Pere CASANELLAS I BASSOLS

«Tutejar Déu? Els tractaments de tu i de vós referits a Déu en les versions bíbliques

catalanes, en la literatura catalana i en altres llengües»

Publicat en Serra d’Or, 37, núm. 407 (març 1995), pp. 203-205 (primera part) i Foc Nou (Barcelona), 33, núm. 392 (desembre 2006), pp. 25-27 (segona part, versió reduïda, sense notes).

1. Els tractaments de tu i de vós referits a Déu en les versions catalanes de la Bíblia i en la literatura catalana antiga *

En el número de Serra d’Or d’octubre de 1989, Albert Manent va exposar l’ús que es fa en català dels tractaments de vós, tu i vostè, especialment dins del nostre segle.1 Però només hi feia alguna referència al tractament que es fa servir per a adreçar-se a Déu; així, referint-se a AvelAlí Artís-Gener, escrivia: «Recordava que en català tractem de vós Déu, mentre que “els espanyols, que hi deuen tenir més franquesa, el tutegen”.» Per la seva banda, el P. Maur M. Boix, director de Serra d’Or, a propòsit del tractament de tu adreçat a Déu en la nova versió catalana de la Bíblia (Bíblia catalana. Traducció interconfessional, 1993) comentava que en aquest text es passava del «vós senyorial de la tradició al tu del popularisme d’avui». I concloïa amb un judici positiu: «Déu tractat de tu, tutejat en la familiaritat cristiana.»2 Alguns, però, s’han estranyat que la nova versió empri el tractament de tu per a adreçar-se a Déu,3 sobretot tenint en compte que l’ús litúrgic catòlic ens ha acostumat al tractament de vós, i que també és aquest tractament el que fa servir la Bíblia de Montserrat en un volum, segurament la versió catalana de la Bíblia més difosa els darrers anys, juntament amb la versió litúrgica. Sembla interessant, doncs, de fer un recorregut ràpid per la història de les versions bíbliques catalanes4 per veure si és realment una innovació, potser influència del castellà, el fet de tutejar Déu.

* Publicat en Serra d’Or, 37, núm. 407 (març 1995), pp. 203-205. 1. Albert MANENT: «El «vós», un tractament tradicional i literari», Serra d’Or, 31, núm. 358 (octubre 1989),

pp. 696-699. 2. Maur M. BOIX: «Déu tutejat», Serra d’Or, 34, núm. 396 (desembre 1992), p. 882. 3. Que jo sàpiga, pocs ho han fet per escrit. Per exemple: Miquel CASALS I PALET: «El «tu» o el «vós» en el

tractament de Déu», carta oberta publicada en Catalunya Cristiana, 15, núm. 739 (18.11.1993), p. 6. 4. Vegeu Joan FERRER I COSTA: Set-cents anys de traduccions catalanes de la Bíblia, Institut de Teologia de

Girona 1992, i Joan GONZÀLEZ I PASTOR: «Cronologia de les versions bíbliques catalanes», Presència Evangèlica (Sabadell), núms. 111-112 (juny 1990), pp. 15-18. Agraeixo al Sr. Joan Gonzàlez que m’hagi facilitat l’última ilAlustració que es reprodueix amb aquest article.

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

2

Les versions catalanes de la Bíblia fins al segle XVI

Des de les Homilies d’Organyà (de ca. 1200), que, tot i no ser una versió bíblica, contenen fragments d’epístoles i d’evangelis en català, fins a la versió del Llibre de Job de Jeroni Conques (de ca. 1557), totes les versions antigues de la Bíblia al català que conservem fan servir únicament el tractament de tu per a adreçar-se a Déu. Vegeu-ne a continuació alguns exemples. En les Homilies, els apòstols s’a-drecen a Jesús dient: «Séiner trastot [és a dir: “absolutament tot”] poderós, si a tu platz, fes-nos entendre aquesta paraula»;5 i també el tracta de tu el cec de l’evangeli segons Lluc: «Séiner, fil de David, mercé ajes a mi!».6 El parenostre que ens han conservat els evangelis de l’anomenat Còdex del Palau, de la primera meitat del segle XV, comença així: «Parenostre qui est en los cels, beneyt e santificat sia lo teu nom...»7 En les diverses versions conservades dels salms també Déu és tractat de tu; vegem-ho en un exemple extret del Psalteri de Roís de Corella (imprès el 1490): «Senyor, Déu meu, en Tu he posat la mia sperança; salva’m e delliura’m de tots los quiAm perseguexen.»8 Finalment, per posar un darrer exemple de pes, la Bíblia valenciana traduïda per Bonifaci Ferrer i impresa els anys 1477-78, quan encara no hi havia cap Bíblia impresa ni en castellà ni en francès ni en anglès, proposa aquesta versió de les darreres paraules de l’Apocalipsi: «Encara, vinch tost. Amén. Vine Senyor Jesús. La gràcia del Senyor nostre Jesucrist sia ab tots vosaltres. Amén.»9

