Daily Wind Speed Forecasting Through Hybrid AR-ANN and AR-KF Models
“Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l’Alta Edat Mitjana: de Sunyer II fins Abd...
30
Transcript of “Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l’Alta Edat Mitjana: de Sunyer II fins Abd...
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
Islam i CristiandatCivilitzacions al món medieval
Islam y CristiandadCivilizaciones en el mundo medieval
Mª Elisa Varela Gerardo Boto
(ed.)
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ésser realitzada amb la autorització dels seus titulars, llevat excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
© logotip de la col·lecció: Elena del Rivero, Para Eloísa, 2001. Tinta i pa d’or sobre fusta, 25 x 25 cm.© de la fotografia del logotip: Corchado
Comitè Científic:Prof. Pinuccia F. Simbula (Università degli Studi di Sassari)Prof. Mª Isabel del Val Valdivieso (Universidad de Valladolid)Prof. Lluís To Figueras (Universitat de Girona)Prof. Isabel Escandell Proust (Universitat de les Illes Balears)Prof. Blanca Garí de Aguilera (Universitat de Barcelona)Prof. Alfio Cortonesi (Università degli Studi della Tuscia. Viterbo)Prof. Francisco M. Gimeno Blay (Universitat de València)Prof. Vicent Debiais (CNRS-CESCM Poitiers)
Amb el suport del Ministerio de Economía y Competitividad. Gobierno de España. Proyecto HAR2011-12757-E
Correcció i revisió dels articles: els autorsTraducció al català de la Introducción: M. Elisa Varela-RodríguezRevisió de la Introducció / Introducción: Redactum
© del text: els autors© de les imatges del llibre: els autors© imatge de la coberta: Joc de taula. Alfonso X el Sabio. “Libro de Ajedrez, Dados y Tablas”. Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, ms. T16, fol. 97v.© del disseny de la coberta: Documenta Universitaria
© de l’edició: M. Elisa Varela, Gerardo Boto, Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona, Documenta Universitaria
ISBN: 978-84-9984-202-8Dipòsit Legal: GI. 1012-2013
Imprès a Catalunya (Spain)Girona, 2014
Dades CIP recomanades per la Biblioteca de la UdG
Islam i cristiandat : civilitzacions al món medieval = Islam y cristiandad : civilizaciones en el mundo medieval / Mª Elisa Varela, Gerardo Boto (ed.). -- Girona : Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona : Documenta Universitaria, 2014. -- p. ; 23,5 cm Textos en català, castellà, italià i francèsISBN 978-84-9984-202-8
I. Varela, Elisa, ed. II. Boto Varela, Gerardo, 1967- ed. III. Universitat de Girona. Institut de Recerca Històrica IV. Islam y cristiandad : civilizaciones en el mundo medieval 1. Cristianisme i altres religions 2. Islamisme -- Relacions -- Cristianisme -- Història – S. VIII-XV
CIP 27-67:28”07/14” ISL
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
5
Sumari - Sumario
Introducció ................................................................................... 7Introducción ............................................................................... 19
En al-Andalus: les armées, la guerre et les relations avec le monde latin (s. viii-xi). Commentaire de quelques textes ..................................... 31Pierre Guichard
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l’alta edat mitjana: de Sunyer II fins Abd ar-Rahman ar-Rumahis ..................................... 57Xavier Ballestín
La Mezquita de Córdoba, San Isidoro de León y el debate doctrinal entre asociadores (cristianos) y agarenos (musulmanes) ....................... 79Susana Calvo Capilla
All’ombra del papato: interessi e scambi commerciali con il Maghreb (secoli xi-xiii) ............................................................................119Ivana Ait
Conflictos en crónicas de al-Andalus ............................................. 139María Jesús Viguera Molins
Pedro I de Castilla, mecenas de la interculturalidad entre la cristiandad y el Islam ...................................................................................155Rafael Cómez Ramos
Ficción cultural y política al servicio de la resistencia cultural mudéjar: La obra de Ibn aṣ-Ṣabbāḥ (s. xv) ....................................................193Antonio Constán Nava
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
6
Segregación social y complementariedad económica de los mudéjares en la sociedad valenciana bajomedieval .......................................... 223José Vicente Cabezuelo Pliego
Huellas de conflictos y de relaciones a orillas del Mediterráneo .......... 265Antonio Malpica Cuello
Los cautivos granadinos y su redención (siglos xiii-xv) ..................... 291José Enrique López de Coca Castañer
Autors d’aquest volum Autores de este volumen ...............................................................313
Normes de presentació d’originals .................................................321Normas de presentación de originales ............................................ 325
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
57
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l’alta edat mitjana:
de Sunyer II fins Abd ar-Rahman ar-RumahisXavier BallestínUniversitat de Barcelona
ResumL’arribada de l’edat mitjana a la conca del Mediterrani occidental ha merescut un ampli ventall d’erudició. L’objectiu manifest d’aquest article resideix en explicar el naixement de l’època medieval amb una aproximació centrada en canvis en la navegació i en els navilis, que prenen la seva forma final entre els segles ix i x, on els estols de guerra regulars andalusins eren quasi absents o eren superats per les activitats de mariners que no tenien relació amb cap estat, els anomenats bahriyyun
Paraules clauAutonomia, estat, antiguitat tardana, alta edat mitjana, canvi tècnic, vela llatina, bahriyyun, talassocràcia.
TitleSeafaring and war in the Western Mediterranean during the High Middle Ages: from Sunyer II till Abd ar-Rahman ar-Rumahis
AbstractThe coming of the Middle Ages in the Western Mediterranean basin has deserved a full range of scholarship. The intended goal of this paper lies on explaining the birth of the Middle Ages with an approach focused in seafaring and shipping changes, which take their final shape
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
58
Xavier Ballestín
between the 9th and 10th centuries, where Andalusian regular war f leets were almost absent or were superseded by the autonomous activity of sailors not linked to any state, the so-called bahriyyun.
KeywordsAutonomy, state, Late Antiquity, High Middle Ages, technical change, lateen sail, Bahriyyun, talassocracy.
La fita d’aquest article és assenyalar el canvi que es produirà a la navegació i a la guerra naval a la Mediterrània occidental entre finals del segle ix i les darreries del segle x. La transformació produïda entre ambdues èpoques es caracteritzarà mitjançant la comparació de dos esdeveniments puntuals, entre els quals no hi ha cap connexió cronològica ni causal aparent; es tracta, respectivament, de l’atac de Sunyer II, comte d’Empúries, contra Bajjana (Pechina, Almería) —circa 276 AH/889-890 d.C.—, i de l’emmetzinament del responsable de l’estol de guerra del califat Omeia a al-Andalus, ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis, amir al-bahr —almirall—, a instàncies d’Al-Mansur ibn Abi ‘Amir, més conegut com Almansor —jumadà al-akhira del 369 AH/desembre 979— gener 980.1 El nus de la qüestió resideix en que d’un fet a l’altre s’haurà passat d’una època on la guerra naval i la navegació
1 Aquest paper ha estat realitzat en el marc del projecte competitiu de recerca “Organización fiscal y ocupación del territorio durante la Alta Edad Media (siglos VII-XI) HAR2009-07874 D.G.Y.C.I.T.
