Esbós dels

CRITERIS DE CODIFICACIÓ

DEL ROMANÇ

AAAAcatalà

Jordi Cassany i Bates

Les llengües romàniques al segle XXI

Universitat de Barcelona, 2011-2012

2

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ

2. DEFINICIONS

3. LA DISCIPLINA

4. CONTEXT:

4.1. Ideologia

4.2. Poder i autoritat

4.3. Agent

4.4. Objectius de planificació

5. OBJECTIUS

6. PRINCIPIS

7. CRITERIS:

7.1. Criteris extralingüístics

7.2. Criteris intralingüístics

7.3. Jerarquia de criteris

8. TAULA-RESUM

9. L’EXEMPLE CATALÀ

10. CONCLUSIÓ

11. BIBLIOGRAFIA

3

1. INTRODUCCIÓ

La manipulació del llenguatge és un fet molt més “natural” i quotidià del que,

en principi, creiem. Donat que una de les principals propietats del llenguatge humà és

la seua diversitat, que permet expressar un mateix missatge de moltes maneres

(segons l’idioma, el dialecte, el registre, la forma, etc. que s’empre), l’usuari,

constantment, ha de triar (o crear) la variant que més s’adapte al seu objectiu i

context. L’objectiu d’un usuari pot ser, per exemple, la facilitació de la comunicació (o

la seua dificultació), la seua integració en un grup lingüísticament caracteritzat (o, en

canvi, el seu distanciament d’ell). El context ve determinat, entre altres elements, per

l’interlocutor (el seu nombre, procedència, edat, estatus, etc.) o el canal de

comunicació emprat (telèfon, SMS, etc.). La selecció de formes, realitzada per l’usuari

en cada acte de comunicació lingüística i de manera més o menys conscient, implica

una manipulació del llenguatge, del propi llenguatge.

Un altre tipus de manipulació del llenguatge tracta d’incidir, en canvi, sobre el

llenguatge d’altres usuaris. Per exemple, els adults tracten de corregir el llenguatge

dels xiquets (“Es diu ‘corregut’, no ‘corrut’”); les associacions feministes fan campanya

contra el llenguatge sexista; els catalanoparlants més militants eviten parlar en castellà

als immigrants per tal que estos aprenguen i usen el català; els llibres d’estil dels

mitjans de comunicació regulen el llenguatge de llurs periodistes; la legislació no

permet als europarlamentaris catalans usar la seua llengua en el Parlament Europeu;

l’Académie Françoise crea formes franceses per a substituir els anglicismes. L’intent

conscient i deliberat d’algú de modificar, per algun motiu, el comportament lingüístic

d’altres s’anomena ‘planificació lingüística’ (vid. Kaplan i Baldauf. 1997: 3).

Cada planificació lingüística (a partir d’ara, PL) té les seues particularitats. La

producció, per part de l’IEC, de gramàtiques i diccionaris manipula l’estructura o

corpus del llenguatge, és a dir, els aspectes purament lingüístics; l’oficialització, per

part de l’estat portugués, del mirandés manipula l’estatus del llenguatge, això és, la

funció social, l’ús; la promoció, per part de l’Instituto Cervantes, de l’aprenentatge del

castellà en altres països manipula l’adquisició del llenguatge; i altres planificacions

poden manipular el prestigi, o siga, l’actitud envers una llengua1. L’agent d’una PL pot

ser un sol individu, una associació privada, una institució oficial, etc. El seu pacient pot

ser un fill, els treballadors d’una empresa, els immigrants, etc. El seu objectiu pot ser

unificar l’estil d’un periòdic, reformar l’ortografia, exterminar una llengua2, etc. Pot

estar més o menys programada. Estos i altres condicionants fan de cada PL un cas

únic.

Però un principi comú i inherent a tota PL és la coerció (Segarra: 2008: 15),

especialment notòria quan institucions oficials actuen sobre comunitats. La PL és, de

fet, una actuació ideologitzada que forma part de la més ampla ‘planificació social’.

Segons Deumert, “language planning reflects and reinforces past and current

1 Usem llengua en el sentit genèric de ‘varietat, lecte’, siga un dialecte o una llengua. Vegeu Deumert (2001:

645) per a més informació sobre els aspectes del llenguatge que pot manipular una PL.

2 Vegeu Kaplan i Baldauf (1997) per a un llistat dels objectius de la PL.

4

relationships of economic, social and political dominance, and inequity” (2001: 647).

Per això, diversos lingüistes, entre ells Havráneks (1936) i Haugen (1983), s’han

qüestionat sobre la legitimitat que la ciència prenga part en estes planificacions. El

primer autor es preguntava: “Ist überhaupt die Sprachnorm, die Normierung der

Schriftsprache und die Sprachkultur ein Thema der Linguistik, gehört das zu ihrem

wissenschaftlichen Aufgaben? Soll der Sprachforscher nur Beobachter bleiben oder

kann er selbst eingreifen?”3

El present treball se centra en els principis i criteris amb els quals un individu,

una institució, etc. -l’agent-, partint de les estructures d’un conjunt de varietats

lingüístiques -l’aspecte del llenguatge manipulat-, definix o col·labora en definir un

model de llengua amb la intenció que este esdevinga la referència comuna -l’objectiu-

dels usuaris d’eixes varietats -el pacient-. Esta tasca de manipulació i planificació de

l’estructura, el resultat de la qual solen ser gramàtiques i diccionaris, s’anomena

codificació lingüística i és la que, per exemple, realitzà Pompeu Fabra o realitza

actualment l’Academia de la Llingua Asturiana.

Som conscients del fet que, com advertix Deumert, “Since language planning

cannot be understood in isolation from the complex sociohistorical context in which it

is enacted, trans-historical generalizations and law-like predictions are rarely possible”

(2001: 647). A pesar d’això, creiem important desenvolupar una teoria de la

codificació. Hem tractat d’elaborar un llistat complet i ordenat de principis i criteris de

codificació, per a la qual cosa ens han sigut molt profitoses les aportacions d’Otto

Jespersen (1925), citat per Lamuela (1995); Jack Berry (1958), citat per Diaz Fouces

(1994); Joshua Fishman (1968), referit per Segarra (2008); Teulat (1974 i 1976); Berry

(1977), citat per Diaz Fouces (1994); Polanco (1984); Lamuela i Murgades (1984);

Lamuela (1987, 1993 i 1995); Jordi Bañeres (1989), citat per Diaz Fouces (1994); Lars

S. Vikør (1993), citat per Diaz Fouces (1994); Diaz Fouces (1994); Saragossà (1997 i

1999); Taupiac (2004); i Sumien (2006).

Per manca de temps i espai, no podrem explicitar ací l’anàlisi i la comparació de

les aportacions d’estos autors, que serien llargues d’exposar. Ens limitarem a

presentar la nostra pròpia teoria de la codificació, que en part és síntesi d’aquelles i en

part una aportació original. Fet açò, estudiarem un exemple real. Donat que ens

interessen, concretament, les codificacions de varietats del romanç que s’han dut a

terme en la Romània, estudiarem el cas de l’idioma romànic que, possiblement, té més

literatura sobre el seu procés de codificació (i que, a més, ens és pròxim): el català. En

el futur tractarem d’ampliar l’exemplificació a altres idiomes (i d’explicitar aquell

anàlisi i comparació de què parlàvem adés).

3 Citat per Jedlička (20062:1651).

5

2. DEFINICIONS

Caldrà, en primer lloc, aclarir el sentit amb el que emprarem una sèrie de

tecnicismes.

Planificació lingüística: intent conscient i deliberat d’algú de modificar, per algun

motiu, el comportament lingüístic d’altres. Ací ens interesa la PL que inclou, al

menys, una codificació i una vehiculació (vide infra).

Forma lingüística: element gràfic, gramatical, lèxic, ortoèpic, etc. considerat

aïlladament.

Sistema lingüístic: conjunt de formes lingüístiques connectades. Engloba les

nocions de varietat lingüística, llengua (i interllengua, macrollengua, etc.), idioma,

dialecte (i lecte, geolecte, cronolecte, idiolecte, etc.), codi, normativa, estàndard,

etc.

