L’organització de la Festa d’Elx a través del temps. Consell Valencià de Cultura, València,...
128
1 L’ORGANITZACIÓ DE LA FESTA D'ELX A TRAVÉS DEL TEMPS per Joan Castaño Garcia 1
Transcript of L’organització de la Festa d’Elx a través del temps. Consell Valencià de Cultura, València,...
1
L’ORGANITZACIÓ DE LA FESTA D'ELX A TRAVÉS DEL TEMPS
per
Joan Castaño Garcia
1
1
Als meus pares María Teresa i Ángel
2
1
ÍNDEX
INTRODUCCIó
I.- ORÍGENS
La tradició del segle XIII.
La "Vinguda" de la Mare de Déu.
Les teories més rigoroses.
Transmissió textual i autors coneguts.
II.- LA CONFRARIA DE L'ASSUMPCIó
La Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció.
III.- EL CONSELL MUNICIPAL EN L'ANTIC RÈGIM
El primer plet amb el bisbat d'Oriola.
Construcció d'un nou temple.
Les pessades de carn.
Segon plet amb el bisbat d'Oriola.
L'administració de l'arrova de l'oli.
Alteració de la tramoia aèria.
IV.- EL CONSELL MUNICIPAL DURANT EL NOU RÉGIM
El Vincle del doctor Caro.
V.- LA JUNTA PROTECTORA DE LA FESTA
Les tasques restauradores en anys posteriors.
La Festa en la II República.
VI.- LA JUNTA NACIONAL RESTAURADORA DEL MISTERIO DE ELCHE Y DE SUS
TEMPLOS
Les obres de Santa Maria
La restauració de la Festa en 1941.
Les festes en anys succesius.
De la Junta Restauradora al Patronat del Misteri
3
1
VII.- EL PATRONAT NACIONAL DEL MISTERI
Representacions extraordinàries.
Divulgació de la Festa
VIII.- SOBRE EL FUTUR DE LA FESTA
BIBLIOGRAFIA BÀSICA
4
1
INTRODUCCIó
Elx és actualment la tercera ciutat més important de País Valencià. Una ciutat moderna i
industrial amb uns dos-cents mil habitants dedicats en una gran majoria a la fabricació de calcer, i
que es localitza geogràficament en la comarca del Baix Vinalopó. Una ciutat amb una llarga història
assenyalada per les lluites de tipus social. Primer per a desfer-se d'un poder feudal que la va tenallar
des de les darreries del segle XV fins el segle XIX. I, més recentment, amb un moviment obrer
emblemàtic que va caracteritzar el pas d'una societat artesanal i agrícola a una altra eminentment
industrial entre els últims anys del vuit-cents i el primer terç del nostre segle.
És per això que sorpren que una ciutat d'aquestes característiques, situada lingüísticament en
la frontera sud del país i amb una forta immigració castellanoparlant que ha patit uns canvis
demogràfics, humans, de tarannà, haja sabut conservar per damunt de l'evolució històrica i física, de
les ideologies i dels interessos de tot tipus, una tradició d'origen medieval que encara roman viva, i
que, simbòlicament, no deixa de ser una festa. Ens referim a la celebració comunitària de la ciutat, a
la festivitat anual dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu que en els dies centrals de cada mes
d'agost convoca al seu voltant il.licitans i forasters desitjosos de viure i reviure el ritual secular. Una
tradició mantinguda per voluntat dels elxans i que té en la representació d'un misteri teatral, conegut
com la Festa o Misteri d'Elx, el seu punt àlgid.
La Festa d'Elx és l'única peça heretada del teatre medieval europeu que ha perdurat fins els
nostres dies d'una forma ininterrompuda. Es tracta, com és sabut, d'una mostra de teatre religiós, de
tema assumpcionista, que té lloc cada any els dies 14 i 15 d'agost a l'interior de l'església de Santa
Maria d'Elx. Les seues característiques teatrals, musicals, literàries, religioses i populars han estat
5
1
sobradament exposades en els últims temps dins de documentades monografies1.
Per la nostra banda ara, intentarem fer una petita aproximació a la seua història, als seus
cinc-cents anys de vida que, com veurem, ha estat sempre íntimament vinculada a la de la comunitat
que l'ha feta i la fa possible: la ciutat i el poble d'Elx.
Així mateix, vullguerem manifestar el nostre agraiment al Dr. Josep Romeu i Figueras que
ens va fer veure la utilitat de redactar una monografia sobre la història de la Festa d'Elx. Al
professor Biel Sansano pels seus interesants suggeriments que han millorat considerablement aquest
llibre. I a Mila Espinosa per la seua col.laboració en la introducció de correccions a l'original
informatitzat.
1 Vid. J. Castaño Garcia, Repertori bibliogràfic de la Festad'Elx, València, IVEI/Ajuntament d'Elx, col. "Arxius i documents",núm. 14, 1994.
6
1
I.- ORIGENS
Establir el moment exacte del naixement de la Festa d'Elx ha estat, des de l'inici de les
investigacions realitzades al seu voltant, el tema més debatut i controvertit entre els estudiosos i, al
mateix temps, aquell que ha propiciat el desenvolupament de teories i propostes més variades,
encara que, malauradament, moltes d'elles amb ben escàs suport documental.
Si ordenem totes aquestes teories veurem com, a grans trets, podríem establir dos apartats
que, a més a més, acaben per fondre's i conformar una única explicació miraculosa-tradicional que
intenta, d'una banda, retraure la creació de la Festa a l'època més llunyana possible i, d'altra, atorgar
un origen extra-humà al text de la peça.
I.1. La tradició del segle XIII
Ja en les primeres referències conservades sobre la Festa, queda recollida una explicació del
seu origen que intenta lligar-la al moment mateix del naixement de la vila a la civilització cristiana.
Així ho manifestava Cristòfol Sanz en 1621 quan indicava que, malgrat no haver pogut establir
l'antiguitat de la representació, alguns testimonis asseguraven que el seu origen estava en la
conquesta de la ciutat als musulmans per part de Jaume I d'Aragó, en 12652.
Aquesta possibilitat és la que també recull Gaspar Soler Chacón en la seua consueta de la
Festa, copiada en l'any 1625 i on va incloure una sèrie de notícies històriques -en una gran part,
preses de l'obra de Sanz- en un manuscrit destinat al Sant Ofici3.
Seguint aquesta tradició que relaciona el naixement del drama elxà amb la reconquesta de
Jaume I, hi ha autors, com els germans Martínez Blasco, que ens parlen del bisbe Arnau de Gurb,
prelat de Barcelona que acompanyava les tropes del monarca aragonés, com a organitzador de les
primeres representacions del Misteri basant-se en els coneixements alquímics d'aquest bisbe i de les
seues bones relacions amb el poble jueu, tot i que sense aportar cap prova documental4. En aquest
2 Cristòfol Sanz, Recopilación en que se da quenta de lascosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche, Ms. de 1621 conservat a l'Arxiu Municipal d'Elx [AME]. Existeixuna edició amb pròleg de Juan Gómez Brufal, feta a Elx, Llib.Atenea, 1954 (ps. 118-119).
3 Pere Ibarra i Ruiz, El Tránsito y la Asunción de la Virgen,Elx, Imp. Agulló, [s.d.: 1933], p. 25.
4 Tomàs i Manuel Martínez Blasco, Alegato en defensa de un"Misterio de Elche" de origen medieval, Elx, Mutua Ilicitana deSeguros, 1994. Aquesta mateixa hipòtesi ja l'havien apuntada al
7
1
sentit, recordarem que la tradició local presenta a aquest Arnau de Gurb com l'autor material de la
consagració de la mesquita musulmana d'Elx al culte catòlic, sota l'advocació de Santa Maria en la
seua Assumpció al cel i, per tant, el responsable directe de la cristianització de la ciutat. Tanmateix,
la crònica o Llibre dels Fets de Jaume I només presenta una brevíssima referència al respecte on
s'indica que el bisbe de Barcelona quedà a Elx com a representant del monarca per a salvaguardar la
vila,
"E, presa la torre, lexam-hi lo bisbe de Barcelona, que.ls guardàs que no.ls talàs hom"5.
Creiem que concloure d'aquesta referència -i d'altres arguments circumstancials, com una
corazonada intuitiva dels investigadors- que Arnau de Gurb és sens dubte l'autor o l'organitzador de
la Festa resulta, si més no, una mica atrevit.
Altres autors, en comprovar que resulta molt difícil admetre que la representació de la Festa,
amb la música, text literari i desenvolupament escènic que avui coneixem, nasquera al segle XIII,
intentaren provar que allò que es va posar en marxa després de la conquesta, fou una mena de versió
primitiva del Misteri -ens parlen d'uns jocs florals assumpcionistes- que posteriorment es
desenvoluparia i aplegaria a l'obra actual. L'autor que amb major força va defensar aquesta hipòtesi
de treball -també sense cap prova documental- fou Josep Pomares Perlasia qui va escriure una petita
teoria al respecte. En ella indicava que la idea primitiva del drama elxà fou portada en el segle XIII
pels conqueridors que acompanyaven Jaume I. Aquesta primera escenificació, que Pomares
denomina "Juegos Escolares dedicados a la Dormición y Asunción de María", es transformaria en
l'actual Misteri després de l'aparició miraculosa de la imatge de la Mare de Déu d'Elx el 1370 -que
tractarem tot seguit-, ja que juntament amb la figura mariana es trobà també la consueta del drama
que avui coneixem. En definitiva, manifestava que els conqueridors catalans i aragonesos oferiren
una mena de Jocs Florals de tema marià -encara que el mateix autor reconeix la inexistència de
documents en aquest sentit- que posteriorment evolucionarien fins la Festa actual6.
Fins i tot, alguns autors han intentat donar suport documental a aquest origen del Misteri en
seu llibre La arquitectura como escenario de "El Misterio deElche", Alacant, CEM, 1990, ps. 56-69.
5 Llibre dels fets del rei en Jaume, a cura de JordiBruguera, Barcelona, Ed. Barcino, "Els Nostres Clàssics", col."B", núm. 11, p. 312.
6 José Pomares Perlasia, "Bosquejo histórico de la 'Festa'según mi estudio acerca de la misma". Festa d'Elig, Elx, 1956,s.p.
8
1
el segle XIII i es van referir a una carta reial que, malgrat la seua suposada importància, mai no fou
publicada. L'esmentada carta va ser examinada, segons ell mateix afirma, pel músic alacantí Òscar
Esplà en l'any 1924, el qual, com veurem en el capítol corresponent, va revisar en aquesta data la
partitura del drama per encàrrec de la Junta Protectora de la Festa creada a Elx. Esplà va manifestar
en diverses ocasions que l'arxiver i erudit historiador il.licità Pere Ibarra i Ruiz li havia mostrat un
document que provava com les representacions es feien ja en el segle XIII7.
De l'existència d'aquest document, que, segons el mateix Esplà, desaparegué de l'Arxiu
Municipal durant la Guerra Civil del 1936-1939 i no tornà a ser trobat, només ell ens dóna notícia i
aplegà, fins i tot, a jurar públicament que l'havia tingut a les seues mans, davant de la incredulitat
d'alguns investigadors. Tanmateix, hem d'indicar, després d'haver revisat exhaustivament l'obra de
Pere Ibarra, caracteritzada precisament per la publicació de nombrosos documents inèdits referents a
la Festa, que aquest no féu mai cap menció a aquesta carta reial del segle XIII. Tot això, juntament
amb el fet de no conèixer el contingut, ni tan sols sumàriament, de dit manuscrit que, per altra banda
tampoc és citat per cap altre estudiós, ens fa pensar en una possible confusió d'Òscar Esplà, si més
no quant a la data del document.
Perquè allò que sí donà a la llum pública Pere Ibarra, a més a més, com a testimonio
acreditativo de la celebración de la Festa en el año 1370, fou una part de l'acta del Consell
Municipal d'Elx celebrat el 16 de juny de 1370, on es donava compte d'una carta de la reina Maria
d'Aragó al Consell d'Elx, datada el dia 7 del mateix mes i any, on manifestava,
"Promens: vostra letra avem rebuda sobre la treta que demanets del ordi et responem-vos
que per ço com és en dupte si serà guerra entre.l senyor rey, marit et senyor nostre
molt car, et lo rey de Castella per la qual cosa si o era tota aquexa terra auria mister
gran forniment, no us podem de present atorgar gràcia que demanats, mes pasada la
festa de Santa Maria de agost primera vinent, si ho tendrets a per bé, vos en porem
respondre pus clarament"8.
Però, al nostre entendre, tampoc aquest document confirma, com indicava Ibarra,
l'existència de la Festa al segle XIV. Coneguda l'ampla difusió que la festivitat de l'Assumpció, de
7 Òscar Esplà Triay, "Apuntes sobre la 'Festa d'Elig'", Festad'Elig, Elx, 1956, s.p.
8 Arxiu Municipal d'Elx [AME]. Cabildo del 16 de juny de1370. (Utilitzem les transcripcions i resums de les actesmunicipals realitzades per Pere Ibarra en el seu manuscritConsejos y Sitiadas (1370-1923), conservat al propi Arxiu elxà).
9
1
la Mare de Déu d'agost, posseïa en l'època del document, no podem pendre una expressió tan
genèrica com a dada concreta del Misteri elxà. A més, hem de fer notar que en l'escrit no es fa cap
menció a una possible dramatització dins de la citada festivitat. És per això que no s'ha de
considerar aquesta referència documental com a prova irrefutable de la celebració de la Festa en el
Quatre-cents.
D'altra banda, el mateix Pere Ibarra ens donà a conéixer altres referències que li feren datar
la Festa en diferents èpoques. Així, en els seus primers escrits al respecte afirmava que el Misteri
deuria datar-se a finals del segle XV. Però, en altres ocasions, aportà referències històriques que
donaven a la Festa un naixement datable al segle XIV. Concretament es refereix al possible origen
de la representació com a commemoració de la victòria que els elxans tingueren sobre les tropes del
rei barberesc Reduà el 15 d'agost de 1331, cosa que confirmaria el fet que el 1370 ja es celebrava
habitualment la Festa, com -segons Ibarra- manifestava l'esmentada carta de la reina Na Maria.
I.2. La "Vinguda" de la Mare de Déu
Un segon apartat quant a les teories llegendàries del naixement de la Festa, estaria dedicat a
l'aparició o "Vinguda" miraculosa de la imatge de la Mare de Déu d'Elx. És aquesta una tradició que
ha estat transmesa de pares a fills mitjançant un relat que narra la trobada miraculosa de la figura de
la patrona de la ciutat. Tanmateix, aquest relat, encara que sempre ha conservat un nucli narratiu fix,
ha anat incorporant al llarg dels anys una sèrie de detalls de manera que la història de l'aparició es
clarificara més i quedaren explicats alguns aspectes que la curiositat de la gent exigia.
La transmissió oral del relat i l'esmentat afegitó de detalls i puntualitzacions, ha anat
conformant evolutivament una narració prou completa que és la que actualment coneixem. En línies
generals, aquesta ens parla de la trobada per part d'un soldat guardacostes -Francesc Cantó-, d'una
arca tancada que era portada per les aigües de la mar, en la platja anomenada del Tamarit. La caixa
presentava en la seua coberta les paraules Sóc per a Elx i dins aparegué la imatge de la patrona d'Elx
i, també, la consueta de la seua Festa. Cantó, al galop del seu cavall, vingué a la ciutat i comunicà la
troballa a l'Ajuntament. El Consell, per a anunciar la nova a la població, va fer publicar un ban i els
il.licitans, animats per la convocatòria, acudiren a replegar la imatge. Però quan arribaren a la platja
van veure com també veïns d'Alacant i de Santa Pola intentaven endur-se la figura de la Mare de
Déu als seus respectius pobles. Per a solucionar la disputa, pujaren l'arca a una carreta de bous,
taparen els ulls dels animals i els soltaren en una cruïlla de camins. Els bous, sense dubtes,
emprengueren el camí cap a Elx i la imatge trobada fou entronitzada en l'ermita de Sant Sebastià
d'on, anys després, passà a l'altar major de l'església de Santa Maria.
No es troba cap referència a la Vinguda en la documentació oficial conservada de l'època de10
1
la suposada troballa, com seria, per exemple, la del Consell municipal. Ni en les actes de 1370 ni en
altres posteriors se'ns parla d'un fet tan extraordinari que, sens dubte, hauria estat mencionat per les
autoritats. Ben al contrari, el primer relat de la Vinguda que coneixem, cronològicament parlant, és
una crònica datada en el segle XVIII. Es tracta de la notícia continguda en el manuscrit anomenat
Antigüedades y glorias de Elche, redactat en l'any 1705 per Salvador Perpinyà, jurat del Consell
d'Elx9. Textos anteriors, com l'esmentat manuscrit de Cristòfol Sanz de 1621 o la còpia de la
consueta de la Festa realitzada per Gaspar Soler Chacón en el 1625, no fan cap menció a un
possible origen miraculós de la imatge de la Mare de Déu d'Elx. I això sorprén encara més si tenim
en compte que sí ofereixen algunes referències a la pròpia talla mariana i a la seua primitiva capella,
a algun fet extraordinari atribuït a la intercessió de la patrona de la ciutat i, fins i tot, a la creació de
la Festa. Aquestes significatives absències en obres tan assenyalades del segle XVII, semblen donar
la raó als autors que proposen la creació del relat de la Vinguda -precisament per a donar un origen
miraculós a la Festa- cap a finals de l'esmentada centúria o primers anys del segle XVIII10.
D'altra banda, ja en aquesta primera referència a la Vinguda es fa menció de dues versions
del relat -amb dades contradictòries- existents a la ciutat. Una d'elles ens parla de maig de 1266 com
a data de la troballa de la Mare de Déu i l'altra, de desembre de 1370. Mentres en la primera no es fa
menció a la figura del soldat Cantó, en la segona, un personatge misteriós -un jove-àngel-, serà qui
entregue l'arca amb la Verge al guardacostes elxà amb l'encàrrec de portar-la fins a Elx. I fins el
segle XIX no es troba cap escrit referit a la Vinguda que ens parle d'aqueixa polèmica sorgida entre
els veïns d'Elx, Alacant i Oriola -canviada després per Santa Pola per raons de rivalitat comarcal11-9 Una transcripció d'aquesta crònica ens l'ofereixen VicentJ. Escartí i Gabriel Sansano al seu article "Notícia del primertext conegut de la Vinguda de la Mare de Déu d'Elx", Festa d'Elx,46, Elx, 1994, ps. 111-127 i també, a cura dels mateixos autors,Antigüedades y glorias de la villa de Elche, de Salvador Perpinyà,Elx, Ajuntament d'Elx, col. "Temes d'Elx", núm. XXVI, 1995.
10 Així ho afirma Luis Quirante Santacruz. "Sobre l'origenmiraculós de la Festa", La Rella, 1, Baix Vinalopó, 1983, ps. 33-40. Ja redactades aquestes línies, hem localitzat una breureferència a la Vinguda en l'obra Año Virgíneo d'Estevan Dolz delCastellar, amb una primera edició feta a València entre 1686 i1688. Això ens permet datar la tradició elxana a mitjans del segleXVII, possiblement al voltant del 1648, any en el que es detecta,com veurem, un augment en la devoció cap a la imatge de la Mare deDéu d'Elx.
11 Si de cas, convé recordar que Santa Pola formà part del11
1
per la possessió de la imatge i resolta mitjançant l'estratagema -d'origen bíblic i present en
nombrosos relats d'aparicions d'imatges- del carro de bous amb els ulls tapats.
En realitat la celebració de la Vinguda no ha pogut documentar-se més enllà de la segona
meitat del segle XVIII on es localitzen referències a una festivitat de tipus religiós, amb una
processó amb la imatge mariana pels carrers il.licitans. En els primers anys del XIX s'afegiren a
aquesta desfilada elements populars, com comparses i carros triomfals sustentats pels gremis locals
que acompanyaven la Marededéu. I en l'any 1865 es va crear la Societat anomenada "Venida de la
Virgen" que es va fer càrrec d'organitzar les festes i que posà en marxa una mena de representació
cívica on s'escenificava l'arribada de Cantó a cavall per a comunicar al Consell el trobament de la
imatge, l'anunci d'aquest per mitjà d'un ban públic i la desfilada de tot el poble, autoritats antigues
incloses, per a emportar a la vila la figura mariana des d'un hort a les afores del poble -que
representava la platja- cap a l'església de Santa Maria. L'estructura de les festes creada en el vuit-
cents s'ha mantingut fins els nostres dies i l'esmentada representació encara és el seu punt central12.
Creiem provada, per tant, la relativament tardana formació d'aquesta tradició que, unida a les
referències al segle XIII, donava a la Festa un origen miraculós en els temps de la conquesta de la
ciutat als musulmans. Amb aquest naixement per voluntat divina s'aconseguia, d'una banda, arrelar
la representació en el moment històric en què va ser creada la pròpia comunitat il.licitana moderna i,
d'altra, aportar arguments sobrehumans per a la seua defensa enfront dels intents oficials d'eliminar
la representació assumpcionista, segons les disposicions del concili de Trento. No deu resultar-nos
estrany que, precisament, el primer relat de la Vinguda aparega uns anys després d'un plet que el
Consell il.licità mantingué contra el bisbat d'Oriola en veure en perill la continuïtat de
l'escenificació.
I.3. Les teories més rigoroses
Els estudis respecte a la Festa d'Elx i, en general, respecte al teatre medieval, efectuats des
del segle XIX, però que han assolit en els últims vint anys un desenvolupament extraordinàri, han
aconseguit la revisió sistemàtica d'un bon nombre d'arxius històrics, així com la comparació de
referències documentals i de textos conservats en diferents poblacions, l'anàlisi literària i musical
d'aquest, l'estudi dels seus elements teatrals i litúrgics, etc. Tot això ha fet que els investigadors,
terme municipal d'Elx fins a les Corts de Cadis, que en decretarenla segregació, procés que no s'acabà de consumar fins als anysquaranta del segle actual.
12 Vid. J. Castaño Garcia, Apuntes sobre la Venida de laVirgen a Elche, Elx, Sociedad Venida de la Virgen, 1984.
12
1
deixant de banda tradicions i llegendes sense suport documental, hagen arribat a la conclusió de què
la segona meitat del segle XV, quan es produeix un auge en el teatre religiós de temàtica
assumpcionista arreu d'Europa, és la més probable per datar el naixement de la Festa d'Elx.
Pel que respecta al text literari, sabem que l'acció dramàtica de la Festa està basada en els
relats tradicionals de l'Assumpció de la Mare de Déu que es van transmetre oralment en els primers
anys del cristianisme i que, a partir del segle IV, van ser recopilats en els anomenats Evangelis
Apòcrifs. Aquests evangelis recullen, precisament, passatges de la vida i mort de Jesucrist i de sa
mare, que no apareixen en els quatre evangelis canònics.
Els relats apòcrifs assumpcionistes més importants són els de Joan el Teòleg (segle IV-V),el
Transitus del Pseudo Melitó (segle VI), la narració de Joan, arquebisbe de Tessalònica (segle VII) i,
el més tardà, el relat del Pseudo Josep d'Arimatea (segle XIII), que és el més pròxim al
desenvolupament del Misteri. Aquests evangelis apòcrifs foren refosos en el segle XIII per Iacopo
da Varazze en la seua Llegenda Daurada, que tingué una gran difusió per tot l'Europa medieval i
que també va influir en la redacció de l'obra il.licitana13.
El text literari de la Festa, escrit en valencià amb un salm i alguns versos en llatí, és
relativament breu si es compara amb altres representacions semblants que s'han conservat els seus
llibrets, com poden ser el misteri assumpcionista de Tarragona (segle XIV) o el de la catedral de
València (segle XV). L'obra il.licitana consta d'un total de dos-cents cinquanta-nou versos, que
apareixen distribuïts en estrofes de diferents tipus. Les més nombroses són les quartetes de versos
octosíl.labs rimats en la seqüència 'aabb', és a dir, del model medieval conegut com noves rimades.
També figuren, encara que amb menor nombre, versos decasíl.labs, distribuïts en quartetes amb
rima 'abab', així com heptasíl.labs rimats en 'aabb' i 'abab'.
La brevetat del text a què fem referència potser siga deguda a la menor importància
concedida en la representació a la part literària, enfront de la musical i l'escènica. La complicació
d'alguns cants amb abundants ornaments musicals i l'ús d'una espectacular tramoia aèria féu que se
sacrificaren part dels versos per no allargar excessivamente la duració de la representació14.
L'estudi del text literari -tant des del punt de vista literari com filològic- fa concloure que, en
alguns fragments, la seua llengua és força arcaica, molt possiblement de la segona meitat del segle
13 Vid. Gonzalo Gironés Guillem, Los orígenes del Misterio deElche, València, Ed. Montañana, 1983.
14 Vid. J. Castaño i Gabriel Sansano, "El text literari de laFesta o Misteri d'Elx: notes a la seua evolució", Actas do IVCongresso da Associaçâo Hispânica de Literatura Medieval, vol.III, Lisboa, 1993, ps. 117-123.
13
1
XV. Així ho manifesta Romeu i Figueras després d'analitzar la mètrica dels versos de la consueta,
encara que també detecta en el text algunes manipulacions i modificacions posteriors, fins ben entrat
el segle XVI15. En termes semblants es manifesta Antoni Ferrando qui, després d'un exhaustiu
examen filològic del text de la Festa, posa de manifest que aquest "fou escrit no en llemosí, sinó en
un pulcre català -o, si es vol, valencià- entre mitjan segle XV i principis del XVI en la seua major
part, mentre que les anotacions escèniques que l'acompanyen quedaren fixades probablement cap a
mitjan segle XVI"16.
Hem d'indicar que, com puntualitzava Ferrando, sol ser freqüent trobar en la bibliografia
sobre la Festa el terme "llemosí" per a referir-se a la seua llengua. És sabut que des del segle XVI,
amb la progressiva perdua de la unitat cultural de la Corona d'Aragó, aquest terme s'utilitzava per a
designar el català medieval. En aquest sentit devem prendre expresions com la de Cristòfol Sanz: ...
[la Festa] con su primera lengua lemosina se recita y hace hasta hoy en día17. Tanmateix, a partir
del segle XIX hi ha la tendència a considerar el llemosí com una llengua mare de la qual derivarien
català, valencià i mallorquí, concepte que tingué una gran difusió en cercles il.lustrats. Com bé
assenyala Sanchis Guarner, "l'éxit prolongat que tingué entre els valencians la denominació de
llemosí, obeïa a la ressitència que han manifestat sempre a anomenar catalana la llengua pròpia"18.
En aquest context cal explicar la perviència fins els nostres dies del confús i erroni terme llemosí
referit a la llengua del Misteri, tant en textos divulgatius -per exemple, les guies per als espectadors
fins l'any 1989- o, fins i tot, en investigacions que pretenen ser rigoroses i que, de vegades,
ofereixen inversemblants teories lingüístiques, oblidant els estudis dels filòlegs i posant en dubte
15 Josep Romeu i Figueras, "El teatre assumpcionita de tècnicamedieval als Països Catalans", dins Miscel.lània Aramon i Serra,vol. IV, Barcelona, 1984, ps. 239-278.
16 Antoni Ferrando, "La llengua del Misteri d'Elx", La Coronad'Aragó i les llengües romàniques. Miscel.lània d'homenatge per aGermà Colom, Tübingen, 1989, ps. 75-89.
17 Cristòfol Sanz, Recopilación..., Op. cit., p. 118.Tanmateix, Soler Chacón, quatre anys després, manifestava en laseua còpia de la consueta, com la Festa estava escrita en "estanostra llengua valenciana, per ser ella en sí breu y tan malllimada", deixant constància del complexe d'inferioritat per l'úsdel valencià enfront del castellà.
18 Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians,València, E. Climent, 1983, p. 28.
14
1
-conscient o inconscientment- l'inqüestionable unitat de la nostra llengua19.
També de l'anàlisi dels elements teatrals es desprenen conclusions semblants respecte
l'origen de la Festa. Francesc Massip posa de manifest la supervivència en la representació elxana
de nombroses característiques del teatre medieval: espai escènic polivalent, utilització d'escenari
horitzontal i vertical, pervivència de trucs i efectes teatrals, indumentària escènica amb formes i
símbols propis de l'últim període medieval, interpretació i direcció dramàtica espontanis i,
finalment, la concepció del Misteri com un fet comunitari i col.lectiu. En aqueix sentit, deixant de
banda remodelacions posteriors, la creació de la Festa deu emmarcar-se no abans de les darreres
dècades del segle XV ni després de la primera del XVI20.
L'escenari de la Festa està situat a l'interior de l'església de Santa Maria d'Elx i es pot
dividir, com hem vist, en dues parts: un escenari horitzontal o "terrestre" i un escenari vertical o
"aeri". El primer d'ells està format per un entaulat o cadafal de forma quadrangular que s'alça en el
creuer del temple -lleugerament introduït en el seu presbiteri- i que apareix rematat mitjançant una
petita balaustrada, cobert amb una grossa catifa i il.luminat amb dotze cirials. La seua ubicació en el
centre geomètric de l'església permet que els espectadors puguen envoltar-lo pels seus quatre fronts.
A aquest cadafal s'accedeix des de la porta major del temple mitjançant un plànol inclinat
anomenat andador, per on entren tots els personatges de l'obra, a excepció dels que figuren
pertànyer al món celestial, els quals descendiran des de la cúpula mitjançant un aparell aeri. Al llarg
de l'andador es troben tres grups escultòrics o altarets que representen paisatges claus en la passió de
Jesucrist: l'hort de Getsemaní, el mont Calvari i el sant Sepulcre.
