Usos i polítiques d'espai públic a l'entorn metropolità de Barcelona

Edifici MRA 1ª planta Campus UAB 08193 Bellaterra +34 93 586 88 14

Escola de polítiques socials i urbanes Urrutia, 17 08042 Barcelona +34 93 407 62 03

http://igop.uab.cat [email protected]

Usos i polítiques d'espai públic a l'entorn metropolità de Barcelona.

Estudi de casos a Bellvitge (l’Hospitalet) i La Pau-Lloreda (Badalona).

Àrea d’Espai Públic i Habitatge

Institut de Govern i Polítiques Públiques

Bellaterra, març de 2011

Equip d’investigació: Sandra Ezquerra Daniel García Laura Villaplana

Direcció / coordinació: Mikel Aramburu

Suport mapes: Jaume Badosa

http://igop.uab.cat/

Usos i polítiques d’espai públic a l‘entorn metropolità de Barcelona.

Estudi de casos

2

SUMARI

1. Introducció .......................................................................................................................... 5

2. La Pau i Lloreda ................................................................................................................ 7

2.1 Síntesi sociodemogràfica ......................................................................................................... 8

2.2 Evolució urbana de La Pau i Lloreda .................................................................................. 14

2.3 Descripció dels espais públics .............................................................................................. 23

2.3.1 La Pau ............................................................................................................................................... 23

2.3.2 Lloreda............................................................................................................................................... 29

2.4 Recorreguts, socialitzacions i evitacions ........................................................................... 37

2.4.1 Recorreguts configurats pels gènere ...................................................................................... 37

2.4.2 Contrastos entre els recorreguts a La Pau i a Lloreda ...................................................... 47

2.4.3 Socialització i espais de trobada .............................................................................................. 51

2.4.4 Evitació i conflictes en l’espai públic ........................................................................................ 66

2.5 Les polítiques de l’espai públic ............................................................................................. 89

3. Bellvitge .............................................................................................................................. 98

3.1 Síntesi sociodemogràfica ....................................................................................................... 99

3.2 Evolució urbana de Bellvitge ............................................................................................... 104

3.3 Descripció dels espais públics ............................................................................................ 114

3.3.1 La rambla ........................................................................................................................................ 114

3.3.2 El parc.............................................................................................................................................. 118

3.3.3 Els passejos ................................................................................................................................... 121

3.3.4 Zones esportives .......................................................................................................................... 124

3.4 Recorreguts, socialitzacions i evitacions ......................................................................... 125

3.4.1 Trànsit: “tots els carrers són iguals” ....................................................................................... 125

3.4.2 Sociabilitat: “al mateix espai però reunits per separat” .................................................... 131

3.4.3 Conflictes en l’espai públic........................................................................................................ 137

3.4.4 Gestió ciutadana dels conflictes ............................................................................................. 146

3.5 Descripció de la política d’espai públic ............................................................................ 151

4. Síntesi i conclusions ................................................................................................... 163

4.1 Presentació urbanística ........................................................................................................ 163

4.2 Presentació sociodemogràfica ........................................................................................... 164

4.3 Descripció dels espais públics ............................................................................................ 167

4.4 Usos de l’espai públic (recorreguts, evitacions i socialitzacions). ........................... 169

4.5 Polítiques d’espai públic i gestió dels conflictes ........................................................... 176


Estudi de casos

3

5. Recomanacions i propostes .................................................................................... 181

5.1 Recomanacions i propostes sobre La Pau-Lloreda ..................................................... 182

5.2 Recomancions i propostes sobre Bellvitge ..................................................................... 186

ÍNDEX TAULES

Taula 1. Població absoluta i variació ............................................................................................................. 9 Taula 2. Població estrangera absoluta i variació .......................................................................................... 9 Taula 3. Distribució de la població per edat (%), 2008 ................................................................................ 12 Taula 4. Ocupació per habitatge del Districte 8, 2006 ................................................................................ 22 Taula 5. Població absoluta i variació ......................................................................................................... 100 Taula 6. Població estrangera absoluta i variació ...................................................................................... 101 Taula 1. Evolució de la població ............................................................................................................... 164 Taula 2. Densidat ...................................................................................................................................... 164 Taula 3. Pes de la població estrangera sobre el total de població ............................................................ 164 Taula 4. Indicadors de grau d’instrucció ................................................................................................... 167

ÍNDEX GRÀFICS

Gràfica 1. Piràmides d’edats a Badalona a 1/01/2008 ................................................................................ 11 Mapa 1. Els barris de La Pau i Lloreda ....................................................................................................... 23 Imatge 1. Mobiliari urbà i pavimentació: ...................................................................................................... 27 Gràfica 2. Carrers recorreguts per les dones adultes autòctones de La Pau .............................................. 40 Gràfica 3. Carrers recorreguts pels homes adults autòctons de La Pau ..................................................... 41 Gràfica 4. Carrers recorreguts per les dones adultes autòctones de Lloreda ............................................. 42 Gràfica 5. Carrers recorreguts pels homes adults autòctons de Lloreda .................................................... 43 Gràfica 6. Carrers recorreguts pels homes jubilats de La Pau .................................................................... 46 Gràfica 7: Zones de recorregut, socialització i evitació dels veïns i veïns de La Pau i Lloreda ................... 49 Gràfica 8. Espais de socialització dels homes adults immigrants al barri de La Pau .................................. 54 Gràfica 9. Espais de socialització dels homes adults immigrants al barri deLloreda .................................. 55 Gràfica 10. Espais de socialització de les dones adultes immigrants al barri deLaPau .............................. 56 Gràfica 11. Espais de socialització de les dones adultes immigrants al barri de Lloreda ........................... 57 Gràfica 12. Espais de socialització de dones joves immigrants al barri de La Pau ..................................... 59 Gràfica 13. Espais de socialització de dones joves immigrants al barri de Lloreda .................................... 60 Gràfica 14. Espais de socialització dels homes joves immigrants al barri de La Pau ................................. 62 Gràfica 15. Espais de socialització dels homes joves immigrants al barri de Lloreda................................. 63 Gràfica 16. Espais de socialització dels homes joves autòctons al barri de La Pau ................................... 64 Gràfica 17. Espais de socialització dels homes joves autòctons al barri de Lloreda .................................. 65 Gràfica 18. Carrers evitats pels homes adults autòctons de La Pau ........................................................... 74 Gràfica 19. Carrers evitats per les dones adultes autòctones de La Pau ................................................... 75 Gràfica 20. Carrers i places que eviten les dones joves autòctones de La Pau ......................................... 78 Gràfica 21. Carrers i places que eviten les dones joves autòctones de Lloreda ......................................... 79 Gràfica 22. Carrers i places evitats per tots els veïns i veïnes de La Pau i Lloreda .................................... 80 Gràfica 23. Carrers i places que eviten les dones joves immigrades de La Pau......................................... 81 Gràfica 24. Evitació i recorreguts de carrers dels homes joves immigrants de La Pau ............................... 83 Gràfica 25. Evitació i recorreguts dels joves autòctons de La Pau ............................................................. 84 Gràfica 26. Evitació dels homes adults immigrants de La Pau ................................................................... 85 Mapa 2. Mapa administratiu dels districtes i barris de L’Hospitalet ........................................................... 101 Gràfica 27. Barri de Bellvitge i sector La Marina. ...................................................................................... 102 Gràfica 28. Piràmide poblacional Bellvitge ................................................................................................ 103 Gràfica 29. Plànol topogràfic zona nord del delta del Llobregat i trama urbana de Bellvitge. ................... 105 Gràfica 30. Destacat, futur barri Bellvitge al Pla Comarcal, 1953 ............................................................. 106 Fotografia de maqueta del Pla parcial del sector Bellvitge, 1959.............................................................. 107 Polígons d’Actuació de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona inclosos en el Plan de Urgencia

Social de 1958 ............................................................................................................................ 108 Plànol de zones verdes i viari del Pla Parcial del sector de Bellvitge (1959) ............................................ 108


Estudi de casos

4

Plànol de zones verdes i viari de la Modificació puntual del Pla parcial del sector de Bellvitge (1961) ......................................................................................................................................... 109

Plànol de zonificació del Projecte de revisió del planejament urbanístic vigent al sector de Bellvitge (1977) ........................................................................................................................... 110

Plànol de zones verdes del Projecte de revisió del planejament urbanístic vigent al sector de Bellvitge (modificat segons impugnacions) (1983) ...................................................................... 110

Imatge d'una manifestació dels veïns/es de Bellvitge l'any 1976. Font: Blog Bellvitge Jose Serrano ....................................................................................................................................... 111

Els sis primers blocs de Bellvitge Nord i carrer Campoamor. Font: AVVBellvitge..................................... 113 Plànol general d’espais verds. El Parc Central defineix el vessant sud del barri ...................................... 119 Gràfica 31. Recorreguts de tots els perfils de Bellvitge ............................................................................. 126 Gràfica 32. Socialització d’immigrants estrangers/es homes i dones de Bellvitge .................................... 135 Gràfica 33. Mapa d’evitació de tots els perfils en Bellvitge ....................................................................... 139 Piràmide d’edats ....................................................................................................................................... 165 Recorreguts, socialitzacipns i evitacions a La Pau i Lloreda ..................................................................... 169 Recorreguts de tots els perfils de Bellvitge ............................................................................................... 173


Estudi de casos

5

1. Introducció

El tema de “l’espai públic” està guanyant importància en l’opinió pública i en l’agenda

política contemporània, fruit de canvis tant en els usos socials com en les regulacions

que des de l’Administració s’hi apliquen tractant de respondre a un augment, en part

objectiu i en part percebut, de la conflictivitat en aquest espai. Aquesta situació ha

provocat que es parli d’una “crisi” de la convivència a l’espai públic. Molts analistes

contemporanis, com ara Braudrillard, Habermas, Sennet, Bauman o Davis, parlen de

la pèrdua o fins i tot la “mort” de l’espai públic com a emblema d’una determinada

forma de vida urbana.

L'espai públic com a instrument de redistribució social, de cohesió comunitària i

d'autoestima col·lectiva, de formació i representació de voluntats col·lectives, cedeix

terreny a l’expressió de diferents fragmentacions i conflictes. L’espai públic urbà,

especialment a les grans ciutats, ha estat des de sempre subjecte a tensions i

conflictes entre diferents funcions i actors amb usos i interessos diversos. Tot fa

pensar, però, que els consensos i les complicitats que, grosso modo, operaven fins fa

poc en la regulació de la convivència a l’espai urbà, s’han anant diluint en gran

mesura, de manera que la convivència a l’espai públic enfronta un seguit de reptes

cada vegada més complexos.

Ja estiguem davant d’una “crisi”, tal com la perceben alguns actors, o simplement

d’una restructuració més de la regulació de l’espai públic, sembla que aquesta enfronta

uns nous reptes que interpel·len les formes de governalitat.

No es tracta d’enfocar només el paper de l’Administració, sinó de la interacció

d’aquesta amb la ciutadania, i de la pròpia acció autònoma d’aquesta última que opera

mitjançant acords tàcits o més o menys formalitzats.

L’usuari de l’espai públic ja no és homogeni, i les administracions han de respondre a

usos i demandes molt diferenciades i fins i tot contradictòries. El repte fonamental es

que l’espai públic sigui a l’abast de tots els sectors, grups i col·lectius socials, que

respongui a una pluralitat d’interessos, i que al mateix temps mantengui els criteris

d’igualtat d’accés que caracteritza l’espai públic urbà en les societats democràtiques, si

mes no com a concepte.

Els objectius d’aquest treball de recerca són els següents:

Conèixer quins són els fluxos de trànsit i els espais de sociabilitat i evitació en una

xarxa espaial de grandària mitjana, per tal de conèixer quins i com són els espais

d’interacció i segregació.

Identificar les interaccions i els conflictes existents en la regulació de l’espai públic

entre diferents actors i usaris, així com entre diferents usos i funcions urbanes.


Estudi de casos

6

Identificar les formes d’abordar els conflictes, així com les dinàmiques que afavoreixen

o entorpeixen la cerca de solucions que satisfacin la pluralitat d’usos i demandes que

rep l’espai públic.

Proposar línies que permetin orientar les innovacions polítiques necessàries per a les

noves realitats i problemàtiques de l’espai públic.

Per tal de respondre aquests objectius hem engegat un estudi de casos: els barris de

La Pau i Lloreda a Badalona i el barri de Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat. Ambdos

són barris de la periferia metropolitana que es van formar durant els anys 50 i 60 per

acollir l’allau de treballadors imigrants d’altres parts de l’Estat. Però, la morfologia

urbana es del tot diferent, així com ha estat la seva evolució i la composició

sociodemogràfica actual. El barri de La Pau ha experimentat un procés de substitució

molt ràpid i profund mentre que el barri de Bellvitge, tot i tener un important nombre

dimigrants, ha mantingut el teixit veïnal i una elevada cohesió social.

L’estudi està format per aquests capítols :

1. Síntesi sociodemògrafica dels barris de La Pau-Lloreda i de Bellvitge. Aquesta síntesi inclou dades de població, densitat, migració estrangera, estructura de sexe i edat, grau d’instrucció i categories socioprofessionals. S’intenta donar una visió diacrònica que mostri les principals variables sociodemogràfiques i la significació dels barris estudiats en relació als municipis de referència.

2. Evolució urbana dels dos barris considerats. En aquest capítol es tracta de mostrar la història dels dos barris des de la perspectiva urbanística: els seus orígens, els canvis en el planejament, i la història social de la dialèctica entre les administracions i les reivindicacions veïnals. La informació documental s’ha hagut de complementar amb informació obtinguda mitjançant entrevistes.

3. Descripció dels espais públics. Es tracta d’una descripció dels usos socials de l’espai basat en una observació dirigida i sistemàtica. D’altra banda, aquesta informació es complementa amb una descripció de la morfologia dels espais. A tall de mostra, en aquest capítol només hem considerat alguns espais, deixant per l’informe final la descripció de la totalitat d’espais públics que composen els barris.

4. Recorreguts, socialitzacions i evitacions. En aquest capítol recollim els resultats de les entrevistes estructurades amb usuaris dels barris, les quals incloïen la ubicació en un mapa del barri de tres tipus d’espais: fluxos de trànsit; llocs de sociabilitat i llocs d’evitació. Aquestes entrevistes estructurades es feien a un seguit de categories socials (segons criteris de sexe, procedència i generació) segons els criteris del “mostreig teòric” de Glaser i Strauss. L’entrevista també recollia informació qualitativa. També es van realitzar un seguit de grups de discussió (4 a La Pau-Lloreda, 4 a Bellvitge) amb diferents perfils socials sobre l’ús de l’espai públic..

5. Les polítiques de l’espai públic. S’analitzen els dispositius d’intervenció i de gestió dels principals conflictes de l’espai públic. Per realitzar aquest capítol s’han realitzat entrevistes i focus groups amb tècnics..

6. Recomanacions i propostes a partir de tota la informació recopilada.


Estudi de casos

7

2. La Pau i Lloreda

Font: ‘Historia de un barrio’ Molina, Julio


Estudi de casos

8

2.1 Síntesi sociodemogràfica

El municipi de Badalona està ubicat al Barcelonès Nord, limitant amb el mar

Mediterrani i ocupant parcialment el Delta del Besòs. La seva ubicació el fa limítrof al

nord-est amb la comarca del Maresme i al sud-oest amb Barcelona i Santa Coloma.

Els barris objectes d’aquest estudi, La Pau i Lloreda, que es troben ubicats al districte

8 de Badalona, limiten amb Santa Coloma de Gramenet en el cas de La Pau i amb el

barri badaloní de Montigalà, entre d’altres, en el cas de Lloreda.

Segons el padró de l’any 2008, la població de Badalona en aquell any era de 217.093

habitants. Amb una densitat de població de 10.449 habitants per kilòmetres quadrat al

2007, Badalona és una de les ciutats més poblades (en termes absoluts i de densitat)

del Barcelonès, només superada per Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. De

dimensions més petites, els barris de La Pau i Lloreda presenten densitats més altes

que la de Badalona, amb 21.752 h/km2 i 48.916 h/km2 respectivament.

Barri de La Pau. Fotografia presa per Sandra Ezquerra

Amb una població de 4.696 habitants l’any 2008, el barri de La Pau ha evolucionat

demogràficament de manera variable des de l’any 1996. Mentre que fins l’any 2002 va

presenciar una notable pèrdua de població (-690 habitants o -14,74%), des d’aquell

moment fins l’actualitat la tendència s’ha vist invertida a partir de l’accentuació de les

onades immigratòries més recents de població estrangera, i s’ha traduït en un

creixement de la població del 17,75% entre 2002 i 2008. El barri de Lloreda, amb

2.719 habitants, presenta tendències similars, encara que més atenuades, passant

d’una pèrdua de 246 persones entre 1996 i 2002 (-8,94%), a un increment de 215


Estudi de casos

9

entre el 2002 i el 2008 (8,58%). L’evolució demogràfica dels dos barris s’enquadra dins

de la de Badalona que, malgrat que no ha presentat una pèrdua de població com la de

La Pau i Lloreda, va veure com el creixement de la seva població romania estanc entre

1996 i 2002 (amb la pèrdua de 8 habitants) i tornava a evolucionar de manera positiva

entre 2002 i 2008, període durant el qual es va passar de 210.979 a 217.093 habitants.

El creixement percentual de població durant l’última dècada en els dos barris estudiats,

no obstant, tal i com mostra la Taula 1, és significativament més marcat que el del total

de la ciutat de Badalona.

Taula 1. Població absoluta i variació

Població dels barris i la ciutat Variació de la població

1996 2002 2008 De 1996 a 2002 De 2002 a 2008

La Pau 4.678 3.988 4.696 -14,74% 17,75%

Lloreda 2.750 2.504 2.719 -8,94% 8,58%

Badalona 210.987 210.979 217.093 0 2,89%

Pel que fa a la comunitat autònoma d’origen, es calcula que d’entre totes les unitats

familiars del districte 8, districte al qual pertanyen els barris de La Pau i Lloreda, tan

sols un 43,24% dels seus caps de família varen néixer a Catalunya. La resta van

néixer a altres comunitats autònomes de l’estat o a l’estranger. En el cas concret de La

Pau, 14% dels caps de família autòctons són originàriament d’Andalusia, 30% de

Castella i Lleó i només un 26% de Catalunya. Pel que fa a Lloreda, el 23% de caps de

família són originaris d’Andalusia, el 2% de Castella i Lleó i el 48% de Catalunya.

Mentre que el descens de la població en els barris abans del 2002 va venir ocasionat

per la pèrdua de població autòctona, l’augment més recent de població absoluta ha

estat resultat de l’increment de la població estrangera (que ha augmentat tant en

termes relatius com absoluts).

Taula 2. Població estrangera absoluta i variació

Població estrangera dels barris i la ciutat Variació de la població

1996 2002 2008 De 1996 a 2002 De 2002 a 2008

La Pau 153 465 1.537 204% 230%

Lloreda 56 178 506 217,8% 184,2%

Badalona 3.524 8.031 29.350 127,9% 265,5%


Estudi de casos

10

De tot el districte 8, el barri de la Pau és un dels indrets que ha rebut de forma més

marcada les diverses onades immigratòries de l’Estat espanyol i l’estranger durant la

segona meitat del segle XX i els primers anys del XXI. En ell predomina la població

autòctona no nascuda a Catalunya i també és el barri del districte on hi viuen més

persones estrangeres. Mentre que l’any 1996 a La Pau el nombre d’habitants

estrangers era un 3,27% de la població del barri, l’any 2008 el nombre total de

persones estrangeres va passar a ser un 32,73%. En el cas de Lloreda, les xifres de

població estrangera l’any 1996 constituïa el 2,03% de la població del barri i passà a ser

el 18,6% l’any 2008. És interessant contrastar aquests percentatges amb els de l’estat

espanyol i Catalunya, que són aproximadament del 10% i 15% respectivament.

Veiem en la Taula 2 que ambdós barris han experimentat un increment significatiu de

població estrangera en la darrera dècada, sent aquest increment particularment

accentuat en el cas de La Pau. Badalona ciutat presenta les mateixes tendències

demogràfiques (pèrdua de població autòctona que es veu compensada per un

creixement de població d’origen immigrant). Un creixement de població immigrant a

Badalona durant els últims nou anys, més marcat que en els casos de La Pau i

Lloreda, ha derivat en la presència al 2008 de 29.350 persones d’origen estranger, que

equival a un 13,5% del total de la població badalonina. D’aquesta manera, mentre que

l’augment global de població d’origen estranger al municipi des del 2002 ha estat més

marcat que als dos barris, la mitjana de població estrangera a Badalona continua estan

per sota de les de Lloreda i La Pau.

Cal destacar també que, des del 2002, s’ha donat un augment de la diversitat ètnica.

Mentre que en aquell any al barri de La Pau hi havia 11 nacionalitats no autòctones i

10 no comunitàries, al 2008 hi havia 36 nacionalitats no autòctones i 31 no

comunitàries1. En general, La Pau és un barri amb població més aviat jove, on hi viu

molta població estrangera (principalment del Marroc i la Xina). A nivell indicatiu,

l’escola Miguel Hernández, ubicada en aquest barri, té un 93-94% de l’alumnat

immigrant. També a Lloreda s’ha donat un augment significatiu de la diversitat ètnica.

Al 2002 hi havia 11 nacionalitats no autòctones i 9 no comunitàries i al 2008 van

passar a ser 29 no autòctones i 23 no comunitàries. Com es pot observar, les

dinàmiques demogràfiques en termes ètnics, malgrat que són prou marcades també

en el barri de Lloreda, constitueixen aproximadament la meitat que al barri de la Pau.

Quant a l’estructura de la població per edat i sexe, les piràmides poblacionals de La

Pau i Lloreda presenten un contrast interessant:

1 Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Badalona. http://www.badalona.cat


Estudi de casos

11

Gràfica 1. Piràmides d’edats a Badalona a 1/01/2008

Font: Ajuntament de Badalona


Estudi de casos

12

En el cas de La Pau el marcat augment de població estrangera s’ha donat de manera

paral·lela a un rejoveniment del barri, en el cas de Lloreda les proporcions més baixes

de població immigrant coincideixen amb mitjanes d’edat més altes. A més a més,

coincideix que entre els sectors més joves de població es troben més homes que

dones, el qual segurament està relacionat amb les onades immigratòries més recents.

Com es pot observar en la Taula 3 i en les piràmides poblacionals, els únics dos grups

més nombrosos a Lloreda que a La Pau són el comprès entre 45 i 64 anys i els més

grans de 65 anys. En general, Lloreda presenta una població més envellida, tant

respecte a La Pau, el districte 8 i Badalona en general.

Pel que fa al barri de La Pau, 65,3% de la població són menors de 45 anys, mentre

que a Lloreda equivalen a un 60% (coincidint aquesta última xifra amb el percentatge

badaloní). Això contrasta amb un 11,6% de població major de 65 anys en el barri de La

Pau i un 16,2% en el cas de Lloreda (14,8% a Badalona). Aquestes dades mostren el

perfil més jove del barri de La Pau en comparació al de Lloreda i de la ciutat en

general. Això està relacionat amb el major impacte que les onades migratòries han

tingut en aquest barri i es reflecteix de dues maneres diferents.

D’una banda, podem suposar que les persones d’origen estranger que han arribat en

els últims anys han estat en edat laboral i per tant d’un perfil jove. Això explicaria

l’existència de mitjanes d’edat més baixes en aquells barris que han rebut

percentatges més alts de població d’origen estranger. D’altra banda, com introduíem

abans, tant a la Pau com a Lloreda com a Badalona, es dóna un percentatge més alt

d’homes respecte al de dones a la franja d’edat d’entre 25 i 44 anys. Mentre que la

diferència és del 4% en el cas de Badalona i de menys del 5% en el cas de Lloreda,

arriba fins a un 8% en el cas de La Pau. Aquesta diferència, de nou, segurament està

relacionada amb la major presència de població estrangera en aquest barri, la qual ha

estat constituïda de manera predominant per homes joves en edat de treballar. És

també segurament aquesta presència de població immigrada la que explica la major

presència de població menor de 14 anys a La Pau respecte a Lloreda (15,7% respecte

al 12,5%) i que, de manera similar a altres indrets de Catalunya i l’estat espanyol, ha

compensat el sever declivi en l’índex de natalitat entre la població autòctona.

Taula 3. Distribució de la població per edat (%), 2008

Barri 0-14 15-24 25-44 45-64 65 i més Total

La Pau 15,7 12,4 37,2 23,1 11,6 100

Lloreda 12,5 10,9 36 24,3 16,2 100

Badalona 14,7 10,9 34,6 25 14,8 100

Font: INE, Padró municipal 2006

En el barri de la Pau un 43,83% de la població té estudis inferiors a primària i, d’aquest

grup, un 7,23% no sap llegir ni escriure. Fins a un 82,7% de les persones majors de 10

anys no estan en possessió del títol de batxillerat o FP, tan sols un 2% ha completat


Estudi de casos

13

l’FP2 i un altre 2% té titulació universitària. Això deriva en un augment de risc

d’exclusió social, especialment en el cas dels joves, a qui les dificultats d’inserció en el

mercat laboral i el risc d’entrar en trajectòries laborals inestables i precàries els situen

en una zona de vulnerabilitat social2. Pel que fa al grau d’instrucció dels veïns del barri

de Lloreda, l’any 2006 hi havia un 10% de la població que no sabia llegir ni escriure i

un 46% que no tenia estudis. Tanmateix, un 13% de la població de Lloreda tenia

estudis de FP o de BUP i un 3% havia obtingut titulació universitària.

A mode de síntesi, els barris de La Pau i de Lloreda han presentat unes dinàmiques

similars, encara que amb diferents nivells d’intensitat, d’evolució de població, amb una

pèrdua de població autòctona i un increment de població d’origen estranger des dels

anys norantes. La diferència entre els dos barris es tradueix en un percentatge més alt

de població d’origen estranger en el cas de La Pau (32,73%), que coincideix amb un

perfil de població més jove i amb una major presència d’homes que dones tant en

comparació a Lloreda com Badalona. El perfil formatiu dels dos barris és marcadament

baix i cal destacar el 10% d’analfabetisme l’any 2006 a Lloreda, que segurament

s’explica pel pes important de la població major de 65 anys.

2 Vilaregut, R., & Iglesias, M. (coords.) (2009) Explica’ns per Atendre’t. Diagnosi situació majors de 75 anys. Institut de Govern i Polítiques Públiques


Estudi de casos

14

2.2 Evolució urbana de La Pau i Lloreda

L’arribada massiva d’immigració a mitjans del segle XX a Catalunya procedent de

diferents parts de l’Estat espanyol, va impulsar el desenvolupament d’assentaments

irregulars, principalment a Barcelona i la seva primera corona, per falta d’una

planificació acord a la situació d’excepcionalitat que s’estava produint. En la mesura

que la gent no trobava nous espais d’habitació a Barcelona, els assentaments es van

desplaçar cap als municipis limítrofs a la capital catalana.

Va ser en aquest context que Badalona presencià un fort creixement de població, la

qual es va triplicar en menys de tres dècades. Aquest augment fou principalment

causat per una forta onada d’immigració provinent d’Andalusia i Castella-Lleó. El

caràcter massiu d’aquests fluxos, de manera similar a la resta de Catalunya, va

dificultar la gestió pública de l’organització dels nous assentaments, la qual va caure

sovint en mans individuals.

Puigfred i La Balsa, que posteriorment rebrien el nom de La Pau i Lloreda

respectivament, van constituir dos exemples més de barris autoconstruïts dins el mapa

convuls de la perifèria barcelonesa als anys 50 i 60. Aquestos processos vingueren

definits en tres fases:

1/ Divisió parcel·laria en petits lots. La Pau va resultar de la divisió de quatre grans

fiques: Parcelas de las Hermanas Bautet, Torre del Regente, Parcelas del Churrero i

una quarta en mans d’immobiliàries.

2/ Venda dels lots, definint el que serien les posteriors parcel·les edificades.

3/ Procés d’autoconstrucció en situació irregular. Les autoritats eren laxes amb les

regulacions urbanístiques, sempre que l’edificació nova estigués sostrada a la llum del

dia. Això va obligar als nous habitants a construir sols per la nit, la qual cosa aniria en

detriment de la qualitat i complexitat edificatòria final.

Els primers moviments veïnals dels dos barris sorgiren a finals dels anys 50. El barri

de Lloreda creà l’any 1959 l’anomenada “Asociación de Vecinos y Propietarios”,

pionera a tot l’Estat espanyol. Un dels seus primers passos va ser adjudicar carnets

acreditatius de l’entitat on es fes constar les dades de la propietat, parcel·la, metres,

situació, etc. Això permetria a la llarga, juntament amb una bona entesa amb

l’ajuntament, el reconeixement de l’àrea com una peça urbana més de Badalona.

El període inicial de l’associació de veïns va servir per portar les infrastructures

mínimes al barri. Els principals objectius eren el subministrament d’aigua, la

canalització de les aigües residuals i la construcció d’un transformador per fer arribar

electricitat a les 62 famílies que ja s’havien instal·lat al barri. Tot això es va poder

portar a terme gràcies a que l’associació de veïns també es va definir al seus inicis

com a entitat recaptadora de les aportacions setmanals que feia cada família en la

construcció de les infrastructures.


Estudi de casos

15

Posteriorment, a través dels primers contactes amb les administracions i les visites de

regidors als barris es possibilitaren els pactes necessaris per a la posterior legalització

de Lloreda i La Pau.

És a partir de l’any 1962 que al Pla Parcial “Caritg” s’esmenta que: “En cuanto a la

edificación existente nos encontramos con varios grupos notables de viviendas

reunidas en manzanas cerradas con patio interior, las cuales se localizan en todo el

polígono presentado, donde encontramos destacándose manzanas industriales y

varias manzanas de viviendas. Fuera de ésto hay una serie de viviendas diseminadas

en todo el sector pero no alcanzan gran profusión. (...)

(...) Al estudiar el presente Plan han sido tenidas presentes todos los grupos descritos

en el párrafo anterior, los que quedarán absorbidos por el desarrollo total del proyecto.

De esta manera y siguiendo el criterio de solucionar el desarrollo del Plan sobre la

base de respetar las viviendas existentes y no crear las molestias y perjuicios a los

actuales pobladores, que por su volumen gravitarían considerablemente contra la

ejecución del presente Plan al defender sus intereses afectados y se agravaría el

problema de la vivienda, en el caso de ser desalojados”.


Estudi de casos

16

1970 . Modificació del Pla parcial “Caritg”

Tant aquest Pla parcial com les seves successives modificacions, permeteren

reconèixer els dos barris com a noves zones urbanes de la ciutat de Badalona.


Estudi de casos

17

1970 . Modificació del Pla parcial “Caritg”. Plànol de zonificació

Durant aquest període predemocràtic es portaren a terme reivindicacions importants al

barri de La Pau. La falta d’equipaments educatius es supliria amb la creació d’un

col·legi popular, el qual funcionaria aproximadament de l’any 1975 al 1979, gràcies a

tres factors encadenats: la reivindicació veïnal en contra de la construcció de més

blocs residencials a l’actual mansana del Músics, que permeté disposar de sòl lliure;

l’aportació de mobiliari per part dels veïns; i finalment, la voluntat dels mestres, els

quals van oferir de manera gratuïta els seus serveis.

El col·legi ocupava el solar on actualment es situa el CEIP Folch i Torres (1981), que

completa l’actual oferta educativa pública dels barris juntament amb el CEIP Miguel

Hernández (1979) i el CEIP Joan Miró (1979).


Estudi de casos

18

Ja situats a l’etapa democràtica, la capacitat negociadora s’institucionalitzà fent

possible reivindicacions abans impensables. Es treballà la neteja de solars, la

il·luminació, l’arbrat, asfaltat de carrers i, per sobre de tot, la capacitat de planificació.

L’any 1988 , per sol·licitud de l’Associació de Veïns de La Pau es va iniciar un estudi

de possibles actuacions encaminades a millorar la qualitat ambiental i social del barri.

Destaquem d’aquest:

1/ Perllongació i obertura de l’Avinguda Caritg. abans coneguda com Avinguda Militar

(es situaven aquí els canons de protecció marítima). Per poder portar a terme el

projecte es va desenvolupar un procés d’expropiació que permeté una millor

connectivitat del barri amb la resta de la ciutat i un pas més en un dels principals

objectius del barri: obrir-se pels seus quatre costats (Caritg, Liszt, Sevilla i Jaén).

2/ Eixamplament del carrer Liszt entre els carrers Mozart i Miguel Hernández (en

procés d’execució).

3/ Completar l’obertura del carrer Jaén, la qual per dificultats en la gestió del projecte

encara està en marxa.

4/ Construcció d’un pàrking i una zona esportiva. Aquests equipaments, juntament

amb els locals associatius formarien part del que després va passar a anomenar-se

Plaça dels Músics.

5/ Programa de rehabilitació de façanes del barri.

6/ Construcció d’un CAP. Aquesta proposta va ser formalitzada posteriorment amb la

construcció del CAP per al districte Montigalà, al Parc de les Muntanyetes.

Durant l’any 1989 es van desenvolupar les converses entre Ajuntament i Associació de

Veïns de La Pau que van fructificar en un protocol signat i ratificat el 28 de març de

1989 on es manifestaven les grans deficiències des del punt de vista urbanístic del

barri i la necessitat de realitzar un Pla Especial de Reforma Interior.

En sessió de 9 d’octubre de 1991 es va aprovar el Pla Especial d’Ordenació del Barri

de La Pau, el qual va servir d’instrument on recollir els grans temes del barri.


Estudi de casos

19

1992. Plànol de gestió del Pla Especial de Reforma Interior de La Pau.

El PERI va ser el tret de sortida per a altres plans dels que el barri seria objecte. El Pla

europeu URBAN (any 2000) permeté una actuació integral a les façanes dels barris i el

posterior Pla de Barris, presentat conjuntament amb altres barris de la Serra d’en

Mena de Badalona i Santa Coloma va fer possible una regeneració integral de la

urbanització dels carrers.

Altres plans han estat complementaris a la evolució del barri. A continuació fem

esmenta dels principals registres urbanístics dels 50 anys de La Pau i Lloreda:

ANY PLANEJAMENT DERIVAT

1962 Modificació Pla Parcial Caritg

1970 Modificació Pla Parcial Caritg

1991 Pla Especial Nou Parc Lloreda

1992 Pla Especial Barri de La Pau

1995 Modificació puntual Pla Especial Nou Parc de Lloreda

1996 Modificació Pla General Metropolità Plaça del Rellotge-Wagner (Santa Coloma)

1999 Pla Especial Alineacions illes Mònaco, Sicília, Mozart i Verdi

2000 Pla Especial Modificació ocupació parcel·la Lloreda

2002 Modificació puntual Pla General Metropolità CEIP Joan Miró - Avinguda Lloreda

2004 Modificació puntual Pla General Metropolità C/Liszt CEIP Beethoven (Santa Coloma)

2004 Pla Especial edificació 8 habitatges Liszt-Miguel Hernández

2004 Pla Especial illa Linares-Sevilla-Jaén

2004 Pla Especial Parc Muntanyetes


Estudi de casos

20

ANY PLANEJAMENT DERIVAT

2007 Pla Especial llar infants Picasso

2009 Modificació puntual Pla General Metropolità illa Navata-Vallvidrera-Caritg

En termes de configuració urbana i accessibilitat, Lloreda i La Pau s’han configurat de

maneres molt diferents per dos factors claus:

- La capacitat organitzativa inicial de Lloreda, que es va reflectir principalment en el

desenvolupament de la figura de l’Associació de Veïns i Propietaris. Aquest impuls

inicial segurament va permetre definir un barri amb més coherència urbanística, on

unes mansanes de traçat regular, amb interiors de mansana més grans i major

regularitat d’altures, permeteren inserir tipologies edificatòries amb millors condicions

d’habitabilitat que al seu veí La Pau.

- Les limitacions orogràfiques del barri de Lloreda són menors que a La Pau. Les

dificultats d’accessibilitat a La Pau va configurar unes mansanes més irregulars i

allargades, ja que té fortes pendents en tota la superfície del barri. La mateixa

composició morfològica del barri és la seva principal barrera arquitectònica. El carrer

Mozart, i el carrer Jaén, principals accessos transversals del barri (NO-SE) no són

practicables per a gent amb mobilitat reduïda .

Plànol de pendents de Lloreda i La Pau. Carrers accessibles, en verd (pendent <5%) (elaboració pròpia)


Estudi de casos

21

Com es pot observar en l’anterior gràfic, si ens situem al perímetre del barri, trobem

que a La Pau no hi ha cap carrer amb una pendent menor del 5% per poder accedir a

l’interior d’aquest. Contràriament, al barri de Lloreda, almenys el 50% dels carrers

perpendiculars al carrer Liszt i a l’avinguda de Lloreda són practicables.

Plànol topogràfic de la Serra d’en Mena i trama urbana de La Pau i Lloreda. (el·laboració pròpia)

Inevitablement, aquestes diferències, juntament amb els factors històrics exposats

anteriorment, han desembocat en diferències en la configuració actual del barri així

com en les dinàmiques socials i quotidianes que es donen en ells.

En el cas del barri de La Pau, malgrat que en les últimes dècades s’han produït grans

canvis de reurbanització, asfaltament i creació d’infraestructura i equipaments, el

paisatge urbà i social encara reflecteix actualment en gran mesura la seva mancança

inicial de planificació i algunes problemàtiques socials que se’n derivaren. Les

condicions dels habitatges del barri són en gran part de deteriorament. Encara queden

moltes cases d’autoconstrucció on viuen persones grans soles que porten molts anys

al barri. També hi ha vàries cases abandonades que han estat ocupades per nois

joves immigrants que han arribat a l’Estat espanyol en camions i/o de forma irregular i

és palès el deteriorament d’alguns carrers. Cal destacar, finalment, la tènue presència

de comerços al barri que, entre d’altres factors, segurament s’explica per les dificultats

d’accessibilitat.


Estudi de casos

22

Els habitatges en el barri de Lloreda es troben en general en millor estat que a La Pau,

i n’hi ha actualment més presència d’obra nova i edificis alts amb molts habitatges (en

contrast amb La Pau, on hi ha més habitatge petit d’una o dues plantes), així com més

presència de comerç en la totalitat del barri.

Tant La Pau com Lloreda són barris d’extensions petites (0,096 i 0,125 km2

respectivament), amb alts graus de densitat poblacional en els dos casos. Malgrat la

presència d’edificis més alts d’obra nova, curiosament, la densitat poblacional del barri

de Lloreda és marcadament més baixa que la de La Pau, sent aquesta en el cas de

Lloreda de 21.752 h/km2 i de 48.916 h/km2 en el cas de La Pau3. Això és dóna de

forma paral·lela, com la següent taula mostra, a un nombre més alt de persones per

habitatge en el cas de La Pau respecte a Lloreda. Cal destacar particularment la

presència important d’habitatges composats per més de cinc persones en el cas de La

Pau:

Taula 4. Ocupació per habitatge del Districte 8, 2006

Barri 1

persona 2

persones 3

persones 4

persones 5

persones Més de 5 persones

Total

La Pau 275 399 336 273 99 169 1.533

Lloreda 233 277 228 156 54 59 1.007

Font: INE, Padró municipal 2006

3 Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Badalona. http://www.badalona.cat


Estudi de casos

23

2.3 Descripció dels espais públics

En aquest apartat es duen a terme descripcions morfològiques específiques de

diversos espais públics concrets als barris de La Pau i Lloreda i dels seus usos per

part dels veïns i les veïnes.

Mapa 1. Els barris de La Pau i Lloreda

Font: Elaboració pròpia

2.3.1 La Pau

El barri de La Pau es caracteritza en gran mesura, per un tipus d’habitatge

d’autoconstrucció dut a terme durant les onades immigratòries d’altres punts de l’Estat

cap a Catalunya a partir dels anys cinquantes. La configuració del barri ve donada per

la seva antiga divisió parcel·lària. Excepte alguns blocs alts i construïts durant les

últimes dècades en l’àrea que limita amb Santa Coloma, els edificis es caracteritzen

per ser de dues plantes i corresponen a les antigues barraques o xaboles. Molts

d’aquests carrers estan composats només de vivendes i presenten una gran absència


Estudi de casos

24

de comerços i altres establiments. Això, entre d’altres factors, explica que siguin sovint

poc transitats.

Excepte la Plaça dels Músics (introduïda a continuació), el barri no disposa de gaires

espais públics destinats a l’ús per parts dels veïns i les veïnes. Estenent-se cap al barri

de Lloreda, els carrers de La Pau presenten pendents pronunciades, particularment a

indrets com el Carrer Mozart, el Carrer Miguel Hernández i el Carrer Jaén entre

d’altres, que dificulten la mobilitat fluïda a peu entre les persones d’edat més

avançada. Els carrers no són gaire amples i solen ser d’un carril i d’una direcció. En

alguns indrets les voreres són molt estretes, el qual sol dificultar el pas dels vianants

per elles i els obliga a baixar al carrer.

Com es mostra en altres seccions de l’informe, les línies divisòries entre el barri de La

Pau i altres barris limítrofs són fluïdes. El Carrer Mozart, que travessa una bona part

del barri, pertany en una vorera a Badalona i a Santa Coloma en l’altra. Els veïns de

La Pau solen anar a comprar al Mercat de Fondo i sovint també utilitzen els serveis

mèdics bàsics del barri de Montigalà. Aquest fet pot estar relacionat amb factors com

la petita extensió del barri, la insuficiència d’equipaments i de comerços locals, així

com les relacions històriques entre Badalona i Santa Coloma i entre La Pau.

Curiosament, però, s’ha observat més fluïdesa entre La Pau i Fondo (que pertanyen a

dos municipis diferents) que no pas entre La Pau i Lloreda (que pertanyen al mateix

municipi).

Una vegada introduït el perfil del barri, passem a fer una descripció més detinguda

dels seus principals espais públics i de l’ús que en fan els veïns i les veïnes.

Concretament, en aquest informe preliminar ens centrem en la Plaça dels Músics,

únic espai públic concebut com a tal a La Pau i centre neuràlgic de l’activitat

associativa, esportiva i d’oci del barri.

La Plaça dels Músics va resultar d’un procés reivindicatiu formalitzat a través del Pla

Especial de Reforma Interior, aprovat per l’ajuntament de Badalona l’any 1991. La

plaça es va construir l’any 1992 sobre un solar aconseguit per les protestes ciutadanes

contra la construcció de blocs residencials per part de la Immobiliària Plus Renta. Les

protestes també tingueren com a objectiu, tal i com Julio Molina explica al seu llibre

Historia de un barrio, denunciar l’existent especulació del sòl i exigir la construcció d’un

parc popular.

La Plaça dels Músics actualment és, sense dubte, un dels llocs més emblemàtics i

coneguts de La Pau. La plaça té 4.000 m2 i es troba ubicada entre el carrer Wagner, el

carrer Mozart, el carrer Listz i el carrer Mendelsson. Això la situa al cor del barri i la

converteix en un dels principals punts de trobada pels veïns de La Pau. També rep

nombroses visites de veïns del barri de Fondo (Santa Coloma) i ’altres barris

Badalonins com Lloreda, Montigalà o Llefià entre d’altres.


Estudi de casos

25


Estudi de casos

26

El projecte de la plaça va incorporar un ampli programa que, juntament amb el gran

desnivell del solar, va obligar a fragmentar l’espai públic en tres grans plataformes:

1/ Les terrasses del carrer Listz, que en són principalment aprofitament del

sostre dels locals comercials i associatius de la Plaça dels Músics

2/ La plataforma coneguda com Plaça dels Músics, d’uns 1300 m2 definida pels

locals, els accessos i la pista esportiva

3/ La pista esportiva, de propietat pública però barrada en tot el seu perímetre.

Els accessos a les tres plataformes es defineixen, per una banda a través de la rampa

interior que connecta el carrer Liszt amb el carrer Wagner, i per una altra el propi

carrer Mozart. La rampa del carrer Liszt sols dona accés a Engestur, ja que per arribar

a la cota de la plaça es continua amb escales (foto següent).

L’accés a la plaça a través del carrer Mozart tampoc és accessible per tenir una

pendent contínua propera al 10%.

Per tant, l’únic accés que compleix normativa és el del carrer Wagner, a través d’una

rampa semicircular i un tram recte que connecta amb la pista esportiva.

L’activitat comercial i associativa es concentra a les façanes nord-oest i sud-est de la

Plaça dels Músics. Del costat sud-est trobem l’Associació de Veïns, l’Esplai del Barri i

l’empresa municipal Engestur (a aquesta última s’hi accedeix per una cota intermitja

entre la plaça cívica i el carrer Liszt), mentre que a la seva vessant nord-oest és on es

desenvolupa l’activitat comercial (Bar ¿No Sé?, cibercafé i perruqueria) juntament amb

el Casal de Joves.

Aquesta densitat d’activitats i el fet de ser un dels pocs espais públics del barri, deriva

en un ús intensiu en termes d’oci, esports i cultura.


Estudi de casos

27

Imatge 1. Mobiliari urbà i pavimentació:

El mobiliari urbà i la pavimentació de la plaça cívica (foto prèvia) han estat modificats

darrerament per adjudicació el 7 de gener de 2009 d’un pressupost procedent del Fons

d’Inversió Local, del Ministeri de Política Territorial.

