El Cabanyal-L’Havana. Una connexió (més que) fotogràfi ca

Buris-anabutlletí de l’agrupacióborrianenca de cultura

215

ABRI

L 20

12

Directora: Glòria Olivares(info@borriana.com)

Consell de redacció: Roberto Roselló, Raquel Doñate, Juan M. Ros.

Disseny logotip: Expanweb.

Maquetació: Juan Lara

Edita: Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). Abril 2012, núm 215.

Redacció, administració i publicitat: Encarnació, 45, entresòl. Apartat de Correus 155. 12530 Borriana (Plana Baixa). País Valencià.

Visiteu la nostra web: www.borriana.com

Fotocomposició i impressió: Sichet, S.L. (Vila-real)

Dipòsit legal: CS 77-1958

ISSN: 1137-4519

Tots els articles d’aquesta revista són inèdits, excepte quan consta el contrari, i les opinions expressades corresponen als seus signataris.

S’autoritza la reproducció, sense fi ns comercials, dels continguts d’aquesta publicació, citant l’autor i la procedència.

Si voleu escriure algun article, us agrairíem que ens ho donàreu en qualsevol suport informàtic i amb alguna il·lustració.

Els articles enviats han d’estar escrits correctament en llengua catalana.

Amb la col·laboració de:

parlem-ne 09 Un pont literari

vida municipal 11 Les creus de maig

obituari 23 Història d’un liberal

sumari

Magnífi c AjuntamentdeBorriana

coses de casa 05

Mals temps per a l’Educaciói la Sanitat publiques

(i seguim volent TV3) L’Agrupació Borrianenca de

Cultura nomena els Síndics d’Honor 2012

portada 14 El Cabanyal-L’Havana

0607

arguments Menjar a la salut del País La nit de la botifarra (estellesiana)

25 Una bona collitallibres

04

fent memòria 27 Vida d’un mestre

Foto portada: Ramon Usó

fen

t m

em

òri

abu

ris-a

na 2

15

27

Hi ha pe r s one s que pas s en desapercebudes, sens pena ni glòria,

que es relacionen protocolàriament per totes bandes i que a ningú fan nosa. N’hi ha d’altres, en canvi, que mai no passen desapercebudes, sinó que sempre transmeten un o altre sentiment, sempre intens i no sempre positiu, però que no deixa ningú indiferent. Les primeres, quan moren, solen trobar grans reconeixements per totes bandes, i homenatges, atès que són agradables per a tots els bàndols i colors. Les altres, quan moren, desperten sentiments contradictoris i sovint incòmodes a l’hora de ser recordades. Joan Josep Sabater Chabrera pertanyia al segon grup.

Biografia

Sabater va nàixer a Borriana el 22 de febrer de 1941. Era el d’enmig de tres germans. Carmensina la major i Pepe Luis el menut. Sa mare era Carmen Chabrera i son pare Bautista Sabater, conegut com Batistet el manyà per causa del seu ofici. Vivien al carrer Sardina. De vocació, mestre. Començà a exercir de mestre als frares, quan encara no havia aprovat les oposicions. Tot i que s’haguera pogut quedar al col·legi dels Carmelites cobrant un bon sou de 12 o 14.000 pessetes, va decidir d’optar a l’escola pública, on aspirava a un salari de mil pessetes. Estudiava les oposicions amb Lolita Soler, la qual era veïna seua.

En aprovar l’oposició, el varen enviar a Culla, però va abandonar perquè no li arribava per a pagar l’allotjament amb el que cobrava com a mestre. Aleshores se’n va anar a triar a Tarragona, que era l’opció més propera a la qual podia optar. Primer va escollir Palma

d’Ebre, on va estar un any. Allà és on es va enamorar de la llengua. Estava en una casa amb un matrimoni major i els fills. Diu que l’home major li va descobrir la llengua i la literatura catalanes que ell no coneixia. Allà va prendre consciència de la unitat de la llengua i de la cultura comuna de tots els catalanoparlants, vehiculada per la nostra llengua i posseïdora d’una literatura tan dignament rica com la de les grans llengües romàniques amb estat. Justament fa quatre estius va tornar, amb la dona, a Palma d’Ebre, per a assistir a un homenatge a l’escola.

