Existeix   l’objectivitat  periodística   a   Catalunya?  Israel,   Palestina   i   l’Operació  Marge  Protector.  Una   visió   crítica   del   sensacionalisme   a   la  premsa  i  a  l’opinió  pública.  

Josep  Adolf  Martí  i  Bouis  

 

 2  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3  

 

Objectivitat   Periodística   i  

Opinió   Pública   a   Catalunya  

envers   Israel   i   Palestina  

durant   l’Operació   Marge  

Protector  

Projecte  de  Recerca  

Escola  Virolai  

4t  ESO  

Josep  Adolf  Martí  i  Bouis  

 

 

 4  

Abstract:

Objectivitat Periodística i Opinió Pública a Catalunya durant l’Operació Marge

Protector.

Josep Adolf Martí i Bouis

Introducció i Objectius: Si hi ha un tema internacional que ompli portades de tots els

diaris cada any, aquest és el conflicte entre Israel i Palestina. Aquest treball busca

demostrar la parcialitat dels mitjans respecte aquest tema i analitzar l’Opinió Pública

catalana per a relacionar ambdós punts. Metodologia: S’ha realitzat una anàlisi

periodística per a veure la parcialitat dels mitjans, mentre que seguint els stàndards

estadístics dels centres d’opinió s’ha creat una enquesta per saber les opinions dels

catalans respecte a l’Operació Marge Protector, passada a 100 persones, que ha permès

extrapolar els resultats obtinguts a aquestes enquestes a la població catalana. Resultats:

Els grans mitjans de comunicació amb presència a Catalunya van informar de manera

parcial i poc objectiva sobre el conflicte, fins i tot els públics com RTVE o TV3. De fet,

alguns corresponsals eren obertament partidaris i activistes d’un dels bàndols. El 38,5%

de la població no té una opinió formada sobre si l’Estat d’Israel va actuar correctament

durant l’Operació Marge Protector, tot i que més d’un 50% creu que Israel té legitimitat

per existir. La majoria de catalans no pensa que la premsa sigui objectiva en aquest

tema. Conclusions: La parcialitat i falta d’objectivitat dels mitjans ha fet que la

població estigui mal informada i desenvolupi certa apatia cap als conflictes de la regió,

mentre que els diaris i televisions segueixen fent un periodisme basat en el

sensacionalisme i les històries de poc valor real però que ajuden a vendre més.    

 

 

5  

 

ÍNDEX

1 Introducció

1.1 Justificació i Objectius............................................. 7

1.2 Hipòtesis.................................................................... 9

1.3 Metodologia.............................................................. 10

2 Conceptes Bàsics

2.1 Israel......................................................................... 12

2.2 Palestina................................................................... 14

2.3 Operació Marge Protector..................................... 17

3. Resultats Anàlisi Mitjans de Comunicació.................. 20

4. Resultats Enquestes....................................................... 26

5. Conclusions.................................................................... 32

6. Annex (Entrevistes)....................................................... 38

7. Bibliografia.................................................................... 39

 

 6  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

7  

 

1. INTRODUCCIÓ

1.1 Justificació i Objectius

Sempre m’he considerat un apassionat de la política internacional, les relacions

diplomàtiques i, en especial, he tingut sempre un interès especial pel que passa a

l’Orient Mitjà. No és estrany, per tant, que el conflicte entre Israel i els pobles

musulmans, en especial amb el que anomenem Palestina, estigués entre la meva llista de

temes a seguir i que, quan l’Escola Virolai em va demanar que fes un treball de recerca

sobre qualsevol tema, el cap em va dur immediatament sense grans dubtes a fixar la

meva mirada a Eretz Israel.

Aquest treball, senzill i objectiu, és un humil intent d’abordar la sempre difícil tasca

d’avaluar la imparcialitat dels nostres mitjans de comunicació i examinar l’opinió

pública dels catalans envers el que molts estudiosos opinen és i seguirà essent una de les

qüestions polítiques que més polarització suscita entre els ciutadans del món. Per tant,

he intentat mantenir sempre en ment que el meu objectiu és demostrar, o desmentir, la

parcialitat amb la que actuen la majoria de mitjans de comunicació i, a més, analitzar la

nostra societat i el seu, a priori heterogeni, pensament sobre el nostre tema.

Aquest no és pas un resum històric, una anàlisi sòcio-política o una investigació

militar. Tot i que he intentat fer una introducció que serveixi per a que el lector poc

habituat amb els fets que aquí es tracten pugui, de manera breu i senzilla, gaudir de

certa comoditat acadèmica sabent els noms i esdeveniments importants, m’agrada

pensar que el meu treball, és a dir, l’estudi sobre la premsa i la opinió de la societat, és

la part principal d’aquest document.

He intentat, durant tot el procés de recopilació de data i després durant la redacció

del document final, tenir clar que una de les condicions per a què aquest treball tingui el

valor que crec ha de tenir és que estigui basat en una objectivitat clara i palpable i, amb

aquest objectiu en ment, he estat entrevistant a gent de tot l’espectre ideològic i de totes

les postures respecte a aquesta qüestió, a més de llegir i informar-me a través de

multitud de mitjans varis i molt diferents. El que teniu a les mans, doncs, és fruit d’un

esforç personal a l’hora de treballar la informació des d’una posició totalment imparcial.

 8  

Els objectius en els que he basat el meu treball són:

• Sintetitzar l’Operació Marge Protector i la història del conflicte per

enfocar el treball amb objectivitat.

• Analitzar les reaccions de l’opinió pública a Catalunya respecte Israel

durant l’Operació Marge Protector.

• Provar que, majoritàriament, l’opinió dels catalans sobre Israel ha estat

negativa al llarg de la mencionada Operació.

• Descobrir, i posteriorment organitzar i catalogar l’opinió pública a

Catalunya per edats, sexe, i ideologia política, a través d’una enquesta i

l’anàlisi pertinent

• Demostrar una probable parcialitat dels mitjans de comunicació catalans

en la cobertura del conflicte.

• Relacionar aquesta parcialitat amb l’opinió pública, organitzada

prèviament.

• Contrastar l’opinió general catalana i el tractament dels mitjans de

comunicació d’aquí amb les dades d’altres països.

9  

 

1.2 Hipòtesis

Aquest treball s’ha proposat demostrar, des d’una posició neutral i objectiva,

quatre tesis diferents que permeten complir tots els objectius proposats al punt 1.1.

A continuació es llisten les hipòtesis de la investigació:

• Els grans mitjans de comunicació amb presència notable a Catalunya han

informat de manera parcial sobre el conflicte, bellugant el seu missatge entre

la veritat, la mentida i el sensacionalisme faltant a la responsabilitat social

que tenen com a comunicadors de veritats davant la gent.

• Aquests grans mitjans de comunicació presents a Catalunya han estat

favorables en les seves cròniques a “Palestina”, arribant en alguns casos a

faltar al principi d’objectivitat degut a simpaties polítiques.