El nou projecte, a l’igual que l’anterior, està limitat a la configuració d’una nova

pavimentació i un nou tipus de mobiliari urbà, ja que el fet de tenir un pàrking a sota no

permet la plantació d’arbres. Per tant, l’arbrat es limita a l’eix d’arbres del propi carrer

Liszt i que serveix d’ombra a l’espai de terrasses que aboquen a la plaça.


Estudi de casos

28

Fins l’inici de les obres durant el passat estiu, les quals estan alterant l’aspecte de la

plaça, el mobiliari urbà de la plaça estava en relatiu bon estat. Malgrat que aquest

presentava cert desgast per l’ús intensiu, els bancs, les jardineres, les faroles i altres

elements al parc infantil es trobaven en condicions acceptables. Segons converses

amb els veïns i les veïnes usuàries de la plaça, quan es presentaven problemes com

algun banc trencat o una farola fosa normalment aquests eren solucionats de manera

ràpida i eficient.

Com es mencionava anteriorment, la Plaça dels Músics és un dels espais públics de

confluència en el barri. L’observació de La Plaça en diferents moments del dia i

diferents dies de la setmana permet establir una primera aproximació del seu ús per

parts dels veïns i les veïnes. Una observació de l’espai organitzada en diferents

franges horàries i diàries apunta a una certa segmentació de l’ús en funció d’edat,

origen nacional i fins i tot gènere.

Els matins entre setmana la plaça no sol estar gaire freqüentada. Durant aquelles

hores, la meitat dels negocis i les entitats estan tancats. S’hi solen trobar a la plaça,

particularment a la zona de parc infantil i dels bancs, persones grans, sobretot homes,

que hi van a prendre el sol sols o amb els seus néts petits. Pràcticament sense cap

excepció, aquests són homes autòctons que, o bé es queden fora a la plaça o bé van

de pas o bé entren al bar de l’Associació de Veïns. Tant al començament del matí com

al migdia també solen trobar-se nens/es i adolescents, tant autòctons com d’origen

immigrant, que s’aturen a jugar de camí a o de retorn de l’escola. També s’hi veuen

amb certa freqüència homes entre 18 i 50 anys, i alguna dona de tant en tant, d’origen

immigrant, asseguts als bancs sols o en petits grups. En general, la presència de

dones autòctones, tant en edat productiva i reproductiva com jubilades, a la plaça

durant els matins és pràcticament inexistent. Malgrat que a vegades hi ha dones

autòctones, la seva presència durant aquella hora és minsa. A vegades es troben

homes autòctons i immigrants a la plaça amb nens. És important destacar que la

presència de comerços i supermercats a prop de la Plaça, així com la seva proximitat

a escoles i guarderies, explica la presència de nens i nens així com el fet que sigui

utilitzada com a lloc de pas per anar de compres quotidianes i/o portar o recollir els

nens de l’escola per part d’adults i jubilats.

A les tardes entre setmana sol haver-hi més gent. Les entitats i els negocis solen estar

oberts en la seva totalitat, i això per se es tradueix en més activitat. A més, a partir de

les 17 hores s’observa la presència de nombroses mares (tant autòctones com

extracomunitàries), i pocs pares, assegudes als bancs parlant i observant els seus fills

jugar, així com grups de nens jugant tant al parc infantil com a la resta de la plaça.

Amb algunes excepcions, s’hi sol observar una segregació ètnica tant entre les mares

com entre els nens i nenes. Durant aquelles hores també es troba la presència de

joves, tant autòctons com d’origen immigrant que, o bé utilitzen la plaça com espai de

trobada i oci (seure als bancs i parlar, jugar a la pilota) o van i vénen entre la plaça i la

pista, on es desenvolupen cada dia activitats esportives (futbol, bàsquet, skate)

organitzades i gestionades per una representant de l’ajuntament. Malgrat que també

s’observa segregació ètnica i de gènere entre aquests joves (l’skate el practiquen en la

seva totalitat nois autòctons i els equips de futbol i bàsquet solen ser bastant


Estudi de casos

29

homogenis tant pel que fa a l’origen nacional com al gènere), converses amb la

coordinadora de la pista indiquen que la segregació ètnica ha disminuït durant els

últims anys i cada vegada participen més nenes en les activitats.

Trobem rellevant destacar que durant la tarda hi ha nombres importants de joves

marroquins que, en comptes de ser a la plaça, es concentren a una petita zona de

bancs a sobre d’ella, al peu del carrer Listz. Diferents converses tant amb ells com

amb veïns/es autòctons mostren que abans solien baixar directament a la plaça però

que fa uns 4 anys es van donar greus conflictes inter-ètnics. Potser és per això que els

joves marroquins sovint es concentren en la zona esmentada i no baixen a la plaça

fins a última hora de la tarda (o primera de la nit) que és quan les mares i els fills, així

com els usuaris de la pista i les altres entitats, marxen cap a casa.

Això ens porta a la franja horària d’entre les 21h i les 23h aproximadament, durant la

qual no sol haver gaire moviment a la plaça. En aquests darrers mesos de primavera i

d’estiu hi solia haver persones adultes autòctones assegudes a les terrasses del Bar

de la Mari i de l’Associació de Veïns. És, com dèiem, quan les persones de “perfil

familiar” i/o autòcton marxen, que sovint els joves marroquís concentrats a prop de la

plaça baixen i es concentren en bancs i prop de la zona infantil.

Durant els caps de setmana l’ús de la plaça és similar a entre setmana excepte pel

que fa a la seva entitat com a lloc de pas entre escoles i casa i per a gent que va a

comprar. La pista a vegades és tancada i d’altres ofereix activitats esportives, i això

sovint determina la presència o absència de gent jove. Converses amb veïns i veïnes

indiquen que quan la pista és tancada a vegades grups de nois joves salten la tanca. A

més, durant el cap de setmana es poden trobar més homes autòctons que durant la

setmana acompanyen a les dones i als nens a la plaça. La presència “més individual”

d’homes extra-comunitaris es dóna de manera similar a entre setmana, i els nois

marroquís segueixen oscil·lant entre el carrer Listz i la plaça depenent de l’ús que de la

plaça fan particularment les famílies autòctones.

Cal destacar que existeix poca visibilitat entre els diferents punts de la plaça. Això,

afegit al fet que hi ha espais molt estrets com la part d’accés des del Carrer Wagner,

crea una sensació d’inseguretat. D’altra banda, molts dels principals espais a la plaça

estan envoltats de reixes: L’Associació de Veïns, l’Escola Bressol i la pista esportiva.

Això fa que es puguin utilitzar poc uns espais que en teoria podrien ser oberts i dels

que podria haver una responsabilitat col.lectiva de la seva cura. La presència de reixes

també dificulta la creació de xarxes de comunicació entre diferents grups i convida al

vandalisme, com és el cas concret de salts freqüents a la pista esportiva quan aquesta

es troba tancada.

2.3.2 Lloreda

Mentre que La Pau es caracteritza pràcticament en la seva totalitat per estar composat

per vivendes de dues plantes d’autoconstrucció, Lloreda, presenta major quantitat de

construcció nova de pisos més alts. N’hi ha alguns carrers, no obstant, on els edificis

presenten un perfil similar al de La Pau. En general, els edificis baixos es troben a la


Estudi de casos

30

part més pròxima al barri de La Pau i els més alts comencen a abundar a mesura que

ens apropem a l’Avinguda Lloreda. Els carrers d’edificis baixos (Carrer Navata, Carrer

Sant Hilari, Carrer Núria) presenten un perfil similar a aquells de la Pau pel que fa a

voreres estretes, poc trànsit de cotxes i vianants i poca presència de comerços. Això

canvia en indrets com el Carrer Lepanto o l’Avinguda Lloreda, on els carrers tenen dos

carrils i dues direccions i on el trànsit de persones i cotxes, així com la presència de

comerços, són més abundants.

En contrast amb el barri de La Pau, Lloreda presenta un nombre important d’espais

públics. El Parc de les Muntanyetes (que limita amb tres altres barris), la Plaça de la II

República i la Plaça Dr. Flemming són alguns dels més significatius. Ens centrem en

aquesta informe preliminar en una descripció dels espais i dels usos del Parc de les

Muntanyetes el qual, malgrat que limita amb el barri de Lloreda i és utilitzat en gran

mesura per veïns i veïnes d’aquest barri, no pertany exclusivament a Lloreda i és

percebut com un parc del districte.

El Parc de les Muntanyetes ocupa un espai de frontera entre els barris de Lloreda, La

Pau i Montigalà. Ubicat en una totalitat de 35.000 m2, el parc constitueix un espai

públic de grans dimensions i incorpora dos equipaments del districte 8: el poliesportiu

de Montigalà i l’Àrea Bàsica de Salut – CAP Apenins-Montigalà. El complex programa

que el configurà i la diversitat de pendents que el composen l’han convertit en un espai

públic molt especialitzat.


Estudi de casos

31

Tenint en compte la gran extensió del Parc de les Muntanyetes, aquest pot ser

subdividit en 5 o 6 espais en funció de la distribució espacial del parc així com dels

usos diferenciats que se’n deriven. La presència de tants espais diferenciats fa que es

puguin dividir els usos o activitats presents en cadascun dels espais sense que es

molestin necessàriament entre ells. També existeix una quantitat de visibilitat important

entre els espais, el qual dóna sensació de seguretat. A més, la presència

d’equipaments com el CAP o el poliesportiu fa que el parc estigui socialment ben

comunicat i facilita la presència de diferents activitats i perfils socials durant el dia.

Finalment, és positiva la presència de gespa i d’arbres en diferents punts del parc, el

qual no és massa freqüent en les grans ciutats o àrees metropolitanes.


Estudi de casos

32

L’accés sud-oest, a través de l’avinguda Caritg – carrer Mendelsson dóna entrada al

poliesportiu Montigalà (2, plànol pàg.9) i a la plaça de pavimentació dura (1), prèvia a

les muntanyetes. Aquesta plaça defineix un espai homogeni, tant en termes de

pendent (5% aproximadament) com d’arbrat. La vegetació està disposada en una

retícula de 6 x 6 metres, excepte l’arbrat perimetral i el parterre on es disposa una

única palmera. La plaça, d’uns 2200 m2, està limitada topogràficament en tres de les

quatre cantonades que la defineixen: a la vessant oest i sud, un gran talús vegetal

incorpora el salt de cota amb el carrer Liszt (fins a 4 metres) i part del carrer

Mendelsson, i a la vessant nord-est per una de les dues muntanyetes que donen nom

al parc. La plaça constitueix un espai obert considerable amb bancs.

Aquest accés sud-oest, també ens permet una connexió longitudinal (3), de pendent

quasi inapreciable (propera al 2%). Aquesta línia divideix el parc en dos parts ben

diferenciades: la zona d’equipaments i el parc pròpiament dit, definit en les dues

muntanyetes.

Crida l’atenció de la plaça a l’inici del parc (1) el fet que, independentment del dia de la

setmana o l’hora del dia, sol estar bastant buida. Pel que fa als usos que solen fer-s’hi,

el perfil de veí i veïna que s’hi sol trobar amb més freqüència solen ser homes

autòctons jubilats. Particularment als matins, es concentren, sempre en petits

nombres, a prendre el sol, parlar. Sovint porten les seves gàbies d’ocells, i aquesta és

una pràctica que es pot observar a diferents punts de tot el barri, així com també en el

barri de La Pau. També s’ha observat aquesta pràctica entre homes gitanos de

diferents edats. Tanmateix, s’ha observat que aquesta zona del Parc serveix,

particularment entre setmana i durant el dia, com a lloc de pas per anar de La Pau a

altres barris com Lloreda i Montigalà i s’observen dones gran autòctones portant

bosses de la compra, mares i pares (tant autòctones com extracomunitàries) amb els

seus fills, avis i àvies passejant els néts, gent autòctona de diferents perfils passejant

el gos i gent jove anant i tornant de l’escola. Durant les nits aquest espai sol estar

bastant buit.

Des d’aquí es pot accedir a les dues muntanyetes (4), que limiten amb el carrer Listz.

Ambdós turons tenen més de 5000 m2 i un desnivell màxim de 10 metres. Cadascun

d’ells disposa d’una zona de jocs infantils a la corona i quatre accessos amb escales

de fusta i pavimentació de sauló. La resta de l’espai que es configura en pendent està

enjardinat i presenta una àmplia varietat d’arbres disposats de forma aleatòria.


Estudi de casos

33

Aquests espais estan envoltats per caminets de sorra i zona verda, on la gent va a

passejar, sovint amb gossos. Malgrat que aquests dos espais estan destinats a l’ús de

famílies amb nens petits, la pendent i relativa dificultat d’accés fa que normalment no

estiguin molt freqüentat per veïns i veïnes d’aquest perfil. D’altra banda, però, cal

destacar com a positiu el fet que les zones de joc infantil estiguin separades dels

carrers, el qual permet que les cuidadores/rs dels nens puguin desentendre’s de

qüestions com risc d’atropellament, fums o sorolls. En ells podem trobar mobiliari per

l’oci dels nens, entre 8 i 10 bancs per parc, una font d’aigua i varies papereres. El terra

és de sorra i sol estar relativament net.

Sovint s’hi troben homes autòctons jubilats, homes i alguns joves d’origen immigrant

prenent el sol i/o asseguts als bancs. El difícil accés i el relatiu aïllament segurament

també són factors per a que aquests espais no siguin gaire freqüentats a les nits

tampoc i diversos informants comenten que és en aquests moments (tant durant la

setmana com el cap de setmana) quan són utilitzats pel consum de drogues i alcohol.


Estudi de casos

34

Els equipaments (2 i 5), condicionats pels estàndards d’aquest tipus d’edificis públics

se situen a la vessant nord-oest del parc, amb més disponibilitat d’espai per ubicar-se.

Defineixen els racons que els envolten segons les condicions de la seva pròpia

geometria, per la qual cosa la configuració és més fragmentada i menys comprensible.

Per una altra banda, també s’ha possibilitat l’accés transversal al parc, des del carrer

Rossini a Liszt. Aquest, per les pendents més pronunciades que separen ambdós

carrers es produeix a través de dos rampes . La que dóna sortida la intersecció del

carrer Rossini i Apenins (6) recorre tres grans plataformes d’uns 700 m2 cadascuna.

Les plataformes són espais connectats entre sí amb escales, de pavimentació dura i

amb arbrat inexistent.

D’altra banda, la rampa que divideix les muntanyetes (7), es configura de forma molt

diferent. Amb una secció molt més reduïda (uns 10 metres aproximadament) es troba

enclotada entre els dos turons. Pavimentada amb sauló, té com a única funció

possibilitar la connexió entre el carrer Liszt i el centre del parc.

Tornant a la plaça de pavimentació dura (1), aquesta porta, a través del camí

longitudinal que travessa les muntanyetes i el poliesportiu de Montigalà, a la zona més

àmplia del parc, que a la vegada està subdividida en diferents seccions. La primera a

mà esquerra de la primera muntanyeta és el que es coneix com la zona d’skate. Allà

trobem múltiples bancs de pedra i una estàtua al mig. Els bancs, l’estàtua de ferro i les

múltiples rampes que l’envolten fa que aquesta zona sigui pràcticament en la seva

totalitat utilitzada, a qualsevol hora, per joves adolescents i autòctons que practiquen

skate. Mentre que una gran part del temps que s’hi passen allà estan patinant, a

estones també seuen als bancs a parlar, escoltar música o berenar.

A prop sovint trobem gent de totes les edats i orígens nacionals passant-hi, però

pràcticament mai s’hi queden o seuen. La presència dels joves patinadors és més

baixa durant els matins i solen concentrar-se en grups de fins a 20 o 30 d’ells a

vegades durant les tardes i les nits entre setmana i el cap de setmana.

Si ens continuem allunyant del barri de La Pau i avançant cap a Montigalà, ens trobem

amb una zona on hi ha un gran llac artificial (ha estat buit durant més d’un any però la

passada primavera l’ajuntament el tornà a omplir) rodejat a mà dreta per uns 15 bancs

en filera. Durant els matins entre setmana aquesta zona està pràcticament buida i

només s’hi troba algun home jubilat autòcton sol o amb els seus nets. A vegades s’hi

veuen dones grans autòctones, però menys. Converses amb els ocupants d’aquesta

part del parc indiquen que es mantenen allunyats de la zona d’skate de manera

conscient per la por que els fa ser envestits. A la tarda sol haver una major diversitat

d’usuaris, que van des de alguns grups de joves autòctons i en menor quantitat

d’extracomunitaris. També s’hi troben dones i homes grans autòctons asseguts als

bancs i algunes mares autòctones i extracomunitàries amb cotxets de nens. Durant les

primeres setmanes de l’estiu, abans que es tornés a buidar el llac, es va observar com

alguns nens, particularment d’origen immigrant, utilitzaven el llac per banyar-se. En

general el llac serveix de deixaderia per molts dels usuaris del parc i s’hi concentra

molta brossa i brutícia. És quan el llac es troba buit que els skaters l’utilitzen per


Estudi de casos

35

patinar i, de fet, tant els skaters com els usuaris més grans pensen que l’ajuntament

l’omple per a impedir que s’hi patini. A les nits, tant entre setmana com durant el cap

de setmana, aquesta zona sol estar buida excepte per la presència de grups petits o

parelles joves autòctones i immigrants.

Més enllà del llac, ja tocant a Montigalà, del costat del CAP, hi ha una canxes de

bàsquet. Allà s’hi solen trobar noies i nois (però sobretot nois) jugant aquest esport

durant el dia, amb la particularitat que s’hi solen trobar amb freqüència grups de pre-

adolescents i adolescents xinesos. També s’hi troben grups autòctons, que

normalment juguen de manera separada. A les tardes i els caps de setmana s’hi

poden trobar també grups de perfils similars jugant-hi, així com pares autòctons jugant-

hi amb els seus fills. Aquesta àrea sol estar buida durant les nits.

Cal destacar de nou que aquest parc se situa en la frontera de quatre barris diferents i

de diverses vies principals. Potser això explica el fet observat que és sovint utilitzat

com a lloc de pas. Les seves vies d’accés des del carrer Listz, carrer Wagner, carrer

Mendelsson i carrer Apenins fan que els usuaris més freqüents d’aquesta zona siguin

aquells que no s’hi aturen, és a dir, aquells que estan de pas i passen de llarg. Aquests

inclouen múltiples perfils depenent de les franges horàries: mares i algun pare amb fills


Estudi de casos

36

abans i després de l’escola, persones autòctones de diferents perfils passejant gossos,

adolescents caminant sols, famílies autòctones i immigrades, homes immigrats sols,

dones autòctones anant i venint de la compra, homes autòctons (i alguna dona de tant

en tant) jubilats... Apart del fet que les franges horàries poden marcar la diferència de

vianants o usuaris de pas, les diferències horàries i diàries d`ús d’aquest parc, amb

l’excepció de les zones infantils a Les Muntanyetes, no són significatives.

En síntesi, la principal diferència observada durant els mesos d’observació dels barris

de La Pau i Lloreda és el fet que mentre el primer únicament compta amb la Plaça

dels Músics com a espai públic significatiu, el barri de Lloreda, com es mostrarà més

detalladament en l’informe final, compta amb més quantitat i diversitat d’aquests tipus

d’espais. Mentre que aquest informe preliminar es centra en la Plaça dels Músics i el

Parc de les Muntanyetes, l’informe final inclourà també una anàlisi, en el cas de La

Pau, de les escales davant l’Escola Miguel Hernández com a espai públic

improvisat sobretot per joves d’origen llatinoamericà i de la Plaça Dr. Flemming i la

Plaça de la II República en el cas del barri de Lloreda.

En tot cas, els alts nivells de densitat en la totalitat del barri de La Pau es troben

reflectits en la definició i delimitació del seu únic espai públic concebut com a tal.

L’existència limitada d’aquest tipus d’espai en el barri fa que, en certa manera, els

veïns de diferents perfils nacionals, d’edat i de gènere, així com amb diferents usos de

l’espai, “facin torns” a l’hora d’utilitzar la Plaça dels Músics. Com analitzarem més

endavant, aquests “torns” són fruit de l’evitació inherent a tensions ètniques, entre

d’altres, de fons.

Això es dóna en contrast amb els usos observats en el Parc de les Muntanyetes, on

tant la delimitació com amplitud de l’espai permeten, en gran mesura, l’existència

d’usos diferenciats de manera simultània. Això no vol dir, però, que els usos del Parc

de les Muntanyetes, ni que el seu caràcter simultani, es donin sense l’existència de

problemes. Alguns d’aquests problemes, tal i com es mostrarà en l’informe final,

inclouen conflictes entre diferents grups d’edat de veïns i veïnes, així como dificultats

d’accés a les zones de parc infantil.


Estudi de casos

37

2.4 Recorreguts, socialitzacions i evitacions

En aquesta secció duem a terme l’anàlisi d’alguns dels usos més destacats que es

donen de l’espai públic a La Pau i a Lloreda. L’anàlisi es basa en la informació

recollida a partir de l’observació dirigida, els mapes d’usos i les entrevistes que els han

acompanyat i els grups de discussió. Hem emfatitzat tres tipus diferents d’usos a partir

dels quals organitzem la secció: recorreguts, socialització i evitació/conflicte. Malgrat

que fem l’esforç analític de desenvolupar-los per separat, la mateixa natura de

l’activitat de les persones a l’espai públic fa que sovint aquests diferents usos se

solapin, s’excloguin mútuament o es complementin. Aquesta relació dialèctica entre els

diferents tipus d’usos fa que sovint aquests no puguin ser explicats per separat o de

“forma pura”. Per exemple, és impossible explicar els recorreguts pels barris delcerts

col.lectius socials sense tenir en compte les zones que eviten. Arrel també de la

complexitat i diversitat dels usos de l’espai públic, a voltes limitem l’anàlisi de certs

usos a col.lectius socials determinats. En aquest sentit, mentre que en l’apartat de

recorreguts ens centrem particularment en dinàmiques de gènere i intergeneracionals,

adrecem l’eix d’origen nacional com a factor central en l’apartat d’evitació i conflicte.

2.4.1 Recorreguts configurats pels gènere

Els rols que homes i dones desenvolupen en la seva vida quotidiana urbana estan

força diferenciats i això sovint explica una diferenciació també en l’ús de l’espai públic

segons el gènere. Tal i com hem pogut observar en el treball de camp, les dones són

les encarregades en major grau de les tasques domèstiques i de cura. A més, en molts

casos- a excepció, com veurem a continuació, del cas de les dones marroquines- les

dones tenen cura dels infants i de la gent gran a l’espai públic. També són les dones

les que realitzen habitualment les compres i les que utilitzen amb més freqüència els

equipaments públics. Són totes aquestes activitats les que ens porten a afirmar que les

dones fan un ús més intensiu de la ciutat i dels seus espais públics.

Aquesta afirmació, no obstant, no s’aplica en el cas del col.lectiu marroquí. En aquest

cas s’ha corroborat que els homes fan un ús més intensiu de l’espai públic, realitzant

activitats de passeig i una socialització intensa als bancs del carrer.

“Nosotros, en el momento que Mohammed cierra el centro vamos allí donde está el parque de los pájaros, más arriba, por la noche, para pasar un poco, porque hay calor, mucho calor, porque no hay trabajo ahora, pasamos mucho tiempo ahí hasta la una o la una y media… Nos sentamos en los bancos. Y también bajamos al mar, pescamos, pasamos tiempo ahí en Badalona y Montgat, ahí donde están las rocas de Montgat… pescamos y eso”.

(Grups discussió, homes, adults, immigrants, marroquins, la Pau/Lloreda).

“Pues cada uno tiene su circunstancia. Pues alguien quiere trabajar pero no puede porque tiene problemas a lo mejor con el marido. El otro tiene problema que no puede trabajar. Ya sabes como tenemos la tradición


Estudi de casos

38

nuestra en el país que la mujer no tiene que salir fuera ni tiene que trabajar ni tiene que hacer estas cosas…”

(Grups discussió, dona, adulta, immigrant, marroquina, la Pau/Lloreda).

D’altra banda, les dones marroquines es veuen recloses a l’espai privat, i quan surten

a l’espai públic ho fan acompanyades dels seus marits, per portar els infants a l’escola

o per fer compres puntuals al barri:

“Nunca voy sola. Voy con mi marido”. (Grups discussió, dona, adulta, immigrant, marroquina, la Pau/Lloreda).

“Sí, a muchas no les dejan salir…”

(Grups discussió, dona, adult/a, immigrant, marroqui/na, la Pau/Lloreda).

“No. Yo he traído tres niños y nunca he salido. Hasta que la doctora dice que los niños tienen que estar al sol e ir al parque.(...) Yo un día, como estoy, ya sabes, como no hay familia, he venido yo sola aquí, no tengo a nadie, yo le he dicho a la doctora, yo no sé hablar mucho, pero bueno, con la tele y todo me he espabilado un poquito. Le he dicho, ‘doctora, mira, necesitamos ir al parque, que estamos muy aburridas, que las mujeres están en el parque el domingo y el sábado y quiero ir para hablar con ellas. Yo echo de menos las paisanas mías, ya sabes, como no conozco aquí a españolas ni tal, y como no sabía cómo es, cómo están las mujeres, no puedes meter con todo’. Pues eso, y, la doctora me ha dicho, ‘no te preocupes, tienes que venir tu marido para que…’ y mi marido… se ha enfadado conmigo. Se ha enfadado conmigo y me ha dicho ‘¿por qué le has dicho a la doctora?’. Él no es tonto… Y la doctora le dice, ‘no, no, tiene que ser… los niños tienen que coger el sol y tal… ya sabes, al final poco a poco…”

(Grups discussió, dona, adult/a, immigrant, marroqui/na, la Pau/Lloreda).

Com a conseqüència d’aquesta divisió de rols, els recorreguts en l’espai públic també

difereixen. En els comentaris següents de les veïnes, així com en la informació

resultant de les observacions dirigides que s’han fet a l’espai públic, podem observar

com les dones autòctones fan recorreguts que inclouen treball reproductiu i de cura a

banda del seu treball productiu o remunerat.

“Els recorreguts que faig cada dia són per anar a l’escola Folch i Torres per anar a buscar als nens, a la plaça dels Músics per deixar al nen a l’Esplai, a l’Ambulatori d’Apenins, al Ventura Gassol per anar a buscar a la meva neboda i al mercat del Fondo. Agafo també el carrer Listz per anar a casa després de la feina.”

(Fitxa de mapa, dona, adulta, autòctona, La Pau)

“Les dones descriuen recorreguts que passen per anar al parc amb els infants, o acompanyar-los a l'escola, fer la compra o anar a prendre un cafè”.

(Observació La Pau-Lloreda)

En canvi, pel que es desprèn dels comentaris dels homes autòctons i les observacions

dirigides, els homes fan recorreguts més linials d’anar i tornar de la feina, anar a veure


Estudi de casos

39

els fills fer activitats extra-escolars o anar als bars. Aquesta última activitat es dóna en

major mesura entre jubilats i homes a l’atur.

“Estoy en paro, así que prácticamente no salgo de este bar y otro que se llama Can Pagès. A veces voy al parque de Apenins i a Les Muntayetes a jugar con el niño. También voy al campo del Lloreda porque el chiquillo suele jugar los sábados o los domingos por la mañana”.

(Fitxa mapa, home, adult, autòcton, La Pau)

"Recorro yo solito todos los bares que hay en el barrio. El bar Pepe, el Antonio, la Mari, la China, el Paco… Pero a la compra no voy nunca, de corredor de bolsa nada. Y a los nietos tampoco los voy a buscar. Todo eso lo hace mi mujer. A veces voy a pasear a Lloreda, hasta el centro de Badalona”.

(Fitxa mapa, home, gent gran, autòcton, La Pau )

Passem ara a exemplificar amb els mapes realitzats les diferències de mobilitat entre

homes i dones autòctons al barri de la Pau. Com podem observar en el mapa del barri

de La Pau que descriu la pauta de recorreguts de les dones adultes, hi ha una major

afluència al carrer Wagner, carrer on es troben botigues, una escola, el CAP i, molt a

prop, el mercat provisional de Fondo. En el cas d’homes i dones autòctons del barri de

Lloreda, es presenta un contrast similar. Mentre que les dones freqüenten més

l’Avinguda Lloreda per fer les compres diàries, els homes concorreixen bars tant al

barri de Lloreda com al de La Pau, particularmente al carrer Listz.

Usos i polítiques d’espai públic a l‘entorn metropolità de Barcelona. Estudi de casos

40

Gràfica 2. Carrers recorreguts per les dones adultes autòctones de La Pau


41

Gràfica 3. Carrers recorreguts pels homes adults autòctons de La Pau


42

Gràfica 4. Carrers recorreguts per les dones adultes autòctones de Lloreda


43

Gràfica 5. Carrers recorreguts pels homes adults autòctons de Lloreda


Estudi de casos

44

Reprenent l’anàlisi de les tasques de la compra i la seva relació amb les pautes de

mobilitat, observem que, tant en el cas de La Pau com en el de Lloreda, els patrons de

compra són recurrents: les compres de la setmana o les de major volum en el cas de

la població autòctona es realitzen als centres comercials i aquesta és una tasca on es

veu involucrada la unitat familiar, particularment els adults. La pauta de compra dels i

de les marroquines difereix, no obstant, dels patrons de compra dels autòctons: els

homes realitzen les compres setmanals a les grans superfícies i les dones fan les

compres petites al barri. Aquesta divisió de les tasques és explicada, tant per part dels

homes marroquins com per part de les dones marroquines, en base a diferències

biològiques entre home si dones.

“Los maridos van a hacer las compras grandes y nosotras las compras más pequeñas”. “Las compras. Hace todo él. Porque yo no puedo con el peso [de la compra]”.

(Grup de discussió, dones, adultes, marroquines)

“El peso lo lleva el marido! En Marruecos, a los mercados, la mayoría, sólo van los hombres. En la mayoría. Puede salir una mujer viuda… o una, que el marido está fuera del país o bien está enferma”. “Bueno, claro. Yo no puedo coger el peso de la compra”. “Pues porque está acostumbrado a sufrir, para llevar el peso de las bolsas, del carro…”.

(Grups discussió, home, adult/a, immigrant, marroqui/na, la Pau/Lloreda).

Els recorreguts de la gent gran

Els usos de la ciutat no només reflecteixen diferències de gènere sinó també

intergeneracionals. Diferents grup socials presenten diferents necessitats i inquietuds a

l’hora d’utilitzar l’espai públic, i les persones grans no són una excepció. De la mateixa

manera que les relacions de gènere i les maneres en què aquestes organitzen la

divisió del treball dins les llars afecten en gran mesura l’ús de l’espai públic d’homes i

dones, l’edat dels informants també ha aparegut com una variable important a l’hora

d’explicar aquest ús. Mentre que aquesta variable també esdevé important a l’hora

d’entendre alguns dels conflictes i problemes de convivència que es donen als barris,

particularment al de La Pau, ens centrem aquí en com l’edat afecta els recorreguts

dels veïns i les veïnes.

Les persones jubilades, particularment els homes, mostren una clara tendència a

recórrer l’espai públic en forma de passejos. En el cas de les dones grans també

s’observen recorreguts per anar a fer les compres o ajudar amb les cures dels néts i

en el cas dels homes també s’ha observat que solen dirigir-se a bars.

L’observació dirigida mostra que als matins la majoria de persones que es troben a

places i parcs són senyors grans autòctons passejant o prenent el sol. Quan s’han vist

senyores grans aquestes normalment caminaven amb bosses o carros de la compra.

Els passejos tant d’homes com de dones grans sovint consisteixen en caminar cap als

diversos parcs i places de La Pau i Lloreda i a vegades a parcs de barris com


Estudi de casos

45

Montigalà o al centre de Badalona. Altres vegades, però, els passejos són erràtics en

el sentit que els veïns i les veïnes prioritzen caminar per carrers tranquils, amb voreres

i on hi puguin trobar bancs per seure-hi quan es cansen més que no pas dirigir-se a un

indret en concret. Tal i com alguns dels entrevistats expliquen:

Els diumenges vaig al camp de futbol del Lloreda a veure el partit. Si no hi vaig em quedo a casa o vaig a Blanes. Al parc de Les Muntayetes vaig quasi cada dia entre setmana. Sec i llegeixo un parell d’hores. A vegades vaig a passejar al Parc dels Soldats perquè és millor: n'hi ha menys gent i no hi ha cotxes. I a més el parc és molt gran.

(Fitxa mapa, home, gent gran, La Pau/Lloreda)

Voy al mercado de Fondo y al Súper en Ruperto Chapí. También voy al Dr. Flemming, la plaza de los Músicos y las Muntanyetes con los nietos. Por la noche no salgo porque me pierdo. Como no sé leer ni escribir pues me pierdo.

(Fitxa mapa, dona, gent gran, La Pau)

El següent mapa dels usos de l’espai públic d’homes autòctons jubilats, per exemple,

mostra com aquests circulen entorn i cap a parcs, per carrers de bars com el carrer

Listz on també gaudeixen de voreres amples i bancs i fins i tot per carrers com Navata

i rodalies per on senten que poden passejar tranquilament. Els destins i els recorreguts

registrat en el mapa mostren usos erràtics o no erràtics de passeig més que no pas

trajectes per anar a treballar o a realitzar tasques concretes.


46

Gràfica 6. Carrers recorreguts pels homes jubilats de La Pau


Estudi de casos

47

A banda de mostrar els carrers i espais pels que els homes jubilats de La Pau

transiten, el mapa també mostra certes zones d’evitació, concretament el carrer del

Rellotge i el carrer Jaén. En aquest sentit, el principal factor d’evitació en aquest grup

d’edat, factor que limita la seva capacitat de transitar pels barris, és la pròpia

morfologia dels barris i, particularment, la marcada pendent d’alguns dels seus carrers.

Com deia una de les veïnes entrevistades, “hay muchas cuestas”. D’altra banda,

també es pot observar en el mapa que hi ha nombrosos carrers del barri de La Pau

pels que, encara que no els marquen explícitament com a espais evitats, no hi passen

per la mateixa raó. En aquest sentit, tres senyors jubilats de La Pau explicaven que

La calle El Reloj por arriba no la subo por la pendiente. Me canso. Tengo una hermana que vive por allí y le pido que baje ella. Mi mujer está aún peor que yo.

(Fitxa mapa, home, gent gran, La Pau)

Es dificil subir las cuestas, pero tengo que subir por fuerza. Subo poco a poco. Me tengo que ir parando y voy descansando. La circulación de las piernas no la tengo bien.


Mi esposa va con caminador y sólo puede ir por la calle Amadeo Vives porque por las otras calles hay mucha pendiente.


Mentre que el problema d’accessibilitat resultant de les grans pendents d’alguns

carrers es dóna de forma especialment marcada en el barri de La Pau, veïns i veïnes

jubilats del barri de Lloreda també varen explicar que les pendents limiten la seva

mobilitat tant a l’hora de moure’s pel seu barri com per accedir a d’altres barris. En el

cas de persones amb autonomia restringida, les limitacions van més enllà de les

pendents i inclouen la falta de rampes als pas de vianants o la dificultat a l’hora

d’utilitzar serveis o transports públics de forma autònoma:

Con la silla de ruedas estoy muy limitada. Sólo puedo ir por las mañanas a los bancos de la plaza de la Segunda República con las amigas y al Casal d’Avis por las tardes. Al médico no puedo ir y me viene la doctora a casa. Me gustaría ir a la plaza del Reloj pero no puedo. La bajada sería fácil pero la subida costaría mucho. También me gustaría ir a Los Encantes de Lloreda, pero no puedo ir sola en el autobús. Mi marido está ya muy mayor para llevarme. No tiene fuerza.

(Fitxa Mapa, dona, gent gran, Lloreda)

2.4.2 Contrastos entre els recorreguts a La Pau i a Lloreda

Cal destacar que, més enllà de l’edat, les condicions físiques o morfològiques dels

carrers poden condicionar o limitar els recorreguts que tots els veïns i les veïnes fan

pels seus barris. En aquest sentit, malgrat que la preocupació vers l’efecte que les

marcades pendents tenen sobre els seus trajectes va aparèixer tant entre veïns de La


Estudi de casos

48

Pau com de Lloreda, si prenem en consideració el perfil oreogràfic de cada barri

arribem a la conclusió que les limitacions morfològiques són més notables en el barri

de La Pau. El següent mapa sintetitzador de les zones de recorregut, socialització i

evitació de tots els veïns de La Pau i Lloreda entrevistats mostra que els veïns de

Lloreda transiten de forma més lliure i eviten menys, per no dir gens, espais que els

veïns de La Pau:


49

Gràfica 7: Zones de recorregut, socialització i evitació dels veïns i veïns de La Pau i Lloreda


Estudi de casos

50

Com es pot observar en el mapa, espais com el carrer del Rellotge, el carrer Jaén, el

carrer Mozart i d’altres presenten una gran incidència d’evitació per part de les

persones que varen participar en l’estudi. Pel que fa al barri de Lloreda, no hi hem

trobat cap zona equivalent d’evitació. És a dir, els veïns de Lloreda apenes eviten

passar per espais concrets del seu barri. De fet, quan eviten carrers o places,

aquestes pertanyen al barri de La Pau o Fondo i solen coincidir amb els espais evitats

pels veïns i les veïnes de La Pau. A més, els recorreguts del barri de Lloreda són més

aleatoris i dispars, el que ens fa pensar que els veïns i les veïnes d’aquest barri no

organitzen tant els seus trajectes quotidians entorn a zones segures o accessibles,

sinó que transiten de manera menys premeditada. Aquesta diferència de patrons ens

porta a pensar que la morfologia dels carrers no és l’únic factor que possibilita o limita

la mobilitat dels veïns i les veïnes en cadascun dels dos barris. Mentre que

desenvolupem en més profunditat la noció d’evitació, així com els seus factors i les

seves conseqüències, en altres apartats de l’informe, cal destacar aquí que la principal

raó, exposada de manera repetida i consistent pels veïns i veïnes de Lloreda que van

ser entrevistats, que explica un trànsit més lliure o menys premeditat, és la percepció

per part d’aquests i aquestes de que el barri de Lloreda presenta una major cohesió

social en comparació al barri de La Pau. Aquesta percepció és transversal i compartida

pels veïns i les veïnes independentment de la seva edat, origen nacional o gènere:

Me gusta pasar por todas las calles. Como aquel que dice nací aquí. Llevo cincuenta y tantos años en la barriada y es como mi pueblo.

(Fitxa de mapa, home, gent gran, autòcton, Lloreda).

Cal destacar que la diferent percepció entre els dos barris s’explica en gran part per

les dinàmiques demogràfiques i poblacionals durant els últims anys, dinàmiques que

han fet que en aquests moments la taxa de població estrangera al barri de La Pau

sigui quasi el doble que la de Lloreda. Això i una major presència i visibilitat a l’espai

públic de persones grans que porten dècades vivint al barri, fa que aquest sigui

percebut com a més segur i tranquil i menys problemàtic que el de La Pau.

Este barrio [Lloreda] no está mal, pero si te vas a La Pau o a Santa Coloma está muy mal. Mucha gente muy mala. Aquí son todos españoles. Mucha buena gente y poca mala gente. En La Pau y en Fondo hay muchos moros que roban mucho: móvil, cadena, dinero, todo.

(Fitxa de mapa, home, adult, immigrant, xinès, Lloreda)

La calle Listz para arriba, los Músicos... Lo evito... Está clarísimo por qué. Por lo que hay. Mucha extranjería. No se puede ir. Y no soy racista. Hay mucha mierda y el olor... Nunca he tenido ningún problema, pero si que veo que las mujeres son muy soberbias, sobre todo las extranjeras. Voy por la cera con el carro y te tienes que apartar tú. Yo veo eso. La actitud. El olor... otra cultura. Son diferentes....Los olores... Y no es porque no haya limpieza, porque limpian cada día. Aquí también pasa... Y si tengo que llamar para quejarme llamo. Aquí [en Lloreda] es diferente. Somos vecinos de toda la vida. Es un pueblecito. Es diferente. Yo me siento con la gente mayor... con los abuelos.

(Fitxa de mapa, dona, adulta, autòctona, Lloreda).


Estudi de casos

51

Evito la calle El Reloj y la calle Wagner porque están llenas de... no es racismo ni ná. Estás incómoda. Hay veces que son descarados y te incomodan. Te dicen cosas que no vienen al caso. Y eso en Lloreda no te pasa. Aquí también hay innmigración, pero ahí está más concentrado. Además, hacen piña entre todos.

(Fitxa de mapa, dona, jove, autòctona, Lloreda).

Me gusta mucho este barrio porque no hay muchos extranjeros. Los extranjeros estropean el barrio y no tienen educación. Viene la basura de cada país. Me gusta más este barrio que La Pau porque está más tranquilo y sin extranjeros.


Mentre que la notable presència de població estrangera, i els estereotips que se’n

deriven, apareixen de manera reiterada a les entrevistes, s’ha observat evidència de

que la divisió entre La Pau i Lloreda, així com la percepció de Lloreda com a més

tranquil i en general desitjable per passar-hi i viure-hi, es remunta a etapes anteriors a

les onades immigratòries més recents i pot ser ubicada en el moment de la pròpia

construcció i creació dels dos barris. Mentre que no ha estat possible en aquesta

recerca comprovar aquesta “hipòtesi històrica”, la presentem aquí per tenir-la en

compte en futures investigacions o per profunditzar més en el futur en els col.lectius

imaginaris que diferencien els dos barris de manera tan notable:

La Balsa fue uno de los primeros barrios y algo de La Pau y de La Salut. Esto eran barracas. Lo demás eran montañas. Bajabas montaña a través. Siempre ha habido más relación con Fondo que con La Pau y con Badalona. Había mercados. Y ahora se dice, “voy a Badalona”, pero no se dice que voy a Santa Coloma, sino que se dice ”voy a la plaza del Reloj”. Se siente más cercana la Plaza del Reloj que la Plaza de los Músicos. Y entonces no había extranjeros, eh? Se han inventado ahora que la separación es por los inmigrantes, pero siempre ha sido así. Nosotros no íbamos a la calle Sevilla porque los niños eran demonios. Y ellos no venían aquí. Y Badalona también es algo extraño. Eran niños salvajes. Aquí te metían en un barreño y te lavaban, pero allí no los limpiaban. No íbamos. No nos dejaban. Igual te pegaban o estaban sucios, bañándose en un parque o en pelotas. Hacíamos el recorrido hasta Fondo bordeando ese barrio. Y aquí te lo dirá casi todo el mundo. No es que evite la Pau, es que por inercia no tienes amistades en esa zona. Nosotros no vamos allí y ellos no vienen aquí. Eso ha sido de toda la vida. Ha habido siempre una línea divisoria. Aquel barrio ha estado siempre degradado. De pequeños no nos dejaban ir allí porque iban en pelotas. Y no es que fuéramos mejores pero eran raros.


2.4.3 Socialització i espais de trobada

En aquest apartat s’examinen diferents dinàmiques de socialització en l’espai públic, i

es fa emfatitzant la importància de factors com l’edat, el sexe i l’origen nacional i/o les

interseccions entre tots ells afecten aquestes dinàmiques. Concretament ens centrem


Estudi de casos

52

en identificar alguns dels espais trobada i socialització ocupats per les diferents

persones que utilitzen l’espai públic. Per exemple, els centres comercials apareixen

com a espais de referència per als veïns i veïnes a l’hora de fer la compra, però també

com nous espais de reunió i oci, particularment entre les dones joves i adultes

independentment del seu origen nacional:

“A supermercados, para mirar qué hay y qué venden...” (Grup de discussió, dona, adulta, immigrant, marroquina, La Pau/Lloreda)

“Sí. Podemos estar en el parque de Les Muntanyetes, en el cine, en e Maggic, en Continente o dando una vuelta”

(Grup de discussió, dones, joves, autòctones, La Pau/Lloreda)

Les dones, de diferents grups d’edat i orígens nacionals, esmenten els centres

comercials, particularment el de Montigalà i el Maggic, com espais que sovint visiten

per realitzar compres als supermercats, per veure botigues i saber de les novetats i per

trobar-se amb les amigues o passejar. Mentre que les dones adultes, particularment

les autòctones, solen mencionar més la compra familiar com a activitat realitzada en

aquests espais, les dones joves els perceben més com a espais de socialització i oci

(Observació dirigida i entrevistes, La Pau-Lloreda).

Si ens endinsem més en l’anàlisi sobre les diferències en els usos de l’espai, hem

observat que en parcs i places de grans dimensions es concentren grups poblacionals

variats però, sempre que les dimensions dels espais ho permeten, es dóna una

segregació espacial en funció, principalment, del gènere, l’edat i l’origen nacional. Així,

la presència en un mateix parc no implica les mateixes formes de sociabilització dels

diferents ocupants. En aquest sentit, per exemple a Lloreda trobem que els homes que

pertanyen al grup de gent gran, en la seva totalitat composat d’autòctons, se

socialitzen habitualment al voltant d’un esport o joc com la petanca o passejant. Les

dones de la tercera edat, en canvi, se socialitzen més al voltant de trobades informals i

converses establertes en bancs o en zones de pas.

D’altra banda, tal i com es pot observar en els següents mapes (cercles verds),

malgrat les percepcions que puguin existir sobre un ús més intensiu de l’espai públic

per part de la població immigrada, els adults immigrants, particularment les dones,

semblen socialitzar-se en l’espai públic en menor proporció que els adults autòctons.

