Post on 30-Mar-2023
Introducció
Ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, la Casa Insa
ha abastat de vestits i complements a nombroses
representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cine-
ma, carnestoltes, festes patronals, falles i proces-
sons fins l’última dècada del segle XX, i encara pro-
veeix els vora quatre-cents vestits que integren la
processó del Corpus de la ciutat de València, així
com ornaments per a actes oficials i protocol·laris.
La seua actual custodiadora, donya Carmen Ferrés
Garcia ens rep amb el riquíssim testimoni que supo-
sen els seus nítids records, els quals ens ajuden a
anar filant el grapat d’informació sobre la indumen-
tària festiva que els llibres de registre del negoci
conserven amb un minuciós detallisme i que quasi
gràficament arrepleguen bona part de la història de
les nostres tradicions.
89revistavalencianad’etnologia
LES FESTESVESTIDES.EL PAPER DE LA CASA INSA EN LES
TRADICIONSVALENCIANES
ORETO TRESCOLÍ BORDES1
ENRIC OLIVARES TORRES1
Casa Insa és l’establiment dedicat a la confecció i lloguer de roba per a representacions teatrals i fes-
tives de major tradició al nostre territori, darrer testimoni d’un negoci configurat en l’últim segle i mig
com un valor principal dins la festa valenciana. La conservació del seu arxiu, més el fons d’indumentà-
ria donat a la Diputació de València, resulta de gran interés per a l’estudi de les nostres tradicions.
Paraules clau: Insa, roberia2, indumentària, festa, Corpus Christi
1 Carrer Sant Vicent, 29, l’Alcúdia –46250– (València). oreto.trescoli@uv.es, enrique.olivares@uv.es. 2 Ens decantem per la utilitza-
ció del terme “roberia” en detriment del mot “guarda-roba” per definir millor l’establiment o negoci continuador de la tasca duta
a terme per l’antic gremi de robers de València.
Casa Insa is the establishment dedicated to the
manufacture and rent of clothes for theatrical
performances and celebrations with the longest
tradition in our country, last evidence of a busi-
ness formed in the last century and a half as a
principal value in public holidays in Valencia. The
preservation of its file, plus the clothing fund by
the Provincial Council of Valencia, is of great
interest for the study of our traditions.
Keywords: Insa, clothes shop, costumes, celebrations,
Corpus Christi
La importància de l’estudi de la indumentària
festiva
La dilatada trajectòria d’Insa com a establiment sub-
ministrador de la roba que ha conformat, almenys
en l’ideari col·lectiu, la imatge que tenim de les fes-
tes valencianes, com ara la del Corpus Christi de
València, fa que el seu estudi assolisca una impor-
tància cabdal a l’hora d’historiar-les, més si tenim en
compte que moltes d’aquestes han estat revitalitza-
des en els últims trenta anys per una visió general
favorable a la consideració patrimonial dels béns
etnogràfics.
És al caliu d’aquest redescobriment i exaltació
festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal
(Mairal, 2001: 9-15) a la conjuntura social dels pri-
mers anys de la transició democràtica, que surt la
necessitat –també política– de construir una identi-
tat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim
a una explosió editorial de títols relacionats amb les
festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà
per tota la dècada dels noranta fins a l’actualitat. Si
bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle
XX alguns erudits havien donat un pas endavant en
la consideració del folklore com un ens patrimonial
des de l’àmbit intel·lectual, com ara Maximilià
Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri,
Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys
quaranta i cinquanta, Francisco Almela y Vives, no
fou fins els anys huitanta i noranta que el folklore
prengué carta de naturalesa com a patrimoni etno-
lògic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regiona-
lisme o les ideologies centralistes d’estat d’altres
temps. Amb publicacions com La processó valencia-
na del Corpus, on Manuel Sanchis Guarner (Sanchis
Guarner, 1978) analitzava les làmines de Bernat
Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de
caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la
Comunitat Valenciana (Ariño i Salavert, 1999-
2002), La música popular en la tradició valenciana
(Pardo i Jesús-María, 2001), o el volum dedicat a la
cultura popular dintre la col·lecció Història de la
Ribera (Peris, 2005), a nivell més netament comar-
cal, fins a publicacions molt més concretes en el ter-
reny de la historiografia de l’art, com el Barroco efí-
mero en Valencia (Pedraza, 1982), per no citar el
copiosíssim volum de títols publicats a nivell local a
les diverses poblacions del País Valencià relatius a
les seues processons, a la música, a les danses, a la
indumentària, o bé a l’origen de les llegendes i
mites fundacionals que acompanyen les seues imat-
ges patronals o els municipis en qüestió, es fixen
per escrit uns coneixements que, fins al moment
semblaven no meréixer encara la dignitat del paper
i restaven només callats en el record o en les possi-
bilitats de la memòria oral.
No obstant això, podem dir que, fent un succint
estat de la qüestió, trobem dues vessants clarament
diferenciades en els estudis que d’alguna manera
s’acosten al fenomen festiu:
D’una banda, estan aquells que, des de la histo-
riografia, analitzen les festes com a expressió dra-
màtica, o com aglutinant representatiu de les capes
altes de la societat del Barroc, amb el corresponent
deteniment en la presència gremial, ciutadana o
eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes pura-
ment històrics i artístics d’aquestes manifestacions,
mentre aquells elements pròpiament efímers –en
tant que subscrits a la immediatesa de l’instant–
com les danses o els personatges bíblics que com-
posen els seguicis queden relegats a un segon plà-
90 revistavalencianad’etnologia
nol per folklòrics –en el sentit d’indoctes–, davall la
genèrica referència de “danzas”. Tant el magnífic
estudi que Pilar Pedraza dedica a l’arquitectura efí-
mera de la València barroca, com els dos volums
que Henri Merimée (Merimée, 1985) consagra a l’a-
nàlisi de l’art dramàtic en València, malgrat perfilar
perfectament el panorama festiu i representatiu del
Barroc, no entren en la descripció detallada de
cadascun dels elements que configuren aquestes
manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però
amb aquesta desatenció ens priven d’eines interpre-
tatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes,
diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les proces-
sons valencianes es mantenen intactes, quins han
desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho
han fet.
D’una altra banda, trobem els treballs etnolò-
gics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint
eclipsats –per falta de visió històrica– pel romanticis-
me d’aquells folkloristes de vocació potser més lite-
rària que no pas historiogràfica amb un enfocament
sovint reduccionista capficat en la sempreviva incli-
nació adamita d’arribar a explicar i a comprendre els
inicis més remots d’allò que a dia de hui perviu als
diferents seguicis festius. L’argument que els condu-
eix, a aquestos últims, a recercar en les bases de
l’antropologia el vertader o almenys el primigeni sig-
nificat de les danses i escenificacions processionals
actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat
d’evocació poètica els permet, ja que només una
certa intuïció juntament amb l’absurda màxima que
recolza el valor de les coses en funció de la seua
antiguitat, es presenten com a documentació justifi-
cativa d’allò que relaten. I perfectament veuen
enfrontaments d’arrel prerromana en els actuals
balls de bastons, o càntics pagans a la primavera en
les danses d’arquets.
