1

Dilució de Sanchis Guarner (1950) davant de Carles Salvador (1951)*

Abelard Saragossà (Universitat de València)

Una versió resumida del treball s’ha publicat en:

SARAGOSSÀ, Abelard (2016): «Carles Salvador (1951) davant de Sanchis Guarner

(1950)», Carles Salvador (1893-1955). Escriptor, gramàtic, mestre (ed. Emili Casanova

/ Josep Daniel Climent). València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 309-350.

Resum

L’objectiu del treball és mostrar que hi ha hagut un aigualiment de la gramàtica de Sanchis

Guarner (1950) i un enlairament correlatiu de la de Salvador (1951), procés que hauria

tingut efectes negatius per a la societat valenciana. L’article contrasta l’actuació de cada

manual en la fonètica (§3), en l’ortografia (§4) i en la sintaxi i la flexió (§5). La

combinació de les deduccions d’un treball previ (Bonet 2000) i les d’este desemboca en

quins serien els factors bàsics de Sanchis (1950) i de Salvador (1951) (§7). La gramàtica

de Sanchis és prou superior en la teoria lingüística, en els criteris de la normativa, en

l’arrelament social i en la pràctica de valors humans. El treball proposa que la gramàtica

més bona hauria sigut poc valorada perquè Salvador (1951) tenia una actitud davant de

Catalunya que venia bé a la ideologia que predominà en el valencianisme de la segona

mitat del segle XX (§8). Per a analitzar les gramàtiques, la introducció exposa quins són

els mitjans usats (§1.1). També assenyala quina classe de treball divulgatiu sobre Carles

Salvador caldria elaborar (§1.2), mira el conjunt de les publicacions de Salvador (§1.3) i

descriu el seu ideari pedagògic (§1.4), el qual no es manifesta en la gramàtica.

Paraules clau: gramàtica, teoria lingüística, didàctica de la llengua, metodologia de la

ciència, normativa lingüística, valencianisme, ideologia, humanisme, elitisme.

1. Introducció

1.1. Objectius de l’article

1.2. Justificació de l’article

1.3. Profusió i qualitat en la producció de Carles Salvador

1.4. Ideari pedagògic de Carles Salvador

2. Salvador: entre Marvà i Sanchis Guarner

2.1. La font bàsica de la gramàtica de Salvador

2.2. Sanchis (1950) i Salvador (1951)

3. «Fonologia»: poc d’orde i dades poc pertinents

3.1. Actuació desitjable en cada part de la lingüística

3.2. Absència de teoria. Desorde

3.3. ¿Explicació de la llengua? Pedagogia

4. Ortografia: humanisme i racionalitat

4.1. Sanchis (1950): justifica i té en compte els parlants

4.2. Salvador (1951): ¿a qui es dirigia?

4.3. Subordinació al català oriental. Regles que ja sabem

* Pel suport que he rebut, done les gràcies a Emili Casanova, Felip Gumbau, Antoni López Quiles,

Ramon Ferrer i, especialment, a Àngel Calpe, que m’ha fet observacions molt valuoses.

2

4.4. Sanchis (1950): més simple i més coherent: més pràctic

5. «Morfologia» i «sintaxi»: grau de coherència, els lectors i valencianitat

5.1. Causa d’agrupar la «morfologia» i la «sintaxi»

5.2. Grau de coherència de la teoria

5.2.1. Sanchis (1950) és més coherent que Salvador (1951)

5.2.2. Quasi una lliçó sencera sense utilitat en Salvador (1951)

5.2.3. Salvador (1951) ¿veia els encerts teòrics de Sanchis (1950)?

5.3. Tindre en compte els lectors. Solidaritat

5.3.1. Ensenyar característiques que els alumnes ja coneixen

5.3.2. Presentar negativament evolucions positives. Efecte: parlar malament

5.4. Actituds davant de la normativa

5.4.1. Normativa: dos autors molt diferents

5.4.2. Exemples de no considerar el valencià

6. «Prosòdia»: presentació molt negativa de la realitat

6.1. Emmarcament de la «prosòdia»

6.2. Fonètica i ortografia: ensenyar i ajudar

6.3. Desconsideració dels parlants

7. Valors de Sanchis Guarner i de Salvador a partir de Bonet (2000)

7.1. Factors bàsics de Sanchis (1950)

7.2. Factors bàsics de Salvador (1951)

7.3. Dilució de Sanchis (1950) i enlairament de Salvador (1951)

8. Conclusions. De la gramàtica a la ideologia

1 Introducció

1.1 Objectius de l’article

Disposem de diversos treballs sobre l’activitat gramatical de Carles Salvador.

Vicent Simbor va fer la tesi doctoral sobre la vida i l’obra del nostre autor; en el llibre

publicat,el treball gramatical de Salvador ocupa cap a 40 pàgines, dividit en els temes

següents:

1. «Obra gramatical» en Simbor (1983: 75-116)

a. «Uns anys crucials: de 1927 al 21 de desembre de 1932.

b. »L’obra gramatical i lingüística de Carles Salvador: la lluita per la

normalització.

i. »La lluita en defensa de la llengua.

ii. »Carles Salvador i la problemàtica del valencià.

iii. »Obra gramatical

1. L’obra gramatical publicada.

2. L’obra gramatical inèdita

iv. »Els fonaments teòrics de l’obra de Carles Salvador»

Al cap d’onze anys, la revista Caplletra va dedicar un número monogràfic a

estudiar l’obra de Salvador. Conté tres treballs lingüístics, per bé que només u és sobre el

nostre autor (2a.ii). La revista es completa amb huit treballs literaris i u sociolingüístic

(2b-c):

2. Caplletra. Revista internacional de Filologia 16 (1994): volum dedicat a

Carles Salvador (coordinat per M. Pérez Saldanya i V. Simbor).

a. Tres treballs lingüístics, només u sobre Carles Salvador:

i. «El procés d’unificació de l’ortografia catalana», d’Antoni

M. Badia i Margarit.

3

ii. «Carles Salvador, l’autoritat gramatical», de Vicent

Pitarch.

iii. «El diccionari de l’Institut d’Estudis Valenciana de 1937»,

d’Emili Casanova.

b. Huit treballs literaris.

c. Un treball sociolingüístic:

i. «El discurs sociolingüístic de Carles Salvador», de Jordi

Solé i Camardons.

En l’any 2000, es va publicar un llibre important, encara que ha transcendit molt

poc: Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle XX, de Sebastià Bonet.

Tracta tres gramàtiques valencianes (Sanchis Guarner 1950, Salvador 1951 i Valor 1973)

i una balear (Moll 1968). L’estudi de Carles Salvador ocupa 35 pàgines:

3. Bonet (2000): estudi de quatre gramàtiques, una la de Salvador (1951)

a. Introducció (p. 37-40)

b. La morfologia verbal (p. 40-56)

c. Qüestions de morfologia no verbal (p. 56-68)

d. La sintaxi (p. 68-72)

Posteriorment, en el llibre Les Normes de Castelló Josep Daniel Climent destina

70 pàgines a tractar «L’aportació de Carles Salvador i Gimeno»:

4. «L’aportació de Carles Salvador i Gimeno» (Climent 2007: 255-324).

Contingut

a. Carles Salvador i la divulgació de les Normes de Castelló

b. Les activitats lingüístiques i culturals de Carles Salvador durant la

Guerra Civil (1936-1939)

c. Les idees lingüístiques de Carles Salvador.

¿Quines contribucions han fet els treballs esmentats a l’estudi gramatical de Carles

Salvador? La resposta està supeditada a dir què entenem com a estudi gramatical. Al meu

entendre, l’anàlisi d’una gramàtica sobre una llengua específica inclou sis camps, que he

descrit en 5. N’hi han dos lingüístics (5a-b), tres normatius (5c-e) i u ideològic (que es

dividix en el vessant social i en el pedagògic). Convé notar que, en una llengua sense

problemes sociolingüístics, és factible que les qüestions normatives (5c-e) tinguen poca

importància. Per contra, la normativa és u dels factors destacats en les llengües

marginades, no debades els parlants han d’assumir el model lingüístic que li proposen per

a que la llengua supeditada es recupere:

5. Camps a considerar en l’estudi d’una gramàtica sobre una llengua

a. Estructura interna del manual.

i. L’autor ¿exposa quina és i la justifica?

ii. ¿És coherent?

b. ¿Quins conceptes gramaticals usa? ¿Els definix?

i. Les definicions ¿solen ser clares, coherents i aplicables?

ii. Cada concepte ¿s’aplica a la llengua per a mostrar quina

utilitat té?

c. Criteris (estructurats) que hem d’aplicar per a elaborar normes

concretes.

i. Els gramàtics de la Renaixença disposaven de criteris

explícits i aplicables (i adequats, Saragossà 2007: §3.2).

d. Fonamentació de cada regla específica que inclou una gramàtica

i. En una normativa racional, humanista i democràtica, cada

norma deu estar justificada.

e. Resultat global de la teoria lingüística (a-b) i de la normativa (c-d).

4

i. El model lingüístic que practica l’autor, a més de digne, ¿és

identificador com a membre d’un poble i és assimilable i

practicable per als parlants de cultura mitjana en la

comunicació pública?

f. Relació entre les idees socials i pedagògiques de l’autor i el

contingut de la gramàtica (en la teoria lingüística i en la normativa).

i. Hauria d’haver coherència entre els dos factors.

Si llegim la bibliografia citada (1-4) des de la perspectiva exposada (5), crec que

només trobarem aportacions significatives en Bonet (2000). Mirem succintament cada

camp citat (5a-f). De reflexions teòriques (5a-b), n’he vist molt poques; pràcticament,

només en Bonet (2000).

Sobre criteris (estructurats i aplicables per a elaborar normes concretes, 5c), les

referències que he trobat són molt majoritàriament disperses i poc concretes, com ara les

citacions de Salvador que reproduïx Simbor (1983: 115): «La correcció del llenguatge ha

de fer-se segons […] l’aportació dels clàssics i l’aportació de la llengua viva a la llengua

literària». L’excepció torna a ser Bonet, que és un autor molt preocupat per una qüestió

crucial: l’aplicabilitat social del model proposat (5e.i).

En els altres treballs sobre Salvador, el fet que no parlen de criteris o que recorren

a uns criteris molt genèrics (com la citació del paràgraf anterior) explica que no puguen

argumentar davant de problemes concrets. En eixa situació, les observacions sobre

normes concretes són, inevitablement, soltes i minúscules ({arbre o abre}, {m’ho diu o

m’heu diu}, Simbor 1983: 104).

El panorama descrit dificulta que un autor reflexione sobre quin model lingüístic

practicava Carles Salvador (5e): si era coherent o no era coherent, si evoluciona o no

evoluciona, si era identificador i assimilable o no ho era. La teorització tan escassa sobre

els criteris i la fonamentació de les regles fa que les observacions es limiten a detalls

puntuals ({atre o altre}, {-isar o –itzar}), en els quals sol haver una forma que es presenta

com si fóra obvi que és l’adequada.

Pel que fa a la relació entre la ideologia de Carles Salvador, la seua gramàtica i el

seu model lingüístic (5e), no recorde haver vist el tema. De fet, si u estudia poc la

gramàtica (en la teoria lingüística i en la normativa) no serà gens fàcil que mire si hi ha

coherència entre la ideologia social i pedagògica de Salvador i el contingut de la seua

gramàtica. Simbor (1983) tracta la ideologia de Salvador (com comprovarem més avant,

§1.4), però no estudia l’estructura i la coherència de la seua gramàtica. Per la banda

contrària, Bonet (2000) té en compte els factors gramaticals, però no la ideologia social i

pedagògica de Salvador.

La demostració de les afirmacions anteriors sobre les aportacions dels estudis

gramaticals dedicats a Carles Salvador demanaria una anàlisi de cada treball citat, objectiu

que exigix un article específic. Davant d’eixa situació, després d’acabar d’emmarcar este

article (§1.2-§1.4) dedicaré una secció breu (§2) a posar la gramàtica de Carles Salvador

en relació a dos manuals: la seua font (al voltant de Marvà 1932) i la gramàtica que la

precedí (Sanchis Guarner 1950). Eixa secció ens mostrarà quines són les causes que

exposa Salvador per a editar el seu manual a pesar d’haver-se publicat el de Sanchis

Guarner un any abans.

Posteriorment, seguirà el cos del treball, que consistix en fer un acostament a cada

una de les parts de la gramàtica de Carles Salvador, sempre comparant la seua actuació

amb la de Sanchis Guarner (6a). Adoptaré una perspectiva general: la de la teoria

lingüística (5a-b) i les repercussions en la justificació de les normes (5d) i en la pedagogia

(5f).

5

La perspectiva general d’este treball es complementa amb la de Bonet (2000), ja

que el seu llibre adopta un punt de vista particular, específic: s’encara a estudiar

constituents lingüístics que han generat normes i mira de fer deduccions sobre la formació

gramatical de cada autor estudiat i sobre el model lingüístic resultant. A causa de la

complementarietat dita, dedicaré una secció a resumir les deduccions de Bonet (2000)

sobre Salvador i Sanchis Guarner, les quals conjuminaré amb les deduccions d’este treball

(6c):

6. Contingut del treball

a. Aproximació a cada part de la gramàtica de Salvador (1951) i

comparació amb Sanchis Guarner (1950)

i. Fonologia (§3)

ii. Ortografia (§4)

iii. Morfologia i sintaxi (§5)

iv. Prosòdia (§6)

b. Perspectiva: general.

i. Teoria lingüística (5a-b) i repercussions en les normes (5d)

i en la pedagogia (5f).

c. Bonet (2000): perspectiva detallista (estudi de constituents

lingüístics específics que han generat normes).

i. Conjuminació de les deduccions de Bonet (2000) i les

d’este treball (§7)

He usat la segona edició de la gramàtica de Salvador (de 1952), «feta sense cap

retoc» (Simbor 1983: 95). Les modificacions apareixerien a partir de la tercera edició

(1959), elaborades per Enric Valor, Vicent Ferrís i Francesc Ferrer Pastor. En les edicions

fetes per Eliseu Climent editor a partir de 1978, hi ha alguna modificació, encara que no

he vist cap nota que ho indique. He reproduït la versió de 1952 i, quan hi havien

modificacions en l’edició de 1959, ho he indicat (excepte en l’ús de la coma). No cal dir

que un estudi complet de Salvador (1951) hauria de constatar totes les variacions que

l’obra ha tingut.

En les citacions de Salvador (1951), no he posat la numeració dels epígrafs per la

raó que no coincidixen en les diferents edicions. De totes les maneres, la gramàtica de

Salvador està dividida en «lliçons» molt curtes, de manera que exposant el número de la

lliçó és fàcil trobar els fragments reproduïts. L’edició de 1952 usa els números àrabs,

mentres que la de 1959 els canvia pels llatins. He recorregut als números àrabs perquè

són molt més fàcils de llegir.

1.2 Justificació de l’article

En haver exposat els objectius, miraré de justificar l’article. Entre l’any 1997 i el

2012, he fet una dotzena de treballs sobre gramàtics concrets: els valencians Enric Valor,

Ferrer Pastor, Josep Giner, Nebot, Sanchis Guarner i Germà Colón, el mallorquí

Amengual, i un llibre i diversos articles sobre el català Fabra. En canvi, en tots eixos anys

evitava treballar la gramàtica de Carles Salvador, que és justament el manual en què vaig

alfabetitzar-me als 18 anys (1972-1974). He actuat d’eixa manera perquè no tenia un bon

record del llibre de Salvador, contràriament a la gramàtica que vaig conéixer al cap de

poc (la de Valor de 1973). Per cert, en els anys setanta ni tan sols sabia que existia el

manual de Sanchis Guarner. La meua situació no devia ser una anècdota en el

valencianisme. Ni en el curs oral de Lo Rat Penat ni en el curs per correspondència,

recorde que fóra mai citada la gramàtica de Sanchis, com si fóra una obra

antiga,anacrònica, de manera que seria preferible silenciar-la.

6

El meu sentiment per la gramàtica de Salvador (1951) contrastava amb el fet que

el nostre autor va dedicar tota la seua vida (1893-1955) a usar i potenciar el valencià: des

de la joventut fins a la mort (en 1915, publicà el conte Pecat d’amor; tenia 22 anys). No

cal dir que una persona així es mereix el respecte i l’admiració del valencianisme. Davant

de la contrarietat entre l’adhesió de Salvador al valencià i la meua valoració intuïtiva de

la seua gramàtica, preferia callar.

Si les idees del valencianisme sobre el Salvador gramàtic hagueren sigut

mitjanament pertinents i objectives, hauria pogut seguir en el silenci. Però eixe no és el

cas, ja que el treball de Bonet (2000) ha transcendit molt poc. En eixa situació, era

aconsellable que acceptara la petició de treballar la gramàtica de Carles Salvador.

Independentment de les deduccions a què arribe este article, ¿quina és l’actitud

que el valencianisme deu tindre davant de Carles Salvador? Sens dubte, hem de respectar-

lo i hem de sentir admiració pel personatge. Però això no hauria d’impedir que l’estudiem

objectivament. L’hem d’admirar per les característiques que realment tenia, com ara la

voluntat de servir al poble valencià; o la fidelitat en l’adhesió al valencià al llarg de la

vida; o la constància en el treball a favor dels valencians; o el manteniment dels ideals

valencianistes. Les qualitats al·ludides no són precisament menors: ideals, solidaritat

efectiva, fidelitat i constància en l’esforç. Al contrari, eixes virtuts són ben importants.

Una biografia humana i humanista de Carles Salvador hauria d’anar mostrant amb fets

reals que el personatge va ser durant tota la seua vida com he apuntat.

Complementàriament amb eixa actitud, la identificació amb Carles Salvador demana que

també busquem les causes dels errors, que són inevitables en la vida de qualsevol

persona:

7. Treball que caldria fer sobre Carles Salvador: ideals, solidaritat efectiva,

fidelitat i constància en l’esforç

a. Mostrar a través de fets la voluntat de servir al poble valencià, la

fidelitat en l’adhesió a l’ús del valencià i als ideals del

valencianisme, i la constància en el treball a favor dels valencians.

b. Intentar buscar les causes dels errors, que són inevitables.

No cal dir que un poble maltractat com és el valencià necessita crear mites propis.

Però ho hauríem de fer basant-nos en fets reals (o com a mínim versemblants). Si diem

que un autor va destacar en un camp, ho hauríem de demostrar amb anàlisis. També seria

molt convenient reeditar treballs (polint-los si convé) i promoure que siguen llegits. Al

capdavall, ¿no és eixa la manera més adequada d’homenatjar un predecessor? L’actuació

descrita comporta que el fem reviure en el nostre present. En canvi, quan en una

investigació algú fa lloances a un escriptor sense demostrar-les¿per a qui és positiu, per

al lloador, per al valencianisme? ¿O per a cap dels dos?¿Quin grau de formació i quina

perspectiva hi ha en eixa manera actuar, un grau alt i una visió ampla o més aïna al

contrari? Anant per eixe camí¿contribuirem a fer que el poble valencià recupere la

voluntat de dirigir el seu destí? Sintetitzem-ho:

8. Mites en un poble marginat

a. Basats en fets reals (o com a mínim versemblants).

i. Cal demostrar-los amb anàlisis.

ii. Convé reeditar treballs de l’autor estudiat i promoure la

lectura.

b. Fer lloances sense demostrar-les ¿és positiu?

i. ¿És gran el grau de formació i ampla la perspectiva?

ii. ¿Contribuirem a fer que el poble valencià es recupere?

7

1.3 Profusió i qualitat en la producció de Carles Salvador

A fi d’emmarcar el treball gramatical, reflexionarem sobre l’obra de Salvador

(§1.3) i sobre la seua ideologia pedagògica (§1.4).Si mirem la biografia de Carles

Salvador, ens sorprendrem que treballara en tots els camps de l’escriptura: contes,

novel·les curtes, poesia, obres de teatre, assajos filosòfics (Pérez Moragon 1978: 11),

obres gramaticals i molts centenars d’articles de periòdic. A més, en un camp específic

podia crear des de la perspectiva d’una pluralitat d’escoles diferents (romanticisme,

simbolisme, avantguardisme, retorn al romanticisme, Simbor 1983: 138-139). En la

premsa, escrigué sobre sis temàtiques diferents segons Simbor (9c):

9. Camps en què escrigué Carles Salvador

a. Contes, novel·les curtes, poesia, obres de teatre, assajos filosòfics,

obres gramaticals i molts centenars d’articles de periòdic (Pérez

Moragon 1978: 11).

b. En la poesia, creà poemes seguint diverses escoles (Simbor 1983:

138-139):

i. Continuador de Llorente (1913-1923)

ii. Simbolisme i avantguardisme (1923-1934)

iii. Tornada a l’origen (1943-1955)

c. Temes que tractà en els articles de premsa (Simbor 1983: 256)

i. Ideologia política.

ii. El poble valencià.

iii. Pedagogia.

iv. Lingüística.

v. Idiosincràsia espanyola i personalitat valenciana.

vi. Estètica.

Davant d’una tal vastitud, ¿és possible que Carles Salvador pensara que, escrivint

sobre tots els temes en valencià (i mirant d’importar corrents: el Noucentisme,

l’Avantguardisme) contribuiria a la recuperació de l’ús social del valencià? Les citacions

de 10 (de 1922 i de 1930) fan pensar en eixa possibilitat:

10. Salvador ¿opinaria que escrivint sobre tots els temes i important corrents

contribuiria a normalitzar l’ús social del valencià?

a. «El llenguatge és l’ànima del poble. Per ço procurem abans de res

cultivar l’idioma i fer art i voluntat segons la tradició i el dret. / És

la nostra obligació. València és necessitada de les energíes del

Glosador i de les de Vós, estimat comunicant perquè som

valencians. / Que no ens entenem en vernacular? Sí, sí que ens

entenem. Vós sabeu que parlem a l’ànima, sempre. […] / Però si

no ens comprenem tots, convingau, caríssim comunicant, que és

una desgràcia; no per a Glosador sino per als que no l’entenen.»

(glossa de 1922; Simbor 1983: 255)

b. «Utilitzo la Poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Si

no ningú llixqués els meus poemes també els escriuria amb la

mateixa fruïció d’ara. Els publico per eixemplaritat

propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma.» (La poesia

valenciana en 19320, diversos autors, València, 1930, p. 103;

Simbor 1983: 89)

«Cultivar l’idioma» seria «fer art» (10a) i, com que Salvador creu que «el llenguatge és

l’ànima del poble», fent art i cultivant l’idioma crearia «voluntat». En efecte, publicar

produiria «eixemplaritat propagandística, d’acció» (10b). Per una altra banda, el camí

descrit ¿equival a ser «polític de l’idioma» (10b)? Jo diria que és «polític de l’idioma»

8

aquell que parla i actua d’una manera que fa que augmente l’adhesió dels valencians a la

valencianitat i a l’ús del valencià i, correlativament, fa retrocedir algun dels factors

adversos a la cohesió de la societat valenciana i a l’ús del valencià. A més, per a

aconseguir que un poble es recupere ¿no cal crear organitzacions culturals, socials i

polítiques, les quals han de parlar d’una manera atractiva i incisiva entre sectors

progressivament més grans de la societat?

El tema que comentem va unit a un altre: la producció de Salvador ¿era llegida,

incidia? ¿Quina qualitat tenia? Simbor descriu el marc general en estes paraules:

11. Els escrits de Salvador ¿eren llegits, incidien? ¿Quin grau de qualitat

tenien?

a. «Carles Salvador, que fou l’etern “aprenent” de Barcelona, d’on

pescà el Noucentisme i l’Avantguardisme de la seua obra poètica,

narrativa i teatral, també ara rebrà la influència d’un escriptor de

Catalunya: de Xènius. / […] Sincer admirador del “filòsof” Xènius

i del seu Noucentisme, Carles Salvador es dedicà a adaptar anàleg

sistema ideològico-propagandista a la realitat del País Valencià i a

difondre idèntic credo estètic.» (Simbor 1983: 253)

Al llarg de la meua vida, he vist poques referències a escrits de Carles Salvador i, sobretot,

poques citacions. Ben entés: poques citacions que impacten en un valencià mitjà, o davant

de les quals u es senta identificat. Ara: la causa d’això podria ser haver divulgat poc

treballs de Carles Salvador (o jo no haver llegit els treballs divulgatius).

Siga com siga, el fet és que les paraules de Simbor (11a) vénen molt bé per a traçar

el marc gramatical en què Salvador actuà: de Barcelona, «pescà» la gramàtica (com

comprovarem més avant, §2-§5). Les paraules de (11a) parlen de adaptar a la realitat

valenciana, verb que trobarem més avant referint-se al treball gramatical («una adaptació

de Marvà 1932 a la variant valenciana», §2.1, 3a). Un estudi sistemàtic de la gramàtica

de Salvador hauria de mostrar quan adaptà les fonts i quan no ho féu a pesar que la realitat

valenciana ho aconsellava. Hi han indicis (i un emmarcament del tema) en §5.4.2, 10.

Convé preguntar-se si les paraules de Carles Salvador de (10a) estan vinculades a

l’elitisme. Si algú no entén els escrits del nostre autor, no hi hauria un problema per a

l’escriptor, sinó una «desgràcia» per als qui no l’entenen. Davant d’això, u podria pensar

que el valencianisme no hauria d’anar cap a la gent, sinó la gent cap al valencianisme.

Eixa manera de parlar ¿tenia relació amb la ideologia de «Xènius»? El seu elitisme ¿influí

en el Carles Salvador dels anys vint i trenta? Sabem que l’escriptor valencià admirava el

català (11). En síntesi:

12. L’elitisme d’Eugeni d’Ors ¿influí sobre el Carles Salvador dels anys vint

i trenta?

a. L’actitud davant dels lectors (10a) fa pensar en l’elitisme.

b. Salvador admirava el pensador català (11).

1.4 Ideari pedagògic de Carles Salvador

¿Quin ideal pedagògic tenia Carles Salvador (que va ser mestre durant tota la seua

vida)? A més d’estar sempre al costat del valencià per a restituir-lo a l’escola valenciana,

Simbor informa que una bona part dels articles periodístics serien sobre «preocupacions

pedagògiques» (13a). Hauria llegit molts autors (13b), i també hauria creat «entitats per

a l’assoliment d’una estructura cultural sòlida al País Valencià» (13b). Hauria sigut un

«constant seguidor dels nous ideals pedagògics» i hauria intentat «apassionadament una

renovació de l’ensenyança arcaica, inútil, a l’ús a l’Estat Espanyol» (13c). Un altre factor

d’eixe marc seria que Salvador era «contrari al principi d’autoritat» (13d):

9

13. Valencià, pedagogia i accions de Salvador segons Simbor (1983: 79)

a. «Com a mestre que era, i inquiet pel seu treball, bon munt de la

seua obra periodística és dedicada a les preocupacions

pedagògiques, i sobretot, és clar, a la defensa del dret pedagògic

dels xiquets valencians a l’ensenyament en la pròpia llengua.

b. »Anhel que el guià a la lectura de Pestalozzi, Froebel, Girard,

Herbard, Montessori, Saer… En realitat la seua vida fou una

incansable dedicació en aquest fi, ja publicant articles i opuscles

com ara L’idioma valencià a les escoles, ja pronunciant

conferències, ja promovent campanyes cíviques i creant entitats

per a l’assoliment d’una estructura cultural sòlida al País Valencià,

com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.

c. »Però no sols treballà en aquesta problemàtica, car a més a més

d’aquest afany perenne, també Carles Salvador, constant seguidor

dels nous ideals pedagògics, intentà apassionadament una

renovació de l’ensenyança arcaica, inútil, a l’ús a l’Estat Espanyol.

Abans, doncs de parlar de la seua activitat en el camp pedagògico-

lingüístic, serà imprescindible tractar els altres aspectes dels seus

principis educatius, per a divulgar els quals no dubtà d’aprofitar les

planes dels diaris que s’obrien a la col·laboració.

d. »Des de ben aviat, 1921, es declara contrari al principi d’autoritat

de la Pedagogia en vigor a les escoles de l’Estat Espanyol.»

En una monografia sobre Carles Salvador com a pedagog, caldria mostrar quins

efectes tenia en la seua activitat haver llegit obres de «Pestalozzi, Froebel, Girard,

Herbard, Montessori, Saer» (13b). ¿Com es manifesten les idees d’eixos autors en els

treballs pedagògics de Salvador (dins dels quals estan els treballs gramaticals)? Així

mateix, caldria indicar quines repercussions tenien en les obres didàctiques del nostre

autor «els nous ideals pedagògics», la «renovació de l’ensenyança» (13c) i l’oposició «al

principi d’autoritat» (13d).

En 1921, Salvador descrigué el seu ideari amb estes paraules:

14. Ideari de Salvador (glossa de 1921; Simbor 1983: 79-80)

a. «L’escola no és per el professor; que és per el deixeble.

i. L’escola és lloc de treball o laboratori.

ii. Doncs el laborar serà del deixeble, no del professor.

iii. Laborar en aquest cas és apendre.

b. »Este concepte –ni nou ni vell– del treball escolar ens fa cambiar

el d’autoritat.

i. És el professor qui deu anar a l’entorn del deixeble, no al

contrari.

ii. És el professor qui deu obedir.

iii. Tot ço implica una llibertat escolar i una autoritat infantil.

iv. Els termes ja són invertits –invertits segons la Pedagogia

envellida–, i ara l’escola és acció, moviment.

v. El silenci improductiu –hi ha un silenci escolar productiu

intensament– és fet soroll, treball.

c. »No és la veu del professor que pregunta:

i. –Què és la gramàtica?

ii. És la veu de l’infant que diu:

iii. –Per què plou?

iv. El deixeble, autoritat, demana la resposta.»

10

D’acord amb les paraules de Simbor (13) i les de Salvador (14), hauríem d’esperar

que la Gramàtica valenciana del nostre autor tinguera les característiques següents:

15. Propietats que hauríem de trobar en la Gramàtica valenciana (1951)

a. Alguna idea de «Pestalozzi, Froebel, Girard, Herbard, Montessori,

Saer» (13b).

b. «Nous ideals pedagògics», «renovació de l’ensenyança» (13c).

c. Oposició «al principi d’autoritat» del docent (13d, 14a).

d. Centrament en l’aprenentatge de l’alumne. Concrecions:

i. «El professor deu anar a l’entorn del deixeble» (14b.i)

ii. L’alumne ha de preguntar i el professor deu respondre

(14c)

2 Salvador: entre Marvà i Sanchis Guarner

2.1 La font bàsica de la gramàtica de Salvador

L’origen de la gramàtica de Carles Salvador està en els manuals que dos autors

catalans publicaren entre 1927 i 1930) amb el nom de Jeroni Marvà (Simbor 1983: 268).

