LES CASES DE PLANTA CIRCULAR I PATI CENTRAL DE LA SEGONA EDAT DEL FERRO A MENORCA: L'EXEMPLE DE LA...

LES CASES DE PLANTA CIRCULAR I PATI CENTRAL DE LA SEGONA EDAT DEL FERRO A MENORCA: L’EXEMPLE DE LA CASA 1 DEL POBLAT TALAIÒTIC DE BINIPARRATX PETIT (SANT

LLUÍS)∗

Jordi Hernández-Gasch∗∗

(Novembre de 2007)

L’excavació de la casa 1 de Biniparratx Petit: objectius i metodologia

La casa 1 de Biniparratx Petit va ser excavat durant tres campanyes desenvolupades

entre els anys 2000 i 2003 per l’equip de la Universitat de Barcelona dirigit per Joan

Sanmartí i Jordi Hernández-Gasch.

Els treballs es van centrar en la delimitació i l’excavació de la casa talaiòtica número 1

–d’aquí endavant C1- (fig 1) del sector B del poblat. Aquesta estructura havia estat

parcialment excavada per Mª Lluïsa Serra Belabre l’any 1968. Malauradament no vam

poder disposar de la documentació escrita, fotogràfica i planimètrica de dita

intervenció i només sabem de l’existència d’unes poques peces procedents de

Biniparratx dipositades en el Museu de Menorca. Abans d’iniciar els treballs, i malgrat

aquella primera intervenció, era evident que existia encara sediment intacte a l’interior

de l’estructura, tot i que l’estat d’emmascarament de les restes ocasionat per la

vegetació i pel rebliment efectuat amb posterioritat a la primera excavació ni tan sols

permetia identificar el tipus d’estructura de què es tractava. Els resultats de les

campanyes que ara presentem han confirmat l’alt interès estratigràfic i estructural del

que restava.

Els objectius es van anar modificant a mesura que avançàvem en l’excavació i es feia

palès el potencial conservat, compartint tothora l’objectiu comú amb la resta de

sectors de contribuir al coneixement de la comunitat indígena que es va establir i

desenvolupar a Biniparratx durant la protohistòria, tant en els aspectes econòmics,

com socials i fins i tot ideològics.

∗ Bona part del present article s’ha publicat a Guerrero, V.M., Gornés, S. Hernández, J., De Nicolàs, J., Morales, J.V., Morales, A. Pino, B. (2007), “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)”, L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Consell Insular de Menorca (Llibres del Patrimoni Històric i Cultural, 3). Menorca, p. 9-51. Tanmateix, davant les deficiències observades en la publicació, no sempre imputables a l’original, es publica aquí de nou a fi i efecte de reparar-les. S’aprofita l’avinentesa per millorar alguns aspectes del treball, tot incorporant els nous coneixements adquirits en relació al tema, molt especialment com a conseqüència de les publicacions efectuades en els darrers temps de materials i de datacions radiocarbòniques procedents d’altres poblats talaiòtics menorquins. ∗∗ Actium Patrimoni Cultural, SL. Emai: [email protected]

LES CASES DE PLANTA CIRCULAR I PATI CENTRAL DE LA SEGONA EDAT DEL FERRO A MENORCA

2

Els objectius concrets que vam perseguir activament durant les tasques de camp i el

posterior treball d’anàlisi i estudi són els que segueixen:

- El coneixement integral de l’estructura i la relació topogràfica i funcional amb

altres estructures del poblat. En aquest sentit vam escometre l’excavació en

extensió i fins a exhaurir el sediment arqueològic a l’interior de l’estructura.

També vam realitzar trinxeres i cales a l’exterior de la casa per tal d’identificar

d’altres estructures i dipòsits de sediment. Davant els resultats positius a la zona

davantera de C1, entre la porta d’accés a l’habitatge i la tanca de l’àrea de

seguretat de les pistes aeroportuàries, vam iniciar una excavació en extensió

de l’exterior, que fins a data d’avui ha quedat inconclusa.

- La implementació d’una estratègia d’excavació, recuperació de mostres i

datació radiocarbònica per fixar –per primer cop en aquest tipus d’edificis- la

data de construcció. Això va permetre localitzar mostres procedents dels

horitzons constructius de l’estructura, com ara són trinxeres de fonamentació i

nivells de regularització de la roca de base, un dels quals es va datar (Gornés et

alii 2001: 234).

- La recuperació de conjunts de materials ben delimitats estratigràficament que

permetessin ulteriors estudis sobre producció, comerç i consum. Amb relació a

aquest objectiu, vam excavar en tot moment en extensió, cercant límits

estructurals a la sedimentació i vam ser especialment curosos en la delimitació

dels estrats, així com en la recollida no només de la ceràmica, dels escassos

objectes de metall i de la fauna, sinó també dels carbons, de les llavors i dels

fitòlits, en aquest dos darrers casos mitjançant la flotació d’una part significativa

del sediment dels nivells d’ús.

- La recuperació de mostres de sediment de nivells d’ús i d’abandonament per

tal d’aportar dades sobre el medi ambient circumdant al poblat, mitjançat

anàlisis palinològiques i de fitòlits.

La metodologia seguida es basa en el mètode estratigràfic ideat per Harris i modificat

per Carandini, que permet disposar d’un registre d’unitats estratigràfiques

(normalitzades, en aquest cas, en fitxes tractades en una base de dades de Filemaker

Pro 5.0.) a partir de la qual es sistematitza i s’interpreta el jaciment. També s’han

realitzat fitxes de fet arqueològic, segons la proposta de la unitat del CNRS de Lattes

(Montpeller), tractades amb el mateix programa informàtic.

Les estructures van ser topografiades a escala real mitjançant una estació total,

completant el dibuix de detall amb planimetries realitzades a escala 1:20. També vam

realitzar plantes de tots els estrats i unitats estratigràfiques negatives que vam

Jordi Hernández-Gasch

3

considerar convenient representar, així com seccions per reflectir la disposició d’estrats

i estructures. Els dibuixos van ser digitalitzats i redibuixats amb el programa Freehand

MX.

Vam documentar fotogràficament totes les unitats estratigràfiques aparegudes,

emprant tant el suport digital com el suport en paper i en diapositiva. Totes les

fotografies van ser inventariades en una base de dades en Filemaker 5.0 i van ser

tractades digitalment, en cas de què fos necessari, amb Photoshop 7.0.

