Les tranformacions del món rural al camp d'Aiguaviva (2013) Ed. Curbet

Sílvia Gómez meSTReS

Les transformacions de la vida al camp a

Aiguaviva (1950-2000)

Excepte en els casos específicament previstos per la Llei, qualsevol re-producció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars dels drets que s’indiquen en els crèdits. Dirigiu-vos a l’editor si desitgeu obtenir autorització per efectuar-les. Si necessita fotocopiar o escanejar un fragment d’aquesta obra dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de De-rechos Reprográficos. www.cedro.org).

Edita: Curbet EdicionsOctubre 2012

Realització: Curbet EdicionsISBN: 978-84-940571-3-7© del text: Sílvia Gómez Mestres© foto coberta: cedida per Manel López, autor desconegut© d’aquesta edició: Curbet Edicions

Curbet Edicions

Ronda Pare Claret, 14, 1r 2a - 17002 GironaTel. 972 20 00 84 / Fax 972 20 05 [email protected]

Imprès a PublidisaDipòsit legal: GI. 1548-2012

“Aquí on hi ha aquelles cases hi pasturaven vaques”

Les transformacions de la vida al camp a Aiguaviva (1950-2000)Sílvia Gómez Mestres

5

Les grans revolucions, les que de debò canvien la vida de la gent –els seus hàbits, les seves pautes de relació social, els seus con-sums, la seva cultura–, solen tenir un caràcter silenciós, aparent-ment poc convuls. Per això són menys visibles i sovint se’n conserva menys memòria que dels grans episodis traumàtics dels quals està farcida la història: guerres, revoltes, cops d’estat, conspiracions... Si ens mirem qualsevol prestatgeria que contingui llibres del nostre passat recent –en una biblioteca, en una llibreria o, fins i tot, a casa nostra– és molt probable que hi dominin els títols referits a aquests grans episodis, mentre que pocs d’ells tindran com a motiu princi-pal els canvis més lents, i també més profunds, que han transformat les societats humanes. Però són precisament aquests canvis i no pas els fets episòdics –l’escuma de la història, en una famosa expressió de Ferdinand Braudel– els que han condicionat la nostra evolució i la nostra situació actual i els que mereixen i requereixen en primera instància la nostra atenció i el nostre estudi. La seva descripció i ex-posició potser és més difícil de convertir en un relat de caràcter lite-rari –i això pot fer-ho més feixuc–, però la seva rellevància és clara-ment superior.

La monografia de la Sílvia Gómez és un treball d’investigació sobre alguns dels canvis fonamentals que ha experimentat la socie-tat rural en els darrers seixanta anys en un escenari concret –Aigua-viva– fortament condicionat per la seva proximitat al nucli urbà de Girona. En ella s’analitza com una localitat ha anat perdent el ca-ràcter rural que encara tenia a mitjan segle XX. Certament, aquest no és pas un fenomen singular d’Aiguaviva. La desagrarització del camp ha estat general arreu de Catalunya i, si es vol, del conjunt del

0.Pròleg

76

de banda les excepcions, ha buscat un espai de residència proper a la ciutat de Girona. Tot plegat ha integrat els residents d’Aiguaviva en una xarxa de relacions molt més àmplia i complexa de la que existia a mitjan segle XX i també ha modificat radicalment les seves formes de relacionar-se. El treball de Sílvia Gómez ens ofereix mol-tes pistes sobre com s’han transformat les relacions entre veïns i en-tre parents i ens permet observar com els canvis a nivell demogràfic i d’estructures productives tenen una forta incidència en moltes al-tres dimensions de les societats humanes. La seva lectura, de ben segur, us farà profit.

Enric SaguerProfessor d’Història i Institucions Econòmiques

Universitat de Girona

món occidental. A Catalunya, el 1950, una mica més d’una cinque-na part de la població encara treballava al camp i si ens fixem no-més en la província de Girona, la proporció ascendia a dues cinque-nes parts. En el moment d’escriure aquestes ratlles, la proporció de pagesos és només del 1,8% de la població activa, un percentatge molt petit tot i constituir la base del sistema alimentari i, també, de la conservació del paisatge rural. Per bé que en els darrers mesos, com a conseqüència de la devastadora crisi actual, la proporció de població activa agrària ha experimentat un petit repunt a l’alça, el fet és que els pobles de pagès o bé han perdut el qualificatiu –i s’han quedat, simplement, en pobles– o bé han perdut tanta població que la seva pròpia existència està en qüestió.

Allò interessant del cas d’Aiguaviva, la seva singularitat, és com s’ha produït aquest procés de desagrarització i sobretot com s’ha remuntat la situació de declivi demogràfic en la que havia en-trat i que l’havia portat a tenir la meitat de la població que hi havia a mitjan segle XIX i a presentar un grau d’envelliment important. És en aquest procés de recuperació on les històries divergeixen, es-devenen trajectòries singulars. Aquest mateix 2012 un antropòleg americà, A.F. Robertson, ha publicat un llibre dedicat a Mieres, la seva localitat d’adopció durant una desena d’anys, on relata una al-tra trajectòria que ha portat a la revitalització d’una localitat rural. El títol és prou significatiu: Mieres reborn (el renaixement de Mie-res); i el que explica és l’impacte que ha tingut en aquesta localitat garrotxina l’arribada de neorurals, persones que cercaven un mode de vida alternatiu, i que han acabat integrant-se en la vida local, re-jovenint-la i dinamitzant-la. Per bé que la població absoluta, en aquest cas, no s’ha recuperat, sí que ha capgirat estructura d’edats i, amb això, la seva vitalitat social i cultural.

La trajectòria d’Aiguaviva ha estat diferent. La seva remunta-da demogràfica s’ha d’atribuir a l’aparició de noves activitats que han frenat la marxa de la població –especialment la més jove–, però també a l’arribada de població nova, vinguda de fora i que, deixant

9

1.Introducció

El tipus d’ocupació del sòl, els canvis en el sistema de produc-ció i reproducció de la força de treball al camp, així com una relati-va actitud de prudència cap a una forma de vida cada vegada més urbanitzada són alguns dels aspectes que, a grans trets, han caracte-ritzat el poble d’Aiguaviva. Malgrat l’aparent retard de la incursió de les màquines constructores en el procés d’urbanització del sòl urbà d’Aiguaviva, tant el progressiu abandonament de la vida de pagès com la tardana però accelerada arribada de famílies foranies per establir la seva residència al poble, han estat clau perquè en pocs anys s’hagin produït importants transformacions que, com a arreu del camp català han afectat al món rural. Quins han estat els moments decisius d’aquesta transformació? Com han afectat aques-tes transformacions a la vida de pagès?

Al mateix temps, i com a part d’aquest mateix fenomen, en la darrera dècada localitats com Aiguaviva estan veient com apareixen noves dinàmiques socials i culturals. Es tracta, sobretot, de dinàmi-ques que es produeixen en els contextos rurals i que acompanyen aquests processos d’urbanització que, en diferents graus i ritmes, afecten els sistemes socials locals. El que s’ha anomenat com la “rur-banització” i “periurbanització”1, fenòmens que més enllà de la clàs-sica dicotomia del rural versus urbà replantegen la relació entre

1 Entenem per “rurbanització” el procés d’urbanització en una àrea rural o a la perifè-ria d’una ciutat o d’una aglomeració urbana, que combina característiques pròpies del camp i característiques pròpies de la ciutat. Per “periurbanització” entenem el creixement horitzontal de les ciutats.

1110

El treball és fonamentalment etnogràfic, es a dir que es basa exclusivament amb la informació recollida de les entrevistes i les converses que s’han realitzat entre gener i octubre de 2011 a partir d’una selecció de veïns i veïnes d’Aiguaviva nascuts entre 1920 i 1960. Simultàniament, s’han visitat diverses vegades l’Arxiu Munici-pal d’Aiguaviva i Arxiu Històric de la Província de Girona.

Una altra de les tasques que s’han dut ha terme ha estat la re-copilació de fotografies dels anys 50-70, amb molt poc èxit ja que aleshores era contada la gent que tenia accés a una càmera o se’n feia. Fora de les fotografies que realitzaven els fotògrafs en festivi-tats i actes cerimonials puntuals de la trajectòria vital d’una persona és molt difícil trobar fotografies de la vida al camp a Aiguaviva. Mal-grat tot se n’han localitzat algunes de ben interessants que crec que reflexen força bé la quotidianitat del món rural d’Aiguaviva d’aque-lla època. S’han pogut recollir les fotografies de Can Abras cedides per gentilesa de Concepció Figueres, de Can Bonet que ens ha ce-dit la Neus Cornellà, de Can Met prestades per la Rosa Cabarrocas, de Can Ribot que ens ha facilitat en Joan Ribot i una que en Manel López em va deixar reproduir fent una fotografia de la seva penja-da al menjador, i que és d’autor desconegut. Agraeixo a tots ells la seva col·laboració. Simultàniament, s’han localitzat contades foto-grafies del fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya i de l’INSPAI (Centre de la Imatge de la Diputació de Girona) i CRDI (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge). Les imatges representen un bon testimoni de la realitat viscuda des del detall que sovint se’ns pre-senta ocult o invisible per l’etnògraf i el historiador.

Per acabar, dir que es tracta d’un projecte de recerca que ha estat possible gràcies al suport de l’Associació d’Estudis Rurals de les Comarques Gironines i l’ajut d’una beca de la VIII Convocatòria d’ajuts per a projectes d’investigació o difusió cultural de l’Institut Ramón Muntaner (IRMU). M’agradaria agrair a l’Enric Saguer pel seu suport des de bon començament, i en Jordi Bohigas que va col-laborar en la ideació del projecte inicial. Han estat sis mesos de tre-

ambdós àmbits i que fan repensar el sentit que li donem a llocs ur-bans i llocs rurals. És clar que es tracta de fenòmens que no s’han produït de la mateixa manera a tot arreu i en el mateix grau, però també existeixen i són latents als voltants de les grans ciutats. Són fenòmens que els trobem tant a la perifèria de les ciutats, com a les planes agrícoles fins a les zones de muntanya.

Per tant, en el perímetre més immediat i contigu de la ciutat de Girona pobles com Aiguaviva no han estat exempts d’aquests processos de transformació. Així a continuació d’una acusada des-població que va iniciar-se als anys 50 i de la progressiva crisi agrícola i ramadera, a partir del anys 80 es produeix un efecte-retorn i repo-blació alhora que una reactivació de l’economia local encara que des d’una vessant més industrial.

El procés ha anat acompanyat de canvis importants en els pa-trons de vida social i cultural, enmig de la instal·lació de les grans infraestructures que s’han anat construint en el transcurs dels dar-rers 50 anys. Les obres de canalització, les grans obres de comunica-ció i transport, des de la construcció de l’autopista a la instal·lació de millores elèctriques i d’abastament de serveis i fins a la consecu-ció d’obres de la més moderna tecnologia com el TAV, són només alguns dels canvis que ha sofert el territori. Els canvis demogràfics també són un bon indici de què alguna cosa estava passant al camp. A pesar d’aquestes modificacions del paisatge, fins als anys 90 que les activitats humanes van continuar sent eminentment pageses co-existint amb els processos de transformació que s’estaven produint.

En aquest llibre s’ha volgut reflectir quins han estat els pro-cessos principals de transformació de la vida rural a Aiguaviva i que tenen el seu punt de partida en el tardofranquisme al voltant dels anys 50 i 60. S’han recollit les experiències i, en definitiva, la memò-ria d’alguns veïns d’Aiguaviva que han viscut de primera mà tots aquests processos de canvi en les economies rurals, en els paisatges agraris, en els usos dels espais, en l’ocupació del territori i la modi-ficació de les xarxes i patrons de relació.

1312

ampliat la informació des del punt de vista del fill/a, espòs/a o al-gun altre familiar que havia participat de l’experiència que es rela-tava. Per tant, no han estat entrevistes tancades sinó, tot al contrari, totalment obertes.

En el llibre llegireu el relat de la construcció de la història d’Aiguaviva d’un període proper en el temps, encara molt present a la memòria de la seva gent. Tot reproduint la veu dels seus testi-monis, els seus records, les seves percepcions, sensacions i vivències dels fets. Per tant, la intenció no es de reconstruir la veracitat dels fets sinó com aquests han format part de l’experiència viscuda dels seus actors. Es tracta d’una visió construïda d’un passat però no per això menys fidel a la realitat de la que n’és partícip. Com diu Llo-renç Ferrer “un passat sovint idealitzat, però un passat que no es va somniar”2. Però alhora també un passat que destaca per la seva du-resa i dificultats pròpies d’aquella època. Es parla de la solidaritat veïnal i de les relacions de cooperació entre cases i famílies, però també es parla de les dures condicions de vida i del treball molt lli-gat al camp i a la casa.

La recerca és local encara que d’abast i d’interès general, ja que no es tracta de cap fenomen nou ni diferent que no hagi viscut qualsevol altre població rural de Catalunya. Aiguaviva només repre-senta un cas de tants que han experimentat transformacions paisat-gístiques, urbanístiques, ambientals, demogràfiques i socials. Podrí-em dir que estem davant de processos de transformació que se circumscriuen en el context propi de la globalització. Per tant, es tracta d’un fenomen més aviat d’abast global que veurem des de la perspectiva local.

