FOSSA  COMUNA  DE    CAN  MAÇANA  

   

   

             Maria  Gisbert  López                  Memòria  de  la  Guerra  Civil  

Arqueologia  Moderna  i  Contemporània                  20014-­‐2015    

  2  

ÍNDEX  

 

 

 

1) INTRODUCCIÓ  

2) CONTEXT  HISTÒRIC  

3) FOSSES  COMUNES  DURANT  GUERRA  CIVIL  I  FRANQUISME  

4) LA  FOSSA  DE  CAN  MAÇANA  

5) FOSSES  DE  REPSESALIATS  PER  L’EXÈRCIT  FRANQUISTA  

6) CONCLUSIONS  

7) BIBLIOGRAFIA  

     

  3  

1) INTRODUCCIÓ    

La  Guerra  Civil  espanyola  sempre  ha  estat  un  tema  conflictiu  com  a  conseqüència  dels  diversos  punts   de   vista   ideològics   que   sempre  hi   apareixen.   Tot   i   això,   és   un   aspecte   que  no   fa   que,  entre   els   historiadors,   es   deixi   de   parlar   d’aquest   assumpte,   ampliant   cada   vegada   més   el  objecte  d’estudi.  

És   interessant   afirmar   que   la   cronologia   en   la   qual   està   establerta   la   Guerra   Civil  espanyola   (1936-­‐1939)   sempre   serà   analitzada,   i   actualment,   gràcies   a   investigadors  emprenedors,  l’arqueologia  podrà  jugar  un  paper  molt  important  aportant  molta  informació  a  la  documentació   ja  establerta   fins  ara.  Tot  això  és  degut  a   l’arqueologia  contemporània,  una  nova  disciplina  q  es  dedica  a  estudiar  períodes  històrics  més  recents  de  la  història  a  partir  de  la  metodologia  arqueològica,  o  des  del  punt  de  vista  arqueològic.  

Dins  d’aquest  nou  estudi  cronològic  de  la  arqueologia,  una  de  les  matèries  principals  a  tractar  és  la  Guerra  Civil.  Respecte  als  vestigis,  a  part  de  les  trinxeres,  les  armes  i  material  de  vida   quotidiana,   les   Fosses   comunes   són  molt   importants,   ja   que   ens   poden   aportar   molta  informació.  Una  informació  respecte  la  repressió  que  hi  va  haver  durant  la  pròpia  guerra,  tant  per   part   del   bàndol   Republicà   com   del   bàndol   franquista,   així   com   durant   la   dictadura  Franquista.  Tot  i  que  s’han  exhumat  fosses  arreu  d’Espanya,  sigui  per  petició  de  familiars  com  per  altres  motius,  s’ha  de  dir  que,  encara  ara,  hi  ha  molts  problemes  a   l’hora  de  l’exhumació  d’aquestes.   Aquesta   recuperació   dels   cossos   de   los   fosses   es   duu   a   terme   gràcies   a   la  Asociación  para  la  Recuperación  de  la  Memoria  Histórica  (ARMHC)  juntament  amb  el  Foro  de  la  Meroria.    

Respecte   a   la   Memòria   que   hem   de   realitzar,   ens   dedicarem   a   treballar   una   Fossa  comuna,   la  Fossa  de  can  Maçana,  del  1939,   localitzada  al  Municipi  del  Bruc,  a   la  comarca  de  l’Anoia,  Barcelona.  L’excavació  es  dugué  a  terme  per  l’equip  de  la  Universitat  Autònoma  del  7  al  12  d’abril  de  2006  un  cop  es  realitzaren  diverses  investigacions  sobre  el  trasllat  del  cementiri  vell   d’Olesa   de  Montserrat,   en   el   qual   les   fonts   orals   i   escrites   afirmaven   l’existència   d’una  fossa.  Les  seves  coordenades  són  les  següents:    -­‐  Latitud:  4607980  (41.61790  en  graus).  -­‐  Longitud:  310397107  (1.75997  en  graus)  -­‐  Altitud:  707m.  

Si   observem   els   objectius   que   tenien   els   investigadors   a   l’hora   de   realitzar   la  intervenció   de   la   fossa,   ens   adonem   que   n’hi   ha   de   dos   tipus,   els   socials   i   els   científics.  Respecte   als   objectius   socials,   dir   que   es   tracta   del   retorn   de   les   restes   recuperades   a   les  famílies   afectades.  Una  excavació   està   coordinada  entre  diferents   institucions   tant  púbiques  com  privades,   així   com  associacions  de   la   societat   civil.   Per  acabar,   cal  publicar  el  màxim  de  resultats  possibles  per  doner  coneixement  sobre   la  història  del  país.  D’  altra  banda,  respecte  els   objectius   científics,   hem   d’aconseguir   un   resultat   positiu   del   treball   de   recuperació   i  identificació  dels  cossos  recuperats  i  realitzar  un  treball  multidisciplinari  de  manera  coordinada  i  efectiva,  incloent  diferents  professionals.      