Respecte a l'escenari aeri o vertical, s'instal.la en la cúpula de l'església -abans ho feia, com
veurem, en la volta de la seua nau central- que en les representacions de la Festa simbolitza el cel.
La cúpula es cobreix totalment en la base del seu anell toral amb una gran lona pintada amb núvols i
àngels. En aquesta lona només hi ha una apertura quadrada -situada de manera excèntrica a la banda
del presbiteri- que pot obrir-se i tancar-se mitjançant unes portes corredisses. Per damunt de la lona,
tapat a la vista dels espectadors, s'instal.la en voladís un petit taulat de fusta que permet als
tramoistes realitzar totes les operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els artefactes aeris
19 Vid. August Rafanell, "El misteriós llemosí de la Festad'Elx: les constants d'un discurs perifèric", La Rella, 8, BaixVianlopó, desembre de 1989, ps. 31-39.
20 Francesc Massip, La Festa d'Elx i els misteris medievalseuropeus, Alacant, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert"/Ajuntament d'Elx, col. "Patrimonio", núm. 13, 1991, p.295.
15
1
amb els personatges "celestials".
Aquests artefactes són tres. El Núvol o Mangrana on davalla l'àngel que anuncia a Maria la
seua mort. Està format per dues plataformes octogonals unides mitjançant quatre barres de ferro.
L'artefacte es tanca amb vuit ales o gallons practicables pintades de color roig per la seua part
exterior que li donen aspecte esfèric quan ix o entra en el cel; però després de baixar uns metres,
mitjançant uns tirants de corda, aquestes ales s'obrin i es descobreix en el seu interior -totalment
adornat amb oripell- el xiquet que simbolitza un àngel. Artefactes escènics d'aquest tipus apareixen
documentats amb relativa freqüència en representacions medievals, fonamentalment en cerimònies
de tipus àulic -la primera referència apareix en la coronació de Martí l'Humà, en 1399- i tenien un
gran èxit, ja que la seua disposició permetia ocultar al seu ocupant i mostrar-lo en el moment
escènic adient.
El segon aparell aeri de la Festa és la Ressèlica o Araceli. Presenta un aspecte de retaule: en
el seu centre apareix l'anomenat Àngel Major, de peu, i al seu voltant es distribueixen agenollats,
sobre dos repeus superiors i dos d'inferiors, uns altres quatre personatges que figuren àngels, dos
adults dalt i dos xiquets baix. En el segon acte del Misteri, l'esmentat Àngel Major es substituït per
la imatge de la Mare de Déu d'Elx. Com la Mangrana, l'Araceli és també un artefacte teatral d'origen
medieval i té el seu naixement en les representacions nadalenques de la visió de la Sibil.la.
L'últim dels artefactes escènics de caràcter aeri usat en la Festa és la Coronació o Trinitat.
Es tracta d'un aparell amb estructura de retaule, semblant a l'Araceli, però més reduït. En la seua
part central se situa un tron on seu el cantor que representa al Pare Etern, i als seus costats, sobre
dues plataformes, s'agenollen dos xiquets que figuren les altres dues persones de la Santíssima
Trinitat. Aquest tercer aparell escènic sembla ser més tardà que els altres dos descrits, i el seu origen
podria estar en el propi Elx, ja que no s'han trobat referències a artefactes semblants en altres
representacions.
Pel que fa a l'apartat musical, els experts manifesten que en la Festa es barregen cants de
diferents èpoques. Uns clarament relacionats amb el repertori medieval gregorià, altres polifònics
d'època renaixentista i, fins i tot, afegitons posteriors. De tota manera, el costum existent en les
representacions de teatre religiós d'utilitzar contrafacta de melodies religioses o profanes ja
existents, fa prou difícil datar l'obra per la seua música ja que no es pot assegurar que les melodies
més primitives foren compostes expressament per al drama elxà, sinó que pogueren existir
prèviament i ser adaptades a la representació21.
21 M. Carmen Gómez Muntané, "Tradició i modernitat en elMisteri d'Elx", Festa d'Elx, 42, Elx, ps. 129-134. De la mateixaautora, "A propòsit de 'Déu vos salve, Verge Imperial', un cant
16
1
Els cants del Misteri poden classificar-se grosso modo, en monòdics i polifònics.
Concretament, de les vint-i-set peces musicals que recullen les consuetes històriques -sense comptar
el salm In exitu Israel d'Egipto -, deu són monòdiques i setze polifòniques, encara que en els dos
casos existeixen repeticions de melodies amb diferents textos literaris.
Alguns dels cants monònodics -més abundants en el primer acte de l'obra- presenten clares
influències del gregorià medieval. De fet, la pròpia consueta de la Festa assenyala que el cant de la
Verge Maria, Gran desig m'ha vengut al cor, ha de realitzar-se al to del Vexilla Regis , himne
compost en el segle VI en honor d'un fragment de la Vera creu de Jesucrist. Igualment s'han
detectat punts de contacte entre alguns cants de sant Joan i sant Pere i l'himne gregorià Victimae
paschali laudes. Aquesta tècnica d'adaptar textos literaris nous a músiques preexistents, -coneguda
com contrafactum-, era molt comuna, com hem dit, en les antigues representacions teatrals, ja que
d'aquesta manera els espectadors, familiaritzats amb les melodies originals, s'identificaven
ràpidament amb l'escenificació. En altres casos l'abundantíssima ornamentació melismàtica del cant,
acumulada amb el pas dels segles, impedeix la clara identificació de la seua versió original.
L'exemple més notable d'aquest fenomen es troba en la melodia de l'Àngel de la Mangrana, Déu vos
salve Verge imperial.
També s'han detectat en alguns dels cants polifònics del Misteri punts de concordança amb
villancets i altres cançons recopilades en el Cancionero Musical de Palacio. Això indica que en la
reforma musical renaixentista de la Festa del segle XVI, a més de peces originals compostes a
l'efecte, també s'incorporaren contrafacta de melodies ja conegudes.
D'altra banda, en la segona meitat del segle XV es detecta, com hem vist, un
desenvolupament considerable per tot Europa de peces de temàtica assumpcionista i dins de
l'evolució d'aquest tipus de teatre, la Festa d'Elx pot ocupar un lloc intermedi entre el Misteri
tardomedieval representat a la catedral de València -amb el que té prou concordances de tipus
argumental i tramoístic- i el prerenaixentista de Castelló de la Plana, com ha posat de manifest Luis
Quirante22.
Per últim, indicarem que pel que fa a documents referits a la Festa, la primera referència
localitzada, com veurem en el següent capítol, està datada en l'any 1523. No se n'ha trobat cap altra
d'anterior, malgrat les exhaustives recerques efectuades als arxius locals. És més, resulta prou
monòdic del Misteri d'Elx", Festa d'Elx, 45, Elx, 1993, ps. 87-95.
22 Luis Quirante Santacruz, Teatro asuncionista valenciano delos siglos XV y XVI, València, Conselleria de Cultura, Educació iCiència, 1987, ps. 261-272.
17
1
significatiu el fet que mentre a partir de 1523 apareixen en testaments i clàusules testamentàries
-conservades a l'Arxiu Històric de la Basílica de Santa Maria- algunes donacions que tenen com a
destinatària la festivitat de l'Assumpció de la Mare de Déu, en èpoques anteriors no existeix
-almenys no s'hi han conservat- cap d'aquestes donacions. Així ho ha demostrat Anna M. Alvarez
en el seu estudi sobre un llibre de clàusules testamentàries conservat a l'esmentat arxiu i que
transcriu documents datats entre els anys 1294 i 144423.
Tots aquests estudis de caràcter científic, basats en documents contrastables positivament,
als quals caldria afegir els comentaris d'alguns autors que han vist en la referència a les Índies que fa
Sant Tomàs en la Festa una al.lusió a Amèrica i, per tant, no anterior a 149224, apunten l'últim terç
del segle XV com el moment del naixement de la Festa. Moment que prendrem com a hipotètic i
provisional -encara que, com veiem, prou probable- a l'espera de localitzar algun tipus de referència
documental fidedigna que permeta donar una data concreta i totalment contrastada, o una
aproximació més exacta.
I.4. Transmissió textual i autors coneguts
Els textos literari i musical, així com les acotacions escèniques que permeten la
representació de la Festa, s'han conservat al llarg dels segles en uns manuscrits anomenats
consuetes. Tot i que cal suposar l'existència d'una primitiva consueta en mans de la Confraria de
Nostra Senyora, encarregada de l'escenificació fins l'any 1609, la primera referència concreta a un
d'aquests llibrets no apareix fins el 1625. En aqueix any, Honorat Martí de Montsi, cavaller del Sant
Ofici a Oriola, va demanar a l'il.licità Gaspar Soler Chacón una còpia del text de la Festa, molt
possiblement per a que la Inquisició supervisara l'ortodòxia de l'obra. Soler Chacón únicament copià
els versos dels cants i les acotacions teatrals -però no la partitura- de la consueta oficial que
custodiava el Consell de la vila en la seua "caixa de tres claus". Aquesta còpia degué permetre's per
tractar-se d'un encàrrec inquisitorial ja que, segons indica el propi Soler, no donava "lloch la Vila ni
23 Anna M. Alvarez Fortes, El sentit de la mort en l'ElxMedieval: un llibre de clàusules testamentàries de l'església deSanta Maria (1294-1444), Alacant, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert"/Ajuntament d'Elx [en premsa]. Hem d'indicar que l'autora,per arribar a les seues conclusions, ha revisat tota ladocumentació testamentària medieval conservada als arxius elxans.
24 El primer en apuntar aquesta qüestió va ser G. Vidal yValenciano al seu treball "El Tránsito y la Asunción de laVirgen", Diario de Barcelona, Barcelona, 12 i 26 d'agost i 1 desetembre de 1870.
18
1
clero aque.s fassen trellats per la autoritat i gravetat de la Festa"25. D'altra banda, el manuscrit es va
veure enriquit amb una sèrie d'anotacions històriques referides a la ciutat i a les festes relacionades
amb el Misteri, obra del mateix Soler Chacón. El manuscrit original d'aquesta consueta de 1625
-titulat Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la Assumtió, ditta vulgarment, la Festa de la villa
de Elig- no es conserva, però ens es conegut a través d'una edició efectuada pel cronista d'Elx, Pere
Ibarra, en 193326.
En l'any 1639, un personatge anònim va realitzar una nova còpia de la consueta oficial. En
aquesta ocasió sí es va incloure la música dels cants, així com anotacions amb els noms dels
compositors que participaren en la reforma polifònica de la Festa, en el segle XVI. Aquesta còpia
també ens és coneguda mitjançant una edició, parcial i defectuosa realitzada en el segle XIX i du
per títol, Consueta de la Festa de Nostra Senyora de la Assumptió que es celebra en dos actes
vespra y dia en la insigne Villa de Elig.Escrita per un devot seu en VI dies del mes de febrer del any
MDCXXXIX27.
En l'any 1706, l'arxiu del Consell il.licità va ser saquejat per les tropes borbòniques en plena
Guerra de Successió. En aquest incident va patir greus desperfectes la consueta oficial, que va ser
copiada tres anys després pel beneficiat Josep Lozano i Roiz per a que poguera ser utilitzada pels
Mestres de Capella o directors musicals de la Festa. La còpia de Lozano -que inclou acotacions i els
textos musical i literari- és la consueta més antiga que es conserva actualment i és, a més, l'única de
propietat pública, concretament es custodia a l'Arxiu Municipal d'Elx. D'aquesta consueta del 1709
s'han realitzat dues edicions facsímils, una en 194128 i l'altra en 198629. Es titula Consueta o director
25 P. Ibarra, El Tránsito..., Op. cit., p. 5.
26 P. Ibarra, El Tránsito..., Op. cit., ps. 3-28.
27 Javier Fuentes y Ponte, Memoria histórico-descriptiva delsantuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche,Lleida, Tip. Mariana, 1887, ps. 237-253. Els defectes d'aquestaedició ja van ser posats de manifest, entre altres, per Roc ChabàsLlorens, "El drama sacro de Elche", El Archivo, Dénia, vol. IV,quad. VI, 1890, ps. 203-214.
28 El "Consueta" de la Fiesta de Elche, (Pròleg d'Eugeniod'Ors), Madrid, Instituto de España, 1941.
29 Consueta de 1709, Ed. a cura de M. Carme Gómez Muntané iFrancesc Massip, València, Conselleria de Cultura, Educació iCiència, 1986.
19
1
per a la gran funció de vespra i dia de la Mare de Déu de la Assumpció, Patrona de Ells, per a els
mestres de capella.
D'altra banda, el mateix Lozano i Roiz va realitzar en 1722 una nova còpia de la consueta,
que resulta pràcticament idèntica a l'anterior -amb diferències de detall-, i que es conserva
actualment en la biblioteca dels hereus del cronista de la ciutat Joan Ors Roman. No presenta cap
títol en faltar-li al manuscrit la seua coberta.
L'última de les consuetes -cronològicament parlant- de les quals es té notícia està datada en
l'any 1751 i es tracta d'una còpia realitzada per Carlos Tàrrega i Caro del text del 1625 ja esmentat.
No conté, per tant, la partitura de l'obra, tot i que sí una sèrie d'anotacions d'esdeveniments
relacionats amb les representacions de la Festa entre els segles XVI i XVIII que resulten de gran
utilitat per analitzar la història i l'evolució escènica del Misteri. Aquesta consueta es conserva en la
biblioteca dels hereus del cronista local Josep Maria Ruiz de Lope i Pérez, i fou editada en facsímil
en 199230. Es titula Consueta de la Festa de la Verge y Mare de Déu, Maria Santíssima de la
Assumpció, dita vulgarment la Festa de agost en la vila de Elig que es celebra y deu zelebrar
perpètuament en los dies 14 y 15 de agost de cascú añy.
Per últim, hem d'incloure en l'apartat de documents que recullen els textos del Misteri, un
important conjunt de llibretes per als cantors i de particellas amb fragments musicals de l'obra.
Aquest conjunt documental, custodiat també a l'Arxiu Municipal de la ciutat, consta de vuit llibretes
del segle XVIII, altres onze del segle XIX i tretze cartons amb diferents versions musicals -i els
seus corresponents versos- dels personatges dels aparells aeris31.
30 Consueta de la Festa de la Verge i Mare de Déu, MariaSantíssima de l'Assumpció de Carlos Tàrrega i Caro, Ed. a cura deJ. Castaño i Garcia, Elx, Ed. M. Pastor, col. "Papers d'Elx", núm.5, 1992. Tant en aquesta edició, com en la realitzada per F.Massip (vid. nota 25) es presenta una relació de les diferentsedicions -totals o parcials- de les consuetes de la Festa.
31 Aquest conjunt documental ha estat estudiat per F. Massipal seu treball "Nous manuscrits de la Festa d'Elx: els llibretsdels cantors", Miscel.lània Joan Fuster. Estudis de Llengua iLiteratura, II, Abadia de Montserrat, col. "Biblioteca AbatOliba", núm. 82, 1990, ps. 99-108. D'altra banda, volem agrair aBiel Sansano la notícia de la recent localització a la bibliotecamunicipal Gabriel Llabrés de Palma de Mallorca d'una còpialiteraria de la consueta que pot datar-se entre els últims anysdel segle XVIII i primers del XIX, titulada Declaració de lafestivitat de la Mare de Déu, que se celebra tots els añs en la
20
1
Pel que fa als autors de les peces de la Festa, gràcies a les anotacions existents en la
consueta del 1639, sabem el nom de tres dels compositors que tingueren part activa en la reforma
polifònica de l'obra. Es tracta d'un tal Ribera que, amb certes prevencions, podria identificar-se amb
Antonio de Ribera, cantor de la capella pontificia de Roma entre 1513 i 1523. Tanmateix, altres
investigadors s'inclinen a favor d'un Ribera que va ser tenor de la capella de Maximil.lià II d'Àustria
entre 1566 i 1567 o del valencià Bernardí de Ribera que entre 1563 i 1570 ocupà el càrrec de mestre
de cor de la catedral de Toledo. Segons l'esmentada consueta, són obres de Ribera els motets de la
Festa que s'inicien amb els versos Flor de virginal bellesa, Aquesta gran novetat (la Joià), Oh, Déu
Adonai i Nosaltres tots creem.
Un altre dels autors coneguts de la polifonia del Misteri és el 'canonge Pérez', identificat
pels experts com Joan Ginés Pérez (1548-1612?), mestre de capella de la catedral de València,
canonge de la d' Oriola i creador del motet a quatre veus A vosaltres venim pregar.
Per últim, s'esmenta a Lloís Vich, organista de l'església de Santa Maria d'Elx i primer
mestre de capella conegut de la Festa entre 1562 y 1594 a qui s'atribueix la peça Ans d'entrar en
sepultura.
També va tenir relació amb la música de la Festa el mestre de la capella reial de Madrid,
Joan Baptista Comes (1582?-1643) qui, segons la consueta del 1625, va compondre una peça per a
substituir la que cantava la Santíssima Trinitat. Aquest nou cant no arribà a incorporar-se a la
representació i encara que l'esmentada consueta recull els seus versos, no es conserva la seua
partitura.
yglesia de Senta Maria de la vila de Elch. Aquest manuscrit, queesperem veure promte editat, ve a enriquir el conjunt de textoshistòrics de la Festa i a confirmar la presència de còpies de laseua consueta en arxius foranis, fonamentalment a partir del segleXIX.
21
1
II.- LA CONFRARIA DE L'ASSUMPCIó
Les primeres referències documentals respecte a l'organització de la Festa d'Elx, ens parlen
de la participació activa d'algunes famílies de la petita noblesa local -fonamentalment la dels
Perpinyà i la dels Caro- com a responsables directes de l'obra i, en general, dels cultes relacionats
amb la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció.
Encara que en el cas concret de la família Perpinyà no podem parlar de documents originals,
sinó de referències existents en cròniques i noticiers, tot i que puguen confirmar-se, -si més no
22
1
parcialment-, per alguns indicis, hem d'indicar que, segons sembla, el culte a la imatge de la Mare
de Déu d'Elx estigué relacionat en els seus orígens amb aquesta família.
Aquests Perpinyà aplegaren a la població amb Jaume I i, posteriorment, es convertiren en un
dels principals llinatges de la ciutat. Les seues possessions foren molt nombroses i els membres de
la família ocuparen els primers llocs en els càrrecs civils i eclesiàstics de tipus local.
Segons una referència que va ser copiada amb reserves per l'investigador local Joan Gómez
Brufal -que va qualificar el document d'apòcrif- i que, malgrat el nostre interés, no ha estat possible
de localitzar de nou, Pere Perpinyà, en els últims anys del segle XV va presentar davant del batle
elxà, Antoni Molina, una petició reclamant el seu dret sobre la protecció de tot allò relatiu a la
"Senyora Santa Verge" i, per tant, sobre l'organització de la Festa d'agost32.
Encara que, com déiem, aquestes referències no poden documentar-se més extensament, sí
trobem al llarg de la història una estreta relació entre els Perpinyà, que justament tenien la seua casa
pairal en la plaça de Santa Maria, davant de la porta major de l'església, on encara es conserva, i la
imatge de la Mare de Déu i la seua Festa. Per exemple, com veurem posteriorment, serà Lluís
Perpinyà qui en 1530 sol.licite en nom de la Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció una ajuda
per a la Festa, precisament en un dels documents més antics que es conserven al respecte. Un altre
Perpinyà, fra Joan, d'una rama aragonesa de la família, apareix relacionat amb la difusió de
representacions assumpcionistes en terres sudamericanes en el segle XVI33. I un altre membre
d'aquesta família, el sacerdot Claudià Felip Perpinyà, fill de l'esmentat Salvador Perpinyà, és l'autor
de les dues primeres traduccions al castellà del text de la Festa, realitzades en els anys 1700 i 1741,
respectivament. Aquest detall no deu ser passat per alt ja que indica com aquest Perpinyà va tenir
accés a la consueta de l'obra que, com vam veure en el capítol anterior,
era gelosament guardada pel Consell Municipal.
L'altra de les famílies de la noblesa local que, al llarg dels segles apareix estretament
vinculada amb la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció és la dels Caro. El primer document que
fins la data ha pogut ser localitzat sobre aquesta qüestió és un testament que Isabel Caro, viuda de
Pere Martínez de Miedes, va realitzar davant del notari Antoni de Malla, el 9 de juliol de 1523.
Segons aquest document, escrit sobre pergamí i custodiat a l'Arxiu de la Basílica de Santa Maria,
32 Juan Gómez Brufal. "El Porta-Estandarte y los electos",Festa d'Elig, Elx, 1950, s.p. (Recollit al seu llibre Escritos yconferencias, Alacant, CEPA, núm. 103, 1983, ps. 21-23)
33 Isabel Martínez Cerdá, "El Misterio de Elche y su posibleinfluencia en la evangelización de América", Archivo IberoAmericano, vol. XLV, núm. 177-178, 1985, ps. 153-166.
23
1
Isabel Caro reparteix els seus béns i concreta una sèrie de llegats piadosos per al sufragi de la seua
ànima. Entre aquests destaca una clàusula en la qual, textualment, s'indica,
"Item, attenent que yo tinch grandíssima devoció a la gloriossísima e beneyta Verge Maria,
mare de Monssenyor Déu Ihesu Christ, e per la dita devoció tinch yo en cassa mia la
seua ymatge beneyta ab la qual dita ymatge cascun any en lo dia de la gloriossa sua
Asumssió, çò és, la vespra a hora de completes, ab solepne processó, tenint la dita
ymatge en cassa mia, en vellut molt arreat, la prenen tots los preveres e frares que.s
troben en aquella jornada e la porten ab processó a la sglésia major de Senyora Senta
Maria de la dita vila de hon se li fa grandíssima festa e solepnitat en lo seu dia
beneyt. Perquè vull e man que, per çò, que tots los preveres de la dita vila tinguen la
dita festa e la facen a més voluntat, los asigne e consigne perpètuament als dits
preveres e capellans de la dita vila, vint-e-huyt sous e quatre dinés senssals que
resten de aquells huytanta-tres sous, quatre dinés senssals rendals que a mi fan los
dits Paulos Martínez de Monfort, los quals dits vint-e-huyt sous, quatre dinés, vull e
man sien donats e pagats de la dita penssió cascun any e pepetualment als dits
preveres de la dita vila qui hara són e per temps seran"34.
Com veiem, les notícies oferides pel document són d'una gran importància. En primer lloc,
cal assenyalar que, com la pròpia Isabel Caro manifesta, la imatge de la Mare de Déu venerada en la
Festa pertany a la seua família i està entronitzada en sa casa. Per tant, no tenia capella ni altar a
l'església de Santa Maria ni a l'ermita de Sant Sebastià on la trobarem anys després. Això que a
primera vista pot resultar sorprenent, està ben documentat. En cap descripció del temple parroquial
elxà anterior a l'any 1648 apareix una capella dedicada a una imatge de la Verge de l'Assumpció.
Com a clar exemple, podem citar l'acta redactada amb motiu de la visita pastoral feta pel bisbe
d'Oriola, Bernat Cavallero de Paredes, el 21 d'abril del 1629. Aquesta acta, en reflectir la inspecció
de l'edifici religiós, nomena les capelles existents: en la part de l'evangeli, les de sant Joan Baptista,
de la família Esclapés; sant Mateu, de Simó Aracil; la de la Immaculada Concepció de la Verge,
dels Ruiz; l'altar de sant Martí, dels Ferràndez de Mesa; la de sant Andreu, dels Santacília; i la de
sant Pere i sant Pau, dels Malla; en la banda de l'espístola estaven les capelles de sant Miquel, dels
Caro; de sant Diego, dels Quirante; de sant Antoni, dels Gras; de sant Jeroni, dels Perpinyà; del sant
34 Arxiu de la Basílica de Santa Maria d'Elx [ABSME].Testament d'Isabel Caro, 9 de juliol de 1523 (Sig. 75P). Vid. A.M.Alvarez i J. Castaño, "Una notícia de la Festa d'Elx de l'any1523", Festa d'Elx, Elx, 1987, pàgs. 41-50.
24
1
Crist, dels Sarrió; i la de sant Joan Evangelista, dels López de Varela35.
Quant a l'altar major del temple, dedicat a la gloriosa Verge Maria, ens és pràcticament
impossible saber la manera en què era disposat. Sí sembla que posseïa un retaule, citat també per
Isabel Caro en el seu testament, del qual només coneixem l'existència d'una pintura que,
segurament, el presidia, sense que s'especifique en la documentació conservada la seua temàtica. En
l'any 1663, manifestava al respecte la Junta Parroquial del temple que convenia renovar dit retaule
pel seu mal estat i per "... causa y rahó de les festes de Nostra Senyora de la Asumtió que ocaciona
venir molta gent forastera y pareix mal estiga cosa tan vella y antiga..."36.
Les notícies més antigues referents a la figura de la Mare de Déu apareixen a finals del segle
XVI i fan referència a la seua capella situada a l'ermita de Sant Sebastià, construïda en l'any 1489 al
carrer Major d'Elx, on la mantenia la confraria d'igual nom fins l'any 1648 en què va ser traslladada
al temple de Santa Maria. La primera referència al respecte la trobem en l'acta de la visita pastoral
del bisbe d'Oriola Josep Esteve, efectuada en l'any 1596. El prelat, entre altres disposicions, va
ordenar realitzar un inventari de robes i joies d'aquesta ermita pel qual sabem que en aquest petit
oratori es custodiaven les robes i vestidures utilitzades pels actors de la Festa37. A més, la sagristia
d'aquesta ermita -i després tota ella- servia de camerí per als esmentats actors. És per això que des
d'aquest oratori parteix encara avui dia, el petit seguici festiu dels actors a l'inici de cada acte de la
representació.
En el mateix testament d'Isabel Caro, es manifestava que, una vegada morta la testadora, la
imatge de la Mare de Déu devia dur-se a un beateri de l'ordre de sant Francesc que hauria de crear-
se en les cases que la testadora posseïa dins de la vila murada. Ignorem si aplegà a fer-se aquest
beateri, encara que en la documentació del segle XVI es fa referència a la presència de dues beates a
l'ermita de Sant Sebastià, que servien l'hospital de caritat alçat al seu costat. Tanmateix, resulta molt
significatiu que s'encarregue precisament a l'ordre franciscana la custòdia de la imatge de la Mare de
Déu donada la importància dels frares de sant Francesc en la propagació de representacions35 ABSME. Libro de visitas de la yglesia parrochial de SantaMaría de la Villa de Elche. Año de 1607 (Sig. 8). Visita del 21d'abril de 1629.
36 ABSME. Llibre de la fàbrica de Santa Maria de la Villa deElig, comença en lo present any 1592 (Sig. 151/2). Juntaparroquial del 26 de desembre de 1663.
37 ABSME. Acta de la visita pastoral del bisbe Josep Esteve en1596 (Sig. 10/3).
25
1
assumpcionistes i del culte a la Mare de Déu en el seu trànsit.
Pel que fa a la referència sobre la Festa cal posar de manifest l'antiguitat i continuïtat
d'aquesta que es pot deduir de les paraules d'Isabel Caro. Així mateix, la confirmació de la
importància de les processons com a part de la festivitat de l'Assumpció i, de vegades, com inici de
dramatitzacions posteriors. En el nostre cas veiem com els sacerdots i frares elxans portaven la
imatge de la Mare de Déu en processó des de la casa d'Isabel Caro fins l'església de Santa Maria a
l'hora de completes del dia 14 d'agost, l'hora que queda reflectida a la consueta de la Festa com a
inici de la representació. I encara que aquesta processó inicial és qualificada de solemne, les
cerimònies efectuades al temple són referides com "grandíssima festa e solepnitat", portades a terme
també pels religiosos de la ciutat. En aquest sentit, cal indicar que encara que en el document no es
fa cap menció concreta a una possible dramatització dins d'aqueixa festa, les circumstàncies que
l'envolten, els indicis conservats i la coincidència en lloc, hora, protagonistes, etc., ens porten a
afirmar que ens trobem davant de la primera referència documental relativa a la Festa d'Elx.
A més eren els il.licitans els que intervenien d'una manera directa a l'hora de sufragar
aquesta solemnitat assumpcionista. Isabel Caro, membre d'una família noble, deixava una renda
anual per a què la Festa es continuara realitzant i que els sacerdots la mantingueren "ab més
voluntat". Pocs anys després de la data del seu testament, ja està documentada l'existència de la
Confraria de la Mare de Déu com encarregada de portar a terme la representació. Sembla lògic
pensar, per tant, que a la mort d'Isabel Caro aquesta Confraria es fera càrrec de la imatge de la Mare
de Déu, l'entronitzara a la capella de l'ermita de Sant Sebastià i passara a organitzar tots els seus
cultes, especialment, la Festa d'Agost.
II.1.La Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció
Set anys després de la data del testament d'Isabel Caro, ja existeixen referències sobre una
Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció. La primera notícia al respecte correspon a l'any 1530
en què el seu majordom, Lluís Perpinyà, sol.licità al Consell municipal una ajuda per a daurar la
cadira on anualment es feia l'Assumpció de la Verge i que cal identificar amb un dels artefactes
escènics de la Festa d'Elx, avui desaparegut o modificat. El Consell acordà donar dotze ducats d'or
"per a que se daure la dita cadira de la santa Asunçió y reste daurada per a les festivitats de la dita
festa de la santa Asunçió pux és fer caritat e santa obra"38.
Malauradament, són molt poques les referències localitzades sobre aquesta confraria en els
seus primers anys d'existència. A l'acta transcrita, únicament podem afegir un parell de notícies. La
38 AME. Cabildo del 26 de novembre de 1530.26
1
primera d'elles és una sol.licitud enviada a Roma per part del Consell elxà en l'any 1573 a fi que es
concedira un jubileu en la festivitat de l'Assumpció i tota la seua octava, amb condició de visitar
l'altar major de l'església de Santa Maria i la capella de la Mare de Déu en l'ermita de Sant Sebastià.
