1

[Festa d’Elx, 56 (2012), p. 141-161]

LES EDICIONS FACSÍMILS DEL

PATRONAT DEL MISTERI D’ELX

Joan Castaño García

L'any 2004, amb ocasió de la celebració a Elx del XIè Col·loqui de la Société

Internationale pour l'étude du Théâtre Medieval entre el 9 i el 14 d'agost, el Patronat del

Misteri d'Elx va decidir fer una reproducció facsímil de l'Álbum de fotografías y

descripción de "El Misterio de Elche" ("La Festa"), editat per l'erudit historiador il·licità

Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934) en 1924, per a obsequiar als participants del congrés,

màxims especialistes internacionals en teatre medieval, i a la resta dels seus invitats.

Aquesta primera edició estigué a càrrec del professor de la Universitat d'Alacant Gabriel

Sansano, que uns mesos abans havia localitzat un exemplar de l'Álbum... a la Biblioteca

de l'Institut del Teatre de Barcelona.

Però, a més, aquesta primera edició va representar l'inici d’una xicoteta

col·lecció editorial de facsímils que ha exhumat fins ara altres vuit publicacions

relacionades directa o indirectament amb la Festa d'Elx de poc volum i molt difícils de

trobar, bé per la seua raresa, bé per la seua llunyana època d'impressió. Són, fins ara,

nou edicions facsímils d’obres que van des de 1727 fins 1941 i que es distribueixen en

quatre del segle XVIII, tres del XIX i altres dues de la primera meitat del XX.

Els opuscles s'han editat sempre amb una presentació que intenta contextualitzar

l'obra i justificar la seua reedició i que, llevat del cas de l'Álbum... esmentat, han estat

redactades per l'autor del present article. Les publicacions, preparades sempre amb gran

cura per la impremta il·licitana de Pasqual Segarra, ara mateix la degana de la ciutat,

consten habitualment de set-cents cinquanta exemplars que es destinen majoritàriament,

com s'ha indicat, a obsequiar als invitats del Patronat del Misteri d'Elx. Tant es així que

s'ha convertit en un costum tradicional incloure la presentació d'aquests facsímils en el

mateix acte anual en el qual es presenta a la premsa el cartell anunciador de la Festa i el

ventall que es distribueix durant les celebracions assumpcionistes. Alguns exemplars,

però, es dediquen a la venda en les llibreries locals i altres es distribueixen en diferents

2

biblioteques nacionals i internacionals de manera que es posen a disposició dels

investigadors del drama sacre i dels curiosos en general.

Si ordenem cronològicament els originals d’aquestes edicions facsímils poden

donar una idea prou clara dels inicis de la producció bibliogràfica al voltant de la Festa

d'Elx.

Sermón de la Assumpción de María Santíssima, Señora nuestra. Que en 17 de agostoaño 1725, día tercero de la célebre Octava, que todos los años le consagra la muyilustre, Noble, quanto antigua Villa de Elche, predicó el P. Fr. Pedro Nicolau, delSacro y Antiquíssimo Orden de Nuestra Señora del Carmen, de la Provincia deAragón, Lector de Theología y antes dos vezes de Philosophía, en el Convento de SanPablo, de la Ciudad de Orihuela. Lo dedica a la insigne y nobilísima Villa de Elche,el mismo dicho Lector, Oriola, Imp. José Díaz Cayuelas, 1727, 20 p., quart [reeditaten 2007]

La ciutat d’Elx sempre ha tingut cura de tots els detalls de la celebració de la

seua Festa o Misteri perquè tots són importants i tots contribueixen a donar-li

solemnitat. Hi ha constància documental de que en èpoques passades es duien cantors

de fora de la ciutat amb la intenció d’oferir les millors veus, es declarava lliure la venda

de queviures els dies festius perquè hi hagueren suficients aliments per a il·licitans i

visitants —que sempre han sigut molt nombrosos—, s’acondicionava la plaça Major

perquè es poguera assistir còmodament als actes cívics o es tenia cura de la

magnificència de l’església de Santa Maria. I, naturalment, també es tenia màxima cura

dels detalls litúrgics. És per això que es duien els millors i més preparats predicadors

perquè donaren a les cerimònies religioses que envolten la Festa el suficient esplendor.

Primer la Confraria de l’Assumpció, després el Consell de la ciutat i ara mateix la

Basílica de Santa Maria s’han encarregat de contactar amb els predicadors i fer front a

les despeses dels sermons de la festivitat: el corresponent al 15 d’agost —el més

destacat— i els de l’octava de l’Assumpció que es perllonga fins el dia 22 del mateix

mes. Uns sermons que, com ens indica l’erudit historiador local Pere Ibarra solien durar

antigament «seis y siete cuartos de hora [... y] costaban tres duros».

Una de les primeres notícies al respecte ens l’ofereix la mateixa consueta de la

Festa de l’any 1625, copiada pel cavaller Gaspar Soler Chacón. En referir-se a la

celebració de l’any 1620 en les notícies que aporta al final del manuscrit, ens indica que

3

el 15 d’agost va predicar el bisbe d’Oriola, fra Andreu Balaguer, que, a més a més, va

ordenar que participaren en la processó de la Mare de Déu els personatges del Misteri.

El mateix text insisteix en destacar la importància de la predicació del dia de la

Mare de Déu i manifesta que se solia encomanar als més celebres predicadors dels

Regnes de València i de Castella. I esmenta que en aquests sermons «no·s tracta si tan

solament de la festivitat pressent y de la noblea, antiguitats y fundaçió de la Vila».

També fa especial menció d’una altra predicació que, segons sembla, quedà assenyalada

en el record dels il·licitans, tot i que no s’indica l’any que tingué lloc, encara que fou

abans de la citada anteriorment. En aquest cas va ser el bisbe de Cartagena qui predicà

en la Festa. Ja en aquest llunyà sermó es compara Elx amb Jersusalem pels horts de

palmeres i d’oliveres que tenen ambdues ciutats. Una comparació que tingué molt d’èxit

i que s’ha repetit en nombroses ocasions fins als nostres dies ja que ofereix una visió

idealitzada de la ciutat.

Els sermons es convertien, doncs, en un apartat destacat de la celebració. Cal

tenir present que en la societat de l’Antic Règim, impregnada de religiositat, els

predicadors estaven molt ben considerats i els sermons, a més d’un instrument

catequètic, eren també vehicle de novetats i notícies, especialment per a les ciutats més

petites i per a les classes menys il·lustrades de la societat. Uns sermons que, en les

predicacions amb motiu de la diada de la ciutat, es convertien en un moment d’exaltació

del patriotisme local, en què apareixien tots els tòpics i relacions —algunes massa

forçades— entre els personatges del món sagrat i la pròpia ciutat que costejava la

predicació. Fins i tot, en algunes ocasions els sermons foren posteriorment donats a la

impremta per voluntat de l’Ajuntament que, d’aquesta manera, demostrava el seu

prestigi i, al mateix temps, convertia les predicacions en bons elements propagandístics

per a atraure més visitants.

El sermó més antic localitzat fins la data va ser pronunciat el 17 d’agost del 1725

pel P. Pere Nicolau i va ser imprés dos anys després a Oriola, en l’obrador de Joseph

Díaz Cayuelas. L’opuscle consta de vint pàgines en quart: en les primeres, a més de la

portada, s’inclou l’extensa dedicatòria —datada el març de 1727—, que l’autor, agraït a

l’Ajuntament que l’hi havia convidat a predicar, ofereix «a la más hermosa romana

colonia, noble, quanto antigua Ilice», així com les llicències i aprovacions eclesiàstiques

del doctor Pablo López Meléndez, rector de la Universitat d’Oriola, de fra Domingo

4

Santa María, canciller de l’esmentada Universitat i examinador sinodal del bisbat, del

vicari general de la diòcesi, llicenciat Gregorio Ortiz Cabeza, i, finalment, del provincial

de la ordre del Carme, doctor fra Félix Iñiguez.

A partir de la pàgina set s’inicia el sermó pròpiament dit, que —com és costum

en aquest tipus de literatura— apareix encapçalat amb una cita de l’Evangeli de la

festivitat, que segons l’antic missal tridentí es referia a la visita de Jesús a la casa de

Marta i Maria: «Intravit Iesus in quoddam castellum, et mulier quaedam Marta nomine

excepit illum in domum suam» (Lc 10, 38). La cita és comentada per l’orador a l’hora

de relacionar-la amb l’Assumpció, moment de l’existència de la Mare de Déu explicat

per nombrosos exegetes cristians, com sant Bernat, sant Lleó Papa, sant Joan de

Damasc, sant Damià, sant Antoni, sant Tomàs de Villanueva o sant Basili. També es

recullen referències a llibres bíblics com l’Eclesiàstic o el dels Psalms, en nombroses

cites llatines anotades en els màrgens laterals al llarg de tot el fullet, que, per la seua

abundància, fan dificultosa la lectura del text.

Després d’aquesta introducció, el predicador se centra en figures de l’Antic

Testament que recorden la Verge Maria, com és el cas de l’Arca de l’Aliança dels

israelites. L’arca era traslladada amb un gran seguici, amb músiques i cants. I Maria,

l’arca mística que contingué Jesús en el seu cos, també puja al cel enmig d’un seguici

d’àngels que canten i toquen instruments musicals. La comparació li permet esmentar

l’arca dins de la qual, segons la tradició il·licitana de la Vinguda de la Mare de Déu, va

ser trobada la figura de la patrona d’Elx: «Ea, que en essa misma Arca encontraremos

quanto nos piden, que todo ello es: Arca, en que vino María a esta su Ilice: Assumpción

gloriosa: Papeles de la Fiesta: Música, y Elche».

