CÈSAR BORJA EN EL SEU CONTEXT HISTÒRIC:ENTRE EL PONTIFICAT

I LA MONARQUIA HISPÀNICA

ÁLVARO FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES

Universitat de Navarra

CÈSAR BORJA EN LA CRUÏLLA DE LA HISTÒRIA

Fa poc més d’un segle que Cèsar Borja sortí de la boi-ra de la llegenda i les faules històriques gràcies a la pu-blicació dels treballs d’Edoardo Alvisi i Charles ÉmileYriarte.1 A cop de document, s’anà perfilant la veritablesilueta política d’aquest plançó d’Alexandre VI, cata-pultat a l’escenari italià en un dels períodes més tur-mentosos de la seva història: el del conflicte francoes-panyol, la consolidació dels Estats Pontificis i l’eclosióartística del Renaixement. Els breus treballs de Gioac-chino Volpe o Bernardino Feliciangeli sobre les cam-panyes militars de Cèsar, la monumental obra de Lud-wig von Pastor sobre el papat del Renaixement, o les in-vestigacions de René de Maulde La Clavière i Léon G.

11

1. ALVISI, 1878; YRIARTE, 1889.

Pélissier sobre la vinculació de Cèsar amb França des de1498, desbrossaren encara més el camí i permeteren aWilliam Harrison Woodward oferir la biografia més equi-librada del personatge, recentment reeditada per MariaToldrà.2 Després vindrien les aportacions de Mario Me-notti i Peter de Roo sobre la família Borja i el pontificatd’Alexandre VI, entorn del qual s’anà teixint una inten-sa polèmica en l’àmbit italià, amb Giovanni Battista Pi-cotti i Giovanni Soranzo com a principals protagonistes.3

Encara que el deixant de Cèsar també travessa les bio-grafies del pontífex i de la seva germana Lucrècia, ell ma-teix compta amb el seu propi iter historiogràfic, acom-panyat de les obres –més o menys ben documentades– deGustavo Sacerdote, Eric Russell Chamberlin, Sarah Brad-ford i, més recentment, de Frederica Faitelli i Ivan Clou-las, sense oblidar la ponderada síntesi de Felix Gilbert.4

Malauradament, no totes aquestes biografies es feren res-

12

2. Aproximacions recents a la historiografia dels Borja enel contundent treball de CRUSELLES GÓMEZ, 2000; i a la sevallegenda dins HERMANN-RÖTTGEN, 1994: 181-224; una ac-tualització bibliogràfica sobre Cèsar dins BENAVENT, 2005, iels treballs reunits dins CAPITANI; CHIABÒ; DE MATTEIS; OLI-VA (dir.), 2005; un excel·lent elenc bibliogràfic a la pàgina webde l’Institut Internacional d’Estudis Borgians (http://www.els-borja.org).

3. Vegeu l’anàlisi de BORROMEO, 1995.4. SACERDOTE, 1938; CHAMBERLIN, 1969; GILBERT, 1970;

BRADFORD, 1976; FAITELLI, 2001; CLOULAS, 2005.

sò del fecund debat sobre el “mite” de Cèsar en Maquia-vel i les interessants reflexions suscitades sobre la sevaacció de govern o el seu projecte polític a les terres de laRomanya.5 Durant la dècada de 1960 s’esvaniren pro-gressivament les ombres que s’acumulaven sobre la sevacarrera eclesiàstica, gràcies a la documentació aportadaper Antonio de la Torre, Luis Suárez Fernández, Tarsiciode Azcona o Miquel Batllori, els treballs dels quals es re-velaren fonamentals per a entendre l’orientació ibèrica deCèsar i la perspectiva dels Reis Catòlics: recelosos artí-fexs de la seva paràbola eclesiàstica i cauts vigilants dela seva ambició política fins que posaren fi a la seva aven-tura italiana.6 Després vindria la presó a Castella i la fu-gida a Navarra, que Antonio Juan Onieva, Prosper Bois-sonnade i, darrerament, Félix Cariñanos han reinterpre-tat a partir de la base documental aplegada per Yriarte.7

En els darrers anys, els congressos celebrats arran delcinquè centenari de l’entronització i de la mort d’Ale-xandre VI (1492-1992) han aprofundit en la trajectòriadel duc de Romanya en el tauler polític italià, soscavatper problemes de legitimitat que atreien l’acció i l’am-

13

5. SASSO, 1966, 1969; GUSBERTI, 1971; DIONISOTTI, 1967,1980.

6. Per a no multiplicar les citacions, remetem a FERNÁN-DEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 11-27.

7. ONIEVA, 1945; BOISSONNADE, 2005 [1893]; CARIÑANOS

SAN ROMÁN, 2007.

bició de les potències europees.8 El tema resulta tan sug-gestiu que ha estat abordat en la seva dimensió geopolí-tica, governativa i artística en dues reunions científiquescelebrades fa pocs anys a Urbino i a Rímini.9 Les fontslocals analitzades i la diversitat de perspectives han po-sat de manifest el polifacètic perfil del personatge i el seudens univers cultural, que comencem a conèixer millorgràcies als estudis de Marià Carbonell, Mariàngela Vila-llonga i Júlia Benavent.10 Indubtablement, encara hi hamolt a fer i a esperar de l’edició del Diplomatari Borjao de la publicació dels fons diplomàtics italians, fona-mentals per a reconstruir els grups clientelars dels Bor-ja, entendre llur política familiar i recórrer amb un mí-nim de seguretat els meandres diplomàtics de l’època.