Editaren set quaderns gramaticals, cada u amb el títol reproduït en 1:

1. Quaderns gramaticals de Marvà (1927-1930; Simbor 1983: 268)

a. Ortografia.

b. Morfologia

c. Sintaxi (dos volums)

d. Prosòdia

e. Formació de paraules

f. Clau dels exercicis

En 1932, transformaren els quaderns en gramàtica. Però no hi hagué una

reproducció literal, sinó una variació significativa en l’estructuració del material. A més

d’incorporar la «fonologia» (2a, absent dels quaderns), la divisió entre «morfologia» i

«sintaxi» (1b-c) desapareix en la gramàtica (2b-h). Ací, no ens interessa reflexionar sobre

les causes de la variació ni si era millor el camí dels quaderns (separació de la sintaxi i la

morfologia) o el de la gramàtica. N’hi ha prou constatant que la gramàtica de 1932 no

degué ser una mera suma dels quaderns, sinó una reestructuració de la informació:

2. Transformació dels quaderns en una gramàtica (1932). Total: 16 capítols

a. Fonologia

b. L’oració gramatical

c. Categories gramaticals

d. [sis capítols per a l’estudi de cada categoria]

e. Sintaxi de l’oració complexa

f. Conjuncions

g. Preposicions

h. La funció gramatical

i. Formació de paraules

j. Ortografia

k. Prosòdia

Carles Salvador va seguir els quaderns d’ortografia i de morfologia de Marvà (1a-

b) i els va publicar en el setmanari El Camí en 1933. Posteriorment, ajuntà les notes

publicades en El Camí en forma de quaderns: u per a l’ortografia (1934) i u per a la

morfologia (1935; Simbor 1983: 97-98). No cal dir que un estudi detallat hauria de

contrastar sistemàticament els quaderns de Salvador amb els quaderns de Marvà (1a-b) i

11

amb la gramàtica de 1932 (2) per a saber què va reproduir l’autor valencià i què va

canviar.

A partir de Simbor (1983: 101, 102), és prou comú afirmar que Salvador (1951)

hauria seguit les obres de Marvà (1932) i de Fabra (1918).

3. Fonts de Salvador (1951) segons Simbor (1983)

a. [Les parts de fonologia, sintaxi i prosòdia de Salvador 1951] «són,

com ja he mostrat d’aquests dos [ortografia i morfologia], una

adaptació a la variant valenciana del Curs Superior de Gramàtica

Catalana […] de J. Marvà, junt a alguna influència de la

Gramàtica Catalana de 1918 de Pompeu Fabra.» (p. 101)

b. [després de descriure el contingut de la part de sintaxi] «No cal ni

repetir que la font i el model continus són les lliçons sintàctiques

del Curs Superior de Gramàtica Catalana, de J. Marvà. Carles

Salvador, con en tota la seua obra gramatical, desempenya també

ací el paper d’ambaixador, de súbdit gramatical de la normativa

fabriana.» (p. 102)

Contra la creença que s’ha estés, són poques les demostracions de les fonts (sobretot en

relació a Fabra). Un estudi complet hauria de precisar el tema. A més, Bonet (2000) ha

informat que no són escassos els fragments que podrien ser originals de Salvador:

4. Tema pendent d’aclarir: en la gramàtica de Carles Salvador, ¿què podríem

considerar com a aportacions seues?

a. «No voldríem, però, donar a entendre que per exposar les qüestions

de sintaxi Salvador s’hagués apropiat sempre de les formulacions

d’altri. Molts dels seus textos sobre aquestes qüestions eren sens

dubte de collita pròpia, cosa que, malauradament, es posava de

manifest per una molt específica imperícia expositiva.

b. [posa com a exemple la formulació de l’ús de no amb mai, ningú,

res…] »Es tractava, com pot veure’s, d’un enunciat massivament

imprecís [a continuació, l’analitza].

c. »El que era més greu, però, és que les imprecisions de Salvador no

sempre tenien un caràcter merament formal: a vegades expressaven

un positiu malentès de l’autor. [posa com a exemple la

concordança del participi; Salvador enuncia una regla, i posa un

exemple que la contradiu, Ha sabudes fer-les, les acusacions].»

(Bonet 2000: 70)

2.2 Sanchis (1950) i Salvador (1951)

En 1949, Carles Salvador, Soler i Godes, Mascarell i Gosp, Enric Valor i Josep

Giner decidixen reprendre els cursos de valencià, ara dins de Lo Rat Penat. En 1950,

Sanchis Guarner edita la seua gramàtica, redactada entre 1939 i 1942 (Ferrando 2006:

103). Davant d’eixa situació, sabem que, en el mes de març de 1950, «la Gramàtica de

Sanchis havia estat adoptada oficialment per l’entitat [Lo Rat Penat] per als seus alumnes»

(Pérez Moragon 1978: 14). Això no obstant, en 1951 es publica la gramàtica de Carles

Salvador i substituïx la de Sanchis en els cursos de Lo Rat Penat. ¿Què va passar? No he

trobat ni dades ni reflexions en la bibliografia consultada.

Si mirem el pròleg a la segona edició de la gramàtica de Carles Salvador (de 1952),

trobarem una indicació de l’autor: la seua obra seria «pràctica» (5b-c), «elemental» i

«divulgativa» (5c), qualitats que no tindria la de Sanchis (1950):

12

5. Substitució de Sanchis (1950) per Salvador (1951) com a gramàtica dels

cursos de Lo Rat Penat: insinuació de Salvador en el «Pròleg» a la segona

edició (1952, p. 9-13)

a. La seua obra seria «pràctica» (b-c), «elemental» i «divulgativa»

(c), qualitats que no tindria Sanchis (1950).

b. «La doctrina científica d’aquesta Gramàtica és la mateixa que

conté la “Gramàtica Valenciana” del savi professor i filòleg

valencià En Manuel Sanchis Guarner; però va posada en forma de

lliçons pràctiques per tal que els estudiosos valencians, nens o

majors, adquirixquen l’habitut de llegir, escriure i pronunciar

correctament la llengua vernacla llur.» (p. 9)

c. «Empesos per la imperiosa necessitat de tindre material apte per a

tals Cursos, tots ells elementals i tots ells pràctics com escau a la

divulgació del valencià escrit […] donem a la impremta la segona

edició de la nostra Gramàtica valenciana, tan ben rebuda i

acceptada per ésser un útil i eficaç instrument d’ensenyança.» (p.

13)

Lògicament, no podem deduir si són objectives les qualificacions de Salvador (gramàtica

«pràctica», «elemental», «divulgativa») sense estudiar primer les dos gramàtiques (§3-

§6), de manera que ajornarem fins a més avant la corroboració o el qüestionament (la

primera informació, apareixerà en §3.2, 6e).

Quan Carles Salvador preparà la gramàtica, devia conéixer el manual de Marvà,

ja que incorporà la «fonologia». Però pareix que no va fer més canvis en l’estructura de

la gramàtica. Convindria saber si actuà així perquè pensava que era més pedagògica la

separació de la morfologia i la sintaxi, o si trobà més còmode reproduir els quaderns

d’ortografia i de morfologia que havia editat en 1934 (ortografia) i 1935 (morfologia). El

resultat és que la gramàtica de Carles Salvador no és com la de Marvà (1932), sinó que

respon als quaderns inicials (§2.1, 1), més la fonologia. Té cinc parts: fonologia,

ortografia, morfologia, sintaxi i prosòdia (6). No hi ha cap justificació d’eixa actuació.

Només una constatació en el pròleg de la segona edició (6b). Les cinc parts de la

gramàtica de Salvador (1951) contenen 78 «lliçons», contra els 16 capítols de Marvà:

6. Salvador (1951)

a. Parts: cinc. «Lliçons»: 78

i. Fonologia

ii. Ortografia.

iii. Morfologia

iv. Sintaxi

v. Prosòdia

b. Constatació sense justificació:

i. «Les parts en què es dividix –Fonologia, Ortografia,

Morfologia, Sintaxi i Prosòdia– formen un corpus complet

de Gramàtica elemental, apte per a les pràctiques dels

Cursos orals i per correspondència establerts en

l’actualitat.» (Pròleg a la segona edició, 1952, p. 9).

Com ja he dit, un estudi complet de la gramàtica de Salvador demana saber què

va mantindre dels seus quaderns d’ortografia (1933) i de morfologia (1934) i què va

canviar. Simbor (1983: 105) comunica que només ha trobat dos variacions. La primera és

accentuar d’acord amb les estructures fonètiques del valencià (sorprés, i no sorprès), amb

alguna vacil·lació. La segona variació és posar disset i dinou al costat de desset i denou.

13

També convindria saber si, a part de la fonètica, Salvador va incorporar informació de

Marvà (1932).

3 «Fonologia»: poc d’orde i dades poc pertinents

3.1 Actuació desitjable en cada part de la lingüística

En cada part de la teoria lingüística, una gramàtica hauria de descriure les

estructures lingüístiques del valencià i, per a donar seguretat als parlants d’una llengua

marginada socialment, hauria de mostrar les diferències estructurals amb la llengua

dominant. Al costat d’eixa finalitat bàsica, també cal assenyalar canvis puntuals en la

llengua viva per a millorar el model lingüístic valencià.

A mesura que penetrarem en l’anàlisi, comprovarem que, com altres gramàtics,

Carles Salvador només parla del castellà en negatiu: per a indicar que tal actuació o tal

altra seria un castellanisme (afirmacions fetes en general sense proves). En canvi, en les

consultes que he fet no he trobat cap estructura lingüística del valencià, de manera que el

manual difícilment podia encarar-se a l’objectiu de parlar en positiu: mostrar que els

parlants diem moltes estructures diferents de les del castellà i, en conseqüència, hem de

tindre confiança en nosaltres mateixos. Contra la inseguretat que potencia la marginació

social, l’obligació del valencianisme hauria de ser afavorir la confiança en la personalitat

dels valencians:

1. Primer objectiu d’un gramàtic valencià: en cada part de la lingüística,

descriure les estructures del valencià

a. Finalitats:

i. Mostrar com de positiva és la llengua dels carrers

valencians.

ii. Indicar les diferències estructurals amb el castellà per a

donar seguretat als parlants.

iii. Assenyalar canvis puntuals en la llengua viva per a millorar

el model lingüístic valencià.

b. Salvador (1951): no he trobat cap estructura del valencià.

i. Efectes: l’autor no pot mostrar diferències estructurals amb

el castellà.

ii. Impossibilitat de parlar sobre el valencià en positiu (a.ii);

només en negatiu (indicant castellanismes, en general sense

proves).

En el camp de la fonètica, l’objectiu assenyalat és molt fàcil d’assolir, ja que les

vocals i les consonants del valencià i del castellà tenen diferències apreciables i, sobretot,

cada idioma té una síl·laba ben diferent: prou consonàntica el valencià i molt vocàlica el

castellà. També són molt diferents (pràcticament oposats) els comportaments dels

fonemes i i u en els diftongs i en els hiats. Tots eixos aspectes els he desplegat en la meua

gramàtica (Saragossà 2003: §5):

2. Aplicació del programa indicat (1a) a la fonètica (Saragossà 2003: §5)

a. Diferències significatives en les vocals i en les consonants.

b. Separació estructural més important: la síl·laba.

i. Prou consonàntica en valencià i molt vocàlica en castellà.

ii. Actuació dels fonemes i i u en els diftongs i en els hiats:

pràcticament,és la contrària (Saragossà 2003: §5.2.6-

§5.2.8).

14

3.2 Absència de teoria. Desorde

Fins ara, he dit què no he vist en la «fonologia» de Salvador (1981). Ara, mirem

què hi ha. A pesar que la segona part és per a l’ortografia (§2.2, 6a.i-ii), resulta que una

bona part de les 8 lliçons de la «fonologia» tracten temes ortogràfics; a més les consonants

(3b) van davant de les vocals (3f):

3. «Fonologia» de Salvador (1951): 8 lliçons. Major part: ortografia (que és

el tema de la segona part de la gramàtica, §2.2, 6a.i-ii)

a. Les lletres

b. Les consonants

c. Valor fònic de les consonants

d. Valor fònic dels dígrafs

e. Valor fònic del dígraf ss (s sorda i s sonora)

f. Grups de vocals

g. Divisió dels mots en síl·labes

h. Accent prosòdic

La primera lliçó (dedicada a l’alfabet, 3a) no explica cap dels conceptes que usa:

lletra, vocal, consonant, dígraf, lletres modificades. A més, hi han fragments que afecten

l’ús de les lletres, com ara este: «La lletra u no té cap valor fònic en les síl·labes que, qui,

gue, gui». En els temes ortogràfics introduïts en la «fonologia», hi ha desorde. Així, la

grafia de guitarra no es pot explicar mentres no hàgem mostrat als alumnes que la g

representa dos fonemes diferents: u quan va seguida de a, o, u (gat, got, gust) i un altre si

després va una e o una i (gent, girar). És justament eixa realitat la que permet entendre

que, per a representar el so de gat davant de e i o, hem hagut de crear la grafia de mànegues

o de guitarra.

Els comentaris que hem fet comporten que, en la primera lliçó, l’absència de teoria

és forta (completa en realitat). Correlativament, el desorde és elevat. En una anàlisi

detallada, eixirien més factors (com ara posar la ç en l’alfabet, en compte d’anar en les

lletres modificades):

4. Primera lliçó de «fonologia»: l’alfabet (dos pàgines i mitja)

a. El manual no explica cap dels conceptes que usa:

i. lletra, vocal, consonant, dígraf, lletres modificades.

b. Conté fragments que afecten l’ús de les lletres.

i. Exemple: «La lletra u no té cap valor fònic en les síl·labes

que, qui, gue, gui».

ii. Abans que (b.i), cal explicar que la lletra g representa dos

fonemes diferents (gat, got, gust / gent, girar), ja que això

justifica la grafia de mànegues,guitarra.

c. Resultat: absència de teoria i desorde significatiu.

La lliçó 2 (3b) està dedicada a les «consonants»:

5. Lliçó 2: les «consonants»

a. «Les lletres i i u (sense accent ni dièresi) entre vocals són

consonants i per tant formen part de la mateixa síl·laba que la vocal

següent: joia, foia, deien, feien, cauen, mouen, diuen, riuen,

encauat, encreuament.

b. »La i (o hi) inicial seguida de vocal és igualment consonant: iode,

hiena, hieràtic.

c. »Les consonants es dividixen en sordes i sonores. Les sordes són:

c, p, t, f, s i x. Totes les altres són sonores.

d. »A cada consonant sorda correspon una consonant sonora

determinada: [exemples]

15

e. »Les consonants, a més, es dividixen en bilabials, labiodentals,

linguodentals, palatals i velars. Cal advertir que en valencià no hi

ha cap consonant gutural, com és la j castellana. [exemples]

f. »La lletra z representa un so fricatiu (com la s sonora de casa) en

zenit, amazona, donzella, colze, etc. El corresponent so sonor

africat, el qual correspon al so sord africat de ts en potser, tots, etc.,

és escrit tz en dotze, tretze, setze, guitza, atzur, etc. També tenen tz

altres mots, com horitzó, atzembla, etc., i la terminació greco-

llatina -itzar, que habitualment es pronuncia també fricativa (amb

t muda).»

i. [versió de 1959] «Al so que representa la unió de la t i la s

(potser, tots), africat sord, correspon com a africat sonor el

dígraf tz (dotze, guitza, atzur). Tenen tz molts mots, com

horitzó, atzembla, etc., i la terminació greco-llatina -itzar,

que habitualment es pronuncia també fricativa (amb t

muda).»

Deixant de banda que la teoria seguix absent (vocal, consonant i síl·laba), convé

que ens preguntem quin orde hem de seguir per a estudiar les consonants. La resposta està

en l’oposició que les consonants tenen a les vocals: convé començar per les oclusives,

seguir per les fricatives i passar a les africades; finalment, queden les nasals, les líquides

(laterals i vibrants) i l’actuació de i i u com a consonants. En canvi, el nostre manual

comença pel final: per i i u, per bé que només entre vocals i en principi de paraula (5a-b).

Després, Salvador tracta moltes consonants sense usar terminologia teòrica

(oclusives, fricatives i africades, 5e). Si el llibre poguera fer que els alumnes entengueren

les consonants sense usar eixos tres térmens, seria perfecte. Però crec que això no és

possible. A més, al final de la lliçó apareixen dos dels tres térmens, africat i fricatiu (5f).

Per una altra banda, no hi ha cap comentari sobre quines característiques representen els

térmens teòrics bilabials, alveolar, etc. (5e; indiquen el lloc a on s’origina un obstacle,

que és necessari per a produir una consonant oclusiva, fricativa o africada).

Realment, davant del panorama que hem descrit ¿què poden entendre els alumnes

de la lliçó dedicada a les consonants? Això no obstant, el manual seria «pràctic, elemental,

divulgatiu» (§2.2, 5). En resum:

6. Anomalies de la segona lliçó de «fonologia» (les «consonants»)

a. Teoria: seguix absent (vocal, consonant i síl·laba).

b. Orde per a estudiar les consonants: oclusives, fricatives, africades,

nasals, líquides i actuació de i i u com a consonants.

i. Salvador comença pel final: per i i u (per bé que només

entre vocals i en principi de paraula, 5a-b).

c. Vol classificar les consonants sense recórrer a tres conceptes

fonamentals (oclusives, fricatives i africades, 5e).

i. Però, al final del tema, n’apareixen dos (africat i fricatiu,

5f).

d. Térmens teòrics que indiquen l’obstrucció de la boca (bilabial,

alveolar, 5e): cap comentari.

e. ¿Què poden entendre els alumnes de les consonants?

i. Però el manual seria «pràctic, elemental, divulgatiu» (§2.2,

5).

16

3.3 ¿Explicació de la llengua? Pedagogia

En la part anomenada «fonologia», apareix una característica que té repercussió

en el conjunt de la gramàtica de Carles Salvador: qui són els seus destinataris. En el pròleg

de 1952 (i supose que en molts altres escrits de Salvador), u veu que el manual està fet

per als valencians que volien alfabetitzar-se. Ara: el contingut de la gramàtica ¿respon a

eixa finalitat? Mirarem d’emmarcar la pregunta reproduint una lliçó que té com a finalitat

explicar el concepte síl·laba tònica (el títol és «accent prosòdic»):

7. ¿Qui són els destinataris? Pròleg de 1952: valencians que volen

alfabetitzar-se. Manual: ¿respon a eixa finalitat? Exemple: síl·laba tònica

(«accent prosòdic»)

a. Títol: «Lliçó 8. Accent prosòdic»

b. «La major força amb què és pronunciada una de les síl·labes d’un

mot polisíl·lab constituïx l’accent prosòdic.

i. La vocal o la síl·laba que rep l’accent prosòdic s’anomena

tònica o forta, i les altres del mateix mot, àtones o febles.

ii. En el mot paper la síl·laba -per és la tònica o forta i la

síl·laba pa- és l’àtona o feble.

iii. En el mot tauleta la síl·laba -le- és la tònica i en el mot

ànima la síl·laba à- és la forta.

c. »Generalment, els mots monosíl·labs són forts:

i. ou, bé, clau, dur, fe, gest, ham, jo, lleu, mà, niu, os, peu,

res, sol, truc, urc, vas,xoc, zel, etc.

d. »Els monosíl·labs febles són els següents:

i. Els articles i pronoms: el, els, lo, los, la, les.

ii. Els articles personals: En, Na.

iii. L’article indeterminat: un, uns.

iv. Els adjectius possessius: mon, ton. son. mos. tos. sos, ma,

ta. sa. mes, tes, ses.

v. L’adjectiu quantitatiu: que.

vi. Els pronoms personals: me, em, te, et, se, es, nos, en,, vos,

us, ho. li.

vii. El pronom relatiu: que.

viii. Els adverbis pronominals: ne, en, hi.

ix. Les preposicions: a, en, de, per, amb.

x. Les conjuncions: i, o, si, que.

xi. I les contraccions: al, als, del. dels, pel, pels.

e. »Els mots composts poden estar formats per la unió d’un element

feble (mot o prefix) amb un de fort o per la unió de dos elements

forts. En el primer cas (prefix + mot fort) el compost conserva

l’accent tònic del fort.

i. Exemples: a +normal =anormal; an + hídrid = anhídrid;

des + dejuni = desdejuni; re + passar =repassar [seguixen

huit línies amb més d’exemples].

f. »Hi ha mot compost en el qual un dels elements perd la tonicitat i

en lloc de tindre dues síl·labes fortes sols en té una: cotó-en-pèl,

argentviu.

i. En altres composts, la doble tonicitat és vacil·lant i cal que

en pronunciar-los es facen tòniques les dues síl·labes fortes

del mot.

ii. Exemples: contrarestar, sobreeixir, sobrealimentació.

17

g. »Els mots són:

i. Aguts, si la síl·laba tònica és la darrera que es pronuncia.

Exemples […].

ii. Plans, si la síl·laba tònica és la penúltima. Exemples […].

iii. Esdrúixols, si la síl·laba tònica és l’antepenúltima.

Exemples […].

h. [seguixen les regles d’accentuació, amb una extensió llarga]»

i. Lectors: no poden passar de (b); causa: la distinció de (b) no és

aplicable a les paraules d’una síl·laba.

i. Sanchis Guarner només dedica set línies a la qüestió.

Calcule que la majoria de lectors no han pogut passar del principi (7d.i). Però,

abans d’analitzar la citació anterior (tan llarga), observaré que Sanchis Guarner només

dedica set línies per a explicar el mateix concepte (la síl·laba tònica). A més, substituïx

el nom subjectiu força (7b) per les tres propietats (objectives) que conformen les síl·labes

tòniques (la intensitat, la duració i el grau d’agudesa):

8. Sanchis Guarner (1950: §40): per a tractar la síl·laba tònica, passa d’una

lliçó (7) a set línies; és més teòric (intensitat, duració i agudesa)

a. «Dins d’una paraula es diu que porta l’accent, la vocal damunt la

qual recauen principalment la intensitat, la quantitat i el to, i esta

vocal sol ser anomenada tònica, rebent la denominació d’àtones

les restants vocals de la paraula.

b. »Una paraula que tinga la síl·laba final tònica, es diu paraula

aguda; la que té tònica la penúltima síl·laba, es diu plana; la que té

tònica la síl·laba antepenúltima, es diu paraula esdrúixola.»

c. ¿Per què Sanchis no tracta les paraules d’una síl·laba?

i. Els lectors només necessiten separar les síl·labes d’una

paraula per a deduir si han de portar accent.

Prescindint del nom força (que un lector pot interpretar d’una manera intuïtiva),

la impossibilitat de comprendre la lliçó de Salvador comença en (7c). En concret, si hem

explicat als lectors que una síl·laba d’una paraula és tònica perquè la pronunciem «amb

més força» que les altres, resultarà que els lectors no tindran mitjans per a saber si les

paraules que tenen una síl·laba les pronunciem amb la intensitat de les tòniques o de les

àtones.

Damunt d’això, resulta que els lectors no necessiten saber amb quina intensitat

pronunciem el nom gos, la forma diu (del verb dir), l’adjectiu qualificatiu alt, l’adjectiu

quantitatiu dos o la preposició per. Els parlants de cultura mitjana només necessiten saber

separar la síl·laba tònica de les àtones per un motiu: per a deduir si en una paraula han de

posar accent o no n’han de posar. Ara: com que l’accent només s’aplica a les paraules de

més d’una síl·laba, resultarà que el tema de com pronuncien les paraules d’una síl·laba

no hauria d’aparéixer en una gramàtica divulgativa.

Generalitzem. La lliçó dedicada a la síl·laba tònica no estudia la llengua com a

mitjà de comunicació. Més aïna, u té la impressió que la tracta com si fóra un fetitxe

misteriosament desconegut. Carles Salvador sentiria la mateixa perplexitat que jo si algú

ens preguntara açò: quan pronunciem l’oració Tin això, per si ve, la preposició per ¿és

tònica o és àtona?; ¿i com és si (que està al costat)? Diria que estem davant d’una

essencialització de la llengua, la qual pot tindre el mateix efecte que els processos

d’essencialitzar: es poden usar per a dominar. En l’exemple que comentem, els pobres

lectors veuen que no entenen tota la part de (7c-d); i, com que no tenen mitjans per a

analitzar què estan llegint, pensen que la culpa seria d’ells, mentres que l’autor del llibre

seria un home sabut, un home que cosa que mira cosa que comprén.

18

Les observacions fonètiques sobre les paraules compostes (7f) tenen un grau de

claror semblant als comentaris sobre el grau de tonicitat de les paraules d’una síl·laba. En

el camí de les paraules compostes, un bon extrem és la «vacil·lació» que hi hauria en la

pronúncia de contrarestar (7f.i): allà a on no hi ha cap problema, algun sabut decidiria

crear-ne, i Salvador ho copia i ho reproduïx.

El conjunt del fragment que els lectors no poden entendre (7c-f) recomana que ens

fem una pregunta: ¿hem de pensar que Salvador escrivia fragments que no comprenia?

En un estudi profund del manual, convindria mirar quantes voltes passa això. En les

seccions següents (§4 i §5), comprovarem que la lliçó sobre la síl·laba tònica no és un cas

estrany i aïllat en Salvador (1951).

Abans de girar pàgina, hauríem de tornar a preguntar-nos quina gramàtica és

elemental, pràctica i divulgativa, la de Sanchis (8) o la de Salvador (7). Les dades que

comencem a obtindre també conviden a preguntar-se si la gramàtica de Salvador és una

concreció de la seua ideologia pedagògica (§1.4, 13-15); o si, per contra, la gramàtica fa

pensar que la redacció està feta considerant molt poc els alumnes (o els lectors). Notem

que,si no considerem els alumnes, desembocarem (ineludiblement) en l’autoritarisme.

Qui és solidari amb els alumnes es preocupa per explicar quina utilitat tenen les coses que

ensenya i de quina manera les ha d’exposar en classe per a que els alumnes les entenguen.

Qui parla com si els alumnes no existiren es situa per damunt d’ells. Destaquem l’indici:

9. ¿Hi ha algun «nou ideal pedagògic» (§1.4, 15c) en la «fonologia» de

Salvador (1951)?

a. Manual: absència de teoria; desorde; conté lliçons negatives.

i. No exposen dades que els lectors necessiten.

ii. En alguna part (7c-f), és possible que l’autor escriguera

sense saber si entenia les paraules que escrivia.

b. ¿Està centrada en els alumnes una gramàtica sense rigor científic i

sense adequació pedagògica?

i. Contrast amb la ideologia de l’autor (§1.4, 13-15).

Crec que podem deixar d’analitzar la «fonologia» lliçó a lliçó. La part comentada

(les dos primeres lliçons i la darrera) apunta quin és el grau de coherència i d’ordenament

del manual. Davant d’eixe panorama, si algú objectara que milers de valencians ens hem

alfabetitzat estudiant la gramàtica de Salvador (com ara jo), li podríem preguntar què

explica (o què justifica) eixa informació. Trobe que la qüestió pertinent és una altra: quant

de patiment inútil i quant de temps perdut no hauran generat les incoherències de tantes

gramàtiques (una de les quals és la que estudiem). El saber que un alumne adquirix

dedicant 50 hores a treballar el manual de Carles Salvador,en una gramàtica ordenada i

coherent probablement l’adquiriria amb un temps prou més reduït (i canviant el patiment

o l’avorriment per l’interés i la satisfacció).

No podem acabar l’anàlisi de la fonologia de Salvador (1951) sense parlar de

Sanchis Guarner (1950). En eixe manual, l’autor explica conceptes fonètics en la part de

la gramàtica dedicada a la fonètica; definix els conceptes que usa (vocal, consonant,

síl·laba, etc.); diferencia entre les set vocals tòniques i les cinc àtones (comparem la o

oberta de roda i la tancada de rodeta); encara que el criteri que seguix Sanchis per a

ordenar les consonants és poc adequat (des dels llavis cap al vel del paladar), les

consonants apareixen majoritàriament en un orde coherent (oclusives, fricatives i

africades; laterals, vibrants i nasals; al final, i i u consonàntiques: només posa malament

les nasals). Certament, Sanchis Guarner dedica molt poc d’espai a la síl·laba, i

l’explicació de l’articulació dels fonemes hauria de ser més simple (en 10e, n’hi ha un

exemple). Això no obstant, la fonètica del nostre autor és una part de la gramàtica en què

19

els lectors poden aprendre (racionalment); per contra, la «fonologia» de Salvador és una

part per a patir (o per a avorrir-se) i per a traure poc de profit.

Davant de la comparació feta entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951),

convé que ens preguntem per tercera volta si la gramàtica de Salvador seria elemental,

pràctica i divulgativa (§2.2, 5). Pareix obvi que les incoherències (i les qüestions no

pertinents, 7c-f) no són mai elementals, ni pràctiques ni divulgatives:

10. Contrast entre Salvador (1951: «fonologia») i Sanchis Guarner (1950:

«fonètica», 63-106)

a. Sanchis Guarner parla de conceptes fonètics.

b. En general, definix els conceptes que usa:

i. vocal, consonant, síl·laba, etc.

c. Diferencia entre les set vocals tòniques i les cinc àtones.

d. El criteri per a ordenar les consonants és poc adequat (dels llavis al

vel del paladar); però apareixen en un orde coherent:

i. oclusives, fricatives i africades; laterals, vibrants i nasals;

al final, i i u consonàntiques.

ii. Inadequat: convé tractar les nasals davant de les laterals.

e. Alguna explicació que un lector mitjà no necessita. Exemple:

i. «En eixir de la glotis, l’aire expel·lit pels pulmons passa a

la faringe, al cim de la qual es troba el vel del paladar, o

cartílag movible que pot alçar-se, tapant les fosses nasals, i

fer que ixca l’aire per la cavitat bucal, o bé estar abaixat,

obstruint el pas a la cavitat de la boca, i fent eixir l’aire pels

narells, en el qual cas els sons s’anomenen nasals.»

(Sanchis Guarner 1950: §36)

f. La fonètica de Sanchis fa aprendre (racionalment); la fonologia de

Salvador fa patir i permet aprendre poc.

i. Salvador (1951) ¿és elemental, pràctic i divulgatiu (§2.2,

5)?

ii. Les incoherències (i les qüestions no pertinents, 7c-f) no

són elementals, ni pràctiques ni divulgatives.

Al costat dels avantatges objectius o científics de Sanchis Guarner (1950) sobre

Salvador (1951), en el pròxim apartat (§4.1) sospitarem que Sanchis Guarner tenia en

compte els lectors, tant en el vessant racional (què sabien) com en el sentimental (què

sentien).

4 Ortografia: humanisme i racionalitat

4.1 Sanchis (1950): justifica i té en compte els parlants

L’ortografia de les llengües romàniques està supeditada a l’ortografia del llatí, fet

que genera moltes irregularitats. Eixa limitació comporta que una gramàtica deu alertar

els lectors de la realitat per a que no generen prejudicis. En la meua, els mateixos títols

inicials ja ho apunten («L’ortografia: simplicitat teòrica i complicació real», Saragossà

2003: §7.1.3; «Les ortografies regulars», §7.3.2; acabe descrivint les irregularitats que hi

han en les llengües romàniques: «Anàlisi qualitativa de les ortografies romàniques»,

§7.2). La supeditació al llatí explica que les ortografies romàniques s’aprenen més llegint

i escrivint que no estudiant regles («La memòria gràfica en el domini de l’ortografia»,

§7.3).

20

Però, a banda d’alertar, hem d’explicar l’ortografia que tenim. ¿Com hem

d’estudiar una ortografia poc regular? L’ortografia no és res més que explicar quin

fonema representa cada lletra, de manera que haurem de començar per les lletres regulars;

i, posteriorment, haurem d’anar de les irregularitats més simples a les més complicades.