• Els enviats especials dels mitjans de comunicació catalans que han viatjat a

Israel per cobrir la Operació Marge Protector no han sabut separar les seves

idees personals de la professió que exerceixen, arribant en alguns casos a

convertir-se en autèntics activistes parcials que han utilitzat la seva capacitat

d’arribar a la gent per distorsionar la veritat contaminant-la amb les seves

idees personals.

• L’opinió pública catalana ha estat, durant l’Operació Marge Protector,

favorable en general a la causa “palestina”. • Aquesta opinió pública ha estat encara més compartida en les persones que

es consideren a si mateixes d’esquerres políticament.

 10  

1.3 Metodologia

Tot i que hom podria pensar que les ciències socials no són, al menys no de la

manera que les entenem convencionalment, ciències exactes, la metodologia

emprada ha seguit absolutament el molt conegut mètode científic. Com és un tema

espinós el que es tracta en aquest treball i a més entren en molts casos les opinions

personals en joc, és difícil dir si una metodologia, si un amanera de fer les coses, és

100% objectiva o no, doncs en el procés de recollir i analitzar dades sempre pot

haver-hi certa mala influència de la opinió preconcebuda que l’investigador té sobre

el tema que tracta. Tot i així, estic bastant orgullós del procediment emprat, que

presento a continuació:

• S’han utilitzat mètodes d’anàlisi periodístic ja existents (veure annex per

a veure més informació tècnica sobre els citats mètodes) per a

objectivitzar la parcialitat dels mitjans de comunicació. o S’ha aplicat aquesta fórmula a diferents diaris, televisions, i

agències d’informació. Concretament, a El Mundo, El País,

EFE, ABC, RTVE i TV3, doncs han estat els mitjans amb

més presència en la regió, i bona part de la resta de cadenes i

diaris han begut dels corresponsals dels abans mencionats

grups. • S’ha creat una enquesta fiable i completa, amb ajuda del Centre

d’Estudis Opinió, que permet en poques preguntes situar l’opinió d’un

individu respecte a les accions de l’Estat d’Israel durant l’operació

Marge Protector. o S’ha distribuït aquesta enquesta entre diferents sectors de la

població catalana, atenent a sexe, edat i ideologia política per

a poder extrapolar les dades obtingudes al que rebríem si

preguntéssim al conjunt de la població de Catalunya. Aquesta

informació ha estat extreta de l’últim informe demogràfic

realitzat pel Centre d’Estudis d’Opinió, i la selecció

d’individus per a respondre l’enquesta s’ha fet amb ajuda

d’aquest i basant-se en els seus estàndards de qualitat

estadística.

11  

 • Per últim, s’han analitzat les dades obtingudes a les enquestes

realitzades per posteriorment relacionar-les amb els resultats finals de la

primera part del treball, és a dir, de la informació treta d’analitzar els

mitjans de comunicació. A més, s’ha realitzat, a mode de pròleg introductori, una breu descripció de la

història de la regió i de la situació sòcio-política d’Israel i Palestina, de manera que

el lector no massa endinsat dins el món de la geopolítica a Orient Mitjà pugui en

relativament poc temps tenir una idea bàsica que permeti entendre la resta del

treball.

Per a veure l’enquesta podeu revisar l’Annex, en el qual està adjuntada una

còpia del qüestionari utilitzat durant la investigació.

En les zones on s’ha vist necessari, les dades obtingudes de les enquestes o de

l’anàlisi periodístic s’han complementat amb dades d’altres estudis, extrets de llibres

i publicacions o parts d’entrevistes pròpies amb experts en la matèria i agents

implicats actualment en el conflicte que estudiem.

Anàlisi  de  dades  i  conclusions  

Anàlisi  periodística  de  mitjans  de  comunicació  

Enquestes:  Creació  i  distribució  

Entrevistes,  llibres  i  altres  fonts  externes  

 12  

2. CONCEPTES BÀSICS

Una petita introducció als conceptes bàsics tractats per entendre el treball i les

seves conclusions.

2.1 Israel

L’Estat d’Israel és l’únic Estat

de majoria jueva del món sencer i va

ésser constituït sota el paraigües de les

Nacions Unides l’any 1948. Rodejat

de països de majoria musulmana i

hostils a la simple existència d’Israel

(de fet, la majoria d’ells no pensen que

sigui un país legítim i consideren

encara la creació d’aquest Estat al

1948 com una violació), s’ha vist

empès durant la seva curta història a

diverses guerres i operacions militars

que l’han dut, després de successives

victòries en l’àmbit militar (algunes

d’elles contra tot pronòstic, com

l’anomenada Guerra de la

Independència al 1948 o la de 1967, de les quals podeu trobar informació molt més

detallada a la bibliografia), a augmentar el tamany del seu territori nacional,

incorporant algunes noves terres (moltes d’elles posteriorment retornades o

independitzades, com el Desert del Sinaí o Gaza) al país.

Ha estat el principal objecte de crítica de molts grups socials i polítics d’arreu

del món, especialment de quasi totes les comunitats musulmanes que l’han

qualificat sempre de criminal. La principal raó d’aquestes crítiques és l’ocupació

militar per l’Estat d’Israel de certes parts de Cisjordània, Jerusalem i l’estret de

Gaza, que algunes persones reclamen com a part d’un suposat Estat Palestí que de

fet no ha existit mai, com veurem al punt 1.2, i en la qual s’han realitzat, segons

alguns estudis independents d’ONG’s i de les Nacions Unides, violacions als Drets

Humans en el tracte donat a l’enemic i als civils de les zones ocupades. Israel i les

Mapa 1: Mapa del territori d’Israel (en taronja), Jordània (vermell), Palestina, entesa com a Cisjordània i Gazam en blau i Egipte en verd.

13  

 seves Forces de Defensa han argumentat sempre, però, que tals accions contra els

Drets Humans no són certes i que la comunitat internacional posa standards

d’actuació més alts a Israel que a la resta del món. De fet, Israel envia cada any

milions d’euros en menjar, material de construcció i ajuda humanitària a les

comunitats palestines de Gaza i Cisjordània, tot i que en molts casos les autoritats

palestines com Hamàs o la ANP s’han negat a rebre aquesta ajuda

Tot i aquestes crítiques a l’acció internacional d’Israel o a la seva existència,

Israel està considerat pels rànkings internacionals com un dels més rics en quant a

Renta per Càpita, llibertat econòmica, competitivitat mundial, Qualitat democràtica,

Desenvolupament humà (19) i altres.

La política a Israel no és tampoc uniforme en quant a la qüestió Palestina que

mou aquest treball. Dins el món polític del país hebreu hi ha dos sectors enfrontats

entre ells per aquest tema: els “falcons” i els “coloms”. Mentre que els primers estan

en contra de la idea d’un Estat Palestí per diferents raons i es neguen a negociar amb

els països àrabs mentre aquests no reconeguin la sobirania d’Israel, els segons volen

impulsar negociacions amb les entitats palestines i fins i tot algunes formacions

volen retirar-se de Cisjordània. Per tant, el mite de que tots els israelites odien

Palestina o volen annexionar-se els territoris palestins no és en absolut cert. De fet,

hi ha al Parlament israelià, i és la tercera força política en importància, una formació

exclusivament àrab que es dedica a vetllar pels interessos dels ciutadans que

pertanyen a la minoria musulmana que viu en pau a Israel.