Segueix il·lustrant el sermó amb comparacions entre Maria en la seua dormició i

la vara d’Aaron, que, segons la tradició bíblica, també es guardava dins de l’arca hebrea.

O entre els papers que recollien tot el cerimonial prescrit en els trasllats i els cultes

relacionats amb l’Arca de l’Aliança, i l’esmentada tradició de l’origen llegendari de la

consueta de la Festa, que no fa altra cosa que prescriure el cerimonial o festivitat

dedicat a la imatge de la Mare de Déu d’Elx.

En aquesta comparació entre els cultes de l’arca i la figura de la Mare de Déu, fa

esment —molt per damunt— de la celebració de l’Octava de l’Assumpció, que ell

mateix està predicant: «Cantavan unas letras por la Octava, ante el Arca Foederis,

5

quales son las que se cantan ante essa divina Arca, en esta su amada Elche o Ilice».

L’abundància de palmeres a Elx també és esmentada en referir-se al moment en què

l’arca israelita fou aclamada amb palmes i «¿qué otro más proprio que el que aquí

glossa esta Ilice?». I, fins i tot, troba semblances en la presència d’un mestre de Capella

i de tres celebrants en el dos cultes referits.

Fent ús del gust barroc pels jeroglífics, els anagrames o els jocs de lletres i

paraules, fa relacions molt forçades per a obtenir el nom de la ciutat i trobar referències

a ella en els llibres bíblics. Per exemple, de «adsceminith», paraula hebrea referida als

versos cantats davant de l’Arca de l’Aliança, el predicador obté «por anagrama» Ilici. I,

més avant, assenyala que l’Evangeli de sant Lluc diu «Maria optimam partem elegit».

Segons l’autor, la paraula partem s’escriu chelec en hebreu, «evidentemente», un

anagrama de Elche, tot i que li sobre una «c», que és com una mitja lluna, precisament

el símbol de la dormició i resurrecció de la Mare de Déu. Per tant, la frase evangèlica

hauria de quedar com «Maria optimam Elche elegit», es a dir, «la mejor parte que eligió

María, es esta su Ilustre Villa».

Però, aquest interés per relacionar el passat il·licità amb la divinitat el du a anar

més lluny en les seues comparacions i a intentar relacionar l’escut d’Elx, el símbol que

representa la ciutat, amb els personatges més sagrats del món celestial. El P. Nicolau

afirma que l’escut d’Elx du implícit el nom de Déu. Així, Déu té per escut una torre

molt forta («Turris fortissima») i dalt d’ella les lletres del seu nom. Elx presenta en el

seu escut la torre de la Calaforra, la principal porta de la muralla medieval, i les lletres

IACI, que els estudiosos i cronistes interpreten com les inicials d’Illice Augusta Colonia

Immunis, però que per a l’orador sagrat són clarament les lletres del nom de Déu, IAC.

I, encara més: l’escut elxà també és un compendi de les armes de la Mare de

Déu, que són una altra torre —la «Turris David»—, que naix del seu propi sepulcre com

a símbol de la força de la resurrecció, coronada amb una «armería vistosa». L’escut

d’Elx presenta dos quarters: en el de dalt, una torre i, en el de baix, un sepulcre romà

amb la inscripció «Saluti Augusti»; i, per a rematar, una donzella amb una palma en la

mà que, evidentment, «es viva imagen de María en su Assumpción gloriosa». La palma,

d’altra banda, és la mateixa que li lliura l’arcàngel Gabriel en anunciar-li la seua mort,

«como aquí vuestra Fiesta practica».

6

Finalment, aporta figures de caràcter astronòmic en assenyalar que en agost el

sol entra en el signe zodiacal de Virgo, igual que cada 15 d’agost entra el sol de la

justícia que és Jesús en el signe de la Verge, sa Mare. Precisament, Maria té el sol i la

lluna com a símbols de la seua Assumpció. I també dotze estrelles, que són interpretades

com els dotze apòstols.

La recerca constant i rebuscada de figures literàries, de jocs de paraules, de

comparacions molt imaginatives, per a relacionar la Mare de Déu i el propi Déu amb

Elx ens manifesta clarament l’interés del predicador per tractar els signes d’identitat

més destacats dels il·licitans. Un interés que, a banda de la dedicatòria del sermó a la

pròpia ciutat, s’evidencia a l’hora de ressaltar la llarga història de la vila, especialment

el seu passat romà, i la tradició llegendària de la Vinguda de la imatge de la patrona i

l’origen miraculós de la Festa. De fet, les abundants referències a aquesta tradició fan

d’aquest sermó un dels impresos més antics referits a la Vinguda de la Mare de Déu

d’Elx.

La història d’Illici i la tradició de la Vinguda, que són el principal punt

diferenciador d’Elx respecte a altres poblacions pròximes i reafirmen, per tant, la seua

pròpia personalitat, estan ben presents en aquest sermó, com ho estan també en altres

exemples localitzats —també impresos— en anys posteriors: un predicat pel P. Ignaci

Foncillas el 15 d’agost de l’any 1752, i un altre del P. Francesc Fornells, predicat el 15

d’agost del 1755. Per a entendre aquestes referències cal recordar la rivalitat històrica

entre Elx i Alacant —també, en menor mesura, Oriola—, dues ciutats molt pròximes, de

població i potencial semblants, que al llarg de la seua història moderna posen de

manifest reiteradament el seu interés per testimoniar la seua pròpia antiguitat, prestigi i

noblesa, ja que això comportava honors i, sobretot, privilegis i millores econòmiques.

Una rivalitat que tenia la seua base en el control del comerç marítim que va passar del

Portus Illicitanus —el port d’Elx— en l’època antiga al port d’Alacant en l’època

cristiana.

Cronistes i historiadors de les dues ciutats oferiren arguments en un i altre sentit

al llarg dels segles, fins que l’any 1879 l’arqueòleg Aurelià Ibarra i Manzoni (Alacant,

1834-1890) va tancar definitivament la polèmica amb el seu llibre Illici, su situación y

antigüedades. Va utilitzar testimonis arqueològics i documentals suficients per a deixar

7

constància definitiva que Illici era la precursora d’Elx, que tingué el seu solar en l’actual

jaciment arqueològic de L’Alcúdia i que el seu port era a Santa Pola.

Dins d’aquest mateix sentit de reafirmació patriòtica cal parlar de la Vinguda de

la Mare de Déu a Elx perquè està íntimament relacionada amb la qüestió d’Illici. Com

és sabut, es tracta d’una tradició transmesa de pares a fills mitjançant un relat que ha

anat afegint diferents detalls fins donar la forma amb què hui el coneixem. En aquest

relat, l’arca trobada pel soldat Francesc Cantó en la platja anomenada del Tamarit el 29

de desembre de 1370, duia un rètol que deia «Para Illice», «Sóc per a Elx» en la versió

actual. Dins de l’arca aparegué la imatge de la patrona d’Elx i la consueta de la Festa o

Misteri. La seua possessió fou disputada pels il·licitans i veïns d’Alacant i d’Oriola

—Alacant i Santa Pola, actualment—, que intentaven endur-se la figura de la Mare de

Déu als seus respectius pobles. El problema es va solucionar en pujar l’arca en una

carreta de bous amb els ulls tapats que es soltaren en una cruïlla de camins, carreta que

també figura en altres relats com, per exemple, la devolució de l’Arca de l’Aliança pels

filisteus o el trasllat de les despulles de l’apòstol sant Jaume a Compostela. Els animals,

sens dubtar, emprengueren el camí cap a Elx i la imatge trobada fou entronitzada a

l’ermita de Sant Sebastià, des d’on, anys després, passà a l’altar major de l’església de

Santa Maria. Aquest relat popular és fidel reflex de la llarga pugna entre Elx i Alacant

en buscar la pròpia intervenció divina per a solucionar-la: Illici és Elx i no una altra

ciutat perquè l’arca de la Mare de Déu, enviada per la divinitat, duia escrit «Para Illici» i

fou trobada en les platges elxanes.

És per això que el dia d’exaltació il·licitana per excel·lència, el 15 d’agost, les

dues qüestions utilitzades tradicionalment per a reafirmar l’existència com a comunitat

—la història d’Illici i la Vinguda de la Mare de Déu— havien d’estar presents i molt

presents. Així ho indicava expressament el Consell municipal que, fins i tot, remetia als

predicadors textos com las Antigüedades y glorias de la villa de Elche, manuscrit de

Salvador Perpinyà datat en l’any 1705, per a que aquests pogueren basar les seues cites

històriques, com bé apunten els seus editors Vicent J. Escartí i Biel Sansano, així com

l’especialista en teatre medieval Francesc Massip.

