UNIVERSITAT POMPEU FABRA

La Filmoteca de Catalunya o el darrer antibiòtic del Raval

El Cinema a les sales d’exposició

Miquel Eduard Ortega Roig

24/12/2013

Màster en Cinema i Audiovisual Contemporani

[1]

Miquel Eduard Ortega Roig miquele.ortega@gmail.com

TÍTOL

La Filmoteca de Catalunya o el darrer antibiòtic del Raval

ABSTRACTE

L’article proposa, segons el tractat a classe els primers jorns i el de cloenda al MACBA, un recorregut

sobre les diverses actuacions culturals esdevigudes al raval els darrers anys posant l’accent en la darrera

intervenció destacable: la Filmoteca de Catalunya. Fent-me ressó de les particularitats històriques del

singular barri barceloní i les seves diverses denominacions com Xino es tractarà de posar de relleu les

seves característiques alhora que es formulin preguntes sobre l’idoneïtat d’aquests projectes en relació al

dia a dia del barri. Recollint les teories del filòsof Michel Foucault i la sociòloga Saskia Sassen així com

documents gràfics i fílmics , l’objectiu de l’article rau en rumiar al voltant del concepte farmacològic que

aquestes institucions poden tenir en certs barris històricament desfavorits.

PARAULES CLAU

Raval, Barri Gòtic, Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Filmoteca de Catalunya,

MACBA, CCCB, Capella de Sant Llàtzer, Josep Lluís Mateo, Richard Meier, Prostitució, Delinqüència,

Immigració, De nens, Joaquim Jordà, En construcción, José Luis Guerín, Michel Foucault, Biopolítica,

Saskia Sassen, Ciutat Global.

BIBLIOGRAFIA

AISA, Ferran; VIDAL, Mei: El Raval, un espai al marge, Editorial Base, Barcelona, 2011

FERNÁNDEZ GONZÁLEZ, Miquel. Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio

urbano en el barrio del Raval de Barcelona , Universitat de Barcelona, Barcelona, setembre 2012

FOUCAULT, Michel. Las redes del poder, Editorial LecTour, Buenos Aires, 2005

FOUCAULT, Michel. Résumé de cours 1970-1982, Julliard, Paris, 1989

RIAMBAU, Esteve. “Barcelona – Nueva sede de la Filmoteca de Catalunya”, Journal of Film

Preservation, núm. 87, octubre 2012

RUEDA, Mercè. “La nova Biblioteca de Cinema de la Filmoteca de Catalunya: procés i relació entre el

projecte bibliotecari i arquitectònic”, Item: Revista de biblioteconomia i documentació, 2011

SASSEN, Saskia. La ciudad global: Nueva York, Londres, Tokio , Eudeba, Buenos Aires, 1999

SUBIRATS, Joan; RIUS, Joaquim: Del Xino al Raval. Cultura i transformació social a la Barcelona

central, Hacer Editorial, Barcelona, 2008

VENTEO, Daniel. La capella de Sant Llàtzer. Història d’una redescoberta , Edicions de l’Ajuntament de

Barcelona, Barcelona, 2010

V.V.A.A.: El Raval: Història d’un barri servidor d’una ciutat , Associació de Veïns del Districte Vè,

Barcelona, 1980

V.V.A.A.: MACBA: el museu pren forma: memòria d'activitats 1995-1996 (any inaugural) , Museu d’Art

Contemporani de Barcelona, Barcelona, 1996

[2]

Introducció:

El 21 de febrer de 2012 s’inaugurava en ple cor del Raval la nova seu de la Filmoteca

de Catalunya. Projecte de MAP Arquitectes dirigit per l’arquitecte Josep Lluís Mateo,1 l’edifici

presentà un pressupost d’11.794.338,95 € segons el dossier de premsa del dia de la primera

pedra.2 Enllestit en cinc anys, ofereix des d’aleshores un equipament de sis plantes (dos d’elles

subterrànies) albergant en els seus 7.000 m2: dues sales de projeccions, espais d’exposicions,

biblioteca especialitzada i oficines, concentrant així en un sol lloc serveis que fins al moment es

trobaven dispersos per la ciutat, a part d’una cafeteria i una llibreria.3 Dissenyat amb harmonia

amb l’entorn, està concebuda com una mena de nau industrial que s’expressa, en paraules del

propi arquitecte,4 com pura estructura, sense revestiment ni acabats. Situada a la plaça de

