CEM Boletín de divulgación cultural Año XXXI Número 90 JuliofDiciembre 2013

Edita Centro de Estudios del Maestrazgo

Directora Ana Meseguer Branchat

Consejo de redacción Joan Ferreres Nos Javier Hernandez Ruana Ximo Roca Albalat Pere-Enric Barreda i Edo Casta Sorli Moliner Juan B_ Simó Castillo

Coordinador gabinete lingüístico Jaume Rolindez Fonollosa

Traducción al inglés Jaume Pellicer Verge

Fotografía de portada ¿¿¿¿¿¿¿¿¿

Distribución y coordinación Antonio Cuenca Caballero

Suscripciones Intercambios CEM Apartada de Correos, 271 CI. Mayor,3 12580 Benicarló cemaestrat@teleline_es www.cemaestrat.org

Diseño Estudio Juan Carlos Palau

Impresión Jordi Dassoy, Impressor.

Registro ISSN 0212-3975 DL CS-283-84

© Los derechos sobre los contenidos corresponden a los diversos autores.

El CEM es una entidad cultural no lucrativa inscrita en el Registro Autonómico de Asociaciones de la Generalitat Valenciana con el n° 619, por este motivo las personas que faciliten al CEM sus artículos para ser publicados, renuncian a reclamar al CEM ninguna compensación por su colaboración. El CEM podra divulgar los textos de los artículos publicados en este boletín, por medios informaticos, via internet, o por cualquier otro media de difusión que el CEM considere oportuna en cada momento para la mejor consecución de sus objetivos estatutari os de divulgación de la cultura del Maestrazgo_

El CEM no se hace responsable de las opiniones de sus colaboradores en los trabajos que publica, ni necesariamente se identifica con las mismas.

Colaboran en la presente edición

•gIPUTACI~1 CASTELLO i Ajuntament

de Benicarló Fundació Caixa Benicarló

CEM 90

Història dels primers pobladors coneguts al terme de Càlig. Enric Forner i Valls 1

Joan Castany i Àlvaro2

Vicent Gual i Ortí3

RESUM

S'HA REVISAT ELS MATERIALS QUE AFLOREN AL TERME MUNICIPAL DE CÀLIG. S'HAN FET UNA RE­

CERCA AL CAMP ALS ESTRATS DE MÉS EDAT. A LA FORMAC/Ó MARGUES DE CERVERA DEL MAESTRAT,

D'EDAT BARREMIÀ SUPERIOR-BEDULlÀ INFERIOR, S'HA POGUT DETERMINAR SET ESPÈCIES, QUE ES

FIGUREN I ES REVISA LA SEUA HISTÒRIA. CINC DE LES QUALS SÓN CITADES A CÀLIG PER PRIMERA

VEGADA. L'EDAT D'AQUESTOS PRIMERS POBLADORS CALIJONS, QUE S'HA POGUT DETERMINAR, ESTA­

RIA AL VOLTANT DE 125 MILIONS D'ANYS.

MOTS CLAU: CRETACI INFERIOR, FORMAC/Ó MARGUES DE CERVERA DEL MAESTRAT, CONCA DEL

MAESTRAT, CÀLIG.

RESUMEN

SE HAN REVISADO LOS MATERIALES QUE AFLORAN EN EL TÉRMINO MUNICIPAL DE CÀLIG. SE HA

HECHO UNA BÚSQUEDA EN EL CAMPO DE LOS ESTRATOS DE MAs EDAD. EN LA FORMAC/ÓN MAR­

CAS DE CERVERA DEL MAESTRAT, DE EDAD BARREMIENSE SUPERIOR-BEDULlENSE INFERIOR, SE HA

PODIDO DETERMINAR SIETE ESPECIES, QUE SE FIGURAN Y SE REVISA SU HISTORIA. ClNCO DE ELLAS

SON PRIMERA CITA EN CÀLIG . LA EDAD DE ESTOS PRIMEROS POBLADORES DETERMINADOS, SERíA

DE UNOS 125 MILLONES DE AÑOS .

PALABRAS CLAVE: CRETAclCO INFERIOR, FORMAC/ÓN MARGUES DE CERVERA DEL MAESTRAT, CUEN­

CA DEL MAESTRAT, CÀLIG.

ABSTRACT

WE HAVE REVIEWED THE MATERIALS THAT ARISE IN THE MUNICIPALlTY OF CÀLIG. RESEARCH HAS

BEEN CONDUCTED IN THE FIELD OF OLDER STRATA . IN THE MARGUES DE CERVERA DEL MAESTRAT

FORMAT/ON, UPPER BARREMIAN-LOWER BEDULlAN AGE, HAS BEEN DETERMINED SEVEN SPECIES,

WHICH ARE REVIEWED THEIR HISTORY AND FIGURED. FIVE OF WHICH ARE CITED IN CÀLIG FIRST.

THE AGE OF THESE FIRST SETTLERS OF CÀLIG, THAT WE COULD DETERMINE, WOULD BE AROUND 125

MILLION YEARS

KEY WORDS: LOWER CRETACEOUS, MARGUES DE CERVERA DEL MAESTRAT FORMAT/ON, MAESTRAT

BASIN, CÀLIG

1 Ateneu de Natura. Sant Roc, 125, 3r Sa, 12004 Castelló de la Plana. Llicenciat en Geografia i Història. E­mail: fornecenr@gva.es. 2 Grup Paleontològic i Mineralògic d'Onda. lES Caminàs, Castelló de la Plana. Doctor en ciències biològiques. 3 Ateneu de Natura.

6

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

INTRODUCCIÓ

La història de la vida a la terra està escrita als seus estrats de roques sedimentàri­es. És cert que és incompleta. No totes les poblacions s'han conservat, ni es guar­da registre de tots els pobladors. Però els fòssils són un document excepcional, precís, una fotografia en tres dimensions, d'una part de l'individu que va existir. Sens dubte és veritat que quan mirem la "fotografia" en conjunt, i volem avaluar la població i la comunitat que poblava aquell ecosistema concret, està esbiaixada: no hi són tots i les proporcions poden estar alterades. N'hi ha organismes sense parts dures que no fossilitzen, o altres que per qüestions tafonòmiques, compo­sició química, forma de vida, etc., no ho han tingut tant senzill per deixar la seua petjada. Certament sempre n'hi ha qui surt millor a les fotos. Però, de quina història podem afirmar que és completa i que no està esbiaixada? En tot cas, per a l'humil propòsit d'aquesta comunicació, identificar els primers pobladors del terme de Càlig, el document és incontestable: els hem tingut a la mà i els hem extret nosaltres de l'estrat, de la pàgina concreta, datada, on dèiem, està escrita la història de la vida de la terra.

Per altra banda, els estudis paleontològics, de Càlig no són molt abundants, si es vol excepció feta d'alguna cosa sobre micropaleontològia a redós de les pros­peccions petrolíferes. Es pot, també, mencionar alguna eixuta referència com ara les de Calzada (1973, 1989) que cita a Càlig Confusiscala caneroti, o Villalba (2003) que esmenta Heteraster oblongus (Brongniart, 1821). Precisament aquesta comunicació vol començar a superar la mancança d'estudis paleontològics sobre aquesta població.

MATERIAL I MÈTODE

Marc geogràfic i geològic

El terme municipal de Càlig, s'hi ubica a la comarca del Baix Maestrat, a l'est de la península Ibèrica. Es localitza en la part més oriental de la Serralada Ibèrica i al sud de la Serralada Costera Catalana, que correspon al que Guimerà (1984) va anomenar com la "Zona d'Enllaç" entre les dues serralades. Salas i Guimerà (1996, 1997) van definir la conca cretàcia inferior del Maestrat, activa des del Juràssic fins el final del Cretaci Inferior, i l'han dividida en set subconques. El jaciment pertany a la subconca de la Salzadella, Precisament en la zona de major potència, amb més de 2500 metres de sediment (Fig.1).

Per esbrinar els primers pobladors, primer s'estudiarà la història del terme. Per fer-ho des d'un punt de vista més global es veura la història de la Mediterrà­nia i la seu antecedent immediata la mar Tethys (Fig.2). Durant el Triàsic es va formar la mar de Tethys que separava els continents de Laurasia i Gondwana en

7

CEM 90

eru@1 ® .