Si, com pensem, el folklorisme (Martí, 1996),
amb la resta de recuperacions, són construccions
fetes al present amb una forta càrrega ideològica
que condiciona tant els records com els oblits sobre
els quals s’aixeca una tradició, quan analitzem les
danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no
els hi podem adjudicar un únic significat, ja que,
cada època, cada circumstància per on han passat,
els ha aportat matisos o bé els ha alterat per com-
plet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic
d’integrar en les celebracions religioses manifesta-
cions coreogràfiques o musicals de caràcter més bé
bròfec i carnestoltenc com les comparses de Locos o
les Moixigangues.
El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu
naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estric-
to –entés com a voluntat d’un col·lectiu de represen-
tar-se a si mateix amb les senyes que l’identifiquen i
el lliguen al seu passat com a poble– ha transcorre-
gut per etapes de major i menor èmfasi en les pobla-
cions que l’acullen, però sempre –i combregant amb
allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació
duu parella una ideologia– ha sabut motlurar-se
segons el sol que més escalfava, des de la visió pie-
tosa, conservadora i monàrquica que, consegüent-
ment comportaria el voluntari desmembrament en
temps de la República, a la visió regionalista integra-
dora dins l’ideari del règim franquista amb Secció
Femenina, per passar a una altra visió, no menys ali-
mentada políticament, com és la de les llibertats
democràtiques i la reivindicació d’una identitat inde-
pendent i autònoma del conjunt de l’estat que es
fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant
91revistavalencianad’etnologia
amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi dar-
winià, que es manté fins al moment, amb diferents
vessants i matisos, volent donar resposta a la recer-
ca d’un patrimoni identificatiu o al pur desig d’es-
pectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectò-
ria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle
agrari, per exemple, ens resulta insuficient.
En qualsevol cas, en una i en altra tendència –la
folklorística i la historiogràfica, per dir-ho d’alguna
manera– s’obvia, per abundància o per defecte –i
sempre per falta de col·laboració entre les dues–, la
relativa modernitat de les festes actuals.
L’estandardització dels seguicis processionals en
la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a
través dels documents proporcionats pels fons de la
roberia Insa de València, transmissora i regidora
també durant bona part de la seua història del
model per antonomàsia de la indumentària festiva
tradicional.
Aquest període de màxim apogeu, que podem
situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols a nivell
qualitatiu –no oblidem que els llibres de festes en el
segle XVII constitueixen un gènere literari autònom
justament per la seua excel·lència i repercussió– sinó
també quantitatiu i definidor de moltes manifesta-
cions folklòriques valencianes. En aquest aspecte,
hem de tenir en compte que és precisament en
aquest marc cronològic que es produeix la definitiva
sistematització d’uns seguicis processionals, en prin-
cipi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un
cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos
de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà
la declaració del dogma de la Immaculada
Concepció el 1854.
Els orígens d’un negoci familiar
Fou precisament en començar aquest període, cap
al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd
d’Ontinyent, va ser enviat pels seus pares a treba-
llar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu
regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de
València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14.
Allí treballava com a ajudant fins que el 1866 el
propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com
que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne
l’adquisició, va anar amortitzant les despeses amb
el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 tro-
bem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar
les processons –un que duria encara l’antic propie-
tari i un altre que controlaria Insa, entenem que
per a comptabilitzar millor el seu treball i poder
abonar el que li restava del traspàs–. Així fins que,
el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el
lloguer d’uns angelets per a Xest, segons ens con-
tava la seua besnéta, el negoci quedava definitiva-
ment en mans del seu nou regent. Començava d’a-
questa manera la història d’un negoci familiar
dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran
solera a València, apellat fins a hui Insa, en honor
seu. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada
a l’establiment de Gimeno fins el 1889, any en què
es traslladaria a l’actual domicili, la vella casona del
segle XVI, llavors un immoble –que havia estat
abans fàbrica de ventalls– propietat de la vídua i
els fills de J. Tello, amb els quals signarien el con-
tracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest
contracte, que ubica la casa al carrer de l’Arbre
núm. 62, encara es conserva, amb data del 16
d’octubre de 1889 i per un import que ascendia a
406’25 pessetes.
92 revistavalencianad’etnologia
Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona,
Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa
–àvia de donya Carmen– i Miguel. Aquest últim
fou qui continuà el negoci fins la seua mort el
1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i
ordenat en la feina, conta la neboda que recorria
tota València si feia falta per recuperar unes calces
que no li havien tornat. També el recorda com un
home humil però molt treballador i jovial, i un bon
amant del teatre, passió que l’acompanyaria al
llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills,
el negoci hagué de passar als seus nebots, però
només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i
José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el
projecte.
Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona
vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els
seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua
dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de con-
feccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va
saber derivar la dedicació del seu taller des de la
roba de processons –encara en auge durant el pri-
mer terç del segle XX– fins a la indumentària per al
cinema i els ornaments, segons els temps i en funció
de les necessitats que ell intuïa en la València de la
República i postguerra. De fet, la mateixa proclama-
ció de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sor-
prendre a Cullera (Trescolí i Olivares, 2009), prepa-
rant la indumentària de la processó i cavalcada de
les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els
carros triomfals que hi participaven. Allotjat a les
Escoles, va haver d’improvisar amb el material del
qual disposava –es conserva el llistat de roba llogada
aquell any– unes representacions acords amb la
ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar
una carrossa presidida per una fotografia en gran de
Blasco Ibáñez.
Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins
a l’actualitat, la seua filla Carmen Ferrés García,
fent-se càrrec del taller de costura ja després de
guerra i continuant la tradició familiar amb l’ajuda
de la seua germana, i posteriorment dels seus
nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda,
l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va
contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus ves-
tits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa
Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el nego-
ci familiar en els anys trenta. En aquell moment la
feina era complicada, ja que eren l’única roberia que
quedava a València i totes les companyies s’adreça-
ven a ells. Es duien a terme representacions de sar-
suela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal
–on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestua-
ri per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales– i a
l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó
també a molts pobles de la contrada. Una mateixa
setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o
tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari con-
feccionar per duplicat i fins i tot per triplicat un
mateix vestuari, fet que complicava i molt el dur un
inventari de roba cada volta més complex. En els
anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a
València. La Casa Insa servia a les companyies de
Milagros Leal–Salvador Soler Marí, Ismael
Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique
Rambal. També es feia cinema, i la Casa Insa treba-
llà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o
Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El
Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La
última falla.
93revistavalencianad’etnologia
En minvar en les dècades següents les represen-
tacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren
cap a les disfresses i el vestit tradicional de valencia-
na, on donya Carmen s’ha donat a conéixer com
una gran indumentarista. L’any 1996 es va jubilar i
des d’aleshores la Casa Insa s’ha centrat sobretot en
el lloguer d’elements d’ornament per a actes proto-
col·laris i oficials.
