14ª Campanya d’Excavacions Sistemàtiques al Jaciment de Son Fornés (Montuïri, Mallorca). Any...

1. IntervencIons arqueològIques programades

0024

14ª Campanya d’ExCavaCions sistEmàtiquEs al JaCimEnt arquEològiC dE son Fornés(montuïri, mallorCa). any 2011.

vIcenç lullrafael mIcÓcrIstIna rIHuete Herradaroberto rIscH

DIPÒSIT LEGAL / PM 601-2010 | ISBN / 978-84-92603-43-5

14ª Campanya d’Excavacions Sistemàtiques al Jaciment Arqueològic de Son Fornés

(Montuïri, Mallorca). Any 2011.

MEMÒRIA

Direcció i Coordinació: Vicenç LULL, Rafael MICÓ, Cristina RIHUETE HERRADA i Roberto RISCH

Equip adjunt a la direcció: Paula AMENGUAL, Lara GELABERT, Albert FORÉS i Jordi HERNÁNDEZ-‐GASCH

Consolidació i Restauració: Bernat BURGAYA i Margalida MUNAR

Desembre 2012

Son Fornés 2011. Memòria de la 14ª campanya

2

ÍNDEX

1. Introducció, objectius i metodologia................................................................ 6

2. La Zona D.......................................................................................................... 12

2.1. Intervencions prèvies i contextualització .................................................... 12

2.2. Les sub-‐zones de la Zona D excavades durant la 14a campanya ................. 13

3. Dades estratigràfiques, cronològiques i funcionals ........................................ 17

3.1. La Zona D-‐A (ZD-‐A) ...................................................................................... 17

3.1.2. Sector D8 .............................................................................. 21

3.1.3. Sector D5 .............................................................................. 39

3.1.4. Sectors D9 a D12 .................................................................. 40

3.2. La Zona D-‐B (ZD-‐B) ..................................................................................... 48

3.2.1. Els carrers de la ZD-‐B ........................................................... 50

3.2.2. HR4 ....................................................................................... 57

3.2.3. Sector D7 (HR5) ................................................................... 58

3.3. La Zona D-‐C (ZD-‐C) ..................................................................................... 66

3.3.1. Sector D13 ........................................................................... 71

4. Treballs de conservació ................................................................................ 77

5. Valoracions globals ....................................................................................... 108

6. Divulgació i difusió ........................................................................................ 110

7. Composició de l’equip .................................................................................. 111

8. Bibliografia .................................................................................................. 112

Índex de figures

1. Imatge aèria un cop finalitzada la campanya ................................................ 6

2. Protocol fitxa subconjunt sedimentari (tipus A) ........................................... 8

3. Protocol fitxa subconjunt estructural (tipus B) i paraments muraris ........... 9

4. Fotogrametria de l’àrea excavada ................................................................ 10


3

5. Planta general i fases d’ocupació ................................................................. 12

6. Planta de les sub-‐zones excavades ............................................................... 14

7. Planimetria general amb els sectors d’excavació i murs exhumats ............. 15

8. Vista general abans de començar els treballs .............................................. 16

9. Zona D-‐A abans i després de la intervenció ................................................. 17

10. Tanca de l’antic sementer de la Zona D-‐A (mur X2) .................................... 18

11. Definició dels sectors D8, D9 i D10 sota el conjunt I de la Zona D-‐A ........... 19

12. ZD-‐A, excavació del subconjunt 1A1 i delimitació de l’1A2 ......................... 20

13. Delimitació dels paraments del D8 sota el subconjunt 1A1 de la Zona A ... 20

14. Planimetria dels sectors D8 i D5 .................................................................. 21

15. Relacions estratigràfiques del D8 ................................................................ 22

16. D8, fotogrametria de l’inici de l’excavació .................................................. 23

17. D8, fotogrametria de l’inici del subconjunt 1A4 ........................................ 24

18. D8, plataforma del mur capçalera (subconjunt 1B3) ................................... 25

19. D8, lleixa 1B5 (esquerra) i escudeller 1B6 (dreta) amb vasos ceràmics associats ...................................................................................................................... 26

20. D8, materials del conjunt 1 .......................................................................... 28

21. D8, subconjunt 2A1 i estructures dels conjunts 1 i 2 ...................................29-‐30

22. D8, vista general després dels treballs de consolidació i restauració .......... 30

23. D8: (a) conjunt format per llosa i taula central (2B6); (b) les tres fileres de lloses que formen la taula; (c) excavació del testimoni darrera la llosa i bloc basal repicat on anava originalment encaixada ...................................................31-‐32

24. D8, excavació de la llar de foc (2B2) ............................................................32-‐33

25. D8, excavació cisterna 2B1 ........................................................................... 33

26. D8, ceràmica d’importació del conjunt 2 ..................................................... 34

27. D8, mandibules d’ovicaprins del conjunt 2 .................................................. 35

28. D8, fossa 3B1 amb restes humanes ............................................................. 36

29. D8, fossa 3B2 amb vas ................................................................................. 38

30. D5, moneda trobada a la neteja superficial ................................................. 39

31. Planimetria general i relacions estratigràfiques dels sectors D9-‐D12 .........40-‐41


4

32. D9 i D10, inici de l’excavació ...................................................................... 42

33. D12, excavació de l’HT8 ............................................................................. 45

34. D12, llegums de l’habitació talaiòtica (HT8) .............................................. 46

35. D9 a D12, vista general del final de l’excavació ......................................... 47

36. Planimetria general de la Zona D-‐B ........................................................... 48

37. La Zona D-‐B abans i després de l’excavació .............................................. 49

38. Relacions estratigràfiques de la Zona D-‐B, sector carrers ......................... 50

39. ZD-‐B, excavació del conjunt 1 ................................................................... 51

40. ZD-‐B, excavació del conjunt 2 al Carrer dels Santuaris ............................. 52

41. ZD-‐B, banqueta 3B1 ................................................................................... 53

42. ZD-‐B, esglaó 3B7 ........................................................................................ 53

43. ZD-‐B, empedrat 3B9 i canal de desguàs 3B10 a la base del mur V ............ 54

44. ZD-‐B, final de l’excavació a l’àrea del sondeig (conjunt 7) ........................ 56

45. HR4, final de l’excavació ........................................................................... 58

46. D7 un cop excavat el conjunt 1 ................................................................. 59

47. D7, anell de bronze del conjunt 1 ............................................................ 60

48. D7, mànec de bronze d’un colador de vi del conjunt 1 ............................ 61

49. D7, penjoll de bronze ............................................................................... 62

50. D7, conjunt 2 (HR5) ................................................................................. 63

51. D7, llar de foc 2B1 (HR5) .......................................................................... 64

52. HR5, final de l’excavació .......................................................................... 65

53. Planimetria general de la Zona D-‐C amb localització del sector D13 ...... 66

54. ZD-‐C abans i després dels treballs d’excavació ....................................... 67

55. Fotogrametria dels sectors D1, D2 i D4 .................................................. 68

56. ZD-‐C a l’inici de l’excavació ..................................................................... 69

57. Relacions estratigràfiques de la Zona D-‐C .............................................. 70

58. Mur W sobre el dipòsit del conjunt 2 del sector D13 ............................. 71

59. D13, empedrat 2B5 adjacent al llindar del D1 ....................................... 73


5

60. D13, pou 2B1 ............................................................................................. 73

61. D13, canalització a la base del mur V i empedrat 2B4 .............................. 74-‐75

62. ZD-‐C i D-‐13 després dels treballs de conservació ...................................... 76

63. Localització planimètrica dels treballs de consolidació ............................ 77

Annex gràfic treballs de conservació al sector D8 (S1) .................................. 78

Annex gràfic treballs de conservació al sector D12 (HT8) ............................. 85

Annex gràfic treballs de conservació a la Zona D-‐B (Carrers) ........................ 87

Annex gràfic treballs de conservació al sector D7 (HR5) ............................... 94

Annex gràfic treballs de conservació a la Zona D-‐C i sector D13 ................... 98

Annex gràfic treballs de conservació al sector D1 (HR9) ............................... 103

Annex gràfic treballs de conservació al sector D2 (HR10) ............................. 106


6

1. Introducció, objectius i metodologia

Les intervencions realitzades l’any 2011 a Son Fornés s’inclouen dins el quinquenni d’investigacions 2011-‐2016 i han estat coordinades, com és habitual, per l’equip de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona responsable del projecte (Vicenç Lull, Rafael Micó, Cristina Rihuete i Roberto Risch – Grup d’Arqueoecologia Social Mediterrània ASOME -‐ http://asome.uab.cat/InvestMed.htm).

La finalitat última del programa consistia en completar les excavacions de l’àrea central del poblat (zona D) per tal d’adequar-‐la a les necessitats del futur Parc Arqueològic (figura 1). L’abast de les troballes i de la documentació recopilada, així com les mesures de protecció i conservació patrimonial implementades han superat amb escreix els objectius inicials.

Figura 1. Imatge aèria un cop finalitzada la campanya d’excavació, amb la zona d’acumulació de terres i pedres al fons.

L’àrea excavada ultrapassa els 250 m2 de superfície estimats inicialment, doncs inclou treballs d’estratigrafia vertical en diferents trams muraris i també l’exploració fins la roca d’algunes habitacions circumdants ja excavadas (D1/HR9 i D2/HR10). Els treballs es desenvoluparen entre el dia 1 d’agost i el 2 de setembre de 2011.

El gran abast d’aquesta intervenció, materialitzat en l’extracció de 52 m3 de terra i 23 m3 de pedra, no hauria estat possible sense un nombrós equip d’excavació format per 23 professionals (tècnics i peons auxiliars d’arqueologia), 10 estudiants d’arqueologia i 8 voluntaris. Els treballs de consolidació i restauració, desenvolupats entre el 26 de setembre i el 28 d’octubre de 2011, implicaren la participació de dos professionals en


7

aquesta matèria, un mestre marger i tres operaris de la Brigada de Patrimoni del Consell de Mallorca1. Per l’aixecament i desplaçaments dels grans carreus, així com l’evacuació de les terreres i pedreres acumulades, s’han llogat els serveis necessaris de maquinària pesant.

Com és habitual a Son Fornés, la teoria de conjunts ha estat la base del sistema d’excavació i registre adoptat2. Aquest sistema implica la definició en el camp d’unitats sedimentàries i estructurals amb sentit social (conjunts arqueològics), al voltant de les quals s’articula el registre. Cada conjunt inclou un nombre variable de subconjunts de diferent natura (sedimentària, estructural-‐immoble, artefactual, etc.).

El registre de camp ha estat formalitzat en un centenar de fitxes categoritzades segons el tipus de subconjunt (sedimentari o estructural) i acompanyades de la matriu de relacions estratigràfiques de cada unitat d’excavació (zona/àmbit) (figures 2 i 3).

El sediment dels subconjunts d’enderroc ha estat porgat en garbells de 10 mm de llum i el dels nivells d’ocupació ha estat processat en d’altres més petits (3 mm). Tot el material recuperat, independentment de la seva natura (mostra sedimentària, restes biològiques, artefactes…) ha estat embossat amb un número específic consignat a la fitxa de camp (garantia de traçabilitat) i georeferenciat mitjançant GPS diferencial.

Pel que fa a la selecció i l’obtenció de mostres destinades a anàlisis posteriors, de cada subconjunt sedimentari hem pres una mostra de terra (G/S) per a la realització d’anàlisis sedimentològiques, granulomètriques, de pH i de fosfats. Pel que fa als sediments processats mitjançant flotació hídrica i amb la intenció de garantir la representativitat estadística i l’aleatorietat del mostreig, hem continuat seleccionant el contingut sedimentari d’una senalla per cada cinc d’extretes (20%) a tots els conjunts estructurats (nivells d’habitació clarament definits, contexts tancats, etc.). Tanmateix, com ja hem fet en altres ocasions, en els subconjunts que aparentment poden oferir condicions més favorables per a la conservació de restes botàniques, com ara les acumulacions de cendres dins d’una foganya o els propis punts de concentració de matèria orgànica, la recollida de sediment no ha estat selectiva, sinó íntegra.

La presa de mostres de fitòlits ha estat reservada a aquells contexts on és possible establir una relació entre troballa i funcionalitat. Al marge de les preses durant l’anàlisi posterior de la indústria lítica (superfície activa de molins i morters) i del sediment contingut dins dels vasos sencers, també hem agafat mostres addicionals de control a 20, 30 i 40 cms. Hem emprat els mateixos criteris per les mostres de residus dels contenidors ceràmics. Quant a les de pol·∙len, només han estat preses sota artefactes trobats in situ i, necessàriament, en subconjunts definits com a pisos d’habitació. Finalment, el mostreig micromorfològic ha romàs restringit a subconjunts que podien proporcionar dades rellevants en aspectes molt concrets, com ara les característiques dels nivells i de les estructures de combustió, així com la preparació de paviments i el referit de paraments.

1 L’assistència dels membres de la Brigada de Patrimoni del Consell de Mallorca tingué lloc entre el 3 i el 25 d’octubre. La campanya de consolidació i restauració va desenvolupar-‐se sota la supervisió arqueològica de l’equip tècnic de la UAB vinculat al Museu Arqueològic de Son Fornés. 2 Gasull, Lull i Sanahuja 1984, Castro et alii 1999, Lull et alii 2002.


8

SONFORNÉS

Zona Sector Subconjunto

APersona/s Fecha (nicio y fin)

2011TIERRA PIEDRAS

Nº CAMPO / COORDENADOS

Nº campo Materia/Muestra X Y Z Ítem, descripción y observaciones

TEXTURA Grava (<2mm)

Arena g (0,5-2mm)

Arena f (0,5-0,06 mm)

Limo (0,06-0,002 mm)

Arcilla (<0,00 2mm)

CONSISTENCIA Compacta Suelta Pulverulenta

Cotas iniciales mín.

COLOR (subjetivo yMunsell en seco) TAMAÑO

FORMA

Redondeada-Esfèrica

Angular-subesfèrica

Plana/Losa

VOLUMEN

pequeña cuartilla-DIN A4 > DIN A4

F = faunaCH = conchaH = humanosANT = carbón

C = cerámica a manoT = cerámica a tornoANF= ánforaL = ind. líticaO = ind. óseaM = metalV = vidrioX = otro

CÓDIGOS MATERIA/MUESTRA

“número de campo”: a todo el material se le asigna un número; inicio desde 1 para cada sector. “materia/muestra”: añadir GEN a “generales” “coordenado”: - número de campo con info X/Y/Z precisa - ítem..: en artefactos indicar tipo, morfología (p.e. “borde”), si completo, situación (boca arriba/abajo, inclinado), elemento aislado/concentración.

CAMPOS

COMPOSICIÓN (ausencia/poco/mucho)

- Carbones - CenizasVOLUMEN

(1 capazo = 10 litros)

Cotas iniciales máx. Cotas finales máx.Cotas finales mín.

Superficie (m2)

Pendiente (desnivel %)

FLO (sí/no, nº bolsas)

G-S (Sedimento): bolsamediana de cada subconj.

FLO (Flotación): 1 capazo decada 5 en subconj. selecc.

MIC (micromorfologia):bloque-indicar SUP/INF

ANT en “general” recogida decarbones > 1 cm

RECORDATORIO RECOGIDA MUESTRAS

FIT (fitolitos): muestra sed.de contacto (FIT 1);muestra de control a 40 cm (FIT 2); indicarTria artefacto.RES (residuos): muestra sed. contacto paredint. cerámica (RES 1); muestra de control a40 cm (RES 2); informe cer. (RES 3). Usar guant. nitrilo+aluminio; indicar TRIA artefacto.

POL (polen): cajita - sólobajo artefactos in situ

Añadir GEN a losartefactos agrupadosen bolsas generales

INTERPRETACIÓN DEL SUBCONJUNTO

MATERIAL DATANTE Y CRONOLOGÍA

OBSERVACIONES

Subconjuntos sedimentarios (A):

encima de

debajo de

adosado a

adyacente a

corta a

cortado por

RELACIONES ESTRATIGRÁFICAS CROQUIS planta/sección

Subconjuntos estructurales (B) y muros:

encima de

debajo de

adosado a

rellena a

corta a

cortado por

Figura 2. Protocol fitxa subconjunt sedimentari (tipus A).