Salvador Seguí cercada pels carrers de Sant Pau, d’en Robador, Espalter i Sant Josep Oriol,

anteriorment aquest indret fou espai del cine Argentina i a finals del XIX de La Galera, antiga

presó de dones que seria reconvertida en escola. La pell de camuflatge de la Filmoteca no

amaga que aquesta infraestructura suposa el darrer intent de l’Ajuntament barceloní per

dinamitzar el sempitern conflictiu barri del Raval mitjançant equipaments culturals. Per tant, la

Filmoteca no és més que la punta de l’iceberg d’un procés d’esponjament urbà i demogràfic

patit a Ciutat Vella durant les darreres dècades i que es tradueix en noms com MACBA, CCCB,

Blanquerna, Biblioteca de Catalunya, Facultat de Geografia i Història, etc. Ara bé, per entendre

iniciatives com la tractada aquí que, com bé apunta Miquel Fernández González a la seva recent

tesi doctoral,5 aporten un equipament completament aliè a les necessitats reals del veïnat

característic de la zona cal gairebé remuntar-se a la sotragada vida d’aquest singular barri

barceloní a la manera de flash-back per entendre què motiva les mesures actuals.

Un tomb històric pel Raval:

El Raval, ja prefigurat en temps romans com una horta creuada per camins veïnals,

tingué en el monestir de Sant Pau del Camp i sobretot en l’Hospital de leprosos erigit entre 1144

1 La implicació de l’arquitecte i el seu estudi fou clau en l’assignació del mateix tal i com desvetlla Mercè

Rueda: Val a dir que de tots els estudis d’arquitectura o arquitectes que es van presentar al concurs, va

ser l’equip guanyador l’únic que, prèviament, va venir als diversos departaments de la Filmoteca i es va

interessar per les necessitats específiques del nou equipament. a “La nova Biblioteca de Cinema de la

Filmoteca de Catalunya: procés i relació entre el projecte bibliotecari i arquitectònic”, Item: Revista de

biblioteconomia i documentació, 2011, pàg. 95 2 Col·locació de la primera pedra de la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. Dossier de premsa,

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Barcelona, 7 de març de 2007 3 Riambau, Esteve. “Barcelona – Nueva sede de la Filmoteca de Catalunya”, Journal of Film

Preservation, núm. 87, octubre 2012, pàg. 83 4 En la ciudad antigua, mi edificio pretende expresarse como pura estructura, sin revestimientos ni

acabados. Los muros-viga de hormigón visto que construyen las fachadas, aún siendo muy diversos, son

de la familia de los desvencijados muros vecinos, que enseñan a través de sus desconchados su masa

central originaria. a Figueras, Gemma. Un edificio-muro de hormigón en el Raval barcelonés: La nueva

Filmoteca de Mateo, Urban design, 17 d’octubre de 2011 [http://diariodesign.com/2012/02/un-edificio-

muro-de-hormigon-en-el-raval-barcelones-la-nueva-filmoteca-de-mateo/ Consultat 19/12/13] 5 Fernández González, Miquel. Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en

el barrio del Raval de Barcelona , Universitat de Barcelona, Barcelona, setembre 2012, pàg. 214

[3]

i 1171 el seu primer nucli important.

6 Emmurallat durant el regnat de Pere III el Cerimoniós al

segle XIV, aquesta intervenció definí territorialment la zona que actualment li atribuïm al barri.

Al segle tombant ja començà a caracteritzar-se per un dels seus majors signes d’identitat,

albergar nombrosos convents. Tanmateix, l’agricultura i els gremis artesanals foren les activitats

principals de la zona fins que la industrialització va desbocar-se pel teixit urbà del Raval arrel de

la derogació del decret sobre la reglamentació de fàbriques el 1785. Mentrestant, tal i com

indica l’historiador barceloní Daniel Venteo, la urbanització de la Rambla durant el segle XVIII

per fer-la esdevenir la principal artèria de la ciutat va afavorir una revifalla urbana de la cara

exterior del Raval cristal·litzada amb la construcció de residències benestants com el Palau de la