La incursió de Sunyer II apareix al Muqtabis d’Ibn Hayyān, (Melchor Martínez Antuña (ed.), París, 1937, p. 88-89) i ha rebut atenció específica a Lirola, El poder naval de Al-Andalus en la época del Califato Omeya, Granada, 1993, p. 147, 153 i 285 i a Ramon d’Abadal i Vinyals, Els primers comtes Catalans Barcelona, 19581, 2011, p. 223-225 i 276. La notícia de l’eliminació de ‘Abd ar-Raman b. ar-Rumahis es troba a l’anònim Kitab Mafakhir al-barbar (Evariste Lévi-Provençal (ed.), Rabat, 1934, p. 18-19) i ha estat tractada per Jorge Lirola El poder.. p. 271-275 i per Xavier Ballestín Navarro, Mafāḫir al-barbar. Estudi i traducció, Barcelona, 1998, p. 387-394.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
59
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
es practiquen sense cap interferència de poders amb vocació talassocràtica —cristians o musulmans— a una conjuntura on els estats més potents —omeia i fatimí— intervenen decisivament en la gestió del comerç i de la navegació i acaben fent de la guerra naval un afer institucionalitzat.Per a copsar aquest canvi, que no és altre que el del restabliment del control de la navegació, el comerç i la guerra al Mediterrani occidental per part de poders amb un complex arranjament institucional, es procedirà a iniciar la ref lexió, per un costat, amb la destrucció de l’autoritat imperial romana a Occident i llurs repercussions polítiques, estratègiques i econòmiques, per l’altre, amb l’anàlisi que aquestes transformacions impliquen per a la navegació i la construcció naval, i que acabaran conduint, en aquest context, al canvi entre la baixa antiguitat i l’alta edat mitjana.
La caiguda de Roma: navegació, intercanvi i guerra a OccidentLa locució que encapçala aquest apartat proporciona la clau d’un canvi radical: la conversió de Roma, vila del Latium, d’urbs que no baixava del 1.000.000 habitants vers l’any 367 a una ciutat que no passava de 30.000 al segle x. De nucli que havia de menester un estol mercant regular, nombrós i de considerable desplaçament per abastir la seva població passa a vila que podia sobreviure exclusivament amb les collites del seu rerepaís, el Latium. Roma n’és l’exemple més analitzat i conegut d’aquest procés de reducció de la superfície, població i riquesa de les ciutats del litoral del Mediterrani occidental, que anirà acompanyat de la desaparició de l’autoritat imperial i de la constitució dels anomenats reialmes bàrbars —o estats successors—. La desaparició de Roma com a centre de consum massiu de queviures i mercaderies, tot i la discussió generada entorn als ritmes i cadència d’aquest procés, farà inviable el manteniment d’estols de grans naus —navis frumentaria— especialitzats en el transport de cereals, malgrat que aquest tràfic sí que es conservarà parcialment a Constantinoble
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
60
Xavier Ballestín
fins la irrupció de l’islam.2 Així, doncs, el canvi generat en el f lux i natura de l’intercanvi de mercaderies a la Mediterrània acabarà afectant tant a la navegació com al disseny i la construcció naval. Pel que fa a les condicions de la navegació, cap estat de la Mediterrània, amb l’excepció de l’Imperi bizantí, tindrà la capacitat de noliejar navilis que desplacin 1.200 t, encara que el coneixement tècnic adient per a assolir aquesta fita no desaparegui, com demostraria l’expedició de Belisari contra els vàndals de l’any 532. Pel que pertoca al tipus de nau que acabarà predominant a la Mediterrània, aquesta es caracteritzarà per un seguit de trets tècnics i estructurals que tindran com denominador comú la disminució dels costos de
2 R. Hodges i D. Whitehouse, que parteixen dels càlculs de S. Mazzarino, estimen que la població de Roma no baixava del milió d’habitants el 367, i al segle x s’hauria passat a la xifra de 30.000, segons les estimacions de J.C. Russell, recollides per R. Hodges i D. Whitehouse, que sostenen que ja al segle vii s’havia interromput la importació de gra per mar –cf. Richard Hodges, David Whitehouse, Mohammed, Charlemane & the Origins of Europe. Archaeology and the Pirenne Thesis. Nova York, 1983, p. 49-50; Id., “La decadencia del Imperio Romano de Occidente”, a Lester K. Little, Barbara H. Rosenwein (eds.) La Edad Media a debate, Barcelona, 2003, p. 102-125, esp. 120-123. Aquest procés, seguit mitjançant l’anàlisi de l’evolució de les superfícies urbanes i de l’edificació de caràcter edilici i monumental, alhora que de la quantificació de les troballes de ceràmica ARS –African Red Slip Ware–, no és l’objectiu aquí; tanmateix, no es tracta d’una transformació lineal ni extrapolable a totes i cadascuna de les viles mediterrànies occidentals, entre les quals Cartago hi destacaria pel seu desenvolupament durant la dominació vàndala –cf. Brian Ward-Perkins, La caída de Roma y el fin de la civilización, Madrid, 2007, p. 192, 201-205; Johannes H.W.G. Liebeschuetz, The Decline and Fall of the Roman City, Londres, 2003, p. 16-17, 373-374. Nogensmenys, i malgrat les matisacions i complexitats inherents a aquest procés, el sector que patirà més aviat i de forma més directa aquest procés serà el del comerç per mar de mercaderies de gran embalum entre Itàlia i Egipte, que portarà a la desaparició de la navis frumentaria, a la desaparició dels navicularii i a una disminució creixent en el desplaçament i dimensions dels navilis –cf. Lionel Casson, Ships and Seamanship in the Ancient World, Princeton, 1973, p. 188; Sean Kingsley, “22. Great voyages, great ocean-going ships?”, en Byzantine Trade, 4th-12th centuries, Marlia M. Mango (ed.), Surrey, 2009, p. 323-326; Michael McCormick, Orígenes de la economía europea. Viajeros y comerciantes en la Alta Edad Media, Barcelona, 2005, p. 92-127; John H. Pryor, Geography, technology and war. Studies in the maritime history of the Mediterranean 649-1571, Cambridge, 1992, p. 26.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
61
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
construcció, tant en material com en hores de treball, i la reducció del desplaçament dels bucs. Aquests trets són els següents:
— L’ús de dos governalls laterals a popa per a guiar la nau i maniobrar. — Un sol arbre amb una vela llatina. — Un desplaçament no superior a les 250 tones de pes mort. — Proa i popa corbades en el marc d’un casc arrodonit: el vaixell no talla les aigües, llisca sobre elles. — Eslora aproximada entre deu i quinze metres. — Mànega aproximada entre dos i tres metres. — Una tripulació mínima de tres mariners — Construcció del casc mitjançant el clavament de les taules a
l’enramada.
