(473) 9

La poca i parca informació escri tade què disposam fins ara sobreFormentera a l’època baixmedievalfa que qualsevol troballa que n’hi ha -gi, per petita siga, s’agraeixi enor me -ment. Amb el present article vo lemdonar a conèixer noves fontsdocumentals, amb les quals hom po -drà complementar i ampliar consi -derablement en alguns aspectes lesnotícies ja publicades.

Per un dels dos pergamins re la -tius al monestir d’a gus tins de San taMa ria de la Mola con -servats a l’Ar chi voHistórico Na cio nal sa -bérem que es mogué unplet se riós entre Gui -llem de Mont grí iArnau Re nard quanaquest li reclamà el do -mini útil de tresquartes parts de l’illaque ens ocupa com ahe reu de BerenguerRe nard.1 El jutge, Pe rede Pausa, canongedegà de la seu de Vic,fallà a favor del cava -ller, condemnant el sa -gristà a restituir la ter -ra, els béns que li pertanyien i elsfruits produïts en ella durant elsdisset anys ante riors a la promul -gació de la sen tència.

Malauradament, a l’Arxiu Epis co -pal de Vic no han sobreviscut lesactes d’aquell procés, del qual ig -

noram la data exacta i molts altresdetalls. Per fortuna, però, i aquestaés la primera gran novetat, el nos treconquistador no es donà per ven çut:apel·là al papa, aleshores Gre gori X,aconseguint una segona vis ta l’any1272, les actes de la qual hemlocalitzat prou ben conserva des al’Arxiu Diocesà de Girona.2 Es tractad’un plec de catorze fulls de paper(28 pàgines amb numeraciómoderna a llapis), redactats en llatíper ambdues cares.3 Sense ànim de

voler esgotar el seu contengut, carpot analitzar-se des de moltes i di -verses òpti ques, resumirem i comen -tarem breu ment allò que ens hasem blat de major interès. Tal vega -da més en davant puguem dur-lo aim premta en la seua integritat i faci -

li tar-ne l’accés als estudiosos quevul guen encertir-se de tots elsdetalls.

És prou conegut, per haver-se pu -blicat i comentat moltes vegades,l’instrument mitjançant el qual Gui -llem de Montgrí donà en feu tresquartes parts de tota l’illa de For -men tera a Berenguer Renard (1246).Recordem tan sols que se n’ex -ceptuaven unes propietats, a sa ber:l’alqueria d’Alchavito i sòl a la Molaper a la construcció d’un gra ner i una

era per al pro piatorgant; sòl al dit llocper a una casa amb closi un hort a l’alqueria del’Are nal per a Cassià;tres jo vades de terra iunes vinyes per alsermi tans de SantAgustí. L’enigmà ticCassià re sulta ser enrealitat, aquesta és lasegona no vetat, Ar naude Cas sà, possi ble mentun alt ecle siàstic gironí,qui el 9 de març de1250 feia testament i auna de les clàusulesestipu la va: Dimitto

totum mo bi le quod ha beo in Fru -men taria fratribus mi litie Templi, inre com pen sa tione illo rum que patercon dam meus habuit ab ali quibusfor sitan minus iuste. Ho no rem veromeum de Frumentaria dimitto Be -rengario de Caciano, consan gui neo

Senyors de Formenteraa la baixa edat mitjanaper Francesc X. Torres Peters

1. TORRES PETERS, F. X. 2005 “Nous documents envers l’antic monestir de Santa Maria de la Mola i la història medieval de Formen -tera”, a Eivissa núm. 42-43, 3a època, p. 30-41.

2. ADG, Processos Medievals, núm. 1.3. Volem agrair aquí l’amabilitat i les facilitats donades per Mn. Josep M. Marquès, arxiver diocesà de Girona, perquè poguéssem accedir

amb prestesa a aquests i altres documents i fer-ne reproducció fotogràfica, excusant-nos així d’una llarga estada en aquella ciutat.Obligat és també l’agraïment al nostre bon amic Eladio de Amador per la realització fotogràfica de qualitat que ens permeté despréstranscriure’ls tranquil·lament a casa durant les passades festes de Nadal.

4. ADG, Arxius Incorporats, Pia Almoina, Testaments, pergamí 7.599.

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 9

10 (474)

meo.4

D’on deduïm que no només el ditArnau s’havia possessionat de laseua propietat, sinó que també hitenia pertinences mobles de certvalor i en fruí fins a la seua mort, ladata de la qual ara com ara des -coneixem.