L’ofici de rober
El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut
d’Estudis Catalans contempla el terme “guarda-
roba” en la seua primera accepció com a lloc on es
guarden els vestits, i en la segona com a lloc on es
deixa l’abric en els locals públics. Però no fa cap
esmena al negoci o ofici de rober. En canvi, la Real
Academia Española de la Lengua defineix el mot
“ropería” com a: Ofici de rober/ Establiment on es
ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la
roba dels individus d’una col·lectivitat/ Ofici de guar-
dar la roba i tindre cura d’ella. De totes elles, només
la primera accepció pot relacionar-se amb la tasca
desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis sem-
blants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet
de confeccionar roba per a representacions i llogar-
la en ocasions especials. De la segona, tenim cons-
tància que a València era coneguda la roberia de les
“Malaenes” a la Baixada de Sant Francesc, la qual
s’anunciava encara el 1893 com a “Ropas usadas,
junto al Convento de las Magdalenas” i que no gau-
dia de massa bona premsa. De fet el seu nom, “les
Malaenes”, va passar despectivament a la parla
popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit.
Però potser es tracta d’especialitzacions prou tarda-
nes, ja que el gremi de robers de València, en les
seues ordenances del 1732 ve a atribuir-se des del
segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants
i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la con-
fecció de peces com camises, corbatins, bates, etc.,
tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sas-
tres, tal i com es declara a una Reial Sentència del
1652 (Real Sentencia..., 1652; Ordenanzas..., 1819).
Evidentment, a mesura que surten noves neces-
sitats en la societat valenciana els gremis existents
hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues
produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser
el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII
comencen a proliferar les celebracions per naixe-
ments, proclamacions, coronacions o visites dels
monarques, així com canonitzacions i rogatives
diverses a l’espectacle festiu de la València barroca.
I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa
per l’aprovisionament de robes, carros i artefactes
per a l’organització dels nombrosos seguicis que
esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó pel pri-
mer centenari per la construcció de la Capella de la
Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de
robers, un dels més antics de la ciutat, presenta un
“Gran Turco y representaciones de cuatro de los
continentes” i, a la processó del 1662 que relata
Valda, presenta un carro finament decorat protago-
nitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en
la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perse-
guida per la bèstia. Davant del carro figurava una
dansa composta per “verdaderos Gitanos, y
Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y
mudanças, dio al concurso mucho entretenimien-
to”.
Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest
gremi, com és lògic en una trajectòria semblant,
94 revistavalencianad’etnologia
passaria per una àmplia diversificació al llarg del
temps per a arribar en l’últim terç del segle XIX a sig-
nificar un tipus de negoci ben concret dedicat al llo-
guer de roba de processons, màscares o teatre, no
sempre inclusivament. De fet, Insa és un dels pocs
establiments que abastava totes aquestes vessants, i
moltes més que anirà assolint amb els anys, com per
exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els
ornaments o les disfresses.
A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa
podem constatar també el funcionament de roberies
anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de
Salvadora Cucarella, ambdues de mitjans del segle
XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comenta
haver-se format com a rober amb son pare3, fet que
pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les prime-
res dècades de segle. El seu negoci degué ser impor-
tant en el seu moment, ja que en la dècada de 1870,
alguns anys després d’haver estat adquirit per Insa,
als diaris encara es nomena la roberia de la Vídua de
Gimeno –suposem que es referiria a la vídua de
Bautista Gimeno i mare de Juan María Gimeno, ja
que aquest encara apareix signant el traspàs del
negoci a Miguel Insa en 1876–, i el mateix Insa la
nomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872
per a la processó de Carcaixent, on especifica que
aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de l’Ave
Maria amb roba de moros, però que la que ell els
estava servint llavors –açò és roba a l’antiga i
d’Itàlia– també els agradava.
Juntament amb aquestes dues roberies, en els
mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la
d’una tal Montora, que en 1872 li proporciona a
Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes
festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada
al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX
encara llogava Gegants i servia roba per a teatre i
processons; i la de Pasqual Isla, al carrer d’Escolano.
Aquesta darrera roberia era prou més menuda que
Insa i tan sols va romandre oberta fins a la guerra
civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava
donya Carmen, el seu propietari acudia a la plaça
acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo
–que després seria també joier– per si es descosia
algun vestit de torero i se’n podien aprofitar els
ornaments per al negoci. No van treballar mai la
roba de teatre i quant a la indumentària per a pro-
cessons, tot i que en algunes ocasions van col·labo-
rar colze a colze amb Insa, sabem que servien prin-
cipalment a les d’Algemesí. Per exemple, en la rela-
ció de comptes de les despeses originades per la
processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906
figura la casa Isla com a subministradora dels abilla-
ments4.
Altres robers d’aquell moment dels qui tenia
notícia donya Carmen eren Salvador Peris, ubicat al
carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro,
els quals també havien treballat des de 1870 roba de
teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa.
Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober,
95revistavalencianad’etnologia
3 El 1852 es documenta a Carlet el pagament de dos-cents quaranta reals a Bautista Gimeno pels vestits de les matrones. És pos-
sible que aquest Bautista Gimeno fóra el pare de Juan María Gimeno, que ens apareix als arxius d’Insa. A.M.C. (Arxiu Municipal
de Carlet), Llibres de comptes de festes. 1852. Carpeta 04/14. 4 Arxiu Municipal d’Algemesí, Cuenta justificativa de los produc-
tos y gastos originados en la cleebración de las fiestas dedicadas a Nuestra Señora de la Salud, en el expresado año de 1906, ren-
didas por D. Bruno Baldoví Trull en nombre y representación de su difunto padre, D. Juan Bautista Baldoví Badía, depositario que
fue de la expresadas fiestas. Caixa 543.
ja del segle XX, qui també treballava processons
–però no teatre– i que després de guerra aspirà a
quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el
qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retroce-
dim en el temps fins al principi del segle XIX, per
exemple, i ja fora de l’arc cronològic que abasta la
Casa Insa, trobarem altres referències que documen-
ten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el
1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef
Balija de València pel lloguer de les robes per a la
processó5.
En tots aquests casos, es tracta de tallers que
confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la
mantenien i reformaven quan es feia malbé.
Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les
tasques d’atenció al públic i també en les d’elabora-
ció de la roba. El treball de costura a Insa, recordava
donya Carmen, es feia generalment en estiu perquè
hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades
diverses dones que s’encarregaven de cosir, totes
elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui,
havent après a cosir al taller d’una costurera france-
sa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dis-
senyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula
gran feta pel seu marit amb l’armadura d’una caixa
de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les
teles que després serien confeccionades al saló prin-
cipal, a la claror del sol davant els enormes finestrals
que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas
en les últimes hores del dia.
El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el
dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el
procediment de l’estergit –més tard es farien a
màquina per Campoy–, i quan es feia decoració
retallada les vores s’encerillaven perquè no es desfi-
laren. La màquina de cosir Singer que encara presi-
deix el taller era també propietat de donya Josefa
Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només
comptava amb dotze anys i començava a aprendre a
cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que,
segons ens informa donya Carmen, han quedat hui
en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mit-
janes actuals, molt més grans que les de llavors.