A les passades eleccions celebrades aquest mes de març de 2015, va tornar a

guanyar el partit conservador del Primer Ministre Netanyahu, que es va presentar a

la tercera reelecció amb un missatge contundent sobre el futur a la regió, assegurant

que mentre ell estigués al càrrec, si les autoritats palestines no rebaixaven el to i

demostraven un canvi, no hi hauria pas un Estat Palestí.

 14  

2.2 Palestina

El cas de Palestina és un que suscita molts problemes a nivell legal i històric.

De fet, segons la majoria de fonts consultades (veure Annex), Palestina com a tal no

ha existit mai com a nació independent. La mateixa Associació Cultural per a la

Cooperació Catalano-Palestina, en el seu llibre “50 años de Sufrimiento”, ens parla

d’ocupacions babilònies, assíries, musulmanes (tot i que no les qualifica de tals en

un clar exercici de parcialitat), cristianes, angleses, otomanes, etc. però en cap

moment cita un moment històric en el que el poble palestí hagi existit de manera

independent com a tal.

Per tant, què és Palestina de fet i què és Palestina de veritat? Palestina és el

nom que rep la regió històrica en la qual, en època de l’Imperi Romà, vivia la

comunitat hebrea. En aquella època la zona s’anomenava Judea o Eretz Israel, però

un avivament del nacionalisme judaic que va propiciar revoltes contra l’autoritat

imperial va fer que Roma prengués la decisió de canviar el nom de la zona compresa

entre el riu Jordà, el Mar Mort i el Mediterrani a Palestina, un nom que no guardava

cap connotació amb la població de l’època i que juntament amb una molt dura

repressió van fer que els jueus deixessin de ser una amenaça a la Pax Romana. Per

tant, podem dir que de per si Palestina és el nom que rep una zona geogràfica, com

podria ser Península Ibèrica o Amèrica, i no pas el nom d’una nació antiga o d’un

poble mil·lenari.

Podriem dir, però, que amb el temps el terme Palestina s’ha convertit en

quelcom més que el seu origen i ha adoptat una nova connotació, abanderant un

poble que, tot i que sense arrels històriques fora de les del propi Islam del que és

part, va quedar orfe amb la fi de l’Imperi Otomà. És a dir, potser els palestins no són

un poble històric pero no per això deixen de ser, al bell mig del segle XXI, un poble

de facto.

I quines característiques té, aquest poble? El podem englobar dins la

multitudinària cultura islàmica, que és la imperant socialment, política i cultural dins

els territoris que formen el que anomenem actualment Palestina, a saber, Gaza i

Csjordània. En aquest sentit, no trobem apreciables diferències culturals entre un

habitant de Gaza i un d’una ciutat egípcia al Sinaí, o entre un musulmà Csjordà i un

15  

 Jordà, doncs ambdós formaràn part de la família musulmana i a més tots seràn

membres de la cultura sunní, una branca dins l’Islam.

És precisament aquest endinsament absolut dins la cultura islàmica, en molts

casos radical, el que ha dut a diversos organismes internacionals independents a

calificar les zones dominades per autoritats palestines (Gaza, Autoritat Nacional

Palestina) de perilloses per a minories cristianes, jueves, etc. i a denunciar abusos

sistemàtics i continuus contra individus homosexuals entre d’altres. No fa falta dir, a

més, que la situació de la dona dins la cultura sunní és deplorable si ens agafem als

estàndards occidentals (cosa que a vegades, en les ciències socials, és perillós, però

que en aquest cas, comparant Palestina, un pais de majoria musulmana molt àmplia,

amb Israel, de cultura Occidental, és a dir judeo-cristiana, podem fer).

A més, s’ha denunciat repetidament l’ús d’éssers humans, civils, molts cops

nens i dones, com escuts humans per part de les autoritats a Gaza com es pot llegir

al punt 2.3. Aquestes accions anteriorment citades sumades a les relacions entre

membres de les altes esferes de les institucions que manen a la actual Palestina amb

accions yihadistes, fan que, molts cops, es consideri Hamàs una organització

terrorista. Aquest punt, però, té força controversia doncs mentre fonts consultades

per a la realització del treball com el Director del Centre d’Estudis d’Opinió i

membre de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel Jordi Argelaguet asseguren que,

basant-se en estudis de les Forces de Defenses d’Israel i ONG’s internacionals, que

aquests fets passen i que per tant Hamàs ha de ser considerada una organització

terrorista (amb tot el que implica el fet de que Gaza, emblema palestí, sigui

governada per terroristes), altres entrevistats com Jaq San-Jaq, membre de l’abans

citada Associació Cultural per a la Cooperació Catalano-Palestina, asseguren que

Hamàs, Fatah, l’ANP, etc. són només organitzacions que es dediquen a la ajuda

humanitària i a la gestió de recursos, tocant de tant en tant temes militars i

guerrillers, però que no poden ser considerats en absolut el punt primordial de

l’acció d’aquestes organitzacions.

La situació humanitària i social a Palestina, sobre tot a Gaza, ha ocupat en

bona mesura la premsa internacional durant molts anys, convertint-se en el centre de

mil·lions de donacions que, tot i la bona voluntat, no s’han convertit en una millora

substancial de la qualitat de vida a la franja o a Csjordània.

 16  

Quadre comparatiu:

Totes les dades han estat extretes de les pàgines de l’enciclopèdia online Wikipedia, que beu a la seva vegada de

fonts terceres confirmades i fiables.

  Israel   Palestina  

Població   8.134.100  hab.   4.440.000  Ètnies-­‐cultures   80%  jueus,  17%  

musulmans,  3%  altres  

97%  musulmans,  3%  altres  

Extensió   22.145  km^2   6.20km^2  PIB   $288.244  mil  

milions    $11.95  mil  milions  

Renta  per  Càpita   $35.834   $2.900  Índex  de  Desenvolupament  Humà  (ONU)  

0.888  (19è  al  rànking)  

0.686(107è  al  rànking)  

Bandera  

   Líder   Benjamín  

Netanyahu  Mahmoud  Abbas  

17  

 

2.3 Operació Marge Protector

L’Operació Marge Protector no comença només, o al menys no es pot

estudiar com si només comencés el 8 de juliol de 2014 quan les Forces de Defensa

d’Israel van donar inici oficialment als atacs. Abans d’aquest fet és on es troben els

esdeveniments que van dur a una escalada de tensions i a un espiral de violència que

van desembocar en la fatídica operació. A més, aquest esdeveniment que aquí es

tracta s’ha d’incloure sí o sí dins el context del conflicte palestino-israelí, tot i que

per raons logístiques no es tractarà aquí tota la història d’Israel.