En la mateixa petició es demanava també la confirmació eclesiàstica de la Confraria de
l'Assumpció39.
La segona notícia a què hem fet referència és una breu anotació en el llibre de
l'administració de la lluminària de la Mare de Déu corresponent a l'any 1585 on s'anoten unes
compres de ciris per part de l'esmentada Confraria "de la Verge Maria de Agost"40.
A més de l'organització de la Festa la Confraria de Nostra Senyora s'ocupava de la resta de
cultes i cerimònies dedicades a la Mare de Déu en la seua capella de l'ermita de Sant Sebastià. I
entre els seus ingressos, a més de les almoines recollides en aquesta capella -allò que es denominava
"el plat"-, cal destacar una donació efectuada pels artesans i mercaders il.licitans, anomenada
l'arrova de l'oli, que estudiem en un capítol posterior, o aportacions esporàdiques, com l'efectuada
pel clergat elxà en 1531:
"Item, ordena lo clero de la dita vila que [...] [certs] dies e temps acostuma lo clero de la dita
vila fer la Asumpció de la festivitat de la humil Verge Maria, appellada la Asumció
del mes de agost, y per la dita gloriosa Verge Maria pren lo dit clero a càrrech, de así
avant, de fer la dita festivitat de la santa Asumció ab que la Confraria de la Verge
Maria done draps per a empaliar y fer dos cadafals y les altres coses necessàries y
donen la caritat que los justícia e jurats e confrares contaran ab lo senor vicari"41.
Un apartat especial hem de fer amb les ajudes rebudes pel Consell municipal que, vista la
importància que al llarg del segle XVI anava adquirint la Festa -que feia venir a la ciutat nombrosos
forasters-, es feren cada vegada més constants. D'altra banda, el municipi col.laborava amb
l'esplendor de la celebració realitzant actes civils al voltant de la festivitat religiosa. Així, sabem
que, a banda d'una subvenció anual -que solia ser de deu lliures- el Consell organitzava actes festius
com carreres de cavalls o corregudes de bous, allò que era conegut com "jocs de bous i canyes". A
aquestes celebracions assistia el propi Consell i els seus convidats en un taulat alçat a propòsit a la
39 AME. Cabildo del 14 de setembre de 1573.
40 ABSME. Llibres de fàbrica (1569-1599) (Sig. 151/1), s.f.
41 ABSME. Llibre de capítols generals i elecció de majordoms(Sig. 11/4), s.f. Vid. A.M. Alvarez i J. Castaño, "Dos referenciasa la Festa del siglo XVI", Información, Alacant, 8 d'agost de1987.
27
1
plaça de la vila i on es servien diversos obsequis com confitures i neu. Un altre dels actes festius
desenvolupat ja en aquesta llunyana època era el d'efectuar trets d'artilleria des de les muralles de la
vila en els dies de la festivitat. Aquest costum, en la qual podem veure un clar precedent de l'actual
Nit de l'Albà, hagué de ser regulada pels desperfectes que aquests trets ocasionaven en les defenses
i, finalment, només es va permetre d'efectuar trets amb mosquets i no amb canons42.
L'assistència del Justícia i Jurats elxans als actes festius en forma de corporació, vestits amb
les seues gramalles de gala i ornats amb les seues insignies, està sobradament documentada. En
l'any 1568 el municipi prengué l'acord d'estar present de manera oficial en diverses festes anuals,
entre les quals estava "lo dia y vespra de la Assumpció de la Mare de Déu, a vespres, missa y
proçesons"43. I en aquest mateix sentit, sabem de l'existència a l'església de Santa Maria d'un
cadafalet de fusta alçat en una de les capelles laterals del temple -concretament la de sant Martí- per
a presenciar la representació de la Festa d'una manera destacada. Aquest taulat, complementat amb
un altre semblant per al Patronat del Misteri, encara està present en les representacions actuals.
També resulta d'interés el fet que a finals del segle XVI l'organització de la Festa ja donara
lloc a algunes disposicions municipals. S'establiren alguns impostos municipals per a sufragar les
festes d'agost i entre aquests, s'esmenta un relatiu a les carnisseries il.licitanes que, com veurem, es
mantindrà efectiu fins el segle XVIII44. D'altra banda, l'afluència massiva de visitants i forasters
atrets per les meravelles de la Festa, també va donar lloc a regulació municipal, tant de tipus
comercial com, fins i tot, urbanístic. Així, per a l'abastiment de queviures durant els dies festius
d'agost, a partir de 1598 es va declarar lliure la venda d'aquests, cosa que, amb el pas del temps,
donà lloc a una fira local instal.lada prop de l'església de Santa Maria, en el carrer encara anomenat
de la Fira que, amb les lògiques modificacions, es mantingué fins el segle XIX45. Respecte als
canvis urbanístics que esmentàvem, tingueren lloc en la plaça Major de la Vila a finals del segle
42 AME. Cabildo del 18 de maig de 1587.
43 AME. Cabildo del 3 de juny de 1568.
44 En 1584 es va aprovar que les 10 lliures que anualmentconcedia el Consell per a subvenció de la Festa, s'aportarien aparts iguals de la sisa menor i de les carnisseries de la vila(AME. Cabildo del 21 de maig de 1584).
45 Així, en la sitiada del 10 d'agost de 1598 es va aprovarpel Consell la venda lliure de totes les provisions que entrarenen la vila i al preu que bé pareguera als venedors, sempre que esrespectaren les normes i preus ja establerts anteriorment (AME.Sitiada del 10 d'agost de 1598).
28
1
XVI i precisament un dels motius que s'argumentava per a realitzar-los era la gran presència de
forasters que es reunien en aqueixa plaça per a presenciar els actes festius organitzats pel Consell
elxà amb motiu de l'Assumpció de la Mare de Déu.
Respecte a la Confraria, hem de dir que cap a finals del segle XVI presentava un estat
econòmic prou precari i no es trobava qui ocupara el càrrec de majordom, cosa que va motivar en
algunes ocasions la supressió de la representació de la Festa. D'altra banda, també es deixà de
representar el Misteri dues vegades com a senyal de dol, una per la mort de Bernardino de
Càrdenas, senyor feudal d'Elx (1560), i una altra per la mort del príncep Carles, fill de Felip II
(1568). Aquestes circumstàncies feren pensar als il.licitans que les tormentes i pedregades que
caigueren sobre Elx i el seu camp en aquests anys eren un càstic diví motivat per aquestes
supressions. Això féu que s'acordara prendre l'obra sota la protecció directa del Consell municipal i
que es representara tots els anys. L'acord municipal va ser pres en març de l'any 1609 i a partir
d'aqueix moment es va convertir l'esmentat Consell -representant del poble d'Elx- en l'organitzador
directe de la Festa.
Això, tanmateix, no va ocasionar la desaparició de la Confraria de la Mare de Déu que es va
dedicar -de manera més o menys organitzada- a tenir cura de la capella i de la imatge de la Verge,
així com dels seus cultes. Per exemple, Cristòfol Sanz en el seu manuscrit de 1621, en descriure la
capella de la Mare de Déu de l'Assumpció existent en l'ermita de Sant Sebastià, manifesta que
para esta fiesta y cofradía hay una capilla muy rica en San Sebastián, con su reja dorada
de mucha costa, adonde está Nuestra Señora de la Asumpción. Es de las más bien
puestas y adornadas capillas del reino, que es un relicario sagrado46.
També l'esmentat Soler Chacón, en la seua còpia de la consueta de la Festa de 1625, en
referir-se a la processó de la Mare de Déu del dia 15 d'agost, assenyala que
"lo dia de Nostra Senyora, dematí, a ora de missa major es fa la prosessó general
acompañada de les tres parròquies y los dos convents de frares françiscos descalsos
y frares merçenaris y lo procurador y batle, justíçia y jurats y demés officials ab tota
la gent prinsipal, ab los confrares de Nostra Señora, ab siris ençesos en les mans
davant de dits clero y frares, ab lo pendó de domàs blanch ab la ynsígnia de Nostra
Señora..."47.
46 Cristòfol Sanz, Recopilación... Op. cit., p. 119.
47 P. Ibarra, El Tránsito..., Op. cit., p. 21.29
1
Encara que les dades al respecte són ben escasses, sí sabem amb certesa que en l'any 1629 es
va tornar a reorganitzar la Confraria il.licitana. I potser amb la finalitat d'aconseguir major quantitat
de confrares, es va sol.licitar i va ser concedida una butla on es contenia la benedicció del Papa, així
com diverses indulgències i dons espirituals destinats als confrares48. Per exemple, s'atorgava
indulgència plenària als homes i dones que, després d'haver confessat, entraren en la Confraria i
combregaren en el mateix dia. També es concedia la mateixa indulgència plenària a tots els
confrares que, després d'haver confessat i combregat el dia de la festivitat de l'Assumpció de la
Mare de Déu, visitaren l'església de Santa Maria i resaren per l'exaltació de la fe catòlica i el bon
estat de l'església. Altres beneficis espirituals eren concedits per l'assistència dels confrares als
cultes celebrats en l'oratori de la confraria, a les processons ordinàries de la vila, a soterrars de
difunts, al combregar de moribunds o als que hospedaren a viatgers o ensenyaren la doctrina
cristiana.
En l'any 1649 va patir la Confraria una nova reorganització relacionada amb l'augment de
devoció popular cap a la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció després de l'epidèmia de pesta
patida l'any anterior. Aquesta religiositat popular, justificada pel fet que la rogativa efectuada amb la
imatge de la Mare de Déu en el mes d'agost va assenyalar la finalització local d'aquesta epidèmia,
tingué altres efectes com, per exemple, el trasllat definitiu de la imatge de la Verge a l'església de
Santa Maria per a major comoditat en la veneració dels fidels.
I en juny de 1649, quaranta-dos il⋅ licitans, amb una notable presència de cavallers i de
capellans, presidits pel vicari forani i pel batle de la vila, es reuniren i acordaren fundar una
confraria sota l'advocació de Nostra Senyora de l'Assumpció, donat que
"sempre la dita vila y sos vehïns an rebut de la mà de Nostre Señor Déu Jesuchrist per
interceció de la Verge Santíssima de la Assumpció, patrona y amparo nostre y
últimament en la ocació del mal de contagi del añy passat quant nos guardà del gran
rigor de ell que en altres parts susehí y sent tan devots de la Verge, devem ser
agraïts..."49.
Aquesta nova confraria estava presidida per un prior eclesiàstic i governada per dos
majordoms civils. També comptava amb un clavari, un secretari i un racioner. Els confrares devien
48 ABSME, Libro de la Cofradía de Nuestra Madre y Señora dela Assumpción de la Ilustre Villa de Elche. 1724 (Sig. 18), s.f.
49 ABSME. Alegació ferma de dret núm. 4, 1697 (Sig. 22), ff.341-343.
30
1
donar una almoina cada diumenge de l'any i assistir als diferents cultes organitzats per l'associació
piadosa: missa cantada un diumenge al mes pels confrares vius i difunts, aniversari solemne en la
festivitat de sant Roc pels confrares difunts, rosaris en diverses festes marianes anuals, etc.
Entre els elxans que participaren en l'organització d'aquesta etapa de la confraria
assumpcionista hi havia Nicolau Caro, el doctor Caro, que, com assenyalarem més endavant, tingué
un paper molt important en el desenvolupament i transformació d'aquesta agrupació religiosa i, anys
després, en el propi finançament del Misteri. D'altra banda, hem de dir que les reunions de la
Confraria tenien lloc en la sagristia de Santa Maria i de la intervenció d'alguns confrares en la Festa
dóna prova la traducció castellana del text del Misteri efectuada per Claudià Felip Perpinyà en l'any
1700. Aquest, en referir-se al final del primer acte del drama assumpcionista, manifesta que era un
dels confrares l'encarregat d'encendre els quatre blandons situats en el llit on es gitava la imatge de
la Mare de Déu i de repartir els ciris entre els apòstols per al cant del motet Oh, cos sant50.
En l'any 1724 va rebre la confraria una nova butla papal semblant a la dictada en 1629. I de
la meitat del segle XVIII són algunes notícies que ens parlen de les despeses que tenia aquesta
agrupació piadosa respecte a la il.luminació de la capella de la Mare de Déu i alguns cultes i festes
anuals entre les que destaquen l'octavari de l'Assumpció. Tanmateix, ja no hi ha constància a partir
d'aquest moment de la intervenció de l'agrupació piadosa en les representacions de la Festa.
L'associació assumpcionista va patir altres entrebancs, com la seua desaparició en el segle XIX i
nova restitució en l'any 1868. En els primers anys del segle XX encara existia una confraria de
Nostra Senyora en l'església de Santa Maria, sense que quede constància del moment exacte en què
va deixar d'existir51.
III.- EL CONSELL MUNICIPAL EN L'ANTIC RèGIM
Com hem indicat en el capítol anterior, l'onze de març de l'any 1609, davant de la50 P. Ibarra, Lo Misteri d'Elig. El Misterio de Elche,Alacant, Imp. Lucentum, 1929, p. 38.
51 Vid. J. Castaño Garcia, La imagen de la Virgen de laAsunción, patrona de Elche, Alacant, CEPA/Patronat del Misterid'Elx, 1991, ps. 65-83.
31
1
impossibilitat que la Confraria de l'Assumpció sufragara l'organització de la Festa i que, com hem
vist, el poble considerara que la supressió de les representacions era la causa directa de les
pedregades i altres fenòmens atmosfèrics que castigaren els camps d'Elx, el Consell municipal va
acordar fer-se càrrec de la representació
"...per lo qual votà se fes dita Festa cascun any, y que per ninguna causa se dexàs de fer, y
tenint aquesta esperièntia y devoció volent aquella vaja de aument y que no.s dexe
de fer, ha procurat aquest Concell en pendre-la y trobant algunes dificultats per
haver de imposar sisses e impositions per al gast de dita Festa, per portar litis
pendentia de la dita ab sa excellència del senyor duch de Maqueda, senyor de la
present vila, y havent-se aplanat aquesta dificultat per medi de Jaume Ortiz de
Gregori, general procurador y batle de la present vila, per la molta devoció que a dita
Festa porta y a tingut, se ha concordat dita vila y dit senyor duch que se imposasen
dites impositions sens perjuhí de dita litis pendentia y dels drets de les parts..."52.
En la mateixa sessió s'aprovaren algunes taxes municipals per a destinar-les a sufragar
l'organització de la Festa. Així, es va acordar gravar als arrendadors de les carnisseries de la vila, al
comerciants de texits, quincalleria, vins, barrella, salicorn, lli, mel, etc. En aquest sentit, cal recordar
que ja l'any anterior el Consell d'Elx havia demanat permís al senyor de la vila per poder establir
impostos per a subvencionar la Festa, i l'esmentat senyor havia contestat afirmativament. No
oblidem el llarg plet que els il.licitans mantenien a fi de recuperar el seu caràcter de vila reial que
van pedre en l'any 1470, quan la reina Isabel de Castella va fer donació de la vila d'Elx i del lloc de
Crevillent al seu mestresala Gutierre de Càrdenas. Per tant, qualsevol acte on es demostrara la
voluntat del Consell municipal -recolzat per la petita noblesa local-, es podia considerar com una
afirmació de la personalitat de la vila davant de la imposició feudal acceptada només per força. I la
celebració del Misteri, una festa on participava gran quantitat de gent, que convocava també a
nombrosos visitants de pobles veïns i que requeria la fixació d'uns impostos per al seu manteniment,
es va convertir prompte en un símbol del poder municipal i, per tant, de la pròpia ciutat.
Malgrat que la publicació de les taxes establides i d'altres sobre forment, civada, sosa i pells,
es va realitzar d'immediat, només pogué recaptar-se el producte de dos mesos i, per tant, el Consell
va acordar per a 1609 una celebració moderada, destinant a l'efecte 3.000 reals castellans53. En anys
posteriors, els impostos destinats a sufragar les despeses de la Festa es concretaren en les sises de
52 AME. Cabildo de l'11 de març de 1609.
53 AME. Cabildo del 21 de juny de 1609.32
1
les carnisseries i en l'anomenat albarà de la mòlta de grans54.
Per portar a terme l'organització de la Festa d'Agost, que incloïa la representació del Misteri
i les festes cíviques celebrades al seu voltant, el Consell va organitzar l'anomenada Clavaria de
Nostra Senyora que s'encarregava d'administrar les rendes existents. D'altra banda, també nomenava
dos cavallers electes cada any sobre els quals recaïa l'organització efectiva dels actes. Aquests
cavallers eren elegits cada any en la mateixa sessió en què es nomenava el càrrec de sobresequier
municipal i que tenia lloc, tradicionalment, el 21 de juny. Els electes rebien l'encàrrec de preparar la
festivitat de l'Assumpció amb els diners que establira el Consell, i en cas que s'excediren en les
despeses "que no se.ls pase en compte, si que u paguen de ses cases"55.
De vegades, quan el Consell no aconseguia recaptar fons suficients, només s'organitzava la
festivitat religiosa. Aquest va ser el cas de l'any 1615 en què s'ordenà als electes Bernat Malla i Joan
Quirant
"que no fassen festa temporal, sí que els gasten les cosses nesessàries seran així per a la
església com en lo demés que convinga en dita festa y de lo que sobrara de dit gast
que.s fasen robes per a los apòstols de la manera que convinga y consertat serà als
quals"56.
Respecte a les funcions pràctiques dels cavallers electes, resulta prou significatiu l'acord del
Consell pres en l'any 1635. En aquest s'indica que dels 4.000 reals castellans que es concedia de
subvenció, a banda de la cera que es gastara, s'hagen de pagar als responsables que tenen compte de
les torres des d'on es disparen focs i altres coses ja que els electes
"per ser moltes ocupasions que en semblants dies tenen, no podran acudir a veure y
regonéixer les torres y puestos".
Aquests llocs eren, concretament, el campanar de Santa Maria, torre del Consell i torre
fumada. També es feia adornar i entapissar l'església i es nomenen altres cavallers per atendre els
convidats forasters que foren presents en els taulats de la vila57.
54 AME. Cabildo del 20 de setembre de 1631.
55 AME. Cabildo del 21 de juny de 1611.
56 AME. Cabildo del 21 de juny de 1615. Un cas més greu tinguélloc en l'any 1631 en què, a banda d'habilitar fons municipalss'hagué de recòrrer a almoines recollides entre els il.licitans(Cabildo del 1 de juliol de 1631).
57 AME. Cabildo del 21 de juny de 1635.33
1
Una altra de les funcions dels electes, era la d'avisar als electes eclesiàstics que nomenava
cada any el clergat local -sacerdots de les parròquies de Santa Maria i Sant Salvador- per a
organitzar la pròpia representació de la Festa. I durant l'escenificació del Misteri, vestits de gala i
amb els bordons daurats d'autoritat, ocupaven un lloc preferent junt al cadafal per a tenir cura de
l'obra i fer entrar en el moment adient als actors que es vestien en la propera ermita de Sant Sebastià.
Aquesta funció de transpunts teatrals encara es té present en l'actualitat i en unes poltrones situades
en l'andador de la Festa veurem els electes vestits amb jaqué que -de manera simbòlica- mantenen
la seua funció de direcció escènica.
III.1. El primer plet amb el bisbat d'Oriola
Al llarg del segle XVII es produïren en la vida de la Festa diversos esdeveniments que
assenyalaren de manera destacada l'evolució d'aquesta. El primer d'ells, en el primer terç de la
centúria, fou un polèmica que mantingué la vila il⋅ licitana amb el bisbat d'Oriola en veure perillar
la continuïtat de les representacions. Recordem que tant el Concili de Trento, com el Sínode diocesà
d'Oriola de l'any 1600, havien prohibit explícitament les escenificacions teatrals a l'interior de les
esglésies. I en l'any 1631 el bisbe diocesà va intentar fer efectiva aquesta disposició en el cas d'Elx.
El Consell municipal, com a responsable directe de l'obra, va interposar un recurs en la Reial
Audiència de València per a evitar aquesta prohibició. I davant del jutge eclesiàstic nomenat a
l'efecte -el canonge de la catedral valenciana Jeroni de Torres-, el síndic i produrador del Consell
d'Elx, Francesc Sempere, va presentar el 24 de maig de l'any 1632 un rescripte pontifici signat el dia
3 de febrer del mateix any per Marco Antonio Franciotus, protonotari apostòlic i examinador
general de sentències i censures, en nom del Papa Urbà VIIIé.
El document, dirigit a totes les parròquies eclesiàstiques de qualsevol tipus, així com
a notaris i escrivans públics, manifestava que per part del Consell il.licità s'havia
exposat que "des de temps immemorial fins avui, amb justs i legítims títols anteriors
s'han trobat, i en el present es troben, efectuant i realitzant en el seu lloc i temps el
celebrar en pacífica i quieta possessió i solemnitzar la festa de l'Assumpció de la
Benaventurada Verge Maria amb representacions i cants, segons ancestral costum
observada fins avui tant en el mateix dia de dita festa, com en la seua vespra; i que
encara en dita possessió no poden ser estorbats per ningú, tanmateix l'Ordinari
d'Oriola es va jactar i es jacta de voler molestar i estorbar a dita comunitat i persones
en la seua pacífica possessió"58.
58 José Pomares Perlasia, "Iconografia", La "Festa" o34
1
I l'autoritat eclesiàstica, en vista d'aquests antecedents manifestava a l'Ordinari d'Oriola -i a
qualsevol dignitat religiosa- que sota una pena de cinc-cents ducats d'or i, en cas que fou menester,
excomunió i altres penes eclesiàstiques, no es posara cap impediment per a portar a terme la
representació assumpcionista. Davant d'aquest document, el jutge valencià va redactar una carta
dirigida al vicari general d'Oriola, en la qual manifestava la presentació del rescripte pontifici per
part del síndic il⋅ licità, cosa que notificava per a que fóra complida la disposició papal en tots els
seus termes. El manament va ser rebut per Baltasar Voltes, notari públic d'Oriola i a requeriment de
Ginés Massanes, procurador i síndic del Consell d'Elx a Oriola, va notificar el contingut d'aquest
escrit al vicari general diocesà, doctor Francisco Piquer, i al promotor fiscal de la cúria, Vicente
Montesinos, que es donaren per assabentats.
El dia 12 de juny de 1632, l'esmentat vicari general va redactar una carta dirigida al jutge
eclesiàstic de València on s'indicava que
...ni a su Señoría Reverendísima del Ilustre Obispo de Origüela ni a su merced jamás les
avía pasado por la imaginación impedir en manera alguna la devotísima Fiesta que
los vezinos y habitantes de la Villa de Elig hazen a la Asumpción de Nuestra Señora
Santísima, antes bien an procurado y procuran por todos los caminos posibles
35
1
aumentar y avivar en dichos fieles dicha devoción...59
Al mateix temps, confirmava com, efectivament, el capítol vint-i-quatre de la segona sinodal
d'Oriola, que seguia la disposició oficial d'Inocenci III, prohibia representacions i comèdies dins de
les esglésies, perquè en ocasions es perturbaven els oficis o es produïen ofenses al recinte sagrat o
situacions pecaminoses. Però tenint en compte la molta devoció amb què els veïns d'Elx celebraven
la Festa, el fet que els bisbes anteriors, malgrat les normes existents, sempre havien autoritzat l'obra
elxana i que el text de la peça haguera estat reconegut favorablement en nom del bisbe pel canonge
Esteve Torregrosa, el prelat oriolà havia atorgat el seu permís per portar a terme la representació
cada any dins del temple de Santa Maria.
Ara bé, sí es reconeixia que en agost de l'any anterior s'havia fet publicar un edicte en la
trona de l'església ordenant que per a les representacions es dividira la nau del temple amb unes
fustes de manera que es separara als homes de les dones. El motiu era que en anys anteriors s'havia
observat que, en estar homes i dones junts, es realitzaven actes poc edificants i desvergonyits i, fins i
tot, baralles amb ferides, o berenars amb fruites i vi que es venien dins del recinte sagrat, com si es
tractara de festes profanes o corregudes de bous.
L'esmentat edicte es va fer públic i es va amenaçar amb excomunió a tots els fidels
que dezían ser cosa del cielo ya pasado en cosa de juzgado, porque si bien recurrieron de
la Ilustrísima Nunciatura apostólica en estos reynos de España, tan solamente los
reformó dando licencia y facultad que pudiesen llevar las mugeres una confiturilla
en la manga para en caso de necesidad tomar un bocado y vever una vez, quedando
36
1
en todo lo demás dicho edicto en su fuerza y valor60.
D'aquesta manera, la Festa va continuar representant-se sense cap objecció per part de la
jerarquia eclesiàstica, encara que, com veurem, es desenvoluparen en anys posteriors altres
polèmiques entre el Consell il⋅ licità i el bisbat d'Oriola, però amb motiu de qüestions d'autoritat o
de tipus econòmic. Cal indicar que el fet que l'organització de la Festa fóra responsabilitat civil,
però dins d'un edifici eclesiàstic, donà lloc -i encara en dóna- a freqüents enfrontaments de major o
menor importància.
Un exemple significatiu el tenim en un succés de l'any 1652, quan els cavallers electes de la
vila intentaren deixar de banda als electes eclesiàstics i hi hagué d'intervindre el bisbe d'Oriola. La
qüestió es va donar per tancada en la pròpia representació on, sentats davant per davant en sengles
taulats el prelat -en la capella del sant Crist- i el Consell de la vila -en la capella de sant Martí-, es
practicaren recíproques reverències i salutacions tant en entrar com en eixir, els dos dies de
representació,
37
1
"feren cortesia a sa Ilustrísima y sa Ilustrísima los correspongué ab altra"61.
III.2. Construcció d'un nou temple
En l'últim terç del segle XVII es va produir un altre succés que significà una notable
transformació en la Festa. Ens referim a l'enderroc de l'església de Santa Maria, d'estil renaixentista
i la construcció del temple barroc que avui coneixem. Construcció que, naturalment, també va
afectar a les representacions del drama assumpcionista.
Cal indicar que la desigual construcció d'aqueix tercer temple renaixentista en un període de
temps relativament llarg (1492?-1566), juntament amb la fragilitat dels materials utilitzats, féu que
l'edifici mostrara prompte signes d'envelliment i ruïna. Ja en l'any 1595, només vint-i-nou anys
després de la seua benedicció, calgué alçar un contraarc per a reforç d'una de les capelles, i en la
documentació conservada es localitzen, nombroses despeses per reparacions anuals en les voltes i
l'arcada.
El 26 de desembre de 1647, el fabriquer de l'església informava a la junta parroquial "...que
lo pilar que està a la pila de la aygua beneyta a la entrada de la porta de la Resurrecció de dita
església a la ma dreta està tot consentit y ab molt gran perill", cosa que féu cridar al mestre Ginés
38
1
Irles per a que reconeguera el dany i en cas necessari, que es buscara un "mestre de fora vila"62. L'11
de juliol de 1663 la junta va tornar a ser informada d'un dany d'importància, concretament del
trencament de l'"arch que està prop de la trapa per a on baxa el àngel", és a dir, on estava situada la
trapa que comunicava el cel de la Festa amb els torns instal⋅ lats en els terrats de l'església per a
39
1
baixar i pujar els artefactes escènics del Misteri63.
Encara que es realitzaren algunes obres de millora dirigides pel mestre Pere Quintana,
l'edifici seguia amenaçant ruïna i en l'any 1665 es va tornar a preguntar a l'esmentat tècnic sobre
l'estat del temple. La resposta de Quintana no deixava dubtes: Santa Maria estava "en total perill per
a caure". La junta parroquial, vista aquesta declaració i altres informes posteriors de caràcter
semblant, va acordar iniciar les obres de consolidació, cosa que no pogué fer d'immediat per manca
de recursos econòmics. El 1668 es tornava a deixar constància de la necessitat de recollir "...dinés
per a comensar la obra de la paret de dita parròchia per estar aquella en total perill de caure...". Amb
aquest fi, es va acordar -previ permís del marquesat d'Elx- organitzar una derrama entre tots els
parroquians de Santa Maria, cosa que tampoc va donar els resultats desitjats.
Només es pogueren realitzar les obres més urgents com, per exemple, la reparació del
campanar en l'any 1670. Tanmateix, els forts aiguats que caigueren sobre Elx i la seua comarca en
els primers mesos de l'any 1672, feren que a l'església començaren a desprendre's pedres i carreus.
En el mes de març es va acordar tancar el temple i realitzar els sermons quaresmals en l'església de
Sant Salvador. Al mateix temps, es nomenaren electes a fi que realitzaren les gestions oportunes
davant del marqués d'Elx per poder imposar taxes a tots els il⋅ licitans amb les quals fer front a les
obres de reparació de Santa Maria. De tota manera els treballs més urgents foren sufragats per mig
d'almoines donades per alguns cavallers de la vila.
Tanmateix, un gran enderroc patit en l'església el 30 de maig del mateix any 1672 vingué a
canviar l'opinió de la junta parroquial respecte a les obres a portar a terme. En aqueix dia entraren al
temple per a reconéixer el seu estat alguns membres de l'esmentada junta parroquial, així com el
pedrapiquer Ginés Irles i l'arquitecte Francesc Verde. La intenció era tirar alguns fragments de volta
ruinosos i apuntalar l'edifici. Però en un moment determinat, es va caure tota la volta de la capella
del sant Crist i una altra junt a l'altar major. Tot seguit es va acordar traslladar la imatge de la Mare
de Déu de l'Assumpció a l'ermita de Sant Sebastià, i al dia següent es va portar el Santíssim
Sacrament al mateix oratori que des d'aqueix instant va ser transformat en temple parroquial mentre
duraren les obres a Santa Maria. D'altra banda, el Consell municipal, el dia 6 de juny, va acordar no
representar la Festa en Santa Maria i, per tant, no nomenar cavallers electes. De tota manera es va
plantejar la possibilitat de representar el Misteri a l'església de Sant Salvador o en altre temple del
40
1
poble, encara que no fóra amb la solemnitat habitual i, en cas afirmatiu, que es portara a terme64.
