Les primeres comunitats ramaderes de la Vall de Sant Nicolau (5.000-2.300 CalANE), 2013, Mazzucco et...

La investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

IX Jornades sobre Recerca al Parc Nacionald’Aigüestortes i Estany de Sant MauriciBoí (Alta Ribagorça), 17, 18 i 19 d’octubre de 2012

Biblioteca de Catalunya - Dades CIP

Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (9es : 2012 : Boí, Catalunya)

La investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici : IX Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici : Boí (Alta Ribagorça), 17, 18 i 19 d’octubre de 2012Bibliografia. – Textos en català i castellà, resums en anglès, català i castellàISBN 9788439390596I. Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural II. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici III. Títol1. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Catalunya) – Congressos502.4(467.1:23Pirineus)(061.3)

Generalitat de CatalunyaDepartament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi NaturalFoto portada: Montserrat Bacardit (Plataforma de mostratge de sediments en el treballs del projecte OCUPA)Fotos interiors: Emilio O. Casamayor (Projecte AERBAC)Tiratge: 650 exemplarsDisseny: Aran DissenyDipòsit Legal: DL B-21618-2013ISBN 9788439390596

2 · IX Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

IX Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici


Boí (Alta Ribagorça), 17, 18 i 19 d’octubre de 2012

Boí (Alta Ribagorça), 17, 18 i 19 d’octubre de 2012 · 3

Presentació.Maria Mercè Aniz i Montes

El projecte Acopla: biogeoquímica de les aigües de muntanya, control hidrològic i efectes potencials del canvi climàtic.

Lluís Camarero, Andrea Butturini, Jordi Catalan, Félix Francés, Marta Boix, Ismael Orozco i Marc Sala

Efectes de l’activitat ramadera sobres les aportacions de nitrogen als estanys del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Joan Lluís Riera, Marisol Felip, Eglantine Chappuis, Joan Tresserra i Lluís Camarero

Sensores microbianos del cambio global en lagos de alta montaña.Emilio O. Casamayor

Simulació meteorològica d’alta resolució en zones d’orografia complexa: el cas del Parc Nacional.

Meritxell Pagès i Josep Ramon Miró

Restauració de la vegetació aquàtica en estanys del PN: inventari d’hàbitats poten-cials i predicció de comunitats en sistemes afectats per l’explotació hidroelèctrica.

Esperança Gacia, Cristina Pulido, Joan Riera, Eglantine Chappuis i Enric Ballesteros

TREBIO: el papel de las trayectorias históricas en los cambios de usos de suelo sobre la biodiversidad en el Parque Nacional de Aigüestortes y Estany de Sant Maurici.

Magda Pla, Lluís Brotons, Aitor Ameztegui, Lluís Coll i Pere Casals

Sumari7

9

19

29

39

43

57


Dinámica de las poblaciones de perforadores de coníferas en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici durante los últimos años. Gerardo Sánchez i Eudaldo González

Respuestas individuales de los árboles al clima del Pirineo: un caso de estudio en bosques subalpinos de Pinus uncinata.Jesús Julio Camarero, J. Diego Galván, Gabriel Sangüesa-Barreda, Arben Q. Alla, Hooz A. Mendivelso y Emilia Gutiérrez

Interaccions entre arbre i arbust al llarg de l’ecotò entre el bosc i els prats alpins al Pirineu Central.Oriol Grau, Josep M. Ninot i José M. Blanco-Moreno

Caracterització edàfica dels boscos de pi negre de nova formació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Carme Casas Arcarons, Núria Bruch Oms, Pere Casals Tortras, Empar Carrillo Ortuño i Josep M. Ninot Sugrañes

Genética del paisaje y ecología de pastos subalpinos de Festuca eskia y F. gautieri en el Parque Nacional de Aigüestortes y Estany de Sant Maurici.Isabel Marques, David Draper, Benjamin Komac, José Gabriel Segarra-Moragues, Luis Villar, Elvira Sahuquillo, Ernesto Pérez-Collazos, Juan Viruel i Pilar Catalán

Caracterització ecofisiològica de les respostes de diferents espècies representatives de l’estatge subalpí al canvi climàtic.Jordi Fernàndez, Lucas S. Ferro, Carles Ribó, Clàudia Canadell, Assumpció Moret, Alba Fransi i Isabel Fleck

El gènere Pedicularis (Orobanchaceae) al Parc i les àrees veïnes. Ignasi Soriano

Llista vermella de la flora vascular del Parc Nacional.d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Moisès Guardiola, Albert Petit, Josep Maria Ninot, Empar Carrillo, Aaron Pérez-Haase i Gerard Giménez

Canvis en la vegetació de les congesteres com a resposta a la variabilitat climàtica.Estela Illa, Artur Lluent i Empar Carrillo

Caracterització de la morfologia funcional i l’estructura d’edats de Vaccinium myrtillus a l’ecotò d’un bosc subalpí.Alba Anadon Rosell, Sara Palacio i Josep M. Ninot

Estudi de la producció i la qualitat de llavor de Pinus uncinata Ram. ex DC. al llarg del gradient altitudinal. Marc Talavera, Josep M. Ninot i Empar Carrillo

Efecte de la gestió forestal sobre la comunitat d’abelles i vespes nidificants en cavitats preestablertes i la seva fauna associada.Helena Barril-Graells, Lluís Comas, Anselm Rodrigo i Jordi Bosch

63

73

91

97

109

119

131

139

149

157

167

173


Sumari

Sumari


183

193

203

211

221

235

249

261

Efectes de la gestió forestal sobre les comunitats de formigues en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Olga Boet, Xavier Arnan, Marc Gràcia, Lluís Comas i Javier Retana

La colonització dels estanys del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici pel crustaci Daphnia longispina.

Marc Ventura, Danilo Buñay, Alexandre Miró, Eva Hamrova, Adam Petrusek, Luc De Meester i Joaquim Mergeay

Per què els óssos no freqüenten el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici?

Santiago Palazón, Antoni Batet, David Camps, Ivan Afonso, Daniel Villero, Magda Pla, Lluís Brotons i Jordi Ruiz-Olmo

Interacció entre clima i ocupació humana en la configuració del paisatge vegetal del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Jordi Catalan, Albert Pèlachs, Ermengol Gassiot, Ferran Antolín, Anna Ballesteros, Meritxell Batalla, Francesc Burjachs, Teresa Buchaca, Lluís Camarero,

Ignacio Clemente, David García, Virginia García-Díaz, Santiago Giralt, Laia Jordana Lluch, Niccolò Mazzuco, Elena Mur, Miquel Ninyerola, Laura Obea, Joaquim Oltra,

Ramon Pérez-Obiol, Raquel Piqué, Sergi Pla-Rabés, Carlos Rivera Rodón, Josep Manel Rodríguez, David Rodríguez, Alberto Sáez i Joan Manuel Soriano

Les primeres comunitats ramaderes de la Vall de Sant Nicolau (5.000 – 2.300 calANE).

