EL FACET, UNA ARS AMANDI MEDIEVAL

EDICIÓ I ESTUDI

EL FACET, UNA ARS AMANDI MEDIEVAL

EDICIÓ I ESTUDI

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANAPUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT

VALÈNCIA/BARCELONA 2013

ROSANNA CANTAVELLAPròleg de Lola Badia

«Biblioteca Sanchis Guarner»Director funDaDor: Manuel SanchiS Guarner

Director De la col·lecció: antoni ferranDo i francéS

Primera edició, desembre de 2013© Rosanna Cantavella, 2013© D’aquesta edició, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de MontserratAusiàs Marc, 92-98 - 08013 BarcelonaISBN: 908-84-9883-651-6Dipòsit legal: B. 24232-2013Imprès a Gràfiques 92, SL - Can Sucarrats, 91 08191 Rubí

Índex

Pròleg ............................................................................................................... 11

Agraïments . ...................................................................................................... 17

Introducció ....................................................................................................... 191. Què és el Facet ............................................................................................. 21 1.1 Els manuals d’urbanitat medievals ................................................... 21 1.2 Les artes amandi medievals ............................................................. 25 1.3 L’eròtica pràctica .............................................................................. 35 2. Les artes amandi a la cultura occitanocatalana ........................................... 433. Els aspectes codicològics del Facet: el ms. 381 de Carpentràs ................... 554. Característiques del Facet tal com ens ha estat transmès ............................ 65 4.1 Les noves rimades didàctiques ......................................................... 65 4.2 Les noves rimades del Facet ............................................................ 68 4.2.1 Sonoritats en rima i assonàncies .......................................... 69 4.2.2 Repeticions i parèmies ......................................................... 71 4.2.3 Rims meritoris ..................................................................... 72 4.2.4 Excepcions en els apariaments ............................................ 73 4.3 Principals trets lingüístics del Facet ................................................. 74 4.3.1 Grafies i sons ........................................................................ 75 4.3.2 Morfosintaxi ......................................................................... 80 4.3.3 Lèxic..................................................................................... 86 4.3.4 Expressions proverbials ....................................................... 88 4.4 Sobre la datació del Facet ................................................................ 915. El Facet com a traducció del Facetus .......................................................... 93

8

5.1 La versió catalana i la francesa ......................................................... 94 5.2 Divergències entre el Facetus i el Facet .......................................... 96 5.3 Algunes imperfeccions de la traducció catalana ............................... 97 5.4 Altres textos destacables a l’origen del Facet .................................. 1006. El Facet: estudi dels elements culturals ....................................................... 101 6.1 Primera part: consells d’urbanitat (vv. 1-351) .................................. 101 6.2 Segona part: ars amatoria (vv. 352-1370) ....................................... 108 6.2.A Fixació de l’objectiu (vv. 352-91) .......................................... 108 6.2.B Preliminars (vv. 392-487) ....................................................... 111 6.2.C La façana cortesa: la presa de contacte i

l’estira-i-arronsa (vv. 488-910) ........................................................ 117 6.2.C.1 El salut d’amor, model poètic .................................... 118 6.2.C.2 Guió dels parlaments .................................................. 121 6.2.C.3 Lectura glossada de la seqüència C ........................... 123 6.2.D El cobrament de la presa (vv. 911-1370) ................................ 139 6.3 Tercera part: reprobatio feminae (vv. 1371-742) .............................. 161 6.4 El Facet, manual del foll amador ..................................................... 1767. Criteris d’edició ........................................................................................... 187

Facet ................................................................................................................ 189Notes al text ..................................................................................................... 241

Apèndix i. El Facetus ....................................................................................... 273 i.1 Text de l’obra ..................................................................................... 273 i.2 El Facetus del ms. 309 de la Biblioteca de Catalunya ...................... 289Apèndix ii. Taula de correspondències Facetus - Facet................................... 291Apèndix iii. Les cartes del xv redactades sobre el Facet ................................. 303

Glossari ............................................................................................................ 307Índex temàtic .................................................................................................... 317

Referències bibliogràfiques .............................................................................. 321

...ut melius quicquid erit pati

Dilectae Lolae Badiae,magisterio et amicitia

Pròleg

«Si axí fósseu poma con sou dona / malalts garírets tota hora». Aquest dístic forma part d’un dels discursos que l’autor anònim del Facet té pre-parats per assegurar l’èxit d’un seductor de donzelles (vv. 702-03). Les pomes, en la tradició popular d’arreu, són tremendament beneficioses (An apple a day keeps the doctor away; Una mela al giorno toglie il medico di torno). No ho és tant la poma d’Eva, com ens recorda el text mateix als vv. 1640-41: «Garda Eva quants mals bastí / cant menget aquell mal bocí». El pitjor naturalment és que «e l’en donà a son marit» (v. 1642), amb les conseqüències que tots sabem. Al segle xiv, la dona, lluny de ser una poma de salut, era l’arrel de tots els mals de la humanitat: Déu no la va pas fer a imatge i semblança seva, sinó que la va formar d’una costella d’Adam (vv. 1662-68), prova irrefutable de la seva funció instrumental. L’enigmàtic doctor Facet s’esforçava per instruir els macips ben educats desitjosos de ficar-se al llit amb tendres noietes adolescents, però no podia pas separar la seva peculiar lliçó d’una certesa aclaparadora: les donzelles desitjables formen part del nefast sexe femení. Com recorda Tirèsies al final de Lo somni de Metge, per més que Bernat s’hagués escarrassat a parlar bé de les dones, «La veritat […] no has mudada, car una mateixa és».

Lo somni no és l’únic text medieval que ve a la memòria quan es llegeix el Facet en l’edició crítica i comentada de Rosanna Cantavella. Quasi tots els versos fan pensar en un o altre passatge del Tirant, d’Ausiàs March, del Salut d’amor, del Fraire de Joi. El que m’ha cridat més l’atenció és la proximitat textual del Facet amb el Cançoneret de Ripoll. Si hagués tingut una edició del Facet com aquesta quan preparava la meva del Cançoneret

12

fa quaranta anys! La dansa parlant de Pere Alemany, que engipona una trobada secreta entre el poeta enamorat i na Lutz, sembla un doble de la destral, la mitjancera o celestina, del Facet; fins i tot diu gairebé literalment les mateixes coses en el peculiar idioma occitanocatalà de la poesia del xiv.

Però fa quaranta anys —i fins en fa trenta— una edició com la que ofereix el present volum de la «Biblioteca Sanchis Guarner» hauria estat una novetat acadèmica excepcional, com de fet ho era la del Cançoneret de Ripoll de Quaderns Crema, publicat fora d’una col·lecció especialitzada el 1983: representava la primera fornada de treballs universitaris filològica-ment homologables, producte de la instauració dels estudis universitaris de llengua i literatura catalanes posterior a la transició democràtica. Per més que siguin les mancances del sistema universitari nascut aleshores, per més que calgui denunciar-ne els excessos burocràtics, deixeu-me ser optimista i prendre en consideració la mitja ampolla plena: en el cas que ens ocupa, la carrera professional de Rosanna Cantavella, que ha dedicat tota la seva vida activa a la docència, a la recerca, i ara també a la gestió administrativa (molt més del que hauria desitjat). Des de molts anys abans de 1998, quan publica una nota lèxica sobre la destral al Facet en sentit de «mitjancera», Cantavella ha estat treballant en aquest singular poema didàctic. El llibre que tenim a les mans arriba en un moment de maduresa de la seva carrera d’intèrpret dels textos catalans antics, i ens regala la presentació filològica, lingüística, cultural i literària d’un text tan injustament oblidat com poc còmode d’editar i d’anotar.

Les noves rimades occitanocatalanes són un sector problemàtic de les lletres antigues, perquè han arribat en còpies gairebé sempre úniques, plenes de lectures incertes. Quan l’editor aconsegueix de reconstruir una versió llegidora del text, es troba amb el problema de les dificultats de comprensió de la llengua híbrida de la poesia per al públic no especialitzat. El Facet no és un text literari de primera fila que demani ser difós com a clàssic de la tradició nostrada i això pot excusar la traducció mediadora que avui dia es fa imprescindible en textos com el Fraire de Joi, La faula de Torroella o l’Espill de Roig, hereu de les dificultats de lectura del antics gèneres versificats. En qualsevol cas, les notes que acompanyen l’edició de Canta-vella surten a l’encontre de les dificultats de lectura, i l’extensa introducció descriptiva resol totes les preguntes que ens puguem formular. La primera pregunta fa referència al títol: el Facet és un poema o un misteriós doctor

13

en ciències de la seducció? El text és del tot ambigu i l’edició ho palesa amb la distribució de la lletra cursiva. Al v. 447 Facet és un doctor; al v. 1366, un poema, i al 1741 torna a ser un savi, «lo bell dictador, / qui·ns ha adoctrinats en feyt d’amor». A més, pot passar per un autèntic doctor algú que es diu Facet, que a més de ‘cortès, ben educat’, vol dir també

‘graciós, agut, bromista’? Modernament sentim la necessitat de desambiguar, però és clar que l’anònim adaptador català del Facetus llatí, que comença «Moribus et vita quisque vult esse facetus», tenia una sensibilitat del tot diferent: preferia mantenir intencionadament els dobles sentits i jugar el joc del canvi de màscares. El poema, d’altra banda, amalgama models literaris divergents i es complau en el contrast entre l’ensinistrament del seductor i el blasme del gènere femení, una antiga fórmula retòrica que agermana la laus i la vituperatio en un tot integrat.

Els prop de tres-cents versos del Facet tenen un interès desigual per al lector del segle xxi. Al començament, el doctor que ens ha d’adoctrinar en assumptes amorosos adopta el to escolar avorrit dels Disticha Catonis i desgrana una col·lecció de consells que fan joc amb els valors de la cortesia de la tradició trobadoresca (humilitat en el tracte, fidelitat, parlar poc i bé, fer un posat joiós, vestir bé). Ja és més interessant el tros que comença al v. 184, quan se’ns parla dels oficis que hom pot fer aprendre al seu fill segons les aptituds que demostri: clergue, jutge, doctor, metge, escrivà, cavaller, mercader, ferrer. Aquest ja no és un horitzó exclusiva-ment aristocràtic i trobadoresc, sinó que som en un clima urbà com el de la Doctrina pueril de Llull, per no parlar de Lo crestià d’Eiximenis. Tot d’una els consells educatius es van focalitzant cap al comportament dels joves, que, un cop han après a vestir-se bé i a comportar-se millor, el que necessiten és aprendre a estimar.

A partir del v. 360 el doctor Facet es treu la màscara de Cató i entra en matèria. És Ovidi qui té la paraula ara, l’Ovidi mestre d’amor: «Ovidi, el prous», que deia Ausiàs March. La didàctica amorosa del nostre poema segueix les pautes de l’Ars amandi, però la retòrica és la de la tradició de les adaptacions pseudoovidianes medievals. En versió vernacla, el llenguatge és idèntic al de la tradició trobadoresca. Els passos que cal seguir per acon-seguir un acoblament satisfactori són els previsibles: mirada, col·loqui, bes, tocament i acte. Crida l’atenció el lloc d’honor concedit a la paraula. Allò que ocupa materialment més espai del poema són, en efecte, els discursos

14

de l’enamorat que lloa la donzella i verbalitza el sofriment que la tenalla. La mitjancera també parla bastant i la donzella —que en tot moment és presentada com una presa de caça— també fa ús de la paraula, però és més concisa. De vegades pren la defensiva i intenta defugir el depredador, però el poder de la retòrica és imparable. En una de les construccions discursives que el doctor Facet elabora, l’enamorat relata un somni a la donzella que vol seduir, en el qual es transforma ovidianament en font. La noia no ho pot resistir i prega al déu d’amor que torni el cos humà al seu pretendent: «Senyor, / retornats-me mon aymador, / abrassar-l’é e besar-l’é per fin·amor que yo li he.» (vv. 1036-39). La presa ha caigut a la trampa.

Per arribar a la consumació de l’acte amorós, però, encara cal que in-tervingui de nou la mitjancera i aquest cop el doble sentit del terme destral no podria ser més contundent: «E si·l jova no pot trovar / loc covinent per a parlar, / tremeta tost per la destral / per derrocar l’arbre fortal» (vv. 1100-1103). Els tocaments fan la resta: amb una mica més d’embolcall retòric i les mans ben actives, s’aconsegueix de fer «cremar la nina tota» (v. 1222). Si en una situació com aquesta el seductor no posseeix la donzella és que és un ximple irrecuperable: «Lebrer a qui scapa presa / ja no·l preza hom una pugesa [‘moneda de poc valor’]» (vv. 1272-73).

No cal ser una feminista militant per experimentar disgust davant de la violència implícita en el tipus de tracte amorós que proposa el doctor Facet. D’una banda, és preceptiu comptar amb el consentiment de la donzella: «en qualque loch l’encontraràs, / e gardar-le-n’as fermement, / perquè sia a tu consent; / car si ella no y consentia, / ayceyla amor res no valria» (vv. 408-12); però als textos ovidians i als paraovidians com el Facet i els de Boccaccio —i també al Tirant—, sembla que la violació formi part inte-grant del ritual de l’amor.

De l’altra banda, tan bon punt el caçador ha cobrat la presa, tot es precipita cap al final del procés. La pèrdua de la virginitat és del tot irre-cuperable i la donzella expressa amargament el seu sofriment, alhora físic i moral. Arribats en aquest punt, l’enamorat es treu la màscara cortesa: el consol que dóna a la donzella-presa a partir del v. 1304 es basa en argu-ments declaradament fal·laços. El mestre d’amor aconsella, encara, de mantenir en secret la relació, però molt aviat aprenem que el que convé de debò és tallar-la ben aviat, la relació en qüestió. Segons que sembla, tres mesos és el límit, perquè l’amor d’una dona no dura pas més (vv. 1532-40).

15

S’entén, en aquest context, que el límit, en realitat, és el límit del pecat, i el pecat convé que sigui ben curt: la millor manera d’aconseguir-ho és que el seductor —no oblidem que és un seductor satisfet— es miri malament el gènere femení; això és, doncs, el que fa el poema a partir del v. 1390. I ara ve quan, per acabar, el doctor Facet es torna a posar la màscara del moralista ferreny i adopta el paper de Tirèsies a Lo somni o de Salomó a l’Espill. El més destacable de la lliçó final és l’exegesi del concepte de quimera, aplicat a la dona del v. 1696 i següents. La quimera clàssica és un monstre tan horrorós i absurd (cap de lleó, cos de cabra, cua de serp) que només es pot comparar amb una cosa: les convencions de l’erotodidàctica medieval en què es va doctorar el voluble senyor Facet, i sobre la qual Rosanna Cantavella ho sap tot.

lola BaDia

Universitat de Barcelona

Agraïments

Aquest llibre es va redactar entre 1986 i 1997, any en què va ser lliurat a l’editorial Barcino, i revisat per la direcció; el 1998 vaig signar un con-tracte amb ells per portar-lo a impremta. L’edició no es va materialitzar mai, però. En la primera dècada transcorreguda des d’aleshores, l’antiga direcció, ben coneguda pel seu criteri erràtic, em va tenir fent i desfent sense decidir-se mai per cap criteri editorial dels que em feia adoptar. En els últims anys, la nova direcció, sense objectar res a cap tema de fons de la meua obra, sempre tenia altres originals, de gent progressivament més jove, que semblaven interessar-li més. Amb l’ajuda de la professora Lola Badia —un dels molts gestos per què li estic agraïda— vaig poder resoldre el contracte que m’encadenava a Barcino, i oferir la meua obra, revisada i posada al dia, a la «Biblioteca Sanchis Guarner», que ara la publica amb el meu profund agraïment. El lector jutjarà si aquest llibre mereixia passar per un viacrucis de tal magnitud temporal.

Per a la present publicació he actualitzat l’estudi als avanços de l’àrea en els darrers setze anys. I, de totes les versions textuals que he realitzat al cap del temps, opte per publicar la que segueix els criteris habituals de l’editorial Barcino, que mostra la meua manca d’objecció a aquests. Estic, de fet, ben agraïda per haver pogut comptar amb uns revisors textuals tan minuciosos com Joan Santanach i Francesc J. Gómez, que han aportat sug-geriments ben útils a la resolució dels punts foscos del manuscrit del Facet.

Així mateix, agraesc les aportacions dels grans estudiosos que em van assessorar en la realització de l’estudi: gràcies a l’amabilíssim Peter Dronke, el gran expert en literatura pseudoovidiana medieval; i gràcies

18

també a Peter T. Ricketts, recentment traspassat, amb qui vaig mantenir moltes converses sobre el món cultural occità, que pesa tant sobre el Facet.

He tingut la sort de comptar, al llarg de la meua vida, amb grans mestres que em van fer l’honor de dedicar-me el seu valuós temps d’ensenyament, i ací els ho vull reconèixer: Joan Oleza, que em va donar la primera oportunitat en el món universitari; Manuel Sanchis Guarner, que em va acollir al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i em va donar valuosos consells; Joan Fuster, que em va honorar amb una cordialitat de company; Alan Deyermond, que no sols em va codirigir la tesi doctoral, sinó que, amb gran generositat, em va obrir de bat a bat les portes del món investigador britànic.

I finalment done gràcies de tot cor, per la seua constant ajuda al llarg dels anys, a la també codirectora de la meua tesi, Lola Badia, encara entre nosaltres i encara jove, qui sempre m’ha donat suport amb una lleialtat esplèndida, d’autèntica mestra.

A Lola Badia va dedicada aquesta obra, pobre pagament per tants anys de mestratge desinteressat.

INTRODUCCIÓ

1. Què és el Facet

L’obra que editem és un text compost, en la forma que ens ha estat trans-mès, per 1 742 versos en noves rimades octosil·làbiques, i es conserva en un únic manuscrit: el 381 (antic 377) de la biblioteca de Carpentràs, conegut per Massó i Torrents com a manuscrit F. Es tracta d’una reelaboració, molt amplificada, del Facetus «Moribus et vita», poema llatí de cap a 1130-40 segons Peter Dronke (1979: 229-30). Aquesta versió catalana es va dur a terme, probablement, a la primera meitat del segle xiv.

El Facet català reuneix diversos mèrits, entre els quals destaca el de presentar testimonis de referències socioculturals i literàries de l’època. Això converteix el Facet en un valuós instrument per comprendre la cultura medieval europea que el va generar.

Tant el Facet com el Facetus comparteixen l’adscripció a dos gèneres medievals: són alhora manuals d’urbanitat i artes amandi. De fet, el Facet es configura com la més extensa art de seducció de la cultura catalana baixmedieval, i una de les més interessants de l’Europa cristiana.

1.1 elS ManualS D’urBanitat MeDievalS

«In omnibus urbanum te constituas et curialem»: aquest era un dels consells que donava el Rei d’Amor al De amore d’Andreu el Capellà (Creixell 1985: 156). Però com s’aprenia, a l’edat mitjana, a ser educat i cortès? Doncs, com en els altres aspectes de la vida, mitjançant els ma-nuals escaients: els libri morum. Contaven del bisbe Robert Grosseteste

22

(† 1253), famós per les seues bones maneres malgrat ser d’origen humil, i impulsor d’aquesta mena de textos (veg. Gieben 1967), que, quan se li preguntava com les havia apreses, contestava: «llegint les Escriptures». Nicholas Orme ens explica que, de fet, la literatura bíblica sapiencial (Proverbis, Eclesiastès i Eclesiàstic) proporcionava material d’urbanitat suficient perquè l’asseveració de Grosseteste fos correcta (1984: 135-36). Especialment l’Eclesiàstic, i igualment determinats passatges dels escolars Disticha Catonis, semblen trobar-se a l’origen d’alguns dels més antics manuals d’urbanitat medievals. Entre aquests convé citar la Disciplina clericalis de Pere Alfons († 1140), el De institutione noviciorum d’Hug de Sant Víctor (escrit cap al 1141), i potser també el nostre Facetus en dístics, que, com hem indicat, degué ser compost cap a 1130-40 (Dronke 1979: 230). Tenint en compte aquests referents, no sorprendrà que els libri morum, així com la valoració social de les bones maneres, tinguen, segons ara sabem, un origen clerical, i més específicament episcopal. La nobilitas morum apareix repetidament com a atribut del bisbe cortesà exemplar en el gènere biogràfic de les Vitae episcoporum, tal com es configura des de final del segle x endavant (Jaeger 1985: 32-34 i 1994).

Algunes d’aquestes obres eren molt específiques, com el Stans puer ad mensam del citat Grosseteste, pertanyent a un subgènere especialitzat en consells sobre la manera de servir la taula i també sobre bons costums a l’hora de menjar.1 Forma part d’aquest subgènere —tot i donar, també, altres consells d’urbanitat més generals— una obra escrita, segons sembla, a la segona meitat del segle xii: el Facetus «Cum nihil utilius» (Schroeder 1911), peça homònima de la nostra, composta en hexàmetres i que va arribar a ser conegudíssima en incorporar-se, al segle xiv, al cànon bàsic de textos escolars de formació elemental conegut com Auctores octo (veg. Köhn 1986: 226-31 i Baldzuhn 2006). El seu caràcter de text de maneres i, alhora, de moral es reflecteix en els noms que rebia en diferents manuscrits: Facetus de moribus, Moralis, Liber morum et virtutum. Encara hi hagué, almenys, un tercer text d’urbanitat denominat també Facetus (el Doctrine

1. Vegeu Morawski (1922: xvii-xx), que enumera i descriu deu poemes llatins similars; altres mostres a Glixelli (1921), Trigueros (1985) i Grossel (1996).

23

vivum propere: Orme 1973: 105), així com un Phagifacetus (Henkel 1988: 297-98; Jacob 1838).

L’abundància d’obres amb aquest nom s’explica fàcilment pel significat de la paraula facetus: és facetus aquell que sap practicar el vessant social de la cortesia. En són sinònims adjectius com curialis, urbanus i elegans: qualifiquen aquell que és cortès, ben educat. Així ho testimonien glossaris i diccionaris medievals (vegeu-ne una mostra a Jaeger 1985: 136), així com abundants textos (Brentano 1935). Facetus s’oposa a rudus, rusti-cus, de la mateixa manera que en vulgar cortès s’oposa a vilà. Vegeu per exemple aquests versos, pertanyents a un plany llatí de cap a 1127-30 per la mort de Dolça de Provença, l’esposa del comte de Barcelona Ramon Berenguer III; entre altres lloances que es fan de la difunta, se’n diu que «rudibus difficilis / et facetis facilis / tamen erat». En aquests versos, com mostra el seu editor (Dronke 1965-66: i, 293), la diferència entre rudes i faceti no es basa en la posició social, sinó en les virtuts personals.2 Algú que siga educat, també tindrà un sentit de l’humor no groller; potser d’ací ve l’altra accepció de la paraula facetus: ‘amb sentit de l’humor, divertit’. El qualificatiu facetus va ser aplicat, també amb aquest significat, a nobles i reis (Le Goff 1989 i Pujol Sanmartín 2003). Participa del mateix sentit humorístic el substantiu facetia, que augmentaria la seua popularitat gràcies a l’obra de Poggio Bracciolini al segle xv (Capriglione 1978 i Moll 1978).

Però aquella idea de facetus com a ‘cortès’ sol conservar-se quan els textos comencen a traduir-se o a compondre’s directament en llengua vulgar: Urban le Courtois és el nom d’una de les obres d’aquest tipus més antigues en francès (Meyer 1903). De vegades s’incorporaven aquesta mena de consells a textos molt més ambiciosos, com el Roman de la Rose de Jean de Meun, per exemple. Precisament, entre les virtuts que havia de tenir un enamorat cortès, d’acord amb el criteri de les cultures europees, hi havia en lloc preferent aquests boni mores, identificats sovint amb la idea de cortesia; i així ho mostren, doncs, els textos medievals de tema amorós idealitzant, tant en francès com en occità. Per exemple, a les demandes d’amor (gènere literariosocial que complia una funció lúdica i didàctica

2. Sobre la identificació de facetus i urbanus, vegeu Jaeger (1985) i també Langosch (1976: 135).

24

alhora), la probitas morum és presentada com a al·legòrica guarda del castell d’Amor: «Vivre honnourablement, contenir sagement, soy vestir gentement, parler courtoisement, honnourer toute gent et amer loialment».3

Els textos de bones maneres eren llegits en l’àmbit escolar (tant en l’educació de grup com en la particular) i convé indicar el fet que, essent llibres de bons hàbits, concordaven en determinats punts amb els tractats d’higiene i, de vegades, s’hi confonien, com ho demostra el fet que el Flos medicinae o Scola salernitana, un tractat de consells per a la salut, haja estat conegut igualment com Liber urbanus (Faral 1920: 252-53).

També la Corona d’Aragó va mostrar, certament, interès pels manuals d’urbanitat. S’ha conservat un petit opuscle català en prosa del segle xiv de gran interès, editat per Barry Taylor (1997), que fa èmfasi en la neces-sitat de la bona disposició moral per a la convivència, més que no en el comportament formal. Trobem la mateixa combinació de factors al famós Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, qui sembla conèixer el Facetus o, encara més probablement, el mateix Facet.4

Reflecteixen també les instruccions dels libri morum els sirventesos de Jaume Rovira i de Pere Cardenal (Bohigas 1988: 195-201), i en part el Guardacor de Ramon de Cornet, bé que aquest té un to més moral (ibid., 190-94). Hi ha testimoni d’alguns dístics sobre el comportament a taula en un manuscrit català del pas del xiv al xv, el 93 de la Biblioteca de Catalunya: «Qui nimium comedit / animam cum corpore ledit» i «Qui tenet in mensa cubitus vel brachia tensa / non est urbanus, si sit de corpore sanus», són els dos dístics transcrits al catàleg de Massó i Torrents & Rubió i Balaguer de la dita biblioteca (1989: 93).

Determinats capítols de Francesc Eiximenis, com els recollits a l’an-tologia Com usar bé de beure e de menjar (Gracia 1977), obeeixen a aquest mateix interès. Eiximenis, precisament, que, com a auster franciscà, valorava tan negativament els usos plaents dels seus coetanis acomodats, és tanmateix un defensor de les bones maneres, i un denigrador radical dels grossers, als quals deixa ben retratats en alguns capítols del Crestià. El menoret reflecteix la creença baixmedieval que la societat urbana

3. Brook (1993b: 384); vegeu també la demanda catalana 9 a Cantavella (2000).4. Vegeu-ne els apartats 6.1: 19-80 i 6.3: 1719-42.

25

civilitza, mentre que la pagesia és difícil que done un home de vàlua —i, si en dóna, en desconfia i el rebutja, com exemplifica amb amargor el ca-pítol 103 del Terç del Crestià. Les ingènues creences de Rousseau són per a l’edat mitjana inconcebibles: la ciutat —o la cort— és on s’aprenen els bons mores, i amb l’actitud educada hom ha d’aprendre també civilització, la urbanitas, que és el contrari de la desconfiada grosseria, identificada sovint amb la pagesia. No és que no es puga concebre un pagès educat: la Griselda és una pagesa que mostra una educació impecable, en bones maneres i en actitud no grosserament recelosa. Però un cas com aquest és narrat precisament per excepcional.

1.2 leS artes amandi MeDievalS

El Facet, doncs, i el seu model, el Facetus «Moribus et vita», participen d’aquest gènere dels manuals d’urbanitat en la seua part inicial, en la qual el text català segueix de prop el text llatí: s’hi aconsella, per exemple, no mentir (excepte quan siga necessari, es matisa), fer cara agradable en soci-etat, ser diligent al treball, dur la roba neta, escollir una professió escaient, etc. Però, com ja ha estat assenyalat, aquests dos textos són més que això, ja que inclouen sengles artes amandi, acabades en sengles remedia amoris.

En la present obra considerarem arts de seducció, artes amandi o manuals erotodidàctics —terme que encunyà A. G. Elliott (1977: 27)—, totes aquelles obres que aconsellen o donen models de conducta concrets, en dicció o actuació, per comportar-se escaientment en l’amor (sexual o idealitzant), vagen o no aquests models embolcallats en teories sobre què siga l’amor.

Les artes amandi, com solen ser anomenades també, apel·lant al seu caràcter de seqüeles més o menys fidels a l’art d’Ovidi, són una prova de la creença medieval que tot, fins l’amor entre els dos sexes, podia ensenyar-se com s’ensenya una art o una ciència: aquesta creença ja va ser remarcada per Egidio Gorra fa cent anys (1900: 202) i, malgrat això, són pocs els medievalistes que la tenen present.

Ovidi és el referent obligat per a aquest gènere: els escolars Disticha Catonis (escrits el segle iv o el v) ja recomanaven Ovidi com a codificador de l’experiència amorosa per excel·lència: «Si quid amare libet, vel discere

26

amare legendo, / Nasonem petito», l, 2, vv. 6-7.5 Justament el pseudo-Cató i Ovidi són considerats, en un poema llatí del segle xii, com els més quali-ficats representants de la vida moral i del costum mundà, respectivament: «Informavit Cato mores / et perduxit ad honores / Naso suos homines» (Battaglia 1965: 29 i n. 1). Aquest reconeixement d’Ovidi com a mestre de l’amor explica la seua empremta, poc evident però ferma, en la poesia trobadoresca (veg. Crossland 1947).

Aquelles arts amatòries d’arrel ovidiana van gaudir d’un interès consi-derable almenys des del segle xii. En un principi eren escrites en llatí, però amb el temps n’aparegueren de compostes en llengües vulgars. En alguns casos es tractava de reelaboracions més o menys afortunades de l’obra d’Ovidi; en altres, tanmateix, l’Ars amandi per antonomàsia era només un remot referent, menys present que altres obres medievals llatines situables en aquesta mateixa òrbita.

Amb la seducció com a tema, una altra obra va esdevenir extraordinàri-ament popular des del segle xii: el Pamphilus. Pels indicis sembla datable cap al 1100, i en tot cas ha de ser anterior al 1150, com explica Dronke (1979: 228-30). El Pamphilus s’ha conservat en almenys 170 manuscrits d’arreu d’Europa (Becker 1972), cosa que ens dóna una idea de la magna fama de què va fruir. Algun dels més antics testimonis manuscrits potser va ser copiat a Barcelona (Alturo 1997). Aquesta peça, catalogada com a comèdia elegíaca (Blumenthal 1976) i emparentada amb les molt escolars comèdies de Terenci (Pittaluga 1982), divergeix de les altres artes amandi exclusivament per la forma —en comptes de presentar-se com a tractat, ofereix un format dialogat que en podria facilitar l’escenificació (veg. Elliott 1984: xvii-xxvi)—, però hi coincideix en eficàcia didàctica. El jove trobava al Pamphilus un model per seduir i fer l’amor a una donzella: només li calia imitar els passos de Pàmfil per aconseguir Galatea. Hi ha paral·lelismes entre el Pamphilus i el Facetus, com han assenyalat Elliot (1977: 56-57) i Pittaluga (1980: 19-24). Quin dels dos textos és anterior? Després de molt considerar-ne els pocs punts de referència, Dronke dedueix,

5. En la traducció catalana medieval: «Si a tu plau amar, ho apendre de amar legint, legiràs lo Ovidi De art de amar» (Bofarull 1857: 309). La Doctrina moral d’en Pachs matisava, en glossar alguns passatges dels Disticha, que l’art d’Ovidi «tracta de folla amor, la qual és amargor de vertadera amor» (ibid. 277).

27

provisionalment, que el Pamphilus deu ser anterior al Facetus en dues o tres dècades i que, per tant, probablement va ser aquell qui va influir en aquest (1979: 229-30). Löfstedt (2002) ha aportat algunes notícies més recents sobre aquesta obra.

Són diversos els manuals erotodidàctics emparentats entre si; sense anar més lluny, Andreu el Capellà manlleva versos tant del Pamphilus com del Facetus «Moribus et vita» (veg. Dronke 1976: 130-211 i Pittaluga 1980: 27-28). Açò pot semblar sorprenent pel fet que generalment es tendeix a considerar el De amore (escrit abans de 1238) com a obra en l’òrbita de les actituds idealitzants cap a les dames, i per tant més aviat lluny d’aquesta mena de textos, sovint poc més que guies de pràctiques eròtiques. Però el que ocorre és que el gènere medieval de l’erotodidactisme inclou ambdós estils, ja que sols manté com a constant el requisit d’explicar quina ha de ser la conducta correcta per a qui sent l’amor. El patró de correcció ofert dependrà, naturalment, de si l’amor proposat és l’honest o el delitable, i d’ací la varietat de consells, de vegades contradictoris, entre diferents obres

—i, no rarament, fins aparentment contradictoris dins la mateixa obra. Jo no hi puc veure, però, dos clars grups contraposant-se (els que ensenyarien fin’amors i els propers a l’eròtica pràctica), sinó un molt ampli ventall d’obres erotodidàctiques de diferents matisos, segons si hi predomina una més alta dosi de fin’amors o d’eròtica pràctica. En aquest ventall, hi ha obres que es troben en una oposició de 180 graus, però també n’hi ha d’altres només separades per pocs graus.6

És coneguda la consideració del segle xii com a «aetas ovidiana».7 És natural, doncs, que d’aleshores endavant veiessen la llum falsificacions ovi-dianes, que de vegades esdevindrien molt famoses, com ocorregué amb el De vetula, narració pseudoautobiogràfica que traduí al català Bernat Metge.8

La consideració de què gaudien tant l’ars ovidiana com els seus rifa-cimenti va lligada a la consideració intel·lectual del mateix Ovidi. I Ovidi havia entrat a les escoles des del segle xii, on es féu molt popular. E. K. Rand assenyala que podem considerar la fortuna d’Ovidi a les escoles com

6. Vegeu la primera defensa d’una tradició comuna, inspirada per l’obra d’Ovidi, a Dronke (1963); de la mateixa opinió fou Elliott (1981: 435 i n. 50).

7. Vegeu un resumit estat de la qüestió a Robathan (1973).8. Robathan (1968); Riquer (1959, *32-*35 i 92-115).

28

un cas paral·lel a la fortuna d’Aristòtil a les universitats: primer va ser-ne bandejat, després tolerat i finalment prescrit.9 El fet que li fos atribuïda la redacció del De vetula hi va ajudar, ja que en aquest poema (medieval, en realitat), el narrador «prediu» el naixement de Jesucrist, fet que col·locava Ovidi al costat de la sibil·la de Virgili com a profeta gentil, i aquest fet bé podia adduir-se com a argument a favor de la lectura del nostre autor (Alton & Wormell 1960-61: 69-70). A més d’això, circulava una vita Ovidii que el presentava redactant els Remedia amoris després d’exiliat, com a mostra de penediment per l’Ars amandi i els altres poemes amorosos. Així, Ovidi es transformava en un auctor que hauria abandonat els pecats de joventut en arribar a la maduresa de la vida (Minnis 1997: 260 i Ghisal-berti 1946). Això no obstant, la fortuna escolar d’Ovidi als segles xii i xiii (a partir del xiv van retirant-se del cànon escolar elemental quasi tots els autors clàssics) no es va donar sense oposició, i hem de tenir en compte que, de les seues obres erotodidàctiques, a les escoles es prescrivien molt més sovint els Remedia amoris només, que no precedits de l’Ars amandi. Però aquesta fortuna és, grosso modo, autèntica. I, al costat d’Ovidi, so-vint figuren al cànon alguns dels rifacimenti esmentats, especialment el Pamphilus: Everard l’Alemany, al seu Laborintus (anterior a 1220), inclou un manual de poesia on apareix una llista de llibres que s’han d’estudiar. Al costat dels típics Disticha Catonis, i d’altres clàssics escolars com Ma-ximià, Avià o Esop, s’hi prescriu el Pamphilus i s’hi estableix que tots els poemes d’Ovidi (turba ovidiana) han de rebre atenció, «perquè aquest és el costum» (veg. Alton & Wormell 1960-61: 32). Més lluny encara arriba Hug de Trimberg, també mestre, que escriu una mena de catàleg de llibres llatins per a principiants: el Registrum (de cap a 1280), el qual inclou tots els textos esmentats i n’afegeix d’altres, com el mateix Facetus «Moribus et vita» (Alton & Wormell 1960-61 i Henkel 1988: 248-49). Un manual de confessió castellà del 1318 recrimina la conducta de molts professors de gramàtica que ensenyen a l’escola el Pamphilus i l’Ars amandi ovidiana.10

9. Vegeu Rand (1929: 260) i també Smolak (1995); per al panorama d’influències, Robathan (1973).

10. Es tracta del Libro de confesiones, on Martín Pérez afirma: «Onde creo que muchos libros se suelen leer en la Gramática de que non podrían dar bien la cuenta los maestros a Dios. Ca meten en el coraçón de los excolares amores malos et carnales con ellos, assy como

29

El Pamphilus encara apareix, per exemple, a continuació d’un Facetus «Moribus et vita», en un manuscrit miscel·lani del segle xv (inclòs en un còdex factici) que conté molts textos escolars.11 S’ha de ser caut, però, a l’hora d’avaluar l’abast de la funció escolar del nostre Facetus; com he dit abans, el que va formar part més sovint dels Auctores octo va ser, segons sembla, l’altre Facetus, el «Cum nihil utilius» en hexàmetres.

No convé acabar el repàs d’obres llatines medievals sense citar la Rota Veneris, composta pel dictator Boncompagno da Signa cap a 1215.12 En teoria és un tractadet d’ars dictandi —per ensenyar, doncs, a redactar; en particular cartes: una disciplina apresa al llarg dels segles per tothom que volia llegir i escriure (veg. Poster & Mitchell 2007)—, dedicat sobretot a mostres epistolars amoroses; però el tema hi és aprofitat també per donar consells sobre les relacions d’amor en un sentit molt més ampli, de manera que la Rota Veneris és igualment, en la pràctica, un manual erotodidàctic. De fet, Boncompagno justificava la redacció d’aquesta obra així: «Con-descendi tandem amicorum precibus et Rotam omnibus concessi Veneris quam feceram causa urbanitatis» (Cortijo 2002: 101), on l’autor remarca,

Ovidio mayor, De arte et amadin, Panfilio, et otros libros que leyen de mentiras» (transcrit per Lomax 1977: 89). L’associació d’Ovidi amb els estudis escolars és testimoniada també al Libro de Buen Amor: «Don Amor a Ovidio leyó en la escuela» (Blecua 1983: q. 612).

11. És el còdex MS 4245 de la Biblioteca Nacional de España. El catàleg en dóna el sumari següent: «[Opera literaria, philosophica et sacra]: 1. P. TERENTIUS: Andria (ff. 4-37v). 2. BOETIUS: De consolatione philosophiae libri duo (ff. 38-77v).- 3. S. BERNARDUS: Epistola de regimine familiae (ff. 78-83v).- 4. Septem psalmi (ff. 89-92).- 5. Novus Aesopus (ff. 93-12 Iv).- 6. EBERHARDUS DE BETHUNIAE: Graecismus (ff. 123-200).- 7. Liber Floreti de sacra doctrina (ff. 201-234v).- 8. Epistola Lentuli ad Octavianum de Iesucristo (f. 235r-y).- 9. Altercatio corporis et animae (ff. 236-243v).- 10. Lectiones defunctorum (ff. 244-247v).- 11. Facetus (ff. 248r-263r).- 12. Panfilus de amore (ff. 263v-284 v).- 13. Altera doctrina mensae (ff. 285-287v).- S. xv (1491)». Es tracta d’un còdex factici en què s’han relligat (i retallat per ajustar-se) almenys dos manuscrits diferents: un transcriu, de mans diferents, el Graecismus; sembla el més tardà.

En canvi, la datació 1491 donada pel catàleg no pot ser correcta per a la part del manuscrit miscel·lani que inclou el Facetus i el Pamphilus. Aquest presenta una lletra cursiva familiar; no és impossible que hagués estat copiat a la Corona d’Aragó, o per un copista (o copistes) d’aquesta procedència. No puc datar-lo molt més enllà de mitjan segle xv.

12. Aquesta obra compta amb moltes edicions i diversos estudis: vegeu Baethgen (1927a), Baethgen (1927b), Purkart (1975), Purkart (1984), Garbini (1996), Cortijo (2001) i Cortijo (2002).

30

precisament, el caràcter d’urbanitas que s’atribueix a la coneixença ero-todidàctica.

Boncompagno, però, no va ser l’únic a oferir redaccions de cartes —o parlaments— per seduir la dona; altres, com Serló de Wilton, redactaren també versos en llatí útils a la mateixa finalitat (Dronke 1965-66: i, 239-40). El De amore d’Andreu el Capellà encaixa molt bé en aquest context d’erotodidactisme verbal, d’obres en què es donen mostres no tant per actuar amb l’estimada (què fer, on tocar), com per seduir-la sols mitjançant la paraula; del De amore s’ha dit que «Andreas teaches Walter how to argue, not seduce, ladies into bed» (Bowden 1979: 71). Molts estudiosos s’han preguntat el perquè d’un text com el De amore; vegeu, per exemple Baldwin (1994).

Les obres de didàctica amorosa van començar a traduir-se al vulgar —i a compondre-s’hi— des de molt aviat. Aquesta mena de textos es poden trobar pertot, com mostra per exemple el voluminós estudi de les traducci-ons italianes de l’Ars ovidiana que fa Lippi Bigazzi (1987), o el treball de Glier sobre les artes amandi en llengua alemanya, on s’indica la referència més antiga al Facetus en un text en vulgar: el primerenc minnelehre Der heimliche Bote, que data d’abans de 1180.13

Pel que fa, però, a les obres en vulgar del gènere, és a l’àrea de la llen-gua francesa on es registra un nombre més alt de peces conservades, les quals, això no obstant, encara no han estat estudiades en profunditat, cosa lamentable, donada l’abundància de mostres i la significativa influència que van tenir a l’Europa medieval.

Sembla que és al segle xiii quan un cert Jehan Brasdefer tradueix el Pamphilus al francès. Al mateix segle es copien una traducció de l’obra al vènet (Elsheikh 1986) i una versió islandesa més lliure (Dronke 1979: 228), i després vindrien traduccions a altres llengües, com l’anglès (Bawcutt 1995). El De vetula, més tardà (segle xiii), fou traduït al segle xiv per Jean Le Fèvre (Paris 1885: 455-56). L’adaptació de l’Ars amandi d’Ovidi feta per Maître Elie dataria del principi del xiii, i de la meitat del mateix segle la de Jakes d’Amiens, qui mostra també conèixer el De amore del Capellà (Finoli 1969: xiii i xviii-xix). L’anònima Clef d’amours i l’Art d’amours de

13. Glier (1971: 18-20) i Schnell (1975); també mereix consultar-se Schroeder (1911).

31

Guiart serien, en canvi, més tardanes. La primera, probablement de 1280 (ibid. xix). Guiart hauria conegut l’obra de Maître Elie, i l’autor de la Clef, probablement el nostre Facetus.

Dels tres llibres de què consta l’Ars amandi (que tracten, respectivament, de com conquistar la dona, com conservar-la, i com conquistar l’home), el darrer rares vegades apareix en una traducció: en el cas de les obres franceses esmentades, només a la Clef d’amours. És fàcil trobar un motiu per a aquesta exclusió: essent les dones, en la consideració medieval, tan presumptament inclinades a la lascívia, no caldria veure la necessitat de donar-los més estímuls.

Pel que fa al segon llibre de l’Ars ovidiana (com conservar la conquista), tampoc no n’estava garantida la presència: l’obra de Guiart el substitueix, molt significativament, per uns remedia amoris, a la manera del nostre Facetus. Si hem de pensar en una causa per la menor difusió d’aquest segon llibre, convindrà tenir en compte que, a la baixa edat mitjana, consolidar una relació sexual al marge del matrimoni significava incórrer en concubinat, un greu pecat segons els moralistes, més greu que no la fornicació simple (veg. Rossiaud 1986: 99, 118, 172).

Al costat d’aquestes obres podem arrenglerar-ne una altra, que no és una traducció d’Ovidi, sinó d’Andreu el Capellà: el Livres d’amors de Drouart La Vache, datat el 1290 (veg. Bossuat 1926a i 1926b, i Finoli 1969). Com el De amore, Drouart acaba l’obra amb una reprovació de l’amor, de funció semblant als Remedia ovidians. Es pot tenir una visió panoràmica de les moltes traduccions medievals del De amore a llengües vulgars a Karnein (1970 i 1985); la seua influència acabarà arribant fins a la llunyana Castella (veg. Deyermond 1961).

No paga la pena fer massa voltes a per què a l’edat mitjana no resulte estrany que, rere una art de seducció i en la mateixa obra, figure una repro-vació de l’amor o de les dones que hom acaba de lloar. Aquest patró tenia al seu favor l’auctoritas d’Ovidi, que després de l’Ars va escriure els Remedia, obres que anaven plegades en molts manuscrits medievals (veg. Dronke 1963: 59 i Bruni 1974: 163, n. 3). El fet de mostrar posicions contràries en un determinat tema confluïa, a més, amb els usos de la dialèctica —una de les disciplines principals de l’educació, particularment útil al mètode escolàstic—, que demanava d’aprendre a argumentar dos aspectes contraris d’una mateixa qüestió. És ben sabut que els escolars havien de practicar

32

el debat sobre temes variats, i ser capaços de presentar arguments convin-cents a favor del punt de vista (sovint imposat a l’atzar) que defensaven.14 Els debats escolars es barrejaven amb els debats com a jocs socials, i en ambdós tipus trobem temes populars, com si era preferible l’aigua o el vi, l’estiu o l’hivern; com si les dones eren essencialment dolentes o bones (Cantavella 1992) o si preferien per a l’amor els clergues o els cavallers (Lee 1981 i Mata 1992).

El Consaus d’amours de Richard de Fournival, i la Poissance d’amours, d’un anònim imitador del primer (Speroni 1974 i 1975), són dues obres que uneixen consells de seducció amb l’explicació d’algunes qüestions d’ana-tomia i fisiologia. Aquest tema es retroba a l’anglonormand Li houneurs et li vertus des dames de Jehan Petit d’Arras, que lloa amb to reverent i a la defensiva les actituds de les dames en l’amor (Zimmermann 1902); sembla que es tracta d’una obra connectada amb les del debat pro i antifeminista medieval, en l’òrbita de les del tipus de l’Evangile aux fames o La bounté des femmes (Cantavella 1992: 18-30). Així mateix, resulten poc influïts pel to ovidià, i ofereixen models d’actituds corteses, altres dos tractadets, igualment anglonormands: el D’amours i l’Arbre d’amours (Långfors 1930). I també de producció anglonormanda és el Donnei des amants, presentat com una conversa d’estira-i-arronsa entre dos enamorats, i que l’autor ofereix per a l’aprenentatge d’un jove conegut seu (Paris 1896 i Busby 1989).

De la mateixa manera, els dos Roman de la Rose incloïen recomanacions per a l’amor: el de Guillaume de Lorris ja posava uns quants consells en boca del déu d’amor (Lecoy 1979-83: vv. 2074-748); el de Jean de Meun n’estableix deu manaments, i conté el discurs d’Ami, basat en l’Ars amandi ovidiana i format per consells dirigits a l’enamorat sobre els mitjans per arribar a la possessió de la Rosa i, en general, sobre la tècnica de seduir dones (ibid. vv. 10373-82 i 7253-9972, respectivament). A més, l’estructura al·legòrica del Roman fa que aquesta obra puga ser assimilada com a peça didàctica. Lori Walters n’ha estudiat la consideració i l’assimilació com a ars amandi (1994: 20-21).

14. Veg., entre molts altres, Bowden (1979: 71), Brown (1998), Weijers (2002) i Fried (1997).

33

Al costat de tota aquesta producció en llengua d’oïl, no vull oblidar dues peces de producció italiana: la més antiga n’és el Contrasto, obra escrita per un sicilià, Cielo d’Alcamo, a l’època de Frederic II, entre el 1231 i el 1250 (Contini 1960). Es tracta d’una obreta en què un home requereix una dona, la qual es nega en principi a lliurar-se-li; però amb el transcórrer de les cobles, aquell l’acaba convencent. És una peça en estil directe; no s’hi explicita una intenció didàctica (com es feia, per exemple, al Donnei des amants abans citat), però l’exposició de les paraules de l’home, amb la prevenció de les rèpliques de la dona, ofereix mostres de parlaments de seducció i, alhora, exemplifica la idea que la constància masculina és la clau de la victòria sobre la resistència femenina. A més del Contrasto, cal esmentar el grup de vint-i-quatre sonets escrit per Guittone del Viva d’Arezzo, denominat Il manuale del libertino per Avalle (1977: 56-86 i 163-87). L’obra de Guittone pot tenir deutes amb el De amore, com vol Avalle, però sense cap dubte la seua dependència bàsica ve, per ordre d’importància, del Pamphilus, del Facetus «Moribus et vita» i, naturalment, de l’Ars amandi ovidiana. És una obra que mereix més atenció de la que ha rebut fins ara.

Una ràpida visió de moltes artes amandi romàniques es pot obtenir a Paris (1885). Segre (1968-70) també és útil, tot i que aquest darrer estudiós limita l’adscripció al gènere només a aquelles obres que teoritzen sobre l’amor (veg. també Schnell 1985), i no hi inclou, per tant, el Facet català. Recordaré que el meu criteri ha estat considerar obres erotodidàctiques totes aquelles que aconsellen o donen models de conducta concrets per comportar-se en l’amor, vagen o no aquests consells acompanyats de teoria amorosa. D’ací que, per exemple, queden fora d’aquest estudi, tot i estar emparentades amb aquest tipus de textos, una sèrie de narracions al·legoricodidàctiques que no donen directrius concretes de comportament amorós, sinó que es limiten a presentar l’essència i les característiques de l’amor, com per exemple la narració anglonormanda «Bien est raisoun et droiture» (Södergård 1956) o, per al cas català, les ventures al·legòriques del tipus El Déu d’amor caçador, el Roser de Vida Gaia i altres (veg. Pujol 1995). La línia de separació entre aquestes obres i les erotodidàctiques ob-jecte del nostre interès és molt fina: a l’entremig hi ha la Cort d’Amor, de la qual m’ocuparé al capítol 2, i que, tot i seguir una estructura al·legòrica bàsica a l’estil de les ventures i de certs textos francesos, hi introdueix

34

sovint consells, i ben específics, sobre comportament amorós. Encara a la tardor medieval, la presència de l’erotodidactisme era forta (Cátedra 1989).

També es troben pròxims a l’erotodidactisme els tractats mèdics sobre el coit, com el Liber minor de coitu, de Constantí l’Africà (veg. Montero Cartelle 1983 i Wack 1990, entre altres) i, en català, l’Speculum al foderi (Alberni 2007 i Solomon 1986). Els tractats mèdics sovint consideren la conveniència, i fins i tot de vegades la necessitat, del coit per als barons joves i, per tant, en això coincideixen amb la majoria d’obres erotodidàc-tiques —vegeu-ne el clar resum de Cifuentes, amb bibliografia (1999: 17 i n. 28). Però aquelles obres mèdiques se centren en la fisiologia sexual; a tot estirar, en les posicions que ha d’adoptar la parella per a una òptima concepció de la dona: no s’interessen en els possibles treballs per seduir el membre femení de la parella, que, contràriament, és sempre l’objectiu central de l’erotodidactisme.

Hem indicat més amunt que certes artes amandi eren donades als joves en edat escolar i que, per tant, eren considerades útils per a la formació del jove baró. Que això fos així, però, no significa que la societat en bloc n’estigués satisfeta. Per descomptat, els moralistes, que ja per sistema miraven malament la literatura laica d’entreteniment, amb molta més raó s’oposaven a l’erotodidactisme (veg. Hunt 1979: 34-35, i Guiette 1967). La delectatio sense honesta utilitas no podia ser acceptada sense resistència per la moral cristiana (veg. Suchomski 1975 i Olson 1974 i 1982). Francesc Eiximenis i Antoni Canals exemplifiquen en català aquesta posició, com veurem al capítol 2.

I, malgrat això, no hem d’excloure que les obres erotodidàctiques fossen recitades també en presència de dames, com ocorria amb els fabliaux i amb les històries amoroses; així ho creia Huizinga (1984: 157). Els agradaven les arts d’amor, a les dames? Almenys a dues no els van agradar gens: a Maria de França, que critica l’Ars amandi ovidiana a Guigemar, i a Chris-tine de Pizan, que va mamprendre el famós debat sobre el Roman de la Rose de Jean de Meun, al qual acusava, precisament, de funcionar com a art per seduir verges, a la manera d’Ovidi (Hicks 1977: xxix-xxxii, n. 33 i 34, i passim). Els moralistes parisencs van fer costat a la dona intel·lectual. Ambdues parts identificaven, amb prou bon ull, erotodidactisme amb eròtica pràctica, i per tant s’hi oposaven: els moralistes perquè, des del seu punt de vista, el missatge de l’eròtica pràctica buscava justificacions per fomentar

35

la luxúria; Christine perquè l’eròtica pràctica considerava que l’existència de la dona no tenia més justificació que la del seu cos: ser instrument per a la reproducció de l’espècie humana.

1.3 l’eròtica pràctica

Aplicaré aquesta denominació al missatge explícit, present en diversos textos tardomedievals europeus d’entreteniment, consistent a justificar com a bona la pràctica del coit, especialment de la fornicació simple, amb recurs a autoritats o a arguments dialèctics d’origen teològic o filosoficocientífic (com ara que el coit serveix a la reproducció de l’espècie humana o que és bo per a la salut), i que presenta les relacions sexuals com un afer pràctic, desproveït de tota sentimentalitat sincera. La seua versió de l’erotisme es limita a resultar utilitarista; pràctica, per tant.

És l’aspecte justificatiu el que marca l’eròtica pràctica en aquesta mena de textos, i el que els dóna caràcter propi dins l’amplíssim conjunt d’obres europees de tota mena i de tots els temps en què les relacions se-xuals s’observen amb bons ulls i alhora sense sentimentalitat; per això el discurs moral l’inclou també al calaix de sastre de l’«epicureisme» (veg., per exemple, Renedo 1989 i 1992).

Així, hi ha obres de contingut eròtic, com molts dels contes del Deca-meron o la mateixa Ars amandi ovidiana, que, tanmateix, no consideraré dins del particular grup de textos d’eròtica pràctica, perquè no inclouen el susdit discurs justificatiu de la sexualitat amb argumentacions sobre motius científics o filosòfics «seriosos».

He d’advertir, però, que no arribe a considerar els textos de l’eròtica pràctica com un gènere específic particular (la justificació del sexe pot aparèixer en obres de molt variat gènere), sinó com una de les concreci-ons literàries que manifesten la característica tendència de la cultura laica tardomedieval a manllevar, amb irregular habilitat, elements culturals del món de la saviesa.

Hi ha una demanda d’amor medieval que presenta aquest enunciat: «Qui est la cause pourquoy on aime?». La contestació de la demanda enumera quatre tipus de desigs amorosos:

36

1. Desig de «gran pris»: quan s’estima per aprendre, per valer més, i per adquirir honor i preu.

2. Desig honest: el que té per finalitat el matrimoni.3. Amor per profit i guany, «lait et deshonneste» (prostitució i proxene-

tisme).4. Desig «qui est naturel, est quant on aime sa partie pour joyr à sa volenté

et plaisance».15

Observeu com el quart tipus de desig, que un moralista considerarà luxúria sense pal·liatius, és ací qualificat de natural. Aquesta demanda mostra, al final de l’edat mitjana, la continuïtat en el manlleu i l’adaptació a textos d’entreteniment, de l’etiqueta amor naturalis o appetitus naturalis, un concepte escolàstic en origen, oposat a l’appetitus ordinatus ratione. Per virtut de l’«amor natural», els vius tendeixen a reproduir-se, i a nodrir i preservar la progènie; ho va glossar molt bé Paré (1947: 92-93).

Doncs és aquest apetit natural, la plaent activitat sexual conduent a la reproducció de l’espècie, el que defensa l’eròtica pràctica. I és la manera de presentar-ne els arguments, la selecció mateixa de motius justificatius, el que distingeix aquestes obres entre si. No presentaré, però, un estudi en profunditat dels textos d’eròtica pràctica medievals (cosa que exigiria una monografia específica); em limite ací a assenyalar-ne l’existència, i a enunciar-ne les pautes bàsiques argumentatives, en particular de la primera obra important, referència indefugible (directament o indirecta) per a les obres posteriors d’aquesta mena: parle del famós Roman de la Rose, en la versió de Jean de Meun.

Jean de Meun és, al segle xiii, pioner en el ja enunciat costum de mani-pular textualment, en benefici del missatge de l’eròtica pràctica, conceptes pertanyents en origen al món de la cultura teològica o filosòfica. I, atesa l’amplíssima divulgació europea de la seua obra, no pot estranyar que els seus arguments fossen reproduïts i reciclats més i més als segles xiv i xv. I no faig referència només als manlleus literals del Roman de la Rose

15. Hassell (1974: 201, 1): incunable vers 1479. Pregunta i resposta havien aparegut ja al recull de demandes del ms. Chantilly (cap a 1470) però en forma més abreujada (ibid. 5, 1). Sobre el joc social de les demandes d’amor, vegeu Felberg-Levitt (1995) i, per a la versió catalana, Cantavella (2000).

37

rastrejables en la literatura europea posterior, sinó, sobretot, al recurs al manlleu i la manipulació d’arguments científics en origen, per fonamentar la justificació d’una obra d’eròtica pràctica. No és que hom no pogués arribar a aquests usos literaris sense conèixer el Roman de la Rose, però és difícil imaginar com hauria estat la posteritat tardomedieval de l’antiga literatura eròtica —inclosos Facetus i Pamphilus— sense el punt de referència que marcarà l’obra de Jean de Meun.

La justificació de la legitimitat de la fornicació simple impregna l’obra sencera de l’autor parisenc, i el conjunt de justificacions susdites pren un relleu especial als parlaments tant de Raison com de Génius; aquestes justi-ficacions es concreten de la manera següent: (a) és fals que Déu condemne l’acte de generació; ben al contrari: (b) és manament diví el «creixeu i multipliqueu-vos» (Gènesi 1, 22); per això (c) Déu va fer els éssers humans sexuats. En paraules de Raó: «car volontiers, non pas enviz, / mis Dex en coillons et en viz / force de generacion, / par merveilleuse entencion, / por l’espiece avoir toujours vive» (Lecoy 1979-83: vv. 6935-39). Per això la cèlebre Natura, que al·legòricament forma els humans en una forja, es presenta com a «chamberiere» de Déu; encara més, com a «conestable» i «vicaire» (ibid. vv. 16768-82).

Bé que, després d’aquests arguments, hom podria pensar que el missatge no és diferent del del vell refrany popular «Dels pecats del piu, Nostre Se-nyor se’n riu», cal aclarir de seguida que l’eròtica pràctica no predica gens la disbauxa sexual. Ben al contrari, sol limitar-se a la reivindicació de la fornicació simple, és a dir, de la còpula d’home i dona lliures per consenti-ment mutu. La resta de pràctiques sexuals —de la masturbació a la zoofília, passant per la violació, l’homosexualitat o fins l’adulteri—, que l’Església considerava, al mateix sac, fornicació qualificada, no eren defensades per l’eròtica pràctica, ja que s’apartaven del propòsit de reproducció de l’es-pècie, la seua base de justificació. Per això mateix, evidentment, l’eròtica pràctica s’oposa a l’anticoncepció (veg. Rossiaud 1986: 117 i 99-102). De fet, era usual que en aquests textos s’implicàs que el sentit d’existència de la femella humana no era un altre que gestar nous éssers humans.

Aquesta visió utilitarista de la dona és la que col·loca l’eròtica pràctica a l’antípoda de la literatura d’amor idealitzant (no considera pròpiament que la dona siga digna de respecte sincer, ja que la seua única raó d’ésser seria carnal), i explica, com he enunciat més amunt, l’aliança entre el

38

moralisme rígid d’homes com Jean Gerson i el profeminisme de Christine de Pizan, contra l’eròtica pràctica del Roman de la Rose, amb què es va tancar el segle xiv (Hicks 1977).

Jean de Meun, mestre de París, coneixia la cultura dels «naturiens» universitaris del seu temps, en part encara hereus del saber del segle an-terior. Bona part de la filosofia del segle xii va dedicar atenció a explicar i justificar l’existència i el funcionament del món natural —com a diferent del món metafísic— i, en aquesta presentació del món natural, no va obli-dar parar atenció a la fisiologia reproductiva (vegeu Dronke 1988: 45-48, 50-51 i 100). Guillem de Conches, per exemple, va dedicar un significatiu apartat del seu Dragmaticon philosophiae a l’exposició de la funció dels òrgans sexuals i a la reproducció humana (vi, 7-10, vegeu Ronca, Badia & Pujol 1997). A més, a la poesia filosòfica de la segona meitat del segle xii, Natura apareix com a entitat positiva, una personificació al·legòrica que encarna la saviesa —com abans l’havia encarnada la Filosofia de Boeci (veg. Dronke 1988: 25).

D’altra banda, les obres del xiv que incorporaran l’eròtica pràctica, sense renunciar a aquells arguments bàsics, els enriquiran ornant-los amb l’adaptació, més o menys matussera, de les novetats científiques introduïdes al llarg del xiii i del xiv, on ja hi havia els referents (arribats als autors literaris no en estat pur, sinó per interposició de traduccions i textos enciclopèdics divulgatius) de l’Aristòtil de la Física i del De gene-ratione et corruptione i, potser encara més important, d’autors mèdics com Constantí l’Africà i, en conjunt, de la medicina galènica. Els autors mèdics de la tradició galènica, l’obra dels quals és traduïda al segle xiii i difosa àmpliament a partir del xiv mitjançant la incorporació dels seus consells als abundants regiments de sanitat en llengua vulgar, consideraven necessària l’evacuació dels humors corporals i, per tant, veien perjudicial la retenció de semen.16 En general, la posició de la «ciència de natures» medieval era favorable a l’evacuació seminal masculina,17 tot i que amb moderació, ja que el coit continuat també es considerava mèdicament perillós per a l’home (Cifuentes 1999). La cultura universitària del xiii havia esdevingut,

16. Vegeu Solomon (1989-90: esp. 60 i notes 6 i 8); vegeu també la introducció al De coitu de Constantí l’Africà (Montero 1983).

17. Vegeu el ventall d’opinions i citacions recollides a Badia (1996: 25-27).

39

doncs, molt més complexa, en augmentar el coneixement i la circulació de textos medicofilosòfics de l’estil dels citats. Si aquesta deu de notícies fisiològiques va poder alimentar l’aristotelisme heterodox d’universitaris com Boeci de Dàcia, Siger de Brabant i Jean de Jeaudun, no és estrany que també acabàs donant arguments a l’eròtica pràctica de variats tractats amorosos com el De amore d’Andreu el Capellà —tot i que s’hi traspua sols en determinats passatges; vegeu Dronke (1965-66: 83-85). En fi, les justificacions de l’eròtica pràctica en la literatura remeten a una variada suma de referents filosòfics i naturals, que van succeint-se en els segles i alhora hibridant-se mútuament.

A la segona meitat del segle xiv, un nou factor social donà inespera-dament encara més impuls al discurs de l’eròtica pràctica: l’aparició de la sinistra pesta negra. Era ben difícil per als predicadors mantenir el discurs moral de la continència i la castedat, a l’època en què la població europea va minvar en una quarta part, i molt més en determinades zones. Davant aquesta catàstrofe demogràfica, era lògic que, entre els laics, s’alçassen veus contràries a l’èmfasi en la continència: calia repoblar el món cristià. Un ampli repertori de textos defensors de la procreació, no ja literaris, sinó del que podríem dir d’intervenció social, escrits per autors laics, és presentat en l’estudi que en fa Jacques Rossiaud (1986: 111-125). I el discurs de l’eròtica pràctica, oportunista per definició, es va beneficiar particularment d’aquest clima. Així, noves veus en la literatura d’entreteniment van tornar a repetir la lliçó del «creixeu i multipliqueu-vos», i una de les més celebrades va ser la de la comare de Bath, als Canterbury Tales de Chaucer, recordant allò de «per a què, si no, són els òrgans sexuals?» (Robinson 1974: vv. 115-24).

Pel que fa a la literatura catalana, la peça original en què es dedica més atenció explícita als arguments de l’eròtica pràctica (tot i que en clau paròdica) és el Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via. Allà, el lúbric fra Bernat, que només pensa a practicar el sexe, és amonestat pel personatge de Francesc, que li recorda els seus vots, i el framenor inclou, en defensa seua, aquests arguments: (a) «puys, los filosofs van posar / en scriptura, / que ço de què·ns força natura / no és peccat» (Pacheco 1997: vv. 294-97); (b) si practica tant el sexe, és sense pecat, car ho fa «per [e]xalsar crestiandat», ja que el seu fi és acréixer el nombre d’infants cristians, cosa per la qual mereixerà corona de santedat (vv. 308-15); (c) si Francesc s’oposa a aquest punt de vista, és que no vol creure els manaments divins,

40

«e diu així: / Crescite multiplicamini. / Adonchs, appar / que vós no volets observar / la Scriptura» (vv. 330-39). El Llibre de fra Bernat és, de fet, molt representatiu d’una de les vies literàries en què pot presentar-se l’eròtica pràctica: els contes plaents o fabliaux, possiblement emparentats també amb comèdies elegíaques com el Pamphilus (Dronke 1973).

Del fet que els tractats mèdics donaven armes als arguments de l’eròtica pràctica, n’eren perfectament conscients els moralistes; vegeu per exemple l’opinió d’Eiximenis a Renedo (1989: 20). Assenyalem ara que, atès que els arguments dels quals s’arribaria a beneficiar l’eròtica pràctica eren difícilment contestables, el pensament teològic cristià va haver de generar, ja des del segle xiii, un cert discurs conciliador: reconeixia la utilitat dels òrgans de la generació i reconeixia com a ordre divina el «creixeu i mul-tipliqueu-vos», però hi afegia que el matrimoni era l’únic marc en què el coit encarat a la procreació no era pecat; així ho indicava l’Aquinat a la seua Summa contra gentiles (iii, 36).18

És representatiu d’aquest discurs conciliador entre les normes de la moral cristiana i la utilitat intrínseca de l’acte generatiu, el Breviari d’amor de Matfre Ermengaud de Besiers, que explicava l’origen de l’amor de la manera següent: Déu creà Natura, que governa totes les criatures, i que infantà dos fills: «dregz de gens» i «dregz de natura». D’aquest darrer, se’n deriven dues filles o tipus d’amor: «amor de son efan» i «amor de mascle ab feme», els quals són comuns a tot ésser viu. El gran apartat dedicat a aquest darrer amor (Ricketts 1976: vv. 27253-34539), esmenta la llei de la natura, la voluntat divina de perpetuació de l’espècie, i el «creixeu i multi-pliqueu-vos» (per exemple, vv. 27275-88). Tanmateix, Matfre Ermengaud, que, a més de trobador, era clergue, es preocupa d’indicar que la procreació ha de donar-se sempre dins del matrimoni, altrament és pecat (vegeu vv. 33443-49 i 34444-51, inclosa la lliçó paulina del matrimoni com a remei de la concupiscència, vv. 34463-89; vegeu també vv. 27385-790). Aquest curiós producte literari que és el Breviari d’amor no tindrà continuïtat, però, en la seua moralment correcta perspectiva de l’eròtica pràctica. Als segles xiv i xv, les argumentacions justificatives de la sexualitat seran

18. Vegeu Curtius (1955: 1, 186-87), i Rossiaud (1986: 96), així com Brundage (1980).

41

trobades només en textos d’entreteniment escrits per laics, i no rarament amb intencions clarament humorístiques.

Després de tot l’exposat, ens podem preguntar quina és la relació del Fa-cetus «Moribus et vita» i del Pamphilus —les dues obres erotodidàctiques més importants del segle xii— amb l’eròtica pràctica. La cronologia ens indica que aquestes obres són anteriors a un fenomen que no es manifesta fins al segle xiii, amb el Roman de la Rose. A més, és clara la seua adscripció (fins i tot formal) a la tradició literària ovidiana: Facetus i Pamphilus ja s’expliquen si entenem els seus autors com a epígons d’Ovidi.

Queda, però, el fet que són obres que continuen essent llegides durant tota la tardor medieval i, per tant, seran consumides per un públic sovint familiaritzat amb les justificacions de l’eròtica pràctica. Pense, doncs, que els autors tardomedievals d’aquests tipus d’obres cercaven autoritats que avalassen el discurs justificatiu de la sexualitat, i tant el mateix Ovidi de l’Ars amandi com la tradició literària pseudoovidiana medieval resultaren perfectes. L’inici de la conjunció d’aquest, diguem-ne, ovidianisme, i del que acabaren essent els nous corrents justificatius de la sexualitat en la literatura d’entreteniment, es pot rastrejar al més famós pseudo-Ovidi del xiii: el De vetula.

Aquesta peça va ser escrita, precisament, per algú que havia estudiat a París durant els anys de màxima efervescència universitària al voltant de temes com l’omnipotència de Déu, la concepció científica del cosmos (incloent-hi la correspondència macrocosmos-microcosmos) i la supervi-vència del cos després de la mort —temes tots ells amb ecos a l’obra—, suscitats per l’arribada del cabal científic procedent del món àrab, com les noves traduccions d’Avicenna, i de l’Aristòtil comentat per Averrois. L’autor del De vetula mostra conèixer bé aquests temes, i també, molt significativament, empra un ampli vocabulari de termes fisiològics; per exemple, en la descripció de les causes de la impotència sexual (Robathan 1968: 5-6). Així, doncs, tot i que al De vetula l’autor no explicita clarament la idea particular de la necessitat de la reproducció sexual, el tractament

—en una obra no emmarcable en l’alta cultura— de temes que, a l’àmbit universitari, donen peu a aquella idea, i que sovint hi apareixien associats

—com el coneixement de la fisiologia humana i, particularment, de la se-xual—, així com l’ús concordant que dóna al concepte de Natura, indiquen una tendència cap al que serà ja manifest a la segona part del Roman de

42

la Rose.19 El De vetula, però, tot i que ajuda a explicar el procés cultural que portarà a les justificacions de l’eròtica pràctica, encara no pot ser-hi pròpiament adscrit. A més, els posteriors textos de laics, a diferència del De vetula, solen manejar de manera deficient les fonts cultes, que, com ja he assenyalat, prenen de vulgaritzacions i textos enciclopèdics sovint en vulgar; no de les obres originals.

El que farà el discurs tardomedieval de l’eròtica pràctica amb el Facetus i el Pamphilus, doncs, serà sovint manllevar-los en allò que pot reforçar aquest discurs, i també, a les versions posteriors, amplificar-ne els aspec-tes convenients; no ha de sorprendre, per tant, que, malgrat que els punts eròtics bàsics del Facet ja figuraven al Facetus, el Facet presente un to fàcilment adscrivible a l’eròtica pràctica, mentre que el seu model, fruit del xii, només sembla remetre a la tradició ovidiana (vegeu l’apartat 6.4).

19. Vegeu, per exemple: «Ha, quantis voluit rationibus insinuare / Nature pater et dominus se velle quod usque / propagaretur animalia; nam quis amaret, / quis tantum appeteret, nisi bruto ductus amore, / tam fedum coitum, nisi delectatio tanta / tamque potens esset genitalibus indita membris?» (Robathan 1968: 1, vv. 221-26; l’editora assenyala la font d’aquest passatge en el molt culte Ciceró: De natura deorum 2, 51, 128).

2. Les artes amandi a la cultura occitanocatalana

L’erotodidactisme no podia ser absent de l’àmbit cultural més proper a nosaltres. Recordem que el sirventes-ensenhamen «Fadet joglar» de Guiraut de Calanso, de final del segle xii, inclou el Pamphilus entre les obres que el joglar tenia l’obligació de conèixer, cosa que ens fa pensar en la possibilitat que aquesta obra fos recitada pels joglars en llatí, o bé que hagués estat ja aleshores traduïda a l’occità (Pirot 1972: 569-73). L’associació de les arts de seducció amb l’educació bàsica dels joves és testimoniada a l’anònim Salut d’amor català del ms. F (el mateix que ens conserva el Facet): a l’exemple de la filla del rei n’Ariens, es diu dels joves protagonistes, fets educar alhora, que «letres apreseren e latí, / e l’art d’amor, e d’autres mans / cortés mesters» (Meyer 1891a: vv. 284-86), on, com veiem, l’erotodidac-tisme apareix, en l’educació dels joves, al costat dels estudis gramaticals («latí») i de la redacció de cartes o ars dictaminis («letres»).

Pel que fa a les obres d’aquest gènere que ens han pervingut a la nostra àrea cultural, en primer lloc esmentarem la Cort d’Amor, poema al·legòric occità que, a través d’una mínima base argumental, es proposa instruir, en els comportaments adients a la fin’amors, aquells enamorats que vulguen ser drutz —amants carnals, doncs. Amor, rei en aquesta cort, alliçona Joi, Solaz, Ardimen, Cortesia, i altres al·legòriques personificacions de les virtuts del fin’aimador, sobre el paper i la funció de cadascun. S’hi donen, a través de personatges com Valors, models de parlaments de cavaller a dama i viceversa, en diferents situacions, com per exemple quan hom té al braç l’estimada; també s’hi ofereixen trucs i tàctiques per superar problemes pràctics, de vegades en termes prou directes i frívols. A la Cort d’Amor

44

es donen consells conduents a la druderia, però sempre sense conculcar les normes bàsiques de la fin’amors, com la constància en l’amor, i la subordinació i la fidelitat a la dama; aquest n’és el fi: «que lo be que lo romanz di / fasson las dompnas e·l drut fi, / e gardon se de la folia / que·l romanz deveda e castia» (Bardell 2002: vv. 13-16). La follia esmentada és la foll’amors, i per tant aquests versos són una declaració de principi contra els falsos amadors (veg. 1.2.1 i 6.4 en aquest estudi). El llibre, l’haurien compost («han fag novella amor», v. 21) dames i donzelles, «q’an trobat lurs raszons novellas / coment amors sia lials» (vv. 24-26). No es coneix quan va ser composta aquesta peça —potser cap a la meitat del segle xiii (Bardell 2002: 1-2)— i es mereixeria més atenció que la rebuda fins ara.

A l’inventari de textos erotodidàctics occitans inclourem també el Breviari d’amor de Matfre Ermengaud de Besiers, obra de final del segle xiii a què ja hem fet referència, i en concret l’apartat autònom intitulat Cosseilh als aimadors quo·s devon captener en amor, que comprèn els versos de 31083 a 34539, i segueix a la part coneguda com el Perilhos tractatz d’amor de donas, on apareix un interessant debat a favor i en contra de les dones i l’amor (Cantavella 1989). Atesa la gran popularitat que el Breviari d’amor va tenir a la Corona d’Aragó, convindrà detallar el contingut d’aquesta secció.

El Cosseilh, diu Matfre, ha estat escrit a requeriment dels «noveil ai-mador cortes» (Ricketts 1976: v. 31084), que demanen assessorament per comportar-se en els fets de l’amor, i aquestes en són les línies bàsiques: cal estimar la dama que ho valga, sincerament «e no pas per putaria» (v. 31190), amb verai’amor i no amb follor (vv. 31188-388); cal ser polit, anar net, mostrar bones maneres (vv. 31389-433); buscar un lloc per parlar amb la dama i, quan hi haja ocasió, parlar-li (vv. 31434-54). S’hi donen exemples diversos de parlaments: salutatio (vv. 31455-65), laudatio (vv. 31466-380), petitio (vv. 31481-539). A requesta dels aimadors (vv. 31540-611), Matfre dóna més exemples —extrets, com sol fer, de la lírica trobadoresca— de declaracions amoroses (vv. 31612-787). L’enamorat haurà de ser humil i tenir paciència amb la dama, fer-li sempre bona cara i, en conclusió, ser lleial, discret, no buscar «vil fag», i defensar l’honor de la dama, esme-nar-li els errors, evitar ser fals i no buscar el «vil plazer» d’un moment (vv. 31788-933). A continuació hi ha una llarga glossa de l’arbre d’amor (vv. 31934-3462), amb indicació de les virtuts que han de tenir els enamorats,

45

com ara cortezia, domnei o retenemen (bones maneres en parlar); és ben significatiu (i ben anòmal respecte dels patrons trobadorescs que Matfre diu seguir) que aquesta secció incloga també, com a atribut de l’amor, la institució del matrimoni, sobre el qual es duu a terme un llarg excurs. Aquesta atenció a l’estat matrimonial no estranya tant si tenim present la posició de «tercera via» del Breviari d’amor, entre el moralisme i l’eròtica pràctica, tal com ja he indicat (1.2.1). S’hi reprenen a continuació els con-sells als fizel aimador, en què els indica els perills de què s’han de guardar, entre els quals avareza, ergelh i vilhitge o desig carnal (vv. 33463-881).

Les observacions de Matfre, com hem vist, s’adiuen amb el respecte a la cortezia, igual que els de la Cort d’Amor; però a diferència d’aquesta, el Cosseilh no estimula la druderia, perquè només justifica el sexe dins del matrimoni. A més, inclou un apartat final (vv. 33882-4439) dedicat a combatre la folia d’amor, que Matfre entén com l’estupidesa d’aquells que s’hi lliuren sense mesura, per al seu perjudici; remei «no pass az amor, / quar ses dubtar, l’amors en se / es bona, qui·n uzava be» (vv. 33893-95), sinó als que «amor solamen / quo fan alqu per avol sen, / que non an mas pen’e dolor / e damnatge e dezamor, / quar no sabon amor regir» (vv. 33902-06). A aquests, Matfre els recepta uns consells en gran part pro-vinents directament dels Remedia amoris ovidians. Finalment, l’autor es fa interpel·lar pel enamorats, que li pregunten per què abans ha lloat tant l’amor d’home i dona, si tan perillós és. Matfre contesta que «per pagar los trufadors, / hai desus dig tan de lauzor / d’aquesta natural amor, / quar tems y ha de prezicar, / tems de rire e de trufar, / e quar, per cert, l’amors en se / es bona quant hom n’uza be» (vv. 34439-45); i els que n’usen bé són, segons l’autor, els casats. Per acabar aquesta secció (vv. 34431-539), l’autor hi inclourà una justificació de l’estament matrimonial.

Tant la Cort d’Amor com el Cosseilh als aimadors del Breviari d’amor, malgrat situar-se en una perspectiva de fin’amors, presenten concordances amb el Facet català, la més important de les quals és el conjunt de models de parlaments amb què s’aconsella que l’enamorat es dirigesca a la dama, i, en el cas del Cosseilh, també la secció per oblidar l’amor de la dona; a això hem de sumar l’ocasional ús de tòpics comuns, bé que, malaurada-ment, de cap no en podem deduir la prova d’una influència directa. De la sort de la Cort d’Amor a la Corona d’Aragó, no n’hi ha notícia; en canvi, del Breviari d’amor sí que tenim molts testimonis que ens en mostren la

46

popularitat (veg. Ricketts 1972 i Tobella 1992: 9-24), per la qual cosa no seria improbable que el traductor del Facet l’hagués conegut.

Passem ara a la recepció d’aquesta mena de textos a la Corona d’Aragó, començant per la sort dels pròpiament ovidians. Diferents obres ovidianes han estat objecte d’atenció en les últimes dècades. Jaume Turró ha avançat el coneixement d’altres textos d’Ovidi a la Corona d’Aragó, com els Amo-res i els Tristia (1999 i 2007, per exemple), i també Josep Pujol, que s’ha concentrat especialment en l’impacte de les Heroides (per exemple, 2002a: 97, n. 12 i 2002b), i així mateix Josep-David Garrido (2002). També s’han estudiat les Metamorfosis a la cultura del xv (Turró 1994 i Fàbrega 1993). Però encara queda molt per avançar en el coneixement medieval a casa nostra dels dos textos erotodidàctics ovidians.

Lola Badia, al seu clàssic panorama sobre la presència d’Ovidi a les nostres lletres medievals (1993), ofereix diversos testimonis de la conei-xença catalana de l’Ars amandi i dels Remedia amoris des del temps dels trobadors, també revelada a les citacions fetes per autors diversos, tant en discursos (de Jaume I a Martí l’Humà) com en obres educatives o morals, tal com revelen dos escriptors de la segona meitat del segle xiv: Jaume Domènech al seu Compendi i Francesc Eiximenis al Crestià i al Llibre de les dones (Badia 1993: 44-52).

Eiximenis, doncs, havia citat Ovidi de vegades, però, com era habitual en ell, de manera confusa. Lola Badia explicava que no havia pogut localit-zar a les obres d’Ovidi dues de les citacions que li atribueix el Llibre de les dones, al capítol 72: una deia que l’home troba el seu major plaer en «haver acabada muller»; l’altra, que la major consolació de l’home és ser «molt amat i servit» (Badia 1993: 51, n. 35). Tampoc no trobava Badia origen ovidià per a una referència al poeta de Sulmona que fa Joanot Martorell al Tirant: «Diu Ovidi que lo major bé d’aquest món és amor»; per això els sospitava un origen pseudoovidià (ibid. 29 i n. 35).

