LES BLANCANEUS, joc de mirallsAcostament a una lectura re-constructiva

d'un conjunt de relats audiovisuals.

“(…) sólo es una estrategia para esbozar una comprensión sobre aquel fenómeno al que nos acercamos. Pues una explicación, un mapa, como escribió Bateson, nunca es la realidad.”

Fernando Hernández (2011:6)

Emmarcament. El món de les imatges.

M'agradaria iniciar aquesta aproximació posicionant-me en un marc que intentaré acotar amb alguns autors que m'ajudin a situar-me. Emmarcaré aquest anàlisi posicionant-me respecte la condició postmoderna, l'enfocaré des d'una òptica construccionista i operaré amb una selecció d'obres audiovisuals, pròpies de la contemporaneïtat.

En el marc postmodern (i entenent que vivim en aquesta posterioritat), amb tots els canvis de paradigma que implica respecte el projecte modern, m'agradaria aclarir una cosa pel que fa als relats. Entenem per postmodernitat un període posterior a la modernitat marcat per la desconfiança en els meta-relats (filosòfics, polítics, científics, religiosos,...) i en que entren en crisi els grans propòsits i en desús el dispositiu meta-narratiu de legitimació (Lyotard, 1979: 4). Quan jo parli aquí de relats però, no em referiré a les grans narratives que exposa Lyotard, entenent el saber narratiu com a propi de la modernitat. Més aviat em referiré als petits relats que ens plantegen Efland, Freedman i Stuhr quan ens parlen dels múltiples relats que ha explorat diversos artistes postmoderns i que poden servir per articular un currículum a la postmodernitat (Efland, A. Freedman, K. Stuhr, P. 2003: 165). Em referiré a aquells relats i narratives que podem intuir en el rerefons de les imatges i més concretament de les produccions audiovisuals, en aquest cas, entenent-los com a interpretacions mediades i subjectives, però que no deixen de relatar-nos. En el discurs de Lyotard, ho assimilaria més a una reflexió que fa sobre els missatges, parlant de comunicació. En parla així:

“(...) los mensajes están dotados de formas y de efectos muy diferentes, según sean, por ejemplo denotativos prescriptivos, valorativos, performativos, etc. Es seguro que no sólo funcionan en tanto que comunican información. Reducirlos a esa función, es adoptar una perspectiva que privilegia indebidamente el punto de vista del sistema y su sólo interés.” (Lyotard, 1979: 16)

També m'agradaria desmarcar-me de la idea d'intencionalitat concreta que Lyotard (i les teories postmodernes) atribueix als meta-relats. En el present exercici es treballen els discursos de forma interpretativa, i atribuir una voluntat concreta i conscient de comunicació darrera d'aquesta seria, si no falç, dubtós. Més aviat es tracta d'analitzar una serie de relats audiovisuals atenent més als jocs de significats, a com es relacionen i a l'efecte que provoquen, que a la possible intencionalitat que els diversos autors i productors tinguessin.

El discurs és un coneixement particular sobre el món que dóna forma a com el món s'entén i a com es fan les coses (Lynda Nead, 1988) i entenent que "l'art" (i les imatges) també es pot entendre com un discurs, com una forma especialitzada de coneixement. Parteixo d'aquest enfocament construccionista del discurs de Gillian Rose (2001: 136), i tinc en compte que els

discursos s'articulen a través de totes les classes visuals i verbals, imatges i textos, especialitzats o no. Si m'hagués d'encabir en la seva descripció seria part de tipus I d'anàlisi del discurs que descriu així:

“Aquesta forma d'anàlisi del discurs tendeix a prestar atenció una mica més a la noció de discurs, a com s'articula a través de diferents tipus d'imatges visuals i textos verbals, a les pràctiques que comporten certs discursos específics.” (Rose, 2001: 139)

Entenc aquí, doncs, la cultura visual des d'un enfoc construccionista, com diu Fernando Hernández “como proceso de relación que tiene lugar a partir de la construcción de relatos que reflejan las miradas subjetivas (y por tanto culturales) de los visualizadores.”(Hernández, 2011:5) Em plantejo així, prendre les imatges, no com a resultat, sinó com a punt de partida i en el procés entendre les imatges (i les obres i produccions audiovisuals), no com a un missatge a descodificar, sinó com a significant en relació a, situant-lo i contrastant-lo amb altres obres i des de altres posicionaments.