5. Lc 8,9. Edició de Joan COROMINES: Entre dos llenguatges, I, Barcelona, 1976, p. 135. 6. Lc 18,38. Ibídem, p. 137. 7. Edició de Joseph GUDIOL: Una antiga traducció catalana dels quatre evangelis, Vic, 1910, p. 5v. 8. Salm 8. Edició d’Antoni LÓPEZ I QUILES i Vicent RIBES I PALMERO, Montserrat, 1985, p. 38. Vegeu

fragments d’altres versions medievals de salms, que van servir també el tractament de tu, en Josep PERARNAU: «Apor-tació al tema de les traduccions Bíbliques Catalanes Medievals», Revista Catalana de Teologia (Barcelona), 3 (1978), pp. 17-98.

9. Ap 22,20-21. Biblioteca de la Hispanic Society, Nova York. Editat, amb omissió del primer «Amén», per Jordi VENTURA: La Bíblia valenciana, Barcelona, 1993, p. 82.

Homilies d’Organyà (Biblioteca de Catalunya, ms. 289), foli 3v: «Séiner, fill de David, mercé ajes a mi! […] Séiner trastot poderós, si a tu platz, qe veja!» (línies 18 i 23)

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

3

Cal tenir en compte que en aquestes versions bíbliques l’ús del tu no es limita a Déu. Així, en el Còdex del Palau es tutegen mútuament Pilat i Jesús (Mt 27,11-13 = Mc 15,2-4 = Lc 23,3 = Jn 18,33-38) i la samaritana i Jesús (Jn 4,7-26), i s’adrecen a Jesús amb el tractament de tu el leprós de Mt 8,2, els fariseus (per exemple en Mt 12,2), etc.; en aquests mateixos evangelis, els fills tute-gen els pares (Lc 15,12.18.21.29); els servents, els seus amos (Mt 25,20.22.24 = Lc 19,16.18.20-21); els subordinats, el seu rei (Mt 18,26), i una viuda, el jutge al qual demana justícia. I en el Llibre de Job de Jeroni Conques es tutegen el Senyor i Satan, i Job i els seus amics. El fet que la majoria de les versions bíbliques catalanes medievals estiguin perdudes o es conservin en manuscrits inèdits conservats en biblioteques estrangeres, m’impedeix de fer una comprovació exhaustiva d’aquest fenomen, però a partir dels casos adduïts em sembla que es pot afirmar sense risc d’error que el tractament de vós és totalment absent de les versions bíbliques catalanes antigues.

Aquesta afirmació pot semblar sorprenent, si tenim en compte que l’ús del vós com a tracta-ment de respecte té arrels en el llatí del segle IV dC i està ben estès en la llengua catalana des dels seus inicis. Probablement el fet de tractar-se de traduccions fetes sobre originals escrits en llengües que no coneixen més que una forma de tractament per a la segona persona (llatí, hebreu, grec) afavorí l’ús exclusiu del tractament de tu. Per això, és interessant de veure quin és el tractament que és dóna a Déu en altres textos antics, sobretot en aquells que foren redactats directament en català: si hi trobem també el tractament de tu, voldrà dir que tutejar Déu no era en aquella època un pur calc de traducció.

