EL TALLER FALSARI DE LA COVA DE L’AVI (VALLIRANA, BARCELONA)*

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA A LA CATALUNYA

DEL SEGLE XIX

Albert Estrada-Rius

Coordinador científic

ÍNDEX

PRESENTACIONS

Tomàs de Montagut i Pepe Serra

INTRODUCCIÓ: LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX. BALANÇ D’UN CAMP OBERT A LA RECERCA . . . . . . . . 15Albert Estrada-Rius

I. EL DELICTE DE FALSIFICACIÓ DE MONEDA: EL CONTEXT JURÍDIC I SOCIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25

Notas sobre el delito de falsificación de moneda: de las Cortes de Cádiz al Código Penal de 1822Elena Roselló Chérigny . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

El delito de falsificación de moneda en los procesos de la Audiencia de Manresa (1883-1892)Joan Marc Estarán Peix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69

La falsificació de moneda a la premsa de la Restauració: l’exemple de La Vanguardia (1881-1890)Albert Estrada-Rius i María José Morales . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87

La falsificación de moneda francesa en Barcelona (1879-1882). Un factor perturbador en las relaciones franco-españolas en los comienzos de la RestauraciónLuis Sainz Ortega. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115

II. LA FABRICACIÓ DE MONEDA FALSA: NOVES EVIDÈNCIES MATERIALS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

El taller de falsificació de moneda localitzat a la Fàbrica (Premià de Dalt)Núria Cabañas Anguita i Imma Gimferrer Duran . . . . . . . . . . . . . . . 129

El taller falsari de la Cova de l’Avi (Vallirana, Barcelona)Maria Clua Mercadal, Joan Daura Luján i Montserrat Sanz Borràs . . 141

La màquina de fabricar moneda falsa i altres materials del Museu Arxiu de Vilassar de DaltJosep Samon Forgas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX8

Els encunys falsos de 6 quartos d’Isabel II del Museu d’Història de BarcelonaMontserrat Berdún Colom. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173

III. BIBLIOGRAFIA GENERAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

IV. LÀMINES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203

El 10 d’abril de l’any 1078, els comtes i marquesos de Barcelona, Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, van fer donació a la seva cosina Adelaida d’unes cases situades prop de la canònica, a la ciutat de Bar-celona. La carta de donació ha estat publicada recentment1 i per ella coneixem que el títol pel qual els comtes i marquesos de Barcelona van adquirir aquests béns fou el de la pèrdua de la condició de persona lliure i el de confiscació de béns que van patir Joan Gamiz i la seva esposa per raó de cometre una impostura i una falsificació de la mone-da comtal de Barcelona. El delicte estava tipificat en l’anomenat Liber Censorum, que no és altre que una de les versions del Liber Iudiciorum que s’utilitzava des de feia temps a Barcelona.2 En el llibre setè, títol sisè, llei segona d’aquest text legal es contemplava el cas «D’aquells que adulterin els sous o la moneda» i prescrivia per als autors que fos-sin persones de condició humil, les penes de reducció a servitud i assig-nació com a serf a qui ordeni el rei, amb la consegüent confiscació de béns, penes que igualment serien imposades a les persones que encu-nyessin moneda falsa.3

Sabem que la moneda i la seva falsificació han estat una proble-màtica present en totes les societats monetitzades i no n’és pas una excepció Catalunya. En efecte, ja des dels seus orígens medievals, els comtes de Barcelona voldran monopolitzar l’encunyació de moneda, i n’asseguraran la fidelitat i estabilitat. Tanmateix, la diferència exis-tent entre el valor nominal i el valor efectiu de la moneda farà que la seva falsificació sigui una activitat criminal molt temptadora, atracti-va i present en tots els moments i llocs, amb més o menys intensitat, i en funció del grau d’eficàcia de la seva repressió institucional. Com hem vist en el cas de Joan Gamiz i de la seva esposa, el Liber Iudi-ciorum i la seva encarnació en costums o usatges ja permetien el càstig dels falsaris. Amb tot, aquests preceptes visigòtics no es deurien considerar suficientment adequats a la pràctica feudal i senyorial de

1. BAUCELLS et al., 2006: doc. núm.1326 , pp. 2064-2065.2. GARCÍA LÓPEZ, 2003: pp. 59-65.3. Vegeu una bona traducció del Liber Iudiciorum a: BELLÈS, 2008: p. 231

EL TALLER FALSARI DE LA COVA DE L’AVI (VALLIRANA, BARCELONA)*

Maria Clua Mercadal**

Joan Daura Luján***

Montserrat Sanz Borràs***

RESUMEN

La falsificación de monedas fue un hecho relativamente extendido durante el reinado de Isabel II de España, especialmente en los períodos críticos de las guerras carlistas. Las evidencias arqueológicas descubiertas en Cataluña sobre cuál era, cómo y dónde se realizaba el proceso de fabricación de la moneda falsa a mediados del siglo XIX son escasas. El material hallado en el yacimiento arqueológico de la Cova de l’Avi, en Vallirana, a pesar de ser exclusivamente restos de lo que queda tras fabricar numerario falso, permi-te reconstruir una de las múltiples técnicas de producción de moneda frau-dulenta, en las proximidades de la ciudad de Barcelona.

ABSTRACT

Coin counterfeiting was a relatively widespread practice during the reign of Isabella II of Spain, particularly in the critical periods of the Carlist Wars. Archaeological evidence discovered in Catalonia conducive to determining the nature of the process of forging money in the mid-19th century, and how and where that process took place, is scarce. Material found at the archaeo-logical site of Cova de l’Avi in Vallirana, while only remains of the leftovers from counterfeiting currency, allows for the reconstruction of one of the var-ious techniques used to forge money in the vicinity of the city of Barcelona.

* Aquest article és resultat del projecte de recerca «Humans, carnívors i medi natural durant el Plistocè al massís del Garraf-Ordal i curs baix del riu Llobregat (anys 2010-2016)» del Grup de Recerca del Quaternari del SERP (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques). Amb el finançament econòmic dels projectes SGR2009-1145 i HAR2011-26193 i el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i el Fons Social Europeu mitjançant un contracte BP a J. Daura i FI a M. Sanz. Agraïm al CEV (Centre Excursionista de Vallirana) i la Secció Espeleològica de l’Ordal (SEO) la seva col·laboració en aquest estudi, molt especialment a J. Joan i T. Asensio.

** Adjunta a conservació del Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC.*** Membres del Grup de Recerca del Quaternari (GRQ) - Seminari d’Estudis i Recerques

Prehistòriques (SERP), Dpt. Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona. [email protected]


Sumari: Introducció / 1. Situació, descripció i antecedents / 2. Inventari del material / 3. Anàlisi del material / 3.1 Metodologia / 3.2. Moneda / 3.3. Retalls de planxa / 3.4. Prova d’encuny / 3.5. Riells trepats / 3.6. Retalls de planxa de plom / 4. El material recu-perat en el context històric / 5. Paral·lels a la Cova de l’Avi: restes materials i documents escrits / 6. Conclusió

INTRODUCCIÓ

La descoberta i localització de monedes en cavitats és un fet rela-tivament habitual en la majoria de coves catalanes objecte d’excava-cions arqueològiques sistemàtiques, en el cas del Massís del Garraf, la majoria han proporcionat restes d’aquest tipus, com és el cas de la cova del Centenari,1 la cova del Gegant, la cova Bonica de Vallirana o la cova de Can Sadurní de Begues,2 les restes de les quals han estat interpretades habitualment com el resultat del seu abandonament.

Menys significatiu és la troballa en cavitats de restes relacionades amb la producció de moneda falsa. Aquest treball se centra en l’estudi de diferents materials metàl·lics procedents de la Cova de l’Avi, Valli-rana, que es relacionen amb l’activitat de falsificació de mo neda durant el regnat d’Isabel II (1833-1868). L’anàlisi de les restes ens indica l’existència de producció de moneda falsa durant la segona meitat del segle XIX, probablement vinculada amb les guerres carlines i els guer-rillers que desenvoluparen les seves activitats durant aquell temps a les serralades del massís del Garraf-Ordal, que podrien haver utilitzat aquest recurs com una font de finançament més.

L’anàlisi de les restes evidencia que a la Cova de l’Avi, fonamen-talment, es va dur a terme un procés de falsificació de moneda d’or i que, molt possiblement, es van seguir diferents metodologies de treball per fer-ho. El material recuperat permet d’elaborar diferents hipòtesis sobre la producció, però l’absència de les monedes falses fa que siguin difícils de corroborar i comprovar.

1. Consultar el recent estudi de CLUA et al., 2011: p. 117-130.2. Per a aquesta cova, vegeu els articles de BLASCO et al., 1981: p. 11-34; EDO et al., 1985-

1986: p. 33-42.

143EL TALLER FALSARI DE LA COVA DE L’AVI

1. SITUACIÓ, DESCRIPCIÓ I ANTECEDENTS

La Cova de l’Avi és una cavitat que es troba situada a uns 3 km al SW del nucli urbà de Vallirana i a uns 25 km al W de la ciutat de Bar-celona, situada a la base de la cinglera que delimita el pla de la Pinete-lla (fig. 1, p. 210). Es tracta d’una cavitat de difícil localització i accés ja que en l’actualitat la vegetació pràcticament ha cobert la zona que l’envolta. L’accés és realitza a través d’un dels petits fondos completa-ment emboscats que tributen al fondo de l’Osca. A més, la cavitat es troba a uns 9 m de la base de la cinglera, pràcticament vertical, fet que en dificulta encara més l’accés en l’actualitat (fig. 2, p. 211), el qual és convenient realitzar amb l’ajut de mitjans espeleològics. Aquests con-dicionants geogràfics han comportat que la cavitat hagi romàs pràctica-ment desconeguda fins al nostres dies.

La Cova de l’Avi (fig. 3, p. 212) disposa d’una planta allargassada de 10 m de longitud recoberta de sediment polsós, accessible després de flanquejar un ressalt (R) ascendent de 2 m, que es travessa entre blocs i que dóna pas a una galeria principal (GP). Es tracta d’una galeria relati-vament estreta, que en cap cas no supera els 2 m d’amplada, i que desem-boca en una sala més espaiosa (S), de planta circular i sense llum directe.

L’origen de la cavitat és en una diàclasi orientada NE-SW que es troba eixamplada per la dissolució de les aigües d’infiltració que han aprofitat aquest conducte preferent.

La Cova de l’Avi, coneguda també com a cova del Vall o de la Moneda, és una cavitat que va ser descoberta a la dècada dels anys 1960 per integrants del Centre Excursionista de Vallirana (CEV), entre els quals destaquen J. Joan i F. Subils. Des del seu descobriment, la cova va romandre pràcticament inèdita, tant és així que la major part de catàlegs espeleològics, tant del Garraf com de l’Ordal, no la citen.

