Recerca i textosJosep Calvet i Manu Valentin Arxius consultats Archivo General de la Administración (Ministerio de AsuntosExteriores. Consulado General de Marsella) | Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà |Arxiu de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) | Arxiu del Consolat Generalde Suïssa a Barcelona | Arxiu Fotogràfic de Barcelona Arxiu Nacional deCatalunya | Biblioteca Nacional de España Bundesarchiv | Center for the Historyof Psychology at the University of Akron | Centro Documental de la MemoriaHistorica Gallica - BnF | Hemeroteca de La Vanguardia | Israel State Archives |Jewish Displaced Persons and Refugee Cards | Life MagazineMaitland/ SaraCollection. Unniversity of Warwick Library | National Gallery of Australia | YadVashem Arxius personals Familia Mendelsohn | Familia Palomo | Haim Avni | VictorPapo | Henri Birnbaum Disseny + webCarles Mestre

Suport:

Col·laboració:

Realització:

Des de 1914 i fins a la finalització de la SegonaGuerra Mundial (1945), centenars de jueus

s’estableixen a Barcelona. Fins llavors, la presènciajueva a la ciutat comtal és testimonial. L'any 1877,

per exemple, resideixen a Barcelona 21 jueus, 406 ala resta de l'Estat. Aquesta xifra augmenta al llarg

dels anys, recolzant-se en diversos fluxos migratoris,tant d'asquenazites com de sefardites, que recorrenel continent europeu d'est a oest. A inicis del segleXX trobem el rastre de jueus sefardites procedents

de diverses parts de l'Imperi Otomà (Grècia, Turquia,Bulgària, etc.) que trien Barcelona com a lloc dedestinació, establint-se als voltants del llavors

recentment inaugurat Mercat de Sant Antoni. Aquestsjueus otomans conviuen amb altres hebreus de

procedència asquenazita que des de 1900 resideixena la ciutat, entre ells, per exemple, varis dels futurspresidents de la Comunitat Israelita de Barcelona, el

suís Edmundo Metzger i l'alemany EdmundoGrünebaum.

PRESENTACIÓ

Entre 1914 i 1945, tenen lloc diverses onades migratòries de contingentjueu cap a territori espanyol: la primera, concentrada entre 1914 i finals

de la Primera Guerra Mundial, està conformada per jueus otomansresidents a França i a Itàlia; la segona, de sentit invers, té lloc entre 1919

i 1923, quan part dels nouvinguts, empesos per la crisi econòmica quepateix Catalunya, abandonen Barcelona de tornada a la seva residènciaprèvia al conflicte o bé posen rumb cap a Amèrica Llatina; la tercera,

contemporània i contrària a la segona, és fruit dels canvis territorials quetenen lloc als Balcans després de la Primera Guerra Mundial, provocant

petits fluxos migratoris primer, des de l'antic Imperi Otomà (Tessalònica,Istanbul, Esmirna, Plovdiv, Varna, etc.) cap a Barcelona, multiplicats

després amb la promulgació del Reial Decret de 20 de desembre de 1924,pel qual el govern de Primo de Rivera facilita la nacionalització dels

jueus sefardites que poden demostrar el seu "origen espanyol"; la quartaté lloc al llarg dels anys 20, jueus polonesos empesos per la misèria,

búlgars a la recerca de nova oportunitats, grecs que responen a l'"efectetrucada" i alguns pocs marroquins que fugen de la creixent judeofòbia; la

cinquena és una gran onada, potser la més nombrosa, que té lloc entrel'adveniment del nazisme a Alemanya, el gener de 1933, i el

començament de la Guerra Civil espanyola; la sisena té lloc durant laSegona Guerra Mundial, entre 1939 i 1945, i fa referència a la fugida

escalonada de jueus que abandonen l'Europa dominada pels nazis i posenrumb a Espanya a la recerca de refugi. Entre la cinquena i sisena onadamigratòria, el període que ocupa la Guerra Civil espanyola, ens trobem

davant un flux migratori de sentit invers cap ambdós costats delsPirineus: d'una banda el comandat per un contingent de refugiats benposicionats que havien aconseguit establir-se exitosament a la ciutat i

que, davant l'esclat del procés revolucionari, fugen de nou cap a França oItàlia, i, d'altra banda, l'integrat per jueus antifeixistes que fan el camí

invers amb la intenció d'unir-se a la causa republicana; el setè fluxmigratori, que també té lloc durant la Segona Guerra Mundial, és de

sentit invers, i representa un dels grans drames de la colònia jueva deBarcelona. Fa referència a aquells jueus, molts d'ells arrelats

profundament en la societat catalana, que veient-se pressionats pelfranquisme es veuen obligats a abandonar la ciutat esborrant d'un sotrac

la rica vida jueva del barris de Sant Antoni i Poble Sec.

Aquestes migracions es presenten cronològicament en tres grans etapes:1914-1929, 1933-1936 i 1939-1945.

1914-1929Es tracta de famílies d'origen sefardita procedents del'antic imperi otomà (especialment Grècia i Turquia).

Tot i que a Barcelona resideixen algunes famíliesjueves, el judaisme es viu de forma clandestina.

Aquest primer contingent impulsa la fundació de laComunitat Israelita de Barcelona (CIB).