M’agradaria indicar alguns passatges en obres erotodidàctiques medie-vals, que potser justificarien aquestes citacions eiximenianes, tot confirmant així la sospita de Badia. En primer lloc, pel que fa al suprem plaer masculí d’«haver acabada muller» (acabada en el sentit de ‘perfecta’), observem aquest passatge del Facetus en què es considera més plaent per a l’home la dona equilibrada en l’aspecte físic (físicament perfecta, doncs), i se situa el plaer que dóna al nivell d’una deessa: «sed medie forme mulier per talia

47

numquam / displicet, immo, velut sit dea, sola placet» (vv. 359-60). Encara més, observem-ne la translació que en fa el Facet català: «ffembra de forma migensera, / ceyla és fort plazentera, / car ceyla és d’aytal faysó / —so diu l’actor Ovidió— / ne sia gran ne massa poca» (vv. 1506-10). És ben significatiu que siga la traducció catalana del Facetus la que invente una atribució a Ovidi de la idea: si era en aquest passatge que pensava Eixi-menis, llavors el menoret estava «citant» Ovidi per interposició del Facet. Eiximenis coneixia la nostra obra, ja que la cita en una ocasió (vegeu més avall). Però allà ho fa en llatí i, el passatge, per si mateix, no ens aclareix si en coneixia la versió catalana o la llatina. Per això, l’altra citació que acabe de comentar resulta molt aclaridora: assenyala el fet que Eiximenis podia haver tingut en compte la versió catalana, que és la que n’atribueix l’autoria a Ovidi.

Pel que fa a les altres dues citacions («ser molt amat e servit» és la major consolació de l’home, i «lo major bé d’aquest món és amor»), em fa la impressió que tenen un mateix origen. Quin? Potser aquest: «amor, sine quo sunt gaudia nulla» (Facetus, v. 105); la mateixa idea, només que formulada en lítote. El català sols tradueix aquesta frase per «e que sia anamorat / si vol tenir son cor pagat» (vv. 286-87). Pensaven Martorell i Eiximenis en el Facetus? Em sembla probable, bé que la idea siga tan comuna en textos medievals, com ja va assenyalar Dronke (1976: 130), el qual comentava també el capítol del De amore d’on extrac aquesta frase: «O, quam mira res est amor, qui tantis facit hominem fulgere virtutibus!» (i, iv; Creixell 1985: 64).

Pel que fa a altres textos erotodidàctics, els rastres a la Corona d’Aragó són molt menors (Badia 1993: 51, n. 35):

Entre els rifacimenti ovidians catalans només coneixem el fragment del De vetula traduït per Bernat Metge (Riquer 1964: ii, 368-369) i la traducció del Facet (Riquer 1964: i, 481). No deixa de ser sorprenent que no hi hagi en ambient català cap eco, en canvi, de la famosa comèdia elegíaca llatina Pamphilus de amore, que tant d’èxit tingué a Castella (Riquer 1964: i, 457). Tan sols darrerament Rafael Beltran ha detectat sospitoses presències en el Tirant d’elements propis de la comèdia en qüestió, circumstància que l’ha portat a esmentar aquesta darrera obra en relació amb les lletres catalanes; vegeu, per exemple, Beltrán 1990.

48

Ja he remarcat la ubiquïtat del Pamphilus a l’Occident medieval. Era, doncs, altament improbable que aquesta obra no hagués passat per la Co-rona d’Aragó. Rafael Beltran Llavador (Beltran 1990, 1999 i 1995: 31) es va encarregar de cobrir aquest buit, mostrant a bastament la presència del Pamphilus al Tirant lo Blanc, ben especialment en els manlleus de la desfloració de Carmesina. Si no se n’havien trobat rastres anteriorment era perquè, fins a Lola Badia, els investigadors catalans havien dedicat poc d’interès als textos erotodidàctics. Jesús Alturo també ha assenyalat la possibilitat que un dels manuscrits més antics del Pamphilus haja estat copiat a Barcelona (Alturo 1997). I de fet, el mateix Facet mostra a la versió catalana certs manlleus provinents del Pamphilus (vegeu, a l’apèndix ii, la taula de concordances).

D’altra banda, quan Antoni Canals censura el seu Scipió e Aníbal que «en diverses corts de grans senyors se llija lo tractat de Venus» (Riquer 1935: 121), pot estar referint-se, o bé al Pamphilus (atès el gran espai inicial que s’hi dedica a lliçons donades per la deessa), o bé a la Rota Veneris, que, com a manual d’ars dictaminis, podia ser considerat un tractat (veg. 1.2). I això seria molt interessant, ja que provaria la coneixença del trac-tadet de Boncompagno a la Corona d’Aragó. Encara més: es llegiria, en corts de grans senyors (laics, per tant) un tractat de Venus en llatí? No és impossible que ací Canals es referesca a lectura de la hipotètica traducció d’algun d’aquests dos textos.

És tant el pes del personatge mitològic de Venus en aquestes obres, que probablement els hauríem d’atribuir el fet que, a la tardor medieval europea, la paraula Venus siga habitualment emprada com a epítom del coit.20 I, de fet, el Pamphilus continuarà llegint-se: a la segona meitat del segle xv, encara un inventari mallorquí registra un «Pàmfil. De amore» (Llompart 1976-77: 85 n. 18). El títol fins i tot havia figurat a la biblioteca papal de Benet XIII a Peníscola; Pedro de Luna posseïa igualment tres exemplars del

20. Vegem-ne, com a mostra, la presència en Ausiàs March: «compliment sent dels béns que Venus lliura» (87 v. 222; també als vv. 161, 172 i 175); «usar dels fruits que Na Venus conrea» (47, v. 30); «dins en l’hostal que Venus lo alleuja» (45, v. 38); «per un portal ixc de l’hostal de Venus» (117, v. 73). És especialment significativa la simbologia eroticoastrolò-gica que Ausiàs March remarca al poema 20, v. 32 («obedients a Na Venus estela»), i al 75, passim (cites d’Archer 1997).

49

De vetula, el més interessant dels quals era relligat amb l’Ars amandi, els Remedia amoris, les Heroides, les Tristia i els Fasti (Jullien de Pommerol & Monfrin 1991: Pb920 i Pb912).

Sabem, d’altra banda, que a la Corona d’Aragó es coneixia el De amore d’Andreu el Capellà, com demostra una traducció catalana, no completa, associada al vicecanceller valencià misser Domingo Mascó, conservada en un manuscrit copiat en el pas del xiv al xv (Gimeno 1992; Cantavella 2004), que Pagès especulava com duta a terme entre el 1387 i el 1389 (1930: xv). També jo mateixa vaig localitzar un passatge de Lo somni com a provinent del De amore (Cantavella 2004: 31-38) i m’he ocupat de les interessants observacions marginals que presenta el manuscrit de la traducció catalana (Cantavella 2007).

De fet, el testimoni més antic de la familiaritat de la cultura catalana amb el gènere erotodidàctic, com també del que ensenya bones maneres, és precisament una còpia del nostre Facetus «Moribus et vita». Se’n conserva un exemplar, segons sembla de final del segle xii o d’inici del xiii, a l’arxiu de la catedral de Barcelona, al colofó del qual figura el nom del copista, un escrivà català de nom Nadal Ponç (Alturo 1996: 395). Aquest manuscrit testimonia la coneixença del Facetus a Catalunya no gaire temps després de la seua redacció (1130-40 segons Dronke 1979: 229-30).

L’any 1301, el jurista barceloní Guillem Eimeric esmenta un Facetus de la seua propietat al seu testament (Batlle 1980: 49, apud Alturo 1996: 394), però no s’hi determina si es tracta del nostre o bé de l’altre Facetus «Cum nihil utilius», el que fou incorporat al grup de textos conegut com a auctores octo (veg. 1.1).

Precisament l’època en què es copia el Facet que editem al ms. F, el pas del xiv al xv, és el període en què es concentren la gran majoria de testimonis conservats de coneixença catalana d’aquesta obra, i també d’algunes altres obres erotodidàctiques, segons veurem a continuació. Al mateix manuscrit que ens conserva el Facet trobem el Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, on es presenta una justificació de la mentida ocasional (Olivar 1927: 153, vv. 17-20), atribuïble bé al Facet o Facetus (veg. 6.1, 19-80), bé al Pamphilus (veg. l’apèndix ii). Una altra concordança entre aquell text de Turmeda i el Facet (però no el Face-tus), és l’explícita reprovació dels maltractaments a les dones (veg. 6.3, 1719-42).

50

D’aquest mateix temps és una còpia parcial, conservada al ms. 309 de la Biblioteca de Catalunya, del Facetus «Moribus et vita». Aquest manuscrit és un recull factici que aplega diversos materials, relligats unitàriament a posteriori. Tanmateix, el primer bloc de fulls mostra la unitat d’un còdex miscel·lani medieval, copiat probablement al segle xiv, a tot estirar al tom-bant de segle. Aquest còdex recull peces diverses en llatí i en català, entre les quals hi ha uns Disticha Catonis catalans, un petit glossari llatí-català, artes rhetorica i dictaminis, l’epístola del pseudo-Bernat sobre el regiment de la casa, aforismes i sentències diverses, etc.21 I en aquesta miscel·lània apareixen també copiats els 38 versos inicials del Facetus «Moribus et vita», en una versió lleugerament diferent de l’editada per Morel-Fatio (1886, després reproduïda per Elliott 1977), i similar, bé que no idèntica, a la catalana de quasi dos-cents anys abans que registra Alturo. És oferta ací a l’apèndix i.2, a continuació de l’edició de la versió llatina completa.

El darrer testimoni explícit de la difusió d’aquesta obra mostra la co-neixença, precisament, de la versió catalana. Es tracta de dues cartes del segle xv, molt similars entre elles, que en reprodueixen els vv. 496-529; el text en va ser publicat per Martorell (1926: 25-26), i el trobareu editat ací, a l’apèndix iii. Els anònims manllevadors no semblen experts en lle-tres: una de les cartes consisteix únicament en els versos indicats; l’altra també, però els remata amb un apariat afegit. El valor principal d’aquest document doble és que ens mostra que la consideració del Facet pervivia en el temps (veg. també, més avall, l’apartat 6.2.C.1).

Les fonts que més ens diuen sobre la recepció de l’erotodidactisme a la Corona d’Aragó són els textos dels moralistes. Al mateix tombant de segle en què es copia el manuscrit del Facet, el testimoni d’Antoni Canals ens presenta una prova de la ja indicada prevenció que despertaven entre els predicadors les artes amandi, entre les quals (bé que no citat explícitament pel dominic) es compta el Facet. Es tracta d’un passatge ben conegut del pròleg de Canals a la seua traducció d’un pseudo-Bernat: la molt difosa Epistola de cura rei familiaris (una còpia llatina de la qual figura, com he dit adés, al ms. 309 compartint còdex amb el Facetus), traducció dirigida

21. He d’agrair a la Biblioteca de Catalunya, i en particular a Anna Gudayol, la infor-mació sobre el caràcter factici del còdex i sobre la unitat del còdex inicial, que és el que he descrit molt resumidament.

51

«al molt noble mossèn Galceran de Santmenat, camarlench del molt alt se-nyor rei don Martí», que cite ací regularitzant-ne la puntuació i la separació de paraules, per fer el passatge més intel·ligible (Bofarull 1857: 420-21):

Litg los libres aprovats, he si·ts vols divertir a legir altres libres, torna als primers [els aprovats], e, de tot quant hauràs legit, elegeix en aquell dia una cosa la qual ferms bé en ta memòria, en guisa que romangua ab tu per tostemps. Ací pot entendre vostra devoció que hom deu legir libres aprovats, no pas libres vans, axí com les faules de Lançalot e de Tristany, ni·l Romans de la Guineu; ni libres provocatius a cobejança, axí com libres de amors, libres de art de amar, Ovidi De vetula, ni libres que són inútils, axí com de faules e de rondales; mes libres devots: libres de la fe cristiana, hon stà nostra salvació, sabents que sant Jerònim fou agrament açotat per ço com ligia los libres de Tul·li, de apparent eloqüència. E no deven ésser lests los libres, segons doctrina de Sènecha, per sol passar-ne los ulls; car la letra qui no entra dins la ànima, cors mort és, privat de vida, segons diu sant Jerònim; ans deu hom, de açò que haurà legit, collir alguna doctrina e regle, la qual, posant dins l’ànima, isque en actes forans virtuosos, per lo imperi de la pura volontat.

Siga quin siga l’origen d’aquestes referències a llibres concrets —ocur-rència de Canals o bé manlleu d’algun altre text—,22 el fet que Canals els elegesca en mostra la coneixença social: observeu que un pseudo-Ovidi com el De vetula, i en conjunt el gènere de les artes amandi, són equi-parats en coneixença (considerats igualment temptadors) al Lancelot i al Roman de Renard, així com a les faules d’Esop, lectura escolar de nivell elemental, i per tant una de les obres més conegudes pels medievals alfa-betitzats. Canals exposa ací els títols que ell considera els best sellers de la literatura d’entreteniment.

El nostre següent testimoni és un text conservat en una còpia del segle xv. És la traducció catalana, molt lliure, d’un text en llatí: una de les cartes de sant Jeroni a la donzella Eustoxi (Epístola que sent Jerònim tramès a

22. Vegeu, sobre el funcionament dels pròlegs a Canals, Nigris (1991) i Martínez (1993 i 1996).

52

santa Eustoxi, filla de sancta Paula). Com al cas anterior, cite regularit-zant-ne la puntuació i desaglutinant paraules (Bofarull 1908: xiir-xiiir):

[…] o les rahons de Tuli, e en loch de la cura de ta ànima, te en-senyaran la cura de ton cors, e dir-t’an les virtuts de les herbes, e leguir-t’an les Inferíssimes d’Ypocràs e de Galièn. E con te deurien enformar e ensenyar con deguesses menysprear les coses d’aquest món, ells les te ensenyaran de amar; e con te deurien enamorar de les amors de Déu, ells te enamoraran de les amors d’aquest segle. Mas digues-me: Que conjunccio Christo ad Belial? E qual ajustament és aquest de Jesucrist ab lo diable d’infern, de obres de vida a obres de mort, de coses spirituals a obres temporals, de veritat o de monçònega, de l’Evangeli ab Oraci o ab Fasset? E cell qui beu lo càliç de Jesucrist deuria beure de la ira de Déu et ab lo càliç del diable.

Yo·t diré què m’esdevench a mi; no me n’estaré per vergonya. [A continuació conta que es va afeccionar a Ciceró i Horaci, i el va prendre una malaltia que el va desmillorar fins dur-lo a punt de mort, davant el Jutge que jutja les ànimes.] (xiiv.) E demanà’m lo Jutge de ma condició, e yo respòs: «Chrestià son.» E lo Jutge dix: «Ments! Siseronià est, no pas chrestià!» Volch dir: «Dexeble est de Tuli, no pas discípol de Crist» .

Com veiem, és d’aquest text d’on Canals trau l’anècdota de l’assotament de sant Jeroni per llegir Ciceró, que observàvem al fragment del dominic. Això fa pensar en la possibilitat que Canals hagués llegit ja la versió catalana d’aquesta peça. Si fos així, aquest autor hauria tingut a la vista l’esment del Facet, però hauria preferit fer explícit un altre text erotodidàctic: el De vetula, del qual, recordem-ho, circulava la recent versió del molt repro-vable Bernat Metge. Hem vist més amunt que Canals estava al corrent de la lectura curial del Pamphilus, obra que naturalment havia de considerar inclosa entre aquells «libres de art de amar» i «libres de amors»: el nom més habitual en inventaris d’aquesta obra és Pamphilus de amore, com testimonia, per exemple, l’inventari mallorquí de Llompart (1976-77: 85, n. 18), citat més amunt.

Francesc Eiximenis escrivia el seu Pastorale cap als anys 1395-97. Ja gran, però combatiu com sempre, hi censurava el comportament d’aquells mals clergues dilettanti coetanis seus. Açò és el que els retreia:

53

[…] numquam student Biblie nec librum utilem sue saluti, sed Ystorias troyanas vel Romanas, vel forte librum risus sicut est Facetus, vel librum dictum De lupo et vulpe, vel Ysopus. Librum autem De vitiis et virtutibus, nec de officio divino ut Rationale, vel Iohannem Belleti, vel similes numquam vident. Numquam vadunt ad scholas theologie.23

Aquest passatge poc conegut d’Eiximenis, que com hem vist parla d’un «forte librum risus», no podia referir-se a l’altre Facetus, el «Cum nihil utilius», ja que aquell curt tractadet sobre bones maneres no contenia res potencialment graciós, i Eiximenis, partidari de bandejar la grosseria, no s’hi podia oposar. En canvi, el Facetus «Moribus et vita» oferia, amb la seua art de seducció, una ocasió no sols per a somriures còmplices, sinó també per a franques rialles, cosa per la qual hem de concloure que el menoret es referia al nostre text. Eiximenis, doncs, condemna ací el mateix tipus de textos que el seu coetani Canals al fragment ja citat.

L’actitud dels moralistes catalans, per tant, ens testimonia (tal com ja he apuntat a 1.2), la lògica diferència d’opinions medievals pel que fa a la conveniència de la difusió d’obres erotodidàctiques com el Facetus / Facet: uns en valoraven la utilitat didàctica per als joves en un món, el medieval, en què hi ha manuals per a tot (Gorra 1900: 202); d’altres en condemnaven la difusió, bé perquè hi veien el principal vehicle per a la generalització de l’eròtica pràctica —posició irreconciliable tant amb la consideració social de la dona com amb la idealització amorosa, com posà de manifestà el debat sobre el Roman de la Rose, ja citat a 1.2.1—, o bé perquè l’erotodidactisme, per ser usualment d’eròtica pràctica, impulsava el pecat de luxúria o, com a mínim, distreia el cristià de lectures edificants: en paraules de Canals al fragment que he citat, «la letra que no entra dins la ànima, cors mort és».

Així, doncs, l’erotodidactisme va ser ben viu a la Corona d’Aragó baixmedieval: hi són coneguts, testimoniats i citats almenys, a banda dels textos ovidians, també els tres textos d’influència ovidiana més coneguts a l’Europa occidental: el Facetus, el Pamphilus i el De vetula. Així mateix,

23. El passatge correspon al ms. 463 de la Biblioteca de Catalunya, f. 47v; la transcripció prové de Perarnau (1983: 211).

54

sabem que eren coneguts el De amore d’Andreu el Capellà i, sobretot, el Breviari d’amor de Matfre Ermengaud.

Hem vist també, alhora que el testimoni dels moralistes, la seua lògica oposició a la lectura d’aquests textos. Ens queda per observar quina va ser la reacció de la literatura amorosa idealitzant al discurs erotodidàctic ovidià pràctic, tant a la Corona d’Aragó com a la resta de l’Europa occidental, cosa que estudiarem a l’apartat 6.4.

3. Els aspectes codicològics del Facet: el ms. 381 de Car-pentràs

El Facet ens ha pervingut, com ja he assenyalat, en un sol testimoni: el ms. 381 (antic 377, vol. 2) de la Biblioteca Inguimbertine de Carpentràs, que porta el codi Fb a la catalogació de Massó (1932: 12-13). El seu com-plementari, Fa, correspon al recull de fulls que van ser arrancats d’aquell, i que es conserva a la BNF amb la signatura Esp. 487.

Aquest manuscrit ha estat descrit parcialment diverses vegades. Ara, a més, comptem amb una detallada descripció global dins BITECA.24 Tot i així n’aportaré ací la meua descripció, que procura completar les precedents.

El tipus d’escriptura d’aquest manuscrit forma part dels models d’ori-gen documental adaptats, al llarg del segle xiv, a la forma librària i que es troben a les obres de format llibre registre, un model modest per oposició al cortese di lettura, amb característiques de llibre de luxe.25 De fet, el nostre manuscrit respon perfectament a les característiques de llibre registre: a banda de l’ús d’un model escripturari d’origen documental —model que després descriurem—, ho testimonien també l’opció pel modest paper i no pel pergamí, i el fet que no presenta més ornamentació que petites inicials i calderons en roig, i no sempre.26

24. BITECA: fitxa de Fb: <http://tiny.cc/1ooyuw>; fitxa de Fa: <http://tiny.cc/v1oyuw> [consulta: 03/04/2013].

25. Termes encunyats per Armando Petrucci, i desenvolupats per al cas català per Gi-meno (1994: 51-54).

26. Els tons de la tinta textual són quatre: marró, grisa clara, grisa fosca i negra (aquesta darrera emprada sols en una cançó de les Cobles al Cos de Jesucrist, i per fer petites esmenes

56

La mà d’escriptura és uniforme al llarg del text, i ofereix unes caracte-rístiques no gaire usuals: el pal de la lletra l presenta forma triangular, i es remarca el contrast gruixut-fi de la caiguda de les lletres f, p, q i s. Aquests trets fan l’escriptura del ms. 381 hereva d’un model poc difós a la Corona d’Aragó, però testimoniat en un grup de manuscrits catalans de la primera meitat i de mitjan segle xiv: un amb lletra del mateix rei Pere el Cerimo-niós; el ms. 4 de la Biblioteca de Catalunya, i la mà 1 del ms. Escorial K.I.6 de mitjan segle xiv que conserva la Crònica de Ramon Muntaner.27 Aquest model es caracteritza per reunir alhora elements de la minúscula cancelleresca italiana i de la bastarda francesa.28 També té ressemblances amb la mà del ms. A dins el còdex ii-3096 de la Biblioteca del Palau Reial, que conté la traducció catalana del De amore d’Andreu el Capellà, i que data probablement del darrer decenni del xiv (Gimeno 1992: 179, 182 i 184). Com veiem, doncs, aquesta cal·ligrafia havia viscut el pic de la seua moda cap a mitjan segle xiv.

El terminus a quo de còpia del manuscrit està determinat per les darreres obres que s’hi recullen: el Llibre de bons amonestaments i les Cobles a la divisió de l’illa de Mallorques de Turmeda, que conclouen amb la data de redacció: 1398 en ambdós casos, per la qual cosa haurem de suposar la còpia realitzada després d’aquest punt, bé que possiblement no gaire més tard.29

El paper presenta dos models de filigrana, i aquests també apunten a una datació, a tot estirar, dels primers anys del segle xv, segons l’opinió de Stefano Asperti (1985, n. 97). Aquest investigador va estudiar-les en el

en versos dels fulls cviiir-v, cxr i cxir). Per ordre d’aparició: marró de c a cxxvir col. a (Faula, «Sí·m cavalquey», principi de Planys d’en Mataró); grisa fosca de cxxvi col. b a cxxxvir (la resta de Planys d’en Mataró, Demandes d’amors); grisa clara-marró (transició progressiva), de clxxvir a ccviir (Set savis de Roma); marró, de ccixr a ccxxiiv (Llibre de tres, Llibre dels mariners, Disputació d’en Buc ab son cavall); grisa clara-marró (transició progressiva), de ccxxiiir a cclxiiv (Facet, Cobles al Cos de Jesucrist, Llibre de bons amonestaments, Cobles de la divisió del Regne de Mallorques). El roig de caplletres i calderons és absent a la seqüència escrita amb tinta grisa fosca.

27. Vegeu Gimeno (1994: 35, 37, 69, 73 i 75), i també Gimeno (1998), parcialment recollit i ampliat a Gimeno (2006).

28. Gimeno (1994: 37, 42-44 i 51-54).29. Cobles: «Escrita dins lo palau / mil tres cents vuit e noranta» (Olivar 1927: 142, vv.

21-22); Bons amonestaments: «Açò fo fet al mes d’abril, / temps de primavera gentil; noranta vuit tres cents e mil, / llavors corríem» (ibid. 159, vv. 21-24).

57

recull de fulls manllevats per Libri actualment a París (vegeu més avall). Els dos models apuntats són: (a) «Sirena», similar en el disseny a Briquet 13 869 i en la grandària a Briquet 13 868; (b) «Turons», similar a Briquet 11 862, però amb un diàmetre més gran: 45 mm en comptes de 40. Després de descriure’n així les filigranes, Asperti es basa en els testimonis recollits per Briquet per situar-ne la datació «ai primi anni del xv secolo».

He buscat la filigrana menys comuna de les dues, la sirena, als repertoris de Valls i Subirà 1970 i 1978. Valls registra una sirena més semblant a la nostra que les de Briquet (però tampoc no és igual) el 1417 en una notaria de Vic (Valls 1978: n. 243). Ara bé, hem de tenir en compte igualment que s’hi testimonien dues sirenes molt semblants a les 13 868 i 13 869 de Briquet, també en una notaria de Vic, ja quaranta anys abans, el 1377 (Valls 1970: ns. 1766 i 1767, respectivament).30

Les meues dades, doncs, apunten al mateix que les d’Asperti: el ma-nuscrit va ser copiat com a molt aviat el 1398, però com a màxim pocs anys després, sobre un tipus de paper testimoniat a la Catalunya central almenys des de 1377 fins a 1417, i per una mà la cal·ligrafia de la qual obeeix patrons que havien estat de màxima moda a mitjan segle xiv.

El ms. 381 pertany al conegut com a «fons antic» de la biblioteca de Carpentràs, cosa que significa que hi ha estat en dipòsit des del segle xviii. Quan Lambert el va registrar al seu catàleg de 1862, aquest ms. ja presentava l’enquadernació moderna amb què es conserva ara, i la seua signatura era ms. 377, vol. ii.

El ms. 377, vol. i, era un còdex que avui porta el número 380, i que conté una sola obra: el Breviari d’amor en occità, obra del xiii ja citada: és el ms. i en la classificació de Ricketts. Es presenta enquadernat moder-nament, amb els mateixos materials i característiques de l’altre volum: to marró amb aigües del cuir de les cobertes, el mateix dibuix d’aigües al paper de les guardes exteriors; la mateixa consistència i filigrana al paper de les guardes, i finalment la retolació al llom dels volums: RIMOS DE TROVBADOS, amb la indicació TOM I i TOM II. L’associació dels dos còdexs feta per l’enquadernador, però, no té una base antiga: si deixem de

30. Vegeu més punts de referència, quant a filigranes, a les fitxes ja citades del nostre manuscrit a BITECA: Fb <http://tiny.cc/1ooyuw> i Fa <http://tiny.cc/v1oyuw> [consulta: 03/04/2013].

58

banda les cobertes, aquests són diferents en la mida, en la qualitat i consis-tència del paper, en les tintes i en el tipus d’escriptura (veg. Ricketts 1976: 2). És probable, però, que la confecció d’ambdós productes fos propera en el temps, així com la provinença (veg. Roman 1877). A la biblioteca de Carpentràs tenen presència obres medievals tant en occità com en català, però ambdues en proporció ben minoritària al total.

El ms. 381 mostra tres numeracions: la primera, en xifres romanes, és coetània del text; la segona, moderna, en tinta roja i en xifres aràbigues, és incorrecta; la tercera, finalment, també moderna i en aràbigues, ha estat feta amb llapis blau en un principi i repassada després amb tinta negra.

La numeració antiga ens és molt útil per esbrinar les mutilacions que ha patit aquest manuscrit, ja que les modernes no n’indiquen. Així, el primer full del text conservat porta el número c. La sostracció o la pèrdua dels 99 primers fulls es va produir abans de l’enquadernació moderna, i no tenim cap notícia dels textos que hi devia haver. Hi són evidents, a més, dues altres sostraccions: una d’11 fulls i una altra de 39 fulls que, a diferència del primer buit, han deixat traces a la relligadura moderna, per la qual cosa han de ser posteriors a aquesta. Tot i això, les pàgines ja consten com a absents a l’inventari Lambert de 1862. La datació i la quantitat de fulls sostrets porten a identificar aquests dos buits d’11 més 39, amb els passatges del ms. 381 robats pel famós lladre Libri, actualment conservats a la Biblioteca Nacional de París amb la signatura Esp. 487.31 Va ser el grup d’erudits de la revista Romania els qui van identificar aquests fulls relligats, en mans d’un particular anglès, amb els del ms. 381 (llavors 377), i els qui van promoure que l’Estat francès els adquirís.32

Al recull Libri (Fa) la numeració antiga va ser raspada, i només n’hi trobem una de moderna. Recordem-ne la composició, en l’ordre en què

31. Es tracta del ms. Fa, segons Massó (1932: 13), el qual creia, però, que els 46 fulls de Fa provenien del buit inicial (Fb, ibid. 13), cosa que hem descartat perquè la intervenció de Libri es va donar després de l’enquadernació, i on n’han quedat rastres és als altres dos buits d’11 més 39. Observeu que aquests sumen 50 fulls, xifra que encaixa molt bé amb la de 46 del ms. Fa.

32. Paul Meyer n’havia començat a editar el 1884 els fulls sostrets (llavors en poder del comte Ashburnham), i Alfred Morel-Fatio el ms. de Carpentràs, quan es van adonar que les descripcions coincidien. Vegeu-ne el procés a Romania, recapitulat per Meyer (1891a, n. 1).

59

van ser tornats a relligar els fulls pel lladre (les xifres n’indiquen la foliació moderna):

1. Fraire de Joy, 1-7.2. Salut d’amor, 8-11 i 13-16.3. Lausor de la Divinitat, 17-20.4. L’arnès del cavaller, 12 i 21-34.5. Història de Frondino e Brisona, 35-45.6. Cobles de l’any, 46.

Tenint en compte les variacions en el color de la tinta i els testimonis de les diferents filigranes, es pot elaborar una hipòtesi raonable de l’ordre en què devien figurar els textos del fragment de París dins el ms. de Car-pentràs. Les obres 2 i 3 presenten una tinta més negra que la resta, com a la seqüència del Mataró i les Demandes. Pel que fa a les filigranes, als primers quaderns conservats del ms. 381 de Carpentràs, hi apareix exclusivament la sirena; a partir dels Set savis sols hi apareixen els turons, excepte en el penúltim quadern, completament ocupat pel Facet, en què turons i sirena es barregen. Al recull Libri, la sirena apareix en exclusiva entre els fulls 1-30, i a partir del 33 s’hi barregen turons i sirena. Per la distribució del to de tinta i de les filigranes, doncs, així com pels buits al manuscrit, es dedueix que Libri va recollir els fulls manllevats en l’ordre primitiu d’aparició de les obres: el Fraire de Joy, per l’extensió i les filigranes de sirena, encaixa bé al primer buit d’onze fulls (si bé completat per alguna obreta curta, avui perduda, o bé simplement completat per alguns fulls en blanc, com en altres fragments). La resta d’obres sumen 39 fulls, exactament els que marquen el segon buit del manuscrit Fb, i la tinta fosca del Salut continuaria la de les Demandes. En traspaperar-se el full 12, pertanyent a l’obra 4, Libri el va cosir a l’obra 2 (veg. Bohigas 1985: 152).

Vegem ara la descripció de continguts de F (Fb més Fa), per ordre d’aparició. La reconstrucció del lloc que devien ocupar al volum els títols de Fa s’indica entre claudàtors, incloent-hi la numeració de Fa.

1. Faula (fragmentari); ff. [c]r-[cii]r col. b (en la foliació moderna corres-pon als ff. 1 bis, 2 i 3). Acaba «cant seràs al món revenus, / er ale-vos-en, biaus amis» (v. 1187). A continuació són en blanc els ff. c[ii]v-c[iii]v.

60

2. «Sí·m cavalquey un bon maytí» (Conte d’amor); ff. c[iiii]r-cxiv col. b (foliació moderna: 5r-12v).[A continuació hi ha un buit que mostra la sostracció d’onze folis: de cxii a cxxii, ambdós inclosos; després d’aquest buit, hi ha dos folis en blanc: cxxiiir-cxxiiiiv (foliació moderna: 13r-14v).]

3. [Fraire-de-Joy e Sor-de-Plaser, 8 folis: 1-8.]4. Planys del cavaller Mataró. 9 folis: cxxvr-cxxxiiiv col. d (foliació

moderna: 15r-23v).5. Demandes d’amors. 5 pàgines, corresponents als ff. cxxxiiiir-cxxxvir

col. b (foliació moderna: 24r-26r). És en blanc el f. cxxxviv.[A continuació hi ha un buit que mostra la sostracció de 39 folis: de cxxxv a clxxv.]

6. [Salut d’amor. 8 folis: 8-11 i 13-16.]7. [Lausor de la Divinitat. 4 folis: 17-20.]8. [L’arnès del cavaller. 15 folis: 12 i 21-34.]9. [Història de Frondino e Brisona. 11 folis: 35-45.]10. [Cobles de l’any. 1 foli: 46.]11. Llibre dels set savis de Roma. 32 folis: clxxvir-ccviir col. a (foliació

moderna: 27r-58r). Són en blanc les tres pàgines que segueixen (verso-recto-verso): ccviiv-ccviiiv (foliació moderna: 58v-59v).

12. Llibre de tres. 6 folis: ccixr-ccxiiiiv col. d (foliació moderna: 60r-65v).13. Llibre dels mariners. 9 pàgines, corresponents als folis ccxvr-ccxixr

col. b (foliació moderna: 66r-70r).14. Disputació d’en Buc ab son cavall. 4 folis: ccxixv-ccxxiiv col. c (fo-

liació moderna: 70v-73v).15. Facet. 20 folis: ccxxiiir-ccxliir col. a (foliació moderna 74r-93r). El f.

ccxliiv és en blanc.16. Cobles al Cos de Jesucrist. 4 folis: ccxliiir-ccxlviv col. d (foliació

moderna: 94r-97v).17. Llibre de bons amonestaments. 11 pàgines, corresponents als folis

ccxlviir-ccliir col. b (foliació moderna: 98r-103r).18. Cobles de la divisió del regne de Mallorques. 22 pàgines, corresponents

als folis ccliiv-cclxiiv col. d (foliació moderna: 103v-113v).33

33. Edicions: 1: Bohigas & Vidal (1984) i Compagna (2007); 2: Pagès (1913); 3: Meyer (1884) i Grifoll (1997); 4: Morel-Fatio (1881); 5: Pagès (1927-28) i Cantavella (2000); 6:

61

No s’observa, a primera vista, un alt grau d’homogeneïtat temàtica ni genèrica entre les obres del recull. Segons Meyer, el responsable de la con-fecció d’aquest manuscrit «avait des goûts fort éclectiques» (1891b: 209). Asperti veu el ms. F orgànicament desordenat i heterogeni, i considera en conseqüència que es tracta «di una raccolta “periferica”, dislocata rispetto ai centri maggiori, priva di una impronta letteraria univoca e decifrabile» (1985: 96-97). D’altra banda, Ziino planteja que «la disorganicità della raccolta e la variata tipologia dei testi che la costituiscono attestano, in un certo censo, la molteplicità e la ricchezza di motivi e di interferenze culturali che animano la produzione letteraria durante il regno di Pietro IV d’Ara-gona (1336-87) e del suo successore Giovanni I (1387-96)» (1995: 186).

Certament, aquest encàrrec de còpia no va ser a càrrec del rei ni de grans senyors; d’una banda, per la modèstia en la confecció —fins i tot dins l’àmbit del llibre registre—; de l’altra, precisament per aquesta aparent manca d’homogeneïtat entre les obres. Tot i això, la majoria d’aquestes pe-ces comparteixen determinades característiques que seria injust no destacar.

L’opció unitària més evident del ms. F és la lingüística: totes 18 peces són en vulgar. Quasi totes, excepte les 5 i 12, són en vers (però la número 9 inclou cartes en prosa); d’aquestes 16 peces en vers, totes són en vers narratiu, excepte les obres 16 i 17; de les 14 peces en vers narratiu, 13 ho són en noves rimades i només una en codolada.

Només són peces de tema religiós les obres 7 i 16. La majoria de les altres tenen com a tema principal l’amor i/o el sexe, ja siga en forma di-dàctica (textos 5 i 15), ja en forma narrativa (textos 2, 3, 4, 6 i 9). Obres didàctiques però no de tema amorós ni religiós són les peces 1, 8, 10, 11, 12, 17, i en certa manera la 18. D’aquest grup, els textos 1 i 18 són em-marcables també en els lais narratius catalans, i el 8, amb el seu univers cavalleresc i simbòlic, hi cau ben a prop.

N’hi ha, finalment, dues (13 i 14) que són simplement comicolúdi-ques («fet de jugar» s’autodenomina la primera al darrer vers), tot i que

Meyer (1891a) i Ors (1985); 7: Meyer (1891a); 8: Meyer (1891b) i Cabré (1993); 9: Meyer (1891b) i Annicchiarico (1990); 10: inèdit; 11: Mussafia (1876); 12: Morel-Fatio (1883), J. M. F. (1907) i Riquer (1997); 13: Ors (1977-78); 14: Foerster (1877) i Faraudo (1911); 15: Morel-Fatio (1886), Faraudo (1912), Ziino (1990-91) i la present; 16: Pagès (1913); 17 i 18: Olivar (1927).

62

la mentalitat medieval pot considerar-les també didàctiques preses ex contrario.

Tenint en compte aquestes concordances, i sempre tenint present la decisiva absència dels primers 99 fulls del recull (que, si ens fossen co-neguts, potser ens podrien aclarir el propòsit que va guiar l’elaboració del volum), m’incline a pensar que, si bé no és gaire homogènia, la confecció del ms. F sembla haver obeït al desig de proporcionar uns coneixements diguem-ne mundans a, almenys, algun destinatari jove que s’iniciàs en la vida adulta. Segons el qui confegeix (o encarrega) el manuscrit, aquests coneixements no havien d’excloure el respecte per la religió, però millor si el missatge religiós era canalitzat en forma estètica (els textos 7 i 16 ja esmentats). Amb el ms. F, un jove podia assimilar, a més d’uns advertiments elementals sobre la malícia humana, les normes d’urbanitat i ètiques (11, 12, 15, 17); aprendre a seduir una donzella (15); rudiments de, diguem-ne, cavalleria literària (1, 8), i històries d’amor, ja fossen més o menys idea-litzants (2, 3, 6, 9), ja còmiques (4, 14, en certa manera 15). Finalment, i igual que les històries d’amor esmentades, la coneixença d’obres com 1, 5, 8 i 18 podia permetre al jove de mantenir polides converses en ambients de cultura almenys mitjana. El ms. F, doncs, delectat et prodest, entreté i fa profit; aquest és un propòsit molt ampli, sí; però segons els paràmetres medievals, absolutament recomanable.

Hem començat indicant que el ms. 381 respon al model del llibre re-gistre. Els paleògrafs han assenyalat que la difusió, durant el segle xiv, de l’opció llibre registre es va produir, sobretot, en ambients de producció i lectura diferents al model cortese di lettura, d’origen eclesiàstic: Gimeno indica que aquella mena de llibres, al segle xiv i a la Corona d’Aragó, es produeixen, sobretot, «a l’ombra de la Cort» i, en segon lloc —bé que quantitativament molt per darrere—, per al món de «l’oligarquia urbana» (1994: 67-68). Sembla raonable, doncs, de postular l’adscripció del ms. 381 a un d’aquests dos ambients —que d’altra banda s’interconnecten.

Aquesta miscel·lània no ha estat copiada per un clergue; o, com a mínim, no ha seguit les pautes d’escriptura librària d’ambients clericals. Ben al contrari, el seu particular model escripturari l’emparenta, com s’ha indicat, amb testimonis antics de l’àmbit cancelleresc i documental: escrivans de cort, notaris, etc. D’altra banda, el tipus d’obres recollides apunta també al desig de satisfer apetències culturals i formatives de l’àmbit laic urbà.

63

A les dades esmentades hem d’afegir l’existència d’alguns signes i ano-tacions marginals amb la mateixa escriptura i el mateix to de tinta que el text i, per tant, fetes pel mateix copista del manuscrit. Aquestes anotacions són les següents, per ordre d’aparició (referides a la paginació moderna):

a) Guies de lectura marginals, marcant l’inici dels exemples, al Llibre dels

set savis de Roma, des del full 32v col. c fins al full 55r col. b («Eximpli del pi», «Eximpli del porch senglar», «Eximpli de la moneda emblada de la torra per lo savi pròdich», «Eximpli del papagay», «Dels VII savis» i «Ex. de la fiyla del rich hom»).

b) Senyals de remarca de passatges especialment significatius, representats amb el dibuix, més o menys estilitzat, d’una mà apuntant l’índex cap al text que interessa destacar. Aquests senyals de remarca apareixen al Llibre de bons amonestaments, als fulls 99r col. b, 100r col. b, 100v col. d.34

El fet que aquestes remarques estiguen fetes per la mateixa mà que escriu el text apunta la possibilitat que el copista escrivís per a ús particular, no per encàrrec.

A més de les anotacions coetànies assenyalades, n’hi ha algunes altres d’època ben posterior, probablement del xvii. Aquestes anotacions no semblen una altra cosa que proves d’escriptura en tinta molt diluïda, i es troben a 20v (marge superior), 42v (primera meitat), 73v (columna d) i 74r (marge superior); aquest darrer full correspon a l’inici del Facet. Ací és precisament un dels dos llocs en què l’anotació és clarament llegible, i

34. Aquestes són les tres cobles remarcades: «Qui bé stà may no·s moga, / qui serca lo mal, tost lo troba, / lexar via veyla per nova / és modorria»; «Temps de vendre, temps de comptar, / temps de fogir, temps d’encalsar; / savi és l’om qui pot trempar / la sua ira»; «Qui en est món va simplament, / certes va suau solament. / Déus ha l’om en avorriment / de dues cares». Finalment, al costat del tercer vers d’aquesta cobla (100r, col. c): «Los jochs honests tu usaràs, / de jochs de daus te gardaràs, / ja may bon manto portaràs / mentre·l seguesques», apareix l’anotació «barret de spart», com si el copista volgués aclarir què creu ell que és un manto. És ben curiosa aquesta desconeixença semàntica, ja que manto està ben testimoniat en català al segle xiv en l’esperable sentit de ‘mantell’, segons mostra el DCVB; de fet, la paraula manta apareix al manuscrit F almenys al vers 142 de les Cobles de la divisió del regne de Mallorques, on el copista no veu la necessitat, com ací, d’aclariment.

64

diu: «que haquest capitol ljgira bona via fara», frase ja registrada per Massó (1913-14: 60). Les anotacions del full confrontat anterior són provatures d’aquesta sentència tan poc memorable, el valor de la qual no sembla com-pensar el fet d’embrutar la bonica pàgina inicial del Facet. Pel que fa a les del full 42v, al marge superior apareixen, també com a proves de ploma, una sèrie de paraules, de les quals les úniques que he sabut desxifrar són «senyer molt honorable Javier».

Recapitulant, podem concloure que el recull és producte no d’un àmbit clerical, sinó d’un àmbit laic i urbà, confegit per al profit propi i familiar, i amb el criteri de proporcionar entreteniment alhora que formació en cultura mundana, a través del tipus de peces que podien agradar a aquella oligarquia urbana de cultura mitjana de què parlava Gimeno (1994: 67-68).

4. Característiques del Facet tal com ens ha estat transmès

Les traces que presenta aquesta obra, conservada en un manuscrit únic, apunten als fets següents: va ser escrita molts anys abans de ser copiada en aquest manuscrit, en territori català oriental, i en la seua transmissió probablement va passar per moltes mans abans d’arribar al ms. F. Almenys en algun punt d’aquesta cadena de transmissió —i no seria rar que en més d’un punt—, l’obra va ser copiada de memòria. Si a tot això sumem el fet que aquesta és una obra en noves rimades didàctiques, amb interferències lingüístiques occitanes, i també franceses, i sense la perfecció formal de les noves rimades literàries, no és d’estranyar que el text que ens ofereix el ms. F presente certes asistematicitats, tant en els aspectes poètics com en els lingüístics, que en dificulten la caracterització. Aquesta caracterització lingüística, doncs, necessàriament complexa, és presentada a continuació.

4.1 leS noveS riMaDeS DiDàctiqueS

El ms. F, on es conserva el Facet, conté algunes de les peces de po-esia narrativa catalana més valuoses des del punt de vista literari. Obres com La faula, L’arnès del cavaller i les Cobles de la divisió del regne de Mallorques havien estat escrites no gaire temps abans de ser copiades en aquest recull, per autors coneguts, de bona formació cultural, i tant el seu alt grau d’elaboració retòrica, com la cura que es manifesta en la regularitat del metre i la rima de les seues noves rimades, apunten al fet que les peces assenyalades havien estat compostes amb voluntat artística, és a dir, literària.

66

Aquest no és el cas del Facet. No sabem qui en va ser el traductor català, però sí que podem observar amb facilitat que no va elaborar aquesta obra amb intencions de produir una peça literària d’alta cultura, sinó donant preeminència als objectius didàctics. I, seguint una pràctica inveterada de l’època en què el suport material per a l’escriptura era ben escàs, la redacta en vers, en noves rimades apariades. Aquestes noves rimades del Facet, però, si en principi es guien per les mateixes normes bàsiques que les aplicades a aquelles obres cultes que havíem començat citant —apa-riament de la rima en forma aabbcc, patrons isomètrics—, ho fan d’una manera menys estricta, perquè als textos didàctics l’opció per les noves rimades és, abans que res, un mètode memorístic en què es pot basar una transmissió bàsicament oral.

Les noves rimades literàries, plasmades en obres com les enunciades més amunt, no admeten irregularitats mètriques; tampoc no permeten les assonàncies en rima; ben al contrari, procuren ornar el text amb el recurs freqüent als rims meritoris, així com amb l’exhibició artística d’altres recursos retòrics, tant fònics (al·literacions, paronomàsies) com no fònics (símils, metàfores, epítets variats, etc.). En resum, es guien per la tracta-dística trobadoresca, i per tant el seu nivell d’exigència artística formal és una prioritat.

No és que els textos en noves rimades didàctiques no puguen contenir embelliments retòrics, però aquests no hi són vists com a prioritaris, per-què els autors estan més interessats en l’eficàcia del missatge (i per tant en la clara comprensió d’aquest), i per això donen a l’ornatus literari una atenció secundària. La intenció didàctica preferent, doncs, explica, per exemple, la tendència d’aquests textos a repassar conceptes ja enunciats; formalment s’expliquen així mateix les irregularitats mètriques, les repe-ticions de paraules i d’hemistiquis que actuen per completar versos, i que l’assonància no hi siga inusual —bé que no predominant, perquè els autors didàctics busquen consonàncies fàcils optant per sonoritats en rima molt freqüents en català/occità.

Òbviament, un autor de voluntat literària pot seguir en la seua obra el patró de les noves rimades didàctiques per motius de limitació cultural. A l’edat mitjana hi ha molts autors amb una formació cultural mitjana que componen narracions, i en aquestes narracions adopten la pràctica imperfecta de les noves rimades didàctiques. Així naixen productes com

67

el Blandín de Cornualha o el Fraire-de-Joy e Sor-de-Plaser (aquest inclòs, com el Facet, al ms. F). Per al món medieval, una narració no és per se un producte artístic, de la mateixa manera que en el món d’avui tampoc qualsevol pel·lícula no és produïda ni rebuda com a producte artístic.

Les noves rimades didàctiques, doncs, s’han de posar en relació amb aquell magma encara poc estudiat i menys definit que seria la literatura «popular» de transmissió en principi oral, però de composició escrita, a què es referia Cingolani (1995: 150-51 i 157). Així, un mateix punt de partida, el recurs mètric de les noves rimades, es diversifica en la pràctica i dóna lloc a productes ben divergents (vegeu Grifoll 1995 i Annicchiarico 2003).

Aquest doble ús, literari i didàctic, de les noves rimades catalanes, ja va ser observat al segle xix per Morel-Fatio (1881: 498), qui deia que aquesta forma de versificació «a été adoptée surtout pour deux genres: la poésie narrative et la poésie morale». Més que de poesia narrativa i de poesia moral, em sembla més aclaridor parlar de noves rimades literàries i de noves rimades didàctiques, tot i tenint present, però, les observacions fetes més amunt: hi ha obres narratives escrites en noves rimades didàctiques i hi ha obres en noves rimades literàries que són ben didàctiques, com L’arnès del cavaller. Tinguem en compte que, a l’edat mitjana, qualsevol text mínimament culte respecta certes regles retòriques bàsiques; i, així mateix, que no hi ha obra literària medieval que no es justifique, en un grau o un altre, com a obra didàctica. La discriminació adoptada (noves rimades literàries-noves rimades didàctiques) es refereix no tant a opcions temàtiques com a models formals i funcionals. Per això una catalogació exhaustiva de les obres catalanes en noves rimades no revelaria dos grups oposats frontalment d’acord amb aquesta discriminació, sinó una escala amplíssima: no sols hem de comptar amb la voluntat de treball de l’autor (intenció, públic a qui es dirigeix…), sinó, com ja s’ha dit, amb el seu grau de competència artística. I així, hi ha obres de voluntat literària que no arriben gaire més enllà del que és habitual a les noves rimades didàctiques i obres de voluntat didàctica (amb la retòrica subordinada a la claredat pedagògica i dirigides a una audiència àmplia, no a una elit) que, gràcies a la competència de l’autor, presenten poques imperfeccions i se situen formalment a prop de les noves rimades literàries.

Els exemples conservats més antics de les obres didàctiques que em-pren les noves rimades com a vehicle memorístic daten del segle xiii, i són

68

bàsicament de tema religiós; la mostra més ambiciosa d’aquest tipus és la dita Bíblia rimada, composta en el pas del xiii al xiv (Izquierdo 1995: 13-14). De fet, les obres en noves rimades didàctiques encara se seguien consumint en el pas del xiv al xv, com manifesta el ms. F mateix, però la literatura que es genera llavors ja va abandonant el vers com a vehicle de textos didàctics. Això és prou lògic, ja que la disponibilitat de paper és molt superior a la de cent anys abans, i sabem, per Martí de Riquer, que l’abundància de suport material per a l’escriptura, i l’ús del vers memorístic, es donen en una proporció inversa (1989).

En aquest tombant de segle, en què el paper ja no és un bé prohibitiu, una persona alfabetitzada pot copiar-se ella mateixa els textos que li interessen, i ja no cal que confie en la memòria amb el mateix grau de dependència necessari un segle abans. El cas de l’evolució en les obres de divulgació didacticoreligiosa, de les antigues noves rimades a la prosa, és ben revela-dor. Josep Izquierdo ha indicat (1994: 38) que textos en noves rimades del tipus de la Bíblia rimada, o del Barons, scoltats un patit, consumits encara al segle xiv, són, però, progressivament substituïts en els interessos del públic per títols com el Gènesi o el Gamaliel, obres extenses en prosa, cosa que obliga, per tant, a suposar-ne ja una transmissió exclusivament escrita.

4.2 leS noveS riMaDeS Del Facet

A l’apartat anterior, he adscrit ja les noves rimades del Facet a la branca didàctica i, per tant, les he desmarcades de la qualitat esperable d’entrada en les noves rimades literàries d’obres com L’arnès del cavaller o La faula. Establerta, doncs, aquesta adscripció, he de dir que, dins del grup de les noves rimades didàctiques, aquesta obra presenta una remarcable cura en la confecció mètrica i formal. Hem de tenir present, a més, que almenys una part de les imperfeccions del Facet ha de ser atribuïble a clares cor-rupcions de transmissió, per la qual cosa cal postular que la versió original d’aquesta obra devia tenir una considerable dignitat literària.

Així doncs, el metre base de l’obra és octosil·làbic, el qual presenta esporàdicament mostres hipermètriques i hipomètriques. El vers irregu-lar més usual és l’heptasíl·lab. La hipometria seria més evident si no hi fossen comptats freqüents hiatus que possibiliten les vuit síl·labes base.

69

En general, però, el Facet, a diferència d’un producte didàctic de gran extensió com la Bíblia rimada, i del que és usual en productes didàctics medievals, no presenta una alta freqüència d’irregularitats mètriques (veg. Izquierdo 1995: 40 i Menicchetti 1966).

Pel que fa al ritme, el Facet en té un de bàsic, iàmbic, binari amb accent a les síl·labes parelles del vers. Als versos que segueixen aquest ritme pot observar-se sovint l’existència de cesura (però no sempre). Ara bé, les vegades que el ritme es negligeix són nombrosíssimes; tantes, que és dubtós que les arítmies puguen ser atribuïbles sols a corrupcions de transmissió. S’ha de considerar, per tant, que el ritme base va ser abandonat sovint ja en origen.

4.2.1 Sonoritats en rima i assonàncies

Pel que fa a la qualitat de les rimes, aquestes presenten, dins la seua senzillesa, una correcció considerable. Les sonoritats més freqüents en rima són ben comunes: -ar, -à, -at, -ant, -és, -ent, -ós, -ia. Com és costum en la poesia catalana medieval de tota mena, la influència lingüística occitana porta a la convenció de considerar tancades (com es fa al català occidental) les e procedents d’ē / ĭ llatines, que, com és sabut, en català oriental es pronuncien habitualment obertes. S’han de considerar consonants, doncs, rimes com entén-verament, cortès-conqués, mercè-me, entès-és, etc.

De 1 742 versos, n’hi ha 107 de lligats per rima assonant (52 parelles i un grup de tres versos), cosa que representa sols un 6 % del total de rimes; la resta són consonants.

Molts d’aquests versos assonants són —si es pot dir així— poc asso-nants. Per exemple, dels 107 casos, n’hi ha 22 en què l’única irregularitat és la diferent obertura de la o: amor-flor, amor-cor, vós-cors, tribulació-assò, etc. (es tracta d’un 20 % de totes les assonàncies).

En altres casos en què hi ha diferència consonàntica, aquesta és sum-mament lleu en les rimes següents: s’enamora-modorra (1568-69), fems-calents (1687-88), daran-scarn (1296-97), am-deman (249-50), sabran-am (836-37). Podem afegir-hi el cas d’algunes altres rimes que —si tenim en compte la tendència a la velarització vocàlica de l’alveolar lateral en aquesta obra, vegeu 4.3.1— també presenten consonància total, o quasi,

70

en la pronúncia catalana: saul («Déu vos saul»)-mal (496-97), play ‘plau’-saul (1462-63), senyals-suaus (593-94), plau-natural (1426-27). Els casos esmentats representen el 17 % de les assonàncies.

Hem d’esmentar també un 20 % de casos d’assonàncies en què una de les terminacions conté els sons de l’altra, als quals afegeix un sol so consonàntic: balea-ella (1578-79), gira-dia (1654-55), nina-morria (704-05), sia-nina (911-12), doctrina-dia (138-39), diciplina-sia (230-31), sia-profira-dia (478-80), dich-camí (392-93), mestre-metre (85-86), curós-spectacions (166-67).

Encara hem de fer referència a un tipus d’assonància que ho dissimula gràficament: la cal·ligrafia del manuscrit, com en tants tipus de lletra del xiv i del xv, representa la c i la t minúscules d’una manera idèntica; el mateix ocorre, com és sabut, amb la u i la n minúscules. Això explica que, visualment, aquest tipus d’assonàncies passen per consonàncies: blanca-auca (1461-62), tot-boc (57-58), boca-tota (1221-22, 1050-51), met-dech (1711-12), porch-mort (1408-09), oblit-dic (538-39), dich-esperit (768-69). Representen el 15 % del total d’assonàncies.

La tendència a la rima gràfica és present al text, fins i tot de vegades sense necessitat: així, l’adjectiu gran és representat gràficament com grant, per a emparellar-lo amb infant (235-36), tot i que de principi ja formaven rima consonant. Certes eleccions morfològiques occitanitzants estan determinades per aquesta voluntat de rima gràfica; i, així, per fer-lo rimar amb covinents, l’adverbi exament apareix amb una terminació de nominatiu gramaticalment impròpia: examents-covinents (376-77). El mateix ocorre amb hom-perdom (266-67), on la segona ha de ser la forma verbal perdon/perdó.

Tots aquests casos d’assonàncies quasi consonants que hem vist sumen en conjunt el 72 % de les assonàncies, per la qual cosa sols un 28% de les assonàncies (30 versos sobre 1 742), es presenten com a assonàncies manifestes (mates-bufalagues, creses-mereveyles, crusca-alguna, etc.).

D’altra banda, hem de consignar també un parell de casos que no arriben a presentar els nivells mínims d’assonància, però que són quasi-rimes: sia-saviea (198-99) i gràcia-alegrà (1048-49). En els dos casos es tractaria de rimes plenes si aquestes paraules desplaçassen la síl·laba tònica i esdevinguessen agudes. Aquest fenomen es basa en la idea de la rima gràfica o rima «per l’occhio» (Menichetti 1966; ja hem vist més amunt

71

exemples de rimes assonants que gràficament passaven per consonants), i no és estrany als textos antics en noves rimades didàctiques; Izquierdo n’assenyala casos abundants a la Bíblia rimada (1995: 140-41).

4.2.2 Repeticions i parèmies

La transmissió oral es revela en la reiteració amb què apareixen de-terminats clixés que completen síl·labes de versos en contextos en què hauria estat més pràctic aportar-hi una altra informació. Les repeticions més freqüents de fragments de versos, doncs, són els adverbis, en especial els adverbis en -ment, que resulten molt útils per construir (o reconstruir, si el transmissor no en recorda certes síl·labes) rimes còmodes; és molt freqüent en català la terminació -ent. I així tenim: exament (17 aparicions, 16 de les quals en posició de rima) / examents (4 aparicions, totes en rima), cosa que suma un total per a aquest adverbi de 21 aparicions; verament 16 vegades (sumades totes les variants: verament 12, veramant 1, verayament 2, verayamant 1); cert (11 vegades), i certament 5 vegades (4 certament, 1 sertamant), certanament (2 vegades), sàviament (7 vegades, sempre acompanyant una recomanació, en mode imperatiu o en futur). Al costat d’aquests, és notable també la reiteració de la locució ses duptar / senes duptar, sempre en posició de rima, fet que facilita una altra rima senzilla, en -ar (11 aparicions), amb la variant ses duptansa / senes duptansa (també en rima, 2 aparicions); igualment la locució ses mentir / senes mentir (4 casos), així com el sintagma a penes (3 aparicions, en interior de vers les tres), i frases acabades en la paraula oblit, que queda en posició de rima (i que permet, així, una altra rima consonant senzilla, -it): si no u avets mès en oblit, 104 i 1668; so no t’oblit, 365, 396; que tota res n’à en oblit, 538; e no t’oblit, 1581.

Altres sintagmes i grups sintagmàtics molt repetits, que serveixen igualment de suport per completar versos, són: nul hom nat (6 aparicions, sempre al final de vers), axí(·s) deu fer / far, amb les variants assò deu fer / axí u deu fer / ni·s deu fer / no u deu fer (8 vegades, 4 en interior de vers i 4 en posició final); fe que us deig / dey / dech, amb les variants fe que·m devets / en fe us promet (6 vegades en total, sempre al final de vers); tostemps + imperatiu (4 vegades), so que (15 vegades, 6 a inici de vers i 6 acompanyant un verb en futur).

72

Són repeticions ocasionals, indicatives de confusions de memòria o còpia, les següents: «ffembra blancha» apareix a l’inici del v. 1446, i set versos més avall apareix a l’inici dels dos versos 1453-54; al 1454 forma una frase coherent, però no al 1453 («ffembra blanca e puys roge», on seria molt més lògic suposar «aprés blanca e puys roge»), cosa que indica un probable salt per homeotelèuton. Un contagi similar s’observa als vv. 431 i 435: «Al loch on ceyla stà» i «e la casa on ella stà»; el v. 431 no rima amb l’anterior ni amb el posterior. Un cas semblant pot ser el de 1314 i 1328, «e que puxa far sos delits» i «e porem fer nostres delits»; i també el de 1331 i 1334, «con se poria alò far» i «que crega que alò·s pot far». El sintagma per vós / ab vós apareix tres vegades en tres versos seguits (548-50), les dues primeres en posició de rima, fet que provoca, per tant, mots tornats; la tercera vegada, «que si ab vós parlar podia», recorda molt una quarta aparició del sintagma poc abans, al 543: «c·ab vós parlàs sol una vets». De tots els casos presentats, el primer («ffembra blancha») és probable que siga provocat per una particular mala lectura del copista de F; en canvi, la resta semblen remetre a vacil·lacions de memòria en algun punt o punts de la cadena de transmissió.

Encara es dóna més sovint al nostre text el cas de repetició més simple, una sola vegada, del qual presentem un exemple: «Molta ponceyla veig que l’ama, / mas vey son cors en vós aflama» (552-53): s’hi pot veure que, bé que en aquesta forma la sintaxi té sentit (hi podem reconstruir, com és tan freqüent en textos catalans medievals, la partícula que darrere el vey de 553), estilísticament s’hi guanya si considerem que el segon vey deu ser en realitat el pronom personal ell. El lector reflexiu trobarà altres casos com aquest, en què resulta molt simple suposar una versió primitiva menys imperfecta. Sobre els accidents patits pel text en la transmissió, vegeu també l’apartat 5.3 d’aquesta introducció.

4.2.3 Rims meritoris

A l’extrem contrari, el redactor del Facet es llueix de vegades oferint mostres variades de rims meritoris. Començarem per enunciar els rims meritoris simples masculins, amb concordances fòniques anteriors a la síl·laba tònica; quasi tots els casos d’aquesta mena són formes verbals de

73

futur: viuré-auré (800-01), trobaràs-auràs (1404-05), veurà-farà (1656-57), fiarets-irets (1677-78), veurets-atrobarets (1719-20), singular-juglar (318-19) i encantador-tragitador (844-45).

Lleonismitats: freda-feda (1454-55, complementat en paronomàsia amb la paraula fredor a la mateixa seqüència), vagada-pagada (1414-15), faylia-coylia-corria (1027-29), clara-cara (722-23), natura-s’atura (253-54).

Rims derivatius: pensa-perpensa (342-43), parladura-dura (413-14), trena-strena (482-83), verament-ment (866-67), sertanament-ment (1650-51), matayll-tayll (1402-03), ama-aflama (1669-70), aver-ver (1673-74).

Rims equívocs: cara (substantiu) - cara (adjectiu) (860-61), pensa (‘pensament’) - pensa (forma verbal) (1157-58).

L’altra cara dels rims equívocs són els mots tornats, que es donen quan les paraules en rima no són homònimes, sinó la mateixa paraula repetida; pràctica tolerada, però menys meritòria que no les altres: és-és (672-73), donar-donar (886-87), goig-goig (909-10), vol-vol (1056-57), dir-dir (1368-69).

En total, hi ha al Facet 23 casos de diferents tipus de rims meritoris, un dels quals afecta tres rimes seguides: no arriben, doncs, al 3 % (2,7) de les rimes, però hi tenen presència.

4.2.4 Excepcions en els apariaments

Pel que fa als apariaments de la rima, recordarem que les noves rimades literàries tenen una base de dos en dos (aabbcc), de la qual s’exclouen per complet altres seqüències, de manera que no accepten rimes del tipus aabbbbcc, i encara menys una seqüència senar, com aabbbcc, que concul-ca la norma de les noves rimades parelles. Tanmateix, les noves rimades didàctiques no ofereixen aquest nivell d’exigència, i així al Facet hi ha 11 casos en què es donen seguits quatre versos amb la mateixa sonoritat en rima (-at: 286-89; -ar: 606-09, 1199-202; -ent: 665-69; -at: 756-59, 1138-41, 1689-92, 1713-16; -on: 1120-23; -ús: 1276-79; -uda: 1290-93), i un cas en què se’n donen sis (-er: 211-16). Al costat d’aquests, també hi ha alguns casos de rimes en seqüència senar: cinc casos de tríades (-és: 308-10; -ent: 311-13; -ia: 478-80, 1027-29; -il: 1042-44), i un cas de cinc versos (-ar: 1330-34).

74

Vist açò, haurem d’indicar que també hi ha 16 casos de versos esparsos, sense rima: 127, 232, 257, 398, 456, 475, 481, 874, 1187, 1341, 1668; trobem dos versos seguits sense rima a 1350-51 i tres a 204-06. Hem de considerar alguns d’aquests casos com a rimes deturpades per causa d’una transmissió deficient, però tampoc no hem de perdre de vista que les noves rimades didàctiques de vegades ja es componien amb algun vers sense rimar, per la qual cosa no hem de descartar aquesta possibi-litat.35 Observem, en tot cas, que els versos sense rima representen sols un 0,9 % del total.

4.3 principalS tretS linGüíSticS Del Facet

El text únic del Facet que conserva el ms. F presenta uns trets gràfics i lingüístics particulars, però no ben sistemàtics. Aquesta falta de siste-maticitat podria ser atribuïda al fet que la versió catalana del Facetus portava ja moltes dècades composta quan es va dur a terme aquesta còpia, única conservada. Això implicaria que els diferents transmissors haurien pogut anar introduint-hi variants respecte del text primer i explicaria la convivència, a la versió de F, d’algunes formes lingüístiques successives en el temps. Per això, quan faig referència a la intervenció lingüística del copista, s’ha d’entendre d’algun dels copistes (o relators orals) successius de l’obra. De fet, el copista de F, tot i tenir hàbits gràfics particulars, sol ser, en conjunt, respectuós amb les versions que copia, ja que cada obra que figura al manuscrit mostra uns certs trets lingüístics propis. Resultaria un magnífic treball de lingüística medieval estudiar comparativament les característiques de cada un dels textos reunits en F; de moment, els diferents editors n’han fet petits estudis particulars, i qui signa no en serà una excepció, i presentarà una exposició més descriptiva que no pas conclusiva, esperant que els historiadors de la llengua en puguen fer les deduccions acurades.

35. Vegeu Izquierdo (1995: 140-41) i Menichetti (1966).

75

4.3.1 Grafies i sons

Pel que fa a les grafies, començarem assenyalant l’escassesa de l’ús de la h. De fet, a banda d’algunes paraules com hom, home, honrar o humil, el copista en prescindeix quasi sempre. Les úniques formes del verb haver que solen aparèixer amb la grafia h són la primera i la tercera persones del present d’indicatiu, he i ha —cal assenyalar, però, que aquesta darrera forma alterna sovint amb la variant gràfica sense h. D’altra banda, a més, la utilització de h en algunes d’aquestes paraules és etimològicament in-correcta, com en habundós (340), horadura (929) i hoen (1359, d’oir). A aquests usos hem d’afegir l’aparició en un cas de la grafia thostemps (73).

Certes traces fan pensar que el so lateral, en la norma lingüística del copista, ha patit una forta velarització. No són només els casos de quatre parells de rimes que no s’acaben d’entendre sense aquesta pressuposició fònica: saul-mal, plau-natural, etc., sinó potser també el cas de mout per molt («mout pudens», 1566), si no volem considerar-lo senzillament un occitanisme.36

La representació de la lateral palatal és molt irregular. Aquest so és representat gràficament sense sistematicitat: de vegades es representa amb

-yl- en posició intervocàlica; també en posició intervocàlica i en posició final apareix el grup yll. De vegades, però, la grafia de la lateral palatal intervocàlica és l simple, com en milor (v. 508), molura (615), folejar (123), faliràs (56), mameles (760) o balea (506), però també hi ha foylia (126), foyll (31), faylir (685), beyla (502) o fuyles/fuylles (vv. 1497, 1639). De vegades apareix ja el dígraf ll, com en nulla (v. 1173, una vegada), null (v. 517, 4 vegades), però són molt més freqüents les formes nul (v. 225, 18 vegades), nula (v. 1080, 2 vegades). Aquesta vacil·lació afecta també grafies de subjuntiu del verb voler: vula (205) / vulla (86), vules (331) / vulles (23), bé que en aquestes predomina clarament l’opció pel dígraf. L’ús del dígraf, però, en un cas no correspon a la palatal: en vall («si u vall», 422) rima amb agual (421); com que es tracta d’un sol cas, haurem de creure en una simple errata. Observem que l’asistematicitat de representació de la lateral palatal és tan intensa, que el nostre copista, de tant en tant, deixa de costat

36. Vegeu també 4.2.1 i més avall, en aquest mateix apartat, en parlar de les diftongacions.

76

la seua habitual tendència a la rima gràfica i escriu mameles-mereveyles (760-61), puncela-goneyla (1266-67), ella-mereveyla (1406-07), etc.

Fins i tot el pronom fort de tercera persona del singular, escrit majorità-riament ell, ella/elle (17 i 29 vegades, respectivament), apareix a vegades contagiat per la grafia amb l simple: él, ela/ele (3 i 5 vegades, respectiva-ment). Al costat, però, d’aquestes formes es donen també les variants eyll (2 vegades) i eylla (3 vegades).

Hi ha dos casos de grafies que ens podrien fer pensar que ens trobem davant d’una iodització de la palatal lateral en posició final: vey (‘vell’, 176) i erguyll, que rima amb anuy (1436-37). No crec, però, que aquest siga el cas, ja que moltes de les grafies de palatal lateral que hem vist no haurien estat tan freqüents si s’hagués donat aquest fenomen fònic. Els dos casos indicats poden explicar-se d’altres maneres: el primer, que la grafia vey és emprada quatre vegades com a forma occitanitzant del present d’indicatiu (‘veig’), i el copista hauria escrit el qualificatiu amb la mateixa grafia per analogia; el segon podria ser un d’aquells casos d’assonància quasi consonant que hem vist a l’apartat 4.2.1.

Les vacil·lacions gràfiques en la representació dels dos sons laterals fan impossible determinar quina era la pronúncia, per al copista d’aquest text, del grup de paraules que, segons zones del domini lingüístic, són pronunciades amb palatalització o no de la lateral geminada: al Facet trobem la grafia tl (batlia, 513), però desconeixem si era pronunciada com a geminació de lateral alveolar, o bé com a geminació de lateral palatal.

No sembla haver-hi dubtes, en canvi, sobre la no-pronunciació de la i semivocal del grup -ix-, el qual, malgrat que alguna vegada hi és represen-tada gràficament, com en un puix (forma verbal de poder, 1114), el més habitual és que siga omesa. Així, enfront d’aquest cas citat, n’hi ha set més de pux; cuxa/cuxes presenta cinc aparicions i cap amb -i-, i el mateix mostren exemples com faxuga (1401) o péxer (1047).

La representació de la nasal palatal és gràficament més regular: usual-ment és l’habitual dígraf ny, en quasi tots els casos representada per y amb la titlla d’abreviació de la nasal. Ocorre, però, que el nostre copista té el costum de fer les titlles molt fines, i a més les fa després d’haver escrit la pàgina de text, i no alhora que escriu les paraules que les contenen, d’acord amb el que sembla indicar la regularitat del traç i la del color de la tinta en totes les titlles d’una mateixa pàgina; la tinta de les titlles resulta tan clara,

77

i el traç tan fi, que de vegades les titlles no han aparegut al microfilm del manuscrit i només s’han pogut comprovar in situ. Un sistema semblant se segueix per al traç de trencament de la ç.

Encara així, el copista oblida una vegada el traç de la ç (ayco, 398), i oblida diverses vegades representar la titlla de la nasal. Alguns d’aquests oblits corresponen a la nasal palatal; els altres, no: enseyarà (184, però les 14 altres aparicions d’aquest verb amb -ny-); demadar per demandar (419, les 4 vegades restants amb -n-), derreclir per derrenclir (691, però derrenclits 1732); horat per honrat (756), avetura per aventura (894), joveseyll per jovenseyll (903), o per on (921), ses per sens (1359), els cinc darrers casos, clares errates. No és clar que el mateix siga aplicable al cas d’acompayar (347) - acompayada (634); és cert que hi ha també acompany (324), amb la grafia palatal ny (igual que les altres tres aparicions d’aquest lexema: companyó, companyia), però el fet que les dues aparicions de la posició intervocàlica de la que hauria de ser palatal apareguen amb el mateix aparent oblit, em porta a respectar-ne la grafia.

Pel que fa a la grafia assenat (222) per assenyat, aquesta és testimoniada, segons el DCVB, en Jefudà Bonsenyor, Ausiàs March i Isabel de Villena, tres del quatre exemples antics que el diccionari presenta d’aquest adjectiu; el quart és a la crònica de Muntaner, on el mot és grafiat amb ny (no podem descartar, però, que es tracte d’una correcció de l’editor). Coromines no-més esmenta testimonis medievals de la forma amb n (DECLC, s. v. seny).

Pel que fa a la representació de les sibilants, el més destacable és la indistinció freqüent de les grafies c/s o, més concretament, la tendència a representar amb s sons que etimològicament s’haurien de representar amb c. Això afecta fins i tot els demostratius: cel/cell/ceyl (5 vegades), ceyla (13 vegades), apareixen també amb la grafia seyll (1) i seyla (1). Fins el mateix nom de l’obra, Facet (447, 1366), apareix escrit també Fasset (5, 1741). El fet, per cert, que la meitat de les vegades la grafia del títol siga l’etimològica, em permet optar a la present edició per la grafia correcta sense conculcar l’opció gràfica (tot i que vacil·lant) del copista.

La representació de l’africada sibilant també revela la pronúncia usual (sutze i derivats, amb cinc aparicions, mai no presenta vacil·lacions en la grafia). No s’observa confusió entre sibilants sonores i sordes. La sibilant sonora apareix representada en posició intervocàlica, ocasionalment, amb z (per exemple en bezes, que rima amb meses, 1534-1535, i vezat, 1214);

78

però aquest ús, de ressons arcaicament occitans, no apareix gaire. Cal esmentar també el cas vacil·lant de l’indefinit res, amb 30 aparicions, que en 7 altres ocasions és representat gràficament per re.

Mereix ser remarcada la representació de la paraula escàs com a scars (171), acabat doncs en un innecessari grup -rs, que podem considerar ul-tracorrecció del copista. El que és més difícil d’explicar és la terminació d’òssors (‘ossos’, 1420), ja que aquesta paraula no és aguda sinó plana, i el català sí que pronuncia en aquest cas (no aguda acabada en -rs) la ròtica bategant quan aquesta es dóna. No és el cas d’aquest mot, i encara menys si tenim en compte que la sibilant final forma part de la marca morfològica de plural. Aquesta grafia no apareix documentada ni al DCVB ni al DECLC, per la qual cosa tal vegada no siga més que una errata, qui sap si no fo-mentada per una possible interferència de la forma plural d’ors (antic ‘ós’): orses / orsos (aquesta darrera variant és encara viva avui al País Valencià).

Hem de considerar rellevant també el consonantisme de la paraula péra / pere ‘pedra’ (4 vegades: 614, 617, 864, 1461), sempre escrita així. El DECLC, s. v. pedra , assenyala que, al s. xiii i a l’inici del xiv, predominava aquesta forma sobre pedra, i només a la segona meitat del xiv va començar a abundar en major mesura la darrera forma. Entre els exemples que s’hi citen, n’hi ha dos que provenen, respectivament, del Llibre dels set savis de Roma i de les Cobles de la divisió del regne de Mallorques. Puc afegir que també al Llibre de tres apareix aquesta grafia (Riquer 1997: 98). Observeu que aquestes tres obres comparteixen manuscrit amb el Facet, cosa que porta a pensar que és un hàbit del nostre copista, o bé que el nostre l’accepta conjuntament d’un copista anterior; això obriria interessants perspectives, ja que ens podria fer pensar que almenys algunes de les obres incloses en F haurien estat agrupades ja en la seua còpia model.

L’aparició de la forma blanxa (723), enfront de tres aparicions de blanca (1453-1454, 1460) sembla apuntar, senzillament, a hàbits occitanitzants.

També és molt probable que siga a causa de la influència gràfica occi-tana la no-representació de la -t en un parell de paraules que no en porten en occità: defaylimén (504, rimant amb altiment), i sovén per sovint (62), aquesta darrera amb la vocal tònica a la manera francesa.

En el terreny del vocalisme, convé començar indicant que s’hi manifesta una clara adscripció del nostre copista al català oriental, evident per les molt nombroses vacil·lacions en la representació de a i e àtones. A banda

79

d’això, cal destacar la diftongació ocasional en -au- d’algunes paraules en què el català fa -o-, com en pauc (4 vegades), contra poc i variants morfològiques (12 vegades). El verb posar presenta també en les seues formes aquestes vacil·lacions: pos- (pos, posà, posaren, posat, posats: 5 vegades) enfront de paus- (pausar, pausat, pausada, pausats: 7 vegades). De les 12 aparicions de formes d’aquest verb, només n’hi ha una de rizo-tònica, pos (1557), on, com es veu, l’opció és la no-diftongació. El verb ausir, d’ascendència occitana i molt freqüent al nostre text, és sempre representat amb aquest diftong, a banda la -s- intervocàlica. També la paraula auseylls-auseylet (1020, 1274). El mateix ocorre amb altres casos diversos que presenten diftongació allà on no és esperable en català, però que s’expliquen perquè es tracta de manlleus lèxics de l’occità, com en les paraules derivades del lexema laus- (laus, lausor, lausar, lausat, etc.; 11 casos en total), que conviuen amb dos loat, loada (214, 916), o amb el verb raysonar (549, 1099) i enraysonats (437); al costat d’aquest verb, trobem el substantiu raó (351, 654, 1697, sense variants). La mateixa vacil·lació és observable en besar (4 aparicions del lexema bes-) i baysar (7 aparicions del lexema bays-). Pel que fa a l’ús de mays en comptes de més, ambdues paraules coexisteixen al nostre text, amb 16 aparicions del segon i 3 del primer, sempre en funció adverbial quantitativa. La conjunció adversativa, en canvi, només apareix en la forma mas, de manera que el vocalisme en determina la funció.

És també un cas de diftongació, però no del mateix tipus que en pausar, el de l’infinitiu causar, ‘calçar’ (105): la diftongació s’hi ha generat, com es veu, per la velarització de la consonant lateral, i produeix per tant una manifestació similar a la d’aquells casos de velarització de la palatal en rima assenyalats més amunt (vegeu el segon paràgraf d’aquest apartat). El mateix podríem pensar d’un dous (1062), si no fos perquè el lexema dolç/dols- apareix 29 vegades més al Facet, i només en aquesta ocasió presenta velarització, de manera que és més fàcil explicar aquest cas com a occitanisme. Probablement el cas de causar té la mateixa explicació.

La paraula lenga (‘llengua’, sempre escrita així: 461, 572, 1118), mostra la reducció del diftong etimològic, tal com ocorre encara ara en amplíssimes zones del català oriental, com el Rosselló i l’Empordà. Pel que fa a testimonis antics, el DECLC en registra tres: un dels Usatges de Barcelona; un altre del Decameron català, traduït l’any 1429 (en què

80

lenga s’alterna amb lengo); el darrer es troba en una carta de consellers de Barcelona escrita des de Perpinyà, anterior al 1462. El DCVB no en cita cap testimoni medieval.

També resulta destacable el cas de l’adjectiu amb metafonia nici (145, 263, 1531). Tant el DCVB com el DECLC presenten com a més antic per a aquesta variant fònica de l’adjectiu els testimonis del Facet i del Llibre de tres, copiat al mateix manuscrit (Riquer 1997: 163); el DECLC hi afegeix un tercer testimoni coetani: el del Torcimany (vers el 1390), «on nici i neci van junts en les dues sèries de rimes en -ici i -eci, 980.1 i 981.1».

És significativa la vacil·lació en la representació vocàlica de nuyt (6 vegades) - nit (tres). La forma primera era freqüent en català fins a mitjan s. xiv, segons el DECLC, s. v. nit, que assenyala aquesta mateixa vacil·lació al Llibre dels set savis de Roma, copiat al mateix manuscrit.

Esparses pel text es troben algunes paraules el vocalisme tònic de les quals ha estat alterat a semblança del vocalisme francès. Aquestes alteracions es produeixen totes en posició de rima, i són de dos tipus: (a) modificació de la terminació -ent en -ant; (b) modificació de la terminació d’infinitiu -ar en -er. Els casos de a en són tres: aytant-sertamant (1411), infant-verayamant (762), molejant-manifestamant (661). Els casos de b en són quatre: parler-abstener (344), fer-parler (527), desesper-sforser (593), diner-fier (1248). Pel que fa a l’adaptació de morfologia francesa al català, vegeu els casos registrats per Badia i Soberanas a La ventura del cavaller N’Huc e de Madona (1996: 102 i 113), malgrat que el curiós fenomen de terminacions afrancesades en -é que s’hi apunta no apareix al Facet.

4.3.2 Morfosintaxi

La formació dels femenins i dels plurals és la previsible en català. Destacable, tanmateix, és l’opció sistemàtica per -es com a terminació de masculí plural en aquelles paraules agudes acabades en sibilant al singular. Aquest és un tret arcaic de formació del plural, registrat en textos del xiii i del xiv. Els casos presents al text són meses (1534), brasses (776) i els adjectius masculins gracioses i amoroses (713 i 715). L’excepció a aquesta regla sembla ser abdosos (624), ‘ambdós’, tot i que podria ser una errata per repetició de les darreres lletres, atès que ni dos ni ambdós no tenen plural morfològic, perquè el seu lexema numèric ja indica plural.

