SOLANS DE RECOTS (NALEC, L’URGELL), UNA BALMAD’ENTERRAMENT COL·LECTIU A LA VALL DEL CORB

Nuria Armentano Oller, Josep Gallart Fernàndez, Maria Saña Seguí i Miquel Torres Benet

URTX

Abstract

La balma sepulcral de Solans de Recots ha sido la primera cavidad de este tipo que se ha podido excavar con me-todología científica en la comarca del Urgell. Aunque la cavidad no se conservaba entera y por tanto el registro ar-queológico es incompleto, la localización de tres conjuntos de restos óseos humanos en la parte interna de lacavidad ha permitido comprender el ritual funerario que se practicaba en ella, que se sitúa cronológicamente enla segunda mitad del III milenio ANE, según la fecha del análisis de C14, entre finales del Calcolítico y el BronceAntiguo. La práctica que se llevó a cabo en la balma sepulcral consistía en la inhumación individual de tipo primariosucesivo, con el habitual desplazamiento de los restos esqueléticos de los individuos inhumados más antiguos.

The Solans de Recots burial cave is the first cavity of this kind that has been able to be excavated with scientific me-thodology in the Urgell region. Although the cavity is not fully preserved and therefore the archaeological record is in-complete, the finding of three sets of human bone remains in the internal part of the cavity has enabled anunderstanding of the funeral ritual that was practised there, which is chronologically placed in the second half of thethird millennium CE, according to the C14 date analysis, between the end of the Chalcolithic and Early Bronze Age.This ritual consisted in successive primary burials, with the displacement of the skeletal remains of the oldest individualsin the successive burials.

Paraules clau

Enterrament primari successiu, balma d’enterrament col·lectiu, Calcolític, Bronze Antic, Urgell.

SOLANS DE RECOTS (NALEC, L’URGELL), UNA BALMA D’ENTERRAMENT COL·LECTIU A LA VALL DEL CORB

106 URTX

107URTX

Introducció

L’article presenta la intervenció arqueològicarealitzada pel Servei d’Arqueologia i Paleon-tologia del Departament de Cultura i Mitjansde Comunicació a la balma sepulcral de So-lans de Recots, en el març de l’any 2008. Toti que no conservava sencer el registre ar-queològic original, ja que li mancava tota lapart anterior de la cavitat i només es localit-zaren algunes poques restes corresponentsa tres esquelets d’individus adults en posiciósecundària, la intervenció i l’estudi del mate-rial ha representat una significativa aportacióen el coneixement de les balmes d’enterra-ment col·lectiu de l’Urgell, i de les planes dela Catalunya occidental. La datació radiocar-bònica, que situa els enterraments en la se-gona meitat del III mil·lenni (cal.) Abans de laNostra Era (ANE), dins d’un horitzó crono-cultural d’entre finals del calcolític i inicis delbronze antic. A partir de l’observació delsconjunts de restes òssies humanes localitza-des ha estat possible entendre el ritual fune-rari que probablement es va practicar a labalma, consistent en enterraments indivi-duals de tipus primari successiu, una pràc-tica consistent en la deposició d’individus deforma successiva, amb arraconament i des-plaçament de les restes dels anteriors en lesinhumacions successives.

1. Situació del jaciment.Marc geogràfic i geològic

El jaciment de Solans de Recots es troba si-tuat a la part nord del terme municipal deNalec, comarca de l’Urgell, aproximadamenta mig quilòmetre al nord-est d’aquesta po-

blació, prop del límit amb el de Verdú i el deCiutadilla (figura 1.2). Encara que, tot i serdefinit com a Solans de Recots, es localitzamés concretament en el vessant sud de l’al-tiplà conegut com a Plans de Recots, el quals’allarga des del Coll de la Portella fins alMas de Sant Pere, a Sant Martí de Maldà, ifins a la partida dels Estinclells de Verdú.Per tant, el jaciment se situa en el vessantsud d’aquest gran altiplà de Recots, i s’o-rienta perfectament dins l’espai de la solanadel riu Corb, en el seu marge dret, i limitatentre petites serres que l’acompanyen fins ala plana de l’Urgell, entre Sant Martí deMaldà i Belianes.

Es localitza en la parcel·la 122 del polígon 1del terme de Nalec,1 en un petit recer ambactivitat agrícola, a la part alta de la finca, alpeu d’un aflorament rocós de pedra so-rrenca molt degradable (gres) recoberta enla seva part superior de matolls i erms. Lesseves coordenades U.T.M. són: X= 343404;Y= 4603607, amb una altitud de 487 metressobre el nivell del mar.

Es troba situat al costat mateix de la carre-tera local L-201, que discorre per la dreta delriu Corb, des de la carretera comarcal C-240al Coll de la Portella fins a Sant Martí deMaldà, i es localitza concretament entre elColl de la Portella i la cruïlla que enllaçaaquesta carretera amb la població de Nalec.Es troba ubicat a la part més alta del vessantsud de l’altiplà de Recots, el qual descendeixen petites terrasses de conreu solejades finsal Molí del Casanova, tot i ser tallat a migvessant per la carretera local. Aquest vessantsud dels Plans de Recots conforma diversos

1 Els terrenys on es troba el jaciment són propietat del senyor Artur Guix de Nalec, al qual volem agrairtotes les facilitats que ens va donar per excavar l’estructura.

108 URTX

recers naturals que la mateixa serraladaprotegeix dels forts vents, i que per la sevaalçada respecte a la llera del riu, també pro-tegeix de les humitats del mateix riu Corb.

La vall del riu Corb està situada en la De-pressió Central Catalana, en la part mésoccidental, i es considera part de la regiócontinental catalana.

El curs fluvial del riu Corb transcorre paral·lelals rius Ondarà i Sió, amb els quals con-forma els cursos hídrics de la comarca del’Urgell. Tots ells segueixen la direcció SE-NW, la qual s’orienta en funció del pendentgeneral de la plataforma sedimentària sobrela qual s’han instal·lat.

El riu Corb neix a l’altiplà de la Segarra, propde Santa Coloma de Queralt, en el nus hi-drogràfic en el qual conflueixen les conquesdel Sió, l’Ondarà, l’Anoia, el Gaia i el Francolí.La seva vegetació al marge dret del riu Corbés la pròpia del clima continental, amb unaformació important de boscos de carrascaalzinera, que eren els predominants en laplataforma del Pla de Recots. Encara queper la proximitat amb la Conca de Barberà,la part esquerra de la vall del Corb presentauna vegetació més mediterrània, amb unapresència important de roures i pinàcies.Mentre que la vegetació de ribera és exube-rant i hi proliferen el canyars.

Geològicament a la part superior i mitjanade la vall del riu Corb, on es localitza la

balma de Solans de Recots, afloren forma-cions terciàries que estan constituïdes percalcàries, calciúries i guixos, associades ales margues de l’oligocè superior. El seucurs a la part alta i mitjana, es presentacom un fons estret i encaixonat entre peti-tes serres amb formacions rocoses en elsseus pendents en terrasses. Un espai quese’ns presenta com un lloc més apte per acultures ramaderes. Mentre que la partbaixa de la vall se’ns presenta amb dipòsitsdetrítics en forma de ventall al·luvial ques’endinsen a la plana d’Urgell, que con-forma un espai més pla i amb més possibi-litats per a cultures cerealistes.

El clima de la vall del riu Corb, propi de laDepressió Central Catalana, es caracteritzapels forts contrastos climàtics, essent calo-rosos els estius i freds els hiverns. En aquestaspecte podem dir que els Solans de Recotsconstitueix un enclavament òptim per afron-tar el contrast tèrmic. Tot i així, cal remarcarque la vall del Corb gaudeix d’un clima me-diterrani continental, caracteritzat per unrègim de pluges escasses, majorment repar-tides de forma irregular durant l’any. Fet quecondiciona el tipus de vegetació existent iels cultius que s’hi poden aplicar pel con-trast tèrmic i pel règim de pluges, així comque l’activitat humana es generi prop delscursos d’aigua estables.

A la vall del riu Corb s’han localitzat unnombre molt important de jaciments ar-queològics de totes les èpoques, fruit de les

Figura 1.1Situació de lacomarca de l’Urgell.

Figura 1.2.Plànol de situaciódel jaciment.

109URTX

intenses i exhaustives prospeccions arqueo-lògiques realitzades per Ramon Boleda deVerdú (BOLEDA, 1976), Joan Duch de Gui-merà (DUCH, 1986), Miquel Torres de SantMartí de Maldà, Joan Tous de Tàrrega iJaume Torres de Bellpuig, entre altres, jaci-ments que representen una bona prova queaquesta zona va estar densament pobladadurant la prehistòria, protohistòria i l’antigui-tat gràcies, amb tota seguretat, a les enor-mes possibilitats agrícoles i ramaderes queofereixen les seves terres.

2. Descoberta del jaciment i antecedents

Gràcies a l’activitat pedagògica i de protec-ció del patrimoni cultural que duu a termeel Grup de Recerques de les Terres de Po-nent, a la vall del Corb i altres indrets pro-pers, vigilant el territori i tenint cura delsjaciments coneguts, Jordi Benet de SantMartí de Maldà, membre del grup, passantpel peu de l’espadat rocós dels Plans de Re-cots es va adonar que en un retall a la rocahi afloraven restes òssies. Assabentats de latroballa, inspeccionaren el lloc Miquel Torresi Joan Ferriol de Nalec, ambdós també mem-bres del grup, els quals no tan sols en con-firmaren la troballa sinó que s’adonaren queles restes òssies corresponien a un serhumà, per la qual cosa immediatament co-municaren la troballa als Serveis Territorialsde Cultura i Mitjans de Comunicació aLleida. Per la qual cosa l’indret fou visitat perl’arqueòleg territorial que va confirmar queles restes òssies que afloraven en les terres

del cingle rocós eren humanes i que podiatractar-se d’una petita balma d’enterramentcol·lectiu, amb la presència de més d’un in-dividu, segons les mostres òssies visibles enel tall, confirmant-se també visualment lapresència d’un possible enllosat horitzontalen el fons de la balma (figura 2), la qual cosaconferia al jaciment una gran importànciapel relatiu bon estat de conservació que, apriori, presentava.

La feixa o bancal en el marge de la qual es lo-calitza la petita balma sepulcral va ser obertal peu del recer natural pels volts de la dè-cada dels anys 70 del segle XX per ampliar lazona de conreu de la propietat, moment enquè era habitual remodelar petits bancals deconreu per plantar-hi ametllers i oliveres.Aquesta activitat agrícola pròpia de l’èpocava provocar que una màquina retroexcava-dora condicionés un bancal de conreu en elrecer descrit, provocant el rebaixament i retallde les terres de la part baixa del cingle rocós,per sota del nivell de la balma, la qual cosa vaocasionar la desaparició de les restes de laseva visera rocosa i de part del dipòsit fune-rari del seu interior, que s’havien desprès dela seva posició originària i que, suposem, estrobaven caigudes davant la balma i foren es-campades pel bancal de conreu.

La balma sepulcral es localitza a la part estdel cingle rocós que serveix de marge natu-ral al bancal de conreu pel costat nord, enuna zona en què la roca sorrenca presentadiverses fissures que comprometen la seva

Figura 2.Imatge del jaciment

en el momentde la descoberta,

on es podenapreciar restes

òssies i lloses a lazona baixa de la part

inferior, així com elmunt de terra i blocs

de sorrenca al peude la balma.