Mentre que en el cas de les dones adultes immigrades, particularment les

marroquines, una part important del poc temps que passen a l’espai públic està

relacionat amb tasques reproductives (portar als nens a l’escola i el parc, anar a

comprar, etc), els homes adults immigrants solen agrupar-se amb altres compatriotes

per realitzar alguna activitat esportiva (com jugar a criquet al Parc de Les

Muntanyetes) o per parlar i passar el temps en alguna plaça. En general, però, tots ells

exposen que passen poc temps a l’espai públic i que, més enllà de l’alta quantitat

d’hores que passen treballant cada dia per poder mantenir les seves famílies o tenir

cura de la casa, no tenen temps ni desig de passar més temps en l’espai públic amb

l’objectiu de socialitzar-se. Aquesta absència de socialització en l’espai públic és

particularment notable en el cas dels homes immigrants adults del barri de Lloreda. En


Estudi de casos

53

general els mapes confirmen les troballes de l’observació dirigida, que indica una

menor presència de la població immigrada adulta a l’espai públic al barri de Lloreda en

comparació amb el barri de La Pau.


54

Gràfica 8. Espais de socialització dels homes adults immigrants al barri de La Pau


55

Gràfica 9. Espais de socialització dels homes adults immigrants al barri deLloreda


56

Gràfica 10. Espais de socialització de les dones adultes immigrants al barri deLaPau


57

Gràfica 11. Espais de socialització de les dones adultes immigrants al barri de Lloreda


Estudi de casos

58

Pel que fa a l’ús de l’espai públic per a la socialització per part de la població més jove,

aquest està vertebrat per dos elements principals, aplicables tant als joves immigrants

com als joves autòctons: el desig de realitzar activitats esportives i la cerca de

privacitat o intimitat respecte al “món adult”. Per tal de poder comprendre la

complexitat d’aquests dos elements, els analitzem des dels eixos de gènere i d’origen

nacional.

Pel que fa a les dones joves, aquestes sovint expliquen que els agrada reunir-se en

parcs i places amb les seves amigues per parlar i estar plegades (Entrevistes a La Pau

i a Lloreda). Malgrat que a algunes els agrada realitzar activitats esportives, el més

comú es que s’asseguin a bancs en grups mixtes i no mixtes. Tal i com exposàvem

abans, un punt de trobada i de socialització per dones joves tant autòctones com

immigrades són els centres comercials. D’altres poden ser les entrades de les escoltes

i alguns parcs i places. En general, no obstant, tal i com mostren els següents mapes,

s’ha observat un menor ús de l’espai públic com a arena de sociabilitat per part de

dones joves que no pas els homes. Això es compleix tant en el cas de les joves

autòctones com en el de les immigrades.


59

Gràfica 12. Espais de socialització de dones joves immigrants al barri de La Pau


60

Gràfica 13. Espais de socialització de dones joves immigrants al barri de Lloreda


Estudi de casos

61

En el cas dels homes joves, tant autòctons com immigrants, s’ha observat un ús més

intensiu de l’espai públic com arena socialitzadora tant en comparació amb les dones

joves com, en el cas dels joves immigrants, en comparació amb la població adulta

immigrada. Com es pot observar en els següents mapes, els homes joves busquen

socialitzar-se particularment en espais on puguin dur a terme activitats esportives com

l’skate o el futbol. Això explica la seva presència freqüent a la zona de patinatge del

Parc de les Muntanyetes i en equipaments esportius com ara la pista de la plaça dels

Músics, la pista de l’Espai Lloreda i les pistes d’escoles del barri, com ara les de

l’escola Folch i Torres o el col·legi Miguel Hernández. Tal i com exposem en apartats

posteriors, el fet que la majoria d’aquests espais no estiguin oberts al públic després

de l’horari escolar fa que els joves hagin d’accedir-hi sovint de manera no regulada. A

més, particularment a partir dels 15 o 16 anys, també solen buscar espais situats en

zones més o menys amagades en parcs, places, entre blocs o amb certa protecció al

seu voltant per tal d’obtenir certa intimitat a l’hora de socialitzar-se. Alguns d’aquests

espais són, tal i com indica la gràfica 14, les escales situades davant l’entrada de

l’escola Miguel Hernández, particularment freqüentades per joves llatinoamericans i

zones concretes de la Plaça dels Músics o del Parc de les Muntanyetes, entre d’altres.


62

Gràfica 14. Espais de socialització dels homes joves immigrants al barri de La Pau


63

Gràfica 15. Espais de socialització dels homes joves immigrants al barri de Lloreda


64

Gràfica 16. Espais de socialització dels homes joves autòctons al barri de La Pau


65

Gràfica 17. Espais de socialització dels homes joves autòctons al barri de Lloreda


Estudi de casos

66

2.4.4 Evitació i conflictes en l’espai públic

En aquest apartat ens centrem ens el problemes de convivència que desemboquen en

l’evitació de certes àrees de l’espai públic i ens detenim a examinar dos elements

concrets. D’una banda analitzem els conflictes resultants dels patrons d’utilització de

l’espai públic per part de la població jove descrits en l’apartat anterior. D’altra banda,

fem un recorregut pels diferents processos d’evitació i conflicte resultants de la

percepció de la població immigrada, particularment els homes, com a font de

problemes, incivisme i inseguretat.

Els joves ocupen l’espai públic: conflictes amb els veïns i l’administració

Tal i com s’ha detallat en l’apartat anterior, hem observat diferents estratègies per part

dels joves per a cobrir les necessitats d’oci de diferents grups. Aquestes estratègies

presenten diferents graus d’acceptació per part dels veïns i de regulació per part de

l’administració local i, com a resultat, desemboquen en graus variables de conflicte.

Pel que fa a les pràctiques esportives, s’ha observat l’accés de diferents grups de

joves a espais i equipaments públics per a dur-les a terme. La pista de la Plaça dels

Músics, per exemple, fa temps que disposa d’un programa, el Projecte Pista,

supervisat per una educadora de l’Ajuntament i que garanteix i regula l’accés de

diferents col·lectius de joves per a poder jugar-hi a futbol, bàsquet i per a patinar-hi.

Això ha permès una activitat esportiva constant durant la setmana i la celebració de

tornejos i altres activitats. Mentre que el Projecte Pista ha rebut una reacció negativa

per part d’alguns veïns autòctons per la percepció que està únicament destinada als

joves immigrants, en general ha rebut una acceptació positiva per part dels habitants

del barri i està funcionant de manera satisfactòria (Grup de discussió, tècnics de

l’Ajuntament, La Pau/Lloreda; Observació dirigida La Pau).

Mentre que el Projecte Pista ha estat una resposta per part de l’Administració per

intentar respondre a les necessitats d’oci dels i les més joves del barri i la seva

demanda d’espai públic per a poder practicar esports, no obstant, la informació

recollida durant la recerca mostra que aquesta resposta no ha estat suficient.

L’observació dirigida, per exemple, ens ha portat a presenciar l’accés “no regulat” ni

autoritzat de joves, particularment immigrants, a d’altres equipaments esportius dels

barris de Lloreda i de La Pau.

Els casos concrets que hem pogut observar han estat els de l’escola Folch i Torres,

l’escola Miguel Hernández i la pista de l’Espai Lloreda. En tots els casos l’ús observat

ha estat durant horari no escolar (quan els equipaments estaven tancats al públic) i per

part de joves llatinoamericans (ens els casos dels col·legis Folch i Torres i Miguel

Hernández) i d’origen asiàtic (en el cas de l’Espai Lloreda). Degut a que fora d’horari

escolar aquests espais es troben tancats, els joves hi accedeixen saltant les tanques

i/o fent-hi forats. Quan se’ls pregunta la raó del seu ús no regulat d’aquests espais

responen que hi ha una falta d’espais no privats per a poder practicar esports. Arrel


Estudi de casos

67

d’aquesta resposta se’ls ha preguntat perquè no intenten accedir a la Pista de la Plaça

dels Músics, i la seva rèplica ha estat, de manera consistent, o bé que prefereixen

estar en espais que no estiguin regulats o controlats pels adults o per l’Administració o

bé que quan han intentat accedir al Projecte Pista se’ls ha respost que no hi havia

places disponibles per a més equips.

Un altre exemple d’ocupació no regulada de l’espai públic per part dels joves és l’ús de

l’àrea de patinatge del Parc de les Muntanyetes a prop del CAP d’Apenins per part de

nombrosos joves autòctons, que hi van cada dia a practicar skate. Se’ls pot trobar a

qualsevol hora i qualsevol dia de la setmana, però s’hi solen concentrar en grups més

grans a les tardes i als vespres. Hem arribat a observar fins a uns 30 joves patinant a

la vegada i, amb poques excepcions, no solen sortir de l’àrea que limita amb el llac, les

escales cap al CAP i el caminet que ve de La Pau.

Finalment, tal i com es pot observar en els mapes que mostren els espais de

socialització de les persones joves a La Pau i Lloreda, moltes d’aquestes solen

concentrar-se en espais relativament reclosos on poder parlar, escoltar música, fumar,

beure i fins i tot ballar. L’exemple més notable d’aquest tipus d’ús de l’espai públic per

part dels i les joves són les escales del carrer Miguel Hernández, just davant de

l’escola Miguel Hernández. És cap al final de la tarda i durant el vespre que es

concentra a la part de baix del carrer, just amunt de les escales, un grup de joves

llatinoamericans, majoritàriament equatorians. Entre setmana se’ls pot trobar (amb

diferents graus d’afluència) entre les 17 fins a les 21 o les 22 hores. Quan es troben

allà seuen a les escales o als murs dels jardins i conversen. A vegades escolten

música dels seus telèfons mòbils i juguen a pilota al carrer. A més, malgrat que això no

s’ha observat directament, segons els testimonis dels propis joves, dels veïns i d’altres

usuaris de l’espai, a les nits a vegades salten les tanques de l’escola per poder-hi

practicar esports a dintre.

Durant les tardes i vespres també es poden trobar a diferents alçades del carrer

(encara que més amunt d’on se situen els joves llatinoamericans) petits grups de joves

i adults marroquins que seuen a parlar i a fumar. Els joves marroquins normalment no

es barregen amb els joves llatinoamericans.

Aquest ús per part de joves immigrants s’intensifica durant els vespres i les nits dels

caps de setmana. Durant aquestes franges horàries s’han arribat a observar

concentracions de fins a 15-20 joves llatinoamericans, majoritàriament nois, reunint-se

durant hores a parlar, escoltar música, beure i fumar. S’ha observat que, malgrat que

se socialitzen en aquell espai durant fins i tot vàries hores, cap allà a les onze de la nit

marxen plegats a altres indrets com Santa Coloma o Barcelona. Durant les nits també

s’ha observat una presència més marcada de joves marroquins reunits en petits grups,

que a vegades inclouen a noies joves autòctones. La presència de veïns adults del

carrer en aquesta franja horària és pràcticament inexistent.

En general, tots aquests diferents usos de l’espai públic per part de grups de joves,

tant autòctons com immigrants i majoritàriament encara que no exclusivament homes,

han provocat conflictes amb els veïns i l’administració. En tots els casos els veïns es


Estudi de casos

68

queixen del soroll que la presència dels joves provoca així com d’altres comportaments

que ells perceben com a incívics (com el consum d’alcohol i el consum de drogues) o

perillosos (com el patinatge). Els conflictes amb els veïns s’ha donat de forma

paral·lela (i sovint complementària) amb l’Administració, ja que aquesta vigila el

consum il·lícit de drogues, les molèsties que els joves puguin ocasionar als veïns i els

diversos incompliments que es poden donar de l’Ordenança de Civisme com per

exemple el consum d’alcohol al carrer o el patinatge més enllà de zones autoritzades.

En l’apartat sobre governança analitzem més en profunditat els diversos conflictes

d’interessos que aquests usos han provocat i els intents de resolució, tant formals com

informals, que s’han donat per solucionar-los.

La construcció de l’alteritat: percepcions de l’immigrant en l’espai públic

La intensitat de les onades d’immigració extracomunitària arribant a les ciutats i els

barris de l’Estat espanyol i Catalunya en les últimes dècades inevitablement ha tingut

un impacte en les maneres en què l’espai públic i les dinàmiques socials que en ell s’hi

donen són percebudes i fins i tot viscudes tant per les persones autòctones com per

les nouvingudes. Badalona, i més concretament La Pau i Lloreda, no en són una

excepció.

Hi ha múltiples maneres en les que l’”altre” s’ha incorporat a les “nostres” ciutats, les

“nostres” escoles, els “nostres” barris, els “nostres” carrers, les “nostres” places... La

riquesa i diversitat cultural i de costums que podem trobar actualment a l’espai públic

és sense dubte un dels resultats més visibles de la immigració més recent. No obstant,

aquest no és l’element que els veïns i les veïnes de La Pau i Lloreda solen destacar a

l’hora de verbalitzar la seva percepció de la immigració ni del paper que aquesta ha

tingut en la reconfiguració del seu ús de l’espai públic en els tres barris. Les principals

percepcions que s’han trobat durant el procés de recerca poden dividir-se en tres

categories: L’”altre” com a usurpador; l’”altre” com a amenaça; l’”altre” com a incívic

A continuació realitzem una exposició i explicació de cadascuna de les tres categories

a partir de l’anàlisi les dades obtingudes en les entrevistes, grups de discussió i

observació realitzats als dos municipis. Com es veurà, la construcció de l’”altre” i l’ús

que aquest fa de l’espai públic ha de ser entesa des d’una perspectiva interseccional,

ja que realitats, experiències i percepcions econòmiques, ètniques i de gènere, tant per

part dels i les autòctones com de les nouvingudes, interactuen, es complementen i

reforcen en aquest procés.

L’”altre” com a usurpador

Durant els últims anys s’ha destacat als mitjans de comunicació i al debat polític la

percepció de la població immigrada com a “usurpadora” de llocs de treball i recursos

públics. Aquesta visió s’ha accentuat des de l’inici de l’actual crisi econòmica i fins i tot

va justificar l’any passat una restricció dels mecanismes d’entrada de la població


Estudi de casos

69

extracomunitària amb l’objectiu de protegir els llocs de treball “dels espanyols”. En

l’imaginari social, qui apareix com usurpador dels “treballs locals” és l’home immigrant.

Aquesta “diferenciació sexual de la usurpació” s’explica per ideologies de gènere

compartides que han presentat històricament l’home com a breadwinner i la dona com

a principal (i únicament) encarregada de la cura i la reproducció

Aquesta percepció de l’”altre” com a usurpador pot ser trobada tant a La Pau com a

Lloreda. Cal destacar, no obstant, un cop analitzada la informació obtinguda dels dos

barris, que on es dóna de forma més accentuada és al barri de La Pau, mentre que a

Lloreda es troba de manera més subtil. Tenint en compte els actuals percentatges de

població immigrada a cada barri, es troba una certa correlació entre proporció de

població immigrada i prominència de la percepció de l’”altre”/a com a usurpador/a. Les

crítiques pel suposat ús excessiu dels serveis públics provenen majoritàriament de

dones autòctones adultes, suposem que perquè elles són les encarregades de dur als

membres de la família a indrets com el CAP o l’escola. En general la construcció de

l’”altre” com a usurpador es refereix tant a les com els immigrants. Aquesta construcció

rarament prové d’experiències o casos concrets i respon més freqüents a afirmacions

generals i bastant abstractes.

En el cas del barri de La Pau, on s’ha observat una forta incidència de l’augment de

l’atur en els últims mesos, hi ha varis informants que identifiquen la manca d’ocupació

com un greu problema. Quan se’ls ha preguntat quins conflictes troben que es donen

al barri, la percepció que els “problemas del barrio es el trabajo y lo demás son

tonterías” ha sorgit en més d’una ocasió. En aquest sentit, una veïna de Lloreda es

queixa precisament de que el problema és que

No me parece mal [que vengan los inmigrantes], pero nos quitan el trabajo a nosotros. Les dan el trabajo a ellos antes que a nosotros. Pero hay muchos españoles parados. ¿Por qué no cogen a gente española? ¿Por qué no cogen a gente nuestra?

(Fitxa mapa, dona, gent gran, autòctona, Lloreda).

En l’actual context de crisi, és freqüent trobar percepcions que identifiquen la

presència de la immigració com a causa de les dificultats econòmiques. Els i les

immigrants en són conscients:

Nos insultan por la calle. Nos dicen que venimos de otro país. ‘Que sois moros, que os vayáis a vuestro país, que nosotros nos quedamos sin trabajo... Nosotros primeros aquí de españoles... Cada uno ha venido a trabajar y hay mucha gente, buenos y malos, en todos lados

(Grup de discussió, dona, adulta, immigrant, marroquina, Lloreda)

Mentre que aquestes informants es refereixen concretament al treball assalariat, s’ha

observat una percepció similar pel que fa a la propietat i gestió del comerç local al

barri. En el barri de La Pau, per exemple, s’ha observat que pràcticament la meitat dels

comerços al carrer Mozart i les seves rodalies estan regentats per persones


Estudi de casos

70

immigrades (Observació dirigida, La Pau). Aquesta “substitució ètnica” en el comerç

provoca ressentiment entre algunes veïnes i veïns autòctons, ja que s’associa amb un

progrés econòmic “excessiu” de la població immigrada:

Los pakis son gente mala. Están ocupando todo el barrio. Muchas pelas tienen los chinos y los pakis. Cogen todas las tiendas y bares y arrasan. Son los que más dinero se llevan y me molestan

(Fitxa mapa, home, jove, autòcton, La Pau).

A banda d’aquest ressentiment pel que es viu com a una ”usurpació de recursos” i una

posició d’avantatge econòmic respecte a la població autòctona, hi ha també una

percepció per part d’alguns comerciants de La Pau de “competència deslleial” per part

dels comerciants immigrants, la qual té un impacte negatiu en el benefici econòmic del

comerç autòcton:

Els xinos aquests són l’hòstia perquè vénen amb uns preus que et reventen. Ells passen amb un grapat d’arròs a la setmana però nosaltres no. Posen preus baixos i foten als que tenen al costat. [D’aquesta manera] reventen tot el que hem aconseguit. Hem hagut de baixar preus, i no 5 o 10 cèntims. El que cobro ara per un quinto ja ho cobrava fa 4 o 5 anys

(Fitxa mapa, home, adult, autòcton, La Pau).

La competència viscuda en l’àmbit del treball i el comerç també s’observa, com

s’introduïa anteriorment, en l’àmbit dels serveis i recursos públics. Particularment en el

cas de La Pau i Lloreda s’ha observat una falta de disponibilitat d’espai públic per a la

pràctica de l’esport. Mentre que aquest fet està relacionat amb un procés generalitzat

de reducció d’espais esportius d’ús públic durant les dues últimes dècades, la

percepció per part d’alguns veïns i veïnes és que això es deu a un ús privilegiat

d’aquests espais per part de la població immigrant i particularment els seus homes

joves. La gestió i control que per part de l’Ajuntament es realitza de la pista esportiva

adjacent a la plaça dels Músics és llegida com un procés d’expulsió de la població

autòctona d’aquest espai. Aquest suposat privilegi a l’hora d’utilitzar certs espais

també és atribuït a la població immigrada en serveis com beques de llibres i menjador

a les escoles:

Es patético tenerla tan cerca y no poder utilizarla. Por normal general se la quedan los extranjeros. A los del barrio no nos abren la puerta. La señora que tramita esto sólo trata con “ellos”. Todo el racismo que tú quieras. Como para no ser racistas. Me tengo que ir a Santa Coloma pa que [los niños] puedan jugar, porque la [pista] de aquí siempre está cerrada. Me parece muy bien que integremos a la gente, pero no los estamos integrando. Les estamos dando lo que corresponde a los nuestros. Un ciudadano medio no tiene ayudas de nada. Parece racismo, pero racismo es que yo, aunque lo declaro todo, aunque tengo tres hijos, no puedo presentar beca de libros ni de comedor

(Fitxa de mapa, dona, adulta, autòctona, La Pau).


Estudi de casos

71

De manera similar, persones jubilades de Lloreda es queixen que l’Ajuntament

planifica destinar espai públic per a l’ús d’entitats i associacions d’immigrants mentre

que el Casal d’Avis de Lloreda es troba en molt mal estat:

El Casal d’Avis está hecho una pena. Este barrio es de los más antiguos de Badalona, pero uno de los más dejados. Es el más pobre y cutre de todos. Los lavabos huelen que te puedes morir, hay ratas... Lo hemos hablado 50.000 veces y no sirve de nada. No lo arreglan. Estamos pidiendo más espacio porque cuando hay baile esto se pone abarrotao. Pero estamos hasta las narices. Antes se lo dan a los chinos y a los moros que a nosotros. Con esto que quieren hacer de la Coordinadora de Entidades, lo veo mal. Porque ese espacio lo hemos pedido para nosotros mil veces. Pero tampoco. Dicen que no hay dinero. Pero los impuestos siguen subiendo.

(Fitxa de mapa, dona, gent gran, autòctona, Lloreda).

La construcció de l’”altre/a” com a usurpador/a va fins i tot més enllà de la mera

apropiació de recursos ja de per si escassos i passa per la presentació de l’autòcton/a

com a víctima arrel de la creixent dificultat que té a l’hora d’accedir a aquests recursos.

A més, l’autòcton/a també és víctima pel fet de no ser privilegiat/da davant de

l’”altre/a”. És a dir, el tracte igualitari en l’accés a recursos públics és percebut com a

inherentment injust i discriminatori cap a “la gent d’aquí”. Per a ells i elles, una gestió i

distribució justes dels recursos públics i del treball passaria per privilegiar l’accés a

aquests recursos per part de la població autòctona en detriment del dels immigrants o,

en altres paraules, una “discriminació positiva” de la població autòctona.

L’”altre” com a amenaça

A banda de la percepció d’usurpació de recursos econòmics i socials per part de la

població immigrant, s’ha observat durant la recerca una construcció de l’”altre” com a

font de problemes o fins i tot de perill en l’espai públic. Aquesta percepció s’ha trobat

de manera molt marcada al barri de la Pau i de forma més lleu a Lloreda. D’aquesta

manera, de nou, la proporció de població estrangera a cada barri és directament

proporcional a la percepció dels immigrants com a possible perill o amenaça.

Aquest discurs està focalitzat exclusivament en els homes immigrants i els identifica

com a amenaça en tres sentits diferents. D’una banda, l’home immigrant és vist com a

delinqüent en potència i la seva presència provoca una sensació d’inseguretat davant

la por al robatori o la venda de drogues, entre d’altres activitats il·lícites. Els homes

immigrants, particularment els joves, també són vistos com a amenaça en el sentit que

tendeixen a provocar o veure’s involucrats en baralles o violència al carrer. Finalment,

els homes immigrants, particularment els joves, són percebuts com a assetjadors

sexuals al carrer i fins i tot agressors en potència.

Aquestes tres dimensions de l’”altre” com a amenaça accentuen qualitats i trets

definidors de la masculinitat en tant que agosarada, agressiva i dominant. No obstant,

no són aquests “trets masculins” en si els que proporcionen la sensació d’amenaça


Estudi de casos

72

sinó la seva intersecció amb l’alteritat racial en un context de marginació social i

laboral determinat. Diferents tipus d’alteritat (marroquins, llatinoamericans, xinesos,

etc.) en combinació amb diferents graus de marginació socioeconòmica i fins i tot amb

diferents sectors d’edat desemboquen en graus o tipus d’amenaça o perillositat

canviant. És a dir, la masculinitat i l’alteritat no són percebudes com a amenaça o perill

de manera abstracta sinó que s’insereixen en contextos socials determinats

organitzats per interseccions concretes d’eixos de desigualtat (vegi’s Ezquerra 2008a).

La percepció de l’home immigrant com a delinqüent es troba focalitzada sobretot en

els homes marroquins que ocupen i circulen per certs carrers de la Pau i del barri de

Fondo (Santa Coloma de Gramenet). Mentre que aquesta percepció és particularment

accentuada al barri de La Pau, quan els veïns i veïnes de Lloreda parlen de l’”altre”

com amenaça ho fan referint-se també als homes marroquins presents a certs carrers

de La Pau i de Fondo. La majoria d’aquestes descripcions provenen de la població

autòctona però, curiosament també l’hem sentida de dones i homes xinesos de

diferents edats. Aquesta percepció és la principal raó darrera l’evitació de certes zones

d’aquests barris per parts de nombrosos subjectes de la recerca, que l’han explicitada

de la següent manera:

No me gusta la calle Mozart porque hay mucho moro. Tengo que ir por allí, pero por la noche me da miedo. Nunca me han hecho nada, pero los moros quitan mucho a otras personas, como a la madre de mi amigo

(Fitxa de mapa, dona, jove, immigrant, llatinoamericana, La Pau)

Evito la calle Jaén y la calle Sevilla (...) De hecho, si no es gente que ya vive allí yo creo que nadie pasa. Son callejones. Calles pequeñas. Prefiero pasar por calles más anchas porque son más seguras. A mí nunca me ha pasado nada, pero oigo mucho que hay robos y drogas (...)Por la parte de arriba de la calle Mozart también intento no pasar. Hay muchos problemas. Un amigo mío vive allí. Una noche bajando vinieron tres moros y selo quitaron todo. Cerca de Mozart una vez robaron a una señora china a las 16:30! Le tiraron de la cadena. Suele ser gente árabe. La policía dice que se tiene que decir gente árabe y no moros para evitar problemas.

(Fitxa de mapa, dona, adulta, immigrant, xinesa, La Pau).

Yo creo que la gente que está viniendo aquí son chorizos y marginados... Sean extranjeros o no, pero aquí abundan los extranjeros. La gente de toda la vida es muy maja. Y el 95% de los chorizos son extranjeros. Esto se conoce como Chinatown, ya que existe una inmensa mayoría de extranjeros. Los chinos no se meten con nadie. No tengo ningún problema con ellos. Pero los moros, los árabes... son indeseables. Ellos son la delincuencia de este barrio, la droga... y cuadra que son ellos. Lo que odio es esto. Me da igual que sean españoles o no. Pero da la casualidad que no lo son. No soy racista y no soy xenófobo. En la panadería de la esquina de la calle Listz con Mozart, a las 11 de la noche, verás cómo venden papelinas. Y son moros.

(Fitxa de mapa, home, adult, autòcton, La Pau).


Estudi de casos

73

Una altra construcció de l’home immigrant, particularment dels joves marroquins,

reproduïda per la població autòctona és com a violent o participant en baralles o

conflictes a l’espai públic de manera freqüent. Les baralles se solen donar amb altres

grups d’homes immigrants com els xinesos o amb grups de nois joves d’ètnia gitana.

Mentre que el grup ètnic amb qui els veïns i veïns visualitzen que els joves marroquins

es barallen és variable (xinesos, gitanos, rumanesos, etc., però mai autòctons), la

presència dels marroquins en aquests relats és una constant. Aquesta percepció de

l’”altre” com a amenaça a vegades se solapa amb la de l’”altre” com a delinqüent,

particularment com a venedor de drogues o lladre:

Evito la calle Litsz, la calle Beethoven, el pasaje Beethoven y la calle Wagner. Nunca he tenido ningún problema en esas calles, pero veo cómo los tienen los demás. En la calle Listz, un día viniendo en coche con toda la familia vi a unos 8 chinos llevándose a un moro para apalizarlo. Otro día vi a dos moros apalizando a un chaval para robarle. Otro día vi a unos chicos en Beethoven apalizando a un abuelo de 80 años. Ahí si que me metí por medio. Acabamos en la policía pero no les pueden tocar porque son menores.

(Fitxa de mapa, home, adult, autòcton, La Pau).

La calle Jaén, si voy sola la evito. La veo muy… No me gusta, vamos. La veo muy sola siempre. Y si voy con los niños tampoco. Por todos los moros que hay por ahí. La calle del Reloj depende a qué horas. A partir de las 20 o así la evito, y más si voy sola. Es por lo que hay metido. Todos los moros y todo eso que se ponen por ahí. Nunca he tenido ningún problema, pero cada vez que pasas se están peleando y eso. Y no es de agradecer con los niños.


En la calle Sevilla una vez vi a unos moros peleándose a navajazos. Hay mucho moro por allí. Te dicen, "amigo ¿quieres chocolate?", sobre todo por la noche.

(Fitxa de mapa, home, jove, autòcton, La Pau/Lloreda).

Aquesta percepció es tradueix, tal i com es mostra en els següents mapes d’usos de

l’espai, en una important evitació de certs espais per part de dones i homes adults

autòctons. Els espais d’evitació estan marcats en vermell en els mapes. En el cas dels

homes, les raons exposades per explicar l’evitació són no involucrar-se en baralles i

protegir les seves famílies. En el cas de les dones, tot i que hi ha una preocupació pel

tipus de situacions a les que poden estar exposats els seus fills, també temen per la

seva pròpia integritat i expressen de manera explícita, contràriament als seus

homòlegs masculins, por a passar per certs carrers. En aquest sentit, l’evitació de

l’espai públic en tant que mecanisme de defensa de l’”altre” com a amenaça, està

profundament marcada pel gènere i, com s’exposarà més endavant, per l’etnicitat:


74

Gràfica 18. Carrers evitats pels homes adults autòctons de La Pau


75

Gràfica 19. Carrers evitats per les dones adultes autòctones de La Pau


Estudi de casos

76

Cal destacar que s’ha trobat consciència entre els immigrants del barri de La Pau del

discurs que els presenta com a amenaça. Segons els testimonis recollits, aquest

discurs provoca ressentiment entre molts d’ells davant una hostilitat i estigmatització

que viuen com a immerescuda i fins i tot els fa alterar l’ús que solien fer de l’espai

públic per evitar-se així problemes o malestar. Segons ells, aquesta estigmatització no

prové només dels veïns autòctons sinó que també la troben en la mateixa policia:

De fet, evito la plaça dels Músics (...) [L]a gent, a la mínima que ens veuen junts en ple estiu a la nit truquen a la Urbana. Fa temps vam tenir una baralla amb la gent del Bar de la Mari i el Bar Sueños. Fa uns anys i van venir els de la tele. Els del barri venien amb les seves famílies per a que no juguéssim. Ocupaven tots els bancs per a que no hi hagués espai per nosaltres. I ens vam anar cap amunt. A la zona de dalt. Ara ens evitem. Per això no m'agrada venir (...) Hi ha molta policia i no pots circular sense DNI. Passo de que m'estiguin aturant cada dos per tres. Si et veuen amb dos o tres de la teva edat "tipus magrebí" ja et demanen els papers. També evito les zones per les que passen els que venen [drogues] com el carrer del Rellotge. Encara ho evito més que la plaça dels Músics. Per la mateixa raó, però pitjor encara. Té pinta de ser zona de traficants. No vull que m'identifiquin amb això

(Fitxa de mapa, home, jove, immigrant, La Pau).

Sento que hi ha racisme. Que n'hi ha un munt. "Oye, moro de mierda. Vete a tu casa!!". Fins i tot la policia. Un urbano que ve sempre, vell amb ulleres, sempre, quan arriba, diu "siempre molestando. Iros a vuestro puto país!!". Un dia li vaig demanar respecte, però provoquen. I si els poses la mà a sobre t'acusen d'agressió. Algun dia ho gravaré. M'ha passat 5 o 6 vegades. Per això no vinc. Aguantes una mica però t'acabes atipant. I saltes perquè et fa mal. Et provoca fúria. És lo típic que passa

(Fitxa de mapa, home, jove, immigrant, La Pau).

M: Por ejemplo... hay veces que si vas durant el día dicen, ‘mira, han venido los moros’. Si hay gente aquí, por ejemplo, y tú te vas a sentar, ellos se van. A: ¿Os tienen miedo? M: Nosotros tenemos mala fama.

(Grup de discussió, homes, adults, marroquins, La Pau)

Finalment, “l’altre en masculí” també és vist com una amenaça en tant que és un

assetjador sexual o fins i tot un agressor en potència. Aquest discurs prové

particularment de noies joves autòctones i llatinoamericanes i de dones adultes

mostrant preocupació per les seves filles. Mentre que les noies autòctones i

llatinoamericanes perceben els joves marroquins com la principal amenaça, la font de

perill canvia segons l’origen ètnic de l’informant. Aquesta por o preocupació davant

l’assetjament o amenaça sexual per part de l’”altre” té una forta incidència a l’hora de

fer que aquestes dones evitin certs carrers i altres espais públics.

Paso por todos los sitios. No me da miedo ninguno. A veces, si es muy tarde, en la calle Mozart con la esquina con Músicos, hay muchos moros y siempre molestan. Dicen cosas como "guapa!". A veces te siguen y no


Estudi de casos

77

mola. No les tengo miedo pero tampoco tengo ganas de escucharlos todo el rato

(Fitxa de mapa, dona, jove, immigrant, La Pau).

Hay un montón de calles que evito. La calle Sevilla, la calle del Reloj, la calle Miguel Hernández, la calle Jaén, la plaza el Reloj, la calle Wagner… No paso a ninguna hora. Eso es lo peor. No se puede pasar. Está lleno de moros y no son personas normales. Son salvajes. Si pasas te acabas peleando. Siempre que paso tengo problemas. Se pasan un montón: "¡morena, si te pillo te follo!". Es muy agresivo. Te cantan. Yo me reboto. Sobre todo hay moros y rumanos. De españoles pocos te encuentras y van callaítos

(Fitxa de mapa, dona, jove, autòctona, La Pau).

Si puedo evitar ir por La Pau lo evito. No me gusta. Hay mucho inmigrante. Nunca me han gustado los inmigrantes. Desde pequeñita me han dado mucho miedo. Lo que son los moros... a esa gente no puedo verla, porque la odio. Una vez me persiguió uno, cuando tenía 15 años. Salí del metro de Fondo y un moro empezó a perseguirme y me dio mucho miedo. Y desde entonces intento evitar ir por la zona de la Plaza de los Músicos dirección pa Fondo. Voy poco en metro, pero si tengo que ir voy acompañada. Me da mucho respeto

(Fitxa de mapa, dona, jove, autòctona, Lloreda).

Evito la calle El Reloj y la calle Wagner porque están llenas de... no es racismo ni ná. Estás incómoda. Hay veces que son descarados y te incomodan. Te dicen cosas que no vienen al caso. Y eso en Lloreda no te pasa. Aquí también hay innmigración, pero ahí está más concentrado. Además, hacen piña entre todos

(Fitxa de mapa, dona, jove autòctona, Lloreda).

Aquests testimonis es corresponen amb una evitació generalitzada, com es pot

observar en les gràfiques 20 i 21, per part de dones joves, de carrers i espais que es

perceben com a perillosos. Curiosament, mentre que les dones joves autòctones de La

Pau eviten molts carrers del seu barri, les de Lloreda recorren tot el seu barri sense

gairebé cap problema i només assenyalen carrers de La Pau com a problemàtics.

Expliquen aquesta diferència entre el seu barri i La Pau perquè a Lloreda hi ha menys

immigració i s’hi està molt més tranquil. Aquest contrast s’emmarca dins una

diferenciació més àmplia entre els col·lectius imaginaris dels dos barris. Com dèiem en

un apartat anterior, en general els veïns i les veïnes de Lloreda solen sentir-se més

còmodes recorrent els carrers del seu barri i, amb poques excepcions, tal i com mostra

la gràfica 22, quan eviten certes zones aquestes solen ser del barris de La Pau o de

Fondo, però no de Lloreda.

Les dones joves immigrades també eviten algunes àrees però, tal i com s’observa a la

gràfica 23, ho fan de manera menys marcada que les autòctones, el que podem

interpretar per la seva ubicació ètnica més pròxima a l’”altre perillós”. En general, però,

trobem que les dones joves són les que acusen un impacte més fort de la percepció de

l’”altre” com “amenaça” en el seu ús de l’espai públic. Els espais de recorregut pels

diferents perfils estan marcats en vermell en els següents mapes:


78

Gràfica 20. Carrers i places que eviten les dones joves autòctones de La Pau


79

Gràfica 21. Carrers i places que eviten les dones joves autòctones de Lloreda


80

Gràfica 22. Carrers i places evitats per tots els veïns i veïnes de La Pau i Lloreda


81

Gràfica 23. Carrers i places que eviten les dones joves immigrades de La Pau


Estudi de casos

82

Com s’apuntava abans, no hi ha menció dels joves autòctons com a amenaça sexual.

De fet, aquests mostren el seu desgrat davant aquestes situacions, encara que

reconeixen no haver-les presenciades mai, i cert desig de posar-hi fi mitjançant la

confrontació física:

P: Quizás el único problema que he visto yo es que a veces ciertos grupitos de jovenzuelos que se aburren a veces tienen tendencia a decirles guarrerías a las chicas que pasan, cosa que me da bastante rabia. Porque no lo he visto nunca sino algún día también los mato. Es algo que me da mucho asco. A: ¿Es algo que no habéis visto? P: Si que lo he visto. Los chavales marroquíes, que alguna vez pasa una chica y ‘eh, no sé qué’. A: En plan piropo. P: En plan piropo desagradable. La forma de mirar es desagradable. Hay cierta tendencia a decirles cosas a las chicas

(Grup de discussió, homes, joves, autòctons, La Pau)

D’aquesta manera, com s’apuntava anteriorment, la masculinitat només és presentada

com a sexualment perillosa quan és “al.liena”. És contextual: de la mateixa manera

que les dones joves autòctones i algunes joves llatinoamericanes identifiquen l’home

jove marroquí- i mai l’autòcton- com a possible agressor o assetjador, una dona

marroquina percep aquest tipus de perill en joves llatinoamericans:

Por la calle Miguel Hernández no paso nunca. Todo el día hay gente sentada ahí, [chicos latinoamericanos]. No invitan a pasar por allí, me parecen raros. De ver a alguien se puede saber si son malos, y se ve que te van a pegar o robar. Mis hijos al principio iban a ese cole y los cambié. Tenía miedo que si mi hija se quedaba sola la violarían.¡Dios mío! No me han hecho nada pero tengo miedo. Tengo miedo por la niña. Hizo P4 y la cambié

(Fitxa de mapa, dona, adulta, marroquina, Lloreda).

En general, com s’ha mostrat, el gènere marca la forma en què l’”altre” és construït així

com també l’evitació de l’espai públic resultant d’aquesta construcció. Les dones

autòctones, i en menor mesura les joves immigrades, són les principals “evitadores” de

certs espais a causa de l’amenaça vista en l’”altre”, però també trobem evitació entre

els adults i adultes autòctons: Les segones per protegir-se elles i els seus fills i els

primer per protegir les seves famílies i evitar baralles. D’aquesta manera comprovem

que no només l’evitació té cara de dona sinó també la por de la n’és fruit. Mentre que

l’evitació afecta sobretot a les dones, el contrari passa amb la lliure circulació per

l’espai públic. Els següents mapes mostren que els joves immigrants, que són el

principal grup associat amb la idea d’amenaça en les seves diferents vessants, no

eviten cap carrer ni plaça. Els joves autòctons eviten pocs espais i, segons la

informació recollida en les entrevistes, quan eviten ho fan per l’estat morfològic de

l’espai públic o per evitar conflicte amb altres grups. Finalment, la principal raó que els

homes adults immigrants varen donar per evitar alguns carrers va ser el malestar

resultant de l’estigmatització constant, en tant que immigrants, a la que se senten

sotmesos.


83

Gràfica 24. Evitació i recorreguts de carrers dels homes joves immigrants de La Pau


84

Gràfica 25. Evitació i recorreguts dels joves autòctons de La Pau


85

Gràfica 26. Evitació dels homes adults immigrants de La Pau


Estudi de casos

86

L’”altre” com a incívic

Els immigrants també són presentats per la població autòctona com a incívics o

incapaços de seguir les normes de convivència comuna. Aquestes normes solen estar

basades en models o percepcions del que constitueix un “bon veí” o un “bon ciutadà” i

es refereixen tant a la interacció amb la dimensió física de l’espai públic i el seu

mobiliari com amb qüestions d’interacció interpersonal o social.

En la secció anterior hem vist com l’alteritat percebuda com amenaça sol ser

masculina. L’”altre” delinqüent, agressor, assetjador, violent en potència és sempre un

home. Mentre que això respon a les ideologies de gènere que presenten certes

característiques com a inherentment masculines, això no vol dir que no hi hagi una

percepció negativa de les dones immigrades4. Aquesta percepció, no obstant, és

presentada de forma més moderada i més com a motiu de molèstia, indignació o

irritació que no pas amenaça.

Les dones immigrants, per exemple, són presentades com a mares irresponsables,

persones altives que no mostren respecte o deferència en la via pública o que fan

mala olor. Tots aquests trets són presentats com a incívics o contraris a una percepció

compartida del que significa la convivència entre veïns:

[A]l barri de La Pau hi ha un nivell baix, sobretot a les escoles. La majoria són paletos i gent treballadora. Gent immigrant. I ells no li donen importància a que els nens estudiïn bé o no. Això passa. Si els nens no van a l'escola les mares no avisen


La calle Listz para arriba, los Músicos... Lo evito... Está clarísimo por qué. Por lo que hay. Mucha extranjería. No se puede ir. Y no soy racista. Hay mucha mierda y el olor... Nunca he tenido ningún problema, pero si que veo que las mujeres son muy soberbias, sobre todo las extranjeras. Voy por la cera con el carro y te tienes que apartar tú. Yo veo eso. La actitud. El olor... otra cultura. Son diferentes....Los olores... Y no es porque no haya limpieza, porque limpian cada día. Aquí también pasa... Y si tengo que llamar para quejarme llamo. Aquí [en Lloreda] es diferente. Somos vecinos de toda la vida. Es un pueblecito. Es diferente. Yo me siento con la gente mayor... con los abuelos


Mentre que quan es parla de dones immigrades es destaca el seu orgull, el seu mal

olor corporal o la seva incapacitat d’exercir com a bones mares, la percepció de

l’”altre” com a incívic o com a transgressor de la pau en l’espai públic s’aplica tant a

homes com a dones. Aquesta percepció a vegades és construïda en termes abstractes

que presenten a l’”altre” com a incívic sense necessàriament entrar a definir

concretament en què consisteix el civisme. Altres vegades la percepció de l’incivisme

4 Una alteritat marcadament femenina que en general sol presentar-se com a amenaça és la de la dona prostituta, però la nostra investigació no l’ha registrada de manera prou consistent com per desenvolupar-la aquí.


Estudi de casos

87

és concretada en termes de soroll, brutícia, consum d’alcohol en la via pública o

simplement mala educació:

Evito la Plaça dels Músics, porque hay mucho ambiente de árabes y eso es muy problemático. Es gente que no respeta, que no tiene civismo. Hay poco civismo de inmigración. Los inmigrantes de allí no tienen civismo. También evito la calle Mozart por arriba por la misma razón y la calle el reloj tocando con Listz por la misma razón. Hay diversidad de culturas que todavía no se han integrado. Están en el intento.No los evito tanto por miedo como porque los veo conflictivos.En mi barrio (Lloreda) no veo conflictos

(Fitxa de mapa, home, adult, autòcton, Lloreda)

Los jóvenes latinoamericanos nos molestan por el ruido. No se puede dormir. Y por la mañana hay una de botellas. Y saltan al colegio. Debe haber por las jardineros jeringuillas y todo. Las jardineras están denunciadas. Están muy guarras y no las cuidan. Dejan mucha suciedad y esconden la droga. Son conejeras. Se les tiene que decir algo. Antes había aceras. [Los jóvenes latinoamericanos] saltan por las noches al colegio, incluso con bicicletas. Rompen las chibecas y cuando vienen los niños a la escuela se encuentran con los vidrios. Las madres de los niños son todas de fuera y no se quejan. En la calle El Reloj vive mucha gente inmigrante y siempre está la policía. Yo nunca he tenido nada con nadie de fuera. A los jóvenes les pido que se callen pero no hacen caso

(Fitxa de mapa, dona, gent gran, autòctona, La Pau).

Yo si tengo que pasar por un sitio paso, pero la calle El Reloj a partir de las 19 o las 20 la evito. Antes era una calle preciosa y ahora es muy conflictiva. Si los extranjeros quieren vivir aquí me parece muy bien, pero con las normas nuestras. Mis hermanos se fueron a trabajar al extranjero y respetaron las normas de ahí. No respetan los horarios de las tiendas. Cuando van por la acera no se apartan. No te dejan pasar. No hay limpieza. Escupen por todos los lados. Tienen que tener una disciplina de convivencia. Yo entiendo que habemos de todo y unos se adaptan más que otros. Pero que haya limpieza. Que haya convivencia. La calle Mozart no está tan mal aún. Está peor por arriba. Hay mucha gente por las calles y están ensuciando las calles. Son extranjeros y de raza gitana

(Fitxa de mapa, dona, gent gran, autòctona, La Pau).

