DDiscurs retòriciscurs retòricforenseforense

Neus López MataLiteratura catalana

Retòrica i poètica classicistaCurs 2007-2008

2

Tribunal Superior de Justícia delsIl·lustres Poetes Sala núm. 1 del contenciós literariJudici de faltes 108/08

Recurs d'apel·lació a la denúncia per faltes. Demanda d'interdicció judicial a causa de demència336/08 Vista Oral

Procediment de vista oral de les al·legacions delrecurs d'apel·lació a les acusacions de la denúnciaper faltes de la part actora i demandad'interdicció judicial a causa d'alienació mentalen contra del sentiment amorós.

En molt estimaria que vosaltres, insignes i il·lustresmagistrats d'aquest bell i noble tribunal, poguéssiucomprendre millor que ningú tot el que diré en defensa deles funestes acusacions i difamacions que aquest lletratlíric ha propagat en contra de mi, en contra dels meussincers sentiments i en contra de la meva creaciópoètica.

He de confessar que sóc un estranger nouvingut enl'idioma dels discursos, atès que és avui la primeravegada de la meva vida que comparec davant d’unil·lustríssim tribunal. Per això, només us prego, molthumilment, que escolteu amb atenció la meva justificadadefensa, que no està feta amb la tècnica d'un expertorador nadiu, sinó amb la honradesa de qui parla des dela veritat. Una defensa que només vol combatre lesinjurioses acusacions que la part acusadora ha infamat encontra de la meva condició poètica per tal d'aconseguirun guany. Aquell guany del que actua només des de lamentida, la injustícia i la manca de raó. L'immoral guany

3

de qui guanya un respectable premi des de la iniquitat ila malvestat, el guany immoral de qui ostenta un honestcàrrec a través del suborn i la prevaricació. No crec fer una petició injusta, només us demano que uspronuncieu sobre si les al·legacions que faré a aquellesinjustes acusacions són ajustades a dret i sobretot acor; i si tot el que diré és just, equitatiu i sincer.Vosaltres teniu a les vostres mans la meva ànima noble iel meu judici ponderat i franc. I en això consisteix total'honesta virtut d'un jutge honrat: en saber discernirqui té la raó, en reflexionar i decidir quina és la mésencisadora matèria en la qual s'han d'inspirar elspoetes, quin és el més diví sentiment que tota personapot sentir i quina és la forma literària més encertada detransmetre una emoció autèntica. La virtut de l'orador –tot i ser un neòfit-, en canvi, és dir només la veritat.

En aquest assumpte, voldria que em jutgéssiu com si usjutgéssiu a vosaltres mateixos en circumstànciessemblants. Atès si tinguéssiu sobre els casos aliens lamateixa opinió que sobre els vostres, no hi hauria cap devosaltres que no em donés la raó sobre els meus argumentsi, ara, totes les penes que ara jo pateixo us semblarienmonstruoses, però, tanmateix, el càstig que podeuinfligir a l'acusador sempre serà petit per haver-secomportat tal i com ho ha fet.

Des del meu tímid respecte, tan sols us dic que notrencaré el silenci si no és per millorar-lo. Tinc laferma intenció de no dir res que no sigui just i cert.Així que ningú no esperi de mi cap altre cosa. Nom'escauria gaire aparèixer davant de vosaltres com unhome prudent que s'exercita només en parlar bé. Jo usafirmo, nobles i il·lustres senyories, que realment noparlo per mitjà de l'art de l'eloqüència, parlo des delsentiment i la creença més sinceres i sobretot des de laconvicció de la més bella veritat. Només desitjo una

4

única gràcia: que la Sort de saber triar les paraulesadequades m'acompanyi, ja que la Veritat, la Justícia ila Raó ja són en mi.

Quina impressió us poden haver causat totes les ingentsblasfèmies que aquest home ha proferit en contra de mi?.No ho sé de ben cert. Quina impressió us poden haverprovocat totes les enormes irreverències dites sobre mi?De ben cert que no ho sé. Tanmateix, crec que unaimpressió bastant làbil i molt confusa. Perquè, pel quefa a mi, tot entenent-lo molt poc, m'ha costat molt imolt reconèixer que parlava de la meva persona entre lesseves paraules, tant ha parlat d'una manera enrevessada,caòtica i inintel·ligible. Tot i que suposo que volia sentsincer, nogensmenys no ha dit una paraula que siguiveritat.

Però, entre totes les badomies que ha proferit, allò quemés m’ha sorprès, és quan us ha recomanat mantenir lavigilància amatent contra la meva oratòria demagògica,sense mostrar una espurna de vergonya. Això és el quem'ha semblat el més irrespectuós atreviment, llevat queno entengui com a demagog aquell que diu la veritat. Siés això el que volia dir, reconec que sóc un hàbildemagog. Llavors seria el primer cop que ha dit unaveritat amb la foscor abstrusa de tot el complex artificidel seu complicat llenguatge.

Veritablement, doncs, també per això sóc un estranger enrelació amb el llenguatge irreverent i intricat que haproferit la seva boca. No he arribat a entendre'l, no hearribat a comprendre què volia dir. Aquesta és laimpressió que ha produït en mi: Indignació i perplexitat.Un gran cabdell de mots enredats que als sentimentsapel·lar pretenien i una gran confusió han aconseguit tansols.

Al·legacions a l'acusació de la part actora5

De bon començament, cal que refuti les acusacions de les

quals he estat l'objecte. Aquell que escampa sorolls enforma de paraules inconnexes vol persuadir-vos a travésd'un argument absurdament personal i fals. De manera queem veig reduït a combatre fantasmes d'una imaginacióembogida i a defensar-me sense que ningú m'ataqui, perquètot són folles invencions, són imaginacions d'unadistorsionada ment. Tan de bo desitjo que aquesta defensaem serveixi a mi, però, el que és més important, tant debo que serveix a tota la humanitat, finalment.

Quina és l'acusació sobre la qual es recolza el meucalumniador? De què m'acusa el meu difamador? Diu que sócun home perillós, perquè ensenya als altres el secretd'una Veritat perniciosa. Així, fins i tot, ell mateix horeconeix: ensenyo una Veritat, per a ell perniciosa, pera mi una Veritat constatable, demostrable i empíricamentmanifesta.

«El primer sospir de l'Amor és l'últim de la raó». Aquestés el meu vers objecte de polèmica i aquesta és laVeritat que transmeto i que tota la humanitat reconeix ique tots vosaltres –ho sé- coincidireu amb mi.

