortaron las formas de aluminio con láser y se ubicaron en el espacio.


Antonio Ortega, artista. Ha comisariado diversas exposiciones VÍDEOS D’OCASIÓ, con Jorge Luis Marzo en la Fundació Antoni Tà-pies de Barcelona o FRANZ WEST SENSE FRANZ WEST, con Veit Loers en Santa Mònica y en el Centro Atlántico de Arte Moderno en Las Palmas de Gran Canaria; ha dirigido talleres, LA SOBREVALORA-CIÓ DE L’EXPOSICIÓ, en la Facultad de Bellas Artes de Barcelona, ANTONIO ORTEGA EN LOS MEDIA, en la UEM de Madrid, o VIVE LA DÉMAGOGIE!!!, en Les Laboratoires d’Aubervilliers, París; ha pro-nunciado conferencias en el IKT Congress Coherence or Dissonance, Museo Artium, Vitoria/Gasteiz, una recopilación de las cuales se pre-sentará en breve con el título EL MÓN SEGONS ANTONIO ORTEGA, en la colección Cru; y ha sido responsable de actividades del Cen-tre d’Art Santa Mònica donde ha generado formatos de exposición CONSULTA y acontencimientos FESTIVAL ESPONTANI.

Com artista ha desarrollado proyectos individuales en institucio-nes como la Fundació Joan Miró de Barcelona: FE I ENTUSIASME; en el Abteiberg Museum de Moenchengladbach: OPFER SIND WIR ALLE; en The Showroom en Londres: ANTONIO ORTEGA & THE CONTESTANTS; en el Museu de l’Empordà de Figueres: POPULISME I POPULARITAT; o en el Scottsdale Museum for Contemporany Arts en Phoenix AZ, i hope alice cooper doesn’t became a vegetarian.

Antonio Ortega, para este proyecto, ha constituido un equipo de trabajo con el nombre de AaBase, con Marta Tomàs y Àlex Gifreu. También han colaborado en este proyecto Xavier Roca, Fernando Marín y el equipo de Triferrum.

Gratitud especial a Kati, vecina de Trinitat Nova.

and collaborators with a fresher vision walked through the district and took photos.

I had the most enriching walk with Antonio, Francisco Kati. My initial look, more concentrated on the architecture (bear in mind that this district if practically 100% protected housing, which gives it a cer-tain overwhelming sameness) became more profound. There were images that represented, from a humble aspect, a clearer reality. For instance, the urban allotments that are reminiscent of the older resi-dents or the satellite dish as a sign of the new immigrants.

Once the space had been decided upon, with the help of Josep Parera, we decided that the images would be mixed between a big splash, a gesture charged with both energy and action.

The shapes were laser-cut from aluminium and placed in the space.


Antonio Ortega, Artist. Has commissioned different exhibitions VíDEOS D’OCASIÓ with Jorge Luis Marzo in the Antoni Tàpies Foun-dation, Barcelona or FRANZ WEST SENSE FRANZ WEST with Veit Loers in SantaMònica and the Atlàntico Centre of Modern Art, in Gran Canarias; has directed the workshops LA SOBREVALORACIÓ DE L’ EXPOSICIÓ in the Fine Arts Department of Barcelona, ANTONIO OR-TEGA ALS MEDIA in UEM, Madrid or VIVE LA DEMAGOGIE!!! in Lab-oratoires d’Aubervilliers, Paris; has given conferences IKT Congress Coherence or Dissonance, Museo Artium, Vitoria/Gasteiz, a collec-tion of the texts will be presented shortly entitled EL MÓN SEGONS ANTONIO ORTEGA, in the Cru Collection; and has been Director of Activities in the Santa Mònica Art Centre where he generated the exhi-bition formats CONSULTA and FESTIVAL ESPONTANI events.

As an artist he has developed individual projects in institutions such as the Joan Miró Foundation, in Barcelona FE I ENTUSIASME; Abteiberg Museum de Moenchengladbach OPFER SIND WIR ALLE; The Showroom, in London ANTONIO ORTEGA & THE CONTEST-ANTS; Museu de l’Empordà de Figueres POPULISME I POPULARI-TAT; or in Scottsdale Museum of Contemporary Arts, in Phoenix AZ, I hope Alice Cooper doesn’t became a vegetarian.

For this project Antonio Ortega has put together a work team called AaBase, comprised of Marta Tomàs and Alex Gifreu. The fol-lowing have also collaborated in this project: Xavier Roca, Fernando Marín and the team of Triferrum.

Special thanks to Kati, a resident of Trinitat Nova


Enric MauríMetamemòria

Trinitat Nova

34

Enric Maurí parteix d’una constatació: el barri posseeix una rica memòria viscu-da, de caràcter quasi oral. Aquesta és una memòria fluïda i canviant però, a la vegada, absolutament autèntica, lligada a l’experiència humana tant d’individus aïllats com de la col·lectivitat. En la seva franquesa i palpitació, aquest relat his-

tòric fluctuant deixa de banda aquella història més antiga que exigeix erudició llibresca o d’un sentit patrimonial tradicional.

Enric Maurí mira de resoldre tal dissociació. Els habitants de Trinitat Nova tenen un lligam profund i emotiu amb el seu barri, en són l’ànima, l’esperit i la memòria. El seu origen modest els ha apartat de certes estratègies de legitimitat i prestigi que són pròpies dels grups humans que han tingut els mitjans materials i ideològics per a establir una genealogia, és a dir, una història. L’obra de Maurí reivindica justament això, que els veïns de Trinitat Nova, el seu barri, també tenen dret a la història. D’aquí que l’artista hagi creat una taula cronològica, com la que faria un estudiós, combinant aquells episodis més recents que els veïns consideren determinants amb una retrospectiva que arriba

fins al 1143, data de la reconstrucció de la capella de la Santíssima Trinitat, primera fita rellevant.

Ara bé, un cop estableix aquesta història del barri com a relat i com a monument, Maurí vol transmetre el que la fa diferent, allò de bo, de sa i de

veritable que hi ha en el fet que sigui també aparentment fràgil i precària. Per això superposa sobre el text una floració exuberant de roselles. Les flors i el text es van succeint i confonent, establint una analogia signi-ficativa. La rosella és una flor petita però bonica, espontània, silvestre, que transfigura camps i terrenys de vegades descuidats en espais

d’acollidora bellesa, una planta que resisteix pesticides i conreus. Així, la vitalitat de la gent de Trinitat Vella ha sabut superar dificultats i, con-

tra pronòstic, fecundar un territori. Maurí fa visibles, de manera subtil i dinàmica, l’energia d’una comunitat que, superades les vicissituds, ha fet i

fa història, que construeix un llegat i un lloc per als seus fills.

el dret a la històriaÀlex Mitrani

35

el dret a la història


Quan em van oferir la possibilitat d’intervenir al metro de la Trinitat per fer-hi una instal·lació, tenia ben clar que no es tractava d’una obra més. Els mètodes no passaven pels que acostumo a utilitzar per fer la meva obra: observar la societat, els seus mecanismes, les seves dinàmiques, els seus contextos, els seus individus... Entendre com s’absorbeixen les noves realitats en el seu dia a dia.... I acabar fent una obra generadora de debat, motor de discursos o situada en els llimbs.

Aquest no podia ser el posicionament. Calia tenir ben clar que s’havia de comprendre l’entorn-espai, l’entorn-història i l’entorn-persones. I també calia tenir ben present una altra premissa: que l’obra no podia anar deslligada de la manera de fer dels ciutadans. Per tant havia de ser emblemàtica de les dinàmiques de la població del barri, que tingués uns codis de comprensió populars i que inclogués la participació.

Un cop arribat en aquest punt calia deixar volar els pensaments perquè aquests enfilessin les primeres preformes, d’una manera innocent, sensibles, com vingudes o baixades de vés a saber on. Res surt d’enlloc...

37

I resulta que en una de les meves passejades pels voltants de casa, tot reflexionant sobre coses diverses, vaig veure com començaven a florir les roselles. Si fa no fa, com cada any. I amb elles es va barrejar tot allò que els veïns de la Trinitat m’havien explicat sobre com havien fet créixer el barri, les seves reivindicacions i lluites... I ves per on, aquella semblança em semblava molt coincident, tant, que vaig pensar que seria una bona metàfora fer servir les roselles per a aproximar-me a la realitat del lloc, tot i que a les meves passejades pel barri no n’havia vist ni una. Però això no era tan important, perquè segurament n’hi havia hagut. I en tot cas, ells i elles, els ciutadans de la Trinitat, tots i cadascun eren les roselles de la Trinitat, perquè havien florit als marges i a les muntanyes per acabar fent un lloc digne per viure-hi i somiar-hi, tot i haver estat un lloc inhòspit quan hi van arribar.

Ja tenia un fil conductor per a vehicular i portar al metro allò que els veïns volien, tot intentant fer la meva obra i la seva. Era un punt d’equilibri com el que necessita un funàmbul del circ Rogelio Ridel, que per cert, és al barri i també al de Roquetes.

Trinitat Nova Metamemòria Enric Maurí


Les roselles eren fantàstiques, la seva relació amb l’opi i la flor del mal les feia especialment lliscants, cosa que tot art necessita per no caure en una linealitat excessiva i en l’obediència, que l’empobreixen més que no altra cosa. Vaig pensar que aquestes flors fantàstiques, tant si són enteses com a cosines de l’opi com si no, estaria bé que en part fossin pintades pels mateixos veïns, així deixarien les seves empremtes, un cop més, en el dia a dia del barri. Vaig buscar informació dels orígens del barri al Centre de Nou Barris, cercant entre revistes i llibres i cartells i, és clar, entre la gent que treballa sense mai defallir a l’Associació de Veïns del Barri de la Trinitat Nova i entre altres ciutadans. Tots plegats, i també l’il·lustre president, que va venir amb els seus apunts escrits a mà recollits en un feix de folis ben plegats, em van donar dades a tort i a dret sobre la història del barri d’ençà dels anys cinquanta i sobre el que hi havia passat, informacions, totes plegades, molt importants!

39

Va ser en aquest punt que els meus camps de roselles passaven a ser pissarres de roselles florejant. Calia posar en ordre la història viscuda i la no viscuda pels ciutadans del barri. Els veïns em van donar a conèixer de viva veu els fets dels anys cinquanta cap aquí i jo hi vaig posar els fets dels anys cinquanta cap enrere, per allò que res no neix d’enlloc.



La metamemòria no ensenya res a la gent que hi passa, però tothom pot entendre on és.

41Trinitat Nova Metamemòria Enric Maurí


Enric Maurí 13-12-57 (El Fou - Cardedeu/Barcelona)

S’inicia com a pintor als anys vuitanta i a partir dels noranta desenvolupa el seu treball amb llibertat d’estil i de disciplina usant la pintura, el dibuix, la fotografia, el vídeo, la videoperformance, la paraula, l’escultura, la música i la cançó, segons el projecte.

Els seus treballs han estat exposats a la Galeria Artual, Barcelona; a la Galeria 44, Barcelona; a la Galeria Ferran Cano, Palma de Mallorca; a la Galeria Pos post, València; a la Galeria Axe Actuel, Tolosa, França; a la Galeria Eveline Canus, a La Coll sur Loupe, França; a la Galeria 72, Omaha, EUA; a la Galeria Ad Hoc, Vigo; a la Galeria Carmen Claramunt, Barcelona; a la Galeria Antonio de Barnola, Barcelona; a la Galeria H20, Barcelona; a la Galeria Fidel Balaguer, Barcelona.

A centres i museus com el Centre d’Art Santa Mònica; el Centre Cultural de Terrassa; CCBB; al Centro Culturale Aqua Viva, Caserta, Itàlia; a El Roser, Lleida; al Museu d’Art de Girona; al Museu Abelló de Mollet del Vallès.