81

Hi ha alguns casos de plurals occitans, és a dir, formats sense -s, però són ben pocs, i determinats per la rima; és el que ocorre amb el sabent de 1184, un atribut en plural que rima amb majorment. Encara que, al cos del poema, aquest ús morfològic siga rar, tanmateix en trobem quatre casos agrupats als vv. 13-14: «li clerga e li xivaler, / li ciutadà e mercader», on l’article masculí plural és l’element que marca la pauta. Pel que fa, pre-cisament, a la morfologia de plural masculí de l’article determinant, els d’aquest passatge, juntament amb «e tuyt li membres» (779, al parlament de seducció), són els únics exemples de li. La resta d’usos corresponen als catalans més antics, és a dir, -ls quan la paraula anterior acaba en vocal i los quan ho fa en consonant. No hi ha testimonis de la forma els.

La forma tuyt que acabem d’assenyalar a l’exemple anterior apareix cinc vegades, contra la forma tots, que és la predominant i apareix 12 vegades. És significatiu, però, que les cinc aparicions de tuyt es donen a la primera meitat de la peça, i que, d’aquestes, tres se’n concentren als primers versos, fins al 30.

Trobem presència de la tendència occitanitzant en el fet que en deter-minades ocasions aparega la -s de nominatiu singular en algunes paraules. Generalment, aquesta desinència occitana s’empra molt correctament, no-més en cas nominatiu, i pot donar-se tant en substantius com en qualificatius i en participis: honestats, bontats, serpents (181, 690, 1482), afaysonats, anats, cuitats (296, 315, 1578), resplandents, frèvols (714, 1688), etc.; hi ha fins a 21 casos en funció nominativa. Al costat d’aquests casos, en trobem algun altre en què aquest ús no fóra pertinent en occità, com en per fis ‘per fi’ (525), o en «molt n’aurien miylor olors» (532), on hem de considerar que, o bé es tracta d’un sintagma en plural, i llavors en miylor s’ha omès la -s de plural, o bé el sintagma era en singular i llavors olors presenta la -s de nominatiu singular (tot i ser objecte directe), igualment occitana.

Aquesta tendència ocasional a manllevar o imitar la morfologia occitana apareix també en alguns adverbis, com exament, que presenta la variant examents (17 i 4 casos, respectivament, aquests darrers tots en rima); respon al mateix ús el cas de verayaments (dues vegades, contra un verayament i un altre verayamant) i de leus en funció adverbial (310, 314; però leu adverbi 175, 852, 1316).

L’ocasional terminació en -or comparatiu de superioritat s’explica pel fet que la paraula que la incorpora és un manlleu lèxic de l’occità: cors

82

gensor/jansor (1087, 1131); l’adjectiu és gentil (una sola aparició, «cors gentil», 1133; les tres aparicions enumerades figuren als parlaments de seducció), i també trobem la forma gent (290), que probablement fa funció adverbial («e tinga sos cabells gent»).

Convé assenyalar també que, com era esperable en un text molt anterior al 1400, no trobem terminació de femení en els adjectius en -ent, com ho mostren consent (410, al Tirant ja és consenta, vegeu DCVB) i calents, ambdues paraules amb referent femení.

A la conjugació verbal dedicarem les observacions immediates. No de tots els temps comuns tenim la mateixa proporció de mostres: el fet que aquesta siga una obra didàctica, no narrativa, fa que resulten escasses les mostres d’imperfet i de perfet, i que, en canvi, sovintegen els presents, els imperatius i els futurs.

Així, doncs, pel que fa als infinitius, destacarem les variacions contí-nues que es donen entre les formes fer i far. Aquestes variacions es donen tant a l’interior de vers com en posició de rima. En aquest darrer cas, bé que també hi ha vacil·lació, predomina far (8 casos) sobre fer (3 casos); en canvi, a l’interior de vers, sense la constricció de la rima, la predomi-nança és de fer (17 vegades) sobre far (3 casos), i una vegada faser (261). I ja que som en aquest verb, indicarem que la forma del participi és molt vacil·lant: fet apareix 10 vegades, però el molt arcaic fayt el segueix de poc, ja que apareix en 6 ocasions. Tan occitanitzant com faser és el disir del v. 1076 (un cas enfront de 28 casos de dir). Pel que fa als infinitius «afrancesats» que ja hem esmentat al final de l’apartat 4.3.1, recordarem que són quatre els casos que en detectem: abstener (344), parler (527), sforser (593) i fier (1248).

Hi apareix una vacil·lació en el condicional de partir, que és representat partiria (517) i partria (520).

Convé remarcar també que hi trobem les esperables variacions vo-càliques en alguns radicals: la tercera conjugació no incoativa del català, quan presenta la vocal tònica de radical en e, la tanca en i en les formes rizotòniques (de la mateixa manera que, quan la presenta en o, la tanca en u; en català hi ha sortir, però surt; vegeu-ne el sistema en Cantavella 1992 [1984]), de manera que és natural que tenyir conjugue la tercera persona del present d’indicatiu tiny (1465); aquest verb, per cert, presenta al Facet el participi regular tenyida (1467) i no tinta. Hi observem també un fenomen

83

de variació vocàlica (però sense que es done el trasllat d’accent al radical) a plivent (1204), que és el gerundi de plevir. El mateix ocorria, al català medieval, amb dormir, que feia el gerundi durment (vegeu-ne mostres a Cantavella 1983). Observeu que algun ús modal de gerundi apareix amb la forma verbal precedida per en: en xantant (440).

S’hi presenta modificació vocàlica, però de la terminació, en un cas també general en català medieval: quan el radical d’un verb de la primera conjugació acaba en vocal, això condiciona una terminació en semivocal

-u —configurant-hi un diftong final—, cosa que es dóna a la primera per-sona del present d’indicatiu i a quatre de les sis persones del present de subjuntiu,37 i, com a conseqüència, en part de les formes d’imperatiu. Per això trobem, de prear, preus (‘preïs’, 825); de lloar, lou (‘lloï’, 938) i de fiar, fiu (‘fiï’, 1715). També remarcable, bé que es tracta d’un cas morfo-lògicament diferent, és la forma vau (‘vaig’, 882).

Seguint amb el present, s’hi dóna un cas, únic, de representació de la tercera persona del singular del present d’indicatiu de veure com a ve (524); però en les altres quatre ocasions, la forma que hi trobem és veu: errata o arcaisme? La primera persona del present d’indicatiu de deure hi apareix com a deig dues vegades (153, 765), i una vegada en la forma occitanitzant dey (809). També és occitanitzant la forma ray (1117), tercera persona del singular del present d’indicatiu de rajar. El verb plaure presenta les formes play (7 vegades) - plau, desplau (1426, 586), playen (tercera persona del plural del present d’indicatiu), playa (92, 1060, tercera persona del singular del present de subjuntiu). La mateixa terminació pot observar-se en fay (3 vegades), bé que en clara minoria enfront de fa (27 vegades). Veure presenta la forma de primera persona del plural del present d’indicatiu veÿm (922).

És insòlita la forma vets (835) com a imperatiu de segona persona del plural d’anar; s’hi dóna alternat amb anats (anats-vos-en, 831). En l’im-peratiu de fer, hi trobem tres fe (124, 454, 1170) per un fes (1085), com a segona persona del singular; en la segona del plural, tant de l’imperatiu com del present d’indicatiu, la forma és sempre fets. I és que al Facet cap de les formes de la segona persona del plural no presenta la terminació diftongada

37. Es tracta d’un grup morfològic verbal que tendeix a comportar-se sempre igual, tant en el sistema conjugatiu medieval com en el contemporani. En fixar-lo, jo el vaig denominar grup A del present (Cantavella 1983, introducció i 1984).

84

en -u, sinó que aquestes encara acaben en -ts. Això apunta, també, a una datació d’aquesta obra ben anterior al 1400. No és esperable, tanmateix, la forma nots (875), tercera persona del singular del present d’indicatiu de noure, potser atribuïble a una ultracorrecció o a un ús occitanitzant.

Altres formes d’imperatiu / present de subjuntiu són: sapges (4 ve-gades), sapgats (506), enfront de sàpies (1069), sapiats (805), sàpia (4 vegades); cayla (1218, de caldre, probable occitanisme), creses (1448, de creure), enfront de cregats (712), prin i aprín (457, 434, imperatiu de prendre i aprendre; però pren com a tercera persona del singular del pre-sent d’indicatiu, 302, 1275); tin, de tenir (1071); biu, imperatiu de beure (825). I el curiós saul («Déus vos saul», 496), que podria ser degut, com hem assenyalar en parlar del consonantisme lateral, bé a velarització, bé a una grafia occitanitzant.

Pel que fa a l’imperfet d’indicatiu, cal remarcar la terminació de la forma volíats (‘volíeu’, 1044), única de voler en aquest temps (que mostra una terminació en a i no encara en e), així com un deÿes (53) i un parell de feÿa (563, 1068).

En les poques mostres de perfet que es troben al text, predominen les formes de perfet fort (per exemple, divís, ‘vaig divisar’, 1020), tot i que en una ocasió apareix ja el perfet arizotònic: volgué (1034, però no en rima).

Els temps composts empren l’auxiliar a la manera esperable en català medieval, és a dir, de la mateixa manera que el francès ha conservat: l’au-xiliar habitual és haver (haurà fet, 1300), però quan el verb és reflexiu o en passiva reflexa, i quan indica moviment, l’auxiliar usat és ser: se fos fet (1253), és vengut (475).

En el terreny dels demostratius, el de primera persona presenta la forma aquest (13 vegades) i una sola vegada est (769), i l’occitanitzant aycesta (390); el demostratiu neutre habitual és ço/so, assò (i ayçò/aysò 10 vega-des, en la mateixa funció que l’anterior). No hi ha ús de demostratiu tipus aqueix, eix, i el de tercera persona és, com ja hem indicat en parlar de la representació de les sibilants, cell (33 vegades), bé que aquell apareix 13 vegades i aycell, 9 vegades.

Els adverbis de lloc corresponents als demostratius assenyalats presen-ten, a diferència d’aquells, un esquema trimembre i són: ací-aycí (proximitat a qui parla), aquí (proximitat a qui escolta o a la cosa referida) i là (lluny de qui parla i de qui escolta); mai no apareix allà ni allí, en cap variant gràfica. El DECLC considera la forma là predominant fins al 1400.

85

Pel que fa als pronoms adverbials, trobem els esperables en i hi; aquest darrer és usualment representat per hi o bé en la forma y, i una vegada en la forma yc (480), que només està documentada en textos anteriors al segle xv (vegeu DECLC, s. v. hi).

Indicarem també que la fórmula distributiva l’un… l’altre… es presenta, tal com és esperable en un text català medieval, en la forma la un… l’al-tre… (627: «la un a l’altre dirà»). Observem que aquest recurs a l’article nominalment femení remarca el valor distributiu de la partícula un, i es tracta d’un ús encara viu, almenys al País Valencià.

A continuació assenyalaré usos particulars d’adverbis i de conjuncions. Alguns adverbis, o paraules en funció adverbial, remarcables al Facet són els següents: el temporal adés amb el significat de passat immediat («ayçò m’ha dit adés per fis», 525), en un ús encara viu actualment al País Valen-cià. És sabut que adés era un adverbi per indicar immediatesa temporal, amb facultat de ser aplicat al futur o al passat. Anc és l’adverbi de negació temporal (que trobem 7 vegades), juntament amb may (5 vegades).

Poder apareix amb el significat de ‘potser’ (923), i quaix ‘com, a la manera de’ (441, 1492, 1555); al v. 1722 podria ser ‘com’ o bé ‘quasi’. Per esters és ‘d’altra banda’, només documentat abans del xv (406). La conjunció adversativa preferida per l’autor és mas (40 vegades); hi apareix també però (2 vegades) i, en dues ocasions, trobem mas emperò (247, 288).

Ab tant funciona com a locució conjuntiva (850, 1026), pel que sembla amb valor consecutiu i equivalent, doncs, a per tant. No és registrada pel DCVB ni el DECLC.

Sitot funciona com a conjunció concessiva, ‘malgrat que’, regint in-dicatiu (1600). Hi ha un equívoc si bé (480) que podríem prendre per la fórmula concessiva, però en realitat l’oració és condicional, i el bé no és més que un modal referit al verb; el fet, però, d’emprar les dues paraules plegades sense temor a equívoc fa pensar que, per a l’autor del Facet, l’ús concessiu de l’actual si bé devia ser desconegut.

Ab ço que (456) és una locució condicional (‘si, a condició que’), regint subjuntiu. També és interessant l’ús d’on, d’on, com a introductori d’oració consecutiva relativa, amb valor de ‘per la qual cosa’ (14 vegades).

Com veiem, doncs, des del punt de vista sintàtic, el Facet és molt interessant també perquè presenta locucions no registrades. Això mateix s’esdevé amb una perífrasi verbal: fer a fer (87, 526, 1075), que significa

86

inequívocament ‘convenir, ser oportú’. Convé assenyalar també haver a profit una cosa a algú (356), ‘ser-li profitosa, convenient’.

4.3.3 Lèxic

El primer que cal remarcar, pel que fa al lèxic, és la significativa aparició de nombrosos arcaismes. A la llista següent enumeraré paraules emprades al Facet per a les quals el DCVB i el DECLC només donen exemples anteriors al segle xv: anagar, aprivadat, azaut (subst.), colra, corteria, (per) esters, exarnit, logar, mantinent, proferta, puxes, règeu, sovinent, tor, trabucar, reptir (podeu consultar-ne localitzacions i significats al glossari), a més de la frase feta fer la farina blana (vegeu l’apartat 4.3.4).

Corteria (11, 173, 1134, 1354) és el substantiu emprat al Facet com a corresponent de l’adjectiu cortès. Hom pot observar que aquesta pronun-ciació/grafia només es pot explicar com a derivació d’un erroni corters per cortès. Segons el DCVB, la forma corteria ja era emprada per Llull, i el DECLC afegeix el testimoni de Turmeda a les Cobles de la divisió del regne de Mallorques, obra copiada al ms. F, recordem-ho, de la mateixa mà del Facet. Josep Romeu n’ha aportat dos testimonis més en poesies populars, un dels quals de mitjan segle xiv.38

És de notar també, en una obra que dedica tant d’espai a la seducció femenina, i al posterior rebuig d’aquest sexe, l’ús de les paraules fembra i dona. Recordarem que, fins ben entrat el segle xiv, l’individu de sexe femení és designat amb la paraula fembra. Dona només significava ‘dama’, i per tant no tota fembra era dona, ni de bon tros (veg. Bastardas 1993). A l’inre-vés, la dignitat de les dones feia dir sovint als poetes que quasi n’oblidaven la condició de fembres. Per això resulta significatiu que, al Facet, fembra i dona siguen emprats distintivament: fembra hi apareix 39 vegades, sempre amb el valor d’‘individu de sexe femení’; el tractament de cortesia amb què l’enamorat ha de dirigir-se a la donzella és madona (16 vegades). Dona

38. «Madona, la vostr·amor / e la vostra cortaria / mi fa penar e morir», diu el virelai conservat al manual d’un notari de Besalú, registrat a mitjan s. xiv (Romeu 1980: 280, vv. 3-5). L’altre testimoni es troba en una viadeira també anònima, copiada en un manuscrit mallorquí del xv: «entén lo nom e usa de corteria» (Romeu 2000: poema 99, v. 7).

87

hi apareix sis vegades. D’aquestes sis, sembla significar correctament ‘dama’ en cinc. Al v. 1348, dona figura en metonímia per ‘donzella’. Al v. 1426, l’opció escaient hauria hagut de ser fembra. La restricció, per tant, en l’ús de dona és un indicatiu més de l’antiguitat d’aquesta obra. Donat que el Facet pren com a objectiu de seducció especialment la dona que té condició de donzella, no és estrany trobar-hi 7 vegades el terme puncela (més dues de la forma llatinitzant puela, 386, 564). Però una altra és la forma més emprada: nina, que hi apareix 22 cops. Ni DCVB ni DECLC, que la registren, ens il·luminen sobre si hi hagué un temps o un espai en l’edat mitjana catalana en què aquesta paraula fos particularment usual.

Altres paraules dignes de ser esmentades en aquesta ullada general són els substantius postverbals pens (‘pensament’, 374) i vol (‘voler, voluntat’, 469), perquè si bé no són insòlits, són prou inusuals i d’ús anterior al xv.

És curiós també observar l’expressió multiplicadora: «e que fossen en quatre tants» (1127); una xifra en quatre tants, doncs, significa ‘mul-tiplicada per quatre’ (estudie aquest cas, en el context de les fórmules multiplicatives medievals, en un article en elaboració.) Així mateix, resulta interessant l’ús de desdir més complement preposicional introduït per a (819): desdir a ‘negar-se a’.

Pel que fa a influències occitanitzants en el lèxic, aquestes s’hi donen, sens dubte: hi apareixen adjectius com dreig (764), exarnit (855) i azauta (1523), i substantius com arma (‘ànima’, 363, 1622), altiment (505, vegeu el glossari) i azaut (974). A això hem de sumar ocasionalment paraules en forma occitanitzant, com maneyra i carreyra (1282-83, en rima). Més amunt ja han estat assenyalades influències occitanes en la morfologia del Facet (4.3.2).

Els gal·licismes lèxics són molt més escassos, però no inexistents: sem-bla que la paraula maysó no devia ser per influència francesa, ja que està registrada en català des de temps antics; és més insegur decidir si és o no gal·licisme el substantiu cuyndia (739), el qual deriva de l’adjectiu cuynde occità o bé del francès cointe. El cas és que dos versos més amunt trobem l’incontestablement francès jolis (potser amb una terminació occitana de nominatiu afegida), i a això hem de sumar el xivaler del v. 13.

En darrer lloc, esmentaré unes paraules del Facet que són, en realitat, inexistents; em referesc a un parell de transcripcions errònies de Morel-Fatio i Faraudo que, per desgràcia, van passar als diccionaris descriptius,

88

i que convé, per tant, rectificar. En primer lloc, hi ha el presumpte coras-só del v. 1026; no és tal, sinó que es tracta de dues paraules: cor i assò (demostratiu). En segon lloc, l’entirat de 602, on de fet cal llegir encertat, igual que a 220; aclariment de lectura que dec al Dr. F. M. Gimeno Blay.

4.3.4 Expressions proverbials

Apareixen diverses expressions proverbials al Facet. No ens ha d’es-tranyar: és natural que en un text amb pretensions educatives s’incloga la fórmula proverbial, ja que es devia considerar que el saber popular que revelen els refranys i les frases fetes era tan digne de respecte com els consells d’urbanitat bàsics de l’obra. A les obres didàctiques medievals era un fet establert l’ús del proverbi, combinat amb les previsibles citacions d’auctoritates; també aquesta combinació es donava en obres erotodidàc-tiques: vegeu les observacions de Finoli (1969: xxix). A això se suma el fet que el gènere del salut d’amor, que tant pesa al Facet en la confecció dels parlaments de seducció, també emprava a bastament els proverbis (veg. Parducci 1942: 104).

El fet que l’edat mitjana no observàs gaires diferències funcionals entre la literatura proverbial culta (o literatura sapiencial) i els refranys tradicionals, explica que ambdós tipus de sentències es barrejassen amb facilitat. Així, en aquest ràpid inventari de proverbis i frases fetes, no ens ha d’estranyar que un dels primers per ordre d’aparició siga un proverbi bíblic: «per què dix savi Salamó / que anc lo sovinent sermó / ne·l molt parlar nuyla saysó / anc sens pecat no fo» (63-66). Es tracta de Proverbis 10, 19: «In multiloquio peccatum non deerit, qui autem moderatur labia sua prudentissimus est».

A continuació són presentades la resta de frases proverbials i les parè-mies oracionals més significatives, per ordre d’aparició:

1. «Car per retrer les veritats, / de l’altre pert les amistats» (35-36), equi-valent de l’actual «cantant les veritats, es perden les amistats».

2. «Dien que l’ús ret l’om mestre / en qualque art que·s vulla metre» (85-86). Es tracta del refrany, encara usual, «la pràctica fa el mestre».

3. «Diu hom que qui no bat merdós / no pot puys batra palós» (121-22). Aquest proverbi, segons el DCVB, és encara viu i «significa que si no

89

es corregeixen els vicis dels infants, després són incorregibles quan són homes fets» (s. v. pelós).

4. «Diu hom que si abte és un infant, / molt n’és pus savi per avant» (209-10): ‘el qui comença aprenent en la infantesa, arribarà encara més lluny’.

5. «Car més val mester que sparver, / sovín ho ausim retrer» (241-42): ‘val més l’habilitat pròpia que la d’un intermediari; val més saber que posseir’.

6. «Per so diu una parladura / que amor d’una part no dura» (413-14): ‘l’amor només pot mantenir-se si és correspost’.

7. «Car nostra lenga és camisa» (461). No s’entén del tot. És sabut que la camisa és la peça de roba més íntima. Potser té origen com a metàfora popular: la llengua traeix les pròpies intimitats, com la camisa interior.

8. «E despuys fa blana farina» (568): fer la farina blana és ‘ablanir-se, deixar de ser esquerp, tornar-se amistós’, ben documentat per DCVB abans del s. xv.

9. «Diu hom que més val giny que forsa, / aquest sermó no vol l’escorza» (600-01); al v. 601 s’afirma que aquesta és una lliçó tan coneguda que no necessita embelliments retòrics per a ser apresa.

10. «Car sol hom dir: “Saben-o tres, / despuys o sab tota res”» (630-31).11. «Car qui ha vergonya sí s’ha ronya» (663), equivalent de l’actual «la

vergonya cria ronya».12. «Lexats-me filar ma filosa» (841): ‘deixeu-me tranquil·la, deixeu-me

en pau’.13. «E car venir li o farà» (1208): fer-ho venir car és, pel context, ‘fer-ho

pagar car’.14. «Lebrer a qui scapa presa, / ja no·l preza hom una pugesa» (1272-73).15. «Diu hom que tu batràs les mates, / los romanins e bufalagues, / e altre

aurà los conylls» (1544-46). Naturalment, es tracta d’un imatge extre-ta de la caça: els caçadors eren ajudats per servidors que agitaven el matissar on es podia amagar la presa, de manera que aquesta havia de córrer cap a qui tenia l’arma. Es pot tenir una mostra visual d’aquesta activitat a través de pel.lícules com Une Partie de Campagne, de Jean Renoir. Aquest refrany devia ser ben popular, ja que el trobem també a l’Espill i a la Disputa de viudes i donzelles.39

39. Vegeu l’apartat 6.3, 1524-31, on s’inclouen també exemples literaris de projeccions agrícoles d’aquesta mateixa idea.

90

16. «Bé saps que diu lo casteylano / que fembra fa lo desguiado» (1548-49). El desguiado ha de ser el que va sense guia, el descaminat o pecador. És tan rar trobar una cita castellana en un text català medieval, que convé remarcar-la, sobretot tenint en compte que el Facet considera que el lector, aquest refrany castellà, el coneix bé («bé saps»). Remarcarem que una altra obra medieval en català dedicada a l’exposició de tòpics misògins, l’Espill de Jaume Roig, també ofereix una dita en llengua forana; Roig la considera aragonesa: «Mostins e perros / qui per los çerros / los lobos caçan, / lobos los matan / a la final» (Miquel i Planas 1929-51: vv. 6575-79; Carré 2006: vv. 6569-73).

Com es pot veure, en aquesta obra apareixen refranys molt vius encara avui (1, 2, 9, 11) i refranys que són presentats com a ben coneguts en aquell temps (3, 4, 5, 6, 9, 10, 15, 16). Els termes que al Facet s’utilitzen per referir-se a aquestes expressions són parladura (5) i sermó (8), tot i que probablement aquesta darrera paraula s’hi troba en metonímia per tema del sermó, la frase exemplar sobre la qual es bastien els sermons.

No podem acabar aquest panorama d’expressions proverbials i frases fetes sense esmentar dues dites per a amotinar (és a dir, per burlar-se d’algú cantant-les en presència seua, acció normalment pròpia de nens) presents al Facet. Una és molt simple, un menyspreu comú: «Bé·t porà hom dir seny de grils» (1547), que en el context podria significar ‘foll, estúpid’. Tanmateix, el DCVB ens avisa que, a les Illes, tenir el cap ple de grills és ‘tenir idees exagerades de la pròpia vàlua, portar moltes pretensions’, accepció que no seria ací totalment desencertada.

L’altra dita per a amotinar és més complexa, i va acompanyada, com els amotinaments infantils, d’una cançoneta: «Ela pot dir: “Sényer n’Artús, / ja [a]vets la filosa e·l fus, / babot camús, babot camús, / que ja de mi no n’aurets pus!”» (1276-79). Tant la falta de pertinència d’aquell «n’Artús» en el context literal, com el fet que hi apareixen quatre rimes seguides en

-us, quan el més esperable són els apariats de les noves rimades, apunten a la utilització d’una cantarella preexistent i, llavors, o bé es tracta de la cantarella d’algun joc infantil emprada ací burlescament, o bé, cosa que em sembla més probable, que l’amotinament existia en aquest context literal (l’home deixant escapar una dona quan té l’oportunitat d’utilitzar-la sexualment). Entenem-nos: el meu postulat no és que una donzella real,

91

posada en aquesta situació, s’entretingués a provocar, amotinant-lo, aquell que ha intentat agredir-la sense èxit; sí que crec, en canvi, que els homes devien ser ensenyats a témer com un fantasma aquesta reacció de burla, i el Facet n’és una prova fefaent.

4.4 SoBre la Datació Del Facet

Des del punt de vista de les característiques lingüístiques que l’obra presenta, el primer element significatiu que cal tenir en compte és la manca de sistematicitat en les diferents solucions, especialment en les morfolò-giques i sintàctiques, vistes a 4.3.2. A això hem de sumar l’ús d’un lèxic poc emprat ja en el pas del xiv al xv, però molt comú en textos del xiii i de començament del xiv, com hem vist a l’inici de 4.3.3. Les solucions antigues, d’altra banda, són massa abundants —i massa ben emprades—, de manera que no podem prendre en consideració la hipòtesi que el tra-ductor hagués escrit el text en època tardana intentant imitar un registre arcaic. La mateixa consideració, crec, s’ha d’aplicar als occitanismes textuals.

Així, doncs, al meu parer, aquest text havia fet ja molt de camí abans de ser copiat al ms. F i, en el procés, els avatars de la transmissió medieval van anar fent que incorporàs, per addició o per substitució, ocasionals so-lucions morfosintàctiques i lèxiques més modernes que les que presentava en un principi, fet que va implicar la presència al text de considerables vacil·lacions assenyalades als apartats 4.3.1, 4.3.2 i 4.3.3.

Considere, així mateix, que el traductor va compondre el Facet en un registre més proper a l’occità que no el que trobem en la versió que se’ns ha conservat, i que el seu coneixement de la morfosintaxi occitana era digne. Base aquesta hipòtesi no sols en les mateixes vacil·lacions entre solucions occitanes i catalanes, sinó també en el fet que una gran densitat de solucions morfosintàctiques occitanes, correctament emprades, apareix a les primeres desenes de versos de la composició (veg. l’apartat 4.3.2). Tenint present l’ús de la memòria en la transmissió d’obres en noves rimades didàctiques, i amb l’experiència comuna que la part que queda més ben memoritzada d’un text és l’inici (veg. els apartats 4.1 i 4.2), considere que, probablement, aquestes primeres desenes de versos del Facet van estar menys sotmeses a

92

transformacions lingüístiques que la resta de la composició, i ens ajuden a fer-nos una idea de com era la llengua en la versió primera.

Un altre element que haurem de tenir present per intentar una datació del Facet és l’opció de l’autor per les noves rimades didàctiques, i no per la prosa. Ja he indicat a l’apartat 4.1 que el punt àlgid de documentació de les noves rimades didàctiques catalanes sembla ser el pas del xiii al xiv, quan es redacta la Bíblia rimada. Al final del xiv, la disponibilitat de paper feia que el recurs al vers per causes mnemotècniques fos ja poc necessari. Certament, es pot objectar que el traductor del Facet podia haver adoptat el vers no per ajudar la memòria, sinó sols per respectar la versió original, ja que el Facetus era en vers. Tanmateix, la traducció del De vetula que va fer Bernat Metge (prosificant un text versificat, com el Facetus) ens mostra que aquesta fidelitat no era considerada important, com a mínim en obres de la tradició ovidiana i erotopràctica (veg. l’apartat 1.3).

Atenent, doncs, tant a la presència de mostres morfosintàctiques i lè-xiques antigues, com a la gran quantitat de solucions occitanes correctes que es donen a les primeres desenes de versos de la composició, i tenint present també l’opció per les noves rimades didàctiques, considere que el Facet degué ser escrit, a tot estirar, a les primeres dècades del regnat de Pere el Cerimoniós. No hi ha cap dada, d’altra banda, que faça impossi-ble considerar que el Facet fos coetani d’altres obres didacticoreligioses catalanes com la Bíblia rimada esmentada.

De fet, certs elements del contingut apunten també a una possible da-tació encara més antiga: la inclusió de sant Pere entre els homes preclars víctimes de la dona es va donar en textos del xii i del xiii, però al xiv ja es preferien altres noms en aquesta mena de llistes (veg. l’apartat 6.3, 1624-33); també l’opuscle profeminista que rebat el Facet reuneix un tipus d’arguments usual a l’època de Cerverí de Girona, que escriu el seu Maldit bendit el 1271. Com que al Facet podria haver-se tingut en compte aquesta obra, això ens donaria l’any 1271 com a terminus a quo (veg. l’apartat 6.3, 1634-61 i 1662-68).

Tanmateix, no podem descartar que el traductor del Facet empràs deliberadament elements de contingut ja una mica antics en escriure. La prudència, doncs, m’aconsella de prendre en compte un arc temporal ampli, i considerar com a més probable la redacció del Facet en algun punt de la primera meitat del segle xiv.

5. El Facet com a traducció del Facetus

El Facetus «Moribus et vita» va ser compost en dístics elegíacs, com el Pamphilus i altres peces en llatí de tema eroticoamorós. El dístic elegíac era, segons Ovidi, el vehicle mètric òptim per a la poesia amorosa: «Blanda pharetratos Elegeia cantet Amores» (Remedia amoris, v. 379). Ovidi afirmà que era ell qui havia fet famós l’ús d’aquest metre: «Tantum se nobis elegi debere fatentur, / quantum Vergilio nobile debet epos» (vv. 395-96). Els medievals no ho van posar en dubte i van seguir considerant aquest metre com l’ideal per a obres erotodidàctiques en llatí.

El Facetus consta de quatre parts: la primera, consells sobre bona educació i caracteritzacions de l’estament clerical i del laic, amb especial atenció als joves (vv. 1-130); la segona, una ars amatoria, en la forma de manual del seductor (vv. 131-320); la tercera, uns remedia amoris en forma de reprobatio feminae (vv. 321-384), i la quarta, reprenent la línia inicial, comenta algunes professions i circumstàncies vitals: amistat, jutges, doc-tors, soldats i vellesa (vv. 385-510).40 Així, les parts segona i tercera, que

40. Peter Dronke ha assenyalat una possible relació del Face tus amb la poesia satírica sobre els estaments (1976: 126-27 i n. 2). D’altra banda, també la predicació va dedicar des de molt aviat una atenció especial als diversos estaments de la societat per separat: Honorius Augusoduniensis, que escrivia al principi del segle xii, té un Sermo generalis dividit en sec-cions i dirigit respectivament ad sacerdotes, judices, divites, pauperes, milites, mercatores, agricolas i coniugatos (D’Avray & Tausche 1980: 72-73). Vegeu també D’Avray (2001).

94

ocupen la meitat del poema, semblen configurar-se com un gran excursus dins les observacions dedicades a la joventut.41

5.1 la verSió catalana i la franceSa

S’han documentat només dues versions romàniques d’aquesta obra: la catalana i una de francesa. L’esment, però, d’un Phaset a Der heimliche Bote, obra alemanya anterior al 1180, fa pensar que el Facetus va ser cone-gut en vulgar almenys també en aquell àmbit, i probablement a més regions de l’Europa occidental, cosa que no ens ha d’estranyar si en considerem el caràcter semiescolar (veg. l’apartat 1.2 i Glier 1971: 18-20).

La versió francesa conservada del nostre Facetus va ser elaborada, segons Morawski, al darrer quart del segle xiv pel mateix traductor de l’altre Facetus, el «Cum nihil utilius», un cert Thomas (1923: xxxv-xxxvii). Això situa la traducció catalana com a anterior a la francesa conservada, bé que em costa de creure que no s’hagués realitzat abans cap altra versió en llengua d’oïl d’una obra tan difosa.

A la diferència en el temps de confecció entre les versions catalana i francesa, s’ha de sumar la diferent recepció del text llatí: la versió catalana en respecta la primera part, seguint-la molt de prop; n’amplifica les parts segona i tercera (ars amandi i reprobatio feminae) i n’omet la quarta. Per contra, la versió francesa en reprodueix les parts primera, tercera i quarta, però en redueix l’ars amandi (vv. 265-544) i, cosa molt significativa, no combrega amb la rudesa erotopràctica, fins al punt que la seqüència culmi-nant del desflorament de la donzella (Facetus, vv. 264-320) hi és omesa, i al seu lloc figura el passatge següent (Morawski 1923: vv. 537-44):

Mais en ta poursieute et ta curevilonnie ja ne procure,garde honneur, mesure et raison,et d’amour ne fais trayson.

41. No s’ha resolt de moment la qüestió sobre si el Facetus va ser concebut en origen amb l’ars amandi i els subsegüents remedia amoris, o bé si aquests eren preexistents i hi van ser incorporats amb posterioritat (Henkel 1988: 248); Mercè Puig s’ha inclinat per la teoria de la preexistència (1994a: 379-88) seguint Langosch (1976). No entraré en la qüestió, perquè el text font del Facet no prescindeix d’aquestes parts.

95

De nom d’amant n’est mie dignequi de loyauté [ne] moustre signe,et faulsement de corps et d’amepretend a vilonner sa dame.

El traductor francès, doncs, no accepta el desflorament forçat que proposa el Facetus i el censura, perquè el considera contrari a les normes de cortesia. La posició del francès en aquest punt tan important de l’obra és, com veurem, absolutament oposada a la del català.

El distanciament entre ambdues versions es remarca, a més, per detalls de diferent comprensió del text llatí. Per exemple, al v. 331 del Facetus, «arida ligna quidem cito consumuntur ab igne» (‘la llenya eixuta és con-sumida ràpidament pel foc’), que el català tradueix per «la lenya tost és cremada, / e per lo foc tost consumada» (1422-23), el traductor francès ha llegit lingua per ligna i tradueix: «sa langue est tant secche qu’elle art / après boire comme vieulx lart» (Morawski 1923: vv. 565-66).

No tot són diferències, però: la traducció catalana és feta en noves rima-des, i la francesa, amb el mateix patró versificatori, en forma de quartetes octosil·làbiques. De fet, i en especial a la primera part de l’obra, també la versió catalana opta per traslladar sovint cada dístic de l’original a quatre versos en la traducció. Aquesta característica, tanmateix, no és constant.42 Les dues traduccions també tenen en comú el fet que els consells que diri-geixen als joves vacil·len entre l’imperatiu en segona persona i en tercera (vegeu més avall). És clar que això es pot interpretar també com una certa deixadesa estilística en ambdós textos.

En conjunt, doncs, i segons els arguments presentats, hem d’excloure una relació directa entre la versió catalana i la francesa conservada. Cal remarcar que parlem de la versió francesa conservada perquè no podem excloure tampoc una relació entre l’obra catalana i alguna altra versió perduda en llengua d’oïl —o fins en llengua d’oc. Hi ha, d’una banda, el fet dels pocs però curiosos gal·licismes assenyalats a l’estudi lèxic, bé que això podria ser irrellevant si tenim en compte els occitanismes també presents al text català (veg. l’apartat 4.3.3). D’altra banda, hem de

42. Vegeu la taula de correspondència de versos entre el Facetus i el Facet català a l’apèndix ii.

96

considerar així mateix la tendència catalana medieval a la traducció de textos didàctics llatins a partir d’obres occitanes o franceses, com ha mostrat Izquierdo (1994).

5.2 DiverGèncieS entre el Facetus i el Facet

Com ja hem avançat a l’apartat 5, el traductor català trasllada a noves rimades les tres primeres parts del Facetus llatí, però n’omet la quarta. No per això la versió catalana resulta abreujada, ans al contrari: si bé, a grans trets, segueix el discurs llatí (quan ho fa metòdicament, cada dístic equival sovint, com he dit, a quatre versos), de vegades n’amplifica les argumentacions i de vegades hi inclou passatges originals respecte de la font llatina. El resultat final és una obra de 1 742 versos (un dels quals deixat en blanc, el 102). Això converteix la versió catalana en la més extensa versió conservada en vulgar del Facetus. I aquesta versió catalana és la que més espai dedica a la segona i a la tercera parts, és a dir, a l’ars amandi i a la reprobatio feminae.

La comprensió catalana del text llatí acostuma a ser bona, i aquesta comprensió es mostra en una traducció que és, en general, fidel al text llatí, fins i tot quan hi ha amplificacions. Tanmateix, de vegades aquesta fidelitat es trenca, perquè el traductor degué considerar que calia canviar algun detall de l’original, o a causa del que semblen males comprensions, o bé perquè el traductor discrepava, en algun punt, del missatge de l’ori-ginal o hi volgué afegir alguna puntualització. A continuació en presentem diversos exemples:

Facetus Facet25-26: Hi ha moments en què cal saber despendre sense lamentar-ho.

92-94: Cal evitar despendre en excés, o hom acaba lamentant-ho.

89-90: No s’aprèn el que s’odia, perquè va contra la natura.

253-54: La natura és la causa que fa a l’home prendre muller.

94: El que no és apropiat per a tothom, ho és per a molts.

260-61: Trau poc de profit aquell que es reparteix en molts oficis.

97

Facetus Facet154: Cal esguardar la donzella per-què sàpiga que és estimada

410-14: Cal esguardar-la perquè consenta a l’amor; sense el con-sentiment d’ella, aquest amor no té valor.

167: La dona prefereix aquell que estima cautament.

467-68: La dona prefereix aquell que estima agradablement (al text català ací hi ha una probable errata d’azautament per cautament).

205-06: Si això ocorre en la cort plena, encara queda l’oportunitat de dirigir-se a l’estimada dient…

632-57: Passejar davant la casa d’ella, i fer-li senyals, encobrir-ho fent amics al veïnat i, quan es pre-sente l’ocasió, parlar-li dient…

213-14: Ella supera Venus. 696-99: Ella és igual que la Mare de Déu.

306-14: Que la veja sovint, fent-li gestos. S’estima millor amb el ventre ple.

1280-343: Cal consolar-la per la virginitat perduda i enganyar-la fent-li creure que hom prendrà mesures anticonceptives.

Les mostres de discrepància respecte del text original, però, en realitat són ben poques, preses en el conjunt de l’obra. De fet, descomptant-hi aquests passatges i les lògiques amplificacions que es poden trobar als parlaments dels personatges (alcavota, galant i donzella), el Facet és molt fidel a l’original llatí, i això denota que el nostre traductor partia d’un exemplar del Facetus sense deturpacions i que tenia un bon nivell de coneixement del llatí.

5.3 alGuneS iMperfeccionS De la traDucció catalana

Això, però, no ha de fer pensar que el text català constituesca una adap-tació perfecta. Probablement, la imperfecció estilística més evident és la que segueix. Al Facetus, els consells que l’autor dóna als joves apareixen

98

sempre en tercera persona, generalment en imperatiu: exploret, vadat, cedat, etc., mai en segona persona. Però, com ja he avançat, el traductor català oscil·la entre l’ús de la segona i de la tercera persones, i el resultat és que sovint passa de l’una a l’altra, amb la consegüent impressió de descurança estilística. Per exemple, als vv. 432-62 els consells són donats en segona persona: amaràs, sies, sapges, etc., però aleshores es passa sense transició d’un erraràs (v. 462) a aja (v. 463) i prenga (v. 464); la tercera persona, però, sols es manté fins al v. 470 («él es confia»), ja que a continuació passa a trametràs i sapges (vv. 471 i 472), i torna a ell al v. 473, i després trobem confiaràs (v. 490), etc. Aquesta vacil·lació escapa a cap explicació intencional: simplement, això no preocupa el traductor. O, almenys, no el preocupa fins gairebé al final, quan es digna a fer-nos un aclariment: «Mas tu deus ésser ten cortès / —o ceyll qui la nina conquès—, / que no la vulla dexelar» (vv. 1344-46). Com podem veure, el relator sembla adonar-se, per fi, de la vacil·lació entre tu i ell, i considera que cal especificar que, quan parla en tercera persona, es dirigeix al mateix subjecte que quan parla en segona.

Un altre tipus d’imperfecció de l’obra, que hom no sabria dir en quina proporció és culpa del traductor i en quina del copista, són els salts de sentit que es produeixen en diversos passatges de la versió catalana. Al-guns d’aquests salts són molt evidents. El més clar, sens dubte, és el dels vv. 1410-15, sobre defectes de la dona roja (colèrica), entre la descripció de la dona grassa i de la prima, malgrat que no es comença a parlar dels temperaments fins al v. 1446 i que els versos sobre la dona roja en parti-cular són els 1478-89. Del que s’hi diu, però, cal deduir que també roja és un error, i que aquesta caracterització ha de referir-se a un altre tipus de dona, potser la longa dona dels vv. 1426-33 (veg. l’apartat 6.3, 1398-503).

Altres mostres d’aquests salts són menys incontestables, per més que aquesta obra siga traducció d’una altra i que, doncs, aquella altra ens puga servir de punt de referència; tractant-se d’una traducció de paràmetres me-dievals, aquest punt de referència no és exacte, sinó aproximat. En aquest aspecte, com en d’altres, resulta un enutjós entrebanc que aquesta obra s’haja conservat en un manuscrit únic i que no tinguem més testimonis amb què confrontar aquestes lectures. Així, doncs, són també exemple de salts —no sabem si de memòria o de lectura— els passatges següents: el v. 153 del Facetus («hanc firmis oculis ridentibus intueatur», ‘que la miri

99

fixament amb esguard rialler’), és traslladat als vv. 396-97, però també poc després als vv. 407-09, en un lloc en què no és gaire escaient, ja que s’hi parla del consentiment necessari de la donzella.

Una altra d’aquestes mostres es pot trobar, potser, en la col·locació del passatge dels vv. 632-55 (original, on es recomana que el jove cerque companys de diversions al veïnat, que li proporcionen l’excusa per visitar aquells carrers assíduament, i l’ocasió de saludar la donzella). Aquest passatge apareix enmig d’unes consideracions, que es repetiran sovint, sobre la necessitat de mantenir en secret els projectes amorosos (vv. 628-31 i 656-57), i que deriva vagament del Facetus, v. 204, on es diu que cal que la reunió dels enamorats siga en un lloc secret. Possiblement quedaria millor darrere dels vv. 612-19, en què es recomana precisament la cons-tància del pretendent. El fragment rere el qual apareix, el dels vv. 624-31, és un altre passatge que, en la traducció, resulta d’inserció il·lògica. És cert que segueix l’ordre de l’original, però hem de tenir present que, allà on l’original llatí només estableix dos parlaments de seducció per part del jove, la traducció allarga la seqüència a tres diàlegs, amb les respostes de la donzella i el consegüent estira-i-arronsa. En altres paraules: al text llatí, l’observació sobre el lloc fixat entre ambdós per a una entrevista secreta, amb ajuda de la mitjancera, resulta ben convenient al lloc en què apareix (Facetus, vv. 203-04); però al Facet fóra més lògic que aquest estadi en el progrés de la seducció es donàs entre el primer diàleg dels enamorats i el segon, o entre el segon i el tercer i definitiu, ja que almenys el primer diàleg s’hi dóna aprofitant l’ocasió, i no després d’una cita prèvia secreta, com mostren les burles de la donzella als vv. 829-53.

Tornant a la seqüència dels vv. 632-55, dins mateix d’aquest fragment podria ser millor un ordre de versos alternatiu al que es dóna de fet: el 637, «e solàs tot atretal far», que no té gaire sentit en un context que fa referència a la manera de saludar i mirar la donzella, resulta més lògic en el grup 648-51, referit a les diversions i als entreteniments (els solaços) que han de practicar el jove i els seus amics.

Les observacions indicades orienten sobre un cert rastre de vacil·lacions en l’ordre de recitat o d’escriptura (de reproducció, doncs) dels versos d’aquesta obra. Les vacil·lacions, d’altra banda, no poden ser sinó previ-sibles, si tenim en compte altres vacil·lacions mostrades, per exemple, per la repetició d’hemistiquis propers, o per l’ús de fórmules lingüístiques de suport per cobrir buits, tal com hem observat a l’apartat 4.2.2.

100

5.4 altreS textoS DeStacaBleS a l’oriGen Del Facet

El Facet, tot i ser ben fidel a l’original Facetus, és, dins de tot, una traducció medieval, i això és el que fa previsibles les amplificacions més o menys extenses que s’hi troben de tant en tant, i els ocasionals excursos i insercions originals, els quals no són gaire llargs. Com que les amplifi-cacions més llargues es donen als diàlegs de seducció, hem de creure que, o bé aquests diàlegs són totalment originals, o bé tenen un model. I aquest model, que, en efecte, existeix, és l’epistolografia amorosa en general, però en particular la forma genèrica que pren aquesta epistolografia en la tradició lírica culta, tant occitana com francesa: el salut d’amor (veg. l’apartat 6.2.C.1).

Més dispersos i ocasionals són, en canvi, altres manlleus o préstecs, com els que provenen, directament o indirecta, d’alguns passatges de l’Ars amandi i dels Remedia amoris ovidians, i del Pamphilus. Aquestes semblances i/o concordances es troben anotades a la taula de correspon-dències de l’apèndix ii i, més àmpliament, en notes al text. Així es veu que el Pamphilus ofereix unes quantes lectures que són a l’origen de versos del Facet català.43 Així mateix, s’han remarcat altres passatges del Pamphilus quan resulten paral·lels a redaccions ja presents al Facetus. En aquest sentit, cal recordar que Pamphilus i Facetus van ser redactats en dates pròximes.44

43. De concordança més evident a més dubtosa: 1719-20 x P74; 1080-83 x P237; 552-55 x P169-71; 274-79 x P409-10; 1264-66 x P545-46; 512 x P172; 528-33 x P395-96; 546-47 x P67 (versos del Facet x versos del Pamphilus).

44. Vegeu Dronke (1979: 229-30). M’estalvia de marcar les correspondències irrelle-vants per al Facet, entre ambdós textos elegíacs, la comparació exhaustiva que ofereix la introducció de Pittaluga (1980).

6. El Facet: estudi dels elements culturals

En aquest capítol realitzaré una lectura detallada del Facet, parant esment als aspectes culturals més significatius i glossant-los. Les xifres que hi apareixen entre parèntesis correspondran sempre als versos de la versió catalana comentats.

6.1 priMera part: conSellS D’urBanitat (vv. 1-351)

La primera part del Facet es manté molt ajustada al seu correlatiu llatí: a cada dístic corresponen generalment quatre o sis versos. S’hi donen, doncs, consells per comportar-se amb correcció, com pertany a un liber morum; no es tracta d’observacions pròpiament morals, ja que de vegades s’hi recomanen actituds no tan virtuoses com escaients socialment (s’hi admet el recurs ocasional a la mentida, vv. 31-36). L’aspecte de conve-niència social, de savoir faire, és el que planeja en tota l’obra, i sempre és aquesta conveniència la que justifica recomanacions com evitar l’avarícia o les actituds orgulloses, o inclinar-se a l’estudi i preparar-se per a un ofici. Tot això es troba també a l’original llatí; el Facetus no ha eixit de la ploma d’un moralista: l’autor no amenaça mai amb la por de l’infern o el dolor del pecat contra Déu, sinó amb la vergonya de ser tingut per vilà, per rústic. Això no lleva que, naturalment, s’hi recomane l’observació dels manaments.

102

1-19L’exordi del Facet pren la forma de crida a la possible audiència: que

vinga a «ausir», diu, «aquest romans» (3) aquell qui vulga ser «bé ense-nyat e gint après» (2). Aquests qualificatius corresponen al llatí medieval disciplinatus, igual que el francès bien apris: en qui és disciplinat, la raó governa sobre l’impuls; les accions impulsives es dominen per aconseguir objectius més distants (veg. Jaeger 1985: 129-33).

Pel que fa a la paraula romanç, aquesta es repetirà uns versos més avall (5 i 18). No era estrany que, als segles xiii i xiv, l’exordi d’una composi-ció en vers i en llengua vulgar recollís l’autoconsideració de romanç; per exemple, també comença de manera semblant el poema didacticoal·legòric de la Cort d’Amor, en què es demana que «auzatz un romanz bon e bel» (Barcell 2002: v. 5). No pensem que eren dites romanç sols les versificacions narratives, fruit o no de traducció del llatí; en realitat, també corresponen a aquesta denominació obres en vers no narratives com el Breviari d’amor.45 Convé remarcar, així mateix, que la paraula romanç és emprada pel tra-ductor català allà on apareixia la paraula musa a l’original Facetus: o el traductor creu que musa és el gènere de l’obra, o bé pensa que la seua au-diència desconeixerà el terme, i que per tant convé estalviar-li’l: «me legat et discat quod mea musa notat» (2) esdevé «aquest romans venga ausir» (3) i «musa docet laycum placidam componere vitam» (61), «aquest romans enseyarà / e lo loc li demostrarà / a compondre vida plazent» (184-86).

Tot seguit s’indica el nom de l’obra: «aquest romans ha nom Fasset» (5). El traductor català, però, o algun dels copistes transmissors de la traducció, no entén el significat de facetus (veg. l’apartat 1.1) i considera que Facet és el nom de l’autor: del tractadista o «dictador» (1741, veg. el glossari i 6.2.C.1), i per això un parell de vegades l’anomena «doctor» («Facet doc-tor», 447; «gran doctor», 1740), prenent-lo, doncs, per una mena d’erudit mestre universitari. Les confusions de nom entre autor i títol no eren rares

45. I, en el cas de Llull, al contrari, ja que és cèlebre el fet que aquest autor anomene romanç una peça narrativa en prosa com el Blaquerna. El Compendi de Joan de Castellnou diu: «Emperò en los grans romanç, coma dels Reys o·ls Emperadors o·l Breviari d’amor, per la gran largueza que han no y pot hom gardar tot ayço» (Casas Homs 1969: 90). Sobre l’etiqueta romanç, vegeu el clàssic estudi de Voelker (1886) i, per al cas català en el context romànic, Izquierdo (1995: 89-94).

103

a l’edat mitjana; és sabut que Francesc Eiximenis, per exemple, citava sempre el Policraticus, l’obra del franciscà Joan de Salisbury, com si el títol fos el nom de l’autor. La identificació de l’autor amb el títol de l’obra és també molt freqüent als manuscrits de l’altre Facetus, el «Cum nihil utilius», segons estudia Morawski (1923: xiii-xiv), el qual mostra que sovint aquests manuscrits es refereixen com a autor a un cert «magister Johannes Facetus», i indica també que, al prefaci d’algunes edicions primerenques d’aquest altre Facetus, se’n considerava l’autor «quidam regens Parisius, qui, ut dicitur, nominabatur Facetus». Morawski, però, ja adverteix que aquesta atribució es feia «grâce à une méprise, assez fréquente au moyen âge, qui faisait rejaillir sur l’auteur le nom du poème. Un accident semblable est arrivé […] au Pamphilus» (Morawski 1923: xiii).

Els vv. 13-16 donen una mostra del tipus de receptor a qui va dirigit el Facet: s’hi esmenten clergues, cavallers, ciutadans, mercaders, infants i vells. Aquesta no és, doncs, una obra feta pensant en una elit aristocràtica, com no ho era tampoc la seua font llatina; és una peça dirigida a un públic de ciutat, i que com a tal podia ser heterogeni quant a origen social, ofici o professió.

Als vv. 17-18 («e z’instruiran tota via / si aquest romans sovín legia») comencem a trobar les vacil·lacions en les formes verbals d’apel·lació al lector de què he parlat a l’apartat 5.3. Ací, de plural a singular (instruiran però legia, referits a un mateix subjecte: el «tuyt» del v. 16), i més enda-vant la vacil·lació es donarà en la persona verbal receptora dels consells de l’obra: a la segona («no vulles», «ages», «e no sies», etc.) succeeix la tercera («e qui vol ésser plazenter / a tot hom, aiçò deu aver», 69-70); de seguida retrobem la segona («no vulles», «tostemps mostra», 71-73) i la tercera («e si és», «qui en açò és», 74-76), després la segona («tostemps sies», «e fug», «no sies», 77 i seg.), i així successivament. Pel que fa al text llatí, aquest no vacil·la i empra sempre la tercera persona per referir-se al receptor de les lliçons.

19-80Passant ja al cos dels consells de la primera part, començarem recordant

que aquest segueix amb prou fidelitat el text llatí, fent algunes glosses però sense introduir-hi clars ítems nous. S’hi aconsella, doncs, no ser bregós ni traïdor, i no mentir més que quan siga socialment necessari (19-38), «car

104

per retrer les veritats / de l’altre pert les amistats» (35-36), refrany encara avui viu. També s’hi recomana actuar amb mesura: no parlar en excés ni callar massa, i a l’hora de lloar una persona, no mentir ni exagerar (39-68). Hom no ha de ser orgullós, sinó sociable i simpàtic (69-80); s’hi tornarà uns versos més avall (87-89), en el que sembla una interpolació a destemps: ocorrerà ocasionalment que, quan ja s’ha deixat endarrere un tòpic, s’hi torne, per afegir-hi alguns versos, en un context que ja no és adient. Hem de suposar que en algun punt del procés de transmissió textual d’aquesta obra s’hi va actuar de memòria —i amb mala memòria—, i que en aquell esglaó de la cadena els versos inicialment oblidats eren inclosos després a destemps (veg. els apartats 4.2.2 i 5.3).

D’aquest primer conjunt de recomanacions, en destacaré el consell, ja present al text llatí, de no evitar mentir en cas necessari. Aquesta recoma-nació, molt explicable des de la diplomàtica urbanitat, no podia ser avalada pel discurs moral. Observeu ara aquests altres versos del Llibre de bons amonestaments, també al ms. F: «Vulles tostemps dir veritat / de ço que seràs demanat; / mas en cas de necessitat / pots dir falsia» (Olivar 1927: 153, vv. 17-20). Anselm Turmeda, probablement, coneixia el Facetus o el mateix Facet (veg. també 6.3, 1719-42); i o bé va manllevar aquest consell del nostre text, o bé d’un altre text erotodidàctic, com ara el Pamphilus, on llegim: «Crede quod interdum multis mendacia prosunt, / et quandoque nocet omnia vera loqui.»46

81-112Continuen els consells advertint de la necessitat d’estudiar bé un ofici

(81-86) i demanant moderació a l’hora de despendre (91-96: en aquest darrer punt, l’original llatí indicava, al contrari, que hi ha vegades en què convé despendre sense lamentar-ho, vv. 25-26). Cal ser net i no vestir descuradament, tot i que vestir i calçar no han de ser causa de distracció excessiva; així mateix, s’aconsella moderació en beure i menjar (97-108). Els versos següents són dedicats a l’ofici d’escrivà (109-12).

46. Rubio & González (1977: vv. 123-24): ‘creu-te que són molts els qui de tant en tant s’aprofiten de mentides, / i alguna vegada és nociu dir tota la veritat’.

105

113-65A continuació hi ha l’àmplia secció dedicada als clergues (113-83),

començant per la formació, que ha d’iniciar-se a la infantesa (113-22); el clergue ha de freqüentar la companyia dels ancians, i s’ha de vigilar que no siga massa inquiet ni que vaja d’ací cap allà, que és un símptoma de poc seny; cal que s’acostume a tenir vergonya des d’infant petit, vergonya que conservarà quan serà gran, perquè els bons costums perduren (123-33). S’hi lloa l’estament virginal (134-37) i s’hi recomana perseverar en l’estudi de la doctrina, que pot valer a l’estudiant, de més gran, el respecte que comporta el tractament de «pare», i el sobrenom «d’or ver» (138-41), això darrer potser en referència a la predicació, semblant a l’apel·latiu de sant Joan Crisòstom, «Boca d’or» (per exemple al Communiloquium català, veg. Ramon 1997). En realitat, el vers llatí sols diu «ut recte doceat cum manet ipse pater» (42), ‘de manera que ensenyi bé quan ell mateix esdevingui pater’.47 Aquests versos, i els que vindran a continuació, semblen haver-se malinterpretat o recordat deficientment en algun punt de la transmissió textual; una altra possible explicació és que el traductor no comprengués bé l’original llatí, bé per falta de perícia o bé perquè tingués al davant un exemplar ja corromput.

S’insisteix a continuació en la necessitat de l’estudi del clergue, sobretot per tal que sàpiga dir bé les oracions a Déu (142-47). Pertànyer a un orde religiós no té valor si el clergue no respecta els seus vots (els «propris», en llatí «propria jura»); el clergue és més bell (més «blanc», mala traducció del pulchrior llatí) quan porta amb dignitat la tonsura (148-55). El clergue també ha de cobrir els seus membres, i dur la roba neta, així com viure net de pecat (156-65).

166-83Bé que en aquests consells l’original llatí no indica que haja deixat

de parlar dels joves clergues, el traductor ja no es dirigeix a aquests, sinó, novament, al jove en general. Hom li recomana ser savi, assenyat, sense demanar «spectacions» (en realitat, aquesta és una traducció incorrecta de

47. Sobre el criteri en l’ús de diferents registres lingüístics que fa l’autora en aquest llibre, vegeu l’apartat 7.

106

«numquam spectacula querat», ‘que no cerqui mai espectacles, diversions’, 53), i despendre amb generositat sempre que n’hi quede prou per a ell mateix (156-65). De vell, haurà d’amonestar el poble i donar bon exemple (176-83).

184-279Consells ara dirigits no al clergue, sinó al laycum: el pare de família

ha de donar ofici o estudis als seus fills, perquè siguen clergues, jutges, metges, escrivans (184-204), o bé cavallers; per ser un bon cavaller, cal iniciar-se a la infantesa essent escuder (205-14). Si el fill s’interessa més pel comerç, ha d’aprendre comptabilitat i també a cercar les terres més convenients per dur a terme les seues activitats i «per comptar ventura examents» (215-24): les experiències dels seus viatges com a mercader li permetran de narrar-ne les aventures;48 l’ofici de mercader, tal com veiem, lluny de la percepció actual, era considerat no monòton, «burgès», sinó procliu a les peripècies aventureres, apte per a un heroi de narració. S’hi recomana, finalment, no deixar-se enganyar en aquesta professió, i calcular molt bé, per ser-hi considerat competent (225-27).

Siga quin siga l’ofici en què es vulga preparar l’infant (ferrer, per exemple), convé que l’aprenga des de menut (228-34). Però si ja és adult, no per això ha de renunciar a formar-se en un ofici, «car més val mester que sperver» (235-42); és un estúpid qui es bufeteja per no haver estudiat, en comptes de considerar que mai no és tard per aprendre (243-46). Els versos que segueixen són confusos o mal entesos en la traducció catalana; ajudant-nos del text llatí, però, deduïm el següent: qui vol ser savi ha de començar per estimar la matèria que vol aprendre; si no l’estima, no li farà profit (245-52); el text llatí a continuació diu que això és així perquè ningú no pot aprendre el que la natura li nega (v. 90). El traductor sembla entendre natura com a ‘inclinació sexual natural’, i trasllada: «e sol que n’aja de la natura / de pendra muyler hom no s’atura» (253-54). Més en-certat està als versos que segueixen, ja que indica que qui segueix la natura i estima el seu ofici, en frueix (255-65). És millor tenir una sola professió (260-63); no és bo treballar en excés, sinó sols per poder viure, i és sa

48. Ventura és, en la segona accepció del DCVB, ‘cas perillós o ple de peripècies extraordinàries’, cosa que justifica que algunes obres narratives medievals duguen aquesta denominació; vegeu Badia & Soberanas (1996 [1986]) i Pujol (1995).

107

divertir-se quan és festa (266-77); el qui no es diverteix porta una vida avara (278-79).

280-351Ara vénen alguns consells als homes joves en conjunt: són animats a

divertir-se, cantar i ballar; també a enamorar-se (280-89). El jove no ha de dur els cabells negres, perquè aquest color és més propi dels vells; els ha de dur ben pentinats (290-95). Aquests consells segueixen exactament els de la font llatina (vv. 107-08). Ens pot resultar curiós que s’associen els cabells negres amb la vellesa. En realitat, pel que sembla, els homes medievals tenien el costum de tenyir-se els cabells blancs amb un producte que els ennegria; així els ho retrau Bernat Metge (Riquer 1959: 352 r. 36 - 354 r. 6):

[…] e que per arear-se bé, a lur juý, dels cabells blanchs, qui són testimonis de vellesa, no·ls fassen tornar negras com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens? Cert, de assò les passen: dignas són de gonyar joya. Novell me seria si oyia que jamay dona, en sa vellesa, hagués trebayllat en alterar la color dels seus cabells. E los hòmens, qui se’n devien mils que ellas abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament.

Tampoc no s’hi recomana de dur els cabells llargs, que són conside-rats propis de dones (304-07); enmig d’aquests consells de perruqueria masculina, apareix un petit incís no present al text llatí, que indica que el jove que va descurat i brut no obté el respecte de la societat ni de les dones (pot haver-hi ací un cert record de l’Ars amandi i: 511: «munditie placeant»); l’autor català afegeix que aquestes exigències no s’estenen als vells, per als quals una actitud descurada és perdonable (296-303). El jove, continua el text, ha d’ensenyar-se un comportament «gint e cortès» (308), i controlar els seus moviments; el seu calcer ha de mostrar un caminar àgil («c’aparega sia leus anats», 314) i ha d’ocultar les cuixes, les cames i els peus (315). S’hi afegeix, però, que el costum en el vestir ha d’estar sempre supeditat als usatges del país, «car si hom era singular / faria’s tenir per juglar» (318-19).

El jove, a més, ha d’alegrar-se amb les persones amb qui es trobe, o compadir-se’n (320-23), i se li recomana novament la companyia dels vells

108

(324-29); ha de lloar qui s’ho mereix i no menysprear els desafortunats (330-33), i així mateix ha de ser generós amb els inferiors i respectuós amb els superiors (334-35). S’insisteix ara en consells ja donats: ha d’estar alegre en societat, honorar qui s’ho mereix, no parlar massa amb els superiors, reflexionar abans de parlar (336-45). El darrer consell d’aquesta primera part fa referència al fet de buscar la companyia dels savis, perquè d’ells sempre s’aprèn (346-51).

Acaba ací la primera part, dedicada a la inculcació de bons costums. El jove que seguesca els comportaments indicats, es trobarà a l’antípoda del grosser.

6.2 SeGona part: ars amatoria (vv. 352-1370)

Els 1 041 versos d’aquesta segona part constitueixen més de la meitat del Facet i converteixen aquesta secció en l’objecte fonamental de la redacció del llibre. A la versió llatina, la part indicada, tot i ser també la més extensa, no arriba a adquirir les proporcions de la versió catalana.

Com al primer bloc, l’autor segueix bàsi cament les argumentacions del text llatí i les desenvolupa en el mateix ordre; però ací l’escriptor català es permet nombroses amplificacions per il·lustrar cada afirmació.

Per l’amplitud, establirem apartats diversos: (A) Fixació de l’objectiu; (B) Preliminars; (C) La façana cortesa: la presa de contacte i l’estira-i-arronsa; i (D) El cobrament de la presa.

6.2.A Fixació de l’objectiu (vv. 352-91)

352-91Després d’haver recomanat la companyia dels savis i els seus bons

consells, l’autor capgira la perspectiva: «Mas si no vols per ventura / d’aquestes coses aver cura, / e vols ésser anamorat / e en amor de fembres dat […] / comensaràs axí d’aymar / axí con aycí vull eu dictar» (352-59). L’art de la seducció, doncs, no és presentada com una tècnica del seny i de la saviesa que abans se’ns ha recomanat, sinó com un comportament alternatiu a l’anterior univers d’actituds prudents.

109

El primer pas és l’elecció de l’estimada, i hi ha tres estaments femenins que cal descartar d’entrada: la monja —per ser esposa de Crist—, la casada i la prostituta (360-71). Aquesta exclusió ja era present al Facetus i ens porta a la primera consideració en relació amb les artes amandi: l’establiment del tipus de dona apta per a l’amor i del tipus de dona no apta. En aquesta qüestió no hi ha unanimitat. Així, el Pamphilus (vv. 473-74) comparteix amb el Facetus (vv. 135-36) el rebuig de la dona casada, però no diu res de les monges. Per contra, el De amore, que admet la possibilitat de cortejar les casades (segons es desprèn del conjunt de l’obra, i especialment del parlament d’1, vi), refusa planament l’amor a les monges (1, vii, Creixell 1985: 266-67). La coincidència en el rebuig a la monja i la prostituta indica, segons Dronke (1976: 130-31), la possible influència del Facetus sobre el De amore. Al llibre 1 del De vetula se sospesen els pros i els contres de l’amor per la virgo, la nupta i la vidua, sense establir-hi preferències (Bruni 1974: 185). D’altra banda, la Cort d’Amor sembla coincidir més amb el Facetus quan estableix que no s’ha d’estimar aquella que ja tinga amic: això exclou les religioses, les casades i les donzelles ja compromeses (veg. Gorra 1900: 272).

El text dedica, però, més atenció a prevenir contra la prostituta, tant si es tracta d’una «putana» com si és una «publicana» (368-69). D’elles ens adverteix que només busquen els diners dels seus pretendents (668-75). La prostitució és un fenomen especialment urbà, encara que també n’hi hagués al món rural (Rossiaud 1986: 11-12; Carré 2006), i essent el Facet i la seua font llatina obres pensades per a un públic de ciutat, aquest fenomen no podia ignorar-se. L’expressió «aul [àvol] femna» (372) com a sinònim de putana tornarà a aparèixer, en la seua variant «fembra vil» (1393), en la reprobatio final, on s’eixamplen els advertiments als joves contra les que estimen per diners —o contra les dones de vida irregular, exercesquen o no la prostitució. Aquells advertiments semblen justificar-se en una societat que va generar el proverbi «Tres coses enganen l’om jove: pluge manuda, vi dolset e làgremes de putana».49

L’Eclesiàstic desaconsella la freqüentació de les prostitutes (9, 3-4-6), i també els Proverbis (passim). Per això no pot estranyar que, al món

49. El proverbi prové del Llibre de tres; vegeu Riquer (1997: 22).

110

cristià, els advertiments contra les maldats de les prostitutes fossen usuals en obres didàctiques almenys des del De disciplina scholarium de Boeci. Aquestes prevencions boecianes, per cert, es van propagar molt des que van ser incloses al Communiloquium de Joan de Gal·les (part 5, dist. 1, cap. 7), precisament en un capítol dedicat a instruir sobre el comportament que ha de tenir l’estudiant (Ramon 1997: 648).

Pel que fa a l’òbvia observació que les prostitutes busquen, amb as-túcies, els diners del client, no per evident està mancada de precedents literaris, perquè Ovidi ja les mirava amb antipatia: «Non mihi, sacrilegas meretricum ut persequar artes, / cum totidem linguis sint satis ora decem» (Ars amandi i: 433-34).

El nostre text distingeix entre «putana» i «publicana». Com ens indica Jacques Rossiaud, sol haver-hi un vocabulari específic per a cada tipus de prostituta: n’hi havia que exercien l’ofici en habitacions o petits bordells semisecrets, i aquestes eren dites a França «secrètes» i «cantonnières»; hi havia també les vagabundes, dites «legières», i les que exercien en el bordell públic i que rebien, per tant, el nom de «filles communes publi-ques» —«publicanes» en català.50 Rossiaud explica que les dones solien començar prostituint-se secretament, i a poc a poc exercien la prostitució d’una manera més evident, fins a fer cap al bordell públic.51

Si les obres didàctiques prevenien contra les prostitutes, tampoc —pre-visiblement— cap ars amandi no recomanava l’amor de les meretrius. És ben conegut el rebuig del De amore, tant al capítol «De amore meretricum» (1, xii), com als ensenyaments del rei d’amor (1, vi, E);52 oposició conti-nuada i amplificada pel seu traductor al francès, Drouart la Vache (Finoli 1969: vv. 4543-68). També al Roman de la Rose apareixen aquesta mena d’advertiments, al discurs de Raó (Lecoy 1979-83: vv. 4533-46). I a la Cort d’Amor també en trobem una condemna reiterada, no sols de la prostitució

50. «Santa Maria Magdalena, qui era publicana…» diu la Doctrina moral d’en Pachs (Bofarull 1857: 299). Les prostitutes del comú o bordell públic apareixen als documents catalans com femina publica o meretricis in lupanario (Vinyoles 1976: 50-52).

51. Vegeu Rossiaud (1986: 14) i, per a les implicacions econòmiques d’aquesta diferència, Lacarra (1993: 37-39).

52. «Eius non cures amorem eligere, cum qua naturalis nuptias contrahere prohibet tibi pudor», ‘Assegura’t de no escollir l’amor d’una dona si la natural vergonya et prohibeix contraure-hi núpcies’ (Creixell 1985: 284-85 i 156-57).

111

en si, sinó de la dona cobdiciosa: «qe dompna qe diniers demanda / es traïtris e mercaanda» Bardell 2002: vv. 827-28). En aquesta mateixa obra, Cortezia oposa a la fin’amors la «via bastarsa», és a dir, l’amor de «las traïtritz e las venals, / las camzaritz e las comunals / (qe las femm(e)n[a]s e lors amors / es tot chaitiviers e dolors)» (vv. 395-400). Els advertiments contra les prostitutes retornaran als vv. 1608-23.

Una vegada descartats els tres tipus femenins indicats més amunt, el nostre text dóna com a possible objecte de seducció dos grups: viudes i donzelles. De la capacitat amatòria de les primeres es fa una encesa lloança, ja que són considerades les més expertes en amor (382-85); la viduïtat, de fet, té també un bon paper al De vetula. Posteriorment Boccaccio de-dicarà una nova atenció a les viudes, i això no sols al Corbaccio, en què la criticada estimada del protagonista és precisament viuda, sinó també a la Genealogia deorum gentilium, en què es diu que la viuda és «quasi ab experientia Veneris concupiscentie aptior» (Bruni 1974: 184). Al Sermó del bisbetó, en el qual s’inclou una sàtira de les dones per estaments, les viudes són criticades per no renunciar al desig d’agradar, malgrat el pas dels anys (Faraudo 1912: vv. 777-94).

Al nostre text, però, aquest estament femení és oblidat ràpidament i hom passa a parlar de les donzelles. I en realitat, la tècnica amatòria del Facet tindrà com a objecte exclusiu, d’ara endavant, aquestes darreres, considerades més difícils de conquistar.

6.2.B Preliminars (vv. 392-487)

392-430En aquests versos es planteja com es pot aconseguir una donzella. El

primer pas és mirar-la tendrament (396-97); però cal no tenir més d’un sol objecte amorós alhora, «car ceyll qui en moltes entén / semblant és d’asa veramén» (403-04); aquest és un consell molt comú dins les artes amandi. El traductor català hi afegeix l’observació següent: l’objectiu del procés de seducció és aconseguir que la dona consenta a l’amor, «car si ella no y consentia, / ayceyla amor res no valria» (410-14). Convé tenir aquesta valoració ben present per a més endavant.

112

És interessant, igualment, el consell següent: la dona ha de pertànyer al mateix nivell social que el seductor, o sols un poc més alt (415-30): «Hom no deu fembra demandar / que no·l tangués lo descalsar» (419-20). Més endavant, el traductor arribarà a posar un exemple concret del tipus de dona que cal seduir: una sastressa, és a dir, una menestrala (459-60). Bé que en aquest punt no hi havia unanimitat (el De amore, per exemple, admetia la possibilitat d’amor entre classes diferents, tot i presentar-lo com a molt difícil), en diversos textos es recomanava la igualtat social dels enamorats, com a la Poissance d’amours: «ke les persounes soient de valeur et de poissance ingaus».53 Per descomptat, és sabut que quan la qüestió era no ja amor, sinó matrimoni, les possibilitats de noces entre classes eren encara més remotes.54

Les referències del Facet a la inconveniència de buscar una dona de molt alta posició social apareixen rematades per una indeterminada citació de sant Pau, en què l’apòstol hauria recomanat «tenir via mijana, / car és via ben sana» (427-30). Potser l’autor pensa en l’epístola Ad philipenses: «modestia vestra nota sit omnibus hominibus Dominus prope» (4, 5). Si és així, resulta remarcable l’ús de la recomanació moral paulina de ser modestos per a indicar que cal no picar massa alt socialment a l’hora de cercar objecte de seducció. No és descartable que qui escriu tinga també present la famosa màxima d’origen aristotèlic «In medio stat virtus», que Tomàs d’Aquino va comentar; la idea era la tardor medieval ben comuna.55

Aquestes dues postil·les assenyalades, juntament amb observacions diverses a la primera part, relatives als possibles ofi cis del jove (des de

53. Speroni (1975): vi, 8; sobre l’igualitarisme en amor, o la seua absència, vegeu-ne un petit repàs en la cultural medieval a Speroni (1974: 228).

54. La història de la pobra Griselda, gratuïtament cruel i absurda per a la sensibilitat del segle xxi, era versemblant pel fet de partir del casament d’un alt noble amb una pagesa. Sant Vicent Ferrer, per demostrar la falsedat d’una llegenda popular que identificava els nuvis de Canà amb sant Joan Evangelista i la Magdalena, addueix aquesta raó: «que santa Maria Magdalena era noble e gran riqua dona, e sent Joan era pobre fill de pescador» (Sanchis & Schib 1971-88: ii, 190).

55. L’origen n’és a Ethicorum Nicomac, 1, cap. 6, i 2, cap. 5 i seg., on llegim: «Est ergo virtus habitus electivus in medietate existens». L’Aquinat discuteix i glossa aquesta idea a la Summa Theologiae, ii, 1, quae. 64. Per a la circulació de la màxima, vegeu per exemple Paré (1947: 72-73).

113

cavaller fins a ferrer), i el marc ciutadà en què es desenvoluparan les accions narratives, ens indiquen que els destinataris de l’obra no necessàriament havien de ser sols el «jovent noble», com creia Faraudo (1912: 7), sinó més aviat l’heterogènia audiència urbana esmentada a l’apartat 6.1.

431-43S’hi recomana freqüentar els llocs on ella va i, quan el jove la veja,

lloar-la «en xantant» (439; dedicar-li cançons?) i sospirar com «qui de cor ha torbament» (441). Aquests consells complementen (bé que d’una manera inconnexa) altres recomanacions anteriors: les de mirar la donzella «ab dolses uylls» (396-97) i «ab uylls rients» (407). Mirades i sospirs són d’obligada observança als consells de seducció, almenys des d’Ovidi: les mirades proposades poden ser tendres i rialleres, com les que aconsella ací el Facet, o bé tristes i ploroses, complementant els sospirs de pena d’amor. Així Jakes d’Amiens: «et de tes ieus li dois moustrer / avant l’amor qui est en toi» (Finoli 1969: vv. 125-30); «et fai que te voie plourer / tenrement e fort souspirer», i «par regardes, par manïer / pués ton desir senefier», diu la Clef d’amours (Finoli 1969: vv. 1095-96 i 461-68). La Cort d’Amor també recomana fer cara de patir davant la dama; en canvi, el Roman de la Rose de Guillaume de Lorris considera que cal mostrar-se a la dama de bon humor, perquè Amor defuig la melancolia (veg. Gorra 1900: 223 i 226) i el mateix recomana la Poissance: «Si devés […] avoir tous dis liet esperit et riant par samblant; car, en tout che, doit on entendre debonnaireté et doucheur» (Speroni 1975: xv, 19). Com veiem, el Facet compagina els dos tipus de consells.

444-66Cal esforçar-se per aconseguir l’amor de la donzella, especialment

mitjançant la paraula, que s’ha d’emprar amb mestria (444-53); aquest consell serà exemplificat més endavant amb les mostres de parlament que cal enunciar, tant per part de l’enamorat com de la mitjancera, destinades a convèncer la jove. La importància dels precs amorosos en aquests consells prové, naturalment, d’Ovidi (Ars amandi i: 35-38 i 479-84). Però els textos medievals s’esforçaran per amplificar la remarca de la importància del fet que és vital, en la conquista, l’expressió escaient per part del pregador. Per això, fins els fragments més al·legòricament acordats als usos cortesos

114

de les conegudes com demandes d’amor, tant franceses com occitanes i catalanes, es referien a l’edifici amorós en aquest estil: «Las portas son de parlar / a l’eisir e a l’entrar: / qui gen non sab raszonar / defors li ven a estar. / E las claus son de prejar: / ab cel obron li cortes».56 Andreu el Capellà incloïa una «copiosa sermonis facundia» entre les tres maneres rellevants d’atraure l’amor (vi, Creixell 1985: 70); totes tres (bella aparença, honestedat de costums, i parla fluent i eloqüent) són ensenyades tant al De amore com al Facet, i la importància de la facundia es destacarà molt ací, per sobre de les altres maneres, igual que la destacava el mateix Capellà: «Sermonis facundia multotiens ad amandum non amantium corda compellit […] et de loquentis facit probitate praesumi».57

El Facet torna a seguir més de prop, durant uns quants versos, la font llatina, recomanant complaure els desigs de la dona (454-56), idea con-cordant amb l’Ars amandi i: 717-18, i per tant molt general. Cal buscar una excusa per visitar-la, diu el text llatí (463-66), i el català n’afegeix un exemple: si l’amada «era sartroresa / ve-y per scusa de fer robeta» (459-60). La dona, seguia el text llatí, correspon més aquell que sap estimar cautament (167). El text català dóna «azautament», cosa que fa presumir una corrupció, perquè el sentit original s’hi perd completament (467-68). Sobre el nivell social que s’hi pressuposa, vegeu més amunt el comentari als vv. 415-30.

467-87Per a facilitar l’empresa de la conquista, es recomana confiar-se a una

mitjancera. Aquesta no sembla conside rar-se una categoria especial, un ofi-ci; el text català diu «qualque fembra» (470); el llatí, simplement, «nuncia» (v. 169). Una vegada elegida, la mitjancera serà anomenada sovint «destral». Amb aquesta s’ha d’establir un tracte discret i, és clar, ser-hi generós.

La paraula destral amb el sentit d’‘alcavota’ sols és coneguda en català en aquest text. No és, però, una metàfora ocasional, ja que està testimoniada també en textos occitans medievals. Durant molt de temps els lexicògrafs

56. Thomas (1889: 49-54). Vegeu també Felberg-Levitt (1995: 295-96); i la demanda catalana 2, a Cantavella (2000).

57. «L’expressió eloqüent sovint inclina a estimar els cors dels qui no estimen […] i fa creure en l’honestedat de qui parla»; Creixell (1985: 74).

115

han buscat una explicació per a aquesta accepció de la paraula destral. Joan Coromines fins i tot va intentar explicar-la per la via etimològica. En realitat és la història de la cultura la que en té la clau, i només des d’aquesta perspectiva n’he trobat el sentit: el significat s’explica perquè, a l’edat mitjana, el venciment de la resistència femenina en la seducció era comparat popularment amb el treball de tallar un arbre. Vegeu-ne el cas desenvolupat i en detall a Cantavella (1998); ací em limitaré a il·lustrar-lo amb dos exemples típics: «Et fust or plus dure que marbre, / au premier coup ne chiet pas l’arbre» (Clef d’amours, Finoli 1969: vv. 791-92); i fixeu-vos especialment en el comentari del De amore:58

Nec superius enarrata vos poterit defensare ratio, quam dixis-tis indecens mulieribus esse suum amorem alicui repente largiri. Nam talia responsa mulieribus debetis relinquere rusticanis, quae consueverunt suo semper habere in ore: «Uno quidem ictu non indicitur penitus arbor.»

Pel que fa al tipus de mitjancera ajudant del jove que s’inicia en l’amor, aquesta figura és ben antiga, ja que es remunta almenys a Plaute i Terenci (veg. Dronke 1965-66: ii, 496). Egidio Gorra va fer una mena d’història de l’aparició de l’alcavota en la literatura europea i assenyalava una proce-dència oriental (a través d’obres com el Sendebar), i també models clàssics com el d’Ovidi, a l’elegia 8 del llibre primer dels Amores. Reconeixia, però, que quan esdevé important literàriament aquesta figura és amb el Pamphi-lus, on se’n remarca el desig de guanys econòmics mitjançant la terceria (Gorra 1900: 214-15). Tot i això, convé no perdre de vista que, precedents literaris a banda, hi ha un altre factor decisiu en la popularització d’aquest tipus literari: que les alcavotes existien de fet. L’alcavoteria no era rara entre les viudes pobres i entre les prostitutes velles. Vegeu, per exemple, la història transcrita per Jaume Riera i Sans (1987) referida al cas d’un acusat

58. «I no podrà defensar-vos la raó abans adduïda, que és indecent per a les dones lliurar de seguida el seu amor. Heu de deixar tals respostes a les dones vilanes, que acostumaven a tenir sempre en boca: “Amb un sol cop difícilment s’assola un arbre”»; 1, vi, H; Creixell (1985: 246).

