El Portus de Pollentia. Resultats preliminars de la intervenció arqueològica al solar del carrer Corall, cantonada amb carrer Maristany (Port d’Alcúdia).

Sebastià Munar Llabrés

Miquel Àngel Sastre Vanrell

Resum

Aquesta comunicació tracta sobre els primers resultats dels sondejos

arqueològics realitzats a un solar del Port d’Alcúdia. Es comentarà tota la informació

prèvia existent sobre la possible ubicació del Port Romà (fonts orals, escrites,

arqueològiques, toponímiques, etc.), i es relacionarà amb les troballes de materials

arqueològics dutes a terme a l’excavació. També s’explicarà la metodologia utilitzada i

el sistema de recuperació de materials a través del porgat. Els motius d’utilitzar aquesta

metodologia cal cercar-los en el fet de tractar-se d’un lloc amb nivells subaquàtics

(aigua, llots, arenes, etc.). A primer cop d’ull, sembla ser que estam davant d’una zona

arqueològica molt rica, que tal vegada es podria associar amb el port de la ciutat romana

de Pollentia. De fet, la datació inicial dels fragments ceràmics, ens dóna un arc

cronològic força concret, entre el final del període republicà i l’inici de l’Imperi romà

(del S. I. a.C. al S. I. d.C). A partir de totes aquestes dades, es farà un estudi de

possibles paral·lels amb altres ports romans del Mediterrani Occidental, per arribar a

una sèrie de conclusions, que ens ajudin a conèixer millor el funcionament d’una

infraestructura portuària a la badia d’Alcúdia durant l’Antiguitat.

Abstract

This communication is about the first results of the archeological test-pitting

carried out in a site of Port d’Alcúdia. All the existing previous information about the

possible location of the Roman harbour will be commented (oral sources, written

sources, archeological sources, etc.), and this information will be related to the finds of

archeological materials carried out in the excavation. Also, it will be explained the

methodology and the material retrieval system through the sifting. We chose this

metodology because the site has subaquatic levels (water, mud, sand, etc..). At first

glance, it seems that we are in a very important archaeological place, and we could

relate it to the harbour of the roman city of Pollentia. As a matter of fact, the dating of

the pottery fragments, gives us a quite concrete chronological arch, among the end of

the republican period and the beginning of the roman Empire (I. bC- I.aD). From all this

datum, a study of other port infrastructures parallels in the Western Mediterranean Bay

will be made. At the end we will arrive to a series of conclusions, that will help us for a

better knowledge of Alcúdia during the Antiquity.

Paraules clau: Ciutat romana de Pollentia, port romà, excavació arqueològica,

llot, estratigrafia.

Key Words: Roman city of Pollentia, roman harbour, archaeological excavation,

mud, stratigraphy

1. Introducció i antecedents.

Segons les fonts clàssiques Quint Cecili Metel el Baleàric va conquerir Mallorca

i Menorca l’any 123 a.C. A partir d’aquest moment comença el procés de romanització

a les illes que, entre d’altres fets, suposa la fundació de Palma i Pollentia. Les

característiques estratègiques de l’àrea geogràfica determinaren l’elecció dels nous

emplaçaments. Pollentia va construir-se al damunt d’una petita elevació d’uns 15

metres sobre el nivell del mar situada a la península d’Alcúdia, i protegida al sud per la

serra de Sant Martí i Son Fe, i al nord per la Talaia de la Victòria (Fig. 1). El nucli

poblacional estava recolzat per una xarxa de petits assentaments i punts de vigilància

que controlaven un ampli domini visual del territori interior i la circulació marítima a

les badies de la costa nord de Mallorca (Conesa et al., 1984). Els vestigis de Pollentia es

coneixen des del segle XVI, però no va ser fins l’any 1923 que començaren les primeres

excavacions arqueològiques dirigides per G. Llabrés i R. Isasi. Els treballs dels diferents

equips d’arqueòlegs han continuat gairebé interrompudament fins l’actualitat i ens han

ajudat a definir alguns dels espais més emblemàtics del conjunt urbà, com la plaça del

fòrum a l’antiga finca de Can Reiners, els barris residencials de Sa Portella, Can Basser,

Can Viver, Camp d’en França o la Casa de Polymnia, el Teatre, les necròpolis

d’enterrament, les conduccions d’aigua, o fins i tot, alguns elements de caire defensiu

(Orfila, 2000).

Ara bé, tot i la feina que s’ha dut a terme durant les darreres dècades, encara no

s’havia trobat la localització exacta de la zona portuària. Tradicionalment s’ha sostingut

que Pollentia era una ciutat de caire comercial que, amb tota probabilitat, tenia un port

principal a la badia d’Alcúdia (tal volta a les proximitats del teatre) i una zona

d’atracament per embarcacions de petit calat a la badia de Pollença (Orfila, 2000: 146)