Les pàgines següents es proposen ubicar el personat-ge en el seu context històric i geogràfic, és a dir, situar-lo en el triangle mediterrani format per València, Romai el Delfinat francès. Cèsar es mogué incansablement enaquest escenari, cercant el seu propi espai polític entre

14

8. Destaquem especialment CHIABÒ; MADDALO; MIGLIO (dir.),2001; Los Borja. Del mundo gótico, 2001; El hogar de los Bor-ja, 2001; CANFORA; CHIABÒ; DE NICHILO (dir.), 2002; FROVA;NICO OTTAVIANI (dir.), 2003; IRADIEL; CRUSELLES (ed.), 2006.

9. Leonardo, Machiavelli, Cesare Borgia, 2003; BONVINI

MAZZANTI; MIRETTI (ed.), 2005.10. Cf. VILALLONGA, 1998; BENAVENT; BERTOMEU; BONA-

FÉ, 2006-2007; CARBONELL I BUADES, 1995.

15

el pontificat romà i les monarquies modernes –la Fran-ça dels Valois i l’Espanya dels Reis Catòlics–, passantamb una sorprenent coherència d’un principat eclesiàs-tic construït a l’ombra del papat a un principat civil tu-telat per Lluís XII i, en grau menor, per Ferran el Catò-lic. Malgrat això, la seva fugaç trajectòria no hauria dei-xat cap petja en la Història si en cadascuna de les sevescamaleòniques mutacions –de cardenal a condottiero, depríncep a gonfanoner, de presoner a capità– no haguésprovocat involucions diplomàtiques que alteraren l’e-quilibri italià i el joc d’aliances europeu. La seva figuradesborda, per tant, els límits d’una biografia personal is’instal·la en l’escenari de l’alta política, en què la pers-pectiva ibèrica exigeix una adequada ponderació; no tantpels evidents orígens familiars i culturals dels Borja, si-nó per la vocació mediterrània de la política dels ReisCatòlics i per la presència inexcusable dels interessosibèrics en l’horitzó polític d’Alexandre VI. Cèsar va he-retar aquella universalitat, en unir el seu destí al dels so-birans europeus, fins al punt que l’imaginari de Maquia-vel hi reconegué la icona pertorbadora del principe nuo-vo: la mateixa que féu estremir els seus contemporanis iavui encara suscita l’astorament dels historiadors.

A LA RECERCA INCERTA D’UN PRINCIPAT ECLESIÀSTIC A LA

PENÍNSULA IBÈRICA

La carrera eclesiàstica de Cèsar va transcórrer a l’om-bra del seu pare, el poderós vicecanceller Roderic de Bor-

ja, valencià de naixement i cardenal de l’Església des queel seu oncle Calixt III li atorgà la púrpura en 1456, quantot just tenia 25 anys.11 Amb la seva brillantor política iles seves ombres morals, Roderic constituïa una figuracaracterística del papat del Renaixement: hereu d’una ri-ca tradició humanística i teològica, i alhora tocat per unprocés de secularització a causa dels seus esforços deconsolidació territorial i l’intens diàleg mantingut ambles monarquies modernes.12 De manera anàloga, el col·le-gi cardenalici també havia assumit un model aristocràticde gestió que desdibuixava el seu perfil religiós, intro-duïa desordres morals i generava ambicions dinàstiques,materialitzades en la formació de principats familiars queutilitzaven les estructures eclesiàstiques per a aconseguirriqueses i espais de poder a la societat civil. Tot plegat através del recurs al nepotisme, pràctica que es conside-rava legítima en una societat organitzada a partir de lafamília i la clientela.13

Roderic de Borja s’havia beneficiat d’aquests usos cu-rials, pels quals havia obtingut les seus de València i Car-

16

11. Un perfil biogràfic dins BATLLORI, 1994a; PICOTTI; SAN-FILIPPO, 2000; NAVARRO SORNÍ; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MI-RALLES, [en premsa].

12. Paolo Prodi defensa la pretensió d’Alexandre VI decrear un tempelstaat o estat en què el poder temporal i el po-der espiritual es fusionen en una nova forma de liderat a l’Es-glésia (cf. PRODI, 2003). Una anàlisi ajustada de la situaciódel papat en aquesta època dins CHITTOLINI, 2001.

tagena gràcies a la protecció del seu oncle Calixt III, en-testat a convertir-lo en hereu del seu projecte d’acapararles principals seus del Llevant peninsular.14 Allò que elseu sever oncle –mort en 1458– mai no hauria acceptateren els desajusts de la seva vida sentimental, arran delsquals li van néixer, de mare desconeguda, el primogènitPere Lluís (1468), les germanes Jerònima i Isabel, i méstard els quatre fills que tingué amb la romana VanozzaCattanei: Cèsar (1475), Joan (1476/1478), Lucrècia (1480)i Jofré (1481/1482).15 Seguint les pràctiques aristocràti-ques del moment, Roderic havia posat Pere Lluís al cap-davant d’un principat territorial que esperava obtenir a laPenínsula Ibèrica amb la col·laboració dels reis de Cas-

