Xarxes crítiques a Catalunya i Euskadi: antimilitarisme i okupació

finestra oberta / 25 1

XARXES CRÍTIQUESA CATALUNYA I EUSKADI:ANTIMILITARISME I OKUPACIÓ

Equip d’Anàlisi Política de la UABi Universitat del País Basc

Febrer del 2002 núm. 25

finestra oberta / 252

Les persones que han col·laborat en l’elaboració d’aquestarecerca són: Michael Donaldson, Ricard Gomà, Robert Gonzàlez,Salvador Martí, Ares Montardit, Lluc Pelàez, Maria Truñó(Equip d’Anàlisi Política de la UAB) i Asier Blas, Pedro Ibarrai Maria José Montesernin (Universitat del País Basc).

Edició: Fundació Jaume BofillProvença 324 – 08037 BarcelonaTel. 934 588 700 – Fax 934 588 [email protected]

Impressió: Alta Fulla · TallerDipòsit Legal: B. 12.527-2002


ÍNDEX

INTRODUCCIÓ ............................................................................................................ 5

I. ACCIÓ COL·LECTIVA I XARXA CRÍTICA ANTIMILITARISTA .............................. 9

1. Les etapes, els actors i els rendiments ................................................................. 9

1.1 Primera etapa: 1978-1988. De la Constitució espanyolaa la reglamentació de la prestació social substitutòria ....................................... 9

1.2 Segona etapa: 1989-1991. Del sorgiment de la insubmissióa la Guerra del Golf Pèrsic ................................................................................... 10

1.3 Tercera etapa: 1991-1995. De la fi de la Guerra del Golfa l’aprovació del nou Codi Penal ......................................................................... 13

1.4 Quarta etapa: 1996-2001. De l’inici del govern del Partit Populara la fi del SMO ...................................................................................................... 15

2. Anàlisi de casos ...................................................................................................... 18

2.1 La Universitat Autònoma de Barcelona i el moviment antimilitarista ................. 182.2 L’àmbit judicial i el moviment antimilitarista a Catalunya ................................... 252.3 La insubmissió i el Parlament de Catalunya ....................................................... 302.4 L’Ajuntament de Bilbao i el moviment antimilitarista .......................................... 382.5 L’Ajuntament d’Hernani i el moviment antimilitarista .......................................... 472.6 La insubmissió i el Parlament basc ..................................................................... 56

II. ACCIÓ COL·LECTIVA I XARXA CRÍTICA DE SUPORT A L’OKUPACIÓ ............. 65

1. Les etapes, els actors i els rendiments ................................................................. 65

1.1 Primera etapa: 1984-1996. Dels inicis a l’entrada en vigordel nou Codi Penal. Naixement, obertura i consolidació del moviment ............ 66

1.2 Segona etapa: 1996-2001. Del desallotjament del Cinema Princesa alsnostres dies. Repressió, creixement del moviment, resposta organitzativa,increment de la mobilització i entrada a l’agenda mediàtica i política .............. 69

2. Anàlisi de casos ...................................................................................................... 74

2.1 Gràcia: l’okupació en les seves diverses vessants ............................................ 742.2 Sants: un projecte de societat alternatiu ............................................................. 842.3 Tres processos de negociació entre l’Administració i les cases okupades ...... 952.4 El gaztetxe de Vitòria-Gasteiz: 13 anys d’història d’un model d’okupació ........ 1052.5 Els gaztetxes de Bilbao: camins diferents i lluites comunes .............................. 113

A TALL DE REFLEXIÓ ................................................................................................ 123


INTRODUCCIÓ

El treball que us presentem constitueix la segonapart1 dels resultats empírics, de la recerca La demo-cràcia radical: pluralisme participatiu i xarxes d’acciócol·lectiva a Catalunya i Euskadi, que han realitzatl’Equip d’Anàlisi Política de la Universitat Autònomade Barcelona i un grup d’investigadors de la Universi-tat del País Basc, durant el curs 2000-2001, amb elfinançament de la Fundació Jaume Bofill.

Com expliquem a la Finestra Oberta anterior,aquesta recerca pretén analitzar l’impacte de l’acciócol·lectiva (moviments socials i altres actors rellevants)sobre el procés d’elaboració i els rendiments de lespolítiques públiques. Amb aquesta finalitat, partim d’uncert marc normatiu i conceptual, així com de l’ús decertes eines analítiques proposades des de les teoriesde xarxes de política pública i moviments socials.

Per exemple, de la teoria de moviments socials re-collim el concepte d’Estructura d’Oportunitats Políti-ques (EOP), que representa les dimensions consis-tents –tot i que no necessàriament formals, perma-nents ni nacionals– de l’entorn polític que fomenten odesincentiven l’acció col·lectiva entre les persones.Lluny d’abandonar el concepte, la nostra propostaconsisteix a desplaçar aquest concepte al terreny deles xarxes de política pública –concretament, mésenllà dels factors sistèmics o de cicle temporal–, i aconsiderar que les possibles configuracions d’unaxarxa de política pública són les que realment deter-minen l’estructura d’oportunitat per a l’acció col·lectivacrítica en cada espai temàtic de governance (gover-nació en xarxes).

D’altra banda, i també des de les xarxes de políti-ques públiques, creiem que en el nou escenari de go-vernance estructurat en forma de xarxes es desen-

Aquesta recer-ca pretén ana-litzar l’impactede l’acciócol·lectiva so-bre el procésd’elaboració iels rendimentsde les polí-tiques públi-ques.


volupen molts patrons de participació política. Elspartits, a la pràctica, han abandonat tota pretensió in-tegrativa: la seva presència social és molt limitada,segreguen molt pocs recursos d’identitat col·lectiva iamb prou feines promouen espais de socialització.Contràriament, s’aboquen a les pràctiques electoralsi institucionals, a l’elaboració de discursos i contin-guts programàtics i a la formulació de polítiques. Lla-vors, com es canalitzen les inquietuds socials i políti-ques de la ciutadania? a través de quins mecanismeses concreten les actituds i les cultures d’implicaciópersonal i col·lectiva dins l’espai públic?

Per un costat, es desplega una constel·lació d’as-sociacions, entitats i grups que van des de les xarxescomunitàries d’autoajuda fins a les entitats de gestióde serveis i els grups de pressió, tot passant per tottipus d’ONG que, d’alguna manera, incideixen enl’esfera d’elaboració de polítiques en un o un altre ni-vell territorial. Per un altre costat, els nous movimentssocials clàssics (és una expressió paradoxal però ex-pressa molt bé el ritme accelerat de canvi sociopolíticde finals del segle XX) es van transformant i van dei-xant pas als anomenats novíssims moviments soci-als o, com sostindrem nosaltres, a les comunitats i ales xarxes d’acció col·lectiva crítica.

Concretament, les xarxes crítiques poden conside-rar-se moviments socials en la mesura que articulentemàtiques transversals, persegueixen objectius decanvi que es basen en valors no dominants i desen-volupen pràctiques socials no convencionals. En can-vi, s’han de considerar com una generació emergentde pràctiques de mobilització social de nou tipus,amb un mínim de quatre trets que les caracteritzencom a tals:

� El seu potencial i, sovint, la seva inserció efecti-va en escenaris temàtics de governance, és a dir, enxarxes principals de política pública.

Si els partits, ala pràctica, hanabandonat totapretensió inte-

grativa, com escanalitzen les

inquietuds so-cials i políti-

ques de la ciu-tadania?

Les xarxes crí-tiques s’han deconsiderar com

una generacióemergent de

pràctiques demobilització so-

cial de nou ti-pus.


� Una obertura temàtica. Si els nous movimentssocials van suposar la incorporació a l’agenda políti-ca de les relacions de gènere (feminisme), del mediambient (ecologisme) o de la qüestió urbana (movi-ment veïnal), les xarxes crítiques impliquen la politit-zació alternativa de camps com la solidaritat interna-cional, l’antimilitarisme i la insubmissió, l’antiracisme,el moviment okupa o les xarxes de resistència i alter-nativa global (Seattle, Praga, Porto Alegre, etc.).

� Una nova morfologia, més complexa, de tipusmultiorganitzatiu, basada tant en la proximitat com enla connectivitat i aliena a les cultures de militància del’esquerra clàssica.

� Un predomini clar dels elements culturals del’acció col·lectiva, és a dir, del camp del simbòlic-cog-nitiu, fins i tot com a recurs clau de poder que possi-bilita l’articulació d’agendes en camps temàtics inè-dits des del polític-institucional.

Finalment, l’impacte de les xarxes crítiques sobreles polítiques públiques es pot projectar sobre un mí-nim de tres dimensions: la conceptual, que inclou elsvalors i discursos que conformen el policy paradigm(paradigma de polítiques públiques) i que acoten elmenú d’alternatives possibles; la substantiva, que fareferència als models i als continguts de les regulaci-ons públiques; i l’operativa, que comprèn els proces-sos d’organització i de gestió de recursos, programesi serveis.

En aquesta Finestra Oberta analitzarem amb totesaquestes eines teòriques, dues xarxes crítiques, l’an-timilitarista i la de suport a l’okupació. En totes duesseguirem el mateix esquema: un apartat introductorique explica l’evolució i els principals impactes políticsd’aquestes xarxes en els darrers 20 anys, i despréspresentem una sèries de casos concrets (11 en to-tal), que tant a Catalunya com a Euskadi, il·lustren,validen o refuten la bondat de la nostra perspectiva.

Les xarxes crí-tiques impli-quen la politit-zació alternati-va de campscom l’antimilita-risme i el movi-ment okupa.

L’impacte deles xarxes críti-ques sobre lespolítiques pú-bliques es potprojectar sobreun mínim detres dimen-sions: la con-ceptual, lasubstantiva il’operativa.


Per redactar els informes dels casos, hem consultatl’hemeroteca, materials diversos de dades públiquesde les administracions i dels diversos col·lectius quecomposen les xarxes crítiques, i hem fet un total de20 entrevistes, tant a membres de les administraci-ons públiques com de les xarxes crítiques implicadesen cadascun dels casos.


I. ACCIÓ COL·LECTIVA I XARXACRÍTICA ANTIMILITARISTA

1. Les etapes, els actors i els rendiments

1.1 Primera etapa: 1978-1988.De la Constitució espanyola a la reglamentacióde la prestació social substitutòria

Des de l’any 1978 fins al 1984 hi ha un buit legalsobre aquest tema. Són sis anys de negociacionsentre els poders legislatiu i executiu, i el movimentantimilitarista, encara molt vinculat a les estructuresde partits extraparlamentaris i a organitzacions d’ins-piració religiosa.

Durant aquests anys, es comença a organitzar elMoviment d’Objecció de Consciència (MOC), un mo-viment d’àmbit estatal que aglutinarà el moviment an-timilitarista, amb el Servei Militar Obligatori (SMO)com a eix comú de l’objecció de consciència. La re-glamentació de l’objecció de consciència la realitza elGovern del PSOE el 1984.

Abans de l’aprovació de la legislació de la presta-ció social substitutòria (PSS), que no serà una reali-tat fins el 1988, hi ha un parèntesi en el qual l’atenciódel moviment antimilitarista se centra al voltant delreferèndum sobre l’entrada de l’Estat espanyol a

Taula 1. Sol·licituds d’objecció de consciència per any

1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991

12.170 6.407 8.897 11.049 13.130 27.398 28.051

1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998

42.454 68.209 77.121 72.832 93279 127.304 150.581

Font. El País 13/12/97 i 27/2/99

El Movimentd’Objecció deConsciència ésun movimentd’àmbit estatalque aglutinaràel moviment an-timilitarista,amb el ServeiMilitar Obliga-tori com a eixcomú de l’ob-jecció de cons-ciència.

La legislació dela PSS no seràuna realitat finsel 1988.


l’OTAN. Podem afirmar que després de la derrota enel referèndum hi ha cert relleu generacional dins delmoviment, relleu que es dóna per complert el 1989amb l’entrada en vigor de la llei que regula la PSS.

1.2 Segona etapa: 1989-1991.Del sorgiment de la insubmissióa la Guerra del Golf Pèrsic

Davant l’obligació d’exposar motius a un tribunalper ser reconegut com a objector de consciència, elMOC redacta un model de sol·licitud en el qual elsol·lcitant renuncia a exposar els seus motius empa-rant-se amb la Constitució. Aquesta mateixa sol·li-citud adverteix que el sol·licitant no està disposat a re-alitzar cap servei, ni civil ni militar, tot i les lleis puniti-ves vigents. Aquestes sol·licituds seran aprovadesautomàticament per l’Oficina para la Prestación So-cial y la Objeción de Conciencia (OPSOC), i es pas-sarà a reconèixer el sol·licitant com a objector deconsciència. Paral·lelament, 57 joves que havien d’in-corporar-se al SMO el febrer de 1989 anuncien, enun acte públic, que no compliran amb aquesta obliga-ció, i es posen a disposició de la justícia. Començaaixí la campanya d’insubmissió. Davant l’obligació decomplir amb un servei amb l’Estat, s’estableix una es-tratègia de desobediència civil no violenta que s’aniràestenent socialment durant deu anys, fins que l’Estatlegisla, el 1998, la suspensió del servei militar obliga-tori.

L’aplicació de la legislació referent a la insubmis-sió a la PSS seguirà passos molt diferents des delpoder judicial. En un primer moment, es van a dictarmoltes ordres de presó preventiva, però ben aviat elpoder judicial es va a adonar que la repressió exage-rada creava reaccions de recolzament social mésàmplies. Les penes que s’aplicaven al delicte de ne-gativa a realitzar la PSS eren molt pitjors que les que

El MOC redactaun model de

sol·licitud en elqual el sol·lci-tant adverteix

que no estàdisposat a rea-

litzar cap ser-vei, ni civil ni

militar.

La campanyad’insubmissió

comença quan57 joves que

havien d’incor-porar-se al

SMO el febrerde 1989 anun-

cien, en un actepúblic, que no

compliran ambaquesta obliga-

ció.


s’aplicaven al delicte de no presentació. Condemnarpel delicte de no presentació significava la llibertatcondicional automàtica, per la qual cosa, ha estathabitual a Catalunya que l’advocat defensor i el fiscalpactessin per proporcionar aquesta sortida als insub-misos. Per la seva part, la reacció de l’estament mili-tar serà la d’empresonar preventivament els insubmi-sos i, una vegada celebrat el judici, dictar penes me-nors a un any, per la qual cosa la majoria d’insubmi-sos catalans també gaudeixen de llibertat condicio-nal.

Durant aquesta etapa, val la pena comentar el sor-giment de l’Associació d’Objectors de Consciència(AOC). Es tracta d’un sector d’objectors que acceptales lleis reguladores de l’objecció i la PSS i es propo-sa potenciar l’objecció «legal» com a estratègia peracabar amb el SMO. Poc a poc, aquest moviment i elseu discurs van anar guanyant espai dins les admi-nistracions locals catalanes i, sobretot, dins l’Admi-nistració autonòmica, i es va convertir en una espè-cie de grup de pressió polític i gestor de diversos ser-veis externs per a l’Administració. No creiem que espugui considerar un moviment social pel seu alt nivelld’estructuració organitzativa i la seva baixa participa-ció de base social.

També és interessant el sorgiment des del si delmoviment antimilitarista per a la insubmissió de l’Ofi-cina d’Informació per a la Defensa del Soldat (IDS).Arrel de les desercions durant la Guerra del Golf,aquesta oficina mínimament professionalitzada esfarà càrrec de les denúncies de les condicions devida i dels abusos que pateixen els joves a les caser-nes.

El 1991, mitjançant la Llei orgànica 13/91, la in-submissió al SMO passarà a ésser delicte civil,d’aquesta manera l’Estat salva part de l’enfronta-ment directe de l’antimilitarisme amb els militars. Amés, aquesta llei equipara les penes d’insubmissió

L’Associaciód’Objectors deConsciència ésun sector d’ob-jectors que ac-cepta les lleisreguladores del’objecció i laPSS i es propo-sa potenciarl’objecció «le-gal».

El 1991, mitjan-çant la Llei or-gànica 13/91, lainsubmissió alSMO passarà aésser delicte ci-vil.


al SMO amb les d’insubmissió a la PSS. A partird’aquest moment, en canvi, comença un caos desentències contradictòries. La majoria de jutges ac-ceptarà la llibertat condicional per als insubmisos,alguns dictaran condemnes molt més dures, tambées donaran alguns arxius de casos per part de jut-ges o sentències absolutòries al·legant «estat de ne-cessitat» dels insubmisos.

El moviment antimilitarista experimentarà un crei-xement important. L’organització és una mica caòti-ca: el MOC segueix liderant el moviment per a la in-submissió a tot l’Estat espanyol, la coordinadora Mili-KK amplia la seva presència a barris i ciutats, sorgei-xen petites assemblees d’insubmisos que proven defer un seguiment dels processos judicials. A més amés, es creen grups de recolzament i organitzacionsde familiars i amics d’insubmisos. També sorgeix uncol·lectiu, la Coordinadora Antimilitarista per a la In-submissió (CAMPI), que radicalitzarà l’estratègia finsal que es va anomenar insubmissió total. La sevaproposta consistia en què els insubmisos no es pre-sentessin als judicis, forçant també la repressió poli-cial.

Cal comentar el paper important que va jugar, du-rant aquesta etapa, el Casal de la Pau del carrer Cer-vantes de Barcelona. Aquest local és el punt neuràl-gic de mobilització, un espai de referència per al mo-viment antimilitarista de tota Catalunya on es reunei-xen gairebé totes les organitzacions citades i permetun alt nivell de coordinació.

Aquesta xarxa de moviments serà un bon escenariperquè el moviment antimilitarista s‘enfronti a la parti-cipació de l’Estat espanyol a la Guerra del Golf Pèr-sic. Es pot afirmar que quan esclata el conflicte, elmoviment viu un dels seus millors moments d’aques-tes dues dècades. L’existència de dos desertors ca-talans i la campanya realitzada al seu voltant seràuna mostra important derivada d’aquesta mobilitza-

La Coordinado-ra Antimilitaris-

ta per a la In-submissió radi-calitzarà l’estra-tègia fins al quees va anomenarinsubmissió to-

tal.

Durant la Guer-ra del Golf Pèr-

sic, el movi-ment viu un

dels seus mi-llors moments.


ció. Aquesta situació permet que l’estratègia de la in-submissió aconsegueixi el recolzament d’amplis sec-tors socials i sigui reconeguda per tots els estamentsde poder com una qüestió important que cal resoldre.

1.3 Tercera etapa: 1991-1995.De la fi de la Guerra del Golfa l’aprovació del nou Codi Penal

Podem considerar que aquesta és una etapa detransició en la qual no passa gairebé res. Durantaquests darrers anys de govern del PSOE a l’Estatespanyol, l’absència d’oportunitats polítiques per almoviment antimilitarista provoca una espècie d’es-llanguiment de la situació en què cadascun dels ac-tors implicats insisteix en les estratègies i discursosestablerts durant l’etapa anterior.

D’aquesta manera, el poder judicial seguirà dictantsentències molt dispars entre elles. L’Administraciólocal i l’autonòmica, així com altres institucions i or-ganitzacions de diferents tipus, segueixen participantcada cop més en la implementació de la PSS.

Mentrestant, el moviment antimilitarista prova d’in-tensificar la crítica a la PSS. Creix el nombre d’insti-tucions i d’organitzacions que renuncien a tenir pres-tacionistes assumint el discurs del moviment antimili-tarista, però la falta de presència a l’escenari públic imediàtic afecta força negativament aquest treball delmoviment. Al País Basc el panorama és diferent finsal punt que es pot parlar d’un bloqueig vers la PSSavalat per moltes forces polítiques i socials al voltantd’un manifest anomenat Moviment per l’Abolició de laPSS. Només ofereixen places la Creu Roja i Protec-ció Civil, ambdues dependents del Govern central.

A Catalunya, el nombre d’objectors i d’insubmisosva creixent de manera constant però no espectacu-lar. Tot aquest escenari comporta una certa decaigu-da del moviment. La insubmissió perd importància a

L’Administraciólocal, l’autonò-mica i altresinstitucions iorganitzacionsdiferents parti-cipen cada copmés en la im-plementació dela PSS.

Al País Basc elpanorama ésdiferent, fins alpunt que es potparlar d’un blo-queig vers laPSS.


les agendes polítiques. El MOC i Mili-KK deixen deser referents claus del moviment antimilitarista per ala insubmissió. Es curiós que, tot i això, cada vegadasembla més factible la desaparició del SMO. L’argu-ment més important del moviment antimilitarista co-mença a ser objecte de judici i els actors més impli-cats en aquest debat comencen a ser conscients quealguna cosa ha de canviar.

Durant l’any 1995 es crea l’Assemblea Antimilita-rista de Catalunya que aglutina la majoria dels petitsgrups d’insubmisos que estaven funcionant en dife-rents barris o municipis. Així les coses, el ministre deJustícia i Interior impulsa durant l’últim any de governsocialista, el canvi del Codi Penal. En aquest canvis’inclou la modificació de les penes aplicables en elscasos d’insubmissió. El moviment antimilitarista deCatalunya troba l’oportunitat política de consolidar laincipient Assemblea Antimilitarista i tornar a l’escena-ri mediàtic i polític.

Pel que fa a les penes previstes per insubmissió,les coses canvien de manera dràstica. Per als insub-misos al SMO es preveuen penes de sis mesos a dosanys de presó i inhabilitacions de deu a dotze anys.Per als insubmisos a la PSS desapareixen les penesde presó i solament es preveuen penes d’inhabilita-ció de vuit a dotze anys i multes de 12 a 24 mesos.

L’aprovació d’aquest Codi Penal (LO 10/95) creaun intens debat al Congrés de Diputats. No solamentles penes previstes per al delicte d’insubmissió, sinómolts altres temes com l’avortament o l’okupació,provoquen crítiques des dels sectors de l’esquerra ide diferents moviments socials. Els fiscals deCatalunya decideixen aplicar una jurisprudència delTribunal Suprem, segons la qual s’arxiven els casosde qualsevol objector que no sigui incorporat a laPSS sis mesos després del seu reconeixement pelTribunal d’Objecció de Consciència.

Mantenir solucions penals davant un delicte que la

L’any 1995 escrea l’Assem-

blea Antimilita-rista de

Catalunya queaglutina la ma-

joria dels petitsgrups d’insub-

misos que esta-ven funcionant

en diferentsbarris o munici-

pis.

El canvi delCodi Penal crea

l’oportunitatpolítica de con-

solidar la inci-pient Assem-

blea Antimilita-rista i tornar al’escenari me-diàtic i polític.


societat no considera perillós provoca la reacció con-trària a la que es buscava amb l’aprovació del nouCodi Penal. Lluny de parar l’estratègia de la insub-missió, el nou Codi Penal desperta la solidaritat d’àm-plies capes de la població amb el moviment antimili-tarista. Un dels millors exemples és l’abandonamentde la gestió de places de PSS per part de moltesONG importants que fins al moment havien firmat unconveni amb l’OPSOC. Podem afirmar que l’aprova-ció del nou Codi Penal és l’inici del desenllaç del pro-blema del SMO i la PSS.

1.4 Quarta etapa: 1996-2001.De l’inici del govern del Partit Populara la fi del SMO

El 1996, el Partit Popular guanya les eleccions ge-nerals. Per tal de poder governar és necessari unpacte entre el PP i Convergència i Unió. El grup cata-là introdueix en el seu programa electoral l’objectiud’acabar amb el SMO i és durant aquesta legislaturaque el Govern n’aprova la suspensió.

La mobilització de l’antimilitarisme davant les du-res penes previstes per als casos d’insubmissió pro-voca gestos de solidaritat per part de moltes organit-zacions i institucions, fins i tot des del poder judicial,com l’organització Jutges per la Democràcia. MoltesONG firmen un manifest on anuncien la seva decisióde deixar de gestionar places de PSS. Alguns partitspolítics també es posicionen a favor de la despenalit-zació (CiU, IU, IC, PNB, EA, BNG, ERC...). A tot aixòcal afegir diverses universitats, sindicats, associaci-ons de professionals, etc.

El Parlament de Catalunya aprova una moció enquè se sol·licita la despenalització total de la insub-missió, a proposta dels grups juvenils de tots els par-tits excepte del PP.

Durant aquesta etapa, el MOC durà a terme una

La mobilitzacióde l’antimilita-risme davantles dures penesprevistes perals casos d’in-submissió pro-voca gestos desolidaritat perpart de moltesorganitzacionsi institucions.

El Parlament deCatalunya apro-va una mocióen què se sol·li-cita la despena-lització total dela insubmissió.


nova estratègia de desobediència civil anomenadainsubmissió a les casernes. Els joves antimilitaristess’incorporen al SMO i, una vegada obtenen estatusmilitar, abandonen el servei. D’aquesta manera, l’an-timilitarisme torna a l’enfrontament directe amb l’es-tament militar. L’any 2000 més d’una dotzena d’insub-misos estan empresonats a presons militars per in-submissió a les casernes. Pot dir-se que aquesta es-tratègia no ha tingut el ressò mediàtic que s’esperavai que a l’àmbit social és difícil fer entendre el perquèd’aquesta estratègia una vegada anunciada la sus-pensió del SMO.

Un altre eix important és la denúncia del comerçd’armes que fa l’Estat amb zones altament conflicti-ves del planeta. Aquest és un eix compartit per mol-tes institucions i grups polítics que pretenen millorarla transparència de les polítiques en aquest camp.

D’altra banda, les oportunitats polítiques per almoviment es donen en els casos dels conflictesbèl·lics en altres països. Per això es constitueix la Pla-taforma Aturem la Guerra, en la qual participa l’As-semblea Antimilitarista de Catalunya. Aquesta plata-forma aglutina persones i organitzacions amb llargaexperiència en el moviment antimilitarista, així comgrups de nova formació constituïts per persones jo-ves, algunes ONG i també partits polítics.

Finalment, mobilitzacions més puntuals com laCampanya Contra la Desfilada Militar a Barcelona elmaig de 2000 demostren la capacitat que encara téel moviment de penetrar el seu discurs en el teixit as-sociatiu, malgrat que no es poden comparar els seusimpactes amb una mobilització tan àmplia i sostingu-da en el temps com la de la insubmissió.

Durant l’any 1999 l’Assemblea Antimilitarista deCatalunya celebra el desè aniversari de la insubmis-sió a través d’una campanya que pretén obrir nouscamins fent una reflexió sobre el discurs de l’antimili-tarisme. Un dels eixos fonamentals del discurs és el

L’any 2000 mésd’una dotzenad’insubmisos

estan empreso-nats a presonsmilitars per in-

submissió a lescasernes.

Mobilitzacionscom la Campa-

nya Contra laDesfilada Mili-

tar a Barcelonael maig de 2000

demostren lacapacitat delmoviment de

penetrar el seudiscurs en el

teixit associa-tiu.


desprestigi de l’exèrcit professional. La implementa-ció d’aquest exèrcit està sent un greu problema per alGovern, ja que no es cobreixen les expectatives delMinisteri de Defensa pel que fa a les sol·licituds deplaces per a la incorporació de soldats.

Taula 2. Oferta i sol·licituds de placesa l’exèrcit professional

NÚMEROSOL·LICITUDS

ANY DE PLACESPER PLAÇA

OFERTADES

1992 3.028 4,301993 8.549 3,961994 10.063 5,121995 2.320 11,961996 7.937 6,461997 10.782 3,98

Font. El País 13/10/97

Aquest serà un dels cavalls de batalla de l’antimili-tarisme davant l’Estat. Segons les informacions de fe-brer de 2000, el nombre de sol·licituds per plaça du-rant els últims mesos havia estat de 1,2. Això implicacobrir les places amb gairebé totes les sol·licituds rebu-des, sense possibilitat d’escollir les persones idònies.

Així doncs, la suspensió del SMO i la PSS marcaun altre punt d’inflexió al moviment social antimilita-rista, que amb aquesta petita victòria veu com la sevamostra principal davant la societat deixa d’existir. Larecerca o la creació d’una oportunitat política novasembla que marcarà els anys següents.

Per la seva banda, les polítiques públiques no re-coneixen haver estat influïdes pel moviment antimili-tarista. El canvi d’opinió respecte a la necessitat d’unexèrcit de lleva ve donat, segons el poder executiu,pel canvi en les relacions internacionals i els avençostecnològics.

No es cobrei-xen les expec-tatives del Mi-nisteri de De-fensa pel quefa a les sol·li-cituds de pla-ces per a la in-corporació desoldats al’exèrcit profes-sional.

La suspensiódel SMO i laPSS marca unaltre punt d’in-flexió al movi-ment social an-timilitarista.


2. Anàlisi de casos

2.1 La Universitat Autònoma de Barcelonai el moviment antimilitarista

El moviment antimilitarista a la UAB, des de finalsdels anys vuitanta fins a finals dels noranta, centrabàsicament la seva activitat en l’objectiu d’eliminarles places de PSS que existeixen a la universitat.Aquesta estratègia implicarà molts actors en el campde discussió.

ACTORS I DISCURSOS

Moviment antimilitarista

El moviment antimilitarista a la UAB passa per di-verses etapes sota diferents formes d’organització,sempre heterogènies. En una primera etapa (1988-89) està format, d’una banda, per membres delCAMPI, que defensen postures, discursos i estratè-gies radicals i, d’altra banda, per allò que queda del’organització històrica Universitaris per la Pau (UPP).També cal incloure-hi, en una primera fase, diversesassociacions que defensen l’objecció de consciència,les quals no es plantegen, encara, el problema de laPSS. Es crea la Plataforma per la Insubmissió, cober-ta per l’Assemblea de la Facultat de Lletres, amb laqual cosa s’inicia una vinculació d’incidència i inter-connexió amb el moviment assembleari de la UAB,que es mantindrà estable durant tot el període estu-diat.

El 1990, amb el relleu generacional propi dels mo-viments estudiantils, el moviment canvia substancial-ment de membres, pren una identitat més lligada a laUniversitat i s’organitza en la Comissió Antimilitaristad’UPP.

UPP es dissol, l’any 1993, en l’Assemblea d’Insub-

El movimentantimilitarista a

la UAB centrala seva activitaten eliminar lesplaces de PSSque existeixen

a la universitat.

El movimentantimilitarista

en una primeraetapa està for-mat per mem-

bres del CAMPIi per Universita-

ris per la Pau(UPP).


misos de l’Autònoma (LAIA), sigles que agruparan elmoviment per la insubmissió a la UAB fins al 2000, ique es convertirà en la impulsora de l’Assemblea An-timilitarista de Catalunya el març del 1996.

La LAIA mantindrà fortes vinculacions amb el mo-viment d’estudiants assemblearis. Aquest movimentpresenta diferents perfils polítics, potencialment con-flictius però resolts per la unitat en la lluita per la in-submissió, contra el SMO i la PSS.

Moviment estudiantil assembleari

És un moviment molt heterogeni que promou lademocràcia directa a la universitat i postures d’es-querra alternativa i/o radical, i té un discurs alterna-tiu a l’organització de sindicats polítics. Els insubmi-sos vehiculen la seva participació institucional alsclaustres a través dels portaveus d’aquest movi-ment.

Aquest moviment també varia les formes organit-zatives al llarg del període estudiat. Durant la primeraetapa s’organitza a través d’Assemblearis Indepen-dents i a partir del 1994 ho fa sota les sigles CAF (Co-ordinadora d’Assemblees de Facultat).