La neteja de la roba es duia a terme en el pati,
sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb
un paeller i una caldera per a escalfar l’aigua i rentar
les peces en casos d’excessiva brutícia. Recordava
donya Carmen, com en temps de guerra la roba es
fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pasti-
lles de sabó, apujant-se després amb una corriola
fins al porxe i allí mateix, o al terrat, s’estenia. La
planxa, que encara era de carbó, es trobava també
al porxe, on s’enllestia la roba i s’abaixava ja a punt
per a servir-la novament.
96 revistavalencianad’etnologia
En el cas de lloguers massius, com ara la roba
per a processons com la del Corpus, on els encarre-
gats de representar els personatges bíblics eren nor-
malment gent pagada, del carrer, i en molts casos
captaires, era un costum de la roberia el fet d’escal-
dar la roba amb aigua calenta i cendra –a mode de
lleixiu– en unes gran calderes que estaven al pati,
per tal de garantir unes mínimes condicions higièni-
ques en les peces llogades.
L’atenció al públic (fig. 1) estava a càrrec dels
homes –la costura semblava una feina més decoro-
sa per a les dones– i es feia al mostrador principal,
amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí
fins a l’una del migdia i des de les tres fins a les set
de la vesprada. Però quan s’acostava el període de
Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular
a la València d’aquell temps, l’establiment romania
obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a
Màscares a altres plantes baixes del barri perquè en
subministraren a canvi d’un honorari. Encara en els
anys trenta del segle XX, donya Carmen recorda
com els xiquets, normalment abillats amb roba de
“dimoniet”, deixaven tan sols el seu pitet com a
pinyora, i s’emportaven la disfressa per jugar al car-
rer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contra-
ri. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en
compte aquests costums, reflectits en les notes de
1859 dirigides als qui tractaren el vestuari:
“NEGOCIO DEL CARNAVAL.
Antes de principiar los bayles de máscaras en
los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procu-
rar el que maneje el vestuario tener arreglados
los trajes de limpiar camisetas, repasar los
dominos, && teniendo de antemano algunos
amigos de los que yo he encontrado en mi vida
pocos o ninguno para que se busquen patios
para la colocación de la ropa, cuando más
casas se pongan más partido se saca a estos SS.
Se les da la 5ª parte del producto total respon-
diendo ellos si se extravía alguna prenda.
Primero según el nº de casas se tenga así debe
hacerse el surtido procurando atenerse a los
libros que en ellos se encontrará la manera
como se debe repartir y calcular como se debe
alquilar procurando siempre sacar todo el par-
tido posible y cuando se conozca que no
puede sacarse más, no siendo un escándalo,
se debe alquilar como se pueda, en la tempo-
rada se saca algún partido”.
Aquest tipus d’anotacions es feien necessàries
davant la complexitat de la feina diària i el gran
nombre de peces que havien de gestionar, açò és,
confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant
per a ocasions importants, com ara Carnestoltes,
festes locals i representacions teatrals, com per al
lloguer ocasional de disfresses i altres robes a parti-
culars. Tal volum de treball requeria d’una minucio-
sa tasca de registre duta a terme pels successius
administradors del vestuari que ha quedat perfecta-
ment reflectida als llibres de lloguer.
Afortunadament tenim constància de totes aquestes
notes i relacions gràcies als vora huitanta volums
manuscrits que, des de 1854 fins pràcticament els
nostres dies, s’han conservat a l’arxiu particular de la
Casa Insa. D’ells destaquem els més antics, un llibre
pertanyent a la roberia de Salvadora Cucarella, que
abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de
Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots ple-
gats passaren a engrossir, juntament amb el vestua-
97revistavalencianad’etnologia
(fig. 1).- Preparant la processó del Corpus al mostrador principal
5 Arxiu Municipal de Carlet, Llibres de comptes de festes. 1826. Carpeta 04/3.
ri traspassat, el fons Insa, els llibres del qual aparei-
xen datats a partir de 1866.
Separats principalment en llibres de teatre i lli-
bres de processons, van glossant per anys i per
pobles o particulars tota la roba llogada al negoci,
tot especificant-ne, en la majoria d’ocasions, el preu
de cada peça, així com la suma del total, a més del
nom i l’adreça del qui se’n feia càrrec. De la impor-
tància de la informació que calia fer constar als qua-
derns de registre exposava el 1859 el propietari Juan
María Gimeno la següent advertència:
”Por amigo que sea el que entre a alquilar tra-
jes, se apunta en el libro diario el nombre, ape-
llidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con expli-
cación de prendas por muchas razones.
Primera: por sucederse necesitar alguna pren-
da para el teatro y como que es una función
pública no se le puede engañar a éste, y si
puede sustituirse en cualquier cosa a los aficio-
nados. Si el individuo que entra a alquilar es de
fuera de los pueblos de la provincia, se necesi-
ta una persona que responda y al mismo tiem-
po que firme una obligación del nº de trajes
que lleva, con explicación de las prendas para,
en el caso de faltar alguna, reponerlas o abo-
nar su valor.
El haberme sucedido muchísimos casos me
han enseñado a no fiarme de las buenas razo-
nes, procurando, si es posible, cobrar antes de
todo, incluso por amigo que sea”6.
Cal assenyalar, a més, com l’enumeració de la
roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells
escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa
Pareja i després per Miguel Insa Pastor, s’estén nota-
blement en la descripció del vestit indicat per a cada
personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot,
materials que les componen. També, i de manera
anecdòtica, s’incloïa algun comentari sobre l’estat
de les peces de roba en ser tornades, sobre el paga-
ment i la devolució o no d’aquestes i, fins i tot, del
tractament rebut pels operaris de la Casa als pobles.
En canvi, les anotacions als llistats dels anys vint i
trenta del segle XX, probablement escrites per Juan
Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més
escarides i se centren més en allò que interessa al
negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de
manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de
pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es
limiten només a apuntar el nombre de peces –sense
indicar quines–, com en la relació de vestits llogats a
les festes de Carlet de 1899.
Però açò no només podem atribuir-ho al caràc-
ter o hàbits de l’escrivent. Potser l’extensió i quasi
literaturització d’aquelles notes de lloguer caldria
relacionar-ho amb l’esplendor que en la segona mei-
tat del segle XIX adquireixen un tipus de processons
i cavalcades “historiades”, hereves de la tradició
barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a
repetir-se al llarg del segle XX. D’altra banda, i dei-
xant a part les qüestions cal·ligràfiques dels docu-
ments, direm també que, tot i que en la portada sol
especificar-se l’especialitat del llibre, en alguns
volums és comú trobar reunides en les mateixes
pàgines referències a roba de teatre, comèdies, car-
nestoltes i processons, cronològicament ordenades
per mesos i anys (fig. 2).