(Fig. 1). Aquesta situació de manca de dades arqueològiques concretes, va donar un gir

inesperat l’any 2007 a partir d’una intervenció arqueològica que realitzàrem a un solar

del Carrer Corall cantonada amb Carrer Maristany del Port d’Alcúdia. Durant la primera

visita a la parcel·la afectada per les obres ja observàrem que entre els sediments

remoguts per la màquina excavadora apareixia una quantitat espectacular de materials

ceràmics d’època romana associats als nivells freàtics del subsòl. Les característiques

sedimentàries dels estrats i la proximitat del solar amb el mar ens dugueren a plantejar

la possibilitat que, per ventura, havíem trobat l’emplaçament d’una àrea relacionada

amb l’antic port de Pollentia. Les fonts escrites d’època clàssica no fan referència a les

instal·lacions portuàries de la ciutat. Les primeres notícies que tenim sobre l’existència

d’un a port la badia d’Alcúdia arriben a inicis del segle XIV, amb tres disposicions

dictades per Jaume II, on es fa referència a una sèrie d’incipients instal·lacions i

normatives per regular l’intercanvi comercial (Mas, et al., 1999: 242).

Fig. 1: Situació probable de les dues zones portuàries de Pollentia

A partir d’aquí començàrem a recollir tota la informació addicional que ens

podia ajudar a localitzar la posició del port antic. En primer lloc, acudírem a l’estudi

toponímic dels plànols d’època moderna i contemporània. A la majoria de documents

que hem consultat apareixien els topònims de Port Major a la badia d’Alcúdia i Port

Menor a la badia de Pollença. Ara per ara, no seria gens estrany pensar que aquets

topònims fan referència a instal·lacions de caire portuari que hi havia temps enrere a

cadascuna de les badies, tal volta en època medieval, o fins i tot, durant l’antiguitat. Des

de fa algun temps, hi ha investigadors que també han associat el topònim de la Punta de

Ses Olles amb la troballa descontextualitzada de trossos d’àmfores romanes que, pel que

sembla, podrien estar lligades a l’activitat comercial d’un port romà situat a la badia de

Pollença (Orfila, 2000:146).

La inexistència d’estudis geomorfològics del terreny va obligar-nos a consultar

els mapes cartogràfics de la badia d’Alcúdia i Pollença elaborats entre el segle XIV i

XIX, per intentar delimitar l’antiga línia de costa, o fins i tot, trobar possibles

estructures d’època antiga fossilitzades en el paisatge actual (Picornell, et al. 1991). La

cartografia no va aportar-nos dades concretes sobre la ubicació de la zona portuària, no

obstant això, trobàrem algunes representacions detallades dels estanys de l’Albufera i

l’Albufereta, els torrents i les zones arenoses de platja abans de les grans modificacions

del territori produïdes per la dessecació de les zones humides al segle XIX i el

desenvolupament urbanístic que començà als anys 60 del segle passat (Fig. 2). En

algunes imatges encara se pot identificar la presència d’una llacuna semicircular propera

al Pla del Pinar que, més o menys, està situada al costat del solar afectat per les obres

arqueològiques. Possiblement, temps enrere hi havia una zona humida de majors

dimensions que va quedar amortitzada per les dessecacions de l’home i les aportacions

al·luvials dels torrents de l’Albufera. Als voltants tampoc s’observen canvis

significatius, només la presència d’algunes àrees humides més extenses pròximes a

l’oratori de Santa Anna, que gairebé amb tota seguretat, eren navegables per bots de

petites dimensions (Estany de Santa Anna). Per ventura, una de les transformacions més

vistoses va ser la urbanització de l’Estany Gran i la construcció de S’Oberta al segle

XIX, que facilità la sortida de les aigües embassades de l’Albufera. Abans de posar en

marxa aquesta infraestructura hidràulica, tan sols existia un petit canal natural a l’altura

de l’actual hotel Boccaccio que comunicava l’Estany dels Ponts amb el mar (Fig. 2).

Fins no fa gaire temps, encara hi havia alguns investigadors que defensaven que el port

romà de Pollentia estava ubicat a l’Estany Gran (Muntaner, 1980: 37). Pareix que

aquesta interpretació s’ha de descartar per l’escassa maniobrabilitat dels vaixells de gran

calat a l’hora d’accedir al canal de l’estany, però sobretot, per l’esforç inhumà que

suposaria dur terme les tasques de manteniment i dragat del fons argilós d’un port

interior d’aquestes característiques.

La cartografia no tan sols ens ofereix informació geomorfològica per analitzar

quines són les zones més adequades per l’establiment d’un port marítim, sinó que

també, aporta dades interessants per l’estudi de la navegabilitat. Cal recordar que alguns

aspectes concrets de la navegació a l’Antiguitat, com les corrents o la direccionalitat

dels vents, són aplicables sense gaires canvis a l’actualitat. De fet, l’activitat portuària

de la majoria de ciutats d’origen clàssic ha perdurat ininterrompudament en el mateix

indret fins els nostres dies, tot i que en moltes ocasions, no s’han conservat traces

materials (Tarragona, Marsella, etc.) (Izquierdo, 1995). En el nostre cas, és evident que

la situació estratègica de la badia d’Alcúdia condicionà l’emplaçament de les

instal·lacions portuàries romanes. Es tracta d’un port natural privilegiat, que està

protegit de les tempestes i els embats dels vents per un conjunt d’elevacions

muntanyoses d’escassa altitud, que al mateix temps, són ideals per la defensa i el

control del territori. L’àrea portuària té una bona accessibilitat, no obstant això, hi ha

alguns mapes del segle XVIII que adverteixen de la perillositat d’embarrancar als

alguers situats a poca fondària entre l’illot d’Alcanada i el Cap Menorca (Picornell, et

al., 1991). També hi ha documents que ens parlen dels recursos naturals que ofereix el

territori. De fet, les darreres investigacions arqueològiques han demostrat que la font de

ses Aiguades i la font de la Victòria, van abastir d’aigua potable als vaixells comercials

des de l’Antiguitat (Gracia et al., 2001).