GalaneJa •

20km

DIIJI] De O a 100 m

LZJ De 100 m a més de 1000 m

~ Mas de 2500 m

f¡:~)~:; 1 Zonas de umbral

~ Falla normal

~ Direcci6n y senti do de baSOUlamiento

Figura 1. Conca sedimentària del Maestrat. Pres de Salas i Guimerà 1996.

què s'havia dividit l'antic Pangea, continent que agrupava totes les terres emer­gides; inicialment el Tethys connectava els oceans Atlàntic i Pacífic però cap al Miocè es va tancar per la part oriental. Fa uns 6 milions d'anys es va tancar la part occidental, i va esdevenir la crisi del Messinià, on quasi tot la Mediterrània es va evaporar. Un milió d'anys després es va tornar a obrir l'estret de Gibraltar i es va emplenar una altra vegada. Les últimes fluctuacions recents de la costa són degudes a variacions en el nivell de la mar pels períodes glacials (Gili, 2001). Durant el Cretaci Inferior, també hi va haver diferents fluctuacions. En algun moment es va a arribar a connectar amb el golf de Biscaia. També es presenten durant el Cretaci inferior diverses fases marines regressives, on retrocedeix la mar. Els tres cicles més importants es van produir durant l'Hauterivià, fàcies Weald; en la transició, Barremià-Aptià, (Formacions Morella i Cervera) i, final­ment, a l'Albià, que tancarà el cicle de sedimentació marina al Maestrat històric.

8

ENRIC FORNER, JOAN CASTAN Y I VICENT GUAL

Miooè ,~1 O Ma)

Figura 2. Evolució del Tethys. Pres de Gili, 2001.

Mètode

S'ha estudiat la geologia de Càlig, seguint el treballs de l'IGME (1973a i 1973b) i s'han cercat fòssils en els terrenys més antics del terme.

No s'ha volgut considerar les dades de documents, antigues cites, ni de restes indirectes, sense constatar-ho personalment els autors. Només s'han considerat aquells pobladors que s'han aconseguit personalment, de restes directes en el seu estrat i que s'han determinat sense dubtes raonables. Els treballs de camp s'han realitzat durant juliol del 2012 .

Per a la sistemàtica general s'ha seguit el Treatise on Invertebrate Paleontology de Moore (Cox et alii, 1969; Stenzel, 1971). Per la determinació i nomenclatura de la família Cassiopidae s'ha seguit a Mennessier (1984) i Cleevely, R.J.& Morris, N.J. (1988). Per la toponímia s'ha consultat el treball de Querol (2010).

Resultats

S'ha portat a la figura 3, una representació del mapa geològic en superfície del terme de Càlig. Una bona part del terme, que inclou tota la zona oriental i la part més al Nord i al Sud, està constituïda per materials molt moderns (qua­ternari i terciari superior) que conformen part del Pla de Vinaròs; són d'origen continental i per tant amb escasses possibilitats de contenir fòssils. No obstant això, si n'hi hagueren, mai no serien els pobladors més antics de Càlig. A la part occidental es presenten els nivells marins i més antics del terme, curiosament ordenats de sud a nord per antiguitat. Conformen visualment una columna es-

9

CEM 90

K.~ .• __ ._

Figura 3. Mapa geològic de Càlig. Elaboració pròpia a partir de les fulles 546 i 571 de l'IGME.

tratigrà:fica per formacions (:fig. 4). En aquest mateix sentit els comentem, de base a sostre.

Al sud oest de la carretera que uneix Càlig amb Cervera del Maestrat i al sud est, una taqueta minsa, a tocar el terme de Benicarló, ens trobem amb uns ma­terials, bàsicament calcaris, amb algun nivell més margós, aquests estan deter­minats, sense molta precisió, com Hauterivia-Barremià, amb una edat estimada, a l'extrem de 133,9 milions d'anys. Per aquí s'hauria de començar la recerca dels primer pobladors calijons (Fig. 4).

Un poc més recents cronològicament, al nord de la carretera de Càlig-Cerve­ra, formant un quadrat irregular que té per vèrtex nord-est l'ermita del Socors,

10

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

Figura 4. Estrats i forma­cions del Cretaci a Càlig. Elaboració pròpia.

confrontant per l'oest amb el terme de Cervera, ens trobem amb materials que pertanyen a la Formació Margues de Cervera del Maestrat (Canerot et alii, 1982). Tant aquesta formació com els materials precedents i els que es descriuran a continuació, tenen la seua prolongació cap a l'oest pel veí terme de Cervera del Maestrat. L'edat d'aquestos materials se situa entre el Barremià superior i el Be­dulià inferior (Calzada & Forner, 2009; Gombau & Forner, 2012), uns 125 (+j- 1,0) milions d'anys, segons les dades publicades al 2010 per la Comissió Internaci­onal d'Estratigrafia, per al pas Barremià-Aptià. És una formació margosa amb episodis plenament argilosos la qual cosa en permet la perfecta conservació dels fòssils. Aquestes argiles, la seua impermeabilitat, ha estat la causa de la seua elecció per fixar la localització de l'abocador comarcal. Aquesta formació és la segona candidata a aixoplugar els pobladors més antics de Càlig a manca de re­sultats en el pis anterior. Per a l'IGME són d'edat Bedulià, a la seua base, (CIm), un poc superior al que en la comunicació es defensa.

Cronològicament per damunt, entre el Coll de les Forques i els Cingles de la Picossa, trobem el que l'IGME, denomina Cdl51, Bedulià inferior calcari, amb fauna de foraminífers, especialment de Paleorbitolina lenticularis (Blumenbach). S'ha con­siderat que es tracta de la Formació Margues i Calcàries de Xert (Canerot et alii, 1982).

Continuant vorejant el terme de Cervera, cap al nord, ja pel marge esquerre de la Rambla Cervera, per la partida de les Cabanes, hi ha els sediments de CI

lS3,

amb la terminologia de l'IGME, Bedulià superior, que considerem que equivalen a la Formació margues del Forcall, amb restes de macrofòssils.

A la part superior, per les partides de lo Mas d'en Vernet i lo Pou d'en Soler, es trobem amb els materials CZIS, del Gargasià, l'Aptià superior segons l'IGME,

11

CEM 90

que es correspon amb la Formació Calcàries de Villaroya de los Pinares, una for­mació de calcàries molt dures i resistents a l'erosió que acostuma a fer de cim a les moles d'aquestes comarques; és el cas de la Mola de Xert, on s'ha explotat per la construcció, localment coneguda com la "pedra de Xert", i també al turó del Puig de la Nau, a Benicarló. Aquesta formació antigament es coneixia com "calcàries amb Toucasies", per l'absoluta abundància de fòssils d'aquests bival­ves, que donen a la pedra polida la seua especial imatge. Les toucasies, tenen al voltant d'uns 111 milions d'anys.

Desprès hi ha un gran buit, sense sedimentació, que s'estén fins els materi­als recents -darreries del terciari i quaternari- que són continentals i producte dels materials arrossegats per la xarxa fluvial de les muntanyes adjacents.

Desprès de les recerques en camp, entre els materials més antics del Barre­mià-Hauterivià només s'han trobat fragments d'ostrèids i motlles interns d'al­tres bivalves, que no s'han pogut determinar.

D'altra banda a la Formació de les Margues de Cervera del Maestrat, s'han po­gut determinar amb certesa els primers pobladors coneguts de Càlig. Cal recor­dar que daten d'uns 125 milions d'anys, del Barremià superior- Bedulià inferior. Els exemplars més ben conservats han aparegut als voltants de l'ermita del So­cors i hi figuren a la taula 1.

Taula 1. Primers pobladors calijons. Elaboració pròpia .

Espècies Heteraster oblongus (Brongniart, 1821)

Gymnentome pizcuetana (Vilanova, 1859)

Mesoglauconia renevieri (Coquand, 1865)

Rynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868)

Ceratostreon tuberculiferum (Koch & Dunker, 1837)

Neithea atava (Roemer, 1839)

Pterotrigonia (Pterotrigonia) caudata (Agassiz, 1840)

Ecologia

Abans, però, d'aprofundir en la història dels set primers pobladors del que actu­alment és el terme de Càlig, potser convindrà fer uns apunts de l'ecosistema en el qual vivien. El jaciment de l'ermita del Socors (Càlig, el Baix Maestrat), on s'ha recollit la majoria del material, correspon a la formació Margues de Cervera del Maestrat, que és un canvi lateral de la formació Argiles de Morella. Si aquesta úl­tima correspon als dipòsits de la plataforma continental d'un delta dominat per les marees, aquella correspondria als sediments més fins del prodelta, segons

12

ENRIC FORNER, JOAN CASTAN Y I VICENT GUAL

indica Salas (dins Folch et alií, 1983: 343). Això és, a la zona marina de poca fon­dària just davant del delta, que encara rep influència d'aigua dolça i sediments. La G. pízcuetana, com tota la família Cassiopeidae, habita zones infralitorals entre O i 50 metres de fondària, susceptibles d'acomodar-se a aigües poc oxige­nades properes a manglars o deltes, amb influència continental (Mennessier, 1984: 102-103). Cleevely i Morris (1988: 277) encara apunten la possibilitat que G. pizcuetana siga més estrictament costanera o d'ambient d'estuari.

En els termes de Xert, Vallibona, Morella, el Forcall i Cinctorres es conserva bona part de la plataforma deltaica emergida. És per això que de tant en tant apareguen les restes dels seus antics habitants: dinosaures, cocodrils, tortugues (Gasulla et alií, 2012).

