Aportacions de la Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

V Jornada sobre el valencià (llengua i literatura), ús i normativa TFV – IEVA, Ontinyent, 2013

Àngel Calpe, AVL 26 d’octubre de 2013

Continguts: conceptes bàsics Què és la normativa? Antecedents normatius Polèmica normativa: causes i evolució Creació de l’AVL Marc normatiu de l’AVL Principis de la GNV Registres i àmbits d’ús Tipus d’aportacions de la GNV: ◦ Reivindicació de formes pròpies ◦ Canvis de registre / grau de formalitat ◦ Innovacions en relació a obres prèvies

Descripció de l’estructura de la GNV

Continguts: aportacions (1) La fixació de la normativa: caràcter oficial La fixació de l’estàndard oral Ortografia: ◦ el nom de les lletres ◦ signes d’interrogació i exclamació

Morfologia de substantius i adjectius: ◦ plurals d’hòmens i jóvens ◦ plurals de frescs, gusts, texts/-os, rojos

L’article “neutre” ◦ acceptació restringida en usos abstractius

Els demostratius: ◦ normativitat de les formes este, eixe, açò, ahí ◦ priorització de la triple gradació díctica

Els cardinals: dos, huit, dèsset, díhuit, dènou Els ordinals: quint o cinqué, sext o sisé… Els indefinits: cap (de) o ningun Els quantitatius: no molt vs. gaire

Continguts: aportacions (2) Les preposicions: ◦ distribució de en i a en complements locatius: en + article definit + topònim ◦ en + infinitiu / al + infinitiu ◦ canvi o manteniment de preposicions àtones ◦ distribució de per i per a ◦ com a amb valor comparatiu

Adverbis preposicionals de posició (baix) o direcció (avant, arrere) Els verbs ◦ els incoatius en –ix/-eix, -isc ◦ l’imperfet de subjuntiu en –ara, –era, –ira ◦ velaritzacions en casos com vullc, vullga, lligc, lligga, cusc, cusga, cullc, cullga, perc,

perga, dorc, dorga ◦ casos particulars: eres/ets, sigut, fon/fou, sàpia, càpia, tindre, vindre, veure/vore, muir,

muira, etc. Perífrasis verbals ◦ deure + infinitiu amb valor d’obligació (no únicament moral)

Predicació verbal: ◦ (a) + objecte directe de persona ◦ verb impersonal haver-hi: hi ha / hi han

Conjuncions finals: per a que (col·loquial)

Marc normatiu de l’AVL Acords normatius de 25 de març del 2002 i de 20 de maig

del 2002 (normativa consolidada a partir de les Normes de Castelló i usada per la Conselleria de Cultura des del 83, normativitat de formes valencianes específiques, diccionari SALT 2.0 com a referent lèxic)

El 9 de febrer del 2005 s’aprova el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià

El 2006 es publiquen La normativa ortogràfica del valencià, L’estàndard oral del valencià, Els gentilicis valencians, el Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià (DOPV) i la Gramàtica normativa valenciana (GNV)

Principis de la GNV Partix de la normativa consolidada a partir de les Normes

de Castelló i usada per la Conselleria de Cultura des del 83 Servix de pauta als usos formals i orientació als poc formals Les variants poden conviure harmònicament en un mateix

sistema gramatical Intenció prescriptiva, i descriptiva quan cal, especialment en

els aspectes potencialment controvertits Prioritza les formes més esteses o prestigiades en el

valencià general (tindre, menge, portara o tinguem), però arreplega també variants més minoritàries (tenir, menjo, portés o tingam)

Principi de gradualitat: no fer canvis bruscs sinó progressius

Policentrisme convergent La llengua pròpia i històrica dels valencians és

també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, així com altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà.

Dictamen de l’AVL del 9 de febrer del 2005

Registres i eixos d’ús

Eix formal / poc formal ◦ una obra l’autor de la qual és alacantí vs.

una obra que el seu autor és alacantí

Eix general / restringit ◦ quantitatiu molt vs. força (parlars meridionals) ◦ combinació pronominal li la de li la dónes vs.

la hi de la hi dónes (parlars septentrionals)

No són categories binàries, admeten matisos No diferencia àmbits d’ús ◦ (p.e. formal acadèmic vs. formal audiovisual)

Formal-general / poc formal-restringit

Les formes i els usos de caràcter formal i d’àmbit general valencià són els més adequats per als registres administratius (un decret, una citació judicial, una instància, etc.) i, en general, per a totes aquelles situacions, orals o escrites, que busquen la màxima eficàcia comunicativa dins d’uns certs paràmetres de formalitat (un noticiari, una conferència, un informe comercial, etc.).

