93

NOTES, 26TARRÚS, J. (2011). Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context. Pàg. 93-102.

Menhirs i art megalític a Catalunya:les darreres descobertes i el seu context

Josep Tarrús i Galter*

* Arqueòleg i conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. joseptarrus@telefonica.net

1. Panorama actual delmegalitisme a Catalunya

Els menhirs i l’art megalític s’hand’incloure dins de les cultures prehis-tòriques diverses que van utilitzar se-pultures, fetes amb grans lloses, entreel V i el II mil·lennis aC, és a dir, entreel neolític mitjà inicial i l’edat delbronze inicial. A Catalunya, els primerstreballs sobre les tombes megalítiqueses remunten a finals del segle XIX,encara que a l’Europa Occidentald’Irlanda a França— ja s’havien escritvoluminosos volums sobre aquesttema des d’inicis del mateix segle. Sen-se anar tan lluny, a Rosselló ja tenimestudis des del 1832, de la mà deJoseph Jaubert de Réart, mentre que ala Catalunya sud caldrà esperar a l’any1865, quan es publica el primer dibuixdel dolmen de la Grossa de Moià enuna revista de Madrid (PUIGGARÍ,1865) i uns anys més tard el de la CasaEncantada de Senterada, l’any 1872(MONER, 1872).

Després d’aquestes primeres notí-cies, que encara relacionaven aquestmón megalític amb els celtes històricsi els seus sacerdots-druides, van venirels treballs i síntesis de Lluís Marià Vidal(1894, 1914-1915), Manuel Cazurro(1912), Pere Bosch-Gimpera (1915),Josep Colominas (COLO-MINAS iGUDIOL, 1923), Lluís Pericot (1925 i1950), Isidre Macau (1934) o JoanSerra-Vilaró (1927), que ja apostavenper una cronologia prehistòrica, sem-

pre entre el neolític i el calcolític ol’edat del bronze, per als nostresdòlmens i menhirs.

Posteriorment, els treballs i la de-dicació de molts altres investigadorshan enriquit el nostre coneixementsobre aquests monuments prehistòrics.Entre els principals estudiosos val lapena destacar Joan Abelanet (1992),Lluís Esteva (1964,1965,1970,1978,1979), Ricard Batista (1961,1963) iMiquel Cura (CURA i CASTELLS, 1977;CURA, 1987; CURA i VILARDELL,1993), entre els anys 50-80. Els dar-rers decennis del segle XX i principisdel XXI han estat marcats per les re-cerques a l’Alt Empordà (TARRÚS,2002), a la zona de Tavertet (MOLIST,CRUELLS i CASTELLS, 1987), al Sol-sonès (CASTANY i GUERRERO, 1987;CASTANY, 1987, 1988 i 1990) i mésrecentment, a l’Alt Urgell (CAMPILLOi VILLARÓ, 1992).

Pel que fa al límit inferior delmegalitisme a Catalunya, continua sentvàlida la línia definida a inicis dels anysseixanta, arran de la descoberta de lagaleria catalana del Mas Pla de Vall-dossera (Querol, Alt Camp) (MA-LUQUER, GIRÓ i MASSACHS,1963;BATISTA, 1966; MESTRES, 1979-1980).Aquest límit sud es va establir alesho-res per damunt el riu Francolí, uns 35km per sota de la línia clàssica de LluísPericot (1925), que remuntava els riusLlobregat-Cardoner fins a la confluèn-cia amb el Segre i el Noguera Pallare-sa. Les troballes posteriors no l’han

94

NOTES, 26

desmentit. Per altra banda, a horesd’ara es pot proposar una cronologia,basada en aixovars funeraris, arquitec-tures megalítiques i datacions radio-carbòniques, que fa recular l’inicid’aquest fenomen fins al V mil·lenniaC, mentre que el seu final, sempreincert, es continua situant a mitjan delII mil·lenni aC.

Els monuments megalítics catalansmés antics són ara les cistes amb tú-mul complex de Tavertet (Osona), unapart de les quals es va excavar a finalsdels anys vuitanta (MOLIST, CRUELLSi CASTELLS,1987), amb materials (va-sos ceràmics del grup de Montboló) idatacions que les remunten a mitjandel V mil·lenni aC. Un paral·lel clarserien les cistes amb túmul del campdel Ginebre a Caramany (Rosselló),amb materials ceràmics Montboló-Chassey antic (Vignaud, 1998); men-tre que les cistes amb túmul em-pordaneses (serra de Rodes - cap deCreus i Gavarres), sense materials se-gurs, poden ser contemporànies delsanteriors o ser una mica posteriors,potser de finals del V o principis del IVmil·lenni aC (TARRÚS, 2002).

