L'oppidum de la Carència de Torís i el seu territori, R. Albiach (coord.)

L’oppidum de la Carència de Torísi el seu territori

SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA

DIPUTACIÓN DE VALENCIA2013

SERIE DE TRABAJOS VARIOSNúm. 116

Rosa albiach Descals (cooRD.)

SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICADEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA

SERIE DE TRABAJOS VARIOSNúm. 116

L’oppidum de la Carència de Torísi el seu territori

Rosa albiach Descals (cooRD.)

DIPUTACIÓN DE VALENCIA2013

DIPUTACIÓN DE VALENCIA

SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICADEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA

S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O SNúm. 116

La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con cualquier publicación dedicada a la Prehistoria, Arqueología en general y ciencias o disciplinas relacionadas (Etnología, Paleoantropología, Paleolingüística, Numismática, etc.) a fin de incrementar los fondos de la Biblioteca del Museu de Prehistòria de València.

We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences (Ethnology, Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Numismatics, etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of Valencia.

INTERCAMBIOSBiblioteca del Museu de Prehistòria de ValènciaCorona, 36 – 46003 ValènciaTel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536Correo-e: [email protected]

Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso, en formato PDF, en la sección Publicaciones de la página web del museo (www.museuprehistoriavalencia.es).

Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA. DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA.

Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos

ISBN: 978-84-7795-682-2eISSN: 1989-540Depósito legal: V 2743-2013

Corrección valenciano: Unitat de Normalització Lingüística. Diputació de València Diseño y maquetación: SIP (Aída Lleó y MG)

Imprime: Artegraf Impressors | [email protected]

V

Índex

Introducció IX

I. EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ DE LA CARÈNCIA

1. El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori. 2001-2013» (R. Albiach) 1

Els preliminars 1El projecte d’investigació 3Els objectius 4Les activitats 5Les tasques 5Les actuacions 6La metodologia d’excavació 6Els col·laboradors 7

2. Els testimonis de la Carència i del seu entorn als segles xix i xx (R. Albiach) 13Troballes al jaciment de la Carència 13Troballes en l’entorn de la Carència 16Primeres excavacions (1971-1972) 17

3. A la recerca de la Carència dispersa: documentació i col·leccions (E. Huguet) 25Bases de dades i documentació 25Les col·leccions 25

4. La protecció i difusió del jaciment de la Carència (R. Albiach) 31La declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC) de la Carència l’any 2010 31L’itinerari arqueològic de la Carència 33La difusió en mitjans de comunicació 37Les ponències, comunicacions, conferències i altres activitats 38Les publicacions 39La confiscació de material arqueològic de la Carència 40

VI

II. L’OPPIDUM DE LA CARÈNCIA: PROSPECCIÓ, EXCAVACIÓ I ESTUDI

5. Les excavacions i les prospeccions en el jaciment de la Carència (2001-2013). Resultats i valoració (R. Albiach) 41

La prospecció i el descobriment i excavació de les muralles 42Inventari i estudi dels materials de les muralles 65Les àrees artesanals, els camins, les coves i les necròpolis 76Resultats i valoració de l’oppidum 82

6. Del pasado al presente: puesta al día de los materiales de las campañas de 1971 y 1972 en La Carència (I. Caruana) 89

Introducción 89Materiales 90Sondeos seleccionados 111

7. Els materials de prospecció de la Carència: Recintes I, II i III (E. Huguet) 121Introducció 121Recinte I 121Recinte II 123Recinte III 124Els molins 125Evolució cronològica dels recintes 126

8. La cerámica ibérica figurada de La Carència. Motivos y estilos (M.F. Pérez Blasco) 127

Introducción 127La cerámica ibérica pintada 127El estilo simbólico levantino 136Conclusiones 141

9. Estudi tipològic de les muralles al jaciment iber de la Carència. Hipòtesi de muralles de tàpia amb reforçament de pedra (D. Martos) 143

Presentació 143Localització i estat actual del jaciment 143Descripció del recinte 143Estudi metrològic iber 148Hipòtesi constructiva del Recinte III 149Hipòtesi d’enderrocament 151Sistemes constructius aplicats 151

10. Los hallazgos monetales y la plata en bruto de La Carència (P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido) 153La plata recortada 153Las monedas 154Catálogo 172

11. La epigrafía ibérica de La Carència (J. Velaza) 231Plomo La Carència 1 231Plomo La Carència 2 234

VII

Plomo La Carència 3 235Esgrafiado sobre cerámica 236

12. Uso de tecnologías de alta definición en la documentación geométrica del yacimiento de La Carència de Torís (O. Aparicio González, J. Blasco Senabre, L. Gimeno Martínez, V. Porcelli y R. Tortosa García) 237 Levantamiento del enclave 237Documentación geométrica de elementos estructurales 238Documentación geométrica de alta definición 240Simulación digital 3D 243

13. Trabajos de reposición, restauración y consolidación en el recinto amurallado de La Carència (O. Abril) 245

III. EL TERRITORIVM DE LA CARÈNCIA: PROSPECCIÓ I ESTUDI

14. Les prospeccions al territori de la Carència (2001-2013). Resultats i valoració (R. Albiach) 249Les prospeccions al territori 251Els resultats i la valoració 277

15. El territorio de la ciudad iberorromana de La Carència: resultados del análisis microrregional del paisaje arqueológico (H.A. Orengo, A. Ejarque y R. Albiach) 281Introducción 281Metodología y fuentes utilizadas en el estudio del territorio de La Carència 281Resultados 284Discusión 287Conclusiones 292Futuras líneas de trabajo en el territorio de La Carència 292

16. Las comunicaciones entre los territorios ibéricos del interior valenciano: Kelin y La Carència entre los siglos vi-i a.C. (D. Quixal) 293Introducción 293Descripción geográfica 293Unidades de poblamiento 294Vías de comunicación y redes de circulación de materiales y productos 297Evolución diacrónica del poblamiento y límites territoriales 300

L’oppidum de la Carència de Torís. Valoració i conclusions (R. Albiach) 303

Bibliografia 315

Resumen 325Abstract 333

Autors 341

IX

En la costa oriental d’Hiberia o Hispania (nom que donaren els romans a la península Ibèrica), entre el sector litoral i l’interior de l’àrea central de la província de València, esta-va el poblat de la Carència, en l’actual terme municipal de Torís. Quedava dins del territori que Estrabó cita al segle i com a Regio Edetania a la Hispania Citerior Tarraconensis, a 30 km de la colònia de Valentia i al costat del riu Magre, afluent del riu Xúquer, territori que limitava cap al sud amb l’àrea de la Contestania (fig. 1).

El coneixement contemporani del poblat es va iniciar al segle xix i des que se’n té esment ha suscitat interès per l’abundància de troballes materials, d’igual manera que se sabia del fort espoli que anava patint el jaciment. En 1971 i en 1972 Milagro Gil-Mascarell va dirigir les primeres exca-vacions arqueològiques al poblat, i va establir la seqüència cronològica del jaciment des del Bronze final fins a l’època medieval.

El Museu de Prehistòria de València (MPV), l’any 2001, va plantejar un projecte d’excavació ordinària en la Carèn-cia. En les visites preliminars vérem l’alt nivell de destruc-ció que havia patit el jaciment des de les excavacions dels anys setanta. Per a les intervencions açò suposava menys possibilitats de trobar nivells arqueològics intactes però, amb tot, es va iniciar el projecte pensant en la necessitat de salvaguardar la Carència. Per fortuna, en el procés es feren inesperats i importants descobriments que han posat el jaci-ment en un lloc destacat dins de la protohistòria i la història romana valenciana.

Aquesta monografia és el resultat de les excavacions, les prospeccions i els estudis d’aquest projecte d’investigació anomenat «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori», desenvolupat des de l’any 2001 fins al 2013 per un equip interdisciplinari dirigit i coordi-nat per Rosa Albiach Descals, conservadora del Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) del MPV de la Diputació de València.

Els treballs d’aquests tretze anys, com ara avancem i com s’anirà desvelant al llarg d’aquest llibre, han mostrat que la Carència, a partir del segle iii aC, es va convertir en un assentament fortament defensat. Aquest oppidum, que era

com els romans anomenaven els llocs fortificats indígenes, es va dotar de tres recintes emmurallats reforçats amb torres de guaita. El patró defensiu que presenta és un cas nou dins del món ibèric, sense paral·lel a l’Edetània. Les muralles es construïren en diferents moments, tècniques constructives i altures adaptant-se a l’orografia i topografia de la muntan-ya, tancant una superfície total de poblat de 6,75 hectàrees, sense incloure les àrees artesanals periurbanes (fig. 2).

Les restes arqueològiques recuperades evidencien que hi hagué un comerç molt actiu i variat, i unes relacions a nivell regional, peninsular i amb pobles de la Mediterrà-nia com mostren les ceràmiques ibèriques pintades, la va-rietat de monedes de seques gregues, ibèriques i romanes, els documents comercials escrits en ibèric sobre ploms, les àmfores fenícies, la vaixella de taula àtica, itàlica i africana, l’escultura en pedra amb influències orientalitzants, i també les tècniques constructives de les muralles.

Ubicada no massa lluny de la costa i abans de l’àrea central peninsular, va ser un lloc intermedi idoni per a l’intercanvi comercial que seguiria la ruta de la vall del riu Magre. Rebé productes arribats a la costa i també d’altres provinents de les zones centrals. L’estudi del material tro-bat al jaciment ha mostrat unes similituds tant amb la regió del nord com amb la contestana del sud, i també s’ha vist que les àrees d’influència han sigut canviants per períodes. L’estudi numismàtic ha refermat els períodes d’auge econò-mic de l’oppidum i mostra una perduració de l’activitat co-mercial fins al segle V dC.

L’estudi de la romanització a la zona ha estat una no-vetat, sobretot per mostrar un patró d’assentament diferent dels coneguts en altres àrees valencianes. També les vil·les imperials mostren una ubicació de vegades ben distinta a l’establerta com a tradicional, afegint així nous reptes al co-neixement d’aquest període històric.

Aconseguir l’any 2010 la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) del jaciment i el seu entorn ha estat un pas endavant en la seua protecció i difusió. La col·laboració de tres entitats públiques, la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, l’Ajuntament de Torís i el Museu de Prehistòria de la Diputació de València, va fer possible crear un itinerari

Introducció

X

arqueològic per les muralles l’any 2009. La informació continuada a la societat amb les notícies donades als mitjans de comunicació quant als avanços anuals i les publicacions

en congressos especialitzats han fet ja de la Carència de Torís un nom reconegut, conforme es veurà en les pàgines d’aquest llibre.

Fig. 1. Mapa de situació de la Carència.

Fig. 2. Vista aèria de la Carència.

1

En l’àmbit de la investigació arqueològica valenciana sempre s’ha sabut dels avatars i desfetes que ha patit el jaciment de la Carèn-cia. L’any 1966, Enrique Pla Ballester, antic director del Museu de Prehistòria, ja va dir que «el monte de La Carencia tuvo uno de los yacimientos ibéricos, posteriormente romanizado, más importan-tes de toda la provincia de Valencia, y que por desgracia, conocido desde hace muchos años y expoliado desde siempre, ha quedado inútil para la ciencia» (Pla, 1966: 292) (fig. 1.1).

Per començar a contar aquest projecte és important no oblidar els preliminars, sobretot, perquè pot semblar que es va prendre la decisió de fer el projecte sense haver valorat bé les possibilitats ja que com s’anirà veient en el llibre va haver-hi moltes dificultats per poder treballar al jaciment. Ha de quedar clar que si es va prendre la decisió d’intervenir en la Carència va ser per rebre una proposta i tindre un suport. La proposta de mamprendre un projecte d’excavació i estudi de la Carència i el seu territori, davall els auspicis de la Diputació de València, va arribar del Museu de Prehistòria de València, per formar part del Programa d’Excavacions Ordinàries del Servei d’Investigació Prehistòrica.

Hi havia un interés en saber si el jaciment va tindre entitat com a centre de control social i polític d’un territori, a la ma-nera que s’havia estudiat en Edeta (Llíria) i Kelin (Caudete de las Fuentes) (Bonet i Mata, 2001) i com també se sabia d’Arse (Sagunt) i Saiti (Xàtiva). En aquest sentit, a la Carència, estava tot per fer. Les excavacions dels anys setanta havien donat una seqüència cronològica, però cap informació quant a l’entitat del poblat i del seu territori (fig. 1.2).

El suport de l’Alcaldia de l’Ajuntament de Torís i de la pro-pietat privada, tots dos propietaris del jaciment, era l’altra part necessària per a poder excavar i estudiar la Carència, i tots dos mostraren voluntat, com es veurà als preliminars. Les circums-tàncies ocorregudes aqueix estiu dins d’una operació de la guàr-dia civil amb una confiscació de material arqueològic al propie-tari dels terrenys, dugueren a una negativa per accedir al jaciment pel camí principal i a donar permís d’excavació dins dels seus camps, i açò va fer que el projecte començara a dur un altre seny.

Amb tot, després de l’agost de l’any 2001, el projecte va continuar fins al moment de la impressió d’aquest llibre per la voluntat del SIP, l’enteresa i l’entusiasme de la directora del

projecte i gràcies als col·laboradors dels primers anys que van estar sempre atents i donant suport enfront de les accions i la pressió que pretenia aconseguir que se n’anàrem del jaciment, i per la posterior participació ininterrompuda dels alumnes que venien a formar-se i a ajudar-nos en el projecte. Un agraïment a Joaquim Juan Cabanilles per haver trobat l’essència d’aquest llibre en fer-ne l’edició.

ELS PRELIMINARS

L’organització d’aquest projecte es va iniciar el dia 7 de febrer del 2001 amb una reunió en l’Ajuntament de la localitat de To-rís per tractar la qüestió de la futura intervenció i l’estudi en el poblat. Acudírem la directora del MPV, Helena Bonet Rosado, en aquells moments subdirectora del Museu de Prehistòria i de les Cultures, i l’arqueòloga i conservadora d’aquest museu que dirigiria el projecte, Rosa Albiach Descals.

Explicàrem a l’alcalde de Torís, Baldomero González, i a la regidora de Serveis Socials i Cultura, Pilar Blasco, que hi hauria diverses fases on primer sols es pretenia topografiar el jaciment, fer-ne la planimetria, prospectar i estudiar els materials de les campanyes de 1971 i 1972.

Per part de l’Ajuntament es va manifestar un interés en el projecte i una predisposició a col·laborar. Es va parlar sobre la propietat del sòl del jaciment i sobre un plànol cadastral veié-rem de qui era la propietat dels terrenys on estava el jaciment, que majoritàriament eren privats, però els vessants i la zona de bosc eren de l’Ajuntament.

La visita al jaciment es va fer el dia 12 de febrer del 2001 i hi vam estar la regidora de Serveis Socials i Cultura, el propietari d’un xicotet terreny, Baldomero Quiles, i el personal del museu de la reunió anterior. Ens va guiar el propietari per a assenyalar-nos els llocs dels sondejos fets els anys setanta, en els quals ell va participar. Immediatament, es va veure que el jaciment estava molt alterat per la rella, i ple de clots d’espoli, on les zones que semblaven més idònies per a fer l’excavació eren les conreades.

Les dues terrasses superiors estaven cultivades amb amet-lers, i en la planura baixa situada al sud hi havia fruiters plan-tats. A la terrassa més alta, propietat de José Palmero, es van fer

El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori. 2001-2013»

1

R. Albiach

2

Fig. 1.1. Vista general de la Carència l’any 1962. Arxiu SIP.

Fig. 1.2. Mapa de situació de la Carència.

la Carència

València

Torís

3

dos sondejos en les excavacions dels anys setanta, tant pel cen-tre i pel sud com un d’ells al costat de la muralla. S’hi apreciava que es conservava un pany de muralla amb dos trams entrants de planta quadrangular. A la zona est, recordava Helena Bonet que hi havia també muralla, i a hores d’ara sols es podia veure terra i pedres amuntonades i moltes més escampades pel ves-sant nord, penya-segat avall.

Després anàrem a la zona del vessant sud, on hi havia un sondeig fet als anys setanta que encara estava descobert, i on s’apreciaven murs paral·lels i perpendiculars. En la terrassa més baixa, també propietat de José Palmero, junt a l’actual camí d’accés al poblat, és on es va fer un altre sondeig, ara també cobert. Aquesta esplanada estava plena de ceràmica i ens comentaren que, unida al costat meridional i en la part baixa del vessant del poblat, hi havia una mena de cisterna que van omplir de terra. Vam fer un recull de materials que trobàrem en prospecció i que després dipositàrem al SIP (fig. 1.3).

En tornar al poble ens vam reunir a l’Ajuntament amb el batle i la regidora, i quedàrem en preparar un document d’auto-rització del propietari per a poder treballar al jaciment.

També vam parlar amb la persona que va trobar un fragment d’escultura d’un cap de bou al vessant del jaciment i ens va dir que ens acompanyaria algun dia a visitar el lloc on el va trobar. Aquesta peça, de la qual parlarem més endavant, i va ser estu-diada i publicada per Enric Llobregat, i es troba actualment a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Torís.

EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ

Les intervencions d’excavació al jaciment de la Carència i les de prospecció al seu territori d’influència, i que s’han fet dins d’aquest projecte d’investigació anomenat «La Carència: evo-lució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori»,

sempre han tingut un caire formatiu per a alumnes, on els tre-balls de cada estiu es feien amb un grup d’estudiants, llicenciats i tècnics en disciplines complementàries. El grau d’implicació ha estat variat depenent de cadascun dels col·laboradors i de les necessitats del projecte.

Les despeses per al desenvolupament de l’excavació i altres estudis en relació amb el projecte han estat a càrrec de la Diputa-ció de València, amb un pressupost anual dividit en dues parti-des, una general i l’altra per a anàlisis i recerques.

El projecte es va plantejar per a desenvolupar-se en diverses fases, tant d’excavació com de prospecció, com també de docu-mentació i estudi. A més, l’equip de treball i de col·laboradors havia d’anar formant-se amb una varietat d’especialistes en dis-ciplines afins a l’arqueologia i necessàries per al desenvolupa-ment del projecte (fig. 1.4).

Començàrem els treballs el juliol de l’any 2001 i s’han mantingut en curs ininterrompudament fins l’actualitat, sempre comptant amb la col·laboració d’un equip multidisciplinari que ha realitzat treballs de topografia, inventari i dibuix de materi-als, planimetria, estudi del territori, geomorfologia, prospecció geofísica, a més d’alumnes i estudiants d’Història, Arqueologia, Geologia, Arquitectura Tècnica i Topografia, sobretot de la Uni-versitat de València però també estrangeres com es pot llegir més endavant al llistat d’alumnes. A tots ells volem agrair-los l’ajuda i el suport, sense ells mai no hauria sigut el mateix.

Les investigacions se centraren a saber si la Carència, en època ibèrica, va tindre entitat com a cap de territori dins de la regió edetana, tal com passava als territoris amb els quals limi-tava i on hi havia centres de control polític, social i econòmic. A més, interessava saber quin paper havia tingut en el moment de la romanització tant la mateixa Carència com els assentaments del seu territori. I, finalment, calia conéixer quin paper havia jugat l’assentament durant l’època romanoimperial quan es va replegar al cim fins al segle v dC.

Fig. 1.3. Vista general de la Carència el dia 12 de febrer de 2001, abans de començar les excavacions del nou projecte.

4

En la primera campanya, al juliol del 2001, es va fer una prospecció del territori i l’estudi de les excavacions dels anys setanta. De sobte, el mes següent, el projecte va haver de fer un gir quan la guàrdia civil va dur a terme una confiscació al propietari dels terrenys del jaciment, el qual tenia centenars de peces arqueològiques tretes de la Carència, quasi totes de me-tall. Això va ser definitiu per reforçar la negativa de la propietat privada a donar permís per a excavar als terrenys arqueològics que coincidien amb pràcticament tot l’interior del poblat, per la qual cosa els treballs es van centrar exclusivament en les zones de propietat municipal que es troben als espais de muntanya.

És de justícia que se sàpiga de les constants intimidacions viscudes des d’aquell moment i mentre estàvem excavant i que, gràcies al suport dels alumnes i la policia, especialment Pedro Monteverde i Pedro Vidrier, ha estat possible resistir en aquest projecte. Amb tot, el projecte va continuar el 2002 amb la prospecció del territori i l’estudi dels materials, per decidir-nos, el 2003, a intervenir en el jaciment dins de la propietat municipal.

Tant el jaciment com el territori circumdant han sigut sem-pre molt agraïts amb nosaltres i cada any ens han mostrat noves restes que ens donaven ànims per a continuar endavant. L’any gloriós va ser el 2003. L’excavació i la prospecció d’aquell es-tiu va ser molt important, tant per a la investigació com per a nosaltres, perquè vam descobrir que a la Carència, a més de la muralla ja coneguda del cim, n’hi havia dues més i algunes torres. Una muralla la trobàrem en l’excavació en el vessant meridional i l’altra en la prospecció del jaciment. Amb això, la Carència passava a convertir-se en l’únic jaciment valencià amb tres muralles d’època ibèrica, un autèntic oppidum. Ara,

ens diguérem, hem de treballar més que mai per estudiar la Carència i intentar protegir-la.

Amb l’oportunitat que ens oferia tindre un projecte i amb aquest nou repte per davant, vam combinar cada any un temps d’excavació a les muralles i un altre de prospecció al jaci-ment i al territori, i així vam anar augmentant les troballes. La col·laboració amb noves disciplines i la participació de tots els alumnes que ho han demanat han estat claus per als resultats que ací els presentem.

ELS OBJECTIUS

En el projecte es van marcar els objectius inicials següents:- Establir l’evolució cronològica i urbanística de la Carència,

en part seqüenciada als anys setanta.- Valorar el jaciment dins del territori en el qual està immers,

per saber si tenia entitat de cap d’un territori, la qual cosa completaria els coneixements generals d’època ibèrica.

- Plantejar el treball del territori i paisatge durant la roma-nització, moment poc estudiat i d’especial interès per als especialistes en l’època clàssica valenciana.

- Col·laborar amb altres disciplines.- Formar estudiants i incorporar-los al projecte.- Comptar amb les TIC. - Difondre els resultats. - Protegir i preservar el jaciment.

Aquests objectius es va intentar mantenir-los, però quan hi hagué circumstàncies adverses ens hi vam adaptar, com per exemple en el cas de la negativa de la propietat privada a donar permís per excavar a l’interior del jaciment.

Fig. 1.4. Ortofotografia de la Carència i el seu entorn. Google Maps.

la Carència

5

LES ACTIVITATS

Per a desenvolupar aquests objectius es van crear i fixar les ac-tivitats següents:

- Creació d’una metodologia de treball per a la prospecció i l’adaptació de la metodologia d’àrea oberta per l’excavació.

- Documentar nivells geològics i antròpics, i construccions al jaciment.

- Establir una base topogràfica de tot el jaciment per a poder inserir les estructures i crear una restitució.

- Plantejar el treball del territori i paisatge sobre la base de la prospecció de jaciments.

- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de les excavacions dels anys setanta dutes a terme a l’interior del jaciment.

- Documentació gràfica de tot el procés d’excavació.- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de

prospecció de la Carència.- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de

prospecció dels nous jaciments localitzats al territori.- Creació d’una base de dades per a recopilar el treball, tant

bibliogràfica com documental.- Recull de la informació existent sobre la Carència, tant bi-

bliografia o notícies de premsa com el seu dipòsit en altres museus o institucions.

- Creació d’un equip de treball interdisciplinari per a l’estudi del projecte.

- Valoració de l’estat de conservació del jaciment després dels anys.

- Difusió dels estudis del jaciment i del territori.- Preservació de les estructures.

LES TASQUES

Les tasques a fer per aconseguir els objectius eren les següents:- Visita dels jaciments ja coneguts al territori.- Prospecció del territori aplicant la metodologia plantejada

per a fer la troballa de nous jaciments.- Documentació dels jaciments de prospecció en una fitxa de

treball i en planimetria.- Excavació en diferents punts del jaciment de la Carència.- Documentació de l’excavació en àrea oberta amb un diagra-

ma cronoestratigràfic Harris i les fitxes de treball. - Dibuix planimètric, alçats i seccions de totes les estructures

trobades al jaciment.- Documentar gràficament tot el procés d’excavació en suport

de pel·lícula color.- Alçament topogràfic del jaciment i situació en ell de les an-

tigues (anys setanta) i noves estructures (fig. 1.5).- Inventari dels materials de les excavacions dels anys setanta

fetes a l’interior del jaciment.- Inventari dels materials de prospecció de la Carència.- Inventari dels materials de prospecció dels nous jaciments

localitzats al territori.- Escanejat del fons de documentació de les excavacions de

1971 i 1972 dutes a terme a la Carència per Milagro Gil-Mascarell.

- Incloure en la base de dades les fitxes d’excavació i pros-pecció, i els articles o notícies que presenten troballes.

- Consolidació i reposició d’estructures defensives, sense re-construcció.

- Informar els mitjans de comunicació de les troballes anuals al jaciment i al territori.

Fig. 1.5. Vol aeri sobre la Carència per fer la topografía del jaciment. Any 2001.

6

Fig. 1.6. Procés d’excavació i dibuix de la muralla del Recinte II. Any 2004.

Fig. 1.7. Procés d’excavació del Recinte II de la Carència. Any 2005.

- Presentar els resultats de les investigacions als veïns de la lo-calitat de Torís, al públic no especialitzat i a l’especialitzat.

LES ACTUACIONS

Aquest plantejament que hem vist va ser necessari per a tindre una línia de treball clara i un procediment a seguir, i així des-prés poder avaluar el resultat aconseguit després de tretze anys d’intervencions en excavació i prospecció.

Els treballs, des d’un primer moment, se centraren en dos àmbits: conéixer el jaciment de la Carència i la seua entitat i estudiar-ne el territori. Els resultats dels treballs des de l’any 2001 fins a l’any 2013 han estat els següents:

- La prospecció arqueològica del territori i l’estudi dels mate-rials de les campanyes 2001-2012.

- Estudi dels sondejos i inventari amb dibuix dels materials excavats als anys setanta per veure les estructures, els ni-vells d’ocupació i la seua evolució, com també els materials per a les activitats i relacions comercials.

- Prospecció arqueològica del jaciment per a delimitar-ne el perímetre, durant la qual es trobaren dues muralles que s’afegiren a una primera que ja es coneixia, tot tancant 6,75 hectàrees, i deixant extramurs àrees artesanals.

- Delimitació de les muralles i excavació en alguns punts per a conéixer-ne la tècnica constructiva i la cronologia, a més de l’estudi dels materials d’excavació: campanyes 2003 a 2013.

- Dibuix planimètric de les estructures constructives trobades al jaciment, amb plantes, alçats i talls estratigràfics.

- Fotografia de pel·lícula a color, en digital i filmació del pro-cés d’excavació.

- L’estudi territorial i del paisatge del jaciment de 2005 a 2013, amb bases de dades SIG i imatges multiespectrals.

- Tasques de prospecció geofísica del subsòl no destructiva mitjançant la tècnica GPR (Ground Penetrating Radar. Geophysical Survey Systems, Inc.) per la Universitat Po-litècnica de València, en un espai de 16 × 16 metres del Recinte II.

- La consolidació d’algunes estructures al Recinte II: un tram de muralla i la torre de la poterna.

- Recull de documentació sobre el jaciment i el seu territori, a més dels materials dipositats en altres museus valencians.

- Treballs topogràfics: topografia de tot el jaciment, inserció de les estructures en ella creant una planimetria i un alçat fotogramètric de les muralles.

- La declaració de BIC del jaciment i l’entorn l’agost de 2008 i la seua ampliació el 2009.

- La difusió amb un Itinerari Arqueològic al jaciment de la Carència l’any 2009, una col·laboració entre la Conselle-ria d’Educació, Cultura i Esport, l’Ajuntament de Torís i el Museu de Prehistòria de la Diputació de València.

- La difusió continuada en els mitjans de comunicació: prem-sa, ràdio i TV, en xarrades al poble de Torís, conferències a la Universitat de València, una Jornada de Portes Obertes al jaciment, comunicacions i ponències, a més de diverses publicacions a nivell nacional i internacional.

LA METODOLOGIA D’EXCAVACIÓ

L’excavació arqueològica es va registrar i documentar utilitzant el mètode d’àrea oberta, en extensió, treballant amb un regis-tre per unitats estratigràfiques i una plasmació amb el diagrama cronoestratigràfic Harris. Es van utilitzar fitxes per a cada unitat estratigràfica (UE), tant per estructures com per nivells arqueolò-gics i geològics. La documentació gràfica va consistir en fotogra-fia digital, a color i filmació.

La terra es va garbellar i el material arqueològic com la cerà-mica, el vidre, el metall, l’os treballat, la fauna, l’antracològic o el malacològic, es va recollir per unitats i es va separar en bosses etiquetades amb les seues referències; posteriorment, es va rentar i posar en caixes ordenades. El dipòsit de materials s’ha fet al Museu de Prehistòria de la Diputació de València, on la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana va considerar oportú.

El dibuix de les estructures excavades o bé descobertes es va documentar a mà alçada i a escala 1:20 en diferents plani-metries i plantes, així com els alçats i les seccions. Les estruc-tures constructives, sobretot les defensives, es van processar dins d’un programa informàtic de fotogrametria i represen-tació en tres dimensions on està la topografia del terreny del jaciment (fig. 1.6 i 1.7).

En el termini màxim de huit mesos des de la finalització de l’excavació es van lliurar les memòries sobre els resultats de les

7

excavacions i prospeccions, tant a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana com al Servei d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de la Diputació de València.

Després de l’adquisició, el 2005, d’un detector de metalls pel Museu de Prehistòria, la Carència va ser el primer jaci-ment on es va provar la seua efectivitat, i en tot el recinte sols va assenyalar presència de metalls en cinc punts. Després es va utilitzar en altres jaciments de projectes del Servei i avi-sava, amb freqüència, de la troballa de metall. Per tant, es va evidenciar el bon estat de l’aparell i, pel que fa a la Carència, es va ratificar l’elevat grau d’espoli, que ja es venia apreciant superficialment pels nombrosos clots de saqueig i l’alteració dels nivells estratigràfics, a més de la rompuda continuada i els muntons de pedres aplegades a les vores dels camps i la confiscació de materials arqueològics de Govern Civil el 2001, dels quals el 98% eren metalls.

Els treballs d’excavació arqueològica i prospecció els han dut a terme estudiants i llicenciats en Arqueologia, sota les directrius de la directora de l’excavació, i els treballs s’han fet de manera manual i amb l’instrumental que s’ha considerat oportú en cada moment. Ells han fet pràctiques de documentació arqueològica registrant les dades en les fitxes tant d’excavació com de prospec-ció, fent la neteja de materials recuperats, l’inventari de les peces, el dibuix i la documentació gràfica i fotogràfica, amb variació de les activitats en funció de les campanyes (fig. 1.8).

L’actuació en la prospecció es va fer mitjançant l’elecció d’un grup de gent vinculada al món de l’arqueologia o la història, habitualment la mateixa que participava en les excavacions. Es van fer per grups que caminàvem de manera distanciada i cada persona recollia material arqueològic, atenent sobretot als frag-ments que ens proporcionaven cronologia o tipologia. Quan fi-nalitzàvem, es feia una posada en comú i se seleccionava allò més representatiu i una quantitat no massa elevada, i la resta de fragments es dispersaven de nou. Quan hi havia poc material en superfície, es reduïa el nombre de peces a recollir ja que es desco-neix si hi ha poc material al jaciment o bé si està emboscat. Quan es podia, es feia una selecció de les peces amb perfil.

La dispersió de les troballes en superfície era documentada en metres per aproximar l’extensió del jaciment. Quan es trac-tava d’una elevació, s’havia d’abordar des de tots els vessants i finalment el cim.

En un primer moment, cada jaciment es va descriure en una fitxa de prospecció i es va situar en un mapa topogràfic nacional d’Espanya de l’Institut Geogràfic Nacional, escala 1:25.000, a més de fer fotografies en pel·lícula de color i dia-positiva. Passats uns anys, incorporàrem la localització geo-gràfica dels jaciments GPS via satèl·lit i es va representar tot el conjunt de jaciments prospectats en uns mapes informatit-zats i per èpoques, quedant així plasmada la dispersió i l’índex d’ocupació coneguda. L’aplicació per H. Orengo de noves tecnologies ha proporcionat uns resultats capdavanters en les terres valencianes, com es pot veure en un article d’aquesta monografia (capítol 15).

ELS COL·LABORADORS

Volem agrair a tots els col·laboradors que han estat al jaciment de la Carència al llarg del projecte la seua ajuda i suport, i pre-sentem, per anys, una relació de tots ells:

2001

La I fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn es va iniciar el dia 9 de juliol i va finalitzar el 3 d’agost del 2001 (fig. 1.9). L’equip de treball el formaren els següents arqueòlegs de la Universitat de València: Isabel Caruana, Francesc Xavier Duarte, Jeroni Pau Valor, Alfred Sanchis, Carlos Fernández, i altres dos d’universitats espanyoles: Gustavo Bengoetxea i Sonia López. Baldomero Quiles ens va ajudar a moure’ns pel terme i conéixer els camins de millor accés a les partides. L’alçament topogràfic del jaciment el va fer Global Geomática. Els treballs d’aquesta fase, com els de la resta de fases, van estar dirigits per Rosa Albiach Descals, tècnica-conservadora del Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria de València.

2002

La II fase de prospecció es va iniciar el dia 8 de juliol i va finalitzar el 2 d’agost del 2002 (fig. 1.10). En l’equip de treball van col·laborar arqueòlegs i estudiants de la Universitat de València: Isabel Caruana, Jeroni Pau Valor, Juan Salazar i Adrià Pitarch, a més d’una llicenciada universitària de Bèlgica: Else Goiris.

Fig. 1.8. Procés d’aprenentatge en la documentació arqueològica. Any 2005.

Fig. 1.9. Treballs de l’equip de prospecció en l’entorn de la Carència. Any 2001.

8

2003La III fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la primera campanya d’excavació es van iniciar el dia 10 de juliol i van concloure el dia 8 d’agost del 2003 (fig. 1.11). L’equip de treball el formaren arqueòlegs i estudiants de la Universitat de València, i altres col·laboradors: Héctor Orengo, Adrià Pitarch, Ignacio Serrano, Anna Ejarque, Duna Roda, María del Mar Descals i Adrià Oroval.

2004

La IV fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la segona campanya d’excavació es van fer entre el 7 de juliol i el 5 d’agost del 2004 (fig. 1.12). L’equip de treball el van formar arqueòlegs recentment llicenciats i estudiants de la Universitat de València, i altres col·laboradors: Sergio Clemen-te, Nuria Martínez, María Barberán, Alicia Gimeno, David Car-do, Carolina López, Héctor Orengo, Anna Ejarque, María del Mar Descals, Adrià Oroval i Duna Roda. La planimetria la va fer Juan March; la topografia, Global Geomática; l’estudi dels materials, Isabel Caruana. Es va comptar amb l’ajuda municipal per a desbrossar una part de les estructures, amb la cessió de quatre persones de la brigada forestal.

2005

La V fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la tercera campanya d’excavació es van fer entre els dies 1 i 29 de juliol del 2005 (fig. 1.13). En l’equip de treball hi hagué arqueòlegs fent el doctorat, d’altres recentment llicenciats, estudiants de quart de la Universitat de València i altres col·laboradors: Héctor Orengo, Anna Ejarque, Carmen Coch, Marta Ortega, Candela García, Guillermo Rodríguez, Duna Roda i Adrià Oroval; la segona quinzena es va contractar Sergio Polo per a tasques d’excavació. La realització de la planimetria va estar a càrrec de Juan March; la topografia, de Global Geomática; un estudi geomorfològic, Carles Ferrer; el treball sobre els jaciments i la seua valoració en el territori, Héctor Orengo i Anna Ejarque; l’estudi dels materials i l’ajuda en la direcció de l’excavació en la segona quinzena, Isabel Caruana.

2006

La VI fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la quarta campanya d’excavació van tindre lloc entre el 26 de juny i el 26 de juliol del 2006 (fig. 1.14). En l’equip d’aquest any hi hagué dos arqueòlegs llicenciats, estudiants de primer de la Universitat de València, i altres estudiants de

Fig. 1.10. Equip de prospecció del Projecte de la Carència. Any 2002.

Fig. 1.11. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència. Any 2003.



9

secundària: Isabel Caruana, Héctor Orengo, Jordi Melero, Leonardo Penadés, Sergio Gómez, Duna Roda i Aída Caro; i una estudiant també de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés. Es va contractar, en la segona quinzena, l’arqueòleg Óscar Abril per ajudar en les tasques d’excavació. La realització de la planimetria va estar a càrrec de Juan March; la topografia, de Global Geomática; el treball sobre els jaciments en el territori, Héctor Orengo; i l’estudi dels materials, Isabel Caruana.

2007

La VII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la cinquena campanya d’excavació es van fer entre el 10 de setembre i el 5 d’octubre del 2007 (fig. 1.15). L’equip de col·laboració va estar format per dos arqueòlegs llicenciats, cinc estudiants de segon i dos estudiants més de la Universitat de València: Isabel Caruana, Óscar Abril, Jordi Melero, Leonardo Penadés, María Dolores Ortiz, Laura Hernández, Duna Roda i Verònica Rodríguez; una estudiant de la Universitat de Barcelona Mercè Andrés, i eventualment el biòleg Francisco Javier de los Ríos Moixent. La planimetria va estar a càrrec de Juan March; la topografia, de Global Geomática; l’estudi dels materials, Isabel Caruana, amb la col·laboració de Manuel Gozalbes en la part numismàtica; la informatització de les fitxes d’excavació, Isabel Caruana.

2008

La VIII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la sisena campanya d’excavació van discórrer de l’1 de juliol a l’1 d’agost de l’any 2008 (fig. 1.16). L’equip de treball multidisciplinar va estar format per huit estudiants d’Història, Arqueologia, Geologia i Arquitectura Tècnica de la Universitat de València: Jordi Melero, María Dolores Ortiz, Leonardo Penadés, María Esther Pérez, Mirella Machancoses, Duna

Caterina Roda i Jennifer Blasco, i una estudiant de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés. La planimetria de les estructures la va fer Juan March; la topografia, Global Geomática; l’estudi del territori, Héctor Orengo, Anna Ejarque i David Quixal; i l’estudi dels materials, Isabel Caruana.

2009

La IX fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la setena campanya d’excavació es va fer entre el 21 de juliol i l’1 d’agost de l’any 2009 (fig. 1.17). Entre els col·laboradors estigueren els següents estudiants de la Universitat de València: María Dolores Ortiz, Mirella Machancoses, Jordi Melero, Tatiana Córdoba, Vicent Manuel Rosa, Alejandra Macián, María Isabel Arenas, i una estudiant de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés. També tres llicenciats en Arqueologia i Història: Laia Caballer, Juan Martínez i Pierre Guiral, aquest últim un arqueòleg francés, a més dels dos tècnics especialistes en territori i paisatge: Héctor Orengo i Anna Ejarque; una tècnica documentalista i especialista en ceràmica: Esperança Huguet; una tècnica en geologia i petrologia: Anna Gutiérrez, i dos tècnics en topografia i arqueologia de Global Geomática.




10

2010

La X fase de prospecció del poblat de la Carència i el seu territori i la huitena campanya d’excavació es feren del 28 de juny al 16 de juliol del 2010 (fig. 1.18). Comptàrem amb un equip format pels estudiants de la Universitat de València: Leonardo Penadés, Alejandra Macián, María Isabel Arenas, Mireia Bañuls i Josep Francesc Bisbal, i una llicenciada de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés; dos arqueòlegs especialistes en territori i paisatge: Héctor Orengo i Anna Ejarque; una arqueòloga documentalista i especialista en ceràmica: Esperança Huguet; un arqueòleg especialista en dibuix: Juan March, de l’empresa Esfera, i dos tècnics en topografia de Global Geomática.

2011

La XI fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu en-torn i la novena campanya d’excavació es van fer entre els dies 14 i 21 de juliol del 2011 (fig. 1.19), i els col·laboradors van ser els següents estudiants de la Universitat de València: Leonardo Penadés, Vicente Manuel Rosa, María Isabel Arenas, Alejan-dra Macián, Sergi Martínez, Elena Canto, Josep Francesc, Olga Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, Juan Miguel Blay, María José Mares, Aida Ferri, Emilio Peris, Rosa Marzo, Laura López i María Dolores Hernández; un llicenciat italià que es-tava amb la Beca Leonardo en el Museu de Prehistòria, Marco Segreto; també eventualment Juan Ramón Lozano; a més d’un arqueòleg per a treballs de condicionament en l’excavació, Ós-car Abril Riestra; una arqueòloga documentalista, Esperança

Huguet; un arqueòleg especialista en dibuix, Juan March, de l’empresa Esfera; i els tècnics en topografia de l’empresa Glo-bal Geomática.

2012

La XII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la desena campanya d’excavació es realitzaren entre els dies 3 i 13 de juliol del 2012 (fig. 1.20). Es va treballar pocs dies perquè hi hagué molts alumnes que van fer la petició de col·laboració i, per ajustar el pressupost, calia reduir el temps. Les persones participants foren les següents: Leonardo Penadés i Vicente Manuel Rosa, com a arqueòlegs llicenciats, i com a estudiants de la Universitat de València: María Isabel Arenas,



Sergi Martínez, Josep Francesc, Olga Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, María José Mares, Aida Ferri, Emilio Peris, Mireia Bañuls, Daniel Romero, Guillermo Jorge García, Pablo Valls. També participaren l’arqueòleg de la Universitat d’Alacant Miguel Fernando Pérez, l’estudiant de la Universitat de Glasgow Juan Talens, el becari del Museu de Prehistòria Miquel Sánchez i, eventualment, Juan Ramón Lozano. Comptàrem també amb l’arqueòloga Esperança Huguet, com a documentalista; l’arquitecte Darío Martos, que va estudiar les muralles, i amb els técnics en topografia de Global Geomática.

2013

La XIII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu en-torn i l’onzena campanya d’excavació es realitzaren entre els dies 3 i 16 de juliol del 2013 (fig. 1.21). Com va passar al darrer any, hi hagué molts alumnes que van fer la petició de col·laboració i pocs dies d’excavació pel fet d’haver d’ajustar el pressupost. Les persones participants foren les següents: Vicente Manuel Rosa i Irene Lorente com a arqueòlegs llicenciats, i com a estudiants de la Universitat de València, María Isabel Arenas, Sergi Martínez, Olga Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, Emilio Peris, Pablo Valls, Maria Lucrècia Centelles, José Adolfo Lis, Clara Martí, Alejandro Calpe, Carlos Navarro, Francisco Manuel Mo-reno, Adrià Alfonso i, finalment, Benjamin Walden, doctorand de la Universitat de St. Andrews en Escòcia. Comptàrem amb els arqueòlegs Leonardo Penadés i Miguel Fernando Pérez per al recolzament tècnic en l’excavació i l’estudi del material ceràmic, i amb l’empresa Global Geomática per al treball de topografia.

11



Fig. 1.21. Equip de prospecció del Projecte de la Carència. Any 2013.

13

TROBALLES AL JACIMENT DE LA CARÈNCIA

Quan A. J. Cavanilles escriu al segle xviii de la muntanya de la Carència no anomena l’existència d’un jaciment arqueològic però esmenta la seua pedra i l’ús que se’n fa per a la construcció, com és el cas de l’església parroquial (Tormo, 1923: 188) de Torís.

Caldrà esperar a la segona meitat del segle xix perquè es considere i es publique la muntanya de la Carència com a jaci-ment arqueològic. Va ser Teodor Llorente qui, per primera ve-gada, n’esmentà les restes quan parlava del Castellet (Llorente, 1889, II: 566) i ens va dir el següent: «En los campos extendi-dos al pie de ese cerro es frecuente encontrar restos romanos y más antiguos. Se encuentran principalmente estos restos en la partida llamada Carencia o Querencia, en la que hay otro cerro donde se observan cimientos de muros».

Quant al jaciment de la Carència, la descripció que ens fa Fita a la primeria del segle xx (Fita, 1900: 441) és la següent: «… deseosos de ver confirmada la tradición popular, que re-fiere haber existido en aquella meseta, ó soberbia atalaya, un pueblo fortificado se han encontrado allí monedas. Una de ellas, recientemente descubierta, obra en nuestro poder, y es un ejemplar precioso de moneda saguntina. Es un as de cobre de los que en los últimos años de la república romana acuñó la zeca saguntina. De cerámica, hay allí infinita variedad de ejemplares de diversos colores y clases. Nosotros recogimos unos cuantos, dignos entre todos de llamar la atención; una baldosa de forma trapecial, que en el canto de la base menor tiene una cruz formada de las diagonales y en los cautos la-terales un orificio que pasa de parte á parte, y unas molduras también de barro cocido. ¿Hubo en paraje tan elevado alguna población? Los descubrimientos hechos hasta hoy y los ci-mientos de muros que de trecho en trecho aparecen, así lo indican. La situación estratégica de la cumbre y el progreso que antiguamente alcanzó la balística revelan que allí hubo una fortaleza… Turis entra, por consiguiente, de lleno en el mapa romano. El río Magro ¿sería el Todpis de Ptolemeo y el amnis Tyrius de Avieno? Para decidir la cuestión no basta el ingenio; hay que apelar a la arqueología, y singularmente a hondas excavaciones que pueden y deben practicarse en la elevada cumbre de la Carencia».

Al llarg de les dues primeres dècades del segle xx, l’assentament de la Carència serà anomenat en la premsa pro-vincial ateses les freqüents visites i les nombroses troballes ma-terials (fig. 2.1). Alguns dels objectes que es trobaren al llarg dels anys estan localitzats i custodiats, però d’altres, la majoria, estan perduts o bé són propietat privada.

En un dels articles de premsa (Piles, 1900) es descriu la tro-balla d’una escultura en pedra amb el següent text: «entre los objetos romanos que se encuentran hay dos piedras esculpidas en las que aparecen toscamente dibujados y esculpidos unos anima-les que sin duda son carneros o jabalíes». Aquestes peces, defini-des com a romanes en l’article, també es considera que podrien ser ibèriques (Gil-Mascarell, 1975: 694), i es desconeix on estan.

Entre el conjunt de material de la col·lecció de Federico Botella, creada a finals del segle xix i custodiada des de l’any 1900 al Museu Arqueològic Nacional (MAN), a Madrid, hi ha algunes peces de la Carència. Al seu inventari (Simón, 1998: 145 i 159) hi havia constància d’una destral de cub amb una anella de 12 x 5,7 x 5,5 centímetres, un fragment de punta de llança amb nervadura central de secció hexagonal d’11,7 x 2,7 x 1,1 centímetres i ceràmiques amb decoracions incises i formes del Bronze final.

En molt poc de temps, es donaren a conéixer moltes tro-balles de fíbules a la muntanya de la Carència. La més famosa té un cap barbat i va ser repertoriada en continuades ocasions (Llorente, 1887: 566; Tramoyeres, 1907; Tarradell, 1965: fig. 23), i el 1908 Teodor Llorente la va donar al Museu de Belles Arts. La tipologia és anular hispànica, amb 6 cm d’arc i està decorada amb cercles gravats, i sobre la part externa del pont te-nia un cap masculí de faccions voluminoses, amb barba coberta amb caputxa o tiara. Ens constava que estava en el Museu de Belles Arts Sant Pius V de València, però, després d’una petició de consulta l’any 2009, ens van informar que no estava en el Museu i, a més, ens demanaren que publicàrem que allí no està aquesta peça (fig. 2.2).

També hi ha notícia de la troballa d’una fíbula amb una inscripció que du els caràcters llatins DVRNAICOS (Pingarrón, 1981: 163).

Una altra fíbula de bronze és presentada el 1912 en un article on s’escriu (Martínez Aloy, 1912) que la peça era

Els testimonis de la Carència i del seu entorn als segles xix i xx

2

R. Albiach

14

propietat del Sr. Luis Gallego, numismàtic, amidava 3 cm de diàmetre i havia perdut l’agulla. La xarnera tenia repre-sentat el que ell anomena «un animalejo, tal vez un reptil de indefinida especie» i ens presenta un dibuix realitzat per Romero Orozco. A més, la fíbula va aparéixer junt amb una moneda de bronze ibèrica de la qual ens diu: «otro día da-remos a conocer esta moneda porque a la vulgarización ar-queológica convienen dosis homeopáticas». La fíbula va ser descrita (Almarche, 1918: 153) com una de les de figura de cavall. Sembla que la fíbula passa a la col·lecció Martí Esteve (Gil-Mascarell, 1975: 694) però actualment no està en la part d’aquesta col·lecció adquirida per l’Ajuntament de València i consultada l’any 2009.

Hi ha esment de dues fíbules més de La Tène i hispànica que van ser recollides i documentades, de les quals tampoc no en sabem el destí.

Un estudi de fíbules de la província de València inclou tres troballes del jaciment de la Carència (Rams, 1975: 153, 144). Es tracta de dues tipologies, la romboïdal i la de pont en forma de cinta, una amb terminals foliacis i l’altra amb peu llarg, que estan en ús des del segle v fins a mitjan del iv aC, i l’altra estudiada és pròpia del segle iv aC. L’autora comenta la discrepància crono-lògica entre les fíbules i la resta d’objectes apareguts, però amb l’actual estudi general del jaciment veiem que eixa cronologia antiga coincideix amb el conjunt ceràmic recuperat al jaciment, presentat més endavant en els apartats d’estudi de materials.

Les visites al jaciment de la Carència es van fer freqüents als anys seixanta i setanta, tant per part del SIP (Pla, 1966: 292; Flet-cher 1971: 109; Fletcher i Pla, 1977: 69) com de la Universitat de València, de les quals queda constància al Museu de Prehistòria per documentació i pels dipòsits de material (fig. 2.3).

En la visita de 1962 que fan Tarradell i Fletcher (Fletcher, 1962) ens diuen que: «tras remociones para cultivo en zona llana y más extensa afloraba mucha cerámica y sillarejos y se recogie-ron ibérica con decoración geométrica, campaniense B y escasa terra sigillata». L’any 1970 es va fer una nova visita, prèvia a les excavacions, on van anar Milagro Gil-Mascarell, Carme Arane-gui, Ángeles Vall i Enrique Pla, com a subdirector del SIP, el qual ens diu (Pla, 1972: 327) que «en superficie se recogió cerámica ática o precampaniense, campaniense A i B, sigillata aretina, his-pánica, clara y dos fragmentos de árabe califal. Abundaba la ibé-rica decorada». Els materials dipositats al Museu de Prehistòria de València tenen dates d’abril de 1962 i del 25 de novembre de 1975, amb número d’inventari 81 per als dos conjunts.

Els anys 1964 i 1966 Fletcher va citar el jaciment en el No-ticiario Arqueológico Hispano VI i en La Labor del SIP durante el año 1962, respectivament.

Miquel Tarradell parla del jaciment en el I Congrés d’Història del País Valencià, el 1965, i presenta una imatge excel·lent de la

Fig. 2.1. Muralla al cim del jaciment. Excursió del Centre de Cultura Valenciana (1931). Fotografia facilitada per Josep Fernández.

Fig. 2.2. Fíbula ibèrica de cap barbat trobada a la Carència. Arxiu SIAM. Ajuntament de València.

15

fíbula del cap. Juntament amb un grup de persones del SIP i la Universitat, va visitar la Carència i va recollir material de pros-pecció que es va dipositar al Museu de Prehistòria.

Resulten d’una gran vàlua i de consulta imprescindible els treballs, o tan sols esments, sobre la Carència, tant de tesi doctoral (Gil-Mascarell, 1971: 442-447; Bonet, 1978: 59-62) com de diaris d’excavació de Milagro Gil-Mascarell, o bé els informes preliminars (Fletcher 1973: 98-101; 1974: 108-110) i una publicació sobre el jaciment (Gil-Mascarell, 1975: 693-696) per a saber de primera mà com estava en els anys setanta i, sobretot, per la informació de l’interior del poblat, la qual ara és l’única disponible ja que no se’ns vol donar permís d’excavació per part de la propietat privada dels terrenys, els quals ocupen tot l’interior del poblat (fig. 2.4).

Les monedes trobades d’antic haurien de ser-ne moltes més de les dipositades al SIP, cosa que podem deduir pel vast conjunt amb el qual comptem ara, i que ens mostra una gran quantitat i varietat de seques que indiquen un co-merç molt interessant, el qual es presenta en un dels article d’aquest llibre. Les monedes antigues que coneixem en són ben poques ; hi ha una moneda de Bilbilis i la resta són valencianes, entre elles algunes de Saguntum de petxina i dofí , de Saetabis i de Valentia de les primeres emissions amb cara femenina i cornucòpia . Hi ha esment antic, en la tesina citada d’Elena Pingarrón, de dues monedes romanes, una de Tiberi i l’altra d’Adrià.

Al començament dels anys setanta, o tal vegada un poc abans, quan es feien treballs agrícoles a la Carència, es van trobar dues inhumacions a la part alta del poblat que van ser destruïdes immediatament (Gil-Mascarell, 1975: 694) i se’n desconeix l’adscripció. Per notícies orals d’un antic propietari se sap que les restes es van trobar en la planura gran del Recinte III i que no estaven enterrades molt superficialment. Pel fet de tractar-se d’inhumacions i estar dins del poblat, cal plantejar la seua relació amb el període islàmic, almohade, quan hi ha una torre de guaita al cim.

Un dels primers estudis que es va fer sobre el material de la Carència va ser el d’un fragment d’escultura ibèrica en pedra, calcària blanca. Representa el cap d’un bou trobat el 26 de gener de 1969 per Luis Sanfélix Pérez. Enric Llobregat la va poder in-

Fig. 2.3. Vista del poblat de la Carència. Arxiu SIP.

Fig. 2.4. Diari d’excavació de M. Gil-Mascarell. Arxiu SIP.

16

vestigar des del SIP on es va dur per fer-ne l’estudi. El fragment de cap té 10 × 37 cm conservats i s’hi reconeix la cara i el coll d’un bou que te marcats els trets de les orelles, els ulls, el morro i els plecs del coll, a més dels forats on anirien les banyes afegides (fig. 2.5). Aquest cap, amb una postura ajupida, formaria part d’una escultura de peu (Llobregat, 1975: 160) que degué anar parcialment adossada a una construcció, atés que sols es va tre-ballar amb cura la part més visible. La seua datació estaria entre els segles iv i iii aC, abans de l’arribada dels bàrquides. Al mapa de distribució d’escultura ibèrica que es presenta en l’article de l’estudi de Llobregat s’aprecia, per a la zona d’Edetània, la sola presència d’escultura ibèrica a Arse i a la Carència, i es veu una abundància de troballes a la Contestània. Actualment la peça es troba en l’Ajuntament de Torís.

L’any 2010 vam contactar amb Luis Sanfélix perquè visita-ra la Carència amb nosaltres. Ens va situar, de manera aproxi-mada, on es va fer la troballa. Açò va ser en el vessant nord, en una zona no massa allunyada del cim.

Un dels testimonis de grafia d’escriptura ibèrica a la Carèn-cia és un fragment de ceràmica de vernís negre. El va trobar En-rique Morán l’any 1981 i el va donar al Museu de Prehistòria. Es tracta d’una base de plat de producció campaniana B i forma Lamboglia 5, amb la peculiaritat que té un grafit amb dos signes ibers traduïts com BADU (Fletcher, 1985: 20). L’escriptura ibè-rica sobre instrumentum fou un fenomen abundant en l’espai de la casa iberoromana i està testimoniada en nombrosos jaciments ja des dels segles v a iv aC. Les interpretacions (Moncunill i Ve-laza, 2012: 51-52, 54) s’entenen com a marques de producció o distribució, sobretot d’una bona part dels esgrafiats més breus, o bé assenyalen el propietari de la peça (fig. 2.6).

Entre la documentació de la Carència que hi ha al SIP es troba una fotografia d’una llàntia sencera de vernís negre de la qual desconeixem la seua localització actual però en la imatge està escrit el nom de Vicente Ferrer (fig. 2.7).

Hi ha una donació de l’any 1981 per Arturo Ruiz d’un joc de ponderals de bronze amb número d’inventari 61.666. Aquests caldria estudiar-los junt amb el conjunt variat de pon-derals aparegut entre el material confiscat en 2001, pendent d’autorització.

TROBALLES EN L’ENTORN DE LA CARÈNCIA

En la partida de Fondos, a la carretera de Torís a Guadassuar que travessa el riu Magre, està la vil·la romana on va aparéixer l’any 1877 una escultura d’Herma de Bacus en marbre blanc. La peça tenia 25 cm d’alçada i ha estat estudiada en diverses

Fig. 2.5. Escultura ibèrica de cap de bou de la Carència. Arxiu SIP.

Fig. 2.6. Base de vernís negre Lamb. 5 amb grafit procedent de la Carència (cat. 13.533). Dibuix E. Huguet.

Fig. 2.7. Llàntia de vernís negre de la Carència. Arxiu SIP.

17

ocasions fins al treball recent i més complet (Arasa, 2004: 304 i 331-332) que descriu els trets d’un jove imberbe i amb el front coronat amb una taenia amb fulles d’heura, i associa l’escultura a un ambient domèstic i el costum de situar-les al peristil de les vil·les sobre xicotets pilars o dins d’una fornícula oberta a la paret. Sobre la propietat de la peça, Fidel Fita (1900: 438) ens diu que «la antefixa hallada en la granja y subsuelo de Fondos es hoy propiedad de D. José Soler Navarro, iniciador ó adalid de la excursión». El parador actual de l’escultura es desconeix completament.

El segle xx s’enceta amb l’esment de diverses troballes al territori (Fita, 1900: 437-438), de les quals també en va fer re-ferència l’historiador de Cullera A. Piles després d’una excursió el 13 d’agost de 1900. A la vil·la de Canyamar, vora la carretera de Torís a Torrent, a 2 km del poble, es va trobar una inscripció funerària que es va descriure de la següent manera: «un tosco cipo sepulcral, carcomido por la intemperie, cuyo epígrafe, de-bajo del coronamiento, consta de dos renglones trazados en el primer siglo, y dice así:

Caesia h(ic) s(ita) e(st). Cesia aquí yace.

[...] El cipo, según resulta de la fotografía que debo al Sr. Sabater, está cortado por más abajo del segundo renglón, y por encima de la rotura parecen asomar trazos de un tercero ¿a(nnorum)VI? [...]».

Els estudis més recents (Corell, 1997: 242-243; 2009: 249-250) d’aquesta inscripció ens donen una datació del segle i dC i ens diuen que hui la peça consta com a desapareguda:

«Caesiah(ic) . s(ita) . e(st)Ací jau Caesia».

La peça és propietat particular del metge R. Blasco i està a la ciutat de València.

A la vil·la de la Sabotxa es va trobar una altra inscripció sepulcral, el 23 d’agost de 1900 (Piles, 1900; Fita, 1900: 438), moment que Piles ens conta així: «Ya cerrando la noche, se lle-gó a la casa de la Savocha, fundación de los marqueses de Bél-gida. Se encendió un haz de leña, y á los falgores de vacilante llama se vió empotrada en la pared de Levante en su extremo septentrional otra lápida sepulcral romana».

«C(aius) Aledius Fuscus ann(o)rum) xLV h(ic) s(itus) e(st). Cayo Aledio Fusco, de edad de 45 años, aquí yace».

Els estudis més recents de la inscripció (Corell, 1997: 241-242; 2009: 248-249) ens diuen que el seu suport és un bloc de pedra calcària, de 51 × 53 × 13 cm. La proposta de datació l’emmarca al segle i dC, i hi ha una nova lectura del nomen que és la següent (fig. 2.8):

C(aius) CaediusFuscusann(orum) . xLVh(ic) . s(itus) . e(st)Ací jau Gai Cedi Fusc, de 45 anys.

L’única troballa de material neolític al territori pròxim és una destral de pedra polida, de color negre amb taques blan-ques. Les vores són eixos paral·lels i convergents, i el tall és a dos bisells plans, amb el taló arrodonit. Va aparéixer l’any 1981

al fons d’una cova, en la partida de Vinyamalata, una zona pro-pietat de l’Ajuntament, polígon 2, parcel·la 33, que hui és una pedrera i deu estar destruïda. La peça té 22,5 × 20 cm i un pes de 1.150 g i està a Torís, en propietat d’Alfredo Hueso Iranzo, antic cronista oficial de la localitat.

PRIMERES EXCAVACIONS (1971-1972)

Després d’un període, des de finals del segle xix a la primera meitat del xx, amb molt d’esment i troballes en la Carència, per fi, el pas més important es va donar en 1971 al plantejar-se uns sondejos arqueològics en el jaciment (Fletcher 1971: 109; Pla 1972: 327).

Encara que ja era més que sabut de la destrucció i espoli que hi havia al jaciment, en la visita de prospecció de l’any 1962 es va apreciar (Pla, 1966: 292-293) que una part del poblat estava destruint-se, especialment la part central, per tractors que preparaven el terreny de propietat privada per conrear-lo (fig. 2.9).

Així, per poder salvar les restes que quedaven i confirmar antigues dades, el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) es va plantejar fer dues campanyes d’excavació, que les va dirigir Milagro Gil-Mascarell. Als seus diaris, custodiats a la Biblioteca del SIP, es pot llegir l’evolució de les feines al llarg de les dues campanyes, de les quals presentem una sín-tesi per mostrar l’abast de les excavacions a l’interior del po-blat, donat que és l’únic testimoni de la seqüencia d’ocupació d’aquesta zona.

Fig. 2.8. Inscripció funerària romana trobada en la vil·la de la Sabotxa, Torís. Arxiu SIP.

18

Els materials recuperats en les visites de prospecció i en les dues campanyes d’excavació es varen dipositar al Museu de Prehistòria, i actualment estan inventariats i han passat a formar part dels fons i col·leccions del Museu.

Després de fer l’excavació, el MPV va publicar el resul-tats (Fletcher 1973: 98-101; 1974: 108-110) així com també la directora dels treballs (Gil-Mascarell, 1975: 693- 696), però l’estudi dels materials no es va fer. Aquesta feina ha estat una de les tasques del projecte de 2001 a 2013, realitzada per Isabel Caruana, el resultat de la qual presenta en un article d’aquesta monografia (capítol 6).

Els llocs de les intervencions de M. Gil-Mascarell són les zones I, II i III, i queden dins dels anomenats en el projecte com a recintes emmurallats: Recinte I (zona I) i els recentment

descoberts Recinte II (zona II) i Recinte III (zona III). Es va donar una nova nomenclatura després d’avançar les prospec-cions i excavacions al jaciment i veure que hi havia altres 3 recintes tancats per muralles i torres. La diferència de zones de Gil-Mascarell, que coincidirà parcialment amb aquestes, atén a un ordre de successió en fer l’excavació. La nomenclatura de recinte establerta per nosaltres s’ajusta a la denominació de lloc emmurallat, i la numeració romana té a veure amb la successió topogràfica i urbanística dels diferents recintes (fig. 2.10).

Campanya de l’any 1971

Els treballs de la primera campanya van començar el 5 de juliol de 1971, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Torís, i es van prolongar fins al 22 de juliol, perquè els obrers havien d’incorporar-se al seu treball personal. Els materials es deposi-taren al Museu de Prehistòria de la Diputació de València on es netejaren, i actualment estan ja inventariats i formen part dels fons i col·leccions del Museu.

ZONA I

Per a sondejar el terreny es feren dos sondejos, el primer al cim, en la zona que es relacionà amb una acròpolis, i on es descriu una muralla conservada pel sud i per l’oest, on hi ha ceràmica grega i sigillata. Aquesta àrea d’excavació es va anomenar zona I (fig. 2.11), i en ella les labors agrícoles havien destruït quasi per complet els nivells superiors i la presència d’ametllers dificulta-va la feina. Al centre d’aquesta zona es va obrir una rasa de 2 m d’amplària × 3 m de llargària, la qual es va ampliar fins formar un rectangle de 7,5 m de llargària × 4 d’amplària. A 10 cm de la superfície del terreny van aparéixer murs d’un departament, H-1, i d’un carreró C-1, i l’arrancada d’altres parets (fig. 2.12).

Fig. 2.9. Vista del terreny conreat al poblat de la Carència en la visita del SIP de l’any 1962. Arxiu SIP.

Fig. 2.10. Planta del jaciment amb la nomenclatura de Recinte I, II i III que coincideix pacialment amb les zones I, II i III. R. Albiach-Global Geomática.

19

H-1: és una habitació de forma rectangular, 4,50 × 2,50 metres, orientada sud-oest a nord-est. Els murs eren de pedra i estaven travats amb fang, amb un gruix entre 0,30 i 0,50 m i una alçada conservada de 0,60 a 0,90 m. Descansaven en la roca na-tural sobre la qual s’estenia una capa d’uns 10 cm de gruixària que constituïa el paviment de l’habitació fet amb pedres menu-des i fragments menuts de ceràmica i terra, tot xafegat. El mur sud-oest tenia una part tapiada que després de ser desmuntada es va veure que era un envà de 0,65 m que donava al carreró C-1. Al costat de la paret nord-est aparegué un banc de 0,48 m de llargària × 0,25 d’amplària i 0,30 d’alçada, fet de pedres menudes travades amb fang i en la seua part superior hi havia dues lloses col·locades horitzontalment, que no està recolzat al mur, sinó que dista d’ell 0,20 m.

Els materials recuperats dins d’aquesta habitació, excavats per capes artificials, van ser els següents:

Capa superficial, fins 0,25 m: es trobaren alguns fragments de TSH, un frag. de precampaniana, campaniana A i B, molta ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica, fons d’àmfora, morter romà i tegulae. Aquest nivell, de rom-puda, que barreja material de nivells inferiors i superiors,

presenta un conjunt de ceràmiques del s. iii a l’i aC junt a un altre de finals de l’i-ii dC.

Capa de 0,25 a 0,45 m: aparegueren fragments de morter i tegulae en quantitats importants, ceràmica ibèrica, frag-ments de bronze, un cap de clau de ferro i frags. d’os treba-llat. A l’altura de 0,45 m en alguns punts apareixen taques de cendres. La cronologia del conjunt és del segle i dC.

Capa de 0,45 a 0,70 ò 90 m: hi havia ceràmica precampa-niana, campaniana A i B, ibèrica, una fíbula completa de bronze de tipologia anular hispànica, fragments de bronze, ferro, plom i os; i desapareix quasi per complet el morter romà i les tegulae, datat al segle i aC.

Formant part del paviment va aparéixer ceràmica ibèrica matxucada i alguns fragments menuts de campaniana A, que el daten al segle ii aC.C-1: és un carreró delimitat pel mur sud-oest i pel mur sud, i

entre ells hi havia 0,80 m. El mur sud era similar, en tècnica, als anteriors i sols es torna irregular en un tros de 0,50 m, desapa-reixent i apareixent taques de cendres. Té incrustada una pedra horitzontal que s’interna al carreró 0,35 m, desconeixent la seua utilitat. El sòl del carreró era de roca natural i es va igualar amb lloses posades horitzontalment.

Els materials documentats al carreró foren els següents: Capa superficial fins 0,25 m: fragments de ceràmica TSH,

ibèrica, campaniana A, morter romà i estuc. Capa de 0,25 a 0,45 m: fragments de morter romà, cam-

paniana A, ceràmica ibèrica, fragments de ferro. A 0,45 en alguns llocs aparegueren moltes taques de cendres.

Capa de 0,45 a 0,60-0,90 m: ceràmica campaniana A i B, fragments d’àmfora, objectes de ferro, bronze i os, més un mol·lusc o petxina.

ALTRES SONDEJOS

A més a més, es varen fer els sondejos A, B, C, D, E i F, entre els quals es trobaren alguns murs que articulaven les habita-cions anomenades H-1, H-2, H-3 i H-4.

Amb tot, ens parla de tres etapes on hi hagué una primera fase ibèrica als segles iv-iii aC, una reconstrucció al segle i aC del paviment aprofitant materials anteriors i probablement es tapa la porta que donava al carrer, i finalment un nivell de cendres per possible destrucció o incendi sobre la qual apareix el nivell romà.

L’estudi dels materials ha estat una de les tasques realitza-des entre 2001 i 2013 al llarg del projecte «La Carència: evolu-ció cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» i que es presenta en un apartat d’esta monografia.

MURALLA

Quant a la muralla, es conserven alguns trams de la seua part sud, est i oest. Es va fer neteja dels trams sud i oest, i es feren dos sondejos arribant-se als fonaments. Al tram est no es treba-llà, donada la forta pendent.

La muralla sud és de carreus rectangulars, de mida mitjana, falcats amb pedres menudes. Conservava una longitud visible de 21 m i una alçària de 0,90 m, i en altres punts sols hi havia fonament. Des de l’oest té 5 m d’extensió, girant en angle recte cap al sud uns 2,5 m per tornar a girar en direcció est 8,5 m, on forma un altre angle recte i s’endinsa de nou en l’altiplà en direcció nord per girar després cap a l’est. És a dir, que estem davant de dos cossos entrants, a manera de torres, enllaçats en-

Fig. 2.11. Plantes de les excavacions dels anys setanta en la zona I. Segons M. Gil-Mascarell.

Fig. 2.12. Procés d’excavació del sondeig en la zona I. Any 1971. Arxiu SIP.

20

tre ells per un llenç situat a la mateixa vora del penya-segat (fig. 2.13). Els materials eren ben pocs, dos fragments de campania-na B, alguns ibèrics, alguns medievals i un clau de ferro.

El costat oest defensa l’altiplà per la seua part més vulnera-ble, la que comunica amb la resta del poblat. La tècnica cons-tructiva és de carreus rectangulars de mig metre de longitud aproximadament, disposats en fileres horitzontals. Actualment sols se’n conserva un tram de 2,80 m de longitud i una alçària de 1,90 m, la resta ha desaparegut per la creació de l’actual camí de pujada i per les arrels dels matolls. Gil-Mascarell comenta que aqueixa tècnica amb grans carreus es degué utilitzar per estar en la zona més vulnerable (fig. 2.14). Els materials recu-perats també varen ser pocs, donat que la roca aflora de seguida, sent aquests ceràmica campaniana B, ibèrica i un morter romà.

A L’EST DEL CIM

També en aqueixa campanya va visitar la zona a l’est del cim, darrere del punt geodèsic on li havien dit que hi havia moltes puntes de fletxa. Aquesta zona queda a l’extrem est del poblat, on, en la part oriental de la fita de l’índex geodèsic, hi ha un xicotet turó que enllaça amb un altre de forma cònica a partir del qual comença el descens cap a la planura, on es va obrir un sondeig de 2,50 m junt a un marge de pedra modern. Ací,

segons l’amo del terreny, apareixien gran quantitat de puntes de fletxa de ferro.

Quasi superficialment aparegueren taques de cendres de 0,80 x 0,50 m situades a diferents nivells i fins a 0,50 m de pro-funditat, amb abundants fragments de ferro, entre els quals des-tacaven les puntes de fletxa, i molt poca ceràmica. Després hi ha terres molt dures amb morter àrab, i pels voltants s’aprecien molts tovots. Es dedueix que pertanyia a l’època medieval. La zona es va abandonar per a una futura campanya.

ZONA II

El dia 15 de juliol iniciaren els treballs en la zona II, en la qual es defineixen les habitacions H-1, H-2, H-3, H-4, H-5, H-6, H-7, H-8 i H-9.

A meitat vessant estava la zona II. En ella, es va obrir una rasa de 13 m de longitud × 4 m d’amplària, excepte dels 3 m als 6 m més cap a l’oest. Es va localitzar a escassa profunditat un mur d’1 m d’amplària en direcció est-oest, el qual es va poder seguir fins a l’escarpa situada al nord. S’interpreta com un mur de contenció per la seua situació en un desnivell, la seua estruc-tura i la tècnica (fig. 2.15). Està fet amb pedres d’una mida regu-lar, travades en sec, i arriba fins als 0,90 m l’alçària conservada. Té un desguàs de 0,40 x 0,30 m que el travessa i canalitza les aigües del terraplè cap a la pendent. Junt al costat d’aquest i crea desguàs arranca cap al nord un parament de 1,60 m que enllaça amb un altre cap a l’est, i crea un espai d’1 x 1,60 m. La tècnica constructiva és irregular i deficient, però les cares exteriors tenen un aparell millor treballat i més homogeni. Cap al sud arranca un altre parament, que és més irregular en la cara est. Paral·lel a ell,

Fig. 2.13. Planta de la muralla sud, zona I. Diari d’excavació de M. Gil-Mascarell. 1971. Arxiu SIP.

Fig. 2.14. Dibuix de l’alçada de la muralla oest, zona I. Diari d’excavació de M. Gil-Mascarell. 1971. Arxiu SIP.

Fig. 2.15. Planta de la zona II. Any 1971. Segons M. Gil-Mascarell.

21

i a 5 m, arranca un altre, també estrebat al mur de sosteniment, que es dirigeix cap a la pendent. El pis és la roca natural i els materials també en són pocs, entre ells hi ha ceràmica importada campaniana A, ibèrica geomètrica abundant i algun fragment in-forme de ferro. Ací, M. Gil-Mascarell ens està descrivint el que interpretarem més endavant com una torre (fig. 2.16).

Conclou Gil-Mascarell que el poblat ibèric té a la zona alta un recinte emmurallat, amb el començament al segle iv aC, que es romanitza amb posterioritat, després de patir un incendi o destrucció. Continua habitat fins a l’època medieval, i tal vega-da quedà deshabitat durant algun temps, tot i que s’hi va trobar material tardoromà i visigot, mentre la resta del poblat sembla que no arriba a l’època imperial. Planteja que al canvi d’era el poblament es concentra en la part superior i la resta es dis-persa per la planura. Durant les èpoques romana i medieval la muntanya seria un lloc de vigia, o talaia, ocupat per un reduït nombre de persones.

Campanya de l’any 1972

La segona i última campanya es va fer l’any 1972, del 3 al 22 de juliol. Es va comptar amb l’ajuda econòmica del SIP i els mate-rials es varen depositar en el Museu de Prehistòria. Els treballs es feren uns dies en la zona més elevada, anomenada zona I, sondeig 1, al sector 2 situat al sud-oest de l,1, al sector 3 situat al oest del 2, i al sondeig o sector 4 situat a l’oest de l’1 i al nord del 3, però pels ametllers (discrepàncies amb l’amo) no es va continuar la trinxera oberta en 1971 a la zona I. Es va poder treballar a la zona III, situada a l’est de la zona II.

ZONA I

A la zona I s’iniciaren els treballs a 6 m cap a l’oest de la Zona I de 1971 i es van obrir quatre rases rectangulars de distintes di-mensions per la proximitat dels ametllers, resultant un rectangle de 5,30 de llarg × 3,80 d’amplària, i entre les quadrícules es va deixar un espai de 0,30 m que inicialment no es va excavar (fig. 2.17). Els sondejos, rases, habitacions o carrerons s’anomenen amb les lletres S, D, H, C, amb una numeració correlativa i una opció de majúscula o minúscula segons decisió de M. Gil-Mas-carell. El resultat de l’excavació va ser el següent:

S-1: és una rasa de 3 × 2 m, en la qual no van aparéixer murs, només n’hi havia part d’un que havia sigut destruït i el

conformava una gran quantitat de pedres sense ordre. Els ni-vells i materials recuperats varen ser els següents:

Fins a 0,10 m hi havia una capa superficial. Hi havia abun-dant ceràmica ibèrica esmicolada, un fragment de precam-pana o àtica amb perforació, un altre fragment de precam-pana, dos frags. de campaniana A (un Lamb. 36) i 2 frags. de campaniana B, a més d’un frag. de ferro.De 0,10 a 0,45 m l’estrat estava formant per una semi-circumferència que comprenia els dos terços occidentals de la quadrícula. La terra era molt fosca, quasi negra, i la resta era groguenca. Davall de la terra negra, a 0,45 m, amb la gruixària d’1 cm, hi havia una capa de graveta. Els materials recuperats foren fragments de ceràmica ibèrica, un frag. de campaniana A, tegulae, un anell de bronze, un clau de ferro, frags. de morter romà i, a 0,30 m, una mone-da de bronze romana en mal estat en què s’aprecia un cap radiat en l’anvers.

De 0,45 a 0,90 m desapareixen la terra negra i la capa de gra-va, i a 0,80 m apareixia un paviment fet de pedres xicotetes i terra, xafegat; a 0,90 m la roca natural. El material arqueo-lògic que s’hi va trobar va ser ceràmica ibèrica, un frag. de campaniana A i un altre de B, dos fusaioles, i a 0,60 m una làmina de plom, una xicoteta destral de plom xicoteta, un clau de ferro, un punxó d’os i una petxina.S-2: és una quadrícula de 2 × 2 m i la seua estratigrafia va

mostrar el següent: Una capa superficial de 0,10 m on va aparéixer un mur de pe-

dra de bona tècnica amb un gruix de 0,30 m i una longitud de 2 m, el qual, en direcció sud-oest a nord-est, continua per S-1 però està destruït. La ceràmica recollida sols va ser ibèrica.

A 0,45 m, i en la part meridional, apareix la roca natural i, on aquesta no està, hi ha pedres que anivellen el terreny. El ma-terial d’aquest nivell va ser ceràmica ibèrica, un fragment de precampana, dos frags. de campaniana A i dos de B, un gland de plom i un botó piramidal de ferro.

A 0,70 m es repeteix el mateix fenomen, és a dir, hi ha una gran llosa i pedres igualant el terreny, encara que pareix un escaló per a salvar el desnivell entre la roca i l’habitació. Açò es va confirmar en S-3. El conjunt de material va ser ceràmi-ca ibèrica, tres frags. de campaniana, una fíbula completa de bronze de La Tène, un fragment de plom i un clau de ferro.

Fig. 2.16. Procés d’excavació del sondeig en la zona II. Any 1971. Arxiu SIP.

Fig. 2.17. Estructures de la zona I. Arxiu SIP.

22

S-3: és una quadrícula de 2 × 1,50 m: A 0,10 m apareix un mur de pedra paral·lel al de la quadrí-

cula anterior, sud-oest a nord-est, d’un gruix de 0,40 m i una longitud de 2 m, i en la seua part més meridional hi ha un escaló. La ceràmica trobada és ibèrica i sols n’hi ha un fragment de romana amb decoració de barbotina.

De 0,10 a 0,45 m hi ha ceràmica ibèrica i a 0,20 m, en la part oest, es va trobar una moneda ibèrica de bronze, en bon estat (anvers cap masculí i revers genet).

De 0,45 a 0,80 m apareix ceràmica ibèrica, una fusaiola, un fragment informe de ferro, un fragment de ferro format per dues planxes rectangulars unides per una reblada.S-4: és una rasa de 3 × 1,5 m, semblant als nivells de S-1:

Fins a 0,10 m està la capa superficial. El material recuperat és ceràmica ibèrica i un fragment informe de ferro.

De 0,10 a 0,45 m hi ha terra negra que forma un semicercle de 3 m de diàmetre, amb un color més intens en el centre de la seua part oriental que va disminuint en els vores. El material és variat, hi ha ceràmica ibèrica, un fragment de campaniana A, tres de campaniana B, una vora d’àmfora republicana, una fusaiola, un anell de bronze, un fragment de ferro i un morter romà.

De 0,45 a 0,80 m apareixen els murs continuació de S-3, en direcció sud-oest a nord-est, amb un ample de 0,40 m (cos-tat sud-oest) i 0,20 (costat nord-est). En la part occidental hi ha una pedra horitzontal incrustada en el mur i que es prolonga cap a l’exterior 0,25 m. Per aquest costat arranca un altre mur en direcció nord-oest. Els murs estan assentats sobre un conglomerat de terra, pedres menudes i ceràmica triturada que formen els fonaments de la paret. El material recuperat va ser ceràmica ibèrica, campaniana, dos fusaio-les i un arc de fíbula de bronze.Les conclusions presentades per M. Gil-Mascarell per a

aquests nivells de la zona I són que la taca de terra negra apa-reguda en S-3 i S-4, de diàmetre aproximat de 3 m i 0,35 m de profunditat, talla els murs i posseeix una estructura semblant a un fons de cabanya. Els materials romans estan sobre la terra negra (nivell de cendres) i els ibèrics per davall. Els materials són ibèrics i romans, i entre aquests últims hi ha una moneda d’època tardana.

Esmenta els soterraments medievals com a recuperats fa uns anys, així com també anomena la ceràmica escampada de la mateixa època.

ZONA III

La zona III queda situada en l’extrem nord-oest del turó, i pels problemes que van sorgir amb l’amo del terreny l’excavació es va traslladar a una parcel·la més cap al nord. Sobre la ubica-ció d’aquesta zona ens diu Gil-Mascarell el següent: «Com es recordarà, la muntanya de la Carència està rematada per un xi-cotet altiplà (zona I), a partir d’aquest i cap a l’oest, el vessant va descendint amb suavitat, acabant en la seua part sud-oest en un altre altiplà de gran extensió i que es prolonga cap a l’oest; en canvi pel seu costat nord-oest el vessant acaba bruscament com tallat a pic. En el seu final, açò és, en la part més baixa i separada del principi pel camí d’accés al poblat, es troba en-clavada la zona III».

Inicialment es van obrir 4 rases de 3 × 3 m, separades entre si per 0,30 m (fig. 2.18). Cap al nord altres 4 trinxeres

rectangulars de distintes grandàries per les irregularitats de la veïna parcel·la. El resultat són les habitacions H-6 i H-5 així com el carreró C-2. La roca aflora molt alta per la part oriental.

Fig. 2.18. Sondeig de la zona III. 1972. Segons M. Gil-Mascarell.

Fig. 2.19. Croquis del sondeig de la zona III. Diari d’excavació de M. Gil-Mascarell. 1972. Arxiu SIP.

23

D-6: és una rasa que mostra una habitació, que no es va poder obtenir tota la documentació a causa de la proximitat del camí. És de forma rectangular, molt allargada, els seus costats mesuren 6,50 × 7,75 × 3, i està orientada est-oest. Els murs són de pedra seca, prou irregulars i deficients, d’un gruix entre 0,30 el mur sud i 0,20 el mur nord. El paviment és de cudols incrustats en la terra, al costat del qual hi havia una xicoteta taca d’argila molt dura. Just al costat de la paret sud-oest, i adossat a aquesta, hi havia un banc o pedrís de 2,10 m de llarg × 0,40 i 0,35 m d’amplària, fet de pedres travades amb fang i amb lloses horitzontals en la part superior (fig. 2.19). Quant als nivells do-cumentats podem dir el següent:

En el nivell superficial, i fins a 0,10 m, hi havia ceràmica ibèrica, i a partir de 0,10 m, ceràmica ibèrica, campaniana, dos fragments de l’Edat del Bronze i una petxina.

D-5: no es pot assegurar que es tracte d’una habitació, encara que les dades ens porten a pensar que és probable que ho fóra. En direcció nord-sud hi ha un mur de gran gruixària format per dos adossats, quedant del més oriental només els fonaments, i el situat a l’oest té bona tècnica a base de xicotetes pedres travades amb fang, conservant una alçària de 0,30 m i un gruix total d’1,10 m. Junt al mur, en la part occidental i a una alçària de 0,40 m, es va trobar una capa de cendres amb ceràmica ibèrica que segueix la mateixa di-recció del mur.

En l’angle nord-oest, i paral·lel al mur esmentat, en va sor-gir un altre que només es va documentar en part i que tancaria l’habitació per aqueix costat. També van aparéixer els fona-ments d’un altre mur, amb orientació sud, d’escasses longitud i alçària, que, per estar a una cota per davall es dedueix el nivell d’habitació, el qual s’ha interpretat com la resta d’una primi-tiva vivenda sobre la qual es va construir el descrit (fig. 2.20). Al seu seu costat nord, junt amb D-5, van aparéixer restes d’un paviment de cudols, i pròxima, una pedra rectangular la funció de la qual s’ignora.

El conjunt de materials apareguts va ser el següent:Des del nivell superficial fins a 0,10 m hi havia ceràmica

ibèrica, campaniana B i una fusaiola. Des dels 0,10 m fins al final, hi havia molta ceràmica ibèrica, sobretot àmfores i altres formes, dos fragments de precampana, quatre de campaniana B (un Lamb. 5), un fragment de campaniana A i dues fusaioles, abundant plom i una petxina.

C-2: discorre paral·lel al mur nord de D-6 i està separat per 1,50 m. S’hi va localitzar un altre mur del qual se’n van exca-var 3,75 m de longitud. S’interpreta com un xicotet carreró que ascendia cap a la part alta del vessant. S’hi va trobar ceràmica ibèrica i dos caragols marins.

Les conclusions generals de M. Gil-Mascarell en aquesta àrea són l’absència de material romà en la zona III, que confirma la hipòtesi de la reducció de l’àrea habitada en època romana, i la concentració de la població en la part més elevada del turó.

Fig. 2.20. Procés d’excavació en la zona III. Arxiu SIP.

25

BASES DE DADES I DOCUMENTACIÓ

A partir de l’any 2009 em vaig incorporar a l’equip de treball de la Carència on vaig continuar amb les tasques de documentació que la companya Isabel Caruana havia començat.

El treball de documentació, tot i que no sempre queda re-flectit en les posteriors publicacions científiques, és un treball bàsic per a recopilar tota la informació coneguda dels jaciments que, com la Carència, es coneixen des d’antic. En el cas con-cret que ens ocupa, la bibliografia era abundant i constava de notícies antigues, articles científics, referències en publicacions acadèmiques i de difusió. Per aconseguir una organització cò-moda i senzilla que recollira tots els títols i notícies publicades confeccionàrem una base de dades. Aquesta eina permet, a més, un accés ràpidament al llistat i la possibilitat d’incorporar con-tínuament les noves publicacions sobre la Carència o que fan referència a ella, el seu territori o algun aspecte concret del seu estudi.

Cadascun dels articles o notícies es presenta en forma de fitxa o registre amb la informació bàsica com títol, autor, publi-cació, editorial, any i lloc de publicació, pàgines i si s’ha pogut aconseguir una còpia per a poder afegir-la al dossier físsic de la documentació (fig. 3.1). Actualment, la base de dades de docu-mentació de la Carència consta de 56 registres entre els quals hi ha majoritàriament articles científics i acadèmics, com els últims treballs publicats a partir de les investigacions de l’equip de treball (Orengo, Ejarque i Albiach, 2009), però també no-tícies publicades als periòdics a principis del segle xx (Piles, 1900; Martínez Aloy, 1912) que es conserven a l’Hemeroteca de València. La major part de les referències sobre bibliografia de principi del segle xx es referien a notícies curtes i notes de premsa publicades als diaris valencians, així que ens capbus-sàrem entre periòdics antics i anuaris. Majoritàriament estaven correctes, si bé alguna referència tenia equivocada la data del mes o l’any i per aquesta raó no s’ha pogut consultar.

Una altra de les tasques fou la documentació informàtica de totes les fitxes d’excavació. Per a la qual cosa prenguérem com a base una base de dades del SIP i la traduírem al valencià. Aquesta base consta de tres tipus de fitxa: estructures, nivells

i llistat d’Unitats Estratigràfiques (fig. 3.2, 3.3 i 3.4), amb les explicacions pertinents de cadascun dels camps. Actualment hi ha pràcticament 150 registres que es poden anar modificant, ampliant i actualitzant a cada moment.

LES COL·LECCIONS

La compilació de la base de dades dels articles ens va portar a un segon treball: el material dipositat en altres museus i ins-titucions públiques. Com ja hem esmentat, la Carència és un jaciment que es coneix des d’antic. El seu territori i el jaciment en concret era visitat per aficionats, científics i excursionistes alguns dels quals, seguint els costums de l’època, recolliren material arqueològic que amb posterioritat dipositaren a mu-seus municipal i ajuntaments. El periple a la cerca de material arqueològic que podia procedir de la Carència ens va portar a la Ribera, la Foia de Bunyol i a diferents institucions de la ciutat de València.

- Museu de Belles Arts de València Sant Pius V: En maig del 1907 Tramolleres publicava un article a Las Provincias titulat «Las fíbulas de Torís», el 1912 apareix, també a Las Provincias, «Hallazgos arqueológicos. Otra fíbula ibérica» de Martínez Aloy (1912) on diu que el 1908 Teodoro Llorente donà a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, ac-tualment Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, una fíbula «de arco con cabeza masculina de capuchón» datada entre el segle v aC i mitjans del iv aC. (fig. 3.5) El 1920, a «Geografía General del Reino de Valencia», és Martínez Aloy qui afirmà que hi havia dues fíbules al Museu de Belles Arts. Açò va fer que junt a la directora del projecte, Rosa Albiach, demanàrem un permís per a poder accedir al material. Ama-blement els tècnics del Museu de Belles Arts ens atengueren dedicant-nos pràcticament tot el matí intentant localitzar-les. Poguérem veure algunes fíbules de factura i tipologia senzilla, però que no tenien cap tipus de referència sobre la procedència i entre les quals no es trobava cap de les que estan publicades en imatge que són fàcilment recognoscibles. Per tant, malau-radament, aquestes fíbules es troben desaparegudes, inclosa la del cap masculí amb barret.

A la recerca de la Carència dispersa:documentació i col·leccions

3

E. Huguet

26

Fig. 3.4. Exemple de fitxa d’estructura d’Unitat Estratigràfica de la Carència.

Fig. 3.1. Exemple d’un dels registres de la base de dades que recull tota la informació escrita sobre la Carència.

Fig. 3.3. Exemple de fitxa de nivell d’Unitat Estratigràfica de la Carència.

Fig. 3.2. Exemple del llistat d’Unitats Estratigràfiques de la Carència.

27

- Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de l’Ajuntament de València (SIAM): El 1918 Almarche publi-cà La antigua civilización ibérica en el reino de Valencia, on esmenta que gran part del material està repartit entre diversos estudiosos i institucions entre ells Martí Esteve. Després de demanar el permís pertinent poguérem accedir a l’única peça de la Col·lecció Martí Esteve que podria ser de la Carència o del seu entorn (núm. d’inventari 3/1807). Presenta una etique-ta rodona antiga on es pot llegir «Turis», per la qual cosa no podem assegurar-ne la procedència exacta. És tracta de part d’un mànec d’instrument o eina de bronze, probablement un simpulum o un osculatori (fig. 3.6). Presenta un mànec de sec-ció plana amb una primera làmina de forma quadrangular amb cantons en escotadura o lleugerament còncaus decorat amb dos parells de canaletes incises als laterals. La part superior està rematada amb una fina làmina que puja en vertical, gira en corba 180º per acabar amb una decoració zoomorfa de cap de llop. Probablement es tractava d’un instrument amb mà-nec llarg com mostren els paral·lels procedents del Museo de Aragón (Benavente i Fatás, 2009: 68), de la col·lecció mu-seogràfica del Castell de Bunyol (fig. 3.7) o de la necròpolis de Poble Nou de la Vila Joiosa, un simpulum de la tomba 56

datada entre el 30 i el 10 aC (VV.AA., 2011: 315). En un mo-ment posterior, probablement degut a una antiga restauració d’antiquari, es va inserir en una base de plom feta a motlle. Es tracta d’una base circular arrodonida en la part de baix i allisa-da en la part superior on està clavada la peça de bronze. A més en aquesta part superior presenta una sèrie d’impressions cur-tes i obliqües que poden ser intents anteriors d’inserir la peça de bronze o altres parts de la peça que no s’han conservat.

- Ajuntament de Bunyol: Per notícies orals sabérem que a la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol hi havia peces que probablement procedien de la Carència. El tècnic de cultura de l’Ajuntament de Bunyol ens proporcionà una base de dades feta a principis dels 2000 a partir d’unes beques de catalogació del material dipositat en diferents estances municipals. Tanma-teix no poguérem accedir a la informació informàtica degut al fet que no posseíem les claus d’accés i a l’obsolescència dels programes informàtics. A l’Ajuntament no tenien cap còpia im-presa d’aquesta informació ni –com hem dit– les claus d’accés, així que haguérem de recórrer a les fitxes dels anys 80 per saber alguna cosa més del material (fig. 3.8). Després de demanar el permís, fotografiàrem i dibuixàrem algunes peces. Amb tota seguretat, hi ha tres peces que són de la Carència: una píxide, Lamb. 3, de vernís negre (núm. 14) probablement de producció calena datada entre finals del segle ii i el tercer quart del segle i aC; una einokoe ibèrica de cos cilíndric amb decoració pintada (núm. 30) i una àmfora itàlica Dr. 1 (núm. 36) probablement de la zona vesubiana i de l’època republicana (fig. 3.9). A més, do-cumentàrem un fragment de vora d’àmfora que podria procedir de la Carència ja que escrit a mà en la part interior es pot llegir

Fig. 3.5. Fíbula amb cap masculí amb barret apareguda en Torís (Tarradell, 1965: 81).

Fig. 3.6. Dibuix i fotografia de l’instrument de bronze procedent de Torís dipositat al SIAM.

Fig. 3.7. Instrument de bronze amb cap de llop procedent de la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol.

28

Fig. 3.10. Àmfora probablement de la Carència dipositada a la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol amb detall de sigla antiga.

Fig. 3.11. Àmfora amb segell que podria procedir de la Carència. Segons A. Ribera.

«Carencia» i «B-C 288» (fig. 3.10). A partir de dibuixos antics s’ha documentat una àmfora completa amb segell que podria ser de la Carència però no hi tenim la certesa (fig. 3.11) ja que actualment aquesta àmfora no es troba a la CMCB.

- Museu Municipal d’Alzira: El material procedent de la Carència que està dipositat al Museu d’Alzira prové de pros-peccions d’estudiosos que posteriorment donaren part del ma-terial al Museu. Una part del material recollit viatjà a Andalusia amb l’estudiós i aficionat que el va recollir i allí se’n perd el rastre; l’altra part estava ja publicada per Serrano Várez (1987)

Fig. 3.8. Fitxa dels anys 80 del material dipositat a la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol procedent de la Carència.

Fig. 3.9. Material procedent de la Carència de la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol.

29

en un article on donava a conéixer el material. Part d’aquest material fou recollit en superfície (fig. 3.12), però un altre grup de material fou recuperat de la terrera d’un buidat d’uns 4 m2 que l’autor afirma que pot ser una habitació. Aquesta actuació es practicà una desena de metres més amunt de la cova o abric rocós que es documenta al vessant de la muntanya junt a una senda d’accés al cim. Serrano considera que els grans blocs de pedra deixats al lateral formarien part del sòcol o fonament de

les parets i que el nivell d’ús devia trobar-se a 15-25 cm de la superfície. El material que es recuperà de la terrera és ben inte-ressant ja que es documenten diferents plats i copes de vernís negre i un conjunt de ceràmica ibèrica on destaquen diversos kalathoi d’ala horitzontal, una gerra amb decoració zoomorfa fantàstica i una gran tapadora (fig. 3.13, 3.14, 3.15, 3.16, 3.17). Cronològicament aquest conjunt podria ser datat entre finals del segle ii aC i principis del segle i aC.

Fig. 3.13. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987): vernís negre i tinalla amb decoració zoomorfa.

Fig. 3.12. Material superficial trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987).

30

Amb aquests treballs s’ha intentat reunir tota la informa-ció que hi havia sobre la Carència tant a nivell escrit com a nivell físic, amb les peces arqueològiques dipositades en di-ferents museus i institucions municipals, informació que fins al moment es trobava dispersa e inconnexa. Pel que fa a les notícies i publicacions s’han unificat mitjançant la base de da-des facilitant la seua consulta i organització. Aquesta organit-zació i la consulta directa d’algunes de les notícies antigues han permès assabentar-nos de l’existència d’altres notícies i

materials relacionats amb la Carència que però no sempre ha estat possible localitzar, com és el cas de les fíbules presump-tament dipositades al Sant Pius V. A més, s’ha aplegat una gran quantitat de documentació gràfica sobre el material ar-queològic, majoritàriament ceràmic, però també metàl·lic i lí-tic, que podria procedir de la Carècia. Encara que poc especta-cular, aquesta tasca és bàsica perquè posteriors investigadors s’endinsen en l’estudi del jaciment amb tota la documentació existent compilada.

Fig. 3.17. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987): detall del desenvolupament decoratiu de la tinalla.

Fig. 3.14. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987): gran tapadora que acompanyava a la tinalla i kalathos.

Fig. 3.16. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987): fragments amb decoració figurada.

Fig. 3.15. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987): kalathos.

31

El fet d’estar presents cada estiu al jaciment de la Carència ja en va suposar una protecció. Haver-hi un projecte d’investigació recolzat pel Museu de Prehistòria de la Diputació de València va permetre conéixer molt més d’aquest jaciment quasi obli-dat. Els estudis que estem realitzant de manera continuada han donat pas a fer conferències, una jornada de portes obertes, presentar comunicacions i ponències en congressos a nivell na-cional i, sobretot, internacional, i participar en diverses publica-cions (fig. 4.1). Aconseguir una incoació de BIC va ser un dels esforços majors entre 2005 i 2010. També es va fer un itinerari arqueològic per les muralles del jaciment amb sis panells expli-catius. S’ha mantingut un contacte continuat amb els mitjans de comunicació per contar a la societat el que s’anava trobant i interpretant. En la salvaguarda del patrimoni del jaciment tam-bé va intervindre la guàrdia civil fent una confiscació de peces provinents del poblat.

LA DECLARACIÓ DE BÉ D’INTERÉS CULTURAL (BIC) DE LA CARÈNCIA L’ANY 2010

Els anys setanta es feren dues campanyes d’excavació al ja-ciment dirigides per Milagro Gil-Mascarell, però, una vegada concloses, la destrucció patida en el segle xx va continuar al jaciment. I així, quan l’any 2001 s’hi reprengueren els treballs d’excavació per part del SIP es va apreciar l’alteració del ja-ciment, on hi havia muntons de pedres tretes del subsòl i que formaven part dels murs de les vivendes ibèriques, i també clots d’espoli per tot el jaciment.

El primer any del projecte d’investigació, el 2001, la guàr-dia civil va fer una confiscació de materials al propietari de la major part dels terrenys del jaciment, i des d’aquell moment co-mençàrem a tindre problemes per fer l’excavació cada any, enca-ra que sols treballàvem en terrenys municipals, però hi ha sols un camí d’accés comú i unes àrees limítrofs amb límits sense fitar.

En arribar al jaciment l’estiu del 2005 per a iniciar la campanya d’excavació, vam veure que una de les torres de la muralla del Recinte II estava destruïda a l’angle nord-oest (fig. 4.2 A, B i C), la qual cosa ens va dur a prendre la ràpida decisió de buscar un nivell de protecció major per al jaciment.

El Bé d’Interés Cultural (BIC) és una figura jurídica de protecció del patrimoni, tant moble com immoble. Perquè un element patrimonial passe a formar part del Catàleg de Béns d’Interés Cultural d’Espanya és necessari que s’incoe un ex-pedient per l’administració competent (encara que pot fer-se a sol·licitud d’entitats o de particulars). Una vegada incoat l’expedient, s’aplica al bé patrimonial, amb caràcter preventiu, tota la protecció jurídica prevista en les lleis.

L’expedient es resol per acord, bé del Consell de Govern de la Comunitat Autònoma, mitjançant un decret (quan tinga transferida aquesta competència) o bé del Consell de Ministres a proposta del Ministeri de Cultura, mitjançant un reial decret. En alguns casos, i per ministeri de la Llei, van quedar automàti-cament declarats BIC els llocs amb art rupestre prehistòric i els castells d’Espanya i les seues ruïnes. Té categoria de BIC una zona arqueològica entesa com un lloc o paratge natural on hi ha béns mobles o immobles susceptibles de ser estudiats amb meto-dologia arqueològica, hagen sigut o no extrets i tant si es troben en la superfície com en el subsòl o davall les aigües espanyoles.

El dia 17 de novembre del 2005 presentàrem a la Direc-ció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria de Cultura i Esport un informe amb la sol·licitud per a declarar BIC el jaciment de la Carència i el seu entorn (fig. 4.3).

Hi ha una primera resolució de 3 d’octubre de 2008, publi-cada el 28 d’octubre del 2008 en el Diari Oficial de la Comu-nitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado el dia 14 de novembre de 2008.

La Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda va informar la proposta d’Ordre delimitadora de l’entorn en el sentit d’ampliar-la fins a la carretera CV-50 per a trobar-nos amb un recorregut visual que genera un contin-gut escènic específic i unitari des d’on es pot contemplar el Bé d’Interés Cultural. Així mateix, tant aquesta conselleria com la d’Agricultura, Pesca i Alimentació van proposar la modificació addicional de la normativa protectora inicialment publicada en els aspectes que regula els tancaments i tancats de finques, que hauran de ser els tradicionals, com també l’ús agrícola.

En una segona resolució de la Direcció General de Patri-moni Cultural Valencià del dia 27 de maig de 2009 (DOCV 19/06/2009) es va redelimitar l’entorn de protecció i es va

La protecció i difusió del jaciment de la Carència4

R. Albiach

32

articular la normativa protectora corresponent. El dia 16 de gener del 2010 es publica en el Boletín Oficial del Estado (fig. 4.4).

La disposició addicional primera de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, considera béns d’interés cultural integrants del patrimoni cultural valencià tots els béns que hi ha al territori de la Comunitat Valenciana i que en el moment de la seua entrada en vigor havien sigut declarats com a tals, a l’empara de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimo-ni Històric Espanyol, tant mitjançant expedient individualitzat com en virtut del que estableixen l’article 40.2 i les disposi-cions addicionals primera i segona d’aquesta última norma, la ciutat iberoromana fortificada la Carència, de Torís (València), constitueix per ministeri de llei un Bé d’Interés Cultural amb la categoria de Monument.

En esta normativa queden recollits els usos permesos al ja-ciment, així com el règim d’intervencions en l’entorn de pro-tecció, la preservació del paisatge històric, el règim de les edifi-cacions existents i qualsevol intervenció que afecte el subsòl de l’immoble o del seu entorn de protecció. La present normativa regirà, amb caràcter provisional, fins que es redacte el Pla Es-pecial de Protecció del monument i el seu entorn i aquest tinga validació patrimonial. La delimitació del seu entorn de protec-ció es va establir en funció de criteris topogràfics i paisatgístics, arqueològics i administratius.

Després d’aquesta incoació també varen discórrer altres fets. El 19 de setembre de 2009, mentre es treballava l’itinerari arqueològic al jaciment, es va veure que al cap de setmana s’havien fet unes grans rases al Recinte III per instal·lar el reg a goteig, i que estaven tapant-se al llarg del matí. Avisàrem la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià i la qüestió ja va quedar en les seues mans.

El gener de 2010 la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià va autoritzar a plantar fruiters al jaciment, i el segui-ment de l’actuació el va dirigir l’arqueòloga Manuela Raga. En data de 27 de març de 2011 el Museu de Prehistòria de València va fer una visita a la Carència i va veure la presència d’un tancat dins de les muralles del Recinte III del jaciment. Es va fer un escrit a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià per informar del fet, donat que el jaciment i el seu entorn eren BIC des d’agost de 2010.

El fet d’excavar anualment al jaciment, fer-ne estudi, haver-ne aconseguit la declaració com a BIC i fer-ne la difusió en

Fig. 4.1. Visita a la Carència dels alumnes de l’Escola d’Estiu de Torís. Any 2001.

Fig. 4.2. A) Torre i muralla del Recinte II l’any 2004. B) Torre i muralla del Recinte II després de la seua destrucció l’any 2005. C) Torre i muralla del Recinte II després de la seua destrucció l’any 2009.

Fig. 4.3. Delimitació de l’entorn de protecció de la Carència en 2005 abans d’incoar-se el BIC. R. Albiach-Global Alacant.

A

B

C

33

els mitjans de comunicació, i també xarrades, comunicacions i ponències en congressos, a més de les publicacions a nivell nacional i internacional, ha estat la nostra aportació per a salva-guardar aquest jaciment.

L’ITINERARI ARQUEOLÒGIC DE LA CARÈNCIA

Al jaciment de la Carència es va crear un Itinerari Arqueolò-gic l’any 2009 per a mostrar l’entitat del lloc i difondre’l. Des-prés de nou anys de treballs d’excavació i prospecció, i també d’investigació, tant al jaciment com al seu territori, i després de ser incoat com a Bé d’Interés Cultural (BIC), era el moment de crear un itinerari per mostrar-ne la monumentalitat, les tèc-niques constructives i la cronologia, com també els jaciments descoberts i l’estudi del territori i del paisatge.

El marc ideal va ser l’oferta de la Generalitat Valenciana d’ajudes per a la realització d’activitats arqueològiques o paleontològiques a la Comunitat Valenciana publicada al Diari Oficial de la Comunitat Valenciana el dia 30 de març de 2009, on l’Ajuntament de Torís, amb la conservadora del SIP Rosa Albiach Descals, va presentar la sol·licitud del projecte d’intervenció ordinària «Entitat i difusió de l’oppidum ibèric i romà de la Carència» per fer un itinerari arqueològic al jaciment.

Per poder generar aquest treball i mostrar-lo a un públic es va fer un estudi d’interpretació, pensant en quina seria la millor ma-nera de comunicar al visitant el resultat del treball, com fer com-prendre les restes que es veuen i no sempre són fàcils d’entendre (Morales, 1998a: 150). Els llibres consultats sobre interpretació no aconsellen posar més de huitanta paraules per plafó (Morales,

1998b: 203-206) qüestió que vam respectar, esperant que així aconseguiríem que arribara a tots els visitants, i els faríem parti-cipar en un aprenentatge del patrimoni arqueològic.

El projecte de continguts es va elaborar sobre la base de les noves corrents d’interpretació patrimonial. La redacció dels textos informatius, que es feren en tres idiomes, dels quals el primer era el valencià, el segon el castellà i el tercer l’anglés, com també la selecció de la planimetria i les imatges comple-mentàries del jaciment i del territori són el resultat dels estudis al projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori».

En la llegenda general «Una llarga història dins de tres mura-lles» s’identifica aquest itinerari. Aquesta frase atén al valor sin-gular que té aquest jaciment ibèric i romà per ser l’únic poblat fortificat valencià que, en l’actualitat, té tres muralles descobertes.

L’itinerari es va crear dins de la part de propietat munici-pal del jaciment i recorre les seues tres muralles i torres. La informació es distribueix en sis plafons informatius de metall i huit fletxes direccionals, amb un text, un plànol de situació de l’itinerari i diverses imatges al·lusives al contingut. S’informa del recorregut a peu de 2.500 metres, en un temps mitjà de una hora i mitja, i un grau de dificultat mitjana. El desbrossament i adequació del recorregut el va fer l’arqueòleg Oscar Abril junt amb personal de l’Ajuntament, i la maquetació i el muntatge l’empresa Esfera, Proyectos Culturales, S.L.

La descripció de la situació dels plafons i el seu contingut cal fer-la perquè en 2010 va haver una rompuda al text del plafó 2 i en 2012 altra del plafó 5, a més de l’intent d’arrancar alguns d’ells del lloc. En 2013 ha desaparegut, literalment, el plafó número 4.

Fig. 4.4. Delimitació de l’entorn de protecció de la Carència, publicada al BOE de 16 de gener de 2010.

34

L’itinerari arqueològic s’inicia al peu del jaciment amb el plafó 1, on comença el camí d’accés al poblat, i dóna una in-formació general (fig. 4.5 i 4.6). El plafó s’anomena Itinerari arqueològic i el seu text ens diu el següent:

El jaciment es dóna a conéixer en el segle xix i el 1971 es fa la primera excavació que mostra una ocupació per les cultures del bronze, del ferro, romana i àrab.El projecte iniciat l’any 2001 fa uns descobriments i estudis que li donen entitat capdavantera d’un territori densament poblat en les èpoques ibèrica i romana. L’itinerari arqueològic recorre les tres muralles i torres descobertes fortificant 6,7 hectàrees que cal respectar per preservar aquest llegat històric declarat BIC l’any 2010.

En aquest plafó s’esmenta el nom del projecte i estan els logotips de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura i Esports, de l’Ajuntament de Torís i del Museu de Prehistòria de València. També hi ha un mapa amb la situació geogràfica del jaciment i una planta de l’itinerari en la qual s’indica on et trobes i que et queda per fer, i les dades sobre el recorregut a peu quant a quilòmetres (2,5 km), durada (90 minuts) i grau de dificultat (mitjana). També hi ha una imatge general de tot el jaciment on està la reconstrucció de les muralles i les torres en 3D i un mapa de l’entorn de protecció del BIC.

Es continua pujant la senda que du al poblat on hi ha una fletxa direccional que et recondueix a una zona de bifurcació de camins. Quan s’arriba a l’interior del poblat, en el plafó 2, es mostra informació sobre l’entitat del jaciment (fig. 4.7 i 4.8). Aquest s’anomena Entitat territorial i du el següent:

La situació entre la costa i l’interior va permetre que aquest centre de poder polític, social i econòmic d’un territori ampli fera de nexe difusor. La intensa activitat comercial queda palesa per la troballa de nombrosos objectes grecs, fenicis, ibèrics i romans, entre els quals destaca un miler de monedes.Les tasques agropecuàries i artesanals quotidianes s’estenien als assentaments situats a l’entorn immediat, on ja se’n coneixen més de setanta. La identificació amb la seca bilingüe Kili/Gili (s. ii-i aC) atén, actualment, a la dispersió espacial de les monedes.

La part gràfica té una imatge del jaciment on està la recons-trucció en 3D de les muralles i les torres. A més hi ha una planta de l’itinerari on s’indica on et trobes i que et queda per recórrer i tres imatges de material arqueològic significatiu trobat al jaci-ment: el cap d’un bou d’una escultura en pedra d’un monument funerari ibèric, una moneda ibèrica de la seca bilingüe Kili/Gili i un recipient ibèric, kalathos, de ceràmica pintada.

Fig. 4.6. Plafó 1. Itinerari arqueològic. R. Albiach-Esfera.

Fig. 4.7. Plafó 2 i fletxa direccional de l’itinerari arqueològic de la Carència.

Fig. 4.8. Plafó 2. Entitat territorial. R. Albiach-Esfera.

Fig. 4.5. Inici de l’itinerari arqueològic de la Carència.

35

Es continua pujant per la vora occidental del jaciment, des-prés de trobar-se amb una fletxa direccional, i s’arriba fins a la muralla del Recinte II on està el plafó 3, en el qual s’expliquen les muralles i la seua importància històrica (fig. 4.9 i 4.10). El plafó s’anomena Recinte II i ens diu el següent:

Les tres muralles i torres es construïren entre els segles iv i iii aC per a defensar, per a tindre bona visibilitat del territori i per a donar monumentalitat al lloc.L’estudi arqueològic i d’història antiga, junt amb altres disciplines, relaciona la construcció, les reformes i les tàpies amb la presència cartaginesa i romana a Ibèria.Els antics camins d’accés en carro o a cavall han perdurat en llargs trams i encara es poden recórrer a peu. Els cementeris per a acollir els difunts després de celebrar els rituals estan fora de les muralles.

La documentació gràfica ens mostra la planta de l’itinerari que indica on et trobes, un detall de la reconstrucció de les mu-ralles en 3D, el dibuix de la planta d’aquesta segona muralla i una imatge de l’equip de treball fent l’excavació d’aquesta zona del recinte fortificat.

D’ací es va cap al cim on es troba la muralla I i les seues to-rres, lloc més important del jaciment i explicat en el plafó 4 , hui desaparegut. De camí trobem dues fletxes direccionals més que ens duen cap a la terrassa inferior del cim des d’on s’aprecia

molt bé la perspectiva exterior de les torres de la part oest del Recinte I. La ubicació perfecta d’aquest plafó és el cim, dins del Recinte I, però, com que tot és propietat privada, hem hagut de posar-lo fora (fig. 4.11 i 4.12). El plafó s’anomena Recinte I i ens conta el següent:

El recinte més rellevant està situat a 379 m s.n.m. amb visibilitat cap a Valentia, Edeta i Pico de los Ajos, com també als límits territorials de Kelin, Saiti-Saetabis i Arse-Saguntum.La major franja cultural es troba ací, des del ii mil·lenni fins al segle iii dC, i una torre de guaita islàmica, a més del conjunt de materials de millor qualitat, varietat tipològica i quantitat. Les excavacions dels anys setanta posaren al descobert una reduïda part del conjunt amb diverses habitacions i nivells d’ocupació dels segles iv a i aC.

Les imatges que il·lustren el plafó mostren un detall de la reconstrucció en 3D d’aquest recinte, a més d’un mapa del te-rritori valencià en època ibèrica, una fotografia de les excava-cions de Milagro Gil-Mascarell als anys setanta i una planta d’ubicació de l’itinerari.

Un poc més amunt, després de trobar-se amb una altra fle-txa, al costat de les portes de l’accés ibèric del Recinte I, es mostra, amb el plafó 5, el territori i el seu estudi amb una vista

Fig. 4.9. Plafó 3 de l’itinerari arqueològic de la Carència.

Fig. 4.10. Plafó 3. Recinte II. R. Albiach-Esfera.


Fig. 4.12. Plafó 4. Recinte I. R.Albiach-Esfera.

36

cap al riu Magre. Des d’ací es pot apreciar l’excel·lent i estra-tègica ubicació d’aquest jaciment, entre la costa i l’interior, en un punt de comunicació i comerç perfecte (fig. 4.13 i 4.14). El plafó s’anomena Territori i paisatge, i en ell s’inclou la següent informació:

La situació territorial de la Carència entre les ciutats ibèriques de Saiti, Castellar de Meca, Kelin, Edeta i Sucro confirma la importància geopolítica d’aquest assentament a l’època ibèrica.Es troba comunicada a nivell regional mitjançant la ruta del riu Magre que vincula la Carència, per un costat, amb el Mediterrani i la via Augusta i, per l’altre, amb l’interior i la ciutat ibèrica de Kelin.Al paisatge que envolta aquest oppidum s’ha detectat una gran quantitat d’assentaments directament vinculats a la Carència, i sota el seu control visual, que la suplirien amb els béns de consum i les matèries primeres que aquesta necessitaria per al seu correcte funcionament.

Hi ha una imatge d’una planta de l’itinerari, un mapa del territori amb la distribució dels jaciments al voltant de la Carència i la imatge d’una inscripció funerària romana on consta un gilità.

Després d’estar al cim, es torna fins al plafó 2 per a ser re-dirigits cap al plafó 6 situat al costat de la muralla III i una de les seues torres. Des d’ací es pot veure un tram molt llarg de muralla, una vista del riu Magre i també les pedreres i les coves descrites en el plafó (fig. 4.15 i 4.16). El text ens diu el següent:

La major ocupació es dóna als segles ii i i aC, període de romanització en què es funda la colònia de Valentia l’any 138 aC.Els carreus i la terra s’empraren en la construcció de les tres muralles i les torres; es van proveir de pedra d’aquesta muntanya, on algunes pedreres estigueren en ús fins al segle xviii per la construcció de l’església de Torís, com esmenta A. J. Cavanilles.El recaptament d’aigua per l’abastiment quotidià també es feia a avencs i coves, i cal pensar en l’ús religiós que algunes cultures establiren en les cavitats.

El material gràfic és l’habitual de l’itinerari de situació, i també una imatge parcial en 3D del Recinte III i una fotografia de les pedreres de l’interior del poblat.

Al novembre de 2009 va quedar conclòs l’Itinerari Arqueo-lògic per mostrar a la societat aquest important jaciment i fo-mentar el respecte i la sensibilitat pel patrimoni cultural. Mit-jançant aquesta eina autònoma dels plafons d’informació i co-


Fig. 4.14. Plafó 5. Territori i paisatge. R. Albiach-Esfera.


Fig. 4.16. Plafó 6. Recinte III. R. Albiach-Esfera.

37

neixement en aquest jaciment de lloc s’amplien la difusió i les possibilitats del turisme cultural, gràcies a la col·laboració de tres entitats públiques: la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Torís, que suporten la despesa del projecte, i la Diputació de València, que aporta els resultats de la investigació d’un dels seus projectes d’excavació.

A dia de la publicació d’aquest llibre els cinc plafons que queden continuen en bon ús, la qual cosa demostra la cura i respecte dels ciutadans pel patrimoni.

LA DIFUSIÓ EN MITJANS DE COMUNICACIÓ

Premsa:

- El dia 22 de juliol de 1971 va eixir l’excavació de la Carència al diari Las Provincias.

- El dia 18 de juliol de 2001, l’excavació també al mateix diari Las Provincias.

- L’estiu de l’any 2003 va eixir l’excavació de la Carència al llibre de Festes Populars de l’Ajuntament de Torís.

- El dia 9 de desembre de 2003 va eixir l’excavació al Diario de Valencia, p. 24; al diari El Mundo, p. 7; La Razón, p. 40 i Las Provincias, p. 57.

- El dia 29 de març de 2004, al diari Levante (Panorama, El Dau), p. 31.

- El dia 8 de juliol de 2004, al diari Las Provincias, p. 24.- La setmana del 15 al 21 de juliol de 2004 va eixir l’excavació

de la Carència al diari Turcomarca.com, p. 5.- El dia 4 de juliol de 2005, en Europa Press. Comunidad Va-

lenciana.- El dia 5 de juliol de 2005, als diaris Levante (La Ribera), p. 26;

Las Provincias; El Mundo, p. 8; Mini Diario de la Comunidad Valenciana, p. 9.

- El dia 24 de novembre de 2005, al Diario de Valencia, p. 17.- El dia 1 d’agost de 2006 va eixir l’excavació de la Carència en

primera plana del diari Levante, i també en Las Provincias. Va haver-hi una entrevista per telèfon amb Safira del diari Levante.

- El dia 2 d’agost de 2006 va eixir de nou l’excavació als diaris Levante, El Mundo, Las Provincias i Diario de Valencia. Tam-bé va haver-hi una entrevista per telèfon amb Ester Pinter del diari Avui de Catalunya.

- El dia 31 de juliol de 2006, en Europa Press.- El dia 1 d’agost de 2006, al diari Levante, p. 49. i La Ribera,

p. 18 (fig. 4.17).- El dia 2 d’agost de 2006, al diari El Mundo, Diario de Valen-

cia, Levante (Cultura), p. 44 i Las Provincias (La Ribera).- El dia 8 d’agost de 2006, a la revista El Temps, p. 69.- El dia 16 de març de 2007, al diari Las Provincias (Comarcas),

p. 22- El dia 14 de gener de 2007 va eixir l’excavació de la Carència

en primera plana del dominical del diari Levante (fig. 4.18).- El dia 9 d’octubre de 2007, al diari Levante (Cultura), p. 47.- El dia 27 de juliol 2008, al diari Levante (Cultura, Sociedad y

Espectáculos), p. 58.- El dia 8 d’agost de 2008, al diari Levante (Comarcas), p. 23- El dia 9 d’octubre de 2008, al diari Levante (La Ribera).- El dia 9 de novembre de 2008, al diari Las Provincias (La

Ribera), p. 26-27.- El dia 15 de març de 2009, al diari Las Provincias (La Ribera),

p. 18.- El dia 10 d’abril de 2011, al diari Levante, p. 43.- El dia 24 de juliol de 2011 va eixir l’excavació de la Carència

en primera plana del diari Levante i en p. 28.- El dia 27 d’octubre de 2012, al diari Levante, p. 23.

Televisió:

- En agost de 2004 es varen difondre en Canal 9 les imatges de les excavacions en la Carència, així com una entrevista a Rosa Albiach i Héctor Orengo.

Fig. 4.18. Dominical del diari Levante, 14 de gener de 2007.Fig. 4.17. Diari Levante, 1 d’agost de 2006.

38

- El dia 21 de juliol de 2006 filmà en el jaciment el Gabinet de Premsa de la Diputació de València (fig. 4.19).

- El dia 1 d’agost de 2006, en les notícies de Canal 9, es varen difondre imatges de les excavacions de juliol de 2006 en la Carència a més d’una entrevista a Rosa Albiach.

Ràdio:

- El dia 2 d’agost de 2006, a les 12,45 hores, Amparo Pitarchs va fer una entrevista telefònica a Rosa Albiach en directe en Onda 0 Alzira.

- L’estiu de 2011 es va fer una entrevista telefònica a Rosa Al-biach en diferit en Onda 0 Alzira.

Web:

- Web del Museu de Prehistòria de València.- Secció vídeos TV de la sala de premsa de la Diputació de

València.

LES PONÈNCIES, COMUNICACIONS, CONFERÈNCIES I ALTRES ACTIVITATS

- Conferència «Les darreres novetats de La Carència, ciutat iberoromana». Impartida en la setmana de les dones al Saló de Plens de l’Ajuntament de Torís. 9 de març de 2007.

- Conferència «El oppidum de La Carència de Torís y el terri-torio ibérico entre el Túria y el Xúquer», al Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Facultat de Geografia i His-tòria de la Universitat de València dins del cicle de conferèn-cies «Ibers i samnites davant la romanització». València. 17 d’abril de 2008.

- Conferència-Pòster «Remote sensing and GIS applied to the study of an iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La Carència project (Valencia, Spain)», en 37th Annual Inter-national Conference on Computer Applications and Quanti-tative Methods in Archaeology. Making History Interactive. The Colonial Williamsburg Foundation i The University of Virginia. CAA, March 22-26 2009 in Williamsburg, Virgi-nia, USA (fig. 4.20). Autors: Hèctor A. Orengo, Anna Ejar-que i Rosa Albiach.

- Ponència «Una aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje ibérico y romano: el proyecto oppidum la Carència (Valencia, España)», en Encontro Internacional sobre ciên-cia e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa ro-mana do Rabaçal, Penela, Terras de Sicó, Portugal, en la sessió «Vias, povoamento e cadastro romano», dies 10 i 11 de juliol de 2009. Espaço-Museo, rua da Igreja, Penela, Por-tugal (fig. 4.21). Autors: Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque.

Fig. 4.19. Premsa de la Diputació de València en la Carència, 21 de juliol de 2006.

Fig. 4.21. Ponència sobre el projecte de la Carència i el seu territori. Rabaçal, Portugal. Any 2009. Fotografia Sílvia Llobet.

Fig. 4.20. Pòster sobre el territori de la Carència. Williamsburg, USA. Any 2009. H. Orengo.

39

- Comunicació «The landscapes of Romanization in Eastern Spain: a GIS-based inquiry», en 15th Annual Meeting of European Association of Archaeologists. Riva del Garda. Trento. Italy. 15-20 setembre 2009. Soprintendenza per i Bieni librari archivistici e archeologici della provincia auto-noma di Trento i el Museo de Riva de Garda. Autors: Hèctor A. Orengo, Josep M. Palet, Santiago Riera, Anna Ejarque i Rosa Albiach.

- Ponència «Are we roman? A digital response from a lands-cape perspective», en 1th Landscape Archeology Confe-rence 2010, (LAC2010). Amsterdam (Països Baixos), 26-28 gener, 2010. The Institute for Geo and Bioarchaeology (IGBA) and the Research institute for the heritage and history of the Cultural Landscape and Urban Environment (CLUE), VU University, Amsterdam. Autors: Hèctor A. Orengo, Josep M. Palet, Anna Ejarque, S. Riera i Rosa Albiach.

- Direcció de la intervenció edafològica, junt amb Carmen Antolín CIDE (CSIC), dins del programa del SIP (MPV) a càrrec de la Diputació de València en el Projecte: «La Carèn-cia. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori», per realitzar estudis i anàlisis sedimentològics, edafològics i paleoecològics al Barranc de Cortitxelles (To-rís), el dia 30 de juny de 2009.

- Conferència «La Carència i el seu territori en època ibèrica i romana », a l’Ajuntament de Torís dins de la XIV setmana de la tercera edat. Torís, València. 26 d’octubre de 2009.

- Docència en la Universitat de València per als alumnes de Tercer d’Història amb una conferència encomanada pel professor Juan José Seguí amb el títol «Del yacimiento al Museo. Investigación y difusión», el día 19 de novembre de 2010, durant una hora.

- Comunicació «10 anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i el seu territori», en les III Jornades d’Aqueologia de València i Castelló, el dia 10 de desembre i Moderació de la Taula en les mateixes jornades el dia 11 de desembre de 2010.

- Comunicació «Novetats en la investigació de la Regio Ede-tania amb el Projecte “La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori, 2001-2010”», en la XIV Assemblea de la Ribera. Alginet de l’1 al 3 d’abril de 2011.

- Comunicació «La Carència y su territorio (València, Espa-ña). Resultados de la aplicación de metodologías digitales», en el III Congreso Internacional de Arqueologia e Informáti-ca Gráfica Patrimonio e Innovación, Sevilla, 22 a 24 de juny de 2011.

- Docència al Master en Gestión Cultural de la Universitat CEU San Pablo. Módulo II: Las funciones básicas de los Museos, «La investigación en arqueología. Funciones y mé-todos de trabajo. Del yacimiento al museo. La sala de roma-no del Museo de Prehistoria», amb una durada de 5 hores, e impartida els dies 7 de febrer de 2008, el 25 de novembre de 2008, el 10 de novembre de 2009, el 19 de gener de 2011, el 12 de desembre de 2011.

- Visites de l’Escola d’Estiu de Torís en juliol de 2002, 2006, 2008 i 2009 (fig. 4. 22).

- Jornada de Portes Obertes en gener de 2007.

LES PUBLICACIONS

- «Prehistòria i Història Antiga», en Turís, Geografia, His-tòria, Art, per Rosa Albiach Descals, Antonio Ledo Caba-llero, Consuelo Mata Parreño i Miguel Requena Jiménez. Conveni Universitat de València i Ajuntament de Torís. 15 de maig de 2007.

- «Remote sensing and GIS applied to the study of an ibe-rian Iron Age Oppidum’s hinterland: La Carència project (Valencia, Spain)», en B. Frischer (ed.): Making History Interactive. Proceedings of the 37th annual international conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology, per Hèctor A. Orengo, Anna Ejar-que i Rosa Albiach, Williamsburg, Virginia (United States). 2010. (Accesible en http://www.caa2009.org/articles/Oren-go_Contribution303_c%20(1).pdf)

- «Una aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje ibérico y romano: el proyecto oppidum La Carència (Valen-cia, España)», en Encontro Internacional sobre Ciência e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa romana do Rabaçal, Penela, Teras de Sicó, Portugal. Actas del En-contro del 10-11 de juliol de 2009, per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque. Camara Municipal de Penela. Portugal. p. 260-265. 2011.

- «10 anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i el seu territori», en les III Jornades d’Aqueologia de València i Castelló, el dia 10 de desembre de 2010, per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque, editat en Quaderns 3, Ajuntament de València. 2012.

- «Novetats en la investigació de la Regio Edetania amb el Projecte “La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori, 2001-2010”», en la XIV As-semblea de la Ribera, Alginet (València) el dia 2 d’abril de 2011, per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque. En prensa.

- «La Carència y su territorio (València, España). Resultados de la aplicación de metodologías digitales», en el III Con-greso Internacional de Arqueología e Informática Gráfica Patrimonio e Innovación, Sevilla, 22 a 24 de juny de 2011, per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo, Josep Blasco i Anna Ejarque. En prensa.

Fig. 4.22. Escola d’estiu de Torís en la Carència, 19 de juliol de 2009.

40

LA CONFISCACIÓ DE MATERIAL ARQUEOLÒGIC DE LA CARÈNCIA

A l’agost de l’any 2001, el dia 8, la guàrdia civil va dipositar al Museu de Prehistòria de València un lot de material arqueo-lògic intervingut a dos particulars (propietaris de terrenys del jaciment) a la localitat de Torís, segons les Diligències Prèvies 1437/01 R, i ens sol·licitaren fer el recompte, l’autentificació i la taxació de les peces, cosa que es va dur a terme immediata-ment des del museu pels conservadors Manuel Gozalbes i Rosa Albiach. Dijous 9 d’agost de 2001 va eixir la notícia en premsa (El País, Comunidad Valenciana, p. 1; al diari Levante, en pri-mera plana i en la p. 16; al diari El Mundo, p. 10-11; al diari ABC, p. 6; al Diario de Valencia, en primera plana i en la p. 15; al diari Las Provincias, en la p. 21) (fig. 4.23).

Dilluns 1 d’octubre del 2001 ens personàrem en el Jut-jat d’Instrucció número 1 de Requena la directora del MPV Helena Bonet Rosado i la conservadora Rosa Albiach Des-cals, per petició del jutge, Sr. Aleis López, el qual ens havia demanat una entrevista per a parlar sobre el tema de fer un informe tècnic sobre el jaciment de la Carència. Així, després de mostrar-nos l’expedient sobre la Incautació de l’Operació Edetània i demanar-nos que el llegírem, passà a parlar sobre el requeriment que ens feia de redactar un informe tècnic pe-ricial sobre el jaciment de la Carència, explicant-nos les dife-rents qüestions que volia que hi quedaren reflectides. Finalit-zada l’entrevista, aquestes qüestions van ser redactades en un document anomenat Diligències Prèvies 1437/01 R, el qual adjuntàrem al nostre informe. Per a fer aquest informe, entre altres punts, s’havia d’explicar l’estat actual del jaciment, raó per la qual va quedar per escrit la permissió a les arqueòlogues del lliure accés al jaciment.

El dia 11 d’octubre visitàrem el jaciment de la Carència Helena Bonet, José Luis de Madaria (tècnic de la Unitat d’Inspecció del Patrimoni del PROP2 de la Generalitat Valenciana) i Rosa Albiach Descals, amb la intenció de veure’n l’estat actual. Després de recó-rrer el jaciment, vérem alguna acció en la terrassa superior del cim, en la zona on es troba la muralla del recinte I. S’apreciaven sobre la superfície llaurada les empremtes de les rodes d’una màquina pesada que hi havien quedat marcades per les pluges, així com un clot i un amuntegament de terra prop d’aquestes. La resta del jaci-ment semblava estar igual que al mes d’agost, quan finalitzàrem les prospeccions arqueològiques en la zona.

D’aquesta visita també va quedar plantejada la qüestió de fer un informe per part de José Luís de Madaria per a la Con-selleria de Cultura, on es reflectira l’apreciable afecció al ja-ciment, així com la remissió de l’actuació a la Conselleria de Medi Ambient per l’evident impacte sobre la natura. Es feren diverses fotografies en rodet de color, que estan dipositades a l’arxiu fotogràfic del SIP.

Amb tot, en data 8 de novembre del 2001, redactàrem l’informe requerit i, des d’aquest moment, la nostra participació i els requeriments van concloure, i les competències passaren a la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. Per notícies orals sabem que va haver un judici entre els parti-culars confiscats i la Conselleria, la qual sembla que no es va personar, però al Museu no tenim documentació sobre el seu desenrotllament i resolució. El MPV continua tenint la custòdia dels bens patrimonials.

En el conjunt del material confiscat, 1.693 peces, hi havia predominança d’objectes de metall, però també n’hi havia de vi-dre, de ceràmica i de pedra. Són de diversos períodes, amb prima-cia de les èpoques ibèrica i romana. El seu estudi, per a incloure en aquest llibre, ha sigut la nostra voluntat i una il·lusió truncada.

Fig. 4.23. Materials confiscats de la Carència. Diari El País, 9 d’agost de 2001.

41

El poblat fortificat de la Carència està dalt del cim de la muntanya de la qual pren el nom, a la serra del Portell, entre 378 i 299 me-tres s/n/m. Està dins de l’actual terme de Torís, a uns 3 kilòmetres cap a l’est del poble. No queda massa lluny de la mar, però està ja en una zona interior des de la qual es veu la línia de costa i l’Albufera. Molt prop passa el riu Magre, un afluent del riu Xú-quer. Geogràficament queda situat entre els importants i coneguts assentaments ibèrics i romans de Saiti-Saetabis, pel sud; el Pico de los Ajos, pel sud-oest; Arse-Saguntum, pel nord-est; Edeta, pel nord; Kelin, per l’oest, i Valentia, per l’est (fig. 5.1).

Tots els treballs i estudis que hem fet al jaciment amb el projecte d’investigació denominat «La Carència. Evolució cro-nològica i urbanística. Valoració dins del territori» han tingut la intenció de saber més del passat històric d’aquest assentament i la seua relació en les terres valencianes.

Volíem contestar les preguntes: Per quina raó es va cre-ar aquest enclavament de la Carència? Per què es va crear en aquest punt? Quan es va ocupar? Per qui? Quin va ser el seu paper en la història? Quan i per què es va abandonar?

Apropar-nos a algunes d’aquestes qüestions pense que ja pot justificar l’esforç en investigació i formació al llarg de tretze anys d’excavació i prospecció en aquest projecte. Informar en mitjans de comunicació de l’avançament anual, la presentació dels estudis en congressos, les publicacions que hem fet a nivell nacional i internacional i aquesta monografia són el resultat dels tretze anys de treballs (2001-2013), fets des del SIP, un servei d’investigació d’una administració provincial que col·labora en el coneixement de la prehistòria i la història valencianes i, a més, s’ha servit del projecte per a formar estudiants d’universi-tats dins d’una metodologia adient.

Les excavacions al jaciment, les prospeccions per la muntanya de la Carència, l’estudi de les excavacions dels anys setanta, un recull dels materials dispersos pels museus, el repàs de la documentació existent, complementar el projecte amb una prospecció i un estudi del paisatge i la col·laboració de disciplines treballant en equip han fet possible saber més sobre els plantejaments arqueològics i recollir una variada quantitat de dades que ens han permés demostrar que el lloc tenia entitat com a cap d’un territori, el seu caràcter comercial, la franja cronològica de les activitats a l’assentament i les activitats en el paisatge.

La Carència, en part, està dins de terrenys públics, propietat de l’Ajuntament de Torís, i per tant de tots els veïns del poble i, a més, aquestes parcel·les són bosc i una àrea declarada de no conreu. Els altres terrenys, quasi bé tot el jaciment, són propi-etat privada i ocupen tota l’àrea interior del poblat, on estaven els habitatges. Aquests estan declarats de cultiu i es conreen reiteradament amb un aladre mecanitzat (fig. 5.2), que penetra en la terra i altera l’estratigrafia una i altra vegada, donat que la terra i les pedres dels murs del poblat es retiren i s’aparten formant munts de pedres als costats de les parcel·les. Malaura-dament, la propietat privada no ens ha donat permís per a fer-hi excavacions, ni tan sols cap sondeig. L’Ajuntament sempre ha col·laborat i, de vegades, ens ha ajudat amb personal per a fer el desbrossament a l’àrea d’excavació.

Les prospeccions al jaciment de la Carència es van poder fer per tot el jaciment i també pel seu entorn immediat, de manera que tota la documentació obtinguda té a veure amb les nostres decisions d’actuació. D’altra banda, les excavacions al jaciment de la Carència sols es van poder fer on teníem permís per a intervenir, que ha estat a la propietat municipal. Com a resultat sols es van dur a terme actuacions en zones de muralla i torres, la qual cosa ha permés avançar molt en aquest tema, però que-dar-nos amb molts dubtes en uns altres. Amb tot, el projecte ha resultat molt profitós, ja que s’han fet descobriments i estudis al jaciment i al seu territori, aportant així noves dades a la investi-gació valenciana i plantejant unes altres per a intentar resoldre-les més endavant.

Com en tot projecte arqueològic, primer vam fer una recer-ca de documentació, abans de crear els objectius i les directrius que s’havien de seguir. Un recull de bibliografia i de troballes concretes sobre la Carència ja el va fer Milagro Gil-Mascarell, però ara volíem actualitzar-lo i, a més, ampliar-lo. Aquesta fei-na la va iniciar la directora de l’excavació i, en passar uns anys, volguérem incloure-hi també articles relacionats amb l’estudi del jaciment, a més de crear una base de dades per a gestio-nar aquesta informació, i es va contractar Isabel Caruana en un primer moment per a això, sent substituïda l’any 2008 per Esperança Huguet que es va incorporar a l’equip.

En el plantejament inicial del projecte teníem clar que al jaciment calia fer una prospecció exhaustiva del poblat per

Les excavacions i les prospeccions en el jaciment de la Carència (2001-2013). Resultats i valoració

5

R. Albiach

42

a saber el perímetre de dispersió de materials i veure si hi havia estructures identificables com a antigues, de vegades enfoscades en bancals dels segles xvii i xviii. També, des d’un primer moment, en volíem alçar la topografia, per a poder incloure les troballes d’estructures, cosa que es va començar l’any 2001. Quant a les excavacions, primer hi havia interès en fer l’estudi d’una part dels materials de les intervencions del anys setanta, encara sense acomplir, i ja després, depenent dels resultats, passar a plantejar-nos on realitzar les noves intervencions (fig. 5.3).

En parlar dels treballs i fer la valoració de les intervencions ens referirem a les fases i campanyes establertes cada any. Les dues primeres fases són tan sols de prospecció, tant al jaciment com al territori, i a partir d’aquell moment cada any va haver-hi combinades tant fases de prospecció com campanyes d’excava-ció, sent totes aquestes les següents:

- 2001. Fase I de prospecció.- 2002. Fase II de prospecció. - 2003. Fase III de prospecció i 1a campanya d’excavació. - 2004. Fase IV de prospecció i 2a campanya d’excavació. - 2005. Fase V de prospecció i 3a campanya d’excavació. - 2006. Fase VI de prospecció i 4a campanya d’excavació. - 2007. Fase VII de prospecció i 5a campanya d’excavació. - 2008. Fase VIII de prospecció i 6a campanya d’excavació.- 2009. Fase IX de prospecció i 7a campanya d’excavació.- 2010. Fase X de prospecció i 8a campanya d’excavació.

- 2011. Fase XI de prospecció i 9a campanya d’excavació. - 2012. Fase XII de prospecció i 10a campanya d’excavació.- 2013. Fase XIII de prospecció i 11a campanya d’excavació.

Els apartats que han estat treballats amb més profunditat te-nen un article propi, signat per l’autor de l’estudi, sense oblidar que la col·laboració de tots ha estat imprescindible per obtindre moltes de les dades que són la base dels estudis.

LA PROSPECCIÓ I EL DESCOBRIMENT I EXCAVACIÓ DE LES MURALLES

L’existència de tres recintes emmurallats al jaciment no se sa-bia al començament del projecte l’any 2001. Aquests es varen construir en època ibèrica i durant el període romà republicà, i varen continuar en ús en l’etapa imperial i el Baix Imperi romà. Les úniques estructures visibles al jaciment eren els trams de muralla situats a la zona superior del poblat, orientats est-oest, que consistien en un pany de carreus, més o menys escairats, i pedres irregulars travats en sec. Aquesta muralla estava recol-zada directament sobre la roca del cim, adaptant-se a les irregu-laritats. Aquest pany girava en dos punts i amb això creava cos-sos quadrangulars, relacionats des d’antic amb dues possibles torres i que ara no veiem així. Les altres restes constructives

Fig. 5.1. Situació de l’oppidum la Carència junt a la colònia romana de Valentia i altres ciutats romanes de tradició ibèrica.

Fig. 5.2. Treball mecànic de conreu al Recinte III. Any 2006.

Fig. 5.3. Vista general del Recinte III desde la muralla del Recinte II. Any 2003.

LA CARÈNCIA

43

apreciables pertanyien a un gran mur situat cap a la meitat del vessant sud relacionat amb habitatges, i que ara tampoc inter-pretem així.

La informació de les excavacions de Milagro Gil-Mascarell ens deia que el poblat inicia la seua ocupació al Bronze final i que durant l’època ibèrica és gran i important, que es romanit-za i que es perllonga durant el període romà, quan sembla que l’ocupació es redueix a la zona més alta del poblat. Continua di-ent-nos que apareix alguna moneda tardana i d’època islàmica i hi ha una construcció relacionada amb una torre de vigilància ubicada en la zona més elevada. Hi havia una muralla amb tor-res i estructures d’habitatge al cim, al vessant meridional i a la terrassa inferior, al costat del camí actual d’accés al jaciment. Es trobaren alguns esquelets mentre es llaurava un camp, però tan sols en va quedar la notícia. Destacava la troballa d’una es-cultura funerària en pedra d’època ibèrica, un cap de bou, així com unes fíbules i unes monedes ibèriques.

Després dels treballs de prospecció de l’any 2002, vérem que en època ibèrica era un poblat extens que, a més de tindre ocu-pació al cim, tenia habitatges i construccions: al vessant sud, a l’esplanada meridional, on acaba el camí d’accés i en una xico-teta elevació situada a l’extrem més sud. A més a més, situàrem 4 coves o avencs, formacions càrstiques que era important con-siderar de cara a possibles llocs votius o de localització d’aigua. Durant l’època romana vérem que el poblament es reduïa a les dues terrasses superiors (una al Recinte I i l’altra al Recinte II), on trobàrem ceràmiques des del segle ii aC fins al iii dC. Del pe-ríode islàmic vàrem recollir ceràmica del segle xii, al Recinte I.

Al llarg de la primera campanya d’excavació o III fase de prospecció, l’any 2003, vam descobrir que hi havia altres dos recintes emmurallats, amb la qual cosa el poblat passava a tindre una dimensió de les més grans conegudes dins dels estudis ibè-rics valencians, amb la rellevància que el perímetre d’aquest po-blat el dóna la tanca de les seues muralles. Aquesta consideració és important, atés que la superfície d’altres grans jaciments ibè-rics valencians ve donada per la dispersió del material ceràmic.

A partir de la troballa d’aquestes dues noves muralles ja sempre férem la prospecció separant el material de cada re-cinte, per diverses raons. Donat que ja s’havien iniciat les ne-gatives de permís d’excavació a l’interior del poblat, el recull de material en superfície era una de les poques informacions

amb què podíem comptar per a saber sobre les activitats rea-litzades. Aquesta separació ens podia proporcionar informació sobre tipologies ceràmiques distintes en cada recinte, que ens ajudarien a aproximar-nos a saber l’ús que es va fer de l’espai, i també algunes de les activitats domèstiques, artesanals, comer-cials, religioses…, en definitiva, a plantejar una hipòtesi sobre la utilització dels recintes. La cronologia dels materials també ens podia ajudar a saber els moments d’ocupació, i així poder fer una anàlisi general de l’evolució cronològica del jaciment. Aquestes dades relacionades amb les excavacions de Milagro Gil-Mascarell, i junt amb la informació que ens han donat les muralles, són tot allò que tenim per a fer els plantejaments so-bre l’ocupació i les activitats al jaciment.

Per poder situar totes les estructures en una planta general del jaciment, i intentar fer un alçament i reconstrucció en tres di-mensions de tot el poblat, vàrem encomanar ja en 2001 un treball topogràfic i fotogramètric a l’empresa Global Mediterránea y Ge-omática. Després de fer un vol fotogramètric del jaciment a escala 3.500 varen fer un alçament del poblat per anar situant les estruc-tures, sobretot defensives, que hi havia visibles i les construccions que aparegueren, la metodologia i el procés del qual es presenta en un altre article d’aquest llibre (fig. 5.4).

Una altra de les primeres feines que vàrem fer va ser la lectu-ra dels 2 diaris de camp de les campanyes d’excavació arqueolò-gica dels anys 1971 i 1972 dirigides per Milagro Gil-Mascarell. Després es varen escanejar per preservar aqueixa documentació que es troba a la biblioteca del Museu de Prehistòria. L’estudi dels materials arqueològics obtinguts d’aqueixes campanyes s’ha realitzat en part, per raons de pressupost i de prioritats. S’ha se-leccionat un conjunt representatiu de nivells ocupacionals asso-ciats a estructures i s’ha fet l’inventari de cada peça, triant per a dibuixar les que hem considerat importants per proporcionar informació contextual i cronològica de cada unitat. També s’ha marcat cadascuna de les peces inventariades.Seguidament, pre-sentem les excavacions i els treballs per campanyes en relació als recintes i, finalment, els resultats i la valoració de l’oppidum.

Recinte I

L’aspecte que hem vist d’aquest recinte al llarg dels últims anys és el d’un camp d’ametlers descuidat, on la collita dels arbres no s’arreplega, però la terra s’ha romput diverses vegades cada any. La superfície presenta un pendent cap a l’oest, però no sa-bem si ve d’antic o és que s’ha creat per la continuada rompuda de la terra, part de la qual, així com de carreus, es poden veure abocats pel vessant septentrional, un fort tallat, ara amb molta vegetació de bosc.

Donat que no teníem permís per a excavar en l’interior d’aquest recinte els treballs de Milagro Gil-Mascarell varen ser fonamentals perquè havia excavat diversos sondejos als anys se-tanta (Gil-Mascarell, 1973: 98-101 i 1974: 108-110), descrits en l’article dels testimonis. Aquest espai l’anomenava acròpoli o zona I, per estar al punt més alt del poblat, estar emmurallat i ser la primera zona on va excavar. La cronologia d’ocupació anava des de l’època del Bronze final fins al segle ii dC.

En les excavacions dels anys setanta es feren dos sondejos en la zona central del recinte on trobaren part d’unes habitacions i un carrer, que ja no estaven visibles quan començàrem el projecte en 2001 donat que els va cobrir el propietari dels terrenys passats uns anys de la seua excavació. Hi havia dibuixades dues plantes d’estructures que no estaven situades dins d’una planta general

Fig. 5.4. Topografia del jaciment de la Carència. Any 2006. R. Albiach-Global Geomática.

44

del recinte. Intentàrem ubicar-les al lloc originari mirant les fo-tografies de les excavacions, férem un plantejament de la ubica-ció i l’orientació d’aquests murs tenint com a referència el tram de muralla meridional. El resultat sols es deu veure de manera aproximada i difícilment podrà ser exacte fins que no es tornen a descobrir les estructures de l’excavació (fig. 5.5).

El recinte es va visitar cada any mentre es feien les cam-panyes, per veure el seu grau de conservació i conéixer-ne bé la morfologia i la planta. També per completar el dibuix de les estructures i per recollir el material arqueològic que ens anava donant informació. Quan el 2001 iniciàrem la prospecció les muralles estaven poc visibles per l’abundant vegetació, tant el tram de pany meridional com la torre nord-occidental. En des-brossar i netejar la zona sud vérem que la muralla estava feta amb carreus i pedres irregulars travades en sec. En la zona oest del recinte es va veure que la torre de l’angle nord-oest era de grans carreus i una de les construccions més sòlides del poblat. L’any 2009 vàrem netejar, de nou, la torre nord-oest per l’ex-terior, un tram de 5,30 metres de costat, i part del pany de la muralla que discorre en direcció nord-sud cap al sud i que sols estava visible en part (fig. 5.6 i 5.7).

L’únic descobriment nou que es va fer en aquest recinte va ser la troballa d’una segona torre, de dimensions menors, que estava situada més cap al sud de la muralla occidental en relació a la torre nord-oest. En afegir aquesta nova torre a la planta topogràfica del jaciment vérem que la seua orientació era un poc distinta a la torre nord-oest (fig. 5.8), i també que no massa lluny podia estar l’accés principal a aqueix espai fortificat. No es va poder excavar per estar en terrenys privats, però s’han pogut estudiar els materials de les excavacions dels anys setanta i també les peces recuperades en les prospeccions actuals, i així tindre una datació d’ocupació i evolució. Les habitacions interiors del recinte comencen la seua construcció entre els segles IV i III aC, i eixa és la cronologia relativa que tenim per a la construcció de les muralles i les torres.

El material arqueològic recuperat en superfície en les pros-peccions d’aquest projecte mostra que la major franja cultural de tot el jaciment s’ha trobat ací, al Recinte I. El conjunt és el millor de tot el jaciment, quant a qualitat, varietat tipològica i quantitat. Els inventaris i estudis de les peces, recuperades o no per nosaltres, s’han fet entre alguns col·laboradors i es presenten en diversos articles d’aquesta monografia.

Fig. 5.7. Torre oest del Recinte I. Any 2001.Fig. 5.6. Muralla sud del Recinte I.

Fig. 5.5. Planta del Recinte I amb les estructures dels anys setanta. R. Albiach-Global Geomática.

45

Aquest recinte emmurallat decidírem denominar-lo Re-cinte I després d’avançar les prospeccions i excavacions al jaciment i veure que hi havia altres dos recintes. Donar una nova nomenclatura a les àrees del jaciment era la millor ma-nera d’aclarir-nos per a descriure-les i, sobretot, per veure les diferències existents en cada una. La diferència de zones de Milagro coincidirà amb els recintes I i II, però el III deixa fora de les muralles la zona III que hem identificat com una àrea artesanal (fig. 5.9).

El pas següent va ser iniciar, l’any 2009, un alçament hi-potètic en tres dimensions del que podria ser aquest recinte, junt al de tot el jaciment. El Recinte I és el més rellevant del jaciment, està al cim, al punt més elevat a 379 m s/n/m, ocupa una superfície de 1.403 m2, 0,14 hectàrees, amb un perímetre de 189,12 metres.

Recinte II

Les excavacions dels anys setanta van posar al descobert algunes estructures al vessant sud del jaciment. D’aquest sondeig Mila-gro ens descriu el següent: «La zona II, situada a media ladera, también fue objeto de una cata en la que se puso al descubierto un muro, probablemente de sostén. Tiene unos trece metros de lon-gitud y un metro de ancho y adosada a su parte norte apareció una habitación de pequeño tamaño, de un metro de lado, orientada hacia el este. En la porción meridional del largo muro surgieron otros dos a él perpendiculares, que sólo se excavaron en parte. Fueron escasos los materiales recogidos y entre ellos, cerámicas campanienses e ibéricas, una pieza de molino y fragmentos infor-mes de hierro» (Gil-Mascarell, 1973: 100).

En una publicació posterior ens diu el següent: «En la mese-ta inferior, así como a media ladera, también se efectuaron catas en las que se pusieron al descubierto restos de habitaciones de planta rectangular, con paredes de piedra trabadas con barro. No existe estratigrafía y los materiales son los típicos de los po-blados ibéricos: cerámica precampaniense, campaniense A y B, ibérica, fusayolas, etc. Falta por completo el material romano de época imperial» (Gil-Mascarell, 1975: 695-696). Fig. 5.8. Planta de la muralla del Recinte I en la zona oest. R.

Albiach-J. March.

Fig. 5.9. Recinte I amb les restes de muralla i torres. R. Albiach-J. March-Global Geomática.

46

Tot aquest conjunt excavat no es va cobrir mai, per la qual cosa en arribar-hi nosaltres poguérem continuar amb una neteja i excavació al costat d’aquestes estructures visibles.

En aquest moment s’inicia un període molt bonic i impor-tant pel projecte amb el descobriment i excavació de la muralla i les torres del Recinte II. Pensant en un millor seguiment del fil narratiu de les troballes i per la connexió amb els altres arti-cles d’aquesta monografia presentem una descripció temporal de les intervencions, tenint en compte les fases de prospecció i les campanyes d’excavació.

III fase de prospecció – 1a campanya d’excavació

En decidir iniciar una excavació vam aplicar la metodologia de treball en l’àrea oberta amb una documentació cronològica i estratigràfica emprant el diagrama de Harris que interrelacio-na les estructures, ja explicat en l’apartat de metodologia dins del projecte, començant a utilitzar la numeració dels 1000, a partir del 1001. Per tant, s’esmentarà la numeració de les uni-tats estratigràfiques per a poder fer un seguiment de l’estudi de materials inclòs en altres apartats d’aquest llibre. També, per si hi ha interés en consultar els diagrames cronostratigràfics, la planimetria, les imatges i les fitxes fetes al llarg dels anys. Tota la documentació de les excavacions està dipositada al Museu de Prehistòria de València.

Els treballs d’excavació al jaciment es van reiniciar al juli-ol de l’any 2003, fent un primer desbrossament de la zona on estaven les estructures dels anys setanta, molt necessari per a visualitzar-les, i una posterior neteja (UE: 1001) per fer-ne una valoració de l’estat de conservació després de 32 anys d’estar a l’aire lliure. La pedra hi havia pres una tonalitat més fosca, pels fongs, i algunes de les pedres del tram de muralla i de la torre havien caigut. A més, el munt de la terrera resultat de les excavacions continuava annexat al conjunt.

Es va fer un nou dibuix de les estructures i es varen posar dins del plànol general del jaciment junt a les altres estructures.

En avançar l’excavació en extensió cap a l’oest per a veure com s’unia aquest gran mur amb el final de la corba de nivell, vérem que el mur girava un poc en arribar al tall natural de la muntanya (vessant occidental). La gran sorpresa va ser descobrir que al final d’aquest gran mur hi havia una torre de planta quadrangular amb unes mides de 4,60×4,70 metres, feta amb carreus de pedra calcària, treballats per la cara exterior, així com de pedres irregulars, travat

tot amb terra (UUEE: 1006, 1008, 1010), i que el seu interior estava ple de terra i de pedres (UE: 1002) (fig. 5.10).

Després d’aquest important descobriment vam concloure que estàvem davant d’un altre recinte murat del jaciment, situ-at en una cota més baixa, però amb característiques clarament defensives. Aquesta muralla la denominàrem, inicialment, mu-ralla Meridional, ja que es trobava construïda al vessant sud del jaciment, i la torre de guaita l’anomenàrem Torre Oest.

Aquest tram de muralla (UE: 1005) documentat tenia una longitud de 22,90 metres i una amplària que oscil·la va entre 1 i 1,18 metres, amb un tram d’inflexió arribant a la Torre Oest. Estava feta de carreus treballats bé per totes les cares, o bé sols per la cara exterior, així com de pedres irregulars, disposat tot en fileres horitzontals i travat amb terra. La tècni-ca consisteix en una maçoneria que crea mur per cada cara i l’espai entre els dos està reblit amb pedres i terra, donant lloc així a un gran parament.

Però per a nosaltres no finalitzava ací la construcció, sinó que la peculiaritat que veiem en aquesta estructura era que estava refor-çada, en la seua part exterior, per un mur (UE: 1010) que discorria paral·lel i que semblava adaptar-se a la corba de nivell natural de la muntanya. Estava situat a 2,85 metres de la muralla i tenia murs perpendiculars, a la manera de tirants o contraforts interns, i l’espai entre els murs era de 4,33 metres i estava reblit des del moment de la seua construcció amb terra i pedres (UE: 1003). La tècnica de construcció recordava les muralles hel·lenístiques fetes amb un em-plekton, com les de Paestum, Pompeia i Nàpols, entre moltes altres. És conservava en talús, amb pendent cap al sud, seguint les corbes de nivell de la muntanya.

La longitud documentada en aquesta campanya va ser de 22,90 metres des d’on entra en contacte amb la Torre Oest fins a la zona excavada els anys setanta. Ací vérem que les estructures ja excavades per Gil-Mascarell i que va descriure com recolzades per l’interior i l’exterior sobre el gran mur, eren una altra torre, que anomenàrem provisionalment Torre Est, ja que pensàvem en la possibilitat d’estar davant d’un dels laterals d’una porta. Aquesta torre no conservava tota la seua planta, o almenys no estava visi-ble, ja que estava molt arrasada. Les mides conservades eren de 4,26×4,90 (fig. 5.11).

Arribats a aquest punt, no vam continuar l’excavació fins saber amb certesa els límits de la propietat municipal, ja que la propietat privada assenyalava unes fites que no coincidien amb les nostres. Encomanàrem a l’equip de topografia que fitara so-

Fig. 5.11. Muralla i Torre Est del Recinte II.Fig. 5.10. Muralla i Torre Oest del Recinte II.

47

bre la base del cadastre el terreny municipal i el particular, i així poder continuar amb comoditat en el futur.

Per conéixer la cara interior de la muralla i l’inici del fona-ment o sòcol d’aquesta, així com per a tindre’n algunes dades cronològiques, vam excavar una ampla rasa pegada al pany interior de la muralla, i fins a la Torre Oest. També férem un sondeig d’1×1 metres al costat del desguàs que hi ha prop de la Torre Est, sondeig 1 (fig. 5.12).

El resultat d’aquesta excavació ens va mostrar que s’hi conservaven 3 nivells geològics superposats i recolzats sobre la muralla, i l’estudi del material es presenta més endavant, al final de les campanyes. El nivell més superior (UE: 1004) tenia entre 17 i 20 centímetres i en la seua composició hi havia pedres d’enderroc i terra sorrenca de color marró amb fragments de ceràmica ibèrica, itàlica de vernís negre i àmfora itàlica, carbó, escòria de metall, malacologia i fauna, amb una datació dels segles ii-i aC.

El nivell que hi havia per davall (UE: 1009) tenia la terra igualment sorrenca, però més compactada i amb una coloració més clara, i també amb pedres de diferents mides, i a més hi havia carbó, malacologia, fauna i fragments ceràmics ibèrics, itàlics de vernís negre i d’àmfora itàlica, amb una cronologia del conjunt entre els segles ii i i aC.

El nivell més inferior (UE: 1011) i ja en contacte amb la roca natural, sols es va documentar en un punt dins d’un son-deig fet dins l’àrea excavada els anys setanta, d’1×1 metres. La terra hi era sorrenca amb pedres menudes i molts fragments de material ceràmic, com ara de ceràmica àtica de vernís negre així com fenícia i ibèrica. Aquest estrat antròpic és el que anivellava l’espai per fer-ne damunt la muralla i la cronologia del moment de construcció està entre els segles iv i iii aC.