Les formes de caràcter poc formal o d’àmbit valencià restringit són adequades per als usos individuals o col·lectius de caràcter espontani (una carta, una nota, un escrit costumista, un diàleg teatral o cinematogràfic, etc.)

Àmbits d’ús social La llengua de l’Administració pública i de les entitats

que en depenen i, en general, la llengua d’ús públic formal ha d’utilitzar les formes i els usos sintàctics propis dels registres formals i d’àmbit general. Exclou l’alternança de registres formals i poc formals, de variants principals i secundàries i de variants d’àmbit general i d’àmbit restringit.

La llengua de la literatura, de les entitats privades i, en general, la llengua d’ús personal admet, per contra, un grau de variació molt més ampli, que comprén els més diversos nivells de llenguatge, i pot permetre’s per tant l’alternança de registres i de variants.

I en igual grau de formalitat?

La GNV no en parla explícitament En la pràctica, dependirà de l’emissor i del

destinatari: ◦ L’àmbit institucional universitari, orientat a la

comunitat investigadora, tendix a usar formes més convergents i més clàssiques, ◦ l’Administració general i el mitjans de

comunicació, orientats a un públic general més ampli, tendixen a usar formes més específicament valencianes o més modernes.

Tipus d’aportacions de la GNV Reivindicació de formes pròpies ◦ Ús de molt en frases negatives i interrogatives ◦ Priorització de avant i arrere

Canvis de registre / grau de formalitat ◦ Recuperació dels demostratius simples ◦ Recuperació de en + article + locatiu

Innovacions en relació a obres prèvies ◦ Acceptació de l’article lo abstractiu en certs registres ◦ Introducció facultativa de la preposició a davant

d’objecte directe de persona ◦ Manteniment de les preposicions àtones de règim

davant d’infinitiu.

APORTACIONS DE LA GRAMÀTICA NORMATIVA VALENCIANA (GNV, 2006)

Estructura de la GNV Ortologia: la pronunciació estàndard del

valencià Ortografia (inclou convencions gràfiques) Morfologia flexiva i sintaxi Formació de paraules Annexos ◦ Abreviatures, símbols i sigles ◦ Els gentilicis valencians

Índexs (de taules i general, però no analític)

Fixació de la normativa És la primera gramàtica normativa oficial del

valencià, i la segona de la llengua valenciana i catalana després de la de Fabra de 1918 (7ª reimp. ampliada de 1933)

Encara que la normativa no és mai exhaustiva ni estàtica, suposa un marc referencial clar que no teníem anteriorment els valencians

Caràcter oficial i d’obligat seguiment per a les administracions públiques o institucions i organismes que en depenguen

L’estàndard oral: principis

El valencià és una llengua amb una alta correspondència entre l’ortografia i la pronunciació, però això no és sempre així

La societat actual es caracteritza per un predomini de la comunicació oral en tots els registres d’ús de l’idioma

La GNV tendix a afavorir els fenòmens més estesos i acceptats en la nostra comunitat lingüística

L’estàndard oral: gradació Es consideren pròpies del valencià estàndard aquelles

realitzacions que, pràcticament, són generals en tot el territori valencià o que tenen un prestigi social àmpliament reconegut.

Es consideren acceptables algunes realitzacions d’àmbit general que presenten una alteració respecte a la grafia o aquelles que són específiques d’un àmbit territorial reduït, dins del qual resulten plenament vàlides.

Es consideren no recomanables en el valencià estàndard aquelles realitzacions d’un abast territorial molt reduït o amb unes connotacions poc prestigiades en el conjunt de la comunitat lingüística.

L’estàndard oral: exemples

Pròpies de l’estàndard: ◦ La variació del pronom ho:

◦ La pronunciació de e com a a o i en:

Acceptables en el seu àmbit ◦ Assimilació vocàlica:

No recomanables: ◦ Variacions vocàliques:

Estàndard oral: exemples (1)

Estàndard oral: exemples (2)

Ortografia El nom de les lletres: ◦ f F efe (o ef) fer, afgà, baf ◦ l L ele (o el) litre, plat, pilota, poal ◦ m M eme (o em) mare, demà, fum ◦ n N ene (o en) nas, dona, món ◦ r R erre (o er) racó, armari, fer ◦ s S esse (o es) savi, casa, estora, pastís

El nom de les lletres f, l, m, n, r i s era originàriament ef, el, em, en, er i es, fins que, al llarg del segle XIX, es va introduir com a vocal de suport una -e. Esta vocal de suport va ser reemplaçada per -a, a principis del segle XX, en certs parlars (efa, ela, ema, ena, erra i essa).