Les anàlisis posteriors inclouen la datació radiocarbònica, la determinació

antracològica, carpològica i de fitòlits. També es van realitzar els inventaris i estudis de

fauna i dels objectes mobles recuperats. Pel que fa a aquests darrers, vam dibuixar els

més significatius, els vam digitalitzar i redibuixar amb Freehand MX, i els vam quantificar

per poder tractar les dades estadísticament amb una taula d’Excel.

Els elements estructurals recuperats

L’excavació va redescobrir el mur perimetral de la casa, que ja havia estat destapat

durant l’excavació de l’any 1968, encara que en bona mesura s’havia reblert de nou

amb posterioritat. La planta de l’edifici és aproximadament circular i ocupa una

superfície de 114’5 m2 aproximadament. El mur exterior comprèn una àrea de 35,5 m2,

la qual cosa redueix l’espai interior a 79 m2. Les nombroses subdivisions internes, moltes

de les quals es van localitzar en diferent estat de conservació, redueixen encara més

l’espai útil de l’habitatge.

Aquestes xifres són similars a les que Joan de Nicolàs (1997: 48) va calcular per a la

casa excavada i traslladada de Biniparratxet l’any 1995 (en endavant C 0), situada, en

origen, a unes dotzenes de metres de C 1: 128 m2 de superfície, dels quals 75 m2 són

d’espai útil.

El mur es fonamenta a la roca de base, que va servir amb tota probabilitat de pedrera

i de la qual es van extreure blocs per construir la casa, tal com s’observa en els retalls

de la roca per la banda sud-oest del sector, entre la casa i el tancament actual del

jaciment. Per la banda oest del mur perimetral, existeix un bloc de dimensions enormes

(155 x 115 cm) que ocupa tota l’amplada del mur. És probable que s’hagués extret de

la plataforma rocosa i que fos alçat en el mateix lloc, sense necessitat de tracció. La

resta del mur perimetral presenta un doble parament. L’extern mostra una primera

filada de grans blocs, col·locats horitzontalment. Al damunt d’aquest sòcol s’hi aixeca

una segona línia de lloses de tendència paral·lelepipèdica, desbastades i regulars,

col·locades en posició vertical, tot i que només algunes es van conservar in situ o

caigudes. Un parament de blocs i pedra més irregular de mida mitjana i de vegades

petita se li adossa per l’interior, sense que es pugui observar un rebliment intern. Inserits


4

en el parament intern es conserven, a intervals de 3, 3.5 i 5.35 m, tres pilastres,

lleugerament sobresortints de la línia de mur. Aparegueren col·locades damunt una

base formada per un bloc de pedra i s’han de relacionar segurament amb la coberta

de l’edifici.

L’aparell descrit està ben documentat entre els exemples d’edilícia domèstica

coneguts en la protohistòria menorquina (Serra Belabre 1965).

Vam identificar la porta de la casa al sud de l’estructura, on els murs apareixen força

arrasats.

Els espais de la casa: el pati central i les habitacions perimetrals durant la Fase I

Com és habitual en aquest tipus d’estructures, l’accés a l’interior s’obre a un espai

central descobert i envoltat de pilastres (fig. 16). A C 1 hem pogut localitzar les bases

de dues de les pilastres -en un cas, un tambor i, en un altre, la roca de base

condicionada, retallada i realçada-, a més d’una de sencera caiguda i de dues més

reutilitzades a la fase II de la casa (de 160 i 250 cm de longitud) junt a fragments

d’altres. Vam restituir-ne dues damunt les seves bases originals (foto 12).

Pel que fa als àmbits identificats, els vam numerar d’u a sis, des de l’entrada, mirant

cap al pati central i seguint el sentit de les agulles del rellotge.

En el pati central, hi vam poder documentar també el poliment de la roca de base a

la zona d’accés a C 1, juntament amb una successió de paviments -i reparacions- fets

amb beurades de calç i morter de calç (s’ha pogut observar la presència d’arena

afegida a la calç a la UE 145), a la zona central, al damunt d’un rebliment de terra que

cobria les depressions a la roca de base (foto 1).

També en el pati i al costat de l’habitació 1, s’hi va localitzar un retall de secció cònica

(UE 132), que interpretem com a morter fix, atès que presenta la mateixa morfologia

interna que els morters mòbils trobats en d’altres jaciments menorquins (Plantalamor i

Rita 1982: 99 i 101, fig. 50 i 52) i dels quals també hi ha nombrosos paral·lels etnogràfics.

A més, a tocar de les habitacions 2 i 3, s’hi van localitzar molins (UE 102) falcats en el

paviment (UE 145, 223 i 233), molt probablement en posició primària, és a dir, en posició

d’ús (foto 2). A la banda central del pati s’hi van localitzar tres retalls ovals (UE 216, 218 i

236), emprats possiblement per falcar altres amolons. Aquestes evidències recolzarien

la, d’altra banda, lògica utilització del pati com a àrea de treball. El paviment de roca

de base polida i de morter de calç assenyalaria també una preocupació per mantenir

l’espai net i sanejat.

Finalment una pedra en forma de paral·lelepípede i buidada per l’interior com si d’una

urna es tractés (foto 1) es va trobar reaprofitada en un mur de tancament de les


5

habitacions 1 i 2 (de la fase II). Pedres similars s’han identificat a C 0 i a cases d’altres

jaciments també en els patis centrals (Plantalamor i Rita 1982: p. 159, fig. 130), on s’han

interpretat com a altars relacionats amb activitats de culte o, dins d’una interpretació

més funcional, com a tamborets.

Pel que fa a les habitacions perimetrals occidentals (núm. 1 a 3) estan semiexcavades

a la roca de base, amb el fons sensiblement rebaixat, la qual cosa proporciona un

sòcol al parament intern del mur perimetral.

L’habitació 1 és un petit àmbit d’1.9 per 1 m, amb el fons lleugerament realçat

respecte del pati; un petit esglaó retallat a la roca de base en salva la distància.

Presenta en el llindar, per la part interior, dos retalls hemisfèrics (UE 135 i 136).