Constituent lingüístic: forma lingüística que participa d’un sistema lingüístic.

Referent lingüístic: sistema o constituent lingüístic que és l’orientació (guia,

directriu) i símbol d’un col·lectiu de parlants. Açò, per sí sol, no implica que el

col·lectiu l’use de manera generalitzada. Per exemple, l’italià literari va ser durant

molts segles el referent lingüístic d’Itàlia sense que la majoria d’italians el sabera

usar.

Model lingüístic: sistema o constituent lingüístic que algú pretén convertir en

referent d’un col·lectiu.

Codificació lingüística4: operació calculada de selecció i descripció d’un model

lingüístic. Típicament, la codificació consistix en la definició, a través de

gramàtiques i diccionaris, d’una varietat lingüística uniforme i estable; i s’associa a

una operació posterior de vehiculació lingüística (vide infra), que ha de convertir

eixa varietat en el referent d’un col·lectiu de persones lingüísticament multiforme

(heterogeni). La codificació, per tant, és un tipus de PL (vid. § 1) en la mesura que

es concep com a pas previ a la vehiculació, la qual sí manipula el llenguatge

d’altres5.

Vehiculació lingüística (també anomenada socialització o medialització): operació

calculada de difusió social d’un model lingüístic (habitualment codificat) amb

l’objectiu que siga assumit com a referent. La vehiculació és una operació de PL

relacionada amb la codificació (és a dir, no forma part d’esta).

4 El procés de codificació ha sigut també anomenat per alguns autors normativització, estandardització o PL,

expressions que, actualment, tendixen a referir-se a conceptes diferents. En el món anglosaxó s’anomena

estandardització (Segarra. 2008: 2-11). Haugen, l’introductor de l’expressió planificació lingüística, l’usà

inicialment (1958) per a designar “the activity of preparing a normative orthography, grammar, and

dictionary for the guidance of writers and speakers in a non-homogeneous speech community”. És a dir, era

sinònima de codificació (Haugen. 2006: 626). Sobre la normativització, vide infra.

5 És concebible, no obstant, una operació semblant de selecció i descripció escrita de formes encaminada a

manipular l’ús personal. Este cas no es consideraria una PL, segons com l’hem definida en § 1.

6

Normativització lingüística: Procés pel què un model o un referent és ratificat per

alguna autoritat (típicament, oficial), amb la qual cosa es pot considerar una norma

o normativa.

Estandardització lingüística6: Procés més espontani o més dirigit pel qual els

parlants d’un territori lingüísticament continu (o sense fronteres lingüístiques

insalvables) assumixen com a referent una varietat ben definida (habitualment, un

model codificat), l’adopten en diversos àmbits (als quals adapten) i adeqüen o

convergixen llurs varietats a ella. L’estandardització, especialment si està dirigida,

sol formar part d’un projecte de planificació social, política, nacional, etc.

El sistema o varietat essent estandarditzada es generalitza en múltiples sentits:

- esdevé gentil (això és, agradable, refinada, atractiva, per la qual cosa és

assumida com a referent a imitar);

- esdevé general (això és, apta per a l’ús en la majoria d’àmbits)7;

- esdevé endògena (això és, endoglòssica, pròpia de les varietats d’aquell

territori, en les que s’incorporen les seues formes);

- esdevé un gènere (això és, un idioma, una família lingüística cohesionada

estructuralment en la mesura que les seues formes substituïxen

progressivament les tradicionals de les varietats d’aquell territori);

- esdevé l’idioma d’una gent (això és, d’una comunitat cohesionada socialment i

cultural).

El procés d’estandardització (o generalització) d’una varietat en un territori, per

tant, comprén el seu prestigiament, l’extensió de funcions, l’adaptació a eixes

funcions, la incorporació en varietats contínues i l’atracció d’estes. El seu resultat

és una cohesió estructural (on la varietat estandarditzada és l’eix o varietat axial

sobre la que gira la resta de varietats de l’idioma), una individuació (si el

contínuum sobrepassa les fronteres d’este territori8), així com el reforçament d’una

cohesió social, que és la impulsora del procés.

Per tot, podem dir que un model de llengua codificat o codi (descrit en

documents escrits o codis, habitualment ortografies, diccionaris i gramàtiques) pot

esdevindre un referent si és acceptat com a orientació i símbol per una comunitat i pot

esdevindre una norma o normativa si és ratificat per alguna autoritat oficial, però no es

considera un estàndard fins que no es generalitza en una comunitat i esdevé l’eix que

connecta les diverses varietats d’un idioma. Per tant, cal diferenciar entre model, codi,

referent, norma i estàndard.

6 De l’anglés standard ‘estandart, senyera’, derivat (a través de l’anglonormand estaundart) del francés antic

estendre ‘extendre’. En un sentit etimològic, l’estandardització fa referència a un símbol i a una extensió.

7 En realitat, el que es perceb com a diversos àmbits, registres o nivells és un contínuum. El mateix succeix

amb els diversos dialectes (o varietats, tant geogràfiques com socials), que també són un contínuum.

8 Vid. el capítol 3, “La individuació al si dels contínua lingüístics”, de Castellanos (2000).

7

3. LA DISCIPLINA

La teoria de la codificació començà a desenvolupar-se, segons Haugen, amb les

reflexions que en 1304 o 1305 feu Dante en l’obra De vulgari eloquentia.

Dante pointed out the need for rules in establishing the new languages and

suggested two approaches for overcoming the local variations that were

expecially troublesome in Italy: either to choose a prestigious dialect (in his

case it became that of Tuscany and its capital Florence) or to create a language

that would be a composite or a compromise between several dialects and

suitable for all (or none). (Haugen. 2006: 628)

Com a disciplina, la teoria de la codificació s’inicia, segons Jedlička (2006:

1651), gràcies als treballs realitzats en els anys 30 del segle passat pels lingüistes

txecs de l’escola de Praga, entre els quals es trobava el ja citat Havráneks (vide supra).

Anteriorment, el lingüista danés Otto Jespersen ja havia avançat alguna aportació (Vid.

Lamuela. 1995). Posteriorment, han desenvolupat la teoria els lingüistes de l’escola de

Hawaii i els de l’escola occitano-catalana: entre aquells destaca Fishman, i entre estos

Teulat i Lamuela.

8

4. CONTEXT

Els objectius que es marcarà l’agent codificador, els principis que aplicarà i els

criteris que seguirà dependran dels objectius de la PL en la que s’emmarque (la qual,

recordem-ho, inclourà també la vehiculació del codi). I la PL, al seu torn, estarà

influïda per la societat, la cultura, l’economia, el poder, la política, l’identitat, la religió,

etc. que l’envolte. Com ja hem dit, “language planning cannot be understood in

isolation from the complex sociohistorical context in which it is enacted” (Deumert.

2001: 647). La PL dependrà d’eixe context, que inclourà també la ideologia particular

dels planificadors (una ideologia, com totes, subjectiva). És a dir, la codificació

dependrà de la ideologia (relativa a eixe complex context) que tinga el codificador (i el

grup social que li ha encarregat la codificació, si és el cas) i dels mitjans amb els quals

es preveu poder vehicular el model una volta estiga codificat (vide infra § 4. 2. sobre

l’autoritat).

4. 1. IDEOLOGIA

Ací ens limitarem a tractar la ideologia relativa al llenguatge, concretament la

relativa a l’existència de la llengua, però ha de quedar clar que la ideologia relativa a

altres aspectes del llenguatge (adquisició, prestigi, etc.) o a altres àmbits del context

(com els ja mencionats mitjans de socialització) també influïxen en el procés de

codificació. El nacionalisme pancatalà, per exemple, va de la mà de la codificació

catalana de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans, fins i tot actualment.

Ideologies 9 relatives a l’EXISTÈNCIA de la llengua:

- Cal engendrar una llengua, crear-la. És el cas de l’esperanto, creat per

Zamenhof, que ha aconseguit tindre parlants natius. Altres llengües semblants

moren prematurament (com el volapük, que arribà a usar-se) o naixen mortes,

ja que no arriben (o a penes arriben) a ser usades.

