24 FOCUS L’AVENÇ 391 JUNY 2013

ELS PAPERS DE LA SOCIETAT PÍRICAUNA TROBALLA IL·LUMINADORA

ALBERT ROSSICH

C ada vegada es fa més evident que algu-nes de les idees tradicionals sobre laliteratura catalana del segle xix s’han

de modificar. En parlava Josep Maria Domin-go a l’últim número de L’Avenç, i abans hohavia fet Joan-Lluís Marfany.1 L’apariciórecent de molts centenars de pàgines en cata-là –de poesia, prosa, teatre i periodisme– queeren del tot desconegudes,2 en un momentconsiderat tan pobre per a la literatura en lallengua del país com els anys centrals delsegle xix, brinda l’oportunitat de reflexionarnovament sobre el relat que ens havien lle-gat els homes de la Renaixença a propòsit dela represa, a l’ombra del romanticisme, de laliteratura en llengua catalana. Els orígensvacil·lants d’una Renaixença que esgrimeix–retrospectivament– la data de 1833 com elpunt d’arrencada d’una marxa triomfal que

porta, de manera decidida, a la resurreccióde la literatura catalana contrasten amb larealitat literària que anem exhumant i conei-xent. Diguem-ho ja d’entrada: el gran gruixde la literatura que es produeix en català finsal final de la dècada dels 50 del segle xix esfa des de fora del romanticisme i al marged’una suposada renaixença –que amb proufeines si es veu.

Fa pocs mesos, els hereus de Ramon d’Alòs-Moner i de Dou (Barcelona, 1885-1939), medie-valista i bibliògraf, van cedir generosament–cosa que és molt d’agrair– a la Biblioteca deCatalunya el fons documental d’una acadè-mia aristocràtica que havia celebrat les sevessessions a Barcelona entre 1842 i 1853 –ambalgunes represes d’activitat fins al 1858. Elsseus membres eren integrants de la petitanoblesa barcelonina, de famílies vinculadesal govern municipal des de l’època borbònicai després majoritàriament al bàndol carlí, elscognoms dels quals (Dou, Llinàs, Ponsich, Ros,Sagarra) reapareixen en altres acadèmies mésprestigioses –com la Reial Acadèmia de BonesLletres, l’Acadèmia de Belles Arts o la Socie-tat Barcelonesa d’Amics del País. Es tractad’una informació preciosa que s’ha de llegiramb calma, perquè, tot i que aquests ma-nuscrits han estat objecte d’una primera or-denació, conformen encara un autèntictrencaclosques. Un examen més detingut hade permetre, un altre dia, precisar i comple-tar la història d’aquesta aportació tan inte-ressant a la literatura catalana del segle xix.

De tot això, no sé que n’hagi parlat ningúmés que Josep Maria de Sagarra, a les sevesMemòries, però les al·lusions a aquest episo-di, sense haver vist els papers que aquestasocietat va generar, no podien cridar gairel’atenció dels historiadors, de moment. Lesreferències que hi fa són força precises, i pro-ven que l’escriptor en conservava algunsdocuments, actualment dispersats.3 Parlantdel seu besavi Ferran de Sagarra i de Llinàs,escrivia: «Don Ferran, en el decenni que anàdel 1850 al 1860, complicà les seves activi-tats artístiques i teatrals, incrementà unafamosa societat, anomenada “La Pírica”, imi-tació una mica niu-guerresca de les socie-tats maçòniques, en la qual cada individutenia un nom grotesc, i on es reunien parentsi amics per explotar el bon humor i la inno-cent facècia. Allí coincidien alguns perso-natges de les famílies Dou, Alòs, Magarola,Ferran, Sentmenat, Ponsich, Delàs, Senillo-sa, i altres del veïnat i de la parentela».4

E f e c t iva m e n t : m o l t s d e l s m e m b r e s d’aquesta acadèmia eren família: germans,

L’AVENÇ 391 JUNY 2013 FOCUS 25

Albert Rossich (Girona,1952) és catedràtic defilologia catalana de laUniversitat de Girona.La seva recerca, que hadonat lloc a nombrosespublicacions, es focalitzaen la literatura de l’edatmoderna, respecte de laqual ha combatut la nocióde «decadència» que lihavia estat aplicada. Ésmembre electe de la ReialAcadèmia de BonesLletres de Barcelona.

Els membres de laSocietat Pírica, ambl’arlequí al mig, dibuixatsper Ferran de Sagarra.Tret d’un àlbum dedibuixos i textos de laSocietat.

cosins, entreparents. Abans, Sagarra ja enshavia explicat que el seu besavi «confeccio-nà també poesies humorístiques a la mane-ra de Vallfogona, en català, i algun contemoral en la mateixa llengua», tot i que unamica més enllà qualifica aquestes poesiesde «puerils». També és Josep Maria deSagarra qui ens aporta notícies sobreuna producció complementària detextos polítics o de circumstànciesen castellà, que són els que haviadivulgat impresos: Ferran –diu– «anàredactant i signant proclames i publi-cant versos inflamats, a la Mare de Déudels Dolors, a les victòries de les armescarlines, a les grans figures, a lesànsies i a les esperances de la causaque servia».5 Són textos, en tot cas,anteriors als de l’etapa de la Socie-tat Pírica.