Niccolò Mazzucco, Ermengol Gassiot, David Rodríguez Antón, David Garcia Casas i Laura Obea Gómez

Les muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: metodologia per a l’estudi del patrimoni

immaterial i la dimensió social del paisatge.Oriol Beltran, Ferran Estrada i Ismael Vaccaro

Descobrir l’esperit dels llocs. Com tractar el patrimoni immaterial als parcs i altres espais patrimonials. Algunes propostes.

Jordi Abella i Xavier Roigé

Més de 2.000 anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

David Garcia Casas, Ermengol Gassiot, Laura Obea, Niccoló Mazzuco i David Rodríguez Antón


Paraules clau: Pirineu, neolític, indústria lítica, mobilitat, transhumància

Durant l’última dècada els projectes d’investigació dirigits a esbrinar les primeres ocupacions al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM) han demostrat que a partir dels últims 7.000 anys les àrees d’alta muntanya pirenaica es caracteritzen per una creixent presència humana, fins a arribar fa entre 5.000 i 4.500 anys a un moment de major pressió, amb l’ocupació simultània dels estadis alpins i subalpins. Les dades arqueològiques i paleoambientals provinents de la cova del Sardo de Boí, un abric localitzat a 1.790 m.s.n.m. a la vall de Sant Nicolau, a més de confirmar aquest escenari apunten a una elevada mobilitat dels grups humans que presumiblement portaven a terme estratègies d’explotació ramadera a la muntanya. Aquestes estratègies es podrien basar en pràctiques de mobilitat a llarga distància, des d’altres indrets de les Nogueres, o fins i tot de la vall de l’Ebre. D’altra banda, les anàlisis de les restes pol·líniques i carpològiques procedents de la cova suggereixen que la dinàmica d’ocupació del jaciment no va ser un procés continu i gradual i que hi va haver diferents patrons en l’ocupació del jaciment i en l’explotació del seu entorn. En aquest article presentem els resultats de l’estudi dels conjunts lítics de la cova del Sardo a través d’anàlisis de procedència de les matèries primeres i de la gestió tecnològica i funcional de les eines utilitzades. Les dades obtingudes indiquen que les estratègies de gestió de l’espai, la mobili-tat i l’organització tecnològica dels grups humans al llarg de les diverses fases d’ocupació del jaciment, entre 4.800 i 2.500 calANE, van ser canviants.

Resum

Keywords: Pyrenees, Neolithic, lithic materials, mobility, transhumance

In the last decade, the different research projects developed at National Park of Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici (PNAESM) show that highest parts of central Pyrenees have been inhabited since the latest 7,000 years. This anthropic pressure increases between 5,000 and 4,500 years ago, when alpine and subalpine areas are simultaneously occupied. The Cova del Sardo is a natural rock shelter sited at 1,790 m.a.s.l. in the Sant Nicolau Valley, in the Axial Central Pyrenees. Archaeological and paleoecological data from this site suggest the existence of an extensive mobility of pastoral groups from the Ebro Valley throughout the Noguera’s rivers to the Axial Pyrenees, during the entire Neolithic period. On the other hand, pollen and anthracological analyses from the Cova del Sardo suggest a dynamic process of landuse from 7,500 to 4,500 yrs cal BP. In this paper we present the results of lithic material provenance and techno-functional analyses. Obtained data confirm the existence of changes in the mobility strategies and in the occupational dynamics of the site along the 3,000 years of human occupation.

Abstract

Niccolò Mazzucco1, Ermengol Gassiot2, David Rodríguez Antón1, David Garcia Casas2, Laura Obea Gómez2 1. Institució Milà i Fontanals. Consell Superior d’Investigació Científiques. C. Egipcíaques, 15, 08001 Barcelona. 2. Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Campus de la UAB. 08193 Bellaterra.

Les primeres comunitats ramaderes de la Vall de Sant Nicolau (5.000 – 2.300 CalANE)

1. IntroduccióDiversos estudis arqueològics recents han docu-mentat la presència humana a les zones altes dels Pirineus (Rendu, 2003; Palet et al., 2008, i Ejarque et al., 2009), i especialment a l’interior de l’actual àrea del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM) al llarg dels darrers 9.000 anys (Gassiot et al. 2010a i 2010b). Aquestes ma-teixes investigacions, en el marc de programes interdisciplinaris, també han començat a esbos-sar una nova visió dels medis d’alta muntanya, en mostrar que aquesta presència humana els ha anat modificant amb una intensitat creixent a través de milers d’anys d’explotació ramadera (Esteban et al., 2003; Galop et al., 2003; Rendu, 2003; Bal et al., 2010, i Cunill et al., 2012). Tot just en els da-rrers anys s’ha començat a identificar l’impacte a l’entorn d’unes pràctiques ramaderes en les zones altes dels Pirineus que, amb tota seguretat, tenen prop de 7.000 anys d’història.Malgrat els extraordinaris avenços en el coneixe-ment de la prehistòria dels Pirineus dels darrers 15 anys, perduren encara molts interrogants sobre com eren les poblacions que la van protagonitzar. Alguns d’aquests interrogants són rellevants per entendre la prehistòria del sud-oest d’Europa i no només la dels Pirineus. Així, si la serralada va co-mençar a ser un lloc on adreçar els ramats ja des de mitjan període de l’holocè, com era aquesta ra-maderia? Es tractava de comunitats que habitaven tot l’any en una mateixa zona de la serralada o els ramats es desplaçaven a diferents llocs de pastura en funció de l’època de l’any? En el cas de ramats mòbils, els desplaçaments se cenyien a un simple moviment altitudinal dins d’una mateixa vall o co-brien extensions geogràfiques més àmplies?Des de l’arqueologia prehistòrica sovint s’ha plan-tejat que a finals del neolític, fa uns 5.000 anys, ja s’havia configurat algun tipus de transhumància de llarg abast territorial (Alday et al., 2012, i Esteban et al., 2003). De fet, s’utilitza aquest patró de ra-maderia per explicar nombrosos fenòmens arqueo-lògics, com ara el megalitisme dels Prepirineus o l’ocupació de diversos jaciments de muntanya (Ruiz Zapatero, 1995). No obstant això, les bases empíriques per justificar l’existència d’aquest tipus de pràctiques generalment són molt dèbils i con-fien principalment en l’analogia etnogràfica en si-tuacions actuals o d’un passat molt recent (Violant i Simorra, 2001). Aquests tipus de raonaments