I aquests trets tècnics porten a un vaixell que s’adapta a les condicions de la Mediterrània alt medieval. En primer lloc, la construcció d’aquesta mena de nau era perfectament assequible en el context dels procediments i coneixements dels mestres de ribera dels pobles del Mediterrani i no implicava, per altra banda, una desforestació severa. En segon lloc, un navili d’eslora reduïda i escàs desplaçament podia, en cas d’emergència, cercar refugi a qualsevol badia o cala, alhora que la seva escassa envergadura permetia que s’amagués amb facilitat, o bé podia aguaitar sense esser localitzat. En tercer lloc, les mateixes dimensions del navili facilitaven la seva reparació i manteniment, alhora que la disposició del seu aparell, situat longitudinalment –popa-proa–, capacitava la nau per a poder navegar de cenyida i, a excepció dels vents de proa, poder aprofitar-ne la major part per a navegar. Evidentment, no tot havia de ser avantatjós. No es tractava pas d’embarcacions aerodinàmiques, extraordinàriament marineres o que poguessin transportar grans càrregues, tanmateix, però, ni hi havia grans mercats on vendre grans càrregues a l’engròs, ni hi havia cap urgència en abastir nuclis nombrosos de població, necessitats d’una afluència regular de queviures i mercaderies. Donat que el seu desplaçament feia inviable
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
62
Xavier Ballestín
transportar grans càrregues, els navegants que tripulaven aquests navilis els havien d’emprar a totes i a cadascuna de les activitats que justifiquessin construir una embarcació, des de les més pacífiques i grises fins aquelles que implicaven un risc personal o un perill. La temptació, doncs, d’emprar l’expressió multi funcional per a qualificar aquests vaixells és molt gran. De fet, més endavant es podrà comprovar que més que una temptació és una necessitat. I des que el marc d’aquesta reflexió és l’època medieval, aquesta no es pot arribar a concebre sense tenir en compte l’expansió de l’islam i les seves repercussions en la navegació, el comerç i la guerra a la Mediterrània occidental.
L’expansió de l’islam a la Mediterrània a l’alta edat mitjanaUna talassocràcia depèn de dos factors directament relacionats: el primer, la presència d’un poder estatal disposat a esmerçar els cabals necessaris per a la creació i, en darrera instància, el manteniment d’un estol de guerra en estat operatiu; el segon, l’existència d’una tradició autòctona de navegació, comerç, transport i pesca per part de les comunitats sotmeses a l’estat. Mu‘awiya ibn Abi Sufyan, governador del bilad ash-Sham —Síria, Líban, Jordània i Palestina— (640-661) i primer califa de la nissaga Omeia (r. 661-680), és el creador del primer estol de guerra musulmà, concebut per arrabassar a Bizanci el control de la navegació i facilitar-ne eventualment la conquesta. Mu‘awiya capitalitzarà el concurs d’àrabs originaris de Iemen i Oman, les dues regions d’Aràbia amb la tradició marítima i navegant més antiga, que s’havien instal·lat a Síria i Egipte durant la conquesta, alhora que farà que els coptes d’Egipte i els cristians de Síria contribueixin amb els seus coneixements i amb les seves persones a noliejar nous navilis i a formar-ne part de les tripulacions. Malgrat l’estratègia impecable i la conducció sistemàtica de la guerra contra l’estol bizantí i les costes d’Anatòlia, que culminarà amb la fallida primera expedició contra Constantinoble de l’any 674, ni Mu‘āwiya b. Abī Sufyān, ni Maslama, germà del difunt califa ‘Abd al-Malik b. Marwan (685-705), que va dirigir la segona gran expedició contra la capital bizantina —anys 716-718— no van aconseguir ni ocupar la ciutat
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
63
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
ni esbandir la navegació bizantina a la Mediterrània oriental. Tanmateix, durant el califat del fill i successor de ‘Abd al-Malik b. Marwān, al-Walīd b. ‘Abd al-Malik (705-715), els musulmans ocuparan bona part de la façana litoral del Mediterrani occidental. A aquesta conquesta i a les seves particularitats es dedicarà el següent apartat i abans de passar-hi s’ha de fer èmfasi en que, malgrat el fracàs dels estols musulmans en les dues expedicions de Constantinoble, a les quals no es pot dedicar aquí la suficient atenció, nogensmenys la intervenció de l’estat omeia a Orient, entestat a noliejar navilis i a disposar equipaments per arrabassar a Bizanci el control de la navegació al sud d’Anatòlia i al mar Egeu, servirà com a catalitzador per a una adopció generalitzada d’aquells canvis en l’arquitectura naval que implicaven un major estalvi en mitjans i material, com la construcció del casc mitjançant el clavament de les taules a l’enramada.
La conquesta musulmana del Mediterrani occidentalS’ha d’assenyalar que l’expansió de l’islam pel Magrib comença virtualment des que, finalitzada la conquesta d’Egipte amb la submissió d’Alexandria, es cerca assegurar l’annexió dels nous territoris i negar a l’estol i a l’exèrcit bizantí la possibilitat de contraatacar, és a dir, de desembarcar contingents a la costa africana o d’atacar les viles de la costa.3 De la submissió del que
3 Entre el 646 i el 647 un estol bizantí aconseguirà recuperar temporalment Alexandria dels conqueridors musulmans; de fet, no serà ni la primera ni la darrera ocasió que una incursió naval bizantina farà retrocedir els conqueridors musulmans o alentirà considerablement al seu avanç vers l’oest, fins el punt que l’estratègia de conquesta del Magrib es veurà afectada per una disjuntiva: expugnar i controlar el litoral i les seves viles per a negar-hi l’accés als bizantins, o dedicar els esforços a la conquesta i submissió de les comarques de l’interior, més pròsperes, poblades i cabdals per a l’accés al circuits de comerç transaharians –cf. Abdallah Laroui, L’histoire du Maghreb: un essai de synthèse, Casablanca, 1995, p. 76-81. Un dels estudis més exhaustius i recents sobre l’estol bizantí és el de John H. Pryor, Elizabeth M. Jeffreys, The Age of the Dromon. The Byzantine Navy ca 500-1204, Leiden-Boston, 2006. Sobre la conquesta musulmana de Proper Orient es pot consultar James Howard-Johnstone, Witnesses
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
64
Xavier Ballestín
