HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

La literatura d’època moderna

Enric Querol Coll

Horitzons intel·lectuals

A l’hora de donar compte del fet literari a les Terres de l’Ebre, és necessari explicar les coor-denades culturals en què es movien els autors i també passar revista tant a les infraestructures pe-dagògiques i formatives, com als mecanismes de difusió cultural a l’abast. Només així s’entendrà el f lux d’idees i corrents intel·lectuals, i l’aparició i la pervivència de certs gèneres literaris en detriment d’altres; aquests aspectes conformen l’ambient cul-tural del qual sortiran els autors que, certament, no són fills de l’atzar o d’un furor poètic geni-al, sinó d’un context sociològic ben determinat i d’una tradició cultural que guia i marca ineludi-blement el seu do individual.

Cal començar per parlar de la situació geopolíti-ca de Tortosa i la seva àrea d’inf luència. La vegue-ria es trobava situada a una distància equidistant dels epicentres culturals de la Corona d’Aragó: Barcelona, Saragossa i València, al nus que forma-

va l’inveterat camí de la costa mediterrània i l’ar-tèria comercial de l’Ebre, que la unia a les terres de l’Aragó. Alhora, estava estretament vinculada, en l’àmbit cultural, comercial i familiar, amb al-tres focus molt actius culturalment, com Lleida, centre universitari favorit dels tortosins, Alcanyís, Tarragona, Morella i Sant Mateu, per citar els més destacats, tributaris també dels grans pols esmen-tats, fet que permetia una xarxa de coneixement estesa per tot el territori. Un altre element que cal valorar és la implicació politicosocial de la comu-nitat en aquestes grans urbs: les elits professionals lletrades de l’Ebre —juristes, metges, teòlegs, gra-màtics— es feren un espai als centres de poder i educatius de Barcelona —Generalitat, Audiència, Batllia General, Universitat—, però també de Sa-ragossa i València. És avinent recordar que tant el Capítol tortosí com el monestir de Benifassà, amb bona part del patrimoni material i humà a la part catalana de la diòcesi, estaven representats a la Ge-neralitat valenciana. Encara més: les encomandes

el mateix any 1708. També fou tenor de la catedral Joan Garcia (c. 1708), que ajudà el mestre Baltasar Sans en el seu càrrec, del qual n’havia estat deixe-ble, durant els últims anys de la seva vida. S’ocupà provisionalment de la capella —com a interí— immediatament després de la mort del mestre, fins que es nomenà un nou mestre, Josep Escorihuela, el març del 1708. Després de desenvolupar el ma-gisteri durant tan sols dos mesos, Joan Garcia rebé un pagament pels serveis prestats i passà a ocupar el càrrec de tenor que havia quedat vacant aquell mateix any a causa de la mort de Josep Boix. Al-tres cantors que en moments puntuals oferiren els seus serveis a la catedral al llarg del segle xviii però sense formar part de la capella musical pròpiament

dita foren, entre d’altres, Francisco Aragonés, An-toni Boix i Geroni Vermell.

Pel que fa als instrumentistes, s’ha documentat la presència de la xirimia i el baixó que, almenys durant les primeres dècades del segle xviii, els to-cava un mateix músic, Tomás Fuentes. A més dels ministrils, es documenten indicis que vers el 1714 ja hi havia violins a la Seu, si bé no se sap amb cer-tesa si, en un primer moment, formaven part de la capella o si hi col·laboraven puntualment. El que sí que és cert és que el mestre de capella d’Albarra-cí, José Amiguet, ocupà una plaça de violinista el 1731 a la Seu tortosina.

Bibliografia: Bayerri 1933-1989, VIII, Ripollès 1936, Gregori 1992, Pavia 1996, Gregori 1998 i 2002, Rosa 2004, 2006, 2008 i 2010

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

santjoanistes d’Ulldecona, la Sénia, Vilalba, Horta de Sant Joan, Miravet i Ascó foren ocupades ma-joritàriament per membres de l’orde de la noblesa valenciana i aragonesa, insaculats, a la vegada, en tant que santjoanistes, al braç eclesiàstic de la Di-putació, o la Generalitat, d’Aragó i de València. Vet ací com la vegueria de l’Ebre tenia interes-sos polítics i administratius en els tres regnes de la Corona d’Aragó. D’altra banda, la distància raona-blement curta d’aquests centres amb la ciutat per-metia que les oligarquies de l’Ebre mantingues-sin un peu als llocs d’origen i l’altre a les capitals regnícoles —els Oliver de Boteller, tan significats al capdavant de la Generalitat de Catalunya, en serien l’exponent més conegut— i permetien una perfecta sincronització entre les novetats culturals sorgides als centres i a la perifèria.

Més enllà, i com a teló polític i cultural d’aquell món, Madrid i Roma eren també sovintejades per aquests escriptors. Foren molts els clergues que fe-ren una estada a la ciutat del Tíber com a com-plement de la seva formació o com a agents que gestionaven els assumptes del clergat local. Quant a la cort, destaca la presència de les nissagues dels Terçà i dels Sentís, aquests provinents d’Horta de San Joan i Xerta, al capdavant de la regència ca-talana del Consell d’Aragó. També es donà la si-tuació contrària, en què personatges formats a les universitats castellanes o a la cort residiren a la ciu-tat. El cas més representatiu és el dels bisbes, molts d’ells forans, que arribaven a la diòcesi amb la seva petita cort i equip administratiu, i que exhibien maneres ben diferents a les de la terra. Ja al se-gle xviii, amb la implantació de la Nova Planta borbònica, l’establiment d’un exèrcit professional i la construcció dels quarters militars, arribaren a la ciutat els corregidors —governadors polítics i militars del nou corregiment—, els alcaldes ma-jors —auditors de justícia— i també una plana major d’oficials militars de carrera. D’aquesta ma-nera, Tortosa establí contacte no sols amb les elits militars i jurídiques castellanes, sinó també de la noblesa europea. Aquests grups socials s’emparen-taren amb l’oligarquia local i obriren la societat de l’Ebre a tota una nova cosmovisió que sorgia de les noves inquietuds científiques i de les escoles tècni-ques que formaven els oficials dels exèrcits.

La distància amb els grans centres regnícoles convertia les Terres de l’Ebre en un espai d’opor-tunitats de mercat, dins d’un imaginari triangle amb els vèrtexs a València-Saragossa-Barcelona, fet que afavorí el desenvolupament dels seus pro-pis tallers de pintura, retaulística, arquitectura, orgues, etc., als centres de Morella, Sant Mateu i Tortosa. ¿Es pot conjecturar un paral·lel en el món de les lletres, és a dir, la presència d’una tradició, o unes pràctiques pròpies? Finalment, cal recórrer al tòpic, ben real, d’altra banda, de l’Ebre com a zona de cruïlla, enriquida tant de la tradició cultural valenciana, com de l’aragonesa i, no cal dir-ho, de la catalana. En tot cas, i a tall de conclusió, es pot dir que Tortosa i la vegueria estigueren perfecta-ment ennovades de la modernitat literària de cada època i dels moviments que anaven sorgint —hu-manisme, erasmisme, poesia italianitzant, culte-ranisme, crítica il·lustrada, romanticisme, etc.—, i prova fefaent d’això són literats del prestigi de Cristòfol Despuig, Jeroni d’Herèdia, Francesc Vi-cent Garcia, Francesc de la Torre o Jaume Tió.

Ara bé, vista l’exposició del territori a les nove-tats intel·lectuals, cal plantejar quins eren els res-sorts culturals i pedagògics de què disposava per assimilar i, en una segona fase, irradiar, si esque-ia, aquest cabal de coneixements. En els paràgrafs següents, doncs, es repassaran algunes d’aquestes institucions i eines: l’Estudi de Gramàtica, els Re-ials Col·legis i els tallers d’impremta.

Les infraestructures culturals

L’Estudi de Gramàtica

Al final del segle xv i principi del xvi, trencant amb l’escolàstica i el llatí medieval, tan avorrit per ells, es troben les primeres fornades de gramàtics humanistes, professionals itinerants que no dubta-ven a traslladar-se allà on eren atrets amb un bon salari. La xarxa d’estudis de Gramàtica en contac-te amb Tortosa i Ulldecona (Alcanyís, Vinaròs, Morella, Sant Mateu, Tarragona, Borja, Fraga, Montsó, Osca, etc.) incloïa també les universitats de València, Lleida, Barcelona i Saragossa, centres que, de vegades, no oferien tan bones condicions com alguns estudis locals. D’entre els gramàtics de cert prestigi que impartiren la docència als estu-

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

dis ebrencs, cal destacar el tortosí Jeroni Amiguet, documentat a Oliva, Gandia, València, Lleida i Tortosa, relacionat també amb els humanistes barcelonins, i que és conegut per haver estat mes-tre del conspicu humanista Lluís Vives. Amiguet és considerat un dels més significats introductors de la renovació en l’ensenyament del llatí iniciada per Nebrija a la Corona d’Aragó. Publicà Intro-ductio ad artem grammaticam (Barcelona, 1514), que simplifica el mètode de Nebrija, i Sinonima varia-tionum sententiarum eleganti stilo constructa (Valèn-cia, 1502), adaptació de l’obra de l’italià Stefano Flisco, que presenta un repertori de frases catala-nes útils per escriure cartes amb propietat. Altres mestres importants foren Daniel Sisó, a Tortosa entre el 1498 i el 1500 i, posteriorment, a l’Es-tudi General de València, que publicà també el seu mètode —Grammaticale compendium (Saragos-sa, 1490)—; el conegut erasmista Francesc Deci, a l’Estudi tortosí el 1527-1528 i, posteriorment, catedràtic de retòrica a València; el tortosí Joan Franc, que impartí a Calataiud, Alcanyís i Tortosa; Domingo Andrés, d’Alcanyís, present a la ciutat el 1573-1575, interessant poeta neollatí; l’ullde-conenc Esteve Manyà, que publicà l’Enchiridion de los verbos que la lengua latina tiene (Saragossa, 1603), actiu a Tortosa, Castelló de la Plana i Saragossa; Gaspar Moles, Duarte Dias, Francesc Sanoya, etc. (Querol Coll 2006: 55-63). Aquests gramàtics tingueren un paper més destacat del que pot sem-blar en una primera impressió, perquè no sols for-maren les futures generacions en el bon llatí clàssic i els nous cànons estilístics, sinó que contribuïren a promoure tot un model cultural d’un abast molt més ampli i transcendent que inclou la recupera-ció del cabal de coneixements de l’antiguitat, l’in-terès per les llengües bíbliques i l’escripturística, la consolidació de la crítica textual com a ciència o l’èmfasi en el tema de la dignitat humana, tan estimat pels humanistes. Aquestes propostes feren trontollar l’edifici escolàstic medieval fins al punt de crear escletxes intel·lectuals i religioses insu-perables, materialitzades en moviments com ara l’humanisme, el protestantisme, l’empirisme i la renovació científica. Els estudis de Gramàtica, a la vegada, compliren amb la funció pràctica inhe-rent: formar les noves generacions en la llengua i

les destreses que els permetien tenir accés als estu-dis superiors d’arts, teologia, dret i medicina. L’es-forç dels municipis a crear estudis potents rever-tia sovint en la comunitat quan els futurs juristes, metges, etc. oferien els seus serveis, bé a la mateixa localitat o bé als llocs polítics de decisió que po-gueren assolir, afavorint així els seus interessos.

El Reial Col·legi de Sant Domènec

i Sant Jordi: la Universitat tortosina

Els estudiants de la diòcesi tenien l’oportunitat de continuar els seus estudis a Tortosa a un centre que, de fet, esdevingué un referent per a la Corona d’Aragó: el Reial Col·legi de Sant Domènec i Sant Jordi. L’origen d’aquesta Universitat es troba en la projecció que el lector de la Seu, Baltasar Sorió, donà a la casa dels dominics de Tortosa, lligada a la lectoria. Sorió aconseguí l’aprovació per fun-dar un Estudi dominic en el Capítol de l’orde del 1528; en el de 1530 es ratificà «el estudio hecho en Tortosa», senyal que ja estava en funcionament, i

El Reial Col·legi de Sant Domènec i Sant Jordi

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

el 26 de febrer del 1534, Pau III n’expedí la but-lla fundacional (Diago 1599: 278v). El nou Es-tudi no sols oferia la possibilitat de formació als dominics de la província d’Aragó, sinó també a clergues i seglars en general, tot i que, en principi, només els dominics podien obtenir els graus que s’atorgaven. Es podia estudiar arts —disciplina que permetia l’accés als estudis superiors— i teologia. Els que optaven per estudiar dret o medicina soli-en fer-ho a Lleida, València, Osca i Barcelona. La Universitat tortosina fou molt ben valorada quant al nivell docent; aquest fet, juntament amb la seva situació geogràfica central, la convertí en un gran pol d’atracció per a estudiants de tota la Corona d’Aragó, amb predomini dels valencians, seguit de catalans i aragonesos, i també de mallorquins. Els perfils majoritaris respondrien, segons les estadís-tiques (Querol Coll 2006: 72), al de l’estudiant valencià, preferiblement de la diòcesi de Tortosa, al clergue dominic o bé al rector de parròquia; també hi ha canonges de capítols catedralicis, així com priors i abats de diversos convents que s’hi doctoraren en teologia. Les xifres diuen que no-més entre el 1600 i el 1621 s’atorgaren 168 graus en arts i 406 en teologia, la majoria a estudiants forans —només hi ha un dos per cent de tortosins i un cinc per cent de la vegueria. No cal dir que aquesta presència d’estudiants tingué un gran im-pacte en l’espectre social de la ciutat de Tortosa i suposà una injecció econòmica important. D’altra banda, s’oferia una bona possibilitat de formació per als locals, independentment de l’encarcarada orientació tomista que guiava la institució.