Pel que fa a l’accent (que té la finalitat d’indicar la síl·laba tònica), a la vista que s’aplica

a lletres convindrem que ha d’anar al final (primer, l’ús de les lletres; en acabant,

l’accent):

1. Com actuar quan una ortografia és poc regular

a. Alertar els lectors de la realitat. Mitjans de Saragossà (2003):

i. «L’ortografia: simplicitat teòrica i complicació real»

(§7.1.3)

ii. «Les ortografies regulars» (§7.3.2).

iii. «Anàlisi qualitativa de les ortografies romàniques» (§7.2).

iv. Funció de la lectura i l’escriptura («La memòria gràfica en

el domini de l’ortografia», §7.3).

b. Ortografia (consistix en explicar quin fonema representa cada

lletra):

i. Primer: lletres regulars.

ii. Explicació ordenada de les irregularitats (de les més

simples a les més complicades).

c. Accent: té la finalitat d’indicar la síl·laba tònica.

i. Com que s’aplica a lletres, ha d’anar al final.

Si des d’eixe marc anem a la gramàtica de Sanchis Guarner, trobarem que actua

amb moltes característiques positives. En primer lloc, el gramàtic valencià posa l’alfabet

a on toca (en l’ortografia, no en la «fonologia»). Com que l’alfabet és una realitat molt

simple, li dedica una dotzena de línies. En eixe espai, definix implícitament el concepte

lletra («no totes estes lletres representen un so diferent») i explícitament el concepte

dígraf («aplecs de lletres» que representen un so o fonema), posa la llista de dígrafs i

dedica tres línies a remarcar la marginalitat de les lletres h, y, k i alguna altra.

Si ara recordem com actua Salvador (1951), convindrem que el contrast és fort:

posa l’alfabet en la fonologia, no caracteritza cap dels conceptes que usa i dedica dos

pàgines i mitja poc clares a l’alfabet (§3.2, 4):

2. Ortografia: primer encert de Sanchis Guarner (1950)

a. Tractament simple de l’alfabet (§107)

i. Una dotzena de línies.

ii. Caracteritza lletra i dígraf.

b. Salvador: posa l’alfabet en la «fonologia» i li dedica dos pàgines i

mitja poc clares (§3.2, 4).

i. No definix cap concepte.

El segon encert de Sanchis és emmarcar l’ortografia en la lingüística i en la

història. Explica que als parlants no els interessa la transcripció basada en els al·lòfons

(que Sanchis mostra en la part de fonètica), sinó la que està fonamentada en els fonemes,

que és molt més simple (3a.i). Per una altra banda, l’ortografia valenciana ha de ser hereua

de l’ortografia clàssica, vinculada a la «literatura nacional» (3a.ii). En eixe marc, Sanchis

Guarner explica que l’operació que hauria fet l’Institut d’Estudis Catalans és procurar

conservar «l’ortografia tradicional», però mirant de millorar-la (fent «una reforma

simplificadora», 3b). Seguint avant en l’ortografia, Sanchis Guarner remarca la

supeditació de les ortografies romàniques al llatí (3c), fet que genera irregularitats. En el

mateix alfabet, ja elabora una observació indirecta sobre les irregularitats de la nostra

ortografia (3d.i) i, quan arriba a l’ús de les lletres consonàntiques, ho explicita (3d.ii):

21

3. Ortografia: segon encert de Sanchis Guarner. Emmarca l’ortografia en la

lingüística (a.i) i en la història (a.ii, b); alerta de les irregularitats (c-d)

a. «La fonètica i la tradició gràfica» (§103)

i. Diferencia al·lòfons i fonemes: als parlants, només els

interessa la representació els fonemes (son / sant / tronc).

ii. Ortografia valenciana: ha de seguir la clàssica, unida a la

«literatura nacional».

b. «La unificació ortogràfica» (§105)

i. Les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans

haurien procurat apartar-se poc de «l’ortografia

tradicional» i, alhora, haurien intentat fer «una reforma

simplificadora».

c. «Insuficiència de les regles empíriques» (§106)

i. «Com la base principal de l’ortografia és l’etimologia de

les paraules, no resulta gens fàcil moltes vegades exposar-

ne les regles sense recórrer a les llengües mares, i això

representa un greu inconvenient en un país com el nostre,

on actualment la formació humanística del públic és molt

escassa.»

d. Concreció de les dificultats:

i. «No totes estes lletres representen un so diferent [c/s], i en

canvi n’hi ha que tenen dos sons distints [c].» (§107)

ii. «La representació gràfica dels fonemes consonàntics no sol

estar exempta de dificultats, motivades adés perquè les

lletres i els fonemes no es corresponen amb precisió, i adés

perquè certs fonemes no són pronunciats regularment en

determinades comarques.» (§112)

Com podem comprovar, Sanchis Guarner desplega un pla formidable per a

justificar l’ortografia de la seua gramàtica. A més, té en compte els parlants. La deducció

que cal extraure és significativa: el nostre autor no separava la llengua dels parlants ni la

posava fora (fora i per damunt). Al contrari, lligava la llengua als parlants. Digam-ho

clarament: Sanchis pensava en els lectors; no era un autor essencialiste i elitiste, sinó

humaniste. Destaquem-ho:

4. Actituds positives de Sanchis Guarner

a. Intenta justificar l’ortografia que proposa situant-la en la

lingüística i en la història.

b. A més, té en compte els parlants i els lectors.

i. No era un autor essencialiste i elitiste, sinó humaniste.

Les característiques descrites afavorien la racionalitat. Així, Sanchis comença

l’ortografia pels «fonemes representats amb exactitud» (§112), és a dir, els que no

contenen irregularitats (fi, ull, any). Posteriorment, estudia les lletres irregulars seguint el

mateix orde en què havia tractat els fonemes consonàntics (va des dels llavis cap al vel

del paladar).

En el camí de Sanchis Guarner, hi ha un error secundari. Les lletres que

representen les vocals són prou simples: a, i i u són regulars; i les altres lletres vocàliques

contenen una irregularitat, ja que e i o representen dos fonemes. A causa d’eixa

irregularitat, tenim dos accents diferents per a indicar quin fonema hi ha (fèrtil contra

espés). En eixa situació, és prou comprensible que el nostre autor tractara l’accent en

l’apartat dedicat a les lletres vocals (§108).

22

Acabarem notant que, lingüísticament, és molt més important la fonètica que

l’ortografia, ja que la fonètica conté moltes estructures, mentres que l’ortografia no en

conté cap. De fet, una ortografia regular es limita a dir quina és la representació gràfica

de cada fonema, operació que cap en una pàgina. D’acord amb eixes característiques,

Sanchis dedica prou més pàgines a la fonètica (43) que a l’ortografia (29), a pesar de les

irregularitats ortogràfiques que tenim:

5. Ortografia: tercer encert de Sanchis Guarner (1950)

a. Comença per les lletres regulars:

i. «Fonemes representats amb exactitud» (§112, els que no

contenen irregularitats, fi, ull, any).

b. Lletres irregulars: el mateix orde que en la fonètica.

i. Des dels llavis cap al vel del paladar (§113-§149).

c. Error secundari: tractar l’accent en l’espai dedicat a les lletres a, e,

i, o u (§108-§111).

i. Causa: les lletres e i o representen dos fonemes; si la

paraula porta accent, diu quin fonema és (fèrtil / espés).

d. Extensió dedicada a la fonètica (que conté estructures) i a

l’ortografia (que conté irregularitats, però no estructures).

i. Fonètica: p. 63-106 (43 pàgines)

ii. Ortografia: p. 107-136 (29 pàgines)

4.2 Salvador (1951): ¿a qui es dirigia?

Si passem a la gramàtica de Carles Salvador, el panorama canvia molt. La part

que ara ocupa més extensió és l’ortografia (45 pàgines, contra 24 de la «fonologia»;

recordem que una part de la «fonologia» tracta temes ortogràfics). En Salvador (1951),

no he vist observacions sobre la vinculació que hi ha entre l’ortografia actual i la clàssica,

i tampoc sobre les dificultats de la nostra ortografia com a conseqüència de les

irregularitats que conté. Fa la impressió que seguim en la mateixa essencialització que

hem intuït comentant la part dedicada a la fonètica: pareix que la llengua siga una realitat

externa als valencians (ara, l’ortografia actual no tindria cap relació amb l’ortografia

històrica), de manera que els alumnes (o els lectors) no hauríem de fer res més que obeir

a les órdens del llibre:

6. «Fonologia» i ortografia en Salvador (1951)

a. «Fonologia»: p. 11-34 (24 pàgines). Ortografia: p. 35-80 (45

pàgines).

i. Una part significativa de la «fonologia» tracta temes

ortogràfics (com ara la lliçó 1, l’alfabet).

b. Emmarcament de l’ortografia en la història: no he trobat res.

i. Dificultats per les irregularitats: no he vist res

c. Seguix l’essencialització de la llengua (realitat externa als

valencians; l’ortografia actual no tindria relació amb la històrica).

i. Alumnes: no haurien de comprendre res.

ii. Només haurien d’obeir davant de les órdens del llibre.

En 7, tenim els 22 temes que conté l’ortografia (contra els 8 de la «fonologia»):

7. Ortografia de Salvador (1951): 22 lliçons (en la fonologia, 8)

a. Divisió de les paraules en síl·labes

b. Accentuació gràfica

c. Accentuació gràfica (continuació)

d. Ús de la dièresi

23

e. La terminació dels adjectius

f. Ús de l’apòstrof

g. Ús de B - P

h. Ús de G - C

i. Ús de D - T

j. Ús de B - V

k. Ús de G - J

l. Ús de la lletra H

m. Ús de IG - TX

n. Ús de la Q i C davant U

o. Ús de la L doble (L·L)

p. Ús de M - MP - N

q. Ús de R - RR

r. Ús de X - IX

s. Ús de la Ç

t. Ús de la S - SS - Z

u. Sobre les paraules compostes

v. Sobre els pronoms febles

La primera característica que convé assenyalar és que, sense haver tractat l’ús de

les lletres, Salvador vol explicar un signe que s’aplica a lletres, l’accent (7a-d). Per una

altra banda, la distinció poc clara que practica entre la «fonologia» i l’ortografia fa que hi

hagen tres repeticions. En concret, dins de la «fonologia» està la lliçó dedicada a la

«divisió dels mots en síl·labes» (§3.2, 3a.vii) i, tot seguit, «l’accent prosòdic» (§3.2,

3a.viii), lliçó en què Salvador tracta com deduir la síl·laba tònica (reproduït en §3.3, 7a)

i com aplicar les regles d’accentuació (§3.3, 7g). I bé, el nostre autor ho repetix tot quan

arriba a l’ortografia: separació de les síl·labes d’una paraula i deducció de la síl·laba

tònica (primera lliçó de l’ortografia, 7a) i aplicació de les regles d’accentuació (7b). En

contrast amb eixes repeticions, Sanchis Guarner (1950) té l’actuació previsible (una sola

explicació: com arribar a la síl·laba tònica, en la fonètica, §40; i, en l’ortografia, les regles

d’accentuació, §108):

8. Accent: dos inadequacions en l’ortografia de Salvador (1951)

a. Primera inadequació:

i. L’accent (7a-d) va davant de l’ús de les lletres (7g-t)

b. Segona inadequació: la síl·laba tònica i les regles d’accentuació

estan en la «fonologia» (i) i en l’ortografia (ii):

i. «Fonologia»: «divisió dels mots en síl·labes» (§3.2, 3a.vii)

i «accent prosòdic» (síl·laba tònica i accentuació, §3.2,

3a.viii).

ii. Ortografia: síl·labes d’una paraula i síl·laba tònica (§3.3,

7a) i accentuació (§3.3, 7b).

c. En Sanchis Guarner (1950), només hi ha una explicació:

i. Fonètica: com deduir síl·laba tònica (§40); ortografia:

accentuació (§108).

Si mirem l’actuació de Marvà (1932), trobarem que també estudia primer l’ús de

les lletres i al final l’accent. Tenint en compte això, ens podríem preguntar per quin motiu

Carles Salvador va posar les regles d’accentuació en un lloc inadequat. Hem comentat

més amunt (§2.1, 3-4) que Simbor (1983: 101) afirma que la font bàsica de la gramàtica

de Salvador seria Marvà (1932) i els quaderns precedents (1927-1930), «junt a alguna

influència de la Gramàtica catalana de 1918 de Pompeu Fabra» (encara que no posa cap

exemple de Fabra). I bé, ara en podem obtindre u. Fabra (1918) comença la «introducció»

24

del llibre per l’alfabet (§1), seguix per «l’accentuació gràfica» (§2-§7) i acaba en

«observacions sobre la pronunciació de les vocals» (§8-§10) i «consonants inicials de

síl·laba» (§11-§17), «consonants finals de síl·laba» (§19-§26). En resum:

9. Font possible de posar l’accent davant de l’ús de les lletres: Fabra (1918).

«Introducció» del llibre

a. Alfabet (§1)

b. «Accentuació gràfica» (§2-§7)

c. «Observacions sobre la pronunciació de les vocals» (§8-§10).

d. «Consonants inicials de síl·laba» (§11-§17)

e. «Consonants finals de síl·laba» (§19-§26).

Convé notar que els estudiosos de Salvador (1951) no es pregunten com és que, a

la vista de l’admiració que Salvador sentia per Fabra, resulta que en general no el seguia

a ell, sinó a Marvà. No sé si algú pensarà que Marvà seria pedagògic i Fabra seria científic.

Si algú tinguera eixa opinió, li observaria que la ciència i la pedagogia haurien d’anar ben

agafades de la mà, no debades deuen haver ben poques coses tan antipedagògiques com

una incoherència, una contradicció o una altra anomalia metodològica. Certament, un

treball científic pot no ser pedagògic. En canvi, un treball pedagògic no pot ser bo si viola

principis de la metodologia de la ciència. Justament per això un bon pedagog deu tindre

molt d’interés per la metodologia de la ciència.

Seguim avant en l’anàlisi de l’ortografia de Salvador (1951). Una altra lliçó mal

col·locada és la de l’apòstrof. Com que eixe signe gràfic expressa la representació gràfica

de l’elisió d’una vocal d’una paraula, primer haurem de dir com s’escriuen les paraules

(ús de les lletres) i, en acabant, tractarem l’apòstrof. Així és com actua Sanchis Guarner

(10b). En canvi, si mirem el contingut de l’ortografia de Salvador trobarem primer

l’apòstrof (7f) i després l’ús de les lletres (7g-t):

10. Apòstrof: bona col·locació en Sanchis i inadequada en Salvador

a. Representa gràficament l’elisió d’una vocal d’una paraula.

i. Orde coherent: com s’escriuen les paraules (ús de les

lletres) + apòstrof.

b. Sanchis Guarner (1950): actuació adequada.

i. Ús de les lletres (p. 110-131) i apòstrof (p. 133).

c. Salvador: incoherent.

i. Apòstrof (7f) i ús de les lletres (7g-t).

Focalitzem ja l’ús de les lletres. Hem comentat que cal començar per les regulars

i que els usos irregulars haurien d’estar estructurats (un exemple: la causa ha de ser

anterior a l’efecte, de manera que la grafia de gent anirà davant de la de mànegues). No

conec cap estudi sobre el grau de coherència en què ensenyem l’ús de les lletres. Ací, em

limitaré a analitzar la primera lliçó de Salvador (1951):

11. Regles sobre l’ús de les lletres: ¿en qui pensen quan són redactades?

a. Primera lliçó de Salvador (1951): «Lliçó 15. Ús de B-P»

b. «En principi de paraula s’escriuen amb b i no amb p les síl·labes

ab, ob i sub, i s’escriu amb p la síl·laba cap.

i. Exemples: abdomen, abjecció, absència, abstracte,

abscissa, absurd; objecte, obscur,obtindre, obcecació,

subdivisió, subjecte, submergir, subsistir, substància,

subterfugi,subvenció; cap, capçal, capficar, capgirar,

captar, captivar, captindre.

ii. Excepcions: apte, optar, opció, òptic, òptim; cabdal,

cabdell, cabdill.

25

iii. Tant la regla com les excepcions s’estenen als composts i

als derivats (de substància, insubstancial;de cabdell,

cabdellar).

c. »Enmig de paraula s’escriu generalment p davant les lletres t, c, s

o n, i s’escriu b davant d.

i. Exemples: acceptar, precepte, adoptar; inèpcia, adopció,

erupció; catalèpsia,eclipsi, copsar; hipnòtic;

hebdomadari, molibdén.

ii. Són excepcions: dissabte, dubte, sobte.

d. »En fi de paraula, darrere vocal, s’escriu generalment p.

i. Exemples: cap, tip, escup, llop, rep, cup (= recipient).

ii. Són excepcions les paraules terminades en fob, com

hidròfob; les terminades en síl·lab, com monosíl·lab; i les

paraules adob, aljub, àrab, baobab, gàlib, nabab, tub i

cub (en espanyol, cubo).

iii. [edició de 1959: «cub( = hexàedre)»]

e. »En fi de paraula, darrere consonant, s’escriu b en les paraules els

femenins o derivats de les quals porten b; i s’escriu p en aquelles

els femenins o derivats de les quals porten p.

i. Exemples: calb (calba), destorb (destorbar), corb

(corbera), tomb (tombar),llamp (llampegar), palp

(palpar).

f. »S’escriu amb b la preposició amb.»

Les regles reproduïdes (11) ¿ajudaven als valencians dels anys cinquanta, sixanta

i setanta que volien deixar de ser analfabets en la seua llengua? En aquella època, escrivint

en castellà la gent feia faltes a cabassos, i no tenia por. En canvi, el conjunt de regles de

(11: cada una amb excepcions) ¿no contribuiria a tot el contrari: a augmentar la por a

escriure en valencià (una por que ja generava la mateixa marginació social del valencià)?

Tenim, per tant, que Salvador actuava al revés de com convenia actuar.

Per una altra banda, l’actuació exemplificada en 11 ¿no equival (en el millor dels

casos) a tractar les persones normals i corrents com si foren correctors? En un treball

sobre com s’ensenya el valencià, he constatat eixa actuació. Davant del panorama a què

hem arribat, ens haurem de preguntar per quarta volta si actuar així equival a fer una

gramàtica elemental, pràctica i divulgativa (la tercera volta, està en §3.3, 10f.i).

A més, Carles Salvador ¿pensava en els alumnes quan transcrivia regles

inassimilables (com les anteriors)? ¿Estava al servici dels alumnes? Com en la fonètica

(§3.3, 9), tornem a trobar que la ideologia (o la teoria) va per una banda i la realitat (o la

pràctica) va per una altra:

12. Característiques de les regles ortogràfiques reproduïdes (11)

a. ¿Ajudaven a alfabetitzar-se?

i. Escrivint en castellà, faltes a cabassos, i no tenien por.

ii. Regles de (11: cada una amb excepcions): ¿no contribuirien

a augmentar la por a escriure en valencià (por que ja genera

la marginació social del valencià)?

iii. Efecte: Salvador actuava al revés de com convenia actuar.

b. No tenen en compte les necessitats dels lectors.

i. Com a màxim, els parlen com si foren correctors.

ii. Això ¿és ser elemental, pràctic i divulgatiu (§3.3, 10f.i)?

c. Efecte: l’autor ¿és solidari amb els lectors i fa una renovació

pedagògica?

26

i. Repetició de l’actitud trobada en la fonètica (§3.3, 9)

Convindria saber d’a on ve el costum de posar en gramàtiques generals o

divulgatives regles com les anteriors (11), que persones de poca formació en la

metodologia de la ciència podrien mirar com a «sàvies i científiques». El costum deu estar

molt estés (com ara, també apareix en una persona remarcablement humanista i solidària

com era Sanchis Guarner; en l’exemple comentat, 1950: §113 i §114). A més, cal dir que

eixa forma d’actuar arriba a l’actualitat. Acabem d’enunciar una bona investigació.

4.3 Subordinació al català oriental. Regles que ja sabem

Per a aprofundir en la comprensió de l’ortografia de Carles Salvador, observarem

que la lliçó anterior a la de l’apòstrof es diu «la terminació dels adjectius» (7e). Eixe títol

no fa pensar en l’ús de les lletres, sinó en la concordança dels adjectius, que és un tema

de la flexió o morfologia. Per vore si podem aclarir l’enigma (per què Salvador posa un

tema de la flexió en l’ortografia), mirarem el contingut:

13. Un tema de la flexió (la concordança dels adjectius) en l’ortografia: per

què Salvador actua així

a. «Lliçó 13. La terminació dels adjectius»

b. «En el nostre parlar hi ha adjectius terminats en a (idiota, agrícola,

hipòcrita) que són aplicats als substantius masculins i als femenins

indistintament (home idiota,dona idiota). I adjectius terminats en e

(insigne, fúnebre, jove) que són aplicats també als substantius

masculins i als femenins indistintament (home insigne, dona

insigne). Són els adjectius d’una sola terminació.

i. Hi ha adjectius terminats en e que en aplicar-los a un

substantiu femení canvien la e en a (raïm agre, poma agra;

carrer ample, plaça ampla). [versió de 1959: Hi ha adjectius

terminats en e que en ser aplicats a un substantiu femení

canvien la e en a (raïm agre, poma agra; carrer ample,

plaça ampla).]

ii. També hi ha adjectius que terminen en consonant (dolç,

net, roig), però en aplicar-los a un substantiu femení

canvien la terminació (fruit dolç, taronja dolça; home

net,dona neta; pèl roig, tela roja).

iii. Hi ha, doncs, adjectius d’una i de dues terminacions.

c. »Són adjectius d’una terminació quasi bé tots els que terminen en

e (amable,bilingüe, cèlebre).

i. N’hi ha que terminen en a i també són d’una sola

terminació (agrícola, belga, indígena).

d. »Són de dues terminacions els acabats en -cte (exacte, exacta). Els

acabats en -pte (apte, apta). Els acabats en -gne (digne, digna),

llevat insigne

i. També són de dues terminacions, entre altres, els següents

adjectius: agre, altre,ample, aspre, còmode, culte, destre…,

els femenins dels quals fan: agra, altra, ampla,aspra,

còmoda, culta, destra…

e. »Cal tindre present que si bé generalment es corresponen les dues

categories d’adjectius en castellà i en valencià, hi ha, però, algunes

excepcions:

27

i. Adjectius que en valencià són de dues terminacions: agrest,

calent, cortés, covard, dolç, ferm, fort, gris, inert, pobre,

trist, verd i que en castellà sols en tenen una. [versió de

1959: Adjectius que en valencià són de dues terminacions

i que en castellà sols en tenen una: agrest, calent, cortés,

covard, dolç, ferm, fort, gris, inert, pobre, trist, verd.]

ii. El mot rude és d’una terminació en valencià i de dues en

castellà.»

No comentaré les normes específiques de 13 per la raó que tenen un grau

d’assimilació semblant al de les regles sobre les lletres b i p (§4.2, 11). La qüestió que

necessitem entendre és per quin motiu un tema de la morfologia està en l’ortografia.

Solucionarem l’enigma si consultem la gramàtica de Marvà. En el primer epígraf

del capítol dedicat a l’ortografia (el 15), eixe manual comenta els problemes ortogràfics

que genera la vocal anomenada neutra, que existix en el català oriental i en el balear. De

fet, Simbor (1983: 98) observa que, en la versió inicial de l’ortografia de Salvador (de

1934), hi ha este fragment: «Són adjectius d’una terminació quasi bé tots els que terminen

en e neutra (amable, bilingüe, cèlebre)» (en la versió de 13c, ha estat suprimit l’adjectiu

neutre). Davant d’eixa citació, Simbor fa el comentari següent: Salvador «no s’adona que

a qualsevol valencià o català occidental li sonaria açò de la vocal neutra a prou exòtic.

Regla vàlida per als catalanoparlants orientals, entre els quals s’incloïa Marvà, però inútil

per als occidentals». En el treball de Simbor, apareixen més mostres de reproduir regles

que tenen sentit per al català oriental, però no per al valencià (p. 96, 102). També apareix

eixa actitud en Climent (2007: 266: «No aixís, sinó així», article de 1932).

Per a que els lectors entenguen més bé l’actuació de Marvà, han de tindre en

compte que, en la seua gramàtica, l’estudi de l’ortografia apareix cap al final (és el capítol

penúltim, §2.1, 2j), de manera que en la part prèvia del manual els lectors ja han vist que

hi han adjectius que no concorden en gènere (una cantant = un cantant) i n’hi han que

concorden (taula llarga / carrer llarg); i, entre els que en masculí singular s’acaben en e

en la llengua escrita, n’hi han que no concorden (dona alegre = home alegre) i n’hi han

que concorden (dona agra / home agre). En el capítol de l’ortografia, Marvà recupera

eixes qüestions ja tractades en la part anterior de la gramàtica per a que els catalans

orientals vegen que no poden guiar-se per la seua forma de parlar a l’hora d’escriure dona

alegre i dona agra. Ara: un valencià no necessita cap d’eixes normes per la raó que la

seua forma de parlar ja li diu que s’escriu dona alegre i dona agra.

Hem arribat a la primera manifestació d’un contrast recurrent entre Sanchis

Guarner (1950) i Salvador (1951): Sanchis busca la coordinació lingüística amb els

balears i amb els catalans; en canvi, Salvador actua per ací i per allà d’una manera

mimètica en relació a les gramàtiques catalanes, sense mirar si les afirmacions que fa

quadren amb la història de la llengua i amb les estructures lingüístiques del valencià

actual. Davant d’eixa divergència entre els dos autors, ens haurem de preguntar si el camí

de Salvador no porta cap a la subordinació del valencià al català oriental:

14. Contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)

a. Normes de 13: grau d’assimilació com les lletres b i p (§4.2, 11).

i. Marvà (1932): problemes ortogràfics derivats de la vocal

neutra (català oriental i balear).

ii. Normes inútils per als valencians.

b. Sanchis Guarner: buscava la coordinació lingüística amb els

balears i amb els catalans (§4.1, 3).

c. Per ací i per allà, Salvador repetia la proposta de gramàtiques

catalanes sense mirar si era adequada per al valencià.

28

i. Efecte: tendir a subordinar el valencià al català oriental.

Convé extraure més implicacions de l’actuació ortogràfica de Salvador davant de

les regles de Marvà per a superar efectes negatius de la vocal e neutra. El tema que tenim

entre mans parla sobre el grau de formació gramatical i de reflexió de Salvador. En primer

lloc, copia una regla «inútil» per als valencians (Simbor 1983: 98), però no ho veu.

Posteriorment, percebria la incoherència. Però Salvador no s’adonaria que, després de

suprimir l’adjectiu neutre, tenia un tema purament morfològic dins de l’ortografia. Eixa

col·locació sense sentit s’ha mantingut en les edicions actuals de Salvador (1951), fetes

per Eliseu Climent editor.

Encara convé que fem una altra reflexió, unida a l’adjectiu qualificatiu de Simbor

(regla inútil). El fet de tendir a essencialitzar la llengua i actuar com si els lectors no

existiren fa que no poques voltes demanen als lectors ¡coses que els lectors ja saben i

practiquen cada dia! Un valencià no necessita les regles anteriors sobre la concordança

d’adjectius (§4.3, 13). Només necessita una norma que, alhora que és molt simple,

augmenta la seua autoestima i la seua seguretat com a valencià: hem d’escriure com

parlem.

L’error de Salvador seria poc probable en Sanchis Guarner, que hem vist que

practica una solidaritat càlida amb els lectors (§4.1, 4). Ben mirat, ens podríem preguntar

si no hem passat d’una ajuda activa (la de Sanchis, §4.1, contingut de 3) a un autoritarisme

fred (regles de 13; fred i també desordenat i poc coherent, com hem explicat en §4.2):

15. Més implicacions de 13: regles que ja sabem; què necessita el valencià

a. En els adjectius qualificatius acabats en e i en a, no necessitem

aprendre normes. Només hem de saber que parlem bé, de manera

que hem d’escriure com parlem.

i. Si pronunciem amable, ho hem d’escriure així.

ii. Si pronunciem agrícola, ho escriurem com ho diem.

b. Error de Salvador: inaudit en Sanchis, que considerava els lectors.

i. D’una solidaritat càlida (Sanchis Guarner, §4.1, 4) a un

autoritarisme fred (13; i desordenat i poc coherent, §4.2)

4.4 Sanchis (1950): més simple i més coherent: més pràctic

Un bon estudi de la gramàtica de Carles Salvador hauria de mirar quantes regles

hi han que expliquen als lectors coses que ells ja saben (§4.3, 13). També hauria de deduir

quantes lliçons actuen davant dels lectors com si foren correctors professionals.

L’exemple que hem comentat apareix en moltes gramàtiques (ús de b i p, §4.2, 11). Però

n’hi han que són privatius de Salvador, com comprovarem en la grafia de les paraules

compostes.

Una paraula és composta quan el seu valor no és la suma dels components (si u té

un ull de poll, no té cap ull ni cap poll) o quan hi ha una irregularitat (en És un tastaolletes,

un verb, tastar, actua com si fóra un nom). Dins d’eixe marc teòric, podem explicar d’una

manera simple quins són els factors bàsics de la grafia de les paraules compostes: en les

paraules que percebem que són compostes, si no hi ha cap irregularitat s’escriuen amb els

membres separats (M’ha eixit un ull de poll en el dit menut del peu). En canvi, si hi ha

alguna anomalia ajuntem els components. Així, l’absència de concordança entre aigua i

moll comporta la grafia aiguamoll (Tot això que veus és un aiguamoll).

Una classe especial de paraules compostes és la formada per un prefix compositiu

i una paraula. Els prefixos compositius tenen un contingut semàntic (que els parlants han

de conéixer); però no actuen com a paraules independents. Com ara, tot parlant sap que

desfer és el procés contrari a fer; i tots sabem que refer és tornar a fer. Ara: ni des- ni re-

29

actuen com a paraules independents. Són constituents lingüístics que posem davant de

verbs per a expressar els valors dits (‘procés contrari’ i ‘repetició d’un procés’). Justament

per això (tenen contingut semàntic, però no actuen com a paraules independents) són

prefixos compositius, de manera que desfer i refer són paraules compostes. Pel que fa a

la grafia, actuem com en les altres construccions irregulars: aglutinant ({anti + atòmic =

antiatòmic}, {des + fer = desfer}).

Quan ajuntem els components, no canviem la grafia de cada membre, igual com

unes altres llengües europees. Això explica la grafia antirítmic, o arítmic, o asimetria.

Qualsevol valencià sap que arítmic significa ‘que no té ritme’. Si hi ha algun problema

objectiu (ex + portador), convé posar els components separats (L’ex portador de la

Senyera).

En les paraules derivades, a partir d’una paraula i un afix derivatiu, creem una

altra paraula. Poden ser sufixos i prefixos:{fang + ós = fangós}, {a + racó = arraconar}.

Els afixos derivatius no tenen contingut semàntic, de manera que la grafia és com la de

les paraules simples (per això és arraconar o assaonar, i no araconar, asaonar).

Per a tindre una visió global, a les nocions descrites hem d’afegir la pràctica i el

sentit comú. Quan una persona ha llegit quatre voltes Eixe és un llepaculs, probablement

escriurà llepaculs sense pensar-ho (i no És un llepa culs). Passem ara al sentit comú. Tots

sabem que ex- significa ‘que era però que ara ja no és’; o que anti vol dir ‘anar en contra’.

Això no obstant, si pensem que la grafia antires podria crear confusió en el receptor no

ens calfem el cap: grafiem No hem de ser anti res, i deixem que siguen els parlants els

que facen triomfar antires o anti res. En síntesi:

16. ¿Quantes regles de Salvador expliquen coses que els lectors ja saben?