Pel que fa a fra Pere Nicolau, poca informació podem oferir. Pel títol del sermó

sabem que era frare carmelita i lector de Filosofia i Teologia del convent de Sant Pau

d’Oriola. I gràcies al Manual del librero hispano-americano de Palau sabem que també

8

és autor de l’obra Clypens carmelo-marianus, infinita Beatissime Virg. Mariae dignitati

potentia munitus (València, Joseph Thomas Lucas, 1738). Ara bé, del seu bon ofici

dona fe el fet de que mentre l’Ajuntament d’Elx, segons consta a les seues actes

capitulars, va nomenar com a predicador del dia de l’Assumpció de 1725 al mercedari

fra Francesc Sala i del dia cap de l’octava —l’altra jornada destacada en la festivitat—

al caputxí fra Lluís de Flandes, finalment es va decidir imprimir el sermó corresponent

al dia 17 d’agost, molt possiblement per la seua especial qualitat.

En l'edició del Patronat del Misteri d'Elx s’ha reproduït fidelment l’únic

exemplar localitzat del sermó del P. Nicolau, custodiat a la Biblioteca Auxiliar de

l’Arxiu Municipal de Múrcia (Sig. 1-D-10[3]).

Relación verdadera de un prodigio que en 15 de agosto de este año de 1727 obró laMilagrosa Imagen de N. Señora de la Assumpción de la Villa de Elche con unhombre que cayó de una muy alta Cornisa, y oy vive publicando el poder de estaGran Reyna, Múrcia, Imp. Jayme Mesnier, [1727], 4 p., quart [reeditat en 2010]

La complexa tramoia de la qual es val la Festa d'Elx per a mostrar les aparicions

dels seus personatges celestials, permet baixar i pujar artefactes ocupats per homes i

xiquets des d'una altura aproximada de vint-i-cinc metres. Aquesta circumstància ha fet

que al llarg dels més de cinc-cents anys de la celebració s'hajen produït diferents conats

d'accidents relacionats amb el seu escenari aeri o amb les parts elevades de l'església de

Santa Maria que, per fortuna, sempre s'han solucionat favorablement. En moltes

ocasions els mateixos protagonistes atribuïren aquesta resolució a una intervenció

directa de la Mare de Déu que protegeix a aquells que fan possible la seua festivitat: es

creença popular a Elx que «qui ix (o treballa) en la Festa no mor de desgràcia».

Un d'aquests accidents va tenir lloc en la vesprada del 15 d'agost de l'any 1727.

En acabar la celebració del Misteri amb la coronació solemne de la Mare de Déu, els

nombrosos espectadors que es trobaven al temple pogueren veure esglaiats com un

home, Antoni Jover, procedent d'Ibi, que havia presenciat l'obra des de la cornisa

interior de l'església, va perdre l'equilibri i caigué daltabaix. En la seua caiguda, a més,

atropellà a altres dos espectadors, Francesc Altavas, de Cantavella (Terol), i Baptiste

Planelles, de Sant Joan d'Alacant. Els tres quedaren malferits i foren duts a l'hospital de

la vila on els atengueren els metges i on van rebre els últims sagraments. Tanmateix, en

9

contra de tot pronòstic, els ferits van sanar prou aviat dels danys i aquest fet es va tenir

en la població com una nova prova de la intervenció directa de la Mare de Déu.

El succés va ser presenciat per molta gent, inclosos alguns nobles, com el comte

d'Elda, Francesc Coloma i Leyva (1698-1729), i el marquès de La Romana, Josep Caro i

Roca (†1741), que actuaren com a testimonis de pes. Per tant, la difusió de

l'esdeveniment va ser aviat general. De fet, va ser recollit per alguns repertoris de

l'època, com el Compendio histórico en que se da noticia de las milagrosas y devotas

imágenes de la Reina de los cielos y tierra, María Santísima… del jesuïta J. de

Villafañe (imprés a Madrid en una segona edició ampliada de 1740) o la consueta de la

Festa copiada per Carlos Tàrrega i Caro (manuscrit de 1751).

També donà lloc a la composició d'un poema que descriu amb detall l'accident i

el seu feliç desenllaç. Es tracta d'un romanç format per tres-cents seixanta versos

octosíl·labs, assonantats en «o» els parells i amb rima lliure els imparells, que es

divideix en quatre parts. La primera, fins al vers quaranta, fa d'introducció amb una

sèrie de lloances a la figura de la Mare de Déu. Els versos següents, fins al cent quatre,

estan dedicats a exaltar la vila d'Elx i ressaltar, sobretot, els seus antecedents històrics,

de manera que es presenta la ciutat com escollida per Déu per a albergar la imatge de la

Mare de Déu i la seua Festa. En els versos compresos entre el cent cinc i el tres-cents

vint-i-nou es descriu minuciosament l'accident que donà lloc al poema. A banda

d'explicar el fet, es determina l'altura total des d'on caigué Antoni Jover —«ochenta y

uno palmos [castellanos]», uns disset metres— i la ràpida curació dels ferits,

manifestada pels mateixos afectats. La composició es clou amb una quarta part on es

torna a lloar la figura de la Mare de Déu en una mena d'oració final.

El romanç ens ha arribat en una copia impresa a Múrcia per Jayme Mesnier,

«Impressor, y Librero del Señor Cardenal Belluga; y de su Señoría Ilustríssima D.

Thomás Joseph de Montes, Arçob. Opisp. de Cartagena». Es tracta d'un plec dels

anomenats de «fil i canya», destinat al sistema popular de venda i distribució i, fins i tot,

d'assimilació memorística. Tot i que l'imprés és anònim, per altres documents podem

conéixer la identitat del seu autor. És Claudià Felip Perpinyà i Perpinyà (†1766), que en

la seua joventut va servir com a cabdet de les guàrdies reials de Felip V. Beneficiat de

l'església de Santa Maria d'Elx anys més tard, es mostra fortament influenciat per les

noves tendències borbòniques d'unificació lingüística i amb una evident vocació

10

literària que, potser, heretara de son pare, Salvador Perpinyà (†1728), autor aquest del

manuscrit esmentat en l'apartat anterior, Antigüedades y glorias de la villa de Elche

(1705).

De Claudià Felip Perpinyà, coneixem altres dues obres relacionades amb la

Festa d'Elx. Concretament, les seues traduccions al castellà més antigues de les

localitzades. Una, feta en art major, està datada en 1741, al menys la seua primera

edició localitzada (vid. l'apartat següent). L'altra, en art menor, va ser donada a conéixer

per Pere Ibarra en 1924, tot i que el manuscrit original estava datat en l'any 1700.

Pel que fa al romanç de 1727, la seua autoria està provada per diversos indicis.

El manuscrit Colección de noticias antiguas y modernas pertenecientes a la villa de

Elche (1845), que podem atribuir a Pere Miralles d'Imperial i Gòmez, nomenat secretari

municipal d'Elx en 1843, indica en referir-se a la caiguda d'Antoni Jover: «Todos

tuvieron este suceso como un prodigioso milagro de nuestra Patrona; y para su perpetua

memoria, se formaron autos al efecto, que se mandaron depositar en el archivo de las

casas consistoriales. Y D. Claudiano Felipe Perpiñán compuso un romance de aquel

acontecimiento, que dedicó a María Santísima de la Asunción» (vol. I, p. 143).

Tanmateix, l'evidencia més clara la va deixar el propi autor en el mateix poema,

amagada en forma d'acròstic. Com bé s'assenyala al Libro Racional de la villa de Elche,

conservat a l'Arxiu Històric Municipal de la ciutat, si llegim seguides les inicials dels

últims vint-i-cinc versos del romanç veurem aparéixer clarament: «Don Claudio Felipe

Perpinyán».

Aquest destacat imprés, que a més té la peculiaritat de ser el més antic referit

íntegrament a la Festa d'Elx, es conserva dins d'un volum factici confeccionat pel

mercedari Agustí Arques Jover (1734-1808), titulat Papeles de notas sobre la villa de

Elche, on es relligaren textos relatius a Elx, manuscrits i impresos. El volum, que

pertanyia a l'arxiu del convent de l'orde de la Mercè d'Elx, passà a formar part de la

col·lecció documental de l'esmentat historiador Pere Ibarra i, després de la seua mort, a

l'Arxiu Històric Municipal d'Elx (Sig. b/59).

Traducción de la misteriosa Fiesta que la villa de Elche celebra a su patrona MaríaSantísima en el simulacro angelical de su Assumpción gloriosa a los cielos, València,Imp. Juan Gonçález, 1741, 16 p., vuité [reeditat en 2006]

11

Una de les característiques fonamentals del Misteri d’Elx és, sens dubte, la seua

popularitat. Des de poc després del seu naixement a finals del segle XV, ja hi ha

constància documental de la presència habitual de nombrosos fidels il·licitans i

forasters, sobre tot de poblacions veïnes dels antics regnes de València i Múrcia. Tots

ells venien impulsats per la seua devoció cap a la Mare de Déu de l’Assumpció i atrets

per la solemnitat i espectacularitat de la celebració.

Precisament, aquesta presència d’espectadors castellanoparlants i altres

circumstàncies, com la forta ornamentació musical del cants, que dificultava la

comprensió dels versos de l’obra, feu que, a partir del segle XVIII s’oferiren en l’església

de Santa Maria uns fullets, amb una traducció castellana del seu text literari i unes

mínimes indicacions escèniques, que servien de guia per a poder seguir la representació

amb certa comoditat.