“Si una imagen visual (pintura, fotografía, filme, artefacto de la cultura popular, contenidos de la red social,…) no tiene sujeto ni objeto, los vínculos que podemos establecer dependen del lugar de nuestra comprensión. Pero ésta no es espontánea, ni depende de la clarividencia ‘natural’ de quien la realice. Tiene que ver con el uso que hacemos del cúmulo de conocimientos, experiencias y saberes de los que disponemos.” (Hernández, 2011:3)

Entenent també que totes les formes de coneixement són històrica i culturalment relatives des de la perspectiva del construccionisme social i que les lectures depenen dels arranjaments socials i econòmics particulars que prevalen en aquella cultura en aquell precís moment (Burr, 1995: 4), interrogaré els discurs i els descontextualitzaré per tal de posar-los a prova i exprimir-ne els possibles significats.

Considero important exercitar la interpretació i la lectura, ja no només de les imatges, sinó del conjunt d'imatges i inclús de l'acumulació d'aquestes des del món de la cultura visual. No és nova la apreciació que cada com més i de forma evident el nostre entorn quotidià està poblat de productes eminentment visuals. Els Estudis de Cultura Visual és un camp que està prenent força en els últims anys. Tanmateix, penso que des de la pedagogia no s'exercita (prou) una interpretació crítica i reflexiva dels productes visuals i audiovisuals. Aquesta necessitat s'accentua en el context global actual, en aquest món de les imatges.

Trobo molt ben expressada per Luís Puelles aquesta idea que vivim en temps estètics, que a l'actualitat s'opera sobre nosaltres de forma estètica. Així, el món s'ha traslladat a les imatges, que operen sobre nosaltres entre les aparences i la sensibilitat. Les imatges deixen de banda la sobirania de l'art i la seva propietat d'objectes contemplatius per a passar a ser factors pragmàtics de producció política de comportaments i subjectivitat. (Puelles, 2006: 131) D'aquesta manera, la sensibilitat artística i la capacitat d'anàlisi i interpretació constitueixen una eina essencial per dialogar amb el món i comprendre les inputs visuals que ens aborden diàriament:

“La pregunta por el significado particular de las obras de arte traídas a los escenarios de la actualidad hacia el análisis de las condiciones de suscitación de la experiencia sensible como factor imprescindible para comprender cómo se nos constituye políticamente. Y esta pregunta no tiene su dominio propio en el mundo del arte sino en el mundo de las imágenes, (...) (que) es ya el mundo mismo.” (Puelles, 2006: 130).

La posició situada. Aquest exercici i el que pretén.

Com especificar els diversos conceptes que permetin pensar la discontinuïtat? Com fer-ho sense caure en l'equívoc d'intentar relatar i completar la discontinuïtat? Com seleccionar i analitzar els conjunts d'obres sense tractar-los com tracta als documents la història en la seva forma clàssica? Foucault planteja de forma excel·lent aquestes qüestions mentre introdueix la seva Arqueologia del saber. En aquest cas la selecció que faig és temàtica i temporal. En termes de Foucault diria que analitzaré tan sols una serie d'elements (no entraré ja en com es relacionen les series amb d'altres series formant, com ell diu quadres).

No tractaré d'obtenir una pluralitat d'històries juxtaposades i independents les unes de les altres ni tampoc tractaré únicament d'assenyalar diverses coincidències ni analogies. Em centraré en els espais entre les obres, l'espai 'entre mig' que no és una localització sinó un procés , un moviment de desplaçament de significats (Hernández, 2011).