resten validesa a les inferències sobre la classe de ramaderia que va tenir lloc en diversos punts dels Pirineus durant la prehistòria. A fi de resoldre aquest dèficit, cal promoure l’obtenció d’arguments que des de l’arqueologia permetin inferir amb més solidesa com era la realitat en cada període, fet que en relació amb el problema plantejat suposa poder caracteritzar les pràctiques ramaderes, tant pel que fa al tipus de ramats, dimensions i composició, com les àrees explotades i la seva mobilitat geogràfica, sense oblidar la caracterització del producte buscat (llana, formatge, carn... ) i el seu règim de propietat. Aquest treball vol contribuir a resoldre alguns dels aspectes acabats d’esmentar des de la recerca ar-queològica i a partir, principalment, de les dades del jaciment arqueològic del PNAESM que ha estat més intensament analitzat: la cova del Sardo de Boí. Les característiques àcides del sediment i al-tres factors han motivat una molt mala preserva-ció de les restes faunístiques en aquest jaciment, fet que fa molt difícil poder identificar l’existència d’activitats ramaderes i, especialment, caracterit-zar-la. Aquesta limitació s’ha pogut compensar amb l’estudi de la paleovegetació a l’entorn immediat de la cavitat durant les seves ocupacions prehis-tòriques (Gassiot et al., 2012). Aquí abordem la de-terminació d’un eventual patró de mobilitat de les poblacions que van utilitzar reiteradament durant la prehistòria la cova del Sardo com a lloc per viure, ja fos durant períodes llargs o de manera molt pun-tual. Per fer-ho utilitzem principalment les restes lítiques recuperades a la cavitat, un dels materials més ben preservats i que ha pogut ser analitzat en la seva totalitat.

2. Mobilitat, nomadisme i eines lítiques a la pre-històriaCom en d’altres materials arqueològics, les restes lítiques, a part d’aportar informació sobre la tecno-logia i els processos productius de les societats pretèrites, també poden facilitar dades sobre la circulació d’objectes o la mobilitat de persones. Aquesta informació en gran mesura prové del fet que les roques aprofitades per a la fabricació d’eines generalment es troben en llocs d’afloraments que generalment no tenen una distribució espacial gaire àmplia. En aquest sentit, l’anàlisi de les matèries primeres lítiques presents a la cova del Sardo per-met assenyalar amb certa precisió l’emplaçament de les seves àrees font. Això fa possible definir una



relació espacial entre el punt d’aprovisionament de la matèria primera emprada i la cova del Sardo, que és el lloc on l’eina va deixar de fer-se servir i va quedar completament amortitzada. La caracterit-zació d’aquesta relació, en termes de com va ser el procés que va acompanyar el desplaçament de l’eina (des de la circulació només d’objectes fins a la mobilitat completa de grups de persones amb aquests), adquireix un important valor heurístic per entendre com es van definir en el passat els siste-mes d’assentament i explotació en un determinat espai geogràfic.Les ocupacions prehistòriques de la cova del Sardo es relacionen probablement amb pràctiques rama-deres. La mala conservació dels materials ossis al jaciment inhibeix la determinació, mitjançant anàli-sis isotòpiques, de les restes faunístiques, de la mobilitat geogràfica dels caps de bestiar. L’anàlisi de la procedència de les matèries primeres líti-ques pot cobrir aquest buit: una eventual arribada d’eines de procedències externes a l’entorn imme-diat de la cavitat pot ser indicativa dels patrons de desplaçament pel territori de comunitats humanes amb llurs ramats. Alternativament, matèries prime-res al·lòctones poden reflectir també l’existència de xarxes d’intercanvi i circulació de productes entre comunitats disposades en territoris més acotats o circumscrits. Discernir entre ambdues situacions és complicat, especialment si no es dis-posa de dades complementàries, com les de les procedències d’altres materials o les d’altres jaci-ments arqueològics. Amb tot, l’existència d’unes poques àrees font dels materials, ben definides geogràficament i situades sobre un mateix itinerari és més aviat coherent amb una situació de mobi-litat de persones. Alternativament, l’existència de diverses àrees de procedència, diferenciades geo-gràficament i no disposades sobre un recorregut coherent, podria estar indicant patrons d’intercanvi d’una comunitat amb diversos grups veïns. Entre-mig s’obren diverses possibilitats.En la mesura en què es pugui establir un patró de mobilitat dels grups humans presents a la vall de Sant Nicolau a la prehistòria i l’abast de la seva mobilitat, si és que n’hi ha, es començaria a defi-nir com eren les seves pràctiques d’explotació de l’entorn, en especial la ramaderia. En aquest sentit serà important poder distingir entre tres situacions hipotètiques: 1) una ramaderia estable en els vol-tants de la cova del Sardo, en el tram central de

la vall de Sant Nicolau; 2) una ramaderia amb des-plaçaments altitudinals dins de la mateixa capça-lera de conca, per exemple dins de la vall de Boí i 3) una ramaderia amb desplaçaments de major abast cap a la perifèria de la serralada, sigui dins la mateixa conca o no. La segona opció correspon al que en alguns llocs s’ha qualificat com a transter-mitància mentre que la tercera implicaria un cert tipus de transhumància (Rendu, 2003). Distingir entre ambdues és rellevant, de cara a l’estudi de la prehistòria, per diversos motius. Un d’aquests té a veure amb el grau d’integració política d’un territori. Desplaçar ramats a llarga distància comporta o es-pais geogràfics buits de persones o l’existència de pactes i normes que en garanteixin la circulació i un cert respecte a la propietat. En tot cas, aquesta és una discussió que escapa a l’abast d’aquest treball. Finalment, l’anàlisi de la procedència de les matè-ries primeres i el tipus de productes lítics trobats a la cova del Sardo (blocs de material per explotar, restes de talla, productes acabats i utilitzats, etc.) proporciona informació sobre el caràcter de les di-ferents ocupacions del jaciment. En la mesura en què les comunitats que les van protagonitzar duien a terme algun tipus de mobilitat, ens poden ajudar a entendre la funció de la balma en els sistemes d’assentament i desplaçament per l’àrea durant la prehistòria. Reprendrem aquests dos aspectes a les conclusions.

