Consell de RedaccióConsell de RedaccióConsell de RedaccióConsell de RedaccióConsell de Redacció: Gabi Gómez, Miquel Turró, Fernando Aísa, Pep Invernó, Xavi Culubret, Estel Collado iAlbert Portas. Correcció LingüísticaCorrecció LingüísticaCorrecció LingüísticaCorrecció LingüísticaCorrecció Lingüística: Lluís Bosch. Col·laboradorsCol·laboradorsCol·laboradorsCol·laboradorsCol·laboradors: Marc Perramont, Adrià Medinyà, GustavoRobles, Alejandro Huertas, Pep Plana, Rosa Abulí, Núria Agustí, Mireia Català, Teia Roca, Dolors Olivé, Juan S.Reina, Judit Fernández, Montse Batllosera, Gemma Valmanya, Lorena González, Ivelina Stoylova, Laila Arramzi,Margui Lara, Marta Palomeras, Mireia Puigmal, Ruth Casteys, Jenny Góngora, Sergi Garcia, Miquel Chamorro,Eric Jiménez, Dani Aguilera, Alba Arxé, Laura Agustí, Montse Dabau i Jesús Salgado.

Contacte: ictinews@gmail.com

núm.7Benvolguts i benvolgudes:

En el moment d’escriure aquestes línies, el gruix de les obres de refor-ma i ampliació de l’Institut ha finalitzat. Queden ara els detalls d’acabati els que no s’aprecien a simple vista però que també són importants.Han estat mesos molt durs per a tots: professorat, alumnat i PAS. Desd’aquestes línies us vull agrair a tots la paciència, comprensió i el suportque heu ofert.

Faig ara una mica de memòria de les dificultats que hem passat. Finsal febrer, els alumnes d’ESO no vau poder fer cap dels desdoblamentsprevistos: Tecnologia, Experimentals, Idiomes i Música. Tampoc heupogut treballar les TIC. Així mateix, es van haver de fer les classesd’Educació Física sense unes mínimes condicions. Els/les alumnes debatxillerat vau fer les classes en espais que no són els propis d’un grupd’alumnes: biblioteca, laboratoris, consergeria, despatxos... Pel que faals Cicles Formatius, el cas més greu ha estat el dels alumnes deMecànica, que tot just tornant de vacances de Nadal van poder entraral taller i , fins fa poc, no es pot dir que s’hagi posat totalment a punt.Els alumnes d’Electricitat han estat uns nòmades dins del centre,buscant aules i tallers on poder treballar. Els cicles d’Electrònica i ImatgePersonal han estat una mica més afortunats, perquè han pogut ocu-par els seus espais, però les mancances s’han fet notar durant tot eltrimestre, especialment els del cicle superior. Fins i tot hem tingut ungrup “exiliat”: els nois i noies del curs de preparació per a la provad’accés a cicles superiors, que han assistit a classe al CEIP SalvadorDalí. Per cert, des d’aquest espai, el nostre agraïment a l’equip directiuper la seva col·laboració i, en particular, a les mestres d’anglès, queens van cedir l’aula d’idiomes.

Finalment, vàrem haver de dir tots plegats “prou!” i ho vàrem fer deforma civilitzada, modèlica diria jo. Vàrem expressar públicament elnostre malestar i crec que algun ressò va tenir la nostra queixa.

Però ara que tot això ha quedat enrere i, per fi, tenim les novesinstal·lacions, és hora de mirar endavant, de centrar-nos en el que ésel nostre interès: que la qualitat educativa del nostre Institut milloridia a dia, que siguem tots plegats una autèntica comunitat educativa,capaç d’integrar tothom, treure’n el millor i oferir a cadascú el quenecessita dins del nostre àmbit. Les condicions materials ja hi són, jaque podem treballar en unes instal·lacions excel·lents, molt millorsque les que mai hem tingut. Només queda que tots posem de la nostrapart perquè el centre vagi endavant i se’ns conegui com un centreacollidor, on tothom és benvingut i ben atès.

Miquel TurróDirector

CRÒNICA DEL’EUROWEEK: FENT

AMICS A DINAMARCA

Diumenge 30 de Setembre, tots: L’Eva, la Natàlia, laSílvia, la Yasmine, la Mireia, en Gerard, en Xavi i jo,estàvem eufòrics. Ens havíem passat tot el dissabtefent i desfent maletes, pesant-les, trucant-nos i fentllistes conjuntament per telèfon per assegurar-nosque no ens faltés res. Per fi havia arribat el dia. Mitjahora abans de l’hora acordada (quarts de tres de latarda) estàvem a l’aeroport de Girona amb els nervisa flor de pell. Un parell d’horetes més tard el nostreavió s’enlairava cap a Malmö, al sud de Suècia, desd’on aniríem -en un viatge llarg, cansat i amb algunentrebanc monetari i d’horaris- fins a Kalundborg(Dinamarca); agafant dos autobusos i tres trensdiferents, arrossegant l’equipatge com podíem i ambalguna corredissa per tal de no perdre el tren.

Finalment, molt cansats, els que no havíem baixat ala parada del poble anterior arribàvem a l’estació deKalundborg. Ja era mitjanit passada. L’arribada vaser curiosa: pares, mares i fills que no coneixíem,cridaven els nostres noms de manera una micaestranya. Ningú sabia qui era qui. Però va ser fàciltrobar-nos: només érem sis famílies. Tot erensomriures i salutacions cordials. Per fi havíem arribat!

Un trajecte en cotxe, explicant el viatge i alguna altracosa més i aviat vam ser a casa. Eren quarts d’una,així que no ens vam entretenir pas massa. Em vanoferir menjar i beure, però jo, la veritat és que noméstenia ganes de dormir. Havia estat un trajecteesgotador. La noia sueca amb qui compartia família ihabitació ja dormia. Vaig desitjar-li bona nit a ella, ala Sofie i al seu pare, i al cap d’una estoneta ja dormiaen un còmode matalàs, sota una finestra d’aquellesinclinades des d’on veus el cel, i que són tan típiquesdel nord; me’n vaig enamorar des de la primera nit.

El matí següent ens vam despertar amb la fressa dela família que es començava a preparar. Eren gairebéles set del matí. Un cop eixorivida i amb la claredatd’aquell bonic dilluns vaig poder veure que vivia enuna casa preciosa al mig de la natura, a uns cincquilòmetres de la ciutat. També conèixer la part dela família que em faltava per conèixer: la mare i elsdos germans petits de la Sofie. Tot era nou per a mi,però no em sentia gens incòmoda. Cada cosa eradiferent, cada detall em sorprenia i m’agradava. Erael meu primer contacte amb el que seria casa mevadurant una setmana.

Per als estudiants del Kalunborg Gymnasium i pertant per a tots nosaltres la jornada començava a lesvuit. A l’entrada s’anaven formant grupets. Gent quees presentava, delegacions que s’anaven trobant ixerraven entre elles, i danesos que feien la seva iens miraven amb més o menys curiositat. Peròaquell matí els ànims de la delegació espanyola noeren, precisament, massa animats. Aquella nit enshavíem dedicat a dormir i ja està, però quan enshavíem despertat, tot era nou per a nosaltres: lafamília, el menjar, els costums... i evidentmenthavíem de parlar en anglès. Uns havíem tingut méssort amb la família que d’altres, alguns es queixavenque no sabien com comunicar-se, els altres, que elmenjar no era com el nostre...

Al cap d’uns minuts, però, se’ns va acabar el tempsde queixar-nos i va començar un dia atapeït, comla resta de la setmana . Ens van portar a la gransala que utilitzaríem la resta de la setmana per ales diverses activitats, en aquell moment hi haviauna taula per a cada delegació, i un batibull degent que feia goig de veure. Vint-i-cinc naciona-litats diferents reunides en una mateixa sala. Ienmig de la gent s’hi anaven situant, fent fotos(gairebé l’activitat més habitual durant tota lasetmana) i intentant endevinar d’on era cada grup,parelles d’estudiants danesos que cridaven el nomdel país en anglès, mentre aixecaven una bande-reta per a fer més fàcil la localització.

Estel Collado

Una estoneta més tard i acompanyats de les nostresdues guies, coneixíem l’institut i passejàvem unamica pel centre de la ciutat, que de fet és més petitaque Figueres. Després d’una hora de visita, ens vanreunir al poliesportiu, en una sala molt gran, plenade cadires i amb unes grades, també plenes, al fons,un escenari de dimensions respectables. Allà va tenirlloc l’acte d’inauguració de l’Euroweek. Al contraridel que potser molts de nosaltres pensàvem, no vaser un acte pesat. Em sentia orgullosa i sobretotprivilegiada de poder ser allà, formant part d’unprojecte que realment va costar molt d’organitzar ique cada any porta molta feina als organitzadors.Una trobada d’alumnes a nivell europeu no ésqualsevol cosa. És una experiència de la qual se’npoden treure moltes coses. I no havia fet més quecomençar.

Acabat l’opening, ens van deixar una mitja horetaper menjar-nos un parell de panets i el suc queportàvem de casa per dinar. Vam triar uns sofàscol·locats a la planta baixa, a prop del piano i alrovell de l’ou dels passadissos. Era un lloc animat:els alumnes passaven constantment per allà, isempre hi havia gent tocant el piano i curiosos alvoltant que miraven... Aquell seria el lloc ondinaríem durant la resta de la setmana (exceptedimecres, dissabte i diumenge). Els vam agafarestima, als nostres sofàs...

I havent dinat, una hora de classe per a tots. Cadadelegació tenia assignada una matèria quecompartiríem amb els estudiants d’allà. I no usestranyarà gens que ens poséssim contentíssimsen assabentar-nos que l’assignatura que ens haviatocat era: “Spanish”! Seríem sens dubte els millorsde la classe, mira que bé!

Després de presentar-nos a poc a poc i vocalitzanten castellà, la professora ens va dividir en grupsde dos catalans i de quatre danesos. Feia nomésdos mesos que estudiaven castellà, i per tant se’nsva permetre fer servir l’anglès per comunicar-nosi ens va demanar que ens presentéssim iparléssim sobre com vivíem en els nostresrespectius països. També vam aprofitar peraprendre una mica de danès, i així ja vam “fer elpena” tots: ells en castellà i nosaltres en danès.Al cap d’una estona, la professora va dir quefaríem una cançó. I... Oh! Sorpresa! Es tractavade: Susanita tiene un ratón! Tot un espectacle, jaus ho podeu imaginar. (Això sí, tots se sabien latornada de la “Camisa Negra”).

A l’hora següent ens van portar a visitar diferentsllocs de Western Zealand, la regió on ens trobà-vem. Allà vam conèixer la simpàtica delegació de

Xipre, que ens van demanar que els féssim unafoto. A les cinc tornàvem a ser a la sala on havíemcomençat el dia, fent els preparatius de l’EuropeanBuffet. Cada país havia portat els seus menjarstípics i els anava disposant, amb més o menysgràcia sobre la taula. A les set, després d’unes dueshores de rondes per les taules fent fotos i buscantun ganivet, vam començar a sopar. No vam saberquè menjàvem, i uns ho van encertar més que elsaltres a l’hora d’escollir, però va ser una ocasiómés per parlar amb la gent, i per comprovar lescares d’estranyesa que feia tothom davant d’unacosa tan normal per a nosaltres com el pa ambtomata. En acabat, a les nou i mitja, cadascú vatornar a casa seva. El dia no havia anat tanmalament com ens pensàvem...