La Universitat, tot i el parèntesi de la Guerra dels Segadors, s’acabà de consolidar amb el nomena-ment d’Universitat Pontifícia, el 1600, i Reial, el 1645. Patí, però, un cop gairebé definitiu quan Felip V promulgà l’edicte de supressió de tots els centres catalans i els substituí per la novament eri-gida Universitat de Cervera, el 1717. Començà aleshores una època difícil per a Sant Domènec que, en un principi, intentà esquivar el tancament tot al·legant la seva condició de centre franc a tota la Corona d’Aragó i la seva pretesa fidelitat a Fe-lip V. L’arribada a l’entorn del poder dels jesuïtes, molt hostils amb els dominics, no facilità la tasca i, finalment, no s’aconseguí l’exempció demanada.

El centre quedà restringit a la formació de domi-nics, que havien de revalidar els graus a Cervera. El 30 de juny del 1722, el monarca accedí que po-gués estudiar al centre un ampli sector de població relacionat amb l’Església: la jovenalla secular que servia el nombrós estament eclesiàstic, compost, entre dignitats, canonges, comensals i beneficiats, per més de cent persones. Tenint en compte que molts clergues tenien diversos servents, la xifra d’alumnes potencials és considerable. Aquesta me-sura obria un accés massa ample per poder ser con-trolat amb rigor i deixava, de fet, el centre en ple funcionament, vedada, però, la potestat de donar graus. S’ha d’entendre que aquesta laxitud tingué lloc amb la connivència de les autoritats. Al llarg del segle xviii, el Lumen domus, crònica manus-crita del centre, deixa constància d’una dinàmica pendular que es mou entre els diversos intents de supressió del Col·legi de Sant Domènec, atesa la pressió de la Universitat de Cervera, a les peticions del centre per tornar a concedir graus acadèmics. Després de diversos intents, no reeixits, de con-vertir el Col·legi de Sant Maties i Sant Jaume en seminari, no fou fins al 1824, durant la prelatura de Víctor Sáez, personatge de gran predicament davant Ferran VII, que s’erigí el Seminari Conci-liar, dirigit pels dominics i agregat a la Universitat de Cervera.

La impremta

Més enllà de l’òbvia contribució a l’augment de l’alfabetització i de la cultura escrita, la imprem-ta fou un gran al·licient per a la creació literària: els autors ja no havien d’enviar els seus manus-crits fora de la ciutat o traslladar-s’hi ells matei-xos, amb els inconvenients personals i els perills per a les obres que això suposava, sinó que podien, des de casa mateix, controlar el resultat del pro-cés d’impressió. Treballs i obres dorments tenien, amb la presència de la impremta, un esquer ideal per sortir a la llum; a la vegada, altres lletraferits, en veure el resultat, volien emular els anteriors, i entre tots anaven aportant el seu granet al solatge cultural de la comunitat. Tortosa fou una de les ciutats peninsulars que més prompte gaudí de l’art tipogràfic, tot i que l’arrelament del nou mitjà de

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

transmissió cultural fou més complicat. El 1477, els impressors alemanys Pere Brun i Nicolau Spin-deler publicaren els Rudimenta grammatice, obra de l’humanista Niccolò Perotti, destinada a l’apre-nentatge del llatí. A falta de notícies que contex-tualitzin aquesta edició, es pot conjecturar que s’assentaren a la ciutat i engegaren l’edició a costes seves, a la cerca d’un hipotètic mercat. Hi ha dues obres més que, sense unanimitat o certesa, els es-tudiosos consideren possible que haguessin estat impreses a la ciutat: el Saltiri (c. 1476) i l’Econòmi-ca d’Aristòtil (c. 1477), sorgides també del taller Brun-Spindeler. Fos com volgués, els impressors, autèntics rodamons, no romangueren a Tortosa. El taller següent establert fou el d’Arnau Guillem de Montpesat —segurament emparentat amb el taller barceloní de Pere Montpesat. El mestre tipògraf fou reclamat, probablement, pel lector de la Seu Baltasar Sorió, que li comandà la impressió de dos reculls de sermons: el Mariale (1538) i els Sermones deipare Virginis Sanctorumque (1538). El setembre d’aquell mateix any el Consell tortosí contractà amb Montpesat la impressió de l’obra local més emblemàtica: els Costums de Tortosa (1539), a cura del jurista tortosí Joan Amic. Se n’imprimiren 121 exemplars. Amb el darrer cobrament es perd el rastre documental de l’impressor.

El 1622, hi ha notícia d’un nou taller tipogràfic. En aquesta ocasió està perfectament documentat el procés d’establiment. Fou el bisbe Luis de Tena,

acabada la seva etapa com a diputat eclesiàstic de la Generalitat (1617-1620) que, en tornar a la ciutat, acordà la vinguda de l’impressor Jeroni Gil i els seus oficials a fi d’imprimir uns Comentarios sobre los dos profetas, Jonás i Habacuc, per al qual tenia ja llicència d’impressió. El projecte se n’anà en or-ris a causa del traspàs del bisbe, el setembre del 1622, però Gil i la seva colla, amb els seus estris ja a Tortosa, decidiren tirar endavant el negoci: el desembre d’aquell any sortia a la llum el Libro de San Antonio de Padua, de Mateo Alemán, edi-ció costejada pel llibreter local Pau Mateu. Gil no repetí aquest tipus d’edicions destinades a un pú-blic d’abast hispànic, amb excepció de la Historia de la antigua Hibera (1626), de Francesc Martorell, primera història oficiosa de la ciutat, que fou di-fosa abastament. El taller continuà operatiu fins al 1630 o el 1631. Al final d’aquell any, el Consell deliberà concedir, atès el profit que se’n derivava per a la ciutat, les golfes de la peixateria munici-pal, al mercader, músic i escriptor Francesc Mar-torell, que havia adquirit el taller. Martorell féu un gir important a l’empresa i s’especialitzà, a més de cobrir les necessitats locals, en la publicació de best-sellers com ara la Tercera parte de las comedias del maestro Tirso de Molina (1634) o El Rómulo (1637), de Malvezzi, en traducció de Quevedo. Traspas-sat Martorell, el 1640, el taller fou continuat pel seu ajudant Francesc Mayner, però el daltabaix sociocultural i demogràfic provocat per la Guerra

Llibre de les Costums, imprès a costa del Consell

municipal pel tipògraf

Arnau Guillem de Montpesat,

el 1538

Tercera parte de las comedias del maestro Tirso de Molina, de l’impressor Francesc

Martorell

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

dels Segadors féu impossible la viabilitat del ne-goci. Encara el 1657, Pau Bori imprimí el Rituale compost a instància del bisbe Gregorio Parcero. Aquesta és la darrera publicació que es coneix del taller engegat per Jeroni Gil.

Tot i que altres ciutats de rellevància similar a Tortosa, com ara Tarragona, Reus, Girona, Vic i Lleida gaudiren de tallers d’impressió durant el segle xviii, la ciutat no tornà a tenir aquesta eina cultural fins al 1780, any en què Josep Cid obrí la seva estampa. Aquest absorbí tant les produccions locals com les de la resta de la diòcesi, en especial dels pobles de la part valenciana, amb un nivell cultural i econòmic destacable. Les produccions sorgides del seu taller abasten un ampli ventall te-màtic, amb domini d’obres de caire religiós, com ara goigs, novenes, sermons, oracions, conclusi-ons teològiques, etc., però també opuscles tècnics i científics, fullets informatius i obres poètiques. Quan Cid morí, el taller fou continuat per Joa-quim Puigrubí, que pertanyia a una nissaga d’im-pressors de Tarragona i que s’havia casat amb una filla del mestre. Aquesta impremta, situada al car-rer de Sant Roc, continuà activa fins al 1855, si més no. A partir de la dècada del 1830, al recer de l’embranzida de la premsa periòdica i del sorgi-ment dels partits polítics —els quals tots tenien el seu òrgan d’expressió—, ja al darrer terç del segle, altres impressors s’establiren a la ciutat: Antoni Ferreres, Vicent Miró, Salvador Isuar, etc.

***

És moment de repassar, per bé que amb un sim-ple esborrany, la sèrie d’autors i produccions més destacades que sorgiren del context cultural des-crit. A fi d’estructurar la informació, s’ha optat per distribuir-la en períodes diferents i, en aquest marc temporal, en gèneres literaris amplis per, fi-nalment, fer èmfasi en els moments més brillants.

El Renaixement

Reforma, erasmisme i Contrareforma

El segle xvi veié la irrupció de diversos cor-rents intel·lectuals que sacsejaren les bases del pensament europeu i desembocaren en una nova manera d’entendre el món. L’antisemitisme, ma-terialitzat per la Inquisició, la consolidació de

l’humanisme, l’erasmisme —variant cristiana de l’anterior— els moviments reformistes, la subse-güent Contrareforma, l’anomenat replegament ideo-lògic hispànic i l’intent, i el fracàs, d’assimilació dels musulmans emmarquen la cultura del moment i modulen el pensament renaixentista hispànic.

El producte més genuí i paradigmàtic d’aquesta renovació cultural, no sols a les Terres de l’Ebre, sinó també en l’àmbit català, són els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), obra del donzell Cristòfol Despuig (Tortosa, 1510-1574), consi-derats com la prosa catalana més ferma del Re-naixement; l’obra restà inèdita fins a l’edició de Fidel Fita, el 1877, per la qual cosa tingué poca repercussió entre els seus coetanis. L’autor, mem-bre d’una de les famílies més castisses de l’oligar-quia tortosina, s’inicià en les lletres a l’Estudi de Gramàtica local i complementà la seva educació, segons ell mateix explica, a casa d’un cavaller que sembla que no fou altre que Joan de Montcada, de València, al fill del qual, Francesc, dedicà l’obra. Despuig fou un polític i un intel·lectual al servei de la ciutat, el govern de la qual fou el seu autèn-tic leitmotiv, bé fos mitjançant la seva participació directa en el Consell municipal o per pràctiques menys civilitzades, com la seva implicació en les violentes bandositats locals. Incardinada per So-lervicens (1997) en el gènere dialògic, tan estimat pels humanistes, els sis col·loquis plantegen, com en un joc de caixes xineses, diversos temes que van des de la més estricta problemàtica domèstica —allò que l’autor anomena «avisos i consells sa-ludables per al bon estament i regiment de la ciu-tat»—, que inclouria temes d’urbanisme, defensa de la pirateria, aprofitament dels recursos, política ciutadana, etc., fins a idees universals, com ara la riquesa de l’Església, el paper del papat o la políti-ca internacional de l’emperador, passant pel difícil encaix entre Castella i Catalunya o la vindicació de la llengua pròpia. El darrer col·loqui és una descripció natural del terme de Tortosa.

Els temes locals ref lecteixen amb tossuderia la pràctica real de govern viscuda per l’autor: la frus-trada construcció de les sèquies de reg, l’organit-zació militar, els plets amb el bisbe Loaces sobre la construcció de la catedral, la necessitat de netejar els terrenys pantanosos que envolten la ciutat, en-

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

tre altres que s’hi encaren, troben un paral·lel en la dimensió real de Despuig, involucrat en la gestió política de la ciutat en diverses comissions de go-vern. És a l’hora de plantejar els grans temes, quan la seva opinió pot ser susceptible de caure en l’he-terodòxia, en què desplega amb gran habilitat un poliperspectivisme que li permet criticar els aspec-tes que creu convenients sense haver de manifestar una veu pròpia: són els personatges els que plante-gen el tema des de diverses òptiques sense arribar a un consens doctrinari —les màscares de Despuig, com les anomena Solervicens. Aquest artifici no era gratuït, d’acord amb els temps de repressió de tot allò que tingué regust erasmista o, no cal dir, luterà. L’estratègia no amaga, però, que el mer fet de plantejar un assumpte portava ja implícitament una crítica, i es fa especialment evident en els co-mentaris sobre el bisbe Loaces, renitent a contri-buir a les obres de la Seu. És també molt interes-sant i controvertida la crítica furibunda als histo-riadors castellans, als quals acusa d’amagar els fets gloriosos de la Corona d’Aragó per voler només exalçar Castella i fer-la així el centre de l’imperi. Despuig s’oposà a la progressiva castellanització de les classes nobiliàries catalanes i evità conscient-ment escriure els seus diàlegs en castellà o llatí per valorar —«no tenir en poc»— la llengua pròpia.