L’any següent va anar a un petit poble de 250 habitants situat al Priorat, anomenat Lloar. L’escola era menuda. Només una mestra, un mestre i

quaranta alumnes. A Lloar, Sabater i la seua dona Lolita estigueren set cursos, fins que es va reduir l’alumnat i sols calia un mestre, de manera que es va quedar la mestra que era d’allà i Sabater se’n va haver d’anar aleshores a Ulldecona, on estigué un curs. Tenia els xiquets del curs que feien la comunió i va tenir algun conflicte amb el capellà perquè feia anar els xiquets a missa a l’hora de les seues permanències. Després d’aquell curs, Sabater i la seua dona se’n tornaren a Borriana. Estigué tres anys al col·legi Eleuterio Pérez de la Vall d’Uixó. A més, per aquella època, va impartir classes de valencià per a mestres organitzades per l’ICE de la Universitat de València i també impartí cursos oberts a tothom qui volia aprendre a escriure la seua llengua a la seu de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. De fet, Vicent Llopis, company seu i futur membre del seu equip directiu, el va conèixer com a alumne seu en aquests cursos allà per l’any 79. Després li van donar ja plaça al Cervantes, centre en el qual restaria fins a la jublació, una vegada convertit en Penyagolosa.

Sabater tenia molt clar que el valencià és català i va lluitar per una escola en valencià, pública i de qualitat. Al col·legi Eleuterio Pérez de la Vall d’Uixó, va conèixer un grup de mestres “moderns” que lluitaven per la llengua i la igualtat, actius, participatius i reivindicatius. Tot aquest background justifica com Sabater es va forjar en una ideologia innovadora pel que fa a l’ensenyament. També va ser regidor d’Educació de l’Ajuntament de Borriana (1995-97) per UPV durant el govern del PP d’Alfonso Ferrada, però va haver de dimitir en conèixer certes

Vida d’un mestre Aina Monferrer

Joan Josep Sabater Chabrera, que va faltar l’any 2011, va ser un mestre de profunda vocació. En aquest article la qui va ser una de les seues alumnes repassa la seua vida i aplega la memòria dels qui el van conéixer.

Joan Josep Sabater i Lolita Galí en el sopar de la festa de commemoració de la conquesta de Borriana de l’any 1979, organitzat per l’ABC. Sabater va ser membre de l’Agrupació Borrianenca de Cultura i un personatge molt implicat en la reivindicació de la nostra llengua i de la nostra cultura.

buris

-ana

215

28

irregularitats de comportament poc ètic dels seus companys de partit que no eren acceptables d’acord amb les seues conviccions morals.

La tasca al Penyagolosa

Ens preguntem si part dels mèrits de Sabater en la seua tasca com a diretor del Penyagolosa haurien estat els mateixos en un altre context sociohistòric, però això mai no ho sabrem. En arribar al col·legi Cervantes, Sabater es va trobar una sèrie de professors de la vella escola franquista, amb costums ferris i sexistes i amb unes pràctiques del tot disciplinàries, manualístiques i memorialístiques en l’ensenyament, que era de caire unidireccional. Però ell ja havia conegut nous enfocaments educatius i no podia ressignar-se a l’escola pedagògicament antiquada i en castellà que veia.

fen

t m

em

òri

a

Els anys vuitanta van ser uns anys de canvi per a l’educació pública espanyola en el nou context de les autonomies i de la recuperació de les llengües dels diferents territoris de l’estat. Això es reflectia en els claustres de les escoles en forma de confl ictes, més o menys intensos, entre el professorat més conservador, “de la vella escola”, i els nous mestres que volien un ensenyament més igualitari i modern, en coherència amb les noves línies pedagògiques, i que superara l’estancament nacionalcatòlic que va suposar el franquisme.

I el claustre del Cervantes no en va ser una excepció. Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, es va formar un grup de mestres que volien un canvi per l’escola pública de qualitat i en valencià que va plantar cara als mestres antics que es negaven al canvi. Alguns dels mestres de

la “nova escola”, o que almenys no hi eren hostils, que varen coincidir en el claustre del Cervantes a començaments dels anys vuitanta són Teresa Ortells, Roderic Sánchez, Suni Simarro, Vicent Llopis, Maria Vicenta Sales, Encarna Arenós, Joan Josep Mallol, Maria Isabel Domínguez, Joan Gumbau, Joan Pla, Toni Pitarch i el mateix Sabater. Molts dels professors antics van fugir progressivament del centre a altres col·legis de la localitat. Tanmateix, la nova onada de mestres no hauria pogut dur enavant les seues iniciatives sense la col·laboració d’un grup de pares implicats i disposats a apostar per l’escola en valencià, pública i de qualitat, els quals prengueren la iniciativa a través de l’Associació de Pares d’Alumnes. Destaquem noms com Ximo Sorolla o Sol Almela.

Aquells mestres reivindicatius i dinàmics del claustre del Cervantes

Vida d’un mestre

Joan Josep Sabater (centre) amb uns amics.

