1

CICLE DE CONFERÈNCIES

patrimoni arqueològic I arquitectònic

A LES TERRES DE LLEIDA 2009

49

Montlleó.El primer poblament del Pirineu català

12 de febrer

Xavier Mangado*, Josep Maria Fu-llola*, Oriol Mercadal**, M. Mercè Bergadà*, Mathieu Langlais*, Xa-vier Esteve*, Alícia Estrada (†); Jordi Nadal*, José Miguel Tejero*, Jordi Grimao**

* Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP). Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. C/ Montalegre, 6 - 08001 Barcelona. Espanya.** Museu Cerdà de Puigcerdà. Apartat de Correus 177. C/ Higini de Rivera, 4 - 17520 Puigcerdà. Espanya.

50

1. LocalitzacióEl jaciment a l’aire lliure de Montlleó es localitza al coll de Saig (Prats i Sansor, la Cerdanya, Lleida) (figura 1), a una altitud de 1.140 metres snm. El jaciment va ser descobert el 1998, en un tall erosiu, pel Sr. Jordi Grimao, que va recollir diversos elements lítics de sílex tallat i restes de fauna. La morfologia de l’indret és la d’un paleocanal, d’edat postmiocena, relacionat amb un aportament torrencial en massa de materials fins i blocs de conglomerat erràtics, que van arribar a les ribes de l’antic llac procedents dels vessants pròxims (serrat de Torrelles) i allí es van assentar sobre les ar-giles basals.

El desmantellament del vessant, que va donar lloc a la troballa del jaciment, es va deure a les característi-ques geològiques de l’indret. Les argiles miocenes que constitueixen el substrat de la conca terciària preser-ven diversos nivells amb lignits. Tradicionalment, dins de l’àmbit econòmic estrictament domèstic, aquests lignits van ser explotats a partir de galeries estretes que en resseguien els nivells. A mitjan segle XX es va produir la industrialització dels processos extractius dels lignits per millorar-ne la rendibilitat econòmica

mitjançant l’obertura d’explotacions de gran extensió a cel obert. En aquest context, cal situar l’explotació de la mina Lurdes, que es va mantenir en actiu fins a finals de la dècada dels vuitanta. Després del seu abandonament, l’impacte visual generat pel gran esvoranc va ser minimitzat mitjançant el seu ompli-ment amb grans quantitats de sediments aportats. L’augment de la pressió exercida per aquests sedi-ments sobre un material tan plàstic com les argiles del substrat i la diferència de pressió en relació amb les antigues galeries que mai van ser reblertes va provo-car la fractura del terreny (figura 2), que va afavorir la descoberta del jaciment, però alhora va accelerar de ben segur la pèrdua de bona part d’aquest, si te-nim en compte la cartografia antiga, on el jaciment de Montlleó ocuparia una plataforma més extensa.

Un molar de cavall descobert el 1998 al tall estrati-gràfic va ser enviat a datar per C14, i es va obtenir així la primera datació absoluta del jaciment que corres-ponia amb la tipologia de la indústria lítica recuperada que s’adscrivia clarament al magdalenià (OxA-9017: 15440±80 BP / CalPal: 18535±287 cal BP) (BRONK RAMSEY et al., 2000 / WENINGER; JÖRIS; DAZE-GLOKE, 2007).

Figura 1. Situació del jaciment de Montlleó. Figura 2. Tall estratigràfic del sector B.

51

2. Geologia del jacimentDes d’un punt de vista geològic, el jaciment forma part de la depressió neògena de la Cerdanya, que afecta obliquament l’eix axial pirinenc. El rebliment de la depressió es va produir per sediments lacustres del miocè. Les argiles miocenes van ser seguidament recobertes per al·luvions pliopleistocens provinents dels vessants muntanyosos nordoccidentals, les cade-nes del Cadí i el Moixeró. Seguidament, es va produir l’erosió quaternària, que en aquest indret es lliga a l’encaixament del riu Segre, que s’ha vist especialment condicionada pels canvis climàtics, principalment per l’existència de glaceres als relleus que delimiten la vall (ROCA, 1986; LLAC, 1991).