110 URTX

estabilitat i zones en què s’evidencia ques’han produït forts despreniments de lescapes externes. En una zona en què s’hanproduït forts despreniments de la roca s’ob-servava la presència del cantell de diverseslloses planes que configuraven un pla horit-zontal d’uns dos metres de longitud, col·lo-cades a sobre d’una mena d’escaló de laroca, per sobre de les quals hi havia unaacumulació de terra de forma troncocònicai a la part baixa de la terra que cobria elforat es veien les restes òssies humanes,així com restes de fauna. Davant seu hihavia un munt de terra i blocs de roca ques’havien desprès del cingle, els quals hau-rien configurat part de la visera de la balma.Feia la impressió que es tractava d’una pe-tita balma, oberta en una capa de margues,situada entre dos estrats de roca sorrenca,que havia estat condicionada com a llocd’enterrament amb un enllosat de base, a laqual li mancava totalment la visera, així combona part del registre funerari de la zonaanterior. La visera de la balma s’hauria des-près del cingle a causa de l’obertura d’al-guna fissura natural, la qual continua cap alcostat est, fissura per la qual hauria pene-trat la terra que hauria reblert l’interior dela balma.

La descoberta de la balma funerària delsSolans de Nalec es pot considerar, enaquest indret, un element arqueològic isolat,atès que en les seves immediacions méspròximes no hi ha constància arqueològicad’altres jaciments de la mateixa cronologia.Ara bé, és evident que les característiquesgeogràfiques dels Solans de Recots hanestat perfectament reconegudes al llarg deltemps. Si la balma sepulcral ja ens confirmal’existència d’un grup humà en aquestaèpoca, l’extrem est dels Solans, damunt delColl de la Portella, ens parla d’un aprofita-ment de la zona en època ibèrica a través dela localització de fragments de ceràmicad’aquesta cultura. D’altra banda, en les pro-ximitats del Molí del Casanova, prop de lallera del riu Corb, es verifica la presència deceràmica romana en superfície i es corro-bora amb la troballa d’algunes monedesd’època imperial. La proximitat d’aquestesrestes ens confirma, doncs, que els Solansde Recots, davant de Nalec, han estat unlloc apte per a la vida humana, en part per laseva bona situació i en part per les bonescondicions agrícoles i ramaderes que ofereixla vall del riu Corb.

3. La Intervenció arqueològica

En vista de l’estat que presentava el jacimenti davant la possibilitat que l’erosió de lesaigües pluvials i altres agents atmosfèricsdestruïssin les restes que es conservaven,des del Servei d’Arqueologia i Paleontologiadel Departament de Cultura i Mitjans de Co-municació de la Generalitat de Catalunya esva projectar una intervenció arqueològicad’urgència per tal d’excavar i documentar eljaciment. Aquesta intervenció es va encarre-gar a l’empresa ÀTICS, S. L., Gestió i Difusiódel Patrimoni Cultural. Aquesta actuació,que s’executa del 20 al 23 de març de 2008,sota la direcció de Núria Armentano, fou co-ordinada pels Serveis Territorials de Culturai Mitjans de Comunicació a Lleida.2

3.1 Mètode d’excavaciói sistema de registre

La intervenció arqueològica es va iniciar ambla neteja del munt de terra i blocs de roca quees trobava davant la balma, els quals, coms’ha dit, s’havien desprès del cingle. A conti-nuació es va delimitar frontalment el rebli-ment de l’estructura, sobretot pel seu costatoest, ja que tant pel costat est, com per lapart baixa quedava ben delimitat per la rocai per l’enllosat que configurava la base del re-bliment respectivament i posteriorment es vaprocedir a la seva excavació estratigràfica.

El mètode de registre emprat es basa en el sis-tema proposat per E. C. Harris i A. Carandini,modi ficat a partir de la pràctica arqueològicaen aquest tipus d’estructures funeràries.

Els elements arqueològics exhumats (mate-rials ceràmics, restes òssies, etc.) es van si-tuar mitjançant dos eixos de coordenadesper cada element, a fi de situar els materialsdins cada nivell i dins l’estructura i es vanacotar respecte d’un mateix punt zero.

Es va garbellar tota la terra extreta del rebli-ment intern, així com les terres del munt quehi havia davant la balma i es van guardarmostres de sediment. Per al registre objectiudels elements i estrats, es va realitzar unanumeració per unitats estratigràfiques (UE)que individualitzava cada un dels elementsdocumentats.

En el decurs de la intervenció es va efectuarla documentació i el registre minuciós de les

2 En l’excavació hi van participar Miquel Torres, president del Grup de Recerques de les Terres de Ponent;Joan Ferriol de Nalec i Jordi Benet de Sant Martí de Maldà, membres del mateix grup, i Josep Gallart.Volem agrair a Xavier Bermúdez la confecció dels mapes.

111URTX

restes òssies humanes i de l’espai funerarion estaven situades, amb una atenció espe-cial a la tafonomia, la posició de cada os, lesagrupacions que presentaven, així com alsaltres elements arqueològics localitzats enel decurs dels treballs.

Així mateix, es va realitzar una planta gene-ral de l’estructura i seccions (figura 3.1, 3.2 i3.3) que faciliten la comprensió de la dinà-mica de la formació del rebliment de l’inte-rior de la balma i del seu funcionament.

3.2. Característiques, tipologiai interpretació de l’estructura

Tal com s’ha dit, en primer lloc, es va proce-dir a la neteja del munt de terres i blocs desorrenca caiguts de l’interior de la balma ide la part superior, uns blocs que haurienconfigurat una part de la visera. Les terresd’aquest munt es van garbellar i es van re-cuperar alguns fragments de ceràmica a mà,unes poques restes òssies humanes i tambérestes faunístiques.

Un cop finalitzada aquesta tasca es va pro-cedir a la neteja i delimitació frontal de lesterres del rebliment de la balma, que pre-sentaven una forma troncocònica i assoliauna alçada d’uns 120 cm aproximadament.El rebliment quedava molt ben definit per leslloses de la base, sobre les quals descansa-ven les restes òssies humanes i l’espadatrocós al qual s’adossava per la part posteriori pel costat est, en una mena d’encaix quasien angle recte que formava la roca. Es va ini-ciar l’excavació per la part superior del far-ciment i es va continuar fins assolir el nivellde lloses que configuraven la base de labalma. La terra que conformava el reblimentera de color marró clar i no es va constatarcap diferència ni de textura ni de coloraciódes de la part més alta fins a les lloses de labase. Barrejats amb la terra del rebliment esrecolliren abundants restes faunístiques, laimmensa majoria de conill segons ha posatde manifest l’estudi realitzat. Totes les terresdel farciment es van garbellar i s’hi van recu-perar algunes restes faunístiques i algunspocs fragments de restes òssies humanes.

En la part més baixa del farciment, en con-tacte amb les lloses de la base, es localitzarentres agrupacions d’ossos humans perfecta-ment diferenciades, cada una de les quals vaser identificada com una unitat estratigràficapròpia (figura 4). Les restes esquelètiquesocupaven la part central i els dos extrems dela cavitat, situades prop de paret nord de l’es-tructura funerària. En la seva majoria es pre-sentaven en desarticulació anatòmica, tot i

Figura 3.1. Planta de l’estructura(Lluís Sant, Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Departament de

Culturai Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya).

Figura 3.2. Secció longitudinal de l’estructura(Lluís Sant, Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Departament de

Culturai Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya).

Figura 3.3. Secció transversal de l’estructura(Lluís Sant, Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Departament de

Culturai Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya).

112 URTX

que s’observaven algunes restes també ar-ticulades, la qual cosa evidenciava que ha-vien estat arraconades intencionadament.

El conjunt ossi situat a la part més occiden-tal de la cavitat (UE 04) (figura 5) es presen-tava en completa desarticulació anatòmica,però amb una posició certament ordenada:es distingia l’ordre que mantenien els ossosllargs de les extremitats inferiors aplegats deforma paral·lela i per sobre d’un munt d’os-sos arraconats més petits com són les cos-telles o els elements ossis de mans i peus.També ordenadament es podia observar laposició dels dos radis i a un costat, i els co-xals a sobre del paquet d’ossos. No és pos-sible determinar la posició amb la qual vaser inhumat originàriament aquest individu a

l’estructura funerària, però s’intueix que lesseves restes van ser arraconades intencio-nadament al llarg del període d’ús d’aquestabalma funerària.

A la part central de la cavitat es va localit-zar un fragment de crani, el coxal dret i l’es-querre i el sacre d’un individu adult (UE 03)(figura 6). Es tracta, sense cap mena dedubtes, de l’esquelet més mal representat.Pel que fa a la reconstrucció de la posicióoriginal de l’individu sembla que es tractariad’un individu, el qual en un moment donat—ja en fase esquelètica— se n’arraconen oaparten parcialment les restes, malgrat quecuriosament s’hagués mantingut la cinturapèlvica de forma articulada.

Les restes esquelètiques del costat orien-tal (UE 05) (figura 7) corresponen a la partesquerre del cos d’un individu adult. Esconservaven l’extremitat superior i inferioresquerre, així com el sacre i bona part de lacolumna vertebral. No es conservava el cranide l’individu. Es trobaven en articulació ana-tòmica; la columna vertebral i la cintura es-capular esquerre en articulació estricte,mentre que les extremitats inferiors estavenen articulació anatòmica més laxa. A partirde la posició de les restes òssies que esmantenien in situ es va poder determinarque l’individu va ser inhumat en decúbit la-teral dret (figura 7), amb una rotació antero-posterior de la cintura pèlvica, i manteninten flexió forçada les extremitats inferiors,tant a nivell de maluc com de genolls.

En el mateix nivell de les restes òssies hu-manes van aparèixer també alguns frag-ments dels dos vasos que es van recuperar

Figura 4.Vista superioren la qual es podenobservar els tresconjunts ossisi l’enllosat sobreel qual descansen.

Figura 5.Restes òssiesarraconades de la UE 04.Es pot observar laposició en paral·lel quepresenten els ossos deles cames.

113URTX

en la cavitat. Un fragment de base i de lapart alta del vas globular de ceràmica a mà(número 1) van aparèixer entre els conjuntsossis de la part central (UE 03) i de la partoriental (UE 05) (figura 8). Al costat delconjunt ossi de la part central (UE 03), quasien contacte amb ell i amb les lloses de labase de la cavitat, es van localitzar diversosfragments dels dos vasos de ceràmica màrecuperats a la balma (figura 9). El darrerfragment de ceràmica va aparèixer sobre leslloses de base quasi davant del conjunt osside la part occidental de la cavitat (UE 05)(figura 8). La resta de fragments ceràmicsdels dos vasos es van recuperar al garbellarles terres del munt del peu de la balma.

La dinàmica de funcionament i reblimentde la balma funerària es pot determinar apartir de l’observació del farciment, del re-gistre arqueològic i de la tafonomia dels in-dividus inhumats.

L’espai funerari es va aconseguir engrandintla petita cavitat existent entre dues capes deroca sorrenca, provocada per l’erosió dife-rencial del nivell de margues existent entreambdues capes. Es va buidar la capa demargues i es va retallar la part baixa de laroca de la part superior o visera i dels late-rals fins assolir una cavitat d’uns 210 cm dellarg, per una profunditat màxima d’uns 80cm i una altura que calculem al voltant d’uns80-90 cm. Un cop conformada la cavitat esva condicionar el sòl per anivellar-lo amb dediverses lloses planes d’entre 5-10 cm degruix de pedra sorrenca col·locades a sobred’una lleugera capa de terra d’assentamentper sobre la base rocosa (figures 10 i 11).