És per això que el propòsit d’aquest llibre es doble. D’una banda, conèixer de més a prop una part de la història d’Aiguaviva i la seva realitat viscuda i, d’altra banda, revelar el patrimoni local (tant natural com cultural) i les seves especificitats per comprendre

2 Ferrer, Ll (2003) Masies de Catalunya. Manresa: Angle editorial.

ball de camp que s’han nodrit de llargues caminades pel territori amb la Rosa Cabarrocas de Can Met, la descoberta d’indrets inusi-tats i amagats pel pas del temps sota el guiatge d’un coneixedor com ningú del terreny d’Aiguaviva com és en Pere de Can Mitjà, i de converses insaciables amb la Dolors Vall-llosera sempre a punt per donar un cop de mà allà on calgui per tal de facilitar el camí d’accés a la informació que buscava. L’Ariadna Pertegàs, m’ha aju-dat a contactar amb una informant.

De fet, ha estat diversa la gent que ha participat d’una mane-ra o altre, ja sigui aportant un punt de vista, una fotografia, o per-metent-me accedir a la documentació d’arxiu amb total flexibilitat horària i disponibilitat. Vull agrair a en Pere Cubarsí, en Joan Ri-bot, l’Anna Serra, en Lluís Buch i en Joaquim Mateu pel temps que m’han dedicat parant atenció a les meves demandes i dubtes. Però sobretot donar les gràcies molt especialment a tots/es dones i ho-mes pagesos, masovers i masoveres, propietaris i gent del camp d’Aiguaviva. En total han estat quinze informants, i en podrien ha-ver estat més, però les limitacions pressupostàries i de temps no han permès aprofundir en la recerca tal i com m’hagués agradat. He mirat de reflectir amb el màxim rigor i fidelitat tot allò que m’han explicat els informants. Ara que degut a les dimensions del treball i a les limitacions de la recerca sóc conscient que moltes coses han quedat al tinter i que d’altres no s’han pogut arribar a copsar. Assu-meixo, per tant, la responsabilitat total del resultat final del treball.

Les entrevistes responen a un qüestionari inicial que de cap manera s’ha seguit estrictament, sinó que m’he deixat portar pel ritme de la conversació procurant de treure la informació que ne-cessitava però sense impedir que l’informant aportés el que consi-derava oportú, un punt de vista, una opinió, una percepció i, fins i tot, informació nova que no estava inicialment contemplada al guió. Han estat conversacions molt completes on sovint hi han par-ticipat altres familiars que també eren presents en el dia de l’entre-vista, fent precisions o aportacions interessants que han enriquit i

1514

2. Característiques de l’entorn

natural i rural d’Aiguaviva

Aiguaviva és un municipi situat al Sud Oest del pla de Girona a 5 km de la ciutat que fa frontera amb Vilablareix pel Nord, per l’Oest amb Estanyol, Vilobí d’Onyar al Sud, Riudellots de la Selva i Fornells de la Selva. El territori es troba voltat pels rius Güell i Mar-roc i circumdat per petits torrents i recs que voregen el territori, com el rieral de Can Gibert i la riera de la Torre. Les fonts hi són abundants: la Font Tomasa, la Font d’en Solà (diminutiu de Bellso-là) i la Font d’en Trusella3. Es tractava d’un municipi eminentment pagès que al primer quart del segle XX comptava amb 2.000 vessa-nes de terra conreada.

Val a dir, però, que la fisonomia del paisatge rural d’Aiguaviva també és resultat dels processos de transformació que el territori ha experimentat en la darrera centúria. Segons la memòria oral, fa 100 anys aproximadament que a Aiguaviva hi havien hagut vinyes i oliveres i no tant de cultiu que es va introduir més tard. De manera que, mentre es van arrencar els avellaners i les oliveres que van ce-dir el pas al bosc, la vinya es va mantenir en alguns indrets quedant Aiguaviva dividida per la part de dalt –de l’església cap amunt– on hi predominava el cultiu i la part de baix –de l’església cap avall– on es combinava la vinya i el cultiu. Tot això entre els anys 40 i 50, per tant, molt abans de la urbanització que ara cobreix gran part del poble al voltant del nucli urbà.

A principis del segle XX s’hi cultivava blat, ordi, civada, blat de moro, mill, llegums, trumfes, cànem, algunes poques fruites i

3 Cabarrocas, Rosa. (1978-1979) Aiguaviva del Gironès. Treball d’Institut, inèdit.

i explicar les transformacions de la societat i afavorir-ne la seva difu-sió entre les generacions futures. De manera que, el valor del pai-satge, la història i la cultura prengui sentit per afavorir una bona gestió i preservació del lloc, dels seus ens culturals i del coneixe-ment com expressió viva de la nostra cultura en el present.

El llibre s’estructura en nou capítols, els primers quatre capí-tols són una descripció del paisatge natural i humà d’Aiguaviva po-blat per masos dispersats per tot el territori i circumdats per exten-sions de camps que treballaven els pagesos. La família com unitat de treball és una evidència, com arreu del camp català. A partir del capítol cinquè es descriuen les principals transformacions que te-nen lloc entre finals dels 50 i principi dels 60 quan es va passar de tenir vaques per dedicar-se a la cria de vedells a tenir-ne per a la producció de llet. El que va modificar lleugerament el paisatge ru-ral d’Aiguaviva. Un altre moment de transformació es tracta d’una modificació en el sistema de reproducció i producció del mas, que té lloc entre els anys 60 i 70. A partir del capítol sisè es relaten les transformacions que s’han produït a partir dels anys 80 i 90 en en-davant, acompanyats dels processos d’urbanització més importants i la instal·lació de noves famílies a Aiguaviva. Canvis que tenen una incidència en els patrons de relació i intercanvi veïnal, abans molt marcats per la feina del camp. Alhora que la figura del pagès es va restringint i acotant cada vegada més i la vida de pagès modificant, tot adaptant-se a les noves formes de vida actuals.

La publicació del llibre ha rebut el suport de la Diputació de Girona i l’Ajuntament d’Aiguaviva, als quals agraïm la seva col·laboració.

Les citacions textuals que apareixen al llarg del relat, extre-tes de les converses i entrevistes del treball de camp les he transcrit literalment, mantenint les expressions i el parlar propi del lloc i dels testimonis, sempre hi quan fos intel·ligible pel lector.

1716

“I al celler hi naixia l’aiga, perquè ara no plou. Perquè llavors aquest rec a vegades correguia durant poder un mes, ara en aquest temps, a l’hivern, que plou, el novembre més aviat. I fins que el rec no deixava de rajar, de córrer, no se marxava l’aiga del celler. I al davant, cap allà on hi ha la porta de la cort, les terres sortien uns brolladors com fons de terra. Cap a la plaça d’aiga no n’hi havia pas gota”, “havíem donat aiga al Xicu de l’Hostal, tenia porcs i en venia a buscar amb arran-xes... en Joan de Can Valls, n’Antonio l’home de la mestre tenia porcs a ca la Neus, també venia a buscar aiga, venia un home de Puigtorrat amb la bóta a buscar-ne, hi venien els de Can Tranyina... per això que a mi em sap greu pagar l’aiga perquè n’he donada tants mils de litres...” 8.

Altres arguments afirmen que al tractar-se d’un territori que pertany a la conca hidrogràfica del Ter, té com a característica que l’aigua es filtra i s’acumula a les roques, aflorant posteriorment a la superfície9.

Safareig del Güell (1960). Foto cedida per Rosa Cabarrocas.

8 Dona, setanta-set anys, masovera (entrevista del 11.01.2011).

9 Cabarrocas, Rosa. (1978-1979) Aiguaviva del Gironès. Treball d’Institut. Inèdit.

verdures i una proporció petita de vi i oli4 que, bàsicament, era d’autoconsum familiar. També hi havia hagut camps dedicats als melons i síndries. Però sobretot es tractava de cultiu de secà. Aquest cultiu era molt important per la gran quantitat d’hectàrees que ocupava abraçant zones ben definides de parcel·lació mitjana d’una hectàrea5.

El regadiu en canvi, era molt poc important i a les finques on hi havia aquest tipus de cultiu, sobretot dedicat a la mongeta i a la patata, no ocupava més de mitja hectàrea que es regava amb aigua elevada. Alguns d’aquests horts s’abeuraven en els marges del riu Marroc6, i en terrenys la topografia dels quals la trobem descrita com “completament pla”7. Per tant, podem dir que en general es tractava d’un territori bàsicament de secà, tot i l’abundant disposi-ció d’aigua en els rius i a les rescloses.

De fet, l’accés a l’aigua per regar era un dels aspectes que di-ferenciava els masos d’Aiguaviva. No tots els masos podien benefici-ar-se de la disponibilitat de l’aigua, depenia d’on estiguessin situats i de l’orientació de les terres. Així, per exemple, la inclusió en la zona d’influència del volcà de la Crosa, font natural d’aigües sub-terrànies, permetia l’abastament de les rescloses i recs, afavorint al seu torn a la fertilitat d’alguns terrenys.

4 Carreras Candi (1908-1918), Geografia General de Catalunya, província de Girona per Joaquim Botet i Sisó. Barcelona: Establiment editorial d’Albert Martín, pp 272-274.

5 Arxiu Municipal d’Aiguaviva (en endavant AMA): Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territo-rial, relatiu a les taules de valors per la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

6 Comunicació personal d’en Pere de Can Mitjà.

7 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la ri-quesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

1918

me de l’any 1952 de la Junta Pericial parla així del cultiu d’avellaners: “se cultiva en plantaciones hechas a mano real y con distancias de 5m entre pies. Entran pues unos 400 pies por ha. Las fincas de este cultivo, distan 3 Km por termino medio de la localidad. La variedad más frecuente és la “negre-ta”, los suelos que se aprovechan para este cultivo son de muy baja calidad”14. Pel que tenim entès aquests fruits eren pel consum propi, per tant, en principi no es tractava d’una producció destinada al mercat15.

La part boscosa era poc poblada i força accidentada, i els ar-bres s’aprofitaven per la producció de carbó i suro16. En alguns pa-ratges hi predominava l’alzina, associada a roures i pins, i en altres indrets eren els pins els que ocupaven una superfície considerable del paisatge boscós d’Aiguaviva. Les superfícies destinades als pins s’alternaven amb altres aprofitaments del bosc, com ara els surers,17 i eren un aprofitament de força importància. La junta pericial des-criu així el seu rendiment l’any 1952: “Como termino medio en el pinar hay unos 350 árboles por ha. En cada aprovechamiento vienen a sacarse 8,4 m3 de madera por Ha. y 3,5 Tm de leña”18. La topografia dels ter-

14 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i Recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en les normes legals, any 1952.


16 Carreras Candi (1908-1918), Geografia General de Catalunya, província de Girona per Joaquim Botet i Sisó. Barcelona: Establiment editorial d’Albert Martín, pp 272-274.

17 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la riquesa rústica i pecuària formulades per la inspecció d’amidaments i de lo disposat en les normes legals, any 1952.

18 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i Recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

Tot i les condicions propicies d’Aiguaviva per disposar d’ai-gua en quantitat, tal i com ja he indicat, podem dir que fins que no s’hi van construir pous que Aiguaviva “era un poble sequer”10. I el sòl uniforme de terrenys superficials, acostumava a ser permeable i fins i tot una mica sorrenc11. A més a més, la proximitat del petit volcà “Puig d’Estanyol” afavoria l’abundància de terres volcàniques. Per tant, la localització dels masos i el seu enclavament en la diversitat de condicions orogràfiques que proporciona la geografia d’Aiguavi-va qualificava el nivell de rendiment i productivitat agrícola. La irre-gularitat del terreny i la varietat de condicions ecològiques, podem dir que subratllava les diferències entre els masos.

D’altra banda, la dura climatologia que colpia el territori feia difícil el treball del camp. Per raó de l’altura dels terrenys fàcilment s’arribava a sota zero en les temporades d’hivern, fins a 8o sota cero, i les gelades no eren infreqüents. Fins i tot, podia arribar a nevar en els punts més alts del municipi. Es tractava d’una zona exposada a les granissades, que de vegades podien arribar a ser intenses, i a la violència de les ventades de component nord, la Tramuntana.

D’arbres fruiters n’hi havia pocs. El cultiu d’avellaners és potser el que més podríem destacar, tot i que, segons tal i com està descrit, s’alternava amb altres cultius com ara els de secà12. Els avellaners ocu-paven en abundància tota la zona que llinda amb Estanyol13. L’infor-

10 Home, setanta-sis anys, masover (entrevista del 14.04.2011).

11 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. I.3.3.1.10 (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

12 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la ri-quesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.


2120

Can Met (1963). Cedida per R. Cabarrocas.

Can Abras (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

renys ocupats pels surers estan descrits com molt accidentats, i el sòl de molt mala qualitat, tot deixant aflorar la roca mare per molts indrets19. Pel que fa a arbres de ribera s’hi trobaven pollancres, plà-tans i acàcies, mentre la superfície en prats era molt reduïda20.

El municipi estava poblat per masos dispersos per tot el ter-ritori i de diferents dimensions, amb algunes hectàrees de terres per treballar, bestiar boví de treball, bestiar boví de granja, bestiar porcí de cria i l’engreix de porc21, perquè Aiguaviva era sobretot un municipi ramader. Ara bé, això no vol dir que se’n tragués molt rendiment, depenia en gran mesura de la mida de l’explotació. El rendiment de l’engreix dels porcs, per exemple, era pràcticament nul, hi ha una dita popular que així ho manifesta “en el cebado de cer-dos el animal es la hucha que devuelve en dinero lo que se dió en trabajo y alimento justamente”22.