JacquesBensussanJacques Bensussan neix el 21 de juliol de 1877 aTessalònica, una ciutat que en aquells temps viuun autèntic renaixement i un imparable procésd'industrialització i transformació que incideix entots els àmbits de la societat, sobre manera, fruitde la incidència dels jueus arribats durant aquestaèpoca des de països catòlics, com Itàlia. Comd’altres joves jueus d'estrat privilegiat, Jacques esforma a les aules emancipadores de l’AllianceIsraelite Universelle que constitueix el nucliirrigador de la cultura i la llengua francesa. L’any 1912, la vida dels Bensussan pateix uncanvi dràstic. Tessalònica passa a ser una ciutatgrega, deixant de pertànyer a l'Imperi Otomà,arrencant de soca-rel les obligacions i privilegisque durant segles hi van gaudir. Llavors, Jacquesdecideix traspassar el seu negoci i malvendre lesseves propietats amb la intenció de començar dezero en un altre lloc. S’estableix amb èxit a Parísperò una nova guerra, la Primera Guerra Mundial,obliga als Bensussan a fer les maletes. En aquestaocasió prenen rumb cap al sud, a la terra míticadels seus avantpassats. Així, durant l'any 1916arriben a una Barcelona en plena ebullició.

Després d'aparèixer com a soci fundador dela CIB, els passos de Jacques Bensussanreapareixen de nou a França, on s'instal·la amitjans dels anys vint. A París obre el seupropi negoci de confecció, aconseguint unèxit considerable. Però, l'esclat de la SegonaGuerra Mundial s’emporta tot el construït,sent, de la nit al dia, engolits per lamaquinària d'anihilació nazi. Entre el 16 i el17 de juliol de 1942, Jacques Bensussan, apunt de complir els seixanta-cinc anys, ésdetingut per la gendarmeria francesa. Dematinada és traslladat al Velòdrom d'Hivern,on sentirà el pes insuportable de la sevadestinació. Després d'hores de confusió ésconduït al camp de Drancy, on viu elmenyspreu dels seus carcellers durant mésde quatre mesos. Finalment, el 9 denovembre parteix cap a l'Est a bord d'un trenple de presoners. L'endemà, és seleccionatentre un nombrós grup, entre els qualspredominen ancians i nens, per a ser conduïta les dutxes. Jacques mor assassinat aAuschwitz, lluny, molt lluny, de la sevaTessalònica natal.

José iEdmundoMetzger

Els germans Metzger són uns jovesjueus suïssos que arriben a Barcelona aprincipis de segle XX procedents deBasilea. Durant els primers anystreballen com a representants demarques comercials com la Christoph &Unmack i, anys més tard esconverteixen en fabricants demaquinària industrial. Patenten unainfinitat d'invents fins que estableixenla seva pròpia fàbrica al barri de SantMartí, al número 58 del carrerProvençals, batejada com a Tallers WeilS.A, en honor a la branca materna de lafamília.

En poc temps es guanyen el respecte de laindústria espanyola. Venen una infinitatd'estris industrials: maquinària i aparells per alleteries, artefactes mecànics, bessons decampanya per a l'exèrcit i la marina, aparells iinstruments per a raigs X i alta freqüència,bombes químiques per a l'extinció d'incendis,etc. Es converteixen en proveïdors de l’exèrcitespanyol i la Casa Reial i obren oficines aMadrid i Bilbao. Són anys en què els germansMetzger freqüenten els cercles més selectesde Barcelona: els balls de l'Hotel Orient, elsvermuts al Majestic-Hotel Anglaterra, soparsal Maison Dorée i la pràctica del tenis a lespistes de la Real Associació de Barcelona de laqual són socis i també participen encompeticions d'hípica. La seva situació contrasta amb la majoria dejueus que arriben durant aquells dies a laciutat en recerca de noves oportunitats. ElsMetzger, conscients de la situació, no elsdonen l'esquena i assumeixen un paperbenefactor treballant per aconseguir els fonsnecessaris per a millorar la situació delsnouvinguts.

JoséPalomoSaguésJosé Palomo Sagués, nascut a Brusa - llavorsterritori de l’Imperi Otomà – s’estableix aBarcelona a finals de 1923 quan, com molts delsseus paisans, abandona la seva ciutat natal perevitar complir el servei militar obligatori. ABarcelona es dedica a la venda ambulant de robaals pobles de l'interior de Catalunya. Aviat aprèncatalà per relacionar-se amb els seus clients i, apoc a poc, prospera fet que li permet traslladar-sea viure al barri de Sant Antoni, just al costat delseu mercat. Les vuit habitacions del nou pis esdividien en llar i taller. Palomo es casa ambFortuna Adjiman, nascuda a Istanbul, en unacerimònia oficiada pel rabí sefardita de Barcelona. Durant l'estiu de 1936, en ple fervor revolucionari,el negoci dels Palomo és col·lectivitzat pel Comitède Milícies. Un any i mig després de l’acabamentde la guerra, la nit del 20 de desembre de 1940,José Palomo és detingut per la policia secreta.Després de l’interrogatori és portat a la presóModel i setmanes després se’l trasllada al camp deconcentració de Miranda d’Ebre (Burgos). En elstres anys que dura el seu internament en capmoment compareix davant un tribunal, ni se liimputa cap delicte. Una denúncia anònima, d'unsimple competidor comercial, per exemple, pot sermotiu suficient per a empresonar a qualsevol. És alliberat l’any 1943 però al cap de poc tempstorna a ser detingut i internat al camp deconcentració de Nanclares de l'Oca (Àlaba).Finalment, pot sortir del camp després d’obtenir ladocumentació per emigrar al llavors protectoratbritànic de Palestina. La família es veu obligada avendre tot el patrimoni que tan laboriosamenthavien creat durant vint anys. José Palomo puja aun vaixell al port de Cadis per emprendre el viatgecap a una Palestina de la qual res sabia. Mesosabans la Fortuna i el Mauricio havien pres elmateix el camí.