Durant bona part del Cretaci, Ibèria va estar sotmesa a un clima càlid, sem­blant als climes actuals de 20° a 25° de latitud (Rat, 1982). Tot i que segons els mapes paleogeogràfics de Dercourt et al. (1986), la conca del Maestrat estava si­tuada concretament a una paleolatitud aproximada d'entre 26° i 27,5° N durant el període Barremià-Aptià. Ens trobem, doncs, en un període més càlid de la Terra que en l'actualitat. Mennessier (1984) , desprès d'analitzar tots els jaciments del món de la família Cassiopidae, i restituir el paleoecuador conclou que habitaven entre els paral·lels 25° a nord i sud. Salas et al. (2005), consideren, que els indica­dors paleoclimàtics assenyalen la presència de llargs intervals humits amb una estacionalitat significativa en la pluviometria, amb una marcada estació seca, és a dir, un clima semblant al monsònic actual.

Podem concloure, per tant, que els nostres primers pobladors vivien en una mar soma, de poca fondària, just al davant d'un delta important. Potser, el ma­teix riu que aportava abundant matèria per nodrir-se també feia que la salinitat, per l'aportació d'aigua dolça, fos un punt més baixa que en mar oberta o en tot cas amb alguna fluctuació, fins i tot més alta en zones tancades d'alta evaporació. El substrat era fangós, tou. Conformat per la fracció més menuda arrossegada pel riu, al final de la planura deltaica, el clima seria subtropial amb temperatures més altes que les actuals.

13

CEM 90

SISTEMÀTICA I HISTÒRIA DELS PRIMER POBLADORS DEL TERME DE CÀLIG

1821 1847 1847 1848 1853 1855 1858 1858 1865 1873 1876 1880 1884 1887 1902 1903 1905 1909-25 1927 1928 1955 1956 1958 1963 1966 1972 1975 1987

14

Filum ECHINODERMATA Klein, 1734 Classe ECHINOIDEA Leske 1778 Ordre SPATANGOIDA Claus 1876

Subordre TOXASTERINA Fischer 1966 Família TOXASTERIDAE Lambert 1920

Gènere Heteraster D'Orbigny 1853 Heteraster oblongus (Brongniart 1821)

LÀMINA l, FIGURA 1.

Spatangus oblongus. Brongniart, p. 555, làm. 7, fig. A,B i C. Toxaster oblongus (Brongniart) Agassiz, p.131. Toxaster oblongus (Brongniart) D'Orbigny, p.141. Toxaster oblongus (Brongniart) Albin, p. 59. Heteraster oblongus (Brongniart) D'Orbigny, p. 176, làm. 847. Toxaster oblongus (Brongniart), Renevier, p. 17, làm. 25. Heteraster oblongus (Brongniart) Picter & Renevier, p. 152, làm. 21, fig. 3-6. Toxaster oblongus (Brongniart) Desor, p. 355, làm. 40, fig. 8-9. Heteraster oblongus (Orbigny) Coquand, p. 365-6. Heteraster oblongus (Brongniart) Lariol, p. 357, làm. 29, fig. 8. Heteraster oblongus (Brongniart) Cotteau, Peron & Gauthier, p. 20 Heteraster oblongus (Brongniart) Cotteau, p.7 Enallaster oblongus (Brongniart) Loriol, p. 624. Heteraster oblongus (Brongniart) Mallada, p. 151-2, Làm. 54, figs. 1-5. Heteraster oblongus (Brongniart) Lambert, p. 18 Enallaster oblongus (Brongniart) Savin, p. 32. Enallaster oblongus (Brongniart) Savin, p. 21 Heteraster oblongus (Brongniart) Lambert & Thiéry, p. 438. Heteraster oblongus (Brongniart) Lambert, p.45. Heteraster oblongus (Brongniart) Lambert. p. 154. Heteraster oblongus (Brongniart) Devries, p. 39 Heteraster oblongus (Brongniart) Almela, p. 12, 17 i 23. Heteraster oblongus (Brongniart) Bataller, p. 12, 23, 28 i 42. Heteraster oblongus (Brongniart) Devries, p. 425. Heteraster oblongus (Brongniart) Fischer, p.U553, fig. 434 la-e. Heteraster oblongus (Brongniart) Rey, p. 491, làm. XII fig. 7-11. Heteraster oblongus (Brongniart) Zaghbib-Turki, p. 45, fig. 30 a-d, làm. 11, fig. 4-5. Heteraster oblongus (Brongniart) David, Fournier & Godet: 255-260.

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

1988 Heteraster oblongus (Brongniart) Gallemí, p. 377, fig. 373. 1988 Heteraster oblongus (Brongniart) Gómez-Alba, p. 636, làm. 315 fig.2. 1991 Heteraster oblongus (Brongniart) Villalba, p. 401-406, làm. 24 i 31, fig. 1-9 i 15-17. 2000 Heteraster oblongus (Brongniart) Saura & García, p.23, làm. IX, fig. 80-82. 2003 Heteraster oblongus (Brongniart) Villalba, p. 131-135, làm. 4, fig. 1-4. 2012 Heteraster oblongus (Brongniart) Saura & García, p. 71, làm. 6, fig. 2a-2e. 2012 Heteraster oblongus (Brongniart) Forner et alií, fig. 3.

Descripció. "Carcassa oblonga, més llarga que ampla, ample i sinuós davant, estret i truncat darrere, on l'alçada assoleix el 58 % de la longitud; el major dià­metre transversal està al terç anterior. Per dalt poc convex, arrodonit, en pendent :fins l'àpex, situat al terç posterior que és, també, la part més alta; des d'aquest punt descendeix, amb pendent poc arquejada :fins l'àrea anal, truncada vertical­ment; el contorn és arrodonit i ofereix la major convexitat quasi en meitat de l'al­çada. Per baix, és homogèniament convex. Solc anterior ample i profund que co­mença a la boca i acaba a l'àpex. Boca pentagonal situada al quart anterior. Anus transversalment oval (horitzontal) situat més amunt de la meitat de l'alçada, en la part superior d'un àrea poc pronunciada, plana. Ambulacre imparell situat al solc anterior; la seua forma és quasi petaloide, ampla al mig estretint-se en l'extrem, està format per dues zones amples, que es fan estretes a l'extrem, cons­tituïdes cada una per dues branques desiguals, una ampla externa i l'altra estreta interna; la branca interna està formada per porus menuts, iguals, transversos. La branca externa, ampla, consta de porus de dos tipus: porus allargats, oblics, extern, pròxims i altres porus accessoris, més rars, situats entre aquestes dues sèries. Ambulacres parells molt :flexuosos formats per zones molt desiguals, pre-

Figura 5. Distribució geogràfica d'Heteraster oblongus (Brongniart, 1821). Elaboració pròpia.

lS

CEM 90

sentant cada una un solc excavat i :flexuós. La zona posterior és molt ampla i està integrada per branques molt desiguals: la posterior és molt ampla de porus allar­gats, oblics, molt pròxims i la branca anterior estreta de porus oblongs, oblics. La branca anterior és molt estreta i les seues dues zones són iguals de porus oblongs transversos. L'interval comprés entre les dues zones està en relleu i duu tubercles. Els tubercles són menuts i uniformes en tota la cara superior i un poc més gruixuts davant i davall. Els grànuls són molt petits, formant generalment línies transverses. Dimensions: Longitud total 43 mm, referides a la longitud: altura, 58 % de la longitud, amplada 85% de la longitud" (D'Orbigny, 1853).

Dades taxonòmiques. Raó del nom: per la forma, que és allargada, no rodona. Es desconeix la situació de l'holotip.

Distribució. Estratigràficament, està citat des del Barremià fins l'Aptià supe­rior, una durada d'uns 13 m.a.

Geogràficament: Alcalà de Xivert, Ares del Maestrat, Boixar, Bel, Càlig, Cas­tell de Cabres, Cinctorres, Coratxà, Cortes de Arenoso, Cervera del Maestrat, Culla, el Forcall, Fredes, Herbeset, Morella, Olocau del Rei, Sant Mateu del Ma­estrat, Segorbe, Sorita, Todolella, Vallibona, Vilafranca, Xert, Xiva de Morella. Guadalajara, Oviedo, Tarragona, Terol, Girona, Murcia, Santander, Lleida, Bar­celona, Àlaba, Alacant i València (Villalba, 1991).

França (Chartreuse (Isère): David et al. , 1987); Portugal (Lisboa, Aptià inferi­or: Madeira & & Dias, 1983; Estremadura, diversos, Barremià-Aptià: Rey, 1972); Servia (Servi oriental, Aptià superior: Jankicevic, 1979), Suïssa (Aptià: Jaccard, 1869, Algèria (Bordj Oultem, regió de Bou Saada, Aptià: Emberger: 1954). Tuní­sia, Síria, Líban, Egipte (Villalba, 1991). Veure figura 5.