19 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la riquesa rústica i pecuària formulades per la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

20 AMA: Comptabilitat i recursos. Sèrie I.3.3.1.10. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per a la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

21 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i Recursos. Contribució Rústica i Pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la Junta Pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en les normes legals, any 1952.

22 AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. (1947-1989) Lligall 1. Correspondència de la junta pericial d’Aiguaviva a la direcció general de propietats i contribució territorial, relatiu a les taules de valors per la riquesa rústica i pecuària formulades per a la inspecció d’amidaments i de lo disposat en las normes legals, any 1952.

2322

3. El paisatge humà d’Aiguaviva:

la vida i el treball del camp durant la segona meitat del s. XX

L’extensió total del territori és de 13,9 km2, amb un tipus de població molt dispers adaptat al terreny accidentat i irregular, amb el nucli urbà concentrat al voltant de l’església, on hi havia la casa de la vila, dos cases destinades pel mestre i la mestra de les escoles femenina i masculina d’Aiguaviva, l’estanc, l’hostal i la botiga del ferrer del poble. La rectoria, i les dues escoles. Una mica més allu-nyada hi havia la fusteria. A banda d’això, hi havia alguns petits nu-clis de cases al voltant del riu Güell (veïnat del Güell) i del Puigtor-rat (veïnat de Puigtorrat), com agrupacions de quatre cases i separades d’1 o 2 km del nucli principal.

A part d’aquestes petites concentracions, la resta del territori estava poblat per masos aïllats amb els seus camps i terrenys sepa-rats per boscos. Encara que no es tractessin de cases agrupades sí que segons a on es trobessin del territori se les reconeixia com per-tanyents a un veïnat o altre. Així, hi havia els masos que corresponi-en al veïnat del migdia o els masos que estaven dintre del que rebia per nom el veïnat de rajoleries, recordant a l’ofici que algunes de les famílies també exercien.

Aproximadament un 88% de la població es dedicava al tre-ball del camp en exclusivitat, la resta es podien dedicar a algunes de les activitats industrials que hi havia com el ferrer o bé eren els mes-tres, el rector o s’ocupaven de la botiga i l’hostal. El que no excloïa

Can Isern (1962). Cedida per Rosa Cabarrocas.

Can Bonet (1964-1965). Cedida per Neus Cornellà.

2524

ris com pagesos, treballadors de la terra com jornalers. La diversitat de variables que apareixen fa que sigui difícil de precisar-ne la cate-goria socioprofessional.

Masovers de Can Bonet (finals dècada dels 50). Cedida per N. Cornellà.

Masover de Can Abras (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

Com ja he destacat, a Aiguaviva gairebé tots els propietaris fe-ien de pagesos, excepte aquells que no vivien a la casa pairal, que es dedicaven a altres professions i residien a Girona, Barcelona o po-bles del voltant com Vilablareix i Vilobí d’Onyar. Els que residien al poble es treballaven ells mateixos les terres, a banda que tinguessin mossos permanents a la casa, masovers en les diferents masoveries de propietat i algun jornaler de tant en tant en èpoques de més tre-ball. També cal esmentar que aquells que es treballaven la terra di-rectament ho feien amb la força de treball familiar disponible. Per tant, la família com a unitat de treball era molt important. Tan sols

que no tinguessin algun tros de terra arrendat, una mica de bestiar o algun hort. La terra estava repartida entre propietaris de dife-rents tipus, i la treballaven directament o través dels masovers.

L’any 1950 es comptabilitzen 84 propietaris, un 43% es tracta de molt petits propietaris que no tenen més de 5 ha de terres per treballar, mentre que el 46% són propietaris amb terrenys que te-nen una extensió que varia d’entre els 5 a 50 ha distribuïdes de for-ma molt variable en funció del mas. I una proporció molt petita de grans propietaris que ocuparia un 5% del total, distribuïda en pro-pietats que ostenten entre 50 i 90 ha. Només en un cas (1%) es su-pera les 90 ha.23 Tot i que, per determinar si es tractaven de grans propietaris també s’ha de comptabilitzar les terres que poguessin tenir fora d’Aiguaviva. Només es coneixen tres de grans propietaris que també tenen terres a altres indrets, repartides per tot el territo-ri del Gironès i, fins i tot, al Baix Empordà. Per tant, direm que a Aiguaviva hi predominen sobretot els petits i mitjans propietaris. I que la majoria de propietaris que residien a Aiguaviva i a la casa pai-ral eren propietaris-pagesos, que es treballaven ells mateixos les ter-res. Si bé, les anteriors generacions d’alguns dels grans propietaris sí que només s’havien ocupat de les gestions administratives de les explotacions agràries, passat la Guerra civil la difícil situació econò-mica els va obligar a ocupar-se també del treball del camp. Com ens indica un testimoni:

“Després de la guerra, ni ara ni mai s’ha pogut viure més... de les ter-res. L’economia va canviar molt” 24.

De fet, la descripció de la realitat socioprofessional dels treba-lladors de la terra no és gens fàcil, tampoc en els arxius és gaire cla-ra, i en els padrons municipals tan aviat apareixen empresaris agra-

23 AMA: Sèrie I.3.3.2.1. Recursos i impostos, cadastres i amidaments (1947-1952) Lligall 1.

24 Dona, setanta-vuit anys, propietària (entrevista del 28.04.2011).

2726

restant s’inclouen les famílies i parents que ajudaven i treballaven com a part de l’empresa agrícola familiar i aquells individus i famí-lies que no treballaven la terra. Per aquells anys més de la meitat (58%) dels treballadors agrícoles d’Aiguaviva eren arrendataris que treballaven la terra amb la família com a força de treball bàsi-ca, tal i com es feia habitualment en tots els masos seguint els mo-des d’explotació tradicionals, i només un 4% consten com a par-cers. A més a més, hi figura un grup de treballadors en condició mixta (5%), és a dir, exercint com arrendataris i empresaris. Ja es tractessin d’arrendataris amb assalariats al seu càrrec tot l’any o bé, en el sentit oposat, propietaris que augmentaven el rendiment de les seves explotacions tot arrendant terres suplementàries per treballar.

Masovers fent la sega (finals dècada dels 50). Cedida per N. Cornellà.

De manera que a Aiguaviva hi predominava els treballadors directes de la terra, fossin masovers o propietaris, on el contingent de mà d’obra familiar era la unitat bàsica de treball.

coneixem un cas on el propietari es limitava a dedicar-se a l’explo-tació dels boscos i a portar la comptabilitat de les seves possessions, encara que durant les temporades de molta feina donava un cop de mà als seus masovers. Aquesta era una mesura per estalviar-se el contracte de força de treball addicional.

Família de masovers de Can Abras (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

D’altra banda, els masovers no tots podem dir que tinguessin les mateixes condicions socioeconòmiques, el que explica una gran varietat de masoveries, unes de més pròsperes i d’altres de menys. Alguna masoveria fins i tot podia mantenir algun mosso a casa. També hi havia masovers que eren propietaris d’altres masos però amb tant poca terra per treballar que els sortia més a compte ser masovers de propietats més grans.

L’any 1953 un 24% de la població consta com a titular propi-etari, arrendatari, o obrer treballador de la terra en totes les dife-rents modalitats en què es donava l’accés a la terra. Dins del 76 %

2928

A més a més de les activitats agrícoles, com ja he esmentat, també hi havia les activitats industrials. En primer lloc, les activitats de producció artesana subsidiària de l’agricultura (1 ferrer, 6 ex-tractors de terres, 1 molí de pinsos, 1 constructor de carros, 1 forn per coure pa). En segon lloc, la indústria desvinculada de l’agricul-tura, 7 rajolers, que es tractava d’una producció local amb molta demanda externa sobretot de la costa, i una fusteria mecànica25. Tota aquesta activitat permetia a les famílies diversificar la seva eco-nomia i complementar els ingressos procedents de la terra, o fins i tot en alguns casos era a la inversa, la terra i el bestiar complemen-tava les activitats industrials. Tanmateix, es tractava sempre d’una economia de subsistència:

“Venia una persona, feies una feina, te la pagaua i poc que miraues tu al cap del mes quan has fet de la ferreria. Aquell home que havia vingut amb aquella persona pues ja t’havia pagat la feina que li havi-es fet, pues tu posaves els calers allà on te fos, dons els guardaves i si el dissabte o quan fos tenies que anar a pagar una factura, o tenies que anar a pagar una lletra, o tenies que pagar algo, pues mira els cales que t’havia pagat aquell, i si tenies algun altre... Era el que fèiem”. “Entre tot vivíem, perquè sinó no es podia. Solsament de lo d’aquí no es podia viure, i de la terra, per la mica de la terra que teníem, tampoc. Per això l’avi criaua tabé porcs, i de tant en tant en venia de grossos”26.

Una altra figura socioprofessional era la dels “productors agrícoles forestals”27, que es tractava de propietaris que també tre-

25 AMA: Sèrie I.1.5. Estadístiques vida municipal, documentació diversa (1953-1997). Expedient 1. “Censo Industrial de España de 1958”.

26 Dona, setanta anys, masovera i propietària de negoci familiar (entrevista del 16.02.2011).

27 Per l’any 1960 es comptabilitzen 6 productors agrícoles forestals. AMA: Sèrie I.1.5. Estadístiques vida municipal. Documentació diversa. (1953-1997). Lligall 1. “Jefatura provincial del movimiento. Departamento de acción y política local. Situación de los Servicios municipales y características del municipio”.

Taula 01. Població treballadora de la terra per títols registrats l’any 1953

Categories socioprofessionals Número %Propietaris cdea 9 6Propietaris cdfb 17 11Arrendataris ec 8 5Arrendataris fcd 90 58Aparcerse 6 4Obrers fixesf 15 10Obrers even. homesg 6 4Obrers even. donesh 3 2Total 154 100Restant de la població 475Total població Aiguaviva (població de fet) 639a Propietaris cultivadors directes empresaris: propietaris que cultivant la terra directa-

ment, tinguin un o més assalariats treballant tot l’any en la seva llaurança.b Propietaris cultivadors directes famílies camperoles: s’inclourà les que cultivant la terra

de la seva propietat ho facin per si o ajudats pels seus familiars, encara que precisin de l’ajuda aliena en èpoques determinades.

c Arrendataris empresaris: seran considerats arrendataris-empresaris els que compleixen les característiques del primer grup (propietaris cde) quan la terra que llaurin sigui d’un al-tre propietari i la tinguin en arrendament. Com és freqüent trobar en alguns casos en què part de les finques del cultivador són de la seva propietat i part les porta en arrendament i encara en parceria, se l’inclourà solament en el concepte que representi major riquesa.

d Arrendataris famílies camperoles: s’inclouen els que tenint terres en arrendament, les cultiven per si o ajudats per algun jornaler.

e S’inclouran els que explotin la terra en règim de parceria.f S’inclouen aquells que treballen en contracte anual per compte d’una explotació agro-

pecuària o llaurança.g Obrers eventuals, homes: s’inclouran els que treballant per compte aliena en el camp,

no tinguin treball fixe, sempre que tinguin disponibles per a aquesta finalitat més de 200 dies a l’any. Els inclosos en aquest apartat no haurien de figurar en cap altre, encara que tinguin i cultivin la terra, bé de la seva propietat, bé de propietat aliena, ja que un mateix individu no pot ser classificat en dos llocs diferents.

h Obrers eventuals, dones: aquelles que tenen com mitjà principal de vida el de les feines agrícoles per compte aliena.

Font: Arxiu Històric de Girona (en endavant AHG): Fons AHG170-249/Cambra Agrària Local d’Aiguaviva (1945-1993). Capsa núm. 2. Lligall 2. “Encuesta agropecuaria 1953, delegación nacional de sindicatos, junta nacional de hermandades-estadística”.

3130

4. Masos, ecologia i relacions

econòmiques

Com ja s’ha apuntat anteriorment, el rendiment dels masos era molt variable i molt subjecte a les característiques del sòl. La na-turalesa de la terra era una característica molt important que inci-dia directament en el tipus de cultius que s’hi feien i el seu rendi-ment. Així, la qualitat de la terra i la disponibilitat d’aigües per regar eren aspectes importants que diferenciaven els masos com a més o menys pròspers. La localització del mas en el territori d’Ai-guaviva era, per tant, un aspecte cabdal. Depenent del tipus de ter-ra si era més fina o gruixuda s’hi feia més o menys herba que podia dificultar determinats cultius com el del blat de moro, a més a més a les herbes s’hi podien posar insectes perjudicials per la collita. Tot plegat influenciava a que es cultivés un tipus de cultiu o altre. Ara bé, aquestes diferències entre els masos es superarien cap als anys 60 i 70 amb l’arribada dels productes insecticides, la construcció de pous i la incorporació, més endavant, dels aspersors.