Aquestes guies, l’ús de les quals ha arribat als nostre dies —tot i que amb la

lògica evolució dels models emprats— representen, per tant, els primers impresos amb

el text de la Festa que, fins aquest moment només estava registrat en les consuetes

manuscrites, d’accés restringit a les autoritats locals i als mestres de Capella.

Com hem vist en l'apartat precedent, de l’any 1741 és la primera d’aquestes

guies de la Festa que coneixem. Es tracta d’un fullet ben humil imprés en octau, de

setze pagines, que es va tirar a València, en els tallers de Juan Gonçález, «junto al

Molino de Rovella». Recordem que la impremta no s’instal·là a Elx fins la tardana data

de 1841 i, que, per tant, quan la Confraria de la Mare de Déu de l’Assumpció havia

d’imprimir els seus objectes devocionals —estampes o «mesures» de la imatge de la

Verge o novenaris o «quadernillos de la Fiesta de nuestra Señora»— havia d’anar a

Múrcia, Oriola o, més freqüentment, a València.

L’opuscle s’inicia amb dos petits poemes. Un que serveix de dedicatòria a la

Mare de Déu de l’Assumpció d’«aquesta Traducción métrica, y pía» i un altre, dirigit al

lector, on es demana comprensió davant del resultat final del treball: «El discreto Letor,

sabio, advertido, / Que traducciones mil aurá leído, / No se espantará ver en esta obra, /

Que a un verso falte pie, o acaso sobra; / Ni que, por acudir a la substancia / Del

original, pierda la elegancia». I on també s’explica el motiu de l’edició: «Lastimado de

ver, muchos venían / de lexos, y el Idioma no entendían, / Hize dos Traducciones de

esta Fiesta, / Una en arte menor, de mayor ésta.»

12

A continuació s’inclou la traducció castellana, feta en versos dodecasíl·labs, de

tots els cants de la Festa, amb la salvetat de la primera quarteta de la Maria («Germanes

mies...») i de les dues corresponents a les anomenades «Maries mudes» («Verge i mare

de Déu...», de la «Vespra», i «Vosaltres siau ben vinguts...», de la «Festa»), fet que

constata la llunyana supressió d’aquests cants que només estan recollits en la consueta

de 1625 i en la del 1751, que la copia. També es nota a faltar una de les quartetes del

motet «Ans d’entrar en sepultura».

Els cants van introduïts per unes brevíssimes didascàlies que només poden ser

comprensibles per a qui, amb la guia en la mà, va seguint la representació. Gràcies a

elles podem conéixer la riquesa del llit de la Maria, amb «muy preciosas almohadas de

tisú», que el grup d’hebreus que lluita amb els apòstols ja rep el nom de «Judiada», que

en el motet «Cantem senyors...», els cantors «alternan unos y otros», com es deixa

constància al numerar les seues intervencions, que la imatge de la Mare de Déu puja en

l’Araceli «con tanto Señorío y Majestad, que parece que va esparciendo alegría y

bendiciones» o que el cant final del «Gloria Patri» era entonat pels àngels de l’Araceli

en el seu ascens final al cel després de la coronació.

D’altra banda, el tipus de vers emprat pel traductor —d’«arte mayor»—,

comparat amb els versos originals que són de vuit, set i, fins i tot, cinc sil·làbes, fa

entendre que ens trobem més bé davant d’una versió desenvolupada poèticament —on

es fa especial èmfasi de les virtuts marianes, com la Immaculada Concepció—,

certament allunyada del text valencià del qual només conserva, com s’indica en el

poema inicial, la seua «substància».

Aquesta traducció es va publicar de manera anònima ja que l’autor s’amaga sota

l’apel·latiu d’«El devoto». Però pot ser atribuida amb prou garanties a l'esmentat

Claudià Phelip Perpinyà i Perpinyà, membre de la destacada família dels Perpinyà que

vingué a Elx amb Jaume I i que tenia la seua casa pairal en la plaça de Santa Maria,

justament enfront de la porta Major de l’església, on encara podem veure el seu escut

nobiliari amb la pinya que fa referència al cognom. La relació entre aquesta família de

la petita noblesa local i la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció i la seua Festa, és

constant al llarg de la història.

Aquesta Traducción de la misteriosa Fiesta..., va ser reimpresa en nombroses

ocasions. Entre 1741, data de la primera edició coneguda, i 1924 en que l’erudit

13

historiador Pere Ibarra i Ruiz va variar el model de guia davant de la restauració de la

Festa que tingué lloc en aquest any, se’n conten, al menys, dotze impressions: València,

Imp. B. Monfort, ¿1771?; València, «Por Benito Monfort, y por su original en Murcia

en la Imprenta de la Viuda de Felipe Teruel», s.a.; València, Imp. I. Mompié, 1828; Elx,

Imp. M. Santamaría, 1852; id., id., 1854; Oriola, Imp. Laborda, 1861; Elx, Imp. M.

Aznar, s.a.; Elx, s.n. [Imp. M. Rizo?], s.a. [post. 1871], Oriola, Imp. C. Payá, 1881; Elx,

Imp. M. Rizo, 1886; Oriola, Imp. C. Payá, 1888; i Elx, Imp. M. Rizo, 1896.

Ja en les primeres reedicions del fullet de les quals es conserven exemplars

s’aprecia una revisió del text amb actualitzacions de la seua ortografia i accentuació. I

també un interés per que les acotacions escèniques s’adapten exactament a la

representació: mentre que el fullet de 1741 diu que «Entran las dos Marías acompañadas

de Ángeles, y de los Apóstoles, y estos se quedan en el Andador», a l’inici de la segona

jornada, les noves edicions clarifiquen que son les Maries i àngels les que resten al peu

de l’andador, al mateix temps que els apóstol pujen al taulat. D’altra banda, s’amplien

les introduccions a les dues jornades de la Festa i s’afegeixen unes paraules finals, per a

donar major informació sobre els horaris i duració dels actes i de la processó de la Mare

de Déu. L’«Imprimatur» de D. Medina, vicari general, és sustiutit pel «Reimprimatur,

Dr. Mayoral, Vic. General / Reimprímase, Eulate, Reg.» Donat que aquestes edicions

són totes posteriors a la mort de Perpinyà, cal deduir que les correccions foren fetes per

altra mà, de la qual no podem donar cap detall, llevat de que no fou la de Francesc

Fuentes Agulló (1834-1881), com erròniament va afirmar Pere Ibarra. I, deixant de

banda les inseguretats i alteracions tipogràfiques pròpies de reimpressions i

reproduccions successives, encara trobarem una modificació significativa en el text de

les edicions posteriors a 1871: en el títol de l’opuscle es canvia l’expressió «villa de

Elche» per «ciudad de Elche», ja que, com és sabut, en l’esmentat any el rei Amadeu I,

impressionat per la visió dels horts de palmeres des del campanar de Santa Maria, li va

atorgar aquest títol.

En l’any 1924, com hem dit, Pere Ibarra donava a la llum una traducció

castellana diferent del Misteri per a que servira de nova guia als seus espectadors. Com

hem vist, era obra del mateix Claudià Phelip Perpinyà i, segurament, es la d’«arte

menor» que anunciava «El devoto» en l’opuscle del 1741 ja que està feta en versos

octosíl·labs. En aquest cas, les acotacions són una mica més extenses i els versos, tot i

14

que també ofereixen un versió prou lliure, s’adapten amb major fidelitat a l’original

valencià. Aquesta segona traducció, juntament amb la copia de la consueta de 1625 feta

per Gaspar Soler Chacón, ha servit per a explicar el Misteri d’Elx fins l’edició de la guia

actual (1989), tot i que entre 1960 i 1974 es feu servir el llibret redactat ad hoc per

Antonio Antón Asencio.

L'edició facsímil del Patronat del Misteri d'Elx reprodueix fidelment un

exemplar de la Traducción de la misteriosa Fiesta... conservat en una col·lecció

particular d’Elx. Un altre exemplar pot consultar-se a la Biblioteca Valenciana, en el

fons Nicolau Primitiu (Sig. NP 39/F38). Cal destacar en aquest fullet de 1741, a més de

les característiques tipogràfiques i ornamentals pròpies de la primera meitat del set-

cents valencià, que s’encapçala amb una xilografia de la Mare de Déu d’Elx de gran

interés. Es tracta de la representació de la imatge il·licitana més antiga de les conegudes

i on ja s’aprecien els seus mateixos detalls de forma i ornamentació que hui coneixem.

La figura està vestida amb túnica i mantell brodats, el seu cap està cobert amb el

gambuix característic i du una corona imperial amb raigs i estrelles. La imatge, de peus

sobre uns núvols i una cartela flanquejada per dues palmes on es llig «Nª. Sª. de la

Assumpción de Elche», apareix sobre un fons que figura ser l’aigua de la mar,

segurament fent referència a la tradició de la seua miraculosa troballa dins d’una caixa

que surava en el Mediterràni, coneguda popularment com la Vinguda de la Mare de

Déu.