La crítica directa a Loaces, mà dreta de Felip II a Catalunya i amb una gran ascendència en la In-quisició —havia estat inquisidor de Catalunya—, així com d’altres més matisades o esbiaixades a les relíquies, la riquesa de l’Església, la política papal o la pompa en els enterraments, que tenen, cer-tament, concomitàncies erasmistes, feren inviable la publicació dels Col·loquis. Ara bé, deduir d’aquí que Despuig fos un seguidor del de Rotterdam, o fins i tot luterà, com s’ha afirmat, va més enllà de la lletra i no aporta, en realitat, res al coneixe-ment sobre l’autor i l’obra més que penjar-li una etiqueta i reduir-lo a un cert estereotip. Despuig fou educat en un ambient en què les idees erasmis-tes enlluernaren la Península i corrien lliurement; algunes li devien resultar atractives i d’altres, no tant, però res en la seva obra o vida respon a un se-guiment fidel d’un programa erasmista com a tal. Potser l’anomenat nicodeisme, o la prevenció d’ex-terioritzar les creences poc ortodoxes, fos l’única

manera de viure sense xocar amb el sistema. Casos ben propers són els de Pere Lluís Berga, de Sant Mateu, i Pere Galès, d’Ulldecona, tots dos per-seguits per la Inquisició. Galès (Ulldecona, 1537 - Saragossa, 1595) estudià a València i a Saragossa, amb Pere Joan Nunyes, i després marxà a Itàlia, on s’amarà de les idees reformistes. Després d’una estada a Espanya (1577-1581), convertit ja en un humanista de prestigi, per intentar recobrar el patrimoni familiar, marxà a Ginebra i després a França, on portà la vida del professor errant, a la busca d’un salari digne. Fou detingut a Marman-de, el 1593, per un militar espanyol, juntament amb la seva família i tots els seus llibres, i d’allí fou enviat a Saragossa, on fou processat per la Inquisi-ció. Sembla que morí de malaltia sense abjurar de les seves creences. Els seus ossos foren posterior-ment exhumats i cremats (Boehmer; Morel Fa-tio 1902). Menys informació hi ha de Pere Lluís Berga. Deixeble del retòric Petrus Ramus a París, fou processat, acusat de luteranisme pel tribunal de València el 1559 i condemnat a ser cremat en efígie —estava fugit— el 1572 (Almenara; Ar-dit 1997: 95-98). Després d’aquests, no es coneix cap altre cas de protestantisme amb cert nivell intel·lectual a la vegueria.

Alienes a qualsevol vel·leïtat reformista, però bona mostra també de prosa catalana del Renaixe-ment són les Memòries del jurista i cavaller de Flix

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, redactats el 1557,

són considerats

el text senyera

de l’humanisme català.

Restaren inèdits

fins a l’edició

de Fidel Fita,

el 1877

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

Perot de Vilanova, resident entre Lleida, Barcelona i el seu poble natal, que ofereix opinions saboroses sobre la política catalana del moment (1551-1573) i també el detall íntim i personal, juntament amb informació sobre la vegueria. El text fou editat per Antoni Simón (2006).

Naturalment, les idees religioses més tradicio-nals i ortodoxes tingueren el seu espai d’expres-sió literària. El teòleg més rellevant fou el longeu Baltasar Sorió (València, 1457 - Tortosa, 1557), present a la ciutat des del 1520, arran del seu no-menament com a lector de la Seu. Ja s’ha vist el seu protagonisme en l’erecció del Col·legi de nous convertits, Sant Jaume i Sant Maties, i en la fun-dació de l’Estudi dominicà de Sant Domènec i Sant Jordi. Sorió, doctor en teologia a París, era un home d’àmplia cultura i conegué els ambients literaris de València i Barcelona: fou un dels jutges de la justa poètica celebrada a València, el 1511, en honor de santa Caterina de Siena, i exercitava els seus alumnes en pràctiques dramàtiques, com es fa palès en l’Oratio litteralis [...] in Christi nativitate (València, 1513), que recull la representació na-dalenca que organitzà amb els seus deixebles del convent dominic de Sant Mateu. Durant la seva etapa tortosina, publicà obres doctrinals com ara l’Apologeticus pro unica Maria Magdalena (Saragossa, 1521), exposicions sobre els salms —Divini eloquii expositoris super psalmum XXXXIIII homelie decem (Barcelona, 1522), dedicat al duc de Calàbria—, sermonaris, com el Mariale (Tortosa, 1538), de-dicat al bisbe Antonio de Calcena, i els Sermones deipare Virginis (Tortosa, 1538), dedicat a Ferran de Cardona i Enríquez, segon duc de Cardona, i deixà manuscrit el Tractatus de viribus illustribus pro-vinciae Aragoniae ordinis praedicatorum, publicat per Garganta (1950).

És certament paradoxal que l’obra cinccentista de més difusió sigui gairebé desconeguda per al gran públic d’avui. Es tracta del Llibre de la ins-titució, manera de dir, miracles e indulgències del roser de la Verge Maria (Barcelona, 1556), del dominic Jeroni Taix (Tortosa, 1503 - ?, d. 1556). L’autor prengué l’hàbit dominic a Barcelona, el 1520, es doctorà en teologia i residí majorment entre els convents de València, Barcelona i Tortosa (1539, 1551-1556), on fou administrador de les obres dels

Reials Col·legis. Sembla que el Llibre del Roser aparegué primer en versió castellana i que el ma-teix Taix el traduí al català. L’obra esdevingué un long-seller —amb reedicions fins al 1766— i respon a la voluntat de divulgar l’adoració del Roser. No es pot acabar aquest repàs a la prosa renaixentista de caire espiritual sense fer esment del llibre del viatge a Terra Santa que féu el clergue Joan Pere-ra, fill de Batea, tot i que aquesta obra s’inscriu en un gènere ben diferent. Perera, que fou canonge de Chiapas (Mèxic), emprengué el pelegrinatge a Jerusalem en tornar a Espanya, el 1552, i deixà constància de les seves impressions, tal com altres viatgers feren. El relat ha arribat fins avui com a capítol sisè del Libro de la cosmografía universal del mundo (Saragossa, 1619), del jurista tortosí Josep de Sessé, regent de l’Audiència d’Aragó (1611-1629), nebot de Perera. L’autor, que ref lecteix tant la meravella del relat exòtic com la reivindicació catòlica davant el domini dels Sants Llocs per part dels musulmans, va descrivint les etapes del pe-legrinatge i les peripècies que suposava un viatge d’aquestes característiques en terres infidels (Que-rol Coll 2008).

Cronològicament, ja s’ha entrat en ple Conci-li de Trento, que tingué una enorme repercussió tant en els usos i costums més quotidians com també en un àmbit intel·lectual més elevat: es re-forçà l’estructura piramidal eclesiàstica —en què els bisbes esdevingueren responsables de l’aplica-ció de les disposicions trentines, mitjançant els rectors parroquials, braços executors—; es re-butjaren les traduccions al romanç de les Sagra-des Escriptures, amb el monopoli interpretatiu que això comportava, i s’afinaren els mecanismes de control de la comunitat. La diòcesi tortosina es veié representada pel bisbe Martín de Córdoba i Mendoza, home de confiança de Felip II, que assistí juntament amb el canonge Mateu Boteller a les sessions celebrades entre el gener del 1562 i el desembre del 1563. Tornat a Tortosa, el prelat fou l’encarregat d’iniciar la reforma social i ecle-siàstica d’acord amb les noves disposicions. L’eina emprada per fer avinent la regulació fou la visita pastoral empresa el 1563, en què s’insta els rectors a polir alguns aspectes de moralitat —matrimonis ficticis, amistançaments, joc, usura— i també en

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

el control de les devocions populars —processons, aplecs— que podien desembocar en supersticions i heterodòxies (Valldepérez 1997). Durant la resta de la seva prelatura (1560-1574) insistí en la cor-recció dels eclesiàstics i fidels: afrontà la reforma dels franciscans (1568), s’implicà en la campanya per a la conversió i adoctrinament dels moriscos, que respongueren amb la revolta al sud de la di-òcesi (1568), féu imprimir els breviaris novament instituïts de l’ofici romà, a fi d’homogeneïtzar la litúrgia (1570) i continuà la reforma dels costums tradicionals i folklòrics susceptibles de superstició. Aquesta empenta reformista fou sistematitzada pel bisbe següent, el també dominic Juan Izquierdo (1574-1585), en el sínode diocesà que celebrà el 1575, imprès a València aquell mateix any, i con-tinuada per Gaspar Punter (1590-1600), el qual féu imprimir diverses obres a l’efecte: el Rituale seu ordinarium (València, 1592), destinat a la recta administració dels sagraments per part dels rectors parroquials; el Processionarium (València, 1595), que uniformava les processions i les pràctiques li-túrgiques, i la Doctrina cristiana (València, 1595), catecisme en català destinat a la formació dels in-fants.

El bloqueig espiritual que suposà Trento en-vers les idees externes, juntament amb l’expulsió dels segments irreductibles, com ara els moriscos (1610) —els conversos havien estat ja assimilats a la força—, explica que el debat, al segle xvii, fos d’ordre intern. Un assumpte controvertit fou el de la llengua i la qualitat de la predicació. El fet és que el palès prestigi literari del castellà, entès com a llengua de cultura i d’erudició, arrossegà molts predicadors a menystenir la prèdica en cata-là, percebut com el llenguatge vulgar, poc apte per a una predicació barroca f lorida. El capteniment de Punter fou continuat pels bisbes Alfonso Már-quez de Prado i Justo Antolínez de Burgos, que forçà la predicació en català fins i tot en llocs que sol·licitaven una predicació de nivell, en castellà, com s’esdevingué a Castelló de la Plana (Pitarch 2001). L’afer de la llengua de la predicació es de-baté en el Concili de la Tarraconense del 1636. En aquest marc defensaren tesis oposades el bisbe Antolínez i el jesuïta Alexandre Ros, futur degà de Tortosa, que publicà un opuscle, sota el pseu-

dònim de Gómez Adrín, en defensa de la predi-cació en castellà a Catalunya. Ros refusa l’argu-ment que el castellà no era entès a Catalunya amb l’evidència de la multitud de llibres que en aquesta llengua s’imprimien al Principat i que eren llegits per tothom, i afirma que a les grans ciutats de Ca-talunya, si més no, tothom l’entenia. En realitat, Ros defensa que el castellà fos la llengua de la pre-dicació allà on fos demandat, és a dir, entre públics entesos i lletrats, mentre que el català podia con-tinuar sent la llengua de les prèdiques més humils i rurals, una situació diglòssica que ja vivia el país en l’àmbit literari.

Poesia

El coneixement sobre l’activitat poètica durant el segle xvi és més aviat escàs, i no va més en-llà d’una nòmina de professionals lletrats —Pere Ferrer, Antoni Dalmau, Teòfil Franc, Pau i Pere Astor, etc.— que dedicaren composicions elogi-oses en llatí als preliminars de les obres dels seus col·legues. Ni tal sols un context tan favorable com són els preliminars als Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, obra en què Despuig fa una ence-sa defensa de la llengua catalana, animen Jaume Vidal i Pere Cerdà a redactar els seus elogis en ro-manç. Es coneix una única excepció que trenca el motlle d’aquestes composicions llatines circums-tancials i previsibles: el gramàtic i poeta neollatí Domingo Andrés, natural d’Alcanyís, on exercí la seva docència, present a Tortosa entre el 1573 i el 1575. En el Poecilisticon, recull manuscrit de poe-sies, es recullen composicions de tema tortosí que cal relacionar amb el seu sojorn, com ara la presa d’uns birrems pirates turcs, l’elogi de Marc Antoni d’Aldana, i la crítica al mestre de gramàtica Teòfil Franc.