Aquest incivisme és identificat amb l’alteritat en el sentit que els trets o comportaments

que el constitueixen es veuen com a resultants de la cultura de les persones que

incorren en ells (immigrants o d’ètnia gitana) més que no pas com a fruit d’actituds

individuals. Quan els veïns autòctons es troben amb persones immigrades que no

encaixen dins l’estereotip d’incivisme, en comptes de repensar l’estereotip assumeixen

que el cas concret davant d’ells constitueix una excepció a la norma A més, es troba

certa nostàlgia en els relats d’episodis en el sentit que denoten que abans (quan no hi

havia immigració), “aquestes coses no passaven” (Fitxa mapa, home, adult, autòcton,

La Pau). L’establiment d’un abans i un després en les dinàmiques que es donen a

l’espai públic connecta directament el sorgiment dels problemes amb l’arribada dels i

les immigrants. En cert sentit, l’incivisme resultant d’aquesta arribada constitueix una

amenaça per una cultura, per una forma de ser i d’estar pròpies:


Estudi de casos

88

Ahí no me verás porque me gusta ir donde no hay españoles. Y que te traten como a una persona, porque los chinos, moros, suramericanos, los del turbante... van a la suya y ya está. Si van andando por la acera te empujan para adelantarte. Eso nunca había pasado en España. En la esquina de la calle El Reloj y la Calle Listz se junta gentuza vendiendo drogas. Moros y los que no son moros, o sea, los pakistaníes. Yo no tengo nada en contra de ellos pero no me gustan. Con [Fátima, la propietària del bar i marroquina] se puede hablar pero con la mayoría no. Los chinos se pillan toda la plaza del Reloj y mientras hablan escupen en el suelo. Y es que tendrían que ser como españoles. Si van los niños al colegio, por ejemplo, que vayan vestidos como los niños españoles (sin velo). Cuando yo vine a Barcelona me tuve que adaptar a los catalanes. Que se comporten y punto. Y si se comportan que les den papeles y nacionalidad

(Fitxa de mapa, home, gent gran, autòcton, La Pau).

El to de nostàlgia present en la narrativa d’aquest veí de La Pau es correspon, en certa

mesura i no sempre explícitament, al record de la cohesió i social que existia al barri

abans de l’arribada massiva d’immigració estrangera. En aquest sentit, els veïns de

Lloreda segueixen percebent el seu barri com a espai cohesionat i tranquil en gran part

com a resultat d’una menor presència de població immigrant. Això es veu reflectit, com

ja s’ha exposat, en una gairebé inexistència de llocs evitats dins els límits del barri de

Lloreda pels veïns i veïnes i en una identificació de certes àrees del barri de La Pau, i

sovint del barri en la seva totalitat, com a problemàtic i indesitjable. No obstant això, la

percepció de l”altre” com a usurpador, amenaça o incívic també és present en el

col·lectiu imaginari del barri de Lloreda, i es podria afirmar que simplement apareix de

forma més subtil o menys freqüent perquè l’”altre” és menys present o visible. Això no

treu que el discurs sobre la immigració al barri de Lloreda sigui molt similar al que

trobem de forma més explícita al barri de La Pau i que, en cas que l’índex de població

immigrant segueixi augmentant-hi o que la situació de crisi econòmica continuï

agreujant-se, no pogués evolucionar cap a estereotips i pràctiques similars.


Estudi de casos

89

2.5 Les polítiques de l’espai públic

La intervenció de l’administració local sobre l’espai públic és intensa. Pel que fa a les

intervencions urbanísitques ja s’han vist en el capítol 2. Pel que fa a la intervenció

sobre els comportaments, a nivell municipal es va aprovar l’any 2009 l’ordenança del

civisme i a nivell de barri existeix tot un seguit de programes adreçats fonamentalment

a gestionar els conflictes existents a l’espai públic, en un barri densament poblat,

mancat d’espais públics i especialment d’equipaments esportius per a l’ús gratuït d’una

comunitat fragmentada que ha experimentat un procés de subsituticó del teixit veïnal

molt ràpid i intens. Això afecta bàsicament al barri de la Pau. El barri de Lloreda queda

fora de moltes accions d’intervenció a l’espai públic, com el propi Pla de barris, present

a la Pau i altres barris de la Serra d’en Mena però no al barri de Lloreda. El que farem

en aquest capítol és una descripció de la gestió pública dels principals conflictes a

l’espai públic.

Ordenança de civisme

L’any 2009 es va aprovar l“Ordenança pel civisme i la convivència” de Badalona,

després d’un procés participatiu. Va respondre a un clima de malestar ciutadà difusl.

L’ordenança amplia les sancions i els suposits sancionables a l’hora que instiga la

creació de dispositius educatius i de resolució alternativa dels conflictes. La seva

aplicació recent fa dificil fer un balanç. Arrel de l’ordenança comencen a treballar els

agents cívics, a partir d’un pla ocupacional, els quals s’han dedicat a aproximar

l’Ordenança als ciutadans, fent tallers amb les escoles, entitats, etc. D’altra banda,

l’ordenança també va impulsar el treball dels mediadors comunitaris, tot i que ja

intervenien amb anterioritat.

Pla de barris

El Pla de Barris, presentat conjuntament amb altres barris de la Serra d’en Mena de

Badalona i Santa Coloma, i aprobat en la primera convocatòria. va fer possible una

regeneració integral de la urbanització dels carrers que es valora molt positivament.

Tot i així, presenta alguns buits: no es va contemplar la instal·lació d’escales

mecàniques (con si es va fer a Santa Coloma), malgrat les elevades pendents dels

carrers del barri de La Pau. Tampoc hi havia partides pressupostàries per equpaments

de barri i associatius (tret de l’edifici del districte que també fa de centre cívic), malgrat

l’estat precari de molt d’ells. Tampoc es va impulsar un pla de dinamització comercial

(com si es va fer als altres barris del Pla: Fondo i la Salut), degut a la feblesa del teixit

comercial. Es van dur a terme diferents programes adreçats a tallers ocupacionals per

joves i a combatre l’absentisme escolar, però no es va dur a terme la part d’inserció

laboral que estava prevista. En general, hi ha la sensació que les mancances inicials

eren tan elevades, que els 5 anys que han passat des de l’aprobació del pla continua

fent-se evident les mancances que te el barri.


Estudi de casos

90

Projecte Pista

El projecte pista és potser el més emblemàtic d’intervenció a l’espai públic. Es va

iniciar fa uns cinc anys en un moment caracteritzat per importants problemes de

convivència al barri. Aquests problemes es van donar entorn a la creixent presència de

població immigrada al barri (i com aquesta presència va ser viscuda com a amenaça

per part d’una part de la població autòctona) i es va manifestar, entre d’altres maneres,

en conflictes entre diferents grups de joves al barri. En aquella època els veïns i les

veïnes autòctons del barri van percebre que hi havia un ús intensiu de la Plaça dels

Músics per part de grups de nois joves marroquins i això va derivar en cert malestar

entre la població autòctona jove i una certa estigmatització de la plaça. Aquesta

estigmatització es va reflectir en baralles i tensió i en la denominació generalitzada per

part de la població autòctona de la Plaça dels Músics com la “Plaza del Moro”. El

principal objectiu del Projecte Pista va ser promoure la convivència entre joves de

diferents orígens nacionals i promoure els valors del respecte i la tolerància entre ells.

Des de llavors s’ha regulat l’ús de la pista adjacent a la Plaça dels Músics per garantir

el seu bon ús per part de diferents grups de joves en la realització d’activitats

esportives com el futbol, el basquet o el patinatge. També se celebren diversos

tornejos que pretenen promoure la barreja entre joves de diferents orígens nacionals.

La persona encarregada de gestionar l’ús de la pista és una educadora del Districte 8

que, a banda d’organitzar activitats i regular l’accés a la pista per part dels joves també

intenta promoure un model autogestionari en el qual siguin els mateixos joves usuaris

de la pista els que la gestionin en certa mesura i es facin responsables de les activitats

que allà s’hi realitzen.

Malgrat que s’ha intentat promoure un ús divers de la pista, a dia d’avui, segons

l’educadora, segueix existint la percepció de que és un espai utilitzat majoritàriament

per joves immigrants i la sensació de perillositat per part dels veïns i veïnes respecte

aquest espai segueix estant present. Recentment s’han realitzat esforços per introduir

grups d’adults i joves autòctons en el programa amb el principal objectiu de trencar

amb l’estigmatització que envolta la pista i amb la idea de que és únicament un espai

per a immigrants. No obstant, segons l’educadora, de moment no s’ha aconseguit que

els joves autòctons hi participin de manera continuada. Això es deu segurament a

dues raons diferents. D’una banda, l’estereotip de La Pau i concretament de la Plaça

dels Músics com àrees perilloses segueix viu. D’altra banda, malgrat els avenços en

forma d’activitats organitzades que el Projecte Pista ha propiciat, encara existeix una

mancança en termes del nivell tècnic i rigor de les activitats que fa que molts joves

autòctons no se sentin atrets cap al projecte

Aquestes no han estat les úniques limitacions que el Projecte Pista ha presentat. La

informació recollida reflecteix cert malestar entre la població tant autòctona com

immigrada davant el fet que la pista estigui envoltada de tanques metàl·liques i que

romangui tancada fora dels horaris establerts pel programa. És a dir, a dia d’avui no és

possible utilitzar la pista de la Plaça dels Músics fora dels horaris i condicions que

estableix el programa. El descontent s’ha traduït en dos tipus de dinàmiques. D’una

banda, alguns participants en el projecte de recerca, particularment jovent marroquí,

expliquen que sovint salten les tanques durant el cap de setmana per poder utilitzar la


Estudi de casos

91

pista. D’això normalment se’n deriva que els veïns truquen a la policia i que els joves

acaben sent expulsats de la pista. Mentre que les accions policials solucionen el

problema a curt termini, no adrecen la raó de fons que porta a alguns joves a accedir a

la pista de manera “no regular”: la sensació que haurien de ser capaços d’utilitzar-la

més enllà del marc del Projecte Pista.

D’altra banda, mentre que hi ha alguns joves que intenten a accedir a la Pista de la

Plaça dels Músics, altres joves utilitzen també fora d’horari i de forma “no regulada”, tal

i com hem descrit en apartats anteriors, altres equipaments esportius públics com ara

els patis de l’escola Folch i Torres, l’escola Miguel Hernández o l’Espai Lloreda

(Observació dirigida i entrevistes a La Pau i Lloreda). Més concretament, s’ha registrat

que aquests són els casos d’alguns joves llatinoamericans i altres d’origen asiàtic.

Quan se’ls ha preguntat la raó darrera aquest ús “irregular”, la seva resposta ha estat

de forma consistent o bé que no poden realitzar activitats esportives com jugar a futbol

o bàsquet de forma gratuïta i fora d’horari escolar a enlloc més (incloent la pista de la

Plaça dels Músics) o bé que prefereixen dur a terme aquestes activitats de manera no

supervisada o sense necessitat d’haver de barrejar-se amb nois d’altres col·lectius. En

aquest sentit roman un repte per a l’administració i les diferents entitats dels barris el

reflexionar sobre el grau de regulació o supervisió dels equipaments públics que

s’obren al jovent i la possibilitat de potenciar i generalitzar models més autogestionats.

El desig d’autonomia en l’ocupació de l’espai públic per part del jovent, particularment

el jovent immigrant, no es dóna únicament en relació als equipaments esportius

públics. Els joves també busquen autonomia i privacitat en els seus processos de

concentració en els carrers i en les places. Com s’exposava anteriorment, un dels

casos més notables d’aquest tipus d’ús de l’espai públic ha estat el de nombrosos

joves llatinoamericans que es concentren a les tardes i als vespres a les escales i

jardineres del carrer Miguel Hernández. Entrevistes i converses informals amb alguns

d’aquests joves mostren que la seva prioritat és poder accedir a un espai relativament

resguardat que els permeti socialitzar-se en forma de converses, escoltant música,

fumant, bevent i fins i tot a vegades saltar a l’escola Miguel Hernández a jugar a futbol.

Els joves s’han estat concentrant en les jardineres que fins fa unes setmanes

vorejaven el carrer, jardineres que van acabar adquirint la funció de bancs:

Casi siempre estamos aquí [Escales Miguel Hernández]. Nos gusta porque aquí no tenemos problemas ni ná. Nadie nos viene a molestar, sólo la policía de vez en cuando. Si el colegio está cerrado saltamos la valla y jugamos a fútbol hasta las 22 o las 23. A veces nos pillan los datos y nos piden que salgamos, pero nosotros sólo jugamos a fútbol o conversamos

(Fitxa mapa, jove, home, immigrant, llatinoamericà, La Pau).

Durant el grup de discussió que vam dur a terme amb diversos tècnics de l’Ajuntament

un representant de la Guàrdia Urbana local expressava el dilema que suposa entendre

les necessitats dels joves, tenint en compte que a vegades infringeixen la llei, sense

deixar d’adreçar d’aquesta manera les queixes i preocupacions dels veïns:


Estudi de casos

92

Llavors hem de comptabilitzar una mica... hem de parlar amb els joves per fer-los veure que aquesta actitud, aquesta imatge i aquest exemple no és bo... i a més a més ens sentim observats pel veïnat, que si arriba una patrulla i no fa res, no marxen d’allà... diuen que no fem res. O sigui, intentem dialogar i a la vegada hem de ser contundents i de vegades expeditius per a que això no continuï. Llavors, aquesta tasca també és... no dura però incompresa per algunes parts, no? Pels joves que diuen que sempre estem matxacant als joves i pels veïns que diuen que això no és suficient per a que aquells joves marxin del lloc. O sigui, que tenim una situació una mica complexa i el que intentem és donar el màxim de resposta amb el mínim de danys

(Grup de discussió tècnics de l’Ajuntament, La Pau/Lloreda).

Durant els últims mesos l’educadora del Projecte Pista ha realitzat varis apropaments

informals amb alguns dels joves llatinoamericans i, en col·laboració amb la Guàrdia

Urbana i les mediadores, estan buscant una solució per a aquest conflicte que sigui

satisfactòria per a totes les parts:

[E]stem mirant un canvi de lloc, perquè clar, els joves necessiten reunir-se i ho fan en aquest espai. Però clar, aquest no és el lloc idoni per estar allà. Estan les finestres de les cases a prop, està el col.legi, fumen porros, beuen cervesa... i mirem a veure si podem fer un trasllat o fins i tot apropar aquests grups a Pista. Aquesta feina l’estem fent conjunta amb la Guàrdia Urbana, les mediadores i el projecte pista, per veure si aquests joves volen entrar en algunes de les activitats que ja estan organitzades o si no els interessen aquestes que puguin organitzar ells unes altres. I a través d’això que puguin canviar el punt d’encontre

(Grup de discussió, tècnics de l’Ajuntament, La Pau/Lloreda).

Tenint en compte que els mateixos joves han expressat el desig de poder gaudir d’un

espai sense ser supervisats (Notes de camp, La Pau), queda per veure si les solucions

suggerides per l’educadora per acabar amb aquest conflicte seran satisfactòries.

D’altra banda, també s’han registrat respostes que podríem considerar més tècniques i

menys socials a aquest conflicte. Durant el mateix grup de discussió un tècnic

d’urbanisme va informar-nos que el dia d’abans s’havien iniciat les obres per retirar les

jardineres del carrer Miguel Hernández i substituir-les per uns muntícols amb plantes.

L’objectiu d’aquest canvi en el disseny del carrer és, segons l’informant, desincentivar

la concentració de persones en el carrer i respondre d’aquesta manera a les queixes

dels veïns i veïnes. El mateix tècnic d’Engestur va destacar que està esdevenint

relativament comú que els veïns de diversos barris demanin la retirada de bancs o

qualsevol altre mobiliari urbà que faciliti la concentració de persones en àrees

pròximes a vivendes:

Lo que sí està passant és que estan desapareixent llocs d’estada a la via pública. Estan desapareixen bancs, fonts... tens veïns que demanen, quan estàs fent un carrer, que aquests bancs que posaven abans doncs que no els posis

(Grup de discussió, tècnics de l’Ajuntament, La Pau/Lloreda).


Estudi de casos

93

Queda per veure l’impacte que aquest canvi en el disseny de l’espai urbà tindrà en les

dinàmiques conflictives descrites, tant en el cas concret del carrer Miguel Hernández

com en altres indrets, així com en les tendències en l’ús de l’espai públic per tothom.

Cal destacar, no obstant, que durant les nostres converses amb tècnics socials de

l’Ajuntament, aquests van expressar el seu desconeixement davant aquesta acció

concreta amb les jardineres del carrer Miguel Hernández i la tendència més general

descrita pel tècnic d’urbanisme. En aquesta sentit, trobem important reflexionar sobre

l’eficiència tant de mesures de mediació o socials d’una banda i mesures tècniques o

urbanístiques de l’altra a l’hora d’adreçar aquests tipus de conflictes. També trobem

important reflexionar sobre la possibilitat de coordinar aquests dos tipus diferents de

respostes per fer-les encaixar, si és possible i necessari, de manera complementària

en les línies d’actuació de l’Ajuntament o del Districte. En aquest sentit diversos

tècnics han destacat que, malgrat que existeix un notable lideratge tècnic que

s’encarrega de dur a terme diferents iniciatives, una millora en el lideratge polític en el

Districte contribuiria a, entre d’altres coses, garantir una millor coordinació i trànsit

d’informació.

Patis oberts

D’altra banda, cal destacar la iniciativa per part de Ciutadania, Pla de

Desenvolupament Comunitari i Pla d’Entorn de promoure el programa Patis Oberts, la

idea del qual ha estat obrir els patis d’algunes escoles del barri en horari extraescolar i

durant els caps de setmana per a l’ús del jovent del barri. Aquest programa es va

implementar el curs 2008-2009 durant uns mesos i s’espera que torni a començar a

inicis del 2010. Segons el responsable del Pla de Desenvolupament Comunitari,

mentre que el balanç de la primera fase d’implementació és moderadament positiu i ha

estat fruït d’una forta implicació de l’equip de tècnics de l’Ajuntament, cal destacar la

presència de certa resistència dels AMPAs i els propis directors de les escoles, a obrir

uns espais que perceben com a propis i dels seus fills i filles, a la resta de població

jove del barri. A més, no queda clar quin serà el paper de l’Administració local en la

continuïtat del programa, ja que, segons el mateix tècnic, la intenció és la d’anar

traspassant la seva gestió de manera gradual als AMPAs. Això suposarà una

progressiva reducció d’inversió per part de l’Ajuntament en el programa, després d’una

important despesa pública inicial per a la contractació de tècnics i la formació de

monitors, i es projecta que a llarg termini Patis Oberts acabi depenent del treball dels i

les membres dels AMPES, per la qual cosa caldria treballar amb ells per tal de garantir

i gestionar l’accés i l’ús igualitari als equipaments escolars. En aquest sentit, trobem

important establir de forma clara els criteris que se seguiran a mig i llarg termini en la

gestió del programa.


Estudi de casos

94

El conflicte dels skaters

Finalment, un altre conflicte que s’ha donat amb la població jove, en aquest cas amb

joves autòctons, ha estat entorn l’ús de l’espai públic amb l’objectiu de practicar el

patinatge o l’skate. El Parc de les Muntanyetes (també conegut pels propis joves com

a Los Planos), i concretament l’àrea que es troba entre el llac i el CAP, ha estat un

espai durant anys on joves de Badalona i d’altres indrets s’han concentrat per patinar.

Les característiques arquitectòniques del parc l’han convertit des de la seva

construcció en un dels skate parks naturals més populars de tot Europa. Els veïns de

la zona s’han queixat de manera repetida durant anys del soroll que fan els joves

patinadors quan patinen a les nits. D’altra banda, malgrat que els joves solen

concentrar-se a patinar en l’àrea del parc anteriorment definida, els veïns també s’han

queixat de que a vegades patinen per la totalitat del parc amb la incomoditat i perill per

als vianants i altres usuaris del parc que això comporta. Els joves skaters entenen que

les queixen per parts dels veïns han estat sempre fruit d’exageracions:

Un altre punt de preocupació davant el patinatge a Les Muntanyetes ha estat l’impacte

negatiu que aquest té sobre el mobiliari urbà. Aquest argument, no obstant, segons els

joves patinadors, no és més que una excusa, ja que es poden adoptar mesures

preventives senzilles i econòmiques:

P: Yo creo que es la excusa. Vale que el mobiliario se desgasta un poquito. Pero no se rompe con un golpe. M: Con un canto metalizado no se rompe. O: No se rompe pero se puede ir desgastando muy, muy, muy a la larga, porque… los bancos están perfectos. Y todos los días patinan ahí, después de 6 o 7 años mínimo cien personas P: Como han dicho ellos, el desgaste se produce a muy muy largo plazo. Un bordillo tarda años en desgastarse, en quedarse roto, usándolo a diario muchos patinadores para que realmente se rompa. Y con una reforma tan sencilla como un canto metálico, que vale cuatro duros, este desgaste se anula

(Grup de discussió, nois joves autòctons, La Pau/Lloreda).

Amb l’objectiu de resoldre la situació, es van celebrar fa un parell d’anys diverses

reunions entre els skaters, el Districte 8 i les AAVV per arribar a un acord. En aquestes

reunions, segons els joves,

[En una reunión con las diversas AAVV] todos los representantes estuvieron muy tensos, pero al final llegamos a un pacto en el que no utilizaríamos el parque para patinar los domingos y a partir de las diez de la noche, para que no hubiera ruido. Llegamos a este pacto con los vecinos. Que tendríamos este horario en el parque. Esto fue tranquilamente hace un par de años. Pero claro… este pacto lo cumplimos los que somos de aquí del barrio y al resto de gente, no podemos hacerles llegar la información a Barcelona y mucho menos a la gente del extranjero. ¿Qué pasó? Que a lo que vieron que venía gente de fuera a patinar, “uy, los skaters han roto su parte del pacto, vamos a


Estudi de casos

95

volver a enviar la policía al parque”. ¿Qué pasa? Que nosotros comprendemos que si hay una parte de patinadores que no está enterada de este pacto y que incumplen este horario que se les pueda sancionar, pero que directamente se rompa todo el trato porque hay alguna gente que lo ha incumplido nos parece algo ilógico

(Grup de discussió, nois joves, autòctons, La Pau/Lloreda).

Des de llavors l’Ajuntament ha instal·lat peces de ferro o skatestoppers als bancs de

pedra de Les Muntayetes per a evitar que els joves hi patinin. Mentre que els bancs

abans podien ser alineats per poder patinar-los, ara es troben fixats al terra amb certa

separació entre ells. Els canvis en els bancs i la instal·lació dels skatestoppers han

limitat de forma notable l’habilitat de patinar en el parc, i això ha provocat el descontent

entre els joves. Aquesta situació es veu agreujada després de l’aprovació de

l’Ordenança de Civisme de Badalona, que prohibeix el patinatge en espais públics no

autoritzats. Els joves expliquen, no obstant, que fins i tot abans de la nova Ordenança

el parc ha estat vigilat per la policia per evitar el patinatge i els patinadors han estat

sovint sotmesos a multes. Davant d’aquesta situació, segons una tècnica de

l’Ajuntament,

Els agents cívics estan treballant molt el grup d’skate ara. S’intenta reconduir això. Que respectin i que entenguin que és un espai per compartir, perquè no hi ha cap altre lloc. Que no trenquin coses. I està començant a donar resultats. Ja no estan a tot el parc. Ja són a un lloc concret. L’any passat van estar fent tallers a la pista de l’Illa dels Músics. Van estar fent tallers gratuïts per a nanos petitons. I els divendres posaven les rampes dintre de la pista i feien skate. Era veure com es podia donar-los més espai i regular-ho. Perquè clar, dir-los fora d’aquí... però a on?

(Grup de discussió, tècnics de l’Ajuntament, La Pau/Lloreda)

Cal destacar que el que aparentment pot ser percebut com una solució satisfactòria al

conflicte per part de l’Ajuntament, no ho és necessàriament per als joves skaters.

Mentre que l’accés d’una franja horària a la Pista de la Plaça dels Músics per a poder

patinar-hi allà un dia a la setmana és percebut com un avenç, els joves segueixen

sentint que el seu dret a practicar el patinatge d’una manera quotidiana i no

criminalitzada o estigmatitzada segueix sense estar adreçat. Exposen que mentre no

se’ls assigni un espai on puguin patinar de manera regular, seguiran trencant la

normativa cívica per poder seguir patinant a totes hores allà on puguin. Per a ells, el

patinatge és molt més que una activitat o un hobby que practiquen unes hores a la

setmana i forma part en realitat de la seva forma de viure i de la seva identitat:

A: ¿Dónde vamos a patinar? ¿en el aire? ¿en mi casa? Pues que nos hagan una pista en condiciones, que se gasten la pasta y que apoyen al… que apoyen un poco ¿sabes? M: El skate, o sea, cuando empiezas a patinar, empiezas a entrar en el mundo, empiezas a engancharte y llega un momento en que sólo sales a la calle para patinar o para ir a estudiar, al colegio o a cualquier sitio. Es lo único que se hace.


Estudi de casos

96

P: Te modifica todo el pensamiento, todas las formas y figuras urbanas las acabas viendo…

(Grup de discussió, homes, joves, autòctons, La Pau/Lloreda).

En tant que els joves perceben la seva actual presència a la pista de la Plaça dels

Músics com una solució insatisfactòria, se’ls ha preguntat en diferents ocasions durant

la recerca quina creuen que seria una solució satisfactòria a llarg termini. Mentre que

la construcció d’un nou skatepark ha sorgit en diverses ocasions com a possible

solució, en general s’ha trobat consens entre els patinadors en què els agradaria poder

conservar el Parc de les Muntanyetes com a principal espai de patinatge, i els

agradaria poder fer-ho allà de forma lícita i reconeguda. Això passaria per una bona

delimitació de l’àrea de patinatge i uns horaris establerts durant els quals està permès

patinar al parc:

A: [Q]ue modifiquen la plaza para bien y pinten en el suelo como los espacios establecidos como para… que podemos nosotros patinar ¿sabes? Y, siguiendo un… y claro, si tenemos un sitio donde… y hacemos un acuerdo donde podemos patinar no nos pondremos en otro lado, porque ya pediremos las cosas que necesitamos para que nos lo hagan así ¿sabes? Tampoco vamos a ocupar toda la plaza porque la plaza es muy grande. Una zona habilitada y pintado en el suelo, y ya está. M: Y una especie de cartel que ponga, ‘aquí de tal hora a tal hora…’ A: Claro, con las normas y con toda la movida. Pero que esté legalizado. O. Si quieren que no patinemos en algún lado que al menos nos pongan en un sitio pensado para nosotros

(Grup de discussió, homes joves autòctons, La Pau/Lloreda).

A banda que troben aquesta solució més econòmica i factible que no pas la

construcció d’un skatepark sencer, també emfatitzen el fet que Les Muntayetes té una

sèrie d’atractius per als patinadors que serien molt difícil de replicar en un skatepark

artificial:

P: Los elementos del mobiliario urbano que a nosotros nos van bien para patinar, véase planos inclinados, rampas, escaleras, barandillas, muros en bajada, vamos, lo que hay en el parque de Los Planos, en un sitio destinado especialmente a patinar. Que igual que está el skatepark de Bufalá o el que han hecho en Santa Coloma, es lo que decían ellos, son chapuzas, lo contratan a empresas que lo tienen pre-fabricado, barato, se encuentran con que después los patinadores no sienten que sus necesidades se corresponden con ese sitio y siguen patinando en la calle. Con lo cual el ayuntamiento se ha gastado un dinero en el parque y no se quita el problema de los patinadores, porque el parque que ha hecho no es lo que los patinadores quieren. O: Es que la plaza ésa es perfecta…


Estudi de casos

97

A: Lo más fácil sería coger, quitar los stoppers y dejar patinar las rampas, poner los cantos metálicos [para que no se dañe el mobiliario urbano] y el ayuntamiento se ahorraría una de dinero que flipas ¿sabes? Y con pintar el suelo, poniendo lo que está vetado ¿sabes? Pues ya está. No es más difícil. O sea, cuando nosotros tengamos ese espacio pues ya decimos, vale, podemos poner una rampa aquí, en nuestro espacio, que la tendría que poner el ayuntamiento ¿sabes? Como poner un skatepark en Los Planos, en el lago o donde sea, osea, ayudarnos, no llevarnos la contraria

(Grup de discussió, homes joves, autòctons, La Pau/Lloreda)


Estudi de casos

98

3. Bellvitge

Font: ‘Domingos’ Ribas, Xavier


Estudi de casos

99

3.1 Síntesi sociodemogràfica

Bellvitge és un barri pertanyent al districte número VI de l’Hospitalet de Llobregat. Es

tracta d’un polígon d’habitatges construït els anys ’60 i incentivat per l’acollida de la

població obrera immigrada de diferents indrets de l’Estat espanyol. Situat molt a prop

del mar i a la vora també del riu Llobregat, la seva vesant sud-oest limita amb els

municipis de Cornellà, el Prat de Llobregat i Barcelona; per l'est, amb el barri

hospitalenc de El Gornal; i amb el barri del Centre, pel nord. La seva proximitat amb a

la costa i la manca de desnivells fa que l'altitud mitja del barri se situï entre els 4 i els 8

metres per sobre del mar. Aquesta característica, juntament amb el tipus de

construcció del barri, ha propiciat diverses inundacions sobretot en els orígens del

barri.

Font: ImagesShack

Amb una població de 26.244 habitants5, Bellvitge se situa en la mitjana del volum de

població per barris de tota la ciutat. Si observem la població del barri des d'una

perspectiva diacrònica comprovem com el nombre d'habitants de Bellvitge ha

experimentat un fort descens en la dècada dels anys '90 (Taula 1), el més pronunciat

de tots els barris de l'Hospitalet, els quals registraren un creixement negatiu però no

tan marcat. D'altra banda, de l'any 2001 fins a l'actualitat la població de Bellvitge ha

continuat en descens però d'una manera molt més suau, mentre que la població de la

5 Dades estretes de l’anuari L’Hospitalet en cifras 2008-2009, editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet i actualitzat l’abril de 2009.


Estudi de casos

100

majoria de barris de la ciutat s'ha multiplicat considerablement (com és el cas de La

Torrassa que ha passat de perdre 2.689 habitants a guanyar-ne 5.206). Aquest canvi

de direcció en el volum poblacional hospitalenc s'associa al fort creixement migratori

que ha experimentat el territori amb l'arribada de població estrangera.

Taula 5. Població absoluta i variació

Font: Ajuntament de L’Hospitalet

Pel que fa a l’extensió del territori, Bellvitge compta amb 2,80 km2, en diferència el

més gran de tota la ciutat, seguit de El Gornal, barri junt amb el qual conformen el sisè

districte (ens referim l’organització espaial administrativa, no a la divisió econòmica del

districtes que modificaria aquestes dimensions). Cal tenir present que l’àmplia extensió

del barri pot interferir en el càlcul de la seva densitat poblacional, ja que dues terceres

parts de la superfície de Bellvitge corresponen a zona agrícola, zona esportiva i altres

equipaments, i per tant, no són zones d’habitatges. D’aquesta manera, es divideix el

barri en dos sectors: La marina, zona no habitada, i Bellvitge, zona de polígon

d’habitatge (com mostra la imatge següent).

És per això que l’aproximació estadística per sectors permet acotar el territori

únicament a aquella zona habitada per tal de poder fer un apropament més ajustat a la

densitat. Si la referència és únicament el sector “Bellvitge”, és a dir, els 0.73 Km2

habitats del barri, la densitat s'ajusta més a la situació viscuda en el territori, i és de

36.002 h/km2 per sobre de la mitja de la ciutat marca 21.380 h/km2 (val a dir que si

considerem només el territori habitat la mitja de la ciutat és de 35.883h/km2). Respecte

alguns territoris veïns, la densitat de Bellvitge queda superada en bona mesura per

barris com La Florida (77.832 h/km2) o La Torrassa (71.675 h/km2).

Població del barri i la ciutat Variació de la població

Cens 1991 Padró 1996 Cens 2001 Padró 2008 De 1991 a

2001 De 2001 a

2008

Bellvitge 32.605 30.224 26.599 26.244 -18,4 % -1,3 %

L'Hospitalet 272.578 255.050 239.019 266.973 -13 % 11,7 %


Estudi de casos

101

Mapa 2. Mapa administratiu dels districtes i barris de L’Hospitalet

Font: Ajuntament de l'Hospitalet

Taula 6. Població estrangera absoluta i variació

Pel que fa a la comunitat autònoma d’origen, el 44,8% de la població ha nascut a

Catalunya, el 16% prové d’Andalusia, i el 5,7% de Castella i Lleó, mentre que les

comunitats d’Extermadura, Castella-la Manxa i Galícia, són cadascuna d’elles l’origen

d’entre el 3 i el 4% de la població.

Si parlem de la població estrangera resident a l'Hospitalet, dels 266.973 habitants de la

ciutat 66.636 són nouvinguts/des de l'estranger, els quals representen un 24,96%.

L'origen principal, amb una notable diferència, és el llatinoamericà, sent Equador el

Població estrangera dels barris i la ciutat Variació de la població

2000 2002 2004 2006 2008 De 2000 a 2008

Bellvitge 580 1.402 2.410 3.253 4.201 624,3%

L'Hospitalet 11.095 26.837 44.244 56.368 66.636 500,6%


Estudi de casos

102

principal país d’origen (5,3% de la població total), seguit de Bolívia i Perú, mentre que

el veïnat d’origen marroquí representa el 2,3% de la població. El percentatge

d’immigració de Bellvitge és en l’actualitat del 16%, considerablement per sota de la

mitja de la ciutat. Pel que fa a l’origen, el 3,5% del total d’habitants del barri són

equatorians, mentre que l’1,6% de la població prové de Bolívia, i de Perú, amb el

mateix percentatge. La població marroquina a Bellvitge, té una menor presència

respecte als altres orígens, amb un 0,9% del habitants del barri. El menor percentatge

d’immigració de Bellvitge respecte la ciutat està vinculat al preu de l’habitatge de

Bellvitge, relativament elevat, que hauria encaminat a una població nouvinguda amb

menys recursos a poblar els barris amb preus d'habitatge més assequibles. Aquest

percentatge ha augmentat notablement en la darrera dècada, ja que l’any 2000 el

percentatge de població estrangera al barri era del 2,10%, xifra dos punts per sota de

la de la ciutat (4,5%), mentre que el 2008 s’havia augmentat en 624,3 punts

percentuals respecte. L’evolució del percentatge d’estrangers de Bellvitge ha estat

més marcada que la de L’Hospitalet en aquest període, ja que la ciutat ha

experimentat un augment del 500,6% en els darrers 8 anys.

Gràfica 27. Barri de Bellvitge i sector La Marina.

Font: Ajuntament de l'Hospitalet

Quant a l'estructura de la població per edats i sexe, la piràmide poblacional de

Bellvitge (imatge a continuació) presenta una forma amb dues franges d'edat més

pronunciades en ambdós sexes. D'una banda, el gruix principal de la població se situa

entre els 30 i els 40 anys, amb una lleugera diferència de sexe a favor dels homes,

que constitueixen el 53,3%, en aquesta franja. Mentre que l'altra punta poblacional

apareix a l’interval dels 60 als 70 anys, on el nombre de dones és sensiblement

superior al d'homes, invertint la proporció marcada en el cas anterior. Aquesta doble

crescuda poblacional pot respondre a diferents factors. El gruix de població de 60 a 70

anys es deu principalment a l’arribada dels primers veïns/es al barri a partir de mitjans

dels anys ‘60, i constitueixen avui en dia la població gran del barri, tret d’aquells que


Estudi de casos

103

van optar per tornar al seu lloc d’origen o van mudar de residència a altres zones

metropolitanes. L'altre gran conjunt poblacional, amb una mitja de 30 anys de

diferència amb el primer, pot respondre entre d’altres motius, al grup de descendència

dels primers pobladors que ha seguit certa tendència a romandre al barri d'origen, així

com al baby boom dels anys ’80. L’ocupació del total dels habitatges construïts en els

primers anys de la creació del polígon, que impossibilitava l’entrada de més residents

al barri pot explicar també la baixada demogràfica de les generacions posteriors. La

mitjana d'edat de Bellvitge, per tant, se situa als 42,9 anys, un tant per sobre de la

ciutat que està en 41,1 anys. Pel que fa a la població infantil i juvenil, la piràmide

s'estreteix arribant a representar menys de la meitat que en els intervals dels 25 a 45

anys, seguint la tendència general al creixement negatiu, amb la representació

piramidal de la campana de Gauss invertida.

Gràfica 28. Piràmide poblacional Bellvitge

Font: Ajuntament de l'Hospitalet. Cens 2008

Si ens referim al nivell d'instrucció de la població major de 10 anys6, notem que un

18,7% de la població té els estudis primaris incomplets, mentre que el major volum

poblacional (51,5%) va deixar els estudis després d'acabar l'educació secundària. El

21,87% dels habitants del barri va cursar un grau mig o superior, i finalment, un 7,8%

de la població de Bellvitge és llicenciada o diplomada.

Pel que fa al mercat laboral, actualment el 66,5% del total de la població està en edat

de treballar (de 16 a 64 anys), un percentatge un tant menor respecte l'any 2001 quan

es tractava del 75,9%. Segons el cens del 2001, el barri contava amb un bon nivell

6 Informació en base al cens de 2001.


Estudi de casos

104

d'ocupació era amb 12.009 persones ocupades de 13.430 actives. El percentatge de

persones actives i aquelles inactives del barri està gairebé anivellat al 50%, sents els

jubilats el grup majoritari de la població inactiva representant un 31,9% d’aquesta. En

canvi, coneixem l'evolució de la taxa d'atur a nivell de tota la ciutat, que l'any 2000 era

del 3,53%, mentre que el mes de febrer de 2009 se situava en el 14,55%.

Segons el cens de 2001, la principal branca d'activitat del barri era el comerç i les

reparacions, amb 3.524 persones ocupades, seguida de l'educació i de les indústries

extractives i l'electricitat, gas i aigua, amb vora 1.500 persones ocupades en

cadascuna. Quant a la professió de la població, l'any 2001 a Bellvitge destacaven els

professionals qualificats de la indústria i la construcció, i els muntadors, representats

pel 35,9% de la població activa. Una altra de les activitats destacades, tot i que no

estar incloses en les branques d'activitat del cens, són les feines de la llar no

remunerades, amb un 13,56% de la població. Pel que fa a la categoria professional de

Bellvitge, el 64,4% de la població activa respon a la categoria baixa, mentre que el

10% ocupen tasques d'una categoria professional alta.

El mercat de treball a L'Hospitalet es conforma pel perfil d'assalariats de serveis com a

principal sector d'activitat amb gran diferència, seguit dels treballadors de la indústria i

de la construcció, ambdós en un menor percentatge.

A mode de síntesi, Bellvitge és un barri relativament nou, nascut fa cinc dècades amb

l’arribada de població de l’estat espanyol. Concebut com una zona residencial,

Bellvitge és un polígon d’habitatges que alberga una població de 26.244 habitants, la

qual suposa una densitat poblacional se 36.000 h/km2, xifra que supera la mitja de la

ciutat. En els darrers deu anys la població estrangera del barri ha augmentat fins al

16% de l’actualitat, un percentatge notablement inferior del de la ciutat. Pel que fa a

l’estructura per edats, compta amb un nombrós grup de població adulta (entre 25 i 45

anys) i un altre de població major (de més de 60 anys). Quant al grau d’instrucció, la

meitat de la població va deixar els estudis després de l’ensenyament secundari.

Finalment, pel que fa al perfil socioprofessional del barri destaquen els professionals

de la indústria i la construcció, mentre que la categoria professional baixa és

majoritària.

3.2 Evolució urbana de Bellvitge

El territori que actualment ocupa el barri es situa sobre terres deltaiques a la vessant

nord-est de la desembocadura del riu Llobregat, on tradicionalment ha estat una zona

destinada a l’agricultura de regadiu, molt productiva gràcies a les seves fèrtils terres.

Per tal d’entendre com és el Bellvitge avui en dia, val la pena referir-se als períodes

abans de la projecció del polígon d’habitatges. Els primers indicis de nuclis habitats es

remunten als segles X i XI, d’on data l’ermita de Bellvitge, situada a uns dos

quilòmetres al sud del casc històric d’Hospitalet del Llobregat.


Estudi de casos

105

Gràfica 29. Plànol topogràfic zona nord del delta del Llobregat i trama urbana de Bellvitge.

Font: elaboració pròpia

Etimològicament, existeixen diferents hipòtesis sobre l’origen de “Bellvitge”. Una d’elles

defensa que prové d'expressions com ara "bell viatge" o "bella vista", dites pels

viatgers que hi passaven entrant o sortint de la ciutat a través del camí Barcelona -

València. Mentre que una altra, basada en escriptures de l’Alta Edat mitjana, explica

que l’origen del mot és Amalvigia, el cognom d’una dona terratinent de l’antiga zona de

cultius. Al segle XI aquest cognom es transformaria en Malvige, un territori amb

església pròpia, per a passar a ser Benvige durant el segle XIII, i finalment, en

Bellvitge tal i com el coneixem en l’actualitat.

Els inicis de l’actual barri de Bellvitge es remunten a l’any 1953, quan l’article 3 de la

Ley de 3 de diciembre de 1953, sobre Ordenación Urbana de Barcelona y su

Comarca, va aprovar el denominat Pla comarcal, el qual projectava entre altres

municipis, el del terme de l’Hospitalet del Llobregat. El Pla comarcal establia

zonificació molt variada (fins a 39 zones), on algunes d’elles incorporaven

edificabilitats molt altes.

Aquesta estratègia basada en densitats, pretenia per una banda controlar les àrees de

transició entre les zones urbanes i les rurals i per una altra donar una gran capacitat


Estudi de casos

106

legal per edificar. Amb l’edificabilitat permesa a tot el Pla Comarcal era possible

legalment donar cabuda a una població potencial de 9 milions d’habitants7.

Gràfica 30. Destacat, futur barri Bellvitge al Pla Comarcal, 1953

Cal destacar també que el Pla comarcal va implicar un reconeixement de la

importància adquirida pel desenvolupament urbà de la comarca8 i va ser el

dinamitzador d’altres plans d’àmbit comarcal, com ara els polígons d’habitatges del

Plan de Urgencia Social de Barcelona, dels quals Bellvitge formaria part.

Al àrea on posteriorment s’ubicaria el barri de Bellvitge, el Pla comarcal qualificava de

zona 5 (Residencial Urbana Semintensiva) i zona 30 (Parc Urbà) en una superfície de

4,5 ha situada a la zona sud-sudoest. Posteriorment el Plan de Urgencia Social el

quantificaria en nombre d’habitatges i el Pla parcial l’executaria.

El 22 d’octubre de 1955, es va comunicar a l’Ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat

que el dia 20 del mateix mes, la Comissió d’Urbanisme de Barcelona aprovà el Plan de

Adquisición de terrenos a los fines de poder ofrecerlos urbanizados a las personas y

Empresas interesadas u obligadas en la construcción de viviendas, de acuerdo con las

disposiciones que regulan el Primer Plan Nacional de la Vivienda.

Entre els terrenys escollits figurava el polígon de Bellvitge. A tal efecte, la gerència del

Pla comarcal designa com a responsable del projecte a l’arquitecte D. Antonio Perpiñá

Sebriá. Acompanyaria en la redacció del Pla parcial de Bellvitge l’arquitecte Javier

7 Serratosa, Albert “La revisió del Pla Comarcal de 1953 : alternatives a l’origen i organització dels treballs “ Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm 28, novembre de 1997, p.13

8 Ferrer i Aixalà, “Els polígons de Barcelona”, Ed. UPC, 1996, p.77.


Estudi de casos

107

Busquets Sindreu, l’enginyer industrial José Maria Puchades Benito i l’enginyer de

camins Aurelio González Isla.

El Pla parcial de Bellvitge va ser aprovat inicialment per la Comissió d’Urbanisme de

Barcelona el 20 d’abril de 1956, quedant publicat al Butlletí Oficial de la Província de

Barcelona el 30 d’abril.

Fotografia de maqueta del Pla parcial del sector Bellvitge, 1959

A l’informe aportat per la Comissió es fa referència als problemes i solucions que el

projecte defineix per pal·liar les inundacions que podrien afectar el futur barri: “ En

ocasión de las crecidas del río Llobregat, se producen inundaciones en toda la parte

Norte del delta. Estas inundaciones proceden de desbordamientos lentos del río en la

curva de Cornellà, las cuales al tener el terreno una pendiente natural hacia la Riera

Blanca, invaden toda la zona dicha del delta. Las últimas inundaciones de esta clase

se produjeron en 1944 en que no estaba construida la Avenida de Castelldefels. Hoy,

con ésta elevada en ferrocarril, forman una barrera que impedirá, a aguas

desbordadas, verter hacia la Riera Blanca. Por lo tanto, parece poder afirmarse que un

eventual desbordamiento del río durante una crecida extraordinaria, producirá un

embalse sobre el nivel actual del terreno en la zona a urbanizar” (...) “Resulta con esta

concepción de rasantes (aixecament carrers perimetrals del barri de Bellvitge) que se

constituye un polder en todo el perímetro del polígono, lo cual defenderá su interior

contra eventuales inundaciones generales de los terrenos circundantes por

desbordamiento del río.”


Estudi de casos

108

Polígons d’Actuació de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona inclosos en el Plan de Urgencia Social de 1958

A la memòria definida al Pla parcial, el barri es projecta per contenir uns 7000

habitatges, que aleshores resultaria una població d’aproximadament uns 30000

habitants. A tal efecte s’incorpora al Plan de Urgencia Social de Barcelona que es

publicaria l’any 1958.

El 21 de febrer de 1957 es realitza la suspensió per un any de l’atorgament de llicències de parcel·lació i edificació al Polígon de Bellvitge.

