Les festes vestides. El paper de la Casa Insa en les tradicions valencianes

Introducció

Ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, la Casa Insa

ha abastat de vestits i complements a nombroses

representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cine-

ma, carnestoltes, festes patronals, falles i proces-

sons fins l’última dècada del segle XX, i encara pro-

veeix els vora quatre-cents vestits que integren la

processó del Corpus de la ciutat de València, així

com ornaments per a actes oficials i protocol·laris.

La seua actual custodiadora, donya Carmen Ferrés

Garcia ens rep amb el riquíssim testimoni que supo-

sen els seus nítids records, els quals ens ajuden a

anar filant el grapat d’informació sobre la indumen-

tària festiva que els llibres de registre del negoci

conserven amb un minuciós detallisme i que quasi

gràficament arrepleguen bona part de la història de

les nostres tradicions.

89revistavalencianad’etnologia

LES FESTESVESTIDES.EL PAPER DE LA CASA INSA EN LES

TRADICIONSVALENCIANES

ORETO TRESCOLÍ BORDES1

ENRIC OLIVARES TORRES1

Casa Insa és l’establiment dedicat a la confecció i lloguer de roba per a representacions teatrals i fes-

tives de major tradició al nostre territori, darrer testimoni d’un negoci configurat en l’últim segle i mig

com un valor principal dins la festa valenciana. La conservació del seu arxiu, més el fons d’indumentà-

ria donat a la Diputació de València, resulta de gran interés per a l’estudi de les nostres tradicions.

Paraules clau: Insa, roberia2, indumentària, festa, Corpus Christi

1 Carrer Sant Vicent, 29, l’Alcúdia –46250– (València). [email protected], [email protected]. 2 Ens decantem per la utilitza-

ció del terme “roberia” en detriment del mot “guarda-roba” per definir millor l’establiment o negoci continuador de la tasca duta

a terme per l’antic gremi de robers de València.

Casa Insa is the establishment dedicated to the

manufacture and rent of clothes for theatrical

performances and celebrations with the longest

tradition in our country, last evidence of a busi-

ness formed in the last century and a half as a

principal value in public holidays in Valencia. The

preservation of its file, plus the clothing fund by

the Provincial Council of Valencia, is of great

interest for the study of our traditions.

Keywords: Insa, clothes shop, costumes, celebrations,

Corpus Christi

La importància de l’estudi de la indumentària

festiva

La dilatada trajectòria d’Insa com a establiment sub-

ministrador de la roba que ha conformat, almenys

en l’ideari col·lectiu, la imatge que tenim de les fes-

tes valencianes, com ara la del Corpus Christi de

València, fa que el seu estudi assolisca una impor-

tància cabdal a l’hora d’historiar-les, més si tenim en

compte que moltes d’aquestes han estat revitalitza-

des en els últims trenta anys per una visió general

favorable a la consideració patrimonial dels béns

etnogràfics.

És al caliu d’aquest redescobriment i exaltació

festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal

(Mairal, 2001: 9-15) a la conjuntura social dels pri-

mers anys de la transició democràtica, que surt la

necessitat –també política– de construir una identi-

tat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim

a una explosió editorial de títols relacionats amb les

festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà

per tota la dècada dels noranta fins a l’actualitat. Si

bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle

XX alguns erudits havien donat un pas endavant en

la consideració del folklore com un ens patrimonial

des de l’àmbit intel·lectual, com ara Maximilià

Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri,

Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys

quaranta i cinquanta, Francisco Almela y Vives, no

fou fins els anys huitanta i noranta que el folklore

prengué carta de naturalesa com a patrimoni etno-

lògic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regiona-

lisme o les ideologies centralistes d’estat d’altres

temps. Amb publicacions com La processó valencia-

na del Corpus, on Manuel Sanchis Guarner (Sanchis

Guarner, 1978) analitzava les làmines de Bernat

Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de

caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la

Comunitat Valenciana (Ariño i Salavert, 1999-

2002), La música popular en la tradició valenciana

(Pardo i Jesús-María, 2001), o el volum dedicat a la

cultura popular dintre la col·lecció Història de la

Ribera (Peris, 2005), a nivell més netament comar-

cal, fins a publicacions molt més concretes en el ter-

reny de la historiografia de l’art, com el Barroco efí-

mero en Valencia (Pedraza, 1982), per no citar el

copiosíssim volum de títols publicats a nivell local a

les diverses poblacions del País Valencià relatius a

les seues processons, a la música, a les danses, a la

indumentària, o bé a l’origen de les llegendes i

mites fundacionals que acompanyen les seues imat-

ges patronals o els municipis en qüestió, es fixen

per escrit uns coneixements que, fins al moment

semblaven no meréixer encara la dignitat del paper

i restaven només callats en el record o en les possi-

bilitats de la memòria oral.

No obstant això, podem dir que, fent un succint

estat de la qüestió, trobem dues vessants clarament

diferenciades en els estudis que d’alguna manera

s’acosten al fenomen festiu:

D’una banda, estan aquells que, des de la histo-

riografia, analitzen les festes com a expressió dra-

màtica, o com aglutinant representatiu de les capes

altes de la societat del Barroc, amb el corresponent

deteniment en la presència gremial, ciutadana o

eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes pura-

ment històrics i artístics d’aquestes manifestacions,

mentre aquells elements pròpiament efímers –en

tant que subscrits a la immediatesa de l’instant–

com les danses o els personatges bíblics que com-

posen els seguicis queden relegats a un segon plà-

90 revistavalencianad’etnologia

nol per folklòrics –en el sentit d’indoctes–, davall la

genèrica referència de “danzas”. Tant el magnífic

estudi que Pilar Pedraza dedica a l’arquitectura efí-

mera de la València barroca, com els dos volums

que Henri Merimée (Merimée, 1985) consagra a l’a-

nàlisi de l’art dramàtic en València, malgrat perfilar

perfectament el panorama festiu i representatiu del

Barroc, no entren en la descripció detallada de

cadascun dels elements que configuren aquestes

manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però

amb aquesta desatenció ens priven d’eines interpre-

tatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes,

diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les proces-

sons valencianes es mantenen intactes, quins han

desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho

han fet.

D’una altra banda, trobem els treballs etnolò-

gics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint

eclipsats –per falta de visió històrica– pel romanticis-

me d’aquells folkloristes de vocació potser més lite-

rària que no pas historiogràfica amb un enfocament

sovint reduccionista capficat en la sempreviva incli-

nació adamita d’arribar a explicar i a comprendre els

inicis més remots d’allò que a dia de hui perviu als

diferents seguicis festius. L’argument que els condu-

eix, a aquestos últims, a recercar en les bases de

l’antropologia el vertader o almenys el primigeni sig-

nificat de les danses i escenificacions processionals

actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat

d’evocació poètica els permet, ja que només una

certa intuïció juntament amb l’absurda màxima que

recolza el valor de les coses en funció de la seua

antiguitat, es presenten com a documentació justifi-

cativa d’allò que relaten. I perfectament veuen

enfrontaments d’arrel prerromana en els actuals

balls de bastons, o càntics pagans a la primavera en

les danses d’arquets.