9

SONFORNÉS

Zona Sector Persona/s

Materiales (naturaleza y tamaño):

DESCRIPCIÓN

DESCRIPCIÓN MÉTRICA (cm)

Cotas iniciales: màx. _______ mín. ________

Cotas finales: màx. ________ mín. ________

Longitud / Ø máx:

Anchura / Ø mín:

Altura: màx. ________ mín. ________

Observaciones:

DEFINICIÓN

Paramento/s (tipo, trazado, aparejo en planta/alzado, nº hiladas):

Fecha (nicio y fin)

2011

Subconjuntos estructurales (B) y otros muros encima de

debajo de

adosado a

se le adosa

Subconjuntos sedimentarios (A) encima de

debajo de

adosado a

se le adosa

RELACIONES ESTRATIGRÁFICAS

OBSERVACIONES GENERALES y CROQUIS al dorso (indicar norte)

Subconjunto

B

hogar cisterna silo cubeta hoyo poste columna banco enlosado empedrado piso

Orientación:

ESTRATIGRAFÍA INTERNA (descripción somera niveles “a”... “x”; definición y materiales en fichas A)

Morfología:

SONFORNÉS

Zona Sector Muro Persona/s

Materiales (naturaleza y tamaño):

DESCRIPCIÓN ESTRUCTURAL

DESCRIPCIÓN MÉTRICA (cm)

Cotas iniciales: màx. _______ mín. ________

Cotas finales: màx. ________ mín. ________

Longitud:

Anchura: màx. ________ mín. ________

Altura: màx. ________ mín. ________

nº de hiladas: ______

DEFINICIÓNmuro maestro acceso opuesto al acceso lateral )( medianero

Paramento: sencillo

Trazado: recto angular circular curvilíneo irregular otro:

Aparejo Planta: a soga a tizón a soga y tizón irregular

Alzado: poligonal isódomo pseudoisódomo ciclópeo

Orientación:

Fecha (nicio y fin)

2011

doble con relleno doble sin relleno

Subconjuntos estructurales (B) y otros muros encima de

debajo de

adosado a

se le adosa

Subconjuntos sedimentarios (A) encima de

debajo de

adosado a

se le adosa(añadir nº de hiladas)

RELACIONES ESTRATIGRÁFICAS

OBSERVACIONES y CROQUIS(indicar norte)

otro:

Figura 3. Protocol fitxa subconjunt estructural (tipus B) i paraments muraris.


10

L’aixecamet topogràfic, la delimitació tridimensional de les unitates sedimentàries, les planimetries digitalitzades i el banc de dades dels elements georreferenciats han estat integrats informàticament amb el software adient (AUTOCAD). La formalització de la documentació de camp es completa amb l’àlbum de fotografies de restes mobles i immobles, al qual s’hi afegeixen imatges zenitals, preses amb girafa telescòpica, que constitueixen la base de les diferents composicions fotogramètriques (figura 4) i la posterior modelització 3D.

Figura 4. Fotogrametria de l’àrea excavada.


11

Els materials i les tècniques emprats en els treballs de consolidació i restauració respecten el principi de reversibilitat que ha de guiar tota intervenció en els béns d’interés cultural. Els paviments han estat condicionats provisionalment amb grava per tal de facilitar el drenatge. Tots els elements no originals han estat afegits per tal de garantir l’estabilitat estàtica del conjunt o la seva correcta interpretació, i s’hi identifiquen mitjançant un cordó delimitador.

El protocol d’actuació general ha procedit, en primer lloc, a la consolidació de les crestes muràries per aturar les filtracions d’aigua de pluja i la posterior proliferació vegetal. El material bàsic consisteix en un morter de calç de proporcions tradicionals emprant com a àrids grava 0 i sorra. A sobre d’aquest i quan la pasta encara era fresca s’ha projectat terra del mateix lloc per donar un aspecte el més integrat possible amb l’entorn i amb el cromatisme original. S’ha rebaixat el reble intern uns deu centímetres i s’ha substituït pel morter de calç, incorporant pedres de dimensions variables que simulin el reble original. En llocs puntuals s’han afegit pedres no originals per salvar els desnivells d’algunes de les filades i així donar més solidesa a tot el conjunt. Aquestes intervencions estan degudament documentades tant en aquest informe (vegi’s infra, apartat nº 4) com reflectides al jaciment. Les pedres incorporades són de dimensions i formes semblants a les originals i en cap cas superen les cotes màximes conservades.

En segon lloc, les llars de foc, banquetes, enllosats i altres estructures desmuntades en el decurs dels treballs d’excavació han estat restituides fidelment gràcies a l’abundant documentació mètrica i gràfica recopilada i, posteriorment, consolidades amb un morter de calç de força NHL-‐5 per donar més solidesa al conjunt.

Finalment, tambén han estat consolidats els fonaments dels murs assentats directament sobre les margues naturals del terreny, atès que aquestes pateixen un procés irreversible d’erosió i disgregació a causa de les aigües pluvials. Els fonaments més febles han estat reforçats amb pedra i un morter de calç de força NHL-‐5 i recoberts posteriorment amb el mateix morter però amb acabat de terra.


12

2. La Zona D.

2.1. Intervencions prèvies i contextualització.

La superfície del jaciment excavada fins avui dia abasta 2205 m2, dels quals 1.710 corresponen a l’àrea delimitada pels talaiots 1 i 2. És en aquesta àrea central del poblat on trobam la Zona D (figura 5). Els seus límits són, per l’oest, les seccions dels Talls 1, 8 i la Zona A; pel sud, les Zones A i B; i per l’est la Zona B i el Talaiot 2.

Figura 5. Localització de la Zona D en la planimetria general de l’àrea central del poblat. Ubicació de les diferents estructures per fase d’ocupació (blau= talaiòtica; vermell= posttalaiòtica; groc= clàssica).

Estructures

Campanya Any Tall/Zona Talaiòtiques c. 900-550 ANE

Posttalaiòtiques c.550-250 ANE

Clàssiques c. 250 ANE –

50 DNE 1 1975 Tall 1 HT1 HR1

2 1976 Talls 9/12 T1

3 1977 Talls 8 i 14 HPT3 HR2, HR3

4 1978 Talls 2, 6, 7, 13, 15 i 16 HT2, HT3, HT4 HR3, HR4,

HR6, HR7, HR8 5 1979 Zona A HT3, HT5 HPT4 HR4, HR5, HR8

6 1981 Zona B, T2 T2, HT5

7 19831985 Zona C HPT1, HPT2

8 1988 Tall 14 bis, Zona D HPT3 HR9 (D1)

HR10 (D2)

9 2002 Zones D, E, F i G T3

Murada G4, HPT5 (G1),

T3

HR11 (E1) HR14 (D3) HR15 (D4)


13

10 2003 Zones E, F i G T3, HT6 (E2) G4, T3 HR12 (E3E)

HR13 (E3W)

11 2005 Zona H HR16 (H/C) HR17 (H/S)

12 2006 Zona E HT6

13 2008 Zona D HT7 S1 (D6)

14 2011 Zona D HT8 (D9) D13 S2 (D8)

HR5 (D7) HR4 (ZD-B)

Taula 1. Síntesi de les intervencions realitzades a Son Fornés des de 1975.

Els treballs a la Zona D començaren l’any 1988 amb l’excavació dels sectors D1 i D2 (HR9 i HR10, respectivament) i es reprengueren l’any 2002 amb l’apertura dels sectors D3 (HR14), D4 (HR15) i D5, els quals incrementaren el registre del traçat urbanístic d’època romana (taula 1). L’extraordinària abundància dels artefactes immobles recuperats aconsellaren, però, ajornar els treballs d’excavació pendents als sectors D3 i D4 per a futures campanyes. Per la seva banda, al D5 només es va aixecar l’estrat superficial.

L’any 2008 es va realitzar un sondeig (S1) de 5 x 10 m, localitzat a l’extrem occidental de la Zona D, és a dir, a la secció de l’antic Tall 1 excavat l’any 19753. És aquí on comparegueren les restes d’un nou recinte talaiòtic (HT7), el mur de tancament oriental de l’HR2 (Tall 8, excavat l’any 19774) i la cantonada N-‐O d’un gran edifici exempt, o “santuari”, el qual va ser excavat íntegrament (D6/Santuari 15).

2.2. Les sub-‐zones de la Zona D excavades durant la 14a campanya.

Malgrat que la metodologia emprada ha estat l’excavació en extensió, la gran superfície objecte de la intervenció, amb 310 m2, va fer imprescindible delimitar tres grans sub-‐zones: A, B i C (figures 6 a 8 i taula 2):

• Zona D, sub-‐zona A (ZD-‐A)

Limita amb la secció oriental del Sondeig 1 de la Zona D i el sector D6, tots dos excavats l’any 2008. Comprèn els sectors D5, D8, D9, D10, D11 i D12. Els murs excavats de bell nou són: J, K, L, M1, N, O, P i Q.

• Zona D, sub-‐zona B (ZD-‐B)

Localitzat al sud de la ZD-‐A, comprén els nivells basals del tram meridional del Sondeig 1 excavat l’any 2008, així com tota l’extensió a l’oest del D6 i al nord del D2 i del D4. Inclou el sector D7. Els murs exhumats són: R1, R2, S1 i V.

• Zona D, sub-‐zona C (ZD-‐C)

3 Díez et alii 1980: 317-‐324. 4 Díez et alii 1980: 337-‐344. 5 Lull et alii 2010: 29-‐48; Amengual et alii 2012.


14

Localitzat al sud de la ZD-‐B, limita per la banda oriental amb els murs dels sectors D1 i D2. Inclou el D13. Els murs exhumats són: S2, U, W i X.

Figura 6. Superfície excavada (trama grisa) amb indicació de les subzones: ZD-‐A (nord), ZD-‐B (centre) i ZD-‐C (sud).

Sub-‐zona Sector Estructura / Nivell de freqüentació A D8 Santuari 2 (S2) A D9 Exterior època clàssica A D10 Exterior època clàssica A D11 Exterior època clàssica A D2 Habitació Talaiòtica 8 (HT8) B -‐ Carrer Ample i Carrer dels Santuaris B D7 Habitació Romana 5 (HR8) C D13 Pou [1988] D1 Neteja de l’Habitació Romana 9 (HR9) i

exploració nivells anteriors [1988] D2 Neteja de l’Habitació Romana 10 (HR9) i

exploració nivells anteriors [2002] D5 Exterior S2 i carrer façana santuaris

Taula 2. Sectors excavats amb les diferents ocupacions.


15

Figura 7. Localització dels sectors d’excavació i murs exhumats. En lletra grisa, els excavats en campanyes anteriors.


16

Figura 8. Vista general de l’àrea objecte de la intervenció, des del Talaiot 1, abans de començar els treballs (foto IMG_0561).


17

3. Dades estratigràfiques, cronològiques i funcionals.

3.1. La Zona D-‐A (ZD-‐A).

Com ja hem esmentat abans, es tracta de l’àrea més septentrional de la Zona D i es localitza al nord i a l’est del sector D6 excavat l’any 2008 en el decurs de la 13a campanya (figures 6, 7 i 9).

Figura 9. La Zona D-‐A abans i després de la intervenció.


18

Comprèn un únic conjunt (conjunt 1) corresponent a la transformació del sector en un camp de cultiu. Sota un nivell superficial caracteritzat per abundància d’humus s’identificà el mateix sediment porgat i despedregat (subconjunt 1A1) que caracteritzava el primer estrat del Sondeig 1 excavat a la darrera campanya (també anomentat 1A1). En la meitat meridional amagava les restes d’un mur (X2) construït sobre l’enderroc de la cantonada SE del D8 (figura 10). La seva trajectòria en sentit SE-‐NO coincideix amb la del mur identificat l’any 2008 i que també va ser interpretat com a tanca del sementer, encara en ús a mitjans del segle XX1. La ceràmica recuperada abasta fàbriques i cronologies de totes les èpoques.

Figura 10. Tanca de l’antic sementer de la Zona D-‐A (mur X2). A dalt a l’esquerra, el tram desmuntat, construït damunt l’enderroc de D8, vist des del sud (foto IMG-‐0634). A dalt, a la dreta: perspectiva del seu recorregut des del nord (foto IMG-‐8693). A baix: imatge general des del nord-‐est, amb el Talaiot 2 darrere (foto IMG-‐0649).

1 Els límits dels antics sementers són apreciables a les fotografies aèries de l’any 1956 (Núm. 14166, full 699).


19

A l’extrem N-‐O el dipòsit sedimentari es trobava força arrasat i erosionat i el subconjunt 1A1 arribava fins la roca mare. A la meitat meridional, el subconjunt 1A1 cobria les crestes dels murs J, K i L, els quals configuren un edifici exempt que rebé el nom de D8. A la meitat septentrional, el subconjunt 1A1 cobria les crestes dels murs O, P, M1 i N. El dipòsit subjacent al nord i a l’oest del D8, delimitat pels murs K i M i la façana oriental del D6 (estret carreró entre D6 i D8), s’anomenà D9. La resta del dipòsit subjacent al nord del mur M1 i fins el límit amb la Zona D-‐B, és el D10 (figura 11).

Figura 11. Definició dels sectors D8, D9 i D10 sota el conjunt 1 de la ZD-‐A (foto: IMG-‐0281).

A l’extrem sud-‐oest definit per la cantonada del D6 (excavat l’any 2008), la base del subconjunt 1A1 descansava sobre una acumulació de pedres trabades amb un sediment esponjós i amb abundància de cargols. Ultrapassava els dos trams del mur L i tenia una superfície de 3,6 m2 (subconjunt 1A2, figura 12). Es tractava del reble d’una mena de fossa que tallava el dipòsit fins arribar a la cisterna del conjunt 2 del D8. Tenia una secció més aviat cònica, un perímetre que anava estrenyent-‐se progressivament i una gran massa de pedres amb predomini de tamany mig2. La seva formació original podria relacionarse amb l’enderroc de l’edifici, però el fet de tallar els sediments relacionats amb el seu abandonament, així com la presència de material molt recent (tardo-‐antic i islàmic), fan pensar en un abocador de cronologia tardana.

2 Les referències de tamany emprades a Son Fornés són: petit, equival al tamany d’un paquet de tabac; mig arriba fins la superfície d’un DIN-‐A4; i gran correspon a superfícies superiors a un DIN-‐A4.


20

Figura 12. ZD-‐A, procés d’excavació del subconjunt 1A1 i delimitació del subconjunt 1A2 (foto IMG-‐0234).

A l’est del mur K, la base del subconjunt 1A1 cobria una mena d’enllosat adjacent al parament extern de l’edifici definit al D8, el qual podria haver funcionat en un moment força recent com una superfície de freqüentació (figures 13 i 16), tot i que els materials trobats són poc diagnòstics.

Figura 13. Delimitació dels paraments del D8 sota el subconjunt 1A1 de la Zona A. En primer terme, l’enllosat adjacent al mur K. Al fons de la imatge, el Talaiot 1 (foto IMG-‐0269).


21

3.2. El sector D8

El D8 està delimitat pels murs J, K i L. Comprèn un edifici exempt, que anomenam Santuari 2 (S2), separat d’un altre de característiques semblants (D6, o Santuari 1) per un estret carreró de mig metre d’amplada (figures 6 i 14). El dipòsit sedimentari excavat comprèn tres conjunts corresponents a dues fases d’ocupació (conjunts 1 i 2) i a un moment previ, de caire fundacional (conjunt 3).

Figura 14. Planimetria del D8 amb identificació dels murs i localització de les estructures de cada conjunt.

La matriu de la figura 15 sintetitza les relacions estratigràfiques que exposam a continuació.


22

Figura 15. Relacions estratigràfiques del sector D8.


23

Conjunt 1

Definició

Comprèn les restes materials del procés d’enderroc del Santuari 2 i de la segona o darrera ocupació.

Figura 16. Fotogrametria de l’inici de l’excavació del D8 .