116

d’estupre amb violació continuada de menors al principi del segle xv; cas en el qual, com era previsible, va intervenir una alcavota.

Naturalment, hi havia molts graus en la pràctica de l’alcavoteria. Gene-ralment, el nom d’alcavot sembla emprar-se en especial per indicar aquells qui practicaven el proxenetisme, és a dir, els qui s’enduien una comissió en la pràctica de la prostitució d’altres, com indica aquesta definició de l’època: «E sia entès ésser alcavots publics tots aquells qui tenen o tindran fembres en lo bordell o en altra part de la ciutat ad questum [per negoci], e aquells e aquelles qui als hòmens atrassen e menen fembres per diners.»59 Entre aquests diferents graus de l’alcavoteria, el que trobem al Facet se-ria el més baix segons l’escala de Rossiaud (1986: 45) i aquesta activitat es concreta a ajudar el seductor a vèncer la resistència de la donzella i a posar a disposició de la parella un lloc secret de reunió. Precisament per la capacitat de captar donzelles amb promeses, les alcavotes franceses eren dites també belles parlières.60 Vegeu també, sobre la pràctica de la mitjanceria en la seducció a la Catalunya de la primera meitat del segle xiv, la personificada dansa de Pere Alamany al Cançoneret de Ripoll (Badia 1983: 225-29). D’altra banda, l’alcavota de què se serveix el protagonista dels Planys del cavaller Mataró (obra conservada, com el Facet, al ms. F), és batejada com «Ma vida» (Morel-Fatio 1881: vv. 187-90).

El text català segueix el llatí (vv. 171-72) a l’hora d’indicar que cal recompensar la mitjancera, però prometre-li més que no se li pensa donar. El Facet concreta que convé mantenir l’esperança de l’alcavota donant-li «algun cordó o trena / o sabates, per strena» (482-83). Al Pamphilus, la mitjancera aconseguia del jove enamorat la promesa de regalar-li més que no un simple «pellico» (Rubio & González 1977: v. 303); era freqüent pagar els favors de la mitjancera amb peces de roba o ornaments (veg. Lacarra 1992: 273). Ací la referència és a complements del vestuari (calcer, cintes o cinturons), que, bé que ens puguen semblar poca cosa, podien arribar a constituir regals de gran valor: els complements podien contenir elements

59. Document del principi del segle xv, ACA, reg. 1844, foli 184, citat per Riera i Sans (1987: 43-44).

60. Aquesta és també l’expressió emprada per Bernat Metge per a designar una mitjancera a la seua traducció del De vetula: «per que era mester a mi qualque persona que entre mi e ella fos migencera, e que fos bella parlera» (Riquer 1959: 96, 7-8).

117

materials de luxe (or, argent, perles) prohibits a la resta de peces de roba i arreaments.61

En aquest mateix bloc, i seguint també el Facetus, al text català fa la primera aparició un important consell: la necessitat de mantenir el secret amorós, de manera que la gent no se n’assabente, car si no, «diran que li o fa, / o li u ha fet o li u farà» (476-77), creença reflectida en el refrany popular «saben-o tres, / despuys o sab tota res» (630-31). El temor dels maldients apareix a totes les artes amandi, i naturalment ja és present a la font ovidiana: «Praecipue Cytherea iubet sua sacra taceri» (Ars amandi ii: 607). Però també és present a les obres amoroses més idealitzades; recor-dem que el càstig pel trencament del secret amorós és el centre argumental de la narració fragmentària La ventura del cavaller N’Huc e de Madona.62 Aquesta idea es repetirà i ampliarà més avall (a 628-31 i sobretot a 1345-72; vegeu-ne els comentaris corresponents).

6.2.C La façana cortesa: la presa de contacte i l’estira-i-arronsa (vv. 488-910)

La seqüència que ve a continuació és despatxada al Facetus en 81 versos (173-254), mentre que la versió catalana n’hi dedica 423. Hi ha una gran desproporció entre el text llatí i el català, justament en el punt en què es recullen indicacions sobre l’ús de la paraula per aconseguir l’aquiescència de la dona. El text llatí donava unes quantes mostres en estil directe del que se li podia suggerir per persuadir-la. El Facet no és en això infidel a

61. «Item que negun hom ne naguna fembra de qualque estament o condicio sia, no gos fer ne obrar, ne fer fer ne obrar, negunes obres de perles ne de seda ne de fulla, ne de fil daur o dargent, ne ligars ne altres arreus […] ne nagunes vestadures domens e de dones […]: mas en aço no sien enteses vetes ne trenes de seda que puxen metre per cabeç ne per manegues ne cordons, ne bragues de cordes de cordar de seda»; document de 22 de gener de 1330 sobre limitacions sumptuàries en la vestimenta, ordenat pels consellers de Barcelona i aprovat pel rei Alfons (Bofarull 1851: 181-82). Aquesta mena de prohibicions van ser emeses molt fre-qüentment durant els segles xiv i xv, cosa que demostrava la poca disposició dels ciutadans a respectar-les (vegeu Cantavella 1994).

62. Badia & Soberanas (1996); possibles models a Riquer (1992: 333-34).

118

la seua font; simplement, en el punt que cal acudir a l’estil directe, el text català amplifica molt els parlaments originals.

6.2.C.1 El salut d’amor, model poètic

A l’hora de triar un tipus de discurs plaent a la dama, l’adaptador català acudeix, molt naturalment, als models lírics que té a prop: els de la tradició trobadoresca. Al Facet es recomanarà que, per tenir èxit en la conquista, l’home prenga la posa de l’amant cortès; que s’hi presente com a servi-dor lleial i adorador de la dama, conformat amb la voluntat d’ella, i fins malalt d’amor (veg. més avall, 6.4). El treball de la missatgera se centrarà en la lloança de les virtuts d’ella i, naturalment, dels dots del pretendent. D’aquesta manera, el seductor i l’alcavota hi són presentats com a decla-madors d’unes idees de sublimitat amorosa en plena concordança amb les de la poesia de tradició trobadoresca. Però no sols hi són trobadoresques les idees, sinó que fins i tot és trobadoresca la forma del discurs posat en boca d’aquests personatges. De fet, hi ha un model líric que és el punt de referència directe dels parlaments que comentarem a continuació: el salut d’amor, com molt bé va observar Francesca Ziino (1995: 194-96 i 208-09).

Tenim abundants mostres del conreu d’aquest gènere poètic als segles xii i xiii. Són especialment coneguts els saluts del trobador Arnaut de Maruelh. El format que adquireix aquesta varietat poètica és el d’una carta: s’obre amb una salutació inicial, combinada o seguida d’una lloança a la dama, per continuar amb l’expressió de l’amor que sent el remetent, el qual sovint demana a aquella algun favor amorós; no és rar que el discurs aparega embellit amb al·lusions als amants cèlebres o amb la narració d’algun somni cortès. En darrer lloc hi ha la conclusió, sovint acompanyada d’una petició final de mercè amorosa.63 Aquesta estructura segueix bàsicament la presentada pels mestres (dictatores) de l’ars dictandi: salutatio com a exordium, narratio amb captatio benevolentiae i petitio, i conclusio (veg. per exemple Melli 1962). Atesa la importància de l’epístola com a mitjà de

63. Vegeu l’anàlisi de Bec (1961: 31-66), i també el molt complet estudi dins Gambino & Cerullo (2009: 17-202); vegeu així mateix Uulders (2009).

119

comunicació al món medieval, és natural que les artes dictandi arribassen a gaudir d’una extraordinària difusió a Europa.64 De fet, alguns dictatores es van dedicar a donar instruccions específiques per compondre cartes d’amor (veg. Melli 1962), i entre aquests destacà especialment Boncompagno da Signa en redactar, cap al 1215, la seua Rota Veneris.65 Hi ha alguna peça en llatí que mostra significatives característiques comunes amb el salut en vulgar, com el «Si linguis angelicis» de mitjan segle xii (Dronke 1965-66: 319-20, cobla 8 i seg.).

Tots els elements liricoepistolars assenyalats, els trobarem repartits en els parlaments del seductor i de l’alcavota. Els inicis ja en són ben carac-terístics: «Madona dolsa, Déus vos saul» (496); «Stela clara, resplandent, / eu vos salut tot humilment» (666-67); «Déus vos saul, ma dolsa res» (943); «Déus vos saul, na rosa plazent» (1113), que són fórmules habituals a l’exordi dels saluts d’amor.

El fet que aquesta associació del Facet amb formes diverses d’artes dictandi era explícita, ens ho mostra, en primer lloc, el tractament de «dictador» que dóna el traductor a l’autor (1471, veg. el glossari), el qual era un terme usat habitualment a l’hora de designar els tractadistes d’artes dictaminis; en segon lloc, el fet que el públic d’aquesta obra catalana devia sentir-ho així, ja que un mateix fragment del Facet va ser manllevat, per mans anònimes, per vehicular dues cartes del segle xv (veg. l’apartat 2 i l’apèndix iii).

D’altra banda, el recurs, en un text de didàctica amorosa, a parlaments en estil directe vehiculats precisament per la lírica trobadoresca no és nou. Ja havia aparegut a la Cort d’Amor; per exemple, Proessa hi conta unes «novellas» que reprodueixen converses entre la dama, l’enamorat i la mit-jancera (el «missatge»).66 I ací ja trobàvem el recurs al salut d’amor com a favorit per reproduir el discurs de l’enamorat, com palesa, per exemple, el

64. Vegeu, per exemple, Constable (1976), Faulhaber (1978), Camargo (1991) i Poster & Mitchell (2007).

65. Vegeu l’apartat 1.2 d’aquesta introducció. L’autor en justifica la redacció en una introducció en què afirma que se li va aparèixer Venus, que li pregunta «cur salutaciones et delectabilia dictamina non fecissem, que viderentur ad usum amancium pertinere» (Cortijo 2002: 70).

66. Bardell (2002: vv. 1404-40, 1485-504, 1509-60).

120

model de parlament de l’enamorat que hi pronuncia Valors (vv. 1275-331), i que comença «Dieus vos sal, bella dousa amiga», i que continua amb lloances a la dama, i l’afirmació que ell no tindrà descans fins a gaudir del cos d’ella; si no la té, morirà, i llavors la gent dirà: «Sa dompna l’aucís a grant tort» (v. 1309).

Però encara més semblants als parlaments del tipus salut d’amor del nostre Facet, són els models de parlaments enamorats proposats al Cos-seilh als aimadors. Es tracta d’un apartat del Breviari d’amor de Matfre Ermengaud (Ricketts 1976: vv. 31083-2643), de final del segle xiii, que presenta mostres de salutatio (vv. 31457-65), de captatio benevolentiae en forma de laudatio (vv. 31466-80), i de petitio o requesta amorosa (vv. 31481-539), tots ells manlleus de saluts i de cansons occitans dels segles xii i xiii (vv. 31449-539), en la mateixa tradició trobadoresca que aprofitarà el traductor del Facet, i amb un aire de família (sense manlleus concrets) que porta a considerar la possibilitat que el nostre traductor comptàs el Breviari d’amor, o almenys la part del Cosseilh als aimadors, entre les seues lectures.67

En definitiva, l’adaptador català, en emprar el model líric trobadoresc que li oferia el gènere salut d’amor, continuava un ús ja present anteriorment en obres didàctiques amoroses de l’àmbit occità com la Cort d’Amor i, en particular, el Breviari d’amor.

Tot plegat, doncs, ens fa considerar una qüestió encara sense resposta: són tots els parlaments una obra original del traductor del Facet, que els hauria compost imitant els saluts, o bé ha manllevat, en algun cas, poemes preexistents? Un element més ve a sumar-se a la qüestió: com avançava adés (capítol 2), part d’un dels parlaments del Facet —traduint el Facetus; es tracta dels vv. 496-529, corresponents al primer parlament de l’alcavota— va ser reproduïda en forma de carta amorosa real al segle xv, conservada en dues còpies: vegeu més avall les corresponents notes al text, i l’apèndix iii. Martorell (1926: 25-26) la va editar sense especificar-hi que n’hi havia dos exemplars. El fet que siguen dues les cartes que reprodueixen el mateix passatge del Facet fa pensar molt: no es tracta de l’acte aïllat d’algú que

67. Sobre l’àmplia difusió catalana d’aquesta obra, vegeu Tobella (1992: 9-24), i també Ricketts (1972), Ferrando (1980) i Cantavella (1989).

121

haja copiat espontàniament del Facet, com especulava Riquer (1964: ii, 46-47), sinó d’una pràctica reiterada. Les dues còpies són molt semblants entre elles, i segueixen una branca de transmissió del Facet diferent de la del ms. F. Qui va ser el primer a segregar aquest fragment com a model de carta amatòria, a fer-lo córrer independentment del Facet?

6.2.C.2 Guió dels parlaments

En la seqüència C, que estem comentant (la façana cortesa), igual que en la següent, la D, l’extens recurs a l’estil directe fa que el receptor assimile el text d’una manera semblant a com assimilaria una peça teatral o una narració: en donar veu als tipus (el seductor, la donzella, l’alcavo-ta), se’ns fan vius com a personatges —si bé embrionaris—, com ja va comentar Jordi Rubió.68 Ja hem vist que hi havia precedents en la inserció de llargs textos en estil directe en obres didàctiques properes culturalment: les occitanes. Al costat d’aquest aspecte n’hem d’afegir un altre: el popu-laríssim Pamphilus, tan relacionat amb el nostre Facetus i font del Facet en determinats passatges,69 és una obra dialogada, que, per tant, marcava un altre precedent en l’ús d’aquest recurs.

Vegem a continuació, esquemàticament, el guió de la petita seducció narrada a les seqüències C i D que se’ns presenta al Facet:

En públic:1. Mitjancera: salutació i lloances a la donzella, anunci que hi ha un jove

que l’estima, lloances al jove, proposta de correspondència amorosa (496-561, 576-85).

2. Seductor: salutació i lloances a la donzella, declaració de vassallatge amorós i petició de correspondència amorosa (666-821).

3. Donzella: protestes de virtut, rebuig i ridiculització del seductor (829-53).4. Seductor: amenaça de morir per amor rebutjat i petició de mercè

(861-92).

68. «El Facet, manual de l’estratègia amorosa de l’època, amb els eterns caràcters de la donzella incauta i inflamable, l’enamorat impetuós i la vella manefla i sargidora de voluntats» (Rubió 1984: 166).

69. Vegeu l’apartat 5.4 d’aquesta introducció i la taula de correspondències de l’apèndix ii.

122

5. Donzella: concessió de benevolència i prohibició de demanar res més (895-902).

6. Amistats de la donzella: reportació de les lloances públiques que en fa el seductor (915-22).

7. Donzella: negació pública de relació amb el jove, que encobreix una secreta satisfacció per les lloances d’ell (924-32).

En privat:8. Seductor: salutació i lloances a la donzella, nova declaració amorosa,

narració d’un somni d’amor i petició d’un bes (satisfeta); petició d’una abraçada i comiat amb agraïment (943-1067, 1077-91).

9. Seductor: salutació i lloances, declaració amorosa, petició de mercè, petició d’un nou bes prometent que no demanarà res més (1113-50, 1188-200). (Al Facetus, en estil indirecte.)

Després d’aquestes paraules s’ha de consumar el coit; s’hi obrin dues possibilitats:

a) En cas que ella escapàs del coit:10. Donzella: alegria per haver-se’n deslliurat i menyspreu pel seductor

frustrat (1251-59, 1276-79). (Al Facetus, en estil indirecte.)

b) En cas de consumació del coit:11. Donzella: laments per la virginitat perduda, temor per les represàlies

del futur marit (1290-303). (Manca al Facetus.)12. Seductor: conhort explicant-li que el futur marit no s’adonarà de la

pèrdua de la virginitat, i menys si ella testa a favor d’aquell; promesa (falsa, s’especifica) que el seductor emprarà algun mètode anticonceptiu (1310-29). (Manca al Facetus.)

La secció C és, doncs, per l’estructura dramàtica i narrativa, la més amena de l’obra i la que, sens dubte, devia agradar més a l’audiència. És, també, una part que s’acomoda perfectament al patró didacticodramàtic del Pamphilus i, per tant, el recorda més que cap altra part del Facet.

123

6.2.C.3 Lectura glossada de la seqüència C

488-520S’inicia aquesta part amb l’exposició, més curta que no les que seguiran,

de les paraules en què el seductor ha d’ensinistrar la mitjancera, començant per la lloança de les virtuts de la donzella. Aquesta lloança resulta molt poc ressenyable, i únicament paga la pena destacar que s’hi avança el tò-pic de la dama com a obra mestra de Déu (500-01), tòpic que es repetirà i comentarem més avall (676-83). A la lloança segueix el lliurament del missatge: un jove s’ha enamorat de la donzella, i l’estima amb un amor ferm, si s’ha de jutjar per la comparació escollida: «ans les aygües qui van jus / ffarien lur curs per anar sus, / que de vostra amor no·s partria» (518-20). Aquesta és una típica forma d’adynaton —és a dir, d’imatge al revés, d’impossible— en comparació. I el d’aquest passatge no és l’únic del Facet; molt més endavant trobarem el següent: «Cant fembra vil se gardarà / que algun hom no decebrà, / la mar certes s’axecarà / e seguer fuylles levarà» (1636-39). Els adynata van ser emprats pels autors llatins medievals, però també pels trobadors (Cherchi 1971) i per la poesia posttrobadoresca; observeu, per exemple, la imatge de les aigües corrent amunt, al poema 7 d’Ausiàs March: «e durarà [el seu amor] fins que del riu Segre / l’aigua corrent amunt se puga estendre» (Archer 1997: vv. 67-68; vegeu també el poema 2, vv. 17-19). De fet, el mateix Ovidi ja en feia ús a l’Ars amandi (per exemple a i, 271-74).

L’adynaton del corrent que puja en comptes de baixar era un tòpic molt comú i està registrat com a proverbi (Walther 1963-69: 4238, 6526, 4150, 6120). El podem trobar, per exemple, al De amore: «Quia satis es-set facilius fluvium naturaliter ad ima currentem per eumdem alveum ad originis fontem veloci cursu reducere quam maledicorum ora compescere vel eorum insidias cohibere» (1 vi G; Creixell 1985: 180).

521-35Continuant amb el parlament de la mitjancera, aquesta explica la pena

del jove quan no veu la donzella, i la seua alegria quan la veu: «cant vos ve, és en paradís» (vegeu més avall, vv. 694-95 i 524). L’alcavota inicia ara la lloança del galant, alhora que continua la de la donzella, i ací ve un comentari que recorda indirectament un passatge del Pamphilus: «Mas ell

124

és dols e vós dolseta […]. Sabets c·una flor ben olent, / ajustada ab altra exament, / molt n’aurien mylor olors: / axí és de dolses amors, / que, con serets justats abdós, / anch no foren aytals amors» (528-35). Cf. «Pulchrior his sociis: sociabus pulchrior ipsa. / Cum specie species convenit atque placet», posat també en boca de la mitjancera (Rubio & González 1977: vv. 395-96). Aquest comentari, en tot cas, podria igualment provenir d’un passatge posterior del mateix Facetus: «sic alternatim laudet utrumque simul» (v. 188).

536-61La mitjancera, a continuació, exposa la petició del jove: parlar amb la

donzella almenys una vegada. Per commoure-la, mostra la intensitat de l’amor del seductor explicant que aquest ha perdut les ganes de menjar i beure pensant en l’estimada, i que el seu amor és exclusiu, ja que, podent escollir entre altres donzelles que l’estimen, opta per ella sola (546-55). La destral acaba demanant a la donzella que li confie, ella també, els seus sentiments.

Respecte de la pèrdua de l’apetit de l’enamorat, tòpic que es repetirà diverses vegades més en els parlaments (979-80, 1005, 1009-12), recorda-rem que és considerada, en la seua època, un dels símptomes de la malaltia d’amor o amor hereos. De fet, alguns textos francesos medievals com el Consaus d’amours especificaven que quan l’enamorat «pert le boire et le mengier, le dormir et le reposer», pateix una varietat de malaltia d’amor anomenada «blance fièvre» (Speroni 1974: 263, xii, 2-3; vegeu també Guixeras 1999).

Ja des d’antic, però amb especial freqüència a partir del segle xiv, la lírica havia emprat el tòpic de l’amor hereos en forma de xantatge a la dama: si aquesta es mostrava cruel, el pobre malalt apassionat moriria i ella en seria la responsable (veg. Cantavella 1993, on en presente abun-dant bibliografia). És clar que hi ha moltes maneres literàries d’expressar aquesta pretesa afecció, i la del Facet no sempre és de les més delicades. El fragment «un nuu se para sus assí, / que no·n pux metre lo bocí / de vianda que yo, las, prena: / ve-us con me tenits en cadena» (1009-12), contrasta a bastament amb la magistral exposició lírica de l’hereos que fa Ausiàs March, per exemple al poema xiii. Però, naturalment, March és un autèntic poeta, i l’autor del Facet sol limitar-se a emprar clixés amorosos per a ús

125

del seductor, de manera que no li podem exigir estar a l’altura d’un gran líric. Pel que fa al Facetus, l’alcavota només hi deia que l’enamorat ho ha postposat tot per la dama i que no vol res més que ella (v. 181). Més a prop dels símptomes del malalt d’amor sembla trobar-se un altre vers de l’alcavota del Pamphilus: «Nunc ope plaga caret, dolor eius semper abundat» (Rubio & González 1977: v. 567), que podríem relacionar —però molt de lluny— amb «que tant vos à mesa al cor, / no n’és jorn que per vós no plor» (546-47).

I pel que fa a l’altra asseveració —que el jove podria triar altres don-zelles, però s’estima més aquesta—, idea que no és al Facetus, novament sembla presentar un eco del Pamphilus, quan el jove esmenta la promesa que la família li preparava: «hi michi spondebant cum summa dote pue-llam […]. Omnia postposui: tu sola michi placuisti» (Rubio & González 1977: vv. 169-71).

562-85En aquest punt el text preveu una probable reacció de rebuig amb què

la donzella interromprà el parlament que haurà de recitar l’alcavota, però aconsella que «no y donets res, tot és piment» (565; el Facetus sols diu: «que prius est aspera mollis erit», v. 184; i el Pamphilus s’hi assembla una mica més: «sed leve pondus habet illius asperitas», v. 76). A continuació, s’indica que aquest fals rebuig és un costum típic de la dona siciliana, «qui de primer se mostra mala, / e despuys fa blana farina, / car veu que l’ana-mich se declina» (562-69). Recordem que Sicília pertanyia a la Corona d’Aragó des dels temps de Pere el Gran, per la qual cosa les relacions amb aquella terra eren nombroses. Però ací es parla, senzillament, d’una creen-ça sobre la dona siciliana, segons la qual aquesta seria fàcil d’aconseguir malgrat parar esquerpa.

D’on ve aquesta idea que les sicilianes, malgrat les aparences, són dones fàcils? N’he trobat dues possibles explicacions: una de literària, i una altra de social. Si busquem una explicació literària, haurem de tenir en compte el Contrasto, escrit a l’època de Frederic II, entre el 1231 i el 1250, pel sicilià Cielo d’Alcamo; debat citat per Dante al De vulgari eloquentia.70 Al

70. Contini 1960: 177-85 i 175-76. El meu agraïment al professor Paolo Cherchi (University of Chicago), que em va descobrir el Contrasto.

126

Contrasto es narra el progrés de la seducció d’un home respecte d’una dona que, en un principi, es nega rotundament als seus avanços, però després va canviant d’actitud fins acceptar-lo al final, sense gaires compromisos. Va arribar a difondre’s aquesta obra siciliana a la Corona d’Aragó?

L’altra explicació, la social, es basa en testimonis de tres segles, cosa que mostra que la fama no era simplement conjuntural, sinó continuada en el temps. Parlant de la cort de Ferran de Nàpols, Benedetto Croce indica que en aquesta ciutat arribaven prostitutes de la península Ibèrica i de Sicília.71 Sicília, doncs, a la segona meitat del xv era l’origen d’una població femenina que emigrava (a Itàlia, però també podia fer-ho amb els vaixells que la comunicaven amb la resta de la Corona d’Aragó) i es prostituïa, i que, en aquell temps, no devia donar bona fama a les dones de l’illa. I encara un autor de la primera meitat del xvi, Matteo Bandello, en un passatge de certa fama, compara l’abundància i l’habilitat de les prostitutes valencianes amb els hàbits de les dones sicilianes, respecte de les quals «non sono di loro megliori né più scaltrite barbiere».72 Barbiera és, figuradament, ‘donna di mal affare’.73 Una part de les notícies sobre Sicília que arribaven a la Corona d’Aragó a la baixa edat mitjana, ho feien per via dels soldats que hi havien estat, i hem de presumir que les dones amb qui podien alternar aquests soldats devien ser, majoritàriament, les barbiere esmentades. I això ens porta al cas real, transcrit per Lluís Cifuentes, de la mort a Sardenya, el 1350, del pobre Guillem Vallès, que havia consumit les seues defenses —diu el reportador— en els excessos sexuals a què l’havia induït una prostituta siciliana: «una mala fembra ciciliana, la pus bela e la pus famosa del món» (Cifuentes 1999: 23-24 i 18).

71. Basant-se en el Pontano, el qual al seu Asinus declara: «ei iam audio Sicilia His-paniaque ex intima advectum nobis florem scortillorum, recentissimum quidem venereum mercimonium, urbanaque iuventutis illecebras atque alletamenta» (Croce 1949: 63-64).

72. «[A València] sono bellissime e vaghe donne, le quali sí leggiadramente sanno in-vescar gli uomini che in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città. E se per aventura ci capita qualche giovine non troppo esperto, elle di modo lo radeno che le siciliane non sono di loro megliori né più scaltrite barbiere», novel·la 42 de la primera part de les Novelle (Brognoligo 1910-12: 2, 116). Sobre aquest passatge, i les seues observacions respecte de la societat valenciana, vegeu un comentari genuïnament fusterià a Fuster (1991: 130).

73. Petrocchi (1910: i): «Lingua fuora d’uso».

127

En conclusió, la imatge de la siciliana es presenta al Facet al servei de la idea que s’ha d’evitar rendir-se davant la primera negativa de la donzella. Aquest consell es repetirà un poc més endavant (608-09, 826-27, 1213-14), i llavors veurem quines raons s’hi addueixen.

La missatgera, a la darrera part del seu parlament, insisteix en el fet que, com que el pretendent és «bo e gint après», la donzella sortirà beneficiada i honorada amb el seu amor (576-78); per fi, acaba fent algunes lloances més a la donzella, entre les quals resulta curiós veure aquesta de «vós avets nom Na Bonanada, / tant sots plazent e ensenyada» (682-83), car Bonanat era, de fet, un nom de fonts català medieval ben testimoniat des del segle xiv (veg. Rubio & Rodrigo 1997).

586-603En el cas, previsible, que la donzella es negue a les sol·licitacions de

l’alcavota, llavors aquesta ha de retornar al seductor i reportar-li l’entrevista. Novament, el Facet demana al jove que no es desanime i que continue amb la tàctica de fer-li saber dolçament, «ab signes e ab senyals», el seu amor (592-95); hom hi ha de ser molt educat i humil, «car nina qui no sap d’amar / axí bé y deu hom aücar» (596-99), ja que «més val giny que forsa», precepte que no necessita glossa; com va dir un savi, «axí u deu fer l’anamorat» (600-03).

Pel que fa al verb aücar, significa «cridar “ahuc! ahuc!” És el crit que fan els caçadors per afuar els caus als conills» (DCVB). Aücar per caçar és metonímia antiga, i fins l’ús figurat que se’n fa ací (‘conquistar dones’) és conegut a l’edat mitjana: Jaume Roig critica al seu Espill els joves que «van ahucant, / dels llops fent cant» (Miquel i Planas 1929-51: 193-94; Carré 2006), referint-se als qui van buscant conquistes femenines. Miquel i Planas intentà una interpretació del passatge referint-se al costum, encara viu al seu temps, dels aücs nocturns dels enamorats a les estimades (una mena de versió primitiva de la serenata). Si és aquest el sentit present ací, llavors significa ‘cortejar’.

Pel que fa a la citació d’aquest «savi encertat», la vaguetat de l’expo-sició fa que no sapiguem si remet al «més val giny que forsa» (dubtós, ja que, com assenyala el «diu hom», es tracta d’un precepte popular que no necessita recurs a l’auctoritas), o bé, cosa que sembla més probable, al consell de tenir paciència i actuar amb humilitat i educació per seduir la donzella, en comptes de fer-ho directament per la força. Si és així, aquest

128

«savi» seria probablement Ovidi, ja que l’esperit unitari de la seua Ars era precisament orientar per aconseguir la dona mitjançant l’habilitat i no per força. El Facetus no ens hi pot ajudar, car el paràgraf comentat no hi és. Paga la pena, per acabar, de prendre nota del bandejament de l’opció violenta (recordeu també 411-12: «car si ella no y consentia / ayceyla amor res no valria»), en benefici de la seducció com a caça, en què s’exigeix la correspondència amorosa de la donzella com a condició per fer que caiga en el parany sexual. A més, hi ha el factor moral: vegeu més avall els comentaris a 1169-74.

604-31El fragment que ve a continuació segueix fidelment l’original llatí, i

tracta de la necessitat de la persistència en el setge a la donzella: el seductor ha de continuar enviant-li la missatgera perquè hi insistesca; cal ser constant «ab molts prechs e gran usansa», com la gota d’aigua que acaba foradant la pedra (símil que el Facetus va prendre sense dubte de l’Ars amandi i: 474: «dura tamen molli saxa cavantur aqua». I tot això és necessari «car femna·s fa tostemps pregar / de ço per c·om la té en car». Abans se’ns havia dit que calia no donar importància als primers rebuigs (562-69), i després se’ns dirà que les dones sí que desitgen lliurar-se a l’amor, però ho dissimulen (826-27). En paraules de l’Ars amandi, «quaeque roget, ne se sollicitare velis: / quod rogat illa, timet; quod non rogat, optat, ut instes; / insequere, et voti postmodo compos eris!» (i, 482-84).

Ara se’ns apunta un presumpte motiu femení per resistir-se a la cor-respondència amorosa: com més es resistiria una dona, més apreciada seria. Més endavant (1213) se’ns donarà el motiu per què les donzelles es resisteixen a les relacions sexuals: la vergonya. Estudiarem aquest darrer aspecte en el seu context. Pel que fa a la primera explicació, és absent a la font llatina. Respecte a la qüestió de per què les dones no es mostren d’entrada receptives a l’amor, l’explicació més sistemàtica en un text ero-todidàctic medieval es troba a la Rota Veneris, que n’exposa cinc motius: (1) perquè així és la natura femenina; (2) perquè hom no pense que és una dona vil; (3) perquè és més dolç aconseguir el que s’ha denegat durant molt de temps; (4) per traure’n algun benefici; (5) per por a l’embaràs (Baethgen 1927a: 14).

129

Els vuit versos que segueixen (624-31), en glossen dos del Facetus (203-04): convé escollir, per veure’s, un lloc secret només conegut de la mitjancera, perquè és imprescindible la discreció.

632-57Ací s’insereix un bloc absent de l’original llatí, amb recomanacions que

pertanyen encara al primer nivell, anterior al contacte verbal, aquell que en termes cortesos es denomina de fenhedor. Això fa pensar en la possibilitat que aquest fragment, o l’anterior, hagués estat assignat en principi a una seqüència diferent.

El que s’hi aconsella és que, en primer lloc, en passar per davant de la casa de la donzella (la seua «tor», 632), i quan hom la veja passejant en companyia, hom l’ha de saludar dignament «e solàs tot atretal far», mentre la mira amb discreció (632-40). En segon lloc, cal buscar un amic al veïnat de la donzella, que serà l’excusa perfecta per passar-hi molt de temps sense que ningú no en descobresca l’autèntic motiu. Una vegada que hom s’haja guanyat la confiança de l’amic, convé fer-hi «algun solàs, / o de baylar o de saltar, / e poràs ta virtut mostrar» (649-51) —exhibir, doncs, les qualitats pròpies en un lloc en què la donzella puga veure-ho—, guardant el secret tant de temps com siga possible (656-57). Aquest consell, tampoc present al Facetus, no és original de l’adaptador català, ja que es troba també en algunes obres erotodidàctiques franceses: en un grau menor, s’observa concordança amb un consell de Guillaume de Lorris, al Roman de la Rose, el qual, en dir que l’enamorat ha d’aparèixer alegre, recomana practicar algun esport públic que se sàpiga bé, com anar a cavall, tornejar, saltar, cantar o tocar (Lecoy 1979-83: vv. 2177-98). Molt més propera al nostre text és l’observació de la Clef d’amours: «Et se long la veuz apointier, / la doiz un ami acointier, / si sera cause du repere / que si souvent y voudras fere» (Finoli 1969: vv. 209-12).

Tanmateix, encara resulta més semblant —fins a la sorpresa— el mateix consell tal com el dóna Jakes d’Amiens a la seua Art d’amours: «En la rue compagnon quier / lès cui tu puisses repairier, / de cui ostel poras veoir / ta dame, et au main et au soir, / e dont elle te puist oïr / canter et aler et venir, / mais l’occoisons soit bien celée, / si que poi soit de renoumée!» (Finoli 1969: vv. 267-74). No sols n’és ben semblant el plantejament, sinó fins i tot l’observació final sobre que cal guardar

130

discreció. Davant aquest paral·lelisme, hom pot pensar: (a) que l’obra de Jakes d’Amiens o la Clef d’amours van ser conegudes a la Corona d’Aragó; (b) que degué haver-hi un punt, en la cadena de gestació i transmissió, comú a aquelles obres franceses i a la catalana. Com que els plantejaments argumentals d’aquestes obres difereixen significativament, imagine més probable la segona opció: Jakes d’Amiens i el traductor català haurien copiat l’observació de buscar un amic al veïnat d’algun altre text erotodidàctic, potser avui perdut. Hi ha un altre paral·lelisme únic entre les dues obres: l’ús de l’expressió «dolça res» en un context erotodidàctic (veg. el comentari a 854-92).

658-83Es reprèn ara la fidelitat argumental al text llatí (amb digressions de

variada magnitud), que caracteritza aquesta adaptació. S’hi aconsella que si la donzella et dóna peu per parlar-hi, has de parlar clar i sense vergonya. Tot seguit és exposat el model de parlament que ha d’emprar el seductor, i que comença, com els altres, en forma de salut d’amor: «Stela clara, res-plandent, / eu vos salut tot humilment» (666-67), seguit de la declaració del seductor com a servidor de la donzella (668-69) i l’inici de les lloances, entre les quals es barregen motius provinents de la font llatina amb altres d’afegits per l’adaptador; per exemple, les afirmacions sobre que la dama ha estat formada a mans de Déu, que els àngels li han posat el nom i que ha estat formada al paradís, «con axí sots agrasiada» (676-83). Reapareix, doncs, el tòpic, avançat fugaçment en el parlament de l’alcavota (500-01), de la dama com a obra mestra de Déu, tema que va estudiar Lida de Malkiel en la literatura espanyola (1977). Aquest motiu no era rar a les obres erotodidàctiques com a model de lloança, i va ser, de fet, molt comú i general a la lírica; recordem els famosos versos d’Ausiàs March al poema xxiii: «Sol per a vós bastà la bona pasta / que Déu retenc per fer singulars dones» (vv. 25-26). Trobem el mateix motiu, per exemple, al De amore: en el model de parlament del plebeu a la plebea, «quando te divina formavit essentia, nulla sibi alia facenda restabant» (vi, A, Creixell 1985: 76). També apareix a la Cort d’Amor, en el model de parlament de l’enamorat que dóna Valors —de significativa semblança amb el del Facet—: «E pos Dieus ha en vos tramessa / honor e beutat e franqessa» (Bardell 2002: vv. 1278-79). També apareix al Salut d’amor català del ms. 381: «Dona, Jhesu Christ qui

131

vos fé / Axi complida de beutat», o «Ne no trobam de carn humana / Ne formés Dèus nul temps tan bela» (Meyer 1891a: vv. 8-9 i 58-59).

684-89L’observació següent que s’aconsella a l’enamorat és lloar les virtuts

dignificadores de la dama: el tracte amb ella fa que els estúpids esdevin-guen savis, els pobres rics i els tristos reben confort (684-89); hi insistirà el seductor en un parlament posterior: si la donzella l’estima, «de anamichs auré vensiment, / créxer m’à forsa e ardiment» (802-03). Naturalment, es tracta d’un dels tòpics majors de la poesia trobadoresca: la dignificació que opera l’amor per la dama en l’enamorat. Recordem, per exemple, aquell poema de Guillem de Cabestany: «Quar dompnas fan valer ades / los des-valenz, e·ls fels engres […]» (Riquer 1975: 1071, 43-49), i com Bernart de Ventadorn justificava ser el millor xantador per ser qui més sentia la fin’amors («Non es meravelha s’eu chan», ibid. 409, 1-8). Aquesta dig-nificació va ser un dels arguments profeministes emprats al debat literari medieval sobre les dones (veg. Cantavella 1988-89: 18-20). El tòpic va ser aprofitat també a la literatura erotodidàctica, i així la Clef d’amours deia: «Amors font les vilains gentis / et estre a henor ententis, / et les avaricious larges, / et les couars hardiz sanz targes» (Finoli 1969: vv. 2005-08). En una àrea més propera, el Cosseilh als amadors del Breviari d’amor, indica: «e sabem cert que bona es, / quar vezem que per lieis / ve bes tot jorn als fis enamoratz, / quar te los guauzens e paguatz, / e francs et humils e cortes» (Ricketts 1976: vv. 31095-112).

690-95El pretès enamorat afegeix que els desigs de romandre amb la donzella

fan que, donat el cas que tingués un peu al paradís i l’altre al costat d’ella, «de paradís eu lo trauria / per a vós fer companyia» (694-95). Aquest tòpic dels plaers de l’amor com a millors que el paradís va ser present no sols a la lírica, sinó també a la preceptística epistolar, com mostra aquest fragment de la Gemma purpurea del mestre de l’ars dictandi Guido Faba (segle xiii): «VI-Quando eo vego la vostra splendiente persona, per grande alegrança me pare k’e’ sia in paradiso» (citat per Melli 1962: 393). No és estrany, doncs, que el tornem a trobar a la narració catalana coneguda com Salut d’amor (conservada al mateix ms. F), amb un enunciat sens

132

dubte més atrevit: «E dich vos bé que si’n infern / eren tuyt l’anamich aytal [com la bellesa de la dama], / que y volria, si Deus me sal, / star mil tans qu’en paradis» (Meyer 1891a: vv. 62-65). També Ausiàs March en reprendria la idea, però ja des d’un punt de vista desencisat; al poema 99, parlant de la dama a qui estimà i aïrà, en diu: «Aquella carn on lo meu esperit / entrar volgué abans que en paradís, / mi sembla foc de l’infernal abís» (Archer 1997: vv. 25-27). Era, doncs, tan freqüent aquest tòpic, que no ens pot estranyar retrobar-lo en clau paròdica al Llibre de fra Bernat: «e si li plagués que sots clau / ab ley dormís, / no ha tal goig en paradís / null confessor»; «car yo stava en paradís, / nuts ab la monja» (Pacheco 1997: 270-73 i 2020-21). Aquesta broma eròtica serà represa per Jaume Roig a l’Espill, qui presenta la beguina i el capellà parlant amb deler de quan seran al paradís, i revela que aquest paradís és el nom que donen a un bon llit (Miquel i Planas 1929-51: vv. 4028-43; Carré 2006: vv. 4022-39).

696-711L’observació següent ve del text llatí, on es deia que la dama és la més

bella, més que Venus, si aquesta no fos una deessa (vv. 213-14); a l’adapta-ció catalana, Venus esdevé la Mare de Déu (696-99). I ara apareix novament un tòpic no present a l’original: la dama és «medicinal»; si fos poma o aigua, guariria malalts; si fos altar, guariria els pecadors (700-11). Aquesta observació no és gaire comuna, però tampoc insòlita; l’he trobada també al tractadet anglonormand en prosa D’amours: «Si nus hom ki malades fust de grant maladie peust tant faire ke baissier la peust et sentir l’oudour et la grant douçour ki de son cors issoit, il en revenist tout en santé».74

712-37El que ve a continuació és una llarga seqüència, seguint l’original quasi

sempre fil per randa, destinada a la lloança del físic de la donzella (712-83). I el que hi trobem és, naturalment, el patró estàndard de la descriptio puellae dels manuals de retòrica: cabells daurats, cara blanca, ulls bonics, nas perfecte, boca rosada que convida al bes, dents regulars, color de

74. Långfors (1930: 365), el qual en recull altres testimonis a la literatura francesa, p. 362, n. 3.

133

cutis blanc, somriure alegre, cos deliciós, pit petit, bona planta, braços i mans blancs i delicats. Tot respon a models com el presentat per Mateu de Vendôme a la seua Ars poetica, i a altres tractats similars (Faral 1924), als quals se suma també la Rota Veneris: «Tam in salutationibus quam in cunctis epistole partibus te oportet benivolentiam a pulcritudine captare», perquè «omnes mulieres appetunt semper de pulcritudine commendari, etiam si fuerint deformes».75 Cal cercar-ne l’origen a l’Ars amandi ovidiana: «sibi quaeque amanda videtur; pessima sit, nulli non sua forma placet» (i, 611-12). Adular les dones per la bellesa, doncs, encara que siguen lletges, és un pas necessari per aconseguir-ne la seducció. El tipus físic que és considerat model de bellesa és la dona rossa, alta i blanca de cutis (veg. també Eco 1990: 27-28), i si bé el patró femení enunciat era infreqüent a l’Europa medieval,76 aquesta mena de descripció pot trobar-se amb facilitat en textos literaris. Sense anar gaire lluny, al manuscrit que ens conserva el Facet hi havia una laudatio puellae al Salut d’amor (Meyer 1891a: vv. 22-61), i també trobem una llarguíssima descriptio puellae al text denominat per Pagès Conte d’amour (Pagès 1913: vv. 152-653). Pel que fa als manuals erotodidàctics, la laudatio puellae figura generalment a les recomanacions de recursos per al seductor, com ja hem vist amb la Rota Veneris, i com es diu al Cosseilh de Matfre Ermengaud: «Enapres per mielhs guazanhar / l’amor de sidons, deu lauzar / sa gran beutat e son solatz» (Ricketts 1976: vv. 31466-80). També comença lloant a la salutació el model de parlament de Valors a la Cort d’Amor: «Dieus vos sal, bella dousa amiga, / coma la pus ben ensenhada / e la genszer q’anc fos amada! / E pos Dieus ha en vos tramessa / honor e beutat e franqessa, / merces no·n sia ia ostada» (Bardell 2002: vv. 1275-80).

75. Baethgen (1927a: 11). La versió editada per Cortijo (2002: 73) conté la segona frase, però no la primera.

76. El tipus d’alimentació medieval, baix en proteïnes, no afavoria el creixement, i el to de pell més usual, als països mediterranis, havia de ser el bronzejat, signe de treball físic a l’aire lliure —i, per tant, de baixa posició social. La pal·lidesa de cutis, i ben especialment la blancor i delicadesa de mans, denotaven, doncs, que no es vivia del treball manual, i per això implicaven un estatus social alt.

134

738-41No és al Facetus aquesta curiosa seqüència, on, a propòsit de l’«agradós

ris» de la donzella, el seductor declara que «cant vós riets, ploure deuria» (738) i, «si és núvol, sí s’axora» (741), així que el galant lliga l’alegria de la dama a canvis meteorològics. Aquesta curiosa associació, presentada com una lloança, ja va deixar perplex Mussafia: «Ma come, ripetto, dice che il riso di lei dovrebbe recare la pioggia?» (Mussafia & Lévy 1887: 110). No en coneixem l’explicació, però és clar que aquesta podria venir per dues vies: (a) que la còpia del Facetus que va servir de punt de partida a l’adaptador català inclogués alguns versos sobre la relació de l’alegria de la dama amb l’aparició del bon temps, i que aquests versos fossen parcialment malinterpretats; (b) que el somriure de la dama fos considerat ací miraculós, i que meresqués allunyar la tempesta o portar la pluja, com farien els sants trets en processons rogatives. M’incline a preferir la segona possibilitat, tenint present que pocs versos més amunt se l’ha comparada amb la Mare de Déu i se l’ha considerada guaridora de mals (696-711).

742-83El seductor declara ara que voldria besar la boca de la donzella nit i

dia, «e que duràs un any lo dia, / e la nuyt tot atressí / no volria agués may fi» (745-47), tòpic líric molt comú, present, per exemple, a la poesia del trobador Guillem de Berguedà: «Luec del marit volgr’ieu un ser, / e·l ser que dures de Pascor, / entro la festa de Martror».77 També un trobador es-pecialitzat en saluts d’amor, Arnaut de Maruelh, acut al tòpic d’un any amb la dama a la seua cançó ix, on exposa el plaer nocturn que sent somiant en l’estimada, «e can m’esveill, cuich murir desiran, / per qu’eu volgra aissi dormir un an» (Johnston 1935: vv. 29-35).

Convé indicar que hi ha ara un altre breu incís original (767-75), que té per objecte una declaració formulària d’amor fins a la mort.

784-803En el punt que acaba la lloança de les qualitats físiques de la donzella,

el seductor torna a dir que li professa «bona amor» (784-87), i declara

77. «Mais volgra chantar a plazer»; Riquer (1996: 33-35).

135

novament que li és vassall («hom») i servidor (788-93; també a 514, 880 i 906), i que si ella el correspongués, seria més feliç «que qui·m dava·l regne de Fransa» (794-97). Cf. la Rota Veneris: «Si regnum essem adeptus et regali diademate coronatus, non tantum foret gaudium cordi meo innatum, quantum de vestrarum litterarum tenore precepi».78 També era un tòpic de la lírica en vulgar; vegeu Andreu Febrer: «am ley tan que ja no·m fóra obs / per ésser meu Tir o Jerusalems» (poema x: vv. 36-37), citat per Badia (1993-94: 50, n. 24) comentant l’ambivalència d’un passatge del Tirant lo Blanc, en què Tirant declara que estimaria la mà de la princesa «més que si·m daven x imperis». Encara és més proper al Facet el Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via: «Si li plagués me volgués pendre / per servidor, / presara·u més que ser senyor / de tota França» (Pacheco 1997: 256-59).

L’enamorat afegeix que, si la dama el correspon, viurà més temps i més alegre, li augmentaran la força i el coratge, i vencerà els enemics (800-03), reprenent així el tòpic de les virtuts dignificadores de la dama, que havíem vist a 684-89.

804-05A la petició amorosa segueix una famosa amenaça lírica: la mort de

l’enamorat si se li refusa l’amor (per falta de «mercè»), tema ja aparegut breument, i que no figura a l’original llatí (804-21). Ja hem dit que aquest tòpic és ben present a la lírica dels segles xiv i xv, i naturalment ho és també als textos erotodidàctics, on es recomana com una arma de pressió infal·lible: «Non enim est ulla salutis si de tuo me desperes amore», diu al De amore el plebeu a la plebea (vi, A, Creixell 1985: 81); el mateix que hi argumenta el noble a la noble, quan declara que està malalt i que acabarà morint si ella no li atorga els seus favors; la dama, tenint en compte això, li permetrà veure-la cada dia (vi, E, ibid. 134-36). A la Cort d’Amor, dins els models de parlament enunciats per Cortezia i per Valor, s’aconsella igualment demanar mercè a la dama amb l’amenaça de morir, com també als models de peticions de mercè dels enamorats a les dames (Bardell 2002: vv. 481-83, 1307 i 1084-126). Una vegada més, l’origen remot del tòpic és a l’Ars amandi, on Ovidi aconsella lamentar-se a la dama per les ferides de l’amor: «Est tibi agendus amans imitandaque vulnera verbis» (i, 609).

78. Baethgen (1927a: 16); vegeu també Cortijo (2002: 83-84).

136

806-21Encara representa una passa més en aquesta argumentació l’amenaça a

la dama que serà denigrada socialment a causa de l’acusació d’homicidi, i, en conseqüència, castigada al món dels enamorats (806-11). Com es deia a l’Art d’amours de Jakes d’Amiens, «Ciertes, ce seroit grans peciés, / se je moroie ensi por vous», «Car se la mort m’aviés dounée / a droit en seriés blasmée […] ke ja ne vous ert reprové / ke vous faciés tel cruauté» (Finoli 1969: vv. 518-19, 557-64). Encara més a prop, a la Cort d’Amor el model del parlament del seductor que donava Valor incloïa aquest tipus d’observació: una vegada mort l’enamorat per falta de mercè, la gent diria: «Sa dompna l’aucis a gran tort» (Bardell 2002: v. 1308-09). La condemna literària a les dames cruels apareixia al Lai du Trot i després al De amore, en la forma de narració dels destins a l’ultratomba de les dames, segons el seu comportament amb els enamorats: generositat, promiscuïtat i falta de mercè respectivament (vi, E, Creixell 1985: 142-48); aquesta narració reapareix al Salut d’amor català (Meyer 1891a: vv. 406-707), copiat al ms. del Facet (veg. Riquer 1992: vv. 335-36). Convé observar que, al Salut, l’executor del càstig és el déu d’amor (ibid. vv. 668-77), amb el qual ame-naça el seductor al Facet: «Lo déu d’amor vos reptaria: / “Que vós avets fet greu homey.” / Ponir-vos-n’à, fe que us dey» (807-09). Com que aquesta figura de tipus al·legòric —que més endavant estudiarem (1013-58)— és més habitual a la literatura francesa que no a la catalana, convé considerar la concordança del Salut i el Facet, indicativa d’una certa comunitat de referents culturals.

Pel que fa a l’enumeració de presumptes amants cèlebres, ací adduïts per indicar quins serien els primers a acusar la donzella de falta de mercè (811-19), el seductor tornarà sobre el tema al v. 886, i llavors n’estudiarem la significació. Es tanca aquesta primera intervenció amb una nova petició de mercè amorosa (820-21).

822-53A continuació, el relator del Facet adverteix de la probable reacció

adversa de la donzella a la declaració del seductor i repeteix que les ob-jeccions d’ella no són sinceres: la donzella li dirà que diu bestieses, que s’ha enganyat prenent-la per una «fembra de viltat», que vaja a adular-ne d’altres, que ella no l’estima ni li importa la bellesa que ell lloa; finalment,

137

en un fragment original, es burlarà del seductor dient que sembla un joglar o prestidigitador o actor, o cavaller salvatge (846); acaba la burla amb la donzella oferint al seductor una almoina, i amenaçant-lo que, si no se’n va, «desonrar-vos-he ben leu», cosa que ella lamentaria haver de fer (829-53).

Aquest passatge és justament el contrari d’un altre de la Cort d’Amor: Proessa hi conta un parlament entre una dama i un pretendent vergonyós. Com que ell no diu res, ella «tenra lo per avilanit / e dira: “Ben valra petit / aqela que vos amara! / Mais valriatz ad ermita, / vos es be d’aqel lignatje / don son li fol drut salvatje!”» (Bardell 2002: vv. 1365-70). La donzella del Facet es burla de l’enamorat per parlar tant i tan bé, com un professional de la paraula; la dama de la Cort d’Amor s’enfureix contra el fenhedor perquè aquest no s’atreveix a dir res clar. De fet, la donzella del Facet no parla en absolut com una dama —algú acostumat a sentir plasenteries—, sinó com una plebea que només les ha escoltades en les actuacions de joglars o tragitadors, o de boca dels cavallers salvatges.

Els cavallers salvatges eren un tipus de gent de l’espectacle, parents dels joglars (de vegades eren ambdues coses alhora, com en el cas de Pere Salvatge), documentats sovint a sou de reis i de grans senyors, i a vegades missatgers d’aquests, que basaven el seu atractiu a ser animadors de grans festes, vestits de manera característica.79

854-92Després d’aquesta rèplica de la donzella, es prepara la contrarèplica

del galant: la seua reacció ha de ser d’humilitat i ha de contestar acotant el cap però mirant-la a la cara: ell explica que el dolor que sent per amor d’ella faria esclatar les pedres; l’acusa de cometre un pecat (868, 876) i suplica comparant-se amb els pobres amb qui ella té mercè; especifica que el que ell vol no és res indigne, i total, a ella, què li costaria estimar-lo? («vejats: què us nots si·m duyts amor?», 875); li prega que no s’irrite amb ell, novament apel·la a la seua mercè i, dramàticament, declara que anirà a confessar-se i a fer testament, i nomena marmessors seus «Tristany, Virgili, lo déu d’emors» (886), els quals hauran d’emprar els seus béns per pagar «les injúries, senes duptar, / qui vertaderament aparran» (890-91). Aquesta

79. Vegeu Rubió (1984: 56-59), Livermore (1950) i Riquer (1975: 1407).

138

frase no resulta clara: pel to del discurs, potser el seductor vol, després de mort, destinar diners a pagar algun tipus de defensa de la dama contra les acusacions d’homicidi que recaurien sobre ella. I pel que fa als vv. 875-76, amb la pregunta retòrica «quin pecat és ne quina error?», el seu plantejament és molt proper al de la frase que l’erotodidacta Plaerdemavida dirà al Tirant («quin mal és lo besar?»), que dóna nom al treball de Renedo (1992: 109).

El conjunt d’aquesta rèplica del seductor està dirigit, doncs, a augmentar la pressió sobre la dama amb el xantatge líric de què abans hem parlat a propòsit dels vv. 804-21: per la crueltat d’ella, ell és ja prop de la mort. Com a la seqüència comentada abans, i per il·lustrar millor aquesta idea, apareixen alguns noms de presumptes enamorats cèlebres: a banda del déu d’amor, abans trobàvem Virgili, Tristany, Floris, Jaufré Rudel i Salomó (812-16); ara s’hi esmenten de nou el déu d’amor, Virgili i Tristany. En aquesta llista hi ha dos herois de romanços amorosos (Tristany i Floris), un trobador llegendari —Jaufré Rudel, l’enamorat d’oïdes, la vida del qual va ser encara més famosa que les seues composicions—; un escriptor clàssic que, curiosament, va ser famós al món medieval per la burla de què hauria estat objecte per una dona,80 «e·ncara savi Salamó / qui tostemps anamorat fo» (816-17).

Havia de resultar grotesc l’apel·latiu «enamorat» aplicat a Salomó, l’au-toritat més habitual als textos antifeministes, popular pels seus advertiments contra la dona. Certament era ben coneguda la llegenda que tingué més de mil dones, però tothom coneixia el desplaer que li ha urien ocasionat. De fet, és freqüent veure el nom de Salomó al costat dels de Tristany i Virgili en el context aparentment contrari de la llista de personatges decebuts per la presumpta perversitat femenina.81 El traductor del Facet coneix aquestes llistes, ja que ell mateix n’exposa una més avall, on repesca el nom de Salomó (1625-26). El trobador Arnaut de Maruelh, als seus saluts d’amor, també presentà llargues llistes d’enamorats cèlebres.82

80. La llegenda afirma que pretengué una romana i aquesta l’escarní davant tota la ciutat. En revenja, amb les seues arts màgiques féu desaparèixer el foc de Roma i va forçar tots els seus habitants a prendre’l del sexe de l’enganyosa. Cf. Comparetti (1895: 325-39).

81. Vegeu Cantavella (1988-89: 15-16, 31 i 1992: 101-06).82. Vegeu-ne el poema i, vv. 153-60, i el iii, vv. 146-75, a Bec (1961); vegeu també una

recapitulació del tòpic a Riquer (1995).

139

Al costat dels curiosos casos de Virgili i Salomó que hem vist, el nom més inusual en aquesta llista del Facet és el de Jaufré Rudel; però pre-cisament aquest trobador figura també a la llista d’enamorats d’una altra peça catalana, els Prechs d’amor, potser coetània del nostre Facet; vegeu Riquer (1995: 156-60, v. 66), autora que remarca que els noms de Jaufré Rudel, Floris i Tristany apareixen plegats, com al Facet, als Planys del cavaller Mataró, text conservat al mateix manuscrit F, en una enumeració d’enamorats que van patir per amor (Morel-Fatio 1881: 12-17). Floris i Tristany apareixen també a la Cort d’Amor, quan la dama enamorada diu a l’amant «q’anch Galvains ni Soredamors, / ni anch Floris ni Blanchaflors, / ni l’amors Ysolt ni Tristan, / contra nos dos non valg un gan» (Bardell 2002: vv. 315-18). I encara se sembla més a la llista del Facet aquesta de la Fonteinne amoureuse de Guillaume de Machaut: «et le sage fais foloier / et le plus riche humelier: / Salemon, David, Aristote, / Sanson, Virgile qui s’assote […] / Il furent grant e sage et riche, / mais n’aconterent une chiche / a richesse ne a prudence, / qu’amours les feroit de sa lance» (Hoepffner 1921: 143-263, vv. 1817-38).

Pel que fa a l’expressió «dolsa res» com a apel·latiu de la dama (861 i també 943) resulta inusual, però no insòlita; Jakes d’Amiens a l’Art d’amours la recomana: «Dire li dois: “Ma douce rien”», “Ha! douce riens, ne doutés ja!”» (Finoli 1969: vv. 163 i 843). Per segona vegada es dóna una concordança única entre el Facet i aquesta obra (vegeu els comentaris a 632-57).

893-910La segona resposta de la donzella serà benèvola: declararà que sí que

estima el pretendent, però li advertirà que no demane res més si no vol enutjar-la (895-902). El jove ha d’acomiadar-se amb alegria, agraint-li-ho molt i declarant-se novament el seu servidor, «e arrap-li tost un baysar» (907) abans d’anar-se’n.

6.2.D El cobrament de la presa (vv. 911-1370)

Una vegada aconseguida la tolerància, la caça conti nua amb l’epi-sodi culminant. Com a la seqüència anterior, el text català eixampla

140

extraordinàriament el llatí (vv. 255-322), tot i seguir-ne bàsicament l’argu-mentació, mitjançant el mètode de detallar-ne al màxim l’anècdota, fins al punt que, dels 180 versos que van del 911 al 1091, només vuit parafrasegen passatges de l’original (935-42). El Facetus no té en aquesta seqüència parlaments en estil directe, mentre que a la versió catalana n’hi ha set, i alguns de molt extensos (vegeu 6.2.C.2).

911-34En primer lloc, hi ha la recomanació que el jove lloe l’escollida davant

les altres donzelles; aquestes li faran arribar la informació i, encara que ella fingirà que no li interessa, «del foch d’amor s’escalfarà» (911-34). El consell de parlar bé de la dama en públic resulta, tal com està formulat, inusual en el panorama dels manuals erotodidàctics. En aquests se solia incloure un consell semblant, però no igual: ser amable i servicial amb els amics, familiars i veïns de la dama per tal que aquests li’n parlen bé. En tenim diversos exemples en l’Art d’amour de Jakes d’Amiens: «et acointe sa compaignie / si que cascune bien en die» (Finoli 1969: vv. 101-02); l’Art d’aimer de Guiart: «saluer ses voisines qu’ele acompaignera, / prometre et biau parler et chascuns lors dira: / “Bien ait qui ce vallet norri et alleta”» (ibid. vv. 70-72) i la Clef d’amours: «quant cele que ton cuer desire / de toi orra tant de bien dire, / vers toy sera pus amiable / et plus douche et plus acointable» (ibid. vv. 417-20 i també vv. 617-52).

935-42Ve ara el petit incís fidel al Facetus; aquests vuit versos aconsellen que

la mitjancera els trobe un lloc secret de reunió i que el jove, en arribar «al loc on la nina serà», salude la donzella amb alegria. Contra les aparences, però, no crec que el parlament que hi ha a continuació haja estat concebut per ser declarat en un lloc secret: en primer lloc, perquè no es recomana al seductor d’intentar cap avançada física decisiva (i ja veurem més endavant que això és el que es recomana a la primera ocasió que estiguen comple-tament sols); en segon lloc, perquè després del llarg parlament que és a punt de començar, el text del Facet torna a la glossa dels mateixos versos llatins 265-70, com si aquest fragment no hagués existit, i parla de bell nou sobre les maneres d’aconseguir una cita secreta. Així, doncs, o bé es tracta d’alguna mena de transposició —per errors de memòria o de transmissió

141

escrita—, o bé s’hi dóna un avanç incomplet del tema que vindrà després. El parlament que segueix, per tant (943-1091), és cent per cent nou, no depèn del text llatí; i, com en l’ocasió anterior, es presenta en forma de salut d’amor. Atès que el primer parlament del seductor seguia en allò bàsic el patró llatí, la possibilitat que fos manlleu d’un salut preexistent resultava remota. En canvi ací, on no hi ha aquesta limitació, no podem descartar-ho.

943-68L’inici és, novament, el d’un salut d’amor («Déus vos saul, ma dolsa

res», 943); aquesta vegada, recorrent a una salutació en format anafòric: «salut lo vostre cors honrat / […] salut lo loc on vós stats / […] salut la taula on menjats / […] salut la let que vós mamàs»; saluda, en definitiva, la història d’ella, els objectes que poden estar en contacte amb ella i el seu físic. Compareu amb Arnaut de Maruelh: «cel qe autra no pod amar / […] vos saluda, e vostra lauszor, / vostra beltatz, vostra valor, / vostre solasz, vostre parlar» (Bec 1961: iv, vv. 5 i 13-20). L’anàfora era un dels recursos retòrics cars en aquest gènere (Melli 1962: 392).

969-1011Després d’aquesta salutatio que és alhora exordium, ve la declaració

amorosa: el jove voldria passar-se la vida agenollat adorant la donzella i servint-la (969-80); i, tot seguit, hi ha una nova laudatio de les virtuts d’ella, en la qual es diu que sap honorar tots els veïns com correspon, de manera que tothom en parla bé (985-88); típiques lloances trobado-resques: la dama és «suau, franca, humil, / d’ensenyament portats stil» (989-90), i a més sàvia, ja que «parlats per auctoritat» i «tot quant deÿts és proverbial» (991-93); finalment, la seua conducta no és reprovable en cap aspecte (994-96). El seductor continua enllaçant amb la declaració amorosa novament, indicant que està pres i lligat amb el filet de l’«amor enter» (996-98) —després insistirà que «em tenits en cadena», 1012)—, i que els seus patiments no són menors que els de Tristany (1000-02); diu que el record d’ella l’acompanya dia i nit (1003-04), insisteix que ha perdut l’apetit i li demana que no el deixe morir (1005-11). La comparació amb els patiments amorosos d’algun enamorat cèlebre (ací Tristany) és un tòpic comú, que retrobem als Prechs d’amor (Riquer 1995) i al salut català «Senyora graciosa»: «Car jur-vos per lo déu d’amors / que tuit lo

142

fi amador, / ni lo Amorat ni Brunor, / no sofriren tan per amor / com yo que stich en gran tristor» (Ors 1985: 609, vv. 20-25); uns versos més avall tornem a trobar semblances entre el Facet i aquest mateix salut: a «Senyora graciosa» llegim «mas vos, senyora, que requer / merce, claman a genollos» (ibid. vv. 16-17), i al nostre text «ajonoylat, trop engoxós, / clamant mercè molt humilment» (1022-23). Es tracta d’un tòpic comú, com l’anterior, de manera que no podem proclamar-ne interinfluència; però donat que aquesta peça lírica està datada el 1395 (ibid. 49-50), ens interessa perquè circulava contemporàniament al Facet —i probablement pels mateixos ambients.83

1012-58El següent pas del seductor és narrar un somni amorós. En incloure

aquest somni, l’adaptador del Facet segueix el precepte ovidià «Quae referas illi, somnia laeta vide» (Ars amandi ii: 328), i al mateix temps els usos del salut d’amor, que, probablement per la màxima enunciada, incloïen de vegades referències a somnis.84 El recurs a la narració d’un somni és també recomanat a la Rota Veneris, l’ars dictandi erotodidàctica, on, a més, l’exemple presentat té, com el del Facet, un caire eròtic.85

El somni transcorre en un típic locus amoenus, «un verger prop paradís» (1019), on el seductor plorava agenollat davant la dama, que no contestava ni sí ni no als seus precs. Ell anava plorant, i el déu d’amor li recollia les llàgrimes, de manera que «n’umplí un gran bací» (1030). A continuació, el déu d’amor li les va llançar pel cap i el jove va quedar transformat en font. Ja es disposava a fer el mateix amb la donzella, quan ella reaccionà i va suplicar al déu que li retornàs el seu enamorat, que l’abraçaria i el besaria, perquè sí que li tenia «fin·amor» (1034-39); el canvi d’actitud plau al déu, que declara que li havia encantat perquè la falta de mercè d’ella l’estava portant a la mort (1040-45). Una vegada recuperada la condició humana, la donzella li concedeix els seus favors, «stant ab vós boca per boca, / atressí la persona tota, / con fa la ungla ab la carn» (1050-52). La narració

83. Per als Prechs d’amor, vegeu Ors (1985: 609 i 49-50).84. Vegeu Parducci (1942: 103) i Bec (1961: 158-63).85. Baethgen (1927a: 17-18); Cortijo (2002: 85-87).

143

del somni s’acaba amb l’expressió del desig del seductor que això puga fer-se realitat (1056-58) i la petició d’un bes (1059-67).

Hi ha moltes narracions al·legoricoamoroses en què l’acció transcorre en un locus amoenus, i on es fa referència, com ací, als ocells (1020), els quals se suposa que arrodoneixen la bellesa del lloc amb els seus cants harmoniosos (veg. Cabré 1987: 78 i n. 27); aquestes narracions, com també la iconografia coetània, inclouen generalment l’existència d’una font al verger amorós (veg. Watson 1979). El curiós ací és que la font és identificada amb el mateix enamorat, fet per al qual no he trobat precedents.

Pel que fa a la presència del déu d’amor (citat al somni, però també més amunt, sempre als parlaments de l’enamorat; 725, 807 i 886), aquesta també és típica de les narracions esmentades, tant de les franceses com de les catalanes que coneixem. Afegim, a més, que la figura en si és bastant usual en la literatura i la iconografia dels segles xiii i xiv. El déu d’amor medieval no és Cupido (figura que no comença a popularitzar-se fins a la segona meitat del xv), sinó que presenta la forma d’un home adult de rostre noble, sempre coronat, i sovint alat.86 En un salut francès, el déu d’amor apareix dins un somni que narra l’enamorat (veg. Bec 1961: 62, n. 56).

El somni té un caràcter eròtic explícit a la darrera part (1046-55), amb el relat de la unió íntima dels enamorats. La referència a l’ungla i la carn (1052) presenta lògiques reminiscències de la sextina d’Arnaut Daniel. Aquesta fusió remet a l’harmonia de la correspondència amorosa; com deia el guaita del castell d’Amor, a la Cort d’Amor, per indicar que tot anava bé: «Esta lo drutz contra s’amia, / e l’amia contra son drut» (Bardell 2002: vv. 78-79). Al mateix temps, el fragment remet òbviament als propòsits del seductor: la consumació sexual que arribarà després.

La presentació d’una narració de característiques al·legoricoamoroses en forma de somni no és pròpia del que coneixem de la producció catalana de ventures d’aquesta mena al segle xiv. El somni com a marc no apareix a El déu d’amor caçador, a Una ventura, al Roser de Vida Gaia ni a la

86. Vegeu Van Marle (1932: ii, 421). Van Marle també estableix la diferència entre aquesta figura i «cet “Amor” qui passa de l’antiquité à la Renaissance, sans laisser beaucoup de traces dans l’art du Moyen-Âge». Per a mostres iconogràfiques, vegeu ii, 420-26 i i, 164. Sobre les representacions literàries del déu d’amor medieval, es pot consultar també Taylor (1981), que se centra en la tradició occitana, Cherchi (1986) i Fenster & Erler (1990).

144

Joiosa guarda; tal com diu Josep Pujol, «els poetes francesos van saber fer rendir l’associació dels enigmes al·legòrics amb les imatges oníriques, mentre que els catalans són impermeables a associacions d’aquesta mena» (1995: 172). Segons les observacions de Pujol, doncs, a primera vista, el relat oníric del Facet resultaria més emparentat amb la tradició de la narra-tiva al·legoricoamorosa francesa que no amb la catalana. Tanmateix, Pujol sap observar que no poden emmarcar-se en aquesta divisió «les narracions incloses amb funció exemplar o suasòria en textos més llargs», com el Salut d’amor i el Facet (ibid. 162, n. 3), que és el que ocorre ací; des de la pers-pectiva de les ventures catalanes, doncs, aquest resulta un text anòmal, però no des de la perspectiva del gènere que és la font principal dels parlaments de l’enamorat, el salut d’amor, en el qual, com he dit abans, de vegades s’empra el recurs al somni amorós. D’aquesta manera, el somni existiria en la tradició trobadoresca «només com a procediment per vehicular les projeccions imaginatives del desig de l’enamorat», i així ho demostraria l’existència d’un gènere somni a les Leys d’amors, més adscrivible a la lírica que a la narrativa.87 En aquest aspecte, el somni del Facet respon perfectament als patrons lírics occitanocatalans vigents al segle xiv.

1059-93Després de relatar el somni, el seductor demana «un dous baysar»

(1062) i en un incís es recomana que «Si ella se’n feÿa forsar, / sàpies-le-y tu arrapar» (1068-69); el bes ha de ser intens, «tin-hi la boca longament» (1071), i s’hi explica que aquest ús de la força és necessari les dues o tres primeres vegades en la «dona qui no n’és usada» (1072). Una vegada fet, el seductor n’aconseguirà un altre pel mateix sistema (1084-85): demanarà una abraçada, «car és comensament d’amor, / segons que recompta l’actor» (1082-83), i acabarà el seu parlament acomiadant-se de la donzella amb agraïment i noves declaracions amoroses (1086-91).

L’«actor», és a dir, l’autoritat citada, pot ser el Pamphilus: «quamvis illicitum complexus nutrit amorem / et fallunt dominam basia sepe suam» (Rubio & González 1977: vv. 237-38), on, com es veu, es declara que els besos solen enganyar sovint la dona que els accepta.

87. Pujol (1995: 177 i n. 38); Anglade (1919-21: ii, 185).

145

Pel que fa a l’altre punt, el forçament de la dona per ser besada, cal començar indicant que és absent de l’original llatí, el qual només diu a aquest propòsit «Dulcius exorans, oscula grata petat» (v. 280). Però a la baixa edat mitjana la creença en la necessitat del forçament de la donzella és general —així com la creença que, una vegada coneguts els plaers de l’amor, la luxúria de la dona es farà extrema. La Poissance d’amours ho explicava així: «Car saciés que femme est si noble et si gentius que trop aroit grant honte de dire a son ami: «Faites de mi vo volenté»; et pour l’abomination que ses cuers aroit de ce dire, doit hom se compaignie conquerre aussi con par force; car, saciés, puis que femme aime, toutes amistiés li plaisent» (Speroni 1975: xx, 9). Sobre el forçament sexual tornarem més endavant, comentant el fragment 1201-32. Pel que fa als besos forçats, pot consultar-se l’estudi de Renedo (1992), amb exemples diversos de la literatura catalana. Altres textos de didàctica amorosa indicaven la necessitat de la força per aconseguir el bes: «De baisier la requer bel et cortoisement, / s’ele t’en fait dangier, si la baise erraument, / car tele en fait dangier qui lie le consent […]. / Car baisiers est la riens, c’est veritez provée, / por quoi fame est plus tost envers home tornée» (Guiart, Art d’amors, Finoli 1969: vv. 86-92); «Se tes besiers ne veut atendre, / toutes voies les doiz tu prendre. / De tant te garde soulement / que ne beses trop durement / et que les levres ne lui cuisent / de cen que tes besiers lor nuisent. / A qui le besier est donné / doit le cors estre aban-doné» (Clef d’amours, ibid. vv. 1111-18). Respecte a l’esment dels dos o tres besos primers, també apareix a Jakes d’Amiens: «Car quant l’auras bien embracié, / deus fois u trois estroit baisié, / si sera de toi plus privée» (Art d’amours, ibid. vv. 1007-09).

1094-109Com he dit més amunt (935-42), el parlament suara comentat no està

pensat per ser enunciat en un lloc amagat amb cita prèvia secreta, sinó quan se’n done l’oportunitat (quan la parella haja estat deixada sola circumstancialment, per exemple). Això apareix ratificat pel fet que, a continuació, s’aconsella al jove, justament, que planege una entrevista en un lloc secret, que haurà de buscar ell o bé la destral, lloc que també caldrà convenir amb la donzella. Així es reprèn la fidelitat del text català (1092-109) al llatí (vv. 264-68).

146

1110-31La segona cita serà la definitiva. El jove ha d’acudir-hi «ab son stil / de

gint parlar, mans e humil» (1110-11). El passatge es correspon amb els vv. 269-70 del text llatí, on també en aquesta ocasió el parlament és presentat molt succintament en estil indirecte: allí s’informa més sobre el que ha de fer que sobre el que ha de dir. Però el text català segueix la seua tònica de presentar extensos parlaments exemplificadors, a l’estil del salut d’amor.

Novament, doncs, el jove començarà, com sempre, lloant la donzella: la compara amb una rosa fresca (1113-17) i diu a continuació que no podria cantar totes les lloances d’ella encara que tingués la llengua d’acer (1118-21); «que si tots los arbres del món / aytant com tenen environ, / tornaven plomes verament, / e la mar tinta exament, / e les steles fossen mans, / e que fossen en quatre tants, / e lo cel fos pergamí / e fos paper, tot atressí, / no bastarien scriure de vós, / na cors jansor, vostres lausors» (1122-31). Aquest «si la mar fos tinta i el cel paper» és una de les concrecions més populars del motiu «no basten totes les paraules a con tar…», hipèrbole aplicada també a altres temes. Bernat Metge, per exemple, la utilitza al Llibre de Fortuna e Prudència (Cabré 2010: vv. 528-29). Tomàs Martínez (1994: 36-37) comenta breument aquest tòpic. Per a una aproximació a l’enorme abast espacial i temporal del tòpic, i la seua pervivència en cants populars, vegeu Linn (1938). Van Hamel presentà una història del motiu i abundants mostres d’aquest tòpic, especialment en contextos de blasme a les dones, a la seua edició de les Lamentationes Matheoluli (1892-1905: 2, 185-86), i a propòsit del passatge següent: «Si foret incaustum mare, pagina terra, nemusque / penne, quisque sciens bene scribere scriberet usque, / non tamen exprimeret muliebre scelus facinusque» (llibre 2: vv. 1781-83); passatge que la versió francesa del xiv traduïa així: «Se toute la mer estoit enque, / et terre, a champ e par chemin / estoit papier et parchemin, / et tous les bois estoyent plumes, / pour faire notes et volumes, / et tous ceulx qui scevent escrire, / aussi tost que l’en pourroit dire / escrivoyent, sans reposer, / ne pourroyent il exposer, / escrire ne ramentevoir, / signifier ne concevoir / tous les maulx ne tous les diffames / que l’en pourroit trouver en femmes» (ibid. vv. 2794-806).

La mà de paper és el conjunt de 25 fulls. Pel que fa a la presentació de les mans de paper nombroses com estrelles i multiplicades per quatre, és evident que les estrelles són un altre motiu popular de l’incomptable. Aquest ús apareixia també a la Rota Veneris: «I. tot salutes et servitia, quot in celo

147

fulgent sidera, quot in arboribus folia et quot arene circa maris littora», salutatio, però, que el seu autor, Boncompagno, considerava «rusticanam et ridiculosam» (Baethgen 1927a: 10-11; Cortijo 2002: 72-73). I això que la imatge de la sorra havia estat emprada pel mateix Ovidi a l’Ars amandi: «quid tibi femineos coetus venatibus aptos / enumerem? numero cedet harena meo» (i: 253-54).

1132-50Després d’un vers de significat poc clar: «mills me tindríets per un

ffill» (1132), el jove declara que la dama sola faria ressuscitar la cortesia, si aquesta desapareixia (1134-42), tòpic líric present també a un lai d’Andreu Febrer («Si·n lo món fos gentilesa perduda», vv. 1-8; 1951: 84). Continua declarant-se encara malalt d’amor: no pot dormir ni reposar, i per això li demana mercè (1143-50).

1151-74Comencen ara els consells sobre els passos que s’han de fer en el contac-

te físic per despertar el desig en la donzella, i que reprodueixen, ampliades, les recomanacions del text llatí: que li vaja tocant el vestit, mentre sospira pregonament (1151-54); aquest consell és ampliat pel traductor català, que afegeix que convé també prendre-li la mà, «qu·eu say que mils s’escalfarà» (1156), i això ajudarà que la determinació d’ella a resistir-se minve i, per tant, no siga tan forta que algú decidit no li la puga trencar (1155-58). El consell de prendre-la de la mà en aquesta situació no és gaire freqüent a les obres erotodidàctiques, però apareix a la Poissance d’amours: «Et puis le prendés par le main, et metés le vostre en le siue, et dites: «Dame, je fianc a vous boine amour et loial, s’il vous plaist»: et le tenés bien courte, k’ele l’otriece par parler» (Speroni 1975: xv, 23).

Els consells sobre les carícies continuen: «E là on hom la toch de mà / jochs e ris no muyren ja» (1159-60); «adés cuxes, adés costats, / per tu sien sovín palpats» (1167-68). I ací dos advertiments: primer, encara que ella es deixe, ell no s’ha de confiar (1161-64), i segon i ben important: «Mas no u fasses con a porquer, / mas fe-u con a franc cavaller» (1169-70), perquè la moderació és necessària i res no val si és fet injustament: «nulla res no val ses mesura / ne deu valer senes dretura» (1173-74). Això significa l’exclusió, no de la força —com veurem—, però sí de la violència extrema:

148

cal fer, s’hi adverteix, l’experiència plaent per a la donzella (recordem la recomanació dels inicis: la dona ha de consen tir en l’amor, 410-14). Convé indicar que, a la peça llatina que data del xii, aquests tòpics són absents: ni s’hi aconsella l’ús de la força en la relació sexual, ni tampoc no s’hi adverteix explícitament que la dona hi haja de consentir.

És obvi que ací ens trobem amb un tipus de sensibilitat cap a la dona que és molt llunyana de l’actual: la donzella és vista al Facet com una peça que s’ha de caçar, igual que en molts altres textos literaris (veg. Badia 1993-94); no es tenen gaires escrúpols a l’hora de manifestar unes protestes amoroses que, com s’indicarà després, el seductor ha d’estar lluny de sentir; per exemple, quan es recomanarà més endavant d’enganyar la donzella fent-li creure que el seductor evitarà l’embaràs (vegeu 1280-344). No descobrim, doncs, res d’anòmal respecte als patrons culturals medievals quan observem l’actitud cap a la dona en aquesta peça, perquè respon a la mentalitat de mâle Moyen Âge que ja coneixem. En aquest context, per què, doncs, aquesta aparent consideració cap a la dona, amb els repetits advertiments que ella ha de consentir a l’amor? Considere que hem de cercar-ne la principal clau en els ensenyaments de moral cristiana baixme-dievals, i no pensar en cap especial sensibilitat per a les demandes sensuals femenines. Els teòlegs de l’escola tomista crearen la distinció teològica entre fornicació qualificada (violació, rapte, adulteri, incest, crims «contra natura») i fornicació simple, que és definida com «copula soluti cum soluta ex mutuo consensu». L’èmfasi en el fet la dona hi ha de consentir haurà de ser interpretat, doncs, com una condició perquè el pecat de fornicació siga considerat del tipus simple, no gaire greu si no es converteix en con-cubinat, segons sant Tomàs. En el mateix sentit es pot entendre el rebuig des del principi a cercar relacions amb casades i monges, que constituïen fornicació qualificada (veg. Rossiaud 1986: 99-102).

1175-200Després de repetir que cal «la nina alegrar / ab jangles, ab jochs atretal»

(1176-77), es torna a fer èmfasi en la necessitat que el seductor parle i diga coses plaents: «gint parlar» és considerat una «trava» (1181) a la resistèn-cia humana, i especialment a la de les donzelles, per la seua innocència (1182-84); tot seguit hi ha un parlament que n’il·lustra la lliçó: el seductor declara que no vol prendre-li un bes per la força perquè potser ella es

149

disgustaria, així que li’l demana amb humilitat i afirma que el bes el faria més feliç que heretar un regne o un comtat (1191-92; aquest motiu ha estat ja enunciat a 794-97), i el situaria al paradís (1193-94; motiu semblant al de 692-95); finalment, jura que no li demanarà res més (1196-200); jurament que acompleix, perquè d’ara endavant ell ha d’anar prenent possessió del cos d’ella sense demanar-li més permís.