Durant la primera meitat del IVmil·lenni aC es desenvolupa als alti-plans interiors de Catalunya (Bages,Osona, Solsonès, Berguedà, Alt Urgell)la fàcies Solsoniana del neolític mitjàple català, amb cistes soterrades i cam-bres reutilitzables (CASTANY, 2008),veritables dòlmens neolítics, en ex-pressió de Joan Serra-Vilaró.

En canvi, al Rosselló i a l’Alt i BaixEmpordà serà el moment dels sepul-cres de corredor antics, amb cambrespoligonals o trapezoïdals, que se situ-en al llarg del IV mil·leni aC, mentreque els sepulcres de corredor evoluci-onats o galeries catalanes ocuparen laprimera meitat del III mil·lenni aC.Aquests galeries catalanes surten de lazona costanera i les trobem a les ter-

res interiors, des de l’Osona al Solsonèsi més enllà encara fins a l’Alt Urgell (Ca-bana del Moro del Coll de Jou, aCarmeniu, Montferrer i Castellbò) i laBaixa Ribagorça (Mas Abad a Benavarri).

La segona meitat d’aquest III mil-lenni i els primers segles del II mil·lenniaC sembla el moment de l’expansió delsdòlmens simples, amb diferents siste-mes d’accés a la cambra funerària.Seria frontal en el cas de les cambrespirinenques (llosa frontal rebaixada),esteses per tot el territori megalíticoccidental de Catalunya, però en es-pecial a la zona pirinenca, o de les ar-ques amb vestíbul-pou de l’Alt Empordà,que utilitzen un vestíbul intratumulari.Contràriament, en el cas de les caixesmegalítiques del Pirineu Occidentalcatalà, l’accés seria zenital, desplaçantla llosa de coberta, cosa factible per-què es tracta de tombes més petites.

Una de les novetats més interessantdels darrers anys ha estat la connexióentre els assentaments a l’aire lliure iels sepulcres megalítics d’aquestes co-munitats neolítiques o calcolítiques,que s’ha pogut establir en algunes zo-nes com l’Alt Empordà, així com elpaper important que hi tenien els men-hirs i les roques amb gravats com amarques senyalitzadores de cada ter-ritori. Una altra dada a destacar és ladescoberta o redescoberta dels pri-mers cromlecs o recintes fets ambmenhirs a Catalunya, que ara conei-xem al Vallès Oriental (Pins Rosers, Lli-nars del Vallès) (TARRÚS et al, 2005) ia l’Alt Empordà (Estanys-I i MasBaleta-III a la Jonquera) (TARRÚS ICARRERAS, 2008). Però, sens dubte,el que ha produït un impacte més granentre els investigadors ha estat la tro-balla de dòlmens (Reguers de Seró,Artesa de Segre) i menhirs (pla de lesPruneres de Mollet del Vallès) ambgravats prehistòrics indiscutibles, cosaque ha servit per rellançar amb força

Josep Tarrús i Galter

95

NOTES, 26

dos dels grans temes oblidats delmegalitisme català: els menhirs i l’artmegalític.

2. Els menhirs: l’elementignorat del megalitisme català

Malgrat que els primers estudiososdel megalitisme de Catalunya, fins aPere Bosch-Gimpera (VIDAL, 1914-1915; BOSCH-GIMPERA i COLO-MINAS, 1931) van parlar a bastamentdels menhirs i dels gravats (cassoletesi reguerons, antropomorfs) en dòl-mens, menhirs i roques a l’aire lliure,tal com feien els autors britànics i fran-cesos, l’interès per aquests elementsva decaure sobtadament després de latesi de Lluís Pericot, l’any 1925.

En efecte, aquest autor va voler cen-trar el seu treball en els sepulcres me-galítics i no tant en les altres manifes-tacions megalítiques tradicionals(menhirs, art megalític), consideradesdes d’aleshores com de cronologiadubtosa, de manera que els investiga-dors catalans van tardar molt de tempsa tornar a interessar-s’hi. Un dels

abanderats de la represa va ser LluísEsteva, mestre de Sant Feliu de Guíxolsi deixeble de Lluís Pericot.

A partir de finals dels anys cinquan-ta, Lluís Esteva torna a parlar-nos demenhirs i dels gravats prehistòrics(cassoletes, reguerons) que a vegadesduen i que també retroba en roques al’aire lliure prop dels dòlmens. Nodubta en considerar-los prehistòrics(ESTEVA, 1957). Mentrestant, al Ros-selló, Joan Abelanet dedica bona partde la seva recerca megalítica, entre elsanys 60-80, a estudiar els gravats delmateix tipus (cassoletes i reguerons,antropomorfs) que troba tant en lescobertes d’alguns dòlmens com enroques a l’aire lliure. La seva tesi, pu-blicada l’any 1990, hi està dedicada(ABELANET, 1990). Posteriorment, En-ric Carreras i altres membres delGeseart (Grup Empordanès de Salva-guarda i Estudi de l’Arquitectura Ru-ral i Tradicional), a més de col·leguescom Josep Agustí d’Olot i Albert Fà-brega de Súria, entre altres, han dedi-cat els darrers decennis a la prospecciósistemàtica del megalitisme de Cata-

Figura 1. Fotografia del recinte megalític del Mas Baleta-III (La Jonquera), excavat entre 2005-2006 pelGeseart (J. Tarrús).

Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context

96

NOTES, 26

lunya, cosa que ha comportat la des-coberta o la identificació de moltsdòlmens, menhirs o roques amb gra-vats arreu de tot el territori.

L’existència d’esteles, menhirs, es-tàtues-menhir i cromlecs prehistòricsa Catalunya ja no es pot discutir, mal-grat que sempre s’ha d’estudiar casper cas, perquè diferenciar un men-hir, sense una forma o uns acabatsconvincents, d’una simple fita operafita medieval o moderna és unatasca sovint insoluble. En realitat, lle-vat dels monuments més rellevants (plade les Pruneres de Mollet, els Palausd’Agullana), només podem assegurarque es tracta d’un menhir prehistòricquan s’excaven la seva base o els vol-tants i s’hi recuperen fragments cerà-mics o altres restes arqueològiques,remuntables al neolític, calcolític oedat del bronze.

Sigui com sigui, avui dia podemparlar de menhirs o esteles que es tro-

ben en contextos sepulcrals o d’hàbi-tat segurs del neolític mitjà (Costa delsGarrics del Caballol-II, Pinell, Sol-sonès), neolític final (Serra del MasBonet, Vilafant, Alt Empordà) o del cal-colític recent campaniforme (estelesdel dolmen dels Reguers de Seró,Artesa de Segre, La Noguera). D’aques-ta manera, podem assegurar una cro-nologia extensa per a aquestes mani-festacions megalítiques a Catalunya,que s’alçaven, doncs, entre inicis delIV mil·lenni aC i la primera meitat delIII mil·lenni aC. Segurament, es vancontinuar erigint fins a inicis del IImil·lenni aC, encara que, de momentno en tenim proves concretes.

Pel que fa a la seva distribució aCatalunya, direm que es troben en totsels principals nuclis megalítics, des del’Alt Empordà fins a l’Alt Urgell, en-cara que semblen més nombrosos ifiables a les àrees més antigues, coma la zona empordanesa i la planaprelitoral central. Els suposats menhirsque trobem més al sud de Catalunyaserien els de Montmell al Baix Penedès(GIBERT, 1909) i la Pedra Fita deBotarell a Montbrió del Camp, al BaixCamp (VILASECA, 1922), encara queaquesta darrera és molt dubtosa.

Ja hem esmentat abans el tema delscromlecs a Catalunya, coneguts des dels.XIX (Mercader de Belloch, 1887),encara que no identificats fins a finalsdel s.XX (Mañé, 1989; TARRÚS et al,2005). Aquest monument va ser con-fós amb el peristàlit d’un sepulcremegalític, a la manera del de la Covad’en Dayna de Romanyà de la Selva,però en realitat és un veritable crom-lec, format per diversos menhirs encercle i amb un de central.

El recinte-menhir dels Estanys-I (laJonquera) és tota una altra història. Vaser descobert pel Geseart, arran de lagran cremada de l’any 1986, i va serexcavat entre 1987-1988. Es tracta

Figura 2. Calc dels gravats del menhir dels Palaus(Agullana, Alt Empordà) (Geseart, 1987).

Josep Tarrús i Galter

97

NOTES, 26

d’un recinte format per un mur depedra seca semicircular al nord, al cen-tre i davant del qual s’alça un menhiramb forma d’estela, mentre que al sudl’espai queda tancat per un fossat queconté diversos forats de pal amb fal-ques. L’entrada al recinte era pel cos-tat nord-est. Durant l’excavació de labase del menhir, del fossat i de l’espaiinterior del recinte es va recollir un trosde làmina de sílex negrosa i fragmentsceràmics molt similars als que apare-gueren al proper sepulcre de corredorantic dels Estanys-I, uns 125 m al nord.També es van recuperar, al peu delmenhir, fragments d’una olla moder-na i dues monedes de coure de 8 ma-ravedís d’Isabel II, una d’elles de 1840.Segurament, es tracta del que quedad’un petit tresor monetari, enterrat alpeu del menhir —un lloc fàcil de re-trobar— durant la primera guerra car-lista (TARRÚS, 1993).