Tot va començar quan, a principis de juny de 2014, es va notificar la

desaparició de tres adolescents israelians a un assentament a Cisjordània. Les

investigacions immediates van demostrar que es tractava d’un segrest i, quan uns

dies després es van trobar els cadàvers dels joves, l’Estat d’Israel va clamar que la

responsabilitat del que havia passat era del grup terrorista Hamàs, actual dirigent

polític de la franja de Gaza. Les IDF (Forces de Defensa d’Israel, per les seves

sigles en anglès) va començar a realitzar registres per la zona en la qual els

adolescents havien estat segrestats, cercant indicis de culpabilitat i proves que els

duguessin als responsables.

A més a més, el Govern d’Israel feia temps que preparava una intervenció a

la Franja de Gaza però per altres raons: els llançaments de coets que Hamàs

realitzava indiscriminadament contra territori d’Israel havia augmentat en número i

freqüència, arribant en alguns casos a amenaçar civils a ciutats pròximes a la

frontera amb Gaza. Paral·lelament a aquest llançament de coets, les IDF havien

descobert que cèl·lules terroristes vinculades directament, si no membres, de

Hamàs, havien estat construint túnels que connectaven directament la Franja amb

territori hebreu, i a través dels quals es podien passar armes, municions, recursos i,

encara més important, terroristes. Per tant, Israel tenia pensat ja realitzar una

Operació en algun moment de 2014 per a “desmilitaritzar” la zona i calmar la

situació.

I això es va aconseguir aviat gràcies a una metxa que va encendre la pólvora.

Grups de jueus ortodoxos van, en “represàlia per la mort dels tres adolescents”,

assassinar a sang freda un noi palestí. Aquest fet va encendre les alarmes de tota la

comunitat musulmana; es van convocar manifestacions i els grups palestins (Hamàs,

Fatah, Hezbollah, etc.) es van preparar per un aixecament contra Israel en protesta

 18  

per aquest fet. Més tard, segons han informat nombrosos mitjans de comunicació

d’arreu del món, un alt dirigent palestí va afirmar en una roda de premsa a Turquia

que el grup Hamàs va estar darrera des del principi de l’assassinat dels dos

adolescents i que l’objectiu era caldejar l’ambient a la regió de manera que una

rebel·lió palestina tingués èxit.

En qualsevol cas, el dia 8 de juliol de 2014, després d’esporàdics llançaments

de míssils i bombardejos selectius per part de les IDF, Israel va donar inici oficial a

l’Operació Marge Protector, que en un principi estava destinada a eliminar alts caps

de Hamàs i Palestina i a destruir la maquinària bèl·lica, en forma de llançadores de

coets i altres, de Palestina, que suposava segons el primer ministre Benjamin

Netanyahu un “atac intolerable a l’existència pròpia d’Israel”. Durant quatre dies,

l’acció va estar concentrada en bombardejos selectius a posicions estratègiques,

durant els quals van ser eliminats més de cinc caps militars de milícies yihadistes

vinculades a Hamàs, mentre que centenars de coets palestins eren enviats contra

territori israelià, alguns fallant en la seva trajectòria i caient sobre la mateixa Franja

de Gaza.

El dia 12 de juliol va tenir lloc el primer atac terrestre per part de la marina

d’Israel contra una plataforma de llançament de coets, durant el qual es van produir

diversos intercanvis de trets entre forces hebrees i musulmanes. Tant els Estats Units

d’Amèrica com Egipte van demanar que es paressin les hostilitats el 15 de juliol, en

una treva que va

ser acceptada per

Israel però que

Hamàs es va

negar a mantenir,

llençant més de

100 coets contra

la frontera amb

Israel. Aquests

atacs van suposar

la primera baixa entre les forces jueves.

La nit del 16 de juliol Israel va accedir a realitzar una treva humanitària per

poder ajudar als civils de la franja, però va avisar de que respondria amb duresa

19  

 qualsevol atac per part de milícies palestines. Tot i que les IDF van rebre tres atacs

diferents amb coets durant el petit armistici, les hostilitats no es van reprendre fins el

final oficial de la treva. I va ser al final d’aquesta treva quan 13 milicians palestins

van ser parats per les IDF just abans de que entressin per un túnel a territori hebreu.

Aquest va ser el fet desencadenant per a que Benjamin Netanyahu donés la ordre de

realitzar un atac terrestre per destruir definitivament tots els túnels. Aquesta decisió

va ser durament criticada per líders mundials doncs era un pas important en

l’escalada de violència entre Israel i Palestina a la Franja de Gaza.

Els dies passaven amb bombardejos constants per part d’Israel i llançaments

de míssils sistemàtics per part de Hamàs i els seus aliats. Alguns dels bombardejos

van arribar a escoles de la UNRWA i a hospitals, fet que va suscitar moltíssima

polèmica a tot el món. Les IDF van argumentar que Hamàs i les milícies estaven

amagant-hi armes i munició, a més d’utilitzar els espais de la ONU, en teoria

neutrals, per amagar terroristes.

La situació a Gaza era inhumana a l’entrada del mes d’agost. Sense un

sistema d’aigua corrent i amb l’electricitat funcionant al 20% de la seva capacitat

màxima, ja de per si lamentable, no semblava que la situació hagués de millorar pas

gaire. Al final, havent mort 66 soldats d’Israel i uns 2000 palestins entre civils i

milicians, a més de milers de ferits, refugiats i demés, i havent-se destruït moltes de

les infraestructures militars palestines, es va signar, al cap de 50 dies des de l’inici

de les hostilitats oficials, una treva permanent indefinida que ambdós bàndols van

considerar com a bona.

Aquí va acabar l’Operació Marge Protector, que ha dut de moment a un

període de certa estabilitat político-militar entre Palestina i Israel.

 20  

21  

 

3. RESULTATS ANÀLISI MITJANS DE

COMUNICACIÓ

Si un observa amb cura i atenció els mitjans de comunicació amb presència a

Catalunya quan donen informació sobre Israel es donarà compte de que impera cert

aire anti-sionista en les seves paraules i en la manera de tractar la informació.

Durant l’Operació Marge Protector, a més d’aquesta enemistat declarada a l’Estat

d’Israel, es va poder observar una preferència per un periodisme centrat en el drama

i les emocions en lloc dels fets, el que ha conduït a prendre les fonts palestines com

a veritats absolutes i a relegar les informacions israelianes, molts cops amb molt

més fonament pel fet de venir d’institucions oficials i reconegudes, a un segon lloc.

Per exemple, mentre que a la televisió israelià i a mitjans internacionals com

Fox News (i també a través de vídeos penjats a la xarxa de manera independent) es

podien observar els centenars de coets que s’enviaven cada setmana contra Israel,

com la fotografia mostrada a continuació, d’un periodista de la AFP, mostra, els

mitjans d’aquí van ignorar

en gran part aquest fet. I

això és molt important,

perquè el llançament de

coets des de Gaza va ser un

dels motius del conflicte i

la cobertura que aquests

van tenir pot mostrar en

gran part el nivell de parcialitat al qual està sotmesa la “veritat” dins la premsa

espanyola o catalana.

Isabel Pérez, enviada especial del diari El Mundo, va mencionar aquests

coets en només dues de les seves onze cròniques, i en una d’elles només ho fa de

passada, de manera quasi novel·lada.