Per tant, no puc admetre –i vosaltres amb mi- la idea delmeu oponent que «l'Amor és el sentiment més noble, méssincer, més altruista, més generós. No puc admetre quegràcies a l'Amor esdevenim millors. No puc admetre que,per tot això, sigui el tema més propici per a la poesia.Des de la pregonesa del meu sincer cor, no puc.

Puc, en canvi, demostrar aquesta Veritat, meva i vostra,i rebatre l'opinió del meu opositor, a través de molts idiversos arguments constatables i empírics:

6

1.- Fonaments psicològics i culturals.2.- Fonaments biològics i bioquímics.3.- Fonaments de possessió.4.- Fonaments de fidelitat.5.- Fonaments literaris.6.- Fonaments jurídics.

1.- Fonaments psicològics i culturals

Només cal recordar que el diccionari defineix l'Amor com«un sentiment intens de l'ésser humà que, partint de laseva pròpia insuficiència, necessita i busca l'encontre iunió amb un altre ser». D'entrada, no és un fet gaireexcels considerar l'Amor com un «pegat» emocional queomple forats personals.

Jo us demostraré que l'Amor és l'engany més poderós de lacondició humana, és una malaltia, una follia i una fontdes de la qual la realitat perd la seva forma autèntica ies veu a través d'un tel boirós de mentides. Tot esdesdibuixa i queda desenfocat, tot és irrealitat ifal·laciosa idealització.

Vosaltres convindreu amb mi que és cert que tots portemuna col·lecció de màscares. Amaguem la nostra autenticitatpels límits que ens marquen els convencionalismes socialsi culturals. Però, quan ens veiem afligits per aquellsentiment que denominen Amor, aquestes falsedatsinherents s'acreixen a uns límits incontrolables.

No només l'Amor és cec, boig i genera sofriment, l'Amortambé fomenta l’engany, el desconeixement i lamanipulació pròpia i la dels nostres semblants.L’enamorament s’acompanya d’un desig adelerat de conèixerl’altre i de mostrar-li allò que sabem millor denosaltres mateixos, ens força immediatament a amagar allò

7

que no ens agrada de nosaltres. Les possibilitatsd’acceptar-nos amb les nostres debilitats i limitacionsqueden ofegades i l’oferiment que fem de nosaltresmateixos és parcial i inautèntic. Això acostuma a ser unautoengany i per tant un engany per a l’altre.

A això –tots ho sabem- cal afegir una sobrevaloració dela persona estimada, de la qual esperem, de formairracional, que sigui la solució definitiva dels nostresproblemes. Per això el manipulem, no deixem que sigui ellmateix, sinó que intentem que sigui com a nosaltres ensagradaria que fos.

En conseqüència, l’enamorament no deixa de ser un episoditemporal d’alienació mental i social producte de lanostra imaginació, en el qual l'ésser estimat és senyordels nostres pensaments, per deixar de ser-ho quan, ambla convivència generalment no conreada, va sorgint totallò que havíem amagat de nosaltres mateixos is'evidencia que l’altre no és l'ideal perfecte que creiemveure ni la solució de res. Ni tan sols omple el buitd'una soledat. Així s'entén la facilitat amb la quall’enamorament cau en les típiques conseqüènciesdecebedores i fins i tot tràgiques. Per això, crec que esben certa la dita que «l'Amor etern dura només dos o tresmesos».

L'acusador afirma de forma equivocada que l'Amor és elmés noble dels sentiments perquè la base de l’Amor ésdonar-se sincerament. Sincerament, l'Amor no es relacionaamb els conceptes de sinceritat, veritat, altruisme iautenticitat. La donació desinteressada no existeix.Sempre amaga una carència afectiva o un egoisme camuflat.Aquella donació encobreix la voluntat d'una contrapartidaafectiva. El que dóna sempre vol rebre. Mai es fa unregal desinteressadament.

8

Per això, afirmo que l'Amor és tan sols un obnubilamentde la Ment, que canvia la realitat per una idealitatinventada que ens acompanya. Així, permutem l'honestedatper una mica de companyia, res més. L'Amor, més quemenys, oculta una por innata: el temor a la Soledat.

Bé és cert que no puc acceptar un Amor en aquests termesi menys lloar-lo, especialment, quan els efectes són laceguesa, la fictícia panacea de les deficiències pròpies,les relacions malaltes per excés de dependència, labogeria, el sofriment, l'engany o la possessiódesmesurada. Sens dubte, no cal fomentar, així, unsentiment perniciós per a l'ésser humà -L'home ja estàsubjecte a molts mals des que neix. No cal sotmetre'nsencara més a un maltractament amorós per palesar mésencara les nostres febleses innates.

2.- Fonaments biològics i bioquímics

Per als científics bioquímics, tanmateix, aquestsentiment és una mica més simple: «L'Amor és una addiccióquímica entre dues persones». Aquest sentimentdesencadena en el nostre interior un conjuntd'alteracions químiques que generen substàncies com ladopamina, responsable de la sensació d'atracció, o laserotonina, implicada en els pensaments obsessius.

Així aquests investigadors diuen que l'amor bioquímiccomença amb la segregació de la feniletilamina, semblanta una anfetamina, que produeix excitació. A aquestaprimera sacsejada li segueix la producció gonadald'estrògens i andrògens que augmenten el desig sexual. Lafeniletilamina, combinada amb les dopamines, propicia -fins i tot abans del contacte corporal- la confusaeufòria i la passió emocional típica dels enamorats.Aquesta passió inicial es caracteritza, a més, per lainhibició de substàncies cerebrals, com la serotonina,

9

que fins a l'enamorament havien estabilitzat l'humor iles emocions. Per això, està verificat científicament quela ruptura del vincle amorós en plena eufòria és molt mésdolorosa que cap altre aflicció, ja que provoca lareacció d'abstinència similar a la privació desubstàncies addictives.

Puc demostrar per mitjà de reputats estudis –queposteriorment adjuntaré com a proves- que les últimesinvestigacions biogenètiques sobre el funcionament delcervell han revelat que les persones enamorades perden lacapacitat de veure els defectes de les seves parelles.Aquest fet biològic succeeix en l'amor maternal i en elde parella. Aquesta estimulació que es produeix a lesmateixes regions cerebrals, en ambdós tipus d'amor, fa«desactivar»la zona del cervell encarregada del judicisocial i de l'avaluació de les persones.