Durant el pleistocè superior, el glacialisme dels Piri-neus orientals va conèixer una evolució en tres eta-pes:

• Un màxim glacial que cal situar entre el 60.000 i el 50.000 BP.

• Un període d’estabilització fins al 30.000 BP.• Finalment, un període ràpid de desglaciació des

del 20.000 BP, els efectes del qual devien ser ben palesos, des dels inicis, al Pirineu Oriental, atès que, de fet, ja hi havia poques glaceres per fondre (FULLOLA et al., 1995).

Seria en aquest context, amb episodis climàtics freds i secs, que es va donar lloc a glaceres cobertes i, sobre-tot, a nombroses glaceres rocalloses a altituds supe-riors als 2.000 m, on caldria situar l’ocupació per part dels magdalenians del jaciment de Montlleó.

3. Què podem dir actualment de la vida quotidiana dels habitants de Montlleó?Per tal d’intentar respondre a aquesta pregunta, els nostres eixos de recerca s’han centrat en diversos as-pectes del jaciment.

3.1 El que queda del jaciment3.2 El clima en el moment de l’ocupació (sector C)3.3 Com vivien (sector B)3.4 L’utillatge lític3.5 Els ornaments

3.1 El que queda del jaciment

Els treballs arqueològics al jaciment de Montlleó es van iniciar l’any 2000, un cop superades algunes di-ficultats burocràtiques. L’estudi comparatiu entre els mapes topogràfics de la zona, a diferents escales i en les seves diverses edicions, així com la lectura dels informes miners i les fotografies antigues, ens van fer adonar que la morfologia de l’indret actual poc tenia a veure amb la que es documentava en el pas-sat. L’erosió provocada després de l’abandonament, a finals de la dècada dels vuitanta, de la mina Lurdes, situada a menys de 100 metres del jaciment, n’hauria disminuït considerablement l’extensió i la potenciali-tat, i se n’haurien conservat tan sols les parts més mar-ginals, vora els blocs de conglomerat, del que hauria pogut estar anteriorment una plataforma de diversos centenars de metres quadrats. La nostra prioritat va ser, per tant, la recuperació in situ dels materials ar-queològics que corrien perill de perdre el seu context pels processos de moviment en massa que provocava l’activitat del tall erosiu encara actiu. Per aquest mo-

52

tiu, vam establir tres sectors d’excavació prioritària que anomenarem A, B i C (figura 3).

El sector A, al bell mig del tall estratigràfic, va ser rà-pidament abandonat, puix que es va mostrar estèril arqueològicament. El sediment presentava traces evidents de rentatge (inexistència de matriu entre les graves) i una orientació preferencial —seguint el pendent natural— dels pocs materials arqueològics preservats. Per aquest motiu, centrarem els nostres esforços en els altres dos sectors prèviament definits: el B, vers l’est del jaciment (actualment amb 36 m2 en excavació), i, a partir de l’any 2003, en el sector C, vers l’oest, on disposem a hores d’ara d’11 m2.

3.2 El clima en el moment de l’ocupació

La caiguda d’un gran bloc de conglomerat durant l’hivern de 2002 ens va permetre l’estudi del tall es-tratigràfic que va quedar al descobert i, d’aquesta ma-nera, poder-nos aproximar a l’evolució paleoclimàtica i ambiental que es va produir en l’indret. La seqüència sedimentària estudiada correspon als perfils dels qua-dres 4H i 4I, la potència de la qual era d’uns 175 cm (figura 4) (MANGADO et al., 2005).

Des d’un punt de vista arqueològic, diferenciarem 5 nivells, però des d’un punt de vista estrictament ma-crosedimentari se’n van definir IV (de baix a dalt).

El nivell IV, que correspondria al nivell arqueològic 5. Macroscòpicament presenta unes fàcies de llims are-nosos carbonatats amb graves i blocs. Des d’un punt de vista micromorfològic, el seu origen és un col·luvió solifluïdal en un ambient humit i fresc, com demostra

Figura 3. Planta del jaciment.