En els llocs on no es diferencien fonèticament b i v, es pot designar la v com a ve baixa.

Ortografia Els principals signes d’entonació són els d’interrogació (¿?) i els d’admiració (¡!). Poden utilitzar-se o bé exclusivament al final del període, o bé al començament i al final, especialment en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat. Signes d’interrogació ◦ Quants dies falten per a les vacacions? ◦ Però, ¿es pot saber on t’havies ficat? T’hem estat buscant tota la

vesprada.

Signes d’exclamació ◦ ¡Vés-te’n ara mateix d’esta casa! ◦ Oh! Quina sorpresa!

Morfologia de substantius i adjectius

Tb. còvens/coves, imàtgens/imatges, órdens/ordes, vèrgens/verges, etc.

Morfologia de substantius i adjectius

L’article lo abstractiu (“neutre”) Tradicionalment, la normativa no ha admés l’ús

de la forma lo com a article diferenciat del masculí amb les funcions d’abstració i d’intensiu.

En la llengua medieval, l’article definit presenta habitualment la forma lo (alternant amb forma asil·làbica l i, esporàdicament, amb el) per al masculí singular, i la forma los (alternant amb la forma asil·làbica ls i amb la forma els) per al masculí plural.

Actualment, les formes de masculí lo i los es mantenen plenament vives en algunes comarques valencianes, i es mantenen en certes expressions lexicalitzades, com ara tot lo món, tot lo dia, per lo carrer, per lo senyal, damunt lo llit, en lo cotxe, etc., i en topònims com ara Canet lo Roig o serra de lo Minyana.

En l’expressió oral espontània, la forma lo s’utilitza actualment de manera general amb valor neutre, amb una distribució d’usos semblant a la que es fa en castellà.

Però en la llengua medieval s’utilitzava en construccions en què tenia un valor abstracte o en construccions comparatives amb un valor intensiu

El article masculí el també pot adoptar un valor abstractiu en la llengua oral actual: ◦ No m’agrada gens el dolç. (‘les coses dolces’) ◦ El mal és que no creu mai. (‘la cosa mala’) ◦ Hem arreplegat l’aigua del plogut. (‘la pluja’) ◦ Treballa més del que cal. (‘del que és la seua obligació’) ◦ Si lleves el podrit, t’ho pots menjar tot. (‘la part podrida’) ◦ Ahir van treballar al de mon pare. (‘el camp propietat de mon

pare’) ◦ No gastes més del que guanyes. (‘els guanys’) ◦ Calla, calla, que ara ve el millor. (‘la millor cosa’) ◦ No t’arrisques i vés pel segur. (‘la cosa segura, la part segura’) ◦ No vages pel banyat. (‘la part banyada’) ◦ Les cabres han entrat al regat. (‘la part regada’)

La majoria dels gramàtics actuals rebugen un article “neutre” diferent del masculí

La majoria d’usuaris no és capaç de renunciar al lo abstractiu o intensiu en la llengua espontània

El problema és que no sempre es pot substituir per l’article masculí ni per cap altra partícula (com el pronom allò)

Un sector d’usuaris, especialment els que treballen en els mitjans de comunicació, reclamen que s’accepte este lo.

Posició de la GNV Així, en primer lloc, quan precedix: ◦ un adjectiu qualificatiu ◦ una oració de relatiu ◦ un possessiu o ◦ un sintagma preposicional amb de,

l’article lo introduïx una marca d’abstracció.

Amb este valor, i sempre que es tracte de construccions genuïnes amb l’article masculí i no de calcs sintàctics del castellà, és acceptable en aquells contexts orals o escrits en què es fa o es representa un ús espontani del llenguatge.

En els registres formals, en canvi, cal recórrer, segons els casos, a l’article masculí o als altres recursos de què disposem en la nostra llengua per a expressar el dit valor.

Molts dels usos col·loquials del lo són calcs sintàctics del castellà, que tendix a utilitzar l’article neutre lo allà on el valencià pot recorrer a fórmules més genuïnes.