La descoberta i excavació del recin-te megalític del Mas Baleta-III (la Jon-quera) és, sens dubte, un dels mo-ments a recordar dins de la recercamegalítica altempordanesa. Diversosmembres del Geseart (E. Carreras, M.D. Piñero i J. Tarrús) el vam localitzarl’any 1986 durant una prospecció. Erendos apilonaments de pedres amb al-guna llosa clavada, que semblaven de-limitar uns espais quadrangulars.Vam suposar que es tractava de tom-bes de l’edat del bronze final, entrealtres coses perquè als camps del vol-tant hi havia nombrosos fragments deceràmics del Bronze Final o del Ferro-I.

Quan, finalment, ens vam decidir aexcavar-los, entre els anys 2005-2006,els resultats van ser totalment inespe-rats i espectaculars. Els dos pilots depedres amagaven petits menhirs sen-cers o trencats que, tots dos junts, for-maven un recinte subrectangular ambun passadís d’accés i un menhir mésalt al centre. Darrere d’aquest recinte

principal encara hi havia les restes d’unaltre recinte més petit i tot al voltantd’ells diverses tombes circulars ambtúmul del Bronze Final o Ferro-I. Dinsdels recintes megalítics es varen re-cuperar fragments de ceràmica llisacalcolítica i diversos bocins de bols ocassoles de campaniforme pirenenc,cosa que ens permet donar-los unacronologia probable de mitjan del IIImil·lenni aC.

3. Art megalític i menhirs

A Catalunya, el panorama sobrel’art megalític (IV-III mil·lennis aC) hacanviat molt durant els darrers 30 anysgràcies a un llarg procés d’acumula-ció de noves dades i coneixements, enespecial a l’Alt Empordà, el Solsonès,la Noguera i el Vallès Oriental, gràciesal treball constant de tants d’arqueò-legs i grups d’estudiosos.

Aquest procés ha tingut com a tra-ca final les troballes espectaculars del’estàtua antropomorfa de Ca l’Estra-da (Canovelles, Vallès Oriental), l’any2005; de les esteles antropomorfesdecorades que formaven el dolmensimple dels Reguers de Seró (Artesade Segre, La Noguera), l’any 2007; deles esteles amb banyes de la Serra del

Figura 3. Calc dels gravats de la coberta delsepulcre de corredor del Barranc (Espolla, AltEmpordà) (Geseart, 1993).

Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context

98

NOTES, 26

Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà)l’any 2008; i de l’estàtua-menhir delpla de les Pruneres a Mollet del Vallès(Vallès Oriental), l’any 2009. Cal es-mentar que quasi totes aquestes dar-reres troballes han estat producted’excavacions preventives, cosa quesubratlla la importància que aquestanova eina ha tingut i té per a l’arqueo-logia catalana des d’inicis dels anys 80del segle XX.

L’estàtua-menhir de Ca l’Estrada(Vallès Oriental) és una peça de granimpacte, encara que només se’n con-serva una part. Està esculpida en baixrelleu sobre un bloc de gres a l’estilde les del grup de La Rouergue del sud-est de França (D’ANNA, GUTHERZ iJALLOT,1995; GUILAINE,1998) i s’hipoden veure encara un braç esquerreamb la seva mà, restes d’un peu i solcslongitudinals al revers, que imitarienuna capa. A la testa presenta 4 casso-letes. Pel seu context arqueològic itambé per la seva iconografia, ben co-neguda, sembla que s’ha de situar alneolític final-calcolític, entre finals delIV i mitjan del III mil·lenni aC (FORTÓ,MARTÍNEZ i MUÑOZ, 2005).

Per altra banda, una altra troballaespectacular, ara de l’any 2007, la deldolmen simple format per antiguesesteles gravades de Reguers de Seró(Artesa de Segre, la Noguera), ha re-volucionat el nostre coneixement so-bre el significat i cronologia de lesaltres esteles megalítiques properes ollunyanes de Catalunya. En aquest dol-men, que contenia vasos ceràmicscampaniformes d’estil epimarítim ipirenenc, s’han pogut datar algunsdels inhumats per C-14, cosa que ensassegura la seva construcció en unadata d’inicis o mitjan del III mil·lenniaC (vers 2700-2600 aC). Per tant, lesset esteles de caràcter antropomorfque formaven la caixa megalítica o quees varen trobar al seu túmul s’han de

remuntar a un moment de finals delIV o inicis del III mil·lenni aC, com amínim (LÓPEZ et al, 2010).

El context segur de Reguers de Seró(la Noguera) ens ajuda ara a compren-dre i situar cronològicament les este-les properes del Solsonès, el Roc de laMare de Déu i les altres dues llosestrencades i decorades amb angles su-perposats en baix relleu dels voltantsdel santuari del Miracle (Riner) i elfragment d’estela de Llanera, decora-da en un cantell amb formes en U con-cèntriques incises (SERRA-VILARÓ,1927 i 1950); a més de les dues llosesdecorades amb barres i quadrats enbaix relleu de la Bassa del Boix deLlobera (SERRA-VILARÓ, 1927).