L’excavació de l’interior no va proporcionar materials susceptibles d’aportar

informació sobre l’ús original. En l’àmbit equivalent excavat a C 0 es va trobar una

àmfora punicoebusitana, la qual cosa va permetre al director de l’excavació

interpretar que aquest espai estava destinada a magatzem (Nicolàs 1997). La base de

la paret mitjanera que la separa de l’habitació 2 conserva una simple filera de lloses

col·locades verticalment.

L’habitació 2 mesura 2.2 per 1.95 m.1 L’excavació de la roca de base marca el límit

amb l’habitació 3, en deixar un sòcol sobre el que se sustentava el mur mitger entre

totes dues, desaparegut en la segona fase d’ocupació. A aquest sòcol se li adossa la

base de la pilastra núm. 78. Conserva, en el llindar, un bloc en forma de

paral·lelepípede allargat de pedra (UE 131, foto 4) amb una depressió longitudinal

central per encaixar-hi taulons de fusta d’una manera similar al sistema de tancament

d’algunes estances d’època romana (a les Balears mateix, les trobades a Pollentia).

Idèntiques pedres de llindar s’han localitzat també en algunes de les habitacions de

Trepucó. En el fons d’aquest àmbit s’hi va localitzar un nivell d’argiles endurides retallat

també a la roca de base, que correspon probablement al condicionament del trespol

(UE 116, 117 i 118), si bé, en origen, tant el fons com les parets pogueren haver tingut un

revestiment de calç (UE 137). Aquesta estança i la següent han estat interpretades en

altres jaciments, segurament per les seves dimensions i per l’absència d’elements que

denotin activitat productiva, com a àrees de descans, és a dir, cubicula o dormitoris.

Les seves dimensions i el fet que es poguessin tancar semblen suggerir-ho.

L’habitació 3 presenta un bon nombre de les característiques morfològiques

apuntades amb relació a l’anterior, com ara les dimensions (1.95 per 1.75 m), el retall, a

la roca de base, de la superfície del fons, restant enfonsada respecte del sòcol del mur

perimetral i de l’habitació 4. Conserva també una pedra de llindar (UE 130) amb el 1 En aquest treball expressarem les mesures de les habitacions amb longitud i amplada màximes.


6

retall d’encaix de la porta. A prop, es localitzaren tres retalls hemisfèrics (UE 109, 111,

113). S’hi van observar restes de calç i de morter de calç, que hauria pogut ser part del

paviment o del revestiment de les parets.

L’habitació 4 mesura 8.3 per 3.4 m. Presenta una planta aproximadament semicircular,

a la capçalera oposada a la porta d’entrada, i dos nivells de sòl. Així, per la part oest,

el pis de l’habitació està elevat i apareix delimitat per un retall a la roca (UE 15). Podria

haver existit un envà entre tots dos espais (tal vegada de materials peribles) i ens

sembla haver reconegut el llindar d’una possible porta en un retall a la roca de base

de 0.8 m de longitud i una amplada variable (de 10 a 23 cm). En el pis superior, prop

del límit que el separa de l’inferior, es va documentar un petit retall hemisfèric a la roca

(18 x 20 cm), que potser calgui relacionar amb alguna estructura de fusta.

Aquesta habitació tanca al sud amb un mur rectilini (UE 30), molt arrasat, de 9 m de

longitud fins a la porta que s’obre al pati central. Tanmateix, en alguns trams, només els

retalls a la roca de base permeten considerar la continuïtat d’aquest mur. A partir de

l’entrada, una gran llosa caiguda (núm. 79), que prové segurament del mur mitger (UE

26), separava aquesta habitació de la núm. 3, tot adossant-se al mur perimetral. El pis

de tota l’estança es presenta retallat i sovint allisat (UE 25).

D’altres elements a destacar són la presència d’una pilastra radial, formada per una

base i un fust, i un dipòsit hemisfèric excavat a la roca de base (UE 6), a l’interior del

qual es van trobar restes de fusta. La seva funció només es pot suggerir, tal vegada

com a contenidor d’aliments o de líquids o, com ja va ser assenyalat per a una petita

bassa –de dimensions majors, però, que la UE 6-, trobada a l’habitació nord de C 0, de

finalitat potser sanitària.

A l’interior de l’habitació 4, a 1,9 m de la base de la pilastra en direcció sud-oest, hi ha

una perforació a la roca de base aproximadament circular, de 35 per 30 cm.

S’estrangula cap a l’interior i s’obre a l’espai que hem denominat com a rebost. Atès

que la porta, oberta al pati, de l’hipogeu permetria ventilar-lo i il·luminar-lo, no sembla

tenir cap funcionalitat i podria tractar-se d’una perforació posterior a l’ús de la casa.

En qualsevol cas, atès que l’excavació de Serra-Belabre va afectar bona part de

l’habitació 4 i també el punt en què es localitza aquesta perforació, no disposem del

registre estratigràfic amb el qual es relaciona i, per tant, no en podem afirmar la seva

existència original. El desconeixement que tenim d’aquesta intervenció anterior ens

impedeix també determinar la funció de l’habitació.

L’habitació 5 presenta una planta absidal i mesura 2.95 per 2.25 m. Està semiexcavada

a la roca de base (UE 24) i, per la part sud-oest, oberta al pati, es localitza una filera de

pedres col·locades planes, seguint una línea corba i marcant el llindar de l’estança.


7

Entre d’altres, apareixen a C 0 i en una casa del poblat de Sa Torreta de Tramuntana.

Malgrat que en les cases d’idèntica morfologia, excavades a Menorca, aquestes

estructures obertes al pati han proporcionat de manera recurrent les llars, no se n’ha

identificat cap ni en aquesta habitació ni en cap altra banda de C1. De fet, aquest

espai va ser remodelat i reutilitzat durant la segona fase d’ocupació a la casa, fins al

punt que el primer nivell d’ús sobre la roca de base a l’habitació 5 es data del s. I aC.

En tot cas, no dubtem que, a la primera fase d’ocupació, aquest espai semiobert al

pati acollí la llar de la casa.

L’habitació 6 ocupa tota la part oriental de la casa i, igual que a les habitacions

occidentals, el paviment apareix rebaixat a la roca de base, deixant un sòcol damunt

el qual s’assenta el parament intern del mur perimetral. Presenta tres nivells: l’inferior és

de planta semicircular i se situa a la part central i nord-occidental de l’estança; la part

oriental, més elevada, forma un petit esglaó, conjuntament mesuren 2.85 per 2.75 m;

finalment, a la part septentrional, hi ha un fort desnivell salvat per tres esglaons retallats

a la roca, que menen a un pis superior. Aquesta espai superior, de 2.75 per 1.55 m, se

separa de l’habitació 4 amb un mur mitger (fet 2). Les alteracions que va patir

l’habitació per la banda occidental a la segona fase d’ocupació impossibiliten saber si

tancava i de quina manera envers el pati.