A la zona fora de la muralla, pegat a ella, al costat del pa-rament exterior (UE: 1010) férem un altre sondeig (sonseig 2), d’1×1 metres, per veure’n la base i com s’adaptava la construc-ció a la roca i al fort pendent de nord a sud que hi ha, un desni-vell de 74 centímetres en sols 1 metre (fig. 5.13).

Es va fer un dibuix de la planta per mostrar les zones exca-vades i les seccions dels sondejos (fig. 5.14), A-A’ per la zona interior de la muralla i B-B’ per l’àrea exterior, que mostren la potència estratigràfica conservada. La secció C-C’ representa, N-S, tota l’evidència constructiva d’aquesta tècnica.

La seua cota en la zona més meridional del recinte està a 348,60 metres s/n/m. El perímetre d’aquest recinte és de

560,91 metres i ocupa una superfície de 11.485 m2, resultant 1,15 les àrees.

IV fase de prospecció – 2a campanya d’excavació

En les excavacions de l’any 2004 les tasques es van iniciar amb la ràpida neteja de la brossa crescuda durant el darrer any i amb la senyalització de la parcel·la privada que està en el traçat d’aquesta nova muralla, dins del que ja coneixem com a Re-cinte II. Aquesta fita topogràfica es va fer mitjançant el treball previ de la inclusió de les parcel·les cadastrals en la planta to-pografiada del jaciment i després mitjançant l’ajuda de l’estació total que va situar la parcel·la, marcant-la amb estaques pel seu perímetre.

L’ajuda municipal en el desbrossament va permetre que es poguera fer el seguiment de la muralla en la seua prolongació cap a l’est (UE: 1023), on va donar una amplària pareguda al darrer tram (UE: 1005), entre 0,90 i 1,30 metres. Se’n va poder fer un seguiment clar en 12,40 metres de longitud, però es va arribar al punt que limitava amb la parcel·la privada, que encara que es va desbrossar no es va poder netejar més. Passada la zona privada es va fer el seguiment de la muralla en uns 130 metres de la seua prolongació cap a l’est, i es va arribar fins a l’extrem oriental de la muntanya on girava per a continuar pujant per la vessant. En aquest moment ja vérem que en aquest punt, fins ara sols localitzada per l’interior, hi havia una construcció quadrangular de grans carreus que sem-blava ser una torre, Torre Oriental (fig. 5.15).

Durant aquesta campanya, també es va trobar la tanca de la Torre Est per la seua part oriental, que és la que quedava per excavar. A més a més, es va localitzar una porta o poterna d’1,30 metres al costat d’aquesta torre, però la gran quantitat de pedres soltes i enderrocades (UE: 1026), que ocupaven un espai de 6 metres entre la torre i la porta, feren difícil la com-prensió de la zona (fig. 5.16).

Els dos nivells excavats per la part interior de la muralla i que es recolzaven sobre ella (UUEE: 1021 i 1022) mostraven materials iberoromans amb ceràmica ibèrica, campaniana A i B i àmfora itàlica Dr 1. Dins d’aquesta parcel·la queda ubicat el camí actual que serveix d’accés a l’acròpolis o Recinte I, el qual està en un punt on degué trobar-se la porta principal del recinte, ja que a la resta del tram del mur no hi ha cap altra obertura.

Fig. 5.12. Sondeig 1, interior, en la muralla del Recinte II. Fig. 5.13. Sondeig 1, exterior, en la muralla del Recinte II.

48

Després d’avançar 65,10 metres, la planta de la muralla (UE: 1025) fa una corba i continua fins als 151,70 metres de longitud; saber sobre el seu acabament o bé la seua continuïtat quedaren pendents per a la campanya següent (fig. 5.17 A i B).

En aquesta zona més oriental del recinte, que de fet és la millor conservada ja que no és un espai llaurat com pas-sa a la resta, descobrírem els últims dies les restes del pany

de la muralla i es va poder veure en planta que hi ha restes d’estructures que es recolzen per l’interior sobre la muralla. Plantegem que estem davant d’una altra torre que vigilaria el recinte per l’extrem sud-est, un punt clau en el control de l’accés principal al poblat. Per tant, aquest sector és una zona clau per al coneixement de la muralla, sobretot quant a la seua perduració. Confiem que les mans clandestines que han estat

Fig. 5.15. Tram de muralla del Recinte II en la seua perllongació cap a l’est.

Fig. 5.16. Poterna o porta secundària junt a la Torre Est de la muralla del Recinte II.

Fig. 5.14. Planta de la muralla del Recinte II amb els sondejos i tres seccions (A-A’, B-B’ i C-C’), i alçat de la cara nord. R. Albiach-J. March.

Punto 0 a 349 m sobre el nivel del mar

49

alterant el jaciment al llarg de dècades respecten aquest espai i que puguem saber que va succeir en aquesta fortificació en època ibèrica i romana republicana, i fins i tot, potser també en la islàmica.

Pel que fa a la cronologia fundacional d’aquest nou tram de la muralla no hi ha res nou respecte del sondeig de l’últim any, en què la cronologia s’apropava als segles iv-iii aC.

La prioritat de la localització del traçat del mur per poder avançar les tramitacions per a declarar BIC aquest jaciment va fer que es retardaren les tasques d’excavació en profunditat i l’ar-ribada a cotes d’anivellament de l’espai i, per tant, d’excavació dels nivells de construcció de la muralla. En aquest nou tram, i a partir d’on es va reprendre la visió clara de la planta del pany del mur, no poguèrem documentar el reforç del mur de 3 me-

Fig. 5.17. A) Planta de la muralla i les torres del Recinte II. B) Planta del tram central i oriental de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J. March-Global Geomática.

A

B

50

tres d’amplària, que s’havia trobat en la primera zona excavada (UUEE: 1005-1003-1010) i que anomenem emplekton. Encara que s’ha desbrossat tota la zona annexada sols s’ha pogut veure alguna alineació, però s’ha decidit no fer-ne el seguiment ni l’ex-cavació, sinó centrar l’esforç en altres qüestions.

El que es va poder veure durant aquesta campanya va ser el fet que hi havia diferents actuacions en el temps al llarg de tota la muralla, tant recolzant-se en altres construccions com refent trams de parament i també tancant la porta secundària en època iberoromana. Ja destacàrem, al tram de mur central (UE: 1023), una reparació amb tres carreus de gran mida posats sobre la mu-ralla amb una capa grossa de terra entre les dues fases. També assenyalàrem la presència d’un gran carreu a l’envà de la porta secundària, que per si mateix fa quasi inaccessible l’entrada, i que per davall n’hi havia un nivell de terra (UE: 1021) amb materials ceràmics dels segles ii-i aC.

A nivell de materials arqueològics en aquesta campanya va destacar la troballa d’una base d’olla islàmica en la zona més oriental excavada, cosa que no ens va sorprendre, ja que al Recinte I hi ha ceràmiques vidriades islàmiques i Milagro Gil-Mascarell esmenta l’existència d’una torre de guaita islàmica.

V fase de prospecció – 3a campanya d’excavació

La pretensió de resoldre la tanca o continuïtat del tram de mu-ralla del Recinte II al seu extrem oriental es va poder fer durant les tasques d’aquesta campanya.

Els treballs inicials van ser de neteja per a llevar les brosses crescudes al llarg de l’últim any i l’àrea de la Torre Oriental. L’excavació de l’angle sud-est de la torre van donar la gran sor-presa de mostrar que la muralla (UE: 1028) continuava girant cap al nord-est al voltant de la torre, per a anar seguint la to-pografia i pujar pel vessant est, on continuava cap al nord per ajuntar-se amb el Recinte I.

A partir d’aquest moment es van organitzar dos grups de treball. Un va continuar descobrint la muralla en la seua pro-longació i tanca per l’est del Recinte II, i l’altre es va centrar en la torre.

En la zona oriental, la muralla es va excavar en 8,80 metres, la tècnica continuava sent la mateixa que a la resta i la seua amplària també. L’alçària conservada es limitava en algun tram a una filera de pedres i es veia que estava prou arrasada, segura-

ment per l’escorrentia i per estar en el punt més escarpat de tot el seu pany (fig. 5.18).

La Torre Oriental, situada a l’angle est, no estava visible en la seua totalitat però se n’apreciava la planta rectangular, encara que el seu estat també era de deteriorament, donat el fort pen-dent. Majoritàriament es veia part dels murs i el nucli interior, fet d’una amalgama de terra i pedres irregulars.

A l’oest hi havia un parament (UE: 1029) de carreus i pe-dres travades amb terra. Discorria en direcció nord a sud, tenia una amplària de 0,95 a 1,10 m, i es va excavar en 4,88 m. Pel sud es recolzava en la muralla (UE: 1028) amb un gran carreu. Pel nord va faltar trobar-ne la tanca i l’acabament.

El mur est sols es va intuir a 2,50 m al nord de la muralla, a la zona on s’hi recolzava perpendicularment, i en direcció est a oest, un altre mur (UE: 1030) situat a l’interior de la torre. Estava fet amb carreus mitjans, treballats per la cara exterior. La seua longitud era de 5,90 metres i l’amplària de 0,50 m, i la ubicació vindria donada per la utilitat de contindre terres i reforçar el conjunt de la torre.

El parament sud és la mateixa muralla. Les mides documenta-des de la Torre Oriental serien 4,88×7,20 metres, però falta com-pletar la seua planta. Es tracta d’una torre gran i forta, així com molt ben ubicada, i pensem que aquest seria el punt de vigilància de l’extrem est del poblat, controlant l’entrada principal del poblat.

Els materials recollits pertanyen majoritàriament als nivells superficials (UE: 1001). També es van recuperar fragments ceràmics del nivell interior de la torre (UE: 1031) (fig. 5.19).

Al llarg de la segona quinzena de la campanya, i per mo-tius d’indisponibilitat de la direcció, tinguérem la col·laboració de l’arqueòloga Isabel Caruana. Es va treballar per a conéixer millor la tècnica constructiva de la muralla i es va excavar al seu tram occidental, al mateix temps que es veia la seqüència estratigràfica i una cronologia per a ratificar la que ja es tenia de campanyes passades. També es va excavar a la zona de la poterna per veure millor com era.

La zona que delimitàrem per a excavar al tram occidental de la muralla, sondeig 3, tenia, aproximadament, els límits des del punt on el traçat de la muralla feia un canvi d’orientació (a l’oest de la torre est) i l’inici del sondeig que M. Gil-Mascarell va efectuar a l’oest de la Torre Est o de la poterna. Durant el procés d’excavació es van documentar sis unitats estratigràfi-ques (UUEE: 1003, 1032, 1033, 1034, 1035 i 1036). La primera

Fig. 5.18. Excavació de la zona oriental de la muralla del Recinte II. Fig. 5.19. Excavació del gir de la muralla del Recinte II en la zona on està la Torre Oriental.

51

(UE: 1003), ja va ser excavada en les campanyes anteriors i fa referència al nivell de pedres i terra que reblia l’interior dels dos panys que formen el cos de la muralla (UE: 1005 i 1010). Per davall d’aquest nivell trobàrem una estructura, un mur (UE: 1032), d’orientació nord a sud (aproximadament), perpendicu-lar als panys esmentats anteriorment, i fet amb la mateixa tècni-ca que els altres, pedres i terra travades en sec. Les seues mides aproximades eren de 2,28 m de llargària per 0,5 m d’amplària per 0,43 m d’alçària conservada (fig. 5.20).

Adossant-se als murs (UE: 1005 i 1010) trobàrem dos tipus de reble, formats per una terra marró grisenca amb abundants pedres, d’una mida mitjana i gran, i escàs material ceràmic. La composició dels dos rebles era pràcticament idèntica, no obstant això, vam decidir diferenciar-los perquè en un del rebles (UE: 1033) la disposició de les pedres pareixia més acurada, responent a un possible ordre. Aquest reble el documentàrem a la meitat sud del sondeig, adossant-se al mur exterior (UE: 1010) i a l’altre reble (UE: 1034) situat a la meitat nord i que es recolzava molt clarament sobre la cara interior de la muralla (UE: 1005). Amb-dós, per tant, serien coetanis. En qualsevol cas, pareix clar que la funció dels dos rebles era donar consistència al cos de la mura-lla. Per motius de temps vam decidir reduir el sondeig i excavar només la zona en què va aparéixer el reble esmenat (UE: 1034).

Per davall d’aquesta unitat registràrem un altre nivell (UE: 1035) de terra marró clara de textura granulosa amb abundants pedres de dimensió reduïda i puntualment alguna de major en-titat. En finalitzar l’excavació d’aquest estrat comprovàrem que la muralla (UE: 1005) es recolzava sobre ell i que per davall apareixia el nivell geològic del terreny (fig. 5.21).

Arribats a aquest punt, la informació és molt important, ja que aquest nivell ens dóna dades estratigràfiques i del procés de construcció, així com una cronologia.

Semblava que, igual que vérem en sondejar per l’interior de la muralla en el nivell (UE: 1011), aquest nivell (UE: 1035) ens evidenciava una anivellació de la zona abans de construir-se la muralla. Aquest nivell anava més enllà de l’espai de la base de la muralla, també perquè ens mostrava que es va crear no sols per a servir de suport a la muralla sinó per a fer un nivell ferm i igual als seus voltants.

El nivell geològic inferior estava format per roca calcària que en aquest punt tenia un pendent descendent en direcció N a

S, aproximadament. La superfície de la roca no era homogènia, per la qual cosa en fer l’anivellació del terreny (UE: 1035) per a poder construir-hi la muralla, en les zones on hi havia desni-vell col·locaven pedres més grans per a superar-lo, així es pot explicar l’aparició escassa d’aquestes pedres en aquest nivell.

Tornant al mur interior (UE: 1032) de reforç de la muralla, aquest tipus d’estructura no és la primera vegada que la veiem, Milagro Gil-Mascarell, en les campanyes que va dur a terme a principi dels anys setanta, ja va tindre ocasió de documentar-la. La interpretació que se li va donar en aquell moment com a estructures que formaven part d’estances que s’adossaven a un gran mur i la funcionalitat de les quals estava per determinar, ara es va poder aclarir, en veure que eren reforços o tirants de la muralla mateixa per tal de donar-li major resistència, omplint de pedres i terra l’espai entre els murs. A aquest tipus de tècnica constructiva se li diu emplekton i està àmpliament documentada en el món hel·lenístic (fig. 5.22 i 5.23).

La segona zona on vam excavar se situava a la poterna, ac-cés secundari al Recinte II que es va descobrir en la campanya de l’any 2004. En aquesta zona teníem diverses activitats plan-tejades: d’una banda, intentar assenyalar els límits de la por-ta secundària, i d’altra, buscar les cares de la muralla (UUEE: 1005 i 1023). Després de desbrossar la zona vam començar a excavar en el tram de muralla, eliminant un conglomerat prou fluix de pedres i terra (UE: 1026) que formava el lateral occi-dental de la porta.

A l’envà de la zona de pas de la poterna documentàrem dues unitats estratigràfiques, la primera (UE: 1021) era un nivell de terra marró compacta amb algunes pedres i bastant material ceràmic datat entre els segles ii i i i aC, que anava associada a una pedra de grans mides que va aparéixer aïllada en l’accés a la porta, i que tindria la funció d’inutilitzar aquesta entrada (fig. 5.24).

Per davall d’aquesta diferenciàrem un nivell (UE: 1037) de color més groguenc amb prou pedres de dimensió reduïda, fauna i material ceràmic dels segles iv-iii aC. Aquest nivell és el reble d’anivellació sobre el qual es construeix el tram de muralla (UE: 1023), apreciant-se clarament en el pany, ja que les dues filades que ací es conserven estan alçades so-bre aquest nivell de terra groguenca. Associat a aquest mateix nivell va aparéixer una altra pedra gran, semblant en dimen-

Fig. 5.20. Procés inicial d’excavació del sondeig 3 en l’emplekton de la muralla del Recinte II.

Fig. 5.21. Procés final d’excavació del sondeig 3 en la zona de l’emplekton de la muralla del Recinte II.

52

sions i ubicació a les que documentem en el nivell d’abans (UE: 1039), que de moment hem deixat in situ en espera de la pròxima campanya. La cronologia que aporta l’anivellació (UE: 1037) prèvia a la construcció de la muralla corrobora allò que ja havíem establert amb el reble d’anivellació excavat a l’interior (UE: 1035), el moment de construcció de la mura-lla és en el segle iv-iii aC.

Quant a la delimitació de les cares del tram de muralla que va de la Torre Est a la porta secundària no es van poder definir clarament els paraments, ja que es troba en un estat precari de conservació i prou deteriorada. Però, després de documentar els

Fig. 5.23. Secció NE-SO del sondeig 3 de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J. March.

Fig. 5.24. Procés d’excavació de la tàpia de la poterna de la muralla del Recinte II.

Fig. 5.22. Planta de la muralla del Recinte II, sondeig 3. R. Albiach-J. March.

53

nivells i desmuntar una part de l’estructura, en el dibuix de la plan-ta d’aquesta zona es pot veure molt bé el lateral de la poterna alte-rat, però clarament alineat a l’altre costat de la portella (fig. 5.25).

En últim lloc, només queda esmentar l’aparició d’un nivell de terra blanquinosa i pedres compactat (UE: 1038) que vérem com un paviment. Aquest sols està a l’extrem est de l’estructura (UE: 1026), i fins a la porta, i és semblant al nivell (UE: 2022) trobat en la campanya de l’any 2013 junt a la muralla i la torre Oest del Recinte III. L’estudi d’una part dels materials de les campanyes de 1971-1972, dels que provenen de la prospecció dels jaciments del territori dels anys 2001 i 2002, i a més una part de les campanyes d’excavació del 2003 i el 2004 el va fer Isabel Caruana.

VI fase de prospecció – 4a campanya d’excavació

L’estudi de la geomorfologia de la Carència i del seu territori immediat per Carles Ferrer va concloure que l’entorn és un pla ampli on s’insereix la serra i se situen les elevacions entre els 200 i els 300 m. Les serres de la Carència (360 m) i del Castellet de Torís (340 m) formen un conjunt de relleus molt abruptes de calcàries dolomítiques sobre el pla.

La conca sedimentària on es troba la Carència s’estén cap a l’oest, més enllà de Iàtova; cap al nord, fins a Xiva i Xest (en-cara que realment s’estén fins a les serres d’Olocau i la Calde-rona), i fins a la serra Perenxisa i la planura quaternària del Pla de Quart, pel nord-est. L’extrem meridional està format per la vall del Magre i la seua ribera dreta. El pla al·luvial està format per diverses zones:

1.- Pla al·luvial del Campillo: al nord de la Carència, deli-mitat pels alts de les Blasques, Calahorra, la Molinera i Canya-mar. Barranc de Teixera i alguns ullals.

2.- Pla al·luvial de Calabarra: cap al nord-est i drenat pel barranc de Cabanes, tributari de Cortitxelles.

3.- Pla al·luvial de Montserrat: a llevant de la Carència, les Blasques i l’alt de Calahorra, dividit pel promontori del Cas-tellet. Més a l’est, els promontoris de Pinatells, Quatre Vents i Ninyerola (pedrera d’on s’extreia guix per a decorar el palau del Marqués de Dosaigües).

4.- Cap a ponent de la Carència i cap a Torís, està l’Estacada a la part alta i la Devesa a la part baixa, a continuació el Campi-llo, amb pedreres per a la indústria terrissera (topònim Teixera).

5.- Més a ponent, als peus de la serra del Castellet i de les Llomes, al nord del poble de Torís, està l’horta tradicional rega-da per una font des d’època medieval.

6.- Pla de Tortosa, a l’altre costat del Castellet, travessat pel riu Bunyol.

L’adquisició pel Museu de Prehistòria el 2005 d’un detector de metalls va requerir provar-lo per saber-ne l’efectivitat, i es va estrenar al jaciment de la Carència. Després de recórrer quasi bé tot el recinte, Manuel Gozalbes sols va assenyalar la presència de metalls en cinc punts. Amb posterioritat, es va utilitzar en altres jaciments dels projectes del Servei i avisava amb freqüència que hi havia metall. En tots es va evidenciar el seu bon estat i, pel que fa a la Carència, es va ratificar allò que es venia apreciant superficialment des que es va iniciar aquest Projecte, el fet de l’actuació continuada en tot el jaciment amb l’extracció dels seus metalls, així com l’alteració dels nivells estratigràfics. A més, des

Fig. 5.25. Planta de la muralla i les torres del Recinte II. R. Albiach-J. March.

54

de l’any 2001, quan Govern Civil va fer una confiscació de ma-terials arqueològics (el 99,9% n’eren metalls) (capítol 4) al pro-pietari de quasi tots els terrenys del poblat que no són municipals, el jaciment es llaura a les zones de propietat privada (en 20 cm de profunditat amb permissió de la Conselleria de Cultura) i s’ha deixat de remoure el terreny públic.

La prospecció interior i perimetral de tot aquest Recinte II ens va mostrar que hi havia una gran part del seu interior, les vessants nord-oest i nord-est, on aflorava directament la roca mare a nivell superficial, on no hi podia haver nivells d’ocupació. Els nivells estratigràfics sols estaven en algunes zones aïllades de la part central del recinte i sobretot, en la terrassa que hi ha davall del cim. Dins d’aquesta terrassa, la Universitat Politècnica de València amb Jorge Padín va col·laborar en aquesta campanya de l’any 2006 amb la utilit-zació del georadar en un espai de 16×16 metres. La prospec-ció geofísica no destructiva realitzada mitjançant la tècnica GPR (Ground Penetrating Radar, Geophysical Suvey Sistem Inc) va precedir el plantejament d’iniciar en un futur una ex-cavació en extensió en aquesta zona. Els resultats mostraren una alteració de tots els nivells conservats i un aflorament de la roca natural en l’extrem oest de la terrassa. Era evident que la llaurada continuada, i l’espoli, havien destruït l’estratigrafia d’aquesta zona, per la qual cosa decidírem no fer-hi excava-cions (fig. 5.26, 5.27 i 5.28).

La valoració de l’estat de conservació del recinte des-prés de la prospecció durant sis anys ens demostrava que la llaurada al jaciment per part de la propietat privada havia es-tat ininterrompuda des de l’any 2001. A més, en recórrer la zona de muntanya, propietat municipal, inclosa dins del po-blat s’apreciaven les remocions, per haver-hi munts de terra al costat de clots i alguna resta de murs ja desapareguts. A més, després de comprovar la parcel·lació i la propietat de les parcel·les dins del jaciment, s’ha pogut veure al cadastre de l’Ajuntament que es desconeix que hi ha terreny municipal llaurat i plantat, com ara la terrassa on es feren les prospec-cions geofísiques.

Al juliol del 2005 es va veure que els dos murs de l’angle nord-est de la Torre de la porta de la muralla meridional del Recinte II estaven enderrocats i s’evidenciava que era per ac-ció antròpica i no natural. El 2006 documentàrem l’augment de pedres enderrocades, tant de la muralla com de la Torre de la porta. Donada la mida tan gran d’algunes pedres, així com el desplaçament horitzontal d’aquestes per a llevar-les del lloc, era evident que sols l’acció de l’home podia fer aquesta feina destructiva, acompanyat per mitjans mecànics en el cas de les pedres grans. Obvi també, perquè les terres prop de la muralla estaven llaurades fins al punt que part de la terra s’havia utilitzat per a tapar la zona excavada a l’interior de la muralla, que va servir per a posar-la al descobert. Amb açò, ja no es pot veure

Fig. 5.28. Gràfiques del resultat del GPR al Recinte II. J. Padín.

Fig. 5.29. Destrucció de la Torre Est de la muralla del Recinte II.

Fig. 5.26. Prospecció geofísica no destructiva en el Recinte II.

Fig. 5.27. Situació de l’àrea sondejada amb GPR al Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.

55

tan clarament el recorregut de la muralla i ens ha produït enda-rreriment en les nostres tasques arqueològiques, perquè per a continuar l’excavació a la porta hem hagut que buidar la terra que la tapava (fig. 5.29).

Al llarg de la segona quinzena de la campanya, des del dia 11 fins al dia 26 de juliol, es va excavar a la zona de la porta de la muralla meridional, Recinte II, per a veure millor com era la tècnica constructiva i la seua tàpia.

A partir d’aquest moment es van organitzar dos grups de treball. Un va continuar descobrint la muralla (UE: 1023) en la seua cara interna i en el seu cos intern, sent l’angle est de la porta. L’altre grup es va centrar en la zona de l’envà, on un nivell UE: 1026 havia de ser excavat per a saber si era muralla alterada o bé una tàpia que arribava fins a la torre de la porta, i al mateix temps donar-li una cronologia.

Durant el procés d’excavació es va completar la documenta-ció de huit unitats estratigràfiques (UE: 1021, 1022, 1023, 1026, 1038, 1037, 1039 i 1040). Les sis primeres ja estaven registrades, i ara es va ampliar i es va completar la seua excavació. Les dues últimes eren carreus situats a l’envà i pertanyien a part de la tàpia de la porta i, junt a una primera pedra escariada que es va excavar en la darrera campanya i la terra de la trava, formaven una resis-tent amalgama per impedir l’accés al Recinte II.

Vam finalitzar els treballs amb el cobriment de la zona de la porta mitjançant geotèxtil (15×2 m) i sobre ell posàrem terra i pedres. Aquesta decisió es va prendre perquè, donat que el darrer any la propietat privada va llaurar la zona annexada on havíem treballat nosaltres (per cert, de la qual no és propietària) i ens va tapar les estructures, enguany vam provar a tapar-les nosaltres per veure si així es respectava (fig. 5.30).

Continuaren els treballs d’estudi d’una part dels materials de les campanyes de 1971-1972, un avanç de la restitució fo-togramètrica del jaciment, dibuix de les noves estructures apa-regudes a la zona de la porta, inclusió en la planta general del jaciment de les estructures dels sondejos dels anys setanta, la preparació de la monografia del jaciment i els treballs de conso-lidació per al 2007 a la zona de la porta.

VII fase de prospecció – 5a campanya d’excavació

L’estat de gran degradació d’un tram de la muralla del Recinte II ja està ben comentat, atenent raons naturals (era la zona que estava descoberta des de les excavacions dels anys setanta) i antròpiques (sobretot donada la mida tan gran d’algunes pedres i el desplaçament horitzontal d’aquestes per a llevar-les del lloc, era evident que sols l’acció de l’home podia fer aquesta feina destructiva, acompanyat per mitjans mecànics en el cas de les pedres grans). Obvi també perquè les terres prop de la muralla estaven llaurades fins al punt que part de la terra s’havia utilitzat per a tapar la zona excavada a l’interior de la muralla. Amb açò, es va decidir que aquest any ocuparíem gran part del pressupost i l’esforç en millorar-ho per a la seua preservació.

Les tasques de consolidació, reposició i reconstrucció d’un tram de muralla i la Torre Est del Recinte II es van desenvolupar des del dia 10 fins al dia 28 de setembre i es descriuen més am-plament en un article de la monografia (capítol 13). Oscar Abril va ser l’arqueòleg que va dur a terme les obres, ajudat per Jordi Melero i Leonardo Penadés, sempre sota la direcció de Rosa Albiach, present al jaciment. En primer lloc es va fer la compra de materials com ara ciment blanc, calç, fustes i eines. En se-gon lloc, es va fer la neteja de l’espai, apartant les pedres, però no allunyant-les del seu origen, ja que moltes només estaven caigudes, tombades o desplaçades. Després, es va procedir a fer el mateix a la torre i la muralla, una neteja per a fer la prova de reubicar les pedres, veient que hi havia casos on la pedra s’havia partit en caure. Amb posterioritat, es va passar a fer la pasta per a travar les pedres, segons la necessitat de cada tram. Les quantitats dels components van ser les següents: cinc parts de terra i una de calç. La terra era la que s’havia anat generant al llarg de les campanyes pel garbellament dels estrats. Un sac de calç va donar per a tres pasteres. Féiem de 7 a 8 pasteres al dia. Una pastera eren quatre calderetes. Les actuacions van ser de tres tipus:

- Reposició: les pedres que l’acció vandàlica havia llevat del lloc, i estaven pròximes, es van tornar a posar amb la mescla per a la trava (fig. 5.31). Quant a la torre de la porta, del costat sud-oest (murs UE: 1013 i 1020) es va poder completar l’única filera des-truïda, la superior, semblant a com estava en origen. Del costat nord-oest (murs UE: 1014 i 1015), es van reposar totes les pedres (tres fileres) excepte dues d’elles molt grans de la filera superior que eren molt pesades per a moure-les sols amb persones.

- Reconstrucció: la tasca de reposició passà a ser menys exacta, ja que no teníem fotos clares de la zona excavada als anys setanta i, encara que estaven quasi totes les pedres, no sa-bem si les hem posades exactament on estaven. La cara interior i sud de la muralla (UE: 1005), en el tram situat a l’oest de la To-rre de la porta, es va excavar a inici dels setanta, per tant, va estar anys exposada a les inclemències i era més feble. Es va recons-truir des d’una filera fins a quatre, deixant-se reforçat amb fustes i taulons un parell de dies. Va passar un cap de setmana plujós i va unir perfectament, és més, pensem que es va consolidar més.

Fig. 5.30. Cobriment amb geotèxtil de la zona de la poterna del Recinte II.

56

- Consolidació: es va aplicar la mescla de pasta a algunes zones de la muralla i les torres on les pedres estaven soltes. Tan sols es van tornar a ubicar amb la trava descrita abans (fig. 5.32).

El treball de consolidació es va alternar amb l’excavació per part de la resta de col·laboradors i es va centrar a la zona de la porta, on prèviament es va llevar el geotèxtil que la cobria des del darrer any i s’hi va procedir a intervindre excavant la UE:

1038 o nivell entre trams de la muralla, amb èxit en el resultat de poder trobar el límit occidental de la porta, també en diago-nal com l’oriental, però sols conservat a nivell de fonament per la forta alteració del terreny per la llaurada, on la marca de la rella encara era visible. Es va assenyalar molt bé la tàpia (UE: 1040) de la porta, un tros de paviment i el final de la muralla (UE: 1005) (fig. 5.33).

Es va fer el tall estratigràfic nord de tot el tram de la muralla (UE: 1023), la porta i un parell de nivells estratigràfics (UE: 1025 i 1026).

La neteja de la zona meridional de la muralla ens va mostrar la presència d’uns tirants que subjecten l’avantmuralla. També ens adonàrem que hi va haver un mur al costat del desguàs de la muralla (UE: 1005), situat a la zona exterior. Es va veure l’ample del mur (UE: 1010) del’avantmuralla que reforçava per l’exterior la muralla, creant una plataforma, i també es va visualitzar una estructura quadrangular situada a l’exterior de la muralla i prop de la torre occidental. Tot açò es va marcar topogràficament.

Aquest any es va decidir no fer un cobriment de la zona de la porta mitjançant geotèxtil, decisió que es va prendre perquè s’esperaven diverses visites i es volia mostrar la zona descober-ta. Es va falcar un tram que véiem susceptible de poder estar més feble amb la pluja.

Aquest segon recinte emmurallat, denominat Recinte II, identificat el 2003 durant les excavacions d’aquest projecte, està situat a la zona mitjana-alta del poblat, en una cota sobre el nivell del mar de 348,60 metres.

Discorre pel vessant meridional i continua pel nord-est per ajuntar-se amb el Recinte I. En la reconstrucció hipotètica i en tres dimensions hem optat per tancar també el recinte pel costat oest, però probablement aquesta tanca pel tallat occidental no existiria, ja que no hem trobat restes i també per ser la zona més abrupta de la muntanya, és a dir, la de més difícil accés. La cronologia d’erecció d’esta muralla estaria entre els segles iv i iii aC, amb una muralla i torres als extrems i als punts més conflictius, a més d’una poterna o porta secundària i la porta principal, no excavada. Avançat el segle iii aC es va reforçar la muralla amb un mur exterior amb tirants, l’emplekton, i es va crear una torre al costat de la porta (Torre Est o de la Poterna). En la muralla hi ha senyals de tàpia del segle i aC, que relacio-nem amb les guerres sertorianes.

Recinte III

Dissabte, 2 d’agost del 2003, l’equip de treball dins de la VII fase de prospecció – 5a campanya d’excavació, dedicàrem el matí a prospectar els voltants de la Carència per a poder-ne es-tablir el perímetre. El regal de la jornada va ser trobar una nova muralla, la tercera del jaciment, que tancava el poblat pels seus costats meridional, oriental i occidental. L’anomenàrem Recin-te III. Les preguntes que ens férem van ser moltes, perquè, de sobte, teníem el repte de documentar i d’estudiar un enclava-ment fortificat amb una triple muralla i torres de guaita i de defensa, sense paral·lels veïns on buscar una referència. Estava clar que en el projecte calia canviar les prioritats.

Les excavacions dels anys setanta, fetes en aquesta àrea, vé-rem que no estaven dins del Recinte III, sinó en el que definirem com una de les àrees artesanals extramurs del poblat, al nord-oest.

Des del moment de la troballa, les prospeccions en aquest recinte les férem tots els anys, per anar ajustant el seu perí-

Fig. 5.31. Consolidació d’un tram de muralla del Recinte II.

Fig. 5.32. Reposició d’un tram de la Torre Est del Recinte II.

Fig. 5.33. Nivell inferior de la poterna de la muralla del Recinte II.

57

metre, ja que els trossos de muralla conservats no sempre eren visibles per l’abundància de sotabosc. Tenia una superfície de 54.029 m2, amb un perímetre de 1.106,77 metres, i 5,40 hec-tàrees (fig. 5.34 i 5.35).

L’excavació de les muralles d’aquest recinte no va co-mençar fins l’any 2007, donat que primer en volíem conéixer la delimitació per tal de decidir on fer les intervencions, a més de concloure unes altres tasques ja en curs. Van ser quatre les àrees on vam fer excavacions. El 2007, al punt més baix del poblat, a 299 m s/n/m, on hi havia una gran torre que calia veure com s’havia fet i quan. El 2010 es va intervenir en una

zona on la muralla estava coberta, però suposàvem la seua continuïtat perquè estava prop d’un tram visible en la zona de la cova, al costat oest del poblat. El 2011 i 2012 es va optar per treballar en el pany millor conservat de tots, el tram que hi ha a l’oest del poblat i al costat de la cova més gran del jaciment. Hi havia 65 metres de muralla molt ben conservada i part d’una torre. Ací, de nou, el jaciment ens va donar a co-néixer una altra novetat sense paral·lels, i va ser la tipologia de construcció d’aquesta muralla, una alternança de tàpia i de pedres desconeguda. També vérem l’anivellació d’un camí in-terior de ronda per passar pel costat d’aquesta muralla. L’any

Fig. 5.34. Planta general del jaciment i el Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 5.35. Planta de la muralla i les torres del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática.

58

2013 es va excavar una altra torre i un tram de muralla, situat junt a l’intervenció de l’any 2007.

Quan a aquesta 5a campanya, al llarg de l’última setmana, des del dia 1 fins al dia 5 d’octubre, es va passar a treballar al Recinte III. Férem l’excavació d’un sondeig a l’extrem més oc-cidental del poblat, i en el punt més baix sobre el nivell del mar, al costat de la muralla del Recinte III.

Es va intervindre sobre un conjunt de muralla i torre que ca-lia definir. El treball inicial va ser de neteja i desbrossament de la vegetació existent sobre la muralla, pels voltants exteriors i, sobretot, a l’interior, on es va poder veure un tram que discorria en direcció est-oest, girant cap al sud, i una estructura quadran-gular situada a l’interior. Es crearen dos grups: un va excavar a la zona entre la muralla i l’estructura interior i l’altre dins de l’estructura quadrangular.

Es va utilitzar la numeració dels 2000 per a les unitats es-tratigràfiques, començant pel 2001, seguint el sistema de do-cumentació d’àrea oberta i el diagrama cronoestratigràfic de Harris que interrelaciona les estructures.

El nivell superficial o de coberta vegetal (UE: 2001) tenia una terra argilosa, llimosa i sorrenca, de color marró rogenc, amb alguna taca clara. Estava un poc compactat i en la com-posició hi havia pedres menudes a més de fragments ceràmics d’època ibèrica i de vernís negre campaniana B. Sembla un ni-vell d’escorrentia format per deposició de llims.

La terra que cobria les estructures (UE: 2002) era de com-posició sorrenca, un poc argilosa, de color marró clar, prou compacta, amb pedres menudes i fragments ceràmics i era el nivell superficial de la zona interior.

L’excavació de tots dos nivells va permetre d’anar des-cobrint, a poc a poc, una gran estructura (UE: 2004 i 2005) a mesura que es rebaixaven (fig. 5.36). L’únic mur exterior (UE: 2003) documentat era de carreus de pedra calcària provinent de l’entorn immediat, amb la cara exterior es-cairada, de mida mitjana, disposats en fileres horitzontals, travat tot amb terra. L’ample era entre 0,85 i 1,10 m. Re-colzava i cobria, pel nord, la roca mare i, per l’est, un altre nivell (UE: 2008).

En direcció nord-sud discorria un altre dels paraments (UE: 2004), situat a l’interior i fet amb pedres quadrangulars de mida mitjana i menuda, treballades per la cara exterior, disposades en fileres horitzontals i travades amb terra. L’ample era de 0,50-

0,55 m; la longitud interior era de 2,97 m, i l’exterior de 3,98 m. L’alçada conservada era entre 0,14 i 0,33 m. En acabar-ne l’excavació s’aprecià que sols es conservava una filera de pedres.

L’estructura de la tanca interior era un altre mur posat en direcció est-oest (UE: 2005) fet de pedres quadrangulars mitjanes i menudes, treballades per la cara exterior, disposa-des en fileres horitzontals i travades amb terra. L’ample era de 0,55 i la longitud d’1,75 m, recolzant, pel nord, sobre la roca mare.

L’acció de la pluja torrencial va impedir l’evolució conti-nuada dels treballs, paralitzats durant dos dies. Aquest temps es va aprofitar per a rentar la ceràmica recuperada en l’excavació, per a prospectar nous trams dels Recintes II i III (vessants sud-oest, sud i sud-est, a més d’un tram sud-oest quan puja a ajun-tar-se amb el Recinte II, zona de la Torre Oriental).

També s’aprofità per a fer un recull de pedres de diferents qualitats que eren suports d’objectes, per a un futur estudi pe-trogràfic i saber d’on provenen. Sobretot són molins giratoris i barquiformes, a més de suports de gres roig esmolats per l’ús.

A més, ens adonàrem que la vista del jaciment des de la ca-rretera de Montroi-Torís reflecteix millor que cap altra la im-mensitat del jaciment i quasi bé tot el seu perímetre meridional.

Els treballs continuen amb l’estudi d’una part dels mate-rials: un conjunt numismàtic per part d’Isabel Caruana i Manuel Gozalbes. S’han informatitzat, per Isabel Caruana, les fitxes de camp dels treballs anuals d’excavació al jaciment. Héctor Oren-go ha continuat el treball SIG del territori. S’ha fet la topografia, per Josep Blasco, i el dibuix planimètric, per Juan March, de les noves estructures aparegudes a la zona de la porta com també del tram de muralla i l’estructura interior localitzats al Recinte III.

Quant a l’estat de conservació dels objectes trobats en les ex-cavacions dels anys setanta i al llarg d’aquest projecte, la majoria corresponia a fragments inconnexos. La composició de la terra del jaciment no ha ajudat massa a la preservació del material, per la qual cosa s’ha hagut de fer neteja d’algunes peces. Els únics ob-jectes que, bé fragmentats o bé sencers, han estat susceptibles de ser consolidats són els recuperats per M. Gil-Mascarell. Avançat l’estudi de les excavacions dels anys setanta, hi havia un grup de peces que seleccionàrem com a museables i que calia restaurar. El 9 de febrer del 2007 passàrem al Laboratori de Restauració del MPV, a càrrec de Trinidad Pasíes, el següent conjunt de material: planxa de plom (núm. catàleg 23.025), fíbula de bronze (núm. cat. 23.082), fíbula de bronze (núm. cat. 22.990), anell de bron-ze (núm. cat. 23.075), fíbula de bronze (núm. cat. 23.073), anell de bronze (núm. cat. 23.077), gland de plom (núm. cat. 23.003), fusaiola (núm. cat. 23.025), fusaiola (núm. cat. 23.092), fusaiola (núm. cat. 23.095), fusaiola (núm. cat. 23.032), fusaiola (núm. cat. 23.046), fusaiola (núm. cat. 23.036), ceràmica comuna amb decoració estampillada (núm. cat. 23.006), vernís negre de Cales (núm. cat. 23.085) i un vas o kalathos de ceràmica pintada (núm. cat. 6.554). Esta última peça va ser restaurada per Alía García Martín.

VIII fase de prospecció – 6a campanya d’excavació

La boirina que es dóna en el paratge al llarg dels mesos de juliol i agost va fer que els anys de 2001 a 2006 no hi hagués mai una bona visibilitat des del cim de la Carència. Ara bé, aquest any de 2008 s’excavà entre setembre i octubre, i, malgrat que la pluja impedia un bon ritme de treball, la part positiva va ser que, per primera vegada, la vista era extraordinària. Es veia per-

Fig. 5.36. Zona d’excavació en la muralla i Torre SO del Recinte III. Any 2007.

59

fectament la mar, un tram gran de costa, les grues del port de la ciutat de València, el cim del Pico de los Ajos, la ciutat d’Edeta; per això, es van fer nombroses imatges (fig. 5.37).

En les dues primeres setmanes es va concloure l’excavació del sondeig iniciat en la darrera campanya, situat en la muralla del Recinte III, a l’extrem més occidental del jaciment i en la cota més baixa. Es va poder veure bé la tècnica de construcció de la muralla en aquesta zona així com un conjunt de murets de la torre de guaita del mateix recinte.

Es documentaren nous nivells estratigràfics (UE: 2006, 2007 i 2008) i es completaren les anteriors unitats d’estructures i estrats.

En direcció est-oest tancava l’estructura interior un mur (UE: 2005) fet de pedres quadrangulars treballades per la cara exterior, mitjanes i menudes, disposades en fileres horitzontals i travades amb terra. Tenia un ample entre 0,37 i 0,57 m i una longitud de 2,45 m, recolzant, pel nord, sobre la roca mare. Considerant totes les estructures documentades, les mides de la torre situada al sud-oest del Recinte III, i que anomenem com Torre sud-est, serien de 5,39 x 7,05 metres.

Per davall del nivell superficial interior (UE: 2002) hi havia un altre nivell estratigràfic (UE: 2006) amb una terra argilosa, de color marró clar, amb moltes pedres de mida mitjana i gran, amb tovot desfet o fragmentat, a més de fragments de ceràmica,

os i carbó. Després d’excavar-se’n una part, es veia que era una anivellació del terreny per a reblir el desnivell de la roca mare (UE: 2008) que feia un fort pendent cap al sud (fig. 5.38).

El material ceràmic d’aquest nivell és el següent: 53 frag-ments informes de ceràmica comuna ibèrica: Classe A. Pastes que oscil·len entre la tonalitat castanya, ataronjada i beix. Algunes d’elles presenten una cocció mixta i altres amb l’anomenat efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de les mateixes tonalitats al·ludides. Cronologia: sense possibilitat de precisar. 3 fragments informes de ceràmica de cuina: Classe B. Pastes de color negre amb des-greixant de grans dimensions i superfície exterior de tonalitat beix grisenca. Cronologia: sense possibilitat de precisar.

S’apreciava clarament que el muret interior (UE: 2004) i algun tram de la muralla (UE: 2005) estaven sobre aquest nivell descrit (UE: 2006).

El nivell superficial exterior (UE: 2001) cobria un altre nivell (UE: 2007), de terra argilosa, llimosa i sorrenca, de color marró rogenc, amb alguna taca clara. Estava un poc compactat i en la composició hi havia pedres menudes, a més de fragments ceràmics d’època ibèrica i de vernís negre campaniana B. Semblava un nivell d’escorrentia format per deposició de llims.

L’estudi dels materials arqueològics de la Carència va continuar amb l’inventari i la síntesi de la seqüència estra-tigràfica i el conjunt de material localitzat en ella, realit-zat per Isabel Caruana. Els treballs de planimetria general i l’alçament fotogramètric es varen efectuar per l’empresa Global Alacant. El dibuix de les plantes a mà alçada de les seccions i els alçats de les noves estructures aparegudes o completades es varen realitzar amb l’empresa Esfera, per l’arqueòleg Juan March.

Aquest any (2008) es va declarar BIC el jaciment de la Carència i el seu entorn, per bé que la resolució no va ser efecti-va fins el 2010, com queda explicat en un altre article d’aquesta monografia (capítol 4).

Ix fase de prospecció – 7a campanya d’excavació

Arribada aquesta campanya del 2009, el recull en prospecció de peces de molí rotatori, i d’algun barquiforme, ja era variat en ti-pologia i suport petri, per la qual cosa se’ns va generar la inquie-tud per estudiar i localitzar la procedència d’aquests materials, les àrees d’aflorament. Es va encarregar a l’ICAC (l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica) un estudi petrològic dels molins i dels altres suports trobats a la Carència per a esbrinar centres de pro-ducció i relacions comercials. Els resultats han sigut decebedors perquè esperàvem localitzacions més concretes i no tan generals. L’informe dels materials el feren el Dr. Aureli Àlvarez Pérez i Ana Doménech de la Torre.

El tipus d’anàlisi va ser l’observació amb lupa binocular i amb microscopi òptic de polarització. La preparació de les làmines primes per a la seua observació microscòpica posterior es va fer al Laboratori de Preparació de Làmines Primes del Departament de Geologia de la Universitat Autò-noma de Barcelona; les observacions amb la lupa binocular i al microscopi òptic de polarització, les fotografies corres-ponents i la comparació amb mostres de referència es van fer a la Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). El fons de referència utilit-zat està format per materials dipositats al Laboratori per a

Fig. 5.37. Planta excavada de la muralla i Torre SO del Recinte III. R. Albiach-J. March.

Fig. 5.38. Vista des de la Carència cap a l’oest.

60

l’Estudi dels Materials Lapidis a l’Antiguitat (LEMLA) i al Laboratori de l’ICAC.

L’equipament per a dur a terme les observacions i descrip-cions microscòpiques ha utilitzat un microscopi de llum pola-ritzada Nikon Eclipse 50i POL, a 20x, 40x i 100x. Per a fer les fotografies s’ha utilitzat una càmera Nikon COOLPIX5400 acoblada al microscopi mitjançant un adaptador Nikon COOL-PIX MDC Lens.

La identificació dels materials lapidis va ser la següent:

MOSTRA núm. TUR-585 Descripció macroscòpica: roca de color vermellós, amb nom-broses cavitats de mida i forma molt variables, interconnecta-des entre si. Conté fragments de roca i de minerals (quars), i restes orgàniques englobades en una matriu calcària. Roca molt compacta i dura.

Descripció microscòpica: a nivell microscòpic s’han observat fragments de quars i quarsites englobats en una matriu calcària de tipus esparita. Presència de restes orgàniques (algues i bivalves). Les cavitats són molt abundants, de mida variable. Algunes es-tan recobertes amb calcita recristal·litzada. El color vermell de la mostra és a causa d’impregnacions d’òxids de ferro.

Interpretació: es tracta d’un travertí, que és una roca sedi-mentària calcària de tipus químic, relacionat amb la zona càrs-tica on es troba el jaciment.

MOSTRA núm. TUR-586 Descripció macroscòpica: mostra de color vermellós amb ca-vitats de mida i formes molt variables. S’han observat restes vegetals incorporades a la roca i, posteriorment, fossilitzades. Presenta una matriu calcària de gra fi (microesparítica). Roca compacta i dura.

Descripció microscòpica: la mostra és una biomicrita, amb una mida de gra fi a mitjà. S’han observat restes de matèria orgànica formant agregats fibroradials. Presenta una matriu mi-croesparítica. Té nombroses cavitats, de forma i mida variable. Impregnacions d’òxids de ferro.

Interpretació: igual que l’anterior, es tracta d’un travertí, però en aquests cas, conté més restes vegetals i no presenta una compactació tan gran com l’anterior. Procedeix de la zona càrs-tica on es troba el jaciment.

MOSTRA núm. TUR-587 Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermellós, amb una mida de gra mitjà. Aspecte dur i molt compacte. Ban-des paral·leles de color més fosc. Puntejat de petites inclusions de microesquists de color vermell fosc.

Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mi-tjà. Es presenta ben seleccionada, ja que gairebé no s’observen partícules més fines. La forma dels grans és equidimensional subarredonida. La mostra està formada, en més d’un 95%, per quars i per una petita quantitat de miques. Inclusions de micro-micaesquists disseminats per la roca.

Interpretació: es tracta d’una roca sedimentària, en concret d’un gres quarsític. És, clarament, una roca de procedència lo-cal o regional.

MOSTRA núm. TUR-589 Descripció macroscòpica: fragment de roca de color verme-llós, amb mida de gra mitjà, molt semblant a la mostra anterior (TUR-587). Aspecte dur i molt compacte. Bandes paral·leles de color gris fosc. Inclusions de color vermell fosc i formes arrodonides.

Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mi-tjà. Ben seleccionada, ja que gairebé no s’observen partícules més fines. La forma dels grans és equidimensional i subarre-donida. La mostra està formada totalment per quars i no s’han observat miques o altres minerals.

Interpretació: igual que la mostra TUR-587, es tracta d’una roca sedimentària, concretament d’un gres quarsític. És, clara-ment, una roca de procedència local o regional.

MOSTRA núm. TUR-592 Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermell, amb mida de gra fi i mitjà. Aspecte dur i molt compacte. Es poden observar petites bandes de color vermell més intens i un petit puntejat de minerals de color blanc (feldspats).

Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra fi i mitjà. No està massa ben seleccionada, ja que s’observen mine-rals de mida més fina. La forma dels grans és equidimensional i subarrodonida. La mostra està formada, en un 90%, per quars i per petites quantitats de miques i feldspats.

Interpretació: es tracta d’una roca sedimentària, concretament d’un gres quarsític. És una roca de procedència local o regional.

MOSTRA núm. TUR-593 Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermell, amb mida de gra mitjà i puntejada de petits minerals de color blanc. As-pecte dur i molt compacte, semblant a la mostra anterior.

Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mi-tjà, ben seleccionat, ja que gairebé no s’observen partícules més fines. La forma dels grans és equidimensional i subarredonida. La mostra està formada totalment per quars, però s’han obser-vat petites miques disseminades per la làmina i hi ha presència de feldspats.

Interpretació: igual que les mostres anteriors (TUR-587, TUR-589 i TUR-592), es tracta d’una roca sedimentària, con-cretament d’un gres quarsític. Igualment, és una roca de proce-dència local o regional.

Com a conclusió, les mostres dels molins estudiades estan formades pels tipus de materials següents:

a) Travertins (mostres TUR-585 i TUR-586). Aquestes ro-ques presenten un poc de duresa i una gran porositat que afa-voreixen la fragmentació i trituració del material que s’ha de moldre (blat, ordi, etc.).

b) Gresos bandats de composició silícia de gra mitjà i gra fi (mostres TUR-587, TUR-89, TUR-592 i TUR-593). Presenten gran duresa i estan molt compactats, aptes per a la trituració.

El mapa geològic de la zona de Torís (IGME mapa 1:50.000. Full 721-CHESTE) ens presenta, bàsicament, dos tipus de ma-terials: les calcàries i sorrenques del Suprakeuper (color por-pra) i les argiles i margues lacustres del Tortonià (color groc). Aquestes calcàries del Suprakeuper són les que han suportat un procés càrstic que ha donat origen als travertins.

Els autors conclouen que tots els materials estudiats poden ser d’origen local i procedir d’aquestes zones.

En les prospeccions arqueològiques fetes al jaciment de la Carència vàrem trobar 30 fragments de molí de pedra per a les activitats domèstiques i productives del poblat. Eren de pedra local de gres quarsític i de travertí.

La majoria són rotatoris però hi destaca un molí barquifor-me, quasi sencer, fet en una roca arenosa roja. Quasi tots els hem trobat al Recinte III, formant part dels bancals o marges d’època moderna que hi ha per contindre la terra de les garro-

61

feres. Un estudi detallat es presenta en l’apartat dedicat al ma-terial de prospecció.

Al llarg d’aquesta campanya també iniciàrem l’estudi do-cumental i de materials de la Carència dipositats en altres mu-seus i institucions valencianes: Museu de Belles Arts Sant Pius V, Unitat d’Arqueologia de l’Ajuntament de València, Museu Arqueològic d’Alzira, Museu Arqueològic de Bunyol. El resul-tat d’aquesta feina està recollit en l’article de documentació i col·leccions (capítol 3).

Aquest any, i dins d’un altre projecte d’Excavació Ordinària en col·laboració amb la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament de Torís férem l’Itinerari Arqueològic per les muralles del jaci-ment, amb plafons informatius expicat en l’article de protecció i difusió (capítol 4).

x fase de prospecció – 8a campanya d’excavació

Iniciàrem les tasques d’excavació en una zona nova, al nord-oest del Recinte III (parcel·la cadastral número 1796), situada prop de la muralla i la torre que estaven millor conservades i on està la cova més gran del poblat.

Primer es va fer un desbrossament i una neteja en una àrea de 25,5 metres de llarg per 5,5 d’ample, ajudats per la Brigada de l’Ajuntament de Torís que va proporcionar l’alcaldessa Pilar Blasco. Vam netejar el tram de la muralla i també la torre, iden-tificats per primera vegada l’any 2003.

Es va utilitzar la numeració dels 4000, a partir del 4001, per a documentar les diferents unitats estratigràfiques.

Realitzàrem un primer descobriment superficial de la planta en els punts on aflorava la muralla per veure l’entitat de les restes, donat que hi havia vegetació entre les pedres i carreus, així com punts on semblava que l’escorrentia o bé l’acció antròpica havien alterat les restes. El nivell superficial (UE: 4001) era una terra negra amb molta quantitat de matèria orgànica, de coberta vege-tal, amb material ceràmic contemporani i nombrosa quantitat de ceràmica ibèrica comuna oxidant, on destaquen les vores i bases de gerres (bec d’ànec) i els plats, cossiols i algunes olles de pasta amb molt de desgreixant, junt a un fragment de ferro laminat amb escòria adherida, datat entre els segles iii i ii aC (fig. 5.39).

L’excavació del nivell de terra (UE: 4002) que cobria la planta de la muralla donà una terra argilosa, prou compacta, de color marró rogenc, amb moltes pedres menudes i alguna de calç, amb nombroses arrels actuals i ceràmica ibèrica, de la qual majoritàriament destaca la oxidant amb bases i vores de gerres (bec d’ànec i reentrant) i cossiols, amb un fragment amb perfo-ració per reparar; destaca una base reductora. Aquest nivell de reble es deu haver creat per escorrentia i després de l’enderroc o desmuntatge (per aprofitar la pedra en construccions modernes) de la muralla (fig. 5.40).

Aquest nou tram de muralla (UE: 4003) té 15 metres d’estructura longitudinal, està orientada de sud-oest a nord-est 360º, i es va fer amb carreus escairats per la cara exterior, en dispo-sició horitzontal i travats amb terra i pedres menudes. D’aquesta sols s’ha descobert la cara exterior i part de l’alçada, tot i que en algun punt n’hi ha més d’una filera. Respecte a l’ample, en cap punt no s’ha pogut apreciar, la qual cosa es deixa per a futures campanyes, però, donat el tram ja conegut, oscil·larà entre 1,40 i 1,50 metres. L’alçada conservada i excavada està entre 4 i 32 cm.

En aquesta campanya es va fer la topografia de tota la planta i l’alçat exterior de la muralla del Recinte III, així com de la torre que hi ha junt a la cova.

La necessitat de contar amb imatges generals i de conjunt del jaciment per ampliar els estudis ens va dur a plantejar-nos la presa d’imatges aèries. L’opció més ajustada a les nostres exi-gències i necessitats va ser la fotografia i la filmació. Aquestes es varen prendre l’agost de 2010 per la directora de l’excavació i amb la inestimable col·laboració de Juan Bautista Martínez López, i posteriorment completat per Biel Aliño. A una alçada entre 1.100 i 750 metres s/n/m aconseguírem una visió global dels recintes, les seues muralles i les torres així com de l’entorn immediat, un treball inestimable per al nostre estudi i compren-sió de l’oppidum (fig. 5.41).

Fig. 5.39. Nou tram de la muralla al Recinte III. Any 2010.

Fig. 5.40. Planta del nou tram de muralla al Recinte III. R. Albiach-Esfera.

62

xI fase de prospecció – 9a campanya d’excavació

Les tasques d’excavació continuaren a la zona nord-est del Recinte III de la Carència amb un desbrossament i una nete-ja, ajudats per la brigada de l’Ajuntament de Torís i per Oscar Abril,tant del tram de muralla (UE: 4005) que hi ha al costat de la cova, com de la torre, que anomenàrem Torre Nord.. Es va excavar el nivell superficial de l’exterior del recinte (UE: 4006) i de l’interior (UE: 4004 i 4008), en una àrea de 51,86 metres de llarg i d’entre 4 i 8 m d’ample, ajudats per la brigada de l’Ajuntament de Torís i per Oscar Abril.

Al llarg del procés d’excavació férem una primera neteja superficial de la planta on ja s’apreciava clarament la muralla i la torre, però la sorpresa va ser el descobriment de l’enderroc de l’alçada de la muralla, caigut cap a l’interior en un gran tram. Es va veure molt bé en la cara exterior l’adaptació de la base de la muralla a l’orografia i la roca mare, i també es va poder veure en la planta de la muralla, en el seu perllongament cap a l’oest, la tècnica constructiva adaptada al terreny, ja que s’hi han anat perdent les pedres. Donat que els primers dies van estar en-nuvolats, aprofitàrem per a fer pràctiques amb els estudiants i fotografiar la muralla en planta, per les dues cares els alçats i l’enderroc del mur.

Els nivells superficials interior (UE: 4004) i exterior (UE: 4006) eren iguals però es van separar, evidentment, per meto-dologia, donat el procés de deposició o creació dels nivells (fig. 5.42). Tenien una terra negra amb molta quantitat de matèria or-gànica, de coberta vegetal, amb material ceràmic ibèric nombrós en comuna oxidant, fragmentat i rodat, on destaquen les vores de gerres i algun fragment d’escòria de ferro, tot datat entre els segles iii i ii aC. El seu gruix oscil·lava entre els 5 i els 30 cm.

Per davall del nivell interior (UE: 4004) es va iniciar l’excavació, sols a la zona més oriental, d’un altre nivell (UE: 4008), un estrat llimargilós, prou compacte, de color marró clar, amb pedres de diferents mides, tant grans i mitjanes com menudes, i distribuïdes de manera distinta. Les grans eren es-casses i disperses. Les mitjanes eren abundants i s’agrupaven densament prop de la muralla, en paral·lel, i almenys en els quatre primers metres més pròxims a la torre, i també prop de l’aflorament natural que discorre, més o menys, paral·lel a la muralla. Quant a les menudes, també molt abundants, estaven distribuïdes per tot l’estrat. El conjunt estava acompanyat de material ceràmic ibèric. En la seua interpretació, les pedres

grans sembla que corresponen a l’enderroc de la muralla. Les mitjanes potser serien part de l’enderroc de la tàpia del pany de la muralla que estava sobre el sòcol de pedra. Les menu-des deuen formar part d’una anivellació creada pel trànsit o pas d’un camí de ronda al costat de la muralla. El nivell té un fort pendent des de l’est cap a l’oest.

Quant a la muralla (UE : 4005), dir que té una orientació de nord-est a sud-oest i que està feta amb un sòcol de carreus de mida gran i mitjana, treballats per la cara externa, que alternen amb pedres irregulars i estan travats en sec. Estan disposats en fileres horitzontals i la pedra és local, de la mateixa muntanya. El seu ample oscil·la entre 1,30 i 1,55 metres, sent-ne el real d’1,30 m, i la longitud excavada ha estat de 51,96 metres. Per l’est uneix amb la Torre Nord, la situada al costat de la cova, i després es perllonga pel tram excavat l’any 2010, de 15 metres. Per l’oest es va perdent, per mancança de pedres, però encara es pot seguir uns quants metres. La muralla s’adapta a la roca mare i té un sòcol de pedra d’1,33 metres. Respecte a com se-ria en alçat la resta del mur, per primera vegada, aquest any, l’excavació ens va mostrar una evidència del que era: un pany de muralla on hi havia una alternança de mur de pedres i una altra de mur de terra o de tovots, i així successivament. S’ha pogut seguir aquest pany de la muralla amb un tros d’enderroc caigut per la cara interior. Deixàrem per a l’any proper determi-nar les mides més aproximades de cada tram de mur caigut per veure si hi va haver una pauta constructiva quant a distància en-tre els murs de pedres (UE: 4007, 4009, 4010, 4011 i 4012) i els murs de terra (UE: 4017, 4016, 4015, 4014 i 4013) (fig. 5.43).

Quant a la Torre Nord, aquest any sols es va netejar, per a determinar les mides exactes en la següent campanya, que ara s’aproximaven a 7,50 d’est a oest × 4,45 de nord a sud.

En prospectar el jaciment ens trobàrem que continua tancat en tota la terrassa inferior, on ja plantaren al febrer alberco-quers, i no va ser possible entrar al camp per fer la prospecció superficial. Ens adonàrem de la tanca al març del 2011 i vam remetre un escrit a la Conselleria de Cultura, signat per la di-rectora del MPV, H. Bonet, i per la directora de l’excavació i conservadora del MPV, R. Albiach, informant del tancament i, sobretot, del tipus de reixa metàl·lica que s’havia posat, donat que, en ser BIC, no teníem clar que es poguera fer un tancament metàl·lic sense permís. A dia d’avui, continua amb la mateixa tanca i aquesta deixa un espai molt estret per a accedir al plafó

Fig. 5.41. Vista aèria de la Carència. Fig. 5.42. Procés d’excavació de la muralla del Recinte III.

63

6 de l’itinerari arqueològic, és a dir, a la zona del Recinte III on estan els panys de muralla i les torres excavades entre 2007 i 2013.

Férem la topografia de les noves restes de muralla excavada al Recinte III, com sempre, per Global Alacant, i el dibuix de planimetria tant de plantes com d’alçats de la muralla d’aquest recinte, per Juan March, de l’empresa Esfera.

xII fase de prospecció – 10a campanya d’excavació

Continuàrem els treballs d’excavació al jaciment de la Carèn-cia al sector nord-oest del Recinte III. La primera feina hi va ser el desbrossament i la neteja tant de la muralla (UE: 4005) com de la Torre Nord. L’excavació es va centrar en dues zo-nes: una entre l’enderroc (UE: 4015) de la muralla on es va documentar l’anivellació del camí interior de ronda (UE: 4023 i 4025) i l’altra a la torre (UE: 4018, 4019, 4020 i 4021) al costat de la cova, tot en una àrea de 60 m de longitud i 4 m d’amplària.

Les zones on es va centrar l’excavació van ser les següents:- En l’interior de la muralla, entre dos enderrocs del pany del

mur. Volíem veure si sabíem un poc més d’aquesta construcció, però trobàrem l’anivellació del camí de ronda o de pas de la mu-ralla per l’interior. Entre els blocs d’enderroc (UE: 4009 i 4010) es va excavar un sondeig de 4,18 × 1,60 metres. El nivell supe-rior (UE: 4015) que, a priori, es podia considerar que conser-vava la tàpia o els tovots, va mostrar que aquest s’havia perdut, segurament per escorrentia, i que aquest sols s’havia conservat, parcialment, per la zona exterior de la muralla (UE: 4022).

Però el que s’ha pogut documentar i datar en aquesta zona han sigut les anivellacions de l’espai immediatament annex a la muralla per l’interior, com a preparació o base d’una àrea de pas o camí (UE: 4023 i 4025). El nivell de reble (UE: 4023) més superficial era una terra sorrenca, solta, de color marró i amb nombroses pedres, junt amb alguns fragments de peces ceràmiques que no ens donen una cronologia restringida sinó ampla, emmarcada entre l’Ibèric antic i l’Ibèric recent. El nivell immediatament anterior (UE: 4025) mostrava l’adaptació de l’anivellació a l’orografia de la roca mare (UE: 4028). Tenia una terra sorrenca i un poc argilosa, no massa compactada, de color rogenc i amb nombroses pedres, junt amb alguns fragments de peces ceràmiques (fig. 5.44 A, B, C).

- L’altra zona d’intervenció va ser la torre d’aquesta muralla, la que hi ha al costat de la cova. Al llarg del procés d’excavació férem una primera neteja superficial de la planta de la torre (UE: 4018, 4019, 4020 i 4021). Poc després de començar es va veure el mal estat de conservació dels dos murs que quedaven per descobrir (UE: 4020 i 4021), arrasats i espoliats, segurament per prendre pedres per a facilitar l’accés a la cova, desfigurat de com era inicialment. A la fi, es va poder excavar l’anivellació (UE: 4026), així com algunes de les pedres dels murs. Els murs estaven alterats per l’espoli de pedres, segurament recent i en relació amb l’habilitació d’un millor accés a la cova que hi ha al costat de la torre. Les poques pedres conservades, i que sem-blaven estar in situ, ens van proporcionar uns indicis per a saber l’alineació dels murs de tanca de la torre. Aquest espoli mostra alterats els nivells, fins i tot part de l’anivellació, per la qual

Fig. 5.43. Planta de la Torre Nord i de la muralla i els seus enderrocs. Recinte III. R. Albiach-Esfera-Global Geomática.

64

cosa ens dóna una datació insegura, que per ara ens situa entre el final del segle iii i l’inici del segle ii aC (fig. 5.45).

Es va iniciar l’estudi arquitectònic de les muralles per l’arquitecte Darío Martos mitjançant un encàrrec de treball, així com l’estudi de les ceràmiques de l’anivellació i de la torre, per Miguel Pérez. L’encàrrec de treball d’Esperança Huguet va consistir en concloure els dibuixos de les col·leccions de la Carència dipositades als Museus d’Alzira i de Bunyol, així com dels materials de prospecció del jaciment de la Carència pertan-yents als tres recintes.

Les tasques de topografia de les noves restes de muralla ex-cavada al Recinte III es varen fer, com els darrers anys, per l’empresa de topografia especialitzada en arqueologia, Global Geomática, que també es va completar amb el treball de Vito Porcelli de la restitució fotogramètrica de l’alçada de la muralla en aquest tram.

xIII Fase de prospecció – 11a campanya d’excavació

Aquesta ha sigut l’última campanya abans de concloure aquest llibre, la qual per poc no arriba a temps de ser-hi inclosa. Com un regal de cloenda, el jaciment ens ha donat la informació tan desitjada des de fa temps: saber quan es va construir aquesta tercera muralla o Recinte III, i, com a complement, ens ha pro-

porcionat dades sobre quan va tindre lloc un dels seus espolis. Els treballs es feren a l’extrem meridional i a la part més

baixa d’aquesta tercera muralla, on es va excavar la Torre sud-est, entre els anys 2007 i 2008. Per al registre estratigràfic i la documentació arqueològica continuàrem la numeració iniciada l’any 2007 (fig. 5.46).

A la zona a excavar ja teníem dades d’una altra torre de la qual volíem completar-ne la planta i conéixer com i quan s’havia construït. A més, calia trobar el tram de muralla que la unia amb la Torre sud-est.

L’excavació de la nova torre, anomenada Torre sud-oest, va mostrar molt clarament el seu procés de construcció. En primer lloc, l’espai on posar la torre es va reblir amb terra i pedres (UUEE: 2025 i 2016) al mateix temps que es van edificar els basaments dels murs sud (UE: 2010), est (UE: 2011) i, proba-blement, també dos més, especialment la cara exterior. Aquests sòcols es van fer amb grans carreus de pedra calcària de la ma-teixa muntanya, treballats per la cara exterior, travats amb terra. L’amplària del mur sud és d’1 metre, la longitud de 7 metres i l’alçària màxima conservada d’1,29 metres. El mur est té una longitud de 5 metres, i tocant als murs oest i nord (que no s’han conservat) es completava la torre amb unes mides de 5,01 × 6,97 metres (fig. 5.47).

Fig. 5.45. Excavació de la Torre nord i del sondeig a l’interior de la muralla del Recinte III.

Fig. 5.46. Excavació de la Torre sud-oest i l’interior de la muralla del Recinte III.

Fig. 5.44. A) Excavació del sondeig interior de la muralla del Recinte III. Any 2012. B) Secció nord-sud del sondeig en la zona interior de la muralla del Recinte III. R. Albiach-Esfera-Global Geomática. C) Secció est-oest del sondeig en la zona interior de la muralla del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.

A

B

C

65

Per a construir la torre es va terraplenar i anivellar la zona amb una terra (UE: 2025) solta de color marró fosc amb nombro-ses pedres mitjanes. Per damunt es va posar un altre nivell (UE: 2016) d’aterrament amb terra de color marró grogenc i pedres de mides variades, malacofauna, fauna, ceràmica ibèrica i itàlica, campaniana beoide que arriba a Valentia a partir de l’any 100 aC. Els nivells superiors (UUEE: 2014 i 2018) estaven alterats, o bé per acció antròpica o bé per escorrentia, o les dues coses, per la qual cosa la informació dels materials no pot ser fiable.

La muralla que es va excavar l’any 2012 i que venia del nord (UE: 4005) no s’ha conservat en aquesta zona ni en la unió amb la Torre sud-oest. Però la seua continuïtat cap a l’est per anar a unir-se amb la Torre sud-est s’ha conservat d’una manera extraordinària. Aquest tram de muralla (UE: 2012) també es va fer amb carreus, però en general no tan grans, i la disposició també és en fileres horitzontals i la trava amb terra. La seua amplària té 1,20 metres i només excavàrem 6,50 metres; la resta de la muralla continua coberta per la vegetació.

Per l’exterior d’aquesta muralla es va localitzar un gran en-derroc de pedres (UUEE: 2026 i 2017), on hi havia una primera capa (UE: 2026) formada prou recentment, però la inferior (UE: 2017) va mostrar material ceràmic medieval, en concret una base de pitxer i un ataifor vidriats melats que es daten a prime-ries del període cristià. A la zona exterior de la Torre sud-est, junt al mur (UE: 2010), també es va localitzar un altre nivell d’enderroc medieval (UE: 2015) on hi havia tres fragments de base d’un altre pitxer vidriat melat, també del mateix moment. Tots dos mostren desmuntatge i moviment de pedres al costat de la muralla i de la Torre sud-oest.

INVENTARI I ESTUDI DELS MATERIALS DE LES MURALLES

El conjunt de materials arqueològics recuperats i que estan en relació amb les muralles i les torres de l’oppidum de la Carència s’han inventariat i s’han estudiat per a poder donar una cronolo-gia relativa sobre els moments de construcció dels tres recintes que té el jaciment, i així plantejar els fets històrics que estan en relació amb la seua erecció. L’inventari l’han fet Isabel Caruana i Miguel F. Pérez Blasco.

Recinte II

Els materials de les unitats estratigràfiques (UE) que formen part de la construcció de la muralla i de les torres del Recinte II són els següents:

Torre Oest

La Torre Oest estava situada a l’extrem més occidental de la muralla del Recinte II, prop del vessant de la muntanya. Es va descobrir l’any 2003, i com que se’n conservava molt poca alçària, només es va excavar superficialment per a impedir la seua degradació, per la qual cosa els seus materials són escassos i pertanyen als nivells superficials.

UE 1002

45 fragments de ceràmica ibèrica tipus A. Entre ells hi ha una vora tipus III.8.2.2 i la resta de fragments són de superfície de cos, dels quals 2 tenen decoració geomètrica i uns altres 3 són produccions antigues, similars a les pastes fenícies.

3 fragments de superfície de cos de ceràmica ibèrica tipus B que pertanyen a diferents peces.

El sondeig fet a l’interior i prop de la muralla del Recinte II durant la primera campanya d’excavació va mostrar tres estrats: el més inferior (UE 1011), es va crear per a fer l’anivellació de la superfície abans de la construcció de la muralla i els dos se-güents (UE 1009 i UE 1004) corresponen a nivells d’ocupació.

Zona interior de la muralla - Sondeig 1

UE 1009

Ceràmica ibèrica tipus A971 fragments, entre els quals hi ha 18 vores: 1 del tipus

A.I.1 ixent i engrossida a l’interior; 1 del tipus A.II.6 amb res-tes de decoració pintada en color ocre davall la vora; 1 del tipus A.II.10 de vora ixent; 1 del tipus A.II.2.2.1 de vora ixent; 3 del tipus A.II.2.2.1, de les quals una és una vora ixent mot-llurada, una altra, també ixent, però que pareix una forma més antiga, i una tercera que té una pasta compacta i marró cla-ra, amb abundants desgreixants calcaris de dimensió reduïda. Podríem situar-la en una cronologia més antiga; 2 vores del tipus A.III.1.1: una ixent amb decoració geomètrica pintada a l’exterior amb banda ocre en la vora i a l’interior, i l’altra ixent motllurada; 1 vora del tipus A.II.7.1 amb una xicoteta ranura en l’ala de la vora i té la part superior pintada en ocre; 1 tipus A.III.8.1.1; 6 del tipus A.III.8.1.2, de les quals en destaquen tres decorades: un fragment està tot pintat d’ocre en la cara externa, un altre té decoració geomètrica pintada en marró a l’exterior amb filet i banda, i un tercer té decoració geomè-trica pintada en ocre a l’interior amb 3 filets sobre la vora i la banda; 1 vora del tipus A.III.8.3; 2 vores del tipus A.III.8.1, una d’elles ixent; 1 vora del tipus A.III.2.2.2; 1 vora del tipus A.II.2; 2 vores del tipus A.V.1.3 (una lleugerament engrossida a l’interior i l’altra sense diferenciar i de cocció reductora); 8 vores que pertanyen a tipus indeterminats i 923 fragments de cos de tipus indeterminat.

4 anses: 2 pertanyen a formes tancades (una de secció circu-lar i posició vertical que degué ser geminada, i l’altra conserva l’arrancada d’una ansa geminada, potser d’una gerreta); les al-tres 2 pertanyen a tipus indeterminats (una és de secció circular i l’altra és l’arrancada d’una ansa geminada que degué pertàn-

Fig. 5.47. Planta de les Torres sud-est i sud-oest del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática.

66

yer a una forma menuda per les seues dimensions). A més, 2 poms de tapadora del tipus A.V.1.3.

6 bases: 1 pertany a un plat amb base destacada; 3 pertanyen a formes tancades amb bases còncaves, indicada i anellada, i 2 bases anellades de formes obertes.

Àmfora itàlica1 fragment de cos d’àmfora itàlica de pasta campana del

tipus Dressel 1.

Ceràmica àtica1 fragment de cos d’un tipus indeterminat de ceràmica àtica

amb la pasta grisa i la superfície exterior de color rogenc i la interior negra.

V.N. Cales3 fragments de cos de la mateixa peça d’una forma oberta

del tipus V.N. Cales M-T.

A mà4 fragments de vora d’olla feta a mà del Ferro: 1 exvasa-

da i 3 del tipus incisa (dues decorades amb línia horitzontal paral·lela a la vora, d’on ixen nombroses línies verticals que ocupen tot el fragment, i l’altra decorada amb dues línies verti-cals que n’emmarquen quatre obliqües).

Ceràmica ibèrica tipus B121 fragments. Entre ells, 3 fragments de plat: 2 de vora ex-

vasada semblant a la forma A.III.8.1., i 1 de base plana. També 11 vores: 1 del tipus B.7.2; 1 del tipus B.1; 1 del tipus B.1.1; 1 del tipus B.1. De cos i de tipus indeterminat se’n van trobar 113 fragments.

UE 1011

Ceràmica ibèrica tipus A198 fragments. Entre ells hi havia 5 vores: 1 del tipus

A.III.8.2.2 de cocció reductora; 1 del tipus A.II.2 amb vora ixent motllurada, que també podria ser una botella; 1 del tipus A.III.8.3 de vora sense diferenciar; 1 del tipus A.V.1 de vora sense diferen-ciar amb pasta més ocre i de tacte sabonós; 1 del tipus A.III.8.2.1 amb restes de pintura ocre a l’exterior. També hi havia 2 anses: 1 és de tipologia indeterminada i de secció cintada, i la segona pertany a l’arrancada d’una altra ansa de forma tancada, la sec-ció de la qual també era cintada i la posició vertical. Hi havia 2 fragments de superfície de cos del tipus A.I.1, i 10 fragments in-formes de diferents peces, dels quals 4 són de ceràmica antiga, de pastes semblants a les fenícies, i 6 fragments tenen restes de decoració pintada geomètrica: filets i semicercles pertanyents a pastes antigues, similars a les fenícies, on destaca un fragment que deu pertànyer a un plat, perquè està decorat pels dos costats: a l’interior, dents de llop, i en l’exterior teuladetes o ones. A més, 180 fragments de peces diferents molt rodades.

Àmfora1 fragment de cos de possible producció grega, la pasta

del qual destaca per l’abundància i la varietat de desgreixant de diferents tipus (mica, calcària, quars...) visible en la super-fície. Tacte raspós, sobretot a l’interior. Pasta prou depurada, l’exterior és de color ataronjat i l’interior grisenc. S’hi aprecia també una engalba rosàcia en les dues superfícies.

Ceràmica ibèrica tipus B14 fragments. Entre ells hi havia 1 vora ixent del tipus B.1

engrossida a l’exterior. També 1 base plana d’una forma tanca-

da, probablement d’una olla, i 12 fragments de cos de tipologia indeterminada.

Ceràmica àtica4 fragments de superfície de cos d’un cílix, decorats amb

una banda de fresa pintada davall just de la vora, delimitada per dues línies. Hi ha un altre motiu decoratiu que no podem iden-tificar. Les peces es varen importar entre els segles V i IV aC.

Torre Est

La Torre Est de la muralla del Recinte II, situada al costat de la poterna, va ser excavada els anys setanta per Milagro Gil-Mascarell però, atés que la va interpretar com dues habitacions, la documentació arqueològica està registrada com habitació 2 i habitació 6.

Habitació 2

UE 22496 (fig. 5.48)

1 fragment de vora exvasada, lleugerament engrossida a l’exterior, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de to rosaci o ataronjat, molt ben depurada i amb la mateixa tonalitat a l’exterior. El tractament extern està finament allisat. La vora pertany a un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992) que comprén tot el període ibèric. Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de to rosaci o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior, molt ben depurada. El tractament extern està finament allisat. La vora sembla pertànyer a una ge-rreta, i l’adscriu al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Aquest tipus de vora en forma de bec d’ànec es constata en el món

Fig. 5.48. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna del Recinte II. Materials de l’habitació 2.

67

ibèric des del període antic, com evidencien alguns exemples d’El Oral (San Fulgencio) o també en l’ibèric antic del pròxim poblat de Los Villares (Caudete de las Fuentes), encara que serà durant els segles IV-III aC quan es generalitzen en gerres i ge-rretes sense espatlla en època plena. Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada amb se-micircumferències concèntriques. Classe A. Pasta de to rosaci o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. El tractament exterior està finament allisat i la pintura és de color roig vinós. Aquest és un motiu que perdura des de l’inici de la cultura ibèrica i ho farà fins a la seua fase final, i es documenta en els jaciments edetans a partir de la segona meitat del s. V aC (Mata i Bonet, 1997: 45). Cronologia: segona meitat del s. V aC-I aC.

2 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de to rosaci o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. El tractament exterior està finament allisat i la pintura és de color roig vinós. El motiu pintat són bandes, un element geomètric que forma part de les decoracions ibèriques des del període inicial del món ibèric. Cronologia: sense possi-bilitat de precisar-la.

7 fragments informes de ceràmica ibèrica de cuina. Classe B. Pasta de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visi-bles tant al seu exterior i com al seu interior. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

466 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22497

3 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada amb de-coració geomètrica. Classe A. Pasta ben depurada de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior. La pintura és de color roig vinós. Els motius que s’hi aprecien són bandes, lí-nies i semicircumferències concèntriques que no contribueixen a poder precisar una cronologia. Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment informe de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de color negre amb desgreixant abundant d’una grandària mitjana i gran, mentre que la superfície exterior és de tonalitat rogenca ataronjada. S’aprecien dues estries incises a l’exterior. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22498 (fig. 5.49)

1 fragment de vora en forma de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa ro-genca al seu interior, mentre que les superfícies externes són de tonalitat ataronjada. El fragment de vora conservat té unes dimensions molt reduïdes, el que impedeix poder obtindre tant el seu diàmetre com precisar la seua tipologia. No obstant això, la grandària de la vora porta a pensar que es tractaria d’una gerreta, tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de gerra ibèrica amb vora de bec d’ànec de cerà-mica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són de tonalitat ataronjada. Es tracta d’una gerreta sense espatlla i

amb coll indicat, que s’adscriu al tipus A.II.2.2.1. (Mata i Bo-net, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment de gerra ibèrica amb vora de bec d’ànec de cerà-mica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa i rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són de tonalitat ataronjada. Es tracta d’una gerreta sense espatlla i amb coll indicat, que s’adscriu al tipus A.II.2.2.1. (Mata i Bo-net, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular. Pasta amb abundant desgreixant de to ataronjat i amb la presèn-cia d’esquists negres. Pasta de la costa de Màlaga. Àmfora fe-nícia occidental, denominada comunament R-1, identificada amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón, 1995: 231).

3 fragments de vora reentrant en ceràmica comuna ibèri-ca. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Les vores corresponen a plats amb vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cro-nologia: és un tipus datat des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

3 fragments de vora reentrant en ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada a l’interior i l’exterior. Ben depurada. Les vores corresponen a plats amb vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment


68

de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

3 vores indeterminades de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior. La part conservada d’aquests fragments és tan xicoteta que és impossi-ble orientar-la.

1 fragment de base anul·lar amb peu alt. Classe A. Pasta ata-ronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de peu anul·lar baix de ceràmica ibèrica comu-na. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concre-tar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de peu anul·lar baix de ceràmica ibèrica comu-na. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concre-tar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de base còncava amb peu identificat com cerà-mica comuna ibèrica. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. El fragment és tan exigu que no es pot identificar la peça amb cap tipus ceràmic.

3 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Pasta ben depurada de tonalitat ataronjada en tots els exemplars.

UE 22499

2 fragments de vores exvasades amb llavi de secció subqua-drangular de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de tonalitat grisa negrosa amb abundants vacúols i aspecte tosc. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de ceràmica tosca amb un baquetó. Classe B. Pasta de tonalitat grisa negrosa amb vacúols abun-dants. La pasta és similar al tipus anterior, encara que en aquest cas és possible apreciar internament les empremtes del torn. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

27 fragments informes de ceràmica tosca amb molts va-cúols i de tonalitat grisa negrosa. Classe B. Pasta de tonalitat grisa negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense possi-bilitat de precisar-la.

UE 22500

16 fragments ossis de fauna animal.

UE 22501

1 fragment d’escòria de ferro.1 fragment informe de ceràmica tosca.

UE 22880 (fig. 5.49)

1 fragment de vora exvasada amb llavi pla i lleugerament engrossit cap al seu extrem de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca ben depurada i amb escasses in-clusions de mica platejada de grandària mitjana. Es troba pin-tada a l’interior amb una sèrie de quarts de circumferència con-cèntrica. Es tracta d’un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1

(Mata i Bonet, 1992). La seua pasta dura i de tonalitat rogenca recorda aquella que es detecta en alguns dels plats del Tossal de Sant Miquel i de l’àrea de la Serreta-l’Alcavonet (Bonet, 1995; Grau, 1998-1999: 87), la qual cosa, potser, podria indicar una cronologia contemporània a la d’aquests jaciments. Cronolo-gia: Ibèric ple. Segles III aC-I aC.

1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit amb un perfil de vas de cos esfèric de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta depurada de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a l’exterior. Es tracta d’una vora de plat o bol profund del tipus A.III.9 (Mata i Bonet, 1992), que es generalitza en la ceràmica ibèrica a partir del s. III aC (Guérin, 2003: 193), encara que la seua aparició en la tipologia ceràmica ibèrica la fa en el s. IV aC, com es constata en El Puntal de Salinas (Sala, 1995: 172). Cronologia: segles IV aC-I aC.

1 fragment de vora exvasada amb llavi motllurat en ceràmi-ca grisa. Pasta ben depurada amb desgreixant a penes visible. El fragment conservat és tan exigu que no es pot precisar la forma de la peça. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

2 fragments informes de ceràmica de cuina. Classe B. Pasta de tonalitat negra i grisa amb abundants vacúols i desgreixant gros. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

302 fragments de ceràmica comuna i d’àmfora. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22881

2 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta depurada de tonalitat beix ataronjada amb desgreixant poc visible. Els motius pintats són geomètrics (de línies i ban-des). Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment informe de ceràmica amb engalba roja fenícia. Pasta de tonalitat ataronjada molt depurada. Cronologia: segles VII-VI aC.

UE 22882 (fig. 5.48)

1 fragment de vora exvasada i llavi lleugerament engrossit i arrodonit de ceràmica grisa ibèrica. La vora dóna pas a un coll cilíndric. Pasta de tonalitat negra ben depurada, finament alli-sada i amb parets molt fines. Es tracta d’un caliciforme menut de ceràmica grisa. En els contexts més antics la forma d’aquest vas és aplatada i poc profunda, evolucionant a través dels segles cap a perfils més estilitzats, més alts i amb colls més proporcio-nats (Sala, 1997: 115). D’aquesta manera el fragment conser-vat de caliciforme ens permet incloure aquest tipus en una fase avançada de l’Ibèric ple o en l’Ibèric final. Cronologia: segles III aC-I aC.

1 fragment de vora reentrant de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat castanya clara ben depurada amb des-greixant a penes visible. Plat amb vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

1 fragment de vora exvasada de ceràmica grisa i llavi arro-donit. Pasta de tonalitat grisa i tractament exterior toscament allisada. Desgreixant de grandària mitjana. El fragment con-servat és tan exigu que no permet aventurar la seua tipologia.

69

Cronologia: segles V-IV aC.1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit de ceràmica gri-

sa. Pasta de color gris ben depurada i finament allisada a l’interior i a l’exterior. El fragment conservat és tan exigu que no permet aventurar la seua tipologia. Cronologia: segles V-IV aC.

1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec d’una gran-dària menuda. Classe A. Pasta de color castany a l’interior i amb desgreixant abundant i xicotet. L’exterior i l’interior són de co-lor ataronjat i estan finament allisats. La vora podria adscriure’s a una gerreta i pertanyer, per tant, al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment de vora recta i llavi arrodonit, amb un perfil de vas de cos esfèric de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Es tracta d’una vora de plat o bol profund, A.III.9 (Mata i Bonet, 1992), que es generalitza en la ceràmica ibèrica a partir del s. III aC (Guérin, 2003: 193), encara que la seua apa-rició en la tipologia ceràmica ibèrica la fa en el s. IV aC, com es constata al Puntal de Salinas (Sala, 1995: 172). Cronologia: segles IV aC-I aC.

4 fragments de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pastes de tonalitat ataronjada i ben de-purades. Es tracta de plats amb vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

4 fragments d’ansa vertical de dimensió reduïda que deuen correspondre a algun recipient de xicotet format. Classe A. An-ses de secció lleugerament quadrangular. Pastes de tonalitat ata-ronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Cronologia: només amb les anses és impossible precisar una cronologia. No obstant això, hem de tindre en compte que la ceràmica ibèrica, al llarg de la seua evolució, va desenvolupar un procés de miniaturit-zació i d’ampliació del repertori que va permetre incloure, en fase avançada, una sèrie de tipus ceràmics de xicotet format (Sala, 1995), fet que permet intuir que aquests fragments d’ansa degueren pertànyer a gots de l’Ibèric ple o final.

1 ansa de cinta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Cro-nologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de carena de vas de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Presenta la mateixa tonalitat a l’exterior i a l’interior. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de base (fons del recipient) de ceràmica ibèrica comuna. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, ben de-purada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22883

25 fragments informes de ceràmica tosca. Pasta de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visibles tant a l’exterior com a l’interior. Alguns d’aquests fragments mostren una pasta molt blana. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22884

1 fragment del cantó d’un pondus ibèric de tendència rectan-gular o paral·lelepipèdica. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca amb abundant desgreixant de grandària mitjana. S’adscriu al tipus A.V.7.1-3 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.

UE 22885

2 fragments de ceràmica de vernís negre. Pasta de tonalitat ataronjada, molt depurada, amb desgreixant a penes apreciable a la vista. L’exterior i l’interior presenten un vernís negre mat de qualitat mitjana. Cronologia: des de final del s. III aC fins a mitjan s. I aC.

UE 22890 (fig. 5.49)

1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Atesa la dimensió tan reduïda de la vora conservada, és impossible aventurar el tipus a què pertanyeria.

1 fragment de vora amb llavi de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La peça es troba molt erosionada, encara que és possible distingir en el seu exterior una banda pintada en color roig vinós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de vora reentrant, amb llavi lleugerament arro-donit, de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada, amb una línia pintada al seu interior. Es tracta d’un plat de vora reen-trant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El frag-ment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

1 fragment de vora exvasada i llavi en forma de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior i molt ben depurada. Es tracta de la vora d’una gerreta amb coll que s’adscriuria al tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

1 fragment de galbo d’atuell d’una gerra de doble vora en ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior molt ben depurada. Es tracta d’una gerra del tipus A.II.1.1 (Mata i Bonet, 1992), que fa la seua apa-rició en el s. IV aC (Sala, 1995: 167), encara que se’n coneixen alguns escassos exemplars de l’Ibèric antic. Cronologia: segles IV aC-I aC.

UE 22977 (fig. 5.49)

1 fragment de vora exvasada, amb llavi arrodonit, de cerà-mica comuna ibèrica. Classe A. Pasta interior de tonalitat ata-ronjada, mentre que l’exterior presenta una cocció reductora. El fragment sembla que pertany a un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992). Atenent aquest tipus de vora en forma d’ala, és possible precisar que es tractaria d’un tipus pertanyent a l’Ibèric antic (Sala, 1995: 75, figura 8, P2C). Cronologia: s. V aC.

1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular. Pasta amb desgreixant abundant de to ataronjat i amb la presèn-cia d’esquists negres. Pasta de la costa de Màlaga. Àmfora fe-nícia occidental, comunament denominada R-1, identificada amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón, 1995: 231).

70

1 fragment de base plana, amb taló, i massissa. La pasta presenta nombrosos vacúols i desgreixant de mica platejada, punts blancs i esquists negres. En el seu exterior, encara que amb dificultats, és possible apreciar una engalba de to ataronjat rogenc. Es tracta d’un plat fenici d’engalba roja. La cronologia d’aquests plats s’obté de l’amplitud del vaset i de la seua relació amb el vora, per la qual cosa és complicat poder-la precisar. Cronologia: segles VII-VI aC (Martín Ruiz, 1995: 124-127; Schubart, 2002-2003).

UE 22978 (fig. 5.49)

1 fragment de base plana de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de tonalitat negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

3 fragments informes de ceràmica de cuina. Classe B. Pasta de tonalitat negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22979

1 fragment informe d’àmfora fenícia. Pasta de la costa de Màlaga. Cronologia: segles VII-VI aC.

74 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 22980

6 fragments d’ossos de fauna animal.

UE 23071 (fig. 5.49)

3 fragments informes de galbo que formen part d’una ma-teixa peça. Pasta de tonalitat negra a l’interior amb abundant desgreixant. Tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior. L’exterior presenta una engalba ataronjada i sobre la seua su-perfície s’ha aplicat una decoració incisa. Aquesta decoració està plasmada en mètopes i alterna rectangles llisos amb al-tres plens d’incisions obliqües. Aquest tipus de ceràmica a mà, cuidada i amb decoració incisa es documenta a l’assentament proper de Los Villares (Mata, 1991: 159 i 161, figures 86-87). Cronologia: aquest tipus de ceràmiques s’han adscrit al Bronze final i primera edat del Ferro.

UE 23079

1 objecte de bronze de forma cònica amb perforació circu-lar. C-71/2-143. Fotografiat i no dibuixat.

Habitació 6

UE 22585 (fig. 5.50)

1 fragment de vora exvasada, amb llavi pla i lleugerament engrossit cap al seu extrem. Classe A. Pasta de to rogenc ben depurada i amb escasses inclusions de mica platejada de gran-dària mitjana. Es troba pintada a l’interior amb una sèrie de quarts de circumferència concèntrics. Es tracta d’un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992). La seua pasta dura i de tonalitat rogenca és semblant a la del plat de la UE 22880. Cronologia: Ibèric ple. Segle III aC-I aC?

1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta depurada de tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior. S’hi aprecien restes d’una banda pintada en to roig vinós. Cro-nologia: sense possibilitat de precisar-la.

124 fragments de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben erosio-nades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense possi-bilitat de precisar-la.

UE 22586 (fig. 5.50)

1 fragment de vora exvasada amb llavi de secció subtrian-gular. Classe A. Pasta beix tant a l’exterior com a l’interior, ben depurada. Probablement pertanga a una gerreta, sense poder precisar res més, i s’adscriu al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.

1 fragment de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Presenta una banda pintada en to roig vinós a l’interior. Es tracta d’un plat de vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

1 fragment de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Es tracta d’un plat de vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

3 fragments de vores indeterminades de ceràmica comu-na ibèrica. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada.

1 fragment de base de peu anul·lar de ceràmica comuna ibè-rica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada.

1 fragment de base de peu anul·lar baix, de ceràmica co-muna ibèrica. Classe A. Pasta de color ataronjat molt depurada.

2 fragments de base de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La grandària dels fragments no permet precisar més.

1 ansa geminada de ceràmica comuna ibèrica. Clas-se A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. L’ansa deu pertànyer a una gerra, però no se’n pot precisar més el tipus, i s’adscriu al grup A.I.2 de Mata i Bonet (1992). Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.


71

UE 22587

6 Fragments de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visibles també a l’exterior i l’interior. En alguns s’aprecien les empremtes del torn.

UE 22588

1 fragment informe d’àmfora fenícia. Pasta de la costa de Màlaga.

UE 22589

Fragment ossi de fauna animal. Número 22589. L’estudi dels materials de les habitacions de la torre excavada

per Gil-Mascarell evidencien la coexistència de materials que es remunten al Bronze final i a la primera edat del Ferro junt amb uns altres ibèrics, que seran característics a partir del període Ibè-ric ple. Així ho destaca la documentació d’un fragment de cerà-mica tosca, acurada, amb decoració incisa, molt semblant als que es documenten en el poblat pròxim de Los Villares (Mata, 1991). Al jaciment de la Carència, alguns dels estrats de l’excavació d’aquesta torre també han permés detectar la presència d’àmfores fenícies i de produccions d’engalba roja fenícia que aporten una cronologia que comprén els segles VII-VI aC. Els fragments in-formes d’àmfora fenícia presenten pastes de les produccions de la costa de Màlaga, mentre que les vores documentades pertan-yen al tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416). Aquest tipus d’àmfora també es documenta en els jaciments propers del Castellar de Meca i Los Villares, de Caudete de las Fuentes (Ramón, 1995: 49), i també a Arse/Saguntum (Bonet et al., 2004: 204 i 206), des dels quals es distribuirien cap als territoris de l’interior (ibíd.: 220-221, fig. 18). No obstant això, és probable que el subministrament d’aquests materials a la Carència arribara des de la zona costane-ra de Cullera, remuntant el Xúquer. La cronologia de les àmfores

comprén des del segon quart del segle VII aC fins a mitjans del segle VI aC (Ramón, 1995: 231).

A aquest període, i potser també al segle V aC, s’han d’adscriure els nombrosos exemples de ceràmica tosca, feta a mà per part de la població ibera local, que també són molt abundants en el poblat de Los Villares (Caudete de las Fuentes) (Mata, 1991, 142 i ss.). Aquests tipus de ceràmiques es troben, als jaciments valencians, en els nivells protoibèrics i conviuen amb ceràmiques a torn i amb produccions ceràmiques fenícies. D’aquesta manera, a l’Alt de Benimaquia es documenten, junt amb la ceràmica a torn, unes ceràmiques tosques fetes a mà amb una argila que conté desgreixant gros, heterogeni i abun-dant que ha d’atribuir-se a la tradició local de la primera edat del Ferro, un material que a Dénia es data amb una cronologia terminus ante quem de mitjans del segle VI aC (Gómez Bellard i Guérin, 1991). Tanmateix, aquestes ceràmiques començaran a desaparéixer dels assentaments del País Valencià a l’inici del segle V aC (Mata, 1991: 142 i ss.).

La ceràmica ibèrica es troba molt fragmentada i amb les superfícies molt erosionades, la qual cosa dificulta l’obtenció de la informació que pot proporcionar. No obstant això, ha si-gut possible documentar la presència d’uns tipus ceràmics que fan la seua aparició en el segle IV aC, com són l’atuell de do-ble vora i el bol o plat de perfil de tendència esfèrica (Sala, 1995). L’aparició d’aquest bol es constata a l’àrea alacanti-na el segle IV aC, al jaciment del Puntal de Salinas (Villena) (Sala, 1995:172), mentre que en el territori edetà, on s’ubica la Carència, aquest plat no apareix abans del segle III aC (Guérin, 2003: 193). Al segle III aC també es podrien adscriure alguns fragments de plat, amb vora exvasada, que mostren unes pastes molt dures i de tonalitat rogenca que es detecten en alguns plats del Tossal de Sant Miquel i de l’àrea de la Serreta-l’Alcavonet (Bonet, 1995; Grau, 1998-1999: 87). La forma d’aquestes vores resulta similar a algunes de les documentades en l’ampli corpus ceràmic del Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bonet, 1995: fig. 210, A.III.8.1), cosa que, sens dubte, ve a ser un argument a favor per poder datar els fragments de la Carència en la tercera centúria abans de Crist. Aquesta cronologia seria, finalment, co-rroborada per la presència de dos fragments de vernís negre de campaniana A (Py, 1993; Viver Lombarte, 2005).

Recinte III

Els materials recuperats en la XII fase de prospecció – 10a cam-panya d’excavació, el 2012, a la zona de la muralla i la Torre Nord, situada al costat de la cova, del Recinte III han sigut in-ventariats i estudiats, i són els següents:

Zona exterior de la muralla

UE 4022 (fig. 5.52)

1 vora de plat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora reentrant amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat rosàcia ataron-jada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Plat amb vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992: 134). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàme-tre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

Fig. 5.51. Materials de l’anivellació de la zona E-O de la muralla junt a la Torre sud-oest del Recinte III.

72

1 vora indeterminada de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Vora girada corbada a l’exterior amb llavi lleugerament en-grossit. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Forma indeterminada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 vora indeterminada de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Vora indiferenciada amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Forma indeterminada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

28 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Clas-se A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

4 fragments informes de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mit-jana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

7 pilots d’atovó amb restes de carbonet.

UE 4023 (fig. 5.52)

1 vora de gerra o gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Clas-se A. Vora girada amb llavi penjant de secció subtriangular. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba allisada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Gerra del tipus A.I.2 o gerreta del tipus A.II.2 de la tipo-logia de Mata i Bonet (1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora. Cronologia: sense precisar.

1 fragment informe d’àmfora ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat grisenca amb desgreixant de grans dimensions. L’interior presenta la mateixa coloració, mentre que l’exterior és de tonalitat beix rosàcia. Les dues superfícies es troben alli-sades. Àmfora ibèrica del tipus A.I.1. de Mata i Bonet (1992). Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

120 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Clas-se A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre les tonalitats rosàcia, grisa, beix i ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió re-duïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 vora de plat de ceràmica d’imitació de la campaniana. Vora exvasada amb llavi indiferenciat i arrodonit. Pasta de tonalitat grisenca, molt ben depurada. A penes s’hi aprecien desgreixants d’una grandària minúscula. Sobre l’allisada s’ha aplicat una engalba de color negre, molt diluïda i de mala qua-litat. Possiblement siga una imitació ibèrica de la forma 27 de la campaniana. Cronologia: final del s. III-principi del s. I aC.

2 vores que encaixen d’una gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en forma de bec d’ànec. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depu-rada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta i es troba allisada, encara que es conserva ero-sionada. Gerreta sense espatlla del tipus A.I.2.2 en la seua variant 1 amb coll indicat (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

3 fragments que encaixen d’una gerreta de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en forma de bec d’ànec. La pasta es troba ben depurada i presen-ta una doble coloració amb la zona interior de color rogenc ataronjat i l’exterior grisa (l’anomenat efecte sandvitx). S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. La pintura de color roig vinós es troba molt erosionada. Així i tot, es pot apreciar una banda en la vora interior i una altra a l’exterior en el coll. Gerreta sense espatlla del tipus A.II.2.2 en la seua va-riant 2 amb coll indicat (Mata i Bonet, 1992: 127). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

1 fragment de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora recta amb llavi lleugerament engrossit a l’exterior. La pasta es troba ben depurada i presenta una coloració mixta amb la zona interior de color gris i l’exterior ataronjada. S’hi aprecia un desgreixant de dimensió reduïda en poca quantitat. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Gerreta amb espatlla del tipus A.II.2.1 (Mata i Bonet, 1992: 127). Cro-nologia: és un tipus que es data a partir de l’Ibèric ple (segles V-IV aC).

1 vora de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi de secció triangular. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de la mateixa to-nalitat que l’interior de la pasta i es troba allisada. Solen ser vores típiques en les gerretes sense espatlla del tipus A.II.2.2 (Mata i Bonet, 1992: 127-128). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

Fig. 5.52. Materials de la zona de la muralla i la Torre Nord del Recinte III.

73

1 vora de botella o pitxer de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora exvasada amb llavi lleugerament engrossit i arrodonit. Pasta de tonalitat rosada, ben depurada. S’hi apre-cien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta i es troba allisada. Solen ser vores típiques en els pitxers i en les botelles. L’escassetat del fragment conservat ens impedeix esbrinar el diàmetre de la vora. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 vora de plat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora reentrant amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat rosàcia ataron-jada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Plat amb vora reentrant o patereta del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992: 134). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

1 vora indeterminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi penjant arrodonit. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xi-cotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense pos-sibilitat de precisar-la.

1 fragment informe d’ansa d’àmfora ibèrica. Classe A. Ansa de secció circular. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i des-greixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

2 fragments de carena de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xico-tetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. La carena pareix que formara part del cos d’un caliciforme de cos globular del tipus A.III.4.1. de dimensió reduïda (Mata i Bonet, 1992: 133). És un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat rosada ben depurada. S’hi aprecien xicote-tes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. En la part exterior de la peça s’aprecia una banda pintada. La pintura, de color roig vinós, es troba molt erosionada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 vora indeterminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora exvasada indiferenciada amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de ceràmica grisa ibèrica. Pasta de color negre, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat negra finament allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

5 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Clas-se A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, beix i ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduï-da. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 4025 (fig. 5.52)

19 fragments de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pastes que oscil·len entre la tonalitat castanya, ataronjada i beix. Algunes d’elles presenten una cocció mixta i altres amb l’anomenat efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes in-clusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de les mateixes tonalitats al·ludides. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

3 fragments d’una vora de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en forma de bec d’ànec. La pasta es troba ben depurada i presenta una co-loració mixta, amb la zona interior de color gris i l’exterior ataronjada. S’hi aprecia un desgreixant de dimensió reduïda en quantitat escassa. La superfície és de tonalitat beix i es tro-ba allisada. Gerreta sense espatlla del tipus A.I.2.2 en la seua variant 1 amb el coll indicat (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).

1 resta de malacofauna.

Torre Nord

UE 4026 (fig. 5.52)

1 vora de càlat de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Vora girada corba a l’exterior penjant amb llavi motllurat. La pasta es troba ben depurada i presenta una doble coloració amb la zona interior grisa i l’exterior de color rogenc ataronjat (l’anomenat efecte sandvitx). S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i des-greixant de calç. La superfície és de tonalitat ataronjada i es troba allisada. La pintura és de color roig vinós. Presenta una línia en la vora motllurada i en el cos s’aprecia la part superior d’un fris de-limitat amb una línia horitzontal. Dins del fris s’observa un motiu de teuladetes. Càlat de vora motllurada del tipus A.II.7.1. (Mata i Bonet, 1992: 129-130). Aquesta peça s’adscriuria a un grup de càlats d’origen edetà que es caracteritza per presentar aquestes vores de secció de cap d’ànec (Conde, 1992: 129-131; Bonet, 1995: 411-412; Guérin, 2003: 186). A més, la seua decoració de teuladetes és un dels motius més repetits dins d’un esquema com-positiu pròpiament edetà (Guérin, 2003: 186), que es troba ben documentat en jaciments de la zona com el Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bonet, 1995: 411-412, fig. 209) o el Puntal dels Llops d’Olocau (Bonet i Mata, 2002: 132). Aquestes característiques morfològiques i decoratives fan que es classifique dins del grup C-1 de la classificació de Conde (1992: 129-131, fig. 19-20) un grup prou homogeni que, llevat de rares excepcions, quan mostra el llavi motllurat es decora amb les composicions geomètriques assenyalades (Bonet, 1995: 411), moments del s. III i inici del s. II aC (Conde, 1990: 153). La vora d’aquest càlat representa un element cronològic fiable. En aquest sentit, el repertori ceràmic documentat en el Castellet de Bernabé podria estar indicant que aquest llavi es dóna en aquests contextos des del s. III aC fins a principi del s. II aC (Guérin, 2003: 186); això també s’aprecia en els càlats del poblat de la Serreta que corresponen a la segona meitat del s. III aC (Grau, 2002: 68 i 74-75). Cronologia: s. III aC i principi del s. II aC.

1 fragment informe de ceràmica campaniana A. Pasta de tonalitat ataronjada rosàcia, molt depurada amb desgreixant a penes apreciable a la vista. L’exterior i l’interior presenten un vernís negre mat de qualitat mitjana. Cronologia: des del final del s. III aC fins a mitjan s. I aC.

74

1 fragment de coll de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xi-cotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície està molt erosionada i és de la mateixa tonalitat que la pasta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment d’ansa d’àmfora ibèrica. Classe A. Ansa de sec-ció cilíndrica. Pasta de tonalitat grisenca, ben depurada. S’hi aprecien abundants desgreixants de calç de dimensió reduïda. La superfície és de tonalitat beix i es troba ben allisada. Crono-logia: sense possibilitat de precisar-la.

39 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosà-cia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduï-da. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

Els materials recuperats en la XIII fase de prospecció – 11a campanya d’excavació, el 2013, a la zona de la muralla i la Torre SO del Recinte III han sigut inventariats i estudiats, i són els següents.

Zona exterior de la muralla

UE 2013

4 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pastes de coloració rosàcia i ataronjada amb desgreixants de dimensió reduïda i d’idèntica coloració en els seus exteriors. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de malacofauna terrestre.29 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica a torn.

Classe A. Pastes de tonalitats variades amb abundants des-greixants de xicoteta i mitjana grandària. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

UE 2015 (fig. 5.53)

1 fusaiola acèfala discoïdal completa de ceràmica co-muna ibèrica. Classe A. Pasta de color beix, ben depurada i amb desgreixant de dimensió reduïda. Presenta una deco-ració a base de punts que dibuixen una creu, el centre dels eixos de la qual es correspon amb l’orifici. S’adscriu al tipus A.V.8.1.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: No permet pre-cisió cronològica.

3 fragments informes que s’uneixen entre si, pertanyents a una base anul·lar. Pasta de color rogenc, ben depurada i amb allisada fina a l’exterior i melada a l’interior de color verd gro-guenc. Es tracta d’una base d’escudella de ceràmica medieval cristiana. Cronologia: s. XV.

38 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosà-cia, la beis i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces.

4 fragments informes d’àmfora ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

4 fragments d’os de fauna.Mostra de terra amb abundants restes de carbó del probable

paviment UE 2019.

UE 2016 (fig. 5.51)

Zona EO de la muralla

2 fragments de vora de disposició obliqua i llavi reentrant cap a l’interior i penjant cap a l’exterior. Pasta de tonalitat grisa fosca amb desgreixant de dimensió reduïda i escasses inclu-sions de calç. La superfície és de tonalitat beix. Bol trípode fenici, de probable producció local. Cronologia: final del s. VII-principi del s. VI aC (Vives-Ferrándiz, 2005; González Prats, 2011: 375-394).

1 fragment de vora indeterminada amb llavi arrodonit de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. La superfície es troba erosionada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

9 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada, en algun cas amb efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions bri-llants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosio-nada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

7 fragments informes d’àmfora ibèrica. Pasta de tonalitat beix ataronjada, amb desgreixant de dimensions mitjana i gros-sa. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

2 fragments informes d’àmfora fenícia. Abundant des-greixant de grandària mitjana amb abundància d’esquists ne-

Fig. 5.53. Materials de la zona interior de la Torre sud-oest del Recinte III.

75

gres i minúscules inclusions brillants. Pastes de la costa de Màlaga. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de ceràmica ibèrica de cuina. Classe B. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana i grans. Superfície allisada d’una manera grossera. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

2 fragments d’os.

Zona de l’interior de la Torre SO

2 fragments informes d’una mateixa peça de vernís negre de producció beoide (Py, 1993; Principal, 2005). Pasta de tona-litat beix, molt depurada, amb desgreixant a penes apreciable a la vista. L’exterior i interior presenten un vernís negre mat de qualitat mitjana. Cronologia: de finals del s. II aC al tercer quart del s. I aC.

1 fragment de vora destacat del cos, engrossit en les cares externa i interna i culminat en un llavi pla. Classe A. Pasta de tonalitat grisenca amb desgreixant de grans dimensions, mentre que l’exterior és de to ataronjat i amb les superfícies allisades. Àmfora ibèrica del tipus A.I.1. de Mata i Bonet (1992). Cronologia: és difícil precisar-la només amb el vora de les àmfores ibèriques, la qual cosa obliga a considerar una cronologia que comprén tot el període ibèric. No obstant això, també hem d’esmentar que aquest tipus de vores es troba en àmfores ibèriques de La Escuera (Sala, 1995: 221, figura 34, L4) o a la Serreta (Grau, 2002: figura 14, 1), jaci-ments del s. III aC.

1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangu-lar. Pasta de tonalitat beix i abundant desgreixant de mitjana grandària. Àmfora fenícia occidental, comunament anomena-da R-1, identificada amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416). La crono-logia d’aquestes àmfores comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón, 1995: 231).

1 fragment de vora motllurada de ceràmica comuna ibè-rica. Classe A. Pasta de tonalitat beix tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. El fragment conservat no permet que es puga intuir la seua tipologia. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de vora girada a l’exterior amb llavi penjant de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Probablement es tracta d’una vora de gerreta, tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de vora girada a l’exterior amb llavi penjant de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Probablement es tracta d’una vora de gerreta, tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit de cerà-mica grisa ibèrica. Pasta de tonalitat grisa tant a l’interior com a l’exterior. Es troba ben depurada i s’hi aprecia des-greixant abundant de dimensió reduïda. Es tracta d’una urna del tipus U1 o U2 de Sala (1995: 79, figura 9), sense poder precisar res més de la peça per no tindre més informació del seu perfil. Cronologia: s. V-inici del s. IV aC. Fotografiat i dibuixat.

1 fragment de vora indeterminat de ceràmica ibèrica pin-tada. Classe A. Pasta de tonalitat beix, tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Les restes de pintura es troben a

l’interior de la vora i són de tonalitat roja vinosa. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de vora indeterminat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta, amb el denominat efecte sandvitx, de tonalitat grisa. No obstant això, la superfície externa presenta una tonalitat ataronjada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment de vora de ceràmica de cuina ibèrica amb vora girada a l’exterior i llavi amb perfil subtriangular. Classe B. Pasta de tonalitat negra grisa en la vora i taronja en el cos, amb abundant desgreixant de grans dimensions. Superfície allisada d’una manera grossera. Es tracta d’una vora d’olla gran de cui-na ibèrica del tipus B.1.1 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric, perquè apareix ja en el s. VI aC i conviu amb la ceràmica tosca feta a mà.

1 fragment de vora de ceràmica de cuina ibèrica amb vora girada a l’exterior i llavi arrodonit. Classe B. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera grossera. Pel fragment conservat no és possible precisar la forma de l’objecte, però sí que s’endevina que devia tractar-se d’un gran contenidor, atés el grossor de la vora i el diàmetre que es dedueix d’aquesta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de morter estriat a l’interior de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a l’exterior, i desgreixant de dimensió reduïda. S’adscriu al tipus A.V.4.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: gran amplitud cronològica sense poder la precisar.

91 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rosàcia i ataronjada, ben depurada, en al-gun cas amb efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. Les superfícies es troben erosionades. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

10 fragments informes d’àmfora ibèrica. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’hi observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfí-cies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de tonalitat grisa i amb un desgreixant blanc molt gros. Cronologia: Sense possibilitat de precisar-la.

2 peces completes de malacofauna terrestre.

Enderroc exterior de la muralla

UE 2017 (fig. 5.53)

1 fragment de vora entrant amb llavi arrodonit. Pasta ben depurada de tonalitat rosàcia, allisada a l’exterior i vidriada a la part interna i al costat de la vora exterior. El vidriat és de tonali-tat melada. Cronologia: s. XV (medieval cristiana).

2 fragments de base anul·lar simple. Pasta ben depurada de to-nalitat rosàcia, allisada a l’exterior i vidriada a la part interna. El vi-driat és de tonalitat melada. Cronologia: s. XV (medieval cristiana).

1 fragment informe de ceràmica ibèrica a mà. Pasta de to-nalitat grisa amb desgreixant abundant de grandària mitjana i algunes inclusions de pedres de dimensió reduïda. L’exterior es troba molt erosionat i és de tonalitat ataronjada. La part de galbo conservada dibuixa un perfil en “S”, que es dóna prou sovint en les ceràmiques a mà ibèriques. (Mata, 1991: 142 i ss.). Cronologia: s. VI aC- inici del s. V aC.

76

16 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. La pas-ta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’hi observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es tro-ben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces.

UE 2025 (fig. 5.53)

1 fragment de vora recta i llavi pla, lleugerament engrossit a l’exterior. Al costat de la vora emergeix una ansa de secció lleu-gerament rectangular. Pasta de coloració grisa fosca a l’interior i beix ataronjada a l’exterior i desgreixant gros i abundant. Ceràmica a mà ibèrica, de factura molt tosca. Cronologia: s. VI aC-inici del s. V aC.

Ansa vertical geminada de ceràmica fenícia. Pasta de color rogenc ataronjat amb desgreixant abundant de grandària mitja-na i menuda, amb alguns esquists negres, característica de les produccions de la costa de Màlaga. Cronologia: s. VII-s. VI aC.

7 fragments informes de ceràmica a torn ibèrica. Pastes de color ataronjat rosaci amb desgreixant de dimensió reduïda i amb algunes partícules brillants. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.

1 fragment informe de ceràmica d’àmfora fenícia. Pasta de color beix amb abundant desgreixant de grandària mitjana i me-nuda. Cronologia: s. VII-s. VI aC.

14 fragments informes de ceràmica a mà ibèrica. Pasta de coloració grisa fosca a l’interior i beix ataronjada a l’exterior i desgreixant gros i abundant. Ceràmica a mà ibèrica, de factura molt tosca. Cronologia: s. VI aC-inici del s. V aC.

4 fragments ossis de fauna. Ossos i crani d’animal menut. Probablement d’un conill. Els resultats de la campanya d’excavació de la Carència

del 2013 han permés constatar que els diferents estrats desti-nats a anivellar i fonamentar la construcció de la muralla van remoure terres en què trobem materials d’època protoibèrica o del període Ibèric inicial, amb materials fenicis i ceràmi-ques ibèriques tosques fetes a mà. Entre aquestes ceràmiques fenícies podem destacar l’àmfora tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416), de la qual també es troben fragments en els jaciments pròxims de Castellar de Meca i Los Villares de Caudete de las Fuentes (Ramón, 1995: 49) així com a Arse/Saguntum (Bonet et al., 2004: 204 i 206), des d’on es distribuirien cap als territoris de l’interior (ibíd.: 220-221, figura 18). No obstant això, és pro-bable que el subministrament d’aquests materials a la Carèn-cia arribara des de la zona costanera de Cullera, remuntant el Xúquer. La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón, 1995: 231), la qual cosa ve a coincidir també amb la data-ció d’un bol trípode fenici que també ha sigut documentat en aquesta campanya de la Carència i que es data des de final del s. VII fins a principis del s. VI aC (Vives-Ferrándiz, 2005; González Prats, 2011: 375-394).

Junt amb aquestes ceràmiques s’ha trobat un conjunt de ceràmiques tosques fetes a mà que són especialment abun-dants en la UE 2025, l’estrat d’anivellació primari, que co-breix tots els altres estrats destinats a anivellar i aterrar la zona amb l’objectiu de construir la muralla sobre un terreny ferm i segur. L’orografia del terreny fa que la roca mare mostre un trencament natural que possiblement fóra reblit en un període més antic que aquell que portà a anivellar sistemàticament la

zona per a la construcció de la torre on s’ha excavat. Tam-poc no es pot descartar que aquest estrat s’haguera format per l’arrossegament de terra ocasionat per la pluja, la qual cosa portaria a omplir aquells orificis de la roca més profunds des dels primers moments d’ocupació de l’enclavament.

Aquest tipus de ceràmica tosca a mà es troba en els ja-ciments valencians en els nivells protoibèrics i conviu amb ceràmiques a torn i amb produccions ceràmiques fenícies. D’aquesta manera, a l’Alt de Benimaquia es documenten, junt amb la ceràmica a torn, unes ceràmiques tosques fetes a mà amb una argila que presenta un desgreixant gros, heterogeni i abundant, que ha d’atribuir-se a la tradició local de la pri-mera edat del Ferro, un material que a Dénia es data amb una cronologia terminus ante quem de mitjans del s. VI aC (Gó-mez Bellard i Guérin, 1991). No obstant això, aquests tipus de ceràmiques també els trobem representats amb un ampli repertori en el proper jaciment de Los Villares (Caudete de las Fuentes) (Mata, 1991: 142 i ss). D’aquesta manera es defensa que al País Valencià aquest tipus de ceràmica desapareix a començaments del s. V aC.

Els estrats que cobreixen aquesta UE 2025 presenten un material rebolicat, molt erosionat i desgastat, en el qual també estan presents les ceràmiques tosques fetes a mà d’aquest pe-ríode Ibèric inicial, encara que són majoritàries les ceràmiques a torn, però, pels fragments tan exigus recuperats, no es pot precisar cap forma ceràmica que permeta datar amb precisió aquests estrats. La fragilitat de la pasta d’aquests vasos, que fa que s’esmicolen amb facilitat, ha impossibilitat la conservació d’un mamelló que va ser recuperat en el jaciment, en l’estrat UE 2025, i que constitueix l’element de prensió més abundant d’aquesta sèrie de peces (Mata, 1991, 151).

D’altra banda, en la UE 2016 disposem de dos fragments informes de vernís negre de producció campaniana beoide, que són freqüents a la Península Ibèrica a partir de finals del s. II aC (Py, 1993; Principal, 2005), cosa que, sens dubte, ofereix una datació terminus post quem precisa.

Paviment zona interior muralla

UE 2019 (fig. 5.53)

1 fragment de peu anul·lar de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca ben depurada i de color beixa l’exterior. Es tracta d’una base de plat o pastereta del ti-pusA.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que esdata des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).

9 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica a torn.Classe A. Pastes de coloració ataronjada, ben depurades i co-loracióexterior beix ataronjada. Cronologia: sense possibili-tatde precisar-la.

2 fragments ossis de fauna.

LES ÀREES ARTESANALS, ELS CAMINS, LES COVES I LES NECRÒPOLIS

Els treballs de prospecció de la Carència combinats amb l’excavació i l’estudi del material arqueològic, i fer el segui-ment de les corbes de nivell del traçat de les muralles, ens va dur a concloure que hi havia algunes àrees extramurs que eren àrees artesanals. Una d’aquestes àrees estava vora el Recinte I, a l’extrem nord-oest del poblat, on trobàrem molts tovots

77

en superfície; l’anomenàrem P.T. 11, i l’any 2009 hi férem excavacions. Una altra de les àrees estava vora el camí actual d’arribada al poblat, que és la zona III excavada per Milagro Gil-Mascarell, on va documentar estructures d’habitacions dels segles ii i i aC, i en prospecció també hem trobat molta escòria de ferro. La tercera àrea, la que més malament s’ha pogut docu-mentar per estar en terrenys privats, és la que hi ha en la terrassa del Recinte III, vora el camí principal d’entrada a l’oppidum.

Les àrees artesanals

Àrea artesanal PT11

Durant la IX fase de prospecció i la 7a campanya d’excavació, l’any 2009, els treballs es feren a la zona situada en una àrea exterior de l’oppidum, a l’extrem nord-est, al costat d’un gran fossat que la separa del Recinte I. La seua prospecció superficial havia mostrat l’existència de tovots dispersos pel sòl i aprofitats en bancals moderns, a més de fragments de terracota passada de cocció que s’havia vitrificat, i també un fragment gran d’escòria de ferro. Es tractava d’una nova àrea a explorar amb cura, que vam veure com una zona artesanal (fig. 5.54).

Primerament, el consideràrem un altre jaciment en trobar-lo en prospecció fora de l’oppidum, i l’anomenàrem PT 11 (Pros-pecció Torís núm. de jaciment 11). Està en una zona situada al cim, a l’est del Recinte I, en una àrea on hi ha dues terrasses que ocupen una superfície de 1.173,35 m2 = 0,12 hectàrees.

Després d’una prospecció de les dues terrasses que formen l’àrea artesanal triàrem el lloc on fer tres sondejos. Férem la neteja d’un antic clot d’espoli, d’1,40 × 1,70 cm de diàmetre i d’una fondària entre 1,05 i 1,35 cm, on sols es van trobar pedres que també es veien als talls.

Per a la identificació de les unitats estratigràfiques es va uti-litzar la numeració dels 3000, a partir del 3001.

Començàrem el desbrossament i la neteja del nivell super-ficial (UE: 3001) de l’àrea artesanal on fer l’excavació. A fi de veure l’amplitud de les restes i la seua entitat, els sondejos es feren equidistants dins de la zona on hi havia restes en superficie (fig. 5.55).

Sondeig PT 11 núm. I

El sondeig es va situar a mitjan vessant, on hi havia nombrosos fragments de tovots de color marró rogenc, en una zona amb prou pendent. El primer nivell a rebaixar (UE: 3002) mostrava una terra solta de color intensament roig per la descomposició dels tovots, i a l’extrem nord-oest hi havia part d’una xicoteta fossa de terra solta de color blanquinós reblida amb algun frag-ment de ceràmica ibèrica i fragments de ferro, on destacava una eina de metall semblant a un ganivet. El nivell presentava to-vots trencats distribuïts per la superfície. L’excavació d’aquest sondeig no es va concloure, es va aturar per fer el dibuix dels tovots i fotografiar bé la dispersió, i ja es reprendrà quan es valore oportú (fig. 5.56).

Sondeig PT 11 núm. II

A l’extrem oriental de la terrassa, al costat d’on finalitza el tall rocós, es va situar aquest sondeig. El primer nivell rebaixat (UE: 3002) mostrava molta quantitat de pedres soltes i sense connexió. En baixar un poc, es va trobar un clau de bronze a més d’un fragment de pedra treballada amb una perforació circular, situada a l’extrem sud-oest del sondeig. Per davall d’aquest va aparéixer un nivell (UE: 3003) de terra compacta-da, de color marró clar, un poc irregular en la seua conservació, que ja semblava ser un nivell d’ocupació. L’excavació d’aquest sondeig tampoc no es va concloure, es va aturar per considerar que s’havia arribat a un nivell d’ocupació que calia mantindre pel moment (fig. 5.57).

Fig. 5.54. Vista general de les terrasses de la zona artesanal PT 11.

Fig. 5.55. Planta de la zona artesanal PT11 amb els sondejos. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 5.56. Sondeig I. Zona artesanal PT 11.

78

Sondeig PT 11 núm. III

L’elecció d’aquest sondeig vingué donada per la troballa, per da-vall d’una garrofera i un bancal modern, de restes compactes de tovots blancs formant part d’una estructura. La seua excavació re-sultava impossible si no es llevava part del bancal, per la qual cosa es va decidir excavar pels voltants i anar ampliant la superfície.

Situat en un fort pendent, hi havia un nivell superficial (UE: 3002) de terra blanquinosa amb nombrosos fragments de tovots blancs i escassos fragments de ceràmica ibèrica, alguns pintats. Cobria una estructura (UE: 3003) de calç i terra situada a la zona plana del cim. Estava molt compactada, bé per haver estat sotme-sa a una forta calor o bé per la compactació amb l’aigua de pluja.

Es tractava de part d’una construcció feta de tovots, con-servada sols parcialment i potser caiguda pel vessant. Era de color blanc per l’abundància de calç i tenia nombrosos frag-ments de tovots molt cuits, que es veia que havien estat so-tmesos a temperatures altes, alguns rojos i majoritàriament blancs. D’ací es va poder definir molt tènuement una estruc-tura de planta quadrangular, situada a la zona més elevada, i la resta de l’enderroc de l’estructura es veia caure pel vessant. Alguns tovots tenien algun fragment de ceràmica ibèrica dins, integrats en la massa.

L’excavació d’aquest sondeig es va concloure però caldria poder veure la manera de definir bé l’estructura, però això ho volem fer després d’aconseguir desmuntar una part del bancal (fig. 5.58).

Entre el conjunt de material trobat en l’excavació i prospec-ció de les terrasses hi havia fragments de ceràmica ibèrica de cuina, molta ceràmica comuna reductora, una poca de pintada, restes d’àmfora, vores de gerra, de plat, d’olla/olleta, de pàtera, ossos de conill, un fragment de bronze, restes de carbó i un fragment de terracota vidrada, que pertany a l’estructura d’un forn. Entre el material de prospecció hi havia una eina de ferro de secció quadrada, escòries, un fragment de molí ibèric, mate-rial del segle iii aC (una base de vernís negre amb estampilla) i del segle xii (verd i manganés), un fragment de tovot que tenia adherit un tros de ceràmica ibèrica i restes de calç, i fragments d’altres tovots.

Àrea artesanal zona III

L’àrea excavada als anys setanta, la zona III, explicada en detall en l’apartat de les excavacions d’aqueixos anys (capítol 2), tenia documentades una o potser dues –segons M. Gil-Mascarell– habitacions i un carreró, datades als segles ii i i aC.

L’habitació orientada est-oest tenia 6,50 × 7,75 × 3 m, amb un banc o pedrís de 2,10 m de llargària × 0,40 i 0,35 m d’amplària, fet de pedres travades amb fang i en la part superior lloses horitzontals. El paviment era de cudols incrustats en la terra, en el qual hi havia una taca xicoteta d’argila que estava molt dura (fig. 5.59).

Formant part d’una altra possible habitació i en direcció nord-sud hi havia un altre mur de gran gruixària format per dos adossats, i al costat es va trobar una capa de cendres amb cerà-mica ibèrica. També hi van aparéixer els fonaments d’un altre mur, amb orientació sud, interpretat com la resta d’un habitatge primitiu. Al seu costat nord, vora el d-5, van aparéixer restes d’un paviment de cudols i, pròxima, una pedra rectangular la funció de la qual s’ignora.

Es va interpretar com un xicotet carreró que ascendia cap a la part alta del vessant, un dels murs que discorria paral·lel al mur nord i que estava separat per 1,50 m.

En el sondeig D, en l’angle N, van aparéixer entre els 35 i 50 centímetres de fondària, nombroses restes de foneria de plom (núm. de inventari 22.801). En les recents prospeccions

Fig. 5.57. Sondeig II. Zona artesanal PT 11.

Fig. 5.58. Sondeig III. Zona artesanal PT 11.

Fig. 5.59. Sondeig zona III. Arxiu SIP.

79

hem trobat molta quantitat d’escòria de ferro en tota aquesta zona extramurs de l’oppidum.

La delimitació d’aquesta zona artesanal, després de l’actual prospecció, ens dona unes mides de 2.834,32 m2, i de 0,28 ha.

Els camins

Exteriors

L’entrada i l’eixida antiga del poblat de la Carència no ha estat tractada abans de desenrotllar aquest projecte. La im-portància d’una bona i estratègica xarxa de camins d’accés era valorada i ben estudiada en l’antiguitat, sobretot si es tracta d’un lloc comercial amb molt de tràfic de mercade-ries. El descobriment i l’estudi d’aquests camins es va poder fer després de recórrer àmpliament el jaciment i prospectar els seus voltants, d’assabentar-se de les antigues sendes i as-sagadors, de parlar amb antics propietaris que pujaven amb bestiar al poblat a treballar els camps i d’estudiar mapes antics, i també la fotografia aèria del vol americà dels anys seixanta i la de l’any 2001.

Actualment, al poblat es pot accedir per tres camins: un d’ells pel nord-oest del vessant i és l’únic per on es pot arribar en vehicle a una cota mitjana del jaciment. En el seu tram final destrueix una part de les estructures del poblat, i açò ens indica que no es correspon amb la senda antiga d’accés. Per planimetria antiga i per notícies orals sabem que la senda arribava a la zona artesanal ocupada els segles ii-i aC, on hi ha nombroses escòries de la foneria del ferro. L’amplària actual del camí la va fer un avantpassat de l’actual propietari dels terrenys del jaciment.

Un segon accés, hui en part desvirtuat, estava a l’oest del poblat i n’arribava fins a la zona més baixa. Era una antiga sen-da que es va refer per a posar una antena de repetició en un turó del vessant i que ja s’ha desmuntat. Aquesta senda passaria per la poterna que hem documentat en la muralla del Recinte III, al vessant oest.

El tercer camí (PT 13) estava situat a la part est de la muntanya que arriba a la terrassa gran del Recinte III. Hui la senda es troba quasi perduda, plena de vegetació, anul·lada en algun tram per l’abancalament modern, però es va poder seguir molt bé. En una gran part del seu recorregut estava fossilitzada per un assagador que ve des de la vora del riu Magre i creua la serralada en direcció nord-sud. Té 1295 metres de longitud documentada, amb un ample que va fins als 3 metres, però el que més es repeteix és l’ample d’1,40 metres (fig. 5.60 i 5.61).

Quasi al cim tenia una bifurcació cap a orient que duia a un jaciment (PT 14) i després arriba fins a una font, l’actual font del Pavo. L’altre costat de la bifurcació era cap a l’oest per anar al poblat, però primer passava per un altre assentament (PT 12). Aquest camí tenia, i encara es conserva en alguns trams, una senyalització amb carreus.

Aquest era el camí principal del poblat, l’únic amb una am-plària suficient per al pas de carros, l’únic que puja suaument la muntanya amb el mínim pendent possible. Va estar en ús fins l’època medieval i es deixà d’usar, almenys, quan es va posar un bancal sobre ell, als segles xvii i xviii (fig. 5.62).

Interiors

Dins del poblat també s’ha conservat una part dels camins que hi havia per a comunicar els tres recintes i l’espai interior. Ho constaten antigues descripcions i també la fossilització d’una part de la xarxa. Un esment, per observacions, ens ha arribat de l’antic director del SIP, Enric Pla, el qual ens en va descriure un (Pla, 1972: 49).

Després de la visita al jaciment per a preparar la futura ex-cavació que duria a terme Milagro Gil-Mascarell, va veure un camí amb les roderes de carro ben assenyalades.

Els treballs en aquest projecte ens han permés una acurada observació de les restes visibles al jaciment, a més d’un estu-di atenent les corbes de nivell, la distribució dels recintes, la situació de les muralles i les seues torres, i la ubicació de les portes. També s’ha tingut en compte l’actual camí que disco-rre pel poblat, usat per a les tasques agrícoles. El resultat ha estat la documentació dels camins pel trànsit a l’interior del poblat, que enllacen els tres recintes i articulen l’espai dins d’aquests.

Les coves i altres formacions càrstiques

Dins dels tres perímetres emmurallats de la Carència hem localitzat un total de tres cavitats subterrànies, més o menys profundes, i de forma i de dimensions variables, i altres tres exteriors (fig. 5.63).

La importància de les coves ubicades dins d’un jaciment arqueològic protohistòric sempre és d’assenyalar. Poden ha-ver estat llocs d’ocupació puntual, també punts d’abastiment d’aigua, llocs per a realitzar pràctiques religioses, o bé altres tantes possibilitats conegudes o desconegudes per la ciència. I el fet que s’aprecia clarament al jaciment és que es va emmurallar

Fig. 5.60. Vista general de la vessant est de la Carència on es veu el camí PT 13.

Fig. 5.61. Vorell de pedra junt al camí PT 13.

80

tancant dins del poblat algunes coves que queden just al límit de la muralla, amb la intenció d’incloure-les dins dels recintes i ben protegides. Aquesta valoració ja ens diu molt i assenyala la importància que es va donar a certes cavitats.

En la Carència, al llarg d’aquest projecte, no hem entrat en aquestes coves. El motiu ha estat la dificultat per l’accés, i que hi havia altres prioritats, però no hem passat per alt recordar la seua existència i situar-les en una planimetria (fig. 5.63). Sa-bem que l’exploració de les cavitats és necessària i si l’accés fóra fàcil de segur que se n’haveren explorat algunes, però l’obstrucció amb grans pedres per impedir l’entrada va fer que hi desistírem, supose que complint l’objectiu de qui va posar les pedres, pel que sembla no fa massa temps.

Al Recinte I hi ha una cova en l’extrem més oriental i junt al límit de la muralla. Actualment nombroses pedres posades per

l’home hi impedeixen l’accés, a més de la vegetació punxosa que hi ha. En sabem d’ella i de com és per la persona que va tro-bar l’escultura del cap de bou, Luis Sanfélix. Quan vàrem acon-seguir que vinguera a visitar el jaciment de la Carència dins d’aquest projecte, com ja hem explicat abans, en arribar al Re-cinte I ens va dir que hi havia una cova, la qual desconeixíem, i que ell havia entrat, i que aquesta es perllonga cap al sud.

Al Recinte II no sabem de cap cavitat d’aquest tipus. És un espai on aflora la roca quasi bé per tota la superfície, però no hi ha visible cap obertura.

Al Recinte III hi ha cinc cavitats de diferent tipus. La si-tuada més prop del Recinte II és una obertura que està també obstruïda amb pedres impedint passar, per la qual cosa poc més en podem dir. Una altra de les coves està situada junt a una de les torres de la muralla en la zona oest, just on es llig “pedrera”

Fig. 5.62. Planta de la Carència amb els perímetres de les muralles i els camins interiors i exteriors. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 5.63. Planta de la Carència amb les superficies dels recintes i la situació de les coves. R. Albiach-Global Geomática.

81

en la planimetria anterior. És un lloc on ha entrat molta gent del poble de Torís, i conten que és un espai de grans dimensions encara que alterna passos estrets amb àrees amples, on destaca l’esment d’una sima.

Una altra de les formacions càrstiques és una escletxa situa-da també en aquesta àrea de pedrera però més cap a l’occident del poblat. En l’actualitat hi ha unes pedres posades per l’home que obstrueixen l’accés.

L’altra cova del Recinte III es troba al sud, al límit del po-blat, i el seu accés tampoc és possible per haver pedres i vege-tació en la seua obertura.

Fora del poblat, però junt als seus límits, cal destacar dos punts de cavitats. Un d’ells està situat en l’extrem més occiden-tal, on hi ha una cova d’obertura alta, molt visible i de fàcil accés. L’altre lloc es troba situat també a l’exterior del Recinte III i prop de la zona on s’arriba al jaciment en vehicle. Es tracta d’un abric, i prop d’ell hi ha un naixement d’aigua. Des del poblat hi ha unes escales d’època moderna que donen accés a la zona, un espai ara abandonat i ple de vegetació on abans era costum, per la gent del poble de Torís, anar a berenar per Pasqua.

Dins del poblat, segur que encara hi ha altres formacions que no hem trobat, i en les proximitats sens dubte. Les possi-bilitats d’estudi d’aquests formacions, a nivell topogràfic, geo-lògic, arqueològic, tel·lúric… ens deixa oberta una altra via de treball al jaciment la qual vindria a complementar-nos moltes qüestions relacionades amb la vida quotidiana de la Carència.

La prospecció dels vessants del jaciment

Vessant nord

La zona prospectada del vessant nord va ser quasi tota, excepte la zona central superior, on la quantitat de vegetació era tan gran i atapeïda que hi van ser molt difícils els treballs. No va haver-hi cap troballa arqueològica, tan sols un clar al bosc, un lloc molt enigmàtic amb cavitats càrstiques, molt adient per a pràctiques religioses.

Vessants sud i nord-est

La prospecció d’aquests vessants va resultar molt interessant i profitosa. El seguiment d’una antiga senda (PT 13), hui quasi desapareguda i anul·lada en algun tram per l’abancalament, es va poder fer. Començàrem des de molt prop del riu Magre fins pràc-ticament al cim, on es bifurcava, cap a l’oest per anar al poblat i cap a l’est per arribar a un altre assentament (PT 12). El camí continuava fins arribar a la que seria l’entrada principal del poblat.

El jaciment (PT 12) ocupava un espai inferior a una hec-tàrea i tenia materials ibèrics i romanorepublicans. Un poc més al sud, en un turonet del vessant meridional hi havia un altre assentament (PT 15) sols amb material ibèric.

L’altra bifurcació del camí es perllongava cap a l’est, i allí es van trobar fragments d’una àmfora grecoitàlica. El camí duia fins a un pla en la serra, on actualment hi ha una caseta abando-nada, lloc on hi ha un altre jaciment (PT 14) ibèric i romanore-publicà superior a una hectàrea. Hi ha ceràmica ibèrica i molta escòria de la foneria del ferro. Abunden les àmfores itàliques, adriàtiques i grecoitàliques que ens duen a pensar en una zona de campament temporal del període de les guerres sertorianes. L’ampla zona de pas que hi ha més a l’est d’aquest jaciment també té restes d’aquesta tipologia d’àmfores dispersades per tot arreu. Aquesta seria una via d’arribada a la Carència.

Aquests jaciments estan descrits en l’apartat de la prospecció del territori (capítol 14).

En la prospecció de les zones més escarpades i eleva-des, quasi al cim, es va trobar una bola de pedra de catapulta. S’assembla a algunes medievals però no hem documentat cap fet al jaciment. També podria ser del moment de les guerres sertorianes.

Aquests assentaments tan pròxims al poblat de la Carència devien tindre una relació molt directa amb ell, i no plantegem una relació amb àrees artesanals dependents de la Carència per-què no hi hem fet intervencions, però no descartem fer-ho més endavant.

Les necròpolis

Època ibèrica

Els escassos cementeris d’època ibèrica trobats i que s’han po-gut excavar i estudiar s’ha vist que estaven, o bé a la porta del poblat com és el cas de la Serreta d’Alcoi (Alcoi, Alacant) o bé vora el poblat com és el de la necròpolis tumulària de Sant Joaquim de la Menarella (Forcall, els Ports, Castelló). Del ce-menteri o cementeris d’aquest període que hi hagué a la Carèn-cia no se n’ha trobat la ubicació però sí que hi ha evidències de troballes i d’informació que caldria tindre en compte.

Quant als materials relacionats, la troballa, l’any 1961, d’un fragment d’escultura en pedra que representa un cap de bou la va estudiar Enric Llobregat, com ja s’ha contat àmpliament en l’apartat dels testimonis (capítol 2), i que s’ha relacionat amb un monument funerari del segle iv aC. Es va trobar en una zona alta de la vessant nord del mont, prop del Recinte I.

Al vessant nord-est, per on discorre una de les sendes d’accés al poblat, sembla que es van extraure, de manera clan-destina, diferents peces d’armament, ja doblegades, que devien formar part de l’ofrena en les tombes de cremació.

Dins del poblat, en un turonet que va ser propietat de Bal-domero Quiles fins que el va vendre a José Palmero a principi del segle xxi, no vam trobar en prospecció restes ceràmiques, però ell ens va comentar que sempre que llaurava apareixien restes d’ossos cremats. Potser, si valorem l’apreciació com a possible, aquesta zona quedava intramurs des del segle iii aC i abans quedava extramurs de l’àrea d’habitatge.

Per últim, i atenent la informació de la guàrdia civil que va fer la confiscació de l’any 2001, el propietari dels terrenys va dir que havia trobat el cementeri del poblat i que diria la seua localització, però no ha sigut així, malauradament per a la ciència.

Època romana

La ubicació extramurs dels cementeris en època romana estava legislada per l’Estat i recollida en la Llei de les XII Taules (lex duodecim tabularum o duodecim tabularum leges) o llei dece-mviral, un text legal de mitjan segle v aC que contenia normes per a regular la convivència del poble romà. La Taula X, del Dret Sacre, establia regulacions sobre el dret sacre amb unes normes i unes regles funeràries, i prohibia la incineració i la inhumació de cadàvers dins de la ciutat de Roma a fi d’evitar incendis i per raons de salubritat. Quant a les vil·les, dins del fundus de cada una, segons aquesta llei, es podia posar el seu cementeri encara que, si aquesta es trobava prop d’una via pública, podia situar-lo en ella adquirint un terreny per a dipositar-hi els difunts.

82

Desconeixem molts dels fets que esdevingueren a l’oppidum de la Carència durant les èpoques republicana, imperial i tardana per estar desapareguts els nivells d’ocupació. Des de la mateixa conquesta, quan el territori va passar a ser propietat romana, fins a quan es replega l’ocupació al cim en època imperial, desconei-xem si els soterraments continuaren fent-se als llocs tradicionals o si i es va crear una nova ubicació en època romana.

RESULTATS I VALORACIÓ DE L’OPPIDUM

Al jaciment arqueològic de la Carència s’han fet prospeccions, excavacions i estudis des de l’any 2001 fins al 2013, que ens han proporcionat una informació que ha augmentat el coneixe-ment de la història i l’arqueologia valencianes.

Les prospeccions es van fer per tot el poblat, i es va tro-bar que hi havia tres recintes fortificats que li donen entitat d’oppidum o lloc fortificat indígena de 6,7 hectàrees, i també de tres àrees artesanals extramurs (fig. 5.64).

Les excavacions es feren en les muralles, en les torres i en una àrea artesanal, atés que estaven situades a la zona perime-tral del jaciment, que és propietat municipal.

Dins del poblat no es va excavar perquè, com que era pro-pietat privada, calia el seu permís i mai no van voler donar-lo. Sols vam estudiar una part de les intervencions dels anys setan-ta que es feren dins del poblat.

El material arqueològic recuperat i estudiat va des del Bron-ze final fins a l’època altmedieval, i pertany tant a prospeccions com a excavacions.

L’any 2006 es van iniciar, per part de la direcció del projec-te, els tràmits per aconseguir que es declarara BIC el jaciment i el seu entorn. L’any 2010 es va aconseguir.

Amb la intenció de completar la difusió dels esforços d’investigació al jaciment es va fer un itinerari arqueològic l’any 2009, amb sis plafons informatius al llarg de les muralles.

Recinte I

El Recinte I va ser el més rellevant del poblat per ocupar el lloc més prominent i per ser el millor fortificat i el que tenia la

millor ubicació per al control de l’ager. Es va situar cap a l’est en un promontori a 379 m s/n/m (fig. 5.65).

La muralla es va construir amb pedra calcària de la ma-teixa muntanya i les torres tenien uns carreus molt grans que els donaven una gran solidesa; els panys de muralla conser-vats estan al sud i a l’oest. Seguint el perímetre de la terrassa, plantegem que va tindre una superfície de 1.403 m2, 0,14 hec-tàrees i un perímetre de 189,12 m (fig. 5.66).

Les mides de les torres sols s’han pogut documentar per la seua cara oest, atés que s’endinsen en terrenys privats. La del nord-oest tenia 5,30 m i vigilava el vessant nord del poblat, i la situada més al sud estaria al costat de la porta d’accés al recinte.

La cronologia d’aquestes muralles la proposem per relació estratigràfica, donat que mai s’han excavat, i la situem en-tre els segles IV i III aC. Les estructures interiors han estat estudiades com a part d’habitacions i un carrer, però també podrien ser part d’un sol edifici amb diverses habitacions i un corredor. La datació va del segle IV aC al segle I aC. Cal destacar els tapiats i els nivells d’incendi datats al segle I aC, i que nosaltres relacionem amb les guerres de Sertori per la resta d’evidències trobades al poblat.

Les prospeccions superficials han mostrat el conjunt de material moble més variat i de millor qualitat del poblat, i en proporció també el més abundant. Presenta un espectre crono-lògic des del Bronze final fins al segle III dC, i torna a haver-hi activitat al segle XII dC, amb una torre de guaita.

En la reconstrucció hipotètica que hem fet del recinte plantegem que tindria la porta principal dins del poblat, al cos-tat sud-oest. Per l’est, hi hauria una poterna a la zona nord-est que donaria pas al fossat que la separava de la zona artesanal de l’est. Al costat nord no hem trobat cap indici de muralla perquè és la zona per on s’està abocant, des de fa més de trenta anys, la terra i les pedres provinents de la rompuda i destruc-ció del recinte en mans de la propietat dels terrenys (fig. 5.67).

Milagro Gil-Mascarell el va associar a l’acròpolis, i en època Ibèrica va ser el lloc més important de l’oppidum, on habitaven les elits indígenes i estaven els edificis més emble-

Fig. 5.64. Planta de les restes arqueològiques de les muralles i torres de la Carència. R. Albiach-Juan March-Global Geomática.

83

Fig. 5.67. Reconstrucció de la muralla i dos torres del Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 5.65. Reconstrucció de l’oppidum de la Carència. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 5.66. Fotografía aèria de la muralla del Recinte I.

84

màtics on custodiar béns o desenvolupar activitats socials, polítiques i econòmiques. La resta de pobladors ocuparien la terrassa unida a aquest recinte per l’oest i situada ja dins del que serà el Recinte II, com també estarien vivint, treballant i comerciant en la gran terrassa del que serà el Recinte III, construïts als segles III i I aC, respectivament.

En l’època romana va ser el baluard on va perdurar l’ocupació de l’oppidum, aplegada ací des del segle I aC. Amb una destinació militar, recaptació d’impostos o bé control de camins, s’hi va mantindre l’activitat fins al segle V dC, com s’evidencia en l’article d’aquesta monografia sobre el conjunt numismàtic.

Recinte II

Al sud-oest del Recinte I es situa el Recinte II. El seu límit dis-corre pel vessant nord i la zona meridional interior del poblat a 348,60 m s/n/m. El perímetre d’aquest recinte és de 560,91 m i ocupa una superfície d’11.485 m2, sent 1,15 hectàrees (fig. 5.68).

Unida al Recinte I per l’oest hi ha una terrassa on es feren prospeccions geofísiques que van mostrar una estratigrafia regi-rada i perduda per sempre. Aquesta era l’única terrassa habitada dins del recinte i amb possibilitats de donar informació; a la resta del recinte aflora la roca mare. Aquest any 2013 s’hi ha apreciat la neteja de brosses a la zona nord-est de la terrassa i amb ella ha desaparegut el cartell núm. 4 de l’itinerari arqueològic.

La muralla és una construcció especial per ser diferent d’altres trobades a l’Edetània. Adaptada a les corbes de nivell, com tantes altres, es va construir amb un mur principal fet amb doble cara de carreus mitjans i, dins, pedres amb terra, amb una amplària entre 0,95 i 1,18 metres. Per reforçar el basament de la construcció en vessant, es va fer un altre mur a l’exterior a 2,85 metres, i entre ells es posaren uns altres murs perpendiculars distanciats entre ells 4,33 metres, i tot l’espai es va omplir amb pedres i terra fins crear un bloc compacte que fera forta la base de la muralla, semblant a l’emplekton (fig. 5.69).

A l’extrem oest, al costat del vessant o cingle de la muntan-ya, es va posar una torre, la Torre Oest, que era de planta qua-drangular i amidava 4,70 × 4,81 metres. Ara bé, si considerem el mur que reforçava la muralla per l’exterior, la mida de la torre passava a 5,68 metres.

Vora un desguàs que servia per donar pas i sortida a l’aigua que baixava de l’interior del recinte, es va construir una altra torre, la Torre Est o de la poterna, de 4,34 × 4,90 metres, ja que al costat hi havia una portella d’un metre d’amplària, que es va tancar amb dues pedres grans al segle I aC. Fig. 5.68. Fotografía aèria de la muralla i una torre del Recinte II.

Fig. 5.69. Detall de la reconstrucció de la muralla i una torre del Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.

85

Fig. 5.70. Reconstrucció de les muralles i les torres del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.

Tot el tram de muralla des de l’oest fins a l’est eren 151,70 metres, i el llenç continuava cap al nord-est després de girar per la Torre Oriental. Aquesta també tenia una planta quadrangular de 4,88 × 7,20 metres. En aquesta zona cal fer el seguiment de la continuïtat de la muralla cap al nord fins que s’uneix amb el Recinte I pel seu costat sud.

Els materials ceràmics estudiats de l’estrat d’anivellament per construir la muralla ens donen una cronologia entre els se-gles IV i III aC, i sabem que hi va haver algunes reformes a final del segle III i l’inici del segle II aC per les relacions estratigrà-fiques del reforç o emplekton hel·lenístic de la muralla i pels materials ceràmics del rebliment de la Torre Est o de la poterna. Hi ha la possibilitat que les dues fases de construcció es feren en poca diferència de temps.

La creació d’aquest recinte tancant un gran espai ocupat només en la terrassa superior (situada junt al Recinte I) sols pot atendre a la necessitat de crear una protecció enfront d’una possible amenaça bèl·lica. Aquest nou recinte els do-nava la possibilitat de recollir-se provisionalment en un es-pai més ampli, a més de fer de primera protecció del Recinte I. Els materials arqueològics trobats en prospecció van des del segle IV aC fins al III dC.

El moment en què es decideix fer aquesta ampliació per a la salvaguarda de l’oppidum situat al cim el relacionem amb la presència i l’expansió dels bàrquides a Ibèria. L’any 218 aC la veïna ciutat d’Arse-Saguntum va ser assetjada i destruïda per les tropes cartagineses liderades pel general Anníbal, i a partir d’ací tornaren a entrar en guerra Roma i Cartago, i, per tant, calia estar alerta i protegits. Després de fer-se aquesta construc-ció defensiva, els nivells arqueològics no indiquen una parada d’activitat al jaciment, pel que cal pensar, com va plantejar M. Requena (Albiach i Requena, 2007: 118), que l’oppidum de la

Carència es trobaria entre la majoria de comunitats indígenes que feren aliança amb el general Anníbal.

Hi havia un camí interior, hui conservat en gran part, que comunicava aquest primer recinte amb el segon i aquest amb el tercer.

En la reconstrucció hipotètica hem optat per tancar el recinte pel costat oest, però no hi ha evidència d’aquest tancament; es pot suposar que pel cingle occidental no hi havia tancament per ser la zona més abrupta de la muntanya i la d’accés més difícil.

Recinte III

La Carència tenia una terrassa molt gran i amb un bon accés des de l’est, per a l’arribada i sortida de mercaderies, la qual pro-porcionava moltes possibilitats per a un ampli comerç comar-cal o regional. Tenia 54.029 m2, amb un perímetre de 1.106,77 metres i 5,40 hectàrees, situats entre els 348,60 metres s/n/m en la part més alta i els 299 metres s/n/m en la part més baixa (fig. 5.70).

Els objectes i els materials arqueològics trobats en les pros-peccions superficials ens indiquen que ja als segles VII-VI aC hi havia activitat a la zona, i va continuar ininterrompudament fins al segle I aC. La presència de contenidors com ara àmfores, olles, gerres, ruscs per la mel, càlats, i també les eines tèxtils com fusaioles i pondera, i també els molins barquiformes i, sobretot, giratoris, ens porta a veure que les activitats desen-rotllades, a més de ser de subsistència, tenien relació amb el magatzematge, la producció artesanal i el comerç. La presència al recinte d’alguna peça dels segle II i III dC fa pensar en la possible ocupació d’alguna àrea.

No va tindre muralles fins al començament del segle I aC, moment en què les lluites entre Sertori i Pompeu degueren preocupar els habitants com una clara amenaça perquè inicia-

86

Fig. 5.71. Fotografía aèria de l’enderroc de la muralla del Recinte III.

Fig. 5.72. Detall de la reconstrucció de les muralles i una de les torres del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.

87

ren la seua construcció. Aquesta va ser una gran obra de forti-ficació, amb muralles i torres, que va tindre molts metres per a contruir (fig. 5.71).

La pecualiaritat de la seua tècnica constructiva, quant a l’alçada del pany, és destacable per no haver-se documentat mai a l’Edetània. Adaptada a l’orografia de la muntanya, i so-bre un sòcol d’1,30 metres, fet de carreus escariats, es va alçar un pany que anava alternant trams de mur de pedra amb altres de tàpia.

A més, s’han excavat tres torres a la zona meridional de la muralla. En un tram al nord-oest de 30,5 metres es va posar la Torre Nord vora una cova, de planta quadrangular de 4,45 × 7,50 m. En el punt més baix del poblat posaren dues torres més de prou solidesa, com la que tenia sobretot la Torre SO, de planta quadrangular de 5,01 × 6,97 m i feta amb carreus grans. Pròxima a ella estava la Torre SE, també de planta quadrangu-lar, amb unes mides de 5,39 × 7,05 m (fig. 5.72).

Gràcies a la ceràmica, que és el fòssil director per excel·lència, i a les fonts escrites que ens han arribat, podem fer alguns plantejaments sobre la cronologia i els fets històrics que motivaren la construcció d’aquest Recinte III, el qual tancava amb muralles i torres 5,40 hectàrees més. Dins dels nivells de construcció de la Torre SO, la ceràmica més moderna i que està ben estudiada per a poder donar una cronologia aproximada és la ceràmica de vernís negre beoide, de la qual tenim dos fragments de la mateixa peça. Aquesta ceràmica sabem que arriba a la ciutat de Valentia cap a l’any 100 aC, per la qual cosa ací també pogué arribar a partir d’aquell moment. Els fets històrics en què va estar immersa la zona de la Carència en aquest període van ser les guerres de Sertori. Sabem pels historiadors clàssics (Tit Livi i Sal·lusti) que el general Sertori va aconseguir cohesionar una gran part dels ibers, i que, quan les tropes de Pompeu el van intentar derrotar, Valentia, Sucron i Dianium li van ser fidels, com ho van ser a les tropes de Pompeu Saguntum i Lauro, aquesta última arrasada per Sertori l’any 76 aC. Dins d’aquesta voràgine de fets entre els anys 78 i 67 aC, Pompeu pren el campament enemic de Sucron i obté la victòria en la batalla de Túria l’any 75 aC, on va caure la ciutat de Valentia (Hernández i Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).

Els dos nivells d’enderroc trobats a l’exterior de la muralla i la Torre SO evidencien l’activitat d’apilament de pedres de la mu-

ralla i la torre immediatament després de la conquesta cristiana d’aquestes terres. Dues bases de pitxer i un ataifor, vidriats me-lats, ens situen en la primera meitat del segle XIII, quan els àrabs encara continuen fent les seues ceràmiques, com és l’ataifor, i els cristians, recentment arribats en aquestes terres, ja fan tipologies pròpies, com ara el típic pitxer per beure aigüa.

Aquest recinte el vegem com una gran zona comercial i de mercat dins del poblat de la Carència. El fet de no haver pogut excavar i no tindre nivells estratigràfics en cap punt del seu inte-rior, sols a les muralles i a les torres, fa que la documentació es limite als materials de prospecció, que ens han donat tipologies i cronologies.

Entre els materials que s’han trobat predominaven els d’una tipologia i funcionalitat comercial i domèstica, i els d’activitats artesanals i productives. Es tracta d’una esplanada molt gran on es podia concentrar una gran quantitat d’artesans i venedors, que o bé vivien allí o bé eren d’altres llocs que, amb excedents de pro-ducció, acudien d’assentaments veïns i llunyans a fer bescanvis o transaccions comercials, com ho evidencien les ceràmiques i les àmfores, els ploms escrits amb textos comercials i les nombro-ses monedes de procedències ben diverses. Una part del recinte, l’extrem E, era una zona de pedrera on aflora la roca mare, i en ella hi ha punts per l’arreplega d’aigua subterrània. Destaca la presència d’una gran cova que discorre per davall de la muntanya i que queda inclosa dins de les muralles, fet que li dóna importàn-cia, bé per la disposició d’aigua o bé per un sentit religiós.

Hi havia un camí principal d’accés al poblat situat a l’est, pel qual es podia circular amb carro i arribava al Recinte III. A més, hi havia dues sendes més per a accedir-hi, una situada al nord i l’altra al sud. Com ja hem vist al Recinte II, dins del poblat també hi havia camins per a la circulació interna i per a comunicar els tres recintes.

Fora dels recintes emmurallats s’ubicaren tres espais de zo-nes artesanals, amb una superfície total de 4.442 m2.

Al nord-est hi havia dues terrasses on s’han documentat to-vots passats de cocció i vitrificats per l’acció del foc excessiu amb nombroses restes de calç adherides i bases d’estructures associades, tot relacionat amb el processament de la calç i tam-bé la fosa del metall en època ibèrica.