Així, els primers senyors damunttres quartes parts de Formenteraposteriors a la conquista catalana de1235 foren un cavaller, uns fra res iun clergue secular, per davall delsagristà de Girona i del rei. Hi haguémodificacions substancials sobreaixò al cap molt pocs anys. En efecte,també coneixem bé els documents dedonació signats per Jaume I (1257) iel sagristà (1258) a favor delsermitans de Sant Agus tí. D’aquestamanera aquests dar rers ampliavenconsiderablement el seu podertemporal, esdevenint amosindiscutits d’una quarta part deFormentera, amb franquesa oexempció total de càrregues (ambprohibició expressa d’alienar la pro -pietat) mentre l’orde existís, i de lesaltres tres quartes parts de la Molaamb semblants condicions, mentreromanguessen a l’illa. La se gona deles donacions pareixia min var allò

concedit a Berenguer Renard el1246, però amb els do cumentsconeguts només es podien ferhipòtesis. Avui sabem que no nomésli’n fou presa bona part, sinó que hoperdé absolutament tot.

Quan i per què Guillem de Mont -grí revocà de fet (tal vegada no dedret amb la deguda forma) la do -nació al dit Berenguer Renard? Laprimera qüestió no es pot contes tar,per ara, amb total certesa, però desde les dades indirectes que te nim al’abast pareix que fou pocs anysdesprés de la seua concessió: entre1252 i 1255. La resposta a la segonadependrà de com interpre tem elcontengut de les actes de la causajudicial que donam a conèi xer. Sise’ns permet avançar con clusionspersonals, sembla prou clar queBerenguer Renard no arribà acomplir, en tot o en bona part, lesseues obligacions envers el sagris tà.La feina que havia emprès resul tàprou més complexa del que pen sa vaen un principi i volgué acon se guirbeneficis ràpids d’altres mane res i aaltres terres, amb el consegüentdisgust de Montgrí.

Però anem al manuscrit. Com jas’ha dit, donada la seua extensió,

ordenam cronològicament i resu mimen la mesura que sigui possi ble elcontingut que consideram es sen cial,més útil al nostre propòsit.

El sis d’octubre de 1272 fra Ar nau,abat del monestir de Banyo les, rebéde mans del clergue gironí Pere deCampllong una carta del papaGregori X5 amb la qual era cons tituïtjutge en la causa d’apel·la ciópresentada per Guillem de Mont grí,sagristà de la seu de Girona, contrala sentència dictada per Pe re dePausa, degà de la seu de Vic, en unjudici anterior sobre l’illa deFormentera i els seus fruits, favo -rable a Arnau Renard, cavaller de lavila de Castellterçol, diòcesi de Vic.

En virtut de la seua autoritat,l’abat trameté aquell mateix dia unacitació a Arnau Renard, mitjançantl’abat de Santa Maria de l’Estany:havia de presentar-se el 21 de no -vembre, vespra de Santa Cecília, a laseua casa de la ciutat de Girona.L’interessat rebé la missiva el 10d’oc tubre de mans del clergue Fer rerde Campllong a la plaça de laFreneria de Barcelona.

El dia assenyalat per a l’inici de lavista, comparegué Ponç Seguer,6

escuder de Guillem de Montgrí, ambun document que l’acreditava com aprocurador seu i l’acta no ta rial quedonava fe que Arnau Re nard haviarebuda la citació. Tam bé com -paregué Arnau Renard en persona,el qual demanà per advo cat Ramonde Codil i li fou con cedit.

Immediatament el jutge sol·lici tàde les parts que entregassen pe -nyores i que consensuassen un as -sessor. Arnau Renard declarà queper culpa de Guillem de Montgrí erapobre i no podia donar penyora. PonçSeguer ho negà, dient que no eraversemblant tal cosa en un cavallernoble.

El jutge manà que la part agreu ja -da donàs les peticions per escrit aArnau Renard, el qual les rebé. Ac teseguit assignà dia i lloc per reco llirles penyores i procedir segons dret:

L’aljub Gran del Monestir, la Mola, Formentera, actualment dit d’en Talaies; fet de volta decarreus és tal vegada una mostra del poblament medieval de l’illa. (Foto A. Ferrer). A la pàginaanterior, mapa de Formentera de F. Coello, 1851. (Arxiu Històric d’Eivissa).

5. Datada el 23 d’agost de l’any 1272, primer any del seu pontificat.6. Aquest personatge donà nom a un puig de les immediacions de la vila d’Eivissa, nom que encara conservava a la darreria del segle XIV:

puig d’en Ponç Seguer, possiblement aquell que més endavant seria anomenat de Santa Llúcia (AHPE 3.004 F 117r, v. TORRESPETERS, F. X. El capbreu de l’arquebisbe Ènnec de Valterra (1396-1398). Introducció. Estudi. Transcripció. Editorial MediterràniaEivissa, Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa, 2004, p. 290).

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 10

(475) 11

dimecres passada la festa de SantNicolau (6 de desembre) a la seuacasa de Girona. Les parts volgue renper assessor el jurisperit Pere deFont clara.

Els divuit greuges presentats perGuillem de Montgrí foren:Havia estat condemnat per Pere de

Pausa a la restitució de l’illa deFormentera i tot el que con te nia aArnau Renard, a més d’ha ver depagar els fruits de disset anys, araó de cent besants anuals (1.700besants en total).