Sector C

Sector A

Sector B

10

9

8

7

6

5

4

3

2

E G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z AA AB AC AD AE AF AG AH AI

53

la microestructura de tipus vesicular. Després del di-pòsit, hi va haver un període d’estabilització edàfica, evidenciada per l’activitat biològica i les acumulacions secundàries de micrita i asparita i per processos de fissuració relacionats amb la humefacció i dessecació del sediment. Aquest horitzó va restar a l’aire lliure el temps suficient per permetre el desenvolupament d’una coberta vegetal al mig de lleugeres circulacions d’aigües que afavoriren la formació de crostes sedi-mentàries al sostre del nivell. El contacte amb el nivell següent és abrupte i ben marcat.

El nivell III, que correspondria arqueològicament al nivell 4, presenta una potència mitjana de 35 cm. Es caracteritza macroscòpicament per unes fàcies de graves i blocs amb sorres llimoses. Des d’un punt de

vista micromorfològic, es caracteritza perquè la fracció gruixuda mostra morfologies subanguloses i subarro-donides amb traces de dissolució i moltes fissures per processos de gel i desgel. Algunes graves apareixen verticalitzades i existeix un percentatge relativament destacat de carbons (2%). L’origen d’aquest dipòsit es trobaria en una caiguda de blocs i en processos solifluïdals en un medi més fred que abans, que po-dem considerar que es tractaria d’un fred intens i hu-mit durant el desgel, seguit per diversos cicles freds. Aquest nivell correspon al de l’ocupació humana i ha estat datat per C14 a partir de les restes de fragments de carbó recuperats d’una petita llar plana localitzada en aquest sector (quadre 4I). La datació obtinguda (OxA-14034:15550±140 BP / 18636-19025 Cal BP. Calib 5.0.1 (100%). Calcurbe: intcal 04.14c) corres-

Figura 4. Esquema de la seqüència sedimentària en el sector C (segons M. M. Bergadà).

54

pon prou bé amb la primera datació del jaciment, tot i que ambdues es van fer sobre vestigis de naturalesa diferent. Aquestes datacions, provinents de sectors diferents del jaciment, situen l’ocupació de Mont-lleó durant el glacial stade 2b. Aquest correspon al menys fred dels estadis glacials, com es pot observar a la corba isotòpica elaborada a partir del sondeig del Mar d’Alboran (CACHO et al., 2001). Aquest fet quedaria evidenciat en el registre sedimentari de Montlleó per la presència de gel en superfície, però, en cap cas, d’autèntics permagels. El contacte d’aquest nivell amb el següent és difús.

El nivell II correspondria, arqueològicament, als ni-vells 3 i 2. De fet, des d’un punt de vista sedimentari ha estat subdividit en dos (Mt/2a i Mt/2b). El primer —Mt/2a— presenta una potència mitjana de 52 cm, mentre que el segon —Mt/2b— , 28 cm. El nivell es caracteritza per unes fàcies de graves amb sorres lli-moses i alguns blocs i una microestructura granular. La diferència entre ambdós subnivells es troba en la reducció molt acusada de la matriu a Mt/2a. La seva formació s’ha de posar en relació amb processos so-lifluïdals posteriors al 15.000 BP, en unes condicions climàtiques d’humitat i fred, tot i que menys intens que abans. El contacte amb el nivell superior és tam-bé difús.

Finalment, el nivell sedimentari I es correspondria amb el nivell arqueològic 1. Presenta una potència màxima de 66 cm, que disminueix cap a l’oest del jaciment. La fàcia predominant és la de les sorres lli-moses, tot i que també hi ha graves i matèria orgà-nica relacionada amb el desenvolupament edàfic que caracteritza aquest horitzó durant un clima humit i temperat. La seva gènesi està relacionada amb pro-cessos d’escorrentia.