Javier Martín, de l’agència EFE de la qual van beure molts dels mitjans petits

de Catalunya, va mencionar per la seva part els coets 14 cops en 27 cròniques. I de

fet, com demostra la revista Oriente Medio, quan aquests eren protagonistes

acostumaven a aparèixer al paràgraf final o per la part postrera de l’article, mentre

que quan els posa al principi és només per a anomenar-los de manera indirecta,

 22  

com quan diu “Israel ha anunciado la destrucción de decenas de lanzaderas de

cohetes”.

Mikel Ayestarán, del mitjà ABC, menciona també els coets en 14 de 29

articles, tot i que aprofitant un estil de narració molt basat en la vida diària a la

Franja els acostuma a treure quan tenen a veure amb la situació personal d’un

palestí, quasi mai per explicar el coet sol. Tot i així, des del seu compte de Twitter si

que en parla, quan diu en un tuit que prop del seu hotel hi ha situada una llançadora

de coets palestina.

EL PAÍS, diari amb una línia editorial bastant pro-Palestina, va ser en aquest

cas un exemple de quasi imparcialitat, parlant dels coets en 21 de les 31 cròniques

que el seu corresponsal, Juan Gómez, va realitzar. De fet, ja en el primer article es

parla extensament de les armes palestines, i fins i tot en alguna crònica s’arriba a

descriure com el corresponsal viu en primera persona com diferents milicians envien

foc de morter contra territori hebreu. Va ser, juntament amb RTVE, l’únic mitjà en

denunciar el fet de que Hamàs utilitzava escoles i hospitals com a bases

paramilitars.

Però òbviament no tot van ser coets. Per analitzar si la imparcialitat ha estat

present en les cròniques s’ha d’observar la manera en què es van relatar els combats

entre les IDF i els milicians musulmans. L’Operació Marge Protector, d’igual

durada aproximadament que la Operació Plom Fos, va ser sis cops més mortífera

entre les forces hebrees, morint 64 soldats. Això fa que la gestió de la informació

sobre els combats sigui crucial a l’hora d’analitzar la parcialitat dels mitjans.

EFE parla puntualment de “línia de front” i de “front de batalla”, però intenta

no relatar els combats i quan ha de donar dades dóna les dades i informacions de

fonts israelianes alienes a la Franja. Només trobem a un membre d’un grup palestí

armat en una crònica del 20 de juliol, la mateixa crònica (i també única) que parla de

combats cos a cos a Gaza.

El Mundo, seguint en la seva línia emocional, prefereix parlar de la

destrucció que els barris més humils de Gaza pateixen, posant especial èmfasis en el

patiment dels civils. Només en una de dotze cròniques trobem una referència directa

als enfrontaments entre palestins i israelians, i per trobar una menció als milicians

23  

 musulmans l’hem de buscar indirectament, quan es parla de com el Front Popular

per l'alliberament de Palestina reparteix menjar entre els habitants.

ABC, per la seva banda, tot i que sí que fa amplis reportatges sobre els

combats, apareixent el tema 6 cops en 29 cròniques, ho fa la major part del temps

intentant transmetre una imatge de victòria del bàndol de Hamàs: apareixen

principalment baixes sofertes per les forces d’Israel, infiltracions de terroristes en

territori hebreu via túnels, etc.

Un cop més, EL PAÍS i RTVE donen la informació més imparcial durant la

Operació Marge Protector en aquest sentit, no deixant passar la informació real i

verídica pel filtre de les emocions i el dramatisme periodístic.

S’ha pogut demostrar una cosa durant la investigació d’aquesta operació i la

cobertura dels mitjans de comunicació. En mig del sofriment generat per tot

conflicte armat, apareix una gran quantitat de dades aportades per les autoritats i

institucions d’ambdós bàndols. Les versions de cada costat, en general, no

coincideixen. En el cas de la cobertura informativa d’aquest conflicte, la versió que

van aportar les fonts a la Franja de Gaza es van incorporar al relat periodístic sense

mencionar l’existència d’altres versions.

Per altra banda, en parlar de víctimes palestines, vivendes destruïdes i xifres

de no combatents sobre el total de morts trobem repetidament que les dades

s’ofereixen sense especificar la font, però quan les fonts vénen d’Israel apareixen

sempre acotats amb l’origen, entre cometes, o afegint el terme “suposadament”. La

impressió resultant és per tant que la versió palestina consisteix en fets contrastats,

mentre que les informacions aportades per Israel representen tan sols una versió

 24  

parcial i qüestionable.

Això, juntament a la persistència en donar per vàlida qualsevol versió dels

fets que després es mostra equivocada fa que un s’hagi de plantejar la validesa de la

informació donada pels mitjans principals que s’han tractat fins ara. Prenem com a

exemple el cas d’Al Shati. Una bomba va explotar en mig del carrer matant a deu

nens innocents. L’Agència EFE va retransmetre la notícia explicant que els

testimonis asseguraven que el culpable havia estat un dron d’Israel, i sobre aquest

eix giraven els dos minuts de crònica. No era fins al final, de passada, quan es

mencionava que les IDF mantenien que la explosió havia estat provocada per

Hamàs. Un dia més tard, Gabriel Barbati publicava el següent a Twitter:

“Fora de Gaza i lluny de les represàlies de Hamàs: Coet fallit va matar nens

ahir a Shati. Testimonis: Milicians van córrer i van netejar les restes”. En un altre

tuit, el periodista, que havia estat testimoni directe dels fets, deia que la versió de les

IDF era la correcta i que el culpable d’aquelles morts era un coet de Hamàs. Això,

però, no va arribar a cap mitjà espanyol o català, que van seguir mantenint com a

certa la versió, sense fonts fiables, de què havia estat un dron d’Israel.

També es troben en el vocabulari emprat pels diaris i mitjans de comunicació

importants pistes sobre la seva ja cada més clara parcialitat. Paraules com

“violació”, “càstig”, “holla”, etc. serveixen per a que el lector rebi, de manera

indirecta, un judici de valor sobre les accions de l’Estat d’Israel que molts cops, com

s’ha demostrat, no coincideixen amb la realitat. Es pot afirmar, per tant, que en

termes generals els mitjans han incorporat en els seus articles judicis de valor a

través del llenguatge i l’estil.

Els enviats especials dels mitjans de comunicació són, a més, poc parcials ja

de per si. Tots els periodistes que van cobrir des de la Franja de Gaza el recent

conflicte mantenen presència en les xarxes socials d’Internet, cosa que per altra

banda és normal en tots els professionals de la comunicació. A Twitter, de fet, es pot

observar com alguns dels periodistes destacats a Gaza van creuar la línia que separa

el periodisme cap al costat de l’activisme polític. Destaquen, en aquest sentit, Mikel

Ayestarán i Isabel Pérez, que deixen mostres d’absoluta parcialitat com les següents:

25  

 

Aquests cinc mitjans analitzats van decidir cobrir el conflicte a través d’un

mal entès “periodisme humà”, centrant-se en drames personals, entrevistant

principalment a palestins del carrer en la seva lluita per sobreviure en mig del

conflicte, a parents de morts, etc.