  4  

2) CONTEXT  HISTÒRIC    Per  tal  de  comprendre  el  context  de  les  fosses  comunes,  el  context  en  el  que  ens  trobem,  hem  de  fer  un  breu  esmen  de  la  Guerra  Civil  tant  a  nivell  d’Espanya,  com  a  nivell  català.  Per  acabar,  també   comentarem   l’últim   període   de   la   guerra,   el   1939,   que   és   on   s’ambienta   la   fossa  comuna  que  més  endavant  tractarem.     La  Guerra  Civil   espanyola   fou  un   conflicte   social,   polític   i   bèl·∙lic   que  esclatà   el   17  de  juny  de  1936,  com  a  conseqüència  de   la   fallida  del  cop  d’Estat  dut  a  terme  pels  militars  més  conservadors   de   l’exèrcit   espanyol,   des   del   Nord   d’Àfrica,   Melilla,   contra   el   govern   de   la  República.   Un   cop   dominat   el  Marroc   espanyol,   els   sollevats   es   dirigiren   cap   a   la   Península,  ajudats   per  Hitler   i  Mussolini,   on   començà  una  dura  Guerra  Civil   que   acabaria   l’1   d’abril   del  1939,  moment  en  el  qual  Franco  estableix  la  seva  dictadura  que  duraria  fins  el  1975,  any  de  la  seva  mort.      La  idea  inicial  era  passar  a  la  Península  i,  amb  un  fort  atac,  prendre  Madrid.  Això  no  es  va   poder   aconseguir   ja   que,   un   cop   al   Sud   de   la   Península,   l’alçament   no   va   triomfar   a   tot  arreu.   Sevilla,   així   com   d’altre   ciutats   andaluses,   Saragossa   i   Valladolid   es   decantaren   pel  bàndol  dels  sollevats,  però  va  fracassar  a  Madrid   i  Barcelona,  al  Nord  cantàbric,  així  com  a  la  resta  de  ciutats  importants.  Tot  i  això,  tenien  un  bon  domini  del  terç  nord  peninsular  així  com  ciutats  aïllades  d’Andalusia.     Tot  i  que,  en  el  cas  republicà  fou  posterior,  s’hauria  de  comentar  les  diverses  aliances  que   es   dugueren   a   terme   per   a   la   Guerra   Civil   espanyola.   Pel   que   fa   als   sollevats,   lluitaren  acompanyats   de   la   Legió   Cóndor,   formada   bàsicament   per   aviació,   de   la   Corpo   Truppe  Volontarie,  integrada  per  50000  homes  i  la  Viriatos  portuguesa.  Foren  ajudats  per  l’Alemanya  nazi  i  per  la  Itàlia  Feixista.  També  hi  participà  l’exèrcit  Carlista  i  els  Falangistas.  D’altra  banda,  en  el  bàndol  republicà  hi  lluitaren  l’exèrcit  Popular  de  la  Segona  República  juntament  amb  les  Milícies   confederals,   les  brigades   internacionals,   l’exèrcit  Euzko  Gudarostea,   així   com  amb  el  recolzament  de  la  Unió  Soviètica,  que  aportà  tancs  en  motiu  de  preparació   i  prova  per  a   la   II  G.M,  i  de  Mèxic.     Respecte  a  les  operacions  militars,  l’exèrcit  anomenat  Nacional  decideix  avançar  sobre  la  capital.  Fou  una  campanya  que  durà  des  del  8  fins  el  23  de  novembre  del  1936  en  la  qual  els  voltants  de  la  ciutat  varen  ser  molt  bombardejats,   les  ciutats  de  Brunete  i  Toledo.  Tot  i   l’atac  dels  franquistes,  gràcies  a  la  resistència  de  l’exèrcit  Republicà,  que  eren  superiors  pel  que  fa  a  aviació,   la   ciutat   va  quedar   alliberada   i,   el   23  de  novembre  el  General   Franco   va  desistir.   La  resistència  de  Madrid  canvi  el  significat  de  la  guerra.  A  Partir  de  llavors  ja  no  serien  batalles  de  ràpids  moviments,   sinó  de  atalles  a  grans  escales.   La   forta   resistència  de  Madrid   feu  que,  el  novembre  del  mateix  any,  la  guerra  comencés  una  nova  etapa.  Aquesta  victòria  va  permetre  al  bàndol   republicà   refer-­‐se  amb   la   formació  d’un  govern   liderat  per   Largo  Caballero,  amb  una  nova  política  militar  simbolitzada  en  la  creació  de  l’exèrcit  popular  i  la  recerca  d’una  ocasió  per  contraatacar.   Aquest   objectiu   però,   estava   contínuament   obstaculitzat   pes   diferents  enfrontaments  interns  amb  els  que  havia  de  comptar.     Cal   esmentar   la   campanya   del   Nord,   atac   que   realitzaren   els   Nacionals   al   domini  republicà  del  Cantàbric.  Amb  aquest   atac,   tenien   l’objectiu  de  dominar  els   recursos  miners   i  industrials.   Aquesta   campanya   començà   el   31   de   març   de   1937   a   Gipúzcoa   liderades   pel  General  Mola.  La  primera  ofensiva  no  varen  tenir  èxit  gràcies  a  la  resistència  dels  republicans,  tot  i  ser  menors  en  nombre.  Ja  durant  la  segona  ofensiva,  el  20  d’abril,  varen  tenir  més  èxit,  i  el  

  5  

26  del  mateix  mes  es  dugué  a  terme  el  bombardeig  de  Guernika  per   la  Legió  Cóndor   i  avions  italians  tot  destruint  la  ciutat  i  causant  moltes  morts  com  a  conseqüència  de    l’ús  de  bombes  incendiàries.  El  29  d’abril,  les  tropes  de  Mola  entren  a  la  ciutat.  No  podem  oblidar  l’atac  que  va  patir   també  Bilbao,   que   també   fou  bombardejada  per   l’artilleria   pesada   i   per   l’aviació.   Tot   i  que   els   republicans   fan   una   contraofensiva   per   suavitzar   el   front   de   Vizcaya,   aquests   no  aconsegueixen   res   i,   finalment,   va   caure   a  mans   dels   Franquistes   el   19   de   juny   del   1937.   Si  tenim   en   compte   Santander,   hem   de   dir   que   els   Nacionals   llençaren   una   ofensiva   contra   la  ciutat  càntabra  el  18  d’agost,  i  el  dia  26  ja  la  van  dominar.     En  relació  a  les  batalles  de  Brunete  i  de  Belchite,  s’ha  de  dir  que  foren  de  les  més  dures  de  la  Guerra  Civil.  Belchite,  s’inicia  el  28  d’agost,  fou  la  segona  ofensiva  republicana  durant  la  Guerra,  aquest  cop  a  Aragó,  per  retardar  la  caiguda  de  Santander.  Tot  i  això  no  fou  possible  ja  que  aquesta  ofensiva  es  produí  el  mateix  dia  que  la  caiguda  de  la  ciutat.  La  idea  principal  era  trencar   el   front  Nacional   i   conquistar   Saragossa,   cosa   que   obligaria   a   Franco   a   suspendre   la  seva  ofensiva  del  nord.  Les  derrotes  a  Belchite   i  Terol  a   l’agost  del  1937  van  afavorir  més   les  posicions  de  les  tropes  franquistes,  i  l’1  de  setembre  s’inicià  la  ofensiva  d’Astúries.     La  batalla  més  cruel  de  tota  la  Guerra  fou  la  de  la  batalla  de  l’Ebre,  determinant  de  tot  el  conflicte.  Fou  una  ofensiva  republicana  que  comença  el  25  de  juliol  del  38  per  desfer-­‐se  de  les  pressions  internacionals  i  de  l’exèrcit  Nacional  situat  a  Sagunt.  La  idea  principal  era  creuar  el  riu  Ebre  i  descol·∙locar  les  tropes  enemigues.  Tot  i  això,  els  franquistes  es  tornaren  a  ubicar  a  principis   d’agost   i,   el   que   havia   començat   essent   un   atac   dels   rojos,   va   acabar   per   ser   una  defensa.  L’exèrcit  Nacional  realitzà  set  ofensives,   i  va  necessitar  115  dies  per  recuperar  tot  el  territori.   Varen   morir   300.000   soldats,   i   ambdós   exèrcits   acabaren   esgotats.   El   fracàs   de  l’exèrcit  republicà  va  portar  el  final  de  la  mateixa  República.     Un  cop  finalitzat  el  combat  a  l’Ebre,  els  Nacionals  varen  llençar  les  últimes  ofensives  a  Madrid   i   a   Barcelona.   Entre   el   1938   i   principis   del   1939,   Barcelona   estigués   constantment  bombardejada.   Ja  el  10  de   febrer  del  1939,   tota  Catalunya  és  Nacional.  Pel  que   fa  a  Madrid,  l’exèrcit   franquista  no  hi  entra   fins  el  29  de  març  del  mateix  any,   tot  després  del  cop  d’Estat  dut  a  terme  pel  Coronel  Casado.  L’1  d’abril  l’exèrcit  republicà  es  rendeix.      