Al mateix grup de possibles estelesdecorades del Solsonès, caldria afegir-hi la de Gangolells (St. Just d’Ardèvolde Pinós), identificada pel Geseart(Grup Empordanès de Salvaguarda iEstudi de l’Arquitectura Rural i Tradi-cional) l’any 2007 sobre la cista neo-lítica del mateix nom, a la qual serveixde coberta improvisada després de laseva consolidació. Segons Josep Vilà,del mas Vilà de Sant Just d’Ardèvol,aquesta llosa procedia d’un camp pro-per, entre l’esmentada cista i el Rocde la Mare de Déu.

Encara a les terres de ponent, calrecordar altres novetats importants,com l’estela gravada de la cambra ne-olítica solsoniana de la Costa dels Gar-rics del Caballol-II (Pinell) o la cobertaamb cassoletes de la cista solsonianadels Trossos dels Perers (Pinell), quepotser són menys espectaculars que lesesteles de Reguers de Seró, però que,en canvi, ens permeten remuntar l’artmegalític a inicis del IV mil·lenni aC(Castany, 2004).

És possible també que les estelesgravades amb motius incisos comple-xos del pla de la Calma al Montseny(Vallès Oriental) amb cercles simples

Josep Tarrús i Galter

99

NOTES, 26

i concèntrics (VILARDELL i CAS-TELLS,1976) o de la trobada al poblatibèric de Sant Vicenç dels Horts(Ripoll, Barberà i Llongueras, 1965); ila de Passanant (formes ovalades con-cèntriques amb serrells interns, sane-fes de línies ondulades) a la Conca deBarberà (MOREU-REY, 1970), troba-des fora de context arqueològic, pu-guin assimilar-se igualment a l’artmegalític de finals del IV o d’inicis delIII mil·lenni aC.

El grup de les 6 esteles amb banyes,fetes sobre gres, dues de senceres i 4de trencades, de la Serra del Mas Bo-net (Alt Empordà), localitzades l’any2008, és també molt interessant (Riba,Rosillo i Palomo, 2010). En aquest cas,es tracta d’unes esteles amb figuració

zoomorfa, el toro, que han aparegutdins de sitges del neolític final, bendatades pels materials arqueològics iel C-14 a finals del IV mil·lenni aC.Aquesta representació del toro, en uncontext de finals del IV mil·lenni espot relacionar bé amb altres figuraci-ons de divinitats, zoomorfes o antro-pomorfes, que coneixem en el mega-litisme europeu des de la Bretanyafrancesa a Suïssa (LE ROUX, 1992;VORUZ, 1992).

Al Rosselló (Abelanet, 1990) i al’Alt i Baix Empordà ja es coneixia lapresència de gravats (cassoletes, re-guerons, antropomorfs i motiuscomplexos) en poblats, menhirs, cis-tes amb túmul, dòlmens i roques al’aire lliure. Però ara, la identifica-ció de cobertes antropomorfes (MasPuig i Pardals a Darnius; Estanys-IIIa La Jon- quera) o lloses-estàtues(Banya de Saus, la Jonquera) en se-pulcres de corredor antics ha con-solidat la importància d’aquest grupd’art megalític (TARRÚS, 2002). Laseva irradiació s’estén per tot el cor-redor costaner dolmènic català desdel Maresme al Vallès Oriental, co-marca, aquesta darrera, que jacomptava amb elements singularsamb gravats complexos com l’este-la del pla de la Calma o els menhirsde Castellruf i la Pedra de Llinàs aMontmeló (CARRERAS, TARRÚS iGAY, 2005).

Aquestes dades, de fa molts anys,s’han vist confirmades amb la irrup-ció, l’any 2009, de la impressionantestàtua-menhir del pla de les Prune-res a Mollet del Vallès (BOSCH, 2009),malauradament sense un context ar-queològic clar. Aquest menhir presen-ta en una cara un rostre humà, formatper una T facial, els ulls en baix relleui unes prolongacions a cada costat quepodrien ser uns braços sense les mansconservades, en opinió de Pablo

Figura 4. Pedra-1 del Puig Margall-I (Port de laSelva, Alt Empordà), amb els gravats de cassoletes,reguerons i antropomorfs (Geseart, 1992).

Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context

100

NOTES, 26

Martínez, l’arqueòleg que va realitzarl’excavació del seu entorn. En l’altracara hi ha diversos signes gravats ambsolcs incisos (doble motiu oval o jou,línies ondulades verticals i horitzon-tals), un d’ells, el jou, molt semblantals esmentats dels menhirs dels Palaus,de Castellruf o de Llinàs.