¿Quantes lliçons actuen com si els lectors foren correctors? Un altre

exemple: grafia de les paraules compostes. Proposta

a. Paraula composta: el seu valor no és la suma dels components (i)

o hi ha una irregularitat (ii).

i. ull de poll: no hi ha cap ull ni cap poll.

ii. És un tastaolletes: hi ha un verb (tastar) que actua com si

fóra un nom.

b. Grafia. Proposta divulgativa: si no hi ha cap irregularitat, separem

els components (ull de poll). Altrament, els ajuntem.

i. Absència de concordança en aiguamoll.

ii. Prefixos compositius (desfer, refer): tenen contingut

semàntic però no actuen com a paraula solta.

c. En la suma dels components, no canviem la grafia dels membres.

i. anti + rítmic= antirítmic / a + rítmic = arítmic.

d. Paraula derivada: a partir d’una paraula i un afix derivatiu, en

creem una altra. L’afix no té contingut semàntic.

i. Sufix: fang + ós = fangós; prefix: a + racó = arraconar.

ii. Grafia: com la de les paraules simples.

e. Resta: sentit comú i pràctica.

i. ex + portador no pot ser exportador. Solució: L’ex

portador de la Senyera

ii. Llegint unes quantes voltes bufanúvols, ho escrivint junt.

iii. Si trobem que antires podria crear confusió en la lectura,

grafiem anti res, i que la llengua viva ho solucione.

A partir de la proposta anterior (16), podem indicar les limitacions de la gramàtica

de Carles Salvador. No explica què és una paraula composta ni de què depén la grafia.

No exposa tampoc la particularitat dels prefixos compositius i en què es diferencien dels

30

afixos derivatius. Certament, les absències dites apareixen en moltes altres gramàtiques

(si no és en totes). Però les anomalies que descriurem a partir d’ara són diferents.

El nostre autor tracta les paraules compostes en dos llocs diferents. El primer (dins

de la síl·laba tònica, «accent prosòdic», lliçó 8) dóna dos regles sobre les paraules

compostes (ací, §3.3, 7e-f). Els lectors no les poden entendre perquè, entre altres

anomalies, apareixen conceptes que l’autor no explica (element feble, element feble mot,

element feble prefix, element fort):

17. Paraules compostes en Salvador (1951)

a. Absències teòriques (habituals):

i. Explicar què és una paraula composta.

ii. De quins factors depén la seua grafia.

iii. Explicar els prefixos compositius.

iv. Diferenciar la composició i la derivació.

b. Dos tractaments separats.

i. Primer: dins de «l’accent prosòdic» (lliçó 8).

ii. Incomprensible per als lectors; causa: usa quatre conceptes

que no explica (element feble, element feble mot, element

feble prefix, element fort; ací, §3.3, 7e-f)

El segon tractament ocupa una lliçó sencera, situada al final de l’ortografia:

18. Paraules compostes: segon tractament (lliçó sencera, final de l’ortografia,

Salvador 1951: Lliçó 29)

a. «En general les paraules compostes s’escriuen unint els diferents

elements formant en una sola paraula (capgirar, apagallums,

portamonedes) perquè tenen la força d’una sola paraula. [versió de

1959: s’escriuen unint els diferents elements en una sola paraula]

i. »Però s’han d’escriure amb un guionet entre llurs elements

en els casos següents: [la redacció de 1959 elimina esta

regla]

b. »Quan el primer element acaba en vocal i el segon comença en r, s

o x, [afegit de 1959: se separaran amb un guionet].

i. Exemples: Busca-raons, gira-sol, escura-xemeneies.

c. »Quan estan composts [1959: compostes] de dos adjectius del tipus

històrico-arqueològic, també duran guionet.

i. Exemples: Fisico-matemàtic, plano-convexa, hispano-

americà, greco-llati. També sord-mut.

d. »Quan són composts amb els prefixos pseudo, sots, vice, ex.[versió

de 1959: Els prefixos pseudo, sots, vice, ex, van seguits, igualment,

d’un guionet.]

i. Exemples: Pseudo-apòstol, sots-inspector, vice-president,

ex-secretari. També pre-rafaelista, no-res (substantiu),

despús-ahir, poca-vergonya, etc.

e. »Les paraules cap-i-cua, nord-est, adéu-siau, bum-bum, gori-gori,

zig-zag, vint-i-u, vint-i-dos, etc. [afegit de 1959: s’escriuen

separant-ne els elements].

Salvador comença fent una afirmació que no és certa («les paraules compostes s’escriuen

unint els diferents elements», 18a), ja que exclou el cas de què hem de partir (separació

dels components, ull de poll). L’error inicial impossibilita justificar quin factor comporta

l’aglutinació gràfica, cas que apareix com si fóra el primer o general (18a).

Davant de la segona regla (que és una excepció, 18b), u es pot fer esta pregunta:

si escrivim arítmic i asimetria, ¿no hauríem d’escriure també buscaraons? Em fa la

31

impressió que és més simple identificar els components en la grafia buscaraons que no

en arítmico en asimetria (en llegir busca, interpretem que és una paraula; en llegir a, no

interpretem res, i necessitem acabar la paraula per a deduir que a- és un prefix

compositiu).

La tercera regla (18c) no diu res, ja que no explica quin és «el tipus d’adjectiu»

que apareix en els exemples. En la quarta regla (prefixos excepcionals, 18d), ens podem

fer la mateixa pregunta que en «busca-raons»: quan el receptor acaba de sentir pseudo i

vice ¿no sap ja que li han dit un prefix compositiu?

Resumim. Salvador no considera el cas bàsic (separació, ull de poll) i pren el

secundari com a bàsic (aiguamoll), fet que impedix justificar l’aglutinació gràfica (18a).

La resta són excepcions, les quals, a més de no estar justificades, no es veu clar que siguen

beneficioses per a la llengua, és a dir: beneficioses per als parlants.

Davant d’eixe panorama, convé notar que, en les llengües marginades, és factible

elaborar regles que no són bones ni per a la llengua ni per als parlants: només per als qui

l’elaboren. La inseguretat que produïx la marginació social pot fer pensar que u necessita

regles per a recuperar la seguretat lingüística. En eixa situació, és factible que arribem al

resultat apuntat (elaborar normes que van a favor dels qui les elaboren i en contra dels

parlants):

19. Anàlisi de les normes de Salvador (1951) sobre la grafia de les paraules

compostes (18)

a. No considera el cas bàsic (separació, ull de poll) i pren el secundari

com a bàsic (aiguamoll).

i. Efecte negatiu: no poder justificar l’aglutinació gràfica

(18a).

b. Resta: són excepcions, sense cap justificació. No és clar que siguen

beneficioses per als parlants:

i. Segona norma: ¿no és més simple identificar els

components en buscaraons que en arítmic o asimetria

(18b)?

ii. Tercera norma (18c): no explica quin és «el tipus

d’adjectiu» que hi ha en els exemples.

iii. Quarta norma (18d): quan el receptor sent pseudo i vice,

¿no sap ja que li han dit un prefix compositiu?

c. ¿És factible que les excepcions de (18b-d) no beneficien ni la

llengua ni els parlants, només els qui les han elaborades?

Passem al tractament que fa Sanchis Guarner de la grafia de les paraules

compostes:

20. Actuació de Sanchis Guarner (1950: §152) davant del guionet en les

paraules compostes

a. «El guionet es posa entre els dos membres de certes paraules

compostes […].

i. »Amb el guionet, s’evita l’excessiva fusió dels elements de

les paraules compostes, la qual podria desfigurar llur

caràcter o originària pronúncies errònies. S’usa

principalment en els casos següents:

b. »Quan el primer element de la paraula composta acaba en vocal i

el segon comença amb r, s o x; exemples: pre-romà, gira-sol, mata-

xinxes, etc.

c. »En les paraules compostes de dos adjectius geogràfics: catalano-

valencià, ibero-americà, anglo-saxó, iugo-eslau, etc.

32

d. »En les paraules compostes amb els prefixos pseudo, sots, vice i ex

(significant ‘cosa pretèrita’): pseudo-revolucionari, sots-inspector,

sots delegació, vice-president, vice-director, ex-ministre, ex-

alcalde, i també ex-libris i ex-vot.

e. »En les onomatopeies compostes de dos elements igual o similar:

rum-rum, gloc-gloc, dring-dring, cric-crac, zig-zag, etc.

Com que el nostre autor no dedica una part de la gramàtica a les paraules compostes i a

les paraules derivades, s’encara al tema ortogràfic del guionet en les paraules compostes

al final dels «signes ortogràfics auxiliars» (§150-§152). Sanchis intenta exposar la

mateixa actuació ortogràfica que Salvador. Però la seua actuació és prou diferent.

En primer lloc, tracta el tema només en un lloc. En segon lloc, evita una afirmació

que no és certa (dir que les paraules compostes s’escriurien aglutinant els components,

18a). En tercer lloc, insinua que l’actuació de les gramàtiques és poc rigorosa (parla de

«certes paraules», 20a). En quart lloc, el nostre autor intenta justificar el recurs al guionet

(20a.i). Per una altra banda, s’esforça per definir l’ús del guionet entre dos adjectius (diu

que han d’indicar fets geogràfics, 20c). Finalment, evita els casos solts (18e) i busca un

factor homogeneïtzador (20e):

21. Sanchis Guarner (1950): actuació més simple i més racional

a. Tracta el guionet de les paraules compostes només en un lloc.

b. Evita una regla falsa:

i. Dir que les paraules compostes s’aglutinarien (18a).

c. Apunta que la normativa és poc rigorosa («certes paraules», 20a).

i. Intenta justificar l’ús del guionet (20a.i).

d. Procura definir el guionet entre dos adjectius (fets geogràfics, 20c).

e. Evita casos solts (18e) i busca un factor homogeneïtzador (20e).

Davant de l’ús del guionet en les paraules compostes, tornem a tindre dades per a

dir quina actuació és més elemental, més simple, més coherent i, com a conseqüència,

més pràctica i més divulgativa, la de Sanchis Guarner (1950) o la de Salvador (1951).

Estudiant precisament l’ortografia, Bonet parla de «la precarietat de la formació de

l’autor»:

22. Bonet (2000: 39-40) davant de l’actuació ortogràfica de Salvador (1951)

a. «Als defectes a què acabem de referir-nos, caldria afegir, en un

altre vessant, el de la poca precisió o inconseqüència amb què

l’autor feia ús, en la seva exposició, de determinats conceptes

teòrics. Per no allargar-nos, només ens referirem, a tall d’exemple,

al cas de la contradicció consistent a considerar ix com a dígraf –

segurament per calc de Marvà 1934: §19– i alhora donar-ne una

caracterització en què es palesava que en valencià no té la condició

de tal […].

b. »Notem, per acabar aquesta introducció, que defectes com el que

acabem de descriure no eren en absolut excusables per la

consabuda coartada que a una obra volgudament elemental no se li

poden exigir gaires fineses teòriques, car no es devien pas a una

genèrica necessitat de cenyir-se als límits imposats per la

pedagogia i la tradició gramatical sinó, molt específicament, a la

precarietat de la formació de l’autor.»

Més amunt, hem vist què opinava Bonet (2000) sobre Salvador (una de les seues

característiques seria «una molt específica imperícia expositiva», i posa com a exemple

un «un enunciat massivament imprecís» i el fet d’enunciar una regla i posar un exemple

33

que la viola, §2.1, 4). Per contra, l’opinió sobre Sanchis Guarner és molt alta, com

comprovarem més avant (§7.1, 4).

5 «Morfologia» i «sintaxi»: grau de coherència, els lectors i valencianitat

5.1 Causa d’agrupar la «morfologia» i la «sintaxi»

Sabem que Salvador no justifica les parts de la seua gramàtica ni, per tant, la

separació entre la «morfologia» i la «sintaxi» (§2.2, 6b). Com que tant la seua

«morfologia» (distribució de les paraules per les categories sintàctiques: nom, adjectiu,

etc.) com la «sintaxi» (estudi de les funcions o relacions) focalitzen la sintaxi, les agruparé

en l’anàlisi de Salvador (1951).

En la secció següent, explicaré quina relació hi ha entre l’actuació de Salvador

(morfologia + sintaxi) i les gramàtiques anteriors al segle XX (que dividien la gramàtica

en «etimologia + sintaxi + prosòdia», §6.1, 1). Ara, per a entendre per quin motiu la

immensa majoria de les gramàtiques del segle XX tracten conjuntament la sintaxi i la

flexió (o morfologia), convé tindre en compte que, en la lingüística històrica (dins de la

qual estan Sanchis Guarner i Carles Salvador, Pompeu Fabra i Jeroni Marvà), la

morfologia (o flexió, o accidents gramaticals) estudia sis conceptes, distribuïts en tres

categories: el gènere, el nombre i el cas (nom); concordança en gènere, nombre i cas

(adjectiu); i expressió del temps i concordança en persona i nombre amb el subjecte

(verb). I bé, les gramàtiques del segle XX posen les paraules que estudien dins de la

categoria a què pertanyen (si convé, dins d’una funció d’eixa categoria); i, quan la paraula

tractada té particularitats en la flexió o morfologia, ho diuen. Així, prou o molt apareixen

en els adjectius quantitatius, i les gramàtiques solen informar que prou no concorda i molt

sí.

La «morfologia» de Salvador consta de 22 lliçons, en les quals les paraules

estudiades es repartixen entre el nom (al principi, 1a-b) i les conjuncions (al final, 1v):

1. «Morfologia» de Salvador (1951): 22 lliçons, entre el nom (a) i la

conjunció (v)

a. El nom substantiu

b. El plural dels noms

c. L’article

d. L’adjectiu qualificatiu

e. L’adjectiu demostratiu i el possessiu

f. L’adjectiu numeral

g. L’adjectiu quantitatiu i l’indefinit

h. L’adjectiu interrogatiu, el relatiu i el superlatiu

i. El pronom

j. El verb

k. L’indicatiu

l. El subjuntiu

m. L’imperatiu

n. El gerundi i el participi

o. Els verbs auxiliars

p. Els temps composts

q. Les conjugacions perifràstiques

34

r. Els verbs irregulars

s. Els verbs irregulars (continuació)

t. L’adverbi

u. La preposició

v. La conjunció i la interjecció

En la «sintaxi», el nostre autor posa l’oració (2a), les funcions sintàctiques (2b-c),

l’oració composta (2d), la coordinació (2e), els pronoms febles (2f-l), la negació (que és

un circumstancial, 2m), i unes quantes qüestions de la normativa (2n-s):

2. «Sintaxi» de Salvador (1951): 19 lliçons

a. La proposició

b. Els complements directe i indirecte

c. Els complements circumstancials, l’atribut o predicat nominal

d. Les proposicions complexes

e. Les proposicions coordinades

f. Els pronoms personals forts

g. Els pronoms febles

h. Pronoms febles acusatius

i. Pronoms febles datius

j. Pronoms febles atributs, ablatius. Complements preposicionals

k. Combinació binària de pronoms febles

l. Combinació ternària de pronoms febles

m. Les proposicions negatives

n. Ús indegut de se

o. Concordança del participi passat

p. Ús de les preposicions a i en

q. Ús dea, de i en davant de que

r. Ús de per i per a

s. Ús de perquè, per què i per a què

Analitzaré tres lliçons per a fer-se una certa idea d’eixes dos parts de la gramàtica

de Salvador (1-2). Focalitzarem tres temes: el grau de coherència de la teoria (§5.2), la

necessitat de tindre en compte els lectors (§5.3) i actituds davant de la normativa (§5.4).

5.2 Grau de coherència de la teoria

5.2.1 Sanchis (1950) és més coherent que Salvador (1951)

Quan una gramàtica afirma que seria «pràctica» (§2.2, 5), sol indicar que incorrerà

en una anomalia típica d’una part dels manuals: no explicar la terminologia teòrica que

usen. Notem que eixa actuació comporta, inevitablement, l’efecte d’impedir que els

lectors entenguen el manual. Però, en el cas de Salvador (1951), no hi ha absència de

teoria. Moltes de les seues pàgines estan destinades a explicar conceptes. Mirem com és

la seua teoria.

Les dos primeres lliçons són per al gènere i per al nombre (§5.1, 1a-b). En la

tercera, apareix la primera noció sintàctica, «l’article»:

3. «Lliçó 33. L’article»: definició tautològica en Salvador (1951)

a. «Davant dels noms [1959: davant els noms] s’usa, sovint, una

paraula curta anomenada article. L’article pot ésser de dues classes:

definit o indefinit.

35

b. »L’article definit servix per a designar no un o més éssers o

objectes qualsevol [1959: qualssevol], sinó un o més éssers o

objectes determinats.

i. »Així: Ha vingut EL pare del meu amic (vol dir no un pare

qualsevol, sinó un pare determinat: el del meu amic).»

Els lectors difícilment entendran la definició, ja que el terme a definir entra en la definició.

En efecte, els adjectius definit i determinat indiquen la mateixa realitat, com mostra la

definició dels diccionaris:

4. Els verbs de-finir, de-terminar i de-limitar són sinònims (‘posar

completament fins o finals, térmens o límits a un concepte’)

a. «definit adj. Que té els límits ben fixats, determinat en grandària o

en extensió, concret. Proporcions definides. Colors ben definits.»

(DA)

b. «determinat adj. 1. Fixat exactament. El dia determinat per a la

reunió no em va bé. 2. Concret, especial o particular. En un moment

determinat el president abandonà la sala.» (DA)

Si ara passem a la gramàtica de Sanchis Guarner, trobarem una proposta ben

adequada (i alhora molt moderna):

5. Article:definició clara i adequada en Sanchis Guarner (1950)

a. «L’article definit indica que el nom el qual l’acompanya, és

conegut del qui parla i del qui escolta.» (§257)

b. «L’article indefinit indica a l’oient, que pot pensar en qualsevol

exemplar del grup que designa el substantiu al qual acompanya.»

(§261)

Convé remarcar que, si el receptor coneix l’entitat de què li parla l’emissor (5a), hi haurà

la definició o determinació màxima. En canvi, quan no la coneix (Ha vingut un alumne)

resulta que el nom es pot referir a «qualsevol exemplar del grup que designa el substantiu»

(5b).

Un contrast semblant entre Salvador (1951) i Sanchis Guarner (1950) trobem en

la definició dels adjectius demostratius. Sanchis Guarner exposa la característica general

(expressen la «situació» o lloc en què es troba l’entitat de què parlem) i l’específica de

cada adjectiu demostratiu:

6. Adjectius demostratius: valor general i valors específics en Sanchis

Guarner (1950)

a. «L’adjectiu demostratiu acompanya el substantiu, determinant la

seua situació respecte a una de les persones del discurs.» (§267)

i. »Per a indicar proximitat a la primera persona, és a dir, a

qui parla: est (o este), aquest

ii. »Per a indicar proximitat a la segona persona, és a dir, al

qui escolta: eix (o eixe), aqueix

iii. »Per a indicar una certa distància del qui parla i del qui

escolta: aquell.»

Per contra, en Salvador no trobem ni la propietat general ni la particular de cada

adjectiu (7c). Eixa absència teòrica va acompanyada per un factor negatiu. Els lectors

veuen una definició (del concepte adjectiu determinatiu, 7a) que no saben per a què

aprofita. A més, no poden comprendre la caracterització perquè el manual no explica què

és «fixar, precisar o limitar el significat del substantiu» i perquè l’exemple és incoherent:

7. «Lliçó 35. l’adjectiu demostratiu i el possessiu»: una definició sense

utilitat (i sense coherència, a) i cap característica dels adjectius

demostratius (c)

36

a. «Són determinatius aquells adjectius que posats davant un nom

fixen, precisen o limiten el significat del substantiu. Així, quan

diem la meua mare, apliquem el nom mare no a totes les mares, ni

a una mare qualsevol, sinó solament a una mare: la meua. Doncs la

paraula meua és un adjectiu determinatiu.

b. »Hi ha diferents classes d’adjectius determinatius: demostratius,

possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius i relatius.

c. »Els adjectius demostratius són: aquest, aqueix, aquell. [no hi ha

més teoria]

Si la construcció la meua mare parla només de ma mare, no és per meua, sinó per l’article

(i perquè només tenim una mare), com mostra un fill meu (o dos fills meus, o tres fills

meus). Això no obstant, el nostre autor extrau una deducció rotunda: «Doncs la paraula

meua és un adjectiu determinatiu» (7a).

Per una altra banda, el valor comunicatiu que Salvador atribuïx als «adjectius

determinatius» també el tenen els adjectius qualificatius. Així, si algú diu Ha preguntat

per tu un alumne alt, «apliquem el nom alumne, no a qualsevol alumne, sinó solament a

un alumne que tinga la qualitat de ser alt». Davant d’un tal panorama, convé que ens

preguntem si és pedagògic (i si és científic) introduir definicions que no diem per a què

aprofiten, que no expliquem, que els lectors no poden entendre perquè l’exemple és

incoherent i que són aplicables a unes altres nocions:

8. Adjectius demostratius en Salvador (1951): anomalies

a. No dóna cap propietat definitòria.

i. Sanchis (1950): del conjunt i de cada demostratiu (6)

b. Van precedits per una definició (adjectius determinatius, 7a) que

la gramàtica no diu per a què aprofita ni explica els trets definitoris.

i. Exemple: atribuïx a meua propietats que deriven de

l’article (la).

ii. Valor assignat als «adjectius determinatius»: també és

aplicable als adjectius qualificatius.

c. ¿És pedagògic (i científic) introduir definicions que:

i. no diem per a què aprofiten;

ii. no expliquem;

iii. els alumnes no poden entendre perquè l’exemple és

incoherent;

iv. són aplicables a unes altres nocions.

5.2.2 Quasi una lliçó sencera sense utilitat en Salvador (1951)

Fins ara, la teoria no útil ocupa unes línies (§5.2.1, 7a). Però pot arribar a

estendre’s al llarg d’una lliçó:

9. Lliçó de Salvador (1951) que els lectors no veuen per a què aprofita: «El

complement atribut o predicatiu» (lliçó 55)

a. «L’acció del verb d’una proposició pot produir-se segons

circumstàncies de lloc, de temps, de manera, de companyia,

d’instrument, etc. El mot o grup de mots que indica [versió de

1959: «els mots o grups de mots que indiquen»; adequat: 1951]

alguna d’aquestes circumstàncies constituïxen els complements

circumstancials.

37

i. Exemples: Vivim ací (complement circumstancial de lloc).

Els meus germans arribaran demà (complement

circumstancial de temps). La sastressa cus bé (complement

circumstancial de manera). Passegem amb els amics

(complement circumstancial de companyia). Clavà el clau

amb el martell (complement circumstancial d’instrument).

b. »Unes vegades els complements circumstancials s’introduïxen a la

proposició sense necessitat de nexe; generalment ho fan els

adverbis, però també ho poden fer els substantius modificats o no

per adjectius.

i. Exemples: Ens dirigim allà. L’escalfapanxes caldeja bé.

Menja arròs cada dia.

c. »Altres vegades els complements circumstancials s’unixen a

l’oració mitjançant una preposició ablativa.

i. Exemples: Agafa el llibre DE l’armari. Escriu-li AMB tinta

negra. Viatja SENSE roba d’abric

ii. (Observeu com les preposicions DE, AMB i SENSE

servixen per a introduir els complements circumstancials

l’armari (de lloc), tinta negra (d’instrument) i roba d’abric

(de manera) a les oracions respectives.)

d. »Hi ha complements que no ho són del verb, sinó del subjecte de

la proposició i, per tant, expressen les seues qualitats, defectes,

condicions, etc., ço és, el que s’afirma o es nega del subjecte.

Aquests complements s’anomenen atribut.

i. El complement atribut s’unix al subjecte mitjançant alguna

forma dels verbs ésser o estar [versió de 1959: «El predicat

nominal s’unix al subjecte mitjançant alguna forma dels

verbs ésser o estar.»; adequada: 1951]

ii. Exemples: La meua filla ÉS valenciana. Aquesta pintura

ESTÀ bé.

e. »Hi ha verbs, com semblar, tornar-se, veure’s, presentar-se,

aparéixer, aparentar, quedar-se, etc., la significació dels quals és

semblant a la dels verbs ésser o estar, i servixen de nexe, també,

entre el subjecte i l’atribut [1959: el predicat nominal].

i. (Observeu com l’atribut [1959: el predicat nominal] és,

generalment, un adjectiu, un grup adjectival o un

substantiu.)»

¿Què hauran sentit els milers de valencians que han llegit la lliçó reproduïda? El mateix

Carles Salvador devia entendre poc el contingut de la lliçó, ja que el títol no respon al

contingut. La primera part (9a) té la finalitat de caracteritzar un concepte sintàctic

important (circumstancial), no debades l’oració més simple és «subjecte + verb en un

temps + (circumstancials)» (els parèntesis posats a circumstancials indiquen opcionalitat

sintàctica). Això no obstant, el terme circumstancial no apareix en el títol. El nom de la

lliçó expressa un concepte sintàctic prou secundari (atributiu o predicatiu).

El segon fragment (9b) afirma que hi haurien circumstancials que s’introduirien

«sense necessitat de nexe». ¿Què és un nexe? El manual no ha usat eixe terme prèviament

ni en la «morfologia» ni en la «sintaxi», de manera que els lectors no poden entendre-ho.

En (9c), apareix un altre concepte misteriós: preposició ablativa (noció també indefinida).

Com a conseqüència de les anomalies dites, el conjunt de (9b-c) no té sentit per als lectors.

38

La part de la lliçó que respon al títol (9d) informa que els «atributs» es definirien

per la propietat que no parlen del verb, sinó del subjecte. Si tornem a mirar els exemples

de 9, ens podrem fer esta pregunta: un instrument (9c) ¿no expressa amb quin instrument

el subjecte fa una cosa i, per tant, també parla del subjecte?

Pel que fa a l’afirmació que tornar-se, veure’s, presentar-se o quedar-se serien

semblants a ser (‘existir’) o estar (‘ser transitòriament’), cal preguntar-se quina és la

semblança: ¿quina propietat semàntica compartixen? Eixos verbs tenen en comú que

poden anar amb atributius, però el parlant sap que no és igual presentar-se nuet (que

comporta que el subjecte abans no es trobava en el lloc) que quedar-se nuet (ara, el

subjecte passa de no estar nuet a estar-ho). Pel que fa a estar nuet no hi ha cap variació

en el subjecte. Tres verbs i, com és previsible, tres valors diferents.

Certament, els lingüistes no solem caracteritzar bé el concepte atributiu (o

predicatiu), però l’actuació de Sanchis Guarner torna a ser prou més clara, entenedora i

aplicable (10a), per bé que en la segona part reproduïx tòpics habituals (10b):

10. Explicació de atribut(iu) en Sanchis Guarner (1950: §159): la primera part

(a) és entenedora i aplicable

a. «Els atributs. El predicat de les oracions atributives és l’expressió

d’una qualitat del subjecte. Estes oracions consten d’un subjecte

substantiu i d’un atribut predicatiu que expressa la seua qualitat,

el qual en les oracions descriptives és un adjectiu, com ocorre per

exemple en el cel és blau, La terra està seca, La collita es presenta

bona, Mon pare es troba malalt, etc., i l’atribut és, en canvi, un atre

substantiu en les oracions explicatives, com per exemple ocorre en

Jo sóc fill de Benigembla, Aquell arbre sembla una figuera, Toni

es creu l’amo del món.

b. »En les oracions atributives el verb no forma part del predicat i és

només una simple còpula entre el subjecte i l’atribut, el qual verb

sempre és ser o estar o qualsevol atre de significació semblant,

com aparéixer, aparentar, creure’s, presentar-se, romandre,

quedar, resultar, semblar, tornar, trobar-se, etc. Com estos verbs

no tenen significació pròpia, a vegades resulten superflus, i així dir

Aquell cavall negre és quasi igual que dir Aquell cavall és negre.»

Tornem a Carles Salvador. ¿És pràctic, elemental i divulgatiu escriure tants

fragments incomprensibles (i inaplicables) com conté la lliçó 55 (9)?

5.2.3 Salvador (1951) ¿veia els encerts teòrics de Sanchis (1950)?

Hi ha una qüestió teòrica important: saber si Salvador (1951) veia els encerts

teòrics de Sanchis (1950). Una possibilitat és la següent: si la formació gramatical que

tenia Carles Salvador no era alta, era factible que no vera que la gramàtica de Sanchis

Guarner contenia no pocs encerts teòrics davant de Marvà (1932). Així, la definició de

Salvador que hem vist del concepte «article definit» només diferix de la de Marvà en

detalls estilístics:

11. Formació gramatical de Salvador: ¿li dificultava deduir en quins casos la

teoria de Sanchis (1950) era més clara i precisa que la de Marvà (1932)?

a. Definició del concepte «article definit» en Marvà (1932: §131):

i. «L’article definit, davant d’un nom substantiu, serveix, dins

les llengües que en tenen, per a designar que parlem, no un

ésser o objecte qualsevol, sinó més d’uns éssers

determinats.

39

ii. »Així: He visitat EL palau (això és, un palau determinat a

què ens referim, i no un palau qualsevol).»

b. Salvador (1951): només fa variacions estilístiques:

i. «L’article definit servix per a designar no un o més éssers

o objectes qualsevol [1959: qualssevol], sinó un o més

éssers o objectes determinats.

ii. »Així: Ha vingut EL pare del meu amic (vol dir no un pare

qualsevol, sinó un pare determinat: el del meu amic).»

Posaré un altre exemple en què la concepció de Sanchis Guarner és superior a la

de Marvà i, això no obstant, Salvador seguix el camí de Marvà. L’oració composta és

molt simple de definir: és una oració en què el subjecte, l’objecte directe, un

circumstancial o un modificador qualificatiu és una oració. Sanchis Guarner tenia eixa

concepció, per bé que no l’exposà d’una manera senzilla (12b-c). Però sí que extragué

una conseqüència clara (12c.i):

12. Concepció de l’oració composta en Sanchis Guarner (1950: §162)

a. Una oració és composta quan el subjecte, l’objecte directe, un

circumstancial o un qualificatiu és una oració.

i. M’agrada que la carn estiga poc feta

ii. He vist que un cavall blanc passava pel carrer

iii. Ha entrat abans que el teu amic telefonara

iv. La persona que has saludat és molt guapa

b. «En l’oració complexa, els elements primaris de tota oració,

subjecte i predicat (amb l’atribut predicatiu o els complements

acusatiu i datiu), apareixen modificats per elements secundaris,

atributs immediats, circumstàncies determinatives i adverbis, els

quals elements secundari, en ser modificats ells mateixos, originen

les oracions subordinades.

c. »En realitat la subordinació de proposicions consistix en la

possibilitat de suspendre un juí ja començat, i formular-hi un atre

juí amb verb conjugat, que no es comprén com a proposició

independent.

i. »L’oració subordinada, doncs, constituïx només un

element de l’oració dominant».

ii. Oració composta: [oració dominant … [oració subordinada…] … ]

La versió original de Salvador (1951) consta de dos parts no homogènies: si

l’oració simple només té un verb (13a), la composta en tindrà més d’u; en canvi, Salvador

fa una definició diferent (13b). Els seus deixebles modificaren en 1959 la proposta:

l’oració composta seria una suma de simples (13b.i):

13. Proposta «escolar» de l’oració composta. «Lliçó 56. Les proposicions

complexes» (Salvador 1951)

a. «Les proposicions simples tenen un sol verb.

i. Exemple: Nosaltres ESTUDIAREM la lliçó.

b. »Però les proposicions en les quals es troba una o més d’una

proposició en els seus elements són anomenades complexes.

i. [1959: modificació: «Les proposicions complexes són les

constituïdes per dues o més de simples, sempre que una

d’elles siga la dominant i les altres modifiquen els elements

d’aquesta dominant o els substituïsquen.»]

ii. Exemple: Nosaltres ESTUDIAREM la lliçó quan tu

VOLDRÀS.