Marc Antoni d’Aldana (Tortosa, 1529 - ?, 1591), suara esmentat, és l’únic poeta en romanç, caste-llà, que es coneix durant la part central del segle xvi. Fill del militar Joan d’Aldana, visqué a cavall entre València i Tortosa; conegué la nova gene-ració d’escriptors valencians, amarats de novetats renaixentistes, que trencà amb els models medie-vals i anà forjant una nova tradició literària culta, en castellà, molt lligada a l’embranzida imperial

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

hispànica. Publicà alguns poemes laudatoris en els preliminars de les obres dels seus col·legues —Je-roni Sempere, Joan Binimelis, Andrés Rey de Ar-tieda— i fou celebrat en els repertoris rimats de poetes valencians per Gaspar Gil Polo, al Canto del Túria (1564), i Joan Timoneda a la Rosa de amores (1573). A més d’aquests elogis, o el del ja mencio-nat de Domingo Andrés, es pot afirmar que tenia una formació literària sòlida d’acord amb la pro-posta d’Antoni Folc de Cardona, duc de Sessa i de Somma, que el 1584 postulava Aldana davant la Inquisició com a candidat ideal per traduir al cas-tellà les obres polítiques de Maquiavel, bo i expur-gades. L’empresa del duc no tingué el suport, però, de la Inquisició. Aquestes notícies, juntament amb les seves relacions a Tortosa —era germà d’Aníbal d’Aldana, gendre de Despuig— conformen una personalitat literària interessant i ajuden a perfi-lar l’ambient cultural de la ciutat (Querol Coll 2007). S’haurà d’esperar fins a final de segle per trobar un grup poètic cohesionat, amb una pro-jecció social i pública, i que escriu ja en castellà, la llengua de prestigi literari del moment. La pri-mera notícia sobre aquest cercle arriba en l’obra Muerte y honras de la magestad del rey Filipe nues-tro señor segundo deste nombre hechas en la ciudad de Tortosa (Barcelona, 1599), redactada pel lector de la Seu de Tortosa (1597-1600), el mercedari sevi-llà Juan Suárez de Godoy. Es tracta d’una relació luctuosa que descriu, com es desprèn del títol, les exèquies celebrades a la ciutat a la mort del mo-narca i que recull també poesies circumstancials que s’enganxaren al túmul bastit a la Seu, així com una descripció elogiosa de la ciutat, en la línia dels laudes urbium. Entre els poetes que signen aquestes elegies i els que elogien l’autor en els preliminars, s’hi troben el donzell Jeroni d’Herèdia, el prevere i pintor Joan Dessí, el mestre de gramàtica por-tuguès Duarte Dias i l’arxiprest de Morella Mel-cior Figuerola. En els preliminars de la Guirnalda de Venus casta (Barcelona, 1603), obra de Jeroni d’Herèdia, i en els de la Vida y milagros del divi-no Olaguer (Barcelona, 1609), del dominic Jaume Rebullosa s’hi consignen altres personatges que ajuden a completar la nòmina del cercle de poetes relacionats a la ciutat: el mateix Rebullosa, prior del convent dominic de Tortosa (1606); Galceran

Albanell, batlle reial, que esdevingué preceptor de Felip IV el 1612; els germans Josep i Llàtzer Jordà, dignitats de l’Església tortosina; Isabel d’Herèdia, germana de Jeroni; Magdalena Amic, sotspriora del convent santjoanista de Tortosa; Joan Pau Re-vull, degà de Senterada (Pallars Sobirà); Jerònima d’Herèdia, d’Ulldecona, senyora de Vilardecanes (Alt Maestrat), i també el conegut Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, l’únic que emprarà el català com a llengua literària. Es tracta d’un grup elitista, que inclou membres de la noblesa local, dignitats eclesiàstiques i també alguna excepció, com Dessí, Garcia i el mestre de gramàtica, Dias. Les indagacions biogràfiques i també el repàs a les obres publicades pels contemporanis de la Corona d’Aragó posen de relleu que el cercle tortosí estava en contacte amb les elits poètiques de Barcelona i València: Herèdia dedica el seu poemari a Cateri-na de Caraccioli, esposa del virrei de Catalunya, el duc de Monteleone (1603-1610). Tant ell com Dessí prengueren part en la justa poètica celebrada

Guirnalda de Venus casta,publicada per Jeroni d’Herèdia

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

a la Ciutat Comtal amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort (1601), a instància, potser, de Galceran Albanell, el batlle de Torto-sa, que n’era jutge. Quant a València, Herèdia, i també Dessí i Melcior Figuerola prengueren part en diversos saraus poètics. Fent encara una passa més endavant: un repàs als cançoners d’autor i al-tres obres poètiques publicades a l’època, mostra que s’ha d’incloure el lector de la Seu Juan Suárez de Godoy, autor del Tesoro de varias consideraciones (Barcelona, 1598), així com Jeroni d’Herèdia, que féu sortir a la llum el seu poemari Guirnalda de Venus casta i el Amor enamorado, el 1603, i Joan Dessí que publicà la Divina semana (Barcelona, 1610), traducció de l’èxit paneuropeu de l’occità Guillaume du Salluste, entre els literats catalans més interessants i ambiciosos del moment, i que amb la publicació de les seves obres feren palesa la intenció de transcendir la difusió manuscrita i presentar-se a la plaça pública literària amb projec-tes d’abast hispànic.

El poeta més representatiu del barroc a l’Ebre i a Catalunya en general fou, sens dubte, Francesc Vicent Garcia (Tortosa?, 1579 - Vallfogona de Riucorb, 1623), la partida de naixement del qual, a propòsit, continua sense aparèixer (Rossich; Querol Coll 1999: 101-103). Com ha explicat Albert Rossich, l’autor no es preocupà de publi-car la seva obra poètica, que tingué una transmis-sió manuscrita fins que fou aplegada i editada per l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona, amb el títol de La armonía del Parnàs (Barcelona, 1700). En vida, tan sols publicà un parell de composi-cions circumstancials i el Sermó predicat en la iglé-sia catedral de Girona, en les exèquies fetes a [...] don Felip Tercer (Barcelona, 1622). Les composicions que han arribat fins avui són, sovint, de caràcter satíric, paròdic i burlesc, algunes ratllant o plena-ment instal·lades en la procacitat, fet que ha ajudat a formar una imatge folklòrica del poeta, a qui s’atribuïren tota mena d’anècdotes, facècies i ver-sos de to eròtic. Escrigué també la Comèdia de San-ta Bàrbara, amb motiu de la inauguració de la ca-pella bastida a l’església parroquial de Vallfogona. Criat a Tortosa entre els llibres del seu padrastre, el llibreter Pau Bono, i les inquietuds artístiques del seu avi, músic i mestre de dansar, sembla que passà

aviat a estudiar a Barcelona, i després visqué a ca-vall de la seva parròquia de Vallfogona i els viatges al servei de Pere de Montcada, degà de Tortosa i bisbe de Girona. Amb tot, de la informació dels seus poemes se sap que estigué en contacte amb Jeroni d’Herèdia i altres «compatriots» tortosins, en dir seu. De fet, algunes composicions com ara «A la Cucafera de Tortosa», l’«Oració panegírica», que es recità a la Paeria de la ciutat de Lleida, «A la sepultura dels Oriols de Tortosa», i el romanç «A una mossa tortosina en poder de bandolers», aquestes dues darreres recollides en el cançoner Recreo i jardí del Parnàs, compilat per Batista Mi-rambell, demostren el seu continuat vincle amb la ciutat, on es doctorà en teologia el 1622. Gar-cia gaudí d’una fama immensa al Principat, tant per la seva obra, model i referent literari i autoritat lingüística per als escriptors posteriors, com pel seu vessant folklòric. Els homes de la Renaixença, però, blasmaren del poeta, tant pels castellanismes de la seva llengua com per l’estil barroer d’algunes de les composicions que se li atribueixen —cla-rament espúries, algunes— i que donaren peu al corrent anomenat vallfogonisme, de dubtós gust i poca ambició estètica. Els darrers estudis han pre-sentat una visió més equilibrada i contextualitzada d’aquest formidable literat que encara espera l’edi-ció crítica de la seva obra.

Deslligats d’aquest cercle es troben altres lite-rats de producció més esparsa, com ara Alexandre Amargós (Arnes, ? - Gandesa, c. 1620), que pu-blicà, resident a la Ciutat Comtal, una Relació de la solemne professó [...] per la canonització de Sant Ramon de Penyafort (Barcelona, 1601). Durant les dècades del 1620 i el 1630 l’activitat poètica continuà viva a la ciutat; en els preliminars de la Historia de la antigua Hibera (Tortosa, 1626), de Francesc Mar-torell, s’aplegaven, lloant l’autor, alguns dels ver-saires en actiu: encara Melcior Figuerola, el metge Llorenç Romeu, el canonge Miquel Macip i d’al-tres de menors. Cal fer esment també de la presèn-cia dels mestres de capella, personatges referencials no només des del punt de vista musical estricte, sinó també dramàtic —organitzaven representaci-ons nadalenques, per exemple— i literari, com a introductors d’innovacions mètriques i de la difu-sió i pervivència de certs models estròfics en de-

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

triment d’altres. Durant aquells anys estigueren en actiu Joan Aranyès (1604-1614, 1634-1650) i Gas-par Urgellès (1614-1629). Aranyès estigué també al servei del duc de Pastrana, ambaixador espanyol a Roma, a qui dedicà el Libro segundo de tonos y vi-llancicos a una, dos, tres y quatro voces (Roma, 1624).

S’ha d’esperar a la dècada del 1650 per trobar un poeta d’alta volada a la ciutat. Es tracta del cavaller calatrau Francesc de La Torre (Tortosa, 1623 - Madrid, 1679). Traslladat a Vallibona, vora Morella, a causa de la Guerra dels Segadors, La Torre, juntament amb Joan Francesc Ram (Xerta, c. 1604 - Morella, 1674), antic arxiprest de Mo-rella, i Gaspar de la Figuera, batlle reial, entraren en contacte amb els erudits cercles poètics de Sa-ragossa i Osca —Andrés de Uztarroz, Lastanosa, Gracián, els Argensola, etc. A la capital aragonesa publicà el seu cançoner Entretenimiento de las musas en esta baraja nueva de hacer versos (1654) —editat i estudiat per Alvar (1987)— i tingué ressò també com a autor de comèdies. Celebrat com el poeta català més destacat del moment, les seves obliga-cions a l’orde de Calatrava el dugueren a residir a València, la dècada del 1660. Allí fou admirat com a portador d’una poètica més refinada i culta. Es mogué en l’òrbita dels virreis i esdevingué el relator oficiós de les revifades justes poètiques va-lencianes, alhora que continuà el seu vessant dra-màtic. Publicà també obres més greus, com l’ha-giogràfica El peregrino atlante san Francisco Xavier (1670). Al principi de la dècada dels setanta passà a residir a Madrid, on publicà dues obres de pes: las Agudezas de Juan Oven (1674), traducció dels epigrames llatins de l’anglès John Owen, sobre la qual treballava ja feia temps, i Símbolos selectos y parábolas históricas (1677), traducció amb addicions del llibre dotzè del jesuïta Nicolas Causin, curulla de traduccions i composicions poètiques pròpies i també dels seus nous amics de la cort, entre els quals hi havia Calderón de la Barca, Antonio de Solís, el marquès d’Agropoli, etc. El 1674 sortí a la llum un opuscle, en prosa i vers, en què recorda les seves arrels: Cinta, o celestial zona de la virgen de la Cinta, dedicat a María de Benavides, duquessa de Frías, en què explica la llegenda del lliurament del cíngol. La Torre, al contrari que Garcia, fou un literat il·lustre, reconegut pels coetanis com

el poeta català més destacat de la segona meitat del segle xvii. No és possible ponderar la seva basta obra —comèdies, obres morals, cançoners, traduccions de clàssics, relacions festives, edicions de f lorilegis—, que atrau constantment nous in-vestigadors.

Historiografia

El Renaixement, com ha posat de manifest Eu-làlia Duran en diverses ocasions, amb la creació dels estats moderns, fou un camp abonat per a la redacció d’històries amb un fort component polí-tic, destinades a forjar una imatge enaltidora de la comunitat que volien enllustrar i vindicar, i tam-bé dotar-la d’un contingut que ajudés a forjar una identitat pròpia. Aquest fenomen no fou exclusiu dels regnes, sinó que també les ciutats entraren en la dinàmica de crear els seus propis textos histori-ogràfics que serien el referent per a la comunitat. La primera notícia sobre la voluntat de consolidar

Historia de la Santa Cinta, publicada

el 1626 per Francesc Martorell

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

una història local fou el 1585 gràcies al cronista reial Henrique Cock, autor d’una Relación del viaje hecho por Felipe II en 1585 a Zaragoza, Barcelona y Valencia. El text narra el periple del monarca per la Corona d’Aragó després de les Corts de Montsó del 1585, que el dugué a Tortosa i Ulldecona entre el desembre del 1585 i el gener del 1586. L’episo-di consta d’una descripció urbana de Tortosa, així com d’un resum històric basat «en las escrituras recopiladas por el señor micer Paulo Cervera [...] el cual hace particular libro de las antigüedades, de las leyes, fueros, privilegios y libertades della, que después sacará a luz» (Morel-Fatio; Rodríguez 1876: 189). No es té notícia que Cervera (Tortosa, 1552 - Barcelona, 1613), doctor en lleis i asses-sor jurídic del Consell municipal, imprimís l’obra, que tampoc ha pervingut manuscrita. En canvi, després del traspàs de Cervera quan es trobava a Barcelona advocant per la ciutat, la seva vídua reclamà al Consell que li tornessin els papers del difunt, entre els quals, «un llibre que mossèn Cer-vera ha fet De excelentiis civitatis Dertusae». D’acord amb la informació històrica aportada per Cock, es pot conjecturar que l’obra perduda versaria sobre la llegenda fundacional bíblica de la ciutat —l’an-tiga Hibera—, el període romà i el canvi de nom —Ibera en Detrusa, Dertusa i Dertosa—, la implan-tació del cristianisme per sant Ruf, fill de Simó de Cirene, i la conquesta de la ciutat per Ramon Berenguer IV. És possible que constés també d’un episcopologi. Per acabar, dedicà també un apartat al que s’estava convertint en un dels símbols iden-titaris de la ciutat: la llegenda del lliurament del cíngol, o cinta, per la Verge.