El matí del dimarts el vam dedicar a veure irealitzar les presentacions sobre els diferentspaïsos que tots havíem preparat. Després de visi-tar els nostres estimats sofàs a l’hora de dinar,tocava el “Walk & Talk”. Ens van col·locar un copmés en aquella sala immensa, on ara hi haviamuntat un petit escenari, i ens van anar cridantper parelles. Un cop aparellats, ens van fer sortira fora, i vam començar a caminar tot presentant-nos i parlant, que era el que tocava fer. Però lacaminada va durar poqueta estona... feia humitati teníem ganes de seure, així que el King’s Pub esva veure envaït de seguida per la clientela mésinternacional de la seva història. Tothom anavaformant petits grupets, i així, bevent i xerrant detot una mica va anar passant l’hora i mitja.

Llavors, els passadissos es van convertir en un anari venir de gent amb vestits vistosos de totes menes.Havia arribat l’hora de les danses tradicionals.

Va ser digne de veure. A la mitja part, sopar tra-dicional danès. Menjars ben esntranys per anosaltres, però hi havia coses que estaven bé. Elmillor però, ho tastaríem durant els dies següentsa les nostres cases, on les famílies ens farienun plat típic vertaderament molt bo. Després,més danses amb les famílies d’acollida com aespectadors i en acabat, fotos, gent xerrant,delegacions felicitant-se per les danses...tothom de bon humor. I a dos quarts de deu,tothom cap a casa.

I sense adonar-nos-en ja havíem arribat a mitjasetmana: Dimecres. Ens vam passar tot el dia devisita per Copenhaguen. Vam veure l’antic barride negocis, on hi havia hagut les empreses méspròsperes en un passat, el curiós barri deChristiania, l’Òpera, el Palau Reial... i la llargazona comercial del centre. Val a dir que els homespoden ser tan addictes a mirar roba com les do-nes (va per en Gerard i en Xavi), i que al centrede Copenhaguen el que més costa a un turistaés trobar una ampolla d’aigua a un preuassequible, i que els coloms danesos mengen detot, fins i tot torró d’Alacant. Durant la visita perCopenhague va ser quan les delegacions es vanbarrejar menys. Després de la visita, vam fixarun punt i una hora de trobada i cada país se’n vaanar de compres al seu aire.

Vam passar el vespre amb les famílies, cada unde nosaltres feia coses diferents. Qui més quimenys va tenir una estona llarga per poder xerrarmés amb ells. Podríem dir que va ser un vespreben familiar. Nosaltres també vam aprofitar, totxerrant, per triar la roba que ens posaríem a lagran festa del divendres... Prometia ser una granfesta, valia la pena preparar-la com calia!

El dijous al matí, se celebrava la “jornada del’esport”. Tot i que va quedar força clar que elbàsquet no és el nostre fort, jugant també esconeix gent nova, i també és curiós sentir gentanimant en tants idiomes diferents. Després delmatí esportiu, es van iniciar els debats: hi haviacinc temes a debatre per grups de gent de dife-rents països. El nostre va ser: “les oportunitatsdels joves a l’hora de formar-se i treballar a Eu-ropa”, i va ser debatut amb Àustria, Alemanya,Portugal, Letònia i Bulgària.

A dos quarts de tres es va acabar el programa, ivam aprofitar per anar a comprar, sortir a passejaramb la gent del nostre país, amb els nous amicstot esperant el moment per reunir-nos amb lafamília, ja que la majoria teníem plans. Nosaltresvam aprofitar per anar al supermercat a comprarel sopar, teníem convidats: Un danès, un holandèsi en Gerard, que vivien a casa seva. Després vamanar a casa i la Sofie ens va ensenyar a fer untípic pastís d’aniversari danès. Cap a les sis s’hivan unir els nois, que venien xops (per fi una micadel típic temps danès!) de jugar a golf. Amb elsnois vam acabar de preparar la carn picada il’amanida d’alvocat per als “burritos” (“burritos”a Dinamarca, qui ens ho havia de dir!). Va ser unsopar divertídissim: vam explicar acudits,anècdotes sobre l’escola, vam parlar de llibres,pel·lícules, sèries... es curiós com venint de tantsllocs diferents, alguns acudits coincideixen, llegimels mateixos llibres, mirem les mateixes pel·lícules,i fins i tot les mateixes sèries.

Divendres va ser increïble. Bé, potser el matí nova ser pas dels més divertits, però a partir de lesdotze, va ser gairebé un no parar fins passada launa de la matinada. Al matí vam fer dues classes(Mitologia, on estaven llegint l’Odissea, i anglès,on vam analitzar un poema) i ens van dur a visi-tar una mica la zona històrica de Kalundborg.

Després de dinar, el “projecte sorpresa”: a la salade sempre hi havia instal·lada una passarel·la, unsaltaveus i uns focus. Tocava desfilar! Va ser unapassarel·la totalment improvisada (almenys per anosaltres) però vam riure molt: passarel·la depijames, els austríacs sense samarretes, un italiàque encara penso d’on carai havia tret lacoreografia... i flaixos, aplaudiments, xivarri...

Acabada la passarel·la, altre cop temps lliure.Tothom feia plans per a la nit : que a quina horaens trobaríem, si passàvem pel King’s Pub abanso després, a on soparíem, amb qui... La Sofie haviade treballar i no podia estar amb nosaltres, aixíque la Josephine se’n va anar a passejar pel cen-tre amb les altres sueques i jo vaig decidiracceptar la invitació dels nois per anar a casa d’enMichael. No teníem cap joc de taula que no fos endanès, així que vam decidir jugar a cartes. Vamriure moltíssim, el temps va passar volant.

Cap a les cinc, el pare de la Sofie i la Josephineem van venir a buscar. Va ser arribar a casa icomençar a preparar-nos. Per torns ens vam anardutxant, mentre les altres xerràvem o preparàvemla nostra roba. La Sofie va encendre la ràdio i vadeixar que la música de festa omplís tot el pis dedalt. Així ens anàvem posant en situació. “Elreggaetton de la gasolina em persegueix” vaigpensar, en sentir-la un cop més per la ràdio “Deuser que no entenen la lletra”. Vam haver d’ajudar-la, no sabia què triar. Roba, sabates, complements.Ja ho teníem tot. Llavors el maquillatge. Molt?Poc? Ja pots anar al racó del món que sigui... lagent és presumida igual...

Un cop ben arreglades i a punt, vam poder gaudird’un plat típic danès: la frikadeller, una mena demandonguilles de carn de porc amb ceba i altresingredients, que es rossegen amb oli i es mengenacompanyades de patates bullides amb una salsade color fosc. Un asseguro que era boníssim.

Vam arribar al Gymnasium cap a les vuit delvespre. La música se sentia ben clara des de fora,i a través de les finestres es veien els llums decolors i se sentia la gent cridant... Tothom estavaanimadíssim. A la sala de sempre s’hi havia muntatun escenari per al “DJ” que posà música duranttota la nit. Tothom cantava les cançons i la gentballava amb tothom fins amb els desconeguts. Ala zona on es venien les begudes s’hi acumulavenels que no tenien ganes d’estar a la pista de ball:tots xerràvem, ens convidàvem a cervesa, ensdonàvem els correus electrònics... i fins i tot elsdos austríacs van repetir el seu ball que tant d’èxitva tenir. Li vaig demanar a un d’ells que mel’ensenyés, però si us he de ser sincera, els talons

i la minifaldilla no són les robes més adequadesper a aprendre a ballar a l’estil tirolès. I així vampassar la nit. Eufòrics, cantant, ballant... alcapdavall, érem tots joves amb ganes de festa.Fóssim d’on fóssim, cantàvem les mateixescançons i gaudíem tots de la mateixa manera.Bé, potser és veritat que la manera de ballar, finsi tot música moderna, és diferent entre països.Però les diferències són poques.

L’hora “oficial” d’acabament de la festa era a lesdotze. Però eren quarts d’una i la gent encara esresistia a marxar. Alguns van anar directes alKing’s Pub. D’altres van tenir més seny i van de-cidir dormir una mica: l’endemà algunesdelegacions marxaven molt aviat. A mida ques’acostava l’hora de marxar, cada cop es notavenmés les ganes d’aferrar-se bé a aquell sentiment:fotos amunt i avall, abraçades, tots assegurant-nos que teníem els “messengers” de tothom...

Sabíem que era l’última oportunitat d’estar ambtota aquella gent. A molts d’ells potser ja no elstornaríem a veure. Amb quants d’ells podriahaver nascut una amistat de les de tota la vida,si haguéssim tingut més temps? Quantespossibles parelles haurien nascut si s’haguessinpogut seguir veient cada dia? Jo mateixa em vaigveure abraçada a aquella nit, el matí següent i eldiumenge volia aferrar-me a aquella gent que enuna setmana havien passat de ser perfectesdesconeguts a amics que no oblidaria mai.A l’estació de tren, quan acomiadàvem laJosephine, una professora ens va fer repetirl’abraçada per fer-nos una foto.

No vam plorar el diumenge, quan marxàvemnosaltres, però vam estar a punt. Ja ningúrecordava aquell matí del dilluns, quan totsvolíem tornar a casa. Havia passat tot tan ràpid...Volíem una setmana més!

De veritat, si mai us teniu l’oportunitat de viureuna experiència com aquesta, i és ben probableque us passi, que els petits dubtes no us aturin:una setmana com aquesta val la pena viure-la.

Bé, diuen els professors que això passa sempreperò que aquest “Vull tornar a casa!” esconverteix en poquíssim temps en un... “Unasetmaneta més...!”.

Alumnes de 2n de Perruqueria

Dilluns 19 de Novembre ens trobem tots a l’aeroportde Girona amb les maletes a rebentar i tot eren nervisja que cap de nosaltres havia anat mai en avió!!!

En arribar estàvem totes eufòriques, ja havíemarribat!!!

Agafem els taxis i anem cap a l’estació de Duisburgi... quin fred que feia!!!

Però en arribar al City Hostel se’ns va passar toten veure el sopar que ens havien preparat. Aixònomés va ser un dia, perquè a partir de llavors enstocava fer-ho tot a nosaltres.

El següent que ens esperava era conèixer elsalemanys i la seva escola, el Gertrud Bäumer. Estracta d’ un centre de formació d’aprenents que sesitua en el mateix nivell que el nostre IES: ofereixCF de GM (perruqueria, hostaleria, fusteria,automoció, serveis a la comunitat...). Ofereix unaformació en alternança comparable amb l’ofertadels CF en els quals també es fan pràctiques a lesempreses .Vàrem compartir moltes sortides a Köln,Bönn, Amsterdam.

Una de les coses que vàrem anar a visitar va ser elparc industrial on hi vàrem passar un fred de mildimonis... però va valer la pena!

També ens va agradar molt anar a Amsterdam toteren botigues i més botigues.

A l’institut vam aprendre les primeres paraules ambalemany: Hallo, Kartoffen, wassa...i moltes més.

Era difícil d’entendre’s però amb les ganes i predis-posició xerraven i ens enteníem.

Va arribar el dia que vam anar a les empreses, totera molt diferent que aquí. Les alumnes a penesfeien res. Les tenien molt limitades i les perru-queries eren molt grans i hi treballaven moltesnoies.

L’estil de pentinats és molt diferent que el d’aquí,els agrada molt el volum, fan estils de tallat moltantiquats...

ESTADA AALEMANYA DELS

ALUMNES DEPERRUQUERIA...

Vam anar 4 dies a treballar a les empreses. En eltranscurs d’aquests 4 dies vam arribar un parellde cops tard al lloc on havíem quedat amb lesalemanyes i a partir d’aquí vam viure algunes aven-tures per arribar a les empreses, com pujar en unmetro i perdre’ns pel mig de Duisburg o haverd’anar amb taxi i tenir treballs perquè el taxistaens entengués i moltes coses més.

A les nits ens ho vam passar molt bé... corredissesamunt i avall, anant a pintar en Víctor! I algunesque varen sortir per allà amb les alemanyes...