Com bé diu Joan Coromines, en l’època medieval «en les paraules adreçades a Déu apareixien vós i tu alternativament».10 Així, per exemple, Ramon Llull fa servir el vós en el Llibre de contemplació en Déu i el tu en el Llibre d’amic e amat i en molts altres passatges del Blaquerna (o Blanquerna). Cal fer notar, però, que el tu referit a Déu és molt més abundant que el vós, i que és emprat per autors que en les relacions interhumanes utilitzen generalment el vós, excepte —i encara no sempre— quan es tracta de relacions dels superiors envers els inferiors o dels de classe inferior entre ells. Trobem el tu per a adreçar-se a Déu en les «Vides de sants» rosselloneses (darrer quart del segle XIII), en Les llegendes rimades de la Bíblia de Sevilla (fi del segle XIII?; al costat del vós), en la traducció dels Diàlegs de sant Gregori (segona meitat del segle XIII; manuscrit del 1340), en el Llibre d’hores (segle XIV) conservat a la Societat Castellonenca de Cultura i publicat

10. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, IX, Barcelona, 1991, p. 400.

Psalteri de Joan Roís de Corella, salms 2-3(Biblioteca Nacional, Madrid, ms. I 1492: «Però Tu,Senyor, est lo meu susceptor» (línies12-13).

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

4

per Germà Colon,11 en la traducció del Llibre de consolació i de consell d’Albertano da Brescia (segle XIV), en Lo somni de Bernat Metge (1399), en el Memorial del pecador remut de Felip de Malla (1420-1430), en la traducció del Mirall de la creu de Domenico Cavalca (primera meitat del segle XV), en la versió catalana de l’Excitatori de la pensa a Déu de Bernat Oliver (fi del segle XV), en les Oracions en català dels conversos jueus (segle XVI) publicades per Jaume Riera i Sans,12 etc. En el Testament de Bernat Serradell (ca. 1422/1424, manuscrit de 1452?) observem que Maria i Jesús es tracten mútuament de vós, mentre que sempre que el protagonista s’adreça a Déu fa servir el tractament de tu. Ausiàs March, que fa servir sempre el vós per a adreçar-se a la dama estimada, alterna dins d’una mateixa poesia el tu i el vós en adreçar-se a la Mare de Déu13 i tuteja sistemàticament Déu, com podem veure, per exemple, en el «Cant espiritual», ja des dels primers versos: «Puys que sens Tu algú a Tu no basta, / dóna’m la mà o pels cabells me lleva...»14

Les versions bíbliques catalanes dels segles XIX i XX

Després de la versió del Llibre de Job de Jeroni Conques (mitjan segle XVI), durant gairebé tres segles les versions bíbliques en llengua catalana són quasi inexistents. Hi intervenen diversos factors, entre els quals cal destacar la situació, tradicionalment anomenada de decadència, en què es trobava la llengua catalana durant aquesta època i la prohibició, vigent a Espanya fins al 1782, d’imprimir, llegir o posseir bíblies traduïdes en llengua vulgar sense llicència escrita del Sant Ofici. Els textos devocionals i homilètics amb fragments de la Sagrada Escriptura substitueixen la traducció bíblica sistemàtica. Hi hagué, per exemple, diverses edicions de Els salms penitencials, especialment després de 1782,15 però cal esperar fins ben entrat el segle XIX per a trobar versions bíbliques pròpiament dites16. La més important d’aquest segle és Lo Nou Testament traduït per Josep Melcior Prat i publicat per la Societat Bíblica de Londres el 1832 (amb diverses reimpres-sions posteriors). Cal esmentar també la primera traducció moderna a partir dels textos originals: Los salms de David, de Tomàs Sucona i Vallès (Tarragona, 1901). La Renaixença, doncs, no coneix cap traducció de tota la Bíblia a la nostra llengua.