A l’oest, al costat de l’actual camí d’accés, les excavacions dels anys setanta documentaren una altra àrea dedicada a la fosa dels metalls (ferro i plom) datada als segles II-I aC.

89

I. INTRODUCCIÓN

Después de 30 años de que se realizaran las primeras interven-ciones arqueológicas en La Carència, dirigidas por Milagro Gil-Mascarell (fig. 6.1) bajo la tutela del Servicio de Investigación Prehistórica de Valencia (SIP), en el año 2001 se retomaron los trabajos en el yacimiento. El proyecto de Investigación Ar-queológica «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori», dirigido por Rosa Albiach Descals, volvió a poner a este importante yacimiento en el punto de mira de la comunidad científica. Desde entonces, año tras año se han sucedido las campañas de trabajo, aportando numerosos descu-brimientos e importantes novedades sobre todo en la distribu-ción urbanística del yacimiento y en la organización del territo-rio, que han ido viendo la luz a través de diversas publicaciones.

La puesta en marcha de este nuevo y ambicioso proyecto en La Carència no sólo abarcaba el trabajo de campo: excavación, prospección del territorio, consolidación, puesta en valor… sino también el trabajo de laboratorio. La búsqueda y localización de los materiales que durante tres décadas habían estado deposita-dos en los almacenes del SIP fue en muchos casos una verdadera aventura. El objetivo principal de este trabajo era revisar todos los materiales, inventariarlos, catalogarlos y dibujarlos para así poder corroborar las cronologías que Gil-Mascarell estableció para las diferentes fases de ocupación del asentamiento. Desde 2001 hasta 2007 se fueron estudiando parte de estos materia-les, cuya recuperación fue un trabajo laborioso como acabamos de comentar, pues aunque bien identificados, y por lo tanto, en principio fáciles de localizar, algunos no estaban donde debían estar y otros se encontraban fuera de los almacenes del edificio de La Beneficència, en las antiguas dependencias de Bétera, lo cual nos llevó a hacer varias excursiones a este complejo.

En un principio la selección del material para estudiar fue aleatoria, es decir, no seleccionamos ninguna zona en concreto, sino que se localizó en la base de datos del regis-tro general de los almacenes del SIP todos los materiales que pertenecían a La Carència, y por orden de entrada en el almacén se fueron estudiando.

La gran cantidad de material que quedaba por estudiar, y la necesidad de ir mostrando resultados, hizo que nos replanteá-

ramos este sistema y a partir del año 2006 se decidió centrar la atención en los sondeos que nos aportaban una secuencia cro-nológica completa, o por lo menos podían aclararnos algunas incógnitas. Cinco fueron los sondeos elegidos: cuatro pertene-cientes a la Zona I o Acrópolis, A, D, 2 y 4 (fig. 6.2), y el último en la Zona III, en la parte baja, el sondeo C (fig. 6.3). La Zona II la descartamos porque las primeras campañas de excavación de este nuevo proyecto iban a centrarse ahí, así que se decidió estudiar las otras dos zonas que por el momento no iban a ser excavadas.

A la hora de comenzar a trabajar con los materiales nos encontramos con dos condicionantes, el primero la meto-dología empleada en la excavación, capas artificiales y tes-tigos, y el segundo, el sistema de ingreso de los materiales en los almacenes. La correcta interpretación de los datos obtenidos con este sistema de excavación requería de un mayor esfuerzo. Esfuerzo que también tuvimos que realizar al tener que reunir las diferentes bolsas de material en que se había dividido cada capa artificial excavada. El sistema de registro y almacenaje de los materiales en el SIP, divide cada capa en los diferentes materiales en que están reali-zados los restos: metal, hueso, cerámica, y en este último caso se subdivide en si tienen forma o no, si tienen o no decoración, producciones cerámicas, etc. En cierto modo podría verse más como una ventaja que como una desven-taja, puesto que ya está el material clasificado. Para volver a dar la visión de conjunto que estos materiales tuvieron en el momento de su extracción se decidió revisar bolsa por bolsa, contabilizar todos los fragmentos e inventariar tan sólo aquellos que tenían forma o aun siendo informes eran relevantes, por ser fragmentos decorados o producciones cerámicas foráneas.

En relación con el estado de conservación de los materiales, nos encontramos con un problema añadido al deterioro natural por el paso del tiempo, y es la continua intervención de la mano del hombre en el yacimiento. Su continuo uso como campo de cultivo (fig. 6.4) ha hecho que en determinadas zonas, no solo la secuencia estratigráfica haya prácticamente desaparecido, al igual que algunas estructuras, sino que los niveles aparezcan alterados y el material muy fragmentado.

Del pasado al presente: puesta al día de los materiales de las campañas de 1971 y 1972 en La Carència

6

I. Caruana

90

II. MATERIALES

A la hora de iniciar el estudio establecimos como líneas direc-trices que los fragmentos informes se contabilizarían pero a no ser que fueran representativos de alguna producción, estuvieran decorados, o los consideráramos especialmente interesantes por algo no se inventariarían; el resto de fragmentos se contabiliza-ría respondiendo al número estimado de piezas y se dibujaría el material que se considerara relevante. Con esto, el número total de fragmentos que se han revisado es de 9.668 (tabla 6.1). A estos 9.668 fragmentos cerámicos habría que añadirles los 79 de los materiales diversos, haciendo un total final de 9.747.

La predominancia de la cerámica ibérica sobre el resto de producciones es abrumadora, representa el 82% de los materia-les (fig. 6.5).

Fig. 6.1. Milagro Gil-Mascarell en La Carència durante la campaña del año 1971 en la Zona II. Archivo SIP.

Fig. 6.2. Localización de los sondeos que se realizaron durante las campañas de 1971 y 1972 en la Zona I. Según M. Gil-Mascarell.

Tabla 6.1. Número total de fragmentos cerámicos estudiados.

Informes Clase A 7781Informes Clase B 316

SUBTOTAL INFORMES A+B 8097Formas significativas Clase A 1170Formas significativas Clase B 114

SUBTOTAL FORMAS A+B 1284Importaciones áticas 15Importaciones itálicas 144Impotaciones púnicas 1Importaciones fenicias 11Importaciones africanas 5Importaciones PF 7

SUBTOTAL IMPORTACIONES 183Otras cerámicas romanas 77Cerámica a mano 20Cerámica medieval 7

SUBTOTAL 104TOTAL 9668

Fig. 6.3. Localización de los sondeos que se realizaron durante la campaña de 1972 en la Zona III. Según M. Gil-Mascarell.

Fig. 6.4. Vista de la Zona I antes de iniciarse la excavación del año 1971. Como puede apreciarse era una zona de cultivo de secano, que aún hoy en día está en uso. Archivo SIP.

91

II.1. La cerámica ibérica

Su abundante presencia nos ha permitido documentar gran número de formas. Al igual que hemos observado un enorme predominio de la cerámica ibérica sobre las importaciones (fig. 6.5), el 75%, dentro de la misma cerámica ibérica predomina la clase A sobre la B (fig. 6.6). La clase A se caracteriza por ser una cerámica muy homogénea en su factura, de tonalidades beige o anaranjada con numeroso desgrasante fino y pequeño normalmente de color brillante o blanco. En pocas ocasiones las superficies poseen algún tipo de engobe, aunque se han do-cumentado algunos casos. El grosor de las paredes no destaca por su delgadez.

En cuanto a la cerámica de clase B, la tonalidad mayoritaria de las piezas es gris oscuro, aunque también las hay de tonali-dades marrones, la cantidad de desgrasante suele ser numeroso y generalmente muy visible y de color blanco. En algunas oca-siones estas pequeñas piedras se han desprendido de la pasta dejando numerosos huecos en la superficie de las piezas.

Para llevar a cabo la clasificación del material ibérico he-mos utilizado la tipología propuesta por Mata y Bonet (Mata y Bonet, 1992).

II.1.1. Cerámica fina o clase A

Como acabamos de comprobar la supremacía de la clase A dentro de la cerámica ibérica es incuestionable (fig. 6.6). Gra-cias a esta circunstancia hemos podido documentar un amplio repertorio de formas que a continuación exponemos, y que nos ha permitido realizar un ensayo de la tipología cerámica

ibérica que está presente en el yacimiento (fig. 6.16-6.21). En el mismo sentido hemos de referirnos a la representación que los diferentes grupos que componen la clase A tienen en el asentamiento (fig. 6.7).

Grupo I. Almacenaje y transporte

Corresponde al 23% de la cerámica de la clase A (fig. 6.7), 119 piezas. De los cinco tipos que existen en este grupo hay docu-mentados 3 (fig. 6.8) siendo las ánforas y tinajas las más repre-sentadas.

Tipo 1: Ánfora (50%, 60 ejemplares). El diámetro de las piezas documentadas oscila entre los 10-19 cm. Con respecto a los bordes se han documentado varios tipos: labio engrosa-do (fig. 6.16, 650,1081), labio circular (fig. 6.16, 1160), labio saliente (fig. 6.16, 823, 1172), labio recto engrosado al interior (fig. 6.16, 820) y una variante de este último, labio recto engro-sado al interior con un pequeño resalte (fig. 6.16, 292). En cuan-to a las asas son macizas, verticales y de sección circular (fig. 6.16, 820, 821). El estado de fragmentación de los materiales ha hecho prácticamente imposible hallar piezas completas que nos muestren las características de todos sus componentes. Así en el caso concreto de las ánforas, tan sólo hemos documentado un ejemplar que conservaba parte del tercio superior, justo la zona donde se localizaba una de sus asas (fig. 6.16, 820). Por lo que respecta a los pivotes, el único ejemplar que se ha documentado es hueco y de forma convexa (fig. 6.16, 335).

Fig. 6.5. Porcentajes de las diferentes producciones.

Fig. 6.6. Porcentajes de cerámica Ibérica clase A y clase B.

Fig. 6.7. Porcentajes de los diferentes grupos de la clase A.

Fig. 6.8. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo I.

92

Tipo 2: Tinaja (48%, 57 ejemplares). Estos grandes conte-nedores de almacenaje poseen unos diámetros que oscilan entre los 20 y los 40 cm. Su amplia representación nos muestra tam-bién una amplia variedad de bordes: borde recto y engrosado al interior (fig. 6.16, 1621), borde saliente de sección cuadrangu-lar (fig. 6.16, 1586), borde recto y plano (fig. 6.16, 695), labio moldurado (fig. 6.16, 654, 694, 1126) y labio moldurado en el interior (fig. 6.16, 1394, 1590). Al igual que con las ánforas sólo hemos podido contar con una pieza que conservaba el tercio superior para saber qué tipo de asas tenían. En este caso son macizas, verticales y de sección geminada (fig. 6.16, 1621). Sin embargo también hemos documentado asas de sección acintada y trigeminada que por su tamaño podrían corresponder a este tipo de contenedores. Por lo que se refiere a la base de estos recipientes sólo contamos con un ejemplar, se trata de una base indicada de 15,8 cm de diámetro (fig. 6.16, 1090).

Muchas de las piezas poseen decoración pintada monocro-ma geométrica. En nuestro caso, debido a la inexistencia de piezas completas, lo que hemos podido documentar es la de-coración en bordes (fig. 6.16, 694) y hombros (fig. 6.16, 695), que en la mayoría de casos es de filetes y bandas. Otros motivos geométricos documentados en fragmentos que podrían corres-ponder al cuerpo de estos recipientes son: series de rombos (fig. 6.22, 1060), círculos concéntricos (fig. 6.22, 183, 184, 371, 1061), melenas (fig. 6.22, 372), dientes de lobo (fig. 6.22, 573), bandas y filetes (fig. 6.22, 182).

Tipo 3: Tinaja con pitorro vertedor (2%, 2 ejemplares). En-tre el material estudiado encontramos dos piezas que se corres-ponden con este tipo. Se trata de dos pitorros, uno de ellos con las paredes decrecientes (fig. 6.16, 274), y del otro (fig. 6.16, 581) no podemos establecer con certeza su forma ya que sus bordes están fracturados.

Grupo II. Recipientes domésticos

Es el segundo grupo mejor representado con 138 ejemplares, el 27% del material (fig. 6.7). De los once tipos que lo compo-nen sólo cuatro están documentados: tinajilla, lebes, kalathos y tarro (fig. 6.9). El primero de ellos destaca por encima de los demás con un 68% del total de las piezas adscritas a este grupo.

Tipo 2: Tinajilla (68%, 95 ejemplares). Como ya hemos comentado en ocasiones anteriores el estado de fragmentación de las piezas nos ha condicionado en muchos casos poder reali-zar una catalogación más concreta y concisa de los fragmentos.

Por tal motivo tanto en el grupo de las tinajas como en este no hemos diferenciado entre tinajas o tinajillas con hombro y sin hombro, aunque en el caso de las tinajillas la mayoría parecen ser sin hombro. Dicho esto, las piezas que pertenecen a este tipo poseen un diámetro de boca que va de los 11 y a los 20 cm. En cuanto a los bordes hay dos tipos: labio moldurado (fig. 6.17, 399, 417, 466) y borde recto engrosado (fig. 6.17, 680, 1153, 1481, 1595). Muchos de los ejemplares están decorados con motivos geométricos monocromos (fig. 6.22, 399, 1153).

Tipo 6: Lebes (8%, 11 ejemplares). Los diámetros de las bocas tienen valores comprendidos entre 25 y 51 cm, son pie-zas de grandes dimensiones. Existe una uniformidad en cuanto al tipo de borde, puesto que todos los ejemplares son de labio moldurado (fig. 6.17, 294, 696, 1026). Tres de las piezas están decoradas con bandas monocromas, en el labio o en el tercio superior del cuerpo (fig. 6.17 ,696).

Tipo 7: Kalathos (17%, 23 ejemplares). Dentro de estos 23 ejemplares inventariados podemos encontrar piezas perte-necientes a los dos subtipos: cilíndricos (fig. 6.17, 236, 903, 1017 y 1103) y troncocónicos (fig. 6.17, 662). Los primeros, son un poco más abundantes que los segundos, siete y cuatro ejemplares respectivamente, aunque no podemos afirmar su superioridad ya que el resto (12 ejemplares) no hemos podido adscribirlos a uno u otro subtipo debido a las dimensiones de los fragmentos conservados.

El diámetro de estas piezas varía de 15 hasta 37 cm, aunque la mayoría se concentran en al arco de 20 a 25 cm. Los bordes se dividen en dos tipos: de ala plana (fig. 6.17, 236, 903, 1017) o de labio moldurado (fig. 6.17, 662, 1103). En cuanto a las bases, son cóncavas, en el único caso que hemos documentado (fig. 6.17, 1103).

La mayoría de estas piezas van decoradas con motivos geométricos monocromos, siendo especialmente repetitivo el motivo de los dientes de lobo (fig. 6.17, 1017), y las bandas, en los bordes de ala plana (fig. 6.17, 903), y filete en los de labio moldurado (fig. 6.21, 1103). Afortunadamente, entre los materiales estudiados, se ha podido recomponer y restaurar una pieza (fig. 6.17, 1103). Se trata de un kalathos cilíndrico de la-bio moldurado y base cóncava. El diámetro del borde es de 16,3 cm y el de la base de 13 cm. La decoración es toda del tipo geométrico: el labio cuenta con un filete y el galbo está dividido en dos registros separados por un filete y enmarcados por ban-das y filetes. El primer registro tiene como programa decorativo tejadillos y zigzags en vertical, y el segundo son segmentos de círculos concéntricos repetidos.

Tipo 10: Tarro (7%, 9 ejemplares). Al igual que sucede con algunos de los fragmentos de kalathos no hemos podido adscri-bir ningún ejemplar a un subtipo. Todas las piezas se encuen-tran fracturadas justo en el arranque del cuerpo por lo que no sabemos a qué grupo pertenecen (fig. 6.18, 1589). El diámetro del borde oscila entre los 12 y 22 cm, la decoración monocroma geométrica está presente en cuatro de los ejemplares, siendo los motivos más comunes el filete en el borde, la banda al inicio del galbo y los círculos concéntricos también en esta parte. Hay un fragmento de base plana, de 17 cm de diámetro (fig. 6.18, 715), que hemos asociado a este tipo de piezas, aunque también podría ser de un kalathos.

Fig. 6.9. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo II.

93

Grupo III. Vajilla de mesa

Es el grupo más representado de los seis con un total de 199 ejemplares, acapara el 39% de toda la cerámica de clase A (fig. 6.7). De los nueve tipos que conforman este grupo sólo están documentados cuatro: botellas, caliciformes, platos y cuencos, destacando con diferencia por encima de todos el tipo 8, los platos, con 152 ejemplares (76%) (fig. 6.10).

Tipo 1: Botella (8%, 15 ejemplares). A pesar de no ser una de las piezas más comunes dentro del repertorio de la ce-rámica ibérica, aquí hemos documentado ejemplares de los dos subtipos: de tendencia bitroncocónica y troncocónica o cilíndrica. La mayoría de las piezas corresponden al primero (fig. 6.18, 675, 1416) y sólo una al segundo (fig. 6.18, 1285). Los diámetros del borde oscilan entre los 6 y los 16 cm. El tipo de borde dominante en el caso de las piezas de tendencia bitroncocónica es el labio saliente (fig. 6.18, 675, 1416), que en muchas ocasiones está decorado con un filete de color ocre. Otros motivos decorativos documentados son bandas y filetes en el cuerpo, dientes de lobo y un motivo menos común, una composición de trazos cortos y paralelos (fig. 6.18, 1416). En el caso de la pieza troncocónica (fig. 6.18, 1285) la decoración es de banda y filetes concéntricos en el borde, que es práctica-mente horizontal o en ala. Algunas de las piezas cuentan con una superficie interior acanalada como en el caso de la pieza 675 (fig. 6.18).

Tipo 2: Jarro (2%, 3 ejemplares). La clasificación de los ejemplares de este tipo ha sido difícil debido al estado de frag-mentación del material, así pues podría ser que alguno de estos fragmentos no se correspondiera a esta tipología. Las piezas documentadas corresponden a dos bordes de 11 y 15 cm (nº inv. 468 y 1203) de diámetro respectivamente, y un fragmento de asa de sección circular y vertical (nº inv. 1228).

Tipo 4: Caliciforme (8%, 15 ejemplares). Estos pequeños utensilios domésticos poseen un diámetro que va de los 8 a los 13 cm. En todos los casos sus bordes son salientes y la mayoría de las piezas corresponden al subtipo de cuerpo globular (fig. 6.18, 275, 674, 708). Hay una base (fig. 6.18, 1253) de 5 cm de diámetro que también pertenece a este grupo. Se trata de una base anillada con umbo, que también cuenta con parte del galbo en el que se aprecia una superficie interior acanalada.

Varios datos a destacar son que tan sólo una de las piezas po-see decoración pintada, en el borde (nº inv. 525), y que 6 de los 15

ejemplares están realizados con una pasta de color grisáceo, muy depurada, y que puede variar en la intensidad del color.

Tipo 8: Plato (75%, 152 ejemplares). Sin duda alguna, con 152 ejemplares, es el tipo cerámico mejor representado de toda la cerámica ibérica. Acapara el 75% del material del Grupo III (fig. 6.10), y entre sus piezas podemos encontrar ejemplos de los 3 subtipos propios de este grupo:

8.1 Plato con borde exvasado.8.2 Plato con borde reentrante o pátera.8.3 Plato con borde sin diferenciar o escudilla.A parte de estos tres subtipos hemos creado uno al que

hemos llamado «Plato genérico», y que hace referencia a los fragmentos que sabemos que corresponden a este tipo pero no podemos precisar a qué subtipo. Trece son las piezas que hemos colocado aquí, un 9% del material de este tipo (fig. 6.11).

En cuanto al tipo de plato de borde exvasado, cuenta con una representación del 32% (48 ejemplares) (fig. 6.18). Las dimensiones de las piezas oscilan entre los 15 y 27 cm de diá-metro de borde, y 6 y 10 cm de diámetro de base. El tipo de bordes que nos encontramos son básicamente tres: ala y labio pendiente (fig. 6.18, 1, 485, 780, 1415), ala sin diferenciar (fig. 6.18, 697) y labio saliente (fig. 6.18, 781). La mayoría de las piezas van decoradas con motivos geométricos en un solo co-lor, ocre, aunque también las hay que no poseen ningún tipo de decoración (fig. 6.18, 485). La decoración puede darse en una sola superficie (fig. 6.18, 697, 780, 781) o en ambas, interior y exterior (fig. 6.18, 1, 1415). Entre los motivos más representa-dos están los filetes y bandas, círculos concéntricos y segmen-tos de círculos, tejadillos y zigzags. Las bases son altas como corresponde a este tipo de objetos (fig. 6.18, 1), y habitualmente también suelen estar decoradas con filetes o bandas.

Los platos del tipo pátera son los más representados con el 43% del total, 66 ejemplares (fig. 6.11), las dimensiones de las piezas van desde los 9 cm a los 31 cm de diámetro de borde. El tipo de borde es bastante homogéneo pues todos son entrantes (fig. 6.19, 239, 484, 1220, 1408, 1485), y en dos casos además están biselados (fig. 6.19, 698). Algunas de las piezas están de-coradas con bandas y filetes (fig. 6.19, 484, 1220), motivos más sencillos que los que aparecen en los platos de borde exvasado. Generalmente la decoración se sitúa en los bordes (fig. 6.19, 484) y en el interior del plato (fig. 6.19, 484, 1220).

En último lugar hay que hacer referencia a las escudillas, representan el 16% de los platos, con 25 ejemplares (fig. 6.11).

Fig. 6.10. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo III. Fig. 6.11. Porcentajes de las diferentes variedades de platos del Grupo III.

94

Sus diámetros abarcan desde los 9 a los 32,6 cm. La mayo-ría de bordes son sin diferenciar (fig. 6.19, 739, 1101), aunque también hemos documentado un fragmento de borde saliente triangular (fig. 6.19, 1563). Como acabamos de ver en las páte-ras, aquí la decoración pintada monocroma también se limita a bandas y filetes (fig. 6.19, 739, 1563). En cuanto a qué tipo de bases son características no podemos decir nada puesto que no hemos documentado ninguna pieza completa. Una de las piezas posee un pequeño orificio circular justo bajo del borde, segura-mente tendría su equivalente en la parte contraria del recipiente y serviría, como se ha documentado en otros casos, para poder colgar la pieza de la pared.

Tipo 9: Cuenco (7%, 14 ejemplares). La similitud con las escudillas, y la fragmentación de las piezas, puede haber hecho que algunas de las atribuidas a este tipo, en realidad no lo sean. En cualquier caso las que hemos clasificado como cuencos po-seen un diámetro de boca que varía de 10 a 30 cm. La forma de los bordes suele ser bastante sencilla, destacando el tipo sin diferenciar (fig. 6.19, 671), el borde sin diferenciar pero bisela-do (fig. 6.19, 242) y un último tipo, recto engrosado al interior (fig. 6.19, 603). La decoración geométrica pintada monocro-ma también está documentada en algunos de los ejemplares, concretamente en dos, con motivos de bandas paralelas y una combinación de tejadillos y filetes (fig. 6.19, 603).

Grupo IV. Microvasos

Representa el 2% de la cerámica de clase A, con 9 ejemplares (fig. 6.7).

A pesar de la poca representatividad que tiene este grupo hay documentados cuatro tipos diferentes (fig. 6.12): el asa de una miniatura de ánfora (fig. 6.20, 1179), tres fragmentos de borde que podrían pertenecer a unas botellitas, dos a unos cu-biletes y otro fragmento a un tarrito. La dificultad de adscribir estos pequeños fragmentos a un tipo concreto es una constante en el estudio de todos los materiales seleccionados, como ya hemos comentado en varias ocasiones.

Grupo V. Objetos auxiliares

Representa el 7% del material con 38 piezas (fig. 6.7). Dentro de este grupo el tipo más abundante son las tapaderas que supo-ne más del 50% de todos los materiales (fig. 6.13).

Tipo 1: Tapadera (53%, 20 ejemplares). El tamaño de estas piezas varía de los 8 a los 35 cm de diámetro en el borde. La

mayoría de los ejemplares cuentan con un borde sin diferenciar (fig. 6.20, 711), pero también hay ejemplares con el borde reen-trante (fig. 6.20, 1600), con el borde saliente (fig. 6.20, 860) o con el labio plano (fig. 6.20, 446). Uno de los ejemplares de borde saliente (fig. 6.20, 860) posee un pequeño orificio justo encima del borde, similar al caso que hemos visto en el tipo de la escudilla (fig. 6.20, 739), y que como ya comentamos tiene que ver con su sujeción probablemente a la pared. En varios de estos ejemplares encontramos decoración monocroma geomé-trica, fundamentalmente bandas y filetes (fig. 6.20, 446).

Tipo 4: Mortero (8%, 3 ejemplares). La escasez de estos ejemplares es notoria, pero aún así hemos podido documentar el tipo de borde y base de estas piezas. En el primer caso se trata de un borde plano, cuyo diámetro es 26 cm (fig. 6.20, 730), y en el segundo, de una base anillada de 8 cm de diámetro con profundas estrías precocción (fig. 6.20, 1398).

Tipo 6: Diversos-Tejuelos (18%, 7 ejemplares). Estas pe-queñas piezas, tan características en los yacimientos ibéricos, están realizadas en su totalidad sobre fragmentos de grandes re-cipientes, tales como ánforas o tinajas. El grosor de las mismas así nos lo indica, variando de 0,5 a 0,9 cm. En cuanto al tamaño, hay que decir que son más bien pequeñas, oscilan de 3,2 cm de diámetro al doble, 6,4 cm (fig. 6.20, 1395 y 1566, respectiva-mente). La pieza 1226 posee un diámetro de 4,5 cm. Sólo una de las piezas posee decoración pintada geométrica, pero está tan perdida que apenas se aprecian los motivos.

Tipo 8: Fusayolas (21%, 8 ejemplares). Entre las piezas inventariadas encontramos ejemplos de los dos subtipos: con cabeza y acéfalas (fig. 6.24). La mayoría pertenecen al modelo de las fusayolas con cabeza, en concreto siete, y están divididas entre las que son bitroncocónicas (fig. 6.24, 18, 22), troncocó-nicas hemicéfalas (fig. 6.24, 16, 17) y troncocónica moldurada (fig. 6.24, 21). En cuanto a la fusayola acéfala es del tipo bi-troncocónica (fig. 6.24, 23). Las dimensiones de estas piezas oscilan entre los 2,1 cm de altura y los 3,6 cm de diámetro.

Grupo VI. Imitaciones

Es el grupo con menor representación un 2%, 10 ejemplares (fig. 6.7). Aún a pesar de esta baja representatividad, hay ejemplares de 4 de los 8 subtipos que conforman este grupo (fig. 6.14).

Tipo 1: Kylix (50%, 5 ejemplares). La existencia de este tipo de copas en el yacimiento, se reduce a varios fragmentos

Fig. 6.12. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo IV. Fig. 6.13. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo V.

95

de asas, todas ellas de sección más o menos circular y posición horizontal (fig. 6.20, 1124), y un fragmento de borde saliente de sección almendrada (nº inv. 913). Otro fragmento de asa, esta vez de sección rectangular, y posición horizontal, también creemos que podría ser un kylix (fig. 6.20, 1080).

Tipo 5: Crátera (10%, 1 ejemplar). Se trata de una base de pie alto diferenciado, de 10 cm diámetro (fig. 6.20, 359).

Tipo 6: Plato (20%, 2 ejemplares). Es un claro ejemplo de imitación de plato de pescado, con el labio pendiente (fig. 6.20, 3). Posee un diámetro de 20 cm y no existen restos de decora-ción pintada.

Tipo 8: Otras imitaciones (20%, 2 ejemplares). En este apartado hemos incluido una base diferenciada de pie alto con moldura en su interior (fig. 6.20, 450). Posee un diámetro de 9 cm y todo el exterior está pintado en un tono marrón oscuro. Podría pertenecer a una forma 68. La otra pieza aquí incluida es un fragmento de asa de sección circular y posición vertical, que creemos que podría corresponder a alguna de estas imitaciones pero su tamaño nos impide poder concretar algo más.

II.1.2. Cerámica tosca o clase B

Representa el 7% de todo el material estudiado (fig. 6.5), y el 5% de la cerámica ibérica (fig. 6.6). De todos los tipos que se engloban en esta categoría las ollas son con diferencia las más abundantes (fig. 6.15).

Tipo 1: Olla (48%, 55 ejemplares). Dentro de este grupo existe una amplia variedad de tamaños: ollas grandes (14 ejem-plares) con unos diámetros que oscilan entre los 20 y 30,4 cm, y ollas pequeñas (27 ejemplares), cuyos diámetros van de 11 a 19 cm. Nos hemos encontrado con un número importante de piezas, 14, que por lo reducido de su tamaño no hemos podi-do adscribirlas a ninguno de los dos grupos, sin embargo no cabe duda de que son ollas. En cuanto a su tipología, existe una amplia variedad de bordes, siendo los más comunes: el salien-te (fig. 6.20, 638; fig. 6.21, 469, 909), con escocia (fig. 6.20, 278; fig. 6.24, 1567), engrosado (fig. 6.20, 971), subtriangular (fig. 6.20, 459; fig. 6.21, 387, 534), y con hendidura (fig. 6.20, 1634). Por lo que respecta a las bases de estos recipientes sólo se han documentado dos, ambas planas (fig. 6.21, 1289).

Tipo 2: Cazuela (4%, 4 ejemplares). Esta forma, mu-cho menos representada que las ollas, atestigua su presencia gracias a tres fragmentos de borde recto sin diferenciar y un

fragmento de asa de sección circular (fig. 6.21, 941). Nada más podemos aportar sobre este utensilio, que a pesar de ser utilizado para la preparación de alimentos, como las ollas, no goza del mismo éxito.

Tipo 4: Jarra (2%, 2 ejemplares). Los dos ejemplares con los que contamos son de boca circular. Sólo se han conserva-do los bordes por lo que, al no conservar el asa, quizás podría tratarse en realidad de dos pequeñas ollas, sin embargo con-siderando sus diámetros creemos que realmente se utilizaron para servir líquidos y no para cocinarlos. La más pequeña de las piezas tiene un diámetro de 7 cm y el borde saliente (fig. 6.21, 828), y la otra posee un diámetro de 9 cm y el borde saliente engrosado en el interior (fig. 6.21, 361).

Tipo 6: Tapadera (16%, 18 ejemplares). Después de las ollas es el grupo más abundante (fig. 6.15). El diámetro de las piezas oscila entre 14 y 27 cm, los bordes ofrecen tres variantes: sin diferenciar (fig. 6.21, 973), saliente (fig. 6.21, 637, 693) y plano engrosado (fig. 6.21, 460). Como en el 90% de los casos, no hemos podido documentar una pieza completa que pudiera darnos una imagen certera de cómo eran. Sin embargo, hemos podido obtener esa información pero de forma fragmentada, los bordes por un lado y el elemento de sujeción, es decir, los po-mos, por otro. De las tres posibles variantes de pomos, tenemos documentadas dos: el anillado (fig. 6.21, 636, 1288) y el discoi-dal (fig. 6.21, 328).

Tipo 7: Diversos (11%, 13 ejemplares). En este apartado hemos incluido las piezas que por su tipología no estaban in-cluidas en ninguno de los tipos anteriores: tazas, platos o te-juelos. En cuanto a las primeras, cuatro son los ejemplares que nos hemos encontrado, sus diámetros van de los 9 a los 11 cm y todas cuentan con bordes salientes (fig. 6.21, 1255). Los platos están representados en igual número que las tazas, pero tan sólo contamos con el diámetro de uno de los ejemplares que además posee el borde saliente, 14 cm (fig. 6.21, 251). En último lugar quedan los tejuelos. No es la primera referencia que hacemos a ellos en estas líneas, cuando tratamos la variedad tipológica de la clase A ya los mencionamos. Siete ejemplares documen-tamos en la vajilla fina y cuatro en el caso que nos ocupa. Sus tamaños son desiguales, el más pequeño mide 3 cm de diámetro máximo (fig. 6.21, 1501) y el mayor 6,3 (fig. 6.21, 1420).

Por último queda mencionar algunas piezas (19%, 22 ejemplares) que aunque pertenecen a este tipo de cerámica tosca y poseían características suficientes para considerarlas

Fig. 6.14. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo VI. Fig. 6.15. Porcentajes de los diferentes tipos de la cerámica Ibérica clase B.

96

Fig. 6.16. Tipología cerámica.

97


98


99


100


101


102

inventariables no hemos podido adscribirlas a ningún grupo, así que las hemos incluido todas en un apartado denominado Indeterminados.

II.1.3. Las decoraciones

Hasta el momento hemos comprobado cómo la cerámica de cla-se A es la mejor representada con diferencia. Una característica fundamental de este tipo de cerámica es que en muchas ocasio-nes está decorada. En nuestro caso el 100% de la decoración de las piezas es pintada, no hemos documentado ningún otro tipo de decoración ni aplicada, ni incisa ni impresa. En cuanto al tra-tamiento que reciben las piezas para pintarlas, no suelen llevar ningún tipo de engobe y la pintura en el 99% de los casos es de color ocre. Tan sólo hemos documentado dos piezas cuya deco-ración está realizada en negro (nº inv. 1058 y 1059). De las 1170 piezas que hemos inventariado como cerámica de clase A, 507 poseen algún tipo de decoración pintada, siendo la mayoría de ellas de tipo geométrico. La decoración geométrica representa más del 90% de todas las piezas (fig. 6.22). Muchas de estas piezas son fragmentos informes en los que apenas se aprecia un filete o una banda pintada. Como ya hemos comentado en otros apartados, la fragmentación del material aquí también se hace notar, al no disponer de fragmentos de mayor tamaño no podemos valorar los programas decorativos por lo que nuestro análisis se queda en una visión parcial de éstos. La única pieza completa con que contamos para poder analizar su composición decorativa es un kalathos (fig. 6.17, 1103), del que hablaremos en breve. Dicho esto, los motivos más utilizados son los filetes y las bandas (fig. 6.22, 182), sin duda, seguidos de los círculos concéntricos (fig. 6.22, 184, 1061) o semicírculos (fig. 6.22, 202), los tejadillos o melenas (fig. 6.22, 181, 499, 1461) y los zigzags (fig. 6.22, 1166). Otros motivos que también aparecen pero en una menor proporción son los rombos (fig. 6.22, 1060),

la decoración reticulada (fig. 6.22, 1206), la decoración de da-mero (fig. 6.22, 11), los dientes de lobo (fig. 6.22, 573; fig. 6.17, 1017) y unos trazos paralelos de mayor o menor longitud que en todos las casos en que los hemos documentado pertenecen a formas cerradas tipo botellas (fig. 6.22, 1328; fig. 6.18, 1416). Otro motivo diferente lo encontramos en un pequeño fragmento donde parece que a los típicos círculos concéntricos se les ha añadido unos trazos radiales (fig. 6.22, 1463). La combinación de unos motivos con otros da un sin fin de composiciones, aun-que las que más se repiten son: bandas y filetes con círculos concéntricos (fig. 6.22, 183, 370) y tejadillos, filetes y semi-círculos (fig. 6.22, 371, 372). Una combinación de los motivos más habituales la encontramos en el kalathos 1103 (fig. 6.17), que cuenta con una decoración de dos cenefas entre bandas y filetes: la superior de tejadillos y zigzags, y la inferior de arcos concéntricos.

Por lo que respecta a otros motivos que no sean geomé-tricos, contamos con varios fragmentos en los que aparecen motivos vegetales, y un fragmento con decoración figurada. En cuanto a los motivos vegetales, contamos con la representación de hojas lanceoladas (fig. 6.22, 181, 1464), roleos (fig. 6.22, 1572), flores (fig. 6.22, 9, 11) y un motivo ramiforme (fig. 22, 373). La única pieza con decoración figurada es un pequeño fragmento informe en el que se aprecia lo que parece ser la cara de un lobo, conservando parte del hocico, las orejas, el ojo y los dientes (fig. 6.22, 15).

II.2. Cerámica de importación

La cerámica importada representa el 11% del material del yaci-miento (fig. 6.5). La diversidad de procedencia de los materiales (fig. 6.23) y su perduración en las diferentes fases de ocupación del yacimiento inevitablemente nos habla de la importancia de las redes comerciales durante toda la vida del asentamiento.

Fig. 6.22. Motivos representados en la decoración pintada de las cerámicas de clase A.

103

II.2.1. Cerámica fenicia (6%, 11 ejemplares)

Como ocurre en otros asentamientos ibéricos, la falta de siste-matización imposibilita distinguir entre producciones locales e importadas, ya que en muchos casos se ha comprobado que los yacimientos donde se encuentran presentes estas cerámi-cas se imitan las formas y calidades rápidamente (Mata, 1991: 29). Así pues, partiendo de la presuposición de que estos ma-teriales no son locales, su procedencia podría ser: de las facto-rías del sur o de la costa oriental peninsular, o de asentamien-tos indígenas con producciones semejantes documentadas por la presencia de hornos (Mata, 1991: 29). Por desgracia todos los fragmentos que se han conservados son informes (nº inv. 253, 493, 749, 951, 952, 953, 978, 1020, 1054, 1326, 1359), por lo que no podemos establecer la tipología del material. Hemos considerado la mayor parte de los ejemplares como fragmentos de ánforas por ser estos recipientes los de mayor difusión. Todos los fragmentos son de una pasta muy compac-ta con el exterior de color anaranjado o marrón y el interior gris o gris-azulado y contienen abundante desgrasante visible sobre todo de color negro.

II.2.2. Cerámica ática (9%, 15 ejemplares)

Dentro de la cerámica ática encontramos ejemplares de los dos tipos de producción que la caracterizaron: figuras rojas

y de barniz negro. De la primera sólo existe un ejemplar, un pequeño fragmento de borde de kylix de 18 cm de diámetro (fig. 6.24, 100).

Los otros 14 pertenecen a la producción de barniz negro, siendo las formas documentadas:

- Lamb. 21, contamos con tres ejemplares, dos de ellos del suficiente tamaño como para averiguar su diámetro, 21 y 22 cm, respectivamente (fig. 6.24, 24 y 50). La segunda pieza además cuenta con decoración de ruedecilla impresa.

- Lamb. 40, se trata de un fragmento de borde moldurado del cual no podemos precisar más por la pequeñez de la pieza (fig. 6.24, 56).

- Kylix, se trata de un pequeño fragmento de borde (fig. 6.24, 1236).

- dos fragmentos de bases que poseen decoración, una de ellas es una base de forma abierta con decoración de ruedecilla impresa (fig. 6.24, 37) y la otra también podría pertenecer a una forma abierta, tal vez un kylix o skyphos (fig. 6.24, 25). En este caso la decoración interior del círculo está formada por lengüe-tas radiales y posee el fondo en reserva.

- 7 fragmentos los hemos clasificado como indeterminados.Tanto la forma Lamb. 21 como la forma Lamb. 40 son típi-

cas del s. iv a.C., sin embargo no es raro encontrarlas en niveles de cronología más baja, incluso del s. ii a.C., como ocurre en la zona de Llíria (Bonet, 1995: 392).

II.2.3. Cerámica Campaniense A (9%, 17 ejemplares)

La mayoría de los fragmentos que corresponden a esta producción cerámica son informes, 14 en concreto. Así pues, tan sólo conta-mos con tres piezas que pueden aportarnos algo más de informa-ción sobre la presencia de esta producción en el yacimiento. La primera se trata de un fragmento de borde de la forma Lamb. 36 (nº inv. 88), de la que poco más podemos decir. Esta forma apa-rece a finales del siglo iii a.C. y se convertirá en una de las formas más corrientes de la Campaniense A durante todo el siglo ii a.C.

La segunda es un fragmento informe que pertenece al fondo de la pieza de una Lamb. 31, tiene pintada una banda blanca en el interior (fig. 6.25, 1170). Esta banda en realidad corresponde a un círculo o circunferencias concéntricas en el fondo interno del vaso, decoración característica de las Lamb. 31. No pode-mos precisar a qué variante pertenece, sin embargo sabemos

Fig. 6.24. Cerámica ática de figuras rojas y barniz negro.

Fig. 6.23. Porcentajes de las importaciones.

104

que esta forma se comenzó a producir a finales del s. iii a.C. y perduraría hasta el final de la producción.

Y por último un fragmento de base (nº inv. 95), que creemos podría pertenecer a la variante A Tardía (100-50/40 a.C.) por su descuidada factura, el fondo externo está sin barniz y se observa un goterón de color marronáceo. Esta última producción refleja ya la pérdida de calidad del producto ante la inminente llegada de los siguientes tipos de campanienses.

II.2.4. Cerámica de barniz negro de Cales (34%, 59 ejemplares)

Junto con las ánforas itálicas es el grupo mejor representado de las importaciones. Gracias a esto, y a pesar de que casi la mi-tad del material son fragmentos indeterminados, hemos podido documentar una amplia variedad tipológica, representada por las formas:

- Lamb. 1: tres bordes y dos bases son las piezas que repre-sentan a esta forma. Los bordes poseen los dos característicos surcos incisos en paralelo bajo el borde externo (fig. 6.26, 44, nº inv. 62 y 99). En cuanto a las bases, son de pie anular li-geramente exvasado, de sección triangular, y en los dos casos presentan decoración incisa de círculos concéntricos sobre el fondo interno (fig. 6.26, 38, nº inv. 96). La cronología de estas piezas se sitúa entre finales del tercer cuarto del s. ii a.C. e ini-cios del último cuarto del siglo i a.C.

- Lamb. 2: en este caso contamos con dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 35, 1652). La característica principal de es-tos pequeños vasos son sus bordes exvasados. Su cronología se puede situar entre el tercer/último cuarto del s. ii a.C. y finales del tercer cuarto del i a.C.

- Lamb. 3: dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 52, nº inv. 64). Estos pequeños recipientes tipo cubilete o píxide aparecen

entre el tercer o último cuarto del siglo ii a.C. y finales del tercer cuarto del s. i a.C.

- Lamb. 5: es la forma más representada con ocho fragmen-tos de borde (fig. 6.26, 51, 91, nº inv. 33, 40, 42, 48, 51, 53, 67, 80 y 91). Estos platos de fondo llano en ocasiones podían ir decorados con círculos concéntricos incisos sobre el fondo interno, con o sin franja de estrías, aunque no es el caso de ninguno de nuestros ejemplares. Su cronología es muy similar a la de las piezas anteriores, tercer/último cuarto del siglo ii a.C. a finales del i a.C.

- Lamb. 7: dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 39, nº inv. 86). Esta forma es muy similar a la Lamb. 5, sin embargo aquí se marca más la zona de inflexión a partir de la cual la pared sube en vertical. Además también les diferencia el tamaño, las piezas del tipo Lamb. 7 son de mayores dimensiones que las Lamb. 5, en nuestro caso las dos piezas de Lamb. 7 tienen 33 cm de diámetro y las Lamb. 5 oscilan entre un diámetro de 15 y 23 cm. Su cronología podría situarse entre finales del s. ii a.C. y el último cuarto del s. i a.C.

- Lamb. 8: también está representada por dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 43, 81) y al igual que en el caso de las Lamb. 7, ambas de igual diámetro, en este caso 14 cm. De los dos subtipos en que se divide la Lamb. 8, a y b, nuestros ejempla-res pertenecen al a, que se caracteriza por presentar dos surcos incisos en paralelo y el borde plano y ligeramente engrosado al exterior. Su cronología se iniciaría en el tercer/último cuarto de siglo ii a.C. y finalizaría a finales del tercer cuarto del i a.C.

El repertorio que hemos visto hasta ahora corresponde a las formas más generalizadas de esta producción, 1, 2, 3, 5 y 7, siendo la 8 menos frecuente. Sin embargo hay formas que he-mos documentado y cuya distribución parece secundaria, son:

- Lamb. 27: sólo contamos con un fragmento de borde (fig. 6.26, 1200).

- Lamb. 31: un solo fragmento de borde (nº inv. 802).- Lamb. 36: un solo fragmento de borde (nº inv. 102).Ninguna de todas las piezas documentadas pertenece a la

campaniense etrusca. Aunque hemos apreciado diferentes tipos de calidades entre el material estudiado, ninguno llega a alcan-

Fig. 6.25. Cerámica Campaniense A.

Fig. 6.26. Importaciones de barniz negro de Cales.

105

zar el nivel que caracteriza a las piezas etruscas. La mayoría de nuestro material tiene un barniz negro, brillante y con irisacio-nes metálicas en su parte exterior, aunque también encontramos alguna pieza con el barniz negro mate y la superficie exterior fa-cetada. Con todo esto concluimos que las únicas producciones de campanienses que se han documentado hasta el momento son las de Cales.

II.2.5. Otras importaciones itálicas (34%, 63 ejemplares)

Este grupo de materiales es el segundo en importancia junto con las campanienses B (fig. 6.23). De hecho, podríamos haber-los incluido todos en este apartado pues el lugar de origen era el mismo, la península itálica, sin embargo hemos considerado realizar esta división para que la exposición de todos los mate-riales fuera más funcional.

Sin duda alguna el material que mejor representado está son las ánforas, 53 de las 63 piezas que hemos identificado como itálicas pertenecen a estos contenedores. Su característica pas-ta hojaldrada, el abundante desgrasante volcánico y su engobe exterior de color amarillento las hace fácilmente identificables. De estos 53 fragmentos, 48 son informes, seguramente la ma-yoría de ellos pertenecerán a Greco-itálicas o Dressel 1 pero no podemos confirmarlo. Los otros 4 fragmentos con los que contamos son:

- Un borde de ánfora greco-itálica tardía (fig. 6.37, 414). Estos recipientes vinarios se extendieron masivamente des-pués de la II Guerra Púnica. Su aparición en poblados ibéricos en fechas previas al conflicto romano-cartaginés ha supuesto una revisión de la cronología que tradicionalmente se les ha-bía atribuido del siglo ii a.C. (Sala, 2003: 291). Así pues, su datación deberá tener presente los contextos ibéricos en los que aparezcan.

- Un borde de ánfora Dressel 1 (nº inv. 115). Estas ánforas son la evolución de las ánforas greco-itálicas. Son los enva-ses más difundidos y característicos del comercio romano-republicano. Su cronología abarca desde la segunda mitad del siglo ii a.C. hasta mediados del siglo i a.C. El fragmento de borde que hemos documentado no podemos adscribirlo a nin-guna de las tres variantes que Lamboglia estableció, debido a su estado de conservación, por lo que no podemos reducir el marco cronológico.

- Dos fragmentos de asas macizas de sección ovalada (fig. 6.27, 437, 1423), por sus dimensiones creemos que son de Dressel 1.

- Un pivote semi-macizo de base plana (fig. 6.27 ,800). Su pasta típica campana, de color marrón-rojizo con abundan-te desgrasante volcánico y engobe amarillento al exterior, no hace dudar de su procedencia. Por las características del pivote podría tratarse de una Dressel 1, cuya cronología es del 130 a mediados del siglo i a.C. (Sala, 2003: 291).

La cerámica de cocina itálica también está representada aunque en menor porcentaje, 6 piezas, 5 de ellas informes. Es-tas piezas también poseen una pasta característica, muy similar a la de las ánforas, que facilita su identificación: pasta rugosa, hojaldrada marrón-anaranjada con numeroso desgrasante bri-llante, blanco, negro (volcánico), gris… y que en la mayoría de ocasiones conservan una superficie cenicienta por su expo-sición al fuego. La única pieza con forma de este tipo cerámi-co es un fragmento de borde sin diferenciar con la típica pasta campana (fig. 6.27, 1422). Corresponde a un plato de borde bí-

fido de la forma Vegas 14 que fueron tan comunes por todo el Mediterráneo en época tardorepublicana y augústea.

En último lugar quedaría hablar de la cerámica común itáli-ca. Aquí hemos incluido los fragmentos que teniendo una pasta similar a la de las producciones campanas no corresponderían ni a la cerámica de cocina ni a las ánforas, pero hemos consi-derado oportuno diferenciarlos, aún corriendo el riesgo de errar en la clasificación. Se trata de cuatro fragmentos informes a los que no hemos podido sacar más información.

II.2.6. Cerámica púnica (1%, 1 ejemplar)

Se trata de un fragmento de lucerna de cazoleta abierta en el que se aprecia un pequeño elemento de sujeción (fig. 6.28, 120). Creemos que puede pertenecer al mundo púnico por su tipolo-gía, y por el tipo de pasta que presenta.

II.2.7. Cerámica africana (3%, 5 ejemplares)

Dentro de este apartado se incluyen dos producciones: la ce-rámica de cocina y la terra sigillata africana. Este tipo de cerámica, al igual que en el caso de las producciones itálicas, se caracteriza por unas pastas muy peculiares que facilitan su

Fig. 6.27. Importaciones de material itálico.

Fig. 6.28. Fragmento de lucerna púnica.

106

identificación. En el caso de la cerámica de cocina, sus pastas son porosas y con pequeños cristales de cuarzo aislado, y en ocasiones el interior lleva un barniz o engobe similar al de la terra sigillata africana A, anaranjado claro, brillante, fino y con la superficie granulosa. En la parte exterior suelen presen-tar una pátina negruzca o cenicienta. Las piezas documenta-das en La Carència que pertenecen a esta primera producción africana son:

- Un fragmento informe de pasta de color naranja claro con bastantes desgrasantes minúsculos, barniz en el interior (ana-ranjado) y por el exterior superficie cenicienta (nº inv. 541).

- Otro fragmento informe de superficie exterior negruzca e interior acanalado y de color naranja (nº inv. 1283). Por las acanaladuras internas suponemos que este fragmento podría pertenecer a una cazuela pero no podemos precisar más.

- Un fragmento de borde ahumado saliente, engrosado y plano (fig. 6.29, 595). Hemos adscrito este borde de plato/tapa-dera a la forma Ostia I, 264. Por lo que se refiere a su cronolo-gía hay escasos testimonios a partir de época severiana, aunque perdura hasta el siglo iv.

- Fragmento de borde saliente y plano de sección triangular. Tiene la superficie exterior cenicienta, su pasta es naranja-rojiza y su diámetro de 13 cm (fig. 6.29, 1500). Esta pieza es sensi-blemente diferente en cuanto a calidad al resto de las piezas, su pasta es más rojiza, y su tipología tampoco se asemeja a las formas típicas de la cerámica africana de cocina. Creemos que podría tratarse de una importación cartaginesa.

En cuanto a la segunda producción africana documenta-da, la terra sigillata africana, sólo contamos con una pieza y pertenece al tipo de producción C. Se trata de un fragmento de borde de la forma Hayes 50/Lamboglia 40 (fig. 6.29, 114). Esta fuente de paredes abiertas y borde indiferenciado es la forma más común de esta producción cuya cronología va del 230/240 y el 325, si pertenece a la variante A, o del 350 al 400 si pertenece a la variante B (Serrano, 2005: 239). Esta pieza, según la ficha de registro, se encontró en un nivel superficial, sin precisar la zona.

II.2.8. Paredes finas (4%, 7 ejemplares)

La presencia de esta producción cerámica es minoritaria, tan sólo contamos con 7 ejemplares (fig. 6.23):

- Un fragmento de borde de la forma Mayet XXXVII (fig. 6.30, 1044). Borde moldurado y engobe marrón-ana-

ranjado, decoración a barbotina de hojas de piña. Diámetro 10 cm.

- Un fragmento de borde de la forma Mayet III (fig. 6.30, 1165). Pasta muy depurada de color naranja con paredes muy finas. Diámetro 6 cm.

- Un fragmento de borde de la forma Mayet XXXV (fig. 6.30, 1313). Superficie muy rasposa con numeroso desgrasante, borde sin diferenciar. Tenemos dudas en cuanto a la forma.

- Un fragmento informe con decoración a barbotina de ho-jas de piña (fig. 6.30, 117).

- Base plana de 5 cm de diámetro, en el arranque del cuerpo se aprecia la decoración a barbotina de hojas de piña (nº inv. 1571). Engobe anaranjado y en la zona de la base amarronado y negruzco. No hemos podido identificar la forma.

- Base plana de pasta marrón-grisácea muy depurada (fig. 6.30, 1646). Diámetro 5 cm. Posiblemente sea de una copita, al igual que la pieza anterior.

II.3. Otros materiales cerámicos

Aquí hemos agrupado las diferentes producciones que no co-rresponden a ninguno de los grupos que acabamos de ver y que, sin ser importaciones, forman también parte de este ámbito cul-tural, representando el 7% del total del material (fig. 6.5). Nos referimos a la cerámica común romana, a la cerámica de cocina reductora, a las ánforas y a la terra sigillata hispánica (fig. 6.31).

II.3.1. La cerámica común romana (22%, 23 ejemplares)

Junto con las ánforas es el grupo mejor representado, 21 ejem-plares (fig. 6.31). Las formas que hemos documentado son:

- Imitaciones de las piezas de la vajilla de barniz negro. Te-nemos dos imitaciones de la forma L. 36 (nº inv. 101 y 103) y otra de la forma L. 27 (nº inv. 128).

- Dos fragmentos informes de ungüentarios (nº inv. 105 y 119), en el primero de ellos se puede apreciar aún restos de la capa impermeabilizante con que se trataba la pieza en el interior, y en el exterior todavía conserva restos de pintura ocre; el segundo ejemplar cuenta con varias acanaladuras en el interior.

- Grandes contenedores. Contamos con tres ejemplos: uno tiene el borde almendrado y saliente (fig. 6.32, 1015), el otro

Fig. 6.29. Importaciones de cerámica de producción africana: TSAC y cerámica africana de cocina.

Fig. 6.30. Repertorio de paredes finas documentado.

107

recto y engrosado al interior (fig. 6.32, 295), y por último un gran recipiente de paredes curvas y borde saliente (fig. 6.32, 1284). Esta última pieza es muy similar a una que se documentó en la excavación arqueológica de la villa romana de Els Alters de Ènova (Valencia), aunque en nuestro caso el grosor de las paredes es un poco menor (VV.AA., 2006: 50).

- Un fragmento de borde de una forma Vegas 4, se trata de un fragmento de cuenco con borde horizontal (nº inv. 238) y con un diámetro de 24 cm.

- Un fragmento de borde de la forma Vegas 6, borde moldu-rado de una cazuela (nº inv. 862).

- Varios fragmentos pertenecientes a la forma Vegas 43, ja-rras o jarritas (fig. 6.32, 597, 1404).

- Un fragmento de borde perteneciente a una forma cerrada (fig. 6.32, 1014), quizás de una olla Vegas 1.

- Dos fragmentos de bases planas probablemente de sendas formas cerradas (fig. 6.32, 906 y 907).

- Por último nos queda mencionar un fragmento de borde con decoración estampillada (fig. 6.32, 121). Se trata de una forma cerrada, de borde saliente y plano de 12 cm de diámetro. Presenta dos tipos diferentes de motivos, ovas en el canto del borde y una especie de V en la parte superior.

II.3.2. La cerámica de cocina reductora (1%, 1 ejemplar)

Tan sólo contamos con un fragmento informe (nº inv. 1406) (fig. 6.31). Su pasta es muy compacta y tiene la superficie ex-terior acanalada. Suponemos que se trataría de una olla pero no lo podemos confirmar.

II.3.3. Las ánforas (40%, 42 ejemplares)

Sin lugar a dudas es la producción mejor representada en nú-mero, 42 ejemplares, en cuanto a la cerámica romana estudiada en este apartado (fig. 6.31). La mayor parte de este material son fragmentos informes de los cuales la única información rele-vante que podemos obtener es la diversidad de pastas que los caracteriza. Hecho suficientemente importante para nosotros como para documentarlo. Algunas de estas pastas son:

- De color naranja con abundante desgrasante de pequeño tamaño gris y blanco y con vacuolas.

- Bastante depurada de color marrón con desgrasante fino.- Anaranjada con abundante desgrasante de mediano y gran

tamaño blanco y gris. Superficie exterior grisácea.- De color beige con abundante desgrasante de pequeño ta-

maño y engobe amarillento en el exterior.- Con la superficie exterior amarilla y tacto rasposo, y el

interior marrón-anaranjado. Numeroso desgrasante visible: cal, cuarzo, mica, etc.

Por otro lado sí que hemos podido diferenciar claramente varias piezas de ánforas hispánicas, tres, concretamente de pro-ducción bética. La primera es un borde de Haltern 70 (fig. 6.32, 1295), de finales del s. i a.C. a inicios del i d.C., la segunda un pivote macizo de forma cónica que podría pertenecer también a una Haltern 70 (fig. 6.32, 1360), y la tercera un opérculo de 10,5 cm de diámetro (fig. 6.32, 1526). Las dos primeras, por el tipo de pasta que tienen (rasposa de color marrón claro-amarillento con el interior anaranjado, con algunas vacuolas, y desgrasante poco visible calcáreo), pensamos que podríamos incluso decir que son de la zona del Valle del Guadalquivir, sin embargo del opérculo no podemos precisar más.

II.3.4. Terra sigillata hispánica (11%, 11 ejemplares)

Al igual que sucede con algunas de las producciones que aca-bamos de ver, la TSH está escasamente representada. De los

Fig. 6.31. Porcentajes de otros materiales cerámicos presentes en el yacimiento.

Fig. 6.32. Cerámica romana: cerámica común y ánforas.

108

once fragmentos con que contamos, nueve los hemos clasifi-cado como indeterminados, por ser fragmentos informes que no nos ofrecían más información; otro fragmento, a pesar de ser también informe, sí que se puede identificar con una forma Drag.15/17 ó 18 (nº inv. 1647); y por último, un fragmento de borde saliente y horizontal correspondería a la forma Drag. 4 (fig. 6.33, 1648). Tiene éste un diámetro de 19,4 cm y la pasta anaranjada. Podría tratarse de una pieza del taller de Broncha-les. El resto de fragmentos creemos que se podrían adscribir a la producción de Tritium Magallum.

II.3.5. La cerámica medieval (7%, 7 piezas)

La larga ocupación de este asentamiento hace que el margen cronológico en que nos movemos a la hora de analizar los ma-teriales sea en ocasiones de varios siglos. Con esto, las produc-ciones más recientes que se han documentado en La Carència son las del periodo medieval islámico. Contamos con siete pie-zas, dos de ellas vidriadas (nº inv. 122 y 312) y las otras cinco pertenecen a la cerámica común (fig. 6.31). En el primer caso se trata de dos fragmentos informes con el vidriado verde oliva con reflejos metálicos. No podemos adscribirles ninguna tipolo-gía porque los fragmentos, en este caso, no nos lo permiten. En cuanto a la cerámica común son todos fragmentos informes a excepción de un fragmento de base indicada (nº inv. 1280), que pertenecería a una forma cerrada; otros dos fragmentos los he-mos clasificado como indeterminados (nº inv. 462, 1301); otro fragmento informe está decorado en el exterior con una banda pintada en almagra (nº inv. 1320), pertenecería a una forma ce-rrada; y por último tenemos un fragmento informe de cántaro con decoración geométrica pintada en el exterior en óxido de manganeso, banda en el cuello y en el arranque del asa también parece que hubo algún tipo de decoración pero no es identifica-ble (nº inv. 1577).

Todos los materiales que acabamos de ver, correspondientes al periodo medieval

Islámico, aparecieron en una única zona del yacimiento, la Zona I. Lo cual vendría a corroborar la hipótesis de Gil-Masca-rell de que la ocupación de La Carència en el periodo medieval se limita a esta zona elevada.

II.4. La cerámica a mano (19%, 20 ejemplares)

Con cerámica a mano queremos referirnos a la cerámica propia del periodo del Bronce, momento en que se produce la prime-ra ocupación del asentamiento de La Carència, aunque, como ya hemos mencionado en otras ocasiones, todavía no se han localizado estructuras asociadas a estos materiales (fig. 6.31). Entre el material recuperado podemos encontrar tanto formas lisas como decoradas. En cuanto a las formas lisas las piezas documentadas son 4 fragmentos:

- El primero es una olla de borde saliente con labio biselado y diámetro de 11 cm (fig. 6.34, 123).

- El segundo es un fragmento de olla de borde recto, cuello corto y labio aplanado (fig. 6.34, 1498). Su diámetro es de 11 cm.

- En tercer lugar contamos con un fragmento de borde recto y aplanado (fig. 6.34, 1499), con toda probabilidad de una olla también. Su diámetro es de 12 cm.

- Por último hay un fragmento de borde de olla de 19 cm de diámetro (nº inv. 128).

Por lo que se refiere a las formas decoradas, encontramos fragmentos con diferentes tipos de decoración:

- Plástica: contamos con un fragmento informe con un ma-melón, a modo de elemento de sujeción con orificio central (fig. 6.34, 124), y un fragmento de botellita de borde saliente con un pequeño mamelón, que se ha fracturado (fig. 6.34, 647). El diámetro de esta última pieza es de 11 cm.

- Incisa: hay dos fragmentos, ambos informes también. El primero es un pequeño fragmento con decoración de líneas obli-cuas paralelas en forma de espiga (fig. 6.38, 126) y el segundo, de mayor tamaño, consiste en una composición de líneas incisas paralelas enmarcadas en un cuadro (fig. 6.34, 125).

- Impresa: en este tipo de decoración encontramos un frag-mento de olla de borde recto, y labio redondeado decorado con ungulaciones (fig. 6.34, 129). Su diámetro es de 17 cm.

A parte de las cerámicas decoradas existen dos fragmentos que también han recibido un tratamiento adicional, están bruñidos. El primero es un fragmento de borde exvasado (nº inv. 483) y el segundo un fragmento informe bruñido por las dos caras (nº inv. 979).

Además de todas estas piezas contamos con un fragmen-to de base plana con talón de 12 cm de diámetro (fig. 6.34,

Fig. 6.33. Terra sigillata hispánica.

Fig. 6.34. Cerámica a mano del Bronce: formas documentadas.

109

131) y 7 fragmentos informes que hemos inventariado como indeterminados.

II.5. Los objetos de metal

En comparación con el resto de materiales no cerámicos que se han documentado en el yacimiento, los metales son el grupo más numeroso con 51 objetos (fig. 6.35). Tres son los diferentes metales con los que están realizados: hierro, bronce y plomo (fig. 6.36)

II.5.1. Hierro (54%, 28 ejemplares)

En este grupo encontramos objetos relacionados con la cons-trucción, el armamento y posiblemente la caballería. Los cla-vos son uno de los grupos más representativos (7 ejemplares) y homogéneos, puesto que todos comparten un mismo tipo de cabeza, circular, y a excepción de un caso (fig. 6.37, 993), sus secciones son circulares (fig. 6.37, 176, 149). Las dimensiones de estos objetos son variables, así encontramos clavos con un diámetro de cabeza de 1,5 cm hasta otros que tienen 3,4 cm. Otros objetos relacionados con el tema constructivo son los que hemos denominado varillas (7 ejemplares), piezas verticales de

sección cuadrangular o rectangular que poseen un grosor entre 0,3 y 0,8 cm, y longitud variable, debido a su mal estado de conservación. La fragmentación del material nos hace dudar de cuál sería la funcionalidad de estas piezas. En el mismo ámbito podemos incluir las láminas (5 ejemplares), piezas más o menos rectangulares de escaso grosor y cuya funcionalidad no pode-mos establecer por el mismo motivo que las varillas. Una de las piezas mejor conservadas se trata de una lámina rectangular (fig. 6.37, 482), con unas dimensiones de 5,7 x 4,7 x 0,2 cm, está doblada en uno de sus extremos por lo que podría haber sido utilizada para encajarse en otro objeto, o quizás podría tra-tarse de algún tipo de adorno personal.

Por lo que respecta a las piezas relacionadas con el arma-mento, contamos con dos ejemplos de punta de lanza y lo que podrían ser los restos de una lanza. En cuanto a la lanza, se trata de 20 fragmentos de sección circular que unidos forman una va-rilla de importantes dimensiones, incluso uno de los fragmentos parece ser la parte final de la lanza que serviría para apoyarla en el suelo. Sería necesaria la restauración de la pieza para poder definir si realmente se trata de este tipo de objeto. En cuanto a las puntas de lanza, su estado de conservación es mejor, y pode-

Fig. 6.35. Materiales documentados en el yacimiento. Fig. 6.36. Distribución de los metales que aparecen en el yacimiento.

Fig. 6.37. Objetos de metal y hueso que se han documentado en el estudio.

110

mos establecer con más facilidad su tipología. La primera de las puntas tiene una longitud conservada de 7,2 cm y se trata de una punta con nervio central y aletas (fig. 6.37, 174). La segunda, de dimensiones similares, 7,3 cm, posee una punta maciza de sección ovalada (fig. 6.37, 175). Relacionado también con el mundo del armamento y la caballería, contamos con una pieza que, aunque en un principio creíamos que podría ser algún tipo de aplique ornamental, ahora pensamos que podría tratarse de un acicate (fig. 6.39, 481). Aunque su estado de conservación no es bueno, su forma y esos pequeños remaches con que cuen-ta, uno de los cuales debía ser el espolón, nos hace pensar en esa posibilidad.

El resto de piezas de hierro que quedan por mencionar se pueden dividir en dos grupos: el de los indeterminados, es decir, las piezas que no hemos podido identificar, en este caso dos, y el de los relacionados con el trabajo del metal, la escoria.

La sola existencia de estos fragmentos, 3 en concreto, evi-dencia una actividad metalúrgica. Aunque son pocos los datos para afirmar esto, pues no contamos ni con estructuras asocia-das a esta actividad, ni con lingotes, ni con más elementos re-lacionados, es obvio que si existe escoria es porque se ha rea-lizado un trabajo intencionado en la manipulación del mineral. Así pues, a la espera de que puedan aparecer más indicios en futuras intervenciones, sólo quedaría realizar un análisis de es-tas escorias para conocer su composición y con ella más datos de esta actividad.

II.5.2. Bronce (24%, 12 ejemplares)

La utilización de este metal se centra más en los adornos perso-nales y decorativos. Así, podemos encontrar en el primer grupo dos anillos, ambos completos y bastante bien conservados. Uno de ellos tiene una fina línea incisa en la parte exterior, su diáme-tro es de 2,2 cm, su grosor de 0,2-0,3 cm y su sección cuadran-gular (fig. 6.37, 142). La otra pieza es más pequeña y simple, es un finísimo aro de 0,1 cm de grosor y 1,8 cm de diámetro (fig. 6.37, 151). En este caso su sección es circular.

No faltan las típicas fíbulas, contamos con tres ejemplares, uno del tipo anular hispánica y dos del tipo la Tène. La fíbula anular hispánica (fig. 6.37, 146), tiene un diámetro de 3,8 cm y altura máxima 1,7 cm, está completa y en bastante buen estado. Se trata de una fíbula de tres piezas y resorte de charnela de bisagra, en este caso el puente es de navecilla normal, la aguja está fundida con la charnela de bisagra y, la última pieza que la compone, es el anillo de sección circular. Según la clasificación de Cuadrado correspondería al tipo 4b cuya amplia cronología va del siglo v al i a.C. (Cuadrado, 1957). Varias piezas similares se han documentado en el Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bo-net, 1995: 233 y 282). Según el estudio realizado en la zona de Edeta se observa, a partir del siglo iii a.C., una lenta sustitución de las fíbulas anulares por las de La Tène Antigua, siendo estas últimas mayoritarias en niveles de finales del iii - principios del ii, como se ha atestiguado en Sant Miquel y el Puntal dels Llops (Bonet, 1995: 482). En cuanto a las fíbulas del tipo La Tène, el primer ejemplar tiene el puente alto de sección romboidal, y pie balaustrado y le falta la aguja (fig. 6.37, 147). Sus dimensiones son 1,4 cm de altura y 4,6 cm de longitud, pero hay que tener en cuenta que el pie está extendido. El segundo ejemplar está en mejores condiciones, conserva el puente con un orificio para la charnela y en el otro extremo el tope para la aguja, la cual ha perdido. Además cuenta con una pequeña arandela sobre el

orificio de la charnela sin lugar a dudas parte del mecanismo de resorte de la pieza. Sus dimensiones son 1,7 cm de altura y 3 cm de longitud (nº inv. 1171). Ambos casos pueden clasificarse dentro del periodo IIIb de La Tène Antigua, con una cronología del 250 y el 220 a.C. (Bonet y Mata, 2002: 158) y se correspon-derían con el Tipo 3 de Cuadrado de arco peraltado y resorte bilateral.

Para terminar este apartado de adornos personales, hemos incluido aquí una pequeña pieza que creemos podría ser parte de una hebilla de correa de cinturón (fig. 6.37, 144). No está completa, así que sus dimensiones conservadas son, 2,7 x 2,7 x 0,4 cm. Su sección es circular.

En cuanto al resto de piezas realizadas en bronce podría-mos clasificarlas dentro del apartado de elementos decorativos. La primera de ellas es una anilla de 3,5 cm de diámetro y 0,7 cm de grosor, su sección es entre cuadrangular y acintada (fig. 6.37, 141). La segunda podría tratarse de un pequeño aplique, la pieza tiene forma triangular y posee una perforación circular en uno de sus extremos (fig. 6.37, 143). La pieza no es plana, tiene forma de semicírculo, y sus paredes presentan un grosor de 0,4 cm. No sabemos si el orificio que tiene en la parte infe-rior sería para insertar un clavo y fijar la pieza a una puerta, u a otro material. Otra de las piezas que hemos incluido aquí es un fragmento de sección cuadrangular de 3,4 cm de longitud y 0,5 cm de grosor (fig. 6.37, 148), que hemos clasificado como barrita pero podría ser también parte de un clavo. En último lugar mencionar dos pequeñas láminas, de 0,1 cm de grosor y forma más o menos rectangular, de las que no podemos aportar muchos más datos sobre su funcionalidad.

La última pieza que nos falta comentar, realizada en bronce, es una moneda (nº inv. 169). Su hallazgo se realizó en la Zona I dentro del Sondeo D. Creemos que se trata de un sestercio, de 3,8 cm de diámetro, que se encuentra incompleto.

II.5.3. Plomo (22%, 11 ejemplares)

Por lo que respecta a los objetos realizados en este material, aunque escasos en número presentan una amplia variedad de funcionalidades y usos. Sin duda los que más expectación crean por las enormes posibilidades de que estén escritos son las lá-minas. En nuestro caso, del material estudiado, hemos recupe-rado 4 piezas. Una de ellas está completamente fragmentada en pequeños trozos, y las otras tres en mejores condiciones de conservación, presentan características similares en tamaño y forma. Dos de ellas no están completas por lo que las dimen-siones que presentamos son parciales, la primera mide 3,9 x 2,9 x 0,4 cm (nº inv. 153), la segunda 7,9 x 3,7 x 0,4 cm (nº inv. 157), y la última, que sí parece estar completa, 9,4 x 6,8 x 0,1 cm (nº inv. 160). De esta última lámina destaca su delgadez, 0,1 cm, y que está doblada sobre sí misma. En las condiciones actuales de conservación no se puede apreciar si está escrita o no, su restauración sin duda sería la que nos daría la respuesta. Otras piezas, que en principio clasificamos como láminas, y que después separamos de este grupo, son las planchas. Su mayor grosor respecto a las anteriores, nos hizo pensar en una diferen-te funcionalidad de estas piezas. Contamos con dos ejemplares, que están compuestos por cuatro o cinco fragmentos cada uno. Las dimensiones que ofrecemos corresponden al mayor de los fragmentos conservados en cada caso. El primero se trata de una plancha de forma irregular de 11,2 x 3,8 x 1 cm (nº inv. 374). El segundo posee unas medidas de 14,8 x 3,6 x 1,3 cm

111

(fig. 6.37, 375). Pensamos que quizás estas piezas estén relacio-nadas con una actividad metalúrgica, de la que de momento no podemos decir nada más.

A un ámbito diferente nos lleva un proyectil de honda, loca-lizado en el Sondeo 2 de la Zona I (fig. 6.37, 154). Posee unas dimensiones de 3,9 x 1,4/0,7 cm, su sección no es completa-mente circular porque en su reverso cuenta con una profunda hendidura, y los extremos están aplastados. Su funcionalidad como es bien sabido podía ser la de arma de guerra o para la caza de animales.

Otro objeto de plomo, que nosotros hemos relacionado con la actividad artesanal, y concretamente con la textil, es un con-trapeso de forma troncopiramidal (fig. 6.37, 161). Está comple-to y en buen estado de conservación. Sus dimensiones máximas son 8,8 x 2,5/5,2 x 1,4/1,8 cm. En la parte superior posee un orificio que atraviesa toda la pieza, y que es por donde se inser-taba la cuerda para unir el contrapeso al sistema del telar. Esta pieza no es la única que hace referencia a la actividad textil en el asentamiento ya que, en el apartado de la cerámica ibérica de clase A vimos varias fusayolas, que complementarían esta pieza. Esta misma pieza, Gil-Mascarrell la clasifica como un hacha en su diario.

La siguiente pieza es una arandela, de 2,5 cm de diámetro y 0,5 cm de grosor, cuya sección es cuadrangular. Lo cierto es que desconocemos cuál podría ser la funcionalidad de esta pie-za, quizá se tratara de un adorno personal, como un colgante o quizás formara parte de algún objeto más complejo.

Por último ya solo nos queda presentar dos piezas. La pri-mera se trata de una especie de varilla en forma de bastoncillo de 6,3 cm de longitud y un diámetro de entre 0,2 y 0,8 cm (nº inv. 158). Al estar fragmentada en sus extremos no sabemos qué funcionalidad podía tener. Y lo mismo sucede con la última, en este caso es una pieza más compleja puesto que cuenta con una parte central de sección circular de 1 cm de grosor, en uno de los extremos tiene como un remache y en el otro extremo cuenta con el arranque de una pieza semicircular, pero que está fragmentada (fig. 6.37, 178). Con todo esto no hemos podido identificar este objeto.

II.6. Otros materiales

En este apartado hemos querido darle cabida a esos objetos que están realizados con materias primas diferentes a las vistas hasta ahora y aunque minoritarios son igualmente interesantes (fig. 6.35).

II.6.1. Hueso (9%, 7 ejemplares)

De las 7 piezas realizadas en este material cinco son punzones, otra una arandela o ficha, y otra la hemos clasificado como in-determinada (nº inv. 138). En cuanto a los punzones sólo en dos de los ejemplares se conserva la punta (fig. 6.37, 136,137) y en otro la parte final (fig. 6.37, 134). La pieza mejor conservada tiene una longitud de 7 cm y su grosor va de los 0,4 a los 0,1 cm en la punta (fig. 6.37, 136). Todas las piezas poseen una sección circular o en algún caso ovalada (fig. 6.37, 134). La utilización de piezas de este tipo como adornos femeninos para el pelo, nos hace plantearnos que quizás algunas de estas piezas pudieran pertenecer a esta otra categoría. Aunque sin las piezas comple-tas no podemos asegurar nada. La otra pieza realizada en este material es un pequeño disco con un orificio central y sección acintada (fig. 6.37, 139). Su diámetro es de 2,9 cm y el grosor

máximo de 0,4 cm. Su función es difícil de concretar, podría ser una ficha de juego, un elemento decorativo o incluso un botón.

II.6.2. Piedra (5%, 4 ejemplares)

En realidad en este apartado no vamos a ver ningún objeto he-cho con piedra, sino que son las propias piedras el objeto en sí. En el estudio de los materiales aparecieron estas piezas, que nos llamaron la atención por diferentes razones, y consideramos oportuno incluirlas en el inventario. Las dos primeras (nº inv. 314, 955), son muy similares, poseen una tonalidad amarilla y presentan pequeñas incisiones en las dos caras. Las incisiones no sabemos si son parte de la propia morfología de la piedra o intencionadas, en cualquier caso quisimos dejar constancia de ello. Las otras dos piezas incluidas aquí, son un canto de cuar-zo blanco (nº inv. 981), y una piedra de color rosado (nº inv. 981). En el último caso la piedra sí ha sido manipulada, se le ha dado intencionadamente una forma cuadrangular (3,1 x 2,9 x, 0,7 cm), posiblemente para utilizarla como piedra de tinte. Decimos piedra de tinte porque al tocarla o ponerla en contacto con otro objeto lo tintaba.

II.6.3. Material de construcción (22%, 17 ejemplares)

Hemos incluido este tipo de material en el apartado de otros materiales porque ha sido como lo hemos trabajado en el in-ventario desde el comienzo del proyecto. La mayor parte de este material son fragmentos de opus caementicium (nº inv. 817, 888, 914, 945), que pertenecerían a posibles pavimentos, fragmentos de revestimientos murales, tanto de mortero de cal (nº inv. 140, 438, 480, 540, 614, 887, 946, 1438, 1504) como de mortero de arena (nº inv. 1505), y de forma minoritaria docu-mentamos un imbrice con digitaciones en forma de circunferen-cia en su superficie (nº inv. 1361), y dos fragmentos de tegulae (nº inv. 818, 873).

Llama la atención que todo el material constructivo docu-mentado es característico del periodo romano, no reflejándose de ninguna manera materiales de otras cronologías como la ibérica.

III. SONDEOS SELECCIONADOS

Los resultados de estas primeras intervenciones realizadas por M. Gil-Mascarell en los veranos de 1971 y 1972 elevaron La Carència a un estatus que hasta ahora no le había sido reconoci-do. Los sondeos realizados en la parte superior, a mitad ladera y en la parte NO del asentamiento, zonas I, II y III, respectiva-mente, sacaron a la luz restos de muralla y estructuras de hábitat (Gil-Mascarell, 1975). Se trata de un asentamiento que inicia su ocupación en el Bronce Final (s. viii a.C.), momento del cual hay cerámicas en la cima pero no estructuras asociadas. Duran-te la época Ibérica en la Zona I se registra una fase de los siglos iv-iii a.C. en la que se amuralla la cima y hay casas y una calle, un segundo momento en el siglo i a.C. donde se tapia una puerta que daba a la calle, una tercera fase que muestra una capa de ce-nizas relacionada con una destrucción o incendio, y sobre ésta un nivel romano imperial. En su tesis doctoral Gil-Mascarell menciona la aparición de material tardorromano y visigodo, y que esta zona continua habitada hasta época medieval, mientras que el resto del poblado no llega hasta época imperial. En la zona II menciona un muro de contención con un desagüe que lo atraviesa y canaliza las aguas del terraplén hacia la pendiente.

112

Junto con el muro de contención hay otros muros que relaciona con habitaciones de casas. En la Zona III, se encontraron muros de casas y una calle, todos del siglo ii-i a.C. sin materiales pos-teriores (Albiach et al., 2007: 99-100).

Después de realizar esta breve introducción sobre la crono-logía y distribución del asentamiento, nos ha parecido intere-sante volver al pasado y exponer de manera breve la informa-ción que Gil-Mascarell anotó en sus diarios de excavaciones sobre los sondeos que hemos seleccionado, respetando siempre la terminología que utiliza para describir las diferentes produc-ciones cerámicas. Sin duda alguna conocer de primera mano el proceso de excavación, los hallazgos realizados o los comen-tarios sugeridos por Gil-Mascarell nos ha facilitado en gran manera nuestro trabajo. A continuación de cada breve resumen analizamos los resultados que en cada sondeo nos ha dado el estudio que hemos realizado de los fondos.

III.1. Zona I

El día 5 de julio de 1971 se inicia la primera de las campañas. La zona elegida fue la parte más alta o acrópolis a la que Gil-Mascarell denominó Zona I. Toda esta área era zona de cultivo de almendros (fig. 6.4), uso que ha perdurado hasta hoy en día, y ya en superficie podía observarse abundante cerámica, entre ella de época griega y romana, según describe Gil-Mascarell.

III.1.1. Sondeo A

El 6 de julio se abrió un sondeo de 2 x 3 m entre dos tiras de almendros en dirección N-S (fig. 6.2). La estratigrafía y hallaz-gos fueron:

- Capa superficial a 0,20 m: cerámica ibérica, 1 fragmento de sigillata y 2 campanienses B sin forma.

- A 0,10 m, empiezan a aparecer estructuras (muros), y se divide el sondeo en la estancia H-1 y H-2. En la estancia H-1 se encontraron una fusayola y un aro de bronce. En la estancia H-2 había sin embargo poco material y gran cantidad de mortero.

- A 0,45 m, en la estancia H-2, aparece cerámica muy des-trozada y pocas formas.

- A 0,60 m se encuentra una capa de ceniza.- A 0,70 m se deja la excavación, sin embargo en la H-1 la

roca se encuentra a 90 cm.En las conclusiones de este sondeo dice que hasta 0,45 m

es un nivel romano (con abundantes fragmentos de mortero y tegulae) y por bajo un claro nivel ibérico.

Revisión de los materiales: Aunque la premisa principal para elegir los sondeos objeto de estudio era que la secuencia estratigráfica estuviera completa, este sondeo es la excepción. Como la mayoría del material ya estaba mirado se decidió acabar de estudiarlo. Así pues nos encontramos con que la mayor parte del material no tiene referencias estratigráficas y los que las tienen corresponden al nivel superficial-0,25 m. La única pieza que sí conservaba su referencia estratigráfica y que nos va a servir para poder datar es una fíbula anular hispánica (fig. 6.37, 146).

Entre el material que encontramos la cerámica ibérica clase A predomina de manera abrumadora sobre las demás (tabla 6.2; fig. 6.38), como ocurre en general en todo el asentamiento. En este sondeo los materiales nos ofrecen una cronología amplísi-ma desde el periodo de ocupación más antiguo del asentamien-to, con la cerámica a mano del Bronce, hasta el más reciente, un cántaro de cerámica común islámica.

Por lo que respecta a la cerámica ibérica existe un am-plio repertorio de formas, como puede apreciarse en la fi-gura 6.38: ánforas (867), tinajas (1585, 1586, 1590, 1629), tinajillas (1595), kalathos (859, 1623), un tarro (1589), pla-tos (893, 1596), tapaderas (860, 1600), un tejuelo (1609) o varios fragmentos de formas cerradas (866, 1630). También encontramos numerosos ejemplos, 39, de cerámica deco-

rada con motivos geométricos (852) y como excepción un solo fragmento con decoración vegetal consistente en un roleo (1572). La cerámica clase B está escasamente repre-sentada, 4 fragmentos: dos ollas (1634), un tejuelo (1636) y un fragmento de tapadera (nº inv. 1635). De entre todas es-tas piezas destaca especialmente una cuya factura es menos cuidada, se trata de una tinaja de borde saliente de sección triangular (fig. 6.38, 1629) que por su tipología y factura creemos que es una pieza más antigua.

Si nos fijamos en las importaciones el panorama es el si-guiente: fragmentos informes de ánfora itálica, 8, un fragmento informe campaniense A, 6 de cerámica de barniz negro de Cales entre las que hay una L. 2 (1652) y una L. 5; y por último un fragmento de base de paredes finas (1646) y dos fragmentos de TSH, uno informe y una forma Drag. 4 (1648). Otros materiales de cronología romana son varios fragmentos informes de ánfo-ra. En último lugar ya sólo queda mencionar dos fragmentos informes de cerámica a mano y un fragmento de cántaro con

Tabla 6.2. Número estimado de piezas cerámicas en los sondeos seleccionados.

Zona

I So

ndeo

A

Zona

I So

ndeo

D

Zona

I So

ndeo

2

Zona

I So

ndeo

4

Zona

III S

onde

o C

TOTA

L

Cerámica ibérica clase A 97 145 97 124 237 700Cerámica ibérica clase B 4 9 11 12 15 51Ánfora itálica 8 9 3 13 3 36Ánfora romana 6 12 5 2 1 26Ánfora hispánica 2 3 0 2 0 7Ánfora fenicia 0 1 0 0 0 1Fenicia 0 0 0 1 2 3Cocina itálica 0 1 1 2 1 5Cocina africana 0 1 0 3 0 4Cocina reductora romana 0 1 0 0 0 1Común romana 1 4 2 2 1 10Común itálica 0 0 1 2 0 3Común islámica 1 0 1 3 0 5Ática 0 0 1 1 6 8Campaniense A 1 2 0 1 2 6Barniz negro Cales 6 2 1 2 3 14PF 1 1 1 1 1 5TSH 2 0 0 0 0 2A mano 2 4 1 0 0 7TOTAL 131 195 125 171 272 894

113

decoración pintada en óxido de manganeso, que nos llevaría a la finalización de la ocupación.

En cuanto a los otros materiales documentados se encontró un punzón de hueso, un fragmento de tegula y una fíbula anular hispánica (fig. 6.37, 146) de la que ya hemos hablado en el apar-tado II.5, y que pertenece al tipo 4b de Cuadrado cuya amplia cronología va del siglo v al i a.C. (Cuadrado, 1957).

Al no estar marcado el material con el nivel al que pertenece no podemos establecer la secuencia cronológica del sondeo. Sin embargo podemos decir que el conjunto de material nos sitúa en un contexto romano republicano del s. ii a.C. con las importacio-nes itálicas, y probablemente existiera otro nivel de ocupación romano imperial del s. i d.C. con la presencia de la TSH y las PF.

III.1.2. Sondeo D

Esta nueva intervención se sitúa al sur del sondeo C (fig. 6.2). La secuencia estratigráfica que documenta es equivalente a la presentada con anterioridad:

- Capa superficial hasta 0,25 m: cerámica ibérica muy frag-mentada, 1 fragmento de precampana, 1 fragmento de precam-paniense A y el fondo de un ánfora.

- Por debajo de 0,10 m aparecen estructuras, muros.

- De 0,30 a 0,35 m, pavimento de mortero.- De 0,30 a 0,40 m, capa de mortero en muy mal estado

(apunta la posibilidad de que sea por el trabajo del arado).- Por debajo de 0,45 m desaparece el mortero- Entre 0,25 y 0,45 m, cerámica ibérica, un fragmento de

fondo de estrías muy marcado que podría ser de cronología me-dieval, dos láminas de bronce, cabeza de clavo de hierro y una lámina circular de bronce.

- Por debajo de 0,45 m enseguida se llega a la roca, escasez de cerámica. La que hay es ibérica y está decorada con semi-círculos y ondas.

El sábado día 8 de julio de 1971, tres días después de haber iniciado las excavaciones, el dueño del terreno prohíbe que se siga excavando y el equipo tiene que buscar otra zona de tra-bajo. El lunes día 10, inician el primer sondeo en la Zona III.

En el año 1972, se retoman de nuevo las excavaciones en la Zona I. La campaña empezó el día 3 de julio.

Revisión de materiales: En este caso sí que contamos con la secuencia cronológica completa, por lo que analizaremos los ma-teriales documentados por niveles estratigráficos. Como es ha-bitual la cerámica ibérica A sigue siendo con diferencia la mejor representada y más abundante (tabla 6.2 y fig. 6.39).

Fig. 6.38. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo A de la Zona I.

114

En el estrato que comprende del nivel superficial a 0,25 cm la cerámica ibérica A sigue siendo la mayoritaria: hay nume-rosos fragmentos informes decorados con los típicos motivos geométricos de bandas, semicírculos, etc. y otro menos visto (fig. 6.39, 1328), varias bases de formas cerradas y otras in-determinadas, tinajillas, platos y diferentes fragmentos que co-rresponden a formas cerradas. En cuanto a las importaciones hay: 1 fragmento informe de ánfora fenicia, 3 de ánfora itálica, 2 de cerámica campaniense A, otros dos de barniz negro de Ca-les y por último 1 fragmento de paredes finas. Falta mencionar un pivote de ánfora hispánica (fig. 6.39, 1360). También se do-cumenta un fragmento de imbrice.

En el nivel «rebaje 0,25 m» el repertorio de formas de la cerámica clase A ibérica es considerable: tinajas (fig. 6.39, 1412), tinajillas (fig. 6.39, 1394), un tarro (fig. 6.39, 1411), platos de borde reentrante (fig. 6.39, 1408), de borde exvasado (fig. 6.39, 1415), botellas (fig. 6.39, 1416), morteros (fig. 6.39, 1398), tejuelos (fig. 6.39, 1395), entre otros. La cerámica ibé-rica B está escasamente representada: por una tapadera (fig. 6.39, 1421), un fragmento de borde de olla y un tejuelo (fig. 6.39, 1420). En cuanto a los materiales romanos, hay nume-rosos fragmentos informes de ánforas, varios fragmentos de cerámica común (fig. 6.39, 1404) y un fragmento de cerámica de cocina reductora, el único documentado en todo el yaci-miento. Por lo que respecta a las importaciones, contamos con una cazuela de cocina itálica, Vegas 14 (fig. 6.39, 1422), y varios fragmentos de ánfora itálica, entre los que destaca un fragmento de asa (fig. 6.39, 1423), posiblemente de una Dres-sel 1. Aparte de estos materiales hay documentados un clavo

y una lámina de hierro, y una lámina y una moneda de bronce bastante mal conservada.

Por debajo de este nivel, se encuentra el que han denomi-nado «debajo de 0,45 cm»: la mayoría del material es de la clase A y abundan especialmente los fragmentos decorados con motivos geométricos (fig. 6.39, 1439, 1460, 1461, 1463) aunque también hay algún fragmento con decoración vegetal (fig. 6.39, 1464) y otro que no sabemos con qué identificar (fig. 6.39, 1462). Las formas representadas en este estrato son las ánforas (fig. 6.¿?1472), las tinajas (fig. 6.39, 1477), las tinajillas (fig. 6.¿?1476, 1481), las páteras (fig. 6.39, 1484, 1485), y las tapaderas (fig. 6.39, 1486), entre otras. La cerámica clase B está presente con varias ollas de diferentes tamaños (fig. 6.39, 1493, 1495 y 1496), y un tejuelo (fig. 6.39, 1501). Las importaciones aquí son escasas, tan sólo hay dos fragmentos informes de án-foras, uno itálica y el otro romana, y un fragmento de borde de africana de cocina (fig. 6.39, 1500). Esta última pieza dudamos si podría ser en realidad una importación cartaginesa, hay una forma similar en la excavación en Cartago de la misión ingle-sa, de ser así la cronología de esta pieza se dispararía hasta el siglo v d.C., por lo que debemos considerar esta pieza como una intrusión. En último lugar tan sólo quedarían dos ollas de cerámica a mano pertenecientes al periodo del bronce final o de transición (fig. 6.39, 1498, 1499). Por lo que se refiere a los materiales diversos todos son materiales de construcción, frag-mentos de revestimiento mural y mortero de cal.

En el último estrato que directamente acaba en la roca la mayoría de material es cerámica ibérica de la clase A con deco-ración geométrica (fig. 6.39, 1506, 1507), aparte de estos frag-

Fig. 6.39. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo D de la Zona I.

115

mentos informes decorados hay varios platos y una tinajilla. Por último contamos con un fragmento informe de ánfora itálica, dos de cerámica a mano, posiblemente ambos de ollas, y una forma Vegas 62 de ánfora hispánica (fig. 6.39, 1526).

Visto todo el conjunto de material sólo queda establecer su cronología. Los dos primeros niveles, de la capa superficial a re-baje 0,25, creemos que se fecharían en el s. i a.C., por la presencia de la forma Vegas 14 y el fragmento de paredes finas. En los siguientes niveles nos encontramos con algún fragmento que po-dría ser una intrusión, como un fragmento de cerámica africana de cocina o posible importación cartaginesa, fechada en el s. v d.C. Con todo, estos dos últimos niveles, debajo de 0,45 y sobre la roca, poseen los mismos tipos de materiales: cerámica ibérica A, ánforas itálicas, cerámica a mano, que claramente es un mate-rial residual, y cerámica común romana. Así pues la cronología que establecemos para estos niveles es del s. ii a.C.

III.1.3. Sondeo 2

El martes 4 de julio se abre un nuevo sondeo de 2 x 2 metros al SW del sondeo 1 y entre ambos se deja un testigo de 30 cm (fig. 6.2 y fig. 6.40). La estratigrafía que se documenta es:

- Capa superficial hasta 10 cm: cerámica ibérica.- De 0,10 a 0,25 m empieza a aparecer un muro. Los ma-

teriales son una plancha de plomo, un fragmento de precampa-niense, un fragmento de campaniense A y B, y una especie de bola de hierro hexagonal y forma de pirámide.

- De 0,25 a 0,45 m aparece poca cerámica: cerámica ibérica muy fragmentada, un fragmento de precampaniense o ática de buena calidad (barniz muy fino y brillante).

- Por debajo de 0,45 m y hasta 0,60 m, que es donde se deja de excavar, aparece mucha piedra.

- De 0,40 a 0,60 m, los materiales recuperados son un frag-mento de campaniense A y dos fragmentos de campaniense.

Revisión de materiales: La estratigrafía de este sondeo com-prende tan sólo dos niveles: de 0,10 a 0,25 m y de 0,25 a 0,45 m. A partir de esa cota, según Gil-Mascarell, dejan de excavar porque aparece mucha piedra. En el primer estrato la cerámi-ca clase A sigue siendo la mayoritaria (tabla 6.2), muchos de los fragmentos son informes y están decorados con motivos geométricos, algunas de las formas representadas son tinajillas (fig. 6.41, 1552), platos (fig. 6.41, 1652, 1653), un kalathos (fig. 6.41, 1565), algunos fragmentos de formas cerradas (fig. 6.41, 1545, 1559) o un tejuelo (fig. 6.41, 1566). La cerámica ibérica clase B cuenta con varias ollas de diferentes tamaños (fig. 6.41, 1567, 1568, 1569). También hay un fragmento de cerámica áti-ca L. 21 (fig. 6.41, 24), y varios de una pieza de cerámica co-mún islámica. En cuanto a los materiales varios contamos con un glande de plomo (fig. 6.37, 154) y un clavo de hierro.

En el segundo nivel, de 0,25 a 0,45 m, la cerámica ibérica A decorada con motivos geométricos sigue siendo la más des-tacada (fig. 6.41, 768, 769); en cuanto a la tipología presente había varias tinajas (fig. 6.41, 779), platos de borde exvasa-do (fig. 6.41, 453, 454, 780, 781), y algunas formas cerradas no identificadas. En cuanto a la clase B había una tapadera (fig. 6.41, 460) y varias ollas (fig. 6.41, 459). Por lo que a las importaciones se refiere solo contamos con dos fragmen-tos informes, uno de cerámica común itálica y otro de ánfora itálica. Además también hay dos fragmentos informes de án-foras romanas. Para estas cotas no hallamos ninguna pieza de materiales varios, sin embargo sí que existen varias para las

cotas de 0,50 m, 0,55 m y debajo de 0,60 m. En el primer caso se trata de una lámina de plomo y una varilla de hierro; en el segundo una fíbula de bronce tipo La Tène de arco peraltado y resorte bilateral, tipo 3 de Cuadrado (fig. 6.37, 147) con una cronología del 250 y el 220 a.C., y por último, debajo de 0,60 m, un botón de hueso.

Para poder establecer la secuencia cronológica en este son-deo debemos tener en cuenta que algunos de los fragmentos que aparecen en los diferentes niveles son o bien intrusiones o bien materiales residuales. Así pues en el nivel de fundación encontramos material ibérico, junto con una fíbula de La Tène y dos fragmentos de importaciones itálicas. Creemos que es-tos 2 fragmentos itálicos podrían ser intrusiones, con lo cual la cronología de este nivel la podríamos situar en el s. iii a.C. Lo mismo ocurre en el nivel superior, donde la mayoría de material es ibérico y hay un fragmento de material islámico, claramente una intrusión; la otra cerámica que conforma el conjunto es una ática L. 21, que podríamos considerarla como material residual aunque no creemos que este sea el caso. Con todo tendríamos un sondeo con sendos niveles de cronología ibérica.

III.1.4. Sondeo 4

5 de julio, un nuevo sondeo de 3 x 1,5 m se abre al SE del son-deo 2 (fig. 6.2 y fig. 6.42):

- Superficial hasta 0,10 m, un fragmento de hierro ibérico.- De 0,10 a 0,25 m, dos fragmentos de campaniense B y un

anillo de bronce (a una cota de 0,20 m).

Fig. 6.40. Sondeo 2 de la Zona I en proceso de excavación. Archivo SIP.

116

- De 0,10 a 0,45 m, tierra muy oscura.- A 0,45 m, gravas de 5 cm de grosor que ocupan todo el

sondeo. - De 0,25 a 0,45 m, un fragmento de borde de ánfora repu-

blicana y dos fragmentos de campaniense.- De 0,45 a 0,60 m, 9 fragmentos de campaniense, estuco, 2

fusayolas y un arco de fíbula de bronce.- A partir de 0,60 m divide la cuadrícula en d-2 al sur y d-3

al norte.- Se llega a una profundidad de 0,80 m.Revisión de los materiales: El primero de los niveles, de

0,10 a 0,25 m, cuenta con varios fragmentos informes decora-dos con motivos geométricos de cerámica ibérica A, tapaderas (fig. 6.43, 1307), tinajillas y varias formas cerradas más; un fragmento informe de campaniense A, dos de barniz negro de Cales, varios fragmentos de ánfora itálica, uno de ánfora feni-cia, un fragmento de paredes finas de la forma Mayet XXXV (fig. 6.43, 1313), un fragmento informe de cerámica común is-lámica, un clavo de hierro y un anillo de bronce (fig. 6.37, 142).

El siguiente nivel va de 0,25 a 0,45 m. Los materiales que se han documentado son como siempre cerámica ibérica de la clase A, predominando del resto, entre su tipología hay platos, tinajillas, tapaderas, botellitas (fig. 6.43, 1285), los fragmentos informes decorados con motivos geométricos tampoco faltan. La cerámica de clase B también está presente con varias ollas (fig. 6.43, 1289, 1290), un pomo de tapadera (fig. 6.43, 1288), un tejuelo (fig. 6.43, 1272), entre otros. Entre los materiales im-portados encontramos varios fragmentos de ánfora itálica y un

fragmento de cerámica de cocina africana. De cerámica común romana contamos con una fuente de grandes dimensiones (fig. 6.43, 1284) y un borde de ánfora hispánica Haltern 70. También encontramos un fragmento de cerámica común islámica.

El estrato de 0,45 a 0,65 m es el que más cantidad de ma-terial tiene. La representación de la cerámica ibérica sigue siendo mayoritaria, entre sus formas encontramos kalathos (fig. 6.43, 600, 601), platos (fig. 6.43, 570, 574, 575), cuencos (fig. 6.43, 603), tapaderas (fig. 6.43, 582), fusayolas (fig. 6.43, 16), grandes contenedores (fig. 6.43, 579, 581), y como no los

Fig. 6.41. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo 2 de la Zona I.

Fig. 6.42. Sondeo 4 de la Zona I, se puede apreciar los muros que delimitan las estancias d-2 y d-3. Archivo SIP.

117

fragmentos decorados con motivos geométricos (fig. 6.43, 547, 549, 571, 569, 573). En cuanto a las importaciones hay varios fragmentos de ánfora itálica, cerámica común itálica y un frag-mento de borde de plato/tapadera de africana de cocina (fig. 6.43, 595). También hay cerámica común romana (fig. 6.43, 597). En cuanto a los materiales diversos hay un fragmento de revestimiento mural.

El siguiente nivel, en realidad podría incluirse en el que acabamos de ver, ya que va de 0,45 a 0,60 m, sin embargo como estaba así especificado hemos mantenido la separación. La única pieza documentada aquí es un fragmento de cerámi-ca ática de figuras rojas, posiblemente de un kylix (fig. 6.43, 100), a la que hay que añadir un fragmento de revestimiento mural.

El último nivel se corresponde con 0,65 m hasta el final. De las 14 piezas que hay registradas en este nivel 12 son ibéri-cas, 11 de clase A y una de clase B (fig. 6.43, 1255). Entre las de clase A hay una base de caliciforme (fig. 6.43, 1253), una tinaja (fig. 6.43, 1246) y varios fragmentos de formas cerradas. Las otras dos piezas son un fragmento informe de cerámica de cocina itálica y de un ánfora romana. De los materiales varios contamos con una hebilla de bronce (fig. 6.37, 144).

La secuencia cronológica que establecemos aquí se puede dividir en dos fases; la más reciente, que abarcaría hasta la cota de 0,65 m, se trataría de un nivel romano imperial de princi-pios del s. i d.C. (paredes finas, Haltern 70, cerámica africana de cocina…), y un segundo nivel de cronología ibérica s. iii-iv a.C. en el que destaca la presencia de un kylix de figuras rojas.

La existencia de dos fragmentos de ánfora romana y cerámica de cocina itálica en este nivel la hemos considerado fruto de intrusiones probablemente debidas al uso del arado en la zona.

III.2. Zona III

Recordemos que esta zona es la que se encuentra en el extremo NW del asentamiento, y es la de más fácil acceso (fig. 6.3 y fig. 6.44).

III.2.1. Sondeo C

Este sondeo se realizó paralelo al sondeo B y en su lado sur (fig. 6.3 y fig. 6.45). De todos los sondeos estudiados este es con diferencia el que más material ha proporcionado (tabla 6.2). Según apunta Gil-Mascarell en su diario, es en su ángulo

Fig. 6.43. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo 4 de la Zona I.

Fig. 6.44. Vista del área de excavación de la Zona III. Archivo SIP.

118

sur donde aparece mucho material, y a tan sólo 15 cm de pro-fundidad. Entre estos materiales cita: ánfora ibérica, kalathos de cabeza de caballo, abundante cerámica ibérica (fragmentos grandes), 1 fíbula de La Tène de bronce con anilla, 1 fusa-yola, 1 fragmento de precampaniense, 4 campanienses B, 1

fragmento de plomo y 1 fragmento de campaniense B de la forma L. 5.

Según podemos observar en la tabla 6.2 la cantidad de ce-rámica ibérica de la clase A que se recuperó en este sondeo es enorme, 237 piezas, además llama también la atención que el material no está tan fragmentado como en el resto de sondeos. A pesar de que en este caso no hay secuencia estratigráfica, va-mos a seguir la división de los materiales que estableció Gil-Mascarell para analizar este sondeo.

La cerámica ibérica A presenta un amplio repertorio tipo-lógico (fig. 6.46): los grandes contenedores del grupo I son de los mejor representados: entre las ánforas cabe destacar un ejemplar que ha conservado el tercio superior del cuerpo (fig. 6.46, 820), aunque hay muchos más ejemplares (fig. 6.46, 332, 335, 348, 821, 822, 823, 1081, 1159, 1160, 1172, 1176, 1218), las tinajas también cuentan con una gran representa-ción (fig. 6.46, 731, 825, 1090, 1126). Los otros grupos que están ampliamente representados son el grupo II y el grupo III. En cuanto al grupo II, encontramos tinajillas (fig. 6.46, 1153, 1222), lebes (fig. 6.46, 824, 1221), kalathos (fig. 6.46, 1103) y tarros. Del grupo III encontramos ejemplares de bo-tellas, de un jarro y platos en sus diferentes modalidades (fig. 6.46, 347, 353, 735, 739, 1101, 1191, 1220). Por lo que res-

Fig. 6.46. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo C de la Zona III.

Fig. 6.45. Imagen del proceso de excavación del Sondeo C de la Zona III. Archivo SIP.

119

pecta a los tres grupos restantes su presencia es mínima: del grupo IV tan sólo contamos con dos ejemplares, una botellita y una miniatura de ánfora (fig. 6.46, 1179); del grupo V, seis, varias tapaderas (fig. 6.46, 346, 734), un mortero (fig. 6.46, 730) y un tejuelo (fig. 6.46, 1226), y del grupo VI, hay cuatro piezas que son de kylix (fig. 6.46, 359, 1080, 1124) y una base de crátera (fig. 6.46, 359).

Como se puede apreciar en la figura 6.46 se han documen-tado numerosas bases tanto de recipientes abiertos (fig. 6.46, 726), como cerrados (fig. 6.46, 727, 1091, 1110, 1230, 1231), e igual sucede con las asas (fig. 6.46, 333, 1123).

Los fragmentos informes con decoración también son nu-merosos, y en ellos podemos apreciar el predominio de los mo-tivos geométricos (fig. 6.46, 344, 370, 371, 372, 373, 720, 721, 723, 1060, 1061, 1166).

Entre todos los fragmentos de cerámica ibérica A algunas piezas no hemos podido identificarlas, es el caso de las 1099 y 1193 de la figura 6.46.

En cuanto a la cerámica ibérica B su presencia es escasa, sobre todo en comparación con la clase A, tan sólo quince ejemplares. Las formas documentadas son: varias ollas (fig. 6.46, 738, 1234), dos jarras (fig. 6.46, 361, 828), una tapadera (fig. 6.46, 1235), una taza y varios fragmentos indeterminados (fig. 6.46, 360).

Con respecto a las importaciones su presencia también es escasa, apenas una veintena de ejemplares:

- Tres fragmentos informes de ánfora itálica.- Uno de ánfora romana. - 6 ejemplares de cerámica ática: dos bases con decoración,

una a ruedecilla y otra radiada (fig. 6.46, 37, 25), una L. 21 (fig. 6.46, 50), una L. 40d (fig. 6.46, 56), un borde de kylix (fig. 6.46, 1236) y un fragmento informe indeterminado.

- 3 ejemplares de cerámica de barniz negro de Cales, dos informes indeterminados y una L. 27 (fig. 6.46, 1200).

- 2 fragmentos de Campaniense A, uno informe y otro de una L. 31 (fig. 6.46, 1170).

- 1 fragmento informe de cerámica de cocina itálica.- 1 fragmento de plato/tapadera de cerámica común romana

(fig. 6.46, 337). - 2 fragmentos informes de ánforas fenicias. - De paredes finas contamos con un único ejemplar, una

Mayet III (fig. 6.46, 1165)En último lugar nos queda mencionar un arco de fíbula tipo

La Tène (nº inv. 1171), que como ya vimos en el apartado II.5, pertenece al Tipo 3 de Cuadrado de arco peraltado y resorte bilateral.

Con todo esto, y teniendo en cuenta que no contamos con una estratigrafía que nos permita realizar la consiguiente se-cuencia cronológica, tan sólo podemos dejar constancia de que

los materiales documentados reflejan unas cronologías que comprenden el siglo iv-iii a.C., cerámicas áticas, campanienses A y fíbula La Tène, y el siglo ii a.C. con el barniz negro de Cales, los fragmentos de ánfora itálica, la cerámica de cocina itálica y, por último, las paredes finas.

AGRADECIMIENTOS

Desde que en 2001 comenzó este nuevo proyecto, Rosa Al-biach contó conmigo. Sus ganas de trabajar, su ilusión por sacar adelante este gran reto que le habían propuesto, de de-mostrar que La Carència era algo más de lo que todo el mun-do pensaba, me contagiaron y desde 2001 hasta 2007 tuve la suerte de formar parte de su equipo. En los años siguientes mi desvinculación del proyecto, y del mundo de la arqueolo-gía en general, no fue causa suficiente para que Rosa siguiera animándome a colaborar de forma puntual en el proyecto. Y así llegó el momento en que la colaboración puntual se trans-formó en un capítulo de la futura monografía de La Carència. Ni mis dudas ni mis reticencias fueron suficientes para con-vencerla de que no sería capaz de hacer un buen trabajo. El resultado es obvio, me convenció.

Por eso quisiera hacer público mi agradecimiento infinito, por su ciega confianza en mí, por su positividad ante las dificul-tades, por su humildad en el trabajo y por su perseverancia en todo, es decir, por ser como es. Gracias Rosa (fig. 6.47).

No quisiera dejar de mencionar a todo el personal del Ser-vicio de Investigación Prehistórica, que en algún momento, y no fueron pocos, me prestaron su ayuda. A todos mil gracias.

Fig. 6.47. Rosa Albiach en la campaña del año 2005 en la Zona II.

121

INTRODUCCIÓ

Els treballs de prospecció realitzats al jaciment de la Carència començaren l’any 2001 al si del projecte «La Carència. Evo-lució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori», i han tingut continuïtat fins a l’actualitat amb el projecte «En-titat i difusió de l’oppidum de la Carència». La prospecció de les 6,7 hectàrees que conformen el jaciment ha donat fruit en la recollida d’una gran quantitat de material superficial que es portà al Museu de Prehistòria de València per a estudiar-lo i emmagatzemar-lo. La recollida de material es feu atenent a ca-dascun dels tres Recintes identificats a la Carència (fig. 5.9). Amb l’estudi d’aquest material de superfície s’intenta establir unes primeres impressions pel que fa a la cronologia i la funcio-nalitat dels recintes, mitjançant l’inventari del material recollit i el dibuix de les peces seleccionades. Majoritàriament es tracta de ceràmica però també s’han documentat restes de fauna, me-talls i lítics, entre els quals destaquen els molins. S’han dibuixat únicament les peces interessants que es troben referenciades amb el número de magatzem i separades segons el recinte de procedència.

RECINTE I

El material més antic que s’ha identificat són àmfores fenícies, R. 1, probablement de procedència malacitana, i una olla fení-cia, similar a la de la Cova del Cavall. No és un material massa abundant però hi és constant i indicaria una relativa ocupació del Recinte I o Acròpolis durant el Ferro antic. Cronològica-ment el material fenici podria ser dels segles vii-vi aC.

La major part del material és ibèric i hi ha una gran abun-dància de formes àmpliament utilitzades en el temps, que no aporten cronologia concreta, com les gerres i lebes sense espat-lla amb llavi motllurat en forma de cap d’ànec i les gerres amb espatlla de vora engrossida; també hi ha àmfores i fragments de kalathos (fig. 7.1). Destaca l’aparició d’un fragment amb una estampilla (núm. inv. 145.491) (fig. 7.2), tot i que no es conserva totalment, que probablement s’ha d’associar amb la ceràmica estampillada del segle iii, potser del territori de Kelin (Valor et al., 2005). Apareixen també plats i ampolles. Majori-

tàriament la ceràmica ibèrica d’aquest recinte és de classe A, tot i que es documenta també algun fragment, escàs, de classe B, en concret d’olles de cuina. També hi ha una sèrie de formes amb gran influència romana amb peus alts, vores motllurades, i fins i tot, formes allunyades dels prototips ibèrics (núm. inv. 124.574/133.431), o imitacions de píxides entre altres (fig. 7.3). Entre les ceràmiques d’importació de l’època ibèrica destaquen las formes L. 21, L. 22 i un kylix en ceràmica àtica. A més, hi ha diferents fragments de vernís negre (tant de campaniana A com de Cales) que junt amb les àmfores itàliques de pasta ve-suviana (Dr. 1 i grecoitàlica) i la ceràmica itàlica de cuina (Lt. 7 tapadora) ens situa en el moment de la conquista romana o un poc després. Apareixen fragments de la pasta característica dels dolia republicans.

Durant l’Alt Imperi el Recinte I continuà en ús com testimo-nia la TSS (plat Drag. 18), TSH (sobretot el plat 15/17 i la copa decorada 37), TSA A (H. 27), TSA A/D i africanes de cuina (H. 23 A, O. I, 261, H. 181 i b, H. 173), a més de ceràmica regional reductora altimperial (formes d’olla ERW 1.2) (fig. 7.4). Apa-reix una vora d’àmfora tarraconense, una àmfora bètica Bel-trán II B i una copa de parets fines Mayet 33, amb decoració a motlle a l’exterior i sorrenca a l’interior (si és de producció tarraconense la cronologia seria entre el 30 aC i el 35 dC). Cro-nològicament l’etapa imperial no sembla sobrepassar el segle iii dC, ja que es documenten formes tardanes d’africana de cuina, TSA A/D, poquíssima C i no africana D. Aquesta cronologia ve reforçada per l’aparició d’una moneda de Claudi II (posterior al 270) (Albiach i Caruana, 2005).

De l’última etapa d’ocupació del Recinte I es constata cerà-mica islàmica en quantitats significatives: vidriada, bescuitada i corda seca majoritàriament i destaca un fragment de ceràmica islàmica de gerreta almohade del segle xii (fig. 7.5 i 7.6). Açò fa pensar en una ocupació de la zona alta / torre, probablement un petit establiment de guaita.

Al Recinte I hi ha escòries de ferro que podrien indicar el treball metal·lúrgic puntual ja que la concentració no és molt gran si es compara amb els altres recintes. També hi ha un frag-ment de vidre, probablement d’una ampolla. Els molins són ben escassos, si els comparem amb el Recinte III, ja que de les 30 peces identificades, únicament 2 s’han trobat al Recinte I.

Els materials de prospecció de la Carència:Recintes I, II i III

7

E. Huguet

122

Fig. 7.1. Ceràmica ibèrica del Recinte I: àmfores i gerres.

Fig. 7.2. Ceràmica ibèrica estampillada del Recinte I. Escala 1:1.

Fig. 7.3. Ceràmica ibèrica i formes evolucionades d’imitació amb influències romanes del Recinte I: dolium, kalathos, caliciforme, plats.

Fig. 7.4. Ceràmica romanorepublicana i altimperial del Recinte I.

Fig. 7.5. Ceràmica islàmica del Recinte I.

Fig. 7.6. Ceràmica islàmica del Recinte I: detall de gerreta almohade. Escala 1:1.

123

RECINTE II

Al Recinte II també hi ha material antic, com les àmfores fení-cies R. 1, però és molt més escàs que al Recinte I.

La ceràmica majoritària és ibèrica i es documenta alguna gerra ibèrica antiga i algun caliciforme, però sobretot gerres, amb i sense espatlla, amb llavis motllurats en forma de vora de cap d’ànec o engrossits, lebes, plats de vora reentrant i kalathoi (fig. 7.7). Majoritàriament hi ha ceràmica ibèrica de classe A i en menor mesura de B. Cronològicament sembla que el gros del material ibèric és del segle iii i ii aC, entre el qual destaca un fragment de ceràmica estampillada i un kalathos decorat i d’altres de dimensions reduïdes sense decorar (fig. 7.8). És in-teressant l’aparició de fusaioles i d’un pondus que pot indicar la realització d’una activitat artesanal quotidiana i domèstica com és el teixit (fig. 7.9).

El material romanorepublicà (fig. 7.10) és significatiu pel que fa a quantitat. Hi ha àmfores grecoitàliques i itàliques, Dr. 1 de pasta campana, però també àmfores de pasta adriàtica. La vaixella d’importació itàlica procedeix de Campània, tant Cam-paniana A (L. 36 i 8), com de Cales (L. 8). A més es documenta ceràmica itàlica de cuina (tapadora Lt. 7).

Per concloure, també hi ha ceràmica altimperial però és molt escassa en comparació amb el material de l’Ibèric ple o recent, i també en relació al material imperial del Recinte I. La vaixella fina es resumeix en uns pocs fragments de sigil·lades hispàniques de Tritium Magallum (F. 15/17) i algun fragment de parets fines; les àmfores també són hispàniques, potser al-guna africana, i la ceràmica de cuina és africana (Hayes 23 B i Ostia III, 267). Cronològicament aquest material indica una ocupació probablement del segle ii dC.

Destaca l’aparició d’abundants fragments de dolia de dife-rents individus que indirectament ens informen que en aquesta zona s’emmagatzemaven productes. S’han diferenciat metalls com el ferro i el plom, aquest molt més escàs que el primer. En-

Fig. 7.7. Ceràmica ibèrica del Recinte II: àmfores, tinalles i tinalletes.

Fig. 7.8. Ceràmica ibèrica del Recinte II: dolium, lebes, kalathos, caliciforme i plats.

Fig. 7.9. Ceràmica ibèrica del Recinte II: fusaioles, ceràmica impresa i olla de cuina (Classe B).

Fig. 7.10. Ceràmica romana republicana i altimperial del Recinte II.

124

tre el ferro es documenten escòries, probablement alguna eina i claus. Pel que fa a la mòlta o trituració de productes, la infor-mació proporcionada pels molins en aquest recinte és escassa, ja que sols se n’ha documentat un.

RECINTE III

El Recinte III és una ampla terrassa de grans dimensions en la qual s’ha recollit material superficial de manera abundant, i és el conjunt de material més voluminós. En aquest recinte el ma-terial més antic: àmfores fenícies R. 1 (vi aC) entre el material importat i entre la ceràmica ibèrica: olles amb vora reforçada amb escòcia (v-vi aC), gerres amb broc i urnes d’orelletes (v aC). A més, es troben els materials típics ibèrics presents per tot el jaciment que tenen una àmplia cronologia: àmfores, gerres i gerretes amb i sense muscle que són majoritàriament amb llavi en forma de cap d’ànec o engrossits, lebes i oinokhoe (fig. 7.11, 7.12 i 7.13). Aquestes formes es produeixen de manera conti-nuada durant tot el període ibèric i, fins i tot, en època romana,

raó per la qual són formes utilitàries i pràctiques que aporten poca precisió cronològica. La ceràmica de cuina de classe B és escassa, encara que està present, sobretot olles (fig. 7.14). De l’Ibèric ple, s’identifiquen alguns recipients com l’ampolla de perfil trencat o algun possible caliciforme. Apareix ceràmi-ca amb decoració impressa, probablement de la zona de Kelin,

Fig. 7.11. Ceràmica ibèrica del Recinte III: àmfores i gerres.

Fig. 7.12. Ceràmica ibèrica del Recinte III: gerres i gerretes.

Fig. 7.13. Ceràmica ibèrica del Recinte III: dolium, urnes d’orelletes, lebes, kalathoi, caliciforme, ampolleta de perfil trencat, enòcoa d’influència romana i ceràmica impresa.

Fig. 7.14. Material romanorepublicà i altimperial del Recinte III.

125

pròpia del segle iii, amb motius decoratius de cercles i petits traços oblics que creen esquemes decoratius senzills.

Destaca l’escassetat de ceràmica de cronologia romana (fig. 7.15) tot i que s’ha documentat material de l’època republicana com el vernís negre, àmfores grecoitàliques i itàliques i formes de ceràmica comuna amb grans influències romanes. Entre les formes ibèriques d’aquest moment destaca el kalathos, que sol ser de dimensions reduïdes i sense decoració, tot i que n’hi ha també de decorats, amb les bases altes i les formes evoluciona-des amb motllures.

De l’època altimperial només hi ha dos fragments, un de sigil·lada hispànica i l’altre una tapadora de ceràmica africana de cuina.

S’han documentat diverses fusaioles i algun pondus que de-noten una activitat tèxtil a la zona; tot i això aquesta activitat no es desenvoluparia exclusivament ací, ja que també se n’han trobat al Recinte I i II. El Recinte III concentra pràcticament la totalitat dels molins tant rotatoris com barquiformes. També hi ha pedres arrodonides interpretades com a mans de molins i una mà de morter ceràmic. Aquesta concentració respon a la zona productiva del jaciment on continuadament es mol i tritura el gra per a l’obtenció de farina. També en relació amb la produc-ció està l’abundància d’escòries de ferro, i també alguna eina. Així que sembla que el Recinte III seria el lloc on es desenvolu-parien activitats productives i artesanals com la mòlta, el tèxtil o el treball del ferro, però que, en l’època ibèrica no es poden deslligar de les activitats domèstiques amb què comparteixen espai dins la mateixa casa.

ELS MOLINS

En les prospeccions arqueològiques fetes al jaciment de la Carència s’ha identificat un total de 30 peces de molí de pe-dra per al processat de cereals o llegums i l’elaboració de farines.

Per a la fabricació de molins utilitzen dos tipus de pe-dres en iguals proporcions, el gres quarsític i el travertí (fig. 7.16). Alguns d’aquests molins foren analitzats per la Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’ICAC (Tarragona) que conclo-gué que ambdues classes de pedres provenen de la zona. El travertí és un roca sedimentària calcària de tipus químic que es relaciona amb la zona càrstica on es troba el jaciment. Posseeix una certa duresa i una gran porositat, cosa que afa-voreix la fragmentació i la trituració del material a moldre, però que no aconseguiria una farina fina sinó de textura mi-tjana, barrejada amb algun petit fragment de travertí després durant el treball.

El gres quarsític és també una roca sedimentària de pro-cedència local o regional. Presenta gran duresa i és molt com-pacta amb poca porositat. En aquest cas, la trituració podria arribar a ser molt més fina, encara que també barrejada amb la sorra de gres.

Pel que fa a la tipologia dels molins, són bàsicament rota-toris (23 peces). Poden estar confeccionats en travertí (17) i en gres quarsític (6). Els molins rotatoris consten de dues parts: la part de baix és fixa, de forma circular (passiva), i presenta un orifici en el centre on s’enganxa la fusta que fa d’eix; la

Fig. 7.15. Ceràmica ibèrica del Recinte III: pondus i lebes, olles i olletes de cuina (Classe B).

Fig. 7.16. Molins del Recinte III: part activa i part passiva i matèries primeres.

126

part de dalt (activa), també circular i perforada, roda sobre la part fixa i sobre ella mateixa. Pot presentar anses laterals per-forades o no, o punts d’ancoratge de la part activa des d’on po-der exercir la pressió necessària per al gir de la part activa (fig. 7.17). Sobretot, s’han conservat les parts actives dels molins (15 peces) que presenten una perforació central i són de secció còncava per ajustar-se a la part convexa passiva (6 peces), també amb perforació central. Entre el material de la Carència no s’ha conservat cap element complet i, en ocasions, és difí-cil establir si tenien o no anses laterals o si aquestes estaven perforades perquè resta solament una part del molí. Tot i això, s’han documentat moltes anses laterals perforades, tant en tra-vertí com en gres quarsític. Recentment s’ha identificat part d’un molí de travertí que presenta una incisió lateral en forma de T invertida. Es tracta de la part activa d’un molí rotatori i constata l’ús de fustes i cordes per a practicar el gir de la part superior i permetre la mòlta.

Els molins rotatoris són peces grans amb diàmetres que oscil·len entre els 40 i 60 cm (igual que a la Bastida), així que no serien aptes per al transport sinó fixos. La secció de la perfo-ració central oscil·la entre els 6 i els 8 cm, mentre que la secció de les parts exteriors de la paret del molí ho fa entre els 10 i els 13 cm. En una única ocasió s’ha documentat un possible molí de dimensions reduïdes que sí que es podria transportar amb facilitat. Es tracta de la part activa d’un molí rotatori de travertí

amb perforació central, sense anses laterals i 12 cm de diàmetre (núm. inv. 133.409).

També hi ha una sèrie de peces de molí que podrien ser barquiformes o molins de vaivé, produïts únicament en gres quarsític (8 possibles elements). Es tracta de peces amb poc gruix, amb alguna excepció. És interessant un dels exemplars que sembla un carreu de gres quarsític reaprofitat com a molí de vaivé en el qual s’intueixen dues bandes verticals erosionades en la superfície de treball que es podrien relacionar amb la pres-sió exercida per les dues mans (núm. inv. 135.772).

A la Carència, els molins es troben majoritàriament al Re-cinte III, a excepció de dos exemplars trobats un al Recinte I i l’altre al Recinte II. La gran concentració en el Recinte III i la escassesa en els altres dos fa pensar que la gran terrassa inferior seria un lloc de producció i de treball on la mòlta i la trituració en molins seria una activitat quotidiana.

EVOLUCIÓ CRONOLÒGICA DELS RECINTES

Sembla, per tant, que el Recinte I estigué ocupat des del període més antic d’ocupació de la zona, que com a mínim va del segle vi aC al iii dC, amb una posterior ocupació puntual a l’època islà-mica. És un espai reduït, 1.402,9 m2, en comparació amb la resta del jaciment, i el més elevat en altura, fet que permet una gran visibilitat tant cap a l’interior com cap a la costa (Albiach et al., 2007), cosa que li confereix un avantatge estratègic com a punt de vigilància. Els recintes II i III també tenen ocupació de l’Ibèric antic, molt abundant en el cas del Recinte III. Però, en general, el moment de major ocupació sembla durant l’Ibèric recent, en-tre els segles iii i ii aC, moment del qual data la major part del material dels tres recintes (Albiach, 2006). És en aquest moment quan es pot parlar d’una veritable ciutat amb l’ocupació dels tres recintes emmurallats i l’abundància de materials escultòrics, ceràmics (Bonet, 2005: 58) i monetaris que varen permetre es-pecular sobre la seua identificació amb Kili/Gili (Ripollès, 2001: 109). Posteriorment podria haver-hi un replegament de la ciutat cap a la zona alta i una desocupació dels recintes II i III, donada l’escassetat de material alt-imperial d’aquests i l’abundància i va-rietat de ceràmica imperial del Recinte I, possibilitat ja apuntada per Gil-Mascarell (1971). Les evidències del desenvolupament d’activitats artesanals o de fabricació són molt escasses als Re-cintes I i II però molt abundants al Recinte III, que també és el que compta amb més terreny.

Tanmateix, les conclusions ací exposades deriven del mate-rial recollit en superfície que, tot i ser indicatiu, no deixa d’estar descontextualitzat. Per això aquesta documentació s’ha de com-pletar amb els resultats de les excavacions que aporten una in-formació més fiable i acurada.

Fig. 7.17. Molins del Recinte III: molins rotatoris.

127

INTRODUCCIÓN

El yacimiento de La Carència de Turís muestra una notable im-portancia arqueológica en su fase ibérica, con una secuencia estratigráfica y cronológica que se remonta hasta el s. iv a.C. y perdura hasta el s. i a.C. (Gil-Mascarell, 1975; Albiach et al., 2007: 99 y 102). El yacimiento era conocido desde antiguo, y ya M. Gil-Mascarell (1975) denunció las continuas expoliacio-nes, que provocaron la desaparición de los materiales en manos de colecciones particulares, y el laboreo agrícola, que destruía los restos arqueológicos más cercanos a la superficie. Así, cons-cientes de la importancia del yacimiento, se planificaron una serie de intervenciones dirigidas por dicha investigadora y sub-vencionadas por el SIP. De estas intervenciones, para la fase que nos ocupa, se destacó que «los materiales son los típicos de los poblados ibéricos: cerámica precampaniense, campaniense A y B, ibérica, fusayolas, etc.» (ibíd.: 696).

El hábitat ibérico en los primeros momentos, durante el s. iv a.C., se sitúa en la cima, donde se documentan casas, una calle y un amurallamiento que será posteriormente ampliado (Albiach et al., 2007: 102; Albiach et al., 2011: 260). También se debe adscribir a esta fase inicial una escultura en piedra de una cabeza de toro, que debió de pertenecer a un monumento funerario (Llobregat, 1975; Albiach et al., 2007: 100, fig. 5), y las cerámicas áticas que se recogieron en superficie durante los preparativos de la campaña de excavación que llevó a cabo el SIP (Gil-Mascarell, 1975; Albiach et al., 2007: 101).

Los trabajos que se vienen realizando en el yacimiento desde el 2001, bajo la dirección de Rosa Albiach y el apoyo de la Di-putación de Valencia mediante el SIP, han permitido constatar la información obtenida en los primeros estudios del yacimiento. Al mismo tiempo, se ha podido precisar que la ampliación del oppidum se llevó a cabo durante el s. iii a.C., un hecho que se ha relacionado con la presencia de cartagineses y romanos en la Península Ibérica durante el transcurso de la Segunda Guerra Pú-nica (Albiach et al., 2007: 102; Albiach et al., 2011: 261). La for-tificación del poblado consistió en la construcción de dos lienzos de muralla más, con diversas torres para aumentar su capacidad defensiva, que elevaron la extensión de este gran oppidum hasta las 8,6 ha de perímetro de muralla (Albiach et al., 2011: 261).

LA CERÁMICA IBÉRICA PINTADA

En el estudio de D. Serrano (1987) dedicado a los yacimientos ibéricos y romanos de la comarca de La Ribera (Valencia), se dieron a conocer unas interesantes cerámicas ibéricas pintadas que permitían realizar una primera evaluación de la importancia del yacimiento. Las decoraciones que albergaban nos informa-ban tanto de la cronología de las mismas como de la existencia de unas figuraciones que, en algún caso, como sucede con la ti-naja de los hipocampos de La Carència (fig. 8.17 y fig. 8.18, 1), se desmarcaban de los motivos decorativos que habitualmente se pintan sobre los vasos ibéricos.

En cuanto a los trabajos recientes en el yacimiento de La Carència, la cerámica ibérica pintada recuperada se encuentra, salvo alguna excepción, muy fragmentada, al proceder en su ma-yoría de prospecciones superficiales. Este hecho ha condicionado el conocimiento tipológico de su cerámica así como de las deco-raciones que figuran en sus superficies. Aún así, podemos obtener una valiosa información que nos informa de la relevancia de la que gozó este oppidum en época ibérica. Para ello, hemos selec-cionado una muestra significativa de los motivos que aparecen en las cerámicas ibéricas pintadas que viene a complementar el trabajo de Isabel Caruana, que también se presenta en este libro.

Las decoraciones pintadas aparecen sobre las cerámicas ibé-ricas finas, de pastas muy depuradas con una coloración, por lo general, de tonos anaranjados y ocres, o bien de tipo sandwich. La superficie exterior se encuentra finamente alisada en la mayoría de los casos, mientras que la interior se muestra algo más descuidada, siendo posible distinguir en muchas ocasiones las huellas del tor-no. Sobre estas superficies se plasma una pintura monócroma de color rojo vinoso, elaborada con óxido de hierro, que en muchos casos se encuentra bastante perdida. En el yacimiento está ausente la bicromía, un tipo de decoración que, aunque se desarrolla fun-damentalmente en el s. v a.C., se constata en yacimientos contes-tanos y edetanos hasta la primera mitad del s. iv a.C., ya de una forma minoritaria (Bonet y Mata, 1997: 46; Grau, 2002: 55-56). Así, en La Carència las decoraciones cerámicas recaen casi ex-clusivamente sobre la pintura monócroma, encontrando tan solo una única pieza con decoración estampillada a base de motivos geométricos, triángulos y ovas.

La cerámica ibérica figurada de La Carència.Motivos y estilos

8

M.F. Pérez Blasco

128

Las decoraciones

Motivos geométricos

Desgraciadamente la mayor variedad decorativa que observa-mos en las cerámicas pintadas de La Carència la hallamos plas-mada sobre fragmentos informes y no sobre formas cerámicas. Así, estas decoraciones se componen de motivos geométricos y vegetales, a los que se suelen unir escasos ejemplos de frag-mentos zoomorfos (fig. 8.9 y fig. 8.10).

La mayoría de fragmentos recuperados en el yacimiento de La Carència muestran líneas o bandas pintadas en sentido ho-rizontal (fig. 8.1, 1), que decoran las cerámicas ibéricas desde la fase antigua (Nordström, 1969-1973: 117-118; Llobregat, 1972: 182) y son los motivos que habitualmente decoran el ex-terior de los bordes de los vasos. Generalmente, asociados a estas bandas y líneas suelen ir otros motivos geométricos sim-ples ejecutados con pincel múltiple y compás, como son los círculos, semicírculos, o arcos de circunferencia concéntricos, que suelen representarse enlazados formando series.

Los círculos concéntricos (fig. 8.1, 1-2) son frecuentes en el Ibérico Antiguo, y los encontramos aislados y desordenados por la superficie del vaso o en combinaciones y series que a veces se encuentran atravesadas por una línea horizontal a la altura de su punto central, tal y como se documenta en la fase del Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311, fig. 8), o en numerosos fragmentos de El Oral (Abad y Sala, 1993: 225, figs. 17, 8; 33, 28; 41, 1; 55, 2; 60, 2; 2001: figs. 32, 1; 39, 2; 53, 1), yacimiento que se fecha entre finales del s. vi a.C. hasta poco después de mediados del s. v a.C. (Abad y Sala, 2001: 146). En la Edetania se encuentran ya en La Seña I, con cronología de finales del s. vi hasta finales del s. v a.C., y en el Tossal de Sant Miquel en los niveles del s. v y mitad del s. iv a.C. (Bonet y Mata, 1997: 32, fig. 3 y 4). Estos motivos son también muy frecuentes en el s. iv a.C. (Grau, 2002: 64, fig. 12) y están bien representados en las cerámicas de yacimientos como el Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 2002) o del Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995) con cronologías más tardías entre finales del s. iii a.C. e inicios del s. ii a.C., decayendo su uso completamente en la segunda mitad del s. ii a.C. (Conde, 1998: 310).

Las semicircunferencias y cuartos de circunferencia con-céntricas son otros motivos decorativos que abundan en las decoraciones de la cerámica ibérica pintada, y que perdurarán desde los inicios de la Cultura Ibérica hasta su fase final (fig. 8.2). Suelen apoyarse o colgarse de una línea o banda horizontal (Abad y Sala, 1993: 225, fig. 32, 18; Sala, 1995: 86), docu-mentándose en los yacimientos edetanos a partir de la segunda mitad del s. v a.C. (Mata y Bonet, 1997: 45).

Otro motivo conservado parcialmente en un fragmento de La Carència muestra círculos concéntricos alrededor de los cua-les se disponen unos trazos cortos de forma radial, formando

una especie de soliforme (fig. 8.1, 3). Este motivo se encuentra ya en el s. v a.C. en el cercano poblado de Los Villares sobre una tinaja decorada con pintura bícroma (Vidal et al., 1997: 56, fig. 5, 5); mientras que se documenta también con trazos más largos en el Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311, fig. 9, 3) o con trazos más cortos en El Oral (Abad y Sala, 1993: 225, fig. 168, 6). Con una cronología del s. iv a.C. también está atestiguado tanto en La Bastida de les Alcusses (Fletcher et al., 1969: 94, 95-17) como en El Puig, y más tarde en La Serreta (Nordström, 1969-1973: 201-202, fig. 29, 7).

También el pincel múltiple ayuda a trazar un motivo de se-micircunferencias secantes, que rellena con pintura el espacio triangular interno que queda delimitado. Éste se presenta habi-tualmente en frisos secundarios que acompañan a otros con de-coraciones figuradas. Es muy frecuente tanto en las cerámicas pintadas del área meridional catalana, como en los yacimientos del Camp de Turia y SE peninsular; su presencia otorga una ma-yor precisión cronológica al no encontrarse en contextos del s. iv a.C., datándose en el s. iii y desapareciendo completamente a me-diados del s. ii a.C. (Conde, 1998: 309-310, fig. 3, 1; Grau, 2002: fig. 20). De este modo, es muy frecuente en el Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995) o en el poblado de La Serreta de Alcoy, sobre todo en tinajas, lebetes y kalathoi (Fuentes Albero, 2007: 71), aunque también puede documentarse sobre platos (fig. 8.2).

Otros motivos creados con pincel múltiple son los llamados «tejadillos» (Nordström, 1969-1973: 134-136) (fig. 8.3, 1) o lí-neas onduladas verticales llamadas «cabelleras» (ibíd.: 136-137) (fig. 8.3, 2-3). Estas melenas o cabelleras, son un motivo que perdura en todas las fases de la Cultura Ibérica, documentándo-se ya desde finales del s. vii a.C. en Saladares, y en el s. vi a.C. en Cástulo y Peña Negra (Abad y Sala, 1993: 225) y más tarde en El Oral (ibíd.: figs. 17, 1; 32, 13; 41, 1; 65, 35; 93, 32; etc.; Abad y Sala, 2001: figs. 32, 1; 39, 2). En la Edetania estas líneas onduladas son escasas en el Ibérico Antiguo documentándose en La Seña I y en la Lloma del Manoll, pero sin llegar a la profusión que tendrán en los ss. iii-ii a.C. (Bonet y Mata, 1997: 45).

En ocasiones se ha podido observar en los fragmentos informes de La Carència la combinación de «tejadillos» con líneas en zigzag (fig. 8.3, 4). Esta composición, que parece ini-ciarse en el s. iv a.C., se hace muy frecuente en el s. iii a.C. sobre todo en el área edetana (Nordström, 1969-1973: 136; Conde, 1998: 310 y 312, fig. 3, 2). Así, se ha documentado un kalathos de borde moldurado, bastante completo, que presenta esta decoración típica (fig. 8.4). Pertenecería al Grupo C-1 de M.ª J. Conde (1992: 131, fig. 20), cuyo foco de dispersión de

Fig. 8.1. Fragmentos cerámicos de La Carència con decoración geométrica: 1-2. Circunferencias concéntricas; 3. Motivo soliforme.

Fig. 8.2. Fragmento de plato de La Carència con semicircunferencias en el reverso y semicircunferencias secantes en el interior.

129

estos kalathoi se concentra en el área de Llíria; lo que ha lle-vado a considerarlos un tipo cerámico característico de la zona edetana (Bonet, 1995: 411-412; Guérin, 2003: 186), e incluso plantear la posibilidad de que hayan surgido de un mismo taller (Conde, 1990: 152). Sin embargo, se conocen ejemplares de kalathoi de borde moldurado con estas decoraciones tanto en Saitabi (Pérez Ballester, 2006: 146; Ripollès, 2007: 16, fig. 4), como en el área murciana en la necrópolis de El Cabecico del Tesoro (Conde, 1990: 152, fig. 2, 3-4), en el área de Albace-te en el poblado de El Amarejo (Broncano y Blánquez, 1985: 127, fig. 55, 93) o en Alicante en la necrópolis de La Albufereta (Rubio, 1986: 274, fig. 118, NA-5818) y en el poblado del Tos-sal de Manises (Alicante) (Llobregat, 1972: fig. 109, 2). Este hecho revela tanto el mantenimiento de unos contactos entre todas las zonas de difusión, como la existencia de un comercio más activo de lo que se ha mantenido hasta ahora para estos momentos de la segunda mitad del s. iii e inicios del s. ii a.C. (Mata et al., 2000).

A partir de la segunda mitad del s. iii a.C. en la cerámica ibé-rica pintada aparece un nuevo motivo formado por series de pe-queños trazos de tendencia triangular, conocidos como «dientes de lobo» (Conde, 1998: 312, fig. 3, 3), y que serán frecuentes hasta el siglo i a.C. en los bordes planos de kalathoi (fig. 8.5, 1), lebetes y platos, así como en la parte interna de los bordes exvasados de los caliciformes de los ss. ii-i a.C (fig. 8.5, 2).

Los rombos también están representados en La Carència (fig. 8.6, 1). Son un motivo con un largo uso de empleo que se constata desde el Ibérico Antiguo hasta el s. i a.C., aunque su uso más frecuente tiene lugar durante los ss. iv-iii a.C. (Nordström, 1969-1973: 125). Se constatan ya en la fase IIC de Saladares y en la fase del Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311). Del mismo modo, también se encuentran representados en el yacimiento de El Oral (Abad y Sala, 1993: 225, fig. 95, 6; 2001: figs. 119, 20; 130, 1) donde se combina con tejadillos (Abad y Sala, 2001: fig. 119, 20), como preludio de lo que cons-tituirá una combinación frecuente en el s. III a.C. (Conde, 1998: 310). Series simples y dobles de rombos ya se documentan en la Edetania desde mediados del s. v a.C. como muestran los yacimientos del Tossal de Sant Miquel y la Lloma del Manoll en Llíria o en el Puig de la Nau IV en Castellón (Bonet y Mata, 1997: 45, figs. 3, 9 y 12; 4, 17; 10, 49 y 51). Más al sur también se encuentra en el poblado de La Escuera, que parece fundarse en un momento avanzado de la segunda mitad del s. v a.C. y que perdura hasta finales del s. iii a.C. (Abad y Sala, 2001: 205-263), mientras que en el s. iv a.C. es un motivo decorativo muy frecuente en El Puig de Alcoy (Grau, 2002: 64, fig. 12, 7) o en La Bastida de les Alcusses (Fletcher et al., 1969: 95-11, 95-18; Bonet et al., 2011: fig. 22 y 26). Más tarde se constatan en el Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995), El Puntal dels Llops (Bo-net y Mata, 2002), El Castellet de Bernabé (Guérin, 2003) o en La Serreta siendo considerados un motivo principal más, dentro de las composiciones geométricas (Fuentes Albero, 2007: 69-70). Igualmente se encuentran representados en la necrópolis del Corral de Saus en kalathoi y platos de tumbas datadas en s.

Fig. 8.3. Fragmentos cerámicos de La Carència con decoración geométrica: 1. “Tejadillos”; 2-3. “Cabelleras”; 4. Zigzags.

Fig. 8.4. Kalathos de borde moldurado con combinación de “tejadillos” y zigzags procedente de La Carència.

Fig. 8.5. Bordes de La Carència con “dientes de lobo”: 1. Borde de kalathos; 2. Borde de caliciforme.

Fig. 8.6. Fragmentos cerámicos de La Carència: 1. Rombos; 2. Ajedrezado y brote relleno en tinta plana; 3. Grupo de “SSS” invertidas.

130

iii e inicios del ii a.C. (Izquierdo, 2000: 181 y ss., figs. 81, 17; 84, 2; 84, 4-5; 87, 1).

Dado el grosor y tamaño de los fragmentos cerámicos de La Carència que muestran las series de rombos en frisos horizon-tales, es muy probable que pertenezcan a tinajas, ya que es una decoración muy frecuente en ellas (Guérin, 2003: 183). Así se aprecia en el Castellet de Bernabé, donde ha llamado la aten-ción la existencia de grandes tinajas en contextos estratigráficos de los ss. iii-ii a.C. con composiciones decorativas geométricas más propias de los ss. v-iv a.C. (ibíd.), como es la combinación de rombos con círculos concéntricos partidos cruzados por una línea central, composición muy frecuente en el s. iv a.C. (Bonet, 1995: 413). De este modo, también en el Castellet de Bernabé nos encontramos en catas, fechadas a finales del s. iii a.C. e ini-cios de s. ii a.C., con tinajas con series de rombos en horizontal combinadas con circunferencias concéntricas o arcos concén-tricos que se acompañan de cerámicas áticas de Barniz Negro y cerámicas áticas de Figuras Rojas (Guérin, 2003: 77-85, fig. 118, 341; 96-99, fig. 139, 486).

También documentamos entre los fragmentos cerámicos de La Carència el ajedrezado (fig. 8.6, 2), un motivo que abarca una amplia cronología y que se documenta sobre distintas pie-zas cerámicas decorando siempre metopas. Se compone de un reticulado de cuadrados en el que se alternan los vacíos con los rellenos de tinta a modo de damero. En la tumba 6 de Ga-lera, figura sobre unas ánforas que se fechan entre el s. v y el iii a.C. (Pereira et al., 2004: 73, fig. 8, 1 y 2). En yacimientos del Ibérico Pleno, se documenta en el Tossal de Sant Miquel de Llíria sobre diversos tipos: un lebes (Bonet, 1995: fig. 39, 0680-D. 14), una tinaja (Bonet, 1995: fig. 44, 6-D. 15), tinajillas de diversos perfiles (Bonet, 1995: fig. 80, 301-D. 41 y fig. 86, 380-D.41), un kalathos (Bonet, 1995: fig. 50, 10-D. 16); y en La Serreta en el kalathos de la eclosión vegetal (Grau, Olmos y Perea, 2008: fig. 9), y en un fragmento informe (Fuentes Albe-ro, 2007: 68, fig. 18, S-0017). En época más tardía también está bien atestiguado en El Cigarralejo (Mula) en el kalathos de la tumba nº 90 (Cuadrado, 1987: 217, fig. 82, T. 90,1), en el Tossal de les Basses (Rosser y Fuentes, 2007: 112) y en La Alcudia so-bre tinajas (Tortosa, 2004: fig. 85, 4), tinajillas (Tortosa, 2004: fig. 104, 1, inv. 0164) y kalathoi (Tortosa, 2004: fig. 109 y 110, 2). Una de estas tinajillas se encontraba en la tienda del alfarero, datada a finales del s. ii a.C. e inicios del i a.C. (Sala, 1992: fig. 72, E-117), lo que permite documentar este motivo en cerámica ibérica en distintos periodos.

En las cerámicas de La Carència encontramos también gru-pos de «SSS» invertidas. Es un motivo muy difundido en la cerámica ibérica figurada a partir del s. iii a.C., aunque lo en-contramos también bien representado en una crátera de El Ci-garralejo que podría tener una cronología anterior (Page, 1984: 69; Conde, 1998: 303; Blázquez, 2001-2002). En La Carència los encontramos en la tinaja de los hipocampos (fig. 8.17, 1), bajo uno de ellos y sobre un elemento fitomorfo que podemos interpretar como adormidera o granada (vid. infra).

Estos grupos de «SSS» es frecuente hallarlos entremezcla-dos con motivos zoomorfos y fitomorfos, aunque en el estilo simbólico levantino también es posible documentarlos de ma-nera aislada asumiendo el total protagonismo en las metopas, tal y como se documenta en un pequeño kalathos de la tumba nº 56 del sector DOC01 de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011a: fig. 2; 2011b: fig. 4, nº 3591) (fig. 8.7, 1) o en un kalathos de Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 5a) (fig. 8.7, 2). De esta manera

también parece decorarse un pequeño fragmento informe halla-do en La Carència (fig. 8.6, 3).

De forma similar al anterior motivo decorativo analizado, en un fragmento de La Carència documentamos la aparición agrupada de trazos cortos detrás de lo que es la pata de un ani-mal, probablemente un caballo (fig. 8.8, 11). Estos motivos agrupados los encontramos en la mayoría de estilos pictóricos ibéricos, estando presentes tanto en las cerámicas ibéricas fi-guradas de El Castelillo y de El Cabecico de la Guardia, como en las del Tossal de Sant Miquel, La Alcudia o El Monastil, relacionándose en todos estos casos con figuras zoomorfas o antropomorfas.

En el área edetana los encontramos sobre una tinaja del Tossal de Sant Miquel, en disposición vertical, en «columna», entre varios ciervos y bajo las patas de estos (Bonet, 1995: fig. 88, 14-D. 42). También encontramos estas rayas en un pequeño

Fig. 8.7. Kalathoi de estilo simbólico levantino: 1. Necrópolis de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011a: fig. 2); 2. Palau de la Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 5a).

Fig. 8.8. Fragmentos con decoración figurada de La Carència con motivos zoomorfos y fitomorfos (montaje propio a partir de Serrano, 1987).

131

fragmento del Vaso de las Bailarinas en las cercanías de Arse/Sagunto (Bonet e Izquierdo, 2001: 291, fig. 6, 3). Aquí se apre-cia como una doble fila de rayas contornea una de las túnicas, pudiendo querer indicar el movimiento del baile de las figuras.

En los estilos pictóricos contestanos también encontramos este recurso en La Alcudia, esta vez en disposición horizontal y los trazos en vertical (Pericot, 1979: 125, fig. 166). Se sitúan de nuevo entre las patas de los animales, bajo un jinete y bajo un carnassier al que parece perseguir, tal y como advertimos, por ejemplo, en otro fragmento de este yacimiento (Ramos Folqués, 1990: fig. 107), o detrás de un conejo o sobre la lanza que se dispone a arrojar un jinete (Pericot, 1979: fig. 148). También en el Estilo Monastil (Elda), se documentan estos grupos de líneas en una escena donde se representa una figura antropomorfa que parece sujetar en su mano una caetra. El motivo se representa so-bre este brazo y delante de un caballo que parece agitar su cabeza relinchando (Poveda y Uroz Rodríguez, 2007: 128, fig. 3. A.3).

En otros yacimientos de la provincia de Alicante también encontramos este motivo con idéntica aplicación. En el Tossal de la Cala (Benidorm), documentamos también en dos peque-ños fragmentos este grupo de trazos paralelos junto al cuerpo de dos aves (García Hernández, 1986: 80, lám. XLIII, 2 y 3) y, en el Tossal de Manises encontramos esta «columna» de trazos cortos paralelos delante justo del gallo que se representaba en-tre el banco de peces y el grupo de conejos (Pericot, 1979: fig. 90; Pérez Blasco, e.p.).

En las cerámicas ibéricas del foco aragonés también está em-pleado este motivo. En El Castelillo de Alloza, aparece asociado a una figura humana que parece correr armado con una lanza tras una liebre, mientras sujeta un perro atado con la otra mano. La repetición de líneas se muestra detrás de la figura a la altura de su hombro (Pericot, 1979: 257, fig. 413; Pastor Eixarch, 1998: 119); y en un kalathos de El Cabecico de la Guardia, se represen-ta junto al cuerpo de una serpiente que repta atravesando el friso verticalmente (Pastor Eixarch, 1998: 119).

Por último, este recurso también se conoce entre las cerá-micas adscribibles al estilo simbólico levantino, como bien se documenta en distintos vasos de la necrópolis de Poble Nou, donde aparece, por ejemplo, desarrollándose también en «co-lumna» delante de una paloma en el pequeño olpe nº 3699 de la tumba nº 56 del sector DOC01 (Pérez Blasco, 2011b: 99, fig. 9).

Todos estos grupos de líneas podrían ser interpretados del mismo modo que los grupos de «SSS» indicándonos la direc-ción de los movimientos, observándose por tanto un empleo co-mún de estos motivos, con un mismo significado en las distintas áreas ibéricas donde existe cerámica pintada figurada (Pastor Eixarch, 1998). De hecho, en la mayoría de yacimientos los do-cumentamos asociándose a los mismos motivos y utilizándose indistintamente.

En cuanto a las aspas (fig. 8.8, 11), son dos trazos cruzados perpendicularmente que suelen ubicarse en los espacios inter-medios en los frisos decorativos entre las figuras antropomor-fas, zoomorfas y los motivos vegetales. Tradicionalmente se han interpretado como símbolos celestes al igual que los aste-riscos, rosetas o zapateros (Aranegui, 1996: 412; Pérez Blasco, 2011c: 144-145).

Las aspas están bien documentadas en el yacimiento con-testano de La Serreta de Alcoy, donde se han documentado diversas variantes, otorgándoseles un valor secundario y anec-dótico aunque se plasmen siempre en el friso principal (Fuen-tes Albero, 2007: 60). Figuran en el famoso Vas dels Guerrers

(Grau, Olmos y Perea, 2008: fig. 8) o en el gran Oinochoe del departamento F9 del mismo poblado (ibíd.: fig. 4). En el área edetana, en el Tossal de Sant Miquel, las aspas se documentan en distintas variantes, como en La Serreta, aunque en mucha menor medida. Así, se detectan sobre un plato de pescado (Bo-net, 1995: fig. 36, 9-D. 14) y sobre un lebes con pie y labio moldurado (ibíd.: 67, fig. 8, 87-D. 2).

En La Alcudia también las encontramos de forma escasa estando presente, por ejemplo, en un fragmento de cuello de Oinochoe con ojos apotropaicos (Tortosa, 2004: 129, fig. 110, inv. 0183); Ramos Folqués, 1990, fig. 111), o en una tinaja del estilo I ilicitano decorada con un ave de alas explayadas y un carnassier, envueltos en la típica exuberancia vegetal de este estilo (Tortosa, 2004: fig. 87, inv. 0150; Ramos Folqués, 1990: lám. 77, 1).

Motivos figurados vegetales y animales

La observación minuciosa de los diferentes motivos fitomorfos y zoomorfos, y de las características de ejecución de los mis-mos, nos pueden aportar una inestimable información sobre la cerámica ibérica figurada. En la línea de lo manifestado por T. Tortosa (1996) y puesto en práctica por Pérez Ballester (1997), creemos que se le debe dar una mayor consideración a aquellos motivos que antes eran considerados con una función de relleno y secundaria, y su importancia era infravalorada por la esca-sa información que se podía obtener de ellos. De este modo, la ausencia o presencia de estos motivos nos aporta un grado trascendental de conocimiento para la identificación del taller o mano que originó esa decoración. La representación en sí de un determinado zoomorfo o fitomorfo, puede variar respecto una región, un taller o simplemente de un pintor a otro. Esto abre una interesante vía encaminada a observar y comparar tanto las diferentes temáticas como la representación de determinados motivos en diversas decoraciones cerámicas que solo se dan en algunas áreas geográficas, distinguiéndose así distintos focos productores de cerámica figurada.

Motivos fitomorfos

La mayoría de los fragmentos que conocemos con decoración animal y vegetal del yacimiento de La Carència fueron reco-gidos en la publicación de D. Serrano (1987). En los fragmen-tos informes se despliegan unos motivos vegetales de forma abigarrada que permiten intuir el desarrollo de composicio-nes vegetales complejas. Estas decoraciones parecen remitir a una cerámica figurada que se distancia de la encontrada en el Tossal de Sant Miquel, adscrita al tradicionalmente llamado estilo Oliva-Llíria, y que resulta más afín a las decoraciones figuradas simbólicas que se dan a partir de la segunda mitad del s. ii a.C. y i a.C. en el área contestana (Tortosa, 2006). La mayoría de fragmentos con decoración figurada muestran un universo animal y vegetal con una composición y sintaxis más próxima a los estilos pictóricos del SE (fig. 8.8 y fig. 8.9). De este modo, la presencia de brotes reticulados (Sala, 1992: 134, fig. 61, 3b) enlazados con tallos en espiral (Nordström, 1969-1973: 139-140, fig. 34; Sala, 1992: 136, fig. 63, 7a) se plas-ma de un modo similar a como lo hacen las cerámicas de los estilos pictóricos del SE peninsular, donde se representan de forma redundante en lo que antiguamente se denominó estilo Elche-Archena y hoy parece disgregarse en diversos estilos pictóricos (Tortosa, 2006).

132

Entre los elementos vegetales que encontramos en los frag-mentos cerámicos informes pintados de La Carència se puede observar la presencia de brotes reticulados + espirales + hojas acorazonadas que es una estructura similar a la que de forma «normativa» se representa en el estilo Elche-Archena (Tortosa, 1996: 179). En estas cerámicas la hoja acorazonada, hoja de zar-zaparrilla (Smilax aspera) se vincula habitualmente con brotes y zarcillos que culminan en espiral a ambos lados de la hoja (ibíd.). De este modo, en los fragmentos decorados existe un claro pre-dominio del brote ovalado reticulado típico de la zona del SE peninsular, que es considerado «como el signo vegetal más im-portante en la cerámica ilicitana» (ibíd.: 188), por la abundancia con la que se representa en las cerámicas del yacimiento de La Alcudia (Ramos Folqués, 1990; Tortosa, 2006: 93-94).

Estos brotes reticulados están prácticamente ausentes en el área de influencia de Edeta. Así, estos brotes ovalados, ya sean reticulados, rayados o rellenos a tinta plana, están ausentes en El Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 2002), mientras que en todo el repertorio cerámico del Tossal de Sant Miquel solamente lo ha-llamos en un lebes en el que el brote reticulado emerge en sentido contrario a una flor trilobulada (Bonet, 1995: 100, fig. 34, 2-D. 13). En cuanto a los brotes rayados, tan solo se documentan en Llíria sobre un kalathos (Bonet, 1995: 85, fig. 24, 5-D. 11), sobre un lebes (ibíd.: 87, 1-D. 12), sobre una tinaja fragmentada (ibíd.: 172, fig. 81, 214-D.41) y otro sobre el cuello de un Oinochoe (ibíd.: 149, fig. 70, 38-D. 25). Por otra parte, en La Serreta solo se documenta el brote rayado (ESES S-6.3), únicamente una vez (Fuentes Albero, 2007: 75, fig. 10). Por último, en La Carència aparte del brote reticulado, también se encuentra representado un brote relleno en tinta plana (fig. 8.6, 2), un motivo que también es muy escaso en el Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995: 104, figs. 39, 0680-D. 14; 71, 0684-D. 27; 85, 19-D. 41).

Otro elemento que hallamos en La Carència, es el motivo for-mado por una línea recta cruzada por trazos perpendiculares, que

aparece en un fragmento junto a los brotes reticulados y una pata de lo que podría ser de un caballo (fig. 8.8, 11). Este motivo no se documenta ni en el Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954; Bonet, 1995) ni entre las cerámicas de La Serreta (Fuentes Al-bero, 2007), y sí que lo encontramos, sin embargo, en cerámicas con cronología más tardía entre los estilos pictóricos contestanos, tanto en el estilo I ilicitano, en el estilo Monastil o en el Grupo Sureste II (Tortosa, 2006: 103-104). Este elemento, generalmen-te ha sido interpretado como un motivo de relleno, aunque bien podría constituir un símbolo que no sabemos descodificar y que transmitiría un claro mensaje para el ibero, como recientemente se ha planteado (Santos Velasco, 2010: 165-166).

Este motivo, que como vemos aparece con frecuencia en la zona del sureste peninsular, en Alicante y Murcia, también se do-cumenta en algunos yacimientos situados más al norte. Así apa-rece en algunos fragmentos de El Xarpolar o el Pitxocol (Grau, 2007: fig. 3, 3-5) (fig. 8.10, 1-2), en el Corral de Saus (Moixent) (Izquierdo, 2000: figs. 83, 1; 86, 2; 91, 2 y 117, 7) (fig. 8.10, 3-6), en el Cerro Lucena de Enguera (Castellano et al., 2005: fig. 3) (fig. 8.10, 7), en el Castellar de Meca (Broncano, 1986: fig. 36, 173) (fig. 8.11, 8) y, ya mucho más al norte, en la tinaja de la cremación 5 de la fase del Ibérico Final de la necrópolis de Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón) (Flors, 2010: 193-201, fig. 20, 6) (fig. 8.11), que fecha la mayoría de sus cerámicas ibéricas decoradas entre finales del s. ii a.C. y principios del i a.C. (San-feliu y Flors, 2010: 323-324; Flors, 2010b: 504).

Fig. 8.9. Fragmentos con decoración figurada de La Carència con motivos zoomorfos y fitomorfos.

Fig. 8.10. Cerámicas con motivos fitomorfos: 1-2. Fragmentos de El Xarpolar y El Pitxocol (Grau, 2007: fig. 3, 3-5); 3-6. Piezas de la necrópolis del Corral de Saus (Izquierdo, 2000: figs. 83, 1; 86, 2; 91, 2 y 117, 7); 7. Kalathos del Cerro Lucena (Castellano et al., 2005: fig. 3); 8. Desarrollo de kalathos del Castellar de Meca (Broncano, 1986: fig. 36, 173).