Virreina, mentre la cara interior s’anava degradant.7 Així, en ple segle XIX, atacada la ciutat per

epidèmies fruit de la insalubritat, la pol·lució i l’alta demografia, personatges com el doctor

higienista Felip Monlau (1808-1871) posaren el crit al cel davant la necessitat d’esponjar el

territori de Barcelona, i en concret el del Raval. El seu opuscle Abajo las murallas (1841)

guanyà el concurs convocat per l’Ajuntament per tal d’analitzar els avantatges que suposaria

l’enderrocament de les muralles medievals de la ciutat, fet que esdevindria el 1859 amb motiu

del Pla d’Eixample ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà (1815-1876). Malgrat això, l’aïllament

del Raval va persistir, ara no pels murs sinó degut als grans edificis de l’Eixample i, a més a

més, tal i com indiquen Jaume Artigues, Francesc Mas i Xavier Suñol al seu treball pioner El

Raval, història d’un barri servidor d’una ciutat:

El “buidat industrial” no portarà aparellada la presència d’accions de remodelació

urbana; el procés de canvi de la base econòmica no dóna lloc a l’obertura de nous carrers,

ni a actuacions “d’esponjament”, ni tant sols, a un procés significatiu de substitució de

naus industrials per nous edificis.8

Tot enfilant el fin du siècle vuitcentista veiem com el Raval estigmatitza aquesta idea de

forat negre dins l’entramat urbà barceloní que l’acompanyarà fins als nostres dies. A partir

d’ara, les iniciatives per reformar-lo seran una constant començant pel Pla de Reforma Interior

presentat el 1879 per Àngel Josep Baixeras qui preveia l’obertura de tres grans vies al casc antic

de les quals només es féu realitat la Via Laietana.9 Per acabar-ho d’adobar, la mala fama del

Raval va tenir la seva traducció en la toponímia que va adquirir amb motiu de la nova divisió

territorial dels barris de la ciutat l’any 1897.10

Assignat el nom de Districte Vè, entre el poble

s’escampà més el mot de xino sobre el que tornarem més endavant.

6 Situat a la cruïlla entre el carrer del Carme i el carrer de l’Hospital.

7 Venteo, Daniel. La capella de Sant Llàtzer. Història d’una redescoberta, Edicions de l’Ajuntament de

Barcelona, Barcelona, 2010, pàg. 20 8 V.V.A.A.: El Raval: Història d’un barri servidor d’una ciutat , Associació de Veïns del Districte Vè,

Barcelona, 1980, pàg. 44 9 Aisa, Ferran; Vidal, Mei: El Raval, un espai al marge, Editorial Base, Barcelona, 2011, pàg. 321

10 Venteo, Daniel. Op. cit, 2010, pàg. 30

[4]

Durant la República, l’any 1932 en concret, serà el Congrés d’Urbanisme i Arquitectura

que aplegà a arquitectes tant rellevants com Le Corbusier, Giedion, Bourgeois, Gropius, Van

Eesteren, i els arquitectes racionalistes catalans Sert, Torres Clavé i Ribas entre d’altres els

quals redactaran la Carta d’Atenes amb l’objectiu de remodelar el Raval sota el projecte que

anomenaren La nova Barcelona.11

L’amuntegament que sofria el xino era tal que fins i tot el

President de la Generalitat Lluís Companys arribà a confessar-li a l’arquitecte Josep Lluís Sert,

assessor en aquell moment del director del projecte Le Corbusier: "Podeu creure'm; si pogués

ho enderrocaria a canonades”.12

Dissortadament, el pla d’ordenació que havia de rehabilitar el

casc antic comandat pel citat arquitecte suís i els membres del GATCPAC (Grup d’Artistes i

Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura contemporània), els quals ja havien presentat

el projecte al President Macià amb anterioritat, veren com la seva proposta d’esponjament del

teixit urbà per mitjà d’enderrocs selectius s’estroncà pels fets de 1934 i el posterior esclat de la