El nivell més superficial, o subconjunt 1A1, de consistència argilosa compacta amb taques blanques de tàpia, s’estenia per tot l’espai delimitat pels murs del D8, llevat del quadrant S-‐O, on el tallava el subconjunt 1A2 de la ZD-‐A (figura 16). Amb una superfície de poc més de 17 m2, una potència molt variable, d’entre 6 i 48 cm, i un 25% del seu volum format per pedres petites i mitjanes, presentava un lleuger desnivell en


24

sentit nord/sud i est/oest, la part més baixa del qual coincidia amb el perímetre del ZDA-‐1A2. Per facilitar l’excavació del sector corresponent a l’accés de l’edifici es delimità un nou subconjunt (1A2) inferior al metre quadrat, tot i que les característiques sedimentàries eren idèntiques a les de l’1A1.

Figura 17. D8, fotogrametria de l’inici del subconjunt 1A4.

El subconjunt 1A3, localitzat sota els dos anteriors i tallat igualment per l’1A2 de la ZD-‐A, es caracteritzava per una proporció lleugerament inferior de pedres, però de major tamany, i un sediment de color groguenc amb una potència mitja de 15 cm. La seva superfície superava els 18,5 m2 perquè el tall del subconjunt 1A2 de la ZD-‐A anava minvant de tamany a mesura que l’excavació progressava. Reuneix totes les característiques d’un nivell d’enderroc, ben igual que l’1A4, localitzat just per sota de


25

l’anterior, però amb una textura un poc més compacta i major potència (24 cm de mitja, encara que al terç meridional oscil·∙lava entre els 8 1 els 15 cm), més pedres (27% del volum), i una superfície que assoleix els 20 m2 (figura 17).

A la base de l’1A4 el sediment tornà molt més fi i de color gris. Amb una potència d’entre 3 i 8 cm, cobria part de les infraestructures del recinte, com ara les banquetes aferrades als murs laterals (1B1 i 1B2). Tant aquest subconjunt 1A4-‐base com el subjacent, anomenat 1A5, s’interpreten com els nivells d’acumulació sobre el pis d’ocupació. Val a dir, però, que l’absència d’un pis ben estructurat i definit bàsicament per la cota on recolçaven les diferents infraestructures associades al conjunt 1, planteja problemes de contaminació entre l’1A5, que mostrava punts de carbó i tenia una potència molt variable (entre 10 i 23 cm), amb el nivell inferior del conjunt 2, caracteritzat per la combustió.

Estructures

El Santuari 2 és un edifici de planta rectangular i cantonades arrodonides, amb 7,8 x 7,1 m de longitud màxima i una superfície total de 40 m2. Tant el portal d’accés, obert al sud-‐est, com l’orientació general del recinte és idèntica a la del Santuari 1 (D6).

L’estratigrafia murària indica que el primer mur bastit va ser el tram oriental de la façana (mur J), al qual se li adossà un altre en forma de “L” que comprén tot el lateral oriental i la capçalera (mur K). Finalment, a l’extrem NW se li adossà un nou tram en forma de “L” (mur L) que tanca l’edifici deixant un espai d’entrada de 134 cm (figura 13). Tots tres són murs de doble parament amb reble amb una amplada variable d’entre 75 i 95 cm, alternància d’aparell al llarg i al través i una alçada màxima conservada de 121 cm (tram septentrional del mur K, figura 18). A diferència del tipus de construcció palesa al D6, on els grans blocs ocupen el parament extern, al D8 s’hi troben a l’intern. Figura 18. D8, plataforma del mur capçalera –mur K-‐ (subconjunt 1B3).

En la fase d’ocupació documentada al conjunt 1 l’accés era molt rudimentari, doncs no tenia llindar i consistia, bàsicament, en l’aprofitament de l’esglaó superior construït antigament i format per dues grans lloses col·∙locades verticalment (2B3, vegi’s infra i figura 14). La gran llosa central també era ben visible, però la plataforma o taula aferrada al seu davant era molt més baixa (2B6, vegi’s infra). La resta d’estructures


26

immobles que detallam a continuació van ser construïdes de bell nou, directament sobre les restes del conjunt 2.

A la part posterior de l’edifici hi havia una segona plataforma o taula (1B3), molt baixeta, aferrada a la paret capçalera. Consistia en una llosa de pedra calcària sorrenca i perímetre irregular, de 112 cm de longitud per 60 d’amplada màxima i 7 de gruix, col·∙locada sobre un llit de pedres petites que la falcaven i aixecaven 7 cm més per damunt del nivell de pis (figura 18). L’absència de traces d’ús damunt la llosa permet excloure la seva funció com a superfície de treball. Gràcies al desmuntatge de l’estructura en el decurs dels treballs de consolidació es confirmà que la llosa recolzava directament sobre un reble estructural i, per tant, tampoc es tractava de cap tipus de cista o contenidor (cofre o caixa). Molt aprop d’aquesta plataforma hi havia una mena de lleixa triangular feta amb llosetes parcialment encastades a la cantonada nord-‐est de l’edifici (1B5). Tenia 55 cm de longitud màxima per 15 d’amplada (1B5) i s’aixecava uns 50 cm per damunt del nivell del pis. L’enderroc parcial d’aquesta mena de post sobre dos vasos ceràmics de producció local, perfectament conservats i associats al subconjunt 1A4 (figura 19), corrobora la seva funció com a prestatge en aquesta fase d’ocupació de l’edifici, tot i que no es pot descartar un ús previ.

Figura 19. D8, lleixa 1B5 (esquerra) I escudeller 1B6 (dreta) amb vasos ceràmics associats (fotos IMG-‐0562 i 0601).

A l’extrem oposat de l’edifici, ocupant la cantonada sud-‐est, trobam un petit empedrat de 63 x 36 cm (1B6), la funció del qual com a escudeller rau en la troballa in situ d’un nou conjunt de vasos pràcticament sencers (figura 19).

El capítol de les infraestructures es tanca amb dues banquetes llargues, estretes i, novament, baixes, aferrades a les parets laterals de l’edifici (1B1 a l’est i 1B2 a l’oest). Les seves mesures són, respectivament, 245 cm de longitud per 45 d’amplada i 10/15 d’alçada (1B1) i 236 x 45 x 10/20 (1B2). El nucli petri va ser referit amb fang i consistia en una filada de pedres mitjanes bastides amb aparell divers (al través a la banqueta occidental i mixt a l’oriental), i aferrades als murs mitjançant una o dues fileres de falques petites.


27

Materials, cronologia i funció

Entre els materials arqueològics recuperats destaca el gran nombre de petits vasos de producció local, el remuntatge dels quals ha aconseguit completar el perfil d’una vintena. Al marge dels trobat in situ, associats a l’escudeller, la lleixa de pedra (figura 19) i la taula central, la localització preferent a la vora dels murs pareix suggerir que descansaven sobre posts peribles encastades a les parets.

El repertori comprèn cubilets, copes, tasses, i olletes d’una o dues anses (en aquest darrer cas, simètriques i sobreelevades per damunt del llavi), amb la típica decoració a base de mugrons i cordons semirculars, així com la incisió perimetral que subratlla la inflexió del coll i l’engruiximent del llavi (figura 20). Tots aquests trets són molt freqüents a Son Fornés en contexts dels segles II i I ANE.

La vaixella d’importació documentada representa una proporció gairebé marginal i consisteix bàsicament en fragments de gerres púniques i púnico-‐ebussitanes. El repertori amfòric també és molt pobre i fragmentat i està representat per una vora greco-‐itàlica3, una altra púnico-‐ebussitana que també conserva el coll (T-‐8.1.3.2/PE-‐174) i tres tapadores de la mateixa fàbrica5, segurament reciclades com a tapadores de les olletes produïdes localment (figura 20).

Les restes de fauna presenten un estat molt fragmentari, típic de contexts de consum, i en molts casos mostren evidències de bullit. Cal destacar un gran corn marí magníficament conservat i, tal vegada, emprat per la seva capacitat d’emetre sons (figura 20), així com una dena de vidre de color blau marí i una petita placa de plom.

Encara és prest per determinar la funció de l’edifici en aquests moments, però l’absència d’infraestructures necessàries per a la vida quotidiana, com ara un espai de cuina i processat d’aliments, així com eienes i elements d’emmagatzematge, pareix suggerir un ús supra-‐domèstic adient amb el seu tamany i localització central respecte al barri ocupat als segles II i I ANE. D’altra banda, les absències que acabam d’assenyalar contrasten amb les evidències de consum de carn i, sobre tot, de begudes racionades mitjançant gerretes. El gran nombre de tassons i olletes de consum individual s’adiu amb la capacitat de l’edifici per aplegar un nombre semblant de persones assegudes a les banquetes laterals. L’anàlisi espaial del conjunt d’evidències recuperades, actualment en curs, permetrà aïllar possibles àrees d’activitat diferenciades, les quals segurament es relacionen amb un itinerari marcat des de l’entrada per la localització específica de les taules i els escudellers i les banquetes laterals.

3 Nº inventari: SF-‐D8-‐1A5-‐175. 4 Nº inventari: SF-‐D8-‐1A5-‐145. 5 Núms. inventari: SF-‐D8-‐1A5-‐184, 185 i 158.


28

Figura 20. D8, materials del conjunt 1.


29

Conjunt 2

Definició

Comprèn les restes de la primera ocupació del Santuari 2. Inclou un únic nivell sedimentari (subconjunt 2A1), la base del qual es troba damunt la roca mare (2A1 base) i regularitza els desnivells de la seva topografia. Inclou pedres majoritàriament petites amb un volum total molt inferior al documentat al conjunt 1. Es caracteritza per una superposició microestratigràfica de fines capes de carbons i cendres que alternen amb un sediment argilós i de tonalitat marronosa excepte a la cantonada sud-‐oest, on no hi ha cap evidència de combustió (figura 21). Correspon, per tant, a la sedimentació de diferents episodis de foc previs a la remodelació de l’edifici.

Estructures

L’accés original al Santuari 2 comptava amb dos esglaons (2B3). El primer, amb 47 cm d’alçada, és l’únic reaprofitat posteriorment i el formaven dues lloses col·∙locades verticalment i travades al centre mitjançant una pedra petita a mode de clau. El segon, amb només 10 cm d’alçada, estava format per un enllosat d’aparell poligonal, amb una longitud màxima de 150 cm i una amplada irregular, doncs augmenta de tamany a la meitat oriental fins connectar amb el perímetre extern del braser (2B5) i de la llar de foc (2B2) (vegi’s figura 14).

Al centre del recinte s’hi troba un conjunt singular, inèdit fins ara a Son Fornés, format per una gran llosa vertical i una plataforma o taula aferrada al seu davant (2B6, figures 22 i 23), amb l’aspecte d’una mena de seient monumental orientat cap a l’entrada de l’edifici.

Figura 21a. D8, subconjunt 2A1 i estructures dels conjunts 1 i 2.


30

Figura 21b. D8, subconjunt 2A1 i estructures dels conjunts 1 i 2.

Figura 22. D8, vista general del Santuari 2 des del sud-‐oest, després dels treballs de conservació.


31

La llosa conserva una alçada de 170 cm per 60 d’amplada i 24 de gruix. Totes les seves superfícies son llises llevat de l’extrem inferior de la cara septentrional, on conserva un petit nervi central d’uns 35 cm de longitud. Va aparèixer inclinada i desplaçada del seu lloc original, amb indicis de fractura a l’extrem superior i diferents esquerdes longitudinals. Des de la seva identificació al subconjunt 1A1 l’excavació progressà al seu voltant deixant un testimoni a la part posterior, on recolzava, fins arribar a la roca mare (figura 23a ).

Figura 23a. D8, vista del conjunt format per llosa i taula central (2B6) en el decurs dels treballs d’excavació: des del sud (esquerra) i des del nord (dreta).

Un cop acabada l’excavació es va desmuntar la taula o plataforma a fi de verificar l’absència d’un espai interior i documentar la seva fàbrica, la qual consisteix en tres filades de lloses superposades i falcades mitjançant pedres petites (figura 23b).

Figura 23b. D8, les tres fileres de lloses que formen la taula davant la llosa central (2B6).

La llosa superior té la mateixa amplada que la columna i gairebé el doble de gruix. L’alçada total d’aquesta mena de taula o seient és de només 60 cm, però la seva posició assegurava l’estabilitat de la llosa “respatller”, fent molt difícil que caigués cap al davant (sud). L’excavació del conjunt fins la roca va demostrar, però, que la llosa havia estat perfectament encaixada dins una pedra basal gràcies a un repicat que té les dimensions exactes de la llosa (figura 23c). Aquest bloc basal que suporta la llosa vertical va ser soterrat i falcat dins una cubeta excavada a la roca què hem adscrit al conjunt 3 (vegi’s infra).


32

Figura 23c. D8, excavació del testimoni darrere la llosa vertical i bloc basal repicat on anava originalment encaixada.

Adossat al mur K i a la mateixa alçada del conjunt 2B6 es localitza un petit empedrat que interpretam com a possible escudeller (2B4, figures 14 i 21). Devers un metre cap al sud i ocupant gairebé tot l’espai de la cantonada sud-‐est s’hi troba una llar de foc (2B2) i un braser (2B5).

La llar de foc 2B2 té forma de quart de cercle. Els eixos màxims adossats als murs J i K fan 120 x 130 cm respectivament i una corona de pedres col·∙locades al llarg delimita el seu perímetre. La seva excavació ha permès documentar una sèrie de capes amb alternància de carbons i soleres d’argila, macs i pedres, les quals palesen fins a quatre episodis de remodelacions al llarg del seu ús (figura 24):

2B2/a: capa de carbons sobre solera d’argila (quart ús i darrer ús) localitzada sota el subconjunt 2A1 (figura 21).

2B2/b: capa de carbons en talús (tercer ús). 2B2/c: solera de macs restringida a la meitat sud (solera del tercer ús) 2B2/d: fina capa calcinada damunt una solera d’argila de topografia convexa

(segon ús). 2B2/e: carbons amb hiatus central (primer ús) 2B2/f: argiles i grava (capa refractària del primer ús) 2B2/g: pedres travades amb argila (solera basal del primer ús).


33

Figura 24. D8, excavació de la llar de foc (2B2).

La base de la llar de foc no va ser construïda sobre la roca, sinó directament sobre un llit de pedres que cloïa una fosa excavada al substrat de margues i que forma part del conjunt 3 (vegi’s infra). El braser 2B5, en canvi, consisteix en una cubeta pseudocircular d’uns 60 cm de diámetre màxim i 28 de fondària amb reble de carbons i cendres.

Finalment, només cal incloure dins el capítol d’infraestructures del conjunt 2 una altra cubeta psdeudocircular, igualment excavada al subsòl però a la cantonada sud-‐oest de l’edifici, que podria haver funcionat com a cisterna (2B1). Amb 92 cm de diámetre màxim i 67 de profunditat, contenia una primera capa de reble adscrita al subconjunt 1A2 de la Zona D (figura 25), sota la qual comparegué un sediment molt fi amb algunes pedres. Figura 25. D8, excavació cisterna 2B1.

Materials, cronologia I funció

Els materials recuperats al conjunt 2 es caracteritzen per un elevat grau de fragmentació. L’anàlisi combinada del patró de remuntatge i dispersió espaial assenyala processos de redipositació molt intensos, l’origen del qual ha de relacionar-‐se amb els diferents episodis d’incendi que afectaren tot el recinte. L’equipatge moble recuperat va sobreviure a l’acció d’uns focs que semblen intencionats i, per tant, els hem de considerar descontextualitzats respecte al seu ús original i completament amortitzats.

Dins l’apartat ceràmic torna a destacar pel seu volum la ceràmica feta a mà, però la proporció de vasos de petit tamany (copes, tasses i olletes) és molt més baixa que la enregistrada en la darrera ocupació. El repertori formal inclou un bon nombre d’olles mitjanes i grans amb les característiques vores exvasades de tradició posttalaiòtica, idònies per l’emmagatzematge i la distribució de queviures, així com vaixella més específica destinada al processat d’aliments, com ara una formatgera.