40

La concepció a què hem arribat és molt diferent de la de Sanchis (12c.i): si l’oració

composta és una suma de simples, la segona oració composta estarà fora de la primera,

mentres que en Sanchis l’oració composta inclou la subordinada o inclosa. Els deixebles

de Salvador actuen com els autors que fan eixa definició: fins ara, no he vist que cap autor

pose un exemple per a demostrar que, en efecte, sumant oracions simples arribem a una

composta. Davant d’eixa anomalia metodològica, ens podríem preguntar si no posen

exemples perquè la definició és inadequada i, com a conseqüència, no és aplicable.

Notem que, en l’exemple de Salvador (13b.ii), quant tu voldràs no és una oració;

l’oració és tu voldràs; la construcció quan tu voldràs és una oració subordinada gràcies a

quan, igual que en Vindrà si no plou l’oració no plou està subordinada a causa de si; les

paraules quan i si fan que l’oració subordinada siga un circumstancial de l’oració

principal, que és la concepció de Sanchis (12c.i). Si intentem aplicar la «suma d’oracions

simples» als exemples de (12a), comprovarem que no és tampoc factible.

Pel que fa a «modificar els elements d’aquesta dominant o substituir-los» (13b),

els deixebles de Salvador no apliquen eixa propietat a l’exemple. En definitiva, hem

passat d’una concepció simple i coherent (12a) a una proposta amb anomalies serioses:

14. Anomalies de l’oració composta com a suma de simples (13b.i)

a. No l’apliquen a cap exemple, probablement perquè no és aplicable.

i. En Vindrà quan tu digues, la construcció quan tu digues és

una oració subordinada gràcies a quan, paraula que fa que

l’oració subordinada siga un circumstancial de la principal.

b. No apliquen tampoc la condició de «modificar els elements

d’aquesta dominant o substituir-los».

c. Impulsen a creure que l’oració subordinada o inclosa estaria fora

de la principal (contra la deducció adequada de Sanchis, 12c.i-ii).

Un estudi complet de Salvador (1951) hauria de mirar si hi han casos en què es

separa de Marvà. No he tingut accés als quaderns de 1927-1930. En el cas de l’oració

composta, la gramàtica de 1932 fa una definició diferent de la que exposa Salvador (13a).

Marvà (1932) elabora una proposta que mescla les dos concepcions de l’oració composta,

com si foren homogènies i compatibles: en (15a), l’oració inclosa està dins de la principal;

en (15b), està fora:

15. ¿Hi han casos en què Salvador s’aparta de Marvà? Tema a investigar. Un

exemple

a. «Una oració pot tenir algun dels seus elements constituït per una

altra oració. Aquella oració s’anomena aleshores complexa. […]

Oracions subordinades són les que constitueixen un dels

elements d’una oració complexa. » (Marvà 1932: §225 i §226)

i. Hi ha la concepció de Sanchis (12c.i)

b. «Oració principal és aquella de la qual depenen les proposicions

subordinades.» (Marvà 1932: §226)

i. Hi ha la concepció de Salvador (14c)

Generalitzem. Si algun dia algú analitza totes les lliçons sintàctiques de Salvador

(1951), podria dir quines contenen teoria poc útil (o el fet d’usar conceptes sense definir-

los). En la lectura que vaig fer per a preparar este treball, em vaig apuntar les lliçons 34,

38, 40, 46, 51 i 58. També convindria fer una altra llista: aquells conceptes en què Sanchis

Guarner era més clar i precís. Seria una manera de fer justícia a la gramàtica de Sanchis

Guarner i de contribuir a posar-la en el lloc que es mereix. En tercer lloc, caldria mirar en

quants conceptes Salvador es va apartar de Marvà, siga dels quaderns i de la gramàtica o

només d’una de les publicacions:

16. Treball pendent sobre Salvador (1951)

41

a. Quantitat de teoria poc útil (o ús de conceptes sense definir-los).

b. Conceptes en què Sanchis Guarner (1950) és més clar i precís.

c. Conceptes en què Salvador (1951) s’aparta de Marvà.

Encara que el treball indicat (16) no està fet, els indicis que hem vist en este apartat

(§5.2) i en les dos seccions anteriors (§3-§4) fan pensar que Sanchis Guarner (1950) és

una gramàtica més clara que Salvador (1951). Això no obstant, hi han dos fets que podrien

fer pensar que el manual més poc adequat seria més elemental, més pràctic i més

divulgatiu. El primer fet és el grau de formació en la teoria lingüística, que no sol ser alt.

El segon factor és l’aparença de Salvador (1951): un manual dividit en lliçons curtes cada

una de les quals té exercicis. Convé insistir en un principi metodològic: les incoherències

no poden ser mai elementals, pràctiques i divulgatives, ans al contrari.

Si ara focalitzem Sanchis Guarner (1950), Bonet (2000: 62) afirma que el gramàtic

valencià no fa definicions complicades, sinó «simplement explícites i entenibles», de

manera que són «pedagògiques»:

17. Valoració teòrica (provisional, 16) de Sanchis (1950) i Salvador (1951)

a. Indicis vists (§3.2, §3.3, §4 i §5.2.1-§5.2.3):

i. Sanchis Guarner (1950) és més clar que Salvador (1951).

b. Per què el manual més poc adequat pot paréixer més elemental,

més pràctic i més divulgatiu:

i. Formació poc alta en la teoria lingüística.

ii. Manual dividit en lliçons curtes amb exercicis.

iii. Principi metodològic: les anomalies no poden ser

elementals, pràctiques i divulgatives, ans al contrari.

c. Bonet (2000: 62): Sanchis Guarner fa definicions «explícites i

entenibles», de manera que són «pedagògiques».

Cal dir que, paradoxalment, hi ha alguna actuació teòrica bona de Salvador (1951)

que s’ha presentat negativament. Com indica adequadament Sanchis Guarner (1950:

§169), el model d’una flexió verbal respon al conjunt més gran de verbs que tenen les

mateixes terminacions (18a). D’acord amb això, en la tercera flexió verbal hi han cap a

970 verbs regulars (actuen com preferir) i una vintena de verbs irregulars o excepcionals

(llegir, cosir, collir…). Salvador va per eixe camí, però Simbor li ho retrau (18c):

18. Actuació teòrica coherent de Salvador presentada com a incoherent

a. «Conjugacions regulars són els grups constituïts per una quantitat

relativament gran de verbs, la flexió dels quals es fa amb idèntiques

desinències.» (Sanchis Guarner 1950: §169)

b. Tercera flexió verbal: cap a 970 verbs regulars (com preferir).

i. Verbs irregulars o excepcionals (llegir, cosir, collir…).

c. «Tanmateix algun retret hom podria fer. Com ara, la manca de

claredat en l’exposició dels verbs de la tercera conjugació, on no

divideix els purs dels incoatius i tracta el primer com a excepcions

de la conjugació “normal” que és la incoativa.» (Simbor 1983:

100)

5.3 Tindre en compte els lectors. Solidaritat

5.3.1 Ensenyar característiques que els alumnes ja coneixen

En haver comentat el grau de coherència en la teoria (§5.2), podem mirar si Carles

Salvador tenia en compte els lectors. Per a acostar-nos al tema, ens preguntarem quin és

l’objectiu central de la immensa majoria de gramàtiques valencianes que s’han escrit en

42

el segle XX. Crec que la resposta és clara: el primer objectiu és contribuir a alfabetitzar

uns valencians que saben parlar en valencià, però no llegir i escriure com a conseqüència

d’una decisió política (mantindre el valencià fora de les institucions públiques). Si un

autor té en compte eixe objectiu, procurarà evitar l’actitud d’exposar característiques de

la llengua com si els lectors no les conegueren, quan en realitat les dominen com a

parlants. En definitiva, un autor cabal ha de mirar tant la llengua que ha d’explicar com

la situació i les necessitats bàsiques dels lectors. Per una altra banda, un autor solidari i

humaniste mirarà d’aplanar el camí de l’alfabetització tant com podrà. Destaquem-ho:

1. Objectiu central de les gramàtiques valencianes del segle XX

a. Ajudar a alfabetitzar persones que saben parlar en valencià, però

no llegir i escriure.

i. Causa (política) de l’analfabetisme: mantindre el valencià

fora de les institucions públiques.

b. Anomalia a evitar: no considerar els lectors.

i. Exposar característiques de la llengua (que els lectors ja

dominen) com si no les conegueren.

c. Autor solidari i humaniste:

i. Aplanarà el camí dels lectors tant com podrà.

Trobe que un estudi de la gramàtica de Salvador mostraria que, per ací i per allà,

apareix l’actuació que convé evitar. Certament, l’origen de l’actitud no està en Carles

Salvador. Però això no exclou que una anàlisi de la seua gramàtica tracte el tema. Una

investigació profitosa seria buscar quins autors han practicat eixa actuació i l’han

propagada.

En la lliçó de la flexió de l’adjectiu posada en l’ortografia (§4.3, 13), ha aparegut

el fet de parlar sense considerar la situació i les necessitats dels lectors i, ara, posaré un

exemple de la «morfologia». Comentarem la primera lliçó, que està dedicada al gènere

del nom (per bé que el títol no ho diu):

2. «Lliçó 31. El nom substantiu». Concepte tractat: el gènere

a. «Nom substantiu és la paraula que servix per a anomenar les

persones, els animals i les coses. Pot ésser del gènere masculí o del

femení, els quals es diferencien solament en la terminació. [versió

de 1959:els quals es diferencien, sovint, solament en la

terminació.]

b. »El femení es forma, generalment, afegint al masculí la terminació

a.

i. Exemples: fill, filla; forner, fornera; fillol, fillola.

c. »Si el masculí acaba en vocal forta, el femení acaba en -na.

i. Exemples: germà, germana; cosí, cosina; lleó, lleona.

d. »Quan el masculí acaba en consonant forta, generalment es canvia

en consonant suau seguida de a.

i. Exemples: nebot, neboda; llop, lloba; amic, amiga.

ii. Altres vegades afegix una a.

iii. Exemples: gat, gata; nét, néta.

e. »A alguns masculins en s corresponen femenins en essa.

i. Exemples: gos, gossa; ós, ossa.

f. »Molts noms masculins passen al femení afegint el sufix -essa.

i. Exemples: abat, abadessa; sastre, sastressa.

ii. El femení de príncep és princesa.

iii. Els femenins de emperador, actor i institutor són

emperadriu, actriu, institutriu.

43

iv. Els femenins de rei, heroi i gall són reina, heroïna i gallina.

g. »Hi ha noms que canvien la e en què termina el masculí en a.

i. Exemples: mestre, mestra; alumne, alumna.

h. »Hi ha noms masculins que tenen un femení d’arrel distinta.

i. Exemples: home, dona; pare, mare; marit, muller.

i. »Hi ha noms d’animals que tenen una mateixa paraula per al

masculí i per al femení i es distingixen afegint mascle o femella.

i. Exemples: rossinyol, escarabat, mosquit.

j. »A molts noms d’ésser i d’objectes els és atribuït gènere, ja que no

en tenen de propi. Diem que són masculins si davant d’ells podem

posar l’article el, i femenins si podem posar l’article la.

i. Exemples: el llit, el pi, són masculins, i la pilota, la carxofa,

són femenins.

k. »Hi ha noms en valencià que no tenen el mateix gènere que en

espanyol i que sovint l’equivoquem.[versió de 1959: el mateix

gènere que en castellà i sovint ens hi equivoquem.]

i. Exemples: L’ (el) avantatge; castellà, la ventaja. El

corrent; castellà, la corriente. El costum; castellà, la

costumbre. El senyal; castellà, la señal. El llegum; castellà,

la legumbre. La calor; esp. el calor [1959: castellà, el

calor]. La fi (= acabament, final); castellà, el fin.»

Un lector reflexiu nota que té molts problemes per a entendre i assimilar el

contingut de la lliçó, i de raons no en falten (com comprovarem tot seguit). La primera

anomalia metodològica és voler dividir un concepte (el gènere) sense haver-lo definit

(2a). En segon lloc, no apareix cap propietat definitòria de les dos parts del gènere (2a).

La concepció implícita que hi ha és el sexe: el gènere masculí indicaria mascles (com

insinua l’adjectiu masculí) i el gènere femení representaria femelles. Ara bé, per cada

nom a què podem aplicar eixa concepció (cosina / cosí) n’hi han molts que no la

representen (carrer, finestra, porta, cel, paret, etc.). Davant d’eixe panorama, podem

deduir la segona anomalia metodològica: una definició pot tindre alguna excepció, però

és molt inadequat que tinga prou més excepcions que verificacions:

3. Primeres deficiències que impedixen entendre la lliçó del gènere (2)

a. Primera anomalia metodològica: voler dividir un concepte

(gènere) sense haver-lo definit (2a).

b. Cap propietat definitòria de les dos parts del gènere (2a).

i. Concepció implícita: sexe.

ii. Per cada aplicació (cosina / cosí), moltes excepcions

(carrer, finestra, porta, cel, paret, etc.).

c. Segona anomalia metodològica: una definició pot tindre alguna

excepció, però no moltes més que verificacions.

El fet de vincular el gènere al sexe fa presentar el cas reduït (el de cosina / cosí)

com si fóra el cas general. Després de dedicar la major part de la lliçó als noms que tenen

dos formes (2a-g), apareixen els noms d’animals que només tenen una forma com si foren

un cas excepcional («Hi ha noms d’animals que tenen una mateixa paraula per al masculí

i per al femení i es distingixen afegint mascle o femella», 2i). Això no obstant, la immensa

majoria dels noms d’animals només tenen un nom: els noms dels insectes, els dels rèptils,

els dels peixos, els de la immensa majoria dels ocells i de la immensa majoria dels

mamífers. Les dualitats ({gossa / gos}, {lleona / lleó}) afecten una part ínfima dels noms

d’animals. De fet, eixa realitat és la que explica l’actuació de la llengua viva: si en algun

44

cas volem diferenciar entre el mascle i la femella, afegim eixos noms al nom de l’animal

(un elefant femella, un elefant mascle).

La supeditació del gènere al sexe té un altre efecte negatiu: descriure la immensa

majoria dels noms (els abstractes, els que representen objectes, els que indiquen plantes i

la immensa majoria dels que expressen animals) d’una manera que no diu res als lectors.

Realment, ¿què pot entendre un lector quan li diuen que «a molts noms d’ésser i

d’objectes els és atribuït gènere, ja que no en tenen de propi. Diem que són masculins si

davant d’ells podem posar l’article el, i femenins si podem posar l’article la» (2j)?

Resumim. La teoria lingüística és absent de la lliçó del gènere (2), absència unida

a la presència d’anomalies metodològiques, les quals culminen en un fet trist: Salvador

presenta la llengua com no és:

4. Concepció del gènere com a sexe: més efectes negatius

a. Fa presentar el cas reduït (cosina / cosí) com si fóra el general (2a-

g)

i. El cas pràcticament general entre els animals (insectes,

rèptils, peixos, majoria dels ocells i dels mamífers: només

un nom) apareix com si fóra un grup reduït (2i).

ii. Dualitats (gossa / gos): afecten molt pocs noms d’animals.

iii. Efecte: un elefant femella, un elefant mascle.

b. Descriu la majoria dels noms (i) sense dir res als lectors (ii):

i. abstractes, objectes, plantes i majoria dels animals.

ii. No tindrien gènere; però els l’atribuiríem (amb el,

masculins; amb la, femenins, 2j).

c. Resum:

i. Teoria lingüística: absent.

ii. Diverses anomalies metodològiques (3, 4a-b).

d. Resultat final: presentar la llengua com no és (4a-b).

Encara que l’actuació descrita és prou habitual, convé observar que no tots els

gramàtics actuen igual. En concret, l’actuació de Marvà (1932: §117-§123) és més simple

i més clara que la de Salvador (1951). També és més adequada la de Sanchis Guarner

(1950: §242-§250). Per a demostrar eixes afirmacions, hauria de reproduir i analitzar els

dos tractaments dits, operació que no faré. Davant d’eixa situació, cal preguntar-se de qui

va partir Salvador (1951) per a elaborar la lliçó del gènere. La resposta deu estar en Fabra

(1918: §28-§29). Carles Salvador seguiria l’esquema bàsic (i, sovint, reproduiria una

selecció dels exemples de Fabra). Tenim davant una altra prova positiva de traure dades

de Fabra (§2.1, 3); encara que, paradoxalment, no són precisament positives, ja que tant

Marvà com Sanchis Guarner havien simplificat i aclarit el camí de Fabra.

Passem ara de la teoria lingüística a les dades empíriques. ¿Quantes dades

empíriques presenta Carles Salvador que tot lector de la seua gramàtica ja sap? N’hi han

a grapats:

5. Dades empíriques que tot lector ja sap: la immensa majoria

a. fill filla, germà germana, nebot neboda, gat gata, mestre mestra,

home dona, etc.

Ara: si els lectors ja saben la informació que els dóna l’autor ¿per a què aprofita

la lliçó que analitzem? Lamentablement, sí que té una utilitat, però és negativa: induir a

creure que parlem malament. Per a demostrar eixa insinuació greu, farem una proposta

sobre com hauria d’actuar una gramàtica en el gènere si vol parlar objectivament i si té

en compte quina és la situació dels lectors per a ajudar-los:

6. Proposta que procura parlar objectivament i vol tindre en compte les

necessitats dels lectors per a ajudar-los

45

a. Les gramàtiques associen el gènere gramatical al sexe, però per

cada nom que satisfà la concepció (i), n’hi han molts que no la

verifiquen (ii), de manera que eixa concepció no és adequada.

i. cosina / cosí

ii. carrer, finestra, albercoquer, figuera, serp, caragol, lluç,

teuladí, rabosa…

b. L’anomenat gènere gramatical és un conjunt de formes que ja en

llatí no tenien valor comunicatiu (en la llengua mare, parlaven de

declinacions). Semblantment, no té valor comunicatiu el fet de

tindre tres flexions verbals (en compte de tindre’n una només).

c. Davant d’una conjunt tan enorme de formes que no tenen utilitat

(una figuera contra un albercoquer), hem decidir que, en una part

reduïda dels noms (una part dels que afecten les persones, més

algun animal), la forma llarga s’aplica a les dones i la curta als

hòmens (cosina / cosí).

d. Tots els valencians sabem que, per a passar de la forma masculina

a la femenina, afegim una a (i). També podem fer el procés contrari

(llevant la a; ii).

i. forner + a = fornera

ii. filla – a = fill

e. En la formació del masculí i del femení, hi han particularitats, que

tant els xiquets com els adults aprenen parlant.

i. Així, el masculí de neboda no és nebod, sinó nebot.

ii. També podem plantejar-ho al revés: el femení de perdut no

és perduta, sinó perduda; en canvi, el femení de tot és tota.

f. Repetim-ho: les particularitats del gènere (e) les dominem en

general tots els qui parlem en valencià.

i. Els xiquets i els adults que aprenen valencià van assimilant-

les a mesura que aprenen cada nom.

ii. Les gramàtiques només han de tractar els pocs casos en què

hi han particularitats.

5.3.2 Presentar negativament evolucions positives. Efecte: parlar malament

Mirem a través de quin camí les gramàtiques no solament han complicat (§5.3.1,

2) un camí relativament simple (§5.3.1, 6), sinó que damunt ens fan creure que, allà a on

parlem bé, parlaríem malament.

Si el gènere només té utilitat en una part del noms humans (en cosina / cosí, però

no en cantant, forma comuna per a les dones i per als hòmens); i si la utilitat és expressar

si parlem d’una dona o d’un home, podem extraure una deducció simple: com que l’ideal

és que un concepte s’expresse amb una forma i que una forma siga l’expressió d’un

concepte, és del tot lògic que la llengua haja anant suprimint mitjans de quarta fila. Així,

fa segles que hem substituït la forma irregular ambaixadriu per la forma regular

(ambaixadora). Semblantment, la immensa majoria de les dones poetes volen dir-se com

acabe de fer (i no com a poetesses). Etc.

En canvi, diverses de les normes exposades en Salvador (1951) tendixen a fer

creure als pobres lectors que el valencià viu estaria empobrint-se allà a on resulta que els

parlants estan fent una operació positiva: simplificant i regularitzant la llengua.

7. Una evolució positiva és presentada com a empobriment

46

a. Gènere gramatical: només és útil en una part del noms humans.

i. Sí: cosina / cosí.

ii. No: cantant.

b. Ideal: {un concepte amb una forma}, {una forma / un concepte}

i. Efecte: suprimir mitjans secundaris.

ii. De ambaixadriu a ambaixadora.

iii. De poetesses a poetes.

c. Manera habitual d’actuar: presentar una simplificació i

regularització com a una evolució negativa.

Darrere de l’actuació analitzada, hi ha la concepció elitista que la llengua parlada

seria negativa. Una de les conseqüències d’eixa ideologia és vore només la part negativa

de la realitat. Qui veu la part positiva i la part negativa, amb la positiva intenta canviar la

negativa, camí que possibilita l’argumentació i el convenciment: la construcció. En canvi,

qui només veu la part negativa tendix a manar i a reprimir.

Ens podríem preguntar si el quadre descrit es manifesta al final de la lliçó.

Salvador diu que, en les divergències amb el castellà pel que fa al gènere, «sovint ens

equivoquem». ¿És cert això? Si mirem els set noms que posa, només dos són d’ús habitual

(senyal i calor). Si el nostre autor haguera posat paraules de la vida quotidiana, hauria

comprovat que la seua idea no és certa, ja que el nas i la son, el cap i la sabata, etc., les

diem com toca. Certament, Salvador actuava així com a conseqüència de les fonts que

seguia; però això no exclou que, en la comparació amb Sanchis Guarner (1950), ho hàgem

de constatar. En (8c), he posat el tractament de la meua gramàtica; en (8d), he notat que

Sanchis Guarner posava més exemples populars que Salvador:

8. Concepció elitista: la llengua parlada seria molt negativa

a. Els seus autors només veuen la part negativa de la realitat.

i. Efecte: tendixen a manar i a reprimir els lectors.

b. «Hi ha noms en valencià que no tenen el mateix gènere que en

castellà i sovint ens hi equivoquem» (2k)

i. Causa de tindre eixa idea: dels set exemples, només dos són

d’ús habitual (la calor i el senyal)

c. Tractament de Saragossà (2003: §6.2.2): «El fet que el gènere siga

un conjunt de formes que predominantment no tenen valor

comunicatiu explica que hi haja una certa quantitat de divergències

entre les llengües romàniques. Així, hi ha un cert nombre de

paraules que tenen un gènere en valencià i un altre en castellà.

Quan això passa, el valencià sol dir la forma valenciana genuïna.

Com ara, és fàcil sentir en el carrer que els valencians parlem de la

suor i la calor. O, si aneu a les terres d’arròs, sentireu que els

llauradors valencians les anomenen la marjal, constantment en

femení. El mateix sector social beu de la botija. En el carrer, els

valencians parlem de les dents, les sabates i la teulada, paraules

que (com totes les anteriors) tenen en castellà un gènere diferent. /

La situació canvia molt quan es tracta de paraules que s’han

introduït a través del castellà. Com sabeu, els governs espanyols

han tingut el valencià separat de l’oficialitat durant tres segles, i

això ha repercutit negativament sobre la nostra llengua, com ara en

el tema que comentem: en aquelles paraules que han arribat al

valencià a través del castellà com a conseqüència de la marginació

social que el valencià patia (i patix), a vegades no trobem en la

llengua viva el gènere que és més adequat en valencià, com ara el

47

nom l’estrena (d’un film), que sol dir-se l’estreno. En eixos casos,

val la pena que, a poc a poc però amb constància, anem reintroduint

en la llengua col·loquial les formes valencianes.» (Saragossà 2003:

§6.2.2)

i. [en un bar] El compte, per favor / La cuenta, por favor

ii. Ja no tinc cap dubte / Ya no tengo ninguna duda

iii. Els espinacs tenen ferro / Las espinacas tienen hierro

iv. Em fa mal una dent / Me hace daño un diente

v. Més exemples usuals en el valencià col·loquial: {les

alicates / los alicates}, {el deute / la deuda}, {un faig / una

haya}, {el front / la frente o el frente}, {el nas / la nariz}

d. Sanchis Guarner (1950: §250) posa més exemples populars:

i. compte, deute, dent, front

Si ara transcendim l’exemple, podem plantejar una investigació: ¿hi han regles de

la sintaxi i de la morfologia de Salvador (1951; i per extensió de més gramàtiques) que

no aprofiten per a formar i alfabetitzar els parlants? La investigació dita hauria d’anar

unida a les regles ortogràfiques innecessàries, siguen sobre l’ús de les lletres o sobre

l’accentuació (§4.2, 11, 12). En una situació de marginació social, eixa actuació té

l’efecte de fer creure que llengua estudiada seria difícil.

Una altra línia investigadora seria mirar si hi han errors que fan interpretar

negativament evolucions simplificadores (com en l’ús actual de una ambaixadora o una

poeta, 7). Repetim que les ideologies essencialistes i elitistes afavorixen que un autor no

veja la part positiva de la realitat (encara que siga molt més gran que la negativa), de

manera que presenten una visió degradada de la realitat. I, quan això passa en els manuals

i en general en la docència, repercutixen negativament en els alumnes.

No cal dir que les actuacions negatives que hem comentat són incompatibles amb

una pedagogia centrada en les necessitats i l’aprenentatge dels alumnes. Si ara recordem

la ideologia pedagògica de Salvador (§1.4, 15), convindrem que són poc homogènies amb

les característiques que hem comentat en este apartat (§5.3):

9. Investigacions que convindria fer

a. En les gramàtiques, ¿hi han regles sintàctiques i flexives que no

aprofiten per a alfabetitzar ni per a formar els alumnes?

i. Unit a l’ortografia (ús de les lletres i regles d’accentuació,

§4.2, 11, 12)

ii. Què fan: induir a creure que la llengua seria difícil.

b. ¿Hi han errors que fan interpretar negativament evolucions

simplificadores (7)?

c. Vinculació freqüent entre les actuacions descrites i ideologies

essencialistes i elitistes. Efectes:

i. Només veuen la part negativa de la realitat (8).

ii. Presenten la realitat com a degradada.

iii. Incidixen negativament en la consciència dels alumnes.

d. Actuacions incompatibles amb una pedagogia centrada en les

necessitats i l’aprenentatge dels alumnes (§1.4, 15).

48

5.4 Actituds davant de la normativa

5.4.1 Normativa: dos autors molt diferents

Ens queda la tercera perspectiva per a comentar la morfologia i la sintaxi de

Salvador (1951): l’actitud davant de la normativa. Hem comentat que, en la normativa,

caldria explicar quines són les estructures lingüístiques del valencià en cada part de la

teoria lingüística, indicar com de positiva és la llengua dels carrers valencians i mostrar

les diferències estructurals amb el castellà per a donar seguretat als parlants (§3.1, 1).

Com en moltes gramàtiques, no he trobat en Salvador (1951) cap estructura lingüística

del valencià, de manera que totes les exigències dites es queden sense satisfer.

Dins d’eixe marc, les diferències entre Sanchis Guarner i Salvador són les que

coneixem: per ací i per allà, Sanchis intenta explicar i justificar, i s’ajusta tant com pot a

la llengua viva. En canvi, Salvador fa poques explicacions i poques justificacions (alguna

sense sentit); i, potser per això mateix, es separa del valencià viu d’una manera

innecessària. Notem que, sense explicacions, no hi ha ciència; i, sense justificacions, les

normes es tornen dogmes.

Ja hem comentat pràcticament els cinc primers temes de la «morfologia», de

manera que passarem a la lliçó que seguix als adjectius demostratius, dedicada als

adjectius numerals. Tendiré a no considerar la teoria perquè ja l’hem tractada (§5.2).

Sanchis Guarner enumera la llista de numerals cardinals (1a.i). En general, posa

les formes valencianes i, si hi han variants en balear o en català, van entre parèntesis:

1. Els adjectius numerals en Sanchis Guarner (1950: §268)

a. «Els adjectius numerals cardinals són els qui expressen

simplement els números naturals: […]

i. zero un dos / […] uit […] dèsset (o disset) / divuit / dènou

(o dinou) […] sixanta (o seixanta)

b. »Un,quan va sol o precedit del nom que determina, es reduïx a u;

exemples:

i. dia vint-i-u, u i u són dos, l’u de maig;

ii. però vint-i-un soldats, un home.

c. »Un i dos són els únics cardinals que tenen forma femenina, la qual

fan respectivament una i dues. Encara que hui té poca vitalitat el

femení dues dins la Regió Valenciana, convé emprar-lo

normalment en la llengua literària seguint la pauta dels autors

clàssics: [seguixen dos exemples medievals].

d. »Quan van precedits d’un atre número s’empren en plural cent,

milió i bilió; en canvi, mil roman invariable en est cas. [exemples]»

En haver exposat els noms dels numerals, caracteritza l’ús de la forma u (1b). Fa una

descripció tan simple com extraordinària. Sastre (2015) mostra que Fabra va anar canviant

al llarg de la vida sense trobar quin era el marc que determinava l’aparició de un i de u

(són els mateixos factors bàsics que expliquen les dualitats de bon i bo, ben i be, mitjan i

mitjà).

Després de u, Sanchis Guarner mira de justificar la forma dues (1c), que reserva

per a «la llengua literària». Quan comentarem les aportacions de Bonet (§7.1, 2), trobarem

que «la llengua literària» és externa al model lingüístic que Sanchis desplega en la

redacció de la gramàtica de Sanchis. El nostre autor no justifica les formes uit, dèsset ni

sixanta, ni explica uns quants detalls més (com ara per què no posa la forma plana en

díhuit).

Fa la impressió que, quan una forma és clàssica, és regular i és popular en valencià,

Sanchis Guarner la manté. Així, en llatí eren igual de regulars se-x i se-xaginta com ho

49

són en valencià si-s i si-xanta; en canvi, si-s i sei-xanta és una heterogeneïtat (una

irregularitat formal). Pel que fa a escriure uit (en compte de huit), podria fonamentar-se

en la l’etimologia (OCTO); ara bé, hem de tindre en compte que la llengua clàssica (huit),

el francés huit i el castellà huevo recorren a la h. Si ells no rectifiquen huevo i huit, ¿per

què hauríem de canviar nosaltres huit en uit?

Si ara passem a Salvador, trobarem que les formes valencianes (huit, dèsset,

sixanta) desapareixen. A més, el nostre autor no ho constata i, com a conseqüència, no ho

justifica. Els lectors només poden formular una pregunta (¿Per què és seixanta i no

sixanta?) i contestar-la apel·lant a l’autoritat (És seixanta perquè ho diu Carles Salvador).

Eixa actuació ¿està d’acord amb la ideologia que el nostre autor deia que tenia (§1.4,

13d)?:

2. «Lliçó 36. L’adjectiu numeral» (Salvador 1951)

a. «Els numerals cardinals són d’una sola terminació, llevat dels dos

primers.

i. Així: un, una; dos, dues.

ii. I el cent, que té la forma femenina en el plural: cent, dos-

cents,nou-centes, cents, centes. [afegit de 1959: Unes

tisores. Tres-centes capses.]

b. »Hi ha numerals simples i n’hi ha de composts. Aquests, en el

llenguatge escrit, porten un guionet entre els elements simples.

i. […] u o un, una / dos, dues / […] vuit / […] desset (o disset)

/ divuit / denou (o dinou) […] seixanta

Seguint avant en la lectura, trobarem que Salvador no explica tampoc de què

depén que usem un o u. Per una altra banda, apareix dos voltes una espècie de

pseudoteoria. Si comencem per (2b), trobarem que hi haurien «numerals simples i

numerals composts», però el mestre de Benassal no descriu en què consistixen els uns i

en què els altres. A més, ¿quina finalitat té introduir els conceptes «numerals simples i

numerals composts»? La resposta la trobem a continuació: els «numerals simples» no

portarien guionet (dos mil), mentres que en portarien els «numerals composts» (dos-

cents).