La famíliaEsquenaziEl 20 d'octubre de 1914 la família Esquenazi,integrada per José, Elisa i el seu fill Jaime,desembarca, procedent de Constantinoble, auna Barcelona en plena expansió. ElsEsquenazi ja saben el que significa començarde nou. És allò que porten fent des de fasegles, forma part del seu cos, de la sevaànima, és quelcom orgànic i inevitable. Malgrataixò, aquesta familiaritat no els deslliura de laincertesa que, si cap, s'accentua amb els anys. Jose Esquenazi ofereix els seus serveis desastre en diversos comerços del Raval,compaginant treballs esporàdics amb la vendaambulant. És difícil sobreviure. La colòniajueva és cada vegada més nombrosa. A la fi de1916 resideixen a Barcelona centenars de jueusotomans. La majoria d'ells viuen en situaciód'exclusió. El gener de 1917, assetjat pelsdeutes, José Esquenazi rep un préstec salvadorde l’American Joint Distribution Comitte, unaorganització benèfica nord-americana d’ajut alsjueus europeus.

La situació a la Barcelona d’aquells anys noera la que Esquenazi esperava trobar. Sesucceeixen els conflictes socials. Són anysd’efervescència revolucionària i de contínuesvagues, entre elles la vaga del 1917 i laconeguda com la vaga de la Canadenca, l’any1919. Atemorits pel succeït i els possiblesefectes de la Revolució Russa de 1917, lesautoritats espanyoles inicien la persecució demolts estrangers a qui s’acusa de serbolxevics. Davant el perill imminent d'unaexpulsió del tot arbitrària, l’any 1918, Josépren una decisió atípica, decideix batejar alseu fill Vidal Jaime Esquenazi Alfandari pelritu catòlic. Durant els anys trenta, Jaime Esquenaziregenta dues botigues al carrer Sant Pau. Lamatinada del 28 d’octubre de 1940 és detingutper dos agents de la policia secreta al seudomicili del carrer Tamarit. Conduït a la presóModel, des d’allí és traslladat al camp deconcentració de Miranda d’Ebre, on roman finsa ser alliberat després de no poder-secomprovar que hagués sol·licitat l'ingrés a lalògia maçònica Humanitat.

Agudad AhimL’any 1926, al barri de Sant Antoni deBarcelona, veu la llum la “Unió FraternalAgudad Aḥim”. Fundada per un petit grup dejueus d'origen sefardita, perllonga les sevesactivitats fins a l’hivern de 1939, quan lapolicia franquista irromp per la força a la sevaseu clausurant-la per sempre. La gran majoriadels membres d’Agudad Ahim són originaris del'Imperi Otomà i arriben a Barcelona des deFrança durant els anys de la Primera GuerraMundial. Agudad Ahim erigeix el seu primer local alsvoltants del Paral·lel, concretament a la Rondade Sant Pau, en el que era l'habitatge del seuprimer president, Maurici Sinaí. En aquellazona, triangle format per les interseccions delRaval, el Poble Sec i Sant Antoni, resideixen lamajoria dels seus socis, venedors ambulants ipetits comerciants dels Encants del Mercat deSant Antoni. Una gran majoria viu a la barriadadel Poble Sec. Només entre els números 51 i99 del carrer del Poeta Cabanyes ho fan més de100 persones.

La caiguda de Barcelona el gener del 1939suposa la desaparició d’Agudad Ahim. Elseu local resta clausurat, els documentsrequisats i els seus membres investigats iperseguits. Molts dels seus socis pateixenrepresàlies. Després de la guerra, lamajoria dels integrants de la seva juntadirectiva – el president Nissim Sevy, elsecretari Jaime Mizrahi i els vocals NissimBonfil i Salomon Sabetay – opten permarxar a l'exili.

La ComunitatIsraelita deBarcelonaEl 6 de maig de 1919, gairebé dos mesos abansde la signatura del Tractat de Versalles queposa fi a la Primera Guerra Mundial, sónaprovats els estatuts de la nova ComunitatIsraelita de Barcelona (CIB). Disset pioners ensón els fundadors. La majoria d'ells són oriündsdel Llevant otomà. Edmundo Metzger n’és elpresident, Enrique Talarevitz el secretari iAlberto Alazraki l’encarregat del culte. Lloguencom a sinagoga els baixos d'un xalet situat alnúmero 250 del carrer Provença.

Amb l’arribada de jueus procedents del Llevantmediterrani, empesos per la crisi econòmica i perla proliferació dels nacionalismes, la comunitatcontinua creixent. Després de la revolucióbolxevic de 1923 es produeix una nova onadad'immigrants procedents de Rússia. En 1925s'estima la població jueva de la ciutat en un milerde persones, xifra que es duplica tres anysdesprés. L'adveniment del nazisme a Alemanya, el març de1933, desplaça a l'Estat espanyol, i mésconcretament a Barcelona, un nombrós contingentde jueus asquenazites. Escriptors, periodistes,artistes censurats, advocats, metges, dissidentspolítics, aturats, homes i dones de totes les edats,principalment joves, intenten refer les seves videsa una República Espanyola que sembla el llocidoni per a començar de zero. El govern de laGeneralitat facilita que s’estableixin a Barcelona,una ciutat que suporta amb solvència els efectesde la crisi econòmica del 1929 i que ofereix unventall d'oportunitats envejable, facilitant així laconsolidació d'una cada poc més nombrosacolònia de refugiats jueus.