avui es coneix com Líbia es passarà a les primeres incursions d’exploració i tempteig vers el sud de l’actual Tunísia, que comencen ja a una data primerenca amb l’enfrontament de Sbeitla –Sufetula– entre ‘Abd Allah b. Sa‘d b. Abi Sarh, governador d’Egipte, i el batriq Jarjir –Gregori– l’any 26 AH/647 d.C., victoriós pels àrabs. Tanmateix, i si hom el compara amb la cronologia de Proper Orient i Pèrsia, el procés de conquesta de l’occident de la Mediterrània serà més lent: no serà fins el 95 AH/714 d.C. que Tariq b. Ziyad i Musà b. Nusayr, els conqueridors d’al-Andalus, viatgin a Damasc per informar de la seva conquesta i passar comptes de la seva gestió. En aquest període de 67 anys hi ha tres fites a assenyalar, la primera, la fundació de Tunis el 82 AH/701 d.C., vila de nova planta que substituirà Cartago i tindrà la funció de drassana i base oficial omeia a la Mediterrània occidental, la segona, el descabdellament de les primeres incursions navals contra les illes del Mediterrani occidental –Balears, Còrsega, Sardenya i Sicília–, i els litorals del Regnum gothorum, de la Provença i de la costa de la mar Trirrena, i la tercera, la conquesta del Regnum gothorum entre el 92 AH/711 d.C. i el 96 AH/715 d.C. Els dos primers esdeveniments obeeixen a una dinàmica de conquesta en què hi ha la iniciativa, direcció, inversió i control de l’estat musulmà, mentre que el tercer, la conquesta d’al-Andalus, costa de destriar fins a quin punt obeí a la iniciativa oportunista de l’amazic Tariq b. Ziyad i del comes
to a World Crisis. Historians and Histories of the Middle East in the Seventh Century, Oxford, 2010; Fred M. Donner, The Early Islamic Conquests, Princeton, 1981; Walter E. Kaegi, Byzantium and the Early Islamic Conquests, Cambridge, 1993. El procés de conquesta del Magreb i al-Andalus, així com la participació d’estols musulmans en la conquesta de la Mediterrània es pot consultar a Laroui, L’histoire du Maghreb..., p. 73-91; Pedro Chalmeta, Invasión e islamización. La sumisión de Hispania y la formación de al-Andalus, Jaén, 2003; Abd al-Wahid D. Taha, The Muslim Conquest and Settlement of North Africa and Spain, Londres-Nova York, 1989; Aly M. Fahmy, Muslim Sea Power in the Eastern Mediterranean. From the seventh to the tenth century AD (Studies in Naval Organisation), Londres, 1950; Lirola, El poder…, p. 57-82; Xavier Ballestín, “La primera talasocracia musulmana: los Omeyas en el Mediterráneo”, Desperta ferro, 6 (2011), p. 40-45.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
65
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
Yulyan de Ceuta, que va portar a la invasió del 92 AH/711 d.C., consolidada i controlada per la intervenció de Musà b. Nusayr l’any següent, el 93 AH/712 d.C., o si bé hi havia una intenció per part del darrer de travessar l’estret de Gibraltar amb un exèrcit conqueridor, propòsit al qual es va subordinar la iniciativa de Tariq i de Yulyan des del seu inici. Aquí no serà tampoc el lloc ni per discutir-ho ni per respondre, tanmateix, ni la conquesta ni la història posterior de al-Andalus no seran intel·ligibles si no es té en compte que la victòria de Tariq sobre Rodericus va anar seguida d’una immigració massiva d’amazics del Magrib, incontrolada per elements aliens i que sols es va poder produir per mar. Ar-Razi —finals segle X—, que és copiat per al-Maqqari al Nafh at-tib (ed. Ihsan. ‘Abbas, vol I, p. 259), se’n fa ressò de forma molt gràfica.
“Diu ar-Razi:... la gent de la terra de l’[altra] ribera —al-Magrib— es van fer ressò de la victòria de Tariq a al-Andalus i de la magnitud del botí allà aconseguit i van anar vers ell des de totes bandes, que van creuar [cremar] la mar amb tota mena de navili i barca que van poder, i es van reunir amb Tariq”
El que no diu ar-Razi, o bé no fou anotat per al-Maqqari, és d’on provenien aquests navilis, quins itineraris feien, com eren o quants en van arribar, però el text és clar en que els amazics en van arreplegar de tota mena per a trobar-se amb Tariq. Malgrat l’escadussera informació del text, nogensmenys s’ha de tenir en compte que la immigració amaziga a al-Andalus ha d’arribar exclusivament per mar, que aquest pas no havia de fer-se exclusivament per l’estret de Gibraltar i que, en darrera instància, en aquest procés no hi ha ni direcció ni control estatal, la qual cosa en podria explicar la virtual absència de dades al registre escrit, àrab i llatí, i explicaria també, com assenyala en aquest volum el doctor Malpica, l’entestament a calcular la presència amaziga i àrab a al-Andalus únicament a partir de les xifres dels contingents de Tariq i Musà desembarcats entre el 92 AH/711 d.C i el 93 AH/713 d.C., als quals s’afegirien els contingents arribats amb els governadors entre el 94 AH/714 d.C., data del govern de ‘Abd al-‘Aziz b. Musà b. Nusayr, i el 136 H/755 d.C., data de l’arribada a
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
66
Xavier Ballestín
al-Andalus de ‘Abd ar-Rahman b. Mu‘awiya b. Hisham, el primer amir omeia a al-Andalus. Qui, caldria no oblidar-ho, va arribar a la costa peninsular amb un navili de pesca, en què van viatjar 15 persones des de Magīla, a la costa d’Algèria, fins arribar a la platja de Burriana, a la comarca d’Almuñécar –Granada–. Una arribada i desembarcament èpics dins la història andalusina,4 però un més dels milers que es van produir en el període de formació d’al-Andalus, dels quals no hi ha constància al registre escrit. Però aquí, més que mai, s’ha de fer èmfasi en que la manca d’evidència escrita no significa pas inexistència, i que la història de l’occident musulmà, i l’andalusina en particular, es caracteritzarà per l’alternació d’etapes on el control de l’estat, en aquest cas l’emiral i califal omeia, és ferm, aparentment sense escletxa, domini que té un ref lex historiogràfic potent, i per etapes on aquest control entra en crisi, s’afebleix o desapareix virtualment, situació en què els protagonistes són anònims i no deixen la mateixa empremta historiogràfica, tot i que aquesta no deixa d’aparèixer al corpus textual de les fonts àrabs andalusines, magrebines i orientals. A continuació es tractarà els antecedents i el descabdellament d’un episodi esdevingut en una època d’eclipsi del poder Omeia a al-Andalus, i que no es pot entendre sense la participació activa de gent de la mar —bahriyyun—: l’atac frustrat de Sunyer II, comte d’Empúries, contra Bajjana —Pechina—, a l’actual província d’Almeria.
