Tipitaka / Sutta Pitaka / Khuddaka / Dhammapada L'Ensenyança de Buda

Tipitaka / Sutta Pitaka / Khuddaka / Dhammapada

L’Ensenyança de Buda

Capítol I

Versos bessons

1. La condició humana està dirigida per la ment, predomina en ella la ment,

està feta de ment. Si un parla o actua amb ment perversa, la desgracia el

segueix com la roda de la carreta segueix els passos del bou.

2. La condició humana està dirigida per la ment, predomina en ella la ment,

està feta de ment. Si un parla o actua amb ment pura, la felicitat el

segueix com la seva ombra que mai l’abandona.

3. Em va insultar, em va colpejar, em va vèncer, em va robar. No

s’exhaureix l’agressivitat d’aquells que guarden aquests sentiments de

rancúnia.

4. Em va insultar, em va colpejar, em va vèncer, em va robar. S’exhaureix

l’agressivitat d’aquells que no guarden aquests sentiments de rancúnia.

5. Mai en aquest mon els odis s’exhaureixen amb l’odi; s’exhaureixen amb

la benevolència: aquesta és una llei eterna.

6. Els altres no saben que en aquest mon hem de controlar-nos; s’exhaureix

la dissensió en aquells que si ho saben.

7. Al qui viu buscant el plaer, descontrolat en els seu sentits, immoderat en

el menjar, indolent i amb escassa energia, a aquest el doblega Mara, com

el vent doblega un arbre dèbil.

8. Al qui viu sense buscar el plaer, ben controlat en els seu sentits, moderat

en el menjar, ple de fe i increbantable energia, a aquest no el doblega

Mara, com el vent no doblega una muntanya de roca.

9. Aquell que sense haver-se alliberat de les impureses, mancat de velocitat

i autocontrol, vesteixi el mantell color safrà, aquest no és digne del

mantell color safrà.

10. Però aquell, que ben aposentat en els preceptes de la disciplina moral,

proveït de veracitat i autocontrol, ha llençat de si les impureses, aquest si

és digne del mantell color safrà.


11. Aquells que consideren que hi ha realitat en allò irreal i els que veuen

irrealitat en allò real, nodrits de falses idees, no arriben mai a la realitat.

12. Però els que jutgen allò real com a real i allò irreal com a irreal, aquests,

nodrits d’idees vertaderes, si arriben a la realitat.

13. Com la pluja penetra en una casa mal ensostrada, així la passió penetra

en una ment indisciplinada.

14. Com la pluja no penetra en una casa ben ensostrada, així la passió no

penetra en una ment ben disciplinada.

15. El qui actua mal sofreix en aquest mon, sofreix en l’altre, sofreix en

ambdós mons; sofreix, es tortura veient allò impur de les seves accions.

16. El qui actua bé gaudeix en aquest mon, gaudeix en l’altre mon, gaudeix

en ambdós mons; gaudeix, s’alegra veient la puresa de les seves accions.

17. El qui actua mal es turmenta en aquest mon, es turmenta en l’altre, es

turmenta en ambdós mons; es turmenta pensant: He fet una mala acció, i

es turmenta més a l’arribar a un estat de mísera existència.

18. El qui actua bé gaudeix en aquest mon, gaudeix en l’altre mon, gaudeix

en ambdós mons; gaudeix pensant: he fet una bona acció; i gaudeix més a

l’arribar a un estat de feliç existència.

19. L’home desidiós, per molt que reciti el Tipitaka, si no compleix els seus

preceptes, com un vaquer que compta vaques alienes, no participa de la

vida contemplativa.

20. Però aquell qui viu d’acord amb l’Ensenyança, havent eliminat el desig,

l’odi i l’error, dotat del vertader coneixement, amb la seva ment ben

alliberada, sense res que el lligui a aquest mon o a l’altre, aquest, per poc

que reciti el Tipitaka, participa de la vida contemplativa.


Capítol II

L’estat d’alerta i vigilància

21. L’estar alerta i vigilant és el camí cap a la immortalitat, la desídia és el

camí cap a la mort; els que estan alertes i vigilants no moren, els que són

desidiosos són com els morts.

22. Els savis en vigilància, coneixent això de forma clara, es delecten en

l’estat d’alerta i vigilància, gojosos en el regne dels nobles.

23. Els que constantment estan dedicats a la meditació, perseverants i

esforçadament constants, conquereixen, savis, el nirvana, insuperat estat

de perfecta pau.

24. S’incrementa la gloria d’aquell que és enèrgic i està compenenetrat

d’autoconsciència, de conducta pura, d’actes reflexius, autocontrolat, que

viu segons l’Ensenyança, alerta i vigilant.

25. Mitjançant la seva energia, el seu autocontrol i autodomini, mitjançant el

seu estat d’alerta i vigilància, el savi s’ha de fer una illa que no el

submergeixi en el corrent.

26. Els homes necis i feixucs s’entreguen a la indolència; el savi cuida el seu

estat d’alerta i vigilància com el seu millor tresor.

27. No us entregueu a la indolència ni a la intimitat dels plaers de la

sensualitat, doncs el que medita alerta i vigilant assoleix la felicitat.

28. Una vegada que el savi, amb el seu estat d’alerta i vigilància, ha llençat de

si la desídia, pujant-se a la torre de la saviesa, contempla llavors, lliure de

pena, el dolorós gènere humà; contempla, savi, els ignorants, com qui des

del cim d’una muntanya contempla els que estan al fons de la vall.

29. Alerta i vigilant entre els desidiosos, totalment despert entre els

adormits, avança el savi deixant-los enrere, com el cavall ràpid a un

cavall sense forces.

30. Per alerta i vigilant, el Generós assolí la primacia entre els déus; ells lloen

l’estar alerta i vigilant, sense parar critiquen la indolència.

31. El monjo que es complau en estar alerta i vigilant, que veu un perill en la

desídia, va com el foc cremant els seus lligams, dèbils o forts.


32. El monjo que es complau en estar alerta i vigilant, que veu un perill en la

desídia, ja no pot decaure; està a prop del nirvana.


Capítol III

La ment

33. El savi adreça la seva ment, vacil·lant i inestable, difícil de retenir, difícil

de refrenar, com el qui fa fletxes adreça una fletxa.

34. Com un peix llençat a la platja, tret de l’aigua, la seva llar, així s’agita la

nostra ment per escapar del poder de Mara.

35. Cosa bona és el control de la ment, difícil de refrenar, voluble, que vola al

seu capritx; la ment controlada aporta felicitat.

36. Cuidi el savi la seva ment, imperceptible, subtil, que vola al seu capritx; la

ment vigilada aporta felicitat.

37. Els qui controlen la seva ment, que vola lluny, solitària, incorpòria i que

s’amaga en un lloc recòndit, aquells s’alliberen de les cadenes de Mara.

38. No arriba a la seva complerta realització el coneixement d’aquell de ment

inestable, de vacil·lant serenitat, que desconeix la vertadera Ensenyança.

39. No existeix por per aquell qui està despert, amb el seu pensament lliure

de sensualitat, amb la seva ment lliure d’agitacions, més enllà d’allò bo i

d’allò dolent.

40. Coneixent que aquest cos és fràgil com un càntir, fent de la seva ment una

ciutadella, lluiti un contra Mara amb l’arma del coneixement; protegeixi

la seva conquesta; lliure de tot lligam.

41. Aviat, realment, aquest cos jaurà per terra, llençat, sense vida, com un

tronc inútil.

42. Qualsevol cosa que un enemic pugui fer-li al seu enemic, o un rival al seu

rival, quelcom encara pitjor que això pot fer una ment mal dirigida.

43. Qualsevol cosa que puguin fer el pare i la mare o els altres parents,

quelcom encara millor que això pot fer una ment ben dirigida.


Capítol IV

Les flors

44. Qui conquerirà aquesta terra, el mon de Yama i dels déus? Qui ha de

trobar fàcilment el ben predicat camí de l’Ensenyança que és com una

flor?

45. El deixeble de Buda conquerirà la terra, el mon de Yama i el dels déus; el

deixeble de Buda, hàbilment, trobarà el ben predicat camí de

l’Ensenyança que és com una flor.

46. Coneixent que aquest cos té la consistència de la escuma, comprenent

que és igual que un miratge, trencant els dards florits de Mara, pot un

posar-se fora de l’abast de la mirada del rei de la mort.

47. Com un gran corrent s’emporta l’adormit llogarret, així la mort va

emportant-se a l’home que té la seva ment posseïda pel desig, ocupat en

recollir flors.

48. La mort s’apodera de l’home la ment del qual està encadenada, ocupat en

recollir flors, insaciable en els seus desitjos.

49. Com una abella se’n va, després de prendre el pol·len, sense danyar la flor

ni el seu color ni el seu perfum, de la mateixa manera al llogarret ha de

comportar-se el savi.

50. Consideri un, no allò dolent fet pels altres ni allò que els altres han fet o

no han fet, sinó el que un mateix fa o no fa.