Un dels viatges a la neu organitzats pel Penyagolosa als anys noranta.

buris

-ana

215

29

Vida d’un mestre

fen

t m

em

òri

a

de començaments dels vuitanta —on destacava l’activisme de Sabater i de Pla, entre d’altres— van saber recollir determinades inquietuds compartides per mestres i pares d’alumnes que volien lluitar per una bona escola pública. Sabater i Pla feien proselitisme en el bon sentit de la paraula. Tenim constància que anaven buscant mestres joves, implicats i predisposats al canvi, per a convèncer-los que triaren anar al Cervantes, per tal de crear, així, un claustre favorable als nous temps. Hem comprovat que el curs 1985/86 va suposar un punt d’inflexió en la tendència ideològica del col·legi. De fet, si observem les actes d’aleshores veiem que el setembre de 1985 apareix la primera acta escrita en valencià, bona costum que es mantindrà fins l’actualitat. I és que aquell curs va entrar el primer equip directiu afí a la causa de l’escola valenciana, encapçalat per Joan Jesús Pla.

Sabater havia estat secretari del Cervantes sent director Manolo Roselló, entre els anys 76 i 79 i també havia estat subdirector. El seu periple com a director del centre es va inciar l’any 1989 i va durar fins a la seua jubilació, l’any 2001. L’any abans d’entrar com a director, s’havien fusionat el col·legi Cervantes i l’Hortolans i s’havia creat així el Col· legi Públic Penyagolosa, tot i que el nou centre es trobava provisionalment a les instal· lacions d’Hortolans tot esperant que el nou edifici estiguera construït. L’estada

provisional es va allargar f ins al febrer de 1994, moment en el qual es va realitzar el trasllat al nou edifici, inaugurat al març.

Per tant, l’entrada en la direcció del centre de Sabater es troba estretament lligada a la creació del col·legi nou, fruit de la fusió entre els dos antics col·legis esmentats. L’estrena d’un edifici nou i flamant com aquell va acompanyar tota una sèrie d’innovacions introduïdes al col·legi, que van ser sovint aconseguides i potenciades gràcies a les intenses reivindicacions de la direcció de cara a Conselleria. Aquesta lluita fou encapçalada per Sabater com a director i definida ineludiblement per la seua personalitat i energia singulars. A continuació, comentarem alguns dels fets més destacats del caràcter de Sabater i les majors fites aconseguides pel Penyagolsa durant el seu període de dotze anys com a director. De fet, l’interès principal de Sabater durant els seus primers anys com a director va ser la implantació de la línia en valencià en tots els cursos, que més endavant es va traduir en la conversió de tots els nivells dins la línia en valencià.

El curs 1992/93 es va introduir un grup de prova d’infantil de tres anys, amb vint-i-cinc xiquets i xiquetes. El Penyagolosa va ser el primer centre de Borriana a tenir-lo, fruit de la insistència de la direcció del centre. L’any següent ja s’introduiren definitivament les dues classes d’infantil de tres anys. Pel que

fa a les activitats extraescolars, amb la participació del cap d’estudis i bon amic de Sabater Joan Josep Mallol, el Penyagolosa va ser un dels primers i pocs col·legis de primària de la província que va organitzar viatges d’una setmana a esquiar al Pirineu. Com es pot ben imaginar, dur a terme aquesta activitat suposa prendre bona cosa de riscos i assumir responsabilitats importants fent-se càrrec de xiquetes i de xiquets de deu a catorze anys en un context tan incert com el de les pistes d’esquí andorranes.

Una de les seues principals virtuts és que va tenir la capacitat d’articular tot un entramat de persones relacionades amb l’escola que incloïa els mestres, els pares (AMPA), els alumnes i fins i tot el personal perifèric com les monitores d’activitats extraescolars, les netejadores, les cuineres, etc. En aquest sentit, tenim constància que als anys vuitanta i començaments dels noranta participava en l’organització de dinars i d’acampades fora de l’horari escolar amb pares, alumnes i mestres, activitats del tot innovadores i en les quals Sabater abocava tot el seu empeny en el treball per al fi últim que era el bé i la millora de la comunitat educativa del col·legi Penyagolosa. També a començaments del seu període com a director, es duien a terme reunions i claustres de mestres fins a les dotze de la nit, de manera que es palesa un treball molt intens per part del claustre en feines de coordinació. I és per la seriositat i l’eficiència en el

Representació de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Borriana. Tot els que hi apareixen són alumnes o mestres del Penyagolosa. El dia de la jubilació de Sabater, li vàrem tocar la muixeranga. Ell contava que això va ser el que més el va emocionar d’aquell dia.