Però en la prosperitat d’un mas també hi intervenien altres as-pectes que podien ajudar, en diferents graus, al desenvolupament econòmic d’una casa i afavorir la seva emprenedoria. El tipus de tractes que es mantenien amb l’amo, per exemple, n’era un. Així, en funció de la quantitat de renda que s’havia de pagar a l’amo i la peri-odicitat en què es pagava, el pes de les despeses agràries podien ser majors o menors. Sobretot tenint en compte la imprevisibilitat a la que està subjecte el producte agrari molt dependent de la climatolo-

ballaven els boscos que estaven dintre de les seves propietats. No-més un d’ells es pot dir que s’hi dedicava en exclusivitat. En aquest cas, el bosc representava un vertadera empresa que venia fusta a co-merciants d’Alacant i València per fer-ne capses de fruita i embalat-ges. Tot i que la majoria de propietaris que tenien parcel·les de bosc l’explotaven per fer llenya per les cases i algun aprofitava de vendre’n part de la fusta a negociants. Els masovers els ajudaven per a fer-hi jornals que cobraven “a la part”. Es tractava d’una feina d’hivern, que és quan hi havia menys treball al camp.

Ferrer d’Aiguaviva (1979). Cedides per R. Cabarrocas.

3332

Tot i així, podem afirmar que la tendència era anar abando-nant el pagament a terços i substituir-lo pel monetari. Sobretot quan hi havia hagut un canvi generacional de propietari. Els més joves ja no els interessava percebre el terç de la collita, entre altres coses, també perquè es desmarcaven més de l’administració i gestió de les propietats agrícoles. Es limitaven a percebre un tant per mes.

Totes aquestes circumstàncies, és a dir, les característiques ecològiques del terreny on es trobava situat el mas, el tipus de con-tracte (si anaven a terços, a mitges o “a preu acotat”) i de relació en-tre amos i treballadors, influirien posteriorment en la direcció i les opcions que prendrien cada casa per adaptar-se a les noves relaci-ons de mercat.

En una primer moment, va ser molt important la intensifica-ció de les explotacions pecuàries. A les masoveries el bestiar nor-malment era propietat del masover, i aquell que va saber invertir i gestionar el bestiar per augmentar-lo va poder generar uns estalvis. De fet, era del bestiar d’on treien més benefici. De manera que en-tre finals dels 50 i principi dels 60 molts pagesos van decidir passar de tenir vaques per dedicar-se a la cria de vedells a tenir-ne per a la producció de llet, que en aquell moment era molt més rentable. L’explotació de vaques de llet es generalitza al llarg dels anys 60 en gairebé totes les masies. Era comú tenir-ne entre 6 i 40 vaques, de-penent de l’explotació, i els qui més en tenien, unes 100, eren els grans propietaris. I quan va arribar l’estabulació encara es va millo-rar més el rendiment de les vaques de llet, mentre les vaques per ve-dells s’havien de fer pasturar:

“Van canviar de vedells a vaques de llet, donava més la llet que el ve-dell. El vedell tarda 8 o 9 mesos o 10 que no hi és, en canvi en 9 o 10 mesos vens uns litres de llet”30. “Van posar vaques per llet perquè tot-hom en posava. A partir que van començar a aparèixer pous, tothom

30 Home, setanta-cinc anys, masover (entrevista del 09.03.2011).

gia i de les característiques del sòl. Les despeses, com es lògic, es po-dien esmorteir amb més o menys fortuna en funció de la quantitat de terra que es disposava per treballar. Era per tot això que no era el mateix pagar a parts que pagar “a preu acotat” i, sobretot, si manaves un mas de poques dimensions:

“Pagant a parts si de tres has de pagar un no et queda res, si ets petit. I quan hi fas la grana, sembres, has de pagar un tant per la terra aquella i no tens pel menjar pel bestiar (...). Pagar a parts, allò és un rebenta pobres”28. “A terços si culls poc va malament” 29.

Blat de Moro (1963). Foto cedida per Rosa Cabarrocas.


29 Dona, vuitanta-un any, masovera (entrevista del 03.02.2011).

3534

Taula 02. Evolució dels cultius (1944-1999)en posava de vaques. Després va venir l’estabulació que anava millor per treure el rendiment”31. “(...) Perquè és el bestiar lo que et dóna més, eh!...i encara veig que és lo mateix, eh! Que és el bestiar lo que dóna més, no don la terra, ni sembrar...”32.

Aquest canvi va anar acompanyat de canvis en el tipus de cul-tius, afavorit per la introducció de millores tecnològiques per a la intensificació de la producció agrícola. Bàsicament es tracta de la instal·lació de millores tècniques per a l’aprofitament de l’aigua en pro del cultiu de regadiu.

Així, entre els anys 40 i 50 el regadiu va anar ocupant cada cop més terreny, tot i que sempre en una proporció molt menor respecte el terreny dedicat a secà. L’any 1965, per exemple, el rega-diu només ocupa un 0,14% de la superfície del municipi. Però és important ressenyar aquest fet, ja que és a partir del moment en què s’instal·len pous o es realitzen obres de canalització que simul-tàniament es produeix un canvi en l’explotació ramadera. I, tot i que el tipus de cultiu no va ser factor determinant d’aquest canvi, si que hi va ajudar en alguns casos.

Si observem l’evolució dels cultius a Aiguaviva podem com-provar com el regadiu va anar ocupant terreny poc a poc, encara que en una proporció molt menor si ho comparem amb el terreny que ocupa el cultiu de secà. Per tant, aquestes inversions en regadiu van ser progressives, primer es va passar dels motors de benzina a posar força als pous fins a invertir, finalment, més endavant en aspersors.

Però a partir de mitjan dels anys 50, la modificació del paisat-ge rural quasi queda inalterable fins als anys 80 i sobretot els 90, quan apareixen modificacions importants tant de la vida al camp com de tipus urbanístic.


32 Dona, vuitanta-sis anys, masovera (entrevista del 23.05.2011).An

ysTE

RR

ENY

CU

LTIV

ATBO

SCPA

STU

RES

IMPR

OD

UCT

IU2

TOTA

L G

ENER

ALR

egad

iuSe

càTo

tal

1999

130

582

712

230

1M

atol

lAl

tres3

966

122

1989

5241

847

023

50

08

713

1982

9940

049

934

80

65

858

1968

-19

752,

6878

8,73

791,

4151

2,70

4,21

64,7

513

73,0

934

1960

2,68

78

788,

7370

791,

4248

512,

7018

4,21

0064

,756

813

73,0

934

1954

2,68

7878

2,43

378

5,12

0851

9,00

584,

211

1373

,093

4

1948

-19

491,

2415

1242

,535

812

43,7

763

15,

4545

11,2

931

1260

,704

9

1944

0,98

4143

6,39

224

3,69

15,

1263

11

Exte

nsió

tota

l del

term

e m

unic

ipal

: 139

1 ha

1 N

o te

nim

info

rmac

ió2

A pa

rtir

de 1

982

s’inc

lou

les t

erre

s que

no

són

SAU

(su

perf

ície

agr

ícol

a ut

ilitz

able

) i q

ue s’

han

inco

rpo-

rat a

l’ap

arta

t im

prod

uctiu

3 Al

tres

pot

incl

oure

: sòl

ocu

pat p

er c

onstr

ucci

ó, su

perf

ície

s que

no

són

apte

s per

la p

rodu

cció

agr

ícol

a,

supe

rfíc

ies c

ultiv

able

s no

llaur

ades

, erm

, etc

.

Font: Elaboració pròpia. Del 1954 a 1975 a partir de les dades dipositades a l’AMA: Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pecuària. Capsa (1947-1989) Lligall 1; Sèrie I.1.5. Estadístiques vida municipal. Documentació diversa. (1953-1997), lligall 1; Sèrie I.3.3.2.1. Cadastre de la riquesa rústica de 1954. Recursos i impostos, cadastres i amidaments, (1953-1988), lligall 2. Del 1982 a 1999 a partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). La informació de l’any 1944 està treta de les declaracions jurades que es van recollir da cada pagès amb finalitats fiscals i que es troben dipositades a l’Arxiu Municipal d’Aiguaviva (AMA). Tanmateix es tracta d’una informació molt parcial i poc fiable.

3736

5. Transformació en la producció

i reproducció del mas

Entre els anys 60 i 70, fins bona part dels 80 es produeixen importants modificacions en el sistema de reproducció i producció del mas, un aspecte que serà decisiu i determinant de la continuïtat de la vida al mas i del treball al camp. Aquest fenomen coincideix amb la instal·lació de les primeres indústries al polígon industrial d’Aiguaviva i la construcció de l’Aeroport de Girona (entre finals dels anys 60 i principis dels 70). Tant el polígon industrial d’Aigua-viva com l’Aeroport seran els centres principals i més propers d’atracció de mà d’obra del poble, tot i que també hi havia altres centres que van atraure alguns treballadors d’Aiguaviva i, fins i tot, ja en els anys 50 (Can Grover de Girona, els Químics, Coma-Cros, Friusa, alguna fàbrica d’embotits, etc...). Es tracta de les famílies que tenien més dificultats per sortir-se’n en la feina del camp, les que estaven més ofegades per les despeses i tenien poc marge per prosperar i/o adquirir més autonomia respecte les obligacions eco-nòmiques que les vinculaven a l’amo.

Sobretot seran les dones les que treballaran en aquestes no-ves feines, deixant encara que només sigui parcialment la feina del camp. La pluriactivitat és un element clau que farà que la terra dei-xi de tenir un paper exclusiu per les economies pageses. La diversi-ficació de l’activitat productiva esdevindrà un recurs adaptatiu a les exigències del mercat a les que els pagesos cada vegada afrontaven amb més dificultats, però sobretot un recurs que permetrà al pagès

Per tant, la qualitat de les terres, la dimensió del mas i la seva capacitat productiva, els tractes amb els amos i l’emprenedoria de cada família masovera va començar establir diferències entre page-sos33. Així, mentre que alguns pagesos van trobar el marge suficient per anar desenvolupant el seu patrimoni i prendre així cada vegada més autonomia respecte els seus amos, n’hi ha que no van tenir més remei que abandonar amb antelació el món agrari com a mode de vida principal. Aquestes diferències també venen marcades per la possibilitat de tenir o no accés a mà d’obra de treball familiar. Els canvis en els sistema de producció i reproducció del mas, en aquest sentit, serà un aspecte de transformació de la casa en tant que uni-tat d’explotació familiar. Aquest aspecte afegit al del desdibuixa-ment de la jerarquia familiar, com veurem, són trets que trencaran amb el que fins ara havia conformat la casa com a unitat econòmica i social. Entre d’altres, com la incorporació de la dona en el mercat laboral fora de casa.

33 Aquestes diferències, presumiblement, es podien traçar per veïnats. Per exemple, el veïnat de Puigtorrat es tractava d’un veïnat de masos petits amb molt poc bestiar i terres que, de vegades, estaven separades del mas. Es deia que era un barri de gent pobre que de seguida que van poder van marxar a treballar fora: “A Puigtorrat hi havia gent més pobre diguéssim, perquè no tenien terra, o sia els homes devien treballar en algun...algun puesto. Però a les altres cases no perquè tothom tenia terres i bestiar i ja vivien millor. Però llavorens Puigtorrat, Puigtorrat era un barri de gent pobre...gent pobre i gent necessitada. I aquests si que tenien molt poca terra, i aquests si que les dones anaven a fer feines a hores allà on podien i els homes treballaven en alguna empresa, a fora, aquests sí” (Dona, noranta anys, propietària, entrevista del 27.03.2011).

3938

ques que feien era ocupar-se del bestiar menor com ara les gallines i el conills, i havien d’anar al mercat (al costat de l’actual Hospital de Sta. Caterina) a vendre’l i comercialitzar-ne els ous de les galli-nes. I en algunes famílies de cuidar l’euga de treball.

Així, aquestes dones que fins llavors no havien treballat de res més que de pageses, entren a treballar a les fàbriques, en restau-rants –alguna en el que s’instal·la prop de la carretera en direcció a l’aeroport–, o com a dones de la neteja en el mateix aeroport. I al-gunes d’elles quan ja tenen 30 o 40 anys. D’altres opten per altres indústries o empreses del sector terciari que quedaven fora del po-ble. Inpanasa va ser una de les primeres fàbriques que s’instal·la al polígon industrial d’Aiguaviva i que va acollir moltes treballadores del poble.

La dona de pagès (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

alliberar-se de la imprevisibilitat de la vida i el treball al camp, no només en ingressos segurs cada mes sinó també amb altres avantat-ges socials com ara l’adscripció a la seguretat social.

El treball del camp (finlals dècada dels 50). Cedida per N. Cornellà.

Fins llavors les dones de pagès havien treballat ajudant a lli-gar garbes i traginant-les, acabant els camps traient-ne les herbes, la salrana que en deien, i a l’hivern rasclonant les margeneres dels rius per recollir els naps, cavar patates, blat de moro, etc... I quan s’acabava la userda, s’encarregaven de girar la userda, de filar-la, carregar-la al carro, descarregar-la... O bé anaven a fer jornals co-llint pomes i peres, però sobretot avellanes, que era el que més abundava pels voltants d’Aiguaviva. També n’hi havia que collien poliol, espàrrecs, camamilla, per vendre-ho. Una altra de les tas-

4140

les feines del camp era essencial. A mesura que la dona té altres ocupacions en la indústria, aquesta ajuda puntual desapareix i pro-gressivament les tasques de pagesa es van abandonant, tot coinci-dint amb la també incorporació de l’home en el mercat laboral o simplement amb la jubilació34. L’aparició de l’aeroport va tractar-se d’un fet molt remarcable a Aiguaviva. Alguns pagesos hi van anar a treballar, abandonant parcialment les ocupacions agropecuàries i deixant la cura de l’hort i del bestiar menor per a la dona que es quedava a casa. Mentre altres homes van anar a treballar a la fàbrica de llet Friusa, o en algun escorxador. Però en alguns casos, ambdós, marit i muller van decidir treballar fora de casa simultàniament, el que va accelerar l’abandonament definitiu de les feines del camp.