La ceràmica d’importació compta amb molt pocs efectius, però interessants des d’un punt de vista cronològic (figura 26). L’únic vas localitzat in situ es un bol de


34

campaniana A6 gairebé sencer, encara que fragmentat, de la forma Lamb. 31 i decorat amb una banda de pintura blanca sota el llavi, datable entre 180-‐100 ANE. La seva posició estratigràfica a la part més superficial del subconjunt 2A1 i segellat sota l’escudeller de la cantonada oest del conjunt 1 (1B6) data l’amortizació final del recinte en aquesta primera fase i és coherent amb una remodelació immediata, sense hiatus, de l’ocupació documentada al conjunt 1. De la mateixa producció mitjana és un altre bol de campaniana A forma Lamb. 277, tot i que la qualitat del vernís suggereix una cronologia anterior al 150 ANE. Així doncs, el límit cronològic entre la primera i la segona ocupació de l’edifici el podem establir a mitjans del segle II ANE. El repertori de vaixella fina es completa amb tres exemplars ebussitans d’imitació de vernís negre, el més antic dels quals8 podria tenir una cronologia del segle III atès el seu parentiu amb els bols de vora entrant documentats a na Guardis9. Finalment, cal esmentar que els contenidors amfòrics també són marginals respecte al volum total de la ceràmica conservada. Interessant, però, és la seva adscripció exclusiva a fàbriques ebussitanes, tant pel que fa als informes com a les poques formes identificades (una vora T-‐8.1.2.1/PE_15 i tres T-‐8.1.1.1/PE_1410), les quals pugen la cronologia del material amoritzat en aquesta primera fase d’ocupació al segle IV ANE.

Figura 26. D8, ceràmica d’importació del conjunt 2.

Les restes faunístiques corresponen a les mateixes espècies documentades al conjunt 1 (ovicaprins, bòvids, suids i cavalls), però en aquesta primera fase d’ocupació destaca l’abundància de mandíbules d’ovelles, cabres i porcs que representen a un nombre mínim de 19 individus (figura 27). L’anàlisi preliminar de l’edat de mort suggereix un patró de sacrifici prou regular especialment dels xais, doncs la majoria no arriben als 6

6 nº inventari SF-‐D8-‐2A1-‐272. 7 nº inventari SF-‐D8-‐2A1-‐245. 8 nº inventari SF-‐D8-‐2A1-‐310. 9 Guerrero 1999: 11 i 132, fig. 3.6. 10 núms. d’inventari: SF-‐D8-‐2A1-‐258, 378, 379 i 470.


35

mesos. També cal destacar la troballa de dues banyes de cabra, un punxó i una possible espàtula feta a partir d’una costella de bou.

Figura 27. D8, Mandíbules d’ovicaprins del conjunt 2 (foto IMG-‐9712).

Altres materials ressenyables són un grapat d’esclats de sílex, una dena de vidre de color blau, varis fragments de ferro i una petita peça de plom.

Així doncs, el conjunt 2 conserva testimonis de consum i processat alimentari, capacitat d’emmagatzematge, eines de treball i infraestructures bàsiques per la vida quotidiana, com una estructura de combustió (2B2) i el que sembla un dipòsit d’aigua (2B1). L’única absència ressenyable és el típic utillatge lític representat per molins i morters i vinculat amb tasques culinàries, com ara la preparació d’aliments bàsics (farina), i diferents produccions artesanals.

Cap de les infaestructures ocupa la part posterior de l’edifici. Aquesta “buidor” contrasta amb el protagonisme de la meitat anterior, dominat per l’eix central que connecta l’entrada amb la llosa vertical i el triangle que vincula aquest vértex amb les cantonades meridionals, ocupades per elements fonamentals (foc i aigua) oposats tant a nivell simbòlic com espaial. El foc va ser un protagonista bàsic tant del funcionament com de l’amortització de l’edifici i, per tant, és des d’aquesta perspectiva que segurament s’ha d’entendre la connexió física del braser amb el segon esglaó d’accés al recinte. La forma i dimensions de la llosa central no semblen del tot adients per aguantar una teulada. Aquest element, en canvi, dóna suport a la taula que presideix l’entrada i forma el “respatller” del que sembla un lloc idoni per controlar la zona “activa” del recinte. Les diverses anàlisis en curs faran possible una aproximació més acurada als possibles usos d’un edifici que pareix haver funcionat a cel obert des de finals del segle IV.


36

Conjunt 3

Reuneix un conjunt d’evidències prèvies a l’ús de l’edifici però vinculades amb la seva fundació i que remarquen encara més el seu caràcter singular.

Es tracta de dos retalls excavats al substrat geològic. El primer (subconjunt 3B1) és una fossa de planta rectangular (83 x 58 cm), té poca fondària (25 cm) i va ser tancada amb un llit de lloses (3B1/a) de 19 cm de potència (figura 28).

Figura 28. D8, fossa amb restes humanes (3B1). A dalt: perspectiva i imatge zenital de la coberta de pedres (3B1/a); a baix: enterrament secundari (3B1/b).

Amb una orientació nord-‐est/sud-‐oest, el seu traçat és paral·∙lel al dels murs J i K però la cota superior de les lloses és inferior a la cota basal d’ambdós murs. Malgrat això, la connexió amb el Santuari 2 pareix evident per dos motius. En primer lloc, els murs respecte als quals s’hi troba perfectament aliniada són el primer i el segon de la seqüència constructiva i, per tant, pareix difícil que el traçat de l’edifici la inclogui púrament per atzar. En segon lloc, el llit de lloses que tapava la fossa era perfectament visible quan es va construir al seu damunt la llar de foc del conjunt 2 (2B2).

Entre les lloses que tapaven la fossa i la seva base (subconjunt 3B1/a) hi havia un sediment molt fi, aparentment filtrat, de textura llimosa i color gris clar. Grans arrels envoltaven les pedres i penetraven al nivell inferior. El material arqueològic recuperat és molt escàs i consisteix en un grapat de petits fragments ceràmics de clara filiació talaiòtica i alguns ossos i dents d’animals.


37

El nivell sota les lloses (3B1/b) tenia una potència de 6 cm i contenia un sorprenent dipòsit de restes humanes format per un braç dret sencer (braç, avantbraç, canell i mà) i una mà esquerra (figura 28). El sediment que enterrava els ossos era la mateixa argila, pràcticament pura, procedent de l’excavació de la fossa. Així ho demostra tant la identitat de textura i color amb les margues del subsòl, com la virtual absència de materials arqueològics diferents als ossos humans, excepte un petit fragment del típic agafador en forma de llengüeta de les copes talaiòtiques i un diminut fragment de fauna, ambdós recuperats gràcies a la flotació íntegra del sediment excavat.

El braç va ser col·∙locat en extensió ocupant la longitud màxima de la fossa, amb la mà lleugerament rotada i els dits semiflexionats. La mà esquerra descansava en extensió sobre el palmell, molt a prop de l’extremitat dreta però en posició invertida. Conservava tots els ossos, excepte la falangeta del dit anular i tres carpians. Dels cinc carpians restants només un (l’ós gran) es trobava in situ. La resta aparegueren a la mateixa cota però desplaçats cap a l’oest. La perfecta articulació de tots ells, constatada posteriorment al laboratori, garanteix que formen part de la mateixa mà. Per tant, és possible deduir que el canell va perdre la seva integritat durant el procés de trasllat i enterrament.

L’estudi antropològic assenyala que braç i mà eren d’una mateixa persona, d’un home que va morir a una edat avançada si interpretam l’artrosi documentada com a resultat de desgast i no d’una intensa activitat manual. L’absència d’altres elements de l’esquelet i la magnífica conservació són coherents amb un enterrament secundari selectiu, realitzat poc temps després de la defunció. No hi ha cap traça d’esquarterament intencional a les regions articulars compromeses. Per tant, la segregació dels membres va haver de tenir lloc en un moment avançat del procés de descomposició (com així ho demostra també la dispersió dels ossos del canell esquerre), però en qualsevol cas previ a la completa esqueletització, doncs altrament els ossos no haurien pogut conservar la posició anatòmica. És difícil establir aquest lapse entre defunció i enterrament secundari, doncs l’interval estimat de 10-‐12 anys per l’esqueletització d’un cos adult11 pot reduir-‐se significativament sota certes condicions, com ara l’absència de roba, l’exposició a la intempèrie o entorns humits i càlids12. Atès que no hi ha cap evidència de mossegades, cal suposar que el cos fou originalment enterrat o, com a mínim, preservat de qualque altra manera de l’acció de carronyers i d’altres organismes necròfags. L’anàlisi radiocarbònic d’una falange de la mà esquerra ha proporcionat un resultat poc conclusiu sobre la data de mort d’aquest home, doncs la seva calibració cau plenament a la meseta de Hallstatt13. Malgrat això, és consistent amb la filiació talaiòtica dels pocs materials documentats i, per tant, és probable que dati del tram final d’aquest període (segle VI ANE).

La segona fossa excavada al subsòl del recinte la trobam a l’àrea central (3B2) (figura 14 i 29). Té un perímetre força irregular, de 80 x 90 cm, i una potència màxima de 30 cm. Dins aquesta fossa s’hi troba la gran pedra pedra basal on anava encaixada la llosa vertical 2B6, molt ben ben falcada amb una vintena de pedres petites. La part 11 Mann et alii 1990. 12 Ubelaker 1997: 80-‐81; Marks et alii 2009: 171-‐175 y figs. 13.9-‐13.14. 13 MAM-‐15346: 2436±20 BP, 716-‐415 cal ANE (1 σ).


38

posterior era un xic més fonda i dins el reble aparegué un vas de clara filiació posttalaiòtica, pràcticament sencer.

Figura 29. D8, fossa 3B2. A dalt: perímetre de la fossa amb i sense la vasa de la llosa 2B6; abaix: reble de la fossa amb vas ceràmic in situ.

El retall perfecte, pràcticament a mida, de la part de la fossa on anava falcada la basa de la llosa central vincula cronològicament i funcional la seva excavació amb la construcció del santuari. El vas trobat al seu costat és una peça típica dels habitatges posttalaiòtics de Son Fornés. Suggereix qualque ritus fundacional vinculat a una beguda i proporciona una datació postquem dins la forquilla dels segles V i III abans de la nostra era per la construcció del santuari. Atès que els materials més antics documentats a la primera ocupació (conjunt 2) daten del segle IV, és molt probable que la construcció de l’edifici no vagi més enllà de finals d’aquesta centúria.

3.1.3. El sector D5


39

Els treballs realitzats al sector D5 en aquesta campanya es limiten a l’excavació superficial de l’àrea adjacent a la façana del Santuari 2 (D8) (figura 14). Val a dir, però, que en el decurs de la neteja prèvia a l’inici dels treballs i a menys d’un metre al sud del forn superficial excavat l’any 2002 apareguè una moneda14 (figura 30) de 16 mm de diàmetre i 1,95 g. Podem identificar-‐la com a mig centenional, possiblement de Constanci II (337-‐361 DNE), doncs a l’anvers sembla llegir-‐se ONSTAN i al cap porta la diadema que caracteritza les emissions a partir de Constanci II (en comptes de la corona de llorer o de raigs dels emperadors anteriors). A l’anvers hi ha un soldat amb llança atacant el que en altres monedes similars és un genet caigut15. Aquesta troballa és una evidència més de la freqüentació tardo-‐antiga del poblat.

Figura 30. Moneda trobada a la neteja superficial del D5.

Sota un primer nivell marronós i molt grumós (1A1) de només 5 cm de potència es documentà la cresta d’un mur de fàbrica molt irregular i traçat angular que tanca l’accés al D8, doncs s’hi aferra al mur J i al tram curt del mur L (figura 14). L’aparició d’aquest mur aconsellà restringir l’excavació a l’espai delimitat al seu interior, deixant l’exterior per a futures intervencions.

Sota el subconjunt 1A1 documentàrem un canvi de sediment caracteritzat per una textura sorrenca i sòlta i un color groguenc (subconjunt 1A2), amb gran quantitat de restes faunístiques i un volum notable de ceràmica a mà que inclou molts exemples de les tasses, olletes i qualque gerra caracerístiques de l’època romana.

L’excavació completà els devers 20 cm de potència del subconjunt 1A2 i es va aturar en arribar a un nou canvi sedimentari que posava al descobert materials d’una tipologia diferenciada (contenidors mitjans i grans de vores quadrangulars i

14 Nº d’inventari SF-‐D5-‐1A1-‐15. 15 http://www.tesorillo.com/bajo_imperio/constancio2/constancio2.htm; vegi’s nº 17-‐19.


40

romboidals) i que es situa a la mateixa cota (inci del subconjunt 2A1) a la qual arribà la campanya de 2002 just davant la façana de l’edifici D6.

El conjunt 1 del sector D5 adjacent a l’S2 documenta, doncs, la restricció de l’accés al santuari mitjançant una estructura pètria que desviava la circulació vers el vial que continua cap al sudest i voreja l’S1.

3.1.4. Els sectors D9 a D12

Aquests quatre sectors localitzats al nord del D8 presenten cert solapament espaial perquè la seva definició depèn de la vinculació amb murs construïts a diferentes èpoques. És per això que els tractarem de manera conjunta (figura 31). El dipòsit dels sectors D9, D10 i D11 conté les evidències dels espais exteriors i vials de circulació al nord dels santuaris; el del D12, les restes d’un habitatge talaiòtic (HT8).

Figura 31a. Planimetria general dels sectors D9, D10, D11 i D12.


41

Figura 31 bis. Relacions estratigràfiques dels sectors D9-‐D12.

Sector D 9

Com ja esmentàrem abans, el sector D9 va ser definit sota el subconjunt 1A1 de la Zona D-‐A en l’espai comprés entre les capçaleres de D6 i D8 (santuaris 1 i 2 respectivament) i els murs M i N (figures 31a i 32).

Comprèn un únic conjunt corresponent a la darrera freqüentació i abandonament del vial de circulació al nord dels santuraris. Inclou tres subconjunts de característiques sedimentàries semblants però diferenciats horitzontalment per l’aparició de diferents elements estructurals (figura 32).


42

Figura 32. El sectors D9 i D10 a l’inici de l’excavació (foto IMG-‐9471).

El subconjunt 1A1, situat al sud del mur O, consisteix en un nivell d’enderroc i reompliment caracteritzat per un sediment compacte, de color gris i textura llimosa, amb una potència variable entre 20 i 40 cm (en sentit N-‐S) i abundància de fauna i ceràmica local d’època romana (representada per nanses sobre-‐elevades i vores amb incisió a la inflexió del coll), però pocs testimonis de torn (bàsicament, àmfora púnico-‐ebussitana).

El subconjunt 1A2, situat al nord del mur O, s’adossava als murs M i N però passava per sota del N. El sediment, amb una potència d’entre 5 i 10 cm, tenia una tonalitat més fosca que el de l’1A1 i una textura sorrenca. Els materials recuperats inclouen exemplars imperials, com ara ceràmica clara B de la forma 8, 11 o 12 (ss. II-‐III DNE) i molt antics (talaiòtics), barrejats amb pedres cremades i restes de material constructiu. Aquesta amplitud cronològica, juntament amb la posició estratigràfica de l’1A2 directament sobre les restes d’un habitatge talaiòtic (D12, conjunt 1), palesa el gran impacte que tingueren els treballs agrícoles d’època contemporània en aquest sector del poblat. Seria erroni, doncs, establir una cronologia en funció únicament dels materials sense tenir en compte la desarticulació del dipòsit, més enllà de la seva necessària posterioritat respecte a la construcció del mur N, el qual constitueix el límit septentrional de l’àrea excavada.

Al conjunt 1 del sector D9 podem adscriure tres elements estructurals. El primer, anomenat 1B1, consisteix en una mena de tap format per dues pedres col·∙locades al través que barra el pas del petit carreró entre els santuaris. El tram M2 del mur M, excavat parcialment l’any 2008, també funcionà com una mena de tap entre l’M1 i


43

l’edifici del D6, als quals s’hi adossa. La seva fàbrica és molt semblant a la del D9-‐1B1, doncs es tracta d’un parament senzill fet amb pedres mitjanes col·∙locades al través. Atès que la base del subconjunt 1A1 del D9 passa per sota d’aquest tap, podem atorgar una cronologia recent a l’obstrucció del carrer que vorejava les capaçaleres dels santuaris.

L’espai definit al sud del tap 1B1 és l’ocupat pel subconjunt 1A3, indistingible de l’1A1 a nivell sedimentari tot i que amb una potència molt major (40 cm de mitja), i pocs materials: bàsicament fauna, ceràmica a mà i un punxó d’os.