3. Materials i mètodesDins de les recerques arqueològiques que s’han dut a terme a les àrees axials del Pirineu (Rendu, 2003; Esteban et al., 2003; Ejarque et al., 2010), les investigacions que estem desenvolupant al PNAESM (Gassiot et al., 2013), i concretament a la vall de Sant Nicolau, estan aportant dades noves molt singulars i significatives per a l’estudi de les zones d’alta muntanya durant la prehistòria a la Me-diterrània més occidental.Les investigacions recents (Gassiot et al., 2010b) ens permeten assenyalar que, des de la meitat del període de l’holocè, durant l’òptim climàtic (5.000-4.000 calANE), començaria a verificar-se una pri-mera ocupació humana de les zones més elevades de les valls axials, com ens indiquen les ocupacions de la cova del Sardo de Boí, situada a 1.790 metres d’alçada i la cova veïna de Covetes, que se situa a uns 1.850 metres. Aquestes primeres ocupacions s’ampliarien cap a les capçaleres i zones més ele-

vades, especialment a partir del 5.000 calANE, i s’ampliaria el nombre d’ocupacions de 2 a 8 en l’entorn de la vall de Sant Nicolau i capçaleres de la Noguera Ribagorçana. Aquestes ocupacions es-mentades són de menor entitat i se situen princi-palment en petits abrics rocallosos entre els 2.000 i els 2.500 metres d’alçada, si bé s’ha documentat una presència de material lític d’aquest període, fins i tot a dues ubicacions situades en una zona de carena a 2.700 metres.En aquest treball ens centrarem en les anàlisis re-latives als materials lítics procedents dels dipòsits prehistòrics de la cova del Sardo ja que, atesa la seva excavació en extensió i la major importància qualitativa i quantitativa de les restes respecte a la resta de troballes, ens possibiliten inferir pautes econòmiques i de mobilitat molt més significatives en un àmbit estadístic que a partir de la resta de llocs documentats.Particularment, la cova del Sardo de Boí és una cavitat formada per un aflorament granític molt erosionat per l’activitat glacial plistocènica, que es va reomplir i va generar un dipòsit sedimentari cau-sat per l’acció de dos cons de dejecció laterals del vessant. El jaciment està configurat per una zona interior, sota la cornisa de l’abric, d’uns 20 m2, i un aterrossament exterior d’uns 60 m2 que van ser excavats en extensió entre els anys 2004 i 2009. El lloc se situa al vessant de solana, amb orienta-ció sud-oest, a uns 60 m del fons de la vall. Des del jaciment es controla visualment l’accés a la vall des de l’Estany de la Llebreta (1.700 m) fins a les valls de Llacs i Morrano, situades per sobre dels 2.000 m.

3.1. La seqüència ocupacionalLa cova del Sardo és el jaciment del PNAESM que té una seqüència d’ocupació humana més llarga. Els nivells més recents són del s. XVIII i els més antics de mitjans del VI mil·lenni calANE1 (Gassiot, 2010; Gassiot et al., 2010b). Les ocupacions pre-històriques s’estenen al llarg de 3.000 anys de ma-nera discontínua, entre el 5.600 i el 2.500 calANE1, tant a l’interior com, en ocasions, a l’exterior de la cavitat (Fig. 2). Dins de la balma generen un dipòsit de sediment que no supera els 50 cm d’espessor màxima. A part de l’alçada, de la cova del Sardo

destaca la relativa continuïtat de l’assentament al llarg del neolític, especialment entre el 4.800 i el 2.500 calANE, període en què no s’han detectat desocupacions importants. Aquest darrer fet, rela-tivament rar al nord-est de la península Ibèrica, junt amb el primer, fa que l’anàlisi dels materials lítics de la cova del Sardo sigui una via d’informació excep-cional per a la comprensió dels patrons d’ocupació prehistòrica del territori, de les pràctiques econò-miques desenvolupades i, previsiblement, de llurs dinàmiques de mobilitat.L’excavació arqueològica de la cavitat va permetre distingir quatre fases d’ocupació prehistòrica, amb correlats en la seqüència estratigràfica, cronològica i la disposició espacial dels materials. La més an-tiga és la fase 9 (datada entorn del 5.500 calANE), i s’articula al voltant d’un fogar en una coveta emplaçat sota la cornisa a la zona oest de l’abric. Aquesta ocupació sembla que ha estat molt breu i els escassos materials lítics procedents del nivell no han estat inclosos en les anàlisis que presentem a continuació. El seu interès radica, principalment, a documentar una primera presència humana a la vall de Sant Nicolau ja des del neolític més antic.En canvi, la fase 8 es correspon amb una ocupació força intensiva i llarga tant de l’abric com del seu exterior. A les zones interiors de l’abric s’ubiquen dues àrees de combustió delimitades per cercles concèntrics de pedres, una de més gran situada a la zona més interior de la cova i una altra em-plaçada, també sota la cornisa, però més a prop de l’entrada. Paral·lelament, a l’exterior s’hi va cons-truir una terrassa de més de 2 x 5 m, que conté una gran acumulació de fusta cremada formada al llarg d’episodis successius. Aquí les restes faunís-tiques, lítiques i ceràmiques són molt escasses. La majoria dels materials provenen de la part interior de la cornisa. Entre la ceràmica, molt fragmentada, hi destaquen restes de recipients de grans dimen-sions, amb diàmetres propers als 40 cm. Cinc da-tacions de C14 situen aquesta fase entre els 4.800 i els 4.400 calANE (vegeu Taula 1).La fase 7 és més aviat el resultat de la suma de múltiples i reiterades ocupacions de l’interior de la cavitat al llarg d’un període comprès entre els 4.200-4.000 i els 3.400 calANE. Es caracteritza per la presència d’un dipòsit molt homogeni a l’interior


1. Les datacions absolutes les presentem calibrades i abans (calANE) o després (calNE) de la nostra era.


de la cavitat, amb abundant material lític, ceràmic i nombroses restes faunístiques altament fragmen-tades i cremades. Les llars semblen menys per-manents, en general, que a la fase anterior, i es disposen a l’interior de la balma. Una d’aquestes llars és una cubeta hemisfèrica. Si veiem els per-centatges de restes lítiques, el major conjunt prové d’aquesta llarga fase, de fins a 700 anys de durada.La posterior, la fase 6, comporta un canvi en les pautes d’aprofitament de la cavitat. S’hi han docu-mentat les restes d’una coberta o sostre vegetal que, a l’exterior de la balma, es recolzava en la cornisa. És en aquest espai exterior aparentment d’habitació on hi ha els vestigis d’ocupació, com la pràctica totalitat de les restes lítiques i ceràmiques. D’aquestes darreres destaquen els fragments fets amb una pasta més grollera que en l’ocupació ante-rior i la posterior, alguns dels quals tenen una deco-ració realitzada a partir d’un cordó exterior aplicat. No es documenten evidències de processament de fauna ni tampoc restes d’estructures de com-bustió definides. La datació d’una fusta de pi cre-mada procedent del sostre de l’estructura ha donat un resultat d’entorn dels 3.200 calANE. En aquesta època també es va ocupar una petita terrassa que hi ha a uns 30 m de l’abric. Més o menys contem-porània també és la segona de les ocupacions de l’abric de l’Estany de la Coveta I, situat a 2.435 me-tres d’alçada (Gassiot et al., 2010a).La darrera fase d’ocupació prehistòrica és la 5. De manera similar a la fase 7, l’assentament es cir-cumscriu a l’interior de la balma i s’articula entorn d’una llar que, en aquesta ocasió, aprofita l’espai comprès entre 3 grans blocs de granit, que li fan una mica de solera. La majoria de restes lítiques i ceràmiques es dispersen al voltant d’aquest fogar, tot i que també se n’escampen per l’exterior. La ceràmica d’aquesta fase apareix, com en les altres, molt fragmentada, i no presenta decoracions. Les dues datacions d’aquesta fase ronden els 2.800-2.600 calANE, durant els quals detectem la major concentració d’abrics amb ocupacions prehistòri-ques arreu del PNAESM (Portarró, Obagues de Ratera, Covetes, lac major de Saboredo II). 3.2. Les restes lítiquesEn l’arqueologia prehistòrica els materials lítics tenen una gran rellevància com a font d’informació. La producció lítica és el resultat de determinats pro-cessos tecnològics i econòmics: des de la recerca dels afloraments de matèries primeres i la seva ex-plotació i transformació en útils fins a la seva utilit-zació i amortització en les activitats de subsistència