  6  

3) LES  FOSSES  COMUNES  

 

L’ús  de   la   fossa  comuna  ha  estat  un  mètode  molt  estès  per   tota   la  humanitat  per  enterrar  a  aquelles   persones   que   no   tenen   sepultura   pròpia.   Ara   bé,   generalment   són   pròpies   de   les  guerres,  així  com  de  règims  totalitaris.  

Respecte  l’Estat  espanyol,  ens  trobem  amb  un  munt  d’aquestes  fosses,  formades  per  totes  aquelles   persones   que   foren   víctimes   de   la   Guerra   Civil   espanyola   i,   amb   posterioritat,   del  règim   franquista.   No   podem   oblidar   que,   molts   dels   cossos   d’aquestes   fosses   estan   sense  identificar.    

Ja   s’ha   comentat   que   una   fossa   és   un   vestigi,   i   en   el   cas   de   les   fosses   pertanyents   a   la  Guerra   Civil,   n’és   un   de   molt   complexa   i   problemàtic,   ja   que   la   mort   durant   la   Guerra   és  constantment   present.   Aquestes   restes   van   començar   a   obrir-­‐se   a   partir   de   l’any   2000,  exhumant   així   tretze   restes   humanes,   que   formaven   part   de   tretze   homes,   assassinats   pels  falangistes.  Gràcies   al   nét   d’un   dels   afectats   d’aquesta   fossa,   Priaranza   del   Bierzo   (Castella   i  Lleó),  actualment  es  poden  estudiar   i  exhumar.  També  és  el  creador  de   la  Asociación  para   la  Recuperación  de   la  Memória  Histórica   (ARMH),   sense   la  qual  no  es  podrien   realitzar   tots  els  anàlisis  que  actualment  ja  s’estan  duent  a  terme.  

Un  cop  oberta  la  fossa  comuna  parlada,  començaren  a  aparèixer  diverses  persones  arreu  de   l’estat  afirmant   l’existència  de  fosses  comunes   i  de  familiars  seus  avocats.  Amb  l’obertura  d’aquesta   associació,   va   néixer   un  moviment   a   tot   l’Estat   espanyol   per   la   recuperació   de   la  memòria  històrica,  és  un  tema  que  avui  en  dia  s’està  debatent   ja  que,  no  ens  podem  oblidar  que,   encara   hi   ha   gent   entre   nosaltres   que   va   viure   el   conflicte   o   al  menys   la   dictadura   de  Franco.  Això  fa  que,  parlar  d’aquesta  Guerra,  de  la  repressió,  del  franquisme,  encara  ara  sigui  complicat,  sobretot  entre  la  gent  gran  ja  que,  en  certs  casos,  l’educació  rebuda  la  tenen  molt  impregnada.  

 Pel  que   fa  a   les   fosses   comunes,   cal  diferenciar   les   set  diferents   tipologies  que  hi  ha  

d’aquestes,   tot   tenint   en   compte   unes   característiques   molt   particulars.   Per   començar  tractarem   la   primera   tipologia   de   fosses,   que   són   aquelles   que   varen   aparèixer   per   la  necessitat   d’enterrar   clandestinament   a   aquelles   persones   que   acaben   mortes   durant   la  revolució  que  es  dóna  a  Catalunya  entre  juliol  i  desembre  de  1938.  Durant  el  franquisme  foren  dignificades  i  exhumades.  Tot  i  això,  a  l’abril  del  1937  es  creà  un  jutjat  especial  per  incriminar  els  responsables  de  la  realització  d’aquestes  fosses.  D’altra  banda,  també  servia  per  descobrir  on   estaven   aquestes   i   per   reconèixer   les   víctimes.   No   ens   podem   oblidar   de   les   fosses   de  represaliats  de  la  rereguarda.  Sovint  s’hi  donaven  assassinats  i  enterraments  clandestinament  i  la   seva   localització  és   complicada.  Els   falangistes   s’emportaven  a   la   víctima,   i   això   fa  que   les  persones  no  sàpiguen  on  estan  els  seus  familiars,  que  hagin  desaparegut.  

Com  a   segona   tipologia  de   fosses,  hi  ha   les  nascudes  el   1937  gràcies  a  als   camps  de  treball   implantats   pel   Servicio   de   Investigación   Mlitar   (SIM)   a   Catalunya.   Els   homes   que   hi  anaven  eren  completament  maltractats   i   torturats,  sovint  fins  a   la  mort.  És  per  aquest  motiu  que  realitzaven  també  fosses  comunes.  

El  tercer  tipus  de  fossa  és  aquell  q  es  relaciona  amb  la  repressió  de  les  tropes  rebels  en  el   moment   d’ocupar   un   territori.   Succeeixen   com   a   conseqüència   de   l’assassinat   de   la   62a  

  7  

Divisó  en  el  moment  que   les   tropes   franquistes  anaven  a  matar  a   la  persona   indicada.  Al  no  trobar-­‐la,  executaven  els  familiars  més  propers,  filles  i  dones.  

Pel   que   fa   al   quart   tipus   de   fossa,   és   la   més   usual   a   Catalunya,   on   hi   ha   enterrats  soldats,  tant  de  front  com  de  retirada.  Alguns  d’aquestes  cossos  foren  traslladats  al  Valle  de  los  Caídos,   situat  a  Madrid,  a   finals  dels  anys  50,  on  Franco  volia  que   reposessin   totes  es   restes  dels   soldat   de   l’estat.   Tot   i   que   en   un   principi   només   i   reposaven   els   soldats   de   l’exèrcit  franquista,  finalment  s’hi  traslladaren  també  el  soldats  republicans.  Durant  la  batalla  de  l’Ebre,  on  s’hi  documenten  moltes  baixes,  molts  dels  cossos  foren  enterrats  en  grans  fosses,  ja  que  els  Nacionals  enterraren  els  seus  morts  als  cementiri.  

Respecte   a   la   cinquena   tipologia,   obtenim   la   fossa   de   retirada,   aparegudes   entre  desembre   del   1938   i   febrer   del   1939.   En   aquestes   hi   apareixen   soldats   republicans   que   són  transportats   als   cementiris   i   dipositats   en   fosses   comunes  per  part  dels   veïns  del  poble,  uns  dies   posterior   al   domini   Nacional.   El   problema   d’aquest   tipus   de   fosses   és   la   manca     de  documentació   q   hi   ha.   D’altra   banda,   també   tenim   aquelles   fosses   que   apareixen   per   la  necessitat  d’enterrar  els  soldats  morts  en  hospitals.  Aquests  eren   inhumats  tan  dintre  com  a  l’exterior   dels   cementiris.  Mentre   la   República   i   la  Generalitat   estaven   en   funcionament,   als  familiars  se’ls  informava  de  la  salut  i  de  si  havien  mort  o  no.  Això  deixà  de  ser  factible  a  finals  del  1938  i  1939.  

