CRIMINOLOGIA

INTRODUCCIÓ

La criminologia actual, tal com demostrarem, professa una imatge molt més complexa del fet delictiu i dels factors que convergeixen en "l'escenari" criminal. Juntament amb l'infractor, la víctima també adquireix un protagonisme creixent. I el delicte es deixa d'identificar amb la freda decisió abstracta, gairebé ahistòrica, d'unarquetipus d'home ideal, algebraic, que s'enfronta d'una manera sorprenent amb la llei a conseqüència d'alguna patologia o disfunció que el fa diferent. El crim s'ha de comprendre com un conflicte o enfrontament interpersonal històric, concret, tan dolorós com humà i quotidià: com un problema social i comunitari.

La mateixa decisió criminal no es pot entendre d'una manera estàtica i objectiva, prescindint de processos lents i subtils d'aprenentatge i socialització de l'infractor, ni de certes operacions "cognitives" matisades pel "context subjectiu" d'aquest. Els factors espacials, ambientals, interpersonals, culturals, etc. convergeixen en l'escenari criminal i contribueixen decisivament al molt selectiu disseny del "perfil"del fet delictiu.

La resposta al crim no depèn ni únicament ni prioritàriament de la coherència del seu entramat normatiu, ni de la preparació i laboriositat dels funcionaris, empleats públics i operadors del sistema legal, o de l'efectivitat d'aquest, mesurada en funció de la seva capacitat dissuasiva nominal (crim evitat) o del seu rendiment real (crim castigat). No n'hi ha prou de tenir bones lleis, bons funcionaris i un sistema legal eficaç. Penes més dures, més policies i més presons –diu amb raó un conegut autor–potser determinen un increment de població reclusa, però no pas una disminució correlativa i sensible de la criminalitat. La qualitat –i l'eficàcia– de la reacció al delicte no pot prendre com a únic indicador el grau de satisfacció de la pretensió punitiva de l'Estat (càstig del delinqüent), sinó que també ha de tenir en compte les expectatives legítimes dels implicats en el drama criminal: víctima, infractor i comunitat jurídica.

La reparació dels danys causats, la rehabilitació del delinqüent i la prevenció racional del crim (eficaç i amb menys cost social) representen els objectius essencials que permeten verificar la bondat de qualsevol sistema. Les actituds de

CRIMINOLOGIA

l'administrat envers aquest (respecte, col·laboració, alineació, rebuig, etc.) i una sincronització més gran o més petita entre l'ordre social i el sistema legal són el millor test de la salutdel sistema.

MODUL 1: La criminologia com a ciència empírica i interdisciplinària: Consolidació de la criminologia com a ciencia

1. La criminologia com a ciència empírica i interdisciplinària

DEFINICIÓ DE CRIMINOLOGIA: ciència empírica i interdisciplinària que s'ocupa de l'estudi del crim, de la persona de l'infractor, la víctima i el control social del comportament delictiu, i que tractade subministrar una informació vàlida, contrastada, sobre la gènesi, la dinàmica i les principals variables del crim –entès com a problema individual i com a problema social–, i també sobre els programes de prevenció eficaç i les tècniques d'intervenció positiva en el delinqüent. (imatge moderna de la criminología)

Aquesta aproximació insinua:

CRIMINOLOGIA

- Característiques fonamentals del mètode: empirisme i interdisciplinarietat

- n'anticipa l'objecte: l'anàlisi del delicte, el delinqüent, la víctima i el control social.

- i n'anticipa les funcions : explicar i prevenir el crim i interveniren la persona infractora.

La definició suggerida té en compte tant la gènesi i l'etiologia del crim com l'examen dels processos de criminalització.

La criminologia és una ciència. Aporta una informació vàlida, fiable icontrastada sobre el problema criminal; informació que s'obté gràcies a un mètode empíric que descansa en l'anàlisi i l'observació de la realitat. No es tracta, doncs, d'una art o d'una praxi, sinó d'una ciència genuïna.

Per això, la criminologia disposa dels elements següents:

1) Un objecte de coneixement propi.2) Un mètode o més d'un.3) Un cos de doctrina sòlid sobre el fenomen delictiu, avalat, a més,per més d'un segle d'investigacions.No significa que la informació subministrada per la criminologia s'hagi de reputar de manera exacta, concloent i definitiva. La criminologia és una ciència empírica, una ciència del ser, però NO és una ciència exacta. La cientificitat de la criminologia només significa que aquesta disciplina, pel mètode que fa servir, està en condicions d'oferir una informació vàlida i fiable sobre el complex problema del crim.

2. El mètode de la criminologia: empirisme i interdisciplinarietat

La criminologia va adquirir autonomia i rang de ciència quan el positivisme va generalitzar el mètode empíric, és a dir, quan l'anàlisi, l'observació i la inducció van substituir l'especulació i el sil·logisme, i van superar el raonament abstracte, formal i deductiudel món clàssic.

El mètode positiu: Una de les virtuts, segons Comte, del mètode positiu era sotmetre la imaginació a l'observació, i els fenòmens socials a les lleis implacables de la natura.

CRIMINOLOGIA

Mètode positiu = mètode empíric

2.1 Polèmica sobre el mètode i lluita d'escolesLluita d’escoles. “Un enfrontament entre partidaris del mètode abstracte, formal i deductiu (els clàssics) i els quipromulgaven el mètode empíric i inductiu (els positivistes).” E. Ferri

CLÀSSICS POSITIVISTES

La clau del coneixement

Deduccions

Opinions

Mètode experimental

(inductiu)

Fets Prioritat al sil.logisme

Prioritat als mateixos fets

Demolició de fets d’anys d’anàlisi

Suficient amb sil.logisme o una anècdota

Necessàrietat de la veritat

La ciència Paper, goma i llapis Estudi, examen, extracció d’idees

2.2. Saber empíric i saber normatiuLa criminologia és una ciència del ser =Empírica i se serveix d'un mètode inductiu, empíric, basat en l'anàlisi i l'observació de la realitat.

El dret és una ciència cultural, de l'"haver de ser"= Normativa i fanservir un raonament lògic, abstracte i deductiu.(Conclusió: Saber empíric i saber normatiu són dues categories antagòniques)

Conseqüències de la criminologia per pertànyer a les ciències empíriques:

Objectiu de la criminologia: Delicte, delinqüent, víctima i control social

Sòlid substrat ontològic: descarta qualsevol enfocament normatiu. La manera de procedir dels juristes i dels criminòlegsdifereix substancialment:

Jurista: parteix d'unes premisses "correctes" per a deduir-ne les conseqüències oportunes.

CRIMINOLOGIA

Criminòleg: analitza unes dades i indueix les conclusionscorresponents, però les seves hipòtesis es verifiquen–i es dobleguen– sempre per la força dels fets que prevalen sobre els arguments subjectius, d'autoritat. DIFERÈNCIES

Criminologia Ciència del dret= ciènciesjurídiques (o normatives)

Conèixer la realitat per explicar-la

Valora, ordena i orienta la realitat

Aproximació al fenomen delictiu sense perjudicis i intenta obtenirinformació directa

Delimita la realitat criminal: imatge fragmentària i selectivaObservació a través de la norma jurídica

Li interessa com és la realitat Només li preocupa la realitat com a hipotètic supòsit de fet de la norma legal per a jutjar-la

Conèixer la realitat per explicar-la

Interpretar la norma, aplicar-la al cas concreti elaborar un sistema.

2.3. El mètode empíric i el mètode experimentalLa criminologia és una ciència empírica, però no necessàriament experimental.