A més, existeix una idealització mentidera o unainfravalorització de l’Amor pel fet de ser considerat poccarnal o excessivament transcendent. En realitat, no hiha res més real, constant i quotidià que allò amb quèconvivim permanentment: el nostre cos amb els seuspensaments i la seva percepció sensorial. Un déu, moltmaliciosament, ha barrejat aquell concepte de l'Amor, ésa dir amb la majoria dels mals esmentats adès, amb unavoluptuositat passatgera per acabar de complicar totplegat.

Schopenhauer creu –i jo amb ell- que l'Amor crea unvincle estable que afavoreix l'èxit reproductiu.L'evolució ha anat seleccionant en els humans els gensque transmeten aquesta emoció cooperativa vital perforjar una aliança duradora que proporciona més seguretata la llorigada. L'Amor, per això, no deixa de ser unaescorça de ficció, una façana de mentides, una excusa ojustificació social a una necessitat biològica i deperdurabilitat de l'espècie. Només és això. Res més.

10

3.- Fonaments de possessió

Tots sabem que la saviesa popular diu que «el desigsubjuga i que el plaer esclavitza». Per a un amantsubjugat i esclavitzat, tot el que el supera l'és odiós.Un amant, doncs, es farà tan fatalment gelós que apartaràel seu amic d'una multitud de relacions que podrien ser-li útils. Farà tot perquè el seu estimat esdevingui uncomplet ignorant, un ermità complet. Desitjaria que fosprivat de familiars, de companys i d'amics i que nomésell fos l'única imatge de les seves mirades. L'Amor esconverteix així en un esclavatge reduccionista.

Com deia Plató –i jo també amb ell- cal meditar i saberque la tendresa d'un amant no és una amistat benèvola,sinó una mena de menjar de la qual aquest amant volsadollar-se:«Com els llops agrada el xai, els amantsestimen l'estimat».

Puc afirmar sense cap mena de dubtes que aquest Amor ésuna obsessió malaltissa de privacitat i privació. Peraixò, crec, il·lustres magistrats, que la provad'estimació més gran és deixar viure lliurement, des del'Autenticitat i no des de la tirania d'un dèbil dictadorque només demostra les seves febleses i inseguretatsaixí.

4.- Fonaments d'infidelitat

Com a continuació dels postulats científics, elsbioquímics han comprovat que la fidelitat també vindriacondicionada per la vasopressina i l'oxitocina,substàncies que fabrica el cervell i que, en plenarelació sexual, poden alliberar-se a la sang i crear unaafecció, un llaç. Així funciona en els animals, i els

11

antropòlegs asseguren que en els humans també. «Not'ajeguis amb algú de qui no et vulguis enamorar»,aconsellen. Tots aquests, veieu, són simples fenòmensquímics, no hi ha res de diví i sublim en aquests fets.Tan sols opera el principi d'acció-reacció.

També la gelosia té la seva funció evolutiva igual que lasinceritat o el penediment: fan més difícil lainfidelitat. No obstant això, el 43 per cent de lespersones asseguren haver-ho desitjat en algun moment. Quèl'Amor és un desig, és evident per a tots. Quanl'enamorament «químic» s'esvaeix al cap d'uns mesos,comunicació, amistat, complicitat i obertura a l'exteriorsón valors en extinció i per això la consolidació de lesrelacions tenen una tendència fatal a desaparèixer. Enaquest món d'individualitats, les relacions són unabenedicció a mitges.

Crec, amics meus -i ara ja us puc dir amics meus perquèsé que compartiu molts dels meus pensaments- que hauriade ser hora que poguéssim realitzar-nos sense demanarpermís, però pensar que el projecte vital es potrealitzar en solitari és ignorar el problema de lasolitud existencial, a la qual tots estem abocats, tot ique tinguem el presumpte amistançat, l' Amor, al voltant.

5.- Fonaments literaris.

Més que ningú sabreu, nobles i il·lustres Magistratsliteraris d'aquest magnífic Tribunal Superior delsIl·lustres Poetes, quantes mostres d'Amor tràgic trobem ala literatura universal. Un dels exemples mésparadigmàtics és la bogeria d'Amor de Medea vers Jàson,la qual va ser capaç de matar els seus propis fillsobnubilada per aquell Amor malaltís vers al seu infidelmarit. O la tendra però desgraciada transformació deDafne en un llorer, per la persecució enderiada del

12

lúbric Apol·lo. O l'ominosa guerra que va provocar labellíssima Helena.

Cal fer esment també, il·lustríssims, dels casos deBeatriu Dante, de Laura i Petrarca, i sobretot eld'Eloisa i Abelard. Un cop frustrat el seu Amor per lamutilació d'Abelard, Eloisa, turmentada per la grandesolació d'aquella insatisfeta passió, finalment vamorir en un convent, només maleint el culpable de la sevamiserable existència: l'Amor.

Com podem oblidar a Tristany i Isolda, a Otel·lo iDesdèmona o a Romeu i Julieta! Tots morts, arrossegatsper aquest sentiment que distorsiona greument una vidaharmònica, sana i racional. Podria citar molts i moltsmés casos, però vosaltres experts en literatura enconeixereu molts més. I per això, sabeu que no falto a laveritat.

6.- Fonaments jurídics

Per acabar, un argument de gran importància legal: l'Amorés incompatible amb el Dret. Ja hem vist que l'Amor potconsiderar-se com a bogeria transitòria, la qual cosa ensfa incapaços jurídicament, perquè el nostre consentimentestà alterat i no és lliure ni conscient. Tanmateixmoltes de les qüestions legals més importants es prenenen aquests moments d'irracionalitats. Aquest motiuconvertiria les decisions resolutives nul·les de ple dret,en ser preses en un moment d'impossibilitat d'exercirracionalment i conscientment les plenes capacitatsmentals.

Crec, pietosos Jutges, que han estat suficients totsaquests arguments per demostrar que sota els efectes del'Amor, una persona perd la seva voluntat i la sevaessència jurídica i personal.

13

Un cop exposades les al·legacions a l'acusació realitzadapel meu oponent, al meu torn, em permeto presentar lademanda d'interdicció per demència en contra del'Amor -que ja ha estat defensat per la part actora-, laqual fonamento en els següents

Fets:

Primer: El presumpte interdicte –tot i representatmitològicament com un tendre infant amb ales- és majord'edat, i des de fa molt i molt de temps presentapertorbacions d'ordre mental. En conseqüència, aquestsentiment es troba en incapacitat absoluta peradministrar la vida de la persona en la qual viu ni tansols és capaç d'emetre qualsevol judici de valor.