Sobre l’enllosat s’hi dipositaren els individus,en alguns casos juntament amb els vasosd’ofrena, a mesura que s’anaven morint, deforma que cada vegada que s’hi realitzavaun nou enterrament es desplaçaven i s’arra-

Figura 6.Restes òssies de la UE 03.

S’assenyala la cinturapèlvica articulada i el

fragment d’occipitalproper a la paret sud de

la fossa.

Figura 7.Restes òssies de la UE05.

L’espai funerari quedatallat just a nivell de la

partdorsal de l’individu,

perdent-se la partsuperior de la columna

Figura 8.Fragments ceràmics

localitzats a la cavitat.

Figura 9.Fragments ceràmics

localitzats a la cavitat.

114 URTX

conaven, cap al fons i cap als laterals de lacavitat, les restes òssies dels individus inhu-mats anteriorment i també els vasos que for-marien part dels aixovars i un cop efectuatl’enterrament es tancaria la cavitat per lapart davantera amb lloses verticals o ambmaterials peribles. Així doncs, a la balma s’hihaurien realitzat diversos enterraments detipus primari successiu, acompanyats, en al-guns casos, d’aixovars.

L’adaptació de forats o cavitats oberts en ni-vells de margues o argiles situats entrecapes de roca sorrenca com a balmes oabrics sepulcrals és un fet que trobem docu-mentat en moltes balmes d’enterrament

col·lectiu de l’Urgell, la Noguera i d’altres co-marques veïnes, com per exemple a la balmadels Bancals de la Torre de la Força (Ponts, laNoguera) (PETIT, 2001, p. 57; GONZÁLEZ,2004), a la balma de la Sargantana (Oliola, laNoguera) (MARCET et al., 1982, p.155; PETIT,2001, p. 57;), a la balma de cal Porta (Torà, laSegarra) (ESTANY i GUERRERO, 1992) i a labalma de Garrigó (Clariana de Cardener, elSolsonès) (SERRA VILARÓ, 1923, p. 13-14),entre altres. La presència d’enllosats a labase, tot i no ser massa corrent, també la tro-bem documentada en balmes sepulcrals veï-nes, com a la balma de la Sargantana (Oliola,la Noguera) (PETIT, 2001, p. 57;) i a la de Ga-rrigó (Clariana de Cardener, el Solsonès)

Figura 10.Enllosat de la basede la balma.

Figura 11.Vista lateral deljaciment un copfinalitzada l’excavació.

115URTX

(SERRA VILARÓ, 1923, p. 13-14) i al Cau dela Guineu (Sant Mateu de Bagés, el Bages)(DAURA i GALOBART, 1982, p. 68-69; CAS-TANY, 1987, p. 69).

Un cop abandonada la balma es va iniciar elprocés de degradació a causa de les incle-mències atmosfèriques i la naturalesa de laroca. La visera es va començar a fissurarlongitudinalment a nivell del fons de labalma cap a l’est i cap a l’oest, segons es potobservar en la continuació de la fissura capa l’est on hi ha un bloc a punt de caure (fi-gura 11), així mateix en el costat oriental esva esquerdar perpendicularment. Les es-querdes s’anaren engrandint a causa delbuidat de la balma i per l’acció de les aigüespluvials que s’hi anaven filtrant, arrossegantles terres de la part superior de la roca, finsque arribà un moment en què es desplomàel bloc de roca de la visera i possiblementarrossegà, en la seva caiguda, la part davan-tera del terra de la balma. Un cop la balmava quedar sense visera es va produir unabaixada de terres arrossegades per les ai-gües pluvials des de la part superior, pelracó del costat oriental, de manera que esva formar el farciment de terres en formatroncocònica que cobria les restes arqueo-lògiques (figura 2) al mateix temps que s’a-nava erosionant la superfície del nivellsuperior de l’espadat de roca i el nivell demargues de la paret del fons de balma.

4. Materials ceràmics

Els treballs arqueològics van permetre la re-cuperació de diversos fragments de cerà-mica feta a mà, amb els quals s’han pogutreintegrar dos vasos quasi sencers.3 Els frag-ments dels vasos recuperats, tal com s’hadit, van aparèixer prop de les agrupacionsòssies humanes i també entre les terres dela part exterior de la cavitat. Ambdós vasoshaurien pogut format part de l’ofrena d’al-guns dels primers enterraments de la cavi-tat, desplaçats, junt amb les restes òssies,en el decurs de la deposició dels darrers in-dividus sebollits.

Vas número 1

Vas de forma globular de petites dimensions,que conserva la meitat longitudinal, amb labase plana, el coll lleugerament estrangulati el llavi arrodonit (figures 12.1 i 12.2). La su-perfície externa de color grisenc està lleu-gerament erosionada, però en les zones que

no estan afectades per l’erosió es veu queoriginalment estava espatulada. La superfí-cie, també de color grisenc, està espatulada.La pasta és de color negre, depurada, com-pacta i homogènia, amb desengreixant fi dequars i mica.

Mides:

Altura: 135 mmDiàmetre de la base: 82 mmDiàmetre de la boca: 128 mmDiàmetre màxim: 137 mm

Vas número 2

Vas de petites dimensions de forma tronco-cònica invertida, al qual li manquen algunsfragments de la part alta del cos, amb labase plana i el llavi arrodonit (figures 13.1 i13.2). Decorat per parelles de petits mu-grons piramidals a la part externa de la vora.La superfície externa, de color marró ambclapes circulars de color negre, està espa-tulada. La interna, de color marró clar ambclapes circulars de color negre, també estàespatulada. La pasta és de color negre, de-purada, compacta i homogènia, amb desen-greixant fi i mitjà de quars i mica.

3 La reconstrucció dels dos vasos fou realitzada per Inés Banegas al taller de restauració del Museu Co-marcal de l’Urgell de Tàrrega.

Figura 12.2.Vas número 1.

Figura 12.1.Vas número 1.

(Dibuix: ÀTICS, S. L.,Gestió i Difusió del

Patrimoni Cultural).

116 URTX

Mides:

Altura: 126 mmDiàmetre base 90 mmDiàmetre boca 184 mm

Els vasos de cos globular similars a l’exem-plar descrit són corrents durant les primeresfases de l’Edat del Bronze a les planes de laCatalunya occidental. Es tracta d’un tipus devasos que es poden trobar en contextos fu-neraris com a l’Auditori (Guissona, la Sega-rra) (BOSCH GIMPERA, 1913-1914, p.813-814, fig. 26; GALLART i ROS, 2003, p. 13i 26) i també en hàbitats com a Pelagalls(Plans de Sió, la Segarra) (GALLART i ROS,2003, p. 19-20 i 30), Mas Segur (Oliola, laNoguera) (PUCHE, 1996, p. 32, làm. 11).

Vasos de forma troncocònica invertida, ambla base plana, decorats amb parelles de mu-grons a la part externa de la vora similars alde la balma sepulcral de Plans de Recots elstrobem també en contextos funeraris i d’hà-bitat del Calcolític i del Bronze Antic. Vasosde característiques similars els trobem enbalmes sepulcrals com a Ferriols de Roca-llaura (Vallbona de les Monges, l’Urgell), lamés pròxima a Solans de Recots (VILA-SECA, 1953, p. 469, làm. I), a la balma del’Auditori (Guissona, la Segarra) (BOSCHGIMPERA, 1913-1914, p. 813, fig. 26; GA-LLART i ROS, 2003, p. 13 i 26-27), a la covad’Aigües Vives de Brics (SERRA VILARÓ,1923, p. 55, fig. 75); també en coves d’habi-tació com al nivell 3 de la cova G-1 de les

Grioteres (Vilanova de Sau, Osona) (CAS-TANY, 1995, p. 100, fig. 31, 1).

5. Estudi antropològicde les restes humanes

La intervenció arqueològica va posar al des-cobert que les poques restes humanes quees conservaven descansaven sobre la baseenllosada de l’espai funerari i la zona estannexa que es trobava al mateix nivell del’enllosat. Tal com s’ha dit es presentavenagrupades formant tres conjunts ossis, totsells molt propers a la paret nord o fons de labalma. En norma zenital es podien observarclarament les tres agrupacions òssies (figura4), sent les dels extrems oriental (UE 05) ioccidental (UE 04) les que presentaven unnombre més important de restes antropolò-giques, mentre que a la part central (UE 03)s’identificava només un fragment de crani iels ossos d’una cintura pèlvica (coxal dret iesquerre, i sacre) (figura 6).

Les restes humanes situades a la part mésoccidental (UE 04) es presentaven en com-pleta desarticulació anatòmica, tot i que perla posició de les restes òssies semblava evi-dent que havien estat arraconades intencio-nadament, quedant així la majoria dels ossosllargs de forma paral·lela i ben col·locada (fi-gura 5). Les restes d’aquest paquet d’ossoscorresponen a elements ossis de la meitatinferior d’un esquelet i els avantbraços.

El conjunt ossi de la part oriental (UE 05)corresponia a l’extremitat superior i inferioresquerre, sacre i bona part de la columnavertebral d’un individu articulat en decúbitlateral dret, amb una rotació anteroposteriorde la cintura pèlvica, i amb flexió forçada lesextremitats inferiors, tant a nivell de maluccom de genolls (figura 7).

Malgrat que el material antropològic ésescàs i incomplet, l’anàlisi antropològica allaboratori ha permès l’estudi morfològic deles restes i la identificació d’un nombremínim de 3 individus adults. També ha estatpossible la reconstrucció del procés de de-posició dels cadàvers a la balma sepulcral il’aproximació al moment de la seva mort i alsrituals relacionats amb ella.

5.1. Metodologia

En aquesta ocasió va ser possible començarl’estudi antropològic durant l’excavació. Ja insitu es van registrar dades i característiquesútils per a l’anàlisi de les restes posterior allaboratori. La fitxa realitzada durant el treballde camp inclou una primera aproximació a

Figura 13.1.Vas número 2.(Dibuix: ÀTICS, S. L.,Gestió i Difusió delPatrimoni Cultural).

Figura 13.2.Vas número 2.

117URTX

l’edat i el sexe de cada esquelet, la determi-nació de mesures dels principals ossosllargs i la presa de dades referides a la tafo-nomia per poder conèixer alguns aspectesrelacionats amb el ritual funerari. El reconei-xement de la posició dels elements ossis i elmanteniment de les articulacions és bàsicper a poder determinar la posició originaldels esquelets, el tipus de descomposicióque han tingut a l’espai funerari, i entendreels processos tafonòmics que han intervin-gut al llarg del temps sobre les restes quecal exhumar.

Un cop exhumades les restes la primeratasca al laboratori ha consistit en la netejadel material i la seva reconstrucció. El tipusd’adhesiu utilitzat per a reconstruir els ossosque es trobaven fragmentats ha estat Pega-mento Imedio, ja que permet —en cas neces-sari— la seva fàcil extracció mitjançantdissolvents. Tots els elements ossis d’un ma-teix individu han estat siglats amb les siglesdel nom del jaciment (SM), seguides de l’anyd’excavació (08) i del número d’individu alqual pertanyen.