4 El desembarcament de ‘Abd ar-Rahman, el primer amir Omeia, apareix a nombroses fonts, entre les quals hi ha l’anònim Fath al-Andalus, Mayte Penelas (trad.; p. 69-70) i l’anònim Akhbar majmu‘a, Emilio Lafuente Alcantara (ed. i trad.) ar. 74-75 trad. 75-76). Un estudi monogràfic sobre el lloc del desembarcament a al-Andalus és el de Virgilio Martínez Enamorado, “Y al-Dājil arribó a al-Andalus... en torno al desembarco de ‘Abd al-Rahmān I en la playa de Burriana/biṭruh riyāna”, Al-Qantara, XXVII 1 (2006), p. 199-210.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
67
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
L’atac de Sunyer II contra Bajjāna —Pechina—: els antecedentsEn el decurs de la conquesta del Regnum gothorum i dels anys immediatament precedents es produeix un seguit d’atacs, ja esmentats, contra les illes i el litoral del Meditarrani occidental, tot i que es tracta de notícies molt breus i que en cap moment, sobretot pel que pertoca a les illes, no es produeix una annexió directa i es pot assegurar que aquestes incursions obeeixen a una dinàmica d’exploració, tempteig i preparació de conquestes en profunditat. Val a dir que en aquest context la iniciativa roman en mans del poder omeia, que té a Tunis la seva principal drassana i base naval. De fet, tot i que es recull la notícia d’una incursió de Musà b. Nusayr contra Mallorca cap els voltants del 89 AH/708 d.C., no serà fins l’any 234 AH/848-849 d.C., en què es produeix una expedició emiral contra Mallorca i Menorca, que es té notícia de l’existència d’un pacte de submissió que vinculava els illencs al poder de Còrdova, que aquests havien vulnerat amb els seus atacs als navilis que passaven per les illes, motiu pel qual s’havia enviat un estol per a imposar novament l’obediència. D’aquesta incursió s’ha de destacar, primer, l’existència d’una navegació per part navegants musulmans o, si més no, obedients a Còrdova, dels quals no es té altra notícia, segon, l’activitat hostil dels navegants de les illes, presumiblement cristians, encara que aquí la qüestió queda oberta a una futura discussió, contra els navegants que passen per les aigües de les illes, tercer, l’existència d’un pacte de submissió, del que no es conserva res, entre la gent de Mallorca i Menorca i l’emir, que porta a la intervenció d’un estol andalusí contra els illencs pels seus atacs contra la navegació musulmana, i quart, la constatació de que en una data com el 234 AH/848-849 d.C l’estat omeia té la capacitat de noliejar un estol de 300 navilis per a portar a terme una expedició contra les illes, que va acompanyada de desembarcament, saqueig i distribució oficial del botí, amb una cinquena part reservada a l’estat. Si l’estol va ser noliejat ad hoc, o si conformava un destacament d’un estol de guerra ja constituït, és quelcom que aquí no es pot escatir, així com tampoc es pot afirmar si aquest estol que sotmet novament les illes fou conseqüència de les mesures adoptades després de
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
68
Xavier Ballestín
les inesperades i aclaparadores incursions normandes de l’any 229-230 AH/844 d.C. Ara bé, tant si s’accepta l’operativitat i continuïtat d’un estol regular de guerra, la xifra de 300 navilis mereix un comentari apart5 i, en darrera instància, aquesta
5 Els càlculs sobre nombre i dotació de naus de guerra en el període alt medieval indueixen sempre a confusió i s’han de prendre amb molta cautela; de fet, hi ha xifres que poden deixar al nivell del ridícul més f lagrant el desembarcament de Normandia del 4 de juny de 1944 o la batalla del golf de Leyte, a les Filipines, del mateix any, qualificada aquesta última –si més no pels nord-americans– com l’enfrontament naval més gran de tota la història universal. El cas de l’expedició de Nicèfor Focas (350 AH./961 d.C.) contra l’illa de Creta, que havia estat conquerida per navegants andalusins, ben documentat i àmpliament comentat en la historiografia bizantina de l’època, il·lustrarà la ref lexió inicial. Jorge Lirola (El poder, p. 230) recull l’apreciació de Yaqut, musulmà de Proper Orient i autor d’una obra sobre itineraris, països i regions –el Mu‘ jam al-buldan–, qui arriba a parlar de 75.000 homes, entre els quals 5.000 genets i els seus cavalls. A una de les continuacions de la crònica de Teòfanes es donen les xifres de “2.000 barcos con fuego líquido, 1000 naves de guerra y 307 de aprovisionamiento”, quantitats que Ibn Khaldūn rebaixa a 700 vaixells i que la Vida de Atanaias el Atonita redueix a 250 (Lirola, El poder, p. 230). Frederick H. van Doorninck Jr. donarà la xifra de 1.360 naus d’aprovisionament i 2.000 naus de guerra (“Byzantium, Mistress”, p.145). John H. Pryor escriu “Sources for the expedition differ wildly in their estimates of the number of ships involved but the consensus is perhaps about 400” (“The Transportation of Horses by Sea During the Era of the Crusades: Eighth Century to 1285 A.D.”, The Mariner’s Mirror, 68 (1982): (Part One: to c. 1225) p. 9-27; (Part Two: 1228-1285) p. 103-125, p. 10). La xifra dels 300 navilis omeies que ataquen Mallorca i Menorca es podria qualificar, si més no, de plausiblement versemblant, però això sols seria acceptable si, per una banda, els navilis han de correspondre a la tipologia exposada en aquest paper, per una altra, si es pogués demostrar un desenvolupament accelerat de l’estol de guerra dels omeies d’al-Andalus entre el 229-230 AH/844 d.C., data de la primera incursió normanda, i el 234 AH/848-849 d.C., moment de l’expedició contra les illes. Dita expedició apareix a Ibn Hayyān, al-Muqtabas, p. 2-3, Mahmud ‘A. Makki (ed.), a Ibn ‘Idhari, Kitab al-bayan al-mugrib, vol II, p. 89, George S. Colin, Evariste Lévi-Provençal (eds.), a Ibn al-Khatib, Kitab a‘mal al-a‘ lam, vol II p. 18, Evariste Lévi-Provençal (ed.) i a Ibn Sa‘id, al-Mugrib, vol. I, p. 49, Shawqi dayf (ed.), i ha estat tractada per Miquel Barceló, “Els fulūs de Tanga de finals del segle I H/ VII d.C., els pactes més antics i el cas de Mallorca i de Menorca: una revisió”, Gaceta Numismática, 114
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
69
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