Fonaments de dret

Reial decret, de 24  de juliol de 1889, del Codi Civilespanyol (Llibre I. Títols IX-X. Arts.199-313) Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembrede 1948Llei 13/1983, de 24 de octubre, de reforma del codi civilen matèria de tutela. Llei 39/1991, de 30 de desembre, de la tutela iinstitucions tutelars.Decret 3/1978, de 28 de març, de circumstàncies nocivesper a l'ésser humà.

Tot fonamentant-me en aquests fets ulteriorment exposatsi en els fonaments de dret citats, formulo davantd'aquest Tribunal les següents

Demandes:

Primera: Pels tràmits previstos al Llibre primer, títolIX, article 200 del Codi de Procediment Civil, prego que

14

declareu que l'Amor -pels arguments ja mencionats- estroba en interdicció judicial a causa de demència,falsedat i per ser un sentiment nociu per a l'ésser humà.Aquesta declaració cal fer-la, un cop sentits elstestimonis esmentats en els fonaments i els dictàmensbiològics que s'al·leguen en aquesta de demanda, ambindicació de les seves conseqüències per al'administració i disposició de la seva vida i lad’altres on s’escampa, previ trasllat de la demanda alFiscal del Ministeri Judicial Literari Públic.

Segona: A la primera interlocutòria sentenciada, pregoque dicteu i autoritzeu que aquest alienador sentimentdemandat sigui traslladat a una casa de salut, ja que elseu estat de bogeria forassenyada pot ocasionar danys inotables perjudicis a les persones que l'envolten,tractament expressament autoritzat en l'Article 569.6 delCodi de Procediment Civil.

Interdicció Provisòria

Demano, així mateix, Senyor Jutge i Magistrats, que,segons el previst per l'article 200 del Codi Civil i vistel contingut del certificat mèdic que acompanyo a aquestademanda, decreteu la interdicció provisòria del sentimentamorós i feu la designació del guaridor provisorirespectiu.

Proves

Sol·licito a les Senyories d'aquest Tribunal, amb tot elreverenciat respecte, que a més de valorar la provadocumental que he relacionat, decreteu en el curs delprocés la pràctica de les següents:

a) Testimonial: Demano que citeu i feu comparèixer a lasala de la vista oral les següents persones: la

15

psicòloga, el sociòleg, la bioquímica, l'estadista perquèes ratifiquin en les seves declaracions retudesextraprocesalment.

b) Disposeu que els pèrits mèdics, designats en la formalegal escaient, practiquin els exàmens necessaris aldemandat Amor.

Conclusions succintes

Doncs bé, pel que fa a mi, les lleis i la raó no nomésm'absolen de tota falta i delicte, sinó que fins i totm'exhorten a prendre les corresponents mesures adequadesperquè aquest sentiment no continuï destorbant lesfràgils ments de les honorables persones. Enconseqüència, si sentencieu aquestes mesuressol·licitades, s'aconseguirà una millora humana i social.En vosaltres està que aquest sentiment romangui lliurecausant estralls en el món o bé, tot considerant-lo unmalalt mental, rebi la teràpia prescrita en un centreespecialitzat, on es fomentin només els valors positiusque l'Amor posseeix, aquells basats en la veritat,l'autenticitat i la raó.

Per la meva part, jo crec que les ciutats, totes,estableixen les seves lleis per una raó justa i ésperquè, en els assumptes que siguin dubtosos, acudim aelles per esbrinar què hem de fer. Jo us demano queseguiu el criteri just i legal. En canvi, si assegureu laimpunitat a aquest sentiment boig, només fomentareu unafollia malaltissa que provoca només sofriments irelacions irreals. Segur que la ingent intel·ligència ijustícia vostra no ho permetrà. Doncs bé, quins motius podia tenir jo per afrontar tangran demanda –i ara ho comprendreu millor que qualsevolde les argumentacions exposades- tret l'haver sofert les

16

més penoses adversitats i afliccions en la meva pròpia

pell? Ho confesso, gairebé des de la més secretavergonya, i el més punyent dels dolors: jo també vaig seruna víctima de l'Amor! Vaig estimar amb bogeria,cegament, sense veure res ni ningú, volent només posseiraquella persona que jugava maliciosament amb mi. Jo,subjugat en aquell sentiment, no veia res, no sentia resque no fos una pulsió desmesurada i incontrolable. Encaraavui, després de tant i tant de temps, encara sento elsofriment profund i extrem de les seves dolorosesseqüeles.

Per això, si no accepteu la meva demanda, és molt millorderogar les lleis vigents i establir altres noves queimposin fèrries penes als sentiments que imbueixen l’homeen una bogeria incontrolable. Això seria el més just i elmés convenient. I sé que en tota la terra es pensa elmateix d'aquest gran pandèmic delicte, que afecta demanera democràtica i igualitària; i subsumeix per igual apobres i rics, a poderosos i febles, a dones i a homes.Tothom cau en el seu domini i no pot escapar. Tansummament greu considero que és aquesta malaltia, com unapandèmia encomanadissa, que per a combatre-la noexisteixen medicaments, tractaments o cures. L'únicasolució és, doncs, la que us demano: una sentènciad'interdicció per tal d'evitar que el mal s'estengui comuna plaga de mortaldat.

Crec i confio que tots sou de la mateixa opinió i que encap de vosaltres, nobles i justos Magistrats, no esdonarà la lenitat de creure que l'autor de semblants malsobtingui indulgència o sigui mínimament castigat.

17

ESQUEMA RETÒRIC UTILITZAT EN AQUEST DISCURS DE GENUS IUDICIALE:

D’entrada la tesi de fons tractada pot resultar hiperbòlica,immoderadament desmesurada i fins i tot ratlla en cert moments unasurrealista ironia, però el contingut de l'assumpte que es discuteix éssecundari. La importància rau en saber exemplificar unes tècniquesretòriques i unes estructures de defensa i d'incriminació enfrontades,pròpies del gènere forense o judicial, on els oponents intenten demostrarla justícia o injustícia, la veritat o falsedat del tema exposat, i on lapresència d'un jutge o tribunal acabarà de dirimir en favor d'un ol'altre, per mitjà d'una sentència.

En aquest cas, en l'agon judicial es confronten les visions contraposadesde dos poetes respecte al tema de l'Amor i els seus efectes. El defensoracusa l'orador del discurs d’haver escrit un vers altament perillós,censurable i indigne d'un poeta líric: El primer sospir de l'Amor és l'últim de laraó. Amb el naixement de l'amor, mort tot símptoma de l'home racional,pensa l’orador; mentre que la part actora considera aquest sentiment comla matèria que confereix més excelsitud a l’home i per això resulta serla més adequada per a la lírica.