La metodologia utilitzada en la determinacióde l’edat i sexe ha estat l’habitual en els es-tudis antropològics i forenses. Per a unaacurada determinació de l’edat s’han utilitzattots els elements esquelètics possibles quepermeten un diagnòstic, prioritzant aquellscriteris més fiables segons les característi-ques de l’edat de l’individu. En els esqueletsadults es prioritzen els canvis morfològicsen la símfisi púbica (KROGMAN i ISCAN,1986), i els canvis en la superfície auricularde l’ílium segons LOVEJOY i col·laboradors(1985). De manera secundària també s’hautilitzat el grau de sinostosi de les suturescranials (MASSET, 1982) i el desgast de lespeces dentàries (BROTHWELL, 1987). Quanha estat possible també s’han utilitzat tècni-ques addicionals com els canvis morfològicsen l’extrem esternal de la quarta costella(ISCAN [et al.], 1984, KROGMAN i ISCAN,1986). Per a la determinació del sexe s’hanconsiderat, com a criteri principal, les carac-terístiques sexuals de crani, mandíbula i es-pecialment de l’os coxal (FEREMBACH [etal.], 1980); addicionalment també s’han fetservir els criteris clàssics de MARTIN i SA-LLER (1975) i d’OLIVER (1960), en funció dela robustesa, grandària i relleus muscularsdels ossos postcranials, així com les carac-terístiques mètriques dels ossos llargs(BLACK, 1978; OLIVER, 1960; ALEMÁN [etal.], 1997; SAFONT [et al.], 2000).

En el laboratori també s’ha calculat el graude preservació o índex de preservació (IP)

de cada esquelet a partir de la fórmula de-terminada per WALKER [et al.] (1988) i mo-dificada per SAFONT i col. (1999). Aquestíndex consisteix en el càlcul de tres índexsreferits a una agrupació òssia determinada:ossos llargs (IP1), ossos llargs i cintures es-capular i pelviana (IP2) i un índex global(IP3) que inclou tots els ossos anteriors mésla mandíbula, l’esplancnocrani i el neuro-crani. Aquests índexs, però, només tenenutilitat per saber el nombre d’ossos preser-vats i no tenen en compte l’estat físic de l’os.Aquests índexs s’expressen en tant per centessent la proporció fruit de la divisió delnombre d’ossos preservats de cada índexsobre el total d’ossos que es tenen encompte per a cada índex. També s’ha deixatconstància de l’estat de conservació de lesrestes, que a diferència de l’índex de preser-vació fa incidència en la qualitat de les res-tes òssies i en l’estat en què es troba l’os.

Per a l’estudi morfomètric de l’esquelets’han fet servir les mesures osteomètriquesutilitzades de MARTIN i SALLER (1957). Al-gunes mesures s’han pres segons les indi-cacions de diferents autors recollides aOLIVIER (1960) i a KROGMAN i ISCAN(1986). S’ha realitzat la fitxa dental seguintel model de CHIMENOS [et al.] (1997) ontambé s’han registrat les diferent patologiesorals presents. Quan ha estat possible, s’handocumentat aquelles característiques epi-genètiques, caràcters no mètrics, observa-des tant al crani (HAUSER i DESTEFANO,1989) com a l’esquelet postcranial (BROTH-WELL, 1987); aquests caràcters apareixenfruit de la combinació de l’acció de deter-minats gens i de la influència de l’ambient.Per últim, s’ha realitzat una observació del’esquelet complet per tal d’observar la pre-sència de patologies (CAMPILLO, 2001;ETXEBERRIA, 2003) i indicadors d’estrèsmuscular els quals ens poden donar infor-mació del tipus de vida de l’individu (CA-PASSO, 1998).

5.2. Resultats

Nombre mínim d’individusi preservació de les restes

Les restes òssies estudiades corresponen aun nombre mínim de tres individus adults.L’estat de conservació de les restes òssiesés molt bo, malgrat no tenir l’esquelet com-plet de cap dels tres individus. Després de lareconstrucció d’unes poques fractures postmortem, s’han pogut prendre correctamentles habituals mesures antropològiques. S’hacomprovat que els diversos processos tafo-nòmics no han malmès un tipus d’os o de

118 URTX

part anatòmica per sobre d’una altra, sinóque s’ha preservat indistintament tot el ma-terial antropològic, ja sigui el corresponent aossos llargs, com el d’ossos més fràgils compoden ser l’escàpula o el crani, o els quetenen més teixit esponjós.

El grau de preservació esquelètica que pre-senten les restes, però, és baix, no sobre-passant el 50 % (taula 1); aquest aspectepot ser atribuïble tant pel fet de tractar-sed’unes restes que provenen d’un conjuntfunerari incomplet com pel fet de tractar-se de restes que semblen haver estat arra-conades en un moment donat mentres’utilitza la balma com a espai funerari (AR-MENTANO, 2000).

Edat i sexe dels individus

S’ha pogut determinar el sexe masculí delstres individus adults a partir de les restes re-cuperades bàsicament dels coxals, i en undels individus també a partir del crani quese li ha associat al laboratori.

Pel que fa a les edats, es coneix l’edat pre-cisa de l’individu de la UE 04, que va morirmolt probablement entre els 27 i els 33

anys, aspecte que s’ha pogut confirmar apartir de diferents elements ossis i meto-dologies com són les superfícies auricularsdels coxals, el grau de fusió de les vèrte-bres sacres i l’observació de la fina líniaepifisària a la part superior de les tíbies. Pelque fa als altres dos individus, tots dos pre-senten signes de degeneració esquelèticaindicant que es tracta d’individus adultsque van morir en edat més avançada, pro-pera als 40 anys.

Descripció individual

SM’08 UE 03

Individu representat per un fragment decrani, el coxal dret i l’esquerre, i el sacre. Estractaria de l’esquelet més mal representat,i correspon a les restes òssies situades a lapart central. Pel que fa a la reconstruccióde la posició original de l’individu semblaque es tractaria d’un individu, el qual en unmoment donat —ja en fase esquelètica—,se n’arraconen o aparten parcialment lesrestes, malgrat que curiosament s’hagimantingut la cintura pèlvica de forma arti-culada. Tot i que és poc habitual que es pu-guin apartar o eliminar els ossos d’unesquelet tot mantenint en connexió anatò-mica estricte la cintura pèlvica en aquestcas la patologia articular observada al la-boratori que presenta aquest individu a ni-vell de la part posterior del sacre podriaexplicar aquest fet.

Els ossos corresponen a un individu adult ide sexe masculí. No és possible fer una es-timació de la talla de l’individu a partir de lesrestes recuperades. A nivell paleopatològics’han observat signes de degeneració òssiaals coxals en forma d’una avançada artrosiafectant els marges de l’acetàbul dret i es-querre, així com formacions exostòsiques iespícules als marges de l’ili i isqui dret i es-querre (figura 14). El sacre també presentauna fusió anòmala per la part posterior, aixícom la fusió total de l’última vèrtebra lumbar(figura 15), i aquesta presenta una coronaosteofítica important al cos.

Taula 1.Relació del materialprocedent del’estructura funeràriaexcavada amb l’edat,el sexe i el grau depreservació quepresenten els individus.

Sigla Edat Sexe Grau de Preservació

SM’08 35-45 Masculí 54,5 %

UE03

SM’08 27-33 Masculí 27,2 %

UE04

SM’08 30-45 Masculí 13,6 %

UE05

Figura 14.Part posterior delscoxals esquerre i dret.S’assenyalen elsmarges artròsics del’acetàbul i lesexcrescències òssiesformades al margedels ilis i dels isquis.

119URTX

SM’08 UE 04

Correspon a les restes esquelètiques d’unindividu adult-jove, de sexe masculí. Està re-presentat pels elements ossis de la part in-ferior del cos i part dels avantbraços. Lesrestes es trobaven en desarticulació anatò-mica, tot i que sembla evident que han estatarraconades intencionadament.

No és possible determinar la posició amb laqual va ser inhumat originàriament l’individua l’espai funerari. El fet que les restes esti-guin remogudes, no de forma dispersa sinóen forma de paquet, fa pensar que aquestabalma va esdevenir un espai funerari utilitzatdurant un període més o menys llarg detemps, on s’hi van anar fent enterraments detipus primari, successius. Probablement elscossos que feia més temps que havien estatdipositats a la balma s’anaven arraconantper tal de fer espai a un nou individu.

A nivell antropomètric s’ha pogut conèixerque es tractava d’un home jove d’una tallapropera als 157 cm aproximadament (esti-mació feta a partir de la tíbia), amb un es-quelet gràcil, de mida més aviat petita, i ambuns relleus musculars poc desenvolupats. Anivell patològic s’ha observat una fracturaconsolidada amb call ossi a una costella in-determinada. De l’anàlisi dels caràcters dis-crets s’ha observat la presència del tercertrocànter als fèmurs, i la presència de les ca-retes d’squàtting de tipus lateral allargada atíbia; l’astràgal presenta una fusió de les ca-retes subtal·lars del calcani amb les super-fícies completament fusionades, i amb unatipus d’articulació tal·locrural amb extensióanterior de la superfície mal·leolar medial(figura 16).

A aquest individu se li han pogut associaralguns elements ossis que no es trobavenen connexió sinó que provenen de la terradel despreniment (ròtula dreta i esquerra, i

el calcani dret), i de la UE 01 (algunes cos-telles i una vèrtebra cervical, elements ossisde la mà).

SM’08 UE 05

Restes esquelètiques que corresponen a lapart esquerra del cos d’un individu masculíadult-madur. Es preserva l’extremitat superiori inferior esquerre, així com el sacre i bonapart de la columna vertebral. No es conservael crani de l’individu. Les restes es trobavenen articulació anatòmica; la columna verte-bral i la cintura escapular esquerra en articu-

Figura 15.Visió posterior i

anterior del sacre.

Figura 16.Visió superior i inferiorde l’astràgal esquerreon es pot observar la

fusió de les caretessubtal·lars i el tipus

d’articulaciótal·locrural.

120 URTX

lació estricte, mentre que les extremitats infe-riors estaven en articulació anatòmica méslaxa. Malgrat que l’espai sepulcral es pre-senta tallat just a nivell de la part dorsal baixade l’individu i malmet bona part de l’esqueletsuperior, a partir de la posició de les restesòssies que es mantenen in situ s’ha pogutdeterminar que l’individu va ser inhumat endecúbit lateral dret, amb una rotació antero-posterior de la cintura pèlvica, i mantenint enflexió forçada les extremitats inferiors, tant anivell de maluc com de genolls.

A aquest individu se li han pogut associarposteriorment al laboratori alguns elementsossis que completen el seu esquelet (ròtuladreta, falanges i metatarsians, i algunes vèr-tebres), provinents principalment dels ossosrecuperats entre les terres del rebliment cai-gudes a l’exterior de la balma.

De l’estudi antropològic d’aquest esquelet allaboratori s’ha pogut conèixer que es tractad’un individu amb una talla entorn els 163cm aproximadament (estimació a partir delfèmur i la tíbia), i amb uns ossos que delatenl’important desenvolupament muscular quehavia tingut en vida, especialment a nivell deles extremitats inferiors, tal com indica elgrau d’aixafament transversal de la partsuperior de la tíbia (platicnèmia); a la tíbiaesquerra s’ha pogut observar també la pre-sència de les caretes d’squàtting de tipus la-teral allargada. No s’observa la presènciad’altres caràcters discrets a nivell postcranial.

A nivell patològic les restes recuperades d’a-quest esquelet presenten diverses afecta-cions importants; signes d’artrosi avançadaa diferents punts del seu esquelet conservat:

- a nivell de l’articulació del maluc (cap delfèmur esquerre), i del genoll esquerre (epí-fisi distal del fèmur esquerre i epífisi pro-ximal de la tíbia esquerra),

- afectant les caretes articulars de les coste-lles esquerres, així com a les caretes delscossos vertebrals dorsals corresponents.