Arnau Renard no provà legíti ma -ment al judici la seua intenció niallò que defengué.

L’instrument presentat al judici coma testament de Berenguer Re nard

no era l’original, sinó unatranscripció sense autenti fi car.

No s’havia provat que tots els bénsde Berenguer Renard s’hagues senvenut, segons s’estipulava a laseua darrera voluntat.

No s’havia provat que s’haguessensatisfet tots els deutes de Be ren -guer Renard.

No s’havia provat que, pagats elsdeutes, haguessen romàs béns.

Revocava la confessió feta, segons laqual hauria emparat l’illa aBerenguer Renard. Errà creientque així havia estat.

Fra Guillem Blanc, de l’Orde delTemple, fou el seu lloctinent a lesPitiüses durant trenta anys,mentre Berenguer tengué l’illa de

Formentera.Totes les empares a les dites illes les

feia el seu lloctinent.Berenguer Renard no poblà For -

mentera segons el pacte i conve -niències consignats al documentd’infeudació.

Berenguer Renard no pagà mai, du -rant els sis anys que tengué l’illa,el delme, la part de les aven tu resde mar ni altres drets.

Berenguer Renard deteriorà i dei xàtornar erma l’illa en no con rear-lai amollar sobre ella porcs, truges ialtre bestiar, propi i de Guillem deMontpalau.7

Per això darrer, trameté cartes alseu lloctinent perquè emparàsl’illa.

La Mola de Formentera, foto aèria feta per la força aèria nord-americana (USAF) l’any 1956.

7. Guillem de Montpalau, cavaller, havia rebut de mans del lloctinent de Guillem de Montgrí a Eivissa, Berenguer de Colltort, l’alqueriaanomenada Annoria (“la sénia”) del quartó de les Salines molt poc després de la conquista, el 24 de novembre de 1235, en franc alou,amb obligació de pagar delme, primícia, i de participar en la defensa de l’illa amb un cavall armat, rebent però cent besants d’argentcada any de les rendes de les salines. Aquesta possessió confrontava, d’una banda, amb una altra alqueria de Ramon de Belloc i per les

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 11

12 (476)

Fra Guillem Blanc no emparà sen seavisar abans i cessà l’emparaquan rebé carta del sagristà.

No féu personalment cap altra em -para.

Berenguer Renard abandonà l’illasense que hi hagués cap empara iel seu germà Arnau se n’em por tàdesprés el seu bestiar i altrescoses que hi tenia.

Berenguer Renard se n’anà senseque se li fes cap violència.

Berenguer Renard rebé una here tata la part de Xàtiva (regne deValència), la qual estava obligat ahabitar com a poblador.

Per tot això Guillem de Montgrídemanava que es revocàs la sen -tència i es condemnàs Arnau Re -nard, fent constar que, segons dret, aell no li corresponia provar aques tescoses, sinó a la part con trària.

El 7 de desembre comparegue renaltra vegada Arnau Renard i PonçSeguer, acreditat com a pro curador.El jutge manà que entre gassen les

penyores i que es com ponguessenamb l’assessor Pere de Fontclara.Ponç Seguer digué que estavapreparat per donar penyora (dosmuls), però Arnau Renard al·le gàaltra vegada pobresa, dient que nopodia donar penyora ni pagarl’assessor, l’escrivà ni altres despe sesprocessals. Ponç Seguer tornà aprotestar que no el creia i que, enqualsevol cas, la pobresa no el de -fensava; demanà que respongués elsgreuges presentats contra ell.Salvant la petició de penyora, el jut -ge manà que contestàs, però n’Ar naus’excusà perquè no tenia advo cat id’aquella manera no podia procedirni respondre. Malgrat les reitera desprotestes de Ponç Seguer, s’ha gué dedeixar per un altre dia.

El 19 de desembre comparegue -ren Arnau Renard i Ponç Seguer. Eljutge els demanà penyora i PonçSeguer entregà els dos muls de se -guida; Arnau Renard insistí en laseua pobresa, per la qual cosa ha guéde jurar que no podia donar penyo ra

per valor de cent sous i que si durantel judici venia a major for tu na elspagaria.

Després el cavaller presentà duesexcepcions, a saber: que no teniaobligació de contestar els greugespresentats perquè tota la culpa erade Guillem de Montgrí i que aquesthavia apel·lat fora del terme esta -blert pel primer jutge. Fra Arnau,després d’escoltar les objeccionslegals de Ponç Seguer, decidí deli be -rar sobre el particular i assignar noudia per continuar.