Cal indicar que, encara que inicialment la idea de la junta parroquial era reparar el temple
existent sota la direcció de l'esmentat Francesc Verde, i així ho va manifestar en la reunió celebrada
en l'ermita de Sant Jaume l'1 de juny, posteriorment es va veure la necessitat d'enderrocar l'edifici i
fer-ne un de nou. Després d'aprovar el projecte, tant per la parròquia com pel Consell municipal i
pel marquesat, i assenyalades les taxes destinades a pagar les obres, es va procedir a construir el nou
temple de Santa Maria. Primerament, s'enderrocà una part de l'anterior edifici, concretament la zona
de la porta major i algunes capelles laterals, i el 2 de juliol de 1673 es va posar la primera pedra en
la base del primer pilar de la part de l'Espístola de la futura església.
Durant el temps que van durar les obres de la nau central del temple, és a dir entre 1672 i
1686, l'activitat parroquial es va traslladar, com hem vist, a l'ermita de Sant Sebastià i la
representació de la Festa a l'església de Sant Salvador. En el mateix 1672 ja es va escenificar el
Misteri en l'esmentada església, cosa que va provocar l'augment de dotació econòmica en vint-i-sis
lliures, ja que calgué la construcció de "tramoyes y lo taulat per a la senyora duquesa de Gandia per
41
1
a veure dita festa"65. Cal pensar que les despeses es destinaren a adaptar -o fer noves- les tramoies i
taulats de la Festa a les dimensions del temple de Sant Salvador.
En 1676 trobem una altra referència documental que confirma la representació de la Festa
en Sant Salvador. Es tracta d'un memorial presentat al Consell pel capellà municipal on sol⋅ licitava
la reparació del terrat de sa casa, que estava pròxim a dita església, i donava com argument el fet
42
1
que feia quatre anys que la representació es realitzava en Sant Salvador66. D'altra banda, en 1679, el
col⋅ lector de l'almoina de Nostra Senyora, presentava una altra sol.licitud demanant un augment en
el seu salari donat que ...sobre ser poco el salario para ocupación tan contínua se le añadido maior
43
1
trabajo después que se celebra la fiesta en la iglesia de San Salvador...67
Amb l'acabament de les obres de la nau central de la nova Santa Maria i la seua benedicció
efectuada el 8 de desembre de 1686, tant els cultes parroquials com l'escenificació de la Festa,
tornaren al seu temple tradicional. Pel que fa al drama assumpcionista, en aquests anys tingué lloc
en aqueixa nau central, de manera que la seua tramoia aèria es muntava en la seua arcada o volta
-cal suposar que de manera semblant al muntatge en el temple anterior-, fins el seu trasllat a la
cúpula del temple que tindria lloc en 1760, segons el projecte de l'arquitecte director de les obres
Marc Evangelio.
Hem de dir que fins l'esmentat trasllat i, segons es despren dels documents i referències
conegudes, en la volta de la nau central del temple existia un forat o trapa que la resta de l'any estava
tapat amb unes portes de fusta assegurades amb pedres. A alguna distància més avall, concretament
a vint pams valencians -uns quatre metres i mig- es situava un llenç pintat que figurava el cel
subjectat a un bastidor de fusta que es deixava penjant de la volta tot l'any. Aquest llenç també
presentava, coincidint verticalment amb la trapa, unes portes practicables sobre les quals travessava
una biga o tauló per a ús dels tramoistes. Tramoistes que, d'altra banda, devien ser nombrosos ja que
44
1
a partir de l'any 1690 fou menester elegir un vigilant per a mantenir l'ordre al terrat del temple68.
Aquesta estructura és la que sembla desprendre's de relats com el que recull Carlos Tàrrega en la
seua consueta de 1751,
"...caure una pedra gran de les que sostenen per lo ayre les tapes de fusta de la trapa del
terrat per on baxen les tramoies y esta pedra pegar en la barra de en mig de la porta
del cel y trencar-la y la pedra quedarse en lo llens tan solament de la dita porta sens
45
1
caure bax a la església..."69.
III.3. Les pesades de carn
Entre les taxes municipals aprovades pel Consell il.licità per a sufragar la Festa, estava la de
moltura de grans i la del sacrifici d'animals a les carnisseries locals. Aquesta taxa sobre la carn feia
que, a més, part de l'obsequi que el Consell donava als cantors i músics per la seua participació en
les representacions de la Festa estiguera format, entre altres coses, per una certa quantitat de carn.
Concretament es tractava d'això que en la documentació municipal es recull amb l'apel⋅ latiu de les
46
1
pesades de carn70.
D'altra banda, cal indicar que conforme avança el segle XVII es detecta en la documentació
conservada als arxius locals, un progressiu enfrontament entre el Consell municipal i el clergat
local, enfrontament que en una qüestió com la Festa, on estaven implicats els dos estaments, es
posava clarament de manifest i arribà a produir diverses friccions i, fins i tot, una ruptura de
relacions.
Pel que fa a la qüestió de la carn, en els últims anys del sis-cents es formà un procés judicial
vila-clergat pel pagament de les corresponents taxes municipals, de les quals els religiosos elxans
-segons el seu punt de vista- estaven exempts com a privilegi per la seua condició eclesiàstica. El
procés encara que al seu inici abraçava diversos conceptes -taxes sobre vi, carn, pa i llibertat per a
allotjar soldats-, finalment es va centrar en els impostos sobre carn.
En l'any 1699 el clergat va sol.licitar la devolució per part de la vila de cinquanta-mil ducats
en taxes de carn que els religiosos havien anat pagant impensadamente en contra de la seua
immunitat eclesiàstica. No obstant això, en vista que el municipi no volia renunciar als seus drets, el
clergat acordà obrir la seua propia carnisseria on pogueren abastir-se de carn els eclesiàstics sense
pagar impostos. La posada en funcionament d'aquest establiment en els primers mesos de l'any 1700
va propiciar la ruptura de relacions amb el municipi i l'apertura d'un procés judicial que es va
perllongar alguns anys i on es buscà la mediació de les autoritats civils i eclesiàstiques locals i
47
1
estatals71.
Pel que fa a la seua repercussió en la Festa, els fets més significatius tingueren lloc en el
mateix any 1700. En el mes de juny, avisats els electes eclesiàstics per part dels civils, aquests
havien fet saber als esmentats cavallers que els religiosos que participaven en la representació
48
1
exigien que l'obsequi que se'ls feia anualment no fóra en carn sinó en diners72. El Consell no va
acceptar aquesta exigència, cosa que va provocar la revocació dels electes eclesiàstics per part dels
clergats de Santa Maria i Sant Salvador i l'intent de trencar relacions amb el municipi al qual
informaren que "no volien saber res de la festa de Nostra Senyora". La vila buscà l'ajuda del Mestre
de Capella, mossén Gregori Brufal i després que aquest parlara amb els sacerdots cantors, quasi tots
es mostraren partidaris de participar en la Festa amb les condicions establides per la vila. Entre els
capellans que es negaren a cantar estava mossén Jeroni Sempere -que interpretava el paper de sant
Tomàs- a qui els propis electes seculars intentaren convèncer, però aquest insistí en que "no volia
cantar en dita Festa ni fer el paper que acostumava".
Vist que el cas havia posat en perill la representació de la Festa, el justícia i jurats del
Consell acordaren que els electes buscaren als músics
"que convingueren per a llu_ment de dita Festa y que de huy en avant los dits elets facen
totes les diligències que convinguen per a dita Festa y no se'ls done recado als
reverents cleros per a que nomenen elets eclesiàstichs en consideració de haver
revocat los que tenia nomenats".
I pel que feia a mossén Jeroni Sempere, va decidir que se li llevaren les dotze lliures que tenia de
sou de la claveria de Nostra Senyora i el tros de saladar que se li donava en consideració al seu
49
1
paper de sant Tomàs, i que aquest es repartira entre els pobres de la vila73.
D'aquesta espinosa qüestió va ser informat el bisbe d'Oriola que, en una carta al Consell
datada el 12 de juliol, va adoptar una postura favorable als interessos del clergat local, cosa que van
interpretar les autoritats il⋅ licitanes com a contràries al seu dret consuetudinari i, en definitiva,
s'acordà que els electes civils adoptaren les mesures que cregueren convenients per a solucionar el
problema, "mirant sempre la conveniencia y útil de la Clavaria de Nostra Senyora" i el lluïment de
50
1
la Festa d'agost74.
L'esmentat manuscrit de Salvador Perpinyà, Antigüedades y glorias de Elche, recull, pel que
fa a aquest assumpte de la carnisseria, un impressionant relat on descriu els càstics divins (malalties
i morts inesperades) que van patir els eclesiàstics -bisbe inclós- que intentaren deslluir la Festa o
que no posaren especial èmfasi en defensar-la, especialment mossén Jeroni Sempere, que va morir
51
1
el dia catorze d'agost, a la mateixa hora que devia haver cantat el Ternari75.
Segons es desprén de documents posteriors, encara que la carnisseria del clergat va
continuar funcionant administrada pels comissaris eclesiàstics, dos de Santa Maria i dos de Sant
Salvador i sense pagar taxes municipals, sí s'acordà que els preus de la carn foren idèntics als de les
carnisseries civils i que sí s'abonaren els impostos especials, com era el cas del destinat a sufragar la
Festa d'Agost.
III.4. Segon plet amb el bisbat d'Oriola
Per a l'escenificació de la Festa existia a l'església de Santa Maria una capella de músics i
cantors sostinguda tant pel Consell municipal, com per la fàbrica del temple i altres ajudes de les
confraries establides en ell, com la de la Mare de Déu o la del Santíssim Sacrament. Aquesta
capella, formada per un petit nucli de músics i cantors fix -que era ampliat per a la Festa-, també
participava en les cerimònies litúrgiques anuals de Santa Maria. Per tant, el càrrec de Mestre de
52
1
Capella o director era triat de comú acord pel Consell municipal i per la fàbrica de l'església76.
Tanmateix, en l'any 1734 aquesta mecànica tradicional es va trencar pel fet que el bisbe
d'Oriola, seguint les directrius d'una butlla del papa Climent XII, i sense tenir en compte les
especials circumstàncies de la capella d'Elx, va crear una plaça de capellà resident a l'església de
Santa Maria unida al magisteri musical. Amb això el prelat diocesà es reservava el dret de l'elecció
d'aquest càrrec. La decisió no va ser fàcilment acceptada a la població. Ni per la fàbrica eclesiàstica
que continuà mantenint durant uns quaranta anys el salari al Mestre de Capella per la direcció de la
Festa en contra, fins i tot, del manament explícit del bisbat, que va suprimir aquest pagament per
innecessari. Ni pel Consell, que va continuar elegint el seu propi Mestre de Capella per a la direcció
de l'obra assumpcionista. De fet, el fabriquer de Santa Maria, Lleonard Soler de Cornellà va
interposar un plet davant de la Reial Audiència de València per a mantenir la situació anterior,
encara que aquest no tingué efecte.
Per tot això, a partir d'aquest moment són freqüents les duplicitats al càrrec de Mestre de
capella de Santa Maria: el bisbe triava un per al servici de l'església i el Consell municipal un altre
per a la direcció de la Festa. En ocasions coincidien en la mateixa persona, però també es va donar
el cas contrari, és a dir, la inexistència de cap mestre, de manera que havia de ser un dels músics qui,
de manera interina, actuara com a tal.
Un exemple del que diem el trobem en la junta parroquial de febrer de 1739 on es recull un
recado que el fabriquer de Santa Maria, Lleonard Soler de Cornellà, va passar al Consell en el sentit
que, mentres no es sentenciara el plet existent, havia de dirigir la capella el músic més antic. I encara
que la fàbrica estava disposada a complir aquesta qüestió,
se respondió por dicho señores capitulares que la villa no tenía que entender en este
particular sino que los músicos allá se lo averiguasen, y esto lo dixeron por su
53
1
respuesta, y para que conste lo anotto y firmo 77.
La ruptura de relacions en aquest sentit era prou clara i, fins i tot, alguns músics patien
l'impediment d'accedir a determinats papers per l'interés d'ambdós estaments en salvaguardar-ne les
respectives postures. Aquest seria el cas dels músics Xavier Ovet i Jaume Irles que després d'haver
sigut nomenats per la fàbrica per a ocupar les vacants de violí i tenor, respectivament, segons el
Mestre de capella mossén Lucas Martínez, no podien accedir al salari de la Vila ja que
tenía orden de los señores del Ayunttamiento de esta Villa para que no se admita a músico
54
1
alguno ni a gajes, si no lo mandan los señores de dicho Ayunttamiento78.
III.5. L'administració de l'arrova de l'oli
Ja hem vist en el capítol dedicat a la Confraria de l'Assumpció l'existència a la població
d'una administració anomenada "de l'arrova de l'oli" -també "arrova de la Mare de Déu"- que
destinava les seues rendes al pagament d'algunes despeses de la representació de la Festa.
Malauradament no podem precisar el moment exacte de la constitució d'aquesta administració, tot i
que sí sabem que consistia en la donació d'una arrova d'oli per part de cadascuna de les calderes que
fabricaven sabó en la vila.
Cal recordar que el conreu de l'olivera i l'elaboració de sabó a partir d'oli i sosa -procedent
aquesta de la cremació de la barrella que creixia abundantment en els saladars elxans-, fou una de
les principals ocupacions de la població fins els primers anys del segle XIX. En l'any 1562, segons
Martí de Viciana, existien a la ciutat vint-i-dos establiments dedicats a la preparació de sabó de
taula, trobant-se en un mateix carrer, pròxim a les aigües de la Séquia Major, fins vint-i-vuit
almàsseres que elaboraven la collita anual d'oli, estimada en unes setanta-cinc mil arroves. D'altra
banda, en l'any 1621 Cristòfol Sanz manifestava que l'abundant sabó fabricat a Elx era exportat fora
de la ciutat i, fins i tot, a l'estranger, concretament a països com Itàlia, Flandes, Bretanya i
Anglaterra.
Pel que fa a l'administració de l'arrova de l'oli, podem dir que estava a càrrec d'un clavari o
majordom que, en els primers anys del segle XVII, era el mateix fabriquer de l'església de Santa
Maria, com apareix reflectit en els llibres parroquials d'aquest temple. Entre les anotacions existents
al respecte cal destacar l'apareguda en el manuscrit que replega la visita pastoral iniciada el 9 de
desembre de 1602 pel vicari i visitador general del bisbat d'Oriola, mossén Jeroni Roiz, ja que ens
informa de l'origen d'aquesta almoina:
"de les arroves de oli que los particulars de la present vila donen per a obs dels gastos e
ornaments de la Confraria de la Asumpció de Nostra Señora, per rahó de les calderes
55
1
de sabó que coguen en los dumenges e festes..."79.
Es tractava, per tant, d'una aportació feta directament a la Confraria de Nostra Senyora motivada pel
treball desenvolupat en dies festius, incomplint el manament de descans setmanal.
També hem de dir que amb el pas de la Festa a mans del Consell municipal en l'any 1609,
no va desaparèixer l'arrova de l'oli que, a banda de pagaments dels salaris d'alguns músics i altres
despeses generals de l'obra, fou destinada al manteniment de tramoies i vestidures del drama
assumpcionista. Encara que no s'ha localitzat documentació al respecte, sembla que va ser en els
primers anys del segle XVIII quant l'administrador de l'arrova començà a ser nomenat directament
pel municipi, juntament amb el clavari de l'administració de Nostra Senyora. De tota manera, ja hem
vist com l'origen de l'arrova no és municipal -encara que al segle XVIII sí la trobem controlada pel
Consell- i, a més, els comptes d'aquesta administració seguiren sent vigilats per l'església. Així
apareix reflectit en els llibres de visites pastorals a la parròquia de Santa Maria on, entre les
confraries i administracions supervisades pel bisbe diocesà o el seu visitador general, figura la de
l'arrova de l'oli fins el primer terç del segle XVIII.
D'altra banda, Carles Tàrrega, en la seua consueta de la Festa datada en l'any 1751, explica
la distribució que es feia de les rendes replegades pel Consell il⋅ licità en relació a la Festa d'Agost,
"y per a que haiga lo bastant y nessesari per a la dita festivitat de Nostra Senyora de la
Asumpció, que al present es solen gastar cascun añy entre los salaris y festivitat 500
lliures per aver yo administrat y llevats estos contes fins lo añy 1729, té ordenades
esta Villa dos clavaries, la una dedicada per a les robes de Apòstols i tramoies,
que⋅ s lo que dihuen de la arroba del oli; el altra, per a pagar salaris, y festa de
Nostra Senyora sobre els impostos de molienda y sedetes dels caps de les reses o
menuts qui es maten en les carnezeries de la Vila e raval de Sant Joan Baptiste
56
1
d⋅ esta Villa, que és lo que huy añy 1751 es practica"80.
Encara que, com s'indica, les rendes d'aquesta arrova estigueren dedicades fonamentalment
al manteniment de tramoies i vestuari, també fou usat el seu producte per a pagar salaris de músics i
del Mestre de Capella. En algunes de les actes parroquials apareix reflectit aquest fet. Per exemple,
en febrer de 1648 fou designat mossén Francesc Peres, de Cartagena, per a ocupar la plaça de
Mestre de Capella,
"considerat per dita parròchia y o_da la dita proposisió feta per lo dit vicari foràneo, y la
nesesitat que y.a de Mestre de capella tant per a lo cult diví com per tenir persona
que enseñe a cantar als chichs, nomenen per Mestre de capella al dit Lisenciado
Mossén Francisco Peres, prevere, y li señalen de salari cascun anni huitanta lliures
de mos, les quals li a de pagar la dita parròchia y fàbrica y arrova de oli sinquanta
lliures. Ytem la dita fàbrica li sennala de salari quatre lliures de mos cascun anni per
la mitat del salari de capiscol. Ytem li an de donar los majordoms del Corpus cascun
anni huit lliures y la Festa de Nostra Senyora de Agost, deu lliures cascun anni, y lo
dit clero per la mitat de capiscol li a de donar huit lliures, que totes fan suma de 80
57
1
lliures..."81.
Pel que fa als pagaments de l'arrova relacionats amb elements escènics de la Festa, hem de
dir que només s'han conservat uns vuitanta rebuts datats entre 1640 i 1649 i 1736 i 1737, així com
58
1
quatre estats de comptes dels anys 1640-1641, 1646-1647 i 1736-173782. En aquesta documentació
fragmentària es localitzen pagaments a Genís Irles, encarregat de la custòdia i reparació de les
tramoies aèries de la Festa, de l'arcada de l'església, del propi cel instal⋅ lat a l'arcada del temple,
d'una barraca construïda als terrats per a protegir als tramoistes de les inclemències de l'oratge, la
decoració dels aparells aeris o de la palma de l'àngel, etc. També, despeses per elements necessaris
per a la construcció de la tramoia aèria als terrats de l'església, així com per al pagament d'elements
tradicionals dins de la representació, com és el cas de l'oripell llançat des del cel.
D'altra banda, el vestuari dels cantors de l'obra també estava a càrrec de l'arrova de l'oli. En
els comptes conservats ho veiem clarament. Apareixen pagaments per un mantell blau per a la
Maria, per les carotes i les corones de les tres Maries, pels vestits dels àngels muts, per túniques i
perruques dels apòstols, per la renovació d'alguns elements simbòlics, com una espasa que portava
un dels apòstols, etc.
Per últim, hem de fer menció d'un inventari realitzat en l'any 1643 de les vestimentes i
utensilis dels actors i conservat entre la documentació de l'arrova de l'oli. En aquest inventari es
detecten alguns elements escènics avui desapareguts, com les dotze diademes amb perruques per a
l'apostolat -elements que permetien la identificació de cada un dels apòstols pel seu nom inscrit en la
diadema-, deu túniques per als jueus, cosa que ens informa de l'escàs nombre d'actors que
integraven la 'Joià', o els mantells blaus de les Maries que confirma la continuïtat en el color
d'aquestes vestimentes.
En l'any 1740 es va acordar per part del Consell municipal la desaparició de l'administració
de l'arrova de l'oli davant del descens en la producció d'oli patit en la població. En la mateixa sessió
municipal se'ns indica que el clavari de l'arrova era l'encarregat de portar anualment l'estandart de la
Mare de Déu en la processó del 15 d'agost i que, a partir d'aqueix any, el municipi devia nomenar
algun dels sujetos de esplendor per a complir aquesta funció. Concretament, per a l'any 1740 va ser
59
1
nomenat Jaume Ortiz, fins aquell moment clavari de l'extinta arrova de l'oli83.
Amb la supressió d'aquesta administració de l'arrova de l'oli, juntament amb la resolució de
1734 referent al nomenament de Mestre de Capella, el Consell assolia una total independència
-econòmica i organitzativa- com a responsable de la Festa. Així es confirma en un cabildo d'octubre
de 1740 on s'afirma que es comunicara a la fàbrica de Santa Maria que d'ara endavant aquesta
s'ocupara
de las obligaciones y salarios de la capilla, quedando a su disposición y orden, dando
celebradas al Ayuntamiento sus festividades en la forma que hasta el día se ha
acostumbrado, escepto la de agosto a que el Ayuntamiento entrara en el
60
1
compromiso de encargarse de todo...84.
Naturalment, la fàbrica de Santa Maria no renuncià de manera voluntària als seus drets
seculars en aquest punt i, davant del comunicat municipal, protestà enèrgicament i demostrà les
obligacions que davant de l'església tenia el Mestre de capella des d'antic. Aquestes obligacions es
resumien en mantenir escola de música, tenir preparats dos tiples i composar música nova
-concretament quatre villancets- tots els anys per a les festivitats de Nadal, Immaculada Concepció
de Maria, Corpus Christi i Mare de Déu d'Agost. D'altra banda, la capella devia assistir a totes les
festivitats de la Mare de Déu, dels Apòstols, Setmana Santa i Pasqua, així com a vespres i dia de
61
1
Tots-Sants i de les Ànimes85.
Com veiem, la qüestió del nomenament de Mestre de Capella encara no estava resolta per
l'enfrontament que representava entre els estaments civil i eclesiàstic. Davant del nomenament del
nou mestre en la persona de Pere Furió, en l'any 1747, el Consell va manifestar que sense l'aportació
de cinquanta lliures que antigament feia la fàbrica de Santa Maria i que, des del plet amb el bisbat,
el prelat havia suprimit, no era possible mantenir un mestre, cosa que feia que les despeses de les
festes d'agost augmentaren ja que calia buscar tiples i cantors que no havien estat preparats a la
localitat. En aquest sentit, el Consell acordà fer-se càrrec del salari íntegre del Mestre de capella i
davant de la notícia que el bisbe estava fent gestions en el Consell Reial de Castella per a confirmar
el seu privilegi en el nomenament de Mestre de Capella, el municipi escrigué al seu representant a
62
1
Madrid per a que presentara les corresponents contraal⋅ legacions86.
També els enfrontaments entre el Consell i la noblesa local, que s'anaren aguditzant al llarg
de la segona meitat del segle XVIII conforme l'estament noble intentava mantenir els seus
privilegis, queden reflectits en la documentació municipal. Així, en l'any 1741 el Consell prengué
un acord segons el qual, per a evitar disputes a l'hora de nomenar comissaris o electes per a les
festes d'agost, s'alternara cada any la categoria d'aquests: un any serien nomenats cavallers i un altre
63
1
ciudatans o graduats87, tot i que per a conduir l'estandart o guió de la Mare de Déu en la festivitat
d'agost, la noblesa mantingué els seus privilegis fins anys després. De fet, quan en 1793 el fabriquer
de Santa Maria va intentar variar aquest costum, ja que en altres funcions anuals era ell l'encarregat
de dur el guió, els nobles reclamaren davant del governador i capità general de València i aquest va
ordenar que el Consell
nombre sujeto del estado noble para llevar el estandarte en las funciones de los días
catorce y quince del corriente, lo que cumplan dichos capitulares bajo la pena de
doscientos pesos a cada uno de los que lo resistieren o embarazaren, todo de
efectiva exacción y de haberlo executado así se me remita testimonio dentro del
64
1
segundo día...88.
En l'any 1780 es va presentar a la ciutat un altre problema relacionat amb privilegis i
costums mantinguts secularment per la noblesa. Segons hem vist, existia el costum de gratificar a
músics i cantors de la Festa i altres personatges relacionats amb ella (cambreres de la Mare de Déu,
sagristans, consueta, etc.), no amb diners sinó amb un obsequi format, a més de les esmentades
pesades de carn, amb sabates, ventalls, guants i dolços. Segons sembla, en l'any 1779 el Reial
Consell de Castella va assenyalar a la vila la quantitat de sis-mil reals de velló per a organitzar la
Festa d'Agost i el Consell municipal, a fi de reduir despeses, va acordar eliminar els esmentats
65
1
obsequis89. Això va provocar un escrit signat per vint il.licitans relacionats amb la representació
assumpcionista dirigit al Consell en el sentit que es mantinguera la costum existent. Especial èmfasi
posaven les persones de caràcter noble -com les cambreres de la Mare de Déu- ja que consideraven
un deshonor cobrar la seua tasca amb diners, al temps que manifestaven que, en cas que no
66
1
s'atenguera la seua petició, donarien ordre als eclesiàstics per a que no participaren en la Festa90. El
Consell, a l'objecte que per aquesta qüestió no es deixara de representar la Festa, amb el
corresponent escàndol, tant del poble d'Elx com d'altres viles properes, va acordar que es
mantinguera el costum establert.
Un altre exemple força representatiu de la problemàtica que la representació del Misteri
ocasionava per la seua doble dependència civil i eclesiàstica ja apuntada, el trobem en l'any 1792.
En l'agost d'aqueix any els electes van prohibir que durant les representacions de la Festa es deixara
pujar a la cúpula del temple a qualsevol persona per a veure la tramoia aèria, ja que aquesta pràctica
alterava el treball dels tramoistes i, alhora, s'intentava evitar qualsevol tipus d'accident donada la
poca capacitat i consistència del tauladet del cel.
Tanmateix, el problema aparegué quan se li va negar l'accés al terrat a un germà del vicari
forani i aquest va revocar l'ordre dels representants municipals i va manifestar que podria pujar qui
volguera. El guarda que estava en la porta de l'escala d'accés a la cúpula va ser cessat per l'esmentat
vicari, que no va escoltar cap de les raons aportades pels cavallers electes. Conseqüentment, el
desordre en la tramoia aèria en aquestes festes va ser prou manifest i el Consell va acordar obrir una
investigació al respecte. Al mateix temps va fer constar la seua possessió sobre la Festa des de
temps immemorial i, que tant el personal de l'obra com els destinats a la seguretat o altres tipus
67
1
d'ocupacions, eren costejats pel municipi i, per tant, depenien exclusivament d'aquest91.
III. 6. Alteració de la tramoia aèria
En l'any 1760 es va portar a efecte una transformació de la tramoia aèria de la Festa de gran
envergadura. Ja hem vist com, fins aquest moment, les aparicions dels artefactes celestials es
produïen des d'un cel instal⋅ lat en la nau central de l'església. Tanmateix, en l'any 1758 l'arquitecte
encarregat de les obres del temple, Marc Evangelio va revisar el projecte existent i va proposar
recobrir amb teules el terrat de la nau per a evitar filtracions d'aigua de pluja,
según la situación en que queda la iglesia en el proyecto, desbaratando su terrado del
cuerpo de la iglesia, cubriéndola con tejado, no pueden bajar las tramoyas que se
hacen en el dia de la festividad de Nuestra Señora del sitio or donde al presente
descienden, que deber ser desde la media naranja, de donde con más facilidad y
hermosura pueden bajar, sin que para esto tenga la función más costo que hasta
ahora, pues los instrumentos deben ser de madera, guardándolos de un año para
68
1
otro92.
La proposta, per tant, va ser traslladar la tramoia aèria a la cúpula del
temple que havia estat rematada en l'any 1727. En
l'any 1760 el pintor murcià Fracisco Martínez Talón
va realitzar el primer llenç decorat per a cobrir l'anell
toral de la cúpula, i aquest i la nova tramoia
dissenyada per Evangelio ja completa es va inaugurar
en l'any 1761. L'arquitecte hagué de remetre el seu
projecte al Consell Suprem de Castella per a la seua
supervisió: se reconoce también construido el lienzo
que deve servir para la Festividad de Nuestra Señora
y cubierta de la media naranja por donde se han
mudado las tramoyas, y ha servido en el presente
año con otros instrumentos ynterinos que se
acordaron a causa de no haverse podido concluir los
tronos, sin embargo de hallarse muy adelantados y lo
69
1
estarán para el año que biene93.
Aquest trasllat del cel escènic, a banda de donar major espectacularitat a la Festa, féu
necessària la construcció del cadafal en el creuer de l'església, lleugerament introduït en el seu
presbiteri i l'allargament de l'andador.