Ja   per   acabar,   comentarem   la   darrera   tipologia   de   fossa   comuna   amb   la   que   ens  podem  trobar,  aquelles  que  contenen  víctimes  civils   represaliades  per   les   forces   franquistes.  Són  aquelles  en  les  quals  hi  trobem  persones  mortes  sense  cap  mena  de  judici  ni  de  consell  de  guerra.   Són   aquelles   que   han   estat   durant   molt   de   temps   clandestines   i   ignorades   ja   que  amaguen  crims  de  l’exèrcit  franquista  o  de  la  Guàrdia  Civil.  Es  vulgui  acceptar  o  no,  aquestes  són  les  majoritàries  a  l’Espanya,  amb  les  que  la  gent  pensa  quan  es  tracta  el  tema  de  les  fosses  i  els  desapareguts.  

Cal   indicar   que   la   fossa   que   nosaltres   estudiarem   a   continuació,   la   fossa   de   Can  Maçana,  s’emmarca  dins  d’aquesta  tipologia  de  fosses.      

  8  

4) LA  FOSSA  DE  CAN  MAÇANA    

Una   vegada   havent   entrat   en   el   context   històric   de   la   Guerra   Civil   i,   posteriorment,   en  l’explicació  de  les  fosses  comunes,  continuarem  el  discurs  centrant-­‐nos  en  la  fossa  comuna  de  Can  Maçana  que,  dit  ja  amb  anterioritat,  es  troba  situada  al  Municipi  del  Bruc,  la  província  de  Barcelona.      

4.1)  Per  què  s’excava.  Els  fonaments  de  la  intervenció.  Per   començar,   és   important   saber   quins   són   els   motius   de   l’excavació,   així   com   la  

motivació  que  dugué  als  investigadors  emprendre  aquesta  tasca.  Tot  començà  el  gener  del  2003  quan  es  creà  la  Comissió  Interdepartamental  de  la  localització  de  Fosses  de  Persones  Desaparegudes.  El  mateix  any,  es  realitzà  un   inventari  de  fosses  de   la  Guerra  Civil  i  del  Franquisme,  en  el  qual  s’hi  troba  la  fossa  de  Can  Maçana,  situada  a  prop  de  la  carretera  de  Can  Maçana.  A  més  a  més  se  n’ha  obtingut  informació  molt  important  com:  

Ø Testimonis   de   persones   que   durant   el   1939   vivien   en   aquella   zona   i   enterraren   els  cosso  trobats  a  la  carretera.  

Ø Testimoni   de   l’únic   supervivent   de   l’afusellament   (Josep  Nin   i   Porta).  Més   endavant  fou  detingut  per  l’exèrcit,  qui  recollí  el  seu  testimoni.  

Ø Juan  Badia  Has,  Amadeo  Caseño  Garro,  Jaime  Claret  Satén,  Lluís  Fábregas  Planas,  José  Miu   Porta,   Camilo   Pujol   Playa,   Mauricio   Silvia   Adrián,   José   Tanlleda   Sardanui,   Julio  Santiago  Zeguí  Arrens.  Són  els  9  que  suposadament  estan  enterrats  a  la  fossa  de  Can  Maçana.  

Tots  eren  civils,  detinguts  el  febrer  del  1939  i  transportats  a  la  presó  de  Manresa  a  les  23h.  El  9  de  febrer  la  Guàrdia  Civil  els  traslladaren  a  1  Km  abans  d’arribar  a  la  casa  de  Can  Maçana,  on  foren  tots  executats.  

Respecte   a   la   part   més   burocràtica   de   l’assumpte,   l’any   2004,   l’associació   per   la  recuperació   de   la  Memòria   Històrica   de   Catalunya   (ARMHC),   va   rebre   una   sol·∙licitud   formal  d’uns  familiars  de  Lluís  Fàbregas  per  poder  exhumar  la  fossa.  Fou  per  aquest  mateix  motiu  que  l’ARMHC   es   disposà   a   recopilar   fonts   documentals   sobre   l’assumpte   per   a   una   futura  intervenció.   Un   any  més   tard,   el   2005,     la  mateixa   associació   va   arribar   a   un   acord   amb   la  Universitat  Autònoma  de  Barcelona  per  la  realització  de  les  activitats  científiques.  El  desembre  del  mateix  any,  la  Generalitat  de  Catalunya  i  l’ARMHC  varen  signar  un  conveni  de  col·∙laboració  pel   qual   es   duria   a   terme   l’excavació   arqueològica   del   jaciment,   l’exhumació   i   la  individualització  dels  cossos,  així  com  la  inhumació  al  cementiri.  

Amb   tot   això,   es   presentà   el   tipus   d’intervenció   del   que   es   tracta,   es   a   dir,   de   caràcter  preventiu,   com  a   conseqüència   de   l’elevada   edat   de   les   persones   que  hi   participen.   Està   bé  pensar  que  la  ràpida  actuació  permet  possibilitar  una  mínima  restitució  de  la  memòria  de  les  víctimes  en  vida  d’alguns  dels  familiars  més  directes.  

  Com  a  segon  motiu,  cal  comentar  que  la  fossa  estava  destinada  a  ser  intervenia  com  a  excavació  arqueològica  puntual  en  aquest  indret  dirigit  a  la  documentació  de  l’enterrament  i  a  la  recuperació  tingut  a  partir  de  la  metodologia  arqueològica.  

Ja   per   acabar,   tenim   la   publicació   de   A.   Fàbregas.   La   premsa   comarcal   feia   possible   les  intervencions  sistemàtiques  i  clandestines,  ja  sigui  persones  que  vulguin  recuperar  el  contingut  com  actes  vandàlics.  

 

  9  

4.2)  L’excavació  de  Can  Maçana  La  intervenció  a  la  fossa  de  Can  Massana  és  un  procés  molt  llarg  que  es  està  dividit  per  quatre  fases.   Les   veritablement   dedicades   a   la   arqueologia   són   la   tercera   i   la   quarta,   ja   que   en   les  altres,  la  metodologia  arqueològica  no  s’ha  d’utilitzar  pas.  

Respecte   aquesta,   es   tracta   de   sistematitzar   i   ajuntar   les   dades   que   facilitin   un   bon  desenvolupament  de   les  actuacions  posteriors,   tant  pel  que  fa  a   la   fossa  exhumada  com  a   la  identificació   dels   cossos   recuperats.   És   molt   important   pel   que   fa   al   treball   historiogràfic  anterior  a  l’excavació  respecte  a  la  localització  de  la  fossa.  La  segona  fase,  un  cop  s’ha  obtingut  la   localització   a   partir   de   la   documentació   històrica,   s’usa   la   metodologia   arqueològica   per  obtenir   la  ubicació  correcta.  Com  a  primera  metodologia,  els  experts  empraren  la  prospecció  de   la   zona,   i  un  cop   tingueren   la  ubicació  precisa   realitzaren  un  sondeig.  Després   realitzaren  una   excavació   en   extensió   de   la   pròpia   fossa,   i   un   cop   acabada   l’exhumació,   cobriren   altra  vegada   l’àrea   excavada.   D’altra   banda   tenim   la   tercera   fase,   que   és   l’anàlisi   de   les   dades  obtingudes  durant   l’excavació  al   laboratori.  En  aquet  s’estudia   tant  els  cossos,  als  quals   se’ls  aplics   tècniques  de   l’antropologia   física   i   forense,   així   com  els  materials   recuperats,   que   són  estudiats  seguint  les  tècniques  de  l’arqueologia.  No  ens  podem  oblidar  que  també  es  realitzen  proves  d’ADN  per  determinar  les  identitats  dels  cossos.  Ja  per  acabar,  de  la  quarta  fase  només  dir  que  es  redacta  una  memòria  estricta  posant  en  comú  els  resultats  de  l’estudi  dut  a  terme.  