El consell de menar «jochs e ris» (1160) acompanyant les carícies ja era present, parcialment, al text llatí (273-74). Molts altres textos de didàctica amatòria també tenen en compte la necessitat de l’alegria com a companyia de l’amor físic, com per exemple l’Art d’amours de Jakes d’Amiens, on llegim «en riant baisier, acoler, / et a la folie mener» (Finoli 1969: vv. 743-44).

1201-32El Facet preveu la possibilitat que la donzella, en aquest punt, es faça

endarrere, retraga al seductor la seua conducta i li ordene que no continue endavant o ho pagarà car (1201-08). La resposta del macip ha de ser ignorar aquest refús i besar-la expertament, no una vegada, sinó cinquanta, «que, so que diu, vergonya u fa, / majorment con vezat no u ha» (1213-14); els besos han de ser intensos («e tinga-y molt la sua boca, / e farà cremar la nina tota»; 1221-22), i mentrestant les mans han d’estar en acció: «Per què tu no deus rebujar / lo bras pel coyll spert pausar» (1215-16); «e meta-li la mà al si, / palp les memeles atressí» (1223-24); amb aquesta darrera acció no s’ha de fer mal a la donzella: «strenga-les-li (un poc, / no molt, car no seria de joch, / que semblaria hom porquer, / o strèmpauc, o paltuner)» (1225-28). El següent pas ja és el tacte dels membres inferiors i el sexe: «la cuxa e·l ventre exament. / E cascú senta lo baysament, / e la calor e·l foc d’amor / bé li intrarà dins lo cor» (1229-32).

Analitzem l’exposició dels passos fets fins ara per assolir la seducció física. A través dels consells de no actuar com un porquer, sinó com un cavaller (1169-70 i 1227-28), se’ns continua advertint la necessitat de despertar el desig sexual en la dona: com a mínim, per tal que el pecat carnal es mantinga als límits de la fornicació simple, però probablement, a més, perquè la violació és considerada socialment com a pròpia de bèsties i, per tant, s’identifica amb la vilania. La recomanació de fugir d’aquesta vilania és una constant dels manuals erotodidàctics; des de les obres més

150

espirituals del gènere, com el Roman de la Rose de Guillaume de Lorris, on llegim que «Hons qui porchace druerie / ne vaut neant sanz cointerie» (Lecoy 1979-83: 2123-24), fins a les més populars, com ara l’Art d’amours de Jakes d’Amiens, on es diu que «Por çou te loc que cortois soies, / que, par mon consel, vilounie / ne feras tu ja viers t’amie» (Finoli 1969: vv. 1188-90); també a la Clef d’amours s’afirma dels «vilains et les vilaines» «quer a eulz n’apartient il mie / a savoir d’amer la mestrie» (ibid. vv. 177-80); i és conegut també el menyspreu que fa l’autor del De amore als luxuriosos sense cortesia (v, Creixell 1985: 68).

Pel que fa als passos sensuals en si, de consells sobre la manera de tocar el cos de la dona, n’hi havia fins al De amore, on s’explica que l’ordre raonable és, primer, aconseguir, després de molt de demanar, les carícies de la «superioris partis», i que sols més tard s’arribe a les «inferiora» (vi, H, Creixell 1985: 256). Tampoc no ens pensem que siga excepcional el detall amb què descriu aquests passos l’autor del Facet, ja que, per comen-çar, tot és ja a la font llatina (vv. 275-96); a més, aquestes tan detallades especificacions no eren rares a la narrativa. Com diu Lola Badia, Ovidi a la seua obra «resulta bastant més púdic que els usuaris del llenguatge còmic del tres-cents i del quatre-cents» (1993-94: 55). De fet, un poema llatí de Serló de Wilton, datable a mitjan segle xii, presenta descripcions molt similars, 88 cosa que mostra que aquestes no eren rares. En destacaré només la de l’Art d’amours de Guiart, perquè no sembla respectar l’ordre que marca primer l’accés a la part superior del cos femení i sols després a la inferior: «estrain la et acole, quant tu la baiseras, / si soëf la met jus que ne la blece pas; / a une main li lieve la chemise et les dras, / l’autre main met au con, ainsi come par gas» (Finoli 1969: vv. 93-96).

Pel que fa a la resistència femenina a l’amor, recordem que més amunt s’havia afirmat que era fingida (822-27); quant a la relació sexual, el que se’ns diu ara és que, si la donzella s’hi resisteix, no és perquè no vulga, sinó per vergonya (1213-14; llatí v. 285). La vergonya es considerava un element integrant de la constitució natural de la dona jove, i per tant una barrera que el seductor havia de superar; però també es considerava que, malgrat la vergonya, les donzelles, com a dones, volien allò que negaven.

88. Dronke (1965-66: ii, 505-07); comentari sobre l’autor a i: 239-43.

151

El corol·lari d’aquest plantejament era que les donzelles desitjaven, en el fons, ésser forçades sexualment, i calia fer-ho així perquè aquesta era la seua natura (veg. Badia 1993-94 i Renedo 1992). Ja ho havia dit Ovidi a l’Ars amandi: «scilicet ut pudor est quaedam coepisse priorem, / sic alio gratum est incipiente pati» (i, 703-04). En paraules del Pamphilus, «non sinit interdum pudor illi promere votum, / sed quod habere cupit, hoc magis ipsa negat. / Pulcrius esse putat vi perdere virginitatem quam dicat: “de me fac modo velle tuum!”» (Rubio & González 1977: vv. 110-14). D’aquest passatge del Pamphilus beuran molts textos erotodidàctics, com la Poissance d’amours: «car femme est tele que de se nature doune a entendre que on li face par force che que bien veut et ke bien li plaira: et ce vient de boines meurs, car che vient de chou ke ele est honteuse par nature» (Speroni 1975: xv, 23); l’Art d’amours de Jakes d’Amiens: «là ou elle se desfendra / et fera semblant de courcier, / si le dois tu voir esfor-cier: / là u elle s’estordera, / l’enforcement molt amera. / Honteuses sunt del otroier, / por çou les doit on efforcier» (Finoli 1969: vv. 1202-08); la Clef d’amours: «si veut elle que l’en la forche / et qu’elle soit vaincue a forche. / Et combien que forche l’appeles, / tel forche plest mont as puce-les […] James fame n’oseroit dire / de bouche cen que tant desire; / mes mont li plest que nen la prenge» (ibid. vv. 1135-44); el Roman de la Rose: «Los devez la Rose cuillir / tout vaiez vos neïs Dangier / qui vos acuelle a le dangier, / ou que Honte e poour en grocent, / mes que feintement s’en corrocent […] car riens ne leur porroit tant pleire / con tel force, qui la set feire» (Lecoy 1979-83: vv. 7648-64); les Sept Ars libéraux d’amours: «quant tu seullette la tiendras, / garde bien que pas n’attendras / tant qu’elle die, quant venez: / “Faictes de moy voz voulentez”; / car jamais ne le te diroit, / pour honte qu’elle doubteroit: / dont la doibs prendre et abbatre» (Doutrepont 1890: 144 vv. 103-09); o la Cort d’Amor: «E s’ill se suffre a forsar, / prenda son ioi ses demorar, / qe dompna vol, per dreita escorsa, / q’hom la fasa un petit de forsa. / Q’ill no dira ia: “Fages m’o!”, / mais qui la forsa, sofre s’o» (vv. 579-84).

En aquestes citacions literàries al voltant de la qüestió, tant a les que deriven del Pamphilus com a les que no, s’hi endevina en origen un pas-satge de l’Ars amandi: «vim licet appelles, grata est vis ista puellis, / quod iuvat, invitae saepe dedisse volunt» (i, 671-72). Ovidi, això no obstant, no hi parlava de la desfloració de verges, sinó dels jocs que jugava la gent sofisticada; Elliott (1984: xxx-xxxi) indica que la mena de dona en

152

qui pensava Ovidi quan parlava de seduccions era Corinna, és a dir, una cortesana; Lola Badia (1993-94: 54-55) ens ha recordat que Ovidi no diu enlloc que prenga la seua Corinna per la força. Però el «grata est vis ista puellis», i sobretot el «puellis», havia de fer pensar al lector medieval en el desflorament per força. Un altre passatge ovidià podia reforçar aquesta creença: «vix caret effectu quod volere duo» (Amores ii, iii, 16); aquest passatge és citat per Mateu de Vendôme a la seua Ars versificatoria preci-sament després d’exposar els passos que segueix l’amor: primer «intuitus», després «concupiscentia, accessus, colloquium, blandimentum», i finalment «votiva duorum congressio» (Faral 1924: 183). Sobre els gradus amoris, als quals s’adapten naturalment els textos erotodidàctics, vegeu Friedman (1965); Renedo (1992) esmenta els gradus amoris en relació amb certs passatges de la literatura catalana. També la literatura sobre l’amor diví el presentava per graus i hi ha algun cas en què semblen emmascarar-se els graus de l’amor humà sota l’aparença del diví, com en Ricard de Sant Víctor (veg. Dronke 1965-66: i, 63-66).

Pel que fa al perill que, si el galant deixa anar la donzella, ja no se li’n presente cap més oportunitat, vegeu l’Art d’amours de Jakes d’Amiens: «Et se d’illuec puet escaper / sans li vaintre, sans li outrer, / jamais ne s’i embatera / puet c’iestre, ne plus n’i venra / là u le puisses esforcier» (Finoli 1969: vv. 1229-33). I respecte al menyspreu que sentirien les donzelles per aquell qui, podent forçar-les, no ho fa, vegeu el Roman de la Rose: «Si sachiez que dolent seroient / se par tel deffanse eschapoient; / quelque leesce qu’il fainsissent, / si dont qu’il ne vos en haïssent, / tant en seroient corrocié, / combien qu’il eüssent grocié» (Lecoy 1979-83: vv. 7671-76); i la Clef d’amours: «et se nen la laisse eschaper / au point que nen la puet haper, / saches qu’elle en est mont corchie, / combien qu’elle en faigne estre lie. / De tous tens issi se mantiennent; / les unes as autres l’aprennent, / qu’els ne soient prises prouvees / c’onques s’i fussent accordees» (Finoli 1969: vv. 1149-56); sobre les burles que patirà el seductor frustrat, vegeu de nou Jakes d’Amiens: «k’elles tiennent a mauvestiés / quant escaper les laisse on: / a tous jors mais tost les piert on / […] / et apries si s’en vont gabant, / et le gent vont escarnissant, / et pour ce les doit on outrer / c’apriés ne s’en puissent gaber» (ibid. vv. 1244-52). Les dones, doncs, no respectarien qui no aprofitàs l’ocasió. En aquesta línia, cal també esmentar que a la biblioteca d’El Escorial es conserva un manuscrit llatí medieval de

153

caire amorós en què una dona menysprea el seu pretendent perquè, havent estat tot sol amb ella, ell no se’n va aprofitar; no va seguir, diu, els consells d’Ovidi ni del Facetus, i ella s’estima més homes que no nens (Dronke 1965-66: ii, 531 i 526 rr. 108-09 i 114-16).

Totes aquestes idees eren també ben conegudes i arrelades a la Corona d’Aragó, com ho testimonia Eiximenis al Dotzè, en un exemple en què el nostre moralista reprova els consells que donava un cert Píndar, instructor d’un jove rei, qui recomanava al seu instruït «que no·n perdonàs a neguna [fembra], solament que les trobàs en secret, e que no y duptars de fer lur força, car les fembres no feyen força ne contrastaven a negun de cor, sinó per vergonya» (Wittlin et al. 1986: 211 rr. 13-18); passatge comentat per Renedo (1992: 108). De fet, les idees esmentades suren a molts textos literaris medievals, catalans o no, com mostra Badia (1993-94).

La creença que la dona fruiria essent forçada sexualment és reflectida també als versos d’una presumpta trobairitz, Dama H., que, en un joc partit amb Rosin, defensa que el bon amant és aquell que, ficat al llit de la dama, la força malgrat que ella li ho vede («Rosin, digatz m’ades de cors», Bogin 1983: 172-76). Al costat de tota aquesta allau literària, resulta excepcional el De amore, on apareix inclosa entre els consells del rei d’amor aquesta màxima: «In amoris exercendo solatia voluntatem non excedas amantis» (vi, E, Creixell 1985: 156); en aquesta mateixa obra, tanmateix, és aconsellada la violència quan es tracta de pageses (xi, ibid. 282).

Entre aquesta munió de testimonis trobem molts matisos diferents: allò més general és l’actitud de la Clef d’amours, per exemple, la qual segueix Ovidi en declarar que, a les donzelles, els agrada la força (vegeu més amunt), però hi afegeix que «mes par force riens n’i ajoste» (Finoli 1969: v. 324). També el Roman de la Rose de Jean de Meun, que sembla seguir molt de prop el Facetus en aquest punt, després del consell de collir la Rosa per la força si cal, matisa: «mes se par paroles apertes / les sentez corrociez a certes / et viguereusement deffendre, / vos n’i devez ja la main tendre» (Lecoy 1979-83: vv. 7677-80).

En altres paraules: hi ha als manuals erotodidàctics medievals de tota mena un consens sobre el fet que el forçament de la donzella mai no ha de ser a costa del seu plaer sexual. Com explicava el castellà Libro de Buen Amor: «guárdate non la tengas la primera vegada, / non acometas cosa porque finque espantada; / sin su plazer non sea tañida nin texnada: / una vez échale el devo, que venga segurada» (Blecua 1983: c. 646). Si ella no

154

se sent gens atreta pel seductor, si el refusa inequívocament («par paroles apertes» i «viguereusement»), cal deixar-la estar. És clar que també es pres-suposa que, si la donzella no se sent gens atreta pel seductor, no consentirà a veure’l tota sola i en secret per parlar d’amor. Aquesta lliçó apareix més clara al Facetus que no al Pamphilus, on Galatea sembla ser ensarronada.

Només hi ha una excepció, entre els textos erotodidàctics, a aquest consens general de considerar que sols és vàlid forçar la donzella si aquesta mostra atracció cap al seductor. Es tracta d’un cas en què no s’hi presenta l’estira-i-arronsa, ni cap rastre de joc previ. Aquest text és el de les Sept Ars libéraux d’amours, obra que, a l’hora d’explicar com vèncer la vergo-nya, omet tot consell sobre despertar prèviament el desig sexual femení, i indica obertament la manera de violar una dona, inclòs el sinistre detall de forçar-li els genolls tancats fins que el dolor la faça obrir-los: «lors les jambes luy verras joindre. / Adonc, amant, ne te doibs errant desserrer / et si ensemble reheurter / que des chevilles la douleur / luy faces ouvrir les genoulx» (Doutrepont 1890: 141 vv. 111-16). Davant d’aquest text, el Facet català, amb la seua reiterada insistència en el consentiment femení i la preparació sexual de la donzella, no pot menys que resultar amable.

1233-79Després de l’osculum i el tactum arriba el darrer grau del procés (veg.

Friedman 1965): el factum o coit. «Lo macip, con conexerà / qu·ela tres-tota cremarà / e la veurà tota tremolar, / deu-la tantost resubinar / e gir-li les faldes ensús, / sí que no parega camús» (1233-38). A partir d’aquest moment, res no ha de detenir el seductor en els seus propòsits, aspecte en què coincideixen plenament el text català i el llatí (vv. 295-302, i 1239-78); «car tot hom deu ésser baró / con és en streta maysó / ab fembra viuda o puncela / en camisa o en goneyla» (1264-67). El text català glossa la reacció, si el seductor es deturàs en aquest punt, de la donzella, la quan s’adonaria del perill que hauria corregut i no li tornaria a oferir una segona oportunitat («Car bagassa fóra nomnada / si mal·em fos a ell liurada»; 1251-52). La insistència en aquesta qüestió, que ja hem trobat a la seqüència anterior (1201-32) és gran: qui s’atura en aquest punt, més que siga a instàncies de la dona, no és home, i més li valdria ser penjat: és com el llebrer que deixa fugir la caça, i ella bé podrà burlar-se d’ell: «Sènyer n’Artús, / ja avets la filosa e·l fus, / babot camús, babot camús, / que ja de mi no n’aurets pus!»,

155

en el que té tota la traça de ser un amotinament de l’època (1268-79, veg. 4.3.4). S’adverteix, doncs, que l’excés de respecte per la dona en aquest punt seria pres com un senyal d’impotència; el que s’hi compromet és l’honor del mascle, i per això la insistència. Per tant, és natural l’apel·lació a l’homenia («tot hom deu ser baró»), apel·lació provinent del Pamphilus: «si vos nostra simul solercia collocat ambos / et locus affuerit, te precor esse virum» (Rubio & González 1977: vv. 545-46); d’aquesta afirmació, en deriven d’altres similars, com la del Roman de la Rose: «cuilliez la rose tout a force / e moutrez que vos estes hon, / quant leus iert et tens et seson» (Lecoy 1979-83: vv. 7660-62).

Al darrere d’aquesta idea generalitzada s’endevina una vegada més l’autoritat de l’Ars amandi d’Ovidi: «aut numquam temptes aut perfice», perquè «at quae cum possit cogi, non tacta recessit, / ut simulet vultu gaudia, tristis erit» (i, 389 i 675-76). Fins i tot un text com el Salut d’amor català, contingut al mateix ms. F, i que, a grans trets, segueix les pautes de l’amor idealitzant de la lírica, arriba a reptar l’enamorat, espectador de l’escena dels «muls d’infern», per haver respectat la voluntat de la dama, «car amichs no quer mas leyal / cor e humil [e] amador, / e tal que prenga ses temor / gauig de sidons cant n’es en loch» (Meyer 1891a: vv. 628-31). Fer el contrari, doncs, seria actuar estúpidament, i d’haver pres aquesta actitud es lamentava a posteriori Guillem de Masdovelles: «Per vós ssospir, Na Mondina, tot dia, / pensant lo temps que·us solia baysar / los pits tots nutz e les cuxes palpar: / planch com no fiu tot ço que far podia» («Pus m’avets ffayt a tan gran fallimen», Aramon 1938: 126-28, vv. 41-44).

A propòsit d’això, cal reflexionar sobre un comentari de Riquer: «Si ens fixem en algunes escenes de la novel.la medieval —per exemple, el fes teig entre Tirant i Carmesina al Tirant lo Blanc—, veurem por tats a la pràctica els galants i agosarats consells del Facet» (1964: ii, 46). Si és cert que al Tirant s’observa una despreocupació pel pudor tan manifesta com al nostre text, hi ha, però, una important discordança en la qüestió que acabem de tractar, pel que fa al comportament del protagonista: Tirant comparteix el llit de Carmesina diverses vegades, però es limitarà a les poques carícies permeses per l’amor purus (De amore, vi, E, Creixell 1985: 228 i 250-56): diferirà el coit, a precs d’ella, fins que, a les acaballes de la novel·la, es decideix per canviar d’actitud i ignorar aquests precs. Per als autors català i llatí del Facet, doncs; per al mateix Ovidi (ja que el consell prové

156

de l’Ars amandi) i, especialment, per al Pamphilus («esse virum», 546), Tirant, malgrat prendre la dita actitud cedint als precs de la princesa, no «mostraria que era home» fins al final; i aquesta demora s’explica, al llarg de la narració de les seues relacions amb la princesa, perquè es troben en conflicte la seua actitud cortesa —subordinar-se en tot a la voluntat de la dama— i el seu desig sexual, i hi predomina la primera fins a la darrera part de l’obra.

Plaerdemavida, per boca de qui, com hem dit abans, parlen els textos d’eròtica pràctica i erotodidàctics, li ho retraurà a la conversa que mante-nen a les fosques mentre el condueix al llit de la princesa, que és innocent del pla. Tirant es manifesta dubtós d’actuar sense el consentiment previ de la dama, i al final del cap. 231 declara que «yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat. Adquerir-la volria ab amor, més que no ab dolor […] car yo dellibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desijat, que si fahïa cosa que en res la agreujàs» (Hauf & Escartí 1990: 2, 511, rr. 7-13). Continua dient que no vol tornar-se’n enrere per por, sinó per «la strema amor»: els escrúpols de la formació cortesa del cavaller s’interposen entre ell i la realització del seu desig sexual. Aquest paràgraf del cap. 231 és el que explica que Plaerdemavida li deixe anar la mà i el desempare al cap. 233,89 i que a continuació li demane (ibid. 513, rr. 10-28; comentaris a Badia 1993-94: 47-48):

Com podeu vós pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? […] E si star no volia segura [i.e. ‘si no m’importàs que em descobrissen’], no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo’n stimaria més, que yo conegués que és home, e que no fes així com vós dieu, que no la volríeu per res descomplaure […] no li guardeu cortesia en semblant acte.

89. Hi ha una transposició de paràgrafs en aquest passatge del Tirant. Si hom s’hi fixa, resulta evident (pel diàleg i les accions dels dos personatges) que els dos parlaments citats no poden estar separats pel cap. 232, ja que es troben en relació de causa i efecte, i només així té sentit la citada reacció de càstig a Tirant que té Plaerdemavida.

157

La lliçó explícita de Plaerdemavida, corresponent al punt de vista de les artes amandi, predica que les demostracions de polidesa cortesa es trobarien totalment fora de lloc quan arriba l’oportunitat del sexe, i que el que qualsevol dona, per honorable que fos, hauria d’esperar aleshores és que l’home l’atacàs sense contemplacions.

En el context de les artes amandi, doncs, la presentació de Tirant com a seguidor al peu de la lletra del paper que correspon al galant segons la literatura cortesa i idealitzant, esdevé certament ridícula. És ben probable que seguís fruint d’aquesta broma literària un lector tardà del Tirant com Miguel de Cervantes, qui, al cap i a la fi, construeix el seu Quijote amb la mateixa tècnica: posar en ridícul un personatge, com també l’ideal que representa, fent-lo dur a terme, en la dura realitat, el tipus de conducta idealista que semblava funcionar tan bé als llibres. Tirant és el Quixot de la fin’amors (veg. Cantavella 2003).

1280-343Tornant al Facet, l’autor ens situa ara al postcoit, seqüència absent de

l’original llatí: si el macip no s’ha fet enrere i ha aconseguit el «puncelatge» (1281), el que es preveu és que la jove començarà a plorar i a lamentar-se per la virginitat perduda, i que ell l’ha de consolar: són seixanta-quatre versos en què sentim els parlaments d’ambdós en estil directe: ella té por pel dia que prendrà marit, «ceyll que mos amics me daran» (1296) —po-dríem pensar que en aquest vers s’ha produït una corrupció de «pares» per «amics», però no és segur, ja que el compromís matrimonial podia venir per la mediació de coneguts, «amics», de la família. Ella té por també per la situació que es crearà: el nuvi, que no sospitarà res, li farà donació de l’escreix, quantitat establerta a canvi de la garantia que la núvia és verge. El conhort del seductor, que no es donarà per al·ludit, ha de consistir a proposar-li un estratagema: la nit de noces el marit no es curarà de la seua falta de virginitat («no gardarà lo puncelatge», 1312), perquè estarà entusiasmat prenent-ne delit; i, després, ella podrà lliurar-se amb facilitat de les represàlies del marit, pel procediment de fer testament i declarar-lo hereu del dit escreix: aquest arranjament farà que no hi haja escàndol i que tot quede en secret (1310-25). Per últim, el seductor afegeix una darrera informació: ell prendrà mesures perquè ella no puga quedar embarassada, de manera que podran repetir l’experiència on desitgen (1326-29). Quan

158

ella pregunte com serà això possible, el seductor ha de contar-li alguna cosa que puga passar per certa, «mas no fos ver axí con dius / a la nina, ni li u scrius: / major seria lo pecat / que·l primer que auràs tractat», ja que si, de resultes d’aquesta relació, «[…] n’avias ·i· infant / deliria lo peccat grant, / d’on auria profit la mara; / o prevere ésser poria, / d’on lo payre honor auria» (1335-43).

Si bé no és freqüent, tampoc no és insòlit que, en obres erotodidàcti-ques, apareguen conhorts a la dona per a després del desflorament; però els que trobem tenen un caire ben diferent d’aquest del Facet, ja que van encaminats a assegurar-li que hom l’estima tant o més que abans; Jakes d’Amiens, per exemple, que, com hem anat veient, treballa des d’un punt de vista molt semblant al de l’autor del Facet català, presenta com a model un dolç parlament en què el seductor ha d’insistir repetidament en les de-claracions amoroses: «or iestes madame et m’amie, / si je ferai quanques vous vaurés […] / je suis vostre loiaus amis. / Jamais ne vous oublierai, / tenés ma foi, ains vos servrai» (Finoli 1969: vv. 1270-88). Igualment, la Poissance d’amours: «soiés a pais et a seür que, desoremais en avant, sui vos hom e vos amis vrais plus c’onkes mais […] je ne voel desoremais a el entendre k’a faire dou tout en tout canques il vous plaira» (Speroni 1975: xx, 19-30). En aquest context, doncs, sorprèn l’originalitat del to, diguem-ne, utilitarista del text català, on s’apaivaga la por de la dona, no amb mostres d’afecte, sinó projectant l’estratagema legal de l’herència per tal que el futur marit no faça pública la previsible queixa.

L’altre tema present a la seqüència comentada és el de l’anticoncepció, i resulta molt interessant senzillament perquè no apareix mai a les artes amandi. Aquesta absència no ha d’estranyar-nos en absolut: som al segle xxi, i el detall de les mesures anticonceptives continua ometent-se al 95 % de les narracions actuals sobre relacions sexuals, escrites o audiovisuals, com si els nens vinguessen de París. Segons aquesta tònica inveterada, el que és notable és, precisament, que el tema siga present al Facet. Per des-comptat que sorprèn a la sensibilitat contemporània la manca d’escrúpols amb què es recomana enganyar la dona fent-li creure que estarà protegida en la situació esmentada; però aquesta actitud d’estímul a la concepció fins i tot amb el recurs a la mentida té una explicació òbvia en l’eròtica pràctica de què s’impregna el Facet, com quasi tots els altres textos erotodidàctics medievals: així, Jean de Meun justifica el delit carnal en la seua finalitat

159

de perpetuar l’espècie, i per això blasma l’amor que evita aquest objectiu (Lecoy 1979-83: vv. 4379-99). Bé s’especifica al Facet que el pecat de fornicació esdevé més greu si s’intenta l’anticoncepció (1337-38) i, en canvi és «delit» (‘esborrat’) pel naixement d’un fill (1339-40).

I aquesta és l’altra qüestió complementària: en aquest passatge tenim algunes observacions de tipus moral, que plantegen que el pecat carnal entre persones lliures —ja se n’havien exclòs les casades i monges al principi, vegeu 352-91— no és gaire greu si no se l’agreuja amb l’anticoncepció, que, en ser considerada acte contra natura, converteix el que podia ser fornicació simple en fornicació qualificada (Rossiaud 1986: 117). Certament, tot i que la fornicació és considerada pecat mortal, se n’accepten diferents graus de gravetat. Segons Tomàs d’Aquino, els pecats espirituals són més greus que no els carnals, ja que aquells, en tenir la seu a l’esperit, no procedeixen de la concupiscència, i ofenen Déu més greument (Summa Theologica, ia iiae, q. 73, art. 5). A això s’agafen els autors de textos d’eròtica pràctica: el que es fa sota l’impuls de la natura no pot ofendre gaire Déu: «Credo tamen in amore Deum graviter offendi non posse; nam quod natura cogente perficitur, facili potest expiatione mundari». Ens sorprendrà descobrir que, aquesta professió de fe en l’eròtica pràctica, la fa el noble a la noble al De amore (vi, H, Creixell 1985: 208)? Tampoc Jakes d’Amiens no creia en la gravetat d’aquest pecat, ja que s’oferia a pagar ell sol per tots: «ne li peciés n’est pas si grans / com on dist, ne si resoingnans, / et si vos di: “Tenés ma foi. / Tout le peciet prendrai sour moi”» (Dinoli 1969: vv. 873-76). Vegeu també, més amunt, l’apartat 1.3.

Un altre detall mereix, finalment, ser indicat: l’advertiment de no com-prometre’s a res per escrit, advertiment que prové (però llunyanament) de la precaució en les cartes d’amor que aconsella l’Ars amandi (iii, 497-98), consell que es repeteix a la Clef d’amours (Finoli 1969: 695-98, especificant que cal no signar-les), i al Roman de la Rose, als consells d’Ami, amb la mateixa puntualització (Lecoy 1979-83: vv. 7457-64). La particularitat del Facet és que l’advertiment de no comprometre’s per escrit està posat en relació amb el possible embaràs de la dona.

1344-70A diferència del Facetus, que, seguint l’esperit del llibre ii de l’Ars ovi-

diana, dedica en aquest punt un apartat al manteniment de l’amor (303-20), el Facet omet aquest apartat com a tal, i es limita a donar un altre consell:

160

discreció (llatí vv. 315-20). No s’han d’explicar les conquistes pròpies, i qui ho fa mereix perdre la seua dama (1345-54); aquesta és una actitud de vilans, no de cortesos (1355-58) i, a més, poc pràctica, ja que quan les altres donzelles senten vantar-se’n el jove, en recelaran: «[…] Mal fiar / se faria en ell, per cert, / que veus què diu en descubert / d’aycela que ha aytant amada; / assats deu ésser malanada» (1361-65). Aquesta part del Facet acaba reiterant per darrera vegada l’obligació de no comentar res en absolut sobre les pròpies conquistes sexuals (1366-70).

La qüestió del secret amorós és important al Facet: l’hem vist acon-sellat a 471-77 i a 628-31 i, de fet, és un dels valors que comparteixen els textos de l’amor idealitzant (lírica trobadoresca, narracions corteses) i els erotodidàctics, bé que per diferents motius; els uns en nom de l’honor de la dama, i els altres en nom del manteniment de la relació i, com el Facet, per no veure impedides en un futur altres conquistes: «sed bene celetur: bene si celabitur index, / notitiae suberit semper amica tuae» (Ars amandi i: 394-96); «Nomen tamen domine / serva palliatum, / ut non sit in populo illud divagatum / quod secretum gentibus extat et celatum» (Carmina burana 77, est. 2, citat per Dronke 1965-66: i, 48); «amor raro consuevit durare vulgatus» (De amore, 2, viii, regla xiii, Creixell 1985: 362); «et faites vo dame a vo pooir entendre que dou tout se porroir fier et asseürer en vous» (Poissance d’amours, Speroni 1975: xx, 3); «chescun amant ses segrés tese / s’il veut sa dame fere esse: / fama n’a de riens tel paour / come d’omme grant vanteour» (Clef d’amours, Finoli 1969: vv. 1865-68); «con ki velt amer a droit, il se doit adés travaillier a son pooir de soi couvrir et celer. Car grant honte est a dame quant elle met sen corage et sen cuer en amer celui ki le vait escandelisant et ki se vante de s’amour. Puis k’amors est descoverte et apercheue, nus hom ne la doit prisier» (D’Amour, Lång-fors 1930: 368 par. 5).

Però, a banda dels referents literaris, la insistència en el tema al Facet també s’explica pel costum real dels barons (malgrat totes les prevencions de cautela) de vantar-se, almenys entre ells, de les seues conquistes. Així ens ho il·lustra aquest exemple dels amants de Maria Magdalena, presentat per sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons (Sanchis & Schib 1971-88: 2, 190-91):

161

[…] en tant que ella se enamorà de algun cavaller o scuder, e ell d’ella, e peccaren; e aquell depuix dix-o als altres, quan eren en una, dient: «Què us par de tal donzella? Yo he haüd ja plaer ab ella». E hun altre dix: «Oo, yo hi vull haver plaer també». E pus que lo baquó fo encetat, a poch a poch ella se donà, que qui no·n volie no·n prenie, secretament, a son parer, per ço com ella se cuydave que aquells ab qui·s jahye la tenien secreta, e ells dehyen-o tot.

Tothom, doncs, tenia present la utilitat o el perjudici de la falta de discreció amorosa. Ací és digna de consideració la burla del Llibre de fra Bernat sobre la superior (i òbvia) capacitat de discreció amorosa del clergue sobre el cavaller (Pacheco 1997: vv. 1406-15).

Si, fins aquest punt del Facet, s’havia presentat al lector la manera d’aconseguir el favor sexual de la dona, a partir d’ara el discurs s’inver-tirà, per advertir-li que l’amor a les dones causa perjudicis i, amb aquesta finalitat, es descriurà la presumpta natura malèfica femenina. A l’ars amandi hi ha, doncs, una reprobatio amoris o, més particularment, una reprobatio feminae.

6.3 tercera part: reprobatio Feminae (vv. 1371-742)

Ha acabat el que és pròpiament l’ars amandi dins el Facet sense registrar-se, a la versió catalana, el final de la segona part del Facetus

—manteniment de l’amor, vv. 303-20. El Facet passa directament a la glossa de la reprobatio feminae que constitueix la tercera part del Facetus (vv. 321-84). Aquella omissió es deu, ben probablement, a la prevenció de l’autor del Facet, comuna a altres obres erotodidàctiques medievals (vegeu 1.2), contra els pecats sexuals més greus (adulteri, relacions amb religioses, anticoncepció…); i el concubinat, és a dir, l’estabilització de relacions sexuals amb una parella fixa sense matrimoni, és un pecat molt més greu que la pura fornicació simple, ocasional (Rossiaud 1986: 99-100). D’aquesta manera, la reprovació de la dona apareix emprada com a remei al perill que corre el jove: el perill d’enamorar-se, fet que el portaria a desitjar mantenir-se associat a una dona en particular.

162

El Facetus consta en aquest apartat de 64 versos (321-84), i es perllonga després en una extensa quarta part —en què es tornen a tocar temes sem-blants als de la primera, més relacionats amb la societat i les professions (vv. 385-510)—, però la versió catalana, que acabarà en aquesta tercera part, l’allarga fins ocupar 372 versos més (1371-742).

La tercera part del text llatí toca els aspectes següents: repugnància que provocarien els diferents tipus de dona, dels quals només se salva la «medie forme mulier», el terme mitjà (359). Inconstància femenina en l’amor; manteniment de la bellesa gràcies als afaits i vestits, que cobreixen «vilia membra» (372). L’enamorat és cec a aquesta realitat, però canviaria de parer si veiés la dona de matí, al llit: sentiria fàstic; més li val dedicar-se a la penitència. Boccaccio sembla inspirar-se en aquest passatge del Face tus per descriure la viuda al Corbaccio: «quando la mattina del letto usciva, veduta, prima che posto s’avesse il fattibello […] col viso verde, giallo, maltinto d’un colore di fummo di pantano […] grinza e crostuta e tutta cascante» (Ricci 1975: 531). I Bernat Metge, al final del xiv, parafraseja Boccaccio a Lo somni: «La hora que ella hix del lit sembla que ella hage contínuament habitat en stanys de ayga o en loch de pantà: ab la vista verda e ab la carn crostuda e rasco sa […]» (Riquer 1959: 316). Malgrat les diferències entre aques tes dues obres i el Facetus, la utilització del motiu amb finali tat dissuasiva és idèntica: Boccaccio, doncs, coneixeria el Facetus. Abans de Boccaccio , havia aprofitat ja aquest tòpic del Facetus un text occità: la Flamenca, on llegim: «ans dizon [les dones]: “Miels conoissem nos / beutat de dona non fahz vos […] / mais qui la ve quan si despueilla, / quan si colca e quan si leva, / ja non dira pois tanta reva, / si savis es, a la(s) serventas”» (Huchet 1988: vv. 563-71).

Però el Facet va més lluny que el seu model, ja que, on acabarà el Fa-cetus el tema, l’anònim català continuarà tocant altres aspectes del mateix argument, i de manera més virulenta, per espai de cent quaranta-dos versos, fins al final (1601-742). Hem de considerar que la literatura antifeminista, que era una anècdota a l’època del Facetus, va gaudir a partir del segle xiii d’una gran popularitat a l’Europa occidental, i no menys a la Corona d’Aragó. El Facet, produït en aquest nou ambient, haurà de reforçar la reprobatio feminae exhibint el coneixement d’un ventall de tòpics literaris misògins molt més detallat que no el del seu model (Cantavella 2008). He resseguit aquests tòpics durant tres dècades, i ací, per no fer-me prolixa i

163

no repetir el ja prèviament publicat, en remetré sovint a estudis meus, en aquells punts en què el Facet es limita a repetir lliçons ben fixades. Em disculpe de bestreta per haver d’autocitar-me tant en aquest apartat; no hi havia alternativa.

1371-91Ens iniciem, doncs, en la tercera part a través del primer consell de la

reprovació: «En far per Déu son mandament, / ceyll qui Déu creu ne vol amar / en ceyl pecat no deu star / longament, si con alguns fan, / car trestot los torna a dan» (1371-75), on captar l’encavallament del vers (assenyalat en cursiva) és bàsic per a la intel·lecció del consell: a la reprobatio feminae no es donaran consells pròpiament contradictoris amb els enunciats de l’ars amandi prèvia, sinó consells per no estar «longament» lligat per relació sexual a una dona, o siga, consells per a esquivar, o deixar, el concubinat: per a «jaquir / ta aymia qui·t fa perir» (1376-77).

I el primer d’aquests consells és respectar els manaments i la Santa Escriptura, on, se’ns diu, es rebutja el desig de la muller del proïsme (1378-87); aquest comentari pot semblar desconcertant, ja que fins ara se’ns ha deixat clar que es parlava per a aquells que seduïen donzelles, i no per als qui mantenien relacions adúlteres, les quals semblaven estar bandejades de bon començament. Abans d’acabar l’obra, encara veurem com l’autor es dirigeix a les dones per dir-los que ha fet la reprobatio feminae perquè aquells casats que tenen relacions adúlteres les deixen i tornen amb les seues sofertes esposes (1727-38). Potser la qüestió no tinga una explica-ció difícil: la reprobatio feminae, quan es presentava com a obra literària, resultava ben popular i atractiva per a un públic molt més vast que el dels joves inexperts, destinataris preferents de l’ars amandi, i llavors, sense excloure aquests, l’autor del Facet català procura fer un discurs en què també la resta del públic potencial hi puga trobar motius d’entreteniment, i fins i tot de diversió, alhora que lliçons edificants.

Un altre fragment succeeix al comentat, on es torna a recordar que els consells que vénen a continuació tenen per objectiu deslliurar l’home de la dona amb qui mantinga relacions (1388-91). I ací comença la diatriba contra les dones, en la línia de la tradició literària antifeminista medieval, primer en llatí (veg. Puig 1994a) i després en vulgar (veg. Cantavella 1987, 1988-89 i 1992).

164

A partir d’ara, i durant una llarga seqüència, que tracta sobretot els tipus fisiològics femenins, la versió catalana tornarà a ser, com a la primera part, molt fidel a la llatina (vuit o deu versos per cada dos dístics), amb algunes amplificacions ocasionals en diversos detalls.

1392-97Així, l’atac antifeminista del Facet comença amb l’afirmació que

l’amor de la dona és «noent», «vil, pudent» (1392-93), «pus pudent és que lo Satan, / e pus lege, senes engan» (1396-97). La comparació de la dona amb el dimoni no és al text llatí, però era habitual en textos misògins, amb innombrables testimonis. Tenia el seu origen en la glossa moral que considerava la caiguda d’Adam resultat de la confabulació d’Eva i la serp (veg. Cantavella 1992: 51-52 i 119-20).

1398-503A continuació, en un passatge de total fidelitat al Facetus, es passa

revista als dife rents tipus físics de dona, que són presentats de la manera següent: la dona grossa, feixuga, flàccida i de repulsiva suor (1400-09). La prima, incòmoda per punxeguda, i de pell dura (1416-25); el traductor no entén l’original llatí, que considerava la prima com a dona de passió fàcil d’encendre, però ràpidament extingida, com el foc de la llenya seca; al Facet, en canvi, es pren la imatge de la llenya i el foc com a metàfora de la destrucció moral que aquesta mena de dona operaria en l’enamorat (1422-25). La dona alta hi és presentada com un gran animal estúpid, i se’n diu que és lenta de moviments al coit (1426-33). La petita és considerada orgullosa i irosa; el seu amor, s’hi diu, fereix com la vibra, i la seua gran-dària és insuficient per al gaudi al coit (1434-45).

Entre els comentaris sobre les dones grossa i prima s’han intercalat sis versos dedicats a la dona roja (és a dir, colèrica), de la qual es diu que és impossible de satisfer (1410-15). Sembla una transposició de versos provinents de la secció següent: la caracterització de les dones d’acord amb la fisonomia dels humors, que comença al vers 1446. Aquesta nova caracterització segueix igualment, fil per randa, l’original llatí en l’exposi-ció dels quatre temperaments predominants, però el traductor català no té nocions de fisonomia (o fisiognomonia, vegeu Carré 2004), ja que sembla creure que els colors, indicatius dels diferents temperaments humorals, fan

165

referència al to de la pell. Pel que fa a la transposició dels vv. 1410-15, el que s’hi diu sembla correspondre més aviat a la longa dona (1426-33), com explicaré ara.

La dona blanca és, en termes mèdics, la flegmàtica (relacionable, doncs, amb la fredor, la humitat i l’aigua); és presentada com a pàl·lida i frígida (1446-61). Atès que el traductor, com he indicat, no entén que la carac-terització fa referència als tipus de temperament i pensa, en canvi, que el text es refereix a colors de pell, creu necessari afegir-hi que la pal·lidesa de què parla (que a l’edat mitjana era considerada un signe d’extrema bellesa femenina) no és pròpiament blanca, sinó groguenca, perquè muda de color al llarg del dia, com la flor de les meravelles (1448-53). Afirma, així mateix, que els homes són temptats per la bellesa d’aquesta mena de dona, que presumeix de la seua blancor (1458-61).

La dona negra és ací la sanguínia (relacionable amb la calor, la humitat i l’aire), de la qual es diu que tenyeix en tocar-la, com la sutja; es tracta, doncs, d’una nova confusió del traductor entre el color humoral i el color de la pell; se’n diu igualment que té tal luxúria que no s’aturaria mai i que, amb foc infernal, crema els seus amants (1462-77).

La dona roja és ací la colèrica (relacionable amb la calor, la secor i el foc), com indica l’esment de la «colra» ‘còlera’ del v. 1479. Considerada també capaç de cremar (coure) els seus enamorats, i tan luxuriosa com la sanguínia, és comparada a la serp per verinosa, i caracteritzada com a mentidera i falsa (1478-88). Recordem que la transposició dels vv. 1410-15 indicada més amunt, esmentava precisament la dona roja, però el que s’hi deia (que era impossible de veure-la satisfeta, «pagada») no s’adiu gaire amb el temperament calent que se li atribueix; això es correspondria més aviat amb les dones de constitució freda, és a dir, la flegmàtica (blanca) o la melancòlica (fosca). «Roja», doncs, és probablement un error afegit a la transposició de versos, i aquesta caracterització deu referir-se a un altre tipus de dona, potser la «longa dona» dels vv. 1426-33.

La darrera de la llista és, precisament, la fosca o melancòlica (rela-cionable amb la fredor, la secor i la terra), considerada també mentidera i perjudicial com el dimoni, i poc apta per a l’amor, perquè és molt difícil despertar-li la passió (1489-97). El Facetus hi afegeix que aquesta és la pitjor amant.

166

Afortunadament, ja són abundants els estudis sobre el significat i la funció de les catalogacions fisionòmiques. Pel que fa al passatge del Fa-cetus (que el traductor català, com hem indicat, segueix amb considerable fidelitat, tot i no entendre’n bé el tema), se n’han ocupat Dronke i Puig. Els estudis de Peter Dronke ens situen en el sentit i l’atribució, a cada tipus, de les característiques particulars (1976: 127 i n. 3; 1972); també ho fa Mercè Puig (1995: 165 i 1994a: 385-86), estudiosa que ha resseguit les possibles fonts d’aquest fragment, apuntat bàsicament a un passatge dels Remedia amoris ovidians (vv. 327-28) i a la primera elegia de Maximià (Puig 1994a, 380-81). Hom pot trobar més informació sobre els caràcters fisiològics femenins i la sexualitat a Jacquart & Thomasset (1989: 150), els quals glossen el que en diu la Physionomia de Miquel Escot. D’altra banda, els estudis de Carré i de Cifuentes ens mostren una àmplia coneixença de la fisiognomia a la Corona d’Aragó, per la qual cosa hem d’entendre que la ignorància del traductor en aquest tema no tenia per què reflectir una ignorància general.

Seguint els estudis de Dronke i Puig abans esmentats, indicarem que l’autor del Facetus llatí coneix una mica la teoria dels humors, i només resulta inusual en la seua exposició l’adjudicació de certs colors a determi-nats tipus. No era habitual, per exemple, considerar negre el temperament sanguini, sinó que, en tot cas, se li atribuïa el color roig (ruber). Ara bé, el roig apareix de vegades lligat al temperament colèric, que és el que ocorre ací (moltes altres vegades, però, el color del colèric és el groc). El negre, d’altra banda, que ací s’associa, com hem vist, al sanguini, apareixia usu-alment lligat (per l’excés de bilis negra) al temperament melancòlic. En canvi, al Facetus, la dona melancòlica és presentada com a «facie pallenti sit quasi fusca» (v. 353) o, en la traducció catalana, «fembra fosca, quaix groga» (1492). La versió que l’autor del Facet fa d’aquest passatge, doncs, ens permet deduir que no devia tenir nocions mèdiques.

1504-23L’apartat fisiològic es clou, com el del text llatí, amb l’apreciació de la

«ffembra de forma migensera», que és caracteritzada per la moderació de formes (veg. més amunt 6.2.C, 712-37), i aquesta descripció és atribuïda a Ovidi («so diu l’actor Ovidió», 1509 i 1522-23); però on s’estableix la «medie forme mulier» com a ideal femení és al mateix Facetus (355).

167

1524-47Segueixen en incís uns versos en traducció confusa, on es reforça la

idea que, de l’amor excessiu a les dones es deriven molts perjudicis; l’home enamorat sense mesura desatèn les seues ocupacions i es comporta com un estúpid (1524-31), i a continuació es planteja el tema de la inconstància amorosa femenina, i se n’afegeixen observacions noves respecte al Facetus: al cap de pocs mesos d’haver-la conquistada, i mentre tu «t’ensendràs al foc d’amor» (1538), la dona ja se n’ha cansat i et menysprea, i es busca qualsevol amant nou. Llavors, el teu esforç en seduir-la haurà aprofitat realment a un altre: «Diu hom que tu batràs les mates, / los romanins e bufalagues, / e altre aurà los conylls» (1544-46). Aquest refrany va ser molt emprat a textos sobre la inconstància femenina per il·lustrar la idea que aquell que més s’esforça a seduir la dona no és qui més se’n beneficia: en realitat, ha treballat per al següent galant, de la mateixa manera que, a les batudes de caça, els servidors baten el matissar per espantar la cacera i fer-la anar cap on són els caçadors (vegeu també l’apartat 4.3.4). Aquest refrany apareix a l’Espill: «huns mates baten, / los altres maten» (Miquel i Planas 1929-51: vv. 699-700; Carré 2006: vv. 699-700); i encara l’explica més clar la Disputa de viudes i donzelles: «uns baten les mates ab molta fatiga, / i altres se mengen los tendres conills» (citat per Martínez & Micó 1989-91: 269). La metàfora cinegètica té paral·lel agrícola, com ens mos-tra Ausiàs March: «irat me trop vers femení llinatge: / los fins amants no han en ell estatge; / sembren los bons, / cullen los mals e molen!» (Archer 1997: poema 51, vv. 30-32). També en el mateix context eròtic del Facet, i en clau humorística, al Llibre de fra Bernat llegim: «O frare! E bé és gran dolor / e fort pena, / quant hom veu ço que semena / cullir altruy» (Pacheco 1997: vv. 566-69).

1548-600Després d’aquesta lliçó proverbial, s’enuncia un altre refrany, curiosa-

ment castellà, però no registrat (veg. 4.3.4): «Bé saps que diu lo casteylano / que fembra fa lo desguiado» (1548-49); segons aquest proverbi, doncs, les dones són les responsables quan els homes van sense guia, descaminats. Els versos següents glossen el Facetus directament: bellesa efímera, un cos brut i vil sota el maquillatge i els vestits, ceguesa dels enamorats que les haurien de veure de matí, nues al llit (veg. aquests tòpics més amunt,

168

inici de 6.3). El traductor afegeix novament comentaris olfactius sobre les suposades brutícia i fetidesa del sexe femení. El que abandonarà una dona «Bona medecina pendrà» (1598). Vegeu-ne els tòpics en el seu marc de referència a Cantavella (1992: 177-79).

1601-07En aquest punt s’acaba el paral.lelisme del Facet amb el text llatí,

el qual passa a una quarta part tractant altres temes. L’autor català hi continua, centrant-se ara, però, a prevenir contra la prostituta, de la qual se’ns diu que provoca l’amagriment de l’home per consumpció. A tall d’exemple il·lustratiu es recull un nou proverbi: «Quatra coses són, ses duptar, / qui no·s poden sadoylar: / la mar, lo cony de la putana, / ffoch e avar, causa és certana» (1604-07). Amb variacions, la idea ja havia estat recollida per Cerverí als seus Proverbis: «Aytant tart com la mar, / tenras femna bestada: / tant no.l poras donar / que ja.n sia payada» (Thomas 1886: 35 n. 101); i per Jefudà Bon senyor: «Quatre son qui no·s sadolen: ul de vesser, e oreles de oir, et terre de pluye, e fenbre de home» (Bofarull 1857: 178). Jefudà i Cerverí parlen de la dona en general, mentre que el Facet restringeix l’al·lusió a la prostituta, cosa que aprofitarà per passar a parlar-ne tot seguit.

1608-23Així, doncs, vénen ara advertiments contra la prostituta, reiteració dels

que s’havien expressat al principi de la segona part, quan se la refusava juntament amb casades i monges (368-75). S’hi afegeixen, però, altres imatges, com la de la familiaritat d’aquella amb el dimoni («Puta és fiyla de Satan») o la citació de sant Gregori («plena de dols verí»). Ací també es formula la idea que la prostituta fa perdre, a més de la fortuna, tant l’ànima com el cos, idea que retrobem en altres llocs, com per exemple a la traducció francesa del De amore de Drouart la Vache: «par le barat des foles fames, / qui destruisent et cors et ames» (Finoli 1969: vv. 4409-10). El tòpic era tan famós en francès, que circulava com a proverbi: «qui trop se fie en fole fame, / il pert le corps et si pert l’ame» (Morawski 1925: 36 i 43, qs. 81, 82 i 107); observem que fame i ame rimen en francès, cosa que facilitaria la circulació de la dita.

169

1624-33Continua la lletania d’acusacions antifeminis tes —aplicades, però, es-

pecialment a la «fembra vil»— que no cessarà fins la conclusió de l’obra. L’elecció i la varietat dels motius emprats ens fan palès que l’autor català coneixia bé el debat literari pro i antifeminista medieval, i en la majoria de casos les observacions que s’hi inclouen compten amb una llarga llista de precedents.

I un argument que no hi podia fal tar era el tòpic dels grans homes de-cebuts per la dona, dels quals es dóna una mostra, petita però interessant: Salomó —recordem que el seductor l’havia citat entre els enamorats (816-17)—, Samsó i sant Pere. La inclusió de l’apòstol s’hi explica així: en ser preguntat per dones, a l’episodi de la Passió, ell va negar de conèixer Jesús (Mateu, 26: 69-72). Com veiem, atípicament per a aquestes enumeracions, no és l’amor el que va portar Pere a perdre’s, i la dona n’era simple accident. Aquest tipus de llis tes va ser molt popular a la literatura antifeminista des del segle xii.90 El que és significatiu de la llista del Facet és, precisament, la inclusió de sant Pere. Aquest personatge no apareixia ja a les llistes compostes al segle xiv, que preferien combinar, amb els noms bíblics de Salomó, Samsó o Adam, altres d’herois del món grecoromà i medieval (Virgili, Aristòtil, Tristany… Tristany ja apareix a la llista del Maldit bendit de Cerverí de Girona, del 1271). Tot i això, com veurem, sí que apareix sant Pere a còpies del xiv de peces anteriors a aquest segle.

El pic de la popularitat de sant Pere en aquestes llistes d’homes perduts per la dona s’havia donat en màximes i versos monacals del xii, que tenien com a objectiu prevenir el clergat regular contra l’altre sexe. Sant Pere és esmentat al poema «Aufert, includit, fallit, nudat, dat, adurit» (Puig 1995: 49-51 i n. 7). Al començament del segle xiii, Hildebert de Lavardin cita sant Pere entre altres decebuts per la dona (Josep, David, Salomó…) als seus versos: «monstrat […] mulier […] Petrum voce diaboli ca» (Patrologia Latina, 171, col. 1428). De fet, aquest tipus d’associació es va consolidar gràcies a la Glossa ordinaria: un dels comentadors de Mateu 26, 69, per exemple, planteja el paral·lelisme de l’episodi de Pere amb la perdició d’Adam i Eva i el tòpic de la dona com a instrument del dimoni: en la

90. Vegeu Cantavella (1992: 101-04 i 1988-89: 14-16); Puig (1994a: 518-20 i 1994b).

170

temptació de Pere, també el dimoni hauria emprat una dona per aconseguir que el príncep de l’Església negàs el mestre a qui havia reconegut com a fill de Déu (Patrologia Latina 114, col. 172); i encara un altre comenta-dor a Lluc 22, 57, afirmava que sant Pere s’extravià perquè el porter dels jueus era dona; per tant, així com Eva male induxit Adam, la portera male introduxit Pere (Patrologia Latina 114, col. 342). Els doscentistes Prover-bia quae dicuntur super natura feminarum, són un dels pocs testimonis literaris en vulgar de l’aparició de sant Pere a les llistes de decebuts per la dona (Contini 1960: vv. 89-220); però, d’altra banda, tenim també les Lamentationes Matheoluli, escrites en llatí al segle xiii i traduïdes al francès al xiv, on sant Pere figurava a la llista d’homes decebuts per la dona de la versió llatina (Van Hamel 1892-1905: 1, 116, vv. 1701-02), i roman a la traducció francesa (ibid. vv. 2537-40). Però, de les citacions de sant Pere en aquest context, el dístic següent és probablement el que es va fer més popular arreu d’Europa: «Adam, Sansonem, Petrum, David et Salomonem / femina devicit: quis modo totus erit?» Aquest dístic apareix sovint copiat a manuscrits miscel·lanis, aprofitant espais en blanc al final d’algun full, com en el cas del manuscrit francès editat per Faral (1920: 243), on figura rere una versió del poema «Arbore sub quadam» (final del segle xi - prin-cipi del xii), que té per objecte, precisament, els savis caiguts per causa de les dones (editat també per Puig 1995: 31-37). Una versió d’aquest dístic figura també a un manuscrit català del xiv, el ms. 309 de la Biblioteca de Catalunya (f. cxr): «Adam, Sansonem, Petrum, David, Salomonem / femina descepit: quis modo rutus erit?». Significativament, és al mateix manuscrit on es conserva un dels Facetus catalans (veg. l’apèndix i.2), on també es recullen altres obres d’educació elemental, com els Disticha Catonis bilingües.

La inclusió de sant Pere en aquesta llista, doncs, apuntaria a la composi-ció del Facet en una època en què aquestes llistes d’homes decebuts encara es confegeixen sols amb personatges bíblics, i en la qual el nom de sant Pere encara no havia arribat a semblar-hi insòlit. Els testimonis conservats indiquen que aquesta època fou el segle xiii, ja que, com he indicat, al xiv només es registra el nom de sant Pere a còpies de llistes compostes amb anterioritat, però no a obres noves. D’acord amb aquesta constatació, no resulta impossible que el Facet hagués estat escrit al voltant del 1300, o fins i tot una mica abans (vegeu l’apartat 4.4).

171

1634-61Continuen desgranant-se tòpics antifeministes: la dona és enganyadora

i té mals costums; que la dona vil no deceba ningú és tan difícil com que la mar s’asseque o que el rusc d’abelles faça fulles (1636-39). El motiu dels adynata o impossibles (vegeu 6.2, 488-520) que ocorreran abans no siga bona la dona, es donava en textos diversos, però era habitual en obres mi-sògines. Potser un dels testimonis més antics n’és el d’un proverbi parisenc del xii: «Femina fallere, falsaque dicere quando cavebit? / Secana piscibus et mare fluctibus ante carebit» (Walther 1963-69: n. 9048), que va ser in-corporat a Hugo de deceptione mulieris (Puig 1995: 359 i 372, vv. 77-78).

Eva és la mostra de l’esperit d’engany femení: per ella va haver de morir Jesucrist, que ens ha salvat a tots i també a ella mateixa (1640-47). Es tracta d’un tòpic ben comú en textos antifeministes (veg. Cantavella 1988-89: 28 i 26-27), com també ho són les acusacions que tot seguit apareixen enunciades en pocs versos: (a) la dona sempre farà la contrària (1648-51); (b) és l’arrel de les disputes i de tots els mals (1652-53); (c) és variable com el penell i no accepta els retrets que se li fan (1654-57); (d) s’enfada amb qui hauria d’estimar (1658-59); (e) és un enemic mortal de l’home, com el diable (1660-61). En la selecció de, precisament, aquest conjunt de retrets entre els molts possibles, potser hi ha algun ressò del Maldit bendit de Cerverí de Girona. No puc assegurar que el traductor del Facet conegués aquella obra, però no seria gens rar: el fet que encara fos ben coneguda al final del xiv, quan Eiximenis la va transcriure en part, indica la gran popularitat de què havia gaudit.91

1662-68Encara resulta més evocador del Maldit bendit el fet que, com en l’obra

de Cerverí, el Facet passe tot seguit a rebatre els arguments profeminis tes que l’autor diu haver trobat en un text curt («trob en scrit tot breu», 1662); per exemple, que la dona «ha ymage de Déu», cosa que no és nega da directament per l’autor del Facet, però sí matisada per una altra distinció: ella no va ser creada, sinó formada.

91. Sobre el Maldit bendit i els tòpics misògins, vegeu Cantavella (1988-89). Per als tòpics esmentats, ibid. 12-14 i 25, i Cantavella (1992: 54-59 i 94).

172

El fet de l’elaboració femenina a partir d’una costella podria haver format part dels arguments del desconegut text profeminista rebatut, car la costella simbolitzava que la dona era la compan ya de l’home, ja que no havia eixit del seu cap (llavors manaria ella) ni dels seus peus (llavors ella seria servidora d’ell). El vers 1666, «en paradís terrenal», pot fer al.lusió a una altra defensa de la dona, la que deia que, mentre que l’home havia estat creat fora del paradís, la dona ho va ser a dins, és a dir, en un lloc més digne. El nostre autor rebat aquest argument dient que va ser al paradís «on elle·ns percassà tot mal, / si no u havets mès en oblit» (1667-68). Com veiem, doncs, el redactor del Facet fa una refutació integral d’aquelles defenses profeministes, no sense una certa sornegueria.

El que és significatiu és, també, l’elecció dels arguments profeministes que cal refutar. Aquestes defenses, pintorescament essencialistes, del sexe femení (dignitat del lloc de creació, la dona com a imatge de Déu també, l’elaboració a partir de la costella com a símbol d’igualtat), són d’un tipus antic; arguments que apareixen, amb més o menys abundància, a obres llatines i franceses dels segles xii i xiii (veg. Cantavella 1992: 18-32), de les quals es mostra un vell opuscle llatí d’unes poques ratlles («tot breu», doncs), que encara circulava al segle xiv (Meyer 1877: 501 i 1886: 321):

Mulier preferetur viro, s[cilicet]: Materia: Quia Adam factus de limo terre, Eva de costa Ade. Loco: Quia Adam factus extra para-disum, Eva in Paradiso. In conceptione: Quia mulier concepit Deum, quod homo non potuit. Apparicione: Quia Christus primo apparuit mulieri post resurrectionem, scilicet Magdalene. Exaltatione: Quia mulier exaltata est super choros angelorum, scilicet beata Maria.92

Però al segle xiv, i especialment després de Petrarca i de Boccaccio, l’argumentació de les defenses de la dona canvia considerablement, i, bé que aquests arguments no desapareixen del tot, com s’observa als cap. 172-73 del Tirant (vegeu Cantavella 2003), cedeixen el terreny a altres tòpics més moderns, com, sobretot, el de les dones preclares, que Metge ja fa

92. Vegeu també Cantavella (1988-89: 22-23). Aquest opuscle figura, al seu manuscrit, immediatament darrere de la Bounté des femmes, obreta que desenvolupa en francès aquests mateixos temes i d’altres semblants (Meyer 1886: 316-21).

173

servir a Lo somni. En altres paraules: el grup d’arguments profeministes que el Facet rebat, remet a un tipus de text de gran circulació al segle xiii, i que gent com Cerverí de Girona coneixia bé. Precisament, com ja he dit, aquesta refutació d’un text profeminista també recorda el Maldit bendit, perquè en l’estructura d’aquella obra, el trobador preveia les objeccions profeministes amb què es trobaria (prevencions argumentals del tipus de les del Facet), i les contesta rebatent-les, de la mateixa manera que fa l’autor del Facet.

1669-718El nostre text continua fins al darrer bloc acu mulant blasmes contra la

«fembra vil» i insistint en els seus diversos defectes: la dona dolenta només estima l’home al llit, per luxúria (1669-71); la seua perjudicial companyia fa oblidar Déu, el pare i la mare (1672-75), així com «despendre e folejar» (1676); en general, al llarg del Facet, el fet de despendre és considerat dolent, una estupidesa.

Novament torna la idea de la inconstància femenina: la dona vil canvia quan gira el vent (1677-84); no busca res més que enganyar (1685-86), també amb paraules (1689-90); no és una altra cosa que fems (1687); és destrucció de castedat, arrel de malaltia i «porta de partiment e via» (1691-94). La idea que darrere un cos femení bonic no hi ha una altra cosa que fems, prové d’una mala lectura de Boeci, molt comuna, i la idea de la dona com a porta del camí de perdició és encara més antiga, ja que es remunta al «femina ianua diaboli» de Tertulià. (veg. Cantavella 1992: 98-99, 115 i 51-52). Els altres tòpics enunciats són molt més comuns (veg. Cantavella 1988-89 i 1992).

A continuació és presentada una imatge interessant, coneguda però menys repetida que les anteriors: «ffembra vil, ses tot mentir, / ximera li pot hom bé dir, / e tot per aquesta raó: / con ha lo cap con a leó, / e de cabra tot lo cors; / axí la pinten los pin tors / e fan-li coha de serpent» (1695-701, i fins al v. 1712). La relació dona-quimera apareix testimoniada en primer lloc pel trobador Marcabrú. Riquer (1964: ii, 49) ja va citar els versos de Marcabrú en relació amb el Facet: «De [G]uimerra porta semblan / qu’es serps detras, leos denan, / bous en miei loc, que·l fai trian / de caval bai e d’aurifan» (Dejeanne 1909: poema xliv, «Soudadier per cui es Jovens», vv. 17-20); però, de fet, l’associació es dóna també a la literatura en llatí,

174

que havia convertit en proverbi aquests versos: «Omnis re vera meretrix est dicta kimera: / parte leo prima, medio caper, anguis in yma», inclosos a Hugo de deceptione mulieris, posterior al s. xii (Puig 1995: vv. 110-12). Aquesta versió presenta la quimera com a barreja de lleó, cabra i serp, com el Facet. N’hi ha d’altres, encara, com la de Marbodi de Rennes, De muliere mala, en què també la meretriu és comparada a la quimera, però descrita amb cap de lleó, cua de drac i només foc entremig (ibid. vv. 46-57).

La versió francesa de les Lamentationes Matheoluli també compara la dona, no sols la prostituta, amb la quimera (Van Hamel: 1892-905, 2, 115, vv. 2500-14). Finalment, Francesc Eiximenis es va fer ressò d’aquesta as-sociació que havia esdevingut convencional, bé que el menoret no sembla conèixer aquesta simbologia de l’animal mitològic (Terç, cap. 948, Hauf 1983: 173 i 174):

[…] lo Fabulari novell, qui posa que qui fembra pensa, ab veritat deu imaginar una quimera fenta, que del cap tro als peus és tota falsia […] perquè apar dretament quimera, ço és cosa feta de moltes, que totes li donen qualque aparença, pus que de si mateixa res no val.

1719-42El bloc final del Facet presenta uns comentaris complementaris quasi

obligats en les diatribes antifeministes: l’excusació de les excep cions, que, per contrast, són excel.lents. Rarament trobareu entre mil dones una de casta, se’ns diu; per això, a aquestes, les bones, «deuria hom quaix ado-rar, / e deuria fer mereveylles / e virtuts Déus Senyor per elles» (1721-24). D’aquestes, és clar, no es pot parlar malament: a elles es dirigeix l’autor ara, demanant-los que no se senten al.ludides per les seues paraules contra les dolentes. Al cap i a la fi, les dones dolentes «torben vostres marits» (1731), de la qual cosa es deriven la ruïna de moltes llars i les pallisses a moltes esposes que no accepten passivament aquesta contrarietat (1732-38). I ací s’acaba el dictat del doctor Facet, «qui·ns ha adoctrinats en feyt d’amor».

La proporció entre dones dolentes i bones solia establir-se al voltant de mil a una, assuavint l’afirmació de l’autor de l’Eclesiastès, que entre mil no n’havia trobat una de bona (7, 28). Però és especialment significativa la proporció en dones castes d’una per mil, com al Facet, que estableix el Pamphilus («vix erit e mille que neget una tibi», Rubio & González 1977:

175

v. 74), la seua font probable. No era rar, doncs, l’establiment quantitatiu de l’excepcionalitat de dones bones en textos antifeministes, i així ho féu Cerverí al seu Maldit bendit, que, més generosament, en calculava el nom-bre al voltant d’un tres per cent (veg. Cantavella 1988-89: 24). En un sol text profeminista he pogut trobar un intent de comptabilització similar, bé que de signe contrari: la Poissance d’amours establia: «contre une maniere de femmes ki se tenroient envers tes oeuvres, en sont il vc ki leur cors n’i vanderoient point» (Speroni 1975: xx, 14).

És ben curiosa l’observació final que l’objecte dels discursos anti-feministes seria la prevenció o el remei dels maltractaments a les dones bones; segons el castellà Diego de San Pedro, per contra, els blasmes antifeministes serien la causa d’aquests maltractaments: «oyendo los que poco alcanzan las fealdades dichas de las mujeres, arepentidos de averse casado, danles mala vida o vanse dellas, o por ventura las matan» (Cár-cel de Amor, Whinnom 1979: 159). Diego de San Pedro, tanmateix, no apareixeria fins al segle xv, i en la literatura europea sobre dones anterior al 1400, el cas del Facet català —la justificació d’advertiments contra la «fembra vil» per la prevenció dels maltractaments de dones— és, pel que sembla, únic. Però no ho és la incitació a les dones honorables perquè se subleven contra l’existència de les dolentes. Això, ho tenim ja al De amore d’Andreu el Capellà: «Universae igitur armentur dominae probiores […] et tam studeant scelera vindicare» (ix, Creixell 1985: 272-74).

Convé indicar que hi ha un altre text al ms. F que també fa referència als maltractaments a dones. Es tracta del Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, on llegim que «Les coses en llur estasó: / per guerra es desfà maisó; / no bates muller sens raó, / car a Déu pesa. / Encara, fill, te vull pregar / a tort no la vulles reptar; / puta la faries tornar, / com des-perada» (Olivar 1927: 150, vv. 9-16). Guarda aquest passatge cap relació de dependència amb el Facet?

Així s’acaba, doncs, el Facet català: amb la mateixa tònica d’utilitza-ció de temes culturals que li hem vist tot al llarg de la peça: combinant la repetició de tòpics ben documentats amb l’ús de motius menys usuals, i de vegades amb variacions originals de l’autor català, o manlleus de fonts encara no registrades.

176

6.4 el Facet, Manual Del foll aMaDor

En la confecció del Facet tenen importància els dos aspectes de ma-nual de cortesia i d’obra erotodidàctica. Però el traductor català ens palesa d’on cau el seu interès principal, en concentrar gran part de la peça a l’ars amandi i en els consegüents remedia amoris en forma de reprovació de la dona. Després de la lectura que hem realitzat, amb atenció preferent als tòpics culturals, cal ara dedicar un espai particular a recapitular i avaluar la funció de la part erotodidàctica de l’obra, que n’és la fonamental.

S’ha avançat que la clau de bona part dels textos medievals erotodidàc-tics, i també del Facet català, és el pensament propi de l’eròtica pràctica, exposat succintament a l’apartat 1.3. Sabem, però, que la mateixa baixa edat mitjana en què es dóna aquest pensament, genera també —a més de molts productes literaris de missatge moral— el discurs amorós idealitzant de la literatura lírica, a l’antípoda del primer. Quina manera té el Facet d’adscriure’s a l’eròtica pràctica, i com es prenia el registre líric aquesta competència d’idees? És això el que ara veurem.

Pel que fa a l’eròtica pràctica de l’obra, n’hem anat veient mostres a bastament. Al Facet s’exposa la manera d’aprendre a practicar la forni-cació simple, que, com ja hem assenyalat diverses vegades al llarg de la nostra lectura, l’Església definia com la còpula entre home i dona lliures, per consentiment mutu. El consentiment mutu exclou, per tant, la violació, i per això, pense, el Facet posa èmfasi diverses vegades en el fet que cal convèncer la dona perquè consenta en la relació. La condició de persones lliures explica l’exclusió que fa el Facet de les casades —i de les monges— com a potencial objecte de desig. Com que, a més, l’única justificació de l’eròtica pràctica per a la defensa de la fornicació simple, és la reproducció de l’espècie, això explica també l’advertiment del Facet d’evitar mesu-res anticonceptives. D’altra banda, el concubinat suposava un agreujant moral de la fornicació simple, ja que implicava reincidència continuada en el pecat; això explica també que el Facet, tot i aconsellar la fornicació, acabe la secció de l’ars amandi desaconsellant aquesta reincidència, i que empre la secció dels remedia amoris per provocar el rebuig al concubinat, mitjançant el menyspreu continuat de la dona. Aquests tòpics ja figuraven al Facetus, però al Facet apareixen remarcats perquè són útils al missatge de l’eròtica pràctica (veg. 1.3).

177

Com que no s’hi demana al jove que siga sincer, el model de com-portament proposat al Facet no és gens el del fin aimador; però hem de distingir que, si bé aquest enamorat no és pas fi, sí que és cortès. I això no sols segons les autoapreciacions del text («Qui vol ésser cortès», llegim al v. 1), sinó també segons les definicions de cortesia medievals, com aquesta que apareix en una demanda d’amor sobre què és la cortesia: «c’est estre doulx et amyable de parolles, et donner volentiers beaulx dons» (Brook 1993a: 92). La facúndia, doncs (inclosa la facúndia amorosa), és impres-cindible en un home cortès. La sinceritat no. Aquesta cortesia proposada al Facet també es manifesta en el respecte als gradus amoris, els passos successius a prendre en l’amor, que ens detalla així una demanda tardo-medieval (Klein 1911: 138):

Dame, je vous demande par quelle maniere se doit l’amant le plus gracieusement descouvrer a son honneur et a plaisir de la dame? Response: Par plusieurs manieres: premierement pour la regarder piteusement et honnestement, pour la prier humblement, pour l’acoler courtoisement et la requerir d’ung baisir secretement.93

Podem veure que el comportament proposat al Facet respecta cada un d’aquests passos, cosa que també s’esperaria, al format líric, de qualsevol enamorat sincer.

La segona pregunta que ens fèiem era la de quina opinió manifestaven els textos literaris europeus d’amor idealitzant, sobre els comportaments propis de l’eròtica pràctica ensenyats al Facet i a altres obres amb una visió similar de les relacions sexuals. Com és esperable, en parlen en termes negatius. Molt negatius. De fet, aquest tipus de comportament és vist com una inadmissible competència deslleial pel discurs líric, que l’etiqueta com a foll o fals amor. Així és també etiquetat el patró amorós d’encuny ovidià del qual beu l’eròtica pràctica (vegeu 1.3), i per tant les conductes propugnades pel Pamphilus i el Facetus: tot és igualment foll’amors per als lírics, falsedat rere els mateixos comportaments cortesos a través dels quals es canalitza literàriament la fin’amors.

93. Sobre els gradus, vegeu també l’apartat 6.2.D, 1201-32, i Friedman (1965) i Renedo (1992).

178

El significat de l’etiqueta foll’amors és molt complex, i ací em limitaré a fer-ne un esbós. L’abast semàntic d’aquest terme no és uniforme, ni des d’un punt de vista diacrònic ni sincrònic. Però és cert que, a la lírica tro-badoresca clàssica, foll’amors designa, usualment, el desig sexual sense enamorament real, embolcallat en unes formes corteses. Aquesta actitud anirà essent progressivament designada al segle xiv i, sobretot, al xv, amb l’expressió falsa amor, que ja havia estat sinònima de foll’amors en temps trobadorescs. No és que foll’amors perda gaire vigència lèxica; és que, a la tardor medieval, aquesta darrera etiqueta comença a ser emprada també per designar un altre tipus de follia: la follia amorosa que els tractats mèdics designaven amb el nom d’amor hereos (veg. Cantavella 1993). Així, doncs, en guanyar accepcions, foll’amors anirà esdevenint expressió equívoca: es capta com a ben diferent el desig dels malintencionats seductors i el de les víctimes de l’amor-passió, vistos potser com a estúpids, però no com a falsaris. Si hi sumem que la literatura moral medieval sovint es complaïa a etiquetar de foll’amors tot acte o desig luxuriós —tant el canalitzat a través de formes cortesament educades, com la nua grolleria sicut equus et mulus—, entendrem per què el discurs líric va preferint progressivament el menys confús terme falsa amor, sense abandonar mai del tot l’antiga etiqueta foll’amors, però diluint aquesta en diferents significats.

La manera que els comentadors del segle xiii en endavant tenen de re-ferir-se a Ovidi rebla el clau d’aquella consciència d’associació del model amatori ovidià amb el fals amor: un èxplicit del segle xiii diu d’Ovidi que era «universas amoris fallacias doctus et expertus», clixé que es repeteix en altres manuscrits, com un de 1305 (Ghisalberti 1946: 45-47), i que el mateix Ovidi l’havia fomentat amb el seu vers «Hac magis est una fraude pudenda fides».94 Per això, també, la Doctrina moral d’en Pachs podia observar que l’Ars amandi ovidiana «tracta de folla amor, la qual és amargor de vertadera amor» (Bofarull 1857: 277), on folla amor s’oposa a amor veritable.

Més amunt he fet referència al menyspreu a la dona que predicava la darrera part del Facet. Aquest menyspreu, propi de l’eròtica pràctica —la

94. ‘[Seduir donzelles] és l’única ocasió en què és més vergonyosa la bona fe que no el frau’; Ars amandi i: 642.

179

dona només serviria per al sexe i la reproducció—, plana sobre l’obra sen-cera, i explica, per exemple, que s’hi diga que no té importància mentir-li dient que es prendran mesures anticonceptives, i que tampoc no importe fingir sinceritat en les declaracions amoroses. De fet, al Facet es recomana pronunciar paraules corteses seguint els usos lírics: pronunciar-les, no creure-les; senzillament, són considerades necessàries en l’estratègia per fer la dona receptiva a l’amor: cal dir-li el que ella vol sentir.

Quin és aquest comportament, més que el que ja denunciaven, refe-rint-s’hi com a folls o falsos amadors, els trobadors del segle xii? Bernart de Ventadorn, per exemple, expressava el desig que els falsos amadors portassen banyes, per distingir-los a simple vista dels amadors fins com ell: així, la seua dama veuria sense equívocs la sinceritat del seu amor (Riquer 1975: 411, vv. 33-40).

És un tòpic de la lírica remarcar la veritat del propi amor oposant-la a la falsedat amorosa d’altres. Aquests falsos amadors són, precisament, aquells que actuen com ensenya el Facet (i, abans que aquest text, el Facetus i, encara abans, l’Ars amandi): emprant paraules amoroses de manera fingida. Això, per als lírics, no mereix el nom d’amor: «Qu’amor s’engendre de cor fi / e vertader, / e no de fals ni monsanger / ne variable; / e tantost qu’es d’ayço colpable / amor no·s dita, / que lay on se met nez habita / ges no·y atura», denuncia Jordi de Sant Jordi a la Passio amoris secundum Ovidium (Riquer & Badia 1984: 270, vv. 11-18). La mateixa apreciació s’observa en aquest passatge: «De nom d’amant n’est mie digne / qui de loyauté moustre signe / et faulsement de corps et d’âme / pretend a vilonner sa dame», citació que prové del Facet francès, versió que reduïa al mínim la part d’ars amandi, la qual és substituïda precisament per aquest comentari (Morawski 1923: c. 136; veg. 5.1). Considereu també els termes dels Deseiximents contra lo Fals Amor de Pere Pou (Massó 1922: 103).

Precisament, la puixança del discurs de l’eròtica pràctica a la tardor medieval pot observar-se en bona part per negatiu: per l’alta freqüència amb què es repeteix, al discurs idealitzant de la lírica, el rebuig a aquells que, en comptes de ser fins, són falsos amadors. Aquesta denúncia es con-verteix, sovint, en una exemplificació del tòpic de l’amor com a senyor injust, que castiga els vassalls fidels i premia els inics, ja que, segons els poetes, solen tenir molt més èxit amb les dames els falsos amadors que no pas els sincers. Així ho enunciava el tractat anglonormand D’amour: «Car

180

la cose pour quoi amors est plus abaissie et plus avillie, c’est par les faus amans ki mout joïssent de lour amans qu’il conquirent par promesses de fauseté […]. Car li vrai amant […] ont la paine ke li faus amant deusent avoir» (Långfors 1930: 366 par. 1). I encara és més precís en la denúncia de l’èxit interpretatiu dels falsos amadors, aquest passatge del Consaus d’amours: «car il requeront l’amour d’une dame u d’une demoisele si humlement et si piteusement, et feront si le destroit, que il samblera k’il doient maintenant morir, et saveront si bel parler […] que il conqueront l’amour d’une dame u d’une damoisele plus tost assés que ne feroit uns fins amis de cuer, qui a paines saura u osera moustrer sa besoigne pour le grant amour ki son cuer destraint» (Speroni 1974: xv, 7).

El passatge del Consaus d’amours és, significativament, un adverti-ment a les dames. Precisament, bona part de les prevencions contra els falsos amadors apareixen en textos o passatges que, dins l’univers de la literatura amorosa idealitzant, pretenen ensenyar i prevenir les dames sobre la competència deslleial que fan els falsos amadors als fins. Això es manifesta, per exemple, en la conversa-demanda d’amor d’una dama i una donzella que registra Hassell (1974: 74, n. 253), en què es planteja si cal escoltar els requeriments d’amor o bé cal tallar-los en sec. La dama representa la cortesia; la donzella representa la prudència davant els homes, als quals considera «trop grans losengeours et toutes leurs raisons scevent si tres bien aourner et mettre par escript», que aviat la dama o donzella «acqueroit deshonneur».