i producció (Terradas, 2001). A la cova del Sardo, la seva importància és potser encara major donada l’escassesa o l’absència d’altres tipus d’artefactes, com la ceràmica o les indústries d’os i de fusta, que en altres jaciments de cronologies similars han jugat un paper cabdal en el sistema de producció de les comunitats agropastorals neolítiques (Bosch et al., 2005). El registre lític procedent de les fases d’ocupació de cronologia prehistòrica de la cova del Sardo (VI-III mil·lenni calANE) consta de 368 elements. En aquest conjunt hi ha considerades totes les restes lítiques tallades, és a dir: nuclis, suports acabats i restes de producció i de manteniment (Fig. 3). A l’estudi que aquí presentem hem exclòs el ma-croutillatge, que s’inclourà a la mostra en un segon moment.El registre lític del Sardo es presenta, a primera vista, com un conjunt relativament escàs, espe-cial-ment si es compara amb altres jaciments de la conca de l’Ebre del mateix període (Alday et al., 2012), amb una gran abundància de restes. De totes maneres, conceptes com l’abundància de restes tenen poca significació en arqueologia si no es relacionen amb el context geogràfic i l’estratègia general dels assentaments. Contràriament, és re-marcable el fet que la indústria lítica de la cova del Sardo representi un registre complet, ja que s’ha excavat pràcticament tota la superfície habitable del jaciment. En aquest cas, podem considerar la indústria lítica com un indicador fiable del compor-tament tecnològic i econòmic de les poblacions que van utilitzar la balma.L’estudi de les restes lítiques tallades s’ha efec-tuat seguint una metodologia de treball que inte-gra la identificació de les matèries primeres i del seu origen geològic i geogràfic, la caracterització morfotècnica dels productes obtinguts i de les restes generades durant la producció i, finalment, l’anàlisi de les traces de fabricació i d’ús. La finali-tat és apropar-se a la comprensió dels processos de producció i utilització dels instruments. Aquesta metodologia es basa en l’aplicació de disciplines i tècniques científiques entre les quals destaquen la petrografia, la micropaleontologia, l’arqueologia experimental, la tribologia i l’estadística (González i Ibáñez, 1994; Clemente, 1997; Terrades, 2001 i 2002, i Terradas et al., 2012). Una presentació detallada de les anàlisis dutes a terme ja està disponible en altres treballs (Gassiot et al., 2012a; Mazzucco et al., 2013), mentre que en aquest presentem una visió general de les dinà-miques observades.

4. Resultats i discussióLes Taules 2 i 3 sintetitzen els resultats obtinguts. La significació estadística de la distribució de ma-terials en cada fase ha estat comprovada a través de la prova khi quadrat de Pearson. En tots els casos hem obtinguts valors P molt significatius. Un primer test s’ha realitzat subdividint els mate-rials per zona de procedència (Pirineu axial, Prepiri-neu i conca de l’Ebre) (x2: 33,765; df: 6; P: 0,000). El segon test, dividint les litologies en locals i no locals. En aquest cas, tots els elements en sílex, prescindint de la seva procedència, s’han inclòs en l’estadístic, tot i que segurament és de procedèn-cia forana (x2: 19,699; df: 3; P: 0,000). Un tercer test s’ha elaborat dividint els materials per a la seva caracterització tecnològica (làmines, resquills i res-tes de talla) (x2: 20,390; df: 6; P: 0,002). En tots els casos els percentatges estan calculats únicament sobre els elements determinats, mentre que els element que no ha estat possible caracteritzar des d’un punt de vista petrològic o tecnològic han estat exclosos dels estadístics. L’ocupació més antiga de la cavitat, la correspo-nent al Conjunt 9, correspon a una situació puntual i d’una durada molt curta. La presència humana estable en la cova del Sardo es detecta només a partir del Conjunt 8, datat entre els 4.800-4.350 calANE. En síntesi, sembla que es tracta d’un pe-ríode en què, de manera reiterada, la cavitat va ser objecte d’un assentament relativament estable, potser al llarg de diverses setmanes o mesos cada any. Considerant la intensitat de l’ocupació, la pro-porció de materials lítics és molt baixa (Taula 2), la més reduïda de la seqüència. Tot i això, ofereix informacions rellevants al voltant de les modalitats d’explotació dels recursos abiòtics. La majoria de materials (64,4%2) procedeixen de l’entorn local, la vall de Sant Nicolau, on hi ha una certa variabi-litat de roques, entre les quals trobem filonianes, pissarres, esquists i quarsites (Fig. 3). Aquestes roques principalment van ser explotades per a la manufactura de peces poc elaborades. Els esclats i els suports tabulars representen, plegats, el 54,8% del conjunt, mentre que les làmines i les peces re-tocades només arriben al 23,8%. Aquests darrers