51. Com una bella flor, plena de color però sense perfum, així és estèril la

paraula bella del qui actua conforme a ella.

52. Com una bella flor, plena de color i amb perfum, així és fecunda la

paraula bella del qui actua conforme a ella.

53. Com amb un munt de flors pot un fer-se molts rams de flors, així han de

ser fetes moltes bones accions per l’home des que naix

54. No va contra el vent el perfum de la flor -sàndal, tagara, malika-; va

contra el vent la fragància dels bons. L’home bo omple amb la seva

fragància totes les regions.

55. El sàndal, el tagara, la flor de lotus o el gessamí; superior als seus

perfums és la fragància de la conducta noble.


56. Dèbil és el perfum del tagara i del sàndal; però la fragància dels bons es

difon sense igual fins i tot entre els déus.

57. Mara no troba el rastre d’aquells de conducta noble, que viuen alertes i

vigilants i que gràcies al perfecte coneixement han trobat l’alliberament.

58. Com un lotus pot nàixer bell i suaument perfumat en un munt

d’escombraries llençades en algun camí,

59. així, entre els homes comuns i ignorants, que són com escombraries,

resplendeix, gràcies al seu coneixement, el deixeble del perfecte

il·luminat.


Capítol V

El neci

60. Llarga és la nit per aquell que està despert, llarg és una llegua pel que està

cansat, llarg és el cicle de l’existència pels ignorants que desconeixen la

vertadera doctrina.

61. Si un en el seu camí no troba a algú millor o igual a si mateix, que llavors

continuï sol el seu camí amb resolució: amb el neci no hi ha amistat

possible.

62. El neci es preocupa: els meus fills, la meva riquesa. Un mateix no és d’un

mateix, com ho seran els fills?, com ho serà la riquesa?

63. L’ignorant que coneix la seva ignorància és en això un savi; l’ignorant que

es creu savi, aquest si és ignorant.

64. Encara que l’ignorant s’associï amb el savi tota la seva vida, no capta

l’Ensenyança, com no capta la cullera el gust de la sopa.

65. Però si un home intel·ligent s’associa encara que sigui un moment amb el

savi, ràpidament capta l’Ensenyança, com la llengua el gust de la sopa.

66. Els necis i ignorants es comporten amb si mateixos com un enemic, fent

coses perverses, d’amarg fruit.

67. No és bona l’acció que un es dol d’haver fet, el fruit de la qual recull un,

lamentant-se, amb el rostre banyat per llàgrimes.

68. Però és bona l’acció que un no es dol d’haver fet, el fruit de la qual recull

un, content i gojós.

69. Com la mel considera l’ignorant la seva mala acció, mentre ella no

madura; quan madura, el dolor li arriba.

70. Encara que mes rere mes s’alimenta únicament amb allò que cap en la

punta d’una fulla, no val l’ignorant ni la més petita part d’aquells que han

sospesat bé l’Ensenyança.

71. Una mala acció no es desprèn immediatament, com la llet; cremant com

un foc cobert de cendres, no abandona al neci.

72. Allò que el neci ha aprés és per a la seva pròpia desgracia; mata allò que

hi ha en ell de bo, causant la seva ruïna.


73. El neci desitja una indeguda reputació, el respecte dels monjos,

l’autoritat en els convents i l’homenatge dels estranys.

74. Coneguin tots la meva acció, els caps de família i els mendicants,

depenguin de mi en tot, en allò que han de fer i en allò que no han de fer,

així pensa el neci i el seu desig i orgull augmenten.

75. Un és el camí de la riquesa, altre el camí que condueix al nirvana. Havent

aprés això, que el monjo, deixeble de Buda, no gaudeixi dels honors,

practiqui el no aferrament.


Capítol VI

El savi

76. Si trobes a un home intel·ligent que et descobreixi les teves faltes i et

reprèn, associa’t amb aquest savi: és un descobridor de tresors. A qui

s’associa a una persona així, li va millor i no pitjor.

77. Si reprèn, si aconsella, si allunya d’allò dolent, té l’estimació dels bons i

l’antipatia dels dolents.

78. No t’associïs a mals amics, no t’associïs a homes que res no valen;

associa’t amb els millors.

79. El savi gaudeix sempre en l’Ensenyança mostrada pels Nobles. Absorbint

l’Ensenyança viu feliç, amb la seva ment serena.

80. El que caven sèquies encaminen l’aigua; els fletxers adrecen la fletxa; els

fusters, la fusta; els savis es dominen a si mateixos.

81. Com la roca compacta no tremola amb el vent, així el savi no es commou

ni en el reprotxe ni en la lloança.

82. A l’escoltar l’Ensenyança els savis es tornen serenos, com llacs profunds,

tranquils i cristal·lins.

83. En tota circumstància l’home bo practica la renúncia i no diu coses

inspirat pel desig del plaer; el savi no s’altera quan la felicitat li arriba o la

desgracia li arriba.

84. No desitgi fills ni riqueses ni regnes, ni pensant en si mateix ni pensant

amb altres; no desitgi el seu propi èxit amb una conducta injusta; faci

seva la disciplina moral, faci seu el coneixement; segueixi l’Ensenyança.

85. Pocs són els homes que han assolit l’altra vora; els altres romanen en

aquesta vora.

86. Però aquells que, una vegada predicat l’Ensenyança, actuen d’acord amb

l’Ensenyança, aquests aniran més enllà del domini de la mort, tan difícil

de superar.

87. Abandonant la conducta fosca el savi ha d’aplicar-se en la conducta

lluminosa. Sortint de la seva llar per assumir la condició dels que no

tenen llar, en la soledat, en la qual no existeix el plaer,


88. busqui allà la seva felicitat. Deixant de costat el delit sensual, mancat de

tot, el savi es purifiqui a si mateix de les impureses de la ment.

89. Aquells la ment dels quals està ben disciplinada en els elements

constitutius de la il·luminació, que gaudeixen en l’abandonament dels

seus lligams i estan lliures d’aferrament, lúcids i amb les impureses de la

seva ment destruïdes, aquells s’han emancipat en aquest mon.


Capítol VII

L’arhant

90. No existeix sofriment pel que ha arribat a la fi del camí i s’ha posat fora

de l’abast dels pesars, que s’ha alliberat del tot i que ha trencat tots els

seus lligams.

91. Compenetrats d’autoconsciència, abandonant les seves cases; no es

satisfan amb la vida de la llar: com cignes que abandonen els llacs, ells

deixen, un rere altre, els sostres que els han donat refugi.

92. Com el rastre de les aus en el cel, així és difícil de seguir el rastre

d’aquells que res no guarden, que mengen moderadament, el domini dels

quals és l’alliberament incondicionat i buit.

93. Com el rastre de les aus en el cel, així és difícil de seguir el rastre d’aquell

que ha destruït les impureses de la ment, indiferent al menjar, el domini

del qual és l’alliberament incondicionat i buit.

94. Fins i tot els déus envegen a aquell que ha eliminat de si l’orgull, que està

lliure de les impureses de la ment i els sentits del qual, com cavalls ben

controlats, han assolit la calma.

95. Un home així tot ho suporta, com la terra; en els seus vots és ferm com

un columna; és com un llac, lliure de fang: per a ell no existeix el cicle de

l’existència.

96. Serena és la ment, serena la paraula, serena l’acció d’un home així, que,

gràcies al perfecte coneixement, s’ha alliberat i s’ha asserenat.

97. L’home que ja no necessita la fe i ha arribat al coneixement d’allò no

creat, que ha tallat tot vincle, ha destruït tota ocasió de bé i de mal i ha

eliminat de si tot desig, aquest, realment, és un home superior.

98. On sigui que els savis visquin, en un llogarret o al bosc, en la vall o a la

muntanya, aquest és un lloc meravellós.

99. Deliciosos són els boscos; allà no gaudeix la gent, però gaudeixen els que

estan lliures de passions, doncs no busquen plaers.


Capítol VIII

Els milers

100. Més val una sola paraula carregada de sentit moral que al ser escoltada

assereni, que mil discursos de paraules buides.

101. Més val un sol vers que al ser escoltat assereni, que mil versos de

paraules buides.

102. Més val un sol vers que parli de l’Ensenyança que al ser escoltat asserena,

que cent versos de paraules buides que un digui.

103. Entre aquell que en un combat derrota a un milió d’homes i el qui venç a

un sol, a si mateix, aquest reportà major victòria.

104. La conquesta d’un mateix, en l’home que s’ha dominat i actua sempre

autocontrolat, val més que la conquesta d’altres homes.

105. Ni un déu, ni un músic celestial, ni Mara juntament amb Brahma

podrien transformar en derrota la victòria d’un home semblant.

106. Si oferís sacrificis mil vegades cada mes, durant cent anys, i tan sols per

un moment honorés a un que s’ha disciplinat a si mateix, valdria més

aquest homenatge que aquells sacrificis que han durat un segle.

107. Si durant un segle, al bosc, adorés el foc i tan sols per un moment

honorés a un que s’ha disciplinat a si mateix, valdria més aquest

homenatge que aquell sacrifici que ha durat un segle.