L’any 1993 Asensio realitza de nou la topografia d’aquesta cavitat, que no serà publicada fins temps després. En el seu treball sobre el recull d’una sèrie de cavitats inèdites del Garraf,3 es publica per primera vegada la topografia de la cavitat i una primera referència de les restes arqueolò-giques localitzades durant la dècada dels seixanta. Posteriorment, la cavi-tat roman de nou pràcticament en l’anonimat, fet que, juntament amb el seu difícil accés i localització, en permet la preservació fins als nostres dies, ja que se situa en una zona molt propera a una àrea urbanitzada.

3. El recull es pot consultar a SEO del CEV: 2001, p. 6-37.


L’actuació dels membres del CEV va consistir en l’excavació a la GP de la cova i l’excavació pràcticament total de la part de la cambra que se situa al final de la cavitat (S). Inicialment l’excavació es va plantejar amb la instal·lació d’una quadrícula, però posteriorment no es van distingir les zones excavades.

Els materials recuperats pel CEV es troben dipositats a la seu d’aquesta entitat i en l’actualitat estan sent objecte d’investigació per part del Grup de Recerca del Quaternari - Seminari d’Estudis i Recer-ques Prehistòriques del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia (a partir d’ara, GRQ-SERP de la UB). Dins dels mate-rials recuperats4 hi ha constància que a la Cova de l’Avi hi ha repre-sentats dos moments, un de més modern,5 que es correspondria amb els materials del segle XIX emprats per a la fabricació de monedes falses, i un de més antic, amb presència de materials prehistòrics. Les monedes i el material falsari van ser localitzats en la zona de l’entrada de la cavitat i són els que s’estudien en aquest treball, tot i que no es disposa de cap planimetria de la seva localització exacta (fig. 3, p. 212).

Dins dels materials prehistòrics i ha diferents restes ceràmiques molt fragmentades, denes de collaret, indústria òssia, làmines i gani-vets de sílex, així com restes humanes de com a mínim nou individus que corresponen al neolític final-calcolític. Actualment, a la Cova de l’Avi s’hi està realitzat un intervenció d’urgència sufragada per la Generalitat de Catalunya i dirigida per M. Pedro i P. Martínez (UB) amb l’objectiu de tamisar les terres abocades a l’exterior durant la cam-panya del CEV a la dècada dels anys 1960.

2. INVENTARI DEL MATERIAL

El material recuperat a la GP de la Cova de l’Avi té la particulari-tat d’haver servit per fabricar numerari fals, si bé no s’ha recuperat cap moneda falsa, és a dir, el producte final o testimoni directe de la falsi-ficació. En canvi, sí que ens han arribat les restes metàl·liques de rebuig, allò que resta després d’haver produït o fabricat numerari, en aquest cas il·legal.

4. Una mostra del material va ser estudiada per BLASCO et al., 2009: p. 26-34.5. SEO del CEV, 2001: p. 6-37.


Actualment es preserven 14 fragments metàl·lics de diferent tipologia, que s’han agrupat a partir de les seves característiques i entre els quals s’han identificat: una moneda, tres fragments de planxa o cisalla, una prova d’encuny, tres fragments de riell trepat i sis frag-ments de cisalla.

A continuació, s’inventaria i es descriu tot el material, i al final de l’article es poden veure les imatges corresponents a les peces (fig. 4 a 6, p. 213-215).

1. Moneda de 8 maravedisos retocada Anvers: il·legibleRevers: creu de Don PelaiCoure; 9,75 g; 41 × 35 mm

2. Fragment de metall (retall de planxa) Coure; 0,43 g; 50 × 17 / 7 mm

3. Fragment de metall (retall de planxa) Coure; 0,20 g; 35 × 15 / 13 mm

4. Fragment de metall (retall de planxa) Coure; 0,56 g; 37 × 10 mm

5. Fragment de metall (retall de planxa) Anvers: bust d’Isabel II, a l’esquerra, en un extrem del fragmentRevers: escut reial, en un extrem del fragmentCoure; 0,99 g; 55 × 22 / 11 mm

6. Fragment de metall o cisalla (retall de planxa o riell amb un tre-pat de 18 mm) Coure; 10,45 g; 80 × 20 mm

7. Fragment de metall o cisalla en dos trossos (retall de planxa o riell amb tres i mig trepats de 18 mm) Coure; 8,46 g (= 3,70 g + 4,76 g); 97 g (= 59 g + 38 g) × 20 mm

8. Fragment de metall o cisalla (retall de planxa o riell amb un trepat de 14 mm) Or; 1,85 g; 23 × 19 mm


9. Fragment de metall, amb concrecions blanquinoses (retall de planxa) Plom; 0,79 g; 53 × 16 / 6 mm

10. Fragments de metall (retall de planxa o riell plegats i recargolats) Plom; 1,19 g; 29 × 12 mm





3. ANÀLISI DEL MATERIAL

3.1 Metodologia

Per al desenvolupament d’aquest estudi, el conjunt dipositat al CEV (Centre Excursionista de Vallirana) ha estat traslladat temporal-ment al Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia (Universitat de Barcelona) així com al Gabinet Numismàtic de Cata-lunya (MNAC) per realitzar-ne l’inventari, estudi i registre gràfic. Les analítiques destinades a conèixer la composició intrínseca de les peces han estat realitzades a l’Àrea d’Anàlisis de Metalls dels Centres Científics i Tecnològics (CCiT - Universitat de Barcelona)6 amb el procediment d’espectrometria de fluorescència de raig X (FRX), amb dos aparells diferents sempre que la mostra ho ha permès. Així s’han obtingut dades per fluorescència de raig X per energia dispersiva

6. Les analítiques han estat realitzades sota la direcció d’Elisenda Seguí-Ylla (CCiT-UB), a qui agraïm el seu interès i dedicació.


(ED FRX) i per FRX PANalytical.7 La tècnica es basa en l’excitació dels àtoms del material objecte d’estudi per un feix energètic de raigs X primaris. Els àtoms dels diferents elements químics que componen una mostra emeten una energia diferent i característica de cada ele-ment. Per tant, si s’il·lumina una mostra amb raigs X podem esbrinar quina és la seva composició química. Aquest mètode d’anàlisi presen-ta un especial interès, atès que es tracta d’una tècnica no destructiva, ràpida, fiable, capaç de fer anàlisi multielemental simultani i que garanteix que la peça en qüestió no pateixi cap alteració durant el pro-cés de mesura.8

3.2. Moneda

L’única moneda que s’ha recuperat està molt malmesa a causa d’haver patit una deformació per aixafament (núm. 1 de l’inventari). Si bé el diàmetre d’aquests exemplars sol ser d’uns 30 mm, en aquest cas arriba als 41 × 35 mm. La imatge de l’anvers s’ha de considerar totalment il·legible. És el revers, que malgrat estar molt gastat, encara conserva part del seu gravat. Així es pot apreciar molt sutilment part de la imatge, una creu ornamentada coneguda per les fonts numismà-tiques com a creu de Don Pelai. Aquesta iconografia es va començar a utilitzar en les peces de coure a partir de la Pragmàtica del 5 de maig de 1772, que regulava les noves emissions de moneda. En la Pragmà-tica es feia referència que en el revers de les monedes s’havia de gra-var «rodeados de un laurel y partidos con la cruz llamada del Infante Don Pelayo, los dos castillos y los dos leones de mis armas».9 Amb molta dificultat, al voltant de la imatge principal, es pot llegir part de la inscripció REYNA DE LAS [españas]. Fins i tot, també es pot apreciar el que molt bé podria ser una B a la part inferior, lletra que es corres-pondria amb el senyal identificatiu de la seca de Barcelona. Totes aquestes dades apunten que els 8 maravedisos aixafats pertanyen al regnat de la reina Isabel II, i que molt probablement van ser fabricats a

7. Per a una aplicació sobre material numismàtic del mètode d’anàlisi amb la tècnica de FRX, vegeu l’article de PITARCH i QUERALT, 2008.

8. En el cas de la Cova de l’Avi, s’han analitzat restes o escòria metàl·lica, rebuig de la falsificació de moneda, anàlisi de peces falses de cronologia similar els podem trobar a d’ESTRADA-RIUS, 2010. També és força interessant quant a tècnica aplicada l’article de PITARCH et al., 2011.

9. Els detalls sobre la emissió d’aquestes peces els podem trobar a DASÍ, 1951: Vol. III, p. 152-153 i CXCVII.


la seca de Barcelona. Si és així, les dates de producció d’aquests valors van ser entre el 1852 i el 1858. Si la marca que sembla llegir-se no fos una B i fos una J o un aqüeducte, les produccions serien, respectiva-ment, de la seca de Júbia, entre el 1835 i el 1850, o de la de Segòvia, entre el 1837 i el 1850.

La malformació o, millor dit, la deformació intencionada de la moneda, junt amb la circumstància d’haver estat trobada amb material de rebuig i en un ambient de moneda falsa, van propiciar que s’analit-zés el material metal·logràficament per tal de determinar si es tractava d’una peça falsa defectuosa o d’un exemplar oficial modificat per fer algun tipus de provatura o per a reaprofitar el cospell. El resultat de la recerca per mitjà de FRX PANalytical era d’un 95,40% de Cu (= coure) i un 1,03% d’As (= arsènic), i per ED FRX, una mitjana de 98,82% de Cu i un 1,19% d’As. En tots dos casos les dades obtingudes es corres-ponien amb la proporció de coure en les monedes oficials de l’època.10 Així es pot determinar que en el cas de la Cova de l’Avi es va manipu-lar una moneda de 8 maravedisos d’Isabel II per tal de provar una laminadora o per, a partir d’un cospell de metall oficial, obtenir-ne d’altres per fabricar noves peces.

3.3. Retalls de planxa

Sota aquesta descripció s’han agrupat els fragments de metall que semblem els retalls que han quedat d’una mateixa planxa o de diverses de composició molt similar (vegeu núm. 2, 3 i 4 de l’inventari). Es tracta en tots els casos d’unes fines làmines de color vermellós molt lleugeres i febles, que en dos casos presenten un doblec, sense cap tipus de gravat o marca. La forma del retall recorda molts dels trossos metàl-lics recuperats a la cova de Àliga, a València,11 el que podríem definir com a escòria metàl·lica, que molt probablement, si l’activitat falsifi-cadora hagués continuat, s’haurien tornat a fondre per fer una nova planxa i fabricar nova moneda.

10. Per a la proporció de la puresa del coure utilitzat en les emissions de l’època isabelina ens remetem a les dades del 1882 que eren: «la ley tolera 1 por 100 de cobre y ½ por 100 de cada uno de los metales estaño y zinc». Aquesta informació la proporciona el treball sobre el reconeixement de moneda falsa fet per GARCÍA GONZÁLEZ, 1882: p. 55.

11. Tot i que la moneda falsa que es va produir a la cova de l’Àliga és de cronologia més antiga, les restes materials estudiades permeten reproduir tot el sistema de producció d’un taller falsari. Vegeu RIPOLLÈS, 1993: p. 261-293.