Plànol de zones verdes i viari del Pla Parcial del sector de Bellvitge (1959)

El 31 d’octubre de 1959 la Inmobiliaria Ciudad Condal SA, promotora del projecte,

demana redactar de nou el Pla. El 21 de novembre de 1959 la Comissió d’Urbanisme

accepta que es redacti un nou pla per l’immobiliària, que seria més semblant a l’actual

configuració del barri de Bellvitge


Estudi de casos

109

El 18 d’agost de 1960 la Comissió d’Urbanisme fa una sugerència demanant una

disminució de densitat al barri, suprimint blocs sencers i reduïnt l’altura dels edificis.

Així la memòria de la nova composició volumètrica fundamenta el canvi en l’aplicació

d’un modern procés de prefabricació dels habitatges, que permetia una millor qualitat

estructural d’acabats i una major rapidesa en el termini d’execució.

El nou Pla parcial del sector de Bellvitge i la modificació puntual aprovada per la

Comissió d’Urbanisme el 7 d’agost de l’any 1961, va configurar un nou model urbà per

al barri, duplicant l’altura dels blocs residencials i ampliant l’àrea de zones verdes entre

blocs.

Plànol de zones verdes i viari de la Modificació puntual del Pla parcial del sector de Bellvitge (1961)

La Comissió d’Urbanisme de Barcelona va aprovar definitivament en sessió de 8

d’octubre de 1961 el Pla parcial Bellvitge

La promotora Inmobiliaria Ciudad Condal començaria les obres de construcció del barri

l’any 1964. Els primers blocs residencials es van aixecar al costat de l’ermita, prenent

el carrer el nom d’aquesta – carrer de l’Ermita de Bellvitge-, i estenent-se per tot la part

sud. Aquesta zona va prendre posteriorment el nom popular de Bellvitge Vell o

Bellvitge Sud i no seria fins l’any 1968 que es procediria a edificar la part nord, on

actualment es situa l’avinguda Amèrica.

L’any 1968 es va definir una nova Modificació del Pla parcial de Bellvitge, per tal de

d’adequar el projecte de Bellvitge a les noves exigències de l’entorn i del propi

Bellvitge. Les modificacions estaven centrades en la reducció de m2 edificables, per

raons diverses i l’increment de serveis al barri.


Estudi de casos

110

De l’any 1973 a 1976 es van portar a terme grans mobilitzacions populars, en les quals

sota el lema "No més blocs", els mateixos veïns van paralitzar les obres de nous

edificis. Durant l’any 1977 el Consell Metropolità acorda revisar el planejament

urbanístic de Bellvige. La tal modificació tenia com objecte adequar la densitat de

població amb els equipaments, suprimint la edificabilitat per a ús residencial que

quedava encara per esgotar i per una altra banda, augmentar el sòl previst per

dotacions i par urbà.

Plànol de zonificació del Projecte de revisió del planejament urbanístic vigent al sector de Bellvitge (1977)

Durant el tràmit de la Revisió de planejament, es va produir l’aprovació del Pla General

Metropolità de 1976, el qual va destinar la superfície de parc urbà, per una banda en

una petita part, a zona d’equipaments comutaris i dotacions (zona 7, PGM), i per l’altra,

la mitjana de la Rambla de la Marina, a la protecció de sistemes generals i xarxa viària.

D’aquesta forma, la rambla quedaria configurada tal i com es coneix avui en dia.

Plànol de zones verdes del Projecte de revisió del planejament urbanístic vigent al sector de Bellvitge (modificat segons impugnacions) (1983)


Estudi de casos

111

Finalment, l'any 1980, una sentència del Tribunal Suprem falla a favor del Pla parcial

de maig de 1977, en contra del contenciós que havien interposat en contra les

immobiliàries, les quals haurien de ser indemnitzades per la prohibició de construir

més edificis. Bellvitge, d’aquesta manera queda finalment configurat amb 9.138

habitatges, 33.000 habitants aquell any, i evitant la densificació del barri amb 15.000

nous residents, com pretenia la immobiliària. Cal recordar que el planejament inicial

projectà per al barri un màxim de 7.000 habitatges.

Imatge d'una manifestació dels veïns/es de Bellvitge l'any 1976. Font: Blog Bellvitge Jose Serrano

A partir d’aquesta data, trobem que les modificacions portades a terme al barri de

Bellvitge han estat aportacions puntuals al planejament del barri, impulsades en molts

casos des de la pròpia Associació de Veïns de Bellvitge. Destaquem al següent llistat

les principals actuacions:

Any Actuació

1959 Pla parcial Bellvitge

1960 Pla parcial sector Bellvitge

1961 Modificació puntual Pla parcial sector Bellvitge. Nova composició de volums

1968 Modificació puntual Pla parcial Polígon de Bellvitge, usos públics i volumetria

1977 Revisió planejament sector Bellvitge i modificació zones verdes

1983 Revisió planejament urbanístic vigent en el sector Bellvitge (modificat segons impugnacions

1989 Pla Especial de concreció d’ús d’equipaments entre els blocs E-68 i T-29

1992 Pla Especial d’ordenació volumètrica de l’equipament educatiu ocupat per el col·legi Padre Enrique del Osso i la guarderia Virgen de Montserrat

1993 Pla Especial de reordenació de l’àmbit (contigu a la Rambla Marina), determinat per aquest P.E., en el Subsector sud-oest

1994 Pla Especial d’equipament al carrer Portugal i el passeig de Bellvitge

1995 Pla Especial d’ordenació de la residència sanitària Prínceps d’Espanya

2001 Modificació del Pla General Metropolità en el sector de la Porta del Llobregat


Estudi de casos

112

Any Actuació

2004 Pla Especial per a la concreció d’usos i ordenació volumètrica de la fase 2 del complex Hesperia al sector de la Porta del Llobregat

2004 Pla Especial per a la concreció d’un edifici d’equipaments per ús de residència per a disminuïts psíquics amb trastorns de conducta

2005 Pla especial d'ajust i concreció d'ús de l'equipament com a dotació de tipus cultural, a l'avinguda d'Amèrica, 41-71, al barri de Bellvitge

2006 Pla especial urbanístic d'ordenació del subsòl a la rambla Marina, 191, al barri de Bellvitge

2008

Modificació del Pla especial urbanístic per a la ubicació i concreció d'un edifici d'equipaments per a ús de residència i centre de dia per a disminuïts psíquics amb trastorns de conducta, situat a l'avinguda de la Mare de Déu de Bellvitge, entre els blocs 90-98 i 150-164

2008 Pla especial urbanístic d'establiments d'ambientació musical i de restauració als barris de can Serra, Sanfeliu, Centre, Sant Josep, Santa Eulàlia, Bellvitge i el Gornal

Quant a la configuració interna del barri, cal destacar que per causes inicialment

urbanístiques es podia parlar de “dos barris que s'anomenaven Bellvitge” (Quaderns

d'Estudi, 1991:32), el Bellvitge Nord i el Sud. L'ocupació dels primers blocs del sud es

dóna l'any 1965, mentre que els del nord no s'ocuparan fins a el 1968. Entre aquests

dos nuclis d'habitants hi va haver durant molts anys una extensió de terreny sense

urbanitzar que dificultava el pas de l'un a l'altre. La falta d’una urbanització adequada

de la Rambla Marina es va establir com a eix de divisió d'ambdues zones. Durant molt

de temps van ser dos barris diferents i cadascuna de les parts va seguir unes vies molt

diverses. Essencialment, es diferenciaven pel fet que Bellvitge Sud desenvolupava

entitats culturals, esportives, etc., -la intervenció del Departament de Promoció Social

d'ICC va ésser decisiva en aquesta zona, on es va crear un teixit associatiu on no hi

cabia la reivindicació-, mentre que a Bellvitge Nord van sorgir associacions de tipus

reivindicatiu, que lluitaven contra la situació urbanística del barri. Resulta necessari

tenir present aquesta dicotomia territorial a l'hora d'interpretar l'ús de l'espai públic

desenvolupat al barri en l'actualitat.


Estudi de casos

113

Els sis primers blocs de Bellvitge Nord i carrer Campoamor. Font: AVVBellvitge

L'associacionisme veïnal a Bellvitge ha tingut certa transcendència per l'envergadura

de les seves mobilitzacions i per la seva resistència a l'absorció per part d'actor

polítics. Els excessos de les immobiliàries i les condicions de vida despunten com a

factors impulsors de l'associacionisme veïnal, però cal assenyalar també la influència

que van exercir determinats grups, com els partits polítics (fonamentalment el

comunista) i l'Església, aportant infraestructures materials i ideològiques al barri. En

definitiva, caldrà tenir en compte el passat reivindicatiu de Bellvitge, sobretot pel que fa

a les seves repercussions en l'autoestima veïnal i a un fort sentiment comunitari.


Estudi de casos

114


El barri de Bellvitge es caracteritza per un tipus d’urbanisme modern, basat en la

zonificació i la jerarquia de carrers. El Pla Comarcal de 1953 definia el sector com a

zona monofuncional destinat a residència. D’aquesta aparent simplicitat inicial, el barri

ha aconseguit a través dels conceptes bàsics del primer Pla parcial i les

reivindicacions veïnals, una morfologia urbana complexa i especialitzada que situa al

Bellvitge actualment en una situació benestant.

Una de les principals especificitats de Bellvitge és el seu espai públic. El barri compta

amb una gran superfície (zones verdes i vials suposen el 64,34%). A més a més és

dóna una gran variació d’escala i funció en les zones verdes i dotacions: amplis

passejos per vianants, un parc i una zona esportiva d’escala metropolitana,

equipaments de barri, espais enjardinats associats als interiors dels blocs,...

El sistema de nomenament dels carrers i el fet de ser una ordenació oberta fa que

l’orientació i localització dins del barri siguin confuses i un tant complexes fins i tot per

als propis veïns. En bona part això es deu a que molts dels edificis, sobretot aquells

dels espais interns als blocs adopten el nom del carrer o passeig que tenen més a

prop. Així, s’anomenarà Avinguda Europa, a la pròpia avinguda i a tots els carrers que

l’encreuen perpendicularment, això té com a resultat una diversitat d’habitatges no

necessàriament alineats amb la mateixa nomenclatura, i diferenciats únicament pels

números. Aquest sistema obliga als veïns/es a orientar-se a partir de comerços, com

les terrasses dels bars o supermercats, o institucions com les escoles, mercats o

parròquies que actuen de punt de referència a l’hora de diferenciar els espais.

3.3.1 La rambla

Una vegada aclarit aquest punt, passarem a fer una descripció més exhaustiva dels

principals espais públics del barri. Així com mostra el mapa a continuació, mitjançant

una vista aèria del barri (imatge a continuació) observem com tota la superfície

urbanitzada queda dividida en dues meitats de similar superfície, separades per l’eix

de la Rambla Marina, de manera que a la banda esquerra se situa el “Bellvitge Viejo”,

com la gent l’anomena, i a l’altra el “Nuevo”, seguint l’ordre de construcció dels blocs

del polígon, que ja hem comentat. Així, a banda i banda de la Rambla, el barri està

abastit pràcticament pel mateix nombre d’equipaments, cada meitat compta amb el

seu mercat, un Centre d’Atenció Primària, escoles públiques i privades, passejos i

parcs, etc. Aquesta circumstància fa que bona part del veïnat no hagi de desplaçar-se

a l’altra part de la rambla Marina per accedir als serveis públics més bàsics. Aquesta

característica promou que els desplaçaments des del Bellvitge nou al vell i a la inversa

tinguin un caire diferent, responent per exemple a motius d’oci, com passejar o visitar

coneguts que habiten a l’altra part. Fins i tot aquesta autonomia interna de cada sector

del barri, produeix que alguns veïns/es escassament es desplacin a l’altra part de

Bellvitge, sobretot en el cas d’aquelles persones que concentren els seus espais d’oci i

de relació als indrets immediats al lloc de residència.


Estudi de casos

115

La Rambla Marina connecta el barri de Bellvitge amb el casc antic de l’Hospitalet a

través de la riera de la Creu. Amb 700 metres de longitud, és l’eix vertebrador del barri

i distribuïdor del trànsit intern.

Es caracteritza per tenir un desnivell pràcticament nul i per definir una secció variada,

que actualment permet trànsit de rodat (bicicletes i motoritzat) i peatonal. Compta amb

dos carrils de vehicles d’anada i dos de tornada i una rambla central d’una secció

variable d’entre 12 i 30 metres. Tres files centrals de plàtans proporcionen ombra

necessària a les dues files de bancs orientades cara a cara al llarg de tot el passeig.

Les voreres perimetrals es fusionen amb l’espai públic obert del voltant, però una línia

més de plàtans, a cada banda de la rambla, defineixen aquest recorregut transversal

del barri.

Font: Elaboració pròpia

La Rambla Marina, serveix com a punt de confluència i de trànsit del veïnat dels “dos

Bellvitges”, com també s’expressa popularment. Al bell mig de la Rambla està situada

la parada de metro Bellvitge, la qual compta amb una gran afluència de passatgers/es

locals i externs al barri, perquè connecta el barri amb els centres de la ciutat

d’Hospitalet i de Barcelona. D’altra banda, la Rambla serveix de cordó umbilical amb la

ciutat de L’Hospitalet, pel qual transiten nombrosos grups de persones grans quan


Estudi de casos

116

comença a caure el sol, segons expliquen per a passejar i contribuir a millorar així la

seva salut. Resulta un itinerari adequat en tant que la pendent és nul·la, té arbrat que

abasteix d’ombra, bancs per a descansar i es pot recórrer en un temps aproximat de

trenta minuts per a la gent gran. La via serveix de zona de passeig tant per a aquest

grup d’edat com per a les parelles d’edat adulta, en molts casos, acompanyades pels

seus fills. Principalment, la Rambla es recorreguda per població de Bellvitge cap al

centre de la ciutat i no tant a l’inrevés, ja que el barri està situat a la perifèria de la

ciutat i a més no posseeix una àmplia oferta de lleure, com cinemes i comerços, els

quals es troben o bé al centre de la ciutat o bé a les zones comercials a les afores

d’aquesta.


Estudi de casos

117

Quant als principals espais habituals de socialització del barri, citats de major a menor

magnitud, cal destacar el Parc Central de Bellvitge, amb un any aproximadament

d’antiguitat, constitueix l’espai verd més gran del barri (44.500 m2); pel que fa als

passejos, a la banda del Bellvitge “Nuevo” comptem amb un gran passeig central, el

passeig de Bellvitge, format pel “Paseo La Baldosa”, el “Paseo Los Pinos” i el “Paseo


Estudi de casos

118

de la Telefónica”, batejats així popularment; mentre que a la banda del Bellvitge

“Viejo”, existeix el passeig de l’Ermita, enllaçat amb la plaça d’enfront de la parròquia

(Plaça del Mercat Nou). Si parlem de places, cal referir-nos a la plaça del “Mercado

Nuevo” o del “Marina Center” com se l’anomena popularment, es tracta d’un espai de

recent creació (inaugurat el març de 2009), i que se situa al centre del barri, tocant

amb la Rambla Marina. Un altre dels espais concorreguts del barri són las pistes de

l’Alenya, un equipament esportiu d’accés lliure situat al Bellvitge “Viejo”. Finalment,

com a espai de d’ús del veïnat de Bellvitge i característic del seu urbanisme, contem

amb els espais interns entre els blocs (40 metres) o les anomenades popularment

“pipes”, similitud formal que tenen en una vista des de dalt. Tots aquests indrets

urbans tenen en comú ser un cul-de-sac d’accés als blocs i estan destinats a

aparcament (una cinquantena de cotxes aproximadament).

3.3.2 El parc

Tot seguit, aprofundirem en cadascun dels espais enumerats. En primer lloc, ens

detindrem en la descripció de l’espai verd de més extensió del barri, el Parc Central

de Bellvitge, Amb una existència de deu anys d’antiguitat i una superfície de 3,5

hectàrees, el parc se situa en un sector de terres planes que forma part del delta de

Llobregat, el seu paisatge inicial, així com mostren les fotografies era d'aiguamolls i

conreus. Està situat al Bellvitge Viejo, i va des de l’Ermita de Santa Maria, davant dels

primers blocs construïts fins a el Mercat 2 o Mercat Nou, limitant amb la Rambla

Marina per l’est i per tres blocs i el CEIP Ramon Muntaner per l’oest. El disseny del

parc respon a diversos factors:

- Definir una barrera acústica i visual cap a la Gran Via que travessa el barri pel

vessant sud. Els turonets i la vegetació perimetral del parc permeten aïllar-lo.

- Les necessitats d’oci dels infants amb tres zones lúdiques, i a la resta de franges

d’edat amb taules i bancs de fusta que permeten realitzar pícnics. Les zones lúdiques

tenen una notable assistència de famílies amb fills petits, sobretot a la tarda. De les


Estudi de casos

119

tres zones de jocs i gronxadors, aquella situada al mig del parc i per la qual transita un

major nombre de persones, acostuma a tenir una major concurrència. Observem

també que són majoritàries les dones, tant adultes com grans, acompanyant als infants

enfront el nombre d'homes. També és el col·lectiu femení el que habitualment

arrossega aparells amb rodes, ja sigui el carret de la compra, el del nadó, o la motxilla

amb rodes dels infants. I és per tant, un dels que més habitualment experimenta les

condicions d’accessibilitat del barri.

L’estada a les zones lúdiques és un moment de trobada amb altres mares o àvies,

habitualment conegudes del barri, amb les quals conversen mentre els infants juguen

als gronxadors. La presència dels homes és un tant menor, i en diversos casos

acostuma a anar acompanyada de la parella, tant en el cas dels pares com dels avis.

Quan es tracta de parelles, l’intercanvi social es dóna igualment amb altres parelles o

progenitors individuals. Resulta interessant apuntar com moltes altres zones de jocs

situades en les pipes del barri o en indrets menys concorreguts, tenen una

concurrència molt baixa o nul·la d’usuaris. Això pot respondre per una banda a la gran

quantitat d’espais d’aquest tipus amb que compta el barri que multiplica l’oferta a l’hora

d’escollir, com també corrobora la tesi de W. Whyte, segons la qual allò que més atrau

a la gent a un espai públic és la presència d’altra gent.

Plànol general d’espais verds. El Parc Central defineix el vessant sud del barri


Estudi de casos

120

Quant als elements naturals del Parc, com la gespa estan distribuïts de manera que

els desnivells del terra formen petites dunes, travessades per caminets; així com tot el

parc que compta amb una gran via de sorra sense desnivell que l’entravessa pel mig i

per la qual està planejat el recorregut d’un carril per a les bicicletes, així com mostra la

imatge a continuació. Aquestes dunes de creació artificial (ja que la zona que ocupen

era abans un plana, on les fotografies dels anys ’60 mostren sempre coberta d’aigua i

fang), serveixen habitualment pels més joves que juguen a pilota. Una altra instal·lació

del parc a mode d’element natural són uns llacs rectangulars més elevats del nivell del

terra. La funció originària d’aquests era servir d’hàbitat per a peixos exòtics i per a

plantes aquàtiques, en canvi, aquestos van desaparèixer en poc temps i els llacs han

deixat de tenir aigua, per a passar a tenir un ús improvisat, ja que serveixen de pista

per a jugar a pilota per als infants, degut a que la seva forma rectangular amb tres

desnivells i amb grava fina a dins té cert atractiu per aquest col·lectiu. Per les nits dels

caps de setmana, el parc serveix també de lloc de reunió d’algun grup d’adolescents

que es troben per tal de conversar i beure alcohol.

Un altre motiu habitual per a desplaçar-se fins al parc Central és per passejar els

gossos. Aquest perfil d’usuari acostuma a acostar-se al parc se forma individual, i en

arribar als llocs habituals sol conversar amb persones conegudes del barri. És comú

en Bellvitge la trobada de persones conegudes habitualment als mateixos espais

públics, i sobretot en les persones d’edat adulta i la gent gran, de forma que no és


Estudi de casos

121

estrany que aquells que estan asseguts als bancs tinguin trobades amb algun conegut

que transita, que donen peu a converses espontànies. És dóna per tant una forma de

socialització no programada i espontània a Bellvitge, afavorida per una elevada

coneixença entre el veïnat i per la tendència a romandre al barri de les diverses

generacions. Aquest fet condiciona també la manera de relacionar-se al barri,

existeixen per tant comportaments habituals com passejar cada dia per la mateixa

zona, seure en els mateixos bancs o portar als fills al mateix parc infantil, que propicien

la socialització amb el mateix grup de persones, sense necessitat de programar les

trobades. Aquest despunta com a un dels factors pels quals molts veïns, sobretot la

gent gran, es desplaça fins a llocs específics del barri, “per a veure amb qui es troba”.

3.3.3 Els passejos

Parlarem ara dels principals passejos amb que compta el barri. Tot i que l’estructura

urbanística planificada inicialment projectava certa simetria en els “dos Bellvitges”,

l’evolució del barri ha creat cert desequilibri entre les dues bandes pel que fa a la

distribució dels passejos. Al “Bellvitge Nuevo” existeix un gran passeig que vertebra el

centre la zona central del sector del barri. Aquest ampli espai públic és el Passeig de

Bellvitge, nom oficial però poc utilitzat, el qual comprèn el “Paseo La Baldosa”, el

“Paseo Los Pinos” i es perllonga pel sud amb el “Paseo La Telefónica”, tots ells noms

populars dels espais. Mentre que al “Bellvitge Viejo”, les construccions d’equipaments

com l’escola Joan XIII o la parròquia han conduït a la fragmentació de l’espai, creant

indrets menys unitaris.

Ens detindrem primer en l’estructura dels passejos de la dreta de la Rambla Marina o

la part nova. El passeig “La Baldosa” té una forma rectangular retallada per la part

inferior per les pistes d’una escola, i envaïda també per les instal·lacions del Mercat

més antic de Bellvitge i pels equipaments de l’AVV de Bellvitge i l’escola de Música i

Dansa. Així, l’espai queda interromput, per a crear dos espais diferenciats, però

connectats entre ells. El passeig té una elevada concurrència tant pels matins com per

les tardes, de persones de totes les edats, però amb una major presència de la gent

gran, que es concentra a les pistes de petanca. Val a dir, que dit passeig mostra una

marcada segregació dels espais segons la franja d’edat dels usuaris, i de forma menys

evident, de gènere, que va associada a les pròpies infraestructures del parc. Existeix

una pista de joc de petanca usada per la gent gran del barri. Aquesta zona destaca per

una presència quasi absoluta d'homes de més de 65 anys (aprox.) autòctons. Cada

dia, a patir de mitja tarda quan el sol no és tan fort, es poden observar vora de

seixanta homes, entre els que practiques aquest esport (la majoria) i els que observen

la partida asseguts als bancs del voltant.


Estudi de casos

122

Allunyada d’aquesta zona de pistes de petanca, està una petita pèrgola, on acostumen

a reunir-se els adolescents, majoritàriament nouvinguts/es, habitualment dividits en

petits grups segons el sexe, mentre que uns quants més juguen a bàsquet al cistell

públic que hi ha just al costat. D'altra banda, a les terrasses dels bars que donen al

parc i que ocupen una part del lateral d'aquest s’asseuen persones adultes (de entre

25 i 50 anys aprox.), mentre prenen alguna cosa. És habitual veure a les mares a la

terrassa consumint algun refresc mentre els seus fills juguen al voltant, aprofitant

l’amplia zona per vianants de que ofereix el passeig.

El “Paseo Los Pinos”, situat a un marge del Passeig de Bellvitge i caracteritzat per les

dues files de pins que l’abasteixen d’ombra, és un dels espais més concorreguts,

principalment per gent gran, però no exclusivament. Sobretot quan comença a caure el

sol, es poden veure nombrosos grups de persones recorrent el passeig en tota la seva

longitud, i moltes altres assegudes al bancs conversant, arrel en moltes ocasions de

trobades fortuïtes, com comentàvem anteriorment. La segregació per sexe en els

grups observats al passeig és molt comú sobretot en els grups de gent gran, mentre

que els grups de joves que es reuneixen a l’espai (que són minoritaris) no segueixen

aquesta pauta tan marcada. La capacitat dels bancs del passeig és d’una mitja de

quatre persones, i és comú veure la majoria d’ells al màxim de la seva capacitat, amb

grups de persones reunides al voltant d’aquells que estan asseguts. I és que asseure’s

als bancs del “Paseo Los Pinos” al final de la tarda i esperar a veure qui passa per allà

i/o conversar és una de les activitats més habituals per als grups de gent gran de

Bellvitge.

Finalment, el “Paseo La Telefónica”, encunyat així per la central que aquesta empresa

té al final del passeig, es pot entendre com una prolongació del “Paseo La Baldosa” en

tant que cap element dificulta la seva continuïtat. Es tracta d’un espai per als vianants

entre els blocs, no tan ampli com la zona descrita anteriorment, però que permet la

col·locació de les terrasses dels diferents locals i una àmplia zona de pas. La seva

concurrència podria ser menor que els espais anteriors, però compta també amb

usuaris de totes les franges d’edat, destacant els adults clients de les terrasses, les

famílies que porten als nens al col·legi situat al final del mateix passeig i també els

adolescents que utilitzen les taules de ping-pong situades en un racó del passeig.


Estudi de casos

123

Finalment cal destacar que pel que fa a les característiques del Passeig de Bellvitge

en la seva totalitat, tenint en compte les seves grans dimensions, l’amplitud amb que

compta i la manca de qualsevol element en una de les seves explanades, s’ha

convertit en l’espai per excel·lència del barri a l’hora d’organitzar grans esdeveniments

com les festes del barri o els mercats ambulants setmanals. És per tant aquesta banda

de Bellvitge la que compta amb més visites de persones externes al barri, i per tant la

més concorreguda per grans aglomeracions de gent, ja que les dues activitats

esmentades, les festes i els mercats ambulants, atreuen un gran nombre de visites,

tant de veïns de L’Hospitalet, com d’altres ciutats de l’àrea metropolitana i de

Barcelona.

Pel que fa als passejos que ocupen el sector del barri de la banda esquerra de la

Rambla Marina o el Bellvitge vell, la fragmentació és la característica més destacada

en comparació a “l’altre Bellvitge” com ja hem comentat. Així, el que havia de ser el

passeig principal segons la planificació d’aquest sector del barri, es va convertir per

una banda en el Passeig de l’Ermita que enllaça amb la plaça de davant de la

parròquia, per una altra, amb les pistes de l’Alenya darrere del col·legi, i finalment amb

el gran Parc Central del que ja hem parlat a la banda sud del sector.

El passeig de l’Ermita, respon a una estructura molt similar a la del passeig de “La

Telefònica”. Ambdós compleixen la funció de lloc de pas i de socialització d’un bon

nombre de veïns del barri, destacant el perfil d’edat adulta. El seu espai entre blocs

acull terrasses de bars, locals comercials i unes jardineres centrals que actuen també

a mode de bancs. Una característica d’aquest passeig és la seva connexió en línia

recta en la facultat d’infermeria de la Universitat de Barcelona, el que fa que el perfil

d’usuari d’aquest espai els dies d’entre setmana i durant el dia sigui més juvenil, degut

als universitaris que s’apropen a les terrasses del carrer. Els locals comercials del

Passeig de l’Ermita són dels més freqüentats del barri, tot i que en general a tot el barri

tant la demanda de comerços i l’oferta són relativament fluixes.


Estudi de casos

124

3.3.4 Zones esportives

Quant a les pistes de l’Alenya, es tracta d’un terreny ocupat fa temps per la zona

d’esports de l’escola de Alenya. L’edifici escolar va ser enderrocat per problemes de la

seva infraestructura, i com a resultat de l’enderroc han quedat dos descampats, un

d’ells sense un ús específic, com a mera zona de pas i l’altre com a zona esportiva de

lliure accés. Aquesta zona compta amb una part de sorra que dóna peu a instal·lar

xarxes per practicar el voleibol, i una altra d’asfaltada amb una pista de futbol amb

porteries. Es tracta de l’única zona per practicar esport d’accés lliure de tot el barri, i té

com a conseqüència una afluència important d’usuaris joves i adults durant tots els

dies de la setmana, principalment per les tardes. La situació d’aquestes pistes és

actualment provisional, ja que la Regidoria de Bellvitge te planejat convertir les pistes

en zona d’aparcament. Aquesta situació, no queda absenta de conflictes, com veurem

més endavant.


Estudi de casos

125

3.4 Recorreguts, socialitzacions i evitacions

3.4.1 Trànsit: “tots els carrers són iguals”

El tipus de distribució de l’espai urbà de Bellvitge, relativament homogeni quant al

repartiment d’edificis i d’equipaments, i amb una pendent pràcticament nul·la,

condiciona en bona mesura un tipus de recorregut intern del barri altament ramificat i

permeable. Així a partir de les representacions dels trànsits assenyalats en els mapes

(imatge a continuació) observem com tots els carrers del barri tenen una gran

intensitat d’ús pels diferents perfils poblacionals, que defineixen una gran teranyina de

línies de trànsit sobre el mapa de Bellvitge. Tot i així, observem tres eixos principals, la

rambla central i els dos passejos, que mostren una major concurrència de trajectes,

això respon en bona mesura a que són els principals llocs escollits per a passejar per

la gent gran entre setmana, i pels adults, sovint amb nens, principalment el cap de

setmana. La distribució dels equipaments públics com els dos mercats municipals, els

dos Centres d’Atenció Primària o els instituts d’educació secundària, repartits

equitativament entre “els dos Bellvitges” facilita uns desplaçaments relativament curts

entre qualsevol habitatge i els serveis requerits.

Aquestes observacions fetes a partir dels mapes es complementen amb les opinions

que aporten els mateixos veïns i veïnes quan afirmen, de manera generalitzada, que

“no eviten cap carrer ja que és igual passar per un carrer com per un altre, tots són

iguals”. Aquest comentari sentit de forma repetida pot adoptar diferents matisos però,

acostuma a fer referència tant a elements morfològics del barri, com a altres

percepcions més subjectives, com les relacionades amb la seguretat, de les quals

parlarem més endavant. Així, quan es parla de que “tots els carrers són iguals” es

marca per una banda, la inexistència de pendents i per tant la facilitat de moviments en

una topografia plana, la separació entre blocs, l'espai transitable o l'estructura dels

habitatges, entre d’altres aspectes.


Estudi de casos

126

Gràfica 31. Recorreguts de tots els perfils de Bellvitge


Estudi de casos

127

És d’esperar que els tipus de fluxos de la població del barri variïn en funció dels eixos

de diferenciació social, com són el gènere, l’edat i l’origen. D’aquesta manera, aquests

seran factors claus a l’hora d’analitzar tant els recorreguts, com els espais de

socialització i els d’evitació, en els que ens detindrem més endavant.

Tot i que existeix una notable distinció de gènere en relació a les tasques vinculades al

treball reproductiu realitzat majoritàriament per les dones, l’elevada homogeneïtat en la

distribució dels recursos, la bona accessibilitat i la proximitat relativa dels serveis i

equipaments, fan que els trànsits d’homes i dones pel barri siguin pràcticament

idèntics. Observant així els fluxos podríem deduir que homes i dones transiten pels

mateixos carrers en Bellvitge, però hem de tenir en compte altres factors a l’hora de

determinar quins carrers s’escullen, com per exemple quins són els objectius d’aquests

trànsits, amb quina freqüència es recorren i quins llocs són evitats.

Amb aquestes dades complementàries, veurem com tot i que coincideixen els carrers

recorreguts, sovint les dones transiten més intensament el barri en tant que

s’encarreguen de les tasques de compra als mercats i supermercats, i de cura dels

nens, amb les seves implicacions com els viatges a l’escola, guarderia o al parc. Són

elles també les que arrosseguen habitualment els carrets amb rodes (carret de la

compra o dels nens) i per tant unes de les primeres afectades per les condicions

d’accessibilitat del barri. Però en aquest sentit asseguren que la pendent nul·la i els

voreres adaptades faciliten el trànsit per qualsevol dels carrers de Bellvitge. A la

pregunta de si creuen que el barri està ben adaptat per a anar amb carret una dona

d’origen sud-americà respon: “Sí, cojo la ruta que más me acomoda, una vez a la

semana compro todo”. Com ella, homes i dones del barri, afirmen no diferenciar el

carrer escollit per desplaçar-se, però hem observat que els factors de proximitat fan

que algunes zones siguin menys o gens transitades. D’aquesta manera, hi ha veïns

que afirmen no recórrer mai o quasi mai la part del barri oposada a la que ells habiten.

Com explica un veí del “Bellvitge Viejo”:

“Por las tardes, de casa al huerto, vengo a pie, cinco minutos, ahora que estoy jubilao, cada dia. Allá no [al “Bellvitge Nuevo”], al menos hará años que no voy, es que no me hace falta, aquí en la calle Prado vivo yo, con mi mujer, y con el huerto ya me entretengo cada día, esto da faena (...)”.

(Fitxa mapa, home, autòcton, gent gran)

"Aquí no evitamos ir a ningún sitio, si no vamos es porque queda lejos o porque no tenemos nada que hacer allí. Yo por ejemplo soy del Bellvitge viejo y no voy nunca al nuevo. Y al Gornal creo que no he ido nunca y hace unos 40 años que vivo aquí"

(Fitxa mapa, home, autòcton, gent gran)


Estudi de casos

128

La imatge mostra la concurrència de mares que acompanyen els fills/es a la tarda al Parc Central de Bellvitge.

L’esquema de la multiplicitat i la varietat d’espais recorreguts és reprodueix quan

filtrem el tipus de recorreguts segons altres eixos de diferenciació com l’edat o l’origen.

Si posem el punt d’interès en la gent gran del barri, veiem com els seus trànsits varien

des de recorreguts de curta fins a llarga distància. Així, s’observen desplaçaments

curts per a realitzar activitats quotidianes al barri, com comprar al supermercat o anar

al centre de salut més pròxims, mentre que els recorreguts llargs solen ser a mode de

passejos, els quals responen a trànsits més o menys pautats i que coincideixen amb

els principals passejos, com la Rambla Marina, el passeig “La Baldosa” o els carrers

que circumscriuen el barri.

L’estat físic dels carrers també influeix a l’hora d’escollir els recorreguts, o almenys en

la reflexió que es fa sobre els trànsits habituals. És principalment la gent gran del barri,

qui destaca el mal estat de certs carrers, majorment pel que fa a les condicions de la

pavimentació. Tot i que aquest motiu no és suficientment fort com per a modificar el

seu recorregut habitual, mostra el marcat sentiment de responsabilitat de la gent gran

sobre el propi barri, de manera que hem detectat un notable compromís d’aquest

col·lectiu respecte l’estat físic i les condicions de l’espai públic a Bellvitge. Aquest

fenomen, que pot derivar en un marcat control sobre el territori, el tractarem més

detingudament quan parlem de conflictivitat i convivència.

La població adulta del barri, d’altra banda, presenta també un tipus de recorregut

variat, tot i que aquelles persones ocupades treballen majoritàriament a fora del barri, i

això marca un major trànsit fora dels horaris laborals. El tipus de desplaçament

s’ajusta també a passejos pels parcs i les rambles principals, sovint com

acompanyament dels nens a les zones de joc, per a visitar algun conegut o per anar


Estudi de casos

129

als bars o terrasses. Val a dir que és en aquest grup en el que es dóna una major

mobilitat de la població cap a altres barris, tant per motius laborals, com ja hem dit,

com per les activitats d’oci o de consum també marcadament externalitzades.

Pel que fa als joves, trobem una forma de mobilitat altament diversificada, tot i que

amb moviments molt pautats pels destins concrets, com del domicili fins l’escola o

l’institut, fins als parcs i punts de trobada amb els grups d’amics. En aquest sentit,

veiem que la gent jove realitza llargs i variats recorreguts pel barri per a complir les

diferents necessitats de socialització i reunió. Així, tot i que existeixen punts concrets

de trobada, com poden ser les placetes entre blocs, la pèrgola del Paseo de “la

Baldosa”, el gimnàs, els cibercafés o els locals dels soterranis dels blocs, en funció de

les franges d’edat, observem un tipus de recorreguts dinàmics i variats, que reforcen la

idea de la gran permeabilitat en els tipus de trànsit pel barri.

La població estrangera adulta de Bellvitge té unes pautes diverses en els trànsits

d’aquella autòctona sobretot en funció de la situació laboral. Així, els nouvinguts

ocupats, igual que els autòctons passen bona part del dia fora del barri, principalment

els homes, llevat de moltes dones d’origen sud-americà que treballen en la cura de la

gent gran del barri i que com a part de la seva tasca passegen amb ells pels parcs i

carrers. La diferència sorgeix quan entra en joc el factor del temps lliure de què

disposa la població aturada i sobretot com es gestiona i què es fa en aquest temps.

Mentre que els trànsits en la població autòctona, majoritàriament masculina,

assenyalen una tendència a la dispersió, per exemple cap a diferents punts d’estada,

com els bancs dels parcs o els bars; en la població immigrada trobem una tendència a

la concentració dels destins dels trànsits, és a dir que la forma de socialitzar-se en

grup fa que tot i provenir de diferents punts de partida, els trànsits marquen un mateix

punt d’arribada, que acostuma a ser un lloc públic on practicar algun esport.

Una de les tendències comunes en les formes de trànsit de tots els perfils del barri, és

l’escàs trànsit cap al barri veí de Gornal, de manera que les principals vies de sortida

de Bellvitge cap a altres zones urbanes són la Rambla Marina o de qualsevol carrer

que creua la Travessia Industrial, en direcció al centre de la ciutat. El sentit d’aquests

trànsits el condiciona en bona mesura el disseny urbà del barri, segons el qual les vies

de connexió amb altres parts d’Hospitalet es fa a través dels principals passejos que

recorren en sentit nord-sud. Aquesta explicació ajuda a entendre l’escàs flux de

població de Bellvitge cap a Gornal, però resulta incomplerta si no tenim en compte

altres aspectes com la separació física que suposen les vies del tren o altres motius de

caire més subjectiu, com les percepcions que es generen sobre el barri veí i que

analitzarem quan parlem de conflictivitat.

Fins ara ens hem referit a les formes de recorregut internes al barri, les quals es

realitzen en quasi la totalitat dels casos a peu, segons expliquen els veïns degut a les

distàncies curtes i la bona accessibilitat. A continuació ens referirem a les formes de

desplaçar-se cap a fora del barri, en les quals influeix una gran oferta de transport

públic (Renfe, Ferrocarrils de la Generalitat, metro i autobusos), així com la possibilitat

d’optar pel transport privat, que fan que es multipliquen les opcions de tria.


Estudi de casos

130

“Aquí tenemos de todo, el metro, los ferrocarriles, la renfe…es una de las cosas buenas del barrio, transporte no falta. Y coche te lo aparcas al lado de casa si quieres. Muchos barrios les gustaría tener tantos transportes como nosotros.”

(Fitxa mapa, home, gent gran, autòcton)

El espacio libre para aparcar en el barrio es muy grande, por eso vienen hasta de otros barrios para dejar su coche aquí. Por el barrio vamos a pie. La gente coge el coche para salir del barrio pero no para moverse por dentro.

(Grup de discussió dona, adulta, autóctona)

Quant a les formes de mobilitat, tot i que existeix una tendència generalitzada a

desplaçar-se cap al centre de L’Hospitalet, Barcelona i altres ciutats pròximes amb

transport públic, donada la bona comunicació del barri (un dels punts forts destacats

pel veïnat), la població d’origen sud-americà entrevistada destaca que el desplaçament

amb transport públic respon a la falta d’opcions per fer-ho amb el transport privat, que

seria la primera opció també per a distàncies curtes.

“P: ¿Cómo os desplazáis cuando vais fuera del barrio? E: En metro. Mientras no saco la lotería para un coche… P: ¿Preferirías ir en coche que en metro? J: Sí la comodidad y llegas más rápido. (…) Aparcar aquí es más fácil”

(Grup de discussió, dones, adultes, sud-americanes)

“P: ¿Vais en metro a otros lugares? X: El que tiene coche se va en coche y el que no… P: ¿No vais en coche por qué no tenéis? X: Claro. Si tienes carnet… A: Yo sí, yo particularmente tengo coche y vivo en la calle Portugal y voy al campo en coche y está cerca, pero bueno… P: ¿Por qué es más cómodo? A: Cómodo en el sentido que si llevo balón, inflador… de todo un poco.”

(Grup de discussió, homes, adults, sud-americans)

Val a dir que alguns joves del barri coincidien en aquesta afirmació, ja que la forma

prioritària per ells seria la motocicleta, així aquells que en tenen la fan servir per

moure’s per dins i fora del barri. El col·lectiu llatinoamericà entrevistat remarcava

també la mala adequació de l’horari del transport públic per a cobrir les seves

necessitats, principalment les nocturnes tant per qüestions d’oci com laborals.

“N: De noche faltaría más [transporte público], el metro se acaba a la una. Ni los taxis se los ve tampoco. Nuestras amigas que van a la disco, los sábados, quieren un taxi y están ahí como 40 minutos y no viene un taxi. Los buses te dejan más a mano las paradas. Las paradas están muy bien, muy bien repartidas, lo que pasa es que te tiras muchas horas allí, bueno yo no lo cojo, pero tengo compañeras que salen del trabajo a las 2 de la mañana y están llegando a su casa a las 4 y media.”

(Grup de discussió, dona, adulta, sud-americana)


Estudi de casos

131

“J: [Cogemos] Transporte en la noche para la discoteca. Deberían ampliar el metro todo el día, jueves y viernes. P- ¿Por dónde salís por la noche? J- Carrilet, los polígonos de Carrilet.”

(Grup de discussió, homes, adults, sud-americans)

A mode de síntesi, destaquem que en tots els casos observem com els recorreguts es

ramifiquen pels carrers i places del barri sense un ordre aparent, és a dir que el barri

és transitat d’una forma intensiva i variada pel conjunt dels seus habitants. Aquesta

aparent permeabilitat, no s’ha de confondre però amb una homogeneïtat dels usos de

l’espai públic ni amb un ús compartit d’aquest, com veurem en l’anàlisi de les formes

de sociabilitat. En canvi, els fluxos sí que ens revelen que els veïns i veïnes transiten

pels carrers de Bellvitge seguint principalment criteris de proximitat i de rapidesa per

moure’s, mentre que la varietat de les línies marcades descarten una evitació

significativa de certs carrers o zones del barri. Quant a les formes de mobilitat, destaca

la preferència per desplaçar-se a peu per dins del barri i amb transport públic cap a

fora, tret dels veïns joves i els adults d’origen estranger que hem entrevistat que

expressen la seva preferència per fer-ho amb transport privat.

3.4.2 Sociabilitat: “al mateix espai però reunits per separat”

Pel que fa les formes de sociabilitzar-se a l’espai públic es perceben tendències

marcadament diferents en funció dels perfils categòrics de cada col·lectiu ciutadà. Així,

en el barri de Bellvitge s’han fet palesa aquestes diverses formes de sociabilització

segons el perfil tractat. Tot i que des de la visió cartogràfica adjunta (veure mapes) no

es pot apreciar en detall la segmentació que es dóna en l’espai, les observacions

sistemàtiques ens han permès constatar com la presència simultània de diferents

perfils poblacionals en un mateix parc no es correlaciona amb un mateix ús d’aquest.

Les marques de punts de socialització, així com mostren els mapes, ens indiquen de

forma genèrica que tant homes com dones segueixen patrons similars a l’hora de

relacionar-se en espais del barri i que en la majoria dels casos corresponen a grans

parcs i passejos, però això precisa ser matisat per no treure conclusions errònies.

Abans d’entrar en aquesta socialització diferenciada, val a dir que ja al primer cop d’ull

dels mapes i de les pràctiques observades, existeix una tendència generalitzada entre

els grups a reunir-se allà on ho fan altres grups, és a dir que hem observat com un

dels factors que més atreu a la gent en una plaça és l’altra gent. En aquest sentit, hem

vist com habitualment els petits parcs situats entre els blocs de pisos, molts cops

equipats amb gronxadors, bancs, arbres, etc. estan buits, mentre que als altres espais

com els parcs o passejos més grans amb els mateixos equipaments es concentra una

quantitat considerable de gent, tanta que fins i tot lamenten que les zones de joc per a

infants o els bancs tenen les seves capacitats desbordades, i que reclamen que

s’haurien d’ampliar els equipaments.


Estudi de casos

132

“A la que salen los niños del colegio esto se llena, mira nosotras porque venimos pronto que si no, no hay manera de encontrar banco (...). Bueno, banco sí hay pero que esté aquí cerca de la niña, porque a lo mejor se cae o algo y puedes estar aquí, porque es pequeña. Pero mira, todo lleno, lo acaban de inaugurar como el que dice y está ya saturao. (...) a los otros no vamos porque están viejos, que los cambien, que los pongan todos nuevos.”

(Fitxa mapa, dona, autòctona, adulta, Bellvitge)

Entrant ja en les diferències d’usos de l’espai, hem observat que en els parcs i

passejos de grans dimensions es concentren nombrosos i variats grups poblacionals,

però sempre que les dimensions ho permeten es dóna una segregació espacial en

funció principalment del gènere i l’edat. Així, la presència en un mateix parc no implica

les mateixes formes de sociabilització dels seus membres, existeix una àmplia

diversificació dels usos. En aquest sentit, hem observat que els homes que pertanyen

al grup de gent gran (grup de població essencialment autòcton) se sociabilitzen

habitualment al voltant d’algun esport o joc, com pot ser passejar o jugar a la petanca,

pràctica que reuneix a nombrosos grups diàriament. Les dones de la tercera edat, en

canvi, es reuneixen molt més al voltant de les trobades informals i converses

establertes en els passejos i llocs de pas, habitualment al voltant de les zones amb

bancs. Moltes d’aquestes pràctiques es fan de forma segregada en l’espai, ja que per

exemple, les dones molt rarament intervenen en les partides de petanca del passeig

“La Baldosa”. En canvi, les passejades tot i que acostumen a agrupar dones i homes

de forma separada, inclouen a vegades certa misticitat de grups. També en la cura

dels nets i netes en l’espai públic es dóna una doble presència de gent gran dels dos

sexes, tot i que predomina la presència femenina.