El 4 de gener de 12738 compare -gue ren Arnau Renard i Ponç Seguer.El primer renuncià a la primera ex -cepció, però no a la segona. No obs -tant això i altres salvetats, el jutgemanà que contestàs un per un elsgreuges. Les respostes foren, en su -ma: concedia que la sentència foudesfavorable a Guillem de Mont grí;que aquesta fou ben pronunciada ijusta, tot negant que no hagués de -mostrat les seues posicions; que enpresentar el document del testa mentdel seu germà llavors ningú no haviaprotestat; dubtava si Gui llem Blanchavia estat trenta anys deprocurador, encara que sí n’era quanel seu germà Berenguer tenia l’illade Formentera; negava tots elsaltres greuges, salvant el seu dret, idemanava confirmació de lacondemna del sagristà i satisfaccióde les despeses causades. Afegí queno voldria que les seues respostes elperjudicassen quant a la propie tat,entenent-se que havia contestatalgunes preguntes sense estar-neobligat per dret.

Ponç Seguer no es donà per ple -nament contestat. El jutge deter mi -nà deliberar i tallar nou dia. Abans,però, Arnau Renard protestà que lesrespostes eren suficients segons dreti que els greuges eren calum niosos,per la qual cosa demanava la

Cereal a punt de segar a la Mola, Formentera. Guillem de Montgrí acusà Arnau Renard de nohaver-li pagat els fruits de Formentera durant disset anys i d’haver deixat tornar erma l’illa enno conrear-la i amollar-hi bestiar i porcs i truges seus. (Foto A. Ferrer.)

altres, amb les possessions del sagristà encara no establertes, des del camí de baix fins a la mar (Arxiu Històric de Girona, Fonsd’Institucions, Hospital de Santa Caterina, Pergamins, 46). Rebria una altra cavalleria personal de mans del propi Guillem de Montgríel 15 de desembre de 1245, també amb renda anual de cent besants d’argent a càrrec de les salines (AHPE 3.005, F 120r). L’any 1271se li concedí de per vida (a ell i al seu fill Ferrer com a successor), amb el pagament previ de dos mil quatre-cents sous de Barcelona, lacastellania de la vila (AHPE 1.021. MARÍ CARDONA, J. 1997. Pergamins i Índex Vell de Tarragona, Eivissa: Consell Insular d’Eivissai Formentera, p. 37). Segons el Capbreu Antich de Eviça dels béns de Nunó Sanç (AHPE 1.054), posseïa també un obrador, un pati, unaljub i cases a la vila, una bassa fora de les murades, un rafal amb un molí al lloc del Vedrà, l’illa de les Conilleres i l’illa dels Coloms,davant cala Salada. És probable que tengués altres propietats en ço del rei.

8 L’escrivà, seguint el costum de l’època, datava a partir de l’Encarnació (25 de març). Per a ell encara era l’any 1272 i així ho consigna-va al manuscrit.

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 12

(477) 13

compareixença personal de Gui llemde Montgrí per tal que els juràs i queell també juraria.

Dimecres, passada la festa deSant Hilari, comparegueren i pres -taren jurament a la seu de GironaArnau Renard i Guillem de Mont grí.El sagristà es ratificà en tot. ArnauRenard modificà quelcom la seuadeclaració, tot afegint alguns detallsd’interès: era cert que el tes tamentdel seu germà era còpia sig nada pelbisbe de València, però també quedesprés havia presentat l’original;segons ell, Berenguer Re nard haviaintentat poblar For men tera d’acordamb les condicions de la donació,però Guillem de Mont grí ho haviaimpedit; també havia pagat elscensos i altres drets du rant sis anys;concedia que el sa gristà haviatramès carta a Gui llem Blancperquè emparàs l’illa, però no que elsmotius fossen bons; ell,personalment, havia tret el bes tiar ialtres coses de l’illa mogut perviolència i l’empara; Berenguerhavia deixat l’illa a la força, i haviarebut dotze jovades a la part de Xà -tiva, però sense l’obligació de resi dir-hi com a poblador.

A l’acarament Guillem de Mont gríes mantengué ferm, abundant enexplicacions. Hagué de replicar elspunts posats per la part contrà ria:negà que Berenguer Renard ha guéssortit a la força per culpa d’ell; quehagués donat ordres als habi tantsd’Eivissa i als mariners que no licomprassen ni venguessen res, nimancos vitualles; que hagués co bratels fruits i els drets de la pos sessiódesprés que Berenguer se n’anàs;que fra Guillem Blanc ha gués fetempara sense el procedi ment legalprescrit, perquè després manà queno es fes efectiva; que Berenguer sen’anàs aporugat per culpa del’empara i que no hi tor nàs peraquesta por, perquè ell era poderóscom a senyor de la major partd’Eivissa i Formentera; afir mà queFormentera només tenia una llegua

de llargària per dues mi lles de costatmàxim i no dues lle gües per mitja,com sostenia Arnau Renard;9 concedíque feien falta tren ta pobladors(entengueu famílies) per habitarl’illa; assegurà que For menteranomés distava cent milles deCatalunya i no dues-centes;10 quenomés en distava setanta del regnede València i no cent cinquanta;11

negà que els regnes de València i deMallorca no estiguessen ben po blatsen el moment de la donació, tot i queencara al present no n’esta ven deltot; negà que en els dits regnes hihagués terres més fèrtils i útils peral poblament que a For mentera,assegurant que arreu hi havia de tot;negà que Berenguer Renard noméshagués gaudit de pau a l’illa durantdos anys; negà que deixassen devenir pobladors pels problemes i perpor que el sa gristà els engegàs; sabiaque Be renguer Renard no era ric enel temps de la donació, però que cre -gué que compliria en virtut del seujurament, tot i tenir els seus dub tes;negà que Formentera fos més malade conrear que altres terres, engeneral.