Els dos subconjunts estructurals restants són retalls del dipòsit talaiòtic subjacent (D12, conjunt 1, vegi’s infra i figura 35) que s’extenen per sota del mur N. L’1A2 els cobria i també se’ls hi adossava El més meridional (1B3) és molt irregular, té una fondària màxima de 35 cm i tallava el traçat original del mur Q. El més septentrional i millor conservat (1B2), tenia un perímetre força irregular i uns eixos màxims de 94 x 75 cm, amb una fondària total de 80 cm. El reble superficial (1B2/a) d’aquesta mena de pou era molt menys compacte que el sediment del subconjunt 1A2 però continuava oferint una barreja de materials recents (nord-‐africana de cuina dels segles II-‐III DNE –fragments d’ olla Hayes 194 i de tapadora Hayes 22) amb d’altres més antics (ceràmica a mà de totes les èpoques). Sota aquest nivell de reble es definí un altre (1B2/b) caracteritzat per una gran acumulació de pedres i presència exclusiva de ceràmica a mà, que podem interpretar com una amortització intencionada del pou en un moment indeterminat però clarament posterior al període talaiòtic.

Sector D10

El sector D10 es definí per sota del subconjunt 1A1 de la ZD-‐A entre els murs M i 1 del Sondeig 1 de la Zona D (figura 31a), ocupant una superfície total de 9 m2.

Comprèn un únic conjunt que, a l’igual que en el sector D9 i atès que comparteixen la mateixa posició estratigràfica, representa la darrera freqüentació i abandonament d’aquest sector del poblat. En l’excavació del seu dipòsit, que tenia una potència màxima de 55 cm, diferenciàrem dos nivells superposats amb les mateixes característiques sedimentàries. Les diferències entre el més superficial (1A1), que passava per sota del mur P, i el subjacent (1A2) es limiten a la virtual absència de ceràmica a mà en el primer. Al marge dels habituals fragments faunístics i un grapat d’artefactes macrolítics, els materials datants més rellevants son fragments d’amfòra púnico-‐ebussitana T-‐8.1.3.3/PE-‐18, trobats a tots dos subconjunts, un de PE-‐26 i un altre de Dressel 1C a l’1A1, i una vora de grecoitàlica plena a l’1A2. Així doncs, podem datar la formació d’aquest conjunt en el segle I ANE.

Atès que el mur P s’hi troba adossat a l’N i tots dos comparteixen una posició estratigràfica molt superficial (sota ZD-‐A 1A1 i damunt D9-‐1A1 i D10-‐1A1) és possible que formessin part d’alguna construcció recent.


44

Sector D11

El sector D11 es localitza sota els sectors D9 i 10. Concretament, sota els subconjunts D9-‐1A1, 1A3 i 1B1 i D10-‐1A2.

El conjunt 1 correspon a la freqüentació del vial de circulació al nord dels santuaris. Els tres subconjunts diferenciats obeeixen a demarcacions espaials i, per tant, representen una estratigrafia horitzontal amb una potència d’entre 15 i 35 cm.

El subconjunt 1A1 ocupava el sector a l’est del mur M1 i l’1A2 el de l’oest. Cal assenyalar que la base del mur M1 no arribava a la roca mare i, per tant, la seva construcció es produí en un moment indeterminat de la formació del conjunt 1. El subconjunt 1A2 s’estenia per sota del mur 1 del sondeig 1 i, per tant, aquest parament data d’un moment posterior. A nivell sedimentari, l’1A1 destaca per una gran abundància de pedres producte de l’enderroc de les capçaleres dels santuaris al llarg del temps, com així ho demostren les marques d’arada trobades en alguns dels blocs. El volum de materials recuperat és molt inferior al dels sectors D9 i D10. Entre la ceràmica a torn hi ha una vora d’àmfora T-‐8.1.3.3/PE i fragments de grisa emporitana datables en els segles II-‐I ANE.

El subconjunt 1A3 ocupa l’estret passadís entre els santuaris i, ben igual que els altres, descansa sobre la roca mare. El material arqueològic recuperat va ser molt escàs i restringit a qualque fragment de ceràmica a mà.

El conjunt 2 agrupa evidències aïllades i agrupades en un únic subconjunt (2A1), trobades a petits retalls de la roca mare molt aprop de la capaçalera del D8. Contenien uns quants fragments de ceràmica talaiòtica i, per tant, palesen una ocupació molt antiga arrassada per l’urbanització del poblat en època clàssica.

Sector D12

El sector D12 es localitza entre els murs O i N (figura 31a). Comprèn un únic conjunt que documenta l’ús i l’enderroc d’un recinte talaiòtic (HT8) molt malmès per les ocupacions posteriors d’època romana (D9 subconjunts 1A2, 1B2 i 1B3) i l’erosió que afectava l’extrem nord-‐est de l’àrea excavada, on el nivell superficial (ZDA-‐1A1) arribava fins la roca mare.

L’únic subconjunt sedimentari documentat (1A1), de color marronós i textura sorrenca amb abundància de carbons, descansava sobre la roca i palesa el procés d’enderroc del sòtil, doncs les restes de bigues i lloses planes documentades aparegueren directament sobre el pis o cobrint l’equipatge ceràmic miraculosament conservat in situ (figura 33).

Aquest habitatge, que només conserva parcialment dos dels seus murs originals, va ser definit en una superfície d’uns 6 m2. El mur O, de gairebé 2 m, està orientat en sentit sud-‐oest/nord-‐est, té un traçat rectilini i les tres fileres conservades van ser bastides sobre un retall de la roca amb pedres mitjanes col·∙locales al través. Té l’aspecte del parament intern d’una paret mestra que ha estat molt desfigurada per enderrocs i


45

remodelacions posteriors. A l’extrem occidental se li adossa perpendicularment un mur de doble parament sense reble, anomenat mur Q, que només manté les dues filades basals i va ser tallat als poc més de 90 cm del seu recorregut per una de les fossa d’època romana (D9-‐1B3). La seva fàbrica és característica dels envans talaiòtics i, per tant, pot suggerir que l’HT8 era un edifici compartimentat.

Figura 33. D12, excavació de l’HT8. Esquerra: vista general de l’enderroc sobre pis (foto IMAG-‐678); dreta: detall de la ceràmica trobada in situ (foto IMG-‐682).

Al peu de la cantonada entre els murs O i Q la roca va ser tallada en forma de banqueta esglaonada (figura 35). L’aparició d’una copa gairebé sencera a un dels retalls avala la seva funció com a escudeller. L’arqueta 1B1 consisteix en una cubeta quadrada tallada a la roca i tancada per un seguit de lloses. Malgrat que el nivell superficial de l’excavació (ZDA-‐1A1) la cobria parcialment, el seu reble encara conservava part del dipòsit original, com així ho demostra l’associació de fauna amb ceràmica de clara factura talaiòtica. Adossada a l’arqueta 1B1 s’hi troba una aliniació de quatre pedres (1B2) que també pareix haver tingut una funció estructural, doncs a banda i banda trobàrem les restes molt fragmentadas d’una olla pitoide (figura 33).

El remuntatge i anàlisi espaial del conjunt ceràmic recuperat confirma la presència de pràcticament totes les formes del repertori talaiòtic, moltes d’elles protegides i estabilitzades per estructures pètries. La cronologia del recinte es fonamenta en la caracterització d’aquests materials16, tots ells classificables dins els paràmetres tècnics i morfològics de la vaixella dels segles IX-‐VI abans de la nostra era. Altres materials rellevants són un morter de pedra i un important conjunt carpològic amb presència destacada de llegums (figura 34).

16 Lull et alii 2008.


46

Figura 34. D12, llegums de l’habitació talaiòtica (HT8).

Encara és prest per acabar de definir aquest recinte i establir el seu lloc al conjunt del poblat talaiòtic. L’habitació contemporània més propera (HT7) presenta certs trets distintius que la defineixen com una possible porxada totalment oberta per la part meridional17 i, per tant, aliniada amb l’orientació de l’HT8. En qualsevol cas, és evident que ambdues s’hi troben fora de l’entramat urbanístic organitzat al voltant dels talaiots i dels murs de tancament del poblat. Talvegada podrien formar part d’un mateix complexe, inèdit fins ara a Son Fornés, amb atributs diferents dels documentats als espais domèstics.

17 Lull et alii 2010: 23-‐28.


47

Figura 35. D12, vista general del final de l’excavació (fotos IMG-‐747 i 1148).


48

3.2. La Zona D-‐B (ZD-‐B).

Amb una extensió total de 77 m2, la Zona D-‐B es localitza al sud de la Zona D-‐A (sectors D9 i D11) i a l’oest del sector D5. Limita amb els sectors D2 i D4 (sud i est), Zona D-‐C (sud) i la Zona A, on trobam els paraments de les habitacions HT3 (sud), HR4 i HR5 (oest) (figures 6, 7 i 36).

Figura 36. Planimetria general de la Zona D-‐B amb identificació dels murs i dels elements estructurals.

Aquesta intervenció ha completat l’excavació de dues habitacions identificades en el decurs de la campanya de 1979 a la Zona A: l’HR4 i l’HR5. El gruix dels treballs, però, comprèn dos espais de circulació al voltant dels santuaris que tractarem en primer lloc. L’anomenat “carrer Ample” transcorre entre els sectors D6 i D7 fins la capçalera dels santuaris i el vial que els conecta amb el barri occidental del poblat. El “carrer dels Santuaris” és perpendicular al primer i dóna accés als portals d’entrada dels santuaris. La part excavada íntegrament correspon al tram entre el sector D6 i els D2 i D4 (figures 36 i 37).


49

Figura 37. La Zona D-‐B abans i després de l’excavació (vista des del Talaiot 1).


50

3.2.1. Els carrers de la ZD-‐B

Figura 38. Relacions estratigràfiques de la Zona D-‐B, sector carrers.


51

Dinàmica estratigràfica (figura 38)

Conjunt 1

El nivell superficial estava format per terra de mata (subconjunt 1A1) i cobria tota l’extensió de la Zona D-‐B, amb una superfície total de 77 m2, incloent-‐hi les crestes dels murs R1, R2 i S1 (figura 39). La seva formació/alteració data d’època contemporània però conservava alguns materials prehistòrics molt significatius, com dos projectils de fona.

Al sud del que anomenam carrer Ample i sota el superficial es va localitzar un sediment de coloració fosca amb molta pedra i força solt (subconjunt 1A2) que s’estenia en una superfície de 7,5 m2. L’1A2 reblia un o diversos retalls que no van poder ser delimitats amb precisió per la seva similitud amb el retall del conjunt 2, el qual afectava el dipòsit subjacent (subconjunts 3A2, 3A3, 3A4 i 3A5). El farciment 1A2 contenia material d’època moderna (ceràmica vidriada).

Figura 39. ZD-‐B, excavació del conjunt 1. Vista des del sud amb Santuari 1 a la dreta (foto IMG-‐0223-‐E).

Conjunt 2

El conjunt 2 consisteix en una acumulació sedimentària de diversos orígens (enderrocs o rebles). L’estrat amb major extensió i potència (subconjunt 2A1) se situa en el carrer Ample, directament per sota del superficial, i cobria la cresta del mur V. Reblia un retall en la sedimentació prèvia d’aquest sector (subconjunts 3A2, 3A3, 3A4, 3A5, 4A1 i 5A1) i del contigu (subconjunt 2A3 del Sondeig 1 excavat l’any 2008). Un altre retall que afectava el nivell 5A1 a l’extrem septentrional del carrer es defineix com una fossa oval (subconjunt 2B3) de 0,25 m2 i folrada de pedres, a l’interior de la qual es van dipositar dos cànids (subconjunt 2B3a).


52

En el carrer dels Santuaris, excavat en una superfície d’uns 3 m2 fins la gran llosa perpendicular al brancal oriental de Santuari 1 (D6), el conjunt 2 comprèn dos nivells d’ús (subconjunts 2A2 i 2A3) sobre sengles nivells de circulació (2B1 i 2B2-‐2B4), el darrer dels quals conservava restes discontínues de l’empedrat original en una extensió de 140 x 128 cm (figura 40).

Figura 40. ZD-‐B, Carrer dels Santuaris: excavació del conjunt 2; esquerra: subconjunt 2A3; dreta: empedrat 2B2 (IMG-‐302 i 1318-‐E).

Tant aquests nivells d’ús com els de reble esmentats anteriorment, se situen ca. 100 ANE i durant la primera centúria abans de la nostra era segons la presència de fragments de tegula i d’àmfores Dr. 1A, T.8.1.3.3/PE 18, Greco-‐itàlica recent o Mañá C2b, entre d’altres materials.

Conjunt 3

El conjunt 3, restringit al Carrer Ample, agrupa les estructures de l’espai de circulació, la sedimentació sobre pis i l’enderroc de construccions circumdants.

Els subconjunts 3A1, 3A2, 3A3, 3A4 i 3A5 constitueixen enderrocs sectoritzats, alguns dels quals amb un contingut d’argila notable i fragments de “pedra foguera” que denoten l’existència de tàpia, tovots o referits de les parets. En canvi, els subconjunts 3A6 i 3A7 són acumulacions sobre pis.

Els subconjunts de tipus B inclouen nivells de circulació i estructures. En primer lloc trobam una banqueta (3B1) i la seva prolongació (3B2) construïda al peu de la façana del Santuari 1. Amb una longitud de poc més de 2 m i 25-‐30 cm d’alçada, conserva una


53

filada bastida amb un parament senzill de grans blocs angulars falcats amb pedres petites. (figura 41). El reble de la plataforma superior (3B1/a), desmuntat per mor dels treballs de consolidació posteriors, amagava dues vores d’àmfora T-‐8.1.2.1/PE-‐15 que proporcionen una cronologia post-‐quem de 310-‐225 ANE per a la seva construcció. És possible que la prolongació de la banqueta arribàs fins gairebé la cantonada absidal de l’S1, on es documenten les restes d’un enllosat (3B11) format per l’alineació de tres pedres.

Figura 41. ZD-‐B, banqueta 3B1 adossada a la façana occidental del Santuari 1 (foto IMG-‐0144).

Un altre element estructural de natura imprecisa és un petit enllosat triangular (3B3) localitzat a l’extrem sud i construït en algun moment posterior a la freqüentació original del carrer, com així ho demostra la seva posició estratigràfica (cobreix el subconjunt 3B5). L’enllosat 3B7, en canvi, forma l’esglaó de baixada contigu a l’empedrat 2B2 del Carrer dels Santuaris (figura 42). Les pedres emprades en la seva construcció són força irregulars i van ser relligades amb morter cobrint una superfície de 113 cm x 89 cm. Figura 42. ZD-‐B, esglaó 3B7 foto IMG-‐0456).


54

El subconjunt 3B5, de natura sedimentària, presentava material pla a una mateixa cota i representa el darrer nivell de circulació damunt pis. El nivell de pis inclou els següents subconjunts diferenciats horitzontalment:

-‐ 3B4: adjacent a la banqueta 3B1. Ocupa una superfície oval d’1 m2 i consisteix en una capa de terra argilosa, endurida, amb un fort component del que sembla calç.

-‐ 3B6: a la intersecció entre els murs V i R1 i al nord de l’empedrat 3B9. Es tracta d’una crosta d’1,5 m2 de superfície formada per graves travades amb argila endurida, talvega per l’efecte de l’exposició a l’intempèrie

-‐ 3B8: a l’extrem sud, entre l’esglaó 3B7 i l’empedrat 3B9, del qual és una prolongació en forma d’una capa de grava endurida. Comprèn una superfície d’1,5 m2 i perímetre molt irregular.

-‐ 3B9: a l’extrem sud, a la cantonada formada pels murs V i el mur 4 del D2 (HR10). És un empedrat de factura molt irregular (figura 43), amb barreja de pedres mitjanes i petites, la construcció del qual podria relacionar-‐se amb el drenatge d’aigues pluvials dels carrers, com exposarem a continuació.

Figura 43. ZD-‐B, empedrat 3B9 i canal de desguàs 3B10 a la base del mur V (foto IMG-‐0287).