LA SOCIETAT PÍRICA. Pírica és unadjectiu format a partir del grecπυρ (=‘foc, lluentor’). D’aquíque la societat tingués el títol delluentíssima, i els seus membres,el tractament de lluents. Devienvoler imitar la designació de ‘seglede les llums’ –que per a nosaltresfa referència al segle xviii, però quetambé s’aplicava al xix. Tot i que vaser fundada el 26 de desembre de1842, sempre es va considerar l’any1843 com l’any I de la institució. Elnom complet d’aquesta acadèmia,segons el Reglament definitiu aprovatl’any 1847, era «Societat Pírico-billar-desco-gastronomico-gimnastico-ga-seosa», però se l’esmentava generalmentcom a Acadèmia o Societat Pírica. En unespai imaginat de nou, els seus membres vivienen un ordre fictici; la realitat exterior cons-tituïa la «societat bruta», el «món brut». Lasocietat va donar noms nous als mesos, inomés així es feien servir: Nevat era el gener;Febrós, el febrer; Bufador, el març; Mullat, l’a-bril; Florit, el maig; Calent, el juny; Cremant,el juliol; Bullent, l’agost; Tronador, el setem-bre; Vinater, l’octubre; Fredolic, el novembre;i Gelat, el desembre. Era, sens dubte, una parò-dia dels noms dels mesos instituïts per la Revo-lució Francesa. També es va crear un nousistema monetari: «La nomenclaturanumismàtica de la Pírica serà de ves-pers, nafres, nya-nyos i blaus. Lo ves-per se compondrà de 5 nafres, la nafrade 34 nyanyos i lo nyanyo de 2 blaus(blau és lo que brutament parlant se

n’hi diu un xavo)». L’any 1845 vancrear també un Orde de cavalleriaintegrat pels membres de la socie-

tat: es deia «Ordre de la Concòr-dia». I tenien una mascota, un

arlequí –encara el conserva lafamília Alòs-Moner–, que duia

una botifarra en una mà iun tac de billar a l’altra. Enfi: als papers de la Píricasovint apareix un personat-ge que simbolitza l’enemic

renitent, l’arxipervers moroBenani.6

Ja es veu, doncs, que l’objec-te de la societat era «promoure lo

divertiment i recreo dels sòcios», iaixò es materialitzava en menjars, balls,

disfresses, comparses, jocs, sessions musi-cals, passeigs, excursions, i, naturalment,

acadèmies literàries. Les últimes referènciesa la seva activitat són de l’any xvii, és a dir,de 1859. De tota manera, tot fa pensar quea partir de l’any 1852 l’activitat de la socie-tat va ser lànguida. De fet, el penúltim núme-ro del seu periòdic oficial, La Gateta, és deljuny de 1852, i no se’n tornarà a publicarun altre fins al febrer de 1858.

Al principi, en el moment de la funda-ció, els integrants d’aquesta Societat Píri-ca eren onze, i s’anomenaven a si mateixosmestres. Al reglament de 1847 es diu quecomponen la societat dinou individus:quinze mestres i quatre mossús –nomque a l’època s’aplicava popularmentals francesos–, que són el Mestre Pan-xeta (Francesc de P. de Delàs i de Jalpí),Mestre Immens (Joaquim de Nuix i de

Ferrer), Mestre Tites (Andreu de Ferrani de Dumont), Mestre Fogots (Fran-cesc de P. de Dou i de Siscar), MestreBolitx (Joaquim de Dou i de Siscar),Mestre Paiola (Joaquim de Delàs i de

Jalpí), Mestre Gola (Narcís de Delàs ide Jalpí), Mestre Cargols (Josep Antoni

de Ros i de Molins), Mestre Flautins (Ferrande Delàs i de Jalpí), Mestre Corassa (Josep de

Ponsich), Mestre Canó (Francesc de Sagarrai de Ferran), Mestre Pomada (Joan de Ros i

de Molins), Mestre Gresol (Marià de Saga-rra i de Ferran), Mestre Llagosta (Fran-

cesc Fàbregas del Pilar), Mestre Molsut(Ramon de Siscar i de Montoliu),Mossú Taronja (Josep Fàbregas),Mossú Redoble (Pere de Vedruna iMinguella), Mossú Pastetes (Ferran

de Sagar ra i de Llinàs) i MossúMigranya (Lluís de Ros i de Molins).

26 FOCUS L’AVENÇ 391 JUNY 2013

Ninot de fusta, símbol dela Societat Pírica. Als seusaplecs, duia una botifarra ala mà dreta i un tac debillar a la mà esquerra.

Ade

la d

’Alò

s-M

oner

Al principi les sessions se celebraven al palaude Francesc de Delàs, però després se soliencelebrar als salons de la casa de Francesc deDou. Encara que el reglament limités a dinouels socis de l’acadèmia, abans, amb la pre-sència de Ramon de Ponsich, Mestre Tibant,i Joaquim de Ponsich, Mestre Fideu, haviensuperat aquest nombre. Des de l’inici hi haviahagut també Ignasi Bassols, però va ser eli-minat perquè no hi anava mai: ni tan solss’havia triat un nom. També en va ser mem-bre Ramon de Sagarra i de l’Espagnol, Mes-tre Fumera, fill de Ferran.7

Es tracta de persones de famílies ben cone-gudes: són eclesiàstics, nobles, militars, juris-tes. De la consanguinitat del grup, diguem-hoaixí, en són testimoni la reiteració de cog-noms: quatre Delàs, quatre Sagarra, tres Pon-sich, dos Fàbrega i dos Dou, sense comptarels parentius diversos que tenien aquestesfamílies entre elles. Repassem-ne alguns inte-grants. Hi trobem Joaquim de Dou i de Sis-car (†1866), president de la societat, que vaser regidor i tinent d’alcalde de Barcelona;era l’avi de Ramon d’Alòs-Moner, en poderdel qual –i dels seus descendents– es conser-vava l’arxiu de la Societat fins avui. El seugermà Francesc (1819-1874), després sacer-dot i monjo de Montserrat, va morir a Subia-co, on era vicari general en temps de seuvacant. Entre els membres de la Societattambé hi havia quatre persones de la famí-lia Delàs: Ferran, Francesc, Narcís i Joaquim,fills tots del baró de Vilagaià; Francesc deDelàs (1806-1890) va heretar el títol el 1864.Ferran de Delàs va ser membre de la Socie-tat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País.També era noble Joaquim de Nuix (1816-1865), promotor fiscal a Cervera, que esde-vindrà baró de Perpinyà el 1848 a la mortdel seu pare. Lluís de Ros (1818-1877) vaseguir la carrera militar; Joan Baptista deRos (1814-1870) era el seu germà. Andreude Ferran (1816-1903), com Ramon de Sis-car (1830-1889), Pere de Vedruna i Fran-cesc Fàbregas, eren advocats. Hi ha dosFàbregas a la societat: eren germans? Fran-cesc Fàbregas del Pilar es va refugiar a Tolo-sa després dels fets de 1835; després es vaestablir a Madrid i va ser alcalde major deles Illes Marianes (Filipines) abans de for-mar part de la Societat.8 Andreu de Ferranva ser secretari de l’Institut Català de SantIsidre i de l’Acadèmia de Belles Arts de Bar-celona. Ramon de Siscar, cunyat de Ferrande Sagarra, va ser membre de la Reial Aca-dèmia de Bones Lletres i de la Societat Eco-nòmica Barcelonesa d’Amics del País.