Observacions. Aquest ha estat potser, en nombre d'individus i en biomassa, un dels principals pobladors del Maestrat, en tots els temps. És també un dels fòssils més corrents i conegut del Maestrat i dels Ports: de fet és un dels pocs que té un zoònim popular específic: "corets". Citat a Càlig per Villalba (2003: 134). Endobentònic. Detritívor.

Filum MOLLUSCA Linné, 1758 Classe GASTROPODA Cuvier, 1797

Família CASSIOPIDAE Kollmann, 1979 Gènere Gymnentome Cossmann, 1909

Gymnentome pizcuetana (Vilanova, 1859) LÀMINA l, FIGURA 2.

1859 Pleurotomaria? pizcuetana Vilanova: pI. 2, fig. 12. 1865 Cassiope pizcuetana (Vilanova) Coquand: 248-9; pI. III, figs. 1-2.

16

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

1868 Vicarya pizcuetana (Vilanova) de Verneuil & de Lorière: 4-5; pI. I, fig, 2. 1887 Vicarya pizcuetana (Vilanova) Mallada: 49, pI.25, fig. 8, pI.26, figs. 1-3. 1892 Vicarya pizcuetana (Vilanova) Mallada: 142, núm. 1869. 1940 Glauconia (Glauconia-Gymnentome) piz cueti (Vilanova) Delpey: 105, fig.75

[esmena incorrecta].

1947 Cassiope pizcuetana (Vilanova) Arkell: 168, fig. 37.8. 1949 Glauconia pizcuetana (Vilanova) Bataller: 250-251; núm. 534, fig. p. 251. 1984 Gymnentome (Craginia) piz cuetai (Vilanova) Mennessier: 61-62; PI. 18,

figs. 8-10. [esmena incorrecta].

1988 Gymnentome piz cuetana (Vilanova) Cleevely &Morris: 249-253; figs. 7-8. 1989 Gymnentome piz cuetana (Vilanova) Calzada: 11-12; fig. 4. 2009 Gymnentome piz cuetana (Vilanova) Forner: 55-64, fig.2.

Diagnosi. Talla molt gran (més de 100 mm), forma massissa, el cordó ante­rior predominant a les últimes voltes i formant rampa (Mennessier, 1984: 62).

Descripció. Conquilla dextrogira, turriculada, cònica, holostomada, molt gran. De vuit a deu voltes planes o còncaves. Sutura lineal. Columel·la buida. L'última volta, i part de l'anterior, descendeixen obliquament. Boca subcircular, estremida al costat de la columel·la, on s'estén emmascarant el melic estret, el llavi molt plegat. En el llavi extern o palatal, justament en el plec on va la sinuo­sitat còncava en el sentit de l'obertura, que marca el sinus de les estries de crei­xement hi ha una projecció cap enfora en el pla de la boca.

Estries de creixement sinuoses: punt de tangència al terç anterior; punt d'in­flexió als vols de la meitat. Lleugerament convexes vers endavant a la base.

La decoració de les primeres voltes consisteix en dos cordons llisos, l'anterior contra la línia de sutura. En les voltes següents els cordons es van eixamplant i fent més prominents. A partir de la penúltima volta, i a conseqüència de la va­riació de l'angle sutural, el cordó anterior, l'abapical, forma una rampa que surt força i és molt més fort que l'apical o posterior. La base està decorada per tres o quatre cordons llisos i estrets.

La descripció està basada en la de Coquand (1865: 248-9), la primera que es va fer, i en la de Mennessier (1984: 62), amb les modificacions introduïdes per Forner (2009). Vilanova, no va aportar descripció,

Dades taxonòmiques. Localitat tipus: Xert (el Baix Maestrat). L'holotip de Vila­nova dipositat al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid s'ha perdut (Mon­tero, 2003, Forner & Castany, 2010; Forner, 2012). Mennessier (1984: 62) va erigir un neotip, que està en les col·leccions de la universitat de París VI, no n'indica la sigla de l'exemplar, però això no s'ajusta amb les normes del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, atès que ho va fer amb material d'un altre nivell estrati­gràfic, Gargassià superior-Albià inferior, i d'un lloc que no és pròxim a Xert, Utri-

17

CEM 90

Figura 6. Distribució geogràfica de Gymnentome pizcuetana (Vilanova, 1859). Elaboració pròpia.

llas (Terol) com ja va apuntar Forner (2009). Caldria erigir un neotip amb material de Xert o d'un lloc proper i del mateix nivell estratigràfic. Raó del nom: Encara que Vilanova no ho indica en la "Memòria de Castelló", en la seua obra sobre Terol dedica una altra espècie, Trigonia pizcuetana, de l'Aptià de Josa (1870: làm.6, fig. 11) al seu sogre: "Dedico esta bella especie a mi padre político D. José Pizcueta, antiguo projèsor de Botanica en Valencia, en testimonio de cariño .filial." Cal considerar, doncs, el mateix origen per al nom de l'espècie xertolina. José Pizcueta i Donday, metge i botànic, que va ser rector de la Universitat de València, havia estat professor de bo­tànica de Vilanova, a la facultat de Filosofia de la Universitat Literària de València, on el geòleg valencià va cursar estudis entre 1836-46 i es va llicenciar en Medicina i en Ciències. l fins i tot el va substituir en l'assignatura de botànica durant els cursos 1845-46 i 1846-47 (Salavert et al., 2003: 8-9 i 13). Aleshores encara no era el seu sogre. Vilanova es va casar a València el 10 de juny de 1858 amb Francisca de Paula Pizcueta, l'any abans de la publicació de la "Memòria" (Forner, 2009).

Distribució. Geogràfica: S'eixampla la distribució amb el municipi de Càlig. Ja estava constatada l'espècie a Xert (Vilanova, 1859), que és la localitat tipus; Barrabasa, terme d'Andorra, Oliete, Alcaine, Obón, Josa, Gargallo, Castel de Ca­bra, Palomar de Arroyos, Escucha, Aliaga, localitats de la província de Terol, Bel (ara terme de Rossell) i Morella (Coquand, 1865: 249); Utrillas, Torrelapaja, Peña del Salto, Lucena, San Miguel, Alcalà de Xivert (Verneuil & Lorière (1868: 5); el turó de Sotarro, terme de Begàs (Almera, 1891); Perelló, Mas de Barberans, Tortosa (Mallada, 1890 i 1892: 142); Castell de Cabres, Can Vendrell, terme de Campdases, la Morisca en Garraf (Barcelona) , Bekfaya, Djamhour, Dejezzine

18

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

(Líban) (Bataller, 1949: 252); San Mateu del Maestrat (Mennessier, 1984: 62); el Forcall (Calzada,l989: 11); Cervera del Maestrat (Forner, 2009) (Fig.6).

Els conservadors del British Museum, Cleevely i Morris (1988:250-1, fig.8), citen alguna localitat anglesa, que no totes s'han considerat, ateses les diferèn­cies notables amb les figures representades i la seua tendència a englobar dife­rents espècies en una de sola.

Estratigràfica: amb les dades comprovades abastaria des del Barremià su­perior fins l'Aptià. Dins de la conca del Maestrat, des de la formació Argiles de Morella o l'equivalent lateral, Margues de Cervera del Maestrat, fins a la formació Margues del Forcall.

Observacions. És el primer fòssil maestratenc, castellonenc i valencià des­crit. Vilanova que va viure de menut a Alcalà de Xivert, el va descriure en 1859 amb fòssils de Xert. L'holotip com la resta de fòssils que va descriure Vilanova els han perdut al Museu Nacional de Ciències Natural de Madrid. Caldria erigir un neotip. Espècie de manglar, estuari o delta.

Filum MOLLUSCA Linné, 17858 Classe GASTROPODA Cuvier, 1797

Família CASSIOPIDAE Kollmann, 1979 Gènere Mesoglauconia Mennessier, 1984 Mesoglauconia renevieri (Coquand, 1865)

LÀMINA l, FIGURA 3.

1865 Cassiope renevieri Coquand: p.254, pI. 4, fig. 8. 1887 Vicarya renevieri (Coquand) Mallada: 52; pI. 24 fig.3. 1892 Vicarya renevieri (Coquand) Mallada: 142. (cita i distribució). 1909 Glauconia renevieri (Coquand) Cossmann: 168 (només citada). 1941 Terebralia (Pyrazisinus) renevieri (Coquand) Delpey: 44 . 1949 Glauconia renevieri (Coquand) Bataller: 67-68, fig. (còpia de Coquand). 1984 Mesoglauconia (Mesoglauconia) renevieri (Coquand) Mennessier:28; plA fig.1-4. 1988 Mesoglauconia renevieri (Coquand) Cleevely & Morris: 270-271; figs. 18.1-4,6. 1989 Mesoglauconia (Mesoglauconia) renevieri (Coquand) Calzada: 11; làm. I, figs. 6-7.