17

13. REINHARD, 1998. Sobre el col·legi cardenalici d’aquestaèpoca cf. PELLEGRINI, 2001; PONS ALÒS, 2005.

14. NAVARRO SORNÍ, 2006. Sobre la carrera curial de Ro-deric de Borja cf. CRUSELLES GÓMEZ, 2001.

15. No era una bona època per al celibat sacerdotal. Homen tolerava les transgressions amb una indulgència sorpre-nent, en un “pendent lliscant” que va de les dues filles dePius II als set fills d’Alexandre VI, passant pels quatre del car-denal Estouteville o els tres de Giuliano della Rovere, amb-dós contemporanis de Roderic de Borja. Tot amb tot, el mo-tiu d’escàndol no era tant la descendència com la indiscretaexhibició dels propis fills; cosa que feia Alexandre VI sensemiraments, tot imitant el seu predecessor Innocenci VIII, elprimer papa que va legitimar els seus fills naturals, els en-grandí i celebrà públicament les seves noces al Vaticà.

tella i Aragó, amb els quals havia establert un pacte decompromís durant la seva legació de 1472-1473.16 Cèsar,en canvi, fou destinat a la carrera clerical, amb la idea dedotar-lo d’un principat eclesiàstic –a base de beneficismajors i menors– que el cardenal pretenia aconseguir ala Península Ibèrica a cop de dispenses pontifícies i con-traprestacions pactades amb els monarques. De primerfou necessari obtenir la legitimació de Sixt IV, en 1480,que li permetria rebre oficis, i un any després la del reiFerran per a poder ocupar-los en els seus regnes.17 Mésendavant va rebre la primera tonsura, necessària per aprendre possessió del càrrec de protonotari apostòlic, el27 de març de 1482, i –després d’una nova dispensa perl’edat– d’un paquet de petits beneficis situats a l’àrea lle-vantina que el vicecanceller li aconseguí.18

18

16. FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 226-233.17. OLIVER I HURTADO, 1896: 422-423.18. El 10 de juliol de 1482, una prebenda i una canongia a

la seu de València; el 16 d’agost, un ardiaconat a Xàtiva i unarectoria de Gandia; l’abril de 1483, una altra sèrie de benefi-cis, entre els quals hi ha la pabordia d’“Albar”; i finalment,en 1484, rebé d’Innocenci VIII el nomenament de tresorer dela catedral de Cartagena, al qual s’afegirà més endavant eld’ardiaca de Tarragona, canonge de Lleida i arxiprest de Sa-ragossa (OLIVER I HURTADO, 1896: 428; DE ROO, 1924: I, 251i seg.; MENOTTI, 1917: 19; se citen extractes de la documen-tació pontifícia dins ILARI, 2001: 273-276).

Roderic de Borja tampoc no va descurar l’educaciódels fills, encarregada a l’erudit d’origen mallorquí Espe-randeu Espanyol i al romà Paolo Pompilio, ambdós mem-bres de l’Acadèmia romana i panegiristes dels Reis Ca-tòlics.19 Caldria afegir-hi els preceptors valencians Anto-ni Gurrea i Joan de Vera, que –sota la vigilància delcardenal Bartomeu Martí– tenien cura en 1488 de Cèsar,el seu germà Joan i d’altres joves valencians que s’edu-caven amb ells.20 Després d’una breu estada a l’Estudi dePerusa, el trobem a Pisa durant el curs acadèmic 1491-1492, estudiant dret canònic en companyia de Joan deVera, Francesc Remolins, Joan de Borja-Llançol –totstres futurs cardenals– i d’altres servidors de procedènciacastellana i catalana.21 Tot amb tot, la presència de Cèsara la Toscana no responia tan sols a una finalitat acadè-mica, ni les seves amistats no es restringien als límits ibè-rics, perquè el vicecanceller devia promoure la seva re-lació amb Alessandro Farnese –d’una important famíliaromana– o amb el jove cardenal Giovanni de Mèdici –fillde Piero de Mèdici–, per incardinar el seu fill en el tei-xit aristocràtic italià i atreure’s aliats per al futur.22

19

19. Sobre aquests personatges cf. VILALLONGA, 1991: 55-56; CARBONELL I BUADES, 1992: 405 i seg.; BRACKE, 2002.

20. PARISI, 2006-2007.21. CODONYER SÒRIA, 2003: 135-138; BENAVENT, 2005: 12-

18. Sobre aquests personatges cf. PONS ALÒS, 2005: 74-77;FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]: “Remo-lins i Pardines, Francesc” i “Vera, Joan de”.

22. PICOTTI, 1928: 268 i seg.; 1921.

El projecte dinàstic del cardenal fou interromput en1484 a causa de la disputa entaulada amb Isabel i Ferranper la provisió episcopal de Sevilla.23 Com és ben sabut,els reis premiaren la renúncia de Borja amb tota mena defacilitats a l’hora d’adquirir el senyoriu de Gandia –ele-vat a ducat en 1485– i amb la concessió del títol de gransals fills del cardenal, que els incorporava a l’alta noblesai els vinculava a la Corona.24 Les rendes eclesiàstiques deCèsar no trigaren a posar-se al servei del patrimoni ducal,quan hagué de cedir a Pere Lluís uns drets que satisfeienels arrendataris de les rendes del seu ardiaconat de Xàti-va i de la prepositura d’Albal.25 Potser com a compensa-ció, l’agost de 1486, el vicecanceller li aconseguí més dig-nitats a la diòcesi de Tarassona i una renúncia de benefi-cis a Mallorca, concedides per Ferran per tal d’obtenir unsuport més decidit del cardenal a l’ampliació de les ren-des del seu fill natural, l’arquebisbe de Saragossa.26 Mal-