elements, d’elaboració més curosa, no van ser confeccionats al jaciment. Les matèries primeres emprades tenen una procedència forana: el 21,3% de la conca de l’Ebre i el 14,3% dels afloraments de la conca de Tremp-Graus. L’absència de restes de producció, com ara nuclis, restes de talla i produc-tes de manteniment, corroboren aquesta hipòtesi. En resum, el registre lític del Conjunt 8 sembla que reflecteix un moment de major explotació dels recursos locals, on els materials forans tenen un paper minoritari. Aquests últims probablement representen part de l’equipament personal dels hàbitats de la cova i, en alguns casos, han estat prèviament utilitzats i successivament transpor-tats i amortitzats en el jaciment. Aquesta situació s’exemplifica amb una peça de falç utilitzada per a la recollida dels cereals (Fig. 3). També s’ha fet la troballa en aquesta fase d’una llavor d’Hordeum vul-gare. Tot això fa pensar en l’existència d’una agri-cultura presumiblement fora de la vall (o que, com a mínim, no deixa més vestigis dins la balma) que permetria el trasllat de cereals i el seu consum a la cavitat. De totes maneres, cal remarcar l’aportació al jaciment de materials sobre mitges i llargues dis-tàncies, considerant que els afloraments més pro-pers d’aquestes tipus de sílex es troben entre 40 i 80 kilòmetres de la cova del Sardo. El Conjunt 7 mostra un patró bastant diferent d’explotació dels recursos minerals, en un context en què les ocupacions de l’interior de la balma es-devenen més discontínues, tot i que s’aniran repe-tint al llarg d’un període de pràcticament 700 anys. De les 140 restes recuperades a la fase 7 (Taula 2) el 70,1% són de procedència forana, tant de la conca de l’Ebre (20,4%), com de la conques de Tremp-Graus i de Sopeira (44,4%). El canvi no està únicament representat per la quantitat de roques al·lòctones. A nivell tecnològic es fa palès un aug-ment dels suports de manufactura més acurada, és a dir dels suports laminars (31,9% del total dels su-ports), entre els quals destaca la presència de nom-broses peces geomètriques (29,7% dels suports laminars). Alhora també es constata una major incidència d’activitats de talla i de manteniment d’instruments, amb la presència de nuclis i suports


2. Mentre no s’indiqui el contrari, els percentatges s’estableixen sobre el total dels materials determinats de cada fase. Els materials de caracterització petrogràfica i/o tecnològica incerta s’han exclòs de l’estudi.


en fase d’elaboració (proformes). Paral·lelament, hi ha també un increment del tipus de tasques dife-rents en què es van fer servir les peces lítiques. Hi són presents, sobretot, activitats relacionades amb la caça i amb el processament de substàn-cies vegetals. Entre aquestes darreres hi ha la pre-paració de fibres per a la producció de cistells o cordes, la recol·lecció de tiges d’herba fresca com a farratge o com a element constructiu i la sega de cereals. S’han obtingut resultats similars sobre la utilització dels recursos vegetals en un context domèstic a la cova del Frare (Albert et al., 1996). Al contrari, les litologies locals (29,9%) sembla que han tingut un paper principalment en tasques vin-culades probablement al processament dels pro-ductes de les activitats cinegètiques. Aquest patró d’aprofitament dels recursos lítics encaixa amb el caràcter de les ocupacions, aparentment de durada breu i que es repeteixen al llarg de diversos segles. Una part de les eines recuperades d’aquesta fase corresponen a peces molt aprofitades, en alguns casos amb diverses reparacions i ja amortitzades, que finalment són descartades i previsiblement re-emplaçades. Així, hi ha diversos geomètrics molt fracturats i cremats, que possiblement responen a una activitat de reparació d’un projectil, on la peça lítica (geomètric) malmesa és substituïda per una en millor estat. Una altra part de les restes presen-ten un ús relacionat amb tallar vegetals que, potser en part, podria correspondre a la neteja de la vege-tació de la balma a l’inici de cada nova ocupació. Gran part d’aquestes restes provenen de nivells estratigràfics interpretats com una acumulació de residus fruit de la neteja de l’espai, fet que podria ser coherent amb aquesta possibilitat. En aquest sentit, la menor proporció de litologies locals es pot explicar en funció de la brevetat de les ocupacions, per les quals els materials transportats haurien re-sultat suficient per a la realització de les pràctiques de subsistència. Finalment, cal destacar el mante-niment i l’increment d’una xarxa d’aprovisionament de matèries primeres sobre mitges i llargues dis-tàncies (Fig. 1). El Conjunt 6, com s’ha vist, probablement testi-monia un únic moment d’ocupació de la cavitat. El registre lític (Taula 2) es caracteritza per una explotació força intensa de les litologies proce-

dents de l’entorn immediat del jaciment (52,1%), en particular de les roques filonianes. Entre les roques al·lòctones prevalen els sílex de la conca de Tremp-Graus i Sopeira (41,1%) (Fig. 3), mentre que les litologies de la conca de l’Ebre semblen es-cassament explotades (6,8%). Aquestes dades po-drien suggerir una mobilitat més focalitzada sobre distàncies més curtes que a la fase precedent, si bé aquesta hipòtesi és, de moment, difícil de con-trastar. En tot cas, durant l’ocupació les activitats de talla lítica tenen una major incidència, vista la major proporció material de rebuig (48,1%), pro-bablement relacionada amb la producció d’esclats (37,7%), ja que els suports laminars són una por-ció molt reduïda del total (14,3%). Des d’un punt de vista funcional, destaca la presència d’activitats vinculades al treball de plantes llenyoses i no llen-yoses que, entre d’altres, podrien estar associades a la construcció de la cabana o sostre exterior a la balma. La presència d’un geomètric i d’una punta foliàcia (Fig. 3) amb fractures d’impacte produïdes pel llançament del projectil amb un arc o un altre sistema de propulsió, testimonia també certa inci-dència d’activitats venatòries, tot i que de manera ocasional o secundària. En síntesi, aquesta ocupa-ció breu i aparentment estable de la cavitat mostra un major aprofitament dels recursos locals.Finalment, durant l’última fase d’ocupació prehis-tòrica de la cova del Sardo, el Conjunt 5, es torna a evidenciar una dinàmica d’assentament més simi-lar a l’observada durant el Conjunt 7, probablement de manera encara més clara (Taula 2). Els materials de procedència forana representen quasi la totalitat del conjunt (83,1%), fet que s’associa a la proporció més alta de làmines (31,2%) de tota la seqüència (Fig. 3). Els esclats són una part minoritària del total (27,1%), mentre que les nombroses restes de talla (45,5%) provenen principalment del manteniment de les eines transportades ja manufacturades al ja-ciment, ja que una mínima producció de suports probablement va tenir lloc en el mateix jaciment. Aquestes activitats de talla ocasionals s’associen al transport de nuclis o proformes del qual no ha quedat testimoni en el depòsit. És probable que el nuclis no esgotats hagin estat transportats a al-tres indrets per continuar amb la seva explotació. De totes maneres, són notòries en les làmines

d’aquesta fase nombroses reutilitzacions i revifa-ments. Les escasses peces fetes sobre materials locals (16,9%) evidencien un model d’explotació expeditiu. A nivell funcional també es repeteix el patró observat en el Conjunt 7: hi ha una abun-dància d’activitats vinculades al processament de substàncies vegetals (especialment la recol·lecció d’herba i la sega dels cereals) i d’activitats cine-gètiques. En definitiva, també el Conjunt 5 encaixa bé amb una eventual pràctica de mobilitat sobre llarga distància amb ocupacions curtes i repetides de la cavitat, que no van generar grans esforços en arranjar l’espai interior amb estructures no peribles.Finalment, cal evidenciar en tota la seqüència l’alt grau de fractura dels suports lítics (75,3%). Aquest fet confirma en part la dinàmica de formació del conjunt arqueològic: es tracta principalment de materials abandonats, és a dir, d’eines al final del seu cicle d’utilització. L’alta proporció de materials cremats sembla confirmar aquesta hipòtesi.