Associacions estudiantilsi entitats a favor de la PSS

Algunes associacions d’estudiants defensen laPSS fins i tot durant l’última etapa estudiada. L’equipde govern percep la discrepància d’opinió amb elmoviment antimilitarista com un enfrontament entreestudiants.

L’Associació d’Objectors de Consciència (AOC),màxima expressió organitzativa d’aquesta línia,s’acabarà institucionalitzant fins al punt que els seusmembres es convertiran en els gestors de la PSS ala UAB a través de l’Oficina d’Afers Socials. Aquest

Els insubmisosvehiculen laseva participa-ció institucio-nal als claus-tres a travésdels portaveusd’aquest movi-ment.

L’Associaciód’Objectors deConscièncias’acabarà insti-tucionalitzantfins al punt queels seus mem-bres es conver-tiran en elsgestors de laPSS a la UAB.


col·lectiu es caracteritza per un enfrontament totalamb els insubmisos i una defensa acèrrima de laPSS.

A partir del 1996, any en què s’anuncia la desapa-rició de la PSS, l’AOC comença a prendre posicionsper mantenir els propis recursos. A través de l’ONGMoviment per la PAU, intenten buscar una sortida ala fi de la PSS: el voluntariat i el servei civil. Final-ment, la Fundació Autònoma Solidària donarà sortidaa aquestes inquietuds.

Aquests actors obtenen alts rendiments de diferenttipus: econòmics, mediàtics i institucionals. En canvi,en l’aspecte simbòlic, és el discurs de la insubmissióel que obté millors resultats.

Claustre

En aquest òrgan de discussió i legislació de la uni-versitat és on se celebren els debats sobre la retiradade les places de la PSS, sense cap rendiment institu-cional per al moviment antimilitarista, malgrat que laintensitat de la mobilització és cada vegada més for-ta.

Els insubmisos de la universitat entrevistats coin-cideixen a assenyalar que al claustre hi ha poc debatpolític i que l’equip de govern no el controla, mentreque el pes dels interessos corporatius dels gestors dela PSS es nota als resultats de les votacions.

Equip de govern

L’equip de govern fa de mediador en els conflictesentre organitzacions pro-PSS i insubmisos. En unprincipi mostra poca comprensió amb la problemàti-ca, ja que «hi havia una valoració, molt poc pensada,difusament a favor de la PSS». (M. Izquierdo)

L’equip de govern veu la problemàtica de la insub-missió com un conflicte entre estudiants. En tot cas,

A partir del1996, any en

què s’anunciala desaparició

de la PSS,l’AOC començaa prendre posi-cions per man-tenir els propis

recursos.

El pes dels in-teressos corpo-ratius dels ges-

tors de la PSSes nota als re-sultats de les

votacions alclaustre.


cal constatar una certa permeabilitat al discurs de lainsubmissió, tot i que no entén la seva incompatibili-tat amb el manteniment de la PSS.

Sense conèixer el moviment a la perfecció (confu-sió entre UPP i LAIA) l’equip de govern sí que detec-ta que es tracta d’un moviment heterogeni. En algunmoment no pot controlar els claustres en els quals esdebat el problema de la PSS, sobretot en l’últim, quehavia estat promogut amb intenció conciliadora i enel qual fins i tot els actors havien realitzat reunionspreparatòries prèvies.

Resta de la comunitat universitària.Professorat i personal administratiui de serveis (PAS)

Té dificultats per explicar la contradicció entre laPSS i la insubmissió. En l’última etapa el movimentbusca el suport de sectors del professorat i aconse-gueix difondre el seu discurs. El PAS es manifestamajoritàriament a favor dels insubmisos i en contrade la PSS.

CRONOLOGIA I ESDEVENIMENTS

1988-1991

El moviment antimilitarista es gesta a la UAB a par-tir de l’herència dels Universitaris per la Pau (UPP),d’insubmisos vinculats al CAMPI i d’una sèrie d’asso-ciacions i persones que promouen la llei de la PSS.La insubmissió entra, doncs, a través de diversos ca-nals: UPP es pot considerar el canal històric; el CAM-PI, el més radical, i les associacions pro-PSS, el mésmoderat. Amb una composició heterogènia, el movi-ment trobarà la seva principal oportunitat política ambla Guerra del Golf, que suposarà la institucionalitza-ció en l’àmbit universitari dels temes referits a l’anti-

El PAS es mani-festa majorità-riament a favordels insubmi-sos i en contrade la PSS.

La insubmissióentra a travésde diversos ca-nals: UPP espot considerarel canal histò-ric; el CAMPI, elmés radical, iles associa-cions pro-PSS,el més mode-rat.


militarisme i la solidaritat, en resposta a una sorpre-nentment alta capacitat de mobilització contra laguerra.

En aquest període es començaven a oferir placesde PSS, ja que des de diversos sectors s’entenia l’ob-jecció legal com una bona alternativa antimilitarista.

El 1990 té lloc el primer debat sobre la PSS alclaustre general. Malgrat la concentració de 300 per-sones contra les places de PSS, el claustre ratifica lapolítica de creixement de les places al campus.

1992-1995

Consolidació de l’espai de la PSS i d’un espai de-dicat a la solidaritat internacional.

L’equip de govern defensa un dictamen crític ambel nou Codi Penal i té contactes amb diputats comCarles Campuzano (CiU) per evitar l’enduriment deles penes als insubmisos. La presència dels òrgansinstitucionals de la UAB als judicis és ambigua. Enalguns casos, aquests òrgans defensen els insubmi-sos, però alhora són part de l’acusació en tant quesón gestors de la PSS.

La universitat destina molts recursos a la PSS,però també s’ofereixen subvencions als col·lectiusd’insubmisos, organitzats fins el 1993 en la ComissióAntimilitarista d’UPP, i posteriorment a LAIA.

L’any 1994 té lloc el segon debat sobre la PSS alclaustre general. En paraules d’un membre de laMesa del claustre, amb aquest debat «es trenca lapau social a l’Autònoma». El claustre no assumeix lacontradicció entre PSS i insubmissió. El movimentantimilitarista torna a perdre la votació.

1996-1999

L’entrada en vigor del nou Codi Penal suposa unanova oportunitat política pel moviment. LAIA pren

La presènciadels òrgans

institucionalsde la UAB als

judicis és ambi-gua.

La universitatdestina moltsrecursos a la

PSS, però tam-bé s’ofereixen

subvencionsals col·lectius

d’insubmisos.

El claustre noassumeix la

contradiccióentre PSS i in-

submissió.


més força, el seu discurs és totalment assumit pelsestudiants assemblearis i fins i tot l’equip de governs’oposa a l’aplicació de les penes de presó als insub-misos. Continua l’assistència de càrrecs institucio-nals de l’autònoma als judicis dels alumnes insubmi-sos. Es donen posicionaments dels òrgans de governen defensa del dret a ser insubmís. En algun judiciexisteixen, alhora, testimonis dels fiscals en repre-sentació de la UAB.

Durant aquest període, la insubmissió, i sobretot lalluita per la desaparició de les places de PSS a laUniversitat, es converteix en el primer tema d’enfron-tament entre claustrals assemblearis i equip de go-vern, que insisteix a oferir cobertura a ambdós col·lec-tius (objectors i insubmisos).

L’any 1996 se celebra el tercer debat sobre laPSS. El claustre de 1996, promogut pel mateix equipde govern per posar fi de manera esglaonada a lesplaces de la PSS, suposa una nova derrota als insub-misos. En tot cas, en el terreny simbòlic, sectors cadavegada més amplis de la universitat assumeixen eldiscurs desobedient de la insubmissió.

Els mitjans de comunicació, en particular un pro-grama de la televisió autonòmica, presten especialinterès als insubmisos de l’Autònoma, contribuint a ladifusió del discurs de la insubmissió a capes socialsalienes al moviment.

CONCLUSIONS

Es confirmen les etapes o punts d’inflexió del mo-viment antimilitarsita. En el cas de la UAB, observemque el moviment es revitalitza i guanya noves adhe-sions el 1991 amb la Guerra del Golf i el 1996 ambl’entrada en vigor del nou Codi Penal.

Durant aquestperíode, la in-submissió esconverteix en elprimer temad’enfrontamententre claustralsassemblearis iequip de go-vern.

A la UAB el mo-viment es revi-talitza i guanyanoves adhe-sions el 1991amb la Guerradel Golf i el1996 amb l’en-trada en vigordel nou CodiPenal.


Rendiments substantius i operatius

Es dóna una paradoxa: un moviment fort aconse-gueix rendiments substantius dèbils. La UAB, malgratla força i el reconeixement per part de tots els actorsdel moviment per la insubmissió, és l’última universi-tat a retirar la PSS. Contradiccions entre teoria i pra-xis: el «rector insubmís», com anunciava un titular depremsa referint-se a Carles Solà, és el rector ambmés objectors de Catalunya.

En contraposició, els partidaris de la PSS arriben atenir rendiments molt elevats i arriben a l’extrem depassar de ser associacions a favor de la PSS a ges-tionar enormes quantitats de recursos de tot tipus ales oficines de gestió de la PSS a la UAB.

Rendiments simbòlics

La insubmissió és un tema simbòlic molt importantper entendre l’especificitat del moviment estudiantil ala UAB, en tant que és assumit pel sector assemblea-ri. Els insubmisos entrevistats opinen que la insub-missió a la UAB es converteix en un tret d’identitat del’esquerra juvenil i traça una nítida divisió a l’esquerrapolítica estudiantil entre radicals i reformistes. D’altrabanda, com que es tracta d’un tema que afecta totala joventut, es converteix en generador de xarxes demoviments alternatius a la universitat.

Es planteja un debat a la societat i es contribueix ala normalització i acceptació social de la insubmissió.Des dels òrgans de govern de la UAB es reconeixque el moviment ha aportat moltes coses a la institu-ció universitària quant a pensament crític i nous va-lors.

La denúncia sistemàtica de les places de PSS i,en el fons, de com s’utilitzen els recursos públics,posa de manifest una important xarxa d’interessoscorporatius i clientelars al voltant del tema del servei

Es dóna unaparadoxa: un

moviment fortaconsegueix

rendimentssubstantius dè-

bils.

La insubmissióa la UAB es

converteix enun tret d’identi-tat de l’esquer-

ra juvenil i traçauna nítida divi-

sió a l’esquerrapolítica estu-

diantil entre ra-dicals i refor-

mistes.


civil que escapa fins i tot al control dels òrgans degovern de la UAB.

2.2 L’àmbit judiciali el moviment antimilitarista a Catalunya

L’estratègia de desobediència civil seguida pelmoviment antimilitarista des del 1989 ha provocatuna interacció intensa entre el moviment i l’àmbit ju-dicial. A Catalunya aquesta interacció ha tingut unescaracterístiques específiques importants i, per tant,hem cregut interessant analitzar-la com a cas con-cret.

ACTORS I DISCURSOS

El cos judicial

El conjunt dels jutges és un dels principals actorsen aquesta interacció. Tot i que el citem de maneragenèrica, dins d’aquest grup podem trobar-hi dife-rents actors que juguen papers diversos, de vegadesenfrontats entre si. Així doncs, l’associació Jutges perla Democràcia (JD) o l’Associació de Jutges Francis-co de Vitoria, a la qual està afiliada, més o menys,una tercera part de la judicatura, té opinions sovintconfrontades amb l’associació de jutges majoritària(Associació Professional de Jutges). Els primers handefensat, durant aquests anys, que la insubmissió ésun problema polític que no s’ha de resoldre a travésdels tribunals. Són els jutges que han dictat sentèn-cies absolutòries o han intentat sempre minimitzar lespenes per insubmissió. La resta ha mantingut que lapostura de desobediència és un cas punible i, pertant, ha de ser tractat tal com diu la llei. Així com elprimer grup ha portat la seva postura al camp del de-bat polític, la resta ha fet, senzillament, la seva feina.Cal comentar que cada jutge gaudeix d’independèn-

L’associacióJutges per laDemocràcia il’Associació deJutges Francis-co de Vitoriahan defensatque la insub-missió és unproblema polí-tic que no s’hade resoldre através dels tri-bunals.


cia judicial pròpia, per la qual cosa les actituds parti-culars personals de cada jutge han estat, en moltscasos, molt dispars. Menció especial mereix el Tribu-nal Constitucional i la seva sentència dictada el 1987davant un recurs presentat pel Defensor del Pueblo.

El Ministeri Fiscal

En aquest cas ens trobem amb un cos jerarquitzaten el qual les decisions superiors han de ser acata-des pels estaments inferiors. Tot i així, a Catalunyas’ha donat el cas que el cos de fiscals discrepés d’al-gunes directrius donades pel Ministeri a Madrid. Elsfiscals catalans han actuat, en molts casos, com a fil-tre atenuant de les penes als insubmisos, tant enl’època en què el fiscal general de Catalunya era elSr. Jiménez Villarejo, com durant l’etapa següent, enquè exerceix el càrrec el Sr. Mena. També ens tro-bem, en aquest cas, amb l’existència de la Unió deFiscals Progressistes que actua en alguna ocasiócom a part política en el conflicte.

El poder legislatiu

Aquest és un actor que influeix de manera externaen la interacció que pretenem analitzar. Les diferentslleis aprovades entre 1978 i 1999 influeixen decisiva-ment en el cas que ens proposem.

La justícia militar

Entenem que també juga un paper secundari, peròno per això poc important. Entre el 1989 i el 1991, elsdelictes d’insubmissió al SMO depenien d’aquestajudicatura. Durant el procés mitjançant el qual es pro-dueix el canvi, aquest és un actor important, ja queaquest canvi es manifesta gràcies a la seva inhibició.També serà un actor important a partir del 1998, quan

Els fiscals cata-lans han actuat,en molts casos,com a filtre ate-

nuant de lespenes als in-

submisos.

El poder legis-latiu és un

actor que in-flueix de mane-ra externa en la

interacció quepretenem ana-

litzar.


el moviment antimilitarista opta per la insubmissió ales casernes.

El moviment antimilitarista

És curiós com en aquest cas podem analitzar elmoviment des de dos vessants molt diferents. Els ac-tors citats més amunt tracten el moviment com a ca-sos aïllats personalitzats, tot i la insistència dels ma-teixos insubmisos per ser tractats com a movimentsocial, també a l’hora de ser jutjats. En aquest gruphem d’incloure, a més, tots els advocats defensors,militants políticament en alguns casos, i advocatsd’ofici en d’altres.


Paral·lelament a les etapes assenyalades mésamunt, la relació entre l’àmbit judicial i el movimentantimilitarista marca els seus punts d’inflexió als ini-cis o a finals de les diferents etapes.

1984. La llei que regula l’objecció de consciènciaés objecte d’un recurs d’emparament que eleva elDefensor del Pueblo al Tribunal Constitucional. Ala sentència, que no obliga a canviar res de la Llei48/1984 del 26 de desembre, es troben rebatuts totsels arguments que el moviment antimilitarista haviaesgrimit. L’octubre de 1987 es publica la sentènciaque fa esclatar, el 1989, la insubmissió.

1991. La justícia militar s’inhibeix de jutjar els in-submisos al SMO. Després de la Guerra del Golf, idavant de l’estat d’opinió generalitzat contra la parti-cipació de soldats de lleva a aquesta guerra, els mili-tars obliguen a modificar el Codi Penal i inclouen alsarticles 135bis h) i 135bis i) les previsions de penescontra aquest delicte. La judicatura civil es prenaquesta circumstància amb un sentiment ambivalent.Per una banda, comprèn i celebra que aquest delicte

Els actors ci-tats tracten elmoviment coma casos aïllats,tot i la insistèn-cia dels matei-xos insubmisosper ser tractatscom a movi-ment social,també a l’horade ser jutjats.


sigui tractat civilment; d’altra banda, veu que se litraspassa un tema que ha de ser solucionat per ca-nals polítics i no judicials. El Sr. Santiago Vidal, jutgepenal a Barcelona, il·lustra aquesta visió dient ques’obre «una branca del dret que no només no solu-ciona un conflicte, sinó que a més en crea de nous».

És en aquest moment que el fiscal general de l’Es-tat, el Sr. Eligio Hernández, passa una circular en laqual obliga a tots els fiscals a demanar penes màxi-mes per als insubmisos. A Catalunya, el fiscal gene-ral i la Junta de Fiscals en ple fan una «oposició mo-tivada» a aquesta circular; Hernández no retira l’or-dre, però matisa que «en casos concrets» es podenrebaixar les peticions fiscals. Aquest fet obre una viaperquè els fiscals a Catalunya no facin peticions dedos anys, quatre mesos i un dia en pràcticament capocasió.

Malgrat aquest primer moviment per part de la fis-calia catalana, la relació amb els insubmisos o el mo-viment només es donava als judicis o a través de lapremsa. En molt poques ocasions Jiménez Villarejohavia parlat amb representants del moviment direc-tament i mai havia mostrat senyals de «col·laborar»amb la insubmissió.

1996. L’entrada en vigor del nou Codi Penal és, no-vament, un moment important en el procés. Amb elmanteniment de les penes de presó per als insubmi-sos, i davant la ja molt previsible suspensió del SMO ila PSS, ningú entén que el poder legislatiu no rebaixiles penes previstes per aquest delicte. Aquest és eldetonant perquè fiscals i jutges busquin sortides persuavitzar les peticions i sentències; en paraules del fis-cal Sr. César Estirado «hi ha hagut les mil camàndu-les» o «s’han hagut d’inventar trucs i tripijocs». Tant ésaixí que la Fiscalia General de Catalunya va publicaruna circular que, mitjançant la combinació de terminisde reconeixement d’utilitat o d’incorporació a servei,permetia arxivar gairebé tots els casos.

L’any 1996, da-vant la ja molt

previsible sus-pensió del SMO

i la PSS, ningúentén que el

poder legislatiuno rebaixi les

penes previstesper aquest de-

licte.

La Fiscalia Ge-neral de

Catalunya vapublicar unacircular que

permetia arxi-var gairebé tots

els casos.


Les associacions de fiscals i jutges JD i UPF(Unión Progresista de Fiscales) aproven les sevesrespectives mocions per la retirada de les penes depresó al delicte d’insubmissió. En aquest moments’inicia algun contacte entre aquestes associacions iel moviment d’insubmissió, que permetrà acostar po-sicions i compartir punts de vista. És una relació real-ment ambigua, perquè malgrat el contacte, els fiscalsno deixen d’acusar ni els jutges de sentenciar, per laqual cosa en el pla efectiu continuen les visions en-frontades.

Les estratègies de confrontació seguides als judi-cis pel moviment antimilitarista són valorades de ma-nera diferent per part de les persones entrevistades.El jutge penal de Barcelona, Santiago Vidal, reconeixque, tot i que entén aquestes actituds, no ajuden alfet que el cos de magistratura entengui el discurs po-lític dels insubmisos. El fiscal César Estirado, per laseva banda, pensa que aquest tipus d’estratègies noafecten en absolut la posició del fiscal.

1998. A partir d’aquest any la insubmissió tornadavant la justícia militar amb l’estratègia de desobe-diència a les casernes. En aquests moments els tri-bunals militars estan condemnant els insubmisos allargues penes de presó. Més d’una dotzena d’ellssón empresonats a presons militars.

CONCLUSIONS

Rendiments substantius

Posicionament dels Fiscals Generals de Cata-lunya, Jiménez Villarejo (contra Eligio Hernández) iMena (promou arxius de casos). En ambdues acti-tuds es percep certa comprensió vers els motius anti-militaristes de la insubmissió, cosa que permetque a Catalunya es donin molt pocs casos de presóefectiva.

Les associa-cions de fiscalsi jutges JD iUnión Progre-sista de Fisca-les aproven lesseves respecti-ves mocionsper la retiradade les penes depresó al delicted’insubmissió.

L’any 1998 lainsubmissiótorna davant lajustícia militaramb l’estratè-gia de desobe-diència a lescasernes.


Per part de jutges: absolucions o sentències míni-mes. Les absolucions per eximent complet són recor-regudes sense massa opcions a no ser revocades,però les absolucions per eximent incomplet perme-ten, igualment, eludir les penes de presó.

Recurs del Defensor del Pueblo a la Llei 48/1984(regulació de la objecció de consciència). Aquest re-curs genera, l’octubre del 87, una interessant sentèn-cia del Tribunal Constitucional en la qual, malgrat novariar-se la llei, els vots particulars justifiquen els ar-guments de l’antimilitarisme que dos anys desprésoptarà per la desobediència.

Com a curiositat ens agradaria ressaltar que la lleidel 1998 que revisa les penes per insubmissió utilitzaper primera vegada aquesta paraula en la seva expo-sició de motius.


Valoració de la fortalesa ètica i política dels insub-misos per part de l’estament judicial. Aquest ha estatun tema constant en les entrevistes fetes a SantiagoVidal i César Estirado, així com en moltes de les sen-tències consultades.

Els posicionaments de JD i UPF el 1991 valorenpositivament el canvi de les competències sobre in-submissió de la justícia militar a la justícia civil. I el1995, els posicionaments del nou Codi Penal critiquenel manteniment de penes de presó.

2.3 La insubmissiói el Parlament de Catalunya

En el procés que va des de l’aparició de la insub-missió fins a la supressió del servei militar obligatori, elmoviment antimilitarista de Barcelona manté una es-treta relació amb el Parlament de Catalunya. Per ex-pressar-ho amb més propietat, cal dir que alguns sec-

La llei del 1998que revisa lespenes per in-

submissió uti-litza per prime-

ra vegadaaquesta parau-

la.

Jutges comSantiago Vidal i

fiscals comCésar Estirado

valoren la forta-lesa ètica i polí-tica dels insub-

misos.


tors del moviment per la insubmissió mantenen inten-sos contactes amb alguns parlamentaris catalans.

Aquesta relació queda àmpliament documentadaals diaris i butlletins oficials del Parlament, en elsquals es percep un procés de legitimació del movi-ment per part del Parlament a mesura que avancenels anys. Malgrat el que queda escrit, hi ha algunsentrellats no documentats que val la pena tenir encompte per entendre la curiosa relació que mantenenaquests dos actors.

Les etapes en què transcorre aquest procés vanparal·leles a les etapes descrites a l’anàlisi generaldel moviment a Catalunya. D’altra banda, en aquestcas queden patents les contradiccions internes decadascun dels actors.

ACTORS I DISCURSOS

El moviment antimilitarista per la insubmissió

Tal com hem comentat, el moviment no és mai unaorganització homogènia. Quan es tracta el tema de laseva relació amb el Parlament, les diferències s’agu-ditzen, ja que aquesta institució és una de les mésformals en la qual només hi té cabuda la paraula delspartits polítics amb representació. Aquesta circums-tància provoca que hi hagi opinions divergents entreels membres actius del moviment; d’una banda, elsque rebutgen completament qualsevol relació ambaquesta institució, sobretot mentre hi havia personesempresonades per insubmissió, i de l’altra, els quecreuen que és políticament rendible negociar amb elspartits sensibles a les tesis de l’antimilitarisme deso-bedient.

Aquestes estratègies dispars no provoquen escis-sions en el moviment. Els debats interns sobreaquest tema desapareixen un cop es normalitzen lesrelacions entre alguns membres del moviment i al-

Alguns sectorsdel movimentper la insub-missió mante-nen intensoscontactes ambalguns parla-mentaris cata-lans.

Als diaris i but-lletins oficialsdel Parlament,es percep unprocés de legi-timació pro-gressiva delmoviment.


guns parlamentaris. A més, això no és motiu perquèel moviment deixi de dur a terme accions disruptivescontra els partits polítics amb més poder de decisió.

El que el moviment sol·licita als parlamentaris ésbàsicament que s’aprovin mocions i proposicions node llei (sovint redactades pel propi moviment), queassisteixin als judicis i empresonaments i que siguinuna font d’informació per saber com estan les cosesen els àmbits de govern, tant a Catalunya com aMadrid.

Els partits polítics

Com és de suposar, no tots els partits polítics te-nen la mateixa sensibilitat davant la insubmissió. Amés, dins els partits més sensibles hi ha opinions dis-pars. Per part de la representació de l’esquerra clàs-sica (IC), que en el seu moment defensava l’exèrcitde lleva perquè el considerava de caràcter popular,s’emfasitza la seva vocació de donar veu als movi-ments socials com a forma de participació política i eldret a la llibertat de consciència com a enfortimentdemocràtic. Des del punt de vista del partit de l’es-querra nacionalista catalana (ERC), cal afegir-hi latradició històrica d’algun dels seus líders en les rei-vindicacions de l’objecció de consciència i el plante-jament del discurs antiespanyol com un afegit a laqüestió antimilitarista.

Poc a poc, els propis partits polítics troben en elmoviment un discurs estructurat que els ajudarà aenriquir els debats interns. En aquest sentit val lapena destacar el paper que juguen les organitzacionsjuvenils dels partits, que es mostren molt més perme-ables respecte al discurs del moviment i també a lesseves estratègies.

Els partits majoritaris a l’Estat espanyol (PP i PSC-PSOE), amb «concepció d’estat», són els menys pro-clius a donar suport a les reivindicacions del movi-

Val la pena des-tacar el paper

que juguen lesorganitzacions

juvenils delspartits, que esmostren moltmés permea-

bles respecte aldiscurs del mo-viment que elsmateixos par-

tits.


ment. El partit que governa Catalunya, de caràcternacionalista i conservador (CiU), tindrà un discursambivalent, sense donar protagonisme al moviment iutilitzant l’antimilitarisme per al seu objectiu de pro-fessionalitzar l’exèrcit.

El Parlament de Catalunya

La configuració parlamentària a Catalunya no hacanviat gaire en aquests deu anys que estem analit-zant: majories absolutes o relatives del partit nacio-nalista conservador (CiU), amb una dèbil oposició so-cialdemòcrata d’àmbit espanyol i altres representaci-ons minoritàries a la dreta o a l’esquerra.

En aquest escenari, els representants dels petitspartits d’esquerra són els que porten les propostesdel moviment al Parlament, normalment després denegociar-ho. A part de la configuració vertical per par-tits, la cambra parlamentària disposa també de biai-xos transversals entre els quals es troba un grup dediputats, joves, més sensibles a aquest tipus de te-mes. Aquests diputats eren els mateixos que coinci-dien sempre a les diferents comissions relacionadesamb «causes perdudes», independentment de lesseves afiliacions partidistes. Es perceben com ungrup de diputats que plantegen temes que no són elstemes «seriosos» (economia, urbanisme, indústria...)que plantegen els «senyors diputats» de cada partit,dels quals rebien comentaris irònics.

La presentació de mocions, preguntes o proposi-cions en relació a l’antimilitarisme eren tractades, se-gons el moment, en les comissions de Joventut o deJustícia i, excepcionalment, al Ple.

El Govern espanyol

Tot i no ser un actor actiu en el cas que ens ocupa,el Govern espanyol i el Congrés dels Diputats són

CiU tindrà undiscurs ambiva-lent, sense do-nar protagonis-me al movimenti utilitzant l’an-timilitarismeper al seu ob-jectiu de pro-fessionalitzarl’exèrcit.

Els represen-tants dels pe-tits partits d’es-querra són elsque porten lespropostes delmoviment alParlament, nor-malment des-prés de nego-ciar-ho.


presents en la interacció entre el moviment i el Parla-ment. Això és degut al fet que qualsevol decisió so-bre la despenalització de la insubmissió (l’objectiu deles mocions i els pronunciaments proposats al Parla-ment) té com a objectiu sensibilitzar tant el poder exe-cutiu com el poder legislatiu a Madrid.


Primera etapa:entre la sorpresa i la tradició (fins el 1991)

Aquesta primera etapa coincideix amb la terceralegislatura al Parlament. Es dóna la circumstànciaque un dels parlamentaris d’ERC va ser membre ac-tiu del moviment pel dret a l’objecció de consciènciadurant la dècada dels 80. És per això que, tant bonpunt sorgeix la insubmissió, el tema també es comen-ça a exposar al Parlament, on es fan preguntes alpoder executiu sobre l’actitud que prendrà davantl’empresonament d’insubmisos.

Durant aquesta primera etapa, el moviment teniaclar que necessitava contactes a la cambra, així comen tot l’espectre polític, social i cultural del país. Peraixò es realitzen contactes puntuals amb alguns par-lamentaris que es mostren sensibles a les peticionsdel moviment i presenten mocions, assisteixen a judi-cis i mostren públicament el seu suport.

En qualsevol cas, el moviment no era sempre benrebut. Membres del moviment van explicar en una deles entrevistes la visita que van fer al Síndic de Greu-ges. Expliquen que els van rebre amb el temor escrita la cara, com si el moviment antimilitarista preten-gués amenaçar el càrrec públic.

Aquesta etapa conclou el 1991, amb la presenta-ció d’una moció a favor dels desertors de la Guerradel Golf. Els parlamentaris no percebien el movimentcom un esdeveniment important que pogués exercir

Durant la pri-mera etapa, el

moviment teniaclar que neces-

sitava contac-tes a la cambrai en tot l’espec-

tre polític, so-cial i cultural

del país.

Aquesta etapaconclou el

1991, amb lapresentació

d’una moció afavor dels de-sertors de la

Guerra del Golf.


cap incidència a les polítiques públiques, però algunsd’ells, més en el pla del convenciment personal queno pas en el si del seu partit polític, aposten per do-nar suport a la mobilització per l’antimilitarisme.

Segona etapa:la cosa va de debò (del 1992 al 1995)

La segona etapa, prèvia a l’aprovació del nou CodiPenal, coincideix amb la quarta legislatura al Parla-ment. És la més activa quant a l’entrada dels plante-jaments de l’antimilitarisme a la cambra. Tres propo-sicions no de llei i cinc preguntes a l’executiu són lamostra numèrica de la importància que pren el temaentre els parlamentaris.

Els debats transcrits als diaris de sessions donenuna idea de la posició que adopta cada partit. Comdèiem més amunt, els dos partits d’esquerres minori-taris són els que porten les propostes al Parlament;cadascuna d’aquestes propostes obtindrà un resultatdiferent, però en general els debats reflecteixen moltmés interès pel tema.

Sembla ser que les propostes per escrit sorgiendels membres del moviment, que les plantejaven alsparlamentaris que es mostraven predisposats a ac-ceptar-les. Aquests textos eren modificats desprésde les negociacions entre partits i moviment. Si esdonava el cas que el partit participés al Govern (CiU),els textos finalment presentats eren més suaus ideo-lògicament, però en garantien l’aprovació.

Els constants contactes amb alguns grups parla-mentaris provoquen adhesions al discurs antimilita-rista, tot i que al principi es mostressin certes reticèn-cies. Normalment era el moviment qui provocavaaquests contactes, malgrat que algunes vegades elsparlamentaris també sol·licitaven entrevistes.

Paral·lelament a aquesta negociació en el pla insti-tucional, el moviment sempre va mantenir la pressió

Tres proposi-cions no de lleii cinc pregun-tes a l’executiumostren la im-portància quepren el temaentre els parla-mentaris.

Les propostesper escrit sor-gien dels mem-bres del movi-ment, que lesplantejaven alsparlamentarispredisposats aacceptar-les.


al carrer, molt sovint basada en accions centrades enels propis partits polítics. Aquest doble joc manteniala tensió entre el moviment, la societat i la cambraparlamentària.