D’aquest grup s’han analitzat al laboratori dels CCiT de la Univer-sitat de Barcelona els fragments 2 i 4, i han donat com a resultat el coure com a metall majoritari:

– La mostra número 2, molt similar a la peça número 3, amb l’FRX PANalytical donava un 86% de Cu amb un 0,57% d’Al (= alumini) i un 0,35% de Pb (= plom). No es va poder fer la comprovació amb l’ED FRX per la forma de la peça.

– La peça número 4, que sí que es va poder analitzar amb ED FRX, donava un 99,39% de Cu, un 0,65% d’As, un 0,12% de Ni (= níquel) i un 0,03% de Zn (= zinc). Amb l’aparell FRX PANalytical es confirma-ven aquestes dades i s’ampliava el ventall d’elements, amb una part majoritària: un 83,90% de Cu, un 0,52% d’Al i un 0,89% de Pb.

Els resultats que ens proporcionen les mostres són molt semblants, tot i ser el percentatge del plom el més anacrònic. Aquest fet permet pensar en una obtenció del coure a partir de diverses planxes o restes metàl·liques, sense importar gaire els elements que l’acompanyen o componen. Tot i que també es pot pensar amb una dificultat o manca de coneixents per afinar millor el metalls per parts del falsificadors.

3.4. Prova d’encuny

El fragment metàl·lic més interessant identificat a la Cova de l’Avi és el que presenta gravat l’anvers i el revers amb un bust i un escut res-pectivament (vegeu número 5 de l’inventari). El retall segueix la pauta dels fragments anteriors (núm. 2 a 4): una fina làmina de color vermellós, molt lleugera i feble amb diverses fissures al voltant, molt possiblement causades per la força exercida en pressionar la làmina per tal d’estampar-hi el gravat. L’estat de conservació no era gaire bo i presentava punts de corrosió propis de la deposició prolongada en el subsòl. Només es va poder analitzar per mitjà de l’FRX PANalytical i va donar com a resultat el 86,90% de Cu, amb un percentatge del 5,90% de Pb i el 0,67% d’Al. En principi, els elements identificats són similars a les mostres presentades anteriorment (vid. supra), tot i que en aquest cas el percentatge de plom és molt més alt, fet que pot respondre a la necessitat de donar mal·leabilitat al metall per tal que, en imprimir el gravat, aquest quedi més marcat. També hi ha la possibilitat que, es tracti d’un fragment metàl·lic d’una procedèn-cia diferent als fragments anteriors, tenint així tres mostres de planxa de metall amb un percentatge majoritari en coure presents a la cova.


El bust gravat en el fragment es pot identificar sense cap dubte amb un retrat de la reina Isabel II d’Espanya.12 També es pot llegir amb dificultat part de la inscripció [isabel 2A.] POR LA G. – [de dios y la const. 186]3. Aquesta efígie i la inscripció (fig. 7, p. 216) són les mateixes que es poden trobar en el numerari d’or per valor de 100 rals a les seques de Barcelona (1856-1859), Madrid (1856-1862) i Sevilla (1856-1862). També en els exemplars de 40 rals d’or de les seques de Barcelona (1863) i Madrid (1861-1863), a més dels 20 rals d’or de la seca de Madrid (1861-1863). Com que és identificable un número 3, possiblement en el lloc de les unitats de la data, podem pensar que es tracta de l’any 1863, i queden reduïdes les possibilitats que es tractés de 40 o 20 rals.

L’escut gravat en el revers de la peça és el que es correspon amb els valors nominals ja citats de 100, 40 i 20 rals d’or. En aquest cas la llegenda és il·legible però, si s’observa amb deteniment, es perfila un número 4 a la part inferior del gravat, just en el lloc reservat per ins-criure el valor nominal de la peça. Totes aquestes dades permeten clas-sificar aquestes empremtes com a mostra o prova d’una moneda de 40 rals d’or de l’any 1863, que molt bé podria ser de la seca de Barcelona o de Madrid. L’aparença similar de les monedes, tot i ser de diferents tallers emissors, pot seguir la recomanació que Francesc Paradaltas, afinador de la seca de Barcelona, havia fet per tal que no es falsifiqués numerari amb tanta facilitat. Paradaltas observava que la moneda havia de ser tan uniforme com fos possible i, fins i tot, estar gravada per un únic centre gravador.13 Identificar la seca o taller de producció seria també una dada força interessant que indicaria proximitat amb la seca de Barcelona, tot i que amb vista a falsificar moneda poc importa, ja que la moneda sigui de la fàbrica que sigui circula igual per tot el ter-ritori espanyol. Recordar que la marca de seca ve expressada per una petita estrella, que segons les puntes indica un o altre taller monetari. En els exemplars de dimensions petites, com en els 18 mm de la peça de la Cova de l’Avi, les estrelles poden passar a ser borroses i acabar sent una mena de punt, si la peça està molt gastada.

12. El bust que es mostra en l’anvers de les monedes va ser realitzat per Luís Marchionni, gravador principal de la Casa de la Moneda de Madrid des del 1861, vegeu DASÍ, 1951: vol. V, p. 36. Per a un millor detall de la imatge, vegeu l’ampliació d’aquest fragment número 5 a la figura 7.

13. Francesc Paradaltas va ser afinador de la seca de Barcelona durant el regnat de la reina Isabel II. A part de ser un expert en el treball dels metalls i l’encunyació de monedes va redactar diferents tractats sobre la producció de numerari; un exemple n’és PARADALTAS Y PINTÓ, 1847: p. 64.


Les monedes de 40 i 20 rals d’or van ser emeses amb l’autoritza-ció del Reial decret de 31 de gener de 1861. La introducció d’aquests nous valors anava destinada a substituir les monedes de plata en els petits pagaments.14 De fet, i amb molta relació possiblement amb la data de la prova trobada a la Cova de l’Avi, entre el 1863 i el 1864 la pro-ducció de moneda d’or va ser molt elevada en el país, el 403,2, la xifra més alta entre el 1860 i 1868,15 cosa que mostra com la circulació i ús de la moneda d’or no era del tot desconeguda pel públic, sobretot els valors nominals baixos: quaranta i vint rals, i per tant, la seva fal-sificació, en ser una peça de curs freqüent, no s’ha de considerar com un fet extraordinari. Recordem que la falsificació monetària és una activitat paralel·la a la circulació oficial de numerari i que s’ha donat en totes les èpoques, així com la lluita contra aquest delicte, ja que un cop detectat el problema s’han buscat mitjans per combatre i identifi-car el material fals.16

Definit que el que hi ha marcat o gravat en la fina làmina metàl-lica de coure amb una petita proporció de plom és l’empremta de 40 rals d’or de l’any 1863 a nom d’Isabel II, s’hauria de buscar una expli-cació en aquest «objecte», un motiu de ser o a què respon, ja que no és una peça freqüent en la seriació numismàtica. De fet, al que més s’apro-xima o es pot equiparar és, com ja s’ha avançat, a una prova de gravat o d’encuny.

Dins l’àmbit de la fabricació de moneda oficial, sí que és molt freqüent fer proves o peces de presentació, amb la finalitat de compro-var la qualitat del disseny i del metall definitiu de la moneda abans de ser posada en circulació. Aquestes proves poden ser només d’anvers o de revers, tot i que molts cops són de totes dues cares juntes. Els metalls en què es fa la prova es poden correspondre o no amb el valor a encu-nyar. Es coneixen exemples des d’antic i de diferents territoris. Com que són un tipus d’objectes o de materials propis del sistema de fabri-

14. Sobre aquesta problemàtica, vegeu SARDÀ, 1998: p. 134.15. Vegeu per a aquesta qüestió l’obra ja citada de SARDÀ, 1998: p. 139.16. Sobre aquesta qüestió cada època i sèrie numismàtica té bibliografia específica, però uns

exemples en podrien ser: RAVEL, 1946, un text específic per reconèixer les moltes i diverses falsificacions de moneda grega; per a l’època medieval, cal citar FELLER, 1986, tot i que si bé l’obra se centra en el territori francès, cal tenir present que si en el país veí la falsificació és un fenomen molt estès, per circumstàncies històriques se’n pot fer molt ressò a Catalunya. Una obra obligada de consulta, i més si ens centrem en el segle XIX, és la ja esmentada de GARCÍA GONZÁLEZ, 1882; l’autor intenta identificar els nominals més falsificats del seu temps i aportar les màximes dades possibles i concretes per identificar-los.


cació també adopten una terminologia específica, així, en anglès a les proves se les denomina pattern, trial die o trial piece; en francès, echantillon o épreuve du coin; en italià, proba di conio; en alemany, probestuecke, i en català, el mot més correcte potser seria el d’assaig.

Si bé ja s’ha comentat que les proves s’entenen dins de l’àmbit de la moneda oficial, també es coneixen assaigs per a monedes falses. En aquest cas, els metalls emprats per provar el gravat de la peça que es vol falsificar poden ser molt diversos. Així se’n coneixen sobre fragments de plom, com és el cas del trobat a l’abadia de Sant Denis (França).17 Es tracta d’una placa de plom de forma irregular, que porta gravades diver-ses empremtes de monedes, tant a l’anvers com al revers. La moneda que es «provava» era un diner del segle VII amb el monograma del rei Pipí –RP (Pippinus rex)– i en el revers AVT/ TRA / NO. Un altre exemple també sobre plom seria el descobert al cementiri de Saint Paul a Angla-terra el 1841 i que actualment es conserva al Museu Britànic. Es tracta d’un plom monetiforme amb el bust del rei Alfred el Gran (849-899) a l’anvers i el monograma de Londres al revers.18 De cronologia més pro-pera al material identificat a la Cova de l’Avi, n’és un exemple la prova en coure d’un dòlar dels Estats Units de la seca de Filadèlfia de 1798.19 Un altre cas interessant podria ser el del token –objecte paramonetal tipus fitxa– del 1811 del Banc d’Anglaterra a nom del rei Jordi III, amb la particularitat de ser només la prova per al revers.20

Si bé fins ara només s’han esmentat casos forans, recentment s’han pogut identificar uns exemplars de proves de moneda espanyola falsa d’or. En destacarem alguns per la seva proximitat amb la peça identifi-cada a la Cova de l’Avi. Així, actualment es disposa de tres nous paral-lels propers a la prova d’encuny d’Isabel II.21 Es tracta de l’assaig d’un

17. Per a més informació i una imatge de la peça, seguiu l’enllaç a internet: http://www.saint-denis.culture.fr/fr/1_3a4_ville.htm.

18. Per veure aquesta curiosa peça, que no s’acaba de definir si és una prova per ensenyar a diferents tallers del territori o si és producte de falsaris, cal seguir l’enllaç a internet: http://alfred-the-great.synthasite.com/potpourri.php.

19. Sobre aquest interessant i únic exemplar cal consultar l’article 28 del bulletí The E-Sylum, vol. 10, núm. 30 (29 de juliol de 2007). També l’explicació de Robert Wilson Hoge conservador de l’American Numismatic Society a: http://ansmagazine.com/Spring07/Cabinet. A més de http://uspatterns.com/j25a.html; i també a: http://www.coinlink.com/News/us-coins/newly-discovered-treasures-dug-up-in-philadelphia/.