En altres casos podem trobar el mateix llistat de
98 revistavalencianad’etnologia
lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys amb
tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cro-
nologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta
del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un
altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La
hipòtesi d’adjudicar a cada operari un llibre diferent
ens ve molt bé per a explicar el període en què
Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno,
havia de pagar amb el seu jornal les despeses del
negoci abans de fer-se’n propietari definitivament el
1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-
1876 correspondria a Gimeno mentre que el de
1866-1883 podria ser el de les anotacions de
Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer d’aques-
tos llibres, el qual apareix sense signar i amb cap
altra referència que done llum sobre el seu redactor.
Podria ser el quadern d’algun altre operari que tre-
balla per a Gimeno primer i després per a Insa just
en els anys en què es fa el traspàs?
Amb una sistematització no sempre rigorosa
però amb gran ordre per a la seua època, l’encàrrec
s’enllestia, segons ens contava donya Carmen, en el
moment de la petició de les peces, indicant-se en el
registre la relació de tot allò que s’emportaven i el
corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es
comprovava el seu estat i s’afegia als peus de la sus-
dita nota la informació pertinent, el que explica que
trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps
verbals diferents: passat i futur.
Aquestos encàrrecs podien ser rebuts per carta
–a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer
mitjançant el telèfon– o personalment a través dels
dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de
les companyies de teatre o els particulars. La roba es
duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials
de fusta –les dels anys vint encara es conserven–
quan es tractava d’enviar-la per tren als pobles. Amb
elles viatjaven un o dos operaris que ajudaven a ves-
tir els figurants i que, a més, en el cas d’algunes fes-
tes, eren contractats sovint per a fer de geganters.
En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostat-
jats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant
positivament com negativament, donen compte
alguns comentaris inserits als llistats del lloguer.
Resulta anecdòtic el cas dels operaris que anaven a
Silla per a la processó i s’emportaven la cadira per a
dormir i la palangana per a llavar-se.
Quan era la gent del poble la que acudia a Casa
Insa per a replegar la roba contractada, ho feia nor-
malment amb carro i haca. Aquest fet, recordava
donya Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa
99revistavalencianad’etnologia
6 Notas que podrán interesar al que maneje el vestuario, 1859. Arxiu particular de la Casa Insa.
(fig. 2).- Els Apòstols del Corpus. València, anys 40
pel rebombori i alegria que suposava per a aquella
gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nom-
broses les ocasions en què l’encarregat de traslladar
eixa roba era el propi ordinari, qui sovint triava sense
massa criteri les peces que eixirien en aquelles pro-
cessons i manifestacions festívoles.
Malauradament, algunes d’aquelles peces no es
tornaven o ho feien en molt mal estat. Es tractava
d’un negoci difícil (fig. 3), que havia de saber fer
front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a
més resquitx econòmic. La Casa Insa degué apren-
dre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i
desperfectes a què s’exposaven les seues robes. Per
això una de les seues màximes era que quan es con-
feccionava una peça nova, si en el primer lloguer no
es cobrava la meitat del seu preu, aleshores no es
feia un bon negoci.
El fons d’indumentària per als seguicis
processionals
El conjunt de robes i demés efectes que conforma-
va originalment el fons de la Casa Insa procedia
dels béns traspassats per Juan María Gimeno i
Salvadora Cucarella. L’inventari dels vestits proce-
dents del primer, probablement alguns encara del
taller de son pare, també rober, i que passaren a
formar part d’Insa, data del 1865: un llistat amb
pràcticament la mateixa nomenclatura en la indu-
mentària que la que emprarà Insa per més d’un
segle endavant.
Posteriorment aquest fons es va enriquir amb
els “efectos, ropas, armas y demás” que Salvadora
Cucarella y Puch traspassava en favor d’Insa pels
mateixos anys –el llibre on hi figuren encara es
conserva, però malauradament no està datat–.
D’entre els efectes adquirits podem assenyalar
quantitat de dalmàtiques, túniques, vestits de
Moros, Moixigangues, Valencians i Valencianes,
Momos, Pastors, Cabuts, Santes i Cirialots, entre
altres (fig. 4).
I és que, com comentava donya Carmen, men-
tre la roba de teatre s’ideava completament al
taller familiar, amb l’ajuda i la inspiració de figurins
i gravats de recreacions històriques, els models de
roba processional, tot i que s’elaboraven en gran
part ex-novo a la Casa, procedien d’aquelles robe-
ries anteriors que, a la seua vegada, prenien com a
referència les peces utilitzades històricament al
Corpus, establint-se tot un repertori clàssic d’indu-
mentària per a Santetes, Apòstols, Misteris o
Locos. Aquest podria relacionar-se, almenys visual-
ment, amb les il·lustracions de l’Àlbum del Corpus,
realitzades per Tarín i Juaneda el 1913, o les del
Rotllo del Corpus de l’Ajuntament (ca. 1825) –tot
salvant, clar està, el marge de fidelitat a la realitat
que aquestes pogueren mostrar–. I fins i tot, enca-
ra que de manera molt indirecta, amb les imatges
representades als llenços de José Camarón el 1790
100 revistavalencianad’etnologia
al monestir del Puig, sobre el trasllat de la imatge
de la Mare de Déu a València el 1588; al llenç anò-
nim del segle XVIII, a la capella del Crist de l’esglé-
sia de l’antic convent del Pilar, on es representa el
trasllat del Crist del Salvador el 1549 amb motiu de
l’ampliació del temple; als frescos de Bartolomé
Matarana a una de les capelles de l’església del
Patriarca, on es reprodueix la processó feta a
València el 1602 per rebre una relíquia de sant
Vicent Ferrer, o al doble retaule pintat per Joan de
Joanes a mitjan segle XVI per al Gremi de Pelaires,
conservat a l’església de sant Nicolau, on es repre-
senta la processó al Monte Gargano, totes elles
citades per Catalá Gorgues (Català, 2003: 13-14),
per no mencionar l’amplíssima bibliografia sobre
relacions de festes dels segles XVI, XVII i XVIII que
glossa, per exemple, Carreres Zacarés (Carreres,
1925), i que d’alguna manera podrien haver-se
configurat com a models llunyans per a les seues
invencions.
De fet, algunes d’aquestes descripcions detallen
pormenoritzadament cadascuna de les parts que
composen els vestits. És el cas del Ball de Tornejants
–format pel patge de gineta, tornejants, padrins i
patges de vares– que presentà el Gremi de Guanters
de València en la processó de 1738 i que apareix en
la Quinta Centuria de Joseph Ortí y Mayor, publica-
da el 1740. En ella s’evoca la indumentària que més
d’un segle després serviria Insa als Tornejants de
Sueca, Silla, Benifaió o l’Alcúdia (fig. 5). Però aques-
ta influència no només quedava reflectida en la roba
servida per aquesta roberia, sinó que va restar d’al-
guna manera convencionalitzada en l’imaginari visu-
al col·lectiu. Tenim el cas dels Tornejants d’Algemesí
101revistavalencianad’etnologia
(fig. 4).- Ball de Nanos preparant-se al pati de la Casa. Anys 20-30
(fig. 3).- Vestint els personatges de la processó al pati de la Casa
que, tot i no haver llogat la seua roba a Insa, presen-
ta encara una estètica molt semblant a la ressenya-
da en aquelles narracions.