En els últims mesos d’aquesta legislatura s’aprovala primera proposició no de llei per sol·licitar la despe-nalització de la insubmissió a les Corts de Madrid. Eldebat es dóna durant el procés de redacció del nouCodi Penal, que farà cas omís de la sol·licitud del Par-lament de Catalunya.

Tercera etapa:la gestió de l’agonia (del 1996 al 1999)

La tercera etapa coincideix amb la cinquena legis-latura al Parlament. En aquesta etapa succeeixenforça coses que mostren una certa agonia en el tema.S’aprova el nou Codi Penal a Madrid que manté lespenes de presó per a la insubmissió. Jutges i fiscalsapliquen amb molt poca rigidesa la llei a Catalunya,per la qual cosa no existeixen presos catalans per in-submissió durant aquest període. El propi movimentpateix una certa decadència deguda a la rutina quesuposen els judicis i la pèrdua d’espais en els mitjansde comunicació.

Tot i que els contactes entre el moviment i els par-lamentaris perden intensitat, durant aquest períodees presenten fins a tres proposicions no de llei per ala despenalització de la insubmissió, algunes de lesquals són promogudes pel moviment antimilitarista.Una d’aquestes proposicions és aprovada desprésd’una negociació entre els partits.

Aquest fet pot ser degut a una presa real de cons-ciència per part de gran part dels parlamentaris, te-nint en compte l’inici del procés de supressió del ser-vei militar obligatori. També es pot interpretar comuna mesura electoralista per veure qui aconsegueixtreure rendiment de la desaparició de la mili. Aques-

En els últimsmesos de la

quarta legisla-tura s’aprova laprimera propo-sició no de llei

per sol·licitar ladespenalitzacióde la insubmis-sió a les Corts

de Madrid.

L’aprovació depoposicions no

de llei per a ladespenalitzacióde la insubmis-sió es pot inter-pretar com unamesura electo-ralista per veu-re qui aconse-

gueix treurerendiment de ladesaparició de

la mili.


tes iniciatives tindran certa ressonància als mitjans decomunicació, on seran plantejades sovint en relacióa la supressió del servei militar.

Mentrestant, el moviment anirà perdent interès perincidir al Parlament i als partits polítics com a conse-qüència del curs que segueixen els esdeveniments:no existeix una repressió forta per part dels jutjats, esdecideix suprimir el servei militar i les iniciatives alParlament català havien tingut un impacte dèbil. Peròel principal motiu és que el moviment té la sensacióque la batalla de l’opinió pública està guanyada i ne-cessita buscar nous reptes.

CONCLUSIONS

Rendiments substantius

La presència recurrent del tema antimilitarista alParlament és el rendiment més destacable en aquestcas. Durant les quatre legislatures que dura el con-flicte de la insubmissió, cada any es presenten mo-cions, preguntes o proposicions no de llei. Si bé alprincipi és un efecte de l’acció del moviment i els con-tactes entre alguns dels seus membres amb parla-mentaris, al final són els mateixos parlamentaris elsinteressats a posar la qüestió sobre la taula pels ren-diments electorals que en poden treure.

La presència de parlamentaris als judicis és un fac-tor que ajuda a què que la repressió judicial a Cata-lunya sigui menor. No podem menysprear l’esforç delmoviment per atraure personalitats polítiques i cultu-rals o socials als judicis, ja que això ajuda a què elsjudicis tinguin caràcter polític i provoca una reaccióen el poder judicial que no es pot menystenir. A més,cal tenir en compte la ressonància que aquest fetobté als mitjans de comunicació i la capacitat de ge-nerar debat a nivell social.

El moviment téla sensació quela batalla del’opinió públicaestà guanyada inecessita bus-car nous rep-tes.

La presènciarecurrent deltema antimilita-rista al Parla-ment és el ren-diment mésdestacable.



El Parlament és una font constant d’informació perals mitjans de comunicació. Els debats que es produ-eixen a l’hemicicle tenen garantida una ressonànciamediàtica que manté el debat a moltes esferes so-cials.

Un altre dels resultats que cal ressaltar és el debatque s’ha generat en el si dels partits polítics davantles contradiccions que produeix el tema. Els partitstenen constantment el tema damunt la taula i el dis-curs antimilitarista va penetrant en les organitzacionspolítiques. Algunes persones entrevistades ressaltenla capacitat del moviment per anar convencent poc apoc, de manera indirecta, les persones menys sensi-bilitzades amb el tema.

2.4 L’Ajuntament de Bilbaoi el moviment antimilitarista

L’estratègia de desobediència civil que ha seguit elmoviment antimilitarista des del 1989 a Euskadi haintentat implicar diferents instàncies administratives.Els ajuntaments han estat especialment importants,ja que són la institució més propera a l’hora de mos-trar la solidaritat (política antirepressiva), de difondrel’estratègia de la desobediència civil, l’objecció deconsciència i l’antimilitarisme (propaganda política ilegitimació social), i de donar suport actiu als insub-misos, és a dir, no col·laborar amb l’exèrcit ni amb laPSS.

En el cas de Bilbao, no podem dir que hagi passatres del que hem exposat. El moviment antimilitaristano ha prosperat gaire pel fet de tenir presència alsesmentats fronts institucionals, és a dir, pel fet departicipar en el procés de polítiques públiques. Peraltra banda, l’Ajuntament i la majoria de partits polí-tics no han volgut tenir cap mena de relació amb els

Els debats al’hemicicle te-nen garantida

una ressonàn-cia mediàticaque manté el

debat a moltesesferes socials.

En el cas deBilbao, l’Ajunta-

ment i la majo-ria de partits

polítics no hanvolgut tenir capmena de relacióamb els antimi-

litaristes.


antimilitaristes. En conseqüència, la influència delmoviment en les polítiques públiques és menor si lacomparem amb altres ajuntaments d’Euskadi.

ACTORS I DISCURSOS


A Bilbao, el moviment antimilitarista està estructu-rat al voltant de diverses organitzacions que normal-ment no han tingut relacions permanents entre ellestret d’alguns moments puntuals, la qual cosa ha do-nat una imatge de fragmentació i de menor capacitatde pressió vers l’Ajuntament.

� Euskadiko Kontzientzi Eragozleen Alkartea - As-sociació d’Objectors de Consciència d’Euskadi(EKEA-AOC): neix a mitjans dels anys 80; promouuna llei d’objecció de consciència i, com que és unaconfederació estatal, a Euskadi van decidir impulsarigualment la desobediència civil. A Bilbao hi haviauna presència molt important de cristians de base i elgrup sorgeix dels Escolapis de Bilbao. En general, témenys implantació que els altres grups; és per això, ipel seu caràcter menys reivindicatiu, que no és tanconegut.

� KEM-MOC: el moviment d’objecció de conscièn-cia era el grup antimilitarista amb més tradició deBilbao, Euskadi i la resta de l’Estat. Neix durant elsanys 70 i en un primer moment va impulsar la lleid’objecció, però el 1989 va ser el màxim promotor del’estratègia de desobediència civil. Entre els seus ob-jectius, destaquen l’abolició del SMO i dels exèrcits.A resultes de l’autonomia de què disposaven els dife-rents grups de cada municipi i província, les tàctiquesi els discursos diferien d’un lloc a l’altre. Així, a Bilbaos’evita qualsevol contacte amb els partits polítics i nos’intenta participar a la xarxa de polítiques públiques.

A Bilbao, el mo-viment antimili-tarista s’estruc-tura al voltantde diverses or-ganitzacionsque normal-ment no hantingut relacionspermanents en-tre elles.

El KEM-MOC(movimentd’objecció deconsciència)neix durant elsanys 70 i el1989 va ser elmàxim promo-tor de l’estratè-gia de desobe-diència civil.


Una prova d’aquesta actitud és el rebuig del MOC aparticipar dins la secció antimilitarista de l’OficinaMunicipal para la Paz de Bilbao. Pel que fa a la col·la-boració amb la resta de grups antimilitaristes, de tanten tant, el MOC realitzarà actes conjunts amb la Co-ordinadora Antimilitarista d’Euskal Herria (Kakitzat).Aquest discurs tan antisistema i antipartidista pot serdegut al fort caràcter anarquista que trobem a l’orga-nització de Bilbao (hi ha força militants de les Juven-tudes Libertarias).

� Euskal Herriko Koordinakunde Antimilitarista -Coordinadora Antimilitarista d’Euskal Herria (Kakit-zat): neix a mitjans dels anys 80 amb persones queanteriorment havien tingut vincles amb el Mili KK; capa l’any 89 ja està organitzada a les tres províncies dela Comunitat Autònoma Basca i la Comunidad ForalNavarra. Consta de grups diferents, alguns delsquals tenen nom propi, que al mateix temps es coor-dinen i apareixen com a Kakitzat. A Bilbao n’hi hamolts i aquesta és, sens dubte, l’organització ambuna capacitat de mobilització més gran. A més, desdel principi va intentar parlar i negociar diferents pro-posicions amb els partits polítics, sempre amb la in-tenció d’involucrar l’Ajuntament en la lluita antimilita-rista. Però normalment els partits polítics els giravenl’esquena. Això passava per la poca sensibilitat delspartits cap el tema, per la poca accessibilitat dels par-tits i per la intoxicació de què era víctima Kakitzat perpart dels mitjans de comunicació, que la identificavencom a part de l’entramat KAS-ETA. En realitat, elsseus impulsors provenien de Zutik!2 i el seu posteriordesenvolupament va ser el d’una organització total-ment autònoma i independent.

� MALATXA: és un grup antimilitarista creat perl’esquerra abertzale durant la segona meitat delsanys 90. Les seves accions i la seva militància no te-nen rellevància pel moviment perquè les seves rela-cions amb Herri Batasuna són massa estretes. Mai

Kakitzat neix amitjans delsanys 80 amb

persones queanteriormenthavien tingut

vincles amb elMili KK.

Els impulsorsde kakitzatpro-

venien de Zu-tik!, que es va

convertir enuna organitza-

ció totalmentautònoma i in-

dependent.


va arribar a tenir un paper important a Bilbao perquèels militants ni tenien un nivell de compromís alt nimostraven una clara convicció antimilitarista.

� AFAOIBI: el 1994 neix l’Associació de Familiarsi Amics/gues d’Objectors i Insubmisos de Bizkaia. Laidea sorgeix a l’entorn de Zutik! i Kakitzat, tot i que laseva intenció era que l’associació fos autònoma.Aquesta experiència ja existia a Navarra i s’estavaestenent a les províncies basques. Estaven coordi-nats amb altres associacions a nivell estatal. Des delprincipi van intentar parlar i negociar amb els partitspolítics, l’església i d’altres instàncies. Es van reuniramb jutges i fiscals i van parlar i intentar negociaramb tots els grups polítics de l’Ajuntament de Bilbao(des d’HB fins al PP). Així doncs, de bon comença-ment van tenir clar que la seva actuació passava perla participació en la xarxa de polítiques públiques, perpoder tenir accés a l’agenda política. Però, tal comens va dir l’entrevistada, no van aconseguir res mésenllà de les bones paraules dels partits.


Si parlem de la relació dels diferents partits amb elmoviment podem dir que, a Bilbao, aquesta relació noha existit. És per això que, a l’ajuntament, la majoriade les iniciatives sorgeixen dels propis partits i sem-pre de forma reactiva a la situació social.

� PSE i PP: a les votacions de les mocions, man-tenien les directrius imposades des de Madrid i vota-ven en contra de qualsevol proposta antimilitarista. Almateix temps, es negaven a tenir relacions amb elmoviment i només rebien l’associació de familiars, alsquals normalment mostraven la seva solidaritat per-sonalment, però mai com a grup polític.

� PNB: mantenia una posició ambigua. Des de laruptura interna, mantenia una postura favorable a la

El 1994 neixl’Associació deFamiliars iAmics/guesd’Objectors iInsubmisos deBizkaia, quedes del principiva intentar par-lar i negociaramb els partitspolítics, l’esglé-sia i d’altresinstàncies.

El PSE i el PPmantenien lesdirectrius im-posades des deMadrid i vota-ven en contrade qualsevolproposta anti-militarista.


PSS, amb el convenciment que si impulsaven aques-ta opció el servei militar obligatori desapareixeria. Engeneral podem dir que, en relació a aquest tema, vamantenir una posició força més conservadora que laresta del país. Es va negar a rebre representants d’in-submisos i només accedia a parlar amb gent de l’as-sociació de familiars.

� EA, EE i ICV3 : La seva actitud se situa a migcamí entre la postura d’IU-EB i HB i la del PNB. Pelque fa a EA i EE, tot i que potencialment podien ha-ver exercit com a partits més propers al moviment, noho van poder fer perquè només van tenir força fins el91 i, posteriorment, van anar desapareixent de l’Ajun-tament. En relació a ICV, es pot dir que aquest partitjugava el paper més populista i que, per tant, mai vatenir un compromís seriós amb el moviment.

� IU-EB: des de la seva irrupció a l’Ajuntament,aquesta formació va mantenir una posició molt pro-pera a la línia del moviment social; tot i així, les rela-cions no eren gaire estretes. Va ser l’impulsor de lasecció d’antimilitarisme dins l’Oficina Municipal per laPau.

� HB: aquest partit va ser, potser, el que va operarun canvi més radical en el seu discurs. Fins a princi-pis dels anys 90 era favorable a la mili i, entre els mi-litants, l’objecció fins i tot estava mal vista. Així doncs,durant el seu període d’alcaldia –fins el 91–, no va ferres en aquest sentit. És més, el tema es percebiacom a incòmode, ja que entre la societat es comen-çava a difondre un discurs antimilitarista que, a més,tenia com a principal receptor l’electorat d’esquerres.De tota manera, quan a finals del 1989 sorgeix la in-submissió, dins d’HB es comença a obrir un debatal voltant d’aquesta postura de desobediència civilempresa per diversos joves a l’Estat. El resultatd’aquesta nova actitud seria l’aparició, dins de la so-cietat basca i de l’Estat en general, d’un nucli de jo-ves represaliats pel fet de negar-se a fer la mili o la

IU-EB va serl’impulsor de lasecció d’antimi-

litarisme dinsl’Oficina Muni-

cipal per laPau.

HB va ser elpartit que va

operar un canvimés radical enel seu discurs,

ja que fins aprincipis dels90 era favora-

ble a la mili.


PSS. Davant aquesta nova figura del represaliat ques’escapava de l’àmbit de control de l’esquerra abert-zale, HB inicia la transició des de la seva postura promili i pro exèrcits cap a una posició més antimili quedesembocarà en l’alineació dins el camp antimilitaris-ta.


Fins el 1989

El treball que es realitza contra el SMO prové úni-cament i exclusivament de la feina que duen a termeal carrer els antimilitaristes; els partits no es plante-gen cap discussió. Com a molt, alguns partits (PNB,EE, EA) arriben a fer proposicions sobre el futur del’objecció de consciència i la PSS en un sentit pro-gressista. Però no es va més enllà de l’aprovació dedeclaracions. A més, aquests debats s’acostumen aplantejar en el moment que apareix una oportunitatpolítica com l’aprovació d’alguna llei sobre el tema, elreferèndum de l’OTAN, etc.

El sorgiment d’una nova generació (1989-1991)

Aquest és el període en què apareix la nova estra-tègia de la desobediència civil. A Bilbao, seran moltsels joves que participaran d’aquest nou mètode deprotesta, tot i que la seva incidència a l’Ajuntamentserà força reduïda, sobretot a causa del discurs radi-cal i antisistema del moviment en els seus inicis. Elmoviment encara s’està ubicant i no mira pas cap al’Ajuntament que, per altra banda, es mostrarà mésfavorable i comprensiu davant les reivindicacions delmoviment en un principi que no pas posteriorment. Lacorrelació de forces era la següent: PNB 9; PSE 7;HB 5; EE 3; EA 3 i PP 2.

El moment àlgid –i gairebé l’únic– en què es plan-

Fins el 1989, eltreball contra elSMO prové ex-clusivament dela feina queduen a terme alcarrer els anti-militaristes.

A Bilbao, seranmolts els jovesque participa-ran de l’estratè-gia de la insub-missió tot i quela seva incidèn-cia a l’Ajunta-ment serà forçareduïda.


teja el tema de l’antimilitarisme a l’Ajuntament és elque es produeix arrel d’un greu incident que té lloc alFerrol el 30 de Maig del 1990, on el jove beasaindar-ra Juan Carlos Guzmán Maías va perdre la vida i dosjoves van resultar ferits (un dels quals, era de Bilbao)mentre feien el SMO. És llavors que s’aprova unamoció, amb el vot dels partits nacionalistes d’esquer-ra i l’abstenció del PNB, per adoptar diverses mesu-res, mostrar la solidaritat, denunciar el fet i defensarel dret a l’objecció i a la insubmissió. EA va aprofitarper presentar una altra moció on proposava queBilbao fos declarat Municipi antimilitarista i no violenti que s’adoptessin mesures encaminades a la conse-cució d’aquest objectiu. La moció d’EA també va seraprovada, aquesta vegada amb el vot favorable detots els partits nacionalistes.

L’eclosió popular de la insubmissió (1992-1995)

Als carrers les manifestacions d’insubmisos sesucceeixen, els judicis estan en marxa i la pressió esfa notar. Però el moviment centra les seves actua-cions a la seu del Govern Militar, a les presons i a lescasernes. D’altra banda, la nova corporació que for-ma l’Ajuntament el 1991 (PNB 11; PSE 6; PP 4; HB 4;EE 2; EA 2) té un caràcter més de dreta, en generalmenys receptiu vers el moviment i amb un alcalde–Ortuondo, del PNB– que xoca frontalment amb elmoviment juvenil.

L’any 1994, però, el sorgiment de l’Associació deFamiliars obre un front de negociació amb les institu-cions que no fructificarà excepte en el moment enquè els fets esdevenen més tràgics. És arrel de lamort del jove de Bilbao Luis Melgarejo a l’aquartera-ment militar canari que s’aprova (11/7/94) la mociópresentada com a mostra de la solidaritat de l’Ajunta-ment i es dóna suport jurídic i econòmic a la família.

Arrel de la mortdel jove beasa-nindarra Juan

CarlosGuzmán, el 30

de maig de1990, Bilbao esdeclara munici-

pi antimilista-rista i no vio-

lent.

El movimentcentra les se-

ves actuacionsa la seu del Go-

vern Militar, ales presons i ales casernes, i

no pas a l’Ajun-tament.


El refredament (1996-1999)

Quan es començaven a barrejar el cansament i lesdificultats polítiques per dur a terme una acció políti-ca antimilitarista, va arribar el nou Codi Penal, queencara oferiria un petit impuls al moviment antimilita-rista; era una nova oportunitat política. A Euskadi,això es traduirà en la creació de la mancomunitatd’ajuntaments insubmisos (EUDIMA), impulsada perKakitzat i la declaració de diferents entitats.

A Bilbao, HB presentarà mocions a favor dels in-submisos i contra la col·laboració de l’Ajuntamentamb l’exèrcit a través de l’Oficina de lleves; tambéproposarà que no s’apliquin les inhabilitacions.Aquestes proposicions sempre seran rebutjades pertots els grups tret d’EB-IU, que juntament amb HB en-capçalaran la defensa del moviment insubmís des del’Ajuntament. Però, la correlació de forces no era fa-vorable (PNB 9; PP 7; ICV 5; PSE 4; HB 2; IU 2) i lamanca d’una pressió real a l’Ajuntament per part delsinsubmisos feia les coses extremadament difícils.Només s’aprovarà una moció (4/11/96) de solidaritatamb el regidor d’HB, Ibon Arbulu, amb motiu del seujudici per insubmissió, que va generar, uns dies méstard, una nova proposició d’HB on es feia extensiu elque s’havia aprovat per Arbulu a tots els insubmisosde Bilbao (27/11/96).

Aquesta situació canviarà una mica quan es tren-qui l’equip de govern PNB-PP i es creï un nou equipPNB-PSE-IU. Durant les negociacions, IU-EB posaràcom a condició la creació d’una oficina per informarsobre la insubmissió i l’objecció i, finalment, ho acon-seguirà. Aquesta oficina s’hauria d’adjudicar per con-curs al grup format per un militant de Kakitzat i und’AOC; en un principi també hi havia d’haver algunmembre del MOC, però no n’hi va haver cap perquèrebutjaven la participació local a qualsevol òrgan ins-titucional. L’oficina va dinamitzar el tema de l’antimili-

HB presentamocions a fa-vor dels insub-misos i contrala col·laboracióde l’Ajuntamentamb l’exèrcit através de l’Ofi-cina de lleves.

Només s’apro-varà una moció(4/11/96) de so-lidaritat amb elregidor d’HB,Ibon Arbulu,amb motiu delseu judici perinsubmissió.


tarisme a nivell institucional a Bilbao i també va donarun suport important als grups, ja que podien tenir uncanal obert amb l’equip de govern de l’Ajuntament.Però, amb la fi d’aquell govern i la no participaciód’IU-EB al govern que sorgeix l’any 99, les relacionsentre l’Oficina Municipal per la Pau i l’Ajuntament deBilbao es van refredar i el març del 2001 desapareixl’Oficina.

CONCLUSIONS


Els rendiments van ser baixos. Durant tota la fasede mobilització, l’Ajuntament de Bilbao va mantenirl’Oficina de lleves i, per tant, va continuar fent la feinade reclutar joves; van rebre militars; no es va apostarde forma explícita per la no col·laboració amb la PSSi tampoc no es va prendre cap mesura per la no apli-cació de les inhabilitacions. L’únic que es va arribar afer va ser declarar el municipi com a municipi antimili-tarista i no violent, solidaritzar-se amb els insubmisosi obrir una oficina per la pau amb una secció d’antimi-litarisme.


El tema va tenir una certa presència a l’Ajuntamenti, quan es presentava una estructura d’oportunitatpolítica adequada, tenia ressò mediàtic i social. Dinsd’alguns grups polítics es van realitzar debats i elsgrups antimilitaristes també van discutir internament;ara bé, sembla ser que cap de les dues discussionsva tenir repercussions a l’hora de canviar les tàcti-ques d’uns i altres.

Amb la fi delgovern PNB-

PSE-IU-EB,l’any 99 les re-

lacions entrel’Oficina Muni-

cipal per la Paui l’Ajuntament

de Bilbao esvan refredar i el

març del 2001desapareix

l’Oficina.

L’Ajuntamentde Bilbao va

mantenir l’Ofi-cina de lleves i

va continuar re-clutant joves.


2.5 L’Ajuntament d’Hernanii el moviment antimilitarista

En el cas d’Hernani, el moviment antimilitarista síque ha pogut i ha volgut implicar-se en el procés depolítiques públiques. El moviment –amb diferentsgraus d’èxit– hi ha tingut una presència destacada iha actuat com un actor clau durant tot el procés. Ésmés, podem dir que si no hi hagués estat, la majoriade decisions no s’haurien pres i, evidentment, no sen’hauria aplicat cap.

ACTORS I DISCURSOS


A Hernani, el moviment antimilitarista passa perles seves diverses etapes sota diferents formes or-ganitzatives.

� Gairebé des de la transició fins el referèndum del’OTAN, tenim el Comitè Antimilitarista i Antinucleard’Hernani format per gent d’esquerres que es va tro-bar en la lluita contra la central nuclear que s’estavaconstruint a Lemoiz. Malgrat la diversitat de les per-sones que l’integraven, les màximes impulsores vanser les persones properes a l’EMK-LKI (EuskadikoMugimendu Komunista-Liga Komunista Iraultzailea)4 .Pel que fa al discurs, es barrejava l’antinuclear ambl’antimilitarista i, en el moment de no regulació del’objecció de consciència, donaven suport a la lluitaper la objecció des d’un punt de vista pragmàtic i con-tra la utilització de l’energia nuclear. En un sentit mésampli, l’objectiu final era la desaparició dels exèrcits.Però després del referèndum de l’OTAN, arriba l’ocàsd’aquesta generació d’antimilitaristes, que van desa-parèixer com a organització.

� El 1990, d’entre els primers insubmisos que es

En el cas d’Her-nani, el movi-ment ha tingutuna presènciadestacada i haactuat com unactor clau du-rant tot el pro-cés.

Des de la tran-sició fins el re-ferèndum del’OTAN, el Co-mitè Antimilita-rista i Antinu-clear d’Hernanilluita per l’ob-jecció de cons-ciència i contrala utilització del’energianuclear.


presenten a Guipuzkoa, n’hi ha dos d’Hernani. És alvoltant d’aquests dos insubmisos que es comença aorganitzar un petit grup de persones. Els que vancrear l’Hernaniko Mugimendu Antimilitarista KEM-MOC eren una nova generació que, des del principi,van tenir clar que un dels seus objectius havia de serla intervenció i/o influència en el procés de polítiquespúbliques. La nova generació provenia d’una tradiciódiferent de la marxista antiautoritària dels anys 80 i,en principi, era gent organitzada en l’àmbit religiós.Mai van arribar a ser molts militants; la seva força re-sidia en la bona implantació dins les xarxes d’influèn-cia i de presa de decisió. Pel que fa al discurs, el puntmés important serà l’abolició del servei militar i, engeneral, la denúncia del militarisme i totes les sevesconseqüències, tot plantejant una crítica a la societat ia l’organització del món. És per això que el seu discurscombina elements com la no violència, el pacifisme, eldiàleg, el reconeixement del dret a l’autodeterminació ila solidaritat amb el Tercer Món.

� Un altre actor del moviment antimilitarista al mu-nicipi és la plataforma d’insubmisos Hernani Itsu-misioa, que neix quan es jutgen els primers insubmi-sos d’Hernani. És llavors quan molts dels insubmisospertanyents a l’esquerra abertzale que no militen acap organització antimilitarista veuen que cal organit-zar-se per fer front a la repressió. El 1993 es creal’assemblea de caràcter antirepressiu Hernani Intsu-misioa, que agruparà gairebé tots els insubmisos delpoble i exercirà de portaveu i negociadora de les ne-cessitats del moviment davant l’Ajuntament i els par-tits. L’assemblea funcionaria com una xarxa crítica,amb un conglomerat molt gran d’actors i amb moltaheterogeneïtat i contradiccions. Dins Hernani Intsu-misioa, el MOC serà el grup amb una major coherèn-cia, homogeneïtat i organització, a més de la sevaparticipació dins la xarxa de polítiques públiques; elresultat de tot això és que, sovint, els representants

Els que vancrear l’Herna-

niko Mugimen-du Antimilitaris-

ta KEM-MOCeren una novageneració que

provenia del’àmbit religios.

El 1993 es creal’assemblea decaràcter antire-pressiu Herna-ni Intsumisioa,

que agruparàgairebé tots elsinsubmisos del

poble.


d’Hernani Intsumisioa a l’Ajuntament seran membresdel MOC. El seu discurs, però, era únicament antire-pressiu a causa de la dificultat que suposava arribara un acord entre els insubmisos sobre altres qües-tions.


És important saber que la correlació de forces mar-ca molt les direccions dels debats i la competènciaentre partits polítics i ajuda a remarcar allò que éspolíticament correcte. Veiem, doncs, que a Hernaniel vot és majoritàriament d’esquerres i nacionalista.Hi ha 17 regidors; HB acostuma a guanyar-ne 7-9; EA3-4; PSE 2-3; PNB 1-2; EE 1-2; i altres partits n’hanaconseguit un en alguna ocasió (IU-EB, Zutik! i PP).

� PSE: A les votacions sobre les mocions acostu-mava a mantenir les directrius imposades pel PSOE,és a dir, votava en contra o s’abstenia. En canvi, anivell discursiu, sempre ha mantingut una postura fa-vorable a la PSS i en contra de la criminalització delsinsubmisos.

� PNB: era un partit que mantenia una posició am-bigua. Amb divisions internes, mantenia una posturafavorable a la PSS i sostenia que l’impuls de la PSSfaria desaparèixer el SMO. Es mostrava contrari aqualsevol infracció de la llei, tot i que li semblava in-justa la criminalització dels antimilitaristes desobe-dients.

� EA: la seva posició era favorable a la PSS en unsentit semblant al del PNB però, quan va aparèixerl’estratègia de la insubmissió, sempre va donar su-port als antimilitaristes, tant a les votacions com al’hora de mantenir-hi contactes. Per EA l’únic interlo-cutor vàlid era el MOC. Des de l’alcaldia veia qued’entre els insubmisos hi havia molts militants de l’es-querra abertzale que aprofitaven la situació per des-

A Hernani hi ha17 regidors iHB acostuma aguanyar-ne 7-9.

El PNB es mos-trava contrari aqualsevol in-fracció de lallei, tot i que lisemblava injus-ta la criminalit-zació dels anti-militaristesdesobedients.


estabilitzar el seu govern a l’Ajuntament i aquest fetva forjar certes desconfiances, sobretot per part del’alcalde.

� EE: va ser el primer partit polític parlamentarique va defensar posicions antimilitaristes clares alpoble. Va donar suport al Comitè Antimilitarista i Anti-nuclear i mostrava molta sensibilitat pel tema. Tot iaixí, a mesura que avançaven els anys, la seva pos-tura es va anar moderant i es va quedar a mig camíentre la del PNB i la d’EA. Des del 1991, es trobenimmersos en el seu procés de desintegració i acabenquedant fora de l’escenari polític, justament en el mo-ment important del debat al voltant de la insubmissió.

� IU-EB: és la continuació d’EE quan aquesta for-mació desapareix de l’Ajuntament. La postura com aIU-EB, però, es caracteritza per un compromís mésgran amb el moviment. A l’Ajuntament, posen la sevaveu i el seu vot a disposició de l’Hernaniko Mugimen-du Antimilitarista KEM-MOC.

� HB: el mateix que hem dit per l’HB de Bilbao valper la d’Hernani, amb la diferència que, un cop realit-zat el seu gir cap a l’antimilitarisme, el seu gran pesal municipi (ha estat sempre la força més votada) haafavorit els objectius del moviment.

� Zutik!: van ser els qui, des de bon principi, vanimpulsar més l’antimilitarisme mitjançant el ComitèAntimilitar i Antinuclear. Es pot dir que, fins els anysnoranta, l’àmbit de l’antimilitarisme només es treba-llava des de Zutik! Però com que no es van arribar apresentar a les eleccions fins l’any 1991, el seu po-der d’influència al consistori era petit i, a més, topa-ven amb la impossibilitat de pressionar HB, que erael partit polític per al qual demanaven el vot, perquèno sabien quina era la seva aportació real en vots.Hauríem d’afegir-hi el fet que, durant la segona mei-tat dels 80, els seus militants ja no eren pas joves;generalment eren de la generació que ja havia supe-rat la tessitura mili/objecció (els que tenien causa

Un cop realitzatel gir d’HB cap

a l’antimilitaris-me, el seu gran

pes a Hernaniha afavorit els

objectius delmoviment.