Durant bona part de l’existència de la socie-tat, hi van participar quatre membres de lafamília Sagarra: Marià de Sagarra i de Ferran(c. 1810-1885), després canonge penitencierde Barcelona; el seu germà Francesc (1818-post 1885), que va acabar sent un generalcarlí; el germanastre d’ells dos Ferran deSagarra i de Llinàs (1802-1860), i el fill d’a-quest, Ramon de Sagarra i de l’Espagnol(1828-1873). Ferran de Sagarra havia estatregidor de l’ajuntament de Barcelona (1829-1830) i procurador síndic de la ciutat i corre-giment (1832). Durant la primera guerracarlina es va posar al servei del Pretendentdes de Perpinyà, on s’havia refugiat, peròamb el temps la seva adhesió es va anar refre-dant. El retrat que en fa Josep Maria de Saga-rra ens el mostra com «una persona originali la negació absoluta de la vulgaritat», quehauria pogut acabar sent «un artista nota-ble. La riquesa i els prejudicis socials del seutemps el convertiren només enun aficionat selecte».9

E l c a s é s q u eFe r r a n d e

L’AVENÇ 391 JUNY 2013 FOCUS 27

Medalla de la SocietatPírica del 4 de maig de1848. La llegenda diu, alrecto, S[ocietat] P[írica]Inaugurasio de la Collade Bo[ca] y Bom[bo] 4M[es] Fl[orit] Añ VI; alverso, Al M[olt] Ll[ustrós]President en selebrasiodel V anive[rsari]).

Els integrants de la Societat Pírica sónpersones de famílies ben conegudes:eclesiàstics, nobles, militars, juristes. De la consanguinitat del grup, en sóntestimoni la reiteració de cognoms ’

BC/A

lòs-

Mon

er

Sagarra i de Llinàs serà l’ànima de la socie-tat durant molt de temps, tot i que ell i el seufill hi viuran, també, situacions de conflic-te, com veurem. Francesc de Dou té un escritintitulat Los lluents mirats de perfil. Obra píri-ca. És un retrat de cada píric (el físic, el caràc-ter), a vegades amb la relació d’algunaanècdota. Ferran de Sagarra, Mossú i des-prés Mestre Pastetes, té també un relat enprosa amb els personatges de la societat, ambuns bells dibuixos a la ploma: Una societat iuna sombra. Per lo quondam Mussú Pastetes.Carnavalia 2383.

Una llarga composició que porta per títolLa Pýrica. Poema històrich, obra de Josep deRos i Francesc de Dou, ens explica que perentrar a l’Acadèmia Pírica el pretensor haviade complir aquestes condicions: ser avalat perdos mestres, ser admès per unanimitat, pro-metre observar el reglament, examinar-se debillar i de corretja (un joc infantil en què s’em-paiten els nens amb una corretja fins que sesalven tocant un arbre), «deixar-se palpar lapantorrilla per veure si era apte per la gim-nàstica», i passar un mes amb totes les obli-gacions dels mestres, però sense cap dret.

La societat es dividia en quatre colles: lade Brúixola, la de Tinta i llapis, la de Fets i bro-catel·les i de la Boca i bombo. El president per-petu era Joaquim de Dou, Mestre Bolitx, i elsecretari, Francesc de Dou, Mestre Fogots. Hihavia també un salurgià llatí perpetu (Andreude Ferran, Mestre Titas) i un mestre higiènictambé perpetu (Ramon de Siscar, Mestre Mol-sut), encarregats de «visitar els pírics malaltsgratis omnino». El reglament establia tambéles vestidures dels diversos membres de lasocietat. Les sessions s’anomenaven aplecs,i el públic el formaven majoritàriament lesdones dels socis. Tota la documentació inter-na (comunicacions, estatuts, instàncies, pro-

vidències...) és en català, i en català sóngairebé totes les mostres literàries sorgidesde la societat. Els seus membres s’havien detractar de vós.

En un àlbum amb dibuixos, partitures iescrits al·lusius, tenim una il·lustració querepresenta una escena pírica, amb el presi-

dent vestit d’acord amb el seu càrrec, i unsoci amb el barret a la mà, amb les donesfent de públic. Al mateix àlbum hi ha unpoema en octaves reials dedicat a la panxadel president, Mestre Bolitx, obra de Fran-cesc de Dou.

LITERATURA I ART. Pràcticament tota la lite-ratura produïda per la Societat Pírica gira al’entorn de la vida interna de la societat, i esfa sempre des d’una perspectiva humorísti-ca: protestes grandiloqüents per algun fet ocomentari presumptament ofensiu, una peti-ció de canvi de nom o de càrrec, la celebra-ció d’algun esdeveniment, l’elogi o felicitaciód’algun soci, un episodi de fred o de calor,una passa que en té uns quants al llit... Ésuna literatura estrictament privada, de mane-ra que, normalment, sense les claus que iden-tifiquen les al·lusions als personatges o senseconèixer l’argot específic de la societat no espot entendre la totalitat d’un article o unpoema:

28 FOCUS L’AVENÇ 391 JUNY 2013

Tota la documentació interna (comunicacions,estatuts, instàncies, providències...) és encatalà, i en català són gairebé totes lesmostres literàries sorgides de la societat ’

BC

/Alò

s-M

oner

Ira de bet! Quin fred que fa! La ploma mecau dels dits, i a fe que fins ara los he tin-gut en la butxaca de l’armilla. I com haviad’ésser d’altra manera, si lo lluent termò-metro està marcant 19 graus sota zero, unper quiscun dels membres de la Pírica? Aixísés que en lo present any veiem a aquestabona senyora tan acurrucada com mai l’ha-guéssim vista. Ja sé bé: una senyora de sem-blant naturalesa, que ha entrat en lo vuitèany de la sua vida, és una antigalla, lo que se’n diu una preciosíssima antigalla. No l’aubireu allí, a la voreta voreta del foc,sentadeta en l’escambell, ab sa còfia de tresfarbalans que li arriba fins a les celles, coml’hermós tocado d’una mare de dinou reis?No l’aubireu allí, ab ses grosses sabates desimolsa, sos guants verds d’estam i son man-guito? No l’aubireu allí, embolicada ab unaenorme capa de pells de preciosa gateta,dins de la qual s’hi abriguen tots los seusestimats fillets? (Andreu de Ferran, MestreTites.)