En el temps lliure que teníem ens passàvem tota latarda de botigues comprant tot el que trobàvem ianar gastant...

Varen ser dues setmanes intenses on cada diavivíem una experiència nova com anar a rentar enuna bugaderia o la bronca de l’encarregat delsupermercat.

La veritat és que ha sigut una experiència moltmaca i que totes repetiríem ja que vam aprendremoltes coses i vam conèixer una nova cultura ambcostums molt diferents als nostres i un nou paísque mai veu el sol.

Ens enduem un bon record d’aquest intercanvi.

Els alumnes de 2n curs del CFGM d’Electromecànicade vehicles van realitzar un intercanvi a la zonanord d’Itàlia (Bergamo-Modena) que es va dur aterme del 22 de Novembre fins al 5 de Desembre.Es varen visitar diferents empreses i museus delsector de l’automoció (Ferrari, Lamborghini,Pagani, Acerbis, Landini, Magnetti Marelli, Iame,Stanguellini...) i diferents ciutats d’aquella zona(Milà, Bergamo, Verona, Venècia, Modena, Bo-logna, Maranello,...).

Durant les visites a les empreses, es van poderobservar les diferents maneres de treball,d’organització i veure diferents tècniques delprocés d’elaboració de les peces.

A continuació podem veure què en pensen algunsalumnes:

Adrià Medinyà

Per a mi l’estada a Itàlia va ser molt interessant jaque vam poder visitar diferents empreses rela-cionades amb els estudis que estem cursant.Algunes empreses em van agradar molt:Lamborghini, Pagani i Acerbis.

Tot i que Ferrari em va decepcionar una miquetaperquè només vam poder veure el museu i el queens interessava era la fàbrica, vam tenir la gransort que en el circuit de Fiorano (al costat deGalleria Ferrari) estaven fent proves amb algunFerrari, això sí que ens va agradar!!!

També vam veure una fàbrica de motors de kartsi una escola italiana que ens van ensenyar el seusistema de formació, entre d’altres.

El que menys em va agradar va ser el primer diaque vam visitar la fàbrica de la Magneti-Marelli(fabricació de components electrònics de vehicles)i el museu Alfa Romeo, la veritat és que es va feruna mica pesat, potser perquè el guia del museuens va explicar tota la història amb pèls i senyals.El menjar no em va agradar gaire i la solució vaser menjar més pizzes del que un pot tolerar.

El viatge en general va estar molt bé i el recomanoa tothom qui li agradi el món del motor.

EXPERIÈNCIESDEL VIATGE A ITÀLIA

CF AUTOMOCIÓ

El viatge a Itàlia en part va ser una experiènciaque no oblidaré mai, no només per estar quinzedies fora sinó que també pel companyerisme quehi va haver entre tots, tot el que vam viure i vamaprendre.

Per a mi el que més em va agradar del viatge vaser el dia que vam veure la fàbrica i museuLamborghini i la Galleria Ferrari, va ser moltinteressant, a part de les altres visites, empresesi museus.

A mi personalment, el viatge em va agradar bastanti va ser una experiència molt bona en la qual vaigaprendre moltes coses tant del món de la mecànicacom culturals. L’empresa que em va agradar mésva ser la Lamborghini. Vam ser uns privilegiats perpoder veure la fàbrica, i pel que fa a Acerbis iLandini ens van tractar excepcionalment.

Gustavo Robles

Alejandro Huertas

We want to briefly summarize what we have experiencedduring our 3 weeks exchange in Figueres. Our tour startedin Germany without any problems, although we had tofear a German railway strike. After a smooth flight fromMunich to Barcelona we had to face our first challenge:There was no train from the airport to Barcelona Sants.First we thought that the strike has caught up with usbut then we saw that there were big construction worksgoing on. But neither this nor our language problemsand not even a closed tourist information desk could stopus on our way to Figueres. On our way from the airportto the train station we have noticed the first bigdifferences – for once the bus drivers have a much moreracy way of driving that their German counterparts and,even more important for us, the prices at McDonalds arehigher. For example a cheeseburger with a drink costseuros 1.80 instead of the one Euro which we are used toin Germany. This made some of us calculate if they couldstill afford the exchange – though not really seriously.The rest of the journey went quite smoothly.

On arrival in Figueres we were greeted by some Spanishteachers who were kind enough to transport our suitcasesto the hotel. Furthermore our stroll through the cityemerged as a first guided tour which showed a nice smallcity with lots of small alleys and a pleasant southernatmosphere. Then we got invited to a first traditionalCatalonian meal which has been a new experience andat the beginning some of us didn’t know what order.

The first week passed by with a lot of visits and guidedtours in which we saw the wonderful Cataloniancountryside: the mountains, the sea, the beach, and thesun! But despite the sun the temperatures were not toohigh due to the icy northerly wind. This together withthe not really high temperature of the sea put some ofus off to go for a swim in the ocean – only some of us,because eight strong Germans braved the challenge andswam at least a bit in the sea (una poco loco!).

With the good food in the restaurants we have quicklygot our strength back. It has been a bit of a surprise to usthat the restaurants offered mainly menus. Especially thepaella we enjoyed a lot and we are very grateful to theorganizers that they have thought of this.

During the next few days an icy wind set in, the Tranmon-tana, which we haven’t expected at all. This made us awareof the fact that it is not only fun to live here.

Alumnes de Kempten

IMPRESSIONS,DIFERÈNCIES I

PECULARIETATS DEL’INTERCANVI A

CATALUNYA

The visitations of the museums and historical excavationswere highly interesting and we have learnt a lot fromthem, whereby the Dali Museum has been by far the best.And once again everything has been very well organizedand carried out. This must have been a lot of work forthe organizers and we greatly appreciate this!

Back to the differences which we have noticed: The trafficin the towns fascinates us. The traffic rules like red trafficlights or no parking seem to be more a guide than a strictrule which can easily be dodged by putting on the warninglights or sounding the horn. This has been something newfor us law-abiding Germans. Furthermore the pedestriansseem to have no rights at all which accounts for the neverending flow of wailing ambulances passing by.

Our stay in Girona has been muy bien! Even though theYouth Hostel in Girona didn’t have the high standard ofour hotel in Figueres, the festival made more than up forit. This has been just perfect – great music, cheap foodand drinks and a superb atmosphere. It has beenabsolutely outstanding to party with the Spanishstudents. And of course we want to import the traditionalCatalonian schnapps: Ratafia. The working times, schooltimes, and meal times are, even after two weeks, stillunusual for us. Nevertheless we quite fast accustomedto the siesta from 1p.m. to 4p.m. which is very relaxing.

Now we are looking forward to the last few and definitelythrilling days of our stay in which we will get an insightinto the Spanish way of work and into some of theSpanish companies.

Finally we would like to thank all the organizers on behalfof the students and the students who accompanied us aswell, for this thrilling, interesting and funny time.

ens

parl

en e

lsd’ESO

El passat mes de març, concretament del9 al 15, els alumnes de 4t d’ESO vàremanar a Itàlia de viatge de fi de curs,acompanyats de quatre professors.

Tot va començar el diumenge dia 9 al’institut. A les set de la tarda ens vamtrobar tots al porxo preparats percomençar la nostra travessia amb el que,en tot moment, ens va acompanyar:l’autobús.

El viatge d’anada va ser intens i llarg, i unxic incòmode, ja que va durar unes catorzehores (amb quatre parades), però el casés que l’endemà a les deu del matíaproximadament ja estàvem al primerpunt del recorregut: el llac Garda (molt alnord d’Itàlia). El paisatge era molt bonic iel poblet on estava molt acollidor.

Després de fer la petita parada al llac vamanar a visitar Verona, la “ciutat” de Romeui Julieta, de la qual en vam veure el“suposat” balcó. Dinàrem allà i a la tardaens varen donar temps lliure per anar avisitar, del mapa amb recomanacions queens havien donat, les coses que creiéssimmés interessants. Entre elles hi havial’amfiteatre, el duomo (que és la catedral)i la Piazza del Signori.

A l’hora prevista vam agafar el bus i... capa l’hotel! (que estava al lido de Venècia).El cert és que no era gaire acollidor quediguéssim, però nosaltres ens ho vam sa-ber passar bé. Aquella nit, però, desprésd’un dia tan esgotador calia una rondad’acudits amb els professors per riured’allò més i després a dormir, que era tard.

El dimarts al matí vam anar a agafar elVaporetto que ens va portar cap a lasegona ciutat més romàntica del món:Venècia. Tot i que estava apagada peltemps, perquè ens va fer un dia gris ambun xic de pluja, vam poder observarl’encant que té.

Al matí ens en vam anar pel nostre comptea veure el que volguéssim, tenint un mapaamb indicacions com a Verona, i moltsaprofitàrem per fer una de les cosestradicionals a Venècia: pujar en góndola.Realment val la pena, és increïble veureels canals de tan a prop, i també romàntic.Ara, és cert que per trobar gòndoles notens pas problemes perquè constantmentveus gondolers a tota la ciutat.

A part de la góndola també hi destaquenla Piazza de San Marco i els Ponts deRialto i el dels Sospirs, com no.

Després de dinar vam fer una petita visita aMurano, d’on en surt el vidre tan característicd’Itàlia, hi vàrem fer algunes compres i vamtornar a Venècia per veure-la de nit.

Aquella nit alguns se’n van anar de festaa una discoteca que estava al costat del’hotel i uns altres es van quedar a l’hotela fer bestieses amb els amics.

El dimecres tocava anar a Florència, unaciutat que, a molts de nosaltres, ens vaencantar. És increïble la bellesa que té. Amés, està plena d’art excepcional.

Vam anar a veure la Galleria dell’a Aca-demia, que és un museu on hi va haver laprimera escola d’Europa que va ensenyar

Mireia Català

CRÒNICA DEL VIATGE AITÀLIA DE 4t D’ESO: queno falti la pasta…

tècniques de dibuix, pintura i escultura. A més,allà hi ha exposada la meravellosa escultura deDavid. Realment fascina moltíssim veure-la endirecte. Si hi aneu mai no us la perdeu.

Després de dinar ens van deixar temps lliure peranar a visitar coses i comprar als mercats que hihavia allà, com per exemple el Mercato Centrale(que és alimentari). Algunes de les coses mésinteressants que hi ha són el Ponte Vecchio, queés el més antic que es conserva i també el méscar ja que tot són joieries. Diuen que és el pontmés car del món. A més, les vistes des del pontsón molt boniques. I a part d’aquestes dues cosesdestaquen les portes de Ghiberti, les quals sempres’estudien.

Una altra cosa que destaca és el Duomo, la quartacatedral més gran d’Europa, de la qual la sevacúpula s’ha convertit en un dels símbols de laciutat. Dos del grups hi van pujar i van dir que ésincreïble la vista que hi ha des d’allà dalt i que elsfrescos de la cúpula són realment bonics.

Aquella nit vam anar a dormir a un hotel deMontecatini, que estava molt més bé que el primer.

El dijous vam tornar a anar a Florència per aca-bar de veure dues de les coses que ens faltaven:una, a la qual no vam poder entrar perquè noteníem entrada concertada, és els Ufizzi (és unmuseu d’art com el Louvre a França), i l’altre és elpalau Pitti. Aquest conté una gran quantitatd’obres d’art i és entretingut.

Finalment, el divendres, en primer lloc vam anara Lucca, un poblet petit envoltat per una murallaon hi vam romandre dues horetes. Era moltacollidor. A més, una de les coses característiquesés que té l’amfiteatre romà fet de cases; és a dir,a tot el voltant hi ha cases i al mig hi ha unamena d’el·lipse que és el que funcionava com aamfiteatre.