Fins els anysnoranta, l’àmbit

de l’antimilita-risme només es

treballava desde Zutik!


pendent amb l’objecció van rebre l’amnistia encober-ta amb la regulació de la PSS feta el 1988) i tot aixòdificultava la promoció de les seves posicions antimi-litaristes entre els joves, amb qui no tenien massacontacte. Als anys noranta aconsegueixen un regidor,situació que exercirà pressió sobre l’HB d’Hernani quetendirà cap a l’adopció d’unes postures més compren-sives vers el moviment. Però al mateix temps, el partites confirma com la veu de la gent de 30 i 40 anys queno té continuïtat amb noves generacions de joves alseu si; així doncs, a Zutik! no tindran un grup de jovesque es pugui comunicar amb la joventut del poble. Elfet que a Hernani no existís la plataforma antimilitaris-ta Kakitzat que Zutik! havia impulsat a tot Euskadi ique tenia grups de treball a localitats veïnes com Do-nostia i Errenteria és força significatiu.


Les primeres lluites (1978-1988)

Durant aquesta primera etapa, a Hernani hem dedistingir dos períodes. El primer, molt influenciat pelmoviment antinuclear (posteriorment antiOTAN),s’allarga fins el 1986; el segon, definit per un impas-se i una transició causats pel canvi generacional dela lluita antimilitarista, arriba fins el 1989.

Primer període (fins el 1986): principi i fi d’un cicle

Durant aquest període, tant a Hernani com a laresta d’Euskadi, els moviments socials de caràcterúnicament antimilitarista no tindran una presènciaforta dins la societat, sobretot perquè el tema de lacentral nuclear de Lemoiz acapara tota l’atenció. Enaquest context, es crearà el Comitè Antimilitarista iAntinuclear d’Hernani, molt lligat als sectors de l’es-querra extraparlamentària (l’EMK i l’LKI) i amb una

Als anys noran-ta Zutik! acon-segueix un re-gidor, situacióque exerciràpressió sobrel’HB d’Hernani,que adoptaràunes posturesmés compren-sives vers elmoviment.

Durant aquestperíode, escrea el ComitèAntimilitarista iAntinucleard’Hernani, moltlligat als sec-tors de l’es-querra extra-parlamentària(l’EMK i l’LKI).


bona receptivitat per part d’Euskadiko Ezkerra. Perbé que dins l’àmbit purament antimilitarista va arribara fer ben poca cosa, l’any 1985, durant la seva últimafase d’existència, va impulsar una moció que feia unacrida a l’Ajuntament perquè no col·laborés amb l’exèr-cit en el reclutament dels joves d’Hernani i perquè re-butgés la nova llei d’objecció de consciència, ja queno recollia les peticions que es formulaven des delmoviment per l’objecció. La moció va ser aprovadaamb el vot afirmatiu d’HB (el partit que governaval’Ajuntament), EE i tres regidors dels cinc que hi teniael PNB.

Segon període (1987-89/90):la travessa del desert

Aquest és un moment d’impasse causat pel buitque sorgeix amb el canvi generacional en la lluita an-timilitarista. No hi ha cap grup ni organització i, enconseqüència, el gruix del pes del discurs antimilita-rista recau sobre les espatlles de l’EMK-LKI, que noté militants joves. El resultat de la combinació de lamanca d’un moviment social que pressioni i exerceixiel control sobre les decisions preses a l’Ajuntament ide la postura ideològica que manté el MLNV (Movi-miento de Liberación Nacional Vasco) respecte l’anti-militarisme serà que la moció aprovada el 85 perl’Ajuntament governat per HB no s’aplicarà.

L’absència d’un col·lectiu antimilitarista també vadur a un escenari on els partits intentaven canalitzarla posició generalitzada contra el servei militar mitjan-çant formes d’anticipació política. Ara bé, totes ani-ran en la direcció d’afavorir la implantació de la PSS.

El sorgiment d’una nova generació (1989-1991)

Quan, a finals del 1989, sorgeix l’estratègia de lainsubmissió, dins els diferents partits es comença a

Amb l’absènciad’un col·lectiuantimilitarista,els partits in-

tentaven cana-litzar la posició

generalitzadacontra el servei

militar mitjan-çant formes

d’anticipaciópolítica.


obrir un debat al voltant d’aquesta postura de deso-bediència civil que havien adoptat diferents joves ar-reu de l’Estat.

Un reflex d’aquesta situació serà l’inici d’aquestaetapa a Hernani. Des dels partits es faran moltes pro-postes per no impulsar la PSS i no col·laborar ambl’exèrcit. Amb tot, la divisió sociopolítica existent en-tre els partits del Pacte d’Ajuria Enea i HB farà im-possible que es consensuï una moció i es tiri enda-vant. Davant d’aquest panorama, els anys següentsde desenvolupament de la insubmissió es podien ha-ver convertit en un «voler i no poder» si no haguéssorgit un col·lectiu antimilitarista que estava al margede qualsevol afinitat partidista i que va desenvoluparla capacitat d’estendre ponts entre els partits i tirarendavant diferents proposicions, moltes vegades ac-tuant fins i tot com a intermediari entre els diferentspartits.

El 1990 neix el KEM-MOC. Una de les seves pri-meres actuacions serà la presentació, aquell mateixany, d’una proposició a l’Ajuntament per tal d’obriruna oficina d’informació sobre l’objecció i la insubmis-sió de la qual s’encarregarien ells mateixos. HB no hiva posar cap problema i, a través d’un decret munici-pal, va donar via lliure a aquesta idea i a la subvenciócorresponent. Aquesta va ser la primera vegada quel’antimilitarisme va començar a aparèixer a les políti-ques públiques en la fase d’implementació.

L’any 1991 canvia l’equip de govern, que passa elpoder a una coalició entre els partits del Pacte d’Aju-ria Enea (EA-EE-PNB-PSE) encapçalada per EA.Aquest canvi al Govern de l’ajuntament no té incidèn-cia en la feina del MOC, que continua essent l’únicreferent antimilitarista a Hernani i continua mantenintbones relacions amb l’Ajuntament. És més, el nouequip de govern començarà a aplicar la decisió presal’any 1985 de no col·laborar amb l’exèrcit gràcies a lapersuasió del MOC.

Des dels partitses faran moltespropostes perno impulsar laPSS, però la di-visió sociopolí-tica existententre els partitsdel Pacte d’Aju-ria Enea i HBfarà impossibleque es consen-suï una moció.

El 1990 neix elKEM-MOC quetrenca la divisiópartidista i re-llança el movi-ment amb elsuport del’Ajuntament.


L’eclosió popular de la insubmissió (1992-1995)

Durant aquesta etapa a Hernani l’ambient es vatornar molt irritant; l’enfrontament entre els partitsdel Pacte d’Ajuria Enea i HB va arribar a crear situa-cions de molta tensió, enemistats personals i odis.Enmig d’aquest panorama, el MOC d’Hernani co-mença a presentar mocions que s’aniran aprovant.Abans de presentar la moció, el MOC sempre pro-curava aconseguir el màxim de suport per part delspartits. Va resultar, doncs, que aquestes mocionsvan aconseguir els nivells més alts de consens i vantrencar la política de blocs. D’entre les diferents mo-cions que es van aprovar, cal destacar la de nocol·laborar amb la PSS, una qüestió que s’afegia ala no col·laboració amb l’exèrcit a l’hora d’allistar elsjoves.

D’altra banda, és l’època en què comencen els ju-dicis contra els insubmisos i l’acció antimilitarista ani-rà dirigida bàsicament en un sentit antirepressiu. Ésen aquest context que neix l’assemblea d’insubmisosdel municipi Hernani Intsumisioa. El resultat d’aquesttreball seran les grans mobilitzacions que es farancontra les detencions, els judicis, etc. Sembla quel’Ajuntament corri darrera el carro dels insubmisos totatenent les peticions que se li fan; també són fruitd’aquest treball les autoinculpacions de regidors i del’alcalde. El que aconsegueix la repressió és que elsuport a la insubmissió es generalitzi i que la pressiósocial a Hernani sigui tan forta que fins i tot el PSEd’Hernani afirmi que com a agrupació local no estàen contra de la insubmissió.

El refredament (1996-1999)

El poble va ingressar a l’associació de municipisinsubmisos bascos EUDIMA el 19 de febrer del 1996amb els vots favorables d’HB-Zutik!, IU-EB i tres dels

Entre les dife-rents mocions

aprovades,destaca la deno col·laborar

amb la PSS,una qüestió

que s’afegia ala no col·-

laboració ambl’exèrcit a l’ho-ra d’allistar els

joves.

Hernani va in-gressar a l’as-

sociació de mu-nicipis insub-misos bascosEUDIMA el 19de febrer del1996 amb els

vots d’HB-Zu-tik!, IU-EB i tresdels quatre re-

gidors d’EA.


quatre regidors d’EA (l’alcalde es va abstenir per notenir problemes amb la justícia).

A partir d’aquest moment, els judicis van comen-çar a perdre rellevància política –s’enjudiciava d’ofi-ci–, cada vegada s’anava menys a la presó, fins queaquesta va desaparèixer com a càstig per als insub-misos. És llavors que el moviment insubmís començaa difuminar-se: Hernani Intsumisioa anirà desaparei-xent pel seu caràcter antirepressiu. A tot plegat, unavegada més, caldria afegir-hi l’ambient polític, quemotiva que la Junta de Portaveus –en una sessió ce-lebrada el 24 de febrer del 1998– decideixi sortird’EUDIMA tot al·legant que aquesta ha estat instru-mentalitzada per HB. IU-EB i HB recordaran, però,que la decisió no pot ser definitiva fins que no es rati-fiqui en un ple (mai es va arribar a ratificar).

El 1999, per cansament, desapareix l’oficina d’ob-jecció i insubmissió del KEM-MOC. Les persones quehi continuaven militant van passar a treballar al MOCde Donostia.

CONCLUSIONS

Les etapes o punts d’inflexió del moviment anti-militarista es confirmen. En el cas d’Hernani, veiemcom el moviment es revitalitza i guanya noves adhe-sions l’any 1991 durant la Guerra del Golf; la prime-ra meitat dels 90 amb els empresonaments d’insub-misos, i el 1996 amb l’entrada en vigor del nou CodiPenal.


Un rendiment altíssim: l’Ajuntament no ha col·la-borat amb l’exèrcit, no ha aplicat les inhabilitacionsals insubmisos, no ha col·laborat amb la PSS i ha do-nat cobertura legal i institucional al moviment mitjan-çant les declaracions de suport econòmic i moral, les

El 1999, percansament,desapareixl’oficina d’ob-jecció i insub-missió delKEM-MOC.

L’Ajuntamentd’Hernani aca-ba donant co-bertura legal iinstitucional almoviment.


autoinculpacions des de l’Ajuntament i les facilitatsper crear una oficina d’informació sobre l’objecció i lainsubmissió.

El moviment ha participat molt dins la xarxa de po-lítiques públiques. Pel que fa a les propostes, teniaun canal obert permanentment i, al mateix temps, seli adreçaven totes les consultes relacionades amb elstemes antimilitaristes. Pel que fa a l’oficina, aquestaera gestionada pel MOC; l’Ajuntament hi posava lainfraestructura i donava una subvenció a l’oficina i alMOC com a grup antimilitarista.


Amb el sorgiment d’aquest nou moviment, es vanrecuperar les dinàmiques assembleàries i d’insercióde diferents demandes a l’Administració, sense pas-sar per la relació directa amb cap partit. Al seu torn,els partits van haver de sucumbir, en part, davant laforça del moviment social.

Va cohesionar molt el municipi al voltant d’un sen-timent de solidaritat que anava més enllà de les dife-rents opcions polítiques. A tot això hi ajudava el fetde veure tot tipus de persones, de diferents orígenspolítics i socials, entre els insubmisos.

Es va impulsar, especialment des del MOC, unexercici de debat molt sa sobre la violència. Fins lla-vors, la majoria social d’HB al poble, a través de dife-rents mecanismes de control social, havia impeditque els debats sobre la violència cristal·litzessin mésenllà de l’àmbit institucional.

2.6 La insubmissió i el Parlament basc

Durant els anys en què el moviment antimilitaristava dur a terme l’estratègia de desobediència civil, eltema de la insubmissió i l’antimilitarisme va tenir unagran repercussió al Parlament basc. Tot plegat, afa-

L’Ajuntamentd’Hernani ajuda

a crear i sub-venciona una

oficina d’infor-mació sobre

l’objecció i lainsubmissió

gestionada pelMOC.

Amb aquestnou moviment,es van recupe-rar les dinàmi-

ques assemble-àries i d’inser-

ció de diferentsdemandes a

l’Administració,sense passarper la relació

directa ambcap partit.


vorit per la gran receptivitat que mostrava històrica-ment el nacionalisme envers el tema, sobretot gràciesa un sistema foral que en altres èpoques havia per-mès als bascos l’opció de no fer el Servei Militar Obli-gatori. Aquest fet va crear un ambient de certa empa-tia entre el moviment i els parlamentaris nacionalistes.

Ara bé, les relacions entre el Parlament basc i elsinsubmisos sempre han estat complexes i, en algunscasos, extremadament conflictives, ja que principal-ment estaven determinades per l’heterogeneïtat delsgrups antimilitaristes, les diferents estratègies queaquests prenien i la situació política problemàtica quevivia Euskadi.

ACTORS i DISCURSOS

El moviment antimilitarista per la insubmissió

Malgrat les divergències de criteri dins les diferentsorganitzacions, tot el moviment té clar que la desobe-diència civil ha de ser la seva estratègia comuna ique, per tant, l’actuació s’ha de realitzar des de foradel procés de polítiques públiques formal per tal depoder arribar a tenir-hi influència.

En relació al Parlament basc, es generalitza la de-cisió de no dirigir-s’hi directament. Hi haurà gent delmoviment, però, que parlarà i fins i tot negociarà mo-cions i proposicions no de llei amb diferents grupsparlamentaris i partits.


En general podríem distingir dos blocs. Un delsblocs l’integraven els partits que més tard signarienla Declaració de Lizarra i que sempre han tingut ma-joria al Parlament: EAJ-PNB, HB-EH, EA, EB-IU i EEmentre va existir com a força independent. D’entretots ells, el suport més clar a l’estratègia de la insub-

Les relacionsentre el Parla-ment basc i elsinsubmisossempre han es-tat determina-des per l’hete-rogeneïtat delsgrups antimili-taristes, les se-ves estratègiesi la situació po-lítica problemà-tica d’Euskadi.


missió el mostraran EA i EB-IU. Pel que fa a HB, vapassar de ser pro servei militar a defensar la insub-missió, tot i que amb uns nivells d’implicació molt bai-xos al Parlament a conseqüència de la seva habitualabsència en aquesta cambra. EAJ-PNB va manteniruna postura més respectuosa amb les lleis vigents.És per això que la majoria de les proposicions no dellei s’havien de negociar amb els demòcrata-cristiansbascos per tal que poguessin tirar endavant.

El segon bloc, minoritari, estava format pel PP,PSE-EE-PSOE i UA. La seva característica principalera que tenien una concepció d’estat més desenvolu-pada i, per tant, contrària a la insubmissió; tot i així, lapostura va anar canviant a tots els partits. Així UA,davant la gran simpatia que despertava el movimentdins la societat basca i essent un partit extremada-ment populista, el 1993 canvia d’actitud respecte altema de la insubmissió i vota a favor de la proposicióno de llei presentada pels nacionalistes moderats. ElPP, com que no tenia responsabilitats de govern, vaadvocar per no penalitzar els insubmisos amb la pre-só i després va impulsar la professionalització. Perúltim, els socialistes bascos, entre la barreja de va-lors de l’esquerra tradicional i el seu paper al govern,varen ser els més crítics amb el moviment.

Parlament i Govern bascos

Durant aquests anys, el Parlament basc ha experi-mentat petites variacions entre legislatures pel que faa la seva composició. Prenent la perspectiva de deuanys, però, hauríem de qualificar aquests canvis ambuna importància mitjana perquè, tot i que és innega-ble que el partit central en el joc parlamentari sempreha estat EAJ-PNB, també és veritat que la represen-tació dels partits d’àmbit estatal gairebé s’ha doblatgràcies al creixement progressiu de l’espai de centre-dreta espanyolista.

El suport mésclar a la insub-missió el mos-

traran EA iEB-IU.

El bloc formatpel PP, PSE-EE-

PSOE i UA eracontrari a la in-

submissió.


Pel que fa al Govern basc, d’ençà de l’aparició dela insubmissió va estar format per nacionalistes mo-derats i socialistes bascos, tret de l’any de governexclusivament nacionalista. Aquestes coalicions,però, deixaven de funcionar quan es feia referènciaal tema de la insubmissió, davant del qual els mem-bres de la coalició optaven per diferents postures. Detota manera, el més destacable en el cas de la insub-missió és que, des del principi, els partits nacionalis-tes van arribar a sumar més de la meitat dels esconsdel Parlament basc. Aquest factor va jugar a favor delmoviment, tot possibilitant que es discutissin i s’apro-vessin un nombre important de proposicions no dellei als plens.


Primera etapa:entre la confusió i la tradició (fins el 1991)

Seran uns anys intensos i un xic desordenats. Elspartits quedaran fora de joc davant dels joves antimi-litaristes que proposen la insubmissió com a estratè-gia de lluita contra la mili i l’exèrcit. Els nacionalistesmoderats, amb una tradició que procurava connectaramb els furs, sempre havien mostrat una posició con-trària al servei militar. Potser és per això que eren re-ceptius amb el moviment (sobretot EA i EE), tot i queno acabaven d’entendre l’estratègia desobedient i,per tant, contrària a la llei. Així doncs, des d’aquestspartits i a través dels seus militants que optarien perl’estratègia desobedient, s’intentaria conjugar la in-submissió amb els furs.

Mentrestant, HB es mostrava a favor del serveimilitar i desconfiava d’un moviment que l’avançavaper l’esquerra i posava sobre la taula la figura delsjoves objectors de consciència com a represaliats i,a més, exercint la no violència. La resta de partits

Des del princi-pi, els partitsnacionalistesvan sumar mésde la meitatdels escons delParlamentbasc, tot possi-bilitant que esdiscutissin is’aprovessin unnombre impor-tant de proposi-cions no de lleifavorables a lainsubmissió.


estatalistes i UA es posicionaven a favor de fer com-plir la llei.

Durant aquest període, s’aproven tres proposi-cions no de llei sobre el tema. Les dues primeres, im-pulsades pels nacionalistes moderats l’any 1989,prenen partit contra les darreres detencions de jovesbascos objectors de consciència, contra els judicis i afavor d’una reforma de la llei d’objecció. Són pròpiesde l’any en què s’aproven; ens trobem als inicis delmoviment i es nota la manca de concreció. Però l’any1991, amb el moviment més assentat i amb uns con-tactes més estables entre els partits, la coalició degovern nacionalista (EAJ-PNB, EA, EE), tot aprofitantel debat obert a les Corts espanyoles, aconsegueixtirar endavant una proposició no de llei presentadaper EA que advoca per l’abolició del servei militar.Després de les negociacions amb el PNB, però, s’ar-riba a l’acord de «propugnar la necesidad de llegar ala supresión del SMO», tot suavitzant els termes.

Segona etapa:el suport augmenta (del 1992 al 1995)

Dins la societat, les mobilitzacions i les organitza-cions que tracten el tema de la insubmissió continuenaugmentant. Cada vegada són més els ajuntamentsque es declaren insubmisos i no col·laboren ambl’exèrcit; es comença a celebrar l’Intsumiso Eguna(dia de l’insubmís) i es creen associacions de fami-liars i amics que mantenen entrevistes amb magis-trats, polítics, diputats i alcaldes.

Però al Parlament basc el ritme es mantindrà mo-derat. El Parlament no pot impulsar mesures políti-ques tan agosarades i compromeses com les delsajuntaments insubmisos i la seva bona voluntat nopot anar més enllà de les simples declaracions i auto-inculpacions de parlamentaris.

De tota manera, durant aquests anys, quan HB

El 1991, la coa-lició de govern

nacionalista(EAJ-PNB, EA,

EE) aconse-gueix tirar en-

davant una pro-posició no de

llei que advocaper l’abolició

del servei mili-tar.

El Parlamentbasc no pot im-pulsar mesures

polítiques tanagosarades

com les delsajuntaments in-

submisos.


adopta l’estratègia de la insubmissió, els partits esta-tals intentaran desprestigiar el moviment pel fet queen el seu si hi hagi gent de l’esquerra abertzale. Elsdefensors de la insubmissió al Parlament (bàsica-ment EA i EB-IU) hauran de tornar a reafirmar la sevaoposició a qualsevol exèrcit, ja sigui basc o espanyol.

Pel que fa a les proposicions no de llei, gairebés’acaba institucionalitzant la pràctica d’aprovar-neuna cada dos anys. L’any 1993 i el 1995, s’aprovaransengles declaracions sobre la insubmissió i l’antimili-tarisme. El 1993, EA/EUE/PNB presenten una propo-sició que advoca per la despenalització de la insub-missió i insta les autoritats competents a solucionarel problema. Per la seva banda, el PP proposa que lapenalització que reben els insubmisos no sigui la pre-só, proposta que rep la sorprenent adhesió del PSE.

El 1995, amb els vots favorables de PNB, EA, EB-IU i UA, s’aprova una altra proposició no de llei encondicions semblants a la del 1993; però en aquestaocasió, la decisió va quedar totalment enfosquida perdos esdeveniments que es van produir a la sala delPle. Un va ser el que van protagonitzar diversos in-submisos que, des d’un dels laterals reservats al pú-blic, van començar a cridar consignes a favor de lainsubmissió i a llençar pamflets que criticaven la im-plicació del Govern basc i l’Ertantza a l’hora de dete-nir els insubmisos en nom de la legalitat. Els jovesvan ser expulsats de la sala, tot deixant ben claresles contradiccions en què queia el Govern quan do-nava suport als insubmisos i, al mateix temps, elsempresonava.

Però l’incident que eclipsaria i trauria tot el prota-gonisme a l’aprovació de la proposició no de llei vaser el que va protagonitzar el portaveu i parlamentarid’HB, Mikel Zubimendi, quan li tocava el torn per par-lar. Va sortir a parlar amb dues fotos de Lasa i Zabalai va connectar el tema de la insubmissió amb el de laguerra bruta, per acabar parlant del GAL i finalitzar la

Els partits esta-tals intentarandesprestigiar elmoviment pelfet que en elseu si hi hagigent de l’es-querra abertza-le.

L’any 1993 i el1995, s’aprova-ran sengles de-claracions so-bre la insub-missió i l’anti-militarisme.


seva actuació amb l’abocament d’una bossa de calça l’escó que habitualment ocupava el conseller deJustícia Ramón Jáuregi (PSE-EE). I, enmig de totaixò, la insubmissió restava oblidada per fotògrafs,periodistes, etc.

Tercera etapa:la fi d’una reivindicació (del 1996 al 1999)

L’aprovació del nou Codi Penal, la presència perprimera vegada en la història del Parlament bascd’EB-IU a la cambra i la força que ha anat adquirintl’Associació de Municipis Insubmisos Bascos (EUDI-MA) portarà el Parlament a trencar amb la dinàmicad’aprovar, cada dos anys, una declaració sobre eltema. A resultes d’això, el 1996 s’aprova una propo-sició no de llei d’EB-IU –que compta amb els vots dePNB i EA– on es manifesta el suport incondicional alsajuntaments que no col·laboren amb l’exèrcit ni ambla PSS i es demana la suspensió dels articles del nouCodi Penal que propicien la «mort civil» dels insubmi-sos.

A partir d’aquest moment, i amb l’arribada del’ocàs del SMO, el tema s’anirà refredant, tant dins lasocietat com en el Parlament; tant és així que, perexemple, la iniciativa de proposició no de llei que vapresentar EB-IU en referència a la no aplicació de lespenes d’inhabilitació als insubmisos bascos del 1999no va ni aconseguir ser admesa a tràmit. Aquesta si-tuació no va suscitar cap protesta important per partde la societat civil i, per tant, la insubmissió s’haviaconvertit en un tema que ja no era susceptible de pro-vocar cap cost polític.

El 1996 s’apro-va una proposi-ció no de llei ones manifesta elsuport incondi-cional als ajun-taments que no

col·laborenamb l’exèrcit niamb la PSS i esdemana la sus-pensió dels ar-

ticles del nouCodi Penal que

propicien la«mort civil»

dels insubmi-sos.


CONCLUSIONS


La presència recurrent del tema antimilitarista alParlament basc és el rendiment més destacable enaquest cas. El conflicte de la insubmissió, que té unagran repercussió social, ha aconseguit introduir-seentre els escons dels diputats, ja que ha aconseguitque diferents grups parlamentaris impulsessin propo-sicions no de llei i que molts càrrecs públics s’auto-inculpessin.

Pel que fa a les coses que s’han aprovat, tenint encompte les capacitats del Parlament basc, podempensar que han estat força nombroses, per bé queno podien tenir més que un caràcter simbòlic.


El Parlament basc és una font constant d’informa-ció als mitjans de comunicació. Els debats que esprodueixen a l’hemicicle tenen una ressonància me-diàtica garantida que manté el debat a moltes esfe-res.

La pressió social ha estat tan forta, que tots elsgrups parlamentaris han hagut de sospesar els cos-tos i els beneficis del seu posicionament. N’és un re-sultat visible l’oscil·lació que han experimentat tots elsgrups parlamentaris cap a postures més favorables icomprensives cap a la insubmissió de les que tenienals inicis del conflicte.

S’ha contribuït a difondre els ideals antimilitaristesentre els partits i a augmentar les declaracions, de-bats i proposicions aprovades sobre els altres frontsde l’antimilitarisme.

La insubmissióha aconseguitque diferentsgrups parla-mentaris impul-sessin proposi-cions no de lleii que molts càr-recs públicss’autoinculpes-sin.

La pressió so-cial ha estat tanforta, que totsels grups parla-mentaris hanhagut de sos-pesar els cos-tos i els benefi-cis del seu po-sicionament.


II. ACCIÓ COL·LECTIVA I XARXACRÍTICA DE SUPORT A L’OKUPACIÓ

1. Les etapes, els actors i els rendiments

L’evolució de l’okupació des de 1984 fins a l’actua-litat es caracteritza per una dinàmica de canvi bàsi-cament per la confluència de tres factors: l’entrada denoves sensibilitats en el moviment en els darrers cincanys, l’aprovació del nou Codi Penal que penalitzaexplícitament l’okupació i l’accés del moviment al’opinió pública a través dels mitjans de comunicacióde masses.

La penalització de l’okupació en el nou Codi Pe-nal, que entra en vigor el 1996, marca la separacióde la història del moviment en dues clares etapes il’inici d’una expansió considerable. Segons la comis-sió d’estudi sobre el moviment «okupa» de la Secre-taria General de Joventut de la Generalitat de Ca-talunya, el 1998 es calcula que a Catalunya hi haunes 150 cases okupades (abans del 96 no arriba-ven a les 40), concentrades majoritàriament a Bar-celona ciutat5 , on d’altra banda segons dades del’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 1997 existei-xen més de 70.000 edificis que no s’utilitzen, moltsd’ells abandonats. Per la seva banda, a Euskadi exis-teixen prop d’un centenar de gazte asanbladas6 i de-senes de gaztetxes7 per tota la geografia basca.

Per una banda l’okupació es pot entendre com aestratègia de mobilització social per dur a terme unprojecte transformador que respon a una ideologiaconcreta i prèviament definida. Una altra visió corres-pondria a l’okupació com a mitjà per dur a terme pro-jectes d’experimentació personal i col·lectiva, seguintpautes de comportament alternatives, sota una lògi-ca de desobediència quotidiana entre els integrantsdel col·lectiu i sense un projecte alternatiu concret de

La penalitzacióde l’okupacióen el nou CodiPenal del 1996marca duesetapes en lahistòria del mo-viment i l’inicid’una expansióconsiderable.

El 1998, aCatalunya hi haunes 150 casesokupades, lamajoria a Bar-celona ciutat.


societat. Evidentment aquestes dues categories teò-riques no son taxatives, sinó que responen als dosextrems del continuum on se situarien les diversesexperiències.

1.1 Primera etapa: 1984-1996.Dels inicis a l’entrada en vigor del nouCodi Penal. Naixement, oberturai consolidació del moviment

Malgrat que hem decidit agrupar en una sola etapatot el període previ a l’entrada en vigor del nou CodiPenal, dins aquests primers dotze anys d’okupació aCatalunya i Euskadi podem trobar alguns elementsde canvi o punts d’inflexió, com la major obertura delmoviment a partir de 1992 a Catalunya, amb l’entra-da en l’escenari okupa de plantejaments més globalsi oberts que en les primeres okupacions, derivats dela incidència del moviment estudiantil i de l’antimilita-rista, entre d’altres. A Euskadi, els primers 90 s’oku-pa el Gazte Lokala de Deusto, que respon també aaltres perfils i que està associat amb l’inici d’un amplimoviment de gazte asanbladas.

A Catalunya, la primera okupació es produeix albarri de Gràcia el 1984 i té com a referent el movi-ment squatter, amb una estètica i ideologia punk. Estracta, en definitiva, d’«okupapisos» amb planteja-ments polítics radicals. És en aquest barri on es ge-neralitzen les okupacions com a forma d’accedir a unhabitatge. A Euskadi comencen les okupacions a zo-nes de Guipozkoa com l’Urola o Donostialdea (An-doain, Antzuola, Azkoitia, Oñati...). Des d’un primermoment apareix un doble model de gaztetxes, elsque davant una llarga tradició d’autoorganització delsjoves són cedits pels ajuntaments, i els que s’okupeni acaben essent desallotjats entre durs enfrontaments(p. e. Orereta, Elgoibar o Azkoitia).

En aquest context, a Catalunya sorgeix el primer

A Catalunya, laprimera okupa-ció es produeixa Gràcia el 1984i té com a refe-

rent el movi-ment squatter,

amb una estèti-ca i ideologia

punk.

A Euskadi apa-reix un doble

model de gaz-tetxes, els que

són cedits pelsajuntaments iels que s’oku-

pen i acabenessent desallot-

jats.


embrió de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, queservirà per coordinar sobretot les cases de Gràcia iGuinardó, i que tindrà certa continuïtat entre 1989 i1992. A Euskadi, el col·lectiu Katakrak, assemblea degrups polítics, musicals i culturals de Iruñea (Pam-plona) impulsarà okupacions tan emblemàtiques comla de la Gazte Asanblada de Bilbao a l’antic edifici dela Borsa o el Gatztetxe de Vitoria-Gasteiz.

El primer element de canvi a Catalunya es pro-dueix precisament el 1992, quan les mobilitzacionscontra els jocs olímpics desemboquen en una denún-cia contundent de l’especulació immobiliària mitjan-çant les okupacions de Murtra, Poble Nou i el CasalPopular del Guinardó. La vinculació del movimentuniversitari d’esquerra radical amb l’okupació s’iniciaamb La Garnatxa, de la qual en resultarà l’actualCentre Social Autogestionat Hamsa, al barri deSants. Altres punts de contacte amb l’entorn univer-sitari seran el Col·lectiu de solidaritat amb al rebel·liózapatista i les campanyes contra el Fons MonetariInternacional (FMI) i contra l’Europa del capital. Espot dir que als anys 94-95 es consoliden els vinclesentre moviment okupa i moviment estudiantil radical.Paral·lelament, es produeix, a través del CAMPI(Col·lectiu Antimilitarista per la Insubmissió), una«sortida de les cases» i una voluntat de treballar enaltres camps, com l’antimilitarisme, que transcendei-xen l’estricta okupació i el seu entorn més tancat.