La Pírica és el centre de tots els articles, il’exaltació de la societat és el leit motiv cons-tant. Com diu el mateix Andreu de Ferran,«l’Europa és lo millor del món; l’Espanya, lomillor d’Europa; Barcelona, lo millor d’Es-panya; la Lluentíssima [Societat Pírica], lomillor de Barcelona; ergo, pues i doncs, laLluentíssima és lo millor de Barcelona, d’Es-panya, d’Europa i del món». Un altre articleseu, encara, està dedicat a un cabell blancd’en Ferran de Sagarra, cabell que es con-serva convenientment enganxat a l’encap-çalament del seu article.

Més rarament trobem articles costumis-tes, com l’article, també d’Andreu de Ferran,«Les estisores», del qual prové aquest frag-ment:

Les estisores en mans de les dones són unveritable instrument d’anatomia, en tantmés cruel en quant serveix per fer l’autòp-sia d’una del vostre gènero. Ai, pobreta!Llavors sí que no hi ha deturador! No con-tentes ab retallar-los la camisa, los ena-gos, les fandilles, la panyoleta, la visita, loxal, lo mocador, les manxetes, les mitges,les sabates, los borseguins, los brodequinsi les xancletes, los gorros, les capotes, lescòfies, les papalines, los adornos, los toca-dos..., se retallen los ulls, los cabells, lonas, la barba, les aurelles i les celles i lesdents i les pestanyes, sens parar-se en sil’estisorada és forta o fluixa, si en pot resul-tar blanc o negre.

I si per una cruel desgràcia arriba a càu-rer-los entre mans un pobre belitre u home,no sols li retallen la casaca, lo barret i totlo trajo fins a deixar-lo més prim que unaucell de la cua llarga, sinó que li retallenlo parlar, l’escríurer, lo caminar, lo tossir,l’estornudar, lo ríurer, lo plorar, lo fumar,lo polsar, lo badallar i fins lo...

Precisament aquell mateix dia es va llegirun altre article de Josep de Ros, Mestre Car-gols, que era una sàtira sobre les dones, iaixò va suscitar una reacció de desacord delpúblic femení assistent a la sessió, cosa quedurà Ferran de Segarra a concloure, al núme-ro següent de la revista, que «essent [La Gate-ta] un periòdic eminentment píric, no deviatràurer lo nas en lo món brut», és a dir, almón exterior, a la literatura pròpia dels lec-tors anònims. «La Gateta sols als pírics deupresentar-se, perquè sols los pírics coneixeni entenen bé lo seu llenguatge». Encara que aquesta polèmica també sigui en claud’humor, tot reforçava el caràcter privat

L’AVENÇ 391 JUNY 2013 FOCUS 29

Escena pírica. Dibuix deJosep Antoni de Ros,Mestre Cargols, quefigura en un àlbum de laSocietat.

d’aquests textos: res no n’afavoria la sorti-da a l’exterior.

Poesia, prosa, teatre, música, revistes...Tots els gèneres troben espai a la societatPírica per ser conreats. A part de les rela-cions en vers de reunions i aplecs, conser-vem un poema èpic de Francesc de Delàs,Panxeta: «Alegoria» (mètricament força defec-tuós). Hi ha també un poema escatològicd’Andreu de Ferran, el Mestre Tites: «Un poetaque no n’és». Més interessants són els deFerran de Sagarra, Mestre Pastetes: «Contralos destorbadors dels Pírics», i la seva conti-

nuació, de Francesc de Dou, Mestre Fogots:«Contra els destorbadors de la Pírica». O unpoema èpic burlesc en octaves reials de Josepde Ros, Mestre Cargol, i Francesc de Dou: «His-tòria de la Il·lustríssima Societat Pírico-Billar-desca-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa».Hi havia encara una Marxa pírica, i un Himnepíric compost per Ferran de Sagarra, ambmúsica de Joaquim de Delàs, Mestre Paiola.

Els escrits interns, les commemoracions,els relats d’alguns episodis sovint insignifi-cants es vehiculen amb un estil grandilo-qüent; el to paròdic predomina en molts delstextos:

Qual l’origen d’un gran riu que naix d’en-tre les roques de les més escarpades mun-tanyes, tal és l’origen de la Societat PíricaBillardesca. Est, pués, creix i s’aumentasempre per les aigües d’altra multitud derecs i torrents, moltes vegades major algund’ells sol que lo que dóna lo nom a estcúmulo d’aigua. Esta societat de què nosocupem, esta societat, pués, començà perun curt i limitat caudal; sin embargo quemolt pur, ters i cristalino, tan fecundo quese pot dir improvisà en curt temps un verdprat i tres cabridets que, saltant i brincantper ell, foren des d’aquells remotos tempsl’alegria i diversió més principal d’estasocietat.