5. ConclusionsAmb més de 3.000 anys d’ocupacions prehistòri-ques, la cova del Sardo de Boí és la principal font d’informació de la presència de poblacions huma-nes al PNAESM, i en concret a la vall de Sant Ni-colau, durant la primera meitat de l’holocè. La mala conservació de les restes òssies en el jaciment in-hibeix el fet de poder constatar de manera directa l’existència de pràctiques ramaderes al llarg de la seqüència arqueològica prehistòrica, que arrenca entorn del 5.600 calANE i acaba pels voltants del 2.500 calANE.Amb tot, les dades paleobotàniques mostren l’existència d’espais desforestats al voltant de la cavitat durant les primeres ocupacions neolítiques que podrien ser indicatives de l’obertura de pas-tures, així com l’evidència de conreus, si més no en les àrees d’influència del jaciment (Gassiot et al., 2012b).

Les restes lítiques tallades procedents de les fases prehistòriques de la cova del Sardo avalen la pos-sible existència de pràctiques ramaderes junt amb d’altres activitats. Les anàlisis d’ús dels útils mos-tren com alguns d’aquests van ser emprats per tallar vegetals frescos, possiblement herba o far-ratge, activitat que podria associar-se al tractament de bestiar domèstic. No obstant això, també hi ha altres activitats presents, com les relacionades amb la cacera i processament de carn o la sega de cereals.Les restes lítiques també aporten llum sobre els patrons de mobilitat i ús del territori per part de les comunitats prehistòriques. Una part significativa, majoritària en dues de les fases d’ocupació, pro-venen d’afloraments que es localitzen lluny de la cova del Sardo i la vall de Boí, a les conques exte-riors del Prepirineu o, fins i tot, encara més al sud de la conca de l’Ebre. Les fonts de procedència de les matèries primeres es mantenen al llarg de les quatre ocupacions neolítiques, tot i que el seu pes en el total del conjunt varia. La seva disposició sobre un eix nord-sud és coherent amb un possible desplaçament de ramats de les pastures d’estiu a l’àrea del PNAESM a les d’hivern a la depressió de Tremp, Pont de Muntanyana i Graus o directament a la plana de l’Ebre. En tot cas, el patró observat no reprodueix una arribada de materials al·lòctons procedents de diverses direccions que és més coherent amb l’establiment de xarxes d’intercanvi generalitzades. Si es confirmés la mobilitat intuïda en aquest treball, de persones amb les eines líti-ques segurament acompanyant ramats, ens esta-ríem trobant amb un exemple de transhumància en una època molt antiga, durant el neolític. Amb tot, les diferències de pes de les diferents àrees de captació en els conjunts lítics de cadascuna de les ocupacions prehistòriques marca també di-ferències en aquesta mobilitat, molt més acusada en les fases 7 i 5.



Figura 1. Principals afloraments de sílex en la conca de la Noguera Ribagorçana.

Figura 2. Planta de les fases 5, 6, 7 i 8 de la cova del Sardo.


Figura 3. Selecció dels materials lítics de la cova del Sardo, fases 5, 6, 7 i 8.

Taula 1. Seqüència de datacions radiocarbòniques de la cova del Sardo.


Tau

la 2

. Mat

èrie

s pr

imer

es in

divi

dual

s a

la c

ova

del S

ardo

. Ind

. ind

ica

els

elem

ents

inde

term

inat

s.

Fase

Ro

qu

es n

o s

ilíci

esR

oq

ues

silí

cies

Ind

TO

T

corn

ub

ian

ita

qu

ars

qu

arsh

ialí

esq

uis

tg

ran

itp

issa

rra

filo

nia

na

rio

lita

Eb

reT

rem

pP

ard

ina

5N

--

-1

--

1012

1621

317

80

%-

--

1,3%

--

12,5

%15

,0%

20,0

%26

,3%

3,8%

21,3

%10

0%

6N

15

--

1-

27-

522

821

90

%1,

1%5,

6%-

-1,

1%-

30%

-5,

6%24

,4%

8,9%

23,3

%10

0%

7N

-13

11

28

1323

2218

732

140

%-

9,3%

0,7%

0,7%

1,4%

5,7%

9,3%

16,4

%15

,7%

12,9

%5,

0%22

,9%

100%

8N

11

--

49

12-

97

-15

58

%1,

7%1,

7%-

-6,

9%15

,5%

20,7

%-

15,5

%12

,1%

-25

,9%

100%

TO

TN

219

12

717

6235

5268

1885

368

%0,

5%5,

2%0,

3%0,

51,

9%4,

6%16

,8%

9,5%

14,1

%18

,5%

4,9%

23,1

%10

0%

BibliografiaALDAY, A.; MONTES, L.; BALDELLOU, V. 2012. “El Neolítico en la Cuenca del Ebro”. En: Rojo, M.; Garrido, R., y García, I. (eds.), El Neolítico en la Península Ibérica y su contexto europeo. Ed. Cá-tedra: 291-331.

BAL, M. C.; RENDU, C.; RUAS, M. P.; CAMPMAJO, P. 2010. “Paleosol charcoal: Reconstructing vegeta-tion history in relation to agro-pastoral activities in the Neolithic. A case study in the Eastern French Pyrenees”. En Journal of Archaeological Science 37: 1785-1797. doi:10.1016/j.jas.2010.01.035

BOSCH, A.; CHINCHILLA, J.; TARRUS, J. 2005. “Els objectes de fusta del problat neolitic de la Draga excavacions 1995-2005”, Monografies del Casc, 6, Banyoles.

CLEMENTE, I. 1997. Los instrumentos líticos de Túnel VII: una aproximación etnoarqueológica. Tre-balls d’Etnoarqueologia, 2, Madrid.

CUNILL, R.; SORIANO, J. M.; BAL, M. C.; PÈLACHS, A.; PÉREZ-OBIOL, R. 2012. “Holocene treeline changes on the south slope of the Pyrenees: a pedoanthra-cological analysis”. En Vegetation History and Ar-chaeobotany 21(4-5): 373-384.

EJARQUE, A.; MIRAS, Y.; RIERA, S.; PALET, J. M.; ORENGO, H. A. 2010. “Testing micro-regional varia-bility in the Holocene shaping of high mountain cul-tural landscapes: a palaeoenvironmental case-study in the eastern Pyrenees”. En Journal of Archaeolo-gical Science, 37:1468–1479.