20. St. James Auctions Ltd Auction 18 (27.09.2011) lot 332.21. Els paral·lels que s’enumeren a continuació han estat publicats amb posterioritat a la

celebració de la Jornada, algunes de les peces formen part actualment del fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC.


ral de plata de Sevilla de Ferran VI, concretament del 1754, sobre una planxa de coure quadrada de 23 × 23 mm.22 De la mateixa autoritat també es coneix una prova de mig escut d’or de Madrid de l’any 1756, feta sobre un disc de coure.23 Un altre exemple seria la del mig escut d’or de la seca de Sevilla a nom de Carles III i de l’any 1788, imprès sobre un disc de coure, segons els autors, però, en ampliar la imatge, s’observa el gravat molt desgastat d’una corona, cosa que fa pensar en el reciclat-ge d’una moneda molt gastada de coure per fer aquesta prova.24

Els paral·lels presentats ens permeten pensar que la peça procedent de la Cova de l’Avi, malgrat el seu mal estat de conservació, seria, efectivament, fruit d’una prova per valorar la qualitat del gravat que tenien els encunys per falsificar, ja que, a més, està feta en una planxa molt prima d’una composició majoritària en coure i restes de plom.

3.5. Riells trepats

Dintre d’aquesta descripció s’han agrupat els fragments de riells foradats per tal d’obtenir cospells on gravar o encunyar la moneda (vegeu núm. 6, 7 i 8 de l’inventari, fig. 5, p. 214). Dins d’aquest grup s’han de diferenciar, per la seva forma i per la composició, dos con-junts. Així, els «forats» de les peces 6 i 7 permetent comprovar la mesura de quatre cospells sencers, coincidint amb 18 mm de diàmetre. Aquesta mida es correspon amb les peces de 40 rals d’or o 4 escuts a nom d’Isabel II.25

Els dos fragments de riells presenten un grau de desgast molt simi-lar, cosa que fa pensar en una fabricació en un mateix període de temps i amb una mateixa màquina. Fins i tot, la trencadura desigual i semi-dentada dels exemplars és similar. A més, l’anàlisi metal·logràfica realitzada a les peces ha donat una composició molt similar amb un percentatge del 96,10% de Cu i l’1,23% d’As amb el sistema FRX

22. Aquesta peça està il·lustrada en el catàleg de subhastes Aureo & Calicó, subastas numismáticas. Jueves 26 de abril de 2012, Barcelona, 2012, p. 56, núm. 480.

23. Aquesta prova per a numerari d’or està reproduïda en el catàleg de subhastes Aureo & Calicó, subastas numismáticas. Jueves 26 de abril de 2012, Barcelona, 2012, p. 57, núm. 495.

24. Vegeu per a aquest interessant exemplar el catàleg de subhastes Aureo & Calicó, subastas numismáticas. Jueves 26 de abril de 2012, Barcelona, 2012, p. 63, núm. 586.

25. Sobre les denominacions i diferents espècies àuries del regnat d’Isabel II cal consultar l’obra de DASÍ, 1951: vol. V, p. 25-28, p. 37-38, document 2396 p. LVII-LXI i document 2570 p. CIII-CVI.


PANalytical, dades que es confirmen amb el 98,96% de Cu i l’1,18% d’As obtingut amb el sistema ED FRX.

La utilització de riells de coure quasi pur amb un baix percentatge d’arsènic contrasta amb algunes de les dades que la bibliografia aporta sobre la falsificació de la moneda d’or en aquesta època. Els aliatges més emprats per imitar l’or eren el de coure i zinc en diverses propor-cions. Així, 10 parts de zinc, 6 d’estany i la resta de coure, donaven com a resultat un color molt similar a l’or, i era, a més, molt fàcil de polir.26 Els riells de la Cova de l’Avi tenen una composició similar a la peça número 1 de l’inventari, la moneda malmesa de 8 maravedisos. Es podria argumentar que l’obtenció de metall per falsificar fóra a partir d’exemplars de maravedisos de curs oficial del mateix regnat o dels anteriors.27 Els maravedisos serien aixafats, modificats i, ben segur, fosos per acabar en forma de riells, d’on obtenir cospells, que, més tard, es transformarien en monedes d’or, si bé el registre de la cova ja no ens proporciona més dades respecte a això.

Cal afegir, a més, la singularitat de la peça número 8 dins del grup que hem anomenat riells trepats. Es tracta d’un fragment de riell daurat i del qual s’ha obtingut un cospell de 14 mm de diàmetre. Aquesta mesura, si ens situem cronològicament en el regnat d’Isabel II,28 només pot correspondre a les peces de 20 rals d’or que es van fabricar entre 1861 i 1863 a Madrid.

En un primer moment, es va tractar el fragment número 8 com la resta de peces analitzades. De fet, es pressuposava que era un metall no noble que de forma «natural» ja proporcionava als falsaris el to perfecta-ment grogós de l’or. Així, primer es va fer una anàlisi en la zona més plana de la peça que va donar com a resultat el 60,10% d’Au (= or) i el 34,20% de Cu amb el sistema FRX PANalytical (SCT), dades que es van confir-mar amb el 63,96% d’Au i el 34,20% de Cu amb el sistema ED FRX.

26. Tot i no ser exactament sobre el regnat d’Isabel II, aquet treball proporciona dades molt significatives entorn de la falsificació de la moneda a la fi del segle XIX, ARROYO ALLENDE i SANZ FERNÁNDEZ, 2011: p. 231.

27. Recordem que l’anàlisi de la peça de vuit maravedisos identificada a l’excavació donava un percentatge de FRX PANanalytical d’un 95,40% de Cu (= coure) i un 1,03% d’As (= arsènic) i per ED FRX una mitjana de 98,82% de Cu i un 1,19% d’As (vid. supra).

28. Cal tenir present que tot el material obtingut a la Cova de l’Avi, així com les dades documentals i històriques, ens situen en el regnat d’Isabel II, per això pressuposem els nominals que es podien falsificar sota aquesta autoritat, tot i que en aquest període també era freqüent la falsificació de moneda forana, especialment la francesa. Uns casos força interessants es poden veure en l’article de Luis Sainz Ortega en aquest mateix volum.


Així, el resultat en la cara superior del fragment donava que es tractava d’una peça d’or, fet poc usual en la falsificació de l’època, on eren més emprats els banys d’or, per la qual cosa es va determinar fer una analítica en la zona del cantell o perfil de la peça. Aquestes múlti-ples lectures anaven encaminades a confirmar si es tractava de metall massís o d’un recobriment, sistema molt més utilitzat en els processos de fabricació de moneda falsa. En aquest cas, E. Seguí-Ylla (CCiT-UB) va realitzar les lectures amb el col·limador més petit, de 0,01mm, per poder analitzar diferents punts del perfil. Per poder comparar, el primer que va fer va ser llegir de nou en la zona plana amb aquestes noves condicions. Els resultats eren repetitius, però una mica diferents de quan es treballava amb el col·limador més gros. Es van fer dues lectu-res: 66,3% d’Au – 33,1% de Cu / 66,2% d’Au – 33,1% de Cu. La proporció d’or donava més alta que amb el col·limador gros, però dins l’ordre de magnitud. Al perfil s’hi van fer tres lectures seguint l’eix vertical (3×3), el resultat va ser: part externa, 66,67% d’Au – 33,8% de Cu; al centre, 67,1% d’Au – 33,1% de Cu; i a la part externa contrària 66,5% d’Au – 34,2% de Cu. Aquests valors oscil·len més perquè en els perfils és més complicat de trobar una zona plana. Malgrat tot, en el perfil l’Au oscil·la entre 65% i 66% i el Cu entre 33% i 34% en totes les lectures que s’han fet, tant en la part superior plana i en el cantell.

Sigui com sigui, el fragment de riell d’or trobat a la Cova de l’Avi té una proporció d’or equivalent a 15,84 quirats, una mica més que els 14 quirats que té l’or considerat de grau mig, molt utilitzat en la joie-ria.29 Si la moneda oficial d’Isabel II tenia una proporció de 21,6 qui-rats, podem deduir que el frau en el cas de les monedes d’or produïdes a la Cova de l’Avi estava en la rebaixa de l’or. En conseqüència, es produiria moneda amb or però de llei molt més baixa.

Sobre els metalls i aliatges emprats a la darreria del segle XIX per falsificar moneda d’or hi ha documentades el 1850 peces de 80 i 40 rals amb un pes molt inferior al de l’original fetes de coure i zinc amb la superfície daurada, tot i que també era freqüent l’ús del platí amb un bany

29. Recordem que la moneda d’or del regnat d’Isabel II tenia una llei de 900 mil·lèsimes. En la relació següent es poden veure els valors de l’or tant en quirats, com en mil·lèsimes i el percentatge:

24 quirats = 999,99 mil·lèsimes = 100,00%22 quirats = 916,67 mil·lèsimes = 91,66% 21.6 quirats = 900,00 mil·lèsimes = 90,00% 18 quirats = 750,00 mil·lèsimes = 75,00% 14 quirats = 583,33 mil·lèsimes = 58,50%


daurat.30 Un altre sistema és l’anomenat «latón para el torno», que és un aliatge de 63 parts de coure, 33 de zinc, 2/3 d’estany i unes mil·lèsimes de plom. Altres variacions amb una composició important de coure i zinc són: el Similor o or de Manheim, en què, sobre 100 parts, 10 o 12 són de zinc, 6 o 8 d’estany i la resta coure; l’oripell, 90 parts de coure i 10 de zinc; el metall del príncep Robert, amb 14 parts de coure i 1 de zinc.31

3.6. Retalls de planxa de plom

A la Cova de l’Avi també s’hi van trobar sis fragments metàl·lics molt febles, alguns de plegats o recargolats que, a més, presentaven un estat de conservació deficient, amb concrecions i calcificacions (vegeu peces 9 a 14 de l’inventari. Fig. 6, p. 215). L’aspecte físic de tots els fragments ja feia preveure una composició intrínseca molt similar, agrupació que les anàlisis realitzades han confirmat. Es van poder fer proves a les peces 9, 11 i 14 de l’inventari, la resta van quedar excloses a causa del seu mal estat. A més, els fragments només es van poder mesurar amb el sistema FRX PANalytical (SCT), ja que la forma de les peces no era accessible amb l’ED FRX.

Els resultats van ser els següents:

– Inventari número 9: 86,80% de Pb (= plom) i 7,43% de Ca (= calci)



El metall majoritari en tots el casos era el plom, i molt possible-ment la resta de fragments que no s’han pogut analitzar tindrien una composició similar. El perquè d’aquests fragments a la cova es fa difí-cil d’explicar, tot i que ja s’ha pogut veure que el plom era un compo-nent bastant habitual en els aliatges per fer moneda falsa. En el cas de la Cova de l’Avi, s’ha trobat una proporció significativa de plom, el

30. Antonio GARCÍA GONZÁLEZ (1882: p. 32) enumera diferents aliatges per fer moneda falsa d’or a la darreria del segle XIX, la més comuna era la barreja de coure i zinc, també docu-mentada per TORRES LÁZARO, 2010a: p. 95.