A nivell de l’esquelet axial presenta tambécalcificació dels lligaments grocs a les vèr-tebres dorsals baixes, mentre que les pri-meres dorsals i últimes cervicals presentenosteòfits continus i alguns canvis poròticsalterant la superfície discal dels cossos enprogressiu grau de degeneració (figura 17).Més destacable és la lesió que presental’última vèrtebra lumbar compatible ambuna epifisitis de l’angle anterosuperior delcos vertebral per probable malaltiabrucel·lar (signe de Pedro-Pons) (figura 18).La brucel·losi o febre ondulant és una ma-laltia infecciosa d’origen bacterià queafecta els animals —sobretot cabres, ove-lles, bòvids i porcins— i que es pot trans-metre a l’ésser humà per contacte directeamb animals malalts o després de la inges-tió de llet o derivats, o productes càrnicsprocedents d’animals infectats. La manifes-tació més freqüent del trastorn és la febre,que antigament evolucionava al llarg d’al-gunes setmanes alternant períodes defebre amb períodes apirètics. Si el trastornes prolongava podia alterar diversos teixits,i fins i tot complicacions capaces de causarla mort.

Per altra banda, l’individu presenta diversesanomalies que afecten tota la cama es-querre, però que probablement tinguin unmateix origen, relacionat amb un politrau-matisme important en vida:

- una lleu periostitis a part interna de la dià-fisi de la tíbia esquerra, en forma d’engrui-ximent i estries de la cortical,

- una fractura consolidada amb formació decall ossi a terç medial de diàfisi del peronéesquerre (figura 19),

Figura 17.C7 amb coronaosteofítica i canvisporòtics alterantla superfície discaldel cos.

Figura 18.L5 amb una lesióa la part posteriordel cos compatibleamb una epifisitis.

121URTX

- i una important fractura del trocàntermajor del fèmur esquerre no consolidada(figura 20), amb remodelació pseudoartrò-sica; es tracta d’una fractura poc habituali molt dolorosa, produïda probablementper una contracció brusca del gluti mitjà.Actualment les fractures de trocànter re-quereixen d’osteosíntesi (claus, cargols...)per tal de fixar-les, ja que si no el fragmentés constantment traccionat per les inser-cions musculars a aquest nivell, i no éspossible la consolidació de tal fractura. Lesexòstosis i espícules òssies que presentael fèmur a nivell de tota la regió proximal,propera al trocànter i el coll, cal atribuir-les a una reacció òssia relacionada amb elproblemes que deuria comportar la frac-tura no consolidada.

Sembla probable que tant les lesions de l’es-quelet axial com les de la cama puguin estarrelacionades, així com les afectacions artrò-siques que presenta l’individu, que enaquest cas sembla més correcte atribuir-lesa l’activitat i conseqüències del traumatismeque no pas a una edat més avançada.

5.3. Discussió

Les restes òssies humanes corresponen aun número mínim de tres individus adultsmasculins. La posició de les poques restes

conservades de cada un dels esquelets ésindicativa del ritual que probablement es vapracticar al llarg del temps a la balma sepul-cral. Situades molt properes a la paret sud,d’oest a est es reparteixen tres conjuntsossis diferenciats, i que corresponen als ele-ments ossis que s’han conservat dels tres in-dividus identificats al laboratori. Mentre queles restes esquelètiques de l’individu situat al’oest es presenten en completa desarticula-ció anatòmica, les de la part central estansemiarticulades, i les de l’est corresponen aun individu en articulació anatòmica estrictao coherent.

A partir de l’estudi antropomètric i de lesdades morfològiques del grup coneixem queels homes que van ser enterrats a la balmatenien una talla entorn el 1,60 m, i que rea-litzaven una activitat física important queimplicava especialment les extremitats in-feriors. A nivell paleopatològic s’han detec-tat diverses fractures òssies que delatenaquesta important activitat física, així comles possibilitats de recuperació traumàticaque tenien els individus. En aquest sentit caldestacar les lesions que afecten la cama es-querra de l’individu de la UE05, especial-ment destacable la del trocànter del fèmur,poc habitual i molt dolorosa. És importanttambé assenyalar que aquest mateix indi-vidu presenta una lesió compatible amb la

Figura 19.Peroné esquerre ons’hi assenyalen lesdues fractures amb

call ossi a mitja diàfisi.

Figura 20.Visió posterior delfèmur esquerre. Es

pot observar lafractura del trocànter

major no consolidada.

122 URTX

infecció de brucel·losi, aspecte que, d’entred’altres coses, podria estar indicant el con-tacte amb animals —sobretot cabres, ovelles,bòvids i porcins— que mantenia el grup. Peraltra banda també s’han observat marcadorsposturals com la platimeria i les caretesd’squatting, que indiquen flexió crònica delgenoll i del turmell, com la que es dóna en lapostura a la gatzoneta. La manca de dadescranials no permet caracteritzar-los ni defi-nir-los a aquest nivell.

6. Anàlisi de la variabilitat del conjunt derestes de fauna recuperat al jaciment

El total de restes de fauna recuperades enl’excavació del jaciment és de 488. El conjuntpresenta un elevat grau d’homogeneïtat pelque fa a la seva condició i composició es-pecifica, amb un total de 370 restes de co-nill (97,95 %) i representació molt puntualde Bos taurus (NR=1), ovicaprins (NR=2),mamífers de talla gran (NR=1), mamífersde talla mitjana (NR=5) i micromamífers(NR=1). La majoria de restes de fauna es-taven distribuïdes de manera heterogènia al’àrea excavada (NR=375), amb un total de3 restes associades a les restes humanes,18 restes associades a l’enterrament i 87 ales restes ceràmiques. Les restes de faunaassociades de manera directa a les resteshumanes consisteixen en un fragment dediàfisis distal de fèmur de Bos taurus d’unexemplar d’edat adulta, un húmer, un fèmuri un fragment de temporal (crani) de conill(figura 21a). Atenent-nos a l’edat de fusiódels diferents elements esquelètics repre-sentats i al seu estat de desenvolupamentossi s’evidencia la presència de dos animalsd’aquesta espècie, un de menys de 8 mesosd’edat i un segon d’edat adulta.4

Associades de forma genèrica a l’espai d’en-terrament s’han recuperat un total de 22

restes de fauna, corresponents a un frag-ment d’os incisiu (crani) d’ovicaprí, tres frag-ments d’ossos plans de mamífers de tallamitjana i 18 restes de conill (figura 21b).Aquesta espècie està representada enaquest espai a partir de 5 restes del cap(maxil·lar, crani, mandíbula), 3 restes deltronc (atles, vèrtebra toràcica i caudal), 5restes de l’extremitat anterior (húmer, radi,metacarpià) i 4 restes de l’extremitat poste-rior (pelvis, fèmur, metatarsià). A partir deles mateixes hi ha representats en aquestcontext com a mínim dos exemplars, un dejuvenil i un d’adult.

Finalment, pel que fa a les associacions es-pecífiques, un total de 87 restes, totes de co-nill, estan relacionades espacialment ambles restes ceràmiques (figura 21c). Enaquest cas es registra la presència de pràc-ticament tots els elements esquelètics, ambdomini dels elements del tronc (35,63 %) irepresentació equilibrada de les restantsparts esquelètiques (cap=14,94 %; extremi-tat anterior=18,39 %; extremitat poste-rior=14,94 % i part distal de les extremitats=16,1 %). Les freqüències relativament méselevades dels elements del tronc s’han derelacionar en aquest cas amb el nombremés elevat també d’ossos (vertebres i coste-lles) que conformen aquesta part.

Tenint en compte l’estat de desenvolupa-ment dels diferents elements esquelèticsdocumentats en aquest context el nombremínim d’exemplars representats és de cinc:un exemplar infantil, 2 exemplars juvenils idos d’adults (figura 22), i no s’observen dife-rències significatives en la representació es-quelètica dels individus segons l’edat.L’anàlisi tafonòmica de les restes posa derelleu la presència d’un percentatge elevatd’ossos sencers (75,8 % del conjunt), regis-trant-se un grau de fracturació major en els

4 exemplar infantil (INF) = 1-2 setmanes / exemplar juvenil (JU)= entre 2 setmanes i 5 mesos / exemplarsubadult (SUBAD)= entre 5 i 9 mesos / exemplar adult (AD)= més de 9-10 mesos d’edat.

Figura 21.Representacióesquelèticadocumentada perOryctolagus cuniculusamb relació a la restad’elements de lafossa (a= resteshumanes;b = enterrament;c = restesceràmiques).

123URTX

elements de menor densitat estructural rela-tiva (crani, corpus escàpula, costelles). Lapràctica totalitat de restes presenten modi-ficacions superficials degudes a l’acció dediversos agents d’índole natural (aigua, àcidhúmic, arrels dels vegetals,...) que han donatlloc a lleus corrosions superficials. Aquestacaracterística ha dificultat en la majoriad’ocasions el registre de la traces antròpi-ques originals potencialment presents sobreles superfícies òssies. És indicativa, al mateixtemps, que les restes varen estar exposadesals efectes de l’ intemperisme o dipositadesa prop de la superfície durant un intervalsignificatiu de temps.

El conjunt restant (76,8 % de les restes) s’haregistrat en base al context general del jaci-ment. Aquest conjunt està dominat igual-ment per les restes de conill (NR=370),documentant-se la presència també d’unfragment de corpus de costella d’Ovis/Capra,dos fragments del frontal del crani d’unexemplar infantil probablement també d’o-vicaprí (mamífer de talla mitjana), un frag-ment de diàfisis d’os llarg d’un mamífer detalla gran i un fèmur sencer no fusionat derosegador. Centrant-nos en les restes de co-nill, s’observa com el 61,35 % d’aquestesestan senceres, documentant-se, a part d’unmajor grau de fracturació relatiu del crani,vertebres, costelles, escàpula i pelvis, la pre-sència d’ossos llargs (radi, ulna, tíbia, fèmuri húmer) amb fractures a la diàfisi. A l’igualque pel conjunt anterior, s’han calculat elnombre mínim d’exemplars representats se-gons l’edat a partir dels diferents elementsesquelètics (figura 23).

La proporció entre individus immadurs(47,4 %) i els adults (41,02 %) és força similar

a nivell quantitatiu. Entre els primers, el 15,4% de les restes corresponen a exemplars in-fantils i el 32,05 % a exemplars juvenils, ambun 11,5 % de les restes atribuïdes a exem-plars subadults. La variabilitat esquelèticadocumentada evidencia la presència d’es-quelets relativament complets, si bé predo-minen de forma generalitzada els elementsde l’extremitat posterior (pelvis, fèmur, tíbia),destacant una representació similar delselements del costat dret i de l’esquerre.

El càlcul de l’índex de supervivència esque-lètica per les diferents parts (cap, tronc, ex-tremitat anterior i posterior, distal extremitat)en base a l’edat dels animals representats(figura 25) evidencia que la part esquelèticaamb millor grau de preservació relativa és

Figura 22.Nombre d’exemplars

representatssegons edat

(INF=infantil,JU=juvenil,AD=adult).

Figura 23.Nombre d’exemplars

representatssegons edat

(INF=infantil,JU=juvenil,

SUBAD=subadult,AD=adult).