Pel  que  fa  la  prospecció  de  la  zona,  només  s’haurien  de  cobrir  els  2500  m2  de  l’àrea    on,  segons   el   conjunt   de   testimonis,   es   localitza   la   fossa   així   com   el   tram   de   150m   de   l’antiga  carretera,  en  el  qual  teòricament  les  víctimes  foren  assassinades.  Cal  comentar  que  es  realitzà  una  prospecció  geofísica  a  partir  del  Georadar   i  de   la  Tomografia  elèctrica,  duta  a   terme  pel  departament  de  Geologia  de  la  UB.  

Un  cop  acabada  la  prospecció,  es  prosseguí  amb  el  sondeig.  El  terreny  es  rebaixà  a  partir  de  les  dades  històriques  i  les  derivades  de  la  prospecció.    El  que  es  vol  afirmar  és  que  la  fossa  està   localitzada   sota  d’una   carbonera   i,   si   aquesta  ubicació  obtinguda  és   la   correcte,  és   fàcil  definir  emplaçaments  hipotètic  de  la  fossa.  Seguint  aquests  indicis,  la  inhumació  es  realitzà  de  la  manera  següent:  

Ø Neteja   de   les   capes   superficials   amb   atenció   per   si   es   detectaven   certes   taques   de  carbó  i/o  carboneres  que  n’indiquessin  la  fossa.  

Ø Rebaixament  del  terreny  seguint  les  trinxeres  allargades  i  estretes  mitjançant  una  pala  excavadora  fent  un  seguiment  del  treball  de  la  màquina  en  tot  moment.  

Ø Sediment  de  carbó,  o  altres  indicis  que  evidenciïn  la  fossa.  l’ampliació  de  la  fossa  es  fa  amb   pala   excavadora   per   delimitar   el   perímetre.   Ara   bé,   si   hi   poca   profunditat   es  realitzaria  de  manualment  per  l’equip  d’arqueòlegs  de  l’excavació.  

Respecte  a   l’excavació  en  extensió,  cal  dir  que,  un  cop   identificada   i  delimitada  una  àrea  amb   indicis  que   s’hi   localitza   la   fossa  e  procedeix  a  una  excavació  en  extensió   tot   seguint   la  estratigrafia  del  terreny.  D’altra  banda,  pel  que  fa  a  l’extracció  del  sediment,  es     important  la  primera  delimitació  que  els  investigadors  afirmen  de  l’espai  on  es  troben  els  diferents  cossos.    

Finalitzada   aquesta   feina,   s’han   de   netejar   l’entorn   amb   barretes   de   fusta   i   bambú   i  espàtules  també  de  fusta.  Per   la  contra,  s’han  d’evitar   les  eines  de  metall  per  tal  d’evitar  els  cops,   o   les   alteracions   dels   cossos.   Ja   per   acabar,   els   experts   ens   indiquen   que   és   necessari  que,  un  cop  extrets  els  personatges,  s’ha  de  seguir  excavant  però  també  s’han  de  preparar  les  etiquetes  per   les  bosses,   i  pel  procés  de  cribar.  S’ha  de  tenir  en  compte  que  tot  el  sediment  serà  garbellat,  tot  controlant  la  procedència  (en  relació  a  quin  cos).  

  10  

Un   cop   s’ha   acabat   el   treball   al   camp,   els   cossos   trobats,   juntament   amb   els   objectes  associats   a   aquets,   s’han   de   traslladar   al   laboratori.   Aquest   aixecament   i   desplaçament   és  complex  i  delicat,  sobretot  per  la  delicadesa  que  impliquen  els  cossos,  és  per  aquest  motiu  que  tenen  un  procés  propi.  Per  començar  s’ha  d’evitar  qualsevol  tipus  de  material  de  metall  i  que  la  persona  responsable  del  seu  aixecament,  només  pot  fer-­‐ho  una  per  cos,  ha  de  duu  guants  de   làtex.   Els   ossos   són   embolicats   amb   paper   de   seda   i,   aquests,   dipositats   en   capses   de  plàstic,  una  per   individu.  Un  cop  realitzada   i  donada  per  acabat   la  excavació,  el  material  serà  traslladat  al  laboratori  de  la  UAB.  Tornant  a  l’excavació,  és  important  comentar  que  l’ordre  de  l’aixecament   de   cada   individu   serà   l’invers   al   de   la   seva   deposició   a   l’interior   de   la   fossa.  Excepte   per   circumstancies   excepcionals,   no   s’aixecaran   a   la   vegada   cossos   que   presentin  superposicions  estratigràfiques.  

En   el   moment   en   el   que   tots   els   elements   arqueològics   de   la   fossa   s’hagin   extret,   es  realitzarà   una   excavació   de   sediment   per   poder   garantir   que   s’ha   completats   el   seu   buidat.  Després,  totes  les  àrees  exhumades  retornaran  a  ser  establertes  amb  el  sediment  extret.    

Ja   s’ha   dit   que   aquesta   intervenció   fou   realitzada   per   la   Universitat   Autònoma   de  Barcelona,  més  específicament  pel  personal  del  departament  de  prehistòria  de  la  Universitat,  així   com   diversos   estudiants   de   la   llicenciatura   d’història.   D’altra   banda,   no   podem   oblidar  l’aspecte   antropològic   que   comporta   aquesta   activitat,   motiu   pel   qual   també   hi   ha   quatre  antropòlogues:  Paz  Balaguer,  Elena  García,  Camila  Oliart  i  Elena  Sintes.  Tenien  l’assessorament  dels   Doctors   Francisco   Etxebarría,   Universitat   del   País   Basc,   i   de   Dawnie   Steadman,   State  University  of  New  York  at  Binghamtom.  Respecte  als  arqueòlegs  tècnics,  cal  assenyalar  els  dos  professors  de  la  UAB,  Ermengol  Gassiot  Ballbè  i  Joaquim  Oltra  Puigdoménech.    

4.3)  Resultats  de  l’excavació.  Respecte   als   resultats   de   l’excavació,   cal   dir   que   l’aspecte  més   important   és   que   no   s’hi   va  trobar  cap  fossa.  Tot  i  això,  l’excavació  arqueològica  si  que  s’hi  realitzà,  i  els  investigadors  ens  expliquen   quin   hagués   estat   la   seva   metodologia   de   recerca   arqueològica   de   la   fossa   si  l’haguessin  trobat.  Començaren   fent  un   reconeixement  del   terreny   i  definint   l’àrea  d’investigació  a  partir  de   les  diferents  fonts  orals  i  documentals.  Com  a  alta  font,  agafaren  els  resultats  que  obtingueren  de  la  prospecció  geofísica  per  tal,  d’aquesta  manera,  d’obtenir  més  font  d’informació.    