Quan es va acabar aquesta visiteta ens dirigírema l’últim punt del nostre recorregut: Pisa. No ensl’esperàvem tan espectacular, la veritat, però ensva encantar. Ens hi vam estar fins a les quatre dela tarda aproximadament. Durant tota aquestaestona vam comprar, vam fer les típiques fotos ala torre, vam passejar... vam estar més de “relax”.Això sí , si ja havíem regatejat als altres llocs, aquíva ser increïble, els venedors ambulants et veniena oferir ulleres, bosses de mà i moltes altres co-ses perquè les compressis, i era molt divertitregatejar; perquè podies acabar pagant el preuque tu volies, sempre que no fos molt i molt baix.

Finalment quan va arribar l’hora vam anar direccióal port de Gènova per agafar el vaixell que ensportaria cap a Barcelona. Se’ns va fer molt llargal’espera, ja que el barco anava amb retard deguta la mala mar de la setmana, i en lloc d’embarcara les 10 ho vam fer a la 1...però en fi, després vampassar una nit increïble! Molts de nosaltres vamanar a la discoteca del vaixell, però era molt petitai hi feia molta calor, així que cap a les tres o aixíens vam quedar tots al passadís dels camarots ivam estar xerrant.

Després de passar quasi un dia al barco (que en-tre unes coses i les altres va passar bé, perquèalmenys podies estirar-te al llit), vam arribar aBarcelona a les nou del vespre; vam pujar al busi... cap a Figueres!

Així va ser com va acabar el nostre modest peròirrepetible viatge! Això sí, de pasta... no n’hi va faltar!

de batxillerat

VIATGE A ROMA DE 2nDE BATXILLERAT: ARTEN VIU I EN DIRECTE

Núria Agustí

Estàvem molt il·lusionats per fer aquestviatge; ara bé, els nervis que portàvemtots a sobre no ens els treia ningú. Quesi les mides i el pes de la maleta erenles correctes; que si les ampolletes delíquids s’havien de posar en pots que nofessin més de 100 ml; que si això; que siallò altre... Després de la “ruta” per lacarretera amb cotxe i de curtes becainesen direcció a l’aeroport de Girona, vamarribar, i vam tenir el primer incident delviatge: tot i estar ben avisats, un denosaltres no “portava papers”... Malde-caps, mossegades d’ungles, trucades,més nervis, tensió... Finalment, però, totes va acabar solucionant. I, en pocmenys d’una hora... “ja hi som?”. I sí, jahi érem.

Un cop allà, tots plegats ja teníem ganesde saber com seria l’hotel però en arri-bar-hi vam tenir una decepció considera-ble... i el que ens esperava allà dins!Després d’això, cap a esmorzar per agafarforces pel llarg dia que ens esperava. Unesmorzar molt bo, però molt car. I sí,aquelles forces que havíem agafat, les bennecessitàvem. El dia seria un passeig queno acabaria fins la una de la matinada. Unpasseig per la Roma clàssica. Aquell matívam visitar El Colosseu, Els Fòrums, ElPalatí (des de lluny), El passeig de la ViaSacra i La columna Trajana, amb la“màquina d’escriure” (Altar de la Pàtria)tot darrere.

Després d’aquest tast, cap a dinar s’ha dit.Un dinar amb molta fred, però amb unsbons entrepans portats de casa i unacrêpe de postres per set euros! “Déu n’hido... sembla que la cosa va cara”. I totseguit: cap a la plaça de Marc Aureli, onvam poder apreciar la sensació d’estardins una moneda de cinquanta cèntimsd’euro italiana. I per si no estàvem proucansats, cap al centre comercial! Que nova anar pas malament perquè la pluja vacomençar a aparèixer i l’últim que volíemera acabar com ànecs; cosa que vam po-der evitar, en part, per la gran quantitatde venedors de carrer de paraigües pernomés tres euros.

La Boca de la Veritat, El teatre Marcello iEl Temple de Vesta; es començava a ferfosc i la pluja encara queia, però totsaquests monuments il·luminats eren agra-dables a la vista. Finalment, es va acostarl’hora de sopar. Ja tornàvem a tenir piles:vam anar cap a la famosa Fontana diTrevi; on vam seguir el costum de llençar-hi la moneda per tal d’assegurar-nos detornar a Roma. I per acabar la visita, capal Panteó s’ha dit. I... qui hauria dit queaquella nit sentiríem un concert deGospel? Doncs això mateix, un concertdins una nevera, però un concert. Totglaçats a dins el Panteó. Ja era tard, peròja que havíem aconseguit entrar, ens vamesperar fins a sentir el famós Oh HappyDay! (que havíem vist al programa).

Estàvem tots molt contents, però tambécansats. Havíem de començar a passarcap a l’hotel. Un cop allà, la gran sor-presa: el porter de l’Hotel Caput Mundiestava sota els efectes de Dionís, i noestava amb massa bones condicions pera la distribució de les habitacions. Totauna gimcana! Finalment però, tots i cadaun de nosaltres estàvem a les habita-cions corresponents i com que ja noquedaven ganes de fer festa nocturna,cap al llit i bona nit. Van resultar ser dosquarts de dues.

...

I l’endemà... “esmorzar xinès” (croissant + got d’aiguao capuccino). Diguem que amb això, les nostres forcesde bon matí no havíem estat massa ben carregades.Ara bé, les ganes de visitar hi seguien essent: avuitocava una mica de Renaixement.

Per començar, els Museus Vaticans que, curio-sament, vam poder veure davant un fet insòlit:no hi havia gens ni mica de cua. I un cop vist això...cap a la cúpula de la Capella Sixtina. Vam fer propd’un miler de graons entre pujar i baixar. Ara bé,va valer la pena; vam poder divisar els braços delVaticà i una vista chapeau! Per acabar: la Piazzasan Pietro.

A la tarda cap a San Pietro in Montorio. Si nohavíem tingut prou escales, aquí en teníem més(d’aquí el “in Montorio”). Un cop aquesta visita,una estona lliure per comprar records i, jaarribats al final del dia, a la cerca d’un restau-rant per sopar i... cap a l’hotel.

El dia següent, de nou “l’esmorzar xinès” i capa fer les maletes. Aquell dia tocava la “Ruta deles esglésies” del Barroc: San Carlo alle QuattroFontane, l’església que contenia l’Èxtasi de San-ta Teresa, i altres. Tot seguit vam tornar a veurela Fontana di Trevi i del Panteó. Aquest cop,però, una visió diürna. Per acabar, vamacomiadar-nos de la Piazza Navona amb undinar boníssim, una mica de temps lliure i unTartufo de postres; tota una obra d’art per alssentits.

El viatge s’estava acabant; ens vam dirigir cap al’aeroport. La foto final amb cares de cansamenti cap a casa. Vam arribar-hi cap a quarts de dotzede la nit. Calia descansar perquè l’endemà hi haviamoltes coses per fer.

Un viatge inoblidable, amb moltes experiències,molts somriures, un vídeo per veure i moltes fo-tos per compartir. Quan hi tornem?

Teia Roca

La finalitat de buscar un company-guia per alnouvingut és la d’ajudar-lo a integrar-se en el cen-tre: acompanyar-lo, escoltar les seves necessitats,conèixer l’organització del centre, l’espai, resoldreels primers problemes en la dificultat d’una novallengua i d’una manera d’ensenyar, ajudar el tutora transmetre-li algunes informacions, etc.

1. Entendre  i posar-se en el lloc dels altres1. Entendre  i posar-se en el lloc dels altres1. Entendre  i posar-se en el lloc dels altres1. Entendre  i posar-se en el lloc dels altres1. Entendre  i posar-se en el lloc dels altres

Us imagineu arribar a una escola on tothom usparli tot el dia i que vosaltres no entengueu res?Una escola on la gent vagi vestida diferent i onfacin coses diferents?

Què pensaríeu? Com us sentiríeu ?

Si allà trobéssiu algun company que us ensenyala classe, el pati, com es diuen algunes coses...Què us semblaria ? En quines dificultatsvoldríeu que us ajudessin?

 Doncs hem pensat que vosaltres podeu fer moltbé aquest paper. Tots sou persones CLAU perajudar-lo. Tots som MESTRES.

Sempre que vingui un company nou o unacompanya nova és important que tots l’acollim.Que mirem com està, quines necessitats té.

De vegades per entendre’ns només cal voler-ho fer, mirar i pensar com es deu sentir, inten-tar ser amable, facilitar-li les coses; de lamateixa manera que ens agradaria que hofessin amb nosaltres si ens trobéssim enaquesta circumstància.

LA FIGURA DELCOMPANY-GUIA

Amb aquesta acció es pretén:

Incrementar el sentiment de seguretat iacolliment de l’alumnat nouvingut.

Potenciar un aprenentatge ràpid de les pautesorganitzatives i normatives del centre per partd’aquests nois i noies.

Facilitar la relació amb els seus companys.

Educar en l’empatia, la col·laboració i lasolidaritat tots els nois i noies.

Promoure el coneixement i millorar lesrelacions entre els alumnes i la convivènciaintercultural en el centre.

 

2. Quines funcions tindrà el company-guia?2. Quines funcions tindrà el company-guia?2. Quines funcions tindrà el company-guia?2. Quines funcions tindrà el company-guia?2. Quines funcions tindrà el company-guia?

Col·laborar amb el professorat i el tutor

Ell pot recollir tota la informació que es dónaa classe i explicar-la

Asseure’s al seu costat a totes les classes, coma mínim els primers temps

Deixar-li material els primers dies fins que eltingui complet

Fer activitats conjuntes si el professor ho con-sidera profitós

Fer–li indicacions de la tasca que li hanencomanat

Repetir-li explicacions que no ha entès,ajudar-lo a copiar, buscar pàgines, etc...

Li repetirà les informacions que s’hagin donata classe i que l’afectin. Si cal, al principi espodrà recórrer a algun company que coneguila llengua del nouvingut.

Conèixer els nous espais i horaris:

Els primers dies se l’acompanya pels diferentsespais de l’escola, explicant-ne les funcions iels noms.

A cada canvi de classe se l’acompanya cap elnou espai on ha d’anar.

<currículumobert

Estic fent de company-guia i és una “feina” quem’agrada fer i que crec que és molt necessària, jaque també m’hagués agradat que, quan jo vaigcomençar a l’IES (tan sols feia 3 mesos que haviaarribat de Bolívia), algú m’ajudés, en les activitatslúdiques i educatives.

Al meu company li he ensenyat els diferentsespais, l’ajudo amb els deures, canvis de classe...però cada vegada necessita menys la meva ajuda.

Evidentment si tinc l’oportunitat de tornar a ferde company-guia, ho tornaré a fer.

Joan Sebastian Reina 4t ESO

He fet dues vegades de company-guia i han estatdues experiències molt positives però totalmentdiferents.

El primer company es deixava ajudar molt, agrainttot el que estava fent per ell i encara ara, tot i queanem a diferents classes i ja s’espavila tot sol,mantenim la bona relació.

En canvi, el segon ha estat més dur ja que no esdeixava ajudar i tenia un comportament rebel. Toti així, jo he fet tot el que he pogut per ell i no m’hatret les ganes de tornar a ser company-guia, jaque crec que tothom es mereix l’oportunitat quel’ajudin. Hem d’apendre a acceptar que hi hadiferents caràcters i diferents maneres de fer.

Judit Fernández 3r ESO

QUÈ EN PENSES DESER COMPANY-GUIA?

La máquina pensante

He llegit La máquina pensante de Jacques Futrelle.Aquest llibre vol demostrar que la intel·ligència humana pot desenvolupar-se molti el professor Augustus Van Dusen és l’ encarregat de fer-ho.Llegint aquesta aventura em vaig divertir bastant.Sóc la Ivelina Stoylova Ivelina Stoylova Ivelina Stoylova Ivelina Stoylova Ivelina Stoylova i recomano aquest llibre a tots els lectors que vulguin posara prova el seu cervell.