Si, com pensem, el folklorisme (Martí, 1996),

amb la resta de recuperacions, són construccions

fetes al present amb una forta càrrega ideològica

que condiciona tant els records com els oblits sobre

els quals s’aixeca una tradició, quan analitzem les

danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no

els hi podem adjudicar un únic significat, ja que,

cada època, cada circumstància per on han passat,

els ha aportat matisos o bé els ha alterat per com-

plet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic

d’integrar en les celebracions religioses manifesta-

cions coreogràfiques o musicals de caràcter més bé

bròfec i carnestoltenc com les comparses de Locos o

les Moixigangues.

El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu

naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estric-

to –entés com a voluntat d’un col·lectiu de represen-

tar-se a si mateix amb les senyes que l’identifiquen i

el lliguen al seu passat com a poble– ha transcorre-

gut per etapes de major i menor èmfasi en les pobla-

cions que l’acullen, però sempre –i combregant amb

allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació

duu parella una ideologia– ha sabut motlurar-se

segons el sol que més escalfava, des de la visió pie-

tosa, conservadora i monàrquica que, consegüent-

ment comportaria el voluntari desmembrament en

temps de la República, a la visió regionalista integra-

dora dins l’ideari del règim franquista amb Secció

Femenina, per passar a una altra visió, no menys ali-

mentada políticament, com és la de les llibertats

democràtiques i la reivindicació d’una identitat inde-

pendent i autònoma del conjunt de l’estat que es

fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant


amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi dar-

winià, que es manté fins al moment, amb diferents

vessants i matisos, volent donar resposta a la recer-

ca d’un patrimoni identificatiu o al pur desig d’es-

pectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectò-

ria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle

agrari, per exemple, ens resulta insuficient.

En qualsevol cas, en una i en altra tendència –la

folklorística i la historiogràfica, per dir-ho d’alguna

manera– s’obvia, per abundància o per defecte –i

sempre per falta de col·laboració entre les dues–, la

relativa modernitat de les festes actuals.

L’estandardització dels seguicis processionals en

la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a

través dels documents proporcionats pels fons de la

roberia Insa de València, transmissora i regidora

també durant bona part de la seua història del

model per antonomàsia de la indumentària festiva

tradicional.

Aquest període de màxim apogeu, que podem

situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols a nivell

qualitatiu –no oblidem que els llibres de festes en el

segle XVII constitueixen un gènere literari autònom

justament per la seua excel·lència i repercussió– sinó

també quantitatiu i definidor de moltes manifesta-

cions folklòriques valencianes. En aquest aspecte,

hem de tenir en compte que és precisament en

aquest marc cronològic que es produeix la definitiva

sistematització d’uns seguicis processionals, en prin-

cipi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un

cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos

de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà

la declaració del dogma de la Immaculada

Concepció el 1854.

Els orígens d’un negoci familiar

Fou precisament en començar aquest període, cap

al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd

d’Ontinyent, va ser enviat pels seus pares a treba-

llar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu

regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de

València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14.

Allí treballava com a ajudant fins que el 1866 el

propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com

que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne

l’adquisició, va anar amortitzant les despeses amb

el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 tro-

bem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar

les processons –un que duria encara l’antic propie-

tari i un altre que controlaria Insa, entenem que

per a comptabilitzar millor el seu treball i poder

abonar el que li restava del traspàs–. Així fins que,

el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el

lloguer d’uns angelets per a Xest, segons ens con-

tava la seua besnéta, el negoci quedava definitiva-

ment en mans del seu nou regent. Començava d’a-

questa manera la història d’un negoci familiar

dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran

solera a València, apellat fins a hui Insa, en honor

seu. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada

a l’establiment de Gimeno fins el 1889, any en què

es traslladaria a l’actual domicili, la vella casona del

segle XVI, llavors un immoble –que havia estat

abans fàbrica de ventalls– propietat de la vídua i

els fills de J. Tello, amb els quals signarien el con-

tracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest

contracte, que ubica la casa al carrer de l’Arbre

núm. 62, encara es conserva, amb data del 16

d’octubre de 1889 i per un import que ascendia a

406’25 pessetes.


Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona,

Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa

–àvia de donya Carmen– i Miguel. Aquest últim

fou qui continuà el negoci fins la seua mort el

1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i

ordenat en la feina, conta la neboda que recorria

tota València si feia falta per recuperar unes calces

que no li havien tornat. També el recorda com un

home humil però molt treballador i jovial, i un bon

amant del teatre, passió que l’acompanyaria al

llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills,

el negoci hagué de passar als seus nebots, però

només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i

José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el

projecte.

Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona

vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els

seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua

dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de con-

feccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va

saber derivar la dedicació del seu taller des de la

roba de processons –encara en auge durant el pri-

mer terç del segle XX– fins a la indumentària per al

cinema i els ornaments, segons els temps i en funció

de les necessitats que ell intuïa en la València de la

República i postguerra. De fet, la mateixa proclama-

ció de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sor-

prendre a Cullera (Trescolí i Olivares, 2009), prepa-

rant la indumentària de la processó i cavalcada de

les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els

carros triomfals que hi participaven. Allotjat a les

Escoles, va haver d’improvisar amb el material del

qual disposava –es conserva el llistat de roba llogada

aquell any– unes representacions acords amb la

ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar

una carrossa presidida per una fotografia en gran de

Blasco Ibáñez.

Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins

a l’actualitat, la seua filla Carmen Ferrés García,

fent-se càrrec del taller de costura ja després de

guerra i continuant la tradició familiar amb l’ajuda

de la seua germana, i posteriorment dels seus

nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda,

l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va

contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus ves-

tits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa

Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el nego-

ci familiar en els anys trenta. En aquell moment la

feina era complicada, ja que eren l’única roberia que

quedava a València i totes les companyies s’adreça-

ven a ells. Es duien a terme representacions de sar-

suela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal

–on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestua-

ri per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales– i a

l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó

també a molts pobles de la contrada. Una mateixa

setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o

tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari con-

feccionar per duplicat i fins i tot per triplicat un

mateix vestuari, fet que complicava i molt el dur un

inventari de roba cada volta més complex. En els

anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a

València. La Casa Insa servia a les companyies de

Milagros Leal–Salvador Soler Marí, Ismael

Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique

Rambal. També es feia cinema, i la Casa Insa treba-

llà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o

Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El

Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La

última falla.


En minvar en les dècades següents les represen-

tacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren

cap a les disfresses i el vestit tradicional de valencia-

na, on donya Carmen s’ha donat a conéixer com

una gran indumentarista. L’any 1996 es va jubilar i

des d’aleshores la Casa Insa s’ha centrat sobretot en

el lloguer d’elements d’ornament per a actes proto-

col·laris i oficials.