La construcció relativa el que presenta com a fórmules alternatives açò que, això que (especialment idònies per a remarcar un sentit díctic: Açò que em dónes no m’agrada; Això que dius no ho he sentit mai) i allò que (de caràcter més neutre: Fes allò que cregues més oportú). Esta construcció pot expressar-se, en registres molt formals, amb ço que i, en registres poc formals, amb lo que.

L’article lo també s’usa amb una funció intensiva, precedint un adjectiu o un adverbi. Amb esta funció, la llengua general disposa d’altres construccions, sobretot amb quantificadors, que són les que cal usar en tots els registres.

Els demostratius

Demostratius: exemples clàssics «E aquesta fon la primera supèrbia, e per ço los hòmens

que són aguts, soptils a procrear-se honors e baxar los altres e dir lagoteries en cort: vet esta saviesa folla e enrabiada e dyabolical», Sant Vicent Ferrer, Sermons.

«Guillem de Varoych, qui era comte de aquesta terra, forní sta ciutat e lo castell axí d’armes com de bombardes», Joanot Martorell, Tirant lo Blanch.

«Estos, per ennoblir a si matexos, per posar en fama que los seus foren en tots llochs, escrigueren més falsies que veritats, segons scrihuen Marco Varró y lo Cathó in De originibus; especialment ho dihuen per aquest cas», Pere Antoni Beuter, Història de València.

Els tres graus díctics en valencià

graus de dixi

classe primer segon tercer

determinants

simples este, esta, estos, estes

eixe, eixa, eixos, eixes aquell,

aquella, aquells, aquelles reforçats

aquest, aquesta, aquests (o aquestos), aquestes

aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes

pronoms açò això allò

adverbis ací ahí allà, allí

Demostratius adverbials

graus de dixi

model primer segon tercer

valencià actual ací

ahí

allà, allí valencià meridional aquí

valencià clàssic ací aquí

català oriental actual aquí

Els numerals

Cardinals ◦ dos (o dos, dues) ◦ huit, díhuit, huitanta (o vuit, divuit, vuitanta) ◦ dèsset (o disset) ◦ dènou (o dinou)

Ordinals ◦ quint o cinqué ◦ sext o sisé

Indefinits Indefinits negatius: ◦ cap (de) o ningun, ninguna

L’indefinit cap té com a variant l’indefinit ningun (i les formes flexives ninguna, ninguns i ningunes). En l’actualitat cap és d’ús majoritari en els registres formals, però ningun encara es manté amb una certa vitalitat: ◦ Ací no hi ha cap (o ninguna) persona que et puga

respondre. ◦ No tenen cap (o ningun) amic en aquella ciutat.

Quantificadors quantitatius Recuperació de molt ◦ en contexts negatius, No fa molt de fred. (gaire fred) Em van dir que sí, però sense molta il·lusió. (vs. gaire il·lusió)

◦ en oracions interrogatives, Hi havia molta gent en l’acte? (vs. gaire gent)

◦ en la pròtasi de les oracions condicionals: Si hem d’esperar molt de temps, és preferible que busquem un lloc

on descansar. (vs. gaire temps)

Validesa de en + article definit + topònim - Davant de l’article definit, es pot usar a o en:

◦ Espera’m a la porta de casa.

◦ Si vas ràpid, encara la trobaràs al carrer.

◦ Les llibretes les tens en la prestatgeria de darrere.

◦ Mira en l’armari, a veure si ho ha deixat allí.

En valencià, l’ús de la preposició a és normal amb els noms que designen parts del cos humà (al dit, al cap, a l’esquena, etc.) i en contexts de localització molt definida com en El trobaràs al cantó (o al carrer, a l’eixida, a la porta de casa, a l’entrada). En els altres casos, l’ús més habitual és el de la preposició en.

Observació: En els contexts esmentats, l’ús de en i a alternava en la llengua antiga, i en els diferents parlars actuals presenta tendències diferents, de manera que en uns és majoritari l’ús de en i en altres l’ús de a. Tant una preposició com l’altra són acceptables, i, de fet, en la llengua literària no és estrany trobar-les amb una certa variació de caràcter estilístic.