3.3 Com vivien? (sector B)

El sector B, cap a l’E del tall estratigràfic, és una fines-tra de 36 m2 per aproximar-nos a la manera de viure dels magdalenians de Montlleó (figura 5). L’excavació dels primers centímetres en aquest sector ens ha pro-porcionat un nombre molt elevat d’evidències, tant òssies com lítiques; ara bé, la majoria d’aquests ves-tigis apareixen força malmesos per les alteracions postdeposicionals i edàfiques. Per sota d’aquests pri-mers centímetres exhumats, trobem, per contra, un conjunt important de restes lítiques i òssies d’aspecte fresc i sense patinacions.

Figura 5. Vista general del sector B.

Els vestigis es distribueixen per tota l’extensió exca-vada amb graus de concentració variables. La ma-joria de restes apareixen associades als voltants dels grans blocs erràtics de conglomerat disseminats pel jaciment, i que pensem que van ser els elements es-tructurals de l’organització de l’espai i les activitats quotidianes.

En aquest sector, hem pogut identificar també les res-tes d’un altre petit fogar pla, lleugerament alterat per la solifluxió, que es va caracteritzar per una gran acu-

55

mulació de petits vestigis ossis cremats a l’interior, se-gurament emprats com a combustible. L’estudi micro-morfològic dut a terme sobre els sediments d’aquesta estructura de combustió permet posar de manifest que es tractaria d’un fogar de tipus fonamentalment culinari, que hauria assolit unes temperatures entre els 300 i els 400 ºC. Una segona acumulació d’ossos cremats, localitzada a proximitat de la llar, ha estat in-terpretada micromorfològicament com les restes d’un procés de buidat o neteja d’una llar (MANGADO et al., 2005).

A hores d’ara no hem pogut reconèixer cap estruc-tura que puguem relacionar de manera clara amb un hàbitat o cabana. Hem de tenir en compte, però, la possibilitat de la seva existència a la part més meri-dional del jaciment, que actualment ha desaparegut desmantellada per l’erosió subactual.

En el sector B, també hem dut a terme una datació absoluta a partir d’un molar de cavall, la datació ob-tinguda ha estat de 16900±110BP (OxA-X- 2234-52) CalPal: 20134±276 Cal BP (WENINGER; JÖRIS; DANZEGLOCKE, 2007). La datació obtinguda, més antiga respecte a les anteriors, no suposa per a no-saltres un inconvenient, atès que el mateix laboratori ens va indicar que el col·lagen de la mostra es troba-va en el límit de detecció imprescindible per conside-rar la datació com a vàlida, fet que, en certa manera, podia esbiaixar-ne el resultat, però en cap cas aques-ta datació s’ha de considerar errònia.

El sector B ens ha permès la recuperació d’un nom-bre molt important de vestigis faunístics. L’estudi d’aquestes evidències ens ha permès, a hores d’ara, la identificació de tres espècies animals. L’animal més representat és el cavall (Equus caballus), del qual comptem tant amb restes de l’esquelet cranial com postcranial; el segueixen, en importància, la cabra (Capra pyrenaica) i el cérvol (Cervus elaphus). També

hem constatat la presència de petits bòvids indeter-minats (cabirol?). A hores d’ara, però, no ens ha es-tat possible determinar la presència del ren (Rangifer tarandus) entre el conjunt faunístic caçat. Aquesta espècie, d’altra banda, resulta molt abundant entre els registres de recursos biòtics dels jaciments mag-dalenians del vessant nord dels Pirineus (NADAL, 1998). De la identificació i l’estudi de la fauna es des-prèn que el cavall va ser una espècie important per a l’aprovisionament de recursos biòtics dels magdale-nians de Montlleó i que cal relacionar la seva cacera amb l’explotació dels espais oberts de la plana cere-tana, mentre que la cabra es trobaria als roquissars dels vessants que envolten la plana i el cérvol podria ocupar alguns espais oberts i/o més arbrats dissemi-nats prop del riu.

3.4. L’utillatge lític

L’anàlisi de les matèries primeres lítiques, que encara es troba en curs, posa de manifest la utilització d’una àmplia varietat de roques pròpies del context geo-lògic de la comarca (riolita, lidita, quars, quarsites,

Figura 6. Esquema territorial d’aprovisionament lític (LAN-GLAIS, 2007).