124 URTX

l’extremitat posterior (50,22 %), seguida del’extremitat anterior (25,97 %) i el cap (12,7%). Els elements del tronc (4,8 %) i de la partdistal de les extremitats (6,1 %) presentenen general índexs de preservació significati-vament baixos. El dèficit generalitzat d’ele-ments de la part distal de les extremitats(ossos carp i tars, metàpodes i falanges)està relacionat a vegades amb la utilitzaciói l’aprofitament de la pell d’aquests animals(les parts distals de les potes queden adhe-rides a la pells i no es dipositen al jaciment)o amb una recuperació selectiva del material(al tractar-se dels ossos de dimensions mésreduïdes tenen més possibilitats de no re-cuperar-se). En aquest cas, i en base a lesdimensions de les restes, es pot excloure lasegona possibilitat ja que el sistema de re-collida ha estat exhaustiu i sistemàtic per totel jaciment. L’absència d’elements de l’es-quelet axial s’ha relacionat també amb l’a-portació d’aquests animals per part decarnívors. En aquests casos s’aprecia nor-malment un elevat grau de fracturació delmaterial, la presència de poques epífisis i detraces de corrosió i polit i marques de lescarnisseres d’aquests animals (YRAVEDRA,

2008), aspectes absents al jaciment de Plansde Recots. La sobrerepresentació dels ele-ments de les extremitats posteriors en frontals de l’anterior pot ser degut a la intervencióde les aus rapinyaires en la formació delconjunt (HOCKETT, 1991), si bé en aques-tes situacions solen dominar àmpliamentels exemplars immadurs. Segons l’espèciede rapinyaire, els seus hàbits alimentaris,estratègies de cacera i estació de l’any, lavariabilitat esquelètica resultant pot sersignificativament diferent.

En relació amb la categoria d’edat, el grupque presenta una major correspondènciaentre les freqüències teòriques i les espera-des de representació esquelètica és el delsexemplars adults, amb un grau de correspon-dència del 40 %, seguit pels juvenils (34 %),infantils (19 %) i subadults (6,9 %). A l’horad’interpretar aquestes dades cal tenir encompte que ha estat impossible atribuir a unacategoria d’edat concreta 34 restes, a causabàsicament del grau de fragmentació, i lescaracterístiques intrínseques de cada ele-ment a l’hora de fixar l’edat de l’animal, essentmés precises, per exemple, les restes dentà-ries (maxil·lars i mandíbules) que els ele-ments de les extremitats i del tronc. Mentreque la diferenciació entre exemplars imma-durs i adults és pràcticament sempre possi-ble, l’última característica esmentada pothaver influït en alguns casos en la classifica-ció a les categories d’infantils i subadults (fi-gura 6). Tot i aquestes limitacions, i tal coms’aprecia també a la figura 26, es pot afirmarque les restes dels exemplars adults són lesque presenten un major grau d’integritat, sibé la poca distància relativa existent entre lacategoria adult i juvenil evidencia una dinà-mica significativament similar en la variabilitatesquelètica d’aquests dos grups d’edat.

La relació entre el nombre de restes (NR) iel nombre mínim d’exemplars representatsd’aquesta espècie a partir dels diferentsossos de l’esquelet (figura 27) mostra lamanca de correlació entre aquestes duesunitats pel cas sobretot de la pelvis i el crani,fet que pot estar relacionat amb un majorgrau de fracturació relativa d’aquests doselements. Tot i així el nombre d’exemplarsrepresentats a partir de l’extremitat posterior(fèmur i tíbia) és superior als representats apartir de l’anterior. Cal tenir en compte enaquest sentit que els elements de l’extremi-tat anterior són relativament més fràgils queels de la posterior (BRUGAL, 2006). Totaquest conjunt de dades apunta cap al fetque els exemplars es trobaven relativamentsencers durant la seva deposició primària,amb una intensitat de fragmentació més

Figura 24.Nombre des restesrecuperades de cadauna de les partsesquelètiques(C= cap, T=tronc,EA= extremitatanterior; EP=extremitat posterior,DE= distalextremitats).

Figura 25.Percentatge desupervivènciaesquelètica registratper les diferents partsde l’esquelet segonsl’edat dels exemplarsrepresentats.

125URTX

elevada, ja sigui a causa del processat o al’actuació de diversos agents d’índole natu-ral, dels elements del cap (crani), tronc (cos-telles), cintura (pelvis i escàpula) i extremitatanterior (ulna).

6.1. Consideracions sobre l’origeni la dinàmica de deposició de les restesd’Oryctolagus cunniculus

A l’hora d’interpretar aquesta associaciós’ha de considerar la condició i ús específicefectuat de l’espai funerari, amb deposicionsde cadàvers temporalment espaiades, ambla conseqüent remoció dels esquelets depo-sats amb anterioritat. Aquesta característicapot haver contribuït també a la dispersió ipèrdua d’algunes de les restes de fauna ori-ginalment dipositades. És significatiu enaquesta línia la manca de connexions ana-tòmiques documentades.

Tenint en compte la inexistència de traces an-tròpiques vinculades al processat i consumd’aquests animals i el context funcional deljaciment una possibilitat seria que aquestsanimals s’haguessin dipositat a mode d’aixo-var u ofrena. En aquest cas, però, els indivi-dus estarien probablement més complers iarticulats, amb índexs de supervivència es-quelètica més elevats i similars entre les dife-rents unitats anatòmiques. Cal mencionar pelque fa al cas que les altres restes de faunarecuperades (Bos taurus, ovicaprins) presen-ten característiques associables al processati consum i no tant a la deposició intencionadaa mode d’ofrena funerària. L’única resta quepodria correspondre a aquesta darrera cate-goria són els fragments de crani recuperatsd’ovicaprí infantil.

L’estat de l’enterrament, parcialment afectatper les successives accions de deposició,és una característica que s’ha de tenir en

compte i que podria explicar en part la con-dició del conjunt faunístic recuperat. A di-ferència de les restes de Bos taurus iovicaprins, no es disposa d’evidències quevinculin directament la presència de les res-tes de conill amb l’acció humana intencio-nada. Descartat l’aportació per part decarnívors (llop, guilla, mostela, linx,...) i d’ausrapinyaries, la mort natural d’aquests ani-mals al cau s’ha de considerar també com acausa probable.

La mort natural afectaria sobretot les feme-lles en edat reproductiva i cries de curtaedat (menys d’un mes) (JONES, 2006), es-sent aquest grup d’edat el que quedaria, enaquest cas, majoritàriament representat al’associació. No és la situació tampoc docu-mentada al jaciment de Solans de Recots,amb una representació significativa d’exem-plars d’edat adulta. Amb relació al sexe delsanimals representats, i amb l’objectiu de se-parar entre mascles i femelles s’ha seguit laproposta publicada per JONES (2006) ba-sada en el dimorfisme sexual entre masclesi femelles d’aquesta espècie. Els índexs apli-cats en aquest cas són l’índex mandibular(longitud diastema / alçada diastema) i l’ín-dex humeral (amplada distal/amplada tro-clea distal) (figures 28 i 29). Tal com es porobservar als diagrames de dispersió, en elsquals s’ha representat la variabilitat docu-mentada per una població de mascles i unade femelles coneguda (dades extretes deJONES, 2006), les restes de fauna recupera-des al jaciment de Plans de Recots corres-ponen a exemplars dels dos sexes, ambproporcions força similars i registrant-se lamateixa dinàmica tant en el cas de la man-díbula com de l’húmer.

La manca de pautes precises pel que fa a laselecció dels exemplars segons sexe i edat ide traces vinculades al processat són as-

Figura 26.Relació entreel NMI i l’ISE

(índex desupervivència

esquelètica) segonscategoria d’edat.

Figura 27.Relació entre el NR i el

NMI per cada un delselements esquelètics(AT=atles, UL=ulna,

E=escàpula,CAL=calcani,

RA=radi, HU=húmer,MD=mandíbula,

CR=crani, FE=fèmur,TI=tíbia, PEL=pelvis

).

126 URTX

pectes que es poden vincular amb la depo-sició natural i no intencionada del conjuntde restes de fauna. No obstant això, la va-riabilitat esquelètica, els perfils d’edat i lescaracterístiques tafonòmiques del conjuntno presenten una correlació positiva ambles pautes derivades de l’actuació d’agentsnaturals tals com els carnívors i aus. Teninten compte la dispersió del conjunt per total’estructura i la condició de les altres restesde fauna recuperades (deixalles de proces-sat / consum) es pot afirmar que no estracta de deposicions intencionades a moded’aixovar realitzades en el marc del ritual fu-nerari, si bé no es pot descartar del tot laseva vinculació al conjunt d’accions desen-volupades durant l’enterrament (consum,deposició intencionada de sediments provi-nents d’altres indrets...). Cal considerartambé que les successives utilitzacions de

l’espai funerari juntament a l’acció de deter-minats agents i processos d’índole naturalpoden haver contribuït a la configuració delconjunt de restes de fauna finalment recu-perat. El més probable, doncs, és queaquest conjunt de restes no s’hagi confor-mat i dipositat a partir d’un esdevenimentúnic. Si bé hi ha una sèrie de restes que sónproducte sens dubte de l’acció humana in-tencionada, són diversos els agents quepoden haver contribuït a la deposició degran part de les restes de conill.

7. La cronologia absoluta del jacimenten el marc català

S’ha efectuat una datació per radiocarboni5a partir d’una mostra formada per dues tí-bies humanes de la UE 04, amb el següentresultat:

Figura 29.Diagrama de dispersióde les mesuresimplicades en l’índexhumeral(Ad= amplada distal;At= amplada de latroclea distal;M= mascle; F=femella,na=exemplars deljaciment de Solansde Recots).

Figura 28.Diagrama de dispersióde les mesuresimplicades en l’índexmandibular(Dl= longitud deldiastema; DP=alçada del diastema;M= mascle; F=femella,na=exemplars deljaciment de Solansde Recots).

127URTX

SM 08 UE 04 UBAR 1025: 3810±40 calibrata 2 Sigma (95 % de probabilitat) es troba enun interval entre 2457-2137 cal BC.

La datació de Solans de Recots permet si-tuar els enterraments de la balma sepulcralen la segona meitat del III mil·lenni calAbans de la Nostra Era (ANE), dins d’unhoritzó cronocultural d’entre finals del Cal-colític i inicis del Bronze Antic (MAYA iMESTRES, 1996, p. 252-253; LÓPEZ, 2001,p. 62-65 i 71-74).

El corpus de datacions de C-14 disponibleactualment per Catalunya, ens permet cons-tatar que datacions similars en l’interval3852-3768 BP pels enterraments de labalma sepulcral de Solans de Recots sesitua en una franja cronològica similar qued’altres jaciments catalans, com són:

- Balma sepulcral dels Bancals de la Torrede la Força (Ponts, la Noguera). CambraI/UE III UBAR-824 3995±45 2831-2348 calBC (2 Sigma: 95 % probabilitat).

- Balma sepulcral dels Bancals de la Torrede la Força (Ponts, la Noguera). CambraII/UE III UBAR-825 3995±45 2831-2348 calBC (2 Sigma: 95 % probabilitat).

- Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa)Beta69597 3840±90 2564-2033 cal BC (2sigma).

- Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès,Vallès Occidental) UBAR398 3810±1002574-2028 cal BC (2 sigma).

- Costa de Can Martorell (Dosrius, el Ma-resme) Ly7837 3810±55 2462-2058 cal BC(2 sigma).

- Costa de Can Martorell (Dosrius, el Ma-resme) Ly7838 3795±55 2458-2042 cal BC(2 sigma).