Guillem de Montgrí demanàtemps perquè el jutge enviàs carta aalgú competent que prengués tes -timonis a Eivissa i Formentera quedemostrassen les seues posicions.Arnau Renard objectà, dient qued’una banda no era procedent i que,de l’altra, els declarants seriensúbdits i familiars seus. El jutgeassignà nou dia, nomenant en el seulloc Guillem d’Estany, capellà deBanyoles.

El 23 de gener compareguerenambdues parts. Ponç Seguer pre sen -tà una cèdula mitjançant la qualGuillem de Montgrí revocava l’afir -mació segons la qual hauria em paraten algun moment els béns aBerenguer Renard. Així mateix in -sistia en la demanda de testimonis.

Arnau es refermà, renovà algu nesposicions i afegí: el sagristà do nà alsfrares de Formentera d’aque lles

coses que Berenguer Renard pos seïaen vida a la dita illa, des prés de laseua partida; aleshores i encara alpresent el castellà d’Ei vissa, en nomdel sagristà, manava i recollia lesaventures de la mar.

El jutge admeté que Guillem deMontgrí provàs la seua versió i as -signà nou dia.

Dilluns després de la festa de laPurificació de la Mare de Déu, 3 defebrer. Ponç Seguer proposà: ArnauRenard no havia provat al judici queel seu germà li hagués deixat entestament l’illa de Formentera i elsbéns; que aquest n’havia sortit permanca d’aliments i altres co sesnecessàries tant per a ell com per alsseus; que la seua família ha via hagutde sortir per mar nave gant sobrefeixos de joncs, expo sant-se a lamort, perquè no els donavasustentació; que el seu nun ci, percortesia, rebé anualment setantasous com a màxim i que aquestasuma anà davallant fins als vint.

Arnau Renard sol·licità que esprenguessen testimonis de Barce -lona, Tortosa, Xàtiva i València,objectant Ponç Seguer que no li cor -responia, que ja n’havia presen tats abastament a la primera vis ta. Eljutge decidí que deliberaria i manà ales parts que li mostrassen les actesdel primer judici. El ca vallerprotestà que no li pertocava ni dur-les ni pagar-les, mentre que PonçSeguer digué que sí, car era cosaseua demostrar que la sen tèn ciaemesa al seu favor era justa. Es tallànou dia.

El 27 de febrer, segon divendresde quaresma, comparegueren lesparts davant Guillem d’Estany, co -missionat per a aquella jornada, queels informà que Pere de Pausa nohavia volgut enviar les actes ori -ginals i que així no es podia pro ce dir.Les parts demanaren que s’in sistís.Arnau Renard instituí Ber nat desClapers com a procurador seu.

L’abat de Banyoles escrigué aPere de Pausa demanant els

19. A raó de més de 4 kilòmetres la llegua i de 1482 metres la milla, aquí les xifres d’Arnau Renard, tot i no ser exactes, semblen més acu-rades que les de Guillem de Montgrí.

10. La distància real des de Barcelona és de més de 300 km, quelcom inferior des de Tarragona o Tortosa. Guillem de Montgrí, idò, es que-dava una mica curt i Arnau Renard exagerava prou.

11. Aquí tenia raó el sagristà: la distància real és d’uns 100 km i no de 222, com sostenia Arnau Renard.

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 13

14 (478)

documents. Rebé per resposta unanegativa amb excuses. Insistí el 14de març amb més força, gairebéamenaçant, en virtut de santaobediència, asse gu rant que litornaria les actes in tac tes. Pere dePausa contestà el 16 de març,afirmant que estava malalt i nopodia atendre’l per ara. L’abat

escrigué encara una altra vegada el20 de març: volia les actes abans dequinze dies o altrament l’exco mu ni -caria. L’endemà mateix Pere dePausa rebé la carta i, per més asse -gurar, el missatger, Ferrer de Camp -llong, féu aixecar acta notarial del’entrega davant testimonis.

Entre tant, Arnau Renard i el seu

procurador, Bernat des Clapers, re -be ren sengles citacions de fra Ar nau(14 de març) per al 27 de març.Aquell dia comparegueren les parts,però no es pogué passar avant per -què encara no havien arribat els pa -pers. S’assignà nova data.

Dimarts passat el diumenge Qua -simodo12 comparegueren les partsdavant Guillem d’Estany, s’obrirenles tan esperades actes i es tallà noudia.