Perjudici: Mantenir que només és científic el que es pot demostrar experimentalment en el laboratori no té cap fonament.

El mètode experimental és un mètode empíric, però no és l'únic, i qualsevolmètode empíric no ha de ser necessàriament experimental. Una anàlisi purament empírica del crim no sabria veure que el protagonista és l'home. Que l'home no és l'objecte de la història, sinó el subjecte. Ique les claus i els significats de la seva conducta van més enllà de la idea de la causalitat.

En conseqüència, i com adverteix D. Matza:“ el subjectivisme, l'empatia i la intuïció no són incompatibles amb el naturalisme rectament entès i es poden incloure perfectament en el mètode criminològic, ja que permeten a l'investigador percebre i entendre els significats del món criminal.”

CRIMINOLOGIA

2.4. El principi interdisciplinariEl principi interdisciplinari està associat al procés històric de consolidació de la criminologia com a ciència autònoma. Hi ha moltes disciplines científiques que s'ocupen del crim com a fenomen individual i social.No obstant, l'anàlisi científica, reclama una instància superior que integri i coordini les informacions sectorials procedents de les diverses disciplines interessades pel fenomen delictiu, que elimini possibles contradiccions internes i que instrumenti un sistema de retroalimentació genuí, segons el qual cada conclusió particular es corregeix i s'enriqueix quan es contrasta amb les conclusions que s'obtenen en altres àmbits i disciplines: FUNCIÓ DE LA CRIMINOLOGIA i principi disciplinari.

Definició de Principi interdisciplinari: és una exigència estructural del saber científic, imposat per la seva naturalesa totalitzadora, i no admet monopolis, prioritats ni exclusions entre les parts o els sectors del tronc comú.

la criminologia només es va poder consolidar com a ciència autònoma quan va aconseguir emancipar-se de les disciplines sectorials al voltant de lesquals va néixer, quan va tenir consciència de ser una "instància superior", de tenir una estructura interdisciplinària.

3. L'objecte de la criminologia: delicte, delinqüent, víctima i control social

3.1. Ampliació i problematització de l'objecte de la criminologia contemporàniaTret més acusat de la criminologia moderna Una ampliació de l’objecte:

1. Desplaçament dels centres d'interès criminològics: D’unes investigacions basades sobre la persona del delinqüent i el delicte a la víctima a la prevenció i al control social del crim.

2. Nova autocomprensió de la criminologia: enfocament més dinàmic, pluridimensional i amb interacció.

La problematització de l'objecte: Significa un replantejament de la "qüestió criminal", desmitificador, realista, que posa en dubte els dogmes de la criminologia clàssica davant dels coneixements científicsinterdisciplinaris d'avui dia. Nou model: Fonaments pàg 16

Criminologia tradicional: 4 pilars bàsics:

Representen una extensiópositiva de l'anàlisi científica envers àmbits que

CRIMINOLOGIA

El concepte legal de delicte

Les teories (etiològiques) de la criminalitat

El principi de la diversitat (patològica) de l'home delinqüent (i de la disfuncionalitat del comportament criminal).

Les finalitats que s'assignaven a la pena: Resposta al delicte

Criminologia moderna: les definicions de delicte i de càstig –lapena–esdevenen molt problemàtiques, conflictives i insegures.

3.2. El concepte criminològic de delicte. Delicte, delicte natural i comportament desviat

Hi ha moltes nocionsdedelicte i molt diferents i cal delimitar-ho: exemples,

o El dretpenal, per exemple, fa servir un concepteformalinormatiu

o La filosofia i l'ètica fan servir unes altres pautes més enllà del dret positiu:l'ordre moral, el natural, la raó, etc.

o La sociologia utilitza el concepte de conductadesviada*

*( Desviat serà un comportament concret en la mesura que s'aparti de les expectativessocials en un moment determinat, quan lluiti amb els patrons i els models de la majoria social)

Segons aquesta orientació– la desviació no rau en la conducta sinó en els altres. I encara més, les tesis interaccionistes del labelling approach arriben a negar l'existència d'un concepte de delicte, perquè entenen que aquest només té una naturalesa definida; és a dir, seria l'etiqueta que el sistema legal, selectiu i discriminatori atribueix adeterminats autors i no a les qualitats negatives d'alguns comportaments.

El paradigma del control: el "Labelling Approach".

Sin perseguir reconocimiento como modelo explicativo de la criminalidad, surge en EE.UU.Un nuevo paradigma criminológico conocido indistintamente como Teoría de la Reacción

CRIMINOLOGIA

Social, modelo del etiquetamiento, labelling approach, Paradigma del Control, etc. Con un claro sustrato interaccionista, este novedoso enfoque superó con creces la valoraciónlineal y simplista que caracterizaba a la Criminología Positivista Clásica. Para los representantes del labelling approach (LEMERT, CHAPMAN, BECKER Y PAYNE) la determinacióncausal del delito se configura como un proceso problemático y relativo, pues afirmaban que tal fenómeno se construye socialmente a partir de procesos de definición y selección.

A raíz de esta teoría la interdependencia entre los fenómenos de la desviación social y de la reacción social sufre un vuelco perspectivo deinterpretación que invierte la relación de determinación de la delincuencia aceptada hasta ese momento. El modelo etiológico de explicación del delito presumía que la existencia de la desviación generaba la reacción controladora de la misma, sin embargo la teoría del etiquetamiento o labelling approach asegura que por el contrario, el control social crea la criminalidad; se produce así una correlación configurativa en la que la reacción social se interpreta como factor preexistente y constituyente de la desviación. "El control social –sus agentes y mecanismos—no se limitan a detectar la criminalidad y a identificar al infractor, sino que crean o configuran la criminalidad: realizan una función constitutiva".

Así pues el interés del Paradigma del Control se centró en los procesos de criminalización interpretados como creadores de la criminalidad, reconociendo dentro de ellos dos variantes fundamentales: el estadío de definición legislativa, de creación de la Ley Penal conocido como proceso de criminalización primaria y los mecanismos de selección actuantes en el período de aplicación de la norma que derivan en la asignacióna determinada persona de la etiqueta de criminal, estadío identificado comúnmente como proceso de criminalización secundaria.

http://www.monografias.com/trabajos15/control-social/control-social.shtml

Però cap d'aquests conceptes de delicte no els pot assumir, sense més ni més,la criminologia:

El concepte juridicopenal constitueix el punt de partida, referència última de la criminologia.

Discrepàncies entre dret penal i criminologia: Es basen en les diferents funcions que té cadascuna (definicions formals del delicte…), realisme criminològic (sense formalitats o valoracions)

El concepte filosòfic de delicte natural, no té adequació a les necessitats de la criminologia però sí opera amb ella quan denuncia el formalisme i la circumstancialitat de les definicions legals de delicte. És a dir, que aquest concepte tb és un concepte valoratiu que substitueix les valoracions legals per valoracions socioculturals.

CRIMINOLOGIA

El concepte sociològic de conducta desviada no expressa una noció a prioride delicte, valorativament neutra i objectiva. Té una càrrega valorativa inqüestionable amb les consegüents dosis de relativisme, circumstancialitat, subjectivisme i incertesa. Xq conductes desviades in se, per les seves qualitats objectives, no existeixen.

On resideix la desviació?

Majories socials que etiqueten un determinat autor amb l’estigmade desviat, i no sempre, pels seus mèrits objectius. Així el concepte de desviació reconeix la seva pròpia incapacitat per a formular un concepte de delicte ontològic, objectiu i material. (priva al criminòleg d’una base segura que serveixi de marc i dereferència metodològica a la seva tasca.)