Un darrer element a destacar és la localització, per la banda sud, d’un col·lector que

connecta amb la cisterna. Presenta una secció cònica en sentit transversal, que

s’interna, retallant la roca de base, per sota del mur perimetral. Els indicis d’un retall

longitudinal en el pis superior de l’habitació 6 (UE 144), que sembla endinsar-se també

sota del mur perimetral, tot i que no tingui continuïtat en el nivell inferior de l’habitació,

semblen suggerir l’existència d’una canalització anterior a C1, la qual connectaria

amb el col·lector i a través d’aquest vessaria l’aigua dins la cisterna, amb la qual cosa

aquest element seria també anterior a la construcció de la casa. Aquesta hipòtesi

tindria un rerefons social i polític en apuntar a l’apropiació privada d’una

infraestructura, tal vegada en origen, comunal.

Un cop construïda la casa, sembla que el col·lector es va reblir, que al davant s’hi va

situar un paviment de lloses i que, en qualsevol cas, aquest àmbit es constituí com a

zona de treball i transformació. De banda d’uns quants amolons sencers (un dels quals

encaixat en un retall a la roca de base realitzat ex professo per situar-hi la peça

passiva) i fragments d’altres, s’hi ha localitzat un gran bloc falcat per pedres i

fragments d’amolons, que ofereix una superfície de treball notable (foto 5). Al voltant

d’aquest bloc s’hi ha recuperat una gran quantitat de nanses d’àmfora

punicoebusitana polides, identificades com a peces de teler (Plantalamor, com. per.)

(foto 6).


8

Les estructures annexes

Amb aquesta denominació ens referim a tres espais o infraestructures, una de les quals,

que interpretem com a rebost o magatzem, és a l’interior de la casa, mentre que les

altres dues, la cisterna i el porxo, es localitzen a la banda frontal externa.

El rebost

L’hipogeu interpretat com a rebost o magatzem presenta una planta oval i una

banqueta a la banda occidental. Ambdós espais atenyen una dimensió conjunta en

planta de 3.1 per 1.7 m i una alçada d’1,48 m per al cos principal i 1.15 m per a la

banqueta (fig. 1i foto 8).

S’hi accedeix per una obertura en el pati interior, la qual té forma de pou, en situar-se

la base de la cavitat per sota del nivell del pati. L’entrada sembla insinuar uns ressalts

que haurien permès cobrir amb una facilitat major l’accés amb uns taulons. És possible

que la perforació de l’entrada s’hagi erosionat i no presenti la morfologia original. Uns

petits retalls hemisfèrics en el paviment del pati, al voltant de l’entrada (UE 93, 94, 95),

un dels quals (UE 94) està seccionat per l’accés a la cavitat, semblen suggerir-ho.

Aquest fet és molt important, ja que les dimensions i morfologia de l’hipogeu fa pensar

en els hipogeus de planta senzilla datats al voltant del 1750-1650 cal. aC (Lull et alii

1999: 40). No només la reutilització, no cal dir-ho, és segura, sinó que si hagués existit un

ús funerari previ el buidatge de l’hipogeu hauria estat complet, ja que, malgrat haver

garbellat el sediment per recollir tants fragments d’os -i d’altres materials arqueològics-

com fos possible, l’inventari de les restes òssies va demostrar la inexistència de

qualsevol resta humana (Morales, Inèdit).

Finalment, es va comprovar que un petit mur conservat a l’est de l’entrada era de

construcció moderna, ja que a la seva base s’hi va trobar un fragment de ceràmica

vidrada.

La cisterna

De planta oval i secció rectangular amb els angles arrodonits, fa 2.7 per 1.95 m en

planta i té una alçada de 3.1 m. Presenta, a 2.5 m del fons, una boca amb tres

esglaons als quals segueix una rampa fins al nivell de la rasant per l’exterior. Protegint

els esglaons i la rampa hi ha un mur (fet 9), que es projecta del mur perimetral a tocar

del llindar de la casa, que pel material recuperat en les unitats estratigràfiques que s’hi

associen tal vegada s’hagi de datar de l’època moderna (foto 9 i 10). Aquesta

disposició tal vegada indiqui també, com veiem respecte del rebost, una anterioritat

d’aquest element (la cisterna) respecte de la construcció de C1, ja que si haguessin

estat contemporanis, aquests espais molt probablement s’haurien projectat d’una


9

manera diferent, amb un pendent més suau i/o més allunyat de l’entrada de

l’habitatge, a fi i efecte de salvar el desnivell i protegir l’accés del forat que crea la

cisterna. En descriure l’habitació 6, ja hem vist que l’existència del col·lector i d’una

possible canal també apunten a l’anterioritat d’aquest element respecte de C1 (fig. 1 i

foto 9).

El pòrtic o porxo tancat

Alineat amb l’entrada, hi ha un bloc en forma de paral·lelepípede col·locat en posició

vertical juntament amb una pedra de mida petita que presenta una cavitat al centre i

que cal definir com a polleguera (fig. 1 i foto 10). D’aquest bloc arrenca una filera de

pedres (fet 10), paral·lela a la façana de la casa, que forma un espai útil de 3 m de

longitud per 1 m d’amplada. Aquests elements assenyalen, molt possiblement, una

entrada prèvia amb un element sustentador –un pal o columna- d’una estructura

porxada o completament tancada. A l’interior d’aquest espai, de fet, es va excavar

un nivell de circulació (UE 138).

Las remodelacions de la Fase II

La segona fase d’ocupació de l’estructura, després d’un període d’abandonament,

que va implicar la ruïna de part de la casa, ha permès documentar un aprofitament

d’alguns espais condicionats per a un ús diferent.

Les habitacions occidentals s’unificaren en un únic espai, eliminant el mur mitger entre

l’habitació 2 i 3 i practicant una obertura en la paret entre l’habitació 1 i 2,

posteriorment tapiada de manera intencional -o tal vegada casual com a

conseqüència del seu enderroc. D’altra banda, es tapiaren les entrades d’aquestes

dues darreres cambres (fet 7), quedant el llindar de l’habitació 3 com a accés a la

nova dependència (fotos 3 i 4).