Al conjunt 3 correspon la construcció dels murs V i R1, en aquest ordre, la qual cosa va significar el tancament del Carrer Ample vers el sudest i l’engruiximent del mur R2 que forma el límit oriental de l’estança localitzada en el sector D7 (HR5). El tancament de la confluència dels dos carrers en el punt més baix del seu recorregut va implicar la construcció d’un canal en forma de gatonera i 22 x 15 cm de llum a la base del mur V (3B10, figura 43), per tal de solucionar el problema de l’acumulació d’aigües pluvials


55

mitjançant un sistema d’evacuació. Molt possiblement aquesta va ser la mareixa raó que determinà la construcció del paviment 3B9. Aquest canal travessa els 90 cm d’amplada que assoleix el mur V en aquest punt i desguassa en un gran pou (Zona D-‐C, sector D13; vegi’s pàgines 73-‐76 i figures 60 i 61) que hauria permès l’ús posterior de l’aigua recollida.

La cronologia del conjunt 3 pot situar-‐se al llarg del segle III ANE per la presència majoritària d’àmfora ebusitana del tipus T-‐8.1.2.1/PE-‐15 (310-‐225 ANE) i fins inicis del II, segons alguns fragments de campaniana A de possible producció antiga (220-‐180 ANE1). Altres materials ressenyables són un punxó d’os2 i un fragment de ferro.

Conjunts 4 a 7

El conjunt 4 documenta la construcció del mur occidental del Santuari 1 (D6) i del mur 4 de l’HR10 (D2) a partir d’un primer nivell d’acumulació de sediment adjacent a aquestes estructures (subconjunt 4A1) que conté una gran proporció de fauna respecte del volum de ceràmica, la qual aparegué molt fragmentada i rodada.

Una data probable per aquest conjunt és la segona meitat del s. IV ANE per la presència majoritària de ceràmica a mà i, quant a material a torn, per la documentació exclusiva d’àmfora ebusitana, essent el tipus T-‐8.1.1.1/PE 14 el primer material a torn identificat en el jaciment durant aquesta centúria.

Els conjunts 5 i 6 comprenen diferents nivells de reble anteriors a la urbanització de la zona i probablement relacionats amb obres d’explanació i anivellament per tal d’escometre la seva urbanització. El primer va ser excavat a tota l’extensió del Carrer Ample però el segon es limità a un sondeig de 2 m2, restringit a la cantonada S-‐E adjacent al Carrer dels Santuaris.

Cal notar que tots dos presentaven restes humanes desarticulades; concretament, un cap d’húmer i un fragment de radi (subconjunt 5A1) i un fèmur dret (subconjunt 6A1). La formació dels nivells pareix datar d’època posttalaiòtica, doncs la ceràmica importada és inexistent i algunes formes i pastes es poden classificar com a posttalaiòtiques. També es van recuperar alguns fragments ceràmics de clara filiació talaiòtica, fet que suggereix que la formació d’aquests dos conjunts va enregistrar aportacions en certa mesura heterogènies.

La datació radiocarbònica d’aquesta seqüència, si més no dels subconjunts 4A1 i 5A1, malgrat que no constitueixen nivells d’ús sinó que van ser formats per processos antròpics o naturals d’acumulació i que en aquest sentit podrien contenir materials d’èpoques anteriors, podria aportar llum a la datació post quem de dues edificacions d’aquest sector: S1 i HR10. Cal recordar, a més, que HR10 no és l’estança més antiga del sector, sinó que estratigràficament és una obra posterior a HR 9.

1 L27 b (nº SF-‐ZDB-‐3A4-‐32) i L25/L27c (nº SF-‐ZDB-‐3B5-‐100). 2 Nº SF-‐ZDB-‐3A3-‐31.


56

Finalment el conjunt 7, a l’igual que el conjunt 6, es documenta únicament en el sondeig practicat en el Carrer Ample (figura 44). Conté un únic nivell sedimentari (subconjunt 7A1) acumulat sobre les argiles del substrat geològic (subconjunt 8A1) i amb molt poc material arqueològic, però de clara adscripció talaiòtica segons palesen els trets tecnòlogics d’un grapat de fragments ceràmics.

Figura 44. ZD-‐B, final de l’excavació a l’àrea del sondeig (conjunt 7) (fotos IMG-‐0391 i 1110).


57

Atès que els conjunts 4 a 7 són previs al condicionament de les vies de circulació al voltant dels santuaris, els nivells excavats van ser substituïts per una capa de pedra i grava (visible a les figures 42 i 44) fins la cota marcada per la freqüentació del conjunt 3, doncs és aquest el més rellevant per la museïtzació de l’àrea en qüestió.

3.2.2. HR4

Els treballs realitzats la Zona D-‐B han permès concloure l’excavació de dos àmbits definits preliminarment l’any 1979 gràcies al traçat d’un mur (mur 1 de l’HR4) que semblava adossat a un altre (mur 1 de l’HR5) i delimitava dues possibles estances: HR4 al nord-‐oest i HR5 al sud-‐est. L’excavació en extensió de la Zona D-‐B ha completat el traçat d’aquests paraments (figura 36) i matitza observacions prèvies, doncs el mur 1 de l’HR4 és un dels extrems del tram est-‐oest del mur R1, al qual s’hi adossa el mur 1 de l’HR5 (vegi’s infra), i l’HR4, com veurem a continuació, és un espai obert que defineix l’inici del que anomenam Carrer del Raval.

El petit tram que romania sense excavar es localitza entre el mur 1 de l’HR4 i el que tanca l’HR2, immediatament al sud i a l’oest del Sondeig 1 excavat l’any 2008 (figura 45). Tenia una amplada màxima d’un metre, una superfície inferior als 3 m2 i la seva estratigrafia documenta dos conjunts corresponents a sengles freqüentacions.

El conjunt 1 enregistrava dues acumulacions sedimentàries superposades corresponents a un nivell d’enderroc (subconjunt 1A1) i un altre de freqüentació (subconjunt 1A2) equivalents al sbuconjunts 2A1, 2A2 i 2A3 del Sondeig 1 respectivament, així com al subconjunt 2A1 de la Zona D-‐B. Entre els materials recuperats destaca el predomini absolut de ceràmica a torn. La datació del nivell de freqüentació pot situar-‐se en el segle I ANE segons la presència d’àmfores T-‐8.1.3.3/PE-‐18 i Dressel 1B. L’enderroc inclou materials més recents, com ara Dressel 7/11 i un possible pivot de PE-‐25, que emmarquen el seu abandonament en el canvi d’era.

A la base del subconjunt 1A2 un sediment més grisós i llimós defineix l’inici de l’únic subconjunt del conjunt 2 (2A1), contingut igualment pels murs 1 de l’HR4 i el parament extern de l’HR2. Correspon al primer nivell de freqüentació i conserva restes del que sembla un esglaonament empedrat que regularitza el desnivell del terreny (figura 45). La seva cronologia és difícil de precisar més enllà d’una adscripció genèrica al període clàssic perquè contenia molt poc material i fragmentat (bàsicament àmfores púnico-‐ebussitanes i greco-‐itàliques).

Així doncs, l’HR4 no és cap habitació, sinó un carreró d’un metre d’amplada mitja que connecta la circumval·∙lació dels santuaris amb el barri nord-‐oest i el raval de l’extrem occidental, allà on es localitzen els abocadors dels segles II-‐I ANE (ZA-‐CR i Tall 14). L’estratigrafia d’aquest petit sector repeteix la successió estratigràfica documentada als altres vials, doncs tant al nord dels santuaris (D9 i D11), com al sud i a l’oest (Zona D-‐B), es documenten dos nivells de freqüentació datables entre els segles III i I ANE.


58

Figura 45. ZD-‐B, imatge zenital final del tram excavat a l’HR4 (foto IMG-‐1124).

3.2.3. D7 (HR5)

Un cop exhumades les crestes dels murs R2 i S1 sota el nivell superficial (subconjunt 1A1 de la ZD-‐B), l’espai definit entre aquests paraments i les seccions nord i est de la Zona A, on trobem el mur 1 de l’HR5 i el b de l’HT3, rebé el nom de sector D7 (figura 36).

El dipòsit sedimentari del D7 té una superfície de 8,5 m2 i la seva seqüència estratigràfica comprèn dos conjunts. El primer correspon a l’abandonament de l’HR5 i el segon al seu enderroc i ús.

Conjunt 1

El conjunt 1 presenta dos nivells superposats que s’extenen per tota la superfície delimitada i que representen un enderroc (1A1) sobre un abandó antic on probablement s’hi abocaven deixalles (1A2).

El subconjunt 1A1 es caracteritzava per un extraordinari volum de pedra que gairebé duplica el de terra (2000 i 1260 litres respectivament), un sediment de color marró fosc i textura gruixada i una potència d’entre 10 i 47 cm. Podem correlacionar-‐lo estratigràficament amb l’estrat I1 de la Zona A sector nord-‐est (ZA-‐NE) i els subconjunts 1A1 de l’HR4, 2A1 i 2A2 del Sondeig 1 de la Zona D, 2A1 de la Zona D-‐B i, 1A1 del D10 i 1A1, 1A2 i 1A3 del D9.


59

El subconjunt 1A2, definit sota l’anterior, tenia una tonalitat més grisa, una textura més sorrenca, una proporció inversa de pedres i terres (180 i 1230 litres respectivament) i una potència variable entre els 6 i els 20 cm. Es correlaciona estratigràficament amb l’estrat I2 de la Zona A sector nord-‐est (ZA-‐NE) i el subconjunt 1A2 del D10.

Figura 46. ZD-‐B, sector D7 un cop excavat el conjunt 1, amb la secció de la Zona A en primer terme, el mur R2 al fons i els ortostats del parament intern del mur S1 a l’esquerra (foto IMG-‐0497).

Els materials arqueològics recuperats són molt abundants i variats. La ceràmica d’importació està representada per fragments d’àmfores Dressel 1A, Dressel 2/4 i T-‐8.1.3.3/PE-‐18 i de campaniana A tardana (Lamb. 31), B mitjana (Lamb. 7) i C (Lamb. 1/19). Els marcadors cronològics més recents situen la formació del conjunt a la primera meitat del segle I ANE.

A banda d’algunes peces macro i microlítiques i d’un gran nombre de restes faunístiques destaca la troballa de tres peces de bronze. La primera és un anell3 (figura 47) de cap cònic i decoració incisa trobat a l’inici de l’excavació del subconjunt 1A1. Tant les seves dimensions (ø màxim 21,7 mm; ø del cap 15 mm; longitud màxima 31,1 mm; pes 11,26 g) com decoració són típiques d’alguns exemplars funeraris del posttalaiòtic mallorquí4. Els més destacats són els trobats a l’enterrament 3 de la Cova d’en Bosc5, l’aixovar del qual es completa amb un espiraliforme de ferro, una varilla de tintinabulum i sis plaquetes de plom, les quals proporcionen una datació de finals del 3 Nº d’inventari: SF-‐D8-‐D7-‐1A1-‐58. 4 Son Bosc, Cova Monja, Son Taixaquet, Son Ribot y Son Real. 5 Enseñat 1981: 28.


60

segle IV o, amb més probabilitat, principis del segle III ANE6. Un xic més tardà és l’anell de la tomba 99 de Son Real, datat a principis del segle III ANE per la troballa d’un penjoll de pasta vítria que reprodueix un cap humà7. Així doncs, l’anell de Son Fornés podria interpretar-‐se com una relíquia, atès que la formació del conjunt 1 no ultrapassa el segle I ANE.

Figura 47. Anell de bronze. A dalt: l’exemplar de Son Fornés després dels treballs de conservació; a baix: anells de la cova de Son Bosc (Andratx) amb indicació del paral·∙lel més proper (Enseñat 1981: fig. 10).

6 Balaguer 2005: 230. 7 Hernández-‐Gasch 1998: 199 i fig. 99.4.


61

La segona peça de bronze té una cronologia més adient però, en canvi, és inèdita a l’arqueologia balear. Es tracta d’un mànec de bronze de 60 mm d’amplada màxima i 8,63 grams de pes localitzat al subconjunt 1A28 (figura 48). Gràcies a un exemplar idèntic documentat a una sitja del Puig Castellar i datat ca. 100 ANE podem interpretar-‐lo com un mànec soldat a un colador emprat per filtrar vi9.

Figura 48. Mànec de bronze d’un colador de vi. A dalt: anvers i revers de l’exemplar de Son Fornés un cop restaurat; a baix: exemplar trobat al Puig Castellar (Ibáñez et alii 1991: làmina II).

Finalment, la tercera peça de bronze, localitzada igualment al subconjunt 1A210 (figura 49) consisteix en una mena de botó unit a un triangle que pesa 3,16 g i no arriba als 3 cm de longitud màxima. Podria tractar-‐se d’un penjoll que representa de forma esquemàtica una figura antropomorfa, tal vegada la deesa Tanit si prenem en consideració el triangle i obviam l’absència de trets paral·∙lelitzables amb els braços extesos a banda i banda del cos.

8 Nº d’inventari: SF-‐D7-‐1A2-‐12. 9 Ibáñez et alii 1991: 80. 10 Nº d’inventari: SF-‐D7-‐1A2-‐11.


62

Figura 49. Possible penjoll de bronze del conjunt 1. Esquerra: anvers; dreta: revers.

Conjunt 2

El subconjunt 2A1 ocupava novament tota l’extensió del D7 i s’interpreta com el nivell d’enderroc original de l’HR5 atès l’abundància de carbons procedents del sòtil. Per sota d’aquest nivell, l’absència de carbons en una petita àrea d’1,7 m2 adjacent a l’abocador de la ZA (estrat 1 de la ZA-‐CR) aconsellà aïllar un nou subconjunt (2A2) a fi de controlar la possible presència de materials intrusius.

A la base d’aquests nivells d’enderroc aparegué un bon nombre de fragments amfòrics en posició horitzontal delatant l’existència d’un pis d’ocupació original (subconjunt 2A3) (figura 50).

L’extrem nord del pis, molt a prop del tram del mur m1 de l’HR5 excavat en aquesta campanya (figures 6, 7 i 36), conservava les restes d’una llar de foc (subconjunt 2B1). Consistia en una capa d’argila termoalterada sense cap altra solera ni corona perimetral (figura 51). A l’est se li adossava una llosa de treball i un xic més al nord, a l’angle entre el mur 1 i l’R2, aparegué una acumulació de cendres (possible cendrer), novament sense cap estructura delimitadora. Finalment, al centre de l’espai entre els murs 1 i S1 trobàrem un conjunt de fins a quatre blocs que podrien formar part d’una o vàries columnes (figura 50).

Les peces més interessants des d’un punt de vista cronològic són una vora sencera d’àmfora Lomba do Canho 67 i diferents fragments de campaniana A mitjana (Lamb 33) i calena també mitjana (Lamb 3)11 que situen l’ocupació de l’HR5 a partir del darrer quart del segle II i fins la primera meitat del segle I ANE. Altres materials ressenyables, tots encara en procés d’estudi, són diferents fragments de ceràmica itàlica de cuina corresponents a un tapadora i a un morter, així com restes d’àmfores Dressel 1A, T-‐ 11 Agraïm a Jordi Principal les observacions preliminars sobre la vaixella de vernís negre d’aquest conjunt.


63

8.1.3.2/PE-‐17 i T-‐8.1.3.3/PE-‐18, i una bona representació de la típica vaixella local d’època romana.

Figura 50. D7, conjunt 2 (foto IMG-‐532).


64

Figura 51. D7, llar de foc amb llosa de treball associada i cendrer a la cantonada nord (foto IMG-‐524).

Així doncs, l’excavació del sector D7 ha permès completar el registre de l’habitació d’època romana (HR5) identificada fa més de trenta anys. Tot i que no conserva l’extrem més occidental, els murs documentats configuren una planta quadrangular d’uns 34 m2 amb una superfície hàbil de només 19 m2.

La seva construcció aprofità els paraments (murs V i R1) que condicionaven el que hem anomenat Carrer Ample per tancar la façana oriental de l’edifici mitjançant un nou mur, l’anomenat R2, bastit amb un potent reble de 130 cm i un parament intern aliniat amb l’extrem del mur V. Conserva fins a 6 filades de traçat irregular i la seva construcció segueix el característic patró de pedres col·∙locades al través. Amb aquest adossament, el mur oriental de l’edifici va assolir una amplada màxima que ultrapassa els 2 metres.