31. Més dades sobre aquest productes, contemporanis a la fabricació a la Cova de l’Avi, els podem trobar a GARCÍA GONZÁLEZ, 1882: p. 32-33.


5,90%, en la prova d’encuny, i argumentàvem la seva presència per ajudar a la mal·leabilitat de la planxa. Amb les dades actuals i presents en el jaciment, només podem pensar en una obtenció o subministra-ment de metalls per part dels falsificadors de molt diversa procedència,32 circumstància que dóna una gran diversitat de metalls.

4. EL MATERIAL RECUPERAT EN EL CONTEXT HISTÒRIC

El material recuperat a la Cova de l’Avi s’ha de situar cronològica-ment entre la segona guerra Carlina (1846-1849) i els darrers anys del regnat de la reina Isabel II, moment històric força difícil per al país. A la segona meitat del segle XIX hi ha molts problemes econòmics encara heretats d’altres èpoques. Si ens centrem en la moneda i la seva circula-ció, cal tenir present que encara hi havia en curs un gran nombre de valors nominals en or, plata i coure, tant a nom d’Isabel II com dels reg-nats anteriors, motiu pel qual es van proposar diferents intents de solució al llarg del temps, com ara la reorganització del sistema monetari, rees-tructuració de la fabricació de la moneda amb la mesura de fer dependre les cases de moneda de la Reial Hisenda o reunificació de les espècies monetàries de tot el país.33 La desorganitzada circulació monetària pro-vocava que en moltes ocasions les falsificacions quedessin dissimulades o confoses amb peces antigues, molt gastades per l’ús i encara en curs, o, ben al contrari, amb espècies creades de nou encara «desconegudes» en el circuit monetari. Recordem que la seca de Barcelona, tot i que va tenir un funcionament irregular en aquest període, era activa en aquest moment, cosa que agilitzava l’aprovisionament de la moneda de coure, plata i or pel territori.34 Si bé, per norma general, la moneda d’alt valor, d’or i de plata, era utilitzada per a grans transaccions o considerada com a mate rial d’estalvi. S’ha de tenir present que els valors nominals baixos en or –40 i 20 rals, o 4 o 2 escuts– i en plata –1 o mig ral– eren, però, prou coneguts per al públic usuari, tot i que a causa del baix nivell de vida de la pobla-ció, per ús quotidià la moneda més usada era la de coure.35

32. Fet que també es dóna en d’altres jaciments com l’esmentat anteriorment, cova de l’Àguila, RIPOLLÈS, 1993.

33. Vegeu SARDÀ, 1998: p. 13-20.34. Una visió de la seca en aquest moment ens la proporciona SANAHUJA, 2002: p.137-141.35. Sobre el greu problema de les múltiples divises en circulació cal consultar TRAIMOND,

2006-2007, 4-5: pp. 109-113.


Malauradament, la falsificació monetària va paralel·la a la pro-ducció de la moneda oficial.36 La tradició de falsificar moneda era ben coneguda a Espanya, des de l’època antiga, i s’estenia per tot el terri-tori. Fins i tot, apunta Mateu y Llopis, en alguns moments històrics ser falsificador va restar institucionalitzat, com si d’un ofici més o menys es tractés.37 Les fonts escrites de la fi del segle XVIII es fan ressò que es falsificava moneda de tan bon art que es feia difícil diferenciar les peces originals de les falses. Les monedes tenien, fins i tot, el cordo-net al cantell i les imatges s’obtenien a partir de motlles de peces bones. En molts casos es detectava la falsedat a partir del menor pes de la peça.38

Si bé es coneix, en xifres, la producció de moneda oficial en aquest període històric, també es podria arribar a saber el volum de moneda falsa emesa, ja que s’han conservat alguns dels encunys uti-litzats per fabricar numerari fraudulent. Un exemple en són els encunys dipositats al Museu de Cervera, preparats per fabricar peces de 100 rals d’or del 1854. En aquest cas el metall utilitzat per a la producció era el platí, al qual s’aplicava un bany d’or. Els encunys van ser dipo-sitats al museu per la família Nuix, i pertanyien a un avantpassat seu que amb l’emissió d’aquestes peces volia participar en el finançament de la causa carlina.39

5. PARAL·LELS A LA COVA DE L’AVI: RESTES MATERIALS I DOCUMENTS ESCRITS

Tradicionalment, l’aïllament de les coves ha estat un bon refugi per als qui volien fer moneda falsa. Un lloc amagat, lluny dels centres de població i, a ser possible, de difícil accés es podia convertir fàcil-

36. Són moltes les publicacions dedicades a estudiar la moneda falsa, però una bona síntesi per al nostre territori n’és l’obra d’ESTRADA-RIUS, 2010.

37. Som conscients que no és ni el mateix moment històric ni la mateixa zona geogràfica, però l’estudi reflecteix la problemàtica i com funcionaven les «xarxes» de falsificadors; vegeu MATEU Y LLOPÍS, 1954.

38. Vegeu TRAIMOND, 2006-2007: p. 110.39. La troballa d’encunys és sempre un fet extraordinari, ja que per norma general un

cop deixen de funcionar es destrueixen o s’inutilitzen. Més dades sobre aquest extraordinari testimoni les aplega LLOBET I PORTELLA, 1980: p. 69-70. També cal fer esment de la troballa d’encunys falsos per a 6 quartos de la guerra del Francès presentats en aquest mateix volum, en el text de Montserrat Berdún.


ment en un taller per fabricar moneda. Es coneixen força testimonis sobre aquests llocs, tot i que no sempre la informació que ens ha arribat es prou completa. En molts casos es coneix la ubicació de la cova o balma i que va servir per fer moneda falsa, però no en resta cap indici material; d’altres vegades, en canvi, és tot el contrari i hi ha objectes i peces, però no es conserva el context de la troballa. Són pocs els casos en què s’ha pogut fer una intervenció arqueològica i un estudi complet de les coves-taller. A continuació en presentaren alguns exemples cone-guts per veure quina informació ens aporten les diferents coves i deter-minar quin procés de fabricació se seguia.

D’ubicació més o menys propera a la Cova de l’Avi, però de cro-nologia més antiga i sense cap tipus d’intervenció arqueològica, cal esmentar dues troballes. Una és la dels cingles del Bertí (Vallès Orien-tal) amb 8 peces falses de Barcelona del temps de Felip III (1598-1621); 1 cospell de plata i 20 cospells d’aram per encunyar peces fal-ses. L’altra és una balma del municipi del Bruc (Anoia), on es van identificar 24 peces falses d’Aragó de Carles II i Felip V, i 72 cospells, retalls i fragments, tots d’aram.40 Una altra troballa, centrada en el pe ríode de la guerra del Francès, és a dir, anys abans de les peces de la Cova de l’Avi, és la d’una cova al Maresme, on es van identificar una moneda de 6 quartos de 1811 fosa, a més de restes de metall fos i estris.41 Totes aquestes cavitats han proporcionat restes de metalls, escòria, cospells, tant de plata com d’aram, i algun exemplar de moneda ja falsa, la majo-ria fabricats pel sistema de fusió.

Fora del territori català són força coneguts els casos de diverses coves repartides per la geografia valenciana. Un exemple en podria ser la cova de l’Aigua (Simat, Carcaixent, València), coneguda actualment com a sima de l’Aigua. La notícia que ens arriba és del 1627, quan el prior del monestir de Valldigna va encarregar-se de la investigació sobre la falsificació de moneda que es feia en una cova. S’hi van trobar sis pilons de fusta on es tallava la moneda, tres espais on posar els menuts, a més d’eines i artefactes com ara: cresoletes, 2 martells, 1 pae-lla de coure, 1 alambí, retalladures de menuts, menuts ja fets, 2 encunys grossos amb les marques d’un cap, 5 encunys petits amb un ramet, 1 encuny trencat, 1 ampolla amb aiguafort, 1 banastell de fusta (com una panera) i 6 o 7 ventalloles. Es tracta del relat d’una fàbrica quasi

40. La notícia d’aquestes dues troballes la facilita CRUSAFONT I SABATER, 2000a i 2000b.41. Troballes centrades en la falsificació de numerari de la guerra del Francès, amb la

descoberta d’encunys i peces foses. BALAGUER, 1993: p. 53.


completa.42 Un altre exemple amb molt material i que es va poder exca-var amb metodologia arqueològica és el de la cova de l’Àliga (Picas-sent, València): en total s’hi van recuperar 115 peces, 2 eren romanes, la resta, menys 1, eren diners i menuts de València falsos. També s’hi va identificar una gran quantitat de cospells, que s’obtenien per retalls de planxes de diferents objectes, com calderes, que més tard, en una enclusa, prenien la forma més arrodonida. També es feien servir cabo-tes de claus. Un altre sistema per fabricar cospells presentat a la cova és el de fusió a partir de motllos. La producció a la cova va ser molt gran; unes 120.000 monedes falses en circulació és el càlcul aproximat a partir del material recuperat.43 Una dada per tenir present és la de l’obtenció dels metalls tant a partir de monedes antigues fora de circu-lació com de planxes metàl·liques d’origen divers.

Una altra dada interessant és la que ens aporta la cova Soterraña (Xella, València), on es van trobar unes tenalles per tallar moneda falsa, una planxa de coure i 400 peces falses, però del segle XVII. 44 En aquest darrer cas, així com en el de la cova dels Regals, prop de la pedrera Santa Bàrbara de Jesús (Eivissa), s’ha de destacar que la moneda falsa fabricada són les peces més conegudes i properes, a València el menuts i rals valencians, i a Eivissa, cinquenes i retalls de metall diversos. Igual passa amb les coves descobertes a la zona de Despeñaperros (Santa Elena, Jaén), on el material recuperat també eren cospells qua-drats a punt de ser tractats per falsificar moneda castellana dels Àustria i les escòries de metall que resten després d’haver fabricat la moneda falsa, que novament es fondran i tornaran a ser encunyats.45

També volem destacar les troballes fetes a França, ja que aporten materials tècnics més avançats, com ara una laminadora o un fragment de balancí, amb l’afegit que en alguns casos també la moneda falsifica-da era espanyola. Així, en un soterrani a Corgnac (França), a una cons-trucció amb forma de volta, es va trobar un balancí de 35 cm, una parella d’encunys per batre triples escuts d’or de Sevilla a nom de Felip III i un encuny de Felip III. També en una cova a la zona de la Dordogne al Périgueux (França), prop del castell de la Roche, es

42. Si bé la cronologia és totalment anacrònica, cal citar aquesta cova per tot el material de fabricació i la diversitat en l’obtenció de metalls que enumera; vegeu AJUNTAMENT DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA, 1987.

43. La descripció d’aquesta troballa, la seva interpretació i el càlcul de la producció estan àmpliament publicats a RIPOLLÈS, 1993.