Tots aquests canvis en l’estructuració de les relacions entre els membres de la família tradicionalment associades a unes tasques i unes funcions específiques al món rural, no només van significar transformacions importants per la reproducció i producció social del mas, sinó també en les jerarquies vinculades als rols de gènere i edat que es reproduïen en els masos entre grans i joves, dones i ho-mes. Aspectes que, de fet, ja s’havien començat a despertar en perí-odes precedents:

“Sempre havia dit, no em vull casar en una casa que tingui que tenir sogra. Perquè ho veia molt difícil jo això, ho veia... ja aquell temps ja veies... és que ara encara tenen llibertat el jovent, però en aquell temps quan entraves en una casa que hi tenies una sogre havies de fer tot sota els seus ordres”35.

Però un dels canvis més importants que es va viure va ser la marxa dels fills a treballar fora de casa. A partir dels anys 60, com

34 En algun cas és l’home qui decideix abandonar part de les feines del camp per incorporar-se en altres ocupacions laborals. Llavors és la dona qui s’encarregarà de les tasques agrícoles que decidissin mantenir.


Mentre la dona treballava fora de casa, l’home continuava amb els treballs agrícoles. De manera que la incorporació de la dona al mercat laboral va suposar, al seu torn, la reestructuració de la repartició de les feines domèstiques. Les àvies van passar a ocu-par-se dels fills i de la casa la gran part del temps que les mares tre-ballaven fora. A més a més, quan aquestes tornaven de treballar aju-daven a les feines del camp com sempre havien fet.

Camí rural, actual carretera de l’aeroport (1963-1964). Cedida per R. Cabarrocas.

Del que no s’havien ocupat gairebé mai era del bestiar, a menys que els homes no se’n poguessin ocupar, el que solia passar puntualment quan venia la feina del batre. De fet, els homes s’espe-cialitzaven sobretot en les feines del bestiar i les feines del camp que requerien de molta mà d’obra i força, llavors s’ajuntaven diver-sos pagesos.

Només en alguns casos en què la feina del camp era comple-mentària a alguna altre ocupació principal (com per exemple, en el cas de la ferreria), la participació de la dona en la cura del bestiar i

4342

necessitava. Però quan arriben a l’edat de treballar comencen a va-lorar altres opcions laborals més atractives que la vida al camp i de-cideixen marxar als nuclis urbans més propers (Salt o Girona) o poblacions més grans amb més oferta (Bescanó, Fornells de la Sel-va, Cassà de la Selva, Riudellots de la Selva, Torroella de Montgrí) en indústries, sector terciari i hostaleria. Com afirma un testimoni:

“N’hi ha que van marxar del poble i es van instal·lar a fora: Besca-nó, Fornells. Només quedaven els hereus. En canvi abans no! perquè hi havia l’hereu, hi havia els tiets que ajudaven fins que es casaven i trobaves gent per fer la tira de feines, per segar, batre el blat...”36. ”Si és que abans...no és com ara que si vas a buscar una persona no la trobes... abans com tothom era de pagès i era... aixís, en trobaves”37.

L’opció de marxar a treballar fora permetrà entre els joves te-nir uns estalvis propis per les despeses personals que, d’altra banda no tindrien, ja que el treball de casa es quedava a casa, mentre l’he-reu és qui continuava al mas:

“L’hereu sempre toca al rebre, ells anaven a treballar i no et pas dona-ven ni cinc cèntims ni res, tu els mantenies a tots. (...) El de les penes era el gran. El gran treballava tota la vida i pels germans i tot, i si hi havia res si que s’ho quedava el gran, però si no hi havia res no hi havia res”. (...) “L’hereu és el dels mal de caps, si que heredes la casa, però estàs obligat a mantenir-la, a treballar, treballar, i has de pagar als germans el dret. En canvi si treballes fora no estàs tan lligat” 38.

Els hereus nascuts dels anys 50 en endavant tampoc no van agafar el relleu generacional, o bé l’han abandonat amb el pas del

36 Home, setanta-set anys, propietari (entrevista del 15.03.2011).

37 Dona, vuitata-sis anys, masovera (entrevista del 25.05.2011).


veurem, els fills van poder tenir l’opció a escollir entre continuar la vida al camp o treballar en altres sectors. Molts van preferir canviar el camp per altres ocupacions i, fins i tot, en alguns casos espero-nats pels propis pares que en vistes a les dificultats que havien d’afrontar amb les transformacions del sistema de mercat aprova-ven que els fills s’obrissin a noves possibilitats econòmiques.

Això sí que realment va representar un trencament amb el que fins ara havia imperat a pagès. Així, entre les famílies propietà-ries, i si es tractava d’una família de propietaris amb grans extensi-ons i de feia moltes generacions, la incorporació de l’hereu al cap-davant de les tasques agrícoles normalment es produïa automàticament quan aquest havia acabat els estudis secundaris, cap als 18 anys. I quan es casava o es veia forçat a reemplaçar als pa-res en les tasques agrícoles per incapacitat d’aquests. Diferent era pels petits o mitjans propietaris i per aquelles famílies que feia po-ques generacions que havien adquirit la propietat. Aquests acostu-maven a abandonar els estudis igualment com molts fills de maso-vers, que començaven a incorporar-se de molt joves a les feines del mas. Així doncs, entre aquests joves l’escolaritat acostumava a ser molt curta. I a l’edat de 14 a 16 anys quan ja no hi havia més conti-nuïtat a l’escola del poble, s’incorporaven a les tasques agrícoles i aprenien a treballar el camp, mentre les filles ajudaven a les altres dones de la casa en les feines que els tocava fins que es casaven. En-cara que ja abans havien conegut la feina al camp, perquè mentre no tenien l’edat de treballar s’ocupaven d’ajudar als avis i a la mare, a cavar el blat de moro i, fins i tot, a ajudar a batre’l, collir els mon-gets, els cigrons, pomes, patates, avellanes.

A partir dels anys 60-70 s’experimenten noves perspectives i direccions per aquests fills de pagès. La majoria continuaren els seus estudis almenys fins als 18 anys, encara que s’haguessin de des-plaçar al poble veí (Vilobí d’Onyar) o a Girona. Mentre el relleu ge-neracional al camp comença a trontollar. Només puntualment par-ticipaven a les feines més feixugues i quan més mà d’obra es

4544

ar per això. Mentre el primogènit va estudiar carrera en un àmbit totalment diferent. És en aquest mateix cas que el pare va recoma-nar al fill que va preferir quedar-se a casa, que busqués una feina pels matins i només es dediqués a les feines del mas a mitja jornada per les tardes:

“Perquè remenaràs molts milions i no en tindràs mai cap, perquè a la que en tens un l’inverteixes en una maquinària. Sense màquines no es fa res ara perquè, primera, que no trobes personal i, segona, que si el trobes no et surten els comptes, perquè els jornals són caríssims, i el pagès no don, com donava... com donava perquè no tenies els gastos aquests... grossos”40.

Així que en aquella època a Aiguaviva només hi quedaven els hereus (masovers i propietaris), mentre els altres germans van anar marxant atrets per altres sectors econòmics a pobles més grans i a les ciutats. El jovent que no es volia dedicar al món rural davant la manca d’habitatges va optar per marxar a viure fora d’Aiguaviva:

“–No se’n feia cap de casa a Aiguaviva. –Era el poble més, més, més vinculat...només eren pagesos a Aiguaviva, i és clar, el jovent tothom buscaven una altra cosa i aquí no s’hi quedava ningú, només els vells... –Exacte, no s’hi quedava ningú i si s’hi quedava algú era un hereu, com ara jo o un altre... –Que no se’n podien escapar... –Com ara Can Vinyes, Can Guinau...en aquestes cases quedaven els heu-reus... Can Rabasseda, Can Mitjà, Can Camps... –A per tot eren he-reus. El poble d’Aiguaviva estava sense ningú, era una misèria. I ningú volia vendre terreny per construir”41.


41 Conversa entre home masover de setanta-sis anys i la seva dona (entrevista del 14.04.2011).

temps pressionats per les noves exigències del mercat a les que no s’han adaptat. Tot i que aquests canvis no han sobrevingut de cop i volta. Les transformacions han estat progressives, lentes, i fins i tot potser produïdes amb certa reticència i resistència per part de les famílies, quan la veu dels avis tenia un pes important. La conti-nuïtat del mas, en alguns casos es va viure en certa manera com una “obligació moral”. Pels anys 60 i 70, les dificultats per mantenir-se en la vida al camp ja eren latents. Malgrat això, costava molt fer el pas cap a noves direccions econòmiques i obrir-se a noves possibili-tats. I la idea del mas com a entitat social i familiar feia difícil des-vincular-se’n. Un testimoni reprodueix així aquest lligam que la fa-mília tenia amb la casa:

”La casa pairal era com allò que no la podies deixar, era com una mica esclavitud, perquè havies de cuidar-la perquè era tot una mica com el futur de tota la família”39.

Els avis són els que normalment retenien als fills, tot evitant que abandonessin les feines del camp amb antelació.

Així, la generació d’hereus de mitjan del segle XX van incor-porar-se o bé voluntàriament quan van acabar els estudis superiors o bé per força major degut a la incapacitat del pare a prosseguir amb la feina. Alguns d’aquests hereus que van haver de plegar abans d’estudiar, manifesten que haguessin continuat estudiant per dedicar-se a una altra ocupació que no fos la de pagès. Malgrat tot, l’elecció a continuar o no en el mas estava més contemplada en aquella època. Fins i tot, no necessàriament havia de ser el pri-mogènit qui ocupés el rol d’hereu. En un cas s’ha produït que l’hereu ha estat el fill petit, d’altra banda el que va decidir que-dar-se a la casa i estava interessat en les feines agrícoles i va estudi-

39 Dona, noranta anys, propietària (entrevista del 27.03.2011).

4746

que es compatibilitzen que es dediquen a aquest sector. Altres deu treballen al món de la construcció, i divuit al comerç. Que es dedi-quin a la banca també n’apareixen dos i només una persona que consta com a professió lliberal, i que a més a més és una dona. Més endavant, l’any 1988 ja només hi ha setanta persones censades que es dediquen a l’agricultura44. I l’any 1999 només vint-i-sis persones físiques consten com a titulars d’una explotació. També consten cinc societats i una cooperativa d’explotació.45

Dones i homes treballen la terra (finals dècada dels 50). Cedida per N. Cornellà.

44 Arxiu Històric de la Província de Girona (en endavant AHPG): Fons AHG170-249/Cambra Agrària Local d’Aiguaviva (1945-1993). Capsa núm. 1. Lligall 5. Certificacions, 1979-1991.

45 Idescat. Cens agrari: http://www.idescat.cat/territ/

D’aquesta situació se’n deriva una acusada i important despo-blació que es farà notar especialment entre els anys 70 i 80, amb una lleugera recuperació cap als anys 90 fins als anys 2000 amb l’arribada de gent nova.

Taula 03. Evolució de la població de fet d’Aiguaviva

Any 1955 1960 1965 1970 1975 1981 1986 1991 1996 2000 2006 2008 2010

Núm. Habitants

636 586 529 472 419 325 358 353 430 515 594 678 727

Font: Idescat (http://www.idescat.cat)

Van ser sobretot les filles, les que havien tingut una formació i les que decideixen marxar fora del poble a Girona, Salt, Bescanó, Vilablareix, Fornells, Quart, Cassà de la Selva. Elles ocupaven feines d’administratives en fàbriques de llet, d’embotits, en empreses d’alimentació i hostaleria, i en el sector de la banca. Mentre alguns fills van quedar-se a casa continuant amb el negoci familiar de les explotacions agropecuàries, encara que la tendència era també marxar. Ells ocupen llocs de treball en el món de la construcció, dels transports i en tallers mecànics.