Diaria relación de las sagradas funciones que ha celebrado la Villa de Elche desde eldía 3 hasta el 7 del mes de octubre del año 1784 con motivo de haber consagrado sumagnífica Iglesia Parroquial de Santa María, y colocado en la nueva y sumptuosaCapilla de Comunión al Ssmo. Sacramento el Ilustrísimo señor don Josef Tormo,dignísimo Obispo de Orihuela, del Consejo de S.M., &, València, Imp. BenetMonfort, 1785, 12 p., quart [reeditat en 2009]

En els primers dies del mes d’octubre de 1784 les obres de l’església de Santa

Maria que hui coneixem, iniciades oficialment el 2 de juliol de 1673, es van donar per

acabades. El bisbe d’Oriola Josep Tormo de Julià (1721-1796), que havia jugat un paper

decisiu a l’hora de concloure la capella de la Comunió, va procedir a la solemne

consagració de l'escenari tradicional de la Festa d'Elx en mig d’una impressionant

celebració comunitària. Gràcies a l’extens romanç que descriu aquesta festivitat, reproduit

facsimilarment amb ocasió del seu CCXV aniversari, podem conéixer amb detall aquests

15

fets típicament barrocs. Format per set-cents deu versos octosíl·labs, assonantats en «a» i

dividit en introducció i tres parts, va ser escrit i publicat per Marià Beneyto i Mendiola,

mestre de llatinitat i diputat del Comú de la vila d’Elx.

Des del 18 de setembre, en què van ser proclamades públicament les festes de la

consagració, l’autoritat municipal va ordenar que tot el poble d’Elx es preparara per als

actes i que s’adornaren les cases i els carrers. En la nit del 2 al 3 d’octubre, en una capella

provisional construïda amb tapissos a la porta de l’església de Santa Maria, l’Ajuntament i

el clergat local vetllaren les relíquies per a la cerimònia. A l’endemà, el prelat diocesà va

col·locar aquestes relíquies en les ares dels altars del temple, va desenvolupar el solemne

ritual de consagració i va realitzar una processó claustral en la qual es traslladà l’eucaristia

a la nova capella de la Comunió. La jornada va concloure amb el cant d’un solemne Te

Deum d’acció de gràcies.

El dia 4 d’octubre s’inicià amb una missa resada pel mateix bisbe Tormo a

l’esmentada capella de la Comunió. Tant els ornaments litúrgics emprats pel prelat com el

copó en què es va repartir l’eucaristia als fidels van ser cedits a l’església i encara es

conserven en el seu Museu de la Mare de Déu. A continuació tingué lloc la cerimònia

pròpia d’aquesta jornada, sufragada pel bisbe: una missa cantada amb predicació de

mossén Josep Pérez, ardiaca de Chinchilla.

El dia següent, la cerimònia litúrgica va ser pagada per l’Ajuntament i va predicar

en la missa Leonard Soler de Cornellà, fill d’Elx i canonge magistral de la catedral

d’Oriola. El dia 6 predicà Pere Lespiault, canonge d’Oriola, en una funció sufragada pel

clergat de Santa Maria. I a l’endemà, en una cerimònia a càrrec del Vincle del doctor Caro,

va ocupar la trona el frare dominic Antonino Gálvez. A la vesprada, tingué lloc una magna

processó general que recorregué els carrers de la ciutat esplèndidament adornats.

El seu orde va ser el següent: els gremis amb els seus estendards i les imatges

dels seus sants protectors; el clergat regular, és a dir, les comunitats de mercedaris i de

franciscans descalços, amb les figures dels seus sants patrons; quatre cors distribuïts al

llarg de la processó, així com diversos tabalets i dolçaines; el clergat secular de les tres

parròquies de la ciutat amb les seues respectives creus parroquials; les imatges de sant

Pere i de la Mare de Déu de l’Assumpció portades per sacerdots; un estendard d’or i

argent conduït per la noblesa; la custòdia amb el Santíssim portada al muscle per quatre

preveres; dotze xiquets amb cistelles de flors que oferien a l’eucaristia en les parades

16

que aquesta feia als altars alçats al llarg de la desfilada; el bisbe diocesà revestit de

pontifical i el seu seguici; i, per últim, el Consell municipal.

A l’entrada de la processó a Santa Maria es va cantar un altre Te Deum i es va

realitzar la benedicció solemne dels fidels amb el Santíssim. Per fi, es publicaren les

indulgències de la celebració i es van donar per concloses les cerimònies de la consagració

del temple. En els dies següents encara tingueren lloc altres oficis, com l’aniversari per les

ànimes de tots aquells que al llarg dels anys havien participat d’una o d’altra manera en la

construcció de Santa Maria, o la missa d’acció de gràcies a la Mare de Déu d’Elx, que, a

petició del Consell de la ciutat, es va celebrar el dia 9 i que va posar el punt i final real a

l’ampli programa festiu.

En la segona part del romanç es descriuen els altars i construccions efímeres que

s’alçaren als carrers de la ciutat al llarg del trajecte de la processó del dia 7, el mateix que

encara segueix la processó de la Festa d’Elx. Aquests altars foren sufragats pels gremis

locals, les comunitats religioses, l’Ajuntament i algunes famílies nobles que tenien les

seues cases pairals en l’esmentat trajecte.

La processó s’iniciava en el carrer dels Uberna, a la banda nord de la porta Major

de Santa Maria. Les cases dels Perpinyà, dels Miralles i dels Ortissos es van ornamentar

amb tapissos de seda i «pinturas aseadas». A la placeta existent entre aquest carrer i el

Major, el gremi de teixidors alçà un altar dedicat a la Mare de Déu de Gràcia. I a la plaça

de la Fruita, es construïren dos altars enfrontats: un del gremi de talladors, adornat amb

domassos, i un altre fet pel gremi d’obrers. En la mateixa plaça, la façana de la casa pairal

de la família Joan apareixia ornamentada amb pavellons, teles, grans miralls, cornucòpies i

llànties de cristall.

El Consell alçà a l’interior de la llotja de la torre un altar dedicat a la Mare de Déu

de l’Assumpció, patrona de la ciutat. I a l’altra banda d’aquesta llotja, a la plaça de Baix

—adornada amb grans pintures—, es construïren també tres altars: un dedicat a la Mare

de Déu de Gràcia; un altre dedicat a sant Josep, que va alçar el gremi de fusters a l’entrada

del carrer de sant Roc i que tenia com a principal motiu un «arco rico y vistoso» fet en

transparència i il·luminat tant de dia com de nit; i, per últim, el gremi de sastres va

construir un altre altar dedicat a la seua patrona, santa Maria Magdalena, ornamentat amb

tapissos, banderes i cortines.

17

La Corredora estava especialment adornada. A la seua meitat, el gremi de sabaters

va construir un altar amb les imatges de sant Crispí i sant Crispinià, patrons de l’ofici,

col·locades en els laterals, i la Mare de Déu del Carme al centre. Enfront d’aquesta

construcció i alçat per les monges clarisses del convent de l’Encarnació —hui, Glorieta—,

es veia una altre altar, encara que no s’indica el seu titular.

La família Santacília va adornar la façana de la seua casa amb «diferentes

perspectivas/ de jardines, bosques, casas/ damascos, ricos espejos,/ cornucopias, flores

varias,/ y otras cosas primorosas». Enfront, la casa de Diego Mira es va ornamentar com si

estigués fortificada i tres canons feien continuades salves; a més a més, es veien pavellons,

llànties i cornucòpies.

Al carrer del Pont dels Ortissos, aquesta família noble va alçar un altar ocupat en el

centre pel Nen Jesús a l’hort i en els laterals per les figures de sant Miquel i sant Pasqual.

La construcció estava culminada per una pintura de la Immaculada Concepció de la Mare

de Déu. El gremi d’espardenyers va fer un altar dedicat al seu patró, sant Antoni abat, que

es rematava amb una campaneta.

A la plaça de la Mercé, el gremi de ferrers va alçar un altar amb les imatges de sant

Ramon i de la beata Mariana. I enfront, a la porta de l’església del convent mercedari,

aquesta congregació va posar un altre altar amb la Mare de Déu de la Mercè, sant Pere

Nolasc i santa Maria de Cervelló. A la vora del convent, els hortolans van construir un

jardí artificial amb roses, clavellines, palmeres i altres mates, així com un estany amb

peixos vius, i dins d’aquest jardí, un altar dedicat a la Mare de Déu del Rosari.

Prop de la Calaforra, el gremi d’obrers va fer una altre jardinet. Per últim, la façana

del palau bisbal —hui casa parroquial de Santa Maria— destacava especialment per la

seua decoració: es va cobrir amb murta i flors i «ciertas historias/ al friso en lienzos

pintadas». També es col·locaren tres pavellons en què destacaven grans retrats dels reis,

del príncep d’Astúries i del papa Pius VI.

Un altre tipus d’ornament típicament barroc que es va donar a Elx en aquestes

festes de la consagració de Santa Maria fou la il·luminació extraordinària del poble i dels

seus edificis més assenyalats, de manera que —com en la Nit de l’Albà— es subvertira

l’ordre natural: que les nits semblaren dies. A descriure aquestes lluminàries dedica

Beneyto i Mendiola la tercera part de la seua Diaria relación...

18

S’empraren dotze mil ciris, sense comptar els aportats pels particulars en les seues

cases ni els destinats a altars, cornucòpies o llànties dels carrers. La distribució d’aquests

llums és la següent: cinc mil cinc-cents per a il·luminar l’exterior de l’església de Santa

Maria; cinc-cents es col·locaren a la torre de Sant Salvador i tres-cents vuitanta a la de Sant

Joan; mil vuit-cents ciris donaren claredat a les cases consistorials, tres-cents a

l’Ajuntament del Raval de Sant Joan i mil dos-cents al palau bisbal. Pel que fa a altres

ornaments lluminosos, s’esmenta un artefacte anomenat «la invención de Mathías» que

«toda estubo puesta al ayre,/ y tanto centelleaba/ que luego quedaba ciego/ si quiso alguno

mirarla».