Davant d’eixa espècie de cercle tautològic, convé notar que, si u no sap justificar

per quin motiu posem el guionet entre les desenes i les unitats (trenta-dos) i entre les

unitats i les centenes (tres-cents) però no en els altres casos (cent u, dos mil, dos milions),

l’operació que hem de fer és confessar-ho als lectors. En canvi, el fet de crear terminologia

sense definir-la per a que els lectors creguen que la normativa tindria coherència teòrica

és un engany als lectors si actuem conscientment, i és un autoengany si la proposta és

inconscient.

Un fet semblant hi ha en la descripció de cent i cents (2a.ii). El numeral cent indica

un número superior a la unitat i, per tant, està dins de la pluralitat. Ara: això comporta

que cent no pot tindre plural per la raó que ja és u dels números que expressa el plural.

L’operació que hem de fer és descriure objectivament la llengua (cent persones / dos-

centes persones), com va fer Sanchis Guarner (paraules de 1d). A més, si sabem explicar

l’actuació de la llengua (per què diem dos-cents però dos mil, no dos mils) arribarem a la

culminació de la teoria lingüística: a explicar per què parlem com parlem. En canvi, si no

sabem per què diem dos-cents però dos mil (i no dos mils) ho hem de comunicar als

lectors.

Aprofitarem el tema dels numerals per a exemplificar una altra diferència entre

Sanchis Guarner i Carles Salvador. Sanchis mira molt la llengua viva i, com a

conseqüència, usa una llengua que vol ser natural. Això es nota en el fet de no separar-se

innecessàriament del valencià popular. A més, una part de les separacions van unides a

50

escriure d’una manera clara i precisa (com ara l’ús de el qual en «tenen forma femenina,

la qual fan respectivament», 1c). Si a això unim que la llengua de Sanchis Guarner és

majoritàriament clara i entenedora, no ens estranyarem que el model lingüístic en què està

redactada la seua gramàtica siga un model digne, identificador com a valencians i

assimilable, de manera que és practicable en la comunicació pública. Naturalment, té

algun error, com ens passa a tots (en 1a, hauria de ser adjectius numerals cardinals són

els que expressen, no els qui).

Per contra, el llenguatge de Salvador s’aparta massa voltes del valencià viu d’una

manera innecessària. Convindria mirar per què actuava així (pel grau de formació; per

tindre molt en compte la llengua escrita de Catalunya i poc el valencià viu…). A les

separacions innecessàries del valencià popular hem d’ajuntar la foscor teòrica i unes

oracions no sempre clares. A més, en les indagacions que he fet no he trobat mostres de

voler incidir en els sentiments dels lectors (absència que afavorix que la llengua siga

freda).

La suma de tot plegat porta cap a un model poc atractiu, una llengua encarcarada

i distant. Així, parlant Salvador no hauria dit mai el fragment repetir en (3c.i). Parlant,

hauria repetit el nom (3c.ii). Eixe error és freqüent en el castellà escrit, d’a on ha passat a

la llengua dels escriptors que tenen poc en compte com parlen. En la mateixa lliçó (la dels

numerals), Salvador explica com es formen els numerals (3d.i); i, quan passa als partitius

en l’epígraf següent, informa que són «idèntics als ordinals». Els lectors ja no necessiten

més informació perquè el llibre ha explicat en la línia de dalt com es formen els ordinals.

Això no obstant, Salvador torna a explicar-ho, però usa un model em què substituïx

innecessàriament amb per mitjançant i elabora una sintaxi anòmala. El conjunt (3d.ii) fa

pensar als lectors que el valencià escrit és una llengua estranya i molt difícil:

3. Característiques del model lingüístic de Sanchis i de Salvador

a. Sanchis Guarner: llengua remarcablement natural. Causes:

i. Mira molt la llengua viva.

ii. Les separacions del valencià popular no són nombroses.

iii. Una part: unides a escriure d’una manera clara i precisa

(l’ús de el qual en «tenen forma femenina, la qual fan

respectivament», 1c).

iv. Predominantment, expressa idees clares i entenedores.

v. Efecte: model digne, identificador i assimilable, de manera

que és practicable en la comunicació pública.

b. Salvador: llengua encarcarada, freda, difícil. Causes:

i. Potser considerava molt la llengua escrita de Catalunya i

poc el valencià viu.

ii. S’aparta massa voltes del valencià viu d’una manera

innecessària (substitució de amb per mitjançant en c.i).

iii. Escriu construccions que parlant no diem (exemple en c).

iv. Pot redactar oracions mal construïdes (exemple en d.i).

v. Expressa idees fosques a causa de les anomalies

metodològiques en què incorre sovint.

vi. Pareix que no intenta incidir en els sentiments dels lectors.

Efecte: llengua freda.

vii. Conseqüència global: el valencià seria estrany, molt difícil.

c. Construccions que no diem parlant (i); com parlem (ii):

i. «Hi ha numerals simples i n’hi ha de composts. Aquests, en

el llenguatge escrit, porten…]» (2b)

ii. Hi han numerals simples i composts. Els simples són…

51

d. Salvador (1951): idea repetida (i-ii) i oració mal construïda, amb

un cultisme innecessari (substitució de amb per mitjançant):

i. «§204. Els adjectius ordinals […] es formen afegint al

cardinal corresponent la terminació -é. [exemples]»

ii. «§205. Els numerals partitius són idèntics als ordinals, i es

formen del cardinal mitjançant l’addició de la terminació -

é. Hi ha, però, la forma especial mig. […] En lloc de desé,

centé i milé, hom usa habitualment dècim, centèssim i

mil·lèsim.»

Ací tenim un resum de les característiques que hem vist en els numerals:

4. Diferències entre Sanchis Guarner i Salvador

a. Sanchis procura partir de les formes valencianes, que fa conviure

amb les de la resta de la llengua (totes o una part).

i. Salvador prescindix sovint de les formes valencianes.

ii. No ho constata i, per tant, no ho justifica.

iii. Únic factor: l’autoritat (fet que està poc d’acord amb la

ideologia de Salvador, §1.4, 13d).

b. Sanchis tendix a explicar, que és factor inherent de la ciència.

i. En Salvador, hi han poques explicacions.

c. Sanchis justifica una part de les particularitats.

i. Salvador no sol justificar les seues propostes, actuació que

transforma les normes en dogmes.

d. Sanchis fa descripcions objectives i clares (1b, 1d).

i. Salvador crea pseudoteoria, la qual té l’efecte d’enfosquir

les formes que volia aclarir (2a.ii, 2b).

ii. Si no sabem justificar per què hi ha guionet en trenta-dos,

tres-cents i no en cent u, dos mil, dos milions, hem de

començar per constatar el nostre desconeiximent.

e. Sanchis Guarner: model digne, identificador i assimilable, de

manera que és practicable en la comunicació pública.

i. Salvador: llengua encarcarada, freda, difícil

5.4.2 Exemples de no considerar el valencià

Abans, he apuntat que Carles Salvador potser miraria molt el català escrit i poc el

valencià parlat. Probablement, eixa actitud no seria conscient. Podia derivar d’haver

assumit factors ideològics del Noucentisme (§1.3, 12). En concret, un autor elitiste valora

tant el model seu (o de la seua escola) com poc confia en la gent. En eixa situació, l’efecte

és inevitable: mirar molt «la llengua literària» i poc la llengua parlada. Un estudi detallat

de Salvador (1951) crec que trobaria una quantitat significativa de casos en què no

considerà el valencià parlat. En este punt, en vorem algun exemple.

Prescindint de la predicació, els adjectius poden expressar qualitats (els

qualificatius) i quantitats (els quantitatius). Les quantitats poden ser definides (o

numerals) i no definides. Eixes panorama tan simple (adjectius quantitatius numerals i

adjectius quantitatius indefinits) es complica en la majoria de gramàtiques, ja que apareix

el trio adjectiu numeral, adjectiu quantitatiu i adjectiu indefinit, a on la primera

incoherència és considerar que els adjectius numerals no expressarien quantitats. Això

explica que les dos definicions de Salvador de (5b i 5e) no diuen res:

5. Les paraules ben i ningun

a. «Lliçó 37. L’adjectiu quantitatiu i l’indefinit»

52

b. »Els adjectius quantitatius expressen quantitat i responen a la

pregunta quant i quanta. Són: quant, molt, tant, poc, bastant, que,

més, menys, massa, manco, força, gens, prou ... [edició de 1959:

suprimix manco en tota la lliçó; també en els adverbis]

i. Exemples: Quants llibres, molta gent, tants homes, poc

peix.

c. »Aquests adjectius quantitatius solen usar-se seguits de la

preposició de, llevat massa, manco, força i que.

i. Exemples: Molta de feina, gens de ganes…

d. »Són de dues terminacions, tant en el singular com en el plural, els

quantitatius quant, molt, tant i poc; bastant sols té una terminació

per al singular i una per al plural; i els altres són invariables.

e. »Els adjectius indefinits determinen el nom d’una manera vaga i

responen a la pregunta quants i quantes. Són: un, algun, tot, mateix,

cert, altre, tal, cada, cap, qualsevol.

i. Exemples: Algun dia; menja’t tot el pa; el seu fill mateix ho

confessa; li convenen uns altres aires.

f. »Quan cada s’unix a un o a una es pot dir cadascun i cadascuna

(però no cascú ni cascuna). Qualsevol fa el plural qualssevol.»

i. Exemples: Una dona qualsevol; unes dones qualssevol.

g. «Lliçó 50. L’adverbi».

h. «Adverbis de quantitat o de grau: Són els mateixos mots que

servixen d’adjectius quantitatius (molt, poc, força, bastant, més,

menys, manco, prou, massa, quant, tant, que, gens i el numeral

mig, esdevinguts tots ells invariables.

i. Exemples: Menja molt; escriu bastant... ~

És una tautologia dir que un adjectiu quantitatiu expressa una quantitat (5b). Pel

que fa a definir els «adjectius indefinits» dient que «determinen el nom d’una manera

vaga», per a entendre la proposta hauríem d’aclarir les preguntes següents: els «adjectius

indefinits» ¿com «determinen» el nom, qualitativament o quantitativament? ¿I quina és

la «determinació»? Quant al concepte adjectiu determinatiu, ja hem analitzat la definició

de Salvador (§5.2.1, 7a i 8b-c). Per una altra banda, notem que tant els «quantitatius»

coms els «indefinits» respondrien a preguntar amb quant (en un cas, amb quant i quanta,

5b; en l’altre amb quants i quantes, 5e).

Si focalitzem les paraules que Carles Salvador estudia en 5, no trobaren ni ningun

ni ben, tant en els «adjectius» (5a-f) com en els «adverbis» (5g-h). L’adjectiu ningun és

clàssic i conviu amb cap en la major part del valencià actual. Una paraula que té eixes

característiques (ser clàssica i ser ben viva en valencià) ¿com és que no figura en la

gramàtica de Salvador? La resposta deu ser que, sense cap argumentació, Fabra va

excloure eixa paraula (6a-b). Com que ningun té molta vitalitat en una gran part del

valencià, és comprensible que el trobem en la llengua escrita a pesar de l’activitat dels

correctors (6c). A més, Carles Salvador usava eixe adjectiu (6d):

6. Una paraula clàssica i ben viva en valencià: ningun

a. Bofarull i Blanch (1867: 28): «cap, ningun»

b. Desapareix en l’obra de Fabra (1918: §69; 1956: §38.f; DGLC;

Conv. Fil. 259, 261, 262; etc.): només cap

i. Incidència en els correctors: canvien ningun per cap.

c. Dos mostres de ningun en el valencià escrit:

i. «No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia / car la

diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna

53

posterioritat, / com no siga la del teu poble» (Vicent Andrés

Estellés, Assumiràs la veu del teu poble)

ii. «Moltes putades i ningun miracle» (Joan Palomares,

cantant, 2012)

d. Carles Salvador usava ningun:

i. «L’idioma és la fonamentació de la cultura i ninguna nació

tindrà una plenitud cultural» (discurs en el Congrés

d’Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura, 1936, tret de

Climent 2007: 298)

Pel que fa a la paraula ben, és clàssica, és molt popular en valencià, deu ser viva

en balear i en català, i els valencians alfabetitzats solen pensar que no existix en castellà,

de manera que la perceben com a una de les diferències entre les dos llengües. En (7b-d),

he posat una part del tractament de la meua gramàtica. A la vista de les característiques

dites, ens hem de preguntar per quin motiu la paraula ben no apareix en Salvador (1951).

La resposta deu ser la mateixa que adés: perquè no figura en el tractament de Fabra (7e):

7. Una paraula ben valenciana: antiguitat i extensió (a), tractament meu (b-

d)

a. Ve de la llengua clàssica, és pròpia de tota la llengua i, per als

parlants, és distintiva en relació al castellà:

i. «ben || 9. Molt. Un rey molt noble e de bones custumes bé

abundós, Llull Cavall. 5. Un sobre lit blanch ab listes

vermelles ben squinçat, doc. a. 1410 (Alós Inv. 19). […] Es

un home qu’es ben ric, Saisset Hist. i Coum. 13. Quan eren

ben a prop de l’arribada, Alcover Poem. Bíbl. 41.»

(informació del DCVB, entrada bé)

b. «Quan volem intensificar d’una manera emfàtica un adjectiu o un

nom subordinat, en valencià és normal recórrer a ben:

i. He vist un lleó [ben [nucli gran]]

ii. Posa’t [ben [nucli prop de mi]]

c. »Quan volem intensificar un adjectiu o un nom subordinat d’una

manera objectiva, recorrem a molt: Demà, serà un dia molt llarg.

d. »Convé observar que la llengua culta hauria de tindre ben en

compte eixa paraula útil, ben viva en la llengua del carrer.»

(Saragossà 2003: §2.2.10)

e. Font probable de no incloure ben: Fabra (1918: §68)

i. «Els numerals i quantitatius indefinits són: quant, que,

molt, poc, més, menys, tant, gaire, força, massa, prou,

bastant.»

Si ara passem a la gramàtica de Sanchis Guarner, trobarem que definix cada

adjectiu quantitatiu, operació que han desplegat molt poques gramàtiques. Caldria fer un

estudi de les seues definicions, que contenen factors positius. Dins de les paraules

estudiades, trobem ningun (8b.ii) i ben, en la qual diferencia entre el valor subjectiu (8c.iv,

8d.ii) i l’objectiu (8d.i). Sanchis Guarner incorpora expressions populars (8c.ii-iii):

8. Sanchis Guarner (1950) procura definir el valor de cada paraula, conté

ningun i ben (diferencia el valor subjectiu i l’objectiu) i més paraules

populars valencianes

a. «§273. Els adjectius quantitatius expressen quantitat, però sense

precisar-la. Els principals són:

i. […]

ii. Massa: indica excés. Tinc massa treball.

54

iii. Molt: indica una gran quantitat. Tinc molta alegria.

iv. […]

b. «§275. Els adjectius indefinits determinen vagament l’objecte o

l’individu expressat pel nom al qual s’ajunten, perquè la seua

determinació qualitativa o no es pot donar o no interessa a les

persones que intervenen en l’acte de la paraula. Els principals

adjectius indefinits són:

i. […]

ii. Ningun: potser sinònim de algun en les frases

interrogatives i condicionals, i és el seu corresponent en les

frases negatives. ¿Has vist ningun amic meu? No ho faces

si tens ningun inconvenient. No he vist ninguna persona

coneguda.

iii. […]

c. «§325. Els adverbis i locucions adverbials de quantitat més usats

són:

i. […]

ii. A muntó: sinònim de molt: Estudia a muntó. És forma

només tolerable en escrits populistes. […]

iii. Bona cosa sinònim de molt: Estudia bona cosa. Té també

caràcter popular.

iv. Ben: sinònim de molt; s’usa només davant d’adjectiu i

adverbis. El xiquet està ben prim. Sopeu ben tard (§326)

d. «Adverbis de manera»:

i. […] bé, ben: satisfactòriament. No em trobe bé. Això ha

estat ben fet. Per a ben acabar, havem de ben començar.

La forma ben s’empra davant l’adjectiu o el verb.

ii. Ben bé: molt bé. En trobe ben bé (§325).

Per cert, l’ús quantitatiu de ben no figura en Lacreu (1990: XI), IIFV (2002: 130-131,

Guia d’usos lingüístics) ni en la GNV (2006: §20.2; §27.6). Davant d’eixe panorama,

¿hem de pensar que les obres anteriors han tingut en compte l’actuació de Fabra (1918) i

Salvador (1951) però no la de Sanchis Guarner (1950)?

Les paraules ningun i ben són un bon exemple per a intentar deduir el grau de

reflexió que faria Carles Salvador davant de Fabra o de Marvà. Per a avançar per eixe

camí, no hem de mirar només les absències, sinó també les presències. En la llista de

Salvador, trobem bastant (5b), que la majoria de valencians no diem. En Saragossà (2003:

§2.2.11), he mostrat que entre els lingüistes catalans no és gens difícil usar prou amb el

valor que les gramàtiques voldrien que tinguera bastant (en 9a.i, n’hi ha un exemple, de

Joan Solà). Tot seguit, figura que, paraula que Salvador no exemplifica. Si mirem què diu

Fabra (1918: §68), trobarem un ús que convindria saber d’a on ve i si algú ho diu (que =

quant amb noms, Que gent!, Que aigua! Que noies que han vingut! Que dones que eren!).

També hi ha força, que és la paraula que reemplaça ben; en valencià, no existix força alt,

només ben alt. En els exemples, posa poc peix (5b.i), que milions de valencians només

diríem com a poc de peix (Salvador inclòs); una possibilitat seria que poc peix siga una

adaptació de «poc menjar» de Marvà (1932: §158). L’absència de la preposició de en poc

peix contrasta amb molta de feina (5c.i; apareix en Marvà, §159), que milions de

valencians només diríem com a molta faena. Si cada i u s’unixen, donarien cadascú (5f),

però no la construcció regular (cada u, que figura en Fabra 1918: §69):

9. Presències de Salvador (1951: lliçó 37) que contrasten amb el valencià (tot

o la major part)

55

a. Bastant (5b), inexistent per a la majoria de valencians. Lingüistes

catalans: usen prou en compte de bastant:

i. «A Catalunya les vacil·lacions són prou menys nombroses

que al País Valencià» (Saragossà 2003: §2.2.11)

b. Que (paraula no exemplificada). Fabra (1918: §68): ús que

convindria saber d’a on ve i si algú diu (que = quant amb noms):

i. Que gent!, Que aigua! Que noies que han vingut! Que

dones que eren!

c. Força, que reemplaça ben; en valencià, no existix força alt.

d. Exemple: poc peix (5b.i).

i. Milions de valencians (amb Salvador): poc de peix.

ii. ¿Adaptació de «poc menjar» de Marvà (1932: §158)?

iii. molta de feina (5c.i; Marvà, §159): només molta faena.

e. Cada + u = cadascú (5f).

i. Absència de la construcció regular, cada u, present en

Fabra (1918: §69).

Si volguérem eixamplar les dades anteriors, podríem consultar el treball de Bonet

(2000), que conté una llista de constituents en què Sanchis Guarner (1950) i Salvador

(1951) actuen d’una manera paral·lela a la que ací hem descrit.

A més de ser indicatives sobre el grau de reflexió de Carles Salvador, l’actitud que

hem trobat és útil per a començar a analitzar l’adaptació que Carles Salvador faria de les

gramàtiques catalanes (§1.3, 11, baix). En concret, un estudi complet de la gramàtica de

Carles Salvador hauria de mirar en quines qüestions s’apartà de les fonts amb la finalitat

d’adequar-se a l’estructura del valencià (com ara en la flexió verbal). També caldria

desplegar el vessant complementari: en quines qüestions no es va apartar de les seues

fonts a pesar de la realitat lingüística valenciana i a pesar que Sanchis Guarner (1950)

havia divergit de l’actuació de Fabra. Recordem que Salvador deia que «la doctrina

científica» de la seua gramàtica era la mateixa que la de Sanchis (§2.2, 5b):

10. Carles Salvador ¿adaptava les gramàtiques catalanes a les estructures

lingüístiques del valencià? Estudi pendent de fer

a. En quines qüestions s’apartà de les fonts per a adequar-se a

l’estructura del valencià.

i. Exemple: la flexió verbal.

b. En quines qüestions no ho va fer a pesar que hi havien dos factors

que ho recomanaven (i-ii):

i. La realitat lingüística valenciana.

ii. L’actuació de Sanchis Guarner (1950).

iii. A tindre en compte: Salvador deia que «la doctrina

científica» de la seua gramàtica era la mateixa que la de

Sanchis (§2.2, 5b).

6 «Prosòdia»: presentació molt negativa de la realitat

6.1 Emmarcament de la «prosòdia»

No és gens habitual que una gramàtica del segle XX tinga una part titulada

prosòdia. Això no obstant, sabem que Marvà va dedicar u dels quaderns a la «prosòdia»

(§2.1, 1e), actuació que mantingué Carles Salvador en la seua gramàtica. Eixa actuació

aconsella que comencem la secció explicant quin valor té el nom prosòdia com a part de

la gramàtica.

56

La lingüística històrica dividia la gramàtica en tres parts: «l’etimologia, la sintaxi

i la prosòdia». L’etimologia repartia les paraules entre les categories sintàctiques i les

estudiava aïllades. És la «morfologia» de Salvador (§5.1, 1). La sintaxi tractava la

formació de construccions amb paraules (§5.1, 2). Quant a la «prosòdia», era la fonètica.

Les gramàtiques del segle XX posen la fonètica al principi de la gramàtica i usen eixe nom

(fonètica). Fonen les altres dos parts (etimologia i sintaxi) en una, i posen la sintaxi davant

de «l’etimologia». El nom d’eixa macropart és sovint «L’oració i les seues parts» (Sanchis

1950), o alguna variant.

Marvà (1932) va posar la «fonologia» al principi de la gramàtica, però conservà

la «prosòdia», que posà al final (com les gramàtiques anteriors al segle XX). Va destinar

el contingut de la «prosòdia» per a qüestions fonètiques particulars. Com que la

perspectiva de Marvà era la del català oriental, Salvador usà la «prosòdia» per a parlar de

temes fonètics del valencià. En síntesi:

1. De les gramàtiques anteriors al segle XX a les del segle XX

a. Anteriors al segle XX:

i. Etimologia: estudi de les paraules repartides per les

categories sintàctiques. És la «morfologia» de Salvador.

ii. Sintaxi: formació de construccions amb paraules.

iii. «Prosòdia»: fonètica.

b. Segle XX:

i. Posen la fonètica al principi (i li diuen fonètica).

ii. Ajunten l’etimologia i la sintaxi en una part, i posen la

sintaxi davant. Nom freqüent del conjunt: «L’oració i les

seues parts» (Sanchis Guarner 1950)

c. Marvà (1932):

i. Posa la «fonologia» al principi de la gramàtica.

ii. Però conserva la «prosòdia» al final.

iii. Contingut: qüestions fonètiques particulars del català

oriental.

d. Salvador parla de qüestions fonètiques del valencià

La «prosòdia» de Salvador consta de set lliçons:

2. «Prosòdia» de Salvador (1951): 7 lliçons (de fonètica)

a. L’apitxat i altres subdialectes

b. Particularitats dialectals

c. Reduccions normals de sons

d. Vicis de pronunciació

e. Castellanismes fonètics

f. Els enllaços fònics a la poesia

g. Les rimes defectuoses

L’anàlisi de la «prosòdia» ens vindrà molt bé per a reprendre una possibilitat a

què he al·ludit un parell de voltes: l’assumpció que el nostre autor hauria fet de l’elitisme

del sector dominant del Noucentisme (§1.3, 12; §5.4.2, principi). Mentres que els bons

autors de la Renaixença confiaven en la llengua viva (Saragossà 2007: §3.2), una part

dels autors noucentistes tenia una visió tan alta del seu model com mala opinió tenien de

la llengua viva. Mirem unes citacions:

3. ¿Com veia la llengua viva el sector dominant del Noucentisme? Tret de

Saragossà (2007: §1.5, nota 13)

a. La parla popular, tan rica de lèxic com irregular i dialectalitzada.

b. La llengua entranyable però envilida que es parlava.

57

c. En cinquanta anys Catalunya ha hagut de renovar l’idioma,

adulterat per més de tres centúries de degeneració ètica.

d. Una llengua no ensenyada a l’escola, degradada en els usos

familiar i civil.

e. El català que ara es parla era un instrument barroer sense ductilitat

ni finesa.

f. La castellanitzada societat civil catalana.

g. Carner admirava molt la llengua de Costa i Llobera, i pensava que

el seu «llenguatge no és mallorquí, sinó bell català».

h. La consciència lingüística dels parlants, sense regles, sense

escoles, no és de fiar, que sovint el que ells diuen de la manera més

natural és el més corrupte, un error que cal extirpar, una impuresa

que cal llevar.

En els escrits que he llegit de Carles Salvador, hi han mostres d’haver assimilat

eixa perspectiva, com ara la de (4a.i); o unes paraules que diu Vicent Pitarch sobre Carles

Salvador (4a.ii). En canvi, el valencianisme dels anys trenta que no estava influït pel

Noucentisme veia el valencià viu com els autors més bons de la Renaixença (4b). La

perspectiva de Salvador no solament ajuda a entendre que probablement tenia poc en

compte el valencià viu (§5.4.2). També explica que presentara el valencià d’una forma

que, alhora que és poc objectiva, també és negativa per a l’autoestima dels valencians.

Eixa actitud té implicacions al llarg de la gramàtica, però es manifesta d’una forma

especialment densa i virulenta en la «prosòdia», com comprovarem dos apartats més

avant:

4. Assimilació de la ideologia descrita (3): interpretació de la llengua viva

com a llengua corrupta (a). Contrast amb el valencianisme no influït pel

Noucentisme (b). Efectes finals de la ideologia de Salvador (c)

a. Ideologia de Salvador:

i. «El llenguatge parlat està ple d’impureses. L’intromissió de

l’espanyol, secularment, causa estralls. S’han filtrat

centenars de paraules espanyoles que arreconen les nostres

vernacles.» (Carles Salvador, article en El Camí, 1932; tret

de Climent 2007: 263)

ii. «L’obra gramatical de C. Salvador obeeix a un pla

d’inequívoc to prescriptiu: és una obra bàsicament

normativa, purificadora, fonamentada, doncs, damunt

pressupòsits tals com ara: el llenguatge habitual dels

valencians ha assolit un nivell preocupant de degradació

interna i d’excessiva fragmentació dialectal i, d’altra banda,

la degradació lingüística del registre escrit resulta

absolutament inacceptable. La causa central d’aquests

infortunis era situada, de manera inequívoca, en les

interferències de l’espanyol, boc expiatori de les nostres

adversitats lingüístiques.» (Pitarch 1994: 44)

b. I deologia de La Boatella. Butlletí de l’Actuació Valencianista

d’Esquerra de Barcelona. Portantveu del País Valencià. Any I

número 1. Barcelona, mes de Març de 1935. Editorial

i. «Som valencians, pero que conste ben clar: valencians

valencianistes, no valencians castellanisats, ni valencians

provincians, ni valencians que reneguen de la seua llengua

i de lo que són. Som valencians nacionals. Som valencians

58

que per damunt de tot posem la nostra llengua pròpia, la

que encara es manté pura als llavis del nostre poble

treballador, i ho diem ben clar: defensem i defensarem i

estimarem la nostra llengua contra la força brutal que vol

destruir-la. Som patriotes valencians que treballem pel

redreçament del nostre poble i per la reconstrucció de la

nostra nació.»

c. Efectes finals de la ideologia de Salvador

i. Per què tenia poc en compte el valencià viu (§5.4.2).

ii. El presenta d’una forma poc objectiva i, sobretot, negativa

per a l’autoestima dels valencians.

iii. Manifestació densa i virulenta en la «prosòdia» (§6.3).

6.2 Fonètica i ortografia: ensenyar i ajudar

Una qüestió digna de tractar-se en la «prosòdia» final de Salvador (1951) és el

final africat que apareix en ulls, anys i tots, sons que un castellanoparlant ha d’aprendre

si vol parlar el valencià amb naturalitat. Un cert president de la Generalitat no deia anys,

sinó ains (amb el final fricatiu de s). També és preferible ulls a úis. Per una altra banda,

quan fem el plural de plat no és plat + s (com fa l’anglés), sinó pla-ts (els sons africats

no són prolongables, contràriament als fricatius):

5. Una qüestió distintiva del valencià

a. Final africat en ulls, anys i tots.

b. A evitar:

i. pronunciar ains, en compte de anys

ii. dir úis, en compte de ulls

iii. no és plat + s, sinó pla-ts

Per a començar la prosòdia, Carles Salvador no trià una característica popular que

fóra distintiva davant del castellà. Es va decantar per una evolució: el famós «apitxat»,

que presenta com a «empobriment» sense cap prova. Consistix en el fet que les cordes

vocals no vibren en el fonema que és palatal africat sonor en el valencià general (gent,

passejar, penjar) i en el fonema que és alveolar fricatiu sonor (posar, pinzell). Eixe procés

afecta quatre comarques (el Camp de Morvedre, el Camp del Túria, l’Horta i una gran

part de la Ribera); té manifestacions en altres parts (el Forcall, en els Ports de Morella;

Onda, en la Plana; Gandia). Tendix a escampar-se per fora de l’àmbit dit (com ara entre

els xiquets de Xàtiva), ja que no té efectes negatius en la comunicació i no fa perdre

característiques de síl·laba consonàntica (ans al contrari, com demostraria una exposició

fonètica metòdica):

6. ¿Què és parlar apitxat?

a. Les cordes vocals no vibren en dos fonemes: el palatal africat sonor

en el valencià general (i) i l’alveolar fricatiu sonor (ii).

i. gent, passejar, penjar es diuen igual que xic, dutxar-se i

punxar-se

ii. posar i pinzell es pronuncien igual que passar i pansa.

b. Afecta quatre comarques: el Camp de Morvedre, el Camp del

Túria, l’Horta i una gran part de la Ribera.

i. Manifestacions en altres parts: el Forcall (els Ports de

Morella), Onda (la Plana), Gandia.

c. No genera confusions quan parlem.

i. Ni fa perdre característiques consonàntiques

59

d. Efecte: tendix a escampar-se (cf. els xiquets de Xàtiva).

Com qualsevol separació de la pronúncia històrica, el fet d’apitxar té efectes

negatius en l’escriptura. Mirant com parla, un valencià d’Alcoi sap que ha d’escriure xic

i gent; en canvi, un valencià que les pronuncia igual ha d’aprendre les paraules que tenen

x (que en són poques). Això s’aconseguix fàcilment llegint: quan u ha vist vint voltes la

grafia xic, li ix escrivint sense pensar-ho. Igual passa en qui diu pon o al en compte de

pont i alt:

7. Té efectes negatius en l’escriptura, com tota separació de la fonètica

històrica

a. Qui pronuncia igual xic i gent, ha d’aprendre les paraules que tenen

x (que en són poques). Com: llegint i escrivint.

b. Igual passa en qui diu pon o al en compte de pont i alt.