A Euskadi, de la mateixa manera que els centressocials a Catalunya, els gaztetxes no són una finali-tat en si mateixos, sinó que formen part d’un movi-ment juvenil alternatiu de protesta més ampli. No te-nen una forma d’organització determinada ni unaideologia definida més enllà de l’anticapitalisme, sinóque en el seu interior hi conviuen sectors de gent in-conformista molt heterogenis: ecologistes, esquerraradical, feministes, anarquistes, punks, etc. La sevaforma de funcionament és assembleària i indepen-

El primer ele-ment de canvi aCatalunya esprodueix el1992, quan lesmobilitzacionscontra els jocsolímpics des-emboquen enuna denúnciade l’especula-ció immobiliàriamitjançant lesokupacions deMurtra, PobleNou i el CasalPopular delGuinardó.


dent; per tant, cada gatztetxe té la seva dinàmica prò-pia. En un principi, molts dels gaztetxes es posen encontacte amb els ajuntaments per tal d’aconseguir laregularització del local sempre que es respecti el ca-ràcter assembleari i autogestionari del col·lectiu. Apartir d’aquí, les negociacions poden evolucionar desde la quasi-legalització del local (cas de Vitoria-Gas-teiz en alguna època), fins a la repressió del movi-ment i els desallotjaments (cas que es dóna a Bilbao).

Els principals rendiments que obté el moviment enaquesta primera etapa són bàsicament de caràcterintern i simbòlic. D’una banda pel que es refereix a laconsolidació, articulació i generació de xarxes ambaltres moviments socials alternatius i/o radicals; i del’altra, pel que fa a la difusió d’un discurs que es potemmarcar fàcilment en els marcs dominants, la reha-bilitació d’espais abandonats per a un ús social od’habitatge i la lluita contra l’especulació immobilià-ria. A més, l’experimentació de formes de vida con-traculturals, doten al moviment d’un fort componentidentitari.

La resposta dels poders públics arriba en formarepressiva a través de l’article 245.2 del nou CodiPenal, que penalitza l’okupació pacífica d’immobles, ide l’inici d’una espiral de desallotjaments que l’entra-da en vigor del nou Codi Penal empara. D’aquestamanera un fet que amb anterioritat corresponia a lajurisdicció civil, com acte il·legal, correspon ara a lapenal i és tipificat com a delicte. El sistema judicial ipolicial no necessita esperar la denúncia d’un propie-tari, sinó que fins i tot pot actuar d’ofici, ordenant iexecutant desallotjaments.

L’estratègia de forta repressió contra el movimentper part de les institucions suposarà, però, la revitalit-zació i el creixement d’aquest i de la xarxa crítica desuport a l’okupació.

Els rendimentsdel movimenten la primeraetapa són la

consolidació ila generació dexarxes amb al-

tres movimentssocials alterna-tius i/o radicals

i la difusió delseu discurs.


1.2 Segona etapa. 1996-2001.Del desallotjament del Cinema Princesaals nostres dies. Repressió, creixementdel moviment, resposta organitzativa,increment de la mobilització i entradaa l’agenda mediàtica i política

Aquesta darrera etapa dibuixa l’escenari en elqual ens trobem a l’actualitat, amb unes estructuresd’oportunitat política (EOP) tancades a l’hora de re-bre les demandes del moviment, i una resposta bà-sicament repressiva pel que fa a les polítiques. Elmoviment reacciona radicalitzant la seva estratègiad’enfrontament i incrementant la seva presència pú-blica i la seva xarxa de solidaritats. Ens trobem pro-bablement amb els inicis de la conformació d’unaxarxa crítica al voltant del moviment, a la qual se linega de ple l’entrada en l’arena de les polítiquespúbliques.

Malgrat que se succeeixen els actes i manifesta-cions en solidaritat amb els i les okupes del CinemaPrincesa de Barcelona, centre social emblemàtic delmoviment, i es tiren endavant recursos judicials con-tra l’ordre de desallotjament, el 28 d’octubre de 1996es produirà l’esdeveniment que segons tots els en-trevistats desencadena l’entrada definitiva de la te-màtica okupa en l’agenda pública. Un impressionantdispositiu policial assalta el cinema okupat a les sisdel matí i aconsegueix desallotjar-lo després de dueshores i mitja d’enfrontaments.

El dia 11 de gener de 1997, sis dels detinguts ar-ran de la manifestació contra el desallotjament del ci-nema són condemnats a penes de vuit anys de presói 56 retencions de cap de setmana.

La manifestació més massiva de suport a l’okupa-ció es produeix 28 de febrer de 1997 a la nit, quancinc mil persones recorren el centre de Barcelona peracabar al barri de Sants en una concentració davant

La darrera eta-pa dibuixa l’es-cenari actualamb unes es-tructuresd’oportunitatpolítica tanca-des a l’hora derebre les de-mandes delmoviment, i unaresposta bàsi-cament repres-siva pel que faa les polítiques.

El Cinema Prin-cesa deBarcelona, cen-tre social em-blemàtic delmoviment, ésdesallotjat el 28d’octubre de1996.


del Centre Autogestionat Hamsa que tenia ordre dedesallotjament per al dia següent. La manifestació fatirar enrera, un cop més, els propietaris de la fàbricaokupada.

En aquest context de forta repressió i creixementde les simpaties vers el moviment, cal entendre elsfets del 15 de març de 1997, quan se celebra un con-cert multitudinari al Born en suport al moviment. Laxifra d’assistents supera les 10.000 persones i lacol·laboració de la Federació d’Associacions de Veïnsde Barcelona (FAVB) es decisiva en la cessió del re-cinte per part de l’Ajuntament.

La dinàmica encetada pel desallotjament del Cine-ma Princesa fa viure al moviment la seva millor etapaa Catalunya i, durant els anys 1996, 1997 i 1998, l’As-semblea d’Okupes de Barcelona es reuneix regular-ment esdevenint un mecanisme de coordinació im-portant pels moviments alternatius de la ciutat.

Pel que fa a Euskadi, l’okupació també creix nota-blement a mitjans dels 90, sobretot a Iruñea (Na-varra) i al Gran Bilbao (Barakaldo, Irala, Santutxu,Lutxana, Portugalete). La repressió també és la ca-racterística dominant en aquesta etapa, encara queno es pot afirmar que els problemes o crisis viscutsdins del moviment dels gaztetxes hagin vingut sem-pre per aquest motiu. En alguns casos, els gaztetxeses veuen ofegats pel seu propi èxit, convertits enbona mesura en bars de moda. En altres casos, sónvicis de funcionament intern, l’acomodament, la man-ca de relació amb la realitat del barri o la pèrdua delconcepte global d’okupació que dificulten el desen-volupament de la capacitat de transformació socialdels gaztetxes.

A Catalunya, els anys 1999 i 2000, l’Assemblead’Okupes de Barcelona deixa de reunir-se de mane-ra sistemàtica degut a la forta repressió (450 detin-guts i 50 desallotjaments entre 1998 i 2000) i a uncert relleu generacional que planteja estratègies molt

La dinàmica en-cetada pel des-allotjament del

Cinema Prince-sa fa viure almoviment la

seva millor eta-pa a Catalunya.


més localistes. En tot cas, i arrel de l’estratègia crimi-nalitzadora del Govern i els mitjans de comunicacióvers el moviment, l’Assemblea d’Okupes torna a reu-nir-se en l’actualitat amb aquest paper coordinador.

En els dos darrers anys, les mobilitzacions del mo-viment okupa han continuat, malgrat que sembla quel’efecte Cinema Princesa es comença a esmorteir enels mitjans de comunicació, que solen parlar del mo-viment okupa per vincular-lo amb fets de violència alcarrer, com els del 12 d’octubre de 1999, o directa-ment amb el comando Barcelona d’ETA. En canvi, laxarxa de suport al moviment per l’okupació continuaconsolidada i ha realitzat accions prou significativesal temps que s’ha obert a altres actors socials, com elmoviment veïnal o el moviment antiglobalització.Il·lustrarem aquest fet amb tres exemples ben dife-rents a Barcelona.

En primer lloc, com a exemple de protesta contraels desallotjaments, la manifestació del 23 de generde 1999, que també és contra el PERI (Pla Estratègicde Rehabilitació Interior) i recorre el barri del Ravalpel carrer Hospital, acabant amb l’okupació d’un edi-fici de la Ronda de Sant Pau, antiga seu informàticadels jocs olímpics, actualment en desús. S’organitzenunes jornades de denúncia contra la criminalitzaciódel moviment okupa i la repressió policial que acabenamb un violent desallotjament i posterior tapiat del’edifici.

En segon lloc, i pel seu èxit de convocatòria i ani-mació, cal destacar també la manifestació contral’especulació immobiliària que el 15 d’abril de 2000va mobilitzar unes 4.000 persones que realitzavenmurals, performances i accions diverses en les seusde les principals entitats especuladores de la ciutat.

Finalment, les mobilitzacions del juliol de 2001, ar-ran de la intervenció policial a la Kasa de la Munta-nya –antiga caserna militar del barri de Gràcia–, hantornat a demostrar el suport veïnal i han desembocat,

En els dos dar-rers anys, lesmobilitzacionshan continuatperò semblaque l’efecte Ci-nema Princesaes comença aesmorteir enels mitjans decomunicació,que solen par-lar del movi-ment okupa pervincular-lo ambfets de violèn-cia.


en combinació amb les mobilitzacions contra el BancMundial a Barcelona i contra el G-8 a Gènova, en unaampliació important de la lluita antirepressiva, comdemostra la manifestació del 28 de juliol a Barcelonaque sota el lema «Contra la brutalitat i la impunitatpolicial» va reunir més de 5.000 persones.

La capacitat amb què el moviment okupa ha fetevidenciar les mancances que els joves pateixen enla societat actual i l’originalitat amb què ha aconse-guit entrar en l’arena política és un seriós avís alspartits de l’esquerra que no han sabut canalitzaraquest potencial de protesta. Com a partits d’esquer-ra, les reivindicacions del moviment okupa són ac-ceptades i recollides en els seus programes i propos-tes parlamentàries, però alhora, el fort contingut des-legitimador del discurs formal democràtic que el mo-viment okupa porta implícit, els situa en una posicióincòmoda.

En general, davant les mobilitzacions del movi-ment per l’okupació, el moviment veïnal s’ha posicio-nat de forma ambigua. Per una banda es dóna unsuport genèric, no exempt de paternalisme, al movi-ment, però per l’altra es recolza sovint la línia políticade les administracions, amb totes les conseqüènciesque comporta com l’acceptació de l’especulació o lesdificultats per accedir a l’habitatge de la majoria delsjoves. En tot cas, a Catalunya la FAVB ha realitzat unpaper de pont entre l’Assemblea d’Okupes i les insti-tucions. La FAVB és una de le primeres a reconèixerla legitimitat de la protesta okupa i a l’Assemblead’Okupes com a actor i interlocutor, i la primera quees preocupa per obrir vies de solució. La FAVB harecolzat la lluita okupa traduint-la en una lluita mésformal orientada a influir a l’Administració demananthabitatges públics, lloguers més baixos i penalitzacióde les finques desocupades.

Un altre actor que cal tenir en compte és el del mónde la justícia. Advocats, fiscals i jutges, igual que en

La capacitatamb què el mo-

viment okupaha evidenciat

les mancancesdels joves i

l’originalitatamb què ha en-

trat en l’arenapolítica és un

avís als partitsde l’esquerra

que no han sa-but canalitzaraquest poten-

cial de protesta.


el cas de la insubmissió, juguen un paper importanten la relació entre el moviment okupa i les polítiquespúbliques. La tasca que s’està fent, tant des de de-terminats despatxos com des del mateix Col·legid’Advocats de Barcelona a favor de la despenalitza-ció de l’okupació pacífica d’immobles, així com el fetque molts cops siguin els mateixos advocats els queassumeixen la interlocució entre el moviment i elspoders públics ens sembla prou rellevant. No nomésel Col·legi d’Advocats s’ha posicionat reiteradamenten favor de la despenalització, sinó que els mateixosjutges i fiscals progressistes s’han manifestat enaquest sentit.

La major part dels rendiments substantius de laxarxa crítica de suport a l’okupació els trobem enl’àmbit de la repressió/despenalització o, si més no,aquests són els que s’identifiquen millor mitjançantsentències judicials, resolucions del Parlament deCatalunya o intents de negociació dels poders pú-blics amb el moviment. Pel que fa als impactes enpolítiques d’habitatge o de joventut, seran plantejatsa nivell d’hipòtesi, amb l’únic contrast de les entrevis-tes als responsables de les mateixes, sigui la Secre-taria General de joventut de la Generalitat de Ca-talunya, el Patronat d’Habitatge o el regidor de Parti-cipació Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona. Elsrendiments operatius són inexistents donat el caràc-ter marcadament antiinstitucional del moviment, en-cara que a Euskadi existeixen nombrosos exemplesde col·laboració entre ajuntaments i gaztetxes.

Pel que fa al Parlament de Catalunya, cal destacarla petició d’indult per als detinguts/processats pelsfets del Cinema Princesa presentada pel Grup Mixt através de Fidel Lora (EUiA) i Àngel Colom (PI). Totsels partits del Parlament excepte PP hi voten a favor(Proposició no de llei del 29/6/98) i el Govern es-panyol va aprovar els indults al desembre del 2000.En canvi, les dues proposicions no de llei instant al

Els rendimentssubstantius dela xarxa críticaels trobem enl’àmbit de la re-pressió/despe-nalització: sen-tències judi-cials, resoluci-ons del Parla-ment o intentsde negociaciódels poders pú-blics amb elmoviment.


Govern a despenalitzar definitivament l’okupació pa-cífica d’immobles debatudes els anys 1998 i 1999han estat àmpliament refusades per CIU, PSC-PSOEi PP, tant al Parlament català com a l’espanyol.

Els rendiments pel que fa a polítiques d’habitatgees poden considerar bàsicament indirectes però, tot iaixí, el discurs en contra de l’especulació, en un con-text de clares dificultats d’accés a l’habitatge per partdels joves, ha encaixat molt bé dins les preocupa-cions de gran part de la població i ha pogut incidir enla posada en marxa d’una política reactiva d’habitatgejove per part de les administracions públiques catala-nes o de construcció d’espais per a joves a Euskadi.

El fet que des de la Generalitat de Catalunya o desde l’Ajuntament de Barcelona s’hagi intentat tractar latemàtica okupa des de la Secretaria General de Jo-ventut (SGJ) o des del Consell de la Joventut deBarcelona (CJB) respon a una simplificació del con-flicte per part de les administracions, que es fixenmés en la mitja d’edat de les persones vinculades almoviment que no pas en l’arrel dels problemes quedenuncien. Els problemes de l’especulació o de lamanca d’espais públics així com les denúncies a lamanca d’una democràcia més participativa no sóntemàtiques exclusives de la joventut, i els i les oku-pes entrevistats refusen aquest canal d’intermedia-ció.

2. Anàlisi de casos

2.1 Gràcia: l’okupació en els seusdiversos vessants

El barri de Gràcia de Barcelona és probablementel barri amb més quantitat d’okupacions de totCatalunya. L’any 1999 es calculava que eren 17 lescases i centres socials okupats8 i actualment deuen

Les dues pro-posicions no

de llei, instantal Govern a

despenalitzarl’okupació pací-fica d’immobles

han estat refu-sades per CIU,

PSC-PSOE i PP.

El discurs con-tra l’especula-

ció, en un con-text de dificul-tats d’accés al’habitatge per

part dels joves,ha encaixat

molt bé dins lespreocupacionsde gran part de

la població.


superar la vintena, encara que els continus desallot-jaments i noves okupacions no ens permeten donaruna xifra exacta.

Gràcia compta amb dues de les okupacions mésemblemàtiques del moviment per la seva història di-latada, el seu suport social i la seva resistència da-vant l’ofensiva de desallotjaments llençada pels po-ders públics arran de l’aprovació del nou Codi Penal.Estem parlant de la Kasa de la Muntanya, antiga ca-serna militar okupada des de 1989, i de Les Naus,antiga nau industrial del carrer Alegre de Dalt. En par-lar dels «històrics», cal mencionar el fort impacte albarri del desallotjament de l’edifici del CSO Los Ga-tos el 1997 i sobretot de les diferents etapes de l’Ate-neu Popular del carrer Perill.

Al mateix temps, però, al barri de Gràcia s’ha pro-duït un curiós fenomen, i és que l’okupació està demoda. Si sumem les cases okupades del barri deGràcia i del barri de Vallcarca, se’n poden comptabi-litzar actualment unes quaranta en tot el districte. Peralguns d’aquests centenars d’okupes del barri deGràcia, l’okupació és una finalitat en si mateixa, unaforma de vida diferent a la de la gent «normal», encontraposició a la visió pragmàtica de l’Assemblea deJoves de Gràcia, per als quals l’okupació és un mitjamés en la lluita per la independència i el socialisme, itambé molt lluny de les concepcions integrades (oku-pació com a finalitat i com a mitjà) de les cases «his-tòriques» i d’altres amb força presència als movi-ments socials anticapitalistes.

Aquest fet ha provocat una forta heterogeneïtat enel moviment a Gràcia i també que la coordinació no-més funcioni en temes antirepressius i legals o deprotecció de les cases. La pròpia diversitat dins elmoviment, així com les característiques del teixit as-sociatiu de Gràcia, fort però poc renovat en les sevesformes, han fet que la xarxa crítica de suport a l’oku-pació se centri en les pròpies cases i alguns actors

Gràcia comptaamb dues deles okupacionsmés emblemàti-ques del movi-ment: la Kasade la Muntanyai Les Naus.

Les cases oku-pades de Grà-cia i de Vallcar-ca són actual-ment unes qua-ranta en tot eldistricte.


polítics de l’esquerra juvenil radical present al barri.És per això que ens ha semblat adequat presentarl’okupació al barri de Gràcia com a estudi de cas quereflecteix la diversitat dins el moviment.

ACTORS, DISCURSOS I ESTRATÈGIES

Centre social okupat Les Naus

Està concebut com a local d’assaig de disciplinesdiverses: dansa, trapezi, acrobàcia, interpretació,taitxí… cosa que l’ha convertit en la seu de la culturaalternativa amb rerafons polític. La seva presència haresultat interessant per obrir estèticament i simbòlica-ment els referents okupes, deixant entrar sensibilitatsartístiques que han suposat l’acceptació de la creati-vitat i la pluralitat d’ofertes.

Van ser okupades el 1994, abans de l’entrada envigor del nou Codi Penal i una sentència del jutjatd’instrucció obliga als propietaris a acudir a la via civili arxiva la demanda penal que aquests havien inter-posat. En la celebració, l’any 2001, del seu setè ani-versari es van recaptar mig milió de pessetes que esvan destinar a la mobilització dels immigrants tancatsa les esglésies durant el mes de gener.

La Kasa de la Muntanya

La Kasa de la Muntanya, situada al carrer SantJosep de la Muntanya, al barri de La Salut (Districtede Gràcia) de Barcelona, és una antiga caserna mili-tar okupada des de 1989 en la qual viuen actualmentunes 18 persones. Malgrat no tenir vocació de centresocial, per les característiques de la gent que hi viu(la mitjana d’edat és de trenta anys i és gent amb unallarga trajectòria militant) i per la mateixa infraestruc-tura de la Kasa, esdevé punt de trobada del movi-ment i de diversos col·lectius. Des de la casa s’han

Les Naus haobert estètica-ment i simbòli-cament els re-

ferents okupes.

La Kasa de laMuntanya, oku-

pada des de1989, malgratno tenir voca-ció de centre

social esdevépunt de trobada

del moviment ide diversoscol·lectius.


pres històricament iniciatives importants per al movi-ment, com per exemple pel que fa a la producció dematerials i contrainformació.

Actualment està en recurs d’apel·lació la sentènciaque n’autoritza el desallotjament. En tot cas, la soli-desa d’aquesta okupació (gairebé 12 anys d’existèn-cia), el fort suport que té com a referent històric delmoviment i de la xarxa crítica que l’envolta, i el taran-nà emprenedor dels seus habitants en tasques defons fan pensar que un intent de desallotjament de laKasa de la Muntanya es trobaria amb una forta opo-sició, similar, si més no, a la de l’Hamsa a Sants, queno ha estat desallotjada malgrat les sentències judici-als. El desallotjament il·legal de la Kasa el 24 de juliolde 2001 va aixecar fortes protestes, tant des del mo-viment com des del propi veïnat.

La Kasa de la Muntanya exemplifica molt bé el fetque sovint no és suficient que la gent del movimentokupa surti de les cases i es proposi un projectetransformador a nivell local, ja que precisamentaquesta variable de les característiques de l’entornpot ser determinant. La Kasa de La Muntanya està albarri de La Salut, poblat bàsicament per gent jubila-da. Des de la Kasa es va veure, en principi, interès areactivar l’Associació de Veïns, però l’actitud malfia-da dels veïns va avortar l’intent.

Tanmateix, molta de la gent de la Kasa de La Mun-tanya continua treballant en l’activació de tots aquellsmoviments socials amb fort component anticapitalis-ta, al mateix temps que constitueix, amb els seusfons documentals i material audiovisual, una de lesmillors bases informatives i de producció teòrica delmoviment okupa a Catalunya. La seva recerca de lacoordinació de les lluites i la reflexió recull la millorherència de les primeres èpoques de l’Ateneu delcarrer Perill, al temps que incorpora la generaciósorgida al voltant del Cinema Princesa a mitjansdels 90.

El desallotja-ment il·legal dela Kasa el 24 dejuliol de 2001va aixecar for-tes protestesdel moviment idel propi veï-nat.

La Kasa de LaMuntanya con-tinua treballanten l’activacióde movimentssocials antica-pitalistes iconstitueix unade les millorsbases informa-tives i de pro-ducció teòricadel movimentokupa.


L’Ateneu del carrer Perill

El primer que cal assenyalar és que l’Ateneu noera, en principi, una casa okupa, sinó un espai de tro-bada dels moviments socials del barri de tendènciesllibertàries o anarquistes. Aquest Ateneu es sensibi-litza en la temàtica okupa a finals dels 80 i, coincidintamb la primera onada d’okupacions al barri, esdevéla seu del moviment. En aquella primera etapa desorgiment i consolidació del moviment, l’Ateneu vatenir un paper cabdal pel que fa al treball d’elabora-ció teòrica i de reestructuració del teixit associatiu delbarri des d’una perspectiva de transformació social.

Però les tendències cap a un canvi de rumb en laseva orientació ja es comencen a manifestar el 1993,quan després de la campanya repressiva dels JocsOlímpics del 1992, es produeix un forta divisió en elsi de l’Ateneu que acaba amb la marxa dels «histò-rics» i el predomini de la fracció «punk» que actual-ment monopolitza l’Ateneu i l’ha convertit en una «ka-feta» (bar) que es limita a fer algunes activitats con-traculturals dirigides a un públic d’estètica punk.

Centre social okupat Puig Antich9

Es tracta de l’okupació d’un edifici sencer al carrerGirona que fa la funció de centre social als baixos ique també inclou habitatges en els pisos superiors.El projecte del centre social, que s’inaugura el 5 denovembre de 1999, pretenia realitzar un centre depolítica anticapitalista al barri que, donada la situaciólimítrof de la casa, inclouria tant l’Eixample com Grà-cia. Els seus okupants responen al perfil de la novageneració okupa i tenen entre 16 i 21 anys. En un ini-ci l’okupació va mostrar un tarannà molt obert, ambforta voluntat de coordinació tant amb la resta delmoviment com amb els diversos col·lectius dels bar-ris, siguin juvenils o veïnals. Per exemple van partici-

L’Ateneu delcarrer Perill essensibilitza en

la temàtica oku-pa a finals dels

80 i esdevé laseu del movi-

ment.

Els okupantsdel CSO PuigAntich respo-

nen al perfil dela nova genera-

ció okupa i te-nen entre 16 i

21 anys.


par junt amb l’Associació de Veïns de l’Esquerra del’Eixample en la campanya per la recuperació d’equi-paments com la Model o l’edifici de l’Enher per a ússocial, al mateix temps que van organitzar un cicle dexerrades sobre diversos temes lligats a la transforma-ció política i social.

Els darrers mesos, però, amb la marxa del sectoruniversitari, la casa va evolucionar més cap a llocd’oci d’un nucli reduït. Els motius d’aquest progressiuabandó d’un sector dels okupants són diversos, peròels més destacats corresponen a les dificultats decombinar centre social i habitatge, i a la mancad’acord entre dos sectors de l’assemblea de la casapel que fa a la concepció de l’okupació. Així, els uni-versitaris la concebien com un mitjà per dur a termeun projecte més ampli de (re)estructuració del teixitassociatiu del barri des d’una perspectiva de trans-formació social, mentre que altres membres de l’as-semblea prioritzaven una concepció de l’okupaciócom a fi en si mateix, apostant sobretot pel vessantde l’habitatge, de forma de vida alternativa al sistemaamb baixos nivells de consum i nous models de rela-cions personals.

Casal Popular de Gràcia

Tot va començar amb l’okupació de Can Cacau el1997. Es tractava del projecte polític de l’Assembleade Joves de Gràcia (AJG). Es va desallotjar als 4mesos i el 2 d’agost de 1998 es va okupar un local alcarrer Verdi, en principi per les Festes de Gràcia,però que va perdurar. El Casal va ser desallotjat el 9de maig de 2001, fet que va desembocar en una ma-nifestació de protesta que va acabar amb disturbis eldia 11 del mateix mes. L’agost de 2001 l’AJG va tor-nar a okupar al carrer Maria i va batejar el Casal ambel nom d’Ovidi Montllor.10

Tots tres centres socials que ha anat tenint l’AJG

El CSO PuigAntich va evo-lucionar cap alloc d’oci d’unnucli reduïtamb una formade vida alterna-tiva al sistema,amb baixos ni-vells de con-sum i nous mo-dels de rela-cions perso-nals.


tracten de promoure activitats culturals al barri ambcontingut polític. Pertanyen a l’àmbit de l’esquerra in-dependentista i socialista. Els seus objectius sónl’alliberament nacional, social i personal. L’okupaciós’entén com un mitjà vàlid per dur a terme el seu pro-jecte en el barri. El local sol ser utilitzat per fer reu-nions de l’Assemblea de Joves de Gràcia i l’associa-ció estudiantil Alternativa Estel de secundària.

L’Assemblea de Joves de Gràcia és un grup locald’unes 30 persones que pertanyia a la PUA (Platafor-ma per la Unitat d’Acció) i ara és un grup de suportd’Endavant-OSAN (Organització Socialista d’Allibe-rament Nacional), organització política de l’esquerraindependentista i socialista que sorgeix l’any 2000com a superació de la PUA. Altres centres socialsokupats de l’òrbita d’Endavant a Catalunya són ElCellarot a Vilafranca, La Fona a Manresa i l’AteneuPopular de Vallcarca-Resistència Roja a Barcelona.

L’Assemblea d’Okupes de Gràcia

Funciona de manera intermitent, quan hi acudeixgent amb propostes i ganes de tirar-les endavant. Lacoordinació, a la pràctica, es du a terme per afinitatsentre cases o persones concretes. Quan l’Ateneufuncionava, sí que hi havia una coordinació que res-ponia, bàsicament, a unes arrels punks i llibertàries.Ara, les okupacions a Gràcia són molt nombroses ino tenen projectes d’okupació concrets, sinó quecada casa va una mica a la seva. Darrerament s’haintentat que l’Assemblea d’Okupes de Gràcia coordi-ni lluites de barri concretes, encara que, a la pràctica,s’ha ocupat més dels desallotjaments i de propostesmolt concretes. Les desavinences entre alguns sec-tors punks i alguns sectors independentistes han po-gut influir en la manca de coordinació.

L’Assemblea deJoves de Grà-cia és un grupd’unes 30 per-

sones que per-tanyia a la PUA

i ara és un grupde suport d’En-

davant-OSAN,organització

política de l’es-querra indepen-dentista i socia-

lista que sor-geix l’any 2000.

L’Assemblead’Okupes de

Gràcia funcionade manera in-

termitent i lacoordinació, ala pràctica, esdu a terme perafinitats entre

cases o perso-nes concretes.


La Coordinadora Popular de Festes

Es tracta d’un àmbit de coordinació que té com aobjectiu garantir la presència d’un espai alternatiu itransformador en la Festa Major de Gràcia en el qualhan arribat a confluir gairebé tots els actors més poli-titzats del barri, des de les cases okupades fins elsateneus, passant per col·lectius ecologistes, veïnals ide solidaritat, amb una clara vocació d’esquerra méso menys radical. Els seus membres més actius sónels de La Torna, el Casal Popular Independentista dela Vila de Gràcia.

Associacions de veïns

Respecte a les relacions del moviment okupa ambel teixit associatiu del barri, cal dir que en aquestsmoments són prou dèbils, exceptuant les relacionsamb col·lectius juvenils i/o radicals com La Torna oaltres col·lectius locals de moviments ecologistes, an-tiglobalització, etc. Ja s’ha comentat més amunt elcas de la Kasa La Muntanya amb l’Associació deVeïns de La Salut, però en part, aquest fet es pot ferextensiu a tot el moviment veïnal de Gràcia, molt bu-rocratitzat, atomitzat i generador de molt poca partici-pació. A més, l’estructura social del barri és peculiar:hi ha gent o molt jove o molt gran.

Contrainformació

Els col·lectius que han treballat a la Kasa de laMuntanya han elaborat multitud de materials, tant es-crits com audiovisuals. Des de la Kasa es consideraque cal anar més enllà de la difusió d’informació queamaga la dinàmica dels mitjans de comunicació demasses i crear noves eines de comunicació i d’inter-canvi, espais on es pugui interactuar al marge del’opinió pública creada des del poder. En aquesta lí-

Les relacionsdel movimentokupa de Grà-cia amb el teixitassociatiu delbarri són dè-bils.

Els col·lectiusque han treba-llat a la Kasa dela Muntanyahan elaboratmultitud de ma-terials de con-trainformaciótant escritscom audio-visuals.


nia, El Borinot, revista mensual dels barris de Gràcia,la Salut i Vallcarca, és un pas endavant en la direccióde crear la contrainformació, perquè recull tant temà-tiques de barri, com temes més propis de les lluitesdels moviments socials, amb un nivell de llenguatgeque entén la gent i que serveix per treure a la llum totallò que la premsa silencia. A més, al contrari d’altresmitjans de contrainformació sorgits de la xarxa críticade suport a l’okupació, arriba fora del moviment, «elpots posar en un quiosc, en una pastisseria, en llocson la gent del barri l’agafa i el llegeix», comenta undels entrevistats.

CRONOLOGIA

Gràcia s’està okupant des del 1984 i en 17 anys hiha hagut diverses etapes i canvis substancials. El1993, quan un dels okupes entrevistats va arribar aGràcia, aquest barri concentrava pràcticament totesles cases okupades. Hi havia una casa a Cornellà, laVaqueria a L’Hospitalet i, el 1994, una okupació alGuinardó, però tota la resta estaven a Gràcia. El cen-tre del moviment era l’Ateneu del carrer Perill del qualja hem explicat l’evolució.