Entenem que la intertextualitat es refereix a la manera com els significats de qualsevol imatge o text discursiu no depenen només d'aquest text o imatge, sinó també dels significats realitzats per altres imatges i textos (Rose, 2001: 136). En aquest cas, però, no busco els referents i jocs de relacions en general, sinó que selecciono i situo jo els films. Per tant, no em proposo fer un exercici d'intertextualitat, sinó un joc de desplaçament i agrupació amb els significats que comença per una de-construcció de les obres una a una. El propòsit de la lectura de-constructiva és localitzar focus de conflicte i convertir-los en estudi (Efland, A. Freedman, K. Stuhr, P. 2003: 177). M'he plantejat articular la de-construcció (i posteriorment la re-construcció) en 4 punts clau sobre els que interrogaré els discursos: el tractament del gènere, la noció d'amor i les manifestacions del poder. Procuraré de-construir els discursos de les obres, per després analitzar-les i construir un relat nou, una nova lectura conjunta d'aquesta serie, per dir-ho d'alguna manera una meta-lectura.

Em serviré també de la lectura psicoanalítica de Bruno Bettelheim que em permetrà situar els canvis de rol i projeccions respecte els contes clàssics i la seva funció tradicional d'acompanyament al creixement dels infants.

Finalment, crec que cal destacar el meu propi posicionament situat: home català de la generació dels 80', de formació artística i que genera un discurs des de l'acadèmia. Simplement arribo a aquest nivell personal per fer notar la meva perspectiva parcial de l'anàlisi i senyalar la meva subjectivitat de forma explícita. Em sembla coherent i honest declarar el meu posicionament per abordar aquest exercici. Amb això vull evidenciar que no pretenc fer un anàlisi absolut i objectiu perquè entenc que això no és possible i que probablement hi haurà certes coses, certes interpretacions que, molt en contra de la meva voluntat, quedaran en un punt mort de la meva perspectiva.

El conte al 2012 com a camp de treball.

Sembla que hi ha una necessitat d'adaptar vells mites i les narratives dels contes clàssics a la complexitat narrativa actual. Els contes i rondalles, des de temps remots, han servit a les persones per explicar-se a si mateixes, talment com un mirall que els simplifica, que els ajuda a comprendre les pròpies pors, virtuts, fortaleses i febleses. Tanmateix, els múltiples canvis socials i culturals fa més d'un segle que dificulten aquesta identificació. L'emmirallament en els personatges que poblen els contes que els germans Grimm van recollir al segle XIX, resulta complicat des d'un posicionament contemporani. El nostre imaginari s'ha ampliat enormement en el context mediàtic

actual de la mà dels llenguatges moderns com el cinema o la publicitat. Això ens distancia encara més de la influència directa d'aquests contes, no només a nivell de temàtica i context, sinó també a nivell de llenguatge.

Al tombant de segle, iniciada segurament per la gran serie de còmics americana de DC Fables al 2002 (que amb tota seguretat inspira Once Uppon a Time), ha rebrotat el conjunt d'obres inspirades en els contes i les fabules. Tot indica que avui dia, al món de la imatge, no n'hi ha prou amb la referència clàssica dels contes o amb les edulcorades interpretacions de Disney del segle passat. Constantment i cada cop de forma més prolífica s'han generat relats i noves narratives a través de pel·lícules inspirades en els germans Grimm (The Wonderful Wold of the Broders Grimm 1962, Once Upon a Brothers Grimm 1977, Grimm 2003, The brothers Grimm 2005, Grimm 2011) i en els seus contes (The Company of Wolves 1984, Rumpelstiltskin 1995, Snow White: A Tale of Terror 1997, Happily N'Ever After 2006, Tangled 2010, Red Riding Hood 2011). Constata aquest creixent interès el fet que, a part de les grans pel·lícules, des del 2007 cada any s'han produït unes 5 pel·lícules per a televisió (TV movies) inspirades en els seus relats. Tanmateix, l'interès ha estat constant. Concretament, a l'IMDB (internet movie data base) hi figuren 226 títols audiovisuals inspirats (o “guionitzats”) pels Germans Grimm des del 1906 a 2013.