Matilda

Em dic Laila ArramziLaila ArramziLaila ArramziLaila ArramziLaila Arramzi, he llegit Matilda i he trobat força interessant aquest llibreque parla d’una nena que té poders sobrenaturals, però no els descobreix fins quecanvia d’escola. Jo recomanaria aquest llibre a les persones interessades pel mónde la màgia.

La canción del mirlo

La canción del mirlo de Jennifer Lauck, és l’últim llibre que he llegit, o, més ben dit,rellegit. És una autobiografia. Les circumstàncies li van negar la possibilitat deviure una infantesa com la dels altres nens, però això li va donar una increïblefortalesa interior. Sóc la Margarita Lara. Margarita Lara. Margarita Lara. Margarita Lara. Margarita Lara.

L’obersturnführer Aue des d’ un present tranquil a la França dels anys 60, explica d’una manera racional,exempta de tota emotivitat, sense cap sentiment de culpa o de penediment la seva participació als fetsque van canviar la història i la concepció de l’home: l’extermini d’un poble.

Paral·lelament al desenvolupament de la campanya de l’Est, Polònia, Ucraïna, El Caucas, Hongria i Berlin,analitza les arrels de l’antisemitisme a l’Alemanya nacinonalsocialista i les matemàtiques del genocidi. Laseva principal missió és, precisament, intentar tenir cura de la situació dels jueus i dels refugiats alscamps de concentració, no per raons humanitàries, sinó per a mantenir viu un número de persones capaçde mantenir una economia de guerra .

Aquesta obra gegantina no tan sols ens enfronta a un home que ha participat en uns fets cruels sinóque també ens endinsa en un món personal pervers.

L’obersturnfürer Aue no coneix cap sentiment positiu, només el mou una obsessió malaltissa per la sevagermana bessona i aquesta obsessió marcarà la seva relació amb la resta dels humans.

Pervers, malalt, intel·ligent, refinat, amoral, cruel, assassí... podríem trobar molts qualificatius per a unpersonatge que es mou per les pàgines del llibre amb vida pròpia.

El doctor Aue no escriu per a nosaltres, no vol justificar res, no es vol justificar de res... ha perdut unaguerra i ha salvat la seva miserable existència a un preu per a nosaltres massa alt.

Les Benignes és un llibre gegantí, terrible, la seva lectura no és un plaer, malgrat tot s’ha de llegir, s’hade conèixer la història, s’ha de recordar.

Gabi Gómez

RE

SS

EN

YE

S

BI

BL

IO

TE

CA

LES BENIGNES (2007)Autor: Jonathan Littell

Editorial: Quaderns Crema (1162 pàg)

culturacultura©

MI VIDA SIN MÍ

Any:Any:Any:Any:Any: 2003

Guió i direcció: Isabel Coixet

Fotografia: Jean Claude Larrieu

Música: Alfonso Vilallonga

Repartiment: Sarah Polley, Laurie Amanda Plummer, Don Scott Speedman, Leonor Watling,Deborah Harry, María de Medeiros i Lee Mark Ruffalo.

… Aquesta ets tu, amb els ulls tancats sota la pluja, acabes de descobrir que lateva vida ha estat un somni i que ara estàs despertant. Amb aquestes paraulesconeixem Ann, la protagonista, una noia de vint-i-tres anys a qui diagnostiquenuna malaltia que l’ha de portar a la mort. Ann té dues filles, un marit de qui no potrefiar-se massa, una mare ressentida amb el món, un pare que fa deu anys que ésa la presó i una feina de nits que li permet cuidar la família durant el dia. La vidad’Ann, fins ara, ha estat un cúmul de circumstàncies viscudes de forma rutinària ino gaire conscient. Després d’assumir la malaltia, però, s’enfronta a ella mateixa ies planteja de manera força més conscient el fet de viure. Mi vida sin mí és unapel·lícula que ens ajuda a reflexionar sobre el sentit de la vida. Ens recorda que ésen els moments crítics de la nostra existència quan realment som capaços de do-nar la mesura justa a tot allò que ens envolta. La mort és, evidentment, el momentmés decisiu de la nostra vida. Recordar-ho ens hauria d’ajudar, com ajuda Ann, agaudir plenament dels petits i grans moments que la vida ens ofereix.

Montserrat Batllosera

CR

ÍT

IQ

UE

S

CI

NE

MA

TO

GR

ÀF

IQ

UE

S

El último mohicano

Hola, sóc la Gemma ValmanyaGemma ValmanyaGemma ValmanyaGemma ValmanyaGemma Valmanya i em pregunto si hi ha algunapersona que no hagi vist la pel·lícula El último mohicano. Enaquesta pel·lícula hi podem escoltar la meva cantata preferi-da, és impressionant!. Segur que tothom ha sentit a parlar deCarmina Burana. Es tracta d’una cantata composada per CarlOrff, a Munich l’any 1895. Combina la poesia profana del segleXIII amb una música intensa i senzilla.

Héroes del silencio

Sóc la Lorena González, Lorena González, Lorena González, Lorena González, Lorena González, he vist Héroes del silencio. Es tractade tres curtmetratges en blanc i negre i muts.Intenten retra-tar l’estil de vida i l’única preocupació dels protagonistes,elmenjar, però ho fan d’una manera còmica. M’agrada miraraquestes pel·lícules perquè aprenc coses noves i són divertides.

NORMAde Vincenzo Bellini (1801-1835)

Es tracta d’un dels títols que formen part de la col·lecció “Los clásicos de laOpera 400 años” , que la biblioteca del centre ha adquirit. Està formada per 38òperes completes en CD que inclouen el llibret, una sinopsi argumental, explicaciódel procés creatiu de l’obra i un capítol de la història de l’ òpera que va avançantal llarg dels diferents volums de la col·lecció. Es pot dir que la col·lecció és unadiscoteca bàsica d’òpera on hi són la majoria dels títols més populars com Laflauta màgica, El barber de Sevilla, Aida, La Bohème o la mateixa Norma.

Norma és l’òpera més coneguda del compositor italià Vincenzo Bellini. Es vaestrenar el 1831 i des d’aleshores sempre ha format part del repertori habitual,aguantant els canvis en les modes i els gustos del públic. Es tracta d’una obraplenament “belcantista” , és a dir, una música lleugera, de belles melodies i ambmolts ornaments vocals. Està dividida en dos actes, amb dos i tres quadresrespectivament.

L’argument ens situa a la Galia ocupada pels romans. Norma, summa sacerdotessadel déu Irminsul, que ha fet vots de castedat, està amistançada amb el procònsulromà Pollione, amb qui té dos fills. Pollione vol abandonar-la per la jovesacerdotessa, Adalgisa i tornar a Roma. Norma se n’ha assabentat i vol revenjar-se. Primer intenta matar els seus fills, però no és capaç. Després els entrega aAdalgisa amb qui acaba fent amistat. Mentrestant els gals, guiats per Oroveso,cap dels druides i pare de Norma, es volen sublevar contra els romans. Per po-der-ho fer necessiten un sacrifici humà i l’autorització de Norma. Aconsegueixencapturar Pollione per sacrificar-lo, però Norma confessa que ha traït els vots i ala pàtria i s’ofereix per ser sacrificada. Finalment tots dos es dirigeixen a la mort.I així acaba l’òpera. Aquests llibrets tan rocambolescos són habituals en moltesòperes.

Tota l’obra està plena d’àries, duets i cors bellíssims que es graven fàcilment a lamemòria. Però si una destaca entre totes és la celebèrrima i difícil ària Castadiva on Norma canta a la lluna plena com a una deessa mentre talla el vescsagrat. Altres grans moments són el dramàtic trio del final del primer acte entreNorma, Adalgisa i Pollione, el duet Mira o Norma...cedi...deh cedi, entre Norma iAdalgisa, que acaba en un increïble torrent de notes i l’emotiva escena final del’òpera Norma! deh Norma!...deh.

Pel que fa als intèrprets, Montserrat Caballé, en els seus anys de plenitud, ésuna Norma excel·lent. Fiorenza Cosotto, interpreta una de les millors Adalgisaque s’han sentit. Robleto Merolla, un tenor que es va retirar aviat, fa un Pollionede molt bon nivell. Finalment Ivo Vinco fa un Oroveso immillorable. La música vaa càrrec de l’orquestra i el cor de la RAI de Torino, dirigits per Georges Prêtre.

Miquel Turró

CR

ÍT

IC

A

MU

SI

CA

L

][... PARLEM AMB...

Potser se’ns fa estrany que una persona del sexe masculí practiquidansa? I més concretament dansa clàssica; és a dir, ballet?L’Héctor JiménezHéctor JiménezHéctor JiménezHéctor JiménezHéctor Jiménez, alumne de 2n de Batxillerat, ens donarà el seupunt de vista i les seves opinions envers tot aquest món; que per amolts de nosaltres és totalment (o parcialment) desconegut.

Héctor Jiménez(ballarí de ball clàssic)

Si practiques aquest tipus de ball és perquè realmentt’agrada. Com el vas descobrir i/o com et vasendinsar en aquest món? Com hi vas arribar?

Sí, com tu dius, realment m’agrada. En principi jo notenia interès en el ballet. Aleshores, feia funky des depetit i era el que més m’agradava. Tot i això, fa un anyvaig decidir que al que realment em volia dedicar eraa la dansa, i vaig decidir presentar-me a les proves del’ institut del teatre (Conservatori Superior de Dansade Catalunya) i necessitava ballar clàssic. Llavors vaser quan vaig començar a interessar-me pel ballet.

Quan vas iniciar-te en el món de la dansa, quantsanys tenies?

Quan vaig començar tenia uns... 7 anys; per tant, araja en fa uns 10 o 11 que hi dedico part del meu temps.

Et sents diferent pel fet de practicar un tipus dedansa no massa comú en el sexe masculí?

En un principi, podria dir que sí, ja que no coneixia ningúque fes ballet com jo; i per tant, em sentia diferent.Ara, que ja porto un any endinsat en aquest ball, heconegut ballarins de la meva edat i no tinc aquesta

Si realment t’agrada una cosa, lluita per ella.

sensació de ser diferent. És un altre tipus de dansacom pot ser el funky.

Coneixes i “mantens relació” amb alguna persona(del sexe masculí) que faci ballet?

Sí, tinc un amic que està a l’Institut del Teatre i és,també, de Figueres.

Creus que tenir amics que practiquin també aquestball influeix a posar-hi més “esforç”?

La veritat és que aquest no és el factor que m’impulsaa posar-hi més esforç, però sí que m’ajuda a seguirendavant amb el que m’agrada. Tenir algú amb quiparlar d’aquest àmbit, fa que tingui més ganes de con-tinuar i prosperar.

Hi dediques moltes hores de classe a la dansaclàssica?

En ser un tipus de dansa molt complicat, hi dedico 6hores setmanals; tot i que n’hi hauria de dedicar més.

A part de les classes a què assisteixes, assages acasa o en altres llocs com un gimnàs, per exemple?

Realment, sempre que tinc una estona, intento ferexercicis per tal d’agafar elasticitat al cos, ja que ésmolt important per poder fer ball clàssic.

Vas començar fent funky, veritat? Per quins altrestipus de ball has passat o estàs passant?

Com ja he dit, sí, vaig començar amb el funky als 7anys; i la veritat és que quan vaig començar no fèiemfunky pur, sinó que el combinàvem amb la salsa. Mésendavant, vam començar a fer funky i hip hop. Ara, faun any que vaig començar a ballar ballet, ball espanyoli contemporani.

Quina obra de ballet/musical tens com a preferit ot’agrada més?

Ja que fa relativament poc que estic endinsat en aquestmón, del ballet, no conec gaires obres, però el meumusical, de ballet, preferit és Billy Elliot.