44. Sobre aquesta troballa, vegeu l’article de MATEU Y LLOPIS, 1954: p. 49-56. 45. Per a aquest cas, vegeu DHÉNIN i NONY, 1978.


va localitzar una laminadora de 21 × 9 cm i unes tisores de 45 cm.46 Aquestes troballes mostren com la tècnica per falsificar avança paralel-lament al desenvolupament introduït en les diferents seques oficials a partir del segle XVII.

En el cas del Baix Llobregat no disposem, fins al moment, de fonts escrites que ens evidenciïn falsificació de moneda. Tot i així, sabem que durant aquell moment les coves del Garraf i de l’Ordal són utilit-zades de manera freqüent per part dels guerrillers durant les guerres carlines. Tant és així que, l’Ajuntament de Begues, el gener de 1851, comunica al comandant militar de Molins de Rei que havien estat tapia-des les coves del terme i que encara restaven alguns forats més sense tapar perquè eren de difícil accés.47

Les notícies escrites de l’època transmeten que la falsificació de moneda era un fet molt freqüent al segle XIX. És coneguda l’existència de la instal·lació de màquines per encunyar en els llocs més diversos, pisos, barraques de vinya i coves de muntanya. Molts cops aquests fets queden reflectits en la premsa diària; per exemple, el Diario de Barce-lona dóna notícia48 que en una vinya propera al Vendrell es va trobar una màquina per encunyar moneda; que en el terme de Vilafranca es va trobar un taller que feia moneda falsa d’or, concretament monedes de 100 rals; que en el terme de Castellet, a l’Arboç, es va trobar una màqui-na per falsificar, amb motlles per a peces de 80 rals; que en un mas del terme del Vendrell es van trobar trossos d’encuny i planxes de metall per encunyar moneda.

Malgrat la lluita contra el frau monetari, les normatives i les lleis dictades a aquest efecte, l’activitat falsària va continuar en el territori, tal com mostra una dada extreta de l’arxiu de Terrassa en la qual es recull que, el 5 de gener de l’any 1889, es va trobar al carrer Sant Joan una fàbrica de moneda falsa de coure.49 Però tot i que la falsificació de

46. Totes aquestes troballes van ser estudiades i presentades per DUMAS, 1980. Cal destacar el fet que de l’ús de cavitats subterrànies com a refugi o fàbrica de moneda falsa, en tenim un testimoni molt proper també present en aquest mateix volum, en l’article de Núria Cabañes i Imma Gimferrer.

47. Vegeu l’article sobre l’activitat dels guerrillers en aquestes contrades de RENOM, 1986a. 48. Aquestes exemples són extrets de l’obra BOFARULL, 2004: p. 62-63, però cal tenir

present l’article de M. José Morales i Albert Estrada-Rius, en aquest mateix volum, on es fa un exhaustiu buidatge de la premsa escrita de la darreria del segle XIX a la ciutat de Barcelona.

49. Aquest n’és un exemple proper a la Cova de l’Avi, però en són molts els testimonis que es podrien esmentar, vegeu RAGÓN, s.d.: p. 112. Un altre cas per tenir present és el de la ciutat de Manresa, exposat en aquest mateix volum per Joan Marc Estarán.


moneda és una activitat prohibida i penada per la llei, hi ha fets anec-dòtics que quasi inciten a cometre un delicte, com és el cas de l’anunci d’una màquina, premsa a pressió, que és portàtil, fàcil de transportar i muntar que costa 1.250 pessetes.50 Aquest preu, en el suposat cas que els falsificadors de la Cova de l’Avi l’hagueren usat, quedaria amortit-zat només produint 20 peces de quaranta rals d’or, és dir 800 rals d’or.

Molts cops no es disposa de registres escrits o restes arqueològi-ques que ens evidenciïn la falsificació de moneda, tot i això la tradició oral i la toponímia poden ser indicadores d’aquest tipus d’activitats. Aquest és el cas dels Òbits, dues balmes o coves al parc de Sant Llorenç del Munt (d’entre el Bages i del Vallès Occidental) on el saber popular fa referència que s’hi falsificava moneda. En el cas de l’ús que ha tingut, són forces els exemples de cavitats que, apart del nom comú, reben un sobrenom relacionat amb la possible fabricació de moneda falsa, ja sigui com a taller o com a amagatall. Així la mateixa Cova de l’Avi era cone-guda a Vallirana com la cova de la Vall o de la Moneda, un altre cas proper seria el de la vall d’en Joan a Gavà on la cova del Cingle es coneix també amb el nom del cau de la Moneda o cova dels Diners.51

6. CONCLUSIÓ

Cal tenir present que el coneixement que tenim de l’activitat falsi-ficadora a la Cova de l’Avi és a partir del material de rebuig utilitzat durant el procés de fabricació (l’escòria metàl·lica, una prova de gravat i una moneda de curs legal molt desgastada i feta malbé) i que, per tant, és susceptible del seu abandonament. El producte final d’aquest procés falsificador, la moneda falsa, no ha estat localitzat entre els materials de la Cova de l’Avi.

Relacionar l’activitat falsificadora duta a terme a la Cova de l’Avi amb un esdeveniment històric determinat és difícil a causa que manca documentació que ens permeti vincular-los. Les dades donen suport a l’activitat falsària a mitjan segle XIX, que pot haver estat intensa en un

50. La propaganda d’aquesta premsa i tota la informació sobre el seu funcionament, es troba en el llibre de MARTORELL, 2002: p 130, i també cal consultar l’article d’ARROYO ALLENDE i SANZ FERNÁNDEZ, 2011: p. 230.

51. Amb aquest nom és coneguda la cova del Cingle, a la vall d’en Joan (Gavà), ja que segons sembla s’hi amagava moneda falsa. AYMAMÍ I DOMINGO i PALLARÈS-PERSONAT, 1994.


territori convuls i marcat pels esdeveniments generals del país, com ara la segona guerra Carlina (1846-1849), la situació durant el Bienni Progressista (1854-1856), dins el qual tingué lloc l’aixecament carlí de 1855, durament reprimit pel general Zapatero, o bé el procés de caigu-da de la monarquia borbònica (1856-1868). És precisament durant aquest moment que coneixem activitats de guerrillers a la zona de l’Ordal, com ara la de l’escamot de Cristòfol Comes –conegut com el Tòful de Vallirana–52 mort el 1855. L’activitat de falsificar moneda durant les guerres carlines sembla ser que podria haver estat una forma fàcil de finançament de la guerra, com tenim en l’exemple dels encunys de Cervera.

Les restes de la Cova de l’Avi ens mostren part del sistema utilitzat per falsificar les peces. Els riells són producte d’una màquina de lami-nar. Els trepats mostren el diàmetre dels flancs, 18 mm i 14 mm. Sabem que els cospells més grans eren de coure i arsènic, però amb les dades que ens han arribat no podem saber si anirien recoberts amb algun bany d’or o si el Cu + As ben polit ja era suficient per donar l’aspecte auri dels 40 rals d’Isabel II. L’aliatge de coure i arsènic per falsificar és bastant «innovador»; la bibliografia indica que els metalls més efectius solen ser el coure i el zinc en propor cions diverses. Potser relacionar els riells trobats a la Cova de l’Avi amb la moneda de 8 maravedisos deformada, que té una composició similar amb Cu + As, fet que porta a pensar que els falsificadors de la Cova de l’Avi obtenien els cospells a partir de peces antigues encara en circulació.

Cas apart és el riell d’or baix, ja que mostra una altra forma de falsi-ficar a la cova, moneda d’or però de baixa llei. Si bé aquest mètode va ser usat per fer moneda fraudulenta, no és dels més freqüents, ja que implica un cost o una inversió d’inici molt alt, i implica la problemàtica de la cerca de la matèria primera –l’or–. Tot i els problemes inicials d’encunyar moneda falsa de baixa llei, la seva introducció en el circuit monetari era més «senzilla», ja que als usuaris no especialistes en les anàlisis de metalls se’ls pot passar una moneda d’or baix ben encunya-da amb força facilitat.

Les empremtes d’Isabel II en una làmina de Cu + Pb + Al fan pensar en un prova de gravat dels encunys que volien utilitzar per fabri-car les monedes procedents dels riells foradats de 18 mm. Ja s’ha mos-trat que les proves d’encuny en el món de falsificació també són possi-

52. Sobre aquest personatge i la seva activitat, vegeu RENOM, 1986b.


bles, tot i que trobar peces en context arqueològic no és gens freqüent, i menys d’aquesta cronologia.

El material identificat porta a pensar en una falsificació de moneda d’alt valor, peces de 40 i 20 rals d’or, el que cal determinar és si la cova presenta condicions per tenir maquinària per fer aquest treball, o és només un lloc on s’amagava el material que es feia servir per falsificar. La cavitat té una superfície prou gran per poder treballar, però té la dificultat de l’accés. Les escòries metàl·liques identificades, tant les de coure com les de plom, indiquen una activitat significativa, amb una obtenció diversa del metall. La producció o quantitat de monedes fetes a la cova es fa difícil de determinar a partir de les restes identificades, el que sí es pot valorar és el guany per falsificar moneda d’or. Si ens situem sobre el 1860, època d’inestabilitat política i econòmica, i pre-nem com a referència que el sou mitjà per jornada d’un obrer de la construcció era d’1,50 pesseta (= 135 diners), vol dir que amb 40 rals d’or (= 5.760 diners) es podria pagar el sou de 43 dies de treball. Una altra referència de la mateixa època és la de la despesa diària en alimen-tació a Espanya, que es calcula en 2,11 pessetes (= 189,9 diners), amb 40 rals d’or es podria menjar durant 30 dies.

Els materials de la Cova de l’Avi són un testimoni significatiu que aporta noves dades sobre el procés de falsificar monedes als darrers anys del regnat d’Isabel II. Si bé com ja s’ha repetit es tracta del mate-rial de rebuig, l’anàlisi metal·logràfica dels diferents fragments permet tenir un coneixement sobre els aliatges de metalls emprats. No volem concloure sense destacar una vegada més la important troballa del frag-ment metàl·lic amb la prova d’encuny.

BIBLIOGRAFIA GENERAL

AJUNTAMENT DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA (1987), «Encunyació de moneda falsa a la cova d’aigua», Fiestas Patronales en honor al Stmo. Cristo de la Sangre y Divina Aurora, Tavernes de la Valldig-na, Ajuntament.

ALEJANDRE, J.A. (1981), La justicia popular en España. Análisis de una experiencia histórica: los Tribunales del Jurado, Madrid, Editorial Universidad Complutense.

APARICIO, M.A. (1995), El status del poder judicial en el constituciona-lismo español (1808-1936), Barcelona, Ediciones Universidad de Barcelona.

ARÁNGUEZ SÁNCHEZ, C. (2000), La falsificación de moneda, Barcelona, Editorial Bosch.

ARROYO ALLENDE, M.A.; SANZ FERNÁNDEZ, C.M. (2011), «La peseta: Medidas de seguridad y falsificación», Ab Initio, núm. extr. 1, p. 203-246.