Fig. 2: Plànol Joan Ballester (1753)

Pel que fa a les dades arqueològiques, són molt escasses, tot i així hem de

destacar l’existència d’un conjunt de derelictes enfonsats a les costes alcudienques que,

per ventura, estan relacionats amb l’intercanvi de productes comercials cap a la ciutat de

Pollentia (Mayol, 2006). De totes maneres, cal assenyalar que la majoria d’aquests

jaciments subaquàtics no s’han documentat arqueològicament, encara que són prou

coneguts per espoliadors i bussejadors aficionats (Fig. 3). A la badia d’Alcúdia existeix

una concentració considerable de materials submergits, especialment al voltant de s’illot

d’Alcanada, ja que es tracta d’una zona bastant arrecerada dels vents de tramuntana,

propicia per fondejar i abastir d’aigua les naus de gran calat per la seva proximitat amb

la font de Ses Aiguades. D’altra banda, durant el dragat del port comercial d’Alcúdia

l’any 2006, que per desgràcia va realitzar-se sense cap tipus de control arqueològic, va

aparèixer una gran quantitat de contenidors amfòrics. Només per fer-nos una idea del

volum de materials, algunes fonts orals relaten com la draga quedava embossada per la

trencadissa de ceràmiques que hi havia escampades pel fons marí. Ara per ara,

desconeixem si les restes pertanyen a embarcacions enfonsades o són materials d’un

possible fondejador de naus comercials. Com ja hem comentat abans, a la badia de

Pollença també s’han detectat alguns vestigis arqueològics aïllats al voltant de la Punta

de ses Olles, que tal volta podrien estar relacionats amb un nucli portuari de caire

auxiliar. De la mateixa manera, s’han trobat derelictes d’època antiga a la cala del Coll

Baix, a la punta de s’Almadrava, o fins i tot, restes d’un possible vaixell carregat amb

blocs de marbre enfonsat a Son Serra de Marina que per ventura, podria tenir com a

destí la ciutat de Pollentia (Pons, 2001: 280-281).

Fig. 3: Restes arqueològiques subaquàtiques de la península d’Alcúdia

Les evidències que ens ofereix l’arqueologia terrestre també són molt pobres. La

majoria de troballes s’han realitzat fora de context o sense el pertinent control

arqueològic (Fig. 4). Les restes que tradicionalment s’han associat al possible port romà

de la badia d’Alcúdia estan concentrades a la zona de Maristany, concretament s’han

trobat vestigis durant la construcció de l’Hotel Estrella del Mar, el Coral del Mar i en

algunes parcel·les properes a l’edifici de Provialsa. Sembla que la seqüència

estratigràfica és repeteix en tots els casos. En primer lloc apareix un nivell de terra

natural, runes i fems del segle XX que s’utilitzà per acabar de dessecar les zones

humides del Port d’Alcúdia. Per davall de les aportacions d’època contemporània hi

havia una capa d’arena de platja que segellava un nivell de llot de color obscur amb una

gran quantitat de materials ceràmics, especialment contenidors amfòrics (sabem que

s’han arribat a recuperar dues àmfores senceres), tot i que també hi ha alguns testimonis

que ens parlen de possibles estructures laberíntiques de marès de planta rectangular

construïdes per davall del nivell freàtic.

Fig. 4: Situació de les possibles restes arqueològiques associades amb el port de Pollentia

De la mateixa manera, les fonts orals ens parlen d’algunes troballes a la zona de

la benzinera situada al costat del poliesportiu. A més a més, durant la construcció de la

ronda nord del port d’Alcúdia també s’identificaren restes d’una construcció de planta

rectangular aixecada amb grans carreus de marés, que juntament amb els canvis de

l’orografia del terreny, s’ha interpretat com un possible moll o espigó del port de

Pollentia (Domingo et al., 2002: 71).

2. La intervenció arqueològica al solar del Carrer Corall (Port d’Alcúdia).

La intervenció arqueològica al solar del Carrer Corall, cantonada amb el carrer

Maristany del Port d’Alcúdia es trobava en relació al projecte de construcció d’un

edifici plurifamiliar de vivendes a cárrec d’un promotor privat. De fet, les obres al solar

ja havien començat sense control arqueològic, als seus cantons sudest i sudoest, i també

ja s’havia fet el micropilotatge que enrevoltava tot el solar, i el protegia relativament de

l’entrada d’aigua. Així, algun particular del Port d’Alcúdia denuncià l’aparició de

material ceràmic antic, i just després, l’obra fou paralitzada per part del Consell de

Mallorca, adduint que “a una cota aproximada de 2.5 metres per davall el nivell del

carrer, i en coincidència amb la capa freàtica s’observaven fragments d’àmfores

romanes”.