Però en el primer terç del nostre segle arrenquen quatre projectes d’edició de la Bíblia sencera en català en diversos volums, un arribat a bon port,17 un altre a punt d’arribar-hi18 i els altres dos

11. En la colAlecció «Els Nostres Clàssics», núm. 87 (Barcelona 1960). 12. Anuario de Filología (Barcelona), 1 (1975), pp. 345-367. 13. «Mare de Déu, mostrau-me l’escala / que puja hom hon delit noAs eguala. / Mare de Déu, tu est aquella

escala / ab quèAl peccant lo paradís scala.» Edició de Pere BOHIGAS, vol. V (ENC, 86), p. 42. 14. Vol. 4 (ENC, 77), pàg. 120. 15. Vegeu Joan GONZÀLEZ I PASTOR: «Cronologia», p. 15, i Marià AGUILÓ I FUSTER: Catálogo de obras en

lengua catalana..., Madrid, 1923 (reimprès Barcelona/Sueca, 1977), núms. 8, 9, 10, 584. 16. Joan BONET I BALTÀ: «La Bíblia en llengua vulgar en els Països Catalans després de l’autorització emesa per

la Inquisició», Revista Catalana de Teologia, 4 (1979), pp. 167-212. Armand PUIG I TÀRRECH: «Les traduccions bíbliques catalanes en el segle XIX», Revista Catalana de Teologia, 12 (1987), pp. 97-116.

17. La Sagrada Bíblia, en 15 volums, publicada per la Fundació Bíblica Catalana els anys 1928-1948. 18. La Bíblia. Versió dels textos originals i comentari pels monjos de Montserrat. En múltiples volums, fou iniciada

el 1926 i falten per publicar els evangelis segons sant Marc i segons sant Lluc.

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

5

avortats definitivament.19 Després del Concili Vaticà II apareixeran tres traduccions catalanes de la Bíblia en un sol volum, a més de la versió litúrgica oficial.20

En aquest nou període de la història de les traduccions bíbliques catalanes es trenca la uniformitat que hi havia hagut fins al segle XVI en l’ús del tu. Per a adreçar-se a Déu, l’ús del vós és ara majoritari. El trobem, per exemple, en les versions dels set salms penitencials, en Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat, en la Bíblia del Foment de Pietat, en la Bíblia grossa de Mont-serrat i en la petita, en la versió litúrgica. Però el tractament de tu no ha quedat del tot oblidat: el fan servir, per exemple, les versions de Mn. Clascar, l’edició que el 1935 va fer dels evangelis i els Fets dels Apòstols, en cinc volumets de butxaca, la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, la Bíblia grossa de la Fundació Bíblica Catalana (que a vegades, per exemple en el parenostre, fa servir el vós), la Bíblia en un sol volum de la Fundació Bíblica Catalana i, darrerament, la nova Bíblia interconfessional.

No m’hi puc entretenir ara, però seria interessant fixar-se en els diversos usos que les versions bíbliques catalanes modernes fan dels tractaments de tu i de vós fora de l’àmbit de la relació amb Déu (per exemple, per a adreçar-se al faraó, a un rei, al propi pare, a un desconegut, etc.). En això, la diversitat és total. Algunes versions utilitzen únicament el tu en tots els casos. Altres usen alternativament els dos tractaments, amb criteris no sempre fàcils de discernir.21

Acabo. Des del punt de vista estricte de la història de les traduccions bíbliques, l’ús de tu referit a Déu és absolut fins al segle XVI. A partir del segle XIX, el vós adreçat a Déu és el tractament dominant, per bé que hi ha exemples en l’altre sentit. L’ús proposat per la nova Bíblia no és, doncs, recent ni foraster.22 Al costat d’altres consideracions de tipus sociolingüístic, els responsables de la nova versió han tingut en compte que l’opció pel tu tenia un arrelament històric prou genuí i consistent.

19. La versió de Frederic Clascar, editada per l’Institut de la Llengua Catalana, de la qual aparegueren els

volums corresponents a Gènesi (1914), Càntic (1918) i Èxode (1925), i La Sagrada Bíblia. Versió i notes de la Comissió de l’«Obra del Sant Evangeli», editada pel Foment de Pietat, de la qual aparegueren els dos volums del Nou Testa-ment i dos dels sis que havia de tenir l’Antic Testament entre 1928 i 1935.

20. La Bíblia, en un sol volum, editada el 1968 per la Fundació Bíblica Catalana; La Bíblia. Versió dels Monjos de Montserrat, en 5 vols. de format de butxaca publicats els anys 1965-1970 i en un sol volum aparegut el mateix 1970; La Bíblia. Bíblia catalana, traducció interconfessional, publicada el 1993 per l’Associació Bíblica de Catalunya, Edito-rial Claret i les Societats Bíbliques Unides.