- Cal criar una llengua, impulsar-la. Per exemple, estendre i adaptar-la a més

registres (típicament, açò comporta la limitació o la exclusió de una altra

llengua, que venia ocupant eixos registres).

- Cal mantindre una llengua, conservar els seus parlants i àmbits d’ús. Per

exemple, adaptant-la a les noves necessitats de la societat.

- Cal transformar una llengua, metamorfosar-la. L’objectiu, per exemple, pot ser

distanciar-la d’una altra llengua (és el cas del català, en procés de

descastellanització) o aproximar-la a ella (hibridar-la) per a convertir-la en

dialecte d’esta.

- Cal ferir una llengua, debilitar-la. Per exemple, usurpant-li àmbits d’ús en

favor d’una altra llengua.

9 Vegeu el llistat de “raons per a codificar una llengua” que oferix Segarra (2008: 21-24).

9

- Cal curar una llengua (quan esta conserva els seus parlants natius però ha

perdut importants àmbits d’ús). És el cas del gallec, actualment en procés de

normalització.

- Cal matar una llengua, eliminar-la completament. Es fa una campanya molt

agressiva amb l’objectiu d’anihilar la llengua (lingüicidi).

- Cal revivar una llengua (quan esta encara conserva parlants natius, però n’ha

perdut molts). És el cas de l’occità o de l’irlandés.

- Cal ressuscitar una llengua (quan esta ja ha perdut tots els parlants natius). És

el cas de l’hebreu o del còrnic.

Una altra idiologia relativa a l’existència i l’ús d’una llengua seria “cal deixar-la

viure, sense intervindre”, però no la incloem en el llistat ja que d’ella no es deriva cap

acció de PL.

4.2. PODER I AUTORITAT

Com tota planificació social, la PL “requires, for its success, societal recognition

of the ‘authorities’ who conduct the planning efforts, or, at the very least, a societal

acceptance, however reluctant, of the ‘authorities’ who implement, evaluate and revise

these efforts” (Fishman. 1991). Si no, la població-objecte difícilment modificarà el seu

comportament lingüístic de la manera que pretenen els planificadors. Les institucions

oficials poden implementar una PL amb certa facilitat gràcies al poder que tenen. Tant

és així, que “la participació dels poders públics en el control del codi [lingüístic] és

tradicional” (Segarra. 2008: 9). Els planificadors que no compten amb el recolzament

oficial, en canvi, veuen limitat el seu poder i recursos. No obstant, encara tenen

possibilitats d’èxit. Dante, qui escrivia amb voluntat de fixar un model, ha esdevingut

referent (junt a Petrarca i Boccaccio) gràcies a les seues obres literàries.

Podriem dir, per tant, que els planificadors necessiten, per a influir, poder (la

força que pot véncer); i, si no el tenen, han de cercar l’autoritat (la raó o l’estètica que

pot convéncer). Este segon cas és, per exemple, el de la majoria de comunitats

lingüístiques minoritzades, en les quals “there is necessarily a greater reliance on

voluntary support and on voluntary implementation with respect to language planning

efforts, rather than on direct or indirect compulsion or the imposition of sanctions

from a center of power over people’s lives and fortunes” (Fishman. 1991). En estos

casos, més que mai, els objectius, principis i criteris de la codificació s’hauran

d’orientar cap al convenciment.

Segons Segarra, la codificació “sembla una operació merament tècnica, neutra i

no conflictiva, però, com qualsevol intervenció sobre les llengües, lingüística o social,

la codificació no es deslliura de tenir implicacions culturals, socials i polítiques de gran

abast” (2008: 3: 9). Estes implicacions no s’escapen a la població i les han de tindre

molt en compte els planificadors, especialment els que tenen menys poder/autoritat.

Cal no oblidar que la codificació, com tota PL, forma part d’una planificació social.

10

4.3. AGENT

En una PL, que inclou distintes fases, hi ha involucrats distints planificadors. Ací

ens centrarem només en els que s’encarreguen de codificar el model.

Les codificacions han sigut portades a terme per agents de divers tipus. Segons

la seua composició, l’agent pot ser individual, grupal o col·lectiu (un grup no

organitzat). Segons la duració de la seua acció, l’agent pot ser momentani (puntual) o

constant. I, a més, l’agent pot fer el seu treball per iniciativa pròpia o per encàrrec

(governamental o d’altre tipus). La combinació d’estes variables10 dóna lloc als

següents estils de codificació segons l’agent:

- Estil altruista. L’agent, habitualment individual, intervé puntualment i per

iniciativa pròpia. És el cas de certs gramàtics romans, com Donat. El codi d’estil

altruista, com tot codi, necessita ser assumit per la societat civil o pels poders

públics. En eixe sentit, és significatiu que Nebrija dedicara la seua gramàtica a

la reina Isabel I.

- Estil clientelista. L’agent, que és col·lectiu i no està organitzat, intervé

contínuament i per iniciativa pròpia. La codificació és el resultat de la

planificació convergent de gramàtics i lexicògrafs basada sobre l’ús

convergent11 d’escriptors, impressors, traductors, editors i altres escrivents.

Este ús convergent és ja un referent abans de la codificació, però el seu sistema

és més obert i dinàmic que el d’un codi o norma. En esta llarga tasca

col·lectiva no intervenen les institucions oficials. L’estil clientelista és la

repetició en el temps de l’estil altruista. És el cas de l’anglés12.

- Estil consultiu. L’agent, que pot ser individual o grupal (un col·lectiu

organitzat), intervé puntualment i per encàrrec. Heinrich Schmid engegà en

1982 la codificació del grisó a petició de l’associació cultural Lia Rumantscha

(que continuà la labor), i en 1994, a petició dos associacions culturals ladines,

engegà la codificació del ladí dolomític (continuada pel Servisc de Planificazion

y Elaborazion dl Lingaz Ladin). Xavier Lamuela exercí d’àrbitre de la comissió

que codificà la grafia del friülés, constituïda per l’administració provincial.

- Estil acadèmic. L’agent, que és grupal (un col·lectiu organitzat), intervé

contínuament i per encàrrec. L’estil acadèmic és la continuació en el temps de

l’estil consultiu. Les acadèmies codificadores dels grans idiomes romànics

apareixen en l’Edat Moderna. Segons Haugen (2001: 628), la primera fou

10 No considerem la variable de la legitimitat, per la seua complexitat. Ja hem vist en § 1 com Havráneks es

preguntava sobre la legimitat que la lingüística, com a disciplina, prenguera part en les codificacions.

11 Recordem la distinció que hem fet en la introducció entre la manipulació del llenguatge propi (l’ús propi) i

la manipulació del llenguatge d’altres (planificació). Ambdós poden ser convergents.

12 Segons Fishman, “many well established national languages have no particular governmental agency

[=academy] that is concerned with their societal status or the adequacy of their corpus for the myriad needs

of modern technological functioning; English is one such language [...]. In their cases [...] a large number of

smaller agencies [...] attend to some smaller area of language that is of particular concern to them and try to

influence usage among their own clienteles” (1991).

11

l’Accademia della Crusca, fundada en Florència pel duc Cosimo I l’any 1582. A

imitació d’esta, mig segle després (1635), el cardinal Richelieu fundà en París

l’Académie Française. I esta segona, al seu torn, serví de model al rei Felip V

per a fundar en Madrid la Real Academia Española l’any 1713.

codificació puntual contínua

per iniciativa pròpia estil altruista estil clientelista

per encàrrec estil consultiu estil acadèmic

Amb tot, cal tindre present una sèrie de coses: l’estil d’un codi pot canviar al

llarg de la història; hi pot haver codificacions d’estil híbrid.

4. 4. OBJECTIUS DE PLANIFICACIÓ

Una PL pot plantejar-se objectius relatius al referent, la norma, l’estàndard, així

com l’estàtus de l’idioma o el seu prestigi o adquisició, etc. Ací tractarem els objectius

relatius al referent, que són els que influixen més en la codificació.