Guerra Civil.13

Paradoxalment, els traumàtics bombardejos sobre la ciutat de Barcelona encara

van servir per poder dur a terme algunes reformes dissenyades anys enrere com l’obertura de

l’avinguda de la Catedral.14

No obstant, l’adveniment dels foscos anys del franquisme i les seves mesures com la

prohibició de la prostitució de l’any 1956 o la total despreocupació per part de l’administració

sumat a la gran afluència migratòria d’altres parts de l’Estat varen ferir de mort el barri

afavorint-hi un entorn delictiu.15

Sense anar més lluny, el Raval també va patir el fenomen del

barraquisme tant estès a les platges però en versió vertical, com que no hi havia espai al sòl es

construïa als sobreàtics.16

No fou fins les primeres iniciatives veïnals de 1976 quan el districte

va començar a treure el cap de sota l’ala, tot i així, la construcció del gratacel del capdavall de

les Rambles de 110 metres i mostra de progrés encara convivia amb tragèdies com

l’esdevinguda la nit del 5 de setembre de 1974 quan es va declarar un incendi en una fusteria

que va afectar tot l’immoble provocant disset morts.17

Tant és així que a principis dels vuitanta

la manca d’espais públics verds per infradotació d’equipaments més la degradació dels edificis

conferien una situació insostenible que es veia agreujada amb l’elevadíssima densitat

demogràfica que comportava manca de salubritat. 18

Arribats a aquest punt, foren el pla Del

11

Aisa, Ferran; Vidal, Mei: Op. cit, 2011, pàg. 321 12

Fernández González, Miquel. Op. cit, setembre 2012, pàgs. 179-180 13

Venteo, Daniel. La capella de Sant Llàtzer. Història d’una redescoberta, Edicions de l’Ajuntament de

Barcelona, Barcelona, 2010, pàg. 31 14

Venteo, Daniel. Op. cit, 2010, pàg. 35 15

V.V.A.A.: Op. cit, 1980, pàg. 57 16

Aisa, Ferran; Vidal, Mei: Op. cit, 2011, pàg. 323 17

Ibídem, pàg. 419 18

Els prop de 45.000 censats de 2004 o el mínim de 38.000 de 1998 no són res comparats amb els 74.000

de 1970 a Venteo, Daniel. Op. cit, 2010, pàg. 37

[5]

Liceu al Seminari i el Pla Central del Raval

19 els dos projectes amb més succés alhora

d’esponjar el barri. La creació de PROCIVESA (Promoció de Ciutat Vella) el 1988 és clau per

entendre l’empenta urbanística patida pel barri els darrers decennis amb una posterior

implementació fins el 2002 i l’actual de gestió dels resultats i nous reptes com la Filmoteca.

Procés urbanístic que va portar a Maruja Torres a escriure el següent per El País el 26 de gener

de 1997:

El Raval ha dejado de merecer el nombre de Barrio Chino con que se le conocía cuando yo

era pequeña. El sol también es una novedad: la apertura de nuevas vías y el derribo de

inmuebles impulsado por la rehabilitación de Ciutat Vella le han despejado el camino.

Antes la humedad y la penumbra eran perpetuas.20

L’aura del xino:

Sobrenom referit principalment a la part més propera al port, nucli de l’oci nocturn,

expliquen Ferran Aisa i Mei Vidal que la seva procedència s’ha atribuït a un seguit de

periodistes que van comparar el populós barri barceloní amb el Chinatown de San Francisco

(Califòrnia).21

Per Subirats i Rius; la catalogació de xino conté dues imatges sobre el barri: una

referida a la bohèmia, l’ambient canaille de cabarets i cafès-concert i una segona lligada a la

pobresa de la vida popular, la prostitució i la delinqüència.22

Tanmateix, aquestes dues visions

tenen una cronologia molt marcada; la primera es sol situar durant els anys de la Gran Guerra i

la segona lligada a la postguerra i el franquisme. De fet, Aisa i Vidal emmarquen l’etapa

compresa entre 1914 i 1936 com la més “gloriosa” del barri xino. Anys de decadència,

assassinats, cases de barrets i cabarets en un retall de la ciutat amb una densitat pròpia de

Shanghai o Calcuta.23

El renom guanyat a pols pel xino ja venia d’antuvi; la seva història negra

recull fets dramàtics al ser un dels barris més actius durant la Setmana Tràgica del juliol de

1909. Alhora, la conflictivitat i el pistolerisme foren trets distintius del districte fins la

instauració de la dictadura de Primo de Rivera a la dècada de 1920, precisament al cap de tres

anys hi fou assassinat pels seus carrers l’anarcosindicalista Salvador Seguí, més conegut com el

noi del sucre. A l’altre cantó de la balança hi ha l’atrafegada vida nocturna de la faràndula que

es destapava al jeure el sol i que atreia a intel·lectuals i artistes de tota mena com el genial poeta

andalús Federico García Lorca qui va freqüentar-lo en un sojorn a Barcelona.24

Mentrestant, la

seva proximitat al port va convertir el xino en terra de pas per a mariners nord-americans,