Ús de en en complements de posició - Davant de noms sense determinant s’usa en: ◦ Són parella però viuen en cases diferents. ◦ Ens vam instal·lar en habitacions molt grans. ⇒És preferible Em quede en casa a Em quede a casa

- Davant d’indefinits, quantitatius, demostratius i relatius s’usa en: ◦ Segur que ho trobes en algun dels calaixos de la tauleta

de nit. ◦ Ha treballat en molts llocs diferents. ◦ En este carrer hi ha tant de sarau que no es pot dormir. ◦ El poble en què viu és molt menut. ◦ Té les oliveres en una vall molt bonica.

Preps.: en + infinitiu / al + infinitiu (1) Construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» ◦ valor temporal equivalent a quan, ◦ assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata

Preps.: en + infinitiu / al + infinitiu (2) Construccions «al + infinitiu»

◦ Valor duratiu, equivalent a mentres: Al passar per la plaça ens va saludar

Construccions «en + infinitiu»

◦ Valor puntual: la situació és immediatament anterior o es repetix habitualment En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’) En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has

d’avisar’) El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit

plovia’)

◦ Matís causal associat al d’anterioritat En tindre son es gita. (‘perquè té són’) En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció

Canvi/manteniment de preposicions

Canvi/manteniment de preposicions

Per i per a amb valor final

Per i per a amb valor final (2)

Preps.: com a amb valor comparatiu

Els adverbis preposicionals: de situació (1) S’agrupen en parelles segons la posició espacial: ◦ eix horitzontal (davant/darrere) (pref. front endavant, endarrere) ◦ eix vertical (damunt/davall i dalt/ baix) [cf. preps. sobre i sota] ◦ posició interior o exterior (dins/fora) respecte a un element de referència (implícit o explícit)

Els adverbis preposicionals: de situació (2)

Els adverbis preposicionals direccionals

Preferència de avant sobre endavant i de arrere sobre enrere o endarrere

Perífrasis: deure + infinitiu amb valor d’obligació

El valor d’obligació es dóna sobretot, però no exclusivament quan hi ha connotació moral)

Els verbs

CONJUGACIÓ TERMINACIÓ INF VOCAL TEMÀTICA

FORMES

I conjugació -ar a cantant, cantava,

cantat

e cantem

II conjugació -re, -er (atona), -er (tònica), -r

e batent, batem i batia u batut

III conjugació -ir (purs i incoatius) i sentint, sentim, sentia, sentit

La tercera conjugació

La velarització dels verbs

Recomanem als escriptors valencians la fixació de les formes d’aquest curt nombre de verbs de la següent manera:

a) Ús de les formes contaminades en la primera persona del singular del present d’indicatiu:

Fuigc, lligc, tixc, cruixc, ixc (o isc), cusc, cullc, tusc, engulc, bullc, esmunyc, oigc (o oig), muic (o muir), dorc (o dorm), tinyc, etc. Al costat de sent, ment, ajup, put, surt. [...]

c) Ús de les formes pures en el singular i tercera persona del plural del present de subjuntiu:

Dorma, dormen – fuja, fugen – llija, lligen – culla, cullen – cusa, cusen – tussa, tussen – esmunya, esmunyen – bulla, bullen – cruixa, cruixen, al costat de senta, senten – menta, menten – surta, surten, etc.

La tendència vulgar, com que el subjuntiu és format de la primera persona del singular del present d’indicatiu, el forma el so velar en tots els casos en què l’indicatiu és contaminat.

Si la consonant que precedeix la c, (ix, s, l, ll, ny, ig) representa en l’infinitiu un so sonor, la –c es sonoritza en el subjuntiu mudant-se en –g, i si representa un so sord la –c es manté en el subjuntiu. Així:

cusc, de cosir, dóna al subj. cusga, cusgues, cusgam, etc.

tusc, de tossir, dóna al subj. tusca, tusques, tuscam, etc.

cullc, de collir, dóna al subj. cullga, cullgues, cullgam, etc.

engulc, de engolir, fa al subj. engulga, engulgues, etc.

tixc, de teixir, fa al subj. tixca, tixques, etc.

ixc, de eixir, fa al subj. ixca, ixques, etc.

fuigc, de fugir, fa al subj. fuigga, fuiggues, etc.

lligc, de llegir, fa al subj. lligga, lliggues, etc. […] GINER, Josep (1933): La conjugació dels verbs en valencià, Societat Castellonenca de Cultura

Predicació verbal: ◦ (a) + objecte directe de persona ◦ verb impersonal haver-hi: hi ha / hi han

Conjuncions finals: per a que ◦ Acceptada però amb caràcter col·loquial

Gràcies per la seua atenció