ESTEBAN, A.; OLIVER, J.; CÒTS, P.; PÈLACHS, A.; MEN-DIZÀBAL, E.; SORIANO, J. M.; NASARRE, E.; MATAMALA, N. 2003. La humanización de las altas cuencas de la Garona y las Nogueras (4500 aC - 1955 dC). Ma-drid, Servicio Nacional de Parques Nacionales.

GASSIOT, E. 2010. Excavació arqueològica de la Cova del Sardo (Boí). Memòria final de les inter-vencions de 2006, 2007 i 2008. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

GASSIOT, E.; PÈLACHS, A.; BAL, M. C.; GARCÍA, V.; JULIÀ, R.; RODRÍGUEZ ANTÓN, D.; ASTROU, A. C. 2010a. “Dynamiques des activités anthropiques sur un milieu montagnard dans les Pyrénées occidentales catalACs durant la Préhistoire: une approche multidisciplinaire”. En Archéolo-gie de la Montagne Européenne. Bibliothèque d’Archéologie de la Méditerranéenne et Africaine 4. Errance. Paris: 33-43.


Taula 3. Categories tecnològiques de la indústria de la cova del Sardo. Ind. indica els elements indeterminats.

Fase esclats làmines nuclis detritusproductes

característics de tallaaltres Ind TOT

5N 18 24 - 26 6 1 5 80

% 22,5% 30,0% - 32,5% 7,5% 1,3% 6,2% 100%

6N 29 11 1 30 5 1 13 90

% 32,2% 12,2% 1,1% 33,3% 5,6% 1,1% 14,4% 100%

7N 32 29 2 26 4 1 46 140

% 22,8% 20,7% 1,4% 18,6% 2,9% 0,7% 32,9% 100%

8N 23 10 - 7 2 - 16 58

% 39,7% 17,2% - 12,1% 3,4% - 27,6% 100%

TOTN 102 74 3 89 17 3 80 368

% 27,7% 20,1% 0,8% 24,2% 4,6% 0,8% 21,7% 100%

at the Cova del Sardo between V-III millenniium calBC: Data on Mobility Strategies”. En: Internatio-nal Workshop on Archaeology of European Moun-tain Landscapes, Archeologia Post-Medievale, 13, in press.

PALET, J. M.; EJARQUE, A.; MIRA, Y.; RIERA, S.; EUBA, I.; ORENGO, H. 2008. “Formes d’ocupació d’alta muntanya a la vall de la Vansa (Serra del Cadí - Alt Urgell) i a la vall del Madriu-Perafita-Claror (Andorra): estudi diacrònic de paisatges culturals pirinencs”. En Tribuna d’arqueologia (2006-2007): 229-253.

RENDU, C. 2003. La montagne d’Enveig, une es-tive pyrénéenne dans la longue durée. Trabucaire, CACt.

RUIZ ZAPATERO, G. 1995. “El poblamiento del pri-mer milenio a.C. en los Pirineos”. En Muntanyes i població. El passat dels Pirineus des d’una pers-pectiva multidisciplinària. I Simposi dels Pirineus, Centre de Trobada de les Cultures Pirinenques, Andorra la Vella: 85-106.

TERRADAS, X. 2001. “La gestión de los recur-sos minerales en las sociedades cazadoras recol·lectores”. En Treballs d’etnoarqueologia, 4, CSIC, Madrid.

TERRADAS, X. 2012. “Estudio do aprovisionamiento de matérias primas de naturaleza mineral”. En Gi-baja, J. F., i Carvalho, A. F. (eds.) 2012: Introdução ao Estudo da Pedra Lascada. Edições Colibri, IAP. Lisboa: 9-18.

TERRADAS, X; ORTEGA, D.; BOIX, J. 2012. “El projecte LitoCAT. Creació d’una litoteca de referència de ro-ques silícies de Catalunya”, Tribuna d’Arqueologia, 2010-2011, p. 131-151.

VIOLANT I SIMORRA, R. 2001. La vida pastoral al Pa-llars. Garsineu Edicions, Lleida.

GASSIOT, E.; RODRÍGUEZ-ANTÓN, D.; GARCÍA, V. 2010b. “El poblament del Parc Natural de Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici durant el neolític. Noves dades arqueològiques i les seves implicacions per a l’estudi de les zones d’alta muntanya.” En VIIII Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Lleida, 2009. Generalitat de Catalunya: 153-164.

GASSIOT, E.; MAZZUCCO, N.; CLEMENTE, I.; RODRÍGUEZ-ANTÓN, D.; ORTEGA, D. 2012a. “Circulación e inter-cambio en el poblamiento y explotación de la alta montaña del Pirineo en los milenios V-IV AC”. En Xarxes al Neolític: congrés internacional, M. Borell, F. Borrell, J. Bosch, X. Clop M. Molist (eds.), Rubri-catum, 5: 155-161.

GASSIOT, E.; RODRÍGUEZ-ANTÓN, D.; BURJACHS, F.; AN-TOLÍN, F.; BALLESTEROS, A. 2012b. “Poblamiento, ex-plotación y entorno natural de los estadios alpinos y subalpinos del Pirineo central durante la primera mitad del Holoceno”. En Cambios climáticos vs. cambios tecnológico-culturales: Las transiciones Paleolítico Superior final – Mesolítico - Neolítico antiguo en el NE de Iberia, Cuaternario y Geomor-fología, 26 (3-4): 26-42.

GALOP, D.; VANNIERE, B.; LÓPEZ SÁEZ, J. A. 2003. “Des abattis-brûlis néolithiques au système agro-pastoral pyrénéen actuel. Mise en évidence pluri-disciplinaire de l’évolution du système agraire dans une vallée du piémont nord-pyrénéen entre le Néo-lithique ancien et l’Antiquité tardive”. En Actes du XII° Colloque international d’archéologie de Puig-cerda. Pirineus i veïns al 3r Mil.lenni AC, Puigcerdà: 82-94.

GONZÁLEZ, J. E.; IBÁÑEZ, J. J. 1994. Metodología de análisis funcional de instrumentos tallados en sílex. Universidad de Deusto, Bilbao.

MAZZUCCO, N; GASSIOT, E.; ORTEGA, D.; RODRÍGUEZ-ANTÓN, D.; CLEMENTE, I. 2013. “Lithic procurement


Les primeres comunitats ramaderes de la Vall de Sant Nicolau (5.000-2.300 CalANE), 2013, Mazzucco et...

Documents

Transcript of Les primeres comunitats ramaderes de la Vall de Sant Nicolau (5.000-2.300 CalANE), 2013, Mazzucco et...