Un cop aturades les obres, un tècnic del Consell visità el solar i realitzà un

informe exigint l’anomenament d’un arqueòleg i la realització de cales arqueològiques

prèvies, per conèixer la importància i l’interès de les restes.

D’aquesta manera, nosaltres ens férem càrrec de les tasques arqueològiques en

relació a dita obra, i després de la consulta dels plànols, de les feines ja dutes a terme

fins llavors al solar, d’estudis previs, plànols antics, fotografia antiga, etc., presentàrem

un projecte d’intervenció arqueològica. En aquest, preteníem dur a terme l’excavació de

dues cales, amb una sèrie d’objectius (Fig. 5):

• Comprovar l’interés històric i la importància de les restes arqueològiques.

• Conèixer les característiques i la tipologia del jaciment (estructures portuàries,

derelicte, fondejador, etc.) per elaborar un futur projecte d’excavació del solar.

• Documentar amb major precisió la seqüència estratigràfica del jaciment

Seguidament vàrem començar l’excavació de les cales, seguint una metodologia

fonamentada en els treballas d’estratigrafia arqueològica elaborats per E.C. Harris

(Harris, 1991) i A. Carandini (Carandini, 1997). Així, la intervenció havia de quedar

documentada mitjançant fitxes d’unitats estratigràfiques, alçats, plantes de les unitats

estratigràfiques significatives, seccions acumulatives i un exhaustiu registre fotogràfic.

No obstant, fou necessari aplicar elements metodològics específics, ja que ens

trobàvem amb una excavació força dificultosa, en tractar-se d’una zona on part dels

sediments eren subaquàtics (aigua, llots, arenes, etc.). Per tant, abans de començar fou

necessari la utilització de bombes per eliminar l’aigua existent al solar, fins a un nivell

que ens permetés fer feina amb facilitat. Un cop arreglats aquests problemes logístics, es

plantejaren les dues cales, als llocs del solar que ja havien estat en part excavats abans

de l’aturada d’obres, és a dir al cantó sudest i al cantó sudoest (Fig. 5).

Fig. 5: Plànol del solar afectat per la intervenció arqueològica

Aquestes cales s’excavaren amb l’ajuda d’una màquina excavadora controlada

per un arqueòleg. I es feu així a les dues cales, ja que no es trobaren estructures

arqueològiques o elements arqueològics en posició primària, que requerissin d’una

excavació manual més acurada. Així, el braç de la màquina era el suficientment llarg

com per baixar fins devers 4.50 metres de profunditat. Després, tot el sediment dels

nivells arqueològics, separat en unitats estratigràfiques fèrtils fou traslladat a un solar

proper, amb l’ajuda de camions.

El següent pas, un cop excavats els sediments de cada cala era el porgat dels

materials. Aquest es dugué a terme utilitzant unes estructures construides in situ al solar,

que presentaven una malla de reixa amb forats de devers 2 cm d’amplada. Així, el

sediment fou aportat a damunt la malla i fos amb l’ajuda d’aigua a pressió. Això feia

que el material ceràmic i altres elements arqueològics quedassin damunt la malla i

fossin recuperats. Aquest sistema ajudà a minimitzar la pèrdua d’informació produïda

per l’us de maquinària semi-pesada, ja que es recuperaren la quasi totalitat dels

materials arqueològics de les dues cales. A més, es pogué obtenir una gran quantitat

d’informació que d’una altra manera hagués restat perduda per sempre (Fig. 6).

Fig. 6: Detall del procès de porgat

Seguint aquesta metodologia i realitzada aquesta primera intervenció, els

primers resultats ens demostraven que estàvem a una zona amb gran riquesa

arqueològica.

A la cala 1, que fou excavada al cantó sudoest del solar, i tenia unes dimensions

aproximades de 4.5 x 5 m, hii documentàrem 5 unitats estratigràfiques:

• UE 1: Capa superficial d’enderrocs de materials de construcció, aportats al

terreny en una data molt recent, d’una potència d’uns 2 metres. Hi apareixen

plàstics, ferros, fustes, etc.

• UE 2: Nivell d’arena de platja blanquinosa d’uns 40 cm de potència aproximada,

on hi apareixen alguns fragments ceràmics i copinyes marines.

• UE 3: Nivell d’uns 2 metres de potència de llot de color grisós amb matèria

orgànica en descomposició, i amb presència de material ceràmic, copinyes

d’origen marí, fragments de metall, etc. Apareix menys ceràmica que a la

mateixa UE de la cala 2.

• UE 4: Capa de graves i argiles de color marró, que apareixen just davall la capa

de llot gris, sense cap tipus de material. Possiblement ja correspon al nivell

geològic natural.

• UE 5: Terreny natural, roca mare.

Teníem, per tant, dos nivells amb materials d’època romana: la capa o bossada

d’arena UE 2, i l’estrat UE 3 (Fig. 7).