Relativització del debat doctrinal: El debat academicista sobre el concepte criminològic de delicte ha perdut interès, fins al punt que un sector doctrinal suggereix:

Quan es vulgui estudiar qüestions juridicopolítiques relatives ala descriminalització (neocriminalització) =operar amb un concepte "material" del delicte

Si es tracta d'analitzar el volum, l'estructura i el moviment dela criminalitat: = Prendre com a punt de partida la definició juridicopenal ("formal") del delicte.

3.2.1. El crim com a problema social i comunitari

La seva caracterització que exigeix una actitud de l’investigador: empatia

1. La criminologia com a problema social i comunitari:

Perquè, segons van posar en relleu Oucharchyn-Dewitt i altres, un feto fenomen determinat s'ha de definir com a problema social noméssihi concorren les circumstàncies següents:

a) que tingui una incidència massiva en la població; b) que aquesta incidència sigui dolorosa, aflictiva;c) que prevalgui en l'espai i en el temps; d) que falti un consens inequívoc sobre la seva etiologia i tècniques eficaces d'intervenció;

CRIMINOLOGIA

e) que hi hagi consciència social generalitzada sobre la seva negativitat.

2. Actitud exigida a l’investigador pels problemes socials : EMPATIA(escola de Chicago)

Significa: interès, apreciació, fascinació per un profund i dolorós drama humà i comunitari

Actituds tecnocràtiques, formalistes i insolidàries: Visió indiferent Visió estrictament formalista (com a hipotètic supòsit de

fet), com a fonament de la pretensió punitiva de l’estat. Resposta insolidària del que el veuen com a cos estrany

aliè a la societat.L'anàlisi no ha de perseguir de manera prioritària i

exclusiva el càstig de l'infractor, sinó altres objectius: l'explicació convincent del mateix succés delictiu, la reparació satisfactòria dels mals que ha causat i, la prevenció eficaç i el control raonable en un futur.

3.3. El delinqüent: normalitat i diversitat(patològica) de la persona que delinqueix

La criminologia s'ocupa, com és lògic, del delinqüent: de la persona del'infractor. En la criminologia moderna, però, l'estudideldelinqüent ha passat a unsegon pla, com a conseqüència del tomb sociològic que ha experimentat la criminologia i de la necessària superació d'enfocaments individualistesen consideració a objectius politicocriminals.

El delinqüent com a realitat biopsicopatològica *= Màxim protagonisme de la persona delinqüent = època positivista (centre exclusiu de l’atenció científica. (criminologia clàssica)

Problema social i comunitari

Afecta a tota lasocietat

Infractor ambcàstig

Víctima

CRIM

Afecta al sist.Legal:

Policia, jutges,

CRIMINOLOGIA

(*) Definició biopsicopatologia: Es aquella área de la salud que describe y sistematiza los cambios en el comportamiento que no son explicados, ni por la maduración o desarrollo del individuo, ni como resultado de procesos de aprendizaje también entendidos como trastornopsicológico, enfermedades o trastornos mentales.

El delinqüent com a unitat biopsicosocial =El centre es desplaça cap a: (criminologia moderna)

Conducta delictiva La víctima Control social

3.3.1. Quatre respostes: classicisme, positivismecriminològic, correccionalisme i marxisme

Classicisme (món clàssic): Imatge ideal de l’ésser humà coma centre de l’univers. Igualtat de totes les persones (sense diferènciesqui és delinqüent i qui no).

Crim = conseqüència d’un mal ús de la llibertat en un moment concret.(enigma profund)

Positivisme criminològic: Nega a la persona de ser el centre i la llibertat del control dels seus actes. Crim = Insereix el comportament de l'individu en la dinàmica de causes i efectes que regeix el món natural o el món social. Una cadena d’estímuls irespostes determinants endògenes i exògenes.L'infractor és un presoner de la seva pròpia patologia (determinisme biològic) o de processos causals que li són aliens (determinisme social).

Correccionalisme: Veu en el criminal un ésser inferior, minusvàlid, incapaç de dirigir ell sol, lliurement, la seva vida, la seva voluntat dèbil requereix de la intervenció tutelar, eficaç desinteressada, de l'Estat.

Marxisme: Responsabilitza del crim determinades estructures econòmiques. L'infractor n'esdevé una víctima innocent i fungible: la culpable és la societat.

3.3.2. La normalitat del delinqüentTESI CLÀSSICA: L'individu no és un ésser solitari, desarrelat, que s'enfronta amb la seva llibertatexistencial, sense condicionaments, sense història.

CRIMINOLOGIA

TESI POSITIVISTA: L’individu tampoc no és la simple concatenació d'estímuls i respostes, una màquina de reflexos i hàbits, pres del seu codi biològic i genètic.

Les persones són éssers oberts i sense acabar. Obertes als altres en un procés de comunicació permanent i dinàmic, en un procés d'interacció. És la persona real i històrica del nostre temps, que pot acatar les lleis o incomplir- les per raons que no sempre podem entendre; un ésser enigmàtic,complex, maldestre o genial, heroi o menyspreable. Però, en tot cas, un home més, com qualsevol altre.Buscar en alguna patologia misteriosa del delinqüent la raó última del comportament criminal és una vella estratègia tranquil·litzadora. Difícilment podem afirmar avui dia que només un ésser patològic es pot atrevir a saltar-se les lleis, quan l'experiència diària –i les estadístiques– constaten el contrari: cada vegada hi ha més individus "normals" que delinqueixen. raó última del comportament criminal és una vella estratègia tranquil·litzadora.

El postulat de la normalitatdeldelicte vol dir el mateix19: qualsevol societat, sigui quin sigui el seu model d'organització i abstracció feta de les moltes variables de temps i de lloc, produeix una taxa inevitable de crim.

3.4. La víctima del delicte com a objecte de la criminología

La víctima del delicte ha patit un abandonament secular i deliberat. Va tenir el màxim protagonisme –la seva "edat d'or"– durant la justícia primitiva, però després va ser dràsticament "neutralitzada" pel sistema legal modern.

Victimologia: Revisió o/i redefinició del rol de la víctima en el fenomen criminal tenint en compte els coneixements empírics actuals i l’experiència acumulada.

PROCÉS HISTÒRIC DE LA VICTOMOLOGIA

PROTAGONISME NEUTRALITZACIÓ

REDESCOBRIMENT

CRIMINOLOGIA

3.4.1. L'abandonament tradicional de la víctima iles seves causes

És un fet incontestable que es manifesta en tots els àmbits: a) en el dret penal (substantiu i processal);b) en la política criminal;

c) en la política social; d) en les ciències criminològiques.

DENUNCIA DE SOCIÒLEGS I PSICÒLEGS(Poques inversions públiques en la delinqüència i les que es fan sense tenir en compte la resocialització de la víctima com si no constituís un objectiu bàsic)

El dret penal contemporani ha relegat la víctima a una posició marginal.

Criminologia, tampoc té una preocupació de la víctima sinó per la persona del delinqüent.

El sistema legal defineix els drets de l’inculpat (garantia per presumpte responsable), però no assisteix a la víctima de la mateixaforma.

L’Estat i poders públics: Deixa de banda a la víctima i la seva reparació. Queda desemparada amb un simple paper de testimoni.

Inversions públiques: Es destinen al condemnat i la resocialització de la víctima no és un objectiu bàsic de l’estat del dret.