108. És millor l’homenatge que s’ofereix a aquells homes que segueixen el

recte camí: no valen la seva quarta part tots els sacrificis i les ofrenes que

un faci en aquest mon durant un any buscant mèrit.

109. Quatre coses s’incrementen per aquell que ofereix sempre el degut

homenatge i respecta els seus majors: la vida i la bellesa, la felicitat i la

força.

110. Més val la vida de l’home bo i que medita, encara que duri tan sols un dia,

que la vida de l’home dolent i sense control, encara que duri cent anys.

111. Més val la vida de l’home savi i que medita, encara que duri tan sols un

dia, que la vida de l’home neci i sense control, encara que duri cent anys.


112. Més val la vida de l’home que s’esforça amb decisió, encara que duri tan

sols un dia, que la vida de l’home indolent i d’escassa energia, encara que

duri cent anys.

113. Més val la vida, encara que duri tan sols un dia, de l’home que pren

consciència de que tot naix i tot mor, que la vida, encara que duri cent

anys de l’home que no pren consciència de que tot naix i mor.

114. Més val la vida, encara que duri tan sols un dia, de l’home que té

consciència de l’estat que està més enllà de la mort, que la vida, encara

que duri cent anys, de l’home que no té consciència d l’estat més enllà de

la mort.

115. Més val la vida, encara que tan sols duri un dia, de l’home que coneix la

suprema Ensenyança, que la vida, encara que duri cent anys, de l’home

que no té consciència de la suprema Ensenyança.


Capítol IX

El mal

116. Apressi’s un en fer el bé, aparti la seva ment del mal; ja que si un fa

desidiosament el bé, és en el mal on la ment troba el seu delit.

117. Si un home arribés a fer el mal, que no torni a fer-ho una i altra vegada;

que no posi en el mal el seu delit; l’acumulació del mal produeix el

sofriment.

118. Si un home arribés a fer el bé, que ho faci una i altra vegada; que posi en

ell el seu delit; l’acumulació del bé produeix la felicitat.

119. Fins i tot el dolent posseeix la felicitat, mentre no madura la seva falta;

però quan madura, llavors el dolent es troba amb la desgràcia.

120. Fins i tot el bo pateix la desgràcia, mentre no maduren les seves bones

accions; però quan maduren, llavors el bo troba la felicitat.

121. No tingueu en menys cap acció mala pensant: Conseqüències no tindrà

per a mi. El càntir s’omple fins i tot amb l’aigua que cau gota a gota.

Encara que sigui acumulant-se poc a poc, el mal envolta el neci.

122. No tingueu en menys cap acció bona pensant: Conseqüències no tindrà

per a mi. El càntir s’omple fins i tot amb l’aigua que cau poc a poc, el bé

va envoltant el savi.

123. Com un mercader ric evita, quan va en petita caravana, un camí perillós o

l’home desitjós de viure evita el verí, així un ha d’evitar les males accions.

124. Amb la mà que no té ferida es pot collir el verí; aquest no penetra en ella;

mal no existeix per el qui no actua.

125. Com pols fina llençada contra el vent, el mal es torna contra el neci que fa

mal a un home innocent, pur i sense màcula.

126. Alguns es reencarnen en el si matern; els que actuen malament van a un

mon de sofriment; els bons, a un mon de felicitat; els que estan lliures

d’impureses de la ment assoleixen el parinirvana.

127. Ni a l’aire ni enmig de la mar ni dintre d’una cova de la muntanya es

troba aquell lloc on un, refugiant-se, podria escapar de la conseqüència

de les seves males accions.


128. Ni a l’aire ni enmig de la mar ni dintre d’una cova de la muntanya es

troba aquell lloc on un, refugiant-se, podria escapar de la mort.


Capítol X

La violència

129. Tots temen la violència, tots s’espanten de la mort. Pensant que tots

senten com tu, no matis, no facis matar.

130. Tots temen la violència, tots estimen la vida. Pensant que tots senten com

tu, no matis, no facis matar.

131. No assoleix la felicitat després de la mort aquell qui, buscant la seva

pròpia felicitat, fa sofrir amb violència a altres éssers que també desitgen

la felicitat.

132. Assoleix la felicitat després de la mort aquell qui, al buscar la seva

felicitat, no fa sofrir amb violència a altres éssers que també desitgen la

felicitat.

133. No diguis paraules rudes: aquell al qui tu increpes hauria de contestar-te

de la mateixa manera. Les paraules aïrades són causa de dolor: hauràs de

pagar per elles.

134. Si com un gong trencat ja no vibres amb res, has assolit el nirvana,

l’ansietat no existeix per a tu.

135. Com un pastor, amb el seu propi pal, porta les seves vaques cap a la

praderia, així la vellesa i la mort s’emporten la vida dels homes.

136. L’ignorant no s’adona de que està actuant malament; neci, els seus propis

actes el van consumint com el foc.

137. Aquell qui amb violència fa mal a persones bones i pacífiques, molt aviat

es veu precipitat a algun d’aquests deu mals:

138. terribles sofriments, maltractaments, trencadissa d’algun membre o una

greu malaltia o trastorn de la ment;

139. dificultats amb el rei o alguna infame calumnia, la pèrdua dels seus

parents o la destrucció de les seves riqueses;

140. o també el foc ardent crema la seva casa. Després de la seva mort el neci

cau en algun mon de sofriment.


141. Ni el caminar despullat ni les trenes ni el fang ni el dejú ni el tenir la terra

com a llit ni la brutícia i el greixum, ni l’adoptar una postura incòmode

purifiquen a l’home que no ha vençut els seus dubtes.

142. Si un ha arribat a conquerir la clam, seré, amb autocontrol i autodomini,

porta una vida de puresa i ha deixat de costat la violència cap a tots els

éssers, encara que estigui ple de ornaments i vestits, aquest és un

braman, aquest és un asceta, aquest és un monjo.

143. En aquest mon, ni tan sols l’home que es reprimeix per un sentiment de

decència es lliura de la critica, com un bon cavall es lliura del fuet.

144. Com un bon cavall estimulat pel fuet, sigueu decidits i entusiastes; amb

fe, disciplina moral i energia, concentració de la ment i coneixement de

l’Ensenyança, plens de saviesa i bona conducta, i compenetrats

d’autoconsciència, us lliurareu d’aquest gran sofriment.

145. Els qui caven sèquies encaminen l’aigua; els fletxers adrecen la fletxa, els

fusters la fusta; es dominen a si mateixos els que són estrictes amb el

compliment de les exigències que s’han imposat.


Capítol XI

La vellesa

146. Quin riure pot haver, quina alegria en un mon que sense parar es

consumeix? Envoltats de tenebres no buscareu una llum?

147. Observa aquesta guarnida ombra, coberta de ferides, composada per

múltiples elements, sotmesa a la malaltia, plena de fantasies i que en cap

moment té estabilitat.

148. Aquest cos esgotat i feble, vertader niu de malalties, es desfà, és una

massa pútrida; la mort és la fi de la vida.

149. Quin plaer pot haver quan un veu aquests ossos blancs llençats per terra

com fruits a la tardor?

150. Ciutadella feta d’ossos, recoberta de sang i carn, on la vellesa i la mort,

l’orgull i la hipocresia s’han establert.

151. Envelleixen els bigarrats carruatges reials; envelleix també el cos; però la

doctrina dels bons no envelleix; els bons la transmeten als bons.

152. L’home poc instruït envelleix com el bou: les seves carns augmenten, no

augmenta la seva saviesa.

153. He passat per tota una sèrie de múltiples naixements, buscant sense

descobrir-lo al qui construeix la casa: dolorós és nàixer i nàixer una i

altra vegada.

154. Tu que construeixes la casa!, t’he descobert, no em faràs un nova casa,

totes les teves bigues han estat trencades i el sostre destruït; la meva

ment s’ha desfet de tot allò que produeix l’existència i ha assolit la

destrucció dels desitjos.

155. No portaren una vida de puresa ni acumularen bens en la seva joventut, i

ara es consumeixen com velles garses en una llacuna sense peixos.

156. No portaren una vida de puresa ni acumularen bens en la seva joventut, i

ara jeuen, com arcs ja gastats, enyorant el passat.


Capítol XII

Un mateix

157. Si es considera a si mateix com quelcom valuós, llavors que es protegeixi

bé, que es vigili. Passi en vetlla el savi una de les tres guàrdies de la nit.

158. Que el savi primerament s’afirmi a si mateix en allò que és convenient, i

no es contamini; i que després aconselli a un altre.

159. Si actua amb ell mateix com aconsella els altres, si s’ha controlat a si

mateix, podrà llavors controlar a altres. Un mateix és realment difícil de

dominar.

160. Un mateix es protegeix a un mateix. Qui més ho podria fer? El qui està

ben autocontrolat assoleix amb això una protecció que no és fàcil de

trobar.

161. Com un diamant desfà a una joia feta de pedra, així desfà al savi el mal

que ell mateix fa, d’ell nascut, en ell originat.