21. En les versions litúrgiques, per exemple, Jesús tracta Déu, el seu Pare, de vós (Jn 17,1), mentre que un altre pare, el del fill pròdig, és tractat de tu (Lc 15,18.29).

22. Salvador Espriu, que com a poeta i gran coneixedor de la llengua, va ser consultat sobre la versió montserratina dels salms, i a qui desplaïa la generalització del tu, escrivia l’any 1966 aquests mots al pare Guiu Camps (el qual tractava de vós, tot i ser més aviat partidari del tractament de vostè): «Excepte el tractament de “vós” per a la divinitat, al qual no em puc acostumar gens ni mica, no gosaria formular cap seriosa objecció al vostre treball...» (Carta datada el 15 de setembre de 1966, transcrita per R. M. DELOR I MUNS: «Salvador Espriu i els Salms de la versió montserratina», en MiscelAlània Joan Gili, Montserrat, 1988, p. 217.)

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

6

2. Els tractaments de tu i de vós referits a Déu en la lieratura catalana moderna i en altres llengües **

L’any 1995 la revista Serra d’Or (mes de març) ens va publicar un article sobre els tractaments que s’han fet servir al llarg de la història de la llengua catalana per a adreçar-se a Déu: tu i vós. A causa de la limitació d’espai vam haver de reduir l’estudi a les versions bíbliques catalanes de totes les èpoques i a la literatura catalana antiga. És un tema que aixeca passions (potser perquè toca la intimitat de la relació de l’home amb Déu) i l’article va originar diverses respostes, especialment en cartes publicades a Serra d’Or i altres publicacions periòdiques, la majoria reivindicant l’ús del vós. Però ningú no ha posat mai en dubte la validesa de les dades que aportàvem en aquell article ni de la modesta conclusió que en deduíem, que són com segueix:

1. En totes les versions bíbliques catalanes antigues, des dels fragments bíblics traduïts en les Homilies d’Organyà fins al segle XVI, es fa servir exclusivament el tu per a adreçar-se a Déu. Aquest ús no sembla degut a un pur calc de traducció del llatí o de l’hebreu (llengües que no tenen un tractament equivalent al vós), pel que veurem en el punt 2.

2. En els altres textos catalans medievals redactats directament en català (excloses, doncs, les traduccions), l’ús del tu és predominant per a adreçar-se a Déu. En aquests textos també s’hi troba, encara que amb molta menor freqüència, l’ús del vós. En un mateix autor (per exemple, Ramon Llull) hi podem trobar tots dos usos. El tu és emprat per autors que en les relacions interhumanes utilitzen generalment el vós (és a dir, no es tracta d’autors que desconeguessin l’existència del tractament de vós, el qual, de fet, és present en la llengua catalana des dels seus inicis). Així, Ausiàs Marc, que fa servir sempre el vós per a adreçar-se a la dama estimada, tuteja en canvi sistemàticament Déu: «Puys que sens Tu algú a Tu no basta, / dóna’m la mà o pels cabells me lleva...».

3. En les versions bíbliques catalanes dels segles XIX i XX, l’ús del vós esdevé lleugerament ma-joritari, però el tu es manté en bona part d’aquestes traduccions: les versions de mossèn Clascar, l’edició dels evangelis i els Fets dels Apòstols que l’any 1935 va publicar la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, la Bíblia en 15 volums de la Fundació Bíblica Catalana (que alguna vegada fa servir el vós), la Bíblia en un sol volum de la Fundació Bíblica Catalana, la Bíblia Catalana Interconfessional, la Bíblia del 2000.

4. De cap manera no es pot afirmar, doncs, que el fet de tutejar Déu sigui una innovació in-fluïda per l’ús castellà.

Voldríem ara completar aquestes dades amb un breu recorregut per la literatura catalana moderna i una breu exposició de la situació en algunes llengües veïnes. També farem alguna consideració sobre la situació sociolingüística del català actual respecte a l’ús el vós.

La literatura catalana moderna

És cert que en alguns autors, com Verdaguer, hi trobem l’ús exclusiu del vós per a adreçar-se a Déu. Però en la majoria d’autors posteriors hi tobem l’ús alternat del tu i del vós, en alguns casos

** Publicat sense notes en Foc Nou (Barcelona), 33, núm. 392 (desembre 2006), pp. 25-27.

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

7

amb una lleuger predomini del tu. Entre aquests autors podem esmentar: Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Carles Riba, Pere Ribot, J. V. Foix, Jordi Mas i Antó.