L'esclat de la Guerra Civil espanyola, el juliolde 1936, motiva un flux migratori decomponent jueu a un costat i a l'altre delsPirineus. D'una banda, es produeix la marxa derefugiats cap a l'estranger. Es tracta depersones que s'havien establert amb èxit a laciutat de Barcelona i que fugen pel temor alsexcessos del fervor revolucionari. D'altrabanda, arriba una gran quantitat de voluntarisjueus antifeixistes que volen unir-se a la causarepublicana, molts dels quals s’integren en unaunitat militar pròpia que rep el nom de NaftalíBotwin. La fi de la Guerra Civil l’abril del 1939 erigeixun nou escenari en el qual els valors del règimfranquista s'imposen a sang i foc. La sinagoga iel centre comunitari del carrer de Provença sónsaquejats. El president de la CIB, EdmundoGrunebaum, és detingut i internat per haverestat un alt nivell de la maçoneria. L’edifici delcarrer de Provença és clausurat. Tots elsdocuments de la comunitat són confiscats ienviats més tard a l'Arxiu de Salamanca.

1933-1936Després de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya,

centenars de famílies jueves asquenazites,s'estableixen a Barcelona fugint de la persecució queel III Reich havia engegat des de 1933. En molts casos

es tracta de professionals liberals o empresaris. Lesseves vides resten trencades amb l'esclat de la Guerra

Civil espanyola. En acabar el conflicte, alguns sónrepresaliats i altres, per temor, decideixen convertir-

se al catolicisme.

Margaret Michaelis neix en Dzieditz (Polònia) el6 d'abril de 1902. Amb només setze anysingressa en el reconegut Graphik Institut de laciutat de Viena on estudia fotografia i despréstreballa en diferents estudis de la capitalaustriaca. L’any 1928, ansiosa de millorar lesseves perspectives professionals, decideixtraslladar-se a Berlín, capital de lesavantguardes artístiques. La crisi econòmica de1929 danya les seves expectativesprofessionals i l’obliga a combinar treballsesporàdics amb llargs períodes de desocupació.El 1931, decideix obrir el seu propi estudi, elFoto-gross Studio, el qual roman actiu fins al'arribada al poder del Partit Nazi el 1933. Enaquest context convuls, Margaret coneix aRudolf Michaelis, un arqueòleg anarquista quetreballa al Departament d'Antiguitats del MuseuEstatal de Berlín. Rudolf és víctima de lesprimeres purgues polítiques del govern nazi,sent destituït del seu càrrec per la sevamilitància i, posteriorment empresonat. El mateix dia que Rudolf surt de la presó, laparella abandona Alemanya amb destinació aBarcelona. A la ciutat comtal s’instal·len, ambels seus amics anarquistes Dora i HelmutRüdiger, a un pis del carrer Rosselló, al'Eixample. I és en aquesta mateixa finca onmesos després Margaret obre el seu primerestudi, conegut com el Foto-Studio Michaelis.Per la seva part, Rudolf col·labora amb elMuseu d'Arqueologia de Catalunya. Durantaquella època tant Rudolf com Margaret, acausa de la seva militància anarquista, sónsotmesos a una estreta vigilància per part de lapolicia espanyola. Temps després el matrimonise separa. Des de la ruptura, Margaret es dedicaplenament a la fotografia i trasllada el seuestudi a l'avinguda de la República Argentina.

MargaretMichaelis

Entre 1934 i 1936 Margaret treballaprincipalment pel Grup d'Arquitectes i TècnicsCatalans per al Progrés de l'ArquitecturaContemporània (GATCPAC) sense deixar decostat a altres camps d'interès. Col·laboraassíduament a diferents mitjans de referènciadel moment com "D'Ací i d'Allà", "Nova Ibèria","Crònica" i "Formes". A partir de juliol de 1936,amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, laseva obra canvia de rumb i adquireix un to méspolític. Molt conscienciada amb la causarepublicana col·labora amb el Comissariat dePropaganda de la Generalitat de Catalunya. Lesseves imatges apareixeran en revistes com“Nova Ibèria”, i serveixen també per a il·lustrarcartells propagandístics. Al mes d'octubreacompanya a una delegació de l’AssociacióInternacional de Treballadors (AIT) i a un grupde periodistes a diferents indrets de Catalunya,València i Aragó, visitant les zones controladesper la CNT. El motiu del viatge era donar suporti documentar la lluita revolucionària i difondreels seus èxits arreu del món.

A la fi de l'any 1937, conscient del curs quepren la guerra, Margaret abandonaBarcelona. Porta part de la seva obra i elseu equip fotogràfic a la ciutat francesa deMarsella on s'instal·la abans d'emprendreel viatge a casa dels seus pares a Polònia. De Varsòvia es traslladarà a Londres, a onviurà l’esclat de la Segona Guerra Mundial.   A finals de Setembre de 1939 emigrarà aAustràlia, a on inicialment treballar alservei domèstic. El 1940 funda "Foto-Studio", convertint-se en una de les poquesdones fotògrafes a la ciutat. No obstantaixò, la carrera fotogràfica de MargaretMichaelis va arribar a la seva fi l’any 1952,arran dels seus problemes de visió. Moriràel 16 d'octubre de 1985 a Melbourne.