Després de l’auge mediàtico-polític que va seguiral desallotjament del Cinema Princesa i l’entrada envigor del nou Codi Penal, en els darrers anys l’okupa-ció passa a un segon pla dintre dels espais alliberats,per una barreja de dos processos: d’una banda,aquells i aquelles que entenen l’okupació com a mitjàper potenciar i exercir lluites més àmplies (anticapita-lisme, antisexisme, contrainformació, etc.) i, de altra,l’entrada de molta gent que només okupa per tenirhabitatge i una forma de vida alternativa, i que con-cep l’okupació com una fi en si mateixa.

Una de les darreres accions conjuntes del movi-ment al barri s’esdevingué amb l’okupació del ple delDistricte de Gràcia el 6 de juliol de 1998. L’Assem-

El 1993 Gràciaconcentrava

pràcticamenttotes les cases

okupades.

Una de les dar-reres accionsconjuntes del

moviment albarri s’esdevin-gué amb l’oku-

pació del pledel Districte deGràcia, el 6 dejuliol de 1998.


blea d’Okupes de Gràcia demana al ple que defensi,davant les autoritats competents, la derogació de l’ar-ticle 245 del Codi Penal i l’aturada dels processoscontra cases okupades del barri. Els partits políticsdiuen que cal diàleg, però no voten cap dels puntsproposats per l’Assemblea d’Okupes.

A partir de 1998 i fins a l’actualitat la dinàmica des-allotjaments, disturbis i noves okupacions s’ha con-solidat al barri. L’any 2001, excusant-se en la campa-nya de protesta contra la visita del Banc Mundial aBarcelona, l’estratègia repressiva i l’abandó de lesnegociacions és la tònica predominant per part delspoders públics.

En el cas de Gràcia es confirmen, doncs, les eta-pes del moviment descrites al relat conjunt i que, pelque fa al moviment al barri en concret, es tradueixenen una forta centralitat durant la primera etapa prèviaal Cinema Princesa i a l’entorn de l’Ateneu del carrerPerill, i la diversificació, l’increment i la pèrdua decentralitat (amb l’excepció d’algunes cases) en la se-gona etapa.

RENDIMENTS

La poca relació a nivell institucional es tradueix enla manca de contactes per dialogar o negociar a ni-vell de barri i, si n’hi ha hagut, no es fan públics.Aquest fet provoca l’absència d’impactes en la di-mensió operativa i la reducció al terreny judicial i «de-claratori» institucional dels impactes substantius. Elsimpactes a nivell simbòlic o conceptual de barri sónmolt més importants, i és que la presència tan nota-ble dels okupes al barri de Gràcia ha generat tota unamanera d’entendre aquest tipus de vida i de lluita. Entot cas, no s’ha produït una aliança estable molt mésenllà dels cercles reduïts de joves políticament radi-calitzats, fet que no només es pot atribuir a la natura-lesa heterogènia dels diferents col·lectius okupes del

A partir de 1998i fins a l’actuali-tat la dinàmicadesallotja-ments, distur-bis i noves oku-pacions s’haconsolidat albarri.

La poca relacióa nivell institu-cional es tradu-eix en la mancade contactesper dialogar onegociar a ni-vell de barri.


barri, sinó també a la realitat associativa del barri deGràcia, força institucional i burocratitzada.

Així doncs, en el nivell substantiu es pot comptabi-litzar per una banda un degoteig continu de sentènciesabsolutòries, si bé moltes es produeixen ja amb el des-allotjament fet i la impossibilitat de recuperar l’es-pai. D’altra banda, molts cops s’arxiven les denúnciespenals, però es posa en funcionament la nova legisla-ció civil que preveu el desallotjament preventiu. És elcas de Kan Titella (centre social i habitatge situat alcarrer Astúries), que el Gener de 1999 veu com li arxi-ven la denúncia per usurpació, però que és desallotjatel 17 d’octubre de 2001. Potser el principal impactesubstantiu no és tant un canvi de les polítiques d’habi-tatge o de joventut al barri, sinó més aviat la impossibi-litat dels poders públics de portar a terme la legislacióvigent, sobretot en aquelles okupacions que comptenamb més suport, com la Kasa de la Muntanya o LesNaus.

En el nivell simbòlic val a dir que alguns espaisokupats de Gràcia han generat un discurs alternatiuamb potencial penetrador en diversos àmbits de lespolítiques, com l’autogestió, l’ecologisme, l’antiracis-me o l’antisexisme.

Podem concloure que l’alta concentració d’okupa-cions al barri de Gràcia no s’ha traduït en un impacterellevant en les tres dimensions de les polítiques pú-bliques. Probablement, el fet de trobar-se en un am-bient social poc favorable al discurs radical del movi-ment i la mateixa heterogeneïtat i manca de coordi-nació (fora de la defensa dels espais alliberats) entreels diversos sectors okupes del barri en siguin lescauses.

2.2 Sants: un projecte de societat alternatiu

El barri barceloní de Sants presenta un modeld’okupació interessat en la cohesió i coherència prò-

El principal im-pacte no és un

canvi de les po-lítiques d’habi-

tatge o de jo-ventut al barri,

sinó la impossi-bilitat dels po-

ders públics deportar a terme

la legislació vi-gent, sobretot

en aquellesokupacions

que comptenamb més su-

port.


pia i en la generació d’espais sociopolítics alternatius.La quantitat d’okupacions no és massa elevada. Hiha dos centres socials autogestionats (CSA), Hamsai Can Vies, i sis habitatges, però la xarxa de relacionsi experiències de coordinació amb altres moviments icol·lectius del barri és força gran i intensa.

Per als okupes de Sants, l’okupació té dos ves-sants. La primera és la de la lluita contra l’especula-ció entesa com a creació d‘habitatges fora de l’àmbitmercantilitzat. La segona és la construcció d’espaispúblics no mercantilitzats, centres socials autogestio-nats, com a punt de referència d’un moviment mésampli, assembleari, autònom i anticapitalista.

Aquesta segona concepció de l’okupació segueixun model català que entronca d’alguna manera ambels ateneus llibertaris de principis de segle i les coo-peratives de consum i de treball. Potser té alguna si-militud amb el model d’autonomia italià en el sentitque, com aquest, la gent que el du a terme provéd’una extrema esquerra desencantada amb el modelpartit i aposta per una via autònoma de transformarla societat.

Al mateix barri de Sants encara es pot trobar algu-na resta del que va ser un ampli moviment d’ateneusobrers a principis de segle, com l’Ateneu SempreAvant. Després del llarg parèntesi de la dictadura, alssetanta es recupera una mica aquesta tradició ambl’Ateneu Llibertari de Sants. Els okupes de Santstambé se senten hereus de la tradició de movimentveïnal assembleari del barri, que sempre ha tingutuna forta implantació.

En la concepció subjacent del moviment a Sants,es parteix d’una crítica radical a l’economia i a la polí-tica, i s’intenta construir a la pràctica una societat al-ternativa. Per aquests okupes, que són coneguts dinsels moviments alternatius de Barcelona com «els au-tònoms de Sants», la il·lusió de la revolta global ge-nera costos personals greus, desil·lusions i una re-

Per als okupesde Sants, l’oku-pació té dosvessants: lalluita contral’especulació ila construcciód’espais pú-blics no mer-cantilitzats.

Els okupes deSants també sesenten hereusde la tradicióde movimentveïnal assem-bleari del barri.


pressió duríssima; per la qual cosa aposten per anarcreant contrapoders i societats paral·leles.

En un dels seus darrers textos de formació, defini-ció política i debat, Cap a la creació de contrapoderscol·lectius, publicat per Edicions Arran, aquests con-trapoders són definits com «...dinàmiques organitza-tives i materials que giren del revés els valors domi-nants i apliquen a la quotidianitat els valors igualita-ris».

A més d’aquesta concepció autònoma de l’organit-zació social, els okupes de Sants no consideren elspoders públics com a interlocutors vàlids, i no prete-nen incidir en les seves decisions. Així, quan parlemdels rendiments caldrà tenir en compte aquesta apre-ciació. En canvi, el seu projecte de generació de con-trapoders al barri els ha portat a un esforç de coordi-nació amb el moviment veïnal, la qual cosa pot pro-vocar que les associacions de veïns, que sí tenen re-lacions amb les institucions públiques, actuïn sovintde mediadors de manera informal a Sants.

ACTORS, DISCURSOS I ESTRATÈGIES

CSA Hamsa

Situada al carrer Miquel Bleach del barri obrer id’intensa tradició associativa de Sants, l’Hamsa, anti-ga fàbrica abandonada, ha begut d’aquest referent al’hora de configurar el projecte on és present una cla-ra consciència social. Sorgeix de la fusió de diversosgrups i tendències: els joves del barri que sorgeixende l’Associació de Veïns del carrer Olzinelles (el Cen-tre Social de Sants), juntament amb gent propera ales CJC (Col·lectiu de Joves Comunistes) i gent quees mou per àmbits universitaris d’esquerra radical. Esva okupar el 1996 i ja ha celebrat el seu cinquè ani-versari.

Actualment, però, els referents són més oberts i

Des d’una con-cepció autòno-

ma de l’organit-zació social, els

okupes deSants no consi-

deren els po-ders públics

com a interlo-cutors vàlids.

El CSA Hamsaes va okupar el

1996.


les postures inicials s’han anat modificant. Dins elmoviment conviuen des de postures llibertàries fins amarxistes poc ortodoxos, alternatius o independentis-tes, filòsofs pròxims al nihilisme o intel·lectuals post-moderns. Físicament, l’Hamsa s’ha convertit en l’es-pai okupat més gran de Barcelona un cop desallotjatel Cinema Princesa i ha esdevingut el seu hereu enrelació a l’oci alternatiu, alhora que seu d’importantsesdeveniments locals i estatals.

CSA Can Vies

Situat al carrer Jocs Florals, el Centre Social Auto-gestionat Can Vies es va okupar fa quatre anys, el1997, i ha estat un model mestís ideològicament,amb convivència de llibertaris, autònoms, indepen-dentistes i comunistes. D’aquest mestissatge hansorgit experiències interessants com la Coordinadorad’Estudiants de Sants, butlletins contrainformatiuscom La Burxa, jornades sobre la transició amb gentmés gran del moviment obrer i del veïnal, jornadesd’economia crítica, etc.

El relleu generacional s’ha produït els darrers dosanys, amb la marxa dels primers okupes, que ara te-nen entre 25 i 30 anys i han apostat per models mésestables dins el mateix projecte polític (com la llibre-ria, cafè, distribuïdora i centre social Arran). L’arriba-da de joves de 16 a 20 anys no ha generat grans pro-blemes, i l’activitat i el tarannà heterogeni del centresocial continua vigent.

Consell de Barri

A iniciativa del propi moviment okupa i de l’As-semblea de Barri que agrupa bàsicament el movi-ment juvenil radical del barri i altres entitats antise-xistes, ecologistes i cooperatives de treballadors, afinals de l’any 2000 es va crear el Consell de Barri.

El CSA CanVies, okupat el1997, ha estatun model mes-tís ideològica-ment, amb con-vivència de lli-bertaris, autò-noms, indepen-dentistes i co-munistes.

A iniciativa delpropi movimentokupa i de l’As-semblea deBarri, l’any 2000es va crear elConsell de Bar-ri.


Es tracta d’un intent de reprendre l’Assemblea deBarri que ha estat funcionant els darrers dos anys ique no acabava de satisfer els objectius de coordi-nació àmplia.

De moment és encara massa aviat per avaluar elque significa el Consell de Barri en relació a les xar-xes crítiques de Sants, però sembla un intent cohe-rent de portar a la pràctica la teoria de l’autoorganit-zació de la societat civil i la generació de contrapo-ders. Es poden apuntar a priori algunes dificultats,com les diferències generacionals entre el movimentveïnal i els moviments juvenils del barri, que tot so-vint es tradueixen en maneres diferents de treballar.En tot cas, sembla que tant des del moviment okupacom des del Centre Social de Sants, la voluntat políti-ca de coordinar les seves lluites, demandes i reivindi-cacions a nivell de barri és força evident.

El moviment veïnal

El moviment veïnal dels anys 70 a Sants va cana-litzar tota mena de lluites polítiques. Quan va arribarla democràcia i la legalització dels partits polítics,molts líders veïnals van ser cooptats per partits i ins-titucions. El mateix Centre Social de Sants, entitatmajoritària del moviment, va estar a punt de desapa-rèixer.

En els darrers cinc anys està ressorgint un movi-ment veïnal diferent. La seva aspiració ja no és lapolítica de partits, ni tampoc es troba en un momentfundacional com va ser la transició. Aquesta recupe-ració en noves claus del moviment veïnal s’ha pro-duït en un sentit d’autoorganització per problemesconcrets i molt profunds del barri. L’autoorganitzaciópot fer que les mobilitzacions siguin mot més virulen-tes i potents que si fossin dirigides per una associa-ció de veïns convencional.

El Centre Social de Sants, funciona com associa-

El Consell deBarri sembla unintent coherent

de portar a lapràctica la teo-ria de l’autoor-

ganització de lasocietat civil i

la generació decontrapoders.

L’autoorganit-zació pot fer

que les mobilit-zacions siguinmot més viru-

lentes i potentsque si fossindirigides per

una associacióde veïns con-

vencional.


ció de veïns i com a espai de trobada de col·lectiusdel barri. Al barri de la Bordeta l’associació veïnalmés gran és la Comissió de Veïns de la Bordeta queforma part del centre social i agrupa més de 400 per-sones en algunes assemblees. A part de la Comissióhi ha dues associacions de veïns més: la de la Ram-bla de la Bordeta i la de Badal-Brasil-Bordeta. Al mar-ge del Centre Social de Sants, al barri d’Hostafrancshi ha dues associacions de veïns i al mateix barri deSants existeix l’Associació de Veïns del Triangle.

Finalment el Secretariat d’Entitats, que havia estatuna iniciativa força interessant ara fa 20 anys, estàpatrimonialitzat per interessos particulars molt vincu-lats a l’Ajuntament. Per la gent del Centre Social deSants, el Secretariat, que gestiona el poliesportiu i lesCotxeres de Sants, s’ha convertit una mica en un ne-goci sotmès a interessos partidistes i que no mobilit-za ni promou l’associacionisme al barri.

La Plataforma Cívica per un 12 d’octubreen Llibertat

Arran dels incidents del 12 d’octubre de 1999 i apartir de la iniciativa de les associacions de veïns deSants, La Bordeta i Hostafrancs, i de l’Associació deMares i Pares Alarmats pels Fets de Sants (MA-PAFS), es crea una àmplia plataforma per tal d’orga-nitzar els actes de rebuig de l’any 2000 a l’acte feixis-ta que cada 12 d’octubre celebra a Sants l’AUN(Alianza por la Unidad Nacional) una organitzaciód’ultradreta, liderada per Ynestrillas. La Plataformacompta també amb la participació, més o menys in-termitent, de la Plataforma Antifeixista, on participenla majoria de centres socials i cases okupades delbarri. A la Plataforma, hi participen també sindicats(CGT i CNT) i partits d’esquerra (EUiA i ERC), aixícom col·lectius de solidaritat, antiracistes, altres orga-nitzacions d’extrema esquerra i anarquistes i una he-

Arran dels inci-dents del 12d’octubre de1999 i a iniciati-va de les asso-ciacions deveïns de Sants,La Bordeta iHostafrancs, ide l’Associacióde Mares i Pa-res Alarmatspels Fets deSants, es creala PlataformaCívica per un12 d’octubre enLlibertat.


terogènia amalgama de fins a setanta entitats socialsde Sants i de la resta de Barcelona. La Plataformapretén demostrar que el rebuig al feixisme no és unfet aïllat al barri, sinó que compta amb suport majori-tari.

La Plataforma Cívica va impactar de forma moltexitosa el 12 d’octubre del 2000, quan s’aconsegueixque l’acte feixista es traslladi a Montjuïc «per raonsde seguretat» i compti amb molt poc suport, al mateixtemps que els actes antifeixistes que es produeixenl’11 i 12 d’octubre a l’entorn de la Trobada per la Jus-tícia Social i el Respecte a les Cultures comptin ambun suport molt important (més de 6.000 persones).

La Plataforma ha intentat donar-se continuïtat i,malgrat que s’ha reduït el nombre de col·lectius impli-cats, continua essent una àmplia eina de coordinacióantifeixista i antiracista amb una destacada participa-ció de les associacions de veïns de Sants. Els actesmés destacats fins al moment han estat les jornadescontra el 20-N (aniversari de la mort del general Fran-co), les jornades contra l’exèrcit del 23-F (aniversaridel Cop d’Estat de 1981) i la solidaritat amb els immi-grants sense papers, tant en l’acampada dels immi-grants de l’Europa de l’Est al Parc de l’Espanya In-dustrial, com en la posterior tancada a l’Església deSant Medir durant les mobilitzacions que va generarl’entrada en vigor de la «nova» llei d’estrangeria elgener de 2001.

Contrainformació

La Burxa és l’experiència contrainformativa mésconsolidada al barri. Malgrat que en un inici era elbutlletí del CSA Can Vies, actualment l’elaboren elconjunt de col·lectius i persones organitzades a l’As-semblea de Barri.

A més de La Burxa, cal destacar la importància deSants en dos mitjans de contrainformació de la xarxa

La PlataformaCívica va im-

pactar de formamolt exitosa el

12 d’octubredel 2000.

La Burxa ésl’experiència

contrainforma-tiva més conso-

lidada al barride Sants.


crítica de suport a l’okupació a Catalunya com són elContra-Infos, de caràcter general, i l’InfoUsurpa, deconsum més intern. Ambdues es distribueixen desdel CSA Can Vies i formen part del paisatge habitualde les associacions de veïns, les associacions cultu-rals, col·lectius de joves, locals d’oci, etc.

CRONOLOGIA

El moviment per l’okupació al barri de Sants s’ini-cia a finals dels 80 amb l’okupació de l’antic edifici dela Cross. No es tractava encara d’un projecte gaireobert, i el primer element de canvi no apareixerà finsel 1992 amb La Garnatxa, on l’okupació inicia la sevavinculació amb el moviment universitari d’esquerraradical. La Garnatxa era una antiga cooperativa viní-cola okupada per gent procedent de la Universitat deBarcelona i es converteix en el camp de proves quedesembocarà en l’actual Centre Social AutogestionatHamsa.

A partir de l’okupació de l’Hamsa, el creixement del’okupació es produeix d’una forma sostinguda i ambun projecte polític de fons força compartit que, mal-grat l’amalgama ideològica, és d’allò més variada (in-dependentistes, llibertaris, comunistes, etc). Actual-ment, com s’ha dit a la introducció, existeixen al barridos centres socials (Hamsa i Can Vies) i sis casesokupades, la qual cosa fa el moviment més aborda-ble que a barris amb una okupació més gran comGràcia, Guinardó o Sant Andreu.

El 1996 és també un moment decisiu pel movi-ment al barri en termes d’extensió del seu discurs,suport social i entrada definitiva de la temàtica oku-pa en l’agenda, tant la política com la mediàtica. Elfet que el desallotjament del Cinema Princesa coin-cideixi amb la forta empenta de l’Hamsa farà queSants esdevingui un element central en el movi-ment, posició que mai abandonarà, si més no a ni-

El movimentper l’okupacióal barri deSants s’inicia afinals dels 80amb l’okupacióde l’antic edificide la Cross.

A partir del’okupació del’Hamsa, creixl’okupaciód’una formasostinguda iamb un projec-te polític defons malgratl’amalgamaideològica.


vell de potencial organitzatiu i referent polític per amolts sectors de l’okupació a Catalunya i la resta del’Estat.

Però l’empenta definitiva a la consolidació del CSAHamsa com a referent d’un moviment més ampli esprodueix a la manifestació contra el seu desallotja-ment del 28 de febrer de 1997. Per la nit, una mani-festació d’unes cinc mil persones (probablement lamés gran que havia organitzat el moviment fins ales-hores) recorre el centre de Barcelona per acabar albarri de Sants en una concentració davant el CentreAutogestionat Hamsa que tenia ordre de desallotja-ment per al dia següent. Una concentració de més de300 persones, les quals passen la nit davant l’Hamsaesperant el desallotjament, fa tirar enrera als propie-taris de la fàbrica okupada. La Hamsa resisteix i setdies després la comissió de govern de l’Ajuntamentde Barcelona declara que intentarà obrir vies de ne-gociació amb el moviment okupa. En declaracions delllavors tinent d’alcalde Joan Clos sembla que l’estra-tègia del Govern local serà assimilativa, amb «ofer-tes de cessió de locals municipals com a llocs de reu-nió i convivència».

Les negociacions, però, es trencaran aviat i el1999 marca una nova tendència en les relacions en-tre el moviment i les institucions, més conflictiva sical, i amb escasses portes obertes al diàleg. Per laseva part, el propietari de la fàbrica abandonadaHamsa, Leonardo Leprevost, comença, amb l’autorit-zació del Districte, l’enderroc de la part no ocupadade l’Hamsa. Aquest fet comença a deteriorar física-ment el centre social i l’Ajuntament fa pressió als oku-pes amb l’excusa de la manca de seguretat per talque marxin.

Els darrers dos anys a Sants s’han caracteritzat,doncs, per l’absència de diàleg entre moviment i ad-ministracions, una penetració dels valors radicals enel teixit associatiu de Sants i una resposta repressiva

L’empenta defi-nitiva a la con-

solidació delCSA Hamsa

com a referentd’un moviment

més ampli esprodueix a lamanifestaciócontra el seu

desallotjamentdel 28 de febrer

de 1997 a laqual assistei-xen unes cincmil persones.


per part de les administracions públiques. Aquestaresposta s’ha fet palesa en forma de desallotjamentsduríssims i com el de Can Blanco en campanyes polí-tico-policial-mediàtiques, com les del 12 d’octubre de1999, la de la desfilada militar del maig de 2000 o lamés recent i greu que pretenia implicar el movimentamb el Comando Barcelona d’ETA.

RENDIMENTS

Les característiques de la xarxa crítica de suport al’okupació al barri barceloní de Sants afegeixen unmatís important a l’hora de parlar de rendiments. Lavoluntat de construir contrapoders des de la societatcivil i el fet de ser un moviment molt sòlid i amb amplisuport social compliquen el nostre esquema d’anàli-si.

D’entrada, els impactes operatius queden descar-tats, ja que el propi moviment es nega a establir fór-mules de cogestió d’espais amb les administracions.Així doncs, les successives negociacions, o més a-viat tempteigs, proposats pels regidors socialistesPere Alcober i Marina Subirats han fracassat en lesdues darreres legislatures municipals. Una possibili-tat operativa no és però descartada pel moviment iconsistiria en la cessió d’espais de titularitat pública acol·lectius en règim d’autogestió, però l’Administracióencara no accepta aquestes propostes malgrat queja existeix l’experiència del Casal Popular de NouBarris.

Pel que fa als rendiments substantius, les succes-sives negociacions frustrades entre moviment i Admi-nistració no permeten establir cap vincle directe en-tre acció col·lectiva i polítiques públiques. La relacióés clarament de confrontació i es tradueix en repres-sió en alguns moments i consentiment passiu en al-tres. Així, a la pràctica, el principal impacte substan-tiu és que, malgrat que no s’ha encetat cap política

La voluntat deconstruir con-trapoders desde la societatcivil i el fet deser un movi-ment molt sòlidi amb ampli su-port socialcompliquen elnostre esque-ma d’anàlisi del’impacte de lespolítiques pú-bliques.


seriosa d’habitatge social o d’espais autogestionarisal barri, els centres socials més emblemàtics, coml’Hamsa i Can Vies, continuen desenvolupant la sevaactivitat al marge de les administracions, però ambuna forta incidència en el teixit associatiu del barri, elqual s’ha radicalitzat, i sí que pressiona directamentl’Administració en altres àmbits de les polítiques.Aquest és el cas del moviment veïnal de Sants, elqual en aquests darrers cinc anys ha aconseguit im-pactes substantius notables –com el soterrament deles vies del tren–, fent canviar de plans les diferentsadministracions implicades mitjançant un treball delluita al carrer i negociació política.

Com en altres casos i com hem dit també en el re-lat general, l’impacte més important de la xarxa críti-ca de suport a l’okupació a Sants es produeix enl’àmbit simbòlic o conceptual. S’han pogut llençar al’opinió pública debats sobre la necessitat d’espaisd’ús social i cultural; pel que fa a la taxació dels edifi-cis abandonats, s’ha fet una forta crítica a l’especula-ció immobiliària; s’ha aconseguit un important nivellde conscienciació en altres àmbits com l’antifeixismei l’antiracisme; s’ha difós un fort discurs deslegitima-dor dels poders públics i una aposta teòrica i pràcticaper l’autoorganització de la societat civil.

D’altra banda, tots els entrevistats incloent perso-nes del moviment veïnal coincideixen a assenyalarque el principal impacte és que el moviment okupa hapogut ser un pont entre la generació derrotada a latransició, que estava adormida, i les actuals genera-cions que lluiten. Ha estat un revulsiu perquè la gentque havia quedat desencantada amb la transició tor-ni a mobilitzar-se.

Finalment, és de preveure que si la xarxa críticade suport a l’okupació està adoptant una estratègiade generació de contrapoders i no una de revolucio-nària d’avantguarda que vol prendre el poder, en al-gun moment s’haurà de negociar amb les administra-

El movimentokupa ha pogutser un pont en-tre la generació

derrotada a latransició, que

estava adormi-da, i les actuals

generacionsque lluiten.


cions, si més no per consolidar el espais de contra-poder que s’estan generant.

2.3 Tres processos de negociacióentre l’Administració i les cases okupades

Un cop aprovat el nou Codi Penal i després deldesallotjament del Cinema Princesa el mes d’octubrede l’any 1996, el moviment per l’okupació se situa ales agendes mediàtiques i, en conseqüència, passaa ser un tema políticament sensible. Tot i que en anysanteriors ja hi havia hagut algun punt de confluènciaentre les administracions públiques i alguna de lescases okupades, a partir d’aquest moment els espaisde negociació són més intensos i afecten esferes po-lítiques més elevades.

Tal com hem estat comentant, cada casa és unmón diferent i, per tant, cada negociació es pot ana-litzar de manera independent. Tot i així, ens propo-sem analitzar tres espais negociadors entre els qualspodrem comparar els diferents processos.

En primer lloc parlarem del CSO de Torreblanca aSant Cugat del Vallès, on la interacció amb l’Ajunta-ment, que és el propietari de l’immoble, ha suposatun procés interessant. En segon lloc, tractarem larealitat d’allò que s’ha anomenat la masoveria urba-na, sorgida a Mataró com una experiència diferentper trobar solucions al problema de l’habitatge. I, perúltim, abordarem la Comissió de diàleg amb el movi-ment okupa (la Comissió, a partir d’ara), creada aproposta del Parlament de Catalunya i gestionadaper la Secretaria General de Joventut de la Generali-tat que també ha intervingut en els dos processos ci-tats anteriorment.

D’aquestes tres experiències en veurem els actorsque hi han estat implicats, els seus discursos davantel conflicte creat i els rendiments que n’ha tret el mo-viment okupa. A tall d’hipòtesi podem preveure que,

Un cop aprovatel nou Codi Pe-nal i desprésdel desallotja-ment del Cine-ma Princesa elmes d’octubrede 1996, el mo-viment perl’okupació sesitua a lesagendes medià-tiques i passa aser un tema po-líticament sen-sible.


si el moviment okupa basa part de la seva identitaten la manca de reconeixement de les administracionspúbliques com a interlocutors vàlids, els processosde negociació tindran molt d’experiències frustrades ide diàlegs per a sords.

El Centre Social Okupat de Torreblancaa Sant Cugat

El mes de març de l’any 1999, un grup de joves deSant Cugat del Vallès okupa una masia molt properaal casc urbà més important del municipi i propietat del’Ajuntament. La masia de Torreblanca estava aban-donada des de feia molts anys i, malgrat ser declara-da patrimoni històric pel mateix Ajuntament, diferentsprojectes municipals s’havien anat endarrerint permanca de pressupost o d’interès. Tot i ser una masiaantiga, disposava d’una part en bones condicionsque de seguida es va començar a utilitzar com a cen-tre social i fins i tot com a habitatge.

El grup de joves promotor de l’okupació estableixuna xarxa de suport important que bàsicament provédel teixit social i de les organitzacions de Sant Cugat.Els mateixos integrants d’aquest grup són joves im-plicats en la vida associativa del municipi, cosa queels permet crear aquesta xarxa amb facilitat i, a partirde l’okupació, molts grups utilitzen l’espai per realit-zar les seves activitats. Cal destacar el paper queTorreblanca va jugar en la Consulta Social del DeuteExtern o la mobilització contra el Banc Mundial a SantCugat com a exemple de la seva implantació entre elteixit social del municipi.

Davant d’aquesta situació, l’Ajuntament de SantCugat es veu impossibilitat per realitzar un desallotja-ment ràpid i en poc temps inicia contactes amb lespersones que han okupat la masia. Durant gairebédos anys l’Ajuntament i els okupants de la casa man-tenen converses en les quals hi impliquen altres ac-

El març de 1999un grup de jo-

ves de SantCugat del

Vallès okupauna masia pro-

pietat de l’Ajun-tament.


tors. Entre aquests actors hi trobem altres organitza-cions de Sant Cugat, associacions de veïns, partitspolítics i també la Comissió, que ha estat present enalgun moment del procés.

La proposta de l’Ajuntament era establir un conve-ni segons el qual la masia de Torreblanca havia deser un equipament municipal on s’hi poguessin feractivitats i fos utilitzada per més grups i associacionsmunicipals. Ara bé, hi ha dos punts conflictius en elconveni; el primer és el mecanisme de gestió del’equipament, en el qual l’Ajuntament pretenia tenirun paper predominant sense reconèixer la tasca rea-litzada fins aleshores a la casa per part del grup oku-pa. L’altre punt és el fet que l’Ajuntament volia que esdesallotgés la casa per poder-hi fer les obres neces-sàries, ja que una part de la casa estava en molt malestat.

La gent que ha fet seva la casa no ha estat maitancada a les negociacions, fins i tot es va crear unaassociació legalitzada per fer-les més fàcils. Ha man-tingut sempre obert l’edifici a altres grups de SantCugat i de fora de Sant Cugat, per la qual cosaaquest no és un punt conflictiu. En canvi, el model degestió de la casa sí que és un punt en el qual no esposaven d’acord. Els okupes pretenien mantenir unmodel de gestió obert, no dirigit per l’Ajuntament. Isobretot volien que es legalitzés (perquè la conside-raven legitimada) la seva situació, respectant el pro-jecte que han tirat endavant fins ara. Per altra banda,sempre s’han negat a desallotjar la casa al·legant quees pot arreglar la part malmesa sense necessitat desortir-ne.

El teixit associatiu de Sant Cugat veu l’okupacióamb força simpatia. Tal com hem comentat, les per-sones que estan vivint a la casa són gent reconegu-da per la seva activitat i participació al municipi. Aixòels dóna certa legitimitat per utilitzar Torreblanca,més encara quan contínuament s’hi fan activitats i

La gent que hafet seva la casano ha estat maitancada a lesnegociacions,fins i tot es vacrear una asso-ciació legalitza-da per fer-lesmés fàcils.


mai s’ha tancat la casa a ningú. És per això que undesallotjament a la força suposaria un alt cost políticper l’Ajuntament.