En l’obra de Josep Carner només hi hem sabut trobar l’ús del tu (en Nabí, 1941). En la poesia de Salvador Espriu no hi trobem cap text en què s’adreci directament a Déu (sí que fa servir el tu en l’«Oració al senyor sant Jordi»), però segons sabem per una carta seva adreçada al monjo benedictí Guiu Camps, només trobava una objecció a la versió que aquest havia preparat del llibre dels Salms: que s’hi fes servir el tractament de vós per a adreçar-se a la divinitat. Un dels millors autors catalans de poesia religiosa contemporània, Climent Forner, fa servir sempre el tu per a adreçar-se a Déu en la seva obra.

Observem que, com passava aen la literatura catalana medieval, el fet que un autor faci servir el tu per a adreçar-se a Déu no vol dir que no faci servir el vós per a altres relacions interpersonals, per exemple per a adreçar-se al propi pare. Així, en l’obra de Jordi Mas i Antó, que fa servir el tu al costat del vós per a adreçar-se a Déu, trobem una poesia adreçada al seu pare amb el tractament repetit de vós.23

La presència abundant del tutejament de Déu en la literatura catalana moderna contrasta amb l’ús que suposem exclusiu del vós (caldria acabar-ho d’investigar) en catecismes i obres litúrgiques i devocionals des dels temps anomenats de la Decadència, almenys des del segle XVII. Cal tenir en compte dos factors que deuen haver contribuït a l’exclusivitat del vós durant aquests segles: (a) D’una banda la manca de noves versions bíbliques, el desconeixement de les que s’havien fet en l’època medieval i el poc contacte amb els clàssics catalans medievals. (b) D’altra banda, el fet que en aquesta època i fins al final del segle XIX el tractament de vós era totalment viu, no era incompatible amb una relació d’intimitat, i era el tractament normal per a adreçar-se als pares.

Altres llengües

Una investigació feta sobre més de cent llengües diferents arriba a la conclusió que la variació en el nombre (ús del plural en lloc del singular) és el procediment més estès pera expressar respecte o distància social.24 En les llengües romàniques, l’ús de la segona persona del plural en lloc de la segona del singular com a forma de respecte prové del mateix llatí tardà i per això es troba en aquestes llengües des de l’època del bilingüisme o diglòssia llatí / llengua romànica. L’anglès, el suec i el rus sembla que tenen aquest mateix ús per influència del francès.

En algunes llengües existeixen altres tractaments que marquen el respecte o el distanciament, com és el cas de l’ús de la tercera persona del singular. Aquest tractament, en les llengües romà-niques (existeix almenys en italià, castellà, català), marca sobretot la distància. Per això mai no es fa servir en el llenguatge religiós per a adreçar-se a Déu.

En italià l’ús de la segona persona del plural com a tractament de respecte en lloc de la segona del singular va desaparèixer modernament i en l’actualitat aquesta llengua només té els tracta-

23. «Davant un retrat desconegut del meu pare» (Jordi MAS I ANTÓ, La més alta presència (1944-1999), Berga:

L’Albí, Barcelona: Columna, 1999, pp. 40-41- 24. B. F. HEAD, «Respect degrees in pronominal reference+, en J. H. GREENBERG (ed.), Universals of language,

III: Word structure, Standford, Calif.: Santford Unviersity Press, pp. 151-213.

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

8

ments de tu (tu) i de lei (vostè). Per això en italià no es planteja actualment el problema que ens ocupa; tal com hem dit, l’ús de la tercera persona del singular marcaria una distància massa gran, i per tant es fa servir el tractament de tu.