notícia indica que, apart dels normands, vinguts de l’Atlàntic, a la Mediterrània occidental hi havia navegació que escapava del control del poder omeia. De fet, les dades a l’abast mostren que l’empremta d’aquesta era molt considerable, com es provarà de mostrar seguidament. En el període comprés entre el 798 i el 813 es produeix un seguit d’incursions contra les Balears, les costes del sud de França, el litoral trirrènic d’Itàlia, Sardenya i Còrsega, que apareixen sols a fonts llatines —Annales quae dicuntur Einhardi i Annales laurisenses— i són protagonitzades per Mauros i Sarracenos, dos termes que als textos indiquen, respectivament i de forma inconfusible, amazics i àrabs. Aquestes expedicions no obeirien a cap sanció oficial o propiciada per l’amīr omeia de Còrdova, tot i que es podrien considerar com el casus belli dels frustrats atacs contra Tortosa de Lluís el Pietós entre el 808 i el 810. Malgrat que als textos llatins s’interromprà l’esment d’atacs a partir del 813, l’activitat dels navegants andalusins segueix amb la mateixa intensitat. Per una banda, navegants andalusins que actuen a la Mediterrània oriental són esmentats a Alexandria —circa 199 AH/815 d.C.—, on portaven el seu botí a vendre i van acabar barrejats en els conflictes de la ciutat i la seva regió, per altra banda, l’any 202 AH/818 d.C. es produeix l’esclat de la revolta del ravals de Còrdova, que l’amir omeia al-Hakam va esclafar, destruint-ne el raval meridional, situat més enllà del riu i veí de l’alqueria de Shaqunda, i expulsant-ne la població supervivent. Un grup d’aquesta va emigrar vers Toledo i la frontera nord, un altre va passar a al-Magrib, i un tercer grup, que Ibn Hayyan, apud Ibn al-Qutiyya, diu que són 15.000, s’embarca en navilis i acaba arribant a Alxandria. Aquest darrer esdeveniment implica que a la costa meridional d’al-Andalus hi havia suficients vaixells per a portar aquestes persones, que hi havia també navegants disposades a portar-les i que, d’alguna forma, un sector gens menyspreable d’aquests emigrats estava molt ben informat del que esdevenia a la Mediterrània, o bé van contactar, en el decurs de la
(1994), p. 5-18. La referència de l’expedició de Musà b. Nusayr es troba a Ibn al-Athir, al-Kāmil, vol. IV, p. 540, Carolus J. Tornberg (ed.) –cf. Jorge Lirola, El poder, p. 154-156.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
70
Xavier Ballestín
seva emigració, amb navegants, mariners i pilots que sí posseïen aquesta informació. Malauradament, avui no es pot donar respostes a aquestes qüestions, que encara no han estat plantejades com a problema.6
6 Els atacs desenvolupats entre el 798 i el 813 han rebut l ’atenció necessària per part de Pierre Guichard, “Los inicios de la piratería andalusí en el Mediterráneo occidental (798-813)”, Estudios sobre historia medieval. València, 1987, p. 73-103. En els textos redactats en llatí o en grec i que recullen les incursions dels navegants musulmans es pot distingir clarament la procedència geogràfica, a saber, d’on ha sortit l ’expedició i a quina adscripció pertanyen els seus integrants, ja que es distingeix entre àrabs i amazics. Guichard (“Los inicios”, p. 85-86 i 100-103) relata com en la Crònica de l ’Astrònom (M.G.H. Scriptores II, Hannover, 1828, pàg. 612-615) es distingeix entre mauri i sarracenorum per a referir-se, respectivament, a amazics i a àrabs. Vassilios Christides (“The raids of the moslems of Crete in the Aegean sea: piracy and conquest”, Byzantion, 51 (1981), p. 76-111, esp. 84-85) recull els termes usats en els textos escrits en l ’àrea de l ’imperi bizantí. En un d’ells, redactat en àrab, reben el nom genèric de Aulad Hagar –fills de Hagar, és a dir, Agarens–, i en uns altres apareixen els noms de Αραβεs, Σαραχηvoι, Isμαηλιται. Adjectius com Αφρικoι designen als musulmans de Ifriqiyya, i el terme utilitzat per a “the Moslems of North Africa” és Μαυρoυsιoυ/Μαυρoι “an appelation used previously in the Greek sources for the Berbers of North West Africa (42) which is not based on the Greek word meaning black but rather derives either from Phoenician or from an indigenous tribal language”. Els musulmans que provenien de al-Andalus eren anomenats Αγαρηvoυ τηs Σπαvιαs. Barbara M. Kreutz (Before the Normans. Southern Italy in the Ninth and Tenth Centuries, Philadelphia, 1996, p. 20, 22 i 24), que recull el qualificatiu de mauri que els textos llatins van donar als musulmans que van atacar Ischia el 812, precisa que aquests mauri “were Spanish renegades [sic.] living precariously in Egypt, where they appear to have been suspect not only because they were Ommayid but because they too were of Berber ancestry” (Before the Normans, p. 49). A la guerra entre els senyors llombards Radelchis i Sikenolf ambdós prenen al seu servei grups musulmans. Aquell retribueix a Agarenos Libicos i aquest respon pagant Hismaelitas Hispanos (Before the Normans, p. 49). L’autora afegeix que “<<Agareni>>, meaning sons of Hagar, although sometimes used in South Italian sources as a generic term for all Muslims and thus an alternative to “Sarraceni”, usually designated Muslims from North Africa or Sicily. The addition here of “Libicos” [Libyan] suggests Berbers”. La presència i l ’actuació de navegants andalusins a Alexandria ha rebut l ’atenció de Jorge Aguadé, “Algunos hadices sobre la ocupación
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
71
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
L’atac de Sunyer II contra Bajjana —Pechina—: el significatPer entendre la incursió de Sunyer II, que sols es troba a les fonts àrabs (cf. nota 1), s’ha de situar en el marc d’una època d’autonomia quasi absoluta pels navegants andalusins, que reben el nom de bahriyyun min ahl al-Andalus/bahriyyun, i que coincideix també amb la crisi més aguda mai patida pels Omeies de Còrdova. A continuació s’esmentarà quines són les fites més importants de l’actuació d’aquests bahriyyun7 al llarg d’aquesta època, i s’analitzarà l’actuació de Sunyer II.
— La gran incursió contra Sicília (214 AH/829-830 d.C.).8 En aquesta data un estol de 300 navilis, comandat per Asbag b. Wakil al-Hawwari, conegut com Fargalush, i per Sulayman
de Alejandría por un grupo de hispano-musulmanes”, Boletín de la Asociación Española de Orientalistas, XII, 2 (1976), p. 159-180. No caldria oblidar que aquests navegants acabaran ocupant la illa de Creta – circa 208-211 AH/824-827 d.C., de la qual no en seran expulsats per Bizanci fins l ’any 350 AH/961 d.C. La referència als 15.000 expulsats es troba a Ibn Hayyān, que la copia d’Ibn al-Qutiyya, Almuqtabis II-1, Mahmud ‘A. Makkī, Federico Corriente (trad.) p. 107r/65-66 – cf., El poder... p. 92-105
7 Cf. Xavier Ballestín, “La segmentación de grupos clánicos bereberes y la actividad de los baḥriyyūn (gentes del mar) en el Mediterráneo occidental durante la Alta Edad Media (al-Andalus, al-Maġrib, Siqiliyya)”, en Homenatge a Pierre Guichard (Granada-València, 1996), en procés de publicació; Christophe Picard, “Bah riyyūn, émirs et califes: l’origine des équipages des f lottes musulmanes en Méditerranée occidentale (viiie-xe siècle)”, Medieval Encounters, 13 (2007), p. 413-451; Jorge Lirola, El poder, p. 120-154.
8 Ballestín, “La segmentación”, p. 9-19; Christophe Picard, “Bahriyyūn”, p. 431; Jorge Lirola, El poder, p. 95, 108 i 109; Pierre Guichard, “Toponymie et histoire de Valence à l’èpoque musulmane: un chef berbère valencien du ixème siècle à la conquête de la Sicile?” en Primer Congreso de Historia del País Valenciano (14-18 abril 1971), II, Valencia, p. 399-409; Ibn ‘Idhari, Kitab al-bayan al-mugrib vol. I, p. 96-97 (George S. Colin, Evariste Lévi-Provençal (eds.); an-Nuwayri, Nihayat al-arab fi funun al-adab, vol. VIII, p. 290; al-Himyarī, Kitab ar-rawd al-mi‘tar p. 429, Ihsan ‘Abbas (ed.), Ibn al-Athir, Kitab al-kamil fi’t-ta‘rikh, vol. VI, p. 337, Carolus S. J. Tornberg (ed.).