El més inesperat de tot aquest conjunt són,potser, les revistes manuscrites. L’acadèmiava generar un ventall de capçaleres de revis-tes, en molts casos il·lustrades per Ferran deSagarra. Generalment apareixien amb unaregularitat setmanal, i es van succeint en eltemps. Tobem La Vara (1845, 10 números),Lo Inflamador Pírich (1846, 2 números), LaClaredat (1847-1848, 11 números), La Gate-ta Pírica (1847-1858, 42 números), La Cana.Periòdic ranxero (1849, 1 número), Lo Mus-sol (1851, 1 número), La Jàsara. Fulla billar-desca, confortativa, lluenta, gasilrificada depunjadas [=punxades], política, modas y demésbachillerias que couran com al bichu (sense data,5 números), Lo Polígloto (sense data, 1 núme-ro), La Caña (sense data, 1 número). Desprésde l’ingrés de Ferran de Segarra, aquest seràel «redactor artista» de La Gateta Pírica. L’edi-tor responsable de La Claredat era Francescde Dou; els de La Vara, aquest mateix i Andreude Ferran. Perquè es vegi el to que predomi-na en aquests papers, transcric la divisa queapareix a Lo Inflamador Pírich: «Sortirà cadasetmana / O tal volta cada mes / No parlaràgens espès / Dirà lo que li dongui la gana»

30 FOCUS L’AVENÇ 391 JUNY 2013

A les revistes hi ha faules humorístiques,narracions grotesques i fantasioses, i hisovintegen les al·lusions escatològiques:segurament és això el que explica l’adjectiu«gaseosa» que clou el nom de la Societat’

Portada d'un número deLa Jàsara. Una jàsseraés una biga grossa queaguanta altres bigues.

BC

/Alò

s-M

oner

L’aparició de La Gateta Pírica, òrgan oficialde la societat, es justifica així:

Gran moviment s’observa en lo món! Totse perfecciona, tot se poleix, tot s’enllus-tra, i enmig d’aquest prurito de perfeccióla Pírica Societat ni deu, ni pot, ni vol que-dar endarrere. Quin és lo racó de terra,per insignificant que sia, inclosos lo Prin-cipat de Mònaco i la República d’Andor-ra, que no tínguia en lo dia una Gazeta?La mai vençuda societat tindrà, doncs,també un Gateta, lo qual se conseguirà abla major facilitat canviant la z en t. Peròla gateta pírica serà enllustrada, és a dir,adornada de magnífics ninots que retra-taran al viu les escenes que pàssien en l’in-terior i exterior d’aquest lluentíssim cos.

El joc de mots amb llustre i enllustrar reme-tia al tractament de lluents que ja sabem quees donaven els socis de l’acadèmia, i els dibui-xos humorístics de Ferran de Sagarra cons-tituïen un reclam impagable. En van sortir41 números, de mida foli i una extensió varia-ble, entre 4 i 24 pàgines.

Alguna vegada els números de La Gatetadeixen espais en blanc per omplir amb algundibuix que finalment no es va fer. Precisa-ment, al número 34 de l’any 9 (1851) hi hauna curiosa nota de Ferran de Segarra quediu:

Lo redactor artista, veient que les il·lus-tracions que fins ara s’havien posat a LaGateta li costaven molt treball, temps ipaciència, i que moltes vegades no erenapreciades com devien per los Mestres,puix a penes se les miraven, ha resolt, abunió ab los seus coredactors, no posar-nemés que en aquells articles en què abso-lutament hi sien necessàries. Això pro-porcionarà un gran estalvi de temps i lopoder eixir La Gateta ab més freqüència.

Efectivament: sortiran ben pocs dibuixosfins al número 41, de l’any 10. La protestade Ferran de Sagarra devia comportar altrestensions, perquè en el número 38 del 24 delmes Gelat de l’any 9 anuncia la seva retira-da com a redactor de La Gateta. En un epi-sodi confús, Ferran de Sagarra és degradata Mestre Desperrucat, el seu fill Ramon, Mes-tre Fumera , és depor tat , i Joan de Ros, Mestre Pomada, també és amonestat.

Les revistes exhorten els socis de la Píri-ca a intensificar les seves activitats, i repor-ten les sessions que celebren. Contenen també

articles i poemes amb al·lusions sovinteja-des a la Societat Pírica i els seus integrants,però també hi ha narracions grotesques ofantasioses, faules humorístiques («Les monesescuades», La Gateta Pírica, número 7). Hisovintegen les al·lusions escatològiques, isegurament és això el que explica l’adjectiu«gaseosa» que clou el nom complet de laSocietat.

El format de les revistes recorda, amb elsdibuixos, les revistes satíriques il·lustradesque començaven a aparèixer a Barcelona,però sobretot a París. Josep Maria de Sagar-ra explica que l’aportació més forta a la biblio-teca de la seva família l’havia feta justamentFerran de Sagarra, «sobretot en obres de lite-ratura i en una gran quantitat de revistesfranceses».10 Ara: les publicacions manus-crites de la Societat Pírica no es llegien indi-vidualment, sinó que s’escoltaven a lessessions acadèmiques. Escriu Andreu de

L’AVENÇ 391 JUNY 2013 FOCUS 31

Portada del número 25de La Gateta Píricaclarificada, del 14 demarç de 1850, amb dosdibuixos de Ferran deSagarra, MestrePastetes.

BC

/Alò

s-M

oner

Ferran, el Mestre Tites: «Vosaltres, amatsoients (i no puc dir amats lectors, puix queper la més grossa de les anomalies lo secre-tari fa aquesta feina per los altres)».

Dels dibuixos de Ferran de Sagarra tambéen parla el seu besnét Josep Maria, a les Memò-ries: «Don Ferran era un traçut extraordina-ri. [...] Jo tinc del meu besavi uns àlbumsd’aquarel·les, dibuixos i caricatures, entreles quals hi ha peces remarcables. I dels seustreballs d’escultura recordo dues imatges del’oratori de casa nostra del carrer de Merca-ders, una de sant Josep i una altra de santFerran, que no havien d’envejar res a un dis-cret professional de l’escultura religiosa».11

No sorprendrà ningú que la mascota de l’aca-dèmia, aquell arlequí de fusta, hagi estat unaaltra mostra de la seva inquietud artesana,com confirma un sonet que se li va dedicar.