Ha participat a la 1a Biennal de Cannes; al 2n Festival Le Garage “Le sud attaque” Sette, França; a les 25hrs Art Foundation festival internacional de vídeo, BCN i Londres.

Ha creat l’espai EMV, espai mental vital.

Debuta com a cantautor amb el CD Pell de princesa.

Ha participat a les fires Arco Madrid; a la Fira Internacional d’Art de Londres; a la Fira d’Art de Niça; a la Fira De Foto, a Sant Sebastià; a la Fira d’Art Contemporani de Bassel, Suïssa.

Entre l’obra pública, ha fet “Bon Viatge”, per a l’estació del Metro Maresme i Fòrum Barcelona. Té obres a les col·leccions següents: Banc-Caixa, París; Col·lecció Testimonis de la Caixa, Barcelona; Col·lecció Ernesto Ventós, Barcelona; Biblioteca Nacional d’Art Modern, Roma; Col·lecció Municipal d’Art, Reus; Fundació Espais, Girona; Col·lecció Bob Rogers, EUA; Col·lecció Émile Ranau, París; Fundació Vera Chaves Barcellos, Brasil; Museu of Contemporary Art, Omaha, EUA.

49

MetamemoriaEnric Maurí

El derecho a la historia

Enric Maurí parte de una constatación: el barrio posee una rica memoria vivida, de carácter casi oral. Ésta es una memoria fluida y cambiante pero, a la vez, absolu-tamente auténtica, ligada a la experiencia humana tanto

de individuos aislados como de la colectividad. En su franqueza y palpitación, este relato histórico fluctuante deja de lado aquella historia más antigua que exige erudición libresca o un sentido patrimonial tradicional.

Enric Maurí intenta resolver tal disociación. Los habitantes de Trinitat Nova tienen un vínculo profundo y emotivo con su barrio, son el alma del mismo, su espíritu y memoria. Su origen modesto los ha apartado de ciertas estrategias de legitimidad y prestigio que son propias de los grupos humanos que han contado con los medios materiales e ideológicos para establecer una genealo-gía, esto es, una historia. La obra de Maurí reivindica justamente eso, que los vecinos de Trinitat Nova, su barrio, también tienen derecho a la historia. De aquí que el artista haya creado una tabla cronológica, como la que elaboraría un estudioso, combinando aquellos episodios más recientes que los vecinos consideran de-terminantes con una retrospectiva que llega hasta el año 1143, fecha de la reconstrucción de la capilla de la Santíssima Trinitat, primer hito relevante.

Ahora bien, una vez establece esta historia del barrio como relato y monumento, Maurí quiere transmitir lo que la hace dife-rente, lo que de bueno, sano y verdadero hay en el hecho de que sea también aparentemente frágil y precaria. Por ello superpone sobre el texto una floración exuberante de amapolas. Las flores y el texto van sucediéndose y confundiéndose, estableciendo una analogía significativa. La amapola es una flor pequeña pero bo-nita, espontánea, silvestre, que transfigura campos y terrenos a veces descuidados en espacios de acogedora belleza, una plan-ta que resiste frente a insecticidas y cultivos. Así, la vitalidad de la gente de Trinitat Vella ha sabido superar dificultades y, contra pronóstico, fecundar un territorio. Maurí hace visibles, de manera sutil y dinámica, la energía de una comunidad que, superadas las vicisitudes, ha hecho y hace historia, que construye un legado y un lugar para sus hijos.

Àlex Mitrani

Meta-memoryEnric Maurí

The right to history nric Maurí uses as a starting point the following as a statement of fact: the district has a rich memory, al-most oral in nature.. This memory is fluid and changing but, at the same time, completely authentic, tied to the

human experience both to isolated individuals and the collective. In its frankness, its beat, this fluctuating story leaves to one side the older story which requires a person to well read or have a sense of a traditional heritage.

Enric Maurí looks at such disassociation of resolve. The in-habitants of Trinitat Nova have a profound and emotional tie to their district, where they are the heart, the spirit and the memory. Its modest origin has separated them form certain strategies of legitimisation and prestige that belong to groups of people that have had the material and ideological means to establish a gene-alogy, that is to say a history. The work of Mauri revindicates just that, that the residents of Trinitat Nova, their district, also have the right to history. This being the basis on which the artist has created a chronological table, as a scholar would, by combining more recent episodes that residents consider to be defining with the retrospective that goes back to 1143. This is the date of the reconstruction of the Capella of the Santíssima Trinitat, the first significant date.

Thus, once this history of the district has been established as a story and as a monument, Mauri wants to transmit what makes it different, what is good, healthy and true in the fact that it also apparently continues to be fragile and precarious. This is why he superimposes poppies in full bloom on the text. The flowers and the text follow one another and become entwined, thereby establishing a significant analogy. The poppy is a small but pretty flower, it’s spontaneous, wild and transforms fields and terrain that are often uncared for into a areas of enchanting beauty, it’s a plant that is able to resist pesticides and cultivation. Thus, the people of Trinitat Vella, with their vitality, have known how to overcome difficulties and against the general diagnosis, give life to a territory. Maurí subtly and energetically makes vis-ible the vigour of a community that, overcoming vicissitudes, has made and is making a history and is building a legacy and place for their children.

Àlex Mitrani


E


When I was offered the possibility of doing an intervention in Trinitat metro station, I knew that it was not just another piece of work. Nor would the methods used be those I usually use for my work, that is, observe society, its mechanisms, its dynamics, its context, its individuals... How it absorbs new realities in its day to day...to later become the generator of a great debate, the cause for discussion or finding itself in limbo.

This could not be my stance. It was necessary to understand what needed to be understood – surroundings-space, historical surrounds and the surroundings of the people. And with another premise, that this piece work could not be separate from the way the citizens do things. As such, it was necessary that it be emblematic of their dynamics, that it have a code of popular understanding and that it contemplated participation.

Having come to this point it was necessary to let thoughts fly free so that they could take on their initial form, innocently, sensibly, from who knows where... Everything comes from somewhere...

What happened was that on one of my walks around the house, thinking about different things, I saw how the poppies were bloom-ing. As they almost do every year, and with them mixed with every-thing the residents of Trinitat had explained to me about how their neighbourhood had grown, their demands and... And seeing this, I considered the similarity to be such a coincidence that I thought it a good metaphor, to use the poppies to get closer to the place, even though I hadn’t seen any while walking through the neighbourhood. But this wasn’t so important, because they probably had been in the past. Anyway, they, the residents of Trinitat were Poppies, because they had bloomed on the periphery and on the mountain and ended up making a place with dignity to live and dream, despite it being an inhospitable place when they arrived.

Now I had a path to follow, and to take to the metro that which the residents wanted my and their work to be. It was the point of bal-ance like that needed by a tight-rope walker from the circus Rogelio Ridel, which by the way was located in the neighbourhood and also the district of Roquetes.

The poppies were fantastic, their relationship with opium and the “bad flower” made them a little slippery, something that all art needs so that it doesn’t fall into the realm of excessiveness and obedience, which more than anything detracts from it. I thought that these won-derful flowers, whether as intense as their cousins opium or not, would be good if they were painted by the residents themselves, that way they would leave their mark, like any other in the day to day of the neighbourhood. I looked for the origins of the district in the Centre Nou Barris, searching in magazines, books, posters and, of course, by talking with the elderly that worked ceaselessly in the neighbour-hood association of the District of Trinitat Nova as well as other citi-zens. With everyone and the illustrious chairman, who came with his hand-written notes, with the pages neatly folded, giving data left, right and centre from the beginning of the fifties, and what had happened in the district, very important information indeed!

Cuando me ofrecieron la posibilidad de intervenir en el me-tro de la Trinitat para montar en él una instalación, tenía bien cla-ro que no se trataba de una obra más. Los métodos no pasaban por los que acostumbro a utilizar para hacer mi obra: observar a la sociedad, sus mecanismos, sus dinámicas, sus contextos, sus individuos... Entender cómo se absorben las nuevas realida-des en su día a día... Y acabar haciendo una obra generadora de debate, motor de discursos o situada en los limbos.

Éste no podía ser el posicionamiento. Debía tenerse bien claro que se había de comprender el entorno-espacio, el en-torno-historia y el entorno-personas. Y también debía tenerse bien presente otra premisa: que la obra no podía ir desligada de la manera de hacer de los ciudadanos. Por tanto, tenía que ser emblemática de las dinámicas de la población del barrio, que tuviese unos códigos de comprensión populares y que incluyera la participación.

Hacía tiempo que desde GISA había sido invitado tanto a visitar estaciones en obras, donde estaba prevista la intervención de artis-tas, como a inauguraciones de algunos de los primeros proyectos acabados.

Una vez llegados a este punto, debía dejar volar los pensamien-tos para que éstos enfilasen las primeras preformas, de un modo ino-cente, sensibles, como venidas o bajadas de vete tú a saber dónde. Nada sale de ningún sitio...

Y resulta que en uno de mis paseos por los alrededores de casa, reflexionando sobre cosas diversas, vi cómo empezaban a florecer las amapolas. Más o menos como cada año. Y con ellas se mezcló todo aquello que los vecinos de la Trinitat me habían explicado sobre cómo habían hecho crecer el barrio, sus reivindicaciones y luchas... Y mira por dónde, aquella semejanza me parecía muy coincidente, tan-to que pensé que sería una buena metáfora utilizar las amapolas para aproximarme a la realidad del lugar, aunque en mis paseos por el barrio no había visto ni una. Pero eso no era tan importante, porque seguramente había habido. Y en todo caso, ellos y ellas, los ciudada-nos de la Trinitat, todos y cada uno de ellos, eran las amapolas de la Trinitat, porque habían florecido en los márgenes y en las montañas para acabar construyendo un lugar digno para vivir y soñar, a pesar de haber sido un lugar inhóspito cuando llegaron a él.

Ya tenía un hilo conductor para vehicular y llevar al metro lo que los vecinos querían, intentando hacer mi obra y la suya. Era un punto de equilibrio como el que necesita un funámbulo del circo Rogelio Ridel, que por cierto, está en el barrio y también en el de Roquetes.

Las amapolas eran fantásticas, su relación con el opio y la flor del mal las hacía especialmente resbaladizas, cosa que todo arte necesita para no caer en una linealidad excesiva y en la obediencia, que, más que nada, lo empobrecen. Pensé que estas flores fantás-ticas, tanto si son entendidas como primas del opio como si no, es-taría bien que en parte fuesen pintadas por los mismos vecinos, así dejarían sus huellas, una vez más, en el día a día del barrio. Busqué

51

información de los orígenes del barrio en el Centre de Nou Barris, buscando entre revistas y libros y carteles, y, claro está, entre la gen-te que trabaja sin desfallecer jamás en la Asociación de Vecinos del Barrio de la Trinitat Nova y entre otros ciudadanos.Todos juntos, y también el ilustre presidente, que vino con sus apuntes escritos a mano recogidos en un haz de folios bien doblados, me dieron datos a diestro y siniestro sobre la historia del barrio desde los años cin-cuenta y sobre lo que había pasado en él, informaciones, todas ellas, muy importantes.

Fue en aquel punto donde mis campos de amapolas pasaban a ser pizarras de amapolas floreciendo. Era necesario poner en orden la historia vivida y la no vivida por los ciudadanos del barrio. Los vecinos me dieron a conocer de viva voz los hechos de los años cincuenta y yo incorporé los hechos de los años cincuenta hacia atrás, por aque-llo de que nada nace de ningún sitio.

La metamemoria no enseña nada a la gente que pasa, pero todo el mundo puede entender dónde está.

Enric Maurí Enric Maurí 13-12-57, el Fou, Cardedeu, Barcelona

Se inicia como pintor en los años ochenta y a partir de los noven-ta desarrolla su trabajo con libertad de estilo y de disciplina usando la pintura, el dibujo, la fotografía, el vídeo, la videoperformance, la palabra, la escultura, la música y la canción, según el proyecto.