- Cova del Frare (Matadepera, Vallès Occi-dental) MC2294 3790±100 2481-1943 calBC (2 sigma).

- Cova del Toll (Moià, Bages) MC14663800±120 2570-1912 cal BC (2 sigma).

- Institut de Manlleu (Osona) UBAR1063810±90 2487-1979 cal BC (2 sigma).

8. Conclusions

L’excavació de la balma sepulcral de Solansde Recots a Nalec ha posat de manifest quees tracta d’una balma d’enterrament col·lec-tiu, en la qual s’hi haurien realitzat diversesinhumacions de tipus primari successiu,acompanyats, en alguns casos, d’aixovars, ide la qual només se n’ha conservat unapart. La part excavada correspon al fons dela balma, ja que en aquesta hi mancava lapart davantera, que fou arrossegada, se-gurament, al caure la visera a causa de lafissuració de la roca, per la seva feble natu-ralesa, així com pel buidat de l’interior perconfigurar la balma. La fissuració del blocde roca de la visera i la seva posterior cai-guda va provocar una dinàmica de rebli-ment de l’interior de la cavitat i cobrimentde les restes arqueològiques contingudesen el seu interior, a partir de l’activitat ero-siva de les aigües pluvials sobre les terresde la part superior.

De forma prèvia als enterraments es va pre-parar l’espai funerari amb l’ampliació d’unapetita cavitat oberta en un nivell de marguessituat entre dues capes de roca sorrenca,provocada per l’erosió diferencial del ma-terials per conformar una balma d’unesdimensions més grans i també es va condi-cionar el sòl de la cavitat amb la col·locacióde diverses lloses planes de pedra sorrencadisposades de forma horitzontal, un tipus depreparació que es constata en altres balmesd’enterrament col·lectiu de la mateixa co-marca i comarques veïnes.

A l’espai de l’interior de la balma es van lo-calitzar tres conjunts incomplets d’ossos hu-mans, pertanyents a tres individus adults, elsquals ocupaven la part central i les dues la-terals del que hauria estat el fons de la ca-vitat, i situats sobre de l’enllosat de base dela cavitat. La majoria de les restes aparegue-ren en desarticulació anatòmica, tot i que esconstataren algunes restes articulades, fetque posava en evidència que haurien estatmogudes de la seva posició original i arraco-nades intencionadament a les parts més ex-tremes de l’interior de la balma. Juntamentamb els conjunts d’ossos humans es van lo-calitzar diversos fragments de dos vasos deceràmica a mà i també restes de fauna, quehaurien pogut formar part dels aixovars delssebollits. Tal com s’ha exposat anteriorment,

5 L’anàlisi de radiocarboni ha estat efectuat pel Dr. Joan S. Mestres i Torres del Laboratori de Datació perRadiocarboni de la Universitat de Barcelona, dins del conveni de datacions amb el Servei d’Arqueologiai Paleontologia del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya(núm. informe 05012/2008; R7N LDR/UB K117-U09 C14-2008 NL-1128).

128 URTX

és difícil vincular directament la presènciade restes de fauna al ritual funerari. Si béles característiques que presenten les po-ques restes d’ovicaprins i Bos taurus de-mostren que la seva deposició és productede l’activitat humana, pel que fa a les restesde conill la qüestió es més complexa i haestat impossible individualitzar els diferentsagents que poden haver contribuït a la sevadeposició. La desaparició de la part davan-tera de la balma ha impedit conèixer la ges-tió completa de l’espai funerari de l’interior,així com el tipus i la naturalesa del tanca-ment de la boca.

Les restes inhumades a la balma presenta-ven un grau de connexió anatòmica diferentsegons a quin individu pertanyien. La per-torbació que trobem d’alguns ossos dels es-quelets es dóna principalment pel fet que lacavitat es va anar erosionant i malaurada-ment destruint en la seva part davantera.Fins al moment de ser excavada només vanactuar sobre les restes els processos no hu-mans com la gravetat, l’acció de les condi-cions meteorològiques, la pressió delssediments o el moviment ocasionat per pe-tits mamífers, al llarg del temps.

A partir de la posició de les restes exhu-mades sembla que el grup d’individus in-humats originàriament presentarien unacol·locació intencionada; les restes òssiesde l’individu del costat oriental de l’espaisepulcral (UE 05), articulades en decúbitlateral dret i orientades SO-NE recorden laposició documentada en altres fosses odòlmens d’època similar amb enterramentsprimaris successius, on coexisteixen restesarticulades o semi-articulades d’alguns in-dividus, amb restes d’altres individus to-talment desarticulades. Pel que fa alsindividus articulats la majoria es troben endecúbit lateral i amb extremitats tant su-periors com inferiors flexionades. Les res-tes òssies situades al costat occidental (UE04) clarament apartades o arraconades to-cant la paret de l’estructura, il·lustren elcaràcter successiu dels enterraments, elreaprofitament de l’espai i l’adequació del’estructura funerària per a nous sepelis;aquesta pràctica funerària no es dónaúnicament en coves i balmes, sinó quetambé s’ha documentat en sepulcres me-galítics (CLOP i FAURA, 2002) o fossescol·lectives (ARMENTANO i MALGOSA,2000; 2004). Les restes òssies de la partcentral de la cavitat (UE 03) semiarticula-des però sense prou elements ossis per adeterminar la posició original de l’individu,confirma també aquesta manipulació deles restes que molt probablement es do-

nava al llarg del període d’ús continuat del’estructura funerària.

Es tracta de tres individus que sembla queexemplifiquin perfectament els diferentsgraus d’articulació anatòmica, al mateixtemps que indiquen la successió d’enterra-ments efectuats a la cavitat. A partir d’a-questes evidències s’entén que a la balmas’hi haurien practicat diversos enterramentsindividuals de tipus primari i successiu, ésa dir aquella pràctica en què es van diposi-tant els individus de forma successiva, amesura que van morint. Els individus mésben preservats i que mostren millor conne-xió esquelètica s’interpreten com els últimsindividus que van ser inhumats a l’espai se-pulcral; els individus amb algunes conne-xions laxes i desarticulades serien d’unmoment una mica anterior; els individus re-presentants per algunes parts anatòmiquesen semiconnexió, o sense connexió i quehan estat apartats, demostren la pràctica decondicionament i gestió de l’espai funerari,ja que a mesura que es fa necessari enterrarun nou individu cal apartar i eliminar partdels anteriors. És lògic pensar que l’espai fu-nerari contenia més individus dels que s’hanpogut recuperar, i que es va utilitzar durantun període més o menys llarg de temps. Enaquest sentit Plans de Recots segueix la ma-teixa dinàmica funerària observada en altresbalmes d’enterrament col·lectiu com en labalma de la Sargantana de Renan (Oliola, laNoguera) (PETIT, 2001, p. 57-58) i en labalma de Cal Porta (Torà, la Noguera) (ES-TANY i GUERRERO, 1992), per citar dues deles balmes que han estat excavades ambmetodologia científica.

Balmes d’enterrament similars a la de Solansde Recots en trobem a molt poca distància,a la mateixa vall del Corb, però cap d’elleses van poder excavar i les notícies que estenen són indirectes. A mitjan segle XX el Dr.S. Vilaseca va recuperar un vas troncocònicmolt similar a uns dels exemplars de Plansde Recots, un punyal de llengüeta de coure,13 botons piramidals i alguns fragmentsd’ossos humans d’una balma d’enterrament,oberta en un nivell de margues situat entrenivell de roca sorrenca, que s’havia localitzata la partida de Ferriols de Rocallaura (Vall-bona de les Monges, l’Urgell) (figura 30),destruïda poc temps abans pels mateixosautors de la troballa, els quals li van explicarque dins la balma hi havia dos esquelets es-tirats, situats un al costat de l’altre, amb elvas, que contenia alguns ossos d’animals,col·locat entre els dos esquelets, el punyalal costat d’un d’ells i els botons col·locatsentre la pelvis i els peus de l’altre. Abans de

129URTX

la troballa, cap als anys vint s’havien localit-zat en aquesta balma dos cranis, que en elmoment de la visita de S. Vilaseca, efec-tuada, l’any 1953, estaven ja perduts, aixímateix no va poder veure tampoc la sepul-tura, ja que la roca havia estat volada ambdinamita uns anys abans (VILASECA, 1953).

A la mateixa comarca de l’Urgell, també a lavall del Corb, molt prop de Solans de Recots,cap als anys vint del segle XX es va localitzarde forma fortuïta una balma sepulcral a lapartida dels Amprius (Verdú) (figura 30), dela qual s’extragueren una gran quantitatd’ossos humans, en presència del jutge mu-nicipal, els quals s’enterraren en el cementirimunicipal de Verdú creient que eren vícti-mes de crims que s’havien produït en unhostal proper, fins que mossèn Serra Vilaróel va fer exhumar i se’ls endugué al MuseuDiocesà de Solsona. Tot i que actualmentestà destruïda completament, a partir del re-cord de Ramon Boleda, que va excavar unapetita franja que hi havia al fons de la balmaper encàrrec de mossèn Serra Vilaró, tenimuna aproximació a les característiques mor-

fològiques de la cavitat. Aquesta tindria unaprofunditat de vora dos metres i mig, una al-çada de prop d’un metre a la part central i elterra feia com una concavitat (BOLEDA,1976, p. 14; SAULA, 1994).

En les comarques veïnes de la Segarra, laNoguera i les Garrigues es coneixen tambédiverses balmes d’enterrament col·lectiu (fi-gura 30) de característiques molt similars ales de Plans de Recots, com la balma del’Auditori (Guissona, la Segarra) (BOSCHGIMPERA, 1913-1914, p. 812-814, figs. 22-26; GALLART i ROS, 2003, p. 10-14 i 26-28,figs. 2-3), la balma de Fontanet (Torà, la Se-garra) (COBERÓ [et al.], 2000, p. 78-79), labalma de Cal Porta (Torà, la Segarra) (ES-TANY i GUERRERO, 1992), la balma de Pui-ganseric (Vilanova de l’Aguda, la Noguera)(SERRA 1927, p. 46-50), la balma dels Ban-cals de la Torre de la Força (la Noguera)(PETIT 2001, p. 57; GONZÁLEZ, 2004), labalma de la Sargantana (Oliola, la Noguera)(MARCET [et al.], 1982; PETIT 2001, p. 57-59) i les Roques Guàrdies (les Borges Blan-ques, les Garrigues).6

6 Petita balma en la que s’hi van recuperar restes òssies humanes, en la que s’hi realitzà una excavaciód’urgència en la qual es va constatar que la cavitat havia estat buidada.

Figura 30.Plànol de situació de

les balmes sepulcralsde les comarques de

l’Urgell, la Segarra,la Noguera i

les Garrigues.

130 URTX

Totes aquestes balmes tenen unes caracterís-tiques estructurals bastant similars. Es tractade cavitats obertes en nivells de margues i ar-giles sota estrats de roca sorrenca, en lesquals, en la majoria de casos, es veu clara-ment que es va ampliar l’espai sota la roca,excavant els nivells tous. Així mateix es cons-tata que es van condicionar, col·locant-hi tan-caments artificial amb lloses verticals o paretsde pedra seca i en alguns casos enllosats enel terra. El nombre d’individus inhumats enaquestes balmes és variable: cinquanta a labalma de la Sargantana i més de vint-i-cincindividus a la balma de cal Porta per citar-nedues de les que han estat excavades científi-cament. Aquestes balmes condicionades hanestat qualificades com a paradolmèniques per

alguns investigadors i investigadores (PETIT,2001, p. 56) o criptes paramegalítiques sotabalma (CURA, 1987, p. 81).