En l’edat adulta, les diferències continuen marcades per patrons semblants, ja que les

dones acudeixen als parcs entre setmana per a socialitzar-se acompanyades

habitualment dels fills i filles petites i és allà on es troben amb altres mares, també ho

fan a les terrasses dels bars de les zones per vianants de manera que poden controlar

visualment als infants. Aquestes observacions es basen principalment en població

autòctona ja que la presència de les dones immigrades per les tardes en l’espai públic

és molt menor i quan es dóna, en molts casos s’inscriu en les tasques de cura de la

gent gran com a part de la jornada laboral. Els homes adults autòctons quan se

sociabilitzen en els parcs o en els bars ho solen fer com a acompanyants de les dones,

les principals responsables de la cura dels nens, així com explicava una dona:

“Pues es curioso porque empezamos las mujeres normalmente, pero a lo mejor llama el marido de alguna y entonces dice “¿quiénes estáis?” y dices, pues bájate y a lo mejor se bajan, y llama mi marido “¿y quiénes estáis?” está el marido de tal, “pues espera que ahora bajo”. Entonces claro, los maridos solos, de por sí, parece que si están solos que no quieren bajar, pero si ven que alguno más ha bajado, ellos mismos bajan. Generalmente somos nosotras primero, ellos bajan después, o alguna vez quedamos todos juntos. Pero lo habitual es bajar las mamas con los niños y luego bajan los padres.”

“Vamos a alguna terracita, pero siempre procuramos que haya alguna explanada o algo donde los niños puedan seguir jugando. Porque claro


Estudi de casos

133

irse a según qué terraza si está la carretera, no vamos. Nosotros vamos tomando algo y ellos jugando.”

(grup discussió, dona, autòctona, adulta, Bellvitge)

Les dones adultes autòctones són un dels grups que destaquen més aspectes positius

del barri, i això acostuma a ser una mostra de l’èxit d’un espai per a la totalitat de les

persones que l’habiten. El disseny de l’espai públic, la seva distribució, les zones

verdes... són alguns dels elements que elles relacionen amb l’èxit del barri, com un lloc

privilegiat d’estada i sociabilització.

“- Me gusta porque es muy cómodo, muy llano, mucho transporte, mucho banco. Se disfruta, los niños disfrutan jugando a pelota, ir en bici... Hay muchos parques, las aceras son anchas. - Mis hijos cuando eran pequeños íbamos a Antequera y decían que en Bellvitge las aceras eran muy anchas y allí muy flacas. - También hay mucha luz, aunque tengamos bloques altos hay mucho espacio entre ellos y mucha luz. - Yo hacía un cursillo de jardinería y decía que nosotros teníamos jardín delante y detrás de casa y no se lo creían. El barrio tenía muy mala fama, por droga, delincuencia..., pero no era verdad. Era la fama. Quizás porque había sido ciudad dormitorio. Ahora ya no, el barrio está vivo, aquí hay mucha gente todo el día.”

(grup discussió, dona, adulta, autòctona, Bellvitge).

Ja s’apunta aquí la visió en perspectiva de canvi que tenen molts veïns respecte a com

era el barri abans i com és ara en matèria de conflictes, i junt amb aquest factor, un

element de possible distorsió a l’hora de pensar el barri com és la percepció externa

negativa de Bellvitge enfront a aquella interna i positiva, i que aprofundirem quan

parlem de conflictivitat.

L’assistència de moltes persones al carrer i la diversitat d’activitats en l’espai públic

també són valorades positivament per la població autòctona adulta.

“Hay mucha concurrencia, pasa gente, se está distraído viendo a la gente. Hay buena sombra. La rambla también está muy bien también vamos.”

“En el parque metropopitano, ahora se hacen muchas actividades, es un espacio público que antes no tenía tanta afluencia pero ahora se hacen verbenas, carnavales, taichí, incluso fiestas de cumpleaños, se usan las mesas que hay...”

“Debajo de esos pinos que hay allí, se hacen unas tertulias estupendas. Es un buen sitio. Y para pasear la Gran Via que la han dejado muy bien, con el inconveniente que en verano hay mucho sol.”

“El passeig [Baldosa] crec que té massa troç sense ombra, els arbres estan molt separats i els adoquins no són llisos, per això anem per la vorera de l'escola.”

(grups discussió, home, adult, autòcton, Bellvitge).


Estudi de casos

134

La presència d’homes adults immigrats en l’espai públic sol ser de forma gregària, i

habitualment a mode de reunions al voltant d’alguna pràctica esportiva. Tal com

mostra el mapa a continuació, un dels punts més marcats de socialització és un petit

parc que correspon a les pistes on practiquen voleibol i futbol. Tot i que la presència de

dones llatinoamericanes en les pistes de joc entre setmana és pràcticament inexistent,

també elles manifesten la seva preferència per les reunions col·lectives a l’espai

públic.

“N: Nosotros el fútbol, al vóley, jugar y todo eso que ahora nos estamos quedando sin cancha. Como somos muchos, no nos pueden dar muchas veces locales, que el patio de colegio tiene un límite de personas. P: ¿Y soléis ser del mismo país la gente que os reunís? L: No, con la gente de Bolivia, de Argentina que compartimos algunas costumbres como tomar el mate o el tereré, y nos tiramos dos o tres horas charlando y tomando el té este que tanta gente cuestiona.”

(grups discussió, dona, adulta, sud-americana, Bellvitge).

Seguint amb la idea de la diversificació dels usos, en el cas de les persones

nouvingudes s’han identificat diferents estratègies autònomes per a cobrir necessitats

d’oci de diferents grups. Així, hem observat l’ús de terrenys abandonats o sense un ús

específic com a pistes de futbol i de voleibol. En aquest sentit, una noia equatoriana

remarcava la manca d’aquest espai d’oci i sociabilització:

“S: La solución: que tengamos una espacio para nosotras. Un espacio para divertirnos, porque no sólo juegan los hombres, nosotras también jugamos. Yo me rompí jugando al fútbol, ella juega y mi hermana juega. F: Sí, hacemos fútbol de mujeres, handbol...”

(Grups discussió, dona, adulta, sud-americana, Bellvitge)

A banda de la manca d’espai públic en condicions i de la falta de mitjans per accedir a

llocs privats de reunió, apareix la funció sociabilitzadora dels carrers i les places com a

element central en les costums de les persones nouvingudes. Així, l’ús de la casa com

espai privat de trobada en les poblacions d’origen llatinoamericà és notablement més

reduït que en les poblacions autòctones. S’observa també com en alguns casos canvia

la percepció del espais públic i privat en relació al disseny urbà de la ciutat i dels

habitatges. D’aquesta manera, les dimensions dels habitatges s’allunyen del tipus

d’habitacle propi del país d’origen, en la mesura que ara compten amb espais de

menors dimensions i sense terrenys adjacents.

“Buscamos un espacio para juntarnos todos y conversar del país y así. Tengo un amigo de Ecuador, Paraguay y así. Para salir del piso encerrados allí, como para nosotros es como algo muy cerrado, es muy pequeño. Allí tenemos espacio en la casa. Porque [en el país de origen] teníamos mucha libertad y estar aquí en un piso...”

(Grups discussió, dona, adulta, sud-americana, Bellvitge).


Estudi de casos

135

Gràfica 32. Socialització d’immigrants estrangers/es homes i dones de Bellvitge


Estudi de casos

136

“La gente lo que hace más es salir de la casa y relacionarse con los amigos familiares… pasar más tiempo fuera. Haciendo cualquier cosa, tomando mate o hablando de política…”

(Grups discussió, home, adult, sud-americà, Bellvitge).

El tipus d’habitatge condiciona, per tant, les formes i possibilitats de socialització que

es realitzen en ells i promou un desplaçament d’algunes activitats habitualment

desenvolupades a l’espai privat cap al públic. D’altra banda, aquest traspàs d’activitats

comporta una major presència de les activitats de reunió a l’espai públic i que es pot

manifestar en l’augment i diversificació de les xarxes socials, tant entre la població

adulta autòctona com amb en els compatriotes.

“E: Claro, aquí como la mayoría de los pisos no tiene balcón o lo que sea, pues salimos para no estar encerrados, como hay espacios, hay parques y tal, no lo vemos mal. Hay mucha gente que está acostumbrada a vernos y ya llevamos tiempo en el barrio y nos conoce, quizás por la inserción que tenemos, los paraguayos al menos, nos conocen mucho, por las fiestas de Bellvitge, otras actividades que hacen. S: Nosotros así conocemos gente de muchos lugares y ya nos saludamos por la calle, es una forma de hacer amigos. E: Nosotras a partir de las siete nos sentamos en el banco del parque a escuchar música, charlar y eso. S: A veces dicen allá se reúnen muchos latinos y nos vamos para allá y hacemos amistad y conocemos a más gente”.

(Grups discussió, dones, adultes, sud-americanes, Bellvitge).

Finalment, els grups la de joves tenen una menor presència en els grans parcs i

passejos del barri. Les seves formes de trobada responen a petites concentracions, o

bé en alguna zona específica dels grans parcs i espais oberts entre el més joves, o en

petits parcs situats en zones més o menys amagades, entre blocs o amb certa

protecció, habitualment entre els més grans. Pel que fa als usos de nois i noies, hem

vist com tot i reunir-se habitualment al mateix punt, hi ha una tendència a la divisió dels

grups en un mateix espai, creant petites unitats dins del mateix col·lectiu.

Com hem vist anteriorment les formes d’oci relacionades amb les pràctiques

esportives han fet aparèixer formes improvisades de cobrir les necessitats, però això

no només succeeix en la població nouvinguda adulta, sinó que els joves de Bellvitge

adapten també les seves formes de sociabilització a les possibilitats del barri. En

aquest sentit, l’accés no regulat a les pistes dels centres educatius per tal de jugar fora

d’hores d’activitat escolar, posa de manifest una de les reivindicacions més recurrents

d’aquests col·lectius, respecte la necessitat d’equipaments esportius de lliure accés en

els barris.


Estudi de casos

137

La imatge mostra el “pirulo”, espai de trobada i reunió de grups de joves de Bellvitge.

Un altra de les activitats vinculada a les relacions en l’espai públic fa referència a les

formes de consum. En aquesta línia, per exemple, els espais privats-mercantils

(centres comercials) apareixen com espais de referència pels veïns i veïnes a l’hora de

fer la compra, però també com a nous espais de reunió i oci. Els joves són un dels

grups que han adoptat aquest patró de consum com una forma més de relació.

Aquesta tendència a concentrar el consum i l’oci en centres comercials, no és

exclusiva dels joves, sinó que es reflexa en el conjunt de la població del barri, i té unes

conseqüències directes sobre la disminució de comerços de barri, amb les

implicacions que això té en la reducció del trànsit i la presència de persones als

carrers, factors influents en les percepcions de l’espai, com veurem a continuació.

3.4.3 Conflictes en l’espai públic

A l’hora d’abordar els conflictes en l’espai públic els múltiples eixos de desigualtat

social s’interelacionen per crear situacions complexes amb una àmplia polifonia de

discursos. En aquest apartat aprofundirem en els principals conflictes observats en

l’espai públic, els quals deriven principalment de les diferents visions a l’hora de definir

quins són els usos dels espais per part dels col·lectius que l’ocupen.

Tot i que l’existència de conflictes és una part inherent a la convivència en l’espai urbà,

val la pena destacar que en Bellvitge, la primera reacció dels veïns quan es parla de

conflictes és afirmar amb satisfacció l’escassetat d’ells en el barri. Però això sí, es

connecta ràpidament en un passat no molt llunyà (anys ’80-’90) en el que es podia

considerar un barri conflictiu, degut principalment a la delinqüència i les drogues.

Existeix també la convicció que la imatge que avui en dia encara projecta el barri cap a


Estudi de casos

138

l’exterior no es correspon amb la realitat, en tant que li ha quedat encunyada la fama

d’aquest passat.

“J: Al principio vino mucha gente y había mucha masificación. Aquí se grabó ‘Perros Callejeros’. No queríamos, solo nos faltaba aquello con la mala fama que teníamos. Ahora también ruedan series pero es por los espacios que hay. M: En la actualidad, hoy, lo he leído, está considerado como uno de los barrios menos problemáticos y con menos dotación policial. No hay delincuencia.”

(grups discussió, dones, adultes, autòctones, Bellvitge).

Evitar la difusió d’imatges del barri que contribueixen a generar imatges negatives

d’aquest és un dels punts que treballa l’Associació de Veïns del barri. En aquest sentit

ens expliquen que s’ha arribat a consultar els guions d’algunes gravacions prèviament

a permetre la seva localització en el barri, i quan no ha estat possible aquesta previsió,

s’han realitzat campanyes per a “netejar” la imatge del barri.

“Segons l’agència EFE, el nou president de la Corporació de RTVE ha

ofert la seva ‘rectificació personal’, per la imatge que es va donar del barri de Bellvitge al programa ‘Dime dónde vives’, de Comando actualidad del dia 23 de setembre de 2009. Per aconseguir això ha estat imprescindible la vostra mobilització, la vostra participació en una sola direcció, fent pinya. Dotzenes de veïns i veïnes vam emplenar la web de RTVE, espais del facebook, aquest bloc… amb les nostres queixes.”

(Informació estreta de la web de l’Associació de Veïns de Bellvitge)

Aquesta percepció es correspon amb les dades estretes mitjançant les entrevistes

amb tècnics de mediació i de recollida d’incidències de tot el municipi, i de les

preguntes al propis veïns sobre quins són els principals llocs d’evitació. En la mateixa

direcció, els mapes marcats per un grup variat i nombrós de veïns posen de manifest

l’escassa quantitat d’espais evitats (com mostra el mapa), a més a més, cal assenyalar

que quan es dóna algun tipus d’evitació, es relaciona principalment en l’estat del físic

de la zona marcada i en moltes menys ocasions té l’origen en percepcions més

subjectives com la inseguretat o la por.

http://www.google.com/hostednews/epa/article/ALeqM5hRmHebCltAgkqSQyPm3Z1R51pLlA


Estudi de casos

139

Gràfica 33. Mapa d’evitació de tots els perfils en Bellvitge


Estudi de casos

140

Però més enllà d’aquesta manca aparent de conflictes, molts dels discursos de la

població autòctona adulta i de la gent gran respecte la convivència a l’espai urbà,

posen de manifest discordances relacionades principalment amb els usos de l’espai

per part de la població immigrada, així com per part dels i les joves.

Així doncs, com ja hem avançat, la pròpia definició de què és l’espai públic i quins

usos es poden desenvolupar en ell, és el principal eix de controvèrsia entre els

diferents col·lectius que conviuen. Alguns conflictes associats a aquesta diversitat de

definicions s’originen arrel de la percepció d’una desigual legitimitat de l’ús de

l’espai. Així, des del punt de vista de la població autòctona els i les immigrants no

posseeixen la mateixa legitimitat que els i les autòctones a l’hora d’utilitzar l’espai

públic. Aquesta apreciació sovint va associada a la creença de que es dóna una

substitució de l’ús que feia la població autòctona, principalment de dones i nens de les

places o pistes de joc, arran de la recent “ocupació” dels immigrants. Aquest

ressentiment per “l’expulsió” de la població autòctona dels espais públics, va

estretament lligat a la percepció de l’altre com a usurpador, en aquest cas dels usos

que “legítimament” correspondrien a la població autòctona:

“La zona esta de pistas no me gusta porque no pueden jugar los castellanos. Y los niños pequeños ya no pueden entrar, antes sí que podían.” “Hay problemas con los niños en las pistas, no les dejan jugar, los echan. Hay cristales, botellas, latas, mal olor. Esto desde que vienen a jugar, hace un año. Habría que hacer un parque para niños, y las pistas llevarlas lejos de los niños y del colegio, ahora es peligroso porque está mal.”

(Fitxes dels mapes, home, adult, autòcton, Bellvitge)

Aquesta desaprovació de l’ús que els i les immigrants fan de les pistes de joc es

vincula a altres percepcions associades a la degradació del mobiliari urbà, la brutícia i

els mals olors dels espais públics que se’n deriven de comportaments inadequats,

vinculats a la percepció de l’altre com a “incívic”:

“En el Gornal o en un campo de futbol se meten 200 o 300 sudamericanos y sábados y domingo están allí, pero lo dejan perdido. Allí no molestan a nadie, pero hay que quejarse de cómo lo dejan de sucio, pero no de que molesten”.

(Grups discussió, home, adult, autòcton, Bellvitge)

El soroll vinculat als horaris de l’ús de l’espai apareix com un altre element recurrent de

conflicte entre els col·lectius, així com ho explica un veí de Bellvitge d’origen sud-

americà quan preguntem quina és la principal queixa que reben dels veïns del barri:

“El ruido, porque generalmente jugamos hasta las 9h, y creo si no me equivoco se puede hasta las 10h. Yo creo que también la mayoría de las veces viene el problema porque los vecinos llaman a la policía. [La queja es] de hacer ruido y de estar ahí.”

(Grups discussió, home, adult, sud-americà, Bellvitge).


Estudi de casos

141

“El bar de los chinos siempre tiene follones y no viene la policía. Hacen ruido hasta las 3 o las 4h la mitad de la semana, lo oímos de casa. Es un punto de encuentro. Ahí van camellos y de todo...”

(Fitxa mapa, home, adult, autòcton, Bellvitge)

Tant les queixes dels veïns i veïnes autòctones per l’acumulació d’escombreries

(principalment esmenten llaunes i ampolles) com pels sorolls produïts per la reunió de

grups es vinculen al consum d’alcohol a la via pública, atribuït majoritàriament a la

població d’origen sud-americà. Aquest consum d’alcohol si bé és desaprovat i molest

per als i les autòctones i vist com “un acte més d’incivisme”, des del punt de vista de la

població que el practica sovint s’associa a altres pràctiques de sociabilitat a l’espai

públic:

“J: Uy, cuando nos juntamos todos, [podemos ser] doscientos o trescientos. Tratamos de jugar por las plazas, por ahí, pero ahora está más difícil porque controlan mucho. P: ¿Y porqué controlan? E: Por las bebidas y todo eso. P: O sea, ¿Que va asociado el juego a beber? J: Sí porque como hace calor todo el mundo está tomando algo. P: Sí pero, ¿algo que tiene alcohol? E: Sí porque cualquier cosa tiene alcohol no vamos a tomar jugo.”

(grups discussió, dona, adulta, sud-americana, Bellvitge)

Un altre dels conflictes referents a la convivència sorgeix arrel de la creença per part

de la població autòctona que els i les immigrants fan un ús més intensiu de l’espai

públic. Aquesta afirmació va lligada a noves pràctiques als carrers i les places que

abans no es donaven o ho feien amb menor mesura, com són les esportives, i que han

generat tant queixes veïnals com actuacions per part de l’Administració.

La intensitat de l’ús de l’espai és un pràctica no només identificada en la població de

diferent origen nacional, sinó que respon també a motius ètnics. En aquest sentit, la

relació entre paios i gitanos no resta exempta de conflictes. Com ja hem avançat, les

percepcions i les representacions existents sobre els habitants del barri del Gornal

condicionen en bona mesura aquesta evitació. Els veïns i veïnes d’ètnia gitana són

percebuts també com un grup “molest” pel tipus d’usos que desenvolupen a l’espai

públic.

“R. No hay relación [amb el Gornal]. La barrera en los dos barrios es física y psicológica. Son dos mundos. Si no estuviera la vía, la vía corta mucho. P. Pero ahora está proyectado el quitarla... R. La gente no va al Gornal por el tipo de gente que hay, por la fama. Hay mucho gitano....

(grups discussió, dona, adulta, autòctona, Bellvitge).


Estudi de casos

142

“Allí hay gitanos y calés. No queremos hablar en términos de racismo. Pero nos consta que payos de allí traen a sus hijos a los colegios de Bellvitge porque no quieren que sus hijos vayan revueltos con los gitanos.”

“Hi ha una manera de fer i una manera d’actuar. Bellvitge des dels seus orígens ha plantejat uns temes determinats de lo que es la societat, dels veïns. El Gornal ha sigut una altra cosa a part. (...) Una altra societat, una altra manera de fer, de pensar. No te aquesta virtut d’ajuda entre veïns, de lluita, es un món a part, un altre concepte. Sempre estan pidolant, en general.”

(grups discussió, home, adult, autòcton, Bellvitge).

“Si tu vas ahora allí después de la estación. Veras una plaza los bancos son suyos, allí tienen sus camiones, sus cosas, es un sitio de ellos, de los gitanos, allí trabajan, tipo taller, comen. Y no les digas nada. A comer y todo. Lo he visto des del balcón.” “En frente de la estación de ferrocarriles tienen un mesas y sillas de bares y lo tienen allí alquilao… que habrán traído de no sé dónde y se ponen en el porche del edificio y allí están comiendo, jugando a las cartas...”

(Grups discussió, home, adult, autòcton, Bellvitge)

L’ús dels espais del barri per a les pràctiques esportives, no queda exempt de

reaccions de desaprovació. D’aquesta manera, l’ocupació d’un terreny públic, com a

pistes de voleibol i futbol per part de la població de Paraguai i d’Equador s’ha

desaprovat per la població autòctona. D’altra banda, la intervenció de l’administració

per a donar-li un nou ús a l’espai es vista pels usuaris com una forma d’evasió i de

negació de les seves necessitat. En aquest sentit, un noi jove equatorià criticava la

política de l’Administració i la manca de solucions:

“Nos van sacando de un sitio a otro, ya habremos estado en siete lugares almenos, y en vez de darnos un espacio, nos echan.”

(Fitxa mapes, home, jove, sud-americà, Bellvitge)

“P:¿Ha venido alguna vez la guardia urbana y os ha dicho que os tenéis que marchar? - Sí más de una vez. Porque para que te den [un espacio] está muy difícil. Porque aquí casi no hay zona deportiva, solo hay una. P: Pero hay muchos espacios en este barrio. -Sí espacios hay muchos pero no puedes entrar. P: ¿Y espacios verdes o necesitáis que estén asfaltados? -No cualquier espacio vale. Pero ahora, justo en frente del bar de ella teníamos un espacio vacío, pero ahí también van a hacer un aparcamiento. Así que ya nos quedamos sin cancha.”

(Grups discussió, dona, adulta, sud-americana, Bellvitge).

La transformació dels espais de joc en altres equipaments, promou la improvisació de

noves estratègies per a poder seguir desenvolupant les pràctiques esportives. La

informalitat dels espais no preparats i els pocs recursos econòmics i administratius per


Estudi de casos

143

a crear nous equipaments per part de la població immigrada, fa que les solucions

provisionals resulten desfavorables sobretot per al grup de dones que practica els

esports. En aquest sentit, la manca de serveis en les pistes de joc improvisades en

descampats pròxims al barri ha fet que algunes persones, principalment, les noies,

deixessin de participar en el joc.

La imatge mostra l’inici de les obres en les pistes esportives improvisades.

Els conflictes pel que fa a les restriccions de l’ús de l’espai es posen també de relleu

quan parlem dels i les adolescents. La manca d'espais de socialització per aquest

col·lectiu i la penalització de certs usos de l’espai públic com per exemple l’skate,

beure alcohol, fer graffitis o l’accés irregular a les pistes de les escoles fan que sovint

es desaproven moltes de les pràctiques de socialització que els i les adolescents fan a

la via pública. Com ja hem apuntat anteriorment, existeix una demanda d’espais per a

joves al barri, segons expliquen els joves, una major oferta i diversitat d’espais

contribuirien a reduir conflictes derivats de la perillositat dels seus jocs a prop d’altres

col·lectius, com els nens o la gent gran.

“S: Yo voy a jugar a futbol o a la Bellesport o a la Mercè, al IES Mercè, que nos dejan entrar. J: A nosotros en el Bernat Metge también nos dejan entrar. A: También lo conozco yo, y no nos dejan entrar... P: ¿Cómo funciona? L: La gente ya entra, cuando salen los niños les dejan entrar. A: A ti. P: ¿Y hasta qué hora? J: Hasta la que queramos, luego saltamos la valla si queremos. Nosotros entramos, le pedimos al conserje de la tarde, siempre nos dice que sí. Entramos y nos vamos hasta que queremos o hasta que no vemos nada porque no hay luz. Chutamos y ¿dónde está la pelota? No ves nada, porque encima es negra... O porque viene alguien a entrenar. A: En el Mercè dejan a quien quieren, eh, a mi no me dejan entrar.


Estudi de casos

144

J: Si eres amigo del conserje sí que entras. L: Y al que no le dejen, salta.”

(Grup de discussió joves, autòctons/es, Bellvitge)

L’ús del patis de les escoles respon a una regulació informal i improvisada, ja que

només és possible en funció de la voluntat de les persones encarregades i de l’accés

irregular (saltant el cercat), i no existeix una política específica que respongui a

aquesta demanda. D’altra banda, els mateixos joves i altres actors del barri posen de

manifest la percepció d’una manca d’equipaments i espais pensat per i per a els joves:

"Necesitamos sitios para jugar, más pistas de ping pong y un local cerrado, para cuando llueve poder estar en algun sitio. Es que no hay nada para jóvenes, este barrio está hecho para abuelos y niños"

(Fitxa mapa, home, jove, autòcton, Bellvitge)

“M: Yo creo que debería haber algún sitio donde te dejaran entrar para hacer deporte bien, porque a veces en la Bellesport también te lo cierran con vallas. Porque por ejemplo en los parques a veces hay algún guardia que te dice, “no juegues a futbol aquí” A: Pero lo mejor es que te dicen que no se puede jugar en un sitio y tu dices, no hay cartel, y puedo seguir jugando, ¿no? D: No te pueden poner en un parque, en una plaza así grande, un cartelito que dice, “no pueden jugar a pelota”. ¿Pa qué dejas el espacio? Me voy a poner a jugar… M: Que si dejan el espacio y ponen el cartelito, ¿para qué lo ponen? Nadie le hace ni caso.”

(grup de discussió joves, autòctons/es, Bellvitge)

Els cartells informatius prohibeixen alguns usos, com jugar a pilota, en determinats espais.


Estudi de casos

145

Però aquesta percepció no és exclusiva dels propis joves sinó que altres col·lectius del

barri, també expressen aquesta mancança:

“A: Es que es un barrio para personas mayores y niños, pero hay una franja de edad que no está contemplada. Un niño a partir de los diez años ya no puede jugar en los columpios que están para más pequeños. Como hay tanto banco tampoco pueden jugar a la pelota porque molestan. En el paseo de ‘las Baldosas’ han puesto bancos y canastas, eso es incompatible.” F: Sí yo me he quejado muchas veces al Ayuntamiento porque no hay actividades para entre 13 y 17 años. Como no tienen entretenimiento solo se les ocurren las gamberradas.”

(Grups discussió, dona, adulta, autòctona, Bellvitge).

D’altra banda, i com ja hem comentat anteriorment, els hàbits de consum del veïnat

tendeixen cada cop més a ser coberts fora del barri, això genera canvis a diferents

nivells: econòmics, socials i de transformació de l’espai. En un barri com Bellvitge on el

comerç local havia estructurat anys enrere la vida interna del territori, marcant quins

eren els passejos més comercials o disseminant els negocis en els locals comercials

entre blocs, des de fa uns anys aquest entramat ha entrat en procés de canvi, de

manera que s’ha donat un paulatí augment dels comerços tancats. Aquesta debilitació

del comerç local té unes conseqüències directes en les percepcions de l’espai públic,

així com expressa un educador social i veí del barri:

“Me preocupa aquí en Bellvitge el empobrecimiento y la desparición del tejido de comercio de aquí, va a dar un giro, en los próximos años va a ser un qué. Porque todas las entidades y asociaciones se han vinculado al que era el eje del barrio, el comercio. Entre comercio y asociación creaban calle, y era una asociación como muy natural, esto se está perdiendo. Y hace que en Bellvitge se creen espacios, rincones que están siendo otra vez oscuros y que la gente, aquello que habíamos perdido nos lo empezamos a encontrar. Como pasar por una calle a determinadas horas y está oscura, porque no hay comercio. Y la vida activa del barrio, también se dice ‘lo que hubo estuvo bien, lo que es ahora ya no está tan bien’. Eso y el nivel de envejecimiento, hay una transformación fría del barrio, se traduce en un enfriamiento de esa vecindad. Eso será un problema de conflicto social en breve.”

(Grup de discussió tècnics, educador)

Veiem com la proliferació de noves “zones obscures” és un dels factors que podria fer

virar les percepcions dels veïns sobre la seguretat, que tan encoratjadores són en

l’actualitat.

Com hem dit al començament, existeix una marcada percepció d’absència de

conflictes al barri, així com de zones estigmatitzades o marcades per l’evitació. Però

com acabem de mostrar, hi ha diversos factors que generen friccions i fan que alguns

col·lectius sentin un desequilibri en la cobertura de les seves necessitats. A

continuació, analitzarem en més profunditat quines són les possibles estratègies

adoptades pels grups l’hora de gestionar els usos i els conflicte en l’espai públic.


Estudi de casos

146

3.4.4 Gestió ciutadana dels conflictes

Abans de posar l’atenció en el paper de l’Administració en la regulació de conflictes,

observarem la interacció d’aquesta amb la ciutadania, així com les accions autònomes

que els propis veïns i veïnes realitzen mitjançant acords més o menys formalitzats

entre diferents tipus d’actors. En tot cas, es tracta d’acords dinàmics i inestables que

s’estan renegociant contínuament.

De les formes d’afrontar els reptes d’avui en dia per part dels diferents actors socials,

podem diferenciar entre aquelles en que intervé l’Administració, tant per la seva

intervenció directa com per les al·lusions que es fan al seu paper com a part

gestionadora o implicada en el conflicte, d’aquelles en que els diferents col·lectius

autoregulen els propis conflictes.

Les visions de quin ha de ser el paper de l’Administració en la gestió de l’espai públic

varien en funció dels perfils dels diferents actors socials. Davant un conflicte entre

col·lectius de població autòctona i immigrada, es donen certes falta de comunicació

entre els actors, encara que no sempre impliquen un diàleg o aconsegueixen la

resolució, i sovint desemboquen en una crida a la intervenció de les forces de

seguretat. Sovint, veïns entrevistats afirmen descartar l’opció de comunicar-se

directament amb “l’altre” en tant que seria una opció “inútil” i que no contribuiria a fer

valdre les pròpies necessitats:

“P: Cuando aparecen conflictos entre los vecinos, bien con gente que ha venido de fuera o con gente de aquí, ¿cuál es el modo de solucionarlos? J: Llamamos a la guardia urbana. Hablar con ellos es inútil. P: ¿Lo habéis intentado alguna vez el hablar? F: No, yo no lo he hecho. Tengo unos vecinos precisamente de Ecuador y son…”

(grups discussió, home, adult, autòcton, Bellvitge)

“E: Para esto está la guardia urbana. Más vigilancia. Los vecinos poco pueden hacer por que si hablas y defiendes tus derechos, eres malo. T: Aquí cuando uno quiere algo sabe donde acudir y donde pedirlo... E: Si, es un barrio muy reivindicativo y luchador. “

(grups discussió, dona, adulta, autòctona, Bellvitge)

Tant la sol·licitud d’intervenció policial sense prèvies aproximacions per part dels veïns

i veïnes que perceben alguna molèstia o desaproven algun comportament, com la

resposta amb accions directes sense diàleg són vistes pels immigrants entrevists com

una manifestació més de les percepcions negatives envers el propi col·lectiu. Així com

expressa aquest grup de dones sud-americanes:

“J: Ahí en la cancha, unos que yo sé, un par de mayores, que como ven que jugamos, unos se ríen y hacen como más bulla, parece que les molesta. No dice él o ella, entonces generalizan y dicen estos sudamericanos que vienen aquí. S: Y nos tiraron huevos des de arriba, des de el edificio. P: ¿Pero alguien ha bajado a hablar con vosotros o directamente os han tirado huevos?


Estudi de casos

147

S: Directamente nos tiraron huevos y luego vino la policía, porque nos habrán tirado los huevos y acto seguido habrán llamado a la policía, yo que sé, y vino la policía a decirnos si había pasado algo, y nosotros no, hemos recibido unos huevos, pero nos sabemos por qué ni de qué piso fueron. E: Sudacas de mierda, que hacéis aquí, tu estas por ejemplo en una plaza sentado y ya no hay sitio llegan y dicen estos sudacas que arramblan con todo, llegamos nosotros y ya no hay sitio, cosas así. P: ¿En este barrio con tantos parques? E: La gente que quiere incordiar no le hace falta mucho pretexto para incordiar.


“El otro día estábamos ahí jugando y llamó a la policía. Y la policía dice ‘nosotros no podemos hacer nada, si no están haciendo nada, porque están jugando’. Pero claro el vecino llama y por cumplir tienen que venir a ver que pasa.

(grups discussió, home, adult, sud-americà, Bellvitge).

La manca de solucions a les demandes, de la que part de la població immigrada fa a

responsable a l’Administració, i la lentitud dels processos administratius potencia la

cerca d’estratègies alternatives per a cobrir les necessitats del col·lectiu:

“M: Nosotras solicitando campo para nuestro espacio recreativo de los fines de semana no nos los han otorgado, y hemos recurrido a un montón de sitios, al Ayuntamiento y ya nos ha enviado a otro sitio, a Sta. Eulàlia a Cornellà. A: Queremos algo seguro, con papeles para poderle decir a la gente esto es así y hasta acá, si no tienes un papel te dicen ‘¿tu que pintas aquí?’. No pedimos un polideportivo enorme, no, algo pequeño con unos bañitos y ya está. M: El campo de aquí, el Alheña no era grande, era pequeño. Nosotros limpiamos. Era solamente un campo de fútbol. El espacio vacío que estaba allí, lo limpiamos, cargamos la arena y todo e hicimos una cancha de vóley. Para que las chicas jugaran. Nosotros nos buscamos la vida.”

(grups discussió, dones, adultes, sud-americanes, Bellvitge).

“J: Yo sí, por medio de la asociación, ya hemos hablado de ese tema. Pero es complicado, va muy lento, es un proceso. Hablé con el concejal y todo. Todo va por partes.”


L’escassa comunicació entre els diferents actors socials i l’absència de mecanismes

per a que aquest diàleg sigui possible s’identifica com un dels factors que dificulten la

resolució de conflictes i l’arribada a un acord satisfactori per a totes les parts. La

coneixença mútua entre els actors sorgeix també com un element clau a l’hora de

minimitzar les preconcepcions negatives envers de la població nouvinguda.

“Todos tenemos que aportar un poco no, que el Ayuntamiento sepa lo que nosotros pensamos y que los vecinos sepan lo que nosotros pasamos y que nosotros sepamos lo que ellos pasan. Es cuestión de


Estudi de casos

148

comunicación. Yo me puedo hacer una imagen de una cosa que igual no es así y por falta de comunicación, pues…”


“P: A partir de que la gente os va conociendo ¿veis que la relación mejora? S: Sí ahora pasamos y nos dicen mira las chicas de Paraguay. E: Y ya conocen un poco más las costumbres y hay gente que quiere probarlo, dicen ‘¿me das un mate de esos?’ y la gente prueba. Cuando hicimos con Jeni la presentación en la asociación cultural de las cocinas típicas, en la biblioteca presentamos el mate, el tereré, el mate cocido, que es la misma yerba está quemada con azúcar, se pone con leche y es lo que se desayuna allí, en vez de tomarte un café te tomas eso y la gente probó y les gustó mucho, hay gente que es muy abierta y hay gente que le cuesta un poco más. Poco a poco, tampoco queremos que todo el mundo nos acepte y se acostumbre a nosotros. S: Que conozca y no piense mal.


En aquest sentit, també els adolescents perceben una manca de comunicació amb

altres sectors de la població com la població adulta i la gent gran. D’aquesta forma,

senten que les seves accions són criminalitzades sense l’existència d’arguments

basats en un coneixement fàctic de les seves pràctiques a l’espai públic.

Entre la població jove autòctona s’ha observat un marcat desencant envers les

propostes i iniciatives polítiques i administratives sobre la intervenció en l’espai

públic. Els joves reclamen que es tinguin en compte les seves necessitats i que les

respostes a les seves demandes siguin “reals”, ja que mentre que no es percebi

aquesta igualtat de representació dels diferents actors socials en les decisions

públiques la seva participació en els processos és innecessària. Així, s’observa una

percepció de desigual representació entre els col·lectius davant la pluralitat d’usos i

demandes de l’espai públic, la qual qüestiona al mateix temps la legitimitat de les

iniciatives polítiques.

Però, com ja hem comentat, la governabilitat de l’espai té diverses cares, de manera

que les estratègies són permeables i canviants i compten amb diferents nivells de

negociació dels usos de l’espai. Així, paral·lelament als processos administratius es

donen acords autònoms entre la ciutadania respecte la definició i gestió dels usos dels

espais. En aquest sentit, hem observat com els col·lectius sud-americans de Bellvitge

optaven per pactar entre les diferents nacionalitats immigrades horaris setmanals per a

l’ús de les pistes de joc. Es dóna per tant la creació de pactes més o menys formals

que precisen del coneixement compartit entre els diferents actors de les mesures

acordades.

Davant la necessitat d’administrar i compartir recursos escassos, com poden ser

determinats equipaments públics, sorgeix el debat al voltant de la conveniència o no

de crear espais exclusius per a diferents col·lectius. Els joves autòctons entrevistats


Estudi de casos

149

desaproven la segmentació de l’espai, tot i que remarquen també que la copresència

de grups de joves autòctons i d’origen sud-americà no està exempta de conflictes.

Les solucions proposades passarien per una intervenció de l’Administració, centrada

principalment en la incorporació de canvis en el disseny de l’espai urbà, com

l’adaptació del mobiliari urbà i una correcta senyalització, però que no hauria

d’incorporar altres formes de regulació, com el límit horari o la presència d’agents

públics per a intervenir en la gestió.

“P: ¿Quién lo debería regular? M: Como cualquier parque. J: Normal y corriente, claro. E: Sí, es un parque abierto, que hay parque de futbol, la gente mayor no creo que vaya… como habría dos canastas podríamos jugar y luego podríamos patinar. P: ¿Creéis que debería estar cerrado el parque por la noche? A: Eso no vale, tiene que estar abierto las 24h del día. Para hacer botellón… I: Y debería estar iluminado porque si quieres jugar…” (…) D: Si hubiera más pistas habría el mismo problema [conflictes amb algún grup d’origen sud-americà] I: Pero si hubiera más pistas a lo mejor, una para ellos [los latinos] y una para nosotros. M: Compartir vale. Si es más bien el comportamiento. Pero a ver hay gente de aquí que también busca problemas. Los provocan dando patadas en los partidos. Los problemas son entre los dos. D: [El problema es] que no sabemos compartirlo, ni ellos, ni nosotros.”

(Grup de discussió, joves, autòctons, Bellvitge)

Però els col·lectius que perceben l’exclusió dels seus usos de l’espai públic reclamen

un reconeixement de les seves demandes, el qual podria passar per la creació de

d’espais específics per a cobrir necessitats també específiques:

“Sí, deben darles un espacio [en referència als espais esportius]. No es por criticar, pero los marroquíes cuando piden su mezquita el gobierno le da, por qué a los suramericanos no le dan, le deben dar a cada país lo que necesita.”

(Grups discussió, dona, adulta, sud-americana, Bellvitge)

A mode de síntesi, cal destacar que les formes de gestió ciutadana de l’espai públic

generen sens dubte múltiples estratègies i debats en constant reformulació en els

quals s’entrellacen les diferents percepcions de l’espai públic i dels usos que en ell es

poden desenvolupar. Hem vist doncs com les categories de gènere, origen i edat,

enteses com a eixos de diferenciació actuen de forma interrelacional i contextual, i ens

permeten aproximar-nos a la complexitat dels conflictes de l’espai públic i de la seva

gestió, així com a la comprensió de les particularitats que intervenen en cada conflicte i

en les formes d’afrontar-lo. Hem observat com la definició dels usos de l’espai, la seva

legitimitat o la intensitat en què s’utilitzen són alguns dels factors d’origen de conflictes


Estudi de casos

150

més comuns però que variaran en funció dels eixos de diferenciació esmentats. Quant

a les formes de governabilitat, la manca de comunicació entre diferents col·lectius, la

ràpida demanda d’intervencions policials davant dels conflictes o la percepció d’una

manca de representació dels determinats col·lectius com els i les joves i la població

immigrada en la presa de decisions s’erigeixen com alguns dels principals factors que

dificulten la bona pràctica de la governabilitat. Mentre que els pactes informals entre

els i les ciutadanes, el coneixement mutu entre els diferents actors socials i una major

comunicació i diàleg entre els col·lectius, tenint present els diferents eixos de

diferenciació, destaquen com les estratègies més fructíferes en la gestió i la

transformació dels conflictes.


Estudi de casos

151

3.5 Descripció de la política d’espai públic

Un cop vistes les formes de gestió dels conflictes de l’espai públic que porten a terme

els mateixos veïns, ens aproximarem ara a les diferents formes d’intervenció en l’espai

públic que s’han dut a terme al barri de Bellvitge per part de l’Administració. Per a

mostrar les actuacions més significatives d’aquesta política de l’espai públic, ens

basarem principalment en la informació recollida a partir d’entrevistes i d’un grup de

discussió realitzats amb tècnics de diferents àmbits, sense deixar de tenir en compte

les aportacions dels veïns i veïnes i el seu punt de vista com a ciutadà.

Imatge aèria del barri. Font: www.flickr.com

Baix nivell de conflictivitat:

Quan parlem de les polítiques de l’espai públic a Bellvitge ens referirem tant a les

actuacions dutes a terme per àmbits com serveis socials, guàrdia urbana, serveis de

mediació, tècnics de joventut, agents de via pública, agents cívics, l’oficina de gestió

d’incidències (OGI) i també associacions que treballen la gestió del temps de lleure. A

continuació desgranarem amb més detall les intervencions dutes a terme des de

cadascun d’aquest àmbits, però val la pena avançar que un tret generalitzat que

destaquen la majoria dels tècnics fa referència a la baixa conflictivitat del barri en

relació a altres zones de la ciutat, característica que explicaria la menor proliferació al

barri de programes específics d’actuació a l’espai públic. En aquest sentit, resulta

significatiu que el Servei de Mediació Comunitària, en el seva memòria anual de l’any

2008, mostra com el volum d’intervenció en el districte IV és el més baix de tot

Hospitalet, per segon any consecutiu, amb un 6% de casos intervinguts respecte la

http://www.flickr.com/


Estudi de casos

152

ciutat. D'aquest percentatge, un 1% correspon al barri de el Gornal, mentre que el 5%

restant pertany a Bellvitge, dades que contradiuen de nou la percepció conflictiva que

sovint des del barri de Bellvitge es projecta cap a el Gornal. La informació estreta de la

guàrdia urbana i de l’Oficina de Gestió d’Incidències (OGI), reforça aquestes dades,

destacant que tant les intervencions policials, com les queixes recollides a la centraleta

d’incidències se situen molt per sota de la mitja de la ciutat.

“Bellvitge té un ordre social determinat que no existeix en altres llocs.”

(Grup de discussió tècnics, mediadora)

“Yo empecé en el año 1989, heroína, bueno media generación perdida y hoy se ha cumplido nuestra hipótesis, ahora es un referente de la convivencia a pesar de los condicionantes que tenía.”

(Grup de discussió tècnics, guardia urbana)

Aquesta baixa conflictivitat enregistrada pels agents que treballen al barri, es vincula a

diferents aspectes tant físics com socials. Així, la disposició de l’espai urbà i del tipus

d’habitatge s’erigeixen com unes de les possibles causes que han contribuït a facilitar

la convivència al barri. En aquest sentit, el grup de mediació apunta a la relació

directament proporcional entre l’existència d’habitatges més reduïts i amb menys espai

públic al barri (en altres zones de la ciutat), i una major conflictivitat a la via pública.

“Una hipòtesi que tenim nosaltres no teoritzada, es que aquí en l’espai obert que hi ha, els espais públics de Bellvitge i Gornal són com els pulmons de la ciutat, que fan que les persones estiguin menys estressades, aleshores un pis de trenta o quaranta metres quadrats [a la zona nord], amb vint persones, al final has de sortir, a l’escala, i si no hi caps surts al carrer.”

(Grup de discussió tècnics, mediador)

El baix registre d’incidències no es tradueix però en la inexistència de conflictes, sinó

que ens remet a altres formes de gestió d’aquest, en aquest cas allunyades de les vies

convencionals de la transmissió de les queixes. En aquest sentit, els tècnics apunten

que un altre dels factors que defineix el tipus de convivència i de gestió dels conflictes

és el sentiment de responsabilitat dels veïns sobre el barri. Aquest tret, format en el

procés de la creació sociohistòrica de Bellvitge, propicia un major control sobre l’espai

públic del territori, que es deriva en dues direccions, per una banda en la intervenció

directa dels veïns en els propis conflictes (és el cas de les accions ciutadanes

espontànies sobre les partides de voleibol del grup d’homes equatorians, o de les

intervencions més organitzades contra la creació d’un centre de disminuïts mentals al

barri), i per l’altra, en una major insistència en les queixes informals del veïnat cap a

l’Administració.