56

esquistos, cornubianites...). Juntament amb aquestes matèries primeres locals, el sílex, exogen a la comar-ca, domina àmpliament l’espectre litològic, especial-ment pel que fa a les restes retocades. A hores d’ara, en relació amb el sílex, es poden identificar, en alguns casos, diversos orígens geològics i geogràfics i, en d’altres, tan sols els podem intuir (figura 6).

Provinents del vessant meridional dels Pirineus hem pogut identificar, dins del conjunt de materials lítics del jaciment, els sílex eocens de la serralada del Cadí, originaris de les formacions de calcàries del cuisià in-ferior que afloren a la conca alta del Llobregat (Alt Bergadà) (TERRADAS, 1995).

Provinents del vessant nord pirinenc, disposem, entre els materials lítics de Montlleó, de les silicificacions ferruginoses de contacte, conegudes en la bibliogra-fia arqueològica com jaspis del Canigó, que es docu-menten a les terrasses del riu Tet.

La resta de materials sedimentaris silicis ens plante-gen, a hores d’ara, problemes d’atribució geogràfi-ca, ja que les anàlisis petrogràfiques i geoquímiques dutes a terme no ens permeten discriminar entre les formacions geològiques potencialment originàries d’aquests materials. Es tracta, en primer lloc, dels sílex de carofícies, que tant podrien provenir dels nivells sannoisians de la vall de l’Ebre (MANGADO et al.,

Figura 7. Indústria lítica (D. R. Álvarez).

57

2005, 2006) com dels nivells de calcàries oligocenes de les Corberes i/o conca de Narbona-Sigean (GRÉ-GOIRE, 2000). Els estudis d’identificació del contin-gut micropaleontològic d’aquests materials confir-men, als dos vessants, la presència del gènere Chara, fet que ens impedeix de precisar l’origen d’aquests materials amb carofícies del jaciment.

El mateix problema de contextualització geogràfica es planteja en el cas dels sílexs terciaris d’origen sedi-mentari continental, en què afloraments es coneixen tant al Prepirineu de Lleida (MANGADO, 2005) com als “Petites Pyrénées” francesos (SIMONNET, 1985).

En relació amb la producció lítica, hem d’assenyalar que una part de l’utillatge ha estat confeccionat so-bre ascles que provenen, essencialment, de la repre-sa de restes de talla de la producció de laminetes que s’utilitzen per a l’afaiçonament de gratadors, burins i perforadors i, en menor mesura, d’una veri-table talla d’ascles que s’empra majoritàriament en la confecció dels denticulats o les ascles retocades. La cadena operativa d’aquests suports correspondria a una producció de tipus “facial amb aixecaments superposats-juxtaposats”. Assenyalem també una producció d’ascles gruixudes orientada a l’obtenció de suports per a nuclis de microlaminetes (LAN-GLAIS, 2003).

Les làmines produïdes a partir d’un esquema elabo-rat de tipus unipolar “semi-tournant” s’obtenen mit-jançant la utilització d’un percussor de pedra i arriben tallades al jaciment, ja que cap element indica que es produeixi una reducció progressiva dels nuclis de làmi-nes cap a nuclis de laminetes en el marc d’un mateix esquema, però algunes restes de talla posen de mani-fest una producció unipolar simplificada duta a terme al mateix jaciment. Es tractaria, doncs, d’objectius de producció dissociats. És habitual la presència de frag-

ments medials de làmina que presenten estigmes de segmentació per percussió. Aquests suports serveixen a l’afaiçonament de gratadors i burins principalment. El 38% de l’utillatge està realitzat sobre làmines.