També el castellà té reduïts, en aquest cas des de fa segles, els tractaments per a un sol interlocutor al tu (tu) i a l’usted (vostè). Per això també en aquesta llengua es tuteja sempre Déu. Cal remarcar, però, que el tractament de vos >vós= existia en l=època medieval i no va desaparèixer fins als segles xvii-xviii, a mesura que el tractament de vuestra merced, convertit en usted, es generalitzava. No ens consta, però, que mai fos gaire estès el tractament de vos ‘vós’ per a adreçar-se a Déu. Enric de Villena ho justificava així:

[...] el Tú es dicho a Dios por dignidad de su singularidad, por qué a los omes que quieren entre las gentes onrar, aunque sean en dignidad, les dizen vós [...]. Pero mayor onra e a Dios dezirle Tú por espresar su singularidad, que non á par.25

El francès té el tractament de vous (vós) heretat del llatí, al costat del tractament de tu. El primer indica respecte i certa distància, el segon indica familiaritat. En la història de la cultura francesa han coexistit pregàries amb el tu i pregàries amb el vous. Però totes les versions bíbliques modernes que coneixem fan servir el tractament de tu per a adreçar-se a Déu.26 En la litúrgia catòlica el tu es va introduir l’any 1969 o abans, no sense protestes.27

El cas de l’anglès, tot i no tractar-se d’una llengua romànica, mereix ser tingut en compte. Originàriament en anglès es distingia clarament entre la segona persona del singular (ús del pronom thou, tu) i la segona persona del plural (pronom ye, substituït més endavant per la forma que adoptava en l’acusatiu: you). Però durant el segle XIII, segurament sota la influència del francès, la forma originàriament plural ye/you es va començar a utilitzar com a signe de respecte per a adreçar-se a un sol interlocutor de rang més alt.28 Al segle XVII el you (vós) havia esdevingut la forma no marcada per a adreçar-se a un sol interlocutor, i el thou (tu) denotava intimitat o menyspreu. Durant el segle XVIII l’ús de thou desapareix de la llengua general i només es manté en alguns dialectes, en la poesia i en la litúrgia. Observem com mentre que el tractament de you (vós) es generalitzava per a les relacions interpersonals en general, fins al punt de fer-se servir no sols per a adreçar-se el fill al pare, sinó també el pare al fill i un espòs a l’altre, per a tractar Déu, en canvi, es continuava mantenint el tractament de thou (tu). Hi influí el respecte pel text de la King James Version, que ja havia fixat el tractament de thou (tu), però indubtablement també consideracions d’ordre religiós, especialment el fet que el thou, per la seva connotació d’intimitat, es continuava sentint com un tractament màximament adequat per a adreçar-se a un Déu-Pare.

25. Enrique de Villena, Exposición del salmo «Quoniam videbo+, en ídem, Obras completas, I, Madrid, 1994, pp.

320-321. 26. Per exemple: Darby (1885), La Sainte Bible de Lous Segond (1910, 21929), La Bible de Jérusalem

(Nouvelle Édition, 1975), Bible de Maredsous (1977), La Bible en français courant (1983), Traduction Œcuménique de la Bible (1988).

27. «La liturgie catholique, vers le milieu du xxe s., a réintroduit le tutoiement dans les prières+ (Maurice GREVISSE, Le bon usage: grammaire française, 13a edició, París: Duculot, 1993, § 631 b 21).

28. A més, cap al final del segle XVI you havia substituït la forma originàriament de nominatiu ye, que només es mantenia en llenguatge litúrgic i en algun altre registre elevat.

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

9

Amb el temps, l’ús de thou (tu) ha esdevingut en anglès un tractament arcaic, reservat gairebé exclusivament per a adreçar-se a Déu, per a l’ús litúrgic en general (on es fa servir, o es feia servir, també per a adreçar-se a altres persones, com el celebrant) i per a la llengua poètica.29 Això explica que, amb la intenció d’apropar el llenguatge religiós al llenguatge comú, les versions bíbliques angleses fetes o revisades a partir de cap a l’any 1980 facin servir totes (almenys les que coneixem)30 el tractament de you per a adreçar-se a Déu, i que en la litúrgia catòlica el tractament de thou fos substituït també pel de you després del Concili Vaticà II, no sense resistències i malgrat la connotació d’intimitat que encara mantenia per al parlant de l’anglès el tractament de thou.