“Cuando trabajaba en la regiduría, en Bellvitge, si se rompía una farola por la noche, a las 8h de la mañana ya había alguien allí para decírmelo, ‘que se ha roto la farola tal de la calle tal’, a las 8h y media venía otro, ‘señorita, la farola’, y así hasta que mandabas a alguien para que


Estudi de casos

153

cambiara la farola, si no, te aburrían con la farola. Para que veas el vecino de Bellvitge… un dominio de su barrio”

(Entrevista técnica Oficina de Gestió d’Incidències)

“AP: Bellvitge es lo más reivendicativo con diferencia, sin tener problemas, si los tuviera… y las razones, es que se preocupan, quieren a su barrio, tienen un nivel de afección al barrio brutal y esto es muy importante.”

(Grup de discussió tècnics, guàrdia urbà)

“C: La gente de Bellvitge se cree muy propietaria del Ayuntamiento, nosotros siempre decimos que no son políticos, sino los gestores que nosotros pagamos. Si hay inmigrantes que hacen algo, serán ellos, los vecinos los que te llamen a la urbana, te denuncien delante del vecino, ‘será posible que no se haga nada para quitar a esta gente de aquí’ y los pobres no están haciendo nada, urbana llega y te dice, bueno y que les digo si no están haciendo nada’. Aquí nadie media, aquí llamamos al Alcalde si hace falta y aquí nos lo montamos. El ciudadano no se cree lo que la administración pone al avast para poder solucionar, no se lo cree. AP: ‘Yo llamo a mi amigo que es concejal y ya verás como esto lo arreglo’. C: El servicio de mediación no se usa. ¿No sería más lógico que en vez de al concejal llamaras al servicio de mediación?. Y como esto, cualquier área. L: Pensamos [des del servei de mediació] que no les somos útiles aquí.”

(Conversa grup de discussió tècnics)

Un cop aclarit que el relatiu baix nombre d’incidències no es tradueix en una exempció

de conflictes en l’espai públic, analitzarem a continuació la tasca de les polítiques

existents i la labor dels tècnics la mesura que van dirigides a gestionar les possibles

problemàtiques. Ens detindrem, doncs, en les principals qüestions rellevants quant a

les polítiques de l’espai públic, com és la normativa vigent de l’Ordenança del Civisme,

així com la seva aplicació i el impacte sobre els ciutadans al barri, i, d’altra banda

abordarem els principal eixos generadors de conflictes, com són la futura eliminació de

les vies del tren, la desaparició del comerç al barri, l’accés a les zones esportives, les

formes de participació juvenil i, finalment, les formes de gestió i centralització de la

informació relativa als conflictes a l’espai públic.

Aplicació selectiva de l’Ordenança del civisme

Pel que fa a les normatives específiques de control dels usos a l’espai públic,

l’Ordenança del Civisme exerceix de marc normatiu per tota la ciutat de L’Hospitalet

des de l’any 2005 i constitueix un element regulador de l’espai públic en tant que

defineix els usos permesos a la via pública i les mesures aplicables en cas del seu

incompliment. Així, segons expliquen des de la Guàrdia Urbana, l’Ordenança de

L’Hospitalet va ser una de les primeres de tot l’estat, la primera versió data de fa

quinze anys i va sorgir de les incidències que els guàrdies observaven en l’espai públic

i sobre les quals no tenien eines per a intervenir.


Estudi de casos

154

“La tècnica va ser un brainstorming de quines coses estàvem veient que feien al carrer i no podíem fer res. (...) La primera qüestió era que els guàrdies no s’ho creien, ningú s’ho creia, els guàrdies eren policies, però no tenien clar el tema de la via pública, nosaltres ens dedicàvem a la delinqüència. Teníem un problema d’aplicació. I el temps va donar la raó al meu cap, que va dir que la gran delinqüència no és el problema sinó que la gent té altres problemes.”


A banda de les dificultats d’introduir la normativa cívica en els seus orígens com a eina

per als cossos de seguretat, una altra de les qüestions fa referència a com s’ha

transmès la seva existència i la seva aplicabilitat als propis ciutadans. Hem observat

en aquest sentit que hi ha un cert coneixement de la seva existència, entre els

diferents col·lectius d’adults i gent gran (la gent jove entrevistada té una idea molt

vaga), però en cap cas hem trobat un coneixement pràctic i real de les seves

regulacions, de manera que es pot fer referència a ella, però rarament la població del

barri parla amb claredat seu contingut. Així un mediador explica:

“Es coneix però de manera molt abstracta. Se sap que hi ha una Ordenança però els articles no es coneixen. També es confon amb la normativa d'altres llocs. S’apel·la fàcilment però sense tenir coneixement, es confonen per exemple els horaris que regula una ordenança en Barcelona i la de l'Hospitalet.

(Grup de discussió tècnics, mediador)

Però com tota normativa de l’espai públic, l’Ordenança pot generar consens i dissens,

tant pel que fa al seu contingut com a les formes d’aplicació. I els tècnics que treballen

l’espai públic són un dels col·lectius que més han reflexionat sobre aquesta qüestió.

Arrel de les seves intervencions, destaquem dues de les mancances relatives a

l’aplicació de l’Ordenança, per una banda aquella referent a la funció educativa de la

normativa, ja que com veurem més endavant la difusió del seu contingut per mig dels

agents cívics no ha estat massa efectiva, i per l’altra la que fa referència a la

possibilitat d’aplicar mesures alternatives a la sanció que tampoc s’han materialitzat en

mesures concretes.

L’Ordenança s’aplica, però són molts els graus i els tipus d’aplicació, des de l’avís fins

a la sanció punitiva. Així, en el cas estudiat, hem observat una aplicació concreta

d’aquelles infraccions en les que es considera més necessari intervenir per les seves

conseqüències, normalment per part dels cossos de seguretat, mentre que com hem

apuntat l’opció que contempla la normativa de la resolució alternativa dels conflictes no

s’ha dut a terme amb efectivitat fins a l’actualitat. Així com ho expressen els tècnics:

“La idea és ser quirúrgics, és a dir, aplicar-la de manera quirúrgica, perquè sabem que tot està escrit, però no es pot complir perquè seria més un problema que una solució. Està tot contemplat. Ara, tot el referent a via pública, a sorolls, a invasió de la intimitat als pisos, sorolls... Tot el tema de medi ambient, que abans no teníem res tampoc, tot està en la mateixa Ordenança, això ens dóna una eina molt potent, però l’aplicació no és generalitzada. Per part de la Guàrdia Urbana es fa


Estudi de casos

155

en problemes que són de veritat necessaris. (...) L'altra és la mediació, més o menys coercitiva. Avisar, dir-los, aquí hi ha una Ordenança, per exemple amb el tema dels gossos perillosos, si hi ha algú que no compleix amb la normativa, se l’avisa. Abans es denunciava tot, ara no. S'utilitza aquest sistema quirúrgic en el sentit de ser poc invasiva. En això el recolzament dels grups veïnals ha sigut important. De vegades la gent ens titlla de molt tous de ‘que somos muy buenos’.”


“O: Una altra cosa important d'aquesta ordenança és l'article 126, crec, que regula les mesures alternatives a la sanció. Obri tot un ventall de possibilitats alternatives. A més la sanció resulta sempre molt més car, i més feina si parlem en números. P. En les mesures alternatives a la sanció, ¿aquí és on entra la mediació? L: Podríem i ens agradaria poder-hi entrar però no sabem si hi ha un dispositiu o si hi ha un projecte valorat de com fer aquestes mesures.”


“Es treballa per campanyes. Hi ha punts de la ciutat que el consum de begudes alcohòliques no és en sí el problema, és el que ve al voltant. La gent quan te truca el que voldria es que te’ls emportessis detinguts o els fiquessis a un forn crematori, i això nosaltres no ho podem fer. (…) Això seria un tractament de xoc, després caldrà fer el manteniment.”


La implementació de la figura de l’agent cívic, creada amb caire temporal i amb la

finalitat de difondre el contingut de l’Ordenança, no ha merescut una valoració molt

positiva per part de la major part dels tècnics que han conegut la seva trajectòria. Una

de les mancances que s’atribueix als agents és no haver exercit de pont entre la

normativa i les xarxes socials i veïnals. A banda destaquen també la confusió al voltant

de la funció que havien de complir:

“Tuvimos follones con los agentes, porque nos venían aquí exigiendo que denunciáramos a tal porque hacía no sé qué. No entendían que su trabajo no era de policías. Hace poco me vino un agente diciéndome que en el parque de Bellvitge había gente haciendo top-less. ¿Y qué le puedo decir yo?”

(Entrevista técnica de l’Oficina de Gestió d’Incidències)

Tot i que l’Ordenança neix en l’objectiu regular l’ús de l’espai per satisfer la pluralitat de

necessitats (tal i com a continuació mostra l’exposició de motius de la pròpia

ordenança), la seva aplicació dóna resposta a les necessitats d’alguns col·lectius,

mentre que desincentiva altres usos que en ocasions coincideixen en les formes de

sociabilització d’altres col·lectius.

“L’Ordenança (...) permetrà avançar en la direcció següent: Fer que L’Hospitalet sigui, de manera gradual, una ciutat més amable, acollidora i sostenible, per viure-hi i conviure-hi, on el diàleg, la tolerància i el respecte formin part del nostre comportament quotidià. Garantir els drets


Estudi de casos

156

i els deures de la ciutadania de L’Hospitalet, respectant els principis bàsics d’igualtat i de no-discriminació. Promoure els valors d’adhesió i de solidaritat, amb especial cura vers aquelles persones que tenen major dificultat d’accessibilitat i d’inserció social.”

(Ordenança del Civisme. Ajuntament de L’Hospitalet, 2005)

En aquest sentit, les pràctiques vinculades a grups de joves i població immigrant com

són les reunions en grups a la via pública, de vegades associades a la pràctica

esportiva, al desplaçament en monopatí, als soroll o al consum de begudes, són

regulades per l’Ordenança.

Alguns dels articles de la normativa donen mostra també de l’espai que queda per a la

interpretació subjectiva de la normativa, com el cas de les nocions referents a “mancar

al respecte” o “de suposar perill”. Aquest caràcter obert a certa interpretació, és

tradueix per part d’alguns col·lectius com una forma de control policial de

determinades pràctiques. En aquest sentit el grup d’homes d’origen sud-americà

expressava el seu rebuig a cap al tipus de vigilància envers les reunions que fan als

llocs públics. Mentre que els joves entrevistats, tot i que noten una elevada presència

dels cossos de seguretat, senten també un marcat control per part de la població

autòctona.

“J: Notamos control, sí, sí, aquí cada tarde ves los guardias. M: Antes no tanto, pero ahora de hace poco, no veas. A: Desde que se hizo la biblioteca. M: Hay un montón y en los parques también hay bastantes.” J: Yo no puedo ir por aquí con bici, es que te ponen una multa. S: Hay canastas de bàsquet pero tampoco puedes jugar por la gente mayor que se queja. J: Quizás es también porque está cerca la zona donde está aquí mucha gente mayor, donde juegan a la petanca. A: Nos tenemos que fastidiar los jóvenes por los mayores, porque los mayores lo hacen a veces por fastidiar. S: A veces también es porque las madres te vienen y hay que no se qué, que le vais a dar a mi hijo.”

(Grup de discussió joves, autòctons, Bellvitge)

I és que algunes de les tècniques emprades per la guàrdia urbana es basen

explícitament en fer notar la seva presència per tal de generar cert malestar:

“Tenim un grup, a l’estiu, que es dedica només als grups de joves, que consumeixen al carrer i als problemes de sorolls, brutícies... que es deriven. S'utilitzen tècniques policials com per exemple, al grup li agrada fer la seva, i si tu estàs a sobre tot el sant dia, doncs aquest fustigament els molesta i se'n van. Açò per a un treballador social no li agrada, però són tècniques policials.”

(Grup de discussió tècnics, guardia urbana)


Estudi de casos

157

Les percepcions dels joves sobre el seu paper en l’espai públic ens porten a una nova

qüestió, com són les possibilitats que tenen per expressar les seves necessitats, i que

veurem a continuació.

Les mancances en les vies de participació juvenil

Com hem vist fins ara, els col·lectius de joves acostumen a ser un dels punts de

referència constant quan es parla de la conflictivitat i els usos a l’espai públic. En

aquest sentit, el grup de tècnics entrevistats considerava que calia fer un gir en la

forma de pensar en els joves, de manera que no es percebin d’entrada com un

problema, anar més enllà dels conflictes puntuals i treballar en primer lloc les

percepcions que dels joves es generen en altres col·lectius, anar. En aquest sentit,

l’educadora de medi obert de Bellvitge considera que existeix un gran nombre de joves

amb molt de potencial per a participar tant en entitats del barri, com a voluntaris

d’altres projectes o com a impulsors d’iniciatives pròpies. Ella remarca també la

necessitat de donar eines per a facilitar aquesta participació activa en el barri.

D’altra banda, des de l’àmbit de joventut es posa de manifest que una de les formes de

dinamitzar l’oferta d’equipaments destinats per a joves hauria de passar per pensar

espais polivalents, on tinguin cabuda diversos col·lectius:

“E: Lo que pueden es usar el espacio público tal y como está y se ven obligados a veces a convivir, la convivencia a veces es un poco obligada, porque no tienen otra opción. Por ejemplo Bellvitge es un barrio muy heterogéneo cuanto las edades. La gente convive obligatoriamente, todos con todos. Hablamos de hacer una cosa para los jóvenes, otra para los ancianos, no, a lo mejor el espacio público tendría que estar destinado a todos, y trabajar la convivencia.

(Grup de discussió tècnics, tècnica de joventut )

Finalment, una altra de les formes d’incidència dels joves en el barri fa referència a la

participació ciutadana, a la capacitat d’intervenir en la presa de decisions i a la

possibilitat d’aportació propostes. Joves i tècnics coincideixen en que existeix una

escassa participació ciutadana dels joves.

“I: No tenemos [formas de participación] los jóvenes… M: Eso de la Asociación de Vecinos, eso es pa’ yayos. A: La gente [cuando tiene algún problema] nos lo dice a nosotros, y además con mucho morro. Pues claro y los maleducados somos nosotros. ‘Estos niños de hoy en día’. J: No tenemos ningún sitio para protestar, porque además [si protestamos] se quejan más.”

(Grup de discussió, joves, autòctons, Bellvitge)

“O: La administración es muy timorata, muy cobarde para abrir espacios de participación ciudadana y dentro de estos con los jóvenes como ciudadanos. Es como un pecado original, yo creo que los jóvenes igual que no tienen un espacio público que les refleje, tampoco tienen unas escalas de participación que les reflejen.”

(Grup de discussió tècnics, mediador )


Estudi de casos

158

Tanmateix, existeix una iniciativa municipal dirigida expressament al compliment

d’aquesta demanda, com és el Consell de la Joventut i l'Esplai de l'Hospitalet.

L’objectiu principal del Consell és la coordinació de les entitats de lleure, infantils i

juvenils de la ciutat, així com de dinamitzar les activitats juvenils d’àmbit local. Tot i

compartir els mateixos objectius finals amb els agents dinamitzadors del barri, la seva

creació és vista per part d’alguns d’aquestos amb cert recel, en tant que la consideren

com una forma de filtrar i canalitzar les iniciatives participatives que es puguin donar

fora del Consell9. Aquests educadors i treballadors socials del barri, entren en conflicte

amb l’entitat, en la mesura que existeixen diferents formes d’entendre les necessitats

de la joventut del barri, i que en darrera instància els recursos per a dur a terme dits

projectes són limitats.

En qualsevol cas, més enllà del projecte del Consell de la Joventut i l’Esplai de

L’Hospitalet, existeix cert consens sobre la necessitat d’obrir noves vies de participació

juvenil, entenent que queden coixes tant la participació des d‘un punt de vista de les

activitats del barri, com des d’una vesant més política, respecte la participació en la

presa de decisions.

Equipaments i canvis en l’entramat urbà

Un altre dels aspectes que influeix i fa adaptar les polítiques de l’espai públic fa

referència als canvis que sofreix el barri, tant a nivell urbà, social i econòmic. En el cas

de Bellvitge, algunes transformacions físiques del barri, com pot ser l’imminent

soterrament de les vies del tren que separen Gornal i Bellvitge, no només suposaran

una nova forma de transitar l’espai, sinó que de ben segur modificaran les percepcions

sobre el barri veí. Canvis de gran magnitud com aquests suposen nous reptes per la

governabilitat de l’espai, no només del barri, sinó de tot el districte, en aquest sentit,

els tècnics apunten que serà necessari un treball sobre les percepcions generades

sobre els veïns a una banda i una altra de les vies:

“C: Esto lo hablamos ahora, al 2009, en el 2013, eliminación de las vías, y Gornal es otra historia. Y cómo vamos a hacer que Bellvitge y Gornal encajen esto. AP: Pero Gornal es más tranquilo que esto. P. ¿Cómo puede influir este cambio?

9 En aquest sentit, un educador del barri explica: “Aquí en la ciudad de l’Hospitalet tenemos el Consell de la Joventud y de l’Esplai. Es un órgano que representa una serie de asociaciones y en las cuales hay una dotación económica de casi 100 millones de las antiguas pesetas. La gestión de este órgano recae en manos privadas porque es una asociación privada, como consejo, se auto regula y el Ayuntamiento le da esa cantidad, para que ese órgano distribuya. Ese hecho impide que se vuelvan a crear plataformas juveniles y que esas sean interlocutores válidos para la administración, porque como ya existe un Consejo, no podemos dirigirnos directamente a la administración. Claro, si pudiéramos crear plataformas y tener solamente el hecho de decir una oficina de proximidad juvenil, donde quizás a través de la inundación de proyectos y de ideas que los jóvenes tuvieran, sin pasar por filtros políticos y económicos como los consejos estos, pues quizás haríamos un avance. De ahí que no se creen nuevos espacios de participación ciudadana, que la gente sí tiene la intención. Pero la forma en cómo está atado, no lo permite.”


Estudi de casos

159

C: Primero, la no aceptación de Gornal como un barrio igual, Gornal es inferior en todo el pensamiento de la vecindad, es inferior. Segundo, el concepto de ‘me siento amenazado constantemente por Gornal’. Y si hay un delito está provocado en Gornal. Nunca hemos asumido nuestra parte de culpa en Bellvitge. Vamos a ver qué nuevo enemigo vamos a tener. Nuestra entidad está en los dos barrios. Cuando traspaso aquí, la lectura es todo lo malo está allí, y no es cierto.”


Es posa de manifest, també que la visió negativa respecte el barri de Gornal es forma

en base a una realitat que tenia el barri en el passat, amb un nombre molt més elevat

de delinqüència i de conflictivitat, i que per tant s’allunya de la realitat actual, en la que

Gornal és el barri amb menys intervenció en matèria de conflictes de tot Hospitalet. Un

dels factors que han contribuït a aquest canvi, és, segons apunten els tècnics, a la

influència de la difusió de l’església evangèlica, del “culte”, en les formes de gestió dels

conflictes. D’altra banda, s’emfatitza també en la necessitat d’una intervenció municipal

imminent que permetria iniciar un procés de canvi en la percepció del barri veí.

Els canvis en el perfil de la població del barri o les noves necessitats dels ciutadans

fan necessària la transformació, creació o nova gestió d’alguns equipaments del barri.

Pel que fa als equipaments esportius al barri, hem identificat dues demandes molt

específiques, les dels col·lectius de població sud-americana i les dels joves, encara

que les dues fan referència a una mateixa demanda: la creació d’espais esportius de

lliure accés.

En primer lloc, la demanda de la població estrangera de zones de joc lliures, s’ha

materialitzat al barri en el conflicte de les pistes de l’Alheña, ja esmentat, tot i que

segons opinen representants de la Guàrdia Urbana de Bellvitge, es tracta d’una cas

relativament senzill en comparació amb altres zones del municipi, tant pel que fa a les

dimensions del grup (vora 50 persones), com per les eines que la normativa posa a

l’avast per a intervenir. Així com expliquen:

“A.P: El tema del vòlei i la població equatoriana tenen una lliga i molts diners... aquí és molt més fàcil, estem parlant que en Les Planes, en el parc, un diumenge hi havia 2.000 persones. En el tema del vòlei hi ha molts diners pel mig. Quan comencen les queixes, des del punt de vista policial és un tema fàcil, es fàcil d'intervenir. (….) Las canchas de básquet, l’Ordenança diu que solo son de acceso a los menores de 14 años. Las de acceso libre. En las canchas de Las Planas todos los fines de semana teníamos problemas pero al fin y al cabo solo venían a hacer deporte. Claro se traían su comida… Lo utilizaban de manera privativa, ya no podían utilizar nadie más. Decían que no podían pagar las canchas yo les dije vamos a ver ¿cuánto os gastáis en cerveza? ¿Cuántos sois? ¿Cuánto cuesta una cancha? Salís a un euro, esto es un problema? Lo que pasa es que no sabían ni que podían acceder. Ahora están utilizando las canchas. El problema es cuando se juntan de ciertas edades, nosotros íbamos a las pistas cuando ya teníamos un poder adquisitivo.

(Grup discussió tècnics, guàrdia urbana)


Estudi de casos

160

Es reforça així la idea que la falta d’informació dels actors implicats en el conflicte

dificulta la seva resolució. El procés de resposta d’aquest conflicte posa de manifest

alguna de les mancances pel que fa a la coordinació conjunta entre els diferents

equips de treball en l’espai públic, com veurem més endavant, i la falta de programes

específics que abordin aquestes situacions.

“P: ¿Com heu viscut el procés de canvi d’usos en les Pistes de l’Alheña? B: Jo vaig intervenir, vaig fer en unes entrevistes amb un representant d’ells, i no s’ha arribat a cap acord, a més ja no estan aquí, perquè també se'ls ha expulsat. Per ara el que es va fer es una instància, demanant cita amb regidoria i ja està, però d’això ja fa uns mesos. L: Pensem que sí que es pot intervenir. El que passa que també pensem que per a això és necessari Guàrdia Urbana, és necessari educadors... i diferents serveis que estiguin coordinats, que hi hagués, pues no sé, un protocol o alguna cosa que poguessin conjuntament treballar-hi.”


Finalment, pel que fa als conflictes generats per l’accés il·legal dels joves del barri a

les pistes esportives de les escoles, els tècnics que treballen en la dinamització del

temps del lleure apunten que es tracta d’un conflicte pendent, tot i que des de

l’Ajuntament es va impulsar la iniciativa de patis oberts, consideren que no ha tingut

l’impuls necessari per a que la seva aplicació sigui efectiva i cobreixi les demandes

encara vigents dels joves.

“C: Otro aspecto es que no hay un deporte social. No hay una oferta de deporte social. L: Yo iba también por el tema de los patios de las escuelas. Como educadora estoy empezando a mover algunas cosas pero es difícil. Aquí se han puesto algunas canastas. Pero el que no pot ser es que tinguem coses i evidentment al final els xavals salten al pati i utilitzen... Hi ha dos de patis oberts, i ja està. C: Se vendió muy bien en su día lo de los patios abiertos pero la verdad es que hay dos patios abiertos. B: Tenir patir oberts costa diners, cal una assegurança que cobreixi, educadors… C. Sería muy sencillo, si se hiciera un acceso a las pistas con un bloqueo independiente. Sería interesante ver qué uso se da a los parques aquí en Bellvitge. Están muy bien para la tercera edad, pero de uso y participación pública para los chavales no hay. No hay nada. Y como está lo de la sanción. Y el abuelete que va a decirte que ahí no…”


En aquest apartat hem apuntat alguns dels elements de l’entramat urbà de Bellvitge

que actualment estan en procés de canvi, com l’eliminació de les vies o bé que

demanen canvis en la xarxa d’equipaments locals. Queda remarcar que les

necessitats dels col·lectius del barri són múltiples i canviants, i per això es faria

necessària una revisió periòdica dels conflictes apuntats, tenint en compte també que

la intervenció en una determinada queixa pot resoldre un conflicte alhora que generar-

ne de nous. És per això que és fa necessària una planificació de les formes


Estudi de casos

161

d’intervenció en l’espai públic, i això passa en primer lloc per la gestió conjunta de la

informació com ara veurem.

Gestió i centralització de la informació

Finalment, ens agradaria posar de manifest com les diferents formes de gestionar la

informació relativa als conflictes en l’espai públic pot ser determinant a l’hora d’exercir

un tipus d’intervenció o un altra. En aquest sentit, a través del treball de camp i de les

entrevistes hem observat certa falta de transmissió de la informació, derivada de la

falta de connexió entre alguns dels agents que treballen els àmbits de la gestió de

l’espai públic. Tot i que l’Oficina de Gestió d’Incidències (OGI), funciona com un

veritable punt de recollida i canalitzador de tots els tipus de queixes que es donen en

tot el municipi, la seva funció de centralitzar i derivar cada incidència a l’equip més

adient crea certa unidireccionalitat i exclou que el coneixement d’un determinat

conflicte sigui compartit pels diferents grups de treball, com pot ser la guàrdia urbana,

els serveis socials o l’equip de mediació.

“AP: Son los que cogen el teléfono, que es apuntar eso sí, la parte mecánica de recoger la queja. AP: Es muy importante su labor, nadie la tiene como tal pero es que al final ella [la persona referent del servei] es la que tiene la visión más amplia de todo lo que pasa. AP: Sí, se le manda a Manoli y Manoli decide. L: Tiene gente de apoyo, pero la Manoli es el OGI. AP: No hi ha ningú que valori realment la necessitat de la intervenció més transversal. És que no li dóna temps tampoc. És una bona idea molt poc potenciada. O potenciada d’una manera no molt adient. Manoli, té a sobre molta feina i mira que té una capacitat. L: Sí, és boníssima. C: Es una resolución técnica. Tengamos en cuenta una cosa, el trabajo interno de organización es deficitario pero se suple por las intenciones de las personas que están implicadas. Y esto funciona, porque evidentemente fuera de lo que es la estructura de itinerarios marcados, como no existe, cada uno sabe muy bien a quien tiene que buscar y en donde. Y eso es la fórmula para solucionar.”


Una gestió compartida implicaria un major esforç en el treball en equips

multidisciplinars, però alguns casos observats posen de manifest els beneficis en la

profunditat que se’n derivaria a l’hora de gestionar els conflictes.

“B: Lo fotut és que la informació no circula. I ara t’estan arribant coses a tu que pot ser també estic treballant jo i pot ser també està treballant ell. Hem de treballar en xarxa. I això a vegades des de Guàrdia Urbana arriba aquí, o ens arriba de retruc. L: Que ens arribi alhora i des d’un perspectiva comú. El que sí que és necessari és una visió global de com volem gestionar aquestes situacions. Si volem fer que l’espai públic eduqui, si volem que sigui


Estudi de casos

162

punitiu. I crec que en això l’Ajuntament té la responsabilitat també de poder crear una línia comú, una percepció comú de com volem gestionar aquest espais, no? B: No, per exemple, en el cas aquest de les pistes, pot ser qui ha pres la decisió de ficar un pàrquing allà no ha tingut en compte la visió dels tècnics educatius que treballen a la zona, per exemple. Ni de seguretat ni de ningú. Es van prenent decisions...”


En definitiva, segons expliquen els tècnics la proposta d’un treball conjunt per part dels

diferents àmbits d’actuació local posa sobre la taula el debat sobre quin tipus de gestió

dels conflictes es vol dur a terme. Aquesta multiplicitat de formes d’actuar s’adaptaria a

les formes de resolució de cada nova situació, passant per les solucions més

sancionadores fins a la no intervenció, però en tot cas contribuiria a generar un

coneixement transversal i una major eficàcia en la gestió efectiva del conflicte.


Estudi de casos

163

4. Síntesi i conclusions

4.1 Presentació urbanística

Aquests barris, situats en ambdós extrems de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, es

van crear als anys 50 i 60 del segle passat per albergar la població procedent de la

immigració del sud d’Espanya. Encara avui, la major part de la població d’aquests

barris ha nascut fora de Catalunya. Tot i així, les característiques urbanístiques

d’ambdós barris presenten importants contrastos.

Els barris de la Pau i Lloreda es van crear als anys 50, fruit de l’autoconstrucció

irregular, tolerada per l’administració del moment davant les greus condicions

d’allotjament que vivien els treballadors immigrants. En canvi, el barri de Bellvitge és

un polígon d’habitatges, fruit del planejament urbanístic, creat arrel del Pla d’Urgència

Social de Barcelona de l’any 1958, tot i que la construcció del barri, a càrrec d’una

promotora privada, no començaria fins l’any 1964.

En ambdós casos, l’organització dels veïns va ser cabdal en redreçar certes

disfuncions del procés d’urbanització. En el cas de La Pau i Lloreda les respectives

associacions de veïns (de les primeres de l’Estat espanyol) es van centrar en un

primer moment, en el reconeixement del títols de propietat, i posteriorment

(especialment en el cas de Lloreda) en la reivindicació d’equipaments i infraestructures

urbanes. En el cas de Bellvitge, les associacions de veïns (amb fortes connexions amb

el moviment sindical del Baix Llobregat) van aconseguir aturar els plans de la

promotora de duplicar el nombre d’habitatges previstos en el planejament inicial.

El primer contrast morfològic destacable entre els dos casos és l’accessibilitat. La Pau

presenta particulars dificultats orogràfiques que va configurar unes mansanes més

irregulars i allargades, ja que té fortes pendents en tota la superfície del bari. La

mateixa composició morfològica del barri és la seva principal barrera arquitectònica. A

més a més les voreres són estretes. El carrer Mozart o el carrer Jaen no són

practicables per a gent amb mobilitat reduïda. Aquestes dificultats d’accessibilitat

condicionen també la tènue presència de comerços al barri. El barri de Lloreda en

canvi te més coherència urbanística i compta amb mansanes de traçat regular, amb

interiors d’illa més grans i tipologies edificatòries amb millors condicions d’habitabilitat

que La Pau.

Tot i que el pla comarcal definia Bellvitge com a zona monofucional destinat a

residència, ha aconseguit ser un barri amb una forma urbana complexa i polifuncional.

Pel que fa a les característiques de l’espai públic, Bellvitge té un desnivell pràcticament

nul i està format per blocs de pisos molt alts rodejats d’àmplies zones verdes i

passejos. Una de les principals especificitats de Bellvitge és el seu espai públic; zones

verdes i vials suposen el 64%. A més a més es dona una gran variació d’escala i

funció en les zones verdes i dotacions: amplis passejos per vianants, un parc i una

zona esportiva d’escala metropolitana, equipaments de barri, espais enjardinats

associats als interiors dels blocs....


Estudi de casos

164

4.2 Presentació sociodemogràfica

A data de 2008, La Pau i Lloreda comptaven amb 7.415 habitants, mentre que

Bellvitge tenia 26.244. L’evolució de la població d’aquests barris i els seus respectius

municipis es pot veure en la següent taula.

Taula 1. Evolució de la població

1996 2008

La Pau-Lloreda 7.428 7.415

Badalona 210.987 217.093

Bellvitge 30.224 26.244

L’Hospitalet 255.050 266.973

L’evolució demogràfica recent ha estat cap el lleuger creixement de la població a tots

dos municipis i decreixement d’ambdós barris, decreixement motivat per l’envelliment

de la població que la immigració estrangera ha compensat quasi totalment en el cas de

La Pau-Lloreda o només parcialment en el cas de Bellvitge.

La densitat dels barris considerats es mou en uns paràmetres similars, en el sentit que

estan clarament per sobre la densitat demogràfica dels seus respectius municipis. Tot i

així, hi ha diferencies destacades entre els barris:

Taula 2. Densidat

La Pau 489 h/Ha

Lloreda 217 h/Ha

Badalona 104 h/Ha

Bellvitge 360 h/Ha

L’Hospitalet 213 h/Ha

Pel que fa a la població estrangera, aquesta ha augmentat molt a tots dos barris durant

la present dècada. Tot i així, hi ha diferències importants entre els diferents barris

Taula 3. Pes de la població estrangera sobre el total de població

2002 2008

La Pau 12% 33%

Lloreda 7% 19%

La Pau + Lloreda 10% 27%

Badalona 4% 13%

Bellvitge 5% 16%

L’Hospitalet 10% 25%

CATALUNYA 6% 15%

Es veu com la significació d’aquests barris, pel que fa a la recepció de població

estrangera, es molt diferent en un i altre cas. Si a Badalona, Lloreda i sobretot La Pau


Estudi de casos

165

són barris amb un percentatge de població estrangera molt superior a la mitjana de

Badalona, en el cas de la relació Bellvitge-L’Hospitalet passa tot el contrari.

També resulta molt diferent la composició nacional de la població estrangera a cada

barri. Així, mentre que a La Pau i Lloreda els col·lectius més importants són el

marroquí, el xinès i el pakistaní, a Bellvitge ho són els d’Ecuador, Bolívia i Perú.

Aquesta diferent composició nacional del col·lectiu immigrant implica també un diferent

component sexual, ja que en el primer cas predominen els homes i en el segon les

dones.

Quant a l’estructura d’edats de la població, les piràmides d’edat mostren diferències

apreciables a tots dos barris. A la Pau i Lloreda destaca el grup d’entre 25 i 44 com el

més nombrós, mentre que a Bellvitge hi ha dues puntes poblacionals, la del grup entre

25-44 i la de majors de 65 anys. Això mostra segurament una diferent pauta

migratòria: la gent gran de Bellvitge, els primers pobladors, s’ha quedat al barri en un

alt percentatge, mentre que Lloreda i sobretot La Pau no han pogut retenir la seva

població. D’altra banda, en el contingent adult-jove, la menor presència de immigració

a Bellvitge pot indicar una forta tendència a romandre dels fills dels primers pobladors,

mentre que a La Pau i en menor mesura Lloreda, aquest contingent adult-jove seria

molt minso si no fos pel pes que té la immigració, la qual cosa ens indica una

tendència emigratòria pròpia del procés d’emancipació residencial.

Piràmide d’edats

Bellvitge


Estudi de casos

166

Tot i així, els dos barris de Badalona presenten diferències apreciables. A La Pau, el

marcat augment de població estrangera ha rejovenit el barri, mentre que en el cas de

Lloreda les proporcions més baixes de població immigrant coincideixen amb mitjanes

d’edat més altes.

Pel que respecta al grau d’instrucció, segons el cens de 2001, la diferència entre els

dos casos és apreciable, la qual cosa por indicar que estem davant nivells

socioeconòmics molt desiguals, sent el barri de La Pau especialment desafavorit en

relació a la resta de barris, que ja de per si estan per sota de la resta de Catalunya.


Estudi de casos

167

Taula 4. Indicadors de grau d’instrucció

Sense estudis o primaris incomplerts Estudis universitaris

Badalona 47% 7%

La Pau+Lloreda 49% 3%

L’Hospitalet 47% 8%

Bellvitge+Gornal 48% 7%

CATALUNYA 40% 13%


Pel que fa a la descripció dels usos de l’espai públic, hem fet servir una metodologia

basada en l’observació dirigida i estructurada. Per això es van realitzar observacions

repetides en diverses franges horàries (matins, tardes, i vespre-nit) i en dies laborables

i de caps de setmana.

Pel que respecta als barris de La Pau-Lloreda a Badalona, la Plaça dels Músics i, en

diferent mesura, el Parc de les Muntanyetes, constitueixen els dos únics espais públics

concebuts com a tals en el barri de La Pau. Davant d’aquesta escassetat d’espai

públic, s’ha observat com els veïns del barri n’han improvisat d’altres, com és el cas

del carrer Miguel Hernàndez. L’ús intensiu d’aquest carrer, particularment per part de

joves marroquins i joves llatinoamericans per socialitzar-se, ha creat conflictes amb els

veïns del carrer i mostra, de nou, la insuficiència d’espais de socialització per aquests

col·lectius.

En tot cas, els alts nivells de densitat en la totalitat del barri de La Pau es troben

reflectits en la definició i delimitació del seu únic espai públic concebut com a tal.

L’existència limitada d’aquest tipus d’espai en el barri fa que, en certa manera, els

veïns de diferents perfils nacionals, d’edat i de gènere, així com amb diferents usos de

l’espai, “facin torns” a l’hora d’utilitzar la Plaça dels Músics. Com analitzarem més

endavant, aquests “torns” són fruit, en part, de l’evitació inherent a relacions ètniques,

més aviat tenses. Quan no es dóna la microsegregació, com és el cas del carrer

Miguel Hernández, el conflicte és manifestat, com es mostrarà en el següent apartat, a

través del malestar tant de veïns com d’usuaris del carrer.

Això es dóna en contrast amb els usos observats en el Parc de les Muntanyetes, on

tant la delimitació com amplitud de l’espai permeten, en gran mesura, l’existència

d’usos diferenciats de manera simultània. Això no vol dir, però, que els usos del Parc

de les Muntanyetes, ni que el seu caràcter simultani, es donin sense l’existència de

problemes. Alguns d’aquests problemes inclouen conflictes entre diferents grups

d’edat de veïns i veïnes, així como dificultats d’accés a les zones de parc infantil.

Curiosament, malgrat que el barri de Lloreda conté més quantitat de places i espais

per a l’ús públic, s’ha observat, particularment en el cas de la Plaça Dr. Flemming i la

Plaça de la Segona República, una infrautilització d’aquests espais per parts dels

veïns i veïnes. És a dir, lluny d’observar-se una competició entre diferents grups


Estudi de casos

168

generacionals i ètnics per l’ús d’aquests espais públics, s’ha trobat sovint aquests

espais considerablement buits. Un altre contrast entre el barri de La Pau i Lloreda és la

major invisibilitat de població d’origen immigrant en l’espai públic en el cas de Lloreda.

Mentre que els menors percentatges de població immigrada a Lloreda (en relació amb

La Pau) podrien explicar parcialment aquesta diferència, es podria afirmar (arrel de les

observacions i les entrevistes) que en general la població immigrada a Lloreda fa un ús

menys intensiu de l’espai públic en comparació amb la de La Pau.

Pel que respecta al barri de Bellvitge, tot i que l’orientació i localització dins del barri

sigui confusa i certament complexa per el visitant, els habitants s’orienten prou bé. La

pràctica totalitat dels espais han estat rebatejats amb una toponímia popular (“Paseo

de la Baldosa”, “Paseo de los Pinos”, “de la Telefónica”, “las pipas”, etc.), noms

àmpliament acceptats i que mostren un consens comunitari històricament constituït en

la percepció i designació de l’espai.

És comú en Bellvitge la trobada de persones conegudes habitualment als mateixos

espais públics, i sobretot en les persones d’edat adulta i la gent gran, trobades que

donen peu a converses espontànies, donant lloc a una forma de socialització no

programada i espontània, afavorida per una elevada coneixença.

Entre els espais, destaca la Rambla Marina, que separa i alhora uneix els dos

Bellvitges (el nou i el vell), i que serveix com a punt de confluència i de trànsit, ja que

resulta un itinerari adequat en tant que la pendent és nul·la i té arbrat, és la zona de

passeig del barri per antonomàsia, àmpliament concorregut.

El Parc Central de Bellvitge, de nova creació, compleix les necessitats d’oci dels

infants amb diferents zones lúdiques que tenen una notable assistència de famílies

amb fills petits, mentre que altres zones de jocs situades en les “pipes” del barri o en

indrets menys concorreguts, tenen una concurrència molt baixa. El Parc Central

serveix per múltiples usos, de gent gran que passeja o juga a la petanca, de grups

d’adolescents i joves que van als vespres, de persones soles que porten el gos... Un

element com les dunes que apriorísticament es podria pensar com un element propici

a la sensació d’inseguretat, no crea cap recança en aquest medi d’aparent confiança

mútua.

El Paseo de la Baldosa mostra una marcada segregació dels espais segons la franja

d’edat dels usuaris que va associada a les pròpies infraestructures del parc (petanca,

pèrgola, terrasses dels bars..). Al paseo de Los Pinos la segregació per sexe en els

grups observats és molt comú, sobretot en els grups de gent gran, una de les activitats

més habituals de la qual és seure en els bancs a veure qui passa per allà.

A tots dos barris existeix un fenomen ja observat per William Whyte: la tendència

generalitzada a reunir-se allà on ho fan altres grups. Un dels factors que més atreu a la

gent en una plaça és l’altra gent. En aquest sentit, a Bellvitge els petits parcs situats

entre els blocs de pisos, molts cops equipats amb gronxadors, bancs, arbres, etc.

estan buits habitualment, mentre que als altres espais com els parcs o passejos més

grans amb els mateixos equipaments es concentra una quantitat considerable de gent,


Estudi de casos

169

tanta que fins i tot lamenten que les zones de joc per a infants o els bancs tenen les

seves capacitats desbordades. A la Pau-Lloreda, la Plaça dels músics està plena

mentre que les veïnes places del doctor Fleming o la Segona República estan

infrautilitzades, tot i que tenen mobiliari urbà per seure i passar l’estona.

4.4 Usos de l’espai públic (recorreguts, evitacions i socialitzacions).

Per mitjà d’entrevistes estructurades amb veïns i usuaris dels barris segons sexe,

procedència i origen, aquests ubicaven en un mapa del barri tres tipus d’espais: fluxos

de trànsit, llocs de sociabilitat i llocs d’evitació. Aquesta informació va ser

complementada amb la informació qualitativa recollida durant l’entrevista i amb el

resultat d’un seguit de grups de discussió (4 a La Pau-Lloreda, 4 a Bellvitge) realitzats

amb persones de diferents perfils socials sobre l’ús de l’espai públic.

Recorreguts, socialitzacipns i evitacions a La Pau i Lloreda


Estudi de casos

170

Com es pot observar en el mapa, espais del barri de La Pau com el carrer del Rellotge,

el carrer Jaén, el carrer Mozart i d’altres presenten una gran incidència d’evitació per

part de les persones que varen participar en l’estudi. Pel que fa al barri de Lloreda, no

hi hem trobat cap zona equivalent d’evitació. Els veïns de Lloreda, quan eviten carrers

o places, aquestes pertanyen al barri de La Pau o Fondo i solen coincidir amb els

espais evitats pels veïns i les veïnes de La Pau. A més, els recorreguts del barri de

Lloreda són més aleatoris i dispars, el que ens fa pensar que els veïns i les veïnes

d’aquest barri no organitzen tant els seus trajectes quotidians entorn a zones segures

o accessibles, sinó que transiten de manera menys premeditada.

Dins el col·lectiu de jubitats destaca l’evitació de certs carrers, com el carrer del

Rellotge i el carrer Jaén degut a la pròpia morfologia dels barri i, particularment, a la

marcada pendent d’alguns dels seus carrers. Són les dones les que arrosseguen

habitualment els carrets amb rodes (carret de la compra o dels nens) i per tant unes de

les primeres afectades per les condicions d’accessibilitat del barri. Com deia una de

les veïnes entrevistades, “hay muchas cuestas”. En el cas de les persones amb

autonomia reduïda, les limitacions van més enllà, com la falta de rampes en els pas de

vianants. Hi ha doncs un problema d’accessibilitat important en el barri de La Pau.

La morfologia dels carrers no és l’únic factor que limita la mobilitat dels veïns i les

veïnes en cadascun dels dos barris. La principal raó, exposada de manera repetida i

consistent pels veïns de Lloreda que van ser entrevistats, que explica un trànsit menys

premeditat, és la seva percepció de que el seu barri presenta una major cohesió social

en comparació al barri de La Pau. La menor presència immigrant i una major visibilitat

a l’espai públic de persones grans que porten dècades vivint al barri, fa que aquest

sigui percebut com a més segur i tranquil i menys problemàtic (“un pueblecito”).

Tot i així, l’evitació de La Pau per part dels veïns de Lloreda es remunta a etapes

anteriors a les onades immigratòries més recents i pot ser ubicada en el moment de la

pròpia construcció i creació dels dos barris, com ens recorda una entrevistada.

Entonces no había extranjeros, eh? Se han inventado ahora que la separación es por los inmigrantes, pero siempre ha sido así. Nosotros no íbamos a la calle Sevilla porque los niños eran demonios. Y ellos no venían aquí. Aquí te metían en un barreño y te lavaban, pero allí no los limpiaban. No íbamos. No nos dejaban. Igual te pegaban o estaban sucios, bañándose en un parque o en pelotas. Hacíamos el recorrido hasta Fondo bordeando ese barrio. Y aquí te lo dirá casi todo el mundo. No es que evite la Pau, es que por inercia no tienes amistades en esa zona. Nosotros no vamos allí y ellos no vienen aquí. Eso ha sido de toda la vida. Ha habido siempre una línea divisoria. Aquel barrio ha estado siempre degradado. De pequeños no nos dejaban ir allí porque iban en pelotas. Y no es que fuéramos mejores pero eran raros.