133

También se aprecia entre las cerámicas de La Carència la presencia de un tallo sinuoso que surge de otros motivos vege-tales como zarcillos o tallos espiriliformes (fig. 8.8, 4; 8.8, 7 y 8.8, 11), que también se detecta en las decoraciones de cerámi-cas figuradas procedentes de zonas más meridionales, entre las que se encuentran también varios de los yacimientos citados, como el del Tossal de la Cala (García Hernández, 1986: lám. XXXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.19, 1).

Por lo tanto, atendiendo a estos elementos podemos apreciar particularidades que emparentan algunas de las piezas figuradas de La Carència con los estilos pictóricos del área contestana y las alejan de los rasgos característicos de las cerámicas del área de Llíria. Ello permite al mismo tiempo datarlas a partir de la segunda mitad del s. ii a.C. y durante el s. i a.C.

No obstante, en las cerámicas figuradas de La Carència tam-bién es posible intuir en sus decoraciones, la existencia de una serie de flores con tres pétalos, cuyo pétalo central tiene un per-fil redondeado y su interior se rellena de finas líneas paralelas (fig. 8.8, 2). Este tipo de flor es muy frecuente en el Estilo II de Edeta con diversas variantes (Bonet, 1995; Pérez Ballester y Mata, 1998: 233, fig. 1); y mientras que sí aparece en yaci-mientos contemporáneos al Tossal de Sant Miquel, como La Monravana, Cova Foradada, Castellet de Bernabé, Sagunto, El Castellar de Oliva o La Serreta, está totalmente ausente en Ara-gón y en Murcia (Aranegui et al., 1997: 165-166).

Pero también acompañando a esta flor trilobulada encontramos en La Carència una variante de flor con dos pétalos diferenciados con el cáliz marcado (fig. 8.8, 2; 8.8, 10 y 8.8, 11), que curiosa-mente no existe en La Serreta en ninguna de sus variantes (Fuentes Albero, 2007: 78-81, fig. 28), y sólo se documenta una sola vez en un fragmento del Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954: lám. LXXIII; Bonet, 1995: 237, fig. 115, 410-D. 102) (fig. 8.12).

En cuanto a La Alcudia, tanto la flor trilobulada como la flor de dos pétalos se encuentran prácticamente ausentes. La flor trilobulada tan solo se constata en un único vaso dentro de todo el extenso repertorio del yacimiento (Pericot, 1979: 114, fig. 150; Ramos Folqués, 1990: fig. 112; Tortosa, 2004: 86, inv. 1069, fig. 50 y 91), mientras que la flor de dos pétalos solo aparece una sola vez sobre un lebes (Pericot, 1979: 91, fig. 115; Sala, 1992: 42-43, fig. 20, E-22 y 61; Tortosa, 2004: 107, inv. 0123, fig. 60 y 101).

De este modo, se da en los fragmentos figurados de La Carència una extraña conjunción de motivos. Si los brotes re-ticulados permiten relacionar las decoraciones figuradas de La Carència con las cerámicas del área de Ilici, la escasez de este tipo de flores la alejaría de ellas. Pero tampoco es posible rela-cionar estas cerámicas con el repertorio cerámico del Tossal de Sant Miquel ni la cerámica figurada del Camp del Túria, ya que a pesar de que aquí la flor trilobulada es un motivo fundamental en las decoraciones (Pérez Ballester, 1997: 138-142, fig. III.18 a-b), es excepcional el empleo de la flor de dos pétalos y muy anecdótica la utilización de brotes reticulados.

Todo ello nos lleva a pensar que la conjunción de todos estos motivos vegetales en un mismo estilo pictórico tuvo que ser generada en un área diferente a las ya conocidas, siendo su ubicación geográfica más probable aquella que haya podido ver influida por los motivos decorativos de ambas zonas a la hora de generar su propio estilo pictórico decorativo. Planteamos la hipótesis de que este espacio podría situarse en el área norte y occidental de la Contestania, donde esta combinación de de flores trilobuladas y flores de dos pétalos se da en algunos yacimientos que alcanzan cronologías posteriores a mediados del s. ii a.C, como la necrópolis de El Corral de Saus (Izquierdo, 2000: fig. 103) (fig. 8.13) o los fragmentos citados de El Xarpolar (fig. 8.10, 1) y Cerro Lucena (fig. 8.10, 7).

Así es posible que La Carència estuviera relacionada con las poblaciones ibéricas asentadas al sur del Júcar y que estos contactos le pusieran en relación con las decoraciones figura-das de estos yacimientos y del área oriental de Albacete. Estos asentamientos se encuentran a lo largo del valle de Montesa y del valle del río Canyoles, que constituyen desde época Pre-histórica el corredor más idóneo para comunicar las llanuras

Fig. 8.11. Tinaja de la cremación 5 de la necrópolis de Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón) (fotografía: Enric Flors, Fundació Marina d’Or de la Comunitat Valenciana).

Fig. 8.12. Fragmento cerámico con flor de dos pétalos del Tossal de Sant Miquel de Llíria (Ballester et al., 1954: lám. LXXIII).

134

costeras valencianas con la Meseta (Pérez Ballester y Borredá, 1998: 133); por donde pasaba la vía Heraklea y posteriormen-te vía Augusta. Este corredor permite, a su vez, conectar con las tierras del interior murciano y con el eje Vinalopó-Llano de Almansa. Esta relación iconográfica de las cerámicas figuradas del Ibérico Final, que se refleja en una combinación de moti-vos edetanos y contestanos, permite apoyar la hipótesis de la existencia de un «territorio de frontera» ubicado en el área in-mediatamente al norte del Júcar e inmediatamente al sur de este río; como ya planteamos recientemente (Pérez Blasco, 2011a: 153) en base a unas hipótesis y argumentos enunciados hace años (Soria y Díes, 1998). Estos planteamientos ya advertían de la existencia de un «espacio de frontera» en el noroeste de la Contestania en el periodo del Ibérico Pleno, concretamente en el s. iv a.C., por lo que la confluencia de motivos y estilos decorativos del área contestana y del área edetana, en momen-tos avanzados, continuaría siendo más que probable. En este punto, queremos volver a incidir en la citada escultura de toro de La Carència, que denota claramente para una fase temprana del asentamiento sus contactos con el mundo meridional (Ara-negui, 2007: 168).

Motivos zoomorfos

Esta decoración vegetal abigarrada de la cerámica figurada de La Carència envuelve motivos zoomorfos, de los que solamen-te se han conservado algunas partes de sus cuerpos (Serrano Várez, 1987: 39, fig. 6, 7 y 10, 1). Aun así, se distinguen de forma clara varias patas de cuadrúpedo (fig. 8.8, 7; 8.8, 11 y 8.9, 2) que seguramente pertenecerían a caballos. Otro fragmento muestra lo que sería la crin de este animal (fig. 8.9, 3) mientras que otra pieza presenta una cabeza de caballo junto con una es-pecie de ave (ibíd.: fig. 9, 2) (fig. 8.8, 9). A estos fragmentos po-demos añadir otro informe que muestra una decoración de una cabeza incompleta de un lobo o carnassier, del que es posible apreciar tan solo, con nitidez, una de las orejas, el ojo y parte de la mandíbula superior (fig. 8.9, 1). Este animal es mucho más frecuente en los estilos simbólicos de la Contestania que en las cerámicas del llamado estilo Oliva-Llíria (Nordström, 1969-1973: 149). El nombre de carnassier, «carnicero» o «car-nívoro», fue empleado desde principios de siglo por la biblio-grafía especializada para referirse «al cuadrúpedo más típico de la cerámica de Elche-Archena» (Blanco, 1993: 86). Un animal del que se duda su identificación al poder ser considerado un perro, un lobo o un león, ejecutado estilísticamente siguiendo los cánones que caracterizan al taller de La Alcudia (Sala, 1992:

114-115; Tortosa, 1996: 182). Así pues, con la palabra carnas-sier A. Engel y P. Paris trataron de definir a esta fiera con este término poco específico, que no lo identificaba claramente con ningún animal concreto (Blanco, 1993: 86).

Hasta ahora se ha admitido que este motivo zoomorfo era propio del área del Sureste, donde es uno de los animales pro-tagonista (fig. 8.14, 1-2). No es frecuente encontrarlo en las co-marcas centrales valencianas, tal y como se aprecia en la cerá-mica figurada edetana donde, cuando aparece, se ha mantenido que lo hace de forma secundaria siendo objeto de caza (Nords-tröm, 1969-1973: 149). De este modo, no se documenta la re-presentación en cerámica ibérica pintada de este animal en el Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 1981; 2002) ni en El Castellet de Bernabé (Guérin, 2003). Sin embargo, sí que lo encontramos de forma escasa en el Tossal de Sant Miquel, en algún frag-mento informe que no nos permite interpretar la escena donde figuraría, y que en muchos casos dificulta la identificación co-rrecta de este animal que puede llegar a confundirse con un pe-rro (Ballester et al., 1954: temas 608-613; Bonet, 1995: fig. 145, 22-Sup. y 145, 83-Sup.). Su diferenciación no sería posible si no fuera porque sus rasgos son más fieros y, a diferencia de los perros, siempre sacan la lengua entre sus fauces abiertas (Ba-llester et al., 1954: temas 614-617) (fig. 8.14, 3). Esta distinción se aprecia en otro de los fragmentos informes del Tossal de Sant Miquel, en el que a pesar de que solamente se ha conservado las fauces del animal, es posible distinguirlo de los perros que le acosan tanto por su mayor tamaño como por la lengua (Bonet, 1995: 253, fig. 125, 420-D. 111). La escena muestra una de las aludidas escenas de caza en las que un guerrero armado con lanza y con una espada en el cinto desciende del caballo para enfrentarse a este «animal monstruoso». A su lado contempla la escena una de las también escasas representaciones de aves en este estilo. Desgraciadamente las dimensiones conservadas

Fig. 8.14. Carnassiers (elaboración propia y adaptación a partir de diversas publicaciones): 1. La Alcudia (García Hernández, 1987: 17); 2. Necrópolis de Cabecico del Tesoro (Nieto, 1942-1943: lám. VIII); 3. Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954: temas 614-617); 4. La Serreta (Grau, 1996: 104, fig. 18) 5. Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954: tema 626). 6. Valentia (Olmos y Serrano, 2000; Marín, Ribera y Serrano, 2004: fig. 5); 7-9. Los Villares (Pla, 1980: 94-98, fig. 145; Mata, 1991: 133, figs. 72, 2 y 72, 7).

Fig. 8.13. Desarrollo de Vaso procedente de la necrópolis del Corral de Saus (Izquierdo, 2000: fig. 103).

135

del fragmento no nos permiten saber si este individuo acomete a la fiera en solitario, o participa en grupo en la caza del ani-mal, tal y como se aprecia en otros vasos con la caza de ciervos (Bonet, 1995: 114 y 172, fig. 44, 6-D. 15 y 84, 42-D. 41). Sin embargo, en estas cacerías de ciervos suelen ser jinetes los que persiguen a los animales a caballo, por lo que podría existir una intencionalidad al hacer desmontar al individuo del caballo para diferenciar ambas acciones: una destinada a plasmar la destreza en la caza, y la otra a mostrar el valor en el combate contra ese carnassier monstruoso.

Menos problemas para la identificación de esta última idea ofrece la lectura de otro lebes del Tossal de Sant Miquel (ibíd.: 142, fig. 66, 13-D. 21; Aranegui, 1997: 64). Aquí se muestra a una fiera de tipo lobuno, o carnassier, enfrentándose en un combate singular a un guerrero. Éste ha descendido de su ca-ballo para combatir en tierra contra el animal. Mientras levanta el brazo derecho en actitud de lanzar la jabalina que lleva en la mano, con la otra sujeta las riendas del caballo que muestra una actitud espantada. Este esquema iconográfico trata de ensalzar el valor del guerrero que lucha frente a frente sin ventaja; en una composición que se distancia del resto de las escenas de caza de Llíria, y que se reflejaba en el imaginario ibérico desde sus primeros momentos, cuando los combates singulares con animales fabulosos o monstruosos eran prerrogativa de monar-cas o héroes; como se representa en el santuario de El Pajarillo (Molinos et al., 1998) o en Porcuna (González Navarrete, 1987; Negueruela, 1990). Estos enfrentamientos perdurarán hasta fi-nales del s. ii-i a.C. como ejemplifica la famosa tinaja de La Alcudia de Elche del enfrentamiento del héroe adolescente con el carnassier de proporciones gigantescas (Pericot, 1979: 100, fig. 126; Olmos et al., 1992: 145, 85.2.).

En el caso del lebes del Tossal de Sant Miquel, la fiera adop-ta también un tamaño considerable, cercano al del caballo, y aunque no se ha conservado la cabeza pensamos que existen pocas dudas de que se trate de una fiera del tipo carnassier, que representa las costillas del mismo modo que lo hacen los ejemplares del área del sureste (fig. 8.14, 5), dejando un espacio central del cuerpo en reserva, y rellenándolo con trazos rectos o arcos (Sala, 1992: 114).

Esta misma idea que destacamos se pone de manifiesto en el Vas dels Guerrers de La Serreta (Grau, 1996: 104, fig. 18); un yacimiento que, recordemos, coincide cronológicamente con el desarrollo de Edeta y está claramente influenciado estilística, formal y temáticamente por su estilo pictórico narrativo (Bonet, 2005: 57; Grau, 2006: 63). En esta tinaja, se distingue clara-mente la intencionalidad del artista ibero, que trata de plasmar en esta tinaja la ideología del aristócrata. En la parte de la iz-quierda, se ha representado un carnassier del mismo modo que hemos destacado ya con anterioridad: costillas marcadas, fau-ces abiertas con dientes destacados y lengua alargada curvada, que le otorga una actitud amenazante (fig. 8.14, 4). El animal se bate en retirada de su enfrentamiento con un guerrero a pie que, aunque hemos perdido parte de la escena, le ha clavado una jabalina que podemos apreciar que atraviesa el cuerpo de la fiera. A continuación, sin embargo, se vuelve a diferenciar una escena de caza con la participación de dos jinetes a caballo, armados con lanzas, que persiguen a un ciervo al que también le ha atravesado una jabalina.

Tras este breve recorrido por la figura del carnassier en el área edetana y en el estilo La Serreta contestano (Tortosa, 2006: 101-102), podemos comprobar que aunque la representación de

este animal es más escasa que en los estilos pictóricos del sures-te, sí que tiene una clara presencia que no nos permite desvin-cular, sin más, su figura del tradicional estilo narrativo edetano. Sin embargo, la figura de este animal en el área valenciana tam-poco se puede atribuir automáticamente al estilo llamado Oliva-Llíra, ya que no se debe descartar que la figura del carnassier de La Carència pertenezca a una serie de cerámicas simbólicas que se están documentando con cronología más tardía en el área valenciana (Pérez Blasco, 2010 y 2011b). Estas cerámicas po-drían pertenecer a un estilo simbólico levantino (vid. infra) en el que la figura del carnassier aparece con idéntica relevancia y con similar cronología a los estilos pictóricos contestanos. Un claro ejemplo es apreciable en la tinaja de la cremación 5 de Torre la Sal (fig. 8.11), a la que hemos aludido con anterioridad (vid. supra). Su decoración se distribuye en el vaso del mismo modo que lo hacen las cerámicas ilicitanas, en las que en una cara se destaca a un ave rodeada de elementos vegetales y la otra destaca a un carnassier, también envuelto de vegetación. La figura, además, se representa con similares características a como lo hacen los ejemplares del sureste hallados tanto en La Alcudia (Ramos Folqués, 1990; Tortosa, 2004; Sala, 1992: 114-115, fig. 59, 2) (fig. 8.14, 1) como en la necrópolis del Cabecico del Tesoro (Nieto, 1942-1943; 1943-1944) (fig. 8.14, 2). Así el carnassier de la tinaja de Torre la Sal se representa con las costillas indicadas y con una lengua exageradamente larga que se curva hacia abajo, cuando sale de unas fauces con dientes afilados, dibujados con esmero. Por último, y más relevante, es la actitud que muestra el animal girando su cabeza hacia atrás, forzando un escorzo que solo se muestra en el área contestana y hasta ahora es desconocido en las representaciones del estilo narrativo edetano.

Pero no es la única representación de carnassier con cro-nología tardía que encontramos en el área central valenciana. Debemos recordar que esta fiera aparece también representada en el famoso Vaso del Ciclo de la Vida de Valentia (Olmos y Se-rrano, 2000; Marín, Ribera y Serrano, 2004: fig. 5) (fig. 8.14, 6). Este vaso nos muestra una decoración singular y original, con un universo que transmite la idea de gestación y fecundidad, de un modo más explícito al que lo hacen las cerámicas ilicitanas. Aquí el carnassier persigue a una yegua para darle caza en una escena en la que la que el artista ibero representa el ciclo vida/muerte del universo salvaje animal, de idéntica forma a como se representa en el kalathos de Azuara (Zaragoza) (Olmos, 2001-2002: 212-213, lám. 3 y 4). Así la yegua con las ubres hinchadas remarca su maternidad, transmitiendo la idea de que la muerte y la vida se yuxtaponen y la naturaleza sigue su curso. De este modo, el vaso combina la fecundidad animal con la figura del carnassier, animal de naturaleza feroz que en el mundo ibérico suele representarse con sentido funerario (Tortosa, 2003: 297).

Con este sentido han sido interpretados los lobos que apa-recen en un tercer vaso que queremos traer a colación, y que procede de Los Villares. Nos referimos a la tinaja en la que tiene lugar una lucha mítica con un monstruo marino de gran tamaño y que se data en la segunda mitad del s. ii a.C. y primer cuarto del s. i a.C. (Pla, 1980: 94-98, fig. 145; Olmos, Torto-sa e Iguácel, 1992: 145, 85.3-5). Una reciente interpretación de sus imágenes parece desestimar la escena de lucha en favor de una lectura con sentido funerario (Tortosa, 2003: 296-297). Según ésta, a la derecha de la escena se representaría una es-finge, animal psicopompo, que le aconsejaría a estos seres de naturaleza acuática sobre el viaje al Más Allá. Aquí, los lobos

136

corroborarían el sentido funerario del pasaje marino represen-tándose tanto en sentido vertical como horizontal, y agitando sus patas delanteras simbolizando, quizás, la intención de nadar (fig. 8.14, 7). Mientras, el medio acuático quedaría confirmado por un delfín, una flor ondulada, y por la misma disposición horizontal del ser gigante que parece también estar nadando. Se muestra, por tanto, una escena de tránsito funerario mediante un viaje marino.

Además de este vaso, en Los Villares también se han en-contrado en superficie un fragmento con la boca abierta de un carnívoro (Mata, 1991: 133, fig. 72, 2) (fig. 8.14, 8) y lo que parecen ser las costillas y los cuartos traseros de otro (ibíd.: fig. 72, 7) (fig. 8.14, 9). Junto a ellos, se encontraron también otros fragmentos con representaciones incompletas de aves y, sobre todo, de peces (ibíd.: 133, fig. 72).

Aunque estas cerámicas proceden de hallazgos superficia-les, hay que destacar que en Los Villares no se ha encontrado ningún fragmento de estas figuraciones en el Nivel IV (ibíd.: 129), datado desde el segundo cuarto del s. v hasta finales del s. iii e inicios del s. ii a.C. (ibíd.: 201), por lo que probablemente deben tener la misma cronología que las dos tinajas con decora-ción figurada, datadas en la segunda mitad del s. ii a.C. y primer cuarto del s. i a.C. (vid. supra).

Por último, también en El Castellar de Meca, entre la ma-yoría de cerámicas con decoración geométrica recogidas, se encontró un fragmento de cerámica figurada con una cabeza in-completa de carnassier (Aparicio, 1984: 171, fig. 14) (fig. 8.15, 1). La parte conservada muestra un animal de fauces abiertas, con la lengua representada con una línea alargada y con los dientes representados con pequeños trazos, orejas alargadas y un gran ojo pintado dentro de un espacio en reserva. Esta re-presentación de nuevo le otorga al animal una actitud de alerta y amenaza, que parece ser un rasgo iconográfico reiterativo en la figura del carnassier. Sobre la cabeza se muestra, también de manera incompleta, un brote reticulado que nace de un tallo en espiral, que en principio desvincularía el motivo del estilo Oliva-Llíria. Más dificultades presenta la identificación de otro animal de hocico alargado documentado en otro fragmento de este mismo yacimiento, en el que no se han conservado las ore-jas ni presenta la lengua colgando (Broncano, 1986: fig. 115,24) (fig. 8.15, 2). En este caso, el motivo vegetal con el que aparece presenta lo que puede ser un tallo en espiral y un pétalo rayado.

Por lo tanto, no es posible adscribir con claridad el frag-mento de carnassier de La Carència a uno u otro estilo y pre-cisar así su datación. Podría pertenecer tanto al llamado “estilo narrativo” que decora las cerámicas del área central valenciana

y del norte de Alicante en el s. iii a.C. e inicios del s. ii a.C., como al estilo simbólico más tardío se extendió, en parte, por el territorio central valenciano de forma coetánea a los estilos simbólicos del área contestana. Por otra parte, atendiendo a los motivos fitomorfos de otros fragmentos cerámicos recuperados en La Carència (vid. supra), también cabe la posibilidad de que este zoomorfo proceda de esa área por determinar que no sería ni la del Camp del Túria, ni la zona de influencia ilicitana, y que habría que ubicar en un «espacio de frontera» en torno al río Júcar y el área occidental de la Contestania. De este modo, el avance de las investigaciones y excavaciones arqueológicas están rompiendo estos esquemas rígidos mantenidos respecto a la figura del carnassier. Poco a poco empieza a documentarse con cronología tardía en el área valenciana y castellonense, des-empeñando un papel relevante en los vasos cerámicos similar al que ejerce en los estilos simbólicos del sureste contemporáneos a él; incluso, en el caso del carnassier de Torre la Sal, siguiendo fórmulas de representación similares.

EL ESTILO SIMBÓLICO LEVANTINO

Entre las piezas procedentes del yacimiento de La Carència sobresalen dos piezas por la singularidad de sus decoraciones. Una de ellas ha sido abordada en diversos trabajos por presen-tar una decoración inusual de hipocampos en cerámica ibérica figurada, que se ha relacionado, evidentemente, con otra tinaja más famosa aparecida en el yacimiento de Los Villares de Cau-dete de las Fuentes (Pla, 1980: 99-106, fig. 12; Mata, 1991: 129-133, fig. 70). El otro vaso, debido a su decoración más abs-tracta, no ha gozado de tanto predicamento, pero, como ahora veremos, su presencia en el yacimiento junto a la célebre tinaja es clave para extraer conclusiones. Ambas piezas fueron dadas a conocer en el estudio que D. Serrano (1987: 32) realizó sobre los yacimientos ibéricos y romanos de la comarca de La Ribe-ra. Estos vasos parecen proceder de lo que se consideró una habitación que se encontraba en las proximidades de un abrigo rocoso.

La tinaja de los hipocampos

Entre el conjunto de materiales cerámicos ibéricos se halló una tinaja bitroncocónica con hombro del tipo A.I.2.1 (Mata y Bo-net, 1992: 125, fig. 2), que se distingue por una boca de gran diámetro formada por un borde vertical finalizado con un labio redondeado. No tiene cuello y sí un hombro muy marcado que da paso a un cuerpo bitroncocónico al que se le adosan dos asas trigeminadas en forma de J invertida (Serrano Várez, 1987: 36, fig. 3) (fig. 8.16). Se encontraba decorada con aves, peces e hipocampos (Serrano Várez, 1987: fig. 3; Bonet e izquierdo, 2001: 300, fig. 8, 4; Bonet e izquierdo, 2004: 90).

Dada la escasez de las representaciones de estos seres fa-bulosos en la cerámica ibérica figurada, contrastar la tinaja de La Carència con el célebre Vaso de los hipocampos de Los Vi-llares de Caudete de las Fuentes es algo casi obligado (Serrano Várez, 1987: 46) (fig. 8.17, 2). La tinaja con hipocampos de La Carència muestra unos seres fabulosos con cuerpos sinuosos y curvados en tinta plana (fig. 8.17, 1). Aunque la decoración se encontraba bastante perdida, el dibujo permite identificar, al menos cuatro de estos seres híbridos. No se ha conservado la cabeza de ninguno pero las patas delanteras no dejan lugar a dudas de que se trata de la mitad delantera del cuerpo de un

Fig. 8.15. Fragmentos con motivos zoomorfos de El Castellar de Meca: 1. Carnassier (Aparicio, 1984: 171, fig. 14); 2. ¿Carnassier? (Broncano, 1986: fig. 115, 24).

137

caballo. Las patas delanteras muestran con claridad el casco y el espolón, mientras que las patas traseras están ausentes. Los cuartos traseros del animal finalizan con un perfil curvilíneo que se estrecha para conformar la cola, que en uno de los casos se alarga para terminar en un lazo, mientras que en otros se aprecia que termina en una amplia aleta.

Estos animales parece que se rodeaban de peces y en un caso, también ha sido posible identificar la presencia de la figu-ra de un ave (Serrano Várez, 1987: 26). De ésta solo se conserva la pata delantera que termina en una garra, mientras que la parte del pecho se ha decorado con dos finos rectángulos en reserva.

En cuanto al resto de motivos que envuelven las figuras ani-males, destaca la representación de un motivo circular cruzado internamente por dos pares de líneas paralelas que se cortan perpendicularmente en la zona central del círculo formando una cruz. En uno de los casos de este círculo surge un pequeño trazo curvilíneo y en otro un pequeño zarcillo.

También se ha identificado con claridad una línea sinuosa, a modo de tallo que finaliza en otro motivo circular coronado por un trazo curvo abierto hacia arriba. Parece tratarse de un elemento fitomorfo que podría representar una granada o ador-

midera, si lo comparamos con otros ejemplos figurados en ce-rámica ibérica.

Por último, también es reconocible en el vaso la existencia de series de «SSS» bajo uno de los hipocampos y sobre la posi-ble representación de la granada.

Una vez descrita la decoración de este vaso, vamos a pro-ceder a analizar los paralelos de los motivos de estas represen-taciones, a fin de justificar la inclusión de esta tinaja dentro del estilo simbólico levantino. En primer lugar, los hipocampos son un motivo escasamente representado en el imaginario ibérico, por lo que esta tinaja siempre se ha puesto en relación con la otra existente en el yacimiento de Los Villares (Serrano Vá-rez, 1987: 46; Bonet e izquierdo, 2001: 300, fig. 8, 4; Bonet e izquierdo, 2004: 90). Con ella comparte la figuración de es-tos seres fabulosos y la representación del motivo circular con aspas internas. Sin embargo, la decoración de Los Villares se muestra más barroca y se rodea de numerosos y variados moti-vos vegetales que en La Carència están ausentes. En el dibujo de los animales, también se aprecian diferencias notables, ya que internamente los hipocampos de Los Villares muestran una decoración más recargada con numerosos espacios en reserva que amplía el número de detalles internos. Frente a ello, el trazo y la ejecución del dibujo de los hipocampos de La Carència se muestra más sencillo y tosco, aunque también se puede advertir en uno de los hipocampos cuatro simples espacios rectangula-res en reserva. Estas características del dibujo lo acercan más a la decoración de un kalathos de Valentia que se conserva en los fondos del SIP, y que ha permanecido olvidado desde su publicación (Gómez Serrano, 1945: fig. 9) (fig. 8.17, 3). El vaso procede de las antiguas excavaciones que se realizaron a media-dos del siglo pasado en el Palacio de la Generalitat, y del que se ha conservado tan solo el tercio inferior del kalathos, suficiente para poder comprobar que se decora también con estos seres híbridos mitad caballo y mitad animal acuático. Desafortuna-damente, el kalathos apareció revuelto con otros materiales que ofrecían un arco cronológico que iba desde el 120 a.C. hasta el s. iv d.C. (Martín Ávila, 1962: 89-109).

Pero aún podemos citar, además, la existencia de un peque-ño fragmento de cerámica ibérica pintada hallado en el Pico de los Ajos (Martínez Escribá, 1999: 117-118, fig. 8) (fig. 8.17, 4).

Fig. 8.16. Perfil de la Tinaja de los hipocampos de La Carència (Serrano Várez, 1987: 36, fig. 3).

Fig. 8.17. Cerámicas ibéricas figuradas con hipocampos: 1. Desarrollo de la tinaja de los hipocampos de La Carència (Serrano Várez, 1987: 36, fig. 3); 2. Desarrollo del Vaso de los hipocampos de Los Villares (Pla, 1980: 99-106, fig. 12); 3. Desarrollo del kalathos del Palau de la Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 9); 4. Fragmento con hipocampo del Pico de los Ajos (Martínez Escribá, 1999: 117-118, fig. 8).

138

El tamaño del fragmento apenas permite apreciar las caracte-rísticas estilísticas del hipocampo; aunque al igual que en los ejemplares de La Carència y Los Villares, se puede apreciar en su parte delantera su postura rampante. Al mismo tiempo, el pecho se decora con líneas verticales sobre un espacio dejado en reserva, también tal y como se hace en los ejemplares de Turís y Caudete de las Fuentes. Por último, queremos señalar que ya J. M. Martínez Escribá (ibíd.: 118) puso de manifiesto que la pieza no podía vincularse al estilo Oliva-Llíria, sino que más bien creía oportuno asociarlo al denominado estilo Elche-Archena, «si no en sentido estricto, sí al menos influenciado por este estilo». Esta dificultad en la atribución estilística y temática de estas piezas ya fue destacada por E. Pla (1980: 106-108) al referirse a la tinaja y tinajilla de Los Villares, ya que no se podían adscribir las piezas a ninguno de los estilos pictóricos conocidos, ni al estilo Elche-Archena, ni al estilo Oliva-Llíria, ni a las cerámicas del área aragonesa. Esta misma dificultad también fue recogida más tarde por C. Mata (1991: 133), quien avanzaba en el problema al relacionar las cerámicas figuradas de Los Villares con los ejemplares hallados en La Carència y el Castellar de Meca, pero manteniendo que «con estos datos no es posible precisar la atribución a un estilo u otro». Así, plan-teamos que la decoración de hipocampos parece ser uno de los motivos preferidos dentro de lo que resulta ser un nuevo estilo pictórico simbólico cuyas cerámicas se documentan en Teruel, área de Castellón y Valencia, norte de la provincia de Alicante y en las islas de Mallorca y Menorca, con unas dataciones que van desde el último tercio del s. ii a.C. hasta mediados del s. i a.C. (Pérez Blasco, 2010; 2011b: 110).

Prosiguiendo con la identificación de motivos representa-dos en la tinaja, la sencillez que advertimos en el dibujo de los hipocampos de La Carència, también es patente en el motivo circular que hemos destacado. Este motivo documentado en la pieza de Turís presenta, en su caso más complejo, un pequeño zarcillo anexionado al círculo, diferenciándose con claridad del

motivo representado en Los Villares que se encuentra imbrica-do a varios fitomorfos de desarrollo más barroco. Este motivo circular lo encontramos decorando muchos de estos vasos con decoración simbólica esparcidos por el territorio valenciano, siendo también uno de los motivos más repetidos en este nue-vo estilo simbólico. Lo encontramos decorando el kalathos de las palomas de la plaza de La Almoina en Valencia (Bonet e Izquierdo, 2004: 91, fig. 4) (fig. 8.18, 2); vaso que, además, presenta unas características tipológicas y compositivas simi-lares a las del otro kalathos de La Carència y a otros kalathoi que componen este nuevo estilo. En el interior de una de sus metopas aparece este mismo elemento circular con una cruz interna conformada por dos grupos de tres líneas que se cortan perpendicularmente en el centro del círculo. De la parte externa del motivo, en la zona superior, también emerge una línea curva a modo de zarcillo sencillo, como el representado en La Carèn-cia. Afortunadamente, para esta pieza sí que contamos con una datación más concreta, que abarca desde el año 135 al 80 a.C. (Bonet e Izquierdo, 2001: 300-302, fig. 9, 1).

Más al sur documentamos este mismo elemento circular en un Oinochoe del Tossal de la Cala (García Hernández, 1986: lám. XXXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.18, 1) o en uno de los kalathoi de Poble Nou exhumado en la campaña del 96 (Pérez Blasco, 2011b: 151, fig. 14). El motivo circular del Tossal de la Cala rellena con puntos los cuatro espacios internos que deja la cruz inscrita, mientras que el motivo de Poble Nou lo hace con S estilizadas, al igual que se documenta en la tinaja de los hipocampos de Los Villares.

En cuanto a la iconografía de la granada o adormidera se encuentra representada en el mundo ibérico desde el s. vi a.C. sobre distintos soportes, concentrándose sus representaciones en el área de Levante y del Sureste, existiendo también algu-nas de ellas en el área andaluza (Izquierdo, 2000: 261, fig. 135; VV.AA., 2010: 58). En cerámica, la asociación de este fruto a zoomorfos se da de forma tardía y se focaliza en el área va-

Fig. 8.18. 1. Oinochoe del Tossal de la Cala (Bayo, 2010: fig. 41); 2. Kalathos de las palomas de Valentia (Bonet e Izquierdo, 2004: 91, fig. 4).

139

lenciana, especialmente en la Edetania, desde finales del s. iii hasta el i a.C., y fundamentalmente asociado a aves y a peces (Izquierdo, 2000: 261; VV.AA., 2010: 61). En la tinaja de La Carència, no se conservó buena parte de la decoración por lo que no podemos saber con seguridad si se producía esa aso-ciación directa, aunque en la decoración sí que se aprecia, al menos, la presencia de un ave, y según la descripción de D. Se-rrano (1987: 26) también se intuiría el dibujo de algunos peces.

Dibujos similares de este motivo fitomorfo interpretado como granada o adormidera se han dado, por ejemplo, en el ka-lathos de la paloma de La Serreta de Alcoy, donde se pintan dos tallos ondulados que terminan en dos frutos de forma circular de los que emergen dos trazos coronando el fruto a modo de cá-lices (Fuentes Albero, 2007: 81-82, figs. 29 y 30; Grau, Olmos y Perea, 2008: 16, fig. 10). Sin embargo menos nivel de detalle, y por lo tanto mayor similitud con el motivo de La Carència, muestran los numerosos ejemplos de la necrópolis del Corral de Saus (Moixent) (Izquierdo, 2000: fig. 106) o en el área al-bacetense en el poblado y en el depósito votivo de El Amarejo (Bonete) (Broncano y Blánquez, 1985: 240-241, fig. 133, 261; Broncano, 1989: 155-156, fig. 107, 152) y en una de las necró-polis de El Tolmo de Minateda (Abad y Sanz, 1995: fig. 1, 2). Este motivo también se documenta en el área valenciana en El Puntal dels Llops (Olocau) (Bonet y Mata, 2002: fig. 69) y en El Tossal de Sant Miquel (Llíria) (Bonet, 1995: fig. 43 y 144).

En cuanto a la presencia del ave y de los peces, no vamos a dedicarle la misma profundidad de análisis, ya que ello exce-dería la extensión de este artículo. Sin embargo, sí que quiero destacar que ambos zoomorfos son dos de los animales más representados dentro de este nuevo estilo simbólico levantino (Pérez Blasco, 2011b: 98-99). El pez y el ave han gozado de una importante significación en el Mundo Ibérico al vincularse sus representaciones en la mayoría de casos a ambientes sacros o funerarios. La simbología del pez en la cerámica ibérica fi-gurada ha sido ampliamente abordada por C. Aranegui (1996), determinando que junto con las aves y una abigarrada represen-tación vegetal, el ibero trataría de configurar un espacio para-disíaco acuático. El ave, al igual que el pez, es un animal am-pliamente representado en la Cultura Ibérica desde sus inicios. Ésta ha sido frecuentemente identificada como una paloma, e interpretándose como imagen-símbolo de la divinidad femeni-na ibérica de la fecundidad, que reina sobre el mundo de los vivos y en el mundo de ultratumba (Olmos y Tortosa, 2010).

Por último, queda por referirme a los grupos de series de «SSS» identificados en la tinaja de La Carència, y a los que ya he aludido brevemente con anterioridad (vid. supra). Recorde-mos que estas «SSS» se encuentran bajo uno de los hipocampos y sobre la granada. Estos motivos de «SSS» tendieron en el pasado a ser identificados como aves estilizadas, tanto en cerá-micas de Azaila (Cabré, 1944: 83, fig. 80, 1) como en otras ha-lladas en el subsuelo de Valencia (Gómez Serrano, 1945: 286). Las identificaciones de los motivos de esta naturaleza con aves esquemáticas continuaron seduciendo a los investigadores del mundo ibérico durante mucho tiempo, de tal modo que Nords-tröm también se manifestó en estos términos sobre las teorías de «SSS» que se plasmaban en los vasos de La Alcudia (Nords-tröm, 1969-1973: 159, fig. 42, 4).

Sin embargo, los grupos de «SSS» que encontramos repre-sentados en La Carència creemos que parecen simbolizar otra cosa. No parece lógico que se quiera estilizar y esquematizar hasta ese extremo el motivo del ave, repitiéndolo de forma se-

riada y numerosa, mientras que los hipocampos, o incluso la presencia de otra ave, se muestran con un mayor tamaño y gra-do de detalle.

Compartimos la opinión que interpreta estos motivos con forma de «S» como la plasmación gráfica del movimiento o del sonido (Pastor Eixarch, 1998). La utilización de grupos de eses alrededor de figuras humanas y animales es muy frecuente en las decoraciones de las cerámicas ibéricas. Se constatan tanto en el estilo narrativo del Tossal de Sant Miquel o en el estilo de La Serreta, como en cerámicas de fechas más tardías como son las de estilo simbólico de los talleres ilicitanos. En Llíria se do-cumentan entre las muchas representaciones que rodean algu-nas figuras de guerreros y caballos (Bonet, 1995: figs. 26, 3-D. 11; 34, 2-D. 13; 82, 17-D. 41; 85, 19-D. 41 entre otras). Aquí, las «SSS» rodean las figuras pudiendo simbolizar el movimien-to de los pies de los danzantes, de la lucha de los guerreros o del trotar de los caballos (Pastor Eixarch, 1998: 93-94). Misma interpretación se hace de éstas en el kalathos de la paloma de La Serreta donde las «SSS» simularían el aleteo constante de la paloma (Pastor Eixarch, 1998: 105; Grau, Olmos y Perea, 2008: 16, fig. 10), al igual que las «SSS» que figuran junto a las aves de las cerámicas numantinas (Martínez Quirce, 1996: 171, fig. 84; Pastor Eixarch, 1998: 121).

En las cerámicas ilicitanas, de estilo simbólico, también aparecen estos grupos de «SSS» asociados, por ejemplo, a aves, como es el caso de las que se representan delante del ave del llamado Vaso del Campesino (Pericot, 1979: fig. 111; Pastor Eixarch, 1998: 105-107), o junto a las colas y patas de algunos zoomorfos de La Alcudia (Pericot, 1979: figs. 111, 124, 130). La interpretación sería la misma, refiriéndose siempre al movi-miento de estos animales.

Este recurso también fue empleado en las cerámicas del es-tilo simbólico levantino. Aparecen en la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa) en el olpe nº 3595 (Pérez Blasco, 2011b, fig. 5, 1), donde estas líneas curvas que rodean la parte trasera del ave podrían querer simbolizar el sentido del movimiento. Estos motivos también se documentan en el cercano yacimiento del Tossal de la Cala (Benidorm), sobre la tinajilla que representaba lo que Nordström interpretó como el Ave Fénix (Nordström, 1969-1973: 158, fig. 45, Beni. 51; Pericot, 1979: fig. 73; Bayo, 2010: fig. 39). Aquí también aparecen introduciéndose en los huecos que restan en el espacio decorativo y envolviendo los zoomorfos y fitomorfos que ocupan la mayor parte del espacio. También en otro vaso de este yacimiento documentamos este conjunto de «SSS» bajo el cuerpo de una paloma (García Her-nández, 1986: 53, lám. XXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.18, 1), ocupando una ubicación similar a la que muestran bajo el hipocampo de la tinaja de La Carència.

El kalathos de las espirales

La segunda pieza sobre la que queremos centrar la atención, también fue publicada en el trabajo de Serrano (1987: 38, fig. 5, 1) (fig. 8.19, 1), aunque ha pasado más desapercibida entre los investigadores. Se trata de un kalathos de mediano tamaño del que no se ha conservado la base. Presenta un cuerpo ligeramen-te troncocónico, borde plano vuelto al exterior y con un labio redondeado en su extremo. Sus características morfológicas lo incluirían en el tipo A.II.7.2 de Mata y Bonet (1992: 129-130).

La composición decorativa del recipiente se encuentra metopada, y se delimita en su parte inferior por una banda ho-

140

rizontal y tres líneas, y en su parte superior por tres líneas bajo una ancha banda horizontal, que abarca toda la parte superior del galbo y parte de la zona inferior del labio. La división en metopas está realizada con un pincel múltiple que refleja en el vaso grupos de siete líneas verticales, con una línea central más gruesa que las demás. Estas líneas están cruzadas también en su zona media por otras siete líneas verticales de las mismas características, lo que nos lleva a suponer la utilización del mis-mo pincel múltiple para realizar la distribución decorativa del vaso de forma rápida. De esta forma el vaso queda dividido en una serie de metopas superiores que se decoran por tres cuartos de circunferencias concéntricas; mientras que en las metopas inferiores se desarrollan espirales cuyo trazo comienza fino y se engrosa conforme evoluciona, para finalizar separándose hacia la derecha. El borde presenta un friso de «dientes de lobo» ais-lados, acompañados por una línea horizontal que recorre todo el interior del borde.

Este tipo de kalathoi pertenece a la variante conocida como «sombrero de copa», por su borde plano vuelto al exterior. Se constata ya desde la segunda mitad del s. iii a.C. (Conde, 1998: 312, fig. 3, 3) y se convertirá en el tipo cerámico más caracte-rístico de la etapa ibérica tardía. Sin embargo, la decoración que se plasma en él nada tiene que ver con la que muestran las cerámicas figuradas de los yacimientos valencianos del Ibérico Pleno, por lo que pensamos que esta decoración debe situar la cronología del kalathos a partir de la segunda mitad del s. ii a.C.

Para poder clasificarlo, datarlo e incluirlo dentro de un estilo pictórico, ha resultado fundamental el estudio de las cerámicas ibéricas pintadas de la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa, Alicante) (Pérez Blasco, 2010 y 2011b).

El borde plano del kalathos de La Carència se decora de idén-tica forma que los bordes de los kalathoi de Poble Nou, con unos «dientes de lobo» que se disponen desde el extremo del borde hacia el interior y les acompaña siempre una línea continua en la parte interna del borde (Pérez Blasco, 2011b: 104, figs. 8 y 12).

El esquema decorativo del cuerpo es también muy similar, dividiéndose verticalmente con grupos de trazos verticales rea-lizados con pincel múltiple (ibíd.: fig. 15). Estas líneas paralelas suelen ser rectas, como parece reflejar el dibujo del ejemplar de La Carència, aunque en ocasiones tienden a curvarse en su tercio inferior. Suelen tener todas el mismo grosor, exceptuando la línea central y en algún caso la contigua. La única diferen-cia que se percibe entre el kalathos de La Carència y todos los ejemplares documentados en Poble Nou es que mientras que estos presentan su zona media cruzada por líneas sinuosas hori-zontales que finalizan su recorrido una vez sobresalen del grupo de líneas verticales, en el ejemplar de La Carència se ha pro-ducido una prolongación de esos trazos por toda la superficie del vaso; lo que ha generado una serie de metopas superiores y otras inferiores.

Las metopas superiores se decoran generalmente con tres cuartos de circunferencia concéntrica, mientras que las espira-

Fig. 8.19.- Kalathoi metopados con decoración de espirales aisladas: 1. La Carència (Serrano Várez, 1987: 38, fig. 5, 1); 2. Palau de la Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 6a); 3. Necrópolis de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011b: fig. 12); 4. Fosa ritual de Valentia (Ribera, 1995: 187 y ss., fig. 9).

141

les ocupando las metopas inferiores constituyen también uno de los motivos más repetidos en la necrópolis de Poble Nou. Aquí esta espiral puede aparecer como el motivo predominante en las metopas de los kalathos nº 3859 (Pérez Blasco, 2011b: fig. 12) (fig. 8.19, 3), solamente en algunas de ellas nº 14918 y nº 14928, o compartiendo el espacio nº 3774 y 3857.

Este motivo de la espiral aislada, al igual que los hipo-campos y el motivo circular con aspa interior, es un elemento frecuente dentro del estilo simbólico levantino. Kalathoi con composición decorativa similares y que empleen la espiral en sus decoraciones se documentan en otros lugares aparte de La Carència y de Poble Nou. La misma excavación de Valentia donde apareció el kalathos con decoración de hipocampos per-mitió documentar otro kalathos con un esquema compositivo similar (Gómez Serrano, 1945: fig. 6a) (fig. 8.19, 2). Éste de-cora su borde en ala plana de idéntica forma, y también uti-liza unos motivos espirales como decoración principal en sus metopas. Desgraciadamente, como ya hemos mencionado, el contexto de la pieza impide precisar su cronología (vid. supra).

Sin embargo, también procedente de Valentia, pero de una excavación más reciente, es otro ejemplar que además de seguir idénticos patrones de composición, decora también el interior de sus metopas con espirales. Este kalathos se halló en el inte-rior de una fosa ritual de Valencia, que parecía haber sido exca-vada con motivo de fundación de la ciudad en el año 138 a.C. (Ribera, 1995: 187 y ss., fig. 9) (fig. 8.19, 4).

En cuanto a la interpretación iconográfica de las espirales aisladas en las metopas creemos que éstas remiten al brote ve-getal de un tallo en espiral, que representaría el crecimiento cí-clico de la naturaleza. Esta idea también fue desarrollada en los estilos simbólicos del sureste con las representaciones de tallos espiriliformes que contribuyen a envolver las escenas de una exuberante vegetación.

Por último, no queremos dejar de mencionar que aunque el kalathos de las palomas de La Almoina (fig. 8.18, 2) no presen-te espirales decorando las metopas, la división de éstas y su es-quema compositivo es idéntico al que presentan tanto los kala-thoi de Poble Nou como los kalathoi de Valentia y La Carència a los que nos acabamos de referir, incluyendo también la misma decoración en el borde.

CONCLUSIONES

El análisis de los motivos decorativos pintados de la cerámica ibérica de La Carència nos permite establecer una cronología para el yacimiento que iría desde el s. iv a.C. hasta el s. i a.C. La ausencia de cerámica bícroma, que se encuentra bien represen-tada en el yacimiento de Los Villares (Vidal et al., 1997: 55-56, figs. 5-6) con el que previsiblemente mantendría una estrecha relación gracias al valle del Magro (Quixal et al., 2007), contri-buye a definir bien el inicio de la fase ibérica del poblado en el s. iv a.C., aunque se documentan de modo descontextualizado fragmentos cerámicos fenicios y cerámicas ibéricas realizadas a mano que deben de corresponderse a una etapa anterior.Por otro lado, sí que se ha podido documentar al menos un único fragmento de cerámica estampillada, al igual que sucede con el cercano yacimiento del Pico de los Ajos donde se recupe-ró también un fragmento de asa bífida con estampillas (Mata, 1985: 168, fig. 5, 39). Este tipo de cerámicas impresas e incisas es frecuente en el cercano territorio del área de Requena-Utiel.

La Carència se relacionaría con Kelin mediante el valle del río Magro, un área que viene siendo objeto de estudio, por parte del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València, para determinar su función como vía de comuni-cación natural más rápida entre el territorio de Kelin y de La Carència (Quixal et al., 2007). En un punto intermedio a am-bos se situaría el importante oppidum fortificado del Pico de los Ajos, que estaría integrado dentro del territorio controlado por La Carència, y constituía su poblado ibérico fortificado más oc-cidental, como defiende D. Quixal (2010: 31-32). Su ubicación geográfica conectaba visualmente tanto con La Carència como con el yacimiento de El Cerro Santo o Castellar de Hortunas, situado más al interior en el otro extremo del valle del Magro (Quixal et al., 2007: 209-210), controlando así el tránsito por la vía antigua que atravesaba el valle (Quixal, 2010: 31).

Las cerámicas ibéricas pintadas más antiguas que documen-tamos en La Carència nos informan de esos momentos de los ss. iv-iii a.C. Sus paralelos más similares los encontramos en yacimientos del área del Camp del Túria como el Puntal dels Llops (2002) o el Castellet de Bernabé (Guérin, 2003), cuya cultura material abarca desde el s. iv a.C. hasta finales del s. iii o principios del s. ii a.C. (Guérin, 2003: 176-177). Así este importante número de cerámicas ibéricas pintadas adscribibles al s. iii a.C. se corresponderían con un momento de importante actividad en el oppidum, ya que es ahora cuando se lleva a cabo su amurallamiento (Albiach et al., 2011: 261).

Posteriormente, la cerámica ibérica figurada de la segunda mitad del s. ii a.C. y s. i a.C. permite relacionar al oppidum con los territorios contestanos de Meca y Saiti, por un lado, y por otro con los de Kelin y Valentia (Soria y Díes, 1998: fig. 3). Algunas de estas cerámicas figuradas tardías presentan carac-terísticas propias del estilo simbólico levantino (Pérez Blasco, 2011b: 109-110); mientras que otras se emparentan más con un estilo que parece documentarse al sur del Júcar, en yacimientos que se encuentran a lo largo del valle de Montesa y del va-lle del río Canyoles que comunican con la Meseta albaceteña, mediante la vía Heraklea, y con las tierras del interior murcia-no y el eje Vinalopó-Llano de Almansa. Así, atendiendo sobre todo a los motivos fitomorfos, se puede intuir que algunas de las cerámicas de Turís parecen tener relación con las decora-ciones cerámicas del área norte y occidental contestana. Esto no debe de extrañar, ya que la existencia de los dos grandes estilos tradicionales de la cerámica ibérica pintada no impidió el desarrollo de otras producciones locales asociadas a grandes asentamientos (Grau, 2006: 63), tal y como vemos reflejado en los numerosos talleres y estilos pictóricos que se dan en el área del Sureste (Tortosa, 2006: 97-104).

Por otra parte, la presencia a finales del s. ii a.C. e inicios del s. i a.C. de cerámicas figuradas singulares –como la tinaja de los hipocampos– en el yacimiento, vendría a respaldar la importancia de La Carència en ese periodo. En esos momen-tos el oppidum contaba ya con 8’6 ha de perímetro de muralla, y una ubicación estratégica que le permitía controlar el terri-torio inmediato. Todo ello permite deducir los contactos que debía mantener con otras poblaciones destacadas, como fue-ron Valentia o Kelin, donde también se documentan vasos con la decoración singular de hipocampos. En este sentido, en el mundo ibero es extraña la localización de las cerámicas pinta-das de prestigio fuera de su ámbito comarcal, ya que muestran un gran valor como rasgo distintivo de una comunidad y un te-rritorio, por lo que principalmente se documentan en la capital

142

y en los otros núcleos importantes del territorio político; y so-lamente de manera puntual se encuentran estas cerámicas fue-ra de sus límites territoriales (Grau, 2005b: 118). Este hecho bien constatado desde el s. iii a.C., parece incrementarse tanto en volumen como en la distancia de difusión hacia finales del

s. ii a.C., cuando estas cerámicas figuradas, ayudadas por la mejora de la red viaria y un aumento del grado de intensidad de los intercambios comerciales (favorecido por la actividad bélica), permitiría conectar de forma habitual territorios más distantes.

143

PRESENTACIÓ

Aquest article naix de la voluntat de descriure el jaciment de la Carència, un dels poblats ibers més importants de la Comunitat Valenciana, amb cura i plantejar els diferents sistemes construc-tius que es troben presents en ell, a més de realitzar un xicotet estudi metrològic.

Principalment és destacable l’aportació del plantejament d’un nou sistema constructiu, una muralla amb alternança de murs de pedra i de tàpia, realitzat pels arqueòlegs que treballen a les excavacions (Albiach, 2011:15). Descriurem les evidèn-cies físiques i les raons d’aquest nou plantejament, si bé co-mençarem primer amb una descripció del jaciment per a des-prés passar a l’anàlisi tècnica.

LOCALITZACIÓ I ESTAT ACTUAL DEL JACIMENT

El jaciment es troba en un esperó rocós a la localitat de Torís, que as-soleix els 379 metres al seu punt més alt i vessant sobre el riu Magre, situat al sud i a escassa distància, alhora que controla la plana on naix el barranc de Torrent, al nord, i el riu Bunyol, a l’oest, oferint un bon punt defensiu i de control del territori i de l’aigua dolça.

Les excavacions arqueològiques s’han concentrat en dos punts de tot el jaciment, un, al seu bell mig, que és on es van començar a fer troballes als anys setanta per Milagro Gil-Mas-carell (Gil-Mascarell, 1975: 693-696), i entre els anys 2003 i 2004 es van localitzar estructures ben definides, com ara dues torres, una portella i una muralla de caixons (Albiach, 2003; Albiach, 2004), a banda del fet que més tard en 2005 s’hi ha trobat la prolongació de la muralla mateixa (Albiach, 2005); i l’altre, més baix, recentment excavat entre 2010 i 2011, amb una muralla i una torre, amb una altra portella (Albiach, 2010). A banda d’aquestes dues zones tan clares, també s’han desco-bert en 2009 restes de murs a la part alta del turó i una altra torre a la part oest, molt baixa (Albiach, 2009).

Hui en dia la major part del jaciment és propietat priva-da, utilitzada com a camp de secà amb ametllers, i per tant l’excavació del recinte és molt complicada i limitada a certes zones molt controlades, a banda que la rompuda de la terra ha fet perdre molts nivells estratigràfics.

Val a dir que la restitució del recinte està basada en la unió hipotètica dels trams conservats i documentats, però que el turó presenta un perfil d’altiplà molt acusat, és a dir, hi ha un punt a partir del qual un pendent suau es converteix en un de molt pronunciat, i és per això que podem pressuposar el traçat de la muralla, a banda del discorriment de la vegetació que, en les seues variacions d’espessor ens permet rectificar lleugerament aqueixa suposició. A més a més, per tot el turó trobem diversos punts d’aigua i coves que ens permeten justificar encara més la traça de l’enclòs. Per tots els fets esmentats, moltes de les me-sures del perímetre o la superfície que donem són aproximades.

DESCRIPCIÓ DEL RECINTE

Les excavacions i prospeccions al jaciment durant el projecte d’investigació dirigit per Rosa Albiach Descals han fet possible dividir el poblat en tres recintes ben diferenciats, quant a factura de l’enclòs, grandària i, fins i tot, forma d’aquests. El primer, l’acròpoli (ací amb el seu vessant etimològic, ciutat alta) o Re-cinte I, tanca la zona més alta del turó, aprofitant el cim i una plana que es dirigeix cap a l’oest; el segon o Recinte II, prou més gran, que pareix una avantsala de l’acròpoli, i que continua la plana esmentada fins a una zona amb més pendent, i el tercer i últim, el Recinte III, que tanca un espai quatre vegades supe-rior als dos recintes esmentats anteriorment, que evoluciona cap al sud-oest per aprofitar els recursos naturals, especialment les fonts d’aigua i la zona de pedrera que abastia de pedres tot el re-cinte, i tancar la part més plana del turó. És possible que aquesta zona s’utilitzara per al bestiar i, potser en xicotetes labors de conreu, per tal d’aprofitar la defensa natural de tot el turó, com planteja la directora de l’excavació en aquesta monografia.

L’accés al cim del turó es feia per la banda oposada a aquella que es fa hui en dia, és a dir, per la zona sud, vessant al Magre, però també accedint al Recinte III, com es va saber després dels treballs de prospecció de l’any 2008 (Albiach, 2005). D’allí eixia el camí que pujava cap a l’acròpoli travessant el Recinte II.

A causa de les particularitats esmentades anteriorment, és ben fàcil i adient descriure els tres recintes de manera indivi-dual i diferenciada. Així doncs, passarem a analitzar-los. En la

Estudi tipològic de les muralles al jaciment iber de la Carència. Hipòtesi de muralles de tàpia amb reforçament de pedra

9

D. Martos

144

imatge adjunta (fig. 9.1) es poden observar les diferències de grandària i forma.

Recinte I o acròpoli

De les tres parts del jaciment, aquesta és la més alta i la que, per la seua forma, dóna més idea d’una fortificació pròpia-ment dita, i és on suposem que se situarien les estructures més importants de la població, com ara els temples o el tresor, com ja s’ha vist en la descripció d’aquest recinte en l’article sobre les prospeccions i excavacions en la Carència. Té for-ma de punta de llança, aproximadament rectangular a les ca-

res nord, oest i sud i formant punta cap a l’est, englobant dins el tancament una cova al punt més alt de tot el recinte. Tret del cim del turó, la zona és més aviat plana, amb molt poc de desnivell cap a l’oest i fins a on es troba el primer tancat, als peus del qual sí que hi ha un pendent relativament fort però molt breu, a partir del qual s’estén la resta del recinte, i té molt de desnivell cap a nord i cap a sud, fent de baluard natu-ral. A l’est, el pendent és fort en principi, però després es crea un xicotet ressalt natural on s’han trobat restes abundoses, una zona de producció propera a l’acròpoli descoberta l’any 2009 (Albiach, 2009), a partir del qual el terreny cau amb un pendent molt fort (fig. 9.2).

Fig. 9.2. Recinte I. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.

Fig. 9.1. Plànol general del jaciment. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.

145

Tanca una superfície total d’uns 1.403 metres quadrats aproximadament, amb uns murs quasi paral·lels a nord i sud, de 60 metres de llargària, ambdós a l’est, que formen punta fins a l’entrada d’una cova, sent més curt el nord-est, d’uns 13 metres, i més llarg el sud-est, d’uns 20, i el més regular de tots, l’oest, que no ha d’adaptar-se tant a la topografia, ja que tanca per la zona plana amb uns 24 metres.

Es troben quatre elements que reforcen la idea de fortifica-ció: dues torres ben definides cap a l’oest, un mur que les lliga i un ressalt de la muralla a la meitat del mur sud. Les torres sorgeixen del mur uns dos metres; anomenarem torre A la si-tuada al cantó nord-oest d’aquest recinte i mencionada en els treballs d’excavació com a Torre NO, i B la que varen descobrir els arqueòlegs l’any 2009 i es troba a la meitat de la longitud del mur oest. La torre A és més gran, aproximadament d’uns 5 metres per 5, i presenta la típica construcció ibera en caixa, amb un gruix de murs d’1,1 metres, i la B és un poc més menuda, amb uns 4 metres per 4. És curiós que cap de les dues no es troba alineada amb el mur, sinó que presenten diversos angles, la torre A cap al nord, seguint la línia del mur d’aquest costat i enllaçant-lo amb el del Recinte II, i la B, molt lleuger, cap al sud, potser per aprofitar millor el terreny. El pany que les uneix se certifica per l’alçària del mur, i el seu gruix es podria deter-minar d’un metre aproximadament, com en els paraments de les torres. El ressalt de la muralla sud, pareix que per a aprofitar un cim xicotet del terreny, sobreïx 2 metres i mig del mur sud i es manté més o menys paral·lel durant 15 metres, a partir dels quals torna a la posició anterior durant uns altres 15 metres, per a girar després cap al nord per a formar-hi la punta est.

Hipotèticament situem, com ja va proposar Rosa Albiach en la restitució 3D de les muralles de l’any 2009, l’entrada al recinte per la banda oest, entre la torre sud i l’extrem de la mu-ralla del Recinte II que va a morir contra el mur sud del Recinte I. Açò és a causa del pendent del terreny, un poc més suau en aquesta zona, que fa aquest punt més accessible, a la qual cosa s’afegeix que és més fàcil de defendre per tindre una torre, la sud, que la protegeix. No la situem entre les dues torres perquè ací el desnivell és molt pronunciat, descartant, llavors, aquesta possibilitat.

Les troballes de murs i torres en aquest recinte ens donen constància que aquesta era la zona més alta i, per tant, més fà-cilment defensable, potser era on es trobaven les dependències sacres de l’assentament com ja ha comentat en un apartat ante-rior la directora de les excavacions.

Recinte II

El Recinte II és el següent nivell de muralla, que aprofita un pendent lleuger des del Recinte I fins a un punt on la baixa-da és més forta i, per tant, més difícil l’assentament. Té una àrea d’uns 11.485 metres quadrats aproximadament, i en tenim constància certa al seu tancament sud-oest, que el separa de la resta del turó, ja que la muralla d’aquest recinte va ser la prime-ra troballa feta al jaciment.

El pany sud-oest és el més excavat i documentat de tot el re-cinte i disposa de dues torres, una poterna, un tram de 20 metres d’estructura d’una muralla de caixons i més de 151 metres de mur, localitzat fins a on pareix ser la trobada amb el Recinte I (fig. 9.3).

Fig. 9.3. Tram de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.

146

És molt rellevant la disposició de les estructures trobades, ja que, fins i tot, ens permet fer una cronologia constructiva. En un primer moment es van edificar la torre nord i el mur de tan-cament, el qual tenia una obertura menuda per a desaiguar i la portella. En un segon moment, es va construir un reforçament a la muralla, afegint un segon mur paral·lel enfront de la primera, en el sentit del pendent, cap a l’oest, unint-lo a l’altre amb murs perpendiculars a tots dos. Segons com mirem i entenguem el fet constructiu podem proposar dues teories sobre aqueixos refor-ços: bé un epikampion o bé una muralla de caixons. La primera, proposada pels arqueòlegs (Albiach et al., 2009: 261), ens des-criu un sistema de construccions baixes amb la intenció que no es pogueren apropar a la muralla reial les màquines de setge, a banda de reforçar l’estabilitat del mur; la poca gruixària dels murs que configuren els paral·lelepípedes pareix respondre a aquesta idea. La proposta de la muralla de caixons parlaria d’un mur de la mateixa alçària que la muralla, i reomplint el buit entre els dos amb enderrocs i uns altres materials de rebuig, elaborant així la tècnica anomenada emplekton, molt típica del Medite-rrani oriental, especialment de Grècia o, com veurem més tard, mitjançant una altra hipòtesi que reforça aquesta, feniciopúni-ca. Aquesta ampliació de la muralla correspon probablement a un desig de fer-la passejable, amb un camí de ronda entre la torre ja existent, que fa de reforç entre la muralla que tanca tot l’assentament i la que descrivim, i una altra que es construeix de nou, alhora que el reforçament de la muralla, probablement a causa d’alguna amenaça seriosa que fa mamprendre tota una sèrie de millores per a la defensa del turó; potser siga a l’època dels Bàrquides. Val a dir que aquesta tècnica d’alçament d’un mur de la mateixa alçària estabilitza molt més el mur preexis-tent que no una construcció més baixa. És notable que aquesta torre es construeix no sols cap a fora, sinó quasi igualment cap a l’exterior i cap a l’interior, deixant-ne dins l’antic traçat de la muralla; probablement aquesta torre també es va reomplir amb la tècnica d’emplekton per a donar-li més força i resistència. Aquesta disposició històrica ens prové d’estudiar com han estat disposats els elements constructius de les construccions, és a dir, les pedres i, abans de tot, com s’uneixen, ja que moltes es recolzen contra un mur que suposem ja construït, sense haver-hi cap trava. La cronologia de les ceràmiques trobades als voltants ens mostra que els ompliments de les torres i la muralla són més tardans que la primera torre i el mur.

Tant la muralla com els murs de la torre presenten una va-riabilitat de gruix entre 0,9 i 1,1 metres, tot en pedra de paredar i sense trava important. La torre presenta unes dimensions rec-tangulars de 4 metres per 5,7 aproximadament, lleugerament gi-rada respecte al pany de muralla descoberta, amb una orientació longitudinal cap al sud-est. Intuïm que aquesta edificació cons-tituïa el lligam entre el recinte exterior i aquest que divideix el jaciment, ja que a partir d’ella el terreny descendeix amb un pendent molt acusat. La muralla sorgeix a 1,2 metres de la part interior de la torre i gira un parell de graus la inclinació cap al sud al llarg de 5,6 metres, punt en el qual gira 18 graus cap a l’est i continua almenys al llarg d’uns 35 metres.

La torre afegida i els murs que construeixen els caixons de la muralla són més prims, al voltant d’uns 60 cm el mur ex-terior de la muralla de caixons i els laterals i l’interior de la torre construïda al voltant del mur. Els murs que formen els dos caixons de la muralla tenen 50 cm aproximadament, i el front de la segona torre té 70 cm. Aquesta variació de mesures és molt justificable si pensem que els caixons són realment un

reforç del pany de la muralla, no han de ser tan grossos com aquest, i menys encara els murs que els uneixen, ja que aquests sols tenen la funció de contindre l’emplekton. El de la torre és, si cal, més justificable encara, ja que si alguna banda ha de rebre els embats d’un setge, n’és el front.

Si proposem que és una muralla de caixons i no de casama-tes és pel fet que no s’han trobat accessos des de l’interior del Recinte II, ja que la muralla pareix ben sòlida, sense portes i, no obstant això, sí que és visible el desguàs que apareix just al costat de la torre nova. Presenta tres caixons, un prou més gran que els altres, quasi el doble. Aquest, el primer, parteix de la pri-mera torre i segueix el gir que fa el mur, a 2 metres d’aquest i al llarg de 9 metres. El segon n’és intermedi i amida 4,35 metres, i l’últim al voltant de 4 metres, i els dos continuen mantenint la citada distància de 2 metres de la muralla anterior.

La torre nova amplia 1,60 metres, tant cap a fora com cap a dins del recinte, i també amida 5 metres. Al costat, però no contigua, sinó a 2 metres i mig, apareix la portella citada, amb una dimensió d’1 metre 20. Suposem que la verdadera entrada al Recinte II es fa un poc més cap al sud-est, per on hui passa el camí que puja al cim. La portella és certament curiosa, perquè l’envà en la muralla es fa de manera obliqua, aproximadament a 40 graus de la línia longitudinal del mur. Aquesta manera de disposar l’eixida d’emergència, a l’esquerra de la porta gran i en angle, permetia una eixida protegida amb els escuts, amb la torre a la banda de darrere, per a llançar-se sobre l’enemic de manera cautelosa i sense exposar la banda dreta dels defensors, on es duia l’arma, sinó la banda més defensada.

A banda de tot açò, trobem una construcció xicoteta just als peus de la torre vella, que no alça massa del terra i que no sabem si és part de la fortificació o un peu per a una altra cosa, que amida 4 metres per 2, al tram que encara no gira cap a l’est. Per últim, però no menys important, veiem que hi ha una cons-trucció de suport per a la torre vella, potser perquè a causa del pendent del terreny s’inclinava cap al sud-oest i els habitants van tindre a bé reforçar-la. Es troba a escassos 30 centímetres i tot just amida 50 cm, per la qual cosa l’únic sentit que li trobem és aquest.

La resta del pany, que es prolonga cap a l’est els 151 metres indicats fins on fa corba per seguir pujant per unir amb el Re-cinte II, amb lleugeres correccions de traça per a adaptar-se al terreny, és un mur simple que varia la mida de 0,90 a 1,30 me-tres i que, com a única ressenya trobada, té, just al bell mig i cap a l’interior, un mur que s’hi uneix d’1 metre 20 centímetres, del qual ens falten dades per a teoritzar sobre allò que podria ser.

Recinte III

El Recinte III és el més gran dels tres i el més baix, descobert per l’equip d’arqueòlegs l’estiu de 2003. Alberga una zona cen-tral molt plana, que hui en dia és utilitzada per una explotació de secà, un xicotet alçament al sud i una baixada molt forta cap a l’oest. De la mateixa manera, dins d’aquesta part del jaciment trobem almenys tres coves, una d’elles molt probablement amb un punt per abastir-se d’aigua, i zona que proposa la directora del projecte com una pedrera i de la qual es podien extraure les pedres de maçoneria. Aquesta part de l’assentament és la més exposada als atacs, no sols per ser la més baixa, sinó també per ser aquella a la qual arribava el camí de pujada, que venia des del Magre, i potser també un camí secundari des del nord, que és el que fem servir hui en dia.

147

Aquesta vegada el traçat del recinte té més trams encara sense documentar que en els casos anteriors, si bé s’han tro-bat almenys dues torres. Seguint, doncs, la hipòtesi de traçat de muralla realitzada, l’àrea total que tancaria aquesta zona seria de 54.029 metres quadrats, amb un perímetre d’1 quilòmetre i 106,77 metres, dels quals, uns 140 correspondrien al tancament amb el Recinte II. Tot el recinte avança en forma de ganivet cap al sud-oest, tancant-se en el punt més baix amb dues torres que vigilen la unió del riu Bunyol amb el riu Magre (fig. 9.4).

En ser tan gran el recinte, podem diferenciar-hi quatre zones netament: 1, la de transició entre el Recinte II i el III, amb un pendent prou acusat cap al sud, al voltant del 25%, que abasta aproximadament un quart de la superfície del recinte i que arriba tot just fins a la línia que uneix l’entrada sud, l’original, i l’accés que es fa hui en dia; 2, la zona plana, al bell mig, que ocupa quasi la meitat de la superfície i amb molt poc de desnivell; 3, un turo-net al sud, vessant al Magre, amb un pendent relativament suau des de l’interior, però molt abrupte cap a fora, als peus del qual hi ha una cova; i 4, la pedrera, un poc menys abrupta que la de transició però molt menys transitable pels afloraments rocosos que impedeixen el pas a la major part de la zona, és el final de l’esperó rocós, i en aquesta banda, llevat de la pedrera pròpia-ment dita, que ja hem esmentat, hi ha dues coves.

S’han trobat i documentat tres torres en aquest recinte, totes a la part més baixa, a l’oest. L’entrada principal, suposadament situada cap al sud, com hem dit, es deixa per a un futur projec-te. Dues de les torres estan en una part difícilment accessible, fet que no ha impedit que almenys una d’elles s’excavara i es documentara convenientment; la tercera és la que millor s’ha

excavat i major constància en tenim, igual que del tram de pany que la precedeix i la segueix, que és el que ens permet fer la hipòtesi que és l’objectiu últim d’aquest article.

Començarem la descripció per la torre més baixa, la pri-mera que es va excavar i que es troba més al sud-oest. S’han trobat tres murs que, en principi, correspondrien a un bastió de la muralla per a la vigilància d’aquest punt, ja que des d’ací es controla tota la banda sud i tota la de l’oest, segons va propo-sar la directors de les excavacions l’any 2008 (Albiach, 2008). El fet curiós és que aquests murs no són ortogonals, sinó que formen un lleuger angle amb el mur més fort, que és el que defineix la torre. Aquest tindria un gruix d’1,20 metres aproxi-madament, amb un rebaixament al centre que l’aprimaria fins a uns 65 centímetres, sempre de maçoneria i sense trava, i es pro-longa 6,35 metres seguint una línia de sud a sud-oest, i el cantó ja es presenta amb un angle de 75 graus, que es repeteix en un muret de 52 centímetres de gruix que sorgeix del mur a l’altura dels 5 metres del mur principal i es prolonga 3,75 metres. Des-prés d’aquest, el mur principal rebaixa la seua secció a 1 metre, per a evitar una pedra del terreny. Just enfront de la finalització del mur més prim, perpendicularment, hi trobem una altra sèrie de pedres que bé podrien indicar l’existència d’una unió entre aquest i la roca mare. Llavors es presenta una construcció certa-ment atípica, amb un mur principal que sorgeix de manera per-pendicular al traçat de la muralla, però del qual no s’ha trobat el mur frontal que recau al barranc; açò és lògic si pensem en el desplaçament del terreny. És per això que proposem una torre en aquest punt, potser també feta amb la tècnica d’emplekton com les del Recinte II.

Fig. 9.4. Tram de la muralla del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.

148

La torre oest, la segona de baix, s’ha constatat per la forma del terreny perquè és un punt certament quadrangular i més pla, però no ha sigut encara excavada i, per tant, no en podem donar dades concretes sobre dimensions o sistema constructiu, si bé parlaríem d’una torre d’uns 6 × 5 metres.

La banda més excavada i documentada és aquella que, pro-pera a la pedrera, recau al nord-oest al llarg de 75 metres i que cobreix un desnivell de 5 metres. El mur, aproximadament d’1,3 metres tot al seu llarg, és notable per la seua rectitud en un punt amb tant de desnivell i dificultat de trànsit, i es divideix en dos amb el nexe de la torre de la cova. Així doncs, tenim la banda més baixa de la muralla, de 42 metres de llargària descoberta, la torre i uns altres 25 metres, formant un angle cap al nord de 10 graus. La peculiaritat més forta d’aquest tram és la seqüència d’enderrocs que trobem tot al seu llarg, aproximadament cada 4 metres, i amb una dispersió variable. El primer enderroc que tenim documentat es troba a 10 metres de la torre, per la qual cosa ens faltaria un enderroc per a complir aquest mòdul hipo-tètic de 4 metres; i d’aquest en trobem a dues bandes del mur, amb una dispersió de metre i mig d’ample i quasi 3 de llarg cap a la banda interior i un metre per 80 centímetres cap a l’exterior. El següent es troba a 4 metres, també a ambdues bandes, amb una dispersió cap a l’exterior de metre i mig de llarg i d’ample i cap a l’interior de metre i mig d’ample per 3 metres i mig de llarg; 4 metres més al sud-oest, un de la mateixa llargària i lleugerament més prim, però del qual no hem trobat restes cap a l’exterior; el següent dispersa quasi igualment cap a dins i cap a fora, i dispersa molt a l’ample, 2,5 metres, i un metre i mig de llarg; just abans de la portella dispersa cap a dins 2 metres trenta i 90 centímetres de llarg, però sols cap a l’interior.

Ara ens trobaríem amb l’altre element peculiar de la zona, que és la portella. Aquesta amida aproximadament 1,9 me-tres i està feta de manera totalment perpendicular al mur (és a dir, no és com la del Recinte II). L’únic punt un poc estrany és l’aparició d’un ressalt de pedra prou important al bell mig d’aquesta i d’unes dimensions prou importants (0,4 de diàmetre aproximat i 0,2 d’alçària) la funció de la qual no hem sabut hipotetitzar per a cap servei.

Cap a l’oest d’aquesta trobem una zona de molta acumu-lació d’enderrocs, en un tram de molta llargària (en parlem de quasi 6 metres) i amplitud (uns 2 metres i mig). No podem sa-ber si totes les pedres que ací es presenten formarien part de l’enderroc, però hem de pensar que no, ja que aquesta mida és excessiva per al sistema d’enderrocament que plantegem i, no sols per a això, sinó també per la simple alçària del mur. A més a més, just a l’esquerra de la portella trobem una gran pedra plana de més d’un metre de llarg i aproximadament 60 centímetres d’alçària, posada de peu i encastada a la muralla, de la qual so-breïx uns 70 centímetres. Sembla que és la banda interior d’un mur que es desenvoluparia pel costat de la portella, tancant un espai immediat a la porta. Llavors, els enderrocs provindrien d’aquest mur, ja que no hem pogut analitzar si les pedres estan encastades a terra o no.

Evolucionant cap a l’oest trobem dos enderrocs més, un a certa distància del suposat mur anterior, trencant la modulació i passant de 4 metres a uns 5 i mig, el primer amida 2,7 de llarg i 2,1 d’ample, cap a l’interior, i el segon, ara sí a 4 metres una altra vegada, és de 2,87 per metre i mig d’ample.

La torre presenta, de nou, un angle respecte al mur: es gira cap a l’oest 73 graus, potser per a vigilar millor la portella, i uns 2 metres i mig, si bé la llargària d’aquesta cara seria d’uns 4

metres, comptant el mur i les pedres allí trobades. El frontal de la torre amida un poc més de 7 metres, convertint-la en la torre més gran del jaciment a data de hui, de la qual es conserven més de 2 metres de maçoneria sobre el barranc, i torna al mur amb 4,3 metres (5,6 comptant el mur). Però aquesta torre té una particularitat, i és que es troba molt a prop d’un aflorament rocós per la banda interior, cosa que pareix que va impedir que s’hi construïra una torre de caixons amb emplekton, almenys completa, ja que s’ha descobert un mur paral·lel al frontal que forma caixa; però el problema és que aquesta disposició deixa un «buit» d’1,6 metres (és fàcil, comptem la diferència entre un mur i l’altre, ja que els murs de la torre són completament ortogonals) i s’han trobat evidències que on s’uneix el costat llarg amb el mur era un cantó, a causa de la disposició de les pe-dres. Açò podria ser un gir de la torre que permetria l’existència d’una escala de mà per a pujar-hi sense destorbar el pas dels vianants que, com ja hem esmentat, en aquest punt és especial-ment estret (fig. 9.5).

Després de la torre el mur continua (Albiach, 2010), amb el lleuger gir esmentat al principi, amb un gruix d’1,3 al llarg, almenys, de 23 metres més. Per desgràcia, en aquest recorregut no hem pogut comprovar l’existència o no dels enderrocaments que hagueren produït les pilastres que són el motiu del nostre plantejament constructiu.

Una vegada feta la descripció de la totalitat del jaciment, passem a uns estudis més particulars i concrets, concretament un estudi metrològic i un de constructiu.

ESTUDI METROLÒGIC IBER

Basant-nos en la tesi de Pau Olmos Benlloch, Estudi dels pa-trons mètrics, arquitectònics i urbanístics del món ibèric (Olmos, 2010), ens hem plantejat buscar una dimensió estàndard utilitza-da al nostre jaciment, o almenys una a cada època constructiva. Començarem analitzant les mides del Recinte I. Sempre busca-rem una mida menuda i a partir d’aquesta construirem l’entorn; en aquest cas el ressalt de la muralla al vessant sud, que sobreïx 2,5 metres des del mur a la banda oest i 2,8 a la de l’est. Provant diferents peus, ens adonem que el més adient seria el peu de 0,3

Fig. 9.5. Proposta de reconstrucció de la torre de la cova al Recinte III.

149

metres, que en aquest cas ens donaria les mides de 8 peus a l’oest i de 9 a l’est. Partint d’aquest, el ressalt es prolongaria al llarg de 15 metres o 50 peus, les puntes de fletxa tindrien 70 la sud i 40 la nord, i el costat llarg, de 60 metres, correspondria a 200 peus. La banda que ens separa del Recinte II seria, en total, de 80 peus dividits entre 17 (5,1 metres) de la torre nord, que eixiria 6 peus de la muralla; el pany que uneix les torres amb 30, i la torre B, que ix una altra volta 6 peus, amida 14 de front i torna amb 5, per a acabar amb 32 peus abans de girar a l’est.

El problema el trobem amb el gruix del mur de la torre, que no correspon a cap mesura que es puga establir amb el peu de 0,3, que ens quadra a la resta de l’acròpoli, ja que aquest es troba al voltant d’1,1 metres. Per a trobar una mida adient te-nim tres possibilitats: l’adopció d’un segon peu de 0,275, però que no té correspondència amb cap altra mesura del recinte; que es fera a partir d’un colze de 0,546 o 0,55 metres, prou documentat;1 o bé que es fera amb una modulació de 3,5 peus, com al Turó de Montgrós.

Al tancat del segon recinte podem observar una modulació lleugerament diferent, basada aquesta vegada en un peu un poc més llarg, de 0,31 metres. La torre que ajunta els dos enclosos, que amida 5,6, correspondria a 18 mòduls, i els 13 d’ample a 4 de la muralla (1,24 m). La muralla s’allargaria de la torre 18 mòduls (5,6 m) i n’hi hauria 44 fins a la nova torre, amb un gruix probable de 3,5 mòduls, com en el cas anterior, o dos colzes; però aquesta construcció presenta una variabilitat molt gran, entre 0,95 (3 mòduls aproximadament) i 1,1 metres (3,5), per la qual cosa és molt difícil establir-hi una mida estàndard, ací n’hem fet la mitjana. La longitud dels caixons de la mura-lla seria de 14 mòduls (4,34 metres) els dos orientals, i de 28 el més gran, és a dir, just el doble; la torre adossada s’hauria edificat amb una modulació estranya, a causa de la seua planta trapezoïdal, que resultaria ser de 14 el frontal, construït a una distància de 5 mòduls (1,55 metres) de la muralla preexistent, i de 16 (4,96 metres) la banda posterior, també a aquesta distàn-cia; el gruix de la banda frontal seria de 2,5 mòduls (77 cm) i la portella de 5 mòduls o 3 colzes.

A l’últim recinte les mides principals que ens poden marcar la dimensió del peu són la modulació dels enderrocs (aproxi-madament 4 metres) i el gruix del mur (variable al voltant d’1,3 metres), per ser mesures que tenen poques combinacions pos-sibles. La que trobem més adequada en aquest cas és el peu de 0,275 metres, unitat molt estesa a la zona valenciana des del segle iv aC fins a la romanització (Olmos, 2010), ja que podem establir 5 peus d’ample per a la muralla (1,375) i tres vegades aquesta mida, és a dir, 15 mòduls, per a la modulació de les pilastres que, per la dimensió dels enderrocs, podem suposar d’uns altres 5 peus, cosa que ens donaria una pilastra quadrada prou estable; la raó d’aquesta amplària és, d’una banda, la lògi-ca constructiva i, d’altra, el fet que les dispersions solen tindre al voltant d’1,5 i, per la hipòtesi de caiguda, és normal pensar que l’enderroc i la dispersió han de ser semblants.

Amb aquesta modulació establerta passem a analitzar els altres elements de la zona. La portella seria de 7 mòduls (1,925 metres) i el mur contigu a aquesta, almenys de 6 metres de llarg, seria de 22 mòduls; les dimensions de la torre serien de 9 mò-duls d’eixida des del mur oest (2,475 metres), 26 de progressió

1 Per exemple, al Tossal de Manises, a Alacant.

(7,15 metres) i 16 de tornada (4,4 metres) i, per tant, el «buit» que hi queda és de 6 mòduls.

D’aquesta manera, el resum de les mides trobades al jaci-ment es detalla en la taula 9.1.

En definitiva, per al jaciment de la Carència podem establir una modulació en peus que en les etapes més primitives estaria al voltant de 0,3 o 0,31 metres i que al recinte més tardà la trobaríem en un de 0,275, prou més estés a la zona i que, a més a més, correspondria amb lògica al nou sistema constructiu em-prat amb una seqüència de mesures proporcionada.

HIPÒTESI CONSTRUCTIVA DEL RECINTE III

Com hem vist, els enderrocaments situats a banda i banda del mur perimetral del tercer recinte ens condueixen a conside-rar el plantejament que va proposar Rosa Albiach l’any 2011 quan ho varen trobar, entenent que es tractava d’una tècnica constructiva on sobre un sòcol de mur de pedres l’alçària del pany de la muralla alternava un tram de mur de tàpia i un altre

Taula 9.1. Mesura d’elements en metres i peus.

MetresValor

del peu Peus

Recinte 1 0,3Ressalt sud, separació de la muralla oest 2.4 0,3 8Ressalt sud, separació de la muralla est 2.7 0,3 9Ressalt sud i muralla fins a la punta 15 0,3 50Muralla fletxa sud 21 0,3 70Muralla fletxa nord 12 0,3 40Costat nord 60 0,3 200Torre A 5,1 0,3 17Llenç 9 0,3 30Torre B 4,2 0,3 14Gruixària murs de la torre 1,1 0,3 3,5

Recinte II 0,31Torre Nord ample 5,6 0,31 18Torre Nord gruix 4 0,31 13Muralla 19,22 0,31 62Caixons 4,34 0,31 14Torre Nova ample 4,34 0,31 14Torre Nova separació 1,55 0,31 5Portella 1,55 0,31 5Gruixària murs 0,93-1,1 0,31 3-3,5

Recinte III 0,275Modulació dels enderrocs 4.1 0,275 15Gruixària del mur 1,375 0,275 3Portella 1,925 0,275 7Muralla 6,05 0,275 22Torre costat oest 2,475 0,275 9Torre costat nord 7,15 0,275 26Torre costat est 4,4 0,275 16

150

de pedres, una tècnica no coneguda en altres jaciments ibèrics valencians (Albiach, 2011: 15). Era un model constructiu nou, ja que no correspon a res que ja coneixem. Un ampit situat dalt de la muralla de tàpia, construït com a defensa d’aquells que estigueren situats dalt de la muralla, s’enderrocaria de conti-nu, sense agrupacions tan fortes i seguides, igual que un camí de ronda, que descartem, perquè no és possible que hi haguera un recorregut xafable dalt del mur, a causa de l’escàs metre de gruix que tenen les pedres a la base. Si aquest mur és com la majoria dels seus contemporanis, és a dir, que tenen una dis-minució de secció segons augmenta la seua alçària, parlaríem d’un camí de ronda d’uns 70 cm, si plantegem una alçària d’uns 4 metres. Pensem que aquesta és una mida d’alçària molt probable, variable segons el terreny, però al voltant d’ella, ja que no necessitem una gran altura perquè ja tenim el fort desnivell del turó i en aquesta zona del recinte no hi ha una zona fàcilment accessible.

Si plantegem un muret de fonament, d’uns 70 cm a un metre, i un assoliment d’alçària total de 4 metres, amb uns 3 metres o més de tova o tàpia, estaríem reproduint un sistema constructiu degudament contrastat i amb evidències arqueo-lògiques. No obstant això, les característiques esmentades de modulació dels enderrocaments, a una distància constant, ens fa pensar en un sistema constructiu lleugerament diferent.

D’una primera ullada pot paréixer que aquestes alinea-cions de pedres podrien correspondre a un sistema de con-traforts o de muralla de casamates o caixons, com al Recinte II. El primer resulta descartat de seguida perquè, tal com es disposa la topografia, els contraforts haurien d’anar en la cara exterior del recinte, cap on cau el pendent, i no per la ban-da interior de la muralla. Però el fet especialment rellevant, i pel qual descartem de pla també la hipòtesi de la muralla de caixons és perquè les pedres no estan travades al terra, és a dir, no han sigut disposades així en un primer moment, sinó que la seua disposició és a causa d’un fet accidental, en aquest cas, un enderroc.2 A més a més, ja hem vist com un dels principals trets de la construcció primitiva és l’economia de recursos, i construir una muralla com la del recinte anterior en un punt del jaciment que és difícilment assolible a peu i, per tant, ata-cable, especialment amb ariets, que és el motiu pel qual es desenvolupen aquests sistemes constructius, és una despesa de recursos un poc excessiva.

Estudiant la realització de murs de tàpia, veiem que es fan mitjançant un encofrat de fusta o un altre material rígid, que s’ompli amb terra i es xafa, de l’onomatopeia d’aquesta acció (tap, tap) ens prové el nom. Però aquest sistema constructiu no és massa ferm, especialment en una zona de forts desnivells que poden provocar fàcilment el desplaçament dels fonaments i, en un cas extrem, l’excessiu «llavat» de la terra mitjançant la pluja; és per això que és necessari fer un reforçament de la construcció més important.

El plantejament que fem, atenent les restes trobades i la disposició topogràfica del terreny sobre el qual s’assenta el mur, atesos els desnivells, es basa en uns reforçaments cada 4 metres dins del mur de tàpia, donant-li molta més consistèn-cia, més estabilitat i, fet gens menyspreable en poliorcètica, donant més força al mur en cas d’atac. Aquests reforçaments

2 Aquesta hipòtesi és a la que ja hem fet referència (Albiach et al., 2009).

consistirien en unes pilastres de pedra que assolirien l’alçària del mur, i entre ells la tàpia. A banda, els peus drets ens perme-ten alguns avantatges constructius a l’hora d’efectuar la tàpia, ja que amb ells eliminem la necessitat de dues cares de fusta, i simplement hem de posar els encofrats laterals i xafar la terra entre les dues pilastres. Si estaria o no recoberta de calç, com és usual en les reconstitucions iberes fetes, és un fet que, per no haver trobat restes relatives a aquesta tècnica, no podem fer cap hipòtesi, positiva o negativa.

Hi ha diversos estudis que ens parlen de sistemes cons-tructius similars, especialment fenicis. Díes Cusí parla del sistema constructiu de murs d’aquesta civilització (Díes, 1994), referint la construcció habitual de residències i murs a Fenícia, especialment a Tir, on es feien murs amb un sòcol de pedra, més o menys travada, i després s’elevaven uns peus drets o pilastres que reforçaven el mur, sent bé de fusta o bé de carreus ben disposats. Això permetria descarregar els murs en gran mesura i fer-los amb materials més econòmics, ja fóra tova o tàpia, alhora que les bigues es mantindrien sobre els peus drets (fig. 9.6).

Aquesta tècnica no ha sigut descrita com a útil per a la de-fensa, sinó sols per a residències, però creiem que l’assimilació cultural ja era molt alta, i en disposar d’una gran defensa natu-ral pròpia, com és el desnivell, amb un mur relativament dèbil hi haguera hagut prou per a la defensa de l’establiment. En el nostre cas la presència de fusta de bon treball no és tan evident com a Fenícia, per la qual cosa hem de suposar un treball de pedra o de fang, i, si bé tenim la presència d’una pedrera al recinte, no creiem que d’aquesta s’extragueren els carreus per a fer les pilastres més fortes, sinó que es farien de maçoneria, amb unes dimensions d’un metre per un metre i una alçària aproximada de 3 metres per damunt del sòcol (fig. 9.7).

Creiem que aquest sistema constructiu sols ha sigut em-prat a la muralla del Recinte III i, més concretament, sols en aquesta zona de més pendent, ja que els peus drets con-fereixen major estabilitat a un mur que està en una situació d’estabilitat amenaçada pel pendent on es troba i, per tant, de desplaçament dels fonaments.

Fig. 9.6. Mur de tova amb bigues i peudrets de reforçament, típics a les construccions fenícies.

151

HIPÒTESI D’ENDERROCAMENT

Com ja hem esmentat en l’apartat anterior, aquest tipus de cons-trucció dóna una estabilitat al mur molt més major que la que tindria si sols fóra de tàpia o de tova, ja que evita corriments de terra forts en produir sectors diferenciats entre cada pilastra de maçoneria i, pel mateix principi, evita un llavat fort del sòl. No obstant això, les pilastres depenen molt del seu gruix, ja que, al cap i a la fi, són elements verticals molt esvelts, amb poca estabilitat per ells mateixos. Hem calculat, pel volum dels ende-rrocs trobats i per lògica constructiva, una amplària d’un metre, és a dir, igual al gruix de la muralla.

Però, en aquest punt, analitzant l’enderroc, ens trobem amb un fet que sembla difícil d’explicar: per què els enderrocs tenen diferents longituds segons anem pujant cap a la torre, si l’enclòs tenia una alçària constant? La resposta, doncs, és ben senzilla si observem acuradament la disposició de les línies de nivell, el cim del terreny i per on discorre el mur fet, com hem teoritzat, amb aquest sistema de pilastres. El cim discorre fent un lleuger angle cap al nord respecte al mur, creuant-lo en un punt proper a la torre, de manera que la part que queda a l’est d’aquest punt té el pendent fort, com és habitual en tot el jaciment, és a dir, cap al vessant exterior, cap al nord, però el tram que discorre cap a l’oest té, just en aqueix punt i sent més forta aquesta diferència a l’altura de la portella, un pendent més fort cap a l’interior del recinte. Cap a l’exterior, primer el terreny puja un poc i després ja comença el pendent fort cap avall del turó.

Una vegada conscients d’aquest fet, podem observar que, seguint la modulació de 4 metres entre enderroc i enderroc, tro-bem xicotets grups de pedres al peu del mur en el seu vessant nord, tot just on hi hauria una pilastra de maçoneria. Açò co-rrobora la hipòtesi constructiva, ja que la majoria de pedres en aquest punt haurien caigut muntanya avall i haurien servit com a pedres per a bancals i altres construccions rurals.

Però, llavors, ¿com han caigut tan «netament» aquestes pi-lastres? Crida molt l’atenció la longitud dels enderrocs que, en un primer moment i sense una observació atenta i acurada, sem-blen més uns contraforts o principis de muralla de casamates que no la hipòtesi que fem, com ja hem esmentat. Si pensem en un enderroc normal, en pla, és difícil intuir-ho; però, si tenim present el sistema constructiu que hem plantejat és molt més fàcil pensar-ho. La tàpia és un element que es perd fàcilment, especialment si no es fa amb molta cura, i molt possiblement

és el que passà en aquest recinte perquè es poguera llavar amb certa rapidesa. Llavors, hem d’imaginar una muralla que ha perdut la major part de la tàpia, on queda un sòcol de maço-neria amb unes pilastres que s’alcen uns 3 metres per damunt d’aquest, i afegim un pendent prou acusat del terreny cap a les dues bandes, però variable. Es lògic que la pilastra situada més baixa, és a dir, més propera a la portella i amb major desnivell cap a l’interior, caiguera de manera més recta cap a dins; que la següent, amb un pendent que es va moderant, caiguera la major part cap a dins, però també una bona part cap a fora, i així pro-gressivament fins que les més properes a la torre caurien sols cap al vessant exterior, és a dir, el nord.

Aquesta teoria d’una fortificació ràpida, amb necessitat de certa resistència, però feta a corre-cuita, amb una major veloci-tat de construcció, però un pitjor manteniment ens fa pensar en una guerra que es va desencadenar sobtadament, potser la in-vasió dels Bàrquides com ja han proposat els investigadors del jaciment en anteriors estudis i com ho evidencia la cronologia del material arqueològic estudiat pels especialistes. Una vega-da deshabitat, almenys el recinte III i, per tant, sense tindre un manteniment continu, el mur es va enfonsar de la manera que hem esmentat. L’evolució de l’assentament es pot llegir més acuradament en la publicació sobre la història del jaciment i de Torís (Albiach et al., 2007: 91-133).

SISTEMES CONSTRUCTIUS APLICATS

Podríem resumir els diferents sistemes constructius trobats al jaciment de la forma següent:

Maçoneria simple. Aquest és el sistema més emprat al ja-ciment i sobre el qual es basen els sistemes constructius més complexos que s’hi troben, com ara la muralla de caixons o el mur de pilastres. Es basa en pedres més o menys irregulars po-sades una sobre l’altra, amb una trava de fang, de vegades molt lleugera i unes altres vegades amb més quantitat, generalment plena de pedres xicotetes que li donen més força. La força i es-tabilitat d’un mur d’aquestes característiques és molt variable, depenent de la regularitat de les peces de pedra emprades; el més fort seria el de carreus, però és molt més comú el de pedres irregulars i trava de fang. És la tècnica que trobem als murs del Recinte I, els murs que formen la muralla de caixons al Recinte II i la base de la muralla al Recinte III (fig. 9.8).

Fig. 9.7. Mur realitzat amb pilastres de reble i farcit de tàpia.

Fig. 9.8. Mur de maçoneria simple.

152

Emplekton. Originari del Mediterrani oriental, especial-ment de Grècia, però també de Fenícia, i que està àmpliament estés per la part occidental del mar, l’emplekton es basa en reomplir l’espai deixat per dos murs paral·lels, més o menys regulars, amb materials diversos, com ara terra o materials de rebuig, per exemple restes de ceràmica. És el principi de la mu-ralla de caixons (fig. 9.9).

Muralla de caixons. També típica del Mediterrani orien-tal, aquesta tècnica és molt pareguda a la muralla de casama-tes, un poc més coneguda. El resultat sol ser un mur molt gros, constituït per unes habitacions que se situen a la banda interior de la muralla i que actuen com a contraforts d’aquesta. La di-ferència bàsica és que en la de caixons no són habitacions, sinó que són espais tancats, bé reomplits amb la tècnica anteriorment esmentada, l’emplekton, com al nostre Recinte II, o bé deixats sense reomplir. Aquest mètode és increïblement resistent als setges, especialment als embats d’un ariet, però és també exces-sivament costós, per la qual cosa sols es fa a l’hora de protegir espais especialment vulnerables (fig. 9.10).

Mur de tàpia. La tàpia és una tècnica primitiva de cons-trucció, estesa arreu del món, que consisteix en un mur de fang xafat, fet mitjançant un encofrat, generalment de fusta. L’encofrat es disposa a banda i banda del mur que s’ha de fer i s’hi van llançant tongades de fang que després se secaran al sol; els encofrats es poden reutilitzar si els anem corrent. Aquesta forma de construir és molt habitual a la zona ibera, molt sovint disposada damunt d’una base de maçoneria simple. Aquest mur és molt més lleuger i econòmic que un de maçoneria sencer, però molt més feble i prou inestable (fig. 9.11).

Mur de pilastres. Aquest és el nou sistema constructiu que plantegem, podríem dir que és d’adopció fenícia, fet com a res-posta a una troballa que no es podia explicar amb els mètodes constructius ja coneguts, emprant coneixements de mecànica i

de construcció arquitectòniques, que dóna com a resultat aquest estudi i el plantejament d’un mur més ràpid de construir que no un de maçoneria o de carreus, però més resistent que un simple mur de tàpia, amb una solució a mig camí entre els dos, però amb justificació històrica. És una base de mur de maçoneria amb unes pilastres elevades que assoleixen l’alçària total del mur i amb un ompliment entre elles de tàpia, estalviant així les tapieres (encofrats) frontals que hi serien necessàries. És el que trobem al Recinte III (fig. 9.7).

Amb tot el que hem dit podem concloure que aquest és un jaciment amb tècniques constructives molt diverses, que res-ponen a les diferents etapes històriques per les quals ha anat passant el poblament. És un recinte de gran extensió que plan-teja reptes de comprensió històrica complexos, que intentem resoldre amb estudis acurats i que poden obrir nous camins cap a l’aclariment d’uns altres jaciments i de les tècniques que els nostres avantpassats ibers empraven a l’hora de construir els seus poblats.

Fig. 9.9. Mur realitzat mitjançant la tècnica de l’emplekton.

Fig. 9.10. Muralla de caixons.

Fig. 9.11. Mur de tàpia.

153

El yacimiento de La Carència ha proporcionado una impor-tante muestra de material numismático, que en su mayor parte procede de hallazgos superficiales. La ausencia de contexto arqueológico para casi todas las monedas limita nuestras va-loraciones, sin embargo la cantidad y la comparación con otros yacimientos permite una buena aproximación al panorama monetario que vivió la ciudad y al conocimiento del uso del metal y de las monedas como dinero. Para ello contamos con un numeroso lote de monedas, más de 800 piezas, y de más de un centenar de recortes de plata.

LA PLATA RECORTADA

Hace algún tiempo que se viene poniendo de relieve la exis-tencia de una fase en la historia económica de las ciudades y territorios ibéricos en la que la plata se utilizó a peso como una forma de dinero en la satisfacción de obligaciones y en los in-tercambios mantenidos por la población. El uso de la plata en bruto fue una práctica muy extendida en muchas sociedades del Mediterráneo y del Próximo Oriente en fechas anteriores a la invención de la moneda y durante los primeros tiempos en los que la moneda era ya una realidad en muchas poleis grie-gas (Balmuth, 2001; Kroll, 2001). En la península Ibérica esta práctica se atestigua en momentos más tardíos en relación con el Mediterráneo central y oriental, ya que los testimonios que permiten avalarla no se fechan, de momento, con anterioridad al siglo v a.C., aunque no se descarta que en algunos lugares pudo estar ya introducida.

Los ponderales, tan abundantes en los yacimientos valen-cianos, así como los recortes de plata aparecidos en los teso-ros de la península Ibérica, que se fechan en el siglo iv a.C., permiten pensar que en esas fechas la plata era una mercancía que tenía un valor de cambio; pero no cabe duda que fue una realidad con una extensión limitada a determinados ambientes y sectores, básicamente localizados en las localidades costeras en donde los comerciantes efectuaban sus transacciones (Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223; Ripollès, 2001: 107; Ripollès, 2009). Sólo a partir del siglo iii a.C. fue cuando el uso de la plata a peso comenzó a involucrar a un sector más amplio de la población,

especialmente a partir del último tercio del siglo iii a.C., cuando se desarrolló en la península Ibérica la contienda bélica entre los cartagineses y romanos (Ripollès, Cores y Gozalbes, 2007: 163-182; Gozalbes, Cores y Ripollès, 2009: 1168-1175).

En el País Valenciano, los restos de plata en bruto, bajo for-ma de fragmentos de goterones o lingotes y de orfebrería, todos ellos con muestras de haber sido cortados intencionadamente, son bastante numerosos y encajan con el tipo de fragmentos de plata que han sido hallados de forma esporádica y en la compo-sición de los tesoros recuperados en la Contestania (Ripollès, 2009: 63-75) y en la Edetania, que se ocultaron durante los siglos iv a.C. y iii a.C. Es por esta razón, y por haber sido documentado un numeroso lote de fragmentos de plata en La Carencia, por lo que proponemos que en este yacimiento se utilizó la plata a peso siguiendo el modelo que ya ha sido atestiguado en otras partes del Mediterráneo y en la misma Iberia, singularmente en el ter-ritorio de Arse (Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223). Sin duda, es arriesgado asegurarlo debido a las limitaciones del material disponible, aunque proponemos que, por lo menos, en el siglo iii se utilizó en La Carència la plata a peso y que posiblemente dejaron de hacerlo durante el ii a.C., cuando las monedas tanto romanas como ibéricas comenzaron a estar disponibles en can-tidades suficientes para que la población reemplazara la hacksil-ber por una nueva forma de metal, esta vez redondo, con un peso determinado y con un diseño estampado.

No cabe la menor duda de que en La Carència se valoró la plata como riqueza, ya que, aunque los hallazgos de monedas de los siglos v y iv a.C. son escasos, conviene destacar la presencia de un óbolo massaliota acuñado a comienzos del siglo v a.C. (nº 122). Con todo, debemos contemplar también la posibilidad de que los restos de plata documentados, pudieran proceder de una ocultación que por causas antrópicas se hubiese dispersado, ya que no se descarta que la roturación de los campos que en la actualidad ocupan el yacimiento pudieran haber destruido un tesoro oculto; en cualquier caso, esta hipotética procedencia no alteraría sustancialmente la idea de que los fragmentos de plata hubieran tenido un papel de medio de cambio y que representa-ran una forma de riqueza móvil, ya que se trata de un material que estuvo disponible en la ciudad y que pudo ser utilizado a conveniencia de su propietario.

Los hallazgos monetales y la plata en brutode La Carència

10

P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido

154

Los fragmentos de plata que se han documentado pesan en conjunto la nada despreciable cantidad de 375,4 g de los que casi la mitad, 176 g, pertenece a la categoría de plata en forma de lingotes o gotas de fundición de plata, enteros o cortados en fragmentos con formas diversas (nº 1-36). El resto del mate-rial corresponde a plata trabajada, en una pequeña proporción a fragmentos de joyería, como torques o brazaletes (nº 37-47), y en una gran mayoría a restos de vajilla, que por su forma proceden de cuencos, vasos y platos, de los que en algunos casos se identifican sus bordes (nº 48-54).

La muestra de plata cortada contiene algunos fragmen-tos con pesos un poco altos, tres con pesos de 26,82, 27,24 y 20,46 g, pero la casi totalidad de ellos (112 piezas) se sitúa por debajo de 10 gramos. Si bien se detecta que los fragmentos tienen una tendencia a agruparse alrededor de determinados valores, especialmente en torno a 6,3 y 0,25 a 1g (fig. 10.1). No se puede afirmar que hayan sido recortados sistemáti-camente para formar determinados valores, aunque hubo sin duda, una tendencia a ajustarlos a los pesos habituales en el pago con este tipo de materiales. No se puede pasar por alto la similitud que tiene la muestra de La Carència con la de Arse (Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223), ya que en ambas pre-dominan los recortes que pesan menos de 3 gramos (un total de 80 fragmentos) y los que lo hacen con menos de 2 gramos representan la mitad de todos los fragmentos documentados. Es precisamente el reducido peso de los fragmentos y su corte intencionado, deducido a partir de las marcas de cizalla, lo que alertó sobre su función como medio de pago de bienes y servicios al alcance de la mayor parte de la población, debido al poco valor que debieron alcanzar los recortes.

La primera cuestión que plantea la existencia de hacksil-ber en el yacimiento de La Carència es si era realmente utili-zada entre sus habitantes y si ello fue así en qué momento y con qué frecuencia. La poca información que tenemos de las ciudades de su entorno nos lleva a pensar que durante el siglo iii a.C., especialmente hacia su segunda mitad, La Carència pudo haber presenciado transacciones en las que se utilizó la plata recortada. En las tres ciudades limítrofes más importan-tes, Arse, Saitabi y Kelin, se documenta un hábito monetario temprano, bien porque acuñaran sus propias monedas o bien porque los hallazgos monetarios atestiguan el uso temprano de metales. En Arse (Ripollès y Llorens, 2002), las emisiones de la propia ciudad se fechan en la segunda mitad del siglo iv a.C. y estuvieron basadas en la acuñación de monedas de pla-ta; además, en su territorio se ha recuperado un lote sustancial

de recortes de plata, para el que hemos propuesto su uso como dinero. En Saitabi (Ripollès, 2007), a pesar del gran desco-nocimiento arqueológico que tenemos de la ciudad ibérica, a fines del siglo iii a.C. emitió una serie completa de monedas de plata, lo que asegura que este metal desempeñó un papel importante en los pagos de servicios y mercancías, ya que la moneda no se fabrica si en la sociedad no existe una aprecia-ción de la plata y un deseo de poseerla por el poder financiero que tenía. La otra ciudad del entorno, Kelin, también ha pro-porcionado un buen lote de monedas, entre las que destacan varios tesorillos, el de Los Villares (CMTM, p. 57) y el de La Plana de Utiel (Ripollès, 1980). Tampoco conviene olvidar que en el yacimiento ibérico de La Bastida (Moixent), aban-donado en el siglo iv a.C., han aparecido lingotes redondos de plata atesorados en una pequeña vasija cerámica y en hallaz-gos aislados (Álvarez y Vives-Ferrándiz, 2011: 189-195), lo cual pone de relieve que ya en el siglo iv la plata pudo haber sido utilizada en algunas transacciones, aunque fuera en un ambiente reducido. En consecuencia La Carència se encontra-ba rodeada por un territorio en el que el uso del metal, bien fuera a peso o amonedado, estaba bien introducido durante los años finales del siglo iii a.C., y los recortes de plata son una buena muestra de ello.

LAS MONEDAS

La muestra de monedas que se conserva procedente de La Carèn-cia es bastante considerable, ya que supera la nada despreciable cifra de 800 piezas. Éstas se reparten entre unas pocas acuña-ciones griegas extrapeninsulares (11), un cuantioso número de monedas de cecas peninsulares (373 piezas de origen griego, pú-nico, ibérico y celtibérico), una considerable cantidad de acuña-ciones romanas de época republicana (124), un menor número de acuñaciones provinciales (66) y un abultado número de acuña-ciones imperiales (226). Esta muestra excede ampliamente las que conocemos para las ciudades del entorno y, a pesar de las limitaciones que tiene, como la ausencia de contexto, constituye un excepcional conjunto que permite una buena aproximación al conocimiento de lo que debió ser la circulación en el yacimiento desde sus inicios en el s. iv a.C. hasta el s. v d.C.

Los materiales han sido agrupados y analizados de acuerdo con su fecha de emisión, por lo que los datos que se aportan y los comentarios deben entenderse como una aproximación de lo que pudo ser, ya que somos conscientes de que la llegada de la moneda y su pérdida pudo producirse bastantes años después de que fuera acuñada. Los grupos en los que se han ordenado los hallazgos son suficientemente amplios como para que sea más que probable su utilización y pérdida dentro de ellos, aunque en otros lugares está bien atestiguada la pervivencia de mone-das a lo largo de un siglo y más. Un primer grupo comprende las monedas acuñadas antes del 237 a.C.; un segundo aglutina las producciones de la época de la presencia cartaginesa y la Segunda Guerra Púnica; el tercero agrupa las acuñaciones rea-lizadas durante el siglo ii y las primeras décadas del i a.C.; un cuarto examina las producciones del siglo i a.C. hasta el año 31 a.C.; por último un quinto se ocupa de las emisiones de época imperial, que han sido analizadas atendiendo a las agrupaciones habituales, Julio-Claudios, Flavios, Antoninos, Severos, siglo iii y iv.Fig. 10.1. Distribución de los pesos de los recortes de plata.

155

Período anterior al 237 a.C.

Con anterioridad al desembarco cartaginés en la península Ibé-rica, La Carència estuvo muy poco monetizada, ya que apenas si se documentan hallazgos de piezas datadas en esos años. Tan sólo contamos con dos monedas pertenecientes a este período (tabla 10.1), un óbolo massaliota del s. v a.C. (nº 122) y una te-tradracma de Alejandro Magno acuñado en Babilonia (nº 119). La primera es muy posible que llegara a la ciudad poco tiempo después de su acuñación y que se perdiera antes del 237 a.C.; sin embargo, la segunda debió llegar más tarde, probablemente durante la II Guerra Púnica, pues los tesoros que se ocultaron en esa época contienen un buen número de emisiones de época helenística, por lo que su presencia debería ponerse en relación con la financiación de la guerra (Ripollès, 2008).

Período 237-195 a.C.

Los años de la presencia cartaginesa, con el epílogo de la II Guerra Púnica, representan un período crucial para la difusión del conocimiento y uso de la moneda en la península Ibérica, ya que tanto los cartagineses como los romanos pagaron a sus ejércitos con moneda y también presumiblemente con plata en bruto. La cantidad de moneda hallada en el yacimiento encua-drable en este período (tabla 10.2) supone una clara ruptura en relación a la escasez del período anterior, evidenciando la im-portancia que para el yacimiento tuvieron los acontecimientos de la II Guerra púnica. Las piezas fechables durante esta eta-pa se corresponden con el grueso de monedas que circularon durante este período bélico (acuñaciones hispano-cartaginesas, dracmas ampuritanas, dracma gala «à la croix», emisiones ro-manas y monedas foráneas griegas). Las monedas utilizadas por los cartagineses y los romanos para financiar sus campañas, pasaron finalmente a manos de los nativos, quienes las ateso-raron y utilizaron en sus intercambios, tal y como ha sido ates-tiguado en otros yacimientos de la zona, como en Los Villares (Ripollès, 2001: 108).

Existe un predominio claro de las emisiones de Roma y sus aliados (fig. 10.2), ya que dentro del conjunto representan el

Tabla 10.1. Monedas anteriores al 237 a.C.

Tetradracma Óbolo Total

Babilonia 1 1

Massalia 1 1

Total 1 1 2

Tabla 10.2. Monedas con fecha de acuñación ca 237-195 a.C.

Dra

cma

Hem

iób.

Dis

heke

l

Shek

el

1/4

shek

el

Qua

drig

.

Den

ario

Qui

nario

Vic

toria

to

À la

cro

ix

Ae

As /

uni

dad

Sem

is

Qua

dran

s

Sext

ans

Unc

ia

TOTA

L

%

Carthago 1 1 1,61

Púnica 1 1 1,61

Roma 1 1 1 12 11 3 7 2 2 40 64,51

Galia 1 1 1,61

Emporion 2 2 3,22

Imit. ibéricas 1 1 1,61

Hispano-Cart. 1 1 1 9 12 19,35

Incierta P. Ibérica 1 1 1,61

Castulo 3 3 4,83

Total 3 1 1 1 2 1 1 1 12 1 1 20 6 7 2 2 62

Fig. 10.2. Monedas acuñadas entre los años 212-195 a.C., encontradas en La Carència. No se han señalado: Babilonia (1 pieza), púnica ceca italiana (1 pieza) e incierta símbolo Tanit-caduceo (1 pieza).

156

69,34% de las monedas, esto nos lleva a pensar que la ciudad se encontraba dentro del ámbito romano de circulación, lo que a su vez testimonia la temprana presencia de Roma en estas tierras. Por lo que respecta a las dracmas ampuritanas, una de ellas cizallada y otra perforada,1 parece haber consenso en que este tipo de emisiones se acuñaron como soporte financiero romano (Marchieti, 1978: 382; Villaronga, 1984; Ripollès, Cores y Gozalbes, 2007: 165), y aunque la presencia en el yacimiento se reduzca a pocos ejemplares, no por ello es menos significativa.

Las acuñaciones hispano-cartaginesas destacan entre las pen-insulares por su elevado porcentaje (19,35%), con tres monedas de plata y nueve bronces (nº 133-144), la mayoría pertenecientes a la serie Tanit/Prótomo de caballo, cuya circulación fue habitual por la costa mediterránea (Villaronga, 1973: 73). Gracias a las ocultaciones con numerario de plata (Villaronga, 1993: 21-36), sabemos que las emisiones con este metal aparecen bien repre-sentadas en el sudeste peninsular y en la zona comprendida entre los ríos Segura y Turia (Campo, 2000: 95-96). Un buen ejemplo de la difusión de la moneda cartaginesa de plata en este momen-tos, lo tenemos en el tesoro de Moixent (García-Bellido, 1990: 27-45), que no sólo cuenta con emisiones hispano-cartaginesas similares a las halladas en La Carència, sino también, con la presencia de otros ejemplares comunes, como un hemióbolo de la emisión Tanit-caduceo (García-Bellido, 1994: 59-60) similar a nuestro ejemplar 145. Otra moneda de similares características fue recuperada en Buñol (Ripollès, 1981: 11-13), por lo que su presencia no es del todo ajena en la zona. También monedas de procedencias similares las encontramos en el tesoro de La Plana de Utiel (Los Villares, Caudete de las Fuentes), en donde junto a dracmas ampuritanas, moneda romana y acuñaciones galas, también encontramos un cuarto de shekel cartaginés de ceca italiana (nº 127). La zona constituye quizás uno de los lugares situados más al norte en los que la circulación de moneda car-taginesa fue destacada y en la que se dio una mezcla total de las acuñaciones de la época.

Llama nuestra atención la ausencia de emisiones cartaginesas realizadas en Cerdeña, las cuales suelen identificarse en los hal-lazgos aislados de bronces (Campo, 2000: 93), en cambio, con-tamos con un ejemplar de bronce muy desgastado, procedente de Carthago (nº 128). La moneda de Castulo es probable que no circulara dentro de este período y que lo hiciera en el siguiente.

Período 195-72 a.C.

Este período engloba el grueso del numerario recuperado en el yacimiento, lo que no es de extrañar ya que coincide con el mo-mento de mayor ocupación de la ciudad (Albiach et al., 2007: 122) y con el incremento de la monetización de la economía de las ciudades ibéricas valencianas (Ripollès, 2003: 132).

La muestra de monedas conocida es muy variada, como corresponde a un período en el que se produjo una importan-te incorporación de ciudades peninsulares a la fabricación de moneda. Asistimos a una fuerte diversificación de la proceden-cia de las monedas y por primera vez el aporte de talleres pe-ninsulares no sólo es abundante, sino predominante, ya que su

1 De forma habitual estas monedas eran cizalladas si se tenía duda de su calidad, y con frecuencia fragmentadas, en este caso en una mitad regular, logrando de esta forma mantener un valor más o menos proporcional respecto a la moneda de la que se obtiene (Ripollès, Cores y Gozalbes, 2007: 171).

producción constituyó el 81% de la masa monetaria que ha sido documentada en la ciudad (tabla 10.3).

Por lo que respecta a la moneda oficial romana, ésta continúa destacando de manera significativa, ya que las emisiones roma-nas alcanzaron un 17,64% del total; de ellas se conocen más pie-zas de plata que de bronce,2 lo cual se aviene con la impresión de que La Carència se encontraba formando parte de un territorio en

2 De la mayoría de ellos desconocemos su cronología exacta dado su deterioro, se han ordenado siguiendo patrones metrológicos.

Tabla 10.3 Monedas con fecha de acuñación ca. 195-72 a.C.

Tetra

drac

ma

Den

ario

Qui

nario

.

Dob

le

As /

Uni

dad

Sem

is

Cua

dran

te

Oct

avo

Ae

TOTA

L %

Perga 1 1 0,2

Nicomedia 1 1 0,2

Roma 43 3 30 1 1 78 17,6

Massalia 3 3 0,7

Iol 1 1 0,2

Kese 2 1 2 5 1,1

Laiesken 1 1 0,2

Baitolo 1 1 0,2

Ilturo 2 2 0,5

Eustibaikula 1 1 0,2

Iltirta 9 9 2

Kelse 31 31 7

Iltukoite 1 1 0,2

Orosiz 3 3 0,7

Saltuie 3 3 0,7

Terkakom 1 1 0,2

Bolskan 14 3 17 3,8

Sekia 1 1 0,2

Barskunez 1 1 0,2

Turiazu 1 1 0,2

Bilbiliz 7 7 1,6

Sekaiza 11 11 2,5

Belikiom 3 3 0,7

Tamaniu 2 2 0,5

K. Karbika 3 3 0,7

Ikalesken 3 22 25 5,7

Kelin 6 6 1,4

Saitabi 3 12 15 3,4

Valentia 32 2 1 35 7,9

Arse-Sag. 9 108 10 127 28,7

Kili 7 7 1,6

Gadir 1 1 0,2

Ebusus 1 1 0,2

Obulco 1 1 0,2

Castulo 23 9 1 33 7,5

Imitaciones 3 3 0,7

Total 2 61 3 3 229 17 113 10 4 442

157

el que la moneda de plata era esencialmente romana. Observa-mos un equilibrio en el aprovisionamiento de denarios acuñados desde la primera mitad del s. ii a.C., aunque este aumenta sen-siblemente durante los años 99-80 a.C, lo que coincide con el volumen de emisiones romanas, tal y como queda reflejado en la composición de casi todos los tesoros en los que este intervalo cronológico se encuentra presente (CMTM, 299-301).

Probablemente, buena parte de los denarios de la primera mitad del siglo ii llegaron un poco más tarde, a partir de medi-ados de siglo, de la misma manera que se deberían encuadrar algunos denarios fechados entre 129 y 100 a.C., junto al grupo correspondiente a la etapa de los enfrentamientos sertorianos, ya que no hay que descartar que una parte de ellos se trajeran a Hispania para financiar al ejército que combatió contra las tropas de Sertorio.

Uno de los ejemplares más singulares de todo el corpus analizado es, sin duda, un as romano-republicano reacuñado so-bre una moneda de Obulco (nº 658). Tan sólo tenemos noticia de dos ejemplares de similares características encontrados en la Península, aunque el de La Carència difiere ligeramente de los ya conocidos. Una de estas piezas fue hallada en el transcurso de las excavaciones realizadas en el yacimiento romano de Cáceres el Viejo (Cáceres), y el otro en depósito monetal del poblado ta-layótico de Torelló d’en Cintes, ambos han sido analizados en pro-fundidad por A. Arévalo y C. Marcos (Arévalo y Marcos, 1997: 67-74; Arévalo y Marcos, 1998: 26-29; Arévalo, 1999: 229-234).

En los tres ejemplares son visibles los tipos oficiales que el taller de Roma utiliza para sus ases, y en ningún ejemplar se advierte la presencia de símbolos o nombres de magistrados monetales. Coincidiríamos con Arévalo y Marcos en atribuirlas a una emisión anónima, quizás la nº 339 de Crawford (1974). Una diferencia con nuestro ejemplar es que en éste se ve clara-mente la leyenda ROMA en el exergo, mientras que los otros dos no se aprecian restos de leyenda.

En cuanto a la acuñación del soporte, tanto en el ejemplar de Cáceres el Viejo como en el del Torrelló d’en Cintes, se pueden distinguir claramente los restos del tipo CNH 347/38 (Serie Vb grupo 1 de Arévalo, 1999), acuñada entre el 110-80 a.C., no ocurre igual en nuestro ejemplar, en el que sólo se aprecia parte del rostro del anverso, y la espiga tumbada del reverso. El des-gaste de la pieza nos imposibilita asegurar que pertenezca a esta emisión y, aunque los pocos detalles visibles no nos permitan descartarlo, el hecho de que el módulo y el peso sean ligera-mente superiores (31 mm; 21,14 g) a los utilizados por este tipo (28/29 mm; 14,96 g), nos hace pensar en una cronología más antigua para el soporte, ya que podría tratarse de un tipo más cercano a las emisiones de mediados del s. ii a.C.; con todo, Arévalo conoce varios ejemplares de la serie Vb/grupo 1, con un peso superior a 20 g (Arévalo, 1999: 312-316, nº 1398, 1401, 1435 y 1436) y módulo superior a 30 mm (Arévalo, 1999: 312-316, nº 1398, 1411, 1428, 1440 y 1449.), por lo que tampoco podemos desechar que el soporte pertenezca a la misma serie utilizada en los dos casos anteriormente citados.

De nuevo, el desgaste de la pieza nos impide distinguir alguna afinidad estilística con el modelo de proa utilizado en el cuño de reverso de las piezas romano-republicanas, pero el buen estilo del cuño de anverso nos hace pensar que no se trata de una imitación, sino de una emisión oficial, acuñada en nombre de Roma en Hispania. Quizás, al igual que los otros dos ejemplares, su acuñación pudo producirse durante las

guerras sertorianas, con el fin de hacer frente a los gastos del conflicto, momento que además coincidiría en el tiempo con la reacuñación por parte de talleres hispánicos de monedas de Obulco (Arévalo, 1999: 233), pero ante la escasez de más datos preferimos considerar que esta pieza se reacuñaría en algún momento entre finales del s. ii a.C. y principios del s. i a.C. Con todo no puede descartarse la idea de que formaran parte de las acuñaciones no oficiales de moneda romana republicana realizadas en Hispania (Crawford, 1982; Villaronga, 1985).

Otra de las curiosidades del conjunto la encontramos en dos denarios republicanos híbridos (nº 608-609), acuñados a nom-bre de los magistrados CN. LVCR y M. F GEM (RRC 237 y RRC 250), entre el 136 y el 132 a.C. Crawford cita un denario híbrido con el reverso del tipo RRC 250 y el anverso del tipo 249 (P. MAE ANT M. F) (RRC pp. 63 y 280), también del 132 a.C., pero no hace referencia a otra combinación de cuños o emisiones. Aunque es difícil explicar su existencia, pensamos que podría tratarse de un error de ceca más que de una falsifi-cación, ya que las piezas parecen ser de plata.

Dentro del conjunto de moneda romana, hay que señalar la presencia de un número no despreciable de moneda de plata forrada (15 denarios romano-republicanos, 5 denarios ibéricos y 1 victoriato), lo que no deja de ser un reflejo de la realidad de la época, ya que a finales del s. ii a.C. se atestigua un incre-mento de la presencia de moneda falsa en la Península, tanto en lo que respecta a la moneda romana como a la ibérica y cel-tibérica (Ripollès, 1984: 120; Campo, 2010: 23-40). Por otra parte, cuando se descubre la falsedad de una moneda de plata ésta pierde su valor, por lo que suele estar sobrerrepresentada su presencia en la muestra en relación con las genuinas.

También contamos con dos semises de imitación en La Carència (nº 501-502), y aunque técnicamente sean una falsi-ficación, bien es sabido que su fabricación fue motivada por intereses muy distintos a los de la plata, ya que se acuñaron ante la necesidad de moneda de bronce oficial desde la segunda mitad del s. ii a.C. (Crawford, 1982: 139; Villaronga, 1982: 222-226; Marcos, 1996: 199-200, 209-211).

De entre los talleres peninsulares que han sido documenta-dos, destaca la notable presencia de monedas de talleres va-lencianos, especialmente de Arse-Saguntum, Valentia, Saitabi, y de la vecina ciudad de Kelin, todos ellos localizados dentro de un radio de 80-100 km con centro en el yacimiento de La Carència (fig. 10.3). Este fue un comportamiento usual para las emisiones de bronce de las ciudades de la península Ibérica durante el período republicano, que quedaría justificado por el volumen de producción de las mismas y por la propia ubicación del yacimiento. Un lugar bastante estratégico que se vería po-tenciado por las comunicaciones, desplazamientos y relaciones comerciales a través de uno de sus ejes principales, el valle del río Magro.3 Un eje procedería de Iniesta, lo que explicaría el volumen de moneda de Ikalesken aparecido en el yacimiento (Ripollès, 1999: 145-168),4 cuyas emisiones tienen una cir-

3 Un eje procedería de la parte occidental de la actual provincia de Cuenca, y pasaría cerca de la ciudad de Kelin. El río y el Valle del Magro también constituirían el principal canal de comunicación hacia el sector meridional de La Ribera y desde ahí hacia La Costera, donde enlazaría con Saitabi y la vía Heraclea; véase Albiach et al., 2007: 113-117; Quixal, 2012.

4 Identificada como la ceca de Ikalesken.

158

culación constatada en la zona (Arroyo, et al., 1989: 372).5 A través de este eje de comunicación el yacimiento tendría tam-bién contactos con la ciudad de Kelin, con Saitabi, y con la gran ruta oriental ibérica (vía Heraclea). De la procedencia de los talleres peninsulares se ha de destacar la masiva procedencia de monedas de cecas de la Citerior, y la muy reducida presencia de piezas de la Ulterior, ya que si se exceptúa la abultada cantidad de monedas que aporta Castulo, localizada junto al límite fron-terizo, sólo disponemos de una pieza de la prolífica ceca púnica de Gadir y otra del no menos productivo taller de Obulco; esto demuestra una relaciones mucho más intensas hacia el norte, pero no explica la escasez de monedas de Obulco que se encon-traba localizada en las proximidades de Castulo, a no ser que las piezas de esta última ciudad se asocien a movimientos humanos relacionados con los metales.

De las monedas de Arse predominan los cuartos y octavos, lo que no es de extrañar dado el volumen de emisión de estos divisores acuñados por la ciudad, que en cierta forma facilitó su

5 Arroyo cita tres unidades del tipo Vives 46/7, similares a las halladas en La Carència.

dispersión (Ripollès y Llorens, 2002: 191-194). Sin duda, los di-visores de Arse se configuraron como la moneda de los intercam-bios y pagos más pequeños, posiblemente disponible por doquier.

La presencia de monedas de Kili constituye sólo el 1,58% con 7 ejemplares. Esta ceca tiene un especial interés en relación con La Carència, porque existen muchas posibilidades de que pueda identificarse con este yacimiento (Ripollès, 2001: 109). Por ello merece un comentario específico.

Kili fue una ciudad ibérica localizada, desde el siglo xviii, en el territorio valenciano, sobre la base de los escasos hal-lazgos monetarios conocidos y de la similitud estilística con las monedas de las ciudades, también ibéricas, de Saitabi y Arse. A través de la homofonía ha sido comúnmente aceptada su lo-calización en Gilet, no obstante, la dispersión de los hallazgos monetarios, que continúan siendo raros, comienzan a cuestio-nar la tradicional ubicación (Untermann, 1975: ceca A.34).6

La ceca de Kili acuñó un escaso volumen de monedas, ya que tan sólo se conocen dos emisiones de moneda de

6 Obviamos mencionar otras propuestas de localización disparatadas.

Fig. 10.3. Monedas acuñadas entre los años 195-72 a.C., halladas en La Carència. 1. Barskunez, 2. Bolskan, 3. Iltirta, 4. Eustibaikula, 5. Sekia, 6. Laiesken, 7. Ilturo, 8. Baitolo, 9. Turiazu, 10. Terkakom, 11. Saltuie, 12. Bilbiliz, 13. Sekaiza, 14. Belikiom, 15. Kelse, 16. Iltukoite, 17. Kese, 18. Tamaniu, 19. Orosiz, 20. Arse-Saguntum, 21. Konterbia Karbika, 22. Ikalesken, 23. Kelin, 24. Kili (?), 25. Valentia, 26. Ebusus, 27. Saitabi, 28. Castulo, 29. Obulco, 30. Gadir, 31. Iol. No se han señalado: Roma (79 piezas), Perga (1 pieza), Nicomedia (1 pieza), Massalia (3 piezas) y semis de imitación romano-republicanos (3 piezas).

159

bronce durante los ss. ii-i a.C. Ambas utilizaron los diseños característicos de la moneda ibérica. La primera emisión, que debió comenzar a acuñarse hacia mediados del siglo ii a.C., estuvo formada por dos tipos de valores: unidades y cuartos (CNH 318/1-2). Las unidades mostraron en anverso una cabeza masculina diademada, a la derecha, y detrás una palma, y en el reverso un jinete portador de una palma; se acuñaron con un peso medio de 12,22 g y con una aleación ternaria: cobre, estaño y plomo (Ripollès y Abascal, 1995: 139). Los cuartos, con un peso medio de 2,92 g, se acuñaron en mucha menor cuantía que las unidades y tuvieron los diseños característicos de los divisores de las cecas ibéricas valencianas, pues en el anverso mostró un pecten o venera y en el reverso un delfín y la leyenda ibérica kili. Las similitudes estilísticas de algunas unidades de Kili con emisiones de Arse y de Saitabi, permiten proponer con una seguridad razonable que esta emisión se inició hacia comienzos de la segunda mitad del s. ii a.C.

La segunda y última emisión fue bilingüe y sólo se conocen unidades, para las que se eligieron los mismos diseños de anverso y de reverso (CNH 318/3); no obstante debido al dilatado período de tiempo que medió entre la acuñación de ambas emisiones, el estilo fue bastante menos cuidado. La importancia de esta emisión radica en su bilingüismo, pues en el anverso, debajo de la cabeza masculina, se lee el nombre latino de la ciudad GILI, mientras que en el reverso, debajo del caballo, se mantuvo como en la primera emisión su nombre ibérico kili. La fecha de acuñación de esta emisión bilingüe es incierta, pero por el uso del latín y por las analogías con la última emisión de la ciudad ibérica de Saitabi, también bilingüe, es probable que se emitiera hacia mediados del s. i a.C. Estas monedas y otras emisiones bilingües contribuyeron de forma decisiva a la correcta valoración fonética de la escritura ibérica.

La muestra de monedas de Kili con localización es reducida y además cuenta con algunas limitaciones derivadas del sesgo producido por la forma de recopilación.7 Unas pocas proceden de hallazgos en excavaciones, pero la mayoría son hallazgos su-perficiales sin contexto, documentadas en colecciones privadas. La dispersión de estas monedas muestra una fuerte presencia en la vía de penetración Valentia-Meseta por La Carència, Requena, Utiel, Caudete de las Fuentes y Alarcón, ya que son bastantes los yacimientos arqueológicos localizados en esta vía en los que se ha registrado el hallazgo de monedas. La densidad de hallazgos está sesgada hacia el yacimiento ibérico de Los Villares (Caudete de las Fuentes), debido a la existencia de una documentación bas-tante exhaustiva de sus numerosos hallazgos monetarios, forma-dos por más de 200 piezas para el período anterior a ca. 72 a.C. El mapa también muestra que las piezas de esta ceca no aparecen al sur de la mencionada vía, mientras que sí lo hacen hacia el norte, como son los de Segorbe y de Pobla de Vallbona.

7 Segorbe: Arasa y Ripollès, 1996: 412; Caudete de la Fuentes: CMTM, p. 205, nº 101-108; Martínez y Camps, 1985: 35; y ejemplares inéditos de la col. privada R. Gabaldón (Caudete de las Fuentes); Los Aguachares: Vidal et al., 2004: 155-157; Castellar de Hortunas: Pérez Mínguez, 1988: 395; Casa de la Cabeza: Torregrosa et al., 2012: 182; Molino de Enmedio: Iranzo, 1992: 12; La Mazorra: Martínez y Camps, 1985: 39; La Carència: CMTM, p. 80; Pobla de Vallbona: Almarche, 1918: 131, = CMTM p. 126; Alarcón: Arroyo et al., 1989: 367; León: Figuerola y González, 1999.

A partir de la dispersión de las monedas de Kili, queda en evidencia la buena comunicación que Kili tuvo con la zona de la meseta de Requena-Utiel (fig. 10.4), ya que en esta zona se localizan los yacimientos arqueológicos que, casi con exclusivi-dad, han proporcionado monedas de esta ceca, tales como Los Villares, La Mazorra, El Molino de Enmedio, Los Aguachares y Casa de la Cabeza (en este mismo sentido Quixal, 2012). La cantidad es tan elevada que podría pensarse en la localización de Kili en esa zona geográfica, aunque la existencia de Kelin, que ejerció como lugar central o capitalidad de buena parte de la Comarca de Requena-Utiel y que tuvo su propia producción monetaria, nos lleva a alejar un poco de ella la ubicación de Kili. La segunda concentración de monedas en orden de impor-tancia se centra en La Carència, lo que la hace una buena can-didata para localizar en ella la ceca de Kili, aunque hubiéramos esperado una mayor cantidad de monedas de esta ceca en el conjunto de hallazgos.

En consecuencia, no es posible afirmar con total seguridad que Kili deba identificarse con La Carència, aunque los datos monetarios y también arqueológicos conocidos hasta el mo-mento apuntan en esa dirección y delimitan el área en el que debió estar localizada, que no sería otra que la parte oriental de la Plana de Requena-Utiel y la Hoya de Buñol. En este mismo sentido apunta la organización territorial de esta parte central del País Valenciano en época ibérica, ya que, como en último lugar ha puesto de manifiesto Quixal (Quixal, 2012), La Carència sería un lugar central delimitado por ciudades ibéricas bien conocidas (fig. 10.5). Si fuera cierto que este yacimiento controló política y económicamente el territorio de su entorno, que quedó delimitado por el de Kelin por el noroeste; por el de Edeta por el norte y por el de Saitabi por el sur (Mata, 2001), entonces sería posible proponer la identifi-cación de Kili con La Carència.

El segundo grupo de hallazgos en importancia dentro de los talleres peninsulares lo constituyen las monedas que aportan los talleres localizados en el Valle del Ebro y la Celtiberia, y den-tro de éstas, de manera destacada, las cecas de Kelse, Bolskan, Sekaiza y Bilbiliz. Por otra parte, no es de extrañar la presencia

Figura 10.4. Localización de los hallazgos de monedas de la ceca de Kili. 1. Segorbe, 2. Pobla de Vallbona, 3. Los Villares (Caudete de las Fuentes), 4. Molino de Enmedio (Utiel), 5. La Mazorra (Utiel), 6. Los Aguachares (Requena), 7. Castellar de Hortunas (Requena), 8. Casas de la Cabeza (Requena), 9. La Carencia (Turís).

160

de talleres celtibéricos y del Valle del Ebro en territorio ibérico, ya que en ambas zonas el uso de la moneda estaba totalmente establecido y debieron existir trasiegos de personas y mer-cancías bastante fluidos.

En general, hemos podido observar que la circulación de estas monedas, especialmente las de bronce, está directamente relacionado con el volumen emitido en cada emisión,8 por lo que su presencia debe obedecer a la propia circulación de la moneda, principalmente motivada por los desplazamientos humanos y parece estar bastante acorde con los hallazgos de la región.

Los denarios de Bolskan e Ikalesken, pertenecen a emisiones que circularon en un período de gran inestabilidad, y es frecuente encontrarlos tanto en ocultaciones de hasta el 94 a.C, como en los tesoros de época sertoriana (Villaronga, 1995: 47-52), lo que hace razonable su circulación en el yacimiento. La importancia de Ikalesken con un 5,65% del total se corresponde con su relativa proximidad (Ripollès, 1999).

Por último, tenemos los talleres meridionales. Ya en el período anterior encontramos algunos divisores de la ceca de Castulo, pero será durante los siglos ii-i a.C. cuando esta moneda adquiera un papel significativo en la circulación den-tro del yacimiento. La presencia de monedas de Castulo no llama la atención especialmente, ya que estas monedas tuvi-eron una circulación relativamente intensa (García-Bellido,

8 En el caso de Sekaiza la tercera y la sexta (Gomis, 2001: 83); Belikiom, el grupo IIb (Collado, 2000: 103-110); Bolskan (Villaronga, 1995: 74-78); Kelse: Konterbia Karbika, grupo I.2 (Abascal y Ripollès, 2000: 18).

1982: 95-140),9 y dado que nos encontramos en un área de paso obligado para las relaciones entre la minería de Castulo y el Valle del Ebro, su participación dentro de la masa circu-lante podría fundamentarse en los movimientos migratorios de personas y los contactos con las zonas mineras de Sierra Morena. Un ejemplo de que las monedas de Castulo fueron abundantes en la zona lo constituye el hecho de que en el con-junto de monedas recuperadas en el yacimiento de Los Vil-lares, éstas representan una proporción bastante elevada en relación con las cecas más potentes de la zona (13,63%, frente al 11,36% de Arse y 18,83% de Kelin, la ceca de la propia ciu-dad) (Ripollès, 2001: 109), lo que ratifica el flujo de monedas acuñadas por esta ciudad a través del pasillo de comunicación desde la Alta Andalucía hacia Aragón.

Por lo que respecta a Obulco, contamos con un único ejem-plar de la serie IV, serie que ha sido bien documentada en nive-les del s. ii a.C. (Arévalo, 1999: 187-188), y cuya presencia en el yacimiento no constituiría ninguna singularidad digna de ser destacada, más allá de su llamativa escasez.

Los talleres catalanes también están presentes en La Carèn-cia, pero en un porcentaje muy bajo y sin que destaque ninguna ceca en particular; sus monedas se habrían difundido a través de los movimientos habituales de personas y mercancías.

Las monedas griegas constatadas en este período interven-drían en la circulación de modo marginal, y podrían haber sido consideradas como un objeto de prestigio y guardadas como tal, siendo más apreciadas por sus motivos artísticos y por el valor de su plata que por su uso propiamente monetario. No se puede descartar la idea de que hubiesen llegado a la península Ibérica de manos de los romanos en las primeras décadas del siglo ii a.C., como fue el caso de piezas helenísticas similares aparecidas for-mando parte del tesoro de Cuenca (Villaronga, 1993: 28).

Hay que destacar por su carácter propio la moneda nº 120, acuñada por la ciudad de Perga, que recibió la contramarca ancla seleúcida en algún momento entre 175-170 a.C. (Price, 1992: 68), probablemente en el 172 a.C., cuando Antíoco IV aplicó una ligera reducción en el peso de sus tetradracmas (Price, 1992: 347). Se trata de un ancla dentro de un marco rectangular, que en otras ocasiones puede ser ovalado, este tipo de contramarca la podemos encontrar con cierta frecuencia en tetradracmas de las ciudades de Phaselis, Aspendos y Side (Seyrig, 1958: 187-197, lám. XVII; Price, 1992: 68). Mone-das del mismo tipo, se encontraron en los tesoros de Mekte-pini, Propontis y Pamphilia-Cilicia (Waggoner, 1979: 121, 5; Olcay y Seyrig, 1965: 534; Hoover, 2010: 145). Según Price, esta contramarca se aplicó ampliamente en el reino seléucida, aunque durante un corto periodo de tiempo, como símbolo de la dinastía reinante, dando así oficialidad a la circulación de las monedas extranjeras (Price, 1992: 68).

La presencia de monedas de bronce de Iol y Massalia, serían un ejemplo más de la circulación de piezas extrapeninsulares,10 muestra de movimientos migratorios a través del Mediterráneo. Es habitual documentarlas, siempre en reducidas cantidades, en los repertorios de hallazgos de Hispania.

9 Ver dispersión de esta ceca en García-Bellido, 1982: 95-140.10 Se han hallado piezas procedentes de estos talleres en Kelin (Ripollès,

2001: lám. I-F lám. I-G); Arse-Saguntum (Gozalbes, 2002: Apéndice II, nº 5, 6; nº 42).

Fig. 10.5. Polígonos Thiessen de las ciudades del centro y sur del territorio valenciano (según Mata, 2001: 250).

161

Período 72-27 a.C.

El período de los años 72-27 a.C. representa una época de cam-bios y de tránsito hacia una realidad mucho más integrada en el mundo político romano. Son unos años en los que progre-sivamente van desapareciendo y aminorando algunas de las características más destacadas de la cultura ibérica. La produc-ción monetaria de estos años se redujo drásticamente, ya que muchas ciudades dejaron de fabricar moneda, lo cual no im-plicó necesariamente una carestía de ella, dado que en los años anteriores, en especial desde el último tercio del siglo ii a.C., se produjo una eclosión de cecas que pusieron en circulación un importante volumen de monedas, el cual debió mantenerse en circulación a lo largo del siglo i a.C. En consecuencia, el nivel de aprovisionamiento con moneda nueva en estos años se redujo drásticamente, como se aprecia en la tabla 10.4, pero su uso y velocidad de circulación posiblemente se mantuvo o incrementó. Esta situación se repitió en muchos otros puntos peninsulares y se atribuye al cierre de la mayor parte de las cecas localizadas en la Citerior tras haber sido sofocada la rebe-lión sertoriana (Villaronga, 1979: 243-252).

La ceca de Roma, sigue proporcionando moneda de plata, y continúa siendo uno de los talleres que predomina dentro de la circulación monetaria de esta etapa. Nos gustaría destacar el denario acuñado en Hispania del tipo RRC 468 (nº 646). Este denario fue acuñado por César en la Península para cubrir las necesidades de los costes de la campaña contra los pompeya-nos, y corresponde al tipo que suele cerrar bastantes tesoros de época republicana (Amela, 2002: 65-67). Dado que en Roma no se acuñaron monedas de bronce después de ca. 80 a.C., toda la moneda romana de este período es de plata y responde a un esquema cronológico en el que los años de aprovisionamiento se sitúan entre el 62 y el 42 a.C., fechas que corresponden a momentos difíciles de la República Romana.

Dado que en Hispania se cerraron muchas más cecas en la Citerior que en la Ulterior y habida cuenta de las orientaciones de los flujos monetarios que alcanzaban esta zona del interior de la provincia de Valencia, es lógico que las cecas meridiona-les sean las que proporcionen el mayor número de monedas en este período, con un claro predominio de Castulo, seguida por

Obulco (fig. 10.6). Esta última ceca apenas estaba representada en el período anterior, en el que tuvo lugar la mayor producción de esta ceca, lo cual tiene su paralelo en los hallazgos de Ke-lin, en donde durante los años 195-72 a.C. apenas si se detecta su presencia (Ripollès, 2001: 109). De Obulco contamos con seis ejemplares de la última emisión en el yacimiento (ca. 80-45 a.C.) (Arévalo, 1999: 240-241). Esta serie es relativamente abundante en niveles de circulación del s. i a.C. (Arévalo, 1999: 187-188), por lo que su presencia quedaría plenamente justifi-cada por los desplazamiento ocasionales de la moneda, siguien-do las vías de comunicación.

Otras acuñaciones de cecas peninsulares corresponden a Saguntum, Kili, Saetabi y Kelse, el primero con emisiones latinas y los tres restantes con emisiones de monedas bilingües. Todas ellas acuñaron un volumen reducido de metal, por lo que cabe pensar que La Carència tuvo poder de atracción de monedas nuevas, no sólo de las cecas localizadas en las proximidades.

Por último, contamos con ejemplares de los talleres provin-ciales recién creados de Lepida y Carthago Nova.

En líneas generales, el patrón monetal de La Carència pa-rece estar bastante acorde con los hallazgos de la región y con-cuerda con el de otros yacimientos de la zona.

Imperio Romano

El periodo romano Imperial, comprendido entre el s. i a.C. y el s. iv d.C., está representado en La Carència por 254 monedas, las cuales han sido agrupadas por fases cronológicas y dinastías (tabla 10.5; fig. 10.7).

Época alto imperial (27 a.C.-192 d.C.)

A principios de la época imperial Hispania era una zona mone-tizada con diferentes grados de intensidad: el área costera medi-terránea, los núcleos urbanos y los campamentos militares utili-zaban la moneda de manera habitual, mientras que en las áreas rurales y zonas del interior peninsular poco pobladas la moneda estaba menos presente en la vida diaria (Ripollès, 2002: 196).

Por lo que respecta a la composición de la masa monetaria circulante, hay que decir que en época Julio-Claudia la moneda de plata debió circular de manera habitual, ya que se acuñó

Tabla 10.4. Monedas con fecha de acuñación ca. 72-27 a.C

Den

ario

Qui

nario

As /

Uni

dad

Sem

is

Cua

dran

te

TOTA

L

%

Roma 4 1 5 13,88

Kelse/Lepida 3 3 8,33

Saguntum 3 3 8,33

Kili 1 1 2,77

Saetabi 1 1 2,77

Carthago-Nova 1 1 2,77

Obulco 6 6 16,66

Castulo 4 11 1 16 44,44

TOTAL 4 1 9 18 4 36

Fig. 10.6. Monedas acuñadas entre los años 72-27 a.C., halladas en La Carència.

162

en grandes cantidades11 y era empleada para hacer frente a toda clase de pagos: salarios, actividades evergéticas, etc. No obstante, su presencia en los hallazgos monetarios es escasa, debido a su elevado valor intrínseco y al cuidado con que era manipulada, mientras que la moneda de bronce, más abundante, menos valiosa y utilizada en las transacciones comerciales del día a día, aparece constantemente y en cantidades variables en los hallazgos monetarios (Ripollès, 2002: 196). De hecho, durante el reinado de Augusto se permitió que las ciudades privilegiadas, municipios y colonias, pudieran fabricar su propia moneda de bronce, la cual continuó acuñándose hasta el reinado de Claudio I, cuando cesó por completo la producción

11 Las acuñaciones romanas emitidas en Hispania fueron progresivamente sustituyendo a las acuñaciones ibéricas a partir de la época de las guerras sertorianas, Ripollès, 2002: 196.

monetaria local en las provincias romanas de Occidente (Ripollès, 2002: 196; Ripollès, 1998: 335-395).

En cuanto a la moneda de oro acuñada a finales del periodo republicano por César y los miembros del segundo triunvirato, ésta debió estar muy poco disponible, ya que su acuñación prác-ticamente acababa de comenzar (Ripollès, 2002: 196).

Dinastía Julio-Claudia

En La Carència contamos con 45 monedas emitidas durante los años de reinado de la dinastía Julio-Claudia (tabla 10.5), con un índice de monedas/año de 2,17, una cifra relativamente elevada si tenemos en cuenta que en otros yacimientos penin-sulares como Saguntum o Ilici es inferior (0,44 y 0,33 respec-tivamente) (Lledó, 2007: 128 y 157), lo cual indica que hay un uso importante de la moneda en este período que nos ocupa. De las 45 monedas mencionadas, 26 fueron acuñadas en cecas

Tabla 10.5. Monedas provinciales e imperiales. Siglos I a.C.-IV d.C.

Período Reinado N Período Reinado N

44 a.C-192 d.C. SERIES PROVINCIALES FILIPO I 2

[ 45,28% ] Peninsulares 26 FILIPO II 2

Extra-Peninsulares 1 TRAJANO DECIO 1

SERIES IMPERIALES TREBONIANO GALO 1

Julio-Claudios AUGUSTO 5 VALERIANO I 1

TIBERIO 2 Divo Valeriano II 1

Agripa 1 GALIENO 13

CLAUDIO I 9 Salonina 2

Inciertas Julio-Claudios 1 CLAUDIO II 9

Flavios VESPASIANO 5 QUINTILO 1

DOMICIANO 4 AURELIANO 1

Inciertas del siglo I d.C. 1 Divo Claudio II 9

Antoninos NERVA 2 PROBO 2

TRAJANO 11 Primera Tetrarquía DIOCLECIANO 1

ADRIANO 18 MAXIMIANO HÉRCULES 4

Elio César 1 CONSTANCIO I CLORO 3

ANTONINO PÍO 11 Inciertas del s. III d.C. 4

Diva Faustina I 2 S. IV d.C. LICINIO I 1

MARCO AURELIO 4 [ 28,35% ] CONSTANTINO I 26

Cómodo César 1 Helena 1

Faustina II 6 CRISPO 2

CÓMODO 1 CONSTANTINO II 1

Divo Marco Aurelio 1 Divo Constantino I 1

Inciertas Antoninos 2 CONSTANTE 3

S. III d.C. Severos Julia Domna 1 MAGNENCIO Y DECENCIO 1

[ 26,38% ] CARACALLA 3 CONSTANCIO II 10

GETA 1 CONSTANCIO II/CONSTANTE 6

HELIOGÁBALO 1 TEODOSIO I 1

ALEJANDRO SEVERO 1 Inciertas dinastia Constantino I 12

Anarquía militar MAXIMINO 1 HONORIO 1

GORDIANO III 2 Inciertas del s. IV d.C. 6

Total general 254

163

peninsulares y una fue producida en la ceca gala de Nemausus (nº 567), suponiendo tan sólo el 3,70% del total de monedas provinciales (tabla 10.6; fig. 10.8).

Las monedas peninsulares cuentan con una procedencia variada, con un predominio de las cecas pertenecientes a la pro-vincia Tarraconense con 25 monedas (96,15%), mientras que la otra provincia hispánica, la Bética, está representada con una pieza (3,85%) (tabla 10.7). Esta distribución, con una clara pre-ponderancia hacia las producciones de la Tarraconense, no hace más que seguir en la línea de lo que se ha visto para la proce-dencia de las cecas peninsulares de época republicana.

De la Tarraconense hay 10 cecas representadas: Carthago Nova y Calagurris con 6 monedas (23,08% respectivamente); Caesaraugusta con 5 monedas (19,23%); Celsa con dos mone-das (7,69%) y Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso y Emporiae con una moneda cada una (3,85 respectivamente).

Llama la atención el hecho de que no haya ninguna pieza proce-dente de la ceca de Saguntum; no obstante, la ausencia de esta misma ceca en los hallazgos monetarios del periodo Julio-Clau-dio en una necrópolis de Valentia (Gozalbes, 1997: 198-199) (están solamente representadas Calagurris, Celsa, Ercavica, Bilbilis, Caesaraugusta, Carthago Nova y Segobriga) nos in-

Fig. 10.7. Número de monedas por año en La Carència (27 a.C.-395 d.C.).

Tabla 10.6. Monedas provinciales por reinados (44 a.C.- 41 d.C.)

Total Peninsulares Extra-Peninsulares

Nº % Nº %

Augusto 17 16 94,12 1 5,88

Tiberio 7 7 100

Calígula 2 2 100

Anónimas 1 1 100

Total 27 26 96,30 1 3,70

Tabla 10.7. Cecas provinciales hispánicas (44 a.C.-41 d.C.)

N %

TARRACONENSE 96,15

Emporiae 1 3,85

Lepida-Celsa 2 7,69

Osca 1 3,85

Caesaraugusta 5 19,23

Calagurris 6 23,08

Bilbilis 1 3,85

Turiaso 1 3,85

Segobriga 1 3,85

Ercavica 1 3,85

Carthago Nova 6 23,08

BÉTICA 3,85

Iulia Traducta 1 3,85

Total 26 100

164

dica que La Carència no es un ejemplo aislado. Como en época republicana, La Carència recibió una destacada cantidad de moneda de bronce procedente, sobre todo, de las cecas local-izadas en el Valle del Ebro.

Por reinados y en términos cuantitativos, el de Augusto es el mejor representado con 17 piezas (62,96%), mientras que el de su sucesor Tiberio cuenta con 7 piezas (25,93%) y el de Calígula con 2 piezas (7,41%); por lo que respecta a las piezas anónimas, solamente existe una de este periodo (3,70%) y cor-responde a un divisor de Emporiae (nº 546), que pudo acuñarse durante el reinado de Augusto (tabla 10.8).

Como hemos señalado, las producciones locales hispánicas desaparecieron en la península Ibérica hacia el final del reinado de Calígula o inicios del de Claudio I (ca. 41 d.C.) (Bost et al., 1987: 40),12 después de una disminución constante de talleres activos. La amplitud temporal del reinado de Augusto y la exis-tencia de un número mayor de cecas explican que con Augusto haya monedas procedentes de un mayor número de cecas (8 en total), con Tiberio la representación se reduce (5) y con Calígula solamente hay dos cecas representadas. Es decir, a medida que se incrementa la producción en las cecas imperiales y estas nu-tren de numerario a las diferentes provincias, las cecas locales reducen progresivamente su producción hasta cesar por com-pleto durante el reinado del emperador Claudio I, como veremos a continuación. A este fenómeno no debió ser ajena la preferen-cia de los hispanos por la moneda imperial, a la que cada vez se parece más, y una menor rentabilidad de esta actividad.

«Il semble que les ateliers impériaux commencent à prendre le relais des officines hispaniques dans l’alimentation des cir-cuits monétaires» (Bost et al., 1987: 40).

12 Este mismo fenómeno se ha documentado en Belo.

Con respecto a las denominaciones de carácter provincial, el as es el mejor representado con 23 ejemplares (82,14%), mientras que el semis con 4 ejemplares (4%) y el cuadrante con 1 ejemplar (3,57%) son escasos, y los valores superiores de bronce como el sestercio y el dupondio están ausentes en este periodo (tabla 10.9), lo cual refuerza la idea de un aprovisionamiento monetario de carácter local marcado por el predominio de la moneda de bronce de reducido valor, cuyo objetivo era satisfacer la necesidad de numerario para las transacciones comerciales del día a día (Ripollès, 2002: 196).

Fig. 10.8. Monedas provinciales del período 27 a.C.-41 d.C. halladas en La Carència.

Tabla 10.8. Monedas provinciales por ceca y reinado

Aug

usto

Tibe

rio

Cal

ígul

a

Anó

nim

a

Tota

l

BETICA Iulia Traducta 1 1

TARRACONENSE Emporiae 1 1

Lepida-Celsa 2 2

Osca 1 1

Caesaraugusta 3 1 1 5

Calagurris 3 3 6

Bilbilis 1 1

Turiaso 1 1

Segobriga 1 1

Ercavica 1 1

Carthago Nova 5 1 6

GALIA Nemausus 1 1

Total 17 7 2 1 27

% 62,9 25,9 7,4 3,7

165

Este fenómeno es bien conocido a nivel peninsular gracias a los estudios de otras ciudades hispánicas: Emporion (Villaronga, 1977; Ripoll, 1979), Arcobriga (Beltrán, 1978; Medrano et al., 1990), Valeria (Osuna Ruiz, 1976), Saguntum (Gozalbes, 1994; Ripollès y Llorens, 2002), Ilici (Llorens, 1987; Ripollès, 2004), Carteia (Chaves, 1979a, 1989), Baelo Claudia (Bost et al., 1987), Italica (Ripollès, 1994), Conimbriga (Pereira et al., 1974) y Carthago Nova (Llorens, 1994).

Otro aspecto a comentar es que durante el periodo Julio-Claudio fue frecuente en Hispania contramarcar las monedas provinciales, es decir, efectuar marcas con un punzón en las piezas (monogramas, animales, objetos o letras) y cuya función y origen es diversa.13

En La Carència contamos con un as de Augusto de Lepida-Celsa (nº 549) con la contramarca , cuyo significado nos es desconocido. Sabemos, eso sí, que sólo aparece en monedas de esta ciudad y que fue aplicada a finales del reinado de Augusto o a principios del de Tiberio (Hurtado, 2005, 869-870, Ripollès, 2010: 184).

El resto de monedas provinciales presentes en La Carèn-cia no presentan contramarcas, lo cual no quiere decir que no fuesen usuales, simplemente que contamos con un número re-ducido de ejemplares (28 en total) y que nos encontramos en una zona en la que el contramarcado no fue una práctica muy común, excepto en Saguntum, donde los ases recibieron la marca DD en el reverso.

Por lo que respecta a las piezas romanas, contamos con 17 pertenecientes a los Julio-Claudios: 4 denarios de Augusto, 2 ases de Tiberio, 1 as de Agripa y 9 ases de Claudio I (tabla 10.10). De este último emperador, 4 ejemplares son imitación de sus acuñaciones oficiales (nº 705-708),14 posiblemente de procedencia hispana por el estilo tosco y la falta de calidad que presentan. Responden a la necesidad de moneda de bronce en

13 Una parte importante de las contramarcas fueron aplicadas por las propias ciudades, muchas de las cuales estampaban su nombre de manera abreviada, con el objetivo de que circulasen exclusivamente dentro de la ciudad y evitar así que se dispersaran hacia otras áreas donde hubiese demanda de moneda de bronce. Otras contramarcas, en cambio, se efectuaron en campamentos militares con el objetivo, probablemente, de dotarlas de vigencia y garantizar su uso entre los soldados, como por ejemplo la marca con cabeza de águila y cuya presencia está atestiguada en el norte de la Península Ibérica, Ripollès, 2002: 202. Para profundizar en este tema ver los trabajos: Guadán, 1960; Alfaro et al., 1998; Centeno, 1987; Blázquez, 1999; García-Bellido, 1999 y Morillo, 1999.

14 Es muy posible que alguna otra pieza de las halladas en La Carència sea también una imitación, pero presentan un desgaste tan acusado que es difícil saberlo con certeza.

un momento en que las cecas de las ciudades provinciales ro-manas habían cesado su producción (Ripollès, 2002: 200-202)15 y el aprovisionamiento de moneda a la Península desde Roma era insuficiente (Ripollès, 2002: 200).16 Cabe mencionar que la denominación más imitada fue el as (como hemos comprobado en La Carència), mientras que el sestercio y el dupondio fueron imitados en menor proporción (no existiendo ninguno en La Carència) y que su área de circulación fue bastante limitada, es decir, restringida a su área de producción. Además, continuaron en circulación durante bastante tiempo, tal y como atestiguan los hallazgos de estas piezas en contextos estratigráficos de los siglos ii y iii d.C. (Ripollès, 2002: 201-202).