CAUSES DE L’ABANDONAMENT DE LA VÍCTIMA: ( àmbits diversos)

1. El sistema legal neutralitza a la víctima (procés legal modern): És un mecanisme de mediació i de solució institucionalitzada dels conflictes que objectiva i despersonalitza la rivalitat entre les parts adversàries. Víctima = concepte ( la víctima s’esvaeix i es tracta de forma anònima i despersonalitzada com un perill o lesió d’un bé jurídic ideal). S’evita i es defuig de la venjança i la represàlia de la pròpia víctima a la part contrària.

2. Disciplines empíriques: la víctima es presenta com un simple objecteque no aporta res a l’explicació científica del succés criminal.

3. Des de la política: L’estat social de dret conserva massa hàbits i esquemes de l’estat liberal individualista (política criminal,social i assistencial...). El crim continua éssent un accident individual sense reparació i resocialització.

3.4.2 La Victimologia i el redescobriment de la víctima: 3 lectures errònies sobre les seves pretensions.

Redescobriment = durant la Segona Guerra Mundial amb estudis científics sobre la víctima del delicte.

CRIMINOLOGIA

a) La Victimologia moderna: No es poden seguir els dictats emocionals de la víctima.

b) No es poden contraposar les expectatives de les víctimes als drets i les garanties de l’infractor com va fer el positivisme criminològic.

Moviment victimològic = redefinició global de l’estatus dela víctima i les seves relacions amb el delinqüent, el sistema legal, la societat, els poders públics i l’acció política.

c) La realitat empírica desmenteix les pretensions monetàriesde la víctima, només espera justícia.

3.4.3 Els pioners de la victimologia. Els àmbits dela investigació i les seves aportacions.

Estudis victimològics primitius: sobre la parella criminal ( relació entre víctima i infractor)

Pioners: Von Henting, mendelsohn... Nova imatge a la víctima, com a subjecte actiu i no com a un objecte capaç d’influir significativament en el mateix fet delictiu, en l’estructura, ladinàmica i la prevenció.

Ampliació de la victimologia cap a altres temes:

Risc de victimització . Les actituds i la propensió dels subjectes x a convertir-se en víctimes del delicte.

+ tipologies

Comportament de la víctima com a agent dels control social, programes, psicologia de l’espectador...

Contribucions de l’enriquiment del saber victimològic però tb de la psicologia social i la creixent credibilitat de les enquestes de victimització.

CRIMINOLOGIA

3.4.4 la vulnerabilitat de la víctima i risc de victimització. La victimització psicològicaEls factors de vulnerabilitat de la víctima:

No hi ha un risc genèric sinó diferencial que varia amb cada persona i delicte. Per això, el risc de victimitzacióés un risc selectiu i diferencial.

Els estudis de victimització associen el risc amb criterisobjectius i situacionals. No existeix la víctima nata peròsí “ la víctima propícia”.

La imatge i l’estil de vida de l’individu tb influeixen enla vulnerabilitat de la víctima o el risc de victimització.

La victimització i les seves variables

Noció de lesió psíquica, molt recent en el nostre ordenament: les més freqüents:

Quadres mixtos ansiosodepressius, el trastorn per estrès posttraumàtic i el trastorn per estrés agut, els trastorns adaptatius mixtos i la desestabilització pròpia dels transfons de personalitat base.

Víctimes de delictes violents pateixen : sentiments d’humiliació, ira ¡, vergonya i impotència. Autoinculpació amb tendència a reviure l’esdeveniment...

3.4.5 Cap a una redefinició del paper de la víctima enel problema criminalInvestigacions sobre la víctima del delicte: molta rellevància en la última dècada. Quina funció real té la víctima del delicteen diversos moments del fet criminal.

Nou enfocament crític i interaccionista, aporta una imatge més dinàmica de la víctima:

CRIMINOLOGIA

Comportament

Relacions amb altres agents

Protagonistes del fet delictiu

Correlació de forces que convergeixen en l’escenari criminal

Contribució rellevant de la victimologia en diversos àmbits (criminològic, políticocultural, politicosocial...)

Centres d’interès: 1) Etiològic i explicatiu, 2) Prevenció del delicte,3) Metodològic i instrumental

1.ETIOLÒGIC I EXPLICATIU

Interacció delinqüent-víctima i les seves variables, influènciesde com percep el delinqüent a la víctima, o les diverses actituds imaginables entre el criminal i la víctima (en la seva elecció i modus operandi) i la racionalització o legitimació posterior del comportament criminal.

2 dels temes prioritaris x la victimologia moderna són:

1. L a percepció i actituds recíproques del delinqüent i la víctima.

2. La transcendència criminològica de l’anomenada víctima col·lectiva o anònima.

2) PREVENCIÓ DEL DELICTE

a) Criminologia clàssica = prevenció criminal

b) Criminologia moderna =PREVENCIÓ CRIMINAL + PREVENCIÓ VICTIMAL

Risc de victimització:

Es configura com un risc diferencial

En distribueix de manera discriminatòria i selectiva segons unes variables precises.

CRIMINOLOGIA

Conclusió: Resulta versemblant la possibilitat d’evitar amb eficàcia molts delictes si s’elaboren programes específics deprevenció per a grups i subgrups humans amb riscos de ser víctimes.

PREVENCIÓ VICTIMAL (AVANTATGES):

Intervenció no penal dels poders públics ( disminueix el cost social que implica la prevenció criminal) Tots som responsables. Evita posar en marxa el sist. Legal.

Propicia el disseny d’uns programes de prevenció: tercera edat, joves...

3) METODOLÒGIC I INSTRUMENTAL: La víctima com a font alternativad’informació de la criminalitat: les enquestes de victimització.

Una informació fiable i contrastada sobre el crim (imprescindible per realitzar diagnòstic científic + disseny de programes de prevenció oportuns).

L’aparell estadístic oficial no la pot subministrar ( estadístiques policials, judicials i penitenciàries). Limitacions i mancances de l’estadística oficial.

Criminalitat oculta “xifra negra”: no ho detecten les estadístiques( els valors nominals es distancien dels valors reals = procés d’atrició)

Enquestes de victimització: Font d’informació sobre el crim real (insubstituïble però alternativa xq les dades noprovenen de les agències del sist. Legal.

Càlcul “xifra negra” amb les enquestes: Les enquestes permeten l’avaluació científica del crim (tècnica adequadax qualificar-ho) .També contribueixen a avaluar la taxa dedenúncia (test de responsabilització del ciutadà i de la seva confiança en el sist. Legal) i a verificar l’efectivitat del sist legal (instruments imprescindibles per comparar les taxes oficials (registrades)de les no

CRIMINOLOGIA

oficials de criminalitat(reals): detectar la criminalitat oculta (“xifra negra”).

2 DADES MOLT SIGNIFICATIVES QUE APORTEN LES ENQUESTES DE VICTIMITZACIÓ.

La regularitat i la constància de les taxes reals de la criminalitat(evidencien una alarmant augment del crim, última dècada).

La radical desproporció entre els valors estadístics oficials(criminalitat registrada) i els valors reals (crim ocult).

Dades estadístiques d’enquestes ( 1978 i 1982). Sensediferències significatives però sí en comparatives amb enquestes de victimització estrangeres: pàgina 34

Dades rellevants que dedueixen les enquestes de victimització:

El crim resulta omnipresent en la vida quotidiana (esdeveniment normal): actua de manera selectiva i discriminatòria, segons l’estatus de l’infractor.

Les taxes reals de criminalitat es mantenen establesamb un increment vegetatiu (segons el nº d’habitants al territori).

Les taxes de criminalitat femenina (inferiors a la dels homes), xifra negra molt més elevada que la masculina.