Moltes de les altres danses processionals que
han perviscut fins als nostres dies també han man-
tingut un mateix referent visual en la seua indu-
mentària al llarg dels diferents segles d’existència,
malgrat el seu caràcter efímer. Una excepció que
confirmaria aquesta regla seria, en tot cas, la del
Ball de Nanos o Cabuts que, si bé fa dècades es ves-
tien els seus balladors amb teles de cotó de dife-
rents colors, com encara ocorre per exemple a
l’Alcúdia, en l’actualitat han estat substituïdes en la
majoria de manifestacions per vestits de llauradores
i llauradors.
De la procedència de la majoria d’aquelles indu-
mentàries festives, però, poc sabem. Potser es trac-
ta de models que vertaderament són fruit de la ima-
ginació del moment i per això s’expliquen tan deta-
lladament, o potser es tracta de models heretats l’o-
rigen dels quals fins al moment ens és impossible
escorcollar. En aquest sentit, recordem, per exemple,
com en la proclamació de Ferran VI en València l’any
1746, s’elogià la inventiva en la interpretació d’un
ball: “portose con tan hidalga bizarría este Gremio
[el de Cordoners i Botoners], que al Oficial de él que
impuso con tan breves días a los Torneantes en la
destreza que se experimentó, le satisfacieron cum-
plidamente el trabajo que en ello tuvo, dándole
agradecidos el título apreciable de Maestro”.
Suposem, per tant, que si l’originalitat i l’atreviment
en el muntatge de danses per a esdeveniments d’a-
questa envergadura era un incentiu, moltes d’a-
questes que finalment han perdurat, o almenys, la
seua imatge o derivats, devien haver-se enginyat
durant els segles XVI, XVII i XVIII –tal vegada volent
102 revistavalencianad’etnologia
recrear temps pretèrits des de la seua particular
visió– al caliu de l’entusiasme d’aquestes celebra-
cions. Tot el contrari del que ocorre al segle XX, on
el que més s’ha valorat ha estat precisament el man-
teniment inalterable d’aquestes tradicions, per
damunt dels inevitables canvis i evolucions detectats
en la indumentària i les coreografies, els quals no
arriben mai a afectar l’essència dels seus valors iden-
titaris.
No és fàcil establir una única línia en l’evolució
dels abillaments processionals. No ens valen les poè-
tiques interpretacions, generalment fantasioses, que
han dut alguns autors a remuntar-se a temps remots
–ibers o romans– per explicar el que només tenim
documentat a partir de l’Edat Moderna.
Desconeixem a ciència certa quin o quins motius
portaren a l’estandardització d’un model concret en
la roba de l’Apostolat –en el cas dels mantells
romans brodats que lluïen antigament–, en l’ús de la
indumentària a la romana –cuirassa i faldellí– i del
casquet amb plomes per a les danses de Pals (fig. 6)
o del Torneig i dels Volants portadors de l’anda, en
l’aparició de les faldes de gitanes per als Balls dels
Arquets, o en la utilització dels pantalons i bruses de
baieta pintats a ratlles per a les comparses de Locos
i les Moixiganges (Vidal, 1971: 125-130; Llorente,
2001: 159-160; Thous, 1934: 52-54). Aquesta dar-
rera, almenys, pot tindre un origen documentat,
molt més recent, si fem cas a Maximilià Thous quan
diu que procedia de la famosa sarsuela Jugar con
fuego, composta per Francisco Asenjo Barbieri en
1851, i amb llibret de Ventura de la Vega, on els
bojos del manicomi apareixien vestits amb tela revin-
guda de matalàs a llistes i barret orellut.
Els pobles i les festes
En analitzar, però, amb deteniment, la documenta-
ció de la Casa Insa, així com la conservada a alguns
arxius municipals en la secció de “Comptes de fes-
tes”, ens adonem de la importància que tenien
aquestos negocis de lloguer com a proveïdors i
sovint també com a regidors d’una indumentària i
una estètica que ha perdurat en moltes danses ritu-
als, almenys durant tot el segle XIX i bona part del
XX. Un fet que potser resulte sorprenent en l’actua-
litat, quan el més recurrent en aquestes manifesta-
cions tradicionals és la confecció exclusiva i particu-
lar per a cada element festiu.
No obstant això, no cal anar unes dècades molt
lluny per a comprovar que allò més habitual llavors
103revistavalencianad’etnologia
(fig. 5).- Els Tornejants de l’Alcúdia. 1948
(fig. 6).- Els Bastonets d’Algemesí amb els vestits antics
era el lloguer de robes per a les processons i caval-
cades, però també per als quadres de balls popu-
lars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, repre-
sentacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns
personatges de la Setmana Santa. En el cas de la
indumentària de les danses rituals, els canvis en el
gust, l’evolució de la moda i, sobretot, l’augment
de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els hui-
tanta, al vent del desig de recuperació de patrimo-
ni etnogràfic, la voluntat de crear una roba pròpia,
només usada per al poble o festa en qüestió, en la
qual s’emprara sovint un teixit exclusiu que el dis-
tingira dels models usats en poblacions veïnes. Així
ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixe-
ranguers d’Algemesí, clarament identificables pels
colors de la seua roba, o dels Negrets de l’Alcúdia,
abillats fins els anys setanta amb una indumentària
a la morisca llogada a Insa (fig. 7), i que a partir
dels huitanta canviaren radicalment per una brusa
ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles
verdes i blanques transversals encomanada expres-
sament per l’aleshores regidor de Cultura com a
senya d’identitat del ball i també del poble. El
mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment
recuperats, com el dels Tornejants de Sueca i el de
l’Alcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han
renunciat a la indumentària original servida dèca-
des enrere per la Casa Insa i han optat per la con-
fecció d’un disseny totalment diferent, en el cas de
Sueca inspirant-se en els Tornejants d’Algemesí
però afegint els colors propis de la seua ciutat, el
roig i el groc, i en el cas de l’Alcúdia, mantenint
104 revistavalencianad’etnologia
una estètica a la romana clàssica –amb cuirassa i
faldellí i casquet emplomat– però substituint l’antic
color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua
patrona.
Fins els anys setanta del segle XX la informació
que ens aporten els Llibres de Processons és riquís-
sima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la tota-
litat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta
almenys d’un instrument fonamental, a completar
amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens
documenta amb gran precisió la presència, evolu-
ció, i en alguns casos desaparició, de molts dels ele-
ments folklòrics –figures bíbliques, històriques i
al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i
danses– aglutinats en les dues manifestacions cele-
bratives per a les quals Insa treballava principal-
ment: la Processó i la Cavalcada.