El 10 de maig fra Arnau, ocupaten negocis del seu monestir, comis -sionà, reservant-se la sentència,l’abat de Sant Pere de Galligants dela ciutat de Girona. Arnau Re nardrebutjà i contradigué expres samentla substitució, per la qual cosas’hagué de posposar encara més eljudici.

Dilluns abans de Pentecosta, 22de maig, comparegueren Arnau Re -nard i Bernat Benuti, escuder i pro -curador del sagristà. El primer pre -sentà una cèdula en la qual rei -terava que no li tocava a ell provar elque afirmava i que el sagristà nopodia presentar testimonis a la cau -sa d’apel·lació, donat que defenia elmateix que a la causa principal illavors ja havia tengut temps abastament per fer-ho. Demanava,per tant, que la discussió se cenyís alcontengut les actes. El segon in sistíen l’estratègia i, després que el jutgeels demanàs per escrit lesal·legacions, se li concedí una còpiade les susdites actes.

El 10 de juny comparegueren Ar -nau Renard i Bernat Benuti. El jut -ge digué que seguiria deliberant ique es veurien el divendres 23 dejuny, vespra de Sant Joan Baptis ta,al matí per seguir parlant.

No tots hi pogueren atènyer. Peraixò hagué de suspendre’s la vistaque tal vegada hagués estat defini -tiva. L’escrivà ho expressà lacòni ca -ment però amb claredat al final deldocument, encara que ho ratllàs des -prés: abbas non venit propter

12. Diumenge de l’octava de Pasqua de Resurrecció.

Detall del foli 8 de les actes del procés, del’any 1272, entre Guillem de Montgrí i ArnauRenard, localitzat a l’Arxiu Diocesà de Girona(ADG, Processos Medievals, núm. 1).

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 14

(479) 15

mortem domini sacriste...La mort del vell lluitador Gui llem

de Montgrí, esdevenguda el 21 dejuny de 1273, fou providencial per aArnau Renard, perquè aturà unacausa d’apel·lació en la qual te niatotes les de perdre, a la vegada queresultaria letal, a la llarga, per almonestir de frares agustins de laMola. El problema legal quedà sus -pès en l’aire i passà a través delsmarmessors del sagristà, encapça -lats pel bisbe de Girona, a l’arque -bisbe i al paborde i capítol de la seude Tarragona, hereus dels drets a lesPitiüses. Arribat el moment, alseclesiàstics tarragonins els inte res sàmolt més tornar les terres de For -mentera als hereus d’Arnau Re nard,dels quals rebrien el delme i altresingressos, que no deixar-les en mansd’uns ermitans exempts de cens iqualsevol altra càrrega. Poc pesaren,en aquest sentit, els esfor çospersonals del sagristà i les seues piesvoluntats.

Donades les circumstàncies d’a -vançada edat i el llagui dels proce -diments propis de l’època, Arnau Re -nard no arribà a veure acomplits elsseus desigs en aquest món. For -mentera no el tragué de la seua po -bresa, pretesa o real. Foren els seushereus, Berenguer de Castellterçol iRamon de Vilella, al cap de temps delluitar, els qui se sortiren amb laseua. Com ja sabem, l’expulsió delsfrares i la restitució real i legal demans de l’arquebisbe es faria efec -tiva l’any 1298. Encara llavors, laindivisió territorial de l’illa i la in -tervenció del monarca, enfrontatamb els clergues tarragonins perqüestions feudals de precedència, di -ficultaria i ajornaria un temps l’acla -riment total (si mai arribà, cosa quede fet dubtam) de l’emmaruat. Elconflicte entre el rei de Mallor ca,d’una banda, i el mitrat i el pa borde

de l’altra, produí que el pri mersegrestràs el delme durant unallarga temporada (entengueu anys);també que encomanàs de nou lesterres i prengués jurament de fi de -litat als referits cavaller i donzell,menyspreant la jurisdicció ecle siàs -tica.13 D’altra banda, no creim queaquesta empara afectàs gaire elspagesos, els ramaders, els llenya tai -

res, els pescadors, etc. instal·latsaleshores a l’illa: seguirien treba -llant i pagant la dècima al senyoreminent que l’exigís i el quinzè ialtres censos als senyors del do mi niútil, en Berenguer i en Ramon.14

No sabem del cert quan ni quiheretà directament dels anteriors,però sí d’alguns dels seus succes sorsen la tinença no gaire llu nyans,mercès al Capbreu dels Arque bis besde Tarragona Gonçal Ferrandisd’Híxar i el Cardenal Domènec Ram,confeccionat a Eivissa entre els anys1433 i 1437.15

La primera senyora coneguda fouSibil·la, viuda de Guillem Ricard, dela ciutat de Barcelona. En fer tes -tament, llegà quatre mil sous a laseua ànima, per a oferiment de su -fragis. Després de la seua mort, elsmarmessors lliuraren a públic en -cant els seus béns, entre els qualsfiguraven la meitat dels drets feu -dals de Formentera, per tal d’obte nirliquiditat, complir les darreresvoluntats de la finada i també pa gar

els deutes que havia deixats. Elmercader barceloní Ponç Roure, ennom del notari eivissenc RamonAvinyó, fou qui digué més a la sub -hasta, emportant-se’n els esmen tatsdrets. El 24 de març de 1379 se sig -nava a Barcelona l’instrument decompravenda davant del notariFrancesc Alzinells.