Els adults cometen crims molt més greus que els joves.

La delinqüència juvenil està més estesa del que reflexen les estadístiques oficials. La xifra negra és molt elevada.

Joves víctimes proporció més elevada que els adults.

CRIMINOLOGIA

La xifra negra és més elevada en delictes lleus que greus. I la taxa de denúncia tb és més elevada en el cas d’adults.

Les diferències entre xifra negra i criminalitat registrada permeten afirmar que el volum i l’estructura de la criminalitat resulten configurats per:

Reacció social

Sanció social

4)POLITICOCRIMINAL: VÍCTIMA I POR AL DELICTE

La por, el temor, és una resposta individual típica psicològicament condicionada de la persona que ha estat víctima.( l’experiència victimària). Pot ser un problema real independendent de la seva etiologia:

Real o , En tots dos casos produeixefectes nocius:

Imaginària

a) Alteració dels hàbits i els estils de vida de la població

b) Fomenta comportaments insolidaris envers altres víctimes

c) Genera una política criminal dràstica i poc eficaç

d) En moments de crisi es torna contra determinades minories

e) La por del delicte és l’expressió de desconfiança envers el mateix sistema i que indueix l’autoprotecció i a qualsevol mena d’excessos defensius al marge de la llei i de les institucions.

La por és una sensació fàcil de manipular però qualsevol política criminal pot ser nociva i fer-ne un diagnòstic científic é la millor garantia d’èxit. La por de ser-ne víctima en un futur no sempre coincideix amb les xifres realsde victimització.

CRIMINOLOGIA

EX: Tercera edat ( més por), però les més victimitzades.

5) VÍCTIMA I POLÍTICA SOCIAL: LA RESOCILAITZACIÓ DE LA VÍCTIMA

Reclamació víctima = ELS SEUS DRETS

Estat Social = no insensible a la victimització primària (conseqüències del delicte)

Victimització secundària (conseqüències dela investigació i del procés mateix.

Intervenció positiva particulars + poders públics = resocialització efectiva

Només EUA té més de 5 programes diferents d’ajuda i compensació a la víctima (segons classe de víctima):

Programes d’assistència immediata: Necessitats més rellevants (material, físic o psicològic) Delictes que moltes vegades no es denuncien (van a càrrec d’institucions privades). A Espanya el moviment associatiu particular a favor de la víctima, associació de dones separades i divorciades i l’associació de Víctimes del terrorisme i le oficines d’atenció ales víctimes del delicte 1ª a València 1985.

Programes de reparació o restitució a càrrec del mateix infractor: Reparació del mal que ha patit la víctima. Discorren el sistema juridicopenal i pretenen desenvoluparuna relació delinqüent –víctima positiva.

Avantatges: Contribuir a una millora de les actituds dels ciutadans respecte al sist, i d’altra banda, implica una resposta al delicte raonable i humanitària (posició activa de l’infractor).

Programes de compensació a la víctima: De caràcter públic(financiació) i monetari (prestacions) Foment en la solidaritat social: exigència de requisits per rebre prestació.

DELICTE, ACCIDENT SOCIAL

CRIMINOLOGIA

NORMATIVA A TENIR EN COMPTE PÀGINA 40

Programes d’assistència a la víctima-testimoni (programes més recents): Necessitat de cooperació (profit de la víctima) + interès sistema. LO 19/1994, 23/12, de protecció de testimonis i pèrits en causes criminals, LO 1/1996, 15/01, de protecció jurídica del menor.

6) VÍCTIMA I EFECTIVITAT DEL SISTEMA LEGAL.

Denúncia = persecució delicte = activació sistema legal

Control de l’efectivitat del sistema legal Indagar en el comportament de la víctima (xq passivitat o falta de col·laboració)

a)Actitud de desconfiança de la víctima i sentiment d’indefensiói d’impotència respecte el sistema. (reticència de la víctima a renunciar).

Factors que contribueixen a la decisió de la víctima de nodenunciar el delicte:

Impacte psicològic que li causa el delicte.

Sentiment d’impotència: sistema legal és inútil i poc eficaç.

Evitar perjudicis posteriors per al denunciant: la victimització secundària: incomprensió per part del sist. Legal.

Por represàlies...

Conclusió: Necessitat de millorar la col·laboració de la víctima. El sistema hauria de neutralitzar els factors rellevants en el procés de motivació. Millora de recursos iinfraestructura.

b)Les vivències de la víctima-testimoni (contacte amb la policia) quan passa per les diferents fases del procés. Ex:

CRIMINOLOGIA

estudis recents de com la víctima percep el seu contacte amb la policia, o de de la víctima en el seu procés penal

c) Tema que interessa a la psicologia judicial: Com influeixen les caract. I les actituds de la víctima en les decisions del sist. Jurídic penal. Jutge-víctima

7) VÍCTIMA I JUSTÍCIA PENAL

Avaluació de la justícia penal: 4 factor a tenir en compte:

Concepció del fet criminal i el rol de cada personatge

En quina mesura satisfà les expectatives dels protagonistes

Cost social

Actituds dels usuaris actuals i potencials.

Model clàssic de justícia penal = CRIM = conflicte formal +simbòlic +bilateral entre ESTAT i INFRACTOR. Víctima = objecte

Marc d’expectatives molt pobre: limitat a que l’infractor compleixi la pena, la víctima espera a més penediment, la víctima espera del sist. Legal una resposta ràpida i justa i una reparació eficaç. NECESSARI UN NOU MODEL DE JUSTÍCIA PENAL. + qualitat i + humanitat = concebre a la víctima com la protagonista del drama criminal, un subjecte de drets i l’usuariúltim del sist al qui s’ha de servir.

Amb un enfocament més profund del problema criminal (la comunitat): Des d’una dimenasió social i comunitària

Exigència de la víctima: un model de justícia comunicatiu (mediació), resolutiu( per exemple amb treballs comunitaris i no amb privacions de llibertat de curta durada).

3.5 El control social del delicte com a objecte de lacriminologia.Teoria de l’etiquetatge i de la reacció social: fundadors:

CRIMINOLOGIA

Howard Becker Desciació social:

Erwin Lemert Primària( fase inicial) i secundària ( reconeix l’etiqueta)

3.5.1 La teoria del control social i l’anomenat paradigma del control. Les seves implicacions.Control social en la criminologia positivista: Polaritzada entorn de l’infractor i sense atenció als problemes del control social. No critiquen el sistema legal ni el seu funcionament.

Policia, procés penal, etc. Corretges de transmissió per aplicarla voluntat de la llei d’acord amb els sues interessos generals.Interpretació de la norma (problemàtica).

Labelling approach: El comportament dels control social ocupa unlloc destacat. És decisiu de com operen els diversos mecanismes socials que atribueixen l’estatus criminal. Important analitzarel procés de concreció de les lleis a la realitat social més quela seva interpretació.

El control social: no es limita a detectar la criminalitat i a identificar l’infractor sinó que crea o configura la criminalitat: funció constitutiva.

Agents del control social = no corretges de transmissió, són filtres al servei d’una societat desigual.

3.5.2 El control social informal i formal: el control social penal.Qualsevol societat necessita una disciplina= garantir coherènciainterna membres amb uns mecanismes normatius i pautes de conducta. (disciplina social)

Definició de control social:

Conjunt d’institucions, estratègies i sancions socials que pretenen promoure i garantir aquesta submissió de l’individu alsmodels i a les normes comunitàries.