En aquest punt comença el discurs, l'orador exposa davant del Tribunalles seves estructurades al·legacions i, tot aprofitant els argumentsemprats, presenta una demanda d'interdicció de l'Amor com a única solucióa tots els mals que provoca. Sobre aquest debat haurà de dictar sentènciael Tribunal, que la deixem com a final obert, perquè cadascú triï la quemés li convingui.

El criteri de l'argumentació més emprat és el dret natural, la consuetudoi l'opinió que sobre aquest afectes tenen els dos oradors. Aquest judiciforense s'elabora a través de controvèrsies i opinions dialèctiques od'argumentacions i contraargumentacions del dret positiu, consuetudinario de les experiències humanes vitals. Les raons presentades intentencol·locar l'adversari en una posició errònia, i demostrar que elsarguments que havia fet servit eren irrellevants, arbitraris i fins i totnocius –com hem vist en la refutació-, i que la solució que preconitzavaera injusta, no raonable i fins i tot dolosa –tot fent extrapolació d'uninterès general social- per al gènere humà en sentit ampli.

Els arguments formals emprats per l’orador en aquest discurs apel·len al: Ethos: per mitjà del caràcter d'autoritat de l'orador. Es relaciona

amb l'actio que en aquest cas només la podem deduir a través del to deles paraules.

Pathos: per mitjà l'emoció transmesa. Arriba al màxim clímax, enexposar la pròpia experiència de l'orador. Així, hi ha un pathosprogressiu amb un pic elevat que coincideix amb aquest clímax méspersonal. Els modes de persuasió usats aquí són el Docere, basat enla demostració intel·lectual, que serà la més utilitzada en aquestdiscurs; i el Movere, que serà complementària a l’anterior i esdirigeix a commoure els afectes i els sentiments. L'orador buscaràsempre el recolzament dels jutges apel·lant als sentiments, però desd'una demostració aparentment científica i empírica.

Logos: per mitjà la lògica de la lexis i de tots els recursosestilístics que seran explicats al final d’aquest comentari.

LES CINC FASES DEL DISCURS Les parts que cal arranjar en el discurs oral són cinc. En aquest cas lesdues últimes no seran tàcites, però es poden deduir:

Inventio Dispositio

18

Elocutio Actio o Pronuntiatio Memoratio

Inventio o heuresisConnota l'acte de la idea o projecte pel qual s'elabora, d'acord amb unmètode, una xarxa o trama d'estructures epistèmiques que, o bé fan lacausa probable i persuasiva, o bé certa i demostrativa. En el nostrediscurs es mesclen totes dues tècniques: la persuasió i la demostració.

En aquesta primera fase preparatòria del discurs oratori, s’ha abastat laselecció dels arguments, i ha consistit en localitzar en els loci, temes,assumptes, pensaments, nocions generales allí classificades. S’handestriat els fets, les proves i els arguments, basats en els costumssocials, en pensaments de l’imaginari col·lectiu, en els textos legals ien els sentiments humans.

La inventio tracta, doncs, sobre què dir i s'encarrega de trobar elsmaterials que s'usaran després per desenvolupar la idea. En aquest cas,la inventio ha vingut donada per l'enunciat de l'exercici que calia fer, enel qual es permetia una subtil llibertat de tria: adoptar el paper dedefensor o acusador.

Dispositio o taxis La macroestructura d'aquest discurs correspondrà a les dues gransseccions argumentals del discurs, clarament diferenciades ja des deltítol:

Recurs d'apel·lació Demanda d'interdicció

Aquesta fase també consisteix en l'ordre expositiu dels episodis deldiscurs, a més de com caldrà articular-los en ordre de la seva eficàcia.L'ordre més apropiat per exposar els arguments pot ser molt variable enfunció dels interessos:

El cronològic o ordo naturalis acostuma a adoptar la divisió en quatre osis parts que seguidament exposaré.

El pragmàtic, ordo artificialis o artificiosus. que pot adoptar múltiplesformes.

Els més utilitzats en aquest discurs, a més de l'habitual cronològic,són: l’in media res –comença el discurs després d’una prèvia acusació quepodríem refer a través de les rèpliques que provoca- el nestorià –escomença amb un argument important –l’argumentació psicològica-cultural-,segueixen els menys i finalitza amb els més poderosos, el literari i ellegal- el lògic o causal –les al·legacions són fetes per causa del’acusació i la demanda després de la progressió de lescontraargumentacions fetes- i en això també es veu un cert ordenamentgraduat o gradatiu d'importància, d’impacte psicològic ascendent oeufemístic i també, en la part, final, es palesa un ordre egocèntric –atès que arriba a explicar la pròpia experiència personal.

Respecte al tractament del temps, hi ha una analepsi inicial de retardarla tesi de l'orador, fins al final del segon full no sabem si acusarà odefensarà el sentiment amorós. Aquesta és una tècnica que crea tensió. Noen els receptors interns, que són els magistrats i ells sí coneixen lafaula, però si en el receptor extern, que és l’actual lector, al qual lipot generar una certa perplexitat i ambigüitat primerenca.

En canvi, hi ha prolepsis concretes en molts moments puntuals deldiscurs. Sobretot, d'avançaments del que farà o dirà posteriorment.

19

Aquest recurs també és un bon recurs en l'oralitat, ja que estructura,sistematitza i dóna un fil conductor a l'oient.

Elocutio o lexisEs tracta d'un llenguatge molt ornat i ampul·lós –fet així expressamentper tal de demostrar més fàcilment les tècniques retòriques- altamentexpressiu i una mica grandiloqüent, típic de l'oralitat, amb certesexpressions arcaiques i altres fossilitzades provinents de l'àmbitjurídic. Mostra, doncs, una puritas o latinitas d’erudicció i especialització;i una perspicuitas d’estil elevat.

Resulta en molts moments apassionat -en clara contradicció del missatgeque vol donar- per arribar amb més efectivitat a l'auditori, tot cercantexemples molt coneguts, però amb una certa erudició que puguin seduirl'opinió dels receptors interns de forma implacable i elegant. Tambérealitza una amplificació d’arguments, on exhibeix coneixements d’altresdisciplines amb un llenguatge altament precís i especialitzat.