El mur septentrional (mur 1 de l’HR5), de doble parament amb reble i traçat corb, el trobam adossat als murs R1 i R2 i és en aquesta confluència on conserva fins a 7 filades, també molt irregulars. Estrenyia l’espai hàbil i, tal vegada, fornia el portal d’accés obert al carrer que condueix cap al raval d’època romana.

El mur S1 tancava el recinte pel sud adossant-‐se als murs R2 i V i aprofitant, a l’extrem sud-‐oest, el sòcol de la façana de l’HT3 i part de l’únic mur original conservat de l’HPT4. El mur S1 destaca per les seves dimensions i monumentalitat, doncs té una amplada màxima de 180 cm i part de la cara interna va ser bastida amb ortostats verticals (figura 52), el més gran dels quals fa 160 cm d’amplada per 90 d’altura i 30 de gruix.


65

Ignoram els detalls del tancament occidental de l’habitació, doncs aquest és el sector del poblat més afectat pel desnivell topogràfic del terreny i els consegüents processos d’erosió i alteració tafonòmica del dipòsit arqueològic. En qualsevol cas, la situació de l’HR5 immediatament al nord de l’HR8 (sobre les restes de l’HT3) i de l’abocador de la Zona A (ZA-‐CR, estrat I) completa i enriqueix la comprensió global de l’urbanisme d’època clàssica. L’anàlisis en curs del ric registre material recuperat als conjunts 1 i 2 proporcionarà noves dades sobre el funcionament del complex occidental del poblat en el tram final de la seva ocupació.

Figura 52. Vista general de l’HR5 des de l’HT3 (foto IMG-‐1243).


66

3.3. La Zona D-‐C (ZD-‐C).

La Zona D-‐C abasta una superfície total de 26 m2. Limita al nord amb la Zona D-‐B (mur V del “Carrer Ample”) i amb el sector D7 (mur S1 de l’HR5); a l’est amb els sectors D1 (llindar i mur 2 de l’HR9) i D2 (mur 1a i 1b de l’HR10); a l’oest amb la secció de la Zona B (mur b de l’HT5); i al sud amb el sector de la Zona B que dóna accés al poblat talaiòtic (figures 53 i 54).

Figura 53. Planimetria general de la Zona D-‐C amb la localització inicial del sector D13 (trama grisa) i els subconjunts estructurals destacats.

Aquesta intervenció ha completat l’excavació de de l’HT5, atès que el parament extern del mur b, part del llindar i els vestigis de la confluència amb l’HT3 romanien sota el dipòsit verge del límit amb la Zona B (figures 56 i 63). Tot i que només es conserva la filada basal, el mur conserva els 128 cm d’amplada i la factura típica dels paraments ciclopis.


67

Figura 54. La ZD-‐C abans i després de l’excavació, amb l’HR5 en primer terme.


68

Figura 55. Fotogrametria dels sectors D1 (HR9), D2 (HR10) i D4 (HR15).

També ha estat possible documentar els paraments externs dels murs dels sectors D1 i D2 i procedir a una neteja integral, prèvia als treballs de consolidació i restauració (figura 55). En el decurs d’aquests treballs va ser desmuntat l’enderroc del contrafort septentrional corresponent a la darrera ocupació de l’HR9. Per la seva banda, el recinte del D2 va ser objecte d’una exploració profunda que posà al descobert les restes de l’enllosat del conjunt 3 de l’HR10 i verificà les restes d’una ocupació anterior (conjunt 4), prèvia al tapiat del llindar (tram “b” del mur 4).

A l’inici dels treballs el nivell superficial mostrava una depressió circular al tram més septentrional del seu recorregut (figura 56) que ja va ser detectada l’any 1979 en motiu de l’excavació del sector SE de la Zona A. Aquest baixest determinà la creació d’un sector d’excavació específic que s’anomena D-‐13 i que s’estén des del límit septentrional de la Zona D-‐C fins el perímetre més meridional de la depressió, tot coincidint amb el llindar de l’HT5 (figura 53). La resta correspon a l’estratigrafia de la Zona D-‐C pròpiament dita, tot i que la base del seu dipòsit recolzava sobre estrats del conjunt 2 del D13 que s’estenien per tota la superfície delimitada fins arribar al mur X (figura 57).


69

Figura 56. Inici de l’excavació a la Zona D-‐C amb la depresió circular corresponent al sector D13 en primer terme (foto IMG-‐584).

Estratigrafia de la Zona D-‐C (figures 53 i 57)

Comprèn dos conjunts sectorialitzats a partir de l’aparició del mur W, el qual va ser bastit sobre el dipòsit del conjunt 2 del D13 i s’hi trobava adossat al mur 2 del D1 (figura 58). El conjunt 1 ocupava l’àrea al nord del mur W i el 2 la situada al sud. Tots dos corresponen a l’abandó i darrera freqüentació de l’exterior de les habitacions romanes HR10 i HR11.

El subconjunt 1A1, amb una potència que oscil·∙la entre els 10 i els 24 cm, està format per terra de mata i s’interpreta com un enderroc molt alterat per aportacions superficials, doncs no arriba a adossar-‐se als murs dels D1 i D2. Per sota d’ell i amb una potència lleugerament inferior (6-‐20 cm) s’estenia el subconjunt 1A2, caracteritzat per un sediment gris i de textura sorrenca que consisteix en una acumulació sobre pis del qual es conserven restes discontínues d’un empedrat pobrement definit (1B1). A l’extrem meridional, l’abundància de carbons detectada sota el subconjunt 1A2 i circumscrita a un petit sector enllosat adossat als murs W i 2 del D1, pareix assenyalar un possible foc o cendrer (subconjunt 1A3). A l’extrem oposat i sobre les restes de l’empedrat del pis trobam un petit fogar pèssimament conservat (1B2) però identificat en una extensió de 0,25 m2 gràcies a la termoalteració de les pedres que configuraven la solera.


70

Figura 57. Relacions estratigràfiques de la Zona D-‐C.

A l’oest del mur W hi havia un únic subconjunt (2A1), el sediment del qual cobria la cresta del mur X i també se li adossava. Amb una potència variable entre els 12 i els 30 cm i una extensió d’1,75 m2, configura l’espai adjacent al llindar de l’HR9.

L’únic element estructural que podem adscriure al dipòsit de la Zona D-‐C és el mur W. Consisteix en un mur de doble parament amb reble i tallat pel nivell superficial de la Zona B en el seu extrem S-‐O, conservava 130 cm de longitud i un màxim de 3 filades – 55 cm d’alçada – en la seva confluència amb el mur 2 del D1 (figura 58).


71

Els materials recuperats en el dipòsit de la Zona D-‐C inclouen un fragment de ferro, una dena de vidre de color blau marí1 i alguns fragments d’àmfores datables en els segles II i I ANE (T-‐8.1.3.2/PE-‐17 i Dressel 1A). Aquesta cronologia és coherent amb la de l’enterrament 1 de Son Fornés2, localitzat a l’estrat superficial de la Zona B i a una cota lleugerament inferior a la de la feqüentació de la Zona C-‐D (131,67). Així doncs, els diferents indicadors crono-‐estratigràfics indiquen que des de finals del segle II ANE tot aquest sector al sud de les habitacions romanes HR10 i HR11 funcionava com una mena de raval en la perifèria del poblat.

Com veurem a continuació, l’excavació del sector D13 demostrà que el dipòsit de la ZD-‐C era estratigràficament posterior, doncs els subconjunts 2A2 i 2A3 del D13 s’estenien cap al sud, per sota del mur W (figura 58) i fins el parament septentrional del mur X.

Figura 58. Mur W sobre el dipòsit del conjunt 2 del sector D13 (foto IMG-‐0632).

3.3.1. D13 (figura 57)

Conjunt 1

Documenta l’enderroc de les estructures situades al nord i a l’est a partir de dos nivells superposats. El superior (subconjunt 1A1) s’adossava als murs S1 i S2 i passava per sota del mur U. L’inferior (subconjunt 1A2), diferenciat de l’anterior per una major abundància de carbons, es correlaciona amb el subconjunt 3A1 de la Zona D-‐B (l’excavació del qual posà al descobert la cresta del mur V – vegi’s supra) i també recolzava en els murs S1 i S2. De fet, el mur S2, bastit en aquests moments, pareix un 1 Nº d’inventari SF-‐ZDC-‐2A1-‐28. 2 Inhumació en calç de dona adulta i perinatal; UtC-‐2286, 2100 ± 40 BP, 175-‐70 cal ANE (1 sigma) (Micó 2005: 396).


72

referit de l’S1 fet amb la intenció de redreçar la seva inclinació en la confluència amb el mur V. De parament simple, 190 cm de longitud conservada, 29 cm d’amplada i 35 d’alçada (dues filades), va haver de ser desmuntat perquè descansava sobre el primer nivell sedimentari del conjunt 2.

Respecte al mur 1 del D2, és interessant assenyalar que l’1A2 s’adossava al tram més septentrional (mur 1a), però passava per sota del meridional (mur 1b).

Entre els materials documentats hi ha un predomini net de la ceràmica a mà i una proporció molt superior d’àmfores púnico-‐ebussitanes que d’itàliques, amb presència de T-‐8.1.3.1/PE-‐16 i també d’alguns exemplars anteriors, com ara T-‐8.1.2.1/PE-‐15 i T-‐8.1.1.1/PE-‐14. Aquests indicadors cronològics i les relacions estratigràfiques amb la zona D-‐C situen el conjunt 1 del D-‐13 entre mitjans del segle III i inicis de l’I ANE3.

Finalment, cal assenyalar que el mur U, de formació recent segons la seva posició estratigràfica, va ser bastit amb doble parament sense reble i conservava 105 cm de longitud, 55 d’amplada màxima i només una filada (30 cm d’alçada màxima).

Conjunt 2

Correspon a l’abandó i condicionament original d’un espai a l’aire lliure que a finals del període posttalaiòtic funcionava com a lloc de desguàs i aprofitament d’aigües pluvials.

Sota dos nivells d’enderroc superposats (subconjunts 2A1 i 2A2) i diferenciats per una major aportació d’elements de tàpia a l’inferior, es documenta una acumulació sobre pis (2A3). Els materials dels diferents nivells eren molt semblants i estaven representats per una gran quantitat de ceràmica a mà que encara es troba en procés d’estudi i que inclou olles i vasos de diferents tipologies amb trets característics del període posttalaiòtic, com ara les vores exvassades amb engruiximent intern o els vasos troncocònics amb nanses de perfil triangular. La proporció de material a torn no pareix ultrapassar el 15% del volum total de l’equipatge ceràmic i s’hi troba representada per alguns fragments de ceràmica comuna ebusitana i àmfores T-‐8.1.1.1/PE-‐14, T-‐8.1.2.1/PE-‐15 i T-‐8.1.3.1/PE-‐16, els quals situen la formació del conjunt 2 entre finals del segle IV i ca. 200 ANE. També aparegueren nombroses restes de fauna, entre les quals es documenta una possible espàtula feta a partir d’un os de cànid i algunes conquilles marines, una dena de vidre incompleta de color blau marí i un projectil de fona4.

Un altre nivell d’enderroc molt restringit espaialment, doncs només ocupa una extensió d’1,10 m2 (subconjunt 2A4), pareix associat a una possible banqueta (2B6), molt malmesa i adossada a la confluència entre els murs 1b del D2 i 2 del D1. De funcionalitat més clara és l’enllosat (2B5) que proporcionava el llindar d’accés a l’espai definit al sector D1 i que va ser bastit amb pedres mitjanes i petites (figura 59).

3 El conjunt 1 del D13 és clarament anterior al dipòsit de la Zona D-‐C, doncs en la zona de confluència el subconjunt 1A1 de la ZD-‐C tallava l’1A1 del D13 i el mateix passava també amb l’1A2. 4 Nº SF-‐D13-‐2A2-‐94.


73

Figura 59. D13, empedrat 2B5 adjacent al llindar del D1 (foto IMG-‐1027).

Figura 60. D13, imatge zenital del pou 2B1 un cop excavat (foto IMG-‐1050).


74

Figura 61a. D13, canalització d’aigua a la base del mur V (esquerra) i petita fornícula (dreta) (foto IMG-‐1245).

La resta d’elements estructurals del conjunt 2 del D13 formen part del sistema de desguàs ja identificat en l’excavació de la Zona D-‐B (vegi’s supra). L’element central és un pou o cisterna (2B1) de secció troncocònica excavat al subsòl (figures 60 i 62). En el perímetre meridional i per damunt del parament extern de la façana de l’HT5 es conservaven dos petits murets (2B2 i 2B3) de traçat corb i disposició concèntrica que podrien haver format part del brocal original. La boca del pou té un perímetre pseudo-‐circular de 8,3 m i una superfície de 4,9 m2 que va estrenyent-‐se al llarg dels 165 cm de fondària màxima fins arribar a una base de només 1 m2. La modelització d’aquestes dades prenent com a referència el càlcul volumètric d’un tronc de con5 permet estimar una capacitat d’uns 6 m3 (6.000 litres).

A la base del mur V trobam l’extrem del canal en forma de gatonera que comunica amb el Carrer Ample (3B10 de la Zona D-‐B, figura 43). Té una factura molt semblant però una forma un xic més allargada i baixa (26 x 10 cm de llum, figura 61a) i se situa a una cota sensiblement inferior per mor del desnivell topogràfic del terreny. Tots aquests elements haurien facilitat l’evacuació de les aigües pluvials recollides en la confluència dels carrers.

5 On r1 = 1,308 m ; i r2 = 0,88 m.


75

Molt a prop d’aquest canal trobam una mena de fornícula adossada a la cantonada del mur 1a del D2 (figura 61a) que té 21 cm d’altura per 14 d’amplada i 48 de profunditat. Ignoram la seva funció atès que no contenia cap material arqueològic, però talvegada es relacioni també amb el sistema de desguàs. Tot i que l’excavació no va poder verificar cap connexió estructural en forma de canalització entre la gatonera del mur V i el pou, pareix molt probable que sí hi seria.

Finalment, l’empedrat 2B4, de traçat semicircular i localitzat a la base dels murs V i S1, també pareix vinculat estructuralment amb el pou (figura 61b). La seva ubicació immediatament al nord del canal de desguàs practicat a la base del mur V pareix haver tingut la mateixa funció de drenatge palesa a l’empedrat 3B9 de la Zona D-‐B, és a dir, a l’altra banda del mur (figura 43). A més d’evitar l’embassament d’aigua, els empedrats facilitarien la neteja dels sediments arrossegats i acumulats per l’erosió hídrica.

Figura 61b. D13, vista zenital de l’empedrat 2B4. Les fletxes indiquen la situació de la fornícula (esquerra) i del canal de desguàs (dreta) practicat a la base del mur V (foto IMG-‐1050)-‐

Aquest sistema de canalització i d’aprofitament d’aigua va ser amortitzat en algun moment del segle III, com així ho ha demostrat l’excavació íntegra del seu reble, la superfície del qual descansava sota el subconjunt 2A3. Es delimitaren tres nivells superposats que presentaven lleugeres diferències sedimentàries. El més superficial (2B1/a) es caracteritzava per una major abundància de caragols que el subjacent (2B1/b), mentre que el basal (2B1/c) es distingia de l’anterior per una coloració més fosca, resultat d’un major grau d’humitat i de carbons. L’homogeneïtat dels materials


76

arqueològics recuperats des de la superfície fins la base indica, però, una amortització prou ràpida que pareix haver estat intencionada i que situem en un moment indeterminat del segle III per la presència de T-‐8.1.1.1/PE-‐14 i de T-‐8.1.2.1/PE-‐15.

Figura 62. ZD-‐C i D-‐13 després dels treballs de consolidació i condicionament de l’àrea excavada (foto IMG-‐0634).


77

4. Treballs de conservació.

La planta de la figura 62 il·∙lustra la localització de les diferents estructures objecte dels treballs de consolidació i restauració. A continuació presentam una exposició gràfica ordenada per sectors.

Figura 63. Localització planimètrica dels treballs de consolidació.


78

SECTOR D8: Santuari 2 (S2)


79

Restitució dels ortostats del mur L en el decurs dels treballs de consolidació.

Detall dels fonaments sobre margues de la cantonada sud-‐oest, amb la cisterna 2B1 en primer terme.


80

Cantonada sud-‐est: inici.