A l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre es conserva una altra obra que, indirectament, pot donar pistes sobre el contingut del llibre de Cervera, fins i tot en el manlleu textual; es tracta de l’anomenada Articulació de Tortosa en la causa dels assentos en cort contra Barcelona i Perpinyà. El text, en puritat, de caràcter jurídic, és una defensa de la preeminència de la ciutat de Tortosa envers Perpinyà a les Corts, detall no solament protocol·lari que es traduïa en avantatges pràctics per als síndics tramesos. L’Arti-culació consta, per tant, d’una bateria de 86 articles, o punts, en què s’exposen aquells factors dignes d’encomi i lloança per a la ciutat, destinats a em-

parar la tesi local, segons la qual, la importància de Tortosa hauria de relegar els síndics perpinya-nesos. Aquests punts dignes d’encomi són una se-lecció dels episodis més favorables de la història de la ciutat, atesos el context i l’objectiu final. La selecció de fets notables arrenca des de la fundació mítica de la ciutat i arriba fins al 1575. Es tracta d’una tria molt desequilibrada, si s’atenen els crite-ris cronològics, però conseqüent amb les premis-ses marcades, que són provar «l’antiguitat, noble-sa i excel·lència» de la ciutat, a fi d’emfasitzar-ne el prestigi: antiguitat de la fundació, importància com a ciutat romana, antiguitat del cristianisme, conjunt de relíquies conservades i tota una sèrie de fets d’armes en servei de la Corona. Tot i que formalment apareix disposat en articles indepen-dents, el text està ben prop de convertir-se en un compendi d’història local, tal com s’esdevé en el manuscrit GM/144(19) de la Biblioteca del Semi-nari de Corpus Christi de València, que copia la matèria històrica de l’Articulació ometent l’enume-ració dels articles i les al·lusions circumstancials a l’afer de la precedència entre Tortosa i Perpinyà. Hi ha diversos motius de pes que fan pensar que el mateix Pau Cervera fou també l’autor de l’Articula-ció i que, per tant, s’hi poden trobar calcs textuals del llibre de les Excel·lències de Tortosa. Primer i principal, que, tancades ja les corts, Felip II escriví al virrei de Catalunya, comte de Miranda, dispo-sant que el conf licte es resolgués a l’Audiència. En aquelles dates, els procuradors de Tortosa donaren poders a Pau Cervera per fer-se càrrec de tots els plets de la ciutat. En segon lloc, les constants al-lusions de l’Articulació a les excel·lències de la ciutat, autèntic leitmotiv del text, remeten directament al títol de l’obra perduda. És d’esperar que futures investigacions aclareixin la relació entre els dos textos i el llibre de Cock.

La següent fita historiogràfica es torna a trobar imbricada en un text forense. Es tracta de l’opus-cle intitulat Por la ciudad de Tortosa. En justificación de lo que suplica a V. I. Magestad acerca de la separaci-ón que pretende el lugar de Xerta (Madrid, 1614). El text, compost en primera instància pel notari tor-tosí Josep Torner, fou polit i preparat per a l’edició pel jurista Silveri Bernat (Morella, 1576 - Càller, 1636), al servei del Consell tortosí. Es tracta, com

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

es desprèn del títol, d’un al·legat jurídic en defensa de la posició de Tortosa en el marc del procés de segregació de la vila de Xerta. El capítol cinquè conté un resum històric de la ciutat: «En el que se prueba la antigüedad excelencia de la ciudad de Tortosa y muchos servicios hechos por ella y sus hijos a la real Corona» (f. 29v-44v). Es tracta un altre cop d’una funció utilitària de la història, en aquest cas, un full dels serveis prestats a la monar-quia que, juntament amb els arguments de l’anti-guitat, l’excel·lència i altres raons d’orde estratè-gic, polític, etc., serviran per moure la consciència dels jutges. El caràcter del text motiva que, com succeïa en l’Articulació, no es tracta d’una crònica històrica, sinó més aviat de textos híbrids entre el memorial informatiu i la línia encomiàstica dels laudes urbium, o elogi de les ciutats.

Malgrat que s’havia desenvolupat una clara cons-ciència sobre la necessitat de salvar de l’oblit les grandeses pàtries i que se n’havia anat treballant el contingut històric, mancava encara una història, en majúscula, de la ciutat. L’encarregat d’aquesta empresa fou el ja conegut músic i impressor Fran-cesc Martorell (Tortosa, 1585 - 1640), que publicà juntament la Historia de la antigua Hibera i la Histo-ria de la Santa Cinta (Tortosa, 1626), que cobreixen la història civil i religiosa de la ciutat, respectiva-ment. Martorell és una rara avis en el món dels his-toriadors: no era universitari ni clergue ni arxiver ni antiquari, com, de fet, posà de manifest el cro-nista d’Aragó Juan Francisco Andrés de Uztarroz en la seva correspondència. Ara bé, l’inventari de béns post mortem mostra que posseïa un magnífica biblioteca, amb més de 500 títols —no se sap si la tenia ja el 1625, però. A més, l’autor reconeix l’ajut rebut per part del canonge Miquel Macip, que l’assessorà i guià en la tasca, a més de redac-tar-ne algun capítol. L’obra, a més de la pròpia concepció de l’autor, aprofita, de fet, els treballs anteriors de Despuig —a qui tradueix gairebé mot a mot, de vegades sense citar-lo—, Josep Torner i Silveri Bernat —no sempre citant-los—, i tam-bé incorpora treballs de coetanis vius, com ara els del metge Llorenç Romeu, que disserta sobre la localització de la mítica ciutat d’Hibera i la seva continuació en la Dertosa romana. El resultat és una compilació, gairebé una obra coral, que mes-

cla la tradició i l’erudició local del moment amb préstecs reconeguts d’altres autors i manlleus no sempre citats. Altres autors que foren refosos o in-serits directament en el discurs de Martorell són el dominic Francisco Diago, Jerónimo Zurita —de qui copia i cita amplis passatges— i un amic anò-nim que descriu el paratge de Cardó. Quant a la Historia de la Santa Cinta, l’autor aprofita abasta-ment l’obra de Diego Murillo, tradueix les Crò-niques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell, es val dels treballs de Miquel Macip i, finalment, copia diversos documents, com ara l’anomenat «Miracle dels captius», l’ofici de la Cinta de Francesc Vi-cent, una autenticació notarial de Francesc Boni-faci Soler i la butlla de Pau V sobre la Cinta. L’obra té, per tant, una factura heterogènia, en què Mar-torell explota el mecanisme compilatori medieval d’anar inserint autoritats en el discurs principal en detriment de la veu narrativa pròpia de l’autor. Tot i les mancances apuntades, la Historia de la antigua Hibera fou la font d’informació oficiosa sobre Tor-tosa fins gairebé mitjan del segle xix.

***

La Guerra dels Segadors i el capteniment de la ciutat, fidel a Felip IV i oposada, per tant, a la po-lítica secessionista primer i filofrancesa després de la Generalitat, desfermà un devessall de literatura publicística destinada a justificar el posicionament d’uns i altres davant l’opinió pública i també la publicació de fullets propagandístics que donaven compte de les victòries pròpies amb la finalitat d’elevar la moral de les tropes. Quant al primer grup de textos, de major elaboració i més calat teòric, destaca Tortosa, ciudad fidelísima y ejemplar (Madrid, 1641), obra del clergue Vicent de Mira-vall (Tortosa, 1600 - 1651), en què l’autor vindi-ca la posició de la ciutat i de les autoritats locals, en particular, davant l’atac de l’establishment català, que havia engegat una campanya difamatòria en què s’acusava els tortosins de traïdors a la pàtria. També el jurista Albert de Torme i Liori (Móra, 1604 - Saragossa, 1645) redactà, des de l’òptica filipista, uns Misceláneos históricos, inèdits fins al 1883, en què dóna la seva visió dels fets. L’escriptor més rellevant durant el conf licte fou Alexandre Ros (Lleida, 1598 - Madrid, 1656), conegut per la seva dignitat com a degà de Tortosa (1640-1656).

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

Ros fou un hàbil polemista al servei de la Coro-na que publicà diversos fullets, alguns molt agres-sius, envers els seus compatriotes, i una obra més profunda, Cataluña desengañada (Nàpols, 1646), en què critica la política filofrancesa dels governants catalans alhora que encomia la figura de Felip IV, tot presentant-lo com a garant de les constitucions del país, menyspreades per Lluís XIII.

La victòria filipista donà un tomb absolut al tractament historiogràfic que es donà al conf lic-te. Els autors catalans posteriors, o bé passaren de puntetes sobre el període, o bé lloaren obertament el monarca austríac. Des de la ciutat es volgué do-nar una visió pròpia dels fets en obres com ara la Cuaresma continua (Barcelona, 1692), de Francesc Sera, en el pròleg de la qual, dedicat als procu-radors de Tortosa, patrocinadors de l’obra, aquest franciscà inclou una síntesi històrica de la ciutat, alhora que promet la publicació d’una obra d’«eru-dición historial» que no ha pervingut. Els episodis bèl·lics foren tractats abastament a Fundación, ori-gen, progresos y estado del religioso convento de la Purí-sima Concepción Victoria (Barcelona, 1695), del je-suïta Cristóbal Berlanga, conventual a Tortosa i a València, en què es narren els setges francesos del 1642 i el 1648, així com la fundació del convent d’acord amb un vot del bisbe Veschi.

Teatre

L’edat moderna refermà les pràctiques apuntades ja en els segles anteriors i amplià el ventall d’op-cions amb el sorgiment de nous gèneres. Es pot parlar de tres grans àmbits que marquen les líni-es d’estudi: les pràctiques espectaculars generades al voltant dels cicles litúrgics de l’Església i altres iniciatives de nou encuny, com ara els autos sacra-mentals; el teatre escolar, sorgit a redós de l’Estudi de Gramàtica, els Reials Col·legis i els jesuïtes i, finalment, un teatre comercial, representat al pati de comèdies de l’hospital de la Santa Creu per companyies de còmics ambulants.

Quant als cicles litúrgics, cal destacar la consoli-dació de les representacions de Quaresma —pas-sions i Davallament de la Creu— dins l’àmbit de la Seu. Aquestes pràctiques continuaren ben vives fins que, el 1687, el bisbe Auter intentà treure les

funcions dels temples, cosa que aconseguí, en el cas de la catedral, el 1691. La interdicció s’estengué a la resta de la diòcesi en les visites pastorals del 1693 i següents, en què es prohibí el davallament a Traiguera, Benicarló, Sant Mateu, Ulldecona i Alcanar, entre altres llocs. Noves interdiccions, durant el segle xviii, demostren que l’espectacle continuava viu en moltes parròquies. Han pervin-gut dos textos de passions celebrades al territori. El d’Ulldecona, incomplet i en català, fou datat per Romeu (1962), editor del text, cap al principi del segle xvi. El segon fou imprès amb el títol de Tu vida en el fruto, Adán (Barcelona, 1683) i és obra de Carles Vives, mestre de gramàtica de Miravet. Tant la dedicatòria, al prior major del Capítol tor-tosí, com la censura prèvia d’Isidor Ebri, ardia-ca de Corbera, fan pensar que aquest text, amb el placet de les autoritats eclesiàstiques, esdevingué la base de la passió tortosina.

El cicle nadalenc anava acompanyat també d’una sèrie d’espectacles als temples, com ara els arxi-coneguts pastorets. Se sap que el 1629 el Capítol retribuí els treballs del mestre de capella Gaspar Urgellès per haver compost un Diàlogo de les mati-nes de Nadal; el 1673, el mestre Baltasar Sans orga-nitzà un ball dramàtic la vespra de Nadal. Encara el 1819, les constitucions sinodals promulgades pel bisbe Ros de Medrano insistien a prohibir repre-sentacions de pastorets als temples, senyal que en-cara continuaven vigents. Altres moments litúr-

Tortosa, ciudad fidelísima y ejemplar, de Vicent

de Miravall

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

gics anaven acompanyats també de representaci-ons: l’Assumpció, documentada a partir del 1541; l’anomenat Misteri de l’Aldea, representat a l’altar de la Seu després de la processó a l’ermita de l’Aldea (1590), o el Miracle de Tots Sants (1588). També hi ha constància de representacions d’actes sacramen-tals, gènere molt productiu en l’època barroca, com el que organitzà el vicari general Joan Aguiló de Sentís a la Seu durant el corpus del 1656.

El teatre escolar, complement, en un principi, de la formació llatina dels estudiants, es popularit-zà des del principi del segle xvi en l’àmbit valen-cià. A Tortosa hi ha constància d’aquesta mena de representacions des del 1584, any en què el mes-tre major de l’Estudi, Duarte Dias, demanà una subvenció al Capítol per costejar la comèdia que havia celebrat a l’Estudi. És possible, però, que al-tres mestres anteriors, com ara Domingo Andrés, haguessin introduït ja aquests espectacles. El fet és que la pràctica arrelà i es convertí en un esdeveni-ment social al qual acudien autoritats civils i ecle-siàstiques per veure els progressos dels estudiants. El Consell s’hi implicà activament, de manera que els arrendataris del pont de Barques tenien, entre altres condicions, la de muntar els cadafals i l’en-velat, així com proveir bancs i cadires sempre que hi hagués representacions a l’Estudi. Es represen-taven comèdies clàssiques, com l’Eunuc de Teren-ci, però també es coneix un altre títol: la Tragèdia de Santa Susanna (1590), que obre el ventall de possibles models que tingueren a l’abast els autors de comèdies barrocs —la Tragèdia de Santa Bàrbara, de Francesc Vicent Garcia, per exemple.