Per aconseguir l'adequada expressió, l'orador es val d'una multitud derecursos gramaticals. Dins d'aquests recursos es troben les figuresretòriques o estilístiques, que algunes seran explicades paral·lelament al’exposició de les parts del discurs i altres al final del comentari.

Actio, pronuntiatio o hipócrisisEl seu to és directe i en certs casos prepotent. Utilitza moltsadreçaments directes al receptor, que es pressuposa que anavenacompanyats d'una gestualitat adient i una mirada sostinguda decomplicitat als seus destinataris.

Les modulacions de la veu, els moviments, les mirades i gestos (pneuma)de l'orador aquí es perden, però, en canvi, en un discurs oral resultenmolt més persuasives que qualsevol recurs estilístic escrit. L’oralitatdemana mitjans de persuasió elocutius diferents de l’escriptura. L’excésde repeticions que aquest discurs evidencia es fa pesada i fins i totirritant en llegir-la, ja que manca el component escènic, l’actio opronuntiatio que és l’execució completa del discurs quan les paraules sesumen a la veu, al gest i a l'actitud corporal. Cada repetició aniriaacompanyada d’una entonació, d’una gesticulació i d’un moviment del cosdiferent. Imaginem en aquest cas, que la variació tonal en lapronunciació, la presència de vertiginosos i sorpresius canvis de tons(asseveratiu, interrogatiu, admiratiu) criden l’atenció dels oients icapten el seu interès al llarg de la pronunciació del discurs.

Destaca la sèrie de figures enquadrades en l’amplia rúbrica de larepetició, que són les figures de més llarga tradició retòrica i poètica.L’efecte argumentatiu més evident d’aquestes figures consisteix en lafixació, per mitjà de la insistència d’una idea ja formulada, accentuantla solemnitat i la suggestió evocativa.

Aquestes figures de repetició són causants d’un efecte de fluïdesa, delliscament, de frases travades i lligades, en lloc de sincopades, quefuncionen molt bé en l'oratòria i no tant en la retòrica escrita.

Les figures de repetició són recursos retòrics que no només concedeixenvalència estètica i literària, sinó que també estan al servei de lapronunciació mateixa del discurs, i d’aquesta manera guanya ambintensitat oratòria i en poder de persuasió. Alguns exemples són:

Anàfores:

20

En contra de mi, en contra dels meus sincers sentiments i en contra dela meva creació poètica.

Anadiplosis, paradiàstole i dilogia: Perquè la base de l’Amor és donar-se sincerament. Sincerament, l'Amorno es relaciona amb els conceptes de sinceritat, veritat, altruisme iautenticitat.

Clímax, gradatio, anàfora i perèmbole,: Per tant, no puc admetre –i vosaltres amb mi- la idea del meu oponentque «l'Amor és el sentiment més noble, més sincer, més altruista, mésgenerós. No puc admetre que gràcies a l'Amor esdevenim millors. No pucadmetre que, per tot això, sigui el tema més propici per a la poesia.Des de la pregonesa del meu sincer cor, no puc.

Apòstrofe: Vosaltres, insignes i il·lustres magistrats d'aquest bell i nobletribunal.

Preguntes retòriques, anàfora, epífora o complexio i quiasme: Quina impressió us poden haver causat totes les ingents blasfèmies queaquest home ha proferit en contra de mi?. No ho sé de ben cert. Quinaimpressió us poden haver provocat totes les enormes irreverències ditessobre mi? De ben cert que no ho sé.

Exclamació o ecfonesis: Com podem oblidar a Tristany i Isolda, a Otel·lo i Desdèmona o a Romeui Julieta!

Hipòfora: Quina és l'acusació sobre la qual es recolza el meu calumniador? De quèm'acusa el meu calumniador? Diu que sóc un home perillós, perquèensenya als altres el secret d'una Veritat perniciosa. Així, fins itot, ell mateix ho reconeix: ensenyo una Veritat, per a ell perniciosa,per a mi una Veritat constatable, demostrable i empíricament manifesta.

Políptoton, figura etimològica, disposició quiàstica de l'epítet: L'immoral guany de qui guanya un respectable premi des de la iniquitati la malvestat, el guany immoral de qui ostenta un honest càrrec através del suborn i la prevaricació.

Tots aquests recursos ofereixen a l’orador la possibilitat d’alterarl’entonació normal, confereixen al discurs riquesa expressiva i una altgrau d’agilitat dramàtica que esperonen la receptivitat de l’oient.

Memoratio o mnemeTècniques que serveixen per recordar els diferents elements del discursen un ordre específic. Ajuda una dispositio adequada, la partitio o divisio, ambels seus recursos com el merisme.

LES PARTS D’UN DISCURSLes parts d’un discurs poden ser quatre (exordi, exposició o narració,argumentació, peroració o epíleg) o sis (exordium, partitio, narratio, confirmatio,refutatio, peroratio) segons la tradició retòrica emprada:

Exordium (introducció) part inicial del discurs en què s’intentacaptar l’atenció de l’auditori i es presenta somerament l’assumptedel discurs.

Partitio (parts). Narratio (narració) exposició dels fets.

21

Argumentatio (argumentació) defensa dels arguments a favor o refutaciódels possibles en contra Confirmatio, Refutatio.

Peroratio (conclusió) recapitulació dels punts més importants iinvocació als oients amb la finalitat de commoure’ls.

ExordiEl discurs comença amb un exordi que conté allò que interessa consideraral principi amb l’objectiu de preparar i predisposar positivament al’auditori vers l’argumentació de l’orador: els motius que li indueixen aprendre la paraula, l’assumpte i l’autoritat de qui parla. Busca fer al’auditori benèvol, atent i dòcil. La seva funció és senyalitzar que eldiscurs comença, atreure l'atenció del receptor, dissipar animositatsvers el contrari, guanyar simpaties, fixar l’interès del receptor iestablir el tema, tesi o objectiu. Per això, aqui i durant tot el discursrecorre en moltes ocasions el plural majestàtic o d'associació.

S'utilitza la captatio benevolentiae pròpia de l'exordi, amb els termes clauscom humilment, neòfit, nouvingut, etc., per a l'oratòria i per a l'assumpteque es tracta. L'orador cal que és presenti sempre dins de l'humilitat.Així aquí opera el tòpic de l'afectació de modèstia per capturar lasimpatia del públic i explotar la seva tendència a identificar-se amb quité dificultats o és dèbil, Aquest recurs és considerava molt eficaç enoratòria, ja que hi havia una inclinació natural de simpatia vers el queés troba en dificultats. Així funciona el topos de l’afectació de lafalsa modèstia de molta eficàcia psicològica en els receptors.