L’ofici de rober

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut

d’Estudis Catalans contempla el terme “guarda-

roba” en la seua primera accepció com a lloc on es

guarden els vestits, i en la segona com a lloc on es

deixa l’abric en els locals públics. Però no fa cap

esmena al negoci o ofici de rober. En canvi, la Real

Academia Española de la Lengua defineix el mot

“ropería” com a: Ofici de rober/ Establiment on es

ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la

roba dels individus d’una col·lectivitat/ Ofici de guar-

dar la roba i tindre cura d’ella. De totes elles, només

la primera accepció pot relacionar-se amb la tasca

desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis sem-

blants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet

de confeccionar roba per a representacions i llogar-

la en ocasions especials. De la segona, tenim cons-

tància que a València era coneguda la roberia de les

“Malaenes” a la Baixada de Sant Francesc, la qual

s’anunciava encara el 1893 com a “Ropas usadas,

junto al Convento de las Magdalenas” i que no gau-

dia de massa bona premsa. De fet el seu nom, “les

Malaenes”, va passar despectivament a la parla

popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit.

Però potser es tracta d’especialitzacions prou tarda-

nes, ja que el gremi de robers de València, en les

seues ordenances del 1732 ve a atribuir-se des del

segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants

i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la con-

fecció de peces com camises, corbatins, bates, etc.,

tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sas-

tres, tal i com es declara a una Reial Sentència del

1652 (Real Sentencia..., 1652; Ordenanzas..., 1819).

Evidentment, a mesura que surten noves neces-

sitats en la societat valenciana els gremis existents

hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues

produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser

el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII

comencen a proliferar les celebracions per naixe-

ments, proclamacions, coronacions o visites dels

monarques, així com canonitzacions i rogatives

diverses a l’espectacle festiu de la València barroca.

I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa

per l’aprovisionament de robes, carros i artefactes

per a l’organització dels nombrosos seguicis que

esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó pel pri-

mer centenari per la construcció de la Capella de la

Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de

robers, un dels més antics de la ciutat, presenta un

“Gran Turco y representaciones de cuatro de los

continentes” i, a la processó del 1662 que relata

Valda, presenta un carro finament decorat protago-

nitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en

la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perse-

guida per la bèstia. Davant del carro figurava una

dansa composta per “verdaderos Gitanos, y

Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y

mudanças, dio al concurso mucho entretenimien-

to”.

Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest

gremi, com és lògic en una trajectòria semblant,


passaria per una àmplia diversificació al llarg del

temps per a arribar en l’últim terç del segle XIX a sig-

nificar un tipus de negoci ben concret dedicat al llo-

guer de roba de processons, màscares o teatre, no

sempre inclusivament. De fet, Insa és un dels pocs

establiments que abastava totes aquestes vessants, i

moltes més que anirà assolint amb els anys, com per

exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els

ornaments o les disfresses.

A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa

podem constatar també el funcionament de roberies

anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de

Salvadora Cucarella, ambdues de mitjans del segle

XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comenta

haver-se format com a rober amb son pare3, fet que

pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les prime-

res dècades de segle. El seu negoci degué ser impor-

tant en el seu moment, ja que en la dècada de 1870,

alguns anys després d’haver estat adquirit per Insa,

als diaris encara es nomena la roberia de la Vídua de

Gimeno –suposem que es referiria a la vídua de

Bautista Gimeno i mare de Juan María Gimeno, ja

que aquest encara apareix signant el traspàs del

negoci a Miguel Insa en 1876–, i el mateix Insa la

nomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872

per a la processó de Carcaixent, on especifica que

aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de l’Ave

Maria amb roba de moros, però que la que ell els

estava servint llavors –açò és roba a l’antiga i

d’Itàlia– també els agradava.

Juntament amb aquestes dues roberies, en els

mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la

d’una tal Montora, que en 1872 li proporciona a

Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes

festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada

al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX

encara llogava Gegants i servia roba per a teatre i

processons; i la de Pasqual Isla, al carrer d’Escolano.

Aquesta darrera roberia era prou més menuda que

Insa i tan sols va romandre oberta fins a la guerra

civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava

donya Carmen, el seu propietari acudia a la plaça

acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo

–que després seria també joier– per si es descosia

algun vestit de torero i se’n podien aprofitar els

ornaments per al negoci. No van treballar mai la

roba de teatre i quant a la indumentària per a pro-

cessons, tot i que en algunes ocasions van col·labo-

rar colze a colze amb Insa, sabem que servien prin-

cipalment a les d’Algemesí. Per exemple, en la rela-

ció de comptes de les despeses originades per la

processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906

figura la casa Isla com a subministradora dels abilla-

ments4.

Altres robers d’aquell moment dels qui tenia

notícia donya Carmen eren Salvador Peris, ubicat al

carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro,

els quals també havien treballat des de 1870 roba de

teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa.

Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober,


3 El 1852 es documenta a Carlet el pagament de dos-cents quaranta reals a Bautista Gimeno pels vestits de les matrones. És pos-

sible que aquest Bautista Gimeno fóra el pare de Juan María Gimeno, que ens apareix als arxius d’Insa. A.M.C. (Arxiu Municipal

de Carlet), Llibres de comptes de festes. 1852. Carpeta 04/14. 4 Arxiu Municipal d’Algemesí, Cuenta justificativa de los produc-

tos y gastos originados en la cleebración de las fiestas dedicadas a Nuestra Señora de la Salud, en el expresado año de 1906, ren-

didas por D. Bruno Baldoví Trull en nombre y representación de su difunto padre, D. Juan Bautista Baldoví Badía, depositario que

fue de la expresadas fiestas. Caixa 543.

ja del segle XX, qui també treballava processons

–però no teatre– i que després de guerra aspirà a

quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el

qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retroce-

dim en el temps fins al principi del segle XIX, per

exemple, i ja fora de l’arc cronològic que abasta la

Casa Insa, trobarem altres referències que documen-

ten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el

1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef

Balija de València pel lloguer de les robes per a la

processó5.

En tots aquests casos, es tracta de tallers que

confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la

mantenien i reformaven quan es feia malbé.

Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les

tasques d’atenció al públic i també en les d’elabora-

ció de la roba. El treball de costura a Insa, recordava

donya Carmen, es feia generalment en estiu perquè

hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades

diverses dones que s’encarregaven de cosir, totes

elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui,

havent après a cosir al taller d’una costurera france-

sa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dis-

senyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula

gran feta pel seu marit amb l’armadura d’una caixa

de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les

teles que després serien confeccionades al saló prin-

cipal, a la claror del sol davant els enormes finestrals

que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas

en les últimes hores del dia.

El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el

dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el

procediment de l’estergit –més tard es farien a

màquina per Campoy–, i quan es feia decoració

retallada les vores s’encerillaven perquè no es desfi-

laren. La màquina de cosir Singer que encara presi-

deix el taller era també propietat de donya Josefa

Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només

comptava amb dotze anys i començava a aprendre a

cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que,

segons ens informa donya Carmen, han quedat hui

en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mit-

janes actuals, molt més grans que les de llavors.