162. El qui actua malament de forma constant es redueix a si mateix a l’estat

en el qual voldria veure’l el seu enemic, a l’estat al qual l’enfiladissa

redueix l’arbre Sala.

163. Fàcil és fer allò dolent i perniciós per a un mateix; summament difícil,

allò bo i saludable.

164. El neci, que acollint-se a equivocades doctrines critica el missatge dels

nobles arhants que viuen conforme a l’Ensenyança, produeix, com el

bambú, fruits per a la seva pròpia destrucció.

165. Un mateix fa el mal, un mateix es corromp, un mateix deixa de fer el mal,

un mateix es purifica; puresa i corrupció existeixen per un mateix, ningú

pot purificar a un altre.

166. No descuidi el seu propi bé, pel bé aliè per molt gran que sigui; havent

captat allò que és el seu propi bé.


Capítol XIII

El mon

167. No s’ha d’adoptar una conducta innoble, ni viure sotmès a la desídia; no

s’ha de seguir una doctrina errònia ni donar força a allò mundà.

168. Un s’ha d’esforçar i no ser desidiós; un ha de practicar la doctrina; el que

practica la doctrina viu feliç en aquest mon i en qualsevol altre.

169. S’ha de practicar bé la doctrina; no s’ha de practicar-la malament; el que

practica la doctrina viu feliç en aquest mon i en qualsevol altre.

170. El rei de la mort no veu a aquell que considera el mon com una bombolla,

que el considera com un miratge.

171. Veniu, contempleu aquest mon bigarrat com un carruatge reial; en ell els

necis estan enfonsats; aferrament a ell no tenen els savis.

172. Aquell qui havent estat abans desidiós, deixa després de ser-ho, aquest

il·lumina aquest mon com la lluna que s’ha alliberat dels núvols.

173. Aquell la mala acció del qual és coberta per una bona, aquest il·lumina

aquest mon com la lluna que s’ha alliberat dels núvols.

174. Cec és aquest mon; pocs són en ell els que hi veuen clar; excepcional és el

que vola cap als cels com un ocell que s’ha alliberat de la ret.

175. Els cignes van per la senda del sol, amb el seu poder màgic poden volar;

els savis escapen del mon derrotant a Mara i el seu exèrcit.

176. No hi ha mal que no s’atreveixi a fer l’home que ha transgredit aquella llei

que és única, que falta a la veritat, que rebutja la idea d’un altre mon.

177. Els mesquins no van al mon dels déus, els necis no elogien la generositat,

però el savi gaudeix amb la generositat i per això és feliç en l’altre mon.

178. Fruit millor que l’absolut domini de la terra, que l’obtenció del cel i que la

sobirania sobre tots els mons, és l’entrar en el corrent.


Capítol XIV

El Buda

179. Per quins mitjan podríeu atraure al Buda l’horitzó del qual no té límits i

que no deixa empremta; la conquesta del qual no es pot perdre i la

victòria del qual ningú en aquest mon pot assolir?

180. Per quins mitjans podríeu atraure al Buda l’horitzó del qual no té límits i

que no deixa empremta; en qui no existeix ni passió ni desig que,

envoltant-lo en les seves rets, puguin arrossegar-lo a qualsevol lloc?

181. Fins i tot els déus envegen els qui han arribat a la il·luminació,

compenetrats d’autoconsciència i decidits en la meditació, savis i gojosos

en la pau de la renúncia.

182. Difícil és obtindre la condició humana, difícil la vida dels homes, difícil és

tenir la sort d’escoltar la vertadera Ensenyança, difícil és l’aparició d’un

buda.

183. El no fer cap mal, la realització del bé, la purificació de la pròpia ment:

aquest és el missatge dels budes.

184. Suprem ascetisme és el suportar i la fortalesa. Allò suprem anomenen els

budes al nirvana. El qui marxà de casa seva per portar la vida mendicant

no per això és un monjo, si malmet, si mortifica a altres.

185. Abstenir-se de vituperi, abstenir-se de fer mal, l’auto domini d’acord amb

els preceptes de la comunitat budista, la moderació en el menjar, una

vida solitària i dedicar-se a la concentració: aquest és el missatge dels

budes.

186. Ni amb una pluja de monedes d’or es satisfan les passions; escàs és el seu

delit i produeixen sofriment; el que així ho ha comprés és un savi.

187. El deixeble del perfectament il·luminat no troba delit ni tan sols en els

plaers celestials; gaudeix en la destrucció del desig.

188. Impulsats per la por dels homes busquen refugi en les muntanyes, en els

boscos, en els monestirs, en els arbres i monuments sepulcrals.

189. Aquests no són refugi segur, no són el millor refugi; acollint-se a aquests

refugis no s’allibera un dels sofriments.


190. Però el que ha buscat refugi en el Buda, en la Doctrina i en la Comunitat,

aquest veu amb destre coneixement, les Quatre Nobles Veritats:

191. el sofriment, l’origen del sofriment, l’acabament del sofriment i el Noble

Òctuple Sender que condueix a l’acabament del sofriment.

192. Aquest és realment el refugi segur, és el suprem refugi; recorrent a aquest

refugi un s’allibera de tot sofriment.

193. Difícil és trobar un home de qualitat; no naix en qualsevol lloc. La família

on tal savi naix està radiant de felicitat.

194. Produeix felicitat el naixement dels budes, produeix felicitat l’ensenyança

de la vertadera Doctrina, produeix felicitat la concòrdia en la Comunitat,

produeix felicitat l’austeritat dels seus membres quan viuen en concòrdia.

195. Aquell qui honora els budes venerables o els seus deixebles que han

vençut els obstacles i han superat el dolor i les queixes,

196. aquell qui honora els homes així, lliures de desitjos i lliures de temors;

ningú en aquest mon pot calcular el seu mèrit.


Capítol XV

La felicitat

197. Visquem feliços, lliures d’agressivitat entre els agressius; entre els homes

agressius romanguem lliures d’agressivitat.

198. Visquem feliços, lliures d’inquietud entre els inquiets; entre els homes

inquiets romanguem lliures d’inquietud.

199. Visquem feliços, lliures de cobdícia entre els cobdiciosos; entre els homes

cobdiciosos romanguem lliures de cobdícia.

200. Visquem feliços, mancats de tot; ens nodrirem d’alegria com els déus

radiants.

201. Vencent origina un odis; vençut, viu un afligit; despreocupant-se de

victòries i derrotes, viu un serè i feliç.

202. No existeix foc com la passió; no existeix misèria com l’odi; no existeixen

mals com els elements que constitueixen l’existència; no existeix felicitat

superior a la serenitat.

203. La fam és la pitjor molèstia; les coses condicionades són la pitjor

desgràcia; coneixent això, realment, el nirvana és la suprema felicitat.

204. La salut és la millor protecció; la satisfacció és el millor bé; la confiança

mútua, el millor parentiu i el nirvana la suprema felicitat.

205. Bevent el nèctar de la soledat i el nèctar de la calma, bevent el nèctar de

l’alegria que emana de l’Ensenyança, s’allibera un de l’angoixa i s’allibera

del mal.

206. Veure a persones nobles és profitós i és profitós conviure amb elles;

apartant-se dels necis pot un viure sempre feliç.

207. Al qui s’ajuntà amb un neci per molt temps li pesa; tractar amb necis és

sempre desagradable, com tractar amb un enemic; però és agradable

tractar amb un savi, com tractar amb amics.

208. Com la lluna s’acull a les seves constel·lacions, acolliu-vos al savi,

intel·ligent i culte, pacient, que compleix amb els seus deures, noble, bo i

sagaç.


Capítol XVI

Allò estimat

209. El qui s’entrega a la dispersió i no s’entrega a la concentració, renunciant

al seu vertader bé, àvid d’estimació, aquell enveja al qui concentra la seva

atenció en si mateix.

210. Estigues al marge d’afectes i aversions; l’absència d’allò estimat és

dolorosa, també ho és la presència d’allò que no es vol.

211. Per això, no feu a res objecte de la vostra estimació, doncs la pèrdua

d’allò que s’estima és dolorosa; no existeixen llassos en aquells pels qui

res no és objecte d’amor o antipatia.

212. D’allò que un estima brota el dolor, d’allò que un no estima brota la por;

no existeix dolor pel qui està lliure d’afecte, menys encara existeix la por.

213. De l’afecte brota el dolor, de l’afecte brota la por; no existeix dolor pel qui

està lliure d’afecte, menys encara existeix la por.

214. De l’aferrament brota el dolor; de l’aferrament brota la por; no existeix

dolor pel qui està lliure d’aferrament, menys encara existeix la por.

215. De l’amor brota el dolor, de l’amor brota la por, no existeix dolor pel qui

està lliure d’amor, menys encara existeix la por.

216. Del desig brota el dolor, del desig brota la por; no existeix dolor pel qui

està lliure de desig, menys encara existeix la por.

217. La gent sent estimació pel qui posseeix disciplina moral i agut

discerniment, que no s’aparta de l’Ensenyança, diu la veritat i s’ocupa

d’allò que li pertoca.