La literatura didàctica medieval per a dones coincideix plenament, a l’hora de manifestar aquesta prevenció, amb el discurs amorós idealitzant. Bé que aquell tipus de textos està encarat habitualment a fomentar la pietat femenina, el gènere també ofereix mostres diverses de prevenció sobre els homes (veg. Hentsch 1903). Dels molts testimonis existents, escull citar-ne com a mostra un dirigit a donzelles, en el qual l’autor procura equilibrar comportament mundà i moralitat; es tracta del Livre du chevalier de La Tour-Landry, al capítol intitulat significativament «Que nulle femme ne doit point croire trop legierement ce qu’on lui dit». Atès que, en aquest sentit, és una mena de contraFacet, em permetré citar-lo in extenso. Pareu esment en detalls com la moderació de l’autor —que hi especifica que no parla contra la bonne amour—, l’admiració cap a les dones que no es deixen ensarronar pels falsos amadors —mereixedores de més premi que

181

els grans cavallers— i el període de prova de set anys per al pregador, que l’autor reconeix excessiu (Montaiglon 1854: 244-46):

Et pour ce est noble chose à toute femme de bien et d’onneur y prendre garde et soy garder, et non mie croire trop de legier ce que l’en leur dist, et se prendre garde de ceulx qui usent de telles faulcetez et qui dont de petitz signes et des faulx semblans, comme de faulx regars lons et pensis, et de petis souspirs, et de mervei-lleuses contenances affectées, et ont plus de paroles à main que autres gens. Sy est bon de soy garder de telles manières de gens qui veulent user de avoir tel siècle; car la bonne femme qui bien se scet garder de tels gens, doit estre moult louée et honnourée. Car c’est gran honneur et grant victoire avoir fait de eschiver le mal langaige du monde, et qui se puet tenir nettement et hors de leurs folles parleures, sans ce que celles folles langues puissent dire ne racompter que ilz l’aient trouvée en nulle foiblesse ne molesté de cuer, ne qui se puissent bourder ne gangler de elles, et cestes bonnes femmes qui ainsi se tiennent fermes, et qui ainsi se rusent de leurs faulces malices, doivent estre bien louées entre les bonnes, tout ainsi comme l’en loue les bons chevaliers et les bons escuiers qui passent par vaillance et par honneur; par la paine que ilz y ont trait tous autres pour le grant labour que ilz ont souffert pour venir à honneur, sont ilz plus prisiez et honnourez que gens du monde. Tout aussy et par meilleur raison doit estre la bonne dame qui bien a rescoux son honneur contre telles manières de gens qui ainsi usent. Et si vous dy bien que mon entente n’est point par cest livre à blasmer bonne amour et ceulx qui usent de loyauté; car moult de grans biens et honneurs en sont advenus. Mais la bonne dame de Villon, qui tant fut belle et preude femme, dont par sa bonté et sa beauté moult de bons chevaliers furent amoureux de elle, et elle, qui moult fut saige et de grant gouvernement, leur disoit que toute saige femme qui bien vouloit nettement garder son honneur doit avant essaier son amy, c’est celuy qui la prye ou qui lui fait semblant d’amour. Et quant elle l’aura esprouvé vii ans, adonc elle sera certaine se il s’ayme de cuer ou de bouche. Et lors le pourra accoler pour singne d’amour, sans plus. Mais de ceste bonne dame je me tais, car elle avoit le cuer trop dur. Il est bien mestier que celles de aujourd’uy aient le cuer plus piteulx, et, se Dieux plaist, sy auront elles, car trop long temps a en vii ans. Le plus d’elles n’attendront pas que elles n’en ayent plus brief mercy, se Dieu plaist.

182

Tornant a les lliçons didàctiques que ofereix el discurs líric, trobem que moltes vegades els poetes van seguir expressant el desig de Bernart de Ventadorn que les dames poguessen distingir a simple vista els fins amadors dels falsos. Però de quina manera, si aquests darrers són tan bons mentiders? En realitat, sí que hi ha un mètode infal·lible, diu la literatura idealitzant; l’únic problema és que es tracta d’una prova a posteriori: «“Sire, je vous demande quelle chose est ce en la fin qui de l’amant moustre le fin cour et le fol coeur.” “Dame, a mon advis c’est joyr d’amours, car en coeur fin l’amant escroit, et en coeur fol l’amant escroist”», diu una demanda d’amor.95 El mateix s’exposa al De amore (Creixell 1985: 310, 2, vi):

Caveat itaque mulier fallacis amatoris insidiis supplantari, quia quam plurimi non amari sed solam quaerunt exercere libidinem vel suas de mulieribus in coetu laudes referre. Qui etiam antequam a muliere sui valeant laboris percipere fructum, omnia videntur in suavitate sermonis recta fide proponere et puro corde narrare; post fructum vero laboris assumptum tergiversantur amanti, et occulta primitus cordis incipit duplicitas apparere, et misera simplexque ac nimium credula mulier letaliter se reperit fallacis amatoris ingenio circumventam.

Aquest passatge presenta sistemàticament els punts de prevenció con-tra el fallax amator que hem anat veient: exposa els paranys que pararà el seductor mentider, i com la dona no podrà advertir-los fins després del coit, quan ja no hi haurà remei. Vegem també l’exposició que en fa Vi-cenç Comes a Una ventura: «Car bé n’i à [d’amadors] qui so / en desleyal acort, / que puys lo gay confort / d’Amors han qui volien, / de presén se desvien / e·s volon estremar, / qu’axí com solen far, / no amen ferma-mén, / ez aytals veramén / fan mot gran desonor / a me [Mercè], espuys [a] Amor» (Bohigas 1988: 221-22, vv. 588-98). Convé dir, de passada, que fa la impressió que bona part de les obres al·legoricodidàctiques d’amor idealitzant catalanes, estudiades per Josep Pujol (com la Joiosa Garda i el Roser de Vida Gaia, Pujol 1995), que intenten ensenyar com són els autèntics enamorats, podrien haver estat escrites a la defensiva de textos

95. Hassell (1974:159 n. 677); altres exemples a Klein (1911: 144 i 149).

183

que, com el Facet, aprofitassen els referents de la literatura amorosa per construir un cínic discurs d’eròtica pràctica.

Diu la literatura d’amor idealitzant, doncs, que només els fins amadors continuaran estimant la dona després del coit; els falsos ja no. Per això, doncs, es generarà aquesta pregunta literària subsegüent: què és preferible, gaudir sense desig o bé tenir desig sense gaudir? La resposta serà —evi-dentment en un context idealitzant— que cal donar prioritat al desig sense gaudi, perquè «qui jouist sans desir ne peüt sentir ne sçavoir que vault amour vraye et ne cognoist le bien ne le mal d’amours ne le grand honneur et bien que peüt descendre de loyaument desirer», com diu una demanda d’amor (Klein 1911: 142).

Les prevencions contra els falsos amadors esdevenen des de ben aviat, doncs, un tòpic literari, cosa que, al seu torn, afavoreix que es faça encara una altra volta al cargol: l’excusa de prevenir contra els usos dels falsos amadors és aprofitada en determinades obres per exposar en detall aquests mateixos usos. Així, Jakes d’Amiens inicia l’adaptació de la part de l’Ars amandi ovidiana dirigida a les dones disculpant-se per haver exposat prèviament les argúcies seductores masculines, amb aquestes paraules: «Bien vauroie k’elles seüssent / ki de cuer proie, et coneüssent / les faus amans, les traïtors, / les losengiers, les menteors» (Finoli 1969: vv. 1723-26). Aquesta coartada literària és ben habitual. Observem com l’autor del Libro de Buen Amor, en el qual hi ha rastres del Pamphilus, del Facetus i del De vetula, és a dir, un arsenal de literatura erotodidàctica, ovidiana i de l’eròtica pràctica,96 té la barra d’exposar al seu prefaci, com a justificació de l’obra, que pretén ser una denúncia de les males arts i dels enganys que practiquen els que busquen el loco amor; així, diu que exposarà «las muchas e engañosas maneras que usan para pecar e engañar a las mujeres», i que per això l’home o la dona de bon enteniment n’aprofitaran la lectura. És clar que poc després afegeix que també hi trobaran consell aquells que «quisieren usar del loco amor» (Blecua 1983: 8).

Per acabar aquest panorama de motius literaris a què dóna lloc la prevenció contra els falsos amadors en la literatura d’amor idealitzant,

96. Veg. Gybbon-Monypenny (1970), Burkhard (1999), Jenaro (1988), Dagenais (1989), Martínez Torrejón (1987) i Joset (2008).

184

n’assenyalaré un que no hi podia faltar: el de l’enyorament d’un passat en què els falsos amadors haurien estat més escassos, oposat a la presumpta dissipació coetània a l’autor. D’això, ja se’n queixava Matfre Ermengaud al segle xiii, lamentant, al Cosseilh als aimadors del Breviari d’amor, que l’amor hagués decaigut als seus temps: «Non avian ges tan avol sen / li aimador antiquamen, / quar ilh s’en tenian per paguatz / de lur donas e per honratz / si lur donesson lur amor, / ses demandar autra folor […] / mas amors huei, en est dia, / es tornad’en tricharia / per que non renha tan valors / quar es corrumpuda l’amors», observacions reforçades amb una citació de Guilhem de Montanhagol sobre el mateix motiu (Ricketts 1976: vv. 31281-310). El mateix tarannà manifesta Francesc de la Via al seu A Bella Venus, on lamenta que ja no es mantinga el costum d’«entigamén», quan els homes només tenien una enamorada i les dones igualment; ara és al revés, diu, «que l’hom pech e falssari / n’amarà dos o tres», i d’altra banda, les dames n’estimen «sinch e sis». La conclusió és clara: «Cest amar no és fis / ans és putanaria» (Pacheco 1997: vv. 215-36).

Aquesta citació de Francesc de la Via ens porta a un altre aspecte rela-cionat amb la crítica als falsos amadors, però que ja no podem desenvolupar amb detall ací. Aquest punt és proper als vistos, i tanmateix se’n distancia: el punt n’és la crítica a les falses amadores. Observeu, per exemple, aquest passatge del Frondino e Brisona (Annicchiarico 1990: 106 rr. 23-28):

e havent en menyspreu mi […] e la tua honorabla fama […], às en cor de servar en amar la manera de les falses amadores qui, glori-ejant-se en lurs falses maneres, enlassen ab lurs foylls semblants molts hòmens en lur amor, detinent aquells en foyla vida, a dan e derrisió lur.

I això ja són figues d’un altre paner, perquè els deutes culturals del tòpic de la denúncia específica de les falses amadores no provenen de la reacció literària contra la tradició ovidiana i de l’eròtica pràctica: provenen dels tòpics de prevenció contra les dones que aprofita la literatura antife-minista, amb la qual acaben convergint en el gènere del maldit, concreció habitual de l’antifeminisme líric.97 Només cal veure el substantiu escollit més usualment per designar aquesta actitud: «putanaria».

97. Vegeu-ne motius a Cantavella (1989) i textos diversos a Archer & Riquer (1998).

185

A l’hora de concloure aquest apartat, no serà sobrera una darrera pre-venció al lector: hem parlat en aquesta secció de discursos i de textos lite-raris, no de la vida real. L’oposició entre la tradició ovidiana i de l’eròtica pràctica, d’una banda, i el discurs amorós idealitzant, de l’altra, només pot ser inequívoca a dins d’un text determinat: cal remarcar que hem parlat d’opció temàtica, no d’opció ideològica en el sentit que donaríem avui dia al terme. En altres paraules: un mateix autor podia escriure textos amb un contingut proper a l’eròtica pràctica i també textos d’amor idealitzant. N’és un bon exemple Francesc de la Via, autor alhora del Llibre de fra Bernat i de la composició A Bella Venus. Seríem anacrònics si acusàssem d’inconseqüència aquests autors, ja que ho faríem seguint els nostres cànons, no els medievals. A l’hora d’escriure, els cànons medievals es regien, en primer lloc, no pas per la sinceritat ni pel compromís ètic, sinó per la norma retòrica, i consideraven que cada registre o gènere requeria un to (i, per tant, un discurs) diferent. És això el que respectaven, i en això eren ben conseqüents.

7. Criteris d’edició

Transcrivim el text del Facet conservat als ff. 74r-93r del ms. 381 de la Bibliothèque Inguimbertine de Carpentràs, únic testimoni complet que coneixem de l’obra. Per als vv. 496-529, també tenim en compte els dos manuscrits fragmentaris que els han transmès, conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, els quals són presentats a l’apèndix iii.

En la transcripció del text seguim els criteris habituals de la col·lecció «Els Nostres Clàssics» de Barcino; és a dir, s’ha respectat rigorosament l’ortografia original, i sols s’han desenvolupat les abreviatures i s’ha re-gularitzat l’ús de majúscules i minúscules, com també el de u i v, i de i i j. Utilitzem l’accentuació gràfica, la dièresi, l’apòstrof i el guionet, i separem i aglutinem les paraules del text, d’acord amb els criteris del català actual. Quant a la transcripció de les consonants nasals davant d’oclusiva bilabial, atès que el copista, quan les escriu sense abreujar, ho fa sempre amb la forma mp o mb (excepte en conpacient, mot que apareix, però, separat al manuscrit: con pacient, 323), desenvolupem els casos en què apareixen abreujades amb m. En canvi, la conjunció com, quan apareix desenvolupada al text, és en la forma con, per la qual cosa resolem amb -n aquells casos en què és escrita amb titlla.

Per a les elisions que actualment no tenen representació gràfica, fem servir el punt volat. D’altra banda, s’indiquen en notes al text totes les correccions i intervencions que s’han dut a terme. A l’hora d’assenyalar a les notes els paral·lelismes i les correspondències que determinats passatges del Facet presenten amb altres obres, utilitzem les abreviatures següents:

188

Fet, per al Facet; Fus, per al Facetus; P, per al Pamphilus;98 Aa, per a l’Ars amandi d’Ovidi, Ra, per als Remedia amoris d’Ovidi,99 i B, per a la carta transcrita a l’apèndix iii.

L’estudi d’aquesta obra està redactat en el registre lingüístic valencià de l’autora; però les paràfrasis textuals del Facet (en notes a l’edició, per exemple) es donen en el registre del Principat, per ser aquest més proper a l’àrea de producció del text. Per exemple, a la nota al v. 1127 trobareu:

‘i que fossin multiplicades per quatre’).

98. Partim del text de Rubio & González (1977).99. Per als dos textos ovidians esmentats, partim de Ciruelo (1983).

FACET

191

Senyors! Qui vol ésser cortès,bé ensenyat e gint après,aquest romans venga ausir,qui·s vol d’ensenyament garnir.

5 Aquest romans ha nom Fasset;milor libre, en fe us promet,que anc posquéssets ausirne atendra, per gint noyrir.E qui studiar hi volrà

10 mantes causes hi atrobarà:d’ensenyament e corteriahi apendrà cascun dia.Li clerga e li xivaler,li ciutadà e mercader,

15 l’infant atressí, e·l veyll,tuyt ne apendran bon conseyll,e z’instruhiran totavia,si aquest romans sovín legia.Doncs, qui vol ésser cortès,

20 ben ensenyat e gint après,entene en humilitate en bonea abrivat.No vulles ésser monsonger,mas totavia vertader;

25 ages lo cor ferm e stablesi a tuyt vols ésser agradable,e no sies endenyós,

192

ne trop mal, ne renyinós,e ages fe e leyaltat

30 e seràs de tuyt amat;car qui és foyll senes feno és cregut de nuyla re.Mas si s’avé saisó e loch,mentir no nou, ab què dur poc,

35 car per retrer les veritatsde l’altre pert les amistats.Pecat de l’amic celeràs,tant con poràs o cobriràs.Si vols ésser bo ni cortès,

40 ni laus aver en tota res,sies gint amesuraten tu e tan adoctrina[t].No vulles largament parlar,sutzes paraules ne comptar: [74v = 223v]

45 tindrà’t hom per agualat;atressí per mal ensenyat.E con nagú volràs lausarne ses noveyles recomptar,deus-lo lausar trempadament;

50 so que diràs verayament,so que d’ell auràs comptatsia trestot bé veritat;car si deÿes més que no y ha,desonrar-l’ies tot en pla.

55 Sobra tot quant parlaràsen tot loch e no y faliràs;mas no vulles calar de tot,car tindrie’t hom per boc.So que volràs dir ni parlar

60 en ton cor te deus perpensar;qui parla a ssa voluntataxí és con cavall desfrenat,per què dix savi Salamó

193

que anc lo sovinent sermó65 ne·l molt parlar nuyla saysó

anch sens pecat no fo.Doncs qui cortès vol starpoques paraules deu parlar,e qui vol ésser plazenter

70 a tot hom, ayçò deu aver;no vulles ésser erguylós,molt hom, per bo e per pros.Tostemps mostra cara riente sies suau exament;

75 gran virtut és en ell, per cert,qui en açò és bé apert.Tostemps sies enginyós,e fug al món qu·és erguylós,per què no sies menyspreat

80 de nagun hom ascientat;e sies bé studiósen ton offici, e curóssàviament e conseylada;no y fayliràs seyla vagada.

85 Dien que l’ús ret l’om mestreen qualque art que·s vulla metre;e, con veurà que fassa [a] fer, [75r = 224r]vulla-u disputar volenter;sí que no vages murmurant

90 ni mala cara demostrant,so faràs segons ton poder.Per què no·t playa lo despener,car qui més despèn que no ganyatart és que no sofranya;

95 en tot loc és bona mesura,car sens ella res no dura.Deus-te tenir gint de vestir:que hom no·t puxa scarnir,e que no vages sassarós,

194

100 mas nèdeu dins e defors;e ceyll qui poca roba ha[…]axí con ja avets ausit,si no u avets mès en oblit.

105 Mas pel vestir ne pel causarno deu hom son mester lexar.E visque hom sàviament,en beure, menjar exament.E la ploma sia gitada

110 en la mà de cuy és pausada,trestotes coses recomptants;aysò pertany als scrivans.Que hom aprena de doctrina,viur·en lo món en diciplina.

115 Ton fill deus metre en clereciaper tal que tenga bona via;e no solament per legir,mas qu·él puxa mils nodrirmentre lo mestre lo castia

120 perquè no vinga a mala via:Diu hom que qui no bat merdósno pot puys batra palós.Perquè no puxa folejarab veyls hòmens lo fe anar,

125 car si ab veyls fa companyiano porà errar ni fer foylia.Tin-lo aprés de ésser ventolà,car peu qu·és massa movederlo seny deu aver trop leuger.

130 Si bé·s costuma pauc stant,vergony·aurà con serà gran, [75v = 224v]per què tostemps playen ayset[s]qui plagueren per una vets,e ceyll qui hac virginitat

135 de gran jovent en sa adat

195

tostemps sia honest e cast;deus guardar-la de tot malast.E cant és de salut doctrinano ses d’ependre nuyt e dia,

140 per tal que sia dreturatcon or ver e para nomnat.Sies valent e entès,studiós en tota res,e majorment en ton offici,

145 que no sies tengut per nici,e que diga pus dignamentsa paraula a Déu omnipotent.Aycell gran desonor li ésqui·ls propris lexe per res,

150 car orda per qui trobats ésdic-vos que no val ·i· pugès.Cant la corona à-y son dretpus blanc par, fe que us deigAysò tot prou clar sia,

155 car axí·s deu fer totavia.Tot clerga deu sos membres cobrir,ab gint calsar, ab lonc vestir,so és saber, los membres d’infantse majorment de capelans,

160 gran desonor li cabriasi la carn nua li aparia.Mostre sovén son vestimentésser nèdeu per cobriment,e denejats de tots pecats,

165 e per ayçò serà honrats.Sies savi e curóse no demans spectacions.Gint ta porta e ab bon seny,e garda los mandaments.

170 E si Déus t’à donat aver,no sies scars en despender,

196

e nagun hom no say que siausarà de gran corteria,pus que bé·t basta so del teu

175 a tu, e a altre ben leu [76r = 225r]Cant sies vey o hom honratper dies e per gran adat,lo poble amonestaràse bons aximplis los daràs,

180 de seguir tostemps honestats,e serà son nom exaltats,per tal que no puxa errarab tu lo poble ni pecar.Aquest romans ense[n]yarà,

185 e lo loc li demostrarà,a compondre vida plazente açò recompta breument:qual cosa stà [a] hom bée qual li play ni li cové.

190 Primerament, si infants asalguna art los mostraràs,e proveex-los enaxíque si·s partien d’assíposquessen viure ab lur art,

195 car hòmens de bona partdemanen a son infantde qual art és pus altat:si li play letre, e que clerch sia,o ésser de gran saviea

200 axí con jutge o fasià,doctor, metge, gran scrivà.En poquea li enseny de amarlos libres, car axí·s deu farsi l’infant vol ésser clergue;

205 o vula ésser cavalero dels cavalls aconternar,ffermant los peus verament,

197

per tal que·n sia pus sabent.Diu hom que si abte és ·i· infant

210 molt n’és pus savi per avant.E deu ésser ans scuderprimerament que cavaler,e que servesque volentersi de tots loat vol esser.

215 E si no vol ésser cavallere volrà ésser mercader,dic que aja conexensade les monedes ses falensa;primerament axí deu far [76v = 225v]

220 que aprena de comptar,sia agut e encertat,savi mercader assenat,e serch les terres covinentsper comptar ventura examents;

225 que nul hom no l’engan leument,sàpia comptar soptilment:lavors diran que és valent.Si no vol ésser mercadere cobeja de ésser ferrer,

230 cant quer diciplinaés ops que per res no sia,car ceyll qui en poquesa aprena,e ell cant és de adat complida,lavors és l’art en florida.

235 Si bé ladoncs no s’és infante és tot barbat e grante no sab nagun mester far,no·s deu ja vergonya dar,ni dir: «Con apendria ara?»,

240 per veyll que sia, hoc encara,car més val mester que sparver,sovín ho ausim retrer;bèstia és l’om que·s crusca,

198

aycell [que] art no ha alguna.245 Art de vida e pensament

no lexa hom ésser noent.Mas emperò assò deu ferqui vol ésser savi enter:que eyll de tot en tot am,

250 e vulla saber e deman,lo saber no mete en va:profit ne bé algú no fa.E sol que n’aja de la natura,de pendra muyler hom no s’atura.

255 E la natura molt hom faybenuhirat e rich e gayper molts officis verament,e axí tot hom del món haque pot fabricar tot de pla.

260 Hu molts mesters no deu aver,poch de son prou ne pot faser. [77r = 226r]Cascun per son primer officipot ésser bo, si no és nici,e que l’am bé de tot son cors

265 sens perea dins e defors.E no conseyll a nagun homque·ls greuges de vida perdom,axí que per molt trabaylarhom ne muyra senes duptar,

270 ans deu son cor refrenaren lo temps c·om deu festivar.Trabayll axí que puxa viureab gauig, ab plaser e riure,car, certes, la vida florida

275 per pensa és ennoblehidacon se mira en alegratgee vol aver aytal usatge;mas ceyll qui·s dón·a tristíciaviu ab gran avarícia.

199

280 E lo macip, en son jovent,don-se plaser axament,e cant e bayll e tingue·s gay,que per un any ne viurà may,e sia a tuyt plasenter,

285 sàviament o sàpia fer,e que sia anamoratsi vol tenir son cor pagat

—mas emperò assò és dat per hora e per adat—,

290 e que tinga sos cabeylls gent,no·ls aja negres exament,car ceyla color és d’om veylle no pertany a jovencell,e que·ls tinga gint pentinats,

295 mils ne parrà afaysonats.Macip qui vaja sasarróse mal net dins e defors,de fembra e de nul hom natno serà amat ni presat,

300 mas con és veyll anantat,lavors no li és gardat,car con la valea pren tantno·s cura hom de gint stant.E qui volrà ésser cortès

305 no tinga sos cabeylls largués,car longa cabeyladuraa fembra tany per sa natura. [77v = 226v]Tengue·s gint e cortèsaxí con dessús dit és,

310 sia leus, trempat e leugers,e nostrat en sos moviments.Calsar-se deu stretamentsabates, calses exament,c·aparega sia leus anats,

315 cuxes, cames, peus privats.

200

Però aysò segons usansade la terra, senes duptansa,car si hom era sing[u]lar,ffaria’s tenir per juglar.

320 Cové al macip veramentésser entre·ls jausents jausent,e que sia trist ab los trists,conpacient es esmarrits.Acompany-se ab hòmens veylls,

325 perquè sia de bons conseylls,e perseverar ab los bonslo jovenseyll totes faysons,car ceyll qui ab bons ha pariano pot seguir la mala via,

330 e do a tots sàviamenthonor e laus públicament.No vules nagun menyspresarsi tot mesquí lo veus star,e vulles dar loc al menor,

335 enclina ton cap al major.Sempre·s vulla sa fas mostraralegrament, e honraraquell o aquells veramenta qui s’esgart l’onrament,

340 e no sies entre·ls majorsen paraules trop habundós,e tinga tant entre sa pensaso que volrà dir ne perpensa,que hom no·l tenga trop parler,

345 savi és si·s sap abstener.On que veja savis star,ab ells se deu acompayar,escolt bé lur parlament,entre ells stia plazent,

350 car tota ora apendràseny e raó qui assò farà.

201

Mas si no vols per venturad’aquestes coses aver cura,e vols ésser anamorat [78r = 227r]

355 e en amor de fembres dat,e conexs que més t’à a profitque en so que dessús ay dit,comensaràs axí d’aymaraxí con aycí vull eu dictar.

360 Gardar-t’as de monge sagrada,que sposa de Christ és nomnada,e ceyll pecat destruu lo corse l’arma, dins e defors;e de femna c·age marit

365 ta gardaràs, so no t’oblit,car semblant és d’aytal pecat,so sia en ton cor pausat.Gardar-t’as de la putana,e majorment de publicana,

370 car ceyla amor no·t duraràsi·l teu diner prim[er] no ha.L’aul femna no porta amorsi hom no és larch donador,metrà son pens en tu ne t’ama,

375 mas so del teu tot jorn te mama.Són-ne d’altres examentsqui són en tal fayt covinents,axí con viuda, o puncela:lo dur pits se amoleix per ella,

380 e fa perdre tota tristore axeque tro·l cel lo cor.De la viuda sa dols·amorfa aleujar febre e dolor;aquesta sobre totes ama

385 sàviament, art e aflama.E beyla puela vagant,de joy replex hom veramant.

202

Ceyla ha los jochs covinents,ffranch coyll e boca examents:

390 aycesta am lo jovenceyll,sàviament tir al casteyll.Si entens l’art que eu te disabràs d’aymar lo dret camí.Cant te volràs anamorar

395 de la nina e enflamar,gardar-l’as de fit en fitab dolses uylls, so no t’oblit.Aycò faràs a la vengudade part d’eyla verament,

400 no pendràs defayliment.De moltes, una n’elegiràse de aquella cura auràs, [78v = 227v]car ceyll qui en moltes entènsemblant és d’asa veramén.

405 Ab una sapges far ton pro,mas per esters faràs assò:ab uylls rients la gardaràsen qualque loch l’encontraràs,e gardar-le-n’as fermement,

410 perquè sia a tu consent;car si ella no y consentia,ayceyla amor res no valria,per so diu una parladuraque amor d’una part no dura.

415 E açò deu ben gardar:de quin linatg·és, ses duptar,ne si a tu pertanyeria,ans que l’amor fos en la via.Hom no deu fembra dema[n]dar

420 que no·l tangués lo descalsar,mas deu amar, cert, sa agual,o mylor que ell, si hu vall,car tost trabuca verament

203

qui vola sobre·l firmament425 del cel, e sobre les steles

vol stendre sses veles;e l’apòstol sent Paunos monestà suautenir via mijana,

430 car és via ben sana.Al loch on ceyla stàque tu fort amaràs,aquí tu aniràs:aprín los locs on va

435 e la casa on ella stà,e para aquí tos filatse sies bé enraysonats.E con li vendràs denant,lausar-l’as tota en xantant.

440 E aprés sospira fortment,quaix qui de cor ha torbamente si coneixs que·t vull·amar,si no, pense’t de bé sforsar:ab ta art e parlaria

445 sapges aver la maestriaen què la lics en ta amor,si vols seguir Facet doctor. [79r = 228r]E assage tota ta forsae no·t vaja lo cor en orsa

450 que leixs tes paraules anar;lavors te cresque lo parlardolsament e amorosa,perquè sia de tu curosa.E fe so que ella volrà:

455 sapges que més te n’amaràab so que ella torn a plaser.E prin feta ocasiócant volràs anar a ssa maysó:axí con, si era sartroresa,

204

460 ve-y per scusa de fer robeta,car nostra lenga és camisa,no y erraràs naguna via,e sobra qualque mester aja,prenga scusa con hi vaja,

465 qualque sia l’anamorat,si vol ésser de cor amat,car fembra és pus diligentd’aycel qui ama azautament.Pres de mal ab vol de s·aymia,

470 ab qualque fembra él es confia;e con trametràs res a dira ella, que u sapges cobrir,e ella a ell atretal,per por de descobrir mal,

475 que·n açò és vengut lo món:tantost diran que li o fa,o li u ha fet o li u farà.E qualque la destral sia,l’anamorat grans dons profira

480 a ella, si bé yc és tot dia,e més, que no li don la proferta:don-li algun cordó o trenao sabates, per strena,car major cura se’n darà,

485 e tota hora s’i pensaràque axí con dat li à,sí·s farà so que promès li à.Enaprés deu-la instruyren les paraules que ha [a] dir

490 ceyla en qui·t confiaràstu a ceyla que amaràs; [79v = 228v]e les paraules són aytalsque deu dir la destralsa la anamorada,

495 ceyla que as en ton cor pausada:

205

«Madona dolsa, Déus vos saul,missatge son. No prena maldel vostre molt dols poderamasurat, ple de saber.

500 Aycel déus que us ha formadaffayta vos à agraciada:vós sots beyla, e vostra cararesplandent con lo sol e clara.En vós no vey defaylimén

505 de balea ni d’altiment.Sapgats, madona, que dolsoravets justada ab sabor:milor sabor ne deu aver.Ayçò bé o devets saber:

510 c·un macip de vós és torbat,anamorat e enflamat,e ama-us més que res al món sia.E vol ésser en vostra batlia,e que·l prenats per servidor,

515 e que li donets vostr·amor,que son cor ha en vós pausat,no·l partiria null hom nat:ans les aygües qui van jusffarien lur cors per anar sus,

520 que de vostr·amor no·s partria.Madona, assò no és falcia,qu·eu say qu·él vos ama de cor,jorn que no us veja, per vós mor;cant vos ve, és en paradís

525 —ayçò m’à dit adés per fis.Si no veÿa que fes a fer,d’eyçò no n’auzírets parler.Mas ell és dols e vós dolseta,qual serà cell qui torp hi meta?

530 Sabets c·una flor ben olent,ajustad·ab altra exament,

206

molt n’aurien mylor olors:axí és de dolses amors,que, con serets justats abdós,

535 anch no foren aytals amors.Ay, dolsa amor! Mercè ajatsd’aquell vostra anamorats, [80r = 229r]que tota res n’à en oblitper vostra amor, axí us o dic,

540 e fets-me resposta breumentque·l fassa star jausent;major desir ay que manetsc·ab vós parlàs sol una vets

—a mi pregà que us o dixés545 e que per res no m’oblidés—,

que tant vos à mesa al cor,no n’és jorn que per vós no plor:menjar e beure pert per vós,con no·s pot raysonar ab vós,

550 que si ab vós parlar podiade solàs e de joy viuria.Molta ponceyla veig que l’ama,mas vey son cor en vós aflama:a totes ha renunciat

555 pel vostre cors car e honrat.E per so m’a tramesa assía vós, per tal con se fia ab mie li sia fael e leyal,e a vós, madona, atretal;

560 e podets-me dir vostre cor,que no us cal aver de res por.» E si ella per venturafeÿa resposta aspr·e durala puel·al comensament,

565 no y donets res, tot és piment:abte és de ciciliana,qui de primer se mostra mala

207

e despuys fa blana farina,car veu que l’anamich se declina.

570 La destral sia tan agudaa dos colps l’arbre se n’aduga.Sàpi·ab sa lenga pintarla nina e afalagar,e que li diga anaxí

575 con auzirets dir a mi:«So que us deman de la amor,vostra prou serà e honor,tant és ell bo e gint après.Per so vol vostre cors cortès:

580 que·l puxa servir e honrar,e·l puxa tenir, gint e car.Vós avets nom Na Bonanada,tant sots plazent e ensenyada.Per so us ama axí de cor [80v = 229r]

585 lo vostre dolset aymador.»E si a la nina desplau,que li fassa resposta brau,deu-se’n tost al macip tornare deu-li-o tot recomptar:

590 con li ha respost feramente li fo dezobedient.Mas lo jove no·s desesper,ans se deu mays sforserqui ab signes e ab senyals

595 li parla, humils e suaus,car nina qui no sap d’amaraxí bé y deu hom aücar,que li sia hom avinent,humil e ple d’ensenyament.

600 Diu hom que més val giny que forsa:aquest sermó no vol l’escorza;e dix un savi encertatc·axí u deu fer l’anamorat.

208

Puys fasse-y tornar lo macip605 la missatgera, no s’o trich,

qui la pens règeu de temptarsí que no·s puxa refredar,car femna·s fa tostemps pregarde ço per c·om la té en car.

610 Si mala voluntat ha vensiment,la amor trenca los pits verament,sí con lo ferre suaexse la dura roca destroexse la pere forts e dura

615 qui·s forada per molura,so és: con l’ayga hi degotatantost hi és la péra rota,e ffa’s per assiduïtat;axí u deu fer l’anamorat.

620 Ab molts prechs e ab gran usansamet hom la nina en acordansa,axí que per fin·amorvolrà parlar ab l’aymador.Deuen abdosos ·i· logar

625 elegir per secret parlarso que a cascun plaurà,ne la un a l’altre dirà;sàpia-u sol la missatgera,no altre parler ni parlera,

630 car sol hom dir: «Saben-o tres, [81r = 230r]despuys o sab tota res.»Cant passarets denant la tord’aycel·a cuy portarets amor,eyla ve bé acompayada

635 de dones ab trop gran maynada,deu-la dignament saludare solàs tot atretal far,sgardant ceyla soptilmentper què·l teu cors sia jausent.

209

640 Aprés deus un jovensel sercarab qui pusques sovín anare que de aquell veÿnat siaon stà ta dolsa aymia,car ab seyll te cobriràs,

645 per què ab ella parlar poràs.E con seràs aprivadaten aquell teu dols veÿnat,ton companyó anagaràsque comens algun solàs

650 o de baylar o de saltar,e poràs ta virtut mostrar.Que no u sabrà nul hom natque tu hi sies anamorat,mas que y véns per raó d’aquells;

655 aquest és lo mylor conseylls.Mas lo teu cors celat tindràsaytant de temps con tu poràs.E si t’aymia·t dóna locde parlar ab tu ·i· poc,

660 no li vages molejant,parla-li manifestamant;no·t fasses scut de vergonya,car qui ha vergonya sí s’ha ronya,e diràs-li tot enaxí

665 con ausirets dir a mi:«Stela clara, resplandent,eu vos salut tot humilment,e ve-us assí vostre servent,sofrits-li son parlament.

670 Si vostra bontat e noblea,e la forma e la belease lausava axí con ésqui, al meu semblant, en vós és,de totes quantes nines són

675 portats vós flor en tot lo món. [81v = 230v]

210

E ceyll Senyor qui vos formàtemps desafanat hi gardàperquè us posqués ben faysonare de balea carregar.

680 Àngels vos posaren lo nomcertament, que no gens hom,e fos en paradís formadacon axí sots agrasiada,car ceyll qui ab vós pot parlar

685 no pot faylir ne pot errar.Per vós són los pechs instruïtse los pobres enriquehits,los desconsolats conortats,ve-us doncs, madona, qual[s] bontats.

690 Doncs con me poria de vós partir,de vostr·amor, ne derre[n]clir?Si·l peu tenia en paradíse l’altre assí, so us affís,de paradís eu lo trauria

695 per a vós fer companyia:vejats con sots agraciada,milor que fembra c·anc fos nada,de la Verge Maria avallno fo anch vist tan beyll mestayll;

700 Déus lo Payre speritualvos ha fayta medicinal:si axí fósseu poma con sou donamalalts garírets tota hora;si axí fóssets ayga con sots nina

705 null hom ja per vós no morria;si fóssets altar atretallos pecadors garírets de lur male de lur tribulació.En vós, dolsa, és tot assò

710 e més que no sabria dir,assò cregats senes faylir.

211

Déus vos ha fets cabells daurats,gracioses e envejats,asauta fas e resplandents,

715 uylls amoroses e plazents,ceyles fetes per maestria

—mils hom dictar no les sabria—,e con vostres uylls regirats,mi e tot hom turmentats,

720 e fa’m lo cor dins alegrare amor moure ses duptar [82r = 231r]e la color de vostra carablanxa és, resplandent e clara,gint fayta e colorada,

725 lo déu de amor trop se n’agrada.Lo nas és tan gint ordonatque tot hom n’és anamorat;la vostra boca rosedetasemble’m rosa fresqueta,

730 ara plagués a Santa Mariaffos prop la vostra de la mia.Les dents semblen cristals luents,tant blanquexen verayaments,e són per or[de] enformades,

735 qu·en re no són desparaylades,e·l vostra agradós risa tot hom play, tant és jolís:cant vós riets ploure deuria,tant és plazent vostra cuyndia.

740 Encara us dich yo més, madona,que si és núvol sí s’axora.La vostra boca és tan plazent,tan graciosa exament,nuyt e jorn baysar-la volria,

745 e que duràs ·i· any lo dia,e la nuyt tot atressíno volria agués may fi.

212

E con vos vey tot m’és calent,tant he en vós l’enteniment.

750 Estes coses me signifiquenen quant vostres membres me liguenque són pus blancs que nul hom report.Qui ab vós és ja no tem mort.E con són dignes los vestits

755 qui cobren vostra paradís—so és: lo vostre cors ho[n]rat—de cuy eu suy anamorat!E·l vostra pits agraciatmolt és plasent e ben format

760 per virtut de vostres mamelesque féu Déus a grans mereveyles,qu·en la mà d’un pauc infantcabrien molt verayama[n]t.Lo vostre cors és axí dreig

765 con lo ciprés, la fe que us deig,e és fayt gint per abrassar,doncs, dolsa, qui us pot desamar?No yo, per cert, axí us o dich. [82v = 231v]Tro d’est cors isque l’esperit,

770 encara puys vos amaria,vostr·amor no n’oblidaria;si sofaria pena e turmenttot me seria bel piment;pus, madona, vos agués vista

775 no·m seria la pena trista.Los vostres brasses e mansblanques e blanes, semblen guants,trestot és digne de lausor,e tuyt li membres de blancor

780 qui són en vós, ma dolsa res,beneÿt sia quant en vós és.Mays és en vós qu·eu no poriadir ne nomnar la nuyt ne·l dia.

213

Cant eu vos vey yo cuyt perir,785 e cant yo [no] us veig cuyt morir:

açò és senyal de bon·amorque eu ay mesa dins mon cor,e fas-me assí vostre servente vostre hom tot exament,

790 e ret-me a vós per servidor,al vostre dols cors ple d’amor,per fer a vostra voluntattostemps volenter, de bon grat.Si·m volets vós reebre car,

795 ma dolsa, ne·m volets amar,pus ric me farets, ses duptansa,que qui·m dava·l regne de Fransa.Prech-vos, madona, humilmentvullats amar vostre servent.

800 Si vós me amats més ne viuré,de gauig mon cors complit auré,de anamichs auré vensiment,créxer m’à forsa e ardiment.Madona, no·m diats de no;

805 sapiats, si u fets, mort só,e si per vostr·amor morialo déu d’amor vos reptaria:«Que vós avets fet greu homey.»Ponir-vos-n’à, fe que us dey,

810 e no aurets nul reunador,tot hom vos serà acusador:e Virgili primerament,Tristany e Floris exament, [83r = 232r]e Jaufré Rodés de Blaya

815 qui morí per sa dona gaya,e·ncara savi Salamóqui tostemps anamorat fo.Tots aquests seran contra vóssi vós desdeÿts a mes amors

214

820 ni per amor me fets morir;no u fassats vós, mercè vos quir.»E si eylla és nina certae vol respondra ab cubertadient paraules trop squives,

825 no t’o preus tu, biu-te-les vives,que bé dins son cor consent,mas no u vol donar a parvent,ans te dirà tot anaxí:«Germà, si·t play, part-te de mi,

830 no sé de què us entremetets;anats-vos-en, fe que·m devets,pegues paraulas me comptats,creu que vós vos cuydatsque sia fembra de viltat;

835 en va m’avets mon cors lausat;vets an aquelles qui us o sabran,que yo no m’entremet ne us am.E si yo son beyla assats,què us fa a vós de mos pensats?,

840 que de axò no son curosa,lexats-me filar ma filosae no·m vingats assí torbar;viares m’és siats juglaro que siats encantador

845 o qualque tragitador;bon cavaller fórets salvatge,que beyll parler sots d’evantatge.Si acaptats, donar-vos-emdel pa adés con menjarem;

850 ab tant tenits vostre camíe partits-vos tost denant mi,si no, desonrar-vos-he ben leu,de què a mi serà fort greu.»Lavors respona lo macip

855 e stia bé exarnit

215

e prena-o trestot en joc,car puys aurà saysó e loc.Lo macip diga-li axí, [83v = 232v]humil stant ab lo cap cli,

860 e gart-la sus en la cara:«Ha dolsa res plasent e cara!,vós per què·m fets axí morire·m carregats de greu martir?car la péra sclataria

865 si tanta dolor sostenia,con fas yo per vós verament,madona, de so en res no us ment,pecat n’avets gran e forsorcon axí·m fets penar d’emor.

870 De tant pobre avets mercè,doncs, si us play, ajats-la de me.No us vull tan gran do demandarque no sie digne de dare de atorgar tot exament;

875 vejats: què us nots si·m duyts amor?quin pecat és ne quina error?No siats contra mi irada,que anc no us viu mal ensenyada;ajats un poc de pietat

880 d’un vostre hom greu turmentat.S·ab vós mercè no pusch trobar,sus adés me vau confessar;aprés faré mon testament,la mort m’és prest, que yo m’o sent;

885 elegiré mos marmassors:Tristany, Virgili, lo déu d’emors,als quals ple poder vull donarde departir e de donartot so del meu per apagar

890 les injúries, senes duptar,qui vertaderament aparran,

216

axí con ells conexeran.»La nina axí respondràper ave[n]tura, e dirà:

895 «Germà, jo us am covinentment,que anc no·m fos en res noent;no us volria null mal vesera vós ne a altre, ne saber.Vets-vos-en, e amar-vos-he

900 volentera mentre poré.E no·m vullats més demandar,que fer-m’íets trop anujar.»Lavors lo jove[n]seyll cortèspartesque’s d’eyla ab grans mercès [84r = 233r]

905 enclinant son cap exament,e profire’s per son servent,e arrap-li tost un baysar,e puys pens-se’n de anaralegrament e ab gran goig

910 pus Déus li ha donat tal goig.E en tot loch on ell siagrans laors diga de la ninalay cant ab nines parlarà,car cascuna le y retraurà,

915 e dir-li-an: «Bona fós nada!,c·aytal macip vos ha loada,e dóne-us tantes de lausors!Retrer no les poríem nós;null hom li poria dir mal

920 de vós ni de vostra hostal,o[n] és de vós anamorat,que fort lo veym de vós pagat.»E ella respondrà poder:«Déus li do bé, qui per mi·l quer,

925 que yo anc ab ell no parlíne no·l conec, so us jur per fi.Si és de mi anamorat,

217

ffa bé: què foyll, en veritat!,que d’ell ni d’altre no he cura,

930 car semble’m fort gran horadu[ra],que de mi·l re·n volgués diron fes mon prou, senes faylir.»Però eylla trop s’entendrà;del foch d’amor s’escalfarà.

935 E la destral deu procurarloc on puxen abdós parlar,la nina e lo jovensell:adés lou ella, adés lou ell.E con lo macip entrarà

940 al loc on la nina serà,deu-la francament saludarab gint parlar e gint gardar:«Déus vos saul, ma dolsa res,beneÿta, ab cors cortès;

945 salut lo vostre cors honratde Déu lo Payra speritat,salut lo loc on vós statse·l noble lit on vós pausats;salut la taula on menjats

950 e les nines ab qui parlats;salut la let que vós mamàse l’ayga on vos batejàs,e lo capelà atretal [84v = 233v]qui us posà crisma al cervigal;

955 salut padrins e les padrines,e trestotes vostres vesines.Salut la pinta de bontatsd’on vostres cabeylls pentinats;salut l’anap ab què bevets

960 e lo pan qu·en taula tenets;salut lo vi tot axamentque vós bevets, e lo piment;salut lo vostre dols anar

218

e lo vostre gint saludar;965 salut lo vostre tocament

de part de Déu omnipotent;salut la vostra dolsa cara,plazent, rient, fontana clara,madona, valent vostr·amor,

970 pus que del món portats la flor.Car si en res fer-se podia,denant vós la nuyt e·l diavolria star ajonoylat,tant m’és l’azaut al cor intrat

975 que yo he de vós, dols·aymia,plazent cara e agradiva,e que us posqués tostemps servire no us posqués enfaylonir;no volria menjar ni dormir,

980 mas vostra servent posqués morir.Dels portaments qui són en vósdiré un pauc: del vostre corscertament crey e albirre no us stà mal, ses mentir,

985 ans tots quants són d’aquest carrer,là on stats ni·s deu fer,sabets honrar e gint servir,per què tot hom vos deu ben dir.Vós sots suau, franca, humil,

990 d’ensenyament portats stil.Vós parlats per auctoritat,de què cascun de vós ha grat;tot quant deÿts és proverbial;de vós no ix eximpli de mal,

995 no us trets scarn de nuyla res.Per què la vostr·amor m’à prese liat con a presoner,ab ·i· filet de amor enter; [85r = 234r]per què us dic certanament

219

1000 que yo sofir un greu turment,que anc Tristany l’anamorat major lo sofrí, ne nul hom nat.No pux re fer la nuyt e·l diaque ab vós, dols·amor, no sia.

1005 Menjar e beure mi toyletssi vós, dolsa, no m’acorrets,e no·m fassats axí morirc·a penes pux nagun bé dir;un nuu se para sus assí,

1010 que no·n pux metre lo bocíde vianda que yo, las, prena:ve-us con me tenits en cadena.Mas sta nit he somiat,de què·m son ·i· poc alagrat;

1015 prech-vos me vullats scoltar,madona dolsa, e arrenar-lo-us-é: sompnave certamentqu·era ab vós, cors covinent,en un verger prop paradís,

1020 on exament auseylls divís,e que plorava denant vósajonoylat, trop engoxós,clamant mercè molt humilment,que la m’aguéssets de corrent,

1025 e vós no·m dèyts hoc ni no.Ab tant préc Déu de cor assò,e·l déu d’amor senes fayliatotes les làgrames coyliaqui deylls meus uylls se corria,

1030 sí que n’umplí un gran bací:gite-les-me pel cap axí,e con axí l’ach gitat,vera font viu fou tornat,e volgui de vós aytal far

1035 si no us pensàssets de cuytar

220

del fet e dixés: «Senyor,retornats-me mon aymador,abrassar-l’é e besar-l’éper fin·amor que yo li he.»

1040 «Que·m play! —so dix lo déu d’emor—que del vostra dolç aymadorajats mercè e pietat.Eu l’avia encant gitate vós no·l volíats servir [85v = 234v]

1045 e fets-lo d’emors morir.»Tantost torní en mon éssere vós, dolsa, volgués-me péxerde la vostra dolsa gràciad’on lo meu cor trist se n’alegrà,

1050 stant ab vós boca per boca,atressí la persona totacon fa la ungla ab la carn

—ayçò vos dic sens scarn—;estàvem axí [a]brassats

1055 e no·ns partia nul hom nats:so serà ver, si Déus ho vol;sí con mon cor desira e vol,e ve-us lo sompni acabat.Doncs prene-us de mi pietat

1060 que·m donàssets qual do vos playa,un do vos quir, mercè mi vayla:donats-me ·i· dous baysar,ffer-m’ets de greus mals scaparque sofir per vostr·amor,

1065 qui m’és intrada dins al cor;a vós, dolsa, res no us seràe a mi, las, tant me valrà!»Si ella se’n feÿa forsar,sàpies-le-y tu arrapar

1070 e besa-la stretament,tin-hi la boca longament:

221

dona qui no n’és usadaprimera e segona vagadali deu lo besar arrapar,

1075 e a la tersa, si fa [a] far.E lo macip li deu disir:«Ara posats en vostra albirquin do·m farets per fin·amorque·m féssets jausent en mon cor,

1080 car nula amor no és presadasi no s’i dóna abrassada,car és comensament d’amorsegons que recompta l’actor.»E axí con demunt és dit,

1085 arapa-li lo baysar ric.Aprés fes-li grat e lausor:«Gràcias mil, na cors gensor;ara avets l’amor liadade tot en tot e conformada. [86r = 235r]

1090 Ara sabrets que molt vos am;a Déu, madona, vos coman.»Part-te d’eyla alegramentsaltant, jugant e corrent.Enaprés se deu perpensar,

1095 de tot en tot studiaron porà trobar soletala sua dolsa amoreta;que sia en loch covinentde raysonar secretament.

1100 E si·l jova no pot trobarloc covinent per a parlar,tremeta tost per la destralper derrocar l’arbre fortal.Assò farà sàviament

1105 e no y pendrà defayliment.E con o aurà acabatla missatgere, e tractat

222

ab la nina anamoradalo loc que al macip agrada,

1110 venga lo jove ab son stilde gint parlar, mans e humil,e salut-la covinentment:«Déus vo[s] saul, na rosa plazent.Rosa vos puix dir ni nomnar,

1115 car pus fresque sots, sens duptar,que la rosa al mes de mayper lo matí, quant lo sol ray.Si eu avia lenga d’asserja no us poria may retrer

1120 les grans laors qui en vós són,assò vos jur per tot lo món,que si tots los arbres del mónaytant con tenen environtornaven plomes verament,

1125 e la mar tinta exament,e les steles fossen mans,e que fossen en quatre tants,e lo cel fos pergamíe fos paper, tot atressí

1130 no bastarien scriure de vós,na cors jansor, vostres lausors.Mils me tindríets per ·i· ffillvós, madona, na cors gentil. [86v = 235v]Car si corteria·s perdia

1135 ne ensenyament, senes faliaper vós seria mils tornada,mils que la primera vagada,car yo no era ensenyate avets-m’o vós tot mostrat,

1140 d’on yo só ·i· poc ensenyatdespuys que ab vós fuy privat,e fas-vos-en gràcias mil,mas fort m’avets aduyt al fil

223

de mort, franca res humil,1145 so sab la vostra dolsa amor

qui·m va ferir sus al cor,per què la nit no pux dormir,no·m pux pausar ne abaltirsi vós doncs no m’avets mercè

1150 mentre suy viu ne pux dir re.»Mentre açò li comptaràse ses lausors li retrauràs,ve-la tocar en son vestirtot suaument, ab greu sospir,

1155 e ves-li strenyent la mà,qu·eu say que mils s’escalfarà,e no aurà tan forts la pensac·om no le y trenc, qui bé s’o pensa.E là on hom la toch de mà

1160 jochs e ris no muyren ja.E si elle·s vol apensirne·l tocament te vol sofrir,deus-la aver en bon huyr,mas no la vulles derrenclir;

1165 e si li fas greu lo tocar,jugant, rient, no deus vagar:adés cuxes, adés costats,per tu sien sovín palpats.Mas no u fasses con a porquer,

1170 mas fe-u con a franc cavaller,car aver manera plasenten tota res és covinent;nulla res no val ses mesura,ne deu valer senes dretura.

1175 Lo jove·s deu de so curar:ffassa la nina alegrarab jangles, ab jochs atretal,per apansir son cors leyal. [87r = 236r]E cant ella no serà brava,

224

1180 que ell no li meta la trava:la trava és de gint parlar,qui fa molt hom fort declinar,e les punceles majorment,qui no són en amor sabent.

1185 Demana-li un dols baysar,vulles-l’en humilment pregar,e dia-li tot anaxí:«Madona, si yo·l me prenia,per ventura greu vos sabria,

1190 mas donats-lo·m vós de grate aurets-me puys he[re]tatd’un regisme o d’un comptat;aurets-me mès en paradíson és tostemps joy e ris,

1195 e no vull que pus me’n donets,e jurar-vos-he, si us volets,que yo àls pus no us deman,promet-vos-ho senes engan,que bé creu que·m deurà bastar

1200 aytal do per demandar.»E si ella no·l te vol dare que·s prenga a manassare que·s vage retrahentso de què s’és anat plivent,

1205 e li diga que mal o féue no s’i torn per altra veu,e si o fa que u comptaràe car venir li o farà,lo macip sia tan spert,

1210 baysar-la vaja con a sert,no foylament una vagada,mas ·l· ab abrassada,que, so que diu, vergonya u fa,majorment con vezat no u ha.

1215 Per què tu no deus rebujar

225

lo bras pel coyll spert pausar,si u vol o no u vol atretal,no li cayla aver destral.Lavors no u deu fer moylament,

1220 mas bes-la bé stretament,e tinga-y molt la sua boca,e farà cremar la nina tota,e meta-li la mà al si,palp les memeles atressí,

1225 strenga-les-li (un poc, [87v = 236v]no molt, car no seria de joch,que semblaria hom porquer,o strèmpauc, o paltuner);la cuxa e·l ventre exament.

1230 E cascú senta lo baysament,e la calor e·l foc d’amorbé li intrarà dins lo cor.Lo macip, con conexeràqu·ela trestota cremarà

1235 e la veurà tota tremolar,deu-la tantost resubinare gir-li les faldes ensús,sí que no parega camús.Aquí·s deu lo jove sforsar

1240 si tot·elle·s sap reguitnarne ab ell vol forsejarperquè li puxa scapar,que puys n[o] aurà saysó ne loc,ne la lex sí con a badoc,

1245 que si lavors la desemparae la lexa anar encara,no·l prearà puys ·i· diner,ne·s volrà puys en ell fier;apeylar-s’à benuhirada

1250 con axí li és scapada:«Car bagassa fóra nomnada

226

si male·m fos a ell liurada,ne que lo pecat se fos fet,que fos putana soldedera,

1255 ay lassa, tan mal m’o valguera!No agra amics ne parentsque tots no·m fossen malvolents;bé y fóra més certamentque·m degolassen exament.»

1260 Per què·t dich que no·t scapàsnaguna fembra en aquell cars,e si o fa, Déus te do mal diae que·t meta en mala via,car tot hom deu ésser baró

1265 con és en streta maysóab fembra viuda o puncelaen camisa o en goneyla.Àvol és e vesa sens mantirqui en tal cars la vol jaquir;

1270 no deu ésser digne d’amarnula nina, mas de penjar.Lebrer a qui scapa presa [88r = 237r]ja no·l preza hom una pugesa,ne nuyll auseylet de rapina,

1275 si ell no pren cant veu la sina;ela pot dir: «Sényer n’Artús,ja [a]vets la filosa e·l fus,babot camús, babot camús,que ja de mi no n’aurets pus!»

1280 Mas si·l jove n’à avantatgee n’age aüt lo puncelatge,(e no sia d’aytal maneyracon aquell qui lexa la carreyraaxí con demunt as ausit,

1285 con hom al fayt no és ardit),deus la nina amonestarsi del feyt la veus entristar

227

plorosament, ab greu sospir,e que dirà senes mentir:

1290 «Ay lassa, mal[a] anch suy nascudae de ten alt castell cayguda!Ma virginitat he perduda,marit e honor, na faduga!Ay na lassa, yo què faré?

1295 Al meu marit, què li diré,ceyll que mos amics me daran?Yo li fassa tan gran scarnque eyll per puncela·m tindrà,que·l foyll sospita no n’aurà!

1300 L’escreix m’aurà fet abrivatper la mia virginitat,e axí mintré per la gola,per desleyal, no con a bona!»E·l macip deu-la conortar

1305 e amorosament preÿcarque a·ytal desconort no·s do;e jur-li per lo déu del troque nul temps li deveurà,mentre al segla viu serà:

1310 «Vós no·n perdrets vostre marit,que, pus siats abdós al lit,no gardarà lo puncelatge,tant aurà en vós son coratge,e que puxa far sos delits

1315 e metra-hi tots sos envits,e vós serets ben leu storta, [88v = 237v]no us calrà star con a morta,car vós le y porets smenarlay cant testament volrets far:

1320 de ço del vostre li lexatse despuys no n’aurets pecats;l’escreix li podets ben jaquir,que de Déu no n’aurets reptir,

228

e axí serà celat,1325 que no u sabrà nul hom nat.

E yo fer-vos-he, ses duptar,que no us porets emprenyar,e porem fer nostres delits,vullats per vergers o per lits.»

1330 E si elle·t vol demandarcon se poria alò far,qu·ela no·s posqués emprenyar,deus tu alguna res trobarque crega que alò·s pot far;

1335 mas no fos ver axí con diusa la nina, ni li u scrius:major seria lo pecatque·l primer que auràs tractat,que si n’avias ·i· infant,

1340 deliria lo peccat grant,d’on auria profit la mara;o prevere ésser poria,d’on lo payre honor auria.Mas tu deus ésser ten cortès

1345 —o ceyll qui la nina conqués—que no la vulla dexelarne descobrir de nuyll afar,car ceyll qui dexela sa donade sos affers naguna hora,

1350 deu-la per sa colpa perdra,e no la deu puys mays averni és tengut per natural,ans per hom vil e ple de mal.Ensenyament e corteria

1355 pert hom cant fa vilania,e és digne de alapidarqui s·aymia no pot celar;eximpli és de castigartota nina, se[n]s duptar,

229

1360 que cant lo hoen de fet vanardirà cascuna: «Mal fiarse faria en ell, per cert, [89r = 238r]que veus què diu en descubertd’aycela que ha aytant amada;

1365 assats deu ésser malanada.»Donques, si gardes lo Facet,tostemps sia en tu secret;qui tot so que sab vol dir,sertes no lexe res a dir,

1370 aycell ama secretament.En far per Déu son mandament,ceyll qui Déu creu ne vol amar,en ceyl pecat no deu starlongament, sí con alguns fan,

1375 car trestot los torna a dan.Doncs, si cobeges de jaquirta aymia qui·t fa perir,deus gardar los ·x· manamentssi catòlic vers Déus te sens,

1380 gardant la Santa Scripturaqui diu que hom no·s [deu] dar curade la muyler del prohisme seu,car por ne deu aver de Déu;no és al món tan leig pecat,

1385 tan sutza ne tan mal fadat,car en una hora perdràs Déuper vil pecat, e·l regne seu.E si vols seguir so que·t dic,tolràs-te d’eyla e seràs ric.

1390 Lo pecat té hom enlassat,qui toyll a hom tota bontat.Si gardaves quant és noentl’amor de fembra vil, pudent,nul temps fembres no amaries

1395 ni per aquell fet la raquerries:

230

pus pudent és que lo Satan,e pus lege, senes engan.Si vols saber la lur balea,yo te’n diré so que me’n sembla:

1400 si tu vols amar fembra grassa,ffaxuga és con una massade plom o d’autre greu matayll;ffembra grassa és d’equell tayll:moyla con a fanc la trobaràs,

1405 nagun plaser ja no n’auràs;lo cuyr, con jauràs ab ella,li suarà a mereveyla,semblarà ensunya de porch;puys, pudirà con a ca mort.

1410 De fembra roge·t dic aytant: [89v = 238v]anuig fay aytant sertamant;là con tu la volràs tocar,sos membres tenir ni palparaysò per una vagada,

1415 no la fa hom de res pagada.Ffembra magra no pot plaser,car sos membres punyen, per ver,tot axí con a punta d’eguyla,de colteyll o d’espasa nua;

1420 los òssors li paren defora,e la cotna dura totora;la lenya tost és cremada,e per lo foc tost consumada:axí destruu hom tost sa amor,

1425 e crema hom dins e defor.E longa dona a nul hom plau,ne ha bon seny ne natural:ffada és, e trop riolega,no sap què s’és amor, la pega,

1430 e és semblant a bestiassa,nul temps se mou con hom le y massa,

231

que a penes pot replegarsos membres, ne pot loc trobar.De fembra poca no·t dons cura;

1435 dir-vos ay qual és sa natura:sempre ss’ireix, tant ha d’erguyll,tot quant li dius li torna anuy;e irex-se leugerament,e crema dintre forsorment;

1440 cuyda ésser tan ultracuydadaque nul hom viu li agrada,e ja no val res s·amor,axí con vibra nafra·l cor;no poden, certes, bé bastar

1445 sos membres pocs per a jugar.Ffembra blancha és tenyidade groguea, senes falia;semblant és açò, per cert creses,d’una flor c’à nom mereveyles:

1450 c·aytantes hores con à·l dia,d’aytantes colors se cambia:per lo matí la veuràs groga,ffembra blanca e puys roge;ffembra blanca tostemps és freda,

1455 e porta fredor con a fedatrestota dins lo seu cor, [90r = 239r]per què no pot usar d’emor.Molt hom n’és enfalagaten sa balea, e temptat:

1460 eylla entén ésser pus blancaque péra marbre, ne ploma d’auca.Mas fembra negra per què playa nagun hom? Sí Déus vos saulque eyla tiny trestot lo cors

1465 de si e de sos aymadors;amor tenyida de negrorno poden durar de dolsor,

232

car sembla foc infernal,o par sunya o fumeral;

1470 con ve la nit, ceyll qui li u fa,tot lo crema dessà e delà,no volria l’anca lavarne les cuxes debetegar,e con l’om se’n vol levar,

1475 ela l’estreny, fa’l aturar,car no volria may vagar,tant li sap bo lo recalcar.Ffembra roge és verinosaper sanch, e per colra cremosa;

1480 lo cors e·l cor cou axamentde l’amador, tant és calent.Axí nafra con a serpents,e gita verí examentsper sos membres de malvestats,

1485 a nul hom no diu leyaltatsne bona fe, tant és cruel,son coratge és sí con fel;més vicis ha qu·eu no say dir.Piyor ayma, senes mentir,

1490 carregada de malencolia,tart li bull la sanc, ses falia:de fembra fosca, quaix groga,d’eytal te garda, que no·t noga,car del demoni és semblant

1495 en engan, e en tot son talant:con d’enganar se jaquiràlo carbó fuyles levarà.Qui de totes quantes ay ditesdessús al libre, ni scrites,

1500 vols fer amiga verament,deus-te’n partir soptosament,si·t penses so que yo n’é dit,ja no les volràs en ton lit.

233

Mas de aquelles te deus altar [90v = 239v]1505 que ara ausiràs comptar:

ffembra de forma migensera,ceyla és fort plazentera,car ceyla és d’aytal faysó

—so diu l’actor Ovidió—1510 ne sia gran ne massa poca,

e que no aja ampla moca,e que no aja longa carane mà breu, per cert encara,mas aja-la un poc radona,

1515 no massa ampla, tal és bona,e que no sia massa rogene massa grassa, cascú o oge:ceyla ama qu·eu te say dir:a cuy no puxa hom res dir;

1520 ceyla·t farà star jausentsdins en ton cor, verayaments,e la amor d’eyla, ab dolsor,trop és azauta, diu l’actor.Pense’t en los comensaments

1525 e açò no liures als vents,e part assò, quants dampnatgesseguexen hom, e quants coratges.E ceyll qui ama sens maneraffoyll és, e sens tota carrera:

1530 hom ne menysprea son offici,pec és hom assats, e nici.Ffembra en lo comensamentayma hom trop caldament,mas pus sien passats ·iii· meses,

1535 si no le y fas o no la bezes,rau-la del breu que no té prou,la tua amor no val ·i· ou;tu t’ensendràs al foc d’amore eylla en la gran fredor,

234

1540 per què farà amich novell,per cert, de qualque jovencell;ceyll la aurà a son plaser,on tu deuràs gran dol aver:diu hom que tu batràs les mates,

1545 los romanins e bufalagues,e altre aurà los conylls;bé·t porà hom dir seny de grils.Bé saps que diu lo casteylanoque fembra fa lo desguiado.

1550 Los uns amaran fembres castes, [91r = 240r]altres viudes o maridades,de què s’enganen malament,açò fa per tot lo jovent.No y ha belea de puncela

1555 no·s mut, quaix per mazela,pus agen ·i· infant o dos.Tota ceyla color que·s postot és pudor, d’on puxes plorene de dolor per pauc no·s moren.

1560 Tots dies pensen de pintarcon ymage, senes duptar,d’on hom és assats desastratsqui per fembra és enganats.Elles s’afayten per vestir,

1565 d’on puxen sos membres cobrir,qui són sutzes e mout pudentse vils, ses tots comparaments;no u garda hom con s’anamora,e paren oveyla modorra;

1570 axí fan hom metre engire fadejar, Déus les ahir,con és hom axí axorbatque no veu la lur sutzetat.Axí giren los uylls ten gins

1575 ab què s’alegren los mesquins.

235

En moltes és hom enganats,e hom ne va mort e cuytats.Vols veura la lur balea?Ve-te’n maytí tantost a ella

1580 con jau nua en son lit,descobri-la e no t’oblit,e lavors bé le’t sgarda:aquí veuràs con és galarda,e jau ab ella mantinent,

1585 e garda-la puys exament.Quina pudor exirà d’eyla!No·s pot sofrir a mereveyla,tart serà que no·t taps lo nassi li stàs gayra de fas,

1590 con ella put en sa naturae·n tots sos membres; de sutzurasón, e les cuxes examentqui prop li stan, verament.Molt hom d’arenchs no ha talent,

1595 mas de la pudor ha semblant,per què no deu plaura a ssine a nul hom, jur-te per fi. [91v = 240v]Bona medicina pendràqui d’aquest feyt se lexarà,

1600 sitot d’eyla no·s vol partir.Lo cors te farà amagrirper la sua art malvadaqui trespua hom la corada.Quatra coses són, ses duptar,

1605 qui no·s poden sadoylar:la mar, lo cony de la putana,ffoch e avar, causa és certana.Puta és fiyla de Satan,car la ressembla per engan,

1610 e és plena de dols verí,ab què engana lo mesquí,

236

segons que sent Gregori ditsrecomptant als savis scrits.Las de ànimas és la putana,

1615 e de lucxúria cabana.Tot axí put con lo demoniqui és tot ple de malenconi;los mals qu·en la putana sónno·ls poria retre d’un jorn,

1620 car ella fa corrompre lo corse fa destrohir los trezors,e fa l’arma infernare Déu lo Payra oblidar.Salamó fo sobrat per cert,

1625 per femna enganat apert,e atressí Sampsó lo fortper sa muyler, d’on puys fo orp,e sent Pere atretalper fembra fo enganat mal,

1630 que tres veus senes duptarli féu Jesucrist renegaren lo palau de Ponç Pilat,on era pres e ligat;per què fembra és enganosa

1635 e de mals aptes abundosa.Cant fembra vil se gardaràque algun hom no decebrà,la mar certes s’axecaràe seguer fuylles levarà.

1640 Garda Eva quants mals bastícant menget aquell mal bocí;e l’en donà a son maritd’on puys se tench per scarnit,car per aycel mal los malvats [92r = 241r]

1645 fforen de paradís gitats,d’on Jesucrist n’à presa morts,d’on nós e ella ne som storts.

237

Tostemps fo e tostemps seràque la fembra abans farà

1650 lo contrari sertanament:d’eyçò en res nul hom no ment.Ffembra és raÿll de baraylae de tots mals, ses tota fayla,e aytantes veus elle·s gira

1655 con pot fer lo panell al dia,e so con ab sos uylls veuràal queix glassar li o farà.Molt hom veig que fa aÿrarque deurien certes amar;

1660 anamich és vostre mortal,semblant és del diable mal.De què trob en scrit tot breuca fembra ha ymage de Déu,de què nul temps fo creada,

1665 car de costeyla fo formadaen paradís terrenalon elle·ns percassà tot malsi no u avets mès en oblit.Ffembra vil a hom no ama

1670 sinó con al lit aflamade foch lucxuriós, malvat,per què és Déus oblidat.Senyor, ausit podets averquals bontats an en si per ver.

1675 Para e mara fan oblidar,ffan hom despendre e folejar.Con més en elle us fiarets,lavors pus enganat irets,car eu la say de tants talents

1680 con se poden girar los vents.Mas la fe que promet ne juravejam e quant de temps li dura,que a una hora és girada

238

e de son dit descambiada.1685 Tot son studi és d’engan,

no va en àls cogitan,car cert no és àls mas fems,causa frèvols, causa calents,parlara e sens piatat,

1690 enganabla las de pecat,destrucció de castedate sens tota leyaltat, [92v = 241v]raÿl de mala malaltia,porta de partiment e via;

1695 ffembra vil, ses tot mentir,ximera li pot hom bé dir,e tot per aquesta raó:con ha lo cap con a leó,e de cabra tot lo cors;

1700 axí la pinten los pintorse fan-li coha de serpent,ve-us e qual comparamenta tota fembra vil és dat!Verayament li és posat:

1705 per lo cap de leó és entéslo erguyll que·n les fembres és,e per lo cors de cabra que haés entesa lucxúria,e per la coha de serpent

1710 és entès l’enverinamente lo foc que en elle·s met, malvat, per la fe que us dech.De malea e de falsedatés son coratge carregat.

1715 No·s fiu en fembra nul hom natsi vol creure aquest dictat:més de malea an, per cert,que no us diré al descobert.De ·M· a penes ne veurets

239

1720 una ben casta, ne n’atrobarets;per què les bones, ses duptar,deuria hom quaix adorar,e deuria fer mereveyllese virtuts Déus Senyor per elles.

1725 De les bon[e]s no pux maldircar Déu les féu per son servir.Dones, prech-vos si us platsque açò en mal no·m prenatsque ay dit de femnes vilanes

1730 qui són de castedat mal sanes:elles torben vostres marits,d’on vostres hostals són derrenclits,e molta dona colpejadae farida, e ben cascada,

1735 car prous dona no·s pot starcant veu son alberch destorbar [93r = 242r]que no reprena son maritqui axí·s pert per tal delit.Per què assí sia acabat

1740 del gran doctor lo seu dictat,de Ffasset, lo bell dictador,qui·ns ha adoctrinats en feyt d’amor.

Deo gracias

Notes al text del Facet

1-8. Versos que adapten Fus 1-2.

1. Al marge superior del foli llegim, escrit en lletra posterior, del segle xvi o del xvii: «Que ha quest capitol ligira bona via fara».

5. romans: sobre el significat d’aquesta paraula aplicada al Facet, vegeu l’apartat 6.1, 1-19 de la introducció.

9-18. Versos que adapten Fus 3-4.

17. e z’instruhiran: al ms. «ez instruhiran».

19-22. Versos que adapten Fus 5-6.

23-32. Versos que adapten Fus 7-8.

31-32. Enteneu que ‘l’estúpid que no respecta els pactes (qui no té fe), tampoc no és obeït (cregut)’.

33-36. Versos que adapten Fus 9-10 i P 123-24. Cf. Fus 10, «nam semper verum dicere crede nephas» (‘però considera dolent dir sempre la veritat’), amb P 123-24, «Crede quod interdum multis mendacia pro-sunt, / et quandoque nocet omnia vera loqui» (‘creu que són molts els qui de tant en tant s’aprofiten de mentides, / i alguna vegada és nociu dir tota la veritat’).

37-46. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 11-12.

45. agualat: ‘grosser’?

242

47-54. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 13-14.

55-68. Versos que adapten Fus 15-16 i P 105. Cf. Fus 15-16 «Pauca loqui debet qui vult urbanus haberi, / nec prorsus taceat, sed meditata ferat» (‘qui vol ser considerat educat, ha de parlar poc, / però no callar del tot, sinó parlar després de meditar-ho’), amb P 105 «Nec nimium taceas nec verba superflua dicas» (‘no callis del tot ni parlis massa’).

63-66. Vegeu Proverbis, 10, 19: «In multiloquio peccatum non deerit, qui autem moderatur labia sua prudentissimus est.»

69-71. Versos que adapten Fus 17.

73-76. Versos que adapten Fus 19 i P 103-04. Ací la versió catalana sembla seguir més de prop la versió de P 103-04 «Necnon semper ei te letis vultibus offer: / est cum leticia pulchrior omnis homo» (‘Ofereix-te-li sempre amb cara somrient: / l’alegria fa l’home més bell’), que no la de Fus 19 «Sit placidus facie, sit mitis et ingeniosus» (‘que posi cara tranquil·la, que sigui suau i enginyós’).

77-78. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 18.

79-80. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 20-21.

81-86. Versos que adapten Fus 21-22.

87-91. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

92-96. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 25-26. Fet desa-consella despendre; Fus, al contrari, diu que hi ha ocasions en què cal despendre sense lamentar-ho.

93. que: al ms. «qui».

97-106. Versos que adapten Fus 27-29. Fus especifica, a més, que cadascú ha de vestir d’acord amb el seu nivell social, i no per sobre d’aquest.

102. Ignorem el contingut del vers deixat en blanc al manuscrit. Potser ens pot servir d’orientació P 115-16: «Hoc nimium caveas, si sit tibi curta supellex: / nesciat esse tuum pauperiemque tuam» (‘Vés ben amb compte, si la teva roba és escassa: que no se sàpiga la teva situació ni la teva pobresa’).

243

105. causar: ‘calçar’.

107-08. Versos que adapten Fus 30.

109-12. Versos que adapten Fus 31.

113-82. Àmplia secció dedicada als clergues.

113-14. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 32.

115-33. Versos que adapten Fus 33-38.

122. palós: llegiu «pelós»; qui no ha castigat l’infant quan aquest encara era incontinent, ja no podrà corregir-lo arribat a l’adolescència.

123. folejar: ‘fer estupideses, fer el foll’.

130-31. Enteneu «de gran tindrà vergonya (estimació de la pròpia honra) aquell que haurà estat ben acostumat de petit».

134-37. Versos que adapten Fus 39-40.

138-41. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 41-42.

138. salut: al ms. segueix «de», que suprimim pel sentit i per la mètrica.

139. no ses d’ependre: enteneu «no cessi d’aprendre».

141. Mala comprensió, per part del traductor, del text llatí Fus 42, «ut recte doceat, cum manet ipse pater» (‘per tal que ensenyi rectament quan ell mateix sigui pater, capellà’). Vegeu 6.1, 113-83.

142-47. Versos que adapten Fus 43-44.

148-51. Versos que adapten Fus 45-46. Pertànyer a un orde religiós no té valor si el clergue no respecta els seus vots.

149. propris: propria jura, els vots del clergue. — lexe: al ms. «lexen», corregim per concordança amb «Aycell».

151. pugès: moneda de poca valor; vegeu el glossari.

152-55. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 47-48. La versió original il·lumina el passatge: «tonsura capitis, circumcingente coro-na, / pulchrior apparet qui sua jura tenet» (‘el qui manté els seus vots

244

sembla més bell, amb la tonsura dels cabells, la corona’). Blanc tradueix (malament) el pulchrior llatí.

156-61. Versos que adapten Fus 49-50.

162-65. Versos que adapten Fus 51-52.

166-69. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 53-54.

167. Aquest vers és una mala traducció de Fus 53, «numquam spectacula querat» (‘que no cerqui mai els espectacles d’entreteniment’).

170-75. Versos que adapten Fus 55-56.

176-78. Versos que adapten Fus 57-58.

179-83. Versos que adapten Fus 59-60.

184-89. Versos que adapten Fus 61-62. Fus especifica que a partir d’ara es parla per als laics.

190-279. Llarg apartat dedicat a lloar la conveniència d’aprendre un ofici —donat-ne mostres variades—, i de saber dur la vida laboral, tant en el treball com en l’oci.

190-94. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 63-64. Fus indica que això és responsabilitat d’un tutor si falta el pare del nen.

195-97. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 87.

198-204. Versos que adapten Fus 65-68.

198-99. Apariat amb falsa rima; vegeu l’apartat 4.2.1 de la introducció.

200. fasià: contracció de fesicià ‘físic, metge’, que permet a l’autor man-tenir un recompte sil·làbic correcte del vers; la correcció de Faraudo, doncs, que va editar «fasi[ci]a», convertia el vers en hipermètric. Vegeu també el DCVB, s. v.

205-08. Versos que adapten Fus 69-70.

209-14. Versos que adapten Fus 71-72.

215-20. Versos que adapten Fus 73-74.

245

215. si: la s- és escrita damunt d’una altra lletra irrecognoscible, escrita pel mateix copista.

221-24. Versos que adapten Fus 75-76.

222. assenat: hi ha una titlla damunt de la n.

224. per … examents, ‘per narrar les seves aventures’. Observeu que en aquest passatges es considera la professió del mercader medieval com un ofici de risc, lluny de la imatge sedentària que actualment s’associa al terme.

225-27. Versos que adapten Fus 77-78.

228-31. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 79-80.

229-31. Entre els vv. 229 i 230-31 hi ha hagut la probable pèrdua d’algun vers.

232-34. Versos que adapten Fus 81-82.

235-42. Versos que adapten Fus 83-84.

243-46. Versos que adapten Fus 85-86.

243. bèstia és l’om que·s crusca, ‘és un imbècil l’home que es bufeteja (per no haver après ofici), en comptes de considerar que mai no és tard per aprendre.’

244. [que]: restituïm amb Faraudo.

247-50. Versos que adapten Fus 87-88.

249. de tot en tot am: enteneu que ‘estimi completament (la seva feina)?

251-52. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 89. Fet malin-terpreta Fus 89: «scire quidem frustra contendit quisque quod horret» (‘hom lluita debades per aprendre el que repugna’).

253-54. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 90. Fet mal in-terpreta Fus 90: «Quod natura negat discere nemo potest» (‘ningú no pot aprendre el que la natura li nega’); on el text llatí diu que això és així perquè ningú no pot aprendre el que la natura li nega, el traductor

246

ha entès natura com ‘inclinació sexual natural’ (vegeu l’apartat 1.2.1), que ha suggerit al traductor la idea d’‘aparellament’.

255-61. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 91-94. Fet 260-61 sembla malinterpretar Fus 94: «qui non est cunctis, pluribus aptus erit» (‘el que no és apropiat per a tothom, pot ser apropiat per a molts’).

257. Vers sense apariat.

262-65. Versos que adapten Fus 95-96.

266-69. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 97-98.

267. greuges: mala traducció (o mala transcripció) de l’original Fus 97 «gaudia», ‘goigs’. — perdom: llegiu «perdó», ‘perdoni’.

270-73. Versos que adapten Fus 99-100.

274-79. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 101-02. Per l’as-sociació d’avarícia i tristesa en un mateix passatge, Fet 278-279 no recorda tant Fus 102, «sed per tristiciam fit cito quisque miser» (‘però tothom esdevé ràpidament infeliç per la tristesa’), com P 109-10 [o P 409-410?], «incitat hec animos, dat largis, odit avaros, / leticiam sequitur tristiciamque fugit» (‘aquesta estimula els ànims, dóna als generosos, odia els avars, / va rere l’alegria i fuig de la tristor’).

280-351. Més consells als homes joves en conjunt: se’ls invita a divertir-se i s’hi aconsella ser curós amb la higiene i l’aspecte personal (cabells, roba), i saber viure en societat.

280-85. Versos que adapten Fus 103-04. Cf. Fus 103-105, «Tunc saliat currens, cantet saltans adolescens / et placidis juvenis cantibus illud agat, / pectora pascat amor sine quo sunt gaudia nulla» (‘Que l’ado-lescent corri, canti i salti, / que canti i balli amb plaents cançons, / que l’amor, sense el qual no hi ha alegries, ompli els pits’), amb P 101-102 «gaudia semper amat et ludicra verba iuventus. / Et iuvenum mentes in amore movent» (‘a la joventut sempre li agraden les alegries i els acudits. / Això estimula a l’amor les ments jovenívoles’).

283. que per un any ne viurà may: vers poc clar. Probablement el may està per mays, ‘més’, com a 593 i 1351; i llavors s’hi diria que un any passat en diversions equival a més temps viscut.

247

286-89. Versos que adapten Fus 105-06.

290-93. Versos que adapten Fus 107-08.

291-93. Era costum medieval que els homes vells es tintassen els cabells de negre; vegeu 6.1, 80-351.

294-95. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 109-10. L’original llatí especifica que els cabells escaients al jove són els cabells curts; els llargs són per les dones. És destacable la gran semblança que hi ha entre Fus 109-110 i Aa i, 515-16: «nec male deformet rigidos tonsura capillos: / sit coma, sit tuta barba resecta manu» (‘ni el tall dels cabells no deformi els teus rectes cabells, / que siguin la cabellera i la barba tallades per mà destra’).

296-99. Versos que són una adaptació incorrecta d’Aa i, 511, on llegim «munditie placeant».

300-03. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

300. veyll anantat, ‘vell avançat’; vegeu el glossari.

302. valea: llegiu «vellea».

304-07. Versos que adapten Fus 111-12.

308-11. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 113-14. Fus es-pecifica que és millor no vestir el fadrí amb robes llargues, ja que els joves no saben estar-se quiets.

310. leus i leugers: quasi sinònims, però amb matís diferent, ja que signi-fiquen ‘àgil’ i ‘veloç’, respectivament.

311. nostrat, ‘ensinistrat, hàbil’.

312-15. Versos que adapten Fus 115-16. Cf. Fus 115-16, «Non natet in caligis vel crus vel pes juvenilis, / sed sotulariis formet utrumque pedem» (‘el peu ni la cama jovenívols no han de nedar en unes botes altes, / ans han de conformar cada peu les sabates’), amb Aa i, 514, «Nec vagus in laxa pes tibi pelle natet» (‘que no se’t perdi el peu nedant en un calcer fluix’).

248

314. c·aparega sia leus anants, ‘que sembli que camina sense esforç’.

316-19. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 117-18. El sentit que els dóna el Facet és que el costum en el vestir sempre ha d’estar supeditat als usatges del país, al marge dels quals vesteix la gent de l’espectacle, els joglars.

320-23. Versos que adapten Fus 119-20.

320. al macip: al ms. «als macips».

323. es: conjunció amb sibilant antihiàtica, a la manera occitana.

324-29. Versos que adapten Fus 121-22.

330-33. Versos que adapten Fus 123-24.