David Oliver neix l’any 1880 a la regió polonesade Galitzia. Com molts dels seus contemporanisemigra cap a Alemanya a la recerca de novesoportunitats. Després de passar per Bremens'instal·la definitivament a Berlín. Allí treballacom a productor cinematogràfic a les companyiesUFA, Decla-Bioscop i Russo-Film i, més tard, en ellucratiu negoci dels béns immobles edificantteatres i sales de cinema per tota Alemanya. Oliver arriba a Barcelona durant la primavera de1933 i al setembre d’aquell mateix any,conjuntament amb altres dos socis, el tambérefugiat jueu Kurt-Louis Flatau i el català MariàRubió Tudurí, funden la productoracinematogràfica Ibèrica Films. La productora dónafeina a una gran quantitat de jueus refugiats aBarcelona. A Doña Francisquista, pel·lícula de1934, intervenen el realitzador Hans Behrendt i eldirector de fotografia Henrich Gäetrner, conegut aEspanya com Enrique Guerner, el compositor MaxWinterfeld i el decorador Herbert Lippschitz. En aquells anys el cinema juga un paper essencialen la lluita propagandística. L'ambaixadaalemanya a Espanya rep ordres directes deGoebbels, constrenyent-los a identificar a laindústria cinematogràfica espanyola a aquells quefossin jueus o enemics del nazisme. En aquestambient advers, els estudis cinematogràficsd'Ibèrica Films pareixen dos incendis consecutiusl'estiu de 1934. Mai s'esclareixen les causes.Després dels fets, la seva producció causubstancialment. Un any i mig més tard, poc abansde l'esclat la Guerra Civil Espanyola, els Oliver estraslladen a Londres on seran acollits per anticsamics berlinesos, entre ells Alexander Korda,fundador dels famosos Denham Studios.

DavidOliver

CharlotteMargolinCharlotte Margolin neix a Berlin el 1896 enel si d'una família jueva assimilada. Estudia ala prestigiosa facultat de medicina de laUniversitat de Berlin, la MedizinischenUniversitätsklinik der Charité. El 1923publica un estudi sobre el sistema nerviósque té una gran repercussió. A la fi dels anysvint s'integra al KPD-O, una escissió delPartit Comunista Alemany. A la primavera de 1933 perd la feina a lafacultat i es veu evocada a emprendre l’exili.Es trasllada a Barcelona on comença afreqüentar el cercle de refugiats jueusd'esquerres. Entaula amistat amb Ewald i EllaKönig, les també emigrades Augusta Marx iEva Sittig-Laufer i el matrimoni format perMax i Golda Friedemann.

Poc abans de la Guerra Civil espanyola s'afiliaal Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Al’estiu de 1936 s'enrola al Socors Roig i marxaal front amb el tren hospital dirigit pel doctorAiguadé. Després del decret que obliga ladesmilitarització de les dones torna aBarcelona. L’agost de 1937 és detinguda per lapolicia estalinista, se l'acusa de ser militantdel POUM. Ingressa al Correccional General deDones. Al novembre secunda la vaga de famde Katia Landau, una altra de les preses iamiga personal seva. Una setmana abans que les tropes franquistesentrin a Barcelona és alliberada. Al sortir de lapresó, no pot o no vol abandonar el país.Descarta retornar a Alemanya donada la sevamilitància antifeixista i el seu origen jueu. Elsetembre de 1939 ingressa a la presó de donesde les Corts. La seva pista es perd després delseu alliberament el juny de 1940.

WernerWolffWolff neix a Berlin l'any 1904 al si d'unafamília jueva plenament assimilada. Fill demetge, estudia medicina a la Universitat deBerlín, on té com a professors als mésimportants representants de la psicologiaGestalt, Max Wertheimer, William Stern iWolfang Köhler. Aquest darrer dirigeix la sevatesi doctoral. També en aquesta època deformació col·labora amb Otto Lipmann del'Institut de Psicologia de Berlin. L'any 1925, elprofessor Wertheimer li suggereix que orienti elseu treball experimental cap a l'anàlisi del'expressió de la personalitat. Des de llavorsfins al 1932, quan acudeix al X CongrésInternacional de Psicologia, celebrat aCopenhaguen, desenvolupa una carreraprometedora en l'àmbit de la caracterologia. Enaquest congrés coneix a Emili Mira, director del’Institut Psicotècnic de la Generalitat. A l'estiu de 1933, Werner Wolff, després d'unabreu estada a Tenerife on arriba fugint del'Alemanya nazi, recala a Barcelona convidatper Emili Mira per a impartir unes conferènciesen un seminari de Pedagogia. Wolff tambéaprofita la seva estada a la ciutat per arealitzar alguns experiments en relació amb lacaracterologia a l'Institut Psicotècnic. ComWolff, altres refugiats jueus arriben a Barcelonaper a treballar en l'equip de Mira, entre ellsSandoc Eiminder i Alfred Strauss. Tres anys méstard, a l'estiu de 1936, Werner Wolff, desprésde deixar una petjada inesborrable entre elsque el van conèixer, decideix acceptar l’ofertad'una universitat nord-americana. No torna atrepitjar mai més Europa.