Cal parlar, per acabar, del teatre comercial. De-senvolupat a la Península durant la segona meitat del segle xvi per companyies de còmics ambu-lants, a Tortosa hi ha notícies d’espectacles —vo-latiners, farses, jocs— contractats pel Consell des del 1545, però fou el 1598 quan, seguint el model d’altres ciutats, s’habilità un espai a l’hospital de la Santa Creu com a pati de comèdies. La simbi-osi entre beneficència i espectacles fou, de fet, la norma arreu: els guanys del teatre es destinaven a l’hospital i, de retruc, es mantenien a ratlla les veus dels moralistes que criticaven la corrupció dels costums públics provocada per les comèdies. Aquest fou el cas, per exemple, el 1631, quan el

Capítol, a instàncies del bisbe, demanà al Con-sell la supressió de les comèdies. El Consell no es doblegà i adduí que eren un esbargiment ho-nest i desitjable, útil per a la «consolació corporal i temporal del poble». El manteniment del local era responsabilitat, com en el cas de les comèdies de l’Estudi, dels arrendataris del pont de Barques. Tortosa, com també Ulldecona i Gandesa, era un punt de parada de les companyies ambulants que recorrien el camí de la costa o venien de Saragos-sa. Aquest model teatral municipal es mantingué fins al final del segle xviii, quan, d’acord amb les notícies a l’abast, prengueren força les iniciatives dels afeccionats locals, que acabaren gestionant els locals i la cartellera.

El període de la Il·lustració (1700-1850)

Els canvis polítics i l’impacte en la cultura

S’ha parlat ja en la introducció de com els canvis polítics de l’administració borbònica comportaren la presència a la ciutat d’unes noves elits lletrades i foranes que aportaven noves idees i visions al savoir faire local. Noblesa militar d’arreu d’Europa i lle-trats formats a les universitats castellanes accediren als llocs de govern local i imposaren —de vegades, a la força— cosmovisions, modes, corrents cultu-rals, costums i usos socials diferents. La presèn-cia de bisbes castellans al capdavant de la diòcesi s’accentuà durant el set-cents: ni un sol dels set bisbes fou català, i tan sols un, Francesc Borrull (1757-1759), valencià d’origen, era de parla catala-na. Més encara, a partir del 1753, amb la firma del concordat entre Ferran VI i Benet XIV, el monar-ca aconseguí el patronat de la majoria de canon-gies i dignitats eclesiàstiques. Aquest transcenden-tal acord suposà que bona part de les dignitats de l’Església tortosina s’escapessin del control de les elits locals i, nomenades directament pel monarca, anaren a parar a les mans de la seva xarxa cliente-lar, sovint aliena als interessos del Principat.

Aquest gresol multicultural, certament polièdric, és d’encaix complicat amb la tradició domèstica. Fins a quin punt els literats locals assimilaren les novetats intel·lectuals del segle i se’n feren ressò en les seves produccions o, al contrari, si la seva absèn-cia fou també significant, serà l’objecte d’estudi de

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

les pàgines següents. Prèviament, cal aclarir l’abast cronològic triat: respon a la mera utilitat d’agafar una data clau, en aquest cas, la del començament de l’anomenat segle de les llums, mentre que la de tan-cament correspon, més o menys, al començament de la premsa periòdica a Tortosa —el setmanari El Ebro, el 1845—, que suposà un canvi estructural i profund tant per als lectors com per als autors i que marca també una clara cesura en relació amb l’aparició de la Renaixença literària, inexistent a les Terres de l’Ebre abans d’aquesta data.

Església tradicional versus Església il·lustrada?

L’interrogant amb què s’encapçala aquest epígraf vol ref lectir la inconsistència d’oposar antagònica-ment una Església continuista, o barroca, hereva de la Contrareforma, amb una de més il·lustrada, tocada, amb més o menys intensitat, per l’esperit crític il·luminista. En realitat, autors que sovint s’interessen per un o altre corrent racionalista o crític poden ser, alhora, molt tradicionals en altres aspectes. En el primer grup, tradicional i ortodox, es copsen alguns gèneres literaris que tingueren una gran productivitat i acceptació: les històries de les imatges, les novenes i els goigs. Es tracta de textos destinats a una massa lectora ampla, re-dactats, en bona part, pel clergat menor que regia les parròquies i que trobà en aquestes devocions una veta per controlar i dirigir els estrats popu-lars, amb el vistiplau de l’establishment borbònic, que veié en aquestes manifestacions una forma d’unificació i control ideològic. La disposició més habitual d’aquest tipus de textos, híbrids entre la historiografia local i la devoció, comprèn una des-cripció de la vila, el relat sobre l’aparició sobrena-tural, la fundació del santuari o l’ermita, la relació dels miracles i les gràcies fets per la imatge, una novena a la Verge i, finalment, uns goigs a l’advo-cació. A la diòcesi de Tortosa, alguns clergues s’hi especialitzaren: el canonge Jaume Mateu, autor de les històries de Bell-lloc, Vilafranca dels Ports, So-rita i Peníscola, parròquies de les quals fou rector, i Francesc Celma, autor de la història de l’Avellà (Catí).

En l’àmbit devocional destaca també el tortosí Josep Beltran, que publicà diversos sermons i un

reeixit poema llatí, amb ressonàncies clàssiques: Poema heroicum de Sacro Cingulo B. Mariae Virginis (Barcelona, 1735), reimprès, amb una traducció en prosa al castellà, el 1784, ja en plena vellesa. El 1786, publicà a Tortosa l’Epítome o breve relación de la vida, virtudes y milagros del beato P. Nicolás Factor, extret de l’hagiografia que publicà Cristóbal Mo-reno, el 1586. Així mateix, el dominic aragonès José Antonio Vela, rector perpetu de Sant Jaume i Sant Maties (1733-1760), publicà una vida exem-plar, Idea de la perfecta religiosa en la vida de la vene-rable madre sor Josefa María García (València, 1750), abadessa del convent de caputxines de Castelló de la Plana. Ara bé, el mitjà clau per transmetre el missatge adoctrinador fou, des de la Contrarefor-ma, el sermó. Els historiadors de la cultura han posat de relleu l’enorme transcendència de la pre-dicació en la societat espanyola dels segles xvii i xviii, no sols en l’àmbit doctrinal, sinó també so-ciològic i moral, lingüístic, etc., fins al punt que és considerat, juntament amb el teatre, el fenomen de masses per excel·lència, més encara quan al-guns solien ser publicats. Bona mostra de com des del púlpit es volia incidir en la moralitat pública es manifesta en sermons com ara l’Exortación a los fieles (Tortosa, 1788), del canonge Víctor Apari-cio, pronunciat la tràgica nit del 8 d’octubre del 1787, en plena riuada. Per al predicador, la catàs-trofe és un càstig diví provocat pels pecats públics i la decrepitud moral de la comunitat: llibertinatge, poca observança de la llei de Déu, manca de fe, confiança en la falsa saviesa del món i una cultura d’oci desenfrenada —balls, bous, saraus, comèdies i, en particular, les festes de l’Aldea, considerades massa llicencioses. Un altra mostra interessant és l’Oración moral contra la familiaridad introducida entre los hombres i mugeres con el nombre de cortejo (Tortosa, 1783), del dominic Josep Sánchez. En aquest cas, el punt de mira es fixa a combatre el nou ús social del cortejo, és a dir, el festeig a la moderna, en què els festejadors començaren a anar junts arreu i a gaudir d’una intimitat que fins llavors no els era permesa. De fet, tant els moralistes catòlics com els il·lustrats coincidiren en la preocupació per re-gular aquestes noves maneres de relacionar-se.

Ultrapassant aquestes gran divisions traçades en-tre continuistes i il·lustrats, insuf lades, però, d’un

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

esperit tradicionalista, hi ha les Reflexiones sobre los diálogos de Despuig, d’Antoni Gil de Federic, cabis-col de la Seu (Tortosa, principis s. xviii - 1780). L’obra, redactada el 1765-1766, restà manuscrita fins a la publicació, per Joan Abril, el 1905. L’au-tor, que pretén emular els Col·loquis de Despuig, interpreta aquesta obra, erròniament, com una font insuficient sobre la història de Tortosa i que, en conseqüència, ha de ser completada. Gil de Federic continua amb el format dialògic, marcat ja pel model, sense, però, treure’n el suc retòric i dialèctic que li sap destil·lar Despuig: la ironia, l’ambigüitat, la subtil insinuació, el desenvolupa-ment dels conceptes amb una ampla gamma de matisos. L’autor no arribà a completar el previst pla de glossar els cinc diàlegs del model, i a partir del quart perdé consistència i l’obra resta inacaba-da (Miravall 1978: 12-15). Conceptualment, es pot dir que el canonge tortosí no emprèn temes de gran volada: les seves crítiques no van més en-llà de passar comptes a alguns personatges de la ciutat —amb algunes excepcions, com es veurà— i en cap cas se submergeix en grans temes d’abast general. Aquest és, segurament, el factor que dife-rencia les dues obres. Si bé els Col·loquis apareixen farcits de pensament, de crítica i d’intel·ligència, les Reflexiones no aixequen el vol i mai poden ul-trapassar l’àmbit local al qual van dirigides. Tot amb tot, l’autor volgué mantenir l’esperit refor-mista del seu compatriota renaixentista, llançant dards contra alguns polítics locals. L’estament ecle-siàstic rep també el fuet del canonge. Tal com féu Despuig amb Loaces, els bisbes són acusats de ga-siveria a l’hora de contribuir a la fàbrica de la Seu, amb excepció de Sever Tomàs Auter, més implicat en el projecte per ser català, segons deixa enten-dre. El bisbe Bartolomé Camacho (1720-1757) és acusat de beneficiar els carmelitans en detriment del bé comú, atès que els donà permís per esta-blir un convent intramurs, quan l’espai urbà era molt escàs. La gran reforma pendent de l’Església tortosina és, per al canonge, l’injust repartiment de la mensa capitular: les dignitats, sovint ocupa-des per forans, eren molt ben dotades, mentre que les canongies —ocupades pel clergat local— eren molt minses. L’esperit d’autèntica reforma urbana i social que Despuig plantejà sobre la ciutat es veu,

sovint, reduït a un malestar expressat sobre certes actuacions dels dirigents, que no anà acompanyat d’un projecte alternatiu. Cal matisar també que l’autor és ben conscient —no podia ser d’una altra manera— a l’hora de triar el blanc de les seves crí-tiques: tot i que ve d’una significada família aus-triacista, en el decurs de les Reflexiones no es troba cap ressò favorable a la causa, ans bé, lloances a Felip V (V, 190), i certa rancúnia cap a l’arxiduc, acusat d’haver enredat els catalans. Quan critica la gasiveria reial a l’hora de contribuir a la fàbrica de la Seu, salva també Felip V, que donà un forn als administradors de l’obra; la controvertida expulsió dels jesuïtes, tema candent aleshores, és tractada amb absoluta asèpsia; és també ben significatiu que el bisbe Camacho ja havia mort en el temps de redacció de l’obra. Quant a les idees religio-ses, difícilment es troba cap rastre il·lustrat o de crítica històrica al llarg de l’obra, ans al contrari: l’autor, per exemple, defensa amb vehemència la tradició de submergir el reliquiari de santa Càndia al riu Ebre davant el perill d’inundacions, cerimò-nia exorcitzant considerada supersticiosa pel bisbe Garcia Mañero (I, 180-181).

***Cal ara repassar els autors oposats a aquesta lí-

nia tradicionalista. Traslladat el centre d’intriga per obtenir prebendes eclesiàstiques de Roma a la cort, l’Església tortosina incorporà il·lustres perso-natges que volgueren ser premiats per la Corona. Així, Pedro Pérez Bayer, germà de Francesc Pérez Bayer, rebé la dignitat d’ardiaca de Culla (1766-1773); traslladat a València, la dignitat fou rebuda per l’erudit Joan Antoni Maians (1773-1774), ger-mà del gran llumener de la Il·lustració espanyo-la, Gregori Maians. El canonista Antoni Martí-nez de Pons, rector del prestigiós Col·legi de Sant Climent dels Espanyols de Bolonya, i relacionat també amb la crema de la Il·lustració del país, fou ardiaca major de la Seu (1767-1789). Cap d’aquests tingué un paper rellevant en l’àmbit cultural, i es limitaren, d’acord amb la informació a l’abast, a esdevenir corresponsals dels homes de lletres del moment sobre els temes culturals que es coïen a la ciutat —antiguitats, arqueologia, bibliografia, etc.— i a gaudir d’un retir descansat. Altres, però, s’hi implicaren més. Jaume Barcalli (Bolonya, c.

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

1750 - Tortosa, 1821), arribà a la ciutat com a pat-ge de Martínez de Pons, de qui rebé una acurada educació i promoció. Doctorat en dret a Cerve-ra, el 1775, visqué entre aquesta ciutat i Tortosa fins que el 1794 obtingué una canongia. Guiat per Martínez de Pons, Barcalli esdevingué un dels pi-vots de la xarxa d’homes de lletres que s’estenia entre Barcelona, Cervera, Tortosa i València. El 1791, publicà la seva única obra impresa: In an-niversario Philippi V funere oratio (Cervera, 1791), oració acadèmica en memòria del fundador de la Universitat cerverina, que està rubricada per un poema llatí del mateix Barcalli. Afeccionat a les antiguitats, el 1817 fou nomenat soci correspondiente de la Real Academia de la Historia, fet que refer-mà la seva posició de referent cultural local.