En cuanto a la moneda de plata, el denario está documentado con 4 ejemplares acuñados por Augusto, uno de ellos forrado y perforado (nº 692), lo cual nos indica que, efectivamente, sí que circuló de manera habitual en la Península y que por lo tanto fue utilizada para efectuar pagos de mayor valor. La moneda de oro, por su parte, está ausente en La Carència en este periodo, a pesar de que al final de la época Julio-Claudia debió estar disponible para financiar transacciones importantes, al igual que ocurría con la de plata (Ripollès, 2002: 203).

Entre las acuñaciones romanas imperiales, las que se efectuaron en la ceca de Roma fueron las que mejor están representadas durante este periodo en La Carència (tabla 10.11), especialmente durante el reinado de Claudio I, cuando las cecas provinciales han cesado su actividad en Occidente.

15 La acuñación de imitaciones de moneda romana oficial en grandes cantidades hizo posible que se suplieran de manera más o menos satisfactoria las necesidades de moneda de bronce. El cierre efectivo de las cecas cívicas de la Península se produjo seguramente a principios del reinado de Claudio I, Ripollès, 2002: 200-202. Para ampliar la información sobre el cierre de las cecas hispánicas, ver también Ripollès, 1994 y Bost et al., 1987.

16 Sobre las imitaciones de Claudio I remitimos a los trabajos de: Sutherland, 1935; Giard, 1970; Bost et al., 1987; Besombes y Barrandon, 2000.

Tabla 10.9. Denominaciones de las monedas provinciales.

As S Qd Total

Peninsulares Augusto 13 4 17

Tiberio 7 7

Calígula 2 2

Anónima 1 1

Extra-Peninsulares Augusto 1 1

Total 23 4 1 28

82,14% 14,2% 3,57%

Tabla 10.10. Denominaciones de los Julio-Claudios (27 a.C.-69 d.C.).

Denario Dupondio As Total

Augusto 4 1 5

Tiberio 2 2

Agripa 1 1

Claudio I 9 9

Inciertas 1 1

Total 4 1 13 18

Tabla 10.11. Cecas de los Julio-Claudios (27 a.C.-69 d.C.).

Emerita Lugdunum Roma Indet. Total

Augusto 2 2 1 5

Tiberio 2 2

Agripa 1 1

Claudio I 5 4 9

Inciertas 1 1

Total 2 2 8 6 18

166

Dinastías Flavia y Antonina

Ya se ha señalado que a lo largo del siglo i d.C. el as fue la denominación de bronce que más circuló, mientras que las otras denominaciones parece ser que circularon con porcentajes similares entre sí (Ripollès, 2002: 203; Bost, Campo y Gurt, 1979: 176). En cuanto a las monedas de oro y la plata, estas también estuvieron disponibles, si bien en menor cantidad que la moneda base, ya que eran empleadas en realizar pagos de mayor valor.

El siglo ii d.C. estuvo marcado por la estabilidad política y la regularidad en el aprovisionamiento monetario, lo cual se tradujo en un incremento considerable de la producción monetaria (Ripollès, 2002: 204) se aumentó la producción de moneda de bronce con mayor poder adquisitivo (dupondios y sestercios) y se redujo la de los valores inferiores (semis y cuadrantes), en relación directa con el aumento de la moneti-zación de la economía y con la lenta y progresiva elevación de los precios. Con respecto a la moneda de plata, fue el denario romano el que mayoritariamente circuló gracias al aumento de su producción y a la acumulación de años sucesivos de acuña-ción. Su puesta en circulación debió proceder de las activida-des comerciales y de las acciones evergéticas llevadas a cabo en diferentes enclaves hispánicos (Ripollès, 2002: 204; Bost et al., 1987: 62). También pudieron haber circulado algunos de-narios ibéricos, muy pocos, los cuales han sido documentados, por lo menos, en el período Julio-Claudio en diferentes tesoros peninsulares.17 En cuanto a la moneda de oro, en líneas gene-rales, su presencia disminuyó en el Imperio durante el siglo ii d.C. como consecuencia del descenso en su producción por parte del estado (Ripollès, 2002: 205), aunque no las hemos podido documentar debido a la cautela con la que se manipula-ban este tipo de piezas.

En La Carència, los hallazgos del periodo Flavio (tabla 10.12) proporcionan un índice de monedas/año de 0,83, lo cual es una cifra baja para la circulación monetaria real en este periodo.18

Por denominaciones, observamos todavía un predominio del as, aunque también contamos con denominaciones de valor más alto como el dupondio. La ausencia de divisores evidencia el descenso de su acuñación por parte de Roma, como hemos comentado anteriormente. Por procedencia, todas las monedas de época flavia fueron acuñadas en la ceca de Roma.

17 Tesoros de Villar del Álamo y de Tiermes (Volk, 1997); tesoros de Citania de Sanfins (Porto) (Volk, 1997); tesoros de denarios de Ampurias (Keay, 1998) y tesoro de Cerro Casal (Utrera) (Volk, 1997).

18 Las monedas de este periodo suelen estar poco representadas en los hallazgos del territorio peninsular, ya que los estratos del siglo ii y de la primera mitad del iii d.C. son a menudo escasos y los testimonios arqueológicos que dejan son pocos, al tratarse normalmente de niveles de uso, Ripollès, 2002: 204.

Si pasamos a los hallazgos del periodo Antonino (tabla 10.13), estos proporcionan un índice de monedas/año de 3,76, lo cual es un índice más elevado que en los anteriores periodos y confirma un aprovisionamiento regular a la Península por par-te de la ceca de Roma, sobre todo durante la primera mitad del siglo ii d.C., pues las monedas de Trajano y Adriano suponen el 50% de la muestra.

Por denominaciones, el as y el sestercio se hallan en propor-ciones casi idénticas (28 y 26 piezas respectivamente), mientras que el semis y el cuadrante están presentes, pero en escasa can-tidad, lo cual indica un descenso en su producción; en cuanto a las denominaciones acuñadas con metal precioso, el denario de plata es el único valor documentado. 19

19 La escasez de moneda de plata en los hallazgos peninsulares no refleja, ni mucho menos, la importancia que tuvo ésta en la economía de las ciudades, ya que fue la moneda de plata la que debió emplearse en la mayor parte de las actividades comerciales y evergéticas, Ripollès, 2002: 203-204. De los cinco denarios de época Alto Imperial presentes en La Carència, dos están forrados, perteneciendo uno a Augusto y el otro a Adriano.

Tabla 10.12. Denominaciones de los Flavios (69-96 d.C.).

Dp As Total Monedas / año

Vespasiano 1 4 5

Domiciano 1 3 4 0,83

Total 2 7 9

Tabla 10.13. Denominaciones de los Antoninos (96-192 d.C.).

D HS Dp As S Qd Total M/ año

Nerva 2 2

Trajano 7 3 1 11

Adriano 1 5 11 1 18

Elio César 1 1

Antonino Pío 6 4 1 11

Diva Faustina I 1 1 2 3,76

Marco Aurelio 3 1 4

Cómodo César 1 1

Faustina II 1 5 6

Cómodo 1 1

Divo M. Aurelio 1 1

Inciertas 2 2

Total 1 26 3 28 1 1 60

Tabla 10.14. Cecas de los Antoninos (96-192 d.C.).

Roma Indeterminadas Total

Nerva 2 2

Trajano 6 5 11

Adriano 17 18

Elio César 1 1

Antonino Pío 11 11

Diva Faustina I 2 2

Marco Aurelio 4 4

Cómodo César 1 1

Faustina II 6 6

Cómodo 1 1

Divo Marco Aurelio 1 1

Inciertas 2 2

Total 52 7 60

167

Por procedencia, 52 piezas fueron acuñadas en la ceca de Roma y las 7 restantes están tan desgastadas que no ha sido po-sible atribuirles un origen (tabla 10.14); no obstante, la inmensa mayoría de emisiones se fabricaron en Roma, por lo que todas las monedas aparecidas debieron proceder de esta ciudad

El siglo iii d.C.

Durante la primera mitad del siglo iii d.C. hubo una progresiva disminución del aprovisionamiento de moneda por parte del esta-do romano, lo cual dará lugar a la carestía de numerario circulante, especialmente de moneda de bronce, y comportará el incremento de las imitaciones de moneda oficial en talleres clandestinos.

En cuanto a las denominaciones circulantes en este periodo (tabla 10.15; fig. 10.9), el sestercio incrementará su presencia,20 superando en importancia al as, el cual había sido en el siglo i y en menor medida durante el ii d.C. el valor predominante (Ripollès, 2002: 205). Por lo que respecta a la plata, asistimos a la desaparición progresiva del denario y a la aparición de una nueva moneda, el antoniniano, creado por Caracalla hacia el 215 d.C. con una aleación similar a la del denario (aproxima-damente un 50% de plata), que con el tiempo se convertirá en la principal denominación de plata (Ripollès, 2002: 205). No obstante, hay que decir que los antoninianos se emitieron ini-cialmente en cantidades reducidas, por lo que circularon poco hasta el reinado de Gordiano III (238-244 d.C.), cuando las cantidades emitidas empezaron a ser mayores y los denarios comenzaron a ser reemplazados o retirados de la circulación o reacuñados como antoninianos, en su mayoría durante el rei-nado de Trajano Decio (249-251) (Burnett, 1987: 49). Por otra parte, la moneda de oro en este momento fue escasa, con lo cual tenemos que la moneda de plata fue la que se empleó preferen-temente para efectuar pagos importantes (Ripollès, 2002: 207).

20 Bost et al. (1987: 72) asocian la preferencia por el sestercio con la elevación de precios, es decir, con la inflación, en especial la que se registra durante la segunda mitad del siglo iii d.C.

Tabla 10.15. Denominaciones del siglo III d.C.

D1/2 Aur. Ant. HS As Nummus Total

SEV

ERO

S

Julia Domna 1 1

Caracalla 3 3

Geta 1 1

Heliogábalo 1 1

A. Severo 1 1

AN

AR

QU

ÍA M

ILIT

AR

Maximino 1 1

Gordiano III 1 1 2

Filipo I 2 2

Filipo II 2 2

Traj. Decio 1 1

Treb. Galo 1 1

Valeriano I 1 1

Divo Valeriano II 1 1

Galieno 13 13

Salonina 2 2

Claudio II 9 9

Quintilo 1 1

Aureliano 1 1

Divo Claudio II 9 9

PRIM

ERA

TE

TRA

RQ

UÍA

Probo 2 2

Diocleciano 1 1

Maximiano Hercúleo 3 1 4

Constancio I Cloro 3 3

Inciertass. III d.C. 4 4

Total 6 1 45 4 6 5 67

Fig. 10.9. Procedencia de las monedas del período 192-395 d.C.

168

Periodo 193-253 d.C.

El aprovisionamiento monetario en este periodo suele ser esca-so, siendo los índices de monedas por año inferiores a 0,10.21 En el caso de La Carència, no obstante, el índice es de 3,96, lo cual está testimoniando un uso monetario significativo en esta etapa y, por consiguiente una actividad económica y social destacada.

En conjunto, en La Carència tenemos que las monedas emiti-das entre el reinado de Septimio Severo y el de Constancio I Clo-ro inclusive comprenden un total de 67 ejemplares (26,38% del total de la moneda romana de La Carència). Empezando por la dinastía de los Severos (tabla 10.16), solamente contamos con 7 piezas (nº 776-782), 6 de las cuales son denarios22 y la restante es un sestercio (Lledó, 2007: 231; Bost et al., 1987: 63; Gurt, 1985: 98-99; Pereira et al., 1974: 226-227).23 Aunque hemos dicho que con Caracalla se introduce el antoniniano, en La Carència el pri-mero que ha sido documentado pertenece al reinado de Valeria-no I (nº 792) (38 años después de su creación), lo cual ratifica el hecho de que a la península Ibérica los antoninianos llegaron tarde y que, además, lo hicieron aquellos que se acuñaron con una menor pureza, pues no tenemos ninguno de buena época, es decir, del periodo Severo. Esto concuerda con las conclusiones de algunos investigadores (Ripollès, 2002: 207) que estiman que el sistema monetario basado en el antoniniano comenzó a visua-lizarse en Hispania partir del 253 d.C., y que fue a partir del 260 d.C. cuando empezó a llegar con más frecuencia.

Observamos también que el último denario (y además forra-do) presente en La Carència pertenece al reinado de Heliogába-lo (nº 781) (Bost et al., 1987: 72)24 (tabla 10.15 y 10.16), pues a partir de este emperador desaparece del conjunto monetario, quedándose el antoniniano como la única moneda de plata. Por tanto, en los hallazgos hay un vacío de moneda de plata entre el

reinado de Alejandro Severo y el de Valeriano I, cuando docu-mentamos el primer antoniniano en La Carència, pero sabemos que este fenómeno no es del todo real, ya que la moneda de plata circula y es empleada por la población peninsular para

21 En Saguntum/Grau Vell el índice de monedas por año en este periodo es de 0,26, Lledó, 2007: 138, tabla 127.

22 De los 6 ejemplares con que contamos, tres están forrados.23 Las piezas severas (193-222 d.C.) se hallan escasamente representadas

en los hallazgos peninsulares y esto se debe a varios factores: a la disminución del aprovisionamiento monetario de las cecas imperiales y a que un número considerable de piezas antoninas continuaban en circulación, por lo que la exigencia de nueva moneda no debió de ser apremiante, Lledó, 2007: 231; Bost et al., 1987: 63; Gurt, 1985: 98-99; Pereira et al., 1974: 226-227.

24 En Baelo Claudia el último denario pertenece a Alejandro Severo.

efectuar grandes pagos, tal y como atestigua el tesoro de Llíria (Escrivà, Martínez y Vidal, 2001: 11-91; Escrivà, Gozalbes y Vidal, 2005: 95-113 y Delegido, 2011: 677-694.), compuesto por 5.990 denarios que cubren el periodo alto imperial desde Nerón hasta Plautilla, dejando de ingresar nueva moneda en el 205 d.C. Este tesoro es un buen ejemplo de la moneda que es-taba en circulación a principios del siglo iii d.C., justo antes de que se creara el antoniniano, por lo que debemos pensar que no hubo ni mucho menos una inmediata carestía de moneda plata, aunque no se refleje en los hallazgos monetarios de La Carèn-cia, puesto que, además de la moneda acuñada en la segunda mitad del siglo ii, que es lógico que esté en circulación, también había una masa nada despreciable de denarios pertenecientes a la segunda mitad del siglo i y a la primera mitad del siglo ii d.C. circulando en el territorio peninsular y en particular en las Tierras Valencianas (Ripollès, 2002: 206).

Por lo que respecta a las denominaciones de bronce, sester-cios y ases se hallan en una proporción similar en La Carència (4 y 6 respectivamente). La muestra es reducida, razón por la cual no refleja la tendencia general que debería ser la dismi-nución progresiva del as y su sustitución por el sestercio.

Período 253-284 d.C.

En esta etapa, la ceca de Roma incrementó notablemente el aprovisionamiento oficial y sus monedas llegaron con facilidad a la Península Ibérica (Lledó, 2007: 140; Gozalbes, 1999: 61), lo cual hemos constatado con un índice de monedas por año de 10,00 para este periodo en La Carència.25

A partir del reinado de Galieno la presencia del antoniniano es ya muy significativa, con 15 ejemplares (nº 794-808) (22,39% del total del siglo iii d.C.), seguido por el de Claudio II con 9 ejemplares (nº 809-817) (13,43%). Junto con las monedas de consagración de Claudio II (Divo Claudio), que también son 9 (nº 820-828) (13,43%), suponen casi la mitad de todas las monedas correspondientes al siglo iii d.C., concretamente, un 49,25% (tabla 10.17). Esta tendencia se observa también en otros conjuntos monetarios como el de Baelo Claudia (Bost et al., 1987: 74-75), donde hay un predominio de las emisiones póstumas de Claudio II, si bien las correspondientes a su reinado y las pertenecientes a Galieno se presentan en número similar (78 frente a 73).

Estos datos concuerdan con el contexto socioeconómico del momento, ya que hacia la segunda mitad del siglo iii d.C. se produjo una escasez de moneda de plata, concretamente del antoniniano de buena calidad,26 el cual había ido reduciendo

25 En el Grau Vell el índice de monedas por año es de 4,38 (Llédó, 2007: 139, tabla 128), mientras que en el ager es de 3,25 (Lledó, 2007: 140, tabla 129).

26 Existen unos pocos tesoros hallados en la zona costera levantina que son de comentario obligado (tesoro de Almenara, Gozalbes, 1996-1997; tesoro de Les Alqueries, Ripollès y Gozalbes, 1998; tesoro de Mas d’Aragó, Gozalbes, 1996; tesoro de Benicató, Ripollès, 1977; Llorens y Ripollès, 1995) por toda una serie de características comunes: todos cierran en los años 265-266 d.C., contienen antoninianos de buena calidad –el de Almenara contiene incluso dos denarios, también de buena aleación–, lo cual es infrecuente en los hallazgos esporádicos, porque su valor hizo que se extraviaran muy poco (Lledó, 2007: 141), hay un predominio casi total de antoninianos del reinado de Galieno en solitario –destaca aquí el tesoro de Mas d’Aragó por su composición mixta: contiene una cantidad nada despreciable de sestercios (14

Tabla 10.16. Denominaciones de los Severos

Denarios Sestercio Total

Julia Domna 1 1

Caracalla 3 3

Geta 1 1

Heliogábalo 1 1

Alejandro Severo 1 1

Total 6 1 7

169

su peso y su aleación hasta contener solamente entre un 1 y un 2% de plata en el 270 d.C., es decir, durante el reinado de Galieno y Claudio II (Estiot y Delestre, 1992: 20-21).27 También disminuyeron las cantidades acuñadas de las denominaciones de bronce hasta desaparecer, provocando una carencia de moneda pequeña que trató de ser subsanada mediante la producción en masa de imitaciones de las acuñaciones oficiales, sobretodo de las del reinado de Galieno, Claudio II y de las emisiones del tipo Divo Claudio, producidas estas últimas bajo el reinado de Aureliano (Ripollès, 2002: 207-208). Fue este emperador, de hecho, el que trató de sanear el sistema monetario mediante el restablecimiento de la pureza del oro al estándar que había tenido con Valeriano y Galieno y la creación del aurelianus, un nuevo radiado con un 5% de plata aproximadamente. No obstante, esta nueva moneda, de mejor calidad, no circuló por todo el Imperio y fue pronto atesorada (Ripollès, 2002: 208), lo cual explica que en La Carència no haya aparecido más que un divisor (nº 819).

La enorme cantidad de moneda puesta en circulación entre los años 260 y 275 d.C. (oficial e imitaciones) inundó el mercado de tal manera que las emisiones de estos años son dominantes en los hallazgos peninsulares (Bost et al., 1987: 75-76; Ripollès, 2002: 209),28 abundando sobre todo las emisiones de imitación de Divo Claudio, tal y como vemos en Baelo Claudia. En La Carència, en cambio, de 9 ejemplares pertenecientes a este tipo sólo 3 son claramente imitaciones (nº 823-825). Es muy posible que de los 6 restantes haya alguno más, pero su desgaste es tan acusado que es imposible afirmarlo a ciencia cierta.

Además de las monedas emitidas durante estos reinados, parece ser que llegaron también a la Península Ibérica monedas

ejemplares de un total de 53 piezas), probando la coexistencia de sestercios y antoninianos en Hispania hasta los años 265-266 d.C. (Gozalbes, 1996: 390), cuando en Occidente los ases y los sestercios sufren una rápida desaparición a partir del 260 d.C. como consecuencia de su retirada de la circulación para reaprovechar el bronce en la acuñación intensiva de antoninianos que se estaba efectuando (Lledó, 2007: 143, nota 108)–, y presentan un número importante de piezas orientales, rasgo éste que también difiere de la gran mayoría de tesoros peninsulares, pues hemos visto que en este periodo son predominantes las acuñaciones de Roma. Gozalbes y Ripollès (1998: 76-77; Gozalbes, 1996: 398-399) consideran que estas acuñaciones podrían responder al pago de tropas orientales enviadas por el Imperio oficial (gobernado por Galieno) a la Tarraconense para enfrentarse a los seguidores del imperio galo (gobernado por Póstumo). Descartan asimismo que estas monedas llegaran por vía comercial, ya que en periodos de fuerte inestabilidad política y militar se reducía notablemente el comercio.

27 Al poco tiempo de estar en circulación los antoninianos perdían la capa superficial de plata que los recubría, por lo que su aspecto se asemejaba más al de la moneda de bronce, Ripollès, 2002: 207.

28 Estas imitaciones que circularon abundantemente por toda la Península Ibérica debieron ser producidas a nivel local o regional.

acuñadas por los emperadores galos (253-279 d.C.),29 aunque debieron hacerlo en pequeñas cantidades ya que las ciudades hispánicas se nutrían principalmente de las monedas emitidas por las cecas italianas. En La Carència hay un evidente predominio de la ceca de Roma con 46 ejemplares (tabla 10.18), en detri-mento del resto de cecas imperiales, las cuales están escasamente representadas: Lugdunum, Mediolanum, Ticinum, Moesia, Cyz-icus y Antioquía con 1 ejemplar; Cartago cuenta con 3 piezas y finalmente, tenemos 11 ejemplares de ceca indeterminada.

Periodo Tetrárquico

A finales de esta centuria, el emperador Diocleciano (284-305 d.C.) realizó una nueva reforma monetaria por la cual restauró la plata pura en primer lugar, creando el llamado argenteus, pero como ocurrió con los antoninianos de buena calidad de época

29 Las piezas más habituales pertenecen a Póstumo y a Tétrico I y II, aunque según Bost, Campo y Gurt, 1979: 178, una gran parte de estas eran imitaciones.

Tabla 10.17. Monedas del s. III d.C. en Baelo Claudia y La Carència.

Baelo Claudia La Carència

Nº % Nº %

Galieno 73 16,33 15 22,39

Claudio II 78 17,44 9 13,43

Divo Claudio II 284 55,84 9 (3 imitación) 13,43

Total 435 89,25 33 49,25

Tabla 10.18. Cecas del siglo III d.C.

Lug

Med

Tic

Rom

Moe

Cyz

Ant

Car

t

Ind.

Tota

l

Seve

ros

Julia Domna 1 1

Caracalla 3 3

Geta 1 1

Heliogábalo 1 1

A. Severo 1 1

Ana

rquí

a m

ilita

r

Maximino 1 1

Gordiano III 2 2

Filipo I 2 2

Filipo II 2 2

Trajano Decio 1 1

Treboniano Galo 1 1

Valeriano I 1 1

Divo Valeriano II 1 1

Galieno 1 10 1 1 13

Salonina 2 2

Claudio II 7 2 9

Divo Claudio 6 3 9

Quintilo 1 1

Aureliano 1 1

Probo 1 1 2

Prim

era

Tetra

rquí

a

Diocleciano 1 1

Maximiano Hercúleo 1 1 1 1 4

Constancio I Cloro 1 2 3

Inciertass. III d.C. 4 4

Total 1 1 1 47 1 1 1 3 11 67

170

Severa y con el aurelianus, fue pronto retirado de la circulación por los usuarios y atesorado; y en segundo lugar, puso en circu-lación los llamados Nummi, unas monedas de vellón con un 5% de plata y que van a padecer una rápida devaluación de su peso y su aleación, tal y como había sucedido con las anteriores refor-mas (Burnett, 1987: 126-128). El resultado de la reforma fue que no tuvo éxito y no consiguió sanear el sistema monetario, ya que el mercado se encontraba inundado todavía de antoninianos (oficiales e imitaciones) de Galieno, Claudio II y del tipo Divo Claudio (Ripollès, 2002: 210).

En la Península Ibérica, también atestada de antoninianos de mala calidad, estas monedas llegaron en escasa cantidad (Ripollès, 2002: 210),30 tal y como atestiguan los hallazgos en diferentes yacimientos.31 En La Carència (tabla 10.15) contamos con tan sólo 5 Nummi (1 de Diocleciano ––, 1 de Maximiano Hercúleo –nº 834– y 3 de Constancio I Cloro –nº 836-838–) y ningún argenteus, lo cual era totalmente esperable a tenor de lo poco que circularon. El índice de monedas por año para este periodo es de tan sólo 0,47.32

El siglo iv d.C.

Durante este siglo se llevaron a cabo reiteradas modifica-ciones en las monedas de vellón, incrementando la cantidad de plata que contenían y cambiando los diseños iconográficos, los cuales pasaban a ser predominantemente de tipo militar. No obstante, y a pesar de que estas nuevas monedas eran más grandes y más atractivas visualmente y reemplazaban a las anteriores, eran rápidamente devaluadas de igual forma que había ocurrido con las anteriores reformas monetarias frus-tradas (Ripollès, 2002: 211).

En Hispania se atestigua un gran número de monedas per-tenecientes a este periodo, sobre todo de aquellas que fueron acuñadas bajo la dinastía constantiniana (307-361 d.C.). Este hecho lo hemos comprobado en los hallazgos de La Carència, donde las emisiones del siglo iv d.C. cuentan con 72 ejem-plares, de las cuales 63 piezas pertenecen a esta dinastía, rep-resentado el 87,50% de las emisiones (tabla 10.19)33 y con un índice de monedas por año de 4,35 (Lledó, 2007: 145-147, tablas 135 y 137).34 El incremento del número de hallazgos de monedas de este período se explica en buena medida por el considerable aumento del volumen con el que se acuñaron y su consiguiente disponibilidad. La notable cantidad de mone-

30 Esta carencia generalizada se explica por la exigua movilización militar de Hispania, con la consiguiente reducción en el abastecimiento de moneda tetrárquica.

31 San Vicente, 1999: 708. El tesoro de la Partida de Mura (Lledó, 2005: 155-160) es interesante porque está compuesto por 5 piezas de bronce todas ellas acuñadas entre el 284 y el 303 d.C., es decir, pertenecientes a una etapa escasamente representada en los hallazgos monetarios como acabamos de mencionar. El monedero atestigua, pues, una actividad comercial en la ciudad edetana y la disponibilidad de este tipo de moneda, Lledó, 2005: 159.

32 En el Grau Vell el índice de monedas por año es de 0,38, mientras que en el ager es de 0,47, igual que en La Carència, Lledó, 2007: 144-145, tabla 134.

33 En este grupo hemos contabilizado los siguientes reinados: Constantino I, Divo Constantino I, Crispo, Constantino II, Helena, Constante, Constancio II, Inciertas Constante/Constancio II e inciertas dinastía de Constantino I.

34 En el Grau Vell el índice de monedas por año para la era constantiniana es de 9,97, el doble que en La Carència.

das que se registra en estos momentos en La Carència es un síntoma de su actividad y dinamismo, ya que a ella se debe añadir una buena parte de los antoninianos y radiados que se acuñaron desde el reinado de Galieno, que incrementaron sus-tancialmente la cantidad de moneda en circulación.

En La Carència, después del 361 d.C. y hasta el año 395 d.C., las piezas son muy escasas, con tan sólo dos ejem-plares, 1 de Honorio (nº 892) y otra de Teodosio I (nº 891), con un índice de monedas por año de tan sólo 0,10,35 lo cual entra dentro de la normalidad para la parte occidental del Imperio.36 No obstante, la cantidad es muy reducida por lo que cabría pensar que la actividad en La Carència disminuyó de forma importante, ya que la moneda más usual era de co-bre, que se perdía con relativa facilidad, por lo que su rareza es un índice de que la ciudad pudo entrar en un período de menor actividad.

Si atendemos ahora a las denominaciones que están pre-sentes en el siglo iv d.C., observamos la desaparición del an-toniniano.37 Esta denominación había sido de uso corriente a lo largo del siglo iii d.C. y ahora deja paso a los Nummi y a las fracciones de bronce (Ae1-Ae4),38 siendo los primeros las

35 En el Grau Vell el índice de monedas por año para este periodo es de 0,79, muy superior al de La Carència, Lledó, 2007: 148, tabla 139.

36 A partir del 361 d.C. la presencia de monedas del último cuarto de siglo desciende rápidamente, Bost et al., 1987: 89; San Vicente, 1999: 710-715; Ripollès, 2002: 211.

37 Debemos matizar esta afirmación en el sentido de que no tenemos contextos arqueológicos que lo corroboren y que el material se ha agrupado por fecha de emisión, por lo que no se puede descartar que algunos todavía estuvieran circulando.

38 Bost et al. (1987: 83) consideran que en la parte occidental del Imperio los antoninianos fueron utilizados en gran número hasta aproximadamente el 320 d.C., suponiendo entre un 10 y un 30% del stock disponible, y que a partir de esta fecha su presencia fue residual. No obstante, en la P. Ibérica y en África del Norte fue tan extenso el número de piezas en circulación, que debieron constituir una parte importante del stock monetario del siglo iv d.C. Como ejemplo citan un tesorillo hallado en Tarragona, compuesto de 1 bronce de Faustina II (138-161 d.C.), de otro bronce Fel Temp Reparatio (353-358 d.C.) y de 28 antoninianos, 1 de

Tabla 10.19. Denominaciones del siglo IV d.C.

Sólido Nummus Ae2 Total

Licinio I 1 1

Constantino I 26 26

Helena 1 1

Crispo 2 2

Constantino II 1 1

Divo Constantino I 1 1

Constante 3 3

Magnencio y Decencio 1 1

Constancio II 10 10

Constancio II /Constante 6 6

Teodosio I 1 1

Inciertas dinastía Constantino I 12 12

Honorio 1 1

Inciertas siglo IV d.C. 6 6

Total 1 70 1 72

171

denominaciones más abundantes en La Carència con 70 ejem-plares (97,22%) y con un solo ejemplar de Ae2 de Teodosio I39 y un sólido de Honorio (1,39 respectivamente).40

Por cecas, hay una distribución más o menos equitativa, si bien Arelate es la que mayor número de piezas presenta con 6 ejemplares (8,33%); le siguen Londinium con 3 ejem-plares (4,17%); Tréveris, Lugdunum, Aquileia, Siscia, Con-stantinopla, Nicomedia y Cyzicus con 2 ejemplares cada una (2,78% respectivamente); Mediolanum, Ticinum, Roma y Alejandría con 1 ejemplar (1,39%) y finalmente, el grupo clasificado como ceca indeterminada con 45 ejemplares (62,50%) (tabla 10.20).

Así pues la muestra revela la existencia de un mayor número de ejemplares de las cecas galas, concretamente de Arelate, seguida por las cecas italianas,41 lo cual puede estar indicando que existía una relación estrecha entre esta parte de la P. Ibérica y el sur de la Galia.42 Las cecas orientales también aparecen representadas (Siscia, Constantinopla, Nicomedia, Cyzicus), por lo que es lógico pensar en la importancia de los contactos marítimos entre las ciudades peninsulares y las ciudades orientales o los mercados interpuestos (Bost et al., 1987: 89-90; Gozalbes, 1999: 104).

Tétrico II y 27 de Divo Claudio (Avellà, 1980: 221-226).39 Durante el periodo 383-395 d.C. hubo un abastecimiento abundante a

Hispania de Ae2 del tipo Gloria Romanorum de procedencia oriental, convirtiéndose en las piezas preponderantes en la circulación de esta etapa (Bost et al., 1987: 89; Lledó, 2007: 267), si bien en La Carència no aparece reflejado este fenómeno.

40 A finales del siglo iv d.C. comenzó a aparecer de nuevo la moneda de oro y plata. Los solidi procedían principalmente de las cecas de Mediolanum (como el sólido hallado en La Carència), Ravena, Constantinópolis y Tréveris, Bost, Campo y Gurt, 1983: 182; Ripollès, 2002: 212-213.

41 En Baelo Claudia (Bost et al., 1987: 84) también es Arelate la ceca mejor representada, siendo la siguiente Ticinum, por parte de las cecas italianas.

42 Tanto Baelo Claudia como Carència recibirían numerario importante de Arelate y de las cecas italianas a través del sur de la Galia, Bost et al., 1987: 84.

De este período dinástico hay que destacar los tipos de reverso más comunes que hemos hallado en La Carencia y que son: en primer lugar, el tipo Fel Temp Reparatio, con 15 ejemplares (13 ejemplares muestran a un soldado romano lanceando a un jinete caído, 1 ejemplar muestra al emperador sobre una galera y otro ejemplar representa al emperador a caballo amenazando con su lanza a uno o dos bárbaros);43 en segundo lugar, el tipo Gloria Exercitus (6 ejemplares que muestran a dos soldados con un estandarte en medio, 5 ejemplares que representan a la Victoria sobre proa y 2 ejemplares que representan a dos soldados también, pero con dos estandartes en medio), y en tercer lugar, el tipo Soli Invicto Comiti, con 9 ejemplares (representación del Sol llevando un globo en la mano izquierda).44

Un último aspecto a destacar es que también aparecieron imitaciones del siglo iv d.C. de mala calidad, sobre todo de los tipos Fel Temp Reparatio, Gloria Exercitus con un estan-darte y VICTORIAE DD AVGGQ NN emitidas entre los años 353 y 358 d.C., los cuales son especialmente abundantes en la costa mediterránea (Campo, 1990: 32-33; Lledó, 2007: 147; Gozalbes, 1999: 108; Bastien, 1985; Depeyrot, 1982; Pearce, 1941; Ripollès, 2002: 212). En La Carència solamente hemos documentado una pieza de imitación de la dinastía constantin-iana (nº 905), si bien estamos seguros de que existen entre los hallazgos de este yacimiento un mayor número de piezas de imitación del siglo iv d.C, pero debido a su acusado desgaste es difícil determinar cuáles son exactamente.

43 «Dans la majeure partie des sites ibériques, ces Fel Temp Reparatio constituent la base du stock monétaire de la seconde moitié du IVe s.», Bost et al., 1987: 88-89.

44 En el Grau Vell (Lledó, 2007: 146; Gozalbes, 1999: 99, 106) el tipo monetario Fel Temp Reparatio es también el más extendido, aunque aparecen asimismo representados los tipos Gloria Exercitus, Securitas Reipub y Spes Reipublice.

Tabla 10.20. Cecas del siglo IV d.C.

LON TRE LUG ARL MED TIC ROM AQ SIS CONST NIC CYZ ALE INDET.. TOTAL

Licinio I 1 1

Constantino I 2 1 1 2 1 1 1 1 1 1 14 26

Helena 1 1

Crispo 1 1 2

Constantino II 1 1

Divo Constantino I 1 1

Constante 1 1 1 3

Magnencio y Decencio 1 1

Constancio II 1 2 1 1 5 10

Constancio II / Constante 6 6

Teodosio I 1 1

Inciertas dinastía Constantino I 12 12

Honorio 1 1

Inciertas siglo IV d.C. 6 6

Total 3 2 2 6 1 1 1 2 2 2 2 2 1 45 72

172

1. PLATA TROCEADA

Hacksilber

1. Lingote o pequeña torta de fundición de plata. 26,82 g. 2. Pequeño lingote o gota de fundición de plata. 3,25 g. 3. Lingote o de gota de fundición de plata. 6,21 g. 4. Gota de fundición de plata, de forma irregular. 5,69 g. 5. Gota de fundición de plata, de forma irregular, alargada. 5,51 g. 6. Gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 5,63 g. 7. Gota de fundición de plata, de forma irregular. 5,57 g. 8. Fragmento de lingote o gota de fundición de plata, de forma

irregular. 5,07 g. 9. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, corta-

do, de forma irregular. 9,77 g10. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular.

2,74 g.11. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular.

2,51 g.12. Fragmento de un lingote o de una gota de fundición de plata,

cortado por la mitad. 3,93 g.13. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cor-

tado, de forma irregular, con uno de sus lados curvos. 1,64 g.14. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cor-

tado, de forma triangular, con uno de sus lados curvos. 2,91 g.

15. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cor-tado por la mitad. 27,24 g.

16. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cor-tado en un cuarto, con uno de sus lados romos. 1,76 g.

17. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de forma irregular, con uno de sus lados curvos, con uno de los lados curvos. 2,06 g.

18. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata irre-gular alargado. 2,60 g.

19. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cor-tado en un cuarto. 3,98 g.

20. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular, con dos de sus lados romos. 1,13 g.

21. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado en porción triangular, con uno de sus lados curvos. 2,00 g.

22. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, con forma circular, faltándole un pequeño segmento. 2,81 g.

23. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de forma irregular. 0,80 g.

24. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de forma irregular, con uno de sus lados curvos. 3,08 g.

25. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, cortado por la mitad. 2,13 g.

El catálogo de las monedas documentadas que se expone en las siguientes páginas, se ha ordenado en cuatro grandes grupos. El primero, agruparía la moneda griega, púnica, gala e hispánica. Le siguen las monedas hispánicas de acuñación provincial romana. En tercer lugar, el conjunto de moneda romana republicana. Para fina-lizar con la moneda romana imperial.

Las cecas se han agrupado en bloques en cuya definición ha primado la epigrafía utilizada y dentro de ellos, en la medida de lo posible, se ha seguido una orientación de oeste a este, salvo para las cecas ibéricas y celtibéricas, para las que la orientación ha sido circular, en sentido contrario a las agujas del reloj.

Tras el nombre de la ceca, en una línea inferior se indica el va-lor nominal de la pieza y su cronología de forma particular. Sigue a continuación una descripción del anverso y del reverso. Por lo que respecta a la transcripción de leyendas ibéricas se han diferen-ciado con diacríticos las dos formas de s y r, en cambio, para las leyendas celtibéricas seguimos la propuesta de transcripción de F. Villar (Villar, 1995). Para indicar la variación de la extensión de las leyendas, así como las partes no legibles de la misma se han utilizado las siguientes convenciones:

( ) la parte de la leyenda que queda fuera indica la forma más corta y la que está dentro la más larga, pudiendo darse formas in-termedias.

[ ] en su interior se señala la parte restituida de la leyenda.__ una línea subrayando dos o más letras documenta los nexo.En la línea siguiente, primero se señalan las referencias bi-

bliográficas, se han utilizado las de carácter estándar más usuales (Vives, CNH, SNG, RPC, RRC y RIC). Los estudios monográficos de cecas que incluyen una recopilación de monedas de las mismas también se mencionan como referencia estándar. Al número de or-den dentro de nuestro catálogo, le sigue la indicación del metal con

el que está cuñada, con las abreviaturas usuales (AV para el oro, AR para la plata, AE para el cobre o aleación en la que este metal sea prioritario y V para el vellón). Le sigue el peso y la posición de cuños de la moneda, expresada en horas. Las observaciones parti-culares de la moneda que se cataloga, si ha lugar. Para finalizar se indica el número de catálogo del museo.

Un asterisco a la izquierda del número de catálogo indica que dicha moneda se ilustra en las láminas.

ABREVIATURAS COMUNES

a.C. antes de CristoAE bronceAR plataAV orod.C. después de Cristodcha. derechadcho. derechog gramosh. horasizq. izquierdalám. láminanº númeroNº inv. Número de inventariop. páginapp. páginasser. serievte. varianteV vellón

NOTAS PARA EL USO DEL CATáLOGO

CATáLOGO

173

26. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, cortado en forma de cuarto. 4,41 g.

27. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular. 4,09 g.

28. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, corta-do, de forma irregular. 3,39 g.

29. Fragmento de lingote de plata, cortado, de forma irregular. 5,60 g.

30. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, corta-do, de forma irregular. 2,79 g.




34. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 1,26 g.

35. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 3,42 g.

36. Fragmento de lingote cortado, de forma irregular, con corte de cizalla encima. 2,29 g.

Fragmentos de joyería

Cables, barras y alambres

37. Fragmento de cable formado por cuatro alambres trenzados y fundidos. 2,95 g.

38. Fragmento de barra de sección octogonal. Podría pertenecer a un torques o brazalete. 2,93 g.

39. Fragmento de barra de sección circular. 4,54 g.40. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.

0,95 g.41. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.

3,01 g.42. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.

6,41 g.43. Extremo de torques formado por un cable de tres alambres

trenzados en S y terminado en un ojal. 15,04 g.

Cintas

44. Fragmento de cinta liso. Posiblemente pertenece a un braza-lete. 0,80 g.

45. Fragmento de cinta liso. Posiblemente pertenece a un braza-lete. 0,69 g.

46. Fragmento de cinta liso por una cara y con decoración de puntos por la otra, con un extremo redondeado. Pertenece al extremo de un brazalete 1,45 g.

47. Fragmento de cinta plana, con una cara lisa y la otra con una decoración central de cordón. Pertenece a un brazalete. 2,93 g.

Chapas

48. Fragmento de chapa repujada y troquelada, que muestra un borde engrosado, bajo el que se aprecia una decoración de cordón repujado y debajo una serie de aspas, todo ello do-rado. 0,78 g.

49. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que uno de sus lados pertenece a un borde engrosado con una moldura con-vexa. 9,36 g.

50. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que uno de sus lados pertenece a un borde engrosado con una moldura con-vexa. 10,42 g.

51. Fragmento de chapa de plata, en el que se distingue un borde engrosado con una moldura convexa. Podría pertenecer a un cuenco o un vaso. 2,06 g.

52. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que se distingue un borde engrosado con una moldura convexa. Podría perte-necer a un cuenco o un vaso. 30,46 g.

53. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que uno de sus lados se distingue un borde engrosado con una moldura convexa. Pertenece a un cuenco. 7,65 g.

54. Fragmento de chapa de plata, con restos de borde engrosado con una moldura convexa. 6,54 g.

55. Fragmento de chapa de plata, lisa, doblada, en el que uno de sus lados pertenece a un borde engrosado con una moldura convexa. 3,49 g.

56. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un borde engrosado con una moldura convexa. 5,78 g.

57. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un borde engrosado con una moldura convexa. 1,60 g.

58. Fragmento de chapa de plata, en el que se distingue un borde engrosado, con una moldura convexa. Podría pertenecer a un cuenco o vaso. 10,88 g.

59. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un borde engrosado con una moldura triangular. 1,95 g.



62. Fragmento de chapa de plata. 3,34 g.63. Fragmento de chapa de plata, doblado. 5,07 g64. Fragmento de chapa de plata, doblado. 9,32 g65. Fragmento de chapa de plata, doblado. 3,94 g.66. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,53 g.67. Fragmento de chapa de plata, doblado. 2,29 g.68. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,77 g.69. Fragmento de chapa de plata, lisa, doblada. 2,42 g.70. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,93 g.71. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.72. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,04 g.73. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,70 g.74. Fragmento de chapa de plata, lisa. 3,09 g.75. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,58 g.76. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,41 g.77. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,02 g.78. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,53 g.79. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,44 g.80. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,66 g.81. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,22 g.82. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,63 g.83. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.84. Fragmento de chapa de plata, lisa, con dos nervios repujados.

0,55 g.85. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.86. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,25 g.87. Fragmento de chapa de plata, lisa. 3,11 g.88. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,32 g.89. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,89 g.90. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,58 g.91. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,13 g.92. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,03 g.93. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,65 g.94. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,20 g.95. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.96. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,18 g.97. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,11 g.

174

98. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,34 g. 99. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,23 g.100. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,27 g.101. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,25 g.102. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.103. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,03 g.104. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,47 g.105. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,32 g.106. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,19 g.107. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,43 g.108. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.109. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,51 g.110. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,22 g.111. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,33 g.112. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,40 g.113. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,18 g.114. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,06 g.115. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,61 g.116. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,43 g.117. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,61 g.118. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,24 g.

MONEDA GRIEGA

Babilonia

Tetradracma. Alejandro III. Ca. 323-317 a.C.A/ Cabeza de Heracles, con leonte, a dcha.R/ Zeus sentado a izq., con un águila y cetro largo; debajo del tro-

no, [ΛY]; detrás, leyenda griega AΛEΞANΔPOY; delante, M; en exergo, [BAΣIΛEΩΣ].

Price, 1992: 3692.

*119. AR. 16,10 g, 12 h. Nº inv. 31.046.

Perga

Tetradracma. 197-196 a.C.A/ Cabeza de Heracles, con leonte, a dcha.R/ Zeus sentado, a izq., con un águila y cetro largo; debajo del tro-

no letras (no visibles); detrás, leyenda griega AΛEΞANΔPOY; delante, KE.

Price, 1992: 2939; Olcay y Seyrig, 1965: 534; Waggoner, 1979: 121-125.

*120. AR. 16,70 g, 12 h. Contramarca, ancla, en rev. Nº inv. 31.047.

Nicomedia

Tetradracma. Nicomedes II (Epífanes) de Bitinia. 149-120 a.C.A/ Cabeza diademada de Nikomedes II, a dcha.R/ BAΣIΛEOΣ EΠIΦANOΥΣ NIKOMHΔOΥ. Zeus de pie, a izq.;

sujetando una corona con la mano derecha y un cetro con la izquierda; en el campo izq., águila sobre rayos y monograma PMTAE.

Waddington, 1904-1912: p. 228, nº 40 vte 4. SNG Cop./646-647 vte.

*121. AR. 16,94 g, 12 h. Nº inv. 31.045.

Massalia

Óbolo. Ca. 475-465 a.C.A/ Cabeza de Apolo, a izq.R/ Cangrejo; debajo, M.

Grose, 1979 (reed.): 16, pl. i, 10. La Tour, 1892: 511. Furtwängler, 1993: 442, lám. 3, nº 4-9.

*122. AE. 0,68 g, 4 h. Nº inv. 31.048.

Pequeño bronce con toro (¿hemicalco?). 100-49 a.CA/ Cabeza de Apolo, a dcha.; detrás; Ξ.R/ Toro embistiendo, a dcha.; arriba, MAΣΣA; exergo, no visible.SNG Cop. vol. 43/810. Brenot, 1996: Serie 22, lám. VII. Depeyrot,

1999: 47.

*123. AE. 1,65 g, 3 h. Nº inv. 31.820.

A/ Cabeza de Apolo, a dcha.R/ Toro embistiendo, a dcha.; arriba, MAΣΣ[A]; en exergo, símbo-

los no visibles.SNG Cop. vol. 43/809-821. Brenot, 1996: Series 14-23, lám. VII-

VIII. Depeyrot, 1999: 47.

124. AE. 2,04 g, 8 h. Nº inv. 31.516.

A/ Cabeza de Apolo, a dcha.R/ Toro embistiendo, a dcha.; resto del campo, no visible.SNG Cop. vol. 43/809-821. Brenot, 1996: Series 14-23, lám. VII-

VIII. Depeyrot, 1999: 44/15-26.

125. AE. 1,48 g, 1 h. Nº inv. 8.229. Sin total seguridad, pieza muy gastada.

MONEDA PÚNICA

Iol

Ae. S. II a.C.A/ Cabeza femenina (de Isis), a izq.R/ Tres espigas; a izq., letra H; a dcha., letra L.Mazzard, 1955: 553.

*126. AE. 2,68 g, 5 h. Nº inv. 31.253.

Ceca italiana

1/4 de shekel. 220-205 a.C.A/ Cabeza femenina, a izq.R/ Caballo parado, a dcha.SNG Cop. vol. 42/369. Robinson, 1964: lám. VII, 3.

*127. AR. 1,45 g, 1 h. Nº inv. 31.049.

Carthago

Ae. 201-195 a.C.A/ Cabeza femenina (Tanit), a izq.R/ Caballo al paso, a dcha.; debajo, glóbulo y creciente.Alexandropoulos, 2000: p. 389, nº105-p.

*128. AE. 16,48 g, 2 h. Nº inv. 31.250.

MONEDA GALA

Gala à la croix. Siglos III-II a.C.

129. AR. 1,45 g. Fragmento. Nº inv. 32.022.

175

Fig. 10.10. Tetradracma. Perga. 197-196 a.C.; Tetradracma Nicomedes II. 149-120 a.C.; ¼ de shekel, ceca italiana. 220-205 a.C. (Cat. 120, 121 y127).

176

MONEDA HISPÁNICA

Acuñaciones Griegas

Emporion

Dracma. Último tercio del s. III a.C.A/ Cabeza femenina, a dcha., rodeada de tres delfines.R/ Pegaso, a dcha., con la cabeza modificada; debajo, inscripción

griega EMPORITΩN.CNH 22/34. Guadán, 1968/70: 262. Villaronga, 2000: 594.

*130. AR. 4,63 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.051.

Dracma. Finales del s. III a.C.A/ Cabeza femenina, a dcha., con la banda del peinado terminada

en tres rizos, rodeada de tres delfines.R/ Pegaso., a dcha., con la cabeza modificada; debajo, inscripción

griega EMPORITΩN.CNH 23/43. Villaronga, 2003: grupo VI, 460.

*131. AR. 4,65 g, 4 h. Marca de cizalla en anv. Nº inv. 31.492.

Imitación ibérica de dracma emporitana.Dracma ibérica. Finales del s. III a.C. A/ Cabeza femenina, a dcha., rodeada de tres delfines.R/ Pegaso, a dcha., con la cabeza modificada; (debajo, leyenda

pseudoibérica). Villaronga, 1998: grupo 4-1, 110-113.

132. AR. 2,18 g, 3 h. Partida. Nº inv. 31.052.

Acuñaciones Fenicio-Púnicas

Hispano-Cartaginesas

Dishekel. Ca. 237-227 a.C.A/ Cabeza diademada de Melqart-Heracles, a izq. R/ Proa de nave, a dcha., con rostra, remos, aplustre y dos escudos

encima de la borda; debajo, caballo de mar.CNH 64/4. Villaronga, 1973: clase ii, nº 14.


Shekel. Ca. 227-221 a.C.A/ Cabeza de Tanit, a izq. R/ Caballo saltando, a dcha., con las dos patas traseras sobre línea;

encima, estrella de ocho puntas. CNH 67/25. Villaronga, 1973: clase vii, nº 71-80.


Cuarto de shekel. Ca. 227-221 a.C.A/ Cabeza de Tanit, a izq. R/ Caballo parado, a dcha.; encima estrella de ocho puntas, con

punto central.CNH 67/26.


Unidad. Ca. 221-218 a.C.A/ Cabeza de Tanit, a izq. Estilo tosco.R/ Prótomo de caballo, a dcha. CNH 69/44.

136. AE. 9,60 g, 12 h. Nº inv. 31.744.

Unidad. Ca. 221-218 a.C.A/ Cabeza de Tanit, a izq. Estilo tosco.R/ Prótomo de caballo, a dcha., delante, letra púnica aleph.CNH 69/45. Villaronga, 1973: clase viii, nº 116.

137. AE. 10,68 g, 12 h. Nº inv. 31.743. 138. AE. 9,13 g, 12 h. Nº inv. 31.664. 139. AE. 8,97 g, 12 h. Nº inv. 31.742. 140. AE. 8,53 g, 12 h. Nº inv. 31.900.

Unidad. Ca. 221-218 a.C.A/ Cabeza de Tanit galeada, a izq. R/ Caballo parado, a dcha., debajo del vientre la letra fenicia beth.CNH 70-71/54, 57, 59.

*141. AE. 10,83 g, 12 h. Nº inv. 31.009. 142. AE. 7,24 g, 12 h. Nº inv. 31.907.

Unidad. Ca. 221-218 a.C.A/ Cabeza de Tanit galeada, a izq. R/ Caballo parado, a dcha.; debajo del vientre, la letra fenicia no

visible.CNH 70-71/51-60.

143. AE. 7,21 g, 12 h. Partida. Nº inv. 31.935.

Unidad. Ca. 218-206 a.C.A/ Cabeza de viril de tamaño grande, a izq. R/ Caballo parado, a dcha.; detrás palmera con frutos.CNH 72/69.

*144. AE. 10,65 g, 12 h. Nº inv. 31.741.

Emisión Tanit-Caduceo

Hemióbolo. Finales s. III a.C.A/ Símbolo de Tanit.R/ Caduceo, su conservación no permite ver si estaba acompañado

de otros detalles.Vives 9/8. CNH 77/1.

*145. AE. 0,36 g. 12 h. Perforada. Nº inv. 31.537.

Gadir

Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza de Melqart, cubierta con la piel de león, a izq.; clava en

el hombro izquierdo.R/ Dos atunes, a izq.; entre las cabezas, creciente con punto central,

entre las colas, [aleph]; glóbulo, entre los atunes; encima y de-bajo, leyenda púnica mp‘l / ’gdr.

Vives 74/2. CNH 86/35. Alfaro, 1988: VI.A.1.

146. AE. 13,47 g, 12 h. Nº inv. 31.923.

Ebusus

Semis. Siglos II-I a.C.A/ Bes vestido con un faldellín, sosteniendo una maza y una ser-

piente. A su lado, letras o símbolos.R/ Inscripción púnica o neopúnica ‘ybshm y numeral 50 (20-20-

10). CNH, pp. 96-99. Campo, 1976: Grupo xix. Planas et al., 1989: Gru-

pos 34-37.

147. AE. 5,48 g, 1 h. Nº inv. 31.513.

177

Fig. 10.11. Dishekel Hispano-Cartaginés. Ca. 237-227 a.C.; Shekel Hispano-Cartaginés, Ca. 227-221 a.C.; Denario de Ikalesken. Principios del s. I a.C. (Cat. 133, 134 y 230).

178

Acuñaciones con escritura ibérica de la Ulterior

ObulcoUnidad. Mediados del siglo II a.C.A/ Cabeza femenina, a dcha.; delante, leyenda OBVLCO.R/ Arado y espiga tumbada, ambos, a izq.; entre ellos, leyenda en-

tre líneas, urkailbi / neseltuko.Vives 95/5. CNH 344/17. Arévalo, 1999: serie iv, grupo 7.

*148. AE. 16,62 g, 3 h. Nº inv. 31.371.

Mitad. Ca. 80-45 a.C.A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda externa [OBVLCO].R/ Toro, a dcha.; encima CN y creciente; delante, [NIG].Vives 98/3. CNH 352/79. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 2.

149. AE. 6,29 g, 12 h. Nº inv. 31.409.

Mitad. S. I a.C.A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda interna [OBVL];

detrás, externa, N[IG].R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.CNH 352/81. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 1.

*150. AE. 6,46 g, 12 h. Nº inv. 31.663.

Mitad. S. I a.C.A/ Cabeza de Apolo, a dcha., delante leyenda interna OBVL; de-

trás, (externa o interna) NIG.R/ Toro, a dcha.; encima, creciente. CNH 352/80-81. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 1.

151. AE. 6,09 g, 12 h. Nº inv. 31.759. 152. AE. 4,51 g, 8 h. Nº inv. 31.412. 153. AE. 3,83 g, 7 h. Nº inv. 31.020.

Mitad. S. I a.C.A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda externa [OB]VL;

detrás, externa NI[G].R/ Toro, a dcha.; encima, creciente. Vives 98/2. CNH 352/82, 85. Arévalo, 1999: serie VI, grupo 2.

154. AE. 4,87 g, 7 h. Nº inv. 31.756.

CastuloMitad. Ca. 225-206 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., ínfulas al aire.R/ Toro parado, a dcha.; debajo, en el exergo, inscripción ibérica

ka‰tilo retrógrada. Vives 68/5. CNH 331/3. García-Bellido, 1982: grupo II, 692-705.

*155. AE. 6,89 g, 3 h. Nº inv. 31.757. 156. AE. 6,22 g, 12 h. Nº inv. 31.672. 157. AE. 5,26 g, 11 h. Nº inv. 31.018.

Unidad. Ca.195-179 a.C. a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha. R/ Esfinge, a dcha.; delante estrella, entre las patas, signo ibérico

ko y en exergo inscripción ibérica [ka‰tilo]. Vives 68/8, 11. CNH 332/9. García-Bellido, 1982: serie III, grupo

I, nº 53-165.

158. AE. 24,28 g, 4 h. Nº inv. 31.639.

Unidad. Principios s. II a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha. R/ Frustro.CNH 332/9 (?)

159. AE. 29,77 g, Nº inv. 31.361.

Unidad. Ca. 179-150 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha. con ínfulas colgando.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; debajo, al aire, inscripción

ibérica ka‰til [o]. Vives 69/1. CNH 334/24. García-Bellido, 1982: serie IV, grupos I

y II, nº 168-172.

*160. AE. 17,88 g, 8 h. Posible contramarca en anverso. Nº inv. 31.608.

Unidad. Ca. 165-150 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; delante, delfín.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica

[ka‰tilo].Vives 69/6. CNH 334/30. García-Bellido, 1982: serie V, nº 229-

250.

161. AE. 13,90 g, 4 h. Nº inv. 31.746.

Unidad. Ca. 165-80 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;

delante, mano.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica

ka‰tilo. Vives 70/8. CNH 335/38. García-Bellido, 1982: serie VIa, grupo I,

nº 251-445, 449-452.

162. AE. 17,70 g, 12 h. Nº inv. 31.373. 163. AE. 17,29 g, 12 h. Nº inv. 31.365. 164. AE. 16,64 g, 10 h. Nº inv. 31.752. 165. AE. 15,21 g, 2 h. Nº inv. 31.749.

Unidad de módulo pequeño. Ca. 165-80 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;

delante, mano.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica

ka‰tilo. Vives 70/9. CNH 336/39. García-Bellido, 1982: serie VIa, grupo II,

nº 453-502, 507-526.

166. AE. 13,58 g, 6 h. Nº inv. 31.750.*167. AE. 12,89 g, 9 h. Nº inv. 31.609. 168. AE. 12,62 g, 11 h. Nº inv. 31.736. 169. AE. 11,99 g, 9 h. Nº inv. 31.748. 170. AE. 11,29 g, 6 h. Nº inv. 31.747.

Unidad. Ca. 150-80 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;

delante, creciente.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica

ka‰tilo. Vives 69/8, 12. CNH 335/32. García-Bellido, 1982: serie VIb, gru-

po I, nº 527-570.

171. AE. 13,31 g, 3 h. Nº inv. 31.392. *172. AE. 13,01 g, 9 h. Nº inv. 31.751. 173. AE. 9,11 g, 5 h. Nº inv. 31.541. (Sin total seguridad, pieza

muy gastada).

Unidad. Ca. 150-80 a.C.A/ Cabeza masculina diademada con ínfulas, a dcha.; delante, cre-

ciente y estrella (en su interior o por debajo de él).R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica

[ka‰tilo]. Vives 70/1. CNH 335/36, 37. García-Bellido, 1982: serie VIb, gru-

po III, nº 571-610.

174. AE. 12,11 g, 2 h. Nº inv. 31.397.

179

Unidad. Mediados s. II a.C. principios s. I a.C.A/ Cabeza masculina diademada con ínfulas, a dcha.; delante, cre-

ciente o mano.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica

[ka‰tilo].CNH 335-336/36-39.

175. AE. 22,48 g, 3 h. Nº inv. 31.365.

Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando; no

se distingue símbolo.R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; debajo, inscripción ibérica

ka‰tilo.CNH 333-336. Sin posible atribución por desgaste de pieza.

176. AE. 22,96 g, 7 h. Incompleta. Nº inv. 31.753. 177. AE. 15,99 g, 2 h. Nº inv. 31.398. 178. AE. 14,28 g, 5 h. Nº inv. 31.379. 179. AE. 13,90 g, 2 h. Nº inv. 31.627. 180. AE. 13,03 g, 5 h. Nº inv. 31.381.

Mitad. Ca. 150-80 a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;

delante, signo ibérico ka.R/ Toro, a dcha.; encima, L y creciente; en exergo, inscripción ibé-

rica ka‰tilo. Vives 70/11. CNH 337/52. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo

I, nº 864-937.

181. AE. 6,41 g, 9 h. Nº inv. 31.410. 182. AE. 5,68 g, 9 h. Nº inv. 31.413. 183. AE. 5,48 g, 7 h. Nº inv. 31.758.*184. AE. 5,36 g, 10 h. Nº inv. 31.518. 185. AE. 4,97 g, 1 h. Nº inv. 31.722. 186. AE. 4,94 g, 9 h. Nº inv. 31.755. 187. AE. 4,80 g, 11 h. Nº inv. 31.675. 188. AE. 3,62 g, 3 h. Nº inv. 31.670.

Mitad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando.R/ Toro parado, a dcha.; encima, creciente; debajo, inscripción ibé-

rica [ka‰tilo]. Resto del campo no visible.CNH 336-337.

189. AE. 5,25 g, 6 h. Nº inv. 31.411.

Mitad. Ca. 85 a.C.?A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;

delante, VOC ST F; detrás, CN.R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y CN; delante, FVL CNF; en

exergo, inscripción ibérica ka‰tilo.Vives 71/1, 4. CNH 332-333/15, 16-17.

190. AE. 9,01 g, 9 h. Nº inv. 31.668. 191. AE. 7,97 g, 5 h. Nº inv. 31.170. 192. AE. 6,89 g, 4 h. Incompleta. Nº inv. 31.669. 193. AE. 6,46 g, 7 h. Nº inv. 31.232.

Mitad. Ca. 85 a.C.?A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;

delante y detrás, signos no legibles.R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y signos no legibles.Imitación de los tipos CNH 332-333/15-17.

*194. AE. 9,43 g, 6 h. Nº inv. 31.402.

A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando; delante, VOC ST F; detrás, CN.

R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y CN; delante, FVL CN (inver-tida); en exergo, inscripción ibérica [ka]‰tilo.

CNH 333/17.

*195. AE. 6,91 g, 6 h. Nº inv. 31.665.

Unidad. Ca. 72-45 a.C.?A/ Cabeza viril laureada con ínfulas, a dcha., delante leyenda exter-

na [ISCER], detrás [SACAL].R/ Esfinge, a dcha., delante [CAST], en el exergo inscripción latina

[SOCED].CNH 332/14 (?).

196. AE. 24,50 g, 5 h. Nº inv. 31.367.

Mitad. Ca. 72-45 a.C.?A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; delante M POP y detrás

ILLI M F.R/ Toro parado, a dcha.; delante, STA; encima, RE F; en exergo,

[P COE].Vives 71/6. CNH 338/57.

197. AE. 7,33 g, 6 h. Nº inv. 31.739.

Cuarto. Ca. 72-45 a.C.?A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; delante, [AP clo].R/ Jabalí, a dcha.; encima, [c avF]; debajo, en el exergo, [a Pos].Vives 71/5. CNH 338/58.

198. AE. 5,45 g, 1 h. Nº inv. 31.723.

Mitad. Ca. 72-45 a.C.?A/ Cabeza masculina, a izq.; delante M BAL F.R/ Toro parado, a dcha. sobre línea; encima M Q F. Vives 71/9. CNH 338/59.


Mitad. Ca. 72-45 a.C.?A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante [M BAL F].R/ Toro, a dcha.; encima creciente.CNH 339/64.

202. AE. 6,09 g, 6 h. Nº inv. 31.673.

Unidad. Ca. 72-45 a.C.?A/ Cabeza masculina, a izq.; delante L QVL F y detrás Q ISC F.R/ Europa cabalgando sobre toro dcha.; debajo M C F.Vives 71/14. CNH 339/70.

*203. AE. 11,21 g, 9 h. Nº inv. 31.613. 204. AE. 10,67 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.731. 205. AE. 10,25 g, 5 h. Incompleta. Nº inv. 31.730.

Emisiones ibéricas y celtibéricas de La Citerior

Ikalesken

Unidad. Primera mitad del s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo y clámide; debajo,

leyenda ibérica ikales.Vives 66/5. CNH 324/3. Villaronga, 1980: 1.

206. AE. 11,47 g, 3 h. Nº inv. 31.221. 207. AE. 11,45 g, 12 h. Nº inv. 31.732.

180

Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás, delfín.R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo y clámide; en el exer-

go, leyenda ibérica ikalesken.Vives 66/6-7. CNH 325/ 6, 8. Villaronga, 1980: 2.

208. AE. 11,46 g, 12 h. Nº inv. 31.382. 209. AE. 11,19 g, 3 h. Nº inv. 31.771. 210. AE. 11,01 g. Nº inv. 31.773 211. AE. 9,55 g, 12 h. Nº inv. 31.631 212. AE. 9,53 g, 2 h. Incompleta. Nº inv. 31.222. 213. AE. 9,49 g, 11 h. Nº inv. 31.633. 214. AE. 9,46 g, 9 h. Nº inv. 31.772. 215. AE. 9,24 g, 6 h. Nº inv. 31.227. 216. AE. 9,03 g, 11 h. Nº inv. 31.224. 217. AE. 8,94 g, 1 h. Nº inv. 31.225*218. AE. 8,88 g, 3 h. Nº inv. 31.218. 219. AE. 8,49 g, 11 h. Nº inv. 31.602. 220. AE. 8,26 g, 12 h. Nº inv. 31.400. 221. AE. 8,12 g, 12 h. Nº inv. 31.628. 222. AE. 8, 09 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.385. 223. AE. 7,86 g, 12 h. Nº inv. 31.761. 224. AE. 7,76 g, 12 h. Nº inv. 31.643. 225. AE. 7,33 g, 12 h. Nº inv. 31.226. 226. AE. 6,01 g. Nº inv. 31.171.

Denario. Segunda mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., peinado de rizos alargados. R/ Jinete con escudo redondo, a izq., con clámide, conduciendo un

segundo caballo, a izq.; debajo, en el exergo, leyenda ibérica ikalensken.

CNH 326/12. Villaronga, 1988: 57-58.

227. AR. 1,77 g, 9 h. Forrado. Partida. Con marca de cizalla. Nº inv. 31.888.

Unidad. Mediados del s. ii a.C.A/ Cabeza masculina, a izq., delante, caduceo; detrás, delfín.R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo; debajo, en el exergo,

leyenda ibérica [ikalensken].Vives 66/8. CNH 326/15. Villaronga, 1980: 5.

228. AE. 16,68 g, 12 h. Nº inv. 31.366.

Denario. Principios del s. i a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. R/ Jinete con escudo redondo, a izq., con clámide, conduciendo

un segundo caballo; debajo, en el exergo, leyenda ibérica ika-lensken.

Vives 66/3. CNH 327/23. Villaronga, 1988: 69-87.

*229. AR. 4,10 g, 12 h. Nº inv. 31.053. Villaronga, 1988: 69-87.*230. AR. 3,78 g, 7 h. Nº inv. 31.054. Villaronga, 1988: 84.

Ejemplares sin posible atribución por desgaste de la piezaUnidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. R/ Jinete lancero, a izq. con escudo redondo.

231. AE. 19,28 g. Nº inv. 31.364.232. AE. 12,80 g, 1 h. Nº inv. 31.386.

Kelin

Unidad. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza viril, a dcha.; delante palma; detrás, delfín.R/ Jinete lancero, a dcha.; en el exergo, leyenda ibérica kelin. Vives 67/1. CNH 328/1.

*233. AE. 10,58 g, 6 h. Nº inv. 31.013. 234. AE. 9,63 g, 9 h. Nº inv. 31.763. 235. AE. 9,57 g, 7 h. Incompleta. Nº inv. 31.407. 236. AE. 8,04 g, 12 h. Nº inv. 31.768. 237. AE. 8,03 g, 4 h. Nº inv. 31.511.*238. AE. 8,02 g, 9 h. Nº inv. 31.737.

Saitabi/Saetabi

As uncial reducido/Doble. Segunda mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto y fíbula; detrás, cetro.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibé-

rica ‰aiti.Vives 20/1. CNH 316/12. Ripollès, 2007: II. 1, 1-11 y 12-58.

239. AE. 21,51 g, 1 h. Ripollès, 2007: II. 1, 1-11. Nº inv. 31.913.

240. AE. 25,44 g, 7 h. Ripollès, 2007: II. 1, 12-58. Nº inv. 31.662.

*241. AE. 18,57 g, 11 h. Ripollès, 2007: II. 1, 12-58. Nº inv. 31.504.

Unidad. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., diademada, con manto y fíbula; de-

trás, palma.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

‰aiti.Vives 20/2. CNH 315/3. Ripollès, 2007: II. 2.

*242. AE. 16,46 g, 5 h. Nº inv. 31.657.*243. AE. 16,19 g, 2 h. Nº inv. 31.904.*244. AE. 13,93 g, 1 h. Nº inv. 31.658.*245. AE. 13,54 g, 11 h. Nº inv. 31.607. 246. AE. 13,26 g, 12 h. Nº inv. 31.641. 247. AE. 12,76 g. Superficie incusa. Nº inv. 31.762.*248. AE. 11,66 g, 5 h. Nº inv. 31.215. 249. AE. 11,58 g, 1 h. Nº inv. 31.919. 250. AE. 11,45 g, 10 h. Nº inv. 31.912.*251. AE. 11,39 g, 5 h. Nº inv. 31.660.*252. AE. 10,38 g, 3 h. Nº inv. 31.902. 253. AE. 9,88 g, 4 h. Partida. Nº inv. 31.735.

Unidad. Segunda mitad s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, SAETABI.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibé-

rica ‰aiti.Vives 20/10-11. CNH 316/15, 16. Ripollès, 2007: VI. 1.

*254. AE. 13,25 g, 7 h. Nº inv. 31.217.

Arse-Saguntum

Cuarto. Ca. 195-130 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; debajo, tres glóbulos y signo ibérico a.Vives 19/10. CNH 309/34. Ripollès y Llorens, 2002: nº 139-152.

255. AE. 3,49 g, 3 h. Nº inv. 31.717.256. AE. 2,99 g, 2 h. Nº inv. 31.678.257. AE. 2,72 g, 6 h. Nº inv. 31.796.258. AE. 2,64 g, 2 h. Nº inv. 31.789.

Cuarto. Ca. 195-130 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente; debajo, tres glóbulos y signo

ibérico a.Vives 19/9. CNH 309/33. Ripollès y Llorens, 2002: nº 153-179.

181

259. AE. 5,25 g, 9 h. Nº inv. 31.809. 260. AE. 4,47 g, 3 h. Nº inv. 31.703. 261. AE. 4,47 g, 2 h. Nº inv. 31.689. 262. AE. 4,19 g, 5 h. Nº inv. 31.028. 263. AE. 4,14 g, 11 h. Nº inv. 31.523. 264. AE. 3,40 g, 6 h. Nº inv. 31.784. 265. AE. 3,33 g, 5 h. Nº inv. 31.531. 266. AE. 3,27 g. Nº inv. 31.528. 267. AE. 3,00 g, 10 h. Nº inv. 31.688. 268. AE. 2,73 g, 12 h. Nº inv. 31.235. 269. AE. 2,73 g, 9 h. Nº inv. 31.358. 270. AE. 2,70 g, 9 h. Nº inv. 31.351. 271. AE. 2,64 g, 9 h. Nº inv. 31.680. 272. AE. 2,55 g, 12 h. Nº inv. 31.695. 273. AE. 1,17 g, 2 h. Incompleta. Nº inv. 31.721.

Cuarto. Ca. 195-130 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; (encima, creciente); debajo, tres glóbulos y sig-

no ibérico a.Vives 19/9-10. CNH 309/33-34. Ripollès y Llorens, 2002: nº 139-

179.

274. AE. 3,92 g, 12 h. Nº inv. 31.787.

Cuarto. Ca. 195-130 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente y signo ibérico a; debajo, tres

glóbulos y signos ibéricos ai.Vives 19/7-8. CNH 309/40-41. Ripollès y Llorens, 2002: nº 180-

200.

275. AE. 5,16 g, 12 h. Nº inv. 31.714. 276. AE. 5,00 g, 5 h. Nº inv. 31.801. 277. AE. 4,87 g, 2 h. Nº inv. 31.716. 278. AE. 4,73 g, 2 h. Nº inv. 31.674. 279. AE. 4,52 g, 8 h. Nº inv. 31.698. 280. AE. 4,45 g, 3 h. Nº inv. 31.708. 281. AE. 4,44 g, 12 h. Nº inv. 31.671. 282. AE. 4,42 g, 10 h. Nº inv. 31.525. 283. AE. 4,38 g, 3 h. Nº inv. 31.799. 284. AE. 4,14 g, 11 h. Nº inv. 31.706. 285. AE. 4,13 g, 3 h. Nº inv. 31.803. 286. AE. 4,07 g, 7 h. Nº inv. 31.682. 287. AE. 3,95 g, 3 h. Nº inv. 31.719. 288. AE. 3,95 g, 12 h. Nº inv. 31.677. 289. AE. 3,94 g, 7 h. Nº inv. 31.808. 290. AE. 3,88 g, 1 h. Nº inv. 31.527. 291. AE. 3,81 g, 7 h. Nº inv. 31.791. 292. AE. 3,81 g, 4 h. Nº inv. 31.802. 293. AE. 3,77 g, 9 h. Nº inv. 31.715.*294. AE. 3,71 g, 10 h. Nº inv. 31.786. 295. AE. 3,63 g, 3 h. Nº inv. 31.797. 296. AE. 3,52 g, 3 h. Nº inv. 31.526. 297. AE. 3,46 g, 7 h. Nº inv. 31.681. 298. AE. 3,38 g, 9 h. Nº inv. 31.805. 299. AE. 3,17 g, 7 h. Golpe en anv. Nº inv. 31.713. 300. AE. 3,06 g, 3 h. Nº inv. 31.795. 301. AE. 2,94 g, 12 h. Nº inv. 31.687. 302. AE. 2,92 g, 9 h. Nº inv. 31.794. 303. AE. 2,62 g, 9 h. Nº inv. 31.684 304. AE. 2,39 g, 6 h. Nº inv. 31.793.

Cuarto. Ca. 195-130 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente y signo ibérico (a o i); debajo,

tres glóbulos y signos ibéricos ai.CNH 309/40-41, 42. Ripollès y Llorens, 2002: nº 180-202.

305. AE. 4,26 g, 7 h. Nº inv. 31.798. 306. AE. 4,22 g, 7 h. Nº inv. 31.522. 307. AE. 3,44 g, 9 h. Nº inv. 31.356. (Dudosa, muy gastada). 308. AE. 3,02 g, 3 h. Nº inv. 31.029. 309. AE. 2,87 g, 3 h. Nº inv. 31.690. 310. AE. 2,69 g, 6 h. Nº inv. 31.693.

Octavo. Ca. 195-130 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente; debajo, signo ibérico a y es-

trella. Vives 19/15 (no cita el signo ibérico a). CNH 309/35. Ripollès y

Llorens, 2002: nº 219-266.

311. AE. 2,29 g, 6 h. Nº inv. 31.709. 312. AE. 2,24 g, 9 h. Nº inv. 31.679. 313. AE. 1,99 g, 4 h. Nº inv. 31.711.*314. AE. 1,98 g, 12 h. Nº inv. 31.532. 315. AE. 1,93 g. Nº inv. 31.533. 316. AE. 1,83 g, 9 h. Nº inv. 31.359. 317. AE. 1,76 g, 6 h. Nº inv. 31.579. 318. AE. 1,71 g, 12 h. Nº inv. 31.139. 319. AE. 1,38 g, 3 h. Nº inv. 31.813. 320. AE. 1,20 g, 9 h. Nº inv. 31.360.

Unidad y media/As. Ca. 130-72 a.C.A/ Cabeza femenina galeada, a dcha.; delante, leyenda ibérica

iko®bele‰; detrás, leyenda balkakaltu®.R/ Proa de nave, a dcha., encima, Victoria; delante caduceo y en el

exergo, leyenda ibérica arse.Vives 17/2. CNH 309/39. Ripollès y Llorens, 2002: nº 272-283.

321. AE. 28,16 g, 12 h. Nº inv. 31.362. 322. AE. 22,11 g, 7 h. Nº inv. 31.507.*323. AE. 22,01 g, 7 h. Nº inv. 31.140.

Unidad y media/As. Ca. 130-72 a.C.A/ Cabeza femenina galeada, a dcha.; alrededor leyenda SAGV

NTINV o SAGVNT-INV.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, Victoria; delante, caduceo; en

exergo, leyenda ibérica arse.Vives 17/3. CNH 310/43-46. Ripollès y Llorens, 2002: nº 284-307.

324. AE. 24,92 g, 12 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Nº inv. 31.927.

325. AE. 22,34 g, 3 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Ripollès y Llorens: nº 285. Nº inv. 31.498.

326. AE. 21,90 g, 10 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Ripollès y Llorens: nº 287. Nº inv. 31.136.

327. AE. 22,17 g, 8 h. SAGV – NTINV. CNH 310/43. Ripollès y Llorens: nº 292-294. Nº inv. 31.925.

*328. AE. 17,26 g, 8 h. SAGV – NTINV. CNH 310/43. Ripollès y Llorens: nº 293.Nº inv. 31.499.

Cuarto. Ca. 130-72 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, sobre línea,

leyenda ibérica aiubas (aiubas / aiu·bas).Vives 19/6. CNH 308/31-32. Ripollès y Llorens, 2002: nº 333-362.

182

329. AE. 4,85 g, 6 h. aiu·bas. Nº inv. 31.137. 330. AE. 4,64 g, 3 h. aiu·bas. Nº inv. 31.697. 331. AE. 4,57 g, 12 h. aiu·bas. Nº inv. 31.676. 332. AE. 4,29 g, 2 h. aiu·bas. Nº inv. 31.804. 333. AE. 4,20 g. aiu·bas. Nº inv. 31.683. 334. AE. 4,11 g, 1 h. Nº inv. 31.734. 335. AE. 4,08 g, 8 h. Nº inv. 31.694. 336. AE. 4,00 g, 12 h. Nº inv. 31.790. 337. AE. 4,00 g, 11 h. aiubas. Nº inv. 31.027. 338. AE. 3,99 g, 1 h. aiubas. Nº inv. 31.521.*339. AE. 3,99 g, 6 h. aiubas. Nº inv. 31.520. 340. AE. 3,91 g, 7 h. aiu·bas. Nº inv. 31.814. 341. AE. 3,90 g, 10 h. aiubas. Nº inv. 31.699. 342. AE. 3,67 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.415. 343. AE. 3,60 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.707. 344. AE. 3,57 g, 10 h. aiu·bas. Nº inv. 31.816. 345. AE. 3,50 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.686. 346. AE. 3,50 g, 11 h. aiu·bas. Nº inv. 31.702. 347. AE. 3,43 g, 9 h. aiubas. Nº inv. 31.783. 348. AE. 3,16 g, 11 h. aiubas. Nº inv. 31.817. 349. AE. 3,11 g, 10 h. aiubas. Nº inv. 31.354*350. AE. 2,66 g, 12 h. Vte. aiuba·s. Nº inv. 31.026. 351. AE. 2,61 g, 9 h. Nº inv. 31.792. 352. AE. 2,25 g, 2 h. aiubas. Nº inv. 31.353. 353. AE. 4,33 g, 6 h. Nº inv. 31.685. (Dudosa, muy gastada).

Cuarto. Ca. 130-72 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, dcha.; encima C.A.P.V o P.V.C.A; delante (o debajo) tres

glóbulos; debajo leyenda ibérica arse.Vives 19/3-4. CNH 311-312/56-60. Ripollès y Llorens, 2002: nº

364-378.

354. AE. 4,97 g, 11 h. P.V.C.A. Nº inv. 31.519. 355. AE. 4,39 g, 4 h. Nº inv. 31.524. 356. AE. 4,04 g, 12 h. Nº inv. 31.692. 357. AE. 3,96 g, 9 h. C.A.P.V. Nº inv. 31.704. 358. AE. 3,73 g, 3 h. Nº inv. 31.811. 359. AE. 3,61 g, 5 h. Nº inv. 31.710. 360. AE. 3,18 g, 7 h. Nº inv. 31.138. 361. AE. 2,73 g, 12 h. C.A.P.V. Nº inv. 31.712.

Cuarto. Ca. 72-40/30 a.C.A/ Pecten.R/ Delfín, a dcha., encima creciente y tres glóbulos; debajo, sobre

línea, MA.MB.Petit, 1981: 47. CNH 313/67-68, 73. Ripollès y Llorens, 2002: nº

398-401.


Ejemplares sin catalogar por desgaste de la pieza:Unidad y media/As. S. II a.C.A/ Frustro.R/ Proa de nave, a dcha., encima Victoria, delante caduceo; en el

exergo inscripción ibérica arse.

365. AE. 15,39 g. Nº inv. 31.566.

Cuarto. Siglos II-I a.C.A/ Pecten.R/ Delfín.


369. AE. 4,38 g, 6 h. Nº inv. 31.022. 370. AE. 4,26 g, 9 h. Nº inv. 31.718. 371. AE. 4,05 g, 9 h. Nº inv. 31.800. 372. AE. 4,03 g, 7 h. Nº inv. 31.720. 373. AE. 3,80 g. Nº inv. 31.815. 374. AE. 3,74 g, 10 h. Nº inv. 31.807. 375. AE. 3,64 g, 12 h. Nº inv. 31.352. 376. AE. 3,58 g. Partida. Nº inv. 31.691. 377. AE. 3,45 g, 4 h. Nº inv. 31.030. 378. AE. 3,23 g, 8 h. Nº inv. 31.812. 379. AE. 3,09 g, 3 h. Nº inv. 31.701. 380. AE. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.976. 381. AE. 3,05 g. Nº inv. 31.806. 382. AE. 3,03 g, 1 h. Nº inv. 31.788. 383. AE. 2,18 g, 6 h. Nº inv. 31.357. 384. AE. 2,09 g, 6 h. Nº inv. 31.530.

Kili

Unidad. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; detrás, palma.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica

kili.Vives 21/1. CNH 318/1.

*385. AE. 9,23 g, 4 h. Nº inv. 31.661.*386. AE. 10,41 g, 11 h. Nº inv. 31.488.*387. AE. 10,78 g, 10 h. Nº inv. 31.491.*388. AE. 11,73 g, 11 h. Nº inv. 31.659.*389. AE. 11,77 g, 1 h. Nº inv. 31.216.*390. AE. 12,01 g, 3 h. Nº inv. 31.489.*391. AE. 12,17 g, 12 h. Nº inv. 31.490.

Unidad. Mediados s. I a.C.A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; detrás, palma; debajo del

cuello, GILI.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica

kili.Vives 21/2. CNH 318/3.

392. AE. 12,55 g, 9 h. Nº inv. 31.911.

Kese

Mitad. Principios s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, caduceo.R/ Caballo piafando, a dcha., con riendas sueltas; entre las patas

delanteras un glóbulo; debajo, inscripción ibérica ke[se].Vives 32/3. CNH 161/23. Villaronga, 1983: 22-3.

393. AE. 5,83 g, 8 h. Nº inv. 31.017.

Cuarto. Principios s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. con manto al cuello; detrás, caduceo.R/ Medio Pegaso, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, inscrip-

ción ibérica kese.Vives 32/5. CNH 161/26. Villaronga, 1983: 24-2.

*394. AE. 2,70 g, 3 h. Nº inv. 31.818.

Unidad. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello y fíbula; detrás,

timón.R/ Jinete con palma, a dcha.; sobre línea, inscripción ibérica [kese].Vives 32/8. CNH 167/67. Villaronga, 1983: 64-1.

395. AE. 9,23 g, 3 h. Nº inv. 31.769.

183

Fig. 10.12. Unidad de bronce de Saitabi. Mediados s. II a.C.; Unidad y media/As de bronce de Arse-Saguntum. Ca. 130-72 a.C.; Unidad de bronce de Kili. Mediados s. II a.C. (Cat. 248, 328 y 386).

184

Cuarto. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, signo

ibérico ta.R/ Medio Pegaso, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, inscrip-

ción ibérica kese.Vives 34/14. CNH 169/80. Villaronga, 1983: 74.

396. AE. 3,58 g, 5 h. Perforación inacabada en anv. Nº inv. 31.819.

Unidad. Inicios s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás, signo ibérico a.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, inscripción ibérica kese.Vives 35/10. CNH 171/101. Villaronga, 1983: 91-2.

*397. AE. 9,67 g, 3 h. Nº inv. 31.667.

Laiesken

Unidad. Laiesken. Segunda mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina laureada, a dcha., con lemniscos; detrás, pun-

ta de lanza.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica la[ie‰ken].CNH 192/6.

398. AE. 12,21 g, 2 h. Nº inv. 31.394.

Baitolo

Unidad. Principios del s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., de estilo tosco; detrás, timón.R/ Jinete con palma a derecha; debajo, leyenda ibérica bai[tolo].Vives 29/4. CNH 198/6.

*399. AE. 5,65 g, 9 h. Nº inv. 31.229.

Ilturo

Unidad. Finales s. II a.C e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; detrás, oreja.R/ Jinete lancero con clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica il-

turo.Vives 24/8. CNH 194/14.

*400. AE. 13,50 g, 3 h. Incompleta. Nº inv. 31.223. 401. AE. 20,65 g, 4 h. Nº inv. 31.906.

Eustibaikula

Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, ánfora.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibé-

rica eu‰ti.Vives 23/4. CNH 188/11.

*402. AE. 10,63 g, 7 h. Nº inv. 31.634.

Iltirta

As. Post. 143 a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica

ilti®ta.Vives 27/12-13. CNH 178/20. Villaronga, 1978: 21.

403. AE. 17,10 g, 9 h. Nº inv. 31.616.

Unidad. Post. 104 a.C.A/ Cabeza masculina, con tres rizos detrás de la oreja, a dcha., ro-

deada por tres delfines.R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica

ilti®ta.Vives 28/1. CNH 178/22. Villaronga, 1978: 23.

404. AE. 13,94 g, 4 h. Villaronga: 23 F. Nº inv. 31.764. 405. AE. 11,73 g, 4 h. Villaronga: 23 F. Nº inv. 31.640.*406. AE. 10,24 g, 2 h. Villaronga: 23 C. Nº inv. 31.905.

Unidad. Post. 104 a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines, con dos

rizos detrás de la oreja.R/ Jinete con palma y clámide; debajo, leyenda ibérica ilti®ta.CNH 179/29. Villaronga, 1978: 28.

*407. AE. 12,92 g, 9 h. Villaronga: 28 C. Nº inv. 31.920. 408. AE. 8,50 g, 9 h. Villaronga: 28 A. Nº inv. 31.901.

Unidad. Post. 104 a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines, con dos

rizos detrás de la oreja.R/ Jinete con palma y clámide; debajo, leyenda ibérica ilti®ta.CNH 180/36. Villaronga, 1978: 34.

409. AE. 13,99 g, 4 h. Villaronga: 34 C. Nº inv. 31.390. 410. AE. 11,95 g, 6 h. Nº inv. 31.618. 411. AE. 11,34 g, 4 h. Nº inv. 31.383.

Kelse

Unidad. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza masculina laureada, a dcha., rodeada por tres delfines.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica

kelse.Vives 66/6. CNH 222/8.

412. AE. 12,31 g, 12 h. Nº inv. 31.908.

Unidad. Mediados s. II a.C.A/ Cabeza masculina, con peinado distribuido en niveles de líneas,

a dcha., rodeada por tres delfines.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica

kelse.Vives 61/7. CNH 223/9.

413. AE. 15,01 g, 5 h. Nº inv. 31.002. 414. AE. 14,57 g, 6 h. Nº inv. 31.006. 415. AE. 13,63 g, 9 h. Nº inv. 31.629.*416. AE. 13,01 g, 9 h. Nº inv. 31.007.*417. AE. 12,45 g, 4 h. Contramarca en anv. (Domínguez,

1979, p. 383, nº 12-187; Ripollès, 2005, nº 1002). Nº inv. 31.212.

418. AE. 11,63 g, 2 h. Nº inv. 31.617. 419. AE. 11,12 g, 5 h. Nº inv. 31.375. 420. AE. 11,12 g, 12 h. Partida. Nº inv. 31.619. 421. AE. 10,94 g, 4 h. Incompleta. Nº inv. 31.621. 422. AE. 10,93 g, 3 h. Nº inv. 31.620. 423. AE. 10,32 g, 4 h. Nº inv. 31.765. 424. AE. 9,95 g, 3 h. Nº inv. 31.733.

Unidad. Post. 133 a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica

kelse.Vives 61/11 y 63/2, 5-6. CNH 223/11.

425. AE. 18,57 g, 6 h. Nº inv. 31.230. 426. AE. 17,54 g, 4 h. Nº inv. 31.638. 427. AE. 15,51 g, 12 h. Nº inv. 31.776.*428. AE. 14,44 g, 8 h. Nº inv. 31.003. 429. AE. 13,47 g, 9 h. Nº inv. 31.600. 430. AE. 13,00 g, 6 h. Nº inv. 31.213.

185

431. AE. 12,37 g, 1 h. Nº inv. 31.001. 432. AE. 11,96 g, 2 h. Nº inv. 31.615.*433. AE. 11,81 g, 4 h. Nº inv. 31.380. 434. AE. 11,46 g, 9 h. Nº inv. 31.214. 435. AE. 11,04 g, 3 h. Nº inv. 31.917. 436. AE. 10,88 g, 3 h. Nº inv. 31.008. 437. AE. 10,87 g, 2 h. Nº inv. 31.004. 438. AE. 10,85 g, 9 h. Nº inv. 31.774. 439. AE. 9,49 g, 9 h. Nº inv. 31.918.

Unidad. Cambio de siglo II-I a.C.A/ Cabeza masculina, con peinado a rayas, a dcha., rodeada por

tres delfines.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica kelse.Vives 62/7. CNH 223/16.

440. AE. 13,51 g, 9 h. Nº inv. 31.777. 441. AE. 13,06 g, 12 h. Nº inv. 31.005.*442. AE. 11,20 g, 8 h. Nº inv. 31.605.

Unidad. 45-44 a.CA/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, dos delfines; detrás, CEL.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica kelse. Vives 62/9-11. CNH 224/17. Hurtado-Ripollès, 2004: 27.

443. AE. 14, 61 g, 12 h. Nº inv. 31.368.

Iltukoite

Unidad. Post. 143 a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. con manto al cuello, rodeada por tres

delfines.R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda

ibérica [iltukoite].Vives 30/1. CNH 225/1.

444. AE. 13,64 g, 10 h. Nº inv. 31.396.

Orosiz

Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto y fíbula, rodeada por tres

delfines.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

orosi.Vives 49/1-2. CNH 227/1-2.

445. AE. 9,64 g, 6 h. Nº inv. 31.606.*446. AE. 9,23 g, 12 h. Nº inv. 31.624. 447. AE. 8,78 g, 11 h. Nº inv. 31.395.

Saltuie

Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello, rodeada por

tres delfines.R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, inscrip-

ción ibérica saltuie.Vives 30/1. CNH 228/1.

448. AE. 12,28 g, 11 h. Nº inv. 31.393.

Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, inscrip-

ción ibérica saltuie.Vives 30/2. CNH 228/2.

449. AE. 14,21 g, 12 h. Nº inv. 31.610.*450. AE. 10,83 g, 6 h. Nº inv. 31.770.

Terkakom

Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., entre dos delfines.R/ Jinete con lanza, a dcha.; en exergo, inscripción ibérica

terkakom. Vives 48/2. CNH 229/2.

*451. AE. 8,32 g, 8 h. Nº inv. 31.234.

Bolskan

Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.CNH 211/2.

452. AR. 4,12 g, 2 h. Nº inv. 31.825. 453. AR. 4,05 g, 1 h. Nº inv. 31.826.*454. AR. 3,99 g, 1 h. Nº inv. 31.827. 455. AR. 3,88 g, 1 h. Nº inv. 31.832. 456. AR. 3,70 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.831. 457. AE. 2,53 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.414. 458. AE. 2,51 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.886.

Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.CNH 211/3.

*459. AR. 4,03 g, 9 h. Partida en dos mitades. Nº inv. 31.057.

Unidad. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, un delfín.R/ Jinete con lanza, a dcha.; detrás, estrella; debajo, sobre línea,

inscripción ibérica bol‰kan.Vives 43/5. CNH 211/4, 8.

*460. AE. 7,31 g, 1 h. Nº inv. 31.738. 461. AE. 6,28 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.040. 462. AE. 4,92 g, 7 h. Nº inv. 31.014.

Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.Vives 43/3. CNH 211/6.

463. AR. 4,12 g, 12 h. Nº inv. 31.830. 464. AR. 3,96 g, 12 h. Nº inv. 31.824.*465. AR. 3,95 g, 12 h. Nº inv. 31.822.*466. AR. 3,76 g, 1 h. Nº inv. 31.828. 467. AR. 3,72 g, 1 h. Nº inv. 31.823. 468. AR. 3,66 g, 1 h. Nº inv. 31.829. 469. AE. 1,45 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.887.

Unidad. Ca. 80-72 a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, un delfín.R/ Jinete con lanza, a dcha.; detrás, estrella; debajo, sobre línea,

inscripción ibérica bol‰kan.Vives 43/4. CNH 212/14.

*470. AE. 7,46 g, 8 h. Nº inv. 31.505.

186

Fig. 10.13. Unidad de bronce de Kelse. Mediados s. II a.C.; Denario de Bolskan. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.; As de Valentia. Fines del s. II e inicios del s. I a.C. (Cat. 417, 465 y 528).

187

Sekia

Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, delfín.R/ Jinete con lanza, a dcha.; encima, estrella; debajo, sobre línea,

inscripción ibérica sekia.Vives 172/6. CNH 217/10.

*471. AE. 7,96 g, 6 h. Nº inv. 31.622.

Barskunez

Denario. Segunda mitad del s. II a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, leyenda ibérica benkota.R/ Jinete con espada, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica

ba®‰kunez.CNH 251/13.

*472. AR. 2,79 g, 2 h. Forrado. Marca de punzón en rev. Nº inv. 31.055.

Turiazu

Unidad. Turiazu. Fines s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; rodeada por tres delfines.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

turiazu.Vives 172/11. CNH 266/27. Gozalbes, 2009, 628.

473. AE. 10,98 g, 12 h. Nº inv. 31.775.

Bilbiliz

Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., peinado de rizos de gancho, con tres

por detrás de la oreja y manto al cuello. Delante, delfín; detrás, signo ibérico s.

R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica bilbiliz.

Vives 43/1. CNH 237/1.

474. AE. 15,02 g, 12 h. Nº inv. 31.910.

Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., similar, pero el retrato lleva collar y

el peinado está menos elaborado. Delante, delfín; detrás, signo ibérico s.

R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica bilbiliz.

Vives 63/3-4. CNH 237/1 vte.

475. AE. 14,14 g, 5 h. Nº inv. 31.388.

Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con algunos rizos de gancho y collar

de puntos. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

bilbiliz.Vives 63/5. CNH 238/28.

476. AE. 15,54 g, 7 h. Nº inv. 8.417.

Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. con collar de puntos y peinado de

líneas. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

bilbiliz.Vives 63/9 vte. CNH 239/10 vte.


Unidad. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha. con collar de puntos y peinado de

líneas. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

[bilbili].Vives 63/11. CNH 239/12.


Sekaiza

Unidad. Primera mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás leona.R/ Jinete portador de insignia, a dcha.; debajo, bajo línea, leyenda

ibérica sekaiza.Vives 64/3. CNH 232/5-6. Gomis, 2001, II b.

481. AE. 12,61 g, 12 h. Nº inv. 31.778.

Unidad. Segunda mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, signos ibé-

ricos se.R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo en exergo, leyenda ibérica

sekaiza.Vives 65/2. CNH 234/24. Gomis, 2001, III b.

*482. AE. 18,86 g. 6 h. Pequeña fractura en anv. Nº inv. 31.915.

Unidad. Primera mitad del s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., entre dos delfines.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, en exergo, leyenda ibérica se-

kaiza.Vives 65/6-7, 11, 13. CNH 237/40-45; Gomis, 2001, VI a.

483. AE. 10,26 g, 9 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.767.*484. AE. 10,00 g, 5 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.231.*485. AE. 9,68 g, 3 h. Vives 65/6. CNH 236/40. Nº inv. 31.611. 486. AE. 9,06 g, 9 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.399. 487. AE. 8,87 g, 3 h. CNH 236/41. Nº inv. 31.632. 488. AE. 8,31 g, 12 h. Vives 65/11. CNH 236/42. Nº inv. 31.636. 489. AE. 8,29 g, 4 h. Vives 65/6. CNH 236/40. Nº inv. 31.625. 490. AE. 6,98 g, 6 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.401. 491. AE. 6,00 g, 12h. Partida. CNH 237/43. Nº inv. 31.780.

Belikiom

Unidad. Primer tercio s. I a.C.A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, signo ibérico be.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica

belikiom.Vives 44/2. CNH 214/4.

*492. AE. 10,35 g, 12 h. Nº inv. 31.766. 493. AE. 9,64 g, 5 h. Nº inv. 31.601. 494. AE. 8,83 g, 3 h. Nº inv. 31.666.

Tamaniu

Unidad. Segunda mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, dos delfines; detrás, signo

ibérico ta.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica ta-

maniu.Vives 37/1. CNH 246/1.

495. AE. 9,56 g, 5 h. Nº inv. 31.635.

188

Unidad. Principios s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, un delfín; detrás, signo ibé-

rico ta.R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica ta-

maniu.Vives 37/3. CNH 246/3.

*496. AE. 8,48 g, 12 h. Nº inv. 31.921.

Sekobirikez

Denario. Finales s. II-inicios s. I a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás creciente; debajo, signo ibé-

rico s; con tres, dos, uno o ningún punto entre el creciente y el cuello.

R/ Jinete con lanza, a dcha.; un solo pie visible; debajo, sobre línea, leyenda ibérica sekobirikez.

CNH 292/8 vte.

*497. AR. 3,20 g, 11 h. Nº inv. 31.056.

Konterbia Karbika

Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, leyenda ibé-

rica karbika.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.Vives 39/3. CNH 285/6. Abascal y Ripollès, 2000: A. I-2.

*498. AE. 10,46 g, 3 h. Nº inv. 31.630.

Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, signo ibérico

ko.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom. Vives 172/4. CNH 284/1. Abascal y Ripollès, 2000: A. II-1.

499. AE. 9,54 g, 3 h. Incompleta. Nº inv. 31.922.

Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., barbada; delante, delfín; detrás, le-

yenda ibérica karbikom.R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.Vives 172/2. CNH 285/10. Abascal y Ripollès (2000): A. III-1,

4-18.

500. AE. 9,18 g, 7 h. Nº inv. 31.220.

Imitaciones del siglo I a.C.

Semis. S. I a.C.A/ Cabeza laureada de Saturno, a dcha.; detrás, S.R/ Proa de nave, a izq.; encima, S (invertida); debajo, ROMA (in-

vertida).CNH 427/1. Crawford, 1982, grupo 6.

*501. AE. 4,97 g, 8 h. Nº inv. 31.078.

A/ Cabeza viril laureada, tosca, a derecha; detrás S.R/ Proa de nave a derecha, encima S.CNH 427/5. Crawford, 1982, grupo 20.

*502. AE. 3,08 g, 2 h. Nº inv. 31.248.

Ver también moneda nº 658.

Acuñaciones provinciales. Hispania

Iulia Traducta

Augusto. As. 11-10 a.C.A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [PERM CAES AVG].R/ Leyenda en dos líneas, dentro de una corona de roble; [IVLIA

TRAD]. RPC 108. Vives 164/13. Chaves 1979b y 1981: nº 144-523.

503. AE. 8,21 g, - h. Nº inv. 31.236.

Carthago Nova

Anónima. Mitad. Hacia mediados y segunda mitad del siglo I a.C.A/ Cabeza de Minerva, a dcha.R/ Estatua sobre pedestal, a izq.; a sus lados C V - I N.RPC 151. Vives, 130/1. Llorens 1994: IV.

504. AE. 6,96 g, 8 h. Nº inv. 31.404.

Augusto. Mitad. 27 a.C.-14 d.C.A/ Cabeza desnuda ¿de emperador?, a dcha.; [L BEN PRAE IMP

CAES QVIN].R/ Trofeo; [Q VARIO] PRAEF. RPC 163. Vives, 131/4. Llorens 1994: Xa.1-2.

505. AE. 6,57 g, - h. Nº inv. 31.239.

Augusto. As. 27 a.C.-14 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS DIVI F].R/ Simpulum, aspergillum, hacha y ápex; [C VAR RVF SEX IVL

POL II VIR Q]. RPC 167. Vives, 131/10-11. Llorens 1994: XIIA.

506. AE. 11,67 g, - h. Nº inv. 31.275.

Augusto. Mitad. 27 aC-14 d.C.A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS] DIVI F. R/ Diadema o corona, con creciente y loto, arriba; C LAETIL[IVS

APALV]S II V Q; REX PTOL en dos líneas. RPC 172. Vives, 131/5. Llorens 1994: XV/1-14, 18-50.


Augusto. Mitad. 27 aC-14 d.C.A/ Cuadriga parada, a izq.; delante vexillum; [P TVRVLL(IO) /

V(R) I N K / II VIR QVINQ(V)]. R/ Templo tetrástilo con AVGVSTO inscrito en el arquitrabe; [M

POSTV(M) ALBIN(VS) / II VIR QVINQ(V) ITER / V I - N K]. RPC 175. Vives, 131/14. Llorens 1994: XIA.2.

509. AE. 4,59 g, - h. Fragmentada. Nº inv. 31.233.

Tiberio. As. 14-37 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; TI CAESAR DIVI

AVGVSTI [F] AVG[VSTVS PM].R/ Cabezas enfrentadas de Nerón y Druso; NERO ET DRVSVS

CAESARES Q[VINC C V I N C]. RPC 179. Vives, 132/1. Llorens 1994: XVIIA.

510. AE. 12,79 g, 7 h. Nº inv. 31.270.

Valentia

C. Lucienus – C. Munius.As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ C LVCIEN C MVNI Q; cabeza galeada de Roma, a dcha. R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de

espigas. Vives 125/1. CNH 317/1. Ripollès, 1988: nº 1-20.

189

511. AE. 20,87 g, 9 h. Nº inv. 31.646. 512. AE. 20,80 g, 9 h. Nº inv. 31.924. 513. AE. 20,71 g, 10 h. Nº inv. 31.145. 514. AE. 19,94 g, 10 h. Nº inv. 31.650. 515. AE. 19,81 g, 3 h. Nº inv. 31.500. 516. AE. 19,56 g, 9 h. Nº inv. 31.150. 517. AE. 19,35 g, 9 h. Nº inv. 31.652 518. AE. 19,13 g, 4 h. Nº inv. 31.142. 519. AE. 18,47 g, 9 h. Nº inv. 31.501. 520. AE. 18,42 g, 9 h. Nº inv. 31.909. 521. AE. 18,10 g, 7 h. Nº inv. 31.648. 522. AE. 17,84 g, 9 h. Nº inv. 31.653. 523. AE. 17,48 g, 9 h. Nº inv. 31.502. 524. AE. 17,40 g, 3 h. Nº inv. 31.503. 525. AE. 17,08 g, 5 h. Nº inv. 31.656. 526. AE. 16,41 g, 5 h. Nº inv. 31.645. 527. AE. 16,07 g, 11 h. Nº inv. 31.651.*528. AE. 16,01 g, 7 h. Nº inv. 31.141. 529. AE. 15,42 g, 3 h. Nº inv. 31.644. 530. AE. 15,35 g, 2 h. Nº inv. 31.654. 531. AE. 14,46 g, 6 h. Nº inv. 31.377.

T. Ahius T. F. – L. Trinius L. F.As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ T AHI T F L TRINI L F Q; cabeza galeada de Roma, a dcha. R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de

espigas.Vives 125/3. CNH 317/4. Ripollès, 1988: nº 23-58.

532. AE. 21,89 g, 9 h. Nº inv. 31.376. 533. AE. 19,68 g, 10 h. Nº inv. 31.649. 534. AE. 18,83 g, 11 h. Nº inv. 31.144. 535. AE. 16,27 g, 3 h. Nº inv. 31.655. 536. AE. 16,15 g, 7 h. Nº inv. 31.143.*537. AE. 15,38 g, 6 h. Nº inv. 31.903.

Semis. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, marca S.R/ Cornucopia sobre rayo; a izq., VAL, todo dentro de corona de



Cuadrante. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, tres glóbulos.R/ Cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de espigas.CNH 317/7. Ripollès, 1988: nº 67-68.

*540. AE. 5,02 g, 6 h. Nº inv. 31.149.

L. Coranius - C. NumiusAs. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ L CORANI C NVMI Q; cabeza galeada de Roma, a dcha. R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de


541. AE. 22,20 g, 12 h. Nº inv. 31.914.*542. AE. 16,44 g, 4 h. Nº inv. 31.146. 543. AE. 14,49 g, 2 h. Nº inv. 31.647.

Emisiones inciertas.As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.A/ Cabeza galeada de Roma a derecha.R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de

espigas.CNH 317-318/1, 4, 8.

544. AE. 18,29 g, 8 h. Nº inv. 31.372. 545. AE. 10,00 g. Nº inv. 31.147.

Emporiae

Anónima. Cuarto. Finales siglo I a.C. principios siglo I d.C.A/ Cabeza con casco (Minerva), a dcha.R/ Pegaso, a dcha.; EM (o IM). RPC 239. Vives lám. 123/10-11. CNH 152/10-12. Villaronga1977b: nº 77-79.

546. Cuarto. AE. 1,33 g, 6 h. Nº inv. 8.228.

Lepida-Celsa

As. 44-36 aC (?).A/ Busto femenino, a dcha.; COL VIC IVL LEP [R].R/ Toro parado, a dcha.; PR II VIR [L] NEP L SVR[A].RPC 263. Hill 12/8. Vives 160/4. NAH 894. CNH 224/21. HurtadoII.

547. AE. 14,49 g, 4 h. Nº inv. 31.258.

As. 44-36 aC (?). A/ Busto femenino, a dcha; palma sobre el hombro izq.; leyenda

ilegible. R/ Frustra. Contramarca.

548. As. AE. 9,15 g, - h. Nº inv. 31.268.

¿Octaviano? As. Anterior al 27 a.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; COL V I CELSA II

VIR. R/ Toro parado, a dcha. Contramarca ; [L] [P]OMPE BVCCO

[L] [COR]NE FRON[TO]. RPC 269. Vives 160/9. Hill 13/1. NAH 899. CNH 225/28. HurtadoVII.

*549. AE. 11,98 g, 5 h. Nº inv. 31.259.

Augusto. As. 5-3 a.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP CAESAR [DIVI F

AVGVSTVS COS] XII. R/ Toro parado, a dcha.; [C V I CEL] CN DOMITIO/ C POMPEIO/

II VIR. RPC 278. Vives 161/8. NAH 961. Hurtado XII.

*550. AE. 11,41 g, 6 h. Nº inv. 31.642.

Osca

Augusto. As. 27 aC-14 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS] DIVI F. R/ Jinete con lanza, a dcha.; [V V OSCA M] QVINCTIO Q AELIO

[II VIR]. RPC 284. Vives 136/6. Domínguez 1991: 83-88.

*551. AE. 11,61 g, 2 h. Nº inv. 31.263.

190

Caesaraugusta

Augusto. As. 27 aC-14 d.C.A/ Cabeza desnuda o laureada de emperador, a dcha. o a izq.; le-

yenda ilegible.R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; CAESAR

AVGVSTA[…]. RPC 304-306, 308, 314, 320, 322.

552. AE. 13,74 g, - h. Nº inv. 31.164.

Augusto. As. Posterior al 6 a.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; AVGVSTVS DIVI F.R/ Toro parado, con frontón sobre la cabeza, a izq.; CCA TIB

FLAVO PRAEF GERM L IVVENT LVPERCO II VIR. RPC 328. Vives 149/4. Beltrán 1956: nº 22c. NAH 984.

*553. AE. 12,81 g, 2 h. Perforada. Nº inv. 31.241.

Augusto. As. Posterior al 6 a.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; delante lituus, detrás

simpulum; [AVGVSTVS] DIVI F. R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; [CAESAR

AVGVSTA MN KANINIO ITER L TITIO] II VIR.RPC 322. Vives 148/1-2. Hill 14/5. Beltrán 1956: nº 9. NAH 979.

554. AE. 14,85 g, 7 h. Nº inv. 31.265.

Tiberio. As. 14-37 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI CAESAR DIVI AVG

F [AVGVSTVS].R/ Toro parado, con frontón sobre la cabeza, a dcha.; CCA T

CAECILIO LEPIDO [ET C AVFI]DIO GEMELLO II VIR. RPC 367. Vives 152/4-5. Beltrán 1956: nº 47-48. NAH 1095.

555. AE. 14,41 g, 5 h. Nº inv. 31.256.

Calígula. As. Posterior al 37-38 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; [G CAESAR AVG]

GERMANICVS IMP. R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; CCA LIC[IN(I)

ANO ET GERMANO] II VIR. RPC 371. Vives 154/6. Hill 17/5. Beltrán 1956: nº 51b. Trillmich1973: I/3.

556. AE. 12,09 g, 9 h. Nº inv. 31.255.

Bilbilis

Tiberio y Sejano. As. 14-37 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI CAESAR DIVI

[AVGVSTI F AVGVSTVS].R/ Corona de laurel conteniendo COS; MVN AVGVSTA BILBILIS

[TI CAESARE V L AELIO SEIANO]. RPC 398. Vives 139/7-8.

*557. AE. 11,96 g, 12 h. Nº inv. 31.262.

Turiaso

Tiberio. As. 14-37 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [TI CAE]SAR

AVGVSTI F AVGVSTVS IMP.R/ Corona de roble; [MVN TVR]IASO MN SVLP LVCAN M

SEM[P FRONT]; II VIR dentro de corona de roble. RPC 413. Vives 156/6 y 7. Hill 33/7-8.

558. AE. 12,52 g, 1 h. Nº inv. 31.266.

Calagurris

Augusto. As. 27 aC-14 d.C.A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP AVGVS[TVS]

MVN CAL. R/ Toro parado, a dcha.; [C MAR] M VAL PR II VIR. RPC 440. Vives 158/4-6. Ruiz Trapero 1968: tipo 14, 14 vte.y 15.

*559. AE. 12,90 g, 8 h. Nº inv. 31.257.

Augusto. As. 27 aC-14 d.C.A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP CAES[AR

AVGVSTVS] PP.R/ Toro parado, a dcha.; [M CAL I C SE]MP BARBA III Q BAEB

FLAVO II VIR. RPC 447. Vives 159/4. Hill, 36/10. Ruiz Trapero 1968: tipo 23.

*560. AE. 11,00 g, 10 h. Nº inv. 31.261.*561. AE. 12,35 g, 1 h. Nº inv. 31.264.

Tiberio. As. 14-37 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI AVGVS DIVI

AVGVSTI F [IMP CAESAR].R/ Toro parado, a dcha.; [M C I] L FVL SPARSO L SATVRNINO

II VIR. RPC 448. Vives 159/5. Hill 37/1. Ruiz Trapero 1968: tipo 24.

*562. AE. 10,43 g, 3 h. Nº inv. 31.260. 563. AE. 12,06 g, 12 h. Nº inv. 31.267.*564. AE. 13,31 g, 2 h. Nº inv. 31.932.

Ercavica

Augusto. As. ca. 11-10 a.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; AVGVSTVS DIVI F. R/ Toro parado, a dcha.; MVN ERCAVICA. RPC 459. Vives 162/1 y 3. Gomis 1997, Ia.

*565. AE. 11,56 g, 10 h. Nº inv. 31.254.

Segobriga

Calígula. As. 37-41 d.C.A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; C CAESAR AVG

[GERMANICVS] IMP. R/ Corona de roble; SEGOBRIGA. RPC 476. Vives 135/9. Ripollès y Abascal 1996: serie VA.

*566. AE. 13,37 g, 10 h. Nº inv. 31.269.

Acuñaciones provinciales. Galia

Nemausus

Augusto. As. c. 10-14 d.C.A/ Cabezas de Agripa y Augusto, de espaldas una a otra, el primero

llevando una combinación de corona rostral y corona de laurel, el segundo llevando corona de roble; IMP [DIVI F].

R/ Cocodrilo encadenado a una palmera con largas hojas verticales; corona de laurel en la parte superior-izquierda del campo mo-netario; COL NEM.

RIC 160. RPC 525.

*567. AE. 13,46 g, 12 h. Nº inv. 31.271.

191

ROMA

República

Cuadrigato anónimo. Roma. 225-212 a.C.A/ Cabeza janiforme de los Dioscuros.R/ Júpiter en cuadriga conducida por Victoria con cetro y rayo, a

dcha.; incuso en una tableta, ROM[A]. RRC 28/3.

568. AR. 5,42 g, 3 h. Nº inv. 31.858.

Uncia anónima. Roma. 217-215 a.C.A/ Cabeza de Roma, a izq.; detrás •.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, [ROMA]; debajo; •.RRC 38/6.

569. AE. 10,55g. Nº inv. 31.509. 570. AE. 10,53g, 6 h. Nº inv. 31.245.

Victoriato anónimo. Roma. A partir del 211 a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en exergo, ROMA. RRC 44/1.

571. AR. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.833.

Victoriato anónimo. Roma. 211 a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en exergo, ROMA. RRC 53/1.

572. AR. 3,10 g, 9 h. Nº inv. 31.834. Sin total seguridad, pieza muy gastada.

573. AR. 2,71 g, 5 h. Nº inv. 31.835. 574. AR. 2,53 g, 9 h. Nº inv. 31.840. 575. AR. 2,39 g, 12 h. Nº inv. 31.058.

As anónimo. Roma. Posterior al 211 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; debajo, ROMA. RRC 56/2.

576. AR. 32,76 g, 7 h. Nº inv. 31.243. 577. AE. 31,72g, 12 h. Nº inv. 31.077.

Sextante. MA. Cerdeña. 210 a.C.A/ Cabeza de Mercurio, a dcha.; encima, °°.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; delante, MA; debajo °°. RRC 64/6a.

*578. AE. 3,69 g, 7 h. Nº inv. 31.019.

Quinario. H. SE de Italia. 211-210 a.C.A/ Cabeza laureada de Roma, a dcha.; detrás, V.R/ Dioscuros, a dcha.; debajo, H; en el exergo, bajo línea, ROMA. RRC 85/1a.

*579. AR. 1,07 g, 12 h. Nº inv. 31.070.

As. V. SE de Italia. 211-210 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; delante, V; debajo, ROMA. RRC 87/1.

580. AE. 21,64 g, 3 h. Nº inv. 31.740.

Victoriato. Clava. SE de Italia. 208 a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en el centro clava; en exergo,

ROMA. RRC 89/1a.

581. AR. 2,42 g, 12 h. Nº inv. 31.059.

Victoriato. Torques. Ceca incierta. 211-208 a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; sin torques; en exergo,

ROMA. RRC 91/1b.

582. AR. 2,92 g, 4 h. Nº inv. 31.839. 583. AE. 2,32 g, 10 h. Forrado. Nº inv. 31.810.

Victoriato. MP. Ceca incierta. 211-208 a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en medio, MP; en exergo,

ROMA. RRC 93/1a.

*584. AR. 3,07 g, 11 h. Nº inv. 31.838.

Victoriato. L. Luceria. 211-208 a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en medio, L; en exergo,

ROMA. RRC 97/1a.

*585. AR. 2,77 g, 12 h. Nº inv. 31.836.

Denario. Ceca incierta. Ca. 206-200 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; delante, báculo; detrás X.R/ Dioscuros galopando, a dcha.; debajo de los caballos, pluma; en

el exergo, ROMA. RRC 130/1a.

*586. AR. 2,73 g, 10 h. Nº inv. 31.848.

Denario anónimo. Roma. 189-180 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, [en un marco lineal],

ROMA. RRC 139/1.

587. AR. 3,81 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.846. 588. AR. 3,42 g, 3 h. Denario forrado. Nº inv. 31.495.

Denario anónimo. Roma. 189-180 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; en exergo, ROMA. RRC 140/1.

589. AR. 3,50 g, 3 h. Nº inv. 31.856.

As. CN. DOM. Roma. 189-180 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima CN · [DOM]; debajo, [ROMA]. RRC 147/2.

590. AE. 33,20 g. Nº inv. 31.553.

As. C. SAX. Roma. 169-158 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima [C] · SAX; delante, I; debajo,

[ROMA]. RRC 173/1.

591. AE. 30,17 g, 9 h. Nº inv. 31.558.

192

As. A. CAE. Roma. 169-158 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, A · CAE ; delante, I; debajo,

ROMA. RRC 174/1.

*592. AE. 28,27 g, 12 h. Nº inv. 31.075.

Cuadrante.A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, A · CAE; debajo, ROMA; de-

lante, •••. RRC 174/4 (?).

593. AE. 3,25 g, 12 h. Nº inv. 31.249.

As anónimo. Roma. 169-158 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima VAL; delante, I; debajo, ROMA. RRC 191/1.

594. AE. 26,51 g, 4 h. Nº inv. 31.928.

As. TVRD. Roma. 169-158 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima TVRD; delante, I; debajo, ROMA. RRC 193/1.

595. AE. 17,27 g, 12 h. Nº inv. 31.612.

Denario forrado. SAR. Roma. 155 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; debajo, SA[R]; en exer-

go, ROMA. RRC 199/1 (?).

596. AE. 3,10 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.880.

As.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima [S]AR delante, I; debajo, ROMA. RRC 199/2.

597. AE. 23,94 g, 11 h. Nº inv. 31.626.

Denario C. SCR. Roma. 154 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo C · SCR; en exergo,

ROMA. RRC 201/1.

598. AR. 2,82 g, 6 h. Nº inv. 31.854.

As. L. SAVF. Roma. 152 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; delante, I; encima, creciente y [L · S]AVF;

en exergo, ROMA. RRC 204/2.

599. AE. 23,11 g, 7 h. Nº inv. 31.543.

As. SAFRA. Roma. 150 a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, SAFRA; delante, delfín; en exer-

go, [ROMA]. RRC 206/2.

*600. AE. 24,03 g, 9 h. Nº inv. 31.076.

Denario. NATTA. Roma. 149 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; debajo, NATTA; en

exergo, ROMA. RRC 208/1.

*601. AR. 3,08 g, 9 h. Nº inv. 31.843.

Denario. L. CVP. Roma. 147 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, cornucopia; delante,

X.R/ Dioscuros, a dcha.; debajo, L · CVP; en exergo, [ROMA]. RRC 218/1.

*602. AR. 3,04 g, 11 h. Nº inv. 31.842.

Denario anónimo. Roma. 143 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.R/ Diana en biga de renos, a dcha., debajo creciente, ROMA. RRC 222/1.


Denario. C. RENI. Roma. 138 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.R/ Juno conduciendo una biga de cabras, a dcha.; debajo, C · RENI;

en exergo, ROMA. RRC 231/1.

*604. AR. 3,04 g, 7 h. Forrado. Nº inv. 31.879.

Denario. SEX. POM. Roma. 137 a.C.A/ Cabeza de Roma, a dcha.; detrás, jarro; delante, X.R/ Loba, a dcha., amamantando a los gemelos Romulo y Remo;

detrás ficus Ruminalis, con tres pájaros en su ramas. A la izq., figura el pastor Faustulus, identificado por la leyenda FOSTLVS a la izq.; a la dcha. SEX · PO.

RRC 235/1c.

*605. AR. 3,91 g, 4 h. Nº inv. 31.063. 606. AR. 3,79 g, 9 h. Nº inv. 31.855.

Denario. M. BAEBI A. F TAMPIL. Roma. 137 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.; debajo de la barbilla X; detrás,

[T]AMPI[L].R/ Apolo conduciendo una cuadriga, a dcha., con la mano izq. suje-

ta un arco, una flecha y las riendas, y una rama en la mano dcha.; debajo, ROMA; en exergo, [M · BA]EBI · Q · [F].

RRC 236/1e.

*607. AR. 3,76 g, 12 h. Nº inv. 31.863.

Denario híbrido. CN. LVCR - M.F GEM. Roma. 136-132 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás GEM delante, debajo

de la barbilla, X.R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, CN · LVCR; en exergo,

ROMA. RRC 237/1-RRC 250/1.

*608. AR. 3,12 g, 8 h. Nº inv. 31.850.*609. AR. 3,05 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.849.

Denario. L. ANTES GRAGV. Roma. 136 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, GRAG; delante, X.R/ Jupiter conduciendo una cuádriga, a dcha.; debajo, L · ANTE[S];

en exergo, [R]O[MA]. RRC 238/1.

*610. AR. 3,90 g, 2 h. Nº inv. 31.493.

193

Fig. 10.14. As de Tiberio y Sejano acuñado en Bilbilis. 14-37 d.C.; As romano-republicano. A. CAE. 169-158 a.C.; Denario romano-republicano. SEX. POM. 137 a.C. (Cat. 557, 592 y 605).

194

Denario. TI. MINVCI C. F AVGVRINI. Roma. 134 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, .R/ [TI · MINVCI · C · F] – AVGVRINI. Estatua sobre columna

espiral y dos espigas en la base; a ambos lados, figuras togadas; la de la izq., sostiene panes (?) y pie sobre modio; la de la dcha. sostiene lituus; encima [RO]-MA.

RRC 243/1.


Denario. T. CLOVLI. Roma. 128 a.C.A/ Cabeza de Roma, a dcha., detrás, Corona; debajo, ROMA.R/ Victoria en biga, a dcha., sosteniendo una espiga; en exergo, T

· CLOVLI. RRC 260/1.

612. AR. 3,34 g, 1 h. Partida en dos mitades. Nº inv. 31.062.

Denario. T. Q. Roma. 126 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás apex; delante, .R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; T y Q, a izq. y dcha. de escudo

macedónico; en exergo, ROMA. RRC 267/1.

*613. AR. 3,74 g, 7 h. Nº inv. 31.847.

Denario forrado. N. FABI. PICTOR. Roma. 126 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, ; delante, marca de

control.R/ No visible. RRC 268/1b (?).

614. AE. 3,03 g. Moneda doblada. Nº inv. 32.023.

Denario. Q. FABI LABEO. Roma. 124 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; delante, LABEO; detrás

ROMA; X debajo de la barbilla.R/ Jupiter sobre cuadriga, a dcha.; debajo, rostrum; en exergo, Q

· FABI. RRC 273/1.

*615. AR. 3,49 g, 9 h. Nº inv. 31.844. 616. AE. 2,53 g, 3 h. Forrado. Nº inv. 31.496.

Denario. Q. MINV RVF. Roma. 122 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; marca de valor X debajo de

la barbilla; detrás, RVF.R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, Q · MINV; en exergo,

ROMA. RRC 277/1.

*617. AR. 3,44 g, 8 h. Nº inv. 31.845.

Denario. MN. AEMILIO LEP. Roma. 114-113 a.C.A/ Cabeza femenina laureada, a dcha; delante, ROMA; detrás, .R/ Tres arcos sobre los que descansa una figura ecuestre armada, a

dcha; alrededor, MN · AE-M-ILIO; en el interior de los arcos, L-E-P.

RRC 291/1.

*618. AR. 3,75 g, 4 h. Nº inv. 31.859.

Denario. AP. CL, T. MAL o T. MANL, Q. VR. Roma. 111-110 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, símbolo triangular. R/ Victoria en triga, a dcha.; en exergo, AP · CL · MANL · Q · VR. RRC 299/1a.

619. AR. 3,83 g, 4 h. Nº inv. 31.978.

Denario. C. PVLCHER. Roma. 110 ó 109 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; en exergo, C ·

PVLCH[ER]. RRC 300/1.

620. AR. 3,72 g, 10 h. Nº inv. 31.865.

Denario. L. SATVRN. Roma. 104 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.R/ Saturno en cuadriga, a dcha.; debajo, P con un punto a izquierda

y arriba; en exergo, L · SATVRN. RRC 317/3b.

*621. AR. 3,33 g, 2 h. Nº inv. 31.851.

Denario forrado. C. COIL CALD. Roma. 104 a.C.A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.R/ Victoria conduciendo una biga, a izq.; encima, •X; debajo, C ·

COL; en exergo, CALD. RRC 318/1a.

622. AE. 2,98 g, 3 h. Nº inv. 31.885.

Denario. Q. THERM M. F. Roma. 103 a.C.A/ Cabeza de Marte, a izq.R/ Soldado romano luchando contra un soldado galo y protegiendo

a un compañero caído; en exergo, Q · THERM · MF. RRC 319/1.

623. AR. 3,51 g, 1 h. Nº inv. 31.857. 624. AE. 3,33 g, 2 h. Forrado. Nº inv. 31.497.

Denario forrado. L. IVLI. Roma. 101 a.C.A/ Cabeza de Roma, a dcha; detrás, espiga.R/ Victoria en biga a dcha; debajo, L · IVLI. RRC 323/1. 625. AE. 2,90 g, 4 h. Nº inv. 31.064.

Quinario. C. EGNATVLEI C. F Q. Roma. 97 a.C.A/ Cabeza de Apolo, a dcha; detrás, C · EGNATVLEI · C · F · Q.R/ Victoria escribiendo en un escudo ante un trofeo; detrás, carnyx;

Q, entre Victoria y trofeo; en exergo, ROMA. RRC 333/1.

*626. AR. 1,46 g, 6 h. Nº inv. 31.869.

Denario. C. ALLI BALA. Roma. 92 a.C.A/ Cabeza femenina diademada, a dcha.; detrás, BALA; delante, K.R/ Diana en biga tirada por ciervos; debajo, marca; en exergo, C

· ALLI. RRC 336/1c.

*627. AR. 3,63 g, 12 h. Nº inv. 31.853.

Denario. C. VIBIVS C. F. PANSA. Roma. 90 a.C.A/ Minerva conduciendo una cuadriga, a izq., sujetando una lanza

y las riendas con la mano dcha. y un trofeo con la izq.; en exer-go, [PANSA].

R/ Minerva conduciendo una cuadriga, a dcha., sujetando una lanza y las riendas con la mano dcha. y un trofeo con la izq.; en exer-go, C · VIBIV[S · C · F].

RRC 342/6a.

628. AR. 3,46 g, 6 h. Nº inv. 31.862.

195

Quinario. M. CATO. Roma. 89 a.C.A/ Cabeza de Liber, a dcha.; debajo, marca de control; detrás, M

· CATO.R/ Victoria sentada, a dcha., sujetando una pátera en la mano dcha.

y una palma con la izq.; en exergo, VIC[TR]I[X]. RRC 343/2b.

629. AR. 2,14 g, 9 h. Nº inv. 31.878.

Quinario. L. RVBRI DOSSENI. Roma. 87 a.C.A/ Cabeza laureada de Neptuno con tridente al hombro, DOSSEN.R/ Victoria con corona y palma; delante, altar con serpiente enro-

llada; detrás, [L · RV]BRI. RRC 348/4.

*630. AR. 1,79 g, 10 h. Nº inv. 31.060.

Denario. L. IVLI BVRSIO. Roma. 85 a.C.A/ Cabeza masculina, a dcha., con atributos de Apolo, Neptuno y

Mercurio.R/ Victoria sobre cuádriga, a dcha., sujetando una corona; en exer-

go, L · IVLI · BVRSIO. RRC 352/1.

631. AR. 3,59 g, 10 h. Forrado. RRC 352/1c. En el campo, arriba, marca de control LXII. Nº inv. 31.864.

*632. AR. 3,40 g, 6 h. 352/1c. En el campo, arriba, marca de control FA. Nº inv. 31.861.

633. AR. 3,08 g, 8 h. Exergo no visible (L · IVLI · BVRSIO o EX · A · P). Nº inv. 31.860.

634. AE. 3,42 g, 2 h. Forrado. RRC 352/1a. En el campo, deba-jo, marca de control V. Nº inv. 31.494.

635. AE. 2,83 g, 6 h. Forrado. Exergo no visible. Nº inv. 31.881.

Denario. P. CREPVSI, C. LIMENTAN y L. CENSORIN. Roma. 82 a.C.

A/ Busto de Venus, a dcha, diademado, drapeado y velado; detrás, L · CENSORIN.

R/ Venus conduciendo una biga, a dcha.; debajo, C · LIMETA; en exergo P · CREPVSI.

RRC 360/1b.

636. AR. 3,37 g, 6 h. RRC 360/1b. Contramarca Z en anv. Nº inv. 31.866.

Denario. P. CREPVSI. Roma. 82 a.C.A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.; detrás, cetro.R/ Jinete con lanza, a dcha.; en exergo, P · CREPVSI. RRC 361/1a.

637. AE. 3,22 g, 7 h. Forrado. RRC 361/1a. Nº inv. 31.068. 638. AE. 2,86 g, 9 h. Forrado. RRC 361/1a. Nº inv. 31.061.

Denario. L. CENSOR. Roma. 82 a.C.A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.R/ Marsias con un odre de vino, a izq.; detrás, columna con Victo-

ria; delante, L · CENSOR. RRC 363/1.

639. AR. 2,65 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.870.

Denario forrado. C. SERVEIL. Roma. 80-82 a.C.A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.; detrás B y lituus; debajo,

ROMA; debajo de la barbilla, .R/ Enfrentamiento entre un jinete armado con una espada y otro

con lanza; este último porta un escudo (con una M inscrita); en exergo, C · SERVEIL.

RRC 370/1b.

640. AE. 3,16 g, 11 h. Nº inv. 31.884.

Denario serratus. C. NAE BALB. Roma. 79 a.C.A/ Cabeza diademada de Venus, a dcha.; detrás, SC; debajo de la

barbilla Q.R/ Victoria conduciendo una triga, a dcha.; en exergo, [C ·]NAE

· BA[LB]. RRC 382/1a.

*641. AR. 3,64 g, 4 h. Nº inv. 31.867.

Denario. LIBO. Roma. 62 a.C.A/ Cabeza diademada de Bonus Eventus, a dcha.; detrás, LIBO;

delante, BON · EVENT.R/ Brocal de pozo decorado por dos liras y dos ramas de laurel. En

el suelo, martillo; encima, PVTEAL; debajo, SCRIB[ON]. RRC 416/1a.

*642. AR. 4,07 g, 4 h. Nº inv. 31.065.

Denario. L. HOSTILIVS SASERNA. Roma. 48 a.C.A/ Cabeza femenina con corona de roble, a dcha.R/ Victoria con palma y caduceo, a dcha.; delante, L · HOSTILIVS;

detrás, (SASERNA o SASERN). RRC 448/1.

643. AR. 3,44 g, 8 h. Nº inv. 31.868.

Quinario. M. CATO PROPR. África. 47-46 a.C.A/ Cabeza de Liber, a dcha.; debajo, M · CATO · PRO · PR.R/ Victoria sentada, a dcha., con pátera y palma; en exergo,

VICTRIX. RRC 462/2.

*644. AR. 1,89 g, 8 h. Nº inv. 31.072. 645. AR. 1,67 g, 5 h. Nº inv. 31.071.

Denario. CAESAR. Hispania. 46-45 a.C.A/ Cabeza diademada de Venus, a dcha.; detrás, cupido.R/ Trofeo militar con escudos ovalados y carnyx; a dcha., un hom-

bre con barba, sentado, con las manos atadas a la espalda; a izq., una mujer sentada que apoya la cabeza en su mano.

RRC 468/1.

*646. AR. 3,50 g, 1 h. Nº inv. 31.066.

Denario. LEPIDVS PONT. MAX. IIIVIR. R. P. C. Italia. 42 a.C.A/ Cabeza de M. Lépido, a dcha.; alrededor, LEPIDVS · [PONT ·

MAX – III · V · R · P] · C.R/ Cabeza de Octavio, a dcha.; alrededor, CAESAR · [IMP · III·

– VIR ·R · P · C]. RRC 495/2.

647. AR. 3,54 g, 5 h. Nº inv. 31.871.

Monedas inclasificables, ordenadas por valor y peso

Victoriato. Siglos III-II a.C.A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.R/ Victoria coronando trofeo a dcha.; en medio, símbolo no visible;

en exergo, ROMA.

648. AR. 2,57 g, 12 h. Nº inv. 31.837. 649. AR. 0,94 g, 12 h. Fragmento. Nº inv. 31.841.

As. Siglos III-II a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; debajo, ROMA. Símbolo no

visible.

650. AE. 31,08 g, 2 h. Nº inv. 8.227. 651. AR. 20,21 g, 9 h. Nº inv. 31.506.

196

Fig. 10.15. Denario romano-republicano. C. ALLI BALA. 92 a.C.; Denario romano-republicano. LIBO. 62 a.C.; Denario de César acuñado en Hispania. 46-45 a.C. (Cat. 627, 642 y 646).

197

As. Siglos III-II a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.

652. AR. 49,20 g. Nº inv. 31.552. 653. AR. 38,39 g. Perforada. Nº inv. 31.508. 654. AR. 35,83 g, 9 h. Nº inv. 31.244. 655. AR. 35,45 g. Nº inv. 31.549. 656. AR. 34,95 g, 2 h. Nº inv. 31.561. 657. AR. 33,28 g. Nº inv. 31.564.

As. Anónimo. Hispania. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha; delante, I; debajo, ROMA.

*658. AR. 21,14 g, 5 h. Reacuñada sobre una moneda de Obul-co. Nº inv. 31.242. Probablemente se trata de una acuñación no oficial.

As. Siglos II-I a.C.A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.R/ Proa de nave, a dcha.

659. AR. 31,92 g. Nº inv. 31.551. 660. AR. 30,42 g. Nº inv. 31.548. 661. AR. 29,52 g. Nº inv. 31.546. 662. AR. 29,45 g. Nº inv. 31.562. 663. AR. 29,36 g. Nº inv. 31.550. 664. AR. 29,34 g, 6 h. Nº inv. 31.560. 665. AR. 27,76 g. Nº inv. 31.556. 666. AR. 27,53 g. Nº inv. 31.554. 667. AR. 27,38 g. Nº inv. 31.547. 668. AR. 26,12 g. Nº inv. 31.926. 669. AR. 24,92 g. Nº inv. 31.011. 670. AR. 24,19 g, 5 h. Nº inv. 31.544. 671. AR. 23,36 g. Nº inv. 31.010. 672. AR. 22,60 g. Nº inv. 31.559. 673. AR. 21,94 g, 5 h. Nº inv. 31.363. 674. AR. 21,74 g. Nº inv. 31.555. 675. AR. 20,96 g. Nº inv. 31.012. 676. AR. 19,99 g. Nº inv. 31.545. 677. AR. 19,86 g, 12 h. Nº inv. 31.542. 678. AR. 19,40 g. Nº inv. 31.557. 679. AR. 14,43 g, 12 h. Nº inv. 31.595.

Semis. Siglos III-I a.C.A/ Cabeza laureada de Saturno, a dcha.; detrás, S.R/ Proa de nave, a dcha.

680. AE. 13,76 g, 6 h. Nº inv. 31.637. 681. AE. 12,48 g, 12 h. Nº inv. 31.571. 682. AE. 9,71 g. Nº inv. 31.165. 683. AE. 9,01 g, 4 h. Nº inv. 31.016.

Cuadrante. Siglos III-II a.C.A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; debajo, •••.

684. AE. 8,08 g. Nº inv. 31.246. 685. AE. 5,08 g, 9 h. Nº inv. 31.247. 686. AE. 3,81 g, 9 h. Nº inv. 31.021. 687. AE. 3,17 g, 7 h. Nº inv. 31.724. 688. AE. 3,08 g. Nº inv. 31.515. 689. AE. 2,91 g, 9 h. Nº inv. 31.024.

A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; delante, •••.

690. AE. 6,40 g. Nº inv. 31.514.

Sextante. Siglos III-II a.C.A/ Cabeza de Mercurio, a dcha.R/ Proa de nave, a dcha.

691. AE. 2,61 g. Nº inv. 31.726.

IMPERIO

Augusto (27 a.C.-14 d.C.)

Emerita Augusta. Denario forrado. c. 25-23 a.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [IMP CAESAR

AVGVST].R/ Escudo redondo con decoración; a izq., punta de lanza; a dcha.,

espada curvada; P CARISIVS [LEG PRO PR]. RIC 2b.

692. AE. 2,74 g, - h. Perforada. Nº inv. 31.883.

Emerita Augusta As. 25-23 a.C.A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; CAESAR AVGVST

[TRIBVN(I)] POTEST.R/ P CARISIVS LEG AVGVSTI en tres líneas.RIC 24, 25.

*693. AE. 11,03 g, 3 h. Nº inv. 31.240.

Lugdunum. Denario. 2 a.C. (?) 4 d.C. o posterior (?). A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [CAE]SAR AVGVSTVS

DIVI F PA[TER PATRIAE]. R/ Cayo y Lucio Césares, de pie y de frente, con toga, apoyados en

escudo; detrás de cada escudo, lanza; arriba, a izq., simpulum; a dcha., lituus; AVGVSTI [F COS DESIG PRINC IVVENT]; CL CAESARES en el exergo.

RIC 207.

*694. AR. 3,61 g, 7 h. Nº inv. 31.276.

Lugdunum. Denario. 2 a.C. (?) 4 d.C. o posterior (?). A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CAESAR AVGVST[VS

DIVI F PATER PATRIAE]. R/ Cayo y Lucio Césares, de pie y de frente, con toga, apoyados

en escudo; detrás de cada escudo, lanza; arriba a izq., lituus; a dcha., simpulum; [AVGVSTI F COS DESIG PRINC IVVENT]; CL CAESARES en el exergo.

RIC 210.

695. AR. 3,57 g, 1 h. Nº inv. 31.067.

Denario. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.R/ Frustra.

696. Denario. AR. 2,52 g, 1 h. Incompleta. Nº inv. 31.872.

Tiberio (14-37 d.C.)

Roma. As. 15-16 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI [CAESAR DIVI AVG

F AVGVST(VS) IMP] VII.R/ Figura femenina, sentada a dcha., llevando largo cetro en

la mano dcha. y pátera en la mano izq.; pies sobre taburete; [PONTIF] MAXIM TRIBVN [POTEST XVII] SC.

RIC 34, 36.

697. AE. 8,63 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.348.

198

Divino AugustoRoma. As. 22/23-30 (?) d.C.A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [DIVVS AVGVSTVS

PATER]. R/ Altar cerrado con doble puerta; adornos inciertos en la parte

superior; [PR]OVIDENT SC. RIC 81.

698. AE. 8,81 g, 1 h. Nº inv. 31.347.

Agripa (23-32 d.C.)Roma. As. 23-32 d.C. A/ Cabeza con corona rostral, a izq.; M AGRIPPA L F COS [III].R/ Neptuno, de pie a izq., llevando pequeño delfín en la mano dcha.

y tridente vertical en la mano izq.; SC. RIC 58.

*699. AE. 10,64 g, 7 h. Nº inv. 31.346.

Claudio I (41-54 d.C.)Roma. As. 41-50 (?+) d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLA[VDIVS CAESAR

AVG PM TR P] IMP.R/ Constancia, con yelmo y vestido militar, de pie hacia la izq.,

señalándose con la mano dcha. y llevando lanza en la mano izq.; [CONST]ANTIAE [AVGVSTI] SC.

RIC 95.

*700. 31.296. As. AE. 10,36 g, 6 h. Nº inv. 31.296.

Roma. As. 41-50 (?+) d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLAVDIVS CAESAR

AVG PM TR P IMP. R/ Minerva, caminando hacia la dcha., llevando jabalina en la

mano dcha. y escudo en la mano izq.; SC. RIC 100.

*701. AE. 9,98 g, 7 h. Nº inv. 31.350.

Roma. As. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLA[VDIVS CAESAR

AVG PM TR P IMP (PP)].R/ Constancia, con yelmo y vestido militar, de pie hacia la izq.,

señalándose con la mano dcha. y llevando lanza en la mano izq.; CONSTANTIAE [AVGVSTI] SC.

RIC 95, 111.

*702. AE. 8,04 g, 7 h. Doble acuñación en reverso. Nº inv. 31.302.

Roma. As. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq; TI [CLAV]DIVS CAESAR

[AVG PM TR P IMP (PP)].R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.

y escudo en la mano izq.; SC. RIC 100, 116.


Imitaciones

As de imitación. 41-50 (?+) d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [TI CLAVDIVS CAESAR

AVG PM TR P IMP]. R/ Libertad, de pie y de frente, con la cabeza girada a dcha., lle-

vando píleo en la mano dcha. y con la mano izq. extendida; [LIBERTAS AVGVSTA] SC.

RIC 97.

705. AE. 9,61 g, 5 h. Nº inv. 31.938.

As de imitación. 41-50 (?+) d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLAVDIVS CAESAR

AVG PM TR P IMP. R/ Minerva, caminando hacia la dcha., llevando jabalina en la

mano dcha. y escudo en la mano izq.; SC. RIC 100.

706. AE. 12,93 g, 7 h. Nº inv. 31.930.

As de imitación. Claudio I. c. 50-54 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [TI] CLAVDIVS

CAESAR [AVG PM TR P IMP PP]. R/ Libertad, de pie y de frente, con la cabeza girada hacia la dcha.,

llevando píleo en la mano dcha. y con la mano izq. extendida; LIBERTAS [PVBLICA] SC.

RIC 113.

707. AE. 12,04 g, 7 h. Nº inv. 31.082.

As de imitación. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq; TI [CLAV]DIVS CAESAR

[AVG PM TR P IMP (PP)].R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.

y escudo en la mano izq.; SC. RIC 100, 116.

708. AE. 8,03 g, 6 h. Nº inv. 31.331.

Vespasiano (69-79 d.C.)

Roma. As. 71 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES]

VESPASIAN [AVG COS III].R/ Victoria, a dcha. sobre proa, llevando corona de laurel en la

mano dcha. y palma en la mano izq.; [VIC]TORI[A AVGVSTI] SC.

RIC 502. RIC (2007) 331.

709. AE. 9,20 g, 7 h. Nº inv. 31.289.

Roma. As. 73 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP CAES VESP AVG

PM T P COS IIII [CENS]. R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y vara

en la mano izq.; [AEQVITAS AVGVST] SC. RIC 542. RIC (2007) 587.

710. AE. 9,63 g, 6 h. Nº inv. 31.931.

Roma. As. 73 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP CAES VESP AVG

[PM TP COS IIII CENS].R/ Victoria, a dcha. sobre proa, llevando corona de laurel en la

mano dcha. y palma en la mano izq.; VICTORIA [AVGVST] SC.

RIC 549. RIC (2007) 602.

711. As. AE. 10,07 g, - h. Nº inv. 31.290.

Roma. Dupondio. 74 d.C. A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP CAES

VESP AVG PM TP COS V CENS.R/ Felicidad, de pie a izq., llevando caduceo en la mano dcha. y

cornucopia en la mano izq.; FELICITAS [PVBLI]CA SC. RIC 554, 555. RIC (2007) 715.

*712. AE. 11,48 g, 8 h. Nº inv. 31.325.

199

Roma .As. 73-76 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CA]ES VESP

AVG [PM TP COS IIII CENS]; [IMP CA]ES VESP AVG [PM TP COS V CENS]; [IMP CA]ES VESP AVG [PM TP COS VII].

R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y vara en la mano izq. [AEQVITAS AVGVST SC] o Paz, de pie a izq., apoyada en un cipo, llevando caduceo alado en la mano dcha. y rama en la mano izq. [PAX AVGVST SC].

RIC 542, 543, 559, 582.

713. AE. 8,58 g, - h. Nº inv. 31.166.

Domiciano (81-96 d.C.)

Roma. As. 81-82 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; [IMP CAES DIVI] VESP

F DOMIT[IAN AVG PM].R/ Minerva, de pie a izq., llevando rayo y lanza; a sus pies escudo;

[TR P COS VII-VIII DES VIII-VIIII PP] SC. RIC 238, 242. RIC (2007) 90, 114.

714. AE. 12,88 g, 6 h. Nº inv. 31.291.

Roma. As. 85-96 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES DOMIT

AVG GERM COS XI CENS POT PP], [IMP CAES DOMIT AVG GERM COS XI-XVII CENS PER PP].

R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornu-copia en la mano izq.; FORTVNAE [AVGVSTI] SC.

RIC 299, 333, 353, 371, 394, 407, 422.

715. AE. 8,93 g, 6 h. Nº inv. 31.084.

Roma. Dupondio. 87 d.C. A/ Busto radiado de emperador, a dcha., con aegis; [IMP CAES

DOM]IT AVG GERM PM [TR P VI].R/ [IMP XIIII] COS XIII C[ENSOR PERPETVVS PP]; [SC] en

grande, en el centro del campo monetario. RIC 357. RIC (2007) 538.

716. AE. 12,53 g, - h. Nº inv. 31.283.

Roma. As. 92-94 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES DOMIT]

AVG GERM COS XVI [CENS PER PP]. R/ Moneta, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cor-

nucopia en la mano izq.; [MONETA] AVGVSTI SC. RIC 408. RIC (2007) 756.

*717. AE. 8,90 g, 6 h. Nº inv. 31.333.

Nerva (96-98 d.C.)

Roma. As. 96-97 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP NERVA] CAES

AVG [PM TR P (II) COS II-III PP].R/ Libertad, de pie a izq., llevando píleo en la mano dcha. y cetro

en la mano izq.; [LIB]ER[TAS PVBLICA] SC. RIC 64, 86, 100.

718. AE. 11,48 g, 6 h. Nº inv. 31.334.

Roma. As. 96-98 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP [...]. R/ Frustra.

719. AE. 9,60 g, 6 h. Nº inv. 31.933.

Trajano (98-117 d.C.)

Roma. Sestercio. 103-111 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;

[IMP CAES NERVAE] TRAIANO AVG GER DAC PM [TR P COS V PP].

R/ Roma, de pie a izq., llevando Victoria en la mano dcha. y lanza en la mano izq.; SPQR OPTIMO PRINC[IPI] SC.

RIC 483.

*720. Sestercio. AE. 23,90 g, 6 h. Nº inv. 31.929.

Roma. Sestercio. 103-111 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza y aegis sobre

el hombro izq.; [IMP CAES NERVAE TRAIANO AVG] GER DAC PM [TR P COS V PP].

R/ Concordia, sentada a izq., realizando sacrificio con una pátera ante altar encendido.

Felicidad, sentada a izq., con el pie dcho. sobre taburete; lleva ca-duceo en la mano dcha. y el brazo izq. se apoya en el trono. A sus pies, Dacio arrodillado; [SPQR OPTIMO PRINCIPI SC].

RIC 496, 499.

721. Sestercio. AE. 22,27 g, 7 h. Nº inv. 31.085.

Roma. Dupondio. 103-111 d.C. A/ Busto laureado y con corona radiada de emperador, a dcha.;

aegis sobre el hombro izq.; [IMP CAES NERV]AE TRAIANO AVG GER DAC PM TR P C[OS V PP].

R/ Victoria, caminando a izq., tendiendo la mano dcha. hacia un trofeo, llevando palma en la mano izq.; [SPQR OPTIMO PRIN]CIPI SC.

RIC 525.

*722. AE. 10,31 g, 6 h. Nº inv. 31.332.

Roma. Sestercio. 103-111; 112-114 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; [IMP CAES

NERVAE] TRAIANO AVG GER DAC [PM TR P COS V-VI PP].

R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; [...] SC.

723. AE. 23,91 g, 6 h. Nº inv. 31.313.

Dupondio. 102-117 d.C. Roma. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; [IMP CAES

NERVA] AVG GER DAC PM [TR P VII]; [IMP CAES NERVAE TRAIANO] AVG GER DAC PM [TR P COS V-VI PP].

R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.

724. AE. 14,59 g, 7 h. Nº inv. 31.327.

Roma. Sestercio. 103-117 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [... TRAIAN]O AVG

GE[R...].R/ Frustra.

725. AE. 22,09 g, 7 h. Nº inv. 31.282.

As. 98-117 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [...] TRAI[...].R/ Figura femenina (?), de pie a izq.; leyenda ilegible.

726. AE. 10,92 g, 12 h. Nº inv. 31.295.

Sestercio. 98-117 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Frustra.

727. AE. 22,39 g, - h. Nº inv. 31.315.

200

Sestercio. 98-117 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;

[IMP CAES NER]VA TRAIAN AVG GER[...].R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.

728. AE. 21,43 g, 7 h. Nº inv. 31.316.

Sestercio. 98-117 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.

729. AE. 20,97 g, - h. Nº inv. 31.317.

Dupondio. 98-117 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Frustra.

730. AE. 11,94 g, - h. Nº inv. 31.338.

Adriano (117-138 d.C.)

Roma. As. 119-121 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;

[IMP CAESAR TRA]IAN HADRI[ANVS AVG].R/ Paz, de pie a izq., llevando rama en la mano dcha. y cornucopia

en la mano izq.; [PM TR P COS III] SC.RIC 616b.

731. AE. 11,51 g, 6 h. Nº inv. 31.288.

Roma. As. 125-128 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [HA]DRIANVS

AVGVSTVS.R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.

y escudo en la mano izq.; COS III SC. RIC 664 vte.

*732. AE. 11,83 g, 6 h. Nº inv. 31.340.

Roma. As. 125-128; 132-134 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; HADRIANVS

AVGVSTVS.R/ Roma, de pie a izq., llevando lanza invertida en la mano dcha.

y cornucopia en la mano izq.; pie izq. sobre yelmo; COS [III (PP)] SC.

RIC 665, 716.


Roma. As. 125-128; 132-134 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [HADRIANVS

AVGVSTVS]. R/ Galera romana, a dcha., con remeros y piloto; [COS III] SC;

[FELICITATI AVG COS III] SC. RIC 673, 718.

735. AE. 10,49 g, 5 h. Nº inv. 31.328.

Roma. As. 125-128 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS

[AVGVST]VS.R/ Salud, de pie a izq., alimentando con pátera serpiente enrollada

en altar y llevando cetro en la mano izq.; [SA]LVS AVGVS[TI] SC.

RIC 678.

*736. AE. 12,81 g, 6 h. Nº inv. 31.337.

Roma. As. 132-134 d.C. A/ Cabeza desnuda (?) de emperador, a dcha.; [HADRIANVS

AVGVSTVS (PP)]. R/ Clemencia, de pie a izq., llevando pátera en la mano dcha. y

cetro largo en la mano izq.; [CLEM]ENTIA AVG [COS III PP] SC.

RIC 714, 738.

737. AE. 8,86 g, 12 h. Nº inv. 31.300.

Roma. Cuadrante. 132-134 d.C. A/ Cabeza desnuda (?) de emperador, a dcha.; [HA]DRIANVS

[AVGVSTVS].R/ Indulgencia, sentada a izq., con la mano dcha. extendida y lle-

vando cetro en la mano izq.; INDVLG[ENTIA AVG COS III] PP; SC en el exergo.

RIC 708 vte., 709 vte., 725 vte.

738. AE. 2,98 g, 7 h. Nº inv. 31.582.

Denario forrado. 134-138 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; HADRIAN[VS AVG

COS III PP]. R/ Fidelidad, de pie a dcha., llevando espigas de trigo en la mano

dcha. y cesta de frutas en la mano izq.; FIDES PVBLICA. RIC 241Aa.

739. AE. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.961.

Roma. Sestercio. 134-138 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS AVG

[COS III PP]. R/ Felicidad, de pie a izq., llevando caduceo en la mano dcha. y

cornucopia en la mano izq.; a sus pies, rueda; FELI[CITAS AVG] SC.

RIC 749.

740. AE. 31,17 g, 7 h. Nº inv. 31.079.

Roma. Sestercio. 134-138 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;

HADRIANVS AVG COS III PP. R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornu-

copia en la mano izq.; FORTVNA AVG SC. RIC 759e.

*741. AE. 25,15 g, 6 h. Nº inv. 31.311.

Roma. Sestercio. 134-138 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS AVG

COS III PP. R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente enro-

llada en un altar y llevando timón en la mano izq.Annona, de pie de pie a izq., llevando espigas de trigo en la mano

dcha. y timón en la mano izq.; nave a la izq.; [SALVS AVG] SC; [ANNONA AVG] SC.

RIC 787, 797.

742. AE. 27,41 g, 5 h. Nº inv. 31.279.

Roma. As. 134-138 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; HADRIANVS

[AVG COS III PP]. R/ Mauritania, de pie a izq., en frente de caballo a izq., el cual sos-

tiene por las bridas con la mano dcha. y llevando dos jabalinas en la mano izq.; [MAVRETANIA SC].

RIC 860.

*743. AE. 10,86 g, 6 h. Nº inv. 31.335.

201

Roma. Sestercio. 134-138 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; [HADRIANVS AVG

COS III PP]. R/ Arabia, de pie a izq., llevando manojo de canela en rama en la

mano izq.; camello delante; [RESTITVTORI ARABIAE SC]. RIC 943.

744. AE. 23,61 g, 7 h. Nº inv. 31.318.

Roma. As. 117-138 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura femenina, de pie a izq., llevando cornucopia en la mano

izq.; leyenda ilegible.

745. AE. 12,33 g, 7 h. Nº inv. 31.167.

Roma. Sestercio. 117-138 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.

746. AE. 22,84 g, 6 h. Nº inv. 31.278.

Roma. As. 117-138 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Frustra.

747. AE. 11,06 g, - h. Nº inv. 31.343.


748. AE. 7,84 g, - h. Nº inv. 31.574.

Elio César (117-138 d.C.)

Roma. As. 137 d.C. A/ Cabeza desnuda de César, a dcha; L AELIVS [CAESAR].R/ Esperanza, caminando a izq., llevando flor en la mano dcha. y

cogiéndose el pliegue del vestido con la mano izq.; TR POT [COS II] SC.

RIC 1067a.

*749. AE. 11,23 g, 6 h. Nº inv. 31.341.

Antonino Pío (138-161 d.C.)

Roma. As. 143-144 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG

PIVS PP TR P COS III.R/ Esperanza, caminando a izq., llevando flor en la mano dcha. y

cogiéndose el pliegue del vestido con la mano izq.; IMPERA-TOR II.

RIC 730.

750. AE. 11,94 g, 12 h. Nº inv. 31.087.

Roma. Sestercio. 140-144 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; [ANTONINVS AVG PI]

VS PP [TR P (COS III)]. R/ Loba Capitolina, a izq., amamantando a los Gemelos Rómulo y

Remo; [(COS III) SC]. RIC 603, 633, 634.

751. AE. 21,00 g, 12 h. Nº inv. 31.280.

Roma. As. 140-144 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG

PIVS PP TR P COS III. R/ Felicidad, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando

caduceo en la mano dcha. y rama en la mano izq.; FELICITAS AVG SC.

RIC 679.

*752. AE. 9,96 g, 12 h. Nº inv. 31.312.

Roma. Sestercio. 140-144 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG

P[IVS PP TR P COS III]. R/ Cabeza desnuda de Marco Aurelio niño, a izq.; busto desnudo

o drapeado (?); [AVRELIVS] CAESAR AVG PII F COS [SC]. RIC 1214, 1215.

*753. AE. 27,63 g, 12 h. Nº inv. 31.086.

Roma. Sestercio. 140-144; 145-161 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG

[PIVS PP TR P COS III - IIII]. R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente enro-

llada en un altar y llevando cetro en la mano izq.Seguridad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y apo-

yando el brazo izq. en una columna [SALVS PVBL]ICA SC; [SECVRITAS PVBL]ICA SC.

RIC 639, 641, 786.

754. AE. 25,69 g, 4 h. Nº inv. 31.081.

Roma. Sestercio. 145-161 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG

PIVS PP [TR P]. R/ Antonino Pío (?), con nimbo radiado, de pie a izq., llevando

rama en la mano dcha. y lanza en la mano izq.; COS IIII SC. RIC 765.

*755. AE. 23,16 g, 12 h. Nº inv. 31.277.

Roma. Sestercio. 157-159 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; [ANTONINVS AVG

PIVS PP IMP II].R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo sobre modio

en la mano dcha. y timón sobre proa en la mano izq.; [TR POT XXI-XXII COS IIII] SC.

RIC 981, 1006.

756. AE. 18,94 g, 6 h. Nº inv. 31.287.

Roma. As. 138-161 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [...]IVS [...].R/ Frustra.

757. AE. 9,57 g, - h. Nº inv. 31.297.


758. AE. 9,99 g, - h. Nº inv. 31.298.

Roma. Mitad. 138-161 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Frustra.

759. AE. 5,55 g, - h. Nº inv. 31.301.

202

Roma. Sestercio. 138-161 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.

760. AE. 21,24 g, 11 h. Nº inv. 31.319.

Diva Faustina I (138-141; post 141 d.C.)

Roma. Sestercio. Posterior al año 141 d.C. A/ Busto drapeado de Faustina I, a dcha.; cabellos ondulados y

recogidos en un moño alto, adornado con cintas de perlas; DIVA AVGVSTA FAVSTINA.

R/ Piedad, de pie a izq, echando incienso en un candelabro o altar y llevando caja de perfumes en la mano izq.; PIETAS AVG SC.

RIC 1146A.

*761. AE. 27,23 g, 12 h. Nº inv. 31.321.

Roma. As. Posterior al año 141 d.C. A/ Busto drapeado de Faustina I, a dcha.; cabellos ondulados y re-

cogidos en un moño alto, adornado con cintas de perlas; [DIVA FAVSTINA].

R/ Figura femenina, de pie a izq.; [AETERNITAS SC]; [AVGVSTA SC].

RIC 1154-1184.

762. AE. 10,75 g, 12 h. Nº inv. 31.310.

Marco Aurelio (161-180 d.C.)

Roma. Sestercio. Diciembre 168-diciembre 171 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; M ANTONINVS AVG

TR P [XXIII - XXV].R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente

enrollada en un altar y llevando cetro largo en la mano izq.; SAL[VTI] AVG [COS III] SC.

RIC 964, 979, 1009.


Roma. Sestercio. 161-180 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Frustra.

765. AE. 20,17 g, - h. Nº inv. 31.080.

Roma. As. 161-180 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.

766. AE. 9,03 g, 6 h. Nº inv. 31.294.

Cómodo César (161-180 d.C.)

Roma. As. 175-176 d.C. A/ Busto desnudo de César, a dcha.; [COMMODO CAES AVG

FIL GERM SARM].R/ Instrumentos de sacrificio: aspersor, jarra, lituus y simpulum.;

[PIE]TAS AVG [SC]. RIC 1538, 1539.