Per tant, entre els anys 50 i 80 tant la proporció d’agricultors (propietaris i masovers) com la configuració socioprofessional de la població activa d’Aiguaviva es modifica. L’any 197542 són entre se-tanta i cent persones (homes i dones) les que es dediquen al treball agrícola, mentre l’any 1955 en són dos-cents divuit (homes i dones)43. És a dir, la disminució de treballadors del camp és evident entre els anys 50 i els 80. D’altra banda augmenten els que treballen en activitats industrials, per l’any 1975 són vint-i-cinc persones les

42 AMA: Sèrie I.1.5. Estadístiques vida municipal. Documentació diversa. (1953-1997). Lligall 1.

43 AMA: Sèrie VIII.1. Padrons i censos de població. (1948-1965). Lligall 1.

http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=1&V1=17002&V3=101&V4=486&ALLINFO=TRUE&PARENT=100&CTX=B

49

6.Procés d’urbanització i re-població

Molts testimonis atribueixen la relativa persistència d’un pai-satge marcadament rural a Aiguaviva, que es perllongaria fins als anys 80 i 90, al retard en la incursió de les constructores per respecte a altres pobles dels voltants. Els processos d’urbanització d’Aiguaviva van començar a arribar als anys 80 aproximadament, tot i que no es van realment materialitzar fins els anys 90. Per aquell temps molts pagesos ja estaven quasi en edat de jubilació o ja s’havien jubilat. Les intencions d’urbanització d’alguns propietaris els van fer acabar de decidir, i van aprofitar la ben entesa per retirar-se. D’altres encara van aprofitar els seus últims anys en actiu per canviar l’arada i els camps per les feines de l’Aeroport o altres ocupacions allunyades de la vida rural. Aquells que vivien més a prop del nucli urbà d’Aiguavi-va no només van deixar de treballar les terres sinó també de cui-dar-se del bestiar, ja que les exigències del procés d’urbanització im-plicava abandonar aquelles tasques que poguessin produir molèsties i impediments perquè gent de fora vingués a viure al poble. Tot i que val a dir que l’abandonament progressiu dels camps quasi obli-ga a l’abandonament del bestiar, ja que ambdós activitats estan eco-nòmicament molt lligades. De la mateixa manera que alguns dels propietaris van veure en l’urbanització l’ocasió justificada de plegar de la dura vida de pagès ja que, com veurem, van decidir que no els sortia a compte enfrontar-se a les noves exigències del mercat.

Entre els anys 70 i 90 es declaren 67.293 m2 de sòl per cons-truir-hi cases, mentre 107.186 m2 per a la construcció del polígon industrial. Entre els anys 90 i 2005 el que es considerava sòl residen-

5150

cases, i ja es començava de que tothom... que volien venir gent... i això, i es començava a dir: bueno!... i després allò d’en Bellsolà, d’allà dalt... D’En Vall-llosera els terrenos aquells eren ja... ja ho varen edifi-car, ja de seguida... perquè, és clar, allà ja fa més temps... després en aquí... i ja ens vàrem quedar sense terra i vam dir: va! fora... ani-mals! perquè, és clar, no els podíem pas cuidar... perquè si ho havies de comprar tot, tot, tot, no podies (es refereix al pinso i menjar que sortia de les terres)”48. “Cada dia més veïns aquí i... cada cop més veïns i me-nos vaques, eh!... (...) aquí on hi ha aquests tres blocs de cases que hi ha en aquí...aquestes cases de cap aquí no s’havien pas fet mai, eh! sempre es feien les cases cap allà lluny...perquè sentien l’olor de les va-ques i noi, nooo...i aquí no hi havia pas qui es vengués aquests solars. Fins que no vaig treure les vaques no es va edificar això d’aquí eh!...aquesta punta de cap aquí no s’edificava mai”49.

Tot estava preparat per urbanitzar (1995). Cedida per la família Ribot.


49 Home, cinquanta anys, propietari (entrevista del 03.02.2011).

cial ja ocupava 144.225 m2 i el sòl industrial 300.960 m2. Actual-ment, entre 2005 i 2011, encara hi ha pendents 241.366 m2 per a construir-hi urbanitzacions entre terrenys declarats urbanitzables i els encara no declarats. Mentre queda en projecte 65.595 m2 que es destinaran al sector terciari46. Per tant, podem comprovar com el procés d’urbanització d’Aiguaviva és molt recent, i amb un marge curt de temps es va accelerar.

Tot i que sembla que el principi l’arrencada va costar i això va alentir el procés inicial d’urbanització. Així mentre que ja feia temps que se n’estava parlant, no va ser finalment cap als anys 90 que es va començar a construir. Entretant els pagesos van anar abandonant les terres i el bestiar:

“Després com que es va fer la urbanització aquesta... es va projectar! que no es va fer fins ara...bueno, ara ja fa uns anys... aquí on visc jo...això ja s’havia projectat fa molts anys, molts... potser... no ho sé... de 20 i... 25 o... no ho recordo, llavors nosaltres vàrem deixar tota la terra que hi ha aquí, el camp de la rectoria que en diem i tot això...encara que ben bé tota aquesta urbanització no és tota la terra d’en Bellsolà. La primera vegada sí que ho era, però la segona no, va-ren comprar un tros a Can Ros perquè quedava petit i em penso que nooo...potser no la podien fer. Però la primera vegada que ho van co-mençar a fer (...) havien començat a passar algun tub ja...llavors no-saltres vam deixar tota aquesta terra que manàvem des d’aquí dalt al cap d’amunt fins aquí a la rectoria, menys el tros que han comprat d’en Ros, després vàrem canviar el tracte, ens varen posar un tant per deixar la terra i ens varen fer un tracte molt bo per estar a la casa. Pa-gàvem molt poca cosa”47. “Un cop l’avi va faltar ja no vàrem pas te-nir més porcs, perquè és clar el meu home jaa... va dir: si me dedico jo a teniiiiir d’això... llavorens ja la gent per aquí ja començaven de fer

46 Informació facilitada per l’arquitecte de l’Ajuntament d’Aiguaviva.


5352

cases a les zones urbanitzades. També alguns dels que havien estat masovers, ara ja jubilats, s’hi han instal·lat, i els qui han pogut, no gaire lluny del veïnat on sempre han viscut prop d’on hi havia la masoveria. Es tracta, sobretot d’aquells que van poder fer les seves pròpies inversions i estalviar, o bé que mantenien amb els amos contractes amb clàusules “proteccionistes” que afavorien a que el pagès no quedés mai desemparat i sense lloc on viure. Aquests ma-sovers han pogut comprar el mas i l’han reformat o bé van marxar i s’han instal·lat en alguna de les cases de nova construcció al nucli urbà d’Aiguaviva o a les urbanitzacions, mentre els propietaris s’han mantingut a la casa pairal.

Mica en mica aquests canvis han anat modificant els patrons d’ocupació del territori i de residència a les cases i masos del muni-cipi. Les cases pairals han anat quedant buides, i si bé abans, fins i tot, en algunes d’elles hi havia hagut catorze persones, ara ja només en queden quatre o en alguns dels casos una de sola. La família troncal s’ha anat substituint progressivament per la família nuclear, que és la modalitat que predomina a partir que han anat arribant fa-mílies de fora per a instal·lar-se a les zones urbanitzades del poble.

Malgrat que cal dir que no totes les famílies pageses eren troncals o famílies extenses. Sobretot en el cas dels masovers, que tant podia tractar-se de famílies vingudes de fora composada pels avis, pares i fills com famílies que venien només els pares amb els fills. La mobilitat era un aspecte que afectava a l’estructura familiar. Altres aspectes que hi podien influenciar eren la casa que habita-ven i la seva localització, és a dir, en quin veïnat. Segons el tipus de veïnat, l’accés a la terra de la casa podia ser d’un tipus o altre i tam-bé l’estructura familiar. Així, per exemple, al veïnat de Puigtorrat els masos tenien poques terres, i sovint separades de les cases i acos-tumaven a residir-hi famílies nuclears. En canvi, en les famílies ma-soveres que no es veien afectades per la mobilitat i que sempre havi-en residit al mateix mas durant diverses generacions, els patrons familiars eren semblants als de les famílies propietàries.

A mesura que es va anar construint van anar arribant famílies al poble. Així, progressivament, Aiguaviva ha viscut un augment de població que ha estat espectacular en la darrera dècada. El capgira-ment en la direcció del creixement demogràfic ha estat un aspecte cabdal en la configuració de la nova fisonomia d’Aiguaviva. Es trac-ta de l’arribada massiva de gent de fora, de Girona i Salt sobretot, però també d’altres indrets de la comarca i la província. Famílies que treballen o han vingut a treballar a Girona o a les seves proxi-mitats, que venint d’altres punts del territori han preferit instal-lar-se a les afores de la ciutat prop d’un entorn natural i de la tranquil·litat que ofereix la vida al camp. Aquest important afora-ment s’ha produït al voltant dels anys 90 en endavant.

La primera casa del carrer circumvalació (1992). Cedida per la família Ribot.

Al mateix temps famílies originàries i descendents d’Aiguavi-va han retornat al poble dels seus orígens i/o infantesa adquirint

5554

7. Relacions socials,

de parentiu i veïnatge

En un nivell més substancial de les transformacions de la vida social local, les relacions socials també s’han anat transformant. Les relacions interpersonals entre famílies, parents i grups socials eren fonamentals en el món rural, molt limitat geogràficament i lligat a les feines agrícoles. No només en l’àmbit laboral sinó en el dia a dia de la vida al camp. Encara que cal subratllar que aquestes eren molt variables en funció de si es tractava d’una família masovera o d’una família propietària. Això no vol dir que hi hagués una fractura en-tre els diferents grups socials definits per la tinença de la terra i el seu accés, ni molt menys, o com a mínim en el cas d’Aiguaviva que pel que confirmen els testimonis, sembla que això no va ser així. Però si que aquesta configuració relacional per grups socials es pro-duïa en les aliances matrimonials. Aquestes aliances, doncs, jugaven un paper fonamental per eixamplar el patrimoni a més a més que assegurava la permanència en un grup o altre. Tot i que cal matisar que les aliances matrimonials no només eren horitzontals sinó que també n’hi havia de verticals, el que emparentava petits propietaris amb masovers. Però normalment es tractava de filles de petits pro-pietaris, o “propietaris pobres” com els ha arribat a definir algun dels testimonis, i hereus masovers. El que no permetia millorar econòmicament.

Aquestes aliances familiars, per tant, s’observaven sobretot entre els propietaris més importants que buscaven la manera d’em-

Taula 04. Masos segons el nombre de persones

Persones per mas

Any 1955

Any 1965

Any 1975

Any 1991

Any 1996

Any 2001

1 3 5 3 9 14 17

2-4 48 40 46 57 76 101

5-8 55 51 43 32 31 31

9 o més 12 8 3 1 0 1

Mitjana de persones per mas

5,13 4,9 5,6 3,5 3,5 3,5

Masos/llars 124 107 74 99 121 145

Persones 637 529 419 353 432 515

Font: El·laboració pròpia en base a la informació extreta dels censos de població dipo-sitats a l’AMA i l’Idescat.

5756

en entre grups socials. En aquest sentit fins i tot el significat de l’emparentament s’utilitzava entre veïns –fossin propietaris o maso-vers– pel tipus de relació d’ajuda i d’amistat que es mantenien.

De la mateixa manera, direm que les relacions familiars i de parentiu acostumaven a ser molt estretes i es manifestaven, sobre-tot, en els moments puntuals de més necessitat d’ajuda pel treball del camp. Però els parents no eren sempre a l’abast o, en alguns ca-sos, no tenien la maquinària o els estris necessaris per les feines que es requerien i que, en canvi, si posseïen altres grups com ara els propietaris. Tampoc totes les famílies propietàries tenien els fami-liars a casa, sobretot a les dècades entre els anys 60 i 80 quan Aigua-viva viu un important èxode rural; el que va permetre que alguns d’ells establissin vincles molt importants amb els seus masovers.

Família com a grup de treball (1955). Cedida per N. Cornellà.

D’altra banda, com s’ha esmentat, en el cas dels masovers, la continuïtat en el mateix mas no estava sempre assegurada i la casa com a unitat social era movible i subjecte a desplaçaments en el ter-

parentar-se entre sí, molt sovint seguint la voluntat familiar. Tot i que, a partir dels anys 50 i 60 comencen a experimentar-se canvis importants en aquest sentit. El marge d’elecció dels futurs hereus és més gran, alguns fins i tot no es casen o es casen tard i no tenen descendència, d’altres van preferir no ocupar-se del camp i marxar cap a la ciutat.

Treballant el camp (finals dècada dels 50). Cedida per N. Cornellà.

A nivell general, direm que si és que existien grups socials aquests estaven definits única i exclusivament per les aliances matri-monials i, com veurem més endavant, en alguns tractes econòmics que s’establien entre ells per rendibilitzar maquinària o sumar es-forços davant de les transformacions del mercat. Mentre que les re-lacions laborals, de reciprocitat, ajuda mútua i veïnatge no distingi-

5958

vinculaven el mas amb altres masos, encara que estiguessin més lluny. Així, aquells masos que es trobaven prop de Fornells fàcil-ment mantenien bones relacions amb els altres pagesos de Fornells més propers, o els que estaven propers a Vilablareix amb els de Vilablareix.

Una altra qüestió eren els espais de relació i socialització as-sociats a les activitats d’oci o altres: l’església, la plaça principal on hi havia l’hostal-botiga del poble, el bar que s’emplenava cada diu-menge a la sortida de la missa, i l’escola pels més joves. Les festes majors també eren moments i espais de relació i socialització im-portants, però al igual que les relacions de veïnatge eren bastant translocals. La festa major podríem dir que servia de reafirmació identitaria, en el sentit que aplegava a tots els que havien nascut al municipi, per més que en la quotidianitat, mantinguessin relacions més estretes amb masos situats en altres municipis propers al propi mas. Feia retornar els parents que estaven lluny de la casa on havi-en nascut, permetien retrobar-se amb la família consanguínia i re-cordaven als individus a on pertanyien. Però, en altres casos, tam-bé afirmaven identificacions que no tenien lligams directes de parentiu real, simplement perquè era la festa del poble on residies, o la festa del poble més proper on comparties determinades esfe-res de la teva vida social. Això també fa possible que algun infor-mant d’Aiguaviva manifesti sentir-se al mateix temps o en segon lloc de Vilablareix o altres localitats, sobretot si posteriorment hi han continuat mantenint relacions i vincles de parentiu. També, i recollint un altre sentit, les festes majors eren espais importants d’oci pel jovent en una època on no hi havia moltes opcions de re-unió per passar-ho bé. I per això aplegava joves de diferents pobla-cions properes.