19

Entre el 1997 i el 2000 es va fer realitat l’anomenat Pla Central del Raval, cosa que va comportar la

desaparició de centenars de pisos, el desnonament de veïns, el desarrelament que comporta la pèrdua de

referents. a Aisa, Ferran; Vidal, Mei: Op. cit, 2011, pàg. 444 20

Aisa, Ferran; Vidal, Mei: Op. cit, 2011, pàg. 435 21

Ibídem, pàg. 255 22

Subirats, Joan; Rius, Joaquim: Del Xino al Raval. Cultura i transformació social a la Barcelona

central, Hacer Editorial, Barcelona, 2008, pàg. 24 23

Aisa, Ferran; Vidal, Mei: Op. cit, 2011, pàg. 289; Tot un seguit d’anècdotes i fets foscos esdevinguts en

aquesta època són detallats en el capítol “Barri Xino de llegenda” entre les pàgines 289-335 24

Ibídem, pàg. 326

[6]

estrangers, negociants que conformaven un heterogeni panorama que va quedar captat per

l’objectiu de grans fotògrafs com Joan Colom, Josep Català-Roca i Xavier Miserachs qui van

retratar el seu dia a dia durant la segona meitat del XX. Tanmateix, també el cinema negre i

criminal dels anys cinquanta i seixanta va localitzar alguna de les seves trames al Raval. Parlem

de films com La calle sin sol (Rafael Gil, 1948), Brigada criminal (Ignacio F. Iquino, 1950),

Apartado de Correos 1001 (1950) i Sin la sonrisa de Dios (1955) de Juli Salvador, Distrito

Quinto (Juli Coll, 1957), Hay un camino a la derecha (1953), Los atracadores (1962) y Los

Tarantos (1963), totes tres de Francesc Rovira Beleta.

La cultura com a antibiòtic:

La Filmoteca de Catalunya amb la que obríem l’article no és més que l’enèsima

manifestació d’una particular manera de fer política urbana, àdhuc de seguretat, que s’ha

imposat a la Barcelona contemporània. Com adverteixen Rius i Subirats, es tracta del fenomen

del cluster cultural, recurrent a la història moderna i fonamentat en lògiques econòmiques i

professionals ben estudiades per la economia i la sociologia de la cultura .25

Vol dir això que

rere anys d’intents per part de l’administració de “controlar” el Raval s’ha trobat la fórmula per

mitjà dels equipaments culturals? Per entendre l’arrel de l’esdevingut a la Ciutat Comtal als

darrers anys cal anar a l’obra cabdal de la sociòloga Saskia Sassen: La ciudad global.26

L’any

1991 l’holandesa ja advertia dels processos patits per les megalòpolis de Nova York, Londres i

Tòquio, tres ciutats ben diferents entre elles a nivell històric, polític, cultural i econòmic però

anàlogues en els seus els canvis d’arrel econòmica i social. Per damunt de tot compartien una

voluntat d’esdevenir centres de finances traduint-se això en un massiu reemplaçament de la

25

Subirats, Joan; Rius, Joaquim: Op. cit, 2008, pàg. 46 26

Sassen, Saskia. La ciudad global: Nueva York, Londres, Tokio , Eudeba, Buenos Aires, 1999

[7]

indústria pel sector serveis i tot un seguit d’activitats orbitant al voltant del mateix.

27 Filles del

post-fordisme, aquest tipus de ciutats generen així una marcada polarització a les zones on

apliquen aquest model, com indica la sociòloga:

El primero consiste en la vasta oferta de empleo de bajos salarios requeridos por la

“gentrificación” (gentrification) de alto poder adquisitivo, tanto en sus asentamientos

residenciales como comerciales. El incremento en el número de restaurantes, casas y

hoteles lujosos, locales de gastronomía, boutiques y lavanderías especiales que ornamentan

el nuevo paisaje urbano ilustran ésta tendencia.28

Les primeres mostres d’aquesta política promoguda des de la mateixa administració

local serien els barris del SoHo, West Village i Williamsburg a Nova York o Montmartre i