D'altra banda, també en el segle XVIII es detecta la demanda per part del nombrós públic
assistent a les representacions d'algun tipus de llibret o guia on poder seguir l'obra. Demanda que
pot explicar-se per circumstàncies diferents. Per exemple, les transformacions dels cants de la Festa
que, complicats amb melismes i altres ornaments musicals començaren a fer-se de difícil
comprensió fins i tot a qui no tinguera problemes idiomàtics. També cal tenir en compte l'assistència
de nombrós públic forani castellanoparlant, sobretot del veí regne de Múrcia. I, per últim, l'entrada
en vigor dels Decrets de Nova Planta que, malgrat respectar la llengua de la representació, farien
deslligar-se a poc a poc el públic valencianoparlant del text del drama, tot dificultant-ne la
comprensió exacta.
Serà l'any 1741 quan un autor anònim, amagat sota l'apel⋅ latiu d'El devoto, donà a la
impremta una traducció castellana del text del drama elxà. Malgrat aquest anonimat, creiem molt
possible que l'autor fóra el sacerdot Claudià Felip Perpinyà. Aquesta traducció fou feta en versos
dodecasíl⋅ labs castellans. Això vist que el text del Misteri -en una gran part- està escrit en
octosíl⋅ labs catalans pot donar idea de les llibertats preses en la citada traducció que només guarda
de la consueta original allò que l'autor anomena la substància, el fons. Així mateix, les acotacions
escèniques són molt breus i esquemàtiques de manera que tan sols les pot comprendre qui, amb la
guia en la mà, contempla l'obra directament. Els motius per a la redacció d'aquest fullet els
manifesta el propi autor en uns versos inicials,
Lastimado de ver, muchos venían!
De lexos y el idioma no entendían
Hize dos traducciones de esta Fiesta,
Una en arte menor, de mayor ésta.
Ruégote me encomiendes en su día,
70
1
A la Madre de Dios, Virgen María94.
Aquesta primera guia, corregida i revisada mínimament, va ser reimpresa en nombroses
ocasions fins el primer terç del segle XX quan Pere Ibarra va confeccionar un fullet amb una
transcripció de la consueta de 1625 i l'altra traducció castellana de Perpinyà -feta en arte menor-,
71
1
datada en l'any 170095. Aquesta nova guia permetia una seguiment comparat de la representació,
amb els textos castellà i valencià, i amb lleugeres modificacions es va mantenir fins 1960.
Pel que fa als actes festius i populars organitzats al voltant de la Festa en aquesta època, hem
d'indicar que aquests continuaven essent, en línies generals, els ja esmentats. D'una banda la Nit de
l'Albada o Albà, amb el dispar de coets i llums, que en aquests anys augmentà el seu esplendor amb
castells de focs. En aquest sentit, cal remarcar el costum d'encendre llums als balcons i finestres de
les cases en les nits de les festes, cosa que també era controlada per la Vila. I, per últim, hem de
referir-nos a la fira comercial o porrat que s'organitzava al voltant de Santa Maria. De fet, quan en
alguna ocasió es va plantejar el dubte de si el vicari forani mantindria l'autorització de la venda de
productes no només en les tendes, sinó en aquest porrat i mentres es celebraven les cerimònies
religioses a l'església els dies 14, 15 i 16 d'agost -amb les portes del temple obertes-, el prelat
72
1
d'Oriola manifestà que continuara aquesta fira i es guardara el costum establert des d'antic96.
IV.- EL CONSELL MUNICIPAL DURANT EL NOU RèGIM
A partir del pas social, polític i ideològic entre l'Antic Règim i la societat burgesa del primer
terç del segle XIX, es produirà un canvi prou notable en l'organització i finançament de la Festa.
Canvi en el qual també jugaran un paper destacat les desamortitzacions de béns eclesiàstics
iniciades en l'any 1835.
Aquesta transformació en la mentalitat de les gents, liderada pels nuclis progressistes i
demòcrates, queda ben palesa en la supressió de la Capella de músics de Santa Maria per part de les
autoritats liberals, amb l'argument que aquesta Capella no era necessària per a la ciutat. Segons les
paraules dels reponsables municipals, els salaris destinats als músics i cantors, que sumaven uns
dotze-mil reals anuals, podien destinar-se millor a pagar dos metges, un cirugià amb el seu ajudant,
un preceptor de llatinitat, així com mestres d'instrucció primària -que fins ara només cobraven la
meitat del seu sou-, que resultaven de major utilitat per a la vida quotidiana d'Elx i per a l'educació
dels il⋅ licitans. Pres aquest acord es va passar notificació al governador civil, el qual va decretar
73
1
l'esmentada supressió97.
Aquesta eliminació de la Capella professional féu que la Festa haguera d'adaptar-se a les
noves circumstàncies i que, per a evitar la seua desaparició, fóra interpretada per cantors aficionats
de la ciutat, al temps que perdia definitivament l'acompanyament instrumental dels cants. Això,
juntament amb l'eliminació de l'escena de la 'Joià' que a finals del segle XVIII havia ordenat el
bisbe Josep Tormo per a evitar els avalots que es formaven a l'interior de Santa Maria, feren entrar a
l'obra en una clara decadència artística, tant escènica com musical.
D'altra banda, la nova ideologia progressista, es va traduir en la reducció dels recursos
econòmics municipals destinats a l'organització d'una celebració eminentment religiosa com era la
Festa. De fet, al llarg del segle XIX la festivitat de la Vinguda de la Mare de Déu, potenciada pels
gremis locals i amb components cívics i populars molt del gust del moment, va ocupar un lloc
preeminent en les celebracions de la ciutat al temps que la Festa s'anava degradant gradualment.
Fins i tot, les autoritats locals buscaren una solució econòmica que, alhora que evitava la desaparició
del drama assumpcionista, permetia no distraure fons del pressupost municipal. Així, es va decidir
cobrir una gran part del pressupost anual de la Festa amb les rendes del Vincle del Doctor Caro o
béns de la Mare de Déu que ja havien estat emprades anteriorment de manera ocasional amb el
mateix objecte, i que en aquesta època passaren a ser administrats pel Consell elxà.
IV.I. El Vincle del doctor Caro
Nicolau Caro i Martí va ser membre d'una de les famílies de la petita noblesa local nascut en
els últims anys del segle XVI. Es va casar amb Isabel Malla Roger de la Lisonja el 20 d'octubre de
l'any 1604 i d'aquesta unió coneixem el naixement de tres fills: Antònia, que el 15 de gener de 1624
74
1
es va casar amb Gaspar Soler Chacón98 i tingué dos fills, Isabel, que va morir fadrina, i Joan
Baptista, que morí -també fadrí- de manera accidental en caure-li la campana del dejuni de Santa
Maria; Anna Maria, que va professar com a religiosa en el convent de Santa Clara d'Elx; i Nicolau.
En l'any 1623 va morir Isabel Malla, i Nicolau Caro, vidu, va realitzar estudis eclesiàstics,
doctorant-se en Teologia i va ocupar una plaça de capellà a l'església il⋅ licitana de Santa Maria.
Per la seua banda, el seu fill, Nicolau Caro i Malla, es va casar en 1635 amb Jerònima Malla
i tingué una filla anomenada Isabel. Tanmateix, aquest va morir prematurament el 8 de setembre del
1640, de manera que, com veiem, Isabel Caro i Malla va ser l'única descendent de la tercera
generació d'aquesta família.
El 16 de desembre del 1661, Nicolau Caro i Martí va atorgar el seu testament davant del
75
1
notari il.licità Francesc Pilar99. En aquest document, el doctor Caro ordenava la formació d'un vincle
indissoluble amb els seus béns. Aquests eren, fonamentalment, tres horts de palmeres, coneguts com
el Fondo, del Colomer i del Reial, amb les seues respectives cases, unes vint tafulles plantades
d'oliveres en la partida de Molins, diverses quantitats d'aigua de rec de la Séquia Major d'Elx, la
casa pairal dels Caro, situada en la pujadeta de sant Jeroni -avui del bisbe Tormo- i, finalment, un
cens de de 3.000 lliures carregat per la vila d'Elx.
Segons les clàusules d'aquest testament, de la possessió del
vincle quedaven exclosos els familiars
religiosos -llevat dels que foren
d'ordres militars que permeteren el
matrimonis dels seus membres- i
establia com a successors, en primer
lloc, a la seua néta Isabel i els seus
fills legítims; en cas de faltar aquests,
es farien tres parts de les rendes del
vincle i es repartirien entre Jerònima
Malla -la seua nora-, sa filla monja
Anna Maria, i Diego Estanya, nebot
seu i marit d'Isabel Caro. I després
d'ells, establia com a successora a la
Mare de Déu de l'Assumpció d'Elx
"...y que es segueixca dita institució
ahon es trobarà son santíssim image".
No oblidem que el doctor Caro havia manifestat sobradament la seua gran devoció cap aquesta
imatge, de manera que en l'any 1648 apareix com un dels principals promotors de la reactivació de
la Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció.
El doctor Caro va morir el 7 de juny de l'any 1666 i el vincle va passar, segons les
disposicions previstes, a mans de la seua néta Isabel. Aquesta estava casada des de 1662 amb Diego
Estanya, nebot de Nicolau Caro, com ja hem indicat. D'aquest matrimoni havia nascut la seua única
filla Francesca. Després d'enviudar, Isabel Caro es tornà a casar: en l'any 1664, amb Bernabeu
Nuñes i, de nou viuda, es casà per tercera vegada, en 1684, amb Antoni Soler de Cornellà.
D'aquestes dues darreres unions no nasqueren més fills.
76
1
Tanmateix, l'única descendent directa, Francesca Estanya i Caro, ingressà com a monja en el
convent de religioses agustines de Benigànim (la Vall d'Albaida). Per tant, quan el 23 de gener de
1697 va morir Isabel Caro -morts ja anteriorment Anna Maria Caro, Jerònima Malla i Diego
Estanya- les previsions testamentàries del doctor Caro es posaren en funcionament i Vicent Castell,
síndic del clergat de Santa Maria, en nom de la Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció,
prengué possessió de les propietats del Vincle davant de l'escrivà Josep Montoro, el qual alçà acta
d'aquest fet.
Però, l'últim marit d'Isabel Caro, l'esmentat Antoni Soler, al⋅ legant que aquest Vincle
formava part de la dot matrimonial aportada per la seua dona, impugnà aquesta possessió i plantejà
un plet davant de la Reial Audiència de València que durà alguns anys i que ocasionà una extensa
77
1
documentació100. La sentència va ser favorable a Antoni Soler de Cornellà, que va fruir de les rendes
del Vincle fins la seua mort, a la presó de Múrcia -per causa de la seua participació en la Guerra de
Successió, en favor de l'Arxiduc Carles-, que s'esdevingué el 13 d'octubre del 1707.
A partir d'aquest moment, els béns del Vincle del doctor Caro passaren definitivament a la
Mare de Déu d'Elx, administrats en aquesta primera època pel clergat de Santa Maria.
Concretament, fins l'any 1712 els beneficis produïts van ser destinats a pagar els deutes pendents del
plet entre els capellans de Santa Maria i Soler de Cornellà. I a partir de l'esmentat any, les
quantioses rendes es distribuïren ja, segons la voluntat del testador, en
"tres parts, la una per a que es diguen perpètuament en dit altar [es refereix al de la Mare de
Déu d'Elx] les mises que es bastaran a dir-se y celebrar de caritat, cada una dos reals,
per los preveres de la parroquial de Santa Maria, les quals mises no puixen traure de
allí, y si per cas volgueren traure-les o les tragueren revoque esta manda y vull que
torne al mayorasgo aquella renda y a qui he substituït en dit vincle, que és la Verge
Santíssima Maria, y les altres dos parts de renta de dit mayorasgo y vincle perpètuo
és ma voluntat sien per a adornar dita capella a hon estarà dita image y señora, y per
a festejar solemnement totes les festivitats de dita Reyna y Señora Mare y patrona
mehua, la Santíssima Verge Maria, sota invocació de la Asumpció Santíssima nostra
78
1
Señora..."101.
Des d'aquests moments es detecta en la documentació conservada a l'arxiu de Santa Maria,
una evident millora en les cerimònies marianes celebrades en aquest temple, així com en els
objectes, vestidures i joies emprades en l'ornamentació de la imatge de la Mare de Déu. D'altra
banda, els abundants fruits produïts pels arrendaments de les propietats agrícoles del Vincle van
permetre també que se reinvertiren en l'adquisició de noves propietats com, per exemple, les
anomenades "casetes de la Mare de Déu", vivendes properes a l'església i llogades a famílies
d'escassos recursos econòmics. O, també, la millora d'altres propietats com seria el cas de la gran
casa dels Caro que, enderrocada el 1747, va ser reconstruïda en forma de dues vivendes i permutada
en 1779 al bisbe d'Oriola, Josep Tormo de Julià. Aquest prelat va edificar en elles el seu palau
episcopal que utilitzava en les seues freqüents visites a Elx i que, posteriorment, va esdevenir la casa
parroquial de Santa Maria.
Els beneficis d'aquest Vincle destinats a les cerimònies marianes en Santa Maria, van
millorar en primer lloc, pel que fa a les celebracions assumpcionistes, les Salves de la Mare de Déu
celebrades en l'octavari de la festivitat de l'Assumpció. Així, sabem que en l'any 1712 els electes del
Consell demanaren ajuda econòmica per pagar les despeses de l'octavari, especialment dels músics
que, contractats de fora vila per a la Festa, es quedaven també per a solemnitzar les cerimònies de
l'octava i, d'altra banda, per pagar els ciris emprats en aquests actes. El representant bisbal a qui
anava adreçada la petició, acordà que de l'administració del Vincle de Caro es pagaren dotze lliures
per a aquestes cerimònies amb les condicions següents: que foren, almenys, dos músics els que es
quedaren en l'octavari dels
que se traerán para la prinsipal fiesta del día [...] aquellos que paresieren más nessesarios
a discresión de Eletos, administrador y Maestro de Capilla;
que la manutenció d'aquests músics anara per compte del municipi; i si només es quedava un músic,
que es donaren sis lliures i, per fi, només dos lliures per a la cera en cas que fóra impossible que
79
1
restara cap músic foraster102.
De tota manera, prompte es destinarien també les rendes a pagar les despeses directament
relacionades amb la Festa, complementant així les aportacions del Consell i de l'arrova de l'oli. En
l'any 1714 es va plantejar un problema econòmic amb el mestre de Capella, el llicenciat Josep
Antolín, el qual no tenia sou suficient i que motivà una petició al bisbat d'Oriola. Entre altres coses
s'argumentava la falta de recursos municipals pel gran nombre de despeses realitzades en
l'organització del Misteri,
por los costosos y crecidos gastos que se ocasionan en traer músicos forasteros para dicha
festividad.
El bisbat, per la seua banda, va ordenar que se li assignaren al mestre Antolín quaranta
lliures de salari anual procedents de l'administració dels béns del doctor Caro, amb l'obligació del
mestre d'ensenyar solfa gratuïtament als il⋅ licitans que en volgueren aprendre. Per tant, veiem com
80
1
el Vincle va passar a col⋅ laborar amb el salari anyal del mestre de Capella de Santa Maria103.
Altres dades en aquest mateix sentit, ja en el segle XIX, serien les peticions fetes pel Consell
il⋅ licità per a disposar d'alguns fons del Vincle, peticions realitzades pel municipi directament o bé
a través dels cavallers electes de la Festa. Una d'aquestes peticions apareix reflectida en l'acta
municipal del 30 de maig del 1823,
Teniendo presente el Cabildo que la cantidad de mil reales de vellón asignada por la
Diputación Provincial para celebrar la función de Nuestra Señora de la Asunción
en los días catorse y quinse de agosto, y considerando que no conviene sercenar
cosa alguna de dicha festividad, para que los malévolos enemigos de la
Constitución no inbuyan a los devotos sencillos de que se acaba la Religión, no
teniendo el Ayuntamiento arbitrio alguno de que suplir este déficit, acuerda se haga
presente al señor Gobernador y Vicario General de este obispado para que tenga a
bien mandar, que de la administración de bienes de dicha patrona se supla dicho
81
1
déficit104.
El decret de desamortització dels béns eclesiàstics, promulgat pel cap de govern Juan
Alvarez Mendizábal el 1836, vingué a afectar directament al Vincle del doctor Caro amb un llarg i
polèmic procés on s'enfrontaren els partidaris de la incautació d'aquest Vincle per part de l'Estat i els
que consideraven improcedent aquesta acció.
A la ciutat s'intentà per tots els mitjans evitar que els béns de la Mare de Déu foren
desamortitzats. S'argumentava que aquests béns no pertanyien a l'església de Santa Maria sinó a la
pròpia imatge de la Verge, com si d'una persona física es tractara i, per tant, quedaven fora del
decret d'incautació. En aquest sentit, la decidida actuació del Consell d'Elx va ser definitiva. Al
decret que obligava a la venda dels béns del clero secular del 2 de setembre del 1841, va respondre
amb els acords d'una sessió municipal on es va llegir el testament del doctor Caro i on es va aplegar
a la conclusió que els béns del Vincle tenien característiques ben diferents als considerats com
incautables i que, per tant, devien continuar en administració com estaven, invertint-se les rendes en
les obres pies ordenades pel testador. D'altra banda, observades les especials circumstàncies del
testament -on no s'especificava cap administrador-, l'Ajuntament va decidir que corresponia al propi
municipi - en nom de tot el poble d'Elx- nomenar administrador que observara puntualment els
ordenaments del document. D'aquesta manera es va cessar l'administrador existent, Manuel Bru, i es
nomenà Ginés Ganga de Bru.
I encara que en l'any 1846 el bisbat d'Oriola, aplicant la Real Instrucción de l'1 d'agost del
1845 sobre la devolució de béns al clergat secular, va reclamar els bens del Vincle per a què
passaren a la parròquia de Santa Maria, el Consell li contestà afirmant que deuria tractar-se d'algun
error,
puesto que los [béns] de esta administración no han pertenecido jamás a la parroquial de
Santa María de esta villa, ni menos al clero, por cuyas razones la comisión
provincial de los bienes del clero secular los declaró exceptuados de la Ley de 2 de
82
1
septiembre de 1841, según oficio de su presidente de 20 de abril de 1842105.
El 29 de març del 1847 es va rebre a la població un ofici de la Intendencia de Rentas de la
Provincia, on es proclamava la definitiva exclusió dels béns del Vincle del doctor Nicolau Caro de
les lleis que obligaven a la incorporació al patrimoni de l'Estat dels béns eclesiàstics. A partir
d'aquest moment, i tot i que, com veurem més endavant, els intents de desamortització del Vincle
tornarien a produir-se, la possessió dels béns no va ser qüestionada en algun temps i la seua
administració corregué a càrrec de l'Ajuntament d'Elx. A més, serà precisament en aquest període
de temps, que durà uns vint anys, on es detecta en la documentació conservada una major presència
83
1
de les rendes del Vincle en el finançament de la Festa106.
Estudiant aquests comptes podem veure com, tot i que una gran part de les rendes es
destinen, com en les èpoques anteriors, a la confecció i reparació de vestidures i joies per a la imatge
de la Mare de Déu o per a la restauració i realització d'objectes i elements relacionats amb el seu
culte, com ornaments per al cambril de Santa Maria o del cadafalet i el llit emprat en l'octava de
l'Assumpció, també s'utilitzen algunes partides de diners a pagar objectes i elements directament
relacionats amb la representació del Misteri -vestuari, perruques, llitera de la Mare de Déu, etc.-, a
sufragar obres en els locals dels terrats de l'església on es custodiaven les tramoies o a fer front a les
despeses de la impressió dels cartells anuals de les festes d'agost. Entre les despeses més importants
cal destacar el nou llenç del cel, pintat en l'any 1867 per l'artista local Josep Gonzálvez, amb un
pressupost total de 6.000 rals abonat per l'administració del doctor Caro.
Durant els anys de l'anomenat Sexenni Revolucionari (1868-1874) es tornarien a produir
alguns intents per part de l'Estat d'incautar els béns de la Mare de Déu. En 1869 el Consell
municipal va contestar a una ordre ministerial en aquest sentit, sol⋅ licitant l'exenció de la
desamortització per al Vincle o, si més no, un ajornament. Però donat que s'insistia en el procés
incautador, el juny de 1871, el Municipi inicià un expedient per a evitar-lo -que, momentàniament,
va sorgir efecte positiu- on, entre altres coses, s'insistia en la utilització pública i comunal d'algunes
finques del Vincle, precisament durant les dates de la Festa d'Agost i per part d'habitants de pobles
veïns que venien a la contemplació del Misteri,
sirven éstas [les finques] para paseo y recreo de los habitantes de esta ciudad, por ser el
punto en que en los días de romerías se reunen en ellas la mayoría de este
vecindario, y además, en la festividad anual que se consagra en esta ciudad a su
patrona, Nuestra Señora de la Asunción, la misma mayoría de vecinos de pueblos
limítrofes a ésta y gran parte de la provincia se albergan en dichos días en las
referidas fincas, por se época de verano; y en ellas pernoctan, construyendo al
efecto tiendas de campaña en las que guisan sus alimentos y hacen todo lo
necesario para poder permanecer en esta ciudadlos tres días en que se celebran
dichas fiestas, pues de otro modo no podría dárseles albergue en la población
84
1
durante las fiestas dichas, por la escasez de habitaciones para ellos107.
També en l'època de la Restauració de la monarquia borbònica (1875-1923), es va insistir en
la incautació estatal del Vincle per ser béns que, des d'alguns sectors, es seguien considerant com a
eclesiàstics. El 29 de juny de 1897 la Dirección General de Propiedades va publicar un decret que
feia efectiva la incautació. En aquest decret s'especifiquen les propietats que formaven el Vincle i
que, en aquesta època, eren les següents: cinc horts de palmeres amb les seues cases i la seua aigua
de rec de la Séquia Major del Pantà d'Elx; un olivar en Altabix i altres dues finques de secà en la
mateixa partida; una altra finca amb casa en Daimés; una altra en l'Alqueria; dues finques de secà en
Carrús; una casa al carrer Major de la Vila; nou cases en el carrer de la Mare de Déu; i un cens de la
vila de nou-cents tres reals i divuit maravedís de pensió anual.
L'esmentat decret va ocasionar una gran protesta en la ciutat i els veïns d'Elx, a través dels
seus partits polítics, alçaren una petició al Ministeri d'Hisenda, que féu efectiva el diputat provincial
Joan Poveda. Segons sembla, aquesta petició va ser escoltada i la desamortització no es va produir
en aqueix moment, encara que va tornar a posar-se en marxa en l'any 1905. L'opinió pública es
mostrà de nou totalment contrària a la desamortització i en el mes de setembre d'aquest any, l'erudit
historiador elxà Pere Ibarra i Ruiz, va publicar un full volant titulat Defensa justa en honor de
Nuestra Patrona, on puntualitzava la qüestió i on aportava raons històriques i ètiques contràries a la
85
1
incautació108. Aquesta va ser detinguda una vegada més i encara que en els anys següents es tornaria
a plantejar, el tema ja no pendria tanta virulència i s'obtindria la promesa formal d'alguns polítics
-com el propi Canalejas- en el sentit que no esdesamortitzaria el Vincle de Caro.
Pel que fa al finançament de la Festa, direm que en aquests anys es va decidir minvar les
rendes emprades en el Misteri per considerar que no es seguia amb fidelitat la voluntat del testador.
Així i tot, s'han localitzat algunes petites partides destinades a pagar algunes despeses com els
cartells de les festes o la palma utilitzada en la representació. En aquest sentit, cal indicar que el
Vincle del doctor Caro -en l'actualitat amb rendes ben minses- només té en els nostres dies una
relació amb la Festa que podríem qualificar de simbòlica: d'un dels horts d'aquest Vincle, que des
de l'any 1940, formen el parc municipal de la ciutat, es talla la palma blanca utilitzada en la
representació, aqueixa palma que devalla l'àngel de la Mangrana, les fulles de la qual, al final de
l'obra, són repartides per sant Joan entre tots els presents.
86
1
V.- LA JUNTA PROTECTORA DE LA FESTA
En l'últim terç del segle XIX, la Festa es trobava dins d'un període d'autèntica decadència
artística, que durant el període polític de la Restauració assolí nivells alarmants. L'alternaça en el
poder local de les forces polítiques dinàstiques, amb la provisionalitat que aquesta situació atorgava
als càrrecs municipals -entre altres, al del Mestre de capella, el nomenament del qual depenia
d'aquest joc polític-, i la manca de recursos econòmics per destinar-los a la festivitat, féu que
s'agreujara la situació. Aquestes circumstàncies feien que, per exemple, els elements escènics de
l'obra -vestuari, tramoies, etc.- anaren deteriorant-se o que, també, la inexistència d'assaigs musicals
fera que es deixaren de cantar alguns fragments de l'obra. D'altra banda, es detecta també una
degradació escènica amb la presència en el cadafal de personatges aliens a la representació, com
sagristans, acòlits, membres del clergat local, cambreres de la Verge i, fins i tot, guàrdies municipals
per a protegir el taulat dels espectadors més exaltats.
Precisament, els investigadors que en els últims anys del segle XIX i primers del XX
s'aproparen a Elx i contemplaren la Festa -Javier Fuentes, Adolfo de Herrera, Teodor Llorente, Felip
Pedrell, etc.-, manifestaren en els seus escrits la urgent necessitat de restaurar la representació,
87
1
especialment la seua part musical i els elements escènics109. Entre altres coses, proposaven la
reparació de taulats i maquinàries escèniques, la revisió de vestimentes i perruques, l'eliminació de
la presència del Mestre de capella en el cadafal -que pujava al taulat a l'inici de la representació,
acompanyant la Maria Major- i d'un músic que tocava el baix en alguns motets. Aquests dos
personatges participaven en l'obra vestits amb frac i, per tant, quedaven totalment diferenciats de la
resta d'actors. També es considerava poc adient el fet que els cantors participaren amb els seus
papers musicals en la mà, que s'alterara la partitura de l'obra o que la Marxa Reial fóra interpretada
per la Banda Municipal en el moment de la Coronació de la Mare de Déu. Es parlà de la necessitat
de corregir el desenvolupament escènic d'alguns moments emblemàtics que quedaven molt
deslluïts. Aquest seria el cas de l'entrega de la palma daurada per part de l'àngel de la Mangrana a la
Maria: el xiquet no baixava de l'artefacte escènic i els sagristans del taulat s'encarregaven de girar i
aproximar el Núvol per a que la Maria Major poguera rebre l'obsequi celestial. O el soterrament de
la Mare de Déu en el qual, per a poder portar la llitera mortuòria, la creu i el pal ⋅ lis, era necessària
la participació activa de sagristans i clergues juntament amb els apòstols. No hem d'oblidar que la
supressió de l'escena de la 'Joià' en l'últim terç del segle XVIII pel bibe Josep Tormo, havia minvat
el nombre d'actors presents en el cadafal.
Aquestes i altres propostes restauradores, van ser recollides amb especial interés per l'erudit
historiador i cronista local Pere Ibarra, que va promoure en la ciutat diferents campanyes
periodístiques per aconseguir retornar el Misteri al seu primitiu esplendor.
Encara que aquestes campanyes s'iniciaren en l'any 1901 i tingueren un altre moment àlgid
en 1907, quan restablida la Festa després de la restauració de l'església de Santa Maria (1902-1905)
es tornà a palesar el seu deplorable estat, realment no va ser fins els anys vint que van trobar ressò
entre la població il⋅ licitana. En aquesta ocasió Pere Ibarra ja comptà amb l'ajuda decidida d'alguns
altres personatges de la ciutat que, concienciats al respecte, començaren a subscriure les seues idees
i a formar un front comú amb Ibarra. Entre aquests, podem citar el canonge de la catedral de Cadis,
Joan Baptista Javaloyes -il.licità que actuava en el paper de sant Joan de la Festa-, Francesc Pérez
Ojeda, fundador de la Biblioteca Marítima Nacional de Santa Pola i home d'intensa activitat cultural
i, especialment, el tradicionalista Josep Pascual Urban, el qual, des del seu periòdic La Defensa,
publicà nombrosos articles animant a la restauració de la Festa i criticant l'actuació de les autoritats
municipals respecte aquest tema. D'altra banda, la Festa, pel seu caràcter religiós, també tenia els
seus detractors en la ciutat. En els sectors obrers locals -de gran importància, donat l'ampli procés
d'industrialització existent a Elx-, imperava la idea, cada vegada més forta i més estesa, que les
festes religioses -el Misteri entre elles- no havien de ser pagades amb diners públics, sinó sufragades
88
1
pels propis catòlics.
A partir de 1919 Pere Ibarra va publicar diversos articles denunciant l'estat de la Festa,
demanant angoixadament l'actuació restauradora immediata i ineludible sobre l'obra i posant de
manifest la responsabilitat de les autoritats municipals en aquest punt, segons el seu acord del 1609.
De vegades utilitzava paraules que ens mostren clarament el greu estat de degradació al qual havia
arribat la representació elxana. Paraules que, d'altra banda, trobem carregades d'aqueixa fina ironia
que en algunes ocasions mostrava el nostre erudit, fruit de la seua impotència davant de la tasca a
realitzar,
Creo ha llegado 'su día' para la 'Festa': o la restablecemos, rodeándola de todo cuanto ella
se merece y exigen los tiempos actuales, en cuanto a propiedad artística se
relaciona, [...] o archivamos la consueta, borramos de la Fiesta Mayor de Elche,
una representación que no hemos sabido conservar, que no sabemos representar,
en una palabra, que no queremos sostener y pegamos fuego a las cuatro
carcomidas maderas que constituyen todo el menaje de la tramoya, destinamos su
cielo a sombrajo de garage o de tiro de pichón, y transformamos, creo que muy
89
1
fácilmente, la mangrana, en bonito paracaídas...110.