Fig. 7: Detall de l’estratigrafia de la cala 1

No obstant, a aquesta cala no hi trobàrem massa ceràmiques en comparació amb

la Cala 2. Així i tot, les poques que trobàrem coincidien cronològicament amb les de la

Cala 2. És a dir, es tractava de materials que anaven d’època romana tardorepublicana

(S I a.C.), fins a època imperial, devers finals del segle I d.C.

La cala 2, que fou excavada al cantó sudest del solar, tenia unes dimensions

aproximades de 10 x 3.5 m. A diferència de la Cala 1, només hi documentàrem tres

unitats estratigràfiques:

• UE 1: Capa superficial d’enderrocs de materials de construcció, aportats al

terreny en una data molt recent, d’una potència d’uns 2 metres. Hi apareixen

plàstics, ferros, fustes, etc.

• UE 3: Nivell d’uns 2.5 metres de potència de llot de color grisós amb matèria

orgànica en descomposició, i amb presència de gran quantitat de material

ceràmic, copinyes d’origen marí, algun material metàlic, fauna terrestre, etc.

• UE 5: Terreny natural, roca mare. Nivell geològic natural.

Els materials trobats a la cala 2 es concentraven a l’estrat de llots grisos, UE 3.

Així, pel que fa a tipus de materials, documentàrem material amfòric, vaixella

fina, vaixella de cuina, material de construcció, fauna, metalls, restes de porpra i gran

quantitat de copinyes, possiblement d’origen natural. En concret, i en termes de datació

cronològica ens trobam amb un estrat que també presenta una cronologia força concreta,

del s. I. a.C. al s I. d.C.

En resum, després de l’excavació de les dues cales i abans de l’excavació total

del solar podríem aportar tota una sèrie d’informacions com a conclusions:

A les dues cales, i davall d’un estrat d’enderrocs i materials moderns del segle

XX (UE 1), poguérem documentar un estrat arqueològic de llots grisos (UE 3), amb una

potència aproximada d’uns 2 metres. Hi apareixia tan material amfòric, com vaixella

fina, de cuina, material de construcció i fauna. En concret, i en termes de datació ens

trobàvem amb un estrat que presenta una cronologia força concreta, del s. I. a.C. al s I.

d.C. Hi havia materials d`època tardorepublicana com ceràmica de Vernís Negre, Cuina

Itàlica, ceràmica Gris de la costa catalana, Àmfora Púnico-Ebussitana, Àmfora Ibèrica i

Àmfora Itàlica (Dressel 1A i 1C). També hi documentàrem materials d’època imperial

romana, dels primers segles: Sigillata Clàssica Itàlica i Sudgàl·lica (veure làmina de

materials), Àmfora Tarraconense (Dressel 2-4), Ceràmica de Parets Fines, etc. Apart

dels materials ceràmics, també apareixeren moltes copinyes d’orígen marí

(Cestaroderma Glaucum, Abra Segmentus, Murex Trunculus, etc...), alguns metalls,

pocs fragments de fauna terrestre, etc.

Destacar però, que a la cala 1 aparegué molta menys ceràmica que a la cala 2, i a

més una seqüència estratigràfica més completa, ja que l’estrat de llots es trobava cobert

pel que semblava un nivell d’arena (UE 2), que apareixia just per davall l’estrat

d’enderrocs (UE 1). Així i tot, aquest estrat d’arena també presentava materials d’època

romana, que haurien de ser estudiats.

Per acabar, just a davall els estrats arqueològics, teníem els estrats geològics, a

alguns llocs amb una fina capa de graves i argiles de color marró (UE 4) i a d’altres

directament amb la roca mare (UE 5).

Amb aquestes dades, veim que a tall d’hipòtesis, potser ens trobam amb un lloc

portuari, ja que tenim copinyes que ens demostren que estam a una zona d’aigua

marina,; i que a més possiblement fou navegable en època romana tardorepublicana i

inicis de l’època imperial. Després, per algun motiu que desconeixem (canvi a les

corrents marines, acumulació de fems a l’àrea portuària, etc.) es colmatà i segellà a

través de la capa d’arena que hem documentat (UE 2), aproximadament a finals del S. I

d.C. Es trobarien idò les estructures portuàries de Pollentia més a prop de la ciutat

romana i devora el teatre? Caldrà esperar a l’excavació de tot el solar per arribar a tenir

una informació més acurada, que ens pot oferir llum sobre aquest aspecte.

Tot i això, no s’observaven restes estructurals a cap de les dues cales, ni en

forma de fragments de fusta de possibles derelictes ni de possibles estructures

portuàries. Però no es descarta que en un futur en puguin sortir algunes, donat el lloc

estratègic que ocupa el solar

Tots els resultats que hem presentat aquí només fan referència a les dues cales

realitzades per poder tenir un millor coneixement de la importància arqueològica del

solar abans de la seva excavació total. Per tant, per poder sol·lucionar totes les

incògnites que encara tenim, caldrà dur a terme l’excavació de tot el solar, seguint

bàsicament la mateixa metodologia, amb la inclusió d’àrees o separacions espacials per

fer més factible la recuperació de la màxima informació possible. De fet, comptam amb

el Projecte Arqueològic aprovat a la sessió del 15 de febrer del 2008 per part del Consell

de Mallorca, de la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni

Històric del Consell de Mallorca, i estam a l’espera de poder començar dita intervenció.