Per tant, a mode de conclusió direm que el sistema de relaci-ons s’establia, principalment, en base a les relacions de parentiu i de les diferents aliances matrimonials que vinculaven les cases del poble. Per les relacions laborals definides pels víncles entre propie-

ritori. El que afavoria a la disgregació de la família extensa i, fins i tot troncal, i repercutia no només en el tipus de relacions intrafami-liars sinó també en les relacions d’ajuda i cooperació familiar al camp. La relació entre la família que vivia al mas era més important que entre la família que no hi vivia, a qui només veien per festa ma-jor i molt de tant en tant. Les limitacions de transport també era un factor decisiu que ara ja s’ha superat. Alguns dels masovers van arri-bar a Aiguaviva només com a família nuclear, els pares i els fills, molts ja nascuts al poble, amb qui mantenien relació exclusiva-ment; mentre es va anar debilitant la relació amb els pares i ger-mans d’ambdós cònjuges que potser residien a 15 km de distancia. En aquest context, els veïns i amics cobren molta importància.

D’altra banda, és important assenyalar la direcció dels pa-trons de relació. Normalment, els vincles s’establien entre cases, en-tre amo i masover o entre veïns per proximitat geogràfica. Recor-dem que Aiguaviva cobreix un territori molt extens (13,9 km2) on la població es trobava disseminada en masos dispersos pel territori a una distància mitjana de 2 o 3 km entre un mas i altre, amb no-més tres nuclis de cases agrupades: nucli urbà principal al voltant de l’església, ajuntament, botiga i escoles i que rebia el nom d’Ai-guaviva pròpiament dit i que, al seu torn, es dividia en Aiguaviva de baix (de l’església cap a baix) i Aiguaviva de dalt (de l’església cap a dalt). I el veïnat de Puigtorrat i el del Güell prop del riu que porta el mateix nom.

Les altres cases es trobaven disperses pel territori que, tanma-teix, també es dividia en veïnats malgrat que no es tractava de cases agrupades. Estem parlant del veïnat del Migdia, Rajoleries (perquè és on es concentraven la majoria de cases amb ofici de rajolers) i el Marroc (prop del riu Marroc). Però a la pràctica les relacions entre cases s’establien per proximitat, per tant, no era inhabitual que franquegessin delimitacions municipals. L’àmbit geogràfic de rela-ció el marcava la localització del mas i els masos que es trobaven si-tuats en una cercle curt de distància. A més a més dels parents que

6160

8. Xarxes d’intercanvi, patrons de

reciprocitat i ajuda mútua

L’ajuda mútua, la reciprocitat i l’intercanvi s’establien sobre-tot a nivell laboral, per les feines de batre i segar. Segons la casa, el seu nivell socioeconòmic i si existien vincles de parentiu o no, entre altres variables, s’establia un tipus de relació o altra, ja fora de reci-procitat o d’intercanvi amb contrapartida econòmica. Sembla que aquests tipus de relacions laborals es feien, però, extensives en les relacions d’amistat i d’ajuda en el dia a dia de la vida al camp.

La reciprocitat existia tant entre masovers com entre maso-vers i propietaris, i tant pel segar com pel batre, però sobretot pel batre. L’únic aspecte que acostumava a caracteritzar les rela-cions de reciprocitat era que les cases fossin aproximadament del mateix nivell socioeconòmic, o sense grans diferències. Així quan venien les feines de batre es reunien tots els homes de les 3 o 4 cases del voltant, més els efectius de familiars i parents més propers. I hi treballaven les hores que calgués. Més tard, quan una de les cases que havia participat en la feina necessitava ajuda pel mateix, les altres cases “sòcies” hi anaven. Encara que s’hi passessin més hores o menys. El temps invertit en les feines no es comptabilitzava ni es mesurava per establir l’equivalent com a contrapartida de les feines realitzades. Ara això sí, cada vegada la casa amfitriona havia d’oferir l’àpat a tots els participants. En aquest sentit, molts dels informants han destacat el caràcter fes-tiu de la feina.

tari i masover, vincles de parentiu i veïnatge. En les formes de col-laboració i de cooperació tradicionals, de reciprocitat i d’ajuda mú-tua i en la participació en les activitats d’àmbit comunitari com les festes i celebracions religioses. Era en aquestes relacions que ana-ven de la casa a la comunitat local i translocal que es feien els veïns. Ser veí era gairebé com un sentiment:

“hi havia un sentiment de veí. Aquest veí em necessita per vedellar vaques, doncs hi anàvem. Per això els veïns eren tan ben avinguts”50.


6362

La feina agrícola era una feina col·lectiva (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

Tothom participava (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

“Quan venia el temps de batre, anar a batre a aquella casa o aquella altre... ens ajudàvem, eh! perquè llavorens passava el batre, la mà-quina no hi havia aixís... Cobrant o canviant-ho, perquè jo quan havia de batre si havia de batre 5 o 6 hores, eh! o 8, necessitava jo una vintena d’homes, eh! Ens ajudàvem... algun sempre l’havia de pagar (...). Ells venien a batre a casa, bueno a treballar a casa aque-lles 6 o 7 hores, i nosaltres mira! avui tocava batre a aquell, demà batre a aquell... i cap allà!... i si tu tens 3 hores a batre i l’altre 6 ho-res, vull dir que era igual... aquest treballava moltes hores perquè és més petit que nosaltres o un altre que diguem, però bueno ens ajudàvem”51.

Els homes a qui pagaven a jornal per les feines de batre eren aquells que provenien de masos amb molt pocs camps i que esta-ven en una situació econòmica “inferior”. Aquests cobraven a tant per hora, i s’ajudaven entre ells quan necessitaven ajuda per les fei-nes del camp. Així s’establien com xarxes d’ajuda que es configu-raven per grups de cases segons el nivell econòmic, la proximitat, la relació de parentiu, de veïnatge i amistat. En aquestes relacions d’ajuda no es comptaven les hores invertides pel treball en cada casa. Mentre que l’intercanvi amb contrapartida monetària s’esta-blia entre grups de diferent nivell econòmic, i es comptabilitzava per hores. Per tant, podia passar que entre tres cases s’ajudessin i s’establissin vincles de reciprocitat per les feines del camp, i simul-tàniament els homes d’una d’aquestes cases anessin a algunes al-tres cases que no estaven en la seva xarxa de reciprocitat, per tre-ballar cobrant jornals.

Una altra tipus de relació que s’establia girava al voltant de les màquines. No tothom disposava de tractor i fins els anys 90 que al-guns pagesos encara utilitzaven el carro i una euga pel treball. Aquell qui tenia tractor, normalment els propietaris i algun maso-


6564

Reposant després de la feina (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figures.

Però cada vegada s’havia d’invertir més en maquinària que, a més a més, requeria un manteniment força costós. Davant de les despeses que suposaven aquestes inversions es van reunir diversos pagesos propietaris per fer com una “cooperativa” de maquinària. La compraven entre tots i se l’anaven tornant, i en temporada de molta feina li llogaven a en Salló d’Aiguaviva.

La màquina recol·lectora o segadora-recol·lectora també la llogava en Salló, que passava per les cases. La recol·lectora o sega-dora-recol·lectora va ser un canvi important, només calia un tractor i un remolc per transportar els sacs i ja no es necessitava tanta gent. Les màquines per munyir, les munyidores, van ser una altra de les inversions en maquinària que van fer els pagesos. Aquests inversió la van fer gairebé tothom que tenia vaques, indistintament si eren masovers o propietaris.

A la llarga, la mecanització del camp i les millores tecnològi-ques que han fet prescindir dels efectius humans també han contri-buït a variar les relacions interpersonals de veïnatge. És a dir que, en certa manera, han readaptat el seu sentit original a les noves for-mes de vida. Altres patrons de vida, més urbans, han suplantat els

ver que havia pogut prosperar una mica, el llogava a aquells que no en tenien. Però també el prestaven. El préstec de màquines respo-nia igualment a una relació de reciprocitat que s’establia entre grups de cases amb qui es mantenia una relació de veïnatge, amis-tat o parentiu. D’altra banda, existia la possibilitat de fer venir trac-tors de fora que venint d’altres pobles feien el recorregut per les cases. Venien de Montfullà o Brunyola:

“Començava allà a Brunyola i anava baixant...el Cau del Grill, Can Mitjà, Can Camps, Can Talaia... Quan entrava a Aiguaviva, al poble d’Aiguaviva, ja començava a batre allà. Llavorens la plaça, el ferrer, l’hostal, Cal Teixidor, Can Valls, Can Duc... totes aquelles cases ja venia, llavorens d’allà ja enganxava cap a Puigtorrat... i llavors cap a casa” 52.

L’euga i el carro com a mitjà bàsic de treball (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.


6766

la porta. Ni clau tenia la porta aquesta, una barra i un forat a cada cantó de paret i una balda”54.

La segadora d’abans dels tractors (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

Cavalls i homes (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.


que fins ara havien caracteritzat la vida al poble. Sobretot davant l’arribada de gent de fora que ha anat ocupant nous espais al poble i que responen a nous perfils socioprofessionals molt lluny de la vida rural. Un testimoni comenta:

“Abans hi havia 20 veïns, o 15 o 10 i tots ens coneixíem i ens ajudàvem i ens ho fèiem tot. (...) Abans es deixava la feina per ajudar al veí. Ara... a les 8h de dematí veus que tothom marxa i no torna fins la nit” 53.

Era una feina de tots (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

El nou ritme de vida ha fet variar els patrons de relació entre les cases i els veïns. Com ara el fet de treballar fora del poble:

“Abans les cases, quatre cases de pagès que tenien les portes obertes sempre. Ara la gent no treballa al poble, les cases son buides. Abans els havies de menester. Tenies relació perquè els necessitaves. Ara amb el tractor ja ho tenen tot llaurat i tot fet. Ara les vaques van soles. Abans tenir la porta tancada és que... era mal vist. Sempre era oberta


6968

Fent garbes (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

Paciència i temps (dècada dels 50-60). Cedida per C. Figueres.

9. La reconversió de la vida de

pagès i els masos d’avui

Així que, poc a poc les feines del camp es van anar abando-nant. Molts per la manca de continuïtat dels fills es van veure obli-gats a arrendar les terres a pagesos d’altres pobles que tenien gran-ges de grans dimensions pels volts d’Aiguaviva. D’altres van vendre part del territori per construir-hi noves cases o bé va quedar afectat per les noves infraestructures. I, a partir de l’any 1995, els pocs he-reus que quedaven, ofegats per les noves obligacions i disposicions de la Unió Europea, amb poc temps van decidir plegar de les feines de pagès. Les opcions eren arrendar-ho a altres pagesos o mante-nir-ne només una part per treballar les terres a hores lliures com a distracció, per no abandonar definitivament la seva relació amb la terra. Podem situar l’any 2000 com la data límit en què l’últim pro-pietari-pagès d’Aiguaviva va decidir plegar.

7170

Taula 03. Evolució de l’ocupació i els usos dels masos estudiats

Nom

de

l Mas

Act

ivit

ats

econ

òmiq

ues

mit

jan

s. X

X

Act

ivit

ats

econ

òmi-

ques

act

uals

del

mas

Cat

egor

ia

soci

opro

fess

iona

l de

la f

amíli

a de

l m

as a

mit

jan

s. X

X

Ori

gen

geog

ràfi

c de

la

fam

ília

Res

idei

x al

mas

Can

Aliu

Agr

opec

uàri

aR

esta

urac

ióM

asov

ers

Aig

uavi

vaN

o

Can

B

onet

Agr

opec

uàri

aM

as a

rren

dat a

alt

riM

asov

ers

San

t Mar

tí d

el

Llé

men

a(V

all d

el L

lém

ena)

No

Can

C

orre

tger

Exp

lota

ció

fore

stal

i ag

ríco

la

Fore

stal

i ag

ríco

la

arre

nda

des

Prop

ieta

ris

Aig

uavi

vaSi

Can

Duc

Agr

opec

uàri

aSe

nse

act

ivit

atM

asov

ers

Aig

uavi

vaN

o

Can

R

abas

seda

Agr

opec

uàri

aA

gríc

ola

a te

mps

lli

ure

Prop

ieta

ris

Aig

uavi

vaSi

Can

R

enar

tA

grop

ecuà

ria

Sen

se a

ctiv

itat

Mas

over

sG

ran

olle

rs d

e R

ocac

orba

(V

all d

el L

lém

ena)

No

Can

Ros

Agr

opec

uàri

aA

grop

ecuà

ria

arre

nda

daPr

opie

tari

sA

igua

viva

Si

Can

Su

reda

Agr

opec

uàri

aM

as c

om a

2ª

resi

dèn

cia

Agr

ícol

a ar

ren

dada

Prop

ieta

ris

Arb

úcie

s (M

onts

eny)

No

Can

Ta

laia

de

baix

Agr

opec

uàri

aSe

nse

act

ivit

atM

asov

ers

Mie

res

Si

El T

empl

eA

grop

ecuà

ria

Agr

ícol

a ar

ren

dada

Prop

ieta

ris

Aig

uavi

vaSi

Cal

Fer

rer

Ofi

ci d

e fe

rrer

i pe

tita

expl

otac

ió

agro

pecu

ària

Se

nse

act

ivit

atPr

opie

tari

s de

n

egoc

i fam

iliar

i pa

geso

s a

parc

ers

Aig

uavi

vaSi

Can

G

uin

auA

grop

ecuà

ria

Agr

ícol

a ar

ren

dada

i t

uris

me

rura

lPr

opie

tari

sA

igua

viva

Si

Can

M

ulle

raA

grop

ecuà

ria

Agr

ícol

a ar

ren

dada

Mas

over

sA

igua

viva

Si

Can

Met

Agr

opec

uàri

aA

gríc

ola

arre

nda

daM

asov

ers

Aig

uavi

vaSi

7372

“Com que no hi ha vaques ningú vol palla i costa més la màquina per fer les bales que les bales”57.“El blat quan el cosechauen, servia... la palla servia per les vaques... i el cavall, la grana servia per fer fa-rina per menjar! el pa servia per nosaltres, i surten unes brutícies que és el segon... que fa... que és la pela allò... i allò ho donaven als porcs, tot...era tot una cadena, tot seguia igual”58.