Respecte de l’habitació 4, la manca de jaciment intacte ens fa dubtar del seu ús en

aquesta fase, tot i que hi ha indicis que apunten el fet que s’hi va obrir un accés en el

mur perimetral, despedregant fins i tot la seva primera filada.

L’espai de cuina es va utilitzar amb una nova finalitat, atès que es va netejar fins a la

seva base, tot eliminant-ne la llar que presumiblement havia acollit. De ser un àmbit

obert al pati, va passar a convertir-se en un espai tancat per les pilastres caigudes i

apilades (fet 4), la qual cosa indica alhora l’estat de ruïna que l’estructura va atènyer

(foto 3). De fet, el condicionament és molt precari, ja que les pilastres i les pedres que

les sustenten estan revestint el retall (UE 209 i 211) realitzat en els estrats anteriors

d’enderroc i d’ús que es troben per la banda del pati, de manera que el nivell de la

cuina quedava, en la segona fase, notablement enfonsat respecte de l’exterior.


10

L’habitació 6 sembla haver sofert també un condicionament similar, en construir-s’hi un

mur (fet 6), per la banda occidental, que la separa del pati (foto 11).

En el pati central també es documenten modificacions, com ara és la construcció

d’una plataforma de planta oval d’1 m de diàmetre, feta de lloses planes (fet 5), que

s’adossa al mur (fet 6), i potser una fossa oval (UE 106), que retalla el paviment de

morter de calç.

Finalment, la cisterna i el rebost es convertiren en aquesta fase en abocadors. S’hi ha

recuperat un conjunt molt notable de ceràmica, però sobretot de restes de fauna.

La dinàmica estratigràfica

L’excavació ha permès identificar una sèrie d’unitats estratigràfiques

(sedimentològiques, estructurals i negatives), així com diversos fets estratigràfics. Els

nivells documentats poden agrupar-se en quatre categories: superficials, d’enderroc,

de rebliment i d’ús, que corresponen, encara que d’una manera inexacta, a horitzons

d’abandonament, de freqüentació, d’ús i de construcció. Entre les estructures es

distingeixen: les murals, els paviments, les estructures negatives i les de suport, que

corresponen també a moments constructius, d’ús i de freqüentació.

Els estrats superficials (UE 1) tenien força potència, la qual cosa s’atribueix tant a les

excavacions antigues com a possibles treballs agrícoles de desempedregament dels

camps veïns (UE 2). Durant l’excavació vam poder distingir els límits de les cales de

Serra-Belabre i els runams que se’n van derivar (UE 3 i 9), en algun cas cobrint els murs i

les àrees prèviament descobertes.

Conclusions: Les fases d’ocupació

Fruit de l’anàlisi de la dinàmica estratigràfica i estructural i dels materials mobles

(fonamentalment ceràmiques) hem pogut distingir dues fases d’ocupació/activitat així

com els moments d’abandonament/enderroc posteriors.

Fase I (segona meitat s. VI – segona meitat s. III aC).

La fase I s’inicia d’acord amb la datació de radiocarboni de la fonamentació de

l’edifici entre el 540 i el 380 cal. BC (Gornés et alii 2001: 234).

Els nivells d’ús de la primera fase no s’han pogut datar amb precisió, la qual cosa

contrasta amb la datació de l’enderroc i de l’abandonament que ofereix una

cronologia més afinada. En tot cas, s’ha posat de manifest que l’abandonament de

l’estructura no va ser sobtat, ja que des de la segona meitat del s. III aC es comencen

a formar els enderrocs (UE 67, a l’habitació 6) (foto 6), que se seguiran formant a la

centúria següent (UE 82, a l’habitació 3). Els estrats d’abandonament del pati es daten


11

entre la segona meitat del s. II aC i la primera meitat del s. I aC (UE 68 i 96). Aquest fet

potser es pot explicar millor per un canvi d’ús de l’estructura, que pogué haver-se

abandonat com a habitatge a la segona meitat del s. III aC i haver mantingut un ús

auxiliar (com a magatzem o estable) durant part de la centúria següent.

Aquesta cronologia es confirma en els estrats d’amortització que rebleixen la cisterna i

l’hipogeu/carner. En la primera estructura, s’estenen des de la segona meitat del s. III

aC (UE 251, 252, 253 i 256) fins a la segona meitat del s. I aC (UE 123), contenint també

estrats de s. II aC (UE 250). La cronologia més alta concorda amb l’enderroc de

l’habitació 6 i, en aquest sentit, cal recordar la proximitat física entre aquesta habitació

i la cisterna. La inhabilitació de la cisterna indicaria el desús de la casa com a

habitatge. L’estudi del conjunt faunístic (Morales 2007) assenyala l’existència en

aquestes unitats estratigràfiques d’una proporció inusualment alta de bòvids respecte

de la fase posterior que potser calgui associar a un canvi en les estratègies ramaderes,

del qual aquest ús d’estructures a l’interior del poblat com a espais d’estabulació

podria ser un reflex. En la segona estructura, el rebliment sembla iniciar-se durant la

segona meitat del s. III aC o ja dins el s. II aC (UE 232 i 239) i perllongar-se fins el canvi

d’era (UE 202 i 207), i fins a la primera meitat del s. I dC (UE 220). És possible que a inicis

del s. I aC, si no ja des de la meitat del s. II aC, l’indret fos emprat únicament com a

femer.

Fase II (s. I aC-canvi d’era)

Després d’un període d’abandó que comprèn segurament des de meitat de la

segona centúria fins a un moment indeterminat del s. I aC, durant el qual l’estructura

pateix un deteriorament notable, s’inicià un nou moment d’ocupació que anomenem

Fase II.

Es caracteritza a nivell constructiu i funcional per l’existència de dos espais

condicionats estructuralment, més que no pas construïts, que tal vegada es podrien

definir com a àmbits per a l’estabulació d’animals, de recolliment del pastor o de

paller. Les fogueres documentades, que no són simplement abocaments de cendres, i

l’acumulació de matèria orgànica (com les petxines localitzades a l’angle sud-oest de

l’habitació 2) s’adiuen també amb aquesta definició.