218. Que l’home es senti atret per allò que no pot ser definit; estigui embegut

de raó; tingui la seva ment deslligada dels plaers: d’un home així es diu

que remunta el corrent.

219. Parents, amics i companys acullen amb alegria al qui després d’estar llarg

temps absent de casa seva, retorna de lluny sa i estalvi;

220. de la mateixa manera, al qui ha realitzat accions meritòries, quan marxa

d’aquest a un altre mon, les seves bones accions el reben com els parents

a l’ésser estimat que retorna.


Capítol XVII

La ira

221. Allunyi de si la ira, allunyi de si l’orgull, superi tot lligam. Al qui no sent

aferrament per allò que té nom i forma, al qui no té res, a aquest els

sofriments no l’assalten.

222. Aquell qui refrena la ira que en ell brota, com es refrena un cotxe que es

descontrola, a aquest si l’anomeno jo cotxer; els altres únicament

sostenen les regnes.

223. Venci a la còlera amb afabilitat, venci al dolent amb la bondat, venci al

mesquí amb la generositat, amb la veritat al mentider.

224. Digui la veritat; no s’enutgi; quan se li demani, doni encara que sigui una

mica: amb aquestes tres coses podria arribar a prop dels déus.

225. Els savis que a ningú fan mal i estan sempre amb el seu cos controlat

assoleixen l’estat inalterable: en arribar a ell jo no sofreixen.

226. Desapareixen les impureses de la ment en aquells qui estan sempre

desperts, que dia i nit s’estan disciplinant, que s’esforcen cap el nirvana.

227. Cosa vella és això, Atula, no és d’ara: critiquen el qui està assegut en

silenci, critiquen el qui parla molt, critiquen el qui parla poc. Ningú en el

mon es lliura de la critica.

228. No ha existit, no existirà ni existeix un home que únicament rebi

critiques o que únicament rebi elogis.

229. Aquell a qui els savis lloen, després de haver-lo observat molts dies, de

vida íntegra i prudent, concentrat en el coneixement i en la disciplina

moral,

230. moneda d’or del riu jambu, a aquest, qui pot criticar-lo? Els mateixos

déus el lloen, el mateix Brahma el lloa.

231. Domini la còlera del cos, estigui sempre amb el seu cos controlat;

abstenint-se de les accions dolentes, practiqui amb el seu cos la bona

conducta.

232. Domini la còlera de la paraula, estigui sempre amb la seva paraula

controlada; abstenint-se de les paraules dolentes, practiqui amb la seva

paraula la bona conducta.


233. Domini la còlera del pensament, estigui sempre amb el seu pensament

controlat; abstenint-se dels pensaments dolents, practiqui amb el seu

pensament la bona conducta.

234. Els savis estan controlats en el seu cos, controlats en la seva paraula,

controlats en el seu pensament, completament ben controlats.


Capítol XVIII

La impuresa

235. Ja estàs com una fulla pansida, ja han vingut a tu els missatgers de la

mort, ja estàs al llindar de la partida i encara no tens provisions pel

viatge.

236. Fes-te una illa per a tu mateix, esforça’t sense demora, sigues un savi;

amb les teves impureses expulsades i lliure de màcula arribaràs a

l’excelsa condició de noble.

237. La teva edat ja arriba a la seva fi, ja et trobes en presència de Yama, no hi

ha fonda per a tu en el camí i encara no tens provisions pel viatge.

238. Fes-te una illa a tu mateix, esforça’t sense demora, sigues un savi; amb

les teves impureses expulsades i lliure de màcula no t’enfrontaràs

novament al naixement i a la vellesa.

239. Com un argenter refina l’argent, així llenci de si el savi les impureses una

rere altra, poc a poc, minut a minut.

240. Al ferro el corroeix la impuresa que ell ha produït, que d’ell ha brotat; de

la mateixa manera al desmesurat les seves pròpies accions el condueixen

a un estat de mísera existència.

241. És màcula dels Mantres el no repetir-los; és màcula de les cases la

desídia; és màcula de la bellesa la peresa; és màcula del que vigila el

descuit.

242. És màcula de la dona la conducta dolenta; del que dona la mesquinesa;

màcula són els hàbits dolents en aquest mon i en l’altre.

243. La ignorància és la més gran de les impureses, la suprema impuresa;

lliurant-nos d’aquesta impuresa, sigueu purs, oh monjos!

244. La vida és fàcil de viure pel desvergonyit, descarat i atrevit, fanfarró,

petulant i impur.

245. Però és difícil de viure pel qui té sentit de la vergonya i busca sempre la

puresa, que no retrocedeix i és modest, de vida pura i intel·ligent.

246. Aquell qui en aquest mon destrueix la vida, diu falsedats, s’apodera d’allò

que no li és donat, fa seva la muller d’un altre,


247. i s’entrega a la beguda de licors i aiguardents, aquest enfonsa la seva arrel

en aquest mon.

248. Home, recorda això: la conducta mala no té fre; que la cobdícia i la

injustícia no et sotmetin per sempre al sofriment.

249. La gent dona segons la seva convicció, segons el seu grat; el monjo que

està disconforme amb el menjar i la beguda rebuts d’altres, aquest ni de

dia ni de nit pot concentrar-se en la meditació.

250. Però aquell que ha arrencat, extirpat, destruït en si aquest sentiment,

aquest, de dia i de nit, pot concentrar-se en la meditació.

251. No existeix foc com la passió, no existeix dimoni que es possessioni d’un

com l’odi, no existeix ret similar a l’error, no existeix correntia com el

desig.

252. Fàcil de veure és la falta aliena, difícil de veure la d’un mateix; un posa al

descobert les faltes dels altres, com posa al descobert la palla el que

tamisa el blat; un dissimula les pròpies faltes, com el jugador murri una

mala jugada.

253. Creixen les impureses de la ment en aquell que constantment està

observant les faltes alienes i s’encolereix amb elles; lluny està de la

destrucció de les impureses de la ment.

254. No queden restes a l’aire; no hi ha savi al marge de la vertadera

Ensenyança; la gent gaudeix amb allò que és obstacle al seu progrés

espiritual, els tathagates han superat tot obstacle.

255. No queden restes a l’aire; no hi ha savi al marge de la vertadera

Ensenyança; les coses condicionades no són eternes; pels budes no

existeix canvi.


Capítol XIX

L’estar dintre de l’Ensenyança

256. No està dintre de l’Ensenyança si irreflexivament estableix allò que és el

seu propi bé; és savi el que distingeix el bé i el mal.

257. El qui d’un mode suau, just i imparcial guia els altres, intel·ligent

protector de l’Ensenyança, es pot dir d’ell que està dintre de

l’Ensenyança.

258. No perquè parli molt és savi; el qui és serè i està lliure d’odis i de pors;

aquest pot ser anomenat savi.

259. No perquè parli molt és versat en l’Ensenyança; el qui no descuida

l’Ensenyança, el qui amb el seu cos realitza l’Ensenyança, encara que hagi

sentit parlar poc d’aquesta, aquest si és versat en l’Ensenyança.

260. No perquè tingui blanc el cap és un ancià; serà d’edat avançada, però es

pot dir que ha envellit en va.

261. Aquell en qui existeixen veritat i moralitat, la no violència, el domini de si

mateix i l’autocontrol, aquest savi i lliure d’impureses, pot ser anomenat

ancià.

262. No és bell un home únicament per la seva conversa o per la bellesa del

seu rostre, si és envejós, mesquí o murri.

263. Però aquell que ha arrancat, extirpat, destruït en si aquests sentiments,

savi, lliure de faltes, realment es pot dir d’ell que és bell.

264. No per tallar-se el cabell un és savi, com ho seria si no compleix els seus

vots, diu falsedats i està ple de desitjos i de cobdícia?

265. Però aquell qui rebutja completament les males accions, insignificants o

greus, per haver-les rebutjat, aquest pot ser anomenat savi.

266. No perquè demani almoina a altres és un monjo, no per això; ho és si ha

fet seva tota l’Ensenyança.

267. Però el qui està més enllà del bé i del mal, porta una vida de puresa i es

comporta en aquest mon amb discerniment, aquest pot ser anomenat

monjo.


268. No per guardar silenci un és savi, si s’és neci i ignorant; però el savi que

després de pesar-los com en una balança, escull allò bo

269. i evita allò dolent, aquest és un savi; per això justament és savi. Qui

coneix en aquest mon allò bo i allò dolent, aquest pot ser anomenat savi.

270. No és persona noble si fa mal a éssers vius, per abstenir-se de violència

cap a tots els éssers és anomenat noble.

271. Ni amb bones obres i cerimònies ni amb molt saber ni obtenint la

concentració o vivint solitàriament,

272. assoleixo jo la felicitat que produeix l’alliberament del desig i que no

coneix l’home comú. Tu, oh monjo!, estàs ple de confiança i malgrat tot

no has assolit la destrucció de les impureses de la ment.


Capítol XX

El camí

273. Entre els camins el millor és l’Òctuple Sender; entre les veritats, les

Quatre Veritats; entre els estats el millor és l’absència de passions, entre

els homes, el que posseeix discerniment.