ManuelMendelsohn

El polonès Manuel Mendelsohn arriba aBarcelona a la fi dels anys vint. Un oncleseu regenta una botiga d'encaixos prop dela Plaça Urquinaona. Més tard, tambés’estableix a Barcelona el seu germàMauricio i altres familiars. Els dosgermans s'associen i munten el seu propinegoci de teles, la Casa Mendelsohn,situada al número 169 del carrer Tamarit.

Bona part dels immigrants jueus arribats aBarcelona en aquests anys es dediquen a laindústria de la indumentària. Només alcarrer Sant Pau hi ha entre 18 i 19 botiguesregentades per jueus. Entre elles destaca labotiga d’Edmundo Frouchtman, que regentauna pelleteria que serveix a la Casa Reial,dues botigues propietat de JaimeEsquenazi, la de Samuel Maytek, les delsenyor Mitrani i la del llavors president de“Agudad Ahim”, el senyor Nessim Sevy,coneguda com a “Sastrería La Neutral”. Almateix carrer hi ha dos establiments on espot comprar carn kosher. Després de laGuerra Civil, el negoci dels Mendelsohnpassa a anomenar-se Sastreria Capitol, i estrasllada al número 37 del carrer JoaquimCosta. L’any 1930 arriba a Barcelona el seu germàMauricio i l’any següent Natalio Grün, socidel darrer en un negoci de teles a Cracòvia.Natalio comença a treballar pel seu compteprogressant en poc temps. Munta unabotiga de teles al mateix carrer Sant Pau.Això li permet, l’any 1934, acollir a la sevagermana Pesla.

1939-1945Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació perpart de l'exèrcit nazi de bona part dels països europeus,progressivament es posa en marxa la maquinària per tal

d'acabar amb els jueus. És llavors quan milers de famíliespretenen escapar als països que no havien entrat al conflicte.

Espanya i Portugal són la destinació de milers de personesque arriben a la península Ibèrica, en la major part dels casosdesprés de creuar clandestinament els Pirineus. La ciutat deBarcelona és el lloc on es concentren al voltant de deu mil

persones abans que siguin  autoritzades a emigrar a Amèrica,Àfrica del Nord, Anglaterra o al llavors protectorat britànic de

Palestina.

Luis SternSeligLuis Stern Selig neix a Mannheim (Alemanya)l’any 1899. A finals dels anys vint del segle XXemigra a Barcelona. Entre 1939 i 1942, fins queno comença a treballar a Barcelona una delegacióde l’American Joint Distribution Committe,adquireix un gran valor la tasca assistencial deLuis Stern envers els jueus que arriben aCatalunya. Aquests refugiats es troben en unasituació de total indefensió, la majoria d’ellsdetinguts i empresonats, acusats de pas clandestíde fronteres i de contraban de divises, senseconèixer l’idioma i sense saber a qui dirigir-se percercar protecció. Des de la Ciutat Comtal, Stern col·labora amb unaorganització jueva encarregada de conduir a lapenínsula Ibèrica a jueus retinguts al sud deFrança, entre ells alguns que romanen als campsd’internament de Gurs i Rivesaltes. Als quearriben a Catalunya de forma clandestina els acullal pis que té a la Rambla Catalunya de Barcelonao a la seva casa de Valldoreix. Stern tambécol·labora amb la xarxa d’evasió Martin queacompanya a Espanya a miliars aliats i jueus.D’aquesta xarxa en formen part el també jueuMax Diamant i el dirigent del POUM, JosepPallach. A la casa de Stern de Valldoreix secelebra, l’any 1943, la I Conferència Nacional delPOUM. La segona part de la labor assistencial de Stern secentra, bàsicament entre 1940 i 1941, en l’atencióals empresonats a Figueres, Girona i Barcelona ials camps de concentració de Cervera i Mirandad’Ebre. Dispensa una especial atenció a les donesjueves empresonades a Figueres i que estavendesemparades. Els hi envia regularment diners i,fins i tot contracta els serveis d’un advocat perquè realitzi gestions pel seu alliberament.

Stern manté contactes amb l’Unitarian ServiceCommittee (USC), una organització d’arrelscristianes que assisteix a refugiats europeusperseguits pels nazis i que pretenen emigrar alsEstats Units. També utilitza els seus contactesamb l’església catòlica espanyola per demanarajut pels refugiats que havien contactat amb elldes de les presons. El suport als internats alcamp de concentració de Miranda d’Ebrerequereix la seva atenció preferent. Els hi enviaregularment diners i roba i endega gestions peraconseguir el seu alliberament i per contactaramb les seves famílies. Anys després, Sterncedeix a la Comunitat Israelita de Barcelona lacasa de Valldoreix i la finca annexa a canvid’una renda vitalícia. Mor a Barcelona elnovembre de 1980.

Els germansSequerra

Des de 1940 diverses organitzacionsbenèfiques jueves, entre elles l’AmericanJoint Distribution Committee (JDC), intenten,sense èxit, instal·lar-se a Barcelona perrecolzar a les famílies refugiades a Catalunya.No és fins a finals de 1941 quan, davant de laprogressiva afluència de jueus, el JDCdecideix enviar a Barcelona a un representantque treballa sota l’aixopluc de la Creu RojaPortuguesa. Es tracta de Samuel Sequerra(Faro, Portugal, 1913) a qui temps desprésacompanya el seu germà bessó, Joel.