El reacondicionament de l’antic espai de cuina (habitació 5) sembla que es pogué

produir ja durant el s. I aC (UE 210) i l’abandonament i l’enderroc des del canvi d’era

fins a la primera meitat del s. I dC (UE 34, 37, 38 i 41). Per contra, el darrer ús del nou

àmbit format per la unificació de les habitacions 1, 2 i 3, es documenta ja cap al canvi

d’era (UE 73 i 74), o poc abans (UE 58, 63, 69, 86), mentre que els enderrocs es formen a

partir d’aquell moment (UE 32 i 42) i durant la primera meitat del s. I dC (UE 53).


12

En contrast amb aquestes dates, a la zona del pati, sembla que es documenten els

nivells d’ús precisament en el moment d’abandonament de les estructures anteriors, tal

vegada cap al canvi d’era (UE 200) o ja a la segona meitat del s. I dC (UE 47),

documentant-se enderrocs fins almenys el s. II dC (UE 39 i 57), moments en què l’espai

degué emprar-se de nou com a femer.

La datació de les cases de planta circular i pati central a Menorca

La mostra KIA15218 procedent de la casa 1 de Biniparratx Petit és la primera que ha

estat efectuada per datar de manera directa una casa de planta circular i pati

central. Va donar com a resultat 2370±30 BP, que calibrat a una sigma (68.2% de

probabilitats) dóna dos intervals, un amb el 51% de probabilitats de situar-se en la

forqueta d’entre 510 i 430 BC i l’altre amb una probabilitat del 49% que la data

calibrada recaigui en l’interval entre el 420 i el 390 BC. Treballant a dues sigmes (95.4%

de probabilitats), dóna un sol interval entre el 540 i 380 BC. La data radiocarbònica ha

estat recalibrada per a aquest treball amb el programa OxCal 3.10.

L’os de fauna domèstica datat prové dels la trinxera de fonamentació del mur

perimetral, en concret, de la UE 36 i s’extragué a una profunditat de 90 cm respecte

de la cota 0. Es va obrir una cala allà on part del mur perimetral havia desaparegut, al

nord de la casa, de manera que aquesta intervenció no afectés l’estructura. Es va

localitzar una acumulació de pedres de mida mitjana (UE 35), que salvaven una

depressió a la roca de base fins al nivell de la primera filada en direcció a la línia de

mur conservada. La seva excavació va permetre observar que el mateix reompliment

s’estenia sota el mur, realitzat segurament per tal d’elevar el nivell de la depressió

preexistent, i que al seu damunt s’hi assentaven els grans blocs de la primera filada del

mur perimetral. Malgrat que aquest condicionament sembla relacionar-se amb la

construcció de l’estructura, estratigràficament és anterior.

També s’hi va poder excavar un sediment (UE 36), que lligava i reomplenava l’espai

entre la fonamentació i la roca de base descendent, compost per una terra de color

marró clar, molt compacta, que contenia pedra molt petita i resquills de pedra i

ceràmica triturada, que li conferien una major consistència i gran duresa. Aquesta

sediment estava cobert per un estrat d’enderroc, damunt fins i tot de l’arrasament dels

murs (UE 3). Per tal d’assegurar que les mostres òssies per datar radiocarbònicament

procedien amb tota seguretat de la UE 36, es va separar uns quants centímetres

d’aquest estrat com a UE 3-36.


13

Entre l’escàs material ceràmic aparegut hi ha fragments talaiòtics, algun possible torn i

material pretalaiòtic. Això, sens dubte, s’explica per l’aprofitament de material ceràmic

antic procedent del jaciment naviforme que existí a l’indret (cal notar la recuperació

de material d’aquesta època a la zona del talaiot) o bé senzillament per inclusions

fortuïtes barrejades amb la terra emprada per preparar el rebliment. Així doncs, no

existia la certesa que els ossos no provinguessin també del jaciment pretalaiòtic. En tot

cas, la pràctica absència de torn era un indicador del moment en què calia datar la

fonamentació, ja que aquest apareix a partir de la segona meitat del s. VI aC. i en

abundància a partir del s. III aC.

Els materials recuperats en els nivells originals han proporcionat materials d’importació

molt escadussers (fragments informes d’àmfora ebusitana i ibèrica), que no permeten

afinar la cronologia radiocarbònica. Les produccions ibèriques, incloent-hi les àmfores,

es documenten a Menorca en quantitats apreciables a partir del s. IV-III aC (Nicolás,

Conde 1993: 41), com ho demostra el derelicte de Binisafúller (Guerrero et alii; 1991),

per citar un cas conegut i proper a l’establiment de Biniparratxet, nau molt segurament

d’origen ebusità estibada amb àmfores ibèriques, que s’ha pogut datar a l’entorn de

l’any 300 aC (Guerrero et alii 1991). Tanmateix, hi ha presència d’àmfora ibèrica

arcaïca en el jaciment de Binicalaf (Sant Climent, Maó) (Ramon 1991) i, a més,

l’excavació recent a la costa nord de l’illa de Mallorca (Cala Sant Vicenç, Pollença)

d’un derelicte grec datat de finals del s. VI aC, que duia àmfora ibèrica com a part

important de la càrrega (Nieto, Santos, Tarongí 2004), obre la porta a considerar

l’arribada d’aquest producte en època tardoarcaica no només al nord de Mallorca,

sinó possiblement també a la costa sud de Menorca. Pel que fa a les àmfores

ebusitanes, l’exemplar més antics trobat a Menorca (PE-10 / T-10.1.2.1 del segon i

tercer quart del s. VI aC) prové de Torelló (Maó, Menorca) (Castrillo 2005: 156), mentre

que d’àmfores PE 12 / T-1.3.1.2, fabricades entre el darrer quart del s. VI i la primera

meitat del s. V aC, s’han localitzat quatre exemplars a Torelló (Maó)(Castrillo 2005: 156),

un a Algairens (Ciutadella)(Ramon 1995: 59) i nou a Talatí de Dalt (Maó)(Juan, De

Nicolàs, Pons 2004, Juan, Pons 2005).