Cal dir, però, que darrerament aquesta obra està paralitzada i a dia d’avui no sabem si la

podrem acabar algun dia o no.

3. Resultats i Conclusions.

Com hem vist, de mica en mica van apareixent més testimonis arqueològics que

demostren l’existència d’una zona portuària d’època romana a la badia Alcúdia. Vitrubi

en el capítol del seu llibre dedicat a l’arquitectura dels ports, distingeix clarament entre

fondejadors, ports naturals i ports artificials (Vitrubi, V, 13). Els fondejadors

aprofitaven les característiques naturals del litoral com a refugi d’embarcacions, en

canvi els ports artificials recorrien a diverses solucions arquitectòniques per protegir la

flota de les envestides del mar, sobretot per mitjà d’espigons i dics exteriors com els que

s’han documentat, entre d’altres indrets, a Ostia, Caesarea o Leptis Magna. Tot i així,

en la majoria d’ocasions no era necessari la utilització d’aquests tipus de construccions,

ja que els enginyers romans seleccionaven els millors refugis naturals per

l’emplaçament dels ports, com per exemple badies, cales, estuaris o llacunes litorals.

D’aquesta manera, també s’estalviaven l’elevat cost econòmic i humà que suposava la

creació d’infraestructures de protecció exterior. No obstant això, els ports naturals i

artificials, a diferència dels fondejadors, estaven dotats d’unes instal·lacions

mínimament necessàries per dur a terme l’intercanvi comercial, el control administratiu

i el manteniment de les estructures. A partir de les dades arqueològiques i les

representacions iconogràfiques sabem que els ports de l’Antiguitat disposaven, entre

d’altres equipaments, de molls que facilitaven l’atracament dels vaixells, grues de

càrrega i descàrrega, drassanes, oficines de duanes, magatzems, escars, o fins i tots

elements de senyalització per mitjà de fars o balises. A vegades, fins i tot es generava un

barri portuari extramurs al voltant del port, amb edificis addicionals de múltiples

funcionalitats, entre els quals hi podia haver temples, mercats, termes, zones d’oci,

recintes defensius, conduccions d’aigua, etc. Com és natural, el port disposava d’un cos

de funcionaris i magistrats especialitzats que s’encarregaven de l’explotació portuària i

la recaptació d’impostos a partir de la denominada taxa del portorium, tot i que també,

existia una gran varietat de treballadors portuaris dedicats a les feines quotidianes

(estibadors de les mercaderies, gruistes, barquers o bussejadors que recuperaven els

objectes que havien caigut al fons del mar) (Peña, 2007).

Tot sembla indicar que la ciutat de Pollentia disposava d’un port natural situat

estratègicament al nord de la badia d’Alcúdia. Pareix que no van realitzar-se grans

infraestructures portuàries de protecció com les que s’han documentat a Empúries o

Tarragona, no obstant això, és bastant temptador pensar que hi havia una sèrie de

construccions auxiliars que facilitaven la càrrega i descàrrega de les mercaderies, tot i

que tampoc, hem de descartar que els vaixells de grans dimensions fondegessin fora del

port i transportessin el gènere cap a la costa amb embarcacions més petites. Per

desgràcia, com hem vist, moltes d’aquestes instal·lacions no han quedat reflectides al

registre arqueològic. Tan sols coneixem, mitjançant fonts orals, la troballa d’algunes

estructures que van aparèixer durant la construcció dels edificis hotelers del Port

d’Alcúdia.

Les dades arqueològiques ens permeten argumentar que la ciutat de Pollentia no

tenia un port comercial de primer ordre com els que podem trobar a Ostia, Puetoli,

Gadir o Alexandria, sinó que era un establiment portuari de caràcter local similar a

molts d’altres ports secundaris ubicats a la façana mediterrània de la península Ibèrica

(Illici , Saguntum, Lucentum, Valentia, etc.). Segurament s’utilitzaven aquestes

instal·lacions per redistribuir els productes comercials que arribaven de l’exterior cap a

una determinada zona d’influència econòmica més pròxima, tot i que també van

aprofitar-se les infraestructures com a punt d’escala i avituallament per naus de gran

recorregut que travessaven les illes cap els ports principals i grans centres

redistribuïdors d’orient i occident.

Els treballs arqueològics ens han permès descartar l’existència d’un port interior

que aprofités l’aigua estancada dels aiguamolls de l’albufera. L’estudi preliminar de les

copinyes recollides durant la intervenció arqueològica demostra que el port de Pollentia

estava situat en una zona marina (entre d’altres espècies s’han documentat

Parvicardium exiguum, Cerastoderma glaucum, Loripes lacteus, Abra segmentum,

Cerithium Vulgatum i caragoles corresponents a murex brandaris i murex trunculus)

(Marriner, et ali., 2006). Avui en dia, hem de descartar la possibilitat de trobar les

instal·lacions portuàries a l’Estany dels Ponts o a l’Estany Gran. Ara bé, segurament hi

havia llacunes navegables per bots de petit calat que explotaven els recursos naturals de

l’Albufera.