La neteja de la roba es duia a terme en el pati,

sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb

un paeller i una caldera per a escalfar l’aigua i rentar

les peces en casos d’excessiva brutícia. Recordava

donya Carmen, com en temps de guerra la roba es

fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pasti-

lles de sabó, apujant-se després amb una corriola

fins al porxe i allí mateix, o al terrat, s’estenia. La

planxa, que encara era de carbó, es trobava també

al porxe, on s’enllestia la roba i s’abaixava ja a punt

per a servir-la novament.


En el cas de lloguers massius, com ara la roba

per a processons com la del Corpus, on els encarre-

gats de representar els personatges bíblics eren nor-

malment gent pagada, del carrer, i en molts casos

captaires, era un costum de la roberia el fet d’escal-

dar la roba amb aigua calenta i cendra –a mode de

lleixiu– en unes gran calderes que estaven al pati,

per tal de garantir unes mínimes condicions higièni-

ques en les peces llogades.

L’atenció al públic (fig. 1) estava a càrrec dels

homes –la costura semblava una feina més decoro-

sa per a les dones– i es feia al mostrador principal,

amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí

fins a l’una del migdia i des de les tres fins a les set

de la vesprada. Però quan s’acostava el període de

Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular

a la València d’aquell temps, l’establiment romania

obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a

Màscares a altres plantes baixes del barri perquè en

subministraren a canvi d’un honorari. Encara en els

anys trenta del segle XX, donya Carmen recorda

com els xiquets, normalment abillats amb roba de

“dimoniet”, deixaven tan sols el seu pitet com a

pinyora, i s’emportaven la disfressa per jugar al car-

rer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contra-

ri. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en

compte aquests costums, reflectits en les notes de

1859 dirigides als qui tractaren el vestuari:

“NEGOCIO DEL CARNAVAL.

Antes de principiar los bayles de máscaras en

los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procu-

rar el que maneje el vestuario tener arreglados

los trajes de limpiar camisetas, repasar los

dominos, && teniendo de antemano algunos

amigos de los que yo he encontrado en mi vida

pocos o ninguno para que se busquen patios

para la colocación de la ropa, cuando más

casas se pongan más partido se saca a estos SS.

Se les da la 5ª parte del producto total respon-

diendo ellos si se extravía alguna prenda.

Primero según el nº de casas se tenga así debe

hacerse el surtido procurando atenerse a los

libros que en ellos se encontrará la manera

como se debe repartir y calcular como se debe

alquilar procurando siempre sacar todo el par-

tido posible y cuando se conozca que no

puede sacarse más, no siendo un escándalo,

se debe alquilar como se pueda, en la tempo-

rada se saca algún partido”.

Aquest tipus d’anotacions es feien necessàries

davant la complexitat de la feina diària i el gran

nombre de peces que havien de gestionar, açò és,

confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant

per a ocasions importants, com ara Carnestoltes,

festes locals i representacions teatrals, com per al

lloguer ocasional de disfresses i altres robes a parti-

culars. Tal volum de treball requeria d’una minucio-

sa tasca de registre duta a terme pels successius

administradors del vestuari que ha quedat perfecta-

ment reflectida als llibres de lloguer.

Afortunadament tenim constància de totes aquestes

notes i relacions gràcies als vora huitanta volums

manuscrits que, des de 1854 fins pràcticament els

nostres dies, s’han conservat a l’arxiu particular de la

Casa Insa. D’ells destaquem els més antics, un llibre

pertanyent a la roberia de Salvadora Cucarella, que

abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de

Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots ple-

gats passaren a engrossir, juntament amb el vestua-


(fig. 1).- Preparant la processó del Corpus al mostrador principal

5 Arxiu Municipal de Carlet, Llibres de comptes de festes. 1826. Carpeta 04/3.

ri traspassat, el fons Insa, els llibres del qual aparei-

xen datats a partir de 1866.

Separats principalment en llibres de teatre i lli-

bres de processons, van glossant per anys i per

pobles o particulars tota la roba llogada al negoci,

tot especificant-ne, en la majoria d’ocasions, el preu

de cada peça, així com la suma del total, a més del

nom i l’adreça del qui se’n feia càrrec. De la impor-

tància de la informació que calia fer constar als qua-

derns de registre exposava el 1859 el propietari Juan

María Gimeno la següent advertència:

”Por amigo que sea el que entre a alquilar tra-

jes, se apunta en el libro diario el nombre, ape-

llidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con expli-

cación de prendas por muchas razones.

Primera: por sucederse necesitar alguna pren-

da para el teatro y como que es una función

pública no se le puede engañar a éste, y si

puede sustituirse en cualquier cosa a los aficio-

nados. Si el individuo que entra a alquilar es de

fuera de los pueblos de la provincia, se necesi-

ta una persona que responda y al mismo tiem-

po que firme una obligación del nº de trajes

que lleva, con explicación de las prendas para,

en el caso de faltar alguna, reponerlas o abo-

nar su valor.

El haberme sucedido muchísimos casos me

han enseñado a no fiarme de las buenas razo-

nes, procurando, si es posible, cobrar antes de

todo, incluso por amigo que sea”6.

Cal assenyalar, a més, com l’enumeració de la

roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells

escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa

Pareja i després per Miguel Insa Pastor, s’estén nota-

blement en la descripció del vestit indicat per a cada

personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot,

materials que les componen. També, i de manera

anecdòtica, s’incloïa algun comentari sobre l’estat

de les peces de roba en ser tornades, sobre el paga-

ment i la devolució o no d’aquestes i, fins i tot, del

tractament rebut pels operaris de la Casa als pobles.

En canvi, les anotacions als llistats dels anys vint i

trenta del segle XX, probablement escrites per Juan

Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més

escarides i se centren més en allò que interessa al

negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de

manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de

pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es

limiten només a apuntar el nombre de peces –sense

indicar quines–, com en la relació de vestits llogats a

les festes de Carlet de 1899.

Però açò no només podem atribuir-ho al caràc-

ter o hàbits de l’escrivent. Potser l’extensió i quasi

literaturització d’aquelles notes de lloguer caldria

relacionar-ho amb l’esplendor que en la segona mei-

tat del segle XIX adquireixen un tipus de processons

i cavalcades “historiades”, hereves de la tradició

barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a

repetir-se al llarg del segle XX. D’altra banda, i dei-

xant a part les qüestions cal·ligràfiques dels docu-

ments, direm també que, tot i que en la portada sol

especificar-se l’especialitat del llibre, en alguns

volums és comú trobar reunides en les mateixes

pàgines referències a roba de teatre, comèdies, car-

nestoltes i processons, cronològicament ordenades

per mesos i anys (fig. 2).