Carretera de Santa Coloma de Farners (anys 90). Cedida per la família Ribot.

No només el govern de la Generalitat va anar promocionant l’abandonament de les activitats agropecuàries, les noves exigències de la Unió Europea tampoc no van facilitar la vida al camp. L’enor-me paperassa i els controls a que estan subjectes els productors agropecuaris els ha fet recular.

D’una banda, els informants manifesten que els controls sani-taris són molt estrictes. Les quotes lleteres imposades per la U.E. també han estat un mal de cap per alguns pagesos. Per cada un tant

57 Home, vuitanta-set anys, propietari (entrevista del 06.10.2011).


El bestiar, també es va anar abandonant, com ja hem vist, ja als anys 80 i 90 amb els inicis de la urbanització d’Aiguaviva, però, sobretot aprofitant que el Govern de la Generalitat promocionava l’abandonament de les activitats ramaderes dedicades a la produc-ció de llet a canvi d’indemnitzacions com una mesura per evitar-ne la sobreexplotació. Es deia que n’hi havia masses. Durant aquell temps, mentre la majoria de pagesos van anar plegant acollint-se a les facilitats que oferia el govern català, només alguns van decidir continuar amb l’explotació ramadera tornant a la cria de vedells, però per poc temps. Aquesta decisió no va ser res més que una nova mostra de la reticència dels pagesos a abandonar definitivament la vida i el treball dedicat al camp. Així doncs, als anys 90 encara s’hi veien vaques pasturant a Aiguaviva:

“Era per no quedar sense vaques, per l’avi semblava no sé pas què si ens quedàvem sense vaques, per l’avi era com una distracció”55. “Des-prés ens vàrem acollir en allò de deixar de munyir que ens varen pa-gar un tant per tant de litres que havíem fet, per uns 7 anys, em sem-bla que era...ens ho vàren anar donant de miques en miques... era una subvenció per deixar de fer llet... llavors varen fer aquest plan que els petits deixessin de fer llet, en sobrava, no? i varen indemnitzar a molts d’aquesta manera. Després vàrem plegar de fer llet i vàrem comprar dues vaques que criaven vedells, d’aquestes suïsses (...)”56

Però mantenir les vaques començava a ser complicat de gesti-onar, quan algunes anaven a parar a la carretera. A mesura que s’anaven abandonant l’explotació del bestiar les terres s’anaven dei-xant de treballar. Cultivar les terres quan no hi ha bestiar té un cost força important, tot responia a una cadena. A més a més per cada cap de bestiar s’ha de treballar un tant d’hectàrees de terra:

55 Comentari de la jove de home, vuitanta-set anys, propietari (entrevista del 06.10.2011).


7574

Una altra de les dificultats econòmiques són les constants in-versions en maquinària i el seu manteniment. La inversió en trac-tors que cada dos o tres anys s’han d’anar mantenint i arreglant té un cost molt important. D’altra banda, l’elevat preu del carburant no hi ajuda gaire.

A més a més, com a conseqüència de les transformacions del sistema de producció i reproducció del mas, de l’èxode rural i l’atracció cap a altres sectors econòmics; s’ha produït una impor-tant manca de personal que encara que, poc a poc, s’ha anat su-plint per maquinària, aquest continua sent necessari i té un cost im-portant, entre altres coses perquè els jornals són més elevats:

“Es rendibilitzava més abans també perquè els jornals eren molt bai-xos, no es pagaven seguretat social, la declaració de renta no es feia...i tenia una sortida”61.

I, molt del personal disponible no prové del món rural i els has d’ensenyar l’ofici:

“Quan li havies d’ensenyar una cosa ja l’havies feta tu, o has de te-nir molt per pode’l mantenir, o no... tampoc et surten pas els núme-ros, quan has pagat una cosa, has pagat la seguretat social i li has pagat el jornal... i una cosa o altre no...” 62.

La manca de continuïtat del mas per falta de descendència, perquè els fills han preferit altres opcions, és també un motiu de desenllaç final.

Contínuament els pagesos afirmen que, degut a l’alça del ni-vell de vida, aquells qui van plegar de viure de pagès van poder de-senvolupar-se millor:

61 Home, setanta-set anys, propietari (entrevista 15.03.2011).


de vaques s’estableix una quota i sinó has de comprar la llet neces-sària per arribar a la quota. El problema, ens comenta un testimoni, és que cada vegada les vaques fan més llet perquè es modifiquen ge-nèticament per fer-ne més. I contínuament han de registrar cada un dels estats de les vaques (si neixen, si es venen, si es moren). L’elevat cost del regadiu a països com Espanya comparat amb el baix cost d’altres països europeus amb climes més humits, no ha fa-cilitat el manteniment de les granges de vaques de llet. En aquest sentit algun informant manifesta que hagués estat millor potenciar el cultiu de secà que no s’ha potenciat.

Una altra de les constants reivindicacions dels pagesos que van allargar la vida al camp fins els anys 90-2000, és l’elevat import que es queden els intermediaris, el baixos preus de sortida que es fixen pels productes alimentaris de primera necessitat (com ara el blat) i la manca de proporcionalitat entre l’elevat cost de la vida ac-tual i el cost del treball al camp i el seu rendiment. Així, els amplis marges amb que actuen els intermediaris mentre els pagesos treba-llen amb els mateixos preus de fa 20 anys són alguns dels impedi-ments que han experimentat els pagesos d’Aiguaviva.

“Después tothom vivia, de lo seu tothom vivia. Ara no vius. Perquè, és clar, hi ha molt intermediaris (...) Els magatzems, els viatjants, la botiga i els impostos, tot això va pujant (...) hi ha masses intermedia-ris antes no arriba al consumidor, i aquell temps això no passava”59. “hi havia un servei nacional del blat que fixava el preu... no podien baixar els preus...ara venen 3 o 4 comerciants d’aquests... i diuen el preu... fa 10 o 15, 20 anys no s’havia d’invertir en carburants, mà-quines... el nivell de vida ha pujat molt” 60.


60 Home, setanta-set anys, propietari (entrevista 15.03.2011).

7776

arrendades a altres pagesos forans. Mentre que altres masos o s’han abandonat o bé s’han enderrocat –afectats per la construcció de les noves infraestructures– o hi queda gent gran, ja jubilada, que enca-ra resideix al mas de tota la vida. Altres masos s’utilitzen com a se-gona residència i lloc d’estiueig, s’han arrendat com a habitatge principal o s’han venut a famílies que els han reformat. Molt pocs s’han destinat al sector terciari, concretament tres restaurants, una casa de turisme rural, i una botiga de mobles:

“...La gent plega, ara les cases són ocupades per gent de cap de setma-na, o gent que hi viu però treballant a fora i les terres les tenen arren-dades i les porten altres persones...” 66.

Encara que s’hagi reduït, el paisatge rural no ha desapare-gut, perquè encara hi ha camps i pagesos, malgrat que els pagesos representin un grup cada cop més restringit i acotat. Molt sovint ja no viuen al mas, venen d’altres municipis, menen camps de dife-rents explotacions i s’han instal·lat als nuclis urbans. Es tracta més aviat de pagesos que treballen la suma d’extensions de terra que arrenden dels abans pagesos que ho han deixat o s’han retirat. Així, el pagès que havia conegut les darreres dècades i que repre-sentava la immensa majoria de la població rural d’Aiguaviva, ha deixat d’existir. I amb això, també els seus patrons de vida s’han modificat substancialment.

Resumint, les activitats agràries a Aiguaviva estan limitades a dos o tres pagesos que s’hi dediquen exclusivament, mentre la resta dels camps els exploten pagesos de fora o s’han destinat a altres ac-tivitats. I el bestiar, estabulat, està concentrat en un parell de gran-ges. La configuració social del poble, per tant, ha canviat.

Malgrat tot, a tall de conclusió, direm que a pesar que les ca-ses com a unitat social s’han transformat, la concepció de comuni-

66 Home, setanta set anys, propietari (entrevista del 15.03.2011).

“La gent que va venir i es va posar a treballar pel seu compte va pu-jar molt més que la gent de pagès. Perquè el jornal va pujar molt”63.

En general el pagès apel·la a la manca de rendibilitat del món rural:

“Ara poc que hi hauria vida amb una casa així, amb poca terra i poc bestiar que teníem. No hi hauria pas res a fer-hi ara. Això ja no té sortida, i és que ara em penso que no en tenen ni els grossos, eh! S’ha posat tot molt malament! Ja ho veus no n’ha quedat cap. Però abans cada casa, és que si més no, una vaca o dos tothom la tenia, que és el que es tenia, un parell de vaques, algun porc, un porc es matava i al-guna gallina, que els ous els venien i te n’en menjaves, i el pollastre si fa no fa, i apa, i anar passant. Però com que collíem molts de fesols, i patates i cigrons, ja anàvem tirant d’aquí i alguna xuia de cansala-da més rància cap al tard i no tant al començament, i apa!”64.

A l’actualitat Aiguaviva hi ha aproximadament uns 70 masos però d’aquests 70 només en queden dos granges en actiu i que les porten masovers:

“Aiguaviva mateix fan més llet ara dos masovers que no pas abans amb uns cinquanta, però llavors en vivien cinquanta famílies que ara només en viuen dos”65.

Només en una d’elles els masovers resideixen a la casa. Les terres, les que no han quedat afectades per les grans infraestructu-res ni han cedit a les urbanitzacions, es continuen treballant; però els propietaris d’Aiguaviva ja no les exploten directament, les tenen


64 Dona, setanta set anys, masovera (entrevista del 17.01.2011).

65 Home, setanta cinc anys, masover (entrevista del 09.03.2011).

7978

10.Fonts d’arxiu

Arxiu Municipal d’Aiguaviva:

Sèrie I.3.3.1.10. Comptabilitat i recursos. Contribució rústica i pe-cuària. (1947-1989) Lligall 1.

Sèrie I.3.3.2.1. Recursos i impostos, cadastres i amidaments. (1947-1952). Lligall 1.

Sèrie I.1.5. Estadístiques de vida municipal, documentació diversa (1953-1997).

Sèrie VIII.1. Padrons i censos de població. (1948-1965). Lligall 1.

Arxiu Històric de la Provincia de Girona (AHPG):

Fons AHG170-249/Cambra Agrària Local d’Aiguaviva (1945-1993). Capsa núm. 1. Lligall 5. Certificacions, 1979-1991.

Fons AHG170-249/Cambra Agrària Local d’Aiguaviva (1945-1993). Capsa núm. 2. Lligall 2.

ALTRES FONTS:

Institut d’estadística de Catalunya (www.idescat.cat)

tat segueix sent, en certa manera, ben present. La idea de “comuni-tat social” s’ha adaptat a les noves circumstàncies recollint el seu sentit en la nova xarxa de relacions socials i de participació en algu-nes activitats del poble d’avui. I l’intercanvi veïnal encara persisteix, ara vinculant nous i antics veïns. Així mateix, Aiguaviva segueix sent un poble rural tot i que les activitats agràries les concentrin menys pagesos, i no tots d’Aiguaviva, i el paisatge agrari s’hagi reduït. La identificació i personalitat de la localitat continua, per tant, arrela-da al camp, encara que sigui en l’imaginari, en l’experiència i en la memòria social col·lectiva.

Nucli urbà del poble (anys 90). Cedida per la família Ribot.

81

0. Pròleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5

1. Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

2. Característiques de l’entorn natural i rural d’Aiguaviva. . . . . . . . . . . . . . . . . 15

3. El paisatge humà d’Aiguaviva: la vida i el treball del camp durant la segona meitat del s. XX . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

4. Masos, ecologia i relacions econòmiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31

5. Transformació en la producció i reproducció del mas . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

6. Procés d’urbanització i re-població . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

7. Relacions socials, de parentiu i veïnatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

8. Xarxes d’intercanvi, patrons de reciprocitat i ajuda mútua . . . . . . . . . . . . 61

9. La reconversió de la vida de pagès i els masos d’avui. . . . . . . . . . . . . . . . . 69

10. Fonts d’arxiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

índex

Les tranformacions del món rural al camp d'Aiguaviva (2013) Ed. Curbet

Documents

Transcript of Les tranformacions del món rural al camp d'Aiguaviva (2013) Ed. Curbet