Un altre il·lustrat de renom fou Mariano Gar-cía de Zamora, documentat a la ciutat a partir del 1786. Fou membre de la Sociedad Económica Ma-tritense, on envià alguns projectes sobre la reforma de la mendicitat. El 1804, publicà a Barcelona el fullet intitulat Riada de Tortosa del [...] año de 1787. Aquell any mateix rebé una canongia i l’ardiaco-nat de Villena al capítol de Cartagena. La Riada, el seu text més significatiu relacionat amb la ciutat, traspua una mentalitat racionalista, bregada en els debats i les dissertacions reformistes plantejades per les societats econòmiques. L’autor divideix l’obra en dues parts: un aconseguit romanç, que no s’està de presentar els esdeveniments més patètics, tru-culents i fins i tot mòrbids per tal de commoure el lector, i més interessant, per la novetat que supo-sava, una anàlisi crítica tant de les causes com dels estralls provocats per les riuades, amb un decàleg de propostes per minimitzar-ne les conseqüències.

Al final del segle arribà a la ciutat promogut per Godoy, amb el càrrec de prior claustral (1799-1818), José Antonio Banqueri (Torbiscón, Grana-da, 1745 - 1818), un dels personatges més brillants d’aquest grup de clergues il·lustrats i erudits que reberen dignitats a l’Església local (Soto 1985). Banqueri, franciscà secularitzat, fou un prestigi-ós arabista, format per Miguel Casiri, el qual li aconseguí una plaça a la Biblioteca Real, i l’animà a emprendre la magna traducció de Kitab al-filaha al-nabatiyya, o Libro de agricultura, d’Iben al-Aw-wam, text molt interessant per a l’esperit de refor-

ma agrària predominant. Immers en la traducció i la publicació de l’obra, fou dispensat de residir a Tortosa, però la pressió del Capítol n’acabà forçant la vinguda, el 1801. La seva correspondència mos-tra el desencís per no poder continuar amb els seus treballs intel·lectuals des de la ciutat, on hagué de respondre a tasques més modestes, com ara l’encàr-rec del Capítol de predicar un sermó per a la festa de la Cinta, publicat amb el títol d’Oración en la solemnidad del descenso de María Santísima (Madrid, 1805). El savi granadí no fou l’únic intel·lectual de llustre que, a despit seu, veié destorbada una brillant carrera intel·lectual per haver de residir en una Tortosa mancada de grans biblioteques, de les acadèmies i de les escoles tècniques de les grans capitals. Un cas paral·lel és el de Francesc Orchell, eminent orientalista que fou catedràtic als Rea-les Estudios de Madrid. Deixeble de Pérez Bayer, Orchell ha passat a la història de la fonètica com a inventor del triangle vocàlic, teoria que explica l’articulació de les vocals. El gener del 1808, pren-gué possessió de l’ardiaconat major, tot i que no es traslladà a la ciutat fins al 1815. D’altres vingueren com a part de l’equip burocràtic dels bisbes. És el cas de l’aragonès Juan Antonio Rosillo, secreta-ri del prelat Bernardo Velarde, que rebé una ca-nongia i, el 1779, la dignitat d’ardiaca de Culla. Rosillo seguí el bisbe en el seu trasllat a l’arquebis-bat de Saragossa, el mateix any. Allí desenvolupà una brillant activitat a la Sociedad Económica de Amigos del País.

També alguns erudits locals es mostren amarats pels corrents il·luministes. El més interessant és el prior major Josep Navarro (Tortosa, 1739 - 1795), corresponsal de Fèlix Amat, futur arquebisbe de Palmira, aleshores canonge magistral de Tarrago-na, i ja un referent per a la historiografia del país, amb el qual discutia sobre qüestions filològiques, notícies erudites i novetats bibliogràfiques. Na-varro, defensor de la historiografia crítica, que es proposava establir la genealogia de cadascuna de les afirmacions fetes pels historiadors fins arribar a la primera autoritat que les substanciava, prota-gonitzà una d’aquelles batalles entre la tradició i la crítica dirimides al llarg del segle al voltant de la pretesa vinguda de sant Pau a Tortosa, predicada a la ciutat per Matías de Miguel el 1784. El prior

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

refutà aquesta llegenda a la Carta crítica, respuesta a la de un erudito sobre la predicación del apóstol san Pedro en la ciudad de Tortosa (Tortosa, 1784). L’au-tor es presenta com un defensor de la veritat, con-trari a la vanitat i la ignorància d’aquells que, per afegir una glòria més al panteó local, no s’estan d’escampar qualsevol llegenda per novel·lesca que sigui. Critica expressament les etimologies falses, els fantasiosos cronicons i el historiadors barrocs, i assenyala com a referents els treballs dels histori-adors més crítics: Nicolás Antonio, el marquès de Mondéjar, Jacint Segura, Juan Bautista Pérez, etc., tot i que també inclou en el seu cànon de «clarísi-mos» Enrique Flórez, autor de la coneguda España sagrada (Madrid, 1754-1801), de mentalitat molt més tradicional i patriòtica —en el sentit que evita enfrontar-se amb les tradicions més inveterades, com ara la predicació apostòlica a Espanya. Malau-radament, no tingué temps d’enllestir la promesa Historia de la sagrada Cinta, en què havia d’afrontar la llegenda sagrada local per excel·lència. Els seus apunts, recollits i ampliats per Vicent Pinyol, ser-viren per redactar Tortosa, condecorada con la dádiva de la Santa Cinta de María (1826), d’esperit total-ment tradicionalista.

El prototip de clergue il·lustrat, per la seva im-plicació en la reforma agrària i les seves aportaci-ons tecnològiques, fou sens dubte Francesc Vidal i Cabacés (Tortosa, 1747 - Madrid, 1802). Membre de la Sociedad Económica Matritense, interessat en les matemàtiques aplicades i la mecànica, es-criví diverses obres amb una clara finalitat prag-

màtica, per fomentar el regadiu i l’agricultura, un dels temes estel·lars de la Il·lustració espanyola, i gaudí —i gaudeix— d’un gran prestigi entre els estudiosos de la reforma agrària, tot i que ni el personatge ni l’obra han tingut, fins ara, un estudi individualitzat. Doctorat en teologia, Vidal passà a residir a Madrid cap al 1775, on publicà diverses obres de caire reformista: les Conversaciones instruc-tivas, en que se trata de fomentar la agricultura por medio del riego de las tierras (Madrid, 1778) versen sobre la hidràulica aplicada; altres propostes miscel·lànies es troben a Reflexiones económicas sobre ciertos arbi-trios de propagar la agricultura, artes, fábricas y comercio (Madrid, 1781). És també responsabilitat seva el treball cartogràfic intitulat Obispado de Tortosa, sacado del mapa de Cataluña que hizo D. Josef Apa-rici y del de D. Tomás López, del Reino de Valencia (c. 1780), senyal que des de les instàncies de poder tortosines no se li perdé el rastre. En un altre àm-bit, publicà la novel·la El tío Gil Mamuco (Madrid, 1789), imitació del Quixot, en què, des de la fic-ció, volia fomentar el seu programa.

***

La guerra del Francès radicalitzà les postures i provocà autèntics cismes dins l’estament eclesiàs-tic, continuats durant la dècada següent amb el posicionament de bona part del clergat en algu-na de les diverses faccions en dansa: els liberals, o constitucionalistes, oposats als reialistes i als ultres, aglutinats sota la capa carlista, a partir del 1833. Passat el trienni constitucional (1820-1823), els clergues liberals foren perseguits i purgats pel bisbe

Francesc Vidal

i Cabasés, relacionat

amb la Sociedad

Económica Matritense,

publicà diverses

obres de caràcter

il·lustrat

per fomentar

la indústria

i el comerç

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

Víctor Damián Sáez, home de confiança de Fer-ran VII. Hi ha constància de les penalitats sofertes pel canonge Josep Roset, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i de Tomàs Pen-na, prior de Benissanet, gràcies als seus manifestos exculpatoris i escrits memorialístics. A la mort del rei, el cabiscol Matías Sáez defensà el dret de la in-fanta Isabel al tron en un Discurso (Tortosa, 1833), pronunciat en el marc de les mostres públiques de fidelitat celebrades a la ciutat, que aixecaren polse-guera entre els elements més conservadors (Vinai-xa 2006: 53-55). Representant d’aquests sectors més ultres, dels quals en fou la ploma més vehe-ment i lúcida, hi hagué el dominic Marià Roquer (Vic, 1768 - ?, d. 1851), director del seminari de Tortosa i autor d’una sèrie d’opuscles amb el títol de Cartas del liberal arrepentido (Tortosa, 1824), en què desenvolupa una defensa encesa del catolicis-me governamental i exhorta els liberals al penedi-ment, alhora que critica la filosofia del segle com a font de tots els mals. Adherit a l’exèrcit carlista, s’exilià de la ciutat i fou redactor del Boletín del ejército real de Aragón, Valencia y Murcia i director de la impremta establerta per Cabrera a Cantavella. Amb la derrota del 1840 escapà a França fins que el 1848 tornà a la ciutat.

La societat civil. Els avenços tecnològics

i de les ciències experimentals:

projectistes, reformistes i científics

En estudiar el segle xviii, els historiadors de la cultura i de la literatura subratllen, invariable-ment, com a objectiu últim de la Il·lustració, la reforma de la societat per aconseguir la felicitat de l’individu. Aquest transvasament entre pensament i acció donà lloc al gènere del projectisme, i tam-bé a l’aparició d’una sèrie d’institucions, estatals o privades, decidides a impulsar les ciències ex-perimentals, com l’Acadèmia Militar, el Col·legi de Cirurgia, la Reial Acadèmia de Medicina, l’Acadèmia de Ciències, totes a Barcelona, o les Societats d’Amics del País, amb la finalitat de fo-mentar l’agricultura i les arts. Aquestes acadèmies, però, quedaren circumscrites a les grans capitals, mentre que durant el segle xviii, a diferència del que succeí a Tàrrega o Tarragona, el territori no

desenvolupà cap Societat d’Amics del País —cèl-lules locals il·lustrades que promovien accions re-formistes en diversos fronts. Es poden considerar aquestes absències i endarreriments com un sig-ne de migradesa intel·lectual? Tot amb tot, hi ha constància d’una varietat de projectes reformistes de diversa incidència i també d’avenços científics interessants.

La Junta de Caridad de Batea i la Sociedad

Económica de Amigos del País de Tortosa

Una de les primeres iniciatives de reforma so-cial organitzades s’esdevingué a Batea, on es creà, el primer de gener de 1787, una Junta Económi-co-Política de Caridad que promocionà diverses actuacions, com ara l’erecció d’un hospital i una escola de noies, la construcció d’una mina per por-tar aigua al poble, l’ajut als sectors socials més ne-cessitats, o a les víctimes de la riuada esdevinguda aquell any (Alanyà 1991). Entre els seus mem-bres més destacats hi ha el prior Joan Baptista Riba (Móra, 1747 - ?, d. 1814) i l’advocat Pere-Joaquim Alcoriza, procurador jurisdiccional de la Castella-nia d’Amposta, encarregat de redactar les Constitu-ciones de la Junta Económico-Política de Caridad esta-blecida en la villa de Batea (Barcelona, 1787). Aquell mateix any, Riba publicà un Sermon panegírico-mo-ral […] para dar principio a la Junta de Caridad, amb el qual se solemnitzà la creació de la Junta.

A Tortosa, data del 1796 la fundació de la Casa de la Misericòrdia. Tenia un caràcter benèfic i donava assistència als orfes. Un caire diferent te-nia la Sociedad Económica Dertosense, d’activitat contrastada a partir del 1835. Malauradament, la pèrdua de la documentació municipal d’aquells anys impedeix que es dugui a terme un estudi mínimament orgànic. Quins eren els projectes i les iniciatives que neguitejaven aquests homes? El comerç, l’agricultura i el foment de l’educació tèc-nica, per exemple. Aquestes en serien unes mos-tres: des del 1835, Marcel·lí Andrés dirigia una classe d’agricultura; el primer de març del 1839, la Sociedad envià un informe a la Junta de Co-merç de Barcelona en el qual s’exposava la ne-cessitat d’establir un far a la bocana del riu a fi d’evitar els naufragis freqüents; el 1845, l’entitat

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

convocà oposicions a la càtedra de matemàtiques que oferia, de manera gratuïta, a Tortosa. Final-ment, Josep de Montagut, comte de la Torre de l’Espanyol, publicava una Memoria sobre el cultivo del naranjo (Tortosa, 1850), que havia llegit a la so-cietat l’any anterior. No cal dir que totes tres són iniciatives marcades pel sentit de l’interès públic i la funcionalitat, i que traspuen el tarannà pràctic de la institució. Caldria aprofundir en el tema i veure l’impacte real que aquesta mena de propos-tes tingueren al territori. Voldria donar especial èmfasi a la figura de Marcel·lí Andrés i Bernat (Vilafranca del Maestrat, 1807 - Tortosa, 1837). Establert a Tortosa amb la família, Andrés cursà medicina a Barcelona, estudis que interrompé per fer un viatge d’exploració per la costa occidental d’Àfrica (1830-1832), del qual en deixà constàn-cia en un manuscrit —única obra conservada— publicat quasi un segle després com a Relación del viaje [...] por las costas de África (Madrid, 1932). Ja de volta, es llicencià en medicina, el 1834, i exercí a la ciutat de l’Ebre fins al seu traspàs. A la ciutat, desenvolupà també la seva inclinació naturalista: aplegà diverses col·leccions d’insectes, mamífers, minerals, així com un herbari de sis mil plantes, i fou nomenat soci de l’Acadèmia de Ciències Na-turals i Arts de Barcelona (1836).