En altres casos podem trobar el mateix llistat de


lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys amb

tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cro-

nologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta

del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un

altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La

hipòtesi d’adjudicar a cada operari un llibre diferent

ens ve molt bé per a explicar el període en què

Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno,

havia de pagar amb el seu jornal les despeses del

negoci abans de fer-se’n propietari definitivament el

1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-

1876 correspondria a Gimeno mentre que el de

1866-1883 podria ser el de les anotacions de

Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer d’aques-

tos llibres, el qual apareix sense signar i amb cap

altra referència que done llum sobre el seu redactor.

Podria ser el quadern d’algun altre operari que tre-

balla per a Gimeno primer i després per a Insa just

en els anys en què es fa el traspàs?

Amb una sistematització no sempre rigorosa

però amb gran ordre per a la seua època, l’encàrrec

s’enllestia, segons ens contava donya Carmen, en el

moment de la petició de les peces, indicant-se en el

registre la relació de tot allò que s’emportaven i el

corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es

comprovava el seu estat i s’afegia als peus de la sus-

dita nota la informació pertinent, el que explica que

trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps

verbals diferents: passat i futur.

Aquestos encàrrecs podien ser rebuts per carta

–a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer

mitjançant el telèfon– o personalment a través dels

dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de

les companyies de teatre o els particulars. La roba es

duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials

de fusta –les dels anys vint encara es conserven–

quan es tractava d’enviar-la per tren als pobles. Amb

elles viatjaven un o dos operaris que ajudaven a ves-

tir els figurants i que, a més, en el cas d’algunes fes-

tes, eren contractats sovint per a fer de geganters.

En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostat-

jats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant

positivament com negativament, donen compte

alguns comentaris inserits als llistats del lloguer.

Resulta anecdòtic el cas dels operaris que anaven a

Silla per a la processó i s’emportaven la cadira per a

dormir i la palangana per a llavar-se.

Quan era la gent del poble la que acudia a Casa

Insa per a replegar la roba contractada, ho feia nor-

malment amb carro i haca. Aquest fet, recordava

donya Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa


6 Notas que podrán interesar al que maneje el vestuario, 1859. Arxiu particular de la Casa Insa.

(fig. 2).- Els Apòstols del Corpus. València, anys 40

pel rebombori i alegria que suposava per a aquella

gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nom-

broses les ocasions en què l’encarregat de traslladar

eixa roba era el propi ordinari, qui sovint triava sense

massa criteri les peces que eixirien en aquelles pro-

cessons i manifestacions festívoles.

Malauradament, algunes d’aquelles peces no es

tornaven o ho feien en molt mal estat. Es tractava

d’un negoci difícil (fig. 3), que havia de saber fer

front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a

més resquitx econòmic. La Casa Insa degué apren-

dre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i

desperfectes a què s’exposaven les seues robes. Per

això una de les seues màximes era que quan es con-

feccionava una peça nova, si en el primer lloguer no

es cobrava la meitat del seu preu, aleshores no es

feia un bon negoci.

El fons d’indumentària per als seguicis

processionals

El conjunt de robes i demés efectes que conforma-

va originalment el fons de la Casa Insa procedia

dels béns traspassats per Juan María Gimeno i

Salvadora Cucarella. L’inventari dels vestits proce-

dents del primer, probablement alguns encara del

taller de son pare, també rober, i que passaren a

formar part d’Insa, data del 1865: un llistat amb

pràcticament la mateixa nomenclatura en la indu-

mentària que la que emprarà Insa per més d’un

segle endavant.

Posteriorment aquest fons es va enriquir amb

els “efectos, ropas, armas y demás” que Salvadora

Cucarella y Puch traspassava en favor d’Insa pels

mateixos anys –el llibre on hi figuren encara es

conserva, però malauradament no està datat–.

D’entre els efectes adquirits podem assenyalar

quantitat de dalmàtiques, túniques, vestits de

Moros, Moixigangues, Valencians i Valencianes,

Momos, Pastors, Cabuts, Santes i Cirialots, entre

altres (fig. 4).

I és que, com comentava donya Carmen, men-

tre la roba de teatre s’ideava completament al

taller familiar, amb l’ajuda i la inspiració de figurins

i gravats de recreacions històriques, els models de

roba processional, tot i que s’elaboraven en gran

part ex-novo a la Casa, procedien d’aquelles robe-

ries anteriors que, a la seua vegada, prenien com a

referència les peces utilitzades històricament al

Corpus, establint-se tot un repertori clàssic d’indu-

mentària per a Santetes, Apòstols, Misteris o

Locos. Aquest podria relacionar-se, almenys visual-

ment, amb les il·lustracions de l’Àlbum del Corpus,

realitzades per Tarín i Juaneda el 1913, o les del

Rotllo del Corpus de l’Ajuntament (ca. 1825) –tot

salvant, clar està, el marge de fidelitat a la realitat

que aquestes pogueren mostrar–. I fins i tot, enca-

ra que de manera molt indirecta, amb les imatges

representades als llenços de José Camarón el 1790


al monestir del Puig, sobre el trasllat de la imatge

de la Mare de Déu a València el 1588; al llenç anò-

nim del segle XVIII, a la capella del Crist de l’esglé-

sia de l’antic convent del Pilar, on es representa el

trasllat del Crist del Salvador el 1549 amb motiu de

l’ampliació del temple; als frescos de Bartolomé

Matarana a una de les capelles de l’església del

Patriarca, on es reprodueix la processó feta a

València el 1602 per rebre una relíquia de sant

Vicent Ferrer, o al doble retaule pintat per Joan de

Joanes a mitjan segle XVI per al Gremi de Pelaires,

conservat a l’església de sant Nicolau, on es repre-

senta la processó al Monte Gargano, totes elles

citades per Catalá Gorgues (Català, 2003: 13-14),

per no mencionar l’amplíssima bibliografia sobre

relacions de festes dels segles XVI, XVII i XVIII que

glossa, per exemple, Carreres Zacarés (Carreres,

1925), i que d’alguna manera podrien haver-se

configurat com a models llunyans per a les seues

invencions.

De fet, algunes d’aquestes descripcions detallen

pormenoritzadament cadascuna de les parts que

composen els vestits. És el cas del Ball de Tornejants

–format pel patge de gineta, tornejants, padrins i

patges de vares– que presentà el Gremi de Guanters

de València en la processó de 1738 i que apareix en

la Quinta Centuria de Joseph Ortí y Mayor, publica-

da el 1740. En ella s’evoca la indumentària que més

d’un segle després serviria Insa als Tornejants de

Sueca, Silla, Benifaió o l’Alcúdia (fig. 5). Però aques-

ta influència no només quedava reflectida en la roba

servida per aquesta roberia, sinó que va restar d’al-

guna manera convencionalitzada en l’imaginari visu-

al col·lectiu. Tenim el cas dels Tornejants d’Algemesí


(fig. 4).- Ball de Nanos preparant-se al pati de la Casa. Anys 20-30

(fig. 3).- Vestint els personatges de la processó al pati de la Casa

que, tot i no haver llogat la seua roba a Insa, presen-

ta encara una estètica molt semblant a la ressenya-

da en aquelles narracions.