I és que al meu parer, no hem deixat enrere la necessitat del conte. Aquest, en paraules de Bruno Bettelheim, ajuda, sobre tot, a explorar el món de la realitat interior, amb la finalitat de permetre salvar els obstacles difícils. El fet d'adaptar-los als nous (als nostres) llenguatges i a les noves maneres d'entendre el món no deixa de denotar que ens fan falta, i que no els deixem enrere sinó que els reformulem perquè ens puguin seguir servint de mirall, talment com el de la Reina del conte de Blancaneu.

Basaré aquest breu estudi en 4 de les produccions inspirades en el conte de la Blancaneu que aquest any 2012 han envaït cartelleres i televisions: Once Upon a Time, una serie d'èxit inspirada en els contes clàssics (però centrada en en la filla de Blancaneu i el Príncep Blau) que enceta aquest curs la segona temporada; la pel·lícula Mirror Mirror, on Julia Roberts encarna una reina diferent en una adaptació humorística i fantasiosa del conte; Snow White and the Huntsman, que converteix l'univers de Blancnaeu i el caçador en una gran producció amb herències clares d'aventures èpiques com el Senyor dels Anells o Joc de trons; finalment caldrà fer un cop d'ull a la oportunista Grimm's Snow White, una pel·lícula feta per a televisió (TV movie).

He descartat de la selecció la Blancanieves de Pablo Berger, que es desmarca de les altres emulant els anys 20, muda i en blanc i negre, i mereixeria un estudi particular més exhaustiu.

Les Blancaneus.

A Once Upon a Time, l'acció es centra entorn a l'Emma, la filla de la Bancaneu i el príncep, que és la única que no està atrapada al conjur de la Reina, que té a tots els personatges de contes atrapats a Storybroke, un poble aïllat al “món real”, on no recorden res i la màgia no existeix. El problema és que ella ha crescut fora del Poble, no recorda d'on ve i, com és natural, no creu que els contes de fades siguin reals. Orfe i desemparada, ha crescut escèptica, forta i independent. Tingué un fill i, pensant que no el podria criar, el va donar en adopció confiant que tingués un futur millor. En Henry, el seu fill, acabà a Storybroke adoptat per la malèfica Reina. Així, Henry ajudarà a la seva mare biològica a creure i a complir el seu destí: trencar el conjur.

Aquesta és potser l'adaptació que entra més directament en contacte amb el segle XXI en la narració mateixa. En el paper central hi ha sempre dones, i particularment l'Emma i la Reina, que lluiten per l'amor (i la custòdia) d'en Henry. Aquestes dues figures femenines es mostren

poderoses, impetuoses, amb voluntat de ferro, lluitadores i heroiques, com dues cares d'una mateixa moneda. La Reina, per la seva banda, es converteix en l'alcaldessa traduint directament en poder polític la seva màgia i grandesa que sotmet al poble.

L'home en aquesta història queda relegat a un paper secundari i complementari encarnant simplicitat, febleses de caràcter (el príncep) i poder marginal (Rampelstinsky), només de tant en tant compartint el protagonisme o l'heroïcitat. El tema central que se'ns planteja és la falta de fe (en els contes de fades i en la màgia): el fet que l'Emma cregui, és el procés principal que culmina amb el final de la primera temporada. En aquest sentit ens indiquen que l'amor veritable és la màgia més poderosa. Això converteix el tema central en creure en la màgia de/i l'amor veritable i en lluitar contra l'escepticisme relativista i desvinculat de la protagonista (en que sens dubte s'identifica l'espectador/a), i la maldat desmesurada i tràgica (per falta d'amor) de l'antagonista. També se'ns revela central la fe infantil i l'amor entre pares/mares i fills (o sigui la família) i la seva importància en el desenvolupament de la persona (l'Emma ha crescut orfe de família i d'aquesta fe infantil).