CRIMINOLOGIA

Per aconseguir la disciplina social la comunitat fa servir 2 classes d’instàncies o portadors del control social:

1. Els agents informals: La família, l’escola...Tracten de condicionar l’individu i de disciplinar-lo ( des de la família, primaris, fins al procés de socialització).

2. Els agents formals : quan les informals fracasses entrenen funcionament les formals.( actuació coercitiva). Norma+sanció +procés (elements fonamentals de qualsevol institució de control social).

Pautes de conducta = cert grau de formalització (previsibilitat, controlabilitat o vinculació a criterisde conformitat o disconformitat amb les normes).

*Si augmenta el grau d’institucionalització, augmenta elgrau de formalització.

Funcions del Grau de Formalització:

Selecciona, delimita i estructura les possibilitats d’acció de les persones implicades en el conflicte, i les orienta.

Distancia l’autor de la víctima, protegeix la part més dèbil.

Obre les vies de solució definitiva al conflicte, de manera pacífica i institucional.

Control social penal: subsistema en el sistema global del control social. Amb les seves peculiaritats: finalitats ( prevenció i repressió del delicte), mitjans( penes o mesures de seguretat) i el grau de formalització amb què intervé.

3 característiques de control social penal:

El comportament selectiu i discriminatori

La funció constitutiva o generadora de criminalitat.

L’efecte estigmatitzador del culpable.

CRIMINOLOGIA

3.5.3 L’efectivitat del control social com a problemaHipòtesi de corba J: Bon indicador del grau d’efectivitat.

Cultura+drets+costums+ altres sist. Normatius = pressió sobre l’individu = conformitat

L a prevenció eficaç del crim depèn:

Major efectivitat del control social formal

La millor integració o sincronització del control social formal i informal

El control social falla xq el crim augmenta per altres motius.

4.Les funcions de la criminologia

Funció bàsica: Informar a la societat d’informar sobre el delicte, la víctima, el delinqüent i el control social (aportarnucli de coneixements)

Activitat científica: investigació criminològica: Diagnòstic qualificat i de conjunt sobre el fet criminal.

4.1. El saber criminològic com a saber científic, dinàmic i pràctic sobre el problema criminal.Criminologia no és una ciència exacte: crisi del paradigma causal explicatiu: exigència de la ciència exacte del s. XIX.

L criminologia, com a ciència, no pot ser només un banc de dades, sinó que ha de ser una font dinàmica d’informació: obertaals resultats de les investigacions interdisciplinàries i mai noés definitiva.

És una ciència pràctica, preocupada pels problemes i els conflictes concrets, històrics i compromesa en la recerca de criteris i de pautes de solució d’aquests problemes.

Objectiu: la realitat, neix del seu anàlisi i ha de transformar-la.

CRIMINOLOGIA

La vocació pràctica de la criminologia suggereix una reflexió final: El criminòleg teòric ha d’aportar coneixements útils i coneixements practicables.

(criminologia tradicional = positivista)

(Criminologia moderna = crítica)

4.2 El paper de la criminologia: debat científic i ideològic

Destinació final de la criminologia:

Lluita contra la criminalitat, o tècnicament,

El control i la prevenció del delicte.

4.2.1 Lluita enfront de control de la criminalitat Criminologia tradicional: explicació del fenomen delictiu,

l’anàlisi i la descripció de les seves causes.

Escola austríaca: La lluita contra el delicte com a objectiu específic de la criminologia.

Doctrina criminològica oficial dels països socialistes: Esconforma en l’explicació del crim en comptes d’eliminar-lo. Renúncia a la necessària transformació de les estructures socials criminològiques.

La criminologia pretén que hi hagi un control raonable del delicte, xò la seva total eradicació de la societat és una meta inviable i il·legítima.

La prevenció penal no ha de ser per fora una prevenció penal, noper un problema només de costos: no sempre els mitjans més dràstics són el més efectius.

4.2.2 Legitimació o crítica de l’ordre social.Les diverses actituds criminològiques oscil·len entre un ampli espectre: des de la legitimació de l’statu quo (conservadorisme), i

CRIMINOLOGIA

a la crítica directa dels fonaments de l’origen social (criticisme): 2 MODELS:

Criminologia positivista : Legitimadora de l’ordre social constituït, que no es qüestiona les definicions oficials ni el funcionament del sit., sinó que l’assumeix com un dogma i es refugia en la neutralitat de l’empirisme de lesxifres i les estadístiques. Opera com a factor de legitimació i consolidació de l’statu quo.

Model crític : Qüestiona les bases de l’ordre social: el delicte i el control social resulten problemàtics. Es declina per les minories desviades i mina el fonament moral del càstig (la culpable és la societat) i predica, en certa manera la no-intervenció punitiva de l’Estat.

Ni un ni l’altre model convenç. El criminòleg ha de buscar la veritat amb la possibilitat de criticar les bases i el funcionament del sistema legal. No és simplement un observador però tampoc s’ha de transformar la criminologia en una sociologia política o en una simple política criminal.

4.3 L’aportació de la criminologia: àmbits i objectius.Informació que pot aportar la criminologia sobre el problema criminal té un triple àmbit:

1. L’explicació científica del fenomen criminal (models teòrics) i de la seva gènesi, dinàmica i variables principals. (etiologia)

2. La prevenció del delicte

3. La intervenció en la persona delinqüent.

4.3.1 L’explicació científica: Tasca principal assignada a la criminologia, excepte en

els països socialistes que interessa més prevenir el delicte que explicar-lo.

CRIMINOLOGIA

És un prioritat de gran magnitud: no es pot abordar la criminalitat sense que prèviament es coneixi la gènesi (l’origen).

4.3.2 La prevenció del crim. També comprèn un dels objectius de la criminologia

El coneixement científic del crim (gènesi) ha de conduir auna intervenció meditada i selectiva capaç d’anticipar-s’hi, prevenir-lo i neutralitzar-lo d’arrel amb programes i estratègies adequades.

Intervenció eficaç però no penal( nociva i d’alts costos)

Sistema penal : subsidiari segons el principi d’intervenció mínima.

La criminologia ha de donar resposta al problema humà i social del delicte amb la racionalitat i eficàcia pròpies de l’anomenada prevenció primària.

2 pilars dels programes de prevenció:

La selectivitat del fenomen criminal

La rellevància d’altres tècniques d’intervenció no penals per a evitar-ho

3 postulats de la criminologia moderna amb un sòlid aval científic:

La nocivitat intrínseca de la intervenció penal

L a major complexitat del mecanisme de dissuasió: l’eficàcia de la pena depèn de moltes variables: La rapidesa en què s eli imposi el càstig, el grau de probabilitat que s eli imposi, la ponderació subjectiva de les conseqüencies immediates anteriors a l’eventual compliment del càstig, el suport informal que pugui rebre la conducta desviada, el tipus de delicte de què es tracti,...

CRIMINOLOGIA

La possibilitat d’ampliar l’àmbit d’intervenció: Intervenir a més de l’amenaça del càstig amb programes queincideixin en diversos components del selectiu fenomen criminal

4.3.3 Intervenció (tractament) en la persona que delinqueixLa criminologia tb pot aportar informació útil per a la intervenció en la persona delinqüent

Crisi de la ideologia del tractament: Fracàs dels programes de resocialització del delinqüent concebuts com a la intervenció clínica del condemnat durant l’execució de la pena en el sí de l’Administració penitenciària. La intervenció reclama un conjuntde prestacions post penitenciàries que tinguin en compte la situació i les necessitats reals de l’excondemnat quan es reincorpori al seu medi social, familiar, laboral, etc...