Les   excavacions   arqueològiques   varen   començar   el   di   7,   amb   la   utilització   d’una   pala  excavadora  petita  per  d’extreure   la   capa  vegetal  més   superficial.   Els  dies   següents  procedí  a  treballar  manualment,  amb  l’ajuda  de  la  mateixa,  les  trinxeres  que  hi  ha  al  voltant.  

Del  8  a  l’11  d’abril,  es  treballà  completament  manual,  aprofundint  per  aquelles  zones  rases  assenyalades   per   la  màquina,  moment   que   en   deixaven   de   noves   al   descobert   per   estudiar  tota   l’extensió,   un   total   de   180  m2,   amb   una   remoció   de   terra   equiparable   a   uns   160  m2.  L’últim  da   la  pala  excavadora  va  tornar,   tot   i  que  de  major  mida,  per  poder  cobrir   tot  el  que  fins  ara  ‘havia  excavat.  

Si  la  fossa  pertinent  hagués  estat  localitzada,  o  s’hagués  trobat  algun  indici  que  n’indiqués  proximitat,   l’excavació  de   les   trinxeres  s’hagués  deixat  d’efectuar  per  obrir  una  excavació  en  extensió.  Si  això  hagués  estat  possible,  el  primer  a  realitzar  seria  una  delimitació  física  i  real  de  la  fossa  així  com  la  definició  del  perímetre  e  seguretat  al  seu  voltant.  Tota  la  zona  delimitada  

  11  

s’hagués   excavat   deixant   a   la   vista   les   restes,   i   els   objectes   els   haurien   georeferenciat   amb  l’estació  total.  Els  propis  cossos  també  haguessin  estat  georeferenciats    a  partir  de  fotografies  zenitals,  que  permeten  la  visualització  del  cos,  la  seva  postura,  la  orientació  i  posició  relativa  a  altres  cossos,  així  com  un  precís  dibuix  posterior  a  partir  de  les  fotografies.  

Seria   important   traçar  el   conjunt  de   les   restes     individualitzant  cada  cos   i   relacionant-­‐los  amb  els  objectes  personals  o  vinculats  a   la  mort  que  es  poguessin  documentar.  No  podríem  oblidar  la  documentació  de  les  postures  i  les  posicions  dels  cossos,  informació  útil  que  hagués  ajudat   a   l’hora   de   reconstruir   els   fets   i   contrastar-­‐ho   amb   les   fonts   que   els   investigadors   ja  tenien.  

Els  cossos  s’haurien  excavat  de  dos  en  dos,  supervisats  pels  antropòlegs   i  no  s’aixecarien  fins   que   no   s’hagessin   desenterrat   del   tot,   així   es   garanteix   la   integritat   de   les   dades  obtingudes.  La  terra  que  s’extrauria  es  garbellaria  per  separat.  

Si   ens   introduïm  en   la   prospecció   geofísica   que   realitzaren,   cal   dir   que   les  metodologies  emprades  des   del   departament   de   la  UAB   s’utilitzaren  per   tal   de   localitzar   amb  exactitud   la  fossa   de   Can  Maçana.   Per   poder-­‐ho   dur   a   terme   van   contactar   amb   el   departament   de   de  Geoquimica,  Petrologia  i  Prospecció  Geològica  de  la  Universitat  de  Barcelona    per  decidir  quin  tipus  de  tècniques  seria  millor  utilitzar.  

Finalment   es   decantaren   per   la   tomografia   elèctrica     i   el   Georadar   o   GPR   (Ground  Penetring   Radar),   metodologies   no   destructives.   Amb   aquestes   s’esperava   detectar   les  disontinuitats  existents  en  el  subsòl,  comprovar  l’origen  de  les  anomalies  i  constatar  si  alguna  corresponia  a  la  fossa.  Els  anàlisis  geofísics  es  limitaren  a  les  àrees  on  els  testimonis  situaven  la  fossa.      

  12  

5) FOSSES  DE  REPRESALIATS  PER  L’EXÈRCIT  FRANQUISTA.    Per  poder  treballar  aquest  punt,  s’han  hagut  de  tractar  els  resultats  de  la  recerca  documental  de  la  monografia  i  amb  d’altra  documentació,  sobretot  aquella  relacionada  amb  la  tipologia  de  fosses  i  les  fosses  de  represaliats  pel  franquisme,  enterrats  i  assassinats  sense  un  judici  previ.  

Cal  destacar  que  hi  hagué  una  forta  repressió,  per  part  del  franquisme,  de  la  Guardia  Civil,  a   tots   aquells   pobles   que,   durant   la   Guerra,   van   defensar   la   República.   Totes   aquestes  persones  que  varen  morir,  les  que  no  passaren  per  un  consell  de  guerra  ni  per  un  judici,  foren  directament   enterrades,   són   les   anomenades   fosses   clandestines,   de   les   que   n’hi   ha  moltes  arreu  d’Espanya,  les  majoritàries.  Aquí  a  Catalunya  en  podem  trobar  unes  quantes,  entre  elles  la   de   Can   Maçana,   la   d’Abrera,   la   d’Olesa   de   Montserrat   i   la   dels   veïns   de   Collbató.   Seria  important   destacar   el   gran   debat   que   ha   hagut   respecte   les   fosses   comunes   presents   i   la  controvèrsia   de   si   aquestes   s’han   d’obrir,   estudiar,   la   seva   dignificació   o   no.  Malgrat   que   a  Catalunya   no   siguin   aquestes   les   fosses  més   pròpies,   aquesta   discussió   sobre   l’exhumació   i  l’estudi  de   les  fosses  segueix  viu.  Tot   i  això,  el  que  seria   incorrecte,  és  el   fet  de  difondre  a   la  societat  erròniament  la  idea  de  les  fosses  comunes  de  represaliats,  víctimes  dels  franquistes.  

Si  ens  entrem  en  e  context  d’aquest  tipus  de  fosses,  cal  destacar  el  seu  significat  repressiu  franquista   i   del   seu   govern   en   contra   de   la   població,   en   contra   dels   veïns   que   lluitaren  fortament   contra   les   forces   franquistes,   tant   durant   la   Guerra   Civil,   com   amb   posterioritat.  Com  a  conseqüència,  van  aparèixer  moltes  fosses  d’aquest  tipus,  clandestines,  que  actualment  s’estan  exhumant  arreu  de  l’estat  amb  els  seus  conflictes.  Pel  que  fa  a  la  comunitat  autònoma  catalana,  aquest  procés  va  començar  quan  el  govern  del  tripartit  posà  en  marxa  una   llei   (Llei  19/2009)per   la   qual   assumia   tots   els   costos   econòmics   de   les   exhumacions,   sobre   la  localització   i   la   identificació   dels   cossos   de   persones   desaparegudes,   així   com   la   seva  dignificació.  Tot  i  això,  segons  el  col·∙lectiu  de  la  revista  Estrat  jove  són  crítics  i  afirmen  que    “Tot  plegat  anul·∙la  el  paper  dels  familiars  i  de  la  societat  civil  local  per  decidir  quan  s’excava,  qui  excava  i  com  s’aixequen  les  restes,  descartant  cap  tipus  de  denúncia  ni  que  sigui  simbòlica.  Encara  que  pugui  semblar  un  avenç  que  sigui  l’administració  autonòmica  qui  es  faci  càrrec  de  les  exhumacions,  el  problema  és  que  aquest   reglament   estableix   únicament   una   reparació   humanitària   i   individual   per   als   familiars   de  desapareguts,  important  des  del  punt  de  vista  humanitari  però  insuficient  des  del  punt  de  vista  dels  drets  humans,  la  lluita  contra  la  impunitat  i  el  dret  col·∙lectiu”1.  