767. AE. 10,57 g, 10 h. Nº inv. 31.293.

Faustina II (161-180 d.C.)

Roma. As. 161-180 d.C. A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados

y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA AVGVSTA.

R/ Ceres, velada y sentada en cista a izq., llevando dos espigas de trigo en la mano dcha. y antorcha larga en la mano izq.; CERES SC.

RIC 1622.

*768. AE. 13,86 g, 12 h. Nº inv. 31.088.

Roma. Sestercio. 161-180 d.C. A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados


R/ Fecundidad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y niño en la mano izq.; FECVND[ITAS] SC.

RIC 1638.

*769. AE. 24,31 g, 12 h. Nº inv. 31.308.



R/ Fecundidad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y niño en la mano izq.; FECVND[ITAS] SC.

RIC 1639.

770. AE. 10,43 g, 12 h. Nº inv. 31.342.



R/ Cibeles, llevando timbal o tambor, sentada a dcha. entre dos leones; MATRI MAGNAE SC.

RIC 1664.

*771. AE. 12,12 g, 12 h. Nº inv. 31.089.



R/ Juno, de pie a izq., llevando pátera en la mano dcha. y cetro largo en la mano izq.; a sus pies, pavo real; [IVNO] SC; [IVNO REGINA] SC; [IVNONI REGINAE] SC.

RIC 1647, 1648, 1652.

*772. AE. 9,02 g, 12 h. Nº inv. 31.090.

Roma. As. 161-180 d.C. A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados y

recogidos en un moño a la altura de la nuca; leyenda ilegible. R/ Figura femenina, sentada a izq.; leyenda ilegible.

773. AE. 8,46 g, 7 h. Nº inv. 31.309.

Cómodo (180-192 d.C.)

Roma. Sestercio. 180-192 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; M COMMODVS

ANTONINVS [AVG]. R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.

774. AE. 23,13 g, 6 h. Nº inv. 31.320.

203

Divino Marco Aurelio (Posterior al 180 d.C.)

Roma. As. 180 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; DIVVS M ANTONINVS

PIVS. R/ Águila, de pie a dcha., con la cabeza vuelta a izq., sobre altar

adornado con guirlandas; [CON]SECRATIO SC. RIC 664.

*775. AE. 8,49 g, 2 h. Nº inv. 31.330.

EL SiGLO iii d.C.

Julia Domna (196-211 d.C.)

Roma. Denario. 196-211 d.C. A/ Busto drapeado de Julia Domna, a dcha.; cabellos ondulados y

recogidos en la parte posterior de la cabeza; IVLIA AVGVSTA.R/ Piedad, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., ante altar,

con ambas manos alzadas; PIETAS PVBLICA. RIC 574.

*776. AR. 3,20 g, 7 h. Nº inv. 31.874.

Caracalla (211-217 d.C.)

Denario forrado. 196-198 d.C. A/ Busto desnudo de emperador niño, a dcha.; drapeado; M AVR

ANTON [CAES PONTIF].R/ Caracalla, de pie a izq., llevando bastón de mando y lanza; de-

trás, trofeo; PRINCIPI [IVVENTVTIS]. RIC 13a.

*777. AE. 3,07 g, 12 h. Nº inv. 31.069.

Roma. Denario. 201-206 d.C. A/ Busto laureado de emperador niño, a dcha.; drapeado;

ANTONINVS PIVS AVG. R/ Caracalla, de pie a izq., llevando papiro en la mano izq.

y chocando la mano dcha. con Plautilla, de pie a dcha.; CONCORDIA FELIX.

RIC 124a.

*778. AR. 3,20 g, 6 h. Nº inv. 31.873.

Denario forrado. 213-217 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; ANTONINVS PIVS

AVG BRIT.45

R/ Liberalidad, de pie a izq., llevando ábaco en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; LIBERAL AVG VIIII.

RIC 302.

779. AE. 2,56 g, 12 h. Nº inv. 31.890.

Geta (Co-Augusto con Caracalla: 209-212 d.C.)

Roma. Denario. 200-202 d.C. A/ Busto laureado de César niño, a dcha.; drapeado; P SEPT GETA

CAES PONT. R/ Nobilitas, de pie a dcha., llevando cetro en la mano dcha. y Pa-

ladio en la mano izq.: NOBILITAS. RIC 13a.

*780. AR. 2,94 g, 6 h. Nº inv. 31.875.

45 Este denario forrado de Caracalla presenta un error de grabación en la leyenda de anverso, la cual debería ser ANTONINVS PIVS AVG GERM.

Heliogábalo (218-222 d.C.)

Roma. Denario forrado. 218-222 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

IMP CAES ANTONINVS AVG.R/ Fidelidad del Ejército, sentada a izq., llevando águila y estandar-

te; delante de ella, otro estandarte; FIDES EXERCITVS. RIC 68.

*781. AE. 3,04 g, 12 h. Nº inv. 31.889.

Alejandro Severo (222-235 d.C.)

Roma. Sestercio. 226 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

[IMP] CAES M AVR SEV ALEXANDER AVG.R/ Alejandro Severo, de pie a izq., realizando sacrificio con pátera

ante altar encendido, llevando un papiro en la mano izq.; [PM] TR P V COS II PP SC.

RIC 446.

*782. AE. 23,82 g, 12 h. Nº inv. 31.285.

Maximino (235-238 d.C.)

Roma. Sestercio. c. Enero 236-marzo, abril 238 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; MAXIMINVS

PIVS AVG GERM. R/ Fidelidad del Ejército, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a

izq., entre estandartes militares; FIDES MILITVM SC. RIC 78.

*783. AE. 18,66 g, 12 h. Nº inv. 31.322.

Gordiano III (238-244 d.C.)

Roma. Sestercio. Finales julio 238-finales julio 239 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

IMP GORDIANVS PIVS [FEL AVG]. R/ Júpiter, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a dcha., lle-

vando lanza en la mano dcha. y rayo en la mano izq.; [IOVI STATOR(I)] SC.

RIC 298a, 299a.

784. AE. 14,27 g, 12 h. Nº inv. 31.565.

Roma. As. 241-243 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

[IMP GO]RDIANVS PIVS [FEL AVG]. R/ Laetitia, de pie a izq., llevando corona de roble en la mano dcha.

y ancla en la mano izq.; LAETITIA AVG N SC. RIC 300a.

*785. AE. 9,32 g, 12 h. Nº inv. 31.345.

Filipo I (244-249 d.C.)


IMP M IVL PHILIPPVS AVG. R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo sobre modio en

la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; ANNONA AVGG SC.

RIC 168a.

*786. AE. 9,22 g, 12 h. Nº inv. 31.339.

204

Fig. 10.16. Denario de Augusto. 2 a.C.-4 d.C. o posterior (?); Sestercio de Antonino Pío. 145-161 d.C.; Denario de Júlia Domna. 196-211 d.C. (Cat. 694, 755 y 776).

205


IMP M IVL PHIL[IPPVS AVG]. R/ Cuatro estandartes, el segundo empezando por la derecha coro-

nado por águila legionaria; [FIDES EXERCITVS SC]. RIC 171a.

*787. AE. 12,88 g, 12 h. Nº inv. 31.567.

Filipo II (246-249 d.C.)


[IMP M IVL] PHILIPPVS AVG. R/ Filipo II, de pie a izq., velado, realizando sacrificio con pátera

ante altar y llevando cetro en la mano izq.; [PM TR P IIII/VI COS PP] SC.

RIC 234, 236.46

*788. AE. 15,54 g, 6 h. Nº inv. 31.324.


IMP M IVL PHILIPPVS AVG. R/ Paz, de pie a izq., llevando rama de olivo en la mano dcha. y

cetro transverso en la mano izq.; PAX AETERNA SC. RIC 268c vte.

*789. AE. 9,06 g, 11 h. Nº inv. 31.299.

Trajano Decio (249-251 d.C.)

Roma. As. 249-251 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP C M Q

TRAIANVS DECICVS AVG. R/ Liberalidad, de pie a izq., llevando ábaco en la mano dcha. y

cornucopia en la mano izq.; LIBERALITAS AVG SC. RIC 120a.

*790. AE. 8,75 g, 12 h. Nº inv. 31.433.

Treboniano Galo (251-253 d.C.)

Roma. Sestercio. 251-253 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; IMP [CAES C

VI]BIVS TREBONIANVS G[ALLVS] AVG.R/ Salud, de pie a dcha., alimentando con pátera serpiente que lleva

en brazos; [SALVS AVGG SC]. RIC 121a.

791. AE. 19,03 g, 7 h. Nº inv. 31.286.

Valeriano I (253-260 d.C.)

Moesia (Viminacium). Antoniniano. 254-255 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado; IMP

C P LIC VALERIAN[VS AVG]. R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cor-

nucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG[G]. RIC 209. Cunetio 800.

*792. AR. 2,85 g, 6 h. Nº inv. 31.430.

46 El reverso sólo coincide con el de los antoninianos emitidos por la ceca de Antioquía.

Divino Valeriano II (258 d.C.)

Roma. Antoniniano. 258 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO] CAES

VALERIANO.R/ Altar encendido; CON[SECRA]TIO. RIC 24.

793. AR. 2,84 g, 6 h. Nº inv. 31.419.

Galieno (260-268 d.C.)

Mediolanum. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS

AVG.R/ Piedad, de pie hacia la izq. ante altar, con ambas manos alzadas;

PIET[AS] AVG. En el campo marca | P. RIC 507.

794. V. 2,63 g, 5 h. Nº inv. 31.097.

Roma. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GA]LLIENVS

AVG. R/ Uberitas, de pie a izq., llevando bolsa/monedero en la mano

dcha. y cornucopia en la mano izq.; VBERITAS AVG. En el campo marca | є.

RIC 287 vte.

*795. V. 3,32 g, 7 h. Nº inv. 31.101. *796. V. 2,97 g, 1 h. Nº inv. 31.894. 797. V. 2,90 g, 6 h. Nº inv. 31.944.

Roma. Antoniniano. 261-262 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; GALLIENVS [AVG].R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cor-

nucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG. En el campo marca | VI.

RIC 159 vte.

*798. V. 3,53 g, 5 h. Nº inv. 31.423.

Roma. Antoniniano. 267 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; G[ALLIENV]

S A[VG]. R/ Ciervo, caminando a izq.; [DIAN]AE CONS A[VG]. RIC 179.

*799. V. 2,46 g, 12 h. Nº inv. 31.427.

Roma. Antoniniano. 264-265 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GALLIENVS

AVG].R/ Indulgencia, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada

en columna, llevando bastón de mando en la mano dcha. y cor-nucopia en la mano izq.; a sus pies, rueda; [INDVL]GENTIA AVG. En exergo XI.

RIC 206.

800. V. 1,98 g, 12 h. Nº inv. 31.429.

Roma. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GALLIENVS

PIVS F AVG]. R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cor-

nucopia en la mano izq.; [AEQVIT o AEQVITAS AVG]. RIC 159.

801. V. 2,03 g, 6 h. Nº inv. 31.941.

206

Roma. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS

AVG. R/ Cabra caminando a izq.; [PIE]TAS [AVG]; digamma en el exer-

go (?). En exergo S. RIC 207.

*802. V. 2,42 g, 4 h. Nº inv. 31.943.

Roma. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS

AVG. R/ Seguridad, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoya-

da en columna, llevando cetro de mando en la mano dcha.; SECVR[IT] [PERP]ET. En exergo H.

RIC 280.

*803. V. 4,54 g, 6 h. Nº inv. 31.940. Roma. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GA]LLIENVS

[PIVS F AVG]. R/ Piedad, de pie a izq., llevando cetro/pátera en la mano dcha. y

cornucopia en la mano izq.; [PIE]TAS [AVG]. RIC 262, 578.

804. V. 2,90 g, 12 h. Nº inv. 31.942.

Antioquia. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; GALLIENVS P F AVG.R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cor-

nucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG. En el campo marca Þ|.

RIC 627. Cunetio 1893.

*805. V. 3,60 g, 6 h. Nº inv. 31.876.

Antoniniano. 253-268 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS

AVG.R/ Figura femenina (?), a izq.; leyenda ilegible.

806. AR. 2,87 g, 6 h. Nº inv. 8.231.

Salonina (254-268 d.C.)

Roma. Antoniniano. (Reinado Conjunto). 256-257 d.C. A/ Busto diademado de Salonina, a dcha.; sobre cresciente;

SALONINA AVG. R/ Emperatriz, sentada a izq., con tres niños; PIETAS AVGG. RIC 35.

*807. V. 2,58 g, 6 h. Nº inv. 31.444.

Roma. Antoniniano. 260-268 d.C. A/ Busto diademado de Salonina, a dcha.; sobre cresciente;

SALONINA AVG. R/ Vesta, sentada a izq., llevando pátera en la mano dcha. y cetro en

la mano izq.; VESTA. En exergo Q. RIC 32.

*808. V. 3,23 g, 7 h. Nº inv. 31.575.

Claudio II el Gótico (268-270 d.C.)


coraza; IMP [(C) CLAV]DIVS AVG. R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo en la mano dcha.

y cornucopia en la mano izq.; ANNONA AVG. RIC 18, 19.

*809. V. 2,26 g, 7 h. Nº inv. 31.095.

Roma. Antoniniano. 268-270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C

CL[AVDIVS AVG].R/ Felicidad, de pie a izq., llevando largo caduceo en la mano dcha.

y cornucopia en la mano izq.; FELI[CITA]S AVG. RIC 32.

*810. V. 2,93 g, 1 h. Nº inv. 31.422.

Roma. Antoniniano. 268-270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado; IMP

C CLAVDIVS AVG. R/ Genio, de pie a izq., ante altar, llevando pátera en la mano dcha.

y cornucopia en la mano izq.; GENIVS AVG. RIC 45.

*811. V. 2,40 g, 12 h. Nº inv. 31.945.


CL[AVDIVS AVG].R/ Genio del Ejército, de pie a izq., llevando pátera en la mano

dcha. y cornucopia en la mano izq.; GENIVS E[XERCI]. RIC 48.

812. V. 2,64 g, 7 h. Nº inv. 31.426.

Roma. Antoniniano. 268-270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; con coraza;

[IMP CLAVDIVS AVG]. R/ Seguridad, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada en

columna, llevando cetro de mando en la mano dcha.; SECVRIT [AVG]. En exergo XI.

RIC 100.

*813. V. 2,18 g, 6 h. Nº inv. 31.729.


CLAVDIVS [AVG]. R/ Victoria, de pie a izq., llevando corona de roble en la mano dcha.

y palma en la mano izq.; VICTOR[IA AVG]. RIC 104.

*814. V. 2,75 g, 6 h. Nº inv. 31.099.

Roma. Antoniniano. 268-270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [IMP] C

CLAVDIVS [AVG].R/ Soldado, de pie a izq., llevando rama en la mano dcha. y lanza

en la mano izq.; a sus pies, escudo; [VIRTVS AVG]. RIC 109.

815. V. 2,83 g, - h. Nº inv. 31.458.

207

Fig. 10.17. Denario de Caracalla. 201-206 d.C.; Denario de Geta. 200-202 d.C.; Antoniniano de Galieno. 260-268 d.C. (Cat. 778, 780 y 805).

208

Antoniniano. 268-270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [IMP (C) (V)

C]LAVDIVS AVG. R/ Frustra.

816. V. 2,62 g, - h. Nº inv. 31.100. Antoniniano. 268-270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [...] CLAVDIVS

[...]. R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornu-

copia en la mano izq.; [FORTVNA(E) RED(VX)].

817. V. 2,09 g, 6 h. Nº inv. 31.102.

Quintilo (270 d.C.)

Roma. Antoniniano. 270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; IMP [CM AVR CL QVINTILLVS AVG].R/ Concordia, de pie a izq. ante altar, llevando pátera en la mano

dcha. y cornucopia en la mano izq.; CONCORD[IA AVG]. RIC 13.

818. V. 2,67 g, 6 h. Nº inv. 31.096.

Aureliano (270-275 d.C.)

Roma. Denario. 270 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP

AVRELIANVS AVG. R/ Victoria, caminando a izq., llevando corona de roble en la mano

dcha. y palma en la mano izq.; a sus pies, cautivo; VICTORIA AVG.

RIC 71.

*819. V. 2,85 g, 6 h. Nº inv. 31.109.

Divo Claudio II (post. 270 d.C.)

Roma. Antoniniano. Posterior al 270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]

DIO.R/ Altar encendido; CONSECRATIO. RIC 259.

820. V. 1,19 g, 5 h. Nº inv. 31.025. 821. V. 2,54 g, 1 h. Nº inv. 31.098.

Roma, Mediolanum. Antoniniano. Posterior al 270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; DIVO

CLA[VDIO].R/ Altar encendido; [CONSECRATIO]. RIC 261, 262.

822. V. 1,27 g, 5 h. Nº inv. 8.416.

Antoniniano de imitación. Posterior al 270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]

DIO.R/ Altar encendido; CONSECRATIO. RIC 259.

*823. V. 1,56 g, 1 h. Nº inv. 31.103. 824. V. 2,14 g, 11 h. Nº inv. 31.421. *825. V. 2,41 g, 4 h. Nº inv. 31.947.

Antoniniano. Posterior al 270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO

CLAVDIO]. R/ Águila, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq.;

CON[SECRATIO]. RIC 265, 266.

826. V. 2,27 g, 6 h. Nº inv. 31.453. 827. V. 1,76 g, 6 h. Nº inv. 31.948.

Antoniniano. Posterior al 270 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]

DIO. R/ Frustra.

828. V. 1,88 g, - h. Nº inv. 31.584.

Probo (276-282 d.C.)


coraza; PROBVS P F AVG. R/ Fidelidad, de pie a izq., sosteniendo dos estandartes; FIDES

MILITVM. En exergo R є. RIC 170.

*829. V. 3,47 g, 12 h. Nº inv. 31.092. Ticinum. Antoniniano. 281 d.C. A/ Busto de Probo con corona radiada y manto imperial, a izq.;

cetro coronado por águila en la mano dcha.; IMP C PROBVS AVG.

R/ Paz, de pie a izq., llevando rama de olivo en la mano dcha. y cetro en la mano izq.; PAX AVGVSTI. En exergo

RIC 516. En el campo marca | T. En el exergo VXXI.

*830. V. 3,79 g, 11 h. Nº inv. 31.418.

Diocleciano (284-305 d.C.)

Carthago. Nummus. c. 303 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

IMP C DIOCLETIANVS [P F] AVG. R/ Corona de roble; VOT X·X en dos líneas; F K. RIC 38.

*831. AE. 2,77 g, 6 h. Nº inv. 31.435.

Maximiano Hercúleo (293-305 d.C.)

Cyzicus. Antoniniano. 295-296 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; IMP C M A MAXIMIANVS P F AVG. R/ Emperador, de pie a dcha., llevando cetro y recibiendo Victoria

sobre globo de Júpiter, de pie a izq., el cual lleva también ce-tro; CONCORDIA [MILI]TVM. En el campo marcas K є. En exergo ●.

RIC 13.

*832. V. 3,03 g, 7 h. Nº inv. 31.093.

Roma. Antoniniano. 291 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; IMP MAXIMI[ANVS P] F AVG. R/ Hércules, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando

clava en la mano dcha. y trofeo y piel de león en la mano izq.; VIRTVS AVGG. En exergo XXIє.

RIC 515.

*833. V. 3,45 g, 1 h. Nº inv. 31.417.

209

Lugdunum. Nummus. c. Otoño 307-verano 308 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP

MAXIMIANVS IVN AVG. R/ Genio, de pie a izq., con modio sobre la cabeza, llevando pátera

en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; GENIO [POP] ROM. En exergo PLC.

RIC 254.

834. AE. 6,70 g, 6 h. Nº inv. 31.432.

Antoniniano. 293-305 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; IMP [C M A] MAXIMIANVS [(P F) AVG]. R/ Emperador, de pie a dcha., llevando cetro y recibiendo Victoria

sobre globo de Júpiter, de pie a izq., el cual lleva también cetro; CONCORDIA MI[LITVM].

835. V. 2,33 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.094.

Constancio I Cloro (293-306 d.C.)

Roma. Nummus. c. 297-298 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; FL VAL CONSTANTIVS NOB C. R/ Corona de roble; VOT XX Γ en tres líneas. RIC 87a.

*836. AE. 3,27 g, 6 h. Nº inv. 31.424.

Carthago. Nummus. c. 298-299 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CONSTANTIVS NOB

CAES.R/ Carthago, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevan-

do frutas en ambas manos; SALV[IS AV]GG ET CAESS FEL KART. En exergo Γ.

RIC 28a.

*837. AE. 8,34 g, 12 h. Nº inv. 31.431.

Nummus. c. 303 d.C. A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con

coraza; FL VAL CONSTANTIVS NOB C. R/ Corona de roble; VOT X FK en tres líneas. RIC 35a.

*838. AE. 2,96 g, 11 h. Nº inv. 31.420.

EL SiGLO iv d.C.

Licinio I (308-311 d.C.)

Nicomedia. Nummus. 317-320 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza; D

N VAL LICIN LICINIVS NOB C. R/ Júpiter, de pie a izq., llevando Victoria sobre globo en la mano

dcha. y cetro en la mano izq.; PROVIDENTIAE CAESS. En el campo marcas | A. En exergo SMN.

RIC 34.

*839. AE. 3,29 g, 6 h. Nº inv. 31.962.

Constantino I El Grande (307-337 d.C.)

Constantinopla. Nummus. 333-335 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; con manto imperial y

espada; CONSTANTINOPOLIS.R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a

izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.; [GLORIA EXERCITVS]. En exergo CONSIA.

RIC 79.

*840. AE. 2,01 g, 1 h. Nº inv. 8.230.

Arelate. Nummus. 313-315 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

IMP CONSTANTINVS P F AVG.R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la

mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI INVICTO COMITI. En exergo TARL.

RIC 36.

*841. AE. 2,85 g, 1 h. Nº inv. 31.107.

Arelate. Nummus. 313-315 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;


mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI IN[VI]CTO COMITI. En el campo marcas C | S. En el exergo PARL.

RIC 37-41.

842. AE. 3,21 g, 6 h. Nº inv. 31.954.

Alejandría. Nummus. 333-335 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

CONSTANTINVS MAX [AVG]. R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro,

llevando lanza y escudo; en medio, dos estandartes; GLORIA EXERCITVS. En el exergo SMALA.

RIC 58.

*843. AE. 2,95 g, 6 h. Nº inv. 31.946.

Londinium. Nummus. Finales 312-313 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;


mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI [INVI]CTO COMITI. En el campo marca Þ | . En el exergo PLN.

RIC 280.

*844. AE. 3,19 g, 7 h. Nº inv. 31.443.

Londinium. Nummus. 320-321 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza;

CONSTANTINVS AVG.R/ Dos cautivos sentados en la base de estandarte; VIRTVS

EXERCIT; VOT XX en estandarte. En el campo marca Þ | . En el exergo PLN / PLON.

RIC 185, 191.

*845. AE. 3,12 g, 1 h. Nº inv. 31.463.

Ticinum. Nummus. 314-315 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

IMP CONSTANTINVS P F AVG. R/ Marte, de pie a dcha., con vestido militar, llevando lanza

invertida en la mano dcha. y apoyando la mano izq. en escudo; MARTI CONSERVATORI. En el campo marca Þ | . En el exergo ST.

RIC 11, 12.

*846. AE. 2,71 g, 12 h. Nº inv. 31.108.

210

Nicomedia. Nummus. 324-325 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CONSTANTINVS

AVG. R/ Puerta de campamento romano con dos torres; estrella en la par-

te superior; PROVIDENTIAE AVGG. En el exergo SMNA. RIC 90.

*847. AE. 2,38 g, 5 h. Nº inv. 31.110.

Siscia. Nummus. 337 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; CONSTANTINVS MAX AVG.R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevan-

do lanza y escudo; en medio, un estandarte; GLORIA [EXERC]ITVS. En el exergo єSISÞ.

RIC 261.

*848. AE. 1,69 g, 12 h. Nº inv. 31.115.

Cyzicus. Nummus. 330-337 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; con manto imperial y

espada; CONSTANTINOPOLI.Rev:Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a

izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.; [GLORIA EXERCITVS]. En el exergo SMKA.

RIC 73, 74, 92, 93, 120, 121.

849. AE. 2,29 g, 6 h. Nº inv. 31.124.

Lugdunum. Nummus. 314-315 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

[IMP] CONSTANTINVS P F AVG. R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la

mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI INVICTO COMITI. En el campo marcas T | F. En el exergo PLG.

RIC 16, 17.

*850. AE. 2,80 g, 6 h. Nº inv. 31.951.

Treveri. Nummus. 321 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a izq.; manto imperial y llevando

cetro coronado por águila; CONSTANTINVS IVN NOB [C]. R/ Altar con globo en la parte superior; debajo, tres estrellas;

BEATA TRAN[QVILLI]TAS AVG; VOTIS X[X] en tres líneas. En el exergo PTR.

RIC 328.

851. AE. 2,62 g, 5 h. Nº inv. 31.956.

Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial; [VRBS

RO]MA. R/ Loba Capitolina, amamantando a los Gemelos; marcas ilegibles.

852. AE. 1,04 g, 6 h. Nº inv. 31.125. Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial y espada;

CONSTANTINOPOLIS.R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a

izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.; [GLORIA EXERCITVS].


Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial y espada;

CONSTANTINOPOLIS.R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a

izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.; [GLORIA EXERCITVS].

855. AE. 1,15 g, 5 h. Nº inv. 31.588. Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza; IMP

CONSTANTINVS MAX AVG.R/ Dos Victorias, de pie una en frente de la otra, sosteniendo ambas

un escudo sobre altar con inscripción; [VICTORIAE LAETAE PRINC PERP]; VOT PR dentro de escudo.

856. En exergo T […] AE. 2,25 g, 1 h. Nº inv. 31.128. 857. AE. 3,09 g, 5 h. Nº inv. 31.957.

Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

IMP CONSTANTINVS P F AVG. R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la

mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI INVICTO COMITI.

*858. En el campo marcas A | F. AE. 2,69 g, 12 h. Nº inv. 31.436. 859. AE. 2,73 g, 6 h. Nº inv. 31.447. 860. AE. 3,08 g, 1 h. Nº inv. 31.583.

Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

CONSTA[NTINVS] [...]. R/ Puerta de campamento romano con dos torres; [PROVIDENTIAE

AVGG].

861. AE. 2,41 g, 6 h. Nº inv. 31.438.

Nummus. 307-337 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;

CONSTANTINVS AVG.R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X

en dos líneas.

862. AE. 2,77 g, 1 h. Nº inv. 31.439.

Nummus. 307-337 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;


en dos líneas.

863. AE. 2,50 g, 12 h. Nº inv. 31.446. Nummus. 307-337 d.C. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;


en dos líneas.

864. AE. 2,97 g, 12 h. Nº inv. 31.452. Nummus. 307-337 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

leyenda ilegible.R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y

lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL TEMP REPARATIO].


211

Fig. 10.18. Antoniniano de Aureliano. 270 d.C.; Nummus de Constantino I. 314-315 d.C.; Sólido de Honorio. 394-395 d.C. (Cat. 819, 846 y 892).

212

Helena (324-329 d.C.)

Cyzicus. Nummus. 324-325 d.C. A/ Busto con diadema de Helena, a dcha.; con manto y collar; F L

HELENA AVGVSTA.R/ Seguridad, de pie a izq., bajando rama que lleva en la mano

dcha. y cogiéndose el vestido con la mano izq.; SECVRITAS R[EIPVBLICE]. En el exergo SMKA.

RIC 28.

*866. AE. 2,67 g, 12 h. Nº inv. 31.437.

Crispo (317-326 d.C.)

Aquileia. Nummus. 321 d.C. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

CRISPVS NOB CAES. R/ Corona de roble; CAESARVM NOSTRORVM; VOT V en dos

líneas. En el exergo •AQS•. RIC 87-90.

*867. AE. 3,08 g, 6 h. Nº inv. 31.442.

Londinium. Nummus. 320-321 d.C. A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza; CRISPVS

NOB CAES. R/ Cautivos bárbaros, sentados a los pies de estandarte; VIRTVS

EXERC[IT]; VOT XX inscrito en estandarte. En el exergo PLN. RIC 196.

*868. AE. 3,38 g, 6 h. Nº inv. 31.445.

Constantino II (337-340 d.C.)

Roma. Nummus. Antes abril 340 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; VIC [CONSTANTINVS AVG]. R/ Emperador, de pie a dcha., llevando lanza en la mano dcha. y

apoyando la mano izq. en escudo; VIRTVS AVGVST[I]. En el exergo R Ò P.

RIC 4.

869. AE. 1,96 g, 12 h. Nº inv. 31.971.

Divo Constantino I (posterior al 337 d.C.)

Nummus. 347-348 d.C. A/ Busto velado de emperador, a dcha.; DV CONSTAN[TINVS

PT AVGG].R/ Emperador, velado, de pie a dcha.; VN MR en el campo.

870. AE. 1,01 g, 11 h. Nº inv. 31.129.

Constante (337-350 d.C.)

Treveri. Nummus. 347-348 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

CONSTANS P F AVG.R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble

y palma; “espiga” en medio del campo monetario; VICTORIAE DD AVGGQ NN. En el exergo TRS.

RIC 209, 210.

*871. AE. 1,31 g, 12 h. Nº inv. 31.111.

Arelate. Nummus. 348-350 d.C. A/ Busto de emperador, a dcha.; drapeado; [DN CONSTANS P F

AVG]. R/ Emperador, con vestido militar, de pie a izq. sobre galera, lle-

vando Victoria sobre globo en la mano dcha. y estandarte con crismón en la mano izq.; en la popa, Victoria dirigiendo la ga-lera; [FEL TEMP REPA]RATIO. En el campo marca A |. En el exergo PARL.

RIC 124, 127, 128.

872. AE. 4,72 g, 6 h. Nº inv. 31.440.

Aquileia. Nummus. Anterior al 340 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; CONSTANS P F AVG.R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevan-

do lanza y escudo; en medio, estandarte con crismón; GLORIA EX[ERCITVS]. En el campo . En el exergo AQS.

RIC 34.

*873. AE. 1,97 g, 12 h. Nº inv. 31.585.

Magnencio/ Decencio César (350-353 d.C.)

Arelate. Nummus. Primavera 351-18 agosto 353 d.C. A/ Busto desnudo de César, a dcha.; drapeado; [D N CONSTANTIVS

P F AVG]; [D N DECENTIVS CAESAR]; A detrás del busto. R/ Dos Victorias, de pie una en frente de la otra, sosteniendo am-

bas corona de roble con inscripción, apoyada en columna corta; VOT V MVL X en cuatro líneas. En el exergo [FPAR].

RIC 164-166.

*874. AE. 2,91 g, 12 h. Nº inv. 31.448.

Constancio II (353-361 d.C.)

Arelate. Nummus. 18 Agosto 353-6 noviembre 355 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; D N CONSTANTIVS P F AVG. R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y

lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL [TEMP] RE[PA]RATIO.

RIC 215, 216, 219, 220, 222.

875. En el exergo SCON. AE. 2,52 g, 11 h. Nº inv. 31.454.*876. En el campo marca D |. En el exergo TCON. AE. 2,20 g,

6 h. Nº inv. 31.963.

Lugdunum. Nummus. 6 Noviembre 355-Primavera 360 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; D N CONSTANTIVS P F AVG; N detrás del busto.R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y

lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL TEMP REPARATIO. En el exergo GPLG.

RIC 197.

877. AE. 3,02 g, 12 h. Nº inv. 31.455.

Constantinopla. Nummus. 330 d.C. A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.; D N

CONSTANTIVS P F AVG. R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, lle-

vando lanza y escudo; en medio, un estandarte; GLORIA EXER[CITVS]. En el exergo CONSS.

RIC 26.

*878. AE. 1,73 g, 6 h. Nº inv. 31.461.

213

Siscia. Nummus. 347-348 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

[CONSTANTI]VS P F AVG. R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de ro-

ble y palma; VICTORIAE [D D AVGG Q N N]. En el exergo •ASIS•.

RIC 184.

879. AE. 1,77 g, 7 h. Nº inv. 31.973.

Nummus. 353-361 d.C. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [...]ONSTANTIVS [...].R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y

lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL TEMP RE]PARATIO.

880. AE. 5,79 g, 11 h. Nº inv. 31.434.


[DN] CONSTAN[TIVS P F AVG].R/ Emperador, de pie a izq., llevando globo en la mano dcha. y

lanza en la mano izq.; [SPES REI] PVBLI[CE].

881. AE. 2,14 g, 12 h. Nº inv. 31.462.


[DN CONST]AN[TI]VS P F AVG. R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y

lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL TEMP] REPARATIO.



DN CONSTANTIVS P F AVG. R/ Frustra.

883. AE. 2,44 g, 12 h. Nº inv. 31.968.


[DN] CONSTAN[TIVS P F AVG]. R/ Corona de roble; VOT XX MVLT XXX en cuatro líneas.

884. AE. 1,22 g, 5 h. Nº inv. 31.977.

Constante/ Constancio II (337-350/353-361 d.C.)

Nummus. 337-350/353-361 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F AVG].

R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL TEMP [REPARATIO].

885. AE. 1,63 g, 12 h. Nº inv. 31.023.




886. AE. 2,65 g, 6 h. Nº inv. 31.965.





Nummus. 337-350/353-361 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado

[D N CONSTANTIVS P F AVG]; [D N CONSTANS P F AVG]. R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de ro-

ble y palma; “espiga/palma” en medio del campo monetario; VICTOR[IAE DD AVGGQ NN].


Nummus. 337-350/353-361 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado

[D N CONSTANTIVS P F AVG]; [D N CONSTANS P F AVG]. R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de ro-

ble y palma; “espiga/palma” en medio del campo monetario; VICTOR[IAE DD AVGGQ NN].

889. AE. 1,27 g, 7 h. Nº inv. 31.118.

Nummus. 337-350/353-361 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a izq.; drapeado y con

coraza, llevando globo en la mano dcha.; [D N CONSTANTIV]S P F AVG; [D N CONSTAN]S P F AVG.

R/ Soldado, de pie a dcha., con la cabeza vuelta a izq., llevando lanza; junto a él, figura pequeña situada bajo cobertizo/choza; [FEL TEMP] REPARATIO.


Teodosio I (379-395 d.C.)

Ae2. 19 enero 379-25 agosto 383 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; DN THEODO[SIVS AVG]. R/ Emperador, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., ofre-

ciendo la mano dcha. a figura femenina arrodillada a sus pies y llevando Victoria sobre globo en la mano izq.; [REPARATIO REIPVB].

891. AE. 5,31 g, 6 h. Nº inv. 31.573.

214

Honorio (395-423 d.C.)

Mediolanum. Sólido. 6 Sept. 394-17 junio 395 d.C. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; D N HONORIVS P F AVG. R/ Emperador, de pie a dcha., llevando estandarte en la mano dcha.

y Victoria sobre globo en la mano izq.; con el pie izq. pisotea cautivo; VICTORIA AVGGG. En el campo M | D. En el exergo COMOB.

RIC 35c.

*892. AV. 4,48 g, 6 h. Nº inv. 31.042.

INCIERTAS SIGLO I d.C.

Dupondio. Dinastía Julio-Claudia. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.R/ Roma o Minerva, de pie y con lanza, a izq.; un escudo a su lado

izq.

893. AE. 18,63 g, 6 h. Nº inv. 31.370.

Cuadrante. Dinastía Incierta.A/ Cabeza de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura masculina, sentada a izq., llevando cetro en la mano izq.;

COS [III] SC en el exergo (?).

894. AE. 2,43 g, 6 h. Nº inv. 31.306.

INCIERTAS SIGLO II d.C.

Sestercio. Dinastía Antoninos. A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Frustra.

895. AE. 20,17 g, - h. Nº inv. 31.080.

Sestercio. A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.

896. AE. 16,56 g, 12 h. Nº inv. 31.323.

INCIERTAS SIGLO III d.C.

Antoniniano. Dinastía Incierta. A/ FrustraR/ Tipo Altar (Consecratio).

897. V. 2,09 g, - h. Nº inv. 31.105.

Antoniniano. A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; [...] P F AVG.R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza

vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; [SOLI IN]VICTO COMITI.

898. V. 3,84 g, 12 h. Nº inv. 31.425.

Antoniniano. A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; con coraza;

IMP C [...] P F AVG.R/ Frustra

899. V. 2,83 g, 6 h. Nº inv. 31.955.

Antoniniano. A/ FrustraR/ Tipo Genio; Genio, de pie a izq., llevando pátera en la mano

dcha. y cornucopia en la mano izq.; leyenda ilegible.

900. V. 2,33 g, - h. Nº inv. 31.466.

INCIERTAS SIGLO IV d.C.

Nummus. Dinastía Constantino I. 307-361 d.C.A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.;

CONST[...].R/ Corona de roble (Vota).

901. AE. 1,50 g, - h. Nº inv. 31.116.

Nummus. A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.;

CONSTAN[...].R/ Corona de roble (Vota).

902. AE. 1,73 g, - h. Nº inv. 31.120.

Nummus. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

leyenda ilegible.R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Soldado con yelmo, a izq., llevando

escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; leyenda ilegible.

903. AE. 2,12 g, 5 h. Nº inv. 31.117. 904. AE. 1,22 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.123.

Nummus. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; leyenda

ilegible.R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Emperador con nimbus y vestido mi-

litar, a caballo, con escudo en el brazo izq. y amenazando con su lanza a 1 o 2 bárbaros, con gorro frígio, arrodillados ante él; leyenda ilegible.

905. AE. 0,92 g, 9 h. Nº inv. 31.119.


leyenda ilegible.R/ Tipo Dos Victorias; Dos Victorias, una en frente de la otra, lle-

vando corona de roble y palma; leyenda ilegible.

906. AE. 1,49 g, 5 h. Imitación. Nº inv. 31.121.

Nummus. A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;

leyenda ilegible.R/ Tipo Dos Victorias; Vota; Dos Victorias, de pie una en frente

de la otra, sosteniendo ambas corona de roble con inscripción, apoyada en columna corta; leyenda ilegible.

907. AE. 2,98 g, 12 h. Nº inv. 31.450.

Nummus. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; IMP [...]VS P F AVG. R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza

vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; [SOLI IN]VICTO COMITI. En el campo A | F.

908. AE. 2,80 g, 5 h. Nº inv. 31.441.

Nummus. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y

con coraza; IMP CONSTAN[...]. R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza

vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI [INVICTO COMITI].

909. AE. 2,49 g, 6 h. Nº inv. 31.449.

215


leyenda ilegible.R/ Tipo Gloria Exercitus, 2 estandartes; Dos soldados, de pie y con

la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en me-dio, dos estandartes; GL[ORIA EXERCITVS].

910. AE. 0,96 g, 12 h. Nº inv. 31.460.


leyenda ilegible.R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con

la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en me-dio, un estandarte; [GLORIA EXERCITVS].

911. AE. 1,40 g, 6 h. Nº inv. 31.580.



la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en me-dio, un estandarte; [GLORIA] EXERCITVS.

912. AE. 1,65 g, 1 h. Nº inv. 31.958.

Nummus.A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;

leyenda ilegible.R/ Tipo Dos Victorias; Dos Victorias, una en frente de la otra, lle-

vando corona de roble y palma; VICTORIA A[VGGG].

913. AE. 1,26 g, 7 h. Nº inv. 31.457.


leyenda ilegible.R/ Tipo Dos Victorias (?); leyenda ilegible.

914. AE. 2,03 g, - h. Nº inv. 31.459.


leyenda ilegible.R/ Tipo Minerva; Minerva, de pie a izq., llevando escudo y lanza;

leyenda ilegible.

915.-. AE. 1,52 g, 7 h. Nº inv. 31.465.


leyenda ilegible.R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Soldado con yelmo, a izq., llevando

escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; leyenda ilegible.

916. AE. 2,86 g, 6 h. Nº inv. 31.960.



la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en me-dio, un estandarte; [GLORIA EXERCITVS].

917. AE. 1,21 g, 6 h. Nº inv. 31.969.

Nummus. A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; con manto

imperial; leyenda ilegible.R/ Tipo Victoria; Victoria, caminando a izq., llevando trofeo sobre

el hombro dcho. y arrastrando cautivo con la mano izq.; crismón en la parte izq. del campo monetario; SALVS REI PUBLICAE.

918. AE. 1,34 g, 6 h. Nº inv. 31.725.

231

En materia de epigrafía ibérica, la ciudad romana de La Carèn-cia ha proporcionado hasta el momento tres inscripciones sobre láminas de plomo y un esgrafiado sobre cerámica. A ellos ha-bría que añadir, evidentemente, la leyenda monetal kili si, como parece, esa ceca corresponde a La Carència (Ripollès, 2001).1

Desde el punto de vista del hábito epigráfico que tales ejem-plares permiten entrever, se puede decir que los tres plomos pa-recen explicarse como textos relativos a actividades comerciales: uno de ellos, como se verá, contiene una carta y parte de su léxi-co es común al de otras inscripciones sobre plomo en las que el carácter mercantil es también muy probable; otro de los plomos contiene expresiones numerales y el texto ha sido barrado con posterioridad como queriendo cancelar la cuenta o el contrato que representaba; por fin, el tercero de los textos muestra tam-bién palabras compatibles con un mensaje de tipo comercial. En este sentido, como sucede también en otros yacimientos, parece que la escritura estaba restringida en La Carència a un contexto comercial y privado y que, en ese sentido era patrimonio, al me-nos en tal uso, de una cierta clase social de mercaderes. Entre ellos debía por lo demás haber algunos procedentes de tierras más meridionales, por cuanto empleaban el signario suroriental, como testimonia el plomo La Carència 1; la cronología de este fenómeno no nos es posible precisarla con exactitud, pero debe de estar entre mediados del s. iv y el s. iii y podría corresponderse así con un primer momento de auge de la ciudad, documentado también por el urbanismo y la cultura material. Después, entre finales del s. iii y mediados del i, la actividad comercial continua-ría y seguiría produciendo documentos sobre plomo, pero ahora ya con el empleo del sistema gráfico nordoriental, como resulta manifiesto en los textos de La Carència 2 y 3. Este fenómeno vendría a coincidir con el momento de mayor auge de la ciudad, como garantizan los testimonios arqueológicos.

Naturalmente, el conocimiento y uso de la escritura en los contextos señalados debió de generar también empleos se-

1 Este trabajo se inscribe en el proyecto FFI2011-25113 y en el Grup de Recerca Consolidat LITTERA (2009SGR1254). Quiero expresar mi gratitud a Joan Ferrer por su ayuda en la lectura e interpretación de los textos.

cundarios como el representado por el único esgrafiado sobre cerámica conocido hasta ahora. En cualquier caso, y pesar de la continuidad y vitalidad de la ciudad en época tardoibérica y romanorrepublicana, no tenemos hasta hoy testimonios de una cultura epigráfica extendida a otros ámbitos como el funerario, el votivo o el público.

A continuación ofrecemos el análisis particularizado de cada uno de los epígrafes ibéricos de La Carència.

PLOMO LA CARÈNCIA 1

La Carència 12 es una lámina de plomo muy fina y cuya forma rectangular debe considerarse prácticamente idéntica a la origi-nal, aunque en sus bordes haya sufrido pequeñas pérdidas que, como se verá, apenas si afectan a los signos (Velaza, 2012). Probablemente el plomo apareció plegado, porque son apre-ciables todavía cinco marcas verticales que corresponden a las huellas de los pliegues. Las medidas son 4 x 13,2 x 0,05 cm. El módulo de las letras oscila entre 0,3 y 0,6 cm.

El plomo estuvo escrito por ambas caras. La que llamaremos cara A (fig. 11.1) tiene, además, restos de dos textos. A1 es un texto largo, que constaba probablemente de cuatro líneas, pero cuyos signos aparecen en su mayor parte muy desvaídos, proba-blemente por haber sido semiborrados para reaprovechar la lámi-na para una utilización posterior. Además, su lectura resulta toda-vía más problemática por el hecho de que en el tercio derecho de esa cara la superficie del plomo se presenta muy concretizada. El texto A.2 consta de una sola palabra que ha sido escrita en senti-do inverso al texto A.1 y en el mismo sentido que el texto B. El hecho de que la palabra de A.1 sea interpretable como un nombre personal y que ese mismo nombre se repita al comienzo del texto B invita a interpretar A.1 como el destinatario del texto B. Ello explicaría que A.1 esté escrito en la cara opuesta, en el mismo sentido que B y, además, en un lugar de la lámina que parece ha-ber quedado al exterior cuando el plomo estuvo doblado. La cara B (fig. 11.2) se conserva en mucho mejor estado, seguramente

2 Nº catálogo 23.831. Nº inventario 108.495.

La epigrafía ibérica de La Carència11

J. Velaza

232

por haber permanecido resguardada por el plegado. El texto que ha sido escrito en ella consta de tres líneas. La primera se inicia en el extremo superior derecho y corre paralelo a los bordes su-perior, izquierdo e inferior de la pieza, hasta acabar hacia la mitad de este último. Las líneas 2 y 3 comienzan también en el lateral derecho, pero la 2 sobrepasa por poco la mitad de la superficie de escritura y la 3 no llega a alcanzarla.

Tanto el texto A.1 (fig. 11.3) como los textos A.2 y B (fig. 11.4) están escritos en signario suroriental y en una variante que parece marcar la oposición entre sordas y sonoras, lo que pare-ce manifiesto a juzgar por la presencia en A.1 y B de variantes marcadas y no marcadas del silabograma ko. La cuestión se hace más compleja, sin embargo, en lo que toca a las posibles varian-tes de ti documentadas en B, ya que la que sólo lleva un punto en el interior del rombo parece indicar la sonora, frente a la que lleva una línea vertical interior, que marcaría la sorda.3 En el tex-to B las palabras aparecen separadas por interpunciones dobles; en el caso de A.1 parece haberse seguido similar procedimiento, aunque sólo en la l. 4 se conservan interpunciones indudables, separando además coherentemente un nombre personal.

3 En ese caso el procedimiento parecería, por lo tanto, inverso al descrito por Ferrer para los demás textos en escritura suroriental (vid. Ferrer, 2010).

La lectura de los textos es la siguiente:

A.1[---]u[---]i[---][---]++[-c. 3-]tilso+++satira[---][---]o[-c. 2-]siltiko+l+golorta[---][---]ti : ikorisker : ko[---]

A.2 balkesira

Bbalkesire : anabedi : iustir : bele[s] : gebelesekesai : asker-

erdir : [.]reka : gotuaderokegonikorbas : al+rei : ordi+ra?kalaneia : asugin

El signo 5 de la palabra 6 es e corregida sobre a.Como puede verse, la lectura de A.1 es realmente laguno-

sa, a causa de los dos fenómenos que, como se ha dicho antes, afectan a la superficie de escritura de esa cara: por un lado, lo compacto de las concreciones en su tercio derecho y, por otro lado, la falta de nitidez de los signos, producto muy pro-bablemente de un borrado voluntario, aunque descuidado, del texto. Para A.2 y B contamos con mayor seguridad, excepto en aquellos lugares en los que se ha perdido totalmente el

Fig. 11.1. Plomo La Carència 1, cara A (nº catálogo 23.831).

Fig. 11.2. Plomo La Carència 1, cara B (nº catálogo 23.831).

233

signo o donde una microfractura lo ha desfigurado casi por completo.

Por lo que se refiere al contenido de los textos, también es diferente nuestra capacidad de acercarnos a su estructura y análisis. En el caso de A.1, sólo para la palabra ikorisker de l. 4 tenemos la seguridad de hallarnos ante un nombre personal constituido por los dos formantes conocidos ikor (§7.60) e isker (§7.64). En l. 2 podría aparecer una secuencia satira que recuer-da a formas como satira (F.20.1, B-I) y esatiran (F.20.1,B-I,2), pero conviene notar la diferencia entre las dos silbantes ini-ciales. El resto del texto es de lectura tan comprometida como poco transparente.

En el texto A.2, balkesira permite identificar un nombre per-sonal integrado por los formantes balke (§7.25) y sir (§7.105), al que se ha añadido un sufijo –a. Parece incuestionable que se trata del mismo nombre personal que encabeza el texto B, pero en este caso sufijado con –e. Si el sufijo –e con nombres personales está relativamente bien documentado, lo está menos el sufijo –a, pero no faltan ejemplos como kulesuri-a (D.7.1), donde podría expresar una noción próxima al dativo.

La palabra anabedi resulta menos transparente, pero no se puede descartar que se trate de un nombre personal constituido por una variante del formante anar (§7.11) –quizás la misma que aparece en anai-osar-en-mi (B.1.36) – y por beti(n) (§7.37), representado en biur-bedi (B.8.20), sakar-bedi-n (B.7.31); uni-bedi-n (B.1.22).

La tercera palabra del texto es la conocida iustir, muy fre-cuente en vecindad con nombres personales y en secuencias iniciales de texto. Aunque son muchas las hipótesis que se han propuesto para ella, recientemente nos hemos pronunciado por

una interpretación como forma verbal (Velaza, 2011) que podría ser adecuada también a este contexto, por cuanto podría indicar la acción que uno de los dos nombres personales en secuencia –muy probablemente anabedi– realizaría con respecto al otro –balkesir–. El hecho de que el plomo parezca contener un texto epistolar podría ser un apoyo a favor de la hipótesis según la cual la acción que iustir marcaría sería próxima a la de un saludo.

La restitución de la forma bele[s] parece evidente no sólo por la frecuencia de la forma onomástica beles (§7.31), sino también por su presencia en la formación de la palabra inmediatamente posterior. El hecho de que el formante aparezca solo puede ex-trañar, pero tal vez no resulte ocioso recordar que la situación sería idéntica a la de Beles, un ennegense del bronce de Áscoli.

La forma gebelesekesai podría admitir una segmentación ge-beles-ekes-ai si partimos de la base de la identificación de los formantes antroponímicos beles (§7.31) y ekes (§7.50). Ha-bría que explicar, en tal caso, la presencia de un prefijo ke- no demasiado bien documentado y estudiado, pero para el que habría alguna oportunidad en formas como ke-bels-ilun-in (F.9.8, A-6); ke-bels-ilun[-]eiku (F.9.8,A-2) o incluso kebelte-re (B.22.1). El eventual sufijo –ai estaría sin embargo mucho mejor apoyado (Moncunill, 2007: 71).

Para askererdir tenemos paralelos menos atractivos. Si fuera correcta una segmentación asker-erdir, tal vez pudieran traerse a colación esker (§7.64) y erde-baska (C.1.24, A-5), pero hay que decir que no se trata en ningún caso de correlatos carentes de problemas, bien sea por el vocalismo, bien por la diferencia en las vibrantes.

Para la forma mutilada [.]reka podría proponerse una re-stitución areka, para la que tenemos un paralelo exacto sobre

Fig. 11.3. Texto del plomo La Carència 1, cara A (nº catálogo 23.831).

Fig. 11.4. Texto del plomo La Carència 1, cara B (nº catálogo 23.831).

234

plomo (F.20.1,B-I,4). Untermann proponía una segmentación are-ka y una integración en el paradigma de are, para el que postulaba un carácter pronominal (§556).

La secuencia gotuaderokegon podría tal vez segmentarse gotua-deroke-gon, lo que permitiría identificar una secuen-cia medial -deroke- que remite a otras como bi-teroke-tan (F.9.1,B–4), y al repetido paradigma al que se atribuye unáni-memente una categoría verbal (Velaza, 2011). El radical, sin embargo, no ofrece paralelos claros.

La primera palabra de la segunda línea vuelve a ser un nom-bre personal ikorbas, constituido por los conocidos formantes ikor (§7.60) y bas (§7.27).

La forma al+rei tal vez pueda restituirse como alorei y seg-mentarse como alor-ei, con lo que tendríamos un nuevo formante antroponímico alor (§7.9), acompañado por el conocido sufijo –ei.

En el caso de ordi+ra?, el hecho de que el cuarto signo sea inidentificable y el último sea la variante que en el signario nordo-riental corresponde a ki, pero en suroriental no tiene todavía atribu-ción definitiva, complica notablemente la interpretación. De todos modos, quizás contenga el formante antroponímico ordin (§7.95).

Las dos últimas palabras del texto, kalaneia y asugin resul-tan francamente opacas y carecemos de paralelos esclarecedo-res para ninguna de las dos.

En definitiva, como puede verse, el análisis de La Ca-rencia 1 permite interpretarlo como una carta enviada a un personaje probablemente llamado Balkesir, quizás por otro de nombre Anabedi. Desconocemos, sin embargo, cualquier dato sobre el contenido de dicha carta por la ausencia de ele-mentos que pudieran resultar indicativos, como es el caso de los numerales. En el texto parecen nombrarse también otros personajes, pero en algunos casos lo que tomamos como for-mantes antroponímicos podrían ser aquí solo palabras del léxico común.

Por lo que se refiere a la datación de la inscripción, el hecho de que emplee un signario suroriental dual permitiría fecharla entre el s. iv y el s. iii a.C.


El epígrafe que llamaremos La Carència 2 es una lámina de plomo mutilada por todas sus partes y que en el estado actual tiene unas dimensiones de (4) x (4,7) x 0,1 cm (fig. 11.5 y 11.6).4 Probablemente apareció doblada en sentido longitudi-nal: el proceso de desplegado parece no haber sido realizado de manera completa, de forma que la lámina está todavía se-miplegada en su parte central, entre las líneas 2 y 3. Conserva restos de cuatro líneas de texto con letras de 0,6 / 0,8 cm e in-terpunciones dobles. Por encima de los signos presenta cuatro líneas verticales, probable indicio de un intento de cancelar el texto.

El signario empleado es el nordoriental. No parece haber restos de dualidad, salvo en el signo 2 de l. 1, que es ke5, pero que podría interpretarse como una pervivencia gráfica dentro de un signario ya no dual. La lectura del texto es como sigue:

------[---]ir : a IIIIIIIII[---][---]takebe : kan[---]

4 Nº de catálogo 23.829. Nº inventario 108.493.

[---]alir : ikaku[---][---]bankotur : ++[---]------

Las dos cruces de l. 4 corresponden ambas a signos consti-tuidos por dos trazos oblicuos que se unen en un vértice supe-rior. Su parte inferior se ha perdido por la fractura de la pieza, de modo que su lectura podría ser tul, tun, al, atu, etc., o incluso s si se tratara de una sola letra.

Por lo que respecta al texto en sí, su mutilación impide un análisis seguro. En l. 1 se registra incuestionablemente una secuencia numeral, de modo que tal vez nos encontremos con algún tipo de contabilidad –o de una carta con contenido comer-cial–. Esta hipótesis estaría reforzada por dos indicios más: el primero, que en l. 3 parece segura la presencia de la palabra [--- s]alir, habitual en tales contextos y el segundo, las mencionadas líneas verticales que parecen cancelar el texto.

Por lo demás, en l. 4 nos encontramos con una secuencia ]bankotur que recuerda a bankutur (B.7.38,A-III,8) y bankutu-riraker (F.13.3,13). El resto de las secuencias conservadas son excesivamente breves y mutiladas como para someterlas a un análisis seguro.

Para fijar la cronología de La Carència 2 el indicio más elocuente puede ser el uso del signo be8, que según Rodríguez Ramos habría de datarse entre 225/200-175 a.C. (Rodríguez, Ramos, 2004: 140).

Fig. 11.5. Plomo La Carència 2 (nº catálogo 23.829).

Fig. 11.6. Texto del plomo La Carència 2 (nº catálogo 23.829).

235


Se trata de una lámina de plomo cuya forma original debió de ser aproximadamente rectangular, que en el momento actual se presenta rota en seis partes, como consecuencia de un proce-so de desplegado poco cuidadoso (fig. 11.7 y 11.8).5 Las cinco primeras encajan, tanto por la forma de la fractura como por la continuidad de las letras; la última, más pequeña de tamaño, no encaja formalmente, pero es muy probable, a juzgar por la secuencia textual, que su lugar fuera ése. En la parte superior se ha perdido también parte de su superficie, de modo que la segunda parte de l. 1 está desaparecida y no se puede descartar que hubiese alguna línea por encima. El tamaño en el estado actual es (4,3) x (6,7) x 0,1 cm. Se conservan restos de cuatro lí-neas de texto con letras de 0,6 / 0,8 cm e interpunciones dobles.

------ [---]+leurate[---]ire[---]+i[..]i[---][---]+ : tieibir : kibatasan[-c. 2-]ortinberi[---][---]tisbasirarebe : tieibir : salir : s[---] [---]sa : tilauti[.]e : mke[-c. 2-]anbe[.]+[..]n[---] ------

El texto ha sido escrito en signario nordoriental sin aparentes rasgos de dualidad.6 Hay que señalar, sin embargo, que el signo r

5 Nº catálogo 23.830. Nº inventario 108.494.

se ha escrito en la forma r1 en todos los casos salvo en la secuencia ]ire[ de l. 1, donde se presenta como r3 y tiene a su lado derecho un pequeño trazo en forma de coma, tal vez también adventicio.

Por lo que se refiere al léxico, la l. 1, la más mutilada, apenas si permite identificar secuencias conocidas. En l. 2 la palabra tieibir, que se repite también en l. 3, recuerda a tiei+ (F.13.1,10). La secuencia kibatasan[-c. 2-] no ofrece una seg-mentación transparente, aunque su comienzo recuerde al for-mante antroponímico kibas(§7.74). En ortinberi, sin embargo, cabe identificar un nombre personal formado por los elementos conocidos ortin (§7.95) y beri (§7.34). En l. 2 la secuencia ]tis-basirarebe puede contener el elemento conocido basir, presente en basir-iuta (B.7.36,A-4) y basir-tir (G.1.1,B-1). La palabra no antroponímica más transparente es, sin lugar a dudas, sa-lir. En l. 4 las diferentes mutilaciones hacen de nuevo difícil el análisis: sólo en mke[-c. 2-]anbe parece razonable identificar el formante mkei (§7.138).

En resumidas cuentas, el texto de La Carència 3 no ofrece indicios seguros en cuanto a su funcionalidad, pero el hecho de que aparezca el término salir permite mantener provisionalmente la hipótesis de que nos hallemos ante un documento, tal vez una carta, de tipo comercial. Su cronología puede fijarse también en función de criterios paleográficos: el uso de be7 invita a una da-tación 200/175-50 a.C. (Rodríguez Ramos, 2004: 10).

6 El primer signo ti de l. 2 presenta un pequeño trazo horizontal por debajo del vértice donde se juntan los tres trazos del tridente, pero la palabra reaparece en l. 2 sin dicho trazo, de modo que hay que considerarlo adventicio.

Fig. 11.7. Plomo La Carència 3 (nº catálogo 23.830).

Fig. 11.8. Texto del plomo La Carència 3 (nº catálogo 23.830).

236

ESGRAFIADO SOBRE CERÁMICA

Fragmento de un plato de cerámica campaniense (Fletcher, 1985: 19, 62 y 109; MLH III F.19.1) (fig. 11.9 y 11.10). Hallado en superficie, fue donado al Servicio de Investigación Prehistórica en 1981 por don Enrique Morán. Signos esgrafiados en la parte exterior del pie.

batu

Se trata probablemente de una abreviatura de propiedad. Fig. 11.9. Plato de cerámica campaniense con signos esgrafiados.

Fig. 11.10. Esgrafiado sobre cerámica (dibujo D. Fletcher).

237

En los últimos años, la aplicación de la Geomática en el campo de la Arqueología ha aumentado de forma considerable, sien-do utilizada como herramienta auxiliar de las prospecciones y excavaciones, o bien para la documentación patrimoni al del estado actual de yacimientos, edificios y piezas muebles.

El uso de diversos aparatos topográficos es habitual en el desempeño de los trabajos de arqueología: así se usan tradicio-nalmente niveles ópticos para obtención de desniveles y cotas de nivel; estaciones totales para registrar la geometría de un proyecto arqueológico o la tecnología GPS aplicada en recep-tores y navegadores para el posicionamiento de zonas e itinera-rios sobre una cartografía.

También, la aplicación y uso de metodologías pertene-cientes al campo de la Geomática es cada vez más común en la Arqueología. No podemos olvidar la utilización de cartografía –vectorial u ortofotografía– para los planos de situación y localización, la elaboración de un correcto le-vantamiento topográfico o la representación de secciones y alzados que nos ayudan a entender nuestro proyecto. Pero básicamente nos referimos a las técnicas fotogramétricas y de láser escáner 3D, que aplicadas en los campos de la ar-quitectura, la ingeniería de obra civil e industrial, la geo-grafía, la documentación artística y arqueológica constituye un gran avance desde la perspectiva de la documentación gráfica tridimensional proporcionando unos productos fina-les de gran precisión métrica con una gran calidad visual para la documentación de bienes muebles e inmuebles, y que combinadas con las últimas tecnologías multimedia –reali-dad virtual, realidad aumentada, pantallas 3D y otros espa-cios tridimensionales– o con la aplicación de la ingeniería inversa1 mediante impresoras y pantógrafos 3D, podemos conseguir sorprendentes aplicaciones para el ámbito de la musealización y documentación patrimonial que nos sirven

1 Entendemos la INGENIERÍA INVERSA como el proceso de reproducción de un objeto, pieza, parte, o conjunto, a partir del modelo físico de forma directa o indirecta. Utilizando el láser escáner, el modelo físico lo obtenemos de forma indirecta a partir de un modelo digital 3D con el que reproducimos el objeto a la escala deseada.

para la conservación, difusión, estudio y gestión de espacios y entornos, tanto arqueológicos como arquitectónicos.

En La Carència de Torís, desde 2005, se han realizado dis-tintos trabajos de documentación geométrica del yacimiento, usando diversas metodologías y aparatos topográficos, apli-cando las últimas tecnologías del momento. Al mismo ritmo de la excavación, en cada campaña se han ido documentado las distintas geometrías (alineaciones, cotas de nivel, perímetros, etc.) de los distintos elementos que definen el recinto amura-llado (murallas, torres, puertas, poternas, paramentos…), o las zonas artesanales como por ejemplo hornos. A partir de esta do-cumentación se han generado distintos productos gráficos que documentan métrica y gráficamente este poblado (fig. 12.1).

LEVANTAMIENTO DEL ENCLAVE

Uno de los primeros trabajos consistió en la realización de un le-vantamiento topográfico del yacimiento, así como de su entorno y de los distintos posibles accesos. Dicho levantamiento se ob-tuvo de la restitución de un vuelo fotogramétrico, a escala 1/500.

La fotogrametría aérea se basa en la obtención de unos foto-gramas –fotografías donde se conoce su focal y el centro de la imagen–, realizados por una cámara aerotransportada. La me-todología se sintetiza en que un avión avanza disparando fotos consecutivas cada cierto intervalo según la velocidad y altura preestablecida. En todo vuelo fotogramétrico existe una fase preliminar llamada planificación del vuelo y en ella, sobre una cartografía de la zona, se constituyen las directrices de dicho vuelo: altura de vuelo, pasadas a realizar, número de fotogra-mas, etc. En nuestro caso se planificó y se realizó una pasada sobre la zona de 4 fotogramas con un recubrimiento entre ellos del 60% y con una escala de vuelo de 1/3000.

Finalizado el vuelo, los fotogramas son introducidos en un restituidor digital realizando en un primer momento la orient-ación.2 Una vez orientada y posicionada cada una de las imá-

2 En fotogrametría, la orientación de un fotograma es el proceso de reconstruir su posición en el espacio en el momento de la toma. Hay tres

Uso de tecnologías de alta definición en la documentación geométrica del yacimiento de La Carència de Torís

12

O. Aparicio González, J. Blasco Senabre, L. Gimeno Martínez, V. Porcelli y R. Tortosa García

238

genes se procedió a restituir la zona de interés, que no es más que la obtención de datos vectoriales en tres dimensiones. Dicha restitución generó información de la topografía del terreno me-diante puntos de cotas de nivel, líneas de rotura y la represent-ación de elementos lineales como caminos, barrancos, acequias y taludes. Con esta información se procedió a la realización del modelo digital del terreno (MDT), que conllevó la obtención de unas curvas de nivel con una equidistancia de 0,5 metros.

Para poder orientar y posicionar los fotogramas, nos ten-emos que apoyar en la topografía teniendo que realizar un apoyo métrico, el cual consiste en la localización de puntos vis-ibles en las imágenes y que además se encuentren debidamente identificados en el terreno y dentro del entorno de trabajo. Este apoyo se realizó usando aparatos receptores GPS (de los cuales hablaremos en el siguiente apartado), posicionándose sobre el terreno en los puntos elegidos una vez fueron identificados so-

fases, orientación interna: se reconstruye el haz de rayos de una imagen (debemos conocer los valores de la focal, la posición del centro y las posibles distorsiones de la cámara); orientación relativa: determinar las orientaciones angulares y las posiciones relativas que se dieron en el momento de la toma, conformando un modelo estereoscópico a partir de dos o más imágenes; orientación absoluta: aplicar al modelo una trasformación (traslación, giro y homotecia) para que se encuentre en las coordenadas adecuadas.

bre el fotograma y tras haber establecido una distribución ho-mogénea sobre la superficie de éste.

La cartografía básica del entorno, con las geometrías de los elementos naturales (cabezas y pies de talud, puntos de cota, árboles y otra vegetación existente) así como otros el-ementos consolidados (acequias, muros, cercados, caminos de tierra o asfaltados, etc.), aporta un documento valioso que nos ayuda a tener un conocimiento global de la topografía del yacimiento y de su entorno físico, además de servir como base de referencia de todos las documentaciones a realizar a posteriori. Incluso fue documentación gráfica importante, con la inclusión y superposición de una ortofotografía de planta (fig. 12.2), producida por el Instituto Cartográfico Valencia-no (ICV), para la declaración de Bien Interés Cultural de La Carència (producida en el año 2008), delimitando el entorno de protección, establecido en 1.406.484 m2.

DOCUMENTACIÓN GEOMÉTRICA DE ELEMENTOS ESTRUCTURALES

Establecida una cartografía general del poblado íbero, los tra-bajos geomáticos consisten en la documentación geométrica de elementos estructurales del poblado íbero (tomando sus dife-rentes alineaciones, perímetros y cotas de nivel), aparecidos durante las distintas campañas arqueológicas realizadas en La

Fig. 12.1. Composición gráfica con la simulación del recinto amurallado a partir de datos reales. Podemos apreciar como base un modelo digital del terreno con textura obtenida a partir de una ortofotografía digital. R. Albiach-Global Geomática.

239

Carència. Añadir, que en la misma toma de datos, fueron es-tablecidas por todo el yacimiento unas bases topográficas que sirven como de referencia de los diversos trabajos realizados, para ubicar su posición dentro del mismo sistema global de co-ordenadas. Para el proyecto que nos ocupa se utilizó el sistema de coordenadas oficial, utilizando como sistema de referencia el ED50 y como sistema de proyección UTM.3

3 El sistema ETRS-89 es el sistema de referencia geodésico en España desde el 27 de julio de 2007. Estamos en una época de transición siendo efectivo 1 de enero de 2015, donde toda la cartografía y bases de datos de información geográfica y cartográfica producida o actualizada por las Administraciones Publicas deberá compilarse y publicarse conforme a lo que se dispone en el real decreto. Hasta entonces, la información geográfica y cartográfica oficial podrá compilarse y publicarse en cualquiera de los dos sistemas, ED50 o ETRS89, conforme a las necesidades de cada Administración Pública (Real Decreto 1071/2007).

El enclave, situado sobre un cerro en el extremo oeste de la sierra El Portell, facilitó el uso de estos receptores GPS4 para la obtención de datos referentes al terreno natural ya que se en-cuentra libre de elementos orográficos o urbanísticos que pu-

4 GPS es la abreviatura de NAVSTAR GPS, siendo el acrónimo en inglés de NAVigation System with Time And Ranging Global Positioning System, traducido como Sistema de Posicionamiento Global con Sistema de Navegación por Tiempo y Distancia. La metodología se basa en la determinación de la posición de puntos sobre la superficie terrestre, apoyándose en la información radioeléctrica enviada por los satélites artificiales que conforman la constelación. Fue desarrollado por Departamento de Defensa Americano para fines militares en 1957, datando el primer satélite GPS en 1978 y siendo operativo totalmente el sistema en 1995. Después se han estado desarrollando otros sistemas: GLONNASS (Federación Rusa, 1995), GALILEO (Unión Europea, se estima en 2014), BEIDOUR (China, operativo totalmente en 2020).

Fig. 12.2. Ortofotoplano del enclave, representando su topografía y el perímetro que abarca el entorno declarado BIC. R. Albiach-Global Geomática.

240

edan impedir la recepción de señales procedentes de satélites. Se utilizaron los habituales receptores de doble frecuencia usa-dos en aplicaciones topográficas y geodésicas (fig. 12.3).

Para la toma de datos se utilizó el sistema cinemático de tiempo real (RTK), que permite la obtención de coordenadas en tiempo real con precisión centimétrica. En este sistema in-tervienen dos receptores: el de referencia, el cual se encuentra fijo en un punto de coordenadas conocidas y el móvil, que se encuentra en movimiento y del que se conocen sus coordenadas al instante. La metodología básica es que los dos receptores re-ciben información de los satélites sobre su posición, pero para llegar a obtener precisiones centimétricas, el receptor fijo, al estar situado en un punto de coordenadas conocidas, emite cor-recciones al receptor móvil con el fin de asegurar una posición precisa. Para la transmisión de datos entre los dos receptores, los aparatos utilizan un radio-modem.

En los últimos años, mediante el establecimiento de la red ERVA,5 el receptor de referencia ubicado sobre un vértice geo-désico de coordenadas conocidas, ha sido substituido por las Estaciones Permanentes de la Comunidad Valenciana gestion-adas por el Instituto Cartográfico Valenciano (ICV). La trans-misión de datos de los sensores de medición se lleva a cabo por tecnología GPRS –a través de un teléfono o tarjeta de móvil– y mediante conexión al centro de control del ICV.

5 La Red de Estaciones de Referencia de Valencia (ERVA) surge con el propósito de convertir a la Generalitat Valenciana en Proveedor de Datos GNSS mediante una Red Multi-propósito de medición continua y posicionamiento por satélite. La Red ERVA es una herramienta imprescindible para Vuelos fotogramétricos realizados sobre el territorio, para Cartografía y SIG, Geodesia, Geofísica, navegación, localización de puntos de interés, delimitación de zonas y para Ingeniería. Mediante esta infraestructura en permanente funcionamiento, el usuario dispone de un sistema de georeferenciación preciso y continuo materializado en el territorio en el Sistema de Referencia Geodésico ETRS89 (European Terrestrial Reference System 1989), ahorrando en tiempo y costes al existir la infraestructura pública. Desde 2005 está operativo el servicio para post-proceso y emisión de correcciones para posicionamiento en tiempo real. http://www.icv.gva.es/

El uso de equipos GPS, y concretamente en modo RTK, permiten una mayor rapidez y un mayor rendimiento, reducir el trabajo de gabinete a un volcado de datos (sin considerar la edición cartográfica) y usar varios receptores móviles de forma simultanea acelerando el proceso de toma de datos.

Mediante la utilización de un sistema de codificación pre-establecido, al registrar puntos en el aparato, podemos asignar un código a un determinado punto facilitando los trabajos de edición gráfica y evitando la realización de listados y croquis durante la tarea de registro. Con esta codificación tenemos esta-blecida una relación entre los datos registrados (líneas y puntos) con la topografía del yacimiento.

Una vez realizada la toma de datos, se verifican los pro-cesos de cálculo y edición gráfica. Los datos generados por el receptor son exportados a un entorno CAD donde se realiza el proceso de dibujo. A partir de la codificación, y mediante una aplicación con herramientas informáticas de cálculos topográ-ficos, se automatiza el dibujado transfiriendo puntos y líneas gráficamente.

La composición de una cartografía general (de aspecto dinámico, actualizándose tras distintas campañas arqueológi-cas), con el entorno del yacimiento y la ubicación gráfica de los elementos pertenecientes al poblado íbero (la mayoría en un estado superficial) nos sirven para establecer un conocimiento global del yacimiento provocando la visualización y concien-cia de la extensión y geometría del recinto. Consecuentemente, la cartografía generada de la Carència, ha permitido establecer una zonificación del yacimiento siendo uno de los principales materiales de soporte para la elaboración del proyecto de ac-tuaciones posteriores así como de su estudio arqueológico e histórico.

Los datos geométricos, tanto de forma visual como matemáticamente, nos han permitido establecer tres recintos amurallados del yacimiento. El recinto I, situado más hacia el este y en la parte más elevada del montículo, responde a una superficie de 1.403 m2. En el centro del yacimiento nos encon-tramos con el recinto II, de 11.485 m2. Y el de mayor extensión, el recinto III, ya más hacia el oeste con una superficie de 54.029 m2. Estos tres recintos contienen en su perímetro una serie de murallas, torres y puertas de acceso, documentándose gráfica-mente un total de 1.492 m.

Fuera del recinto amurallado, se han ubicado y documen-tado tres espacios pertenecientes a zonas artesanales, con una superficie total de 4.442 m2 (fig. 12.4).

DOCUMENTACIÓN GEOMÉTRICA DE ALTA DEFINICIÓN

Una vez se han tenido georreferenciados todos los elementos estructurales del yacimiento sobre una misma cartografía, ha sido el momento de aumentar el nivel de detalle de estos. Hasta el momento se ha trabajado sobre un rango de escalas de 1/100 y 1/200 en cuanto a la representación gráfica, que se nos traduce en una resolución de 20-40 cm. La documentación patrimonial requiere de más resolución, para que puedan ser representados gráficamente todos los elementos existentes de forma precisa, para plasmar la realidad física del proyecto arqueológico lo más fidedigna posible.

Con la necesidad de usar técnicas más precisas, y unido a las características del trabajo en relación a la discontinua tem-

Fig. 12.3. Levantamiento topográfico de las estructuras con la utilización de aparatos receptores de GPS.

241

poralidad y las distintas fases en que se realiza, se propuso la aplicación de la Documentación Geométrica de Alta Definición (HDS) la cual combina técnicas fotogramétricas con técnicas de escáner láser tridimensional, una metodología de medición no intrusiva que permite capturar información de forma rápida, detallada y precisa, y nos ofrece gran cantidad de información gráfica tanto en 2D como 3D (Mañana-Borrazas, Rodríguez Paz y Blanco-Rotea, 2008: 16).

La técnica de la fotogrametría terrestre, conforme avanza el tiempo, se ha hecho más eficiente y económica debido al avan-ce de la tecnología digital y al desarrollo de potentes programas de procesamiento de datos. Sin lugar a dudas, la utilización de imágenes digitales permite generar productos ráster de alta ca-lidad aportando, complementariamente a las líneas de dibujo –vectoriales–, las variables de color y textura originales del ob-jeto en el momento de la toma. En el caso de la documentación arquitectónica y arqueológica, la imagen digital se convierte en un documento imprescindible en aras de facilitar estudios ma-teriales y patológicos, interpretaciones y análisis del patrimonio cultural aislado o de todo su conjunto (Tortosa, 2003: 6).

Esta información gráfica relacionada con los diferentes es-tudios realizados nos permitirá la creación de un Sistema de Información Geográfica (SIG), cuyos objetivos principales pa-sarán por la accesibilidad de toda la información generada en el proyecto –por ejemplo, la generada en cada fase o campaña–, así como la tenencia de una herramienta que nos permita ges-tionar y mantener el bien.

Tras un exhaustivo estudio técnico del proyecto, para su do-cumentación gráfica consideramos la utilización de la técnica de la Ortofotografía, la cual, consiste en un proceso de transfor-mación de una perspectiva cónica –la existente en una fotogra-fía– en una proyección ortogonal, es decir, se obtienen fotogra-fías de escala uniforme mediante el proceso de una rectificación diferencial. En algunos casos se podrá utilizar una rectificación encadenada, si los elementos no presentan un relieve conside-rable (Buill, Nuñez y Rodríguez, 2007: 96).

Para el desarrollo de la técnica necesitamos un modelo di-gital –lo más fidedigno posible a la realidad–, una colección de fotografías que completen todas las superficies del yacimiento y unas coordenadas espaciales que nos ayuden a georeferenciar el yacimiento.

Para la posterior obtención de un modelo digital de su-perficies (MDS) y debido a la extensión y complejidad del yacimiento, consideramos la utilización de un Láser escáner Terrestre (TLS), en concreto el FARO FOCUS 3D, un instru-mento que nos ofrece gran versatilidad y rapidez en la adqui-sición de datos (fig. 12.5). El Láser escáner realiza un barrido de una superficie capturando miles de puntos por segundo con un haz láser en abanico. El instrumento registra toda la nube de puntos 3D compuesta por cientos de miles de mediciones individuales en un sistema de coordenadas cartesianas (XYZ) que en sí mismas componen un modelo tridimensional de los objetos registrados. El aparato, que puede alcanzar una reso-

Fig. 12.4. Planta representativa de los espacios y estructuras documentados durante las diversas campañas. Se aprecian los tres recintos junto a las zonas artesanales, destacando en negro los restos localizados. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 12.5. Instantánea donde vemos al Láser Escáner Terrestre en funcionamiento, donde se observa la ubicación de la esfera actuando como punto de control.

242

lución de 2 mm, tiene un alcance de 120 m y la velocidad de escaneado es de 976.000 puntos por segundo.

La metodología es similar a un aparato topográfico en cuán-to a su orientación en el espacio, con la diferencia de que el ba-rrido es automático con un mismo valor de separación angular. Desde diversas posiciones se realizan estos barridos obtenien-do una nube que cubra toda la superficie. El aparato utiliza la metodología de estacionamiento y orientación libre del escáner para varias escenas (Buill, Núñez y Rodríguez, 2007: 133). En nuestro caso y como comentamos anteriormente, la geometría del yacimiento no permite recogerlo en un solo barrido, es ne-cesario disponer de puntos homólogos en los diferentes barri-dos de modo que las coordenadas de cada uno de ellos puedan ser referidas a un sistema de coordenadas común mediante transformaciones de semejanza espaciales.

Los puntos homólogos utilizados han sido unas esferas que conocemos perfectamente su radio (7,25 cm). Estas esferas son reconocidas automáticamente por los programas informáticos de tratamiento de nubes de puntos, permitiendo efectuar la co-rrelación de puntos comunes de los diferentes escaneados de forma semiautomática, así como su cálculo y fusión.

La metodología de trabajo propuesta consiste en el esca-neado de la superficie de la zona de interés del yacimiento con el posicionamiento en cada uno de los espacios, teniendo especial atención en efectuar un solapamiento de zonas, po-sicionándose en lugares que cubran la mayor superficie po-sible evitando en todo momento zonas encubiertas (Lerma y Biosca, 2008: 42). Las sesiones de escaneado consisten en la ubicación inicial de esferas de referencia, la puesta en marcha del aparato Láser Escáner con la definición de la precisión y calidad. A partir del escaneado, se dispone de una nube de puntos, y después de eliminar ruido, se realiza el proceso de modelización.

La utilización del TLS se ha llevado a cabo en zonas donde se requería un mayor detalle (por ejemplo, en la muralla que separa el recinto II del III), obteniendo niveles de detalles con una resolución de 0,3 cm.

Para la obtención de fotografías digitales de todas las su-perficies a actuar, consideramos la utilización de la cámara CANON EOS-1DS MARK II, con focales fijas de 16 mm y 35 mm. Se corresponde con una cámara SLR digital que lleva acoplado un sensor CMOS de 16.7 megapíxeles de resolución. Para utilizarla en las aplicaciones de fotogrametría digital se ha tenido que calibrar para cada una de las focales utilizadas, corri-giendo los errores de la distorsión radial y tangencial.

Para la realización de ortofotos de planta de la zona de estudio, las tomas de las fotografías se han realizado lo más paralelas al plano horizontal del terreno utilizando instrumen-tación auxiliar para lograr este fin. En este caso se utiliza un monopode de 3-4 metros de altura donde se ubica la cámara fotográfica sobre un bastidor, manipulando la cámara median-te un mando a distancia. En el caso de ortofotos de alzado, las fotografías tienen la misma condición debiendo ser en todo momento lo más paralelas al paramento. Para el proceso de restitución o elaboración de ortofotos, también se toman imágenes oblicuas para la realización de las correspondientes orientaciones.

Para una mejor precisión en el apoyo topográfico, tanto en los puntos de control de las imágenes como en los puntos de referencia de los escaneados se opta por establecer una red to-

pográfica, usando la metodología de poligonación.6 Los puntos de la poligonal se señalizan de modo permanente, con el fin de poder utilizar estos puntos en sucesivas campañas. Desde estas bases se obtienen las observaciones de los puntos de apoyo que utilizamos para dotar métricamente el modelo digital y las imá-genes obtenidas mediante la cámara fotográfica digital. Para el proceso fotogramétrico necesitamos tomar, de forma homogé-nea, una matriz de puntos sobre toda la superficie de estudio y que ésta sea perfectamente identificable en las fotografías, pu-diéndose plasmar de forma directa (esquinas de muros, piedras, etc.) o indirecta (mediante el uso de clavos, puntos, dianas…). En la figura 12.6, podemos apreciar la Estación Total SOKKIA 3130R, utilizada en la toma de puntos de control y la realiza-ción de la poligonal.

Los trabajos de procesado consisten en el tratamiento de los datos obtenidos en campo a través de cálculos topográficos y fotogramétricos con la utilización de software específico. Estos trabajos se dividen en tres fases: tratamiento de datos topográ-ficos, procesado y restitución, finalizando con la elaboración modelo digital de superficies.

El tratamiento de datos topográficos se inicia en la trans-ferencia de datos brutos obtenidos –ángulo horizontal, ángulo vertical y distancia además de los datos de cada estaciona-miento–, tanto de la poligonal como de la radicación de los puntos de control. Mediante una aplicación de cálculos topo-gráficos, se calcula la poligonal a partir de todas las visuales obteniendo las coordenadas de las bases topográficas. Con estas coordenadas podremos obtener las coordenadas XYZ de los puntos de control a partir de los observables con la simple fórmula de transformación de coordenadas polares a coorde-nadas cartesianas.

6 El método general de observación de una poligonal es el denominado método de Moinot, que consiste en estacionar en un punto, tomando lecturas se toman lecturas de espalda a la referencia (en este caso otro vértice que conforma nuestra poligonal) y de frente al siguiente punto de la poligonal. Las lecturas se toman tanto en círculo directo (lectura habitual) como en círculo inverso (se campanea el anteojo tomando lectura de ángulos complementarios a los tomados en círculo directo). Siempre se realiza la observación angular aplicando la regla de Bessel, para reducir errores de lectura.

Fig. 12.6. Toma de puntos de control con Estación Total.

243

Iniciamos la fase de procesado y restitución con el volcado de las imágenes al ordenador, las cuáles son procesadas me-diante el uso de un programa que corrige los errores de distor-sión radial y tangencial, es decir, las distorsiones de la lente y las aberraciones cromáticas (Lerma, 2002: 96). Conocido el sensor, se aplican los parámetros que corrigen las imágenes obtenidas con cada focal Mediante el uso de la aplicación de fotogrametría digital terrestre DESENREC y con el soporte de los puntos de apoyo, se realiza la corrección métrica7 de cada una de las fotografías, realizando un remuestreo digital de los píxeles. Como hemos dicho, la metodología consiste en modi-ficar la perspectiva cónica de una fotografía y transformarla en una perspectiva plana, pudiéndose medir directamente sobre la imagen una vez aplicada la homotecia. El programa genera un archivo de registro que nos muestra los errores obtenidos en la transformación. La aplicación de esta metodología sobre La Carència nos ha generado errores máximos de remuestreo de 0,6 cm.

Para obtener resolución gráfica se han utilizado imágenes que sólo abarcan una porción determinada de la superficie, realizando una composición de imágenes, estableciendo una resolución final de 0,3 mm por píxel. Finalmente, para que el resultado del mosaico sea homogéneo y lineal, se realiza una corrección radiométrica, es decir, de color, tono e intensidad. La figura 12.7 muestra una ortofoto de planta perteneciente a una estructura que forma parte de la muralla que cierra el recinto II.

Finalmente, las ortofotos obtenidas –tanto de planta como de alzado–, son introducidas en un entorno CAD en el cual po-demos realizar la restitución vectorial, obteniendo un dibujo arqueológico de acuerdo con nuestras pretensiones, como por ejemplo, identificar elementos o estableciendo unidades de es-tudio. La cualidad principal de las ortofotos, aparte de la mé-trica, es la variable del color y textura real que nos ayudan a identificar mejor los elementos, materiales y patologías.

Por último, nos encontramos con la elaboración del modelo digital de superficies. Tras descargar, almacenar y organizar los datos del Láser Escáner, las nubes de puntos son georeferencia-das en nuestro sistema de coordenadas. Para ello necesitamos identificar en la nube de puntos las esferas de control de forma

7 La corrección métrica se traduce matemáticamente en la utilización de la transformación proyectiva bidimensional, requiriéndose un mínimo de cuatro puntos homólogos. Para determinar el error en el cálculo de los parámetros debemos utilizar un mínimo de cinco puntos homólogos (Lerma, 2002:74).

gráfica. Seguidamente se realiza el registro de las nubes de pun-tos, que no es más que colocar automáticamente los escaneados en nuestro sistema de coordenadas y calcular un ajuste con el mínimo error entre distintos escaneados.

Estas nubes de puntos son importadas en la aplicación es-pecífica con entorno tridimensional para la realización del mo-delo 3D. Primeramente, se realiza el tratamiento de la nube de puntos eliminando puntos aislados, reduciendo el ruido, elimi-nando puntos que no se corresponden al entorno de trabajo así como la homogeneización del paso de malla de los puntos o la reducción sistemática de estos. Seguidamente, se realiza el modelo digital el cual consiste en la confección de triángulos a partir de ternas de puntos completando toda la superficie uni-formemente. Una vez obtenida la malla digital, con la ayuda de herramientas de reparación de imperfecciones, adecuamos el modelo tridimensional rellenando discontinuidades, reparando anomalías o minimizando el número de triángulos.

Con la obtención de este modelo métrico, presentado en es-pacio tridimensional, podemos realizar una serie de operaciones básicas como medir, seccionar, calcular superficies y volúme-nes o generar curvas de nivel. Y como hemos comentado en la introducción, nos ofrece nuevas posibilidades a elaborar otros productos de presentación tridimensional. Concretamente, en el yacimiento de La Carència, hemos aplicado nuestro mode-lo tridimensional a la confección de una reconstrucción virtual del recinto amurallado, sirviendo como base para la obtención de paramentos, puertas y torres, asegurando una reconstrucción del recinto amurallado lo más fidedigna a la realidad.

SIMULACIÓN DIGITAL 3D

Los datos geométricos reales documentados en formato digital permiten diferentes aplicaciones, además de las que se han cita-do previamente. Entre los productos finales realizables encon-tramos las simulaciones digitales en 3D.

Estos productos se realizaban en conjunto con los trabajos de documentación arqueológica cuando se producían de forma manual, anterior a la introducción de los sistemas informáticos. Como ejemplo podemos citar los dibujos artísticos que repre-sentan hipótesis de edificios antiguos desaparecidos o simple-mente maquetas de reconstrucción de los sitios arqueológicos.

Actualmente, los programas de manejo de datos tridimen-sionales facilitan la realización de simulaciones virtuales y sobretodo utilizan datos vectoriales reales. Esto favorece la posibilidad de acercarse más a la realidad, siendo finalmente

Fig. 12.7. Ortofotografía de una estructura.

244

instrumentos útiles tanto para la investigación científica como para finalidades pedagógicas.

En este caso, el objetivo ha sido la producción de una re-construcción 3D del recinto amurallado (fig. 12.1), para simular visualmente su aspecto antiguo a través de imágenes virtuales.

El programa que elabora un rendering 3D, se ocupa del cál-culo de las imágenes correspondientes a un punto de vista del usuario. Para reconstruir una escena virtual se necesita que cada píxel de una imagen esté relacionado con diferentes elementos: luz, colores, reflejos de las superficies alrededor en relación a sus propiedades físicas, movimiento, etc.

El modelo 3D de la Carència se ha producido en gran par-te a partir de datos en CAD procedentes de la documentación topográfica o de mallas optimizadas obtenidas de datos de es-caneo 3D más reciente en zonas donde se requiere una mayor resolución. Una vez adquiridos todos los datos, se ha procedido a la modelización de los sólidos 3D, con el programa open-sou-rce BLENDER, específico para todos los trabajos de 3D como modelización, texturización, rendering y animación virtual.

La siguiente fase está caracterizada por el proceso de textu-rización. Las texturas son imágenes que revisten los objetos 3D, simulando sus propiedades físicas y estéticas reales. Al igual que la reconstrucción de los sólidos en 3D, tienen que facilitar el cálculo de las imágenes en fase de rendering. Por esta razón se intenta utilizar una resolución reducida y repetir los mismos materiales donde sea posible.

En este trabajo el proceso de simulación de los materiales y ajuste de las texturas es bastante delicado, dado que se hace una representación visual de piedras irregulares, procurando uni-formar las imágenes para que se distingan menos las texturas repetidas a lo largo de las paredes (fig. 12.8 A y B).

Evidentemente, un proyecto reconstructivo en 3D como el de la Carència, necesita que sea verificado y controlado cons-tantemente por los arqueólogos y los arquitectos responsables del proyecto. De esta forma se consigue mejorar el producto final, evitando en todo momento ambigüedades e incorreccio-nes. Por ejemplo, sin el apoyo técnico, la reconstrucción 3D no puede ser elaborada correctamente o por lo menos, seguramen-te, no con el mismo nivel científico.

El equipo multidisciplinar, dentro de su metodología de tra-bajo, tiene en cuenta la verificación de la calidad de los trabajos, realizando controles, correcciones y estimaciones de los dife-rentes procesos para evitar un traslado de aberraciones al pro-ducto final. Durante el proceso de campo se realiza un control exhaustivo de las tareas mediante croquis y listados que ayudan a una mejor organización de archivos digitales de forma gráfica y esquemática, y en gabinete se lleva un control de flujos de trabajo sabiendo en todo momento el estado del proyecto.

Hemos podido apreciar el potencial de información que se genera utilizando las tecnologías de alta definición en el ámbito de la documentación arqueológica, la cual resulta evidente dada el grado de aproximación realista al objeto. La fotogrametría

permite la plasmación real en 3D del objeto abordado, aspecto que contrasta con las técnicas empleadas hasta la fecha (calcos, fotografía tradicional, etc.). La lectura visual y métrica –deter-minada por el grado de precisión de los parámetros implicados en la toma de datos– ofrece una imagen global de todo el ya-cimiento.

El protocolo de trabajo permite generar un documento muy atractivo y fundamental para la restauración, mantenimiento y promoción del yacimiento. En la actualidad la divulgación de este patrimonio constituye la base de proyectos de Turismo Cultural en numerosas comarcas en las que las actividades tra-dicionales entraron en declive.

En el proyecto han colaborado, formando parte del equipo técnico de Global Geomática s.l., los siguientes técnicos ex-pertos en Documentación gráfica del Patrimonio (Fotograme-tría, SIG y 3D): Fernando Cotino Villa, Director técnico de-partamento Arqueología; Josep Gimeno Marzal, Ingeniero en Geodesia y Cartografía; David Martínez Imedio, Licenciado en Historia; José María Mentxaca Pereda, Auxiliar de Topografía; Jordi Pérez Puigcerver, Diseñador Gráfico; Andrea Vilaplana Sellés, Ingeniero Técnico en Topografía.

Fig. 12.8. A) Detalle reconstrucción hipotética durante la modelización. Muralla recinto III. B) Detalle reconstrucción hipotética durante la modelización. Muralla recinto II. R. Albiach-Global Geomática.

A

B

245

Entre los objetivos del proyecto de investigación de La Carèn-cia (2001-2013) está la conservación y el respeto por sus restos arqueológicos que han sido de especial interés en el caso de sus murallas, debido a la importancia histórica de éstas y también a la afección que han tenido, sobre todo por la destrucción de uno de sus tramos.

El oppidum ibérico y romano de La Carència, de 6,7 hectá-reas, tiene tres murallas que cierran este perímetro creando tres recintos a diferentes alturas. Una de las áreas, el recinto II (fig. 13.1), se define dentro del yacimiento por tener unas caracte-rísticas inusuales dentro de la poliorcética íbera conocida, des-tacando como rasgos definitorios la presencia de una muralla exenta y algunos tramos en emplekton.

Esta muralla del recinto II se construyó con sillares traba-jados por su cara exterior y con piedras de mediano y pequeño tamaño, situándose por las caras exteriores en hileras horizon-tales. En la zona interna también había piedras irregulares de diferentes tamaños, trabado todo con tierra local. El ancho de esta muralla oscila entre 90 y 110 cm.

Por otra parte, la ubicación del yacimiento, ocupando la cima de una montaña con accesibilidad no restringida, hace que se encuentre muy expuesto a las condiciones climatológicas, además de la acción de abundantes especies faunísticas y vege-tales, y la acción antrópica tanto de visitas como de uso, desta-cando una roturación descontrolada del terreno. Las consecuen-cias en el lienzo mural derivadas de estos factores son visibles año tras año, por lo que al tratarse, como se ha dicho, de una estructura de notable relevancia, la consolidación y manteni-miento de la misma constituyen uno de los objetivos de trabajo en el yacimiento.

La zona más afectada por la degradación fue la anexa a la torre de la poterna del recinto II, en una longitud aproximada de 4 m, alterada sobre todo en el año 2006, cuando algunos de los sillares de una torre y de un tramo de la muralla fueron despla-zados de su ubicación original (fig. 13.2). A este hecho se unió el efecto de las lluvias de ese invierno, que fueron liberando la tierra que trababa las piedras y provocando derrumbes.

Estos derrumbes, conservados in situ, así como las imáge-nes antiguas de ese tramo de la muralla, nos permitieron plan-tearnos una reposición de las piedras y una consolidación de los

restos más frágiles. Para ello estuvimos viendo los materiales más adecuados de traba utilizados en casos similares, además de la simple tierra de la zona, para conseguir un mortero que ayudase a su perduración. Del mismo modo, se consideraron las distancias relativas y separaciones entre piedras a usar en la reposición de las mismas.

La reposición y consolidación se realizó durante la campaña de excavación del año 2007, y la tarea más representativa en ese sentido fue llevada a cabo por Óscar Abril con la colaboración de Jordi Melero y Leonardo Penadés, quienes realizaron un tra-bajo de limpieza previa en profundidad a lo largo del trazado en emplekton de la muralla del recinto II y sus aledaños, incluyen-do la poterna y su torre anexa. El trabajo de desbroce se realizó manualmente, poniendo especial atención en la vegetación ger-minada en la misma muralla, extrayéndola de raíz para evitar su rebrote a corto plazo. También se realizó a tal efecto la eli-minación de la cubierta de tierra suelta, producto de la erosión pluvial más reciente, en la que se encontraba la mayor parte de las simientes y los nutrientes de las mismas.

Una vez acondicionada el área de trabajo, el siguiente paso consistió en la reposición y restauración de las partes dañadas de la muralla (fig. 13.3). El principal problema en algunas zonas consistía en su alto grado de degradación, acumulado duran-te años de exposición. Gracias al trabajo de documentación y archivo fue posible disponer de fotografías que mostraban el estado de las estructuras tras la fase de excavación llevada a cabo por Milagro Gil-Mascarell. Esas imágenes facilitaron las tareas de restitución de las partes dañadas, empleándolas como guía de intervención. Parte del trabajo consistió en localizar di-chas piezas para su reubicación en el sitio original, tal y como podían verse en las fotografías. El material de cantería necesa-rio se encontraba en los acopios próximos creados durante las excavaciones anteriores, en los que, afortunadamente, se pudo localizar la mayor parte de las piezas caídas y desplazadas de la muralla, a excepción, por supuesto, de las más recientes que todavía se encontraban caídas junto al sitio original.

Una vez localizadas las piezas correspondientes, procedi-mos a asentarlas de nuevo en su posición. Para ello, seleccio-namos varios sillares destacados de la muralla como referencia para controlar adecuadamente las posiciones relativas, conside-

Trabajos de reposición, restauración y consolidación en el recinto amurallado de La Carència

13

O. Abril

246

rando su orientación, ángulo y posición entre ellas tal y como podía verse en el registro fotográfico. De esa manera, el grado de reposición del estado original resultó muy satisfactorio.

Sin embargo, una buena parte de los sillarejos más peque-ños fueron difíciles de identificar, por ser poco definibles en la calidad de las fotografías o tener forma demasiado común. En esos casos se buscaron piezas de volumen similar, realizando pequeños retoques de forma y careado cuando fuera necesario,

para completar los huecos visibles de la forma más aproximada posible, conforme a los datos disponibles.

Para la colocación de los sillares y sillarejos se empleó una pasta de cal y tierra. La cal y el agua, ausentes en el yacimiento actualmente, fueron transportadas hasta el yacimiento expresa-mente para el proyecto, en las cantidades necesarias según los cálculos previstos. En cuanto a la tierra, los mismos acopios de las excavaciones nos proporcionaron la cantidad necesaria

Fig. 13.1. Muralla del Recinto II.

Fig. 13.2. Vista general de la destrucción de la muralla y de la torre de la poterna del Recinto II.

Fig. 13.3. Consolidación y reposición de la cara interior de la muralla del Recinto II.

247

tras eliminar los elementos de mayor tamaño, y las gravas de tamaño medio. Las herramientas empleadas fueron los habi-tuales legones, capazos y pastera de mezcla que se usan en la construcción.

Con esos elementos preparados, la masa de la traba se mez-cló en la pastera (fig. 13.4) en una proporción de 5 unidades de tierra y 1 unidad de cal, empleando la capacidad de un capazo curvo de goma nº00 (9 litros de capacidad) como unidad habi-tual. Además, añadimos a la mezcla algo de la vegetación des-brozada, una vez seca y triturada parcialmente, la cual, como pudimos comprobar, daba a la pasta resultante algo más de so-lidez y resistencia.

En el relleno interior de la muralla, al permanecer oculto a la vista, no primamos tanto la exactitud como la funcionalidad, e insertamos sillarejos, algunos de forma aleatoria y otros bus-cando reforzar la estructura, mezclados también con mortero en lugar de la habitual mezcla de cascajo y tierra apelmazada, a fin de obtener mayor resistencia en esas zonas.

En las zonas más frágiles y expuestas al deterioro, al tra-tarse de puntos débiles que podían poner en peligro el resto de la estructura, reforzamos la mezcla de mortero añadiendo entre 0,5 y 1 unidad de cemento blanco, para conseguir una masa más resistente, pero de aspecto muy similar a la emplea-da en el resto de zonas. La hilada superior también se trabó con esta mezcla de cal, cemento blanco y arena, consiguiendo

con ello una cubierta muy resistente para la estructura frente a la erosión ambiental.

Finalmente, marcamos las zonas de intervención con la in-clusión de una serie de alcayatas visibles a lo largo de la línea de separación entre el original conservado y el restaurado (fig. 13.5).

Todo este trabajo se completó en los años siguientes con inspecciones de mantenimiento que incluían el control de la maleza peligrosa para los restos, y la aplicación de herbicidas en la época más seca del año. De hacerlo en otro momento, se corría el riesgo de una lluvia intensa que barriera hacia el fondo del yacimiento la tierra rociada de herbicida.

Durante estos años de mantenimiento periódico hemos comprobado que tanto los materiales empleados como los cri-terios seguidos han tenido un resultado muy positivo, ya que la degradación causada por motivos ambientales ha quedado bastante controlada. No así la actividad humana que, por lo general muy respetuosa con el patrimonio, de vez en cuando puede llegar a ser difícil de compensar. La colocación en 2009 de carteles explicativos a lo largo de un itinerario arqueológico, trazado y habilitado a efectos de facilitar los desplazamientos sin perjudicar los restos, parece ayudar algo en ese sentido, en la medida que dichos carteles refuerzan la sensibilidad de los visitantes con el yacimiento. Aunque los daños no se han de-tenido, tampoco cabe duda de que se han conseguido paliar de forma bastante visible.

Fig. 13.4. Vista general de la preparación de los materiales para la reposición de la muralla II.

Fig. 13.5. Estado final de la consolidación y reposición de la cara interior de la muralla del Recinto II.

249

A primeries dels anys seixanta Enric Llobregat ja deia, des-prés d’observar la distribució de jaciments en un mapa, que hi havia tres aglomeracions de poblament ibèric i del bronze situades a l’arc muntanyenc nord-oest, al voltant de Sagunt, Llíria i la zona oest del territori on s’inclou Xest, Xiva, Torís i Bunyol, i al sud, seguint el curs del Xúquer a la planura, queda la resta de jaciments (fig. 14.1) (Llobregat, 1962: 41).

El coneixement que es tenia del poblament antic i del terri-tori a les comarques de Torís, Montroi, Montserrat, Alboraig, Godelleta i Torrent abans d’iniciar aquest projecte es limitava a les troballes que s’havien recollit els darrers anys. Hi havia un llistat de jaciments catalogats per la Conselleria de Cultura i un altre fet pel SIP.

Sols passejant els camps al llarg d’aquests tretze anys, i en diferents èpoques, es podia veure que els terrenys de la zona eren adients per a un conreu fructífer i que les tempera-tures serien benignes per a les collites. A la zona no mancaria l’aigua dolça, donat que hi ha molts barranquets estacionals amb vores assenyalades per canyars, a més d’algunes fonts on brolla l’aigua molt sovint (fig. 14.2). Però açò sols era una evidència actual, per a saber com era abans calia fer molt més, com es pot veure en l’article del territori (capítol 15).

El territori, la seua organització i el poblament en aquesta àrea no gaudien, fins començar aquest projecte, d’un estudi com s’havia fet a la comarca del Camp de Túria, a Sant Mi-quel de Llíria-Edeta (Bernabeu, Bonet i Mata, 1985) i a Kelin (Caudete de las Fuentes) (Bonet i Mata, 2001), els quals que-den al nord i l’oest de la Carència (fig. 14.3).

L’àrea d’influència de la Carència era una zona descone-guda i amb mancança d’estudis, un buit en l’espai i el conei-xement de la història de les terres valencianes que calia anar completant. La Carència, un dels grans jaciments de les terres valencianes, encara acabava d’encetar les seues investigaci-ons i en quedava molt per esbrinar. Les prospeccions i inves-tigacions actuals han apropat els límits físics d’aquest territori a l’època protohistòrica i a l’inici de la històrica.

El jaciment arqueològic de la Carència es troba ubicat sobre un turó o tossal calcari a l’extrem de la serralada del Portell, entre 378 i 299 m s/n/m. Està dins de la plataforma anomenada «depressió costanera valenciana», una àrea de

transició entre les terres de la plana litoral i les muntanyes de l’interior (Ruiz i Carmona, 2007: 17), dins de la vall del riu Magre. En aquesta conca sedimentària, una àmplia pla-nura de relleu càrstic, destaquen uns altres massissos o alti-plans aïllats, situats entre els 200 i els 300 m d’altitud, on hi havia uns altres poblats de les cultures del bronze i ibèrica, de la mateixa manera que a les terrasses al·luvials creades pels desbordaments periòdics del riu Magre s’ubicaren al-gunes vil·les romanes.

A nivell geogràfic i orogràfic, el que abasta ara la nostra vista des de la Carència seria aproximadament el mateix que antigament: pel sud-oest mostra, al fons, la serra de l’actual terme de Dos Aguas, i al sud-oest es veu el poblat ibèric de Pico de los Ajos (Iàtova). Pel sud-est es veu el port de Bun-yol. Pel nord es divisen, al fons, els últims contraforts de la serra Calderona, i també, per darrere de l’actual localitat de Loriguilla, es veu el cim de la ciutat ibèrica d’Edeta (Llíria). Cap a l’est, si no hi ha calima, es veu perfectament la mar Mediterrània a la costa de Valentia (València) i, més cap al sud, l’Albufera.

Les prospeccions i els estudis d’una part d’aquest territori han proporcionat nous jaciments d’una extensió reduïda i uns resultats que confirmen que la Carència seria el cap del territo-ri just al nord de la Contestània, fronterer amb Saiti i travessat pel riu Xúquer. Pel nord limitaria amb el territori ja establert per Edeta; per l’oest, amb el de Kelin, i per l’est, on encara cal completar els estudis, arribaria fins a Sucro i la línia de costa.

Com ja s’ha explicat en l’anterior apartat del projecte i en la metodologia de prospecció (capítol 1), tota la infor-mació de cada jaciment es va documentar en una fitxa de prospecció, posteriorment informatitzada. El treball d’om-pliment de totes les fitxes va ser feina d’equip, que al mo-ment del seu descobriment omplíem les dades, i després es passaren a una base de dades en un encàrrec de treball fet a Francesc Duarte (fig. 14.4).

En iniciar la prospecció arqueològica, a banda de les qües-tions metodològiques ja tractades en l’apartat del projecte i també de les infraestructures necessàries, van haver períodes de reflexió sobre el paisatge que anàvem prospectant, la seua transformació al llarg del temps, com el canvi que es va pro-

Les prospeccions al territori de la Carència (2001-2013). Resultats i valoració

14

R. Albiach

250

duir durant l’època romana, quan el tipus d’explotació va pas-sar a ser intensiu i de grans extensions.

En avançar el projecte, es va fer la localització dels jaci-ments per informació dels satèl·lits, GPS, per tindre una ubi-cació més precisa, i a més, des de Patrimoni, l’any 2008, ens demanaren passar tota la informació a unes fitxes noves, i així ho férem, encarregant aquesta feina a Esperança Huguet.

Per a valorar la geomorfologia d’una part de la zona es-tudiada, el dia 16 de febrer del 2005 es va fer una visita, amb Carles Ferrer, a algunes vil·les romanes properes al Magre o bé en zona interior. Aquestes van ser: PT 5 - Pla de l’Assut, PT 3 Serreta de la Saor, l’Albaina, Molí de la Cova, la Blanca i Canyamar.

L’estudi del territori i el paisatge el va iniciar l’any 2005 Héctor Orengo, aplicant una metodologia de treball amb l’ús de noves tecnologies amb teledetecció i sistema d’informació geogràfica, com està explicat àmpliament en el capítol 15 en aquesta monografia. A l’estudi es va adherir Anna Ejarque, per a complementar la part de l’evolució paleopaisatgística a nivell microregional.

La localització de diversos paleorius per fotografia aèria i satèl·lit junt amb anàlisis hidrogràfiques a la zona de Cortit-xelles van suggerir que podia estar inundada. Es va iniciar una col·laboració amb el Centre d’Investigacions sobre Desertifica-ció (CIDE) de València per a dur a terme un projecte d’inter-venció a la zona l’any 2009.

Fig. 14.1. Vista general de la Carència i el seu territori cap al nord-est. R. Albiach-Global Geomática.

Fig. 14.2. Vista general del poble de Torís des de la Carència.

Fig. 14.3. Mapa amb els territoris ibèrics. Segons C. Mata (2001).

Fig. 14.4. Model de fitxa de prospecció del territori de la Carència. Arxiu SIP.

251

LES PROSPECCIONS AL TERRITORI

L’actuació inicial va ser la visita als jaciments ja coneguts d’an-tic per veure el seu estat de conservació.

Sobre les restes d’ocupació del període neolític només hi havia notícies orals sobre una troballa casual d’una destral de pedra polida en una cova al terme de Torís, descrita en l’apartat II.2. Aquesta cova hui queda dins d’una pedrera.

Del període del bronze hi havia catalogats per la Conselleria vuit jaciments als termes de Torís i Montserrat, sempre situats als cims de les muntanyes o turons. Els de Torís: l’Olivereta del Can-yamar, l’Alt del Collado dels Barrancons, el Castellet i el Montro-tó; els de Montserrat: les Coves, el Portell, el Castellet i el Tossal.

L’època ibèrica també va comptar amb una àmplia presèn-cia al territori amb l’excel·lència de tindre un gran jaciment, la Carència, i uns altres de menor dimensió situats als cims, als vessants i al pla, els quals són: el Campillo (ubicat al pla) i l’assentament de Pavia, tots dos al terme de Torís. Amb crono-logia iberoromana i ubicació als vessants o al pla es coneixien el Llano III, el Molí de la Cova o Hort de Fundi i l’Albaina.

A l’època romana perduraren alguns assentaments o es crearen nous establiments de vil·les. A més dels nivells romans de la Carència, les vil·les conegudes al terme eren: el Canya-mar, Calabarra, Cortitxelles, el Campillo II, el Molí de la Cova/Hort de Fundi, el Llano III, la Devesa i l’Albaina.

Els assentaments i les construccions coneguts d’època me-dieval eren pocs, encara que a hores d’ara n’ha augmentat el

nombre. Al terme de Torís està la fortificació del Castellet (da-tada al segle xiii), la torre de la Carència (del segle xii) i una alqueria islàmica al nucli urbà. A Montserrat està el Castellet, i a Montroi el Castell, del segle xiv.

La pretensió de la nova prospecció era buscar nous assen-taments per saber si es podia reforçar l’entitat de la Carència com a lloc capdavanter d’un territori. Inicialment ens vam centrar a les zones pròximes al poblat: Torís, Montserrat i Montroi.

I fase de prospecció

Al llarg de l’estiu del 2001, en la I fase de prospecció del projec-te es va fer la visita dels jaciments ja coneguts i catalogats per la Conselleria de Cultura i pel SIP. També es va fer la prospecció de zones noves, considerant els llocs susceptibles d’ocupació com ara els turons, les muntanyes, els vessants i les terrasses, segons un criteri de situació geogràfica òptima atenent el riu Magre, els barrancs i les fonts, així com l’observació d’una pre-dilecció per les ubicacions orientades cap a l’est o cap al sud. La prospecció es va fer de manera sistemàtica en les zones que consideràrem més òptimes. Alguna jornada, en la prospecció ens va ajudar Baldomero Quiles.

En aquesta I fase es van descobrir 21 jaciments nous. A l’àrea prospectada ja se’n coneixien 24, i ara n’eren un total de 45 els assentaments documentats (Albiach, 2001) i recollits en la memòria d’excavació d’aquest any (fig. 14.5). Els jaciments eren els següents:

Fig. 14.5. Mapa inical de situació dels jaciments coneguts i els nous descoberts. R. Albiach-F. Duarte.

252

L’Olivereta del Canyamar (Torís)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Poblat de l’època del bronze, concretament del bronze valencià, ubicat a la part superior d’un turó de 325 m d’altitud. Es troba a l’est del poble de Torís. En l’actualitat deu estar quasi tot destruït, ja que en la dècada dels setanta es va construir sobre ell una bassa de reg de 24 × 17 × 1 metres d’alçària i entre 2 i 3 m de fondària aproximadament. No hi havia visible cap estructura d’època, semblava tindre el terreny molt transformat (fig. 14.6). Sols hi vam localitzar un fragment de ceràmica del bronze.

Alt del Collado dels Barrancons (Torís)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Assenta-ment de l’època del bronze ubicat a la serralada coneguda com els Barrancons, el Portell o de la Carència, ja que el poblat de la Carència està a l’extrem oest. Aquest poblat se situa més cap a l’est, però no al final de la serra, a una altura de 356 m (fig. 14.7). No hi havia estructures visibles, només vam trobar restes ceràmiques d’època del bronze tant al cim com prop d’aquest, pel vessant sud.

El Castellet o Castell de Serra (Torís)

Jaciment conegut per la Conselleria de Cultura. En una serra-lada al sud-oest de Torís, dins de la serra del Castellet i cap al

nord d’aquesta es localitza, a una altitud de 330 m, un poblat del bronze valencià. No hi ha restes visibles d’estructures, segura-ment perquè la construcció d’un fortí medieval les va destruir o emmascarar en part (fig. 14.8). El que sí hem localitzat són restes ceràmiques d’època del bronze, 3 fragments.

El Montrotó (Torís)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Sobre la mateixa serra ja descrita, la serra del Castellet, però sobre un turó situat al sud, també conegut com a Collado del Castellet, i a una altura de 332 m, hi havia un poblat del bronze valencià (fig. 14.9). No hi havia estructures visibles, i el que es podia veure al cim era una escletxa natural curullada per un depòsit estratigrà-fic on hi havia materials ceràmics de l’època del bronze.

Fig. 14.6. Jaciment arqueològic de l’Olivereta de Canyamar (Torís).

Fig. 14.7. L’Alt del Collado dels Barrancons (Torís), des de les Penyetes Roges.

Fig. 14.8. Castellet o Castell de Serra (Torís), des de l’Ampul·lós o Lampelosos.

Fig. 14.9. Montrotó (Torís), des de l’Ampul·lós o Lampelosos.

253

Puntal de l’Assut (Montroi)

Jaciment no documentat. Dins del terme de Montroi i a l’est de la serreta de la Saor hi havia una muntanya anomenada Puntal de l’Assut, de 256 m d’altura màxima, i al cim es conservaven restes ceràmiques de l’època del bronze i terra sigillata his-pànica d’època romana. No hi havia estructures visibles (fig. 14.10).

Serreta de la Saor (Torís)

Jaciment no conegut. És una muntanya situada a l’est de Torís, vora el riu Magre. Al seu cim, de 206 m, hi havia un poblat de l’època del bronze protegit tot per un gran nombre de matolls, que encara conservava a la vista part de les seues estructures (fig. 14.11 A i B). La quantitat de material ceràmic no és abun-dant però aquest sí que és significatiu.

PT 10 - Prospecció Torís núm. 10 (Torís)

Jaciment no documentat. Situat al cim d’un turó, dins de la par-tida del Campillo, a la muntanyeta on es localitza el jaciment Campillo II (fig. 14.12), vam trobar restes ceràmiques, encara que poques, de les èpoques del bronze i ibèrica.

PT 1 - Prospecció Torís núm. 1, Mont de la Perdiu o l’Estacada (Torís)

Jaciment desconegut. En un alteronet situat al nord-oest de la Carència (fig. 14.13), al vessant sud, vam trobar restes ceràmi-ques d’època del bronze, ibèrica i romanorepublicana. Les restes estan tant en un munt de terra creat per l’acció d’una pala mecà-nica com per tot arreu.

Fig. 14.10. Puntal de l’Assut (Montroi).

Fig. 14.11. A) La Serreta de la Saor (Torís), des del nord-est. B) Detall de la muralla.

Fig. 14.12. PT 10 - Prospecció Torís núm. 10 (Torís).

Fig. 14.13. PT 1 - Prospecció Torís núm. 1, Mont de la Perdiu o l’Estacada (Torís), des de la Carència.

A

B

254


Jaciment no documentat. El trobàrem prospectant la dispersió de materials de la PT 5. A l’est de la vil·la romana PT 5 i als peus d’un turonet (fig. 14.14), vam localitzar restes ceràmiques d’època del bronze i ibèrica. Es tractava de material dispers i escàs, sense cap estructura visible que se li associara.

Patusella (Torís)

Jaciment no conegut. Al nord de la serralada situada al sud-oest de Torís, coneguda com a serra del Castellet, està el turó de la Patusella (fig. 14.15). En la zona que té una altitud de 305 m es trobaren alguns murs, amb una orientació nord-sud, i res-tes ceràmiques d’època ibèrica, localitzades majoritàriament al vessant sud.

L’Ampul·lós o Lampelosos (Torís)

Jaciment no documentat. A l’extrem meridional de la serra del Castellet hi havia dos turons anomenats Lloma de l’Ampul·lós. El més elevat, situat a l’oest, tenia una altura de 282 m (fig. 14.16). Al cim, i a la zona occidental, hi havia una bassa de reg excavada en la terra i coberta. A l’est de la bassa hi havia restes d’un mur de pedres irregulars travades en sec que duia direcció nord-sud i feia curvatura. Tinguérem en compte aquesta estruc-tura per si algun dels seus trams podia ser antic. També vam trobar restes ceràmiques ibè, així com un fragment d’ataifor monocrom verd d’època islàmica.


Jaciment desconegut. Dins de la partida de l’Albaina, entre la PT 7 i la vil·la romana de l’Albaina, hi havia un turó de 201 m (fig. 14.17), en part ja transformat pels vessants, i al cim hi havia ceràmica ibèrica.


Jaciment no documentat. Al sud del poble de Torís, prop del riu Magre i dins de la partida de l’Albaina, hi havia un turó de 202 m, que tenia construïda una gran bassa de reg a la zona nord del cim (fig. 14.18). Al voltant de la bassa i pels vessants del turó vam trobar restes ceràmiques d’època ibèrica, concentrades al vessant meridional, però tant ací com a la resta del jaciment hi havia una gran dispersió de materials d’època romanorepublicana. No hi ha-via estructures a la vista.


Jaciment no conegut que es va descobrir en prospectar la zona annexa a les restes del segle xviii. Al vessant nord-est de la mun-tanya del Castellet, on hi havia un poblat del bronze i un assenta-ment medieval, destacava un xicotet promontori on hi havia restes ceràmiques d’època ibèrica (fig. 14.19).


Fig. 14.19. PT 9 - Prospecció Torís núm. 9 (Torís) i Serra del Castellet.

Fig. 14.15. Patusella (Torís) i Serra del Castellet, des del poble de Torís.

Fig. 14.16. L’Ampul·lós o Lampelosos (Torís).



255

Campillo (Torís)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. A l’est del poble de Torís, dins de la partida del Campillo, se sabia que hi havia un assentament d’època ibèrica. Després de localitzar-lo, prospectàrem els voltants, i més cap a l’est, trobàrem un altre conjunt de restes materials ibèriques. Devia tractar-se del mateix jaciment però, o bé les restes entre els dos assen-taments no s’havien conservat, o bé estaven emmascarades per noves aportacions de terra (fig. 14.20). La superfície que ocupava cada conjunt de dispersió ceràmica era de 250 m2.

Pavia (Torís)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Només férem un intent de trobar-lo i no vam tindre èxit. En futures prospeccions tornarem a buscar-lo. Assentament d’època ibèri-ca situat al nord-est de Cortitxelles i prop del barranc que duu aquest nom (fig. 14.21).


Jaciment no conegut. La muntanya situada a l’est de l’Ampul·lós, més menuda que aquesta i amb una altura màxima de 255 m (fig. 14.22), contenia restes ceràmiques d’èpoques ibèrica i romanorepublicana situades al vessant oriental.

El Llano III (Torís)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Assenta-ment d’èpoques ibèrica i romana del qual queden molt po-ques restes ceràmiques visibles, tal vegada encara estiguen conservades en el subsòl. Estava situat dins de la partida del Pla, a l’est del poble de Torís i prop del terme de Godelleta (fig. 14.23).


Jaciment no documentat. Al sud de la Carència, entre els ba-rrancs de la Mistera i el de la Ivessa, en una zona plana vam trobar restes ceràmiques d’èpoques ibèrica, romanorepubli-cana i imperial. El jaciment ocupava un espai ampli, però no hi havia estructures visibles (fig. 14.24).

Fig. 14.20. Campillo (Torís).

Fig. 14.21. Vista general de la zona de Cortitxelles (Torís).


Fig. 14.23. Llano III (Torís).

Fig. 14.24. PT 2 - Prospecció Torís núm. 2 (Torís), des de la Carència.

256

L’Albaina o Albaira (Torís)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Al sud-est del poble de Torís, a l’est del turó de l’Ampul·lós i prop del riu Magre, a la partida de l’Albaina, hi havia una vil·la romana. La dispersió de les restes era gran, però hi havia camps ja transfor-mats i uns altres amb una nova aportació de terres que cobria la ceràmica. Les restes ceràmiques trobades indicaven una ocupa-ció iberoromana i romanoimperial. No hi havia estructures a la vista (fig. 14.25).

PT 5 - Prospecció Torís núm. 5, Pla de l’Assut (Torís)

Jaciment no documentat però que, en trobar ceràmica romana dalt del Puntal de l’Assut, lloc inhabitual, decidírem prospectar els voltants per davall del cim. A la part meridional del Puntal de l’Assut, en una terrassa del riu Magre, que passa pel sud d’aquesta, hi havia una vil·la romana (fig. 14.26). També hi havia material medieval.


Jaciment desconegut que vam descobrir en iniciar l’ascens a la Serreta de la Saor, situat a l’oest del poble de Torís i al sud de la Carència. Al vessant meridional d’aquesta muntanya i prop del barranc de la Carència hi havia una vil·la romana de la qual que-daven nombrosos carreus de pedra calcària i material ceràmic d’època romanoimperial (fig. 14.27). També hi havia ceràmica islàmica del segle xi. La superfície aproximada que ocupava la dispersió dels materials era de 150 × 250 m.

La Devesa (Torís)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Al sud de la Carència, al nord del barranc del mateix nom, hi havia una vil·la romana d’època imperial, sense estructures visibles i amb pocs materials ceràmics, com ara la ceràmica comuna i l’àmfora (fig. 14.28).

Molí de la Cova o Hort de Fundi o Fandeix (Torís)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Al sud de Torís, dins de la partida del Corral dels Fondos i Llometa, prop del Molí de la Cova, hi havia restes d’una vil·la ja cone-guda des de temps antic, en la qual es van recuperar un cap de marbre blanc d’un jove coronat d’heura i restes d’un mosaic, tot descrit àmpliament en l’apartat del projecte. Després de prospectar prou en superfície, a les dues parts de la carretera, sols vam trobar restes a la part dreta, excepte un fragment de vora de dolium en el molí mateix. El molí estava encara en ús als anys trenta del segle xx. Les restes materials localitzades eren tant d’època ibèrica, de romanorepublicana com de ro-manoimperial, per la qual cosa podem considerar que estem davant d’un assentament iberoromà i una vil·la imperial (fig. 14.29).

Canyamar (Torís)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Vil·la roma-na ubicada al sud-oest del poblat del bronze de l’Olivereta del Canyamar (fig. 14.30). Sobretot s’apreciaven restes de


Fig. 14.28. La Devesa (Torís).

Fig. 14.29. El Molí de la Cova o Hort de Fundi o Fandeix (Torís).

Fig. 14.25. L’Albaina o Albaira (Torís).


257

material constructiu als marges dels bancals creats entre els camps. Ocupava una gran extensió i el jaciment, catalogat com a Císcar, podria pertànyer a aquesta gran vil·la del Can-yamar, encara que en aquest predomina el material ibèric.

El Campillo II (Torís)

Jaciment conegut per la Conselleria de Cultura. Després d’inspeccionar àmpliament la zona on estava aquest jaciment romà no vàrem trobar cap resta ni ceràmica ni constructiva (fig. 14.31). Sols es va trobar un fragment de tegulae al turó proper PT 10. Pensem que possiblement els nous xalets construïts en la vessant de la muntanya poden haver destruït el jaciment. De tota manera, pensàrem tornar a revisar la zona en futures pros-peccions.

El Llano II (Torís)

Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura. Es tractava de una vil·la romana situada al sud-est del Llano III que no vam trobar. Prospectàrem àmpliament la zona per dues vegades però els resultats van ser negatius. Bé les coordenades estaven equivocades o bé estava al nord del lloc on s’ubicava, on a ho-res d’ara hi ha alguns xalets que l’emmascaren o l’han destruït (fig. 14.32).

Calabarra (Torís)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura que vi-sitàrem amb la intenció de prospectar-lo, però no es va poder localitzar, segurament per quedar dins dels terrenys de la masia que duu aquest nom (fig. 14.33).

Cortitxelles (Torís)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura que visi-tàrem amb la intenció de prospectar-lo, però el primer any no el vam poder localitzar. Vam tornar l’any següent i vam trobar les restes de la planta d’una vivenda que, pel material, consi-deràrem islàmica (fig. 14.34).

Alqueria. Nucli urbà (Torís)

Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura, però que en anar a buscar-lo ens trobàrem que al lloc hi havia una anti-ga església i la llar dels jubilats. En el Llibre del Repartiment s’esmenta la donació d’una alqueria de Torís el 23 d’abril de 1238. Estava dins del nucli urbà i la seua cronologia era dels segles xi-xii (fig. 14.35).

Fig. 14.30. Canyamar (Torís) i Ciscar, des de l’Olivereta de Canyamar.

Fig. 14.31. El Campillo II (Torís).

Fig. 14.33. Calabarra (Torís).

Fig. 14.32. El Llano II (Torís).

Fig. 14.34. Localització de Cortitxelles (Torís).

258

Serra del Castellet (Torís)

Jaciment desconegut. En estar visible des de la carretera anàrem a visitar-lo i prospectar-lo. Al vessant oriental del turó de la Patu-sella localitzàrem restes ceràmiques del segle xviii. Els materials trobats eren: vidrats monocroms en verd, blau i marró; ceràmica comuna decorada acanalada i amb motius ondulants; fragments de gerra i gran quantitat de material constructiu, sobretot teules. La veu popular del poble de Torís diu que en aquest lloc es va intentar ubicar el poble però que es va passar a l’emplaçament actual (fig. 14.36). També hi ha restes ceràmiques d’època ibè-rica, però que deuen provenir de l’assentament de la Patusella, que està al cim.

El Molinet (Torís)

Jaciment no documentat. A l’oest del poble de Torís, dins de la partida del Molinet, quedaven restes d’estructures hidràuliques que consistien en una paret de maçoneria de pedres irregulars travades amb morter, de la qual es conservaven uns 6 m de lon-gitud i 5 m d’alçària. Al sud d’aquest mur hi havia una bassa quadrangular de 1,31 × 1,85 m, feta de pedres travades amb morter (fig. 14.37). Aquesta bassa comunicava amb una altra si-tuada més al sud, en una cota més baixa i a 34,30 m de distància. La planta d’aquesta segona bassa era el·líptica i amidava 0,87 × 1,10 m. Les dues basses estaven comunicades per una canonada soterrània. Les restes ceràmiques localitzades prop de les es-tructures eren dels segles xv i xvi, i també del segle xviii.

El Llano (Torís)

Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura com un lloc amb troballes de sílex. El visitàrem i, després de pros-pectar àmpliament la zona (fig. 14.38), sols trobàrem ascles

de pedra calcària, abundants a la zona, però no sílex ni eines o nuclis d’aquest material.

La Roda (Torís)

Jaciment desconegut. Al sud del poble de Torís, a la partida de la Roda, hi havia una sènia, encara en ús l’any 2001, que prenia aigua d’una sèquia. L’estructura estava coberta per una cons-trucció que era com una mena de façana de casa, amb teulada, finestres i porta. Ocupava un espai aproximat de 10 × 20 m. En connexió amb la sènia, i prop d’aquesta, hi havia una gran bassa de planta quadrangular. Era utilitzada per a elevar l’aigua de la sèquia dels Fondos a la bassa de la Roda (fig. 14.39). Les notíci-es orals deien que es tractava d’una construcció mora, però cap indici ceràmic o constructiu no ens apropa a aquesta conside-ració, es tracta d’una construcció del segle xviii. La prospecció dels voltants no va donar cap material arqueològic. La sènia es va restaurar l’any 2007 a través del Servei de Restauració del Patrimoni Moble de la Diputació de València.

Teular d’Algarra (Torís)

Jaciment no documentat. A la sortida del poble de Torís per l’oest hi havia en peu un forn per a coure material constructiu. Tenia la cambra de combustió de planta circular, excavada a terra i feta amb rajoles travades amb fang. El mur del forn i la seua volta es conservaven quasi totalment i també estaven fets de rajoles travades amb fang. El cos de l’estructura estava envoltat per un parament de maçoneria travat amb morter. En-tre el mur i la cambra de combustió hi havia un reble de terra i pedres. El forn estava acompanyat d’unes estructures que ara estan arrasades, de les quals sols es veuen restes d’un paviment de rajoles i l’inici d’alguns murs derrocats (fig. 14.40). La cro-nologia d’aquest forn està dins del segle xx.

Fig. 14.35. L’Alqueria (nucli urbà deTorís).

Fig. 14.36. Serra del Castellet (Torís).

Fig. 14.37. El Molinet (Torís).

Fig. 14.38. El Llano I (Torís).

259

A més a més, hi havia unes zones que prospectàrem per no-tícies orals, per intuïció, per casualitat o bé per fer una prospec-ció sistemàtica dels llocs que no havien donat resultats positius quant a troballes. Aquestes zones estaven dins dels termes de Torís, Montroi i Montserrat i van ser les següents:

- Font de la Llibertat.- Possible necròpolis islàmica baix del Castellet.

Altres llocs que donaren restes, però que quedaren com a proposta per a una prospecció eren:

- La Font del Pavo.- Carreus a la carretera de la caseta «Matamulas».

II fase de prospecció

La prospecció es portà a cap entre els mesos de juliol i agost del 2002. En aquesta segona fase es va fer la inspecció del territori annex, circumdant i en relació geogràfica amb la Ca-rència i, sobretot, dins dels termes de Montserrat i Montroi, i també s’amplià un poc al de Torís i al nord del riu Magre. Es van descobrir 19 jaciments nous. A l’àrea prospectada ja se’n coneixien 7, arribant a un total de 26 els assentaments documentats. Per tant, fent-ne recompte, el total de jaciments nous descoberts el 2002 era de 40, i el nombre total de 71 (fig. 14.41).

El resultat dels treballs d’aquesta prospecció en el territori, tant dels jaciments ja coneguts com dels nous localitzats, va ser la següent:

El Castellet II (Montserrat)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura i pel SIP.Es tractava d’un poblat de l’època del bronze ubicat al cim de la serra del Castellet, al vessant meridional i en una cota de 260 m d’altitud (fig. 14.42). Es trobava al nord del poble de Montserrat. En aquest jaciment el SIP va fer exca-vacions arqueològiques els anys 1967 i 1968 dirigides per J. Aparicio. Hi ha algunes publicacions de N. P. Gómez Serrano en ACCV, II-4, València, p. 200; de J. Aparicio en APL XIII, València, p. 23-50, de 1972, i en Estudios Monográficos 8, Archivo Municipal de València, de 1976; d’E. Pla Ballester en APL IX, València, de 1960, i en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, T. VII, València, p. 192, de 1973; de A. Martínez Pérez en Carta Arqueològica de la Ribera, Alzira, 1984; de B. Martí Oliver en IV Assemblea d’Història de la Ribera, l’Alcúdia, p. 39, 1986; de D. Serrano Várez en ACV 12, València, de 1987. Es van trobar en superfície fragments de ceràmica del període del bronze. Per l’oest del poblat di-scorre el barranc de Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la serralada del Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel del Pantano de Poyos, i per l’est, el Camí Reial d’Aragó.

El Castellet I (Montserrat)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura i pel SIP. Es tractava d’una fortificació d’època medieval ubicada al cim de la serra del Castellet, en una cota de 285 m d’altitud. Es trobava situada al nord del poble de Montserrat. Al cim es conservaven estructures a la vista (murs de pedres irre-gulars travades amb morter) que eren part d’una torre que semblava recentment restaurada, i també es veien murs que tancaven un single pel nord i pel sud i, a més, hi havia tres paraments construïts al vessant meridional (fig. 14.43). Per l’oest del jaciment discorre el barranc de Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la serralada del Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel del Pantano de Poyos i, per l’est, el Camí Reial d’Aragó.

Fig. 14.39. La Roda (Torís).

Fig. 14.40. Teular d’Algarra (Torís).

260

Fig. 14.42. El Castellet II (Montserrat).

Fig. 14.43. El Castellet I (Montserrat).

Fig. 14.44. El Portell (Montserrat).

Fig. 14.41. Vista aèria de la Carència.

261

El Portell (Montserrat)

Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. En una se-rralada al nord de Montserrat i dins de la serra del Castellet, cap a l’oest d’aquesta, a una altitud de 260 m, es localitzava aquest poblat de l’època del bronze (fig. 14.44). No hi havia restes visibles d’estructures, però localitzàrem restes ceràmi-ques de l’època. Per l’oest del poblat discorre el barranc de Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la serralada del Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel del Pantano de Poyos i, per l’est, el Camí Reial d’Aragó.

Darrere de la Serra (Montserrat)

Jaciment no conegut. Al nord de la mateixa serra descrita abans, la serra del Castellet, hi havia tres turons coneguts com Darrere de la Serra, amb una altura de 215, 206 i 210 m, considerats d’oest a est. No hi havia estructures visibles, les úniques restes eren fragments de material ceràmic trobades en dos dels turons: el del centre i el de l’est (fig. 14.45). En el turó central vam arreplegar fragments d’àmfora Dressel 1 i en el situat a l’est ceràmica ibèrica. Tots tres els vam con-siderar com un conjunt ja que la dispersió de les restes cerà-miques era poca, cosa que podria tindre a veure amb la forta antropització de la zona. Per l’oest de Darrere de la Serra passa el barranc de Logrois i l’antic camí anomenat Cordel del Pantano de Poyos i per l’est el Camí Reial d’Aragó.

Maset del Retor II (Montserrat)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. A l’est de la serra del Castellet hi havia un turó conegut com Maset del Retor, amb una altura de 204 m. No hi havia estructures a la vista però sí nombrosos fragments de material ceràmic lo-calitzats en la zona oriental i meridional del turó (fig. 14.46). Aquest tenia alterats els vessants septentrional i occidental, i també part de la zona alta, a causa de la recent aportació de terra amb restes de material constructiu contemporani. La resta de l’espai era muntanyenca o de secà amb ametlers. Es conservaven restes ceràmiques de les èpoques ibèrica i

romana. Pel sud-est del jaciment discorre el barranc de l’Om i per l’est passa l’antic Camí Reial d’Aragó.

El Carcalí (Montserrat)

Jaciment no documentat, però és molt possible que es tracte del jaciment conegut com les Coves. La muntanya de les Coves es troba al nord d’aquest jaciment, en la qual nosaltres no vam trobar cap resta, per la qual cosa devia tractar-se del mateix jaciment però, com que no estàvem segurs d’això i el jaciment es trobava ubicat a la muntanya del Carcalí, el vam documentar com a un de nou i, com que es tractava d’un turó, decidírem prospectar-lo. Estava en una muntanya situada al nord-oest de Montserrat. A la part meridional del cim, a 274 m, estava aquest poblat de l’època del bronze que conservava part visible de les seues estructures (un tram de muralla i dues estructures circulars), protegit tot ell per una nombrosa quantitat de matolls (fig. 14.47 A i B). El percen-tatge de material ceràmic hi era abundant i semblava estar en bon estat de conservació, encara que s’observava l’enderroc de la muralla i d’altres murs. Són diversos els barrancs que pel sud envolten el poblat, destacant el de les Valletes i el de Logrois. Sembla que la via de comunicació podria ser un camí que discorre pel sud, als peus de la muntanya, que porta direcció est-oest i que uneix l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos amb el de la Colada de l’Estacada.

El Collado (Montroi)

Jaciment desconegut. A 201 m d’altura, en un turó de l’extrem occidental d’una muntanya situada al nord del riu Magre, dins del terme de Montroi, i a l’est d’aquest, vam trobar aquest jaciment de l’època del bronze. Hi havia res-tes ceràmiques d’aquesta època sense estructures associades. La muntanya estava totalment destrossada als seus vessants nord i oest i, tal vegada, s’havia destruït part del jaciment (fig. 14.48 A i B). Aquest poblat està prop del riu Magre i està ubicat entre dos antics camins: la Vereda del Molló Blanc i la Colada de l’Estacada.

Fig. 14.45. Darrere de la Serra (Montserrat). Fig. 14.46. Maset del Retor II (Montserrat).

262

El Colmenar (Montroi)

Jaciment no documentat. A l’oest de la localitat de Montroi i al nord del riu Magre, sobre el cim i al vessant meridional d’un turó de 190 m conegut com el Colmenar, hi havia un recinte fortificat. Es tractava d’una estructura de planta rectangular amb paraments de pedres irregulars travades amb calç. Al cos-tat nord, i dins del pany perimetral, hi havia dues torres de planta circular, i al sud una altra quadrangular (fig. 14.49). En dispersió superficial sols vérem teules pertanyents al sostre i fragments dels paraments. L’interior de l’estructura tenia un

fort pendent cap al sud i no s’apreciaven estructures ni com-partimentacions interiors de l’espai. Aquest poblat està prop del riu Magre i al sud de l’antic camí Colada de l’Estacada.

El Tossal (Montserrat)

Jaciment ja documentat pel SIP. Sobre el cim, de 255 m d’altura, d’una muntanya situada al sud-est de Montserrat es localitzava aquest poblat de l’època del bronze. L’existència d’una pedrera en aquesta muntanya denominada el Tossal, en explotació en el moment de la prospecció, havia destrossat tota

Fig. 14.47. El Carcalí (Montserrat) A) Vista general. B) Detall de la muralla.

Fig. 14.48. A i B) El Collado (Montroi).

Fig. 14.49. El Colmenar (Montroi).

A

B B

A

263

la part septentrional i occidental de la muntanya i havia arribat fins al cim, on se situava el jaciment, i semblava que n’havia desaparegut gran part. Per tot el cim discorrien grans escletxes creades per l’enderrocament de la muntanya (fig. 14.50). En la zona que quedava del jaciment vam recuperar alguns fragments ceràmics. Pel nord-oest el poblat està solcat per barranquets que aboquen al barranc de l’Om, que discorre per l’oest; també té alguns estanys. Per l’oest passa l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos i per l’est el Camí Reial d’Aragó.

El Castell (Montroi)

Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura i pel SIP. Es tractava d’una fortificació d’època medieval cristia-na, ubicada al cim de la serra del Castell en una cota de 216 m d’altitud. Es troba al sud-oest del poble de Montroi. De la fortificació es conservava una torre de planta quadrangular de 10 m × 8 m i 21 m d’alçària. Semblava que estava feta amb caixons de tàpia de morter, pedres i maçoneria. Conser-vava tres altures i part d’una escala interior, així com algunes voltes i finestres. El sostre de la torre era de rajoles. A més de la torre, del conjunt de la fortificació s’havien conservat dos panys de muralla molt arrasats. Es conservaven estruc-tures (murs de pedres irregulars travades amb morter) que consistien en part d’una torre situada al cim (sembla que ha estat restaurada recentment), murs que tancaven una escletxa pel nord i pel sud i, també, tres paraments ubicats al vessant meridional (fig. 14.51 A i B). Aquest poblat està prop del riu Magre i es troba ubicat al sud de l’antic camí de la Vereda del Molló Blanc.

PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat)

Jaciment no documentat. Al sud de la localitat de Montserrat, prop dels barrancs de l’Om i de Logrois, i al nord del riu Magre, hi havia un turó de 162 m d’altitud en el qual trobàrem un jaci-ment amb un poblament prolongat en el temps, fet evidenciat per la dispersió ceràmica des de l’època ibèrica, passant per la romana i acabant en la medieval islàmica. No hi havia estructu-res associades i visibles en superfície (fig. 14.52). Prop d’aquest jaciment discorre, per l’est, el barranc de l’Om, i per l’oest, el de Logrois, i l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos li passa prop per l’oest.

Les Valletes (Montserrat)

Jaciment no documentat. A l’oest de la localitat de Montserrat, al sud-est del poblat del bronze ubicat al Carcalí, sobre un turó de 173 m d’altura, es localitza un jaciment romà, una vil·la. A la part meridional hi ha noves edificacions i a la septentrional, en un camp transformat per a plantar vinyes, es va trobar gran quantitat de material ceràmic i constructiu (fig. 14.53). No hi ha estructures associades i visibles en superfície i el jaciment pot estar, en part, destruït. Són diversos els barrancs que per l’est, l’oest i el sud envolten el jaciment, destacant el de les Valletes i el de Logrois. La via de comunicació podria ser un camí que discorre pel nord, als peus del Carcalí, que porta direcció est-oest i que uneix l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos amb el de la Colada de l’Estacada.

Fig. 14.50. El Tossal (Montserrat).

Fig. 14.51. El Castell (Montroi). A) Vista general. B) Vista de la torre.

A

B

264

Logrois (Montserrat)

Jaciment no documentat. En un turonet situat al nord-oest de la localitat de Montserrat, en un cim a 180 m, hem trobat restes ceràmiques de les èpoques ibèrica i islàmica. El turó està molt prop del poble i prou antropitzat però, així i tot, hem trobat dispersos en superfície fragments ceràmics dels dos períodes esmentats (fig. 14.54). No hi havia estructures visibles i associades als assentaments. Per l’oest del turó dis-corre el barranc de Logrois i pel nord-est passa l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos.

Canyada del Pavo (Torís)

Jaciment no documentat i que es va trobar per casualitat durant les prospeccions del darrer any, i que en la campanya de 2002 el vam inspeccionar. Al vessant meridional de la serralada de la Carèn-cia, a l’oest de la font del Pavo i en una cota de 260 m s/n/m, es va localitzar un assentament d’època ibèrica (fig. 14.55). En una zona de muntanya amb pins i sotabosc, on no hi havia estructures a la vista i sols es va veure una dispersió ceràmica en un espai de 20 × 20 m. Pel sud del jaciment discorre el barranc de la Carèn-cia. El camí que comunicaria l’assentament seria un que anava pel sud, probablement en una cota entre 220 i 230 m.

Font de la Llibertat (Montserrat)

Jaciment desconegut. A l’extrem oriental de la serra de la Carència hi ha un turó, a la partida anomenada Barranquet de l’Aigua. El cim està en una cota de 288 m s/n/m i el tro-bàrem transformat, així com també el vessant septentrional. Al vessant meridional i a una altura de 250 m localitzàrem una dispersió ceràmica en un espai de 50 × 50 m (fig. 14.56 A i B). A la zona hi havia plantades garroferes i estava tre-ballada amb rella, cosa que havia fet possible veure i recollir materials ceràmics d’època ibèrica i algun fragment romà. Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència i, a uns 50 m cap al nord-oest estava la font de la Llibertat, també coneguda com de la Carència, de la qual encara brolla aigua. Pensem que el lloc on vam trobar els materials ceràmics era l’assentament ibèric, i potser part del romà, però que la major part de la vil·la estaria més cap a l’oest, en una zona ja re-baixada hui per mitjans mecànics per a l’extracció de terra i, per tant, possiblement quasi tota destruïda. Per l’est del jaci-ment discorre el barranc de la Carència i també, tant pel nord com per l’est, passen dos camins que duien cap als vessants septentrional i meridional, respectivament, de la serralada de la Carència.

Fig. 14.52. PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat).

Fig. 14.53. Les Valletes (Montserrat).

Ntossaletbancalat

carreteraVP-3065

Montserrat

Fig. 14.54. Localització de Logrois (Montserrat).

Fig. 14.55. La Canyada del Pavo (Torís).

265

La Molinera (Torís)

Jaciment no documentat. A la serralada anomenada el Racó de les Blasques que discorre en direcció nord-oest a sud-est, situa-da al nord-est de la serra de la Carència, es va localitzar aquest jaciment ibèric. Estava ubicat al seu vessant occidental, a una altura de 240 m s/n/m, prop del barranc de Cabeces. En un es-pai plantat de garroferes localitzàrem una dispersió ceràmica de 20 × 20 m, sense estructures associades visibles en superfície. Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència (fig. 14.57). Per l’oest del jaciment discorre el barranc de Cabeces i pel sud un camí que passa pel vessant septentrional de la serra-lada de la Carència, que s’uneix perpendicularment a un altre que és paral·lel al barranc.

Els Caps (Torís)

Jaciment no conegut. A la serralada anomenada el Racó de les Blasques que discorre en direcció nord-oest a sud-est, situada al nord-est de la serra de la Carència, es va localitzar aquest jaciment ibèric. Estava ubicat al seu vessant occiden-tal, a una altura de 230 m s/n/m, prop del barranc de Cabe-ces. En un espai transformat i amb vinyes localitzàrem una dispersió ceràmica de 20 × 20 m, sense estructures associa-des visibles en superfície. Des d’aquest assentament es veia

el poblat de la Carència (fig. 14.58). Per l’oest del jaciment discorre el barranc de Cabeces i pel sud hi ha un camí que passa pel vessant septentrional de la serralada de la Carència i que s’uneix perpendicularment a un altre que és paral·lel al barranc.

PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi)

Jaciment no documentat. Al nord-oest de la localitat de Mon-troi, a la part meridional de la serralada anomenada el Puntal del Corral de Ferreret, a una altura entre 190 i 200 m s/n/m, trobàrem aquest jaciment ibèric. Comparant-lo amb altres as-sentament ibèrics del territori de la Carència tenia una major dispersió ceràmica, entre 60 × 60 m. Les restes arqueològiques es localitzaren en dos punts separats per camps transformats, on possiblement que ja no quedaren restes mobles ni immobles. En la zona un poc més elevada, on també hi havia materials, vam trobar restes d’estructures (murs fets amb pedres irregulars tra-vades amb terra), localitzades al tall sud d’un turó sobre el qual s’havia construït un xalet, que l’ha destruït en part (fig. 14.59 A i B). Les altres restes arqueològiques estaven més al sud, en un camp de vinyes, i semblava que sols hi havia restes ceràmiques. Els cursos d’aigua que solquen els voltants d’aquest jaciment estan situats tant a l’est (barranc de les Valletes), com a l’oest (alguns barranquets i el riu Magre). Pel sud-oest passa l’antic camí Colada de l’Estacada.

Fig. 14.56. Font de la Llibertat (Montserrat). A) Vista general. B) Detall del jaciment.

Fig. 14.57. La Molinera (Torís).

Fig. 14.58. Els Caps (Torís).

A

B

266

Les Blasques (Torís)

Jaciment no conegut. La serralada de les Blasques discorre en direcció nord-oest a sud-est, i està situada al nord-est de la se-rra de la Carència, on es va localitzar el jaciment ibèric. Esta-va ubicat al seu cim i al vessant occidental, a una altura entre 275 i 280 m s/n/m. S’hi van localitzar restes ceràmiques en una dispersió de 40 × 40 m, sense estructures visibles associades. Era una zona de muntanya amb un espai de planura que tenia sotabosc i algunes garroferes (fig. 14.60). Des d’aquest assen-tament es veia el poblat de la Carència. Per l’oest d’aquest po-blat discorria el barranc de Cabeces. Els camins que associem al jaciment són els que passen pel vessant septentrional de la serralada de la Carència i un altre perpendicular que, a més, és paral·lel al barranc.


Jaciment no documentat. Al nord-oest de la localitat de Mon-troi, a la part meridional de la serralada anomenada el Puntal del Corral de Ferreret i sobre un turonet que té una altura de 200 m, es va localitzar aquest jaciment ibèric. Es trobava a l’oest

de PM 1 i es va considerar com un jaciment diferent d’aquest perquè els separava un barranc (fig. 14.61). Les restes arqueolò-giques eren materials ceràmics. Els cursos d’aigua que solcaven els voltants d’aquest jaciment estaven situats al sud i l’oest (al-guns barranquets i el riu Magre). Pel sud passava l’antic camí Colada de l’Estacada.


Jaciment no conegut. A l’extrem oriental de la serra de la Carèn-cia hi ha un turó, a la partida anomenada Canyada de Francisquet. A la part del cim, cota 275 m, a l’extrem més meridional i al costat d’un catxirulo, hi ha un assentament islàmic. La dispersió ceràmica està en un espai de 10 × 10 m (fig. 14.62). A la zona hi ha plantades garroferes i ametlers, cosa que ha fet possible veure i recollir materials ceràmics d’època islàmica. Pel sud del jaciment discorre el barranc de la Carència, i a 40 m està la font de la Llibertat, també coneguda com la Carència, de la qual en-cara brolla aigua. Pel sud passaria un camí que des del vessant septentrional de la serralada de la Carència duria cap al Cordel del Pantano de Poyos.

Fig. 14.59. PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi). A) Vista general. B) Detall d’un mur.

Fig. 14.60. Les Blasques (Torís).

Torís

VP-3065

barrancdels Caps

torre elèctrica

N

km11

Fig. 14.61. Localització de PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2 (Montroi).

A

B

267


Jaciment desconegut, trobat en prospectar la zona del vessant meridional de la serralada de la Carència, entre fonts i barrancs. A l’est de la font del Pavo i a l’oest de la font de la Llibertat, s’ha localitzat un assentament d’època ibèrica. Es troba ubicat a mitjan muntanya i en una cota de 240 m (fig. 14.63). Es tracta d’una zona de muntanya en la qual han construït una caseta i l’han transformada amb ametlers. No s’han trobat estructures, sols dispersió ceràmica en un espai de 10 × 10 m. Pel sud del jaciment discorre el barranc de la Carència i davant d’aquest hi ha un camí que va paral·lel al barranc, en una cota entre 220 i 230 m.


Jaciment no documentat, localitzat en prospectar la dispersió de materials del jaciment la Canyada del Pavo. Al vessant meridio-nal de la serralada de la Carència, al sud-oest de la font del Pavo i en una cota entre 200 i 210 m es va trobar aquest assentament d’època ibèrica. Es tracta d’una zona de muntanya transformada amb cultiu de garroferes i oliveres. No s’han trobat estructures,

sols dispersió ceràmica en un espai de 30 × 30 m. El jaciment el travessa la carretera comarcal C 3322 que va de Torís a Mon-troi (fig. 14.64). Vam valorar la possibilitat que fóra el mateix jaciment que la Canyada del Pavo, situat al nord-est d’aquest, encara que en una cota de 260 m, però fins ara pensem que en són dos diferents, donada la mancança que hi ha de materials en els metres que els separen, així com la topografia del terreny i, sobretot, el lloc per on discorreria el camí de comunicació, molt probablement en una cota aproximada entre 220 i 230 m. Pel sud del jaciment discorre el barranc de la Carència i el camí que comunicaria l’assentament li passaria pel nord.

Barranquet de Vinyar (Torís)

Jaciment no conegut. Al sud-oest del poble de Torís i a la part oriental de la serralada del Castellet hi ha un turó de 246 m, on hi ha restes ceràmiques d’època ibèrica. Al voltant del turó, cap a la part meridional i l’occidental, apropant-se al barranc del Francés, hi ha dispersió ceràmica en un espai de 25 × 25 m (fig. 14.65). No hi ha estructures visibles. El jaciment està ubicat entre els barrancs del Francés i de Vinyar, i a l’oest de l’antic camí Vereda de Darrere la Serra.

N

C-3322

FontLli-ber-tat

Montserrat

xalet

catxirulo

serra dela Carència

Fig. 14.62. Localització de PMT 2 - Prospecció Montserrat núm. 2 (Montserrat).

Fig. 14.63. PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi).


Fig. 14.65. Localització del Barranquet de Vinyar (Torís).

268

Marjal (Torís)

Jaciment no documentat, localitzat en completar la prospec-ció del Barranquet de Vinyar. Al sud-oest del poble de Torís, a la part oriental i al peu de la serralada del Castellet, a una altura de 230 m, trobarem una gran dispersió ceràmica de 60 × 80 m (fig. 14.66). No hi havia estructures visibles pero sí material ceràmic ibèric, romanorepublicà i medieval. El jaciment està solcat per tres cursos d’aigua, i queda situat a l’oest de l’antic camí Vereda de Darrere la Serra.

A més a més, hi havia unes zones que prospectàrem per notícies orals, per intuïció, per casualitat o bé per fer-ne una prospecció sistemàtica i que no ens van donar resultats positius quant a troballes. Aquestes estaven dins dels termes de Torís, Montroi i Montserrat, i van ser les següents:

- Zona nord de la part baixa de la Carència.- Banys vora el Magre.

VI fase de prospecció

La prospecció del territori que estava davall la influència de la Carència va continuar l’any 2006.

El Garroferal de la Blanca (Torís)

Anàrem a veure el jaciment ja que en teníem notícies des de l’Ajuntament. Ens havien avisat per si s’havien practicat allí possibles excavacions clandestines. Es tractava d’una vil·la romana situada al nord-est de la Carència, sobre un turó a uns 160 m s/n/m. Era un terreny amb garroferes i tra-vessat per un camí agrícola on, en superfície, es dispersava el material entre 76,35 i 125 metres (fig. 14.67). Conclosa aquesta prospecció, anàrem a buscar un dels jaciments dels quals la Direcció General de Patrimoni ens havia informat sobre les noves troballes fetes a partir de les prospeccions de la variant C-50 de la carretera Llombai-Torís.

Canyada d’Alonso (Torís)

Jaciment no documentat. Es trobava a una altura sobre el nivell del mar de 326 m, en una dispersió de 23,5 × 40 m, i hi vam trobar pocs fragments de ceràmica ibèrica. Es tractava d’un as-sentament rural. El canal de reg del riu Magre i el camí annex podrien haver destruït part del jaciment (fig. 14.68). La pros-pecció prevista per a aquesta campanya se centrava a la zona nord de Torís, una àrea no prospectada mai per nosaltres fins ara. Així, el segon dia de treball ens dirigírem als turons situats a la part septentrional del poble i, al cim del turó de Calauet, localitzàrem un poblat ibèric.

Calauet (Torís)

Jaciment no documentat. A 305 m d’altura i envoltat per un re-cinte murari, el poblat quedava situat al sud-est de la Carència. Hi havia visibles un mur prou llarg a l’interior i un mur que envoltava el poblat (fig. 14.69 A i B). Destacava la proximitat de la font del Poll i la possibilitat que a la zona est mancara una part del jaciment per transformacions en vinyes. Trobàrem ceràmiques ibèriques dels segles iii i ii aC i escòria de ferro.

N

Torís

serra del Castellet

Castellet

vereda de Tras

Marjal

barrancdel Francés

Fig. 14.66. Localització de la Marjal (Torís).

Fig. 14.67. El Garroferal de la Blanca (Torís).

Fig. 14.68. Canyada d’Alonso (Torís).

269

Canyada de los Caballeros (Torís)

Jaciment nou on es conserven unes carrilades d’un antic camí que discorria pel vessant de la muntanya en direcció 260° oest. Excavat i erosionat en la roca natural de la muntanya, s’apreciava el desgast en les carrilades de passar els carros (fig. 14.70). Aquestes tenien un ample exterior d’1,46 m i un interior d’1,07 m. Està a una altura de 361 m s/n/m.

La Mistera (Torís)

Jaciment nou localitzat a l’oest de la Carència. Es tracta d’un assentament rural ibèric i d’una vil·la romana, dels quals hi ha-via notícies orals d’una troballa d’ossos humans al sud del con-junt (fig. 14.71). Es trobava envoltat de xalets, entre els quals

hi havia abundosa quantitat de ceràmica ibèrica i una poca de romana, a més d’alguna tegulae, per la qual cosa sembla que la vil·la podia estar molt destruïda.

Concloses aquestes feines ens vam dirigir a la Vinyamalata, per a buscar la cova on, segons ens havia dit el Sr. Hueso, es va trobar una destral de pedra polida. La gran sorpresa va ser veure que dins l’entorn, inclosa la cova, hi havia una gran pe-drera en explotació (fig. 14.72). Aprofitàrem per a prospectar les muntanyes pròximes, sense cap resultat positiu de troballa arqueològica.

L’equip de prospecció vam fer una visita a l’assentament ibèric de Pico de los Ajos a Iàtova, al qual ens va guiar l’arqueòleg Luis Gimeno i ens va acompanyar la professora de la Universitat Consol Mata, reconeguda iberista de les terres valencianes, amb el seu equip de treball. Va ser una visita molt profitosa quant a apreciacions de visibilitat de la Carència, control territorial i per a veure l’entitat i els materials del po-blat. Des del jaciment es veia clarament la Carència, i al revés (fig. 14.73 A i B), però quan férem aquesta visita no sabíem bé on estava ubicat Pico de los Ajos. Al lloc, ja estudiat en part per L. Gimeno i E. Dies, destaca una gran torre de control i una muralla que envolta un lloc estratègic per al control terri-torial. Cal destacar que al jaciment hi havia nombrosos i grans clots clandestins d’espoli, i que entre el conjunt de materials ibèrics destacava la presència de ceràmica d’engalba roja de Kelin, inexistent a la Carència, i també hi havia material ro-manorepublicà.

Fig. 14.69. Calauet (Torís). A) Vista general. B) Detall de la muralla.

Fig. 14.70. Canyada de los Caballeros (Torís).

Fig. 14.71. La Mistera (Torís).

Fig. 14.72. Pedrera on estava la cova de la Vinyamalata (Torís).

A

B

270

En una altra visita vam anar al poblat de Sant Miquel de Llíria, Edeta ibèrica, també amb la intenció de comprovar la visibilitat i les construccions. La visibilitat era bona però ens va costar un poc identificar la Carència. Després de la prospecció no localitzàrem cap evidència de l’existència de muralles, en les quals teníem un gran interés. Veure que hi havia una ocu-pació en tots els vessants del poblat, en diferents terrasses, va resultar molt suggerent quant al coneixement de com es va fer l’adaptació i la transformació d’aquest espai.

VII fase de prospecció

La boirina que sempre trobàvem a l’entorn de la Carència entre els mesos de juliol i agost va fer que al llarg del període 2001 a 2006 no coneguérem mai la bona visibilitat que hi havia des del cim de la Carència. El més raonable haguera estat fer visites al jaciment al llarg de l’any, però després de l’estiu de 2001, quan la guàrdia civil va fer la confiscació de material arqueològic al propietari dels terrenys, ja no va ser possible fer-les. Donat que aquest any excavàrem entre setembre i octubre, malgrat que la pluja ens va impedir dur un bon ritme de treball, el fet positiu va ser que per primera vegada comprovàrem que la vista des del jaciment era extraordinària (fig. 14.74). Es veia perfectament la mar, un tram gran de costa, les grues del port de la ciutat de València, el cim de Pico de los Ajos i la ciutat d’Edeta, i vam fer nombroses fotografies.