Diagnosi. Mida mitjana, bastant rabassuda, voltes lleugerament escalonades, cordons febles. (Mennessier, 1984).

Descripció: L'ultima revisió l'han fet Cleveely & Morris (1988: 271), cal veure també l'original de Coquand (1863) i la revisió de Mennessier (1984:28).

Dades taxonòmiques. Localitat tipus: Xert. L'holotip s'ha perdut (Comunicació personal, 25/03/2009, de Kordos Lízló, Director del Museu de l'Institut Geològic

19

CEM 90

Figura 7. Distribució geogràfica de Meso­glauconia (Mesopglauconia) renevieri (Co­quand, 1865). Elaboració pròpia.

d'Hongria). Cleveely & Morris (1988: 270-1) di­uen que a Budapest, de la col·lecció Coquand, només conserven un exemplar (K 3179) de Josa (Terol), però que no és el que va figurar Coquand, també indiquen de Mennessier que va erigir un neotip amb un exemplar de la localitat de Morella de la col·lecció de Ver­neuil, probablement dipositada a Lyon, però en el treball de Mennessier (1984: 28) aquest no expressa la voluntat d'erigir un neotip, ni identifica l'exemplar, ni indica la institució on està dipositat com disposa el CINZ. A més a més seria de Morella, encara que la localitat ti­pus és Xert, en contra del que disposa l'article 75.3.6 del CINZ. Atesa la situació potser seria convenient erigir un neotip amb material de Xert, si fóra possible assolir material ben con­servat de la localitat tipus. Raó del nom: Dedi­cada a E. Renevier, geòleg suís del segle XIX.

Distribució. Geogràfica: Xert, localitat tipus (Coquand, 1865); Morella (Co­quand, 1865); Aliaga (Terol) (Vilanova, 1868); Tortosa (Landerer, 1872); Utri­llas (Cortízar, 1883); Sorita (Mennessier, 1984); el Forcall (Mennessier, 1984); Punfild Marine Band i Punfild Cove, prop de Swanage, Dorset (Gran Bretanya) (Cleevely & Norris, 1988); Càlig (Aquest treball, 2012) (fig.7).

Distribució estratigràfica: Final Barremià i Aptià. Observacions: Primera cita a Càlig. Caldria erigir un neotip amb material

de Xert. Tota la família Cassiopidae, que va aparèixer al Berriasià (145 ma) es va extingir a l'Eocè, després de 100 m.a. d'existència.

Filum MOLLUSCA Linné, 17858 Classe GASTROPODA Cuvier, 1797

Família Procerithidae Cossmann, 1902 Subfamília Paracerithiinae Cossmann, 1902 Gènere Rhynchocerithium Cossmann, 1906

Rhynchocentium valenae (Verneuil & Lorière, 1868) LÀMINA l, FIGURA 6.

1859 Scalaria? canaliculata (d'Orbigny) Vilanova, làm. 3, fig.8. 1868 Cerithium valeriae Verneuil & Loriere, p. 11, pI. 2, fig. 1.

20

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

1949 Pyrazus valeriae (Verneuil & Loriere) Bataller, p. 277 amb figura. 1973 Confusiscala caneroti Calzada, p. 131, fig. 1.

1989 Confusiscala caneroti Calzada, p. 14, làm. 1, figs. 8-9.

2009 Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière) Calzada & Forner, p. 42-43, làm. I, fig. 3 a-b.

Diagnosi: Rhynchocerithium, amb una destacada ornamentació de costelles axials gruixudes inclinades opistoclines, travessades per cordons espirals; dos d'ells més forts que produeixen tubercles sobre cada costella.

Descripció. Conquilla de mida menuda/mitjana. La màxima alçada obser­vada és de 40.3 mm i el màxim diàmetre de 14,3 mm. La forma és cònica, de torre. La relació alçada amplada se situa als voltants de 2,5. L'angle apical és d'uns 25°. L'espira és alta i està formada per 7 o 9 voltes enrotllades en espiral, dèbilment convexes i no escalonades. L'angle d'enrotllament és de 17°. Les su­tures són molt visibles, recolzades sobre un cordó o filament. Cada volta té de 6 a 8 costelles, paral·leles a l'eix de la conquilla. Aquestes costelles (restes de la posició de la boca) acaben en cada sutura i no es relacionen directament amb les costelles de les altres voltes. Només accidentalment poden coincidir donant sensació de continuïtat. La forma d'aquestes costelles recorda la d'un parèntesi o una coma amb la concavitat dirigida cap a la part bucal. Pel general les pri­meres voltes només tenen 6 costelles i només en les últimes poden assolir les 10 costelles per volta. La relació alçada del volta referida a l'amplada és de 0,54 de mitjana.

A més a més d'aquestes costelles cada volta presenta uns 5 cordons longitudi­nals, poc accentuats, que recorren tota la superfície de la conquilla, tant les coste­lles com les regions intercostals. L'última volta té una altura equivalent a un poc menys d'un quart de l'alçada total. La base, que és quasi recta, està recoberta per cordons. Els dos més externs destaquen molt més que la resta i formen, de vega­des, com un canal. La part més pròxima a la columnela està recoberta per uns cordons concèntrics més fins. No s'observa melic. La boca té forma de botzina, ovalada. Tant la vora columnelar com parietal estan molt engrossides. (Verneuil & Lorière, 1868; Calzada, 1973; Calzada & Forner, 2009).

Dades taxonòmiques. L'holotip s'ha perdut, amb tota la col·lecció de Verneuil & Lorière (Comunicació personal, 02/01/2009, d'Abel Prieur, Director del Centre Commun des Collections de Geologie (C3G) , de l'Université Claude Bernard Lyon 1, on hauria d'estar la col·lecció de Verneuil). L'holotip de l'espècie Confusiscala caneroti Calzada, 1973, que avui es considera sinònim, amb material de Xert, es conserva al MGSB amb el núm. 24168. En el treball de Calzada & Forner (2009: 42-43) es diu, per errada, que es proposa un neotip (MGSB, núm. 74276) del Bar­remià sup.- Bedulià inferior de Cervera del Maestrat, quan a la pàgina següent

21

CEM 90

Figura 8. Distribució geogràfica de Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868). Elaboració pròpia.

els autors tot just diuen el contrari, això és, que cal que el neotip siga el més prop possible de la localitat tipus original i del mateix horitzó estratigràfic, d'acord amb CINZ. Per la qual cosa caldria erigir un neotip amb material de l'estrat tipus "les arenes d'Utrillas" (Gargasià superior - Albià inferior) i de la localitat tipus: Utrillas. Raó del nom: sembla que el nom es va dedicar a una Valeria, però els autors no van fer cap indicació suplementària.

Distribució. Geogràfica: S'indiquen totes les localitats on ha estat citada i el primer autor que ho va fer: Xert (Vilanova, 1859); Utrillas (Verneuil & Loriè­re, 1868); Serra de Montsech (Lleida) (Vidal, 1875); Cestona (Guipúscoa) (Yarza, 1884); Alcalà de Xivert (Mallada, 1887); Portalrubio (Terol) (Faura, 1920); More­lla (Royo, 1920); Godall (Bataller, 1949); Bilbao (Biscaia) (Bataller, 1849); Càlig (Calzada, 1973); Bilbao (IGME, 1975); el Forcall (Calzada, 1989); Cervera del Ma­estrat (Calzada & Forner, 2009). Fora de la península Ibèrica, s'ha citat a Laduch (Sainte-Barbe, França) (Stuart-Mentheath, 1894); Bacqué (Ariège, França) (Mon­gin, 1990). Presenta una distribució del Tethys occidental (Fig. 8).

Estratigràfica: Des del Barremià superior fins a l'Albià inferior. Uns 13 m.a. Observacions. Es va citar per primera vegada a Càlig per Calzada (1973). El

gènere Cerithium, molt pròxim i actual, tolera aigües salobres (Cox, 1960: 187), són eurohalins, és a dir, suporten canvis en el percentatge de sal en l'aigua. Aquesta espècie apareix sempre associada a ambients amb forta influència con­tinental. Caldria erigir un neotip de la localitat i estrat tipus.

22

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

Filum: MOLLUSCA Linné, 1758 Classe: BIVALVIA Linné, 1758

Ordre: PTERIOIDA Newell, 1965 Subordre OSTREINA Férussac, 1882

Superfamília OSTREACEA Rafinesque, 1815 Família GRYPHAEIDAE Vyalov, 1936

Subfamília: EXOGYRINAE Vyalov, 1936 Tribu: EOGYRINI Vyalov, 1936 Gènere: Ceratostreon Bayle, 1878

Ceratostreon tuberculiferum (Koch & Dunker, 1837) LÀMINA l, FIGURA 7.