L’excavació de les cales també ens va permetre recuperar un conjunt de

materials arqueològics molt heterogeni, datat entre el segle I a.C. i el segle I d.C. De

moment no s’han trobat peces senceres, tan sols una gran quantitat de materials

fragmentats. A primera vista predominen els contenidors amfòrics, tot i que també s’ha

identificat vaixella de taula i ceràmica de cuina. La majoria d’exemplars van aparèixer

sense senyal d’haver estat gaire rodats, ni tampoc amb les típiques concrecions marines,

la qual cosa podria indicar-nos que els materials van quedar coberts ràpidament pels

llims sedimentaris del fons del port. Sembla que les ceràmiques no pertanyen al

carregament d’un vaixell enfonsat (de moment no s’han trobat fustes de l’arquitectura

naval de les embarcacions), sinó que més bé, són materials que es llançaren o van caure

al mar durant les operacions de càrrega i descàrrega dels vaixells. Hem trobat paral·lels

amb característiques estratigràfiques semblants a l’excavació de la plaça Jules-Verne de

Marsella, al Portus de Pisa o l’antic port de Theodosi d’Estambul (Marriner, et ali.,

2006).

L’anàlisi preliminar del conjunt ceràmic ens permet realitzar una primera

aproximació de l’intercanvi comercial marítim de Pollentia durant els primer segles de

vida de la ciutat. Entre els materials més antics corresponents al segle I a.C., destaca la

troballa d’alguns fragments de vernís negre, parets fines, cuina itàlica i ceràmica ibèrica,

tot i així sembla que existeix un predomini aclaparador d’àmfores punicoebussitanes i

grecoitàliques tardanes (Dressel 1A i Dressel 1C). A partir del canvi d’era s’observa una

desaparició progressiva dels materials ebussitans i la substitució del comerç itàlic per

àmfores de vi envasades a la Laietania i a la Tarraconense (Dressel 2-4). En canvi, entre

la ceràmica de taula destaca la presència de diversos exemplars de sigillata clàssica

d’origen itàlic que, en algunes ocasions, encara conserven el segell del fabricant

(Làmina 1). Durant la intervenció arqueològica també van trobar-se restes de fauna

animal, alguns metalls bastant concrecionats (destaca la troballa d’una peça de balança

romana) i un petit nòdul amb pigments de porpra violeta.

Finalment cal apuntar que, almenys fins ara, no han aparegut materials del nord

d’Àfrica, la Mediterrània oriental, ni tampoc les típiques produccions de la Bètica que

es generalitzen amb l’arribada del segle II d.C. Així doncs, tot sembla indicar que l’àrea

de Maristany va quedar amortitzada a finals del segle I d.C. per un nivell d’arenes que

encara contenia materials d’època antiga. Tot i que encara no s’han estudiat amb

deteniment, sembla que aquestes ceràmiques són coetànies amb les que s’han

documentat als nivells inferiors. Ara per ara desconeixem si la zona portuària va quedar

amortitzada per les aportacions al·luvials de l’Albufera, les tempestes del mar o les

possibles intervencions humanes. És probable que a partir del segle II d.C. l’activitat

portuària quedàs desplaçada en un altre indret de la badia d’Alcúdia, tal volta a la zona

de l’actual port esportiu, o fins i tot, cap a la badia de Pollença.

En definitiva, la intervenció arqueològica realitzada al solar del C/Coral

cantonada amb C/Maristany ens permet plantejar una primera hipòtesi a gran escala

sobre el model comercial de Pollentia. Pareix que el port de la ciutat s’articulà a partir

de dues zones portuàries, una a la badia d’Alcúdia i l’altra a la badia de Pollença. Les

restes arqueològiques que han anat apareixent durant les darreres dècades a l’àrea de

Maristany podrien demostrar l’existència d’un port comercial al nord de la badia

d’Alcúdia. Amb tota probabilitat disposava d’una sèrie instal·lacions portuàries

complementàries (magatzems, molls, edificis administratius, etc.), tal i com posa de

manifest la troballa d’algunes hipotètiques estructures durant l’extracció dels nivells

freàtics de l’hotel Estrella del Mar. En canvi, a la badia de Pollença, tot i que encara no

s’han descobert construccions relacionades amb l’intercanvi comercial, és bastant

probable que hi hagués un moll per embarcacions de poc calat que aprofitaven un petit

refugi natural situat entre la punta de ses Olles i el cap de l’Emperador. A part

d’aquestes instal·lacions portuàries gestionades directament per la ciutat de Pollentia,

també existien algunes zones d’ancoratge exteriors distribuïdes per diversos indrets de

la península d’Alcúdia i que s’utilitzaren com a punt d’escala per tot tipus

d’embarcacions. L’exemple més característic d’aquesta dinàmica comercial és l’illot

d’Alcanada, on s’han documentat restes arqueològiques subaquàtiques d’un fondejador

associat amb l’aprovisionament d’aigua de la Font de Ses Aigüades. D’aquesta manera,

els vaixells s’estalviaven l’entrada al port i el pagament de les taxes portuàries

4. Bibliografia.

CARANDINI, A. (1997) Historias en la tierra, ed. Crítica, Barcelona.