Montparnasse de París. En paraules de Sasken: Formas socioespaciales específicas que surgen

a partir de estos procesos son la gentrificación residencial y comercial de altos ingresos, los

proyectos de construcción masiva, etc.29

El canvi en l’ús del sòl que experimenten aquestes

regions afavoreix la gentrificació, terme encunyat per la sociòloga anglesa Ruth Glass l’any

1964 per definir la substitució de la gent obrera del barri londinenc dels Dockslands per d’altra

de benestant. Evidentment, encara que d’una manera no tant radical això és el que ha estat

experimentant el nostre Raval les darreres dècades. El canvi urbanístic liderat per institucions

culturals ha afavorit l’arribada d’altres estrats de la societat que a l’any 2005 portaven a Rius i

Subirats a anomenar al col·lectiu de nouvinguts com un reguitzell de “moderns”, “artistes”,

“professionals”, “erasmus” i “alternatius” vinculats tots ells al camp de les humanitats, les

lletres, la imatge i la comunicació preferentment confirmant així la tesi de Sassen.30

Queden per

tant esvaïts tots els dubtes sobre quin és el model de barri i ciutat que s’imposa des de

l’Ajuntament. Només cal consultar un estudi de 1998 del GaWC (Grup d’Estudis sobre

Globalització i Ciutats Mundials) de la Universitat londinenca de Loughborough el qual establí

una primera categoria Alpha per les megalòpolis paradigma del fenomen (Nova York, Paris,

Londres, Tòquio), una segona Beta per les grans ciutats globals (San Francisco, Madrid,

Moscou,…) i una tercera Gamma on ja hi era Barcelona al costat d’Amsterdam, Praga o Berlin

considerada com a ciutat global petita.31

Dotze anys més tard, el 2010, la mateixa font ja situa a

27

Más allá de su larga historia como centros del comercio y la banca internacionales, estas ciudades

tienen hoy cuatro funciones completamente nuevas: primero, como puntos de comando altamente

concentrados desde los que se organiza la economía mundia l; segundo, como localizaciones claves para

las finanzas y las empresas de servicios especializados o del terciario avanzado, que han reemplazado a

la industria como sector económico dominante; tercero, como lugares de producción y generación de

innovaciones vinculadas a esas mismas actividades; y cuarto, como mercados para los productos y las

innovaciones producidas. a Sassen, Saskia. Op. cit, 1999, pàg. 30 28

Sassen, Saskia. Op. cit, 1999, pàg. 36 29

Ibídem, pàg. 293 30

Matèria tractada al Capitol 5è “Los servicios a la producción” dins de La ciudad global, pàgs. 120-157 31

Font: http://www.lboro.ac.uk/gawc/citylist.html [Consultat 21-12-2013]

[8]

Barcelona al grup Alpha– al costat d’Estambul, Munich o Taipei i encara superada per d’altres

com Ciutat de Mèxic (Alpha), Dubai (Alpha+) o Nova York (Alpha++).32

La revolució patida pel Raval va començar a principis del vuitanta amb el més amunt

esmentat pla Del Liceu al Seminari el qual tenia com a objectiu formar una cadena, un itinerari

amb el patrimoni històric del Raval i a l’hora, avaluar les possibilitats arquitectòniques de la

reutilització cultural d’uns antics espais eclesiàstics que havien estat hospitals o hospicis i que

en l’actualitat estaven, en part, en desús.33

Com en altres parts del món, la cultura i l’art

passaven a ser l’arma que empraria el govern local per modificar dinàmiques i processos de

degradació urbana. L’antibiòtic definitiu per desinfectar el rònec entramat urbà del Raval. Així,

i començant per la Plaça dels Àngels –perifèria del barri– s’hi anaren col·locant de manera

gradual un seguit d’equipaments culturals que tenien com a target atreure l’interès d’altres

usuaris de la ciutat i del turisme. D’entre tots els edificis que conformen aquesta reforma,

obviant la recent Filmoteca, el MACBA és probablement la clau de volta del projecte. La seva

importància museística és proporcional o inclús inferior en relació a l’efecte d’embranzida que

havia de generar pel barri. Només cal anar al catàleg d’activitats del primer any de vida del

MACBA per veure el Raval referit com un espai de grisor.34

D’aquesta manera, la blancor de

l’edifici dissenyat per l’arquitecte nord-americà Richard Meier, batejat ben aviat per la premsa

com La perla del Raval per l’efecte que la mola blanca produeix en relació amb el seu entorn,

va començar a exercir de referència higienitzadora tal i com reconeixia el propi arquitecte al dir

que l’edifici excedeix la seva funció museística i es converteix en una contribució a la vida de la

ciutat.35

La seva inauguració el 1995 constituïa la primera pedra d’un projecte del qual la

Filmoteca n’és hereva però que ha estat esquitxat per una forta presència de centres culturals i

universitaris posteriorment,36

tenint en l’arxiu fílmic i l’hotel de luxe de la rambla del Raval la

darrera ofensiva sobre la conflictiva Illa Robadors.