A hores d’ara es podria fer un re-sum escalonat de les esteles i men-hirs decorats del megalitisme deCata-lunya, que abraçaria del IV alIII mil·lenni aC. La seqüència podriaser la següent:

Dins d’un neolític mitjà ple (prime-ra meitat del IV mil·lenni aC) hi situa-ríem les esteles antropomorfes de lacambra neolítica solsoniana de la Costadels Garrics del Caballol-II (Solsonès)i les cobertes dels sepulcres de corre-dor antics, amb cambres poligonalsdels Pardals, Mas Puig i Estanys –II (AltEmpordà). La llosa-estàtua del sepul-cre de corredor, amb cambra trape-zoïdal, de la Banya de Saus (AltEmpordà), es podria situar pel seu con-text en un neolític final, a les acaba-lles del IV mil·lenni aC.

La majoria dels menhirs anicònics,de molts dels quals no en tenim pro-ves segures de la seva antiguitat pre-històrica, caldria situar-los en un calaixde sastre entre el neolític mitjà i l’edatdel bronze, entre el IV-II mil·lenni aC,mentre que els menhirs amb gravatssimples de cassoletes, que són pocsperò que són clarament prehistòrics(Puig ses Lloses, Mas Mont, Sa PedraAguda al Baix Empordà) els veiem dinsd’una cronologia àmplia que aniria desdel neolític mitjà al calcolític recent,entre el IV-III mil·lenni aC.

Ja hem esmentat que les estelesamb banyes de toro de la Serra delMas Bonet (Alt Empordà) estan ben

datades en un neolític final, de finalsdel IV mil·lenni aC. Segurament, elsmenhirs amb gravats complexos delsPalaus (Alt Empordà), de Castellruf,Montmeló i del pla de les Pruneresde Mollet (Vallès Oriental) caldriasituar-los igualment entre un neolí-tic final i un calcolític recent, és adir, entre finals del IV i mitjan delIII mil·lenni aC.

També al neolític final, finals del IVo inicis del III mil·lenni aC, podríemsituar les esteles decorades de Reguersde Seró, Miracle i Gangolells (la No-guera i Solsonès); així com les del plade la Calma i Sant Vicenç dels Horts(Vallès Oriental i Baix Llobregat) i lade Passanant (Conca de Barberà). Peracabar, l’estàtua-menhir de Ca l’Estra-da de Canovelles (Granollers, VallèsOriental), semblaria l’element més re-cent dels datats amb una certa segu-retat, però, al nostre entendre, tampocmarxaria gaire del neolític final, igual-ment a cavall entre el IV-III mil·lennisaC, que és on semblen concentrar-se la majoria de les manifestacionsmés emblemàtiques de l’estatuàriamegalítica.

Així, doncs, Catalunya, que du-rant molts anys havia estat una zonaproscrita dins de l’art i l’estatuàriadel neolític i calcolític d’Europa Oc-cidental, pot reivindicar ara, amb lesdarreres descobertes, un nou paper(BUENO i BALBÍN, 2000). No dub-tem que, en un futur proper, s’afe-giran altres mostres d’art megalítica la collita dels darrers anys, que lidonaran un pes i una importànciamés d’acord amb el ric llegat mega-lític, que han anat atresorant tantsarqueòlegs i estudiosos catalans desde finals del segle XIX i tot al llargdel s.XX.

Josep Tarrús i Galter

101

NOTES, 26

Bibliografia

ABELANET, J. (1990). Les roches gravées nord-catalanes. Centre d’Études PréhistoriquesCatalanes. Revista Terra Nostra, 5. Prada.ABELANET, J. (1992). Aquells homes delstemps passats... Prehistòria del país català. Ed.el Trabucaire, Col·lecció Història. 205 p.Perpinyà.BATISTA, R. (1961). Sepulcros megalíticos dela comarca del Moyanés. Corpus de SepulcrosMegalíticos-1. Barcelona.BATISTA, R. (1963). Sepulcros megalíticos dela comarca de Vich. Corpus de SepulcrosMegalíticos-2. Barcelona.BATISTA, R. (1966). El límite meridional de lacultura megalítica catalana. Ampurias, 28: 201-209. Barcelona.BOSCH, J. (2009). El menhir de Mollet: una deles primeres estàtues?. Notes, 25: 101-103.Mollet del Vallès.BOSCH-GIMPERA, P. (1919). Prehistòriacatalana. Barcelona.BOSCH-GIMPERA, P. i COLOMINAS, J. (1931).Gravats esquemàtics a roques de Capmany i a lagaleria coberta del Barranc d’Espolla. AIEC, 6(1921-26): 23-27. Barcelona.BUENO, P. i DE BALBÍN, R. (2000). Tècniques,extensió geogràfica i cronologia de l’artmegalític ibèric. El cas de Catalunya. Cota Zero,16: 47-64. Vic.CARRERAS, E., TARRÚS, J. i GAY,P. (2005). Tresmenhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i elVallès Oriental. Dins Roches Ornées/RochesDressées. Actes du Colloque de l’AAPO enHommage à Jean Abelanet (Perpinyà, 2001):157-163. Perpinyà.CASTANY, J. i GUERRERO, L. (1987). Elmegalitisme al Solsonès: darreres investigacionsarqueològiques i antropològiques. Ilerda, 57:9-4. Lleida.CASTANY, J. (1987). Noves aportacions almegalitisme de l’interior de Catalunya. Cota Zero,3: 69-75. Vic.CASTANY, J. (1988). Els sepulcres de Gargallà(Montmajor, Berguedà) i el fenomen megalíticde l’edat dels metalls a la conca del riu Cardener.Cardener, 5: 61-105. Cardona-Solsona.CASTANY, J. (1990). El megalitisme i les covessepulcrals i d’hàbitat In: J. Castany, E. Sánchez, L.A. Guerrero, J. Carreras, R. Mora i G. Vila. ElBerguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat. 113-165. Berga.CASTANY, J. (2004). Gravats en lloses d’estructuresfuneràries al Solsonès In: Megalitisme, gravats icupuliformes. L’imaginari de l’home pre-històric. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach,