274. Aquest és el camí, no existeix altre que porti a la purificació de la

intel·ligència; entreu en ell, així esquivareu a Mara.

275. Seguint aquest camí posareu fi a la desgracia; jo vaig ensenyar aquest

camí en el moment que vaig aprendre a arrencar l’agulló.

276. Vosaltres us heu d’esforçar; els budes són únicament mestres; els que

segueixen el camí i mediten es lliuren de les cadenes de Mara.

277. Quan, arribant al coneixement, veu que totes les coses condicionades són

no permanents, llavors es cansa del sofriment: és el camí de la

purificació.

278. Quan, arribant al coneixement, veu que totes les coses condicionades

produeixen sofriment, llavors es cansa del sofriment: és el camí de la

purificació.

279. Quan, arribant al coneixement, veu que totes les coses estan mancades

d’existència pròpia, llavors es cansa del sofriment: és el camí de la

purificació.

280. El qui no s’esforça quan s’ha d’esforçar, mentre és jove i fort, entregat en

canvi a la mol·lície, amb ment i voluntat deprimides, inactiu, aquest, per

indolent, no troba el camí de la saviesa.

281. Sigui controlat en la seva paraula, sigui controlat en la seva ment, sigui

incapaç de fer quelcom dolent amb el seu cos. Mantingui nets aquests

tres camins de la conducta, recorri el camí ensenyat pels savis.

282. De la concentració de la ment brota el coneixement; de la falta de

concentració, la destrucció del coneixement. Coneixent aquests dos

camins que condueixen el un a l’existència, l’altre a la no existència,

dirigeixis de tal manera que el seu coneixement s’incrementi.

283. Destruïu el bosc, no un arbre només; el perill naix del bosc: destruint

arbre i bosc, us lliurareu del bosc, oh monjos!


284. Com un xai mamador a la seva mare, així l’home està encadenat, mentre

no destrueix el desig per la dona, per petit que sigui.

285. Arrenca de tu l’amor de tu mateix com s’arrenca amb la mà un lotus de la

tardor. Dedica’t al camí que condueix a la pau, al nirvana que va ensenyar

el Buda.

286. Aquí romandré durant les pluges, aquí a l’estiu i a l’hivern, així pensa el

neci sense tenir en compte la mort.

287. Com una gran correntia s’emporta l’adormit llogarret, la mort va

emportant-se a l’home que, satisfet amb el seu bestiar i amb els seus fills,

té encadenada la seva ment.

288. El qui ha estat capturat per la mort no troba protecció ni en els seus fills

ni en el seu pare ni en parents ni propers.

289. Havent un captat aquesta veritat, netegi immediatament, savi i controlat

per la disciplina moral, el camí que porta cap el nirvana.


Capítol XXI

Temes diversos

290. Si un veu una gran felicitat que prové de l’abandonament d’una felicitat

petita, sensat, un ha d’abandonar la petita felicitat en seguida que vegi la

gran felicitat.

291. Aquell qui produint sofriment en altres busca la seva pròpia felicitat,

aquest, imbuït per això d’agressivitat, no s’allibera de l’agressivitat.

292. Descuiden allò que s’ha de fer, fan allò que no s’ha de fer; en ells,

petulants i descuidats, creixen les impureses de la ment.

293. Aquells que es mantenen firmament en un estat d’autoconsciència

aplicada al cos, aquests no fan allò que no s’ha de fer, fan sempre allò que

s’ha de fer. S’extingeixen les impureses de la ment en aquells que estan

compenetrats d’autoconsciència i auto percepció.

294. Després de matar la mare i el pare i els dos reis de la casta guerrera,

després de destruir el regne i el seu ministre, segueix el seu camí,

indiferent, el braman.

295. Després de matar la mare i el pare i els dos reis il·lustrats, i després de

matar com a cinquè a un tigre, segueix el seu camí, indiferent, el braman.

296. Els deixebles de Gotama estan sempre desperts, ben desperts; ells, dia i

nit, constantment, tenen consciència del Buda.


nit, constantment, tenen consciència de l’Ensenyança.


nit, constantment, tenen consciència de la Comunitat.

299. Els deixebles de Gotama estan sempre desperts, ben desperts; en ells

existeix dia i nit, constantment, autoconsciència aplicada al cos.

300. Els deixebles de Gotama estan sempre desperts, ben desperts; la seva

ment es complau, dia i nit, en la no violència.

301. Els deixebles de Gotama estan sempre desperts, ben desperts; la seva

ment es complau, dia i nit, en la meditació.


302. Es difícil gaudir en la dura vida del mendicant, la vida en la llar és difícil

de portar i penosa; la convivència amb els desiguals és desagradable; el

viatger està afligit per desgràcies. No sigui, doncs, viatger; alliberi’s així

del sofriment.

303. El qui té fe i disciplina moral, i gaudeix de prosperitat i gloria, és honrat

en qualsevol regió a on vagi.

304. Com les muntanyes nevades, els bons es distingeixen des de lluny; els

dolents passen inadvertits com fletxes llençades a l nit.

305. Complagui’s en l’extinció dels desitjos assegut a soles, dormint sol, anant

sol d’un lloca a un altre, infatigable, i conquerint-se, sol, a si mateix.


Capítol XXII

El mon de sofriment

306. El mentider cau en un mon de sofriment, i també aquell qui havent fet

quelcom diu que no ho ha fet; ambdós, després de la mort, tenen el

mateix destí, éssers de baixes accions.

307. Es comporten malament i no tenen autocontrol molts dels qui porten el

mantell safrà; dolents, per les seves males accions, renaixen en un mon

de sofriment.

308. El qui està mancat de disciplina moral i d’autocontrol millor faria en

menjar un tros de ferro bullint com la flama d’un foc que provar el

menjar que, com almoina, ha rebut d’altres.

309. L’home que, sense importar-li res, s’uneix amb la dona aliena, quatre

coses és allò que assoleix: demèrit, son intranquil·la, crítiques i a més un

mon de sofriments.

310. No s’uneixi l’home amb la dona aliena: únicament obtenen demèrit i

després de la mort un destí de sofriment; pel temor que tenen és curt el

seu plaer i sever el càstig que el rei li imposa.

311. Com una fulla de kusa mal agafada talla la mà, així la condició de savi

mal practicada arrossega cap el sofriment.

312. No poden produir bons fruits els actes mancats d’energia, els vots violats,

la falsa vida de puresa.

313. Si té que fer quelcom, que ho faci, que ho emprengui esforçadament,

doncs un savi mancat d’energia, més que qualsevol altra, derrama

impureses sobre si mateix.

314. Si quelcom va a ser mal fet, millor no fer-ho; allò que ha estat mal fet

turmenta després; si quelcom va a ser ben fet i si després de fer-ho no

hem de sentir remordiment, és millor fer-ho.

315. Com una ciutat fronterera és vigilada per dintre i per fora, de la mateixa

manera vigileu-vos a vosaltres mateixos. Que no es passi el moment

oportú; pateixen els qui l’han deixat passar, quan són entregats a un mon

de sofriment.


316. Els qui per haver adoptat un punt de vista erroni s’avergonyeixen d’allò

no vergonyós i no s’avergonyeixen d’allò vergonyós, aquests van un mon

de mísera existència.

317. El qui per haver adoptat un punt de vista erroni veuen perill on no hi ha

perill i no veuen perill on no n’hi ha, aquests vana a un mon de mísera

existència.

318. Els qui per haver adoptat un punt de vista erroni consideren que hi ha

falta on no hi ha falta i no veuen falta on hi ha falta, aquests van a un

mon de mísera existència.

319. Però els qui per haver adoptat el punt de vista just jutgen la falta com a

falta i allò que no és falta com que no ho és, aquests van a un mon de

felicitat.


Capítol XXIII

L’elefant

320. Com l’elefant resisteix en el combat a la fletxa llençada per l’arc, així jo, la

gent és dolenta, resistiré a les ofenses.

321. A l’elefant domesticat el fan desfilar en la processió; un elefant

domesticat condueix al rei; i és el millor entre els homes aquell qui,

autocontrolat, resisteix a les ofenses.

322. Més valen quan estan domesticats els elefants de grans ullals, les mules i

els cavalls Sindh de noble raça; més val l’home que s’ha controlat a si

mateix.

323. No és amb aquests vehicles com un podria arribar a aquella regió a la

qual no s’arriba; estant un mateix controlat, ben controlat i auto

controlant-se pot un assolir-la.

324. L’elefant anomenat Dhanapalaka, exsudant mada per les seves temples,

és irrefrenable; amarrat, no prova el menjar: té enyorança dels seus

boscos.

325. Quan un es golafre, mandrós i dormilega, i gaudeix rebolcant-se en el llit,

com un gran porc encebat de menjar, llavors un renaix una i altra vegada.

326. En altre temps la meva ment actuà al seu antull, segons el seu capritx,

com li plaïa; avui he de reprimir-la per complet, com un domador amb la

seva pica a l’elefant endurit.