Una PL pot tractar d’intervindre en distints aspectes d’un referent: la seua

mateixa existència; la coordinació entre la seua evolució i l’evolució de l’idioma; la

seua eficàcia; la seua unitat; etc.

Objectius de PL relatius a l’EXISTÈNCIA del referent13:

- Construir un referent, és a dir, codificar un model nou i vehicular-lo. És el cas

de les codificacions que proporcionen un model a idiomes que no compten

amb una tradició escrita convergent (un referent), com les recents codificacions

de l’aranés, el cors i el friülés. També és el cas de les codificacions que creen

un model per a un idioma inexistent, com la de Zamenhof.

- Completar un referent. Pot tractar-se d’acabar de definir un referent emergent

que està formant-se gràcies a una tradició escrita convergent però que encara

presenta vacil·lacions. És el cas de codificació de Nebrija (1492), que venia

precedida d’un important anivellament dialectal fruit de l’activitat dels parlants

(koineització, resultat de repoblacions) i dels escrivents. O pot tractar-se

d’ampliar un referent que competix amb un altre més complet. És el cas del

castellà, italià i francés durant l’Edat Moderna, quan competien amb el llatí.

- Mantindre un referent, ja siga sense alterar-lo o alterant-lo d’alguna manera

(per a millorar-lo, ampliar-lo, modernitzar-lo, etc.). És el cas de les últimes

reformes ortogràfiques del portugués i del castellà. També és el cas de la labor

13 Cal notar que estos objectius de PL referits a l’existència del referent tenen un cert paral·lelisme amb les

ideologies relatives a l’existència de la llengua (vide supra).

12

terminològica de l’Association Française de Normalisation per al francés, que

tracta que el francés no perda competitivitat front a l’anglés.

- Reformar un referent. Hi ha casos diversos. Per exemple, el referent del

romanés es reformà quan deixà l’alfabet cirílic i adoptà el llatí; el referent

croato-serbi (paral·lel al serbo-croat) es reformà quan el croat fou declarat una

idioma independent.

- Malmetre un referent, és a dir, debilitar-lo (amb l’objectiu últim que siga

substituit per un altre referent). És el cas del valencià, on al referent extraoficial

de la RACV s’ha introduit un sistema d’accentuació gràfic semblant al del

referent oficial de l’AVL, cap al qual el govèrn pretenen afavorir una

convergència.

- Reparar un referent (quan este es conserva però s’ha desdibuixat i empobrit

parcialment a causa, típicament, del creixent ús del referent d’un altre idioma).

És el cas del català14 quan Fabra i l’IEC emprenen la seua labor codificadora.

- Destruir un referent. Per exemple, prohibint-lo.

- Reconstruir un referent (quan este ha deixat de ser referencial), codificant i

vehiculant un model nou. Típicament, este model nou tracta d’enllaçar amb el

referent antic. És el cas de l’occità, on després d’haver-se perdut la tradició

escrita clàssica (substituïda per diversos usos gràfics manllevats al francés),

s’ha construit un nou referent, classicitzant. Cal no confondre reconstruir amb

renovar (vide infra).

- Reproduir un referent (quan este ha deixat de ser referencial), codificant i

vehiculant el mateix referent. És el cas dels intents de recuperar l’ús del llatí

clàssic.

Estos objectius relatius a l’existència del referent es poden concretar amb altres

objectius relatius a altres aspectes.

Objectius de PL relatius a la coordinació entre l’EVOLUCIÓ del referent i l’evolució

diacrònica o temporal de l’idioma:

- Evolucionar el referent. Es modifica el refent per a ajustar-lo a l’evolució

general de l’idioma. Distinguim dos subtipus:

o Actualitzar un referent al canvi fet. S’actualitzen aspectes puntuals del

referent, per a ajustar-lo a la lenta evolució de l’idioma.

o Renovar un referent. Es substituïx l’antic referent, considerat obsolet,

per un altre que reflexa millor la llengua actual. És el cas del grec

modern.

- Accelerar l’evolució del referent. Es codifica tractant d’incrementar una

convergència lingüística que s’ha iniciat espontàniament; és a dir, tractant

d’universalitzar un canvi.

14 El català antic tingué un referent clar gràcies, entre altres coses, a la labor unificadora de la Cancelleria

Reial.

13

- Desaccelerar l’evolució del referent. Es codifica un referent per a ralentitzar un

procés espontani de deriva (evolució), que podria transformar un referent o

dividir-lo.

- Aturar l’evolució del referent. Es codifica un referent que compta amb una

sòlida tradició escrita amb l’esperança d’impedir un procés espontani de deriva

(evolució), que transformaria el referent; és a dir, es tracta d’evitar el canvi. Ex:

llatí, codificat pels gramàtics tardoromans o la codificació sànscrita de Panini (s.

IV a.C.)15.

- Involucionar un referent. Retrocedir a un estadi anterior de l’evolució del

referent.

Objectius de PL relatius a l’EFICÀCIA del referent:

- Millorar el referent: reformant-lo, ampliant-lo, etc.

- Empitjorar el referent.

Objectius de PL relatius a la UNITAT del referent:

- Integrar un geolecte en el referent d’altres geolectes.

- Convergir els referents de diversos geolectes.

- Coordinar els referents de diversos geolectes.

- Complementar els referents de diversos geolectes.

- Divergir els referents de diversos geolectes.

- Disgregar el referent d’un geolecte del referent compartit amb altres geolectes.

- Subordinar un referent a un altre.

Una mateixa PL pot incloure més d’un d’estos objectius, fins i tot objectius

contraposats, aplicats a distintes àrees del model. La codificació de Vidal de Besalú

(principis del segle XIII, la més antiga del romanç) fou, alhora, aturadora i acceleradora.

Pretenia fixar la llengua que havien usat els trobadors occitans i evitar que els

imitadors la mesclaren amb trets de llurs romanços; però alhora pretenia difondre un

model de llengua que un col·lectiu de poetes ja havia adoptat com a model i cap al

que ja estava convergint. La codificació actual del castellà (RAE) és desceleradora quan

desaprova certes innovacions (com els gal·licismes o anglicismes sintàctics),

acceleradora quan prioritza certes innovacions que s’han extés molt (com el diftong de

‘guion’), i engegadora quan tracta de posar en circulació neologismes per tal de

substituir manlleus a altres idiomes.

15 Este autor composà la seua gramàtica per tal de fixar la llengua sagrada de l’hinduisme i evitar el seu

canvi. “Es un hecho comprobado que la gramática tal como la conocemos nació con la preocupación de

conservar y fijar un texto, sagrado o de todas maneras importante” (Cardona. 1994:131). Segons açò, aturar

els canvis seria l’objectiu original de la codificació. En el cas del sànscrit, la varietat codificada fou

efectivament continuada per un xicotet cercle d’especialistes, però les varietats parlades continuaren

canviant (Haugen. 2001: 681).

14

5. OBJECTIUS

Els objectius de codificació no són relatius als idiomes ni als referents, sinó als

models, que són l’àmbit d’actuació de la codificació. Definixen el tipus de model (codi)

que es vol (o convé) codificar.

Els objectius no són sempre, necessàriament, els mateixos en totes les

codificacions, ja que venen determinats pel context, la ideologia, l’autoritat dels

planificadors i els objectius de la PL particular.

Els objectius de codificació situen el futur referent dins de variables “binàries”

que, en principi, només accepten dos opcions: a favor i en contra. No obstant, eixos

objectius poden aconseguir-se en distint grau. És el cas dels objectius relatius a

l’acceptabilitat del model, o a la seua comunicabilitat, etc. Estes variables no són

independents i complementàries, per la qual cosa pot ser impossible satisfer tots els

objectius desitjats o satisfer-los tots en la mateixa mesura. Per això cal que l’agent

codificador establisca una jerarquia entre els seus objectius de codificació.

Objectius relatius a l’ACCEPTABILITAT del codi entre la població-objecte:

- Facilitar l’acceptació: el codi ha de tindre un màxim potencial d’acceptació

entre la població-objecte.