Sus trabajos han sido expuestos en la Galería Artual, Barcelo-na; en la Galería 44, Barcelona; en la Galería Ferran Cano, Palma de Mallorca; en la Galería Pos post, Valencia; en la Galería Axe Actuel, Tolosa, Francia; en la Galería Eveline Canus, en La Coll sur Loupe, Francia; en la Galería 72, Omaha, Estados Unidos; en la Galería Ad Hoc, Vigo; en la Galería Carmen Claramunt, Barcelona; en la Galería Antonio de Barnola, Barcelona; en la Galería H20, Barcelona; en la Galería Fidel Balaguer, Barcelona.

En centros y museos como el Centre d’Art Santa Mònica; el Centre Cultural de Terrassa; CCBB; en el Centro Culturale Aqua Viva, Caserta, Italia; en El Roser, Lleida; en el Museu d’Art de Girona; en el Museu Abelló, Mollet del Vallès.

Ha participado en la Bienal de Cannes; en el 2º Festival Le Ga-rage «Le sud attaque» Sette, Francia; en las 25hrs Art Foundation festival internacional de vídeo, BCN y Londres.

Ha creado el EMV, espacio mental vital.

Ha debutado como cantautor con el CD Pell de princesa.

Ha participado en las ferias Arco Madrid; en la Feria Internacional de Arte de Londres; en la Feria de Arte de Niza; en la Feria De Foto, en San Sebastián; en la Feria de Arte Contemporáneo de Bassel, Suiza.

It was at this point that my poppy fields became blackboards of poppies in bloom. It was necessary to put the experiences lived and not lived by the residents of the district in order. Given that the residents had given me the facts of the last fifty years in great details, I had added those prior to the fifties, which is why things always come from somewhere.

The Meta-memory doesn’t show anything to those that pass, but everyone can comprehend where it is.

Enric Maurí 13-12-57 El Fou - Cardedeu/Barcelona

Started as a painter in the 80s, in the 90s developed his work with free style and discipline using painting, drawing, photography, video, video-performance, words, sculpture, music and song, de-pending on the project.

His work has been on exhibition in galleries such: Artual Gal-lery, Barcelona; Gallery 44, Barcelona; Ferran Cano Gallery, Palma de Mallorca; Pos post Gallery, Valencia; Axe Actuel Gallery, Toulouse, France; Eveline Canus Gallery, La Coll sur Loupe, France; Gallery 72, Omaha, U.S,; Ad Hoc Gallery, Vigo; Carmen Claramun Gallery, Barce-lona; Antonio de Barnola Gallery, Barcelona; Gallery H20, Barcelona; Fidel Balaguer Gallery, Barcelona.

In Centres and Museums such as: Santa Mònica Art Centre; Cultural Centre of Terrassa; BC; Aqua Viva Cultural Centre, Caserta, Italy; El Roser, Lleida; Girona Art Museum; Abelló Museum, Mollet del Vallés.

Has participated in the Biennal de Cannes; the 2nd Festival Le Garage “Le sud attaque” Sette, França; 25hrs International Video Art Foundation Festival, Barcelona and London.

Has created the space EMV, mental vital space.

Debuted as the singer-songwriter with the CD “Pell de Princesa”.

Has participated in the Arco Madrid Fairs; International Art Fair of London; Niça Art Fairs; Fira De Foto, San Sebastián; Bassel Contem-porary Art Fair , Switzerland.



Entre la obra pública, ha realizado «Bon Viatge”, para la estación de metro Maresme y Fòrum Barcelona. Tiene obras en las siguientes colecciones: Banc-Caixa, París; Col·lecció Testimonis de la Caixa, Barcelona; Col·lecció Ernesto Ventós, Barcelona; Biblioteca Nacional de Arte Moderno, Roma; Col·lecció Municipal d’Art, Reus; Fundació Espais, Girona; Col·lecció Bob Rogers, Estados Unidos; Col·lecció Émile Ranau, París; Fundación Vera Chaves Barcellos, Brasil; Mu-seum of Contemporary Art, Omaha, Estados Unidos.

Public Works “Bon Viatge” Maresme and Fòrum Metro Station-Barcelona. Works in collections: Banc-Caixa, Paris; Testimonis de la Caixa Collection, Barcelona; Ernesto Ventós Collection, Barcelona; National Modern Art Library, Rome; Municipal Art Collection, Reus; Fundació Espais, Girona; Bob Rogers Collection, U.S.; Émile Ranau Collection, Paris; Vera Chaves Barcellos Foundation, Brazil; Museum of Contemporary Art, Omaha, U.S.

RoquetesViatge global, viatge local, viatge personal

Salvador Juanpere

Roquetes

54

Salvador Juanpere és escultor i als escultors es recorre quan es vol fer un mo-nument. Però heus aquí el problema: és un monument allò que vol el ciutadà d’avui, a Roquetes, per a celebrar la seva identitat? Ens preguntem si neces-sita un monument clàssic, és a dir, un objecte gran, solemne i important que

simbolitzi grans idees amb pretensions de perennitat. La tradició de Roquetes és una altra, humil, lluitadora i democràtica. Necessita, doncs, una formulació allunyada del models conservadors i clàssics del monument com quelcom pesant que s’imposa a l’espectador. Juanpere proposa una alternativa afectiva, vistosa i eficaç.

Juanpere tracta de recollir l’imaginari d’un barri, partint de l’any 1953, que és l’any del seu naixement i que correspon a l’època de construcció del barri. L’empatia entre els artistes i els veïns, així com la dominant biogràfica d’aquest tre-ball quedava, doncs, definida com a principi. L’artista ha recopilat vora de cinc-centes paraules i fragments de frases que remeten a personatges, fets i records que constitueixen la memòria d’un col-lectiu. Estableix tres registres que no separa jeràrquicament sinó que teixeix i combina, considerant que tots ells tenen la mateixa importància: el de la història universal tal com és rebuda pels veïns (viatge global), el de la història del país i del barri (viatge local) i, finalment, el de la història íntima dels ciutadans (viatge personal).

A mesura que fem el trajecte d’entrada o sortida del metro en ascensor, anem llegint i descobrint fragments cada vegada di-ferents d’aquesta història. Es tracta d’una obra que funciona amb el nostre moviment, que es multiplica amb la suma de les nostres lectures i les ressonàncies diferents que provoca en cadascú de nosaltres. Els textos no estan escrits amb la lletra noble de les peanyes dels monuments, sinó que apareix des de l’absència, en encuny, segons un dels principis de l’escultura moderna: la valoració del buit. Per fer-la ressaltar, Juanpere utilitza unes planxes que recorden, per la forma i els colors, els subratllats fluorescents que utilitzem avui en dia. El que es fa, doncs, és fer visible el text amb llum, il·luminar els episodis de la nostra memòria, extreure’ls de la foscor i donar-los entitat de manera contundent i intangible alhora. A l’entrada, trobem la llegenda de colors (la indicació del codi de colors i allò a què corresponen). Metafòricament, és també una llegenda el que s’estableix aquí. Una llegenda viscuda, popular i encara oberta.

viatge global

viatge local

viatge personal

el dret al monument

Àlex Mitrani

Roquetes

55

el dret al monument


Viatge global, viatge local, viatge personal

és una instal·lació escultòrica situada a les parets semicilíndriques dels pous d’accés a les andanes del Metro de ROQUETES de la línia 3 de Barcelona.

Consta de 487 plaques de Dibon vinilat en tres colors en les quals hi ha trepanades paraules, fets i anècdotes de la història des de l’any 1953, data aproximada d’edificació del barri. Els cartells s’articulen a la manera d’estrats que se sobreposen cronològicament.

Els tres colors (rosa, llimona i verd) classifiquen les paraules i els fets en les tres categories que el títol explicita. Les frases en color verd han estat extretes directament dels records personals i vivencials dels veïns del barri de Roquetes.

La instal·lació apareix com un hipertext en el qual s’imbriquen tres nivells de memòria històrica.

Salvador Juanpere

Barcelona, octubre del 2008

57

DIETARI CRONOLÒGIC DEL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ CONCEPTUAL DE LA INTERVENCIÓ ARTÍSTICA

Associació de Veïns de Roquetes

Primera impressió del barri: orgànic, amb traçat irregular, caòtic –fractal–, amb una composició social d’onades d’immigració sobreposades, profundament popular. Els veïns ens traspassen el pòsit de la seva memòria, les antigues reivindicacions que no s’esgoten... Primera composició mental de l’estació: dels plànols, em criden l’atenció els dos grans pous que baixaran a les andanes, més de cinquanta metres endins de la terra, com més de cinquanta anys d’història del barri. Anoto algunes paraules a l’atzar que han sobrevolat la reunió: lucha, sanción, reivindicación, esforç, tochana [sic]...

Dijous 17 d’abril

Cafè Zurich

Quedem amb el Josep i m’explica de viva veu en què pot consistir aquesta proposta d’intervenció al metro. És un repte difícil, certament, un lloc que endevino ple de grans complexitats tècniques i formals, però va creixent en mi una curiositat, una excitació, una agitació neuronal... Vull projectar una intervenció que defugi la recurrència estètica de cert art públic, tan sovint coronació de l’arquitectura. Cal una obra que tracti la quotidianitat sense impostures, entenc.

Dimarts 15 d’abril

Taller

Idea d’abisme. Més de cinquanta metres penetrant les entranyes de Barcelona. Imagino paraules ordenades cronològicament que recullin pensaments, fets, records... Els ascensors com una balconada de lectura de la cronologia de la història, a la manera dels estrats geològics. Penso en els ascensors que baixen i pugen a les mines...

Divendres 18 d’abril

Via correu electrònic

El Josep Parera m’envia un correu: “... és un projecte que corre molta pressa, aquestes estacions es volen inaugurar a final de setembre” .

Dimecres 9 d’abril

Roquetes Viatge global, viatge local, viatge personal Salvador Juanpere


Associació de Veïns Trinitat Nova

Disculpo la no-assistència a l’homenatge a l’Hernández Pijuán al Paranimf: a la mateixa hora coincideix la presentació de l’avantprojecte. Primera intenció i idees explicades als veïns, tècnics i altres assistents a la reunió. Per fer-ho didàctic presento un gran cartó ploma amb una retícula dels anys 1953-2008 en els quals he anat adherint fulls de Post-it amb diferents dades, efemèrides i fets. Faig especial èmfasi en l’aportació imprescindible de dades per part dels veïns per a fer “real” el projecte. En el fons aquesta obra serà una radiografia de la història dels anys coincidents amb la meva pròpia vida, però no tindria sentit sense l’òptica fixada en aquesta idiosincràsia social, en el lloc concret d’aquest barri i de la seva gent i en la càrrega metafòrica d’anar a millor, de transformar les condicions de vida. La seva circumstància sociopolítica, salvant algunes distàncies biogràfiques, és la meva... Un hipertext que ens acull i ens explica.

Dimarts 20 de maig

A GISA

Reunió a GISA amb el Josep i el Xavier per informar dels aspectes econòmics, tècnics i de temporització. El meu projecte ha passat el primer sedàs per part dels veïns del barri.

Termini definitiu de presentació del projecte: 26 de juny.

Dimecres 28 de maig

Associació de Veïns de Roquetes

Reunió precipitada a l’Associació. A propòsit dels nostre futur projecte, un veí fa un suggeriment, caldrà que sigui: “sencillo, bonito, de barrio”. És una velada prevenció popular cap als productes artístics de la contemporaneïtat? Ho anoto, serà una de les frases aportades pels veïns. Hi ha consens dels més vells en la data d’arrencada del barri: el 1953. Una feliç coincidència amb la meva pròpia biografia.