Pel que fa al film Mirror Mirror, la història està enfocada de forma ben diferent. Molt més fantasiosa, superficial i infantil (tant a nivell estètic com pel que fa a la profunditat de la narració) ens relata una versió parcialment humorística del conte clàssic des de la perspectiva de la Reina. La història es centra per una banda en la seva vanitat (por a fer-se gran i voluntat d'aferrar-se a la bellesa de forma pueril). D'altra banda planteja la qüestió de la mala governanta, que fa vida de rica i recapta impostos per pagar les seva ostentació mentre el poble, abans pròsper, mor de gana i de misèria. La Blancaneu, reclosa fins la majoria d'edat, protagonitza el retorn al poder en nom de la justícia social. Durant les seves aventures adquirirà les habilitats d'heroïna (que tradicionalment s'atribueixen a l'heroi) mantenint la puresa, la innocència i la valentia de la joventut, mentre la Reina s'aferra a voler conservar-se jove i poderosa. Els dos personatges femenins novament articulen la trama relegant a l'home a un paper presencial al servei de la dona. El príncep, cregut i estúpid, encarna una valentia simple amb l'atractiu com a principal virtut, arribant a ser humiliat en varies ocasions de forma humorística (se l'arriba a convertir en un gos). Finalment la obra també toca el fet de creure en l'amor, però de forma més tradicional i ingènua.

A l'aventura èpica Snow White and the Huntsman, el conte tradicional s'aborda des de l'èpica de la fantasia heroica actual. La Blancaneu és engarjolada durant 10 anys mentre creix i es fa dona i bonica. En aquest cas, però, es parla també de bellesa interior, i se li dona un sentit màgic, natural i místic. Mentre la Reina governa, la terra mor. En aquest cas la simetria entre els dos personatges femenins és total: per una banda la Blancaneu encarna el bé, el blanc, la llum, la natura, l'harmonia,... la vida; i la Reina en canvi és el mal personificat, el negre, la foscor, l'artifici, el desequilibri i la mort. En aquestes dicotomies modernes es mou la pel·lícula relatant-nos en forma de mite com l'heroïna reuneix el valor per afrontar el seu destí i desperta la lleialtat del poble per liderar-lo cap al triomf de la bondat i el bon govern.

Aquí, l'home es fa llunyà, distant, recent descobert, encarnat pel caçador (caracteritzat per la masculinitat més protectora, paternal i viril) i el príncep (com a acompanyant, com a igual). Així, l'amor no és central en aquesta història, no s'arriba a consumar i resta com a allò misteriós, en part aterrador per intens, tragic i desconegut. La visió de la Reina de l'amor també és reveladora en tant que no hi creu gens i mai ha confiat en els homes que, diu, consumeixen la bellesa i després deixen la dona de banda. Així ella tan sols usa la belles a i la màgia per al poder i el bé propi.

Al final del film, quan la Blancaneu és coronada i malgrat que es pressuposi que governarà amb la justícia i la bondat que encarna, es troba sola en el tro que havia ocupat la Reina i hi ha alguna cosa en l'escena que ens deixa insegurs, donant a entendre els múltiples camins que s'obren davant seu (amorosos i vitals).

Al film per a televisió Grimm's Snow White se'ns presenta una obra de factura molt més barroera que les anteriors. El seu títol reclama curiosament la fidelitat al conte dels Grimm i en canvi és potser la més llunyana. Converteix els nans en elfs del bosc i hi afegeix els dracs conformant un misticisme fluix i personificant una dicotomia mal portada entre la serenor i la bestialitat, l'equilibri calm i la força bruta. La Blancaneu i la Reina encarnen també en part aquesta dicotomia amb la empatia i la confiança d'una i l'egoisme despiadat l'altre. De nou, la figura masculina és testimonial. El príncep és valent i noble, però es passa mig film buscant la Blancaneu i, malgrat ser lluitador, defalleix dues vegades (una acaba empresonat i l'altre quedant a les portes de la mort). La Blancaneu en aquest cas, amb un aire altiu i elevat, lluitarà al capdavant dels elfs per portar la pau i la calma al regne i vèncer la tirana.

Així, reconstruint el relat de les Blancaneus revelem un seguit de discursos que poden mostrar de forma aproximada uns certs ecos que ressonen en aquest núvol audiovisual. En el següent punt els intento articular.

Gènere, Poder i Amor a les Blancaneus del 2012.