Actes de la XXXIV Jornada de Treball, Grup deRecerques de les Terres de Ponent (Artesa deSegre, 2003): 81-96.CASTANY, J. (2008). Els megàlits neolítics delSolsonià. Tesi doctoral Univ. Lleida. Inèdita.CAZURRO, M. (1912). Los sepulcros megalíticosde la provincia de Gerona. Girona.COLOMINAS, J. i GUDIOL RICART, J. (1923).Sepulcres megalítics de l’Ausetània. Quadernsd’Estudi, 15 (57). Barcelona.CURA, M. i CASTELLS, J. (1977). Evolution etTypologie des mégalithes de Catalogne.Colloque sur l’Architecture Mégalithique(Vannes): 71-97. Vannes.CURA, M. (1987). Origen i evolució delmegalitisme a les comarques centrals i occidentalsde Catalunya: I. Del Neolític Mitjà a l’Edat deBronze. Cota Zero,3: 76-83. Vic.D’ANNA, A., GUTHERZ, X. i JALLOT, L.(1995).L’art mégalithique dans le Midi de la France:Les stèles anthropomorphes et les statues-menhir néolithiques. Actes du 2e ColloqueInternational sur l’Art Mégalithique: Art etsymboles du mégalithisme Européen (Nantes,1995). Revue Archéologique de l’Ouest, 8: 179-193.Nantes.CURA, M. i VILARDELL, R. (1993). Estat actualde la investigació sobre el megalitisme aCatalunya. Estudis Universitaris Catalans, 29(homenatge a Miquel Tarradell): 159-196.Barcelona.ESTEVA, L. (1957). Prehistoria de la comarcaguixolene. Contribución a su estudio. AIEG, 11.Girona.ESTEVA, L. (1964). Sepulcros Megalíticos de lasGabarras, I (Gerona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-3. Girona.ESTEVA, L. (1965). Sepulcros Megalíticos de lasGabarras, II (Gerona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-4. Girona.ESTEVA, L. (1970). Sepulcros Megalíticos de lasGabarras,III (Gerona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-4. Girona.ESTEVA, L. (1978). Sepulcros megalíticos de lasGabarras. Noticias complementarias. Cypsela 2:55-89. Girona.ESTEVA, L. (1979). Sepulcros Megalíticos delAlto Ampurdán (Girona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-9. Girona.FORTÓ, A., MARTÍNEZ, P. i MUÑOZ, V. (2005).L´estàtua-menhir antropomorfa de Ca l´Estrada(Canovelles, Vallès Oriental). Cota Zero, 20: 17-22. Vic.GIBERT, A.M. (1909). Tarragona prehistòrica iprotohistòrica. 74 p. Tarragona.

Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context

102

NOTES, 26

GUILAINE, J. (1998). Au temps des dolmens.Ed. Privat. Tolosa.LE ROUX, Ch.T. (1992). Cornes de pierre…Actes du 17