- Dificultar l’acceptació: pot donar-se el cas que l’agent codificador no vulga que

s’accepte la seua proposta. Sembla que és el cas de Zamenhof: quan va

proposar una reforma de l’esperanto el seu objectiu seria evitar qualsevol

reforma.

Objectius relatius a la COMUNICABILITAT del codi en la població-objecte:

- Facilitar la comunicació: el codi ha de tindre un màxim valor comunicatiu entre

la població-objecte.

- Dificultar la comunicació: el codificador pot estar interessat en que el referent

dificulte la comunicació entre la població-objecte.

Objectius relatius a la COMPLETESA del codi:

- Ampliar formalment el codi. La falta de completesa formal pot tindre dos

causes:

o El referent no ha sigut usat en certs àmbits. És el cas de les llengües

romàniques quan el llatí s’usava encara en certs registres.

o El referent ha d’incorporar les innovacions de la civilització. És el cas de

la labor de l’Association Française de Normalisation per al francés o del

TERMCAT per al català, que elaboren nova terminologia.

- Reduir la completesa del codi.

Objectius relatius a la DEFINICIÓ del codi:

- Unificar formalment el codi. La falta d’unitat formal pot tindre dos causes:

15

o El referent és fruit d’un procés de convergència incomplet. És el cas del

castellà en temps de Nebrija.

o El referent ha sofrit una divergència. És el cas del català en temps de

Fabra.

- Desunificar formalment el codi. El codificador pot estar interessat que el

referent perda un dels trets típics de les llengües no subordinades: la unitat

formal16.

Pot haver-hi altres objectius de codificació, relatius a la tradicionalitat, la

englobabilitat, la facilitat, etc.

Els principis i els criteris de codificació tractaran que el model codificat

complisca els objectius de codificació.

16 Vid. Lamuela (1987: 70).

16

6. PRINCIPIS

Els principis són els criteris dels criteris.

Principis relatius a la NOVETAT del model:

- Novetat. El model codificat és nou, fruit d’una manipulació, necessària per a

d’aconseguir els objectius de la PL. El model es pot basar en varitetats o

referents preexistents o no (vid. el principi de naturalitat). És el cas de les

codificacions de Nebrija, Fabra i Zamenhof.

- Preexistència del model. El model codificat no és fruit d’una manipulació, ja

existia (o això considera el codificador). És el cas de les PLs que tenen per

objectiu codificar un referent que compta amb una sòlida tradició escrita per a

conservar-lo, per a frenar un procés de deriva (evolució), que transformaria o

dividiria el referent. En realitat, també el model així codificat és nou, si bé en

menor mesura.

Principis relatius a la NATURALITAT del model:

- Naturalisme (A posteriori): El model tracta de semblar-se a les varietats

naturals17. Per això, el(s) codificador(s) no pod(en) inventar formes que

seguixen esquemes teòrics i ignoren la llengua natural. Els constituents s’han

de basar en formes preexistents en la llengua natural (aquelles que han nascut

in vivo), de les que no poden allunyar-se excessivament. En una codificació

naturalista es donen accions que manipulen en distint grau el model:

o Adopció: selecció i adopció de formes realment existents. El resultat es

pot comparar a un xiquet adoptat.

o Concepció: creació de noves formes, basades en formes preexistents. El

resultat es pot comparar a un bebé concebut in vitro. És el cas dels

neologismes, que solen crear-se a partir d’elements que la llengua ja

usa.

o Modificació: modificació de formes preexistents per tal d’adequar-les al

objectius de codificació (vide supra). El resultat es pot comparar a una

persona operada quirúrgicament. És el cas dels codis que adapten

préstecs o els que tracten d’evitar interferències d’altres idiomes, com

per exemple el català atitud, model paral·lel a les formes d’altres

idiomes europeus (anglés i francés attitude, italià attitudine, portugués

atitude) que modifica actitud, considerat un castellanisme (Babiloni.

2000: 23).

17 Ara bé, tota codificació té un component d’artificialitat, i per tant tot codi és una ‘llengua artificial’. La

diferència entre el codi català i l’esperanto no és de principi, sinó de grau, i l’hebreu modern és un exemple

d’artificialitat intermèdia entre els dos. En oposició a la llengua artificial tenim la ‘llengua natural’, “such as

those spoken by most speech communities around the world, which is normally thought of as having evolved

along with its speech community, and for which it is not possible to find some ultimate source of creation”

(Malmkjaer. 2004: 47).

17

- Artificialitat: El model no tracta de semblar-se tant a les varietats naturals.

Distingim dos subprincipis, segons el seu grau d’artificialitat:

o Esquematisme (A posteriori i a priori). El(s) codificador(s) poden alterar

formes preexistents per tal d’adequar-les a esquemes teòrics. Com a

resultat, les formes es desnaturalitzen. El resultat es pot comparar a un

organisme transgènic. És el cas del volapük, llengua codificada per

Johann Martin Schleyer i publicada en 1880, que deriva les arrels del seu

vocabulari de paraules preexistents (principalment angleses), però

modificant-les segons certs esquemes entre els que destaquen la

reducció sil·làbica i l’eliminació de la erre (considerada difícil de

pronunciar). Així, per exemple, deriva de l’anglés world > vol, de

speech >pük, de love > löf, del llatí oculus > log, i del francés pauvre >

pöf.

o Antinaturalisme: (A priori): el(s) codificador(s) poden inventar

constituents que seguixen esquemes teòrics i ignoren la llengua

natural18. El resultat es pot comparar a un robot. Per exemple, l’escocés

George Dalgano codificà, en l’obra Ars signorum, uulgo character

uniuersalis et lingua philosophica , de 1661, una llengua on les lletres

de cada paraula indiquen el concepte al que esta representa segons un

sistema que associa a cada primera lletra una de les dèsset categories

en les que l’autor dividia tots els conceptes, a cada segona lletra, una

subcategoria, i així successivament (Calero. 1993).

Principis relatius a la variació lingüística en la HUMANITAT; és a dir, relatiu al conjunt

de famílies lingüístiques del món:

- Homogeneïtat. El model codificat es basa en una o més varietats d’una mateixa

família lingüística (un mateix gen). Cal no confondre este principi amb el criteri

de genuïnitat (vide infra).

- Heterogeneïtat. El model codificat és un híbrid de dos o més famílies

lingüístiques (diferents gens). És el cas d’interlingua, un model desenvolupat

per diversos lingüistes de la International Auxiliary Language Association entre

1937 i 1951 i que combina formes procedents de les principals llengües

europees.

Principis relatius a la variació que hi ha dins del CONTÍNUUM geolingüístic:

- Monocentricitat. Hi ha un sol centre en el contínuum, és a dir, un únic referent,

vàlid en tot el contínuum. Era el cas del llatí clàssic, abans de l’escriptura dels

diversos romanços.

18 A pesar de no imitar conscientment les llengües naturals, les llengües que apliquen este principi tenen a

sovint, sense pretendre-ho, un caràcter indoeuropeu degut a l’origen europeu de molts dels seus autors.

18

- Policentricitat. Hi ha més d’un centre en el contínuum, és a dir, més d’un

referent. La relació del referent objecte de PL amb els altres pot ser de divers

tipus19, segons els següents principis:

o Exocentricitat. El centre (referent) és “extern” (és a dir, independent,

autònom) de l’altre (o altres) centre(s) del contínuum. És incompatible

amb estos altres referents (no hi ha coordinació ni subordinació o

superordinació amb ells) i, típicament, això conduix a que es considere

un idioma a part. És el cas del gallec en relació al portugués.

o Endocentricitat. El centre (referent) és “intern” (és a dir, dependent,

heterònom) de l’altre (o altres) centre(s) del contínuum. És compatible

amb estos altres referents i, típicament, això conduix a que es

considere part d’un mateix idioma. La relació del referent objecte de PL

amb els altres pot ser de divers tipus, segons els següents principis:

Paracentricitat: El centre (referent) està al costat de l’altre (o

altres) centre(s) del contínuum. Els referents, per tant, es

coordinen els uns amb els altres, ja siga bilateralment o

multilateral. És el cas del referent argentí i del referent

espanyol20.