Les Blancaneus es revelen independents i autònomes en l'aventura. Protagonistes de la heroïcitat i portadores de feminitat, posseeixen o adquireixen el poder per assolir els seus objectius de justícia i complir el seu destí. Encarnen el propi mite. Les nostres Blancaneus disten molt de restar mig relat sucumbint a la Reina i l'altre mig endormiscades, esperant el príncep. Què reflecteix el paper central de la dona? És una simple substitució de l'heroi masculí? Com seria una lectura post-feminista d'aquest falç feminisme de la dona guerrera? Aquest tipus de relats confeccionen lentament una nova feminitat o perpetuen vells conceptes per contraposició?

Els prínceps blaus es mostren partint d'una igualtat pressuposada, però podem veure en varies ocasions reflectides les seves debilitats, febleses i imperfeccions. Tenen una baixa participació en la història i acaben fent un paper complementari al de les Blancaneus i les Reines, com a company i com a rival. Ens parla d'igualtat de genere aquest nou relat? Té un paper en la història, l'home? O no ha trobat un paper que substitueixi el d'heroi central? Quin és el concepte de masculinitat que es forja en aquest tipus de relats? Pot ser que en algun cas parlem d'home-objecte (un rol que havia ocupat la dona, tradicionalment, i que s'ha lluitat per deixar enrere)?

Les Reines bruixes són tot narcisisme i ambició. Amb una feminitat i determinació equiparables a les Blancaneus, s'han esforçat per adquirir poders i riqueses. Han elaborat una jerarquia que han de coronar, no deixant que ningú els hi passi per sobre (cosa que denota una certa inseguretat). D'aquesta manera es converteixen en males governantes que, ostentoses, provoquen les desigualtats socials passant per sobre de tot i de tothom. No confien en els homes i els deprecien. Sembla que han conegut l'amor però la seva absència traumàtica les ha buidat i podrit deixant només recel i mals sentiments. Aquesta accentuació del poder polític i econòmic, és la forma de reflectir les injustícies i desigualtats econòmiques actuals? Podem establir paral·lelismes entre l'actitud de la reina i la de certs dirigents polítics i persones que sostenen el poder polític?

Els nans i els altres personatges dels regnes que personalitzen el poble, una classe mitja i baixa portada a menys per la tirania de les Reines. Mostren a les Blancaneus una bondat senzilla i l'acompanyen en el seu procés de creixement i descoberta. Aquesta perspectiva, pot mostrar un

ressorgiment del sentiment de poble? Podríem dir que l'actitud de les Reines desperta indignació en el poble, que estan “indignats”?

Els contes de fades, la màgia i l'amor es sotmeten a un cert escepticisme en aquesta història. La fe en els poders màgics i la mística sembla que entra en crisi. La màgia pren un sentit d'amor o bellesa interior vinculat amb la naturalesa i en cap cas resulta gratuïta: el seu mal ús té conseqüències. No pot salvar l'insalvable (la mort) i el seu ús desgasta i envelleix. L'amor i la seva màgia resulta llunyà i desconegut, cal creure en ell perquè esdevingui. És un tema desplaçat que resta misteriós i poderós, complexe i irresolt. Podem llegir clarament un canvi en la visió de l'amor que transmeten els relats, respecte a les dels contes clàssics? S'ha descentralitzat el tema, respecte el relat i la història? Es tracta de forma més complexa? El tractament de la màgia pot denotar un escepticisme general? Podríem relacionar el tractament de la màgia amb la religió i la fe? I amb la joventut i la innocència?

Així, una relectura dels relats situada en el 2012 ens aporta des de reflexions i perspectives sobre els temes humans de sempre com l'amor i el genere fins a ecos de les situacions actuals polítiques i econòmiques.

Com en el conte de fades original, podem dir que la història tracta dels conflictes edípics entre mare i filla de la infància (Bettelheim, 1975), però no tracta només d'això. En tot cas la gelosia no se centra en la bellesa sinó en el poder. A més, des d'una altre lectura podem observar les Blancaneus i les Reines com a dues cares de la mateixa moneda, dues maneres de ser, extremes i oposades. La primera, esperançada i prometedora, amb tota la vida per davant, creu en la justícia i vol fer el bé. En canvi la segona, frustrada i enrabiada per les seves experiències es tanca en si mateixa i es converteix en tirana i egoista. Hi ha un punt en el final d'aquesta història en que les Blancaneus es converteixen en Reines que fa pensar que escolliran la vida serena i equilibrada que promet la historia per elles i pels regnes, però que també poden acabar convertides en les Reines que han enderrocat, caient en el parany de l'ambició, l'embriaguesa de poder o els desenganys amorosos (tres dels temes centrals dels nous relats).