ème Colloque Interrégional sur le

Néolithique, Paysans et bâtisseurs. L’emergencedu Néolithique atlantique et les origines duMégalithisme (Vannes, 1990). Revue Archéologiquede l’Ouest, 5: 237-244. Vannes.LÓPEZ, J., MOYA, A., ESCALA, O. i NIETO, A.(2010). La cista tumulària amb esteles esculpidesdels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida):una aportació insòlita dins de l’art megalíticpeninsular i europeu. Tribuna d’Arqueologia, 2008-2009: 87-125. Barcelona.MACAU, I. (1934). Nous Monuments megalíticsde l’Alt Empordà. Butll.Inst.Hist.Nat., 34 (6-9).Barcelona.MALUQUER, J., GIRÓ, P. i MASACHS, J.M.(1963). Excavaciones en sepulcros megalíticosde Valldosera (Querol, Tarragona). ExcavacionesArqueológicas en España, 20: 1-11. Madrid.MAÑÉ SABAT, A. (1989). Els monumentsmegalítics de la serra de Llevant (Vallès Oriental-El Maresme). Vértex, 130: 402-403. Barcelona.MERCADER DE BELLOCH, J. (1887). Descripcióde dos monuments megalítichs, cromlechs,cercles de pedres ó túmulus de la segona épocade la edat de la pedra polida, segons los mésmoderns autors. Memorias de la Associació Catalanistad’Excursions Científicas, 3: 138-144. Barcelona.MESTRES, J. (1979-1980). El sepulcre megalíticde Mas Pla (Valldossera), Querol, Tarragona.Pyrenae, 15-16: 125-142. Barcelona.MOLIST, M., CRUELLS, W. i CASTELLS, J. (1987).L’àrea megalítica de Tavertet. Cota Zero, 3: 55-68. Vic.MONER, J.M. (1872). Dos monumentos druídicossitos en el distrito municipal de Senterada.Opuscle. Fonz.MOREU REY, E.(1969-1970). Pedres decoradesde Passanant. Boletín Arqueológico, 69-70: 135-140.Tarragona.PERICOT, L. (1925). La civilització megalíticacatalana i la cultura pirenaica. Barcelona.PERICOT, L. (1950). Los sepulcros megalíticoscatalanes y la cultura pirenaica. Barcelona.PUIGGARÍ LLOBET, J. (1865). El dolmen de laGrossa, El Museo Universal, 20 de agosto de1865, Madrid.RIBA, D., ROSILLO, R. i PALOMO,A. (2010).Resultat de les excavacions arqueològiques a laSerra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà). X

Jornades d’Arqueologia de les ComarquesGironines (Arbúcies 2010): 51-59. Arbúcies.RIPOLL, E., BARBERÀ, J., LLONGUERAS, M.(1965). Poblado de Puig Castellar (San Vicentedels Horts, Barcelona). Excavaciones Arqueológicasen España, 40: 5-19. Madrid.SERRA VILARÓ. J. (1927). La civilitzaciómegalítica a Catalunya. Contribució al seuestudi, Solsona.SERRA VILARÓ, J. (1950). Insculturas dolmé-nicas. Boletín Arqueológico, 31: 114-122.Tarragona.TARRÚS, J. (1993). El menhir dels Estanys I (LaJonquera). Empúries, 48-50: 346-351. Barcelona.TARRÚS, J. (2002). Poblats, dòlmens i men-hirs.Els grups megalítics de l’Albera, serra deRodes i Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló iVallespir Oriental). Ed. Diputació de Girona.Girona.TARRÚS, J., CARRERAS, E., BOFARULL, B.E iGAY, P. (2005). El cromlec de Pins Rosers (Llinarsdel Vallès, Vallès Oriental) In: Roches Ornées/Roches Dressées. Colloque de l’AAPO enHommage à Jean Abelanet (Perpinyà, 2001):151-155. Perpinyà.TARRÚS, J. i CARRERAS, E. (2008). Notícia delstreballs fets l’any 2006 al complex prehistòricdel Mas Baleta III (La Jonquera, Alt Empordà).IX Jornades d’Arqueologia de les Comarquesde Girona (l’Escala): 63-67. L’Escala.VIDAL, L.M. (1894). Más monumentos mega-líticos en Cataluña. Memorias de la real Academia deCiencias y Artes de Barcelona, 16. Barcelona.VIDAL, L.M. (1914-1915). Nota sobre un«menhir» y una «piedra oscilante» conesculturas y letras ibéricas. Mem.Real academia deCiencias y Artes, 11 (3): 19-29. Barcelona.VIGNAUD, A. (1998). La nécropole néolithiquedu Camp del Ginebre de Caramany (PyrénéesOrientales) In: Tombes, Nécropoles, Ritesfunéraires préhistoriques et historiques.Séminaires du Centre d’Anthropologie(Toulouse): 19-29. Tolosa.VILARDELL, R. i CASTELLS, J.(1976). Hallazgode una estela decorada en el Pla de la Calma.Pyrenae, 12: 181-182. Barcelona.VILASECA, S. (1922). La Pedra Fita de Botarell.Butlletí Inst.Cat. Hist. Nat. Barcelona.VORUZ, J.L.(1992). Hommes et Dieux duNéolithique. Les statues-menhirs d’Yverdon.Annuaire de la Société Suisse de Préhistoire et d’Archéologie,75: 37-64. Ginebre.

Josep Tarrús i Galter