Les balmes d’enterrament col·lectiu de lesplanes de la Catalunya occidental es podensituar cronològicament entre el calcolític i elbronze antic, ja sigui a través de la cronolo-gia absoluta, en el cas de les que s’han ex-cavat recentment com la balma de cal Portade Torà i la Balma dels bancals de la Torre dela Força de Ponts, en què s’han pogut realit-zar datacions radiocarbòniques sobre ossoshumans, o cronologia relativa a partir delsmaterials arqueològics associats a les restesòssies humanes, en cas que se n’hagin tro-bat, cosa que no succeeix en tots els casos.

Bibliografia

ARMENTANO, N. (2000). El jaciment de Can Filuà:Dades per a la interpretació del món funerari del’edat del bronze. Memòria del treball de recercadel mestratge d’especialització professional enbiologia humana. Bellaterra: Universitat Autò-noma de Barcelona. [Inèdit]ARMENTANO, N.; MALGOSA, A. (2000). «El jacimentde Can Filuà, dades per al món funerari de l’edatdel bronze». A: XII Col·loqui Internacional d’Ar-queologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Es-tudis Ceretans, p. 681-688.— (2004). «Les restes humanes trobades al jaci-ment de Can Ballarà (Vallès Occidental)». Terme,núm. 19, p. 75-85.BLACK III, T. K. (1978). «A new method for asses-sing the sex of fragmentary skeletal remains: Fe-moral staft circumference». American Journal ofPhysical Anthropology, núm. 48, p. 227-232.BOLEDA, R. (1976). Carta arqueològica de les vallsdels rius Corb, Ondara i Sió. Lleida: Càtedra deCultura Catalana «Samuel Gili i Gaya». Institutd’Estudis Ilerdencs.BOSCH GIMPERA, P. (1913-1914). «Sepulcre a Guis-sona». A: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Vol.V. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 812-814.BROTHWELL, D. R. (1987). Desenterrando huesos.Mèxic: Fondo de Cultura Económica.BRUGAL, J.-P. (2006). «Petit gibier et fonction desites au paléolithique supérieur: Les ensemblesfauniques de la grotte d’Anecrial (Porto de Mos,Estremadure, Portugal)». Paleo, núm. 18, p. 45-68.CAMPILLO, D. (2001). Introducción a la paleoantro-pología. Barcelona: Bellaterra. (Arqueología).

CAPASSO, L. (1998). Atlas of occupational markerson human remains. Teramo: Edifrafital, S. P. A.CASTANY, J. (1987). «Noves aportacions al megali-tisme de l’interior de Catalunya». Cota Zero, núm.3: «Dossier megalitisme: arquitectura i societat»(juny), p. 69-75.— (1995). Les coves prehistòriques de les Grioteres(Vilanova de Sau, Osona). Vic: Patronat d’EstudisOsonencs. (Monografies; 16).CHIMENOS, E.; SAFONT, S.; ALESAN, A.; ALFONSO, J.;MALGOSA, A. (1999). «Propuesta de protocolo devaloración de parámetros en paleodontología».Gaceta Dental, núm. 102, p. 44-52.CLOP, X.; FAURA, J. M. (2002). «El sepulcre megalíticde les Maioles (Rubió, Anoia)». Estrat. Revista d’Ar-queologia, Prehistòria i Història Antiga, núm. 7, s. p.COBERÓ, J.; GARGANTÉ, M.; OLIVA, J.; ROS, J. (2000).Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic iartístic de la Segarra. Vol. II: Torà. Hostafrancs:Fundació Jordi Cases i Llebot. (Patrimoni de laSegarra).CURA, M. (1987). «Origen i evolució del megali-tisme a les comarques centrals i occidentals deCatalunya I: Del neolític mitjà a l’edat del bronze».Cota Zero, núm. 3: «Dossier megalitisme: arqui-tectura i societat» (juny), p. 76-83.DAURA, A.; GALOBART, J. (1982). L’arqueologia alBages I: Les Fonts. Manresa: Col·legi de Doctors iLlicenciats. Delegació del Bages. (Quaderns deRecerca i Divulgació).DUCH, J. (1986). «Dels temps prehistòrics als ro-mans». A: La vall del Corb. Lleida: Institut d’EstudisIlerdencs, p. 45-77.

131URTX

ESTANY, I.; GUERRERO, L. (1992). Memòria de l’exca-vació d’urgència de la balma de Cal Porta a Torà (laSegarra), 1990-1991. Barcelona: Generalitat deCatalunya. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.[Inèdit]ETXEBERRIA, F. (2003). «Patología traumática». A: ISI-DRO, A.; MALGOSA, A. [ed]. Introducción a la paleo-patología: La enfermedad no escrita. Barcelona:Masson, s. p.FEREMBACH, D.; SCHWIDETZKY, I.; STLOUKAL, M.(1980). «Recommendations for age and sex diag-noses of skeletons». Journal of Human Evolution,núm. 9, p. 517-549.GALLART, J.; ROS, J. (2003). «Materials prehistòricsdel Museu de Guissona Eduard Camps: Aproxi-mació als jaciments de l’edat del bronze i primeraedat del ferro de l’entorn de Guissona». URTX. Re-vista Cultural de l’Urgell, núm. 16, p. 7-36.GONZÁLEZ, J. (2004). Memòria de l’excavació ar-queològica a la balma sepulcral dels Bancals de laTorre de la Força (Ponts, Noguera). Barcelona: Ge-neralitat de Catalunya. Servei d’Arqueologia i Pa-leontologia. [Inèdit]HAUSER, G.; DESTEFANO, G. F. (1989). «Parámetrosdel esqueleto postcraneal en la población me-dieval castellana de “la Olmeda”». Boletín de laSociedad de Antropología Biológica, núm. 12, p.61-80.HOCKETT, B. S. (1991). «Toward distinguishinghuman and raptor patterning on leporid bones».American Antiquity, núm. 56, p. 667-679. HOCKETT, B.; HAWS, J. A. (2002). «Taphonomic andmethodological perspectives of leporid huntingduring the Upper Paleolithic of the Western Me-diterranean basin». Journal of Archæological Me-thod and Theory, vol. 9, núm. 3, p. 269-302.ISÇAN, Y. M.; LOTH, S. R.; WRIGHT, R. K. (1984). «Me-tamorphosis at the sternal rib end: A new methodto estimate age at death in white males». Ameri-can Journal of Physical Anthropology, núm. 65, p.147-156.ISIDRO, A.; MALGOSA, A. [ed]. Introducción a la pa-leopatología: La enfermedad no escrita. Barcelona:Masson.JONES, E. (2006). «Prey choice, mass collecting andthe wild European rabbit (Oryctolagus cuniculus)».Journal of Anthropological Archæology, vol. 25,núm. 3, p. 275-289.KROGMAN, W. M.; ISÇAN, Y. M. (1986). The humanskeleton in forensic medicine. Springfield (Ill.): Ch.C. Thomas.LÓPEZ, J. B. (2001). «L’edat del bronze». A: La No-guera antiga: Des del primers pobladors fins als vi-sigots. Balaguer: Museu d’Arqueologia deCatalunya; Museu de la Noguera; Ajuntament deBalaguer, p. 62-95.LOVEJOY, C. O.; MEINDL, R. S.; PRYZBECK, T. R.; MENS-FORTH, R. P. (1985). «Chronical metamorphosis ofthe auricular surface of the ilium: A new methodfor the determination of adult skeletal age atdeath». American Journal of Physical Anthropology,núm. 68, p. 15-28.MARCET, R.; PETIT, M. A.; ROVIRA, J.; VIVES, E. (1982).«Balma de la Sargantana o de Renan, Oliola». A:Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els

darrers anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya.Servei d’Arqueologia i Paleontologia, p. 155-157.(Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 1).MARTIN, R.; SALLER, K. (1975). Lehrbuch der Anth-ropologie. Stuttgart: G. Fischer.MASSET, C. (1982). Estimation de l’âge au décés parles sutures craniennes. Tesi doctoral. París: Univer-sité de París VII.MAYA, J. L.; MESTRES, J. S. (1996). «Aproche a lachronologies de l’Âge du Bronze et le premierÂge du Fer dans la Péninsule Ibérique». Acta Ar-chæologica, vol. 67, p. 251-269.OLIVER, G. (1960). Pratique antropologique. París:Vigot Frères.PÉREZ RIPOLL, M. (2002). «The importance of tapho-nomic studies of rabbit bones from archæologicalsites». A: RIENZI, M. de; PARDO ALONSO, M. V.; BE-LINCHÓN, M.; PEÑALVER, E.; MONTOYA, P.; MÁRQUEZ-ALIAGA, A. [ed.]. Current topics on taphonomy andfossilization. València: Taphos, p. 499-508. (Encon-tres; 5).PETIT, M. A. (2001). «Els primer pagesos i rama-ders: De la 2a meitat del VI mil·lenni a mitjan delIII mil·lenni cal.BC». A: La Noguera antiga: Des delprimers pobladors fins als visigots. Balaguer:Museu d’Arqueologia de Catalunya; Museu de laNoguera; Ajuntament de Balaguer, p. 46-61.PUCHE, J. M. (1996). «L’edat del bronze a l’Urgell:Seriació cronològica i estudi de jaciments». Fona-ments, núm. 9, p. 11-76.SAFONT, S.; MALGOSA, A.; SUBIRÀ, E. (2000). «Sex as-sessment on the basis of long bone circunfe-rence». American Journal of Physical Anthropology,núm. 113, p. 317-328.SANCHIS SERRA, A. (2000). «Los restos de Oryctola-gus cuniculus en las tafocenosis de Bubo bubo yVulpes vulpes y su aplicacion a la caracterizaciondel registro faunístico-arqueológico». Sagvntvm,núm. 32, p. 31-49.SAULA, O. (1994). «Història de les excavacions ar-queològiques a la comarca de l’Urgell II: De lapostguerra a l’any 1975». URTX. Revista Cultural del’Urgell, núm. 6, p. 5-33.SERRA VILARÓ, J. (1923). El vas campaniforme a Ca-talunya i les coves sepulcrals eneolítiques. Solsona:Musæum Archæologicum Dioecesanum.— (1927). Civilització megalítica a Catalunya: Con-tribució al seu estudi. Solsona: Musæum Archæo-logicum Dioecesanum.STLOUKAL, M.; HÀNÁKOVA, H. (1978). «The lenght oflong bones in ancient slavonic populations: Withparticular consideration to the questions ofgrowth». Homo, núm. 29, p. 53-69.UBELAKER, D. H. (1989). Human skeletal re-mains: Excavation, analysis, interpretation. Chi-cago: Aldine.VILASECA, S. (1953). «Un sepulcro prehistórico deRocallaura y otros hallazgos». Zephirus, vol. IV, p.467-473.WERNER, P. (1995). Atlas de anatomía. Barcelona:Omega.YRAVEDRA SÁINZ DE LOS TERREROS, J. (2008). «Los la-gomorfos como recursos alimenticios en CuevaAmbrosio (Almería, España)». Zephyrus, vol. LXII,p. 81-99.

132 URTX

133URTX

134 URTX

135URTX

Mesures i índex de l'esquelet postcranial dels individus de Solans de Recots (Nalec, l'Urgell)

136 URTX

137URTX