Els projectes de canalització de l’Ebre

Amb l’eclosió del moviment reformista agrari i les colonitzacions agrícoles, els projectes de ca-nalització s’estengueren per tot l’Estat espanyol.

A l’Ebre, aquesta voluntat secular tenia l’al·licient —tampoc nou, de fet— de construir un canal na-vegable fins al port dels Alfacs que havia de donar pas al comerç aragonès: una sortida de Saragos-sa al mar. Malgrat que hi ha notícia de projectes anteriors, el més interessant del segle xviii, fruit intel·lectual per excel·lència de la nostra societat, fou el de Carles Sabater (Flix, c. 1710 - Tortosa, 1793), escrivà de la cúria eclesiàstica i regidor de Tortosa. Cap al 1767-1768, quan exercia de síndic personer a l’Ajuntament, començà a plantejar la re-presa dels antics projectes de canalització de l’Ebre conjuminant la navegació i el reg. Amb el doble objectiu d’aconseguir diverses gràcies de la Coro-na i atreure capital dels inversos, Sabater, després de diverses gestions a Tortosa i a la cort, publicà el Manifiesto sobre la construcción de las dos azequias, o canales, proyectados para la navegación y riego de las tierras de la ciudad de Tortosa (Madrid, 1772). L’autor presenta els canals com un mitjà de riquesa per a l’Estat, per al reial patrimoni, per als pobles de la zona i també com una possibilitat d’establir noves poblacions, un dels eixos del reformisme agrari, en el dilatat i despoblat terme general de Torto-sa. Quant als aspectes tècnics del projecte, Sabater comptà amb l’ajut de Damià Basomba, més cone-gut com fra Damià dels Apòstols, arquitecte car-melità de renom, que rebé el vist-i-plau de l’en-ginyer Carles Lemaur, tota una autoritat en obres hidràuliques (Fabregat 2006: 167, 181). Després de superar l’escepticisme de l’Ajuntament tortosí i d’aconseguir la implicació de capital estranger, i quan semblava que la concessió era imminent, l’arribada de Floridablanca a la Secretaria d’Estat (1777) i el canvi de política sobre les concessions de canalització a companyies privilegiades provo-cà la paralització del pla. Aquest fou substituït, en certa manera, per una iniciativa estatal: la cons-trucció del canal de navegació entre l’Ebre i els Alfacs, que havia d’anar acompanyat de la funda-ció de la nova població de la Ràpita. D’aquesta manera, s’estroncà un gran projecte de transfor-mació del delta de l’Ebre; un projecte autòcton i, es pot dir, plenament il·lustrat, dirigit «al bien y felicidad de sus pueblos».

Entrat el segle xix, es continuen trobant pro-jectes per tirar endavant l’obra: el 1820 Manuel

La Sociedad Económica

Dertosense planejà diversos

arbitris per a la millora

econòmica i social del territori,

com ara aquest intent de propagar

el conreu del taronger,

obra de Josep de Montagut,

comte de la Torre de l’Espanyol

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

Sechi (? - Tortosa, 1841) publicà una Representación echa por D. Manuel Sechi [...] al M. I. Ayuntamiento Constitucional de la misma (Tortosa, 1820), en què dóna compte de diversos arbitris als quals dedicà l’atenció i els esforços: el 1798 havia presentat, sen-se sort, un projecte destinat al foment de la nova població de la Ràpita, basat en la construcció d’un canal de navegació entre Amposta i el port dels Alfacs. Amb el pas dels anys, Sechi dirigí la seva atenció a la «perpetua felicidad» de la ciutat, és a dir, la construcció dels canals de reg. Així, l’1 de novembre de 1819 presentà el projecte al capità ge-neral de Catalunya, Francisco Javier de Castaños, i al governador de la plaça de Tortosa, però sem-bla que no rebé el suport necessari. Finalment, un Reial Decret de 14 de juny de 1820, que disposava formar una comissió informadora sobre les obres públiques de l’Estat, a fi de presentar les més inte-ressants a la valoració de les corts, esperonà Sechi a tirar endavant una nova proposta, que incloïa uns canals de reg, un canal navegable de l’Ebre als Alfacs, i la dessecació de les aigües estancades del Delta, acompanyada de l’ineludible estudi tècnic i econòmic. L’estat bèl·lic viscut al territori a causa de l’esclat de revoltes realistes i carlistes durant les dècades següents impossibilitarà el desenvolupa-ment d’una infraestructura d’aquesta magnitud. El vell somni dels canals quedava, de nou, al calaix.

La medicina

En un segle decididament marcat per la revo-lució científica i l’experimentalisme, introduïts a Espanya pels anomenats novatores de la Universi-tat de València i, avançat el segle, per altres grups de l’entorn de les acadèmies de medicina i els col-legis de cirurgians, els facultatius de les Terres de l’Ebre s’inclinaren a divulgar les virtuts medici-nals de la coneguda font Roja, a l’horta de Tor-tosa, que atreia multituds de persones deleroses de fer una cura d’aigües. El primer a fer-se’n ressò per escrit fou el metge Vicent Vinaima (Xerta?, c. 1660 - Tortosa, 1738/1744), establert a la capital de l’Ebre català, que publicà Hidrología, o tratado de las aguas ferrugíneas [...] de la Virgen de la Cinta (València, 1738). La popularització massiva de les aigües portà Vinaima a publicitar-les d’una mane-

ra científica i facilitar una guia d’ús. L’obra fou re-impresa a Barcelona, el 1787. El text està precedit per una «Apología de la agua acídula de Tortosa», obra del gendre de l’autor i també metge Joan Pi-quer (Vinebre?, ? - Tortosa, 1782), datada l’octu-bre del 1737, de caràcter més erudit i fonamentada en principis teòrics.

Bona prova de la popularitat d’aquesta font n’és la publicació, quatre anys després, de la Breve y compendiosa noticia de los principios, efectos y método de usar las aguas minerales ferrugíneas de la Virgen de la Cinta (Tortosa, 1791), obra del metge de la ciutat Francesc Arnau. L’autor presenta una breu anàlisi química, analitza la manera fisiològica d’operar, la llista de malalties per a les quals són beneficioses i la posologia. Tot plegat, es tracta d’un opuscle divulgatiu sense gaire profunditat científica.

Força més productius que la literatura divulgati-va esmentada fins ara semblen els experiments del farmacèutic Josep Velilla, que fou un dels pioners a Europa en l’ús medicinal del magnesi. Se li co-neix el Discurso físico-químico sobre la elaboración de la magnesia blanca (Saragossa, 1750), encapçalat per una «Carta» prologal del metge tortosí Joan Piquer datada el 23 d’agost de 1750. Quant al contingut, tant Velilla com Piquer fan un encès elogi de les propietats medicinals del magnesi, principalment com a laxant. Velilla, que es mostra coneixedor de la literatura química contemporània sobre el tema, se centra en els diferents mètodes d’elaboració de la matèria, entre els quals aconsella la precipitació.

La historiografia

Un dels temes que sempre ha neguitejat els eru-dits locals és el de la ubicació d’Hibera, la ciutat perduda, transformada per a alguns en la Dertosa romana, sense solució de continuïtat, o identifica-da per d’altres amb Amposta.

Al segle xviii, el tema fou afrontat per Antoni Cortés (Barcelona, 1690-1757), canonge de Tor-tosa format acadèmicament a la Ciutat Comtal, on residia habitualment amb el càrrec de síndic de l’Església tortosina. A partir del 1742-1743, passà a residir a la ciutat de l’Ebre, on fou nomenat arxi-ver del Capítol. És en aquests anys que cal situar el projecte d’escriure una història de Tortosa i el ter-

HTTEHistòria de les Terres de l’Ebre

Art i cultura

ritori de la diòcesi, la Historia de la ciudad de Tortosa y de la región Ilergavonia, el primer volum de la qual trameté a la Real Academia de la Historia, el 1747, a petició d’aquesta institució. Els acadèmics l’en-coratjaren a continuar l’obra, que havia d’abraçar ab urbe condita fins al 1648, any de l’entrada de les tropes franceses, durant la Guerra dels Segadors. D’aquest ambiciós pla només se’n materialitzaren dos capítols: el primer, «Lo que fue la ciudad de Dertosa, hoy llamada Tortosa, en tiempo de los cartagineses y romanos», i el segon, «En que se propone si Tortosa e Hibera fueron dos ciudades distinctas o una sola». La metodologia que emprà Cortès és, certament, innovadora, ja que inten-ta trencar el cul-de-sac al qual la historiografia barroca, atesa la manca de notícies per part de les autoritats historiogràfiques, havia dut el tema de l’emplaçament de l’antiga Hibera. Cortès apostà per emprar l’arqueologia a fi d’aportar nova llum a la controvèrsia. No només això: es proposà anar resseguint les dues ribes del riu, en direcció ascen-dent, fins arribar a l’altura de Casp per comprovar in situ evidències i restes que li permetessin localit-zar la llegendària ciutat perduda. El resultat és una interessantíssima carta arqueològica, en què loca-litza els jaciments, així com les restes de construcci-ons, enterraments, monedes i elements epigràfics. No es troba en els seus escrits cap referència a la guerra entre crítics i tradicionalistes, en què, com a canonge d’un centre típicament conservador i dipositari de tradicions inveterades —vinguda de sant Ruf, relíquia de la Cinta—, potser no hi es-taria gaire interessat. En tot cas, el seu enfocament vers la història antiga, amb aquest positivisme gai-rebé exclusivista, és més que eloqüent.

La següent fita historiogràfica setcentista té una gènesi ben diferent, que cal buscar en un projecte d’abast nacional, engegat el 1750 per la Corona, que es proposà inspeccionar els arxius de l’Estat amb la finalitat d’aplegar informació sobre el patronat re-ial i també, en última instància, redactar una histò-ria d’Espanya eclesiàstica i una de civil. L’encarre-gat de dur a terme la tasca, a Tortosa, fou el jurista i regidor Bonaventura Julià (Tortosa, 1698-1777), que, dispensat de les seves obligacions, redactà el

Compendio histórico del gobierno temporal y civil de la ciudad de Tortosa (1751), inèdit, encara, a dia d’avui. Julià no aporta, de fet, cap novetat metodològica: la selecció de material històric es converteix en un enfilall de fets lloables per part dels tortosins, en què la fidelitat als monarques és sempre el màxim garant de la grandesa de la ciutat. I quan aquest axioma no s’acompleix —cas de la Guerra de Suc-cessió—, s’obvia. Més interessant, des del punt de vista actual, és l’exposició del règim jurídic i polí-tic de la ciutat, d’acord amb els privilegis atorgats pels monarques i els costums medievals. La ciutat enarborava encara la bandera dels costums i dels antics privilegis perquè aquesta era, encara, la base jurídica vigent a l’hora de fer valer els seus drets jurisdiccionals sobre un vast terme general, que in-cloïa el creixent i mutant Delta, amb recursos que la ciutat volia assegurar, com ara la sal, la sosa, les pastures, la pesca, la cacera, etc.; les muntanyes del Port, amb els boscos, les aigües, els minerals, etc., així com la jurisdicció sobre diversos carrers, o po-bles, compresos dins el seu terme general: Carles i Alfara, el Perelló, Tivenys, Benifallet, Aldover, Xerta, la Galera i el Mas de Barberans. El cant de cigne d’un sistema caduc que l’administració anava llimant i llimant, en detriment de la ciutat.

Hagueren de passar gairebé cent anys més per trobar un nou intent d’actualitzar el discurs histo-riogràfic, d’acord amb els nous temps i els esdeve-niments ocorreguts —Guerra Gran, invasió napo-leònica, Trienni Liberal, guerres carlistes. Es tracta de la Historia de Tortosa desde su creación hasta nuestros días, de Josep Maria Pauli i Sinesi Sabater, publicada en forma de fulletó en les pàgines del Ebro, el 1846. La desaparició del setmanari aquell mateix any i el traspàs de Pauli el 1851 estroncaren el projecte al punt de la narració de les guerres púniques. Val a dir que els capítols tercer i quart contenen una des-cripció de la ciutat de Tortosa, del terme i del bisbat que aporten interessants dades estadístiques.

Bibliografia: Diago 1599, Morel Fatio; Rodríguez 1876 (ed.), Pas-tor 1901: 145-153, Boehmer; Morel Fatio 1902, Garganta 1953 (ed.), Soto 1985, Àlvar 1987, Almenara; Ardit 1997, Solervicens 1997, Va-lldepérez 1997, Rossich; Querol Coll 1998, Querol Coll 1999, Pi-tarch 2001, Fabregat 2006, Querol Coll 2006, Simon 2006, Vinaixa 2006, Querol Coll 2007 i 2008b