EL TEATRE. No podien faltar, a les sessions dela societat, les representacions dramàtiques.Fins i tot es convocaven concursos literarisinterns per premiar les obres que s’hi presen-taven. Una de les primeres de què tenim notí-cia és l’Ensaig de les Sombres. Comèdia en dosactes. «L’escena en 1849 en lo Teatro de lesSombres, avui dia Teatro Píric», aclareix elmanuscrit. Els personatges són els mateixosque munten la comèdia: els mestres Pastetes,Fumera, Canó, Grasol, Gola, Titas, Fugots,Cargol, Flautins... Al número 27 de La Gate-ta (1850) hi ha un apartat titulat «Revistateatral», amb la ressenya de la funció en pri-mera representació de La cierva en el bosque,amb 14 decorats. L’autor va sortir a saludar,

però no se’ns diu qui és: Ferran de Sagarra?A partir d’ara l’espai, remodelat, on es repre-sentin les obres serà el Teatre Píric (abanstambé s’havia dit Teatro Gólfico-Ninótico).

El Teatre Píric, en efecte, s’inaugura el 5de gener de 1851, amb l’obra Arlequí mort iviu, composta expressament per al cas. LaGateta no ens diu de qui és, aquesta obra,però l’hem d’identificar amb la peça, conser-vada, Amors i hassanyas del Gran Arlequí, deFerran de Sagarra. Aquest dia també es vaestrenar la comèdia en castellà El enfermoimaginario, igualment de Mestre Pastetes.Totes dues incorporaven música. Els actorseren membres de la Pírica.

Entre els papers de la societat hi ha moltesobres de teatre, en català i castellà, que cons-ten com a representades. Les catalanes són LaConsulta. «Joguet còmic representant als Píricsen l’acte de celebrar lo restabliment de l’her-mosa poncella de la Societat»; Mala escorxa ibon fruit. «Joguina còmica [en dos actes], com-posta [...] per la festa acordada per celebrarlo restabliment de la poncella de la mateixall[u]entíssima Corporació»; La nit de Nadal olo robo del gall. Peça en un acte, de Ferran deSagarra; i uns pastorets, Los pastors en Betlem,en 4 actes. Encara, un cartell anuncia LosLluents pintats per si mateixos. Obra magna,superfitrolítica, original, única, familiar, encisa-dora, llacrimal, fuenta, rabenta i tonant: o siacapsa de tramoia en la que, per medi de les com-binacions de diferents ressorts, se logra l’apari-ció nigromàntica de cada un dels Mestres; vistostan clars, tan diàfanos i trasparents com se veuenlos animalons que es posen entre els vidrots òptics

32 FOCUS L’AVENÇ 391 JUNY 2013

Il·lustració de Ferran deSagarra al·lusiva aAndreu de Ferran,Mestre Tites, procedentdel número 1 de LaGateta Pírica (1847).

BC

/Alò

s-M

oner

d’un microscopi llunar, ab totes les sues perfec-cions, ab totes les sues taques, sens que res se deixidesitjar a l’ull aplicat en l’ullera del autor, que ésMestre Tites [=Andreu de Ferran].

A diferència de les mostres literàries decaràcter narratiu o poètic, en el cas del teatrehi ha bastants obres castellanes. La majoriano sembla que fossin compostes per ells, peròunes quantes segur que sí. No totes es conser-ven senceres. Són: La vuelta de California, Lacierva en el bosque o El imperio de las hadas,drama en 5 actes, potser de Ferran de Sagar-ra (1849); El enfermo imaginario. Reminiscen-cia muy remota de Molière, que deu ser l’obraque abans s’atribueix al mateix Sagarra; Pasiónde Nuestro Señor Jesucristo, drama en cinc actes(1851); El mágico de Astracán, que m’imaginoque és l’obra d’Antonio Valladares que duuaquest títol; El pajarito azul, en tres actes; Laresurrección; La urraca ladrona, inspirada, supo-so –no ho he pogut comprovar–, en La gazzaladra, amb música de Rossini; No hay mal quepor bien no venga; Industria contra miseria, unsainet anònim de 1792; Buenas noches, señordon Simón (paper de Teodoro); La dama coléri-ca (paper de Rosa); No más muchachos (paperd’Anita); El gastrónomo en Vista Alegre (paperde Zapata); i Guerra a los Ingleses, de Ferran deSagarra (només el paper de Zúñiga, que erarepresentat per Francesc de Dou).

AL MARGE DE LA RENAIXENÇA. Un conjunt moltnotable, doncs. Perquè és literari amb volun-tat d’estil. És el moment de recordar queaquests sectors estaven familiaritzats amb elcatalà escrit, també, pel seu coneixementd’una literatura didàctica que mantenia prouvitalitat a les premses. Ells mateixos hi par-ticipaven: Francesc de Dou tradueix i publi-ca Preparació pera tenir una bona mort de santAlfons Maria de Ligori (1859), però això noconstituïa un acte de reivindicació lingüis-ticopatriòtica: si el llibre s'edita en català ésperquè «s’espargesca entre los pagesos imenestrals de nostre antic Principat, als qualslo dedicam especialment».12

Sigui com sigui, després de la descobertad’aquesta documentació de l’Acadèmia Píri-ca de Barcelona, la nostra visió de la literatu-ra del segle xix ja no podrà ser com la queteníem fins ara. En primer lloc, la idea que vanser les classes populars les que van salvar lallengua durant una llarg període de renúnciaa fer literatura en català, perquè les classeselevades s’havien passat al castellà, no és exac-ta. Més aviat hem de parlar d’una situacióclàssica de diglòssia on els àmbits privats con-tinuaven funcionant en català, mentre la pro-

jecció pública dels usos lingüístics estava domi-nada pel castellà; on la literatura elevada erabàsicament en castellà, i la literatura vulgaren català. Entre el tallers dels estudiants del’època de Pitarra i el teatres particulars del’aristocràcia no hi havia tanta diferència.