En un futur creus que t’acabaràs dedicant a la dansa,tant sigui la clàssica com d’altres estils? Faràsaltres estudis a part de dedicar-te en aquest món?

Doncs sí. El meu propòsit és dedicar-m’hi tota la vida;ja que m’agradaria arribar a ser un ballarí professional,però no només això, sinó que també tinc pensat ferdos anys d’especialització en Pedagogia o Coreografiaque és la carrera que s’ofereix quan ja tens el títol deballarí. D’aquesta manera, podria dedicar-me a fer deprofessor o de coreògraf.Tot i que no necessàriament s’ha de fer una altra ca-rrera alternativa, molta gent pensa que la dansa ésquelcom secundari, però és una carrera com una altra.

Sembla ser que el teu treball de recerca té relacióamb tot això. Ens pots explicar quin és o són elstemes que hi tractes concretament?

Certament, el meu treball de recerca tracta de ladiscriminació de gènere que pateix l’home en el ballet.El baso en una experiència personal, com han siguttots aquests anys des que vaig començar a ballar,explicant les discriminacions que he patit i com he anatevolucionant en aquest àmbit. Vaig triar aquest temaperquè trobo que és important que la gent sàpiga queno té res d’especial que un home faci ballet; ja queaquest tipus de dansa s’ha associat, sempre, a les do-nes, ja que es necessita un tipus de sensibilitat que,normalment, no solen tenir i/o mostrar els homes. Toti això, no vol dir que una persona del sexe masculí hagide ser diferent pel fet de posseir aquesta sensibilitat ide tenir l’art de ballar ballet.Aquest treball de recerca, m’ha ajudat molt acomprendre que sempre has de seguir els teus idealsper més obstacles que trobis al camí, que no importael que pensin els altres si tu ets feliç fent el que tu volsi el que més t’agrada.

Per acabar, donar-te les gràcies per aquest temps iper tota la informació que ens has aportat. També,si hi ha alguna cosa que no s’ha dit, ens agradariaque ho esmentessis.

Sincerament, m’ha agradat molt poder explicar tot aixòque pensava i deixar-ho per escrit en una revista que,teòricament, llegeixen els joves. Finalment, remarcarles últimes paraules de la darrera pregunta: si realmentt’agrada una cosa, lluita per ella.

Núria Agustí

TREBALLS DE RECERCAPREMIATS AL CERTAMEN

DE MÀLAGA

No és la primera vegada que treballs de recerca delnostre institut són seleccionats per participar en el“Certamen de Jóvenes Investigadores”, que és elconcurs amb més dotació econòmica que es convocaa Espanya cada any i a on hi assisteixen els treballsmés significatius que s’han fet al llarg del curs abatxillerat i els dos primers anys d’estudis universitaris.Però sí que és la primera vegada que el nostre centreporta dos treballs a aquest Certamen, tots dos sónseleccionats i tots dos obtenen premis: un primer i untercer. Tot seguit us oferim unes reflexions fetes perles autores al voltant d’aquests dos treballs.

L’Europa del segle XX va veure l’ascens de partitspolítics feixistes que van esclafar móns culturals moltrics. En els nostres treballs vam tractar-ne dosexemples claríssims. Un, el del partit nazi liderat perAdolf Hitler a Alemanya, que va voler acabar amb totel món musical jueu i artístic en general, entre d’altrescoses. L’altre, el de la dictadura de Francisco Francoque, d’una manera força semblant a Espanya, va aca-bar amb un sistema d’ensenyament molt ric que s’haviaestès durant la segona República espanyola i que,probablement, encara no hem superat.

La música del silenciMireia Puigmal

Molts foren els que sucumbiren en l’holocaust, aquellcru episodi de la humanitat que fou realitzat per lesterribles autoritats nazis. El fenomen nazi es vaestendre com una epidèmia en una Alemanyadestrossada després d’una crua guerra. La situaciócrítica que vivien els ciutadans alemanys en aquellaèpoca va ésser la base del triomf electoral del partitnacional-socialista, dirigit per l’enigmàtica figurad’Adolf Hitler. Sens dubte aquest, un líder carismàticque estava dotat d’un gran poder d’oratòria i al qualagradava moltíssim la música.

Perduda entre les línies de la magistral obra del’escriptora Mª Àngels Anglada titulada El violíd’Auschwitz vaig descobrir per primera vegada larelació entre música i extermini. Aquesta lectura vafer que sorgís en mi un gran interès pel tema i,conseqüentment, va donar pas a l’inici de la mevainvestigació. Cal dir que, a l’hora de començar eltreball, un dels principals objectius d’investigacióque em vaig proposar va ésser rescatar de l’oblit fi-gures musicals emblemàtiques, que tot just aras’estan començant a estudiar. Vaig creure convenientdonar-los la transcendència que es mereixien fentque els seus noms fossin coneguts per tal que nocaiguessin en l’oblit. Era com si les veus d’aquellsque sucumbiren en aquell terrible infern m’estigues-sin cridant per poder sortir d’aquell oblit del qual nopodien escapar.

( )( )( )( )( )notícIES

L’escola republicanai l’escola franquistaMarta Palomeras

Escola laica, catalana, coeducativa, activa, progressista...l’escola republicana de seguida va veure la seva fi, veient-se substituïda per l’escola franquista, que va suposarun trencament amb totes aquestes idees. I és que, desdel Règim, s’apostava per una escola catòlica, queprohibia el català, feia que nens i nenes deixessind’anar junts a classe i abandonava l’escola activa il’experimentació.

De seguida vaig comprovar que aquells dos sistemesd’ensenyament havien estat contraris. A partird’entrevistes a testimonis, vaig poder apropar-me unamica més a aquelles dues èpoques i vaig poder conèixerrealment l’ambient que es vivia les aules. Vaig tenir lagran sort de trobar mestres i alumnes de les duesèpoques que em van explicar les seves vivències, elsseus records... una informació que, de ben segur, nopodia trobar en cap biblioteca. Ells em van explicar elque crec que és l’apartat més important del treball i,sobretot, el més humà. Em van parlar dels seussentiments envers l’educació que havien rebut o quehavien donat. A partir de les seves paraules vaig po-der deduir que la majoria dels que em parlaven del’escola republicana ho feien amb una eufòriasorprenent. Els altres solien dir-me que no havia estatla millor època de la seva vida. S’havien vist sotmesosa una educació regulada des del Règim, amb mètodesmolt durs i, sovint, sense sentit.

Una de les conclusions més clares del treball és laintenció que hi havia a les dues èpoques de formar untipus concret de persones. A la República s’ensenyavaa aprendre, es volien formar persones cultes, quetinguessin un esperit crític, que sabessin defensar-se.En canvi, durant el franquisme, la intenció era formarpersones fàcilment dominables des del Règim, dèbils,que no sabessin pensar.

La idea del treball no és dir quin d’aquests dos sistemesd’ensenyament va ser millor, sinó poder aprendre detots dos. Agafar els aspectes positius i els negatius.Uns, per prendre’ls d’exemple. Els altres, per evitar quees tornin a repetir. I és que el futur de la societat estàen mans de l’educació. I és important que hi pensem,que ens plantegem per què, a un segle XXI on creiemestar tan avançats, no ens podem posar, com a mínim,al costat d’aquella escola republicana tan progressista,amb idees tan renovadores, que formava persones aqui se’ls ensenyava a aprendre i a pensar i que,sobretot, estaven disposades a fer-ho.

Amb els treballs volem fer memòria de fets que nos’han de tornar a repetir. Vam escollir temes que ensmotivaven i ens interessaven. Per això creiem que ésmolt important triar un tema que t’interessi per tal depoder acabar gaudint de la investigació.

També em vaig qüestionar com la música pogué aflorarenmig d’aquell horror i de quina manera ho feu. Aleshoresvaig descobrir que la música no només va ser utilitzadapels presos com a instrument d’evasió de tots els horrorsque els va tocar viure a diari, sinó que també va ésserutilitzada com a instrument de terror i propaganda pelsnazis. Així doncs, la relació entre art i extermini ens hamostrat dos punts de vista ben diferenciats: el de l’artistadeportat (la víctima) i el del botxí.

A partir d’aquestes dues premisses, vaig estructurarel meu treball en quatre blocs: el primer bloc va ésserdedicat a situar cronològicament els fets, en el segonbloc vaig dur a terme un estudi de la relació entre lamúsica i la política, el tercer bloc el vaig dedicar aanalitzar des d’un punt de vista ètic la bibliografia so-bre el tema i finalment en el quart bloc hi vaig inclourel’estudi de les obres que s’interpretaren en els campsde concentració nazis, les biografies dels músicssilenciats i l’anàlisi musical d’algunes de les seves obrescomposades enmig de l’horror.

En finalitzar el treball vaig poder obtenir diversesconclusions, com per exemple que la música durant elTercer Reich sovint es posà al servei de la política. Perparadoxal que ens pugui semblar, no podem oblidaraquella etapa tan fúnebre i obscura de la nostrahistòria, ja que la víctima continua tenint dret a la vida,encara que el botxí no li pugui tornar.

Els alumnes de 1r de Batxillerat que ja l’any passatvam iniciar-nos al món del circ vam anar a veurel’espectacle del Circ Cric que va tenir lloc a Bar-celona. L’espectacle va ser fantàstic, ens va ferriure a tots. El Circ Cric ens va fer tornar a l’èpocaen què rèiem de qualsevol bestiesa, sense cappreocupació. Era com si entrant en aquella carpaho deixessis enrere tot i entressis en un mónmàgic on tot és possible. Els trapezistes, elsmalabaristes, músics i pallassos ens deixaven ambles boques ben obertes amb els seus números.Després d’aquesta visita ens han entrat moltesganes de reemprendre el que l’any passat vamhaver de deixar a mitges, el nostre espectacle decirc. Tenim la il.lusió de transmetre les emocionsque el Circ Cric ens va fer sentir a nosaltres, i aixífer que, per una estona, les persones que ensvinguin a veure puguin entrar en un món màgic is’ho passin molt bé. Perquè el circ també ensensenya a veure la vida d’una manera diferent.

Ruth Casteys i Jenny Góngora

COMENÇA L’ESPECTACLE:ANEM AL CIRC CRIC

El dia 20 de novembre vàrem anar d’excursió alCirc Cric. Va ser un espectacle molt interessant, ia la majoria de gent, els va agradar.

Per als que fem circ amb en Pep, ens ha donatmés ganes de continuar practicant i investiganten el món del circ.

Vàrem gaudir dels malabars d’Antoine Hulon, peròtambé vàrem riure amb el pallasso de carrer,Leandre.

També vàrem vibrar amb la roda alemanya (MarieClaude), amb la corda llisa (Carol Correa), peròsobretot on la gent va quedar més sorpresa vaser amb el quadrat aeri a càrrec de la Cia Irracionel(Juan Ramon i Candice).

I sobretot vàrem poder disfrutar molt i riure ambel gran pallasso Tortell Poltrona, que és el direc-tor del Circ Cric.

Per a la gent que no va venir a veure el circ,explicarem una mica com va anar tot.

Primer de tot van presentar els artistes, els músicsi els tècnics, i després van fer una explicació dequè eren els Pallassos sense fronteres, que és unaONG formada per en Tortell Poltrona i més gent ique consisteix en recórrer el món on hi ha guerrai els països del tercer món perquè els més petitspuguin passar una estona agradable.

Després van fer l’espectacle, per cert molttreballat i molt interessant, i quan van acabarl’espectacle van fer una ronda de preguntes, persi algú tenia alguna pregunta per fer.

La frase que encapçala l’espectacle era: “aquestcirc, el Circ Cric, és així de bonic”.

Miquel Chamorro i Eric Jiménez

- Saps què? Estic pensant fer això queproposa en Pep del circ...