Actualment, però, l’evitació dels carrers de la Pau es racionalitza de manera

generalitzada com un efecte de la immigració estrangera. L’immigrant, l’altre, es

constituteix a través d’un seguit d’estereotips:


Estudi de casos

171

La percepció de l’altre com usurpador de feina i recursos públics es projecta sobre

l’espai públic. Segons aquesta visió, els immigrants, particularment els nois joves,

monopolitzarien l’espai, un recurs escàs, privilegi que també és atribuït a la població

immigrada en l’accés a beques de llibres i menjador a les escoles o equipaments

públics, com posa de manifest aquesta persona jubilada de Lloreda que es queixa que

l’Ajuntament planifica destinar equipament per a l’ús d’associacions d’immigrants

mentre que el Casal d’Avis de Lloreda es troba en molt mal estat:

El Casal d’Avis está hecho una pena. Este barrio es de los más antiguos de Badalona, pero uno de los más dejados. Es el más pobre y cutre de todos. Los lavabos huelen que te puedes morir, hay ratas... Lo hemos hablado 50.000 veces y no sirve de nada. No lo arreglan. Estamos pidiendo más espacio porque cuando hay baile esto se pone abarrotao. Pero estamos hasta las narices. Antes se lo dan a los chinos y a los moros que a nosotros. Con esto que quieren hacer de la Coordinadora de Entidades, lo veo mal. Porque ese espacio lo hemos pedido para nosotros mil veces. Pero tampoco. Dicen que no hay dinero. Pero los impuestos siguen subiendo.

Aquest sentiment de greuge se manifesta en l’espai públic però es connecta amb la

distribució d’altres recursos públics. El que això ens vol dir és que el tracte igualitari en

l’accés a recursos públics, si aquests són escassos i precaris, és percebut com

inherentment injust i discriminatori cap a “la gent d’aquí”. Denunciar la usurpació (l’ús

il·legítim) que fa l’immigrant és una manera de posar en evidència la manca o

precarietat dels recursos, equipaments i serveis públics.

D’altra banda, La imatge de l’altre com a potencial delinqüent, incívic o assetjador

sexual afecta sobretot als joves marroquins. Aquestes percepcions es tradueixen, tal

com hem vist en el mapa, en una important evitació de certs espais per part de dones i

homes adults autòctons. En el cas dels homes, les raons exposades per explicar

l’evitació són no involucrar-se en baralles i protegir les seves famílies. En el cas de les

dones temen per la seva pròpia integritat i expressen de manera explícita por a passar

per certs carrers.

En general, trobem que les dones joves són les que acusen un impacte més fort de la

percepció de l’”altre” com “amenaça” en el seu ús de l’espai públic. Les dones joves

immigrades també eviten algunes àrees però, ho fan de manera menys marcada que

les autòctones, el que podem interpretar per la seva ubicació ètnica més pròxima a

l’”altre perillós”.

Per la seva banda, els immigrants del barri de La Pau són conscients del discurs que

els presenta com a amenaça, la qual cosa els provoca ressentiment davant una

hostilitat i estigmatització que viuen com a immerescuda, i fins i tot alguns els fa alterar

l’ús que solien fer de l’espai públic per evitar-se així problemes o malestar.

De fet, evito la plaça dels Músics (...) La gent, a la mínima que ens veuen junts en ple estiu a la nit truquen a la Urbana (...) Hi ha molta policia i no pots circular sense DNI. Passo de que m'estiguin aturant cada dos per tres. Si et veuen amb dos o tres de la teva edat "tipus


Estudi de casos

172

magrebí" ja et demanen els papers. També evito les zones per les que passen els que venen [drogues] com el carrer del Rellotge. Encara ho evito més que la plaça dels Músics. Per la mateixa raó, però pitjor encara. Té pinta de ser zona de traficants. No vull que m'identifiquin amb això.

Tenim doncs una doble evitació de certs indrets per reacció dels uns als altres. De tota

manera, cal constrastar aquests discursos d’evitació per part de la població autòctona

amb la observació realitzada durant diferents mesos que mostra com la plaça dels

músics per exemple es fa servir per homes i dones autòctons. El discurs és diferent a

la pràctica, tot i que pot haver persones que efetivament els faci por passar i estar a

determinats carrers i places.

En el cas de Bellvitge, els recorreguts es ramifiquen pels carrers i places del barri

sense un ordre aparent, és a dir que el barri és transitat d’una forma intensiva i variada

pel conjunt dels seus habitants. Els veïns i veïnes transiten pels carrers de Bellvitge

seguint principalment criteris de proximitat i de rapidesa per moure’s, mentre que la

varietat de les línies marcades descarten una evitació significativa de certs carrers o

zones del barri. Així, quan es parla de que “tots els carrers són iguals” es marca la

inexistència de pendents i la facilitat de moviments en una topografia plana, l'espai

transitable i l'estructura homogènia dels habitatges i la cohesió social.


Estudi de casos

173

Recorreguts de tots els perfils de Bellvitge


Estudi de casos

174

És principalment la gent gran del barri, qui destaca el mal estat de certs carrers,

majorment pel que fa a les condicions de la pavimentació. Tot i que aquest motiu no és

suficientment fort com per a modificar el seu recorregut habitual, mostra el marcat

sentiment de responsabilitat de la gent gran sobre el propi barri, de manera que hem

detectat un notable compromís d’aquest col·lectiu respecte l’estat físic i les condicions

de l’espai públic a Bellvitge.

Pel que fa a les zones d’evitació a Bellvitge, la primera reacció dels veïns quan es

parla de conflictes és afirmar amb satisfacció l’escassetat d’ells en el barri, la qual cosa

contrasta amb un passat no molt llunyà (anys ’80-’90) en el que es podia considerar un

barri conflictiu, degut principalment a la delinqüència i les drogues. Encara avui, el

paisatge de Bellvitge serveix com a plató de cine de banlieu a l’espanyola (El truco del

manco), com abans va servir com a plató de cine quinqui (Perros callejeros). Però els

veïns posen de manifest l’escassa quantitat d’espais evitats, i quan es dóna algun

tipus d’evitació, es relaciona principalment amb l’estat del físic de la zona marcada. De

fet, els serveis municipals de detecció i intervenció recullen en aquests barris el menor

índex d’incidències.

El barri del Gornal seria l’únic espai sistemàticament evitat per la seva associació amb

d’incivisme atribuït a l’ètnia gitana, tot i que des de l’Ajuntament s’insisteix en la seva

normalitat. Això fa que hi hagi un oposició popular important al soterrament de les vies

del tren que actualment separa tots dos baris. Així, el Gornal seria a Bellvitge el que La

Pau a Lloreda. Més enllà de l’oposició del molts veïns al soterrament de les vies, a

Bellvitge hi ha malestar d’una part dels veïns autòctons sobre els usos de l’espai per

part de la població immigrada, com ara el sentiment d’un cert desplaçament de les

dones autòctones per part de les dones llatinoamericanes en l’ús dels parcs i jocs

infantils També es desaprova el consum d’alcohol en la via pública, vist com un acte

d’incivisme o la utilització de solars buits per fer esports col·lectius i reunions socials.

En definitiva, l’altre apareix en cert discurs veïnal com a usurpador, com a usuari

il·legítim però també com a protagonista de usos inadequats.

Hi ha un paral·lelisme entre el dos casos pel que fa a la relació de Bellvitge amb

Gornal i Lloreda amb La Pau. Bellvitge i Lloreda són definits pels seus habitants com a

“pobles”, caracteritzats per un sentiment de cohesió social i coneixença mútua, barris

on domina una concepció homogènia tant del teixit social com del propi espai. D’altra

banda, La Pau i El Gornal serien els territoris de la “diferència”, territoris evitats perquè

són el terreny de l”altre”. En el cas del Gornal, l’altre és el gitano, que tot i que no

comporta, segons l’Ajuntament, una problemàtica especial, i tot i que a Bellvitge també

hi ha una part important de la població d’ètnia gitana, segueix aixecant el rebuig per

part del barri veí. En el cas de La Pau, l’actual altre és l’immigrant, tot i que a Lloreda

també hi ha una percentatge important, però l’estigmatització del barri és una

representació que es remunta als orígens del barri quan l’altre simplement era algú

una mica més pobre. Una petita diferència pot donar lloc, doncs, a un sistema

d’imaginació social i espacial que necessita un altre del qual diferenciar-se per així

guanyar un cert emblema de dignitat, una dignitat que s’ha pogut qüestionar des de

fora dels barris.


Estudi de casos

175

La representació de l’immigrant a tots dos casos és bastant similar. Tant a Bellvitge

com a La Pau-Lloreda hi ha una mateixa imatge de l’altre immigrant com a usurpador

de l’espai públic i protagonista de comportaments incívics. Hi ha però alguns matisos

importants. A La Pau-Lloreda, l’altre, aquell del qual sempre es parla en sentit pejoratiu

és l’immigrant àrab (el moro), representat a més a més com a potencial delinqüent i

assetjador sexual, extrems aquest que no apareixen en el discurs sobre la immigració

a Bellvitge. A més, a La Pau, la idea de l’altre com a usurpador de l’espai públic està

fortament connectada amb un sentiment de precarietat i manca de recursos públics.

L’altre, doncs, està competint per recursos escassos, començant pel propi espai.

El contrast entre Bellvitge i La Pau-Lloreda s’expressa molt bé en el comportament de

les dones en tant que grup que presenta certa vulnerabilitat a l’espai públic. A Bellvitge

les dones acudeixen als parcs amb molta més assiduïtat per a socialitzar-se

acompanyades habitualment dels fills i filles petites i és allà on es troben amb altres

mares, també ho fan a les terrasses dels bars de les zones per vianants de manera

que poden controlar visualment als infants. Els homes adults autòctons quan es

reuneixen en els parcs o en les terrasses dels bars ho solen fer com a acompanyants

de les dones, les principals responsables de la cura dels nens, així com explicava una

dona de Bellvitge:

“Pues es curioso porque empezamos las mujeres normalmente, pero a lo mejor llama el marido de alguna y entonces dice “¿quiénes estáis?” y dices, pues bájate y a lo mejor se bajan, y llama mi marido “¿y quiénes estáis?” está el marido de tal, “pues espera que ahora bajo”. Entonces claro, los maridos solos, de por sí, parece que si están solos que no quieren bajar, pero si ven que alguno más ha bajado, ellos mismos bajan. Generalmente somos nosotras primero, ellos bajan después, o alguna vez quedamos todos juntos. Pero lo habitual es bajar las mamas con los niños y luego bajan los padres.” (dona, autòctona, adulta, Bellvitge)

A Bellvitge, al contrari que a La Pau, les dones adultes autòctones són un dels grups

que destaquen més aspectes positius del barri, la qual cosa és una mostra de l’èxit

d’un espai per a la totalitat de les persones que l’habiten. Igualment, a Bellvitge es

valora molt la vitalitat d’un espai públic vibrant i actiu, ple de festes i de mercats

ambulants que atrauen un gran nombre de visitants tan de veïns de l’Hospitalet com

d’altres ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Tant a La Pau-Lloreda com a Bellvitge les dones transiten de manera més intensiva

que els homes per l’espai públic urbà, en tant que s’encarreguen de les tasques de

compra als mercats i supermercats, i de cura dels nens, amb les seves implicacions

com els viatges a l’escola, la guarderia o el parc, són les que utilitzen amb més

freqüència els equipaments públics. L’excepció és el col·lectiu de dones marroquines,

en el cas de Badalona, moltes de les quals surten al carrer acompanyades dels seus

marits.

Veiem doncs la interrelació existent entre l’àmbit privat i l’àmbit públic. La divisió del

treball dins les llars afecta en gran mesura l’ús de l’espai públic d’homes i dones.


Estudi de casos

176

L’observació dirigida mostra que als matins la majoria de persones que es troben a

places i parcs són senyors grans autòctons passejant o prenent el sol. Quan s’han vist

senyores grans aquestes normalment caminaven amb bosses o carros de la compra.

Així mateix, la presència en un mateix plaça o parc no implica les mateixes formes de

socialització. En general, els homes, joves o grans, se socialitzen habitualment al

voltant d’un esport o joc com la petanca, l’skate o el futbol. Les dones, en canvi, se

socialitzen més al voltant de trobades informals i converses establertes en bancs o en

zones de pas.

Pel que fa a les dones joves, aquestes sovint expliquen que els agrada reunir-se en

parcs i places amb les seves amigues per parlar i estar plegades. Malgrat que a

algunes els agrada realitzar activitats esportives, el més comú es que s’asseguin a

bancs en grups mixtes i no mixtes on cerquen certa privacitat o intimitat respecte al

“món adult”. En general, no obstant, s’ha observat un menor ús de l’espai públic com a

arena de sociabilitat per part de dones joves, tan autòctones com immigrades, que no

pas els homes, especialment a La Pau. De fet, un punt important de trobada i de

socialització per les dones joves de tots dos barris, tant autòctones com immigrades,

són els centres comercials, la qual cosa té unes conseqüències negatives sobre l’espai

públic dels barris.

4.5 Polítiques d’espai públic i gestió dels conflictes

Per l’elaboració d’aquest capítol es van realitzar entrevistes amb tècnics en les

primeres fases del treball de camp i focus groups amb tècnics en la fase final de la

recerca.

Tant a L’Hospitalet com a Badalona, la gestió de la convivència a l’espai públic ocupa

un lloc destacat en l’agenda de la política local. L’ordenança del civisme de

l’Hospitalet, aprovada al 2005, va ser una de les primeres de tot l’Estat. En el cas de

Badalona, l’ordenança va ser aprovada a l’any 2009. Ambdues normatives augmenten

les sancions i els supòsits sancionables a l’hora que es prescriuen estratègies

educadores, de resolució alternativa de conflictes i mesures alternatives a les multes.

Als dos municipis, durant l’any 2009, es van poder contractar agents cívics gràcies a

un pla ocupacional, però no estava del tot clar quins eren els objectius que havien

d’acomplir aquestes noves figures professionals. En el cas de Bellvitge, els tècnics

consultats que treballen l’espai públic desconeixien el treball dels agents cívics, i

destacaven que la funció educativa de les ordenances no s’havia desenvolupat (com

tampoc,ni aqui ni a La Pau, l’aplicació de mesures alternatives a les sancions). En el

cas de La Pau els agents cívics van desenvolupar accions educatives amb escoles i

entitats. D’altra banda, s’ha multiplicat el treball dels mediadors comunitaris que

treballen a l’espai públic, tot i que la seva presència és molt més gran a La Pau que a

Bellvitge. De fet Bellvitge i el Gornal són els barris de l’Hospitalet que menys


Estudi de casos

177

incidències registren de tot l’Hospitalet i on menys treballen els mediadors comunitaris.

A cap dels dos casos no s’han desenvolupat mesures alternatives a les sancions.

Des del punt de vista de l’estructura dels dispositius d’intervenció, cada cas presenta

un organigrama diferent.

A La Pau existeix tot un seguit de programes adreçats fonamentalment a gestionar els

conflictes existents a l’espai públic, un àrea densament poblada, mancada d’espais

públics, especialment d’equipaments esportius per a l’ús gratuït d’una comunitat veïnal

fragmentada que ha experimentat un procés de substitutció del teixit veïnal molt ràpid i

intens. El barri de Lloreda queda fora de moltes accions d’intervenció a l’espai públic,

com també el propi Pla de Barris, operatiu a la Pau i altres barris de la Serra d’en

Mena però no al barri de Lloreda.

Iniciatives exitoses, com el “Projecte pista”, destinat a garantir un ús plural de la canxa

de la Plaça dels Músics (en relació a un passat immediat on la gent autòctona no

anava perquè s’identificava com la “plaça dels moros”), o el “Projecte patis oberts”,

destinat a obrir els patis de les escoles fora de l’horari escolar, estan integrats dins una

estratègia compartida per tot els tècnics de l’àmbit social (mediadors, educadors,

treballadors socials, gestors de la diversitat, etc.), tendent a oferir oportunitats de joc i

esport als joves, maximitzant els recursos disponibles i garantint la pluralitat i la igualtat

d’accés, amb la intenció a llarg termini de fomentar la autonomia dels col·lectius

implicats en la regulació de l’espai així com la col·laboració de les entitats en la gestió

(AAVV, AMPAs, etc.).

Però no hi ha una coordinació amb l’àrea tècnica d’urbanisme, que sembla estar

totalment desconnectada de tot el treball social que es realitza a l’espai públic. Per

exemple, els tècnics d’urbanisme (Gestur) assenyalen que estan traient mobiliari urbà

de l’espai públic, la qual cosa fa que deixi de funcionar com a lloc d’estada i reunió,

quelcom desconegut pels tècnics socials.

En el cas de Bellvitge l’organigrama d’intervenció és molt diferent, però té problemes

similars al cas anterior. L’organigrama d’intenvenció és més piramidal. L’Oficina de

Gestió d’Incidències (OGI), funciona com un veritable punt de recollida i canalitzador

de tots els tipus de queixes que es donen en tot el municipi. La seva funció de

centralitzar i derivar cada incidència a l’equip més adient crea certa unidireccionalitat i

exclou que el coneixement d’un determinat conflicte sigui compartit pels diferents

grups de treball, com pot ser la guàrdia urbana, els serveis socials o l’equip de

mediació. Això genera disfuncions quan a la transmissió d’informació entre els

diferents sectors d’intervenció a l’espai públic, derivada de la falta de connexió entre

alguns dels agents que treballen els àmbits de la gestió de l’espai públic. Així, un

organigrama diferent al que hem vist abans acaba generant un problema similar de

desconcert respecte a les directrius polítiques de la intervenció a l’espai públic, com es

posa de manifest en la següent conversació d’un focus group amb tècnics.

“B: Lo fotut és que la informació no circula. I ara t’estan arribant coses a tu que pot ser també estic treballant jo i pot ser també està treballant ell.


Estudi de casos

178

Hem de treballar en xarxa. I això a vegades des de Guàrdia Urbana arriba aquí, o ens arriba de retruc. L: Que ens arribi alhora i des d’un perspectiva comú. El que sí que és necessari és una visió global de com volem gestionar aquestes situacions. Si volem fer que l’espai públic eduqui, si volem que sigui punitiu. I crec que en això l’Ajuntament té la responsabilitat també de poder crear una línia comú, una percepció comú de com volem gestionar aquest espais, no?

B: No, per exemple, en el cas aquest de les pistes de voley utilitzades

per llatinoamericans, pot ser qui ha pres la decisió de ficar un pàrquing allà no ha tingut en compte la visió dels tècnics educatius que treballen a la zona, per exemple. Ni de seguretat ni de ningú. Es van prenent decisions...”

Tampoc està clar si darrera de la tècnica responsable de l’Oficina de Gestió

d’Incidències hi ha una deliberació política o simplement són decisions que pren una

tècnica autònomament.

En general, a tots dos casos, sembla que hi ha, des de la coordinació política, una

sensibilitat extrema a la queixa veïnal que, encara que sigui minoritària, acaba

condicionant polítiques restrictives sobre els usos de l’espai públic. Més enllà d’això,

els tècnics de base es queixen de què manquen unes directrius polítiques clares

d’intervenció en l’espai públic.

Encara que amb un nivell de conflictivitat menor, els problemes que hi ha a Bellvitge

en relació a l’espai públic apunten a la mateixa línia de fractura que a La Pau:

immigrants i joves d’una banda i la resta de la ciutadania de l’altra que és la que acaba

condicionant moltes de les decisions de gestió relatives a l’espai públic.

A La Pau, un tècnic d’urbanisme explicava així com la queixa veïnal condueix a la

retirada de mobiliari urbà del carrer, i per tant de la desactivació d’aquest com a lloc de

trobada per els joves.

Lo que sí està passant és que estan desapareixent llocs d’estada a la via pública. Estan desapareixen bancs, fonts... tens veïns que demanen, quan estàs fent un carrer, que aquests bancs que posaven abans doncs que no els posis

(tècnic d’urbanisme de l’Ajuntament, La Pau/Lloreda).

A Bellvitge, l’ocupació d’un solar per a pistes de voleibol i futbol per part de la població

llatinoamericana genera queixa veïnal, però de vegades la resposta repressiva per part

de l’Ajuntament arriba fins i tot abans que la queixa veïnal. La pràctica de l’eco-voley

genera concentracions de participants que practiquen l’esport al temps en fan un ús

festiu, no només esportiu, dels espais que ocupen. Es venen begudes i aliments, es

consumeix alcohol, es fan apostes, etc., activitats sancionables en l’ordenança

municipal. Cal tenir en compte que aquestes aglomeracions apleguen persones de

diferents barris i fins i tot municipis, per la qual cosa són en gran part estranys al teixit

veïnal de la zona.


Estudi de casos

179

L’actuació policial més habitual sol ser un cert tipus d’assetjament fins aconseguir el

desplaçament, fins que marxen a un altre lloc, on torna a repetir-se el cicle. El que

fonamentalment és una demanda per practicar l’esport a l’espai públic de forma

gratuïta, deriva massa sovint en un problema de seguretat. Aquest col·lectiu

sudamericà acaba convertint-se en una mena de tribu nòmada que es desplaça de

solar en solar buscant un forat momentani en el panòptic metropolità.

“Nos van sacando de un sitio a otro, ya habremos estado en siete lugares al menos, y en vez de darnos un espacio, nos echan.”

Òbviament, l’assetjament policial no fa altra cosa que desplaçar el problema. No s’han

explorat suficientment vies alternatives que permetin fer jocs i esports a l’espai públic a

canvi de compromisos d’autoctontrol de les activitats irregulars que practiquen. La

inquietud veïnal que generen les aglomeracions dels estrangers acaba sent l’element

que determina la manca de solucions alternatives a les purament repressives.

Tant a Bellvitge com a La Pau, les restriccions en l’ús de l’espai es posen també de

relleu quan parlem dels joves i adolescents. La manca d'espais de socialització per

aquest col·lectiu i la penalització de certs usos lúdics de l’espai públic, fan que hi hagi

una insatisfacció per part d’aquest col·lectiu de joves. A La Pau, els skaters se senten

en conflicte amb el Districte per l’ús que fan d’una part del parc de les muntanyetes. El

joves reclamen delimitar un espai, especialment l’espai que fan servir actualment, amb

unes normes clares d’utilització.

A Bellvitge, tot i que des de l’Ajuntament es va impulsar la iniciativa de “patis oberts”,

no ha tingut la continuïtat necessària perquè la seva aplicació sigui efectiva i cobreixi

les demandes dels joves, per la qual cosa la via més utilitzada d’usar les pistes

segueix sent l’accés il·legal als patis de les escoles o el favor personal i discrecional de

les persones encarregades. Els mateixos joves i altres actors del barri posen de

manifest la percepció d’una manca d’equipaments i espais pensat per i per als joves.

Hi ha la percepció bastant estesa de que el barri està pensat per els nens i persones

grans però no per la franja d’edat jove.

J: Yo no puedo ir por aquí con bici, es que te ponen una multa. S: Hay canastas de bàsquet pero tampoco puedes jugar por la gente mayor que se queja. J: Quizás es también porque está cerca la zona donde está aquí mucha gente mayor, donde juegan a la petanca. A: Nos tenemos que fastidiar los jóvenes por los mayores, porque los mayores lo hacen a veces por fastidiar. S: A veces también es porque las madres te vienen y hay que no se qué, que le vais a dar a mi hijo.”

Tant els joves consultats com el grup de tècnics entrevistats consideraven que calia fer

un gir en la forma de pensar en els joves, donar eines per a facilitar la seva participació

en el barri, en el districte i en la ciutat El Consell de Joventut de l’Hospitalet és


Estudi de casos

180

contemplat amb cert recel per part d’alguns dels agents dinamitzadors del barri, en tant

que consideren com una forma de filtrar i anul·lar les iniciatives participatives que

vinguin de fora del consell.


Estudi de casos

181

5. Recomanacions i propostes

Com a recomanacions comuns als dos barris podríem identificar els següents punts:

1- Davant la insuficient comunicació i coordinació horitzontal i vertical i la sensació

que hi ha entre els tècnics de que no hi ha unes directrius polítiques clares

sobre la gestió de l’espai públic, caldria millorar la comunicació i la coordinació

horitzontal entre tècnics de diferents àmbits sectorials, i entre aquests i els

polítics, per tal de consensuar en la mesura del possible línees d’actuació.

2- La tendència que té el malestar veïnal a canalitzar-se a través de queixes a

l’administració (tot eludint les negociacions i la cerca d’acords interpersonals),

està derivant cap a una hipersensibilitat administrativa davant la queixa veïnal

que acaba conduint a regulacions cada vegada més restrictives dels usos de

l’espai públic. Caldria plantejar-se en serio com recuperar la funció pedagògica

del conflicte, anar provant amb espais polivalents i autogestionats per tal que la

gent no s’oblidi de prendre en consideració el punt de vista aliè.

3- Les regulacions restrictives d’alguns usos lúdics gratuïts de l’espai públic

afecten especialment a col·lectius de joves i col·lectius d’immigrants. Aquests

col·lectius es troben davant una doble pressió creixent entre la mercantilització

i la criminalització. En una societat plural no es pot resoldre aquests conflictes

amb una lògica de majories i minories. Si a les ordenances cíviques s’articulen

regulacions restrictives dels usos lúdics que fan determinats col·lectius caldria

pensar en oferir llocs alternatius per aquestes pràctiques lúdiques gratuïtes.

Així mateix, caldria reforçar els mecanismes de participació i influència de joves

i immigrants sobre les decisions públiques.

4- A tots dos barris hi ha a prop grans centres comercials que atrauen

consumidors dels barris i població jove que fa servir aquests centres com

espais de sociabilitat. Això implica una pèrdua de la potencialitat del teixit

comercial dels barris de dinamitzar el carrer. Caldria pensar en plans de

dinamització comercial, quelcom urgent al barri de La Pau i a mig termini al

barri de Bellvitge.


Estudi de casos

182

5.1 Recomanacions i propostes sobre La Pau-Lloreda

1- La intervenció en l’espai públic té un grau de coordinació raonable al nivell dels

tècnics socials, però els tècnics d’urbanisme actuen de manera independent i moltes

vegades sota altres paràmetres i criteris.. Caldria millorar la coordinació entre tècnics

de diferents àrees i unificar criteris polítics. Moltes vegades des d’àmbits polítics del

districte es reacciona davant la queixa veïnal fins i tot quan aquesta és minoritària.

D’aquesta manera, reclamacions minoritàries acaben condicionant polítiques

restrictives. Podria crear-se una comissió d’espai públic del Districte amb la

participació de tots els actors rellevants (Engestur, tècnics socials, associacions de

veïns i altres col·lectius) on poder dirimir i acordar les directrius polítiques de la

intervenció a l’espai públic.

2- La Pau és un barri amb moltes mancances materials en molts terrenys, des de les

economies domèstiques fins a les infraestructures urbanes i els equipaments públics.

En tots dos terrenys encara hi ha molt per fer. La qualitat de molts equipaments i

serveis públics és molt deficient. Sense arreglar aquests dèficits difícilment hi hauren

condicions per la convivencia. Cal tenir en compte que el greuge comparatiu que es

manifesta a l’espai públic en relació a la immigració es connecta amb la distribució

d’altres recursos públics. El tracte igualitari en l’accés a recursos públics, si aquests

són escassos i precaris, és percebut com a inherentment injust i discriminatori cap a

“la gent d’aquí”. Denunciar la usurpació (l´ús il·legítim) que fa l’immigrant és una

manera de posar en evidència la manca de recursos així com la precarietat dels

equipaments i serveis públics.

3- Les dues línees de fractura de la comunitat i que ja hem apuntat són les que

separen la “majoria social” dels joves i els col·lectius immigrants. Ës evident que els

poders públics són molt més sensibles a les veus i interessos dels col·lectius

majoritaris que no als minoritaris. Però en una societat plural és necessari que les veus

d’aquests col·lectius minoritaris es facin sentir i puguin influir sobre els poders públics.

En aquest sentit, per millorar la participació, es podria enfortir el casal de joves El

Lokal i les associacions d’immigrants. D’aquesta manera no només podrien fer arribar

les seves opinions i inquietuds amb més eficiència, sinó que també milloraria el seu

grau de co-responsabilizació en la prevenció de conflictes.


Estudi de casos

183

4- La configuració dels habitatges i la morfologia de les mansanes del barri de La Pau

i la seva configuració social, han definit un teixit residencial degradat, sobretot en els

seus carrers interiors. Aquestes condicions fan recomanable, per tal de millorar les

condicions d’hiigiene i ventilación dels habitatges, algun tipus d’intervenció pilot en la

recuperació dels patis interiors de mansanes. En el gràfic següent, extret de l’Estudi de

Comunitats de Veïns i Veïnes, desenvolupat per la consultaria Vincle durant l’any 2008

i 2009, mostra com les més degradades es troben majoritàriament als carrers Ruperto

Chapí i Sevilla.


Estudi de casos

184

5- La Pau a més a més, té un problema d’accessibilitat degut a la seva morfologia.

Caldria reconsiderar la instal·lació d’escales mecàniques. Es tracta d’un servei amb el

que ja conten altres barris de les perifèria metropolitana amb pendents similars. Les

escales mecàniques (al Miguel Hernández i sobretot al carrer Mozart) millorarien la

mobilitat de la gent gran i de les persones amb mobilitat redüida i en general, farien el

barri més accessible. La gent amb certes possibilitats econòmiques podria envellir al

barri, no caldria que marxes i per tant no hi hauria tanta substitució de població

constantment.

6- Millorar la mobilitat és així mateix imprescindible per fomentar la dinamització

comercial del barri de La Pau. La convivència a l’espai públic té tot a guanyar amb

una major activitat comercial (més gent, més il·luminació, més control del carrer). Per

reduir l’impacte dels centres comercials que hi ha a prop, es podria estudiar mesures

fiscals per afavorir l’activitat comercial en aquest tipus de barris deprimits. Caldria així


Estudi de casos

185

mateix iniciar un pla de dinamització comercial amb un fort acompanyament per part

del poder públic. Al barri del Fondo es va realitzar un pla exitós, però no així a La Pau

degut a la feblesa del seu teixit comercial. Però és precisament per aquesta feblesa

que resulta més necessari invertir en un fort treball de proximitat amb els comerciants,

generar confiança mitjançant projectes de mediació i participació que requereixen d’un

seguiment i suport estret per part de tècnics especialistes.

7- Les dues línees de fractura de la comunitat i que ja hem apuntat són les que

separen la “majoria social” dels joves i els col·lectius immigrants. Ës evident que els

poders públics són molt més sensibles a les veus i interessos dels col·lectius

majoritaris que no als minoritaris. Però en una societat plural és necessari que les veus

d’aquests col·lectius minoritaris es facin sentir i puguin influir sobre els poders públics.

En aquest sentit, per millorar la participació, es podria enfortir el casal de joves El

Lokal i les associacions d’immigrants. D’aquesta manera no només podrien fer arribar

les seves opinions i inquietuds amb més eficiència, sinó que també milloraria el seu

grau de co-responsabilizació en la prevenció de conflictes.

8- El conflicte dels skaters podria ser reconduir a través de formules dialogades, ates

que ells mateixos són els principals interessats en solucionar el conflicte. Cal tenir en

compte que si les regulacions i ordenances prohibeixen determinats usos lúdics del

carrer, és important oferir espais alternatius on aquests usos pugin realitzar-se. I

aquest usos és millor fer-los en espais polivalents que d’alguna manera impliquen

negociacions i relacions, que en llocs segregats. Es podria crear una comissió paritària

(veïns, joves, administració) que faci propostes concretes per normalitzar el patinatge

a Muntanyetes (establir horaris i delimitar la zona de patinatge tot propiciant que els

skaters es responsabilitzin dels acords. En aquesta estratègia El Lokal podria tenir un

paper rellevant.

9- Hi ha prou indicis que mostren l’existència d’un problema de gènere en la relació

entre joves marroquins i les dones del barri. Al menys des de la percepció de les

dones, això és un problema citat amb freqüència i que pot ser una raó important de

què evitin certs carrer del barri de La Pau. Si aquesta percepció fos quelcom més que

un prejudici (cosa sobre la qual ara per ara no estem del tot segurs), caldria pensar en

algun tipus de programa de sensibilització amb els joves sobre les relacions de

gènere, per la qual cosa seria imprescindible el concurs de les associacions

marroquines.

10- Els espais públics de Lloreda i el propi parc de les Muntanyetes estan

infrautilitzats. Una de les mesures mes recomanades per atraure gent a un espai

públic és instal·lar un xiringuito amb menjar i begudes. Un equipament com aquest

dinamitzaria el parc de les Muntanyetes i podria servir per atraure més usuaris de La

Pau, amb la qual cosa es podria alliberar d’usos molt densos per part dels joves

(Miguel Hernández). Un altre tipus d’instal·lació que també podria tenir un important

efecte dinamitzador sobre les Muntanyetes seria un parc infantil.

11- El Projecte Pista i el Projecte Patis Oberts es plantegen com objectiu a llarg termini

que aquests espais siguin autoregulats pels propis usuaris. És important no perdre


Estudi de casos

186

de vista aquest objectiu. De vegades les intervencions públiques en l’espai públic es

fan per dirimir conflictes molt enquistats (com el de la Plaça dels músics) perquè sense

una intervenció pública podrien degenerar en conflictes majors, però els tècnics de

l’administració no poden substituir a llarg termini els propis acords i desacords entre

els usuaris, ja que aquests ajustos i conflictes són pedagògicament molt importants,

moments en els que les persones estan obligades a tenir en compte l’interés aliè. Són

processos conflictius però que tenen una dimensió educativa important. A més a més,

els joves no els agrada ser tutelats ni sentir-se controlats. Per tant, s’hauria de anar

probant i avaluant fórmules d’autocontrol dels usuaris de places i equipaments públics.

12- La Pau és un barri dens amb poc espai públic, per això caldria maximitzar l’espai

existent encara que sigui de manera transitòria. Els desenvolupaments urbanístics

són sempre processos de llarga durada, sobretot en el cas que hi hagin expropiacions

d’habitatges en el projecte. El cas de l’obertura del carrer Liszt, proposat en el Pla de

Reforma Interior de La Pau i la posterior Llei de Barris que actualment l’executa, està

deixant tot una sèrie d’espais lliures (provinents dels enderrocs ja efectuats) que no

estan tenint cap ús per al barri. Fins que no s’executin totes les expropiacions, es

realitzin els conseqüents enderrocs i finalment s’urbanitzi i construeixin els nous

edificis, aquests espais romandran tancats i inservibles per a la comunitat. A més a

més, són punts obscurs de la trama urbana, tant en termes de seguretat com

d’higiene. Hi ha exemples a altres ciutats on aquests buits temporals han tingut un ús

social, com a parc, zona de joc, de promoció d’activitats veïnals, etc,... En el cas de La

Pau, la falta d’espai públic i els estàndards d’espai lliure de la població estan molt per

sota del recomanable, per tant, s’entén que amb la gran disponibilitat de solars que

està produint l’obertura del carrer Liszt, la seva utilització seria de gran interés per al

conjunt del barri.

5.2 Recomancions i propostes sobre Bellvitge

1- Caldria millorar la coordinació entre els diferents tipus de tècnics en la gestió de

l’espai públic. En aquest sentit, el paper que té l’Oficina de Gestió d’Incidències que

ara mateix pren les principals decisions és fonamental. L’OGI hauria de treballar més

en xarxa, rebre inputs de tots els tècnics implicats. D’aquesta manera els tècnics

estarien més informats de les decisions polítiques de fons respecte les quals podrien

contribuir i se sentirien co-responsables de les decisions. Per tant, una recomanació

clara seria treballar els conflictes d’espai públic de forma més holística, millorant els

mecanismes de comunicació i consulta entre els agents que intervenen en l'espai

públic, guàrdia, mediació, via pública, etc.

2- Des del punt de vista de la inclusió social, és necessari crear nous espais de

diàleg i de participació on els col·lectius menys representats, com els i les joves o els

col·lectius d’immigrants, puguin fer valer els seus interessos. Els canals existents, com

ara el Consell de Joves de l’Hospitalet sembla no ser efectiu en aconseguir la

participació efectiva dels joves degut a que es converteix en una entitat que filtra i

absorbeix certes iniciatives, deixant un espai marginal a d’altres menys vinculades a


Estudi de casos

187

les institucions municipals. En aquest sentit, seria interessant obrir vies de participació

dirigides als i les joves de Bellvitge, mitjançant fórmules que permetin una interlocució

directa del col·lectiu sense necessitat de formar part d’òrgans instituïts. En aquesta

direcció, la intervenció dels educadors/es de barri i treballadors/es socials, així com la

creació d’un casal de joves, podrien facilitar les vies d’obertura cap al col·lectiu jove.

Aquesta mesura es fa especialment interessant en el barri de Bellvitge, tenint en

compte el ric teixit associatiu que el caracteritza, en els diferents grups d’edat.

3- Si es fa una política restrictiva de determinats usos (sobretot quan afecten a jocs i

formes de socialització més o menys espontànies i informals dels joves), com és el cas

de l’ordenança cívica, caldria pensar en proveir d’espais alternatius on aquestes

activitats lúdiques puguin realitzar-se de forma gratuïta. Altrament, aquests col·lectius

estaran atrapats entre la criminalització i la mercantilització. Les demandes dels

col·lectius de joves i de la població immigrant coincideix en la voluntat de fer un ús

lúdic i socialitzador de l’espai públic, demandes que es troben desateses ara per ara.

Cal tenir en compte que aquests col·lectius sovint no tenen un espai domèstic en

condicions per fer trobades socials ni capacitat econòmica per accedir a espais de

pagament. Cal destacar que un alt percentatge dels usos especialitzats a l’espai públic

estan destinats a parcs infantils i esports per la gent gran, com ara la petanca. Caldria

fomentar altres usos per altres usuaris, per tal d’equilibrar l’oferta existent actualment.

En aquest sentit, caldria impulsar la creació d’espais polivalents on tinguin cabuda

diferents activitats dutes a terme pels diferents perfils poblacionals. Val a dir que les

característiques morfològiques de Bellvitge possibiliten una àmplia creació

d’equipaments públics (com poden ser pistes esportives, zones de joc per infants,

passejos...) sense necessitat d’haver de crear espais amb usos compartits. Tot i així,

considerem que el foment d’espais adreçats a diferents perfils del barri, pot enriquir la

convivència veïnal entre els diferents col·lectius, trencant així l’estigmatització de

certes zones en funció dels grups que els freqüenten. Tenint en compte que la

convivència en l’espai públic afavoreix la possibilitat de l’autoregulació i la constant

creació de pactes autònoms entre la ciutadania.

4- El problema generat pels col·lectius sud-americans que fan servir espais

públics per fer un ús esportiu (que moltes vegades va acompanyat de pràctiques

sancionables com vendre menjar, consumir alcohol o fer apostes) acostuma a

resoldre’s mitjançant l’expulsió, de vegades mitjançant l’assetjament policial fins

aconseguir el desplaçament a un altre lloc, on torna a repetir-se el cicle. El que

fonamentalment és una demanda per practicar l’esport i reunir-se a l’espai públic

deriva massa sovint en un problema de seguretat. Aquest col·lectiu sud-americà acaba

convertint-se en una mena de tribu nòmada que es desplaça de solar en solar buscant

un forat momentani en el panòptic metropolità. Si es concedís un espai es podria

negociar, que a canvi, per exemple, controlessin les pràctiques irregulars. A més, el

problema s’hauria de veure des de l’òptica de la totalitat del municipi, o fins i tot de

l’àrea metropolitana. Cal tenir en compte que, en comparació amb altres barris de

l’Hospitalet, Bellvitge té molt espai públic i pocs immigrants. Podria doncs ser solidari

amb la resta d’Hospitalet que té menys espai públic i més col·lectius sud-americans

que voldrien practicar esports en l’espai públic. Per disminuir el nombre de practicants i

l’impacte veïnal, caldria distribuir l’activitat en l’espai urbà, habilitant a tots els barris


Estudi de casos

188

pistes disponibles pel joc gratuït al carrer o, en el seu defecte, grans espais

supramunicipals per donar resposta a un col·lectiu altament repartit per l’àrea

metropolitana, la qual cosa és complicada degut a la manca d’estructures de govern

metropolità.

5- L’existència d’espais de pistes esportives d’accés lliure resoldria els conflictes de

l’accés irregular a pistes de les escoles o de l’ús d’espais públics no preparats per això

com a pistes de joc. Caldria habilitar espais pensats per i per a col·lectius de joves

(que donen cabuda a activitats com els graffitis o les pràctiques esportives), bé espais

polivalents on tinguin cabuda diferents activitats que es puguin desenvolupar de forma

simultània i que enriqueixen, com havíem dit la convivència entre diferents col·lectius i

afavoreixen el coneixement mutu, o bé obrint els patis de les escoles. En aquest sentit,

experiències anteriors de programes de patis oberts revelen que la iniciativa té una

bona acollida entre els i les joves. L’argument de l’elevat cost de mantenir aquests

espais de joc oberts al públic perd força si es planteja un traspàs gradual de la gestió

per part de l’Administració d’aquesta iniciativa a l’autogestió del propi col·lectiu de

joves o a altres actors implicats com les AMPES de les escoles o altres associacions

juvenils del barri.

6- Caldria desenvolupar més clarament les dimensions educadores i de resolució

alternativa de conflictes en el desplegament de l’Ordenança del Civisme. Un

tractament principalment policial desincentiva la capacitat ciutadana de pactar i arribar

a acords entre el veïnat per tal de gestionar els propis conflictes. L’espai públic és una

arena privilegiada per tal d’encetar un debat col·lectiu entre els diferents perfils de

veïns i veïnes del barri, per l’aprenentatge de la “civilitat” i la tolerància encara que

sigui a partir del conflicte.

7- Pel que fa al disseny de l’espai urbà, seria convenient una classificació dels

espais públics. Les especials condicions de l’espai públic a Bellvitge en termes de

quantitat i homogeneïtat, fa possible una jerarquització dels seus espais de

sociabilització segons àrees destinades a usos especialitzats (petanca, jocs infantils,

pistes per a la pràctica de l’esport,...) i espais amb un ús més polivalent, on és possible

desenvolupar més d’una activitat a la vegada (passejos, places,...). Aquesta voluntat

de clarificació té com objectiu reduir al màxim els conflictes d’ús que es donen quan

conflueixen usos poc compatibles (cistelles + bancs, jocs infantils + futbol,...)

8- Definir els eixos peatonals a dins del barri: recorreguts clars en termes de disseny

urbà, reconeixibles com a tal per a tota la ciutadania (criteris visuals clars, accessibles

per tothom, amb pavimentacions homogènies,...). Al Bellvitge Nou, l’eix cívic de

referència es dona al Passeig de ‘La Baldosa-Telefónica-Los Pinos’, però al Bellvitge

Vell, l’eix queda més difuminat per la interrupció del recorregut en els col·legis CE

Joan XXIII i el CEIP Mare de Dèu de Bellvitge. Una clarificació del disseny dels eixos

cívics suposa una major capacitació d’aquests espais per desenvolupar activitats

diverses -espais de passeig destinats per tothom, major capacitat per definir nous usos

com ara els anomenats “camins escolars”- i per altra banda redueixen la conflictivitat

amb usos que necessiten jocs d’estada més específics, com ara els jocs infantils, la

petanca, o altres esports que poden practicar-se a l’espai públic.


Estudi de casos

189

9- Millorar l’accessibilitat en els recorreguts transversals (est-oest) del barri.

Bellvitge és un barri on les connexions amb el centre d’Hospitalet (nord-sud) han estat

sempre les prioritàries. La frontera de la via del tren, al costat oest, impossibilitava les

connexions a peu pla amb el barri del Gornal. Amb el futur soterrament, aquesta

connexió passarà a definir-se una nova àrea de centralitat. D’aquí la necessitat de

millorar les connexions peatonals transversals dels dos barris amb el seu nou espai

públic, minimitzant les possibles barreres arquitectòniques que encara puguin restar i

fomentant una diversitat d’usos comuns als dos barris.

10- Fomentar la connectivitat dels espais púiblics amb la resta de l’Hospitalet.

Els estàndards de zones verdes per habitant a Bellvitge estan molt per sobre de la

mitjana a la resta de barris d’Hospitalet del Llobregat. En aquest sentit caldria

incentivar propostes al voltant de la necessitat de connectar els espais públics i

equipaments d’escala metropolitana que Bellvitge pot oferir a la resta del teixit urbà del

municipi. El futur Parc Fluvial, el Parc Central i els propis passejos de la trama urbana

de Bellvitge poden compensar la carència de zones verdes i espais de sociabilització

d’altres àrees com ara Collblanc-La Torrassa, La Florida i Pubilla-Cases.

Font: http://avbellvitge.wordpress.com/


Estudi de casos

190

11- Senyalització dels eixos peatonals. Avui en dia trobem que la numeració i

senyalització dels carrers d’accés als blocs residencials es defineix a partir del viari

rodat. Aquesta claretat per orientar-se es perd quan ens situem a les zones peatonals

internes al barri, des d’on la senyalètica i les referències es perden amb més facilitat.

Caldria aprofundir més si hi ha una necessitat real d’orientació als eixos peatonals, a

través de plaques adossades a façana, senyals indicatives dels números de portals de

cada bloc, cartells orientatius,...

12- Redefinir el caràcter de les “Pipes”. A les “pipes” se’ls reconeix un caràcter

veïnal, el qual respon principalment a la seva funció d’aparcament en superfície. Les

zones verdes que “resten” estan infrautilitzades, per ser espais més tancats i molt

estàndards en la seva definició. Caldria obrir un debat sobre quina demanda d’usos hi

ha en aquestos espais que puguin ser compatibles amb el descans dels veïns: horts

urbans, espais lúdics i de salut,...

Usos i polítiques d'espai públic a l'entorn metropolità de Barcelona

Documents

Transcript of Usos i polítiques d'espai públic a l'entorn metropolità de Barcelona