Cantonada sud-‐est: final

Mur L: inici

Mur L i restitució banqueta 1B2: final

Façana sud-‐oest des de D5: inici

Façana sud-‐oest des de D5: final


81

Mur L i passadís amb el Santuari 1: inici

Mur L i passadís amb el Santuari 1: inici

Restitució i conservació de la llosa vertical central (2B6)

1: Aspecte de la llosa després de l’excavació amb l’apuntalat realitzat d’urgència durant la campanya d’excavació. 2: Extracció de la llosa per excavar el testimoni on recolzava.

3: Excavació del testimoni i aparició del bloc basal amb l’encaix rebaixat

4: Realització dels forats per encaixar les varilles d’acer que aguantaran la llosa per la part posterior.

1 2 3 4


82

5 i 6: Preparació i acabat de la solera de formigó de calç per sustentar la llosa.

7: Preparació de la llosa filtrant resina fluïdificada a les fissures.

8: Recol.locació de la llosa al seu lloc original.

9: Apuntalat de la columna per poder finalitzar les tasques de fixació a la solera.

10: Col·∙locació de les varilles d’acer inoxidable que sustenten la columna per la seva part posterior.

5 6 7 8 9 10


83

11: Enresinat de les varilles posteriors

12: Estucat de les fissures amb un morter de calç del mateix color que la pedra.

Aspecte final de la llosa per la part posterior (cara nord).

11 12


84

Aspecte final del conjunt després dels treballs de conservació.


85

SECTOR D12: Habitació Talaiòtica 8 (HT8)

Aspecte general del sector abans dels treballs de conservació.


86

Aspecte general del sector abans dels treballs de conservació.


87

ZONA D-B: Carrer Ample i Carrer Santuaris


88

Vista general del Carrer dels Santuaris des del sud, abans i després dels treballs de conservació.


89

Vista general del Carrer Ample des del nord-‐oest, abans (amb el pedrís provisional que colmatava el sondeig) i després dels treballs de conservació.


90

Vista general del Carrer Ample i de la façana occidental del D6 (Santuari 1), abans i després dels treballs de conservació.


91

Vista general del Carrer Ample i del mur V amb el canal de desguàs, abans i després dels treballs de conservació.


92

Vista general del Carrer Ample i del mur R1, abans i després dels treballs de conservació.


93

Carrer Santuaris i D4 (HR15) des de l’est: inici

Carrer Santuaris i D4 (HR15) des de l’est: final

Carrer Ample i D4 des de l’interior de l’HR15: inici

Carrer Ample i D4 des de l’interior de l’HR15: final


94

ZONA D-B, Sector D7: Habitació Romana 5 (HR5) i murs adjacents


95

Vistes generals de l’HR5 després dels treballs de conservació.


96

Crestes dels murs R1 i R2 abans i després dels treballs de consolidació.


97

Cresta del mur S1 abans (des del sector D13) i després (des de la Zona D-‐B) dels treballs de consolidació.


98

ZONA D-C i Sector D13


99

Tram septentrional amb vista de l’enllosat 2B4 i del Mur V amb els canals de desguàs, abans i després dels treballs de conservació.


100

Mur S1 des del sector D13 abans i després dels treballs de conservació.


101

Vista general des de l’oest amb paraments dels sectors D1 i D2, abans i després dels treballs de conservació.


102

Vistes generals des del nord i des del sud de la Zona D-‐C després dels treballs de conservació.


103

Sector D1: Habitació Romana 9 (HR9)


104

Mur septentrional, mitger amb l’HR10: inici

Mur septentrional, mitger amb l’HR10: final

Mur oriental: inici

Mur oriental: final

Mur occidental des de l’interior: inici

Mur occiental des de l’interior: final


105

Detall llar de foc

Vista des de la Zona D-‐C


106

Sector D2: Habitació Romana 10 (HR10)

Extrem oriental: inici

Extrem oriental: final


107

Extrem occidental amb enllosat: inici

Extrem occidental des de l’est: final

Mur mitger amb l’HR9: inici

Mur mitger amb l’HR9: final


. 108

5. Valoracions globlals

La 14ª campanya d’excavacions sistemàtiques a Son Fornés, amb el contrapunt dels treballs de conservació posteriors, ha aconseguit transformar l’àrea central del poblat en un veritable museu a l’aire lliure de més de 1700 m2 que recull les transformacions de la trama urbana al llarg del primer mil·∙lenni abans de la nostra era.

De caràcter excepcional ha estat la troballa d’un nou santuari (sector D8) separat de l’excavat l’any 2008 per un estret carreró. La seva centralitat, al bell mig de l’àrea emmarcada pels dos talaiots, així com l’excel·∙lent estat de conservació del seu equipatge material, fan d’ell un dels recintes més emblemàtics de Son Fornés. Les noves excavacions demostren que la construcció d’aquests edificis és posterior a la crisi que destruí el poblat talaiòtic, encara que aprofitàs l’extensa plaça central emmarcada per les grans torres llavors en ruïnes. El desenvolupament coetani dels santuaris al llarg del temps pareix assenyalar una complementaritat de funcions que inclou remodelacions de gran abast coincidint amb el període romà i que, possiblement, són fruït d’una nova organització social que requereix escenaris de consum ritualitzats.

L’excavació en extensió dels exteriors dels dos santuaris ha confirmat l’existència de vials de circulació i accesos organitzats des de les diferents dependències del poblat que continuaran plenament vigents en època romana. Delimiten un circuit adaptat a la topografia del terreny, amb rampes i trams empedrats per salvar els desnivells i facilitar el drenatge. La canalització oberta al sòcol del mur on confluïen els dos carrers principals evacuava les aigües superficials i les conduia directament a un gran pou (sector D13) amb una capacitat estimada en 6.000 litres. Aquests elements de disseny urbanístic implantats des de finals del període posttalaiòtic són totalment inèdits tant al registre de Son Fornés com al del conjunt de l’arqueologia prerromana balear.

Altres troballes remarcables datables en la primera fase d’ocupació del poblat són les restes de la vuitena vivenda talaiòtica (sector D12), miraculosament preservada sota els espais de freqüentació al nord dels santuaris, així com el parament extern de la façana de la vivenda 5 (HT5), intacte sota el dipòsit de la Zona D-‐C. El traçat de l’HT8 dins l’àrea central delimitada pels dos talaiots demostra la complexitat de l’entramat ubanístic d’aquest període i planteja nous interrogants sobre l’organització dels espais domèstics. Per la seva banda, la conservació de la façana de l’HT5 facilitarà l’organització i comprensió dels itineraris prevists dins la visita auto-‐guiada del futur Parc Arqueològic.

El processat de les restes mobles recuperades començà paral·∙lelament als treballs d’excavació i continua fins avui dia. El volum de materials exhumats ha superat totes les expectatives, doncs la xifra d’elements georeferenciats ultrapassa les dues mil unitats. El llistat d’artefactes comprèn una abundant representació de vaixella ceràmica, tant de producció local com importada, amb un nombre estimat de més de 12 mil fragments i que encara és objecte dels obligats treballs de remuntatge i catalogació. Hi destaca un lot d’una vintena de peces senceres de producció local que formaven part de l’atuell del santuari i que han fornit un considerable nombre de mostres per a la determinació del seu contingut mitjançant analítiques de residus orgànics. D’altra banda, la identificació preliminar dels tipus i de les fàbriques dels


. 109

materials importats indica relacions comercials estables al llarg de la segona meitat del primer mil·∙leni amb els principals centres productors de la Mediterrània (península itàlica, Eivissa, nord d’Africa i façana litoral de la península ibèrica). Cal destacar també la troballa de projectils lítics de fona, excepcionals fins avui dia en les excavacions dels assentaments baleàrics, així com un important conjunt d’objectes de bronze que inclou peces inèdites (com el mànec d’un colador de vi), i noves evidències sobre l’enigmàtica manipulació de restes humanes datables en època talaiòtica.


. 110

6. Divulgació i difusió

El programa de difusió de la campanya d’excavacions i dels treballs de conservació subsegüents començà amb una jornada de portes obertes realitzada el dia 17 d’agost de 2011 i continuà amb una extensa cobertura als mitjans de comunicació durant el trimestre següent: • RTV Mallorca, programa “D’Estiu” , 16 d’agost de 2011 (a partir del minut 12) http://www.dailymotion.com/video/xkk2d1_d-‐estiu_news

• Diario de Mallorca, 31 d’agost de 2011 http://www.diariodemallorca.es/sociedad-‐cultura/2011/08/31/nace-‐embrion-‐parque-‐arqueologico-‐son-‐fornes/699222.html

• Diari de Balears, 2 de setembre de 2011 http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1430/38 http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1430/39

• Ultima Hora, 2 de setembre de 2011 http://ultimahora.es/mallorca/noticia/noticias/cultura/son-‐forners-‐un-‐museo-‐de-‐1600-‐anos-‐al-‐alcance-‐de-‐todos.html

• RTV Mallorca, Informatius, 3 de setembre de 2011 http://www.dailymotion.com/video/xkuypn_projecte-‐museologic-‐del-‐jaciment-‐de-‐son-‐fornes_news

• Diario de Mallorca, 24 de setembre de 2011 http://www.diariodemallorca.es/part-‐forana/2011/09/24/son-‐fornes-‐consolida/705899.html

• Diario de Mallorca, 3 de novembre de 2011 http://www.diariodemallorca.es/part-‐forana/2011/11/03/poblado-‐son-‐fornes-‐tenia-‐canalizacion-‐agua-‐potable/717095.html

• Mallorca Zeitung, 3 de novembre de 2011-‐11-‐21 http://freizeit.mallorcazeitung.es/planes/sightseeing/pla-‐1308-‐mallorca-‐immobilien-‐anno-‐dazumal.html El desenvolupament dels treballs va gaudir d’un seguiment molt actiu a les xarxes socials via facebook (Son Fornés Jaciment Arqueològic) i els resultats més rellevants, amb abundant cobertura gràfica, formen part de la nova versió actualitzada del portal web del Museu Arqueològic de Son Fornés (www.sonfornes.mallorca.museum). La inclusió de les noves troballes dins el programa d’activitats didàctiques del Museu Arqueològic de Son Fornés ha rebut una magnífica acollida des de la presentació inaugural el dia 4 de desembre de 2011 i ha contribuït a l’increment del nombre de visitants, molt especialment entre els centres educatius de Mallorca.


. 111

7. Composició de l’equip Coordinació Vicenç Lull Rafel Micó Cristina Rihuete Herrada Roberto Risch Equip tècnic Jordi Aguelo Paula Amengual Lourdes Andúgar Bernat Burgaya Eva Celdrán Albert Forés Gómez Sylvia Gili Suriñach Lara Gelabert Batllori Jordi Hernández-‐Gasch Antonio López Meca Margalida Munar Joaquín Vicente Carles Velasco Estudiants i auxiliars d’arqueologia Ernesto Cauda Michelini Jaume Ferriol Nyell Miguel F. Grandaõ Valério Alejandra Galmés Maria Gelabert Oliver Ildefonso Martínez García Jacinto Martínez Martínez Fernando Martínez Molina Marina Martínez Weinbaum David Muñoz Ginés Pedro Navarro Llorenç Oliver Servera Miquel Riera Navarro Margalida Rives Llompart Voluntariat Sergi Beltran Font, Francisca Burguera, Antoni Cirer, Neus Cirer, Susan Gray Meunié, Joan Manera Beltran, Daniel Ramis Santandreu, Samuel Ramis Santandreu, Teresa Sanz.


. 112

8. Bibliografia Amengual, P.M., Forés, A., Gelabert, L., Gili, S., Hernández-‐Gasch, J., Lull, V., Micó, R., Rihuete, C. i Risch, R. (2012), “S1. Un Edifici Singular en el Son Fornés d’època Clàssica (segles III ANE – 1 DNE)”, en RIERA, M. (coord.), IV Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears (Eivissa, 1 i 2 d’octubre, 2010), Vessants Arqueologia i Cultura, Palma de Mallorca, pàgs. 71-‐81. Balaguer, P. (2005), Aproximación cronotipológica a la materialidad del postalayótico mallorquín: el ajuar funerario no cerámico. Trabajo de investigación de Tercer Ciclo, Universitat Autònoma de Barcelona. URL < http://www.recercat.net/handle/2072/4334> Castro, P., Chapman, R., Gili, S., Lull, V., Micó, R., Rihuete, C., Risch, R. i Sanahuja, Mª E. (1999), Proyecto Gatas. 2. La dinámica arqueoecológica de la ocupación prehistórica. Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía, Sevilla. Díez, T., Gasull, P., Lull, V. i Sanahuja, Mª E. (1980), “Excavaciones en el yacimiento de Son Fornés (Montuiri, Mallorca)”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 9, pàgs. 313-‐378. Gasull, P., Lull, V. i Sanahuja, Mª E. (1984), Son Fornés I: La fase talayótica. British Archaeological Reports, International Series, 209, Oxford. Guerrero, V.Mª. (1999), La Cerámica Protohistórica a Torno de Mallorca (s. VI-‐I a.C.). BAR International Series 770, Oxford. Enseñat Enseñat, C. (1981), Las cuevas sepulcrales mallorquinas en la Edad del Hierro. Excavaciones Arqueológicas en España, 118, Madrid. Hernández-‐Gasch, J. (1998), Son Real. Necrópolis talayótica de la edad del hierro. Estudio arqueológico y análisis social. Arqueomediterránea, 3, Universitat de Barcelona, Barcelona. Ibáñez i Berruelo, C., Martínez i Hualde, A. (1991), Sitges Ibero-‐Romanes a la base oriental del Poblat Ibèric de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès). Centre Excursionista de Santa Coloma de Gramanet, Santa Coloma de Gramanet. Lull, V., Micó, R., Rihuete, C. i Risch, R. (2002), 9a Campanya d’Excavacions Sistemàtiques al Jaciment Arqueològic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), Memòria lliurada i dipositada al Consell de Mallorca.


. 113

Lull, V., Micó, R., Rihuete, C. i Risch, R. (2003), 10a Campanya d’Excavacions Sistemàtiques al Jaciment Arqueològic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), Memòria lliurada i dipositada al Consell de Mallorca. Lull, V., Micó, R., Rihuete, C. i Risch, R. (2008), La Cerámica Talayótica. La producción alfarera mallorquina entre ca. 900 y 550 antes de nuestra era. Col. D’Arqueoecologia Social Mediterrània 1, Edicions Bellaterra, Barcelona. Lull, V., Micó, R., Rihuete, C. i Risch, R. (2010), “13a Campanya d’excavacions sistemàtiques al Jaciment Arqueològic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), 2008”, Memòria del Patrimoni Cultural (Mallorca, Illes Balears), vol. 2008 [DVD – 0006], Consell de Mallorca, Palma. Mann, R.W., Bass, W.M. i Meadows, L. (1990), “Time since death and decomposition of the human body: variables and observations in case and experimental fiel studies”, Journal of Forensic Sciences, 35: 103-‐111. Marks, M.K., Love, J.C. i Dadour, I.R. (2003), “Taphonomy and Time. Estimating the postmortem interval”, en Steadman, D. W. (ed.), Hard Evidence. Case studies in Forensic Anthropology, Prentice Hall, Upper Sadle River, pàgs. 165-‐178. Micó, R. (2005), Cronología Absoluta y Periodización de la Prehistoria de las Islas Baleares. BAR International Series 1373, Oxford. Ubelaker, D. (1997), “Taphonomic applications in forensic anthropology”, en Haglund, W.D. y Sorg, M. H. (eds.), Forensic Taphonomy: The Postmortem Fate of Human Remains. CRC Press, Nueva Cork, pàgs. 77-‐90.

9. Agraïments

Aquesta recerca s’emmarca en els projectes del Grup de Recerca d’Arqueoecologia Social Mediterrània (Grup de Recerca Consolidat SGR2009SGR778) i el treball de camp ha estat finançat mitjançant una subvenció del Departament de Presidència del Govern de les Illes Balears.

14ª Campanya d’Excavacions Sistemàtiques al Jaciment de Son Fornés (Montuïri, Mallorca). Any...

Documents

Transcript of 14ª Campanya d’Excavacions Sistemàtiques al Jaciment de Son Fornés (Montuïri, Mallorca). Any...