D’altra   banda,   no   podem   oblidar   el   comportament   que   critiquen   els   de   la   revista   dels  arqueòlegs  davant  d’aquests  fets,  de  la  mateixa  manera  que  en  el  cas  de  Loja.  Indret  on,  tot  i  que  l’ajuntament  ja  s’havia  compromès,  el  consistori  local  es  queixà  publicant  una  notícia  dient  que  els  desapareguts  foren  assassinats  per  falangistes,  els  acusà  de  voler  tornar  a  obrir  ferides  i  imposà  que  durant  l’exhumació  no  aparegués  cap  signe  “polític”.  Aquests  arqueòlegs,  que  no  pertanyien  al  moviment  memorialista,  indica  un  compromís  poc  ètic  amb  la  seva  professió.  “En  conèixer  l’actitud  de  l’ajuntament  únicament  es  van  retirar  de  la  zona  afirmant  que  els  era  igual  excavar  republicans  que  cartaginesos   (Mestre,  2010).  Com  si  els   familiars  de   les  víctimes  de   la   invasió   romana  encara  visquessin  i  Escipió  hagués  redactat  la  Constitució  Espanyola  de  1978”.2  

                                                                                                               1  Limitant   la   memoria.   Crònica   d’una   exhumació   frustrada   i   breu   repàs   de   la   qüestió   de   les   fosses  comuns  a  l’estat  espanyol.  Estrat  Crític,  revista  d’arqueologia  nº  4,2010.  Col·∙lectiu  estrat  Jove.  UAB    2  Limitant   la   memoria.   Crònica   d’una   exhumació   frustrada   i   breu   repàs   de   la   qüestió   de   les   fosses  comuns  a  l’estat  espanyol(…).  

  13  

Podem  dir  que  cada  comunitat  autònoma  és  un  món  diferent  en  aquest  aspecte,  però  els  casos   mostrats,   només   pretenen   ensenyar   com   tapar   el   problema   per   les   administracions  públiques  de  l’estat.  El  cas  d’Àvila  hi  podem  apreciar  encara  la  forta  influència  del  caciquisme  franquista   i   les   classes   dominants   de   la   dreta   extrema,   que   són   capaces   d’imposar   una  exhumació    sense  parlar  de  signes  polítics.  D’altra  banda,  a  Catalunya,  ha  estat  la  Generalitat  la  que   s’ha   encarregat   de   tractar   les   exhumacions   subvencionant-­‐les.   El   Govern   ha   aconseguit  establir  un  marc  on  familiars  puguin  agradar  el  seu  dol  privat,  individualitzant  així,  cada  cas  de  repressió  per  desvincular-­‐lo  del  passat  col·∙lectiu  del  poble.  Aquesta   llei  permet  construir  una  memòria  democràtica  però  domesticada,  desvinculant  els  problemes  socials  actuals  dels  seus  orígens  en  la  dictadura  de  Franco.  

Respecte  al  motiu  de  l’excavació  de  les  fosses  comunes  de  desapareguts,  represaliats  pel  franquisme,  els  autors  afirmen  que    actualment,  només  es  tracta  per  remarcar  el   tema  de   la  memòria  història  a  la  nostra  societat,  ja  que  no  ha  millorat  respecta  els  dies  que  va  aparèixer  aquestes  exhumacions.  És  veritat  que  encara  avui  en  dia   l’estat  no  ha  donat  una  versió  oficial  del  que  va  passar,  els  autors  d’Estrat   Jove  afirmen  que  serà  necessari  un  compromís  social  així  com  incrementar   la  lluita   de   les   organitzacions   de   la   societat   civil   contra   el  model   espanyol   d’impunitat   per   fer  justícia   amb   el   nostre   passat   més   recent,   que   s’estableixin   responsabilitats,   es   e   repari,   no  només  els  familiars  de  les  víctimes,  sinó  també  aquells  pobles  d’Espanya  “que  han  viscut  amb  la  memòria  segrestada   i   finalment  es  trenqui  d’una  vegada  per  totes  amb  el   franquisme,  amb  els  poders  fàctics  i  molt  vius  que  encara  el  defensen  i  de  retruc  amb  aquells  que  no  s’hi  han  volgut  enfrontar”.3    

A  tot  això,  cal  afegir-­‐hi  la  història  que  podem  extreure  de  la  fossa  de  Can  Maçana.  Aquesta  informació  és  deguda  a  la  investigació  que  els  investigadors  que  realitzaren  la  excavació  de  la  fossa,  de   la  qual  en   farem   la   reconstrucció.  La  primera  aproximació  als   fets  els  podem  saber  gràcies   a   l’obra   d’Albert   Fàbrega,   “Mort   a   les   Cunetes”,   que   tracta   els   incidents   succeïts  després  de  l’entrada  de  les  tropes  feixistes  a  Súria.  

A   part   del   llibre   nomenat,   també   tenien   els   testimonis   de   les   entrevistes   realitzades   als  familiars    directes  dels  assassinats.  El  27  de  gener  de  1939   entren  les  tropes  de  Franco  a  Súria,  aplicant  immediatament  violència  que   indicava   la   seva   victòria.   Les   detencions,   delacions   i   denúncies   no   trigaren   a   portar   a  desenes  de  suriencs  als  diferents  centres  de  detenció  habilitats  per  les  noves  autoritats.  

Entre   aquests   detinguts,   ca   destacar   els   nou   afusellats   que   podrien   estar   inhumats   a   la  zona   de   Can   Maçana.   Un   cop   detinguts,   les   tropes   de   la   Guàrdia   Civil   traslladaren   vint  presoners  a  la  presó  de  Manresa.  

Ja  el   9  de   febrer,   les  mateixes   tropes  de   la  Guàrdia  Civil   van   treure  nou  presoners  de   la  presó  de  Manresa  en  direcció  Barcelona.  A  1  km  del  creuament  de  la  Masia  Can  Maçana,  els  obligaren  a  baixar  del  camió,  i  foren  afusellats.  Els  remataren  amb  un  tret  al  cap.  

Josep  Nin  Porta,  un  dels  nou,   fou   ferit   i   es  va   refugià  en  un  mas   fins  el  21  de   febrer  del  1939,  moment  que  va  ser  detingut  altra  vegada,  a  Cardona,  i  internat  novament  a  la  presó  de  Manresa.    