334-39. Versos que adapten Fus 125-26.

340-45. Versos que adapten Fus 127-28.

346-51. Versos que adapten Fus 129-30.

352-1392. S’inicia ací la molt extensa ars amatoria del Facet català, amb el seu primer apartat: la fixació de l’objectiu per seduir (vv. 352-91).

352-55. Versos que adapten Fus 131.

356-57. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

358-59. Versos que adapten Fus 132.

360-71. S’exclouen com a objectius de seducció la monja, la casada i la prostituta.

360-63. Versos que adapten Fus 133-34.

364-67. Versos que adapten Fus 135-36 i P 474. Cf. Fus 135 «Assimilatur ei jam femina nupta marito, / quam maculare quidem creditur esse nephas» (‘al mateix grup pertany la dona casada, deshonorar la qual es considera desastrós’), amb P 415, «Crimen legitimos est violare thoros» (‘és un crim violar un matrimoni legítim’).

366. Són presentats com a semblants els pecats de seducció d’una casada i d’una monja.

249

368-71. Versos que adapten Fus 137-38.

368-69. Per a diferents tipus de prostitutes, vegeu 6.2.A, 352-91.

372. aul, ‘àvol, vil’.

376-78. Versos que adapten Fus 141-42.

379-81. Versos que adapten Fus 143-44.

382-85. Versos que adapten Fus 145-46.

386-89. Versos que adapten Fus 147-48.

386. vagant, ‘vacant, no promesa’.

387. veramant, amfibologia: aquest mot tant pot ser entès com una variant formal del gal·licisme verayamant (no en seria l’únic cas al Facet; vegeu, per exemple, el v. 763, i la introducció, apartats 4.2.2 i 4.3.1), o bé com un adjectiu seguit d’un participi de present, és a dir, ver amant

‘que ama veritablement’.

390-93. Versos que adapten Fus 149-50.

392-487. Exposició dels preliminars de la seducció: elecció de la jove tenint present la seva categoria social, estudi dels seus costums, planificació de l’estratègia de contacte i elecció d’una mitjancera.

392. di: al ms. «dich» amb -ch ratllat.

394-95. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

396-97. Versos que adapten Fus 153.

398-400. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

401-04. Versos que adapten Fus 151-52.

405-06. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

407-09. Versos que adapten Fus 153.

410-14. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

410. consent: probable errata per consentent, participi de present.

250

412. aycela: al ms. a continuació hi ha «res», ratllat.

415-20. Versos que adapten Fus 155-56.

418. ‘abans no estigui l’amor iniciat, en marxa’.

421-26. Versos que adapten Fus 157-58.

422. ell: interlineat al ms.

427-30 Potser es refereix a l’epístola Ad philipenses: «modestia vestra nota sit omnibus hominibus Dominus prope» (4, 5)? Vegeu la introducció, 6.2.B 392-430.

431-37. Versos que adapten Fus 159-60.

438-43. Versos que adapten Fus 161-62.

439. Es recomana dedicar cançons a la dama, possiblement.

444-46. Versos que adapten Fus 163.

447-53. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

449. Literalment, ‘que el cor no et navegui a contravent’; ací, probable-ment, en el sentit figurat de ‘no deixis que el teu cor sigui aclaparat (s’inclini perillosament) per un afecte amorós molt intens que et minvi les facultats’. Vegeu el glossari, s. v. orsa.

454-56. Versos que adapten Fus 164.

456. El significat d’aquest vers tant pot ser ‘si ella arriba a trobar-se satisfeta, a gust’, com ‘si ella s’inclina (cap a l’amor) a poc a poc’.

457-66. Versos que adapten Fus 165-66.

461. Aquest vers és possiblement un refrany: ‘la llengua traeix les intimitats pròpies, com la camisa interior’; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

467-68. Versos que adapten Fus 167-68.

468. Corrupció de Fus 167 «caute», ‘cautament’.

469-77. Versos que adapten Fus 169-70.

251

469. ‘ferit de voler per la seva amiga’.

475. ‘a açò ha arribat el món, la societat’.

476. li o fa: forma eufemística per «tenen relacions sexuals».

478-87. Versos que adapten Fus 171-72.

478. destral, ‘alcavota’; vegeu 6.2.B, 467-87

480. No es tracta d’una oració concessiva, sinó condicional: l’adverbi bé modifica el verb és. — tot dia, ‘cada dia’.

482-83. Sobre els complements de vestir com a regals a la mitjancera, vegeu l’apartat 6.2.B, 467-87.

488-585. Preparació i pronunciació del primer parlament, el de l’alcavota.

488-95. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 173-74 i P 337-38. A Fus 173-74, llegim «Hec adiens Illam dulcissima narrat amoris, / incipiens caute talia verba loqui» (‘la mitjancera, apropant-se a la jove, li narra les delícies de l’amor, / començant cautament a dir paraules com aquestes’); i a P 337-38, on Pamphilus s’adreça a la Vella, «Verbi principium finem quoque conspice verbi, / ut melius possis premeditata loqui» (‘Acura l’inici del teu parlament, i també la part final, / per poder expressar-te millor, vés ben preparada’).

491. a: al ms. «ni».

494. Vers hipomètric; Faraudo incorpora «nina» entre claudàtors abans d’«anamorada».

496-585. El parlament de l’alcavota segueix (com els restants parlaments) les pautes del gènere salut d’amor: salutatio com a exordium, narratio amb captatio benevolentiae i petitio, i conclusio; vegeu l’apartat 6.2.C.1 de la introducció.

496-529. Aquests versos van ser utilitzats en una epístola del segle xv, con-servada en dos testimonis diferents, però que transmeten un text molt proper, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (vegeu l’apèndix iii, i els apartats 2 i 6.2.C.1 de la introducció). A l’apèndix se’n recull el text complet; ací explicitaré sols les variants d’aquesta carta que presenten

252

alteració de significat respecte al manuscrit base, en les lliçons d’Ib, que indique amb la sigla B.

497-99. En aquest passatge l’alcavota reivindica la seua condició de mera missatgera de les paraules que transmet a continuació a la dama, per tal d’evitar que caiga sobre ella el possible disgust de la dama objecte dels requeriments amorosos.

496-501. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

498. del: al ms. «e lo»; corregesc basant-me en B.

502. B: bella en vostra.

502-03. Versos que adapten Fus 175.

504-08. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

505. B: ballesa ne dardiment.

506-08. B: sebets madona que amor / com es ajustada ab dolsor / millor sebor ne deu haver.

509. B: aço be ho devets vos seber.

509-11. Versos que adapten Fus 176.

512. Aquest vers és una adaptació incorrecta de P 172: «respuerem pro te quicquid in orbe manet» (‘per tu jo renunciaria a tot el que hi ha al món’). — res: interlineat al ms.

513. B: esser vostro tota via.

513-15. Versos que adapten Fus 180.

513. ‘sota la vostra jurisdicció’, i alhora ‘en la vostra proximitat’.

516-27. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

517. B: no sen pertira per null.

518-19. Versos que manquen en B.

518-20 Adynaton del corrent que puja en comptes de baixar; vegeu 6.2.C, 488-520.

253

519. cors: ‘curs’.

521. B: madona dolça sens fallia.

522. B: jo çe que ell.

523. B: e lo jorn que nous veu tentost mor.

525. adés per fis; possible equivalent de l’expressió medieval a la per fi, ‘finalment’.

527. B: desso non hauries perler.

528-33. Versos que són una adaptació incorrecta de P 395-396: «Pulchrior hic sociis: sociabus pulchrior ipsa. / Cum specie species convenit atque placet» (‘Ell és més trempat que els altres; tu més trempada que les altres. / La bellesa s’adiu amb la bellesa i plau’).

529. qual … hi meta, ‘qui podrà llençar a perdre el vostre afer amorós?’; vegeu glossari, s. v. torp (torb).

534-37. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

536. Mercè: a continuació al ms. hi ha «n», ratllada.

538-39. Versos que adapten Fus 181.

540-45. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

542. manets: al ms. «desir»; corregim per conjectura. A la seua edició, Faraudo recull «diets», entre claudàtors.

546-47. Versos que són una adaptació incorrecta de P 567: «Nunc ope plaga caret, dolor eius semper abundat» (‘ara la seva ferida no té remei, el seu dolor augmenta més com més va’).

548-51. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

552-55. Versos que són una adaptació incorrecta de P 169-71: «hi michi spondebant cum summa dote puellam […]. Omnia postposui: tu sola michi placuisti».

559. e: a continuació al ms. hi ha «a», que eliminem.

254

560. vostre cor, ‘vostre sentiment’, metonímia.

562-69. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 183-84. Cf. Fus 184, «Sed cito que prius est aspera mollis erit» (‘però la que és aspra aviat serà blana’) amb P 76, «sed leve pondus habet illius asperitas» (‘però l’aspror d’ella té poca importància’).

565. no y … piment, ‘que no us importi, no té importància’.

566. ciciliana: llegiu «siciliana». Per al costum de la dona siciliana esmentat ací, vegeu l’apartat 6.2.C, 562-85, de la introducció.

568. e despuys… farina, ‘s’ablaneix, es mostra amistosa’; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

570-71. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

572-73. Versos que adapten Fus 185.

574-75. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

576-77. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 186.

578-85. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 187-88.

582-83. Desideratum de cortesia construït sobre un antropònim comú als segles xiii i xiv.

584. us: a continuació al ms. hi ha «cor», ratllat.

586-631. S’hi recomana constància i cercar l’oportunitat que el pretendent parle directament amb la jove.

586-91. Versos que adapten Fus 189-90.

592-95. Versos que adapten Fus 191-92.

596-99. Versos que adapten Fus 193-94.

597. aücar: o bé és metonímia per caçar, o bé significa ‘cortejar’; vegeu, a la introducció, l’apartat 6.2.C, 586-603.

600-03. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

255

601. aquest … l’escorza, ‘aquesta dita no necessita embelliments retòrics (com integuments i figures, que són l’escorça del missatge), perquè el seu sentit és fàcil d’entendre’.

602. savi encertat: aquest qualificatiu pot referir-se a qualsevol dels molts autors o adaptadors medievals d’arts de seducció; possiblement el redactor pensa en el llibre primer de l’Ars amandi d’Ovidi, dedicat íntegrament a mostrar enginys per conquistar les dones.

604-07. Versos que adapten Fus 195-96.

608-11. Versos que adapten Fus 197-98.

610-11. Aquest passatge s’entén millor tenint present la versió llatina: Fus 198, «Improbitas vincit, pectora frangit amor» (‘la poca vergonya venç, l’amor trenca resolucions’).

610. vensiment: al ms. la -i- és escrita damunt d’una -u-.

612-19. Versos que adapten Fus 199-200. Cf. Fus 200, «et durum lapidem gutta cadendo cavat» (‘i la gota, caient, soscava la dura pedra’), amb Aa i, 474, «dura tamen molli saxa cavantur aqua» (‘i tanmateix les dures roques es veuen foradades per la molla aigua’).

614. pere per péra, ‘pedra’.

620-23. Versos que adapten Fus 201-02.

620. molts: al ms. damunt d’aquest mot sembla que hi ha una titlla supèrflua.

624-31. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 203-204.

632-57. Sobre fer amistat amb algun veí de la donzella, el qual serà l’excusa perfecta per a passar-hi molt de temps sense que ningú en descobresca l’autèntic motiu, vegeu l’apartat 6.2.C, 632-57 de la introducció.

648. anagaràs, ‘animaràs, incitaràs’; vegeu el glossari.

658-821. Presentació i exposició del primer parlament de l’enamorat, que també segueix l’estructura retòrica del salut d’amor: salutatio (666-69), narratio amb captatio benevolentiae (una llarga laudatio puellae) i petitio entrellaçada (670-821), però sense conclusio pròpiament dita.

256

658-65. Versos que adapten Fus 207-08.

663. Es refereix al refrany; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

666-69. Versos que adapten Fus 209-10.

670-75. Versos que adapten Fus 211-12.

670. Si: a continuació al ms. hi ha «a», ratllada.

674. nines: a continuació al ms. hi ha «far», ratllat.

676-95. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

676-83. Tòpic de la dama com a obra mestra de Déu; vegeu 6.2.C, 658-83.

684-89. Sobre les virtuts dignificadores de la dama, vegeu 6.2.C, 684-89.

692-95. Tòpic de la dama preferible al paradís; vegeu 6.2.C, 690-95.

696-99. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 213-14. La com-paració amb Venus és substituïda a la traducció per la comparació amb la Mare de Déu.

700-11. Versos que no tenen equivalent al text llatí. Per a la dama com a guaridora de mals, vegeu l’apartat 6.2.C, 696-711, de la introducció.

712-83. Sobre el patró físic femení ideal a l’edat mitjana, vegeu l’apartat 6.2.C, 712-37, de la introducció.

712-17. Versos que adapten Fus 215-16.

718-21. Versos que adapten Fus 217-18.

722-27. Versos que adapten Fus 219-20.

728-31. Versos que adapten Fus 221-22.

732-37. Versos que adapten Fus 223-24.

733. verayaments: la segona a és escrita damunt d’una lletra anterior, potser una e.

735. desparaylades: llegiu «desparellades».

738-47. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

257

738-41. Curiosa associació de l’alegria de la jove amb canvis meteorològics; vegeu l’apartat 6.2.C, 738-41, de la introducció.

741. s’axora, ‘s’aclareix l’oratge’; vegeu el glossari.

744-47. Tòpic amorós del desig de convertir un dia —o una nit— en un any; vegeu l’apartat 6.2.C, 742-83, de la introducció.

748-49. Versos que adapten Fus 226.

750-57. Versos que adapten Fus 227-28.

752. report: al ms. «deport»; corregim d’acord amb el sentit.

758-63. Versos que adapten Fus 229-30.

764-66. Versos que adapten Fus 231.

767-75. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

776-77. Versos que adapten Fus 232.

778-83. Versos que adapten Fus 233-34.

784-87. Versos que adapten Fus 235-36.

788-93. Versos que adapten Fus 237-38.

792. per: a continuació «vostra», ratllat i amb un intent de convertir la «v» en «f».

794-97. Versos que adapten Fus 239-40. L’enamorat prefereix l’amor de la dama a la governació d’un regne. Sobre aquest tòpic, vegeu l’apartat 6.2.C, 784-803, de la introducció.

798-99. Versos que adapten Fus 241.

800-18. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

804-21. La petitio amorosa acaba en el tòpic del xantatge amorós: si la dama és cruel i no el correspon, ell morirà i ella serà acusada d’homicidi; vegeu l’apartat 6.2.C, 804-05 i 806-21, de la introducció.

812-16. Sobre els personatges esmentats pel pregador, vegeu l’apartat 6.2.C, 854-92, de la introducció.

258

819-21. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 242.

822-53. En aquest passatge es preveu la reacció de la jove, i fins i tot les seues paraules de burla.

822-28. Versos que adapten Fus 243-44.

825. biu-te-les vives, ‘beu-te-les vives’, és a dir, ‘no en facis cas’.

829-30. Versos que adapten Fus 246.

831-32. Versos que adapten Fus 245.

833-34. Versos que adapten Fus 247.

835-37. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

838-40. Versos que adapten Fus 246.

841-42. Versos que adapten Fus 248.

841. Probable parèmia; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

843-57. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

843-47. La jove compara, burlant-se’n, el pretendent amb la variada gent de l’espectacle: joglars, tragitadors i cavallers salvatges, que viuen de ser «bells parlers»; vegeu l’apartat 6.2.C, 822-53, de la introducció.

854-93. Rèplica del pretendent, fent èmfasi en el dolor amorós que la jove pot remeiar, si li té pietat.

858-60. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 249.

860. la cara: la l- és escrita damunt una c-.

861-63. Versos que adapten Fus 249-50.

861. dolça res: apel·latiu de la dama inusual, però també present a l’Art d’amours de Jakes d’Amiens; vegeu l’apartat 6.2.C, 854-92, de la introducció.

864-67. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

868-71. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 250.

259

873. sie digne: al ms. «sien dignes»; corregim d’acord amb la concordança amb «do».

875. què us nots, ‘quin mal us fa?’, ‘què us costa?’.

877-92. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

881. S·ab: llegiu «si ab».

886. Sobre aquests personatges, vegeu l’apartat 6.2.C, 854-92, de la in-troducció.

887-92. La frase, confusa, fa difícil entendre què s’espera exactament d’aquests marmessors; vegeu la hipòtesi que es planteja a l’apartat 6.2.C, 854-92, de la introducció.

893-910. Primera cessió de la jove a les requestes del pretendent, cessió que ha de ser molt agraïda per aquest.

893-902. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 253-54.

903-06. Versos que adapten Fus 255-56.

907-10. Versos que adapten Fus 261-64.

911-34. Versos que no tenen equivalent al text llatí. S’hi aconsella parlar bé de la dama en públic, cosa que sembla variant d’un altre consell habitual en manuals erotodidàctics: ser amable amb els amics i coneguts de la jove, perquè li parlen bé del pretendent; vegeu l’apartat 6.2.D, 911-34, de la introducció.

915. fós: ‘fórets, fóreu’.

915. nada: al ms. originalment «nana», amb la d escrita damunt la segona n.

924. qui per mi·l quer, ‘qui el cerca per mi’.

931. mi·l: després de «mi» al ms. hi ha «ay», ratllat.

932. faylir: la f- és escrita damunt de que sembla una p- inacabada.

935-1093. Organització i realització d’una segona trobada, en la qual el jove ha de continuar seduint mitjançant la paraula, per tal d’aconseguir l’avançament físic dels besos.

260

935-38. Versos que adapten Fus 267-68.

939-42. Versos que adapten Fus 269.

943-1091. És probable que aquest parlament no haja estat concebut per a ser declarat en un lloc secret, sinó més aviat en un apart dels dos joves en el context d’una reunió social; es tracta, doncs, d’una possible trans-posició. Vegeu l’apartat 6.2.D, 935-42 i 1094-109, de la introducció.

943-1012. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

943-68. Exordi de salutació en format anafòric, freqüent al gènere salut d’amor; vegeu l’apartat 6.2.D, 943-68, de la introducció.

949. salut: al ms. «saluts».

991-94. La jove és tan sàvia que parla com una auctoritas, les seves pa-raules mereixen ser citades, com els proverbis, i el seu comportament és també exemplar.

995. no us … nuyla res, ‘no us feu reptar per cap motiu’.

1000-02. Versos que, juntament amb els 1022-23, es poden relacionar amb el salut «Senyora graciosa», vv. 20-25 i 17, respectivament (vegeu Ors 1985). Als versos presents trobem el tòpic de la comparació dels patiments del pretendent amb els dels personatges cèlebres; vegeu l’apartat 6.2.D, 969-1011, de la introducció.

1013-58. La narració d’aquest somni amorós podria haver estat inspirada per Aa ii, 328, «Quae referas illi, somnia laeta vidi» (‘procura contar-li somnis alegres’); vegeu-ne el comentari a l’apartat 6.2.D, 1012-58, de la introducció.

1016-17. arrenar- / lo-us-é: ‘us l’interpretaré’, veg. el glossari s.v. Observeu en aquests dos versos l’inusual encavalcament de la perífrasi de futur i els pronoms febles.

1020. divís: ‘vaig distingir’, vegeu el glossari.

1021-22. Versos que, juntament amb els ja citats 1000-02, es poden rela-cionar amb el salut «Senyora graciosa», vv. 17 i 20-25 respectivament (vegeu Ors 1985).

261

1024. de corrent, ‘de pressa’; vegeu el glossari.

1025. dèyts: ‘déiets’.

1026. de cor assò: Morel-Fatio i Faraudo van llegir ací corassó, paraula inexistent en català.

1029. deylls: llegiu «dels».

1034. volgué: al ms. «volgui»; corregim atès que el subjecte del verb és el «déu d’amor» del v. 1027.

1043. encant: lectura dubtosa; el mot sembla escrit damunt d’una paraula anterior, potser infant.

1047. péxer, ‘alimentar’.

1048-49. Apariat amb falsa rima; vegeu la introducció, 4.2.1.

1060-61. Versos que adapten Fus 259.

1062-63. Versos que adapten Fus 260.

1068-75. Sobre la conveniència de forçar el bes de la donzella, vegeu l’apartat 6.2.D, 1059-93, de la introducció.

1070-71. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 280.

1072-75. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1075. si fa [a] far, ‘si cal’; vegeu l’apartat 4.3.2 de la introducció i el glossari.

1076. disir: ‘dir’, vegeu el glossari.

1076-79. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 259-60.

1080-83. Versos que són una adaptació incorrecta de P 237, «Quamvis illicitum complexus nutrit amorem» (‘bé que les abraçades alimenten l’amor prohibit’).

1083. l’actor: es refereix probablement a Pamphilus; vegeu la nota anterior i el comentari del passatge a l’apartat 6.2.D, 1059-93, de la introducció.

1084-91. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

262

1092-93. Versos que adapten Fus 264.

1092. par-te: al ms. «te» és interlineat.

1094-343. Tercera trobada, la definitiva en el procés de seducció. Aquesta sí que suposa un lloc completament privat.

1094-105. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 265-68.

1096. soleta: al ms. «seleta».

1102. destral: escrit damunt un altre mot, potser «dona».

1104. Assò: al ms. «assa».

1106-09. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1110-12. Versos que adapten Fus 269-70.

1113-50. El gruix d’aquest dictamen és ocupat per la laudatio puellae una vegada més, acompanyada, naturalment, de la petitio de mercè amorosa. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1114. ni: a continuació al ms. hi ha «comptar», ratllat.

1118. llengua d’acer: ço és, una llengua que no es desgastàs per més que fos utilitzada.

1127. e que… tants, ‘i que fossin multiplicades per quatre’ — tants: al ms. «stants»; vegeu, a la introducció, l’apartat 4.3.3.

1132. ffill: llegiu «fil». La frase pot voler dir que bastaria a la dama un feble fil per retenir el jove com a presoner d’amor, ja que ell no desitja fugir.

1133. vós: interlineat al ms.

1135. ensenyament: damunt de la m hi ha una titlla supèrflua.

1148. pausar: al ms. la «p» és escrita damunt d’una «l».

1151-200. Primer avanços físics, sota pretext de joc, i peticions de besos: nivells osculum i tactum dels gradus amoris (Friedman 1965). Vegeu, a la introducció, l’apartat 6.2.D, 1151-74 i 1175-200, i l’inici de 1233-79.

1151-56. Versos que adapten Fus 271-72.

263

1157-60. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 273-74.

1158. c·om … trenc, ‘que hom no la hi trenqui (la pensa)’, és a dir, ‘la faci canviar d’idea’. L’adaptador no ha entès del tot l’original, Fus 273-74, «non adeo mentem rigidam tenet ulla puella / ut, si tangatur, risus in ore vacet» (‘no hi ha donzella que tingui una ment tan rígida que, si és tocada, no es posi a riure’).

1161-68. Versos que adapten Fus 275-76.

1161. apensir, ‘amansir-se, apaivagar-se’; al ms. la «i» és escrita damunt una «a». Aquest verb reapareix poc després, al v. 1178; vegeu el glossari.

1163. en bon huyr, ‘en bon averany’; vegeu el glossari.

1164. derrenclir, ‘deixar estar’.

1169-74. Versos que adapten Fus 277-78.

1175-78. Versos que adapten Fus 279.

1179-84. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1185-86. Versos que adapten Fus 280.

1187-200. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 281-82.

1201-32. El tactum avança en intensitat. A partir d’ara, es considera que no s’ha de fer cas de les protestes de la donzella, malgrat que cal vèncer-ne la resistència amb carícies, no amb brutalitat; vegeu l’apartat 6.2.D, 1201-32, de la introducció.

1201-12. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 283-84.

1207. fa: al ms. «fai», amb la -i ratllada pel mateix copista. — comptarà: la grafia comptar per contar , general al Facet, era freqüent en català medieval, i ja apareix en Ramon Llull (veg. el DCVB, s. v. contar): la donzella, ací, amenaça el seductor amb denunciar el que ell ha intentat.

1208. car venir li o farà, ‘li ho farà pagar car’; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

1210. sert: llegiu «cert».

264

1213-14. Versos que adapten Fus 285.

1214. vezat no u ha, ‘perquè no hi està avesada’.

1215-18. Versos que adapten Fus 287-88.

1219-22. Versos que adapten Fus 289-90.

1223-24. Versos que adapten Fus 290.

1225-28. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1228. strèmpauc, ‘salvatge’. — paltuner, ‘home rústic’.

1229-32. Versos que adapten Fus 292.

1233-79. Assoliment del coit; nivell factum dels gradus amoris. Vegeu l’apartat 6.2.D, 1233-79, de la introducció.

1233-38. Versos que adapten Fus 293-94.

1236. resubinar, ‘fer ajeure de sobines, boca amunt’.

1239-79. Es posa èmfasi en la necessitat de no deixar l’acte sense consu-mar, ja que la donzella no li donarà una segona oportunitat i, a més, li perdrà el respecte per sempre. Vegeu el comentari a aquest passatge a l’apartat 6.2.D, 1233-79, de la introducció.

1239-44. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 295.

1240. reguitnar, ‘tirar guitzes’.

1245-50. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 296.

1251-67. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 298-300.

1254. putana soldedera, ‘prostituta a sou’; vegeu el glossari.

1258-59. bé… exament, ‘hauria estat igual que si m’haguessen degollat’.

1264-66. Versos que adapten P 545-546; vegeu l’apartat 6.2.D, 1233-79, de la introducció.

1268-75. Versos que adapten Fus 301-02.

1268. vesa, ‘dolent, pervers, frac’, segons el DECLC; vegeu el glossari.

265

1276-303. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1276-79. Probable dita popular; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

1277. ja [a]vets: lectura aportada per Ziino (1995: 197).

1280-343. Després del coit, el jove ha de consolar la seua amiga, i tranquil-litzar-la; vegeu l’apartat 6.2.D, 1280-343, de la introducció.

1296. amics: probablement ací per parents; vegeu l’apartat 6.2.D, 1280-343, de la introducció.

1300. escreix: quantitat pagada pel nuvi a canvi de la garantia que la qui es desposa és verge; vegeu el DCVB, s. v.

1304-43. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1308. deveurà, ‘desvelarà’; vegeu el glossari.

1312. no … puncelatge, ‘no es fixarà en la manca de virginitat’.

1318-25. Si el novençà s’adona que la núvia no és verge, es proposa que ella testi a favor seu, amb la qual cosa ell recuperarà l’escreix que li ha pagat si ella mor.

1326-43. Es proposa mentir a la donzella fent-li creure que ell prendrà mesu-res anticonceptives; vegeu l’apartat 6.2.D, 1280-343, de la introducció.

1339-40. Per a la creença de l’eròtica pràctica que l’engendrament d’una nova vida esborraria el pecat de fornicació, vegeu els apartats 6.2.D, 1280-343, i 1.2.1 de la introducció.

1341. Davant del fet que aquest vers manca d’apariament, Morel-Fatio i Faraudo van considerar que s’havia perdut un vers a continuació i van incloure en la numeració aquest vers presumptament perdut (és el 1342 de la seua edició), de manera que, a partir d’ací, la numeració dels versos de la nostra edició presenta un decalatge d’una xifra respecte a la de Morel-Fatio i Faraudo.

1344-70. Darrera recomanació pel que fa a la seducció de la donzella: cal mantenir-ho en secret, tant per educació com per conveniència. Sobre el secret amorós, vegeu l’apartat 6.2.D, 1344-70, de la introducció.

266

1344-58. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 315-20.

1350-51. Apariat sense rima.

1360-69. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1360. lo: al ms. «la».

1368-70. L’antecedent d’aquesta oració de relatiu no és secret, sinó Facet, l’autor del qual, s’hi diu, transmet tots els seus coneixements i sap estimar en secret.

1370-87. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1370-71. Morel-Fatio i Faraudo consideraven una mateixa oració aquests dos versos, vinculant els manaments de Déu al secret amorós, idea mancada de sentit.

1371-743. Reprobatio feminae com a remei a l’amor: tercera i darrera part del Facet.

1373-74. Observeu que s’hi reprova no el coit, sinó el manteniment con-tinuat d’una relació sexual.

1379. vers: al ms. «vert».

1381. [deu]: corregim amb Morel-Fatio i Faraudo.

1388-91. Versos que adapten Fus 321-22.

1389. tolràs-te d’eyla, ‘et lliuraràs d’ella’.

1392-99. Versos que adapten Fus 323-24.

1400-503. Descripció dels tipus fisiològics femenins, seguint de prop el Facetus; primer per complexions: grassa, magra, alta i petita (1400-45), i després per temperaments humorals: flemàtica, sanguínia, colèrica i melancònica (1446-97). Vegeu-ne el comentari a l’apartat 6.3, 1398-503, de la introducció.

1400-09. Versos que adapten Fus 325-28.

1410-15. La fembra roja és la colèrica, segons la teoria dels humors, de la qual es parlarà a 1478-89. La impossibilitat de veure-la satisfeta,

267

«pagada», que es planteja ací, no s’adiu amb el temperament calent que se li atribueix més endavant (vegeu 1480-81); aquesta característica, en canvi, és pròpia de les dones de constitució freda: la flegmàtica (blan-ca) o la melancònica (fosca). Roja, doncs, és probablement un error dins un altre error (la transposició de versos), i aquesta caracterització hauria de referir-se a un altre tipus de dona, potser la longa dona dels vv. 1426-33. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1415. pagada, ‘sexualment satisfeta’.

1416-25. Versos que adapten Fus 329-32.

1420. òssors: llegiu «ossos».

1422-25. El traductor no ha entès l’original llatí, que considerava la dona prima de passió fàcil d’encendre, però ràpidament extingida, com el foc de la llenya seca; al Facet, en canvi, es pren la imatge de la llenya i el foc com a metàfora de la destrucció moral que aquesta mena de dona operaria en l’enamorat (1422-25).

1422. leyna: la «l» és escrita damunt d’una «c».

1426-33. Versos que adapten Fus 333-36.

1434-45. Versos que adapten Fus 337-40.

1446-61. Versos que adapten Fus 341-44.

1447-62. fembra blanca: la dona flegmàtica.

1449. mereveyles: aquesta flor està ben testimoniada en textos medievals. La paraula designa un grup de plantes convolvulàcies, dels gèneres «Convolvulus» i «Ipomoea», segons el DCVB.

1462-77. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 345-48.

1462. fembra negra: la dona sanguínia.

1473. debetegar, ‘bellugar violentament’.

1477. recalcar, ‘pitjar, estrènyer una cosa amb una altra’.

1478-88. Versos que adapten Fus 349-52.

268

1479. La fembra roja és la que tendeix a la «colra»: la colèrica.

1489-97. Versos que adapten Fus 353-56. La «carregada de malencolia» o «fembra fosca» és la melancònica. El v. 1489, doncs, ja no es refereix a la fembra roja.

1489. Piyor: al ms. hi ha una titlla supèrflua damunt d’aquest mot.

1497. Es tracta d’un adynaton, ‘el carbó criarà fulles (com si encara fos fusta d’arbre viu)’.

1498-523. S’oposen tots els tipus de dones vists a la ideal, a la dona equi-librada de formes. Sobre l’ideal estètic femení, vegeu l’apartat 6.2.C, 712-37, de la introducció. Versos que adapten Fus 357-62.

1509. El traductor català en realitat no cita Ovidi, sinó el Facetus (v. 355), que estableix com a ideal la medie forme mulier.

1511. moca: metonímia per ventre.

1519. a cuy … dir, ‘aquella a qui no es pugui retreure res’.

1524-31. El jove ha de tenir present des del principi els mals que provoca l’excés de passió amorosa.

1524-27. Versos que adapten Fus 363-64.

1528-31. Versos que adapten Fus 365-66.

1532-47. Motiu misogin de la inconstància femenina en amor; vegeu l’apartat 6.3, 1524-47, de la introducció.

1532-39. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1540-43. Versos que adapten Fus 367.

1544-53. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1544-46. Sobre aquest famós refrany medieval, vegeu l’apartat 6.3, 1524-47, de la introducció.

1547. seny de grills: probablement ‘estúpid, foll’; vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

269

1548-49. La dona serà la responsable que l’home perda la guia (que es desencamine, que perda el rumb); vegeu l’apartat 4.3.4 de la introducció.

1553. açò … jovent: ‘açò s’aplica a tot el jovent’.

1554-600. Dissuasió que parteix de la idea que la bellesa femenina és artificial i amaga un cos repulsiu, destinada a provocar el fàstic envers el cos femení; vegeu l’apartat 6.3, 1548-600, de la introducció.

1554-56. Versos que afirmen que la bellesa femenina es perd amb la mater-nitat. Són, doncs, una adaptació incorrecta de Fus 369-70. La referència als embarassos de Fet 1554-56 sembla derivada d’una mala comprensió de Fus 370, «cujus amore gravi lesus ab ima ruit» (‘per l’amor de la qual, greument perjudicat, corre a la destrucció’). El gravi ha suggerit al traductor la gravidesa femenina.

1555. mazela, ‘mesella, llebrosa’.

1557-63. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 371.

1557-59. Els afaits pudents causen llagrimeig i dolor a les dones.

1564-67. Versos que adapten Fus 372.

1568-77. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 373-74.

1574. gins: llegiu «gints».

1578-85. Versos que adapten Fus 375-78. La font del molt influent Fus 375-78 («Vadat ad hanc juvenis jejunus mane repente […]») és Ra 341-42, «Proderit et subito, cum se non finxerit ulli, / ad dominam celeres mane tulisse gradus» (‘També et convindrà arribar de matí, aviat, a casa de la dama, quan encara no s’ha posat els afaits’).

1586-97. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1590. en sa natura, ‘al seu sexe’.

1594. arenchs, ‘arengades’.

1598-99. Versos que són una adaptació incorrecta de Fus 380, «que nulli placeant, si medicina vacet» (‘que no agraden ningú, si hi manquen els remeis cosmètics’).

270

1601-03. La presumpta insadollabilitat de la prostituta és causa d’amagriment masculí, com es dirà a continuació. Es tracta d’una adaptació incorrecta de Fus 382, «et maceret corpus fortius arte sua» (‘i [per oblidar la dona] que mortifiqui el seu cos encara més fort amb la seva tècnica’).

1604-718. Versos que no tenen equivalent al text llatí. A partir del v. 1604, per tant, s’acaba la correspondència del Facet amb el Facetus.

1604-07. Sobre aquest proverbi, vegeu l’apartat 6.3, 1601-07, de la in-troducció.

1607. Escrit al marge d’aquest vers trobem «proverbiorum ultimo capitulo».

1614. Las: llegiu «llaç».

1619. no·ls … jorn: ‘no els podria acabar d’enumerar ni comptant amb un dia sencer’.

1620-23. Sobre la ruïna de l’ànima i del cos alhora, per causa de la prostituta, vegeu l’apartat 6.3, 1608-23, de la introducció.

1624-33. Tòpic dels grans homes caiguts per les dones, amb esment de Salomó i de sant Pere; vegeu l’apartat 6.3, 1624-33, de la introducció.

1638. s’axecarà: llegiu «s’assecarà», ‘s’eixugarà’.

1639. e seguer fuylles levarà: adynaton, ‘el rusc d’abelles criarà fulles (com si fos vegetal i no animal)’.

1640-47. Tòpic de la dona (Eva, epítom de la feminitat) com a causa de la mort de Jesucrist; vegeu l’apartat 6.3, 1634-61, de la introducció.

1648-61. Breu enumeració de tòpics misògins: (a) la dona sempre farà la contrària (1648-51); (b) és l’arrel de les disputes i de tots els mals (1652-53); (c) és variable com el penell i no accepta els retrets que se li fan (1654-57); (d) s’enfada amb qui hauria d’estimar (1658-59); (e) és un enemic mortal de l’home, com el diable (1660-61). Vegeu l’apartat 6.3, 1634-61, de la introducció.

1656-57. e so … farà, ‘li glaçarà els retrets al queix (la comissura dels llavis)’, malgrat l’obvietat del mal comportament d’ella.

271

1660. mortal: la r és interlineada i la t originalment era una l.

1662-68. L’autor català prova ara de rebatre les argumentacions profemi-nistes que ha trobat en un text breu; vegeu l’apartat 6.3, 1662-68, de la introducció.

1669-94. Nova sèrie de tòpics antifemenins, dirigits també a la prostituta, i breument enunciats; vegeu l’apartat 6.3, 1669-718, de la introducció.

1686. àls: al ms. «ales».

1687. àls: aquest mot té damunt una titlla supèrflua, diferent de la del vers anterior.

1689. parlara: llegiu «parlera».

1695-712. Sobre aquesta identificació de la dona vil amb la quimera mito-lògica, vegeu l’apartat 6.3, 1669-718, de la introducció.

1719-20. Versos que són una adaptació incorrecta de P 74, «vix erit e mille que neget una tibi». Sobre la proporció de dones castes (una entre mil, com a molt), vegeu l’apartat 6.3, 1719-42, de la introducció.

1721-42. Versos que no tenen equivalent al text llatí.

1721-38. Excusació final de la minoria de dones bones, tòpic usual als textos misògins; vegeu l’apartat 6.3, 1719-42, de la introducció.

1731-38. Curiosa observació final: l’objecte dels discursos antifeministes, seria la prevenció o el remei dels maltractaments a les dones bones. Vegeu l’apartat 6.3, 1719-42, de la introducció.

1734. cascada: al ms. «castada»

1741. dictador: usualment, tractadista de l’ars dictandi; vegeu l’apartat 6.2.C.1, de la introducció.

Apèndix i. El Facetus

i.1 text De l’oBra

Aquesta versió segueix l’establerta per Morel-Fatio (1886: 224-35), i reproduïda per Elliott (1977), però incorpora aquelles petites variants trobades al manuscrit barceloní datat per Alturo en el pas del segle xii al xiii, i que aquest registra (Alturo 1996; veg. el capítol 2).

Moribus et vita quisque vult esse facetusme legat et discat quod mea musa notat.Clericus et laicus, senior, puer atque juventusistic instruitur, miles et ipse pedes.

5 Expedit inprimis cupientes esse facetosmente, fide, verbo, nobilitate frui.Mente quidem varius verboso pectore mendaxnon placet, ut fallax qui manet absque fide.Esto verecundus falsum quandoque loquaris,

10 nam semper verum dicere crede nephas.Crimina multociens laus est celare faceto,maxima rusticitas turpia verba loqui.Alterius laudes moderate dicere laudo,sed proprias nemo, si sapit, ipse refert.

15 Pauca loqui debet qui vult urbanus haberi,nec prorsus taceat, sed meditata ferat.Ut placeat cunctis nullum decet esse superbum;

274

qui sic inflatur deserit omne bonum.Sit placidus facie, sit mitis et ingeniosus,

20 ne contemptibilis forte sit ipse cito.Officio proprio sapienter sit studiosusut fiat doctus qualibet arte sua.Ocia nullus amet nisi sint conjuncta labori,nam nimia requie mortificatur homo.

25 Expendat large sine murmure, quando decebit,juxta posse suum, ne sua dampna fleat.Exornet corpus ne contempnatur ab ullo,non tamen officium deserat ipse suum.Sit bene vestitus cui non est parva supellex

30 et caute vivat potibus atque cibis.Vertatur calamus specialiter omnia narrans,ut per doctrinam vivere discat homo.Si puer in clero propria sit sponte locatus,sub disciplina mollia colla domet.

35 Ut non stultizet, senioribus associetur,et discat teneros raro movere pedes.Si bene consuescit, post tempora multa placebit,ut semper placeant que placuere semel.Cum fuerit juvenis qui novit virginitatem,

40 semper sit castus, semper honesta petat.Discere ne cesset que sit doctrina salubrisut recte doceat, cum manet ipse pater.Pervigil, attentus sit, in officiis studiosusut digne dicat verba sacrata Deo.

45 Dedecus est illi si propria jura relinquit:ordine turbato, non valet esse bonus.Tonsura capitis, circumcingente corona,pulchrior apparet qui sua jura tenet.Vestibus ex longis sua contegat infima membra,

50 nam pudor esset ei, si caro nuda foret.Sepius insinuet vestes ut, tegmine mundus,purgatus viciis significetur ut est.Sit sapiens, cautus, numquam spectacula querat,

275

et gravis incessu, ne sit eundo vagus.55 Si quis habet censum, nulli sit parcus in illo,

hic si sufficiat pluribus atque sibi.Quando senex fuerit venerabilis in gravitate,ammoneat populum semper honesta sequi.Exemplum cunctis tribuat moderamine vite

60 ne secum populus crimina cuncta ferat.Musa docet laycum placidam componere vitamet brcviter narrat quod docet atque placet.Cum puer est Iaycus, quibus artibus sit sociandusprovideat tutor, si caret ipse patre;

65 littera si placeat ut clericus efficiatur,vel forsan laycus doctior esse velit,judex vel medicus, doctor vel scriba, poeta,in teneris annis discat amare libros.Sed si milicie puero sit vita petenda,

70 cruribus et manibus flectere discat equos;scutifer imprimis sit, militibus famulando,duricia solitus, si cupit esse bonus.Qui mercatoris doctrinam gliscat haberenoscere denarios expetat ipse prius.

75 Providus exploret terras mercantibus aptas,que varium pretium semper habere solent.Cambiat attente ne sit deceptus ab ullo,quales sint merces et numerare sciat.Fabriles alias si quis cupiat puer artes,

80 suppositus ferule desinat esse piger.Qui sic instruitur, dum transit mollior etas,arte sua melius forte peritus erit.Qui fuerit juvenis, si non didicit quod oportet,non verecundetur discere promptus adhuc.

85 Est pecus ut brutum quisquis prorsus caret arte;ars hominem format nec sinit esse malum.Sed tamen hoc faciat quisquis vult esse peritusut quod scire velit protinus illud amet.Scire quidem frustra contendit quisque quod horret,

276

90 quod natura negat discere nemo potest.Officiis multis hominem natura beavitet varie variis plurima dona dedit.Sic habet omnis homo quo se possit fabricare;qui non est cunctis, pluribus aptus erit.

95 Quilibet officio proprio poterit bonus esse,Cui sine segnicie complacet ordo suus.Non jubeo quemquam sic perdere gaudia vitequod nimio studio debeat ipse mori.Tempore festivo vel quando decet recreari

100 vivere quod possit gaudeat omnis homo:mente quidem leta decoratur florida vita,sed per tristiciam fit cito quisque miser.Tunc saliat currens, cantet saltans adolescens et placidis juvenis cantibus illud agat,

105 pectora pascat amor sine quo sunt gaudia nulla,sed tamen haec fiant tempore quoque suo.Provideat juvenis non nigros esse capillos,nam potius senibus convenit iste color.Libera frons pateat, detonsis arte capillis,

110 auris in extremo terminus arcet eos.Cesarie longa fit turpis forma virilis;femineus cultus sepius esse solet.Vestes non longas juvenilis diligat etasut motus facilis nesciat esse gravis.

115 Non natet in caligis vel crus vel pes juvenilis,sed sotulariis formet utrumque pedem;et tamen, ut patrie mos postulat, omnia fiant,ne faciat solus quod fugit omnis homo.Inter gaudentes juvenem decet esse jocosum,

120 tristibus adjunctus compaciatur eis.Doctior efficitur senioribus associatuscumque bonis vadat qui timet esse malus.Exhibeat cunctis placidus sapienter honoremet nullum spernat, sit licet ille miser.

125 Majori cedat, caput inclinet seniori,

277

exhiIara facie semper honoret eos.Inter majores caveat ne multa loquatur,mente diu teneat quod putet ipse loqui.Ad loca prudentum tendat vestigia sepe

130 Et notet attente que recitantur ibi.Si quem forte juvat subdi sapienter amori,sic amet incipiens ut mea musa docet.Turpe scelus vitans, nullam temptet monialem,que se contempnens est sociata Deo;

135 assimilatur ei jam femina nupta marito,quam maculare quidem creditur esse nephas;preterea ganeis venali corpore fedis,munera ni tribuat, nemo placere potest;cui se supponit meretrix non prestat amorem,

140 non amat id quod agit sed quod habere cupit.Sunt alie multe mulieres lusibus apte;virginis et vidue laudo vacantis opus.Virginis amplexus durissima pectora mulcet,mestitiam pellit, cor super astra levat.

145 Dulcis amor vidue mollit quoque corda superba,que melius cunctis et sapienter amat.Pulchra puella vacans dulcissima gaudia prestat,mollibus apta iocis, libera colla gerens.Has juvenile decus sapienter discat amare,

150 arte quidem nostra noscat amoris iter.Providus imprimis oculis sibi querat amandam,eligat e multis que placet una sibi.Hanc firmis oculis ridentibus intueatur,ut quia diligitur dulcis amica sciat.

155 Sed virtutis opus, generatio, forma decoraante repensetur ne nimis alta petat:diligat equalem sibi vel paulo meliorem,nam cito sepe ruit qui super astra volat.Inde locum discat quo semper amanda moratur,

160 quove puella manet, recia tendat ibi.Huc veniat ludens, cantet suspiria miscens,

278

quod si non noscat, militet arte sua.Hic temptet vires, hic dulcia verba loquatur,Quod placeat faciat, res velut ipsa dabit.

165 Huc tamen ut vadat prodest occasio ficta,qua prius inventa, cautius urit amor.Diligit hunc mulier qui caute novit amare,ne consanguinei singula facta sciant.Nuncia queratur in qua confidit uterque,

170 que narret caute quicquid utrique placet.Muneret hanc juvenis ut sit super hoc studiosaet plus quam tribuat polliceatur ei.Hec adiens illam dulcissima narrat amoris,incipiens caute talia verba loqui:

175 «O speciosa nimis, vultu fecunda sereno,te juvenile decus laudat et optat amans,qui cunctos alios superat spectamine morum,colloquium tecum vellet habere rogans.Utile quod nimis est, vestro tractabit honori

180 et plus quam famulus, subditus esse cupit,omnia postponit, nisi te nichil amplius optat;me tibi direxit, sum quia fida tibi.»Forsitan inprimis dabit aspera verba puella,sed cito que prius est aspera mollis erit.

185 Dulcia verba quidem tunc nuncia proferat illi,quodque petit juvenis conprobat esse bonum.Hunc modo commendet, modo laudes conferat illi,sic alternatim laudet utrumque simul.Quod si displiceat modo consentire puelle,

190 ad juvenem rediens singula facta ferat.Hic non diffidat, studiosius immo laboret,nutibus et signis sepe loquatur ei.Ah! quotiens teneram, que nunquam novit amorem.Talibus ingeiis languidus urit amor!

195 Hanc blandimentis adtemptet nuncia sepe,nec cito desistat, quando puella vetat.Femina quod prohibet cupit et vult sepe rogari,

279

improbitas vincit, pectora frangit amor,ferrea congeries disrumpitur improbitate,

200 et durum lapidem gutta cadendo cavat.Sic multis precibus vel longo temporis usucolloquium fieri languida sponte volet.Porro secretus locus est prius inveniendusut quod utrique placet nuncia sola sciat.

205 Si tamen, ut plerumque solet, sit curia plenaet locus est domine cui velit ipse loqui,tunc illam juvenis blando sermone salutetet promptus maneat clamque loquatur ei:«Stella serena micans, facie rutilante decora,

210 ecce tuum famulum nunc patiare loqui.Si tua nobilitas, probitas vel forma decoralaudatur velut est, par tibi nulla manet;tu superas cunctas forma praestante puellaset vincis Venerem, ni foret illa dea.

215 Aurea cesaries tibi, frons est, ut decet, alta,ridentes oculi, pulchra supercilia.Quando moves oculos, vario certamine pungor:Gaudia corda movent, sed tamen urit amor.Candidus et rutilans simul est color ipse genarum,

220 exornat faciem nasus et inde placet.Labra tument modicum rubeo perfusa colore,que michi, si possem, jungere velle foret.Ordine formati candent albedine dentes,omnibus est gratus risus in ore tuo.

225 Cuique placet mentum, gula proxima plus nive candet,quam quociens video cor sine fine calet.Hec mihi significant quantum sint candida membra,que tegis interius vestibus ipsa tuis.Utraque conformat tua pectora pulchra mamilla,

230 quas, velud ipse puto, clauderet una manus.Hic status est rectus, gracilis, complexibus aptus,brachia cum manibus laude probanda vigent,cetera menbra quidem proprio funguntur honore,

280

et plus quam possim dicere pulchra manes.235 Cum te non video, pereo cupioque videre,

insipiens morior, nam nimis urit amor.Iam tibi sum famulus; tibi, si placet, exibeo meut semper faciam quod michi sola jubes.Si me conspicias vel me dignaris amare,

240 gaudebo plus quam si mihi regna darent.Deprecor hoc tantum: famulum fatearis amandumut per te vivat, vita salusque mea.»Forsitan illa sagax sic verba superba loquetur,ut quod mente cupit per sua verba tegat:

245 «Stulta petis, juvenis, frustra laudas mea membra;Si sum pulcra satis, cur tibi cura fuit?Vade, recede cito, ganeam me forte putasti,et nunquam facias tu michi verba magis.»Tunc dicat juvenis: «Cur me, dulcissima rerum,

250 morte perire facis? hoc tibi crimen erit.Munera magna peto, tamen hec sunt digna favore;si me forsan amas, nil tibi quippe nocet.»Inquiet illa quidem: «Fateor non horreo quemquamteque libenter amo, nil michi plura petas.»

255 Tunc caput inclinet, grates multas referendo,et semper famulus spondeat esse suus,sed tamen ut merito semper possit famulari,laudes condignas prestet ubique sibi.Postulet in signum sic incipientis amoris

260 munera, que firment prorsus utrimque fidem.Oscula pro dono tunc exigat, adtamen ejusPonat in arbitrio que dare dona velit.Munere suscepto, quia tutus in ejus amore,letus discedat, gratificando sibi.

265 Post hoc sollicitus discat quo tempore solaminveniat dominam, forte vacante loco,vel si non poterit, sapienter nuncia curetartibus ut trahat hanc ad loca tuta jocis.Huc veniat juvenis, facie gaudente salutans,

281

270 adjunctis precibus laudibus usque vacans.Si quoque, dum loquitur, jam femina laude movetur,leviter hanc tangat vestibus ipse super.Non adeo mentem rigidam tenet ulla puella.Ut, si tangatur, risus in ore vacet.

275 Si fugiat tactum, subridens forcius angat,Vel digitis coxas comprimat atque latus;sed tamen in cunctis placidus modus est adhibendus,nam sine mensura nil valet esse bonum.Curet ut insolitam faciat gaudere puellam.

280 Dulcius exorans, oscula grata petat.Spondeat et juret quod nil petet amplius ipse,nam bene sufficiunt talia dona peti.Si neget illa quidem dare talia, forte minando,hec eadem precibus non minus ipse petat.

285 Sed quia sic multis verecundia sepius obstatut quoque conjugibus basia justa negent,jungere non timeat violenter brachia collo,et prompte capiat quod negat illa dare.Tunc non simpliciter jungantur grata labella,

290 sed teneant longas basia pressa moras.Mobilis interea stringat manus una mamillas.Et femur et venter sentiat inde vicem.Sic postquam ludens fuerit calefactus uterque,vestibus ejectis, crura levare decet.

295 Vim faciat juvenis, quamvis nimis illa repugnet,nam si desistat, mente puella dolet.Expectat potius luctando femina vinciquam velit, ut meretrix, crimina sponte pati.A ganeis tantum coitus solet esse petitus,

300 que se pro precio vendere cuique volunt.Qui querit coitum, si vim post oscula differt,Rusticus est, nunquam dignus amore magis.Arte mea quisquis sibi consociabit amicam,vatis opem querat qua foveatur amor.

305 Admoveat dominam juvenis per dulcia verba,

282

Colloquium fieri sepius ipse rogans,sepe superciliis et nutu longius instet,si prope non audet, voce sonante, loqui.Tempore quo stomachus sit prosperitate repletus,

310 spiritibus letis, potibus atque cibis,aptius hanc adeat, Veneris solacia querens:tunc etenim melius diligit omnis homo.Tedia non faciat, plus quam sit posse laborans,fastidita frequens esca jacere solet.

315 Diligat occulte cui non sit vilis amica,Sic fit furtivus dulcior omnis amor;Gaudia que sumpsit curet celare modeste,nec nomen domine provocet ille palam.Qui, propria culpa, placidam sibi perdit amicam,

320 perpetuo doleat rusticitate sua.Qui fuerit cupiens ab amica solvere colla,plenius a nostro carmine doctus erit.Nosse decet primum quantum sit femina turpiset quantum noceat fetidus ejus amor.

325 Si fuerit pinguis, gravis est ut plumbea massa,mollicie lutea turgida membra manent.Que, cute sudante, velud est axungia porci,lubrica sepe facit tedia tacta semel.Macra placere nequit, quia pungunt hispida membra.

330 Exteriusque patent ossa, rigente cute.Arida ligna quidem cito consumuntur ab igne,urit et absumptus sic perit ejus amor.Longa placet nulli nec habet sub pectore sensum,est fatue mentis, nescia quid sit amor:

335 jumento similis, nunquam saciatur ab ullo,cum se supponit, vix sua membra plicat.Si brevis est, forsan per singula verba superbit,uritur interius, corde superba furit;nil valet ejus amor, que tanquam vipera ledit,

340 nec bene sufficiunt parvula membra joco.Candida si fuerit, pallor suus inficit illam,

283

frigida corda gerens, nescit amore frui;despicit hec omnes juvenes, sua corpora cernens,marmorea statua pulcrior esse putat.

345 Sed nigra cum placeat, que, tacto corpore, tingit?Gaudia tinctus amor nulla movere potest:inferno similis, tenet hec fuliginis instar,nocte quidem nulli crura levare vetat.Rubra venenosa colera vel sanguine fervet,

350 Igne coquit pectus, corpus adurit amans,ledit uti serpens, jaciens, per membra venenaet nulli prorsus corde fidelis erit.Femina que facie pallenti sit quasi fusca,demonibus similis, fallere docta fuit.

355 Hec melancolico quia sanguine tardius ardetEx multis viciis callida pejus amat.Qui de jam dictis aliquam sibi junxit amicam,Talia pensando, linquere debet eam.Sed medie forme mulier per talia numquam

360 displicet, immo, velut sit dea, sola placet.Hec fovet interius gaudenti corde medullascumque dolore gravi solvitur ejus amor.Estimet inprimis quantum ledatur amandoet que preterea dampna sequantur eum.

365 Efficitur fatuus qui sic amat ut modus absit,negligit officium quilibet inde suum.Sepe novum veteri mulier preponit amicum,sepius et castas unus et alter amat.Decipitur juvenis: non est ita pulchra puella,

370 cujus amore gravi lesus ad yma ruit,ut putat: ejus enim facies est picta colore,Vestibus ornantur vilia membra satis.Nil bene cernit amor, videt omnia lumine ceco,fallitur in multis anxietate sua.

375 Vadat ad hanc juvenis jejunus mane repente,dum jacet in sompnis nuda soluta caput,gaudia tunc sumat, donec fastidia sentit,

284

quod vult plus faciat quam sibi velle fuit.Post hec inspiciat quantum sint turpia membra,

380 que nulli placeant, si medicina vacet.Hac ita demissa, jam diligat ipse laboremet maceret corpus fortius arte sua.Sit cibus et potus modicus, jejunia prosunt,nec petat hanc rursus nec petat inde magis.

385 Musa, placere potes si caros jungis amicos,expedit hoc multis, protinus ergo doce.Utilius homini nichil est quam fidus amicusut veluti secum cuncta loquatur ei.Rebus in adversis dabit hic solacia fati,

390 prosperitate quidem gaudet uterque magis.Falsus adulator non est reputandus amicus,proficit in nullo tempore fictus amor.Qui fuerit felix, multis veneratur amicis,si miser effectus, solus ad yma ruit.

395 Fidus in adversis ostenditur omnis amicus,si tunc desistat, falsificatur amor.Quilibet inspiciat cui conjungatur amico,qui sit propitius nocte dieque sibi.Providus ejusdem doctrine querat amicum,

400 artis et officii commoditate parem.Est etenim melius similem sibi consociariquam per dissimilem linquere jura sua;sed tamen alterius juvat artis habere sodalem,cum forsan propria nullus in arte placet.

405 Pauper divitibus vel doctior insipientinumquam jungatur, namque nocivus erit.Non amat hunc dives nisi forsan confamulaturet licet hic egeat, munera nulla dabit.Arridet parcus, spondet se dona daturum,

410 dum poterit, tollet, nec dabit ipse vicem.Nititur ut secum proprium consumat egenus,quo jam consumpto. spernit et odit eum.Pascua divitibus bona pauperis esse putantur,

285

Cum Salomon docuit ne societur eis.415 Despicitur sapiens fatuo sociatus inepte,

cum quo conversans destruit omne decus.Assiduo gressu nunquam comitetur euntem,sed tamen ut moveat sepe loquatur ei.Incesto castus sociatus, justus iniquo

420 non bene conveniunt, ni sit uterque malus.Nemo placet stulto nisi dicat quod libet illiet malus efficitur qui sociatur ei.Queritur eventu socius, tamen arte tenetur,querere res brevis est, sed retinere labor.

425 Sermo quidem dulcis veteres conservat amicos,sepius ad rixam verba superba movent.Diligit et spernit socius bonus omne quod alter,unum velle duos jungit et unus amor.Cum socius peccat, sapienter corrigat alter

430 et, cum dclinquit, quod moneatur amet.Deserat in nullo socium discrimine vite,prebeat auxilium semper ubique sibi;sed tamen in mundo non est modo fidus amicus,fraudibus est etenim callidus omnis homo;

435 sed qui non poterit socium sibi querere fidum,diligat hic alios sicut amatus erit,falere fallentes quia nulla lege vetaturEt decet ut fallax corruat arte sua.Musa, stilum moveas et nunc de judice tracta:

440 quod deceat monstra, nam nimis inde places.Hic tenet eterni metuendi judicis instarfitque Deo similis, cum sua jura tenet.Huic caput inclinant reges, comites proceresque,quilibet ex populo corde timente favet.

445 Provideat casum judex, cui sit gradus altus,non male condempnet ne maledictus eat;judicium teneat quo dampnabuntur iniqui,quo licet appellet, non revocabit homo.Absolvat justum sed raro parcat iniquo;

286

450 omnia jura sciat, mente frequentet ea.Justiciam querat, fugiat turpissima lucra,nam miser efficitur talia quando petit.Qualis erit judex, tales sunt quippe ministri,si malus est dominus fit populusque malus.

455 Quid deceat medicum referas, mea, posco, camena,ex hac materia carmina grata move.Arte sua medicus pollet cunctis venerandus,qui mortem differt atque futura cavet.Rerum naturas subtiliter intueatur

460 ut quidquid faciat non ratione vacet.Sollicite caveat qui per contraria curet,sed tamen in cunctis sit medicina modus.Inspiciat caute quid poscat tempus et etas,quid cupiat regio, quid velit usus agi.

465 Antidotum nunquam det falsum, vivat honeste;qui bonus est medicus semper honesta facit.Calliope, proprio cetu comitata sororum,militis acta proba, que tibi grata placent.Milicie vita non est felicior ulla,

470 quam quasi precipuam quisque virilis amat.Rusticus est laicus qui non vult vivere miles,hoc si permittant suflicienter opes;non sine militibus reges sua regna tuenturnec bene, si desunt, patria tuta manet;

475 milicie decus est proprio si jure fruatur,arma decet ferri, quando frequentat equos;strenuus existat quotiens ad bella paraturnec facili causa det sua terga fuge.Nil valet in bello qui vivit deliciose,

480 nec sine duricia bellica palma datur.Quisquis erit laycus, si miles non valet esse,ut non displiceat, sit bonus ipse pedes:quemque decet patriam defendere tempore belli.Quilibet ergo sciat quis modus arma gerat.

485 Ingenio pugnet qui vult bellando placere

287

et non sit timidus cum ferit hostis eum.Nil valet ingenium nisi cui conjungitur usus;sepius insolitis pugna nocere solet.Quando senecta venit gravitas facit esse verendos,

490 canities ornat, sensus acutus adest.Admoneat juvenes, respublica gaudeat illo,omnibus et semper mite levamen erit.Sed tamen ad senium caveat dum venerit iste,cui mors est requies, vivere quippe mori.

495 Preterea nullus sibi jungat nomen avari,gaudeat in modico quod Deus ante dedit.In propriis rebus cui nunquam sufficit ususdona Dei spernit, peccat et ipse satis;quilibet horret eum qui perdit commoda vite

500 deque bonis secum nil moriendo feret.Cui sua non prosunt, aliis conservat habenda,heres post mortem perdet amore suo.Non cupiat quisquam quod nunquam possit habere:quod fortuna dedit sit satis illud ei.

505 Quos vult sors ditat, quos vult quoque compede tricatincertaque via volvitur ipsa rota.Disposuit natura quidem quicquid sit in orbe,sic igitur nullus querere pIura potest.Qui, velut est dictum, propriam vult ducere vitam,

510 Aurigena doctus vate, facetus erit

i.2. el Facetus Del MS. 309 De la BiBlioteca De catalunya

Oferesc ara el fragmentari text de l’altre Facetus (a banda el registrat per Alturo 1996) conservat en manuscrit català: el 309 de la Biblioteca de Catalunya, ff. 85 r.-v. (cxxii r.-v.), del segle xiv, o del pas del xiv al xv (veg. el capítol 2).

[M]oribus et vita quisquis vult esse facetusme legat et discat quod mea musa docet.Clericus et laycus, senior et puer atque iuventus[…]Expedit in primis cupientes esse facetos,

5 mente, fide, verbo, nobilitate frui expedit.Mente quidam aliqui verius verboso pectore mendaxnon ille placeat, ut falax qui manet absque fide.Esto veridicus quandoque falsum cum loquaris,nam semper verum credere erat nephas.

10 Crimina multociens laus est celare faceto,maxima rusticitas turpia verba loqui.Alterius laudos non […] dicere laudo,set proprias nemo, si sapiat, ipse refert.Pauca loqui debet qui urbanus haberi vult,

15 nec processus taceat, set meditata ferat.Ut placeat cunctis multum debet esse superbum;qui ille decet inflatur deserit esse bonum.Sit blandus facie, […] ingenione cautem […] forte sic ille cito.

290

20 Officio proprio semper sit studiosusut fiat doctus quilibet arte sua. / cxxii v.Ossia nullus amet nisi sint coniuncta labori,nam nimie requie mortificat homo.Expendat large sine murmure, quando decebit,

25 iux pecessum ne sua dampna fleat.Exornet corpus ne […] ab illo,ne tamen oficium deserat et ipse suum.Sit bene vestitustus cui non est caute vivat potibus atque cibis

30 Vertatur calamussic per doctrinam vivere dicatur homo.[…]Si puer in clero propria sint expente locatus,sub diciplina molieraut non stultitzet se moribus associetur,

35 ut discat teneros raro movere pedes.Si non bene consuent, post tempora multa pudebit,set semper placeant que plac

El text és situat als ff. cxxii r. i v.; la pàgina següent, cxxiii, està nu-merada, però deixada en blanc, com si el copista hagués esperat poder seguir amb la còpia del text. S’hi pot observar que, al marge d’algunes de significativament diferents, la major part de variants semblen nàixer d’una reproducció dels versos llatins més basada en la memòria que no en els coneixements de la gramàtica llatina, conculcada ací reiteradament.

Apèndix ii. Taula de correspondències Facetus - Facet

En aquesta taula, les xifres primeres indiquen el passatge a l’obra llatina, i les segones l’equivalent a l’obra catalana. Quan aquesta equivalència és aproximada o molt aproximada, llavors el signe que apareix entre els dos grups de xifres són els dos punts. Per exemple, 45-46 : 148-51 significa que els versos 148-51 del Facet tradueixen aproximadament els versos 45-46 del Facetus. En canvi, quan hi ha relació entre el text llatí i el català, però el sentit del passatge català és molt diferent del del llatí (per incomprensió del traductor, per exemple), les diferents xifres són posades en relació mitjançant una x. Per exemple, 90 x 253-54 indica que aquests dos versos del Facet són confegits tenint present el vers 90 del Facetus, però l’adapten incorrectament. També designe amb x la correspondència aproximada entre el Facet i altres obres diferents al Facetus.

Un guió rere les xifres indica mancança de correspondència; per exem-ple, 800-18 – significa que aquests versos del Facet no tenen equivalent al text llatí.

Vegeu els comentaris sobre aquestes concordances i sobre semblances d’altres textos, a cada passatge corresponent del capítol 6.

Abreviatures: P: Pamphilus (Rubio & González eds. 1977); Aa: Ars amandi d’Ovidi; Ra: Remedia amoris d’Ovidi (Ciruelo ed. 1983); Fus: Facetus; Fet: Facet.

292

Part introductòria

1-8: 1-2 9-18 : 3-4 19-22 : 5-623-32 : 7-833-36 : 9-10 / P 123-241

37-46 x 11-1247-54 x 13-1455-68 : 15-16 / P 1052

69-71 : 1772-76 : 19 / P 103-43

77-78 x 1879-80 x 2081-86 : 21-2287-91 –92-96 x 25-264

97-106 : 27-295

107-08 : 30109-12 : 31113-14 x 32

1. Cf. Fus 10 «nam semper verum dicere crede nephas» (‘però considera dolent dir la veritat sempre’), amb P 123-24 «Crede quod interdum multis mendacia prosunt, / et quan-doque nocet omnia vera loqui» (‘creu-te que són molts els qui de tant en tant s’aprofiten de mentides, / i alguna vegada és nociu dir tota la veritat’).

2. Cf. Fus 15-16 «Pauca loqui debet qui vult urbanus haberi, / nec prorsus taceat, sed meditata ferat» (‘qui vol ser considerat educat ha de parlar poc, / però no callar del tot, sinó parlar després de meditar-ho’), amb P 105 «Nec nimium taceas nec verba superflua dicas» (‘no callis del tot ni parlis massa’).

3. Ací la traducció catalana sembla seguir més de prop la versió de P 103-4 «Necnon semper ei te letis vultibus offer: / est cum leticia pulchrior omnis homo» (‘Ofereix-te-li sempre amb cara somrient: / l’alegria fa l’home més bell’), que no la de Fus 19 «Sit placidus facie, sit mitis et ingeniosus» (‘que posi cara tranquil·la, que sigui suau i enginyós’).

4. Fet desaconsella despendre; Fus, al contrari, diu que hi ha vegades en què cal des-pendre sense lamentar-ho.

5. Fus especifica, a més, que cadascú ha de vestir d’acord amb l seu nivell social, i no per sobre d’aquest.

293

115-33 : 33-38134-37 : 39-40138-41 x 41-42142-47 : 43-44148-51 : 45-46152-55 x 47-48156-61 : 49-50162-65 : 51-52166-69 x 53-54170-75 : 55-56176-78 : 57-58179-83 : 59-60184-89 : 61-626

190-94 x 63-647

195-97 x 87198-204 : 65-68205-08 : 69-70209-14 : 71-72215-20 : 73-74221-24 : 75-76225-27 : 77-78228-31 x 79-80232-34 : 81-82235-42 : 83-84243-46 : 85-86247-50 : 87-88251-52 x 898

253-54 x 909

6. Fus especifica que a partir d’ara es parla per als laics.7. Fus indica que això és responsabilitat d’un tutor si falta el pare del nen.8. Fet malentén Fus 89: «scire quidem frustra contendit quisque quod horret» (‘hom

lluita debades per aprendre el qui repugna’).9. Fet malentén Fus 90: «Quod natura negat discere nemo potest» (‘ningú no pot aprendre

el que la natura li nega’). El que suggereix la paraula natura al traductor és aparellament, i per això la mala comprensió.

294

255-61 x 91-9410

262-65 : 95-96266-69 x 97-98270-73 : 99-100274-79 x 101-2 / P 409-1011

280-85 : 103-4 / P 101-212

286-89 : 105-6290-93 : 107-8294-95 x 109-10 / Aa i, 515-1613

296-99 x Aa i, 51114

300-03 –304-07 : 111-12308-11 x 113-1415

312-15 : 115-16 / Aa i, 51416

316-19 x 117-18

10. Fet 260-61 sembla mal interpretar Fus 94: «qui non est cunctis, pluribus aptus erit» (‘el que no és apropiat per a tothom, pot ser apropiat per a molts’).

11. Per l’associació d’avarícia i tristesa en un mateix passatge, Fet 278-79 no recorda tant el Fus 102 «sed per tristiciam fit cito quisque miser» (‘però tothom esdevé ràpidament infeliç per la tristesa’), com P 109-10 «incitat hec animos, dat largis, odit avaros, / leticiam sequitur tristiciamque fugi» (‘aquesta estimula els ànims, dóna als generosos, odia els avars / va rere l’alegria i fuig de la tristor’).

12. Cf. Fus 103-5 «Tunc saliat currens, cantet saltans adolescens / et placidis juvenis cantibus illud agat, / pectora pascat amor sine quo sunt gaudia nulla» (‘Que l’adolescent corri, canti i salti, / que canti i balli amb plaents cançons, / que l’amor, sense el qual no hi ha alegries, ompli els pits’), amb P 101-2 «gaudia semper amat et ludicra verba iuventus. / Et iuvenum mentes in amore movent» (‘a la joventut sempre li agraden les alegries i els acudits. / Això estimula a l’amor les ments jovenívoles’).

13. L’original llatí especifica que el cabell escaient al jove és el cabell curt; el llarg és per les dones. Gran semblança del Fus109-10 amb Aa i, 515-16: «nec male deformet rigidos tonsura capillos: / sit coma, sit tuta barba resecta manu» (‘ni el tall del cabell no deformi els teus rectes cabells, / que siguin la cabellera i la barba tallades per mà destra’).

14. Aa I, 511: «munditie placeant».15. Fus especifica que és millor no vestir el noi amb robes llargues, ja que els joves no

saben estar-se quiets.16. Cf. Fus 115-16 «Non natet in caligis vel crus vel pes juvenilis, / sed sotulariis formet

utrumque pedem» (‘el peu ni la cama jovenívols no han de nedar en unes botes altes, ans han de conformar cada peu les sabates’), amb Aa i, 514 «Nec vagus in laxa pes tibi pelle natet» (‘que no se’t perdi el peu nedant en un calcer fluix’).

295

320-23 : 119-20324-29 : 121-22330-33 : 123-24334-39 : 125-26340-45 : 127-28346-51 : 129-30

Ars amandi

352-55 : 131356-57 –358-59 : 132360-63 : 133-34364-67 : 135-36 / P 47417

368-71 : 137-38372-75 : 139-40376-78 : 141-42379-81 : 143-44382-85 : 145-46386-89 : 147-48390-93 : 149-50394-95 –396-97 : 153398-400 –401-04 : 151-52405-06 –407-09 : 153410-14 –415-20 : 155-56421-26 : 157-58427-30 / St. Pau431-37 : 159-60

17. Cf. Fus 135 «Assimilatur ei jam femina nupta marito, / quam maculare quidem creditur esse nephas» (‘al mateix grup pertany la dona casada, deshonorar la qual es con-sidera desastrós’), amb P 415 «Crimen legitimos est violare thoros» (‘és un crim violar un matrimoni legítim’).

296

438-43 : 161-62444-46 : 163447-53 –454-56 : 164457-66 : 165-66467-68 : 167-68469-77 : 169-70478-87 : 171-72488-95 x 173-74 / P 337-3818

496-561 x 175-82. Especialment 502-3 : 175; 509-11 : 176; 513-15 : 180; 538-39 : 181. A més: 512 x P 172; 528-33 x P 395-96; 546-47 x P 567; 552-55 x P 169-7119

562-69 x 183-84 / P 7620

570-71 –572-73 : 185574-75 –576-77 x 186578-85 x 187-88586-91 : 189-90592-95 : 191-92

18. Fus 173-74 «Hec adiens Illam dulcissima narrat amoris, / incipiens caute talia verba loqui» (‘la mitjancera, apropant-se a la jove, li narra les delícies de l’amor, / començant cautament a dir paraules com aquestes’); P 337-38, Pamphilus a la Vella: «Verbi principium finem quoque conspice verbi, / ut melius possis premeditata loqui» (‘acura l’inici del teu parlament, i també la part final, / per poder expressar-te millor, vés ben preparada’).

19. Fet 512 «E us ama més que al món sia»: P 172 «respuerem pro te quicquid in orbe manet» (‘per tu jo renunciaria a tot el que hi ha al món’); Fet 528-33 «Mas ell és dols e vós dolseta…»: P395-96 «Pulchrior hic sociis: sociabus pulchrior ipsa. / Cum specie species convenit atque placet» (‘Ell és més trempat que els altres; tu més trempada que les altres. / La bellesa s’adiu amb la bellesa i plau’); Fet 546-47 «que tant vos à mesa al cor, / no n’és jorn que per vós no plor», llunyanament amb P 567 «Nunc ope plaga caret, dolor eius semper abundat» (‘ara la seva ferida no té remei, el seu dolor augmenta com més va més’). Fet 552-55 «Molta ponceyla veig que l’ama (…) a totes ha renunciat / per vostre cors car e honrat» : P 169-71 «hi michi spondebant cum summa dote puellam (…). Omnia postposui: tu sola michi placuisti».

20. Cf. Fus 184 «Sed cito que prius est aspera mollis erit» (‘però la que és aspra aviat serà blana’) amb P 76 «sed leve pondus habet illius asperitas» (‘però l’aspror d’ella té poca importància’).

297

596-99 : 193-94600-03 –604-07 : 195-96608-11 : 197-98612-19 : 199-200 / Aa i, 47421

620-23 : 201-2624-31 x 203-4632-57 : Jakes d’Amiens Art d’amours 267-7422

658-65 : 207-8666-69 : 209-10670-75 : 211-12676-95 –696-99 x 213-1423

700-11 –712-17 : 215-16718-21 : 217-18722-27 : 219-20728-31 : 221-22732-37 : 223-24738-47 –748-49 : 226750-57 : 227-28758-63 : 229-30764-66 : 231767-75 –776-77 : 232

21. Cf. Fus 200 «et durum lapidem gutta cadendo cavat» (‘i la gota, caient, socava la dura pedra’), amb Aa i, 474 «dura tamen molli saxa cavantur aqua» (‘i tanmateix les dures roques es veuen foradades per la molla aigua’).

22. Fet hi diu que cal buscar-se un amic al veïnat de la donzella, que serà l’excusa per-fecta per passar-hi molt de temps sense que ningú no en descobresca l’autèntic motiu. L’Art d’amours de Jakes d’Amiens: «En la rue compagnon quier / lès cui tu puisses repairier, / de cui ostel poras veoir / ta dame, et au main et au soir, / e dont elle te puist oïr / canter et aler et venir, / mais l’occoisons soit bien celée, / si que poi soit de renoumée!» (Finoli ed. 1969: vv. 267-74).

23. La comparació amb Venus és substituïda a la traducció per la comparació amb la Mare de Déu.

298

778-83 : 233-34784-87 : 235-36788-93 : 237-38794-97 : 239-40798-99 : 241800-18 –819-21 x 242822-28 : 243-44829-30 : 246831-32 : 245833-34 : 247835-37 –838-40 : 246841-42 : 248843-57 –858-60 x 249861-63 : 249-50864-67 –868-71 x 250872-76 : 251-52877-92 –893-902 x 253-54903-06 : 255-56907-10 : 261-64911-34 –935-38 : 267-68939-42 : 269943-1091. La narració del somni (1013-58) podria haver estat inspirada

per Aa ii, 328: «Quae referas illi, somnia laeta vidi» (‘procura contar-li somnis alegres’). Els 1002-03 i 1021-22 es poden relacionar amb el salut «Senyora graciosa», vv. 20-25 i 17, respectivament (Ors ed. 1985). A més, 1060-61 : 259; 1062-63 : 260; 1070-71 x 280; 1076-79 x 259-60; 1080-83 x P 23724

24. Fet 1080-83: «car nula amor no és presada / si no s’i dóna abrassada, / car és comen-sament d’amor / segons que recompta l’actor»: P 237 «Quamvis illicitum complexus nutrit amorem» (‘bé que les abraçades alimenten l’amor prohibit’).

299

1092-93 : 2641094-1105 x 265-681106-09 –1110-12 : 269-70113-50 –1151-56 : 271-721157-60 x 273-741161-68 : 275-761169-74 : 277-781175-78 : 2791179-84 –1185-86 : 2801187-1200 x 281-821201-12 x 283-841213-14 : 2851215-18 : 287-881219-22 : 289-901223-24 : 2901225-28 –1229-32 : 2921233-38 : 293-941239-44 x 2951245-50 x 2961251-67 x 298-3001268-75 : 301-21276-1303 –1304-43 –1344-58 x 315-201360-69 –

Reprobatio feminae

1370-87 –1388-91 : 321-221392-99 : 323-241400-09 : 325-28

300

1410-15 –1416-25 : 329-321426-33 : 333-361434-45 : 337-401446-61 : 341-41462-77 x 345-481478-88 : 349-521489-97 : 353-561498-1503 : 357-581504-23 : 359-621524-27 : 363-641528-31 : 365-661532-39 –1540-43 : 3671544-53 –1554-56 x 369-7025

1557-63 x 3711564-67 : 3721568-77 x 373-741578-85 : 375-7826

1586-97 –1598-99 x 38027

1600-03 x 38228

1604-1718 –

25. La referència als embarassos de Fet 1557 sembla derivada d’una mala comprensió de Fus 370 «cujus amore gravi lesus ab ima ruit» (‘per l’amor de la qual, greument perjudicat, corre a la destrucció’). El gravi ha suggerit al traductor la gravidesa femenina.

26. La font del molt influent Fus 375-78 («Vadat ad hanc juvenis jejunus mane repen-te…») és Ra 341-42: «Proderit et subito, cum se non finxerit ulli, / ad dominam celeres mane tulisse gradus» (‘També et convindrà arribar de matí, aviat, a casa de la dama, quan encara no s’ha posat els afaits’).

27. Fet malentén Fus 380 «que nulli placeant, si medicina vacet» (‘que no agraden ningú, si manquen els remeis cosmètics’).

28. Fet malentén Fus 382 «et maceret corpus fortius arte sua» (‘i [per oblidar la dona] que mortifiqui el seu cos encara més fort amb la seva tècnica’).

301

1719-20 x P 7429

1721-42 –

29. Fet: «De .M. a penes ne veurets / una ben casta, ne n’atrobarets»; P: «vix erit e mille que neget una tibi».

Apèndix iii. Les cartes del xv redactades sobre el Facet

A continuació oferim el text corresponent a les dues cartes del segle xv que reprodueixen el mateix fragment del Facet (vv. 496-529). Aquestes es conserven, una a continuació de l’altra, a la carpeta ms. B-135 de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Porten les signatures Ia i Ib, i correspo-nen als documents antepenúltim i penúltim de la dita carpeta. Per la forma i la grandària (paper de petit format, amb rastres d’haver estat doblegat en època passada) podrien, certament, haver estat cartes reals. Alhora, no presenten cap mena de signatura —potser obeint el que diu el v. 1336, aquell altre passatge del Facet en què es recomana no comprometre’s per escrit.

La diferència entre les mans d’Ia i Ib és marcada; però les vacil·lacions freqüents de a/e àtones mostren que ambdues són orientals. Les dues cartes estan redactades en lletra cursiva, i respecten la disposició del vers. Opte per la transcripció de Ib (que presenta moltes menys abreviatures i, en conjunt, una major regularitat de grafies), i indique després les variants de Ia. Ambdues cartes són molt similars en les divergències respecte al ms. F: les dues seguien una mateixa branca de transmissió, diferent de F (vegeu-ho a les notes al text del Facet).

Madona dolsa, Déus vos sal,missatge son. No prenga maldel vostre molt dolç poder amesurat, plen de saber.

5 Aycell déus qui·us ha formadaffayta vos ha agraciada:

304

vós sots bella en vostra cara resplendent com lo sol e clara. En vós no veig deffalliment

10 de ballesa ne d’ardiment.

Sebets, madona, que amor com és ajustada ab dolsormillor sebor ne deu haver.

15 Açò bé ho devets vós seber: un macip és de vós torbat, anemorat e inflamat; ame-us més que res qui al món sia. E vol ésser vostro tota via,

20 e que·l prenats per servidor, e que li donets vostra amor, que son cor ha en vós pausat, no se’n pertira per null hom nat,

25 que de vostra amor no·s pertiria, madona dolça, sens fallia. Jo çe que ell vos ama de cor, e lo jorn que no us veu tentost mor;e can vos veu és en peradís

30 —açò m’à dit per ffis. Sino veÿa que fes affer, desso non hauries perler.Mas ell dolç, e vós sou dolceta,qual serà cell qui torp hi meta?