Dilluns 28 d’abril

Línia groga del Metro

... Desplaçant-me en metro cap a Roquetes sento com va creixent la idea d’aquest projecte. El sento fer-se material, a gran velocitat... Noto una sensació de vertigen, com si la vibració i les escomeses dels combois del metro sacsegessin ara un compost de gèrmens i d’òvuls. Sento el burxó fiblant d’una possibilitat que es va formalitzant, que malda per fer-se real, per veure la llum. Per ser. Vaig encaixant sensacions al voltant d’aquest projecte, la seva realitat, la seva gent, les paraules, el temps... com un puzle orgànic.

Dilluns 21 d’abril

59

Taller

Definició dels tres aspectes i colors de les tres temàtiques dels textos: viatge global (rosat, rot 2466), viatge local (llimona, orange 2465) i viatge personal (verd, grün 2498).

Dilluns 9 de juny

Taller

Extrec la frase de León Felipe: “No es lo que importa llegar solo ni pronto, sino todos y a tiempo”. Aquest vers servirà de pal de paller del projecte. El llibre de poemes, el vaig comprar a Reus el 27 de desembre del 1975. Els temps han canviat, però un és deutor d’allò que ha llegit i dels registres inesborrables de la seva memòria.

Dimarts 10 de juny

Visita a l’obra de l’estació. Roquetes

Visita a peu d’obra amb el Jordi Marcè i l’Eduard Mora per a confrontar les idees amb la realitat. Primers enigmes i interrogants. Com adequar la voluntat poètica de la idea a l’especificitat arquitectònica, tan dura, del lloc? Els dos pous són d’una potència formal, d’una aparença colossal, amb els quals es fa difícil dialogar. Sóc conscient d’enfrontar-me al projecte de més complexitat tècnica, material, del meu currículum. Especulacions sobre el tipus de material a emprar: acer vitrificat, Vitrex, o metacrilat fluorat? El meu ajudant, el Marc Torres, és un excel·lent espàrring. Primera idea d’incorporació de color, l’aparença gegantina de la paret del pou, la seva construcció esquerpa, fosca, piranesiana, sembla demanar una acció poètica, transparent, delicada, sobreposada, com ressalts de color fets a les pàgines d’un text... Els colors dels retoladors de subratllar.

Dijous 5 de juny


no es lo que importa llegar solo ni pronto, sino todos y a tiempoLeón Felipe

61

Taller

Arriba a primera hora el veredicte: el meu projecte és escollit per a l’estació de Roquetes. L’adjudicació es condiciona a la resolució dels problemes tècnics en una setmana.

Divendres 27 de juny

DPTOP

Presentació del projecte. S’anuncien les primeres dificultats tècniques (toxicitat) del material escollit: el metacrilat fluor. A hores d’ara caldrà buscar un nou material...?

Dijous 26 de juny



SALVADOR JUANPERE, ABRIL-JULIOL DEL 2008

Casal d’Avis de Roquetes

El Felipe, de l’Associació, m’acompanya a una festa del Casal. Abans que els avis obrin el ball pujo a l’escenari a explicar el meu projecte, els demano omplir amb paraules, frases i records el document que els mostro. Hi ha una resposta relativa, estan per altres coses... Reparteixo alguns dossiers en diferents llocs del barri per recollir més anotacions.

Dimecres 2 de juliol

Per correu electrònic

Josep Parera, 17:34 h: “A partir d’aquest moment s’inicia el procés per a la realització definitiva del projecte”.

Dijous 10 de juliol

A peu d’obra

Amb els tècnics de l’obra, el Marcè, l’Ortuño i el Piulachs, el Víctor, de LGB, i el Marc, d’Accés Vertical, es generen noves especulacions sobre la manera d’atacar la realització i el material. He de donar passos des d’una nebulosa poètica, encara. El repte és viu i la seva voluntat de superació és la part de la creació més viva. Els episodis més plaents i que creen més addicció de l’art tenen lloc en aquesta fase dels processos, dins d’aquest magma compost de possibilitats, dubtes i realitats. Primera prova in situ amb el material escollit: Dibon vinilat i trepanat.

Dijous 3 de juliol

63Roquetes Viatge global, viatge local, viatge personal Salvador Juanpere


Procés de selecció i classificació de les frases


Procés d’instal·lació


SALVADOR JUANPERE

www.juanpere.com

http://sjuanpere.blogspot.com

Nascut el 1953, fins al 1976 va viure a Reus, ciutat on es forma i s’inicia com a dibuixant i pintor. Pertany a la generació d’escultors que irromp a començament dels vuitanta, que és quan s’instal·la a Barcelona. Des de l’any 1997 viu i treballa a Sant Cugat del Vallès.

Formació:

Estudis a l’Escola d’Art de Tarragona (1974), estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, especialitat Pintura (1976-1980)

Doctorat en Belles Arts 2003

Professor lector del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts, UB

Activitat artística (extracte):

2008 Instal.lació permanent Viatge global, viatge local, viatge personal, Metro Roquetes, Linia 3, Barcelona

2008 Exposició individual Els instruments pensats, L’Estruch, Sabadell

2007 Exposició individual Lavorare stanca, Galeria NomésArt, Girona

2007 Workshop Textualitats i Runa, Can Xalant, Mataró

2006 Exposició individual Gli strumenti dell’arte, Espai VolArt Fundació Vila Casas, Barcelona i

2006 Exposició individual Gli strumenti dell’arte, Museu d’Art de Can Mario, Palafrugell

2005 1er. Premi d’Escultura Fundació Vila Casas

2003 Escultura 135 Vectors, Encàrrec del Parlament Català per a la Col·lecció d’Art del Parlament d’Escòcia, Edimburg

2003 Exposició individual Nel mezzo del cammin... Museu d’Art Modern de Tarragona

2003 Escultura pública BEYOND... Parc de Kyonggi, Corea del Sud

2003-2001 Escultura pública Per damunt de les ferides. Parc Art. Cassà de la Selva

2002 1er. Premi Biennal Julio Antonio Diputació de Tarragona

2002 Escultura pública Banyoles Järvi Kouvola (Finlàndia)

1996 Exposició Individual Paradigma+- Palau de la Virreina, Barcelona i Reus

1994 Escultura pública Nucli, Reus

1993 Escultura pública Alea iacta est, Montornès del Vallès

1992 Escultura pública Columna Rostrata, Terrassa

1981 Exposició individual Vestigis Espai 10 Fundació Joan Miró, Barcelona

Obra en col·leccions:

Col·lecció MACBA

Col·lecció Fundació ‘la Caixa’, Caixafòrum

Col·lecció del diari AVUI

Fons del Museu d’Art Modern de Tarragona

Fons del Museu Municipal Salvador Vilaseca, Reus

Col·lecció Jaume Roser, Cassà de la Selva

Col·lecció Fundació Vila Casas, Palafrugell

Col·lecció Fundació Josep Suñol, Barcelona

Col·lecció Ernesto Ventós, Barcelona

Col·lecció Parlament d’Escòcia, Edimburg

Col·lecció Fundació Privada Collserola, Barcelona

Col.lecció Art Triangle Foundation. Nova York

Bibliografia (des del 2006)

Camps, Eudald, «La sensualitat del concepte», Diari de Girona, 30 de maig del 2008

Juvanteny, Montserrat, «El monument...», Diari de Girona, 20 de març del 2008

Prieto, Imma, «Procés d’un rastre present», Presència, 23-29 de maig del 2008

Masanés, Cristina, «Salvador Juanpere: sòlids regulars», Avui, 29 de maig del 2008

Bosco, Roberta, «La antigua fábrica de Can Framis», El País, 08 de maig del 2007

Armada, Sara, «Els instruments de l’art», La Vanguardia, QuèFem?, del 3 al 9 de març del 2006

Mercader, Aina, «Construir en l’art», Avui digital, 16 de juny del 2006

71

Camps, Eudald, «Les pròtesis de l’art», Diari de Girona, 25 d’agost del 2006

Armada, Sara, «Juanpere a Palafrugell», La Vanguardia, QuèFem?, 8 de setembre de 2006

Xargay, Ester, «Gli strumenti dell’arte de Salvador Juanpere», Papers d’Art, núm. 90, 2006, p. 101

Armada, Sara, «Agenda», La Vanguardia, Què Fem?, 4 de novembre del 2006

Prieto, Imma, «De la dificultat d’expressar la velocitat», El Punt, 7 de novembre del 2006

Puig, Arnau, «Salvador Juanpere: l’escultura com a projecte de l’escultura», Revista BonArt, núm. 48, febrer del 2006

Redacció, «Salvador Juanpere exposa a la Fundació Vila Casas», Diari de Sant Cugat, 23 de febrer del 2006

Frisach, Montse, «Estris que es fan art», Avui, 24 de febrer del 2006

ACN, «El reusenc Salvador Juanpere exposa a Barcelona la seva obra escultòrica», MésReus, 24 de febrer del 2006

Palau, Maria, «Salvador Juanpere explora els instruments de l’art a l’espai VolArt», El Punt, 26 de febrer del 2006

Mataró, Aleix, «El artista Salvador Juanpere deconstruye su mundo de escultor», ABC, 26 de març del 2006

Armada, Sara, «Els instruments de l’art», La Vanguardia, Què Fem?, del 3 al 9 de març del 2006

Porcel, Violant, «La musa y el trabajo», La Vanguardia Culturas, núm. 195, 15 de març del 2006

Bosco, Roberta, «Salvador Juanpere da protagonismo a los materiales», L’Espai Volart, El País, 18 de març del 2006

Gomis, Ramon, «Salvador Juanpere i els instruments de l’art», Diari de Tarragona, 19 de març del 2006

Sense autor, «Gli strumenti dell’arte», Plaers d’Avui, Avui, 19 de març del 2006



Viaje global, viaje local, viaje personal

Salvador Juanpere

El derecho al monumento

Salvador Juanpere es escultor y a los escultores se recu-rre cuando se quiere hacer un monumento. Pero he aquí el problema: ¿es un monumento lo que quiere el ciuda-dano de hoy, en Roquetes, para celebrar su identidad?

Nos preguntamos si necesita un monumento clásico, es decir, un objeto grande, solemne e importante que simbolice grandes ideas con pretensiones de perennidad. La tradición de Roquetes es otra, humilde, luchadora y democrática. Necesita, pues, una formulación alejada de los modelos conservadores y clásicos del monumento como algo pesante que se impone al espectador. Juanpere propone una alternativa afectiva, vistosa y eficaz.

Juanpere trata de recoger el imaginario de un barrio, partien-do del año 1953, que es el año de su nacimiento y que corres-ponde a la época de construcción del barrio. La empatía entre los artistas y los vecinos, así como la dominante biográfica de este trabajo quedaba, por tanto, definida como principio. El artista ha recopilado cerca de quinientas palabras y fragmentos de frases que remiten a personajes, hechos y recuerdos que constituyen la memoria de un colectivo. Establece tres registros que no separa jerárquicamente sino que teje y combina, considerando que to-dos ellos tienen la misma importancia: la de la historia universal tal como es recibida por los vecinos (viaje global), la de la historia del país y del barrio (viaje local) y, finalmente, la de la historia íntima de los ciudadanos (viaje personal).

A medida que hacemos el trayecto de entrada o salida del metro en ascensor, vamos descubriendo fragmentos cada vez diferentes de esta historia. Se trata de una obra que funciona con nuestro movimiento, que se multiplica con la suma de nuestras lecturas y las resonancias diferentes que provoca en cada uno de nosotros. Los textos no están escritos con la letra noble de los pedestales de los monumentos, sino que aparece desde la ausencia, en troquel, según uno de los principios de la escultura moderna: la valoración del vacío. Para hacerla resaltar, Juanpe-re se sirve de unas planchas que recuerdan, por la forma y los colores, los subrayados fluorescentes que utilizamos hoy en día. Lo que se lleva a cabo, por consiguiente, es hacer visible el texto con luz, iluminar los episodios de nuestra memoria, extraerlos de la oscuridad y darles entidad de modo contundente e intangible al mismo tiempo. En la entrada, encontramos la leyenda de co-lores (la indicación del código de colores y a lo que corresponde cada uno de ellos). Metafóricamente, es también una leyenda que se establece aquí. Una leyenda vivida, popular y aún abierta.