Vull dir, tanta diferència literària. La SocietatPírica fa revistes humorístiques, de la matei-xa manera que havien sorgit a València Elmole o La donsayna, o després, a Barcelona, Untros de paper o Lo noy de la mare. Els nostresaristòcrates de mitjan xix no eren tan llunydel «col·legi de la bona vida» del baró de Maldà,de les expansions versificatòries de Josep deTogores, comte d’Aiamans, o de la lírica arcà-dica de l’alguerès Bartomeu Simon –que, sibé no va poder ser noble, sí que va fer tot elpossible per aconseguir-ho. I potser tampocno serà desencertat veure un fil que lliga aques-ta societat amb el Niu Guerrer, la Societat Rec-tor de Vallfogona, La Societat MelancolífugaBarcelona, L’Aranya, el Jove Mercuri i tantesaltres societats similars.13

Els sectors menestrals tenien més visibi-litat perquè eren més, però llegir a La Gate-ta Pírica al·lusions a les «gatades» del grupfa pensar a l’acte en el que seran poc desprésles «gatades» de Serafí Pitarra i la seva socie-tat «La Gata». Uns i altres fan sàtira i parò-dia, a la contra del romanticisme castellanitzati emfàtic, de la literatura «seriosa». Per noparlar del llenguatge, fresc i expressiu, quecomparteixen tots aquests grups, i que con-trasta amb el català insegur i encarcarat delsprimers renaixentistes.

L’existència d’aquest espai per a la litera-tura catalana no es pot pas dir que sigui unasorpresa. Joaquim Molas ja s’hi havia referitfa molt de temps, a propòsit de la literaturafeta des dels sectors populars. Contràriamenta la literatura culta que es feia en castellà,«entre la menestralia i la ruralia es mantéen plena vitalitat la literatura tradicional enllengua catalana i se’n produeix una altra,també en català o bilingüe, de religiosa, polí-tica, satírica, humorística o simplement cos-tumista –romanços de cec, himnes, peces

L’AVENÇ 391 JUNY 2013 FOCUS 33

Després de la descoberta d’aquestadocumentació de l’Acadèmia Pírica deBarcelona, la nostra visió de la literatura del segle XIX ja no podrà ser com la queteníem fins ara’

teatrals, etc.».14 Era, però, una literatura queabraçava totes les classes socials –exceptealgun sector molt actiu d’una nova classeemergent, la burgesia, que tenia un altre pro-jecte políticocultural, castellanitzador. Totaaquesta literatura representa allò que Mar-fany havia descrit com una expressió del marccultural de l’Antic Règim: una literatura«manuscrita i limitada als mateixos cerclesque la produïen», «estrictament en vers i detemàtica circumstancial, sovint jocosa o satí-rica», feta per «eclesiàstics d’una certa impor-tància, nobles de la terra, notaris i advocats,professors de facultat i seminari, algun metgei apotecari, acadèmics tots de Bones Lletreso que hi aspiren».15 (La definició s’hauria dematisar només pel que fa a l’exclusivitat del’ús del vers: pensem en el baró de Maldà,Marià Torrent i Vinyas o Ramon Ferrer). No:la sorpresa és que un gruix tan considerablede literatura en català hagi passat inadver-tida fins avui; o que aquestes manifestacionss’hagin produït encara en una data tan tar-dana com la dècada dels quaranta i els cin-quanta del segle xix ; i que abracin unapluralitat de gèneres: poesia, prosa, teatre iuna espècie de periodisme; o que els poemesusin formes i registres cultes (sonets, octa-ves reials, èpica burlesca).

En efecte: el que és una sorpresa és la quan-titat de textos, el gruix quantitatiu. Nomésla revista La Gateta Pírica ja voreja les 600pàgines de mida foli. I sorprèn que, sabentque la literatura en català pervivia al margedels escriptors que van monopolitzar desprésel concepte de “Renaixença”, encara conti-nuéssim infravalorant tota aquesta exube-rant producció.

Fins a quin punt els propietaris que havienguardat aquests papers per fidelitat als seus

avantpassats eren conscients del seu valor?Una proximitat excessiva a les persones queels van facturar no donava la perspectivanecessària per atorgar-los el mèrit que tenien.I hi havia el prejudici decadent, que contami-nava aquests textos, massa vinculats a la tra-dició anterior a la Renaixença. Les acusacionsde vallfogonisme, de literatura pueril, ques’escapaven a Josep Maria de Sagarra quanen parlava, són prou eloqüents.

Perquè la conclusió òbvia és que aquestssectors no encaixaven interessos, o els pos-tulats, dels homes de la Renaixença. Mésexactament, dels homes que, després de 1859,van ser considerats els iniciadors de la Renai-xença: els Aribau, Cortada, Rubió, Bofarull,Aguiló, Milà, Balaguer. Hi havia, entre aques-ta literatura i la d’aquests romàntics, unmur d’incomunicació. I entre els capdavan-ters de la Renaixença, també, un arrelamentinsegur en la pròpia tradició –la tradicióescrita catalana. Adonant-se que els primersrenaixentistes conreaven el castellà ambentusiasme, Manuel Jorba va afirmar queera un error concebre la Renaixença noméscom el renaixement de la literatura en cata-là.16 De fet, els primers escriptors que vanser adscrits al moviment pensaven més enun lideratge dels catalans en relació amb lacultura espanyola que no pas en la resurrec-ció de la literatura en català. L’aparició derevistes avançades, la vitalitat de les imprem-tes i col·leccions editorials, el progrés cien-tífic, filosòfic, històric i literari... tot aixòsituava Catalunya a l’avantguarda d’Espa-nya, per primera vegada en segles. A Euro-pa, el romanticisme havia desplaçat lacapacitat d’innovació cap al nord, avantat-jant les cultures del Mediterrani com a focusde renovació cultural. A escala espanyola,

34 FOCUS L’AVENÇ 391 JUNY 2013

Il·lustració de Ferran deSagarra mostrant LaGateta Pírica a la gentdel món brut.