Un cop establerta la credibilitat per la coherència de l’orador,l’argument basa la seva força persuasiva en l’apel·lació al pathos perprovocar un sentiment de complicitat amb el receptor. Per aconseguirl’eficàcia d’aquest tipus d’arguments emotius, la coherència com aprincipi ètic i el convenient com a principi pràctic són els fonaments del’argumentació en la justificació racional de la seva postura.

En ocasions fa la impressió d'una falsa naturalitat –totalmentartificiosa-, ja que generalment són més plaents i contundents les cosesque produeixen la impressió que han estat improvisades, no preparades quehan nascut a mesura que avançava el discurs.

Interromp l'exposició, aquí i sovint durant tot el discurs, amb breusdigressions que impedeixin la monotonia alleugerint la tensió del'auditori i actuant sobre ell de forma complementària.

PartitioSi el tema presenta subdivisions, és precís adoptar un ordre convenient(partitio o divisio). En la partitio hem de desposseir a l’assumpte delselements que no convé esmentar i desenvolupar i amplificar aquells que síconvenen. Els recursos de la partitio són:Merisme o distributio:

1.- Fonaments psicològics i culturals. 2.- Primera.... Segona. a)... b)

Aquesta secció ensenya al públic els punts forts que es defensaran. Tambéés un bon recurs en l'oralitat, ja que dóna una sistematització, unesquema o guió que l'oient pot anar seguint.

Exposició o Narració i ArgumentacióLa narratio, desenvolupament o exposició és la part més extensa deldiscurs i exposa els fets necessaris per demostrar la conclusió que espersegueix.

22

Les dues grans parts d’aquest discurs tenen un tractament diferenciat enrelació amb aquestes parts. En el Recurs d'apel·lació, exordi, partitio,narració i argumentació van entrelligades, mentre que a la Demandad'interdicció, les parts estan compartimentades i ben diferenciades: lanarratio, correspondria als fets i l’argumentatio, als fonaments de dret, ales proves i als testimonis.

Des de bon principi, utilitza el recurs de l’entimema, com a provaargumental per deducció. Gairebé totes les argumentacions estanplantejades des d’aquest tipus de justificació versemblant, similar alsil·logisme, que fonamenta el també clàssic principi del que és convenienti prudent.

Els llocs o tòpics són les classes d'arguments que se solen utilitzar méssovint. També es denominen: exempla, argument d'autoritat, tautologia,alternativa, dilema, argument de quantitat. Un tòpic molt usat ésl’Auctoritas per mitjà dels recursos de l’exemplum i la chria, anamnesi ol’epicrisi:

Com deia Plató –i jo també amb ell- cal meditar i saber que latendresa d'un amant no és una amistat benèvola, sinó una mena demenjar de la qual aquest amant vol sadollar-se:«Com els llops agradael xai, els amants estimen l'estimat».

L'argumentació retòrica té la finalitat de cridar l'atenció i aconseguirl’adhesió de l'auditori; el primer ho aconsegueix l'elocució -a majorconcentració de figures retòriques més poderós és l’argument que estaesgrimint- i el segon la invenció i disposició, que són les encarregadesd'elaborar tesi i presentar-les.

Segons l’ordenació clàssica, després de la probatio o confirmatio, que espositiva –pròpiament els cinc arguments de les al·legacions- i sosté lacredibilitat del discurs, ve la refutatio o reprehensió -la demandad'interdicció- que és negativa i es refuten les de la tesi que sosté lapart contrària.

La confirmació exigeix l'ús d'arguments lògics i de les figuresestilístiques, com:

Èmfasi: Fins i tot m’exhorten prendre mesures perquè aquest sentiment no

continuï destorbant les ments de les persones.

La refutació demana:

Metàstasi: Puc, en canvi, demostrar aquesta Veritat, meva i vostra, i rebatre

l'opinió del meu opositor, a través de molts i diversos argumentsconstatables i empírics:

Contrarium i Contradiccions: Per això, si no accepteu la meva demanda, és molt millor derogar les

lleis vigents i establir altres noves que imposin fèrries penes alssentiments que imbueixen l’home en una bogeria incontrolable.

PeroracióLa confutació és la refutació de manera conclusiva. L’argument finalitzaamb l’admonició a contrario, o amonestació de la part contrària, repletad’ironia i acaba amb la recapitulació que permet recordar els arguments

23

exposats, que és un moviment d’afecte final per influir emotivament enl’auditori per mitjà la indignatio o commiseratio. Així s’utilitzen elstòpics del posita in rebus, resum del discurs i el posita in affectibus, apel·laciófinal als sentiments.

És la part destinada a inclinar la voluntat de l’oient suscitant els seusafectes, recorrent a mòbils ètics o pragmàtics i provocant la sevacompassió (conquestio o conmiseratio) o la seva indignació (indignatio) peratreure la pietat del públic i aconseguir la seva participació emotiva,mitjançant recursos estilístics patètics:

Adhortatio i admonitio: Per això, si no accepteu la meva demanda, és molt millor derogar les

lleis vigents i establir altres noves que imposin fèrries penes alssentiments que imbueixen l’home en una bogeria incontrolable.

Accumulatio: Això seria el més just i el més convenient. I sé que en tota la

terra es pensa el mateix d'aquest gran delicte, que afecta de manerademocràtica i igualitària; i subsumeix per igual a pobres i rics, apoderosos i febles, a dones i a homes.

Epanodos i Sinatroisme:

Tothom cau en el seu domini i no pot escapar. Tan summament greuconsidero que és aquesta malaltia, com una pandèmia encomanadissa,que per a combatre-la no existeixen medicaments, tractaments ocures. L’única solució és, doncs, la que us demano: una sentènciad'interdicció per tal d’evitar que el mal s’estengui com una plagade mortaldat.

Epifonema: Ho confesso, gairebé des de la més secreta vergonya, i el més

punyent dels dolors: jo també vaig ser una víctima de l'Amor!

Simperasma: Crec i confio que tots sou de la mateixa opinió i que en cap de

vosaltres, nobles i justos Magistrats, no es donarà la lenitat decreure que l'autor de semblants mals obtingui indulgència o siguimínimament castigat.

Tot aquests recursos ajuden a resumir i sintetitzar el que ha estatdesenvolupat per facilitar el record dels punts forts i llançarl’apel·lació als afectes.

Per això, és un bon lloc per llançar un element nou, inesperat iinteressant, l'argument cop de puny que reforci tots els altres creant alTribunal una impressió final molt més positiva i favorable.