1837 Ostrea tuberculifèra Koch & Dunker

1870-1 Ostrea tuberculifèra Koch & Dunker Coquand; F. J. Pictet & c. Campiche, p. 280, PI. 186, Figs 1-11

1957 Exogyra tuberculifèra Koch & Dunker; P. Marie & D. Mongin, p. 416, Text-fig.4 Da-e.

1964 Ceratostreon tuberculifèrum (Koch & Dunker); W. P. Rengarten, pp. 38, PI. 5, figs 2-3.

1975 Ceratostreon tuberculifèrum Koch & Dunker Pugaczewska: 56-58, p1.XII, fig. 2,4,5, 7 i 8.

1979 Ceratostreon tuberculifèrum Koch & Dunker landereri ssp Calzada: p. 459-64, fig.2.

1988 Ceratostreon tuberculifèrum Koch & Dunker Gómez-Alba: 206, làm. 102, fig. 2.

Diagnosi. Per la subespècie Landereri: "Conquilles de mida mitjana, inequi­valves, però quasi de la mateixa alçada, més altes que llargues i amb umbe amb forma d'espiral" (Calzada, 1979).

Descripció. Conquilles mitjanes de valves convexes, encara que l'esquerra molt més que la dreta. Són quasi dues vegades més altes que amples. El con­torn general és subovalat i té forma de fesol. La vora anterior és regularment convexa, subcircular. La posterior és generalment poc còncava, quasi recta o un poc lobulada. La vora ventral és aguda i subangulosa. L'umbe és prosogir i en forma d'espiral. La valva esquerra és carenada i de perfil asimètric, amb la quilla desplaçada envers la vora anterior. La vessant anterior és més inclinada que la posterior, la superfície de la qual és molt major. En la vessant anterior naixen fortes costelles, que poden formar o no una vora dentada. Aquestes costelles són un poc lamel·lars, per estar solcades per estries de creixement, subparal.leles. Les costelles formen un angle agut (variable entre 45° i 75°) amb la vora anterior. La distància intercostal és major cap a la vora ventral. En la vessant posterior està la superfície de fixació, que pot cobrir-la totalment o parcial. En aquest últim cas està recoberta per costelletes subradials que s'originen a l'umbe espiralat. A vegades, aquestes costelletes estan dissimulades per les estries de creixement,

23

CEM 90

Figura 9. Distribució geogràfica de Ceratostreon tuberculiferum (Koch & Dunker, 1837). Elaboració pròpia.

donant la impressió d'una superfície quasi llisa. La valva dreta és menor en altu­ra i gruix que l'esquerra. Són freqüents exemplars amb les dues valves de quasi igual altura. És també carenada, però molt menys convexa, tendeix a ser en for­ma d'opercle. Hi ha costelles en la seua vessant anterior, amb vora més o menys dentada, iguals que a les de la valva esquerra, però menys desenvolupades i dis­simulades per les estries de creixement, que són molt aparents. La vessant pos­terior és quasi llisa i un poc còncava, encara que en moltes valves es veuen fines costelletes radials; té lleugeres estries de creixement. En quant a la morfologia interna, la màxima concavitat s'assoleix a la vora anterior; la marca muscular és ovalada subcircular i està en posició submitjana, però més prop de les vores pos­terior i ventral. L'àrea del lligament és llarga i baixa, estesa posterodorsalment, de vegades només és dorsal. En la fosa dental, en posició posterodorsal i dues vegades més profunda que la fosa lligamentària, encaixa una dent un poc allar­gada i subtriangular. (Calzada, 1979)

Dades taxonòmiques. Per a la subespècie landereri l'holotip està dipositat al Museu Geològic del Seminari de Barcelona, núm. 6.888; la localitat tipus és More­lla (Cap de Vinyet); l'estrat tipus Bedulià inferior i el nom va ser dedicat a Josep Joa­quim Lànderer i Climent, científic autodidacta, fill d'un militar suís que va vindre a lluitar en les files lliberals en les guerres carlines. Aquest naturalista es va casar amb una tortosina, propietària de terres a la Pobla de Benifassà, i va recórrer sovint aquestes contrades a la recerca de troballes arqueològiques i paleontològiques (For­ner & Castany, 2010). No es disposa de dates sobre l'holotip de Koch & Dunker.

24

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

Distribució. Geogràfica: Càlig (2012) Morella; Xert, Obón (Terol), Josa (Terol), Fredes, el Forcall (Calzada, 1979); Montalban (Forner, 2010) Polònia, Suïssa, Fran­ça.(Pugaczewska, 1975); Itàlia, Gran Bretanya, Turkmenistan, Alemanya (Fig. 9).

Estratigràfica: Valanginià a l'Aptià: 26 m.a. Observacions. Primera cita a Càlig. Atesa la variabilitat, en general, de la

superfamília Ostreacea, és complicat afirmar la validesa de la subespècie lande­reri, que va ser descrita per Calzada (1979) a Morella en el nivell immediatament superior a la formació dels fòssils estudiats, al membre Cap de Vinyet de la Fm. Margues del Forcall (Canerot el alii, 1982). Aquesta espècie té la particularitat que viu en substrat tous i se cimenta sobre conquilles d'altres mol·luscs.

Filum: MOLLUSCA Linné, 1758 Classe: BIVALVIA Linné, 1758

Ordre: PTERIOIDA Newell, 1965 Superfamília: PECTINACEA Rafinesque, 1815

Família: PECTINIDAE Rafinesque, 1815 Gènere: Neithea Drouet, 1825 Neithea atava (Roemer, 1839)

LÀMINA l, FIGURA 5.

1839 Janira atava Roemer: làm. 38 D, fig. 1-3. 1859 Janira atava Roemer Vilanova: làm. 3, fig. 21. 1865 Janira morrisi Pictet & Renevier Coquand: 341. 1887 Janira atava Roemer Mallada: p 129-130, làm. 38, fig.1-3. 1988 Neithea atava (Roemer) Gómez-Alba: p.192, làm. 95, fig. 5.

Descripció. Conquilla de forma triangular, més ampla que llarga, composta de dues valves molt desiguals, adornades per 6 costelles radials principals, entre les que hi ha altres més petites. En la valva convexa les costelles radials són rodo­nes, corresponen a angles sortints a la vora i estan separades per amples solcs; hi ha 5 costelles secundàries en el solc del centre. En la valva superior les costelles principals són menys prominents i estan separades per amples solcs, en cada un dels quals hi ha 4 costelles radials subordinades. Orelletes desiguals; les de la valva profunda contornejades, les de l'altra valva quasi planes. En la cara interna es representen en buit les costelles de la superfície externa.

Dades taxonòmiques. Es desconeix la situació de l'holotip. Distribuició. Geogràfica: Alloza, Obón, Josa, Alcaine, Oliete, Castel de Cabra,

Utrillas, Aliaga, Coves de Vinromà (Coquand, 1865); Mora de Rubielos, Vallibo­na, Fredes, Morella, Alcora, Tortosa, Barcelona (Cap Albir), Penyagolosa, Riode-

25

CEM 90

Figura 10. Distribució geogràfica de Neithea atava (Roemer, 1839). Elaboració pròpia.

va, Mora de Rubielos (Mallada, 1887); Benassal (Vilanova, 1859); Càlig (aquest treball, 2012); Cinctorres (Forner et al, 2012).

Gran Bretanya (Anglaterra, Aptià: Casey, 1961); Trinitat i Tobago (Poinnte-a­Pierre, Aptià: Cox, 1954); Itàlia (Sardenya, Hauterivià-Valanginià: Dhondt & Diene, 1989); Mèxic (Est de Durango, Berriasià: Imlay, 1940; Puebla, Barremià: Cserna, 1956)); Yemen (Jebel Billum, Barremià: Howarth & Morris, 1998); Japó (Shikoku, Kyushu i Honshu, Aptià i Neocomià: Hayami, 1975); Portugal (Cabo Espoichel, Serra da Arravida i àrea Cascais, Valanginià i Hauterivià: Rey, 1972); Albania (Mir­dita zone, Korce, Barremià-Aptià: Kollmann & Peza, 1997); Suïssa (Perte du Rho­ne i Sainte-Croix: Coquand, 1865). Es recull la informació en la figura 10.

Estratigràfica: Berriasià-Aptià. 28 m.a. Observacions. Primera cita a Càlig. Espècie epibentònica, filtradora.

Filum: MOLLUSCA Linneé, 1758 Classe: BIVALVIA Linné, 1758

Subclasse: PALAEOHETERODONTA Newell, 1965 Ordre: TRIGONIOIDA Dall, 1889

Superfamília TRIGONIACEA Lamark, 1819 Família: TRIGONIDAE Lamarck, 1819

Gènere: Pterotrigonia Van Hoepen, 1929 Subgènere: Pterotrigonia Van Hoepen, 1929

Pterotrigonia (Pterotrigonia) caudata Agassiz,1840 LÀMINA l , FIGURA 4.