32

Font: http://www.lboro.ac.uk/gawc/world2010t.html [Consultat 21-12-2013] 33

Subirats, Joan; Rius, Joaquim: Op. cit, 2008, pàg. 48 34

A.A.V.V.: MACBA: el museu pren forma: memòria d'activitats 1995-1996 (any inaugural) , Museu

d’Art Contemporani de Barcelona, Barcelona, 1996, p. 11 35

A.A.V.V.: Op. cit, 1996, p. 21; Tanmateix, l’arquitecte americà és autor d’altres museus rellevants com

el High Museum of Art d’Atlanta (1983), el Museu de les Arts Decoratives de Frankfurt (1985), el Getty

Center a Los Angeles (1997) o el Museu Frieder Burda de Baden Baden (2004). 36

Així, el MACBA se suma a equipaments ja existents com la Biblioteca de Catalunya, el CSIC, l’Escola

Massana, el Teatre Romea, el Poliorama; a d’altres de concepció més moderna o de construcció recent,

com el Centre d’Art Santa Mònica, el nou Liceu reconstruït, la flamante Facultat de Periodisme de la

Universitat Ramon Llull, la futura Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i,

particularment, el CCCB a A.A.V.V.: Op. cit, 1996, p. 18

[9]

Ben bé podríem afirmar que en aquest modus operandi s’hi amaga un dels tants

tentacles del pop encunyat pel filòsof francès Michel Foucault (1926-1984) i conegut com la

biopolítica. A la seva obra Las redes del poder i seguint els postulats freudians, ens parla d’un

juego complejo entre el cuerpo y la ley, entre el cuerpo y los mecanismos culturales que

aseguran el control sobre el pueblo.37

Tanmateix, aquests poders són dispositius amb moltes

cares tal i com indica el llibre II d’El capital del qual Foucault posa l’accent en les formas de

dominación, formas de sujeción, que operan localmente […] poseen su propia modalidad de

funcionamiento, procedimiento y técnica.38

Tancant el cercle, això significa que poden servir

pels problemes de l’habitatge, les condicions de vida a la ciutat, la higiene pública, àdhuc les

relacions entre natalitat i mortalitat. Et voilà, vet aquí com l’ajuntament de Barcelona ha anat

introduint infraestructures de voluntat redemptora sobre un barri de marcada xacra social amb el

supòsit de l’esponjament però havent-hi darrere d’altres interessos de control. No deixa de ser

una via indirecta, la de la cultura sobre el xino, que en el fons amaga una insistent voluntat de

metàstasis positiva sense l’ús del dispositiu policial. Idea que lliga amb aquell discurs

pronunciat per Foucault sobre la biopolítica:

La réflexion libérale ne part pas de l’existance de l’Etat, trouvant dans le gouvernement le

moyen d’atteindre cette fin qu’il serait pour lui-même ; mais de la société qui se trouve être

dans un rapport complexe d’extériorité et d’intériorité vis-à-vis de l’Etat. C’est elle – à la

fois à titre de condition et de fin dernière – qui permet de ne plus poser la question :

comment gouverner le plus possible et au moindre coût possible ? Mais, plutôt celle-ci :

pourquoi faut-il gouverner.39

37

Foucault, Michel. Las redes del poder, Editorial LecTour, Buenos Aires, 2005, p. 46 38

Ibídem, p. 56 39

Foucault, Michel. “Naissance de la biopolitique”, Résumé de cours 1970-1982, Julliard, Paris, 1989,

pàg. 112

[10]

La prova més destacada d’aquesta manera de fer la trobem en la immediata desaparició

de la furgoneta de la Guàrdia Urbana que, a manera de “punt estàtic”, vetllava durant tot el jorn

la cantonada de Sant Pau amb Robadors fins la inauguració de la nova seu de la Filmoteca.40