Sabater amb alumnes en una celebració de Carnestoltes. Encara a l’edifici vell del Penyagolosa. Les disfresses tan magnífiques que tots els anys exhibia Sabater el dia de carnestoltes li les emprava Dolores, la de la joieria del carrer Sant Vicent, la qual tots els anys anava a Vinaròs als carnestoltes i es confeccionava una disfressa d’allò més lluïdora que Sabater reaprofitava amb gràcia.

buris

-ana

215

30

desenvolupament del seu treball que Sabater era respectat pels càrrecs superiors de la Conselleria d’Educació, atès que havia demostrat sobradament la seua competència i dedicació en la tasca de millora de l’ensenyament públic.

A més a més, i dins del seu afany per recuperar i difondre les nostres arrels, Sabater va treballar per la recuperació de costums i tradicions del nostre poble que s’havien eradicat de les escoles durant el Franquisme. Entre elles en destaquem dues: Sant Nicolau i Carnestoltes. Per a Sant Nicolau, totes les xiquetes i xiquets de l’escola duen un entrepà de llonganissa, les corresponents espases de fusta i els llacets al cap, i se’n van d’excursió a berenar a algun paratge emblemàtic del poble, bé siga la Bota, les Alqueries del Ferrer, Santa Bàrbara, la platja, etc. I tots canten la cançó de Sant Nicolau. Per a Carnestoltes, es va engegar tota una setmana d’activitats a l’escola, on cada dia de dilluns a divendres es llegien les consignes a totes les classes de manera que al dia següent s’havia d’anar a l’escola amb el requeriment estètic especificat, a més de la gran cercavila de carnestoltes celebrada divendres de vesprada.

Sabater era una persona enèrgica que no parava ni un minut durant la seua jornada laboral i sempre estava pendent d’allò que passava a l’escola a tots els nivells. Son pare era manyà i ell alguna cosa aprengué de l’ofici. Això se sap perquè

quan hi havia cap problema amb un pany —potser algun alumne o alumna “bord” hi havia posat cola—, Sabater desmuntava el mecanisme i el deixava enllestit en un tres i no res. Es preocupava molt pels xiquets i per les xiquetes —fins i tot els cordava les sabates pels corredors—, per la igualtat en la formació dels grups, per l’escola en valencià, pels ajuts a les persones més necessitades (beques de menjador, ajuts de Serveis Socials). Sempre estigué ajudat per tot l’equip directiu i, especialment en els conflictes, pel seu bon amic J. J. Mallol. Reivindicava obstinadament tot allò que li calia al centre (recolzaments per a educació especial, línies en valencià), de manera que va esdevenir molt conegut per les altes instàncies educatives de la província.

Molt sovint s’enduia a casa les cabòries de la direcció perquè mai no desconnectava de la seua feina. Tenia especial habilitat per a parlar a cadascú amb el seu ideolecte, especialment als xiquets conflictius. Sempre estava disposat a atendre els pares i comptava amb un gran sentit de la responsabilitat sobre tot el que ocorria a l’escola. Quan hi havia conflictes, inicialment es posicionava al costat del mestre —encara que no fóra d’idees massa afins— i tenia molt clara la seua jerarquia en el sentit que el que passava en el centre era, abans que res, responsabilitat seua —després, si calia, la qüestió ja es resoldria per part de la inspecció.

Per tot això, malgrat els defectes que se li puguen trobar, Joan Josep Sabater ha estat indubtablement un gran exemple de mestre vocacional i de líder natural, amb unes conviccions fermes —per a alguns massa i tot— que queda com a referent i model a imitar pels mestres i directors de col·legis públics que creuen en l’ensenyament públic i que estan disposats a donar-ho tot en la lluita per la seua millora.

Crec que en nom de tots els que vàrem gaudir d’aquella escola pública capdavantera dirigida per Sabater, i de la seua herència, done les gràcies al nostre director i al magnífic equip de mestres que va saber organitzar i motivar al seu voltant: L lopis , Mallol, Guillermo, Encarna, Maria Isabel, Marga, Manolo, Ramon, Maria Vicenta, Anna, Araceli, Jaume, Joan Jesús, Paco, Juana Mari, Maria Àngels, Tica i tots els que em deixe per citar però que es troben en el cor d’aquells alumnes que ens anem fent grans i que no oblidarem les nostres arrels. Gràcies a la nostra escola pública i en valencià, que tant ens ha ensenyat, que tant ha costat de construir i que avui es troba més amenaçada que mai.

Agraïsc la col·laboració de Lolita Galí, dona de Sabater, Joan Josep Mallol, Vicent Llopis i Ramon Segarra, amics i companys seus durant molts anys, i a Josep Maria Rochera, antic alumne.

Vida d’un mestre

Foto del dia de la jubilació de Joan Josep Sabater, amb tot l’equip de mestres del Penyagolosa. Juny de 2001.