20

23. Reconstruïm aquest embolicat episodi dins FERNÁNDEZ

DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 246-254.24. PASTOR ZAPATA, 1990; CRUSELLES GÓMEZ; IGUAL LLUÍS,

2003. Sobre la concessió d’aquest títol, identificable amb laprivadesa, cf. QUINTANILLA RASO (dir.), 2006: 70-77.

25. PASTOR ZAPATA, 1990: 399.26. Es tracta de la rectoria d’Inca i d’una preceptoria de la

catedral, atorgades per Innocenci VIII en 1486; LA TORRE,1949-1966: II, 305-306; vegeu el comentari de CRUSELLES GÓ-MEZ, 2001: 276; els beneficis de Tarassona, amb un valor anualde 106 florins, dins ROO, 1924: I, 256; MENOTTI, 1917: 19.

grat tot, enmig d’aquest intercanvi de favors, el rei es vaoposar que el cardenal resignés l’abadia benedictina deValldigna a favor de Cèsar, perquè sospitava que preteniafacilitar la posterior unió al ducat de la vall d’Alfàndec,que depenia de Valldigna.27 És un gest que reflecteix enquina mesura el patrimoni eclesiàstic de Cèsar era subsi-diari del principat del seu germà gran, i fins a quin puntels reis estaven disposats a mantenir sota control les am-bicions expansives de la família.28

La mort del primogènit Pere Lluís, el 27 d’agost de1488, va suposar un moment important en la decantacióeclesiàstica de Cèsar, en veure que era deliberadamentdesplaçat pel seu germà petit Joan en la successió del du-cat perquè duia “el hábito de la Iglesia, aunque harto con-tra su inclinación”.29 Els Reis Catòlics estigueren dispo-sats a facilitar el traspàs del ducat de Gandia a Joan, pe-

21

27. Vegeu les cartes de Ferran el Catòlic adreçades a Inno-cenci VIII i a l’abat de Valldigna, on els posa al corrent de lesmaniobres del vicecanceller, el 10 i el 13 de març de 1487,dins LA TORRE, 1949-166: II, 402-406; també GARCIA-OLI-VER, 1998: 138-139.

28. El rei Ferran es preocupava especialment per l’altera-ció que patiria la vida religiosa, en canvi no tenia cap proble-ma a l’hora de permetre que el vicecanceller continués co-brant les seves rendes (LA TORRE, 1949-1966: II, 405-406).

29. Així s’expressarà Cèsar durant el procés de secularit-zació en 1498, i fins i tot declararà que aleshores va arribar aprocurar la mort de Joan (ZURITA, 1996: II, 25).

rò calgué recórrer a fortes compensacions per tal que lliu-ressin alguna diòcesi dels seus regnes a Cèsar. El carde-nal ho va intentar de primer amb Mallorca, el juliol de1489, però els reis només s’avingueren a cedir-la-hi –ambla idea de traspassar-la al fill quan tingués l’edat reque-rida– a canvi de la renovació de la dècima i la croada,impostos eclesiàstics necessaris per a sufragar les des-peses de la guerra de Granada.30

Roderic tingué més èxit amb Pamplona, ja que el reiFerran decidí prestar suport a la candidatura de Cèsar da-vant dels reis de Navarra, un cop el vicecanceller va re-nunciar a la seu de Salamanca, retinguda per un protegitseu contra la voluntat reial des de feia vuit anys.31 El pon-

22

30. Carta del rei Ferran al cardenal Roderic de Borja en quènega la seu a Cèsar a causa del defecte d’edat, del 20 (?) dejuliol de 1489 (segons Batllori) o del 15 de novembre de 1489(segons Azcona); BATLLORI, 1994a: 193-194; AZCONA, 1960:162. L’ordre de Ferran a les autoritats de Mallorca perquè ac-ceptin la decisió pontifícia, dins LA TORRE, 1949-1966: III,269-270. El breu d’Innocenci VIII renovant la dècima (9 degener de 1490) i un altre adreçat a Isabel en què recorda lacessió de Mallorca (17 de gener de 1490), dins SUÁREZ FER-NÁNDEZ, 1969-1972: III, 179-180.

31. Documents transcrits amb alguns errors per PÉREZ GO-YENA, 1934: 179-201; corregits per GOÑI GAZTAMBIDE, 1973:637-650, i AZCONA, 1984: 294-295. Encara que els documentsno esmenten explícitament l’intercanvi de Salamanca per Pam-plona, la coincidència de la data és sospitosa (AZCONA, 1960:139-143).

tífex, el vicecanceller i el mateix Cèsar van escriure a lesautoritats navarreses el setembre de 1490 per comunicar-los la designació; mentrestant, Ferran lliurava al nou bis-be les possessions aragoneses i guipuscoanes de la diò-cesi i assegurava d’aquesta manera als reis de Navarral’aliat que amb la seva acceptació obtindrien a la Cúria.Després d’uns quants mesos de negociacions, Joan d’Al-bret i Caterina de Foix finalment s’hi avingueren, amb lacondició que el papa es comprometés a respectar la se-va voluntat en els propers nomenaments.32