Les investigacions del territori dutes a terme per Héctor Orengo han trobat, per fotografia aèria, una vil·la situada al nord de la serra del Portell, a l’oest de Cortitxelles, una zona possiblement dessecada en època romana, segons els estudis que s’estaven fent.

VIII fase de prospecció

Les visites d’aquest any a uns altres assentaments es van fer a la zona de Iàtova, acompanyats per David Quixal i Andrea Moreno. Vérem dues talaies, el Puntal del Viudo i Peña Mi-jares. La primera, que també tenia jaciment pel seu vessant, al cim no era massa gran, però tenia una torre i una muralla ibèriques, i semblava que també hi havia terrasses fetes de l’època del bronze. Des d’aquesta no es podia veure Pico de los Ajos però semblava controlar el pas per la ruta interior. Trobàrem materials del bronze, ibèrics i un fragment de ver-nís negre antic.

L’altra talaia, Peña Mijares, tenia una font i per davall passava un barranc i, a més, tenia en la part baixa del ves-sant un jaciment ibèric. Des d’aquest es podia veure Pico de los Ajos. Semblava que tots dos, no massa allunyats, contro-laven i senyalitzaven una mateixa àrea.

Visitàrem, amb Helena Bonet, Consol Mata, Andrea Moreno i David Quixal, acompanyats pel senyor José Bo-rrás, la torre ibèrica de la Faquirola (Puntal del Gallo) (fig.

Fig. 14.73. A) Vista del Pico de los Ajos des de la Carència. B) Cim del Pico de los Ajos.

Fig. 14.74. Vista de la costa de València des de la Carència.

Fig. 14.75. Puntal del Gallo (Bunyol).

A

B

271

14.75), ubicada sobre un poblat del bronze en un turó de 705 m, amb materials de l’ibèric ple i dos lingots de ferro. Al nord d’aquest hi havia un poblat ibèric, del qual vérem un tram de muralla ubicat a l’Alto del Retor.

Durant aquesta campanya férem un encàrrec de treball a David Quixal per a dur a terme la prospecció i l’estudi del territori de la vall del Magre a la zona limítrof amb el territori de Kelin, perquè era una àrea que ell havia treballat i continuava estudiant. La intenció era establir per aquesta zona el límit compartit dels dos territoris, el de Kelin i el de la Carència.

IX fase de prospecció

Visitàrem amb els alumnes d’aquesta campanya alguns ja-ciments ibèrics i romans per tal de completar i redefinir la seua extensió: Teular d’Algarra, la Devesa, PT 2, la Font del Pavo, PT 12, PT 15, PT 13, PT 14 (fig. 14.76). Aquest últim destaca per mostrar una quantitat i una varietat d’àmfores republicanes extraordinària (grecoitàlica, Dr. 1 i adriàtica), cosa que ens va fer fixar-nos millor en la seua ubicació i tro-bar un camí nou de pas, molt ample, que comunicava amb la Font del Pavo.

L’evolució de les investigacions del territori i el paisatge d’Héctor Orengo i Anna Ejarque van dur a plantejar un altre projecte que iniciàrem amb la col·laboració del Centre d’In-vestigacions sobre Desertificació (CIDE) del CSIC. Dins d’ell es va fer una intervenció edafològica al barranc de Cortitxelles, formant part del projecte «La Carència. Evo-lució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» dut a terme des de l’any 2001 pel Servei d’Investigació Pre-històrica i Museu de Prehistòria de la Diputació de València.

L’objectiu d’aquestes anàlisis va ser documentar l’exis-tència de nivells lacunars en aquest indret i el coneixement de la vegetació que hi havia en els temps de l’ocupació del jaciment. La localització de diversos paleorius per fotogra-fia aèria i satèl·lit, junt amb les anàlisis hidrogràfiques fe-tes en un entorn SIG, suggerien que aquesta àrea va estar inundada fins al segle xvii (fig. 14.77). El segle xviii ja es documentava l’existència de cultius i d’un sistema de rega-diu a Cortitxelles. La realització de les anàlisis esmentades era per a constatar o descartar l’existència de nivells lacu-

nars, alhora que determinar l’evolució paleopaisatgística d’aquesta àrea.

Es va fer l’excavació de dos talls al barranc de Cortitxe-lles a fi de recollir mostres per a efectuar anàlisis sedimen-tològiques, edafològiques i paleoecològiques.

Els talls estratigràfics van ser d’1,50 metres d’amplària aproximada per una alçària de 2,5 metres i una profunditat de 3 metres. Es feren a la paret sud del barranc de Cor-titxelles, en les coordenades UTM 30N 704346, 4363601 i 703538, 4363490 (fig. 14.78).

Demanàrem un permís d’intervenció a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer pel mes de juny del 2009, amb la direcció de Carmen Antolín (CIDE) i Rosa Albiach Des-cals (SIP), amb la col·laboració de l’equip tècnic format per Héctor Orengo (ICAC), Anna Ejarque (ICAC), Sabina Asins (CIDE) i Yolanda Carrión (CIDE).

Els talls es feren amb una pala mecànica mixta i, poste-riorment, es netejaren a mà a fi de deixar un tall net per a apreciar amb claredat els horitzons edàfics i l’estratigrafia. A continuació es va procedir a fer la descripció edàfica dels horitzons i la recollida de mostres sedimentàries i les anàli-sis de laboratori.

La recollida de mostres per als estudis paleoecològics es va fer mitjançant tubs de PVC seccionades de manera verti-

Fig. 14.76. Vessant oriental de la Carència amb el camí principal i els nous assentaments.

Fig. 14.77. Vista aèria de la zona d’intervenció en Cortitxelles (Torís). H. Orengo.

Fig. 14.78. Mapa de localització dels talls de la zona d’intervenció en Cortitxelles (Torís). Referència cadastral. H. Orengo.

272

cal, que van ser aplicades a la secció dels talls per a recollir de manera contínua el paquet sedimentari corresponent als nivells lacunars.

La recuperació de les macrorestes vegetals es va fer amb un mostreig entre 10 i 20 litres cada 10 cm de profunditat i res-pectant els paquets sedimentaris identificats. Al laboratori, les mostres es van processar mitjançant la flotació en cubeta, que va permetre tractar ràpidament un gran volum de sediment i re-cuperar restes orgàniques de dimensions molt reduïdes (carbó, llavors, microfauna, etc.). Després es va procedir a la identifica-ció botànica del carbó a través d’un microscopi metal·logràfic.

El mostreig dels diferents horitzons del sòl va consistir en l’extracció d’una alíquota homogènia aproximadament d’1 kg per cada horitzó en bossa de plàstic per a l’anàlisi de la textura, la matèria orgànica, el pH, la conductivitat elèctrica (CE) i el potencial d’oxidació i reducció (Eh) del sòl. A més, es va ex-traure un cilindre de sòl de 4 cm de diàmetre i 5 cm de longitud per a la determinació de la densitat aparent i la porositat de cada horitzó (fig. 14.79).

Malauradament el procés de selecció no va donar mostres suficientment grans per a poder analitzar-les.

X fase de prospecció

Férem el canvi de tota la documentació de les fitxes dels jaci-ments d’aquest projecte al nou format de fitxa requerida per la Direcció General de Patrimoni, i les vam lliurar.

XI fase de prospecció

En aquesta fase de prospecció treballàrem les zones més pròximes al jaciment, al vessant sud, i amb els topògrafs fé-rem el seguiment del camí antic d’accés al jaciment per l’est (PT 13), l’únic d’accés possible amb carro, i arribàrem fins a l’assentament (PT 14).

L’Horteta (Torís)

Per primera vegada prospectàrem la banda sud del riu Magre. Anàrem a buscar un jaciment romà, una vil·la romana anome-nada l’Horteta, de la qual ens havia parlat Pau Garcia Borja per uns treballs de prospecció que havia fet a la zona. Arribàrem des de la carretera de Torís a Montserrat i, en el km 58, ens desviàrem per tal de creuar el Magre i arribar-hi (fig. 14.80). El material ceràmic era escàs, hi havia ceràmica ibèrica i sobretot romanoimperial.

La Murta (Torís)

Al sud del jaciment de l’Horteta, al vessant de la zona de la Murta i prop d’un barranquet estacional (fig. 14.81), es va trobar una fulla d’argent de tipologia romana en excel·lent estat de conservació. Ara està en procés d’estudi mitjançant anàlisi de metal·lografia. A més a més, sols trobàrem un fragment de dolium. Probablement quedaria dins del fundus de l’Horteta.

Fig. 14.79. Procés de treball a Cortitxelles. Any 2009.

Fig. 14.80. L’Horteta (Torís).

Fig. 14.81. La Murta (Torís).

273

Materials recuperats als jaciments prospectats

S’han inventariat els materials arqueològics provinents de les prospeccions dutes a terme al llarg de les campanyes dels anys 2001 a 2011, a fi de poder donar una cronologia relativa més aproximada als assentaments que estan en relació amb el terri-tori de la Carència. Es presenta un llistat dels jaciments amb els materials estudiats i les cronologies.

L’Olivereta de Canyamar (Torís)

1 fragment de cos de ceràmica a mà.Cronologia: Bronze.

Alt del Collado dels Barrancons (Torís)

9 fragments de ceràmica a mà (5 vores, 1 arrancada d’ansa, 3 de cos); i 1 fragment de granit gris.

Cronologia: Bronze.

El Montrotó (Torís)

68 fragments de ceràmica a mà d’un mateix recipient; 3 frag-ments de ceràmica a mà.

Cronologia: Bronze.

El Carcalí (Montserrat)

Fragments informes; 1 mamelló i 2 vores.Cronologia: Bronze.

El Collado (Montroi)

Fragments informes de ceràmica i 1 vora. Cronologia: Bronze.

Puntal de l’Assut (Montroi)

5 fragments a mà del Bronze (1 base i 4 de cos); 7 fragments de terra sigillata hispànica (2 vores, 1 base i 4 de cos).

Cronologia: Bronze (les peces romanes pensem que no per-tanyen a un assentament sinó que són del PT 5 que està prop).

Serreta de la Saor (Torís)

7 fragments de ceràmica comuna a mà.Cronologia: Bronze.

El Castellet II (Montserrat)

5 fragments informes de ceràmica tosca; 9 fragments informes amb la superfície llisa per l’exterior; 1 fragment informe bru-nyit per l’exterior.

Cronologia: Bronze.

El Tossal (Montserrat)

1 vora de ceràmica i fragments informes.Cronologia: Bronze.

El Portell (Montserrat)

10 fragments informes de ceràmica del Bronze, 1 vora i tres dents de falç de sílex de la mateixa època; ceràmica ibèrica fina: 2 fragments informes, 1 fragment d’ansa i 2 fragments de vora.

Cronologia: Bronze i Ibèric.

PT 6 (Montroi)

1 fragment a mà, possiblement del Bronze; 7 fragments de cerà-mica ibèrica (5 de cos, dels quals 1 es de cuina, 1 vora, 1 ansa); 1 fragment de material constructiu.


PT 10 (Torís)

Prop de Campillo II es va trobar aquest jaciment on hi havia 2 fragments de cos de ceràmica a mà del Bronze; 3 fragments de cos de ceràmica ibèrica; 1 fragment de tegulae.


PT 1 - Mont de l’Estacada, de la Perdiu (Torís)

3 fragments del Bronze; 4 fragments de gerra ibèrica (2 de base i 2 de vora); 1 fragment d’ansa d’àmfora ibèrica; 5 fragments de cos d’àmfora adriàtica; 1 fragment de base de campaniana A; 2 fragments d’escòria de mineral de ferro.

Cronologia: Bronze i Iberoromà (ii-i aC).

El Castellet (Torís)

2 fragments de cos de ceràmica a mà del Bronze, 16 fragments de ceràmica medieval (4 vidrats monocroms, 3 melats, entre els quals hi ha un cresol, 1 ataifor, 1 verd que és un ataifor); 9 gerres i cànters pintats de ferro i manganès, 3 olles; 1 fragment de morter del fortí medieval.

Cronologia: Bronze i Medieval.

El Campillo (Torís)

Concentració 1: 5 fragments de ceràmica ibèrica (2 vores de gerra, 1 ansa i 2 de cos).

Concentració 2: 10 fragments de cossiol ibèric (7 de cos, 2 vores i 1 base); 4 fragments de gerra (3 de cos i 1 ansa); 1 fragment de cos d’àmfora africana Mañá C2; 1 anella de ferro.

Cronologia: Ibèric (segles iii-i aC).

PT 8 (Torís)

Es va trobar prop de l’Albaina, en un turó de 201 m, i hi havia 5 fragments d’àmfora ibèrica (4 de cos i 1 vora); 5 fragments de cos de cossiol ibèric; 2 fragments de cos de ceràmica ibèrica antiga.

Cronologia: Ibèric.

La Molinera (Torís)

Fragments de ceràmica ibèrica.Cronologia: Ibèric.

Els Caps (Torís)


Les Blasques (Torís)

Fragments de ceràmica grossera de l’Ibèric antic; fragments de ceràmica ibèrica.


274

La Canyada d’Alonso (Torís)

Vam trobar uns pocs fragments de material antic, sols un poc de ceràmica ibèrica de gerres, àmfores i una peça decorada.

Cronologia: Ibèric (segles iii i ii aC).

Calauet (Torís)

Presencia de ceràmiques ibèriques com gerres i gerretes de vora motllurada, ceràmica de cuina informe de les classes A i B, cos-si, anses de secció circular, bases de peu indicat, decoracions aplicades, a més d’àmfora i escòria de ferro.

Cronologia: Ibèric (segles iii i ii aC).

Pico de los Ajos (Iàtova)

Ceràmica ibèrica fina: 13 fragments informes (2 amb ansa), 27 fragments de vora (1 amb perforació), 11 fragments de base i 7 fragments d’ansa; ibèrica pintada: 14 fragments informes, 12 fragments de vora, 1 fragment de base i 1 fragment d’an-sa; ibèrica tosca: 17 fragments informes, 4 fragment de vora, 1 fragment de base i 1 fragment de vora; ibèrica formes: 2 frag-ments informes, 8 fragments de vora, 2 fragments d’escòria i 1 fragment de mineral de ferro.



Fragments de ceràmica ibèrica i àmfora adriàtica.Cronologia: Ibèric.


Fragments de ceràmica grossera de l’Ibèric antic; fragments de ceràmica ibèrica.




El Garroferal de la Blanca (Torís)

Es va trobar ceràmica ibèrica (tinalles i 5 fragments de tosca) i ceràmica romana: 1 fragment informe de terra sigil·lada, comuna (1 vora de tinalla amb muscle; 1 vora d’urceus o gerra); 1 vora d’ampolla romana; 1 base; 1 fragment d’ansa 2 fragments infor-mes i africana (1 fragment de cos de cassola de cuina), àmfora ro-mana (1 fragment d’ansa d’àmfora bètica; 1 fragment d’ansa i 1 de cos d’àmfora indeterminada, 2 anses d’àmfora, probablement Dr. 2/4 tarraconense), 1 fragment de vora de dolium, 5 fragments de material de construcció (tegulae, imbrice i marbre), un ponde-ral sencer i 3 escòries de metall. També es va trobar 1 fragment informe de ceràmica esmaltada en blanc i turquesa.

Cronologia: Ibèric i Romà (segles ii aC-iii dC).

L’Horteta (Torís)

Ceràmica ibèrica i sobre tot romana imperial: 9 fragments de terra sigil·lada, 3 fragments de llavis, 19 fragments informes, 1 fragment d’ansa bífida, 1 fragment informe amb decoració pintada, 1 fragment de pedra de molí, 2 fragments d’àmfora ro-mana, 1 fragment de corda seca parcial, 1 fragment de vidrada verda i 11 fragments informes.

Cronologia: Ibèric, Romà (segles ii aC-iii dC) i Islàmic (se-gles xii-xii dC).

La Mistera (Torís)

Es va localitzar abundant ceràmica ibèrica i poca d’època ro-mana, junt amb alguna tegulae, per la qual cosa sembla que la vil·la va ser fortament destruïda. Ceràmica ibèrica fina: 7 frag-ments de vora, 28 fragments informes; ceràmica romana: 29 fragments informes i 3 fragments de tegulae; ceràmica medie-val: 1 fragment de vora i 4 fragments informes.

Cronologia: Ibèric, Romà i Medieval.

PT 7 (Torís)

Turó de 202 m a l’Albaina, on es va trobar 1 fragment de vora de tegulae amb decoració de línies incises i paral·leles; 1 frag-ment de rajola; 1 fragment de granit rosat que possiblement era d’un morter; 11 fragments d’àmfora (2 itàlics Dr. 1, que eren 1 ansa i 1 arrancada d’ansa, 3 de cos ibèrics, 6 romanorepublicans dels quals 4 són de cos, 1 arrancada d’ansa i 1 ansa d’origen adriàtic indeterminat); 9 fragments de ceràmica ibèrica comu-na, entre els quals hi ha 1 base i 1 vora.

Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).

Canyada del Pavo (Torís)

Fragments de ceràmica ibèrica; àmfora Dr. 1; ceràmica de ver-nís negre.

Cronologia: Iberoromà (segles ii–i aC).


Mostra una quantitat i varietat d’àmfores republicanes extraor-dinària (grecoitàlica, Dr. 1 i adriàtica), que ens va fer veure que hi havia un camí de pas que comunica amb la Font del Pavo. Es van recuperar fragments informes d’àmfora grecoitàlica, proba-blement de la mateixa peça: 4 fragments de vora, 4 fragments d’ansa i 19 fragments de cos.



Material ibèric: 4 vores de gerra; 2 vores de gerreta; 1 vora de buc; 1 base; 2 anses, 1 d’àmfora; 7 fragments indetermi-nats d’àmfora; 13 fragments de cos de cossiol; material romà: àmfora (1 fragment de cos adriàtic; 1 fragment de grecoitàlica; 1 vora, 1 ansa i 3 fragments de cos de Dressel 1); 1 base de TSH; varis: 1 fragment d’escòria; 1 ascla de sílex; 1 fragment indeterminat.

Cronologia: Ibèric i Romà (segles ii aC-ii dC).

Font de la Llibertat (Montserrat)

Fragments de ceràmica ibèrica dels segles iv i iii aC; àmfora Dr. 1; 1 fragment de terra sigillata hispànica; fragments de material constructiu (ímbrexs i tègules).

Cronologia: Ibèric (segles iv-iii aC) i Romà (segles ii aC-ii dC).

El Llano III (Torís)

4 fragments de ceràmica comuna ibèrica (1 vora de gerra, 1 de cos de ceràmica de cuina i 2 de cos de cossiols); 4 fragments

275

de cos de ceràmica comuna romanoimperial (3 de cossiols i 1 d’olla); 2 fragments d’àmfora imperial romana.

Cronologia: Ibèric i Romà (segles i-ii dC).

Maset del Retor II (Montserrat)

3 fragments de vora; 1 ansa i 2 bases de gerra de ceràmica ibè-rica; 6 fragments de rajola i tegulae; 1 fragment d’àmfora gre-coitàlica.

Cronologia: Ibèric i Romà (segles i aC-ii dC).


Ceràmica comuna islàmica; 1 fragment possible d’ataifor vidrat verd; 2 fragments de terra sigillata hispànica; fragments de ce-ràmica comuna romana; fragments de ceràmica ibèrica.

Cronologia: Ibèric, Romà i Islàmic.

PT 11 - Prospecció Torís núm.11 (Torís)

Material ibèric i islàmic presentat al capítol 5.

L’Ampul·lós o Lampolosos (Torís)

13 fragments de cos de ceràmica ibèrica comuna; 2 fragments de ceràmica monocroma verda islàmica (1 vora d’ataifor i 1 de cos); 7 fragments de ceràmica moderna (2 vores, entre elles 1 vidrada marró, i 5 de cos, entre els quals hi ha 1 vidrat marró).

Cronologia: Ibèric, Medieval islàmic (segle xii), Modern.

Logrois (Montserrat)

Fragments de ceràmica comuna (Ibèric ple i tardà); 1 vora de gerra ibèrica amb pintura en el llavi; fragments de ceràmica de cuina islàmica.

Cronologia: Ibèric i Islàmic.

Barranquet de Vinyat (Torís)

Fragments de ceràmica ibèrica; fragments de ceràmica islàmi-ca.

Cronologia: Ibèric i Islàmic.

Patusella (Torís)

19 fragments de ceràmica ibèrica (18 són de cos, dels quals 15 pertanyen a cossiols on sols hi havia 1 vora, 1 olla gris, 2 d’àmfora i 1 vora d’una gerra); 6 fragments de cos de ceràmica comuna d’època moderna, dels quals 1 era un monocrom verd, 1 olla grisa i la resta de cossiol.

Cronologia: Ibèric i Modern.

PT 9 - Baix del Castellet (Torís)

33 fragments de ceràmica ibèrica: 30 de cos, 2 vores (1 de cos-siol, 1 de gerreta) i 1 ansa de gerra; 5 fragments d’època mo-derna.

Cronologia: Ibèric i Modern.

La Marjal (Torís)

Fragments de ceràmica ibèrica; àmfora Dr. 1; fragments de ce-ràmica islàmica.

Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC) i Islàmic.

PT 4 (Torís)

Turó prop de l’Ampul·lós on es va trobar 1 fragment de cos amb arrancada d’ansa d’àmfora romanorepublicana; 3 fragments de cos de ceràmica ibèrica pertanyents a cossiols.

Cronologia: Iberoromà (ii-i aC).

Darrere de la Serra (Montserrat)

Fragments d’àmfora romana Dressel 1 i fragments de ceràmica ibèrica.


L’Albaina (Torís)

3 fragments de material constructiu (2 de maó i 1 de tegulae); 2 fragments de ceràmica comuna ibèrica (1 vora i 1 cos); 2 frag-ments de cos d’àmfora (1 itàlica Dr. 1 i 1 indeterminada); 13 fragments de ceràmica comuna romana (8 de cos, 2 vores, 2 anses i 1 base); 1 fragment de cos de terra sigillata hispànica; 3 fragments de sílex; 2 fragments monocroms de ceràmica medi-eval (1 base melada i 1 ataifor verd); 7 fragments de ceràmica moderna (2 vores i 5 de cos).

Cronologia: Iberoromà, Romà (segles ii aC-iii dC), Medie-val islàmic (segle xii) i Modern.

La Devesa (Torís)

1 fragment de cos de campaniana B; 4 fragments d’àmfora itàli-ca Dr. 1 (1 de vora i 3 de cos); 3 fragments d’àmfora (1 adriàtica i 2 imperial); 21 fragments de ceràmica ibèrica i romana (20 són de cos i 1 és la vora d’un cossiol); 4 fragments de ceràmica moderna (2 vores i 2 de cos).

Cronologia: Iberoromà i Romà (segles ii aC-i dC).

Molí de la Cova (Torís)

3 fragments de terra sigillata hispànica (2 vores i 1 de cos); 10 fragments de ceràmica comuna (5 vores: 2 d’africana de cuina Hayes 196, 3 bases i 2 de cos); 10 fragments d’àmfora (4 d’ità-lica Dr. 1, i 6 romanes, entre elles una vora); 1 fragment de vora de dolium que té una X incisa en el llavi.

Cronologia: Iberoromà i Romà (ii aC-iii dC).

PT 5 - Pla de l’Assut (Montroi)

11 fragments de terra sigil·lada hispànica (4 bases, 3 vo-res i 4 de cos); 9 fragments de terra sigillata africana de cuina (2 vores Hayes 23 B, 1 vora H. 196, 1 vora H. 23 A, 4 fragments de cos i 1 base); 4 fragments de terra si-gillata clara A (2 de cos, 1 vora i 1 base); 1 fragment de llàntia romana amb engalba ataronjada; 1 fragment de cos de dolium; 2 fragments de material constructiu (1 ímbrex, 1 rajola romboïdal); 4 fragments d’àmfora (1 de cos itàlic Dr. 1 i 3 romanoimperial: 1 cos, 1 ansa i 1 vora); 25 fragments de ceràmica comuna romana (3 bases de gerreta i cossiol, 6 de cos, 3 d’ansa de gerreta, 13 vores: 6 de gerretes, 1 d’olla, 3 de cossiols, 1 de morter i 2 de grans recipients) ; 3 fragments de cos islàmics (1 d’ataifor monocrom verd, 1 de llibrell monocrom verd i 1 d’olla).

Cronologia: Iberoromà, Romà (ii aC-iii dC) i Islàmic (segle xii).

276

PT 2 (Torís)

1 fragment de cos de campaniana B, 8 fragments d’àmfora (6 itàlica Dr 1: 1 ansa, 1 vora, 4 cos, i 2 adriàtics), 1 fragment de cos de terra sigillata hispànica, 11 fragments de ceràmica co-muna romana (2 vores: 1 de cossiol i l’altra de tapadora, 1 base, 1 ansa, 1 de cuina i 6 de cos), 3 fragments d’àmfora imperial hispànica (1 ansa i 2 de cos), 2 fragments de metall (1 escòria de ferro i 1 peça circular que era un aliatge –peça d’època con-temporània–).

Cronologia: Iberoromà i Romà (ii aC-ii dC).

Císcar (Torís)

2 fragments d’àmfora ibèrica; 16 fragments de ceràmica comu-na ibèrica (13 de cos, on hi havia 1 gris, 2 vores de cossiol i 1 ansa de gerra); 1 fragment de cos de ceràmica grisa de cuina ibèrica; 6 fragments de ceràmica comuna romana (5 de cos i 1 vora de cossiol); 1 fragment d’àmfora romana hispànica; 2 fragments moderns (1 conserva part d’una marca «AL...»); 1 pesseta.

Cronologia: Ibèric i Romà (segles i-ii dC).

Canyamar (Torís)

4 fragments de terra sigillata hispànica (3 de cos i 1 vora); 3 fragments de terra sigillata clara A (2 de cos i 1 base); 2 frag-ments de vora d’africana de cuina (1 Hayes 196 i 1 Hayes 197); 11 fragments d’àmfora romanoimperial hispànica, africana i indeterminada (7 de cos, 3 anses i 1 pivot); 8 fragments de ma-terial constructiu (3 de tegulae i 4 de maó); 2 fragments de vora de dolium (1 amb algunes marques inconnexes en el llavi); 1 fragment de morter; 40 fragments de ceràmica comuna romana (14 de cos: 3 de pasta reductora i 11 d’oxidant); 4 bases; 2 anses de gerra (1 acintada); 20 de vora (2 de gerra, 7 de cassoles de cuina, 2 de grans recipients, 9 de cossiols); 5 fragments contem-poranis (4 ceràmics i 1 teula); 1 clau de ferro amb una anella en un extrem.

Cronologia: Romà (i-iii dC).

Les Valletes (Montserrat)

Fragments de terra sigillata hispànica; fragments de ceràmica africana de cuina; 1 fragment de llàntia; ceràmica comuna ro-mana; 1 dolium; fragments de maons i tègules; àmfora Dr. 1.

Cronologia: Romà (segles ii aC-ii dC).

La Murta (Torís)

Fulla d’argent i un fragment de dolium.Cronologia: Romà.

PT 3 - La Saor (Torís)

7 fragments de terra sigillata hispànica (3 vores i 4 de cos); 9 fragments de ceràmica comuna romana (1 vora de cossiol, 1 ansa de gerreta, 7 de cos: 1 amb decoracions acanalades, 1 afri-cana de cuina, 1 grisa de cuina); 5 fragments de cos d’àmfora romana indeterminada; 1 fragment de granit treballat de color rosat que és un possible morter; 4 fragments de material con-structiu (3 de tegulae i 1 de maó amb quadrícules incises); 3 fragments de cos de ceràmica islàmica (1 vidrada Madīnat al-Zahrā’, 1 olla i un cossiol); 2 fragments de cos vidrats baixme-dievals (1 blanc i blau i 1 verd).

Cronologia: Romà (segles i -ii dC), Islàmic (segle xi) i Baix-medieval (segles xiv-xv).

El Castellet I (Montserrat)

1 fragment informe de vidrat blanc; 3 fragments informes i 1 vora de vidrat melat; 2 fragments informes d’olla; 1 fragment informe de llibrell; 3 fragments informes de ceràmica comuna.

Cronologia: Medieval islàmic.


Fragments de ceràmica islàmica.Cronologia: Medieval islàmic.

El Molinet (Torís)

3 fragments de ceràmica vidrada baixmedieval: 2 blanca i blava (1 és una base amb una au en blau i l’altre està trencat en 5 tros-sos i és un fragment de cos amb motius geomètrics en blau), i 1 en verd que és d’un cos; 10 fragments de ceràmica moderna: 7 vidrats (2 en blanc i blau, dels quals 1 és una vora; 2 en blanc; 3 en verd, entre els quals hi havia 1 vora), i 3 comuns (1 vora i 1 decorat amb línies incises fent ones).

Cronologia: Baixmedieval (segles xiv-xv) i Modern.

El Castell (Montroi)

Fragments de ceràmica comuna pintada; ataifor vidrat melat; fragments de cassola vidrada en verd i vora de gerra.

Cronologia: Baixmedieval (s. xiv).

Masia de Cortitxelles (Torís)

7 fragments vidrats monocroms: 6 són de cos (3 verds i 3 me-lats) i 1 vora de cassola melada; 14 fragments de cos de ceràmi-ca comuna, dels quals 2 tenien decoracions incises.

Cronologia: Medieval.

El Molinet (Torís)

Les restes ceràmiques localitzades prop de les estructures eren dels segles xv i xvi i també del segle xviii.

Cronologia : Medieval i Modern.

Serra del Castellet (Torís):

1 fragment de vora de gerra molt gran amb una decoració d’un rebaix alternant en la zona de la vora, creant una mena de cordó amb bordons amb una pasta de color marró amb alter-nança de games i amb un desgreixant gruixut molt visible; 5 fragments de vidrats monocroms (1 de cos de color blau, 2 de color melat, dels quals 1 és de cos i l’altre la vora d’un llibrell, 1 de vora de color marró pertanyent a una cassola, 1 de base de color verd, possiblement de llibrell); 4 fragments d’olles de pasta grisa (3 de cos i 1 de vora); 6 fragments de ceràmica comuna decorats amb línies incises, dues ondula-des (tots eren fragments de cos excepte 1 ansa: 2 són olles, 2 cossiols, 2 gerres i 1 ansa); 18 fragments de cos de ceràmica comuna, dels quals 16 són oxidants i 2 de pasta reductora, i 12 fragments pertanyen a cossiols i 4 a gerres; 10 fragments de cos de ceràmica comuna ibèrica; 1 fragment de cos d’àmfora romanoimperial amb una X incisa per l’exterior; 1 fragment de cos d’un dolium.

277

Cronologia: Modern (segle xviii). El material ibèric pot pro-vindre del cim, Patusella.


1 teula i 2 fragments informes de gerra comuna.Cronologia: Modern.

Serra del Castellet (Torís)

Localitzàrem restes ceràmiques del segle xviii. Els materials trobats eren: vidrats monocroms en verd, blau i marró; ceràmica comuna decorada amb estries i motius ondulats; fragments de gerra, i molta quantitat de material constructiu, sobretot teules.

Cronologia: Modern.


1 teula; 2 fragments informes de gerra comuna.Cronologia: Modern.

ELS RESULTATS I LA VALORACIÓ

El conjunt dels setanta-un jaciments estudiats és la suma dels que ja es coneixien i els nous que hem trobat en les prospec-cions al llarg d’aquests tretze anys (2001-2013). El seu conei-xement ha aportat dades sobre la densitat del poblament, les vies de comunicació, la visibilitat entre ells, la preferència per unes ubicacions a l’hora d’establir-se, la mida aproximada dels assentaments establerta per la dispersió ceràmica, la cronologia relativa obtinguda dels materials ceràmics seleccionats en pros-pecció, i els canvis en la distribució dels assentaments i de l’ús del paisatge.

S’ha prospectat la zona més pròxima a la Carència, una part dels termes de Torís, Montroi, Montserrat i Godelleta, que es-tan dins de l’ager ibèric o del territori romà que envoltava la Carència. Aquest es va establir pels límits dels territoris veïns d’Edeta, Kelin, Arse o Saiti.

Els resultats evidencien que hi havia poblament des del ii mil·lenni aC fins a l’època medieval, amb assentaments situats en llocs elevats, en vessants, terrasses i en la plana. Des del segle viii aC els colonitzadors fenicis establits al sud-est de la Penín-sula Ibèrica van influir de manera continuada sobre els primers indígenes que treballaven el coure i el bronze d’igual manera que ho feren els grecs a partir del segle vii aC. Així, lentament, es va gestar la cultura ibèrica amb un tipus d’organització del territori basada en un poblat com a centre organitzador, del qual depenien políticament i socialment la resta d’assentaments me-nors situats al seu voltant, i que es va desenvolupar entre els segles vi al ii-i aC. Com a part d’aquesta evolució, es va crear el gran oppidum de la Carència, al voltant del qual hi havia altres assentaments menors. Alguns dels assentaments ibèrics tenien importacions romanes dels segles ii-i aC i mantingueren la seua ubicació durant el període romà quan es construïren villae o bé se’n crearen de noves en terrasses o tossals prop dels cursos d’aigua. Sols algunes d’aquestes villae continuaran habitades en època islàmica, arribant fins als segles xi-xii.

Presentem els resultats per a fer una valoració del poblament i del territori per períodes, i deixem els canvis en la distribució d’assentaments i en l’ús del paisatge per a desenrotllar-los en el capítol sobre l’anàlisi microregional del territori.

Època del bronze

Durant l’època del bronze hem evidenciat una densitat d’ocupació amb poblats situats al cim de muntanyes o turons. No estan massa allunyats entre ells i es troben en elevacions entre 400 i 200 m, en llocs escarpats i prop del riu Magre o de barrancs. Fins al moment actual de la investigació, hi ha dèsset jaciments coneguts, dels quals ja es tenia notícia de nou i els altres huit els hem descoberts durant les prospeccions. Els po-blats són els següents: la Carència (Torís) a 379 m, Alt del Co-llado dels Barrancons (Torís) a 356 m, el Castellet (Torís) a 345 m, el Montrotó (Torís) a 332 m, el Portell (Montserrat) a 289 m, el Castellet II (Montserrat) a 285 m, el Carcalí (Montserrat) a 274 m, l’Alt de Calabarra (Montserrat) a 269 m, l’Olivereta de Canyamar o Carrascal (Torís) a 329 m, el Puntal de l’Assut (Montroi) a 256 m, el Tossal (Montserrat) a 255 m, el Castell (Montroi) a 216 m, Serreta de la Saor (Torís) a 206 m, el Co-llado (Montroi) a 201 m, PT 6 (Montroi), PT 10 (Torís) i PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu (Torís).

De tots aquests jaciments sols la Carència i quatre assentaments més van continuar habitats en època ibèrica: el Portell, PT 6, PT 10 i PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu. En els dos primers el material ceràmic s’ha identificat com a ibèric sense més precisió, per la qual cosa desconeixem si va haver-hi realment una continuïtat d’ocupació o bé sols amb el temps es va tornar a ocupar el lloc com va passar més endavant a Mont de l’Estacada o de la Perdiu - PT 1.

La resta de poblats de l’època del bronze tenen en les proxi-mitats una ocupació ibèrica o iberoromana. També s’ha vist una situació general dels poblats als cims de les muntanyes, a més d’una proximitat als cursos d’aigua. Sols alguns tenien muralla, encara visible, com és el cas de la Serreta de la Saor i el Carcalí, però d’altres sols estan sobre el cim d’un lloc escarpat, ocupant part d’una escletxa en una superfície, aparentment, no massa ampla, com ara l’Alt dels Barrancons o el Montrotó. Durant l’època medieval islàmica, el Castellet torna a ocupar-se per a erigir-hi una fortalesa al segle xi.

Època ibèrica

Quant a l’època ibèrica, coneixem quaranta-un jaciments, dels quals, i fins que vam començar aquests treballs de prospecció, sols se sabia del poblat de la Carència i dels assentaments de Císcar i el Llano III en vessant i de Campillo en pla. Després d’aquestes prospeccions es van localitzar els altres trenta-set jaciments. La localització predominant és als vessants de les muntanyes (preferentment cap al sud i cap a l’est) o en turons, i alguns en terrasses o en la plana (fig. 14.82).

El nombre de jaciments situats al cim de la muntanya o sobre un turó és de dènou, les seues cotes de nivell sobre la mar estan entre els 162 i els 305 m, excepte la Carència, que s’aproxima als 400 m, i en són els següents: la Carència, la Patusella (Torís) a 305 m, les Blasques (Torís) entre 275 i 280 m, l’Ampul·lós o Lampelosos (Torís) a 282 m, PT 8 (Torís) a 201 m, Logrois (Montserrat) a 180 m, Calauet (Torís) a 305 m, Barranquet de Vinyar (Torís) 246 m, el Portell (Montserrat) a 260 m, Pico de los Ajos (Iàtova), PM 2 (Prospecció Montroi núm. 2) a 275 m, Font de la Llibertat (Montserrat) a 288 m, PT 12 (Prospecció Torís núm. 12), Maset del Retor II (Montserrat) a 204 m, PT 14 (Prospecció Torís núm. 14), PT 7 (Torís) a 202 m, Vereda de Da-rrere la Serra (Montserrat) entre 215, 206 i 210 m, PT 10 (Torís) i PMT 1 (Prospecció Montserrat núm. 1) a 162 m.

278

Als vessants de muntanyes hi ha dotze jaciments, situats en una cota mitjana de 250 m, i són els següents: PM1 (Prospecció Montroi núm. 1) a 200 m, Font de la Llibertat (Montserrat) a 288 m, PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu (Torís), Font de la Llibertat (Montserrat) a 288 m, Canyada del Pavo (Torís) a 260 m, PT 4 (Torís) a 255 m, Molí de la Cova (Torís), l’Horteta (Torís), la Mistera (Torís), PT 9 Baix del Castellet (Torís), la Molinera (Torís) a 240 m i Els Caps (Torís) a 230 m.

Els jaciments que estan ubicats sobre alguna terrassa o en la plana en són tretze, i són els següents: Císcar (Torís), el Cam-pillo (Torís), Pavia (Torís), PT 6 (Montroi), PT 7 (Torís) a 202 m, PT 8 (Torís), PM 3 (Prospecció Montroi núm. 3) (Montroi) a 240 m, El Llano III (Torís), l’Albaina (Torís), PT 5 - Pla de l’Assut (Montroi), la Marjal (Torís) a 230 m, PT 2 (Torís) i la Devesa (Torís).

La resta de jaciments són d’una altra tipologia, com ara ca-mins o bé una àrea artesanal.

Valorant la Carència com a centre organitzador d’un terri-tori, vegem que al mapa de dispersió ocupacional hi ha una sèrie d’elements geomorfològics com són el riu Magre, els ba-rrancs, les serralades i les assegadors que condicionen i distri-bueixen el poblament en la zona. És evident, com s’ha vist en l’època del bronze, que quasi tots els poblats d’aquest període deixen d’ocupar-se; sols en perduren –com hem dit– tres: el Portell, PT 6 i PT 10, i els assentaments ibèrics s’ubiquen en altres punts, respectant alguns bons llocs de situació ja ben triats durant el període del bronze.

Ara, a més de buscar cims de muntanyes i turons, també s’abaixa a vessants i a la plana i es desenvolupa l’hàbitat rural

amb l’explotació dels terrenys i, a més a més, també està tot condicionat a la proximitat dels recursos d’aigua.

Partint de la Carència com a punt central i més elevat, s’observa una dispersió del poblament orientada cap als quatre punts cardinals des d’on, en la majoria dels casos, es veu el po-blat de la Carència. Per la part meridional, i prop de l’oppidum, està el riu Magre, més al sud del qual a hores d’ara sols s’ha prospectat una àrea. Però entre la Carència i el riu hi ha al-guns assentaments. Per l’oest, també es coneix una dispersió de poblament fins a la serralada del Castellet, però més enllà d’aquesta no s’ha fet cap prospecció. Pel nord, la zona més llun-yana de troballes ha sigut el Pla, i la part oriental ha estat prou sorprenent per l’abundància de nuclis de població en vessant.

Davall l’influx del jaciment de la Carència, considerat com a centre vertebrador d’aquest territori políticament i socialment, estan la resta dels jaciments de menors dimensions que, o bé sols tenen nivells ibèrics d’ocupació (el Campillo, PT 8, la Mo-linera, els Caps, les Blasques, Calauet, Pico de los Ajos, PM 1, PM 2, PM 3, l’Horteta, la Mistera, PMT 1, l’Ampul·lós o Lam-pelosos, Logrois, Barranquet de Vinyar, la Patusella, PT 9, Baix del Castellet), o bé també presenten restes materials d’origen romà amb cronologia dels segles ii-i aC (Mont de l’Estacada o de la Perdiu - PT 1, Canyada del Pavo, PT 14, PT 7, PT 4, Vere-da de Darrere la Serra, la Marjal, l’Albaina, la Devesa, Molí de la Cova, PT 5 - Pla de l’Assut i PT 2).

També hi ha ocupació a la plana que perdura fins a l’època romanoimperial com és el cas de l’Albaina, la Devesa, Molí de la Cova, PT 5 - Pla de l’Assut, PT 2, l’Horteta, la Mistera i PMT 1.

Fig. 14.82. Mapa dels jaciments ibèrics al territori de la Carència (Torís). H. Orengo-R. Albiach.

279

Ara bé, no s’ha d’oblidar que les cronologies dels jaciments són relatives i provenen d’una selecció de materials recuperats en superfície, per la qual cosa cal considerar que en alguns casos noves troballes poden molt bé ampliar la cronologia o fins i tot acotar-la dins dels períodes.

Futurs estudis ens ajudaran a conéixer l’evolució dels as-sentaments de l’Ibèric ple l’ocupació dels quals continua durant l’època romanorepublicana i fins i tot imperial. Però també és molt possible que la majoria d’aquestes siguen noves ocupa-cions des dels segles ii-i aC, com passa al camp del Túria. Sols els futurs treballs tenen la clau d’aquesta qüestió.

Època iberoromana

El territori amb el qual es troben els romans al moment de la seua arribada és una zona amplament poblada amb assenta-ments ibèrics, no tots ubicats a turons, com acabem de veure, ja que n’hi ha alguns situats en vessant, PT 4, i en pla, PT 6.

D’aquest període, emmarcat entre els segles ii-i aC, hi ha do-cumentats nou jaciments, dels quals ja se’n coneixien quatre: la Carència, Molí de la Cova o Hort de Fundi, la Devesa i l’Albaina. Els nous assentaments descoberts després de la prospecció són els següents: Mont de l’Estacada o de la Perdiu - PT 1, PT 2, PT 4, PT 5 - Pla de l’Assut, PT 7, Canyada del Pavo, PT 14, Vereda de Darrere la Serra i la Marjal (fig. 14.83).

Els assentaments s’ubiquen tots en algun turó poc elevat entre 206 i 255 m, en vessants o en pla, prop de cursos d’aigua i de terres per a conrear, a l’abric dels vents i de zones massa assolellades.

Cal diferenciar entre els assentaments que sols tenen material ibèric dels que tenen importacions romanes, i en futurs estudis cal-dria intentar saber si l’inici de tots dos és en el mateix moment i

també esbrinar per què uns perduren i uns altres no, i si això té a veure amb la ubicació i/o amb altres raons; per exemple, poder comprovar si abans de l’arribada dels romans els ibers abaixen dels cims i si quan els romans arriben aquests assentaments els deixen o bé continuen, i a més també n’ocupen d’altres. D’altra banda, també quedaria pendent poder valorar el fet que, dins dels assentaments iberoromans en vessant i en pla, n’hi ha uns que per-duren amb l’establiment de villae. Per ara, i partint d’un nombre baix de jaciments documentats, s’ha vist que Mont de l’Estacada o de la Perdiu - PT 1 té materials ceràmics del Bronze i després ocu-pació en època iberoromana. També que en tres dels assentaments situats en turons i vessants (Mont de la Perdiu - PT 1, PT 4 i PT 7 a 202 m) finalitza l’ocupació amb el canvi d’era, i huit més (la De-vesa, el Llano III, PT 2, el Molí de la Cova, Císcar, l’Albaina, PT 3 i PT 5) localitzats en pla i en terrasses un poc elevades continuen ocupats amb la construcció de villae. Cal considerar com a excep-cional el cas de la Carència, ja que es tracta d’un assentament que molt possiblement, durant l’època Romana, continuà sent cap de control del territori.

Època romana

Coneixem tres poblats iberoromans que deixen d’estar ocupats al final del segle i aC-inici de l’i dC: PT 1 - Mont de l’Estacada, PT 4 i PT 7, i en sis més continua l’ocupació: la Carència, l’Albaina, la Devesa, el Molí de la Cova, PT 2 i PT 5. Dins dels nous assen-taments estan Canyamar i PT 3. Hi ha dos jaciments: el Llano III i Císcar als quals sols hem trobat materials ibèrics i romanoimperials, però pensem que probablement la mancança de material romanore-publicà es pot deure a una qüestió d’atzar, per tant, en futurs treballs tornarem als jaciments per a dur a terme una nova prospecció.

Fig. 14.83. Mapa dels jaciments romans al territori de la Carència (Torís). H. Orengo-R. Albiach.

280

A l’inici del segle I, ja avançada la romanització, estem en un moment de desenvolupament econòmic i social de l’Imperi Romà. Açò queda palés en l’abundància, la riquesa i la disper-sió de l’hàbitat rural. Coneixem setze assentaments i, tot i que sols s’ha prospectat una part del territori, en proporció n’és un nombre considerable. Els jaciments romans que ja es coneixien en són tretze: la Carència, Canyamar, la Devesa, el Molí de la Cova, el Llano II, el Llano III, Císcar, l’Albaina, Campillo II, Masia de Cortitxelles, Calabarra, la Sabotxa i Barranc de la Seca. Durant les prospeccions s’han descobert tres noves villae: PT 2, PT 3 i PT 5 (fig. 14.83).

Excepte la Carència, que és un enclavament important, punt de possible control econòmic, polític i social de la zona, depen-dent de Valentia, la resta de jaciments atenen a les característi-ques d’assentaments rurals o villae. Aquests són els següents: Canyamar, Calabarra, Masia de Cortitxelles, Campillo II, Molí de la Cova o Hort de Fundi, el Llano II, el Llano III, la Devesa, l’Albaina o Albaira, PT 2, PT 3 i PT 5. Les restes que ens fan considerar que estem davant una villae són: el material cons-tructiu (tègules, lateres, imbrexs i els carreus reaprofitats als marges dels bancals) juntament amb els fragments de dolia i material ceràmic i amfòric.

Altres dels jaciments documentats, d’acord amb les tro-balles, a priori són emmarcats com a necròpolis (la Sabotxa i Barranc de la Seca), però és evident que una necròpolis rural respon a un assentament pròxim i que després de futures pros-peccions apareixeran les villae.

Antiguitat tardana

Per l’estudi del material ceràmic, la cronologia de l’assentament romà de la Carència no va més enllà del segle iii dC. És ben cert que, malauradament, amb l’espoli continu del jaciment, els

nivells més superficials han estat arrasats des d’antic. Sols les monedes tardanes ens indiquen una presència i una activitat co-mercial que va arribar fins al final del segle v dC.

Al territori relacionat amb la Carència hi havia assentaments rurals ubicats en terrasses i vessants de muntanyes que explota-ven i treballaven la terra. La cronologia que emmarca aquestes villae tampoc no va més enllà del segle ii dC, si atenem a les restes ceràmiques conservades i trobades, però cal pensar que si la numismàtica ens indica per a la Carència una perduració fins al segle v dC, l’hàbitat rural també degué continuar com en al-tres vil·les valencianes. Un dels casos més recentment estudiats en un territori més al sud, i que ens ha de servir d’exemple, és la vil·la de Cornelius (l’Ènova, València), on s’ha vist que tot i que la vil·la com a tal deixa de tindre la seua funció al final del segle iv dC, hi continua l’ocupació durant l’antiguitat tarda-na i en l’època islàmica. Durant l’antiguitat tardana l’ús de les habitacions de la vil·la canvia, però s’hi viu, i a mitjan segle v dC alguns sostres s’enfonsen però en altres parts de la casa con-tinua l’activitat d’ús i producció amb la reutilització d’algunes estructures fins a mitjan segle vi dC. A partir d’aquest moment hi ha sitges per a guardar i amagar gra, i també estructures hi-dràuliques que abastien d’aigua el conreu i activitats annexades a l’habitatge. En època islàmica l’ocupació es desplaça un poc i ací hi ha un cementeri (Albiach, 2006: 157-161).

Quant a l’ocupació medieval de l’entorn de la Carència, hi ha ceràmica islàmica de Medīnat-al-Zahrā del segle xi, com testimonien, entre altres jaciments, la Marjal, l’Albaina, PT 3, PT 5 - Pla de l’Assut i PMT 1; també perdura l’habitació en PT3 durant l’època baixmedieval, moment en què s’inicia en Masia de Cortitxelles. L’ocupació en època moderna, d’antics espais de poblament, es documenta en l’Ampul·lós o Lampelosos, en la Patusella, PT 9 Baix del Castellet i en l’Albaina.

281

INTRODUCCIÓN

El territorio alrededor de la ciudad iberorromana de La Carèn-cia se encuentra a 25-35 km al interior de la costa central va-lenciana, en una amplia llanura marcada por un relieve cárstico donde destacan algunos macizos o altiplanos junto a colinas aisladas. La llanura se encuentra atravesada por el río Magro y por numerosos barrancos y fuentes de agua que emergen junto a las montañas. La mayor elevación del conjunto la marca la sierra del Portell con 379 metros en su punto más alto, punto que coincide con la acrópolis de La Carència.

El análisis del territorio de La Carència reviste especial im-portancia dada la situación geográfica del oppidum en época ibé-rica. Éste se encuentra estratégicamente situado entre los centros íberos de Kelin, Edeta, Sucro, Saiti y Castellar de Meca, com-pletando la situación geopolítica del área central valenciana en época ibérica (fig. 15.1). Asimismo, la cercanía del oppidum a la colonia romana de Valentia ofrece una excelente oportunidad para estudiar los cambios en la distribución de asentamientos e, indirectamente, en el uso del paisaje con el advenimiento y asi-milación de patrones de explotación territorial romanos.

El proyecto “La Carència: evolución cronológica y urbanís-tica. Valoración dentro del territorio” pretendió integrar desde un principio el estudio del paisaje y de la ciudad iberorromana. Así pues, desde el año 2001 se han realizado prospecciones en el territorio circundante al oppidum. Las prospecciones realizadas durante los primeros años de trabajo (2001-2003) incluyeron los municipios de Turís, Montserrat, Montroy y Real de Montroy. Estas prospecciones de tipo extensivo consiguieron documen-tar un total de 71 yacimientos con una cronología que abarca desde la edad del Bronce hasta la época Moderna (Albiach et al., 2007). Posteriormente (2009), con motivo de la realización del Plan General de Ordenación Urbana del municipio de Turís, los yacimientos documentados en éste durante las campañas de 2001-2003 y aquellos existentes en los catálogos de yacimientos arqueológicos de la Conselleria y la Diputació fueron revisados. Esta segunda fase de prospección intensiva pudo definir las áreas de dispersión y concentración de materiales de cada yacimiento mediante el uso de sistemas de posicionamiento global (GPS) y sistemas de información geográfica (SIG).

A pesar de que las prospecciones localizaron yacimientos con cronologías de la edad del Bronce a la época moderna, en este estudio, dada las escasez de los datos recuperados para otros periodos, sólo serán tratados los patrones de asentamien-tos de época ibérica y romana y la transición entre estos dos períodos. Ésta resulta de particular interés dada la profunda transformación que supuso para las prácticas culturales nativas (Carreté et al., 1995; Palet y Riera, 2000; Palet, 2005; Palet et al., 2009; Grau, 2005a). Los resultados obtenidos ofrecen una imagen, si bien todavía parcial, significativa de los patrones de asentamiento íberos y romanos en un sector hasta el momento poco estudiado.

METODOLOGíA y FUENTES UTILIZADAS EN EL ESTUDIO DEL TERRITORIO DE LA CARÈNCIA

La combinación de teledetección, SIG, arqueomorfología y prospección arqueológica resulta todavía infrecuente en los estudios de paisaje en la península ibérica. El uso de metodo-logías digitales ha jugado un importante papel en el análisis de la distribución de yacimientos y del territorio de La Carència y, consecuentemente, ha sido ampliamente publicado (Orengo et al., 2010a; Albiach et al., 2011; Albiach et al., 2012). En este sentido, la adopción de aproximaciones multidisciplinarias que incluyen diversas técnicas para el estudio del paisaje genera resultados complementarios que permiten la producción de hi-pótesis sobre el uso del paisaje en el pasado (Nuninger y Ostir 2005; Pizziolo y Sarti, 2005; Palet y Orengo, 2011).

La primera aproximación al uso del paisaje se realizó me-diante el desarrollo de prospecciones extensivas e intensivas y, posteriormente, mediante el análisis de los materiales ce-rámicos recuperados en éstas que permitió la adscripción de cronologías a los yacimientos descubiertos. Como se ha pre-cisado anteriormente, estas prospecciones cubrieron una doble función: situar con exactitud espacial y cronológica los yaci-mientos documentados en los diferentes catálogos de bienes arqueológicos valencianos y localizar nuevos yacimientos que permitieran caracterizar los patrones de asentamiento en el área de estudio.

El territorio de la ciudad iberorromana de La Carència: resultados del análisis microrregional del paisaje arqueológico

15

H.A. Orengo, A. Ejarque y R. Albiach

282

Diversos factores dificultaron el proceso de prospección. En primer lugar la existencia de dos catálogos patrimoniales inde-pendientes, el de Diputación y el de Conselleria donde, en mu-chos casos, el mismo yacimiento es clasificado y localizado de manera diferente y con diferentes nombres. Algunos registros de estos catálogos hacen referencia al hallazgo de materiales sin

aportar información detallada que permita el posterior análisis del posible yacimiento. Además, en la mayoría de casos, los datos de localización resultan incorrectos, quizá debido a que muchos de estos registros son previos a la reciente introduc-ción de los GPS de mano en las prospecciones arqueológicas y fueron realizados cuando los mapas 1:25.000 y 1:50.000 eran las fuentes cartográficas de mayor escala disponibles (Orengo y Palet, 2010; Orengo et al., 2010b). Aparte de los problemas asociados a la localización de yacimientos presentes en regis-tros patrimoniales y a la falta de integración de éstos, el cambio del paisaje en el entorno de La Carència en los últimos decenios ha generado también importantes dificultades. Yacimientos que fueron localizados en las campañas de prospección del 2001-2003, como l’Olivereta del Canyamar y Calahuet en Turís o el Tossal de Monserrat, se encuentran hoy, tan sólo diez años des-pués, desaparecidos en gran parte o en su totalidad a causa de procesos de construcción, remoción de tierras con fines agrarios o la excavación de canteras.

Durante las prospecciones se utilizaron GPSs de mano para la definición de las áreas de dispersión y concentración de materiales así como para el posicionamiento de estructuras de interés arqueológico. Los puntos GPS fueron descargados en un SIG y, a partir de estos, diversas capas fueron creadas para representar la distribución y concentración de material, restos arquitectónicos y áreas prospectadas. También se creó una capa para la representación de yacimientos desaparecidos debido a procesos constructivos recientes. Estas capas SIG se conectaron a una base de datos especialmente desarrollada para el proyecto a partir de la plantilla cedida por Diputación para la catalogación de yacimientos arqueológicos (fig. 15.2) donde se

Fig.15.1. Localización de La Carència y otros núcleos íberos en el área central valenciana con los territorios de influencia hipotéticos determinados a partir de la media de tiempo de tránsito (costos determinados a partir de la clasificación de pendientes publicada por Balstrøm, 2002).

Fig. 15.2. Imagen de las diferentes entradas que componen cada uno de los registros de yacimiento de la base de datos del proyecto.

283

incorporaron otros tipos de información no geográfica, como, por ejemplo, fotos de estructuras o material, parcelas afectadas, etc. De esa forma toda la información relacionada con las pros-pecciones podía ser interrogada.

A los datos referentes a la situación y carácter de los yaci-mientos se incorporaron una serie de capas SIG que permitie-ran contextualizar los yacimientos en su entorno y la posterior realización de análisis SIG o teledetección de estructuras pai-sajísticas de interés arqueológico. Éstas incluyeron las series aerofotográficas de 1956, 1977 y 1985. La inclusión de foto-grafías aéreas siguió un proceso de ortorectificación y geore-ferenciación mediante triangulación fotogramétrica en bloque utilizando puntos de control de gran precisión distribuidos re-gularmente en el área. También fueron incorporadas las series ortofotográficas digitales de 0,5 m/px adquiridas en 1996 y 2004 y las adquiridas en 2010 de 0,35 m/px suministradas por el Instituto Geográfico Valenciano (ICV).

Diversas imágenes multiespectrales adquiridas desde pla-taformas satélite se incluyeron tras ser sometidas a procesos de corrección radiométrica y geométrica y, en el caso de disponer de una banda pancromática, pansharpening (Orengo, en pren-sa). Se obtuvieron diversas imágenes Landsat MS, TM y ETM y una imagen ASTER del área de estudio. Estas imágenes fue-ron de gran utilidad para determinar diversos tipos de uso del suelo, capacidad de retención de humedad, análisis paleohidro-gráficos y la localización de estructuras viarias no detectables en las bandas visibles del espectro electromagnético.

Asimismo, diferentes tipos de mapas aportaron informa-ción geográfica relevante. Los más actuales de entre éstos fue-ron incorporados mediante procesos de reproyección o simple transformación geográfica. Sin embargo, en el caso de mapas anteriores al siglo XX, se tuvieron que utilizar múltiples puntos de control para su georeferenciación y polinomios de segun-do orden para su transformación, siempre manteniendo valores RMS inferiores a 5 metros. La planimetría catastral fue adquiri-da mediante una conexión WMS suministrada por la Dirección General del Catastro.

La información ortofotográfica y planimétrica permitió la realización de análisis arqueomorfológicos en entorno SIG (Orengo y Palet, 2010). Los estudios arqueomorfológicos, un término acuñado en los estudios de paisaje franceses durante los años 70, refieren al estudio de las estructuras del paisaje de origen humano como pueden ser caminos, sistemas de campos, sistemas de terrazas, canales, sistemas de irrigación o las for-mas urbanas y su distribución.

También mediante una conexión WMS se adquirieron datos medioambientales de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. Éstos incluyeron capas de hidrología, litología o fisiografía, riesgo de erosión potencial y riesgo de inundaciones pero también de capacidad de uso del suelo. Esta última capa ofrece una buena aproximación al potencial agrario del área de estudio en el pasado ya que resulta del análisis de datos topográficos, geomorfológicos y geológicos que corren relativamente poco riesgo de haber sufrido cambios significativos durante los últimos milenos.

El desarrollo de análisis topográficos en entorno SIG reque-ría el uso de un modelo digital del terreno (MDT) del área de es-tudio. Los primeros análisis realizados en el marco del proyecto utilizaron un MDT de 5 m/px desarrollado utilizando técnicas estereofotogramétricas a partir de la serie de fotografías aéreas

de 1956 del área de estudio (fig. 15.3). La reciente disponibili-dad de un MDT derivado de datos LiDAR de 1 m/px distribuido por el ICV ha permitido ampliar la resolución de los análisis topográficos. El LiDAR-MDT fue combinado mediante un aná-lisis “cut fill” con el MDT fotogramétrico previo para calcular el cambio de volumen entre las dos superficies. Este análisis permitió determinar la existencia de zonas donde recientemente ha habido remoción o aportación de tierras relacionadas a prác-ticas agrícolas o a la actividad de las múltiples canteras existen-tes en la zona. También permitió hasta cierto punto, constatar las dinámicas sedimentarias del área de estudio. Por último el MDT fue sometido a un proceso de detección y relleno de de-presiones causadas por el proceso de interpolación de la super-ficie ráster. Este proceso permitió la utilización del MDT para la realización de análisis hidrográficos. Los factores hidrográficos han sido considerados de gran importancia en la modelación de asentamientos y de movimiento en el paisaje (Gillings, 1998; Harrower, 2010; Orengo, 2012). La existencia de una fase de temperaturas más altas y de mayor pluviosidad en la Península Ibérica durante el período romano (Riera et al., 2009) convierte el análisis del movimiento y acumulación de aguas en un factor importante en este estudio.

Consecuentemente, a partir del MDT se desarrollaron ma-pas ráster de acumulación y dirección de aguas superficiales a fin de poder analizar la cantidad potencial de agua en el paisa-je, cómo ésta se desplazaba y dónde se acumulaba. Esta infor-mación resultó complementaria a la proporcionada por la capa WMS de riesgo de inundaciones. Dada la escasa resolución espacial de la capa de inundaciones, la presencia de múltiples yacimientos en los alrededores del río Magro y la importancia de los fenómenos de crecida fluvial en el ámbito mediterráneo (Fiz y Orengo, 2008) fue necesario desarrollar modelos hipo-téticos de inundación para el Magro. Para ello fue utilizado el programa Hec-RAS siguiendo la metodología expuesta en pu-blicaciones previas (Orengo, 2012).

El desarrollo de MDTs también permitió la realización de análisis topográficos dirigidos a explicar la distribución de ya-cimientos de acuerdo a parámetros paisajísticos y/o culturales. Se realizaron análisis acumulativos de visibilidades para deter-minar las diferencias de distribución de asentamientos y control visual entre los yacimientos de época ibérica y romana. Los análisis de visibilidad de La Carència fueron realizados des-de las torres documentadas en las campañas de prospección y excavación del yacimiento. En la tabla de datos asociada a la situación de las torres se incorporó un campo denominado ‘Off-

Fig. 15.3. Desarrollo del MDT a partir de fotografías aéreas del vuelo de 1956.

284

setA’ que proporcionó una altura extra de 5,7 metros a la del punto topográfico en el que cada torre se encontraba situada. Estos 5,7 metros asumen una altura de 4 metros para la torre y otros 1,7 metros para el vigía que podría haberse situado en su parte más alta. La altura seleccionada para la torre resulta conservadora si tenemos en cuenta el tamaño en planta de al-guna de estas torres. Para otros yacimientos en los que no se localizaron torres o estructuras elevadas se asumió una altura adicional de 4 metros.

La generación de áreas de visibilidad de los asentamientos ibéricos fue restringida a aquellos yacimientos con ocupación continuada desde el ibérico pleno. Los yacimientos creados durante el ibérico final fueron incluidos únicamente cuando no mostraban trazas de cerámica romana. De igual forma sólo aquellos yacimientos de época romana sin trazas de ocupación ibérica fueron utilizados en el análisis de visibilidad de yaci-mientos de época romana. Dado que las indicaciones sobre la cronología y adscripción cultural de los yacimientos están ba-sadas en distribuciones de cerámica en superficie y por lo tanto resulta difícil establecer una clara distinción cultural para aque-llos yacimientos con presencia de cerámica ibérica final y ro-mana republicana, esta selección resultó necesaria a fin de aislar los patrones de asentamiento típicos ibéricos y romanos y no incluir yacimientos del ibérico final influenciados por patrones de asentamiento romanos o yacimientos romanos republicanos que reocupaban previos asentamientos ibéricos.

Se realizaron también análisis de redes (Social Network Analysis o SNA) a partir de las visibilidades entre yacimientos ibéricos y romanos. SNA permite generar diagramas que repre-sentan la red de visibilidad entre los yacimientos y así evaluar diversos factores como su conectividad o grado de centralidad.

La realización de análisis predictivos de rutas (LCR) entre yacimientos contemporáneos pretendía explorar la adaptación de las rutas de menor coste con los resultados del análisis ar-queomorfológico. Asimismo, los LCRs generados permitieron analizar las diferencias entre el movimiento potencial durante el período ibérico y el romano.

Asimismo, se excavó una trinchera geoarqueológica en el área de Calabarra (fig. 15.4) para comprobar las hipótesis gene-radas mediante la combinación de teledetección, análisis hidro-lógicos SIG y la distribución de yacimientos. Esta trinchera fue abierta a máquina, realizándose la descripción sedimentológica

in situ. Se tomaron muestras para la realización de análisis pa-leoambientales en una segunda fase de análisis en el laboratorio.

Por último se incorporó el análisis de fuentes históricas, ilustraciones y mapas antiguos que pudiesen ofrecer informa-ción de interés sobre antiguos usos del paisaje, distribución de yacimientos o información ambiental.

RESULTADOS

Las prospecciones arqueológicas en el área documentaron un total de 71 yacimientos (en la fig. 15.5 se pueden apreciar los resultados para el término municipal de Turís). El análisis de fragmentos cerámicos recuperados durante éstas permitió ads-cribir cronologías a los yacimientos que cubrían desde la edad del Bronce hasta el período moderno. Cincuenta y uno de és-tos pudieron ser asociados a la ocupación de época ibérica y/o romana. Los datos de situación, dispersión y densidad, junto con otros atributos de los yacimientos localizados, una vez introducidos en la base de datos ligada al SIG del proyecto, permitió la utilización de procesos semiautomáticos de se-lección y filtraje de yacimientos para la generación de mapas cronológicos y tipológicos.

El análisis arqueomorfológico de las fotografías aéreas y de los mapas antiguos produjo una estratificación relativa de los caminos del área de estudio (fig. 15.6). El análisis per-mitió identificar un camino con un carácter morfogénico que relacionaba las diferentes alquerías presentes en el área de es-tudio. Según Chouquer (2000), este tipo de caminos no sólo organizan y distribuyen otros caminos de ámbito más local, sino que también tienen una gran influencia en los sistemas de división agraria y la distribución del asentamiento. De he-cho, diferentes yacimientos pertenecientes a diferentes perío-dos históricos parecen estar asociados a esta ruta. El análisis arqueomorfológico fue también útil para la identificación de macroestructuras del paisaje relacionadas con la gestión del agua: permitió identificar las zonas de producción agrícola irrigada en el área (probablemente desarrolladas durante el pe-ríodo moderno), una serie de paleocanales sedimentados en la actualidad y una zona de acumulación hídrica (ligada a estos paleocanales) en la zona de Calabarra.

El análisis de imagines multiespectrales reveló trazas de antiguos caminos sedimentados y ayudó a definir la exten-sión y morfología de la red de paleocanales. La clasificación de imágenes multiespectrales permitió definir las áreas con una mayor acumulación de humedad, señalando la existencia de una antigua zona de acumulación hídrica en el área de Calabarra. También en esta zona, la teledetección permitió localizar una estructura en el subsuelo que, dada su tipología, podría corresponder a la parte urbana de una villa romana (fig. 15.7).

La realización de análisis hidrográficos confirmó la exis-tencia de la red de paleocanales y la zona de acumulación hí-drica en Calabarra (fig. 15.7). Asimismo, estos análisis sugie-ren la posible existencia de un canal de drenaje en esta zona.

El estudio sedimentológico del perfil excavado en el área de Calabarra identificó dos niveles hidromorfos, con un sedi-mento de grano fino y orgánico y acumulación de hierro en su nivel inferior (fig. 15.8). Más que a una paleolaguna, estos niveles deben ser relacionados con un área húmeda de carácter estacional dada la reducida área de captación de los paleoca-

Fig. 15.4. Excavación de la trinchera geoarqueológica en el área de Calabarra.

285

Fig. 15.5. Resultado de las prospecciones intensivas en el término de Turís.

Fig. 15.6. Resultado del análisis arqueomorfológico del área de estudio sobre la ortoimagen generada a partir de las fotografías aéreas obtenidas en 1956.

286

Fig. 15.7. Análisis del movimiento y acumulación de aguas y detalle de la estructura localizada en el área de Calabarra.

nales asociados a ésta. Desafortunadamente, más allá de la definición de éstas dos fases húmedas, no pudieron realizarse análisis paleoambientales debido a la falta de conservación de polen y esporas en las muestras tomadas de estos niveles. La cerámica recuperada en el perfil no permitió un gran nivel de precisión cronológica en la datación de estos niveles. Aun así cabe indicar que el más moderno de estos niveles debía corresponder a la época moderna y el más antiguo parece ser pre-medieval. De hecho, el nivel hidromorfo más moderno podría corresponder a los estancos o remansos de agua docu-mentados en el área en 1741 (ARV, Escribanías de Cámara, 1741, 41 en Ardit, 2007: 208). El nivel más antiguo podría corresponder a la época romana durante la cual se constata a partir de diferentes series paleoambientales una tendencia hacia temperaturas más cálidas y mayor disponibilidad hídri-ca en sectores mediterráneos peninsulares (Riera et al., 2009: 258). El nivel hidromorfo de mayor antigüedad se encontraba cortado por un muro asentado sobre una capa de mortero de cal, que probablemente formase parte de un primer canal de desecación del área de Calabarra (fig. 15.9).

Fig. 15.8. Nivel hidromorfo con acumulación de hierros localizado en la sección geoarqueológica realizada en Calabarra.

287

DISCUSIÓN

Los mapas temáticos de distribución de yacimientos por perío-dos muestran un patrón de asentamiento ibérico caracterizado por la ocupación preferencial del llano aluvial. Los únicos ya-cimientos o áreas de actividad situados en altura se encuentran en áreas marginales del territorio inmediato de la ciudad ibéri-ca, es decir en puntos liminales de la zona de visibilidad directa de la ciudad. Los análisis de dominio visual realizados desde las torres de La Carència (fig. 15.10A) muestran un absoluto control de todos los puntos donde se han localizado yacimien-tos de época ibérica. Probablemente la proximidad de estos ya-cimientos a la ciudad con sus tres perímetros diferenciados de murallas y su prominencia topográfica hacía innecesario el es-tablecimiento de asentamientos en puntos fácilmente defendi-bles. En este sentido el establecimiento de estos asentamientos en el llano puede responder a parámetros de explotación agrí-cola. De hecho, muchos de estos yacimientos se encuentran situados en áreas de alto y medio potencial agrícola ideales para la práctica de agricultura de secano. Igualmente, el resul-tado del análisis de visibilidades desde el total de yacimientos ibéricos (exceptuando La Carència) muestra una acumulación de visibilidades en las zonas con mayor potencial para la prác-tica de este tipo de agricultura (fig. 15.10B). Esta preferencia resulta consecuente con las prácticas agrícolas de secano do-cumentadas en la cultura ibérica, que muestra preferencia por el cultivo de cereales, legumbres, el olivo, la vid, la higuera, el avellano y el almendro (Mata et al., 2010: 3-36). Algunos de estos yacimientos se encuentran asociados a fuentes de agua, hecho que refuerza la hipótesis de que éstos cumpliesen fun-ciones eminentemente agrícolas (figs. 15.5 y 15.6). Sólo los yacimientos localizados en zonas marginales del territorio in-mediato de La Carència, se encuentran emplazados en áreas elevadas pero con suelos de bajo potencial agrícola. Estos ya-

cimientos, que no parecen cumplir ninguna función agrícola, deben ser relacionados con el interés por controlar las rutas que comunican La Carència con los núcleos circundantes y los accesos al territorio donde se sitúa la producción agrícola y la ciudad misma. En este sentido, el resultado del SNA a partir de la visibilidad entre yacimientos íberos (excluyendo los que presentaban materiales de época romana) muestra que estable-cimientos defensivos como el Motrotón, Calahuet o Patusella se encuentran todos directamente relacionados con La Carèn-cia y con los asentamientos productivos de su entorno inmedia-to. Al mismo tiempo el resultado del análisis de visibilidades muestra que estos yacimientos extienden el control visual de La Carència más allá de la zona que puede ser controlada di-rectamente desde la ciudad.

Estos resultados se basan únicamente en datos obtenidos mediante prospección, ya que no se ha realizado ninguna exca-vación arqueológica fuera de los límites de la ciudad ibérica. Las distribuciones de material pueden ofrecer una buena idea de la localización y cronología de los yacimientos pero la definición de su tipología y carácter productivo, incluyendo la caracteri-zación de prácticas económicas específicas o la existencia de estructuras defensivas, no puede ser definida satisfactoriamente mediante el uso de datos de prospección exclusivamente. Fu-turas campañas de prospección y excavación sin duda apor-tarán una mayor cantidad y calidad de los datos disponibles y refinarán las hipótesis propuestas sobre la distribución y formas de asentamientos rurales y los medios de control territorial en áreas más alejadas del centro urbano. Aun así la comparación con territorios con una mayor trayectoria de investigación puede ayudar en la interpretación de las dinámicas de ocupación del territorio del área de estudio. Los datos proporcionados por los múltiples proyectos de investigación desarrollados en los terri-torios de Edeta y Kelin muestran dinámicas de ocupación simi-lares. En el área de Edeta los asentamientos defensivos en altura se encuentran localizados en los límites del territorio en puntos de baja capacidad agrícola, mientras los yacimientos rurales se localizan en zonas de llano con suelos con un potencial adecua-do para la producción de agricultura de secano (Bonet et al., 2008: 171-9). Los yacimientos situados en el entorno inmediato de Edeta ofrecen una clara comparación con los de La Carència: éstos han sido interpretados como granjas o establecimientos ru-rales con agrupaciones cerámicas domésticas y sin perímetros defensivos, que eran dependientes del oppidum y que proba-blemente perteneciesen a pequeños terratenientes (Bonet et al., 2008: 178). Una situación similar se presenta en el territorio de Kelin donde una red de asentamientos fortificados emplazados en puntos estratégicos elevados y con amplio control visual de sus alrededores se combina con asentamientos rurales en zonas llanas sin perímetro defensivo (Mata et al., 2010: 37-39).

Una de las características más remarcables en la organi-zación territorial de La Carència durante el período ibérico y romano es la continua importancia del oppidum como centro político. El análisis de visibilidades muestra que todos los nue-vos asentamientos creados durante el período romano tienen re-lación visual directa con la ciudad (fig. 15.10C), que mantiene durante este período el mayor grado de centralidad de acuerdo con el resultado del SNA (fig. 15.11). Aun así, y a diferencia de la red visual creada en base a la comunicación visual en-tre yacimientos ibéricos, los yacimientos romanos no muestran estructuración visual entre ellos, siendo La Carència el único punto que concentra visibilidades. Quizá esto sea debido a que

Fig. 15.9. Muro asentado sobre mortero de cal localizado en la trinchera geoarqueológica realizada en Calabarra.

288

Fig. 15.10. Resultado del análisis acumulativo de visibilidades desde La Carència (A), y desde los yacimientos seleccionados de época ibérica (B) y romana (C) sobre el mapa de capacidad de uso del suelo facilitado por la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, de la Generalitat Valenciana.

289

los nuevos asentamientos romanos no responden a una estruc-turación del hábitat en la que la comunicación visual sea un factor importante.

Estos datos sugieren una continua importancia de La Carèn-cia como centro de organización territorial durante el período romano. De hecho, los resultados de la prospección realizada en el interior del perímetro amurallado del oppidum demuestran su ocupación hasta principios del siglo III d.C. Esta tendencia a la continuidad del hábitat ibérico en época romana se encuentra también documentada en otros territorios donde los centros ur-banos preromanos mantuvieron su rol en la estructuración del paisaje durante la primera fase de la ocupación romana (Arasa, 2001: 31; Grau, 2005a). Todo ello permite afirmar que la con-tinuidad del hábitat fue una tendencia importante durante las primeras fases del período romano; muchos asentamientos ibé-ricos continuaron en existencia durante el período republicano y, en el caso de La Carència, durante el período imperial.

Sin embargo y a pesar de esta tendencia observada en el asen-tamiento urbano de la Carencia, los resultados de este proyecto sugieren un importante cambio durante el período imperial en la organización de su territorio inmediato. Muchos yacimientos ibéricos fueron abandonados, como es el caso de Calahuet o Pa-tusella, los principales asentamientos en altura de control territo-rial, así como muchos de los yacimientos agrarios en llano. Los nuevos asentamientos, definidos por la presencia en exclusividad de agrupaciones de cerámicas imperiales romanas, se caracteri-zan por su localización en las proximidades del río Magro. El

modelo de inundación del Magro (fig. 15.12) muestra que los yacimientos romanos situados en las proximidades del río se en-cuentran todos ellos en los márgenes de la zona inundable. Esta elección de las zonas de ocupación subraya el conocimiento ro-mano del sistema hidrológico mediterráneo y coincide con los resultados obtenidos en los territorios de Tarragona y Valencia, los únicos otros territorios donde el análisis de movimientos de agua e inundaciones ha sido empleado para explicar la distribu-ción de yacimientos romanos. Tanto en el ager Tarraconensis (Fiz y Orengo, 2008: 319; Palet y Orengo, 2011) como en el territorio de Valentia (Orengo, 2012) se documenta una fuerte ocupación romana en los márgenes de áreas inundables.

Los asentamientos romanos fundados ex novo ejercitan un fuerte dominio visual sobre el río Magro y su área de inunda-ción. El Magro ha sido considerado una importante ruta en épo-ca pre-romana que comunicaba la costa Mediterránea con las zonas del interior valenciano y conectaba núcleos ibéricos de importancia como Sucro, La Carència y Kelin (Bonet y Mata, 2001: 176, 178; Albiach et al., 2007: 97). Recientes estudios realizados empleando una combinación de análisis de rutas de coste óptimo, análisis de distribución de yacimientos y eviden-cias arqueológicas (Quixal, 2010: 16) destacan la importancia de esta ruta. Sin embargo, sería arriesgado proponer el cauce fluvial como la ruta misma dada la complejidad de la topografía excavada por el río y las inundaciones periódicas del Magro propias de un sistema fluvial mediterráneo. Resulta más ade-cuado proponer la ruta paralela al Magro que coincide con el

Fig. 15.11. Análisis de redes (SNA) a partir de las visibilidades entre los yacimientos seleccionados íberos y romanos.

camino que une los núcleos de Turís y Montserrat y que coin-cide con la ruta de menor coste entre las dos poblaciones (fig. 15.6). El origen islámico de estas poblaciones, documentado en las fuentes islámicas y cristianas indica que este camino po-dría haber estado en uso en época pre-islámica y determinado el asentamiento de núcleos a lo largo de su trayecto. La distribu-ción de varios yacimientos ibéricos a lo largo de la ruta y su ca-rácter morfogénico en la red de caminos y sistemas de campos del área sugiere que esta ruta podría haber estado en uso durante el período ibérico (fig. 15.6). Asimismo, resulta interesante des-tacar que los dos yacimientos con un carácter defensivo más claro, Calahuet i Patusella, se encuentran a ambos lados de esta ruta y con un fuerte control visual sobre ella.

Así pues, en nuestra opinión, la distribución de asentamien-tos romanos en los límites de la zona inundable del Magro no puede ser directamente relacionada con el río como ruta de co-municación sino, más bien, debe ser interpretada en términos productivos. Los suelos en el área inundable del Magro presen-tan un alto índice de productividad agrícola (fig.15.10). Debido a las inundaciones periódicas del río que depositan sedimentos fluviales, estas zonas presentan suelos profundos son sedimento fino y orgánico adecuados para una producción agraria intensi-va. De hecho, la presencia de múltiples fragmentos de dolia y ánfora en el Garroferal de la Blanca (fig. 15.12, 2), y dolia in situ en los yacimientos de la Horteta de la Sahor y el Pla de l’Assut (fig. 15.12, 5 y 6), tres de los yacimientos situados en el margen del área de inundación, puede también reforzar la hipótesis de una posible funcionalidad agraria de estos estable-cimientos. Los yacimientos clasificados como PT-7 y l’Albaina, unificados en un único yacimiento en las prospecciones del 2009, también resultan significativos en este aspecto. Éstos presentan una ocupación inicial en el Ibérico Final y continúan hasta el período Imperial. La proximidad de estos yacimientos

al Magro justifica un reaprovechamiento del yacimiento en épo-ca imperial con la presencia de múltiples fragmentos de dolia en la zona de máxima concentración cerámica de PT-7 (fig. 15.12, 3). Todos estos yacimientos destacan también por la presencia de fragmentos de tegulae en asociación con los de dolia, que indican existencia de construcciones cubiertas interpretadas como almacenes para producción agraria (fig. 15.13). Un caso aparte es el del yacimiento del Molí de la Cova o Fandetx (fig. 15.12, 1) en el que, a pesar de no haberse encontrado restos constructivos y presentar una escasa densidad cerámica en la actualidad, el descubrimiento en 1877 de una cabeza en már-mol blanco laureada con hiedra y restos de un mosaico (Pla,

Fig. 15.13. Sección con material y restos constructivos visible en el corte ocasionado por la remoción de tierras en el yacimiento del Pla de l’Assut.

Fig. 15.12. Área hipotética de inundación del Magro con los yacimientos de época romana señalados.

290

291

Ballester y Martí, 1988: 43), hacen suponer la presencia de un establecimiento de mayor entidad, quizá la parte urbana de una villa. Las campañas de prospección pudieron detectar restos de cerámica ibérica, romano republicana e imperial y algún frag-mento de dolia en el área.

La distribución y tipología del hábitat romano y los restos cerámicos descubiertos en prospección en conjunción con los datos de productividad del suelo y el área de inundación sugieren un fuerte interés en el aprovechamiento agrícola de los márgenes inundables del Magro. Sus aguas podrían también haber sido empleadas para la irrigación de cultivos. Aunque la introducción de la agricultura de regadío durante este período ha sido generalmente admitida en la literatura arqueológica e histórica, de momento no existe ninguna prueba fiable de ésta (Araus et al., 1997). Aun así el empleo de cultivos de regadío durante el período romano ha sido ampliamente reconocido (Leveau, 1997; López, 1995). Diversos estudios paleoambientales realizados en sectores mediterráneos de

la Península ibérica señalan la existencia en época romana de una tendencia hacia temperaturas más cálidas y mayor disponibilidad hídrica, dentro de lo que se conoce como el “óptimo climático romano” (Riera et al., 2009). Dicha mayor disponibilidad hídrica en conjunción con la falta de presas y sistemas de desvío de aguas para regadío pudo favorecer crecidas más regulares y de mayor magnitud que las actuales.

Otra indicación de la tendencia durante el período romano hacia una mayor producción agraria mediante el uso de suelos más productivos y un mayor control hidrológico puede ser ob-servada en el área de Calabarra a partir de la existencia de una zona de acumulación de aguas revelada mediante la combina-ción de los resultados obtenidos mediante análisis arqueomor-fológicos, modelación hidrográfica, clasificación automatizada multiespectral y descripción sedimentológica. Los yacimientos de época romana republicana y pre-romana evitan esta zona hú-meda que, por otro lado, dada su topografía y la alta capacidad agrícola de sus suelos resultaría muy adecuada para produc-

Fig. 15.14. Distribución de yacimientos y áreas inundables durante el período ibérico y romano. Los mapas de inundaciones facilitados por la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, de la Generalitat Valenciana han sido modificados por los autores a partir de los datos geomorfológicos publicados por Carmona (2003) y Carmona y Ruiz (2006 y 2007).

292

ción agraria. La localización de una posible villa romana en esta área mediante técnicas de teledetección y la existencia de fragmentos de cerámica romana apunta a la desecación del área húmeda en algún momento del período romano imperial. Esta desecación podría haber sido realizada mediante el canal de drenaje que coincide con el primer nivel hidromorfo documen-tado durante el sondeo geoarqueológico. Similares procesos de desecación de áreas húmedas han sido documentados durante el período romano (Ødegård, 1997; Cera, 1997; Leveau, 1993). La desecación de esta zona húmeda podría haber respondido a un patrón de explotación agrícola similar al documentado en los yacimientos asociados al área de inundación del Magro. Con la desecación del llano de Calabarra la villa establecida en el área tendría acceso a suelos profundos con un sedimento de grano fino y orgánico que permitiría una producción agraria intensiva.

Estos datos obtenidos a escala microrregional en el terri-torio inmediato de La Carència resultan consecuentes con los patrones regionales observados en l’Horta Sud (Orengo, 2012 y en prensa). A partir de la fundación de Valentia se documenta una progresiva ocupación del llano litoral valenciano. Valentia, situada en un punto central con respecto a las ciudades ibéricas circundantes (fig. 15.1), se convierte en el centro administrati-vo del área y aglutina las nuevas fundaciones rurales a su al-rededor. Es interesante observar como la distribución de estos nuevos asentamientos rurales se encuentra fuertemente relacio-nada con cursos fluviales de baja entidad y áreas inundables (fig. 15.14) tal y como ocurre en el territorio de La Carència. De especial interés resulta la acumulación de establecimientos rurales en los márgenes del área de máxima extensión de la Al-bufera (Orengo, 2012). Estas zonas no han producido indicios significativos de ocupación previa durante época ibérica (fig. 15.14). Este patrón de asentamiento puede ser relacionado con la importación de prácticas agrícolas más productivas basadas en la selección de zonas agrícolas más fértiles y de fácil irri-gación. Esta tendencia, también documentada en los territorios de Tarraco y Barcino (Palet y Orengo, 2011; Palet et al., 2011), puede ser relacionada con un incremento de la producción agraria respecto a períodos anteriores que no necesariamente implicaba una mayor extensión del área productiva sino un me-jor uso de los recursos hídricos y la explotación de suelos con mayor capacidad productiva.

CONCLUSIONES

Los patrones de asentamiento documentados en este estudio muestran evidencias de un importante cambio en las dinámicas de uso del paisaje ligado a nuevas preferencias de explotación agraria en época romana. Los patrones de asentamiento ibéricos sugieren la explotación agraria de zonas llanas, secas y no inun-dables en relación al desarrollo de cultivos de secano típicos de la cultura ibérica. La presencia de fuentes y pequeños cauces de agua dentro de los límites de algunos yacimientos ibéricos rura-les en el territorio de La Carència sugiere, sin embargo, el uso de irrigación a pequeña escala. Los patrones de asentamiento romanos, por otro lado, muestran preferencia por la ocupación de áreas con suelos profundos, de mayor calidad, que podrían haber mantenido explotaciones agrarias de mayor intensidad. Este cambio se encuentra fuertemente relacionado con prácticas hidráulicas propias de la cultura romana como sugiere la ocu-

pación de áreas que requieren un buen conocimiento ambiental para ser efectivamente explotadas. Los resultados expuestos en este y anteriores estudios sugieren la existencia de desecaciones de zona húmedas, la explotación agraria de zonas de inundación fluvial y la ocupación de humedales litorales en relación con una práctica agrícola más intensiva durante el período romano.

FUTURAS LÍNEAS DE TRABAJO EN EL TERRITORIO DE LA CARÈNCIA

Este capítulo ha pretendido mostrar como la integración de di-ferentes técnicas de estudio del paisaje, como pueden ser la tele-detección, análisis topográficos SIG, arqueomorfología, prospec-ción, análisis cerámico o geoarqueología, en un marco interdisci-plinar puede resultar en la generación de hipótesis sólidas sobre la configuración histórica del paisaje, la distribución de yacimientos arqueológicos y los usos que las sociedades del pasado hacían de su entorno de acuerdo a parámetros culturales y ambientales.

Desde luego, las hipótesis generadas en este trabajo resultan todavía preliminares hasta que nuevos datos puedan ser adqui-ridos. En este sentido la excavación de asentamientos rurales y establecimientos defensivos del territorio de La Carència resultaría necesaria para poder confirmar las tipologías preli-minares propuestas y carácter de los asentamientos. Asimismo, la realización de prospecciones fuera del entorno inmediato de La Carència ayudaría a resolver cuestiones referentes a la tipo-logía del hábitat en zonas ajenas al control visual de la ciudad, la extensión del territorio político de ésta y su comunicación con otros centros del área valenciana. La realización de estu-dios geoarqueológicos y paleoambientales resulta también una asignatura pendiente en los estudios de paisaje del área cen-tral valenciana. Éstos permitirían analizar el impacto humano en el medio así como describir las prácticas de explotación del paisaje practicadas en cada período incluyendo la explotación ganadera. A pesar de que el sedimento recuperado en el área de Calabarra no conservaba polen u otros palinomorfos no políni-cos el proyecto VaLandPro que se encuentra en curso desde el 2012 ya ha recuperado dos secuencias sedimentarias en el lito-ral valenciano que serán estudiadas durante el 2014 y 2015 con procedimientos multiproxy de alta resolución. Los datos apor-tados por estos registros paleoambientales ayudarán durante los próximos años a definir las dinámicas de uso del paisaje durante los períodos ibérico y romano en el área central valenciana.

AGRADECIMIENTOS

Los autores quisieran agradecer a los diversos grupos de es-tudiantes su participación en las campañas de prospección 2001-2003, a Adrià Pitarch su ayuda durante el desarrollo de las prospecciones del 2009 y a Isabel Caruana el análisis de las cerámicas recuperadas durante las primeras campañas de pros-pección. Los comentarios proporcionados por el Dr. Santiago Riera sobre anteriores versiones de este trabajo contribuyeron significativamente a la mejora del texto. El Instituto Cartográ-fico Valenciano facilitó los datos LiDAR y las ortofotografías digitales fueron proporcionadas por el ICV y el PNOA del Instituto Geográfico Nacional. La Universidad de Nottingham proporcionó al primer autor una beca NARF que le permitió desarrollar parte de este trabajo.

293

INTRODUCCIÓN

Desde el pionero estudio de J. Bernabeu, H. Bonet y C. Mata a finales de los años 80 centrado en la Edetania, han transcurrido más de dos décadas de investigación sobre los territorios de las antiguas ciudades ibéricas en el País Valenciano a nivel general y la provincia de Valencia en particular. Éstos van desde amplios análisis suprarregionales (Grau, 2002) a otros de escala regional o local (Oliver, 1996; Grau y Moratalla, 1997; Pérez Ballester y Borreda, 1998; Grau, 2004; Moreno, 2011). Un hito importante para su determinación fue el empleo de los Polígonos Thiessen entre las principales ciudades, para intentar aproximarse a los límites teóricos de cada una de esas áreas de influencia o con-trol, adaptándolos en todo momento a las barreras geográficas existentes (Mata, 2001). A día de hoy, podemos decir que dos de las áreas más trabajadas y de las que contamos con una mayor profusión de datos han sido las actuales comarcas de la Hoya de Buñol y la Meseta de Requena-Utiel, zonas correspondientes a los antiguos territorios de La Carència y Kelin.

Dado el carácter monográfico de la presente obra en torno a La Carència, no creemos necesario aportar más datos sobre su carácter, fases de ocupación o estructuras, así como otros aspectos de su territorio inmediato. Por nuestra parte, la mayor parte de la información procede del proyecto en el que nos in-tegramos: el de Kelin / Los Villares (Caudete de las Fuentes) y su territorio, dirigido desde principios de los años 90 del si-glo pasado por la Dra. Consuelo Mata desde el Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València. Esta ciudad ibérica presenta una ocupación ininterrumpida desde el s. vii al i a.C., incluso viviendo cierta fase de prosperidad tras la conquista romana y llegando a acuñar moneda propia (Mata, 1991). Al menos desde el s. v a.C. se ha planteado que articuló un territorio complejo a su alrededor, coincidente a grandes tra-zos con la actual comarca de Requena-Utiel (Mata et al., 2001).

A lo largo del último lustro hemos abordado la cuestión de las comunicaciones durante la Edad del Hierro entre estos dos territorios, en particular, y entre la costa y el interior valencia-no, en general (Quixal, 2008 y 2012). Del mismo modo, hemos planteado la existencia de una supuesta zona fronteriza entre los

territorios de Kelin y La Carència correspondiente más o menos con la sierra de Las Cabrillas y el valle del Magro (Quixal, 2010 y 2012). En las siguientes páginas únicamente pretendemos exponer toda la información más relevante de cara a conocer las comunicaciones, contactos y relaciones entre dos ciudades ibéricas vecinas; dos ciudades de interior lejos de las principa-les redes comerciales y puertos de recepción de productos. Y siempre desde una perspectiva más amplia que la simple escala regional.

DESCRIPCIÓN GEOGRáFICA

Tanto la Hoya de Buñol como la Meseta de Requena Utiel son dos unidades geográficas relativamente llanas en su parte cen-tral, pero con bastantes desniveles orográficos en sus límites, lo cual les aporta los respectivos topónimos de «hoya» y «meseta» respectivamente. De entre todos, es el límite entre ambas (Este de la Meseta de Requena / Oeste de la Hoya de Buñol) una de las zonas más abruptas del interior valenciano, con la sierra de El Tejo al Norte, las sierras de Las Cabrillas y Malacara en el centro y Sierra Martés al Sur (Piqueras, 1997; Pérez Cueva, 2007). Se trata de grandes unidades montañosas que perfecta-mente podían actuar como delimitadores territoriales durante la Antigüedad, creando una barrera Norte-Sur que dificultaría las comunicaciones.

En cambio existe otro elemento geográfico, el río Magro, que a diferencia de otros ríos como el Cabriel que claramente actuaron de frontera (Quixal y Moreno, 2011), su curso permite la articulación y comunicación de los territorios en dirección Este-Oeste. Este río recibe su nombre en el punto en el que se juntan las aguas de la rambla de La Torre y del río Madre, cerca de la población de Utiel. En su curso superior transita por la Meseta de Requena-Utiel creando una fértil vega y se encajona en las sierras de Las Cabrillas y Martés. Tras un curso medio atravesando la Hoya de Buñol y pasando cerca de La Carèn-cia, desemboca en el Xúquer a la altura de Algemesí (Ribera Alta). Por otro lado, al Norte del Magro y con trazado paralelo transcurre el llamado llano o corredor de El Rebollar, el acceso histórico y tradicional a la Meseta de Requena-Utiel.

Las comunicaciones entre los territorios ibéricos del interior valenciano:

Kelin y La Carència en los siglos vi-i a.C.

16

D. Quixal

294

UNIDADES DE POBLAMIENTO

Dentro de esta área de barreras geográficas se pueden diferen-ciar diversas subzonas, correspondientes a unidades de pobla-miento antiguo (fig. 16.1). Este carácter de transición llevó des-de el principio de las campañas de prospección en la comarca de Requena-Utiel a interesarse por ellas y visitar los yacimien-tos allí recogidos. No obstante, fue fruto de un interés concreto en esta problemática lo que motivó efectuar una campaña de prospección sistemática en el 2007 en torno al valle de Hor-tunas y el término municipal de Yátova (Quixal et al., 2007). Precisamente, en la visita a algunos yacimientos del municipio yatovense contamos con la ayuda del equipo de La Carència dirigido por Rosa Albiach, por la serie de motivos que desarro-llaremos posteriormente. Las unidades diferenciadas son:

Llano de El Rebollar

Denominamos así al valle sinclinal con materiales cuaternarios de orientación Noroeste-Sureste, enmarcado por las sierras del Tejo al Norte y la Herrada al Sur. El barranco Rubio, cerca de la población de Requena, marca el final del corredor por el Oeste (Piqueras, 1997: 95-99). Este valle tradicionalmente ha sido la entrada principal a la Meseta desde el Este, después de atra-vesar el portillo de Buñol y la sierra de las Cabrillas, y es por donde pasa la actual A-3.

Durante el Ibérico Pleno (ss. iv-iii a.C.) esta subunidad geográfica está capitalizada por el poblado fortificado de La Cárcama, en lo alto de la sierra de El Tejo. Se trata de un poblado fortificado con un foso de gran tamaño excavado en el terreno natural. El resto del poblamiento se concentra en el llano, sobre

todo cerca de la actual aldea de El Rebollar y cobrando especial fuerza durante el Ibérico Final. Los núcleos de El Rebollar, Las Lomas, Las Paredillas II o Loma del Moral (Requena) son los más destacados, si bien no siempre tendrían carácter de hábitat. Otro grupo dentro de este corredor lo encontramos dentro del término de Siete Aguas, con los yacimientos de Mazalví, Casa de Mazalví o La Carrasca, todos ellos de escasa entidad. Por último, destaca la presencia de un horno cerámico también ibérico pleno, Casa Guerra (Requena), que abastecería a un radio local (Duarte et al., 2000: 235-236) (fig. 16.2).

En época romana el poblamiento de esta zona pasará a estar polarizado por el establecimiento de una importante villa roma-na, Las Paredillas I, en la que sobresale la conservación de un espectacular muro de contención de opus caementicium de unos 30 m de longitud, 2-1,5 m de altura y con diversos arranques de contrafuertes (fig. 16.3). En la misma A. Martínez Valle llevó a cabo la excavación de urgencia de un horno metalúrgico, si bien sus resultados permanecen inéditos.

Fig. 16.1. Mapa del área de estudio y los yacimientos ibéricos y romanos que la componen.

Fig. 16.2. Sección de los hornos de Casa Guerra, según Duarte et al., 2000.

295

Valle del Magro - Corredor de Hortunas

Existe un relativamente denso poblamiento en el tramo final del corredor de Hortunas y entrada al llano de Campo Arcís, apro-vechando los fértiles suelos de ribera allí existentes. Destaca la presencia de un poblado fortificado, el Cerro Santo o Cerro Castellar, de ocupación entre los ss. v y i a.C., presencia de defensas (murallas y torre) y una excelente capacidad de con-trol del valle. También hay una pequeña atalaya, el Puntal de Eduardo, de ocupación más antigua entre los ss. vii/vi-iv a.C., que cuenta con una enorme muralla de 30 m de longitud, 4 m de ancho y hasta 3 de altura conservada en algunos puntos. Por último, el poblamiento se completa con una serie de asenta-mientos rurales (Los Alerises y Hortunas de Abajo) y una larga lista de establecimientos rurales de escasa entidad en torno a los núcleos estables. En época romana todo queda absorbido por la aparición de una importante villa, La Calerilla, así como por su necrópolis monumental asociada (Martínez Valle, 1995).

Valle del Mijares - Sierra Martés

Se trata de un grupo local ubicado en torno al curso del pequeño río Mijares, afluente del Magro, juntamente con el poblado del Pico de los Ajos, localizado en lo alto de Sierra Martés (Quixal, 2010). Todos forman parte del municipio de Yátova y es el gru-po más próximo a La Carència, por lo que nos detendremos más en él. La escarpada geografía limita el poblamiento a las cotas más altas y a la estrecha vega que genera el río.

El Pico de los Ajos es un poblado fortificado en una cima secundaria en plena Sierra Martés, a más de 1.000 msnm. Este yacimiento es sobre todo conocido por la colección de plomos escritos hallados de manera clandestina en él, actualmente al-bergados en el Museu de Prehistòria de València. Ya Cavanilles menciona en su magna obra su pretensión de haber incluido en sus viajes una visita a los parajes de Martés y del Oro, en los términos de Yátova y Cortes de Pallás, pero al final tuvo que declinar en su idea debido a la presencia de forajidos y bandoleros en la zona (Lacarra et al., 1996: 82 y 92), de ahí que no podamos contar con sus siempre interesantes descripciones. No obstante, al hablar del pico Ropé de Chera lo compara con Sierra Martés, donde de forma indirecta, gracias a la informa-ción aportada por el cura de Yátova, sabe que hay vestigios de un castillo en la cumbre (haciendo referencia seguramente a las fortificaciones ibéricas) y restos de un camino carretero de tres

varas y media de ancho que sigue el recorrido de la montaña (ibíd.: 124). No obstante, la primera mención arqueológica di-recta la realizó Nicolau Primitiu Gómez Serrano en 1949 bajo el nombre de «Cantarería de los moros».

El carácter escarpado de sus laderas Norte y Sur, con pre-cipicios de más de 40 m de altura, reducen las posibilidades de acceso a sus lados Oeste y Este (fig. 16.4). En el lado Sudeste, a los pies de la cima del Martés, se encuentran las principales defensas del poblado: un foso al que se le adosa una torre (Díes y Gimeno, 1995). El foso está excavado en la roca aprovechan-do las características del relieve y tiene unas dimensiones de 6,25 m de longitud, 5,25 m de anchura máxima y 3,35 m de profundidad máxima. Por otro lado, la torre tendría una planta cuadrada/trapezoidal de la que conserva tan sólo alguna hilera de piedras de tamaño mediano/grande en sus lados Sudeste y Sudoeste. Debido a su mala conservación no podemos saber si era maciza o tenía compartimentos internos, sin embargo el po-tente derrumbe de la ladera Norte indica que tuvo una enverga-dura considerable. A partir de foto satélite hemos calculado un área aproximada de 2,15 ha de concentración de materiales, lo que sería el perímetro real del poblado (fig. 16.5). La cima está compuesta por dos plataformas o mesetas, en cuyo espacio in-termedio se excavó una cisterna en el terreno natural. En sendas plataformas, especialmente en la Noroeste, se pueden rastrear con facilidad muros en superficie que determinan departamen-tos, algunos de los cuales se encuentran dispuestos en batería en torno a un eje común, posiblemente una calle. Por desgracia, en muchos casos esto es factible debido a la gran abundancia de agujeros de clandestino, algunos de los cuales han dejado literalmente los muros en el aire.

Por su parte, el Puntal del Viudo es una atalaya en la cima de una pequeña montaña de 565 msnm a cuyos pies fluye el río. La prospección de A. Barrachina y F. Blay, resultado de la cual es la ficha de la Dirección General de Patrimonio Artístico, se efectuó en un momento a finales del siglo pasado en el que la vegetación posibilitaba un mejor reconocimiento de las estructu-ras. Sin embargo, en nuestra visita al Puntal, la tupida vegetación nos impidió realizar un análisis más completo. El poblado tiene una relativa buena conservación de sus estructuras, visibles mu-chas de ellas en la superficie, pero el seguimiento de sus trazados era prácticamente imposible. Cuenta con dos murallas o muros perimetrales en torno a su cima que son fáciles de reconocer, es-pecialmente en su lado Norte-Noreste, su vertiente más accesible

Fig. 16.4. Vista de Sierra Martés desde el llano de Venta Gaeta.Fig. 16.3. Muro de opus caementicium de Las Paredillas.

296

y que, por tanto, requirió de mayor protección. A pesar de esto, donde encontramos la fortificación mejor conservada es en el lado Oeste, un espectacular lienzo de muralla con bastante alza-do conservado, compuesto por sillarejos sin traba, bien careados, completando el trazado de la muela de la propia montaña (fig. 16.6). El lado Sur de la cima, sin duda el más escarpado, no está cerrado por una muralla o muro perimetral, aunque no sabemos si porque carecía de él o por no haberlo conservado. Por otro lado, pudimos localizar una posible torre de planta trapezoidal, muy mal conservada, en el extremo Norte del aterrazamiento superior,

un elemento defensivo pasado por alto en anteriores prospeccio-nes. Asociado a este poblado estaría el establecimiento rural del Collado del Viudo, integrado dentro de la misma realidad (Al-biach et al., 2007: 115; Medard, 1998: 176).

La otra atalaya del valle es el Peñón de Mijares, ubicada en una pequeña peña o cresta rocosa a cuyos pies transcurre el río Mijares. Presenta materiales de dos momentos de ocupación: cerámicas a mano del Bronce, en la cima, y escasas cerámicas ibéricas, repartidas por los campos de almendros de la ladera Sureste de la misma. La cresta es un estrecho corredor de unos 2/3 m de anchura delimitados por la propia roca, donde docu-mentamos un muro de piedra en seco que puede ser parte de un antiguo lienzo de muralla. No obstante, la exclusividad de material a mano en la cima nos impide asociarlo con seguridad con la ocupación ibérica. La prospección de A. Barrachina y F. Blay, recogida en la base de la Dirección General de Patrimo-nio Artístico, menciona el hallazgo de un posible fragmento de pilum ibérico, aunque es un material al que no hemos podido acceder por desconocer su lugar de depósito. El resto de mate-rial arqueológico que pudimos recoger, dada su poca variedad y el dominio de formas comunes (bordes moldurados), apor-ta al yacimiento una simple datación como Ibérico Pleno. Del mismo modo que en el caso anterior, la atalaya cuenta con un establecimiento rural cercano, El Peñón (Quixal et al., 2007), más los núcleos de Barranquillos y Forata, yacimientos recogi-dos en la base de datos de la Dirección General de Patrimonio Artístico cuya información por diversos motivos no hemos po-dido contrastar.

Fig. 16.5. Croquis planimétrico del Pico de los Ajos (planimetría de la torre según Díes y Gimeno, 1995).

Fig. 16.6. Lienzo mejor conservado de la muralla del Puntal del Viudo.

297

VíAS DE COMUNICACIÓN y REDES DE CIRCULACIÓN DE MATERIALES y PRODUCTOS

Al tratarse de dos ciudades y territorios de interior, la comu-nicación entre los mismos debe verse tan sólo como una etapa más dentro de las rutas principales entre la costa y el interior valenciano. Tal y como vimos en trabajos precedentes (Quixal, 2012), el cálculo mediante el Sistema de Información Geográ-fica GRASS del camino óptimo entre las ciudades de Kelin y La Carència da como resultado una vía que sigue el corredor de El Rebollar, a pesar de que dicha vía conllevaría salvar obstá-culos orográficos tan importantes como el portillo de Buñol o la sierra de Las Cabrillas, siguiendo la ruta más conocida y con mayor peso histórico. No obstante, en dichos trabajos también planteamos cómo, en nuestra opinión, la ruta principal en época ibérica seguiría el curso del río Magro y corredor de Hortunas, ruta que actualmente es secundaria y poco transitada (fig. 16.7).

El primero de los mismos, el camino por la sierra de Las Cabrillas y el corredor de El Rebollar, parece que se construye en el s. xv promovido por la ciudad de Valencia para abaste-cerse de trigo castellano (García de Fuentes y García Ejarque, 1993: 144-149; Muñoz y Urzainqui, 2011), lo que culminó en 1852 con la construcción de la conocida como carretera de Las Cabrillas (Piqueras, 1997: 81-85), precedente de la actual A-3 Madrid-Valencia. Pese a que ésta ha sido la vía tradicional entre la costa y el interior, la presencia de un abrupto escalón geográ-fico en el portillo de Buñol motivó en el s. xviii la búsqueda de alternativas. Por ejemplo, con la construcción del Camino Real de Madrid se prefirió aumentar su recorrido buscando el corre-dor de Montesa y la entrada a la Meseta Castellana por Alman-sa, precisamente por donde transcurría en su día la propia Via Augusta, trayecto más largo pero con pendientes más suaves.

Por otro lado, sabemos que en época medieval el valle del Magro era atravesado por uno de los ramales de la Vereda Real procedente de Cuenca, la cual desde la aldea de La Portera se

dirigía hacia Torís y Carlet (Hortelano, 2007), así como la pre-sencia en él de una dehesa ganadera a finales del s. xv (Berna-beu, 1989: 17-18). Sin embargo, no parece tratarse en ninguno de los casos de una zona de paso significativa en una escala amplia de vertebración entre reinos. Por lo que respecta a épo-ca ibérica, son varios los autores que previamente a nosotros habían apuntado la hipótesis de este valle como vía de comu-nicación importante entre el litoral y el interior, aunque todos de forma bastante reciente. Podemos citar como pionero en este campo a Luis Gimeno, si bien todos sus estudios permanecie-ron inéditos. Tras la excavación de La Calerilla de Hortunas por parte de Asunción Martínez Valle, en los diversos artículos derivados ya se apunta esta idea aplicada a época romana, aun-que admitiendo posibles precedentes ibéricos (Martínez Valle, 1995: 281). Entre finales de la década de los 90 del siglo pasado y lo que llevamos del presente se han publicado otros trabajos que recogen directa o indirectamente esta idea (Medard, 1998: 177; Martínez Escribá, 1999: 119; Pérez Negre, 1999: 76; Al-biach et al., 2007: 113-117; Díes, 2007: 139).

En nuestros trabajos intentamos ver hasta qué punto eso se reflejaba en el resto de datos arqueológicos con los que contá-bamos (Quixal, 2008, 2010 y 2012): patrón de asentamiento, tipos de yacimientos, etc. Cierto es que en términos absolutos el camino del Magro presenta mayor distancia, pero del mismo modo cuenta con un relieve más suave y pendientes más re-gulares por seguir en paralelo el curso de un río. Vimos cómo para todas las fases ibéricas el valle del Magro contaba con un poblamiento más denso y complejo, con la presencia de pobla-dos y atalayas fortificadas, así como dos importantes cuevas-santuario: Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles.

Del mismo modo, sus yacimientos, pese a que algunos de ellos tenían una baja entidad, mostraban registros materiales significativos. En primer lugar, volúmenes destacados de im-portaciones de todas las épocas; el valle del Magro es en todos

Fig. 16.7. Trazado hipotético de la vía del Magro (1), con sus variantes Norte (1a) y Sur (1b), y de la vía de Las Cabrillas (2).

298

los casos una de las zonas con mayor densidad de las mismas, pese a que ocurre todo lo contrario en cuanto a volumen y di-versidad de materiales autóctonos. Arrancando por fragmentos de ánforas fenicias Vuillemot R.1 procedentes del Sur peninsu-lar, donde destaca por encima de todo el Pico de los Ajos con diez fragmentos recogidos en tan sólo un par de prospecciones. Del s. iv a.C. contamos con los escasos ejemplos documentados de cerámica ática, algo presentes en Kelin pero poco repartidas por su territorio. Las importaciones que llegan al interior valen-ciano en esta época son paupérrimas en número, si lo compara-mos con las documentadas en las fases precedente y posterior (Bonet et al., 2004: 216-17). No obstante, vuelve a ser destaca-do la abundancia de las mismas a lo largo del valle del Magro (Pico de los Ajos, Puntal del Viudo, Hortunas de Abajo, Los Alerises y Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles). Por último, es abrumador el dominio de la cerámicas itálicas dentro del total de importaciones que llegan a este territorio entre los s. ii-i a.C., en este caso tanto por el valle del Magro como por el corredor de El Rebollar. Se observa una diferencia de volúmenes entre piezas de barniz negro campano o caleno, vajilla de mesa más selecta y tan sólo presente en las capitales y asentamientos de entidad, respecto a las ánforas Dressel 1 (Empereur y Hesnard, 1987: 67), ánforas de vino de la región vesubiana repartidas por todo tipo de núcleos.

No sólo las importaciones dan pistas sobre el trasiego co-mercial existente entre los diferentes territorios. Se han recogido fragmentos de engobe rojo, una producción propia del territo-rio de Kelin durante los ss. iv-i a.C. (Mata, 1991: 140-141), en los yacimientos de Casa Guerra, Los Alerises, Cerro Castellar y Pico de los Ajos. Esta producción es poco conocida y fácil de confundir con determinados tipos de sigillata, de ahí que sería interesante en un futuro el comprobar la presencia o no de las mismas en La Carència o en su entorno inmediato. En cambio, en La Carència sí que se ha documentado una cerámica con de-coración impresa (fig. 16.8), producción típica del territorio de Kelin (Valor et al., 2005), sobre todo en su orla Norte (área de Sinarcas), así como un asa con decoración impresa procedente del Sureste peninsular en el Pico de los Ajos (Mata, 1985: 39). También se han recogido producciones del citado horno de Casa Guerra en yacimientos del corredor de Hortunas (Duarte et al., 2000), lo que prueba los contactos al mismo tiempo entre ambos

valles, así como un fragmento de colmena en el Pico de los Ajos, seguramente procedente del área edetana, donde se han docu-mentado asentamientos especializados en la producción apícola como la Fonteta Ràquia (Riba-roja) (Jardón et al., 2009).

La iconografía figurada compleja englobable dentro de las decoraciones presentes en vasos singulares y/o de encargo de los ss. iii-i a.C. es sin duda uno de los campos que más infor-mación aporta y por ello le hemos prestado especial atención. Se trata de representaciones de escenas simbólicas o mitológi-cas compuestas por seres fantásticos e híbridos acompañados de figuras humanas, animales o vegetales (Bonet e Izquierdo, 2001: 300; 2004: 90). Por encima de todo sobresale el tema de los hipocampos o caballos acuáticos, conocidos inicialmente por el célebre «Vaso de los Hipocampos» de Kelin (Pla, 1980; Mata, 1991), pero al cual se han sumado y redescubierto en las últimas décadas nuevos ejemplos, desde el del horno de La Ma-ralaga (Sinarcas) (Lozano, 2006) a Valentia (Gómez-Serrano, 1945), junto a los interesantes ejemplares del Pico de los Ajos (Martínez Escribá, 1999) y La Carència (Serrano Várez, 1987) (fig. 16.9). Los hipocampos han sido interpretados como seres mitológicos relacionados con el mundo funerario, con carácter psicopompo, ya que ayudarían al difunto en el tránsito al más allá. Cabe citar también una tinaja del Cerro Castellar con de-coración metopada y aves esquemáticas en forma de «S» muy semejante a la de un kalathos de Valentia (Quixal, 2012: 194), así como un fragmento del Pico de los Ajos con decoración an-tropomorfa (Fletcher, 1980) que nos recuerda a los seres que protagonizan el «Vaso de la Gigantomaquia» de Kelin (Quixal, 2012: 194-196).

No se conoce el lugar de producción de todos estos recipien-tes con decoración compleja tardía (Bonet e Izquierdo, 2001 y 2004), pero su presencia en zonas costeras como Valentia (Se-rrano Marcos y Olmos, 2000), nos ha llevado a plantear que el valle del Magro pudiera ser el eje de su redistribución hacia el interior. No obstante, el hallazgo de un fragmento en el horno cerámico de La Maralaga nos hace ir con pies de plomo a la hora de establecer la verdadera direccionalidad de su comercio. Recientemente se han relacionado algunas de estas decoracio-nes con el foco iconográfico detectado en torno a la necrópolis de Poble Nou (La Vila Joiosa) (Pérez Blasco, 2011: 140). Si bien todo puede englobarse dentro de un estilo tardío diferente al puramente simbólico de Ilici, consideramos que formalmen-te guardan diferencias y responderían a centros de producción distintos. Tan sólo la citada tinaja del Castellar de Hortunas y el kalathos de Valentia presentan una composición metopada que sí que recuerda a dicho estilo sintético y estático.

Las monedas y los documentos escritos también marcan el carácter viario del valle. Sobresale la colección de plomos del Pico de los Ajos (Fletcher, 1980), pero no es el único asenta-miento que cuenta con epígrafes del tipo que sea. La numis-mática, por su parte, nos puede aportar información acerca de las redes de circulación monetaria y, por ende, de las redes de intercambio y circulación de productos comerciales (Ripollès, 1979b). La Meseta de Requena-Utiel es una de las zonas con mayor concentración de monedas de la ceca Kili/Gili y mu-chas de ellas, aparte de las localizadas en Kelin, se han halla-do en yacimientos ubicados en los corredores de penetración Este-Oeste (Cerro Castellar) o en las entradas a la Meseta (Los Aguachares o Casa de la Cabeza) (Torregrosa et al., 2012). Esto sería importante si se confirmara la identificación de dicha ceca en el yacimiento de La Carència (Albiach et al., 2007: 107).

Fig. 16.8. Fragmento cerámico con decoración impresa del territorio de Kelin en La Carència (foto E. Huguet).

299

También tenemos muy bien representadas las acuñaciones ibé-ricas de otra vecina capital, Ikalkusken/Ikalesken (Iniesta), con 37 ejemplares entre Kelin y los yacimientos de su territorio. Su localización en determinados núcleos como la propia Kelin, Cerro Gallina o Pico de los Ajos (Arroyo et al., 1989) está indi-cando la existencia de una vía que comunicaba el litoral con el interior a través del valle del Magro, uniendo las ciudades ibé-ricas de Kili, Kelin e Ikalkusken (Albiach et al., 2007; Quixal, 2008 y 2012).

Tras todo este largo listado de diferentes elementos, es evi-dente que el valle del Magro fue escenario y eje de circulación de una gran variedad de materiales y productos, especialmente de forma intensa entre los s. iv-i a.C. Sin duda, los asentamien-tos principales que jalonaban el río debieron jugar un papel fun-damental en la redistribución de los mismos, en muchos casos desde la costa hacia el interior, aunque no siempre (engobe rojo, monedas, etc.). Por todo ello y por los motivos esgrimidos ante-riormente consideramos que la ruta principal entre La Carència y Kelin entre los ss. vi-ii /i a.C. fue el valle del Magro / corredor de Hortunas. Sin embargo, no se trataba un camino completo y cerrado, sino que necesariamente formaría parte de una vía ma-yor entre la costa (Portus Sucronem siguiendo el río Xúquer y pasando por Sucro, o Valentia a partir del s. ii a.C.) y el interior. Un reciente apunte sobre los caminos históricos en la comarca de Requena-Utiel nos puede guiar hacia la clave de esta cues-tión (Hortelano, 2008: 202): se dice que para ir de Requena a Valencia por Las Cabrillas hacía falta un día y medio, siendo éste el camino más rápido, pero cuando el viaje se hacía con cargamentos de peso medio/alto era mejor seguir el valle del Magro, más largo (tres jornadas) e irregular, pero con cuestas más accesibles. Pese a que el valle de El Rebollar pudo ser una vía de circulación durante la Protohistoria, los cargamentos más pesados, correspondientes a importaciones (ánforas y vajillas, principalmente) y otros productos foráneos que requiriesen de transporte rodado, entrarían por el valle del Magro aprovechan-do los menores desniveles, ya que, tal y como ya apuntaban autores en el s. xviii, el camino de Las Cabrillas «sólo es bueno

para semejantes animales» (Fernández de Mesa, 1755, citado en García de Fuentes y García Ejarque, 1993: 144-149).

En época romana las comunicaciones lógicamente cambia-rían en relación con el nuevo panorama poblacional. La des-aparición de Kelin y de muchos de los principales asentamien-tos del territorio configuraría la comarca como una mera zona de paso dentro de rutas más grandes. La fundación de Valentia en el 138 a.C. no parece alterar inicialmente esta hegemonía; en cambio, su refundación en s. i d.C. y el desplazamiento del foco de recepción de importaciones del Portus Sucronem a la desembocadura del Turia sí que pudo conllevar cambios en el sistema viario, lo que seguramente motivó la primacía de la ruta de Las Cabrillas respecto a la del valle del Magro, aunque pudo tardar más de un siglo en hacerlo de forma hegemónica (Quixal, 2012). El estado romano, impulsor de una importante política de obras públicas y caminos incluso por zonas orográ-ficamente muy complejas, seguramente permitiría construir o acondicionar ésta para hacerla más accesible. Resultado di-recto de esto sería el surgimiento de hitos en el camino como el asentamiento descubierto en Buñol en una de las laderas de la sierra como consecuencia de la construcción de la carretera en 1827, cuyos materiales han sido recientemente revisados (Arasa e Izquierdo, 2008).

Pese a todo, existen una serie de indicios para pensar que en época imperial el camino del Magro seguía albergando un camino. Además de una serie de asentamientos rurales en los términos de Macastre y Alborache, en La Calerilla de Hortunas se erigió una necrópolis monumental en el s. i d.C. (Martínez Valle, 1995), cuando por todos es aceptada la costumbre roma-na de ubicar las necrópolis monumentales cerca de vías y luga-res de paso (Abad y Abascal, 2003). En la Partida del Mojón (Alborache) también se encontró una inscripción funeraria lati-na que estaría indicando la existencia de algún tipo de enterra-miento o necrópolis (Corell, 1996: nº 2). Por último tenemos la mención al gilitano de la inscripción de El Ardal (Albiach et al., 2007: 106-108), a la que ya nos hemos referido anteriormente (Quixal, 2012: 199).

Fig. 16.9. Representaciones de hipocampos de Kelin (1; según Pla, 1980), Pico de los Ajos (2; según Martínez Escribá, 1999), La Carència (3, según Serrano Várez, 1987), Valentia (4, según Gómez Serrano, 1945) y La Maralaga (5; a partir de Lozano).

300

EVOLUCIÓN DIACRÓNICA DEL POBLAMIENTO y LíMITES TERRITORIALES

El cálculo de los Polígonos Thiessen entre Kelin y La Carència ubica su supuesto límite en plena sierra de Las Cabrillas (fig. 16.10). Al mismo tiempo, las prospecciones en el valle del Ma-gro nos han permitido diferenciar dos grandes unidades de po-blamiento, reconocibles con un simple vistazo al mapa. Por un lado, encontramos todos los yacimientos todavía pertenecientes al término municipal de Requena, mientras que, por otro, tene-mos el grupo de yacimientos yatovenses. En medio tenemos una extensa área de 6 km de longitud y unas 2.000 ha sin ningún yacimiento documentado. Este vacío lo palpamos ya a la hora de planificar la campaña de prospección del 2007, de ahí que decidiéramos efectuar una serie de prospecciones selectivas a fin de determinar si era realmente una zona sin yacimientos, o si respondía a un déficit en la investigación por tratarse de una zona actualmente poco habitada y transitoria entre dos términos municipales diferentes. Así pudimos confirmar que efectiva-mente allí se da un vacío en el poblamiento de época ibérica, precisamente en la zona con mayores dificultades orográficas de la posible vía. Este tipo de vacíos, tierras de nadie o black holes (Groube, 1981), también han sido diferenciados actuando de frontera en otros contextos de la Protohistoria peninsular, aunque, por lo general, a una escala bastante mayor (Montilla et al., 1989; Ruiz y Molinos, 1989; Sacristán de Lama, 1989). Si efectuamos el cálculo de los Polígonos Thiessen, en este caso entre los poblados del Cerro Castellar y el Pico de los Ajos, la supuesta frontera coincide plenamente con el área de vacío po-blacional (Quixal, 2012).

El poblamiento no es la única variable que está marcando la posibilidad de estar ante una zona de frontera entre dos territo-rios. El estudio de nuevo de las intervisibilidades muestra dos grupos claramente diferenciables y bien estructurados sobre todo en el Ibérico Pleno: en la cabecera del valle destacamos la excelente comunicación visual entre el Puntal de Eduardo, el Cerro Castellar y el Cerro de los Alerises. En el otro extremo, vemos como la falta de contacto visual entre los dos núcleos más importantes, el Puntal del Viudo y el Pico de los Ajos, pa-rece haber sido paliada con el establecimiento de la pequeña atalaya del Peñón de Mijares, visible desde ambos. Tan sólo el Cerro Castellar y el Pico de los Ajos permiten la comunicación

visual entre ambos sectores pese a los casi 12 km de separación. Por otro lado, al estudiar las intervisibilidades entre la totali-dad de yacimientos, cabe destacar como en el Ibérico Pleno, momento de auge del poblamiento en la zona, hay una fractura clara entre los yacimientos del llano de La Portera / corredor de Hortunas, plenamente interconectados, y los del valle del Mijares en Yátova con el área de vacío poblacional en medio.

Por otro lado, en torno al valle del Magro encontramos dos cuevas-santuario, un fenómeno compartido por diferentes terri-torios ibéricos (Gil-Mascarell, 1975; González Alcalde, 1993; Grau, 2000). Tal y como hemos planteado en trabajos preceden-tes, se trata de espacios que deben leerse siempre integrados en el paisaje y territorio que las alberga, ya que podrían ser centros aglutinadores a nivel simbólico a escala regional, catalizando a diferentes comunidades del área en determinados días o de forma esporádica. Y, como vimos anteriormente, se relacionan con caminos, pero no se trata de caminos internos, sino vías que conectan el territorio con sus vecinos. Los dos ejemplos de cue-va-santuario en el extremo oriental del territorio de Kelin, Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles, están cerca de la presumible zona limítrofe con el territorio de La Carència y podrían estar marcando territorialidad, pertenencia a una determinada comu-nidad (Quixal, 2008). Recientemente se ha visto casos similares como la Cueva del Sapo (Chiva), posible cueva-santuario en el límite septentrional de la Hoya de Buñol, en el margen entre los territorios de La Carència y Edeta (Machause, 2012).

Por todo ello consideramos que tanto el Pico de los Ajos como el grupo local del valle del Mijares (Puntal del Viudo, Peñón de Mijares, etc.) pertenecerían al territorio ibérico de La Carència. El resto de yacimientos, tanto de Hortunas como de El Rebollar, quedarían integrados dentro del territorio de Kelin y el área de vacío o black hole en Las Cabrillas podría actuar de fron-tera entre ambos, juntamente con el macizo de Las Cabrillas por su propia condición orográfica. La distribución del poblamiento, la presencia de fortificaciones y atalayas, las intervisibilidades, los grupos locales, los Polígonos Thiessen y, en ciertos aspec-tos, los registros materiales parecen apuntar en esta dirección. Además el Pico de los Ajos podría estar actuando como poblado periférico o fronterizo de La Carència (Soria y Díes, 1998), así como La Càrcama y el Cerro Castellar por parte de Kelin en los corredores de El Rebollar y Hortunas respectivamente. El Pico de los Ajos no es un caso aislado en el territorio de La Carència, ya que el Castillo de Chiva jugaría un papel semejante en la zona de transición hacia el territorio de Edeta (Díes, 2007: 136). El siste-ma se complementaría durante el Ibérico Pleno con una pequeña red de atalayas por cada lado (Puntal de Eduardo y Cerro de los Alerises, por el Oeste, y Puntal del Viudo y Peñón de Mijares por el Este). Este tipo de atalayas también se han detectado en otras partes del territorio de La Carència, como es el caso de la espec-tacular torre del Puntal del Gallo (Buñol) en la zona de transición hacia el Camp de Túria (fig. 16.11).

Por último, la propia evolución cronológica de los poblados es sintomática de la pertenencia a uno u otro territorio. En el Ibérico Final, momento posterior a la conquista romana y en el que las entidades territoriales comienzan a perder su esencia, el sistema de atalayas desaparece, pero no así los poblados forti-ficados que perduran sin problemas durante todo el siglo ii a.C. Kelin como hemos dicho al principio vive un s. ii a.C. bastante próspero, mientras que La Carència, pese a presentar reformas arquitectónicas de tipo defensivo relacionables con la Segunda Guerra Púnica, tras la guerra pasaría a convertirse en una mera

Fig. 16.10. Polígonos Thiessen entre Kelin y La Carència, mediante GVSIG.

301

ciudad estipendiaria, como la mayoría del territorio valenciano. Durante los ss. ii-i a.C. también parece vivir una fase de esplen-dor, que se traduce en el territorio en un aumento del número de asentamientos, una mejor selección de las tierras donde ubicar-se y presencia de un gran número de importaciones.

A comienzos del siglo siguiente, en torno al 75 a.C. Kelin es destruida y abandonada, seguramente dentro del marco de las guerras sertorianas que azotan la Hispania romano repu-blicana. Las ciudades que apoyaron al bando perdedor, el ser-toriano, sufrieron las consecuencias de la represión posterior (como Valentia y Dianium) y, quizás, el final de Kelin pudiera estar relacionado con este hecho (Bonet y Ribera, 2003: 83-85). Tras la caída del lugar central, el poblamiento de la comarca ve cómo muchos de los importantes poblados fortificados se abandonan progresivamente (Cerro de la Peladilla, El Molón o Cerro de San Cristóbal) (Mata et al., 2001a: 85). Del mismo modo, cae también el Cerro Castellar, su principal poblado for-tificado oriental, tal y como nos indican sus materiales, ya que al poblado no llegan las primeras terra sigillatas.

A su vez, al otro lado de Las Cabrillas, la ciudad de La Carència también parece sufrir las consecuencias de esta re-presión, al presentar niveles de incendio en torno a esos años (Albiach et al., 2007: 102-103 y 120). No obstante, la evolución posterior es completamente dispar, ya que la ciudad perdura y experimenta un relativo periodo floreciente (en el caso de ser Kili/Gili, acuña moneda bilingüe en torno al 50 a.C.) que le per-mitirá integrarse dentro del Imperio Romano y pervivir hasta el s. iii d.C. De forma sintomática, el Pico de los Ajos también se ocupa hasta bien entrado el Alto Imperio. El que durante la fase ibérica fuera, a nuestro modo de ver, uno de los más importan-tes poblados fortificados del territorio de La Carència, en el s. i a.C. no entra en la misma fase de decadencia y abandono que sus vecinos occidentales, sino que se integra y perdura dentro del Imperio, lógicamente con otras funcionalidades e inmerso en nuevas redes jerárquicas. Este hecho, sin duda, aporta mayor fuerza si cabe a nuestra hipótesis de que el Pico de los Ajos y los yacimientos yatovenses deben ser entendidos dentro de la realidad territorial derivada de La Carència.

Fig. 16.11. Torre del Puntal del Gallo.

303

El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» es va promoure l’any 2001 des del Servei d’Investigació Prehistòrica i el Museu de Prehistòria de la Diputació de València, una institució amb tradició investigadora que compta amb especialistes en les matèries dels objectes que conserva, estudia i difon. La investigació en el jaciment arqueo-lògic de la Carència (Torís, València) i els seus voltants s’ha fet de manera ininterrompuda fins l’any 2013, moment de la publi-cació d’aquest llibre, però la nostra intenció seria no concloure, perquè, com deuen haver comprés si han llegit el llibre, el jaci-ment encara ens té guardats coneixements del nostre passat his-tòric que cal recuperar abans que puguen haver-hi noves accions incontrolades i destrosses. Amb aquest treball es volia, i es pot dir ben alt que s’ha aconseguit, completar el coneixement de les èpoques ibèrica i romana, i saber si la Carència tenia entitat per a ser cap d’un territori i quina va ser la seua evolució.

Al llarg del segle xx es van fer nombroses troballes d’objectes ibèrics i romans al poblat i al territori circumdant, però les úniques excavacions científiques les va fer Milagro Gil-Mascarell els estius de 1971 i 1972. Després d’això, fins l’any 2001 no es van reprendre els treballs d’investigació al jaciment, i mentrestant l’assentament va ser sagnantment destruït i es-poliat durant trenta anys per la propietat privada dels terrenys. Aquest mateix any, la guàrdia civil va confiscar al propietari d’aqueixos terrenys 1.693 peces, principalment de metall, que es van salvar de l’ambiciosa venda il·legal d’objectes que són patrimoni de tots els ciutadans. Aquest fet va servir per a frenar l’espoli, però, pel que hem pogut apreciar al llarg dels tretze anys del projecte, sols alguns nivells estratigràfics més antics es van escapar dels senyals del detector de metalls i de l’alteració de les pales de les màquines usades també per al conreu. L’any 2010 vam aconseguir un major grau de protecció pel poblat i el seu entorn amb la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC), i l’any 2009 es va fer un itinerari arqueològic pels tres recintes emmurallats (capítol 4).

Aquesta monografia recull el treball i els estudis dels tretze anys de campanyes d’excavació i prospecció dins de terrenys públics, propietat de l’Ajuntament de Torís (capítols 5 i 14). Inclou tota la investigació al poblat emmurallat o oppidum de la Carència, i el que s’ha fet al seu probable territori.

El jaciment està situat al cim d’una muntanya de la zona central oriental de la Península Ibèrica, un territori que quedava dins de l’àrea adscrita pels romans als edetans, un dels grups que conformaven la diversitat de la cultura ibèrica. Pel costat del poblat passa el riu Magre solcant una vall fèrtil en la qual destacava la Carència, a una altura entre 379 m i 299 m s/n/m, en una ubicació pròxima a la costa i no massa allunyada de l’interior, amb una visibilitat absoluta cap a llevant, fins a la mar a 40 km, i també cap a l’interior, zones amb les quals mantenia una comunicació constant (fig. 1).

La col·laboració entre diverses disciplines al llarg del pro-jecte ha fet possible traure partit de la variada quantitat de dades i fer uns plantejaments que destaquen i reforcen l’entitat de la Carència, el seu caràcter comercial i la franja cronològica de les activitats, com també saber sobre l’evolució del seu territori i del paisatge.

La informació que ha perdurat dels textos clàssics ha sigut un enriquiment per als estudis del jaciment i ha servit per a complementar i confrontar amb l’arqueologia. L’any 2007 es va publicar Història de Turís i en ella es va fer una completa anàli-si de les fonts antigues relacionades amb la Carència i també dels esdeveniments històrics que succeïren durant l’existència del poblat (Albiach i Requena, 2007: 117-121). Ara, en aques-ta monografia, i coneixent més fets i cronologies, els resultats aportats per l’arqueologia relacionats amb les dades històri-ques ens han donat una visió de l’oppidum de la Carència que s’aproxima més a la realitat que la que la història contemporà-nia n’havia fet.

La primera evidència d’ocupació en la muntanya és del se-gle viii aC, durant la cultura del Bronze final. A la zona alta del poblat, que Gil-Mascarell va anomenar «acròpolis» i no-saltres diem Recinte I, en les excavacions dels anys setanta es trobaren fragments ceràmics d’olles fetes a mà i decorades amb mamellons aplicats i altres motius incisos en forma d’espiga i impresos ungulats, i també amb tractament superficial de brunyiment. Entre els materials recuperats sense una ubicació clara hi ha tres puntes de fletxa de bronze: una de peduncle i aletes amb cap triangular i l’espiga fracturada, i dues amb llengüeta curta d’emmanegament. No s’han trobat encara es-tructures d’habitació associades a les restes mobles, però fins

L’oppidum de la Carència. Valoració i conclusions

R. Albiach

304

Fig. 1. Vista aèria de la Carència des del nord.

305

que no s’excave tota la superfície interior del Recinte I i tam-bé s’explore la cova que hi ha dins d’ell, cal pensar no sols en una freqüentació del lloc sinó també en l’existència d’una veritable ocupació. La Carència estava envoltada d’altres as-sentaments de la cultura del Bronze, i n’hem localitzat 16 dels quals 4 perduraren en època ibèrica i un altre es va tornar a ocupar en l’època medieval, com ja s’ha vist en l’apartat de les prospeccions (capítol 14). Entre les peces de la Carència de la col·lecció de Federico Botella (Simón, 1998: 145 i 159) hi ha-via una destral de cub amb una anella, un fragment de punta de llança amb nervadura central de secció hexagonal, i ceràmiques amb decoracions incises i formes del Bronze final.

El pas d’aquest període al Ferro antic està present al poblat amb fragments d’objectes trobats en superfície però encara sen-se estructures constructives associades. Aquesta continuïtat ens assenyala que en la muntanya es va gestar la cultura ibèrica des dels seus inicis. Des del segle vii aC, els pobles indígenes es van relacionar amb pobles de la resta de la península fins als Piri-neus i també amb altres de la Mediterrània arribats amb el prin-cipal atractiu de la troballa de recursos minerals per a la seua explotació i per al comerç. Amb unes característiques comunes es va desenrotllar a poc a poc aquesta nova cultura que pren el nom dels ibers, els habitants de l’orient peninsular coneguts així per les fonts clàssiques. Els ibers habitaren llocs fortifi-cats amb una organització social que tenia uns representants del col·lectiu, i on alguns oppida van ser el centre d’organització d’un territori.

Les intervencions dels anys setanta i les d’aquest projecte han proporcionat material arqueològic per a plantejar que hi hagué una ocupació de la Carència en aquest període. No s’ha localitzat el lloc exacte de l’assentament, però, donada la dis-persió de les troballes, estaria dins de la superfície del Recinte III, probablement tant al vessant meridional com a l’ampla pla-nura, una zona que es va emmurallar per primera vegada amb motiu de les guerres de Sertori.

L’absència d’estructures impedeix aproximar-se a les di-mensions del jaciment durant els segles vi i v aC, però les evi-dències materials, encara que en són poques, sí que mostren els

amplis contactes comercials que hi hagué. S’han trobat peces importades de la costa oriental peninsular o d’assentaments indígenes amb produccions similars, ceràmiques i àmfores R1 fenícies del segle vi aC, com també ceràmica ibèrica local amb olles i gerres dels segles vi i v aC i urnes d’orelletes (capítols 6 i 7). No s’han recuperat fragments de ceràmica bicroma, la qual es desenvolupa fonamentalment al segle v aC, però sí que hem trobat algun fragment de ceràmica estampillada d’aquesta mateixa cronologia. L’estudi de la ceràmica ibèrica pintada (ca-pítol 8) ens ha donat informació dels contactes comercials. El motiu de cercles concèntrics de la Carència formant un solifor-me ja es troba al segle v aC i també al iv aC, i hi ha ceràmica estampillada que el relaciona amb l’àrea d’Utiel-Requena.

El conjunt numismàtic estudiat (capítol 10) ens ha permès veure que ja hi havia unes poques monedes circulant a la Carèn-cia als segles v i iv aC, entre les quals destaca una peça grega, un òbol massaliota encunyat a començament del segle v aC. En aquest moment la moneda és esporàdica, el bescanvi era l’operació habitual o bé l’intercanvi amb metalls, com s’ha vist que passa al segle iii aC amb l’ús de la plata al pes i retallada, també habitual als assentaments veïns d’Arse, Saitabi i Kelin.

Hi ha tres fíbules dels segles v i iv aC (Rams, 1975: 153, 144) de les quals l’autora comenta la discrepància cronològica entre aquestes i la resta d’objectes apareguts, però amb l’actual estudi general del jaciment veiem que aquesta cronologia coin-cideix amb el conjunt ceràmic recuperat.

L’examen de les fonts en relació al jaciment efectuat per M. Requena (Albiach i Requena, 2007) assenyala la possibilitat de relacionar la Carència amb el centre comercial Tiris/Tyrin ano-menat per Ruf Fest Avié en el conjunt de poemes Ora marítima, escrita al segle iv dC, però basada en fonts des del segle iv aC.

Arribar a considerar l’assentament ibèric de la Carència com a cap d’un territori comporta molt més que valorar el fet d’ocupar una gran extensió de terreny. El càlcul de la superfície de l’oppidum de la Carència s’ajusta al perímetre que donen els trams de muralla conservats unit als trams encara no excavats (fig. 2). Fer la comparança amb altres oppida considerats també de capitalitat es fa difícil perquè els paràmetres de valoració

Fig. 2. Planta general de la Carència amb les restes de muralla i torres. R. Albiach-J. March-Global Geomática.

306

s’han establert sobre la base de la dispersió dels materials que afloren en superfície al jaciment. Si a la Carència presentàrem les dimensions de l’espai ocupat per la dispersió de les restes ceràmiques o d’altres materials arqueològics la superfície total seria molt més gran de 6,9 hectàrees, ja que ocupa les àrees artesanals a més d’altres restes disperses, com es pot veure en publicacions més antigues (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010) on s’assenyalen 8,5 hectàrees de superfície. Per tant, caldria parlar d’una superfície per a l’oppidum i d’una altra per a tota la propietat o fundus com l’anomenaven els romans.

Les primeres construccions documentades a la Carència són dels segles iv-iii aC. A partir d’aquesta cronologia hi ha tro-balles de restes materials per tot el jaciment, per la qual cosa podem dir que el poblat s’ocupa pràcticament en tota la seua ex-tensió. En aquest moment, deu estar afermant-se la unitat ètnica del poble dels esdetes (d’Edeta), i en aquest entorn va créixer l’assentament comercial de la Carència. L’erecció de dos recin-tes fortificats amb muralles i torres va convertir el poblat en un oppidum al segle iii aC.

Al cim es va fer el tancament d’un espai de 1.403 m2, el Recinte I, que tenia una muralla i, almenys, dues torres (fig. 3). Els anys setanta no es va intervenir en la fortificació i en aquest projecte la propietat privada no va donar permís per treballar-hi, i per tant la cronologia de la muralla sols la podem aproximar, per la relació estratigràfica, al moment de la construcció de les estructures interiors, als segles iv i iii aC. El conjunt del sis-tema defensiu d’aquesta muralla tenia trams de pany de mur amb torres (capítols 5 i 9) i un gran fossat. S’han documentat dues sòlides torres construïdes amb grans carreus a diferència de les pedres mitjanes emprades pel pany de la paret de la mu-

ralla, la qual cosa evidencia la intenció i la necessitat de fer unes construccions fermes i elevades per a la guaita i salva-guarda. Una de les torres estava al costat de la zona d’accés al recinte i l’altra en l’angle nord-oest, dedicada a la protecció de l’entrada. Al seu interior, hi ha trets que assenyalen, almenys, set habitacions i un carreró descoberts els anys setanta, però també poden ser part d’un sol edifici amb diverses habitacions i un corredor, descrit detalladament en l’apartat referent a les excavacions d’aqueixos anys (capítol 2). L’estudi dels mate-rials de quatre sondejos (A, C, 2 i 4) (capítol 6), evidencia una presència constant d’intrusions en els nivells estratigràfics, com també l’existència de material sense referència estratigràfica, excepte en el sondeig núm. 4, que té un estrat clar per a fixar l’inici de l’ocupació datat entre els segles iv i iii aC.

La cova que hi ha junt a la muralla, en la zona est, es troba tapada amb grans pedres i vegetació, però caldria estudiar-la per saber quin va ser el seu us i la relació amb el Recinte I.

Al costat de la zona oriental d’aquest recinte hi havia un gran fossat que el separava de l’àrea artesanal PT 11, on hi ha-via forns. El fossat encara no s’ha desbrossat ni s’ha excavat per la qual cosa sols podem aproximar-ne la longitud, entre 23 i 25 metres. D’ell s’observa un desnivell natural que probablement es va millorar excavant el terreny a fi d’augmentar així la seua funció defensiva, com es pot apreciar en altres jaciments cen-tromeridionals de l’est peninsular a partir de l’Ibèric ple (Lo-rrio, 2012: 65), i que recorda l’existent a l’oppidum d’El Molón de Campo Robles, datat en un moment avançat del segle iv aC, i també al fossat de Pico de los Ajos, conegut per treballs super-ficials, datat al segle iii aC (Díes i Gimeno, 1995), un jaciment relacionat amb el límit territorial de la Carència.

Fig. 3. Vista aèria del Recinte I de la Carència amb les restes de muralla i torres.

307

Cap al sud-oest del Recinte I, i annex a aquest, es va erigir una segona muralla que s’unia amb la primera, creant així un nou espai emmurallat d’11.485 m2, el Recinte II, que ampliava l’àrea de salvaguarda (fig. 4). La part excavada els anys setanta es va interpretar com una àrea de vivendes, però en les exca-vacions de l’any 2003 vam veure que era una fortificació amb muralla i torres, i que, almenys en la zona sud-oest, tenia un reforç exterior fet amb un mur paral·lel i altres perpendiculars, reblit tot des del moment de la seua edificació amb pedres i te-rra, com l’emplekton hel·lenístic, una construcció especial per ser diferent d’altres trobades a l’Edetània. L’estrat d’anivellació que es va fer per a erigir la muralla té un material ceràmic dels segles iv-iii aC, i l’excavació d’una de les seues torres, la Torre Est o de la poterna, ens dóna una data entre final del segle iii i principi del segle ii aC (capítol 5).

Els fets històrics que motivaren alçar aquestes muralles els relacionem amb l’arribada de l’exèrcit cartaginès a Ibèria l’any 237 aC, la qual cosa va suposar un estat d’alerta, sobretot quan es van sotmetre els pobles indígenes al sud de la Contestània. En signar-se el Tractat de l’Ebre (226 aC) entre romans i cartaginesos podem pensar en una vigilància major a la Carència, tant si quedava inclosa en territori cartaginès al sud del riu Ebre com si, atenent a Jérôme Carcopino, es considera el Xúquer com a límit fronterer, on amb més motiu podria quedar afectada la Carència, raó per la qual es va envoltar de fortes muralles. L’avanç d’Anníbal a partir de l’any 221 aC es va desenrotllar entre conquesta i diplomàcia, i no sabem si l’oppidum de la Carència va ser una de les comunitats aliades, però els nivells arqueològics no indiquen una aturada d’activitat al jaciment, per la qual cosa cal pensar, com va plantejar M.

Requena (Albiach i Requena, 2007: 118), que es trobaria entre la majoria de comunitats indígenes que feren aliança amb el general Anníbal. Així també ho serien altres poblats edetans i contestans, com cita Sili Itàlic, en Púnica, quan anomena els sedetani i Saetabis dins de les tropes aliades de Cartago. L’any 219 aC es va posar setge a Arse-Saguntum per les tropes cartagineses liderades pel general Anníbal, i els romans van arribar l’any 218 aC, i començaren nous enfrontaments amb els cartaginesos, amb conseqüències en els pobles indígenes fins l’any 206 aC. L’arqueologia al jaciment no ha mostrat nivells de destrucció o d’incendi associats a aquest període, però sí la creació de la Torre Est al costat de la poterna al Recinte II (capítol 5), i potser també el reforç exterior de la muralla.

L’estudi dels materials apareguts al jaciment ha sigut molt important per a saber més de les activitats a l’oppidum i de les relacions regionals. La ceràmica ibèrica pintada (capítol 8) mostra que la Carència estava, igual que altres jaciments ibèrics que eren caps territorials, dins de l’òrbita comercial d’aquestes ceràmiques, rebent les produccions en curs i ús. Les decora-cions dels segles iv-iii aC assenyalen una clara relació amb el camp del Túria fins que acaba Edeta l’any 150 aC, però també hi ha motius que apareixen en Saiti i en les àrees d’Alacant i d’Albacete, que s’inicien al segle iv aC i són freqüents al segle iii aC, com es veu en el càlat de vora motllurada amb teuladetes (capítol 8). S’evidencia un comerç actiu i uns contactes majors en la segona meitat del segle iii i principi del ii aC. Entre els motius figurats animals i vegetals trobats a la Carència, hi ha fitomorfs en composicions complexes que s’allunyen de l’estil Oliva-Llíria i s’apropen als del sud-est, el conegut antigament com Elx-Arxena, i que ara sembla disgregar-se en diversos es-

Fig. 4. Vista aèria de la muralla i les torres del Recinte II.

308

tils. També hi ha brots reticulats amb espirals i fulles en forma de cor similars a l’estil Elx-Arxena, i predomina el brot ova-lat, el símbol més característic de la ceràmica il·licitana i quasi inexistent a la zona edetana, la qual cosa ens indica la influència clara de la Contestània.

Afermant el caràcter comercial del jaciment hi ha quatre ploms escrits en alfabet ibèric. L’estudi efectuat per J. Velaza en aquesta monografia (capítol 11) ens indica la relació dels quatre textos amb les activitats comercials de l’oppidum. Hi ha dos documents escrits en sistema gràfic nord-oriental, un entre el 220/200 i el 175 aC, i l’altre entre el 200/175 i el 50 aC; tots dos són cartes de caràcter comercial i un d’ells només té expressions numerals i ha estat barrat o ratllat per a cancel·lar el compte. El tercer document sembla que és un missatge co-mercial esborrat amb posterioritat per tal d’emprar-lo de nou, la qual cosa ens pot indicar que hi ha una activitat continuada. Les relacions amb la Contestània queden també reforçades pel quart text de plom de meitat del segle iv-iii aC, escrit en signari sud-oriental, cosa que indica, probablement, que algun mercader del sud es va establir a la Carència, el propietari del plom.

Per a fer les transaccions comercials durant els segles iv aC i iii aC es va usar la plata a pes, com ho demostren les 112 peces retallades d’argent trobades a la Carència, igual que es feia als territoris veïns, on l’ús del metall, a pes o amonedat, ja estava introduït a final del segle iii aC. En el període de conflictes 237-195 aC va augmentar molt la quantitat de monedes (tetradracma d’Alexandre el Gran, encunyada a Babilonia, hispanocartagi-neses, dracmes emporitanes, dracma gala à la croix, romanes i gregues), donat compte que cartaginesos i romans van pagar als exèrcits amb elles, com han estudiat P.P. Ripollès, E. Collado i C. Delegido (capítol 10).

Entre altres materials cal destacar l’existència d’un signum equitum o estendard de bronze que pertanyia a l’elit aristocràti-ca eqüestre. Representa un genet a cavall, que s’entén com un avantpassat mític, un heroi fundador de l’estirp, com els estu-diats per A. Lorrio entre els segles v i i aC (Lorrio, 2010: 437 i 440). Es tracta d’una peça importantíssima perquè el ceptre, entès com a símbol, assenyala l’existència d’una elit eqüestre diferent a la d’altres oppida, fet que dóna a la Carència una en-titat pròpia. També cal destacar una figureta o exvot de bronze d’un bou en peus amb marques de decoració incisa, a més de nombrosos objectes de metall que es troben entre el conjunt de peces confiscades i pendents d’una autorització per a ser estu-diades (capítol 4).

La presència d’escultura en pedra, tant el cap de bou datat al segle iv aC (fig. 5) com la peça ja perduda amb dos animals, mostren la rellevància de l’oppidum, ja que el fet de tindre escul-tures es comprèn com un element d’entitat social. A l’Edetània, a més de la Carència, només Arse tenia escultura en aquell moment o, almenys no se n’ha trobat en la resta. L’escultura presenta una similitud amb els bous contestans, valorada per Chapa dins d’un grup homogeni que fa un tipus d’escultura i que penetra remuntant els rius Bunyol i Magre (Chapa, 2005: 34). Una vegada més, com ja hem vist amb la ceràmica pintada, hi ha contactes amplis amb la Contestània, i caldria plantejar quines són les característiques que defineixen el límit geogràfic del riu Xúquer i l’ètnic de la Contestània establert pels romans. En els estudis generals es revela que es desconeix, en molts ca-sos, a quin monument pertanyen els fragments escultòrics però, en el cas de la Carència s’associa a un monument funerari (Llo-bregat, 1975: 156). La qüestió interessant és valorar si la seua

existència atén a la presència fenícia (Chapa, 2005: 24) o bé a l’hel·lenística, donada la cronologia i tipologia que també hem vist ja en els recipients ceràmics i en l’arquitectura del poblat.

Quant al simbolisme, aquesta escultura en pedra del cap de bou té prou a dir, com la resta de figures de bous estudiades per T. Chapa, que presenten uns trets escultòrics que les iden-tifiquen amb els lingots de coure, relacionats amb la riquesa, el poder i la capacitat de renàixer després de la mort, o també amb la pell de bou, vinculada en ambients fenicis a Baal (pro-tector de la navegació) i Astarte, o com símbol diví per a grups del Pròxim Orient, o amb les propietats de guerra, fecunditat i defensa de l’estirp i el territori, també per a l’àrea mediterrània (Chapa, 2005: 35-36). A més, hi havia altres trets simbòlics, com es pot veure en alguns motius figurats representats en cerà-miques pintades (capítol 8) i se’n poden trobar en altres objec-tes com ara amulets o penjolls. Dir alguna cosa més sobre açò ens porta a anomenar el signum equitum d’un genet a cavall que suposava un prestigi social i també tenia un significat ritual i màgic (Lorrio, 2010: 440-441) i també a l’exvot o figureta de bronze d’un bou, que pertanyen a la confiscació.

Fig. 5. Fragment d’escultura ibèrica de cap de bou de la Carència vist des de diferents perspectives. Arxiu SIP.

309

Entre els nombrosos materials que hi havia en ús estaven les fíbules. Tretze s’han conservat senceres i són de tipologia anular hispànica, i entre elles hi ha una decorada amb cercles gravats i un cap masculí amb barba cobert amb caputxa o tiara, i una altra que té la inscripció DVRNAICOS; a més se’n van trobar divuit fragments. Vint-i-vuit peces són de La Tène i Au-cissa, i en destaquen set senceres de tipus La Tène, una amb decoració de motius vegetals i un fragment de fíbula zoomorfa amb cap d’au.

El caràcter comercial de la Carència queda encara més que palès amb la presència de peses i ponderals de balança o con-trapesos trobats al jaciment. Entre aquests hi ha 4 ponderals discoïdals de bronze, 15 de plom de secció troncopiramidal, rectangular allargada, discoïdal i cilíndrica, que tenen un pes entre els 83,25 grams i els 13,50 grams. Aquest conjunt pertany a donacions i a la confiscació, on, a més hi ha nombrosos ploms enrotllats i menuts que semblen fets per a les xarxes, un lingot de ferro, un strigile i eines de metall per a les tasques artesanals, com ara set escàrpies de ferro i una plomada o groma de plom de secció fusiforme usada per a l’agrimensura.

Quant al poblament a l’ager, coneixem 44 assentaments ibèrics. Entre el riu Magre, els barrancs, les serralades i les ca-rrerades es va distribuir l’hàbitat. La ubicació predominant es va fer als vessants de les muntanyes (preferentment cap al sud i l’est) o en turons i alguns en terrasses o en la plana. N’hi ha 19 situats al cim de la muntanya o sobre un turó entre els 162 i els 305 m, excepte la Carència que està a 379 m. Als vessants de muntanyes n’hi ha 12, en una cota mitjana de 250 m, i en alguna terrassa o en la plana n’hi ha 13; també hi ha altres troballes com ara camins o una àrea artesanal. Valorant la Carència com a centre organitzador d’un ager, aquest és l’assentament més gran, l’únic fortificat i el més elevat. S’observa una dispersió del poblament orientada cap als quatre punts cardinals, des dels quals, en la majoria dels casos, es veu el poblat de la Carència. Per la part meridional, i prop de l’oppidum, està el riu Magre, més al sud del qual, a hores d’ara, sols s’ha prospectat una àrea, i entre aquesta i el riu hi ha assentaments. Per l’oest, també es coneix una dispersió del poblament fins la serralada del Caste-llet, però més enllà d’aquesta no s’ha fet cap prospecció. Pel nord, la zona més llunyana de troballes ha estat el pla, i la part oriental ha sigut prou sorprenent per l’abundància de jaciments en vessant.

Aquests tenen una dispersió de material en superfície que no supera la mitja hectàrea, llevat d’un que té més d’una hec-tàrea, i des de tots ells hi ha una perfecta visibilitat de l’oppidum central. La cronologia dels materials ceràmics ens ha permès establir una diferenciació del poblament del Ferro antic als se-gles vi-v aC, de l’Ibèric ple als segles iv-iii aC i de l’Ibèric re-cent al llarg dels segles ii-i aC durant la romanització, quan hi ha una convivència amb la cultura romana. Atès que no hem fet excavacions en aquests jaciments, els nostres estudis no tracten la tipologia dels assentaments, ni diferencien entre llogaret o caseriu, talaia o fortí. Les investigacions de territori en aquest projecte s’han centrat en l’estudi dels patrons d’assentament per veure la configuració històrica del paisatge, la distribució de jaciments arqueològics i els usos que les societats del pas-sat feren de l’entorn. Com ja s’ha vist àmpliament en l’apartat dedicat al territori (capítol 14), en època ibèrica hi ha una pre-ferència d’explotació agrària per les zones de planura, seques i no inundables, lligada al desenrotllament de conreus de secà i amb irrigació a xicoteta escala, i en època romana s’ocupen les

àrees amb sòls profunds, de més qualitat, per a explotacions de major intensitat lligades a les pràctiques hidràuliques i desse-cacions de zones humides, i l’explotació de zones d’inundació fluvial i l’ocupació de zones humides litorals. Els estudis de prospecció, d’anàlisi ceràmica, de tècniques de teledetecció, anàlisis topogràfiques SIG, arqueomorfologia i geoarqueolo-gia per a conèixer l’evolució de l’ús del paisatge, mostren que els terrenys pròxims a la Carència van tindre una explotació en èpoques ibèrica i romana. L’excedent dels recursos agrope-cuaris d’aquests assentaments cal lligar-lo amb l’oppidum de la Carència, com a centre de producció i comercial, i així la capi-talitat de la Carència queda refermada. Fins arribar als límits territorials establerts pels estudis d’àrees veïnes queden anys de treball. Aquests estudis estableixen el territori de la Carèn-cia just al nord de la Contestània, ja travessat el riu Xúquer i fronterer amb Saiti-Saetabis (Xàtiva), segons la investigació en curs de J. Pérez Ballester i el seu equip. Pel nord limitava amb el territori ja establert per a Edeta (Llíria) (Bernabeu et al., 1987; Bonet i Mata, 2001) i pel nord-est amb Arse-Saguntum (Sagunt), sent per l’oest veí de Kelin (Caudete de las Fuentes) (Mata et al., 2001; també capítol 16). Per l’est, i fins a la línia de costa, queden per completar els estudis, però el límit estaria en relació amb l’establiment de Sucro (Albalat de la Ribera) i el portus sucronensis (Cullera). En època romana ja seria la colònia de Valentia (València) la que controlaria el territori de l’oppidum de la Carència.

Amb tot, l’emmurallament buscant una protecció dels béns de l’elit que residia a l’oppidum i la dels pobladors disseminats pel seu ager, la presència de ceràmica pintada que mostra re-lacions amb les zones edetana i contestana, els documents co-mercials escrits en ploms, l’ús de plata i de monedes per fer les transaccions, l’existència d’escultura en pedra de grans dimen-sions, i els objectes ceràmics i amfòrics provinents de Grècia assenyalen que als segles iv i iii aC l’oppidum tenia gran entitat i uns contactes i un comerç actiu amb altres poblats veïns i amb pobles de la mediterrània, especialment amb els grecs. Un co-merç que, a més de les activitats agropecuàries, girava al voltant dels metalls, especialment del ferro i del plom, com hem pogut veure en les nombroses escòries de fosa trobades al jaciment, bé associades a estructures o bé en superfície.

Passada l’amenaça bàrquida, que ja hem vist que no provoca destrucció a l’oppidum, per la possible aliança amb aquest poble, la Carència presenta el període de major activitat comercial de tota la seua existència. La major quantitat i dispersió de materials ceràmics pel poblat es va donar entre els segles iii i i aC, i destaca la creació al segle ii aC d’una nova àrea artesanal per a la fosa del ferro i del plom a la zona nord-oest, fora de les muralles.