Moltes de les altres danses processionals que

han perviscut fins als nostres dies també han man-

tingut un mateix referent visual en la seua indu-

mentària al llarg dels diferents segles d’existència,

malgrat el seu caràcter efímer. Una excepció que

confirmaria aquesta regla seria, en tot cas, la del

Ball de Nanos o Cabuts que, si bé fa dècades es ves-

tien els seus balladors amb teles de cotó de dife-

rents colors, com encara ocorre per exemple a

l’Alcúdia, en l’actualitat han estat substituïdes en la

majoria de manifestacions per vestits de llauradores

i llauradors.

De la procedència de la majoria d’aquelles indu-

mentàries festives, però, poc sabem. Potser es trac-

ta de models que vertaderament són fruit de la ima-

ginació del moment i per això s’expliquen tan deta-

lladament, o potser es tracta de models heretats l’o-

rigen dels quals fins al moment ens és impossible

escorcollar. En aquest sentit, recordem, per exemple,

com en la proclamació de Ferran VI en València l’any

1746, s’elogià la inventiva en la interpretació d’un

ball: “portose con tan hidalga bizarría este Gremio

[el de Cordoners i Botoners], que al Oficial de él que

impuso con tan breves días a los Torneantes en la

destreza que se experimentó, le satisfacieron cum-

plidamente el trabajo que en ello tuvo, dándole

agradecidos el título apreciable de Maestro”.

Suposem, per tant, que si l’originalitat i l’atreviment

en el muntatge de danses per a esdeveniments d’a-

questa envergadura era un incentiu, moltes d’a-

questes que finalment han perdurat, o almenys, la

seua imatge o derivats, devien haver-se enginyat

durant els segles XVI, XVII i XVIII –tal vegada volent


recrear temps pretèrits des de la seua particular

visió– al caliu de l’entusiasme d’aquestes celebra-

cions. Tot el contrari del que ocorre al segle XX, on

el que més s’ha valorat ha estat precisament el man-

teniment inalterable d’aquestes tradicions, per

damunt dels inevitables canvis i evolucions detectats

en la indumentària i les coreografies, els quals no

arriben mai a afectar l’essència dels seus valors iden-

titaris.

No és fàcil establir una única línia en l’evolució

dels abillaments processionals. No ens valen les poè-

tiques interpretacions, generalment fantasioses, que

han dut alguns autors a remuntar-se a temps remots

–ibers o romans– per explicar el que només tenim

documentat a partir de l’Edat Moderna.

Desconeixem a ciència certa quin o quins motius

portaren a l’estandardització d’un model concret en

la roba de l’Apostolat –en el cas dels mantells

romans brodats que lluïen antigament–, en l’ús de la

indumentària a la romana –cuirassa i faldellí– i del

casquet amb plomes per a les danses de Pals (fig. 6)

o del Torneig i dels Volants portadors de l’anda, en

l’aparició de les faldes de gitanes per als Balls dels

Arquets, o en la utilització dels pantalons i bruses de

baieta pintats a ratlles per a les comparses de Locos

i les Moixiganges (Vidal, 1971: 125-130; Llorente,

2001: 159-160; Thous, 1934: 52-54). Aquesta dar-

rera, almenys, pot tindre un origen documentat,

molt més recent, si fem cas a Maximilià Thous quan

diu que procedia de la famosa sarsuela Jugar con

fuego, composta per Francisco Asenjo Barbieri en

1851, i amb llibret de Ventura de la Vega, on els

bojos del manicomi apareixien vestits amb tela revin-

guda de matalàs a llistes i barret orellut.

Els pobles i les festes

En analitzar, però, amb deteniment, la documenta-

ció de la Casa Insa, així com la conservada a alguns

arxius municipals en la secció de “Comptes de fes-

tes”, ens adonem de la importància que tenien

aquestos negocis de lloguer com a proveïdors i

sovint també com a regidors d’una indumentària i

una estètica que ha perdurat en moltes danses ritu-

als, almenys durant tot el segle XIX i bona part del

XX. Un fet que potser resulte sorprenent en l’actua-

litat, quan el més recurrent en aquestes manifesta-

cions tradicionals és la confecció exclusiva i particu-

lar per a cada element festiu.

No obstant això, no cal anar unes dècades molt

lluny per a comprovar que allò més habitual llavors


(fig. 5).- Els Tornejants de l’Alcúdia. 1948

(fig. 6).- Els Bastonets d’Algemesí amb els vestits antics

era el lloguer de robes per a les processons i caval-

cades, però també per als quadres de balls popu-

lars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, repre-

sentacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns

personatges de la Setmana Santa. En el cas de la

indumentària de les danses rituals, els canvis en el

gust, l’evolució de la moda i, sobretot, l’augment

de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els hui-

tanta, al vent del desig de recuperació de patrimo-

ni etnogràfic, la voluntat de crear una roba pròpia,

només usada per al poble o festa en qüestió, en la

qual s’emprara sovint un teixit exclusiu que el dis-

tingira dels models usats en poblacions veïnes. Així

ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixe-

ranguers d’Algemesí, clarament identificables pels

colors de la seua roba, o dels Negrets de l’Alcúdia,

abillats fins els anys setanta amb una indumentària

a la morisca llogada a Insa (fig. 7), i que a partir

dels huitanta canviaren radicalment per una brusa

ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles

verdes i blanques transversals encomanada expres-

sament per l’aleshores regidor de Cultura com a

senya d’identitat del ball i també del poble. El

mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment

recuperats, com el dels Tornejants de Sueca i el de

l’Alcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han

renunciat a la indumentària original servida dèca-

des enrere per la Casa Insa i han optat per la con-

fecció d’un disseny totalment diferent, en el cas de

Sueca inspirant-se en els Tornejants d’Algemesí

però afegint els colors propis de la seua ciutat, el

roig i el groc, i en el cas de l’Alcúdia, mantenint


una estètica a la romana clàssica –amb cuirassa i

faldellí i casquet emplomat– però substituint l’antic

color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua

patrona.

Fins els anys setanta del segle XX la informació

que ens aporten els Llibres de Processons és riquís-

sima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la tota-

litat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta

almenys d’un instrument fonamental, a completar

amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens

documenta amb gran precisió la presència, evolu-

ció, i en alguns casos desaparició, de molts dels ele-

ments folklòrics –figures bíbliques, històriques i

al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i

danses– aglutinats en les dues manifestacions cele-

bratives per a les quals Insa treballava principal-

ment: la Processó i la Cavalcada.

Aquesta segona, que tingué el seu últim

moment d’esplendor al final del XIX i principi del

XX, i que també era coneguda com la Degolla, se

celebrava generalment la vespra del dia gran. Era

un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua

configuració típica o convencionalitzada en la del

Corpus Christi de València, tot i que cada poble va

adaptar els seus elements integradors als gustos,

interessos o disponibilitats econòmiques de cada

moment. Davall aquest terme genèric es pot tro-

bar una certa varietat tipològica que deriva en les

anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques

o històriques –aquestes últimes incloïen personat-

ges coneguts de la història local, valenciana o

espanyola, com ara el rei En Jaume, els Reis

Catòlics o Cristòfol Colom–. També cal assenyalar

com algunes d’aquestes a principi del segle XX

esdevingueren autèntiques batalles de flors per

influència de la del cap i casal, llavors una de les

manifestacions lúdiques amb més renom del

calendari festiu valencià.