L'any següent, les crítiques tornaren a sentir-se en la població. D'una banda, els sectors
obrers insistien en les seues queixes pel fet que l'Ajuntament il⋅ licità destinara part del pressupost
municipal a organitzar festes religioses mentre hi havia il⋅ licitans lluitant en la guerra del Marroc.
D'altra, els sectors conservadors i també les societats culturals tornaven a manifestar la necessitat de
restaurar la Festa i, fins i tot, s'anuncia l'existència d'una subscripció popular oberta en la població
per a recollir recursos econòmics a fi de dur a terme aquesta restauració. La subscripció, va ser
inciada en el mes d'abril amb la quantitat de 250 pessetes aportades per Salvador Canals i Vilaró,
ex-subsecretari de la Presidència del Consell de Ministres de l'estat, que es trobava de visita a Elx el
dissabte de Glòria.
De fet, en el mes de juliol del 1921 ja s'anunciaven algunes millores introduïdes en la
representació. Per exemple, la renovació dels vestits i de les perruques de l'apostolat. També, el
canvi de la jàssera mestra de la tramoia aèria instal⋅ lada en la cúpula de Santa Maria. L'existent,
feta d'un pal de vaixell, es va substituir per una biga de ferro, de les utilitzades en la construcció, a fi
d'augmentar la seguretat d'aquesta arriscada part escènica. D'altra banda, s'anunciava la utilització
d'oripell de verdad en les representacions, i l'augment del nombre d'assaigs musicals. Finalment, cal
ressaltar la presència en la comissió municipal que es féu càrrec de l'organització directa de les
representacions de la Festa, de l'arxiprest de Santa Maria, de forma que en la preparació de l'obra ja
començaren a prendre part personatges relacionats amb el Misteri, encara que no foren membres de
90
1
l'Ajuntament111.
91
De tota manera, les tasques a efectuar encara no havien fet mes que començar. La
insistència en la necessitat de restaurar la Festa continuava i també es demanava a l'Ajuntament
-segons la seua responsabilitat històrica-, que prenguera un paper directiu en aquestes tasques i
destinara els recursos humans i econòmics necessaris perquè els propòsits esdevingueren realitat
prompte. Entre les qüestions plantejades a resoldre de manera immediata -dins de les millores
musicals- s'hi feia menció de la prova de veus per als papers infantils de l'obra que, segons La
Defensa, resultava falsa, perquè s'atorgaven els papers no als xiquets millors preparats, sinó als
Misterio de Elche, Barcelona, 1957, ps. XXI-XXVII. Resumim itraduïm el rescripte pontifici i el procés descrit, una còpiadel qual es conserva a l'AME (Varios de Pere Ibarra, vol. I,núm. 3).
59 Ibidem.
60 Ibidem.
61 AME. Sitiada del 14 d'agost de 1652.
62 ABSME. Llibre de la fàbrica de Senta Maria... (Sig.151/2), ff. 54v-56. Tot aquest procés de construcció de SantaMaria ha estat estudiat per Rafael Navarro Mallebrera, Losarquitectos del templo de Santa María de Elche. Alacant, CEPA,núm. 72, 1980.
63 ABSME. Llibre de la fàbrica de Senta Maria... (Sig.151/2), ff. 99v-110v.
64 AME. Cabildo del 6 de juny de 1672.
65 AME. Cabildo del 26 de setembre de 1672.
66 AME. Cabildo del 25 de maig de 1676.
67 AME. Cabildo del 22 de maig de 1679.
68 Vid. J. Castaño Garcia, "La tramoia de la Festa d'Elx:notes a la seua evolució". L'Espill, 22, València, octubre de1985, ps. 11-23.
69 Consueta de la Festa de la Verge..., Op. cit., p. 123.
70 Vid. R. Navarro Mallebrera i A.M. Navarro Escolano,"Consell, clavari, electes y portaestandarte: aproximación a lahistoria interna de la Festa d'Elx", Festa d'Elx, Elx, 1987,ps. 55-67.
71 ABSME. Memoria dels gastos que se an ocasionat en lapretensió del Reverent Clero de Santa Maria y San Salvador...
presentats per persones afins, políticament parlant, a les autoritats municipals. El setmanari
tradicionalista demanava que, per a millorar la música de la Festa, es buscaren i seleccionaren
realment xiquets amb bones veus112. Dins d'aquest apartat de millores musicals, tot i que
relacionat molt de prop amb el tema escènic, també es qüestionava la figura del músic que
tocava el baix en alguns dels cants de l'apostolat i s'indicava que, si més no, apareguera en el
cadafal vestit amb sotana i sobrepellís -i no amb frac- perquè no contrastara tant amb els
personatges de la Festa113.
En les representacions d'agost de 1922 estigué present el músic alacantí Oscar Esplà, que
(Sig. 66/5), s.f.
72 AME. Cabildo del 21 de juny de 1700.
73 AME. Sitiada del 28 de juny de 1700.
74 AME. Cabildo del 27 de juliol de 1700.
75 V.J. Escartí i G. Sansano, Op. cit., ps. 125-127.
76 Respecte a aquesta capella musical i el seufuncionament, vegeu F. Massip, La Festa d'Elx i elsmisteris..., ps. 57-96. També J. Castaño, "La música al'església de Santa Maria d'Elx", Cabanilles, València, núm.18-20 (abril-desembre de 1986), ps. 11-164.
77 ABSME. Llibre de capítols generals i elecció demajordoms (Sig. 12), ff. 189-189v.
78 ABSME. Llibre de capítols generals... (Sig. 12), ff.191v-193.
79 ABSME. Vissita de la sglésia parrochial de Sancta Mariade la vila de Elig, feta per mosén Hieroni Roiz, vissitador persa señoria reverendísima en lo bisbat de Oriola (Sig. 10/4),s.f.
80 Consueta de la Festa de la Verge..., Op. cit., ps. 121-122.
81 ABSME, Llibre de la fàbrica de Senta Maria... (Sig.151/2), ff. 56-57. Una referència semblant tornem a trobar anysdesprés en el nomenament d'Antoni Navarro com a Mestre decapella (ABSME, Llibre de capítols generals..., Sig. 12, ff.13-16v).
82 ABSME, Comptes i rebuts de l'administració de l'arrovade l'oli (Sig. 65/29). Una transcripció de tota aquestadocumentació, així com una introducció al tema, fou realitzadaper A. M. Alvarez i J. Castaño al seu article "'L'arrova de
es desplaçà a Elx per a estudiar l'obra. Aquest seria el primer contacte d'aquest personatge amb
el Misteri. Com veurem més endavant, en l'any 1924 la Junta creada a fi de supervisar la
repristinació de la representació, li encarregaria la revisió de la part musical de la Festa i, per
tant, Esplà tindria una llarga relació amb la representació que, més o menys estretament,
l'oli', una antiga aportació al manteniment de la Festa d'Elx",Festa d'Elx, Elx, 1988, ps. 42-56.
83 AME. Cabildo del 4 d'agost de 1740.
84 AME. Cabildo de l'1 d'octubre de 1740.
85 AME. Cabildo del 28 d'octubre de 1740.
86 AME. Cabildo del 10 de febrer de 1747.
87 AME. Cabildo del 28 de juny de 1741.
88 AME. Cabildo del 7 de juny de 1793. La disputa peraquesta qüestió va continuar i dos anys després s'indicava quees mantiguera allò que estava ordenat mentres el bisbe diocesàno formara un protocol al respecte (AME. Cabildo del 31 dedesembre de 1795).
89 AME. Cabildo del 5 de març de 1803.
90 AME. Cabildo del 9 d'agost de 1780.
91 AME. Cabildo del 14 de setembre de 1792.
92 Arxivo Histórico Nacional de Madrid [AHN], Informe de M.Evangelio del 20 d'octubre de 1758 (Lligall 22.528, peça núm.4, f. 167v), citat per F. Massip, La Festa d'Elx..., Op. cit.,p. 150.
93 AHN. Memorial de Marcos Evangelio a Juan de Peñuelas del25 de novembre de 1760 (Lligalls 22.528, peça núm. 1, ff. 66-66v). (F. Massip, Op. cit., pàg. 150).
94 Traducción de la misteriosa fiesta que la villa de Elchecelebra a su patrona María Santísima en el simulacro angelicalde su Assumpción gloriosa a los cielos. València, Imp. JuanGonçález, 1741. Respecte a les diferents guies de la Festa iles seues edicions Vid. J. Castaño Garcia, "Breu història de laguia per a l'espectador de la Festa d'Elx (1741-1983)".Miscel.lània Joan Gili. Abadia de Montserrat, col. "Abat
continuarà durant tota la seua vida.
Serà en l'any 1924 quan tota aquesta insistència, totes aquestes tasques preparatòries, tota
aquesta lluita de llargs anys, trobaren les circumstàncies polítiques adequades per a iniciar
definitivament. La proclamació de la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923 i
l'arribada al poder municipal de l'oligarquia local, en substitució dels partits dinàstics existents fins
aquesta data, portarà nous impulsos a la Festa. A l'objecte de poder realitzar tots els treballs
d'aquesta restauració, es creà en la ciutat un comité gestor municipal de les festes d'agost per a
Oliba", núm. 65, 1988, ps. 159-178.
95 P. Ibarra. Lo Misteri d'Elig..., Op. cit.
96 AME. Cabildo del 13 d'agost de 1777.
97 AME. Cabildo del 4 de febrer i 8 de juliol de 1835.
98 Veiem de nou la relació de la família Caro amb la Festa: eldoctor Caro era sogre de Gaspar Soler Chacón qui, com ja hem vist,va copiar la consueta de la representació el 1625 per ordre de laInquisició.
99 AME. Papeles curiosos de P. Ibarra, vol. I, document 1.
100 El procés es conserva en un gruixut volum de cinc-centsfulls a l'ABSME (Sig. 22).
101 AME. Papeles curiosos... (Op. cit.).
102 ABSME. Libro de cuentas de la administración de NuestraSeñora (Sig. 15/17), s.f.
103 Ibidem.
104 AME. Cabildo municipal del 20 de maig de 1823.
105 AME. Cabildo municipal del 13 d'agost del 1846.
106 Hem d'agrair a Francesc Massip la transcripció delscomptes del Vincle del doctor Caro pertanyents als anys compresosentre 1843 i 1908 existents a l'Arxiu Municipal d'Elx (Llig. 28).
107 AME. Cabildo municipal del 12 d'abril del 1883.
108 P. IBARRA I RUIZ, Defensa justa en honor de NuestraPatrona. Elx, Imp. P. Rizo, 31 d'agost de 1905 (AME, TesoroHistórico de P. Ibarra, vol. III, núm. 440).
organitzar el Misteri i les festivitats cíviques i religioses tradicionals. Després d'algunes reunions,
aquest comité gestor es transformà en l'anomenada Junta Protectora de la Festa que integrava també
altres sectors locals relacionats amb les representacions i que s'organitzà en cinc comissions: una
Junta de Govern i les comissions de festes cíviques, hisenda, artística i de propaganda. També
s'acordà sotmetre la creació d'aquesta Junta Protectora al ple de l'Ajuntament perquè la seua eficàcia
i autoritat foren completes. I així s'actuà de manera que en la sessió ordinària del 27 de març del
mateix 1924, el municipi aprovava oficialment la creació i posada en marxa de la Junta114.
Aquesta Junta Protectora de la Festa d'Elx, va iniciar els seus treballs en diversos fronts.
D'una banda, la desitjada restauració musical de l'obra amb la revisió de la seua partitura i la
recuperació de les parts suprimides, especialment de l'escena de la 'Joià', de tanta força musical i
escènica. Aquesta tasca va ser encarregada, al músic Òscar Esplà que, com hem vist, ja havia
estudiat el Misteri en l'agost de 1922 i va ser incorporat a la Junta com a vocal artístic.
Una altra de les tasques de la Junta Protectora va ser la revisió escènica i restauració dels
elements teatrals de la Festa. Tanmateix, encara que per a les representacions del mateix 1924 ja es
realitzaren alguns canvis en aquest sentit, els treballs continuaren en anys posteriors. Per les
cròniques i referències conservades, sabem que per a 1924 es va eliminar el músic del baix, el
Mestre de capella va entrar ja confós entre l'apostolat i vestit com un apòstol més, s'eliminaren del
cadafal els personatges estranys a l'obra -clero, acòlits, guàrdies municipals, etc.- llevat de dos
sagristans auxiliars per algunes escenes, com la de la baixada de l'àngel de la Mangrana -per a
deslligar al xiquet de l'artefacte aeri- o la del soterrament de la Mare de Déu. En aquest sentit, es va
instaurar un assaig general de la Festa el dia 13 d'agost per la vesprada a fi de coordinar totes les
innovacions i canvis incorporats. També s'incorporaren nous vestits per als jueus -ideats per Pere
109 Vid. J. Castaño Garcia, La restauració de la Festa d'Elxen el primer terç del segle XX, Elx, Ajuntament d'Elx, col. "Temesd'Elx", núm. XI, 1993.
110 P. Ibarra i Ruiz. "La Festa de Elche". La Libertad. Elx,22 d'agost de 1920.
111 "Las Fiestas de Agosto". La Defensa. Elx, 24 d'abril de1921. També en "Las Fiestas". La Defensa. Elx, 24 de juliol de1921 i "Elche en fiestas". Los Pueblos. Elx, 21 d'agost de 1921.
112 "Las Fiestas". La Defensa. Elx, 21 d'agost de 1921.
113 Claudio Miralles de Imperial y Barrie. "A nuestrasautoridades". La Defensa. Elx, 14 d'agost de 1921.
114 AME. Cabildo del 27 de març de 1924.
Ibarra-, però la resta del vestuari i elements de caracterització, així com les tramoies i taulats,
hagueren d'esperar encara algun temps per a ser reformats i restaurats.
Un tercer camp on intervingué la Junta Protectora i que tingué una clara incidència en els
dos anteriors, especialment pel que fa a l'adquisició de nous elements teatrals, va ser l'econòmic. La
subscripció popular oberta en la població per a replegar recursos amb els quals sufragar totes
aquestes restauracions, va anar ampliant-se amb el suport del comerç, la indústria i l'agricultura
il⋅ licitanes.
En el mes de maig, Òscar Esplà es desplaçà a la població per a seleccionar els cantors que
participarien en el Misteri. El musicòleg, davant de les preocupacions dels il⋅ licitans en el sentit
que l'obra passara a mans de cantors foranis, manifestà clarament que no seria necessari emprar
aquesta mesura i que les veus existents en les agrupacions corals de la ciutat serien suficients per a
donar a la representació la qualitat que es volia aconseguir. A tal efecte, Esplà visità les agrupacions
líriques Coro Clavé i Popular Coro Clavé on va procedir a escoltar les millors veus d'aquests cors i
seleccionar els cantors. Tanmateix, aquesta visita també causà algunes polèmiques motivades per
les rivalitats existents entre les dues masses corals, especialment pel que fa al Popular Coro Clavé,
on nombrosos cantors es negaren a passar aquesta mena de prova selectiva115.
L'any 1925 es prosseguiren les tasques de restauració del Misteri. En aquesta ocasió, ja més
o menys assentada la qüestió musical, s'hi va posar especial èmfasi en la part escènica. Així, la
comissó artística de la Junta, presidida per l'arxiprest de Santa Maria, Bernabé del Campo, després
de realitzar diverses reunions, va redactar una memòria on proposava algunes millores. Els punts
d'aquesta memòria representen una bona reflexió sobre diferents aspectes de la representació, tot i
que no tots aquests suggeriments es van portar a la pràctica. Per exemple, es recomanava que els
mestres, rectors i autoritats de la població informaren de la importància de la Festa i demanaren que
es guardara l'ordre i la compostura dins de l'església de Santa Maria. També es demanava la
renovació del cadafal, andador i tribuna de l'ajuntament i revisió d'alguns detalls escènics, com la
catifa del taulat. Quant a la tribuna municipal, proposaven que es construïra més elevada i sobre
columnetes, de manera que poguera col⋅ locar-se públic sota d'ella. Així mateix es proposava la
renovació total de les vestimentes i el lloguer de perruques i barbes adequades, i l'ornamentació dels
aparells celestials amb suficient oripell, la renovació de les maquinàries del cel per a donar major
seguretat a la representació i, fins i tot, la substitució de l'aparell anomenat Coronació -o trono- per
un altre artefacte més lleuger.
D'altra banda, es suggeria l'eliminació del Mestre de capella del taulat o, si més no, que
continuara vestit d'apòstol. Respecte als cantors, es proposava la creació d'un nucli fix d'artistes que
es dedicara a escenificar la Festa i, al mateix temps, es negava la possibilitat que la Maria fóra
115 "Selección de voces". La Defensa. Elx, 11 de maig de 1924.
interpretada per una dona. Respecte a la imatge de la Mare de Déu, existien dues postures
diferenciades: els que opinaven que en les representacions no havia d'utilitzar-se la imatge de la
patrona d'Elx per a evitar possibles accidents i els que no eren partidaris de substituir aquesta imatge
per continuar la tradició il⋅ licitana. Per últim, també proposava la comissió augmentar els efectes
especials en l'instant de la coronació de la Mare de Déu i l'organització de representacions
extraordinàries a banda de les tradicionals116.
Les propostes foren presentades a la Junta Protectora, però les renovacions dels elements
teatrals de la Festa no es produïren de manera immediata, fonamentalment, per manca de recursos
econòmics.
V.1. Les tasques restauradores en anys posteriors
Tot i que amb els treballs i revisions de 1924 i 1925, s'havien donat les primeres passes per a
retornar a la Festa part del seu primitiu esplendor, el camí restaurador encara era prou llarg i no
exempt de dificultats. A partir d'aquests moments, el Misteri, juntament amb la societat il⋅ licitana
que li donava vida, va entrar en una fase polèmica on s'accentuaren els enfrontaments entre els
diversos sectors socials i polítics d'Elx.
La Junta Protectora continuà els seus treballs al llarg de l'any 1925. No obstant això, segons
les dades recollides en la premsa local, única font d'informació on quedà reflectida la seua actuació,
sembla que a poc a poc s'anaren calmant les eufòries dels primers moments i el municipi es tornà a
fer càrrec de l'organització directa de les festes. Així ho va denunciar el setmanari Elche, publicació
de la Federació de Societats en Pro de la Cultura d'Elx -que agrupava la major part de les societats
culturals i artístiques de la ciutat- quan indicava el poc treball desenvolupat per la Junta
Protectora117. Crítiques semblants apareixen l'any següent i, segons el cronista de l'esmentat
periòdic, ni la Junta Portectora ni el Municipi havien sabut donar a la Festa la importància i
propagació que mereixia. A més, el fracàs musical de la representació en l'any 1928 féu que les
crítiques foren més fortes. D'una banda, s'hi denunciava l'actuació del Mestre de Capella per les
evidents deficiències a l'hora de seleccionar les veus i per haver efectuat un nombre insuficient
d'assaigs. De l'altra, també s'atacava a la Junta Protectora que només havia sabut actuar a última
hora i "deprisa y atropelladamente"118.
En l'any 1929 es desenvolupà en la població una gran polèmica relacionada amb la Festa.
116 "Fiestas de agosto", Nueva Illice, Elx, 10, 17 i 24 demaig de 1925.
117 "Elche en fiestas", Elche, Elx, 14 d'agost de 1927.
118 "Resumen de fiestas". Elche. Elx, 19 d'agost de 1928.
Polèmica que, d'altra banda, avui dia encara no ha estat resolta de manera definitiva en la ciutat. Ens
referim als posicionaments enfrontats a l'hora de considerar la possibilitat que l'obra es representara
fora d'Elx. Els il⋅ licitans sempre s'havien oposat a què el Misteri es realitzara fora del seu escenari
tradicional, l'església de Santa Maria. Aquesta actitud ha perdurat fins a l'actualitat ja que es tracta
d'una qüestió que encara provoca discussions i postures enfrontades cada vegada que es torna a
plantejar la possibilitat.
La primera vegada que es proposà que la Festa s'escenificara fora de la ciutat va ser en el
context d'aqueix moviment restaurador i divulgador dels anys vint. En abril de l'esmentat 1929, es
va rebre a Elx una petició de la Peña Alicante de Barcelona a fi que la Festa s'interpretara en el
Poble Espanyol, de la capital catalana amb motiu de l'Exposició Universal. Immediatament va
sorgir la polèmica en la cituat. Els sectors que manifestaven les seues opinions a favor i en contra
d'acceptar la invitació, s'enfrontaren en llargues discussions per tal d'aplegar a un acord.
La decisió final va ser presa per una comissió de la qual formaren part l'alcalde d'Elx, Antoni
Bonete, el rector de Santa Maria, Bernabé del Campo, el músic il⋅ licità, Alfred Javaloyes i el propi
Pere Ibarra, cronista de la ciutat. Després d'estudiar el tema, aquesta comissió dedicí refusar la
invitació, de manera que la Festa no eixira d'Elx.
Alguns setmanaris locals van polemitzar amb la resolució presa. Per exemple, El Ilicitano,
òrgan escrit de la societat artística El Orfeón Ilicitano, assenyalava que aquesta representació fora
d'Elx serviria per a donar major fama i difusió a la Festa, encara que proposava que l'obra havia de
ser interpretada per professionals i no per la gent del poble d'Elx119.
En aquest període, diluïts els primers entusiasmes, la Junta Protectora pràcticament
havia deixat de fer-se càrrec del Misteri i tornava a ser el Consell municipal
l'organitzador de l'obra. Els treballs de restauració continuaren de manera irregular,
ja que hem localitzat referències reiterades a la manca de recursos econòmics, altres
relatives a l'interés de buscar bones veus o, també, al fet que el Consell nomenara al
Mestre de capella amb l'antelació suficient per a dur a terme els assaigs necessaris.
Fins i tot s'abogava per la creació d'un Patronat definitiu, relacionat amb
l'Ajuntament i l'Església, però en certa manera independent d'ells, que es fera càrrec
de l'obra i la potenciara com es mereixia. Els membres d'aquest patronat devien de
ser de tres tipus: nats (l'alcalde de la ciutat i el rector de Santa Maria), electius no
residents a Elx, de caràcter il⋅ lustre i que conegueren la Festa, als quals es podrien
consultar algunes qüestions. I, per últim, altres electius residents en la població de
preparación suficiente para su cometido, a ser posible gente joven y activa, para
119 "Nuestra Festa. Una opinión que consideramos equivocada".El Ilicitano. Elx, 12 de maig de 1929.
que no muriese esto por renunciación, vejez o indolencia120.
Per la seua banda, Pere Ibarra, conscient de la necessitat que el govern estatal protegira i
subvencionara la Festa a fi de dotar-la d'un suport moral i econòmic per damunt de les variacions
del poder local, redactà una instància en aquest sentit dirigida al Ministre d'Instrucció Pública i
Belles Arts, Elías Tormo. En el referit escrit, a banda de manifestar els valors inqüestionables del
Misteri, que comparava amb la Passió d'Oberammergau (Alemanya), i de donar a conèixer les
dificultats que l'organització anual de l'obra representaven -especialment de tipus econòmic-,
sol⋅ licitava l'ajut oficial de l'estat, amb l'interés d'assegurar el futur de la representació per damunt
dels interessos i les posicions encontrades de la política local.
V.2. La Festa en la II República
Enmig d'aquest ambient, es va proclamar la instauració de la II República espanyola. Pel que
fa a Elx, i entre altres coses, això comportà la substitució de les autoritats locals i l'arribada al
consistori de forces polítiques plurals i més progressistes, fet que motivà el ressorgiment i pujada de
to de les polèmiques al voltant del Misteri.
S'hi detecten tres blocs polítics municipals que sustentaven idees o concepcions diferents
respecte a la continuïtat de l'obra assumpcionista. D'una banda, la Minoria Socialista era partidària
d'eliminar totalment les festes d'agost com una forma de solidaritat amb les classes obreres i les
seues urgents necessitats de tipus social. La Minoria Republicana Radical Socialista intentava
suprimir el sentit religiós de la Festa però mantenint les escenificacions pel seu valor artístic i
tradicional. Finalment, la Minoria Liberal-Republicana volia mantenir les festes i la representació
assumpcionista amb tots els seus aspectes.
Les discussions polítiques en aquest sentit s'allargaren sense que s'arribara a cap acord
concret, i al temps que s'apropava el mes d'agost, semblava més inevitable l'eliminació de la Festa.
Assabentat d'aquest risc el musicòleg Oscar Esplà, aquest es va decidir a intervindre personalment
en la polèmica. Com a President de la Junta Nacional de Música y Teatros Líricos, el seu paper va
ser fonamental a fi que, com ja havia proposat Pere Ibarra, l'estat salvaguardara la representació.
Aquesta semblava l'única solució viable per a conservar la Festa per damunt dels interessos locals.
Les seues gestions donaren com a fruit la visita a Elx del Ministre d'Instrucció Pública, Marcel ⋅ lí
Domingo, en aqueix mateix agost i la declaració del Misteri com a Monument Nacional, el
setembre següent. D'aquesta manera, la Festa passava a dependre directament de l'estat i,
concretament, de l'esmentada Junta Nacional de Música y Teatros Líricos. Tanmateix, el propi
120 "El Patronato de la Festa y su constitución". El Popular.Elx, 7 de desembre de 1930.
municipi seguiria sufragant les festes cíviques i els donatius particulars permetrien l'organització
dels actes religiosos.
De tota manera, la polèmica continuava creixent. En el mateix agost de 1931, es va produir
una ruptura entre la Derecha Republicana i la Minoria Radical Socialista -components de la coalició
Minoria Republicana Radical Socialista- per una proposta dels regidors del segon dels grups polítics
esmentats, en el sentit que es coronara en la Festa al xiquet que feia el paper de la Maria Major i no
a la imatge de la Mare de Déu, en un intent d'eliminar de l'obra el seu principal símbol religiós.
Finalment, les diferents forces polítiques, arribaren a l'acord de no alterar la representació i que les
festes les organitzara directament una comissió coordinadora121.
Les festes d'aquest any es desenvoluparen amb més o menys normalitat, tot i que es
denunciaren algunes coaccions per a impedir o deslluir els actes. Per exemple, alguns cantors que
intervingueren en les representacions dels dies 13 i 14 d'agost, es negaren a fer-ho el 15.
Concretament, la 'Joià' que s'interpretà en l'assaig general del dia 13, no s'escenificà el dia 15 per la
negativa dels actors, encara que els cants sí foren interpretats per l'apostolat122.
Les propostes en el sentit que l'estat havia de salvaguardar la Festa, es concretaren en la
publicació d'un decret en el qual era declarada Monument Nacional. Concretament, el 15 de
setembre de 1931, el president de la II República, Niceto Alcalá-Zamora, juntament amb el Ministre
d'Instrucció Pública i Belles Arts, Marcel⋅ lí Domingo i Sanjuán, signaven el decret que presentava,
entre altres, els següents arguments:
La representación constituye, pues, una de las fiestas populares de la más alta prosapia
artística que existen actualmente en el mundo, y causa con justicia, la admiración y
el respeto de cuantos artistas y eruditos de todas partes -españoles y extranjeros-
acuden a presenciar este espectáculo único. Pero mientras en otros paises se
fomenta oficialmente cualquier manifestación de arte popular, aunque no tenga en
modo alguno la significación estética e histórica de nuestro drama musical de
Elche, éste, abandonado hasta ahora a los escasos recursos técnicos de sus
organizadores locales, va llenándose de impurezas con la intromisión de elementos
extraños a su peculiar sentido y con el peligro de ir perdiendo poco a poco sus
interpretaciones la primitiva grandeza que le ha dado fama universal123.
121 "Las fiestas de agosto. Ya no hace fiestas elAyuntamiento. Las fiestas las hará el pueblo. Han comenzado losensayos". La Opinión. Elx, 2 d'agost de 1931.
122 "Huelga de cantores". La Opinión. Elx, 23 d'agost de 1931.
123 Gaceta de Madrid del 16 de setembre de 1931.
Curiosament, també es fa referència als interessos econòmics que el Misteri pot crear, per
ser un legítimo motivo de atracción para el turismo, y por tanto, una fuente de ingresos.
Tanmateix, com sol ser freqüent, amb la promulgació del decret -que únicament mostrava
les línies generals d'actuació- no es resolgué la problemàtica concreta que envoltava les
representacions il⋅ licitanes. La manca d'una normativa més concreta que delimitara les
competències de les autoritats estatals i municipals, amb la conseqüent confusió originada a l'hora
de decidir qualsevol assumpte i la inexistència d'una política clara de subvencions per part del
govern -malgrat les promeses efectuades-, feia perillar el sosteniment econòmic de l'obra. A tot
això, calia afegir el fet que les iniciatives per a eliminar la representació per part dels sectors més
revolucionaris de la població, seguien fent que resultara insegura la continuïtat del Misteri. Així, el
partit anomenat Minoria Socialista continuava manifestant el seu desig de suprimir la Festa ja que
malgrat el seu caràcter cultural i artístic, es tractava -segons el seu punt de vista-, d'una funció
religiosa y milagrosa. A més, considerava la seua pròpia postura política al respecte molt més
coherent que la d'altres grups polítics que intentaven continuar la Festa, però modificant-la. Per
exemple, representant-la fora de Santa Maria -fins i tot s'apuntà la possibilitat de fer-ho en una plaça
de bous- o eliminant la imatge de la Mare de Déu124. En els anys següents, les postures anaren
radicalitzant-se i abastaren nivells alarmants on els enfrontaments entre els diversos sectors de la
població eren cada vegada més acarnissats i on, fins i tot, seguint la normativa governamental,
s'arribà a prohibir la processó del 15 d'agost pels carrers de la població.