El senyor i venedor in simul de

l’altra meitat dels drets feudals fouel donzell Francesc Roudós de Fran -cesc, de Caldes de Montbuí. Enaques ta mateixa vila es formalitzà lavenda el 20 d’abril del dit any da vantdel discret Berenguer For tuny.

En total, pel quinzè de tots elsblats i drets de fadiga, lluïsme, fus ta,pega, orxella16 i drets emfitèutics ialtres, Ramon Avinyó hagué de des -embutxacar la respectable suma desetanta florins d’or. És evident que aFor mentera hi havia gent alesho res,s’hi treballava i s’hi produïa quel -com. D’altra manera no s’expli ca rienni la fortuna que pagà per ad quirirl’illa ni els maldecaps le gals quehagué d’escometre per ella.

En efecte, en primer lloc, tant perpart de l’arquebisbe, aleshores PereClasquerí, com per part del pabor dei capítol de la seu, com per part delprocurador del rei i de la cúria degovernació d’Eivissa, es deia que elsdrets i els béns reportats que haviaadquirit restaven confiscats17 ipertanyien al rei i que, si aquesta

Als eclesiàstics tarragonins elsinteres sà molt més tornar les terresde Formentera als hereus d’ArnauRenard que no deixar-les en mansd’uns ermitans exempts de cens

13. MARÍ CARDONA, J. 1997 Pergamins i Índex Vell de Tarragona. Eivissa: Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa, Consell Insulard’Eivissa i Formentera. Conselleria de Cultura, doc. núm. 42 (p. 123) i 46 (p. 125).

14. Avala aquesta afirmació el fet que durant l’empara reial, l’any 1299, aquests fessen nous establiments a particulars.15. AHPE 3.005, folis 148r a 154r. Hem transcrit i buidat aquest capbreu amb la intenció de publicar-lo tan aviat com ens siga possible.

Joan Marí Cardona ja donà algunes de les dades que oferim a continuació, de forma molt resumida, incompleta i imprecisa al seu lli-bre Formentera (Col·lecció Illes Pitiüses III, Institut d’Estudis Eivissencs, Eivissa 1983, p. 20-21).

16. L’orxella és un liquen de la família de les roccel·làcies. Viu aferrat a les roques i se n’extreia un preuat colorant vermell, blau o purpu-ri.

17. No queda prou clar al text si l’empara venia d’abans, això és, si durava de l’any 1298 ençà, o si aquesta era fruit de la transacció, defec-

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 15

16 (480)

seqüestració no era procedent, po diaretenir-los i fer-se’ls seus pagantigual preu de setanta florins d’or. Ensegon lloc, els senyors ecle siàs ticsprotestaven semblantment: no ha -vien rebut amb motiu de la ven dal’obligat oferiment de fadiga i elslluïs mes corresponents, perquè elshereus de Berenguer Renard te nienl’illa i els drets sota el seu feu im -mediat. Ramon Oliver, procu ra dorde l’arquebisbe, i Bernat Pujol, ca -non ge procurador del capítol i elpabor de, feren els oportuns aclari -ments a Eivissa el 5 d’octubre de1379: tant els venedors com el com -prador ha vien procedit sense capdocument re latiu a la primera do na -ció, creient que posseïen Formen te raen franc i lliure alou. A ins tàn ciesdels con traents, considerant la seuaignoràn cia i presumint la bo na fe,restituï ren els drets a Ramon

Avinyó, sen se perjudici dels dretsreials, amb el pagament previ dequinze florins d’or (més d’un 21,4 percent del preu total).18 Pere III elCerimoniós sen tencià definiti va -ment la qüestió a demanda dels seusprocurador reial, Bernat Terrassa, iprocurador fis cal de la cúria, Ra monMorell, amb lletra signada aBarcelona el 7 de març de 1380: el reini esperava ni havia de rebre resd’aquelles parts de Formen te ra, sinól’arquebisbe i el paborde, com asenyors imme diats; a petició deRamon Avinyó, manava que im -mediatament s’ai xe càs l’empara delsdrets i dels fruits i que tot fosrestituït al notari, des comptant-nenomés les despeses cau sades per lesreplegues.