¿Seria millor parlar d’acord amb la grafia (gent i pont)? No cal dir que la resposta

és afirmativa. Però eixe canvi no s’ha de fer demanant-ho a les persones normals i

corrents. S’ha de fer creant en els mitjans de comunicació un model lingüístic valencià

amb el qual la gent del carrer s’identifique. Si això passa, u pot canviar la forma de parlar

sense adonar-se’n i, per tant, com si no s’esforçara. El panorama descrit comporta que

només hem de demanar correccions als professionals de la llengua: locutors, actors,

professors universitaris de valencià i poca cosa més.

Quan demanem a la gent rectificacions que no poden fer, només aconseguim dos

coses: reprimir-los i frustrar-los. Encara que s’esforcen, habitualment no saben fer els

canvis que els han demanat (com ara pronunciar sonora la primera consonant de gent). A

més, els induïm a creure que el valencià seria una llengua difícil. L’ensenyament només

ha de fer una cosa: procurar que els alumnes aprenguen la grafia de xic i la de pont a base

de llegir i escriure. En resum:

8. ¿És preferible acostar-se a l’escriptura? Sí. Manera

a. No s’ha de demanar a les persones normals i corrents.

b. Objectiu: crear un model lingüístic valencià identificador.

i. Les persones podem canviar sense ser-ne conscients (i, per

tant, com si no férem esforços).

c. Només hem de demanar esforços als professionals de la llengua.

i. Locutors, actors, professors universitaris de valencià.

d. Quan fem exigències que la gent no pot satisfer, reprimim,

frustrem; i, sobretot, fem creure que el valencià seria una llengua

difícil.

Les gramàtiques i l’escola també haurien d’ensenyar que el valencià té una unitat

forta. Entre Castelló, Alcoi i Dénia, el valencià és considerablement uniforme. El valencià

del Maestrat varia un poc en l’entonació, i poc més. En el valencià meridional, només

trobarem alguna paraula bàsica diferent en la regió que va d’Alacant a Petrer passant per

Elx (en canvi, l’entonació és la mateixa). Una llengua és una infinitat de característiques,

de manera que quan en focalitzem dos ({xic = gent}, {passar = posar}) i oblidem la resta

actuem d’una manera molt poc objectiva i molt poc intel·ligent; i, especialment, creem

diferències a on no n’hi han. Com ara, el parlar de Silla i el parlar de Sueca són

essencialment idèntics per a la gent del carrer:

9. ¿Divisions dins del valencià? L’actuació més negativa: «apitxat»

a. Valencià: unitat forta.

i. Valencià del Maestrat: varia suaument en l’entonació, i poc

més.

ii. D’Alacant a Petrer passant per Elx: alguna paraula bàsica

diferent.

60

b. Llengua: infinitat de característiques.

i. Si en focalitzem dos ({xic = gent}, {passar = posar}): som

poc objectius i poc intel·ligents; i creem diferències a on no

n’hi han.

L’actuació que hi ha hagut no és la que hauríem d’haver practicat, sinó una que ja

apareix en la gramàtica de Carles Salvador (també en la de Sanchis, encara que d’una

manera molt més suau):

10. «Lliçó 72. L’apitxat i altres subdialectes»

a. «L’apitxat és la manera de parlar de la ciutat de València, de tota

la regió situada entre el Xúquer i el Túria (exceptuant Sueca i

Cullera) i s’estén al nord del Túria agafant Llíria, Albalat,

Morvedre i Algar fins a les envistes de la Plana de Castelló i

apareix també a Onda i a Gandia.

i. »L’apitxat ensordix el so representat per j, g (so sonor):

jove, juliol, geniva, gendre, gira-sol, pujar, enveja, metge,

fetge, pronunciant-lo sord (= ch castellana). El so sord es

representa en valencià per tx entre vocals (fletxa, cotxe,

despatxar, etc.), i per x en principi de paraula i darrere

consonant (xic, xulla, xata; punxa, perxa).

ii. »Així l’apitxat confon el so representat per j, g (so sonor)

amb el representat per tx (so sord) i pronuncia txove, txuliol,

txeniva, txendre, txira-sol, putxar, envetxa, metxe, fetxe en

lloc de jove, juliol, geniva, gendre, gira-sol, pujar, enveja,

metge, fetge.

b. »Una altra de les característiques del parlar apitxat és la de

confondre el so representat per s, z amb ss (que és un altre

ensordiment i un altre empobriment fonètic): casa,dotze, zel i

pronuncia: cassa, dotse, sel.

i. [1959: Una altra de les característiques del parlar apitxat és

la de confondre la s sonora amb la sorda.]

c. »L’apitxat tampoc no pronuncia el so tan valencià de la labiodental

v: cavall, passava, llevar, València, vi, verd, etc., que confon amb

la bilabial b i pronuncia: caball, passaba, llebar, Balència, bi, berd,

etc.

i. »És a dir, l’apitxat ensordix els sons sonors, i com que el

tal ensordiment empobrix la fonètica genuïna valenciana,

cal refusar l’apitxat d’una manera sistemàtica per tal de

bandejar la perniciosa influència que ha exercit sobre la

literatura i, ço que és més lamentable encara, sobre la

Gramàtica contemporànies, especialment en l’ortografia.

d. »En el parlar de les terres del nord [1959: i del sud] del Regne de

València hom suprimix la r final d’una gran majoria de mots que

la porten, àdhuc davant la s del plural. Així ho fa en:

i. Els infinitius: cantar, tornar, menjar (cantà, tornà, menjà).

ii. Els substantius derivats en -ar, -er i -or: canyar, fuster,

blancor (canyà, fusté,blancó; canyàs, fustés, blancós).

iii. Un gran nombre d’altres mots: clar, altar, sencer, lleuger,

millor, pitjor, primer,tercer, flor, segur, madur (clà, altà,

sencé, lleugé, milló, pitjó, primé, tercé, flà,segú, madú);

però, no obstant: amor, or, dur, pur, cor, acer, llar, etc.

61

iv. No pronuncien la r final dels infinitius encara que porten

algun pronom afixat: agafar-la (agafà-la), donar-te’ls

(donà-te’ls), estimar-se (estimà-se), demanar-li’n

(demanà-li’n), menjar-ne (menjà-ne). Aquest darrer ús és

incorrecte.

e. »També sol ésser muda la primera r d’arbre (abre), arbret (abret);

la primera de l’infinitiu prendre amb tots els seus composts:

comprendre, reprendre, etc., i les formes de futur i condicional

d’aquests verbs: pendre, eompendre, rependre; pendré, pendria;

compendré, compendria; rependré, rependria.

f. »Perd la r de mots com dimarts (dimats) i del plural diners, que en

el singular no la perd: diner.

g. »Tots aquests canvis i pèrdues de sons són inadmissibles en

l’escriptura.»

En primer lloc, una realitat que convé no tractar (9b) i que es pot descriure en dos

línies, n’usa un grapat (10a-b), amb una repetició (el contingut de 10a.ii ¿no està ja dit en

10a.i?). En segon lloc, atribuïx a l’apitxat una característica que és qualitativament

diferent: el fet de canviar la v per la b (dir bindre, en compte de vindre, 10c). Eixa variació

està molt estesa per Catalunya i, actualment, també pel Maestrat. Com que Salvador ha

mesclat l’evolució de la v (vi > bi; no hi ha ensordiment) amb la de gent i posar, la

descripció de (10c.i) no és adequada.

Si comparem la pèrdua de sonoritat en dos fonemes (gent, posar) i la pèrdua de la

r en final de paraula (10d), comprovarem que no apareix vocabulari condemnatori: ara,

no hi hauria «un empobriment» (10b), que caldria «refusar d’una manera sistemàtica»

(10c.i). Això no obstant, en l’evolució por > po passa igual que en font > fon: passem

d’una síl·laba més consonàntica (por:dos consonants; font: tres consonants) a una síl·laba

no tan consonàntica (po: una consonant; fon: dos consonants). A més, també ara separem

la manera de parlar i la manera d’escriure. L’actuació de Carles Salvador és una

manifestació d’un comportament que es farà gros en la segona mitat del segle XX:

prendre-li mania a «l’apitxat» i atribuir-li característiques que no tenen cap relació amb

eixa evolució fonètica.

En la descripció de la supressió de la –r en final de paraula, també hi ha massa

espai. Si s’ha produït eixa variació fonètica, apareixerà siga quina siga la categoria

sintàctica a què pertany una paraula (verbs: 10d.i; noms: 10d.ii; i adjectius: 10d.iii). A

més, dir No puc donà-te’ls (com fan en Castelló) ¿per què hauria de ser «incorrecte»

(10d.iv)? Eixe deu ser el primer pas per a acabar pronunciant No puc donà res. Els parlants

que diuen No puc agarrà-la han d’actuar com els qui han ensordit gent: aprenent quina

és la grafia. I, si som humanistes, solidaris i intel·ligents, ja no els demanarem res més.

Molt diferent és el procés de prendre (10e). El valencià tendix a evitar que hi

hagen dos r en la mateixa paraula, de manera que o bé en canviem una (frare > flare) o

bé la suprimim (prendre > pendre). No sé si és adequada la grafia prendre (el savi català

Joan Coromines escriu pendre en les seues publicacions, tal com feia la llengua clàssica).

Però, en tot cas, no hauríem d’ignorar una estructura fonètica que tenim els parlants en la

ment. Digam-ho clarament: és un error gros criticar els parlants per una estructura

fonètica que és pròpia de la llengua. Podríem precisar-ho: actuar així és essencialiste

(posa l’ortografia fora de les persones i per damunt de les persones) i és elitiste (equival

a mirar-se els parlants per damunt del muscle).

Mirem si trobem un principi general. Quan hi han diferències entre l’escriptura i

la forma de parlar, els parlants ja ho veuen, de manera que no necessitem recordar-los-

ho. Encara és més poc adequat recriminar-los la forma de parlar. Actuant així, reprimim

62

i no per això els parlants canviaran en la forma de parlar. Les persones normals i corrents

ja sabem que l’ideal és que hi haja correspondència entre l’escriptura i la grafia, de manera

que si podem canviar ho fem. Els professionals de la llengua hem de centrar-nos en un

objectiu: ajudar als parlants, fer-los costat, animar-los. Mai fustigar-los ni reprimir-los:

11. Anomalies en la primera lliçó de «prosòdia»

a. Apitxat: realitat que convé no tractar (9b) i que es pot descriure en

dos línies. Salvador: n’usa moltes (10a-b), i es repetix (10a.ii).

i. Li atribuïx un factor extern (vi > bi, 10c).

ii. Efecte: la descripció de (10c.i) no és adequada.

b. Pèrdua de –r (10d): no usa vocabulari condemnatori («empobrir»,

10b; a «refusar d’una manera sistemàtica», 10c.i).

i. En por > po passa com en font > fon: pèrdua d’una

consonant; separem parla i escriptura.

ii. Mania a «l’apitxat».

c. Pèrdua de –r en final de paraula: massa espai.

i. Verbs (10d.i), noms (10d.ii) o adjectius (10d.iii): sobra.

ii. Contra No puc donà-te’ls (10d.iv): no té sentit.

iii. El mateix objectiu per a tots: aprendre com és la grafia

(pujar, passar, font, anar).

d. Estructura fonètica: no dos r en una paraula. Defensa dels parlants:

canvi (frare > flare) o supressió (prendre > pendre).

i. No podem criticar els parlants per una estructura fonètica

pròpia de la llengua.

ii. Fer-ho, va unit a l’essencialisme i a l’elitisme.

e. Principi general: els parlants veuen les diferències entre

l’escriptura i la forma de parlar; si poden, s’acosten a la grafia.

i. No necessitem recordar-los les diferències ni reprimir-los.

ii. Professionals de la llengua: ajudar als parlants, fer-los

costat, animar-los.

6.3 Desconsideració dels parlants

Hem vist que l’orientació de la primera lliçó de la «prosòdia» és poc adequada

(11, sobretot 11e). El fet de considerar la llengua fora dels parlants i la desconfiança en

la llengua viva té efectes més greus en la segona lliçó:

12. «Lliçó 73. Particularitats dialectals»

a. «La tendència vulgar a l’elisió de la d fricativa intervocàlica

darrere la vocal a és una característica del parlar rústic que cal

evitar en la pronunciació culta.

i. Exemples: Caena en lloc de cadena; caïra en lloc de

cadira.

ii. De la terminació ada es fa -àa o més bé una a perllongada:

-à

iii. Exemples: De vegada es fa vegà; de teulada, teulà; de

parlada, parlà. Cal evitar tal vulgarisme.

iv. De la terminació -ador es fa -aor.

v. Exemples: De llaurador es fa llauraor; de mocador,

mocaor; de comprador, compraor, etc.

vi. »Tal rusticisme és absolutament inadequat en la

pronunciació de les persones cultes. [versió de 1959

63

suprimix el fragment anterior i diu: «La supressió de la d

en totes aquestes paraules és inadmissible.»] Cal

pronunciar cadira, mocador, llaurador, teulada, bugada,

etc., sense menjar-se la d.

b. »L’alacantí elidix la d darrere e i o.

i. Així de seda, moneda, neboda, poder fa sea, monea, neboa,

paer.

ii. I el parlar d’Elx arriba a elidir la d àdhuc darrere i i u. Així

de vida, vinguda fa via, vingua, per bé que conserva la d en

molts casos.

iii. Tals rusticismes no els cometen les persones de

pronunciació acurada. [versió de 1959: substitució per

«Aquestes elisions són incorrectes».]

c. »És propi també del parlar valencià l’elisió de la s sonora de la

terminació –esa que es pronuncia -ea. (Aquesta elisió quasi no es

fa al Maestrat i es fa poc als pobles de la Plana.)

i. Així de pobresa, riquesa, noblesa, bellesa, vellesa es fa

pobrea, riquea, noblea, bellea, vellea.

ii. [afegit de 1959: Cal escriure sempre -esa.]

d. »Una altra de les particularitats del nostre parlar és el canvi del

pronom ho en hu.

i. Exemples: Ho diu, ho crec, dir-li-ho, m’ho veig, t’ho conta

és pronunciat hu diu, hu crec, dir-li-hu (o dir-liu), m’hu

veig (o meu veig), m’hu conta (o meu conta). Però no fa el

tal canvi eu, per exemple: dis-ho, tin-ho, veges-ho, alabar-

ho, saber-ho.

ii. [afegit de 1959: Malgrat la pronunciació, deu escriure’s

sempre ho.]

e. »Aquests particularismes dialectals, com les anotades en la lliçó

anterior, cal combatre-les, com hem dit de l’apitxat, perquè han

influït o bé poden influir desfavorablement en la literatura, en

l’atomització dialectal i en la Gramàtica de la nostra llengua. Els

altres dialectalismes i subdialectalismes fonètics que deixem de

consignar no presenten, per ara, cap perill per a l’idioma la

normalització oral i escrita del qual tant interessa a tots els

valencians cultes.»

i. [comentari suprimit en 1959]»

Com podem comprovar, els parlants serien «vulgars» per fer una pronúncia tan

estesa en valencià com és dir la teulà (12a). La supressió de la d intervocàlica seria «un

rusticisme absolutament inadequat» (12a.vi). I Elx «arriba a elidir la d àdhuc darrere i i

u»: l’exageració té dos augments (el verb arribar i el circumstancial àdhuc).

Si ara mirem el títol, trobarem una redundància: «particularitats dialectals». Quan

una forma és particular, és senyal que no és general. Tenint en compte això, ¿quina

finalitat objectiva té l’adjectiu dialectal? No en té cap, de finalitat objectiva. Com que

Salvador no fa cap argumentació, només es pot fonamentar en paraules negatives sobre

el valencià viu (vulgar, rústic, absolutament inadequat). Per una altra banda, a la vista

que el lingüistes solem usar el terme dialectal amb el valor ‘llengua o part d’una llengua

que l’usuari considera que no s’hauria d’usar en la comunicació pública’ (Saragossà 2000:

50-52, 54 nota), és comprensible que el nostre autor reforce particular amb dialectal.

64

La desconsideració dels parlants és tan clara, que els editors de la tercera edició

de la gramàtica (1959) decidiren canviar una part de les valoracions negatives, com

mostren els comentaris de (12a.vi, b.iii, e.i). Una reacció semblant tingué Simbor. Encara

que troba moltes característiques positives en la «prosòdia» (13b.i), després de resumir

els temes tractats per Salvador opina que «molts dels “vicis” i “rusticismes” inventariats

per Carles Salvador són ben discutibles» (13b.ii):

13. Autors que s’identifiquen amb el Salvador gramàtic es distancien davant

de parts de la «prosòdia»

a. Editors de la tercera edició (1959): canvien una part de les

valoracions negatives (12a.vi, b.iii, e.i).

b. Simbor (1983):

i. «De tot l’apartat de Prosòdia, el tema més interessant, vist

des del País Valencià, és l’estudi del parlar apitxat […].

S’hi analitza, d’una manera elemental, però seriosa i eficaç,

el parlar de València ciutat i els voltants i s’hi clarifica les

diferències fonètiques de la resta del valencià general […]

Els altres temes de més interès i originalitat són

“Particularitats dialectals”, “Vicis de pronunciació” i

“Castellanismes fonètics”. Ja ha posat de relleu Joan Solà

el criteri seguit per Carles Salvador en defensa d’un

llenguatge culte excloent dels altres nivells de llenguatge.»

(p. 103)

ii. «Molts dels “vicis” i “rusticismes” inventariats per Carles

Salvador són ben discutibles si partim d’uns pressupòsits

lingüístics menys exclusivistes i condemnatoris de tot allò

que no responga a un nivell de llenguatge literari. En

aquesta barreja de defectes lingüístics trobem pretesos vicis

a extirpar, que en realitat són fenòmens fonètics d’abast

generalitzat a tota la branca del català occidental (com la

realització a de la e inicial davant m, n, s: ampomar per

empomar, o ascala per escala) o d’abast generalitzat a tot

el català (com la realització hu, heu del pronom personal

àton ho).» (p. 105)

7 Valors de Sanchis Guarner i de Salvador a partir de Bonet (2000)

7.1 Factors bàsics de Sanchis (1950)

He dit més amunt que Bonet (2000) focalitza les normes específiques, a partir de

les quals extrau idees generals, tant sobre Sanchis Guarner com sobre Carles Salvador.

N’exposaré ací, ja que coincidixen com a regla general amb les d’este treball (§3-§6). A

més, fent eixa operació arribarem a una visió global sobre l’activitat gramatical de

Sanchis Guarner i sobre la de Carles Salvador. Per a entendre més bé la primera deducció

de Bonet sobre la concepció de la normativa que tenia Sanchis Guarner, faré una

observació que afecta la major part del segle XX.

Una conseqüència de l’elitisme d’un sector del Noucentisme català va ser reduir

el model lingüístic a la llengua dels escriptors (denominada molt sovint llengua literària).

Una derivació d’eixa concepció era desvincular el model lingüístic de la llengua oral

65

pública. Així, Meseguer (2002: 14) remarca que, «en l’obra de Fabra, el debat sempre és

entre el “gramàtic” i “l’escriptor”», fet que deixa fora l’oralitat. Els efectes negatius d’eixa

ideologia (estesa al llarg del segle XX) es manifestaren quan Catalunya va crear mitjans

de comunicació en català cap al final del franquisme:

1. Marc de Salvador (1951). Efecte de l’elitisme: reduir el model lingüístic a

la «llengua literària»; incidència al final del franquisme en els mitjans de

comunicació

a. «L’origen d’aquesta dificultat d’encaixar les propostes de

correcció lingüística en els mitjans de comunicació audiovisual

(MCA) s’ha de buscar en el fet que la gestació de la normativa s’ha

realitzat amb la vista posada de manera quasi exclusiva en la

llengua escrita, tal com afirmen també tots els autors. De més a

més, en una llengua escrita de connotacions marcadament elitistes,

d’acord amb els cànons del Noucentisme, que va fornir les bases

per a aquella normativització […] del català. El trasllat als mitjans

audiovisuals d’un model pensat i fet en i per a aquell context havia

de ser traumàtic.» (Mas 2008: 137-138)

Davant d’un tal panorama, resulta que Sanchis Guarner tenia una concepció

diferent de la de Fabra i, en general, del Noucentisme. A més, tenia una ideologia ben

moderna, fet poc comentat i gens divulgat entre els valencians. Mirem-ho a poc a poc. El

gramàtic valencià distingia tres nivells lingüístics, dos dels quals pertanyien a la

normativa (2c):

2. Sanchis es separa de la dualitat llengua literària / llengua parlada (típica

del segle XX)

a. «Sanchis Guarner va saber distingir, i fer distingir al lector, els tres

nivells en què incidia la seva intervenció:

b. »d’un costat, el de la llengua parlada, la qual era objecte d’una

informació àmplia i detallada, atenta a tota mena de variants;

c. «d’un altre costat, els dos nivells que es referien, ja en el vessant

normatiu, a la llengua escrita, que eren:

i. »el del que podríem denominar un estàndard valencià, entès

com a provisional i assumible socialment sense més

problemes que els estrictament imprescindibles (i que ell

mateix exemplificava fent-ne ús en l’escriptura del llibre)

ii. »i el més ideal d’una llengua literària unificada,

explícitament considerada “més bé un punt d’arribada que

no pas un punt de partida” [cf. 1950: §10].» (Bonet 2000:

14)

Les propietats més destacables són dos. La primera és que Sanchis Guarner

procura elaborar un model lingüístic que siga «assumible socialment» (2c.i), és a dir,

assumible per la societat valenciana en general, de manera que ha de ser vàlid per a la

comunicació oral pública. En això, hi ha el primer senyal de modernitat: el gramàtic

valencià no té els peus en l’elitisme, sinó en la societat general i en la democràcia. Per

això pensa en la gent (com hem vist tan bé en l’ortografia, §4.1, 3-4) i per això procura

argumentar les normes.

La segona manifestació de la modernitat de Sanchis Guarner deriva de l’anterior:

ell no s’identifica amb els literats, sinó amb la societat en general; en conseqüència, no

escriu la gramàtica en «la llengua literària», sinó en el model que mira d’elaborar per als

valencians. Bonet (2000: §1.3.2) completa eixa descripció amb un punt titulat

«recomanacions d’ús literari no seguides pel mateix autor». És a dir, quan Sanchis

66

elaborava una norma només per a «la llengua literària» era coherent i no la practicava en

la redacció de la gramàtica.

El marc descrit explica per quin motiu la redacció de la gramàtica de Sanchis fa

la impressió que fuig de l’encarcarament i busca la naturalitat, objectiu que aplana el camí

cap a dos propietats tan importants com són la identificació dels lectors i l’assimilació i

la pràctica consegüent. Hem arribat a la tercera manifestació de modernitat, efectes de les

dos primeres.

Realment, diria que hi ha una coincidència entre Sanchis Guarner i les idees que

expressarà Lluís Meseguer cinquanta anys més tard: després d’observar que el model

lingüístic es trasllada cap a l’oralitat al llarg del segle XX (1997: 43), afirma que «la

llengua comuna és inherentment oral» (p. 53). Tot plegat és una concepció tan moderna

com allunyada de l’essencialisme i de l’elitisme. Destaquem i ordenem les

característiques bàsiques:

3. Objectius més destacables de Sanchis Guarner: ¿en qui pensa en primer

lloc per a elaborar el model lingüístic?

a. No en els escriptors, sinó en la societat valenciana en general.

i. Té en compte els parlants, pensa en els valencians.

ii. Arrelat en l’humanisme i en la democràcia, evita

l’autoritarisme i procura argumentar les normes.

b. Efectes concatenats en el model de la redacció de la gramàtica:

i. Sanchis fuig de l’encarcarament i busca la naturalitat.

ii. Vàlid per a la comunicació oral pública.

iii. Possibilita la identificació dels lectors i l’assimilació, fets

que desemboquen en la pràctica de les normes.

c. Ideologia moderna, allunyada de l’essencialisme i de l’elitisme.

Si al quadre desplegat afegim una capacitat gramatical significativa, comprendrem

els elogis que li fa Sebastià Bonet: la gramàtica de Sanchis Guarner no és solament «una

sòlida novetat científica», sinó també «un esdeveniment ideologicopolític crucial», ja que

el seu llibre també incorpora la cultura i el patriotisme valencià:

4. Importància científica, cultural i patriòtica de Sanchis Guarner (1950)

a. «El llibre no només constituïa una sòlida novetat científica (cosa

no precisament corrent a l’època), sinó, sobretot, un esdeveniment

ideologicopolític crucial: com assenyalava Francesc de B. Moll en

el pròleg […] també representava indestriablement “la codificació

d’un criteri cultural i patriòtic”». (Bonet 2000: 13)

Bonet subratlla que un mitjà que Sanchis Guarner va usar efectivament (i no d’una

manera merament retòrica) és un consell de Fabra:

5. Un mitjà de Sanchis: aplicar unes paraules de Fabra d’una manera efectiva

(no d’una manera merament retòrica; a-b); resultat (c)

a. «Presidia el llibre, com a lema, un breu fragment de Fabra […] que

era missió dels homes de lletres valencians depurar el seu idioma

[…] sense que per això calgués que es preocupessin d’acostar-lo al

català del Principat.

b. »Aquest lema, que no era mer adorn, sinó estratègica font

d’inspiració, va ser seguit de prop per l’autor.» (Bonet 2000: 14)

c. En Sanchis (1950), hi haurien «dos components bàsics: el d’una

aportació científica original, i el menys innovador, però

imprescindible, de l’adaptació del fabrisme a les necessitats del

valencià.» (Bonet 2000: 15)

67

7.2 Factors bàsics de Salvador (1951)

La valoració que Bonet fa sobre Salvador és molt diferent. En relació a la teoria

lingüística i la coherència, hem vist dos citacions. En la primera (§2.1, 4), nota que una

de les maneres de deduir les aportacions pròpies de Salvador és «per una molt específica

imperícia expositiva». En l’altra (§4.4, 22), parla de «la precarietat de la formació de

l’autor», la qual el portava a una «poca precisió o inconseqüència en l’exposició de

determinats conceptes»:

6. Carles Salvador i la teoria lingüística segons Bonet (2000)

a. Una manera de deduir les aportacions de Salvador:

i. «per una molt específica imperícia expositiva» (§2.1, 4).

b. Hi hauria «precarietat» en «la formació de l’autor».

i. Efecte: «poca precisió o inconseqüència en l’exposició de

determinats conceptes» (§4.4, 22).

En la pedagogia, Bonet indica una incoherència: ¿pot ser pedagògic un autor que

no definix molts conceptes (o que no diu pràcticament res, «laconisme excessiu»)? En

(7b.i), he reproduït la citació completa. A eixe factor, hem d’afegir les anomalies

metodològiques freqüents que apareixen en els conceptes que Carles Salvador tracta, tant

en la fonètica i en l’ortografia (§3.2, §3.3, §4.3, §4.4) com en la morfologia i en la sintaxi

(§5.2).

Per contra, Bonet s’oposa implícitament als qui han presentat la gramàtica de

Sanchis com a difícil perquè seria de «nivell superior». El lingüiste de Barcelona afirma

que Sanchis Guarner no fa definicions complicades, sinó «simplement explícites i

entenibles», de manera que són «pedagògiques» (7c.ii). En este treball (§3-§5), hem

arribat al mateix resultat pedagògic que Bonet. Si u es passeja tranquil·lament per la

gramàtica de Salvador, veu que és poc pedagògica, mentres que la de Sanchis té prou més

altura pedagògica (i també «patriòtica», 4a):

7. Carles Salvador i Sanchis Guarner davant de la pedagogia

a. Contrast entre els dos autors segons Bonet (2000: 62)

i. Salvador: un autor que no explique molts dels conceptes

que usa ¿pot ser pedagògic?

ii. Sanchis Guarner: feia «plantejaments gramaticals explícits

i entenibles, i per tant pedagògics»

b. Resultat pedagògic d’este treball (§3-§5): com el de Bonet.

i. És poc pedagògica. La de Sanchis: prou més altura

pedagògica (i també «patriòtica», 4a).

c. Paraules completes de Bonet (2000: 62):

i. «Salvador queia, molt sovint, en un laconisme excessiu

(explicable, però no justificable, al nostre entendre, per la

voluntat “pedagògica” de simplificar al màxim

l’exposició)».

ii. «Sanchis Guarner acostumava a oferir uns plantejaments

gramaticals no pas complicats o de “nivell superior”, sinó

simplement explícits i entenibles, i per tant pedagògics en

el sentit estricte de la paraula.»

Això no obstant, el fet de no considerar la teoria lingüística de Sanchis (1950) i de

Salvador (1951) fins al llibre de Bonet (2000) ha facilitat que la insinuació de Salvador

de 1952 (§2.2, 5) haja anat reproduint-se fins als nostres dies:

8. Però lloances a Salvador (1951) i repeticions de la seua insinuació de 1952

(el seu manual seria elemental, divulgatiu i pedagògic, contra Sanchis

1950, §2.2, 5)

68

a. Pérez Moragon (1978: 14): «La Gramàtica de Sanchis no podia,

pel seu nivell, adaptar-se fàcilment a les necessitats dels cursos de

“Lo Rat Penat”, als quals concorrien alumnes de molt diversa

preparació cultural.»

b. Simbor (1983): «La seua obra gramatical i literària ha estat,

simplement, definitiva per al redreçament lingüístico-cultural del

País Valencià.» (p. 94)«Per primera vegada els valencians compten

amb un tractat morfològic elemental, però ben fonamentat i molt

pedagògic.» (p. 99).

i. Salvador (1951): «és la seua obra cimera i el text en què

han aprés a escriure el valencià totes les generacions de

Postguerra. Encara l’any 1978 ha aparegut la setena edició,

prova concloent de l’èxit aconseguit i de la vàlua

intrínseca.» (p. 100)

c. Sanchis (1950) no seria «un text de divulgació, apte per a la

iniciació escolar en valencià, sinó com un manual de descripció

lingüística i d’orientació gramatical destinat als literats, als

col·laboradors dels mitjans de comunicació i, en general a tots

aquells usuaris desitjosos de dignificar socialment la llengua»

(Ferrando 1993: XXVIII); seria una «obra de consulta per a iniciats»

(p. XXX).

i. Això no obstant, seria «un manual d’exposició clara i

amena, concebut amb rigor científic i passió patriòtica i, per

tant, sense l’aridesa habitual dels textos gramaticals» (p.

XXIX)

Convé notar que el mateix Carles Salvador feia afirmacions poc modestes en la

segona edició de la seua gramàtica (§2.2, 5): «la doctrina científica d’aquesta Gramàtica»;

el manual seria «un útil i eficaç instrument d’ensenyança»; els materials serien «tots ells

elementals i tots ells pràctics»; «les parts en què es dividix» el manual formarien «un

corpus complet de Gramàtica elemental».