Aquesta segona, que tingué el seu últim
moment d’esplendor al final del XIX i principi del
XX, i que també era coneguda com la Degolla, se
celebrava generalment la vespra del dia gran. Era
un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua
configuració típica o convencionalitzada en la del
Corpus Christi de València, tot i que cada poble va
adaptar els seus elements integradors als gustos,
interessos o disponibilitats econòmiques de cada
moment. Davall aquest terme genèric es pot tro-
bar una certa varietat tipològica que deriva en les
anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques
o històriques –aquestes últimes incloïen personat-
ges coneguts de la història local, valenciana o
espanyola, com ara el rei En Jaume, els Reis
Catòlics o Cristòfol Colom–. També cal assenyalar
com algunes d’aquestes a principi del segle XX
esdevingueren autèntiques batalles de flors per
influència de la del cap i casal, llavors una de les
manifestacions lúdiques amb més renom del
calendari festiu valencià.
Aquestes Cavalcades solien comptar general-
ment amb un o dos Carros triomfals –dels quatre o
cinc que Insa conservava al pati–, els quals eren
capitanejats per una Reina de la festa, luxosament
vestida, acompanyada de dues cambreres. En ells
també podien figurar alguns xiquets vestits d’àn-
gels i alguns homes disfressats d’Indis per a condu-
ir-los. De la mateixa manera solien incloure en el
seguici al Capellà de les Roques, o Convidador de
la festa, vestit amb indumentària cerimonial i mun-
tat a cavall, al qual acompanyaven dos Momos i
dos Xiquets amb banderes, figures totes elles pro-
cedents del Corpus valencià. No podien faltar tam-
poc les Banderoles, reis d’armes abillats amb les
dalmàtiques quatribarrades, barba postissa i coro-
na de llautó, que enarboraven les banderes de la
ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues
pròpies. En aquest seguici profà també podien
incloure’s alguns personatges bíblics de sabor molt
popular, com els tres Reis Mags seguits de tres
Criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte,
més coneguts com “La Burreta”. Animaven la car-
rera algunes comparses, com les dels Locos o les de
Moixigangues, variades i tradicionals danses rituals
que també ballaven a la processó i, per descomp-
tat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per
botargues que, estrafolàriament vestits, demana-
ven la voluntat als assistents. L’element regional
tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a
moltes d’elles es llogaven vestits de llauradors i
llauradores que després lluïen muntats sobre enga-
lanades gropes.
105revistavalencianad’etnologia
(fig. 7).- Els Negrets de l’Alcúdia. 1957
citat de coordinació demostrada per alguns mes-
tres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de
Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX
s’encarregà de l’organització de les seues festes
patronals, incorporant danses tan insòlites com la
de la Paella, la dels Pallassos, Vells,
Contrabandistes o Estudiants. La Dansa de la
Moma, en la qual es representa la victòria de la
Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en algu-
na anotació, així com diferents danses de xiquets o
xiquetes i danses de gremis, com les que es lloga-
ven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX,
sense especificar-ne el nom. Però les danses més
nombroses abillades amb indumentària confeccio-
nada a la Casa Insa eren, sense cap mena de
dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals
poden trobar-se en pràcticament la majoria de
pobles que llogaven la roba de les seues festes en
aquest establiment centenari.
I quines eren aquestes celebracions per a les
quals Insa treballà de manera més regular des dels
seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que
integren el calendari festiu valencià. Si fem una
breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per
al gener se subministraven els abillaments per a la
cavalcada de Reis de pobles com Benissanó,
Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de
Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle
de Belles Arts de València, també per a les festes de
Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de
Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a
les Carnestoltes de València i Sueca era d’allò més
destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la
indumentària valenciana per a les Falles gaudí
107revistavalencianad’etnologia
Molts d’aquests personatges, no cal dir-ho,
podien figurar tanmateix en les Processons, la
majoria de les quals comptaven amb un seguici
prou convencional, tot i el caràcter efímer d’alguns
dels seus elements, que podem descriure resumi-
dament de la següent manera: Apòstols,
Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors,
els portadors de l’Arca, Abraham, Isaac, David,
Aaron, Salomon i Melquisedec eren alguns dels
vestits més llogats), les dotze Tribus, Profetes,
Matrones i Cirialots eren els persoantges més
comuns que encapçalaven la representació bíblica,
amb la qual es mostrava la història de la Salvació a
través d’un vertader Catecisme vivent. Amb ells
figuraven també els Martiris i Misteris, sent els de
santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les
germanes i Adam i Eva els més demandats a la
roberia. I així mateix, un bon nombre de sants i
santes del devocionari popular local, com ara sant
Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el
pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el
dimoni o sant Jaume acompanyat d’uns morets, i
les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena,
Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la
Dolorosa i la Samaritana. Intercalats moltes vega-
des solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits
d’angelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun
Carro de triomf, els Volants que conduïen l’anda
amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i,
de manera destacada fins a les primeres dècades
de segle XX, un bon nombre de danses acompa-
nyades pels botargues.
Aquestes danses, que ja ho hem dit, podien
eixir tant a la cavalcada com a la processó, compar-
tien totes elles unes característiques comunes tant
pel que fa a la seua indumentària com a les coreo-
grafies i músiques interpretades. A Insa es llogaven
vestits per a danses “guerreres” com el Ball de Pals
i Planxes, també coneguts com Ball de Bastons o
Ball d’Indis –per la seua peculiar indumentària a la
romana tocada amb un casc emplomat–; el Ball de
Guerrers o el Ball d’Espases, característic per utilit-
zar aquesta arma en les seues evolucions; el Ball de
Porrots o d’Alcides, de caràcter marcial i amb una
plasticitat molt peculiar, i el solemne Ball de
Tornejants, els quals es distingien per enlairar des-
trament les seues varetes. També s’hi adquirien els
grotescos vestits de baieta per a les comparses de
Locos i Moixigangues, dues denominacions que en
alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no
era sempre així, ja que els vestits de Locos també
podien funcionar com a botargues o com a
Pegadors de la Degolla. Tanmateix, als arxius d’Insa
es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses
com el Ball de Mariners, el Ball de Grecs, la Dansa
del Jardí o les Danses de Turcs o de Moros. Altres
ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han
arribat als nostres dies gràcies a la seua popularitat
i arrelament a moltes contrades del territori, com
ara el Ball de Cintes o Vetes, el Ball d’Arets o
Arquets, la Dansa de Pelegrines o el Ball de la
Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de car-
tró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre
Dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o
regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos,
Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans,
Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així
com altres danses molt més efímeres que es mun-
taven tan sols per a un any en concret i que
demostren el nivell d’inventiva, originalitat i capa-
106 revistavalencianad’etnologia
(fig. 8).- Personatges de la Passió de Crist
cessó del Corpus Christi de València –curiosament
d’on procedeixen la majoria d’aquestes manifes-
tacions–, així com a través de l’empremta deixada
en els abillaments de nova confecció mantinguts,
amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis
locals que encara es conserven. Són també aque-
lles celebracions que, oblidades ja de la riquesa
folklòrica d’altres temps, poden ser almenys evo-
cades en tot el seu esplendor a través dels Llibres
de Processons de la Casa Insa, una eina que es
configura a partir d’ara com a fonamental per a
posteriors treballs que vulguen acostar-se a la
realitat de les festes valencianes dels darrers
segles.
BibliografiaALMELA Y VIVES, F. (1959): Toros. Guía del espectador,
Ediciones Gaisa, València.