Subcentricitat: El centre (referent) està subordinat a l’altre (o

altres) centre(s) del contínuum, amb el que es coordina

unilateralment. És el cas del referent valencià en relació al

referent català.

Supercentricitat: El centre (referent) està superordinat a l’altre (o

altres) centre(s) del contínuum. És el cas del referent català en

relació al referent valencià.

o Transcentricitat. El centre (referent) “travessa” l’altre (o altres) centre(s)

del contínuum i va “més enllà” d’ell(s). Per tant, és en part “intern”

(compatible) i en part “extern” (incompatible). És el cas del referent

reintegracionista per al gallec respecte del referent de la RAG (oficial);

del referent “clàssic” de l’occità respecte del referent “mistralià”; o del

referent de l’AVL (oficial) per al valencià respecte del referent propugnat

per la RACV.

Principis relatius a la variació GEOGRÀFICA que hi ha dins de la llengua:

- Unitarisme geogràfic: el referent es basa en una única varietat. És el cas de

l’italià, basat en el toscà, o del francés, basat en el francià.

- Composicionalitat geogràfica: el referent inclou constituents procedents de

diferents varietats. És el cas del romanx grisó.

19 Atenció: la relació tot pot ser d’un tipus respecte a un(s) referent(s) i d’un altre tipus respecte a un(s)

altre(s) referent(s).

20 Actualment, la norma del castellà ja no privilegia el castellà espanyol. Una mostra d’això és la recent

reforma ortogràfica.

19

- Barilectalitat geogràfica (o gravilectalitat geogràfica): el referent partix d’una

varietat geogràfica concreta (existent, “natural”), però incorpora constituents

d’altres varietats. És el cas de l’occità general, de base llenguadociana.

Principis relatius a la variació TEMPORAL que hi ha dins de la llengua:

- Unitarisme temporal: el referent es basa en la varietat o varietats d’una única

època.

- Composicionalitat temporal: el referent inclou constituents procedents de

varietats de diferents èpoques.

- Barilectalitat temporal (o gravilectalitat temporal): el referent partix d’una

varietat temporal concreta (existent, “natural”), però incorpora constituents

d’altres varietats.

Principis relatius a la variació que hi ha dins del MODEL o d’una part d’ell (ortografia,

lèxic, morfologia, sintaxi, ortoèpia, etc.).

- Monomorfisme (uniformitat): no s’inclouen variants formals, o a penes.

- Polimorfisme (multiformitat): s’inclouen, en major o menor mesura, variants

formals.

Com s’ha vist, els principis són excloents dins de cadascun d’estos set grups.

Cada codificació, per tant, ha de triar un únic principi de cada grup. Els set principis

triats, no importa quins siguen, resultaran sempre compatibles entre sí. Novetat,

naturalitat, llengua en la Humanitat, contínuum geolingüístic, llengua en l’espai,

llengua en el temps i model són variables independents.

20

7. CRITERIS

Tota codificació selecciona unes formes, però no aleatòriament, sinó de manera

calculada, seguint uns criteris que dirigixen (guien, orienten) la selecció. Estos criteris

s’establixen segons els objectius i els principis de la codificació.

Oferim a continuació un llistat que tracta de ser ordenat i exhaustiu, però no

pot ser complet perquè cada operació de codificació és particular i el conjunt de

criteris és obert. Dividim el llistat en criteris extralingüístics i criteris intralingüístics.

7. 1. CRITERIS EXTRALINGÜÍSTICS

Criteris relatius al TEMPS:

- Contemporaneïtat. Preferència per formes actuals. En una ortografia alfabètica,

es correspon al criteri de fonematicitat: preferència per les formes que

reflectixen el sistema fonològic actual (no l’antic).

- Classicitat. Preferència per formes clàssiques (d’una època daurada). En

ortografia, es correspon amb els criteris d’historicitat i etimologicitat (la grafia

ha de ser testimoni de l’origen de les paraules). Ara bé, cal evitar reintroduir

grafies històriques inhabituals, i no és recomanable la grafia etimològica

“decorativa”.

Criteris relatius al TERRITORI:

- Poder (o contrapoder) geogràfic. Preferència per les formes de la regió

dominant econòmicament, políticament, culturalment, etc., que tindran més

prestigi i, per tant, seran més fàcilment acceptades.

- Majoria geogràfica. Preferència per les formes més esteses geogràficament, que

seran més funcionals.

- Centralitat geogràfica. Preferència per les formes de la regió central, que tenen

més probabilitat de ser centrals lingüísticament (equidistants) respecte a les

altres (vide infra).

Criteris relatius a la SOCIETAT:

- Poder (o contrapoder) social. Preferència per les formes de la classe dirigent,

que tindran més prestigi i, per tant, seran més fàcilment acceptades.

- Majoria demogràfica. Preferència per les formes que tenen més difusió social,

més usuaris, que seran més funcionals.

Criteris relatius a la SITUACIÓ:

- Ús cultivat. Preferència per les formes dels registres prestigiosos (especialment

del registre literari) i de l’ús cultivat o elaborat. Els canvis en l’ús cultivat poden

tindre un reflex normatiu.

21

- Oralitat. Preferència per les formes de la llengua oral.

Criteris relatius a la CULTURA:

- Tècnica. Preferència per les formes que s’adeqüen més als mitjans tècnics de la

població-objecte. Este criteri es referix, especialment, als aspectes tipogràfics.

Cal evitar signes gràfics de difícil reproducció.

- Necessitats socials. Preferència per les formes que responen més a les

necessitats de la població-objecte.

- Actituds socials. Preferència per les formes que responen més a la implicació

de la població-objecte en els objectius i principis de la codificació

(especialment, la seua actitud sobre la funcionalitat de la llengua).

- Hàbits socials. Preferència per les formes que responen més als hàbits i a les

expectatives socials.

- Estètica. Preferència per les formes que responen més al gust estètic de la

població-objecte, amb la qual cosa es facilita l’acceptació del model.

Criteris relatius a la COMUNITAT:

- Genuïnitat. Preferència per les formes genuïnes (pures) de l’idioma front a

formes estrangeres (impures) degudes a la diglòssia. Este purisme pot ser

parcial, si va contra la influència de determinats idiomes, o total, contra tots.

Cal evitar l’hiperpurisme, que no accepta cap interacció amb els idiomes de

l’entorn.

- Internacionalitat. Preferència per les formes anàlogues (semblants,

homologables) a les d’altres idiomes, amb la qual cosa es reforça la integració

de l’idioma dins del contínuum lingüístic, de la família lingüística, i de la

comunitat internacional.

- Adaptació. Preferència per formes adaptades dels mots estrangers,

especialment dels d’ús freqüent.

- Diferenciació. Preferència per les formes més distants lingüísticament dels

altres idiomes, amb la qual cosa es reforça l’autonomia i l’especificitat de

l’idioma. Cal evitar l’hiperdiferencialisme, que rebutja les formes pròpies

(genuïnes, pures) que coincidixen amb les d’altres idiomes.

Criteris relatius a la POBLACIÓ-OBJECTE (el pacient):

- Natius: Preferència per les formes que beneficien als parlants natius. Per

exemple, l’ortografia catalana no indica sempre l’obertura de les vocals /ɛ ɔ/,

cosa que beneficia els seus parlants (vide infra), però dificulta l’aprenentatge

als parlants no natius.

- No natius: Preferència per les formes que beneficien als parlants no natius, ja

siga a tots ells o a uns en particular. Per exemple, en les llengües amb paraules

planes, agudes, esdrúixoles, etc., un sistema d’accentuació gràfica pot ajudar

als aprenents estrangers.

22

Criteris relatius al MODEL:

- Estabilitat del referent. Preferència per les formes que ja són usades com a

referent.

- Estabilitat del codi. Preferència per les formes que ja són models, que ja han

sigut preconitzades. Segons Lamuela, “un cop feta la codificació, ha de ser

assumida amb les seves deficiències tècniques i en la seva aplicació més

general i s'ha d'evitar d'entrebancar-ne la difusió amb modificacions,

aplicacions particulars o reformes massa freqüents” (1995: 27).