Que els drets adquirits per Ra monAvinyó no eren purament vir tuals,en donen fe tant les molès ties que esprengué per adquirir-los i conservar-los d’entrada com passats uns anysel Capbreu d’Én nec de Val terra(1396-1398). Quan Martí d’El na19

inscrigué dues parts de la seuaalqueria, es constatà que la posseïaamb càrregues: delme per a l’arque -bisbe, primícia per a l’es glésia deSanta Maria de Formen tera i, perals hereus de Ramon de Vilella, tot elque segueix: fadiga de trenta dies,lluïsme, quinzè de tots els grans idotze diners de cens per quartera dade vinya plantada. Des prés d’estu -diar els documents pre sentats, elcap brevador matisà que d’aquestsdrets n’és successor al pre sent Ra monAvinyó, notari d’Eivis sa.20 Allò queignoram, per ara, és quines quan ti -

tats cobrà, o siga si mai pogué res -cabalar-se’n i treure’n benefici net.

A la mort del dit notari, Antònia,la seua viuda, heretà les tres quar tesparts de l’illa amb els seus drets,venent-les, no sabem per quin preu,al teixidor d’Eivissa Jordi Duran21 el3 d’octubre de 1422.

El 20 de setembre de 1437 JordiDuran es presentà, el darrer de totsels propietaris, a capbrevar els dretsque posseïa a l’illa de Formentera, asaber: el quinzè de tots els grans,lluïsmes, fadigues i drets de la fus ta,pega i orxella, drets emfitèutics, etc.,o siga, aquells que reberen enprimera donació Berenguer Renard iels seus de Guillem de Montgrí aperpetuïtat sota feu immediat l’any1246. Després de comprovar unanombrosa documentació, Vicent So -piera, vicari general i procurador, re -bé el jurament i homenatge de fide -litat en nom del cardenal Ram per lapart que li tocava i finalment signàels dits dia i any el do cument de cap -brevació confirmant els seus drets.

Així, el darrer senyoret conegut deFormentera abans del seu des po -blament, fou un simple menestral dela vila d’Eivissa.22 Seguirem tre -ballant amb l’esperança que surtin ala llum documents que ens doninmés detalls sobre aquell període iens aclareixin, entre d’altres coses,qui foren, si n’hi hagué, els hereusdel teixidor i quan s’abandonarendefinitivament els drets del dominiútil per ser recuperats pels senyorseminents, compartits al segle XVII,arran del repoblament, de maneradiversa a l’estipulada el 1235.

18. Segons el capbreu dels anys 1433-1437, el lluïsme degut als senyors per la venda de qualsevol propietat a la vila era del quinzè, i afora del trentè (AHPE 3.005, 6v-7r).

19. Aquest personatge fou captivat, a Formentera?, i morí més endavant sense haver pogut redimir-se. Quan la seua esposa Ramona,sumida en la pobresa, capbrevà les seues cases de la vila mitjana el 22 d’agost de 1437 al títol de la partida s’escriu d’ell: quondam incaptivitate capti (AHPE 3.005, F 132r).

20. TORRES PETERS, F. X. 2004 El capbreu de l’arquebisbe Ènnec de Valterra (1396-1398). Introducció. Estudi. Transcripció. Eivissa:Editorial Mediterrània Eivissa, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, p. 279-280.

21. A més dels drets de Formentera, Jordi Duran capbrevà per a l’arquebisbe altres propietats que ens donen idea de la seua bona posi-ció social i econòmica a la vila d’Eivissa: cases, botiga i pes al Raval (AHPE 3.005, F 29r). També tenia una pallissa a les faldes de lesmurades (ídem F 101v); havia venut unes cases vesines a les seues a Bernat Guerau l’any 1436 (Ibid. F 96r) i unes altres cases al Ravala Joan Lluís, ballester, l’any 1437 (Ibid. F 112v). Així mateix, havia adquirit de la viuda de Ramon Avinyó un Rafal al quartó deBalansat, venent-lo a Guillem Rosselló l’any 1433 (ibid. F 111r). No seria estrany que posseís a més altres béns en ço del paborde i enço del rei.

22. Excusam no haver-nos entretengut aquí en les dues donacions frustrades de Formentera, defectuoses i per això revocades, fetes pelrei Alfons V a favor de Martí de Valterra (1422) i a favor de Joan Martí (1453), tractades suficientment per diversos autors: MACA-BICH, I. 1966 Historia de Ibiza, tom I. Palma: Editorial Daedalus, p. 128-131. MARÍ CARDONA, J. 1983 Formentera, col·lecció IllesPitiüses III, Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs, p. 20. TUR RIERA, F. 1995 “La donació de l’illa de Formentera a Joan Martí. 1453-54”, a Eivissa, núm. 27, 3a època, p. 43-46. ESCANDELL BONET, B. 1995 Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón. Tomo II. (Siglos

Peix posat a secar al Torrent de s’Alga. A lesdures condicions de vida que es donaven aFormentera s’afegia la fiscalitat imposadapels senyors de l’illa. (Foto: A. Ferrer).

Rev. Eivissa 46.qxd:Rev. Eivissa 46.qxd 9/9/09 13:30 Página 16