COLL, J.; MAZAIRA, L.; RIUTORT, S. (1984): Evolución del hàbitat durante la

prehistòria y la Antigüedad en el término municipal de Alcudia, Arqueologia Espacial,

2, pàg. 111-129, Seminarrio de Arqueologia y etnologia turolense, Teruel.

DOMINGO, A.; DRUGUET, G.; MAS, A. (2002): De Sant Jaume de Guinyent a Sant

Jaume d’Alcúdia. Els canvis en la distribució del poblament concentrat en el terme de la

Parròquia de Sant Jaume de Guinyent (1230-1350), II Jornades d’Estudis Locals,

Ajuntament d’Alcúdia, Alcúdia.

DOMINGO, A.; DRUGUET, G. (2004): El moll del Port Major d’Alcúdia. El primer

nucli i les seves instal·lacions fins a la fi del s.XIX., III Jornades d’Estudis Locals,

Ajuntament d’Alcúdia, Alcúdia.

FERNÁNDEZ, A.; JUAN, C. de (2008): El port i els ancoratges de Arse-Saguntum, a

Ports Marítims i Ports fluvials: la navegació a l’entorn del nord-oest mediterrani

durant l’Antiguitat, Arola Editors, Tarragona.

GIANFROTTA, P.A., POMEY, P. (1981): Archeologia Subacquea. Storia, Tecniche,

Scoperte e Relitti. Milano, Arnoldo Mondadori.

GUERRERO, V. (1993): Navegación y Comercio en las Baleares Romanas. Estudis

d’Història Econòmica, pàg. 113-138, Palma de Mallorca.

GRACIA, F.; CLAMOR, B.; GRACIA, P.; MERINO, A.; VEGA, P.; MULET, G.

(2001): Notícia preliminar del jaciment arqueològic de la font de Ses Aiguades

(Alcúdia, Mallorca), Endins, 24.

HARRIS, E. C. (1991): Principios de estratigrafia arqueológica, ed. Crítica, Barcelona.

HERNÁNDEZ, S. (1990): Las condiciones meteorológicas y oceanográficas en el

Mediterráneo occidental durante la época romana. PACT 27, pp. 87-96.

IZQUIERDO, P. (1995): Los condicionantes de la navegación en la Antigüedad: Una

aproximación al caso de la Provincia Hispania Citerior Mediterrránia, a I Simposio de

Història de las Tècnicas. La construcción Naval y la Navegación, pàg. 299-306,

Santander.

IZQUIERDO, P. (2008): Tarragona dins la xarxa portuària romana. Una aproximació, a

Ports Marítims i Ports fluvials: la navegació a l’entorn del nord-oest mediterrani

durant l’Antiguitat, Arola Editors, Tarragona.

MARRINER, N.; MORHANGE C. (2006): Geoscience of ancient Mediterranean

harbours. Earth Science Reviews, núm. 80, pàg. 137-194.

MARTIN, A.M., IZAGUIRRE, M., RIERA, M., SANTOLARIA, J., SECO, M., (2006):

Metodologia dels treballs de prospecció i de control arqueològic del dragat de Sa Bassa

Nova (Portocolom, Mallorca). I Trobada d'Arqueòlegs de les Illes Balears, Manacor.

MAS, A.; ROSSELLÓ G.; ROSSELLÓ, R. (1999): Història d’Alcúdia, Ajuntament

d’Alcúdia, Alcúdia.

MASCARÓ, J. (1961): El tráfico marítimo en Mallorca en la antigüedad clásica. Actas

del III Congreso Internacional de Arqueologia Subacuática, Barcelona.

MAYOL, J. M. (2006): Catàleg de Patrimoni Històric d’Alcúdia, Ajuntament d’Alcúdia

(inèdit)

MUNTANER, A (1980): Geologia General, a Estudio ecológico de l’Albufera de

Mallorca (Alcudia, Muro, Sa Pobla), pàg. 27-46, Palma de Mallorca.

PEÑA, J.M., de la (2002): Ingeniería portuaria en la Roma Clásica. I Congreso sobre

las Obras Públicas Romanas, Mérida.

PEÑA, J.M., de la (2007): Avance y desarrollo portuario en la Roma antigua. Ingeniería

Civil, núm. 147. Madrid.

PICORNELL, C.; SEGUÍ, J.M.; GINARD, A. (1992): Alcúdia: Cartografia del

Projecte de Fortificació i Defensa de la Ciutat i les Badies. Àrea de Cultura i

Normalització Lingüística, Alcúdia.

ORFILA, M. (2000): El Fòrum de Pollentia. Memòria de les campanyes d’excavacions

realitzades entre els anys 1996 i 1999. Ajuntament d’Alcúdia, Alcúdia.

PONS, J.M. (2001): Les campanyes arqueològiques realitzades pel Grup d'Arqueologia

Subaquàtica de Mallorca entre els anys 1995 i 2000. La realització d'una carta

arqueològica subaquàtica de Mallorca i Cabrera”. VI congrés de SAL. El nostre

patrimoni marítim. El Patrimoni Marítim i Costaner, SAL, pàg. 257-288, Palma de

Mallorca.

LÀMINA DE MATERIALS SIGNIFICATIUS