- Què dius ara... s’ha de venir elsdimecres i divendres a la tarda quan nohi ha classe per assajar, i a més a mésentre que un ara s’equivoca, l’altre estàenfadat perquè té un mal dia...

- Ja ho sé... però trobo que pot serinteressant... sí que ho faré, t’hi apuntes?

- Ui no, què va, jo els dimecres i divendresa la tarda estic molt bé a casa...

Cada cop es fa més evident que ens anem fentgrans, que anem creixent com a persones, aquestfet comporta que s’hagin de prendre determi-nades decisions. De fet, la major part de les cosesque ens succeeixen a la vida vénen condicionadesper una decisió que abans hem hagut de prendre.

Ara fa 3 anys en Pep ens proposava als alumnesde tercer i quart d’ESO formar part d’un espec-tacle de circ que es venia celebrant des d’anysenrere en el centre. Alguns alumnes, van decidirformar-hi part (jo entre ells), i d’altres no, cap pro-blema, ja que no s’obliga ningú a participar enl’espectacle.

Doncs en el meu cas, quan més ho penso i més horecordo, més segur estic que la meva decisió vaser la correcta. Per què?

Vam tenir l’oportunitat de conèixer alguns profes-sors fora de les aules, (cosa que t’ajuda a com-prendre i adonar-te que els professors no sónéssers que viuen a l’escola, i que tan sols viuenper això, t’adones que tenen una vida pròpia i quepoden ser d’allò més “enrotllats”). A part delsprofessors et relaciones amb alumnes d’un altrecurs, alumnes que potser no coneixies i a partird’aquí tens relació amb ells.

Els assajos...buf, quin pal, no?, doncs no, tots elsassajos són divertits i el més important, és queen cada un d’ells aprens alguna cosa, alguna cosaque no té perquè estar relacionada amb el circ oamb l’especialitat que hagis triat (trapezi,malabars,...), sinó que et fa veure que gràcies altreball en equip, la constància, els ànims delscompanys (alguns dels quals gairebé no conei-xies), els errors, els nous ànims el bon “rotllo”...tot això et fa veure la part més noble i més obertaque cadascú de nosaltres porta dins, i que sensel’ajuda d’altres persones això no seria possible,però a la vegada saps que tu també estàs dinsd’aquest grup de persones, tu també has ajudat,tu també has animat, per tant, te n’ adones queveritablement també formes part d’aquest treballen equip i del resultat del mateix.

Ja per acabar, voldria afegir el meu granet de sor-ra també en l’intent de descriure el circ que vaigpresenciar el dimarts a la carpa del Circ Cric perpart d’un dels seus components, aquesta perso-na va dir que “el circ és l’art que desafia l’equilibrii la gravetat”. Doncs jo afegiria que també desafiael mal humor i ens fa oblidar per una estona elmón que ens envolta, d’alguna manera, aconse-gueix que et submergeixis de ple en l’espectacle iho deixis tot per ser un personatge més, el mésimportant, l’espectador.

Sergi Garcia

I L’ESPECTACLE CONTINUA...AL MONTURIOL!

entrevista a...... PERFILS

DANI PUIGMAL

Dani Puigmal, empordanès, 30 anys, biòleg,la mirada clara i l’aspecte tranquil de lesbones persones. Fa estades de més de migany a l’Índia per poder estudiar el budisme.Bescanvia classes de Matemàtiques i Anglèsals petits monjos per classes de llenguatibetana i la possibilitat d’aprofundir més enla filosofia que hi ha darrere del mode de vidadels seguidors de Buda. “Allà la vida és barata.Llogar una habitació per un mes surt permenys de 100 euros i el menjar tampoc noés car, així que puc viure llargues temporadesamb el que he estalviat treballant aquí”

Allò que ens uneix a totsés la recerca de la felicitat

I vas acabar la carrera a Girona i vas marxar a l’Índia...

Doncs sí. Volia sortir de casa i conèixer altres realitats.

I vas anar a la ciutat on resideix el Dalai Lama

Quan va començar l’exili dels tibetans el 1959, molts van seracollits per l’Índia però van ser obligats a dispersar-se pelterritori. Al Nord, a prop de l’Himàlaia, hi ha la ciutat on viuel Dalai Lama.

Però ara les teves estades les fas en una ciutat del Sud.

Sí. En aquesta ciutat hi ha un monestir budista importantque és allà on continuo amb els meus estudis. M’hi van en-viar a fer classes de Mates i Anglès.

T’has plantejat fer-te monjo budista?

M’ho vaig estar rumiant, però és una decisió molt difícil. Crecque allò que realment m’interessa és la filosofia budista.

¿...?

Conèixer els meus sentiments, saber per què sento ràbia oira, saber que allò que sento té repercussions en tothom imirar de saber què m’ha passat per intentar ser una micamillor cada dia. Arribar a tenir control sobre la ment totcercant un equilibri de pau interna que em faci conscientd’estar vivint intensament.

I et sents a gust quan estàs allà?

L’Índia és enorme i hi ha de tot. Però entre la comunitattibetana em sento en el meu medi, com a peix a l’aigua. L’Índiaés un país de molts colors. Vull dir, de molts colors i moltdivers.

I què van dir els teus pares quan van saber que marxavesa l’Índia?

Doncs es van preocupar al principi. Crec que tenien por queno hagués caigut en mans d’alguna mena de secta. Quan hetornat he aprofitat per venir amb alguns monjos, els he portata casa i els meus pares han vist que són gent normal i corrent.

T’hi quedaries a viure per sempre?

Doncs sí, però és molt difícil per a un occidental trobar feinaja que allà hi ha moltíssims aturats i el govern prefereix do-nar feina als indis que no pas als estrangers. Crec que a par-tir d’ara aniré reduint el temps de les meves estades allà iprocuraré passar més mesos aquí. Voldria dedicar-me a ferde professor de Biologia en un institut.

Què és el que més t’atrau de l’Índia?

La convivència en pau de tants milions de persones dereligions i llengües tan diverses. Cal tenir en compte que lasocietat índia encara està molt estratificada en castes i quehi ha grans desigualtats malgrat els esforços que fa el governindi per tal d’anivellar-les. A més, hi ha hindús, musulmans,budistes, cristians i moltes més religions. Però tothom conviui es respecta.

Enmig d’importants bosses de pobresa...

És cert. En un país immens com és, hi ha importants sectors dela població marginada en la pobresa absoluta.

Que contrasta amb l’Índia rica i que disposa d’armamentnuclear.

És un país ric i enorme amb importants contrastos

I creus que triomfarà l’Índia espiritual i de la convivènciareligiosa o la del capitalisme agressiu , les grans empresesi la producció en massa?

Ja s’està veient que triomfarà el model capitalista deproducció massificada. Fins a la saturació com està passant

a Europa, on ja hem descobert que tenir moltes coses no ensporta a la felicitat. I quan arribin a aquest punt, tornaran al’espiritualitat.

Nosaltres tenim de tot però no tothom és feliç....

És clar que no. Les consultes dels psicòlegs estan plenes, lagent es divorcia, hi ha molta insatisfacció amb la vida, ambla feina, amb les rutines i les llibreries s’emplenen de manualsd’autoconeixement i de recerca de la felicitat. Som rics peròno som feliços i allò que ens uneix a tota la humanitat ésaconseguir la felicitat.

Allà veus gent que disposa de molt poc però somriuen icomparteixen el poc que tenen.

No som conscients de la importància de prémer una tecla ique s’encengui el llum o d’obrir una aixeta i que surti aiguaque, fins i tot, es pot beure. Hem perdut la consciència delnostre progrés i ara pensem que la felicitat és consumir molti tenir de tot.

I deia un home que havia fet grans campanyes publicitàriesque hi ha un gran engany en tot això ja que consumir nodóna la felicitat perquè qui és feliç no consumeix.

I així arriben les frustracions, les insatisfaccions, la tristesa,la por a perdre allò aconseguit i tantes característiques de lasocietat occidental.

I no t’agradaria aprofitar els teus coneixements per dedi-car-te a fer alguna mena de negoci entre aquesta Índiaemergent i Catalunya?

Doncs no. Crec que el món dels negocis no m’interessa enabsolut.

Així, doncs, penses a fer estades més llargues aquí.

Arriba un moment a la vida que has de començar a pensaren l’estabilitat econòmica i tinc, a més de la intenció de dedi-car-me a l’ensenyament que és una cosa que m’agrada molt,el projecte de fer traduccions directes del tibetà al català oal castellà per tal que aquest coneixement oriental arribi anosaltres sense passar per la traducció prèvia a l’anglès.

I a través de l’ensenyament arribar a explicar coses quevan més enllà del programa de l’assignatura.

És clar, sempre hi ha un espai per parlar dels aspectesrealment importants de la vida, del que vull per a mi i per ala resta i poder fer reflexionar els alumnes que estan en pleprocés de formació.

I ens faries el favor d’escriure el nom dels nostre instituten tibetà?

I tant, més o menys seria així

Està claríssim. Moltes gràcies.

De vegades ens sentim petits davant de persones que,plenes de modèstia, han crescut molt, han vist molt i tenenl’esperança que tot anirà millor, que la gent tornarem acreure en els valors espirituals ni que només sigui perquèla carrera que portem fins ara és insostenible i no portaenlloc. I és tan optimista que pensa que tot això passaràabans no es col·lapsi el món. Com ens estimem les perso-nes com en Dani!

Fernando Aísa

EL RIC DORMENT I EL NOSTRE MÓN

El seu nom és Yde Van Deutekom. Té vint-i-dos anys, estudia enginyeria i viua Zoetemeer, Holanda. L’objectiu de la seva vida? Ser ric sense fer cap esforç.És per això que, fa uns mesos, estirat al llit de la seva habitació, mentre lesimatges d’un reality show li passaven per davant dels ulls, va prendre unadecisió important: passar tant de temps com pogués davant d’una webcam,tancat a la seva habitació, a dins del llit.

bústiaober

taMontserrat Batllosera

Podem suposar que Yde Van Deutekom havia planejat que una decisió comaquesta tingués una gran transcendència. Per això va decidir retransmetrela seva experiència en directe a través de la web holandesa SlapendRijk.nl,on Yde es presenta, explica quines són les seves intencions i demana alsvisitants que li subvencionin la feina amb donatius. El fet que la traducciódel nom de la web al català sigui el ric dorment parla per si sol.

Però amb això no en tenia prou, era més ambiciós: volia conquerir el món.Per això va crear un xat per parlar amb els seus fans i també va dividir elportal en diferents espais per als anunciants. Després va comprar dos dominismés: primer el belga Slapendrijk.be i finalment l’internacionalSleepingRich.com, a través del qual ha sortit a les pantalles de mig món.

Segons explica ell mateix, quan la gent li demana què vol fer amb la sevavida, respon que allò que realment desitja és dormir, quedar-se al llit finsque sigui molt ric. I com que la cursa per la riquesa no té final, ja ha dit quede moment no té la intenció d’aturar-se, d’aquí que la seva vida, durant laprimavera d’aquest 2008, consisteix a estar-se vint-i-tres hores i mitja diàriesal llit, dedicar la mitja hora restant a les necessitats bàsiques de bany i dutxai alimentar-se amb pizzes i menjar ràpid.

El somni d’Yde Van Deutekom podria ser el somni de qualsevol jove –i no tanjove– de la societat del benestar en la qual viu el nostre món occidental. Unasocietat que valora més el tenir que el ser, una societat que valora la riquesaper sobre de la sobrietat, la comoditat per sobre de l’esforç, l’èxit per sobredel fracàs, una societat on sembla que tots hem de ser feliços vivint nomésel moment present, mirant més cap enfora que no pas cap endins.