AYMAMÍ I DOMINGO, G.; PALLARÈS-PERSONAT, J. (1994), «El troglodi-tisme al Penedès: les coves d’aprofitament estratègic», Miscel·lània Penedesenca, 20, p. 185-200.

BALAGUER, A.M. (1979), «Quatre noves peces de l’ocupació francesa de Barcelona (1808-1814)», Gaceta Numismàtica, 53, p. 50-57.

BALAGUER, A.M. (1980a), «Les emissions barcelonines de l’ocupació napoleònica segons els llibres de la comptabilitat de la seca (1808-1814)», Acta Numismàtica, X, p. 171-187.

BALAGUER, A.M. (1980b), «La moneda de coure barcelonina 1808-1814. 4 quartos de l’any 1811 batuts damunt d’un coure francès», II Simposi Numismàtic de Barcelona, Barcelona, p. 103-110.

BALAGUER, A.M. (1989), «La moneda durante la Edad Contemporá-nea en España», VII Congreso Nacional de Numismàtica, Madrid, p. 83-101.

BALAGUER, A.M. (1990), «Legitimació de les monedes dels “Quartos” fosos», Gaceta Numismàtica, 96, p. 37-39.


BALAGUER, A.M. (1992-1993), «Falsificación por fusión de los “quar-tos” catalanes en el s. XIX. Los hallazgos de Cervera y el Mares-me», Gaceta Numismàtica, 110, p. 51-54.

BALAGUER, A.M. (1997), «La seca isabelina de Barcelona. L’inventari de l’any 1841», Acta Numismàtica, 27, p. 121-154.

BARÓ PAZOS, J. (1993), La Codificación del Derecho civil en España (1808-1889), Santander, Universidad de Cantabria.

BARRERA CORONADO, L. (2000), Catálogo general de la moneda falsa española, Sevilla, Artis Traditio.

BAUCELLS, J., et al. (2006), Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona Segle XI, IV, Barcelona, Fundació Noguera.

BELLÈS, J. (coord.) (2008), Llibre dels Judicis: Traducció catalana moderna del Liber Iudiciorum, Barcelona, Escola d’Administració Pública.

BENTHAM, J. (1802), Traité de legislation civile et pénale, DUMONT, E. (ed.), París: Boussange, Masson & Besson.

BERMEJO CABRERO, J.L. (1996), «Sobre la entrada en vigor del Código penal de 1822», Anuario de historia del derecho español, LXVI, p. 967-972.

BLASCO, A.; EDO, M.; MILLÁN, M.; BLANCH, M. (1981), «La Cova de Can Sadurní, una cruïlla de camins», Pyrenae, 17-18, p. 11-34.

BLASCO, A., EDO, M., VILLALBA, P. (ed.) (2009), «La prehistòria de Garraf. Recull de 30 anys d’excavacions arqueològiques», Catà-leg de l’exposició la Prehistòria al Garraf, Begues, Fundació Bosch, p. 26-34.

BOFARULL, M. (2004), Crims a les comarques tarragonines, Valls, Cossetània Edicions.

BOTET I SISÓ, J. (1908-1911), Les monedes catalanes, 3 vol., Barcelona, Puvill, (reimpressió Puvill editors, Barcelona, 1976).

BROCA, G.M. (1985), Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil y exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio en relación con el Código civil de España y la jurisprudencia, Barcelona, Generalitat de Catalunya, (1918).

195BIBLIOGRAFIA GENERAL

CABAÑAS ANGUITA, N. (2008), Intervenció arqueològica a la Carrete-ra d’Enllaç, entre la riera de Sant Pere, la travessia de Sant Josep i l’avinguda de la Caritat (Fàbrica Tèxtil). Premià de Dalt, el Maresme. D’octubre de 2007 a gener de 2008, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Servei d’Arqueologia i Pale-ontologia, Mataró.

CASABÓ RUIZ, J.R. (1979), «La aplicación del Código penal de 1822», Anuario de Derecho Penal y Ciencias Penales, XXII-II, p. 333-344.

CASTILLO GÓMEZ, R. (2005), Prospecció Arqueològica al solar situat a la Carretera d’Enllaç, entre la Riera de Sant Pere, Travessia de Sant Josep i l’Avinduda de la Caritat (Jaciment arqueològic: Fàbrica Tèxtil). Premià de Dalt (Maresme). Del 4 a l’11 de juliol de 2005, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Ser-vei d’Arqueo logia i Paleontologia, Mataró.

CLUA MERCADAL, M.; GÓMEZ SOLER, S; VILLAESCUSA FERNÁNDEZ, L.; DAURA LUJÁN, J.; SANZ BORRÀS, M. (2011), «Un conjunto numismático del siglo XVI en la Cova del Ramal de la Raconada (Castelldefels, Barcelona)», Nvmisma, 255, any LXI, p. 117-130.

CRUSAFONT I SABATER, M. (2000a), «Troballa dels Cingles del Bertí», Acta Numismàtica, 30, p. 168-170.

CRUSAFONT I SABATER, M. (2000b), «Troballa del Bruc», Acta Numis-màtica, 30, p. 171-174.

CRUSAFONT I SABATER, M.; BALAGUER, A.M. (2003), «Francisco Paradaltas i Pintó y la fabricación de la moneda en el s. XIX», XI Congreso Nacional de Numismática (Zaragoza 2002), Saragossa, Real Casa de la Moneda. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, p. 349-354.

DASÍ, T. (1950-1951), Estudio de los reales de a ocho, 5 vol., València, Sucesor de Vives Mora. Artes gráficas.

DAVILLIER, CH. (1949), Viaje por España, Madrid, Editorial Castilla.

DHÉNIN, M. (1980), «La fausse monnaie espagnole, une industrie bien francaise», II Simposi Numismàtic de Barcelona, Barcelona, Asociación Numismática Española, p. 75-78.

DHÉNIN, M.; NONY, D. (1978), «Un atalier de faux monnayeurs du XVIIe s. à Despeñaperros (Jaén)», Acta Numismàtica, VIII, p. 207-212.


DÍAZ, A. (2009), Un desig polític i uns delictes populars. L’Audiència Cri-minal de Reus (1883-1892), Reus, Edicions del Centre de Lectura.

DUMAS, F. (1980), «Materiel de faux monnayeurs en Dordogne», II Sim-posi Numismàtic de Barcelona, Barcelona, Asociación Numismá-tica Española, p. 71-73.

EDO, M.; MILLÁN, M; BLASCO, A.; BLANCH, M. (1985-1986), «Resul-tats de les excavacions de la Cova Sadurní (Begues, Baix Llobre-gat)», Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, p. 33-42.

ESTARAN PEIX, J.M. (2008), La justicia a finales del siglo XIX. Un caso concreto: la Audiencia de lo Criminal de Manresa (1882-1892), tesi doctoral inèdita llegida a la Universitat Rovira i Virgili, (TDR - Tesis doctorales en red).

ESTRADA-RIUS, A. (coord.) (2008), Monedes en lluita. Catalunya a l’Eu-ropa napoleònica, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

ESTRADA-RIUS, A. (coord.) (2010), La moneda falsa de l’antiguitat a l’euro, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

FELLER, L. (1986), Faux-monnayers et fausses monnaies en France a la fin du Moyen Âge, París, Le Léopard d’Or.

FERIA, R. (2007), «La industrialización de la producción monetaria en españa, 1700-1868», GALENDE DÍAZ, J.C.; SANTIAGO FERNÁN-DEZ, J. DE (dir.), VI Jornadas Científicas sobre documentación Borbónica en España y América (1700-1868), Madrid, Universi-dad Complutense de Madrid, p. 155-176.

FIESTAS LOZAS, A. (1977-1978), «Algo más sobre la vigencia del Códi-go penal de 1822», Revista de Historia del Derecho, II-I, p. 55-77.

FIESTAS LOZAS, A. (1985), «La Quiebra de la independencia del Poder Judicial. La Ley Adicional a la Orgánica de 14 de octubre de 1882 y el cuarto turno», Revista del Poder Judicial, 14, p. 57-67.

FIGUEROLA, L. (1849-1851), Estadística de Barcelona en 1849, Barce-lona, (edició a cura d’Anton Costa, Ed. Altafulla, Barcelona,1993).

FONTECHA, R. DE (1968), La moneda de vellón y cobre de la monar-quía española (años 1516 a 1931), Madrid, Artes Gráficas.

FRANCISCO OLMOS, J.M. DE (2001), «Conflictos bélicos y circulación de moneda extranjera en España 1808-1836. La documentación


de la inestabilidad», Revista General de Información y Documen-tación, 11, 1, p. 109-131.

GARCÍA GONZÁLEZ, A. (1882), Tratado teórico-práctico para el cono-cimiento de las monedas falsas españolas, Madrid, (edició facsí-mil, Librerías París-Valencia, 1996).

GARCÍA LÓPEZ, Y. (2003), «L’edició de Zeumer i la tradició manuscri-ta del Liber», ALTURO, J., et al. (coord.), Liber Iudicum Popularis. Ordenat pel jutge Bonsom de Barcelona, Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 31-65.

GASOL, J.M. (1984), I Centenari de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Manresa 1882-1982, Manresa, Il·lustre Col·legi d’Advocats de Manresa.

GIL MAESTRE, M. (1886), La criminalidad en Barcelona y en las gran-des poblaciones, Barcelona, Tipografía de Leodegario Obradors.

GIRBAL, E. (1892), «Monedas de Gerona de 1808 y 1809», Revista de Gerona, 16, p. 161-168.

GONZÁLEZ CALLEJA, E. (1998), La Razón de la Fuerza. Orden público, subversión y violencia política en la España de la Restauración (1875-1917), Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

HEISS, A. (1867), Descripción general de la Monedas Hispano-cristia-nas desde la invasión de los Árabes, vol. II, Madrid, R. N. Milagro.

HUARTE, J.M. DE (1967), «Sobre las falsificaciones de moneda españo-la en el siglo XIX», Numisma, 84-89, p. 143-157.

IÑESTA PASTOR, E. (2011), El Código Penal de 1848, València, Univer-sitat d’Alacant - Tirant Lo Blanch.

JUNCAL, A. (1951), «Un billete para Cataluña en el G.N. de C», Numis-ma, 1, p. 61-66.

LARDIZÁBAL URIBE, M. (1782), Discurso sobre las penas, contrahi-do á las leyes criminales de España, para facilitar su reforma, Madrid, J. Ibarra, (edició d’A. Moreno Mengíbar, Cadis, Univer-sidad de Cádiz, 2001).

LASSO GAITE, J.F. (1971), Crónica de la Codificación española. Proce-dimiento Penal, Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Justicia.


LASSO GAITE, J.F. (1984), El Ministerio de Justicia. Su imagen histó-rica (1714-1981), Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Justicia.

LLOBET I PORTELLA, J.M. (1980), «Uns encunys espuris de la moneda isabelina de 100 rals, any 1854», Gaceta Numismàtica, 56, p. 69-70.

LLOBET I PORTELLA, J.M. (1981), «Un interrogatori de 1861 sobre la circulació monetària a Cervera», Gaceta Numismàtica, 60, p. 49-50.