14

Atmospheric data from Reimer et al (2004);OxCal v3.10 Bronk Ramsey (2005); cub r:5 sd:12 prob usp[chron]

800CalBC 600CalBC 400CalBC 200CalBC

Calibrated date

2100BP

2200BP

2300BP

2400BP

2500BP

2600BP

2700BP

Radi

ocar

bon

dete

rmin

atio

n

2370±30BP 68.2% probability 510BC (34.9%) 430BC 420BC (33.3%) 390BC 95.4% probability 540BC (95.4%) 380BC

El monument 3A de So Na Caçana (Alaior) ha aportat una datació indirecte d’una

estructura com és la que ens ocupa.

Malgrat que aquest jaciment ha estat interpretat com un centre de caràcter cultual

d’una àmplia zona, la qual hipotèticament coincidiria amb Menorca Oriental

(Plantalamor 1991: 373), sembla contenir diverses cases idèntiques a les que apareixen

en els poblats. Una de les estructures excavades (el mateix monument 3A) respon, en

paraules del seu excavador, a la “forma típica de la casa talaiòtica” (Plantalamor

1991: 387), mentre que el monument 8 també té les pilastres “distribuïdes a l’interior

formant un cercle, la qual cosa fa pensar que es tracta d’una casa circular, com la

localitzada al monument 3B (sic)” (Plantalamor 1991: 390). També es parla d’hàbitat

abandonat al s. I dC en relació al monument 7.

A la casa 3A, degué existir un pati central i un espai del que interpretem que resta un

retall a la roca de base (extrem que caldria comprovar in situ), que correspondria a

l’espai de cuina. L’habitació nord està perfectament delimitada i un altre retall i dos

blocs de pedra separen la possible cuina de l’habitació oriental. De les habitacions

occidentals no en queda rastre i no sabem com interpretar el retall que a la banda

oest s’interna per dessota el mur perimetral. Una cisterna va ser acabada de reblir en

el s. II (interpretem que aC, encara que no s’especifica), la qual una reforma posterior,

que consistí en la construcció d’un mur rectilini, va cobrir. Segurament aquesta cisterna

sigui la perforació que s’observa a la planta publicada a la banda sud-est del mur

esmentat. Després de la reforma va perdurar fins el s. III dC.


15

A nivell cronològic és de gran interès, atès que està construït damunt un altre recinte

(3B). L’amortització de 3B es pot datar per radiocarboni (CSIC 737)2 entre el s. IX i el VII

aC. A més, els nivells excavats d’aquest recinte no han proporcionat cap fragment de

ceràmica importada. La construcció de 3A seria, doncs, posterior al s. VIII-VII aC i

estaria ja abandonada al s. II aC.

Existeix una altra datació (IRPA 1128)3 d’una mostra procedent d’un nivell “d’abandó

del monument 3A abans de la construcció del mur longitudinal” del quadre E5

(Plantalamor, Van Strydonck 1997: 56;Van Strydonck et alii 1998: 33). No deixa de

sorprendre l’antiguitat de la mostra (s. VI – V aC bàsicament) atribuïda a un nivell

d’abandonament anterior a la reforma, quan el rebliment de la cisterna damunt el

que descansa el mur, segons el material arqueològic recuperat, es va produir tres o

quatre segles més tard (vid. supra).

Les darreres datacions s’han publicat sumàriament l’any 2007 i procedeixen del poblat

de Torre d’en Galmés (Alaior). Les dues mostres que tenen relació amb la construcció i

primer ús de la casa són carbons. En un cas, provenen d’un sitjot que fou excavat,

utilitzat i amortitzat probablement amb anterioritat a la construcció de la casa (Juan,

Pons 2007: 171 i 176) i ha donat un resultat, és de suposar que calibrat, tot i que no

sabem si a una o dues sigmes, ja que no s’esmenta, entre els anys 780 i 500 aC. En

l’altre cas, els carbons provenen dels nivells inferiors de l’habitació nord i se’ls atribueix

una data en anys de calendari d’entre el 600 i el 400 aC. El fet que es tracti de mostres

de vida llarga augmenta la ja de per si incertesa d’unes forquetes molt àmplies

derivades de l’aplanament de la corba calibratòria. El primer cas seria per tant una

data anterior a la construcció de l’edifici, mentre que el segon dataria un moment

primerenc del seu ús, que com en els altres casos que hem examinat cau de ple entre

els s. VI i V aC.

2 2620 ± 40 BP (CSIC 737, Carbó), 900 (92.6 %) 750 BC i 690 (2.8 %) 660 BC = 825 (68.2 %) 775 BC

(Plantalamor 1991: 387, calibratge propi).

3 2410 ± 40 BP (IRPA 1128, òs fauna), 750 (15.7 %) 680 BC, 670 (4.7 %) 630 BC i 600 (75.0 %) 390 BC =

700 (1.2 %) 690 BC y 540 (67.0 %) 400 BC


16

BIBLIOGRAFIA

Castrillo, M. (2005): “Fenicis i púnics a Menorca: vint-i-cinc anys d’investigació i noves dades aportades per les àmfores fenício-púniques a l’illa”, Fonaments: Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, 12. Barcelona

Gornés Hachero, J. S., Guerrero Ayuso, V. M., Hernández-Gasch, J., Nicolás Mascaró, J. de, Van Strydonck, M. (2001): “La campanya de excavación de 2001 en Biniparratx Petit (Menorca). Avance de los primeros anàlisis radiocarbónicos”, Mayurqa, 27. Palma, p. 227-235

Guerrero, V.M., Miró, J., Ramon, J. (1991): “El pecio de Binisafúller (Menorca), un mercante púnico del s.III a.C.”, Meloussa, 2. Maó, p. 9-30

Guerrero, V.M.; Sanmartí, J.; Hernández, J.; Gornés, S.; Gual, J.; López, A.; Nicolás, J. de (2002): “Biniparratx Petit (Sant Lluís): a Research and Re-evaluation project in the Southeast of the Island of Minorca”, W. Waldren, J. Ensenyat (eds.) World Islands in Prehistory, V Deia International Conference of Prehistory, British Archaeological Reports, International Series, 1095. Oxford, p. 502-516

Hernández-Gasch, J. (Inèdit): Informe sobre els treballs d’excavació arqueològica realitzats al jaciment de Biniparratxet Petit (Sector 1) (Terme municipal de Sant Lluís, Menorca). Campanya de 2003. Entregat al Consell Insular de Menorca, 2003