ARIÑO VILLARROYA, A., SALAVERT FABIANI, V.L., (dirs.) (1999-
2002): Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana,
Bancaixa, València.
BURKE, P. (ed.) (2002): History and historians in the Twentieth
Century, The British Academy, Oxford University Press,
Oxford.
CARBONERES, M. (1873): Relación y Esplicación Histórica de la
Solemne Procesión del Corpus que anualmente celebra la
Ciudad de Valencia, basada en la que se publicó en el año
1815 y ampliada con muchísimas notas en vista de los
libros manuales de concejos, clavería comuna, y otros
documentos del Archivo Municipal de esta ciudad,
Imprenta de J. Doménech, València.
CARRERES ZACARÉS, S. (1925): Ensayo de una bibliografía de
libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino,
València.
CATALÀ GORGUES, M.A. (2003): “El rollo de la procesión del
Corpus”, Ajuntament de València, València.
Directorio Valenciano. Guía especial para las provincias de
Alicante, Castellón y Valencia (1945): Publicado por
Anuarios Bailly-Bailliere y Riera.
Guía de Valencia. Turística, comercial, urbana (1957): Ediciones
Gaisa, València.
HOBSBAWM, E., RANGER, T., (eds.) (2000): The Invention of
Tradition, (1a ed. E.J. Hobsbawm, 1983), Canto,
Cambridge University Press, Cambridge.
LOWENTHAL, D. (1998): El pasado es un país extraño, Akal
Universitaria, Madrid, (1ª ed. 1985, Cambridge University
Press).
MAIRAL, G. (2001): “Antropología de las ciudades históricas”,
en Revista de Antropología Social, núm. 10, Universidad
Complutense de Madrid, 9-15.
MARTÍ i PÉREZ, J. (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tra-
dición, Ronsel Editorial, Barcelona.
MERIMÉE, H. (1985): El arte dramático en Valencia, 2 vols.,
Institució Alfons el Magnànim, València.
OLIVARES TORRES, E., MORENO, A., ROIG, E. (2006): El Bolero
d’Algemesí. Cent anys del Ball de les llauradores,
Ajuntament d’Algemesí, Algemesí.
Ordenanzas para el régimen y gobierno del Gremio de Roperos
de la Ciudad de Valencia: aprobadas por S. M. y señores
del Real y Supremo Consejo de Castilla (1819): En la
Imprenta y Librería de López, València.
ORTÍ Y MAYOR, J.V. (1740): Fiestas centenarias con que la
Insigne, Noble, Leal y Coronada ciudad de Valencia cele-
bró en el día 9 de Octubre de 1738 la quinta centuria de
su Christiana Conquista. Referidas por Don Joseph V. Ortí
y Mayor. Y dedicadas a la misma muy Ilustre Ciudad. En
Valencia. Año MDCCXXXX, València.
PARDO PARDO, F., JESÚS-MARÍA, J.A. (2001): La música popu-
lar en la tradició valenciana, Institut Valencià de la Música,
Serie Menor, 2, València.
PEDRAZA, P. (1982): Barroco efímero en Valencia, XXII Premio
“Senyera” 1979, Ajuntament de València, València.
PERIS ALBENTOSA, T. (2005): La cultura popular. Història de la
Ribera, vol. IV, Bromera, Alzira.
Real Sentencia dada en la Real Audiencia de Valencia entre el
oficio de Sastres y Roperos: En que se declara, que la
possesion de hazer unos mismos Maestros Roperos
ropas de nuevo, y de viejo, es injusta, y nula (1652):
València.
SANCHIS GUARNER, M. (1978): La processó valenciana del
Corpus / làmines de Fra Bernat Tarín i Juaneda (1913),
Vicent Garcia, València.
THOUS, M. (1934): “La Muixaranga”, en Valencia Atracción,
núm. 92, any IX, València, 52-54.
TRESCOLÍ, O., RAUSELL, X., OLIVARES, E. (2005): Vestir-se per
a la festa. El ball de les Llauradores d’Algemesí,
Ajuntament d’Algemesí, Algemesí.
TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G. (2006): Velles i
novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto,
Ajuntament de l’Alcúdia, L’Alcúdia.
TRESCOLÍ BORDES, O., OLIVARES TORRES, E. (2009): “Les fes-
tes patronals de Cullera a través dels arxius de la Casa
Insa”, VIII Jornades d’Estudis de Cullera, Ajuntament de
Cullera, Cullera, 211-249.
109revistavalencianad’etnologia
d’una atenció especial a la roberia. Seguia en el
calendari la celebració de la Setmana Santa i es llo-
gava roba tant per a alguns personatges que eixien
a les processons com per als protagonistes de les
dramatitzacions de la Passió que es feien a molts
pobles (fig. 8). Tampoc no faltaven els abillaments
per a les representacions dels Miracles de sant
Vicent, que no només es feien a València sinó
també a Algemesí, Almàssera, Meliana,
Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de
Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de
la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de
Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se sub-
ministraven peces per a les festes de Moros i
Cristians d’Alcoi. En maig es treballava per a les
festes de la Santa Creu del Grau de València i de
Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima
de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a
Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per des-
comptat, era la celebració del Corpus Christi, no
tan sols a València, de la qual s’ha encarregat Insa
fins als nostres dies, sinó també a Albalat dels
Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira,
Benimàmet, Campanar, Llíria, Manises,
Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa,
Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.
En juny llogaven la roba de les festes de Sant
Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, La
Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del
Carme al barri del mateix nom de València, les del
Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a
Tavernes de la Valldigna, sant Antoni al barri del
Raval de Catarroja i les de les santes Justa i Rufina
de Manises. Per descomptat, també en aquest mes
treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors
de València, i en arribar agost, proveïen de roba a
moltes festes patronals, entre elles les dels Cristos
d’Alboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent,
Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja,
Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu d’Agost
d’Alboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de
Sant Roc de Burjassot, sant Bertomeu a Alfara del
Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de
Massanassa i els Desemparats de Tavernes
Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer
per excel·lència i al llarg d’aquest eren molts els
pobles per als quals es treballava, destacant
Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, l’Alcúdia,
Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca,
Xirivella i Xiva, encara que també s’encomanaven
vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i
per a les festes de Sant Miquel d’Alfara del
Patriarca, Catarroja i Llíria.
En arribar la tardor ens trobem amb molts
pobles que per a vestir les seues festes recorrien
així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes
movibles com les de sant Josep d’Alginet o les de
santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la
Mare de Déu d’Aigües Vives de Carcaixent o la de
sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal
recordar les del Crist de Carpesa, les de sant Lluc
de Xest, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, el
Remei d’Alfara o les d’Albaida, Massamagrell,
Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les
més tardanes en el calendari eren les dedicades el
huit de desembre a la Puríssima en Llíria i Tuéjar.
Totes elles han estat algunes de les festes ves-
tides per Insa durant quasi cent cinquanta anys,
moltes de les quals encara es poden reviure a tra-
vés de les peces que continuen engalanant la pro-
108 revistavalencianad’etnologia