Aquestes Cavalcades solien comptar general-

ment amb un o dos Carros triomfals –dels quatre o

cinc que Insa conservava al pati–, els quals eren

capitanejats per una Reina de la festa, luxosament

vestida, acompanyada de dues cambreres. En ells

també podien figurar alguns xiquets vestits d’àn-

gels i alguns homes disfressats d’Indis per a condu-

ir-los. De la mateixa manera solien incloure en el

seguici al Capellà de les Roques, o Convidador de

la festa, vestit amb indumentària cerimonial i mun-

tat a cavall, al qual acompanyaven dos Momos i

dos Xiquets amb banderes, figures totes elles pro-

cedents del Corpus valencià. No podien faltar tam-

poc les Banderoles, reis d’armes abillats amb les

dalmàtiques quatribarrades, barba postissa i coro-

na de llautó, que enarboraven les banderes de la

ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues

pròpies. En aquest seguici profà també podien

incloure’s alguns personatges bíblics de sabor molt

popular, com els tres Reis Mags seguits de tres

Criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte,

més coneguts com “La Burreta”. Animaven la car-

rera algunes comparses, com les dels Locos o les de

Moixigangues, variades i tradicionals danses rituals

que també ballaven a la processó i, per descomp-

tat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per

botargues que, estrafolàriament vestits, demana-

ven la voluntat als assistents. L’element regional

tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a

moltes d’elles es llogaven vestits de llauradors i

llauradores que després lluïen muntats sobre enga-

lanades gropes.


(fig. 7).- Els Negrets de l’Alcúdia. 1957

citat de coordinació demostrada per alguns mes-

tres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de

Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX

s’encarregà de l’organització de les seues festes

patronals, incorporant danses tan insòlites com la

de la Paella, la dels Pallassos, Vells,

Contrabandistes o Estudiants. La Dansa de la

Moma, en la qual es representa la victòria de la

Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en algu-

na anotació, així com diferents danses de xiquets o

xiquetes i danses de gremis, com les que es lloga-

ven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX,

sense especificar-ne el nom. Però les danses més

nombroses abillades amb indumentària confeccio-

nada a la Casa Insa eren, sense cap mena de

dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals

poden trobar-se en pràcticament la majoria de

pobles que llogaven la roba de les seues festes en

aquest establiment centenari.

I quines eren aquestes celebracions per a les

quals Insa treballà de manera més regular des dels

seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que

integren el calendari festiu valencià. Si fem una

breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per

al gener se subministraven els abillaments per a la

cavalcada de Reis de pobles com Benissanó,

Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de

Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle

de Belles Arts de València, també per a les festes de

Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de

Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a

les Carnestoltes de València i Sueca era d’allò més

destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la

indumentària valenciana per a les Falles gaudí


Molts d’aquests personatges, no cal dir-ho,

podien figurar tanmateix en les Processons, la

majoria de les quals comptaven amb un seguici

prou convencional, tot i el caràcter efímer d’alguns

dels seus elements, que podem descriure resumi-

dament de la següent manera: Apòstols,

Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors,

els portadors de l’Arca, Abraham, Isaac, David,

Aaron, Salomon i Melquisedec eren alguns dels

vestits més llogats), les dotze Tribus, Profetes,

Matrones i Cirialots eren els persoantges més

comuns que encapçalaven la representació bíblica,

amb la qual es mostrava la història de la Salvació a

través d’un vertader Catecisme vivent. Amb ells

figuraven també els Martiris i Misteris, sent els de

santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les

germanes i Adam i Eva els més demandats a la

roberia. I així mateix, un bon nombre de sants i

santes del devocionari popular local, com ara sant

Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el

pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el

dimoni o sant Jaume acompanyat d’uns morets, i

les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena,

Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la

Dolorosa i la Samaritana. Intercalats moltes vega-

des solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits

d’angelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun

Carro de triomf, els Volants que conduïen l’anda

amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i,

de manera destacada fins a les primeres dècades

de segle XX, un bon nombre de danses acompa-

nyades pels botargues.

Aquestes danses, que ja ho hem dit, podien

eixir tant a la cavalcada com a la processó, compar-

tien totes elles unes característiques comunes tant

pel que fa a la seua indumentària com a les coreo-

grafies i músiques interpretades. A Insa es llogaven

vestits per a danses “guerreres” com el Ball de Pals

i Planxes, també coneguts com Ball de Bastons o

Ball d’Indis –per la seua peculiar indumentària a la

romana tocada amb un casc emplomat–; el Ball de

Guerrers o el Ball d’Espases, característic per utilit-

zar aquesta arma en les seues evolucions; el Ball de

Porrots o d’Alcides, de caràcter marcial i amb una

plasticitat molt peculiar, i el solemne Ball de

Tornejants, els quals es distingien per enlairar des-

trament les seues varetes. També s’hi adquirien els

grotescos vestits de baieta per a les comparses de

Locos i Moixigangues, dues denominacions que en

alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no

era sempre així, ja que els vestits de Locos també

podien funcionar com a botargues o com a

Pegadors de la Degolla. Tanmateix, als arxius d’Insa

es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses

com el Ball de Mariners, el Ball de Grecs, la Dansa

del Jardí o les Danses de Turcs o de Moros. Altres

ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han

arribat als nostres dies gràcies a la seua popularitat

i arrelament a moltes contrades del territori, com

ara el Ball de Cintes o Vetes, el Ball d’Arets o

Arquets, la Dansa de Pelegrines o el Ball de la

Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de car-

tró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre

Dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o

regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos,

Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans,

Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així

com altres danses molt més efímeres que es mun-

taven tan sols per a un any en concret i que

demostren el nivell d’inventiva, originalitat i capa-


(fig. 8).- Personatges de la Passió de Crist

cessó del Corpus Christi de València –curiosament

d’on procedeixen la majoria d’aquestes manifes-

tacions–, així com a través de l’empremta deixada

en els abillaments de nova confecció mantinguts,

amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis

locals que encara es conserven. Són també aque-

lles celebracions que, oblidades ja de la riquesa

folklòrica d’altres temps, poden ser almenys evo-

cades en tot el seu esplendor a través dels Llibres

de Processons de la Casa Insa, una eina que es

configura a partir d’ara com a fonamental per a

posteriors treballs que vulguen acostar-se a la

realitat de les festes valencianes dels darrers

segles.

BibliografiaALMELA Y VIVES, F. (1959): Toros. Guía del espectador,

Ediciones Gaisa, València.

ARIÑO VILLARROYA, A., SALAVERT FABIANI, V.L., (dirs.) (1999-

2002): Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana,

Bancaixa, València.