Durant els darrers mesos de l’any 2000 i els pri-mers del 2001, la casa de Torreblanca ha estat uncentre d’interès per a les persones que tenen contac-te amb el món del moviment okupa. La casa ha estatpatint agressions de grups de caps rapats d’ideologiafeixista. Per aquest motiu es va declarar un incendique l’Ajuntament va aprofitar per insistir en la perillo-sitat de la casa (legalment, l’alcalde és responsablede qualsevol accident que allà pogués succeir). Perla seva banda, les persones okupants de la casa de-nuncien que la persecució policial se centra nomésen ells, sense que es faci res efectiu per controlar elsagressors.

Per altra banda, durant l’estiu de l’any 2000 hi vahaver un intent de desallotjament per part de la poli-cia (desallotjament que només podia haver estat in-duït per l’Ajuntament, amb qui encara s’estaven man-tenint negociacions). L’acte no va reeixir, és més, elsokupes van resistir de forma pacífica i va ser notíciaa tots els mitjans de comunicació, per la qual cosa vaser encara més rentable políticament per al movimentokupa.

Amb tot això, el mes de març de l’any 2001 un ca-nal de televisió va emetre un reportatge en hores demolta audiència en el qual es donava una imatgepacífica i dialogant dels okupes de Torreblanca, quegaudeixen de cert suport a nivell social a Sant Cugat,i una imatge completament contrària a la de l’alcalde,molt bel·ligerant i autoritari.

Després d’una bona temporada amb les negocia-cions trencades, durant el mes de setembre de l’any2001 s’arriba a un acord entre l’Ajuntament i elcol·lectiu okupa. Durant aquests dos anys el creixe-ment de la construcció immobiliària al voltant de lamasia ha estat espectacular i la casa semblava as-

L’estiu de 2000,hi va haver un

intent de desa-llotjament, peròels okupes vanresistir de for-

ma pacífica il’acte va ser no-

tícia a tots elsmitjans de co-

municació.

Després d’unabona tempora-da amb les ne-

gociacionstrencades, elsetembre de

2001 s’arriba aun acord entrel’Ajuntament i

el col·lectiuokupa.


setjada per les noves construccions. Finalment, l’A-juntament ha acabat imposant més o menys els seuscriteris: desallotjament, obres de millora i funcio-nament d’un casal juvenil gestionat per un consell lo-cal de joves. Part del col·lectiu que okupava la casaha optat per buscar un altre espai per okupar.

Serà interessant veure quins són els rendimentsque això tindrà per al moviment okupa, rendimentsque a aquestes alçades i pel que es refereix al nivellsimbòlic ja són força elevats.

L’experiència de la masoveria urbana

Un comentari previ obligat a l’hora de parlar del’experiència de la masoveria urbana a Mataró és queni el moviment okupa ni els mateixos integrants delgrup Dret a Sostre (entitat creada pels promotors del’experiència) no identifiquen la masoveria urbanacom a moviment okupa. Tanmateix, l’Administració hadesplegat un ampli discurs provant d’integrar lesdues experiències dins el mateix sac.

L’explicació més plausible d’aquesta estratègia ésla manca d’escletxes que ofereix el moviment okupaper trobar solucions al conflicte creat en general, perla qual cosa el grup Dret a Sostre dóna una oportunitatde negociació més o menys clara a l’Administració.Això donaria a entendre que hi ha algunes maneresd’abordar el problema. El moviment okupa consideraque aquest discurs serveix per comparar la bondat deles dues estratègies que denuncien el problema del’habitatge, de manera que els okupes pròpiament ditsperden legitimitat en la seva manera d’actuar.

Com ja hem comentat, el problema de l’habitatgeno és l’únic problema que denuncien els okupes, perla qual cosa, si bé la masoveria urbana pot ser unasolució a aquest problema, ni de bon tros solucionala resta de plantejaments que estan sobre la taula.

L’any 1998 un grup de joves okupa el Cafè de Mar

Pel que fa al’experiència dela masoveriaurbana aMataró, ni elmoviment oku-pa ni el grupDret a Sostreno identifiquenla masoveriaurbana com amoviment oku-pa.


de Mataró. És un vell edifici propietat d’una coopera-tiva i de seguida arriben a una mena d’acord amb elspropietaris que els permeten estar-s’hi. Arrand’aquesta okupació, per divergències internes i perbuscar noves formes de treballar, part del grup esproposa anar més enllà en la recerca de solucions alproblema de l’habitatge i engeguen una campanyaque consisteix a buscar edificis deshabitats, a con-tactar amb els propietaris i a establir una relació deconfiança segons la qual el llogater paga al propietariamb millores a la casa. Més tard, amb l’entrada de laComissió en les negociacions, es tracta d’oferir un ti-pus de contracte pel qual, sense pagar lloguer o pa-gant lloguers molt baixos, unes persones poden en-trar a viure en aquestes cases comprometent-se arealitzar-hi obres de millora. L’existència o no de con-tracte és un tema interessant pel que fa al grau d’ins-titucionalització de la proposta.

L’experiència no té massa èxit i els propietaris esneguen en rodó a entrar en negociacions amb aquestgrup. Però l’any 1999 un programa de televisió emetun reportatge explicant aquesta experiència. A partird’aquí les coses canvien bastant. Els fracassos cons-tants de les administracions públiques en la negocia-ció amb el moviment okupa les porten a centrar laseva atenció en el grup Dret a Sostre i a provar detrobar una sortida al conflicte que crea el problemade la manca d’habitatges per als joves. Per dir-hod’alguna manera, Dret a Sostre passa a ser la ninetadels ulls de totes aquelles persones de l’Administra-ció pública que havien estat buscant punts de con-tacte amb el moviment okupa. Aquesta és una sen-sació que el mateix grup Dret a Sostre no ha pogutdefugir, amb la por que suposa poder ser manipulat iutilitzat quan el discurs de fons és una crítica al siste-ma tal com funciona.

Així doncs, tant l’Ajuntament de Mataró com laGeneralitat de Catalunya inicien contactes amb Dret

Els fracassosde les adminis-tracions públi-ques en la ne-

gociació amb elmoviment oku-

pa de Mataróles porten a

centrar-se en elgrup Dret a

Sostre i provarde trobar una

sortida al con-flicte que crea

el problema dela manca d’ha-

bitatges per alsjoves.


a Sostre per oferir-los tot tipus de facilitats: avals da-vant els propietaris, facilitats en la legalització de l’en-titat i, sobretot, assessoria jurídica en la redacció devirtuals contractes i el seu encaix en la legislació ac-tual. Aquest procés ha tingut diferents efectes depe-nent dels actors a qui ens referim: per un costat, haaportat a les administracions públiques una eina delegitimació del diàleg amb els moviments socials i dela feina que s’havien proposat en la recerca de solu-cions al problema de l’habitatge. Això s’ha portat aterme bàsicament des de la Comissió. Per altra ban-da, el grup Dret a Sostre s’ha trobat amb un escenarisorprenent. El suport de l’Administració ha deixat unamica aclaparades les persones que van iniciar aques-ta experiència. D’alguna manera, tantes atencionsels sobrepassen i això pot anar en detriment de laseva experiència. Aquesta utilització de Dret a Sostreper part de les administracions públiques els posa enuna situació delicada davant alguns sectors del movi-ment okupa.

La Comissió de seguimenti diàleg sobre el moviment okupa

A mitjans de l’any 1999 Fidel Lora presenta unaproposta al Parlament de Catalunya per crear unacomissió «per buscar ponts de diàleg amb el movi-ment okupa». Fidel Lora havia entrat per les llistesd’IC-V i, després del trencament de la coalició d’es-querres, va passar al Grup Mixt com a representantd’EUiA. La proposta s’aprova i serà la Secretaria Ge-neral de Joventut l’encarregada de coordinar les acti-vitats d’aquesta Comissió.

A la Comissió es convida persones vinculades alconflicte creat arran de les okupacions: represen-tants dels partits polítics, representants dels departa-ments de la Generalitat que hi poden tenir algunacosa a veure (joventut, habitatge, cultura), la Cambra

La utilització deDret a Sostreper part de lesadministra-cions posaaquest grup enuna situaciódelicada davantalguns sectorsdel movimentokupa.

A mitjan 1999,Fidel Lora pre-senta una pro-posta al Parla-ment deCatalunya percrear una co-missió «perbuscar pontsde diàleg ambel movimentokupa».


de la Propietat Urbana, el Col·legi d’Advocats deBarcelona (representat per en Jaume Asens, defen-sor habitual d’okupes encausats), la Federació d’As-sociacions de Veïns, el Consell Nacional de la Joven-tut, les dues associacions de municipis (ACM i FCM) il’associació Dret a Sostre de Mataró (de masoveriaurbana). També es conviden persones que podenajudar a trobar punts de contacte, com el sociòlegOriol Romaní (URV), l’expert en moviments socialsTomàs Herreros (UB) i dos membres del movimentantimilitarista.

Evidentment, també es van convidar dues perso-nes com a representants del moviment okupa quevan assistir a la primera reunió convocada de la Co-missió. Prèviament, van celebrar una assemblea dediverses cases okupades de Barcelona on es va de-cidir presentar una carta en la qual es negaven a par-ticipar de la Comissió mentre continués la repressióenvers el moviment okupa. Era obvi que la Comissióno tenia competències per aturar la repressió, per laqual cosa els representants del moviment van decli-nar, de fet, la invitació a participar.

Tot i això, la Comissió va seguir treballant. Aviat esva veure que els partits polítics no tenien cap interèsen el funcionament i en la proposta que ells mateixoshavien aprovat al Parlament. D’aquesta manera, no-més la part tècnica de la Comissió seguia treballant.La Comissió va generar quatre àmbits de treball:

� Despenalització: l’advocat Jaume Asens va pro-var de dinamitzar un grup entre parlamentaris cata-lans per parlar del tema i fer una mica de «pedago-gia» legal envers l’okupació. En un principi va sem-blar que seria possible, però aviat el mateix desinte-rès dels partits a participar en la taula va deixaraquest àmbit de treball sense massa contingut. Defet, mai no hi va haver cap sessió formal de reunióper parlar del tema.

La Comissió notenia compe-

tències per atu-rar la repressiói els represen-tants del movi-ment van decli-nar la invitació

a participar.

La Comissió vagenerar quatreàmbits de tre-ball: despena-lització, maso-

veria urbana,política munici-

pal i ponts dediàleg amb el

movimentokupa.


� Masoveria urbana: (vegeu pàgines precedents).� Política municipal: pretenia, a través de l’ACM i

la FCM parlar del tema de l’okupació a nivell local imunicipal. Cap de les dues associacions de munici-pis catalans (una molt vinculada a CiU i l’altra al PSC)no va mostrar mai cap interès envers aquest tema,per la qual cosa tampoc va funcionar.

� Ponts de diàleg amb el moviment okupa: a tra-vés d’aquest àmbit es va intervenir en l’intent de des-allotjament de Torreblanca sense cap èxit, de mane-ra que el pas en fals va acabar de fer perdre la legi-timitat a la Comissió davant del moviment.

Alguns dels membres de la Comissió, els més vin-culats al teixit social, van intentar canviar el sentit dela proposta obrint l’espai de contacte amb l’Adminis-tració per denunciar i aturar, si podia ser, les dinàmi-ques de repressió patides per tots els moviments so-cials a Catalunya des de l’entrada al govern centraldel PP, i el nomenament de la Sra. Garcia-Valde-casas com a delegada del Govern a Barcelona. Peraquest efecte, van intentar connectar amb el movi-ment okupa provant de trobar utilitat a la Comissió.Els representants de moviment okupa que en el seumoment van intervenir a la Comissió tampoc van vo-ler saber res d’aquesta proposta.

Tot i la bona voluntat de la Secretaria de la Joven-tut, que va provar de fer de la Comissió un espaiobert, la Comissió estava abocada al fracàs des delmoment que ni el moviment okupa ni els partits polí-tics la van considerar un espai vàlid. Cal dir que elprocés no està tancat, en realitat les conclusions dela Comissió encara no s’han redactat, però per «crearponts de diàleg amb el moviment okupa» seguramentcal alguna cosa més que una comissió.

Tot i que la Se-cretaria de laJoventut vaprovar de fer dela Comissió unespai obert, laComissió esta-va abocada alfracàs perquèni el movimentokupa ni elspartits políticsla van conside-rar un espai và-lid.


RENDIMENTS

En la dimensió conceptual, tots tres espais de ne-gociació han despertat força interès a diferents ni-vells, tant social com polític. Han estat altaveus deldiscurs del moviment i han ajudat a crear nous con-ceptes i noves visions, al capdavall, noves alternati-ves. El ressò mediàtic d’aquests espais ha estat moltconsiderable (potser el de la Comissió encara no n’hatingut, però segurament en tindrà quan es presentinles conclusions). En qualsevol cas, els espais formalsde negociació, en no generar resultats palpables, hanaugmentat la polarització de les diferents posicions iaixò acostuma a ser rentable quan es vol difondre unmissatge.

En la dimensió substantiva, la xarxa de polítiquespúbliques ha tingut diferents posicionaments, peròles poques obertures que s’oferien per canviar mo-dels i continguts han estat molt cauteloses i, per altrabanda, han creat recels en el moviment. Per des-comptat, el fet que l’okupació sigui una acció de des-obediència civil crea grans asimetries entre els actorsimplicats, per la qual cosa s’ha generat un escenariinhibidor. Si bé és cert que la creació de la Comissió iel suport a la masoveria urbana poden ser exemplesde rendiments substantius, els resultats d’aquestesexperiències són poc esperançadors. Això no nomésés degut a la cautela de l’Administració, sinó també ala negativa constant del moviment a entrar en espaisinstitucionalitzats.

En la dimensió operativa, l’ampli discurs crític delmoviment okupa envers les polítiques públiques pro-voca, d’entrada, una impossibilitat d’identificació d’es-pais en els quals es podrien obtenir rendiments opera-tius. Si considerem les polítiques d’habitatge com l’es-pai més sensible a ser interpel·lat pel moviment, ni enaquest ni en cap altre es dóna algun resultat en la di-mensió operativa. De totes maneres, cal dir que l’en-

La xarxa de po-lítiques públi-

ques ha tingutdiferents posi-

cionaments,però les po-

ques oberturesque s’oferien

per canviar mo-dels i contin-

guts han estatmolt cauteloses

i han creat re-cels en el movi-

ment.


trada del moviment okupa en l’espai operatiu seriamés aviat un fet negatiu que no pas un rendiment po-sitiu pel que significaria de claudicació amb els plante-jaments de caire més general d’aquest moviment.

2.4 El Gaztetxe de Vitòria-Gasteiz:13 anys d’història d’un model d’okupació

El gaztetxe es troba a la part més alta del turó onse situa el Casc Antic de Gasteiz. És un indret privile-giat, ja que es troba molt a prop de la plaça de la Ver-ge Blanca i, al mateix temps, és el punt més alt de laciutat. Durant els 13 anys d’existència del gaztetxe deGasteiz allà s’hi ha reunit o han gaudit de les instal·la-cions desenes de col·lectius antimilitaristes, de soli-daritat amb els presos, feministes, ecologistes, d’alli-berament sexual, de treballadors, de contrainforma-ció, de teatre, de música, de dansa,... És per això queel gaztetxe ha estat i és un referent del moviment al-ternatiu a tota la ciutat.

ACTORS I DISCURSOS

El gaztetxe i la Gazte Asanblada de Gasteiz

La Gazte Asanblada és qui gestiona el gaztetxe.La seva organització és totalment oberta i horitzontal.Els okupes conceben el local com un centre social ons’ofereixen infraestructures als col·lectius i s’impulsenalternatives al sistema. Afirmen que no són simple-ment un punt de reunió, es defineixen com a part delmoviment popular de Gasteiz però, al mateix temps,també són un instrument d’aquest moviment.

És per això que col·laboren amb molts movimentssocials que treballen diferents temàtiques. A vegadesells mateixos són els impulsors, altres vegades sesumen a altres iniciatives i grups tot oferint-se com asuport. Un exemple del que hem dit el trobem en la

Durant els 13anys d’existèn-cia del gaztetxede Gasteiz, s’hiha reunit dese-nes de col·lec-tius.


determinació d’elaborar un informe sobre la situacióde l’habitatge a Gasteiz sorgida de la constatació delpoc moviment de protesta que hi havia a la ciutat pelque fa a la manca d’habitatges (especulació, nombrede cases buides). Arrel d’aquest informe, van acon-seguir despertar i mobilitzar més sectors i movimentssocials que acabarien sumant-se a la denúncia i crea-rien una plataforma reivindicativa sobre el tema: laPlataforma 881211 .

Consideren que per dur a terme els seus propòsitssón imprescindibles l’autogestió, l’assemblearisme il’autonomia respecte de les institucions. Tot i així, norebutgen tenir relacions amb les institucions, sobretotper tal d’aconseguir legitimitat i plantejar els diferentsproblemes que puguin tenir. Una prova d’aquest fetés la gran capacitat de negociació que demostren iels reflexos que tenen a l’hora de defensar-se,d’aconseguir legitimar-se i, en general, de fer sentirla seva veu als mass media. Tot i que, això sí, sem-pre subratllaran que rebutgen els diners i la implica-ció directa de les institucions.

L’Ajuntament

Podem distingir tres fases en les postures mantin-gudes per l’Ajuntament. La primera arrenca dels ini-cis de l’okupació (1988) i va fins a principis dels anys90. L’Ajuntament, governat pel PNB i pel seu popularalcalde Angel Cuerda, se sent incòmode amb la pre-sència del gaztetxe, no els agrada i hi mantenen unaposició distant. En canvi, durant la segona fase (ladècada dels 90), la postura de l’Ajuntament canviaràradicalment; mantindrà contactes amb el gaztetxe ioferirà la seva ajuda. Durant aquests anys l’Ajunta-ment es converteix en el propietari de l’edifici, quefins llavors era del bisbat.

Aquest canvi de propietari és molt important, jaque l’equip de govern se sent amb el deure de man-

Els membresdel Gaztetxe

considerenque, per dur a

terme els seuspropòsits, són

imprescindi-bles l’autoges-

tió, l’assem-blearisme i

l’autonomiarespecte de les

institucions.


tenir-se informat i preocupar-se per l’edifici. Aixídoncs, proposa mesures de seguretat, aconsella re-novacions i fins i tot arriba a oferir la cessió del localal gaztetxe si es complissin determinats tràmits orga-nitzatius. La Gazte Asanblada pren nota de les me-sures de seguretat i de la resta de temes per mante-nir-se ben condicionats, però rebutja fer cap conces-sió a la imposició d’un model organitzatiu.

En general, podem dir que aquesta època va sermolt positiva i va establir lligams de comunicació en-tre l’Ajuntament i el gaztetxe. Però la situació va can-viar radicalment quan el PP va guanyar les eleccionsmunicipals del 1999 i va començar a governar la ciu-tat (el tercer període). Totes les relacions amb el gaz-tetxe van desaparèixer i, a més, l’any 2001 l’Ajunta-ment va enviar un dels seus famosos «globus sondadel PP», tot especulant amb el possible enderroca-ment del gaztetxe per construir una torre mirador alseu lloc.

El veïnat i l’Associació de Veïns

El gaztetxe, des del principi, ha mantingut una re-lació estreta amb els diferents agents i veïns que in-tegren el barri. És per això que s’impliquen en els di-ferents problemes que pateix el casc antic mentreparticipen en l’organització de diferents activitats sor-gides de la comunitat com ara les festes del barri. Unexemple d’aquesta bona coordinació és l’ajuda quevan rebre des del primer dia de l’okupació.

En resum direm que hi ha hagut col·laboració ambel veïnat en la lluita contra la droga, es mantenencontactes permanents amb l’Associació de Veïns, esdifonen les activitats del gaztetxe al barri (via bústies)i s’anima a utilitzar la biblioteca i la resta de serveisde la casa. Un exemple d’aquest bon ambient el po-dem trobar quan, fa uns anys, després d’uns sonde-jos arqueològics, una plaça molt propera al local va

L’Ajuntamentde Vitòria pro-posa mesuresde seguretat,aconsella reno-vacions i fins itot arriba a ofe-rir la cessió dellocal al gaztet-xe si es com-plissin determi-nats tràmits or-ganitzatius.

Quan el PP vaguanyar leseleccions, to-tes les rela-cions amb elgaztetxe vandesaparèixer.


quedar inservible i ni els jardiners municipals tallavenel mig metre d’herba que hi creixia. Un dia la gent delgaztetxe va decidir condicionar-la. A través d’uns car-tells es va fer una crida a tot el veïnat interessat i jun-tament amb la gent de la Gazte Asanblada van treurela runa i van arreglar el jardí.

Així doncs, no ens han d’estranyar les dades d’unainvestigació feta el mes de novembre del 1993 on esdiu que el 86,3% del veïnat enquestat es mostra con-trari al tancament del gaztetxe12.

CRONOLOGIA

El naixement de la gazte asanbladai el gaztetxe de Gasteiz:Anys d’efervescència (1987-1990)

Els inicis de la Gasteizko Gazte Asanblada es re-munten al 1987 quan un grup de joves del sector au-tònom-llibertari es comença a plantejar la necessitatque la joventut s’autoorganitzi. Aquesta idea es vaanar estenent entre altres sectors combatius de Gas-teiz fins que es van començar a convocar assemble-es on es tractaven els temes del problema de l’habi-tatge, l’atur i la manca de locals per a joves.

A partir del 1988 la tasca més reivindicativa de l’as-semblea es reforça amb la proliferació de mobilitza-cions, denúncies i diverses activitats. Amb aquestsactes es procurava desplegar una labor informativacontinuada que tingués un impacte a tots els mitjansde comunicació de la ciutat per anar creant un climafavorable a la idea del gaztetxe i aconseguir suport iparticipació de grups socials diferents.

El 28 d’abril del 1988, des del carrer Fariñas surt unamanifestació de prop de 300 persones cap a «la casadel jardinero del obispado». Aquesta era un casa queestava en desús des de feia molts anys i es va conside-rar que era un lloc apropiat per realitzar-hi l’okupació.

Segons una en-questa de no-

vembre del1993, el 86,3%del veïnat en-

questat esmostra contrari

al tancamentdel gaztetxe de

Gasteiz.

Els inicis de laGasteizko Gaz-

te Asanblada esremunten al

1987, quan ungrup de joves

del sector autò-nom-llibertaries planteja la

necessitat quela joventut

s’autoorganitzi.


Amb l’ajut dels veïns i veïnes es va treure la runa i, poca poc, el gaztetxe va aconseguir anar ampliant la sevaoferta d’activitats i de treball reivindicatiu. Es va orga-nitzar l’«AntiNadal», la «Setmana Atea», festes, con-certs, exposicions, xerrades... També s’elaborava forçamaterial propi. Eren uns anys de molt activisme i moltail·lusió, tot i que també era l’època en què l’heroïna col-pejava amb força la joventut basca.

El gaztetxe, després de diverses assemblees, vadecidir qualificar el consum d’heroïna com un fet queva més enllà d’un assumpte personal, ja que «supo-nía un doloroso problema para toda la sociedad»13 .En conseqüència, el gaztetxe va adquirir un grau ele-vat de compromís i es va involucrar, juntament ambl’Associació de Veïns, en la Coordinadora Contra laDroga del Casc Antic. Això es va traduir en diversesamenaces per part dels traficants, però també en unaaugment de la simpatia del veïnat cap al gaztetxe.

Etapa de transició:tot definint el model del gaztetxe (1990 -1994)

Des del principi, el gaztetxe no havia estat vist ambgaire bons ulls per part de l’Ajuntament governat pelsnacionalistes. Per aquest motiu gairebé no s’hi man-tenien relacions. Però, poc a poc, el gaztetxe s’aniràestabilitzant i es començarà a donar un reconeixe-ment implícit al local.

Pel que fa al desenvolupament intern al gaztetxe,en un principi les relacions entre les persones queparticipaven al projecte van ser molt bones malgrat lapluralitat: hi havia llibertaris, autònoms, esquerra ra-dical clàssica (Zutik!), esquerra abertzale... Però pas-sats els moments de més il·lusió i efervescència, vanarribar les discussions al voltant de les diferents con-cepcions sobre el gaztetxe. Per a alguna gent, tenirel gaztetxe era el fi en si mateix mentre, per d’altres,no era més que l’instrument per continuar lluitant. A

El gaztetxe esva involucrar,juntament ambl’Associació deVeïns, en la Co-ordinadoraContra la Drogadel Casc Antic.

Hi havia dife-rents concep-cions sobre elgaztetxe: peralguns el gaz-tetxe era el fi ensi mateix, men-tre per d’altres,no era més quel’instrument percontinuar llui-tant.


aquesta polèmica, hi hauríem d’afegir les discussionsde posicions polítiques; finalment, totes aquestes di-ferències van desembocar en l’abandonament delprojecte per part de 30 persones.

Noves generacions, assentament,expansió i legitimació (1994-2000)

En l’àmbit intern, veiem com alguns militants quehavien marxat anys enrera tornen al local amb moltesganes de treballar i de compartir experiències ambtota aquesta gent de les noves fornades que comen-ça a participar a la Gazte Asanblada i al gaztetxe. Escreen noves dinàmiques de treball i es posa mésèmfasi en sectors com el de la solidaritat amb els pre-sos. S’observa un creixement significatiu en el nom-bre de grups que utilitzen l’espai.

Pel que fa a l’àmbit extern, l’Ajuntament pretén en-derrocar el gaztetxe per construir un aparcament alseu lloc. Això serà l’inici d’un període de conversesconstants amb l’Ajuntament que va oferir la reubica-ció del gaztetxe en un altre lloc, però després de llar-gues negociacions, es va decidir mantenir-lo al seuindret actual. Aquest va ser un tema d’importància vi-tal per a la gent del gaztetxe, ja que consideraven queun dels grans avantatges del local era, precisament,la seva excel·lent ubicació a la ciutat i la seva identifi-cació i perfecta immersió en la vida del Casc Antic.

La veritat és que s’acabava d’obrir una via de co-municació amb l’Ajuntament i això significava el reco-neixement del gaztetxe i, fins i tot, una certa legitima-ció. Ara bé, cal destacar que l’Ajuntament obre a-quest canal de comunicació d’una manera constantarrel d’haver-se fet propietari de l’edifici.

De totes maneres, el gaztetxe sempre ha tingut moltclar el rebuig a tot tipus d’ajuda econòmica institucio-nal. Malgrat que hi ha hagut proposicions per rebre di-ners, mai n’han acceptat cap perquè es vol dur a ter-

Alguns mili-tants que havi-en marxat anys

enrera tornen allocal amb mol-

tes ganes detreballar i de

compartir expe-riències amb

gent de les no-ves fornades.

L’Ajuntamentobre un canalde comunica-ció d’una ma-nera constant

arrel d’haver-sefet propietari

de l’edifici.


me un projecte autogestionari que garanteixi l’autono-mia i la independència del gaztetxe. En tot cas, com aresultat de les negociacions i de la incorporació de lesnoves generacions, es pot dir que el gaztetxe no haparat de millorar les seves infraestructures.

El nou Govern municipal del PPi el futur del gaztetxe (2001-?)

El 1999 el Partit Popular, mitjançant el pacte ambel PSOE, arriba a l’Ajuntament. Aquest resultat com-portarà un canvi radical en les relacions del consisto-ri amb el gaztetxe; de fet, les relacions deixen d’exis-tir. És més, l’any 2001 es filtra a la premsa el PlanEspecial de Rehabilitación Integral del Casco Viejo,desenvolupat per l’Ajuntament, al punt 42 del qual escontempla l’enderrocament del gaztetxe per cons-truir-hi una torre mirador. A més, es proposen unagran quantitat de canvis que transformarien la pròpiaestructura del barri i dels seus habitants; i tot aixòamb la intenció de crear una zona d’esbarjo i d’atrac-ció per al turisme.

Si bé el Pla encara no s’ha presentat oficialment (itampoc no s’ha aprovat), el gaztetxe ha aprofitataquesta EOP per mobilitzar més i per arribar a mésgent. En aquest sentit, ha realitzat jornades de portesobertes, ha editat un dossier sobre el gaztetxe (junyde 2001) per anar difonent les seves activitats, ha re-but la visita d’alguns grups de jubilats del barri, etc.La intenció és fer veure que el local és de tots i totesi que qualsevol persona el pot utilitzar.

RENDIMENTS

Rendiments operatius i substantius

Quan el PNB governava a l’Ajuntament, es vandesenvolupar diversos contactes i negociacions que,

L’any 2001 esfiltra a la prem-sa el Plan Es-pecial de Reha-bilitación Inte-gral del CascoViejo, al punt 42del qual es con-templa l’ender-rocament delgaztetxe.

El gaztetxe haaprofitat aques-ta EOP per mo-bilitzar més iper arribar amés gent.


en una dimensió conceptual, van crear un espai denegociació permanent amb l’Ajuntament. Aquests es-pais formals de negociació van generar resultats itambé desavinences, però en qualsevol cas, l’impor-tant era l’obertura d’un procediment. Així doncs, elsrendiments substantius han estat força satisfactoris.L’Ajuntament s’ha fet enrere en algunes decisionsdesprés d’establir negociacions amb al gaztetxe i, engeneral, podem dir que la xarxa de polítiques públi-ques ha estat força flexible i oberta en relació al gaz-tetxe. Des d’una dimensió operativa, fins i tot podemveure que s’han aconseguit canalitzacions, aiguacorrent, etc. Partint de la protesta es generava l’ober-tura de negociacions, que tenien uns resultats d’apli-cació molt ràpida.


A nivell intern i extern, s’ha assolit la consolidació,l’articulació i la generació de xarxes amb altres movi-ments socials sobre l’estratègia de l’okupació i sobremolts altres temes. Especialment, cal fer esment deltema de les mancances en l’àmbit de l’habitatge i del’especulació, estratègia que han impulsat durant eldarrer any.

El discurs de l’okupació i la imatge del gaztetxehan anat millorant sense parar entre el veïnat, els jo-ves de la ciutat i els mitjans de comunicació gràcies ala feina constant de la casa okupada. Ha guanyatmolt prestigi i legitimitat, és per això que s’ha conver-tit en un agent del tot reconegut en la majoria d’àm-bits i organitzacions de Gasteiz.

Per últim, hauríem de destacar que són molts elsgrups musicals, teatrals, intel·lectuals, escriptors i or-ganitzacions socials i polítiques les que han ajudat adifondre un discurs legitimador cap al gaztetxe a tra-vés de la utilització de les seves instal·lacions per feractuacions, xerrades, assajos, festes i altres activitats.

El discurs del’okupació i la

imatge del gaz-tetxe ha anat

millorant entreel veïnat, els jo-

ves i els mit-jans de comu-

nicació.


2.5 Els gaztetxes de Bilbao:camins diferents i lluites comunes

Bilbao és la gran ciutat de la Comunitat Autònomadel País Basc. A la seva àrea metropolitana s’hi con-centra un 40% de la població de les províncies bas-ques. És per això que sempre ha estat l’avantguardade tot tipus de moviments juvenils i reivindicatius. I,per descomptat, no podia deixar de ser-ho en el temade l’okupació; durant molts anys, el gaztetxe de Bil-bao va ser el símbol de tot un moviment que s’este-nia per tot Euskadi a la dècada dels 80.