35 E de ço, madona graciosa, ell vos soplicaque li fassats vostra bona resposta simpla

Variants de ia respecte a ib:

[497 prengua mall [498 vostro molt dols [499 seber [502 bela [503 con [504 defaliment [505 balesa [Ib presenta ratlla en blanc entre

305

505 i 506 [506 sabets [508 milor sabor [aver [509 Aso be o devets vós saber [510 masip [511 anamorat [512 res que [513 eser [514 quell [515 e li donets vostra mor [516 an vós peusat [517 om [518-19 («ans les aygües qui van jus / ffarien lur cors per anar sus») aquest apariat falta tant a Ib com a Ia; Ib presenta en aquest punt una ratlla en blanc [520 vostra mor [521 dolsa [ falia [522 Jo se quel [ ame [523 lo jorn [sense e] [ tentost [524 paradis [525 aso [fis [526 si no veyya [527 de so [auries [528 ell es dols vos [529 sel [i meta [Ia presenta absència de l’apariat final. A Ib, l’últim vers en substitueix una altra versió, ratllada: «que per mi li fassats resposta xicha».

Glossari

abte: adj., 209, ‘capaç’.abte: subst., 566, ‘hàbit, costum’.aconternar: vb., 206 «o dels cavalls aconternar». Sign. desconegut. Morel-

Fatio i Faraudo hi van llegir acontornar, i la paraula va passar amb aquesta forma al DCVB, on hi ha l’únic testimoni i se li suposa com a significat ‘girar, voltar’. El DECLC no la registra en cap de les dues formes.

aduga, se’n ~: vb., 571 ‘s’emporti’. Adur és un verb antic, variant de dur, molt comú, segons el DCVB; però enlloc no és registrat, com ací, en la forma de reflexiu més en.

aflama: vb., 553, 1671, d’aflamar ‘cremar’, ben documentat a l’edat mitjana pel DCVB en accepcions diverses. Tots els testimonis d’aquest verb són transitius, però, en canvi, al Facet els dos exemples són intransitius, amb complement preposicional introduït per en a 553, i per de a 1671.

agualat: adj., 45, «tindrà’t hom per agualat», no recollit pel DCVB ni pel DECLC. El significat té clares connotacions negatives, potser també despectives: ‘grosser’?

ahucar: vb., 597, literalment «cridar ‘ahuc! ahuc!’. És el crit que fan els caçadors per afuar els cans als conills», segons el DCVB. Recollit com a aücar al DIEC. Encara viu a Eivissa.

altiment: subst., 505 ‘gràcia, agradosia’, segons el DCVB, que només registra aquest passatge i considera la paraula adaptada de l’occità azautimen, mat. sign. El DECLC no el registra.

amasurat: amesurat, adj., 499, ‘temperat, amb mesura’.

308

anagaràs: vb., 648, d’enagar ‘animar a fer una cosa, incitar, instigar’ segons Colón 1976, que presenta 32 mostres d’enagar i del subst. postverbal enach. Només tres mostres de les 32 són posteriors a 1400 i, en canvi, 17 (més de la meitat) pertanyen a obres de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Jaume I. El DCVB, que també testimonia aquest verb, en presenta cinc exemples, tots anteriors al segle xv.

anantat: enantat, adj., d’enantar ‘avançar’; 300 vell ananat, ‘vell avançat’.apansir: vb., 1161 (apensir), reflexiu, i 1178, transitiu; derivat de l’adj. pans,

que és ‘mans, mansuet’ segons el DECLC, el qual registra aquest adj. a les Vides de sants rosselloneses (pansa, 230, col. 2: 29-38), bé que allí el verb n’és pansar-se. Apansir és, doncs, ‘amansir, apaivagar’, més que no ‘pansir, reblanir’, que era el que suposa el DCVB. Faraudo va llegir a 1187 apausir, paraula no registrada pel DCVB ni pel DECLC, però que, en ser un hipotètic derivat de pau, faria sentit ací, igual que si llegíssem l’adj. paus en comptes de pans. Però seria, llavors, probable una grafia apeusir a 1161?

apensir: veg. apansir.apert: adj., 76, ‘llest, viu d’enteniment’.aprivadat: adj., 646 «e con seràs aprivadat», d’aprivadar-se, segons el

DCVB ‘fer-se privat, entrar en la privadesa o intimitat’. Només s’hi registren dues mostres: una és aquest passatge i l’altra és de Llull. El DECLC n’afegeix dues més, del xiii i el xiv respectivament.

aptes: vegeu abte.arenchs: subst., 1594 arengs ‘arengades’; s’hi refereix a la pretesa pudor

del sexe femení.arrenar: vb., 1016 arrenar somnis és ‘interpretar-ne’, segons DECLC, que

ho fonamenta en un passatge del Llibre dels set savis de Roma (mateix manuscrit del Facet).

ascientat: vb., 80, ‘instruït’.assenat: adj., grafia antiga d’assenyat, 222.axecarà, se ~: vb., 1638, d’aixecar-se ‘eixugar-se’, segons el DCVB.axora, se ~: vb., 741 «que si és núvol sí s’axora», d’eixorar-se, ‘orejar-se’;

ací ‘s’aclareix (el cel)’.azaut: subst., 974 «tant m’és l’azaut al cor intrat». Es tracta del terme occità

equivalent al català alt, ‘plaer amorós’. A 1523, «azauta», n’apareix l’adj.

309

babot: adj., 1278 «babot camús, babot camús». No registrat pel DCVB ni pel DECLC. Probablement de babaot < babauot < babau.

batlia, en vostra ~: subst., 513 «e vol ésser en vostra batlia», ‘sota la vostra jurisdicció, autoritat’ (vegeu batlia, 3, DCVB).

Bonanada: adj. i subst., 582: Bonanat, -ada és un nom de fonts català molt freqüent i estès al segle xiv (però existent encara al xv), vegeu Coromines Onomasticon Cataloniae (millor citar volum i pàgina), i Rubio-Rodrigo 1997. Per la forma, l’enunciació resulta també una benedicció; d’ací que l’alcavota done aquest nom a la donzella com a fórmula de bona voluntat.

causar: vb., 105, calçar.cavaller salvatge: subst., 846, individu del món de l’espectacle, parent del

joglar, animador de festes. Vegeu Rubió 1984, 56-59, Livermore 1950, i Riquer 1975, 1407.

cobriràs, te ~: vb., 644 el sentit és el de DCVB cobrir IV, ‘dissimular’.colra: subst., 1479, còlera. Testimonis amb aquesta forma sols a Llull,

Arnau de Vilanova i aquest passatge (DCVB, DCELC).conpacient: adj., 323, ‘que pateix pels dolors d’altri, condolent’. El DCVB

el registra a Francesc Alegre (segona meitat del xv).consent: adj., 410, ‘que dóna consentiment, que està conforme (en una

cosa)’: errata de còpia per consentent?corona: subst., 152, ‘tonsura de l’ordenat’.corrent, de ~: adv., 1024 ‘de pressa’, segons el DCVB (i, 1), que no hi

registra aquest ús adverbial amb la prep. de.curosa: adj., 453 «perquè sia de tu curosa»: ‘perquè posi l’atenció en tu,

perquè es fixi en tu’, accepció de l’adj. no recollida pel DCVB, tot i que es pot derivar de l’accepció 1 de curar.

cuyndia: subst., 739, no registrat pel DCVB ni pel DECLC. L’adj. occità cuynde, d’on deriva aquesta substantivació, és paral·lel al francès cointe, sinònim de bien apris i, per tant, equivalent a urbanus i facetus.

debetegar: vb., 1473, ‘moure violentament’ (DCVB).declina, se ~: vb., 569, declinar-se és ‘separar-se o desviar-se d’una direcció

determinada’ segons el DCVB. En el context (l’exemple de la siciliana), la dona que s’havia mostrat esquerpa, esdevé amable amb el pretendent quan aquest se’n desvia, és a dir, quan la deixa de festejar.

derrenclir: vb., 691, 1732, ‘deixar, abandonar’ (DCVB).

310

desafanat: adj., 677, ‘sense afany, sense pressa’; es tracta d’un occitanis-me segons el DECLC, que en presenta amplis testimonis en trobadors (afany, 59 col. 2, 1-4, i 61 col. 1, 33-34).

desdeÿts: vb., 819, «si vós desdeÿts a mes amors»; desdir a és, doncs, ‘negar-se a’. Aquesta accepció no és recollida pel DCVB ni pel DECLC.

desguiado: adj. 1549, «que fembra fa lo desguiado»:‘el qui va sense guia, l’esgarriat’. L’adj. no està registrat en català, però sí el vb.: el DECLC l’enuncia sense definir-lo ni donar-ne exemples; el DCVB en dóna quatre mostres dels segles xiv i xv; aquest cas correspon a l’accepció 2: ‘desencaminar, desviar del bon camí; esgarriar’. Com a paraula castellana, ni desguiado ni desguiar figuren al DCECH.

destral: subst., 478, ‘mitjancera, alcavota’. Veg. 6.2.C i Cantavella 1998.deveurà: vb., 1308 «que nul temps li deveurà». No registrat pel DCVB ni

pel DECLC. Sembla ser d’un deveure ‘desvelar’.dictador: subst., 1417 ‘tractadista’. Eren considerats dictatores, en espe-

cial, els autors d’artes dictandi, els manuals per redactar cartes (vegeu 6.2.C.1).

diligent: 467, part. present adaptat de diligere, ‘que estima, que li agrada’ («diligit hunc mulier qui caute novit amare», diu el Facetus, v. 167, en aquest passatge). El DCVB només recull aquest com a adj. amb el significat ‘que obra amb atenció i promptitud’, bé que s’hi inclouen dos exemples lul·lians als quals podria aplicar-se aquella mateixa accepció.

disir: vb., 1076 ‘dir’, no registrat pel DCVB ni pel DECLC. L’autor sembla haver format una paraula que li venia bé en vers i que sona a occitana.

divís: vb., 1020, ‘vaig distingir’, perf. fort de divisar ‘veure, distingir, destriar’ (DCVB, 1).

donets res: 565 «no y donets res» ‘que no us importi gens’. No donar-hi res no és expressió registrada; pel context significa ‘no donar-hi im-portància’.

endenyós: adj., 27 ‘malmirrós, que mostra irritació’ (DCVB).enfalagat: part., 1458 ‘enlluernat’ (DCVB).ensunya: subst., 1409 ‘greix, la part grassa d’un animal’ (DCVB). Vegeu

sunya.envit: subst., 1315 ‘acte d’envidar, de posar diners al joc de cartes’, segons

el DCVB.

311

esters, per ~: adv. i conj. 406, ‘d’altra banda, altrament’. Els testimonis més tardans daten del segle xiv (DCVB, DECLC).

exament: adv., 74, ‘igualment’exarnit: adj., 855, adaptació de l’adj. occità eissernit, ‘eixerit; ben dispost

i discret’, segons el DCVB, amb exemples del s. xiv.fa, li o ~: vb., 476, 6 «tantost diran que li o fa». DCVB «fer-ho (a algú):

forma eufèmica per designar l’acte sexual». Curiosament el DCVB només presenta un exemple antic d’aquest ús tan habitual també ara: un doc. anterior a 1410.

farina, fa blana ~: 568, «e despuys fa blana farina», ‘s’ablaneix, es torna amistosa’. Expressió recollida al DCVB: «Fer la farina blana»: ‘bai-xar la veu, ablanir-se; obeir o sotmetre’s per por’, amb exemples de Muntaner i Eiximenis. El matís de la motivació per por és absent al passatge del Facet.

feda: subst., 1455 ‘ovella fecundada’ (DCVB).fer a fer: perífrasi verbal, 87, 526, 1075, ‘convenir, ser oportú’. No registrat

pel DCVB ni pel DECLC.forsor: forçor, adj., 868, ‘molt fort, dur’ (DCVB).forsorment: adv., 1439, vegeu forsor.huyr: subst., 1163, ‘averany, auguri’, segons el DCVB, que presenta aquest

passatge com a únic testimoni.jausent: adj., 541, ‘content, gojós’’, segons el DCVB, que només registra

aquest passatge i la crònica de Desclot; manlleu de l’occità jauzent.logar: subst., llogar, 624, ‘lloc’. Ben documentat pel DCVB; els exemples

més moderns daten del xiv.lou: vb., 938, ‘lloï’, imperatiu de lloar.malast: subst., 137, ‘malastre, desgràcia’.mantinent: adv., 1584, ‘de seguida’. El DCVB només en registra exemples

del xiii i del xiv.massa: vb., 1431, de maçar ‘copejar o ferir amb una maça, tractar violen-

tament’, segons el DCVB.mazela: mesella, subst., 1556, ‘llebrosia’.merdós: subst. 121, ‘pàrvul, caganer’.moca: subst., 1511 lit. ‘ventresca, conjunt d’estómac i budells’. Ací, me-

tonímia per ventre.

312

molura: mollura, subst., 615, ‘mollesa, humitat excessiva’, segons el DCVB donant com a únic exemple aquest passatge. DECLC el registra sense comentaris.

nostrat: part., 301, ‘anostrat, ensinistrat’.nots: vb. 875, de noure, ‘nou’.orsa: 449, «e no·t vaja lo cor en orsa». Anar a l’orsa és ‘navegar contra

el vent’ segons el DECLC (orsa 123, col. 2, 43-124, col. 2, 20), que considera que al Facet té el sentit figurat d’‘anar malament, amb difi-cultat, anar a la torta, trobar-se en confusió’ (ibid. 123 col. 2, 60-124 col. 1, 4), igual que a un poema de Berenguer de Masdovelles (ibid.). És significatiu, però, que aquesta expressió aparega ja associada a l’amor en un passatge de Ramon Vidal de Besalú: «E dis que ja joi no l renda, / si ja lai va, qui non lo·n forsa, / c’amors, que·l fai anar ad orsa, / li tol lo talen e·l transporta» (ibid. 28-36). Coromines ja especifica una mica més avall (ibid. 36-44) que quan un vaixell navega a l’orsa, s’inclina considerablement, mentre que si navega, al contrari, vent en popa, es manté ben perpendicular a la línia de mar. D’aquesta forçada inclinació, doncs, i de l’observació de Ramon Vidal del que ocorre a qui està regit per l’amor, podríem entendre també en sentit figurat, d’aquest passatge del Facet: ‘no deixis que el teu cor sigui aclaparat (s’inclini perillosament) per un afecte amorós molt intens que et minvi les facultats’. Seria el mateix sentit present, per exemple, al poema 2 d’Ausiàs March, cobla segona (el vent fortunal, però excessiu també, que ha de ser compensat amb el contrari, com a símil de l’excés d’amor, tan poc pràctic, que hi pateix el jo poètic).

paltuner: paltoner, subst., 1228, ‘vagabund, home rústic’.palós: subst., 122, ‘pelós, home adult’.parvent, donar a ~: expr. verbal, 827 «mas no u vol donar a parvent», ‘no

vol manifestar-ho’. El DCVB ho escriu aparvent, i només en dóna aquest passatge. però registra parvent ‘aparença, aspecte’. El DECLC (parer 287, col. 2, 38-50) registra fer a parvent a les llegendes rimades del ms. de la Biblia rimada, i donar apparent a Canals.

pauc: adj., 130, 762 infant pauc ‘nadó, nen de pocs anys’.pens: subst., 469, ‘pensament’.pere: subst., 617, ‘pedra’.perpensar: vb., 60, ‘pensar detingudament’.

313

piment: subst., 565 «tot és piment», mateixa expressió a 773. Piment és, literalment, ‘pebre’; però aquesta és una expressió en sentit figurat, i pel context ser piment (una cosa) sembla significar ‘ser una petita molèstia sense importància’.

plivent-se’n: vb., 1204: gerundi de plevir-se’n, ‘aprofitar-se, usar una persona o cosa en benefici propi’.

poder: 923 adv. ‘potser’. El DCVB no en reconeix l’ús antic, però sí el DECLC, que el documenta ja a Ramon Vidal de Besalú (però no és occitanisme), als Set savis (obra conservada al mateix manuscrit que el Facet) i al gironí Eiximenis.

prena mal: expr. verbal, 497, de prendre mal, ‘reaccionar malament davant un fet o una idea’ (prendre i, 3 DCVB). Però vegeu pres de mal.

pres de mal: part., 469, ‘ferit’, de prendre mal, ‘fer-se mal, sofrir un dany físic per accident’ (prendre i, 5, DCVB ). Però vegeu prena mal.

prim: adv., 371, ‘primer, primerament’.privats: adj., 315, ‘amagats, coberts’.proferta: 481 ‘el que s’ha ofert’, de proferir ‘oferir’. Tant en forma verbal

com en substantiva, el DCVB només en recull exemples fins al segle xiv.profit, à a ~: expr. verbal, 356; la construcció és haver a profit una cosa a

algú: ‘ser-li profitosa, ser-li útil’.propris: subst., 149, els prorpia jura, ‘vots en un orde religiós’.publicana: subst., 369, prostituta resident al public, és a dir, al bordell

públic de la ciutat.pugès: subst., 151, 1272 (pugesa): moneda de poquíssim valor (equivalent

a mitja mealla o a un quart de diner), procedent del migdia de França i encunyada a Catalunya des del segle xiii fins al xvi; cast. pugesa (DCVB). Prové del nom de moneda occitana denier pogès segons el DECLC (puig, 855, col. 1, 20-29).

puxes: puixes, adv., 1558, ‘després’ (DCVB). DECLC indica que és una forma viva als s. xiii i xiv, i en efecte els exemples que en reporta corresponen a Vides de sants rosselloneses, Desclot i Eiximenis (puis 859, col. 2, 37- 860, col. 1, 4). El DCVB, a banda el Facet, només cita amb aquesta forma un doc. de 1250.

quaix: adv., 441, 1492, 1555 ‘com, a la manera de’; a 1722 podria ser ‘com’ o ‘quasi’.

314

queix: subst., 1657 ‘cadascun dels dos extrems o angles laterals on s’unei-xen els dos llavis’ (DCVB, 1, que en restringeix l’ús a l’Empordà i Mallorca).

ray: vb., 1117 «per lo matí, quan lo sol ray», pres. ind. rizotònic de rajar, ‘llençar raigs de llum’, amb grafia occitanitzant.

recalcar: vb., 1478 ‘pitjar, estrènyer una cosa amb una altra’ (DCVB).règeu: adv., 606, ‘fortament’. Els exemples registrats al DCVB i al DECLC

daten tots del xiii i del xiv.reguitnar: vb., 1240, ‘tirar guitzes’.replex: vb., 387, de replir, ‘reblir, omplir’. Avancem la datació respecte

del DCVB.reptir: reptiri, subst., 1323, ‘repte, reprensió’, registrat pel DCVB només

en aquest passatge i a Eiximenis.resubinar: ressobinar, subst., 1236, ‘ajeure de sobines, cara cap amunt’.reunador: raonador, subst., 810, ‘defensor; persona encarregada de parlar

per algú, de defensar-lo’, segons el DCVB, que en presenta només testimonis anteriors al 1340.

sassarós: adj., 99 ‘brut’.seguer: subst., 1639 ‘forat de paret, de roca o d’arbre, ocupat per un eixam

d’abelles que hi fan mel’ (DCVB, 1).sforser: vb., 593 ‘esforçar-se, fer-se més fort, prendre forces’.singular: adj., 318, ‘excèntric’.sitot: conj., 1600 ‘malgrat’, regint indicatiu.sofranya: vb., 94, de sofrànyer, ‘mancar’, segons el DCVB i DCELC

(sofraita, 1005 col. 1, 24-29), que només presenten aquest passatge. Ací ‘passi necessitat’.

soldedera, putana ~: adj., 1254, ‘prostituta a soldada, a sou’. La primera documentació sobre fembres soldaderes es remunta, en català, a la primera meitat del s. xiii (DCVB soldader, DECLC sou 123 col. 1, 1-8); són dones classificades al mateix grup que els cavallers salvatges i els joglars. Una putana soldadera havia de ser una prostituta pública i no secreta (veg. la introducció 6.2.A, vv. 352-91).

soptilment: adv., 638, literalment ‘primament, lleugerament’; però ací ‘dissimuladament’.

sovinent: adj., 64, ‘sovintejat, freqüent’, segons el DCVB, amb un testimoni del xiii i aquest passatge. Derivat, per tant, de sovint, i no de sovenir

315

‘recordar’. El significat és clar perquè se’n segueix de prop la font (Proverbis 10, 19).

spectacions: 167, es tracta d’una mala traducció de Facetus v. 50 spectacula, ‘espectacles’. El DCVB registra un espectar ‘pertocar, pertànyer’, però no espectació; de fet, per una errata, el DCVB entra aquesta paraula del Facet com a espectanciós.

strèmpauc: adj., 1228. Paraula no documentada al DCVB ni al DECLC. Probablement es tracta d’una variant de l’adj. estràmpol, documentat des de l’edat mitjana (DCVB, doc. més antiga a Girona), i que ambdós diccionaris defineixen com ‘esquerp, salvatge, no domesticat’.

strena: subst., 483 ‘gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar el començ d’una cosa (...), allò que es dóna de més a més del preu contractat’ (DCVB, 1).

sunya: subst., 1469 ‘brutor, sobretot de greixina’ (DCVB). Vegeu ensunya.tocament: subst., 965 ‘sentit del tacte’ (DCVB, 2).tor: subst., 632 literalment ‘torre’, però ací significa ‘casa, lloc de residèn-

cia’. Malauradament, del significat barceloní actual de torre ‘residència de descans i d’esbarjo’, el testimoni més antic és el del baró de Maldà (DECLC, torre, 627 col. 2, 19-25), així que haurem de considerar-ne un ús figurat al passatge: la torre té per objectiu ‘mirar a gran distància’, segons la definició del DCVB; i un dels pocs entreteniments domèstics de les dones medievals era anar mirant al carrer, des de la finestra de casa. Segons el DECLC, la forma tor va ser pròpia del català nord-oriental, i es va estendre almenys fins al Baix Empordà; Llull també l’empra. Però des del 1300 aquesta forma hauria anat desapareixent progressivament pertot arreu, excepte al Rosselló, i al xv ja només es troba la forma torre (torre 623 col. 2, 42, a 624 col. 1, 57).

torn a plaser: expr. verbal, 456 «ab so que ella torn a plaser»: o bé és ‘si ella arriba a trobar-se satisfeta, a gust’, o bé ‘si ella s’inclina (cap a l’amor) a poc a poc’. A pler 1 és ‘a gust, amb comoditat, amb benestar’, i a pler 3 és ‘a poc a poc’, DCVB.

torp: torb, subst., 529 «qual serà cell qui torp hi meta?»; ‘qui ficarà confusió (entre vosaltres dos)?’ o, més lliurement, ‘qui podrà llençar a perdre el vostre afer amorós?’ Torb és ‘confusió, torbació’; ací, l’expressió és metre torb en (algun afer). L’única de semblant registrada, apareix a la crònica del Cerimoniós «que no matéssem los affers en brogit ne en torb», on l’estructura n’és metre en torb (algun afer).

316

trabuca: vb., 423 de trabucar, ‘caure algú o alguna cosa inclinant-se, per-dent la posició normal’. Es tracta de l’accepció 4 de trabucar al DCVB, on aquest passatge del Facet n’és l’únic exemple medieval en forma no reflexiva, bé que s’hi afegeixen dos exemples reflexius mallorquins de 1891-1899 i 1913.

tragitador: subst., 845 ‘actor, prestidigitador’. No registrat pel DCVB ni pel DECLC.

ventolà: adj., 127, ‘que canvia amb el vent, inconstant, voluble’.vesa: vessa, adj. masc, 1268, ‘pervers, dolent, flac’, segons el DECLC, que

dóna aquesta com a primera documentació.vets: vb., a 835, imperatiu d’anar.via, en la ~: 418 «ans que l’amor fos en la via». El DCVB registra viva

encara a Santanyí l’expressió estar en via, ‘estar encaminat, en curs de funcionament, en acció’, que és escaient en aquest context.

vol: subst., 469 ‘voluntat, voler’.

Índex temàtic

adynata: 6.2.C.3 488-520, 6.3 1636-61alegria ha d’acompanyar els jocs eròtics: 6.2.D 1175-200amants cèlebres: 6.2.C.3 806-21, 854-92, 6.2.D 969-1011anàfora als saluts d’amor: 6.2.C.1 943-68any sencer besant la dama, desig de passar un: 6.2.C.3 742-83armes de seducció: alcavota: 6.2.B 467-87, 6.2.C.3 496-520, 521-35, 536-61, 562-85, 6.2.D

935-42, 1094-109 amor hereos, fingir-ne: 6.2.C.3 536-61 (veg. també «moriria per manca

de mercè») coit, realitzar-lo ignorant protestes de la donzella: 6.2.D 1233-79 conhortar la donzella desflorada: 6.2.D 1280-344 constància en el setge a la donzella: 6.2.C.3 604-23 discreció amorosa: 6.2.B 467-87, 6.2.C.3 604-23, 628-31, 6.2.D 1345-

70 facúndia amorosa, importància de la: 6.2.B 444-66, 6.2.D 1175-200, 6.4 forçar-la a fer els primers petons: 6.2.D 1059-93 lloar la donzella davant altres que li ho facen saber: 6.2.D 911-34 mentir sobre precaucions anticonceptives: 6.2.D 1280-344 mirades i sospirs: 6.2.B 431-43 moriria per manca de mercè, cal dir: 6.2.C.3 804-05, 806-21, 854-92,

6.2.D 1132-50 rebuig de la donzella, ignorar-lo: 6.2.C.3 562-85, 586-603, 604-23,

822-53, 6.2.D 1201-32

318

somni amorós, narrar-ne: 6.2.D 1012-58 tocar la donzella, com: 6.2.D 1151-74, 1175-200, 1201-32 veïnat d’ella, cercar-hi amics i exhibir-s’hi en algun esport: 6.2.C.3

632-57artes dictandi i erotodidactisme: 6.2.C.1, 1.2associació dona-dimoni: 6.3 1393-97cavallers salvatges: 6.2.C.3 822-53clergues, consells als: 6.1 113-83consenta en l’amor, cal que la dona: 6.2.C.3 586-603, 6.2.D 1151-74,

1201-132dama cortejada: medicinal: 6.2.C.3 696-711 millor ella que el paradís: 6.2.C.3 690-95, 6.2.D 1175-200 nit amb ella que duràs un any, desitja el seductor: 6.2.C.3 742-83 obra mestra de Déu: 6.2.C.3 488-520, 658-83 oratge, influeix en: 6.2.C.3 738-41 paradís quan és amb ella, el seductor és al: 6.2.C.3 690-95datació del Facet: 4.4descriptio puellae: 6.2.C.3 712-37déu d’amor: 6.2.C.3 806-21, 854-92, 6.2.D 1012-58dona (sexe femení en conjunt): bona, molt escassa i cal apreciar-la: 6.3 1719-42 causa de disputes: 6.3 1634-61 contrària, sempre fa la: 6.3 1634-61 culpable de la mort de Jesucrist: 6.3 1634-61 enemiga de l’home: 6.3 1634-61 violència, desitjaria ser presa amb una mica de; i menysprearia qui no

n’aprofitàs l’ocasió: 6.2.D 1201-32, 1233-79 paradís terrenal, formada al: 6.3 1662-68 imatge de Déu: 6.3 1662-68 inconstant: 6.3 1524-47, 1634-61, 1669-718 injusta amb qui hauria d’estimar: 6.3 1634-61 retrets, rebutja els: 6.3 1634-61dona vil: arruïna l’home: 6.3 1669-718 enganyadora: 6.3 1634-61

319

fem: 6.3 1669-718 insadollable: 6.3 1600-07 luxúria, sols estima per: 6.3 1669-718 oblidar Déu, pare i mare, fa: 6.3 1669-718 quimera, és com la: 6.3 1669-718enyor d’un passat sense falsos amadors: 6.4eròtica pràctica: què és: 1.3 ovidiana, relació amb la literatura de tradició: 1.2, 6.4excusació de les dones bones: 6.3 1719-42foll’amors / fals amor: 6.4gradus amoris: 6.2.D 1201-32, 6.4grans homes decebuts per la dona: 6.3 1624-33joves, consells als: 6.1 280-351, 6.2, 6.3laics: oficis i formació: 6.1 184-279llengua del Facet: 4.3maltractaments de les dones bones, la denúncia de les dones vils té per

objecte prevenir els: 6.3 1719-42noves rimades: diferència entre literàries i didàctiques: 4.1pecat greu no és el delit carnal, sobretot si s’engendren fills: 6.2.D 1280-344prevenció contra els falsos amadors, obres de: 6.4prostitutes: 6.2.A 352-96, 6.3 1600-07, 1608-23rebuig del concubinat: 6.3 1370-91receptors potencials del Facet: 2, 3, 6.1 13-16, 6.2.B 392-430refutació d’un text profeminista: 6.3 1662-68regne, millor l’amor de la dama que no un: 6.2.C.3 784-803, 6.2.D 1175-200resistència femenina a la seducció, motius de: 6.2.C.3 604-23, 6.2.D

1201-32romanç: 6.1 1-19reprobatio feminae, sentit de la: 6.3 1371-91sicilianes, dones: 6.2.C.3 562-85tipus de dona apta per a l’amor: per constitució física: 6.3 1398-503, 1504-23 per estaments: 6.2.A 352-96 per nivell social: 6.2.B 392-430, 444-66Tirant lo Blanc i l’erotodidàctica: 6.2.D 1233-79

320

traducció, avatars de la: 5urbanitat, normes: 6.1 1-351urbanitat, textos: 1.1, 2virtuts dignificadores de la dama: 6.2.C.3 684-89, 784-803

Referències bibliogràfiques

alBerni, Anna, ed. (2007), Speculum al foder, Bellcaire d’Empordà, Vitel·la. alton, E. H. & D. E. W. WorMell (1960-61), «Ovid in the Medieval

Schoolroom», Hermathena, 94-95, pp. 21-38 i 67-82. alturo perucho, Jesús (1996), «Un Facetus en dístics copiat a Barcelona

al segle xii-xiii», Arxiu de Textos Catalans Antics, 15, pp. 393-99. — (1997), «El manuscrit més antic del Pamphilus, copiat a Barcelona?»,

Faventia, 19, núm. 1, pp. 65-74. anGlaDe, Joseph, ed. (1919-20), Las Leys d’Amors: manuscrit de l’Aca-

démie des Jeux Floraux, Tolosa, Privat, 4 vol. annicchiarico, Annamaria, ed. (1990), Frondino e Brisona, Bari, Adriatica

Editrice.— (2003), «Narracions en vers» catalane medievali: appunti e materiali

per una guida bibliografica, Roma, Edizioni di Storia e Letteratura. araMon i Serra, Ramon, ed. (1938), Cançoner dels Masdovelles, Barcelona,

Institut d’Estudis Catalans. archer, Robert, ed. (1997), Ausiàs March, Obra completa, Barcelona,

Barcanova, 2 vol. archer, Robert & Isabel de riquer, eds. (1998), Contra las mujeres:

poemas medievales de rechazo y vituperio, Barcelona, Quaderns Crema.

avalle, D’Arco Silvio, ed. (1977), Ai luoghi di delizia pieni: saggio sulla lirica italiana del xiii secolo, Milà, Ricciardi.

BaDia, Lola, ed. (1983), Poesia catalana del s. xiv: edició i estudi del «Cançoneret de Ripoll», Barcelona, Quaderns Crema.

322

— (1993), Tradició i modernitat als segles xiv i xv. Estudis de cultura literà-ria i lectures d’Ausiàs March, València/Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (1993-94), «Tot per la dona però sense la dona: notes sobre el punt de vista masculí al Tirant lo Blanc», Journal of Hispanic Research, 2, núm. 1, pp. 39-60.

BaDia, Lola & Amadeu J. SoBeranaS (1996), «La ventura del cavaller N’Huc e de Madona: Un nouveau roman occitano-catalan en vers du xive siècle», Romania, 453-54, núm. 1-2, pp. 96-134.

BaethGen, Friedrich, ed. (1927a), Rota Veneris, Roma, W. Regenberg. — (1927b), «Rota Veneris», Deutsche Vierteljahrschrift für Literaturwis-

senschaft, 5, pp. 37-64. BalDWin, John W. (1994), The Language of Sex: Five Voices from Northern

France around 1200, Chicago, University of Chicago Press. BalDzuhn, Michael (2006), «Textreihen in der Mitüberlieferung von

Schultexten als Verschriftlichungsphänomen: Formen ihrer Heraus-bildung im Lateinischen (Liber Catonianus, Auctores octo) und in der Volkssprache (Cato / Facetus)», dins Suntrup, R., J. Veenstra & A. Bollmann (eds.), Erziehung, Bildung, Bildungsinstitutionen, Frankfurt, Peter Lang, pp. 19-54.

BarDell, Matthew, ed. (2002), La cort d’Amor, Oxford, Legenda. BaStarDaS, Joan (1993), «“Fembra” i “dona” en Lo somni de Bernat Metge»,

Revista de l’Alguer, 4, núm. 4, pp. 11-20. BattaGlia, Salvatore (1965), «La tradizione di Ovidio nel Medioevo» i

«Il trattato d’amore d’Andrea Capellano», dins La coscienza letteraria del Medioevo, Nàpols, Liguori, pp. 23-50 i 391-416.

BaWcutt, P. (1995), «Pamphilus De Amore “in Inglish Toung”», Medium Aevum, 64, pp. 264-72.

Bec, Pierre, ed. (1961), Les Saluts d’amour du troubadour Arnaud de Mareuil, Tolosa, Privat.

Becker, F. G., ed. (1972), Pamphilus: Prolegomena zum «Pamphilus, De amore», und kritische Textausgabe, Ratingen, A. Henn Verlag.

Beltrán llavaDor, Rafael (1990), «Las “bodas sordas” en Tirant lo Blanc y La Celestina», Revista de Filología Española, 70, pp. 91-117.

— (1995), «Tres magas en el arte de la seducción: Trotaconventos, Plaerde-mavida y Celestina», dins Real Ramos, E. (ed.), El arte de la seducción

323

en el mundo románico medieval y renacentista, València, Universitat de València, pp. 29-38.

— (1999), «Comedy and Performance in Tirant lo Blanc», dins Terry, A. (ed.), Tirant lo Blanc: New Approaches, Londres, Tamesis, pp. 15-28.

Blecua, Alberto, ed. (1983), Juan Ruiz Arcipreste de Hita Libro de Buen Amor, Barcelona, Planeta.

BluMenthal, Wilfried (1976), «Untersuchungen zur Komödie Pamphilus», Mittellateinisches Jahrbuch: Internationale Zeitschrift für Mediävistik / International Journal of Medieval Studies / Revue Internationale des Études Médiévales / Rivista Internazionale di Studi Medievali, 11, pp. 224-311.

Bofarull y MaScaró, Próspero de, ed. (1851), Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, 8.

— ed. (1857), Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, 13: Documentos literarios en antigua lengua catalana: siglos xiv y xv.

BoGin, Magda, ed. (1983), Les trobairitz, Barcelona, laSal. BohiGaS, Pere (1985), Sobre manuscrits i biblioteques, Barcelona, Curial/

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — ed. (1988), Lírica trobadoresca del segle xv: Joan Basset i altres poetes

inèdits del cançoner Vega-Aguiló, València/Barcelona, Institut Univer-sitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

BohiGaS, Pere & Jaume viDal alcover, eds. (1984), Guillem de Torroella, La Faula, Tarragona, Tarraco.

BoSSuat, Robert (1926a), Drouart la Vache, traducteur d’André le Cha-pelain, París, Champion.

— (1926b), Li Livres d’amours de Drouart la Vache, París, Champion. BoWDen, Betsy (1979), «The Art of Courtly Copulation», Medievalia et

Humanistica, 9, pp. 67-85. Brentano, Sister Mary Theresa (1935), Relationship of the Latin «Face-

tus» Literature to the Medieval English Courtesy Poems, Lawrence, University of Kansas.

Briquet, Charles-Moïse (1968), Les Filigranes: dictionnaire historique des marques du papier dès leur apparition vers 1282 jusqu’en 1600, Amsterdam, The Paper Publications Society.

BroGnoliGo, Gioachino (1910-12), Matteo Bandello, Le novelle, Bari, Laterza.

324

Brook, Leslie C. (1993a), Two Late Medieval Love Treatises, Oxford, Society for the Study of Mediæval Languages and Literature.

— (1993b), «The Demandes d’amour of Wolfenbüttel Herzog August (Bibl. Guelf 84.7.Aug.2)», Studi Medievali, 34, pp. 381-410.

BroWn, Catherine (1998), Contrary Things: Exegesis, Dialectic and the Poetics of Didacticism, Stanford, Stanford University Press.

BrunDaGe, James A. (1980), «Carnal Delight: Canonistic Theories of Sexuality», dins Proceedings of the Fifth International Congress of Medieval Canon Law, Salamanca 1976, Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, pp. 361-85.

Bruni, Francesco (1974), «Dal De Vetula al Corbaccio: l’idea d’amore e i due tempi dell’intellettuale», Medioevo Romanzo, 2, pp. 161-216.

BurkarD, Richard (1999), The Archpriest of Hita and the Imitators of Ovid: A Study in the Ovidian Background of the «Libro de Buen Amor», Newark, Juan de la Cuesta.

BuSBy, Keith (1989), «The Donnei des amants and Courtly Tradition», Medioevo Romanzo, 14, pp. 181-95.

caBré, Lluís (1987), «El conreu del lai líric a la literatura catalana me-dieval», Llengua & Literatura, 2, pp. 67-132.

— ed. (1993), Pere March, Obra completa, Barcelona, Barcino. — ed. (2010), Bernat Metge, Llibre de Fortuna e Prudència, Barcelona,

Barcino. caMarGo, Martin (1991), Ars dictaminis, ars dictandi, Turnhout, Brepols. cantavella, Rosanna (1983), La morfologia verbal a l’Espill de Jaume

Roig: una aplicació informàtica, tesi de llicenciatura, Universitat de València.

— (1987), El debat pro i antifeminista a la literatura catalana medieval, tesi de llicenciatura, València, Universitat de València.

— (1988-89), «Sobre el Maldit bendit de Cerverí», Llengua & Literatura, 3, pp. 6-40.

— (1989), «Del Perilhos tractat al Conhort de Francesc Ferrer», dins Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tolosa de Llenguadoc, 12-17 de setembre 1988, vol. i, Barcelona, Pu-blicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 449-58.

— (1992), Els cards i el llir: una lectura de l’Espill de Jaume Roig, Bar-celona, Quaderns Crema.

325

— (1992 [1a ed. 1984]), «Els verbs incoatius a l’Espill de Jaume Roig», dins Ferrando, A. (ed.), Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. i, Valèn-cia/Barcelona, Universitat de València/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 355-70.

— (1993), «Terapèutiques de l’amor hereos a la literatura catalana me-dieval», dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Alacant - Elx 1991, vol. ii, Barcelona/Alacant/València/Castelló, Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Universitats d’Alacant, de València i Jaume I de Castelló, pp. 191-207.

— (1994), «La crítica a la ornamentación femenina: comentarios sobre un fragmento de Lo somni», dins Toro Pascua, M. I. (ed.), Actas del III Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Sa-lamanca, 1989, Salamanca, Departamento de Literatura Española e Hispanoamericana, pp. 219-226.

— (1998), «The Meaning of Destral as “Go-Between” in the Catalan Facet ans Old Occitan», Medium Aevum, 6, pp. 304-12.

— (2000), «The Medieval Catalan Demandes d’amor», Hispanic Research Journal: Iberian and Latin American Studies, 1, núm. 1, pp. 27-42.

— (2003), «Debate on Women in Tirant lo Blanc», dins Aichinger, W. et al. (eds.), The «Querelle des Femmes» in the Romania: Studies in Honour of Firederike Hassauer, Wien, Turia+Kant, pp. 45-56.

— (2004), «El Capellà, el vicecanceller i el secretari, o De amore, Mascó i Metge», Llengua & Literatura, 15, pp. 31-66.

— (2007), «Les anotacions marginals al De amore català», Caplletra, 42, pp. 37-57.

— (2008), «Der Streit um die Frauen: Liebeslehren der katalanischen Facet um 1400», dins Hassauer, F. (ed.), Heißer Streit und kalte Ordnung, Göttingen, Wallstein, pp. 63-73.

capriGlione, Francesco, ed. (1978), Le «Facetiae» di Poggio Bracciolini, s. l., Edital.

carré, Antònia, ed. (2004), Girolamo Manfredi, Quèsits o perquens: regi-ment de sanitat i tractat de fisiognomonia, Barcelona, Barcino.

— (2006), «Petjades de la prostitució a la literatura: el cas de l’Espill de Jaume Roig», Mot So Razo, 5, pp. 43-51.

— (2006), Jaume Roig, Espill, Barcelona, Quaderns Crema. caSaS hoMS, Josep Maria, ed. (1969), Joan de Castelnou, Obres en prosa:

Compendi de la coneixença dels vicis en els dictats del Gai Saber;

326

Glossari al Doctrinal de Ramon de Cornet, Barcelona, Fundació Vives Casajuana.

cáteDra, Pedro (1989), Amor y pedagogía en la Edad Media: estudios de doctrina amorosa y práctica literaria, Salamanca, Universidad de Salamanca.

cherchi, Paolo (1971), «Gli “adynata” dei trovatori», Modern Philology, 68, pp. 223-241.

— (1986), «El retrato de Don Amor», Revista de Filología Española, 66, pp. 313-317.

cifuenteS, Lluís (1999), «Una confidència feta al notari Bartomeu de Mira-mat per fra Francesc, bisbe de Bisarcio: fembres, febres i desnaturament a la Sardenya de mitjan segle xiv», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 17, pp. 7-24.

cinGolani, Stefano (1995), «Il Blandin de Cornoalha e la letteratura “po-polare” fra Provenza e Catalogna», dins La narrativa in Provenza e Catalogna nel xiii e xiv secolo, Pisa, Edizioni ETS-ATTI, pp. 145-60.

ciruelo, José Ignacio, ed. (1983), P. Ovidii Nasonis / P. Ovidio Nasón, Ars amandi / Arte de amar, Barcelona, Bosch.

coMpaGna, Annamaria, ed. (2007), Guillem de Torroella, La faula, Barce-lona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

coMparetti, Domenico (1895), Vergil in the Middle Ages, Londres, Swan Sonnenschein.

conStaBle, Giles (1976), Letters and Letter-Collections, Turnhout, Brepols. contini, Gianfranco, ed. (1960), Poeti del Duecento, Milà, Ricciardi. cortijo ocaña, Antonio (2001), «Hacia la ficción sentimental: la Rota Ve-

neris de Boncompagno da Signa», La Corónica: A Journal of Medieval Spanish Language and Literature, 29, núm. 1, pp. 53-74.

— ed. (2002), Boncompagno da Signa, El «Tratado de amor carnal» o «Rueda de Venus»: motivos literarios en la tradición sentimental y celestinesca (ss. xiii-xv), Pamplona, Ediciones Universidad de Navarra.

creixell viDal-quaDraS, Inés, ed. (1985), Andrea Capellani / Andrés el Capellán, De amore / Tratado sobre el amor, Barcelona, El Festín de Esopo-Sirmio.

croce, Benedetto (1949), La Spagna nella vita italiana durante la Rina-scenza, Bari, Laterza.

327

croSSlanD, Jessie (1947), «Ovid’s Contribution to the Conception of Love Known as “l’Amour Courtois”», Modern Language Review, 42, pp. 199-206.

curtiuS, Ernst Robert (1955), Literatura europea y Edad Media latina, Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 2 vol.

DaGenaiS, John (1989), «“Se usa e se faz”: Naturalist Truth in a Pamphilus Explicit and the Libro de Buen Amor», Hispanic Review, 57, núm. 4, pp. 417-36.

D’avray, David L. (2001), Medieval Marriage Sermons: Mass Commu-nication in a Culture without Print, Oxford, Oxford University Press.

D’avray, David L. & M. tauSche (1980), «Marriage Sermons in Ad Status Collections of the Central Middle Ages», Archives d’Histoire Doctrinale et Littéraire du Moyen Âge, 47, pp. 71-119.

DCVB = alcover, A. M., F. de B. Moll & M. SanchiS Guarner (1975), Diccionari català-valencià-balear, Palma, Moll, 10 vol.

DECLC = coroMineS, Joan (1980-91), Diccionari etimològic i comple-mentari de la llengua catalana, Barcelona, Curial, 9 vol.

Dejeanne, J. M. L., ed. (1909), Poésies complètes du troubadour Marca-brun, Tolosa, Privat.

DeyerMonD, Alan D. (1961), «The Text-Book Mishandled: Andreas Ca-pellanus and the Opening Scene of La Celestina», Neophilologus, 45, pp. 218-21.

Doutrepont, Auguste, ed. (1890), «Les Sept Arts libéraux d’amours», dins La Clef d’amours, Halle, Max Niemeyer, pp. 141-45.

Dronke, Peter (1963), «Ressenya de Felix Schlösser Andreas Capellanus: seine Minnelehre und das christliche Weltbild um 1200», Medium Aevum, 32, pp. 56-60.

— (1965-66), Medieval Latin and the Rise of European Love-Lyric, Oxford, Clarendon Press, 2 vol.

— (1973), «The Rise of Medieval Fabliau: Latin and Vernacular Evi-dence», Romanische Forschungen: Vierteljahresschrift für romanische Sprachen und Literaturen, 85, pp. 275-97.

— (1976), «Pseudo-Ovid, Facetus, and the Arts of Love», Mittellatei-nisches Jahrbuch: Internationale Zeitschrift für Mediävistik / Interna-tional Journal of Medieval Studies / Revue Internationale des Études Médiévales / Rivista Internazionale di Studi Medievali, 11, pp. 126-31.

328

— (1979), «A note on Pamphilus», Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, 42, pp. 225-30.

— (1988), A History of Twelfth-Century Philosophy, Cambridge, Cambridge University Press.

eco, Umberto (1990), Art i bellesa en l’estètica medieval, Barcelona, Destino.

elliott, Alison Goddard (1981), «The bedraggled Cupid: Ovidian satire in Carmina Burana 105», Traditio: Studies in Ancient and Medieval History, Thought, and Religion, 37, pp. 426-37.

— ed. (1984), Seven Medieval Latin Comedies, Nova York, Garland Publishing.

— ed. (1977), «The Facetus: or, The Art of Courtly Living», Allegorica, 2, núm. 2, pp. 27-57.

elSheikh, Mahmoud Salem (1986), «Sul volgarizzamento “veneziano” del Pamphilus de amore», Filologia e Critica, 11, núm. 1, pp. 83-100.

fàBreGa i eScatllar, Valentí (1993), «Les Transformacions del poeta Ovidi segons la versió de Francesc Alegre: el mite de Pigmalió», Zeitschriff für Katalanistik, 6, pp. 73-96.

faral, Edmond, ed. (1920), «Notice sur le manuscrit latin de la Bibliothè-que Nationale n. 3718», Romania, 46, pp. 230-70.

— ed. (1924), Les Arts poétiques du xiie et du xiiie siècles, París, Champion. farauDo, Lluís, ed. (1911), Disputació d’En Buch ab son cavall, vol. iii,

Barcelona, Recull de Textes Catalans Antichs.— ed. (1912), Facet, ço es Libre de corteria i Sermó del bisbetó, vol. iii,

Barcelona, Recull de Textes Catalans Antichs.faulhaBer, Charles B. (1978), «The Summa dictaminis of Guido Faba»,

dins Murphy, J. J. (ed.), Medieval Eloquence: Studies in the Theory and Practice of Medieval Rhetoric, Berkeley, University of California Press, pp. 85-111.

felBerG-levitt, Margaret, ed. (1995), Les Demandes d’amour, Montreal, Ceres.

fenSter, Thelma S. & Mary Carpenter erler, eds. (1990), Poems of Cupid, God of love: Christine de Pizan’s «Epistre au dieu d’amours» and «Dit de la rose», Thomas Hoccleve’s «The letter of Cupid»: editions and translations, with George Sewell’s «The proclamation of Cupid», Leiden/Nova York, E. J. Brill.

329

ferranDo, Antoni, ed. (1980), Breviari d’amor: manuscrit valencià del segle xv (Biblioteca Nacional de Madrid), València, Vicent García Editores, 2 vol.

finoli, Anna Maria, ed. (1969), Artes amandi: da Maître Elie ad Andrea Cappellano, Milà/Varese, Istituto Editoriale Cisalpino.

fleMinG, John V. (1964-65), «The Moral Reputation of the Roman de la Rose before 1400», Romance Philology, 18, pp. 430-35.

foerSter, W., ed. (1877), «Katalanische Streitgedicht zwischen En Buch und seinem Pferd», Zeitschrift für romanische Philologie, 1, pp. 78-88.

frieD, Johannes, ed. (1997), Dialektik und Rhetorik im früheren und hohen Mittelalter: Rezeption, Überlieferung und gesellschaftliche Wirkung an-tiker Gelehrsamkeit, vornehmlich im 9. und 12. Jh., Munic, Oldenbourg.

fuSter, Joan (1991), Textos d’exili, València, Generalitat Valenciana.frieDMan, Lionel J. (1965), «Gradus Amoris», Romance Philology, pp.

167-77. GaMBino, Francesca & Speranza cerullo, eds. (2009), Salutz d’amor:

edizione critica del corpus occitanico, Roma, Salerno. GarBáty, Thomas J. (1967), «Pamphilus de Amore: An Introduction and

Translation», Chaucer Review: A Journal of Medieval Studies and Literary Criticism, 2, pp. 108-34.

GarBini, Paolo, ed. (1996), Boncompagno da Signa, Rota Veneris, Roma, Salerno Editrice.

GarriDo, Josep-David (2002), «La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi», Faventia, 24, núm. 2, pp. 37-53.

GhiSalBerti, Fausto (1946), «Medieval Biographies of Ovid», Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, 9, pp. 10-59.

GieBen, Servus (1967), «Robert Grosseteste and Medieval Courtesy Books», Vivarium, 5, pp. 47-74.

GiMeno Blay, Francisco M. (1992), «El manuscrit II-3096 (olim 2.LI.1) de la Biblioteca del Palacio Real», Caplletra, 13, pp. 175-84.

— (1994), «A propòsit del manuscrit vulgar del Tres-cents: el ms. K.1.6 d’El Escorial i la minúscula cursiva librària de la Corona d’Aragó», dins Ferrando, A. & A. G. Hauf (eds.), Miscel·lània Joan Fuster, vol. viii, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 25-77.

— (1998), «Escribir, leer y reinar: la experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387)», Scrittura e Civiltà, 21, pp. 119-233.

330

— (2006), Escribir, reinar: la experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387), Madrid, Abada.

Glier, Ingeborg (1971), Artes amandi: Untersuchung zu Geschicht, Uber-lieferung und Typologie der deutschen Minnereden, Munic, Beck.

Glixelli, Stefan (1921), «Les Contenances de table», Romania, 47, pp. 1-49. Gorra, Egidio (1900), Fra drammi e poemi: saggi e ricerche, Milà, Hoepli.Gracia, Jorge E. J., ed. (1977), Francesc Eiximenis, Com usar bé de beure

e de menjar, Barcelona, Curial.Grifoll, Isabel (1995), «Les noves rimades entre el jo líric i la ficció de la

prosa», dins La narrativa in Provenza e Catalogna nel xiii e xiv secolo, Pisa, Edizioni ETS-ATTI, pp. 109-44.

— ed. (1997), Frayre-de-Joy e Sor-de-Plaser, tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

GroSSel, Marie-Geneviève (1996), «La Table comme pierre de touche de la courtoisie: À propos de quelques chastoiements, ensenhamen et autres contenances de table», dins Banquets et manières de table au Moyen Age (= Sénéfiance 38), Ais de Provença, Centre Universitaire d’Etudes et de Recherches Médiévales d’Aix (CUERMA), pp. 179-95.

Guiette, Robert (1967), «Li conte de Bretaigne sont si vain et plaisant», Romania, 88, pp. 1-12.

GuixeraS, David. (1999), «L’amor hereos segons la glossa al Viaticum de Gil de Santarém (arxiu capitular de la catedral de Girona, ms. 75)», dins Valsalobre, P. & A. Rafanell (eds.), Estudis de filologia catalana: dotze anys de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes Secció Francesc Eiximenis, Girona, Universitat de Girona/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 129-51.

GyBBon-Monypenny, Gerald B. (1970), «“Dixe la por te dar ensienpro”: Juan Ruiz’s Adaptation of the Pamphilus», dins Gybbon-Monypenny, G. B. (ed.), «Libro de Buen Amor» Studies, Londres, Tamesis, pp. 123-47.

haSSell, James W., ed. (1974), Amorous Games: A Critical Edition of «Les Adevineux amoureux», Austin, University of Texas.

hauf, Albert G., ed. (1983), Francesc Eiximenis, Lo crestià: selecció, Barcelona, Edicions 62/‘la Caixa’.

hauf, Albert G. & Vicent J. eScartí, eds. (1990), Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, Tirant lo Blanch, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

331

henkel, Nikolaus (1988), Deutsche Übersetzungen lateinischer Schultexte: Ihre Verbreitung und Funktion im Mittelalter und in der früchen Neuzeit, Munic, Artemis.

hentSch, Alice (1903), De la Littérature didactique du moyen âge s’adres-sant spécialement aux femmes, Càors, A. Coueslant.

hickS, Eric, ed. (1977), Le Débat sur le «Roman de la Rose», París, Champion.

hoepffner, Ernest, ed. (1921), Oeuvres de Guillaume de Machaut, París, Champion.

huchet, Jean-Charles, ed. (1988), Flamenca: Roman occitan du xiiie siècle, París, Union Générale d’Éditions.

huizinGa, Johan (1984), El otoño de la Edad Media: estudios sobre la forma de vida y del espíritu en los siglos xiv y xv en Francia y en los Países Bajos, Madrid, Alianza.

hunt, Tony (1979), «“Prodesse et Delectare”: Metaphors of Pleasure and Instruction in Old French», Neuphilologische Mitteilungen, 80, pp. 11-35.

izquierDo, Josep (1994), «Emperò piadosament se creu per los feels: la tra-dició occitano-catalana medieval de l’apòcrif Evangelium Nicodemi», dins Badia, L. & A. Soler (eds.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 17-48.

— ed. (1995), Els llibres neotestamentaris a la Bíblia rimada e en romans de la BCC de Sevilla, MS 7-7-6: estudi i edició, tesi doctoral, Univer-sitat de València.

J. M. F. [janer, Moliné & farauDo], eds. (1907), Lo libre de tres, vol. ii, Barcelona, Recull de Textes Catalans Antichs.

jacoB, Fridericus (1838), Phagifacetus et Godefridi omne punctum, Lübeck, Rohden.

jacquart, Danielle & Claude thoMaSSet (1989), Sexualidad y saber médico en la Edad Media, Barcelona, Labor.

jaeGer, C. Stephen (1985), The Origins of Courtliness: Civilizing Trends and the Formation of Courtly Ideals, 939-1200, Philadelphia, University of Pennsylvania Press.

— (1994), The Envy of Angels: Cathedral Schools and SocialIideals in Medi-eval Europe, 950-1200, Philadelphia, University of Pennsylvania Press.

332

jenaro Maclennan, Luis (1988), «Sobre el texto del Pamphilus en el Libro de Buen Amor», Revista de Filología Española, 68, núm. 1-2, pp. 143-51.

johnSton, R. C., ed. (1935), Les Poésies lyriques du troubadour Arnaut de Marueil, París, Droz.

joSet, Jacques (2008), «El Libro de Buen Amor y el Facet catalán», Bulletin Hispanique, 110, núm. 1, pp. 279-82.

jullien De poMMerol, M.-H. & J. Monfrin (1991), La Bibliothèque ponti-ficale à Avignon et à Peníscola pendant le grand schisme d’Occident et sa dispersion: inventaire et concordances, Roma, École Française de Rome.

karnein, Alfred (1970), De Amore deutsch: Der Tractatus des Andreas Ca-pellanus in der Übersetzung Johann Hartliebs, Munic, C. H. Beckische.

— (1985), «De Amore» in volkssprachlicher Literatur: Untersuchungen zur Andreas-Capellanus-Rezeption im Mittelalter und Renaissance, Heidelberg, Karl Winter-Universitätsverlag.

klein, Alexander, ed. (1911), Die altfranzösischen Minnefragen, Marburg, Adolf Ebel.

köhn, Rolf (1986), «Schulbildung und Trivium im lateinischer Hochmit-telalter und ihr möglicher praktischer Nutzen», dins Fried, J. (ed.), Schulen und Studium im sozialen Wandel des hohen und späten Mit-telalters, Sigmaringen, Jan Thorbecke, pp. 203-84.

lacarra, Maria Eugenia (1992), «El fenómeno de la prostitución y sus conexiones con La Celestina», dins Beltrán, R., J. L. Canet & J. L. Sirera (eds.), Historias y ficciones: coloquio sobre la literatura del siglo xv, València, Universitat de València, pp. 267-78.

— (1993), «La evolución de la prostitución en la Castilla del siglo xv y la mancebía de Salamanca en tiempos de Fernando de Rojas», dins Corfis, I. A. & J. T. Snow (eds)., Fernando de Rojas and «Celestina»: Approaching the Fifth Centenary, Madison, Hispanic Seminary of Medieval Studies, pp. 33-78.

laMBert, C. G. A. (1862), Catalogue descriptif et raisonné des manuscrits de la bibloithèque de Carpentras, Carpentràs, Rolland, 3 vol.

lånGforS, Arthur, ed. (1930), «Deux traîtés sur l’amour tirés du manuscrit 2200 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève», Romania, 56, pp. 361-88.

lanGoSch, Karl (1976), «Der Facetus, Moribus et vita und seine pseudo-Ovidiana», Mittellateinisches Jahrbuch: Internationale Zeitschrift

333

für Mediävistik / International Journal of Medieval Studies / Revue Internationale des Études Médiévales / Rivista Internazionale di Studi Medievali 11, pp. 132-42.

le Goff, Jacques (1989), «Rire au Moyen Âge», Cahiers de Recherches Historiques, 3 abril, pp. 1-14.

lecoy, Félix, ed. (1979-83), Guillaume de Lorris-Jean de Meun Roman de la Rose, París, Champion, 3 vol.

lee, R. R., ed. (1981), A New Edition of «The Council of Remiremont», tesi doctoral, University of Connecticut.

liDa De Malkiel, María Rosa (1977), «La dama como obra maestra de Dios», dins Estudios sobre la literatura española del siglo xv, Madrid, Porrúa, pp. 179-290.

linn, Irving (1938), «If All the Sky Were Parchment», PMLA, 53, pp. 951-971.

lippi BiGazzi, Vanna, ed. (1987), I volgarizzamenti trecenteschi dell’«Ars amandi» e dei «Remedia amoris», Florència, Accademia della Crusca.

liverMore, Harold L. (1950), «El caballero salvaje: ensayo de identifi-cación de un juglar», Revista de Filología Española, 34, pp. 166-83.

llaBréS, Gabriel, ed. (1906), Cançoner dels comtes d’Urgell, Vilanova i la Geltrú, Joan Oliva. [Reimprès 1999, Espadaler, A. M. & E. Castelló (eds.), Lleida, Universitat de Lleida/Institut d’Estudis Lleidatans, 1999.]

lloMpart, Gabriel (1975), «El llibre català a la casa mallorquina (primera part)», Analecta Sacra Tarraconensia, 48, pp. 193-240.

— (1976-77), «El llibre català a la casa mallorquina (segona part)», Analecta Sacra Tarraconensia, 49-50, pp. 57-114.

lånGforS, Arthur, ed. (1930), «Deus Traîtés sur l’amour tirés du manuscrit 2200 de la bibliothèque Sainte-Geneviève», Romania, 56, pp. 361-88.

löfSteDt, Bengt (2002), «Notizen zu Pamphilus», Acta Classica: Verhan-delinge van die Klassieke Vereniging van Suid-Afrika / Proceedings of the Classical Association of South Africa, 45, pp. 123-26.

loMax, Derek W. (1977), «Algunos autores religiosos», Journal of His-panic Philology, 2, pp. 79-90.

Mann, Jill (2006), «“He Knew Nat Catoun”: Medieval School-Texts and Middle English Literature», dins Mann, J. & M. Nolan (eds.), The Text in the Community, Notre Dame, University of Notre Dame Press, pp. 41-74.

334

Martínez roMero, Tomàs (1993), «“No·m direu que lo dit Sènecha sia propheta ne patriarcha, qui parlen figurativament”: Antoni Canals i el De providentia», Caplletra, 15, pp. 181-210.

— ed. (1994), Joan Roís de Corella, Rims i proses, Barcelona, Edicions 62. — (1996), «Antoni Canals, Alonso de Cartagena i unes notes de literatura

comparada», Medievo Romanzo, 20, nova sèrie, 1, pp. 116-42. Martínez roMero, Tomàs & Isabel Micó (1989-90-91), «Realitat i ficció

al Cançoner satíric valencià», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 42, pp. 227-75.

Martínez torrejón, José M. (1987), «El Libro de Buen Amor y un manual de cortesía: el Facetus Moribus et vita», Anuario de Letras, 25, pp. 65-90.

Martorell, Francesc, ed. (1926), Epistolari del segle xv, Barcelona, Barcino.

MaSSó i torrentS, Jaume (1913-14), «Bibliografia dels antichs poetes catalans», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 5, pp. 3-276.

— (1922), L’antiga escola poètica catalana, Barcelona, Casa de la Caritat. — (1932), Repertori de l’antiga literatura catalana: la poesia, Barcelona,

Alpha. MaSSó i torrentS, Jaume & Jordi ruBió i BalaGuer (1989), Catàleg dels

manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, vol. i: Mss. 1-154, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

Mata, José Luis (1992), «En torno al Debate de Elena y María», Universi-dad Abierta: Revista de Estudios Superiores a Distancia, 13, pp. 2-29.

Melli, Elio (1962), «Il salut e l’epistolografia medievale», Convivium Nuova Serie, 4, pp. 385-98.

Menichetti, Aldo (1966), «Rime per l’occhio e ipometrie nella poesia romanza delle origini», Cultura Neolatina, 26, pp. 5-95.

Meyer, Paul, ed. (1877), «Playdoyer en faveur des femmes», Romania, 6, pp. 499-503.

— ed. (1884), «Nouvelles catalanes inédites, i: La Nouvelle de Frère-de-Joie et Soeur-de-Plaisir», Romania, 13, pp. 264-84.

— ed. (1886), «Les Manuscrits français de Cambridge: Gg 1.1», Romania, 15, pp. 236-357.

— ed. (1891a), «Nouvelles catalanes inédites, ii: Salut d’amour, iii: Résu-mé de doctrine chrétienne par Aymon de Cestars [sic]», Romania, 20, pp. 193-214.

335

— ed. (1891b), «Nouvelles catalanes inédites, iv: “Le Harnois du cheva-lier”, poème allégorique de Peire March; v: “Histoire de Frondino et Brisona”», Romania, 20, pp. 579-615.

— ed. (1903), «Les Manuscrits français de Cambridge: Urban le courtois», Romania, 32, pp. 68-73.

MinniS, Alastair J. (1997), «The Author’s Two Bodies? Authority and Fallibility in Late-Medieval Textual Theory», dins Robinson, P. R. & R. Zim (eds.), Of the Making of Books: Medieval Manuscripts, their Scribes and Readers: Essays Presented to M. B. Parkes, Aldershot, Scolar Press, pp. 259-79.

Miquel i planaS, Ramon, ed. (1929-51), Jaume Roig, Spill o Libre de consells, Barcelona, Orbis, 2 vol.

MontaiGlon, Anatole de, ed. (1854), Le livre du Chevalier de La Tour Landry pour l’enseignement de ses filles, París, P. Jannet.

Montero cartelle, Enrique, ed. (1983), Constantini liber de coitu: el trata-do de andrología de Constantino el Africano, Santiago de Compostel·la, Universidad de Santiago.

MoraWSki, Joseph, ed. (1922), «Comment l’Amant doit donner», Romania, 48, pp. 431-36.

— ed. (1925), Proverbes français antérieurs au xvème siècle, París, Champion.

— ed. (1923), Le Facet en françois, Poznań, Société Scientifique de Poznań. Morel-fatio, Alfred, ed. (1881), «“L’Amant, la femme et le confesseur”,

conte en vers du xive siècle», Romania, 10, pp. 497-518. — ed. (1883), «Le Livre des trois choses», Romania, 12, pp. 230-42. — ed. (1886), «Le Livre de courtoisie», Romania, 15, pp. 192-235. MuSSafia, Adolf, ed. (1876), Die catalanische metrische Version des

«Sieben Weisen Meister», annex del tom xxv de Denkschriften des philosophisch-historischen Classe der Kaiserlichen Akademie der Wissenschaften, Wien.

MuSSafia, Adolf & Émile lévy (1887), «Corrections au “Livre de cour-toisie”», Romania, 16, pp. 106-17.

niGriS, Carla de (1991), «I prologhi alle versioni di Antoni Canals: epistole o prediche?», Medioevo Romanzo, 16, pp. 207-30.

olivar, Marçal, ed. (1927), Bernat Metge, Anselm Turmeda. Obres menors, Barcelona, Barcino.

336

olSon, Glending (1974), «The Medieval Theory of Literature for Refresh-ment and its Use on the Fabliau Tradition», Studies in Philology, 71, pp. 291-313.

— (1982), Literature as Recreation in the Later Middle Ages, Ithaca, Cornell University Press.

orMe, Nicholas (1973), English Schools in the Middle Ages, Londres, Metuhen.

— (1984), From Childhood to Chivalry: The Education on the English Kings and Aristocrary, 1066-1530, Londres, Metuhen.

orS, Joan, ed. (1977-78), «El Libre dels mariners: text i caracterització literària», Boletin de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 37, pp. 213-52.

— ed. (1985), Els saluts d’amor provençals: estudi i edició del salut-lai del còdex de Carpentras, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

pacheco, Arseni, ed. (1997), Francesc de la Via, Obres, Barcelona, Qua-derns Crema.

paGèS, Amédée, ed. (1913), «Poésies catalanes inédites du ms. 377 de Carpentras: i Conte d’amour, ii Chansons en honneur du Sacré-Coeur [sic] de Jésus», Romania, 43, pp. 174-203.

— ed. (1927-28), «La Version Catalane du Chastel d’Amours», Annales du Midi, 39-40, pp. 361-74.

— ed. (1928), «Nouvelles rimées de Jacme et de Pere March: Poésies provenço-catalanes inédites du Manuscrit Aguiló, ii», Romania, 54, pp. 197-248.

— ed. (1930), «Andreae Capellani regii francorum De amore», amb la traducció catalana del segle xiv, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura.

parDucci, A. (1942), «La lettera d’amore nell’antico provenzale», Studi Medievali, 15, pp. 69-110.

paré, Gérard (1947), Les Idées et les lettres au xiiie siècle: Le «Roman de la Rose», Montreal, Université de Montréal.

pariS, Gaston (1885), «Chrétien Legouais et outres traducteurs et imita-teurs d’Ovide au Moyen-Âge», dins Histoire littéraire de la France, París, pp. 455-525.

— ed. (1896), «Le Donnei des amants», Romania, 25, pp. 497-541.

337

perarnau i eSpelt, Josep (1983), «La donació de la biblioteca d’Arnau des Colomer i la fundació de la libraria sedis de Girona (1397-1411)», Arxiu de Textos Catalans Antics, 2, pp. 171-239.

petrocchi, Policarpo (1910), Nòvo dizionàrio universale della lingua italiana, Milà, Fratelli Trèves, 2 vol.

pirot, F. (1972), Recherches sur les connaissances littéraires des trouba-dours occitans et catalans des xiie et xiiie siècles = Memorias de la RABLB, 14.

pittaluGa, Stefano, ed. (1980), Pamphilus, dins Bertini, F. (ed.), Commedie latine del xii e xiii secolo, vol. iii, Gènova, Istituto di Filologia Classica e Medievale.

— (1982), «Echi terenziani nel Pamphilus», Studi medievali, sèrie 3, 23, núm. 1, pp. 299-302.

poSter, Carol & Linda C. Mitchell (2007), Letter-Writing Manuals and Instruction from Antiquity to the Present: Historical and Bibliographic Studies, Columbia, S. C., University of South Carolina Press.

puiG roDríGuez-eScalona, Mercè, ed. (1994a), Poesía misógina en la Edad Media latina: ss. xi-xiii, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

— (1994b), «Tratamiento y desarrollo del topos de los “sabios caídos” en las literaturas medievales latina, catalana y castellana», dins Actas del VIII Congreso Nacional de Estudios Clásicos de la SEEC, Madrid 1991, Madrid, Ediciones Clásicas, pp. 813-21.

— ed. (1995), Poesía misógina en la Edad Media latina, ss. xi-xiii, Barce-lona, Universitat de Barcelona.

pujol, Josep (1995), «El narrador al verger: tradicions i models en les ventures al·legòriques amoroses del segle xiv», dins La narrativa in Provenza e Catalogna nel xiii e xiv secolo, Pisa, Edizioni ETS-ATTI, pp. 161-84.

— (2002a), La memòria literària de Joanot Martorell. Models i escriptura en el «Tirant lo Blanc», Barcelona, Curial/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2002b), «Expondre, traslladar i reescriure clàssics llatins en la literatura catalana del segle xv», Quaderns: Revista de Traducció, 7, pp. 9-32.

pujol SanMartín, Josep M. (2003), «Jaume I, rex facetus: notes de filologia humorística», Estudis Romànics, 25, pp. 215-36.

338

purkart, Josef, ed. (1975), Boncompagno da Signa, Rota Veneris: A Fac-simile Reproduction of the Strassburg Incunabulum, with Introduction, Translation, and Notes, Delmar, Nova York, Scholars’ Facsimiles & Reprints.

— (1984), «Spurious Love Letters in the Manuscripts of Boncompagno’s Rota Veneris», Manuscripta, 28, núm. 1, pp. 45-55.

raMon, Lluís, ed. (1997), La «Summa de col·lacions» de Joan de Gal·les, tesi doctoral, Universitat de València.

ranD, Edward Kennard (1929), «The Classics in the Thirteenth Century», Speculum, 4, pp. 249-69.

reneDo, Xavier (1989), «De libidinosa amor los efectes», L’Avenç, 123, febrer, pp. 18-23.

— (1992), «Quin mal és lo besar?: literatura i moral al voltant de la quarta línia de l’amor», Caplletra, 13, pp. 99-116.

ricci, Pier Giorgio, ed. (1975), Giovanni Boccaccio, Corbaccio, dins La letteratura italiana: storia e testi, vol. vi, Milà, Ricciardi.

rickettS, Peter (1972), «The Hispanic Tradition of the Breviari d’amor by Matfre Ermengaud de Béziers», dins Hispanic Studies in Honour of Joseph Manson, Oxford, Dolphin Book, pp. 227-53.

— ed. (1976), Le «Breviari d’amor» de Matfre Ermengaud de Béziers, tom v, Leiden, Brill.

riera i SanS, Jaume (1987), El cavaller i l’alcavota, Barcelona, Club Editor. riquer, Martí de, ed. (1935), Antoni Canals Scipió e Aníbal, De providència,

De arra de ànima, Barcelona, Barcino. — ed. (1959), Obras de Bernat Metge, Barcelona, Universitat de Barcelona. — (1964), Història de la literatura catalana: part antiga, Barcelona, Ariel,

3 vol.— ed. (1975), Los trovadores, Barcelona, Planeta, 3 vol.— (1989), «La influencia de la transmisión manuscrita en la estructura de

las obras literarias medievales; La novela en prosa y la difusión del papel», Suplementos Anthropos, Revista de Documentación Científica de la Cultura, 12: Martín de Riquer, pp. 22-25 i 26-30.

— ed. (1996), Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, Barcelona, Quaderns Crema.

— ed. (1997), Llibre de tres, Barcelona, Quaderns Crema.

339

riquer, Martí de & Lola BaDia, eds. (1984), Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle xv, València, Tres i Quatre.

riquer, Isabel de (1992), «Les poèmes narratifs catalans en noves rimades des xiv et xv siècles», Revue des Langues Romanes, 46, núm. 2, pp. 327-50.

— (1995), «Jaufré Rudel y los prechs d’amor», dins Paredes, J. (ed.), Me-dioevo y literatura: actas del V congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Granada 1993, Universidad de Granada, pp. 151-164.

roBathan, Dorothy M. (1968), The Pseudo-Ovidian «De Vetula», Ams-terdam, Hakkert.

— (1973), «Ovid in the Middle Ages», dins Binns, J. W. (ed.), Ovid, Londres, Routledge & Kegan, pp. 190-209.

roBinSon, F. N., ed. (1974), The Works of Geoffrey Chaucer, Oxford, Oxford University Press.

roMan, Joseph (1877), «Inventaire des manuscrits du Connétable de Les-diguières», Le Cabinet Historique, 1 (2a sèrie), pp. 49-53.

roMeu i fiGueraS, Josep ed. (1980), «Poesies populars del segle xv, pro-cedents del “Libre d’amoretes” i d’un manual de notari», dins Massot i Muntaner, J. (ed.), Actes del V Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Andorra 1979, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 257-85.

— ed. (2000), Corpus d’antiga poesia popular, Barcelona, Barcino. ronca, I., Lola BaDia & Josep pujol, eds. (1997), Guillelmi de Conchis

Dragmaticon philosophiae; Summa de philosophia in vulgari, Turn-holti, Brepols.

roSSiauD, Jacques (1986 [1a ed. 1984]), La prostitución en el Medioevo, Barcelona, Ariel.

ruBió i BalaGuer, Jordi (1984), Història de la literatura catalana, vol. i, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

ruBio vela, Agustín & Mateu roDriGo (1997), Antroponímia valenciana del segle xv, València/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

ruBio, J. & T. González, eds. (1977), Pánfilo o El arte de amar, Barcelona, Bosch.

SanchiS Sivera, Josep & Gret SchiB, eds. (1971-88), Sant Vicent Ferrer, Sermons, Barcelona, Barcino, 6 vol.

340

Schnell, Rüdiger (1975), «Facetus, pseudo-Ars amatoria und die mittel-hochdeutsche Minnedidaktik», Zeitschrift für deutsches Altertum und deutsche Literatur: mit Anzeiger für deutsches Altertum und deutsche Literatur 104, núm. 3, pp. 244-247.

— (1985), Causa Amoris: Liebeskonzeption und Lebesdarstellung in der mittelalterlichen Literatur, Bern, Francke.

SchroeDer, Carl (1911), Der deutsche «Facetus», Berlín, Mayer & Müller. SeGre, Cesare (1968-70), «Le forme e le tradizioni didattice: ars amandi

classica e medievale», dins Jauss, H. R. (ed.), Grundriss der romanis-chen Literaturen des Mittelalters, vol. vi: La Littérature didactique, allégorique et satirique, Heidelberg, Carl Winter-Universitätsverlag, pp. 109-16 (tom i) i 162-67 (tom ii).

SMolak, Kurt (1995), «Ovid im 13. Jahrhundert: zwischen Ablehnung und Bewunderung», dins Leonardi, C. & B. M. Olsen (eds.) The Classical Tradition in the Middle Ages and the Renaissance: Proceedings of the First European Science Foundation Workshop on «The Reception of Classical Texts», Florence 1992, Spoleto, Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, pp. 111-22.

SöDerGårD, Östen (1956), «Un Art d’aimer anglo-normand», Romania, 77, pp. 289-330.

SoloMon, Michael, ed. (1986), Speculum al foderi, Madison, Hispanic Seminary of Medieval Studies.

Soriano, Lourdes & Glòria SaBaté, eds. (2008), «Més sobre literatura De amore: estudi i edició de dos epistolaris medievals», Studi Mediolatini e Volgari, 54, pp. 249-67.

Speroni, Gian Battista, ed. (1974), «Il Consaus d’amours dello Pseudo-Richard de Fournival», Medioevo Romanzo, 1, pp. 217-78.

— ed. (1975), La «Poissance d’Amours» dello Pseudo-Richard de Four-nival, Florència, Pubblicazioni della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Pavia.

SuchoMSki, Joachim (1975), «Delectatio» und «Utilitas»: ein Beitrag zum Verständnis mittelalterlicher komischer Literatur, Bern, Francke.

taylor, Barry, ed. (1997), «Un texto breve catalán sobre cortesía: texto y edición», dins Lucía, J. M. (ed.), Asociación Hispánica de Literatura Medieval: actas VI congreso, vol. ii, Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá, pp. 1491-99.

341

taylor, Robert (1981), «The Figure of “Amor” in the Old Provençal Nar-rative Allegories», dins Burgess, G. S. (ed.), Court and Poet: Selected Proceedings of the Third Congress of the International Courtly Litera-ture Society, Liverpool 1980, Liverpool, Francis Cairns, pp. 309-17.

thoMaS, Antoine, ed. (1886), «Proverbes de Guylem de Cervera», Romania, 15, pp. 25-110.

— ed. (1889), «Chastel d’Amors: Fragment d’un poème provençal», An-nales du Midi, 1, pp. 183-96.

toBella Vergés, Antoni (1992), The Catalan Tradition of Matfre Ermen-gaud’s «Breviari d’amor», with a Critical Edition of Seven Chapters of the Catalan Prose Version, tesi doctoral, Queen Mary and Westfield College University of London.

torró, Jaume (1994), «Officium poetae est fingere: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», dins Badia, L. & A. Soler (eds.), Intel-lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 221-41.

— (1999), «Ausiàs March no va viure en temps d’Ovidi», dins Rafanell, A. & P. Balsalobre (eds.), Estudis de Filologia Catalana: dotze anys de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Secció Francesc Eiximenis, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 175-99.

— (2007), «Pròlegs al cançoner d’Ausiàs March: Ovidi exiliat», dins Martí, S. et al. (eds.), Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Girona 2003, Barcelona, Publicacions de l’Aba-dia de Montserrat, pp. 378-423.

triGueroS, Antonio (1985), «De quinquaginta curialitatibus ad mensam de Bonvesin della Riva», dins Homenaje al profesor Andrés Soria, Granada, Universidad de Granada, pp. 530-43.

turró, Jaume —vegeu torró, Jaume.uulDerS, Hetdzer (2009), «“Letres qui van per a tal afar”: Un nouveau

salut occitano-catalan et la fortune du genre en Catalogne (1)», Estudis Romànics, 31, pp. 77-103.

vallS i SuBirà, Oriol (1970), Paper Watermarks in Catalonia / El papel y sus filigranas en Cataluña, Amsterdam, The Paper Publications Society.

— (1978), La historia del papel en España, Madrid, Empresa Nacional de Celulosas S. A.

van haMel, A. G., ed. (1892-1905), Les «Lamentations» de Matheolus et le «Livre de leesce» de Jehan Le Fèvre de Resson, París, Bouillon.

342

van Marle, Raimond (1932), Iconographie de l’art prophane au Moyen-Âge et à la Renaissance, l’Haia, Martinus Nijhoff.

vinyoleS, Teresa (1976), Les barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana: 1310-1410, Barcelona, Fundació Vives Casajuana.

voelker, P. (1886), «Die Bedeutungsentwicklung des Wortes Roman», Zeitschrift für romanische Philologie, 10, pp. 485-525.

Wack, Mary Frances (1990), Lovesickness in the Middle Ages: The «Viati-cum» and its Commentaries, Philadelphia, University of Pennsylvania Press.

WalterS, Lori (1994), «Reading the Rose: Literacy and the Presentation of the Roman de la Rose in Medieval Manuscripts», Romanic Review, 85, pp. 1-26.

Walther, Hans (1963-69), Lateinische Sprichwörter und Sentenzen des Mittelalters / Proverbia Sententiaeque Latinitatis medii Aevi, Göttingen, Vanderhoeck & Ruprecht.

WatSon, Paul F. (1979), «Poets by a Fountain», dins The Garden of Love in Tuscan Art of the Early Renaissance, Philadelphia/Londres, The Art Alliance Press/Associated University Press, pp. 25-34.

WeijerS, Olga (2002), La «Disputatio» dans les facultés des arts au moyen âge, Turnhout, Brepols.

WhinnoM, Keith, ed. (1979), Diego de San Pedro, Cárcel de Amor (vol. 2 d’Obras completas), Madrid, Castalia.

Wittlin, Curt et al. (1986), Francesc Eiximenis, Dotzè llibre del Crestià, vol. ii, 1, Girona, Col·legi Universitari de Girona.

ziino, Francesca, ed. (1990-91), Il «Facet» catalano: edizione critica di un poemetto del secolo xiv con introduzione e glossario, memòria de llicenciatura, Università degli Studi di Roma-La Sapienza.

ziino, Francesca (1995), «Alcune osserzavioni sul Facet catalano», dins La narrativa in Provenza e Catalogna nel xiii e xiv secolo, Pisa, ETS, pp. 185-215.

ziMMerMann, Rudolf, ed. (1902), «Li Honneurs et li vertus des dames par Jean Petit d’Arras», Archiv für das Studium der neueren Sprachen, 108, pp. 380-88.