Pot ser per la dificultat de les condicions de treball, al bell mig d’una guerra,

o potser per pressions de Hamàs, cosa que els reporters espanyols han negat

categòricament, o potser per conviccions ideològiques, o potser per seguir les regles

del joc establertes, el resultat general ha estat, si bé dramàtic i visual en quant a

 26  

forma, pobre i monocolor en quant a contingut.

Per últim, digne de menció especial és la pobra actuació de l’operatiu

internacional de “la nostra”, TV3, en la cobertura del conflicte. El Director de la

secció d’Orient Mitjà, Joan Roura, que és un convençut activista pro-palestí (i

aquest fet ja hauria de ser suficient per entendre que és el contrari, l’antònim,

d’imparcialitat en el tema que ens cenyeix, el conflicte palestino-israelià), va dir

entre moltes altres perles que el desqualifiquen per encapçalar el que hauria de ser

una televisió líder i model, que “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”, que “no

creu en el periodisme neutral”, que Israel existeix “per un interès pel petroli per part

d’Occident” i encara més interessant pel tema que motiva aquest treball, que els

“mitjans de comunicació espanyols donen suport a la causa Palestina”.

En un clip gravat i emès per TV3 durant l’Operació Marge Protector Joan

Roura va afirmar que totes les guerres de Gaza eren una “mentida sense solució

política, amb una matança de palestins i fins la propera”. És a dir, afirma que Israel

es dedica a fer matances de ciutadans de Gaza i deixa en un absolut segon pla a

Hamàs, com si aquesta organització es dediqués a promoure la pau o no tingués res

a veure amb la situació que pateix Gaza. En un final tràgic d’un clip que resta per

l’oblit i que el lector pot consultar a l’Annex, Roura diu que “els coets que surten de

Gaza són la manera violenta que tenen de fer-se visibles”. El periodista enviat de la

major televisió de Catalunya s’atreveix a fer un comentari de valor tan arriscat com

aquest, que per suposat ens sonaria fatal si en lloc de Hamàs poséssim el subjecte a

Al-Qaeda i ens referíssim a l’onze de setembre o si parléssim d’ETA i un dels seus

lamentables atemptats.

El seu company d’aventures i enviat a Orient Mitjà, el Sr. Elfa, va dir en una

entrevista, literalment: “Procuro no prendre mai partit. Miro i provo de relatar el

que veig des de l’objectivitat. Però de vegades la força de la raó es manifesta i

ressalta l’evidència: Aquí el que hi ha són uns ocupants i uns ocupats”.

Imparcialitat? Objectivitat? Periodisme? Poc.

27  

 

4. RESULTATS ENQUESTES

*Els resultats presentats a continuació són fruit d’una extensa enquesta distribuïda a 100 persones (veure 1.3 per

més informació sobre la metodologia emprada) atenent a criteris com l’edat o el sexe seguint les estadístiques

sobre la població catalana presentades pel Centre d’Estudis d’Opinió. Els resultats extrapolats al conjunt de la

societat, però, poden tenir errors mínims de caire estadístic.

Aquest gràfic dóna dues informacions molt interessants. La primera és que la

majoria de la població pensa que Israel té dret a existir, és a dir, té la legitimitat

necessària per ser un Estat de Dret. La segona és que, tot i que la majoria de la gent

comparteix l’opinió expressada anteriorment, aquesta no és generalitzada. És a dir,

mentre que probablement el percentatge de gent que opini que França té dret legítim

a ser un país i a constituir-se com a Estat seria probablement molt pròxim al 100%,

en el cas d’Israel s’apropa perillosament al 50%, el que sens dubte posa a prova la

seva capacitat de mostrar-se a la resta del món com a Estat legítim.

 28  

En aquest segon gràfic s’observa com, a Catalunya, la idea de que Palestina

mereix ésser un Estat està més estesa que la de que Israel és legítim, fet que ve

donat pel següent:

Aquest tercer gràfic mostra que la majoria de catalans que donen suport a

l’existència d’Israel també pensen que Palestina hauria d’ésser un Estat, és a dir, que

mentre els partidaris de l’Estat jueu també ho són de l’existència d’un de musulmà,

al revés no passa el mateix. Tot i així, si busquem una mica més:

29  

 

Aquest gràfic és molt esclaridor. Mentre que abans es veia com la majoria de

catalans donaven suport a l’existència dels dos estats, ara es pregunta si un dels dos

està més legitimat, si un dels dos té la veritat en les seves mans, si la causa d’un dels

dos és més justa que la de l’altre. I aquí la resposta és completament diferent. La

majoria de catalans no pensen que cap dels dos bàndols sigui un màrtir o un heroi,

essent una majoria d’igual nombre més o menys que la que dóna suport a

l’existència d’Israel la que pensa que cap dels dos és més legítim que l’altre.

Ara bé, si s'ajunten aquestes dades i el mapa ideològic esquerra-dreta es troba

el següent:

 30  

En els dos grups la diferència és similar entre els que pensen que cap dels dos

bàndols té la raó absoluta i legítima i els que mantenen que si, però amb la

diferència que el sector de la dreta que defensa que Palestina té raó és mínim, si es

que existeix, mentre que un petit però existent tros de l’esquerra catalana opina que

Israel té la raó.

Entrant més en matèria específica, es va preguntar als enquestats si creien que

l’Estat d’Israel va actuar correctament durant el transcórrer de l’Operació Marge

Protector, i el que més sorprèn és la quantitat de Ns/Nc que hi ha entre les respostes:

És a dir, mentre que la majoria de gent té, o creu tenir, una opinió clara i

formada sobre Palestina i Israel en general i sobre el conflicte com a conjunt, quan

s’analitza fet per fet, esdeveniment per esdeveniment, no hi ha pas un consens

majoritari degut a la falta d’informació i opinió per part del ciutadà. Però aquesta

falta d’opinió sobre l’actuació de l’Estat d’Israel és deguda, o millor, percep la

població que és deguda a una manca d’informació veraç? A la pregunta “Es

considera ben informat en relació al tema tractat?” s’aprecia com hi ha una majoria

de persones el grup que es considera de dretes que si que pensa que té en les seves

mans la informació suficient per discernir entre la veritat i la mentida i formar una

opinió personal:

31  

 

En el grup de persones que es consiraven d’esquerres, que representaven en

total el 40% de la mostra seguint sempre el guió establert amb el treball del Centre

d’Estudis d’Opinió com es pot revisar a la Metodologia, hi ha un “empat” entre els

que creuen que sí estan ben informats sobre el l’Operació Marge Protector, mentre

que els que no prenen partit per cap dels dos bàndols polítics regna l’opinió de que

no tenen la informació suficient com per considerar-se ben informades.