Juan, G., De Nicolás, J.C., Pons, J. (2004): “Menorca, segle IV-II aC, un mercat per al comerç ebustià”, J. Sanmartí, D. Ugolini, J. Ramon, S. Asensio (eds), La circulació d’àmfores al Mediterrani occidental durant la protohistoria (segles VIII-III a.C.): aspectes quantitatius i anàlisi de continguts. Reunió internacional d’arqueologia de Calafell (II: 2002: Calafell), Arqueomediterrània, 8. Barcelona, p. 261-264

Juan Benejam, G., Pons Machado, J. (2005): Talatí de Dalt 1997-2001. 5 anys d’investigació a un jaciment talaiòtic tipus de Menorca. Treballs del Museu de Mernoca, 29. Museu de Menorca. Menorca

Juan Benejam, G., Pons Machado, J. (2007): “Excavació i restauració d’un cercle d’habitació talaiòtic a Torre d’en Galmés. Amics del Museu de Menorca (2001-2005)”, L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Consell Insular de Mernoca. Llibres del patrimoni històric i cultural, 3. Menorca, p. 165-183 Lull, V., Micó, R., Rihuete, C., Risch, R. (1999): La Cova des Càrritx y la Cova des Mussol. Ideología y sociedad en la prehistoria de Menorca. Consell Insular de Menorca. Barcelona

Morales, J. V. (Inèdit): Estudi de la fauna del jaciment de Biniparratx Petit (Sant Lluís, Menorca): la cisterna sud i el dipòsit nord. Entregat al Consell Insular de Menorca, 2003

Morales, J. V. (2007): La fauna de la cisterna sud i l’hipogeu nord de la casa 1 del sector B de Biniparratx Petit, Guerrero, V.M., Gornés, S. Hernández, J., De Nicolàs, J., Morales, J.V., Morales, A. Pino, B. (2007), “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)”, L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Consell Insular de Menorca (Llibres del Patrimoni Històric i Cultural, 3). Menorca, p. 9-51

Nicolás Mascaró, J. C. de (1997): “Casa prehistórica en el aeropuerto de Menorca”, Aena Arte, 3. Madrid

Nicolás Mascaró , J. C. de; Conde i Berdós, M. J. (1993): La ceràmica ibèrica pintada a les illes Balears i Pitiüses. Col.lecció Recerca, 3. Maó.

Nieto, X., Santos, M., Tarongí, F. (2004): “Un barco griego del siglo VI a.C. en Cala Sant Vicenç (Pollença, Mallorca)”, V. Peña, C. G. Wagner, A. Mederos (eds.), La


17

navegación fenicia: tecnología naval y derroteros: encuentro entre marinos, arqueólogos e historiadores. Centro de estudios fenicios y púnicos. Madrid, p. 197-226

Plantalamor, L., Rita, M.C. (1982): Arqueologia prehistòrica i protohistòrica, Enciclopèdia de Menorca. Obra Cultural de Menorca. Maó.

Plantalamor, L. (1991): L'Arquitectura prehistòrica i protohistòrica de Menorca i el seu marc cultural, Treballs del Museo de Menorca nº 12, Maó.

Plantalamor, L.; Strydonck, M. Van (1997): La cronología de la prehistòria de Menorca (Noves dtacions de C14). Treballs del Museu de Menorca, 20. Maó

Ramon, J. (1991): Las ánforas púnicas de Ibiza. Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza, 23. Eivissa

Ramon, J. (1995): Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental. Col·lecció Instrumenta, 2. Consell Insular d'Eivissa i Formentera / Universitat de Barcelona. Barcelona

Serra Belabre, M. L. (1965): “Arquitectura ciclópea menorquina”, Arquitectura megalítica y ciclópea catalano-balear. CSIC. Barcelona.

Van Strydonck, M., Landrie, M., Hendrix, V., Van der Berg, K., de Jong, A.F.M., Alderiesten, C., Keppons, E. (1998): Royal Institute for Cultural Heritage. Radiocarbon dates XVI, Institut Royal du Patrimoine Artistique. Brussel·les

�

��

��

��

��

��

��

�

�

��

�

�

� �

��

��

��

��

��

��

��

��

�

��

��

��

��

��

��

�� !�� "�� #��

$��%�� &�'��(��&��)��" ��

��

��

�


ANNEX FOTOGRAFIA [1]

l

FOTO 1. Sector B. Casa 1. Pati central amb paviment de calç. A l’esquerra, pedra possiblement relacionada amb

activitats de culte. Fase I

FOTO 2. Sector B. Casa 1. Pati, davant el llindar de l’habitació 2 a la Fase I, amoló falcat

FOTO 3. Sector B. Casa 1. Pati central vist des del nord-oest. Fase II

FOTO 4. Sector B. Casa 1. Habitació 2 a la Fase II, acumulació de fauna i restes ceràmiques a la part

superior esquerra



FOTO 5. Sector B. Casa 1.Habitació 6, superfície de treball falcat i amoló trencat possiblement in situ

FOTO 6. Sector B. Casa 1.Habitació 6. Acumulació de nanses polides en relació a l’àrea de treball localitzada en

aquesta estança

FOTO 7. Sector B. Casa 1. Habitació 6. Abandonament datat a la segona meitat del s. III aC

FOTO 8. Sector B. Casa 1. Hipogeu reaprofitat com a rebost o carner



FOTO 9. Sector B. Casa 1.Cisterna, segurament anterior a la casa i apropiada per a ús privat en construir-se C1. S’hi observen els esglaons d’accés a la boca de la cisterna i el mur de

protecció (fet 9), probablement d’època moderna

FOTO 10. Sector B. Casa 1.Porxo vist des de l’est. S’hi observa una base de columna

i la polleguera. En primer terme el mur (fet 9), probablement d’època moderna

FOTO 11. Sector B. Casa 1. Vista general des del sud-est, un cop acabada la campanya de 2001

FOTO 12. Sector B. Casa 1. Vista general, vista des del nord-oest, un cop finalitzada la campanya de 2003

LES CASES DE PLANTA CIRCULAR I PATI CENTRAL DE LA SEGONA EDAT DEL FERRO A MENORCA: L'EXEMPLE DE LA...

Documents

Transcript of LES CASES DE PLANTA CIRCULAR I PATI CENTRAL DE LA SEGONA EDAT DEL FERRO A MENORCA: L'EXEMPLE DE LA...