L’OMBRA ALLARGASSADA D’ALEXANDRE VI

Després del seu ascens al papat, l’agost de 1492, Ale-xandre VI decidí convertir Cèsar en l’hereu del seu patri-moni eclesiàstic, tot reservant-li la seu de València i l’a-badia de Valldigna en el repartiment de prebendes a quèestava obligat per a satisfer certs cardenals.33 Cinc dies des-prés de la coronació, el nou pontífex va anunciar el no-menament de Cèsar a Isabel i Ferran en el mateix breu enquè els comunicava la seva exaltació al pontificat, amb la

23

32. El desenvolupament d’aquest episodi dins GOÑI GAZ-TAMBIDE, 1973: II, 650; AZCONA, 1984: 266-267.

33. Ho posa de manifest un despatx ferrarès de 1493 enafirmar que el nou pontífex “se lasseria levare l’anima [...] utfilius succedat in omnibus que ipse possidebat” (PELLEGRINI,2002: I, 453).

qual cosa venia a lligar, en certa manera, el seu reconei-xement com a pontífex amb l’acceptació de Cèsar. De benpoc va servir la confirmació pontifícia del rang d’arxidiò-cesi –adquirit per València dos mesos abans–, o que Cè-sar abandonés nominalment la seu de Pamplona i d’altresbeneficis menors, perquè els reis es van oposar a reconèi-xer aquell atemptat contra el seu dret de suplicació, queafectava també les seus de Cartagena i Mallorca, assigna-des pel papa als cardenals Savelli i Orsini.34 Amb això notan sols evitaven crear un precedent en els nomenamentsepiscopals, sinó que també es resistien a admetre el subs-titut d’un aliat tan pertorbador com Roderic de Borja.35

No van servir de res la insistència del papa o la tra-mesa, el mes de novembre, del nunci Francesc Desprats,ja que els reis es mantingueren inflexibles.36 En veure tan-

24

34. El breu Cum divine clementiae en què comunica la se-va elecció als reis, el 24 d’agost de 1492 (SUÁREZ FERNÁN-DEZ, 1969-1972: III, 299-301); confirmació de l’erecció deValència en diòcesi metropolitana, del 27 d’agost de 1492 (ibí-dem, 303).

35. La publicitat de la negativa era ben coneguda a Roma,tal com ho reflecteix el despatx de l’ambaixador de Màntuadel 31 d’agost de 1492 (PASTOR, 1942: III, 847).

36. Es tracta de l’antic col·lector pontifici i agent de Ro-deric de Borja que havia negociat amb els reis l’elevació deValència a seu metropolitana (cf. FERNÁNDEZ ALONSO, 1953,i la nostra entrada “Desprats, Francesc”, dins FERNÁNDEZ DE

CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]).

cat el panorama beneficial ibèric, Alexandre VI va ator-gar al seu fill tres abadies en comanda a Itàlia, Suïssa iHongria, i d’altres beneficis menors a la península ita-liana, sense treure la mà del bisbat de Pamplona, teòri-cament cedit al cardenal Antoniotto Pallavicini.37 Tot ambtot, el papa devia vèncer la resistència del seu propi fill,que “no volia ser sacerdot” –escriu l’ambaixador floren-tí– “i mai no ha sentit cap atracció per la vida eclesiàsti-ca” –afegia en un altre despatx l’enviat de Ferrara–, finsal punt que només una petita tonsura al cap n’identifica-va la condició clerical.38 Enmig d’aquest estira-i-arronsaentre pare i fill va aterrar l’oferta de Ferrante de Nàpolsde casar Cèsar amb una filla il·legítima, però la resolu-ció del conflicte ibèric i els nous acords signats amb elsReis Catòlics frustraren el projecte.39

La concòrdia negociada per Isabel i Ferran amb Ale-xandre VI el mes de març resolgué, en primer lloc, el con-flicte episcopal amb la cessió dels bisbats de Cartagenai Mallorca per part del papa, a canvi d’acceptar Cèsar a

25

37. Són els monestirs benedictins de Sant Martí de Monte(Hongria) –diòcesi de Györ–, Sant Víctor de Milà i l’Abun-dància de Gènova, concedits el 8 de febrer de 1493 (EUBEL,1898-1923, II: 22; GOÑI GAZTAMBIDE, 1973: II, 650).

38. Tots dos despatxos, datats el març de 1493, dins BRAD-FORD, 1976: 30-31, i YRIARTE, 1889: I, 322 (amb un probableerror de datació).

39. YRIARTE, 1889: I, 323.

València i Valldigna.40 Però no n’hi havia prou. El ma-teix 27 de març en què es va despatxar la butlla de lesprovisions, Alexandre VI trameté als reis el breu que au-toritzava la reforma dels monestirs de religioses de qual-sevol orde i el que els concedia l’administració dels mes-trats dels ordes de Santiago i Alcántara.41 Probablementera la contraprestació necessària per a obtenir el bene-plàcit d’Isabel als acords politicofamiliars que unien elsBorja amb les dues branques, ibèrica i napolitana, delsTrastàmara mitjançant el doble matrimoni del duc deGandia, Joan de Borja, amb Maria Enríquez –filla d’En-rique Enríquez i cosina de Ferran el Catòlic–, i de Jofréamb Sança d’Aragó, filla il·legítima d’Alfons d’Aragó,duc de Calàbria i hereu del tron.42 Amb aquests enllaçosconcertats el mes d’agost hom intentava restablir l’eixvertical Milà - Florència - Nàpols –creat per la pau deLodi (1454)– enfront de les pretensions de Carles VIII

26

40. El 9 de febrer de 1493, el papa ja es comprometia a ob-tenir la renúncia dels cardenals Orsini i Savelli, amb el paga-ment de 6.000 ducats a canvi de València i Valldigna (AZCO-NA, 1983: 149-150).

41. FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 275 i seg.42. Casaments en els quals devien convenir Ferran i Ale-

xandre VI, però no tant Isabel -que hi manifestava un cert re-cel- i Ferrante; aquest hauria volgut casar la filla amb Cèsar,que era el primogènit (TRINCHERA, (ed.), 1868: II-2, 107, 137i 175).

de França d’ocupar el tron napolità reivindicant l’herèn-cia dels Anjou.

Curiosament, Cèsar havia quedat al marge d’aquest girpolític que havia contribuït a desencadenar. Mentre queJoan de Borja era enviat a la Península Ibèrica per a ca-sar-se amb Maria Enríquez i prendre possessió del du-cat, Alexandre VI decidí donar un nou impuls al princi-pat eclesiàstic de Cèsar i tractà d’obtenir el bisbat de Nan-tes, capital del ducat de Bretanya, recentment annexionatal regne de França.43 Tot amb tot, el pas decisiu el va ferel 24 de setembre de 1493, en incloure’l a la llista de nouspurpurats amb el títol de cardenal diaca de Santa MariaNuova. En realitat, la designació de Cèsar fou una de lesescasses concessions nepotistes en una elecció que ha-via de satisfer les principals potències. Malgrat això, hihagué senyals de descontentament entre els vells carde-nals i d’escàndol a la cort dels Reis Catòlics, indignatspel nomenament de Cèsar, però també pels d’Alessan-dro Farnese i Bernardino Lunati, fins al punt que “siaquests dos no foren en la fornada, tot se pasara”.44 Un

27

43. L’oposició de Carles VIII li ho va impedir, però obtin-gué a canvi el dret de regrés sobre la seu, una pensió de 500ducats i alguns drets jurisdiccionals sobre un grup de prioratsfrancesos (PELLEGRINI, 2005: 63).

44. Despatx de Desprats a Alexandre VI, 5 de novembre de1493 (Archivio Segreto Vaticano [ASV], Ciutat del Vaticà,Archivium Arcis, Armadio I-XVIII, 5023, fol. 62r).

despatx del seu ambaixador els informà del procés obertal tribunal de la Rota per demostrar la legitimitat del nai-xement de Cèsar, que li permetria ingressar al col·legicardenalici. El procurador explicava que l’afer havia es-tat remès a la consciència del papa i finalment s’haviaaprovat legalissime: “vean vuestras altezas cómo las co-sas a las vezes vienen”.45 Desprats va provar de tran-quil·litzar el papa dient-li que a la cort no s’havia criti-cat gaire l’elecció, però la reina va manifestar a Alexan-dre VI la seva preocupació per l’escàndol, que se sumavaa “les festes que es feren en les esposalles de dona Lu-crècia” i l’escalf que demostrava “en les coses del duc ede sos germans”.46

28

45. Carta als reis de Bernardino López de Carvajal, am-baixador seu tot just nomenat cardenal, del 2 d’octubre de1495 (data de Suárez, probablement equivocada: ha de ser1493), dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: IV, 428-432.

46. Despatx de Francesc Desprats a Alexandre VI, del 5 denovembre de 1493, dins BATLLORI, 1994a: 186-187. Vegeutambé la carta d’Enrique Enríquez al papa, en què esmenta lapromoció de Cèsar i es plany que Alexandre VI, “syendo pa-pa, lo ponga al fuego junto a su persona” (21 de maig de 1494;dins BATLLORI, 1994a: 194-196). Tot i això, la notícia del no-menament fou celebrada a València amb festes i processons,tal com ho relata el vicari Jaume Conill (ASV, Archivium Ar-cis, Armadio I-XVIII, 5021, fol. 57r-v).

Després vingueren els problemes matrimonials del ducde Gandia, que provocaren queixes a la Península Ibèri-ca i sengles cartes del mateix Cèsar censurant el seu ger-mà i tractant d’aclarir la situació amb Enrique Enríquez.47

En realitat, Alexandre VI devia ser el veritable promotord’aquesta correspondència, com ho fou també de la ce-rimònia del 26 de març de 1494 en què Cèsar rebé el dia-conat “por fuerza”, segons declarà més endavant per jus-tificar la seva secularització.48 Mentrestant, el papa in-crementava el seu patrimoni amb un paquet de beneficisa Nàpols per valor de 4.000 ducats, defensava les sevesrendes valencianes de les intromissions del duc de Gan-dia, i s’enfrontava al rei francès per la seu de Castres (Mi-di-Pyrénées).49 Aquest darrer afer es va resoldre el generde 1495 gràcies a la intervenció de Ferran el Catòlic, queoferí al papa, en compensació, el bisbat d’Elna-Perpinyà,capital eclesiàstica del comtat de Rosselló, que CarlesVIIIacabava de retornar al rei aragonès després de vint anys

29

47. Ambdues cartes de Cèsar Borja –que no sabem si vanarribar al seu destí- al germà Joan i a Enrique Enríquez, del31 d’octubre de 1493, dins BATLLORI, 1994d: 131-134.