Això hauria de fer pensar que o bé els mitjans consultats pel grup de la

mostra considerat de dretes tenen més credibilitat i usen informació més veraç o

aquesta pròpia impressió és falsa i realment estaven igual d’informats que els seus

conciutadans. Per a saber-ho es va preguntar a cada enquestat els mitjans que

consultava regularment i els resultats confirmen la idea de que tant l’esquerra com la

dreta estan mal informades o reben les notícies de manera parcial i poc objectiva:

Mentre que el grup considerat de dretes col·locava la majoria de cops el diari

ABC i El Mundo com a referents periodístics, el d’esquerres feia el mateix amb El

País o Público, agafant aquest últim per les seves cròniques informació de

l’Agència EFE abans analitzada. Què vol dir això? Que la gran majoria de

ciutadans, vora el 80% per cent, utilitza com a font primària d’informació per a

formar una opinió pròpia mitjans de comunicació que com s’ha demostrat en el punt

número 3 enfoquen les seves cobertures de manera absolutament parcial i gens

objectiva, fins i tot des de mitjans públics pagats amb diners de tots els ciutadans. És

conscient d’aquest fet un ciutadà?

 32  

La majoria de catalans, de qualsevol orientació política, pensen que els

mitjans de comunicació no han estat imparcials en la cobertura del conflicte

palestino-israelià. Però això no és tot: quan s’analitzen aquestes dades es troba una

coincidència molt curiosa. Si es revisa els gràfics anteriors es veurà que els

anomenats “de dretes” empatitzen més amb el bàndol israelià, tot i pensar en la

seva majoria que no té la raó completa en aquest conflicte. El mateix passava al

revés; la mostra d’esquerres era en general més favorable a la causa palestina. I en

aquest gràfic s’observa com la dreta pensa en general que els mitjans estaven a favor

de Palestina mentre que l’esquerra pensava just el contrari. La gent de centre, pel

seu compte, van respondre en general que els mitjans havien cobert l’acció des

d’una òptica pro-Palestina. Amb independència del color polític, el gràfic seria el

següent:

I en aquest cas

es veu com, sigui com

sigui, la percepció

general no era pas

d’una premsa

objectiva.

5.

33  

 

CONCLUSIONS

S’han confirmat les hipòtesis presentades a l’inici del treball? A la primera es

plantejava que els grans mitjans amb presència a Catalunya no han mantingut

l’objectivitat requerida, movent-se entre el sensacionalisme i la mentida, i per tant

no informant bé al ciutadà del que realment passava a Israel durant l’Operació

Marge Protector.

Aquesta hipòtesi ha resultat ésser verdadera, tal com es demostra al punt

número 3 de l’estudi. Els mitjans consultats, a saber, El Mundo, El País, TV3,

RTVE, ABC i l’Agència EFE, van faltar al seu deure social com a informadors en

utilitzar fonts no fiables, no mencionar esdeveniments importants o criminalitzar

l’Estat d’Israel de manera sistemàtica i repetida. La resta de mitjans de comunicació

d’important presència a Catalunya van utilitzar bàsicament reporters d’altres

cadenes o diaris, molts cops de les anteriorment mencionades, sent el resultat el

mateix en quant a objectivitat periodística es tracta.

Tant l’anàlisi periodístic, que va mostrar la parcialitat present als mitjans,

com les enquestes, que il·lustraven com la gran majoria de catalans no veien els

mitjans com a missatgers de la veritat, o fins i tot com les entrevistes realitzades per

a completar aquest treball, en les que tots els entrevistats coincidien en denunciar la

manca d’objectivitat a la premsa actual (tant els membres d’associacions palestines

com israelianes!), han mostrat que els nostres diaris, que les nostres televisions, fins

i tot les públiques, van cobrir el conflicte amb idees preconcebudes, molts cops

errònies, amb sensacionalisme, prioritzant l’emoció per sobre la raó, etc. Per tant

podem dir que la primera hipòtesi és vàlida i queda demostrada.

• Els grans mitjans de comunicació amb presència notable a

Catalunya han informat de manera parcial sobre el conflicte, bellugant el

seu missatge entre la veritat, la mentida i el sensacionalisme faltant a la

responsabilitat social que tenen com a comunicadors de veritats davant la

gent. Després es plantejava si aquests grans mitjans dels que ja s’ha provat una

clara i manifesta parcialitat havien estat retransmetent el conflicte des d’una òptica

pro-palestina, faltant a les dades degut a un intent de fer activisme polític des dels

majors grups de comunicació.

 34  

Aquí l’anàlisi periodística tampoc deixa gaire lloc pels dubtes, doncs com

hem vist un altre cop al punt número 3 els mitjans de comunicació han utilitzat el

sofriment del poble de Palestina per a crear titulars sensacionalistes amb els que

vendre més còpies. Aquí hi ha un exemple de criminalització poc objectiva:

Si un llegeix l’article complet se n’adona, entre d’altres coses, que les xifres

no han estat revisades per cap organisme internacional sinó que són donades per

Hamàs i en absolut contrastades.

Si un se’n va a mirar les enquestes del punt 4 podrà observar que aquí hi ha

una divisió d’opinions més gran que a la qüestió anterior. Per tant, podem afirmar

que objectivament els mitjans van informar amb un sentimentalisme,

sensacionalisme i falta d’imparcialitat favorable a Palestina però que ambdós

bàndols es van amagar darrere l’argument de que la premsa anava contra ells com es

pot constatar a les entrevistes realitzades per un servidor. En elles, els membres

d’associacions com la d’Amics d’Israel o Israel a Catalunya deien que la premsa

havia estat absolutament contrària al poble hebreu, dins una “línia antisionista de

moda als mitjans de comunicació”, i a la vegada membres d’associacions pro-

palestines com la de Col·laboració Palestino-catalana deien que en general els

periodistes no havien ajudat tant com haurien al poble de Palestina “denunciant els

nombrosos crims d’Israel”.

Tot i així, aquest treball segueix l’estructura del mètode científic i les proves

mostrades a l’apartat 3 indiquen sens lloc a dubte que sí, la premsa va ser favorable

a Palestina.

• Aquests grans mitjans de comunicació presents a Catalunya han

estat favorables en les seves cròniques a “Palestina”, arribant

35  

 en alguns casos a faltar al principi d’objectivitat degut a

simpaties polítiques.

Havent demostrat això queda una altra hipòtesi relacionada amb les dues

anteriors. Van saber els corresponsals separar les seves afiliacions polítiques de la

seva feina i del seu deure periodístic? És un fet que la majoria d’enviats espanyols i

catalans a la regió tenen pensaments i idees pro-palestines, i això sens dubte ha

condicionat el que ja és un fet demostrat, la falta de parcialitat. Però han sabut més o

menys dissimular les seves idees per a poder donar una imatge d’imparcialitat i

objectivitat?

No. Ja s’han adjuntat amb anterioritat dos imatges de tuits enviats per

periodistes destacats a la zona de Gaza i Israel, ambdós escrits durant l’Operació

Marge Protector. Alguns reporters de mitjans públics fins i tot penjaven fotos negant

el dret a l’existència d’Israel, en un mapa acompanyat del text “Palestina és una”:

Isabel Pérez, de fet, una de les més

actives jornalistes durant el transcórrer de

l’Operació, va penjar aquest dibuix on

surten ella i el seu marit com si fossin

combatents de les milícies palestines,

 36  

donant a entendre que ella fa davant les càmeres el que altres fan a les trinxeres:

Per tant podem dir que la identificació amb un dels dos bàndols de la lluita,

opinió molt lloable de totes maneres, va fer que no hi hagués pluralitat en les

cròniques i va fer fallar la missió periodística de mostrar el quadre general. Amb

certes excepcions puntuals i personals mostrades en aquest treball, es pot dir que els

reporters no van actuar amb la puresa periodística que en teoria haurien de seguir.