Com era d’esperar, bona part del moviment veïnal ha mostrat les seves discrepàncies al ser

aquestes estructures no directament aprofitables pels residents del barri, a part de comportar

conflictes amb l’Ajuntament alhora de determinar quines famílies són o no considerades

beneficiàries del dret de reallotjament o d’indemnització. Amb dades del 2000 a la mà, Ciutat

Vella, representant un 7% de la població de Barcelona, va rebre una tercera part dels PIRMI

(Prestació Econòmica de la Renta Mínima d’Inserció) dels quals la proporció d’ajudes

destinades als veïns del Raval s’ha mantingut entre un 40% i un 60%.41

Problemes aquests

derivats en certa mida de la revalorització del sòl al conjunt del barri impulsat per la política del

clúster cultural.42

Conclusions:

El Raval(s) que tenim a dia d’avui és plural i sembla que tot i que no produeix la

basarda que generava un anys enrere continua sent tot un interrogant. El novembre de 2005,

Patricia Castán escrivia a El Periódico sobre la cruïlla on a dia d’avui es troba la Filmoteca que

era un perímetre on la prostitució no para de créixer i on la venda i el consum de drogues al

carrer són clarament visibles a ple dia .43

Doncs bé, vuit anys més tard, Filmoteca mediant, la

situació pel que fa a la prostitució al carrer Robador és gairebé la mateixa. Malgrat Daniel

Venteo afirmi que el Raval és un dels espais de tota la ciutat de Barcelona amb la concentració

més gran d’institucions culturals de prestigi internacional per metre quadrat,44

això no amaga

que hi segueix grinyolant alguna cosa. Així ho denuncien periodistes com Bertran Cazorla a

través del seu compte de Twitter (@bcr_) qui informa de l’auge del control policial als

immigrants. Demostrant així que la fórmula cultural ha apaivagat els ànims però no evita que la

comissaria dels Mossos d’Esquadra s’hagi fet tristament famosa pels seus casos d’abús i

maltractament tenint en la mort de l’empresari Juan Andrés Benítez el passat 6 d’octubre de

2013 un dels episodis més negres.

L’encertada idea de la tesi de Miquel Fernández sobre la qual l’ànima del xino sembli

posseir encara avui al Raval a la manera de Doctor Jekyll i Mister Hide entronca perfectament

amb l’esmentat. Les darreres pel·lícules ambientades al barri denoten aquest constant estira -i-

arronsa. Parlem d’En construcción (José Luis Guerín, 2001) centrada en el xoc patit pel veïnat

davant la profunda reforma urbanística de principis del segle XXI, En la ciudad (Cesc Gay,

2003) focalitzada sobre el col·lectiu més hipster o el documental De nens (Joaquim Jordà, 2003)

40

Fernández González, Miquel. Op. cit, setembre 2012, pàg. 359 41

Ibídem, pàg. 40 42

Subirats, Joan; Rius, Joaquim: Op. cit, 2008, pàg. 34 43

Aisa, Ferran; Vidal, Mei: Op. cit, 2011, pàg. 448 44

Venteo, Daniel. Op. cit, 2010, pàg. 39

[11]

sobre un turbulent cas de pederàstia que va sacsejar el barri. Totes elles mostres polimorfes del

Raval, nom associat a la toponímia de la rehabilitació 45

i que no amaga els eterns contrastos.

Queda el regust del poc arrelament de les iniciatives integradores dutes a terme sovint per la

Biblioteca de Sant Pau o el CCCB les quals queden en foc d’encenalls. Només cal visionar la

recent websèrie en format de fals documental Barcelona Salvaje (Sergi Sànchez, 2013) per

copsar quin és l’ideari depriment que segueix sobrevolant el barri, en la línia de la historieta

gràfica de la revista satírica El jueves, Makinavaja (1986-1994) obra del dibuixant Ivà que

tingué la seva adaptació televisiva encarnat per Pepe Rubianes.

En definitiva, sembla que després de a la vora trenta anys de dràstiques intervencions

urbanístiques la Filmoteca queda com la darrera peça d’un trencaclosques higienitzador de

voluntat farmacològica del qual només el temps determinarà la idoneïtat del seu tractament

sobre el barri (virus) i si acaba o no sent el darrer antibiòtic del Raval.

45

Subirats, Joan; Rius, Joaquim: Op cit, 2008, pàg. 35