MARTÍNEZ CARRERAS, J.U. (1989), «La política exterior española durante la Restauración», VILAR, J.B. (ed.), Las Relaciones inter-nacionales en la España contemporánea (pròleg de J.M. Jover), Múrcia, Ed. Universidad de Murcia, p. 79-100.

MARTORELL LINARES, M. (2002), Historia de la peseta. La España contemporánea a través de su moneda, Barcelona, Planeta Visual.

MASFERRER DOMINGO, A. (2008), La pena de Infamia en el Derecho Histórico español: contribución al estudio de la tradición penal europea en el marco del ius commune, Madrid, Dykinson.

MATEU Y LLOPÍS, F. (1954), «Para la historia del reinado de Felipe III (a propósito de una falsificación de “quartos”)», Nvmisma, 12, p. 52-53.

OLIVER, J. (2003), Introducció a la història de Premià de Dalt, Premià de Dalt, Ajuntament de Premià de Dalt - Museu de Premià de Dalt.

OLIVERAS I SAMITIER, J. (1985-1986), La consolidació de la ciutat industrial (1870-1900), Manresa, Obra Cultural de la Caixa d’Estalvis de Manresa.

PACHECO, J.F. (1881), El Código Penal Concordado y Comentado, Madrid, t. II, (5a ed.).

PADRÓ I DOMÈNECH, F. (1975), «El coure de la sèrie regional catalana del segle XIX», Acta Numismàtica, V, p. 163-182.

PADRÓ I DOMÈNECH, F. (1983), «Estudi de la moneda 6 quartos de 1846», Gaceta Numismàtica, 68, p. 61-64.

PARADALTAS Y PINTÓ, F. (1845), Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la casa de moneda de Barcelona, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

PARADALTAS Y PINTÓ, F. (1847), Tratado de monedas: sistema monetario y proyectos para su reforma, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.


PARADALTAS, F.; SALA, S.; TRAMULLAS, G. (1843), Relación de los hechos ocurridos en la Casa de Moneda de Barcelona que los antiguos empleados en la administración de la Casa de Moneda de Barcelona, como ofrecieron en su manifestacion de 18 de setiembre del año anterior, Barcelona, Imprenta de José Matas.

PARDO CAMACHO, R. (1973), «Aspectos de la circulación del dinero extranjero en España en el siglo XIX», Gaceta Numismàtica, 31, p. 40-42.

PARDO CAMACHO, R. (1974), «Documentos sobre la circulación del dinero extranjero en España en el siglo XIX», Gaceta Numismàti-ca, 33, p. 57-66.

PAREDES, J. (1991), La organización de la Justicia en la España Liberal. Los orígenes de la carrera judicial (1834-1870), Madrid, Editorial Civitas.

PASCUAL DOMÈNECH, P. (2004a), «Moneda e industria. La reforma de 1824 y la acuñación de moneda en Barcelona (1836-1848)», Revis-ta de Historia Industrial, 26, p. 57-99.

PASCUAL DOMÈNECH, P. (2004b), «El nou sistema comercial i la repre-sa de la producció monetària a Barcelona, 1836-1848», Barcelona Quaderns d’Història, 11, p. 145-174.

PEREIRA, J.C. (1983), Introducción al estudio de la política exterior de España (siglos XIX y XX), Madrid, Akal, p. 138-148.

PITARCH, A.; QUERALT, I. (2008), «Anàlisi per “EDXRF” de monedes de plata procedents de la col·lecció de la Guerra del Francès (1808-1814), del Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC», Catàleg - Inventari de la col·lecció de moneda catalana de la Guerra del Francès (1808-1814), del Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC, Barcelona, MNAC, (format CD).

PITARCH, A.; QUERALT, I; ÁLVAREZ-PÉREZ, A. (2011), «Analysis of Catalonian silver coins from the Spanish War of Independence period (1808-1814) by Energy Dispersive X-ray Fluorescence», Nuclear Instruments and Methods in Physics Reasearch B, 269, p. 308-312.

PRIETO, E.; HARO, D. DE (2010), Historia monetaria de la España contemporánea. De la política monetaria ilustrada al euro, Madrid, Dykinson.


RAGÓN, B., Efemérides terrassenques del segle XIX registrades per Baltasar Ragón, Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa.

RAVEL, O.E. (1946), Falsifications moyens pour les reconnaitre, Lon-dres, Spink & Son.

RENOM, M. (1986a), «Activitat política i acció de guerrillers a Begues, entre els anys 1820 i 1870 segons la Documentació Local», BALANZA, F. et al., Guerrilles al Baix Llobregat: Els «Carras-quets» del segle XVIII, i els Carlins i els Republicans del segle XIX, Barcelona, Abadia de Montserrat, p. 343-409.

RENOM, M. (1986b), «El Tòfol de Vallirana», BALANZA, F. et al., Guer-rilles al Baix Llobregat: Els «Carrasquets» del segle XVIII, i els Carlins i els Republicans del segle XIX, Barcelona, Abadia de Montserrat, p. 753-759.

REVENTÓS, M. (1938), «Notes sobre el diner espanyol en el segle XIX», Revista de Catalunya, 85, p. 519-541.

RIPOLLÈS ALEGRE, P.P. (1993), «La Cova de l’Àguila: un taller de fal-sificadores de moneda (siglo XVII)», Numisma, 233, XLIII, p. 261-292.

RODRÍGUEZ LORENTE, J.J. (1967), Las monedas de Isabel II, Madrid, Par Artes Gráficas.

ROGEL, C.; VATLIER, C. (coord.) (1991), Manuel Alonso Martínez. Vida y Obra, Madrid, Editorial Tecnos.

RUBÍ I CASALS, M.G. (2005), El caciquisme i el despertar de la societat de mases. Manresa 1875-1901, Manresa, Centre d’Estudis del Bages.

RUBIO, J. (1991), La Guerra de 1870, 3 vol., Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores.

RUSIÑOL, S. (1907), L’auca del senyor Esteve, Barcelona, Ed. Antoni López.

SAINZ GUERRA, J. (1992), La Administración de Justicia en España (1810-1870), Madrid, Editorial Eudema, S.A.

SAINZ GUERRA, J. (2004), La Evolución del Derecho Penal en España, Jaén, Publicaciones de la Universidad de Jaén.

SAINZ ORTEGA, L. (1994), «La falsificación de moneda francesa en Barcelona (1879-1882). Un factor perturbador en las relaciones


franco-españolas en los comienzos de la Restauración», Anales de Historia Contemporánea, 10, p. 525-536.

SALILLAS, R. (1919), Evolución penitenciaria en España, vol. II, Madrid, Impr. Clásica Española.

SALOM COSTA, J. (1966), España en la Europa de Bismarck, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

SANAHUJA ANGUERA, X. (1997), «La seca constitucional de Barcelona (1822-1823)», Acta Numismàtica, 27, p. 111-120.

SANAHUJA ANGUERA, X. (2002), «Producció de la seca isabelina de Bar-celona al període 1836-1854», Acta Numismàtica, 32, p. 135-148.

SÁNCHEZ AGESTA, L. (1989), Introducción al Discurso Preliminar a la Constitución de 1812, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales.

SANTA MARÍA ALONSO, V. (1871), Método para conocimiento de las monedas falsas, Burgos, Viuda de Villanueva.

SANTACREU, J.M. (2002), Peseta y política. Historia de la peseta 1868-2001, Barcelona, Ariel.

SANTIAGO, J. DE (2000), La peseta. 130 años de la historia de España, Madrid, Instituto Valencia de Don Juan.

SARDÀ, J. (1998), La política monetaria y las fluctuaciones de la eco-nomía española en el siglo XIX, Barcelona, Alta Fulla.

SEMPERE GUARINOS, J. (1875-1876), Ensayo de una Biblioteca espa-ñola de los mejores escritores del reinado de Carlos III, t. III, Madrid, Imprenta real.

SEO DEL CEV (2001) (SECCIÓ ESPELEOLÒGICA ORDAL DEL CENTRE EXCURSIONISTA VALLIRANA), «La Serra del Mas», Ardenya, 1, p. 6-37.

SHOLZ, J.-M. (ed.) (1992), El tercer poder: hacia una compresión his-tórica de la justicia contemporánea en España, Franfurkt, Vittorio Klosterman.

TODA, E. (1926), Historia de Escornalbou, Tarragona, Reyal Societat Arqueológica.

TORRENT, J.; TASIS, R. (1966), Història de la premsa catalana, 2 vol., Barcelona, Editorial Bruguera.


TORRES AGUILAR, M. (2008), Génesis parlamentaria del Código Penal de 1822, Messina, Università degli Studi di Mesina.

TORRES LÀZARO, J. (2010a), «La falsificació de la moneda metàl·lica a l’edat contemporània», ESTRADA-RIUS, A. (coord.), La moneda falsa. De l’antiguitat a l’euro, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalu nya, p. 94-97.

TORRES LÁZARO, J. (2010b), «Encuny per falsificar 5 pessetes de Madrid d’Alfons XII de 1885», ESTRADA-RIUS, A. (coord.), La moneda falsa. De l’antiguitat a l’euro, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 98.

TRAIMOND, B. (2006-2007), «Monedas americanas y moneda plural en la España del siglo XIX (1825-1836)», Anuario Americanista Euro-peo (Universidad Víctor Segalen Bordeaux II), 4-5, p. 105-117.

UBACH, P. (1994), Memòries etno-arqueològiques. 6.000 anys d’his-tò ria en el Maresme. Vilassar de Dalt, 1934-1993, Argentona, L’Aixernador Edicions.

VALLS I FONT, J.M. (1979), «Un error común», Gaceta Numismàtica, 55, p. 63-65.

VALLVERDÚ I MARTÍ, R. (2002), La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Barcelo-na, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

VILAR, J.B. (ed.) (1989), Las relaciones internacionales en la Espa-ña contemporánea, Múrcia, Publicaciones de la Universidad de Murcia.

VOLTES, P. (2001), Historia de la peseta, Barcelona, Edhasa.

210

El taller falsari de la Cova de l’Avi (Vallirana, Barcelona)

FIGURA 1. Situació geogràfica detallada de la Cova de l’Avi.

211

FIGURA 2. 1) Vista exterior de la cova. 2-5) Diferents perspectives des de l’interior de la cova.

212

FIGURA 3. 1) Planta de la cova en què s’indica la zona on va aparèixer el material. 2-3) Alçat i secció de la cova.

213

FIGURA 4. Restes materials trobades a la Cova de l’Avi seguint la numeració de l’inventari.

214


215


216

FIGURA 7. Ampliació del fragment de planxa gravada o prova d’encuny amb la imatge de l’anvers i el revers de 40 rals d’or d’Isabel II.

EL TALLER FALSARI DE LA COVA DE L’AVI (VALLIRANA, BARCELONA)*

Documents

Transcript of EL TALLER FALSARI DE LA COVA DE L’AVI (VALLIRANA, BARCELONA)*