El dia 20 de febrer de 1936, amb ocasió dels avalots que s'esdevingueren després de la
manifestació convocada pel Front Popular, guanyador de les eleccions del dia 16 -amb la mort de
dos manifestants per un tinent de la guàrdia d'assalt-, foren incendiats alguns centres polítics de
dretes de la població, el Casino d'Elx, el jutjat, així com les esglésies de Sant Joan, Sant Salvador i
de la Mercè. També l'església de Santa Maria, malgrat la ferma oposició de destacats dirigents
socialistes i republicans que argumentaven el caràcter de Monument Nacional de la Festa, atorgat
pel govern republicà, fou incendiada. En aquest acte, a banda de desaparèixer totalment
l'ornamentació interior del temple, també es cremà la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció i
alguns elements de la tramoia de la Festa, fonamentalment el cel de la representació. Tot i que,
mesos després, s'alçaren veus en la població perquè Santa Maria fóra restaurada i s'hi tornara a
representar el Misteri, l'esclat de la Guerra civil en el juliol del mateix 1936, deixà en suspens
aquestes iniciatives. La nau central de l'església de Santa Maria -incautada pel poder revolucionari
local- fou destinada a garatge durant els anys de la guerra, mentres que altres dependències foren
124 Antonio Serrano. "Algo sobre la Festa". El Obrero. Elx, 3de juliol de 1932.
emprades en altres menesters civils, com la capella de la Comunió on fou instal⋅ lada una fusteria.
En definitiva, podem afirmar que la guerra civil van suposar un trencament total i
irreversible en tots els sentits.Trencament que també afectà molt de prop a aquest procés de
divulgació, estudi i restauració de la nostra Festa desenvolupat al llarg de tot el primer terç del
segle. Pel que fa a les representacions del Misteri, la guerra va obrir un dolorós parèntesi que no es
tancaria fins a l'agost del 1941 quan es tornà a escenificar l'obra assumpcionista, ja organitzada per
la Junta Restauradora nascuda sota el nou règim polític.
VI.- LA JUNTA NACIONAL RESTAURADORA DEL MISTERIO DE ELCHE
Y DE SUS TEMPLOS
Als pocs dies de donar-se per acabada oficialment la Guerra Civil de 1936-1939, es va
constituir a Elx una comissió gestora municipal de tipus provisional, nascuda a través de l'Auditoría
de Guerra de la 17 Divisió d'Ocupació. Concretament el 6 d'abril de l'any 1939, tingué lloc la
primera reunió entre l'alcalde -nomenat per endavant per l'autoritat militar- i onze regidors que,
després d'elegir els tinents d'alcalde, crearen vuit comissions municipals per a ordenar el
funcionament de la ciutat.
També en aquest primer mes de la nova etapa política -sense que puguem ser més precisos
per manca de documentació-, es creà a la població l'anomenada Comisión de restauración de la
iglesia de Santa María y de las fiestas de agosto, que va rebre l'adhesió de la corporació municipal
el 10 de maig de 1939, alhora que li donava caràcter oficial125. La principal missió d'aquesta
comissió era, com el seu nom indica, restaurar l'església de Santa Maria i poder celebrar la
representació de la Festa. Formaven part d'ella, l'alcalde d'Elx, els responsables eclesiàstics de les
tres parròquies il⋅ licitanes, el cap local de Falange Española, així com destacats membres de la
indústria elxana que representaven la força econòmica de l'organisme. La intenció de la comissió
era realitzar els treballs imprescindibles per poder representar la Festa en el mateix agost de 1939,
prompte però, s'abandonà aquesta idea donada la magnitud de les obres de restauració a realitzar.
Un primer pas va ser la consecució de recursos materials i econòmics per a portar a terme
aquesta tasca. Naturalment, l'època de postguerra que es vivia, la manca quasi absoluta de materials
i fins i tot dels elements bàsics per a viure, la desastrosa situació de l'economia industrial, comercial
i agrícola, la minva de recursos humans després de tres anys
d'enfrontament armat, etc. dificultaven notablement l'empresa. Per altra banda, la comissió inicià les
tasques amb la idea que tots els recursos econòmics isqueren de la població i que les peticions
d'ajudes a organismes estatals foren mínimes. Això, que com veurem, resultà pràcticament
impossible, féu que tots els estaments de la ciutat s'hi vegeren implicats.
L'organisme instaurà una sèrie de quotes mensuals a fi de recaptar fons per a les obres.
Aquestes quotes esdevingueren obligatòries per als industrials, comerciants i agricultors. Es
conserven llistats de pagaments d'industrials locals on es feien abonar anualment un deu per cent de
la seua contribució assignada estatalment. També es conserven alguns llistats de quotes entregades
mensualment pels treballadors de les fàbriques de la població. En aquest cas, aquestes quotes
semblen ser voluntàries, això almenys indiquen els documents, encara que hem de suposar que la
pressió moral seria forta per a fer efectius aquests pagaments. En el cas del sector agrícola, eren els
125 AME. Cabildo del 10 de maig de 1939.
alcaldes pedanis de les diferents partides d'Elx els encarregats de cobrar els rebuts assignats als
llauradors i lliurar-los a la Comissió. De tota manera, també trobem dins de la documentació de la
Junta, nombroses cartes d'industrials o de comerciants locals que, argumentant una greu crisi
econòmica, demanen una rebaixa en la quota assignada o que, fins i tot, retornen els rebuts per no
voler o no poder assumir-los. Aquestes quotes, pel que sembla, van ser aprovades oficialment i
aquelles que no eren pagades voluntàriament, passaven a la Delegació Provincial d'Hisenda on eren
cobrades per la via executiva126.
A banda d'aquests recursos més o menys fixes, la Comissió també ideà altres formes de
recaptar fons. Per exemple, alguns festivals taurins, musicals o esportius organitzats en la població. I
també, naturalment, hagué de recórrer a les subvencions estatals. Es feren peticions als Ministeris
d'Educació Nacional i de Justícia, concretament, a les Direccions Generals de Belles Arts,
d'Assumptes Eclesiàstics i a la de Regions Devastades. Del borrador de l'acta de la reunió del 4 de
juny de 1940, sabem que havia estat concedit un milió dues-centes mil pessetes -dels tres milions
pressupostats per a la restauració- per a les obres de Santa Maria i cent cinquanta mil per a la
restauració de la tramoia de la Festa, així com catorze mil pessetes anuals per a l'organització de les
representacions. Cal assenyalar que les subvencions estatals van ser tramitades i pactades molt de
prop gràcies a la influència d'Eugenio d'Ors, Director de l'Instituto de España, i una de les màximes
figures intel⋅ lectuals del règim franquista. D'Ors havia estat a Elx el 1934 convidat per l'il⋅ licità
Albert Asencio i, també, com a mantenidor dels Jocs Florals organizats en l'agost de 1935. Segons
ell mateix escriu127, quedà molt gratament impressionat per la Festa i, a partir de 1939, atengué les
peticions de la comissió restauradora i esdevingué el principal valedor del Misteri a nivell estatal.
Mesos després seria nomenat el primer president nacional de la Junta Restauradora.
VI.1. Les obres de Santa Maria.
Una part fonamental dins de la tasca de la Comissió va ser la restauració de l'escenari del
Misteri, de l'església de Santa Maria. Poques setmanes després d'acabada la guerra civil, s'iniciaren
les obres dirigides per l'arquitecte il⋅ licità Antoni Serrano Peral. La idea de la Comissió era poder
utilitzar quant abans l'església, si no per a representar el Misteri, sí, almenys, per poder celebrar
algun tipus de cerimònia religiosa. El 2 d'agost del mateix any, l'arquitecte director de les obres
informava a la Comissió que desaconsellava la utilització de l'església per a actes que implicaren
una gran aglomeració de gent. Indicava, a més, que s'havien produït desprendiments de pedres en
126 Arxiu del Patronat Nacional del Misteri d'Elx [APNME].Lligalls 1939-1945.
127 Eugenio D'ORS. Pròleg a l'edició facsímil de la Consuetade la Festa de 1709: Op. cit.
l'interior de l'edifici i que, d'altra banda, la nau central estava totalment coberta per les bastides i els
materials de construcció128.
Fins el mes de desembre de 1940 no es donarien per acabades les obres de restauració de la
nau central, altar major i cambril de la Mare de Déu, encara que la reconstrucció del retaule daurat
d'aquest altar duraria alguns anys més. Mentrestant s'utilitzà com a recinte religiós la capella de la
Comunió, menys afectada per l'incendi de l'any 1936.
Atés que va ser impossible la utilització de l'església de Santa Maria per a les festes d'agost
del 1939, aquestes hagueren d'organitzar-se en altres llocs i amb actes vinculats molt de prop amb
l'ambient propi de l'acabament de la guerra civil. Quant a les celebracions relacionades amb el
Misteri, podem assenyalar que el dia 13 d'agost se celebrà la Nit de l'Albà preparada per la
pirotècnia Albarranch d'Elx. Es dispararen vuit palmeres i s'organitzà també una visión dantesca de
focs d'artifici. En la vesprada del dia 14, els cantors dirigits per Salvador Roman -que era l'antic
organista de Santa Maria i havia sigut també Mestre de capella en diferents períodes-, es cantà una
Salve i alguns motets de l'apostolat de la Festa en el saló de sessions de l'Ajuntament. El dia 15, a
les vuit del matí, s'organitzà la tradicional processó de la festivitat de l'Assumpció. En ella es
traslladà la llitera mortuòria utilitzada habitualment en la Festa, però buida, sense cap imatge, atés
que havia sigut cremada durant l'incendi referit. La llitera era portada pels cantors del Misteri
caracteritzats com a tals.
En aquest sentit, altres de les primeres gestions iniciades per la Comissió anaren
encaminades a la reconstrucció de la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció. A tal efecte va ser
creada en el seu sí una sub-comissió anomenada Pro-imagen. Segons les indicacions d'aquesta
comissió, la nova imatge havia de presentar les mateixes característiques i mesures que l'anterior per
a poder utilitzar les vestidures i joies que no s'havien consumit en l'incendi de Santa Maria.
Part de la sub-comissió il⋅ licitana, concretament Antoni Ripoll, Joan Orts i Diego
Ferrández, viatjaren a Madrid per tal de contactar amb l'escultor valencià Josep Capuz. El 15 de
juliol del 1939 s'arribà a un acord econòmic amb l'artista, segons el qual realitzaria la imatge per
vint mil pessetes. Aquesta va ser tallada en un bloc de fusta de noguera, donat per l'industrial
il⋅ licità Francesc Esquitino, que tenia una fàbrica de mobles a Carabanchel. I per tal de
sufragar la nova figura es va obrir una subscripció popular en la ciutat. S'intentà que una gran part
dels il⋅ licitans pogueren aportar la seua almoina i constaren com a contribuents de la reconstrucció.
D'aquí que es limitaren les subscripcions entre 25 céntims la més baixa i 5 pesetes la més alta.
També es recolliren donatius en argent: coberts, monedes antigues, joies, etc. que es fongueren i es
traslladaren a València, als tallers orfebres de Josep David, on es realitzaren alguns ornaments
128 APNME. Ofici d'A. Serrano Peral a la Comissió Restauradora(2 d'agost de 1939).
relacionats amb la imatge.
Les obres de restauració de Santa Maria prosseguiren en 1940 i cada vegada eren més
freqüents les visites a Madrid dels membres de la Comissió a fi d'obtenir recursos econòmics. Com
hem assenyalat, un vincle decisiu entre la comissió il⋅ licitana i les autoritats ministerials, va ser
Eugenio d'Ors, que seguí la restauració de la Festa molt de prop. Precisament va ser Eugenio d'Ors
qui, en una d'aquestes visites, suggerí l'ampliació de la Comissió a nivell estatal a l'objecte
d'agilitzar els tràmits a Madrid i canviar el seu nom pel de Junta Nacional Restauradora del Misterio
de Elche y de sus Templos.
L'alcalde d'Elx va informar al Consell municipal d'aquesta iniciativa i aquest acordà, per
aclamació, constituir la Junta Restauradora que es desdoblaria en dues comissions, una que actuaria
a Madrid i l'altra a Elx. D'aquesta manera, es duplicarien els esforços i, això era el que s'intentava,
s'aconseguirien els fins restauradors amb més prestesa129.
L'agost de 1940 tampoc pogué representar-se el Misteri. Les festes organitzades tingueren
com a punts més destacats la processó del dia 15 -també amb el llit de la Mare de Déu buit-, la nit
de l'Albà, la retransmissió dels cants del Misteri per Ràdio Elx i la celebració en el saló de sessions
de l'Ajuntament d'una reunió extraordinària amb ocasió de l'apertura de los trabajos de
restauración del Misterio de Elche. Aquesta reunió congregà la Junta Nacional Restauradora al
complet, és a dir, les comissions d'Elx i de Madrid i, entre altres coses, va organtizar un concurs
nacional de cartells relatius a la Festa amb motiu de la seua restauració prevista per a 1941. El Jurat
d'aquest concurs estigué presidit per Eugenio d'Ors i comptà com a vocals amb Federico Garcia
Sanchiz, Josep Capuz, Manuel Benedito i l'arquitecte Serrano Peral.
A partir d'agost de 1940, s'acceleraren els treballs més urgents en Santa Maria per tal de
poder deixar lliure i aprofitable la seua nau central. Entre agost i desembre de 1940, es desmuntaren
les grans bastides i es buidà la nau de materials de construcció i runa. D'aquesta manera, el dia 27 de
desembre, ja en les mateixes dates que la ciutat celebra les festes tradicionals de la Vinguda de la
Mare de Déu, s'efectuà la reconciliació litúrgica d'aquesta nau central que, així, podria ja ser
utilitzada per al culte. A l'objecte que la nova imatge de la Mare de Déu entrara en la vila d'idèntica
manera com ho féu l'anterior -segons la tradició local-, la Junta preparà la celebració d'uns solemnes
festejos on es representara plàsticament l'aparició de la figura en la platja del Tamarit. Aquestes
festes tingueren lloc entre el 26 de desembre de 1940 i l'1 de gener de l'any següent. L'aparició de
l'arca amb la nova imatge de la Mare de Déu es va produir en despuntar el dia 28 de desembre en
l'esmentada platja del Tamarit. La romeria, amb l'arca de la Mare de Déu dalt d'una carreta de bous,
aplegà a Elx pel camí vell de Santa Pola i va ser depositada en l'hort de les Portes Encarnades des
d'on es portaria a Santa Maria. En l'església, l'alcalde de la ciutat va fer entrega de la imatge de la
129 AME. Cabildo del 24 de maig de 1940.
Mare de Déu al rector de Santa Maria per a la seua custòdia i guarda.
VI.2. La restauració de la Festa en 1941.
Restaurada la nau central de Santa Maria i reconstruïda la imatge de la Mare de Déu de
l'Assumpció, el següent pas a seguir per la Junta Nacional Restauradora, va ser posar en escena la
Festa després de cinc anys de no representar-se.
De la mateixa manera que en el cas de l'església, també va ser Antoni Serrano Peral
l'encarregat de reconstruir les tramoies necessàries per l'escenficació. Com ja hem indicat adés,
l'estat concedí una subvenció global de 150.000 pessetes per a aquesta restauració i 14.000 pessetes
anuals per a les representacions, tot i que segons el pressupost elaborat per la Junta, calien unes
52.000 pessetes.
Quant a l'escenografia, a banda del nou cel pintat per l'artista local Rodríguez S. Clement, es
realitzaren alguns canvis. Segurament, el més significatiu dels quals siga el realitzat en l'escena del
canvi del xiquet que figura la Maria per la imatge de la Mare de Déu. Abans de la Guerra civil, el
xiquet era deixat caure a l'interior del cadafal per un escotilló obert simuladament en la part
posterior del llit escènic. I els mateixos apòstols col⋅ locaven dalt del llit la imatge de la Mare de
Déu, preparada, dins d'una caixa, sota l'esmentat llit. Tanmateix, l'augment considerable del pes de
la imatge de la patrona -ja hem vist que la figura és una talla completa- féu impossible la realització
d'aquesta escena amb certa agilitat. L'arquitecte Serrano Peral hagué d'idear un mecanisme que
permetera el canvi sense que aquest fóra notat pel públic: el xiquet que representa la Maria
desapareix per una persiana que corre per unes guies inclinades de fusta col ⋅ locades sota el mateix
llit on canta i ocultes pel cadafal; i accionada pels tramoistes -auxiliats amb contrapesos de ferro-
puja fins la superfície del llit una petita plataforma amb la imatge de la Mare de Déu130.
Pel que fa als cantors, la guerra va dispersar les diferents masses corals existents en la
població. En 1939 es creà una coral que, dirigida pel Mestre de capella, passà a nomenar-se Capella
del Misteri d'Elx -com continua en l'actualitat-, malgrat que anys després es fundaren altres corals.
El Mestre de capella en aquests anys va ser Alfred Javaloyes López, que era també vocal permanent
de la Junta Restauradora. Javaloyes era ajudat per Pasqual Tormo Pérez, el "Caragol", que es va fer
càrrec de la direcció completa després de la mort de Javaloyes en 1943. També Salvador Roman
Esteve, organista de Santa Maria, col⋅ laborava musicalment en la Festa.
La restauració de la Festa de 1941 va ser envoltada a nivell local i estatal per una campanya
d'exaltació dels valors religiosos i 'patriòtics' de l'obra. Així, per exemple, es va realitzar una petita
130 Un dibuix esquemàtic d'aquest mecanisme va ser publicatper nosaltres a l'article "La tramoia de la Festa...", Op. cit.,pàg. 23.
campanya en la premsa de Madrid, en la qual es feia una exaltació dels valors espirituals de l'obra i
de la seua decisiva salvació pel nou règim. També a nivell local tingué repercussió la restauració.
Foren invitades nombroses personalitats polítiques i culturals. A banda de nomenar Huéspedes de
honor tots el membres de la Junta Restauradora, també s'hi convidà l'alcalde d'Alacant i el president
i alguns membres de l'Academia Alfonso X el Sabio de Múrcia. Altres personalitats convidades que
excusaren la seua assistència serien el cònsol d'Alemanya a Alacant, el director general de
Propiedades y Contribución Territorial, el bisbe de Badajoz, el bisbe d'Oriola, etc. Fins i tot, la Junta
dirigí una invitació al Cap de l'Estat, que aquest no va acceptar.
L'assistència dels membres de la comissió de Madrid de la Junta Nacional, va ser aprofitada
per a celebrar una reunió d'aquesta Junta a Elx. El 13 d'agost, en el saló de sessions de l'Ajuntament,
tingué lloc aquesta reunió sota la presidència d'Eugenio d'Ors. Es van tractar alguns assumptes
relacionats amb la representació -il⋅ luminació de l'església, revisió de la partitura, atenció a
l'aspecte propagandístic i turístic de l'obra, etc.- i es va donar compte dels premiats en el concurs de
cartells. El primer premi va ser per a Vicent Gil, de València i el segon i tercer, per a a Manuel
Albert i Antoni Llorens, d'Alacant. Per últim, s'abordà l'estat de les conversacions amb les autoritats
estatals per a la protecció -fonamentalment econòmica- de la Festa i es decidí d'enviar un telegrama
al Minisitre d'Educació Nacional, al Ministre de Justícia i als Directors Generals de Belles Arts,
Regions Devastades i Assumptes Religiosos, sol⋅ licitant urgentment l'ajuda econòmica promesa als
representants de la Junta131.
VI.3. Les festes en anys successius
La representació de la Festa en anys successius, va ser sempre motiu de reunió en la ciutat
d'algunes personalitats culturals i polítiques del nou règim. El plantejament efectuat a l'efecte per la
Junta, intentava apropar aquestes personalitats al Misteri per a poder obtenir alguns mitjans
econòmics per al seu sosteniment i, al mateix temps, portar a terme una difusió de l'obra a nivell
estatal.
L'any 1942 es restaurà també la Prova de l'Àngel i entre els convidats més importants per la
Junta apareix Carmen Polo, esposa del Cap de l'Estat, que també hi excusaria la seua assistència.
Per tal d'ambientar culturalment les festes, la Junta organitzava uns Jocs Florals on actuaven com a
mantenidors personatges com Ernesto Giménez Caballero (1940), Eugenio d'Ors (1943), José María
Pemán (1944), Eduardo Aunós (1946), etc. i on eren nomenades regines i membres de la cort
d'honor les filles de les famílies més acomodades d'Elx.
També Eugenio d'Ors va idear uns actes que es desenvoluparen en la ciutat amb ocasió de
131 APNME. Còpia de la nota facilitada per l'alcaldia de lasessió de la Junta Restauradora celebrada el 13 d'agost de 1941.
les festes d'agost. Ens referim a allò que d'Ors definia com Illicitiadas o reunions del Voto de Elche.
Aquest vot pretenia ser una adhesió al moviment internacional catòlic que demanava la definició
dogmàtica per part de la Santa Seu de l'Assumpció de la Mare de Déu als cels en cos i ànima i que
presentava la Festa com argument d'aquesta petició. La primera d'aquestes reunions tingué lloc en
1943.
El dia 15 d'agost, a l'entrada de la Mare de Déu a Santa Maria després de la processó, en
presència de les autoritats civils i eclesiàstiques, el vicari general d'Oriola, pronuncià la fórmula del
jurament, i els il⋅ licitans presents van exclamar en veu alta la seua afirmació. El dia següent, en el
Gran Teatre, tingué lloc la reunió del Voto de Elche. Presidien l'escenari, Eugenio d'Ors, l'alcalde
d'Elx, Jesús Melendro, l'arxiprest de Santa Maria, Filiberto Aguirre, el president de l'Instituto
Nacional del Libro, Julián Permartín, el president de la Junta local del Misteri, Antoni Ripoll, José
María Pemán, de la Real Academia i Adolfo Muñoz Alonso, autor del treball guardonat en els Jocs
Florals amb el premi destinat al millor estudi doctrinal assumpcionista132.
Segons el desig d'Eugenio d'Ors, aquesta mateixa cerimònia es tornaria a efectuar l'agost de
1946, ja que la seua idea original era la de repetir aquestes reunions, aquestes Illicitiadas, cada tres
anys fins que s'aconseguira l'objectiu proposat. Com és sabut, la definició dogmàtica de l'Assumpció
de la Mare de Déu, va ser proclamada finalment pel Papa Pius XII, l'1 de novembre de 1950.
En aqueixos mateixos anys en què l'organització de la Festa depenia directament de la Junta
Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos, es produí també un fet prou notable
dins de la història de la representació. Per primera vegada, i en dues ocasions, uns fragments de
l'obra van ser interpretats pels mateixos cantors il⋅ licitans fora d'Elx.
La primera d'aquestes ocasions, que resultà molt polèmica, es produí en el mes de juny de
1945. Concretament, dins de l'acte de la proclamació de la Bellea del Foc de les festes alacantines
de sant Joan, es van cantar dos motets infantils de la Festa. Per la documentació que conservem no
podem precisar qui va ser el responsable directe d'aquesta actuació. Allò que si sembla clar és que
foren dos xiquets de la Capella del Misteri els encarregats d'interpretar uns fragments dels cants de
la Maria i de l'Àngel de la Mangrana. En aquest segon cas, fins i tot es va construir una reproducció
fidel de la Mangrana il⋅ licitana que va ser ocupada pel xiquet. Aquest acte, a més, tingué lloc en el
Teatre Principal d'Alacant. La reacció de la Junta Local del Misteri no es va fer esperar. A l'arxiu
del Patronat del Misteri es conserva una reproducció fotogràfica de la carta que, signada per tots els
membres d'aquesta Junta, es va dirigir a l'Alcalde d'Elx manifestant la seua total repulsa a aquest
acte, ja que, segons la seua opinió,
se ha rebajado al nivel de cualquier mascarada, el sin par festejo de que, por especialísima
132 A[ntonio] S[ánchez] P[omares]. "El Voto de Elche". Festad'Elig. Elx, 1944, s.p.
concesión de Roma y por la gloriosa tradición de más de cinco siglos de existencia,
gozamos los ilicitanos133.
La carta acabava indicant que, donat aquest privilegi papal i el caràcter sagrat de l'obra, no
podia aquesta ser representada fora del seu escenari tradicional que era l'església de Santa Maria
d'Elx.
En un altre sentit, l'any següent, 1946, gràcies a la intervenció directa del periodista valencià
Martí Domínguez, es va oferir una mena de concert, amb alguns motets de la Festa, en l'església de
Sant Agustí de València. Aquest concert tingué lloc el dia 1 de juliol de l'esmentat 1946, va estar
patrocinat per l'ajuntament de la capital de l'Horta, i es titulà, segons indica el progama imprés a
l'efecte, Gran Festival Sacro-Lírico. Exaltación del mundialmente famoso Misteri de Elig. En
aquesta cerimònia, en la qual intervingué com a locutor-narrador el mateix Martí Domínguez i que
comptà amb la direcció artística d'Artur Zabala i amb el muntatge de Manuel Gil, es cantaren alguns
fragments de la Festa pels mateixos cantors d'Elx i també algunes peces corals per part de la Coral
Polifònica Valentina. Es tractava de la primera eixida de la Capella de la Festa fora d'Elx.
VI.4. De la Junta Restauradora al Patronat del Misteri Una vegada restaurada la Festa
i pràcticament acabades les principals obres en Santa Maria, l'últim gran treball desenvolupat per la
Junta Nacional Restauradora va ser la reconstrucció de l'orgue de l'església -inaugurat el dissabte de
Glòria de 1948-, instrument musical necessari per al culte religiós i, sobretot, per a les
representacions del Misteri. Segons explicava la pròpia Junta, els intents de fer servir per a la Festa
un armònium connectat amb amplificadors o vàries orquestres, no donaven els fruits desitjats, ja que
el clamor de la gent apagava les notes musicals.
Amb aquesta inauguració, pràcticament es podia donar per acabada la tasca restauradora,
encara que faltaren alguns aspectes secundaris i ornamentals en les obres de Santa Maria. Això,
juntament amb les friccions sorgides entre la Junta Nacional Restauradora i l'Ajuntament d'Elx per
qüestions de competències a l'hora d'organitzar les festes d'agost134 o davant d'altres qüestions
locals135, propicià el que es proposara la dissolució definitiva de la Junta i que l'organització del
133 APNME. Còpia de la carta remitida per la JuntaRestauradora a l'Alcalde d'Elx (2 de juny de 1945).
134 AME. Cabildo del 6 de juliol de 1945.
135 Per exemple, el municipi va rebutjar les recomanacions dela Junta Restauradora contràries a la cessió de part del termemunicipal a Santa Pola en considerar-les una ingerència enassumptes de la seua exclusiva competència (AME. Cabildo del 13 de
Misteri passara a mans del Consell municipal com s'esdevenia fins l'any 1924.
Concretament, en la sessió municipal del 5 de maig de 1948 es va llegir una moció suscrita
per tots els regidors de l'Ajuntament on s'indicava, entre altres coses,
Que es sentimiento unánime de todos los que componen la Corporación, que a su vez
interpretan el sentir del pueblo, en todas las facetas de la vida ciudadana y católica
de Elche, el que la celebración del "Misterio" o "Festa de Agosto" en Santa María,
vuelva a depender del Ayuntamiento, como lo ha venido siendo desde tiempo
inmemorial, ya que este ha sido el que veló siempre por su conservación y
sostenimiento, como espectáculo eminentemente popular y de entraña religiosa que
interesa al pueblo todo que desde siglos gozó y se emocionó con su
representación136.
Després de considerar que la tasca de la Junta Restauradora ja era acabada, demanava que la
subvenció que donava el Ministeri d'Educació Nacional per a organitzar el drama assumpcionista,
passara també a l'Ajuntament, que l'administraria per al Misteri. I justificava també el retornament
de l'organització de la representació a mans municipals, indicant que el desmembrament de la Festa
es portà a terme durant la II República en desentendre's l'Ajuntament de la seua organització. Però
des de la restauració de l'obra en 1941 el Consell, com a representant del poble elxà, no devia seguir
renunciant a les seues funcions privatives i indiscutibles històricament. La moció va ser aprovada
per aclamació i s'acordà que l'alcalde enviara un escrit al Ministre d'Educació Nacional sol⋅ licitant
que es restituïren a l'Ajuntament d'Elx les funcions per a la conservació i celebració del Misteri i
que es cessara, per tant, als membres de la Junta Restauradora.
Tanmateix, la resposta del Ministeri va ser contrària a la petició del municipi. El 15 de juliol
del mateix 1948, publicà en el BOE un decret pel qual es creava un organisme anomenat Patronato
Nacional del Misterio de Elche, presidit honoríficament pel Cap de l'Estat. El preàmbul d'aquest
decret -on, curiosament, es copiava, amb alguna variació, el del decret republicà de 1931 que
declarava la Festa, Monument Nacional- justificava la creació en indicar que,
Terminada la primera etapa de restauración del Misterio de Elche, declarado Monumento
Nacional por Orden de 5 de Septiembre de 1931, con la reconstrucción casi total de
la Iglesia y Tramoya, parece llegado el momento de que la Junta Nacional
Restauradora se transforme en Patronato que, al igual que en los museos y en
diversos Monumentos Nacionales, cuide de mantener con el debido decoro la
juny de 1947).
136 AME. Cabildo del 5 de maig de 1948.
continuidad del maravilloso drama sacro-lírico y se preocupe del mayor esplendor
de la fiesta, arbitrando los recursos necesarios para que puedan celebrarse con
toda dignidad y atendiendo a su difusión dentro y fuera de España137.
Coneguda la notícia a Elx, l'Ajuntament es donà per assabentat de la creació del Patronat i
acordà -plegant-se als desitjos del govern-,
por unanimidad, expresar al Excmo. Sr. Ministro, la profunda gratitud de esta corporación,
por haber resuelto en forma tan elevada este importante asunto, sintiéndose la
ciudad muy honrada con la presidencia de honor de S.E. el Jefe del Estado... 138.