El conjunt més nombrós de monedes, el 81 % del volum recuperat, pertany al període 195-72 aC (capítol 10), i coinci-deix amb el moment de major ocupació de l’oppidum. Hi ha una varietat espectacular de monedes de diverses procedències peninsulars recentment incorporades a l’encunyació (moltes de la Citerior, unes poques catalanes, de la Vall de l’Ebre, i de la Celtibèria com Kelse, Bolskan, Sekaiza i Bilbilis, i unes poques de la Ulterior, com Castulo, i una de Gadir i una d’Obulco), i també n’hi ha de tallers valencians, on destaquen les d’Arse-Saguntum, l’11,36 %, i les de Valentia, Saitabi i Kelin, el 18,83 %, tots aquests tallers localitzats entre els 80 i els 100 km del poblat de la Carència.

Aquest extens i variat comerç s’entén pels productes exis-tents (sempre apuntem que ací predominaria el metall) i per

310

la ubicació estratègica del lloc, l’existència de bones vies de comunicació que afavorien les relacions i els desplaçaments, especialment per la vall del riu Magre, com va estudiar A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115), i també per la via Heraclea o ruta oriental ibèrica.

Ara és el moment de comentar que la presència de monedes de Kili a la Carència és sols de l’1,58 %, amb set exemplars. Es va plantejar seriosament la relació d’aquesta seca amb la Carència des que l’any 2003 es va saber que el jaciment te-nia tres recintes de muralles i torres que fortificaven un espai de quasi 7 hectàrees, envoltat d’un abundant poblament rural dependent d’aquest, la qual cosa li conferia entitat i possibili-tats per a ser Kili/Gili. L’actual estudi del conjunt numismàtic (capítol 10) mostra una major densitat de troballes monetàries d’aquesta seca en l’altiplà de Requena-Utiel, en jaciments com Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los Aguachares o Casa de la Cabeza.

La localització en l’oppidum de la Carència de més de trenta fragments de molí rotatori, i algun barquiforme, que pertanyen a peces distintes, i es troben majoritàriament al Recinte III, ens amplia la informació sobre les feines del poblat on la mòlta de cereals era una activitat quotidiana i domèstica, com en altres assentaments del moment, però ací lligada a un gran recinte. Hi ha molins de diferents mides i la varietat de pedra és lo-cal i de tres tipus, com s’ha vist en l’estudi petrològic (capítol 5) i dels materials (capítol 7). L’abundància de fusaioles, i no tant de pondera, ens indica també la gran dedicació a la filatura dels teixits. Hi ha presencia de ruscs de ceràmica on les abelles feien la mel que es comercialitzaria, sola o amb fruits secs, en recipients ceràmics com els kalathoi que s’han trobat en ciutats tan allunyades com ara Pompeia (Albiach et al., 2008: 260). El treball de la fosa de metalls, especialment de ferro i de plom, es manté al poblat i al seu voltant al llarg del temps, com ho mostra la creació al segle ii aC d’una nova àrea artesanal en la zona nord-oest del Recinte III.

Refermant la importància capital i comercial de la Carència a partir de la segona meitat del segle ii aC fins al segle i aC està l’existència de dues ceràmiques d’estil simbòlic llevantí: el vas singular decorat amb hipocamps, i el kalathos dividit en mèto-pes i bandes, decorat amb mitjos cercles i dents de llop, datat per Pérez Blasco en la segona meitat del segle ii aC (fig. 6).

Quant als motius d’hipocamps a la Carència, l’autor plan-teja que aquesta decoració pareix ser un dels motius preferits dins d’un nou estil pictòric simbòlic des de l’últim terç del se-gle ii aC fins a la meitat del segle i aC. També el motiu del cascall presenta paral·lelismes amb altres jaciments de la zona d’Alacant, Albacete i el Camp del Túria. Entre el final del segle ii i el segle i aC la ceràmica pintada de la Carència té motius que s’assemblen als estils pictòrics de l’àrea contestana i l’allunyen de l’edetana. En l’estudi general (capítol 8) es mostra que a la Carència hi va haver una combinació de motius vegetals en un mateix estil que es va generar en una àrea al nord-oest de la Contestània a partir del segle ii aC, per la qual cosa la Carència es relacionaria amb assentaments al sud del Xúquer i àrea orien-tal d’Albacete, a la vall de Montesa i del riu Cànyoles.

Dins d’aquest ambient comercial, d’esplendor i riquesa, arriba des de la península itàlica una nova amenaça, la guerra social entre Mari i Sul·la (88-81 aC) extrapolada a Hispània en les guerres de Sertori que enfrontaren aquest general amb Pompeu (80-72 aC). Sabem pels historiadors clàssics (Tit Livi i Sal·lusti) que Sertori va aconseguir cohesionar una gran part dels ibers, i que, quan les tropes de Pompeu van intentar derro-tar-lo, Valentia, Sucron i Dianium li van ser fidels, com ho van ser a les tropes de Pompeu Saguntum i Lauro, aquesta última arrasada per Sertori l’any 76 aC. Dins d’aquest remolí de fets entre els anys 78 i 67 aC, Pompeu pren el campament enemic de Sucron i obté la victòria en la batalla de Túria l’any 75 aC, on va caure la ciutat de Valentia (Ribera, 1998: 357; Hernández i Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).

Per situació geogràfica, no hi ha cap dubte que l’oppidum de la Carència va estar immers en aquests fets històrics però, gràcies a la ceràmica, que és el fòssil director per excel·lència, sabem que va intentar protegir-se amb la construcció d’una ter-cera muralla. Aquesta era la més gran del poblat i es va unir al Recinte II, creant una nova muralla que va tancar la gran terrassa comercial de 5,40 hectàrees, el Recinte III (fig. 7, 8 i 9). La protecció de la natura i la perícia arqueològica han permès conèixer com era aquesta muralla: una tècnica amb un pany que tenia l’alternança de parts de pedra amb altres de terra. Potser que la urgència dels fets provocara la construcció d’aquesta ti-pologia de muralla, aparentment menys resistent que les cone-gudes, i ara documentada per primera vegada. Les torres, sabem que tenien una base sòlida de grans carreus, però no se n’ha pogut conèixer l’alçària.

Dins dels nivells de construcció de la Torre SO la ceràmica més moderna i que està ben estudiada per a poder donar una cronologia aproximada és la ceràmica de vernís negre beoide, de la qual tenim dos fragments de la mateixa peça. Aquesta ceràmica sabem que arriba a Valentia cap a l’any 100 aC, en-tre les darreries del segle ii i l’inici del segle i aC, al moment de les remodelacions de la ciutat (Ribera, 1998: 341-343). A la Carència hi ha documentats nivells d’incendi i tancaments d’espais, com s’observa en les vivendes interiors del Recinte I o en el tapiat de la poterna de la muralla en el Recinte II. Des-prés d’aquest fet, l’ocupació es redueix al cim del poblat i deixa d’haver-hi una activitat comercial pròspera. Fig. 6. Vas ceràmic, kalathos, amb decoració geomètrica pintada.

311

Fig. 7. Vista aèria del Recinte III de la Carència amb les restes de muralla i torres.

Fig. 8. Vista general de la reconstrucció de l’oppidum de La Carència. R. Albiach-Global Geomática.

312

L’armament trobat al jaciment en relació amb les incur-sions, batalles o setges, és tant d’època ibèrica com romana. Consisteix en peces de ferro (1 guarda de falcata, 1 falç i 3 frag-ments de guaspa de llança), 1 bola de pedra de catapulta i 12 glands o projectils de fona de plom. Els projectils són de secció fusiforme amb un costat aplanat i sense inscripcions, amb una mida entre 3,5 i 5,1 centímetres, i de secció ovoide d’entre 2,7 i 4,5 centímetres. També hi ha una punta de pilum i tres puntes de fletxa de bronze amb peduncle i aletes fracturades, de cap triangular i espiga de secció quadrada. Algunes d’aquestes ar-mes són idèntiques a les trobades en els nivells de destrucció de la colònia de Valentia, en les excavacions de l’Almoina (Ribera, 1998: 357-359).

A partir d’aquest moment, l’oppidum es manté com a assentament fortificat elevat, de dimensions reduïdes, que tan sols ocuparà el Recinte I i una part del Recinte II. Així, la Carència hi perdurarà, i des de la fundació de la colònia de Valentia l’any 138 aC i durant el procés de romanització, passarà a dependre políticament, socialment, econòmicament i territorialment d’aquesta colònia, situada dins del seu terri-torium, en un govern del territori centralitzat a les civitates, sobretot en les colònies, donada la seua màxima categoria jurídica dins de la legislació romana. És curiosa aquesta per-sistència de l’oppidum, especialment perquè es va concentrar en la part més alta del poblat i va continuar, almenys, fins al segle v dC, al mateix temps que es va allotjant un abundant poblament al camp en villae per a l’explotació del territori. El paper que va jugar aquest oppidum, situat en una via de comerç cap a l’interior, amb una habitació concentrada al cim dins de mitja hectàrea emmurallada, ja des del segle i dC i de manera continuada fins el segle v dC, és una de les qüestions més im-portants a resoldre. L’estudi numismàtic (capítol 10) mostra l’existència de relacions locals, regionals, peninsulars i amb la resta de l’Imperi, amb un comerç oscil·lant segons el període.

La troballa de la tapadora d’una caixa de metall per a un segell militar amb una decoració esmaltada i datada al segle iv dC és una peça clau per donar-nos un indici sobre quin paper va poder jugar la Carència per a la colònia de Valentia, dins de la província Tarraconense on la colònia de Tarraco n’era cap, i més enllà per a Roma, cap de l’Imperi Romà. La seua ubicació estratègica resultaria d’un gran interès per als romans. Situada entre la costa i l’interior, i amb la major visibilitat del territori, seria d’una gran utilitat per a la recaptació d’impostos, el con-trol de camins i, potser, un lloc intermedi per recolzar Valentia en qüestions administratives, amb un destacament militar, si no de manera continuada potser en períodes concrets.

A causa de la rompuda continuada de les terres, s’ha preser-vat poc d’aquest període romà i la informació que ens aporten la ceràmica i les restes de material de construcció és escassa, però el fet de donar una tipologia i una cronologia ja és important. La numismàtica referma i concreta l’origen d’aquests conjunts i alhora assenyala la intensitat de les activitats, i entre els segles iii a v dC serà l’única i la gran informadora del passat romà tardà de l’oppidum de la Carència.

Les restes trobades al cim ens indiquen el lloc d’habitació romà, amb fragments de paviment opus signinum i de tegu-lae per a les construccions, de dolia per a l’emmagatzematge de productes, de recipients de cuina i de taula, especialment les peces de vaixella fina, terra sigillata, tant d’origen his-pà com africà. La ceràmica més recent serà la vaixella fina de terra sigillata africana clara C, datada al segle iii dC. Des del primer moment de l’arribada dels romans hi ha materials que responen als seus usos, com ara la vaixella fina de vernís negre de campaniana A i de Cales, i es dóna un consum dels productes favorits com el vi transportat en àmfores itàliques Dressel 1 i grecoitàliques; i arribarien altres matèries prime-res sol·licitades en els contenidors o dolia itàliques, i es van importar també els seus recipients per a la cuina quotidiana en

Figura 9. Reconstrucció de les muralles i les torres de l’oppidum de la Carència. R. Albiach-Global Geomática.

313

la ceràmica itàlica. L’estudi dels materials (capítol 7) assen-yala que durant l’Alt Imperi es repeteix la moda de la resta de l’Imperi amb vaixella fina de la Gàl·lia TSS (plat Drag. 18), d’Hispània TSH (plat 15/17 i copa decorada 37) i del nord d’Àfrica TSA (A H. 27 i TSA A/D), que arribaran acompan-yades de les cassoles i olles de cuina i les africanes de cuina (H.23 A, O. I, 261, H. 181 i b, H. 173). De les produccions de ceràmica regional també n’hi hagué demanda com en el cas de la reductora altimperial (formes d’olla ERW 1.2). L’afició al vi va continuar com era habitual en la resta de l’Imperi, i així ho indiquen els contenidors d’àmfora tarraconense i la copa de parets fines Mayet 33. També gaudiren de les preades saladures arribades en àmfora bètica Beltrán II B.

La majoria dels denaris trobats a la Carència arribaren a partir de mitjans del segle ii aC i entre l’any 129 i 100 aC, jun-tament amb un grup de l’etapa dels enfrontaments sertorians, en relació al finançament de l’exèrcit que va combatre contra les tropes de Sertori. Entre els tallers peninsulars documen-tats destaca la presència de monedes de tallers valencians, es-pecialment d’Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi, Kili i Kelin, tots dins d’un radi de 80-100 km amb centre al poblat de la Carència. Després de sufocar-se la rebel·lió sertoriana mol-tes ciutats deixaren d’emetre moneda, i continuaren circulant les que hi havia. Del període postsertorià 72-27 aC estudiat a la Carència hi ha monedes de Roma, Kelse/Lepida, Carthago Nova, Obulco i Castulo.

A l’inici de l’Imperi, com es comenta en l’article d’estudi de les monedes (capítol 10), a Hispània era habitual la moneda en l’àrea costanera mediterrània, als nuclis urbans i als campa-ments militars, i n’hi havia menys a les àrees rurals i zones de l’interior peninsular poc poblades. L’estudi de les monedes pro-vincials com ara denaris, asos, semis i quadrants, ens indica una activitat econòmica important de la Carència amb les ciutats de Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Celsa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso i Emporiae dins de la província Tarraconense. També hi va haver relacions amb la Bètica, la seca gal·la de Nemausus, i sobretot de la capital de l’Imperi, Roma. Igual que durant el període romanorepublicà, hi ha una gran quantitat de monedes de la Vall de l’Ebre.

Al segle ii dC hi ha un índex de monedes baix en propor-ció a l’increment general de l’Imperi, continuant el predomini de l’as, presència de dupondis i absència de divisors. Al pe-ríode antoninià la seca de Roma va ser la predominant, amb un índex més elevat que als anteriors períodes, sobretot amb monedes de Trajà i Adrià.

Durant la primera meitat del segle iii dC l’estat romà va disminuir progressivament l’emissió de moneda, per la qual cosa n’hi ha menys circulant, amb més sestercis que asos. A la Carència, l’índex va ser significatiu i assenyala una activitat econòmica i social destacada amb monedes emeses entre els regnats de Septimi Sever i de Constanci I Clor, i l’increment oficial de monedes de la seca de Roma entre els anys 253 i 284 dC es va notar a nivell peninsular i també a la Carència.

Després de l’any 361 dC i fins l’any 395 dC les peces són molt escasses; sols n’hi ha dos exemplars d’Honori i de Teodosi I, per la qual cosa l’activitat a la Carència va dismi-nuir de manera important, i ací potser ja va concloure la seua funció socioeconòmica i/o politicosocial dins del territorium de Valentia.

Per a iniciar la valoració del poblament en el territorium en època romana hem de situar-nos en el final del moment iberoromà, en què com ja hem vist hi ha una dispersió ocu-pacional en assentaments rurals situats en vessants i al pla. D’ells, en tres desapareix l’ocupació al final del segle i aC-principi del segle i dC i en sis més perdura l’ocupació. Dintre dels nous assentaments hi ha dos en els quals sols hem trobat materials ibèrics i romanoimperials, però pensem que molt probablement la mancança de material romanorepublicà es pot deure a una qüestió d’atzar, per tant, en futurs treballs tornarem als jaciments per a fer-hi una nova prospecció.

Al principi del segle i dC, ja avançada la romanització, es-tem en un moment de desenvolupament econòmic i social de l’Imperi Romà. Açò queda palès en l’abundància, la riquesa i la dispersió de l’hàbitat rural. Coneixem setze assentaments i, encara que sols s’ha prospectat una part del territori, en pro-porció, n’és un nombre considerable. Els jaciments romans que ja es coneixien en són tretze, i durant les prospeccions s’han descobert tres noves villae.

Llevat de la Carència, que és un assentament important, possiblement punt subsidiari de control de la zona, la resta de jaciments responen a les característiques d’assentaments rurals o villae. Les restes materials que ens fan considerar que estem davant d’una villae són: el material constructiu (tegu-lae, lateres, imbrex i els carreus reaprofitats als marges dels bancals), i també els fragments de dolia i material ceràmic i amfòric.

Altres dels jaciments documentats, d’acord amb les troba-lles, a priori són emmarcats com a necròpolis però és evident que una necròpolis rural respon a un assentament pròxim i que després de futures prospeccions apareixeran les villae.

És ben cert que, malauradament, donat el continu espoli patit pel jaciment de la Carència, els nivells més superficials han estat arrasats des d’antic, i sols les monedes ens estan in-dicant la persistència del lloc. Cal pensar que si la Carència arriba al segle v dC, l’hàbitat rural també. En la resta del terri-tori hi ha assentaments rurals ubicats en terrasses i vessants de muntanyes que exploten i treballen la terra. La cronologia que emmarca aquestes villae no va més enllà del segle ii dC per les ceràmiques aparegudes però recentment s’ha trobat una peça de metall, una fulla d’argent decorada de cronologia tardoromana. Però, hi ha un tret més que evident, i és el fet que en tres d’elles hi ha ocupació en època islàmica, al segle xi. Això ens fa plan-tejar-nos la possibilitat de pervivència del poblament en alguns punts, com ja s’ha vist en altres casos de villae, i, especialment, en la vil·la de Cornelius (Albiach et al., 2007: 126), ubicada dins del territori de la ciutat veïna de Saetabis.

315

ABAD, L. i ABASCAL, J.M. (2003): “Las necrópolis”. En H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes (coords.): Romanos y visigodos en tierras valencianas. Museo de Prehistoria, Diputación de Valencia, Valencia, p. 245-253.

ABAD, L. i SALA, F. (1993): El poblado ibérico de El Oral (San Fulgencio, Alicante). Trabajos Varios del SIP, 90, Valencia.

ABAD, L. i SALA, F. (2001): Poblamiento ibérico en el Bajo Segura: El Oral (II) y La Escuera. Real Academia de la Historia (Bibliotheca Archaelogica Hispana, 12), Madrid.

ABAD, L. i SANZ, R. (1995): “La cerámica ibérica con decoración figurada de la provincia de Albacete. Iconografía y territorialidad”. Saguntum, 29 (Homenaje a Milagro Gil-Mascarell Boscá, vol. I), p. 73-84.

ALBIACH, R. (2001-2012): Memòries arqueològiques del projecte: La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dintre el territori. [Memòries depositades en la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i en el Museu de Prehistòria de València.]

ALBIACH, R. (2006): “Síntesis y valoración de la villa de Cornelius”. En R. Albiach i J.L. de Madaria (coords.): La villa de Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de Fomento, Valencia, p. 157-161.

ALBIACH, R. i CARUANA, I. (2005): Memòria arqueològica, V Fase, 3a Campanya d’excavació del projecte: La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dintre el territorio. 1-29 de juliol del 2005. [Memòria depositada en la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i en el Museu de Prehistòria de València.]

ALBIACH, R.; GARCÍA PROSPER, E. i GALLEGO, A. (2006): “El abandono de la villa y la ocupación puntual”. En R. Albiach i J.L. de Madaria (coords.): La villa de Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de Fomento, Valencia, p. 126-130.

ALBIACH, R.; ORENGO, H. i EJARQUE, A. (2009) “Una aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje ibérico y romano: el proyecto oppidum de La Carència (València, España)”. En Actas. Encontro internacional sobre ciências e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa romana do Rabaçal Penela, Terras de Sicó, Portugal. Câmara Municipal de Penela, p. 260-265.

ALBIACH, R.; LEDO, A.; MATA, C. i REQUENA, M. (2007): “Prehistòria i Història Antiga”. En J. Hermosilla (dir.): Turís, Geografia, Història, Art. Universitat de València, València, p. 89-134.

ALBIACH, R.; BALLESTER, C.; ESCRIVÁ, I.; FERNÁNDEZ, A.; HUGUET, E.; OLCINA, M.; PADIN, J.; PASCUAL, G.; PEDRONI, L. i RIBERA, A. (2008): “Estudios estratigráficos y geofísicos entre la casa de Ariadna y el Vicolo Storto (VII, 4)”. En Nuove Ricerche archeologiche nell’area vesubiana (scavi 2003-2006). Ministerio per i Beni e l’attività culturali, Soprintendenza archeologica di Pompei, L’Erma, p. 249-264.

ALBIACH, R.; ORENGO, H.A.; BLASCO, J. i EJARQUE, A. (2012): “La Carència (Valencia, España) y su territorio. Resultados de la aplicación de metodologías digitales”. Virtual Archaeology Review, 3 (5), p. 73-76.

ALMARCHE, F. (1918): La antigua civilización ibérica en el Reino de Valencia. Tipografía de M. Gimeno, Valencia.

ALOR, J.P.; MATA, C.; FROCHOSO, R. i IRANZO, P. (2005): “Las cerámicas ibéricas con decoración impresa e incisa del territorio de Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 37, Valencia, p. 105-124.

ÁLVARES, N.; CASTELLÓ, J.S. i GÓMEZ BELLARD, C. (2000): “Estudio preliminar de las ánforas del Alt de Benimaquia (Dénia, Alicante)”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 21, p. 121-136.

APARICIO, J. (1984): “Tres monumentos ibéricos valencianos: La Bastida, Meca y El Corral de Saus”. En Homenaje a D. Fletcher Valls: “La cultura Ibérica”. Serie Arqueológica 10, Varia III, Universidad de Valencia y Diputación Provincial de Valencia, p. 145-205.

APARICIO, J. i LATORRE, F. (1977): Catálogo-guía del museo arqueológico de Requena. Valencia.

ARANEGUI, C. (1996): “Los platos de peces y el Más Allá”. En M.A. Querol i T. Chapa (eds.): Homenaje al profesor Manuel Fernández Miranda, vol. I. Universidad Complutense (Complutum Extra-6), Madrid, p. 401-414.

ARANEGUI, C. (1997): “La decoración figurada en la cerámica de Llíria”. En C. Aranegui (ed.): Damas y caballeros en la ciudad ibérica: las cerámicas de Llíria (Valencia). Ed. Cátedra Historia / Serie Menor, Madrid, p. 49-116.

Bibliografia

316

ARANEGUI, C. (2007): “Arte ibérico en la Edetania”. En L. Abad i J.A. Soler (eds.): Actas del Congreso de Arte Ibérico en la España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 167-183.

ARANEGUI, C.; BONET, H.; MARTÍ, M.A.; MATA, C. i PÉREZ, J. (1997): “La cerámica con decoración figurada y vegetal del Tossal de Sant Miquel (Llíria, Valencia): una nueva propuesta metodológica”. En R. Olmos i J.A. Santos (coords.): Iconografía ibérica, iconografía itálica: propuestas de interpretación y lectura. Coloquio Internacional (Roma, noviembre 1993). Universidad Autónoma de Madrid (Serie Varia), Madrid, p. 153-175.

ARASA, F. (2001): La romanització de les comarques septentrionals del litoral valencià. Poblament ibèric i importacions itàliques en els segles II-I aC. Trabajos Varios del SIP, 100, Valencia.

ARASA, F. (2004): “Escultures romanes desaparegudes al País Valencià”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXV, Valencia, p. 301-344.

ARASA, F. i IZQUIERDO, I. (2008): “Los hallazgos arqueológicos de 1827 en la construcción de la carretera de Madrid por Las Cabrillas (Buñol, Valencia)”. Archivo de Prehistòria Levantina, XXVII, Valencia, p. 263-302.

ARAUS, J.L.; FEBRERO, A.; BUXÓ, R.; RODRÍGUEZ-ARIZA, M.O.; MOLINA, F.; CAMALICH, M.D.; MARTÍN, D. i VOLTAS, J. (1997): “Identification of ancient irrigation practices based on the carbon isotope discrimination of plant seeds: a case Study from the South-East Iberian Peninsula”. Journal of Archaeological Science, 24, p. 729-740.

ARDIT, M. (2007): “L’Edat Moderna”. En J. Hermosilla (dir.): Turís, Geografia, Història, Art. Universitat de València, València, p. 181-218

BALLESTER, I.; FLETCHER, D.; PLA, E.; JORDÁ, F. i ALCÁCER, J. (1954): Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del Cerro de San Miguel de Liria, Valencia. Instituto Rodrigo Caro, CSIC, Madrid.

BALSTRØM, T. (2002): “On identifying the most time-saving walking route in a trackless mountainous terrain”. Geografisk Tidsskrift, Danish Journal of Geography, 102, p. 51-58.

BAYO, S. (2010): El yacimiento ibérico de “El Tossal de la Cala”. Nuevo estudio de los materiales depositados en el MARQ correspondientes a las excavaciones de José Belda y Miquel Tarradell. MARQ, Diputación de Alicante (Trabajos de Arqueología, 1), Alicante.

BELTRÁN, M. (1976): Arqueología e historia de las ciudades antiguas del Cabezo de Alcalá de Azaila (Teruel). Zaragoza.

BENAVENTE, J.A i FATÁS, L. (2009): Iberos en el Bajo Aragón. Guía de la ruta. Consorcio del patrimonio ibérico de Aragón, Zaragoza.

BERNABEU, J.; BONET, H. i MATA, C. (1987): “Hipótesis sobre la organización del territorio edetano en Época Ibérica Plena: el ejemplo del territorio de Edeta/ Llíria”. En Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico (Jaén, 1985), Jaén, p. 137-156.

BERNABEU, R. (1989): “La evolución económica de Requena”. Oleana. Cuadernos de Cultura Comarcal, 4, Requena, p. 15-24.

BLANCO, A. (1993): “El carnassier de Elche”. En Homenaje a Alejandro Ramos Folqués. Caja de Ahorros del Mediterráneo, Elche, p. 83-97.

BLÁZQUEZ, J.M. (2001-2002): “El vaso de los guerreros de El Cigarralejo (Mula, Murcia)”. Anales de Prehistoria y

Arqueología de la Universidad de Murcia, 17-18 (Studia E. Cuadrado), p. 171-176.

BONET, H. (1978): Estudio de los recintos fortificados en la Edetania y Contestania. Tesis de Licenciatura, Universidad de Valencia.

BONET, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta y su territorio. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación de Valencia, Valencia.

BONET, H. (2005): “La Contestania y la Edetania. Diferencias y afinidades culturales”. En La Contestania ibérica, treinta años después. Anejo a la revista Lucentum, 13, Alicante, p. 53-71.

BONET, H. i MATA, C. (1981): El Puntal dels Llops (El Colmenar) (Olocau - Valencia). Trabajos Varios del SIP, 71, Valencia.

BONET, H. i MATA, C. (1997): “La cerámica ibérica del s. v a.C. en la Edetania”. Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 31-47.

BONET, H. i MATA, C. (2001): “Organización del territorio y poblamiento en el País Valenciano entre los siglos vii al ii a.C.”. En Entre Celtas e Íberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania. Biblioteca Archaelogica Hispana, 8, Madrid, p. 175-186.

BONET, H. i MATA, C. (2002): El Puntal dels Llops. Un fortín Edetano. Trabajos Varios del SIP, 99, Valencia.

BONET, H. i MATA, C. (2002): “El final del mundo ibérico en torno a Valentia”. En J.L. Jiménez i A. Ribera (coords.): Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania. Valencia, p. 233-244.

BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2001): “Vajilla ibérica y vasos singulares del área valenciana entre los siglos iii y i a.C.” Archivo de Prehistoria Levantina, XXIV, Valencia, p. 273-314.

BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2004): “Vasos ibéricos singulares de época helenística del área valenciana”. En R. Olmos i R. Rouillard (coords.): La vajilla ibérica en época helenística: (siglos iv-iii al cambio de era): Seminario celebrado en la Casa de Velázquez (22-23 de enero de 2001). Madrid, p. 81-96.

BONET, H.; MATA, C. i MORENO, A. (2008): “Iron Age landscape and rural habitat in the Edetan territory, Iberia (4th – 3rd centuries BC)”. Journal of Mediterranean Archaeology, 21 (2), p. 165-189.

BONET, H.; SORIA, L. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2011): “La vida en las casas. Producción doméstica, alimentación, enseres y ocupantes”. En H. Bonet i J. Vives-Ferrándiz (eds.): La Bastida de les Alcusses 1928-2010. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València, p. 139-175.

BONET, H.; GARIBO, J.; GUÉRIN, P.; MATA, C.; VALOR, J. i VIVES- FERRÁNDIZ, J. (2004): “Las ánforas importadas de las comarcas centrales del País Valenciano”. En J. Sanmartí (coord.): La circulació d’àmfores al Mediterrani occidental durant la Protohistòria (segles viii-iii a.C.): aspectes quantitatius i anàlisi de continguts. II Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell. Universitat de Barcelona, Barcelona, p. 203-228.

BRONCANO, S. (1986): El Castellar de Meca Ayora (Valencia). Textos. Excavaciones Arqueológicas en España, 147, Ministerio de Cultura, Madrid.

BRONCANO, S. (1989): El depósito votivo ibérico de El Amarejo (Bonete, Albacete). Excavaciones Arqueológicas en España, 156, Ministerio de Cultura, Madrid.

317

BRONCANO, S. i BLÁNQUEZ, J. (1985): El Amarejo (Bonete, Albacete). Excavaciones Arqueológicas en España, 139, Ministerio de Cultura, Madrid.

BUILL, F.; NÚÑEZ, M.A. i RODRÍGUEZ, J.J. (2007): Fotogrametría arquitectónica. Edicions UPC, Barcelona.

CABRÉ, J. (1944): Corpus Vasorum Hispanorum, Cerámica de Azaila. Madrid.

CARMONA, P. (2003): “La plana litoral valenciana en època antiga”. En H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes (coords.): Romans i Visigots a Terres Valencianes. Museu de Prehistòria, Diputació de València, València, p. 57-62.

CARMONA, P. i RUIZ, J.M. (2006): “Cambio geomorfológico histórico en llanuras del mediterráneo valenciano. Geoarqueología y sistemas de información geográfica”. En E. García, P. Guérin, J.L. de Madaria y P. Sánchez (eds.): Catastros, hábitats i vía romana. Generalitat Valenciana, Valencia, p. 197-214.

CARMONA, P. i RUIZ, J.M. (2007): “El medio físico de l’Horta”. En J. Hermosilla (dir.): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia: L’Horta de València. Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura y Deporte, Generalitat Valenciana i Departament de Geografia, Universitat de València, Valencia, p. 30-44.

CARRETÉ, J.M.; KEAY, S. i MILLET, M. (1995): “A Roman Provincial Capital and its Hinterland. The Survey of the territory of Tarragona, Spain, 1985-1990”. Journal of Roman Archaeology, Suplementary Series, 15, p. 471-483.

CASTELLANO, J.J.; SÁEZ, M.J. i SÁEZ, A. (2005): “Materiales contestanos del Museo Arqueológico de Enguera”. En L. Abad, F. Sala i I. Grau (eds.): La Contestania Ibérica; treinta años después. Actas de las I Jornadas de Arqueología Ibérica de la Universidad de Alicante. Universidad de Alicante, Serie Arqueológica, Alicante, p. 199-209.

CERA, G. (1997): “Interventi di Bonifica nella Piana Spoletina su una presunta bonifica teodoriciana nei pressi de spoleto”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio. “L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 335-350.

CHAPA, T. (2005): Las primeras manifestaciones escultóricas ibéricas en el oriente peninsular. Archivo Español de Arqueología, 78, p. 23-47.

CHOUQUER, G. (2000): L’étude des paysages. Essais sur leurs formes et leur histoire. Paris.

CONDE, M.J. (1990): “Los kalathoi ‘sombrero de copa’ de la necrópolis del Cabecico del Tesoro de Verdolay (Murcia)”. Verdolay, 2, Murcia, p. 149-160.

CONDE, M.J. (1992): “Una producció ceràmica característica del món ibèric tardà: el kalathos ‘barret de copa’”. Fonaments, 8, Barcelona, p. 117-169.

CONDE, M.J. (1998): “Estado actual de la investigación sobre la cerámica ibérica pintada de época plena y tardía”. Revista de Estudios Ibéricos, 3, Madrid, p. 299-335.

CORELL, J. (1996): Inscripcions romanes d’Edeta i el seu territori. València.

CORELL, J. (1997): Inscripciones romanas de Valentia y su territorio. Nau Llibres, València.

CORELL, J. (2009): Inscripcions romanes del País Valencià. Universitat de València, València.

CUADRADO, E. (1957): Problemas de la fíbula anular hispánica. Monografías del Seminario de Arqueología de la Universidad de Salamanca, V, Salamanca.

CUADRADO, E. (1987): La necrópolis ibérica de El Cigarralejo (Mula, Murcia). Bibliotheca Praehistorica Hispana, XXIII, Madrid.

DE HOZ, J. (1999): “Metales inscritos en el mundo griego y periférico y los bronces celtibéricos”. En F. Villar i F. Beltrán (eds.): Pueblos, lenguas y escrituras en la Hispania prerromana. Actas del VII coloquio sobre lenguas y culturas paleohispánicas (Zaragoza 1997). Salamanca, p. 433-470.

DE HOZ, J. (2011): “Lengua y escritura”. En H. Bonet i J. Vives-Ferrándiz (eds.): La Bastida de les Alcusses 1928-2010. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València, València, p. 221-237.

DÍES, E. (1994): La arquitectura fenicia de la Península Ibérica y su influencia en las culturas indígenas. Tesis Doctoral, Universitat de València.

DÍES, E. (2007): “Protohistoria. La época ibérica”. En A. Ledo (ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València, p. 129-140.

DÍES, E. i GIMENO, L. (1995): “El sistema defensivo de la zona SE del yacimiento ibérico del Pico de los Ajos (Yátova, Valencia). Saguntum-PLAV, 29, Valencia, p. 85-92.

DUARTE, F.; GARIBO, J.; MATA, C.; VALOR, J. i VIDAL, J. (2000): “Tres centres de producció terrissera al territori de Kelin”. En IBERS. Agricultors, artesans i comerciants. III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Departament de Prehistòria i Arqueologia, Saguntum Extra-3, Universitat de València, València, p. 235-244.

EMPEREUR, Y. i HESNARD, A. (1987): “Les amphores hellénistiques”. En Céramiques Hellénistiques et Romaines II. Université de Besançon, Paris, p. 37-41.

FERRER, J. (2010): “El sistema dual de l’escriptura ibèrica sud-oriental”. Veleia, 27, p. 69-113.

FITA, F. (1900): “Nuevas inscripciones romanas de Alcorrucén, Écija, Denia, Turís y Abia de Torres.” Boletín de la Real Academia de la Historia, XXXVII, Madrid, p. 430-444.

FIZ, I. i ORENGO, H.A. (2008): “Simulating communication routes in Mediterranean alluvial plains”. En A. Posluschny, K. Lambers i I. Herzog (eds.): Layers of Perception. Proceedings of the 35th International Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology (CAA), Berlin, Germany, April 2-6, 2007. Kolloquien zur Vor- und Frühgeschichte, vol. 10, Habelt, Bonn, p. 316-321.

FLETCHER, D. (1962): “Servicio de Investigación Prehistórica”. Generalidad, 1, Valencia, p. 89.

FLETCHER, D. (1964): “Actividades de la Delegación Provincial”. Noticiario Arqueológico Hispánico, VI (1962), Madrid, p. 379-390.

FLETCHER, D. (1966): La labor del SIP y su museo durante el año 1962. Valencia.

FLETCHER, D. (1971): La Labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1970. Valencia.



FLETCHER, D. (1980): Los plomos ibéricos de Yátova (Valencia). Trabajos Varios del SIP, 66, Valencia.

FLETCHER, D. (1985): Textos ibéricos del Museo de Prehistoria de Valencia. Trabajos Varios del SIP, 81, Valencia.

318

FLETCHER, D. i PLA, E. (1977): Cincuenta años de actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1927-1977). Trabajos Varios del SIP, 57, Valencia.

FLETCHER, D.; PLA, E. i ALCÁCER, J. (1969): La Bastida de les Alcuses II (Mogente - Valencia). Trabajos Varios del SIP, 25, Valencia.

FLORS, E. (2010a): “Torre la Sal ibérico: Trama urbana, área sacra y ámbito productivo”. En E. Flors (coord.): Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo. Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8, Diputació de Castelló, p. 175-206.

FLORS, E. (2010b): “El comercio colonial y la ocupación del territorio”. En E. Flors (coord.): Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el Medioevo. Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8, Diputació de Castelló, p. 501-505.

FUENTES, M.M. (2007): Vasos singulares de La Serreta (Alcoi, Concentaina, Penàguila; Alacant). Fundación José María Soler, Villena.

GARCÍA, A. (1963): “Arte ibérico, pintura cerámica”. En R. Menéndez Pidal (dir.): Historia de España. Tomo I. España Prerromana. Volumen III. Etnología de los pueblos de Hispania. Madrid, p. 599-675.

GARCÍA, F. (1986): El yacimiento ibérico de El Tossal de la Cala (Benidorm). Los materiales depositados en el Museo Arqueológico Provincial de Alicante. Tesis de Licenciatura, Universidad de Alicante.

GARCÍA, F. (1987): La cerámica ibérica decorada de estilo Elche-Archena, Catálogo de la exposición, Diputación Provincial de Alicante, Alicante.

GARCÍA DE FUENTES, L. i GARCÍA EJARQUE, L. (1993): Caudete de las Fuentes ayer y hoy. Ayuntamiento de Caudete de las Fuentes, Caudete de las Fuentes.

GILLINGS, M. (1998): “Embracing uncertainty and challenging dualism in the GIS-based study of a palaeo flood-plain”. European Journal of Archaeology, 1 (1), p. 117-144.

GIL-MASCARELL, M. (1971): Yacimientos ibéricos de la Región Valenciana: Estudio del poblamiento. Tesis Doctoral, Universidad de Valencia, III tomos.

GIL-MASCARELL, M. (1971-1972): Informes preliminares de las excavaciones realizadas en el poblado ibérico de la Carencia (Turís-Valencia). 1971-1972. [Informes depositats a l’arxiu del Servei d’Investigació Prehistòrica.]

GIL-MASCARELL, M. (1975): “Resumen de las excavaciones realizadas en el poblado ibérico de la Carencia, Turís, Valencia”. xIII Congreso Nacional de Arqueología. Zaragoza, p. 693-696.

GIL-MASCARELL, M. (1975): “Sobre las cuevas ibéricas del País Valenciano. Materiales y problemas”. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 11, Valencia, p. 281-332.

GÓMEZ, C. i GUÉRIN, P. (1991): “Testimonios de producción vinícola arcaica en L’Alt de Benimaquia (Dénia)”. En P. Cabrera, R. Olmos i E. Sanmartí (coords.): Iberos y Griegos: lecturas desde la diversidad. Huelva Arqueológica, XIII, 2, p. 9-31.

GÓMEZ, N.P. (1945): “Excavaciones para la ampliación del antiguo palacio de la Generalidad”. Archivo de Prehistoria Levantina, II, Valencia, p. 269-297.

GONZÁLEZ, A. (coord. i ed.) (2011): La Fonteta. Excavaciones de 1996-2002 en la colonia fenicia de la actual desembocadura del río Segura (Guardamar del Segura, Alicante). Vol. 1. Alicante.

GONZÁLEZ, J. (1993): “Las cuevas santuario ibéricas en el País Valenciano: un ensayo de interpretación”. Verdolay, 5, Murcia, p. 67-78.

GONZÁLEZ, J.A. (1987): Escultura ibérica del Cerrillo Blanco. Diputación Provincial de Jaén, Instituto de Cultura, Jaén.

GRAU, I. (1996): “Estudio de las excavaciones antiguas de 1953 y 1956 en el poblado ibérico de La Serreta”. Recerques del Museu d’Alcoi, 5, Alcoi, p. 83-119.

GRAU, I. (1998-1999): “Un posible centro productor de cerámica ibérica con decoración figurada en la Contestania”. Lucentum, XVII-XVIII, Alicante, p. 75-91.

GRAU, I. (2000): “Territorio y lugares de culto en el área central de la Contestania”. Quaderns de Prehistoria i Arqueologia de Castelló, 21, Castelló, p. 195-225.

GRAU, I. (2002): La organización del territorio en el área central de la Contestania ibérica. Universidad de Alicante, Alicante.

GRAU, I. (2004): “La construcción del paisaje ibérico: aproximación SIG al territorio protohistórico de la Marina Alta”. Saguntum-PLAV, 36, Valencia, p. 61-75.

GRAU, I. (2005a): “Romanization in Eastern Spain: A GIS approach to Late Iberian Iron Landscape”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello, F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps et espaces de l’homme en société, analyses et modèles spatiaux en archéologie, xxVe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, p. 325-334.

GRAU, I. (2005b): “Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”. Complutum, 16, Madrid, p. 105-123.

GRAU, I. (2006): “Verlo para creerlo. Reflexiones sobre las imágenes ibéricas en La Serreta”. En Alcoy, Arqueología y Museo. Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo de la Exposición, Diputación de Alicante, p. 60-69.

GRAU, I. (2007): “Los jinetes de la Contestania. Sobre el uso del estilo cerámico como emblema étnico”. En L. Abad i J.A. Soler (eds.): Actas del Congreso de Arte Ibérico en la España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 111-123

GRAU, I. i MORATALLA, J. (1998): El poblamiento de época ibérica en el Alto Vinalopó. Fundación Municipal “José M.ª Soler”, Villena.

GRAU, I.; OLMOS, R. i PEREA, A. (2008): “La habitación sagrada de la ciudad ibérica de La Serreta”. Archivo Español de Arqueología, 81, p. 5-29.

GROUBE, L. (1981): “Black-Hole. British Prehistory: The analysis of settlement distribution”. En I. Hodder, G. Isaac i N. Hammon (eds.): Pattern of the Past. Cambridge University, p. 185-211.

GUÉRIN, P. (2003): El Castellet de Bernabé y el horizonte Ibérico Pleno edetano, Trabajos Varios del SIP, 101, Valencia.

HARROWER, M.J. (2010): “Geographic Information Systems (GIS) hydrological modeling in archaeology: an example from the origins of irrigation in Southwest Arabia (Yemen)”. Journal of Archaeological Science, 37 (7), p. 1447-1452.

HORTELANO, J.L. (2007): La Carta Puebla de Requena. Centro de Estudios Requenenses, Requena.

319

HORTELANO, J.L. (2008): “Ocupación y organización del espacio del altiplano de Requena-Utiel a mediados del siglo xiii”. Oleana. Cuadernos de Cultura Comarcal, 22, Requena, p. 199-213.

HURTADO, T. (2005): “La función de las contramarcas locales aplicadas en la moneda hispánica”. Actas del xIII Congreso Internacional de Numismática (Madrid, 2003). Madrid, vol. I, p. 867-875.

IZQUIERDO, I. (2000): Monumentos funerarios ibéricos: Los pilares-estela. Trabajos Varios del SIP, 98, Valencia.

JARDÓN, P.; QUIXAL, D.; MATA, C.; NTINOU, M. i PASCUAL, G. (2009): “La Fonteta Ràquia: une installation apicole de IIIe siècle av. J.-C. dans la péninsule ibérique”. Lunula, XVII, Liège-Luik, p. 193-200.

LACARRA, J.; SÁNCHEZ, X. i JARQUE, F. (1996): Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. Llibre tercer. Bancaixa, València.

LEDO, A.; JIMÉNEZ, J.L. i REQUENA, M. (2007): “Edad Antigua: romanos, visigodos, bizantinos”. En A. Ledo (ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València, p. 141-172.

LERMA, J.L. (2002): Fotogrametría moderna: analítica y digital. Editorial Universitat Politècnica de València, València.

LERMA, J.L. i BIOSCA, J.M. (trads.) (2008): Teoría y práctica del Escaneado Láser Terrestre (3D Risk Mapping). Agencia Flamenca del programa Europeo Leonardo Da Vinci.

LEVEAU, P. (1993): “Arles et les plaines du Bas-Rhône dans l’antiquité: colonisation militaire romaine et milieu naturel (à propos des moulins de Barbegal et du canal de Marius)”. Geographia Antiqua, II, p. 51-62.

LEVEAU, P. (1997): “Irrigazione, drenaggio e economia demaniale romana nelle pianure del Basso Rodano: l’apporto delle ricerche geoarchaeologiche nella Valle dei Baux”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio. “L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 301-310.

LLOBREGAT, E.A. (1962): “Los precedentes y el ambiente comarcal de la Valentia romana”. En La ciudad romana de Valencia: estudios varios. Papeles del Laboratorio de Arqueología, 1, Valencia, p. 33-51.

LLOBREGAT, E.A. (1972): Contestania ibérica. Instituto de Estudios Alicantinos, Alicante.

LLOBREGAT, E.A. (1975): “Escultura Ibérica de la Edetania. La cabeza de toro de la Carencia (Turís). Archivo de Prehistoria Levantina, XIV, Valencia, p. 155-161.

LLORENS, M.M. i RIPOLLÈS, P.P. (2002): “Las imágenes”. En P.P. Ripollès i M.M. Llorens (eds.): Arse-Saguntum. Historia monetaria de la ciudad y su territorio. Bancaja, Sagunto, p. 63-120.

LLORENTE, T. (1889): Valencia. Sus monumentos y artes; su naturaleza e historia. Tomo II. Barcelona.

LÓPEZ, M.J. (1995): “El agua en el sureste peninsular durante época romana: su aprovechamiento para la agricultura”. En L. Cara i A. Malpica (coords.): Agricultura y regadío en Al-Andalus, síntesis y problemas: actas del coloquio, Almería, 9 y 10 de junio de 1995. Instituto de Estudios Almerienses, Almería, p. 13-16.

LORRIO, A. (2010): “Los signa equitum celtibéricos: origen y evolución.” Palaeohispanica, 10, Zaragoza, p. 427-446.

LORRIO, A. (2012): “Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos vii-ii aC).” Revista d’Arqueologia de Ponent, 22, Lleida, p. 59-86.

LOZANO, L. (2006): “El centro artesanal iberorromano de La Maralaga (Sinarcas, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 38, Valencia, p. 133-148.

MACHAUSE, S. (2012): La Cueva del Sapo (Chiva).Una posible cueva-santuario ibérica. Trabajo fin de Máster, Universitat de València.

MAÑANA, P.; RODRÍGUEZ, A. i BLANCO, R. (2008): “Una experiencia en la aplicación del Láser Escáner 3D a los procesos de documentación y análisis del Patrimonio Construido: su aplicación a Santa Eulalia de Bóveda (Lugo) y San Fiz de Solovio (Santiago de Compostela)”. Arqueología de la Arquitectura, 5, p. 15-32.

MARÍN, C.; RIBERA, A. i SERRAN, M.L. (2004): “Cerámica de importación itálica y vajilla ibérica en el contexto de Valentia en la época sertoriana. Los hallazgos de la plaza Cisneros”. En R. Olmos i P. Rouillard (ed.): La Vajilla ibérica en época helenística (siglos iv-iii al cambio de Era). Collection de la Casa de Velázquez, 89, Madrid, p. 113-134.

MARTÍN, G. (1962): “Estudio de los materiales arqueológicos hallados en el subsuelo del palacio de la Generalidad de Valencia”. Saitabi, XII, Valencia, p. 89-109.

MARTÍN, J.A. (1995): Catálogo documental de Los Fenicios en Andalucía. Consejería de Cultura, Junta de Andalucía, Sevilla.

MARTÍNEZ, A. (1995): “El Monumento Funerario de La Calerilla de Hortunas (Requena-Valencia)”. Archivo Español de Arqueología, 68, Madrid, p. 259-281.

MARTÍNEZ, F.J. (1996): “Imagen y articulaciones decorativas en la Meseta: imagen y cultura arévaca en la segunda edad del Hierro”. En F. Martínez Quirce (coord.): Al otro lado del espejo: aproximación a la imagen ibérica, Madrid, p. 163-177.

MARTÍNEZ, J.M. (1999): “La decoración vascular en el mundo ibérico: el hipocampo del Pico de los Ajos, Yátova (Valencia)”. Revista del Instituto de Estudios Comarcales Hoya de Buñol-Chiva, 4, Buñol, p. 111-120.

MARTÍNEZ ALOY, J. (1912): “Hallazgo arqueológico. Otra fíbula ibérica”. Las Provincias. Diario de Valencia, 28 de febrero, en portada.

MARTÍNEZ ALOY, J. (1913). “Arqueología valenciana en 1912”. Almanaque de las Provincias. Valencia, p. 265.

MATA, C. (1985): “Algunas cerámicas ibéricas con decoración impresa de la provincia de Valencia”. Saguntum-PLAV, 19, Valencia, p. 153-181.

MATA, C. (1991): Los Villares (Caudete de las Fuentes): origen y evolución de la cultura ibérica. Trabajos Varios del SIP, 88, Valencia.

MATA, C. (2001): “Límites y fronteras en ‘Edetania’”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXIV, Valencia, p. 243-272.

MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo de tipología”. En Homenaje a E. Pla Ballester. Trabajos Varios del SIP, 89, Valencia, p. 117-174.

MATA, C.; MORENO, A. i QUIXAL, D. (2010): “Hábitat rural y paisaje agrario durante la segunda Edad del Hierro en el este de la Península Ibérica”. Bollettino di Archeologia On Line, 1, p. 32-46.

MATA, C.; DUARTE, F.; GARIBO, J.; VALOR, J. i VIDAL, X. (2000): “Las cerámicas ibéricas como objeto de intercambio”. En IBERS. Agricultors, artesans i comerciants. III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric.

320

Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de València, Saguntum Extra-3,València, p. 389-397.

MATA, C.; DUARTE, F.; FERRER, M.A.; GARIBO, J. i VALOR, J. (2001): “Aproximació a l’organització del territori de Kelin”. En A. Martín i R. Plana (dirs.): Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània occidental: actes de la Taula Rodona celebrada a Ullastret del 25 al 27 de maig de 2000. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Girona, p. 309-326.

MEDARD, J. (1998): “Cambios en el modelo de población de época ibérica a época romana en la Hoya de Buñol-Chiva”. Revista de Estudios Comarcales Buñol-Chiva, 3, Buñol, p. 175-180.

MENÉNDEZ, M. (1988): La cerámica ibérica de estilo Elche-Archena. Colección Tesis Doctorales de la Universidad Complutense 332/1988, Madrid.

MLH = J. Untermann: Monumenta Linguarum Hispanicarum. Wiesbaden, 1975-2000.

MOLINOS, M.; CHAPA, T.; RUIZ, A.; PEREIRA, J.; RÍSQUEZ, C.; MADRIGAL, A.; ESTEBAN, A.; MAYORAL, V. i LLORENTE, M. (1998): El santuario heroico de “El Pajarillo”, Huelma (Jaén). Universidad de Jaén, Jaén.

MONCUNILL, N. (2007): Lèxic d’inscripcions ibèriques (1991 - 2006). Barcelona.

MONCUNILL, N. i VELAZA, J. (2012): “La escritura ibérica en la casa iberorromana”. Sylloge Epigraphica Barcinoncensis (SEBarc), X, Barcelona, p. 49-59.

MONTILLA, S.; RÍSQUEZ, C.; SERRANO, J.L. i COBA, B.E. (1989): “Análisis de una frontera durante el horizonte ibérico en la depresión Priego-Alcaudete”. Arqueología Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 137-149.

MORALES, J. (1998a): “La interpretación del patrimonio natural y cultural: todo un camino por recorrer”. Boletín del Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, 25, p. 150-157.

MORALES, J. (1998b): Guía práctica para la interpretación del patrimonio. El arte de acercar el legado natural y cultural al público visitante. Junta de Andalucía, Consejería de Cultura (colección Difusión), Sevilla.

MORENO, A. (2011): Cuando el paisaje se convierte en territorio: aproximación al proceso de territorialización íbero en La Plana d’Utiel, València (ss. vi-ii ane). BAR International Series, 2298, Oxford.

MORENO, A. i QUIXAL, D. (2009): “El territorio inmediato de Kelin en época ibérica (siglos iv-iii a.C.): estrategias productivas y poblacionales”. Saguntum-PLAV, 41, Valencia, p. 109-118.

MOROTE, G. (1985): “La cultura ibérica: síntesis histórica”. En Homenaje a D. Fletcher Valls: “La cultura Ibérica”. Universidad de Valencia y Diputación Provincial de Valencia (Serie Arqueológica 10, Varia III), p. 61-113.

MUÑOZ, D. i URZAINQUI, S. (2011): El Camino Real de Valencia a Castilla, s. xv-xviii. El Camí de Requena, un itinerario histórico. Generalitat Valenciana, València.

NEGUERUELA, I. (1990): Los monumentos escultóricos ibéricos del Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén). Ministerio de Cultura, Madrid.

NIETO, G. (1942-43): “La necrópolis hispánica del Cabecico del Tesoro, Verdolay (Murcia)”. Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, IX, Valladolid, p. 191-196.

NIETO, G. (1943-1944): “La necrópolis hispánica del Cabecico del Tesoro, Verdolay (Murcia). Cuarta campaña de excavaciones”. Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, X, Valladolid, p. 165-175.

NORDSTRÖM, S. (1969-1973): La céramique peinte ibérique de la province d’Alicante, I y II. Acta Universitatis Stockolmiensis, VI y VIII, Stockolm.

NUNINGER, L. i OSTIR, K. (2005): “Contribution à la modélisation des paléo-reliefs de la plaine littorale de l’étang de Mauguio (Languedoc, France): premières approches par télédétection”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello, F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps et espaces de l’homme en société, analyses et modèles spatiaux en archéologie, xxVe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, p. 123-34.

ØDEGÅRD, K. (1997): “Drainage and colonization: the case of Cales”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio. “L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 213-223.

OLIVER, A. (1996): Territorio y poblamiento protohistóricos en el llano litoral del Baix Maestrat. Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana.

OLMOS, P. (2010). Estudi dels patrons mètrics, arquitectònics i urbanístics del món ibèric (segles v - ii a.C.). Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.

OLMOS, R. (2001-2002): “Concordia y violencia en la naturaleza ibérica. Un esbozo sobre percepciones”. Anales de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Murcia, 17-18 (Studia E. Cuadrado), p. 205-214.

OLMOS, R. i SERRANO, M.ªL. (2000): “El vaso del ‘Ciclo de la Vida’ de Valencia: una reflexión sobre la imagen metamórfica en época iberohelenística”. Archivo Español de Arqueología, 73, p. 59-85.

OLMOS, R. i TORTOSA, T. (2010): “Aves, diosas y mujeres”, en T. Chapa i I. Izquierdo (coords.): La Dama de Baza. Un viaje femenino al más allá. Actas del Encuentro Internacional (M.A.N. 2007). Ministerio de Cultura, Madrid, p. 243-257.

OLMOS, R.; TORTOSA, T. i IGUÁCEL, P. (1992): “Catálogo. Aproximaciones a unas imágenes desconocidas”. En R. Olmos (ed.): La sociedad ibérica a través de la imagen. Ministerio de Cultura, Barcelona-Madrid, p. 33-182.

ORENGO, H.A. (2012): “The Impact of Agricultural Practices and Water Management in the Eastern Spanish Coast during the Iron Age and Roman Periods: Methodological Approaches and First Results”. eTopoi. Journal for Ancient Studies, 3, p. 1007-1014.

ORENGO, H.A. (en premsa): “L’Horta Sud, consideracions per a l’estudi d’un paisatge cultural”. En A. Pitarch, L. Alapont i H.A. Orengo: Arqueologia de l’Horta Sud. Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent.

ORENGO, H.A. (en premsa): “Digital image analysis of remotely sensed data and the study of ancient Mediterranean landscapes: a critical assessment”. World Archaeology, 46 (1).

ORENGO, H.A. i PALET, J.M. (2010): “Methodological Insights into the Study of Centuriated Field Systems: a Landscape Archaeology perspective”. Agri Centuriati. International Journal of Landscape Archaeology, 6, p. 159-173.

ORENGO, H.A.; EJARQUE, A. i ALBIACH, R. (2010): “Remote Sensing and GIS applied to the study of an Iberian Iron Age oppidum’s hinterland: La Carència project (Valencia, Spain)”. En B. Frischer (ed.): Making History Interactive. Proceedings

321

of the 37th annual international conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology. Williamsburg, Virginia (United States). http://www.caa2009.org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf

ORENGO, H.A.; ABELA, J.; PREVOSTI, M. i DE SOTO, P. (2010): “L’aplicació de tecnologies SGDB, SIG i GPS en la planificació de les prospeccions de l’ager Tarraconensis”. En M. Prevosti i J. Guitart (dirs.): Ager Tarraconensis. Estudi del paisatge arqueològic a la dreta del riu Francolí / Study of the archaeological landscape on the right of the River Francolí. Volum / Volume 2. El poblament / The population. ICAC, Tarragona, p. 112-116.

PAGE, V. (1984): Imitaciones de influjo griego en la cerámica ibérica de Valencia, Alicante y Murcia. Iberia Graeca, Serie Arqueológica nº 1, CSIC, Madrid.

PALET, J.M. (2005): “L’estructuració dels espais agraris en època romana a Catalunya: aportacions de l’estudi arqueomorfològic del territori”. Cota Zero, 20, Vic, p. 53-66.

PALET, J.M. i ORENGO, H.A. (2011): “The Roman centuriated landscape: conception, genesis and development as inferred from the Ager Tarraconensis case”. American Journal of Archaeology, 115 (3), p. 383-402.

PALET, J.M. i RIERA, S. (2000): “Organización territorial y dinámica del paisaje en zonas litorales del Nordeste de Hispania”. En Arqueologia da Antiguidade na Península Ibérica. Actas do 3º Congresso de Arqueologia Peninsular, vol. VI. ADECAP, Porto, p. 33-45.

PALET, J.M.; FIZ, I. i ORENGO, H.A. (2009): “Centuriació i estructuració de l’ager de la colònia Barcino; anàlisi arqueomorfològica i modelació del paisatge”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, 5, p. 106-123.

PALET, J.M.; ORENGO, H.A. i RIERA, S. (2011): “Centuriación del territorio y modelación del paisaje en los llanos litorales de Barcino (Barcelona) y Tarraco (Tarragona): una investigación interdisciplinar a través de la integración de datos arqueomorfológicos y paleoambientales”. Agri Centuriati. International Journal of Landscape Archaeology, 7 (2010), p. 113-129.

PASTOR, J.M. (1998): “Ideogramas musicales, onomatopéyicos y animistas de las pinturas figurativas ibéricas y celtibéricas”. Kalathos, 17, p. 91-129.

PEREIRA, J.; CHAPA, T.; MADRIGAL, A.; URIARTE, A. i MAYORAL, V. (eds.) (2004): La necrópolis ibérica de Galera (Granada): La colección del Museo Arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura, Subdirección General de Museos Estatales, Madrid.

PÉREZ, A. (2007): “Medio físico”. En A. Ledo (ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València, p. 15-42.

PÉREZ, J. (1997): “Decoraciones geométricas, vegetales y figuradas: tres grupos de motivos interrelacionados”. En C. Aranegui (ed.): Damas y caballeros en la ciudad ibérica. Las cerámicas decoradas de Llíria (Valencia). Ed. Cátedra, Madrid, p. 117-159.

PÉREZ, J. (1999): “La ordenación del espacio rural y la explotación de la tierra en la comarca de la Hoya de Buñol-Chiva (Siglos i a.C. - iv d.C.)”. Revista de Estudios Comarcales de la Hoya de Buñol-Chiva, 4, Buñol, p. 67-76.

PÉREZ, J. (2006): “De la Saitabi ibérica a la Saetabis romana”. Història de xàtiva, vol. I. Universitat de València, València, p. 137-164.

PÉREZ, J. i BORREDA, R. (1998): “El poblamiento ibérico del Valle del Canyoles. Avance sobre un proyecto de evolución del paisaje en la comarca de la Costera (Valencia)”. Saguntum-PLAV, 31, València, p. 133-152.

PÉREZ, J. i MATA, C. (1998): “Los motivos vegetales en la cerámica del Tossal de Sant Miquel (Llíria, València). Función y significado en los Estilos I y II”. En C. Aranegui (ed.): Los iberos, príncipes de occidente. Las estructuras de poder en la sociedad ibérica (Actas del Congreso internacional). Barcelona, p. 231-243.

PÉREZ, M.F. (2010): Un nuevo estilo pictórico de la cerámica ibérica: estudio de materiales de la necrópolis de Poble Nou (ss. ii-i a.C.). Memoria de Licenciatura, Universidad de Alicante.

PÉREZ, M.F. (2011a): “Un nuevo estilo de cerámica ibérica pintada en los fondos del museo de Villajoyosa”. En La Vila Joiosa. Arqueologia i Museus. Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo de la Exposición. Diputación de Alicante, Alicante, p. 132-153.

PÉREZ, M.F. (2011b): “Un nuevo estilo pictórico en cerámica ibérica: la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa, Alicante)” Lucentum, XXX, Alicante, p. 87-114.

PÉREZ, M.F. (en premsa): “El kalathos del gallo: una decoración simbólica singular en un vaso de Lucentum”. Revista MARQ, 5, Alicante.

PÉREZ, R. (1988): “Un tonel cerámico ibérico procedente del Castellar de Hortunas (Requena, Valencia)”. Archivo de Prehistoria Levantina, XVIII, Valencia, p. 395-403.

PERICOT, L. (1979): Cerámica ibérica. Ed. Polígrafa S.A., Barcelona.PILES IBARS, A. (1900): “Excursión a Turís”. Las Provincias,

Valencia, 10 de noviembre. PILES IBARS, A. (1901): “Una excursión a Turís. 26 de

agosto”. Las Provincias, Valencia, 10 de septiembre.PILES IBARS, A (1902): “Arqueología Valenciana”.

Almanaque Las Provincias, Valencia, p. 395.PINGARRÓN, E. (1981): Estructuras de poblamiento

rural romano entre los ríos Magro y Palancia. Tesis de Licenciatura, Universidad de Valencia.

PIQUERAS, J. (1997): La Meseta de Requena-Utiel. Centro de Estudios Requenenses, Requena.

PIZZIOLO, G. i SARTI, L. (2005): “Landscape archaeology in Sesto Fiorentino: a GIS analysis for investigating settlement strategies in wetland area”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello, F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps et espaces de l’homme en société, analyses et modèles spatiaux en archéologie, xxVe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, p. 441-50.

PLA, E. (1966): “Actividades del SIP (1961-1965)”. Archivo de Prehistoria Levantina, XI, Valencia, p. 292-293.

PLA, E. (1972): “Actividades del Servicio de Investigación Prehistórica V (1966-1970)”. Archivo de Prehistoria Levantina, XIII, Valencia, p. 279-358.

PLA, E. (1980): Los Villares (Caudete de las Fuentes - Valencia). Trabajos Varios del SIP, 68, Valencia.

PLA, E. i MARTÍ, B. (1988): “L’arqueologia a la Ribera del Xúquer. Estat actual de la investigació”. En L’escenari històric del xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera (l’Alcúdia, 1986). Ajuntament de l’Alcúdia, l’Alcúdia, p. 35-46.

POVEDA, A.P. i UROZ, H. (2007): “Iconografía vascular en El Monastil”. En L. Abad i J.A. Soler (eds.): Actas del

322

Congreso de Arte Ibérico en la España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 125-139.

PRINCIPAL, J. (2005): “Las cerámicas del círculo de la Campaniense B”. En M. Roca y M.ªI. Fernández (coords.): Introducción al estudio de la cerámica romana. Universidad de Málaga, Málaga, p. 47-61.

PY, M. (1993): “Campanienne B”. Lattara, 6, p. 151-152.QUIXAL, D. (2008): El valle del Magro entre los siglos vi - i a.C.:

Una aproximación a la movilidad en época ibérica. Trabajo de Investigación de Licenciatura, Universitat de València.

QUIXAL, D. (2010): “El Pico de los Ajos (Yátova) y el poblamiento ibérico en torno a los ríos Magro y Mijares”. Revista del Instituto de Estudios Comarcales Hoya de Buñol-Chiva, 9, Buñol, p. 25-33.

QUIXAL, D. (2012): “El valle del Magro como vía de comunicación en época ibérica (siglos vi-i a.C.)”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXIX, Valencia, p. 187-208.

QUIXAL, D. i MORENO, A. (2011): “Vadocañas y los vados sobre El Cabriel en época ibérica”. El Lebrillo Cultural. Boletín de la Asociación Cultural de Amigos de Venta del Moro, 28, Venta del Moro, p. 15-20.

QUIXAL, D.; MORENO, A. i MATA, C. (2007): “Campaña de prospección en el valle del río Magro / corredor de Hortunas (Requena-Yátova, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 39, Valencia, p. 209-211.

RAMÓN, J. (1995): Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental. Consell Insular d’Eivissa i Formentera / Universitat de Barcelona, Col·lecció Instrumenta, vol. 2, Barcelona.

RAMOS, A. (1990): La cerámica ibérica de La Alcudia. Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”, Alicante.

RAMS, M.ªV. (1975): “Avance a un estudio de las fíbulas ibéricas de la provincia de Valencia”. Archivo de Prehistoria Levantina, XIV, Valencia, p. 139-158

RIBERA, A. (1995): “Una peculiar fosa de fundación en Valentia”. Saguntum-PLAV, 29 (Homenatge a Milagros Gil-Mascarell Boscá, I), p. 187-196.

RIBERA, A. (1998): La fundació de València. La ciutat a l’època romanorepublicana (segles ii-i aC). IAM, Diputació de València (Estudis Universitaris, 71), València.

RIERA, S.; CURRÁS, A.; PALET, J.M.; EJARQUE, A.; ORENGO, H.A.; JULIÀ, R. i MIRAS, Y. (2009): “Variabilité climatique, occupation du sol et paysage en Espagne de l’Âge du Fer à l’Époque Médiévale: Integration des données paléoenvironnementales et d’Archéologie du Paysage”. En E. Hermon (ed.): Société et Climats dans l’Empire Romain. Pour une perspective historique et systémique de la gestion des ressources en eau dans l’Empire romain. Editoriale Scientifica, Napoli, p. 251-280.

RIPOLLÈS, P.P. (1979a): “La ceca de Celin. Su posible localización en relación a los hallazgos numismáticos”. Saguntum-PLAV, 14, Valencia, p. 127-138.

RIPOLLÈS, P.P. (1979b): “Aproximación a la circulación monetaria de las tierras valencianas”. Saguntum-PLAV, 14, Valencia, p. 189-198.

RIPOLLÈS, P.P. (2001): “Historia monetaria de la ciudad ibérica de Kelin”. En A. Lorrio (ed.): Los Íberos en la Comarca de Requena-Utiel. Alicante, p. 105-115.

RIPOLLÈS, P.P. (2007): Las acuñaciones de la ciudad ibérica de Saitabi. Universitat de València y Biblioteca Valenciana, Valencia.

RODRÍGUEZ, J. (2004): Análisis de epigrafía íbera. Vitoria-Gasteiz.

RUBIO GOMIS, F. (1986): La necrópolis ibérica de La Albufereta de Alicante (Valencia, España). Academia de Cultura Valenciana, Sección de Prehistoria y Arqueología, Serie arqueológica, 11, Valencia.

RUIZ, A. i MOLINOS, M. (1989): “Fronteras: Un caso del siglo vi a.n.e.”. Arqueología Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 121-135.

RUIZ, J.M. i CARMONA, P. (2007): “Geografia física”. En J. Hermosilla (dir.): Turís. Geografia, Història, Art. Universitat de València, València, p. 17-33.

SACRISTÁN DE LAMA, J.D. (1989): “Vacíos vacceos”. Arqueología Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 77-88.

SALA, F. (2003): “La transformación del instrumentum domesticum y el comercio”. En L. Abad Casal (ed.): De iberia in hispaniam. La adaptación de las sociedades ibéricas a los modelos romanos. Publicaciones de la Universidad de Alicante, Serie Arqueología, Alicante, p. 287-315.

SALA, F. (1992): La tienda del alfarero del yacimiento ibérico de La Alcudia. Publicaciones de la CAM, 160, Alicante.

SALA, F. (1995): La cultura ibérica de las comarcas meridionales de la Contestania entre los siglos vi y iii a. de C. Colecció Textos Universitaris, Alicante.

SALA, F. (1997): “Consideraciones en torno a la cerámica ibérica del s. V a.C. en las comarcas meridionales de Alicante”. Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 109-116.

SANFELIU, D. i FLORS, E. (2010): “Avance de los materiales cerámicos de época ibérica”. En E. Flors (coord.): Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el Medioevo. Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8, Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, p. 323-326.

SANTOS, J.A. (2010): “Naturaleza y abstracción en la cerámica ibérica con decoración pintada figurada”. Complutum, 21 (1), Madrid, p. 145-168.

SCHUBART, H. (2002-2003): “Platos fenicios de Occidente”. Lucentum, XXI-XXII, Alicante, p. 45-61.

SERRANO, D. (1987): Yacimientos ibéricos y romanos de La Ribera (Valencia, España). Academia de Cultura Valenciana, Sección de Prehistoria y Arqueología, Serie Arqueológica, 12, Valencia.

SERRANO, E. (2005): “Cerámicas africanas”. En Introducción al estudio de la cerámica romana. Una breve guía de referencia. Servicio de publicaciones de la Universidad de Málaga, Monográfico nº 1 de CVDAS, revista de Arqueología e Historia, Málaga, p. 225-304.

SERRANO, M.L. i OLMOS, R. (2000): “El vaso del ‘Ciclo de la Vida’ de Valencia: una reflexión sobre la imagen metamórfica en época iberohelenística”. Archivo español de Arqueología, 73, nº 181-182, Madrid, p. 59-86.

SIMÓN, J.L. (1998). La metalurgia prehistórica valenciana. Serie de Trabajos Varios del SIP, 93, Valencia.

SORIA, L. i DÍES, E. (1998): “Análisis de un espacio de frontera: el noroeste de la Contestania en el s. IV. Primeras aproximaciones”. En Los iberos, príncipes de Occidente. Las estructuras de poder en la sociedad ibérica. Actas del Congreso Internacional. Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de València, Saguntum Extra-1, València, p. 425-436.

323

TARRADELL, M. (1965): “Prehistòria i Antiguitat”. En Història del País Valencià, vol. I. Barcelona, p. 15-206.

TENDERO, M. (2005): “La cerámica del período Ibérico Antiguo en La Alcudia”. En L. Abad, F. Sala, i I. Grau (eds.): La Contestania ibérica: treinta años después. Actas de las I Jornadas de Arqueología Ibérica de la Universidad de Alicante. Universidad de Alicante, Serie Arqueológica, Alicante, p. 305-316.

TORMO, E. (1923): Guías regionales Calpe. III.- Levante (provincias valencianas y murcianas). Ed. Calpe, Madrid.

TORREGROSA, J.; QUIXAL, D. i MATA, C. (2012): “Hallazgos monetarios en el asentamiento ibérico final de la Casa de la Cabeza (Requena)”. Saguntum-PLAV, 44, Valencia, p. 189-192.

TORTOSA, R. (2003): Programari de fotogrametria digital: rectificació i desenvolupament. PFC, ETST Geodèsica, Cartogràfica i Topogràfica, Universitat Politècnica de València, València.

TORTOSA, T. (1996): “Los signos vegetales en la cerámica ibérica de la zona alicantina”. En R. Olmos y J.A. Santos (coords.): Iconografía ibérica, iconografía itálica: propuestas de interpretación y lectura. Coloquio Internacional (Roma, noviembre 1993). Universidad Autónoma de Madrid (Serie Varia), Madrid, p. 177-191.

TORTOSA, T. (2003): “El ‘desencuentro’ entre la representación del ‘ser híbrido’ en el Mediterráneo y algunas cerámicas ibéricas”. En I. Izquierdo i H. Le Meaux (eds.): Seres Híbridos: apropiación de seres míticos mediterráneos. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Madrid, p. 293-310.

TORTOSA, T. (2004): “Tipología e iconografía de la cerámica ibérica figurada en el enclave de La Alcudia (Elche, Alicante)”. En El yacimiento de La Alcudia: pasado y presente de un enclave ibérico. Anejos de Archivo Español de Arqueología, XXX, Madrid, p. 71-222.

TORTOSA, T. (2006): Los estilos y grupos pictóricos de la cerámica ibérica figurada en la Contestania. Anejos de Archivo Español de Arqueología, XXXVIII, Mérida.

TRAMOYERES, L. (1907): “Las fíbulas de Turís”. Las Provincias, Valencia 7 de marzo.

TRAMOYERES, L. (1912): “Hallazgo arqueológico. Otra fíbula ibérica”. Las Provincias, Valencia 28 de febrero.

UROZ, J.; POVEDA, A.P.; MUÑOZ, F.J. i UROZ, H. (2007): “El departamento 86: una taberna del barrio industrial ibérico de Libisosa (Lezuza, Albacete)”. En J.M. Millán i C. Rodríguez (coords.): I Jornadas de Arqueología de Castilla-La Mancha (Cuenca, 2005). Ediciones de la Universidad / Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, Cuenca, p. 143-170.

VALIÑO, A. (2012): “Evolución política y administrativa”. En J. Seguí (coord.): Conquista y asimilación. El territorio valenciano en la Hispania romana. IAM, Diputació de València, València, p. 55-111.

VALOR, J.; MATA, C.; FROCHOSO, R. e IRANZO, P. (2005): “Las cerámicas ibéricas con decoración impresa e incisa del territorio de Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 37, Valencia, p. 105-124.

VELAZA, J. (2011): “Cuestiones de morfología verbal en ibérico”. En E.R. Luján i J.L. García Alonso (eds.): A Greek Man in the Iberian Street. Papers in Linguistics and Epigraphy in Honour of Javier de Hoz. Innsbruck, p. 295-304.

VELAZA, J. (en premsa): “Tres inscripciones sobre plomo de La Carencia (Turís, Valencia)”. Acta Palaeohispanica, XI.

VIDAL, X.; MARTÍ, M.ªA. i MATA, C. (1997): “La cerámica ibérica de la segunda mitad del s. v a.C. en Los Villares (Caudete de las Fuentes, València): formas y decoraciones”. Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 49-59.

VIVAR LOMBARTE, G. (2005): “La cerámica Campaniense A”. En M. Roca i M.ªI. Fernández (coords.): Introducción al estudio de la cerámica romana. Universidad de Málaga, Málaga, p. 23-45.

VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2005): “Trípodes fenicios entre el Ebro y el Segura: nuevas perspectivas de estudio”. En S. Celestino i J.M. Jiménez (eds.): El Periodo Orientalizante, Vol. II. Mérida, p. 1351-1361.

VV.AA. (2000): L’arqueologia fa ciutat: Les excavacions de la Plaça de Cisneros, València. Ajuntament de València, València.

VV.AA. (2010): Flora Ibérica. De lo real a lo imaginario. [C. Mata, E. Badal, E. Collado, P.P. Ripollés (eds.)], Trabajos Varios del SIP, 111, Valencia.

VV.AA. (2006): La villa de Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de Fomento, Valencia.

VV.AA. (2011): La Vila Joiosa. Arqueologia i Museus. Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo de la Exposición. Diputación de Alicante, Alicante.

325

ResumenEl oppidum de La Carència de Torís y su territorio

El proyecto «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» se promovió en el año 2001 desde el Servei d’Investigació Prehistòrica y el Museu de Prehistòria de la Diputació de València, una institución con tradición in-vestigadora que cuenta con especialistas en las materias de los objetos que conserva, estudia y difunde. La investigación en el yacimiento arqueológico de La Carència (Torís, València) y su entorno se ha hecho de manera ininterrumpida hasta el año 2013, momento de la publicación de este libro, pero nuestra intención sería no concluir, porque, como deben haber com-prendido si han leído el libro, el yacimiento todavía nos tiene guardados conocimientos de nuestro pasado histórico que hace falta estudiar antes que puedan haber nuevas intenciones oscu-ras sobre él. Con este trabajo se quería, y se puede decir bien alto que se ha conseguido, completar el conocimiento de las épocas ibérica y romana, y saber si La Carència tenía entidad para ser cabeza de un territorio y cuál fue su evolución.

A lo largo del siglo xx se hicieron numerosos hallazgos de objetos ibéricos y romanos en el poblado y en el territorio circundante, pero las únicas excavaciones científicas las hizo Milagro Gil-Mascarell en los veranos de 1971 y 1972. Después de esto, hasta el año 2001 no se reiniciaron los trabajos de in-vestigación en el yacimiento, y mientras tanto el asentamiento fue sangrantemente destruido y expoliado durante treinta años por la propiedad privada de los terrenos. Este mismo año, la guardia civil hizo una incautación al propietario de los terrenos de 1.693 piezas, principalmente de metal, que se salvaron de la ambiciosa venta ilegal de objetos que son patrimonio de todos los ciudadanos. Este hecho sirvió para frenar el espolio, pero, por lo que hemos podido apreciar a lo largo de los trece años del proyecto, solo algunos niveles estratigráficos más antiguos se escaparon de las señales del detector de metales y de la al-teración de las palas de las máquinas usadas también para el cultivo. El año 2010 conseguimos un mayor grado de protec-ción para el poblado y su entorno con la declaración de Bien de Interés Cultural (BIC), y el año 2009 se hizo un itinerario arqueológico por los tres recintos murados (capítulo 4).

Esta monografía recoge el trabajo y los estudios de los trece años de campañas de excavación y prospección dentro de terrenos públicos, propiedad del Ayuntamiento de Turís

(capítulos 5 y 14). Incluye toda la investigación del poblado amurallado u oppidum de La Carència, y lo que se ha hecho en su probable territorio.

El yacimiento está situado en la cima de una montaña de la zona central oriental de la Península Ibérica, un territorio que quedaba dentro del área adscrita por los romanos a los edetanos, uno de los grupos que conformaban la diversidad de la cultura ibérica. Junto al poblado pasa el río Magro surcando un valle fértil en el cual destacaba La Carència, a una altura entre 379 m y 299 m s/n/m, en una ubicación próxima a la costa y no de-masiado alejada del interior, con una visibilidad absoluta hacia levante, hasta el mar a 40 km, y también hacia el interior, zonas con las que mantenía una comunicación constante.

La colaboración entre diversas disciplinas a lo largo del pro-yecto ha hecho posible sacar partido de la variada cantidad de datos y hacer unos planteamientos que destacan y refuerzan la entidad de La Carència, su carácter comercial y la franja crono-lógica de las actividades, como también saber sobre la evolu-ción de su territorio y del paisaje.

La información que ha perdurado de los textos clásicos ha sido un enriquecimiento para los estudios del yacimiento y ha servido para complementar y confrontar con la arqueología. En el año 2007 se publicó Història de Turís y en ella se hizo un análisis completo de las fuentes antiguas relacionadas con La Carència y también de los acontecimientos históricos que su-cedieron durante la existencia del poblado (Albiach y Requena, 2007: 117-121). Ahora, en esta monografía, y conociendo más hechos y cronologías, los resultados aportados por la arqueo-logía relacionados con los datos históricos nos han dado una visión del oppidum de La Carència que se aproxima más a su realidad que la que la historia contemporánea había elaborado.

La primera evidencia de ocupación en la montaña es del siglo viii a.C., durante la cultura del Bronce final. En la zona alta del poblado, que Gil-Mascarell designaba como «acrópolis» y nosotros llamamos Recinto I, en las excavaciones de los años setenta se encontraron fragmentos cerámicos de ollas hechas a mano y decoradas con mamelones aplicados y otros motivos incisos en forma de espiga e impresos ungulados, y también con tratamiento superficial de bruñido. Entre los materiales re-cuperados sin una ubicación clara había tres puntas de flecha

326

de bronce: una de pedúnculo y aletas con cabeza triangular y la espiga fracturada, y dos con lengüeta corta de mango. No se han hallado todavía estructuras de habitación asociadas a los restos muebles, pero hasta que no se excave toda la superficie interior del Recinto I y también se explore la cueva que hay dentro de él, cabe pensar no solo en una frecuentación del lugar sino también en la existencia de una verdadera ocupación. La Carència estaba rodeada de otros asentamientos de la cultura del Bronce, y hemos localizado 16 de los cuales 4 perduraron en época ibérica y otro se volvió a ocupar en la época medieval, como se ha visto en el apartado de las prospecciones (capítulo 14). Entre las piezas de La Carència de la colección de Federico Botella (Simón, 1998: 145, 159) había un hacha de cubo con una anilla, un fragmento de punta de lanza con nervadura cen-tral de sección hexagonal, y cerámicas con decoraciones incisas y formas del Bronce final.

El paso de este período al Hierro antiguo está presente en el poblado con fragmentos de objetos encontrados en superfi-cie pero todavía sin estructuras constructivas relacionadas. Esta continuidad nos señala que en la montaña se gestó la cultura ibérica desde sus inicios. Desde el siglo vii a.C., los pueblos indígenas se van relacionando con pueblos del resto de la pe-nínsula hasta los Pirineos y también con otros del Mediterráneo llegados con el principal atractivo del hallazgo de recursos mi-nerales para su explotación y para el comercio. Con unas carac-terísticas comunes se fue desarrollando poco a poco esta nueva cultura que toma el nombre de los iberos, los habitantes del oriente peninsular conocidos así en las fuentes clásicas. Lo ibe-ros habitaron lugares fortificados con una organización social que tenía unos representantes del colectivo, y donde algunos oppida fueron el centro de organización de un territorio.

Las intervenciones de los años setenta y las de este pro-yecto han proporcionado material arqueológico para plantear que hubo una ocupación de La Carència en este periodo. No se ha localizado el lugar exacto del asentamiento, pero, dada la dispersión de los hallazgos, estaría dentro de la superficie del Recinto III, probablemente tanto en la vertiente meridional como en la ancha llanura, una zona que se amuralló por primera vez con motivo de las guerras de Sertorio.

La ausencia de estructuras impide aproximarse a las dimen-siones del yacimiento durante los siglos vi y v a.C., pero las evidencias materiales, aunque son pocas, sí que muestran los amplios contactos comerciales que hubo. Se han hallado piezas importadas de la costa oriental peninsular o de asentamientos indígenas con producciones similares, cerámicas y ánforas R1 fenicias del siglo vi a.C., como también cerámica ibérica local como ollas y jarras de los siglos vi y v a.C. y urnas de orejetas (capítulos 6 y 7). No se han recuperado fragmentos de cerámica bícroma, la cual se desarrolla fundamentalmente en el siglo v a.C., pero sí que hemos hallado algún fragmento de cerámica estampillada de esta misma cronología. El estudio de la cerámi-ca ibérica pintada (capítulo 8) nos ha dado información de los contactos comerciales. El motivo de círculos concéntricos de La Carència formando un soliforme ya se encuentra en el siglo v a.C. y también en el iv a.C., y hay cerámica estampillada que lo relaciona con el área de Utiel-Requena.

El conjunto numismático estudiado (capítulo 10) nos ha permitido ver que ya había unas pocas monedas circulando en La Carència en los siglos v y iv a.C., entre las cuales destaca una pieza griega, un óbolo masaliota acuñado a inicios del siglo v a.C. En este momento la moneda es esporádica, el trueque era

la operación habitual o bien el intercambio de metales, como se ha visto que pasa en el siglo III a.C. con el uso de la plata al peso y recortada, también habitual en los asentamientos vecinos de Arse, Saitabi y Kelin.

Hay tres fíbulas de los siglos v y iv a.C. (Rams, 1975: 153, 144) de las cuales la autora comenta la discrepancia cronológi-ca entre estas y el resto de objetos aparecidos, pero con el actual estudio general del yacimiento hemos visto que esta cronología coincide con el conjunto cerámico recuperado.

El examen de las fuentes en relación al yacimiento efec-tuado per M. Requena (Albiach y Requena, 2007) señala la posibilidad de relacionar La Carència con el centro comercial Tiris/Tyrin nombrado por Rufo Festo Avieno en el conjunto de poemas Ora marítima, escrita en el siglo iv d.C., pero basada en fuentes del siglo iv a.C.

Llegar a considerar el asentamiento ibérico de La Carència como cabeza de un territorio comporta mucho más que valorar el hecho de ocupar una gran extensión de terreno. El cálculo de la superficie del oppidum de La Carència se ajusta al perímetro que dan los tramos de muralla conservados unidos a los tramos todavía no excavados. Hacer la comparación con otros oppida considerados también de capitalidad se hace difícil porque los parámetros de valoración se han establecido sobre la base de la dispersión de los materiales que afloran en superficie en el ya-cimiento. Si en La Carència presentáramos las dimensiones del espacio ocupado por la dispersión de los restos cerámicos o de otros materiales arqueológicos, la superficie total sería mucho más grande de 6,9 hectáreas, ya que ocupa las áreas artesanales además de otros restos dispersos, como se puede ver en publica-ciones más antiguas (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010) donde se señalan 8,5 hectáreas de superficie. Por lo tanto, habría que hablar de una superficie para el oppidum y otra para toda la propiedad o fundus como la llamaban los romanos.

Las primeras construcciones documentadas en La Carèn-cia son de los siglos iv-iii a.C. A partir de esta cronología hay hallazgos de restos materiales por todo el yacimiento, por lo que podemos decir que el poblado se ocupa prácticamente en toda su extensión. En este momento, debe estar afirmándose la unidad étnica del pueblo de los esdetas (de Edeta), y en este entorno creció el asentamiento comercial de La Carència. La erección de dos recintos fortificados con murallas y torres con-virtió el poblado en un oppidum en el siglo iii a.C.

En la cima se hizo el cerramiento de un espacio de 1.403 m2, el Recinto I, que tenía una muralla y, al menos, dos torres. En los años setenta no se excavó en la fortificación y en este pro-yecto la propiedad privada no dio permiso para intervenir, y por tanto la cronología de la muralla solo la podemos aproximar, por la relación estratigráfica, al momento de la construcción de las estructuras interiores, en los siglos iv y iii a.C. El conjunto del sistema defensivo de esta muralla tenía tramos de lienzo de muro con torres (capítulos 5 y 9) y un gran foso. Se han docu-mentado dos sólidas torres construidas con grandes sillares a di-ferencia de las piedras medianas empleadas para el lienzo de la pared de la muralla, lo que evidencia la intención y la necesidad de hacer unas construcciones firmes y elevadas para la vigilan-cia y salvaguardia. Una de las torres estaba al lado de la zona de acceso al recinto y la otra en el ángulo noroeste, dedicada a la protección de la entrada. En su interior, hay rasgos que señalan, al menos, siete habitaciones y un callejón descubiertos en los años setenta, pero también pueden ser parte de un solo edificio con diversas habitaciones y un pasillo, descrito detalladamente

327

en el apartado referente a las excavaciones de esos años (capí-tulo 2). El estudio de los materiales de cuatro sondeos (A, C, 2 y 4) (capítulo 6), evidencia una presencia constante de intrusio-nes en los niveles estratigráficos, como también la existencia de material sin referencia estratigráfica, excepto en el sondeo núm. 4, que tiene un estrato claro para fijar el inicio de la ocupación datado entre los siglos iv y iii a.C.

La cueva que hay junto a la muralla, en la zona este, se encuentra tapada con grandes piedras y vegetación, pero debe-ríamos estudiarla para saber cuál fue su uso y la relación con el Recinto I.

A lado de la zona oriental de este recinto había un gran foso que lo separaba del área artesanal PT 11, donde había hornos. El foso todavía no se ha desbrozado ni se ha excavado por lo que solo podemos aproximar la longitud, entre 23 y 25 metros. De él se observa un desnivel natural que probablemente se me-joró excavando el terreno con el fin de aumentar así su función defensiva, como se puede apreciar en otros yacimientos cen-tromeridionales del este peninsular a partir del Ibérico pleno (Lorrio, 2012: 65), y que recuerda al existente en el oppidum de El Molón de Campo Robles, datado en un momento avanzado del siglo iv a.C., y también al foso de Pico de los Ajos, conocido por trabajos superficiales, datado en el siglo iii a.C. (Díes y Gi-meno, 1995), un yacimiento relacionado con el límite territorial de La Carència.

Hacia el suroeste del Recinto I, y anexo a este, se erigió una segunda muralla que se unía con la primera, creando así un nuevo espacio amurallado de 11.485 m2, el Recinto II, que ampliaba el área de salvaguardia. La parte excavada en los años setenta se interpretó como un área de viviendas, pero en las excavaciones del año 2003 vimos que era una fortificación con muralla y torres, y que, al menos en la zona suroeste, tenía un refuerzo exterior hecho con un muro paralelo y otros perpendi-culares, rellenado todo desde el momento de su edificación con piedras y tierra, como el emplekton helenístico, una construc-ción especial por ser diferente de otras halladas en la Edetania. El estrato de nivelación que se hizo para erigir la muralla tiene un material cerámico de los siglos iv-iii a.C., y la excavación de una de sus torres, la Torre Este o de la poterna, nos da una datación entre finales del siglo iii y principios del siglo ii a.C. (capítulo 5).

Los hechos históricos que motivaron alzar estas murallas los relacionamos con la llegada del ejército cartaginés a Iberia en el año 237 a.C., lo que supuso un estado de alerta, sobre todo cuando se sometieron los pueblos indígenas al sur de la Contestania. Después de firmarse el Tratado del Ebro (226 a.C.) entre romanos y cartagineses podemos pensar en una vigilancia mayor en La Carència, tanto si quedaba incluida en territorio cartaginés al sur del río Ebro como si, atendiendo a Jérôme Car-copino, se considera al Júcar como el límite fronterizo, donde con más motivo podría quedar afectada La Carència, razón por la cual se rodeó de fuertes murallas. El avance de Aníbal a partir del año 221 a.C. se desarrolló entre conquista y diplomacia, y no sabemos si el oppidum de La Carència fue una de las comunida-des aliadas, pero los niveles arqueológicos no indican una para-da de actividad en el yacimiento, por lo que cabe pensar, como planteó M. Requena (Albiach y Requena, 2007: 118), que se encontraría entre la mayoría de comunidades indígenas que hi-cieron alianza con el general Aníbal. Así también lo serian otros poblados edetanos y contestanos, como cita Silio Itálico, en Pú-nica, cuando cita a los sedetani y Saetabis dentro de las tropas

aliadas de Cartago. En el año 219 a.C. se sitió Arse-Saguntum por las tropas cartaginesas lideradas por el general Aníbal, y los romanos llegaron en el año 218 a.C., y comenzaron nuevos enfrentamientos con los cartagineses, con consecuencias en los pueblos indígenas hasta el año 206 a.C. La arqueología en el yacimiento no ha mostrado niveles de destrucción o de incendio asociados a este periodo, pero sí la creación de la Torre Este al lado de la poterna en el Recinto II (capítulo 5), y también puede ser que el refuerzo exterior de la muralla.

El estudio de los materiales aparecidos en el yacimiento ha sido muy importante para saber más de las actividades en el oppidum y sobre las relaciones regionales. La cerámica ibérica pintada (capítulo 8) muestra que La Carència estaba, igual que otros yacimientos ibéricos que eran cabezas territoriales, dentro de la órbita comercial de estas cerámicas, recibiendo las pro-ducciones en curso y en uso. Las decoraciones de los siglos IV-III a.C. señalan una clara relación con el campo del Turia hasta que acaba Edeta en el año 150 a.C., pero también hay motivos que aparecen en Saiti y en las áreas de Alicante y de Albacete, que se inician en el siglo iv a.C. y son frecuentes en el siglo iii a.C., como se ve en el cálatos de borde moldurado con tejadillos (capítulo 8). Se evidencia un comercio activo y unos contactes mayores en la segunda mitad del siglo iii y principios del ii a.C. Entre los motivos figurados animales y vegetales hallados en La Carència, hay fitomorfos en composiciones complejas que se alejan del estilo Oliva-Liria y se acercan a los del sureste, el co-nocido antiguamente como Elche-Archena, y que ahora parece disgregarse en diversos estilos. También hay brotes reticulados con espirales y hojas en forma de corazón similares al estilo El-che-Archena, y predomina el brote ovalado, el símbolo más ca-racterístico de la cerámica ilicitana y casi inexistente en la zona edetana, lo que nos indica la influencia clara de la Contestania.

Reforzando el carácter comercial del yacimiento hay cuatro plomos escritos en alfabeto ibérico. El estudio efectuado por J. Velaza en esta monografía (capítulo 11) nos indica la relación de los cuatro textos con las actividades comerciales del oppi-dum. Hay dos documentos escritos en sistema gráfico nororien-tal, uno entre el 220/200 y el 175 a.C., y el otro entre el 200/175 y el 50 a.C.; ambos son cartas comerciales y uno de ellos tiene expresiones numerales y ha sido rayado para cancelar la cuenta. El tercero parece que es un mensaje comercial borrado con pos-terioridad para utilizarlo de nuevo, lo que nos puede indicar que hay una actividad continuada. Las relaciones con la Contestania quedan también reforzadas por el cuarto texto de plomo de me-diados del siglo iv-iii a.C., escrito en signario suroriental, lo que indica, probablemente, que algún mercader del sur se estableció en La Carència, el propietario del plomo.

Para hacer las transacciones comerciales durante los siglos iv a.C. y iii a.C. se usó la plata a peso, como lo demuestran las 112 piezas recortadas de este metal halladas en La Carència, igual que se hacía en los territorios vecinos, donde el uso del metal, a peso o amonedado, ya estaba introducido a finales del siglo iii a.C. En el periodo de conflictos 237-195 a.C. aumentó mucho la cantidad de monedas (tetradracma de Alejandro Magno, acuñada en Babilonia, hispanocartaginesas, dracmas emporitanas, dracma gala à la croix, romanas y griegas), dado que cartagineses y ro-manos pagaron a sus ejércitos con ellas, como han estudiado P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido (capítulo 10).

Entre otros materiales cabe destacar la existencia de un signum equitum o estandarte de bronce que pertenecía a la élite aristocrática ecuestre. Representa un jinete a caballo,

328

entendido como un antepasado mítico, un héroe fundador de la estirpe, como los estudiados por A. Lorrio entre los siglos v y i a.C. (Lorrio, 2010: 437, 440). Se trata de una pieza importantísima porque el cetro, entendido como un símbolo, señala la existencia de una élite ecuestre diferente a la de otros oppida, hecho que da a La Carència una entidad propia. También cabe destacar una figurilla o exvoto de bronce de un toro de pie con marcas de decoración incisa, además de numerosos objetos de metal que se encuentran entre el con-junto de piezas incautadas y pendientes de una autorización para ser estudiadas (capítulo 4).

La presencia de escultura en piedra, tanto la cabeza de toro datada en el siglo iv a.C. como la pieza ya perdida con dos ani-males, muestran la relevancia del oppidum, ya que el hecho de tener esculturas se entiende como un elemento de entidad so-cial. En la Edetania, además de La Carència, solo Arse tenía escultura en aquel momento o, al menos no se ha hallado en el resto. La escultura presenta una similitud con los toros con-testanos, valorada por Chapa dentro de un grupo homogéneo que hace un tipo de escultura y que penetra remontando los ríos Buñol y Magro (Chapa, 2005: 34). Una vez más, como ya hemos visto con la cerámica pintada, hay amplios contactos con la Contestania, y habría que plantearse cuáles son las ca-racterísticas que definen el límite geográfico del río Júcar y el étnico de la Contestania establecido por los romanos. En los es-tudios generales se revela que se desconoce, en muchos casos, a que monumento pertenecen los fragmentos escultóricos, pero en el caso de la Carència se asocia a un monumento funerario (Llobregat, 1975: 156). La cuestión interesante es valorar si su existencia atiende a la presencia fenicia (Chapa, 2005: 24) o bien la helenística, dada la cronología y tipología que también hemos visto ya en los recipientes cerámicos y en la arquitectura del poblado.

En cuanto al simbolismo, esta escultura en piedra de la cabeza de toro tiene bastante que decir, como el resto de fi-guras de toros estudiadas por T. Chapa, que presentan unos rasgos escultóricos que las identifican con los lingotes de co-bre, relacionados con la riqueza, el poder y la capacidad de renacer después de la muerte, o también con la piel de toro vinculada en ambientes fenicios a Baal (protector de la na-vegación) y Astarté, o como símbolo divino para grupos del Próximo Oriente, o con las propiedades de guerra, fecundidad y defensa de la estirpe y el territorio, también para el área me-diterránea (Chapa, 2005: 35-36). Además, había otros rasgos simbólicos, como se puede ver en algunos motivos figurados representados en cerámicas pintadas (capítulo 8) y se pueden encontrar en otros objetos como amuletos o colgantes. Decir alguna cosa más sobre esto nos lleva a nombrar el signum equitum del jinete a caballo que supondría un prestigio social y también tenía un significado ritual y mágico (Lorrio, 2010: 440-441) y también el exvoto o figurilla de bronce de un toro, que pertenecen a la confiscación.

Entre los numerosos materiales que había en uso estaban las fíbulas. Trece se han conservado enteras y son de tipología anular hispánica, y entre ellas hay una decorada con círculos grabados y una cabeza masculina con barba cubierta con una capucha o tiara, y otra que tiene la inscripción DVRNAICOS; además se han hallados dieciocho fragmentos. Veintiocho pie-zas son de La Tène y Aucisa, y destacan siete enteras del tipo La Tène, una con decoración de motivos vegetales y un fragmento de fíbula zoomorfa con cabeza de ave.

El carácter comercial de La Carència queda todavía más manifiesto con la presencia de piezas y ponderales de balan-za o contrapesos hallados en el yacimiento. Entre estos hay 4 ponderales discoidales de bronce, 15 de plomo de sección troncopiramidal, rectangular alargada, discoidal y cilíndrica, que tienen un peso entre los 83,25 gramos y los 13,50 gramos. Este conjunto pertenece a donaciones y a la confiscación, don-de, además hay numerosos plomos enrollados y pequeños que parecen servir para las redes, un lingote de hierro, un strigile y herramientas de metal para los trabajos artesanales, como son siete escarpias de hierro y una plomada o groma de plomo de sección fusiforme usada para la agrimensura.

En relación al poblamiento en el ager, conocemos 44 asen-tamientos ibéricos. Entre el río Magro, los barrancos, las sierras y las sendas se distribuyó el hábitat. La ubicación predominante se hizo en las laderas de las montañas (preferentemente hacia el sur y el este) o en colinas y algunos en terraza o en la llanura. Hay 19 situados en la cima de la montaña o sobre una colina en-tre los 162 y los 305 m, excepto La Carència que está a 379 m. En las laderas de montañas hay 12, en una cota media de 250 m, y en alguna terraza o en el llano hay 13; también existen otros hallazgos como son los caminos o un área artesanal. Valorando La Carència como un centro organizador de un ager, este es el asentamiento más grande, el único fortificado y el más elevado. Se observa una dispersión del poblamiento orientada hacia los cuatro puntos cardinales, desde los cuales, en la mayoría de los casos, se ve el poblado de La Carència. Por la parte meridional, y cerca del oppidum, está el río Magro, más al sur del cual, has-ta ahora, solo se ha prospectado un área, y entre esta y el río hay asentamientos. Por el oeste, también se conoce una dispersión del poblamiento hasta la sierra del Castellet, pero más allá de esta no se ha hecho ninguna prospección. Por el norte, la zona más alejada de hallazgos es la llanura, y la parte oriental ha sido bastante sorprendente por la abundancia de yacimientos en la ladera.

Estos tienen una dispersión de material en superficie que no supera la media hectárea, excepto uno que tiene más de una hectárea, y desde todos ellos hay una perfecta visibilidad del oppidum central. La cronología de los materiales cerámicos nos ha permitido establecer una diferenciación del poblamiento del Hierro antiguo en los siglos vi-v a.C., del Ibérico pleno en los siglos iv-iii a.C. y del Ibérico reciente a lo largo de los siglos ii-i a.C. durante la romanización, cuando hay una convivencia con la cultura romana. Dado que no hemos hecho excavaciones en estos yacimientos, nuestros estudios no tratan la tipología de los asentamientos, ni diferencian entre caserío, atalaya o fortín. Las investigaciones de territorio en este proyecto se han centrado en el estudio de los patrones de asentamiento para ver la con-figuración histórica del paisaje, la distribución de yacimientos arqueológicos y los usos que las sociedades del pasado hicieron del entorno. Como ya se ha visto ampliamente en el apartado dedicado al territorio (capítulo 14), en época ibérica hay una preferencia de explotación agraria por las zonas de llanura, se-cano y no inundables, ligada al desarrollo de cultivos de secano y con irrigación a pequeña escala, y en época romana se ocupan las áreas con suelos profundos, de más calidad, para explota-ciones de mayor intensidad ligadas a las prácticas hidráulicas y desecaciones de zonas húmedas, y la explotación de zonas de inundación fluvial y la ocupación de zonas húmedas litorales. Los estudios de prospección, de análisis cerámico, de técnicas de teledetección, análisis topográficos SIG, arqueomorfología y

329

geoarqueología para conocer la evolución del uso del paisaje, muestran que los terrenos próximos a La Carència tuvieron una explotación en las épocas ibérica y romana. El excedente de los recursos agropecuarios de estos asentamientos hay que ligarlo al oppidum de La Carència, como centro de producción y de comercio, y así la capitalidad de La Carència queda reforzada. Hasta llegar a los límites territoriales establecidos por los estu-dios de áreas vecinas quedan años de trabajo. Estos estudios es-tablecen el territorio de La Carència justo al norte de la Contes-tania, ya atravesado el río Júcar y fronterizo con Saiti-Saetabis (Játiva), según la investigación en curso de J. Pérez Ballester y su equipo. Por el norte limitaba con el territorio ya establecido para Edeta (Liria) (Bernabeu et al., 1987; Bonet y Mata, 2001) y por el noreste con Arse-Saguntum (Sagunto), siendo por el oeste vecino de Kelin (Caudete de las Fuentes) (Mata et al., 2001; también capítulo 16). Por el este, y hasta la línea de cos-ta, quedan por completarse los estudios, pero el límite estaría en relación con el establecimiento de Sucro (Albalat de la Ribera) y el portus sucronensis (Cullera). En época romana ya sería la colonia de Valentia (Valencia) la que controlaría el territorio del oppidum de La Carència.

Con todo esto, el amurallamiento buscando una protección de los bienes de la élite que residía en el oppidum y la de los pobladores diseminados por su ager, la presencia de cerámica pintada que muestra relaciones con las zonas edetana y contes-tana, los documentos comerciales escritos en plomos, el uso de plata y de monedas para hacer las transacciones, la existencia de escultura en piedra de grandes dimensiones, y los objetos cerámicos y anfóricos provenientes de Grecia señala que en los siglos iv y iii a.C. el oppidum tenía gran entidad y unos con-tactos y un comercio activo con otros poblados vecinos y con pueblos del mediterráneo, especialmente con los griegos. Un comercio que, además de las actividades agropecuarias, giraba alrededor de los metales, especialmente del hierro y el plomo, como hemos podido ver en las numerosas escorias de fundición halladas en el yacimiento, bien asociadas a estructuras o bien en superficie.

Pasada la amenaza bárquida, que ya hemos visto que no provoca destrucción en el oppidum, por la posible alianza con este pueblo, el poblado presenta el periodo de mayor actividad comercial de toda su existencia. La mayor cantidad y dispersión de materiales cerámicos por el poblado se dio entre los siglos iii y i a.C., y destaca la creación en el siglo ii a.C. de una nueva área artesanal para la fundición del hierro y del plomo en la zona noroeste, fuera de las murallas.

El conjunto más numeroso de monedas, el 81 % del volu-men recuperado, pertenece al periodo 195-72 a.C. (capítulo 10), y coincide con el momento de mayor ocupación del oppidum. Hay una variedad espectacular de monedas de diversas proce-dencias peninsulares recientemente incorporadas a la acuñación (muchas de la Citerior, unas pocas catalanas, del Valle del Ebro, y de la Celtiberia como Kelse, Bolskan, Sekaiza y Bilbilis, y unas pocas de la Ulterior, como Castulo, y una de Gadir y otra de Obulco), y también hay de talleres valencianos, donde desta-can las de Arse-Saguntum, el 11,36 %, y los de Valentia, Saitabi y Kelin, el 18,83 %, todos estos talleres localizados entre los 80 y los 100 km del poblado de La Carència.

Este extenso y variado comercio se entiende por los pro-ductos existentes (siempre apuntamos que aquí predominaría el metal) y por la ubicación estratégica del lugar, la existencia de buenas vías de comunicación que favorecerían las relaciones y

los desplazamientos, especialmente por el valle del río Magro, como estudió A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115), y tam-bién por la vía Heraclea o ruta oriental ibérica.

Ahora es el momento de comentar que la presencia de mo-nedas de Kili en La Carència es solo del 1,58 %, con siete ejem-plares. Se planteó seriamente la relación de esta ceca con La Carència desde que en el año 2003 se supo que el yacimiento te-nía tres recintos de murallas y torres que fortificaban un espacio de casi 7 hectáreas, rodeado de un abundante poblamiento rural dependiente de este, lo que le confería entidad y posibilidades para ser Kili/Gili. El actual estudio del conjunto numismático (capítulo 10) muestra una mayor densidad de hallazgos moneta-rios de esta ceca en el altiplano de Requena-Utiel, en yacimien-tos como Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los Aguachares o Casa de la Cabeza.

La localización en el oppidum de La Carència de más de treinta fragmentos de molinos rotatorios, y alguno barquiforme, que pertenecen a piezas distintas y que se han encontrado mayo-ritariamente en el Recinto III, nos amplía la información sobre las tareas en el poblado, donde la molienda de cereales era una actividad cotidiana y doméstica, como en otros asentamientos del momento, pero aquí ligada a un gran recinto. Hay molinos de diferentes medidas y la variedad de piedra es local y de tres tipos, como se ha visto en el estudio petrológico (capítulo 5) y de los materiales (capítulo 7). La abundancia de fusayolas, y no tanto de pondera, nos indica también la gran dedicación a la hilatura de los tejidos. Hay presencia de colmenas de cerámica donde las abejas hacían la miel que se comercializaría, sola o con frutos secos, en recipientes cerámicos como los kalathoi que se han hallado en ciudades tan alejadas como lo es Pom-peya (Albiach et al., 2008: 260). El trabajo de la fundición de metales, especialmente de hierro y de plomo, se mantiene en el poblado y en su entorno a lo largo del tiempo, como lo muestra la creación en el siglo ii a.C. de una nueva área artesanal en la zona noroeste del Recinto III.

Reforzando la importancia capital y comercial de La Carèn-cia a partir de la segunda mitad del siglo ii a.C. hasta el siglo i a.C. está la existencia de dos cerámicas de estilo simbólico levantino: el vaso singular decorado con hipocampos, y el ka-lathos dividido en metopas y bandas, decorado con medios cír-culos y dientes de lobo, datado por Pérez Blasco en la segunda mitad del siglo ii a.C.

Respecto a los motivos de hipocampos en La Carència, el autor plantea que esta decoración parece ser uno de los motivos preferidos dentro de un nuevo estilo pictórico simbólico desde el último tercio del siglo ii a.C. hasta mediados del siglo i a.C. También el motivo de la adormidera presenta paralelismos con otros yacimientos de la zona de Alicante, Albacete y el campo del Turia. Entre finales del siglo ii y el siglo i a.C. la cerámica pintada de La Carència tiene motivos que se parecen a los esti-los pictóricos del área contestana y la alejan de la edetana. En el estudio general (capítulo 8) se muestra que en La Carència hubo una combinación de motivos vegetales en un mismo estilo que se generó en un área al noroeste de la Contestania a partir del siglo ii a.C., por lo que La Carència se relacionaría con asenta-mientos al sur del Júcar y el área oriental de Albacete, el valle de Montesa y del río Cañoles.

Dentro de este ambiente comercial, de esplendor y riqueza, llega desde la península itálica una nueva amenaza, la guerra so-cial entre Mario y Sila (88-81 a.C.) extrapolada a Hispania en las guerras de Sertorio que enfrentaron a este general con Pompeyo

330

(80-72 a.C.). Sabemos por los historiadores clásicos (Tito Livio y Salustio) que Sertorio consiguió cohesionar una gran parte de los íberos, y que, cuando las tropas de Pompeyo intentaron derrotar-lo, Valentia, Sucron y Dianium le fueron fieles, como lo fueron a las tropas de Pompeyo Saguntum y Lauro, esta última arrasada por Sertorio en el año 76 a.C. Dentro de este ajetreo de hechos entre los años 78 y 67 a.C., Pompeyo tomó el campamento ene-migo de Sucron y obtuvo la victoria en la batalla de Turia el año 75 a.C., donde cayó la ciudad de Valentia (Ribera, 1998: 357; Hernández y Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).

Por situación geográfica, no hay ninguna duda que el oppi-dum de La Carència estuvo inmerso en estos hechos históricos pero, gracias a la cerámica, que es el fósil director por ex-celencia, sabemos que intentó protegerse con la construcción de una tercera muralla. Esta fue la más grande del poblado y se unió al Recinto II, creando una nueva muralla que ce-rró la gran terraza comercial de 5,40 hectáreas, el Recinto III. La protección de la naturaleza y la pericia arqueológica han permitido conocer cómo era esta muralla: una técnica con un lienzo que tenía la alternancia de partes de piedra con otras de tierra. Puede ser que la urgencia de los hechos provocara la construcción de esta tipología de muralla, aparentemente menos resistente que las conocidas, y ahora documentada por primera vez. Las torres, sabemos que tenían una base sólida de grandes sillares, pero no se ha podido conocer el alzado.

Dentro de los niveles de construcción de la Torre SO la cerámica más moderna y que está bien estudiada para poder dar una cronología aproximada es la cerámica de barniz negro beoide, de la cual tenemos dos fragmentos de la misma pieza. Esta cerámica sabemos que llega a Valentia hacia el año 100 a.C., entre finales del siglo II e inicios del siglo i a.C., en el momento de las remodelaciones de la ciudad (Ribera, 1998: 341-343). En La Carència hay documentados niveles de in-cendio y cierres de espacios, como se observa en las viviendas interiores del Recinto I o en el tapiado de la poterna de la muralla del Recinto II. Después de este hecho, la ocupación se reduce a la cumbre del poblado y deja de tener éste una actividad comercial próspera.

El armamento hallado en el yacimiento en relación con las incursiones, batallas o asedios, es tanto de época ibérica como romana. Consiste en piezas de hierro (1 funda de falcata, 1 po-dón y 3 fragmentos de lanza), 1 bola de piedra de catapulta y 12 glandes o proyectiles de honda de plomo. Los proyectiles son de sección fusiforme con un lado aplanado y sin inscripciones, con una medida entre 3,5 y 5,1 centímetros, y de sección ovoide de entre 2,7 y 4,5 centímetros. También hay una punta de pilum y tres puntas de flecha de bronce con pedúnculo y aletas fractu-radas, de cabeza triangular y espiga de sección cuadrada. Algu-nas de estas armas son idénticas a las halladas en los niveles de destrucción de la colonia de Valentia, en las excavaciones de la Almoina (Ribera, 1998: 357-359).

A partir de este momento, el oppidum se mantuvo como un asentamiento fortificado elevado, de dimensiones reducidas, ocupando tan solo el Recinto I y una parte del Recinto II. Así, La Carència perdurará, y desde la fundación de la colonia de Valentia en el año 138 a.C. y durante el proceso de romani-zación, pasará a depender políticamente, socialmente, econó-micamente y territorialmente de esta colonia, situada dentro de su territorium, en un gobierno del territorio centralizado en las civitates, sobre todo en las colonias, dada su máxima categoría jurídica dentro de la legislación romana. Es curiosa

esta perduración del oppidum, especialmente porque se con-centró en la parte más alta del poblado y continuó, al menos, hasta el siglo v d.C., al mismo tiempo que se va alojando un abundante poblamiento en el campo en villae para la explo-tación del territorio. El papel que jugó este oppidum situado en una vía de comercio hacia el interior, con una ocupación concentrada dentro de media hectárea amurallada, ya desde el siglo i d.C. y de manera continuada hasta el siglo v d.C., es una de las cuestiones más importantes a resolver. El estudio numismático (capítulo 10), muestra la existencia de relaciones locales, regionales, peninsulares y con el resto del Imperio, con un comercio oscilante según el periodo. El hallazgo de la tapadera de una caja de metal para un sello militar con una decoración esmaltada y datada en el siglo iv d.C. es una pieza clave para darnos un indicio sobre el papel que pudo jugar La Carència para la colonia de Valentia, dentro de la provincia Tarraconensis donde la colonia de Tarraco era la capital, y más allá para Roma, capital del Imperio romano. Su ubicación estratégica resultaría de un gran interés para los romanos. Si-tuada entre la costa y el interior, y con la mayor visibilidad del territorio, seria de una gran utilidad para la recaudación de impuestos, el control de caminos y, puede ser, un lugar inter-medio para apoyar a Valentia en cuestiones administrativas, con un destacamento militar, si no de manera continuada tal vez en periodos concretos.

A causa de la roturación continuada de las tierras, se ha preservado poco de este periodo romano y la información que nos aportan la cerámica y los restos de material de cons-trucción es escasa, pero el hecho de darnos una tipología y una cronología ya es importante. La numismática refuerza y concreta el origen comercial que indican estos conjuntos y al mismo tiempo nos señala la intensidad de este comercio. Pero entre los siglos iii a v d.C. será la única y la gran informadora del pasado tardorromano del oppidum de La Carència.

Los restos hallados en la cima nos indican el lugar de habi-tación romano, con fragmentos de pavimento opus signinum y de tegulae para las construcciones, de dolia para el almacenaje de productos, de recipientes de cocina y de mesa, especialmente las piezas de vajilla fina, terra sigillata, tanto de origen his-pano, como galo y africano. La cerámica más reciente será la vajilla fina de terra sigillata africana clara C, datada en el siglo iii d.C. Desde el primer momento de la llegada de los romanos hay materiales que responden a sus usos, como son la vajilla fina de barniz negro de campaniense A y de Cales, y se da un consumo de los productos preferidos como el vino transportado en ánforas itálicas Dressel 1 y grecoitálicas; y llegarían otras materias primas solicitadas en los contenedores o dolia itálicos, y se importaron también sus recipientes para la cocina cotidiana en la cerámica itálica. El estudio de los materiales (capítulo 7) señala que durante el Alto Imperio se repite la moda del resto del Imperio con vajilla fina de la Galia TSS (plato Drag. 18), de Hispania TSH (plato 15/17 y copa decorada 37) y del norte de África TSA (A H. 27 y TSA A/D), que llegaron acompañadas de las cazuelas y ollas de cocina y las africanas de cocina (H.23 A, O. I, 261, H. 181 y b, H. 173). De las producciones de cerámica regional también hubo demanda como en el caso de la reductora altoimperial (formas de olla ERW 1.2). La afición al vino con-tinuó como era habitual en el resto del Imperio, y así lo indican los contenedores de ánfora tarraconense y la copa de paredes finas Mayet 33. También gozaron de los preciados salazones llegados en las ánforas béticas Beltrán II B.

331

La mayoría de los denarios hallados en La Carència lle-garon a partir de mediados del siglo ii a.C. y entre el año 129 y 100 a.C., junto a un grupo de la etapa de los enfrenta-mientos sertorianos, en relación a la financiación del ejército que combatió contra las tropas de Sertorio. Entre los talleres peninsulares documentados destaca la presencia de monedas de talleres valencianos, especialmente de Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi, Kili y Kelin, todos dentro de un radio de 80-100 km con centro en el poblado de La Carència. Des-pués de sofocarse la rebelión sertoriana muchas ciudades dejaron de emitir moneda, y continuaron circulando las que había. Del periodo postsertoriano 72-27 a.C. estudiado en La Carència hay monedas de Roma, Kelse/Lepida, Carthago Nova, Obulco y Castulo.

Al inicio del Imperio, como se comenta en el artículo de estudio de las monedas (capítulo 10), en Hispania era habi-tual la moneda en el área costera mediterránea, en los nú-cleos urbanos y en los campamentos militares, y había me-nos en las áreas rurales y zonas del interior peninsular poco pobladas. El estudio de las monedas provinciales como los denarios, ases, semis y quadrans, nos indica una actividad económica importante de La Carència con las ciudades de Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Cel-sa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso y Emporiae dentro de la provincia Tarraconensis. También hubo relacio-nes con la Bética, la ceca gala de Nemausus, y sobre todo de la capital del Imperio, Roma. Igual que durante el periodo romanorrepublicano, hay una gran cantidad de monedas del Valle del Ebro.

En el siglo ii d.C. hay un índice de monedas bajo en pro-porción al incremento general del Imperio, continuando el predominio del as, presencia de dupondios y ausencia de di-visores. En el periodo antoniniano la ceca de Roma fue la predominante, con un índice más elevado que en los anterio-res periodos, sobre todo con monedas de Trajano y Adriano.

Durante la primera mitad del siglo iii d.C. el estado roma-no disminuyó progresivamente le emisión de moneda, por lo que hubo menos cantidad circulando, con más sestercios que ases. En La Carència, el índice de monedas fue significati-vo y señala una actividad económica y social destacada con piezas emitidas entre los reinados de Septimio Severo y de Constancio I Cloro, y el incremento oficial de monedas de la ceca de Roma entre los años 253 y 284 d.C. se volvió a notar a nivel peninsular y también en La Carència.

Después del año 361 d.C. y hasta el 395 d.C. las piezas son muy escasas; solo hay dos ejemplares de Honorio y de Teodosio I, por lo que la actividad en La Carència disminu-yó de manera importante, y aquí puede ser que ya concluyese su función socioeconómica y/o politicosocial dentro del te-rritorium de Valentia.

Para iniciar la valoración del poblamiento en el terri-torium en época romana hemos de situarnos en el final del

momento iberorromano, en que como ya hemos visto hay una dispersión ocupacional en asentamientos rurales situa-dos en laderas y en el llano. De ellos, en tres desaparece la ocupación al final del siglo i a.C.-principios del siglo i d.C. y en seis más perduró la ocupación. Dentro de los nue-vos asentamientos hay dos en los cuales solo hemos hallado materiales ibéricos y romanoimperiales, pero pensamos que muy probablemente la falta de material romanorrepublicano se puede deber a una cuestión del azar, por tanto, en futuros trabajos volveremos a los yacimientos para hacer una nueva prospección.

Al principio del siglo i d.C., ya avanzada la romaniza-ción, estamos en un momento de desarrollo económico y social del Imperio romano. Esto queda manifiesto en la abundancia, la riqueza y la dispersión del hábitat rural. Co-nocemos dieciséis asentamientos y, aunque solo se ha pros-pectado una parte del territorio, en proporción, es un número considerable. Los yacimientos romanos que ya se conocían son trece, y durante las prospecciones se han descubierto tres nuevas villae.

Exceptuando La Carència, que es un asentamiento im-portante, posiblemente punto subsidiario de control de la zona, el resto de yacimientos responden a las características de asentamientos rurales o villae. Los restos materiales que nos han hecho considerar que estamos frente a villae son los elementos constructivos (tegulae, lateres, imbrices y los sillares reaprovechados en los márgenes de los bancales), y también los fragmentos de dolia y material cerámico y anfórico.

Otros de los yacimientos documentados, de acuerdo con los hallazgos, a priori son enmarcados como necrópolis pero es evidente que una necrópolis rural responde a un asenta-miento próximo y que después de futuras prospecciones apa-recerán las villae.

Es bien cierto que, desafortunadamente, dado el conti-nuo espolio padecido por el yacimiento de La Carència, los niveles más superficiales han sido arrasados desde antiguo, y solo las monedas nos están indicando la perduración del lugar. Cabe pensar que si La Carència llegó al siglo v d.C., el hábitat rural también. En el resto del territorio hay asen-tamientos rurales ubicados en terrazas y en laderas de mon-tañas que explotan y trabajan la tierra. La cronología que enmarca estas villae no va más allá del siglo ii d.C. por las cerámicas aparecidas pero recientemente se ha hallado una pieza de metal, una hoja de plata decorada de cronología tar-dorromana. Pero hay una evidencia, y es el hecho de que en tres de ellas hay ocupación en época islámica, en el siglo xi. Esto nos hace plantearnos la posibilidad de pervivencia del poblamiento en algunos puntos, como ya se ha visto en otros casos de villae, y, especialmente, en la villa de Cornelius (Albiach et al., 2007: 126), ubicada dentro del territorio de la ciudad vecina de Saetabis.

333

AbstractThe oppidum of “la Carència de Torís” and its territory

The project entitled “La Carència: Chronological and Urban Evolution, an Analysis within its Territory” was conducted in 2001 by the Valencian Prehistory Research Service and the Prehistory Museum of Valencia, an institution which has boasted a tradition of research that relies on specialists in the fields of preservation, research and scientific publishing. The research work at the site of La Carència (Turís, Valencia) and its territory has been carried about uninterruptedly until the year 2013, at the time this book was published. However, we would prefer not to conclude this project yet because, as you might have discovered in the case you read the book, the site still keeps knowledge of our history which needs to be examined before it can get manipulated. Thanks to this project we can proudly say that we have succeeded in completing our understanding of the Iberian era and the Romanization period. Equally, new data has been obtained about wheter La Carència held sway over its territory and how it evolved.Throughout the 20th century several Iberian and Roman objects have been unearthed in the settlement and surrounding land, but the only scientific digs were undertaken by Milagro Gil-Mascarell in the summers of 1971 and 1972. No further research work was undertaken until 2001 and the site was relentlessly destroyed during those thirty years due to looting and expropriation of private ownerships. That same year the Civil Guards confiscated from the proprietors of the land some 1,693 objects that were later rescued from corrupt and illegal sale of pieces which belonged to the heritage of all citizens. This single action succeeded in stopping the looting. However, thirteen years of work proved that only the most ancient stratigraphic layers had eluded the metal detectors and mechanical diggers used in farming. In 2010 a greater degree of protection for the village and its surrounding territory was achieved, by declaring the area a site of Cultural Interest (BIC in the Spanish acronym) and in 2009 an archaeological route was designed to visit the three walled sites (see chapter 4).This monograph covers the work and studies of thirteen years of archaeological works and surveys within the public property of the Turis local council (see chapters 5 and 14). It includes all the research related to the walled settlement or oppidum of La Carència and the surrounding area.

The site sits atop the summit of a hill in the eastern central region of the Iberian Peninsula. According to Romans the area was populated by the Edetani, one of the many groups that formed part of this ethnically diverse Iberian culture. Next to the settlement flowed the Magro River ploughing through a fertile valley wherein La Carència site stood out. At 379 m and 299 m above sea level, close to the coast and not too far from the interior, the site enjoyed an uninterrupted view to the east for 40 km and towards the interior with which it maintained communication links.The project multidisciplinary approach has succeeded in taking advantage of the varied quantity of data. This research strategy reinforce the entity of La Carència site, its trading nature and the chronology of its activities as well as the evolution of its landscape.The preserved information from classic texts has enriched the study of the site and served to complement and challenge the archaeological work. In 2007, “Historia de Turís” was published. It contained a thorough analysis of the ancient sources related to La Carència and the historic events that occurred throughout its life (Albiach and Requena, 2007: 117-121). With further knowledge of events and chronologies, and with the results of the archaeological we have gained insight into the oppidum of La Carència conforming better to its reality than what contemporary history had suggested. The first evidence of settlement on the hill is in the 6th century BC during the late Bronze Age. At the upper part of the settlement, the area which Gil-Mascarell referred to as acropolis and that we have called Enclosure 1, the 1970’s excavations unearthed fragments of pottery of hand-made pots, decorated with knob-like protrusions and other incised motifs, both ungulate and spike-shaped and superficially polished. Within the objects recovered without any clear origin there were three bronze arrowheads: one with a stem and wings which displays a triangular head and a broken tang; and two have a short handling tab. No inhabitable structures relating to the rest of the buildings in the enclosure have been found, but until the entire interior of Enclosure 1 and its interior cave is fully explored, one could assume that not only there was a temporary settlement of the area but a permanent one. La Carència was surrounded by

334

other Bronze Age culture settlements, of which 16 have been discovered, 4 of which survived to the Iberian Age, and others were occupied again in the Middle Ages, as has been seen in part of the prospection (see chapter 14). Amongst the remains unearthed at La Carència of the collection of Federico Botella (Simon, 1998: 145, 159) there was a socketed axe with a ring, a fragment of spear head point with a central rib in a hexagonal section and ceramics with engraved decorations from the late Bronze Age.The transition of this period to the early Iron Age can be seen in the settlement with fragments of objects found on the surface, but without related constructions. This continuity reveals that the hill bore witness to the Iberian culture from its inception. From the 7th century BC the indigenous people were in contact and related to the peoples of the rest of the peninsula up to the Pyrenees and with others from the Mediterranean who had arrived attracted by the discovery of mineral resources for exploitation and commerce. This culture evolved throughout time into the Iberians, on the basis of the name of the peninsula, Iberia. They inhabited fortified enclaves with a social organisation with representatives of the community and where some oppida were the organization centre of a territory.The interventions of the 1970s and those undertaken by this project have produced enough archaeological material to suggest that La Carència was settled in this period. The exact location of this first settlement has not yet been found, but given the dispersal of findings it would be around Enclosure 3, probably at the southern slope as well as the wide plain, an area that was walled for the first time during the Sertorian War.The absence of structures prevented an approximation to the size of the site during the 6th and 5th centuries BC but the material evidence, though sparse, does demonstrate the wide commercial network that existed. Imported pieces have been discovered in the peninsular eastern coast or at indigenous settlements with similar production. Phoenician ceramics and R1 amphora of the 6th century BC, as well as Iberian ceramic with pots and jars of the 6th and 5th centuries, and urns with small handles (see chapters 6 and 7). No bichromatic ceramic of the 5th century BC, has been found although there were a few pieces of stamped ceramic of the same period. The study of painted Iberian ceramic has yielded information about the commercial links. The motif of concentric circles in a soliform shape found at La Carència was already used in the 5th century as well as in the 4th century BC, and there is stamped ceramic which relates this to the Utiel-Requena area.The numismatic collection studied (see chapter 10) has made us aware that there were a few coins in circulation around La Carència in the 5th and 4th centuries BC. Amongst the set, a Greek piece stands out; it is a mite from Massalia minted at the beginning of the 5th century BC. Coins during this period are sporadic, being barter the common form of trade, or the exchange of metals, as is the case in the 3rd century BC, or the use of silver based on weight and cut. This was common custom amongst the neighbouring settlements of Arse, Saitabi, and Kelin.Three fibulas, dated to around the 5th and 4th centuries BC (Rams, 1975: 153, 144) are amongst the pieces, which the author comments to have a chronological discrepancy with the rest of the remains discovered. However with the recent general study of the site, we can see how these pieces fit in with the ceramics recovered.

The study of historical sources in relation to the settlement carried out by M. Requena (Albiach and Requena, 2007) points to the possible relation between La Carència and the commercial nucleus named by Rufus Festus Avienus as Tiris/Tyrin in his collection of poetry Ora Marítima written in the 4th century AD but based on sources from the 4th century BCTo consider the Iberian settlement of La Carència as the head of a territory requires more than just admitting the fact that it occupied a large extension of land. The calculated surface of the oppidum of La Carència adjusts to the perimeter of the stretches of wall that have been preserved added to those that have not yet been excavated. The comparison with other oppida also considered to be centres of government is complicated, as assessment parameters have been based on the dispersion of materials that can be found on the site surface. If the dispersed ceramic remains and other archaeological finds were to be considered to represent the dimensions occupied by La Carència, the resulting surface would surpass the 6.9 hectares that the artisan workshops and other remains already occupied, as detailed in older published studies (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010) where the figure of 8.5 hectares of surface is given. Therefore, it is more appropriate to talk about a surface for the oppidum and another for the entire property or fundus, as the Romans referred to it.The first documented buildings documented for La Carència are from the 4th and 3rd centuries BC. From this date, material remains were discovered over the whole site, which suggests that most part of the site was inhabited. At this moment, Edeta was reaffirming as an ethnic unit, the commercial settlement of La Carència flourished in this frame. The building of two fortified enclosures with towers and walls converted the village into an oppidum in the 3rd century BC.At its highest point a space of 1,403 m2 was enclosed, Enclosure 1, which had a wall and at least two towers. In the 1970s the fortified area was not excavated and the private proprietors did not give their permission for any digging. Therefore the chronology of the wall is only approximated, due to stratigraphic relation to the period of construction of the interior structures, in the 4th and 3rd centuries BC. The defensive system consisted of walled constructions and towers (see chapters 5 and 9) and a large moat. The presence of two solid towers built with large ashlars as opposed to the middle size stones used for the wide surface of the wall confirmed the necessity to build solid and tall constructions for surveillance and protection. One of the towers was in the access area to the enclosure, the other at the north western angle, designed to protect the entrance. In its interior, there are details which at least suggest seven rooms and a slide-street discovered in the 1970s, but they could form part of a single building with various rooms and a corridor, described in detail in the excavations of the seventies (chapter 2). The study of the materials from the four probing digs (A,C, 2 and 4) (see chapter 6) reveal the presence of constant intrusions on the stratigraphic levels, as well as the existence of material without stratigraphic referencing, except for probe number 4, that has a clear strata that allows to date inhabitation between the 4th and 3rd centuries BC.The cave next to the wall, in the eastern zone, is covered in large rocks and plants and would require further study to reveal what its use and relation to Enclosure 1 were.Next to the eastern part of the enclosure there was a large moat that separated the artisan area PT 11, with ovens. The moat

335

has not been uncovered or excavated so we can only estimate its length, between 23 and 25 metres. From this point, a slope can be seen, which was enlarged by digging thus enhancing the defensive benefit of it, as can be seen in other south central sites of the oriental coast of Iberia as of the Classic Iberian period (Lorrio, 2012: 65). Similar to the one at the oppidum of El Molón at Campo Robles, which is dated to the late 4th century BC, or to the moat of Pico de los Ajos, known through perfunctory work to date around the 3rd century BC (Díes and Gimeno, 1995), a site related to the territorial limit of La Carència.Towards the southwest of Enclosure 1 and its annex a second wall was erected, which joined the old one, creating a new walled space of some 11,485 m2 (Enclosure 2), which expanded the fortified area. The excavated part in the seventies was interpreted as an area of housing, but excavations carried out in the year 2003 revealed it to be a fortification with walls and towers and that, at least towards the southwest, was reinforced outwardly with parallel and perpendicular walls, strengthened over its length with compacted soil and stone, as in the Hellenic emplekton. A unique construction not found elsewhere in Edeta. The strata used to level the surface before building the wall contained ceramic material which belongs chronologically to the 4th and 3rd centuries BC. The excavation carried out on one of the towers, the eastern tower or postern, provided us with a date of around the end of the 3rd or beginning of the 2nd century BC (see chapter 5).The historic event that these fortifications relate to is the arrival of the Carthaginian army in Iberia around the year 237 BC, an event which triggered a state of alarm especially when the indigenous tribes to the south of the Contestanian region were subjugated. After the signing of the Ebro Treaty (226 BC) between Romans and Carthaginians, we can think of a greater degree of surveillance at La Carència, whether included within Carthaginian domain south of the Ebro River or, according to Jérôme Carcopino, with the Xúquer River as natural boundary which would have affected La Carència more directly, thus creating the need to be surrounded by stronger walls. Hannibal’s advance in the year 221 BC developed through conquest and diplomacy, and we are unaware if the oppidum of La Carència was counted amongst the allies of Carthage. The archaeological levels do not seem to show any interruption in the economic activity of the site, so it is possible to conclude as is proposed by M. Requena (Albiach and Requena, 2007: 118) that like the majority of indigenous communities it would have sided with General Hannibal. So too would have other Edetan and Contestanian settlements as mentioned by Silius Italicus in Punica when he numbers the sedetanii and Saetibis as allies of Carthage. In 219 BC the Carthaginian forces under the general Hannibal laid siege to Arse-Saguntum and the Roman Forces arrived around 218 BC triggering new fighting between the Romans and Carthaginians with direct consequences to the indigenous tribes until the year 206 BC. The archaeology of the site does not show any signs of destruction or any related scorch marks associated to this period, other than the construction of the east tower next to the postern of Enclosure 2 (see chapter 5) and perhaps the reinforcing of the outer wall.The study of the material discovered at the side has been very important to know more about the activity of the oppidum and its relations across the region. The Iberian painted ceramic (see chapter II.8) have proved that La Carència, as were other Iberian sites that constituted places of power, within

the commercial sphere of these ceramics, manufactured and traded with them. The decorations of the 4th and 3rd centuries BC show a clear relation to the Camp de Turia until the end of the Edeta around 150 BC, but also in the motifs that appear in Saiti and in areas of Alicante and Albacete that start around the 4th century BC and are common during the 3rd century BC as can be seen in the kalathoi of beaded rim with “tiles” decoration (see chapter 8). There is clear evidence of active commerce and greater links during the middle of the 3rd century BC to the beginning of the 2nd century BC. Amongst the figurative motifs are animals and floral elements found amongst the phytomorphic complex compositions that distance themselves from the Olivia-Llíria style and are closer to those of the southeast, formerly known as the Elche-Archena style and that now seems to split into various styles. There are also reticular shoots, heart-shaped leaves, similar to the Elche-Archena style, and the predominating oval shoot, the most characteristic symbol of the Illicitan style and barely existent in the Edetan area, thus signalling a clear Contestanian influence.Four lead sheets inscribed with Iberian characters reinforce the commercial nature of the site . The study conducted by J. Velaza in this monograph (see chapter 11) signals the relationship between the four texts and the commercial activities of the oppidum. There are two lead documents that used the north eastern graphic system: one dated around the years 220/200 and 175 BC, and the other–probably a commercial letter- is from between 200/175 and 50 BC. Thus, the former is a mercantile letter, whereas another contains figures that have been crossed or scribbled to cancel an operation, and the third could have been a deleted commercial message to be reused at a later stage. These elements suggest there was continued trading activity. The relationship with the Contestanian region was also stressed by the lead text in south-east script from mid-4th and 3rd century BC, which probably suggested that some southern merchant, owner of the lead piece, had settled at La Carència.Commercial transactions during the 4th and the 3rd century BC, used silver by weight, as evidenced by the 112 pieces of cut out silver found in the site of La Carència, as was cut in the neighbouring territories, where the use of metal by weight or in coins, had already been introduced in the late 3rd century BC. During the war period from the 237 to the 195 year BC, the amount of coins increased greatly (tetra drachma coins of Alexander the Great, minted in Babylon; Hispano-Carthaginian coins, Emporitan drachma coins, Gallic drachma à la Croix coins, Roman and Greek coins), since Carthaginians and Romans paid their armies with them, as studied by P.P. Ripollès, E. Collado and C. Delegido (see chapter 10).Among other materials, the existence of a signum equitum or bronze insignia that belonged to the equestrian aristocratic elite should be highlighted. It displays a rider on horseback, who could have been a mythical ancestor, a hero who founded the lineage, as those studied by A. Lorrio between the 5th and the 1st century BC (Lorrio, 2010: 437, 440). This is a very important piece because a sceptre -understood as a symbol-, indicates the existence of an equestrian elite different from other oppida, which provides the site of La Carència with its own identity. Also worth mentioning is a bronze figurine or bronze votive offering of a standing ox with engraved decoration, beside numerous ornamental metal objects found amongst the set of pieces confiscated awaiting for authorization to be studied (see chapter 4).

336

The presence of stone sculptures, such as an ox head dated to around the 4th century BC as well as a lost piece of two animals, proves the relevance of this oppidum, since sculptures are understood as an element of social status and importance. Within the territory of the Edetani and apart from La Carència the only colony that had sculptures at the timewas Arse, or at least no other sculptures have been found to date. The sculpture retains similarities with other Contestanian oxen, assessed by Chapa within a homogeneous group that formed a type of sculpture that was popular in the areas along the Buñol and Magro rivers (Chapa, 2005: 34). Once again, and as in previous painted ceramics, there is constant contact with the Contestanian region and, it would be useful to establish the characteristics that define the geographical boundaries of the Xúquer River and the ethnic Contestanian boundary established by the Romans. General studies revealed that in many cases, it is unknown which sculpture fragments belong to which type of monument, but in the case of the site of La Carència they have been associated to a funerary monument (Llobregat, 1975: 156). What is interesting is to assess whether its existence can be attributed to the Phoenician presence (Chapa, 2005: 24) or a Hellenic one, given the chronology and typology we have already seen in ceramic pottery and also in the architecture of the oppidum La Carència.Regarding the symbolism of the oppidum of La Carència, this stone sculpture of the ox head reveals plenty of information, as the other oxen figures studied by T. Chapa, that display sculptural features that identify them as copper ingots, associated with wealth, power and the skill of being reborn after death. Moreover, the ox fur that Phoenicians used to relate to the divinity Baal, the protector of navigators and Astarte, or as a divine symbol for some Middle East ethnicities, or with war, fertility and the protection of lineage and territory, also at the Mediterranean area (Chapa, 2005: 35-36). In addition, there were other symbolic features, as seen in some figurative motifs represented on painted ceramics (see chapter 8) and can also be found in other objects such as amulets or necklaces. It is also worth mentioning the signum equitum sculpture, a rider on a horse that meant social prestige and also carried a ritual and magical meaning (Lorrio, 2010: 440-441) and also the bronze votive or decorative figurine of an ox, in the set of confiscated items.Among the wide range of used materials there were fibulae or brooches. Thirteen pieces were preserved in their integrity and have been classified under the category of annular Hispanic. Among these, is a piece decorated with engraved circles and a bearded-male head covered with a hood or tiara, and another one with the inscription DVRNAICOS. Besides, other eighteen fragments were found. Twenty-eight pieces were classified as La Tene and Aucissa, and seven complete pieces belonged to the La Tene category: one decorated with plant motifs and one zoomorphic fragment of a fibula with a bird head.The commercial nature of the site is further reinforced by the presence of pieces and balance weights or counterweights found on the site. They include four discoidal-shaped bronze weights, 15 lead ones with pyramid-shaped sections, elongated rectangular, cylindrical and discoidal shapes, whose weight varied between 13.50 and 83.25 grams. This set contains donated and confiscated items, where there are also numerous rolled and small leads that seem to be used for networks, an iron ingot, a strigil and handcraft metal tools such as seven iron

hooks and a lead sinker or groma with a fusiform section, used for surveying.As for the ager settlement, we know of the existence of 44 Iberian settlements. The population spread between the areas of the Magro River, the ravine, the mountain ranges and the gullies. The predominant location was at the mountainsides (preferably south and east) or in the hills, and some in terraces or in the plain. There are 19 located at mountain peaks or on a hill between 162 and 305 m, except the site of La Carència, at 379 m. At the mountain slopes there are 12, in an average elevation of 250 meters and in some terrace or in the plain there are 13; there are also other findings such as roads or craft areas. Considering the site of La Carència as an organizational centre of an ager it is the largest settlement, the only fortified and the highest one. There is a habitat dispersion oriented to the four cardinal points, from which, in most cases, one can see the settlement of the site of La Carència. At the south part, close to the oppidum, is the Magro River, further south from which, to date; only a single area has been surveyed. And between this area and the river there are settlements. To the west, a dispersal habitat up to the Castellet Range is also known, but beyond this point no prospection has been made. As to the north, the most distant area with findings has been in plain. In this eastern part, and surprisingly, there are numerous habitats on the slopes.Settlements have materials scattered in a half a hectare, except for one settlement with more than a hectare. From the location of each of them there is a perfect visibility of the central oppidum. The chronology of ceramic materials has enabled us to establish differences within the Iron Age settlement previous to the 6th and 5th century BC, within the main Iberian settlements in the 4th and 3rd century BC and the late Iberian period along the 2nd and the 1st century BC during Roman times, when there is coexistence with the Roman culture. Since we have not conducted excavations at these sites, our studies do not address the types of settlements, nor differ between village or hamlet, watchtower or fort. Field research within this project has focused on the study of settlement patterns to study the landscape’s historical configuration, the archaeological sites distribution and the uses that past societies made of the environment. As has been widely detailed in the section about the territory (see chapter 14), in the Iberian period there is a preference for farming exploitation at the plain, dry and non-flooding areas, linked to the development of irrigated crops and with small-scale irrigation, whereas in Roman times, the areas occupied were those with deep soils, higher quality, aimed at intense farming practices related to Roman hydraulics and wetlands desiccation, farm exploitation of river-flooded areas and occupation of coastal wetlands. Prospection studies, pottery analysis, remote sensing techniques, GIS topographic analysis, archaeological morphology and geo-archaeology, discovered the evolution of the landscape use and have showed that the population near the site of La Carència had undergone exploitation in Iberian and Roman times. The surplus of agricultural resources of these settlements is to be related to the oppidum of La Carència, as a centre of production and trade, and thus the site is reaffirmed as capital. There are years of research ahead before the territorial boundaries of surrounding areas, established by other studies, are reach. These studies also establish the territory of La Carència to the north of the Contestanian region, after crossing the river Xúquer that limited with Saiti-Saetabis (Xàtiva), as detailed in the research project

337

led by Professor José Pérez Ballester and his team. To the north, La Carència bordered the already established territory of Edeta (Llíria) (Bernabeu et alii, 1987; Bonet and Mata, 2001) and the northeast with the site of Arse-Saguntum (Sagunto), being neighbour to the west with the site of Kelin (Caudete de las Fuentes) (Mata et al., 2001) (see chapter 15). To the east and to the coastline, the analysis has not been completed, although the limit is related to the settlement of Sucro (Albalat de la Ribera) and Portus Sucronensis (Cullera). In Roman times there was already a Valencian colony, which would control the territory of the oppidum of La Carència.Moreover, there is evidence that the oppidum had contact and an active trade with neighbouring sites and settlements along the Mediterranean coastline at the 5th and the 3rd century BC, especially with the Greeks. This can be proven from elements such as the wall built to provide consistent protection to the goods of the elite who lived in the oppidum and those of the inhabitants scattered throughout the ager, the presence of painted pottery revealing a relationship with the Edetan and Contestanian areas, several commercial lead documents, the use of silver and coins in transactions, the existence of large stone sculptures and the ceramic and amphora objects imported from Greece. A trade that, in addition to farming processes was focused on the metal industry -especially iron and lead-, as we have seen in many foundry slags heaps found at the site, whether superficial or attached to structures.The Barcid threat had caused no harm to the oppidum due to a possible alliance, nonetheless, once it was overcome, the village lived its most intense commercial period. The largest and more spread amount of ceramic pottery of the settlement occurred between the 3rd and the 1st century BC. In the 2nd century BC, it is worth mentioning the creation a new crafting area for casting iron and lead in the northwest areas, outside the walls.The largest group of coins, 81% of the recovered amount, belongs to the period between the 195 and the 72 year BC (see chapter 10) and coincides with the highest population density level of the oppidum. There is a wide range of coins from different peninsular backgrounds, many of them with early minting (several from the region of Citerior, a few from Catalonia, from the region of Valle del Ebro and some from the Celtic Iberian regions, e.g. Kelse, Bolskan, Sekaiza and Bilbilis-, and a few from the Ulterior region, e.g. Castulo, one from Gadir and one from Obulco). There are also Valencian mints, amongst which, of particular note, are the Arse-Saguntum (11.36 %), those from Valentia, Saitabi and Kelin (18.83 %), all located between 80 and 100 km from the settlement of La Carència.This extensive and varied trade is explained by the existing products, with preponderance of metal industry, as well as by the strategic location, and the existence of a good road network. Network that favoured exchange and transport, especially throughout the valley of the Magro River, according to A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115) and as well as the relevance of via Heraclea and the eastern Iberian route.The relationship of the mint of Kili/Gili with La Carència has been seriously compromised since the year 2003, when it was known that the site had three enclosures with fortified walls and towers that protected a space of nearly seven acres, and was surrounded by a highly dense rural population which depended on it. However, the current study of the numismatic set (see chapter 10) has shown seven coins of Kili at the site of La Carència that represent only 1.58 % of the total, and a higher

density of coins of this mint in the area of Requena-Utiel, found in sites like Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los Aguachares or Casa de la Cabeza.The discovery of more than thirty pieces of rotary millstones and saddle querns, which belonged to different items, mostly in Enclosure 3 of the oppidum at La Carència, has provided us with further information about the daily activities at the settlement, e.g. cereal milling as also shown in other settlements. However, in the case of La Carència, they are linked to a large space. Different mill sizes have been found as well as three rock types of a local variety, as detailed in the rock and material analyses (see chapters 5 and 7 respectively). The high amount of spindle whorls found, along with the lack in number of pondera, suggest their preference for textile spinning. There were also ceramic hives where bees made honey which was sold at a later stage, with or without nuts and dried fruit, in ceramic containers like kalathoi, found in distant cities such as Pompeia (Albiach et al., 2008: 260). The cast iron works, specially iron and lead, were worked by the settlement inhabitants throughout a long period of time, as it is proved by the creation of a new art craft space at the northwest of Enclosure 3 towards the end of the 2nd century BC. The key trading role of La Carència from the second half of the 2nd century BC until the 1st century BC is also evident, to judge by two ceramic pieces of a symbolic style from the eastern coast of Spain: one is a special vase decorated with hippocampus and the other is a kalathos divided in metopes and bands and decorated with half circles and wolf teeth. The latter belonged to the second half of the 2nd century BC, according to Pérez Blasco.With regards to the hippocampus motif, the author suggests that this decoration seems to have been the preferred style at La Carència out of those new symbolic pictorial trends from the last third of the 1st century BC. Besides, the poppy motif bears relation to other sites near the regions of Alicante, Albacete and Camp del Turia. Between the 2nd and 1st century BC, the painted ceramics at La Carència displayed motifs which resembled the pictorial style of the Contestanian area and move away from the Edetan style. A general study (see chapter 8) has described a combination of several plant motifs displaying the same style as in La Carència, which had begun in the northwest of the Contestanian region in the 2nd century BC. This would relate La Carència to the sites at the south of the river Xúquer and west of Albacete, across the valley of Montesa and the river Canyoles. In this commercial background of splendour and wealth, a new threat from the Italic peninsula would arrive: the social war between Marius and Sulla (88-81 BC), which affected Hispania trough the Sertorian wars, between Pompey (80-72 BC) and the general Sertorius. We know from classical historians -Livy and Sallust- that Sertorius achieved a large degree of cohesion of the Iberian territory, and when the Pompeian troops attempted to defeat him, Valentia, Sucron and Dianium would remain faithful to him whereas the troops of Pompey were supported by Saguntum and Lauro, the latter devastated by Sertorius in the year 76 BC. In the middle of these turbulent events, Pompey assaulted the camp of his enemy, Sucron, between the years 78 and 67 BC, and was victorious in the battle of Turia in 75 BC when the city of Valentia fell (Ribera, 1998: 357; Hernández and Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).Due to its geographical location, there is no doubt that the oppidum of La Carència was immersed in these historic

338

events. Due to the ceramics -the key fossil par excellence- we also know that the site had tried to protect itself by building a third wall. This was the largest in the settlement and became attached to Enclosure 2, building up a new wall that would close the vast 5.40 hectare exhibition site in Enclosure 3. The preservation effects of nature together with the archaeologists’ expertise have revealed the technique used to build this wall that consisted in a vertical surface made of stone and soil parts. It is possible that the urgency of the events had prompted a construction of this sort -apparently less resistant than the already known- which has been documented for the first time. Its towers had a solid base with large stone blocks but their height remains uncertain. Out of the different construction levels of the southwest tower, more modern ceramics were unearthed. The black glazed Boeotian pottery was studied in depth in order to provide an approximate chronology of events. Two pieces that belonged to the same item were analysed to find out whether this type of ceramic would have arrived to the city of Valentia towards the year 100 BC, between the end of the 2nd century and the beginning of the 1st century BC when the remodelling took place (Ribera, 1998: 341-343). In the site, several fire levels and walls could be documented within the constructions in the indoor dwellings of Enclosure 1 and in the postern of the wall of Enclosure 2. After this, the settlement became limited to its highest point. Its prosperous commercial activity was therefore reduced. The armament found at the site that was linked to incursions, battles or sieges belong both to the Iberian and Roman period. It consists of several iron pieces (a falcate sheath and three spear-pieces), 1 stone catapult ball and 12 cast lead glands or projectiles. The projectiles have a fusiform section with a flat side and without any inscription, whose dimensions are between 3.5 and 5.1 cm and display an ovoid section between 2.7 and 4.5 cm. There is a pilum tip and three bronze arrow ends with a stem and fractured blades which have triangular heads and a squared section tang. Some of these arms are identical to the ones found in the waste levels at the colony of Valentia in the excavations of the Almoina (Ribera, 1998: 357-359).From this time onwards, the oppidum was kept as a fortified high settlement, with small dimensions, occupying Enclosure 1 and part of Enclosure 2. Therefore, La Carència endured and from the foundation of the colony of Valentia in the year 138 BC and during the process of Romanisation, it would rely on this colony, located within its territorium for social, economic and territorial matters. This government was centralised within the civitates, mainly in the colonies, given its highest legal authority in the Roman law system. This continuation of the oppidum is nonetheless different because it became concentrated in the highest part of the settlement, and continued at least up to the 5th century AD, at the same time that a dense population settles in some villae in the countryside to exploit the territory. One of the most important things to resolve is the role that this oppidum played. Due to the fact that it had a strategic location in a commercial road oriented towards the interior, and it had dwellings concentrated in the summit of a half walled hectare since the 1st century AD and in the 5th century AD beyond the walled territory, and so that, is. The numismatic analysis (see chapter 10) shows the existence of local, regional and peninsular relationships with the rest of the Empire and a variable trading activity level depending on the period. The finding of a lid which

had a 4th century AD metal box of a partially-glazed military stamp has been a key element to evidence the role played by La Carència in the Tarraconensis region –whose nucleus was the colony of Tarraco- for the colony of Valentia, but also for Rome -the capital of the Roman Empire. Located between the coast and the interior and enjoying the greatest visibility of the territory, it would have been very useful for tax collection or road control. It might have also represented a middle point that provided administrative support to Valentia, with its own military detachment, if not continuously, at specific periods.There is scarce preserved evidence from the Roman period due to land ploughing, although some typologies and chronologies relevant to the studies have been identified. Numismatic analysis has confirmed and detailed a commercial origin -overly intense at some stages- of this set of coins. However, between the centuries 3rd and 5th AD, this would be the exclusive but highly revealing source of information about the Late Roman past of the oppidum of La Carència. The remains unearthed at the summit display the location of the Roman dwellings. Amongst them, we encounter some pieces of opus signinum and tegulae for construction, pieces of dolia for storing, kitchen and table recipients, and particularly some pieces of fine pottery, terra sigillata, of Hispanian, Galia and African origins. The most recent ceramic is the fine pottery of terra sigillata clara C of African origin which dates back to the 3rd century AD. From the moment the Romans arrived, the materials matched the roman costumes, as the fine pottery painted in black varnish, i.e. Campanian A and Cales pottery. Several preferred products can be noticed, as the wine stored in Dressel 1 Italic and Greco-italic amphorae. Other raw-material request arriving in containers or Italic dolia, and their recipients were also imported to transport Italic pottery for kitchen use. The study of these materials (see chapter 7) shows the trends spreading in the Late Roman Empire throughout the rest of the Empire with fine pottery from Gaul TSS (plate Drag. 18), Hispania TSH (plate 15/17 and decorated cup 37) and North Africa TSA (A H. 27 and TSA A/D), which would be introduced along with kitchen pans and African kitchen pottery (H.23 A, O. I, 261, H. 181 and b, H. 173). There was also demand for regional pottery as it was the case for the reduction firing pots in the Late Roman Empire (see pot shapes ERW 1.2). As in the rest of the Empire, wine industry was usual, as shown by the Tarraconensis amphorae containers and thin-walled wine cups Mayet 33. Baetican Beltran II B amphorae were also used in salt making processes, for which the Romans showed great inclination.Most of the denarii found at La Carència were brought in the middle of the 2nd century BC and between the years 129 and 100 BC, together with a set from the period of the Sertorian battles, related to the financing of the army who fought against Sertorius’ troops. Amongst the documented peninsular workshops, the existence of coins minted by Valencian workshops can be highlighted, e.g. those of Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi, Kili and Kelin, all in a radius of 80-100 km whose site is at La Carència. After having crushed the Sertorian revolts, many cities stopped minting coins, so the existing ones kept circulating. Roman coins, i.e. Kelse/Lepida, CarthagoNova, Obulco and Castulo belonging to the period after the revolts in 72-27 BC, were found at La Carència.At the beginning of the Empire, as mentioned in the article on coin analysis (see chapter 10), it was commonplace to find

339

coins along the Mediterranean coast of Hispania, at urban and military sites, but there were less coins in rural areas and low population density areas in the interior of the peninsula and. The study of regional coins such as the denarius, as, semis and quadrant reveals a wide economic network of La Carència site with cities such as Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Celsa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso and Emporiae within the Tarraconensis region. Trading also existed with the Baetica region, the Gallic mint Nemausus and mainly with the capital of the Empire, Rome. As in the Roman Republican period, there was a great quantity of coins from the region of Valle del Ebro. In the 2nd century AD, the coin rate is low in proportion to the increase of the Empire. The use of the as was still predominant and there were also dupondius, although it seems to be an absence of divisors. At the Antonine period, the Rome mint was predominant. It minted at a higher rate than in the previous periods, mainly with coins from Trajan and Hadrian. During the first half of the 3rd century AD, the Roman State decreased the rate of coin minting in a progressive manner, which resulted in consequence in a smaller number of coins circulating, in particular less sestertii and asses. At La Carència, this rate was significant and revealed a social activity highlighted by coins issued between the reigns of Septimius Severus and Constantius I Chlorus, and the official increase of minted coins in Rome between the years 253 and 284 AD was noticed in the peninsula and also at La Carència.It has been extremely rare to find pieces from the period between the years 361 AD through to 395 AD. There are only two samples of the period of Honorius and Theodosius I. Therefore, it could be inferred that the activity at La Carència decreased significantly and could have ceased at this point its support function within the territorium of Valentia.To assess the settlement pattern at the territorium during the Roman period, we would need to focus on the end of the Iberian Roman period. As we have previously considered, this period showed a low population density in the rural areas both on the slopes and in the plain. Between the end of the 1st century BC and beginning of the 1st AD, while the occupation ceased in three of them, and six of them were still inhabited. Regarding

the new settlements, two have only offered Iberian and Roman Imperial material. The lack of Roman Republican material can be due to accidental facts and therefore, new surveys at the sites will be conducted. At the beginning of the 1st AD, when the Romanisation process was already advanced, the economic and social development of the Roman Empire increased. This can be proven in the abundance, wealth and dispersion of rural habitats. There are sixteen known settlements and, although the surveyed areas only cover part of the territory, it represents a significant proportion. The Roman sites that are known are thirteen and during the surveys, three new villae have been discovered. Except for La Carència, an important settlement and also subsidiary in terms of regional control, the rest of the sites share features of rural settlements or villae. The other elements that suggested this could be a villae comprehended: some construction material (tegulae, lateres, imbrex and recycled ashlars at the sides of the modern walls) as well as fragments of dolia, pottery and amphorae. According to the findings unearthed, other documentary sites have often been considered as necropolis. However, it is clear that rural necropolis are not far from a settlement and that the villae would eventually appear in later prospections.

It is true to say that the surface levels at the site of La Carèn-cia have been sadly swept due to continuous pillaging and only the coins seem to suggest this location had preserved through-out time. It should be considered that if La Carència still existed in the 5th century AD, the rural habitat would have been equally preserved. There were rural sites located in terraces and moun-tain slopes that exploited and farmed the rest of the territory. The chronology for the villae cannot be traced back before the 2nd century AD according to the recently found pottery. How-ever, there is a metal piece -a silver decorated leave- which be-longed to the Late Roman period. Furthermore, inhabitation of three of these villae has been proved during the Islamic period, XI century AD. As in other cases, this fact questions the pos-sibility of persistence of the settlement in some places, during which some villae were populated, specifically the Cornelius villa (Albiach et al., 2007: 126), in the neighbouring territory of Saetabis.

Translation: Stuart Palmer, Conxi Díaz and Encarna Raga

341

Óscar AbRil RiestRa

Arqueòleg [email protected]

Rosa Albiach Descals

Servei d’Investigació PrehistòricaMuseu de Prehistòria de Valè[email protected]

Óscar APaRicio González

Gabinet tècnicGlobal Geomática [email protected]

Josep Blasco SenabRe


Isabel CaRuana Clemente

Arqueòloga [email protected]

Eva CollaDo Mataix


Carme DelegiDo MoRant

Becària UVEG “V Segles”Universitat de Valè[email protected]

Ana EjaRque

School of Earth Sciences and Environmental SustainabilityNorthern Arizona University, Flagstaff, AZ 86011, [email protected]

Luis Gimeno MaRtínez


Esperança Huguet Enguita


Julián Darío MaRtos CaRbonell

Arquitecte [email protected]

Hector A. ORengo

Department of ArchaeologyUniversity of [email protected]

Miguel Fernando PéRez Blasco

Área de Prehistoria.Universidad de [email protected]

Vito PoRcelli


David Quixal Santos

Departament de Prehistòria i ArqueologiaUniversitat de Valè[email protected]

Pere Pau RiPollès AlegRe

Departament de Prehistòria i ArqueologiaUniversitat de Valè[email protected]

Rafael ToRtosa GaRcía


Javier Velaza Departament de Filologia LlatinaUniversitat de [email protected]

Autors

L'oppidum de la Carència de Torís i el seu territori, R. Albiach (coord.)

Documents

Transcript of L'oppidum de la Carència de Torís i el seu territori, R. Albiach (coord.)