327. Complagueu-vos en l’estat d’alerta i vigilància; vigileu la vostra ment;

sortiu del mal camí, com l’elefant del fang en el qual s’ha enfonsat.

328. Si un es troba a un amic intel·ligent, un company de noble conducta i

prudent, llavors, vagi amb ell, content i compenetrat d’autoconsciència,

superant totes les dificultats.

329. Si un no es troba un amic intel·ligent, un company de noble conducta i

prudent, llavors, visqui sol com un rei que abandona el seu regne després

de vençut; visqui sol, com un elefant salvatge al bosc.

330. És millor viure sol; no hi ha amistat possible amb el neci. Com un elefant

salvatge al bosc, visqui un sol, lliure de preocupacions, abstenint-se

d’accions innobles.


331. Cosa bona són els amics en un moment de necessitat; cosa bona és l’estar

satisfet de qualsevol forma; cosa bona és en el moment de morir el mèrit

acumulat; cosa bona és l’extirpació de tot sofriment.

332. Cosa bona és en aquest mon el respecte per la mare; cosa bona és també

el respecte pel pare; cosa bona és en aquest mon la condició de savi; cosa

bona és també la condició de braman.

333. Cosa bona és la disciplina moral fins la vellesa; cosa bona és la fe

firmament establerta; cosa bona és obtenir la saviesa; cosa bona és

abstenir-se de fer el mal.


Capítol XXIV

La set

334. Creix com una enfiladissa el desig de l’home que actua sense cura; com el

mono que en busca de fruita salta d’arbre en arbre, així aquest home

passa d’existència en existència.

335. Com l’herba birana regada per la pluja, així creixen els sofriments

d’aquell home a qui subjuguen el roí desig i l’aferrament a aquest mon.

336. Com les gotes d’aigua rellisquen de la fulla del lotus, així li van els

sofriments a aquell home que subjuga en aquest mon el roí desig, tan

difícil de superar.

337. Us saludo i això us dic a quants esteu aquí reunits: arrenqueu l’arrel del

desig, com arrenca l’herba birana el qui busca la seva perfumada arrel;

que Mara no us destrueixi una i altra vegada, com el torrent trenca el

jonc.

338. Així com torna a créixer l’arbre, encara que hagi estat tallat, si la seva

arrel quedà intacta i ferma, de la mateixa manera ressorgeix una i altra

vegada el sofriment mentre no hagi estat destruïda la predisposició cap el

desig.

339. La voluntat dominada per la passió arrastra com un torrent a l’home

d’errònia doctrina les trenta sis corrents del qual flueixen cabaloses i

plaentment.

340. Per totes parts flueixen els corrents i l’enfiladissa està sense parar

brotant; quan la veieu brotar, talleu la seva arrel amb el coneixement.

341. Els plaers de l’home són transitoris i escorredissos; els homes que estan

lligats al plaer i busquen el plaer estan sotmesos al naixement i a la

vellesa.

342. Els homes assetjats pel desig, inquiets, corren d’un costat a un altre, com

una llebre perseguida; encadenats per l’aferrament i els lligams cauen en

el sofriment, una i altra vegada, durant llarg temps.

343. Els homes assetjats pel desig, inquiets, corren d’un costat a un altre, com

una llebre perseguida; per aquesta raó llenci el monjo de si el desig

buscant la seva pròpia emancipació.


344. Mireu aquest home que havent-se alliberat del desig, lliure ja, s’entrega al

desig, es precipita cap a ell: assolí la seva llibertat i retorna a les seves

cadenes.

345. Els savis no anomenen cadena a la feta de cànem, de fusta o de ferro; a

l’afecte apassionat i vehement per pedres precioses i joies, fills i esposes,

346. a aquest l’anomenen sòlida cadena, cadena flexible, que arrastra amb el

seu pes i de la qual és difícil alliberar-se; trencant-la, marxen per portar

la vida mendicant, sense afectes, renunciant a la felicitat que sorgeix del

plaer sensual.

347. Els qui són esclaus de les seves passions es queden dintre del corrent que

ells mateixos fan, com l’aranya en la seva pròpia tela; creuant-la els savis

marxen, sense afectes, deixant enrere tot sofriment.

348. Sigues lliure en el passat, en el futur i en el present, posant-te més enllà

de l’existència; amb la teva ment completament alliberada no t’exposaràs

novament al naixement i a la vellesa.

349. Creix més la set del desig en l’home de fortes passions, que viu buscant el

plaer, que es deixa dominar per les seves fantasies; ell mateix enforteix

les seves cadenes.

350. Però aquell que es delit en l’apaivagament de les seves fantasies i medita

sobre allò repulsiu, compenetrat sempre d’autoconsciència, aquest si

destruirà, tallarà les cadenes de Mara.

351. El qui ha arribat a la perfecció, lliure de temor, sense desitjos ni

impureses, tallà les espines de l’existència; aquest és el seu últim cos.

352. El qui està lliure de desig i de cobdícia, i domina els Textos i la seva

interpretació, podria conèixer la col·locació de les síl·labes, les que van

abans i les que van després, és anomenat gran savi, gran home i es diu

d’ell que està en el seu últim cos.

353. Tot ho he conquerit, tot ho sé, no tinc aferrament cap a res; tot ho he

abandonat i, destruint el desig, m’he alliberat. Havent arribat al

coneixement per mi mateix, a qui assenyalaria com a mestre?

354. La donació de la doctrina supera tota donació; el sabor de la doctrina

supera tot sabor; el plaer que produeix la doctrina supera tot plaer; la

destrucció del desig venç tot sofriment.


355. Les riqueses acaben amb el neci, no amb els qui busquen l’altra vora; pel

seu desig de riqueses el neci es destrueix a si mateix, com si es tractés

d’un estrany.

356. La zitzània destrueix els camps, la passió a la humanitat; produeix per

això gran fruit allò que es dona als qui s’han alliberat de la passió.

357. La zitzània destrueix els camps, l’odi a la humanitat; produeix per això

gran fruit allò que es dona als qui s’han alliberat de l’odi.

358. La zitzània destrueix els camps, l’error a la humanitat; produeix per això

gran fruit allò que es dona als qui s’han alliberat de l’error.

359. La zitzània destrueix els camps, el desig a la humanitat; produeix per això

gran fruit allò que es dona als qui s’han alliberat del desig.


Capítol XXV

El monjo

360. Bo és l’auto domini en la vista, bo és l’auto domini en l’oïda, bo és l’auto

domini en l’oïda, bo és l’auto domini en l’olfacte, bo és l’auto domini en el

gust.

361. Bo és l’auto domini en el cos, bo és l’auto domini en la paraula, bo és

l’auto domini en la ment; en tot és bo l’auto domini. Auto dominat en tot,

el monjo s’allibera de tot sofriment.

362. Autocontrolat en les seves mans, autocontrolat en els seus peus,

autocontrolat en la seva veu, completament autocontrolat, alegrant-se

internament, disciplinat, sol i satisfet; a un així l’anomenen monjo.

363. Dolça és la paraula d’aquell monjo que es controla en allò que diu, que

parla amb moderació, mancat d’orgull, i explica l’Ensenyança i el seu

sentit.

364. El monjo que gaudeix en l’Ensenyança, que es delecta en l’Ensenyança,

que medita sobre l’Ensenyança i té present l’Ensenyança, aquest monjo

no s’aparta de la vertadera Ensenyança.

365. No ha de menys prear allò que ell mateix rep ni anar envejant els altres;

envejant els altres el monjo no assoleix concentrar la seva ment.

366. El monjo no menysprea allò que ell mateix rep encara que sigui poc; si

porta una vida pura i és actiu, els déus l’elogien.

367. Aquell qui no veu res propi en allò que té nom i forma ni amb res d’allò

s’identifica, ni sofreix quan quelcom d’allò que té nom i forma deixa

d’existir, aquest és anomenat monjo.

368. Aquell monjo que actua inspirat sempre en la benevolència i confiat en

l’Ensenyança del Buda, aquest monjo ha d’assolir l’estat de calma, la

plaent pacificació dels condicionants de l’existència.

369. Alleugera, monjo, la barca; alleugerada anirà més ràpida; destruint la

passió i l’odi, arribaràs al nirvana.

370. Cinc coses destrueix, cinc abandona i cinc cultiva; es diu del monjo que

s’ha alliberat de les cinc cadenes, que ha vençut el corrent.


371. Medita, monjo; no siguis negligent; no facis gaudir la teva ment en el

plaer sensual, no sigui que tinguis que empassar-te, per negligent, boles

de ferro; mentre t’estàs cremant no cridis que estàs sofrint.

372. No existeix meditació per aquell qui no posseeix el coneixement; no

existeix el coneixement pel qui no medita; aquell en el qual existeixen

meditació i coneixement, aquest realment està a prop del nirvana.

373. Felicitat divina té el monjo que s’ha retirat a un lloc solitari, que té la seva

ment en calma i que ha captat l’Ensenyança en la seva totalitat.