Els Sequerra s’instal·len al cèntric hotelBristol ocupant deu dependències on 18persones treballen, gairebé de maneraininterrompuda les vint-i-quatre hores deldia. Samuel Sequerra controla l’entrada delsjueus procedents de França i Andorra, jasiguin detinguts o arribin a través de lesxarxes d’evasió, negocia amb elsgovernadors civils de Lleida i Girona per tald’evitar el seu empresonament, s’ocupa del’atenció mèdica i econòmica als reunits aBarcelona i gestiona la seva emigració a unaltre país. El 1944 organitza duesexpedicions de refugiats que parteixen desde Cádiz fins a Haifa (Palestina) i unatercera integrada per jueus sefardites que esdirigeix al Marroc.

els protectors dels jueus aBarcelona

Els sectors franquistes més propers al’Alemanya nazi intenten boicotejar la tascadels germans Sequerra. L’agost de 1942, lapolicia registra les habitacions del seu hotel, elvehicle amb amb el qual es desplacen perCatalunya pateix un atemptat i, el 18 de juliolde 1944, un grup de falangistes assalten lesseves dependències destrossant mobiliari iarxius. Tot això propicia que Sequerra traslladila seva oficina a un habitatge situat al número28 del Passeig de Gràcia. Els germans Sequerra continuen a Barcelonafins a l’any 1952 ocupant-se de l’atenció alsjueus que arriben a Catalunya un copfinalitzada la Segona Guerra Mundial.S’estableixen a Rio de Janeiro (Brasil) ciutat enla qual Samuel mor l’any 1992. El seu germàhavia mort quatre anys abans a Haifa (Israel).

BernardHildaEntre els refugiats jueus que passen perBarcelona es troben personalitats dels àmbitsintel·lectual, polític, acadèmic, empresarial,esportiu i econòmic. El baró James deRostchild que s’allotja amb la seva família al’hotel Continental, el mestre internacionald’escacs Ossip Bernstein o el músic BernardHilda, romanen una temporada més o menysllarga a la Ciutat Comtal mentre esperen elspermisos per emigrar a un altre país.

L’Hotel Ritz, situat a la llavorsavinguda José Antonio nº 668, ésprobablement el més luxós de laciutat. Allí es reuneix bona part del’alta societat barcelonina i s’hiallotgen els visitants més distingitsque passen per la ciutat. A la plantabaixa s’acostuma a condicionar unespai per a sopars i concerts que ésbatejat amb el nom de la “Parrilladel Ritz”. El divendres 3 dedesembre de 1942, hi debuta unapeculiar orquestra. Es tracta del’orquestra de Bernard Hilda. Hilda(1914-2005) és en realitat BernartLevitzky, un violinista, cantant idirector d’orquestra francès d’origenjueu. Fuig de França al novembre de1942 acompanyat de la seva muller,Flora, i d’alguns membres de la sevaorquestra. El grup actua al Ritz i enaltres sales de la ciutat acompanyatde músics locals que reforcen labanda. Entre falangistes,estraperlistes, empresaris, espies icontrabandistes, la música de Hildaconstitueix un referent de la vidabarcelonina d’aquells anys foscos.

i “la Parrilla”del Ritz

Victor Papo

Els orígens del cognom i la família Papoes remunten a la península Ibèrica. Sónuna de les moltes famílies expulsades en1492 després del decret dels ReisCatòlics. Després d’una estada a Itàlia,aconsegueixen establir-se a Turquia on elseu sultà acull a milers de sefardites. Enacabar la Primera Guerra Mundial, l’any1918, la família es trasllada a Itàlia i méstard a París on gestionen l’Hotel Bergère.Malauradament, l’esclat de la SegonaGuerra Mundial, el setembre de 1939,marca la història i el futur de la família.

Les forces militars alemanyes ocupen el seuhotel i setmanes després s’emeten les primereslleis racials per part del govern de Petain. ElsPapo recorren al consol espanyol BernardoRolland atès que gaudeixen de la nacionalitatespanyola després d’acollir-se al Real Decret dePrimo de Rivera de 1924. Roland els aconsellano registrar-se com a jueus davant lesautoritats alemanyes d’ocupació i els atorgauna “carta de protecció”. Setmanes després,davant l’inici de les ràtzies contra els jueus, elmatrimoni Papo i els seus dos fills, Victor iAlfredo, decideixen marxar immediatament capa Espanya. Passen la frontera per Hendaya id’allí van a San Sebastian des d’on emprenen elviatge fins a Barcelona. Era setembre de 1941. En arribar a la CiutatComtal s’instal·len a la Pensió Palacios, situadajust davant de l’Hotel Ritz. El pare munta unnegoci d’exportació i també es dedica al canvide divises. Alfredo es cridat al servei militarmentre que Victor inicia els seus estudis al’Escola Industrial.