Doncs bé, quins motius podia tenir jo per afrontar tan gran demanda–i ara ho comprendreu millor que qualsevol de les argumentsexposades- excepte l'haver sofert les més penoses adversitats iafliccions en la meva pròpia pell? Ho confesso gairebé des de la méssecreta vergonya i el més punyent dels dolors: jo també vaig ser unavíctima de l'Amor. Vaig estimar amb bogeria, cegament, sense veureres ni ningú, volent només posseir aquella persona que jugavamaliciosament amb mi. Jo, subjugat en aquell sentiment, no veia res,no sentia res que no fos una pulsió desmesurada i incontrolable.Encara avui, després de tant i tant de temps, encara sento elsofriment profund i extrem de les seves doloroses seqüeles.

24

Ornatus: figures estilístiques o retòriquesSe solen classificar els recursos estilístics en tres grans grups:recursos fònics o de dicció, semàntics o de pensament i sintàctics o deconstrucció, però aquesta denominació, encara que és la seguida, ésproblemàtica, ja que molts dels efectes aquí reproduïts són mixtos idifícilment no poden classificar-se en un sol lloc.

Les figures de dicció o metaplasmes:Es caracteritzen per l'alteració de la composició estructural delsvocables, mitjançant l'excepció, addició o transposició de les seveslletres constituents. La majoria d’aquestes rarament apareixen en undiscurs en prosa, són més pròpies dels jocs de paraules que permet lalírica.

Al·literació o harmonia imitativa i símil: La foscor abstrusa de tot el complex artifici del seu complicat

llenguatge.

Quiasme de mots: No cal sotmetre’ns encara més a un maltractament amorós per palesar

més encara les nostres febleses.

Figures de construcció:Concerneixen als diversos maneres de disposició sintàctica, on estransgredeixen les seves formes.

El·lipsi, braquilogia o zeugma: A la primera interlocutòria que dicteu, autoritzeu (Vosaltres

Magistrats)

Hipèrbaton, sinquisis o mixtura verborum: Un gran cabdell de mots enredats que als sentiments apel·lar

pretenien i una gran confusió han aconseguit tan sols.

Parataxi: L'Amor no es relaciona amb els conceptes de sinceritat, veritat,

altruisme i autenticitat. La donació desinteressada no existeix.Sempre amaga una carència afectiva o un egoisme camuflat. Aquelladonació encobreix la voluntat d'una contrapartida afectiva. El quedóna sempre vol rebre. Mai es fa un regal desinteressadament.

Estructura anul·lar o Ringkomposition: De bon començament, cal que refuti les acusacions de les quals he

estat l'objecte. Aquell que escampa sorolls en forma de paraulesinconnexes vol persuadir-vos a través d'un argument absurdamentpersonal i fals. De manera que em veig reduït a combatre fantasmesd'una imaginació embogida i a defensar-me sense que ningú m'ataqui,perquè tot són folles invencions, són imaginacions d'unadistorsionada ment. Tan de bo desitjo que aquesta defensa emserveixi a mi, però, el que és més important, tant de bo que serveixa tota la humanitat, finalment.

Quant a intensificació de la sintaxi a través de l’asíndeton ipolisíndeton hi ha múltiples exemples.

Figures de pensament: El recurs denominat trops o desplaçament semàntic adjudica a la paraula unsentit diferent del qual li correspon naturalment, encara que no es

25

deslliga per complet del significat primitiu. Es dóna, doncs, unallicència o desplaçament del significat. Entre altres, trobem:

Epítet: Perquè tot són folles invencions, són imaginacions d'una

distorsionada ment.

Equívoc o antanaclasis: En això consisteix tota l’honesta virtut d'un jutge honrat en saber

discernir qui té la raó, en reflexionar i decidir quina és la mésencisadora matèria en la qual s'han d’inspirar els poetes, quin ésel més diví sentiment que tota persona pot sentir i quina és laforma literària més encertada de transmetre un sentiment.

Sinonímia etábole o expolició: Quina és l'acusació sobre la qual es recolza el meu calumniador? De

què m’acusa el meu difamador?

Oximoron: La virtut de l'orador –tot i ser un neòfit-, en canvi, és dir només

la veritat.

Ironia: D'entrada, no és un fet gaire excels considerar l'Amor com un

«pegat» emocional que omple forats personals.

Sarcasme i paradoxa: «L'Amor etern dura només dos o tres mesos».

Metàfora: L'Amor és l'engany més poderós de la condició humana, és una

malaltia, una follia i una font des de la qual la realitat perd laseva forma autèntica i es veu a través d'un tel boirós de mentides.Tot es desdibuixa i queda desenfocat, tot és irrealitat i fal·laciosaidealització.

Metonímia i Sinècdoque: Veritablement, doncs, també per això sóc un estranger en relació amb

el llenguatge irreverent i intricat que ha proferit la seva boca.

Personificació i al·lusió: El presumpte interdicte –tot i representat mitològicament com un

tendre infant amb ales- és major d’edat.

Paradoxa: També la gelosia té la seva funció evolutiva igual que la sinceritat

o el penediment: fan més difícil la infidelitat.

Eufemisme: Propicia -fins i tot abans del contacte corporal- la confusa eufòria

i la passió emocional típica dels enamorats.

Símil o comparació: L'Amor, per això, no deixa de ser una escorça de ficció, una façana

de mentides, una excusa o justificació social a una necessitatbiològica i de perdurabilitat de l'espècie.

Hipèrbole: Des de la tirania d'un dèbil dictador que només demostra les seves

febleses i inseguretats així.

26

Lítote: No hi ha res de diví i sublim en aquests fets.

D'altra banda, els recursos estilístics es classifiquen tambéhabitualment per la seva intencionalitat, com a recursos de logos, d'ethoso de pathos. La majoria d’ells ja han estat exemplificats.

Els recursos de logos apel·len a la raó, com l'entimema, el sil·logisme,l'etiologia o la proectesi.

Els de l'ethos apel·len a la credibilitat, com l'anamnesi o la lítote. Els del pathos als sentiments i passions comunes, a les respostesemocionals, com l'admonitio.

El nombre de figures estilístiques és molt i molt elevat, ja que han anatproliferant amb el temps, segons els múltiples manuals retòrics que s'hananat desenvolupant, que han anat donant noms específics a imatges irecursos cada cop més concrets. Aquí només s'han il·lustrat potser les mésconegudes i més evidents.

27