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
72
Xavier Ballestín
b. ‘Afiya at-Turtushi es concentra a la comarca de Turtusha i surt per atacar Sicília, on la seva intervenció inclinarà la pugna entre els bizantins de l’illa i els musulmans invasors de la nissaga dels Banu al-Aglab a favor d’aquest darrers. La condició de Fargalush per a participar-hi és que ell ha de ser el cap a qui tothom obeeixi. Tot i que aquest perdrà la vida a Sicília, nogensmenys s’ha de remarcar que els bahriyyun procediran amb l’autonomia més absoluta, fins el punt que en el moment en què es produeixen problemes amb els Banu al-Aglab no dubtaran en deixar l’illa. — La fundació de la ciutat nova de Tanas (Tenès) (262 AH/875-876 d.C.).9 Un grup de bahriyyun, que acostumava a passar l’hivern a Tanas, rebrà la sol·licitud dels habitants de la ciutat per a que converteixin la fortalesa de la vila en un mercat i per a que s’hi instal·lin. L’anuència dels bahriyyun els portarà a bastir una nova vila i a que Tenes esdevingui el centre per excel·lència de reunió de les tribus amazigues del lloc, que no sols acudeixen allà per assistir al mercat, sinó també per a instal·lar-s’hi, com faran els habitants de la localitat veïna de Suq Ibrahim, que es desplaçaran a Tanas amb les seves famílies. Un grup dels bahriyyun abandonarà Tanas per viatjar a Bajjāna —Pechina—, mentre grups d’Ilbira —Elvira, a Granada— i de Tudmir —Múrsia— viatgen a Tanas, ja que havien mantingut en el passat bones relacions de veïnatge amb els bahriyyun a al-Andalus. — L’assentament a la regió de Bajjana (Pechina) (271 AH/884 d.C.).10 A aquesta regió hi confluiran un grup de bahriyyun de Tanas, dels que s’ha parlat abans, alhora que els textos esmenten que una bona part eren originaris de Turtusha, punt de partida
9 Ballestín, “La segmentación...”, p. 20-33; Picard, “Bah riyyūn”, p. 432, 441-442; Lirola, El poder, p. 123, 124, 127, 138-139, 149, 150, 158; al-Bakri, Kitab al-mugrib fī dhikr bilad Ifrīqiya wa-l-Maġrib, ar. 61-62/trad. 128-129, William Mc G. De slane (ed. i trad. parc).
10 Ballestín, “La segmentación”, p. 33-44; Picard, “Bah riyyūn”, p. 437-445; Lirola, El poder, p. 137-150, 390-392; al-Himyarī, Kitab ar-rawd, p. 80.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
73
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
de la gran expedició contra Sicília. L’èmfasi es fa en que aquests bahriyyun, que atacaven les costes franques, portaven gent arreu i anaven d’un lloc a l’altre, decideixen cercar un lloc a al-Andalus per a instal·lar-s’hi. La tria és Bajjāna —Pechina—, on la seva presència i interacció amb els habitants de la comarca acaba convertint-la en un focus d’atracció arreu d’al-Andalus, que es troba immers en els daltabaixos de la fitna, i acaben aconseguint exercir l’autoritat sense competència de cap mena. — La presència més septentrional: Farakhshinit (Fraxinetum-La Garde Freinet) (884-895/975).11 En els textos llatins aquest assentament és el niu de pirates més actiu, perillós i irreductible de la Mediterrània occidental. En els textos àrabs, tot i que no es deixa d’assenyalar que els seus pobladors practiquen el jihād contra els francs, nogensmenys es remarca que la tasca dels bahriyyun, dels que s’assenyala explícitament l’origen andalusí, és convertir l’enclavament de Fraxinetum en un lloc habitable, fortificat i conreat en tota la seva extensió. Tots dos vessants de les fonts no s’exclouen i les missions diplomàtiques a Còrdova no aconseguiran que l’activitat d’aquests navegants, colonitzadors i guerrers es pugui aturar, fins que finalment una coalició franca i bizantina acabi destruint l’assentament. — La fallida experiència a Wahran (Oran) (297 AH/902-903 d.C.).12 Els bahriyyun, que compten en aquest cas amb el
11 Ballestín, “La segmentación”, p. 44-55; Picard, “Bah riyyūn” p. 442; Lirola, El poder, p. 150-154; al-Istakhrī, al-Masalik wa-l-mamalik, p. 71, Michael J. de Goeje (ed.); Ibn Hawqal, Kitab surat al-ard. p. 204, Johannes H. Kramer (ed.), Johannes H. Kramers i Gaston Wiet (trad.); Liutprandus Cremonensis, Antapodoseos sive Historia gestorum regum et imperatorum, Lib. I, 2, p. 791-792, Lib. I, 4, p. 792, Patrologiae, t. CXXXVI, J. P. Migne (ed.); Kees Veerstegh, “The Arab presence in France and Switzerland in the 10th century”, Arabica, XXXVII (1990), p. 359-388.
12 Ballestín, “La segmentación”, p. 55-58; Picard, “Bah riyyūn”, p. 442; Lirola, El poder, p. 123, 124, 127, 138-139, 149, 150 i 158; al-Bakri, Kitab al-mugrib... ar. 70/trad. 144-145; Ibn Khaldūn, Diwan al-mubtada’ wa-l-khabar fi ta”rikh al-‘arab wa-l-barbar, vol. VI, p. 191, vol. VII, p. 24, Suhayl
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
74
Xavier Ballestín
suport de dos personatges propers als Omeies, Muhammad b. Abi ‘Awn i Muhammad b. ‘Abdun, construeixen la vila de Wahran amb el suport de les tribus amazigues dels Banu Msqn, amb els que romanen 7 anys a la ciutat, fins que un conflicte intertribal, del que cap font no en dóna notícia clara, porta a la fugida dels Banu Msqn i a l’abandó de la ciutat pels bahriyyun, que marxen sans i estalvis després de lliurar totes les seves riqueses a les tribus rivals dels Banu Msqn.