48. ZURITA, 1996: II, 112.49. Aquesta carrera beneficial és reconstruïda per PELLE-

GRINI, 2005: 66; s’hi poden afegir els beneficis interceptatsper Cèsar després de la mort de familiars del pontífex dinsBATLLORI (ed.), 1998: 111-112 i 168-172; les intromissionsen les rendes de València, ibídem, 168-172.

de disputa.50 Però el papa no en tenia prou: l’1 de juny de1495 va sol·licitar per a Cèsar la comanda del monestirbenedictí de Sant Miquel de Cuixà, prop de Perpinyà, iel setembre la seu de Còria (Badajoz). Els reis es resis-tiren davant de la possibilitat que l’abadia fos de patro-nat reial, però finalment la hi cediren amb les rendes deCòria, que Cèsar començà a cobrar en 1496.51

La preocupació crematística dels Borja que la docu-mentació ens transmet no ha d’impedir-nos reconèixerl’activitat administrativa i pastoral que desenvoluparen

30

50. A canvi de la permuta, Cèsar rebé una pensió de 200ducats i el dret de regrés sobre Castres, així com algunes aba-dies del Midi francès: Saint-Géraud d’Aurillac –diòcesi deSaint Flour– (26 de març de 1494), Sainte Marie de Egeduno(Llemotges; 28 de desembre de 1493), a més del monestir deBanyoles (Girona); vegeu l’anàlisi de PELLEGRINI, 2005: 64;i les dades aportades dins MONSALVATJE I FOSSAS, 1911: II,15-17; les promeses de Ferran en cartes al papa i al cardenaldatades el maig de 1495, dins LA TORRE, 1949-1966: IV, 459,461 i 465.

51. La complexa negociació sobre el monestir, dins FER-NÁNDEZ ALONSO, 1953: 109-110. Còria fou sol·licitada el 6 desetembre de 1495; tres mesos després el papa insistia amb elbreu Scribimus, del 17 de desembre de 1495 (SUÁREZ FER-NÁNDEZ, 1969-1972: IV, 451). Encara que no hi ha cap notí-cia de l’acceptació dels reis, es constata el cobrament de lesseves rendes a partir de 1496 dins ORTI Y BELMONTE, 1958:79-80.

els vicaris en les respectives diòcesis. Ho fa palès la in-tensa gestió de Martín Zapata durant els pocs mesos enquè estigué al capdavant de la seu de Pamplona, o la tas-ca pastoral que exercia Jaume Conill a l’arquebisbat deValència, de la qual informava Cèsar l’agost de 1494, ien la qual el posava al corrent de l’augment de confes-sions i s’alegrava que la pesta hagués causat poques víc-times.52 El mateix cardenal féu construir una sala de do-nes a l’hospital de Santa Maria della Consolazione (Ro-ma) i devia sufragar la construcció de l’aula capitular del’abadia de Valldigna.53 Tampoc no hem d’oblidar les se-ves manifestacions de devoció a la Mare de Déu –comara la construcció de la capella de la Verge del Piratelloa Imola– i una particular sensibilitat cap a les personesamb fama de santedat, com la beata dominica Colombada Rieti, que va conèixer durant l’etapa com a estudianta Perusa i va defensar després a l’interrogatori d’Orvie-to, l’estiu de 1495.54

La inestabilitat que la imminent invasió de Carles VIIIsuscità als Estats Pontificis va exigir del papa una acti-vitat politicomilitar que confià als pocs cardenals que li

31

52. BATLLORI (ed.), 1998: 120-122. Més detalls dins CÁR-CEL ORTÍ; PONS ALÓS, 2006: 244 i seg.

53. PASTOR, 1942: III, 48; CANET, 2001. 54. ANDREOZZI, 1955; PERRICONE, 1974-1976. Sobre l’a-

fecte per Colomba da Rieti, vegeu CASAGRANDE; MONACCHIA,2001: 925-926.

eren fidels en aquelles hores de desconcert i deslleialtat.Cèsar intervingué en les negociacions amb Nàpols: el 20de març de 1494 rebé els ambaixadors d’Alfons de Nà-pols, primogènit de Ferrante, i el mes de juliol acom-panyà el papa a Vicovaro per preparar la defensa de lapenínsula italiana amb el rei de Nàpols.55 Va actuar tam-bé en l’intent de reconciliació amb Ludovico el Moro, imés tard es desplaçà a Viterbo i Orvieto per preparar ladefensa. Després vindria l’ocupació de Roma per part deles tropes de Carles VIII, el lliurament de la seva perso-na com a ostatge del monarca francès i la fugida, la nitdesprés que els ambaixadors dels Reis Catòlics es pre-sentessin a Velletri i trenquessin el tractat d’aliança ambCarles VIII.56 Evitant una possible trobada amb el rei fran-cès en retirada de Nàpols, acompanyà el papa a Orvieto–on exercí el càrrec de governador– i després a Perusa,l’estiu de 1496. Alexandre VI volgué donar-li més pro-tagonisme a la Cúria i en el beneficialisme hispà, i li en-carregà la distribució de les quatre esglésies vacants al

32

55. El control sobre la correspondència espanyola i napo-litana és evident en la carta adreçada al papa el 25 d’octubrede 1994 (BATLLORI (ed.), 1998: 176).