Un  cop  va  declarar  davant  del  capità  Alfranca,  l’autoritat  de  la  plaça  de  Manresa,  Nin  fou  transportat  al  lloc  dels  fets  acompanyat  d’Alfranca,  un  Guàrdia  Civil  del  Servicio  de  Información  

                                                                                                               3  Limitant  la  memoria.  Crònica  d’una  exhumació  frustrada  i  breu  repàs  de  la  qüestió  de  les  fosses  comuns  a  l’estat  espanyol.  Estrat  Crític,  revista  d’arqueologia  nº  4,2010.  Col·∙lectiu  estrat  Jove.  UAB  

  14  

y  Policía  Militar  i  de  l’oficial  de  la  presó  de  Manresa.  Els  ossos  encara  eren  presents,  insepults.  Dos  o  tres  dies  més  tard  hi   tornaren,  els  cossos   ja  estaven   inhumats.  Els   testimonis   indiquen  que  un  batalló  de  Treballadors   format  per  presos   republicans  de   la   zona  els   va  enterrar;   els  investigadors  pensen  que  per  ordre  d’alguna  autoritat  superior.  

 És  veritat  que  la  fossa  no  la  varen  trobar,   i,  per  aquest  motiu,  no  s’ha  pogut  comparar   la  

recreació   feta   a   partir   de   les   fonts   escrites   i   orals/testimonials,   amb   les   arqueològiques,  determinant   així   la   seva   certesa   o   falsedat.   Tot   i   això,   gràcies   a   aquests   textos   i   testimonis,  tenim  una  història,  tenim  una  informació,  i  s’ha  pogut  fer  una  reconstrucció  dels  fets  històrics.        

  15  

6) CONCLUSIONS  

 

Com  a  darrer  punt  del  treball,  es  tractaran  les  conclusions  extretes  durant  l’elaboració.  Primer   de   tot   però,   cal   comentar   que   durant   l’excavació   arqueològica   de   la   fossa   de   Can  Maçana   no   s’ha   trobat   la   sepultura,   motiu   pel   qual,   els   arqueòlegs   i   antropòlegs   que  realitzaven   la   investigació,   no   pogueren   confirmar   la   història   que   es   troba   darrera   de  l’assassinat  d’aquestes  nou  persones  de  Súria.  Això  ha  estat  perjudicial  a  l’hora  de  la  realització  del  treball,  ja  que  una  de  les  idees  principals  era  extreure  informació  i  ampliar-­‐la  a  partir  de  les  troballes  de  l’excavació.  Tot  i  això,  tenint  en  compte  la  gran  font  d’informació  i  els  testimonis  encara  vius,  si  que  s’ha  pogut  realitzar.  

Respecte  les  fosses  comunes,  cal  destacar  les  set  diferents  tipologies  que  hi  ha,  nascudes  cadascuna  per  la  mort  de  les  víctimes,  que  ja  pot  ser  per  assassinat,  per  mort  durant  la  pròpia  Guerra  Civil,  assassinats  als  pobles  a  mans  dels  franquistes  durant  la  dictadura,  o  moltes  de  les  altres  opcions  anteriorment  nomenades.  

D’altra  banda,  no  ens  podem  oblidar  de  la  llei  de  Memòria  històrica,  la  Asociación  para  la  Recuperación  e  la  Memória  Histórica  (ARMH).  Fou  a  partir  d’aquesta  que  les  fosses  comunes  a  Espanya   es   varen   començar   a   exhumar,   sobretot   gràcies   a   webs   i   pàgines   d’internet   que  ajudaven  a  familiars  de  les  víctimes  a  localitzar  les  seves  fosses  i,  si  és  possible,  exhumar-­‐les.  

Centrant-­‐nos  més  en  el  tema  de  les  fosses  dins  del  context  socio-­‐cultural,  caldria  destacar  el   tema  principal   que   és   que   encara   ara   hi   ha   persones   viuen  que   varen  patir   la  Guerra   i   el  posterior   règim  Franquista.  Aquest   aspecte   és   el   que   fa   que  no   sigui   fins   ara,   bàsicament   la  generació   dels   néts,   la   que   s’hagi   preocupat   a   tractar   aquests   temes.   Tot   i   això,   no   podem  negar   que   encara   ara   la  Guerra   i   la   dictadura   són   temes   sovint   delicats   de   tractar,   sobretot  amb  les  persones  mes  grans,   les  que  encara  són  víctimes  d’una  educació   ,  d’una  època,  cosa  que  fa    que,  molts  d’ells  tinguin  una  mentalitat  més  tancada.  És  per  aquest  motiu  per  la  revista  crítica   de   la   UAB   determinava   la   necessitat   que   hi   ha   de   trencar   amb   el   franquisme   i   amb  aquesta  memòria   i,   per   fer-­‐ho,   cal   donar   una   versió   oficial   dels   fets   ocorreguts   per   l’Estat   i  “reparar”  tota  Espanya.  Per  poder  dur  a  terme  tot  això,  és  important  primer  realitzar  un  estudi  aprofundit  històric  sobre  el  tema  i  tracta-­‐lo  amb  perspectiva.  

  És   important   que   l’aspecte   de   les   fosses   comunes,   així   com   d’altres   que   es   troben  incorporats  dins  de  la  Guerra  Civil,  en  aquest  cas,  sempre  vagin  acompanyats  del  seu  context  històric,  ja  que,  sense  aquests,  no  s’entendrien.  Pel  que  fa  a  les  fosses  comunes,  no  ens  podem  oblidar  del  context  social,  ja  que  ens  explica  moltes  altres  coses,  és  per  aquest  motiu  que,  si  a  Can  Maçana   l’haguessin   trobat,   segurament   moltes   coses   ens   serien   diferents   i,   com   a   tal,    l’explicació.      

  16  

7) BIBLIOGRAFIA  

 

-­‐  BEEVOR,  Antony;  La  Guerra  Civil  Española.  Crítica.  2005.  

-­‐   ANDREU,   Guillemette   (et.   al.);   La   Enciplopedia   Larousse,   Atlas   Histórico.   Larousse  

Planeta.  1996.  

-­‐  GASSIOT.B.E  (et.  al);  Memòria  tècnia  de  l’actuació  a  la  fossa  comuna  del  1939  a  Can  

Maçana  (Municipi  del  Bruc,  Barcelona).  7-­‐12  abril  de  2006.  UAB  

-­‐   SOLÉ.   B.Q   (Universitat   de   Barcelona);   Rastres   de   Mort.   Les   fosses   comunes   de   la  

guerra  civil.  Afers,  56.  2007.  

-­‐  Limitant  la  memoria.  Crònica  d’una  exhumació  frustrada  i  breu  repàs  de  la  qüestió  de  

les   fosses   comuns   a   l’estat   espanyol.   Estrat   Crític,   revista   d’arqueologia   nº   4,2010.  

Col·∙lectiu  estrat  Jove.  UAB  

-­‐  SANDIUMENGE.  L.  Llei  de  fosses,  rescatant  les  víctimes  de  l’anonimat.  2009  

 

http://www.guerracivil1936.galeon.com/guerracivil.htm  

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=72746&idio

ma=0  

http://www.angleeditorial.com/mort-­‐a-­‐les-­‐cunetes-­‐1939-­‐168