És la Barcelona on centenars de refugiats ocupen hotelsi pensions a l’espera d’obtenir la documentació peremigrar sobrevivint amb l’ajut de l’American JointDistribution Committee. En aquells anys els jueus queresidien a Barcelona freqüentaven durant el matí el cafèNavarra, situat al Passeig de Gràcia, cantonada amb elcarrer Diputació, mentre a la tarda acudien a l’Oro delRin, a la cantonada Gran Via amb Rambla de Catalunya.De tant en tant, anaven a veure pel·lícules americanesal British Club de la Plaça Urquinaona. En aquellmoment la comunitat jueva de Barcelona eraclandestina però tolerada. El culte s’acostumava a fer enpisos particulars fins que l’any 1953 fou inaugurada lasinagoga. En acabar la Segona Guerra Mundial, el descobriment del’Holocaust impacta a la família que perd a tots elsfamiliars que vivien a Grècia. L’any 1947 Victor Papomarxa a França per estudiar enginyeria química a laUniversitat de Toulouse retornant el 1950 per complir elservei militar. Posteriorment desenvolupà la sevacarrera professional com a enginyer. Per la seva part el seu germà Alfredo (Milà, 1922-Barcelona, 2013) esdevé un gran especialista en lamúsica jazz de la qual s’havia enamorat al París d’abansde la Segona Guerra Mundial. Desenvolupa una llargatrajectòria com a crític i promotor de concerts. És autordel llibre El jazz a Catalunya (1985) i publica nombrososarticles crítics a revistes especialitzades.

OssipBernstein

Ossip Samoilovitz Bernstein, neix el 20 de setembrede 1882 a Jytómy, una ciutat situada al llavorsImperi Rus. Després d’estudiar dret a Hannover i aBerlín, l’any 1906 es doctora a la Universitat deHeidelberg. Casat amb Lea, es converteix en unpròsper home de negocis malgrat que la sevafortuna pateix els avatars de la situació política ieconòmica de la primera meitat del segle XX.Durant la Revolució Russa és arrestat a Odessa icondemnat a mort. Mentre es prepara la sevaexecució, un dels oficials que el custodia el repta auna partida d’escacs. En el supòsit de perdre oacabar en taules, seria executat de maneraimmediata. Després de guanyar la partida,aconsegueix fugir i establir-se a París. En aquella època és considerat un dels deu millorsjugadors d’escacs del món mantenint una granrivalitat amb Alexander Alekhine, un altre rusnacionalitzat francès. L’esclat de la Segona GuerraMundial sorprèn Bernstein a París. Aviat ésperseguit per la seva condició de jueu i decideixfugir de França buscant refugi en un país neutral. El30 de desembre de 1942 és tancat, juntament ambla seva esposa, en una cel.la de la presó cel·lular deFigueres després de ser detingut al creuarclandestinament els Pirineus. Són acusats de pasclandestí de fronteres i de contraban de divisesdesprés de l’aprensió de les joies que Lea portaamagades.

La seva condició de mestre internacional d’escacs fa quediverses persones addictes al franquisme s’interessinper ell davant el governador civil de Girona que pocsdies després autoritza que es traslladi a Barcelona. Allí,el governador Civil, el falangista Antonio F. CorreaVeglison, amant dels escacs el visita a l’hotel ons’allotja. Bernstein continua a Barcelona fins al’acabament de la Segona Guerra Mundial mantenint unagran activitat al voltant dels escacs. Pronuncia xerradesi participa en trobades. De retorn a França, Bernsteintorna a participar en competicions escaquistes. L’any1950, és un dels 27 jugadors guardonats amb el títol deGran Mestre. Mor en un sanatori dels Pirineus francesosl’any 1962.

HenriBirnbaum

Henri Birnbaum neix a Berlín el 6 de gener de 1921.Els seus pares, d’origen polonès, havien emigrat aAlemanya després de la Primera Guerra Mundial.Després d’una temptativa no reeixida d’emigrar aPalestina que provoca la dispersió de la família, elsBirnbaum es reagrupen a París l’any 1930. A lacapital francesa prosperen amb un negoci defabricació de barrets. Després de l’ocupació de París per l’exèrcit nazi,Henri decideix fugir de la ciutat amb la voluntatd’unir-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica. AbandonaParís en bicicleta i després de recórrer 1.100quilòmetres, una setmana després arriba a St.-Girons, una petita ciutat del sud de França moltpropera a la frontera espanyola on també, tempsdesprés, es refugia la resta de la família. A conseqüència de la persecució del govern de Vichyvers els jueus, el setembre de 1942 Henri ésdetingut i internat al camp de concentració d’Agdedel que aconsegueix fugir. Poc temps desprésdecideix fugir de França. La nit del 24 al 25 denovembre és detingut per la Guàrdia Civil al voltantde Tavascan (Pallars Sobirà). D’allí es traslladat a lapresó de Sort. Després de passar per la presó deLleida acaba al camp de concentració de Mirandad’Ebre.

Alliberat al juny de 1943 aconsegueix arribar a Casablanca.Enrolat a l’exèrcit aliat participa en les campanyes de Marroc,Algèria, Sicília, Itàlia i França. Al ser desmobilitzat, l’any 1946,es converteix en professor de judo a l’Escola Militar d’Esgrima id’Esports de Combat de l’exèrcit francès. Després de visitar a laseva germana Nina, casada amb Alberto Mitrani,  que s’haviaestablert a Barcelona, pren la decisió d’instal·lar-se a Espanya.Viu a Barcelona des del setembre de 1950. Munta “JudoBarcelona, el primer club de judo d’Espanya, en un pis delcarrer Casanova número 57. L’any 1955, el club es trasllada alnúmero 20 del carrer Aribau on forma a centenars de jovesjudoques. La Generalitat de Catalunya li dispensa unhomenatge per ser l’introductor del judo a Catalunya. HenriBirnbaum, vuitè dan de judo, mor a Barcelona el 8 de desembrede 2004.