1840 Trigonia caudata Agassiz, p. 32, pI. 7, fig. 1-3 i 11-13. 1843 Trigonia caudata Agassiz, p.133, pI. 287. 1857 Trigonia caudata Agassiz, Pictet & Renevier, p. 97 pI. 13., fig. 1-2. 1887 Trigonia caudata Agassiz, Mallada, p. 107-8,

26

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

1892 Trigonia caudata Agassiz, Mallada, p. 130, núm. 1635. 1924 Trigonia caudata Agassiz, Gillet, p. 87-90, 97, fig. 45. 1969 Pterotrigonia (Pterotrigonia) caudata Agassiz, Cox et al., p. N487, fig. D73.6. 1988 Pterotrigonia caudata Agassiz, Gómez-Alba, p. 216-7, làm. 107 fig. 4.

Descripció: Conquilla gran, longitud 60-80 mm, en forma de mitja lluna, molt arquejada, més llarga que ampla, d'umbes grans i corbats, regió anterior curta i aplanada, regió posterior prolongada amb un rostre i aprimada en el seu extrem. Escut excavat amb més fondària cap als umbes, sobresurt la zona de contacte de les valves, estan decorats per costelles transversals, continuació de les dels flancs. Els escuts estan separats dels flancs per una quilla, i cap a la part anterior n'hi ha una segona menys pronunciada. La conquilla està adornada de costelles sortints feblement tuberculades; aquestes arranquen de la quilla, són rectes en la meitat posterior i lleugerament arquejades, còncaves cap endavant, a la resta. Les costelles tenen com grans en el cim, formats per unes incisions transversals en angle de 45° sobre la direcció de la costella. En la regió ventral les costelles no estan acarades, cada una confronta just al mig de dues de l'altra banda, per la qual cosa el tancament de les dues valves es fa en ziga-zaga, amb forma de triangles equilàters. Xarnera esquizodonta, amb dents bífides.

Dades Taxonòmiques. Localitat tipus: Neuchàtel. Es desconeix l'estat de l'ho­lotip. Raó del nom: per la forma, caudata vol dir "amb cua", perquè té molt allar­gada la regió posterior.

Distribució. Geogràfica. Neuchatel (Suïssa) i Vorey, prop de Besançon (França) (Agassiz, 1840); Comillas, Marmellà, Tortosa, Serresoles de Roquetas, Gargallo, Josa, Aliaga, Obón, Parras de Martín, Oliete, Alcaine, Hoz de la Vieja, Utrillas, Escucha, Palomar, Montalbcí.n, Castel de Cabra, Bel, Castell de Cabres, Morella (Mallada 1892); Entre Yecla i Almansa. (Barbasa 1887); Abanto-Zierbena (Biscaia) (IGME, 1975); Càlig (aquest treball, 2012). Mapa de distribució en la figura lI.

Estratigràfica: Segons Gillet (1924) va viure del Valanginià a l'Aptià, uns 22 m.a. Observacions. Primera cita a Càlig. L'ordre Trigonioida Dall, 1889, que està

confirmat des del Devonià, s'ha extingit, excepció feta de només un gènere: Neo­trigo nia. Va ser descrita pel naturalista Jean Louis Rodolphe Agassiz (Motier, Su­ïssa, 1807- Cambridge, 1873), amb materials de la rodalia de Neuchatel (Suïssa).

Finalment s'ha traslladat a la taula 2 la història de supervivència dels primers pobladors calijons, els períodes totals en els que tenim constància que van viure aquestes set espècies. En conjunt aquesta fauna és típica del Cretaci inferior, cap d'aquestes espècies arribarà al Cretaci superior. l d'altra banda, cap d'elles va viure el final del Juràssic.

27

CEM 90

UTRIUAS-E8CU, ....................

Figura 11. Distribució geogràfica de Pterotrigonia (Pterotrigonia) caudata (Agassiz, 1940). Elaboració pròpia.

Taula 2. Distribució estratigràfica dels primers pobladors calijons. Elaboració pròpia.

Espècies \ edats Berriasià Valanginià Hauterivià Barremià Aptià Albià

Heteraster oblongus XXXXX XXXXX

Gymnentome pizcuetana X XXXX

Mesoglauconia renevieri X XXXX

Rynchocerithium valenae X XXXXXXX X

Ceratostreon tuberculiferum xx xxxxxxx xxxxxx XXXXXX

Neithea atava XX XXXXXXX xxxxxxx xxxxxx XXXXXX

Pterotrigonia (P.) caudata xxxx xxxxxxx xxxxxx xxxxx

Agraïments

A Kordos Líszió, del Museu de l'Institut Geològic d'Hongria (Magyar Allami F6ldtani Intezet) per informar sobre l'holotip de M. renerieri, de la col·lecció de Coquand. A Abel Prieur, Director del Centre Commun des Collections de Geologie (C3G), de l'Université Claude Bernard Lyon 1, per informar sobre l'holotip de R. valeriae, de la col·lecció de Verneuil.

Làmina 1. Primers pobladors de Càlig, del Barremià superior-Bedulià inferior del jaciment de l'ermita del Socors. Figura 1 Heteraster oblongus. Fig. 2 Gymnentome pizcuetana. Fig. 3 Mesoglauconia renevieri. Fig. 4 Pterotrigonia (P.) caudata. Fig. 5 Neithea atava. Fig. 6 Rynchocerithium valeriae. Fig. 7 Ceratostreon tuberculi­ferum, tres exemplars, d'esquerra a dreta: Vista interior de valva esquerra, vista lateral de la vora anterior de v.e. i vista interior de valva dreta. Totes les ratlles representen 1 cm. Elaboració pròpia.

28

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

29

CEM 90

Bibliografia

AGASSIZ, L. (1840): Études critiques sur les Mollusques fossiles, Neuchitel (Suïssa), Agassiz ed., 285 p.

ALMERA (1891): Mapa topogni.fico y geológico de la pro­víncia de Barcelona. Región Iode contornos de la capital, con la explicación somera de la misma haja, Barcelona.

BATALLER, J.R. (1949): "Sinopsis de las especies nue­vas del Creticico de España. Pars VIII Mollusca 2 Gasteropoda", Anales de la Escuda de Peritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias y de los SerlJicios Técnicos de Agricultura, 8, Barcelona, p. 191-334.

CALZADA, S. (1973): "Confusiscala caneroti n. Sp. del Aptiense inferior de Chert (Castellón)", Acta Ge­ològica Hispànica, t. VIII, núm. 4, Barcelona, p. 131-133.

CALZADA, S. (1975): "Sobre Cerithium vidalinum del Aptiense de Chert (Castellón), Acta Geològica His­pànica, t. X, núm. 3, Barcelona, p. 118·120.

CALZADA, S. (1989): "Gasterópodos del Aptiense infe­rior de Forcall (Castellón, España), Batalleria, 2, Barcelona, p. 3-22.

CALZADA, S. Y FORNER, E., (2009) : "Algunos gasterópo­dos creticicos de Cervera del Maestrat", Batalle­ria, 14, Barcelona, p. 37-48.

CANEROT, J.; CUNY, P.; PARDO, G.; SALAS, R. Y VILLE­NA, J. (1982): "Ibérico Central Maestrazgo", In A GarcÍa Ed.: El Cretticico en, España, p. 273-344, Ma­drid, Universidad Complutense de Madrid.

CASEY, C. (1961): "The stratigraphical paleontology of the Lower Greensand", Paleontology 3 (4), p. 487-621.

CLEEVELY, R.J. & MORRIS, N.J. (1988): "Taxonomy and ecology of Cretaceous Cassiopidae (Mesogastro­poda)", Bulletin of the British Musseum (Natural History) , 44 (4) , London, p. 233-291.

COQUAND, H. (1865): Monographie paléontologique de l'étage Aptien, de l'Espagne, Marseille, Société d'Emulation de la Provence.

Cox, L.R. (1954): "Lower Cretaceous mollusca from Pointe-A-Pierre, Trinidad", ] ournal of Paleontology 28 (5): 622-636.

Cox, L.R. et alii, (1969):"Systematic descriptions", In Treatise on Invertebrate Paleontology, Part N Vol. 1, Mollusca 6 Bivalvia, R.C. Moore editor: N225-N1224, University ofKansas.

DAVID, B.; FOURNIER, D. & GODET, H . (1987): "Varia­tions morphologiques chez Heteraster oblongus (Brongniart) exemple de l'Aptien inférieur de Chartreuse (Isère, France)", Géologie Méditerra­néenne 14(4), p. 255-260.

DERCOURT, J. et al. (1986): "Geological evolution ofthe Tethys belt from the Atlantic to the Pamirs since the Lias", Tectonophysics, 123, p. 241-315.

30

DIÉGUEZ, C. Y MONTERO, A (1998): "La colección de invertebrados fósles del Museo Nacional de Ci­encias Naturales (CSIC)", Graellsia, 53(1997), Ma­drid, p. 31-35 (1997).