Hipòtesi confirmada.

• Els enviats especials dels mitjans de comunicació catalans que

han viatjat a Israel per cobrir la Operació Marge Protector no han sabut

separar les seves idees personals de la professió que exerceixen, arribant en

alguns casos a convertir-se en autèntics activistes parcials que han utilitzat

la seva capacitat d’arribar a la gent per distorsionar la veritat contaminant-

la amb les seves idees personals. En una hipòtesi de caire més estadístic es plantejava que la Opinió Pública a

Catalunya havia estat, en general, favorable a la causa palestina. Però la realitat, per

molt que els mitjans de comunicació estiguessin donant suport als combatents i

civils de la franja de Gaza, és que en general els ciutadans no han mostrat un suport

clar cap a cap bàndol. És cert que en general la dreta s’ha identificat amb Israel

(però tampoc de manera molt generalitzada) i l’esquerra amb Palestina, però

recordem que a la pregunta “Creu que hi ha un bàndol que tingui la raó?” la majoria

de catalans opinava que no.

A més a més, es pot dir que la població de Catalunya, en no estar informada

de la manera apropiada, va patir certa manca d’opinió en vers l’Operació Marge

Protector. Hi havia molts catalans, doncs, que no sabien respondre exactament si en

la seva opinió Israel va actuar correctament durant el conflicte perquè no tenien els

recursos informatius necessaris per a formar un pensament propi. També podria

deure’s aquest fet, però, a una manca d’inquietud per part del ciutadà de saber-ne

més del tema. Sigui com sigui, aquesta hipòtesi no ha passat la prova de la

metodologia científica i per tant ha de ser descartada.

• L’opinió pública catalana ha estat, durant l’Operació Marge

Protector, favorable en general a la causa “palestina”.

37  

 L’última hipòtesi, que tot i estar relacionada amb l’anterior l’error d’aquesta

no l’impedeix ser certa, tenia a veure amb si el grup polític de l’esquerra estava més

a favor de la causa palestina, i això ha resultat ser completament cert.

Tot i que no de manera uniforme, les enquestes realitzades han demostrat que

el grup de la mostra que es considerava a si mateix d’esquerres donava en general

més suport als palestins que el grup considerat a si mateix de dretes. Això, sumat a

que els diaris considerats més progressistes com Público, El País, etc. tenien línies

editorials més a favor i tot encara que la línia general de Palestina. Per tant aquesta

hipòtesi queda, sens més, confirmada.

• Aquesta opinió pública ha estat encara més compartida en les

persones que es consideren a si mateixes d’esquerres políticament.

Una última conclusió surt a la llum després d’analitzar totes les dades

adjuntades en aquest treball. Als nostres mitjans de comunicació els queda encara

molt camí per avançar abans d’arribar a un punt de puresa periodística i objectivitat.

Mentre hi hagi gent com Joan Roura dirigint la secció Internacional de TV3 i

aprofitant per fer política i activisme des d’una posició que hauria de servir

simplement per informar de tots els matisos d’un esdeveniment social o en aquest

cas militar com és l’Operació Marge Protector no tindrem periodisme neutre de

qualitat. Mentre persones com Isabel Pérez, obertament a favor d’eliminar l’Estat

d’Israel, siguin les encarregades de mantenir la ciutadania informada sobre el que

passa fora de les nostres fronteres no tindrem periodisme neutral de qualitat. Mentre

els cinc mitjans que més han cobert el conflicte palestino-israelià no facin un esforç

i virin els seus reportatges cap a l’objectivitat no tindrem periodisme neutral de

qualitat.

I el que és encara pitjor. Mentre no tinguem periodisme neutral de qualitat, no

tindrem una societat crítica, informada i oberta al món. Tenim un problema nacional

d’objectivitat periodística que s’ha de solventar i aquest treball és un humil intent de

demostrar-ho. Perquè el primer pas per resoldre un problema és reconèixer que

aquest existeix.

 38  

39  

 

6. ANNEX

Durant el procés de redacció del treball es va recórrer, a més de llibres, webs,

documentals, etc. a realitzar entrevistes a persones implicades o relacionades

d’alguna manera a l’Estat d’Israel o al poble palestí. Aquestes entrevistes, tot i no

ser directament bolcades al treball escrit, han estat de molta ajuda en la confecció

del treball i són una font magnífica d’informació de primera mà. El lector les pot

escoltar visitant la plana web

faboint.blogspot.com.es

on han estat penjades per a que el contingut pugui ser utilitzat. Les institucions

entrevistades han estat l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, l’Associació Israel a

Catalunya i l’Associació per la Col·laboració Palestino-Catalana, mentre que també

s’ha entrevistat a individus com Jordi Argelaguet, cap del Centre d’Estudis

d’Opinió, o Andreu Lascorz, reconegut historiador especialitzat en història jueva a

la Península Ibèrica. A tots ells moltes gràcies per la seva immensa col·laboració.

En aquesta mateixa plana web es pot trobar una còpia de l’enquesta creada per al

treball, a més dels mètodes usats per l’anàlisi periodística.

 40  

41  

 

7. BIBLIOGRAFIA

“Atlantic Mobile.” Web. 25 Feb 2015.

Homeland, Israel & Palestine. Distributed by Encyclopaedia Britannica Educational Corp., 1984. Film.

The Birth of Israel. Films for the Humanities & Sciences, a Division of Films Media Group, 2008. Film.

“CAMERA: Commitee for Accuracy in Middle East Reporting in America.” CAMERA: Commitee for Accuracy in Middle East Reporting in America. Web. 11 Jan. 2015.

Israel, a Nation is Born. Home Vision Entertainment, 2003. DVD.

“Examination of the Names of Palestinians Killed in Operation Protective Edge-Part Seven*.” Terrorism-info.Web. 25 Jan. 2015.

Facts about Israel: History. Jerusalem: Israel Information Centre. 1995. Print.

Historia Política Ilustrada de Palestina. Print.

“HonestReporting.” Honestreporting.com. Honest Reporting for Israel. Web. 18 Dec. 2014.

Pallywood. 2005. DVD.

Naor, Mordechay. The Twentieth Century in Eretz Israel: A Pictorial History. Cologne: Könemann, 1998. Print.

“Revista de Medio Oriente: “Margen protector”: Informando Desde la Franja de Gaza”. Web. 24 Jan. 2015.

Shavit, Ari. Mi Tierra Prometida. Yerushalaim: DEBATE. Print.

Tal, Israel. National Security the Israeli Experience. Westport, Conn.: Praeger, 2000. Print.

Yousef, Mosab Hassan, and Ron Brackin. Son of Hamas. Carol Stream, IL: SaltRiver, 2010. Print.