Les laminetes són els tipus de suports que es van produir principalment al mateix jaciment, destinades, majoritàriament, a l’afaiçonament de micròlits. S’han establert dos esquemes de talla que poden seguir modalitats diferents: la producció de suports de per-fil rectilini i mòdul força gran es produeix a partir de nòduls o d’ascles. Els primers s’exploten segons un esquema que dóna lloc a arquitectures dels nuclis de tipus piramidal. De vegades, fruit d’un accident de talla (reflectit) s’obre un altre pla de percussió oposat, que dóna lloc a una arquitectura del nucli de tipus prismàtic. Les ascles gruixudes s’exploten de manera frontal a partir del seu perfil. La talla de les microla-minetes es porta a terme principalment a partir de nuclis de microlaminetes mitjançant una explotació de tipus de front dorsal, en menor mesura a partir del perfil longitudinal o transversal d’ascles carenades (LANGLAIS, 2007).

L’utillatge domèstic està afaiçonat sobre làmines, as-cles i algunes laminetes, i correspon, fonamentalment, a gratadors, perforadors, burins, denticulats, osques, làmines i ascles retocades i elements truncats (figura 7). Cal assenyalar també la presència d’algunes pe-ces esquitllades. L’utillatge cinegètic presenta sovint estigmes d’impacte macroscòpics. Majoritàriament es tracta de làmines de dors, amb una relativa diversitat tipològica (truncades, apuntades, denticulades) sense haver-hi cap laterització preferencial. En menor me-sura, es localitzen microlaminetes de dors semiabrup-te marginal i retoc invers, generalment total i quasi exclusivament al fil dret. En resum, la indústria i les produccions lítiques de Montlleó poden relacionar-se amb el magdalenià inferior (LADIER, 2000 / LAN-GLAIS, 2007).

58

3.5 Els ornaments

El jaciment de Montlleó ens ha proporcionat diver-ses evidències d’ornaments. En un sol cas es tracta d’una peça òssia (caní atrofiat de cérvol), que pre-senta una perforació. La resta del conjunt està cons-tituït per restes malacològiques. Es tracta de diversos exemplars de bivalves, gasteròpodes i escafòpodes majoritàriament perforats. Des d’un punt de vista nutritiu, aquests elements no tenen cap interès; en canvi, són una evidència fonamental alhora de pre-sentar els elements de caràcter simbòlic d’aquests grups, ja sigui individualment (abillament personal) o col·lectivament (elements de representació social). A la vegada, aquesta part del registre material ens obre la possibilitat de plantejar-nos l’existència bé d’un territori de desplaçament molt ampli o bé d’un com-portament que sembla més probable: l’existència de xarxes d’intercanvi regional d’aquests productes en-tre diferents grups pertanyents a una mateixa entitat social.

El conjunt malacofaunístic recuperat a Montlleó és d’origen marí, i en la seva pràctica totalitat recull espècies d’origen mediterrani (Homalopoma san-guineum, Dentalium sp, Hinia incrassata, Trivia sp, Cyclope pellucida…). Aquesta circumstància ens permet plantejar la hipòtesis d’una doble via d’accés al Pirineu des de la costa mediterrània: o bé pel vessant septentrional, des del golf de Lleó, a través del coll de la Perxa, o bé a través del vessant meridional, ja fos per la vall del Llobregat, fent el salt a la Cerdanya des de l’Alt Bergadà (passos del Cadí?), o a través de la vall de l’Ebre pel congost del Segre.

Tan sols una de les evidències recuperades fins ara té procedència atlàntica. Es tracta d’un exemplar perfo-rat de Littorina obtusata (figura 8). En desconeixem la via d’accés al jaciment, ja que existeix la possibilitat

d’un aportament nord-pirinenc des de la conca Aqui-tana; però no es pot descartar tampoc un origen can-tàbric, que va arribar al jaciment a través de la vall de l’Ebre (FULLOLA; MANGADO; ESTRADA, 2007).

Figura 8. Littorina obtusata perforada (Foto: J. M. Tejero).