En tot cas mostra una visió de la dona apoderada i capaç a un nivell que les versions anteriors no l'havien portat i que pot fer més fàcil la identificació de l'espectadora avui dia.

Les figures paternes masculines (rei absent- caçador- príncep blau) no basten per la protecció de les Blancaneus, que en aquest cas hauran d'aprendre a desenvolupar habilitats i destreses anteriorment reservades al personatges masculins. Eus aquí un altre canvi de paradigma, les figures masculines fracassen en les seves funcions tradicionalment assignades. D'aquesta manera els nous relats les qüestionen o posen de manifest que aquest tractament del genere masculí ja no acaba de funcionar.

A l'instant precís en que la posició del nen dins de la família es fa problemàtica, per ell o per els seus pares, comença un procés de lluita per escapar a aquella existència triangular (Bettelheim, 1975). El que ens mostren les noves Blancaneus son també les dificultats i inestabilitats que es poden trobar avui dia al escapar. Són tals com la desconfiança en l'amor, la falta de fe i l'escepticisme, l'individualisme i la por a assumir les responsabilitats que t'exigeix la vida adulta. Els nous relats aprofundeixen en el procés de maduració i les seves dificultats que el conte original tracta sols a través de breus i subtils metàfores (com ara les temptacions de la Reina o les visites de les tres aus en el seu somni profund). El triomf de les Blancaneus sobre les Reines, que acaben mortes o destruïdes, simbolitza la superació dels conflictes del creixement i maduració de la jove protagonista, que entra a l'edat adulta obrint-se-li un món de possibilitats i dificultats.

FI.

L'objectiu d'aquest exercici era experimentar amb una possible eina o procediment que sigui capaç de prendre el pols als lents canvis de paradigma a través d'objectes visuals i audiovisuals destinats al consum del gran públic de les multituds. Volia servir d'acostament per a comprendre una mica millor la contemporaneïtat, tan difícil d'abordar sense una certa distància temporal, i la forma com els múltiples relats audiovisuals afecten i reflecteixen al mateix temps la forma de pensar i d'entendre el món actual.

Donada la brevetat de l'assaig present, de ben segur que queden alguns punts de l'anàlisi més fluixos i caldria aprofundir-hi amb més precisió. Tanmateix penso que serveix com a esborrall de la forma d'anàlisi que proposo, apuntant una línia de treball més o menys concreta. Tant de bo serveixi el mètode que proposo als seus objectius, en aquesta ocasió i en les que vindran.

Bibliografia.

Lyotard, J. (1979) La condición posmoderna: informe sobre el saber. © Editions de Minuit

Efland, A. Freedman, K. Stuhr, P. (2003) La educación en el arte posmoderno. Barcelona, España: Editorial Paidós

Rose, G. (2001) Visual Methodologies. London: SAGE Publications.

Hernández, F. (2011) Las pedagogías de la cultura visual como lugares de posibilidad para construir espacios de relación.

Burr, V. (1995) Social Constructionism. New York: Routledge.

Puelles, L. (2006) Entre Imágenes: experiencia estética y mundo versátil. EstudiosVisuales.net num #3. ESTÉTICA, HISTÒRIA DEL ARTE, ESTUDIOS VISUALES.

http://estudiosvisuales.net/revista/pdf/num3/puelles.pdf

Foucault, M. (1969) La Arqueología del Saber. Madrid, España. siglo XXI editores.

Bettelheim, B. (1975) Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Barcelona. Crítica.

Otra entrevista a Bruno Bettelheim: Los cuentos de hadashttp://libroscolgados.blogspot.com.es/2011/08/otra-entrevista-bruno-bettelheim-los.html IMDB Internet Movie Data Base. http://www.imdb.com/