A les nits de les festes es llançaren dos castells de focs artificials a l’antiga caserna

de cavalleria. Foren pagats pels botiguers, forners i moliners i constaren d’una gran

quantitat de coets, trons i coets borratxos. Hi havien orquestres de música repartides per tot

el poble, així com tres o quatre dolçaines que sense lloc fix tocaven pels carrers d’Elx.

També per a les classes més populars es construïren mamarrachos i altres figures i

s’elevaren sis globus aerostàtics al llarg de les jornades festives. D’altra banda, es feren

donacions de queviures i el bisbe Tormo va repartir pa i oli a un preu prou més econòmic

que l’habitual.

Les festes de la consagració van ser viscudes sense cap incident greu i, com a

resum de l’esperit que es respirava a la ciutat aquests dies, el romanç de Beneyto presenta

la següent cloenda: «Fue alegre: lo manifiesta/ lo jovial de las campanas,/ banderas,

músicas, tiros,/ tamboriles y dulzaynas;/ víctores, globos, cohetes/ e infinitas luminarias./

Todo Elche aquellos días/ todo placer respiraba;/ todos puros regocijos/ por ver sus dichas

logradas».

La Diaria relación... va veure la llum a València, a la impremta de Benet Monfort,

en l’any 1785. Se’n conserven exemplars en dues institucions públiques. D’una banda,

l’Arxiu Històric Municipal d’Elx en custòdia dos: un relligat a l'esmentat volum factici

titulat Papeles de notas sobre la villa de Elche, realitzat pel P. Agustí Arques Jover,

que, posteriorment, va pertànyer a la col·lecció de l’historiador local Pere Ibarra (Sig.

b/59) i un altre —una mica deteriorat—, també propietat de Pere Ibarra, al lligall H/16-

1. I a la Biblioteca Valenciana podem consultar altres dos exemplars: un a la col·lecció

Bas Carbonell (XVIII/F-344) i un altre a la col·lecció Nicolau Primitiu (NP 849.91/F-

329P).

19

Goigs de la Verge de l'Assumpció en la vila d'Elig, València, Imp. José Estevan, s.a.[s. XIX], 1 f., foli [reeditat en 2005]

Les solemnitats més destacades de l’any litúrgic —Nadal, Pasqua, Corpus

Christi...— tenen la seua octava, és a dir, un recordatori especial durant els huit dies

següents a la festivitat. La festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, que és la Pasqua de

Maria, també celebra la seua octava. Per això del 16 al 22 d'agost, després d'haver

representat la Dormició, Assumpció i Coronació de la Mare de Déu en el Misteri d'Elx,

es torna a recordar el Trànsit marià. La imatge de la patrona de la ciutat es presenta

novament a la veneració dels seus fidels jacent sobre un gran llit de banús i argent,

esplèndida mostra de l'orfebreria portuguesa del segle XVII que li va regalar el duc

d'Aveyro en 1747. El llit se situa en un cadafalet de fusta alçat en l'altar major de la

Basílica de Santa Maria i al llarg dels huit dies són molt nombrosos els il·licitans i

forasters que pugen per les seues escaletes laterals per a besar reverentment els peus de

la figura de la Mare de Déu.

A les vesprades d'aquests dies tenen lloc les cerimònies denominades «Salves de

la Mare de Déu». En elles se celebra l'eucaristia amb una predicació especial que la

Basílica encarrega cada any a teòlegs i mariòlegs de gran prestigi. Després es canta la

«Salve» solemne amb acompanyament d'orgue. I, finalment, alguns cantors, xiquets i

adults en la seua majoria pertanyents a l'Escolania i la Capella del Misteri d'Elx,

entonen des del balcó de l'orgue diferents estrofes dels goigs de la Mare de Déu de

l'Assumpció. Aquesta composició anònima, possiblement del segle XVII, presenta una

partitura i uns versos íntimament relacionats amb la música i la lletra de la Festa. De fet,

al llarg dels goigs es recorden els moments més destacats del drama assumpcionista: el

desig de Maria de veure el seu Fill, la baixada de l'àngel amb la palma celestial, la

congregació dels apòstols, la Dormició de la Verge, la pujada de la seua ànima al cel en

l'araceli, la «Judiada», l'enterrament, l'Assumpció i la solemne Coronació per part de la

Santíssima Trinidad. Alguns estudiosos han considerat aquestes «Salves» com l'epíleg

de la Festa.

Els goigs, seguint l'estructura tradicional d'aquesta literatura religiosa popular,

estan formats per una primera quarteta o «tornada» que canta el clergat a l'inici i al final

de la cerimònia. I per altres huit estrofes de huit versos cadascuna, encara que els dos

últims formen l'anomenada «retronxa» o refrany que el poble que participa ha de cantar

20

en petició d'ajuda a la Mare de Déu. Així, a cada invocació feta pels cantors, els fidels

responen la següent oració plena d'esperança en la protecció de la Mare celestial:

Puix de nós sou advocada,delliurau-nos de tot mal.

La composició es conserva en una còpia impresa a València sense any d'edició.

Tanmateix, per la referència inclosa al peu d'impremta, podem datar-la al començament

del segle XIX: «En la Imprenta de José Estévan, enfrente del horno de los Salicofres».

Com bé apunta Serrano i Morales, la impremta de Jospe Estevan i Cervera es va

traslladar a la replaceta de l'Ambaixador Vich, de València, enfornt de l'esmentat forn

dels salicofres, l'any 1809. Un exemplar d'aquest full imprés en format foli, es conserva

a l'Arxiu Històric Municipal d'Elx, dins de la col·lecció de l'esmentat historiador Pere

Ibarra. I un altre, al Museu de la Mare de Déu d'Elx. Aquest últim va ser utilitzat fins fa

alguns anys en el cant de les esmentades «Salves» d'agost cosa que explica que es trobe

enganxat en un marc de fusta amb el seu corresponent mànec. El full conté el text dels

goigs assumpcionistes distribuït en tres columnes, així com les oracions finals de l'ofici

litúrgic en llatí. Està presidit per un gravat de la imatge de la Patrona d'Elx, flanquejat

per dos pitxers amb flors, i ornamentat amb una orla o sanefa que l'emmarca.

Nuevo novenario consagrado al Tránsito glorioso y admirable Asunción de NuestraSeñora, cuya angelical y milagrosa imagen se venera en su mayor iglesia de la villade Helche. Dáse noticia de su prodigiosa llegada; y le dedica a tan poderosa Madreun humilde esclavo suyo, València, Imp. Filla d'Agustí Laborda, 1825, 48 p., setzè[reeditat en 2012]

Entre els objectes de devoció popular referits a la Mare de Déu de l'Assumpció,

Patrona d'Elx, destaquen ja en la meitat del segle XVIII, com hem vist abans, un seguit

d'impresos, obra dels més afamats obradors valencians: estampes de la imatge,

«quadernillos de la Fiesta de Nuestra Señora», es a dir guies per als espectadors del

Misteri d'Elx, i «mesures», això és, cintes de seda amb una llegenda al·lusiva, d’igual

llargària que la cintura de la imatge mariana i que han estat recuperades recentment pel

Museu de la Mare de Déu d'Elx. També fulls amb els goigs de la Verge de l'Assumpció

i llibrets amb una novena dedicada a la seua Dormició i Assumpció.

21

El Patronat del Misteri d’Elx ha reproduït l'edició més antiga localitzada

d'aquests novena. Tant la indicació de Nuevo novenario..., que figura en el seu títol,

com el fet que en el peu d’impremta s’indique que és una reimpressió feta a València

per la filla de Agustí Laborda en 1825, ens apunta a l'existència d'una composició

anterior.

És sabut que una novena és un exercici de devoció i oració que es practica al

llarg de nou dies per a obtenir alguna gràcia o bé amb alguna intenció particular, com

salut, treball, etc. En el cas de la novena d'Elx, s'indica que cal iniciar les oracions el dia

14 d'agost i realitzar-les cada dia fins el 22, tot i que també podia resar-se en qualsevol

altre temps de l'any. Cada dia de l'exercici devocional es dedica a glossar una de les

perfeccions de la Mare de Déu: el primer dia, la seua mort i resurrecció gloriosa; el

segon, la seua exaltació y coronació en el cel com a reina dels àngels; el tercer, la seua

figura com a reina dels patriarques; i els successius, com a reina dels profetes, dels

apòstols, dels màrtirs, dels confessors, de les verges, i, finalment, l'últim dia, com a

reina de tots els sants.

L'imprés està format per quaranta huit pàgines en setzè i complementa les

oracions amb una traducció castellana dels goigs de l'Assumpció que hem vist en

l'apartat precedent. Com s'indica en el títol, es fa menció de la Viguda de la imatge de la

patrona de la ciutat el 29 de desembre del 1370 segons la versió del P. Juan de

Villafañe, es a dir, amb la presència d'un àngel amb aspecte de mariner que entregà

l'arca amb la figura mariana i la consueta de la Festa al guaita Francesc Cantó.