59

4. ConclusionsLa descoberta recent del jaciment de Montlleó, a l’aire lliure i a 1.140 m d’alçada, és un exemple de colonització precoç per part dels grups magdalenians de l’espai pirinenc. La possibilitat del passatge entre ambdós vessants de la serralada ja havia estat esta-blerta a la dècada dels noranta pels estudis geomor-fològics del quaternari. Ara el jaciment de Montlleó confirma la presència humana en aquestes comar-ques i fa visible així el passatge entre les valls altes del Segre i de la Tet cap a la Mediterrània, com posen de manifest la major part dels elements d’ornament marí recuperats durant les excavacions. Un exemplar de Littorina obtusata pot estar evidenciat alhora en un territori social d’interaccions més ampli, que abraçaria bé el Cantàbric, bé la conca d’Aquitània.

Malgrat unes condicions climàtiques molt fredes, la situació del jaciment en un turonet al bell mig de la plana ceretana va oferir als magdalenians un punt privilegiat per dur a terme l’explotació dels recursos faunístics de la zona, fonamentalment la cacera del cavall a la plana i la de la cabra als roquissers pro-pers.

Malgrat la pèrdua d’una part del jaciment pels pro-cessos actuals d’erosió i l’alteració d’una part de l’estratigrafia del jaciment per processos postde-posicionals de solifluxió d’intensitat variable, hem pogut evidenciar la preservació d’un cert nombre d’estructures arqueològiques, com ara dos fogars, un dels quals interpretem com culinari.

Al nostre entendre, els caçadors de Montlleó eren un bons coneixedors de l’espai geogràfic pirinenc. D’una banda, observem una certa estructuració de l’espai ocupat, probablement jerarquitzat per la presència de grans blocs de conglomerat del turó i, de l’altra,

comptem amb altres evidències, com la presència d’una important variabilitat de matèries primeres autòctones i la importació de suports tallats en sílex (material exogen a la comarca) i la talla intensiva de petits nuclis d’aquesta matèria primera.

La variabilitat d’activitats dutes a terme al jaciment es posa de manifest per la diversitat tipològica de l’utillatge, que s’inscriu en processos laborals variats. Aquesta evidència ens indicaria una certa durada de l’ocupació. Montlleó seria, doncs, un campament, tot i que la seva durada encara s’hagi de precisar, que correspondria al territori econòmic de desplaçament estacional dels primers magdalenians dels Pirineus.

Agraïments

Aquest treball ha estat possible gràcies al suport econòmic dels projectes HAR 2008-00103 del MICINN, SGR 2005-00299, de la Generalitat de Catalunya, Pla d’Intensificació de la Recerca UB, i a les subvencions de l’IEI i l’Ajuntament de Prats i Sansor.

60

Bibliografia

BRONK RAMSEY, C.; PETIT, P. B.; HEDGES, R. E. M.; HAR-DINGS, G. W. L.; OWEN, D. C. (2000). “Radiocarbon dates from the Oxford AMS system: Archaeometry datelist 30”, Archaeometry, 42 (2), p. 459-479.

CACHO, I.; GRIMALT, J. O.; CANALS, M.; SBAFFI, L.; SHACKLETON, N. J.; SCHÖNFELD, J.; ZAHN, R. (2001). “Variability of the western Mediterranean Sea surface temperature during the last 25,000 years and its connec-tion with the Northern Hemisphere climatic changes”, Pa-leoceanography, vol 16/1, p. 40-52.

FULLOLA, J. M.; GARCIA-ARGÜELLES, P.; SERRAT, D.; BERGADÀ, M. M. (1995). “El paleolític i l’epipaleolític al vessant meridional dels Pirineus catalans. Vint anys de re-cerca a la franja pirinenca sud; interrelacions amb les àrees circundants. A: Cultures i medi, de la prehistòria a l’edat mitjana. Vint anys d’arqueologia pirinenca. Actes del X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puig-cerdà: Ed. Institut d’Estudis Ceretans, p. 159-176.

FULLOLA, J. M.; MANGADO, J.; ESTRADA, A. (2007). “Circulation des matières premières lithiques et des co-quillages dans le paléolithique supérieur du nord-est ibéri-que”. A: GÓMEZ DE SOTO, J. (dir.). La notion de mobilité dans les sociétés préhistoriques. Paris, Actes du 130e Con-grès National des Sociétés Historiques et Scientifiques, La Rochelle, 2005, Éd. du CTHS p. 57-66.