BURKE, P. (ed.) (2002): History and historians in the Twentieth

Century, The British Academy, Oxford University Press,

Oxford.

CARBONERES, M. (1873): Relación y Esplicación Histórica de la

Solemne Procesión del Corpus que anualmente celebra la

Ciudad de Valencia, basada en la que se publicó en el año

1815 y ampliada con muchísimas notas en vista de los

libros manuales de concejos, clavería comuna, y otros

documentos del Archivo Municipal de esta ciudad,

Imprenta de J. Doménech, València.

CARRERES ZACARÉS, S. (1925): Ensayo de una bibliografía de

libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino,

València.

CATALÀ GORGUES, M.A. (2003): “El rollo de la procesión del

Corpus”, Ajuntament de València, València.

Directorio Valenciano. Guía especial para las provincias de

Alicante, Castellón y Valencia (1945): Publicado por

Anuarios Bailly-Bailliere y Riera.

Guía de Valencia. Turística, comercial, urbana (1957): Ediciones

Gaisa, València.

HOBSBAWM, E., RANGER, T., (eds.) (2000): The Invention of

Tradition, (1a ed. E.J. Hobsbawm, 1983), Canto,

Cambridge University Press, Cambridge.

LOWENTHAL, D. (1998): El pasado es un país extraño, Akal

Universitaria, Madrid, (1ª ed. 1985, Cambridge University

Press).

MAIRAL, G. (2001): “Antropología de las ciudades históricas”,

en Revista de Antropología Social, núm. 10, Universidad

Complutense de Madrid, 9-15.

MARTÍ i PÉREZ, J. (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tra-

dición, Ronsel Editorial, Barcelona.

MERIMÉE, H. (1985): El arte dramático en Valencia, 2 vols.,

Institució Alfons el Magnànim, València.

OLIVARES TORRES, E., MORENO, A., ROIG, E. (2006): El Bolero

d’Algemesí. Cent anys del Ball de les llauradores,

Ajuntament d’Algemesí, Algemesí.

Ordenanzas para el régimen y gobierno del Gremio de Roperos

de la Ciudad de Valencia: aprobadas por S. M. y señores

del Real y Supremo Consejo de Castilla (1819): En la

Imprenta y Librería de López, València.

ORTÍ Y MAYOR, J.V. (1740): Fiestas centenarias con que la

Insigne, Noble, Leal y Coronada ciudad de Valencia cele-

bró en el día 9 de Octubre de 1738 la quinta centuria de

su Christiana Conquista. Referidas por Don Joseph V. Ortí

y Mayor. Y dedicadas a la misma muy Ilustre Ciudad. En

Valencia. Año MDCCXXXX, València.

PARDO PARDO, F., JESÚS-MARÍA, J.A. (2001): La música popu-

lar en la tradició valenciana, Institut Valencià de la Música,

Serie Menor, 2, València.

PEDRAZA, P. (1982): Barroco efímero en Valencia, XXII Premio

“Senyera” 1979, Ajuntament de València, València.

PERIS ALBENTOSA, T. (2005): La cultura popular. Història de la

Ribera, vol. IV, Bromera, Alzira.

Real Sentencia dada en la Real Audiencia de Valencia entre el

oficio de Sastres y Roperos: En que se declara, que la

possesion de hazer unos mismos Maestros Roperos

ropas de nuevo, y de viejo, es injusta, y nula (1652):

València.

SANCHIS GUARNER, M. (1978): La processó valenciana del

Corpus / làmines de Fra Bernat Tarín i Juaneda (1913),

Vicent Garcia, València.

THOUS, M. (1934): “La Muixaranga”, en Valencia Atracción,

núm. 92, any IX, València, 52-54.

TRESCOLÍ, O., RAUSELL, X., OLIVARES, E. (2005): Vestir-se per

a la festa. El ball de les Llauradores d’Algemesí,

Ajuntament d’Algemesí, Algemesí.

TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G. (2006): Velles i

novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto,

Ajuntament de l’Alcúdia, L’Alcúdia.

TRESCOLÍ BORDES, O., OLIVARES TORRES, E. (2009): “Les fes-

tes patronals de Cullera a través dels arxius de la Casa

Insa”, VIII Jornades d’Estudis de Cullera, Ajuntament de

Cullera, Cullera, 211-249.


d’una atenció especial a la roberia. Seguia en el

calendari la celebració de la Setmana Santa i es llo-

gava roba tant per a alguns personatges que eixien

a les processons com per als protagonistes de les

dramatitzacions de la Passió que es feien a molts

pobles (fig. 8). Tampoc no faltaven els abillaments

per a les representacions dels Miracles de sant

Vicent, que no només es feien a València sinó

també a Algemesí, Almàssera, Meliana,

Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de

Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de

la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de

Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se sub-

ministraven peces per a les festes de Moros i

Cristians d’Alcoi. En maig es treballava per a les

festes de la Santa Creu del Grau de València i de

Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima

de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a

Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per des-

comptat, era la celebració del Corpus Christi, no

tan sols a València, de la qual s’ha encarregat Insa

fins als nostres dies, sinó també a Albalat dels

Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira,

Benimàmet, Campanar, Llíria, Manises,

Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa,

Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.

En juny llogaven la roba de les festes de Sant

Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, La

Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del

Carme al barri del mateix nom de València, les del

Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a

Tavernes de la Valldigna, sant Antoni al barri del

Raval de Catarroja i les de les santes Justa i Rufina

de Manises. Per descomptat, també en aquest mes

treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors

de València, i en arribar agost, proveïen de roba a

moltes festes patronals, entre elles les dels Cristos

d’Alboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent,

Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja,

Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu d’Agost

d’Alboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de

Sant Roc de Burjassot, sant Bertomeu a Alfara del

Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de

Massanassa i els Desemparats de Tavernes

Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer

per excel·lència i al llarg d’aquest eren molts els

pobles per als quals es treballava, destacant

Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, l’Alcúdia,

Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca,

Xirivella i Xiva, encara que també s’encomanaven

vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i

per a les festes de Sant Miquel d’Alfara del

Patriarca, Catarroja i Llíria.

En arribar la tardor ens trobem amb molts

pobles que per a vestir les seues festes recorrien

així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes

movibles com les de sant Josep d’Alginet o les de

santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la

Mare de Déu d’Aigües Vives de Carcaixent o la de

sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal

recordar les del Crist de Carpesa, les de sant Lluc

de Xest, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, el

Remei d’Alfara o les d’Albaida, Massamagrell,

Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les

més tardanes en el calendari eren les dedicades el

huit de desembre a la Puríssima en Llíria i Tuéjar.

Totes elles han estat algunes de les festes ves-

tides per Insa durant quasi cent cinquanta anys,

moltes de les quals encara es poden reviure a tra-

vés de les peces que continuen engalanant la pro-


Les festes vestides. El paper de la Casa Insa en les tradicions valencianes

Documents

Transcript of Les festes vestides. El paper de la Casa Insa en les tradicions valencianes