L'original reproduït va ser cedit a la Biblioteca Pública Municipal Pere Ibarra

d'Elx pel matrimoni il·licità format per María Ibarra Gonzálvez i Vicente Pérez Sansano

(Sig. L/2269). Cal assenyalar que d'aquesta mateixa novena se'n feren posteriors

edicions, ja en format octau, de les quals en tenim quatre localitzades: Elx, Imp. Maties

Santamaria, 1853; Oriola, Imp. Cornelio Payá, 1881; Elx, Imp. Josep Agulló Sánchez,

1897; i València, Imp. M. Guillot Aguilar, 1922.

Francisco FUENTES AGULLÓ. Epítome histórico de Elche desde su fundación, hastala venida de la Virgen inclusive, y traducción de la Fiesta que con motivo de estavenida anualmente se celebra en los días 14 y 15 de Agosto, Elx, Imp. Modesto F.Aznar, 1896, 2ª ed., 32 p., vuité [reeditat en 2011]

22

Francesc Fuentes Agulló, «el cura Fuentes» (1834-1881), va donar a la llum pública

en 1855 (Elx, Imp. M. Santamaria), quan encara era seminarista, un opuscle que va ser

utilitzat al llarg d'uns setanta anys com a guia per als espectadors de la Festa d'Elx, tot i

que coexistint amb la guia reeditada en nombroses ocasions des de 1741, que hem vist

en l'apartat corresponent.

L'obra del reverend Fuentes Agulló està formada per dues parts ben

diferenciades. En primer lloc una «Breve reseña histórica de la antigua ciudad hoy villa

de Elche» des dels seus orígens fins la Vinguda de la Mare de Déu en l'any 1370, que

aporta un seguit de dades tradicionals, copiades de cròniques i dietaris locals, no

contrastades documentalment. La formació eclesiàstica de l'autor fa que el relat prenga

com a base històrica la pròpia Bíblia i considere a Tubal, nét de Noé, fundador de la

ciutat i constructor de la Calaforra amb una antiguitat, per tant, de més de quatre mil

anys. Segueix contant la fundació d’Ilici pels grecs, la dominació dels cartaginesos i la

posterior conquesta romana, amb el conseqüent trasllat d'Elx al seu emplaçament actual.

També posa de manifest els arrels cristians dels il·licitans que van ser

evangelitzats per sant Indaleci, deixeble de l'apòstol sant Jaume, i que van tenir seu

episcopal pròpia. Aquesta i la seua respectiva catedral van ser destruïdes pels àrabs en

l'any 716. Finalment, en agost de 1265, la ciutat va ser conquistada pel rei Jaume I

d'Aragó i es volgué celebrar aquesta victòria amb una festa dedicada a la Mare de Déu.

Mentre es decidia l'advocació mariana a festejar, tingué lloc el fet miraculós de la

Vinguda de la imatge de la patrona d'Elx. En aquest sentit, l'autor considera més

probable que aquesta Vinguda tinguera lloc el mes de maig de 1266 i no el 29 de

desembre de 1370, com celebrem actualment, per recollir-ho així el Racional de la

ilustre villa de Elche, un manuscrit del 1710 amb anotacions posteriors.

Fuentes Agulló justifica la presència d'aquest resum històric en un text dedicat

als forasters que venien a veure la Festa, precisament per la curiositat que aquests

manifestaven sovint sobre el passat de la ciutat: «¿y no parece que se arranca de nuestro

corazón, un deseo de satisfacer las justas interpelaciones, que en esos días, con la mayor

alegría nos dirigen, solicitando con ansiedad saber algo de nuestras glorias?»

La segona part de l'opuscle es titula «Traducción literal de la Fiesta que en

lengua lemosina se celebra en los días 14 y 15 de agosto a la Virgen de la Asunción, por

los habitantes de la villa de Elche». En ella presenta els versos del drama

23

assumpcionista en dues columnes, valencià -«lemosino», segons la denominació

habitual de la nostra llengua medieval en el segle XIX- i castellà, de manera que es

facilitava el seguiment dels cants i la lectura comparada amb la seua respectiva

traducció. Aquesta disposició tipogràfica, que apareix ací per primera vegada pel que fa

als fullets del Misteri, és un dels arguments per a entendre el seu us com a guia de la

representació.

Com també ho és la justificació inicial de l'autor en voler aportar una versió més

literal que la de Perpinyà que, com hem vist, estava feta en dodecasíl·labs i, per tant,

deformava el sentit original d'uns versos majoritariament octosíl·labs: «esta traducción

fue bella, sí, pero no enteramente conforme al original lemosino, por querer

transportarla con la elegancia de la poesía, enteramente desterrada de esta última

traducción, la cual no es otro que verdadera prosa».

Un últim argument en el mateix sentit és la supressió de qualsevol referència a la

«Judiada» i als cants posteriors dels jueus. Recordem que aquesta escena havia estat

suprimida pel bisbe Josep Tormo de Julià a finals del segle XVIII i no va ser recuperada

fins la reforma del 1924 dirigida pel músic alacantí Òscar Esplà Triay (1889-1976).

L'Epítome... resulta, per tant, un testimoni evident d'aquests anys de supressió al

presentar el text del Misteri actualitzat a la realitat escènica del moment. Segons

l'investigador Hèctor Càmara, que ha realitzat una primera aproximació a la vida i obra

de Fuentes Agulló, el text que aquest presenta i tradueix deu ser el de la consueta de

1639 -hui ilocalitzada-, amb una versió intermèdia entre les publicades per Javier

Fuentes y Ponte (1887) i Roc Chabàs (1890).

Altres detalls a destacar en la traducció de Fuentes son, per exemple, la supressió

també dels cants de les anomenades «Maries mudes» a l'inici de cada jornada de la

Festa. La indicació que, com assenyala la consueta, eren els àngels de l'Araceli els

interprets del Gloria Patri final. I , per últim, la curiosa acotació de l'Assumpció de la

Mare de Déu: «Llega al sepulcro el Araceli y colocada allí la imagen la suben

esparciendo magestad, pisando la luna y en el momento sale la Trinidad a la puerta del

cielo a recibir a esta Señora...» Justament l'any anterior a la publicació de l'opuscle el

papa Pius IX havia proclamat el dogma de la Immaculada Concepció de Maria y, per

tant, cal suposar que un dels seus símbols més difosos, la mitja lluna, era situat als peus

24

de la imatge de la Mare de Déu en l'Araceli, com encara es fa en la seua camilla

processional.

Pel que fa a la personalitat de Francesc Fuentes Agulló, podem dir que va ser

ordenat capellà en l'any 1859, després de concloure els seus estudis al seminari diocesà

d'Oriola. Destinat a l'església de Sant Salvador d'Elx, va destacar per les seues

predicacions. L'erudit historiador Pere Ibarra, en la seua Historia de Elche (1895),

manifesta que era un «orador de palabra fácil y correcta: profundo en sus concepciones

y brillante en sus imágenes». De fet, el 12 de desembre de 1875 va predicar en la Reial

Capella de Madrid, davant d'Alfons XII, un Sermón dogmático que va publicar l'any

següent, al temps que era nomenat Capellà d'Honor de Sa Majestat. Del 15 d'agost del

mateix 1876 és una altra homilia editada després en forma d'opuscle: Sermón del

Tránsito y Asunción de la Santísima Virgen María. Presenta en ella un seguit de

reflexions teològiques sobre l'Assumpció de la Mare de Déu i també algunes referències

a la devoció dels il·licitans cap aquesta advocació esmentant la Vinguda, la coronació i,

especialment, la Nit de l'Albà. Fins l'any 1878 el nostre autor va ser rector de Monfort i,

posteriorment, de Torrevella i d'Aiora. En 1880 va ser nomenat rector de l'església de

Santa Maria d'Elx.

Donat que la primera edició de l'Epítome... va ser reproduïda facsimilarment en

la revista Festa d'Elx de l'any 1987, a partir d'un exemplar de la col·lecció de Pere

Ibarra, el Patronat del Misteri d'Elx va decidir reproduir una segona edició feta en 1896,

en la impremta de F. Modest Aznar d'Elx, segons l'exemplar conservat a la biblioteca de

l'autor del present treball. Ambdues edicions indiquen en la seua contracoberta el lloc de

venda d'aquests opuscles: el carrer de l'Evarista, enfront de la porta major de Sant

Salvador. Allí tenia l'autor el seu domicili particular i en l'any 1897 l'Ajuntament de la

ciutat va decidir donar-li el nom oficial de carrer del «Cura Fuentes», que encara manté.

[Pere IBARRA I RUIZ], Album de Fotografías y descripción de "El Misterio de Elche"("La Festa"), IBARRA - BELTRÁN, ed., València, La Industrial Fotográfica, 1924,24 p., vuitè apais. [reeditat en 2004]

Com hem indicat en la presentació, el professor de la Universitat d’Alacant

Gabriel Sansano i Belso va localitzar aquest opuscle a Barcelona −a Elx només es

conserven exemplars en col·leccions privades− i va ser el responsable de la seua

25

reedició facsímil. Es tracta d'un quadernet apaïsat format per deu cartolines on es

reprodueixen fotografies d'alguns moments de la Festa d'Elx que són descrits en el

revers d’aquestes i on s'inclouen també alguns versos de l'obra, sembla que copiats de la

consueta de 1639. Tant les fotografies com els comentaris són originals de Pere Ibarra.