137 APNME. Patronato Nacional del Misterio de Elche.Reglamento. 1951, pàgs. 5-6.
138 AME. Cabildo del 28 de juliol de 1948.
VII.- EL PATRONAT NACIONAL DEL MISTERI
Dos anys després del decret de creació oficial del Patronat Nacional del Misteri,
concretament el 16 de desembre de 1950, es va publicar un altre decret que modificava alguns
aspectes de l'anterior i instava a la redacció d'un reglament intern per al funcionament del Patronat,
que seria aprovat definitivament per Ordre Ministerial del 28 d'abril de 1951. D'aquesta manera, el
Patronato Nacional del Misterio de Elche iniciava definitivament la seua tasca de tutela i
organització de l'obra assumpcionista, obrint una nova etapa en la dilatada i densa història de la
Festa d'Elx que aplega fins els nostres dies.
Aquest organisme, segons l'esmentat reglament, tenia com a objectius tenir cura de la
celebració anual del Misteri conforme a la tradició, atendre a la conservació de l'església de Santa
Maria i difondre els valors de la Festa. I estava constituït per un president d'honor que corresponia
al Cap de l'Estat; un president nat, que ho era el ministre d'Educació Nacional; un president efectiu,
el director general de Belles Arts; un vice-president primer, l'alcalde d'Elx; un vice-president segon,
l'arxiprest de l'església de Santa Maria; un vice-president tercer, un secretari i catorze vocals. A més,
dins d'aquesta entitat de caràcter nacional, es va constituir una Junta Local Gestora que funcionava
a Elx i que tenia dos presidents nats, l'alcalde de la ciutat i l'arxiprest de Santa Maria; un president
gestor, un vice-president, secretari, tresorer, arxiver i dotze vocals.
Cal indicar que els successius presidents gestors d'aquesta Junta Local han estat tres
industrials de la localitat, Antoni Ripoll Javaloyes (1950-1966) -que va ser alcalde de la ciutat entre
novembre de 1928 i febrer de 1929-, Albert Asencio Gonzálvez (1966-1970) i Josep Ferrández
Cruz (1971-1987), que també havia estat alcalde d'Elx entre març de 1957 i febrer de 1961. En els
últims temps, la presidència l'han ocupada dos arquitectes: Tomàs Martínez Blasco (1987-1988) i
Antoni Serrano Bru (des de 1988).
Entre les principals tasques desenvolupades pel Patronat del Misteri, cal destacar la revisió
escènica i musical de la Festa portada a terme entre 1953 i 1961 aproximadament. Aquesta revisió
va coincidir, a més, amb la segona intervenció musical del compositor Òscar Esplà, portada a terme
amb la col⋅ laboració dels Mestres de capella Pasqual Tormo i Ginés Román, i pels de Cerimònies
Joan Orts Roman i Antoni Anton Asencio.
En els anys esmentats, a banda d'introduir algunes pàgines musicals, com, per exemple, el
cant de les Maries mudes o els interludis d'orgue fets per Esplà per a donar continuïtat musical a
l'obra, es portaren a terme diferents modificacions escèniques. En aqueix sentit, podem esmentar els
moviments dels xiquets del seguici de la Maria Major, que feien possible l'entrega de la palma
baixada en la Mangrana sense la intervenció dels sagristans de l'església -que també foren suprimits
de l'escena- i la modificació de l'ordre en dues escenes. D'una banda, l'instant de la mort de la Maria
i el canvi del xiquet per la imatge de la Mare de Déu, que passà a realitzar-se abans de l'aparició de
l'Araceli i no simultàniament a ella com assenyala la consueta. I, d'altra, el moment de l'aparició de
la Coronació o Trinitat que deixà de fer-se en els instants en els quals s'assegura la imatge de la
Mare de Déu en l'Araceli -sota el cadafal- per a davallar del cel després del cant de sant Tomàs. A
banda, es corregiren alguns detalls, com l'ús dels cartons musicals en mans dels personatges dels
aparells aeris, es simplificaren algunes reverències de l'apostolat i jueus, etc.139
Aquestes modificacions musicals i escèniques foren complementades amb la renovació
d'altres elements teatrals com, entre altres, el vestuari d'apòstols i jueus, dissenyat en 1960 pel
catedràtic d'art sumptuari Manuel Comba, i que, donat el seu major caracter teatral, va representar
una ruptura amb la tradició local tant per les formes com pels colors utilitzats; la realització d'una
gran catifa per al cadafal i l'andador en 1959, segons disseny de la Real Fábrica de Tapices; o el
canvi dels motius escultòrics dels tres altarets o estacions on s'agenolla inicialment el seguici marià
al llarg de l'andador.
A més, aquest període de temps va coincidir amb alguns projectes d'estudi i divulgació de la
Festa que vingueren a trencar definitivament la tendència ocultista que envoltava la documentació
referida a l'obra. D'una banda, podem esmentar la publicació en l'any 1957 del llibre de Josep
Pomares Perlasia, titulat La "Festa" o Misterio de Elche140, on per primera vegada en la història de
la representació s'oferia, a banda de detallades descripcions de la preparació i desenvolupament de
139 J. Pomares Perlasia La "Festa"..., Op. cit., ps. 235-239.
140 Op. cit.
l'obra, una edició crítica dels textos literaris i musicals de la Festa.
Un altre projecte fou l'edició en 1960 d'una gravació discogràfica de la major part dels cants
de la Festa, supervisada per Òscar Esplà i sota la direcció del Mestre de capella, Ginés Roman. En
aquesta gravació, efectuada a la mateixa església de Santa Maria, participaren els cantors il⋅ licitans,
amb les úniques excepcions de l'arpista Milagros G. Cotelo i la soprano Dolores Pérez que -per
raons de tipus tècnic- va interpretar els cants infantils141.
I en aquest mateix sentit, podem esmentar l'edició en l'any 1960 d'una nova guia per als
espectadors de la Festa realitzada per Antoni Anton Asencio, secretari del Patronat del Misteri. Es
tractava de la primera guia escrita amb aquesta finalitat, ja que els llibrets anteriors, com hem vist,
presentaven únicament una còpia de la consueta històrica de la Festa o de la seua traducció
castellana. El nou opuscle, a banda de contindre els textos de l'obra revisats i algunes indicacions
sobre les representacions, afegia uns capítols finals amb dades històriques sobre la representació i el
seu muntatge escènic142.
Tot aquest procés de renovació i divulgació de la Festa venia a culminar en certa mesura la
revisió iniciada en 1924 i que la manca de recursos econòmics i, sobretot, la Guerra del 1936-1939,
havien interromput.
VII.1.- Representacions extraordinàries
Així mateix, cal assenyalar que en l'any 1954 -Any Sant Marià- es va celebrar per primera
vegada una representació extraordinària del Misteri fora de les seues dates tradicionals (llevat de les
ocasions en que, per causes de força major, s'havien posposat les festes d'agost, com per exemple,
en els anys en que Elx va patir epidemies de còlera morbo, com 1855 o 1885). Concretament es va
portar a terme un assaig general el 31 d'octubre i els dos actes de l'obra, l'1 de novembre. El motiu
va ser, a banda de la celebració d'aqueix Any Sant, recordar que l'1 de novembre de 1950 el Papa
Pius XII, culminant el moviment internacional iniciat alguns anys enrere, havia proclamat, com ja
hem indicat, l'Assumpció de Maria com a dogma de l'església catòlica. D'altra banda, la contribució
de la Festa i del poble d'Elx a aqueix moviment assumpcionista internacional esmentat, va ser
141 Aquesta gravació va ser comercialitzada per la casaHispavox, en la seua col.lecció "Música Antigua Española", vol. VIi VII i actualment reeditat en CD (1994).
142 Antonio Anton Asencio. El "Misterio" o "Festa" de Elche.Guía para el espectador del famoso drama sacro-lírico que serepresenta anualmente en la arciprestal e insigne Basílica deSanta María de esta ciudad los días 14 y 15 de agosto. Elx,Patronato del Misterio de Elche, 1960. Hi ha una segona edició,més acurada, feta en 1970.
recompensat en l'any 1951 amb la concessió a l'església de Santa Maria del títol de Basílica Menor,
segons rescripte pontifici datat el 26 de maig de l'esmentat 1951.
L'èxit de les representacions tardorenques de la Festa, malgrat el seu total aïllament del cicle
assumpcionista tradicional, féu que a partir de 1960 -representació a la qual va assistir l'esposa del
Cap de l'Estat-, aquestes escenificacions extraordinàries tingueren lloc al voltant de l'1 de novembre
cada cinc anys i, a partir de 1972, cada dos anys, concretament els acabats en número parell. També
en aquest any es va decidir la instauració de dos assaigs generals nocturns -per tant es feu
imprescindible una il.luminació artificial inexistent fins aqueix moment-, els dies 11 i 12 d'agost,
que s'afegiren al de la vesprada del dia 13 que es venia realitzant, com hem vist, des de l'any 1924.
Un altre dels actes organitzats pel Patronat de la Festa en aquest període fou la celebració
-en novembre de 1965- del VII centenari del naixement del Misteri. Per a això, naturalment, es
prengué com a data oficial del seu origen l'any 1265, segons la tradició vinculada a la conquesta de
la ciutat per Jaume I, que ja vérem en els apartats I.1 i I.2. La celebració, que comptà amb el suport
del règim i amb la presència d'autoritats estatals, com el ministre d'Informació i Turisme, Manuel
Fraga, tingué com a punt central la representació de la Festa, envoltada amb una sèrie d'actes festius
i culturals entre els que poden destacar-se concerts, exposicions pictòriques, conferències, etc.
Cal indicar que en aquests anys els recursos econòmics per a mantindre la representació
provenien de les subvencions oficials, tant de tipus municipal, com de part del Ministeri d'Educació,
al qual estava adscrit el Patronat del Misteri. Així mateix, en l'any 1974 s'inicià d'una manera molt
moderada la renovació de la Junta Local Gestora d'aquest Patronat. En aqueix any, no sense
enfrontaments interns143 -recordem que la pràctica ha fet que el càrrec de patró o membre de la
Junta, siga vitalici-, s'incorporaren altres dotze vocals, elegits per sis anys, a l'esmentada Junta Local
Gestora. I amb la transició democràtica iniciada a la mort del general Franco i la nova organització
de l'estat, es va realitzar el canvi en la presidència nacional del Patronat en passar a dependre aquest
de la Generalitat Valenciana, després del traspàs de competències en matèria de cultura per part del
govern central a l'autonòmic. En l'any 1986, com a darrera modificació significativa, es va decretar
l'augment de l'esmentada Gestora en setze membres més, quedant així, constituïda per quaranta
vocals.
En aquest sentit, hem d'indicar que per al manteniment econòmic de les representacions, a
més de la venda d'entrades per als assaigs generals escenificats dies abans de les dates tradicionals,
compta el Patronat amb subvencions oficials de la Generalitat Valenciana, de la Diputació d'Alacant
i de l'Ajuntament d'Elx, així com altres ajudes menors d'entitats locals d'estalvis o d'altres tipus.
143 Vid. Jaime Brotons Guardiola, "El primer ejecutivo en lahistoria del Misteri: José Ferrández Cruz". Festa d'Elx, 42. Elx,1990, ps. 71-82.
VII.2. Divulgació de la Festa
En els darrers anys s'han portat a terme una sèrie de projectes i actuacions relacionades amb
la Festa i la seua infrastructura. Per exemple, la construcció d'una Casa de la Festa -amb fons
municipals i autonòmics- per a servir d'espai de reunió i assaig als protagonistes de l'obra i per a
recollir i custodiar tot el material escènic. Aquesta Casa de la Festa, inaugurada en 1988, ha estat
alçada sobre l'antic hospital medieval d'Elx, situat al carrer Major de la Vila, justament al costat de
l'antiga ermita de Sant Sebastià.
Un altre dels projectes desenvolupats per voluntat de la Conselleria de Cultura, Educació i
Ciència de la Generalitat Valenciana a partir de 1986 va ser l'anomenat "Món i Misteri de la Festa
d'Elx" que va consistir en la realització d'una gran exposició on, amb documents, objectes artístics i
històrics, fotografies, elements escènics, muntatges, etc., es donava a conèixer el món que havia fet
possible la creació i el manteniment de la Festa. L'exposició, completada amb publicació de
catàlegs i llibres dedicats al Misteri, va poder ser contemplada a la Llotja de València en l'octubre
de 1986 i en el saló del Tinell de Barcelona, en febrer de 1987144.
També a partir de 1976, i a fi de solucionar les constants peticions de representar la Festa
fora d'Elx, es crearen uns anomenats "concerts escenificats". En aquests els cantors del Misteri,
vestits i caracteritzats com en les representacions habituals, ofereixen una selecció dels cants de
l'obra, però sense participació de la tramoia aèria, en una disposició totalment horitzontal. Només
una il⋅ luminació de caràcter teatral i una mínima gestualitat donen idea dels canvis escènics.
Aquest concert ha estat oferit en algunes ocasions en la pròpia església de Santa Maria d'Elx i també
en les catedrals de Toledo (1976) i de València (1986), i en esglésies de Llíria (1987), Barcelona
(1987), El Escorial (1992), Sevilla (1992) i Conca (1994).
D'altra banda, en octubre de 1990 es va crear, també amb el suport de la Conselleria de
Cultura i Educació i de l'Ajuntament d'Elx, el Festival de Teatre i Música Medievals d'Elx que, al
voltant de les representacions tardorals del Misteri, organitza una sèrie de mostres medievals, així
com un seminari d'estudi, de manera que la ciutat i la seua Festa es converteixen durant uns dies en
un punt de referència obligat per als estudiosos i investigadors del món espectacular medieval.
Aquest Festival, celebrat cada dos anys, està previst que es complemente amb un Centre d'Estudis
de Teatre i Música Medievals -que formalment està aprovat per les autoritats municipals i de la
Conselleria de Cultura des de l'any 1993, però que encara no ha sigut desenvolupat-, i que, a banda
144 El catàleg Món i Misteri de la Festa d'Elx, València,Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1986, és un bonexemple de la visió multidisciplinar al voltant de la Festadesenvolupada en els últims anys.
de recolzar l'organització de la mostra, concentrarà i oferirà als investigadors documentació -gràfica,
escrita i audiovisual- d'aqueix món medieval.
Entre els últims projectes portats a terme pel Patronat del Misteri, podem destacar la
realització en l'any 1989 d'una nova guia per als espectadors amb un text explicatiu adaptat a les
representacions actuals145. En 1993 es va enregistrar un compact disc amb la música de l'obra,
interpretada pels mateixos cantors il⋅ licitans i dirigit pel Mestre de capella, Manuel Ramos Aznar.
La gravació, realitzada amb el suport econòmic de la Caja de Ahorros del Mediterráneo, ha estat
editada per Radiotelevisió Espanyola dins de la seua col⋅ lecció de música clàssica. Per últim,
citarem la recent renovació -i lamentablement modernització-, d'alguns elements escènics de l'obra.
D'una banda, el llenç del cel realitzat en 1993 que resulta lleugerament inspirat en l'existent abans de
la Guerra civil, però on s'han introduït notables modificacions en el seu sistema set-centista de
subjecció. I, d'altra, el vestuari dels cantors, confeccionat en 1994 segons els dissenys de la
figurinista de Ràdio-Televisió Espanyola Carmina González, on s'ha seguit un criteri historicista
-sobretot en el cas d'apòstols i jueus- alié a la tradició local.
145 Alfons Llorenç, Rafael Navarro Mallebrera i J. CastañoGarcia. La Festa d'Elx. CEPA/Patronat del Misteri d'Elx, 1989.D'aquesta guia s'han editat versions en castellà, valencià ianglés.
VIII. SOBRE EL FUTUR DE LA FESTA
Molt possiblement, en els últims anys del segle XX ens trobem davant d'un moment decisiu
en la vida del Misteri. Un moment on es planteja una alternativa irreversible que marcarà d'una
manera definitiva el futur de la representació. Una alternativa que, és cert, no naix ara mateix, sinó
que començà a prendre peu fa uns setanta anys, pràcticament a partir de la restauració de l'obra en
l'any 1924. En aqueixa època, la població estava ja immersa en un procés d'industrialització i de
creixement ràpid i descontrolat que ha continuat al llarg de tot el segle. En aqueix procés, es va
perdent també, a poc a poc, l'esperit comunitari i s'obliden, almenys en part, les arrels de la població.
Ja des d'aquests instants, comença a entreveure's aqueix dilema a què ens referíem i que, creiem, és
clau en la pervivència futura de la Festa. L'esmentat dilema podria resumir-se dient que cal decidir
si podem conservar el Misteri com a festa tradicional i comunitària del poble d'Elx, representativa
de la nostra cultura, o si, pel contrari, hem de treballar en el sentit de mantenir una peça de museu,
amb un pur interés arqueològic.
Tot el procés de creixement i transformació d'un Elx eminentment agrícola en la gran ciutat
industrial actual, ha fet, precisament, que el Misteri anara desvinculant-se gradualment del seu
entorn. No descobrim res nou si manifestem que actualment -malgrat els tòpics repetits a la ciutat-
només per a un nucli d'il⋅ licitans cada vegada més reduït respecte a la totalitat de la població, el
Misteri té aqueix significat de festa comunitària i tradicional146. Per tant, es viu des de l'època
assenyalada un fenomen de desarrelament de la Festa respecte al poble que la va crear i que li ha
donat vida durant cinc segles.
La pròpia evolució de la Festa, en aquests darrers anys, ens presenta clars exemples
d'aqueixa desvinculació a què féiem referència. Així, quan en l'any 1924 es restaurà la Festa, es va
crear, com hem vist, un assaig general de l'escenificació que tingué lloc en la vesprada del 13
d'agost. A aquest assaig, celebrat amb les portes de l'església tancades -en contra del costum
tradicional de mantenir-les completament obertes-, es va permetre l'entrada a les autoritats, a alguns
periodistes i a altres personatges invitats. Amb la institucionalització d'aquest assaig -per altra
banda, totalment necessari en aquells moments- s'havia donat el primer pas per a trencar el cicle
146 Gaspar Jaén i Urban i Andreu Castillejos i Furió, al seuLlibre de la Festa d'Elx (Elx, Ed. M. Pastor, 1984), han sabutdeixar constància d'una manera esplèndida d'aquest sentitcomunitari de la Festa.
tradicional assumpcionista de la ciutat. La Festa, en aqueix assaig, havia esdevingut una peça teatral
digna de ser estudiada i analitzada, completament aïllada dels seus elements populars que eren els
que sempre l'havien atorgat el significat més íntim i havien permés la seua perviència.
Naturalment, aquest assaig tingué un gran èxit entre els visitants i forasters atés que permetia
contemplar els dos actes del Misteri en una mateixa vesprada, amb total comoditat per estar
restringit el pas a l'església i sense el soroll i els inconvenients que l'aglomeració de gent produïa en
els actes dels dies tradicionals. Per tant, la demanda entre els visitants féu que aquests assaigs no
sols es continuaren tots els anys sinó que augmentaren en nombre i de fet, actualment, com hem
assenyalat, se'n celebren tres en dies anteriors al 14 i 15 d'agost. Tanmateix, hem d'insistir en el fet
que en aquests assaigs s'ofereix una versió parcial -més bé diríem mutilada- de l'obra on es dóna una
total preponderànica a la seua part musical, amb menyspreu d'altres aspectes com el literari o, fins i
tot, el teatral.
A partir de 1954, com també hem vist, es donà un altre pas en aquest procés desvinculador a
que ens estem referint en crear els cicles tardorals del Misteri. Aquests cicles tingueren també bona
acceptació entre els nostres visitants, especialment, entre les autoritats estatals ja que els resultava
molt més viable assistir a aquestes, que no a les d'agost, en plena canícula i període vacacional.
Amb aquestes escenificacions, es perdia més encara el sentit festiu i tradicional de la Festa: no sols
es representava fora del seu context habitual, sinó que se suprimien tots els actes que l'envolten i que
són tan significatius i importants com la pròpia peça teatral: la Nit de l'Albà, la Roà, les Salves de
l'octavari de l'Assumpció, etc.
Un nou pas en aqueixa dissociació poble-Festa la trobem en els esmentats "concerts
escenificats", en els quals s'ofereix als espectadors una visió parcial de la Festa on només s'atorga
importància a la seua música, però amb el perill real que molts dels assistents a aquest tipus de
concerts creuen realment que allò que veuen és la Festa i no una selecció de càntics de la
representació. De fet, les confusions són freqüents i, fins i tot, alguna revista especialitzada ha
publicat fotografies d'aquests concerts com si foren de la Festa, quan la disposició escènica, com
diem, no té res a veure amb aquesta.
Totes aquestes manifestacions, representacions de tipus extraordinari, concerts, mostres
parcials, etc. totalment alienes al poble d'Elx, fan també que la idea que es té sobre els participants
de la representació, els actors i els tècnics, tendisca forçosament a una semi-professionalització de
les seues tasques. Ja no estem davant de la contribució desinteressada i espontània d'algunes
persones a la festa del seu poble, sinó d'una sèrie d'actes culturals més o menys continuats al llarg de
tot l'any. Per tant, el significat popular comença també a perillar entre els propis protagonistes.
És per tot això que hem de mostrar certa cautela davant d'aquesta evolució de les
concepcions sobre el Misteri. Efectivament, no perilla la continuïtat de la Festa i la seua difusió a
nivells internacionals, que semblen perfectament assegurades, si més no mentre es mantinguen els
recursos econòmics i la voluntat de treballar en aqueix sentit. Sí s'hi detecta però, un greu problema
en la seua vinculació al poble que la féu nàixer i viure malgrat tot i que, en cas de desaparéixer els
esmentats recursos -pels motius que siguen-, seria l'únic que podria assegurar el seu futur. Crec que
no podem ni devem desfer totes aquestes manifestacions extraordinàries i parcials que, sens dubte,
han contribuït i contribuixen fonamentalment a que la Festa siga coneguda arreu del món, però,
potser, fóra interessant d'estudiar-ne la seua reducció i, sobretot, potenciar i acurar de manera
especial les representacions tradicionals per a intentar conservar inalterable la seua solemnitat i el
seu ritual complet. D'altra banda, cal intentar per tots els mitjans possibles, mantenir i, si fóra
possible augmentar, els vincles entre la Festa i el seu entorn vital immediat. Treballar en el sentit de
fer que el Misteri no només millore a nivell artístic i tècnic, sinó que també conserve allò que encara
li queda de festa comunitària tradicional. I això només serà possible fomentant la interrelació entre
els il⋅ licitans i la seua representació. Una connexió que hem intentat posar de manifest al llarg
d'aquestes pàgines i que, des de la seua creació ha estat total i absoluta. Amb la petita aproximació
històrica realitzada s'evidencia que el Misteri forma part inseparable, des de fa cinc-cents anys, de la
història dels il⋅ licitans i de la seua significació com a poble. Per tant, cal unir esforços per a
conservar la Festa com a esperit de la ciutat d'Elx i com a part de la nostra cultura valenciana,
perquè només amb una vinculació forta d'aquest tipus quedaria assegurat el futur d'una Festa viva i
plena de significat.
BIBLIOGRAFIA BASICA
ALBET VILA, Montserrat i ALIER AIXALA, Roger. Bibliografía crítica de la "Festa" o "Misterid'Elig". Alacant, Institut d'Estudis Alacantins, sèrie I, núm. 22, 1975.
CASTAÑO GARCIA, Joan. La restauració de la Festa d'Elx en el primer terç del segle XX. Elx,Ajuntament d'Elx, col. "Temes d'Elx", núm. XI, 1993.
--- Repertori bibliogràfic de la Festa d'Elx. València, IVEI/Ajuntament d'Elx, col. "Arxius idocuments", núm. 14, 1994.
GIRONES GUILLEM, Gonzalo. Los orígenes del Misterio de Elche. València, Ed. M. Montañana,1983.
IBARRA RUIZ, Pere. Historia de Elche (1895). Elx, Ed. M. Pastor, col. "Papers d'Elx", núm. 1,1982 (facsímil).
JAÉN I URBAN, Gaspar i CASTILLEJOS I FURIO, Andreu. Llibre de la Festa d'Elx. Elx, Ed. M.Pastor, col. "Papers d'Elx", núm. 3, 1984.
LLOBREGAT CONESA, Enric A. La Festa d'Elx. Alacant, Institut d'Estudis Alacantins, sèrie II,núm. 8, 1975.
--- "La Festa d'Elx". Catàleg de Monuments i Conjunts de la Comunitat Valenciana. València,Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, vol. I, 1983, pàgs. 398-405.
LLORENÇ, Alfons, NAVARRO MALLEBRERA, Rafael i CASTAÑO GARCIA, Joan. La Festad'Elx. Alacant, CEPA/Patronat del Misteri d'Elx, 1990.
MASSIP I BONET, Francesc. Teatre religiós medieval als Països Catalans. Barcelona, Institut delTeatre de la Diputació Provincial, col. "Monografies de Teatre", núm. 17, 1984.
--- Romancer. Misteri d'Elx. Barcelona, Ed. 62/Orbis, col. "Història de la Literatura catalana", núm.41, 1984.
--- La Festa i els misteris medievals europeus. Alacant, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert"/Ajuntament d'Elx, col. "Patrimonio", núm. 13, 1991.
MASSOT I MUNTANER, Josep. Teatre medieval i del Renaixement. Barcelona, Ed. 62 i "laCaixa", núm. 95, 1983.
POMARES PERLASIA, José. La "Festa" o Misterio de Elche. Barcelona, 1957.
QUIRANTE SANTACRUZ, Luis. El Misteri d'Elx. València, Ed. Gregal, 1985.
--- Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV y XVI. València, Conselleria de Cultura,Educació i Ciència, col. "Textos Teòrics", núm. 2, 1987.
RAMOS FOLQUES, Alejandro. Anales del Misterio de Elche. Elx, Ajuntament d'Elx, 1974.
--- Historia de Elche. Elx, Ed. Picher, 1987.
RODRIGUEZ MACIA, Manuel, NAVARRO MALLEBRERA, Rafael i VIVES RAMIRO, JoséMaria. "La Festa". Historia de la provincia de Alicante. Múrcia, Ed. Mediterráneo, vol. VII, 1991,pàgs. 55-92.
SANCHIS GUARNER, Manuel. Teatre assumpcionista valencià. Ed. a cura de Luis QuiranteSantacruz. València, Ed. 3 i 4, col. "Teatre", núm. 17, 1986.
VIVES RAMIRO, José María. La "Festa" y el consueta de 1709. Elx, Ajuntament d'Elx, 1980.
VV.AA. Món i Misteri de la Festa d'Elx. València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència,1986.
VV.AA. Elche. Fiesta y Misterio. Madrid, Centro de Documentación Teatral, "Cuadernos ElPúblico", núm. 25, juny de 1987.
DISCS COMPACTES
La Festa o Misteri d'Elx. Capella del Misteri d'Elx dirigida per Manuel Ramos Aznar. Madrid,RTVE-Música, 1993.
La Festa o Misteri d'Elx. Cor de Cambra Lluis Vich i Xiquets de l'Escolania de la Mare de Déu delsDesemparats de València. S.ll. [Elx?], Nuevas Producciones, 1993 (versions musicals del 1709 i del1979).
El Misterio de Elche (S. XIII-XVIII). Capella del Misteri d'Elx dirigida pel Rvd. Ginés RománGarcia. Madrid, Hispavox, col. "Música antigua española", 1994 (enregistrament efectuat en l'any1960).
PEUS DE LES FOTOS
(Fotografies: Arxiu del Patronat del Misteri d'Elx, Arxiu V. Esquembre, Arxiu E. Espinosa i J.Brotons)
1.- Imatge de la Mare de Déu d'Elx segons un dibuix anònim del segle XVIII (Traducción de lamisteriosa Fiesta..., 1741).
2.- L'església de Santa Maria segons un gravat d'Alexandre de Laborde (Viatge pintoresc i històric,1806-1820).
3.- Ermita de sant Sebastià (Col. de l'autor).
4.- Portada de la consueta de la Festa de l'any 1709 (J. Brotons).
5.- Pàgina de la consueta del 1709 (J. Brotons).
6.- Representació de la Festa segons un dibuix anònim de l'any 1846 (AME).
7.- El cel del Misteri pintat per Josep Gonzálvez Paraes en l'any 1867. Còpia a l'oli feta perSalvador Sánchez Braceli en 1924 (J. Brotons).
8.- La tramoia aèria en els primers anys del segle XX (H. Esquembre).
9.- La prova de l'àngel en els primers anys del segle XX (H. Esquembre).
10.- La Maria Major i el seu seguici en els primers anys del segle XX (H. Esquembre).
11.- L'apostolat en els anys vint del nostre segle (H. Esquembre).
12.- La 'Joià' en els anys vint del nostre segle (H. Esquembre).
13.- La processó de la Mare de Déu en els primers anys del segle XX (Arxiu E. Espinosa).
14.- L'Araceli amb la Mare de Déu segons una pintura a l'oli de Pere Ibarra (1929) (J. Brotons).
15.- L'escena de la 'Joià' restaurada en l'any 1924 (APNME).
16.- Soterrament de la Mare de Déu en el cadafal, any 1935 (APNME).
17.- Assumpció de la Mare de Déu, any 1935 (APNME).
18.- La Maria Major i el seu seguici (APNME).
19.- Lo Núvol o Mangrana (J. Brotons).
20.- Escena de la mort de la Maria (J. Brotons).
21.- La 'Joià' (APNME).
22.- Assumpció de la Mare de Déu (J. Brotons).