Així doncs, tant l’indret de l’okupació com el seudesallotjament es van convertir en mítics. Tot el quees va fer i tot el que va suposar, per bé o per mal,avui dia és referència per a tot el moviment de gaz-tetxes d’Euskadi. Ara bé, quan es va desallotjar elgaztetxe de Bilbao, l’únic que va quedar del movi-ment va ser precisament això, el mite. Un mite quepotser ha enfosquit experiències posteriors, tot cedintel protagonisme a altres gaztetxes com el de Vitòria-Gasteiz i Pamplona-Iruña. Però, tot i que és cert quehi ha un abans i un després del desallotjament, tam-bé és veritat que, a Bilbao, un sector de la joventut vacontinuar treballant per guanyar «espais alliberats».Avui, a Bilbao, trobem tres gaztetxes i uns locals del’Ajuntament que s’utilitzen de forma autònoma.

ACTORS I DISCURSOS

La Gazte Asanbladai el Gazte Lokala del barri de Deusto

El Gazte Lokala és el gaztetxe més antic de l’esce-na bilbaïna i el que sembla ocupar una posició mésferma en la vida del barri. S’ha forjat un cert prestigi iés ben conegut en diversos cercles. De totes mane-res, les seves petites dimensions, la història, un xic

Durant moltsanys, el gaztet-xe de Bilbao vaser el símbold’un movimentque s’esteniaper tot Euskadia la dècadadels 80.

Avui, a Bilbao,trobem tresgaztetxes i unslocals del’Ajuntamentque s’utilitzende forma autò-noma.


més oficialista, i l’absència de lluites que el mitifiquinfan que sigui un local que no té la repercussió i el res-sò que han tingut d’altres experiències; per tant, men-tre hi ha altres gaztetxes a Bilbao, el seu paper secircumscriu gairebé exclusivament al barri.

El 1989 neix la Gazte Asanblada de Deusto, laqual aviat veurà la necessitat de dotar-se d’un local.Així doncs, es posen en contacte amb l’Ajuntamentde Bilbao i, després de diverses reunions, se’ls pro-met que els arreglaran un local per la Gazte Asanbla-da. Però quan les obres estaven a punt de finalitzar,el PNB va canviar d’alcalde i també de perspectiva.Totes les negociacions anteriors van quedar en pa-per mullat. Com a resposta, la Gazte Asanblada deci-deix okupar un local el 21 de juny del 1991; el seunom –en comptes de gaztetxe– serà el de Gazte Lo-kala, per recordar, d’alguna manera, que el que espretenia en un principi era això: un local per a la jo-ventut. El seu funcionament és autogestionari i maiha mostrat un especial interès de confrontació ambl’Ajuntament. Respon a un model de centre socialque busca espais d’autoorganització i desenvolupa-ment de diferents iniciatives.

El cas del gaztetxe Sorgintxuloal barri de Santutxu

Fa poc més de dos anys es van okupar uns localsadjacents a l’església que eren propietat d’aquestainstitució. Aquests locals, que l’església havia fet ser-vir per projectar pel·lícules i ensenyar catecisme, japortaven molt temps abandonats. Amb l’okupaciód’aquests locals, a les assemblees van sorgir discus-sions sobre el model de casa okupada que s’adopta-ria a Sorgintxulo; l’opció de formar un gaztetxe no eral’única que es contemplava.

A les primeres assemblees es podia trobar gent dediferents edats i condicions, és per això que acostu-

El 1989 neix laGazte Asanbla-da de Deusto i

el 1991 deci-deix okupar un

local responenta un model deCentre Social

que busca es-pais d’auto-

organització idesenvolupa-ment de dife-rents iniciati-

ves.


maven a ser molt concorregudes i participatives. Enaquest primer moment hi havia dues posicions dife-renciades. Una opció, que era defensada bàsicamentper gent jove, reivindicava Sorgintxulo com a gaztet-xe, és a dir, com un espai antisistema i alternatiu. L’al-tra posició apostava per legalitzar la situació de lacasa okupada, fer les reformes necessàries de segu-retat, crear una associació cultural, en definitiva, vo-lien legalitzar el local i la seva gestió. La intenciód’aquesta gent era crear un espai alternatiu que foslegal per no tenir problemes amb la policia i, així, po-der arribar també a altres sectors del barri que no hiestaven implicats. A més, volien destacar la mancad’infraestructures del tipus «Las Casas de Cultura»al barri; parlaven d’assignar-li un paper semblant,però amb la diferència que seria autogestionat pelbarri i no per l’Ajuntament. Per a la consecuciód’aquest projecte havien parlat amb els propietaris ideien que es podia acordar una compra simbòlica del’espai okupat (per una pesseta).

Després de tantes discussions, es va adoptar lafórmula de gaztetxe, és a dir, de continuar en la il·le-galitat. Això va fer que força gent abandonés el pro-jecte, sobretot la gent més gran. Però els problemesinterns del gaztetxe no s’acaben aquí. És veritat queguanyen les persones partidàries de deixar de nego-ciar amb l’església i altres institucions, però interna-ment la gent que es va quedar al gaztetxe va haverd’enfrontar-se a la discussió més habitual en aquestslocals: el gaztetxe com a mitjà o com a fi?

Després de pràcticament un any i mig de discus-sions i greus problemes interns, s’adopta el model decentre social reivindicatiu dels gaztetxes. Aquest nouimpuls alternatiu i de compromís prové dels membresmés joves (18-20 anys), els quals s’encarreguen degestionar l’espai okupat.

Amb tot, encara hi ha problemes a causa de laseva joventut i de la poca gent que s’hi ha quedat;

Després d’unany i mig dediscussions igreus proble-mes interns,Sorgintxuloadopta el mo-del de centresocial reivindi-catiu dels gaz-tetxes.


així doncs, els esforços es dirigeixen a les tasquesinternes gairebé sense coordinació i treball comúamb altres gaztetxes, com el de Bilbao o Bizkaia. Amés, la incomunicació amb les institucions i els pro-pietaris sembla que no els està ajudant gaire, ja queúltimament estan patint l’assetjament de l’Ajunta-ment. Van haver de deixar de fer concerts; els hanposat diverses multes; els han deixat sense aiguacorrent; els han fet inspeccions de seguretat, i elsmitjans de comunicació han llençat la notícia de lapossible construcció d’una residència d’avis al llocdel gaztetxe.

El gaztetxe Kukutza al barri d’Errekalde

Actualment és el gaztetxe més dinàmic i de refe-rència a Bilbao. Disposa de molts metres quadrats iaporta un model diferent, en part, del model méscomú a Euskadi. Per les seves dimensions, es con-cep més com a centre social a l’estil italià que no pascom el típic gaztetxe d’Euskadi, de dimensions mésaviat petites i centrat en les activitats musicals. Encanvi, a Kukutza hi viu gent i hi ha una gran capacitatorganitzativa per desenvolupar diferents activitats.

El col·lectiu Kukutza es forma el juny del 1996 quanun grup de joves dels barris bilbaïns d’Errekalde, Ba-surto, Indautxu i Zorrotza okupen una fàbrica al car-rer Kukutza d’Errekalde. Aquest gaztetxe serà desa-llotjat i enderrocat per sorpresa dos mesos després.

Dos anys més tard, el maig del 1998, tornen a oku-par una fàbrica que estava abandonada des de feiadeu anys i que havia estat denunciada més d’una ve-gada pel veïnat degut a la seva insalubritat. D’entreles accions més innovadores hi havia la posada enmarxa d’un menjador vegetarià. Una de les tàctiquesque faran servir per evitar que els desallotgin seràdormir al gaztetxe, tot organitzant torns entre diferentgent de col·lectius, barris i pobles del voltant. D’a-

El gaztetxeKukutza al barrid’Errekalde ac-tualment és elmés dinàmic i

de referència aBilbao.

El col·lectiuKukutza es for-

ma el juny del1996 quan ungrup de joves

dels barris bil-baïns d’Errekal-de, Basurto, In-dautxu i Zorrot-za okupen una

fàbrica al carrerKukutza

d’Errekalde.


questa manera, aconseguien contactar amb altrespersones, intercanviar idees, difondre la història il’experiència a altres llocs i implicar més gent.

Justament després del tancament del diari Egin eljuliol del 1998, l’Ertzantza desallotja el gaztetxe. Latàctica estava pensada: els mitjans de comunicaciótenien els ulls posats en el tancament d’Egin, enaquest moment, molts col·lectius van començar atreballar i a mobilitzar-se en defensa del diari i, pertant, la repercussió del desallotjament va ser moltmenor.

Després del desallotjament, es fa una acampada ala plaça del barri per mostrar al veïnat que no tenenon anar i que els han tret de l’espai que okupaven.Després de 15 dies de reflexions diàries a la plaça,decideixen okupar una altra fàbrica el 5 d’agost icrear el Kukutza III. La fàbrica feia anys que estavaabandonada i s’havia convertit en un indret ocupatper heroïnòmans.

Tots els projectes han sorgit de l’assemblea, peròn’hi ha que s’han mantingut sota la gestió de l’assem-blea i d’altres que han adquirit autonomia. Per exem-ple, quan es va començar a posar en marxa el men-jador va ser per respondre a una necessitat, peròtambé era una manera de relacionar-se amb altragent de fora la Gazte Asanblada; era una manera demostrar el gaztetxe, de donar-lo a conèixer i de ferque la gent s’hi identifiqués. En definitiva, s’aconse-guia ampliar el teixit social de Kukutza. Però a mesu-ra que el projecte anava creixent, la feina augmenta-va i, per això, van decidir donar autonomia al projectei crear la cooperativa.

Les relacions amb l’Ajuntament són nul·les, ja queaquest no veu amb bons ulls els grups autogestiona-ris. A més, okupen un local molt gran ubicat en un ter-reny edificable, cosa que explicaria l’actitud repressi-va de les forces de seguretat davant qualsevol de lesiniciatives que el gaztetxe fa arribar al carrer.

Justamentdesprés deltancament deldiari Egin el ju-liol del 1998,l’Ertzantzadesallotja elgaztetxe.

Després deldesallotjament,es fa una acam-pada a la plaçadel barri i esdecideix oku-par una altrafàbrica, el 5d’agost.


Amb el veïnat la relació és molt més bona. Els oku-pes la consideren necessària perquè és una de lesmaneres d’aconseguir un teixit social més sòlid. Així,quan van a comprar, ho fan al petit comerç del barri,fan amics al bar on prenen el cafè, tenen confiançaamb la fornera del forn on compren el pa i, fins i tot,se’n van de vacances amb la de la ferreteria. Una al-tra manera és la implicació amb els problemes delbarri i el compromís en l’intent de trobar solucions. Unexemple seria el de l’autopista que passa per sobredels habitants del barri o el futur projecte de construc-ció d’una incineradora prop d’Errekalde.

La Coordinadora KGB

La Coordinadora de Gaztetxes i Gazte Asanbladasde Bilbao (KGB) s’ha arribat a estendre, en algunsmoments, a tot l’àmbit de Bizkaia. La tasca que du aterme no és molt extensa perquè cada gaztetxe re-presenta un món i una experiència singular. D’unabanda, té un caràcter més aviat antirepressiu i, del’altra, de denúncia de la manca d‘habitatge i de l’es-peculació que hi ha al voltant del negoci immobiliari.També funciona com a xarxa de solidaritat davantd’un eventual desallotjament.

L’Ajuntament

Pel que fa a les postures que ha mantingut l’Ajunta-ment, podem distingir tres fases. La primera és la del’alcaldia de Gorordo, que va donar un caràcter mésobert a l’Ajuntament davant les demandes socials. Lasegona fase comença a principis dels 90 amb l’alcal-de Ortuondo i es caracteritza pel rebuig explícit alsgaztetxes i per una política de repressió activa queacaba amb el desallotjament del gaztetxe de Bilbao.

D’ençà del desallotjament –tan sonat– del gaztet-xe i de la gran resposta social que va provocar

La Coordinado-ra de Gaztetxes

i Gazte Asan-bladas de

Bilbao (KGB)s’ha arribat a

estendre, en al-guns moments,a tot l’àmbit de

Bizkaia.

La KGB té uncaràcter antire-pressiu i de de-

núncia de lamanca d‘habi-tatge i de l’es-peculació que

hi ha al voltantdel negoci im-

mobiliari.


aquesta acció, la tàctica de l’Ajuntament canvia i in-tenta apartar la joventut de la influència dels gaztet-xes. Amb aquest objectiu, impulsa projectes com elsdel Bilbo Rock a la plaça de La Merced. Però ambtot, continuarà intentant dur a terme desallotjaments,això sí, de la manera més discreta possible, sensecridar gaire l’atenció i, fins i tot, negociant-los (és elcas d’Irala). En definitiva, s’intenta anul·lar el protago-nisme dels gaztetxes per la via dels fets i amb unarepressió de baixa intensitat, és a dir, silenciant-los, ano ser que els tanquin. En aquest sentit, el candidat al’alcaldia a les últimes eleccions municipals i l’actualalcalde Azkuna va remarcar que els centres autoges-tionaris no tenien lloc a Bilbao i que ell s’encarregariaque a cada barri hi hagués els centres cívics i GazteLekus (locals juvenils) que calguessin.

CRONOLOGIA

Com a bandera de l’okupació,el gaztetxe de Bilbao (fins el 1992)

Són els anys en què okupen l’antiga seu de la Bor-sa de Bilbao (12-4-1986); neix l’emblemàtic Gaztetxede Bilbao. Va ser representatiu per moltes raons: pelfet d’estar situat a ple centre de la ciutat (al Casc An-tic), pel fet d’estar ubicat a l’antiga seu de la Borsa,pel gran nombre de persones que movia i, sobretot,perquè va ser el primer punt de referència importantper la joventut alternativa en una capital basca.

El gaztetxe es va anar assentant cap a finals dels90 i va passar a ser un punt de referència importantpels circuits musicals alternatius. La seva fama tras-passa l’àmbit basc i arriba a la resta de l’Estat. Poc apoc, el gaztetxe va rebent més reconeixements; und’ells és el que es produeix quan l’Ajuntament, amben Gorordo (PNB) com a alcalde, fa unes obres percondicionar la casa okupada.

L’Ajuntamentintenta anul·larel protagonis-me dels gaztet-xes per la viadels fets i ambuna repressióde baixa inten-sitat, és a dir,silenciant-los, ano ser que elstanquin.


A principis dels 90 la Gazte Asanblada de Deustocomença a dialogar amb l’Ajuntament per aconseguirun local; mentre hi ha en J.M. Gorordo, les relacionssón fluïdes i, per tant, s’arriba a un acord segons elqual l’Ajuntament es compromet a arreglar un localper la Gazte Asanblada.

Però com ja vam veure a l’estudi de cas relatiu al’antimilitarisme a Bilbao, quan l’alcalde Gorordo had’abandonar l’alcaldia i el PNB hi col·loca Ortuondo,es produeix un canvi qualitatiu molt important en lesposicions del consistori. El nou alcalde s’oblidarà delscompromisos del seu predecessor i, per exemple, noentregarà el local que s’havia promès a la GazteAsanblada de Deusto. Com a resposta, la joventutd’aquest barri bilbaí va okupar un local que van ano-menar Deustuko Gazte Lokala.

El novembre del 1992, les policies Nacional, Auto-nòmica i Municipal s’ajunten per desallotjar el gaztet-xe de Bilbao. Després d’una dura batalla i desenesde mobilitzacions, el local va ser desallotjat. La veri-tat és que a l’Ajuntament la jugada no li va acabar desortir del tot bé. Una prova d’això és que hi va havergent jove que va entrar en contacte amb la gent delgaztetxe, va conèixer el moviment i va enfortir lamobilització contra el desallotjament, que va ser moltforta.

Van arribant les noves generacionsi els nous gaztetxes (1993-2001)

La repressió contra els gaztetxes produeix unefecte contradictori: les noves generacions de joveses mobilitzen per defensar-los i s’introdueixen en lacultura del gaztetxe. És en aquest moment que co-mença una nova onada d’okupacions a Bilbao i elsseus voltants: Barakaldo, Santutxu, Errekalde, Por-tugalete, Irala...

Al barri bilbaí d’Irala, s’okupa el Chalet Yedra.

La repressiócontra els gaz-

tetxes produeixun efecte con-tradictori: les

noves genera-cions de joveses mobilitzenper defensar-

los i s’introdu-eixen en la cul-tura del gaztet-

xe.


L’Ajuntament vol aixafar el projecte de gaztetxe quees comença a gestionar, però l’experiència del desa-llotjament del gaztetxe de Bilbao l’obliga a ser pru-dent i a negociar amb els joves si vol evitar incidents.Després de les negociacions, s’arriba a l’acord que elxalet s’enderrocarà, però l’Ajuntament es comprometa dirigir una partida de 40 milions per reconstruir-lo icedir-lo a la joventut. Mentre no arribava aquesta re-construcció, la Gazte Asanblada d’Irala va arribar aun altre acord amb l’Ajuntament, a través del qual seli cedien uns locals de l’Ajuntament que estaven alcostat del Centre Cívic del barri. Han passat els anysi el xalet encara no s’ha reconstruït, els joves conti-nuen utilitzant els locals de l’Ajuntament. Aquests lo-cals són autogestionats de forma autònoma, amb ladiferència que no són okupats i que la propietat ésmunicipal.

Pel que fa als gaztetxes de Santutxu i Errekalde,també es van okupar a mitjans dels 90 i van ser des-allotjats i enderrocats el juny del 1996. Malgrat tot, aErrekalde van continuar okupant fins a finals dels 90 ivan aconseguir el Gaztetxe Kukutza d’avui dia. Du-rant aquesta època, a Santutxu també es tornaran aokupar locals i es crearà el Sorgintxulo Gaztetxea.Resumint, aquests dos més el Gazte Lokala són elsgaztetxes que hi ha actualment a Bilbao. També hihauríem d’afegir l’experiència dels locals autogestio-nats d’Irala.

CONCLUSIONS

Rendiments operatius i substantius

Quan Gorordo va governar l’Ajuntament, es vandesenvolupar diversos contactes i negociacions.Aquests espais formals de negociació van generarresultats que, en alguns casos, no van arribar a ma-terialitzar-se perquè Gorordo va deixar l’alcaldia. No

El GaztetxeKukutza, el Sor-gintxulo Gaztet-xea i el GazteLokala són elsgaztetxes quehi ha actual-ment a Bilbao.

Quan Gorordova governarl’Ajuntament,es van desen-volupar diver-sos contactes inegociacions.


obstant això, n’hi va haver que es van arribar a con-cretar. Però, en qualsevol cas, el més important eraque s’obria un procediment. Els rendiments substan-tius van ser, doncs, en part satisfactoris.

Amb l’arribada d’Ortuondo a l’alcaldia, la situaciócanvia; es trenquen tots els contactes i s’adopta unapolítica molt repressiva. Podríem dir que durantl’època de Gorordo, es buscava la manera d’acomo-dar els gaztetxes dins el municipi i que Ortuondo i elPNB no intentaven pas acomodar-los sinó assimilar-los, tot fent-los desaparèixer. És per això que tornena negociar de manera puntual per realitzar els desa-llotjaments, tot i que això implicava el reconeixementdel gaztetxe com a actor. És més, en una dimensióoperativa, podem veure que s’han aconseguit localsper a la Gazte Asanblada d’Irala que seran autoges-tionats. I això no ha estat gràcies a la bona predis-posició de l’Ajuntament, sinó a què s’ha consideratque era un mal menor; han preferit cedir la gestió delocals abans d’haver de suportar l’existència d’ungaztetxe. Passa una cosa semblant amb l’experièn-cia del Bilbo Rock de La Merced que l’Ajuntamentposa en marxa com a alternativa musical als gaztet-xes.


Temes que, com l’habitatge, en un principi tenienmenys importància han anat adquirint protagonisme,ja sigui com a justificació d’una okupació, ja sigui coma alternativa davant la manca d’habitatge i l’especu-lació immobiliària. Aquest és un discurs que ha qua-llat dins la societat. En conseqüència, l’okupació i laimatge del gaztetxe han anat millorant constantmententre el veïnat jove de la ciutat i els mitjans de comu-nicació gràcies a la feina dels diferents gaztetxes (es-pecialment als de Deusto i Errekalde).

Amb l’arribadad’Ortuondo al’alcaldia, es

trenquen totsels contactes i

s’adopta unapolítica molt re-

pressiva.

Temes que,com l’habitat-

ge, en un prin-cipi tenien

menys impor-tància han anatadquirint prota-

gonisme grà-cies a l’okupa-

ció.


A TALL DE REFLEXIÓ

Fins aquí hem pogut veure l’evolució de dues xar-xes crítiques amb un component més radical o alter-natiu que el de les xarxes de solidaritat internacional iantiracisme analitzades a la Finestra Oberta 24. Hemcomprovat, però, que aquestes xarxes també tenenels seus impactes en les polítiques públiques i, ambdiversos casos pràctics, hem demostrat que l’acciócol·lectiva crítica radical pot penetrar en el govern deles societats complexes. A continuació intentaremaportar alguns elements de reflexió al voltant delsimpactes generats per les xarxes crítiques antimilita-rista i per l’okupació.

Pel que fa a la xarxa crítica antimilitarista, avui diapoca gent és capaç de negar que el sacrifici i l’acti-visme dels més de 40.000 insubmisos que hi hagut al’Estat espanyol els darrers 12 anys ha estat un fac-tor clau en l’abolició del servei militar obligatori. Peròmés enllà d’aquest impacte, sense cap dubte subs-tantiu, el mèrit més gran de l’antimilitarisme es trobaen el camp d’allò simbòlic, on ha estat capaç de pro-pagar un discurs entre la societat a favor de la culturade pau i contra la guerra.

El moviment antimilitarista, malgrat trobar-se alllarg d’aquests 20 anys als marges de la xarxa depolítiques, ha sabut moure-la en la direcció dels seusobjectius. A partir de mitjans vuitanta, l’original comu-nitat de polítiques –la tancada xarxa de militars i insti-tucions administratives civils dedicades a la defensa–comença a semblar una xarxa temàtica. Aquesta xar-xa es caracteritza per la irrupció desordenada de tottipus d’actors i de veus, sense rígides limitacions prè-vies en les seves pretensions. Partits, parlamentsautonòmics, organitzacions civils i religioses, sindi-cats, ajuntaments i ONG desembarquen en la gover-

Pel que fa a laxarxa críticaantimilitarista,avui dia pocagent es capaçde negar que elsacrifici i l’acti-visme dels mésde 40.000 in-submisos quehi hagut a l’Es-tat espanyol elsdarrers 12 anysha estat un fac-tor clau enl’abolició delservei militarobligatori.


nance de defensa. Aquesta obertura de la xarxa depolítiques, provocada per l’acció col·lectiva del movi-ment, garanteix la seva presència i el seu protagonis-me, i desemboca en l’abolició del servei militar obli-gatori.

En l’actualitat, aquest protagonisme del movimentantimilitarista ha caigut, en acomplir-se l’objectiu mésaglutinador. En tot cas, campanyes com ara la del’objecció fiscal a la despesa militar; per l’eradicaciódel comerç d’armes; per l’educació per la pau, o mo-bilitzacions puntals contra les guerres o la recent imassiva contra la desfilada militar a Barcelona elmaig de 2000 mostren que, malgrat un relativa crisi,el moviment segueix viu o, si més no, latent.

Finalment, el moviment per l’okupació representa,sense cap dubte, la més original i profunda crítica alsistema social, polític i cultural de part del radicalis-me juvenil des de la dècada dels seixanta. L’okupa-ció d’immobles abandonats com a mitjà per accedir auna vivenda en un context d’encariment i clares difi-cultats a l’accés, o bé la rehabilitació de locals aban-donats per a ús públic i la generació de sociabilitatalternativa a les pautes del consumisme han estat elsseus principals eixos de treball. Per desgràcia i comhem vist al llarg del relat i dels casos, la respostamajoritària dels poders públics ha estat, i és actual-ment, la repressió i la criminalització. Malgrat l’exis-tència d’experiències com la de Torreblanca o Mataró–molt locals i febles en el seu abast–, l’exploració devies de diàleg continua essent una assignatura pen-dent, si és que realment vivim en una democràciaamb majúscules.

Les característiques peculiars d’aquest moviment,el seu interès en l’autonomia i l’autoorganització so-cial, i la seva major dosis identitària davant d’altresàmbits de l’acció col·lectiva han convertit el nostremodel analític en un repte que no hem dubtat a assu-mir. Del que hem vist al llarg d’aquesta Finestra Ober-

El movimentper l’okupació

representa,sense cap dub-te, la més origi-

nal i profundacrítica al siste-ma social, polí-tic i cultural, depart del radica-

lisme juvenildes de la dèca-da dels seixan-

ta.


ta, podem extreure que el tancament de la xarxa depolítiques de vivenda combinat amb el relatiu èxit del’estratègia criminalitzadora dels poders públics versel moviment han minvat l’impacte del moviment. Mal-grat això, hem vist que en les polítiques de joventut laxarxa de governance s’obre i els discursos del movi-ment penetren fins al punt de donar-li un cert prota-gonisme. El seu èxit a l’hora de canalitzar el potencialde protesta d’un sector juvenil i la seva continua acti-vitat política i cultural alternativa han impactat allà onel moviment ha tingut més presència. No només elcas de Torreblanca –o el de Gasteiz–, més evidentsen la dimensió substantiva, sinó també el conjunt delmoviment pel que fa a la no menys important dimen-sió simbòlica està significant un referent continu idesafiant en els departaments de joventut de les di-verses administracions locals.


NOTES

1. La primera part està publicada a la Finestra Oberta 24.2. Partit polític basc que va sorgir de la fusió del EMK (Euskadiko Mugimen-

du Komunista) i LKI (Liga Komunista Iraultzailea).3. Iniciativa Ciudadana Vasca, partit a través del qual José María Gorordo va

ser alcalde.4. Esquerra radical extraparlamentària, formada pel Moviment Comunista i la

Lliga Comunista Revolucionària, que l’any 1991 esdevenen Zutik.5. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Conclusions de la co-

missió d’estudi sobre el moviment «okupa».6. El significat de gazte asanblada és el d’assemblea de joves; aquestes són

molt comunes als barris i pobles d’Euskadi i, quan hi ha algun gaztetxe, els jovesnormalment són els que s’encarreguen de gestionar-lo. L’organització, com indi-ca el seu nom, és horitzontal i totalment oberta.

7. Nom que reben a Euskadi els Centres Socials Autogestionats i/o Okupats.8. Font: Contra-Infos, núm. 20. Gener de 1999.9. El CSO Puig Antich va ser desallotjat el 16 d’octubre de 2001, en l’inici

d’una ofensiva policial que deixa el barri amb un únic centre social: Les Naus.10. El Casal Popular de Gràcia Ovidi Montllor va ser desallotjat el 15 d’octubre

de 2001.11. 8812 és el nombre d’habitatges buits a Gasteiz.12. L’enquesta va ser realitzada per COPIGAS (Colectivo de Profesionales de

la Información en Apoyo al Gaztetxe de Gasteiz) i dirigida pel sociòleg CésarManzanos.

13. Dossier del gaztetxe de Gasteiz del juny de 2001: Gasteizko GaztetxeaGuztion Etxea (El gaztetxe de Gasteiz la casa de tots/es). Pág. 5.


COL·LECCIÓ FINESTRA OBERTA

1. Col·lectiu Ronda RCCL. Immigració i estrangeria: l’estat de la qües-tió. 99 pp. Març 1998.

2. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (1/3). 56 pp.Maig 1998.

3. Fundació CIREM. Jaume Funes (coord.), Quim Casals, Oriol Homs,Xavier Martínez, Ferran Miquel, Neus Roca i Jaume Trilla. Propostade mesures davant la desigualtat d’èxit a l’ESO. 88 pp. Juny 1998.

4. Salvador Cardús amb la col·laboració de Lluís Tolosa. La premsa di-ària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya (1976-1996).122 pp. Març 1998.

5. Enric Marín i Joan Manuel Tresseras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (2/3). 75 pp.Octubre 1998.

6. Oriol Alsina i Roger Sunyer. Informe sobre la Banca ètica a Europa.74 pp. Novembre 1998.

7. M. José Montón i Montse Solerdecoll. Experiències socioeducativesamb adolescents nouvinguts. 46 pp. Febrer 1999.

8. Carme Mayol i Eugènia Salvador. Materials de lectura fàcil. 85 pp.Març 1999.

9. Francesc Deó, Marisa Abad, Encarna Larrey i Francesc Notó. Un diaen la vida d’un nen. Un dia en la nostra vida. 77 pp. (Quadern delprofessor) i 105 pp. (Quadern de l’alumne). Febrer 1999.

10. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (3). 67 pp. Maig1999.

11. Marta Casas i Núria Casas en col·laboració amb Cristina Cerdà,Anna Montells i David Picó. Projecte d’educació musical de La LlunaBlava. 121 pp. Novembre 1999.

12. Grup d’Estudis sobre els Drets dels Immigrants de la Universitat deBarcelona. Les proposicions de reforma de la Llei d’estrangeria. 77pp. Setembre 1999.

13. Jaume Funes i Fina Rifà (coord.). Adolescents i dificultats socials al’escola. 98 pp. Febrer 2000.


14. Laura Giménez i Laia Pineda. La recerca social en l’administraciólocal: una via d’aprofundiment de la democràcia. 72 pp. Març 2000.

15. Moisès Amorós, Ferran Camps i Xavier Pastor. Mediació comunità-ria i gestió alternativa de conflictes a Catalunya. Una guia per a lagovernabilitat. 91 pp. Abril 2000.

16. Miquel Casanovas i Alfons Formariz. Educació de persones adultesi immigració extracomunitària. 62 pp. Maig 2000.

17. ECOCONCERN. Robert Gonzàlez (coord.). Processos participatiusen la gestió d’espais naturals. 94 pp. Juny 2000.

18. Ana Escobar, Coro Luengo i M. José Pérez. Aula d’acollida per aalumnes nouvinguts de l’IES Ramon de la Torre. 92 pp. Desembre2000.

19. Marta Comas (coord.). L’atenció als menors immigrants no acompa-nyats a Catalunya. Anàlisi de la realitat i propostes d’actuació. 210pp. Gener 2001.

20. Marta Comas i Jaume Funes. Educadores i educadors de carrer: del’opció ideològica a l’opció tecnicometodològica. 107 pp. Gener 2001.

21. Equip d’Anàlisi Política de la UAB i Fundació Jaume Bofill. Informe so-bre la consulta ciutadada per a la revisió del Pla General d’OrdenacióUrbanística de Cardedeu. 110 pp. Febrer 2001.

22. Antoni Segura (coord.), Pilar Comes, Santiago Cucurella, AndreuMayayo i Francesc Roca. Els llibres d’història, l’ensenyament de lahistòria i altres històries. 125 pp. Juliol 2001.

23. Fundació FICAT. Irma Rognoni (coord.). Menors del carrer: visió so-ciojurídica. 139 pp. Novembre 2001.

24. Equip d’Anàlisi Política de la UAB i Universitat del País Basc. Xarxescrítiques a Catalunya i Euskadi: solidaritat internacional i antiracis-me. 126 pp. Febrer 2001.

Xarxes crítiques a Catalunya i Euskadi: antimilitarisme i okupació

Documents

Transcript of Xarxes crítiques a Catalunya i Euskadi: antimilitarisme i okupació