7. 2. CRITERIS INTRALINGÜÍSTICS

Criteris relatius a la VARIACIÓ DIACRÒNICA:

- Diasistematicitat: Preferència per les formes que engloben (connecten,

relacionen) les variants temporals. Este criteri, entre altres efectes, reforça la

cohesió (unitat) de l’idioma en el temps.

Criteris relatius a la VARIACIÓ SINCRÒNICA:

- Diasistematicitat: Preferència per les formes que engloben (connecten,

relacionen, expliquen, representen) les variants existents. Este criteri, entre

altres efectes, reforça la cohesió (unitat) de l’idioma.

- Compatibilitat. Preferència per les formes que no entren en contradicció amb

alguna o algunes de les varietats de l’idioma. Este criteri, entre altres efectes,

reforça la cohesió (unitat) de l’idioma. Per exemple, en català, on les varietats

no coincidixen en la distribució de les parelles de vocals /e ɛ/ i /o ɔ/,

l’ortografia ha renunciat a indicar sempre l’obertura. D’esta manera, en la

majoria de casos s’evita privilegiar una distribució (alhora que s’unifica i

simplifica l’escriptura).

- Centralitat lingüística: Preferència per les formes que són un punt mitjà entre

les variants existents.

Criteris relatius al SER HUMÀ; és a dir, a la necessitat d’acordar el model al

llenguatge, la psicologia i la fisiologia humanes, amb la qual cosa serà més

eficient.

- Simplicitat: Preferència per les formes que fan el model més simple (econòmic,

barat); és a dir, un model amb menys regles, ja que així serà més accessible

(més fàcilment aprendible), i per tant més eficient. Per exemple, en una

ortografia alfabètica, el criteri de simplicitat ens du a preferir la representació

dels fonemes (més simple) a la dels sons (molt més complexa).

- Regularitat: Preferència per les formes que fan el model més regular (constant,

sistemàtic); és a dir, un model amb menys irregularitats (excepcions), ja que

així serà més accessible (més fàcilment aprendible), i per tant més eficient.

23

- Coherència: Preferència per les formes que fan el model més coherent

(harmònic, compacte, consistent); és a dir, amb menys contradiccions

(dissonàncies). La coherència és una regularitat de segon grau; és a dir, menys

necessària per als parlants natius, que poden ser menys conscients d’estes

contradiccions (irregularitats) i trobar-les menys problemàtiques. Però la

coherència del model pot fer-lo més accessible als aprenents no natius

(estrangers) i als natius de varietats emparentades però allunyades.

Criteris relatius a la COMUNICACIÓ:

- Intel·ligibilitat: Preferència per les formes més intel·ligibles per la població-

objecte.

- Precisió: Preferència per les formes més precises (clares, distintives); és a dir,

menys ambigües (confuses). Per exemple, formes que eviten l’homonímia o

l’homografia. El criteri etimològic pot ajudar a evitar l’homografia.

- Imprecisió: Acceptació, de vegades, de certes imprecisions en el model, quan

són inevitables. Eixa “inevitabilitat” dependrà dels principis.

Criteris relatius al sistema d’ESCRIPTURA:

- Alfabetisme. Preferència per l’escriptura alfabètica. Açò es concreta en dos

criteris:

o Foneticitat: Preferència per què l’escriptura reflexe els sons (la fonètica).

o Fonematicitat: Preferència per què l’escriptura reflexe els fonemes.

- Sil·labisme. Preferència per l’escriptura sil·làbica.

- Ideografisme. Preferència per l’escriptura ideogràfica.

7. 3. JERARQUIA DE CRITERIS

Com s’ha vist, els criteris del llistat poden ser contradictoris. Ara bé, qualsevol

codificació no seguirà tots estos criteris, sinó només aquells que s’adeqüen als

principis i als objectius que vol aconseguir. Així i tot, és probable que els criteris

seguits per una codificació concreta tampoc siguen sempre compatibles entre si. És

per això que cada codificació necessita establir la seua jerarquia de criteris, basant-se

en la jerarquia dels objectius de codificació (els quals, segons hem ja vist, tampoc són

necessàriament compatibles entre si).

Tal com diu Saragossà tractant dels criteris de la normativa catalana, “és

indispensable que busquem l’organització dels criteris, ja que no sempre són

homogenis, i alguna vegada fins i tot arriben a ser antagònics, concretament en

[aquests casos]:

a) Unes necessitats determinades de la llengua actual contra uns interessos

determinats de la llengua medieval (com ara la conjugació medieval contra les

conjugacions actuals).

24

b) La unicitat de la llengua normativa contra la diversitat dialectal (punxa: africada

o fricativa)

c) Unes certes necessitats del català contra unes certes exigències de l’entorn

cultural europeu (sendra o cendra, pròlec o pròleg)” (1999: 202).

És per eixes incompatibilitats que, en la formulació de cada criteri, hem usat

repetidament la paraula “preferència”. Això vol dir que s’intenta afavorir les formes que

posseixen els trets descrits, però només en la mesura que ho permet la resta de

criteris.

“Naturalment, no podrem aplicar simultàniament tots els criteris, sinó primer

l’un i després l’altre, cosa que no és problemàtica, no debades hi ha jerarquia (per tant

orde) dins de la construcció que formen els criteris de selecció de la normativa

lingüística” (1997: 44).

25

9. L’EXEMPLE CATALÀ

El català és, com hem dit, un idioma romànic que compta amb una gran

literatura sobre la seua codificació. Exposarem els criteris de codificació del model

català segons dos autors: Joan Solà i Abelard Saragossà. Estos llistats són un exemple

de quins són els criteris triats per una codificació concreta.

Joan Solà, qui considera que “la ideologia que hi ha al darrere d’una actuació,

els criteris que la guien i els objectius que es vol obtenir amb l’acció són tres aspectes

d’una mateixa cosa” (1987: 27), fa una enumeració de la “ideologia, criteris i objectius

de Fabra” en el seu llibre L’obra de Pompeu Fabra (1987). En el llistat, segons ens diu,

“molts punts són conseqüència d’altres, concretament dels tres primers”.

- “Una llengua moderna de cultura”

- “Una llengua nacional”

- “Una llengua referencial”

- “Una llengua escrita que reflectís la parlada”

- “Un model de llengua «composicional»”

- “Recurs a la llengua clàssica”

- “Una llengua clara i lògica”

- “Una llengua autònoma”

- “Una llengua germana de les altres d’Europa”

- “La col·laboració dels escriptors”

- “«Cultura de la llengua literària»”

Abelard Saragossà, en el seu llibre Criteris de la normativa (1997), refon estos

onze punts, als que considera “propietats”, i els en afegix un nou, sobre l’evolució, “de

tal manera que n’han quedat sis criteris” o principis (1997: 37). En l’article “Els criteris

de la normativa a partir de textos de Fabra” (1999), Saragossà considera que es tracta

dels “sis criteris més importants que hi ha a l’hora d’incloure o excloure una propietat

lingüística en la normativa” (1999: 201). L’autor opina, a més, que “els principis que va

seguir Fabra no són independents els uns dels altres, sinó que hi ha una jerarquia o

prioritat” (1997: 37):

1. La llengua parlada. “La llengua parlada actual ha de predominar sobre la

llengua de qualsevol període del passat” (1999: 204). Este criteri té la

supremacia, però “la interpretació d’aquest criteri depén de les relacions que té

amb els altres criteris” (1999: 204). Eixes relacions, entenem, poden variar

d’una codificació a una altra. “El principi de la prioritat de la llengua parlada no

implica la complementarietat dels dialectes [que és el criteri següent], ja que es

pot fer que un sol dialecte esdevinga la llengua normativa” (1997: 84-85).

2. Els dialectes. “L’objectiu més bàsic de la normativa és separar-se tan poc com

puguem de la llengua col·loquial, però hem de tindre en compte tots els

dialectes” (1999: 219). “la llengua parlada actual ha d’estar per davant de la

llengua de qualsevol moment del passat; però no és la llengua d’alguna minoria

més o menys aïllada, sinó bàsicament la llengua de les àrees altament poblades

26

i comunicades” (1997: 70). “Els dos mitjans bàsics que va usar Fabra per a

arribar a una complementarietat dels dialectes de la nostra llengua són la

composicionalitat i el polimorfisme” (1999: 213). En la “composicionalitat”,

Saragossà inclou el que nosaltres hem denominat diasistematicitat.