Àlex Mitrani

Global journey, local journey, personal journeySalvador Juanpere

The right to monument

Salvador Juanpere is a sculptor, and sculptors look around when they want to make a monument. But that is where the problem lies: does the citizen today want a monument, in Roquetes, to celebrate its identity? We

ask ourselves whether a classic monument is necessary, that is, a large, solemn and important object that symbolises big ideas with pretensions of permanence. Roquetes’ tradition is something dif-ferent, humble, a fighter and democratic. So, what is necessary is a formulation far from the conservative and classical models of the monument you may think of, something heavy that imposes on the spectator. Juanpere proposes an alternative affective, af-fective, eye-catching and efficient.

Juanpere tries to bring together the imaginary of the district, starting from 1953, which is the year of his birth and that cor-responds with the period of the construction of the district. The empathy between the artists and residents, as well as the domi-nant biography of this work has kept the same definition from beginning to end. The artist has collected almost five hundred words and fragments of sentences that refer to people, facts and records that constitute the memory of a collective. He establishes three registers that he does not separate hierarchically but rather weaves together and combines, given that they all have the same level of importance: that of the universal history as it is received by the residents (global journey), the history of the country and the district (local journey) and finally, that of the intimate history of the citizens (personal journey).

As we take the ride into or out of the metro, we read and discover fragments, each different, that are a part of this story. This is a piece of art that works with our movement, that is mul-tiplied with each reading and the different resonances provoked in each of us. The text is not written with the noble script of monuments but rather appears from the absence, die cut, ac-cording to one of the principals of modern sculpture: the value given to space. To highlight this, Juanpere uses some flat sheets that record, from their shape and colours, the fluorescents that are used nowadays. Thus, what he does is to give life to the text with light, illuminate the episodes of our memory, bring them out of the dark and give them an identity in a forceful yet intangible way. At the entrance, we find the explanation of the colours (the colour code and what it corresponds to). Metaphorically, it is also a legend that is being established here. A legend that has been lived, is popular and yet open.

Àlex Mitrani

73

Global journey, local journey, personal journey

Is a sculptural installation located on the semi-cylindrical walls at the foot of the access to the platforms of line 3 of the metro stop ROQUETES in Barcelona.

It is made up of 487 aluminium composite panels in three colours on which words have been perforated, facts and historic anecdotes from 1953, the approximate date of the beginning of the construction of the district. These posters express on levels which superimpose chronologically.

The three colours (pink, lemon and green) classify the words and the facts into the three categories described in the title. The words in green have been extracted directly from the personal memories and experience of the residents of the district of Roquetes.

The installation is like a hypertext in which three levels of historic memory overlap.

Salvador Juanpere

Barcelona, october 2008

DIARY-CRONOLOGY OF THE CONCEPTUAL PROCESS OF THE CONSTRUCTION OF THE ARTISTIC INTERVENTION

Wednesday 9 April. Via e-mail

Josep Parera sent me an e-mail..... “It’s a project that needs to be finished quickly, they want to inaugurate these stations at the end of September”.

Tuesday 15 April. Cafè Zurich

We met Josep and he explained personally what this proposal for an intervention in the Metro may entail. It is certainly a difficult challenge, a place that would appear to be full of a great deal of tech-nical and formal complexities, but I began to feel curiosity, excitement, the mind buzzing...I want to make a project, an intervention that that shuns the recurring aesthetics of a certain type of public art, the so often regal coronation of architecture. As I understand it, what was necessary was a piece of work that dealt with everyday life without impositions.

Thursday 17 April. Roquetes Neighbourhood Association

Initial impression of the neighbourhood: organic, with an irregu-lar layout chaotic, -fragmented-, with a social composition of waves of immigration, superimposed, deeply popular. The residents transfer their wealth of memories, the old demands that never end… Initial mental composition of the station: the plans cry out for two large holes that go down to the platforms, more than fifty metres under-ground, like the more than fifty years of history of the neighbourhood. I note down some words at random that flew around the meeting: fight/struggle, sanction, demand, effort, brick...

Viaje global, viaje local, viaje personal

es una instalación escultórica situada en las paredes semicilíndricas de los pozos de acceso a los andenes del metro de ROQUETES de la línea 3 de Barcelona.

Consta de 487 placas de Dibon vinilado en tres colores en las que aparecen trepanados palabras, hechos y anécdotas de la historia desde el año 1953, fecha aproximada de edificación del barrio. Los carteles se articulan a modo de estratos que se sobreponen cronológicamente.

Los tres colores (rosa, limón y verde) clasifican las palabras y los hechos en tres categorías que el título explicita. Las frases en color verde han sido extraídas directamente de los recuerdos personales y vivenciales de los vecinos del barrio de Roquetes.

La instalación aparece como un hipertexto en el que se imbrican tres niveles de memoria histórica.

Salvador Juanpere

Barcelona, octubre de 2008

DIETARIO CRONOLÓGICO DEL PROCESO DE CONSTRUCCIÓN CONCEPTUAL DE LA INTERVENCIÓN ARTÍSTICA

Miércoles, 9 de abril. Vía correo electrónico

Josep Parera me envía un correo: “... es un proyecto que co-rre mucha prisa, estas estaciones se quieren inaugurar a finales de septiembre”.

Martes, 15 de abril. Café Zúrich

Quedamos con Josep y me explica de viva voz en qué puede consistir esta propuesta de intervención en el metro. Es un reto difícil, ciertamente, un sitio que adivino lleno de grandes complejidades téc-nicas y formales, pero va creciendo en mí una curiosidad, una excita-ción, una agitación neuronal... Quiero proyectar una intervención que rehuya la recurrencia estética de cierto arte público, tan a menudo coronación de la arquitectura. Entiendo que es necesaria una obra que trate la cotidianidad sin imposturas.

Jueves, 17 de abril. Asociación de Vecinos de Roquetes

Primera impresión del barrio: orgánico, con trazado irregular, caótico –fractal–, con una composición social de oleadas de inmigra-ción sobrepuestas, profundamente popular.

Los vecinos nos traspasan el poso de su memoria, las antiguas reivindicaciones que no se agotan... Primera composición mental de la estación: de los planos, me llaman la atención dos grandes pozos que bajarán a los andenes, más de cincuenta metros tierra adentro, como más de cincuenta años de historia del barrio. Anoto algunas palabras al azar que han sobrevolado la reunión: lucha, sanción, rei-vindicación, esforç, tochana [sic]...



Friday 18 April. Workshop

The idea of an abysm. More than fifty metres penetrating the bowels of Barcelona. I imagine words ordered chronologically that bring together thoughts, facts, memories… The lifts like a large read-ing balcony of the chronological history, like geological stratum. I think about the lifts that go up and down in mines...

Monday 21 April. Yello/Red Metro line.

...on my way in metro to Roquetes I felt how the ideas for this project were beginning to take shape at great speed... I noticed a feeling of vertigo, as if the vibration and the surge of the wagons of the metro were shaking germs and embryos together. I felt the sharp prick of possibility that was starting to take form, to see the light. To be. I began to put the feelings at the wheel of this project into place, its reality, its people, the words, time… like an organic puzzle.

Monday 28 April. Roquetes Neighbourhood Association

Quick meeting in the Association. Due to our future project one of the residents makes a suggestion, it should be: “simple, pretty, re-flect the neighbourhood”, Is this a veiled way of stopping contempo-rary artistic products?. I note it down, it will be one of the sentences contributed by the residents. There is consensus among the older people on the date the neighbourhood started: 1953. A happy coin-cidence with my own biography.

Tuesday 20 May. Trinitat Nova Neighbourhood Association.

I apologise for having to attend the tribute to Hernandez Pijuàn in, which was at the same time as the presentation of the preliminary plan. Explain initial intention and ideas to the residents, technicians and the other people attending the meeting, in order to make it more didactic. I show them a big mounting board with a graticule of the years 1953-2008 on which I have stuck Post-Its with different dates, events and facts. I place emphasis on the indispensable contribution of dates by the residents in order to make the project “real”. In es-sence this work will be an x-ray of the history of the fifties coinciding with my own life, but would make no sense without the lenses being focused on this social idiosyncrasy, in the specific place of this district and its people and in the metaphoric responsibility to improve, to transform the life’s conditions. Its socio-political experience, with the exception of some biographical distances, is mine... a hyper-text that brings together and explains to us.

Wednesday 28 May. In GISA

Meeting in GISA with Josep and Xavier to report on the eco-nomic, technical aspects and time frame. My project has passed the first inspection by the residents of the district.

Date for the presentation of the definitive project de presentació del projecte definitiu: 26 June.

Thursday 5 June 2008. Visit to the station site. Roquetes

On site visit with Jordi Marcè and Eduard Mora in order to put the ideas face to face with reality. Initial enigmas and questions. How can I match the poetic sense of the idea to the architectural specif-

Viernes, 18 de abril. Taller

Idea de abismo. Más de cincuenta metros penetrando las en-trañas de Barcelona. Imagino palabras ordenadas cronológicamen-te que recojan pensamientos, hechos, recuerdos... Los ascensores como una balconada de lectura de la cronología de la historia, a modo de estratos geológicos. Pienso en los ascensores que bajan y suben a las minas...

Lunes, 21 de abril. Línea amarilla del metro

... Desplazándome en metro hacia Roquetes siento cómo va creciendo la idea de este proyecto. Lo siento hacerse material, a gran velocidad... Noto una sensación de vértigo, como si la vibración y las acometidas de los convoyes del metro sacudieran ahora un com-puesto de gérmenes y de óvulos. Siento el aguijón punzante de una posibilidad que va formalizándose, que se afana por hacerse real, por ver la luz. Por ser. Voy encajando sensaciones alrededor de este proyecto, su realidad, su gente, las palabras, el tiempo... como un puzle orgánico.

Lunes, 28 de abril. Asociación de Vecinos de Roquetes

Reunión precipitada en la Asociación. A propósito de nuestro futuro proyecto, un vecino hace una sugerencia, deberá ser: «senci-llo, bonito, de barrio». ¿Es una velada prevención popular hacia los productos artísticos de la contemporaneidad? Lo anoto, será una de las frases aportadas por los vecinos. Hay consenso de los más viejos en la fecha de arranque del barrio: 1953. Una feliz coincidencia con mi propia biografía.

Martes, 20 de mayo. Asociación de Vecinos de la Trinitat Nova

Disculpo la no asistencia al homenaje a Hernández Pijuán en el Paraninfo: a la misma hora coincide la presentación del antepro-yecto. Primera intención e ideas explicadas a los vecinos, técnicos y otros asistentes a la reunión. Para hacerlo didáctico presento un gran cartón pluma con una retícula de los años 1953-2008 en los que he ido adheriendo Post-its con diferentes datos, efemérides y hechos. Hago especial énfasis en la aportación imprescindible de datos por parte de los vecinos para hacer «real» el proyecto. En el fondo esta obra será una radiografía de la historia de los años coincidentes con mi propia vida, pero no tendría sentido sin la óptica fija en esta idio-sincrasia social, en el lugar concreto de este barrio y de su gente, y en la carga metafórica de ir a mejor, de transformar las condiciones de vida. Su circunstancia sociopolítica, salvando algunas distancias biográficas, es la mía... Un hipertexto que nos acoge y nos explica.

Miércoles, 28 de mayo. En GISA

Reunión en GISA con Josep y Xavier para informar de los as-pectos económicos, técnicos y de temporalización. Mi proyecto ha pasado la primera criba por parte de los vecinos del barrio. Plazo definitivo de presentación del proyecto: 26 de junio.