Com a conseqüència , i per garantir una intervenció rehabilitadora del delinqüent, correspon a la criminologia:

1. Establir quin és l’impacte de la pena en qui la pateix (els efectes que produeix)

2. Dissenyar i avaluar programes de reinserció, en un sentit funcional. Aquests programes han de permetre una incorporació efectiva de l’excondemnat a la comunitat jurídica, sense traumes: interacció recíproca societat-individu

3. Sensibilitzar a la societat que el crim a més d’un problema del sistema legal, sinó de tothom a fi que assumeixi la responsabilitat i el compromís de reinserir el condemnat.

4.4 Criminologia, política criminal i dret penal3 pilars del sistema de les ciències criminals.

Totes 3 disciplines s’ocupen del delicte però amb diferents criteris, mètodes i pretensions:

CRIMINOLOGIA

Dret penal: és una ciència jurídica, cultural i normativa.S’ocupa de la delimitació, la interpretació i l’anàlisi teòrica i sistemàtica del delicte i dels pressupòsits de la persecució i les conseqüències.( el que ha de ser)

Objecte: la norma penal

Mètode: els juristes fan servir un de deductiu i sistemàtic per analitzar el fet criminal: realitat legal o jurídica.

Funció liberal, de garantia i limitadora.

La criminologia: Ciència empírica, fàctica, del que és.

Mètode. L’empirisme

Objecte: no delimitació precisa

La lluita d’escoles: clàssics (només van aconseguir una imatge formal del delicte: norma jurídica i especulació teòrica) i positivistes (canvi radical amb empirisme: realitat social i anàlisi empíric. Neix l’alternativa i contrària al dret penal)

Criminologia i dret penal inseparables: ciència penaltotal i globalitzadora = model integrat, unitat del saber científic penal + criminològic.

La política criminal: Ha de transformar l’experiència criminològica en opcions i estratègies concretes que el legislador i els poders públics puguin assumir.

Conclusió : Una resposta científica exigeix un procés lògic que consta de 3 fases:

1. Fase explicativa: La funció de la criminologia és aportar un nucli de coneixements verificats empíricament sobre el problema criminal (model explicatiu)

2. Fase decisional: A la política criminal li correspon transformar aquesta informació sobre la realitat del crim,en opcions i alternatives i programes científics. (model

CRIMINOLOGIA

decisori). Pont entre l’experiència empírica i les decisions normatives.

3. Fase operativa o instrumental: Concreta les opcions prèvies en forma de normes o proposicions jurídiques generals i obligatòries. (marc adequat per a la resposta al crim i els seus límits)

5.La consolidació de la criminologia com a ciència: lalluita d’escoles i les diverses teories de la criminalitatEl positivisme criminològic: Últim terç del s. XIX . La criminologia sorgeix de l’anomenada escola positiva italiana SCUOLA POSITIVA (mètode empíric coinductiu). Lombroso, Ferri, R.Garófalo. 2 etapes:

1. L’etapa precientífica (deducció, pensament abstracte, especulació)

Línia divisòria: Scuola Positiva

2. L’etapa científica (observació, inducció i mètode positiu)

5.1 L’etapa precientífica2 enfocaments diferenciats:

Enfocament clàssic: Producte de les idees de la il·lustració. Model que recórrer a un mètode abstracte i deductiu i formal.

Enfocament empíric: Investigacions sobre el crim i la duena terme especialistes: psiquiatres, antropòlegs...Substitueixen l’especulació per l’anàlisi, l’observació i la inducció ( mètode empiricoinductiu)

5.1.1 La criminologia clàssicaInfluència de la il·lustració i de les seves orientacions iusnaturalistes. Concep el crim com un fet individual, aïllat, com a simple infracció de la llei. Pilars del pensament clàssic:

CRIMINOLOGIA

La imatge de l´’esser humà com a ésser tradicional, igual i lliure.

La teoria del pacte social com a fonament de la societat civil i el poder.

La concepció utilitària del càstig, no desproveïda de suport ètic.

Pas del pensament màgic i sobrenatural al pensament abstracte.

5.1.2 Les orientacions empíriquesNo es tracta d’un marc unitari del mètode empiricoinductiu(no homogeni), basat en l’observació de la persona delinqüent i delsseu medi.

Precursor del positivisme criminològic, cap a un món naturalistai concret.

Investigacions principals en la ciència penitenciària (Howard i Bentham): reformes legals importants, en fisonomia (Della Porta i Lavater): aparença externa de l’individu i la interrelació delque és somàtic i psíquic, en la frenologia (precursora de la neurofisiologia i de la neuropsiquiatria): Gall, mapa cerebral dividit, o Cubí i Soler (considerava al delinqüent com a malalt que necessita tractament), en la psiquiatria : P.H Pinel (primers diagnòstics clínics separant els delinqüents dels malalts mentals), en l’antropologia amb la Tesis de Nicholson (el criminal és una varietat mòrbida de l’espècie humana) i l’obra de Darwin amb un rellevància particular.

5.1.3 L’estadística moral o l’escola cartogràficaPrecursors del positivisme sociològic i del mètode estadístic: Quetelet, Guerry, Mair, Fregier...

Aquests autors aporten la concepció del delicte com a fenomen col,lectiu i com a fet social regit per lleis naturals i que necessita una anàlisi quantitativa.

Preocupació per l’increment de la criminalitat i problemes socials derivats de la revolució industrial.

CRIMINOLOGIA

Final del s.XVIII i inicis s.XIX: pas de l’estadística primitiva a l’estadística científica (registres de l’estat civil.

Nou enfocament, l’estadístic: Resposta als problemes socials i crear una base científica, exemple científica amb mètodes quantitatius i estadístics, pas cap a la institucionalització generalitzada. EL CRIM TÉ 3 ASPECTES per l’escola cartogràfica:

1. Fenomen social de masses

2. El crim és una magnitud sorprenentment regular i constant.

3. És un fenomen normal, és a dir, inevitable.

Únic mètode adequat per a la investigació del crim com afenomen social i com a magnitud és el mètode estadístic.

Quetelet: Els fets humans i socials també es regeixen per lleis que governen els fets naturals (les lleis físiques), i propugna una nova disciplina: La mecànica social. Utilitzant el mètode estadístic per analitzar aquests fenòmens. Va ressaltar l’absoluta regularitat amb què cada any es repeteixen els delictes. I va afirmar que es podria predir el nº exacte de crims i la seva classe si coneguéssim les complexes lleis que regulen el fenomen social.

Lleis tèrmiques: Interdependència entre els factors tèrmics i climàtics i les diverses classes de criminalitat. Lleis del qu és i no del que hauria de ser.

Guerry: Va realitzar els primers mapes de criminalitat aEuropa. Importància al factor tèrmic.

Influències de l’estadística social: El positivisme europeu, la moderna sociologia criminal nord-americana (escola de Chicago).

Anàlisi dinàmica del comportament criminal: Moreau-Chistophe, elpronunciat increment pauperisme= índex elevats de criminalitat

CRIMINOLOGIA

Öttingen: Va ressaltar el fenomen de la criminalitat i la connexió amb la guerra... època de crisi= augment de robatoris.

5.2 L’etapa cirntífica de la criminologiaOrígen: Final s. XX amb el positivisme criminològic (amb l’escola italiana) Lombroso, Garófalo i Ferri. 2 DIRECCIONS OPOSADES:

1. L’antropològica de Lombroso

2. La sociològica de Ferri.

5.2.1 La Scuola PositivaPositivisme criminològic= el mètode empiricoinductiu o inductivoexperimental.

El delicte el concep com a un fet real i històric, natural. L’estudi i la comprensió dels delicte són inseparables de l’examen del delinqüent i de la seva realitat social.