Les escenes reproduïdes, segons els títols escollits per Ibarra, són «La Virgen

cantando el gran desig», «Mensaje celeste cantado por el ángel», «Entrega el mensajero

la palma celestial a la Virgen», «Salutación de San Juan a la Virgen», «El Araceli

preparado para bajar por el alma de la Virgen», «Canto de los Apóstoles arrodillados en

derredor del lecho funerario de la Virgen», «Entierro de la Virgen», «Coronación de la

Virgen», «La procesión por las calles», «Algunas fotografías relativas a la Festa». En

aquesta darrera làmina es reprodueixen vuit fotografies de xicotet format dedicades a la

ciutat d'Elx, a l'església de Santa Maria, la imatge de la Mare de Déu en el seu cambril i

en el seu llit d'agost, al cadafal i la tramoia aèria, a l'àngel de la Mangrana i als

espectadors de la Festa.

El professor Sansano ens informa en la seua presentació de les dificultats de

localització d'aquesta obra que va ser editada conjuntament per Pere Ibarra i per

Francisco Beltrán, segurament l'editor i bibliòfil Beltrán Torres, propietari de la Librería

Española y Extranjera. El projecte, del que no es conserven massa notícies, tenia com a

finalitat comercialitzar aquests quadernets per a ser repartits entre els visitants i

personalitats que acudiren a la ciutat amb ocasió de la conclusió de la reforma de la

Festa, dirigida pel músic Òscar Esplà en 1924. Aquests treballs que, com hem vist,

recuperaren l'escena de la «Judiada» suprimida des del segle XVIII, van ser presentats al

món culte en un assaig general que tingué lloc en la vesprada del 13 d'agost.

Cal assenyalar que les fotografies de l’Album... foren realitzades per Pere Ibarra

en l'agost de 1901 i, per tant, ens mostren una Festa anterior a l'esmentada reforma que

també va modificar parcialment la disposició escènica. Una Festa que té molt a veure

amb una celebració litúrgica, amb el cadafal ocupat pels capellans de Santa Maria, pel

mestre de Capella vestit encara amb jaqué, pels sagristans que s'encarreguen de sostenir

la Mangrana i, fins i tot, pels guàrdies municipals que tenen cura de l'escenari. Les

explicacions també es refereixen a aquesta Festa dels primers anys del segle XX i, per

exemple, el pas de la palma de la Mangrana a la Maria es feia a través d'un capellà del

cadafal, ja que l'àngel no baixava del aparell aeri. O, al referir-se al soterrar de la Mare

26

de Déu, es posa de manifest que, com hem vist, la «Judiada» estava suprimida des de

temps del bisbe Josep Tormo, «en atención a lo movido de la escena». És per això que

les fotografies, en paraules del mateix Gabriel Sansano, «són un testimoni gràfic

impagable sobre com s'escenificava la Festa abans de la reforma, un material que han

fet servir diversos investigadors a partir del coneixement mistificat que llavors es tenia

d'aquests documents.»

El Misterio de Elche, pròleg d’Eugeni D’ORS, Madrid/Barcelona, Grano de Arena, 1941, 80 p., setzè [reeditat en 2008]

En l’any 1941, amb ocasió de la recuperació de la Festa d’Elx després de la

Guerra Civil, s’editaren dues obres per iniciativa del pensador català Eugenio d’Ors

(1882-1954), President de la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de

sus Templos, encarregada de restaurar l’església de Santa Maria i de posar en marxa la

celebració assumpcionista.

La més destacada va ser l’edició facsímil de la consueta del 1709, realitzada per

l’Instituto de España. S’hi introduïa amb un pròleg de l’esmentat D’Ors on manifestava

l’emoció experimentada davant del Misteri, que va presenciar per primera vegada en

agost del 1935. D’aquesta obra se’n feren cinc-cents exemplars numerats que prompte

es convertiren en objecte de col·lecció bibliogràfica.

L’altra publicació, pel contrari, va ser ben humil: vuitanta pàgines en setzè. Sens

dubte, es tracta del llibre del Misteri de format més reduït dels que coneixem.

Reprodueix els textos de la Festa més antics, tant en valencià, com en castellà que ja

hem vist: la còpia de la consueta del 1625, de Gaspar Soler Chacón, i la traducció

castellana de Claudià Phelip Perpinyà, del 1700. S'eliminen en aquesta ocasió els

paràgrafs introductoris de 1625 i es canvia el preàmbul de la versió castellana per una

traducció literal del text de Soler Chacón. Però es mantin la mateixa disposició de la

guia d’Ibarra de 1929 en presentar les dues versions una davant de l’altra i no en

paral·lel com esdevindrà en els fullets posteriors.

L’obra també compta amb un pròleg d’Eugenio d’Ors —diferent al de l’edició

de la consueta—, on insisteix en l’ambient emotiu de l’obra il·licitana. I el seu diminut

format s’explica per pertànyer a la col·lecció «Grano de Arena», dirigida per Josep

Janés i Olivé (1913-1959), amic personal de D’Ors i creador del segell José Janés

27

Editor, que, precisament, va idear aquesta línia editorial de llibres petits i de poques

pàgines per a fer front a les restriccions de paper de la postguerra. Les seues peculiars

mesures han fet dificultosa la conservació dels volumets. De fet, només teníem

constància de l’existència d’exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la

Biblioteca de la Diputació de Burgos. És per això que la localització d’un d’aquests

llibrets pel Centre de Cultura Tradicional – Museu Escolar de Puçol d’Elx, va decidir al

Patronat del Misteri a incloure'l en la seua col·lecció d'edicions facsímils.

BIBLIOGRAFÍA:

ASENCIO VERDÚ, J. M. I CASTAÑO GARCIA, J. (eds.), Alberto Asencio Gonzálvez i laFesta d’Elx: Epistolari (1935-1970), Patronat del Misteri d’Elx, Elx, 2004, «Misterid’Elx», 4.

CÀMARA I SEMPERE, H., «Alguns apunts sobre la vida i l'obra de Francisco FuentesAgulló», Sóc per a Elig, 49 (2005), p. 49-56.

CÁMARA SEMPERE, J. F., «Pere Ibarra i Ruiz. Album de Fotografías y descripción de"El Misterio de Elche" ("La Festa")», La Rella, 18 (2005), p. 265-267.

CASTAÑO I GARCIA, J., «Claudiano Phelipe Perpinyà. Vida y obra del primer traductorde la Festa d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 28 (1979), p. 115-127.

— «Breu història de la guia per a l'espectador de la Festa d'Elx (1741-1983)»,Miscel·lània Joan Gili, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988, p.159-178, reproduït en Aproximacions a la Festa d'Elx, Institut Alacantí de Cultura JuanGil-Albert, Alacant, 2002, p. 361-387.

— «Una introducció a l’art efímer a Elx en els segles XVII i XVIII”, Festa d’Elx, 46,1994, p. 41-61, reproduït en Les festes d'Elx des de la història, Institut Alacantí deCultura Juan Gil-Albert, Alacant, 2010, p. 503-534.

— «Literatura popular al voltant de la Festa o Misteri d’Elx», A sol post, 4 (1998), p.39-55, reproduït en Aproximacions..., p. 313-335.

— «La tradició de la “Vinguda” de la Mare de Déu, origen llegendari de la Festa oMisteri d’Elx», Estudis de llengua i literatura catalanes/XXXVIII. Homenatge a ArthurTerry, 2, PAM, Barcelona, 1999, p. 5-26, reproduït en Aproximacions..., p. 77-94.

— «Els incidents i els accidents de la Festa o Misteri d'Elx, font d'inspiració literària»,Miscel·lània Albert Hauf. Estudis de Llengua i Literatura catalanes [en premsa].

CHABÁS LLORÉNS, R., «El drama sacro de la Virgen de Elche», El Archivo, IV (1890), p.203-214 (reedició en CEPA, Alacant, 1977, «Papeles alicantinos», 5).

28

FUENTES Y PONTE, J., Memoria histórico-descriptiva del santuario de Nuestra Señora dela Asunción en la ciudad de Elche, Tip. Mariana, Lleida, 1887.

IBARRA I RUIZ, P., Historia de Elche, Imp. V. Botella, Alicante, 1895 (ed. facsími: M.Pastor, Elx, 1982).

— El Tránsito y la Asunción de la Virgen, Imp. Agulló, Elx, s.d. [1933]

MASSIP I BONET, F., La Festa d’Elx i els misteris medievals europeus, Institut de Cultura«Juan Gil-Albert» - Ajuntament d’Elx, Alacant, 1991.

PERPINYÀ, S., Antigüedades y glorias de la villa de Elche (1705), V. ESCARTÍ - G.SANSANO (eds.), Ajuntament d'Elx, Elx, 1995, «Temes d’Elx», 26.

SERRANO MORALES, J. E., Reseña histórica en forma de diccionario de las impentas quehan existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año1868, València, 1898-1899 (ed. facsímil, Llib. París-València, València, 1987).

VILLAFAÑE, J. de, Compendio histórico en que se da noticia de las milagrosdas y devotasimágenes de la Reina de los cielos y tierra, María Santísima que se veneran en los máscélebres santuarios de España, Madrid, 1740.