3. L’evolució. Quan una forma nova "comporta una simplificació del sistema

lingüístic, convé que la normativa accepte esta evolució” (1999: 221), encara

que siga minoritària en el conjunt de dialectes. En estos casos, l’autor proposa

“introduir una dualitat normativa com a mesura transitòria: d’una banda, la

forma o construcció majoritària però anacrònica; i, de l’altra, la forma o

construcció minoritària però avantatjosa” (1999: 227). “el principi de l’evolució

es desprén de la supremacia de la llengua parlada, [...] és un principi derivat i,

per tant, no és bàsic” (1999: 221).

4. La llengua medieval. “La normativa s’ha d’acostar màximament a tota la llengua

actual (que són els criteris primer i segon) separant-se mínimament de la

llengua del passat” (1999: 229), especialment en l’ortografia. “Fora de

l’ortografia [...], el passat ha d’aprofitar sempre per a entendre el present”

(1997: 109). La normativa actual, a més, es pot enriquir incorporant alguns

elements de la llengua del passat, sense eliminar les formes vives. No obstant,

Fabra recorria al passat per a “substituir els castellanismes de la llengua actual

que es considerassen inacceptables” (1999: 228).

5. Simplicitat i coherència o regularitat (o claredat i logicitat). “La normativa ha de

ser tan simple i coherent com siga possible” (1999: 231). Saragossà fa la

següent proposta: “a) Quan la llengua parlada actua unànimement d’una

manera determinada, cal respectar-la, encara que no semble simple o lògica. b)

Si hi ha divisió dialectal, cal mirar de potenciar les solucions més regulars i

simples. [...] c) Quan s’incorporen elements del passat, convé que siguen

màximament regulars i simples” (1999: 233). “Aquesta norma és una

conseqüència de la creença que la normativa té l’obligació de coordinar els

dialectes mirant de millorar-los” (1999: 234). Per una altra banda, “Les regles

normatives poden tindre un origen dialectal qualsevol, però el sistema

normatiu global ha de ser coherent i homogeni.” (1999: 234).

6. Internacionalisme. Cal “prendre en consideració l’actuació normativa de les

llengües de l’entorn[, però només] després d’haver descrit i estudiat tot el

català col·loquial, l’evolució en què es troba, i com actuava la llengua medieval

(això és, després d’aplicar els cinc criteris primers)” (1997: 141). Dins d’este

criteri, Saragossà inclou la descastellanització, que “és, certament, un principi

de la nostra normativa, però és un principi supeditat a molts altres” (1999:224).

“només hauríem de rebutjar aquells canvis que són un efecte de la influència

del castellà i que perjudiquen el nostre sistema lingüístic” (1997: 105).

A estos sis criteris o principis, Saragossà afegix l’“emmarcament social de la

normativa”.

27

10. CONCLUSIÓ

Per a cloure el present treball, ens servirà magníficament un passatge de Joan

Rubin (1977: 128-129), citat per Diaz Fouces (1994: 249):

La tasca de l’investigador de la llengua no és de fer les lleis del llenguatge, sinó

de descriure-les [...]. Però al mateix temps, l’investigador, com a individu que

usa la llengua, té el mateix dret que els altres a influir sobre la llengua on

pugui i, en virtut del seu major coneixement, ha de poder-ho fer amb major

perspicàcia i efecte que els qui no han tingut cap preparació lingüística.

La identificació i l’aplicació dels principis i criteris adequats al context i als

objectius del codificador poden ser una manera ben perspicaç d’aconseguir l’efecte

desitjat.

28

11. BIBLIOGRAFIA

BABILONI, GABRIEL. Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3i4, 2000.

CALERO VAQUERA, MARÍA LUISA. “En torno a la lengua universal. La contribución de

Bonifacio Sotos Ochando (1785-1869)” en Revista Española de Lingüística, 23, 2,

1993, págs. 221-233.

CARDONA, GIORGIO RAIMONDO. Antropología de la escritura. Barcelona: Gedisa, 1994.

CASTELLANOS, CARLES. Llengua, dialectes i estandardització. Barcelona: Octaedro, 2000.

COOPER, ROBERT L. Language planning and social change. Cambridge: Cambridge

University Press, 1989.

DEUMERT, A. “Language Planning: Models” en Concise Encyclopedia of Sociolinguistics,

ed. Rajend Mesthrie. Amsterdam: Elsevier, 2001.

DIAZ FOUCES, OSCAR. “Sobre ortografia gallega. Materials per a una lectura de la polèmica

normativa”. Tesis. Universitat de Barcelona, 1994.

FISHMAN, JOSHUA A. Reversing Language Shift. Theoretical and Empirical Foundations of

Assistance to Threatened Languages. Clevedon: Multilingual Matters, 1991.

HAUGEN, E. “Standardization” en Concise Encyclopedia of Sociolinguistics, ed. Rajend

Mesthrie. Amsterdam: Elsevier, 2001.

HAUGEN, EINAR. “Language Planning” en Sociolinguistics. An international Handbook of

the Science of Language and Society. Berlin: Mouton de Gruyter, 20062.

JEDLIČKA, ALOIS. “Sprachnormierung und Kodifizierung” en Sociolinguistics. An

international Handbook of the Science of Language and Society. Berlin: Mouton de

Gruyter, 2006.

KAPLAN, ROBERT B. i RICHARD B. BALDAUF. Language planning from practive to theory.

Clevedon: Multilingual Matters, 1997.

MALMKJAER, KIRSTEN. The Linguistics Encyclopedia: Scond Edition. Routledge, 2002.

LAMUELA, XAVIER. “Teoria della codificazione linguistica”. Tesi. Universitat Autònoma de

Barcelona, 1993.

LAMUELA, XAVIER. Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona, Edicions 62,

1993.

LAMUELA, XAVIER. Català, occità i friülà: llengües subordinades i planificació lingüística.

Barcelona, Quaderns Crema, 1987.

LAMUELA, XAVIER. “Criteris de codificació i de compleció lingüístiques” en Els Marges. 53,

1995. [Consultat en http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/110760 el

24/01/12]

LAMUELA, XAVIER i JOSEP MURGADES. Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona:

Quaderns Crema, 1984.

29

NAHIR, MOSHE. “Language Planning Goals: A Classification” en Sociolinguistics: The

Essential Readings, eds. Christina Bratt Paulston i G. Richard Tucker. Wiley-Blackwell,

2003.

POLANCO, LLUÍS B. “La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives” en

Problemàtica de la normativa catalana. Actes de les Primeres Jornades d’estudi de la

llengua normativa. Barcelon: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984.

SARAGOSSÀ, ABELARD. Criteris de la normativa. L’ortografia contemporània. Uns quan[t]s

problemes actuals. València: Saó, 1997.

SARAGOSSÀ, ABELARD. “Els criteris de la normativa a partir dels textos de Fabra” en

Bescanvi i identitat: interculturalitat i construcció de la llengua. València: Institut

Interuniversitari de Filologia Valenciana, 1999.

SEGARRA NEIRA, MILA. Anàlisi de la normativa catalana. Barcelona: Universitat Oberta de

Catalunya, 2008.

SOLÀ, JOAN. L'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Teide, 1987.

SUMIEN, DOMERGUE. La standardisation pluricentrique de l’occitan. Turnhout: Brepols,

2006.

TEULAT, ROGIÈR. “L’intèrsistèma e la normalisacion” en Quasèrns de lingüistica occitana,

1, 1974. [Rep. a Teulat (1985)]

TEULAT, ROGIÈR. “Critèris de causida de las fòrmas referencialas generalas” en Quasèrns

de lingüistica occitana, 4, 1976. [Rep. a Teulat (1985)]

TEULAT, ROGIÈR. Uèi l’occitan. Institut d’Estudis Occitans, 1985.