Jueves, 5 de junio de 2008. Visita a la obra de la estación. Ro-quetes

Visita a pie de obra con Jordi Marcè y Eduard Mora para con-frontar las ideas con la realidad. Primeros enigmas e interrogantes.

75

icness, so hard, of the location? Both shafts have formal potential, colossal in appearance with which it is difficult to talk. I am aware that I am faced with the project with the most technical and material complexity of my career. Speculations about the type of material to use, “Vitrex” or methacrylate flouride? My assistant Marc Torres is an excellent sparring partner. First idea to include colour, the gigantic ap-pearance of the shaft wall, its rough construction, dark, piranesiana, seems to demand poetic, transparent, delicate, superimposed ac-tion, like the markings of colour made on a sheet of text... The colours of a highlighter.

Monday 9 June 2008. Workshop

Definition of the three aspects and colours of the three text sub-jects: Global journey (pink, rot 2466), Local journey (lemon, orange 2465) and personal journey (green, grün 2498)

Tuesday 10 June 2008. Workshop

Extract of the saying by León Felipe “...it is not important to arrive alone and on time, but rather all together and in time”. This quote will be the nucleus of the project. I bought the book of poetry in Reus on 27 December 1975. The times have changed, but it is owed to that which was read and that is impossible to forget.

Thursday 26 June 2008. D.P.T.O.P.

Presentation of the project. The first technical difficulties are an-nounced (toxicity) with the material chosen: methacrylate flouride. Is it worth looking for new material at this stage?

Friday 27 June. Workshop

I get the verdict early in the morning, my project has been cho-sen for Roquetes station. The adjudication of the project is conditional on the resolution within a week of the technical problems.

Wednesday 2 July. Centre for the Elderly of Roquetes

Felipe, from the Association, went with me to a party at the Home. Before the old age pensioners open the dance, I go on stage and explain my project and I ask them to complete the document that I show them with words, sentences and memories. The response is so so, their minds are elsewhere... I give out some dossiers in differ-ent places in the neighbourhood to get more comments.

Thursday 3 July 2008. At the foot of the piece of work

With the technicians of the works Marcè, Ortuño, and Piulachs, Víctor, from LGB and Marc, from Accés Vertical, new speculations about the way to focus the execution and the material. It is still neces-sary to take steps from a poetic cloud. The challenge is alive and the desire overcome is part of the most dynamic part of creation. The most pleasurable and addictive episodes of art occur in this phase of the processes, within this magma composite of possibilities, doubts and realities. First “on-site” test with the material chosen: Dibon vinilat i trepanat.

¿Cómo adecuar la voluntad poética de la idea a la especificidad ar-quitectónica, tan dura, del lugar? Los dos pozos son de una potencia formal, de una apariencia colosal, con la que se hace difícil dialo-gar. Soy consciente de enfrentarme al proyecto de más complejidad técnica, material, de mi currículum. Especulaciones sobre el tipo de material que cabe emplear: ¿acero vitrificado, Vitrex o metacrilato fluorado? Mi ayudante, Marc Torres, es un excelente sparring. Pri-mera idea de incorporación de color, la apariencia gigantesca de la pared del pozo, su construcción arisca, oscura, piranesiana, parece pedir una acción poética, transparente, delicada, sobrepuesta, como resaltes de color hechos en las páginas de un texto... Los colores de los rotuladores de subrayar.

Lunes, 9 de junio. Taller

Definición de los tres aspectos y colores de las tres temáticas de los textos: viaje global (rosado, rot 2466), viaje local (limón, orange 2465) y viaje personal (verde, grün 2498).

Martes, 10 de junio. Taller

Extraigo la frase de León Felipe: «No es lo que importa llegar solo ni pronto, sino todos y a tiempo». Este verso servirá de eje verte-brador del proyecto. El libro de poemas lo compré en Reus el 27 de diciembre de 1975. Los tiempos han cambiado, pero uno es deudor de aquello que ha leído y de los registros imborrables de su memo-ria.

Jueves, 26 de junio. DPTOP

Presentación del proyecto. Se anuncian las primeras dificulta-des técnicas (toxicidad) del material escogido: el metacrilato fluorado. ¿A estas alturas se deberá buscar otro material...?

Viernes, 27 de junio. Taller

Llega a primera hora el veredicto: mi proyecto es elegido para la estación de Roquetes. La adjudicación se condiciona a la resolución de los problemas técnicos en una semana.

Miércoles, 2 de julio. Residencia de Ancianos de Roquetes

Felipe, de la Asociación, me acompaña a una fiesta de la Resi-dencia. Antes de que los ancianos abran el baile subo al escenario a explicar mi proyecto, les pido llenar con palabras, frases y recuerdos el documento que les muestro. Hay una respuesta relativa, están por otras cosas... Reparto algunos dossieres en diferentes puntos del barrio para recoger más anotaciones.

Jueves, 3 de julio. A pie de obra

Con los técnicos de la obra, Marcè, Ortuño y Piulachs, Víctor, de LGB, y Marc, de Accés Vertical, se generan nuevas especula-ciones sobre la forma de atacar la realización y el material. He de dar pasos desde una nebulosa poética, todavía. El reto está vivo y su voluntad de superación es la parte de la creación más viva. Los episodios más placenteros y que crean más adicción del arte tienen lugar en esta fase de los procesos, dentro de este magma compues-to de posibilidades, dudas y realidades. Primera prueba in situ con el material escogido: dibon vinilado y trepanado.



Thursday 10 July 2008. By e-mail.

Josep Parera, 5.34p.m.:“From this point on the process for the definitive execution of the project begins”.

SALVADOR JUANPERE, APRIL-JULY 2008

SALVADOR JUANPERE

www.juanpere.com


Born in 1953, at the end of 1976 went to live in Reus, city where he did his training and he began as a sketch artist and painter. He be-longs to the generation of sculptors that broke onto the scene at the beginning of the 80s, which is when he moved to Barcelona, he has lived and worked in Sant Cugat del Vallès since 1997.

Training:

Studied in School of Art of Tarragona (1974), studies in the Superior School of Fine Arts of Barcelona, speciality Painting (1976-1980).

Doctorate in Fine Arts 2003

Professor Lecturer of the Sculpture Department of the d’Escultura de la Facultat de Belles Art Faculty. U.B..

Artistic activity (extract):

2008 Permanent installation Viatge global, viatge local, viatge per-sonal, Metro Roquetes, Line 3, Barcelona

2008 Individual exhibition Els instruments pensats. L’Estruch, Sabadell

2007 Individual exhibition Lavorare stanca, Galeria NomésArt, Gi-rona


2006 Individual exhibition Gli strumenti dell’arte, Espai VolArt Fun-dació Vila Casas, Barcelona and

2006 Individual exhibition Gli strumenti dell’arte, Museu d’Art de Can Mario, Palafrugell

2005 1st. Sculpture award Fundació Vila Casas

2003 Sculpture 135 Vectors, Order from the Catalan Parliament for the Art Collection of the Scottish Parliament, Edinburough

2003 Individual exhibition Nel mezzo del cammin… Modern Art Mu-seum of Tarragona

2003 Public sculpture BEYOND... Kyonggi Park, South Corea

2003-2001 Public sculpture Per damunt de les ferides. Parc Art. Cassà de la Selva

Jueves, 10 de julio. Por correo electrónico

Josep Parera, 17.34 horas: «A partir de este momento se inicia el proceso para la realización definitiva del proyecto».

SALVADOR JUANPERE, ABRIL-JULIO DE 2008

SALVADOR JUANPERE

www.juanpere.com


Nacido en 1953, hasta 1976 vivió en Reus, ciudad donde se forma y se inicia como dibujante y pintor. Pertenece a la generación de escultores que irrumpe a comienzos de los ochenta, que es cuando se instala en Barcelona. Desde el año 1997 vive y trabaja en Sant Cugat del Vallès.

Formación:

Estudios en la Escola d’Art de Tarragona (1974), estudios en la Esco-la Superior de Belles Arts de Barcelona, especialidad Pintura (1976-1980)

Doctorado en Bellas Artes 2003

Profesor lector del Departamento de Escultura de la Facultad de Be-llas Artes, UB

Actividad artística (extracto) :

2008 Instalación permanente Viatge global, viatge local, viatge per-sonal, Metro Roquetes, Línea 3, Barcelona

2008 Exposición individual Els instruments pensats, L’Estruch, Sa-badell

2007 Exposición individual Lavorare stanca, Galeria NomésArt, Giro-na


2006 Exposición individual Gli strumenti dell’arte, Espai VolArt Fun-dació Vila Casas, Barcelona y

2006 Exposición individual Gli strumenti dell’arte, Museu d’Art de Can Mario, Palafrugell

2005 1er premio de escultura Fundació Vila Casas

2003 Escultura 135 Vectores, Encargo del Parlamento Catalán para la Colección de Arte del Parlamento de Escocia, Edimburgo

2003 Exposición individual Nel mezzo del cammin... Museu d’Art Modern de Tarragona

2003 Escultura pública BEYOND... Parque de Kyonggi, Corea del Sur


2002 1st Biannual Prize. Julio Antonio Provincial Council of Tarra-gona

2002 Public sculpture Banyoles Järvi Kouvola (Finlàndia)

1996 Exposició Paradigma+- Palau de la Virreina, Barcelona and Reus

1994 Public sculpture Nucli, Reus

1993 Public sculpture Alea iacta est Montornès del Vallès

1992 Public sculpture Columna Rostrata, Terrassa

1981 Individual exhibition Vestigis Espai 10 Fundació Joan Miró

Work in collections:

MACBA

Fundació La Caixa, Caixafòrum

AVUI

Museu d’Art Modern de Tarragona

Museu Municipal, Reus

Jaume Roser, Cassà de la Selva

Fundació Vila Casas.Palafrugell

Fundació Josep Suñol. Barcelona

Ernesto Ventós Barcelona

Scottish Parliament, Edinburgh

Fundació Privada Collserola, Barcelona

Art Triangle Foundation. New York

Bibliography (from 2006)

Camps, Eudald La sensualitat del concepte. Diari de Girona 30/05/2008

Juvanteny, Montserrat El monument... Diari de Girona 20/03/2008

Prieto, Imma Procés d’un rastre present. Presència 23-29/05/2008

Masanés, Cristina Salvador Juanpere: sòlids regulars. Avui 29/05/2008

Bosco, Roberta La antigua fábrica de Can Framis... El País 08/05/2007

Armada, Sara Els instruments de l’art. La Vanguardia Què Fem? 3-9/03/2006

Mercader, Aina Construir en l’art. AVUI digital 16/06/2006

Camps, Eudald Les pròtesis de l’art. Diari de Girona 25/08/2006

Armada, Sara Juanpere a Palafrugell. Què Fem? La Vanguardia 08/09/2006

Xargay, Ester ...Gli strumenti dell’arte de Salvador Juanpere. Papers d’Art Nº 90 2006 p.101

Armada, Sara Agenda. Què Fem? La Vanguardia 04/11/2006

Prieto, Imma De la dificultat d’expressar la velocitat. El Punt 07/11/2006

2003-2001 Escultura pública Per damunt de les ferides, Parc Art. Cassà de la Selva

2002 1er premio Bienal Julio Antonio Diputació de Tarragona

2002 Escultura pública Banyoles, Järvi Kouvola (Finlàndia)

1996 Exposición Paradigma +- Palau de la Virreina, Barcelona y Reus

1994 Escultura pública Nucli Reus

1993 Escultura pública Alea iacta est Montornès del Vallès

1992 Escultura pública Columna Rostrata Terrassa

1981 Exposició individual Vestigis Espai 10 Fundació Joan Miró

Obra en colecciones:

Colección MACBA

Colección Fundació ‘la Caixa’, Caixafòrum

Colección del diario AVUI

Fondo del Museu d’Art Modern de Tarragona

Fondo del Museu Municipal, Reus

Colección Jaume Roser, Cassà de la Selva

Colección Fundació Vila Casas, Palafrugell

Colección Fundació Josep Suñol, Barcelona

Colección Ernesto Ventós, Barcelona

Colección Parlament d’Escòcia, Edimburg

Colección Fundació Privada Collserola, Barcelona

Colección Art Triangle Foundation. Nueva York

Bibliografía (desde 2006)

Camps, Eudald, «La sensualitat del concepte», Diari de Girona, 30 de mayo de 2008

Juvanteny, Montserrat, «El monument...», Diari de Girona, 20 de mar-zo de 2008

Prieto, Imma, «Procés d’un rastre present», Presència, 23-29 de mayo de 2008

Masanés, Cristina, «Salvador Juanpere: sòlids regulars», Avui, 29 de mayo de 2008

Bosco, Roberta, «La antigua fábrica de Can Framis», El País, 8 de mayo de 2007

Armada, Sara, «Els instruments de l’art», La Vanguardia, Què Fem?, del 3 al 9 de marzo de 2006

Mercader, Aina, «Construir en l’art», Avui digital, 16 de junio de 2006

Camps, Eudald, «Les pròtesis de l’art», Diari de Girona, 25 de agosto de 2006

Armada, Sara, «Juanpere a Palafrugell», La Vanguardia, Què Fem?, 8 de septiembre de 2006

Xargay, Ester, «Gli strumenti dell’arte de Salvador Juanpere», Papers d’Art, núm. 90, 2006, p. 101


Puig, Arnau Salvador Juanpere: l’escultura com a projecte de l’escultura. Revista BonArt No.48/02/2006

redacció Salvador Juanpere exhibited in Fundació Vila Casas. Diari de Sant Cugat 23/02/2006

Frisach, Montse Estris que es fan art Diari Avui 24 Febuary 2006

ACN El reusenc Salvador Juanpere exposa a Barcelona la seva obra escultòrica. MésReus 24/02/06

Palau, Maria Salvador Juanpere explora els instruments de l’art a l’espai VolArt. El Punt 26/02/2006

Mataró, Aleix El artista Salvador Juanpere deconstruye su mundo de escultor. ABC 26/03/2006

Armada, Sara Els instruments de l’art. La Vanguardia Què Fem? 3-9/03/2006

Porcel, Violant La musa y el trabajo. La Vanguardia Culturas 195, 15/03/2006

Bosco, Roberta Salvador Juanpere da protagonismo a los materi-ales... en el Espai Volart. El País 18,03/2006

Gomis, Ramon Salvador Juanpere i els instruments de l’art. Diari de Tarragona 19/03/2006

S/n. Gli strumenti dell’arte Plaers d’Avui. Avui 19/03/2006

Armada, Sara, «Agenda», La Vanguardia, Què Fem?, 4 de noviembre de 2006

Prieto, Imma, «De la dificultat d’expressar la velocitat», El Punt, 7 de noviembre de 2006

Puig, Arnau, «Salvador Juanpere: l’escultura com a projecte de l’escultura», Revista BonArt, núm. 48, febrero de 2006

Redacció, «Salvador Juanpere exposa a la Fundació Vila Casas», Diari de Sant Cugat, 23 de febrero de 2006

Frisach, Montse, «Estris que es fan art», Avui, 24 de febrero de 2006

ACN, «El reusenc Salvador Juanpere exposa a Barcelona la seva obra escultòrica», MésReus, 24 de febrero de2006

Palau, Maria, «Salvador Juanpere explora els instruments de l’art a l’espai VolArt», El Punt, 26 de febrero de 2006

Mataró, Aleix, «El artista Salvador Juanpere deconstruye su mundo de escultor», ABC, 26 de marzo de 2006

Armada, Sara, «Els instruments de l’art», La Vanguardia, Què Fem?, del 3 al 9 de marzo de 2006

Porcel, Violant, «La musa y el trabajo», La Vanguardia Culturas, núm. 195, 15 de marzo de 2006

Bosco, Roberta, «Salvador Juanpere da protagonismo a los materia-les», L’Espai Volart, El País, 18 de marzo de 2006

Gomis, Ramon, «Salvador Juanpere i els instruments de l’art», Diari de Tarragona, 19 de marzo de 2006

Sense autor, «Gli strumenti dell’arte», Plaers d’Avui, Avui, 19 de mar-zo de 2006

Jordi BenitoUna fórmula per activar la paraula

Provença

Provença

80

Ja no sé quan temps fa, però sí que recordo que quan en Jordi Benito em va trucar per veure’ns, vaig pensar que seria per a una qüestió delicada i compro-mesa. En Jordi em trucava molt de tant en tant per preguntar-me per temes que podien semblar inversemblants però que tenien un raó secreta o amagada que

no sempre es podia saber a què treia cap. Una vegada era sobre el misteri del vaixell fantasma i de quina manera Richard Wagner s’havia apropiat d’aquest secret i l’havia mostrat en la seva òpera, per bé que seguia amagat i que només la música era capaç de desvetllar.

Aquesta vegada, l’última vegada que em va demanar per aquelles qüestions l’origen de les quals només ell sabia igual que el desenllaç, que només ell coneixia, em va pre-guntar per Pompeu Fabra: com era en Fabra com a persona, quina era la seva idea de la llengua, com se n’havia sortit de poder normalitzar una parla com la catalana, que, fins Fabra mateix, havia sobreviscut gairebé mil anys escrita i parlada com a qualsevol li abellia, sense norma ni llei, només imitant els sons que els homes emeten per a poder comprendre’s. Com s’havia mantingut viva la llengua catalana entre tanta incertesa? En Jordi Benito es va contestar ell mateix la pregunta: per l’acció de parlar-la.

Aquesta pregunta, i també la resposta ens van portar a un diàleg interminable sobre l’acció de la llengua, sobre la realitat i la possibilitat d’anomenar-la. Vam arribar a la con-clusió, en Jordi i jo, que quan parlem no parlem nosaltres sols, sinó que és la llengua la que parla i la que ens mostra totes les possibilitats de l’expressió.

Antoni Marí

meeting point

Provença

81

meeting point

82 L’estació de Provença d’FGC

83Provença meeting point Jordi Benito

Jordi Benito a l vestíbul de Provença preparant la intervenció


ÉSSER, VIURE, CONÈIXER...

Que sigui una ment i la resta del món. Una ment pensa, sempre pensa. Però perquè un pensament passi d’una ment a una altra ha de travessar la incertesa de l’entorn. Això només és possible si el pensament (presumptivament infinit) es redueix a alguna forma de coneixement (necessàriament finita), per exemple, a un text parlat o escrit. Cada ment té la seva particular identitat de més a menys Complexitat, cada entorn més o menys Incertesa i, entre l’una i l’altra hi ha la capacitat de la ment per a canviar el món, és a dir, l’Acció, i la seva capacitat per a entendre’l, és a dir, l’Anticipació, Bé, doncs, de la física de sistemes oberts i de la matemàtica de la informació es dedueix la llei inviolable següent: la complexitat d’una identitat més la seva capacitat per a anticipar l’entorn és igual a la incertesa de l’entorn més la seva capacitat d’acció per a canviar-lo:


COMPLEXITAT + ANTICIPACIÓ = INCERTESA + ACCIÓ

Aquí rau el secret de l’estratègia de tot objecte real, sigui inert, viu o culte, per a continuar existint, continuar vivint o continuar coneixent quan la incertesa augmenta. Totes les opcions disponibles i les seves combinacions mútues es regulen per aquesta llei universal: millorar el coneixement que la ment té de la realitat, millorar la mobilitat de la ment, la seva tecnologia, reduir-ne l’impacte sobre l’entorn immediat o, com a últim recurs, emprendre la gran aventura de buscar una nova identitat que sigui capaç de perseverar en una nova realitat del món... Jorge Wagensberg


Plantejament de la intervenció


Fixació de les plantilles al paviment

Sorrejat del paviment


El paviment un cop sorrejat

Darrers retocs

Aplicació de la resina sintètica


Llum blava per delimitar visualment la intervenció


Jordi Benito Verdaguer (Granollers, setembre de 1951-Barcelona, desembre 2008)

Marràqueix, novembre de 2008, amb el seu amic Sagi Tarbal

Va començar els estudis d’aparellador a Tarragona i després els va continuar a Sevilla amb una beca. L’atmosfera d’aquell lloc, les places de braus i el món del toreig en general el van impressionar vivament. Quan va tornar, amb gairebé vint anys, es va començar a donar a conèixer com a artista en una exposició de la Caixa d’Estalvis de Sabadell a Granollers. Alexandre Cirici es va interessar per aquella obra matèrica emmarcada dins de l’art “povera”. A partir d’aleshores, Cirici el va connectar amb altres artistes que materialitzaven els seus treballs en plataformes com la que va agafar cos amb el Grup de Treball. Així va ser com va entrar en relació amb altres artistes joves com García Sevilla, Carlos Pazos, Cunyat, Luis Utrilla o Ponsatí. En aquells moments del final del franquisme la seva obra s’inclou dins del conceptualisme català i participa en diverses mostres artístiques nacionals i internacionals. El Grup de Treball desapareix, alhora que la dictadura, i Jordi Benito inicia una línea de treball pròpia de gran fecunditat creativa que el situa en un lloc molt destacat de l’àmbit artístic català, espanyol i internacional. La seva obra respira i respon als fets socials de l’entorn i a la seva pròpia experiència vital. Obres com La desesperación del tocador de laúd o Barcelona Toro Performance configuren un univers autodestructiu a partir d’una experiència en la qual el seu cos arriba a uns límits impensats. L’intercanvi de rols entre els animals que apareixen com a víctimes i el propi artista com a botxí deixen pas a un ritual que introdueix la matèria orgànica en el discurs estètic.

Amb trenta anys s’instal·la al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, en ple barri gòtic. Comença un nou període vital i artístic acompanyat

d’altres artistes que marcaran en profunditat la seva trajectòria. L’exposició Cabarette Voltaire de 1985 al costat del músic Carles Santos n’és una bona prova. Però aquests fluxos d’intercanvi es fan no només entre músics com Carles Santos o Agustí Fernández, sinó també amb científics com Jorge Wagensberg. Al llarg dels darrers anys, la seva obra es reafirma en una voluntat d’experimentació que enllaça amb tossudesa vida i obra, sense gaire concessions. Aquesta proximitat em recorda els poetes maleïts que van entendre el fracàs com la més feliç de les victòries. Per això la seva feina era una responsabilitat ineludible fidel a un compromís amb ell mateix.

Mor el 9 de desembre del 2008 a casa seva, ultimant els detalls de la seva última obra Meeting Point; una intervenció en el passadís de l’estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat. Hi ret homenatge al lingüista Pompeu Fabra a partir d’un encreuament de llengües. Fabra va dir que “Amb un acte de paraules podem expressar més d’un pensament” i Benito li va respondre que podem expressar un pensament amb més d’un llenguatge. Jorge Wagensberg va traduir la frase de Fabra al llenguatge matemàtic i Benito al llenguatge estètic. Una idea s’embolica entre tres disciplines per a acompanyar una multitud de persones que passen i se’n van. Trepitgen una obra sense saber que al darrere de les fórmules de llum blava hi ha una lluita, és a dir, un artista amb tanta fe en ell mateix que ha de formar part de la nostra història de l’art.

Aproximació biogràfica feta por Sonia Lombao


Una fórmula para activar la palabraJordi Benito

Meeting point

Ya no sé cuánto tiempo hace, pero sí recuerdo que cuan-do Jordi Benito me llamó para vernos, pensé que sería para una cuestión delicada y comprometida. Jordi me llamaba muy de vez en cuando para preguntarme por

temas que podían parecer inverosímiles, pero que tenían una razón secreta o escondida que no siempre se podía saber de dónde venía. Una vez fue sobre el misterio del Barco Fantasma y cómo Richard Wagner se había apropiado del secreto y lo había mostrado en su ópera, pero que seguía oculto y que sólo la mú-sica era capaz de desvelar.