A l’era de la postmodernitat hem après a sobreprotegir els nostres fills, adesdibuixar els límits, a eludir les responsabilitats, a no acceptar lesconseqüències de les nostres accions quan aquestes conseqüències no ens

Envieu les vostres col.laboracions a ictinews@gmail.com

convenen. Hem après a oblidar que vivim en un món global, hem après aexercir la queixa sistemàtica i no pas la crítica responsable... Algun dia enshauríem d’aturar a pensar com hem d’enfrontar-nos a tots aquests temesdes de les institucions educatives.

Que la pàgina web d’Yde Van Deutekom hagi estat una de les més visitadesdurant aquesta temporada és simptomàtic dels valors que imperen en lanostra societat. Que, a més a més, aquest noi s’hagi fet ric amb aquestaidea, encara ho és més. Com pot ser que algú prefereixi dedicar els seusdiners personals a subvencionar la vagància per sobre de la feina ben fetade milers de treballadors que són els que fan avançar el món?

La bella dorment va despertar del seu somni amb el petó d’un príncep blauque es va fixar en la seva bellesa. La fada bona li havia ofert una novaoportunitat per a poder gaudir de la vida. Despertarà el ric dorment (i lasocietat que el representa) del seu somni, també? O serà un malson?Prefereixo ser optimista i creure en les possibilitats que tenim d’anar-nosregenerant si aprenem a assumir els èxits i els fracassos de la nostra vida.

La bella dorment va desper-tar del seu somni amb el petód’un príncep blau que es vafixar en la seva bellesa. Lafada bona li havia ofert unanova oportunitat per a podergaudir de la vida.

i zz

xLa gent té tendència a dir les paraulesincorrectament. A continuació escric 10paraules correctament, a veure si soucapaços de trobar les mateixesparaules però com les diemnormalment, o sigui, incorrectament.

Ampolla, Galleda, Plàtan,De sobte, Quelcom, Aixella,Posterior, Ni tan sols, Error,Treure.

SO

PA

DE

LL

ET

RE

SD

an

i A

gu

iler

a

TIR

A C

ÒM

ICA

Lau

ra A

gu

stí

passar l’estona

SU

DO

KU

S O L U C I O N S

Bute

lla, C

ubu,

Plà

tanu

, De

repe

nt,

Algu

,Su

bacu

, Seg

üent

a, N

i siq

uier

a, F

allu

,Q

uita

r.

Alb

a A

rxé

P E R R I U R E . . . Xavi Culubret

Un pilot d’un avió es comunica amb la torre de control per advertir:- Tinc un greu problema, cap dels motors de l’avió està funcionant.- Aquí torre de control, estem supervisant el medi, per favor, tracti de

tranquil·litzar els passatgers!!!!Aquesta conversa és escoltada per tot l’avió ja que el pilot s’havia deixat elsaltaveus encesos. La gent estava ja desesperada i sabia què passava.El pilot es posa en contacte amb els passatgers per anunciar:- Tinc una cosa important per comunicar-los...- No ens menteixi –va cridar un passatger- Estem caient, no és cert?El pilot molt tranquil:- No passa res, de debò, no s’espantin... Treguin tots els seus passaports, siusplau I

se’ls posen a les boques mossegant-los ben fort.- Carai, i això per què?? – crida un passatger.- Perquè així no serà tan difícil reconèixer després els cossos!!!

- Per què mai un geperut ha arribat a ser advocat?- Perquè un geperut mai pot estudiar dret!!!

Era dràcula, una bona nit, que volia arreglar el seu taüt i cridà el majordom Igor:- Igor!!!! Porta’m el tornavís!!!!- Sí, senyor, ara mateix...El majordom tornà amb el tornavís i Dràcula en veure’l...- AAAAAAAHHHHHH, Igor, què fas??? El de creu no!!!!!!!!!!!!!!

Era un home tan lleig, tan lleig, tan lleig, que es va matar en defensa pròpia...

S’obre el teló i surt l’Elsa Pataky despullada...Es corre el teló...

ELABORACIÓ

Poseu una cassola al foc amb oli (poc) idaureu el conill i les salsitxes, prèviamentsalpebrats.

Quan les salsitxes estiguin enrossides,retireu-les per evitar que es trenquin ambla cocció. A part, daureu en una paella laceba ratllada.

Afegiu la ceba al conill, juntament ambmig got d’aigua. Tapeu-ho i deixeu-hocoure lentament fins que el conill queditou i l’aigua s’evapori. Tot seguit podeuposar-hi els bolets nets i tallats i lessalsitxes. Regueu-ho tot amb una copeta

CONILL AMB BOLETS I

SALSITXES (PLATILLO)

Montse Dabau

INGREDIENTS

Oli d’oliva refinat (0’4 graus)1 conill tallat petit

400 g de salsitxes1 ceba

1/2 copa de cava o de vi blancBolets variats (rossinyols, escarlets,

rovellons, cama-secs)

Per a la picada:

4 o 5 galetes salades, torradetes25 g d’ametlles10 o 15 pinyons

de cava i deixeu que vagi coent lentamentuns 20 minuts fent xup-xup.

Finalment tireu-hi la picada 10 minutsabans de tancar el foc i rectifiqueu-ho desal, si és necessari.

Aquest plat es pot menjar acabat de fer,però l’endemà encara és millor. La receptaes pot fer amb tot tipus d’aviram: ànec,pollastre, colomins... Si els bolets són fres-cos, es poden passar per la paella i, si sónsecs, caldrà primer posar-los en remull 30o 40 minuts aproximadament.Bon profit!

Molts professionals de la Psicologia, la Pedagogia o l’Orientació, obtindrien una nota brillant donantuna lliçó magistral sobre qualsevol tema de la seva especialitat, en canvi si el mateix auditoriavalués com apliquen els principis teòrics a la seva vida personal, tindrien sorpreses.

Avui he de parlar d’un tema des del punt de vista professional sobre el qual, a nivell personal, n’heobtingut nota. Si la descripció des del punt de vista professional és brillant, no em toca a mi dir-ho.

El terme Amistat sempre em porta a la meva millor amiga. Parlo d’una amistat que dura ja fa més detrenta anys. Ens vam conèixer cap als 15 anys, en plena adolescència. Ella era una bona filla i unaalumna que molts professors voldrien tenir: intel·ligent, aplicada, tranquil·la. Jo era una filla conven-cional i una alumna que molts professors no voldrien tenir. Alguna intel·ligència deuria tenir perquèsi avui escric aquestes ratlles no és només per casualitat, però val a dir que en aquells moments nodemostrava tenir-ne. No era aplicada ni molt menys tranquil·la. Els seus pares em coneixien peròmalgrat les diferències mai em van fer -ni a ella tampoc-cap retret. Això que, vist amb els ulls d’ara,podria haver passat. Potser podrien haver pensat que jo no era una bona influència. Ella era, i és,reservada, i jo més aviat un llibre obert. Ara bé, estàvem molt bé juntes.

Avui, després de tants anys no puc limitar a les paraules tot el que aquesta amistat m’ha donat:comprensió, diversió, identitat... però sobretot acceptació i reconeixement com a persona. Si acasa no em comprenien, ella sí. Amb ella era fàcil parlar de sentiments, d’ansietats, de projectesque ens havien de portar cap al món dels grans. Passàvem més temps juntes que a casa nostra. Iquan estàvem cadascuna a casa nostra, parlàvem per telèfon. Vaig viure el seu enamorament.Ella va guanyar un nòvio i jo un amic. Vaig fer moltes hores d’espelma i mai em vaig sentir exclosa.Encara segueixen junts.

Sovint aquestes amistats es perden, les persones canviem i els punts d’unió desapareixen. I podiahaver passat, perquè vam acabar l’Institut i les nostres vides van prendre camins diferents. Vampassar llargues temporades sense saber una de l’altra o trobant-nos de tant en tant entre moltaaltra gent, fent amistats diferents, construint projectes diversos, potser va ser la complicitatguanyada o el descobriment de la fidelitat sense opressió fidelitat sense opressió fidelitat sense opressió fidelitat sense opressió fidelitat sense opressió el que va permetre que sempre trobéssimun motiu per retrobar-nos.

Ambdues vam entrar al món dels adults. Formar una família, cercar una feina estable, el tràfec decada dia. Moltes diferències i moltes coses que ens uneixen. La capacitat de reconèixer els puntsen comú i enriquir-nos de les diferències amb profund respecte, la possibilitat de tenir la nostravida al marge una de l’altra i de tenir una vida juntes.

He parlat de tot el que he rebut. I jo, què he donat? Caldria preguntar-li-ho a ella, tot i que ambseguretat he rebut molt més del que he donat. Avui no puc pensar en cap moment important dela meva vida, sense veure-la. I no sempre ha pogut estar present físicament, però sempre l’hesentit a prop, molt a prop. Quin ha estat el nostre secret? Crec que el respecte mutu, l’acceptaciói l’estimació.

Ara, a la maduresa de la nostra amistat, malgrat saber-la tan sòlida, m’esforço tant com puc acuidar-la. Si bé ha suportat els embats del temps, res no és etern i tampoc ho és l’amistat. Si latens, tens un privilegi, però els privilegis no duren sempre. Gràcies per tenir-te.

Llum Salvo

l’avantcontra

EL PRIVILEGI DE L’AMISTAT

Els vertaders amics són ls q saben q tnim defectes i igualment tstimen SÒNIA A. 3r

Els amics són x tota l vida i x viur moltes xperiencies MIQUEL C. 3r

Un bon amic és aquell que està amb tu en els bons i mals moments.

No aquell que desapareix quan + ho necessites YARITZA 1r

Un amik és akell k tajuda en els moments bons, els dolents i

sempre està al teu costat quan el necessites JULIÁN 3r

L’amistat es 1 sentimnt ms k 1 sntmnt es un valor TÀNIA 1r

Amistates = arbre, regal + cuida i tindra fruit AMAT Q. 4t

Els amics ens fan veure k no stem sols TÀNIA 3r

Els amics són 2 ànimes que juntes aprenen l bonic que

és la sinceritat, l’alegria i la solidaritat GABRIELA M. 3r

Amistat, amor, sntiment abstracte, K és l amistat? L amistat s 1

sentiment que implica pensar en tres, tu, jo i nosaltres JULIETA 4t

L’amik d vritat s akell ke kuan stas trist t dxa un ombro x plura

i ke kuan stas content et dexa un somriure x recordar CARLA G. 2n

Un amic és akell k n+ amb la mirada, sap kuan l necessites MIREIA C. 4t

Tenir un amic és com un tresor, l’has de buscar i després cuidar-lo i guardar-lo molt NNEKA 1r

L’amstt és km 1 plnta, si la kuids i la regues creix si no la regues s’akava pansint... FANNY O. 2n

L’amistat és un tresor q n podria perdre mai... I tu ests aquest tresor, merci x se axi! ANÒNIM 3r

1 amik es amb ki confies, i saps k per molt lluny que es trobi de tu, sempre t’ajudarà. També son els k

t’ajuden quan ho necesites. Els amics son com les estrelles, no les veus, però saps k sempre hi son LAURA 1r

L’amistat només pot tenir lloc a través deldesenvolupament del respecte mutu i dins d’un esperitde sinceritat. DALAI LAMA

L’amistat duplica les alegries i divideix les angoixes perla meitat. F. BACON (1561-1626) Filòsof i estadista britànic

La vertadera amistat és com la fosforescència,resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit.R.TAGORE (1861-1941) Filòfof i escriptor indi

A l’amic segur se’l coneix en l’ocasió insegura.FEDRE (15 aC-50) Fabulista llatí

Un amic és un que ho sap tot de tu i a pesar d’això et vol.E. HUBBART (1856-1915) Assagista nord-americà

lacontraPENSAMENTSMS........