BC

/Alò

s-M

oner

L’AVENÇ 391 JUNY 2013 FOCUS 35

NOTES1. J.M. DOMINGO, «Sobre la Renaixença», L’Avenç,390 (maig 2013), 26-35; J.-L. MARFANY, «En prod’una revisió radical de la Renaixença», dins RosaCabré et al., ed., Professor Joaquim Molas. Memòria,escriptura, història, II, Barcelona, Publicacions Uni-versitat de Barcelona, 2003, 635-656.2. És obligat l’agraïment a Anna Gudayol i Adelad’Alòs per la seva inestimable ajuda a l’hora d’em-prendre aquest treball.3. Em comunica Josep Maria de Sagarra Àngel quea casa de la seva àvia Mercè Devesa hi havia «unàlbum apaïsat, no pas gaire gran (de la mida d’unallibreta de música), amb dibuixos de temàtica diver-sa: caricatures de caire polític, dibuixos fantàstics(en recordo un que representava una “escuela dia-bólica”, on es veia un dimoni vell, banyut, amb potesde cabra i ulleres, que llegia un llibre a una colla dedimonis infants, asseguts formant una rotllana alvoltant del seu mestre); també hi havia diversos pro-jectes de les ombres xineses que el meu avantpassatrepresentava, segons sembla, a casa seva, per a lafamília i els amics», però que no sap on para actual-ment (carta del 30 d’abril del 2013).4. J.M. DE SAGARRA, Memòries, Barcelona, Edito-rial Aedos, 1954, 107.5. SAGARRA, Memòries, 72 i 97; veg. també 84.6. Si no es diu el contrari, tots els detalls sobre la vidacorporativa i l’organització de la societat provenende la documentació conservada a la Biblioteca deCatalunya, Fons Alòs-Moner, Documentació de laSocietat Pírica.7. L’any 10 (1852) hi entra Mossú Pirueta, a qui nohe pogut identificar, i en algun altre moment, unmembre de la família Moner, que adopta el pseudò-nim de Mestre Frontera.

8. J. CORMINAS, Suplemento a las Memorias para ayu-dar a formar un Diccionario crítico de los escritores cata-lanes, Burgos, Arnaiz, 1849, 104.9. SAGARRA, Memòries, op. cit., 108-109.10. SAGARRA, Memòries, op. cit., 263.11. SAGARRA, Memòries, op. cit., 72-73.12. A.M. DE LIGORI, Preparació pera tenir una bonamort ó Consideracions sobre las veritats eternas. Tra-duhida al catalá del original per lo Pbre. Dr. D. Fran-cisco de Dou, Vic, Impremta de Ramon Anglada,1859, p. VIII.13. P. VÉLEZ, «El perquè d’una exposició», dins LaBarcelona irreverent. De la Societat del Born al Niu Guer-rer (1858-1910), Barcelona, Ajuntament de Barce-lona, 2013, 11-19. 14. J. MOLAS, «Els corrents literaris», dins F. SOLDE-VILA (dir.), Un segle de vida catalana, I, Barcelona,Editorial Alcides, 1960, 245.15. MARFANY, «En pro d’una revisió..., op. cit., 645.16. M. JORBA, «Literatura, llengua i renaixença: larenovació romàntica», dins P. GABRIEL, dir., Histò-ria de la cultura catalana, IV. Romanticisme i Renaixen-ça 1800-1860, Barcelona, Edicions 62, 1996, 77-132(p. 121-123).17. M. MENÉNDEZ y PELAYO, «El doctor D. ManuelMilá y Fontanals. (Semblanza literaria)», dins íd.,Estudios y discursos de crítica histórica y literaria, V,Santander, Consejo Superior de Investigaciones Cien-tíficas, 1942, 133-175 (p. 167).18. J.L. MARFANY, «Víctor Balaguer i els Jocs Flo-rals», L’Avenç, 262 (octubre 2001), 63-68.19. J. FUSTER, «Cultura nacional i cultures regio-nals als Països Catalans», dins AA. DD., Reflexionscrítiques sobre la cultura catalana, Barcelona, Depar-tament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,1983, 304.

també: ja no serà Castella qui dictarà la modaliterària, sinó que, ara, la modernització vin-drà de la perifèria.

No és la idea d’una Renaixença que arren-ca amb Aribau la clau que ens ajuda a enten-dre l’emergència de la Societat Pírica. Alreclam de l’ideal de Renaixença hi acabaranacudint, al final, tots els sectors literaris quereivindiquin l’ús culte del català, passant persobre –si calia– dels patricis que la van encap-çalar. ¿No va ser Milà mateix qui va dir queel moviment de la Renaixença «acaso habíatenido consecuencias mayores que las que él hubie-ra querido, pero que, hablando con verdad, nosabía arrepentirse de ello»?17 Marfany té raóquan posa de relleu les febleses o incoherèn-cies del programa renaixentista.18 Joan Fus-ter també havia escrit, a contracorrent, que«la castellanització s’accentuà amb el Roman-ticisme».19 Però això no significa que hàgimde qüestionar el terme de Renaixença. És elnom d’una escola que van triar aquells ques’hi identificaven. (El concepte de decadèn-cia, esgrimit pels mateixos renaixentistes perdesqualificar els que els havien precedit, síque és sobrer.) La gran victòria de la Renai-

xença és que va acabar integrant la majoriadels escriptors en català, i fins va poder repes-car alguns noms que havien escrit abans quecap renaixença fos realment perceptible. Elseu èxit és que fins i tot alguns membres dela Pírica acabessin connectant amb el movi-ment. Hi ha un exemple preciós d'això en elDiscurs llegit en la tarde del dia 11 de juny de1861 en lo acte solemne de la distribució delspremis de la gran reunió agrícola de Manresa,d'Andreu de Ferran, al qual havíem conegutcom a Mestre Tites. El discurs és en català per-què va adreçat als pagesos, però també ésaprofitat per defensar la llengua amb els vellsarguments de Ballot i del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià publicat per UnaSocietat de Catalans. És, en fi, un exempleperfecte de la confluència dels arguments set-centistes de les apologies del català amb elsdel romanticisme, unint el record de les Cons-titucions de Catalunya al de la restauraciódels Jocs Florals. Però això s'esdevé quan laSocietat Pírica ja no existia. Perquè, a la pri-mera meitat del segle xix, la renaixença de laliteratura en llengua catalana encara no haviacomençat.