I en un dels moments de més esplendor dels bahriyyun es produeix la incursió de Sunyer II contra Bajjana amb 15 navilis. S’ha de dir que el comte semblava posseir el do de l’oportunitat: per una banda, la seva incursió contra Bajjāna coincideix amb el moment en què el poder omeia a al-Andalus es troba endinsat en la crisi de la fitna i no pot respondre adequadament a agressions externes, d’altra banda, l’atac per mar coincideix just quan els bahriyyun de Bajjana estan combatent contra Sa‘id b. Judi, que ha sortit des d’Ilbira —Elvira, prov. de Granada—. Tanmateix, la fortuna sembla somriure’ls, ja que la resistència que Sunyer troba al port, tot i haver cremat moltes naus, li fa veure que ni podrà prendre la vila ni saquejar-la sense greus pèrdues, per la qual cosa acaba pactant la seva retirada amb els seus navilis, mentre que Sa‘id b. Judi, que tampoc no pot trencar la resistència de la gent de Bajjana, pensa que aquells vaixells que han arribat i romanen allà no són sinó reforços, per la qual cosa abandona l’atac i retorna a Ilbira —circa 276 AH/889-890 d.C.—. Ningú no coneix quines eren les fonts d’informació de Sunyer II, ni quina era la tradició naviliera i navegant d’Ampúries, però les condicions tècniques i de navegació alt medievals, que ja han estat tractades aquí, no feien necessària ni una gran inversió ni una gran infraestructura per aconseguir quinze vaixells. I pel que fa al comte Sunyer II, la descripció que li dedica R. d’Abadal mostra, si més
ZakkAr i Khalil Shihāda (eds.); Histoire des Berbères, vol III, p. 213, vol I, p. 283-284, William Mc. G. De Slane (ed. i trad.); Al-Idrisi, Nuzhat al-mushtaq/Kitab Rujar, p. 84, Reinhart Dozy i Michael J. De Goeje (ed. i trad.); Anònim, Kitab al-istibsar fī‘aja›ib al-amsar, p. 133, Sa‘d Z. ‘Abd Al-hamid (ed.).
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
75
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
no, que la seva era una personalitat on sorgeix amb força el perfil individualista i aventurer que correspondria a un pirata:
“Sunyer II és, de tots els parents, el que es deixa configurar més: un home egoista amb política pròpia plena de gosadies, de més alè que el permès a les seves bases reals i per això, en definitiva, abocada al fracàs, intrigant i ambiciós des de la seva joventut, ardit capità de mar, net d’escrúpols, en conflicte reiterat amb la jerarquia eclesiàstica, candidat a favor de l’excomunió”.13
Sunyer II actua en una de les èpoques en què l’eclipsi del poder omeia a al-Andalus és més patent i, paral·lelament, l’activitat dels navegants a la Mediterrània occidental coneix la conjuntura més expansiva i més intensa. De fet, l’any de la incursió de Sunyer II serà el més esplendorós per Bajjana —circa 276 AH/889-890 d.C.—. Entre aquesta data i l’esdeveniment que seguirà ara hauran passat uns 90 anys. I el canvi serà radical.
L’emmetzinament de ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis, amir al-bahrL’any 369 AH/979-980 d.C. hi ha una persona amb el càrrec d’amir al-bahr, a saber, aquell que comanda al mar, veu d’on prové l’arabisme almirall. Aquesta persona, ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis, que exerceix la seva dignitat des de Bajjāna, ha rebut l’ordre de portar l’estol a al-Jaziratu’l-Khadra’ —Algeciras— i organitzar el pas de reforços, armes, subministraments i diners als amazics que defensen els interessos de Còrdova al Magrib, i que en aquella conjuntura es troben a Ceuta, esperant l’atac d’un dels rivals més aferrissats dels Omeies entre els amazics del Magrib, Buluqqīn b. Zīrī b. Manād. Aquest, davant del desplegament de mitjans bèl·lics i materials a Ceuta decideix no atacar i retrocedeix. Aconseguit l’objectiu, ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis vol tornar a Bajjāna amb l’estol, però Ibn Abi ‘Amir al-Mansur, més conegut com Almansor, que li havia donat l’ordre de conduir l’estol a
13 d’Abadal, Els primers, p. 239.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
76
Xavier Ballestín
Algeciras, requereix la seva presència per a tractar de la renovació de l’estol de guerra. Al-Mansur el rep i li ofereix de dinar una gallina, que ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis accepta, cofoi i satisfet. Morirà emmetzinat en el camí de retorn a Bajjāna, quan encara no havia fet la digestió de l’apat. El text no dóna pas els motius. Sols especifica que al-Mansur, en la seva progressió vers l’exercici del poder a al-Andalus, havia utilitzat a ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis contra altres personalitats de l’estat. El text no és més explícit, però la notícia es clou amb una informació cabdal: es diu que l’amir al-bahr ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis era la persona que posseïa més numerari d’entre tots els servidors de l’estat. De fet, al-Mansur enviarà a una persona de la seva més absoluta confiança, Ahmad b. ‘Arus, que es va apropiar de riqueses que no li pertocaven. Qualificar un funcionari omeia califal, amb el rang de ministre, a saber, l’amir al-bahr ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis, com la persona que movia més diners entre els notables de l’administració civil omeia mereix un comentari. De fet, això no podia ser d’altra forma si es tractava de mantenir l’estol en condicions, de pagar els mariners i els combatents, de subvenir les despeses de les drassanes, de produir armaments i de renovar l’estol. Sols els estats amb un poderós arranjament institucional, amb una tributació regular, continuada i ben articulada, i que comptessin amb una població dotada d’àmplia i acreditada tradició marinera podien mantenir un estol de guerra operatiu. A Turtusha, d’on va sortir la gran expedició contra Sicília d’Asbag b. Wakil al-Hawwari i lloc d’origen de bona part dels bahriyyun, i a Bajjāna, on es va desenvolupar amb més esplendor l’activitat dels bahriyyun, hi haurà sengles drassanes —de la veu àrab dar as-sina‘a— i al-Mariyya, la drassana que es troba a la vora de Bajjana-Pechina, acabarà eclipsant l’antic enclavament dels baḥriyyūn. Però aquesta és una història, la de la vila de al-Mariyya-Almería, que en aquest moment no pertoca.
ConclusióEntre l’atac de Sunyer II i l’emmetzinament de ‘Abd ar-Rahman b. ar-Rumahis ha passat quasi un segle. El canvi més radical d’aquesta època no resideix tant en l’afermament del poder omeia, que es
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
77
Navegació i guerra a la Mediterrània occidental a l ’alta edat mitjana
manifesta en l’existència i actuació d’un estol de guerra regular, com en que ja no es tornarà a trobar navegants musulmans que actuïn amb absoluta independència dels poders establerts: la navegació mai no deixarà de ser afer de navegants, però qui la controlarà serà l’estat, omeia a al-Andalus, fatimí al Magrib. Es tracta d’un procés en el decurs del qual l’estat omeia andalusí intervé, mediatitza i acaba aconseguint capitalitzar els recursos, coneixements, xarxes i habilitats dels seus navegants, amazics, àrabs, muwallad o dhimmi. El principi i el final del procés són clars i el context que configuren no deixa lloc a dubtes. El que sí costa de veure és el procés exacte pel qual s’arriba d’una situació a l’altra, de fet, una situació com la que es produeix entre el 214 AH/829-830 d.C. i el 297 AH/902-903 d.C. no es tornarà a repetir a la Mediterrània occidental. I explicar les raons profundes d’aquesta especificitat, d’aquesta conjuntura extraordinària, s’hauria de convertir en una de les principals fites de la recerca.
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
Xav
ier B
alle
stín
. "N
aveg
ació
i gu
erra
a la
Med
iterr
ània
occ
iden
tal a
l’al
ta e
dat m
itjan
a: d
e Su
nyer
II fi
ns A
bd a
r-R
ahm
an a
r-R
umah
is". I
slam
i C
ristia
ndat
/ Is
lam
y C
ristia
ndad
. pàg
. 57-
78