GRÉGOIRE, S. (2000). Origine des matières premières des industries lithiques du paléolithique pyrénéen et méditerra-néen. Contribution à la connaissance des aires de circula-tions humaines. Université de Perpignan. Tesi doctoral.

LADIER, E. (2000). “Le Magdalénien ancien à lamelles à dos de l’abri Gandil à Bruniquel (Tarn-et-Garonne) : étude préliminaire de l’industrie de la C.20. A: PION, G. (dir.). Le Paléolithique supérieur récent : nouvelles données sur le peuplement et l’environnement, taula redona de Cham-béry, 1999, Mém. SPF 28, p. 191-200.

LANGLAIS, M. (2003). Réflexions sur la place des pro-ductions lamellaires au sein de la culture magdalénienne du Languedoc méditerranéen et pyrénéen de l’est. Etude typo-technologique de quatre assemblages leptolithiques : Montlleó (Prats i Sansor, Lleida), Le Crès (Béziers, Hérault), Belvis (Aude) et Les Piles Loins (Vauvert, Gard). Mémoire de DEA, Université de Toulouse-Le Mirail.

—(2007). Dynamiques culturelles des sociétés magdaléniennes dans leurs cadres environnemen-taux. Enquête sur 7000 ans d’évolution de leurs industries lithiques entre Rhône et Èbre. Université de Toulouse II. Tesi doctoral.

LLAC, F. (1991). “Histoire géologique de la Cerdagne”, Ce-retania, 1, p. 7-17.

MANGADO, J. (2005). La caracterización y el aprovisiona-miento de los recursos abióticos en la prehistoria de Cata-luña. Oxford: BAR Intermational Series, 1420, 205 p.

MANGADO, J.; MERCADAL, O.; FULLOLA, J. M.; ESTEVE, X.; LANGLAIS, M.; NADAL, J.; ESTRADA, A.; BERGADÀ, M. M. (2005). “Montlleó (La Cerdanya, Lleida). Un yaci-miento magdaleniense de alta montaña al aire libre en los Pirineos catalanes. A: FERREIRA, N. (dir.). O Paleolitico. Actas do IV Congresso de Arqueologia Peninsular, 2004. Ed

61

Universidade do Algarve, Promontoria Monografica, Faro, p. 471-480.

MANGADO, J.; MERCADAL, O.; FULLOLA, J. M.; ESTEVE, X.; LANGLAIS, M.; NADAL, J.; ESTRADA, A.; SÁNCHEZ, E.; LACRUZ, S.; GRIMAO, J. (2006). “Montlleó (Prats i Sansor, la Cerdanya). El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure en altitud al cor dels Pirineus, Tribuna d’Arqueologia, 2003-2004, p. 23-44.

NADAL, J. (1998). Les faunes del plistocè final-holocè a la Catalunya meridional i de Ponent. Interpretacions ta-fonòmiques i paleoculturals. Universitat de Barcelona. Tesi doctoral.

ROCA, E. (1986). Estudi geològic de la fossa de la Cerdan-ya. Universitat de Barcelona. Tesi doctoral inèdita.

SIMONNET, R. (1985). “Le silex du magdalénien final de la grotte des Eglises dans le bassin de Tarascon-sur-Ariège”, Bull. SPAP 40, p. 71-97.

TERRADAS, X. (1995). “Las estrategias de gestión de los recursos líticos del Prepirineo catalan en el XI milenio BP: el asentamiento prehistórico de la Font del Ros (Berga, Barce-lona)”, Treballs d’Arqueologia 3, 206 p.

WENINGER, B.; JÖRIS, O.; DANZEGLOCKE, U. (2007). “CalPal-University of Cologne Radiocarbon Calibration Program Package CalPal2007_HULU. Institut der Ur-und Frühgeschite, Universität zu Köln. köln (http://www.calpal.de).