374. Tant aviat capta que els components de la seva personalitat sorgeixen i es

desintegren, obté alegria i content, aquell estat en el qual no hi ha mort,

que assoleixen aquells que tenen aquest coneixement.

375. Per a un monjo intel·ligent, aquest és el principi: el domini dels sentits,

l’estar satisfet i l’autocontrol segons els preceptes de la comunitat

budista.

376. Associa’t amb bons amics, de vida pura i actius. Sia afable i es distingeixi

per les seves bones maneres; així la seva alegria serà gran i posarà fi al

sofriment.

377. Com un gessamí deixa caure les seves flors pansides, així vosaltres, oh

monjos!, heu d’abandonar la passió i l’odi.

378. El monjo té assossegat el cos, assossegada la seva paraula, assossegada la

seva ment, que s’ha posat tot ell en ordre i ha renunciat als plaers

d’aquest mon, es diu d’ell que està pacificat.

379. Recorrent a tu mateix exhorta’t a tu mateix; recorrent a tu mateix, has de

controlar-te a tu mateix. Controlat per tu mateix i compenetrat

d’autoconsciència, tu, oh monjo!, viuràs feliç.

380. Un mateix es protegeix a un mateix; un mateix és el destí d’un mateix;

controla’t a tu mateix com un mercader a un bon cavall.

381. Ple de felicitat i confiat en l’Ensenyança del Buda, el monjo ha d’assolir

l’estat de pau, la plaent pacificació dels condicionants de l’existència.

382. Aquell monjo que, jove, es consagra a l’Ensenyança del Buda, aquest

monjo il·lumina aquest mon com la lluna que s’ha alliberat dels núvols.


Capítol XXVI

El braman

383. Esforçant-te travessa el corrent, elimina els desitjos, oh braman!,

coneixeràs allò no creat quan hagis pres consciència de que tenen una fi

les coses condicionades.

384. Quan un braman ha arribat a la perfecció en aquelles dues normes,

llavors totes les seves cadenes es destrueixen havent arribat al

coneixement.

385. Jo anomeno braman a aquell per qui no existeixen ni aquesta vora ni

l’altre i està lliure de temors i de aferraments.

386. Jo anomeno braman a aquell qui, assegut, està dedicat a la meditació,

mancat de passions, que ha fet el que s’havia de fer, lliure de les

impureses de la ment i que ha assolit el suprem bé.

387. El sol brilla de dia, la lluna resplendeix de nit; armat brilla el guerrer, en

la meditació brilla el braman; però dia i nit brilla el Buda en el seu

esplendor.

388. S’anomena braman el qui eliminà de si mateix el mal, i savi el que viu en

calma espiritual; el qui apartà de si les impureses s’anomena pabbajita.

389. Un no ha de colpejar a un braman ni el braman deixar anar la seva còlera

contra aquell qui l’ha colpejat. Vergonya per aquell que colpeja a un

braman; vergonya pel braman que contra aquest deixa anar la seva

còlera.

390. Pel braman no existeix res millor que apartar la seva ment de les coses

plaents. Quan desapareix el desig de fer mal, acaba llavors el sofriment.

391. Jo anomeno braman a aquell en qui no existeix mal comportament amb

el cos, la veu o la ment i que, en aquests tres dominis, es troba

autocontrolat.

392. Com venera el braman l’ofrena al foc, així un ha de venerar

respectuosament a aquell de qui va aprendre l’Ensenyança mostrada pel

perfectament il·luminat.

393. No per les trenes ni per la casta ni pel naixement s’és braman; aquell en

qui existeixen veritat i rectitud, aquest és pur, aquest és braman.


394. Neci, què tens a veure tu amb les trenes?, què tens que veure amb el

mantell d’antílop? El teu interior és un antre , únicament adornes allò

exterior.

395. Jo anomeno braman a aquell home que medita solitari en el bosc, cobert

per trossos de roba, prim i esquàlid.

396. Jo no anomeno braman el qui va nàixer de si bramànic, el qui procedeix

de mare bramànica; serà d’aquells que saluden amb menyspreu, serà un

home opulent; el qui no té res i està lliure d’aferrament, a aquest si que

l’anomeno braman.

397. Jo anomeno braman a aquell que, tallant totes les cadenes, no sent

temor, ha superat tot lligam, i està lliure d’aferrament.

398. Jo anomeno braman el Buda que ha destrossat el jou i ha trencat les

corretges i la brida, els frens i les regnes.

399. Jo anomeno braman a aquell que sense còlera suporta l’insult, el càstig i

la presó; el saber suportar és la seva força i aquesta força és el seu exèrcit.

400. Jo anomeno braman el qui està sense còlera i compleix les obligacions

que s’ha imposat; el qui està ple de disciplina moral i lliure de desitjos,

autocontrolat i en el seu últim cos.

401. Jo anomeno braman a aquell qui no s’adhereix als plaers, com l’aigua no

s’adhereix a la fulla del lotus, com un grà de mostassa a la punta d’una

fletxa.

402. Jo anomeno braman a aquell qui ha percebut ja en aquest mon la fi del

seu sofriment, deixà la seva càrrega i està lliure d’aferraments.

403. Jo anomeno braman a aquell qui posseeix una saviesa profunda i

intel·ligent, coneix quin és el camí i quin no l’és, i ha assolit el suprem bé.

404. Jo anomeno braman a aquell qui s’aparta per igual dels qui porten una

vida sense llar i dels qui marxaren cap a la vida mendicant, que no té llar

i porta una vida errant, satisfet amb poc.

405. Jo anomeno braman a aquell qui no mata ni fa matar, doncs abandonà

tota violència cap els éssers dèbils o forts.

406. Jo anomeno braman aquell qui és lliure entre els encadenats, pacífic

entre els violents i no té afectes entre els que estan dominats per ells.


407. Jo anomeno braman a aquell de qui s’han després la passió i l’odi, l’orgull

i la hipocresia, com es desprèn un gra de mostassa de la punta d’una

fletxa.

408. Jo anomeno braman a aquell qui expressa paraules afables, instructives i

veraces, amb les quals a ningú ofèn.

409. Jo anomeno braman a aquell qui en aquest mon no pren allò que no li és

donat, sigui gran o petit, exigu o abundant, bo o dolent.

410. Jo anomeno braman a aquell en qui no existeixen desitjos amb mires a

aquest mon, o amb mires a l’altre, que no depèn de res i està lliure

d’aferraments.

411. Jo anomeno braman a aquell en qui no existeixen desitjos; que, gràcies al

seu coneixement, no té dubtes, i que ha arribat a allò més profund de la

immortalitat.

412. Jo anomeno braman a aquell qui en aquest mon s’ha posat més enllà del

bé i del mal, aferraments ambdós, lliure de pena, lliure de passió, lliure

d’impureses.

413. Jo anomeno braman a aquell qui ha destruït l’existència de la

voluptuositat, i que, com la lluna, està lliure de màcules i d’impureses,

serè i impassible.

414. Jo anomeno braman a aquell qui ha anat més enllà del dur i perillós camí

del cicle de l’existència i de l’error, que l’ha creuat i ha arribat a l’altre

costat; a aquell qui medita, impassible, i que no té dubtes, alliberat i feliç.

415. Jo anomeno braman a aquell qui ha destruït l’existència del plaer i que,

rebutjant els plaers, marxa sense llar cap a la vida mendicant.

416. Jo anomeno braman a aquell qui ha destruït l’existència del desig i que,

rebutjant tot desig, marxa sense llar cap a la vida mendicant.

417. Jo anomeno braman a aquell qui abandonà tot aferrament cap a allò

humà i superà tot aferrament a allò diví, alliberat de tot aferrament.

418. Jo anomeno braman a aquell que rebutjà allò agradable i allò

desagradable, pacificat, lliure d’aferrament, heroi vencedor de l’univers.


419. Jo anomeno braman a aquell qui ha arribat a conèixer el que és nàixer i el

morir dels éssers, a emancipat, el qui s’encaminà bé, el Buda.

420. Jo anomeno braman a aquell el camí del qual no coneixen ni déus ni

gandharves ni homes, el savi que eliminà les impureses de la ment.

421. Jo anomeno braman a aquell qui re no té ni en el passat ni en el futur ni

en el pressent, que es desposseí de tot i s’alliberà de tot aferrament.

422. Jo anomeno braman el Buda lliure de desitjos i que arribà a la fi dels seu

esforços, a l’heroi excepcional i ple d’integritat, el gran rishi que conquerí

la victòria.

423. Jo anomeno braman a aquell qui sap de les seves anteriors

reencarnacions i coneix el mon de felicitat i el mon de desgràcia, el savi

perfecte en el seu coneixement, que realitzà allò que havia de realitzar i

assolí la destrucció del renàixer.

Traducció: Albert Biayna Gea

Per a lliure distribució.

Tipitaka / Sutta Pitaka / Khuddaka / Dhammapada L'Ensenyança de Buda

Documents

Transcript of Tipitaka / Sutta Pitaka / Khuddaka / Dhammapada L'Ensenyança de Buda