Hi ha un tema que, encara que és molt poc agradable, convé tractar-lo: ¿quin era

el domini que Carles Salvador tenia del valencià i de les normes que volia seguir (o que

proposava en les seues publicacions gramaticals)? Ací tenim l’opinió de Bonet:

9. Carles Salvador: domini del valencià i de les normes que proposava

a. «La 2a edició de l’obra [1952] oferia nombroses mostres

d’incorrecció sintàctica, que palesaven una certa inseguretat en el

domini de la mateixa normativa que el manual s’encarregava de

divulgar [n’hi han tres exemples, seguits d’un etc.], així com una

forta tendència de l’autor a redactar espontàniament, sense

preocupar-se de caure en solucions pròpies d’un registre

col·loquial [tres exemples seguits d’un etc.].» (Bonet 2000: 38-39)

Certament, de descuits i de confusions en tenim tots. Però els lectors que lligen

els articles de periòdic de Salvador (com ara les glosses reproduïdes en Simbor 1983)

troben una quantitat d’equivocacions que diria que superen la mitjana d’una manera

significativa. No rectifique a ningú la manera de parlar (els alumnes inclosos), de manera

que no he anat arreplegant exemples de les glosses. Però, com que exemplificar és

obligatori en la ciència, posaré mostres d’un escrit. És un document que Carles Salvador

escriuria a poc a poc i llegiria i rellegiria moltes voltes, ja que era important: la

participació en el Congrés d’Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura, fet en la ciutat

de València en juliol de 1936:

69

10. Fragments del discurs de Carles Salvador al Congrés d’Intel·lectuals per

la Defensa de la Cultura (1936), reproduït en Climent (2007: 298)

a. «L’idioma és la fonamentació de la cultura i ninguna nació tindrà

una plenitud cultural

b. »mentres no tinga dret a l’ús oficial del seu idioma.»

c. «Estem reunits avui, els representants de tots els països, baix una

comuna defensa de la cultura.»

d. «Defensem la cultura contra el feixisme, que és la negació de

l’home, i com tota manifestació cultural prové de la voluntat [del

fet dit es deriva un efecte]».

e. «La voluntat individual o col·lectiva d’un o varis homes»

f. «Els elements aristocràtics o simplement els que es deien cults»

g. «No volien emprar aquella llengua sota el pretexte»

h. «El pretexte de que era un dialecte»

i. «El feixisme ha fet més encara. Baix els dictats d’unes confoses

idees d’unitat, prohibix actualment…»

Si ajuntem el grau de formació gramatical que pareix que tenia Salvador (6), el

domini conscient del valencià que escrivia (9-10) i el fet que, contràriament a Sanchis, la

seua gramàtica no té en compte els parlants, no procura argumentar les normes, no busca

la naturalitat per a que el model lingüístic siga vàlid per a la comunicació oral pública i

que els valencians puguen sentir-se identificats i assimilar i practicar el model (3); si unim

els factors dits, ¿quina implicació tindran sobre el model lingüístic que Carles Salvador

practicava? És pràcticament inevitable. Mentres que Sanchis Guarner brega per a

coordinar-se amb els balears i amb els catalans partint de la realitat lingüística valenciana,

els indicis que hem arreplegat fan pensar que Carles Salvador podria fer poc més que

copiar regles de Fabra o de Marvà i aplicar-les d’una manera poc clara quan escrivia.

Bonet (2000) descriu el panorama anterior amb unes paraules diferents: Salvador

tendia a «esporgar al màxim els elements [valencians] diferencials». ¿Ho feia

conscientment? Jo diria que, en bona part, no. Però pareix obvi que una certa consciència

havia de tindre. La consciència va unida al segon retret que li fa Bonet. Quan s’apartava

de les solucions valencianes, no ho argumentava, sinó que ho presentava com si no

tinguera importància; o pitjor: sense dir res, com si fóra natural i obvi que la norma fóra

positiva per als valencians (11b):

11. ¿Com era el model lingüístic que proposava Salvador?

a. Una persona amb el bagatge gramatical (6) i normatiu de Salvador

(9-10) i sense els mitjans socials de Sanchis Guarner (3):

i. Podia fer poc més que copiar normes i aplicar-les d’una

manera poc clara quan escrivia.

b. Model i actitud de Salvador segons Bonet (2000: 61):

i. «La tendència a presentar una codificació gramatical

esporgada al màxim d’elements [valencians] diferencials

també es posava de manifest, en el llibre de Salvador, per

la manera que tenia d’afrontar el fet –a vegades traient-li

importància, i a vegades, simplement, silenciant-lo– que

algunes de les solucions que proposava són francament

desuetes en el valencià parlat.»

c. Grau de consciència: com a mínim, parcial.

i. Quan s’apartava de les solucions valencianes, ho

presentava com si no tinguera importància; o sense dir res,

70

com si fóra natural i obvi que la norma fóra positiva per als

valencians (b).

Al costat dels factors teòrics i normatius, hi ha un tema cabdal: l’arrelament social

i la repercussió que eixe factor tenia en elaborar propostes adequades per a la societat

valenciana. En definitiva, el vessant «patriòtic». Sebastià Bonet toca eixe aspecte en

Sanchis (que és positiu, §7.1, 4), però no en el cas de Salvador. La meua impressió és que

tant Sanchis Guarner com Josep Giner eren persones més madures i de mirada més oberta,

actitud que porta a comprendre més bé la societat a on u viu. A més, mentres que ni

Sanchis Guarner ni Josep Giner eren noucentistes (més aïna el contrari) Carles Salvador

podria haver assumit cap a 1925 la ideologia noucentista que el català Ramon Aramon

exposaria programàticament sis anys després en una revista valenciana. Un exercici

interessant seria aplicar l’anàlisi de la ideologia d’Aramon que vaig fer en Saragossà

(2012) a este article de Carles Salvador:

12. Ideologia i comprensió de la societat valenciana. Escrit de Carles Salvador

a Bernat Artola (glossa de 1925)

a. «Jo, sense ningun doctorat que ensenyarvos, us aconselle que

seguiu la drecera literària per la que veniu a conquerir els llorers

de Lo Rat Penat; el camí de Carner, de López-Picó, de Josep Maria

de Sagarra, catalans ells com vós i com jo per la llengua que parlem

i el camí d’aquestos poetes magistrals dignes d’ésser imitats en tot

inici, fars de llum i de claretat en la lírica manifestació d’emosions

velles i novelles però sempre personals i gaies.

b. »Vós, jove poeta Artola, no oblideu mai que escribint un valencià

purificat de castellanismes ens resulta un català literari qui pot

presentar-se noblement i bellament al costat del català de Josep M.

Junoy, de Martínez Ferrando (fill de València), de Prudenci

Bertrana. No temau enjamai els catalanismes que al cap d’avall no

són més que formes dialectals d’una mateixa llengua. I qui vulga

fer literatura valenciana haurà de pendre de l’idioma comú els mots

que li sien necessaris per a l’expressió del pensament.» (tret de

Simbor 1983: 90-91)

Si algun lector vol conéixer un valencianisme social dels anys trenta prou diferent

del de Carles Salvador, li recomanaria la lectura de Colomer (2007), sobre Acció

Nacionalista Valenciana. Si algú ho fa, trobarà el desplegament de la idea que contenen

les paraules que va escriure l’editorial del número 1 de la revista Acció Valenciana:

13. El valencianisme que posa la identitat valenciana i les necessitats de la

societat valenciana en primer lloc

a. «Hem de fer constar l’unitat de la llengua i esperit amb Mallorca,

Catalunya i el Rosselló. Som cinc milions d’ànimes les que parlem

una mateixa llengua i perçò [per això] defensarem sempre la

necessitat d’arribar a un acord per a la unificació de les nostres

diferències ortogràfiques, si bé defensarem amb major energia si

cal, el nostre dret a emplear les nostres peculiaritats lingüístiques.»

(Acció Valenciana 1, 15-04-1930, Editorial)

7.3 Dilució de Sanchis (1950) i enlairament de Salvador (1951)

Ens queda un factor per a tindre una visió global. Sabem que, en març de 1950, la

Secció Filològica de Lo Rat Penat havia decidit adoptar la gramàtica de Sanchis Guarner

per als cursos de valencià (Pérez Moragon 1978: 14). Això no obstant, Carles Salvador

71

edita la seua gramàtica en 1951. Hauríem de suposar que, en eixe any, ell hauria d’haver

llegit la gramàtica de Sanchis i hauria d’haver incorporat les seues aportacions, i més quan

afirma que «la doctrina científica d’aquesta Gramàtica és la mateixa que conté la

“Gramàtica Valenciana” del savi professor i filòleg valencià En Manuel Sanchis Guarner»

(§2.2, 5b).

Segons Salvador, l’única diferència entre les dos gramàtiques seria la que ja

coneixem (la gramàtica del mestre de Benassal seria elemental, pràctica i divulgativa,

propietats que no tindria la de Sanchis). Però, contra les paraules que va escriure Salvador,

Bonet (2000: 70) afirma que «no prenia en absolut en consideració el fet que, en

determinats casos, Sanchis Guarner havia marcat distàncies respecte de l’ortodòxia». Les

paraules de Simbor que he reproduït en (14b) fan pensar que Salvador hauria fet una altra

afirmació sobre les fonts que no pareix certa:

14. Salvador (1951) no hauria tingut en compte la gramàtica de Sanchis, contra

la seua afirmació (§2.2, 5b). Una altra informació semblant (b)

a. «Salvador no prenia en absolut en consideració el fet que, en

determinats casos, Sanchis Guarner havia marcat distàncies

respecte de l’ortodòxia. [a continuació, en posa dos exemples].»

(Bonet 2000: 70)

b. «Tot i que confessa a l’”Advertiment” inicial de la Morfologia

Valenciana (1935) que ha tingut en compte els estudis dels

gramàtics Lluís Fullana, Lluís Revest i Corzo i Guillem Renat i

Ferrís (pseudònim de Josep Giner), açò no passa de ser una mera

fòrmula de condescendència i de tàctica, perquè de nou el model

seguit és la Morfologia Catalana […]. És més, de Revest i Corzo

poca cosa podia traure, ja que a la seua obra la morfologia verbal

és inexistent i les propostes morfològiques restants, sempre en la

línea de defensa de les solucions exclusives valencianes (este, eixe,

hui, etc.) són sistemàticament rebutjades per Carles Salvador

[…].» (Simbor 1983: 98-99)

Com a disculpa de Salvador, molts autors han notat que el docent va dir

repetidament que no era gramàtic:

15. ¿Disculpa l’actitud de Salvador el fet de confessar que no era un gramàtic?

a. «Jo no sóc un gramàtic. Sóc, senzillament, un mestre d’escola que

prepara les lliçons i les ensenya, les transmitix, amb el llenguatge

i la metodologia que creu més eficient. No sóc un gramàtic, com

no sóc un matemàtic, ni geògraf, ni dibuixant. […] Jo no invente,

senyor C. E. Jo prepare les lliçons i les explique. I no res més.» (El

Camí, 10-12-1932; en Simbor 1983: 114).

b. «Jo sé molt poc d’aquestes coses [lingüístiques]. La meua faena és

clara. Jo prenc Fabra i l’esplique i pose exemples. Res més si no és

el d’adaptar-lo.» (carta a Adolf Pizcueta, 4-06-1934; en Simbor

1983: 114)

Les paraules anteriors són aplicables parcialment a les edicions de la Ortografia i la

Morfologia dels anys trenta. Dic parcialment perquè un docent té l’obligació de mirar si

entén les paraules que ha de dir en classe. Un principi pedagògic és que, si el docent diu

paraules que no entén, és segur que els alumnes no les entendran tampoc. A més, en el

camp de la ciència ¿és ètic escriure paraules que u no entén? I, quan algú les diu en classe,

l’acte ¿no deriva objectivament cap a la repressió dels alumnes (siga quina siga la

consciència del docent)?

72

Semblantment, si Salvador no assimilava una norma (com ara l’ús de baix i sota,

§7.2, 10c, g, i) no l’hauria d’haver demanat als lectors. Però, en compte d’eixa perspectiva

(que respon a l’ètica i a l’humanisme), caldria estudiar si el nostre autor practicava el punt

de vista que hauria assimilat llegint les glosses de Xènius i gramàtiques de Barcelona: la

llengua estaria fora de les persones i per damunt dels parlants, de manera que la seua

missió seria exposar dogmes i l’obligació dels alumnes seria procurar aprendre’ls de

memòria, per molt que ni els comprengueren ni els assimilaren. Probablement, l’actitud

que comentem l’han practicada molts gramàtics, però això no fa que sobre l’observació

anterior. Per cert, ¿quina perduració té eixa perspectiva en els manuals que s’han publicat

entre la restitució del valencià a l’escola (1983) i l’actualitat? Hi ha, en això, una bona

investigació.

16. ¿A què és aplicable l’afirmació de no ser un gramàtic (15)?

a. Parcialment, a les edicions de Ortografia i Morfologia.

i. Un docent no pot dir ni escriure paraules que no entén, ja

que els alumnes no les entendran tampoc.

ii. A més, és poc ètic: va cap a la repressió dels alumnes.

iii. També és poc ètic exigir normes que u no assimila (cf. baix

i sota, §7.2, 10c, g, i).

b. ¿Practicava la perspectiva essencialista de Xènius i gramàtiques de

Barcelona?

i. Efecte: la missió de Salvador seria exposar dogmes; la dels

alumnes seria procurar aprendre’ls de memòria.

Tornem a l’edició de Salvador (1951) després d’haver decidit que Sanchis

Guarner (1950) seria la gramàtica dels cursos de Lo Rat Penat. Si la gramàtica de Sanchis

Guarner tenia una fonètica amb detalls que no interessaven per a l’alfabetització de

valencians, l’obligació de la Secció Filològica de Lo Rat Penat era fer dos operacions. La

primera era demanar a l’autor que fera una simplificació de la fonètica i de les parts amb

informació no general. La segona operació era demanar a Carles Salvador que incorporara

els seus exercicis al treball simplificat de Sanchis i que el completara. D’eixa manera,

hauríem guanyat els valencians (i hauríem valorat justament la faena gramatical de

Sanchis Guarner). En canvi, el camí seguit ha comportat que el valencianisme ha estat

formant-se durant dècades amb una gramàtica que té una teoria molt deficient, que no

s’identifica amb el valencià i que, en conseqüència, no impulsa els lectors a identificar-

se amb el valencià. He contat l’anècdota personal que, al principi dels setanta, estudiant

en Lo Rat Penat no vaig sentir parlar de la gramàtica de Sanchis (ni sabia que existia).

També he comentat que el manual de Salvador no m’havia colpit sentimentalment com a

valencià. En canvi, sí que vaig sentir eixe sentiment al cap de poc (1973) mentres llegia

la gramàtica d’Enric Valor. Per una altra banda, eixe sentiment hauria sigut prou més fort

si en aquella època haguera pogut llegir els articles de Josep Giner.

17. Què hauria d’haver fet Salvador després d’eixir Sanchis Guarner (1950)

a. Demanar a Sanchis que simplificara la fonètica i parts amb

informació no general.

i. Incorporar els seus exercicis al manual simplificat de

Sanchis.

ii. Hauríem guanyat els valencians (i hauríem valorat

justament la faena gramatical de Sanchis Guarner).

b. Camí seguit: el valencianisme ha estat formant-se durant dècades

amb una gramàtica que:

i. té una teoria molt deficient

ii. no s’identifica amb el valencià i, en conseqüència,

73

iii. no impulsa els lectors a identificar-se amb el valencià.

En un llibre del 2007, vaig fer una exposició sobre la visió a què havia arribat

Bonet (2000) en les conclusions del seu llibre (16a-b, e), a la qual vaig donar suport (16c-

d). Crec que convé reproduir el fragment ací com a agraïment a Bonet, no debades ha

sigut el primer lingüiste que ha reivindicat el valor teòric del Sanchis gramàtic i que ha

remarcat la validesa i l’actualitat de la seua actitud en la normativa. Convé notar que eixes

operacions no les ha fetes un autor valencià, sinó un lingüiste de Barcelona. Contra la

insinuació de més d’un sector, estem davant d’una mostra de solidaritat efectiva (no

purament retòrica) d’un català amb els valencians:

18. Bonet (2000): reivindicador del Sanchis gramàtic i del normativitzador

a. «Bonet admira la personalitat i la proposta del gramàtic valencià.

Afirma que Sanchis Guarner (1950) tenia “una idea molt sòlida”

sobre com havia de ser el model lingüístic valencià. La seua

concepció estava “ancorada en una sensibilitat realista” (Bonet

2000: 147).

b. »Dissentix de Ferrando (1993), que creu que hi ha un “desfasament

[…] entre les seues propostes normativitzadores, inspirades en els

usos gramaticals majoritaris de l’època republicana, i els models

lingüístics predominants a les darreries de la dècada dels quaranta”

(p. VI). Segons el mateix autor, Sanchis hauria “partit de la

vacil·lant situació gramatical dels anys republicans”, en part a

causa “d’una reflexió allunyada físicament dels cercles

valencianistes” (p. VIII).

c. »Realment, un intel·lectual que pensava que en la “Gramàtica” no

regixen “els drets de cada esperit”, sinó “només els de la

comunitat” i que, en conseqüència, “l’individu no té la llibertat de

modificar la seua llengua” (Sanchis 1950: 30); un home que creia

que el gramàtic té l’obligació “d’esbrinar quins són la realitat, la

tradició i el gust lingüístics genuïns de València” (Sanchis 1950:

60); un filòleg que estava convençut que “el gramàtic deu orientar

el gust lingüístic dels parlants, però mai no podrà contrariar-lo”

perquè “la llengua és un fet social, manifestació d’una psicologia

col·lectiva, producte d’una cultura nacional”; un valencianiste que

estava directament lligat a la producció literària valenciana i

coneixia com escrivien Xavier Casp, Joan Fuster i els altres

escriptors jóvens d’aleshores; una persona amb totes eixes

creences i coneixences ¿hauria consentit que li publicaren una

gramàtica desfasada? Diria que això és impossible en un home tan

compromés amb la llengua i tan enormement responsable com era

Sanchis Guarner.

d. »Ben mirat, suposar que el nostre autor no s’hauria adonat que

publicava una gramàtica antiquada que ja no responia a la seua

època ¿no equival a degradar-lo?

e. »Davant d’un tal panorama, Bonet (2000: 148) es pregunta si “la

proposta sanchisguarneriana no era més pertinent […] per al

mateix moment en què es va publicar” (en 1950) que la concepció

que venia de l’assagista de Sueca i d’una tradició fabrista que

anava “de tronc amb un pesant enrigidiment dogmàtic”.»

(Saragossà 2007: §1.2)

74

Crec que tinc l’obligació de notar-ho: un autor que ha reivindicat la gramàtica de

Sanchis Guarner d’una manera tan racional i també tan emotiva ¿no hauria d’haver

participat en el llibre d’estudis que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va dedicar en el

2006 a analitzar l’obra de Sanchis Guarner (AVL 2006), i més a la vista que no hi ha cap

article sobre la gramàtica de l’autor valencià?

Simbor deia que en 1978 s’havien fet set edicions de Salvador (1951). En 1995,

va eixir la que feia dèsset; a més, eixa edició potser ha seguit reimprimint-se. Davant de

les vendes, Simbor extrau que la gramàtica tindria un valor «intrínsec» (§7.2, 8a). Això

no obstant, l’anàlisi gramatical que hem fet ací (§3-§5) ens ha portat a un resultat diferent.

Així, he relacionat la gramàtica de Salvador amb patiment inútil i temps perdut (§3.3, 9,

baix). Ens podríem preguntar si la sospita que es desprén de les vendes de Salvador (1951)

és sobre l’altura gramatical que han tingut les publicacions destinades a ensenyar el

valencià. Com a mínim l’altura en les publicacions més decisives: les destinades al públic

general. Una sospita semblant (ara sobre el conjunt del valencianisme) es pot deduir del

fet que el llibre més venut en valencià (a molta distància dels altres) no és una novel·la o

un llibre d’idees, sinó La flexió verbal d’Enric Valor: un llibre tan ric de formes com

pobre d’idees.

Davant de l’aigualiment de Sanchis Guarner (1950) i de la valoració gramatical

correlativa de Salvador (i també la sociolingüística, Solé i Camardons 1994), ens podríem

preguntar si els lingüistes valencians tenim responsabilitat. Com ara, ¿no és estrany que

l’anàlisi gramatical de Salvador (1951) siga tan pobra en el número que la revista

Caplletra va dedicar monogràficament a estudiar l’obra del mestre valencià (1994)? El

resultat ha sigut no divulgar la gramàtica de la persona profunda, arrelada socialment,

compromesa amb valors humans, argumentadora, solidària amb els lectors. Hem enlairat

i hem escampat la gramàtica d’una persona, certament, molt bolcada a favor del valencià;

però poc formada gramaticalment, normativament poc identificada amb el valencià

(probablement a causa de la seua formació), poc argumentativa, poc solidària amb els

lectors.

8 Conclusions. De la gramàtica a la ideologia Si volem homenatjar a Carles Salvador i alhora treballar pel valencianisme, algú

hauria d’elaborar l’obra apuntada més amunt (§1.2, 7): una biografia seua que mostre

l’adhesió als valencians, al valencià i al valencianisme, constant al llarg de la seua vida.

En canvi, hauríem de postergar els camps en què no destacà. En la gramàtica, Carles

Salvador seguia normes de Fabra d’una manera majoritàriament acrítica, encara que les

propostes del gramàtic de Barcelona s’hagueren elaborat sense tindre en compte el

valencià (i encara que Salvador no les comprenguera). Probablement, analitzava molt poc

si les normes eren coherents o no ho eren, si eren justes o no ho eren, si per als valencians

eren identificadores o no ho eren. Seria factible que, pel grau de formació en la teoria

lingüística i per l’èxit que el catalanisme tingué en Catalunya en el primer terç del segle

XX, l’autor valencià es supeditara al model lingüístic de Barcelona.

En canvi, ni Sanchis Guarner ni Josep Giner actuaven d’eixa manera. Amb més

formació, seguien el camí dels predecessors de la Renaixença: buscaven la coordinació

lingüística entre els balears, els valencians i els catalans mirant de satisfer la condició

necessària que cada poble havia de partir de la seua realitat. I, evitant l’essencialisme i

l’elitisme, procuraven tindre en compte els parlants: com parlaven, què sentien, què

pensaven. Per això tant Sanchis Guarner com Giner miren d’elaborar un model natural,

identificador, assimilable i practicable. La Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner

(1950) i l’obra de Josep Giner són els dos pilars lingüístics més importants que els

75

valencians hem tingut en el segle XX. A més, gràcies al mestratge de Giner Enric Valor

transformà la gramàtica de Salvador en un manual prou més positiu, com he intentat

demostrar en un estudi (Saragossà 2002; per cert, aleshores no coneixia ni el mestratge

de Giner, ni vaig tindre prou en compte que el punt de partida era Salvador 1951).

En la trista postguerra, la destrossa de les bases del valencianisme facilità que

pogueren més els escriptors (Carles Salvador, Xavier Casp, Joan Fuster) que els gramàtics

(Sanchis Guarner i Josep Giner). A partir dels primers anys quaranta, els escriptors es

separaren significativament del model lingüístic valencià dels anys trenta (Saragossà

2012: §2), procés que culminà en els llibres de Fuster dels cinquanta i els sixanta. Sobre

eixe procés, podem notar que, quan Fuster publicava articles en la premsa de València i

quan parlava en públic, no practicava l’orientació de les seues publicacions. Una tal

variació ¿no indica que el model dels llibres de Fuster no era vàlid per a la comunicació

amb el públic valencià?

En els anys cinquanta i sixanta, la marginació de la gramàtica de Sanchis Guarner

degué ser tan forta (amb inclusió de la reacció d’algun gramàtic català, tema ací no

tractat), que el nostre autor no tornà a fer cap altre treball gramatical, a pesar de les

aptituds que havia mostrat. Es va centrar en la història de la llengua, en la història general,

en els treballs literaris, en l’etnografia. Però mai més en la gramàtica.

Convindria mirar si els articles que han elogiat el Carles Salvador gramàtic és més

per motius ideològics que no per raons lingüístiques. Una possibilitat és que el seguidisme

predominantment acrític que practica en la seua gramàtica davant del model de Barcelona

vinguera bé a la ideologia que predominà en el valencianisme de la segona mitat del segle

XX, la qual potser es podria presentar amb estes cinc característiques: en primer lloc,

afirmar que el nom de la llengua havia de ser «llengua catalana»; en segon lloc, estar

convençuts que el model lingüístic devia ser el que havia creat el Noucentisme de

Catalunya (amb retocs anecdòtics –sovint arcaïtzants per als valencians, com preferesc–

); en tercer lloc, interpretar que la història valenciana seria molt majoritàriament negativa,

un fracàs (Baydal 2008); en quart lloc, tendir a creure que els valencians parlaríem molt

malament; finalment, substituir la coordinació lingüística amb els balears i amb els

catalans per la subordinació lingüística amb la creença que eixa actitud facilitaria

l’objectiu prioritari (construir els Països Catalans).

En eixe panorama, la gramàtica de Sanchis Guarner i l’obra de Josep Giner serien

com una pedra en la sabata, sobrarien, de manera que caldria postergar-los amb un sí

aparent i un no real. Això no obstant, les propostes de Sanchis i de Giner són prou

superiors a les de Salvador. Lingüísticament, buscaven una coordinació amb els balears i

amb els catalans partint de la realitat valenciana. I, gramaticalment i socialment (i encara

humanament), tenien una capacitat i una altura més potents que els que apareixen en els

treballs gramaticals de Carles Salvador. Ben mirat, la recuperació de la ideologia de la

gramàtica de Sanchis Guarner ¿no facilitaria l’expansió de l’ús públic del valencià, que

és un objectiu del valencianisme? També ens podríem preguntar si l’actuació davant de

les gramàtiques de Sanchis Guarner i de Carles Salvador són u dels exemples il·lustratius

de com ha sigut el valencianisme hegemònic de la segona mitat del segle XX.

Cal dir que l’avaluació objectiva de les gramàtiques valencianes incidiria ben poc

en la biografia de Carles Salvador, ja que les quatre característiques seues esmentades al

principi del treball (§1.2, 7) tenen un valor molt més alt que la faena gramatical: la

voluntat de servir al poble valencià, la fidelitat en l’adhesió a l’ús del valencià al llarg de

quatre dècades, la constància en el treball a favor dels valencians, i el manteniment dels

ideals valencianistes. Eixe és el Carles Salvador atractiu per a les bases del valencianisme,

no debades conté les característiques humanes que poden contribuir a augmentar la

formació d’un valencià que es senta atret i preocupat per la seua valencianitat.

76

Bibliografia ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (2006): Manuel Sanchis Guarner. Un

humanista valencià del segle XX, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

BAYDAL, Vicent (2008): «”Què som i per què som com som?” Un nou model interpretatiu

per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», en Vida amunt i

nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització (ed. M. Lanusse

Alcover, J. A. Martínez Seguí i A. Monzon Arazo), Universitat de València, p. 179-

214

BOFARULL, Antoni de, i Antoni BLANCH (1867): Gramática de la lengua catalana.

Barcelona, Espasa Hermanos. Edició facsímil de Llibreries París-València,

València, 2000. Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla,

1987, p. 205-230.

BONET, Sebastià (2000): Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle XX.

València, Universitat de València.

Caplletra. Revista internacional de Filologia 16 (1994): Volum monogràfic sobre Carles

Salvador, coordinat per Manuel Pérez Saldanya i Vicent Simbor.

CLIMENT MARTÍNEZ, Josep Daniel (2007): «L’aportació de Carles Salvador i Gimeno»,

dins Les Normes de Castelló. L’interés per la llengua dels valencians al segle

XX, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 255-323.

COLOMER, Agustí (2007): Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936).

València, Ed. Denes.

DAVL = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu

valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

DCVB = A.M. ALCOVER i F.B. MOLL (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-

Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DGLC = P. FABRA (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona,

Edhasa.

FABRA, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

FABRA, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes.

Barcelona, Editorial Proa, 2010.Amb les lletres «E.B.», també cite l’edició de

Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums.

FABRA, Pompeu (1956): Gramàtica Catalana. Barcelona, Teide.

FERRANDO, Antoni (1993): «Estudi preliminar» de la reedició facsímil de Sanchis (1950),

Barcelona, Altafulla, p. V-LXII.

FERRANDO, Antoni (1998): «Estudi preliminar» de Giner (1998), p. XIII-LXXVIII.

FERRANDO, Antoni (2006): «L’ideal idiomàtic de Sanchis Guarner», en Manuel Sanchis

Guarner. Un humanista valencià del segle XX, València, Acadèmia Valenciana de

la Llengua,p. 94-125.

GINER, Josep (1998): Obra filològica (1931-1991). Estudi preliminar, edició crítica a

cura d’Antoni Ferrando, amb la col·laboració de Santi Cortés. Paiporta, Denes.

GNV (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la

Llengua.

IFV (1995) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1995): Gramàtica

valenciana (dirigida per Josep Lacreu) (1995). Alzira, Bromera.

IIFV (2002) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): Guia d’usos

lingüístics. Aspectes gramaticals. València, Institut Interuniversitari de Filologia

Valenciana

77

LACREU, Josep (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral. València. Universitat de

València. Use l’edició de 1992.

MARVÀ, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i

ampliada per Eduard Artells, 1968, Barcelona, Barcino.

MAS, J. À. (2008): El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua

valencians, Benicarló, Onada Edicions.

MESEGUER, Lluís (1997): «Oralitat i literatura actual», dins Literatura oberta,

Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 43-68.

MESEGUER, Lluís (2002): «Literatura catalana i llenguatges de l’espectable: una

presentació», Caplletra, 33, p. 9-22.

MOLL, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes

Balears. Palma, Moll.

PÉREZ MORAGON, Francesc (1978): «Pròleg» a la setena edició de Salvador (1951),

València, Eliseu Climent editor, p. 11-16.

PITARCH, Vicent (1994): «Carles Salvador, l’autoritat gramatical», Caplletra. Revista

internacional de Filologia 16, p. 33-48.

SALVADOR, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat.

SANCHIS GUARNER, M. (1950): Gramàtica valenciana. València: Torre.

SARAGOSSÀ, Abelard (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica.

Benicarló, Alambor. Segona edició (revisada i augmentada), 2002.

SARAGOSSÀ, Abelard (2002): «Introducció a les aportacions gramaticals d’Enric Valor»,

Enric Valor, un home de poble. Jornada d’Estudi i Homenatge a Enric Valor i la

seua obra, Agullent, 30 de setembre del 2000 (E. Casanova, R. Mora i J. Sanchis,

ed.), Paiporta, Editorial Denes, p. 147-173.

SARAGOSSÀ, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments.

Gandia, CEIC Alfons el Vell. Segona edició, València, Tabarca, 2005.

SARAGOSSÀ, Abelard (2007): Reivindicació del valencià. Una contribució. València,

Tabarca Llibres.

SARAGOSSÀ, Abelard (2009): «Els sis conceptes bàsics de la fonètica en quatre diccionaris

(DGLC, DCVB, GDLC i DIEC)», Llengua & Literatura. Revista anual de la

Societat Catalana de Llengua i Literatura, 20, p. 257-298.

SARAGOSSÀ, Abelard (2010): «Els conceptes síl·laba, vocal i consonant en els diccionaris

DGLC, DCVB, GDLC i DIEC» Quaderns de Filologia. Estudis lingüístics. Vol.

XV (2010), p. 199-218

SARAGOSSÀ, Abelard (2012): «Objectiu bàsic (i quasi únic): “unitat de la llengua”»,

Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia, 2, p. 207-239.

SASTRE GADEA, Anna (e.p.): «Estudi de les formes un i u en l’obra de Fabra», Aula de

Lletres Valencianes 5.

SIMBOR ROIG, Vicent (1983): Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva. València,

Diputació Provincial de València.

VALOR, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al

País Valenciano. València, Editorial Gorg.

VALOR, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País

Valencià. València, 3i4.

VALOR, Enric (1983): La flexió verbal. València, 3i4.