D'ORBIGNY, AD. (1853): "Description des animaux in­lJerte'brés. Paléontologie Française, Tarains Crétacés, Échinoderms. Échinides irreguliers, VI", París.

EMBERGER, J. (1954): "Note sur la stratigraphie et la pa­léontologie de l'Aptien de Bordj OuItem, région de Bou Saade (Dep. d'Alger), Algèrie. Bulletin de la Societé Géologique de France, 4 (1-3), p. 145-150.

FORNER, E. (2009): "Gymnentome pizcuetana (Vilano­va, 1859): 150 anys de la descripció del primer fòssil castellonenc", Ribalta. Quaderns d'aplicació didàctica i investigació, 15, Castelló de la Plana, p. 93-114.

FORNER, E. (2010): "Nueva cita de Goniocylindrites hec­tor (Coquand, 1865), Gastropoda, del Neocomien­se-Barremiense de Montalbin (Temel)", Munibe (Ciencias Naturales-Natur Zientziak), 58, Donos­ti, p. 5-10.

FORNER, E. (2012): "Espècies fòssils castellonenques", Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 87, Castelló de la Plana, p. 5-26-

FORNER, E. Y CASTANY, J. (2010): "Espècies fòssils des­crits al Maestrat", Butlletí del Cen,tre d'Estudis del Maestrat, 84, Benicarló, p. 108-119.

FORNER, E.; CASTANY, J.; SANSANO, J.P., JURADO, D. Y GUAL; V. (2012): "Dinàmica poblacional de dos equinoïdeus irregulars de l'Aptià de Cinctorres (conca del Maestrat)", Nemus, 2, Castelló de la Plana, p. 29-39.

FOLCH l GUILLÈN, R.(coord.) (1986): "Geologia l'', dins Història Natural del Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana SA, 1-439.

GASULLA et alii (2012): "Els vertebrats de la Formació Argiles de Morella (Aptià inferior, Cretaci Inferi­or", Nemus, 2, Castelló de la Plana, p.15-27

G ILI , J.M. (2001): "Biodiversitat marina mediterrània", !:Atzavara, núm. 9, Mataró, p. 25-35.

GI LLET, S. (1924): "Études sur les lamellibranches néocomiens", Mémoires de la Société Géologique de France, nO 3, París, p.339.

GOMBAU, E. Y FORNER, E. (2012): "Precisions geolò­giques i paleoecològiques sobre el jaciment del Barranc de la Torre Folch (el Forcall, els Ports, Serralada Ibèrica)", Nemus, 2, Castelló de la Pla­na, p. 41-45.

GÓMEZ-ALBA, J. (1988): "Guía de campo de los fósiles de España y de Europa", Barcelona, Ediciones Ome­ga SA, p. 925, fig. 5813.

GUIMERÀ, J. (1984): "Paleogene evolution of deforma­tion in north eastern Iberian peninsula", Geologi­cal Magazine, 121, Cambridge, p. 413-420.

HAYAMI, 1. (1975): "A systematic survey of the Meso­zoic Bivalvia from Japan", The University Muse­um, The University ofTokio Bulletin (10).

HOWARTH, M.I<.. & MORRIs, N.J. (1998): "The jurassic an d Lower Cretaceou of Wadi Hajar, southern Yemen", Bulletin of the Natural History Museum (Geology), 54(1), p. 1-32.

IGME (1973a): Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Hoja 571 Vinaròs. Madrid, Ministeri d'Indústria, memòria 19 p.

IGME (1973b): Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Hoja 546 Ulldecona. Madrid, Ministeri d'Indús­tria, memòria 21 p.

IGME (1975): Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Hoja 61 Bilbao. Madrid, Ministeri d'Indústria, memòria 38 p.

IMLEY, R.W. (1940): "Neocomian Faunas ofNorthern Mexico", Bulletin ofthe Geological Society of Ameri­ca, 51 (1): 117-190.

INTERNATIONAL COMMISSION ON ZOOLOGICAL No­MENCLATURE (1999): Codi internacional de no­menclatura zoològica, Barcelona, Institut d'Es­tudis Catalans (2003). Traductor de la versió catalana: Xavier Bellés.

JACCARD, A. (1869): Jura Vaudois et Neuchatelois, Mate­riaux pour la carte géologique de la Suisse, 6: 1-340.

JANKICEVIC, J. (1979): 'TUrgonien de la partie me­diane des Carpatho-Ball<anides Yougoslaves (Serbie orientale), Geobios, Memoire Special 3: 177-182.

KOLLMANN, H.A. & PEZA, L.H. (1997): "Adaptyxis n. gen. (Umbonidae, Nerineacea, Gastropoda) from the Mirdita Zone of Albania, remarks on the early phylogeny of the Nerineacea", Annales des natur­histonschen Museums Wien, Viena, 8, p. 1-15.

MADEIRA, J. & DIAS, R. (1983): "Novas pistas de dinossau­rios no Cretàcico inferior", Comunicaçoes dos Servi­cios Geologicos de Portugal, 69 (1), p. 147-158.

MALLADA, L. (1887): "Sinopsis de las especies fósiles que se han encontrado en España", Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, Tomo XIV, Madrid, p. 171, làm. 64.

MALLADA, L. (1892): Catalogo general de las especies fósiles encontradas en España, Madrid, Boletín de la Comisión del Mapa Geológico. Edició facsímil de Librerías París-València, 1991.

MENNEssIER, G. (1984): Révision des gastéropodes apparte­nant à la famille des Cassiopidae Kollrnann (= Glau­coniidae Ptchelintsev), Amiens, Travaux du Départe­ment de Géologie de l'Université de Picardie.

MONTE RO, À. (2003): La Paleontología y sus colecciones desde el Real Gabinete de Histona Natural al Mu­seo Nacional de Ciencias Naturales, Daganzo (Ma­drid), CSIC.

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

PICTET, F. & CAMPICHE, C. (1870-71): "Description des fossiles du terrain crétacé des environs de Sainte­Croix, Famille des Ostracés", Mat. Paléont. Suisse, Genève, 273-334 p.

PUGACZEWSKA, H. (1975): "Neocomian oysters from central Poland", Acta Palaeontologica Polonica, Vol. XX, núm. 1: 47-83 p., XVI pI.

QUEROL, A. (2010): Toponímia dels pobles valencians. Càlig. El Baix Maestrat, València, Acadèmia Va­lenciana de la Uengua, 11 p.

RAT, P. (1982): "Factores condicionantes en el Cretaci­co de España", Cuadernos de Geología Ibérica, 8, Madrid, p. 1059-1076.

REY, J. (1972): "Recherches géologiques sur le Créta­ce inférieur de l'Estremadura (Portugal), Serviços Geologicos de Portugal, 21, p. 1-477.

SALAS, R. Y GUIMERÀ, J. (1996): "Rasgos estructurales principales de la cuenca cretàcica inferior del Ma­estrazgo (Cordillera Ibérica Oriental)", Geogaceta, 20 (7), Madrid, p. 1704-1706.

SALAS, R. Y GUIMERÀ, J. (1997): "Estructura y estrati­grafía secuencial de la cuenca del Maestrazgo du­rante la etapa de Rift Jurasica superior - Cretacica inferior (Cordillera Ibérica Oriental). Boletín Geo­lógico y Minero, 108-4 y 5, Madrid, p. 393-402.

SALAS, R. et alii (2005): "Factores principales de con­trol de la sedimentación y los cambios bióticos durante el transito Jurasico-Cretacico en la Cade­na Ibérica", Geogaceta, 38, 15-18.

STENZEL, RB. (1971): "Oysters" In Treatise on In­vertebrate Paleontology. Part N, vol. 3 Mollusca 6, Bivalvia: N953-N1224, R.C. Moore editor, The Geological Society of America i The University of Kansas

VERNEUIL, K & LORIÈRE, G. (1868): Descnption de fos­silcs du Neocomien supérieur de Utrillas et ses en­virons (province de Teruel), Le Mans, Imprimiere Edmons Monnoyer.

VILANOVA l PIERA, J. (1859): Memona geognóstico-agríco­la sobre la província de Castellón, Madrid, Eusebio E. Aguado. Edició facsímil de Librerías París-Va­lència, 1994.

VILANOVA l PIERA, J. (1870): Ensayo de descripción geog­nóstica de la provincia de Teruel, en sus relaciones con la agricultura de la misma, Madrid, Imprenta nacional (1863, 1868).

VILLALBA, M.P. (1991): "Revision de lo equínidos del Cretacico inferior y medio español", Tesis docto­ral, Madrid, Edición facsímil del Servicio de Re­prografía de la Editorial de la Universidad Com­plutense de Madrid (1993), 588 p., 331àm.

VILLALBA, M_P. (2003): "Los equínidos irregulares de la provincia de Castellón", Nemus 1, Castell de la Plana, p. 93-156.

31