L’etiologia del crim interessa al positivisme (interessa identificar les causes), ja que el que és decisiu és combatre’n d’arrel i amb eficàcia.

Dóna prio ritat a l’estudi del delinqüent.

El positivisme és determinista, qualifica de ficció la llibertat humana i fonamenta el càstig en la idea de la responsabilitat social. Posició crítica davant del ius puniendi estatal. Propugna un clar antiindividualisme, un absolut ordre social.

L’ANTROPOLOGIA DE LOMBROSO: representa la directriu antropobiològica.

La seva aportació principal: El mètode empíric.

Rellevància etiológica del factor individual i social en les seves explicacions del delicte

CRIMINOLOGIA

Distingeix 6 grups de delinqüents: El nat, el boig moral, l’epilèptic, el boig, l’ocasional i el passional. Més endavant l’examen de la criminalitat femenina i el delicte polític.

Teoria del delinqüent nat: Aquest hi destaca, degenerat, atàvic, marcat per una sèrie d’estigmes que el delaten i l’identifiquen i que es transmeten per via hereditària: ésser que no ha evolucionat.

Relaciona l’atavisme, la bogeria i l’epilèpsia

Critiques: Cap tipus de base empírica i no s’ha demostrat que les tribus tinguin una taxa superior decriminalitat. No hi ha necessàriament una correlació entre els estigmes i una tendència criminal. No un tipus criminal.

LA SOCIOLOGIA CRIMINAL DE FERRI: Representa la directriu sociològica del positivisme

Propugna un estudi etiològic del crim, orientat a la recerca científica de les seves causes. Per Ferri, eldelicte és el resultat de l’acció de factors diversos. Per això va distingir els factors següents:

F. Antropològics o individuals

F. Físics o tel·lúrics: Clima, estacions...

F. Socials: Densitat de població, opinió pública...

Ferri entén la criminalitat (delicte) com un fenomen social que es regeix per la seva pròpia dinàmica. El científic pot predir el nº exacte de delictes i les seves classes en una determinada societat en un moment concret. (la llei de la saturació criminal)

Teoria dels substitutius penals: La lluita i la prevenció del delicte per mitjà d’una acció realista i científica dels poders públics que s’hi avancin i

CRIMINOLOGIA

que incideixi amb eficàcia en els factors criminògensque els produeixen.

La pena: Ineficaç sino va precedida per les reformes econòmiques i socials orientades a l’anàlisi científica i etiològica del crim. Propugna una sociologia criminal integrada amb els pilars bàsics: psicologia positiva, antropologia criminal i l’estadística social.

EL POSITIVISME MODERAT DE GARÓFALO

Va difondre els postulats de l’Scuola Positiva i es caracteritza pel seu pensament basat en la moderació i en l’equilibri.

3 aspectes fonamentals del seu pensament:

1. El concepte de delicte natural

2. La teoria de la criminalitat: Fonamenta el tipuscriminal en una suposada anomalia psíquica o moral.

Va distingir 4 tipus: L’assassí, el criminal violent, el lladre i el lasciu.

3. Teoria de la pena ( o, fenomen del càstig): Es va oposar a la seva finalitat correccional. La pena ha de ser adaptada a les caracerístiques concretes de cada delinqüent..

EL POSITIVISME CRIMINOLÒGIC A ESPANYA

Pablo Dorado Montero ( 1861-1919): Concilia el positivismeamb la filosofia correccionista. Propugna un dret protector dels criminals.

Rafael Salillas: Es va preocupar per l’estudi del medi o de l’entorn amb enfocaments psicologicistes i sociològics.El delinqüent no és un subtipus humà, atàvic i degenerat sinó un producte del medi i l’arrel del delicte, es troba

CRIMINOLOGIA

en la constitució psíquica i orgànica del delinqüent. L’arrel mediata o causa fonamental es troba en el medi físic i social que en conformen la psique.

Constancio Bernaldo de Quirós: Estudis empírics sobre la criminalitat de l’època: el bandolerisme andalús i la delinqüència de sang, dels quals va destacar la importància dels factors antropològics i sociològics.

5.2.2 Escoles intermèdies i teories ambientals L’ESCOLA DE LIÓ I LES TEORIES AMBIENTALS: integrada

fonamentalment per metges. Influenciada pel químic Pasteur. Importància del medi socialen la gènesi de la delinqüència: comparació amb el microbi.

Lacassagne: 2 classes de factors criminògens: Els quepredisposen i els determinants.

ESCOLES ECLÈCTIQUES: TERZA SCUOLA, ESCOL AALEMANYA SOCIOLÒGICA I ESCOLA DE LA DEFENSA SOCIAL: Pretenen harmonitzar el positivisme amb els dogmes clàssics tant ene pla metodològic com en l’ideològic.

1. La Terza Scuola: Distinció nítida entre les disciplines empíriques i les normatives, considera el delicte com a producte d’una pluralitat de factors, tipologia més simplificada: Delinqüents ocasionals, habituals i anormals. Dualisme penal, ús complementari de penes i mesures,actitud eclèctica pel problema del lliure arbitri,actitud de compromís, per les finalitats de la pena unit ales exigències de retribució i les de correcció del delinqüent.

Positivisme Crític: El dret penal no pot ser absorbitper la sociologia.

2. ESCOLA DE MARBURG:

Anàlisi científica de la realitat criminal.

CRIMINOLOGIA

Desdramatització i relativització del problema del lliure arbitri

La defensa social

3. ESCOLA O MOVIMENT DE LA DEFENSA SOCIAL: No aporta cap teoria de la criminalitat i és una filosofia penal, una política criminal que va sorgir a la il.lustració i que posteriorment formula Prins.

Acció coordinada del dret penal, la criminologia i laciència penitenciària, sobre bases científiques i humanitàries.

La nova imatge de l’home delinqüent, realista però digna de la qual parteix.

M.Ancel: La meta no és el càstig del delinqüent sinó la protecció eficaç de la societat per mitjà d’estratègies no necessàriament penals que parteixin del coneixement científic de la personalitat del delinqüent i capaces de neutralitzar la seva perillositat.

LA TEORIA PSICOSOCIAL DE TARDE: Va anticipar postulats de la sociologia nord-americana des d’una postura d’enfrontament obert amb el positivisme. Es va oposar a Lombroso i les seves teories antropològiques i al determinisme social.

Propugna una teoria de la criminalitat en què són rellevants els factors socials que poden tenir algunaincidència en la gènesi del comportament delictiu, però mai la que té el medi social.

Va preferir substituir la tesi positivista de la responsabilitat social per una nova teoria que fonamentaria el retret si concorrien en l’individu dos pressupòsits:

La seva identitat de si mateix

CRIMINOLOGIA

La seva identitat social del subjecte amb el seumedi.

El delinqüent és un tipus professional que necessita un llarg període d’aprenentatge. Comença sent una moda i esdevé un hàbit o costum, el mimetisme hi té un paper decisiu (lleis de la imitació).

Contraposa el delinqüent urbà del rural: analitza la gènesi de la criminalitat de la mà del progrés tecnològic i la moderna civilitazació. Atribueix l’increment de la criminalitat als factors següents:

L’èxode del camp a la ciutat

La formació de subcultures desviades com a conseqüència del canvi social

La pèrdua de la seguretat de les classes socialsdominants en elles mateixes

Partidari de la pena capital (pena de mort o execució): per a una sòlida base psicològica en la lluita contra el crim.