Altres llengües en què sabem que es fa servir el tractament de tu per a adreçar-se a Déu en el culte religiós són l’alemany, l’ídix, el danès, el noruec, el suec, l’eslovac... L’únic exemple de llengua romànica o europea que hem sabut trobar en què en la litúrgia catòlica encara es fa servir el vós per a adreçar-se a Déu és el portuguès (tot i que set versions bíbliques portugueses que hem pogut consultar, totes fan servir el tu per a adreçar-se a Déu, per exemple en Mt 6,9). Desco-neixem si hi ha alguna altra llengua en el mateix cas que el portuguès.

L’ús del vós en català actual

Una enquesta feta entre els anys 1973 i 1975 a Barcelona i altres dues poblacions del Principat de Catalunya mostrava que, per a adreçar-se als pares, l’ús del tu ja era majoritari (58,2 %), seguit de l’ús del vostè (37,4 %), mentre que el vós s’havia convertit en clarament minoritari (4,4 %).31 Transcorreguda una trentena llarga d’anys, l’ús del vós ha esdevingut encara molt més residual. És totalment inexistent al País Valencià, i a la resta del domini lingüístic només perviu en algunes àrees rurals; solament s’ha revifat en l’ús administratiu.32 Júlia Todolí, arriba a afirmar: «Avui dia, però, aquest ús [del pronom vós per a indicar respecte amistós] ha esdevingut minoritari i el pronom vós solament és viu en la llengua escrita, sobretot en els documents administratius».33

Consideració final

Els evangelis ens mostren com Jesús en la pregària s’adreçava a Déu, amb tota familiaritat, com el seu pare (Mt 11,25-27; Mc 14,36; Jn 17,1-5; etc.). Aquesta característica de la religiositat

29. És manté encara també en alguns dialectes d’Anglaterra. 30. Per exemple: New King James Version (1982), New International Version (1984), New Revised Standard

Version (1989), The New American Bible (1991), New American Standard Bible (1995), New Living Translation (1996), English Standard Version (2001), New English Translation (2004).

31. Joy L. ROBINSON, «Sociolingüística i variació semàntica: els tractaments en català», en Actes del Cinquè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes», Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1980, pp. 624-625.

32. Vegeu Lluís PAYRATÓ, «L=enunciació i la modalitat oracional+, en Gramàtica del català contemporani, II, Barcelona: Empúries, 2002, p. 1175 (§ 3.2.2.4).

33. «Els pronoms», en Gramàtica del català contemporani, II, Barcelona, Empúries, 2002, p. 1365 = § 6.4.2.

PERE CASANELLAS I BASSOLS TUTEJAR DÉU?

10

de Jesús devia fer impacte en els primers cristians, que ens van voler conservar en el Nou Testa-ment grec, com una preciosa relíquia, el mateix mot arameu que Jesús feia servir en la seva pregària per a referir-se a Déu: abbà («pare!»; veg. Mc 14,36; Rm 8,15; Ga 4,6).

Però, a més, Jesús invita els seus seguidors a adreçar-se també ells a Déu com a pare (Mt 6,6.9; Lc 11,2). I sant Pau recorda als cristians de Roma que, moguts per l’Esperit, poden adreçar-se a Déu, sense temor, com a pare: «No heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!”» (Rm 8,15).

En l’estat actual de la llengua catalana sembla clar que el tractament de vós no manté per a la gran majoria de parlants la necessària connotació d’intimitat com perquè es pugui aplicar a un Déu-Pare. Ja gairebé no queden parlants que tractin els seus pares de vós. De fet, els qui defensen que cal mantenir-lo en la pregària litúrgica, ja no l’acostumen a fer servir en la seva relació amb coŀlegues de feina i amics, com encara passava fa menys d’un segle.

Si cal intentar salvar el moribund vós, hem de portar el combat a la llengua general i no reduir-lo a l’ús litúrgic. No convé crear un registre de llengua litúrgica excessivament apartat del registre estàndard, amb arcaismes inusuals en la llengua corrent. Es pot intentar mantenir encara uns quants anys el vós en el registre litúrgic català, dificultant així més l’accés del poble, i especialment del jovent, a la litúrgia. Però és segur que, si han caigut formes molt més vives, com el vous francès, o amb molt més sentit etimològic, com el thou anglès, a la llarga també caurà el vós del llenguatge litúrgic català. Val més no allargar-ne innecessàriament l’agonia.