Esta vez, la última vez que me preguntó por aquellas cues-tiones de cuyo origen sólo él sabía y cuyo desenlace sólo él co-nocía, me preguntó por Pompeu Fabra; por cómo era su perso-na, cuál era su idea de la lengua. Cómo había llegado a poder normalizar una lengua como la catalana, que hasta Fabra había sobrevivido casi mil años, escrita y hablada como a cualquie-ra le apetecía, sin norma ni ley, sólo imitando los sonidos que los hombres emiten para poder comprenderse. ¿Cómo se había conservado la lengua catalana entre tanta incerteza? Jordi Benito se contestó él mismo a la pregunta que había realizado: por la acción de hablarla.

Esta pregunta, y su respuesta, nos condujo a un diálogo interminable sobre la acción de la lengua sobre la realidad y las posibilidades de nombrarla. Llegamos, Jordi y yo, a la conclusión de que cuando hablamos, no lo hacemos nosotros solos, sino que es la lengua la que habla y la que nos muestra todas las posibilidades de la expresión.

Antoni Marí

A formula to activate the wordJordi Benito

Meeting point

I don’t know how long ago it is now, but I do remember that when Jordi Benito called me about us meeting, I thought it would be about something sensitive and involved. Jordi used to call me once in a while to ask me about things that on the

face of it seemed implausible, but in fact there was some secret or hidden reason that was not always easy to imagine. Once it was about the mystery of the Ghost Ship and how Richard Wag-ner had been able to find out the secret and had shown it in his opera, but it somehow remained hidden and it was only revealed through the music.

This time, that is, the last time he asked me one of those questions that only he knew the reason for and to which only he knew the objective, he asked me about Pompeu Fabra; what was he like, how he viewed language? How had he been able to normalise a language like Catalan, which until Fabra had survived some thousand years, written and spoken however we wanted, without rules or norms; only by imitating the sounds we make in order to understand one another. How could the Catalan lan-guage have survived in such uncertainty? Jordi Benito answered his question himself: by speaking it.

This question, and the answer led us to an endless discus-sion about how language effects reality and the possibilities of defining it. Jordi and I came to the conclusion that when we speak, we are not speaking in isolation, but rather it is the lan-guage itself that speaks and which shows all of the possibilities of expression.

Antoni Marí


We can use a word to express more than a thought.

(Pompeu Fabra)

BE, LIVE, KNOW…

A mind and the rest of the world. The mind thinks, it is always thinking. However, for a thought to pass from one mind to another it has to travel through the uncertainty of its environment. This is only possible if the thought (supposedly finite) is reduced to some form of knowledge (necessarily infinite), for instance, to a spoken or writ-ten text. Each mind has its own particular identity that has a higher or lower level of Complexity, each environment a higher or lower level of Uncertainty, and between one or another lies the mind’s capacity to change the world, that is, the Action and the capacity to understand it, that is, the Anticipation. Thus, as regards the physics of open systems and the mathematics of information it is possible to deduce the following inviolable rule: the complexity of an identity plus its ability to anticipate its surroundings equals the uncertainty of the surroundings plus its capacity to carry out the necessary action to change it:

COMPLEXITY+ANTICIPATION=UNCERTAINTY + ACTION

Here you find the secret of the strategy of all real objects, whet-her inert, alive or cultured, in order to continue existing, continue living or to continue knowing when uncertainty increases. All of the availa-ble options and their various combinations are regulated by a univer-sal law: improve the understanding the mind has of reality, improve the minds mobility, its technology, reduce its impact on its immediate environment, or, as a last resort, undertake the great adventure of finding a new identity that will be able to persevere in a new reality of the world…

Jorge Wagensberg

Jordi Benito Verdaguer (Granollers, September 1951-Barcelona, December 2008).

He started his quantity surveyor studies in Tarragona and later continued them in Seville with a grant. The atmosphere there, the bullfighting rings and the world of bullfighting in general inspired him immensely. On his return, barely twenty years old, he started to become known as an artist in an exhibition by the la Caixa d’Estalvi de Sabadell in Granollers. Alexandre Cirici showed an interest in the “matérica” work of art considered part of the genre “arte povera”. Cirici introduced him to other artists that materialised their work in platforms like that would be referred to as “Grup de Treball” (The Work Group). This is how he made contact with other young art-ists such as García Sevilla, Carlos Pazos, Cunyat, Luis Utrilla and

Con un acto de palabra podemos expresar más de un pensamiento.

(Pompeu Fabra)

SER, VIVIR, CONOCER…

Sea una mente y el resto del mundo. Una mente piensa, siempre está pensando. Pero para que un pensamiento pase de una mente a otra ha de atravesar la incertidumbre del entorno. Eso sólo es posible si el pensamiento (presuntamente infinito) se reduce a alguna forma de conocimiento (necesariamente finita), por ejemplo, a un texto ha-blado o escrito. Cada mente tiene su particular identidad de mayor o menor Complejidad, cada entorno su menor o mayor Incertidum-bre, y, entre una y otra está la capacidad de la mente para cambiar el mundo, es decir, la Acción, y su capacidad para comprenderlo, es decir, la Anticipación. Pues bien, de la física de sistemas abiertos y de la matemática de la información se deduce la siguiente ley inviola-ble: la complejidad de una identidad más su capacidad para anticipar el entorno es igual a la incertidumbre del entorno más su capacidad de acción para cambiarlo:

COMPLEJIDAD+ANTICIPACIÓN=INCERTIDUMBRE + ACCIÓN

Aquí está el secreto de la estrategia de todo objeto real, sea éste inerte, vivo o culto, para seguir existiendo, seguir viviendo o seguir conociendo cuando la incertidumbre aumenta. Todas las opciones disponibles y sus mutuas combinaciones se regulan por esta ley uni-versal: mejorar el conocimiento que la mente tiene de la realidad, mejorar la movilidad de la mente, su tecnología, reducir su impacto sobre el entorno inmediato, o, como último recurso, emprender la gran aventura de buscar una nueva identidad que sea capaz de per-severar en una nueva realidad del mundo…

Jorge Wagensberg

Jordi Benito Verdaguer (Granollers, septiembre de 1951-Barcelona, diciembre 2008).

Inició sus estudios de aparejador en Tarragona y después los continuó en Sevilla con una beca. La atmósfera de este lugar, las plazas de toros y el mundo del toreo en general lo impresionaron vivamente. De regreso, con casi veinte años, empieza a darse a conocer como artista en una exposición de la Caixa d’Estalvi de Sabadell en Granollers. Alexandre Cirici se interesó por aquella obra matérica enmarcada dentro del arte «povera». A partir de este momento, Cirici lo conectó con otros artistas que materializaban sus trabajos en plataformas como la que se cuajará como el Grup de Treball. De este modo, toma contacto con otros jóvenes artistas, como García Sevilla, Carlos Pazos, Cunyat, Luis Utrilla o Ponsatí.


En aquellos momentos del final del franquismo, su obra se incluye dentro del conceptualismo catalán y participa en diversas muestras artísticas nacionales e internacionales. El Grup de Treball desapare-ce a la vez que la dictadura, y Jordi Benito inicia una línea de trabajo propia de gran fecundidad creativa, que lo posiciona en un lugar muy destacado del ámbito artístico catalán, español e internacional. Su obra respira y responde a los hechos sociales del entorno y a su propia experiencia vital. Obras como La desesperación del tocador de laúd o Barcelona Toro Performance configuran un universo au-todestructivo a partir de una experiencia en la que su cuerpo llega a unos límites impensados. El intercambio de roles entre los animales que aparecen como víctimas y el propio artista como verdugo dejan paso a un ritual que introduce la materia orgánica en el discurso estético.

Con treinta años se instala en la calle Nou de Sant Francesc de Barcelona, en pleno barrio gótico. Comienza un nuevo período vital y artístico acompañado de otros artistas que marcarán en profundi-dad su trayectoria. La exposición Cabarette Voltaire de 1985, junto al músico Carles Santos, es buena prueba de ello. Pero estos flujos de intercambio se producen no sólo con músicos como Carles Santos o Agustí Fernández, sino también con científicos como Jorge Wagens-berg. En los últimos años, su obra se reafirma en una voluntad de experimentación que enlaza con tozudez vida y obra sin demasiadas concesiones. Esta cercanía me recuerda a los poetas malditos que entendieron el fracaso como la más feliz de las victorias. Por ello, su trabajo era una responsabilidad ineludible fiel a un compromiso consigo mismo.

Muere el nueve de diciembre del 2008 en su casa, ultimando los detalles de su última obra, Meeting Point; una intervención en el vestí-bulo de la estación Provença de los Ferrocarriles de la Generalitat. En ella rinde homenaje al lingüista Pompeu Fabra a partir de un cruce de lenguajes. Fabra dijo: «Con un acto de palabras podemos expresar más de un pensamiento», y Benito le respondió que podemos expre-sar un pensamiento con más de un lenguaje. Jorge Wagesberg tradu-jo la frase de Fabra al lenguaje matemático, y Benito, al estético. Una idea se enmaraña entre tres disciplinas para acompañar a multitud de personas que pasan y se van. Pisan una obra sin saber que detrás de las fórmulas de luz azul hay una lucha, es decir, un artista con tanta fe en sí mismo que tiene que formar parte de nuestra historia del arte.

Aproximación biográfica realizada por Sonia Lombao.

Ponsatí. At that time, at the end of Franco’s Regime his work was a part of Catalan conceptualism and he participated in diverse national and international shows. The Grup de Treball disappeared along with the dictatorship and Jordi Benito began a line of work that came out of great creative productivity that placed him in a prominent position within the Catalan, Spanish and international artistic community. His work takes its inspiration from and is in response to the social events around him and his own personal experience. Pieces of work such as “La desesperación del tocador de laud” or Barcelona Toro Performance shape an auto-destructive universe as a result of an experience in which his body reaches unthought-of limits. The exchange of roles between the animals that appear as victims and the artist himself as executioner, give rise to a ritual that introduces organic material into the aesthetic discourse.

When he was thirty years old he moved to the street Nou de Sant Francesc in Barcelona, in the heart of the Gothic Quarter. Another dynamic and artistic period began, accompanied by other artists that had a profound effect on his artistic path. The exhibition Cabarette Voltaire in 1985, along with the musician Carles Santos is a good example of this. However, these exchanges were not only made with musicians such as Carles Santos or Agustí Fernández, but also with scientists like Jorge Wagensberg. In recent years his work was reaf-firmed in a desire for experimentation, which was linked with a certain stubbornness and works without too many concessions. This proxim-ity reminds me of those wretched poets that understand failure as the happiest of victories. This is why his work was a responsibility that was unavoidably faithful to an obligation to himself.

He died on 9th December 2008 in his home, finishing the last details of his latest piece of work Meeting Point; an intervention in the lobby of the station Provença of the Catalan Railway Company. There he paid homage to the linguist Pompeu Fabra using an mixture of languages. Fabra said “We can express more than a thought with words” and Benito answered saying that we could express a thought in more than one language. Jorge Wagesberg translated Fabra’s words to the language of mathematics and Benito to the aesthetic. An idea is entangled between three disciplines to accompany a multi-tude of people that pass by and go. They encounter an piece of work without realising that behind the formulas of blue light there is a fight going on, that is to say, an artist with so much faith in himself that he has to be part of our history of art.

Biography by Sonia Lombao

Jordi Benito. Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova i l'estació de Provença d'FGC

Documents

Transcript of Jordi Benito. Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova i l'estació de Provença d'FGC