56. Els ambaixadors havien inclòs l’alliberament de Cèsar–amb el replantejament de la successió de Nàpols i la devo-lució d’Òstia– entre les exigències presentades a Carles VIIIper a mantenir vigent el tractat de Barcelona (ZURITA, 1996:I, 160).

regne de Castella (Burgos, Plasència, Còrdova i Canà-ries-Rubicón), que va gestionar amb la col·laboració delsprocuradors castellans al consistori del 4 de juny de 1496.57

Tot i això, la figura del cardenal de València fou benaviat eclipsada per la del seu germà Joan, que el papa féutornar de la Península Ibèrica per posar-lo al capdavantd’una campanya de càstig contra els Orsini, mentre in-tentava arrodonir el ducat sol·licitant als Reis Catòlicsque “el abadía de Valdina la pudiese sacar para el du-que”.58 El contrast entre ambdós germans era evident: da-vant del principat civil de Joan, carregat de promeses, elpatrimoni eclesiàstic de Cèsar estava encallat en unes es-tructures curials massa lentes i, en tot cas, subsidiàriesdel patrimoni familiar.

Cèsar no va treure cap benefici particular de l’acordnegociat amb Frederic III, fill natural de Ferrante I i nourei de Nàpols, al qual Alexandre VI donava suport per talde garantir el status quo italià i obtenir diversos feus na-politans per al duc de Gandia.59 D’altra banda, el papa

33

57. Consistoria coram Alex. VI Pont. Max. ab anno 1492usque ad initium 1497, Biblioteca d’El Escorial (Madrid), ms.C-III-1, fol. 224v-227r.

58. Carta de l’ambaixador Garcilaso de la Vega als ReisCatòlics, 8 de novembre de 1496 (hem corregit la data pro-posada per Suárez Fernández), dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: V, 435-438.

59. Una bona anàlisi global dins VISCEGLIA, 2004: 453-485.

volgué recompensar Isabel i Ferran –la candidatura delsquals al regne de Nàpols havia estat rebutjada– i els ator-gà el títol de Reis Catòlics, signat per Cèsar Borja, queels implicava en el projecte de pacificació dels EstatsPontificis com a nous defensors de l’Església.60 Els mo-narques acceptaren la successió de Frederic i enviarentropes per recuperar la ciutadella d’Òstia, però protesta-ren obertament contra l’alienació de Benevent, feta a fa-vor del duc de Gandia, per tal com la consideraven unausurpació de les terres de l’Església.61

DE LA MUTACIÓ SECULAR A LA MUTACIÓ DIPLOMÀTICA

L’assassinat del duc de Gandia, la nit del 14 de junyde 1497, deixà un buit en la direcció del patrimoni dels

34

60. Document ratificat per Cèsar el 16 de desembre de 1496.Hem tractat aquest tema, amb fonts inèdites, dins FERNÁNDEZ

DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 179-182 i 354-355; i 2007b.61. L’acceptació de Frederic es dedueix del despatx xifrat

de Garcilaso de la Vega adreçat als Reis Catòlics, on afirma“averles plazido [i. e. als reis] de la suçesyon de don Fadri-que” (31 de desembre de 1496; Real Academia de la Historia[RAH] (Madrid), Colección Salazar, A-11, fol. 121r-125v(desxifrats als fol. 125r-v). Sobre la pràctica pontifícia d’a-lienar terres dels seus Estats, cf. CARAVALE; CARACCIOLO, 1986:148 i seg.

Borja i un misteri que la historiografia no ha acabat deresoldre.62 La impossibilitat de substituir-lo ràpidamentamb l’hereu que creixia a la Península Ibèrica fou benaprofitada per Cèsar, disposat a abandonar el capel car-denalici per a assumir el projecte politicofamiliar trun-cat. Tal com Marco Pellegrini ha assenyalat, es tractavade passar d’un “principat curial” –sempre mòbil i provi-sional davant de la inevitable desaparició del papa-pa-tró– a un “principat laic” que li permetria construir el seufutur polític sobre bases materials pròpies.63 Dos mesosdesprés de la desaparició del duc de Gandia, Cèsar va co-mençar a manifestar el desig de secularitzar-se, al·legantque havia rebut l’orde diaconal obligat pel seu pare, ial·ludint el perill que la permanència en el col·legi car-denalici comportava per a la seva pròpia salvació i la re-forma de l’Església.64 No eren pas arguments banals, si-nó raons de consciència que confluïen en un moment enquè la majoria d’edat i les circumstàncies politicofami-liars col·locaven Cèsar en una posició d’avantatge. Mal-grat l’evident escàndol que la secularització d’un carde-nal havia de suscitar, no resultava gens difícil obtenir l’o-

35

62. LOMBARDI, 2005; alguns ecos literaris dins SUTHER-LAND, 1993.

63. PELLEGRINI, 2005.64. Vegeu les importants afirmacions de ZURITA, 1996: II,

32.

portuna dispensa, ja que, a banda del sotsdiaconat, no ha-via rebut cap més orde sagrat.65

Mentre el cardenal Joan Llopis temptejava l’opinió delpapa, Cèsar va iniciar el viatge a Nàpols per a coronarFrederic i facilitar el traspàs de les possessions napolita-nes del duc al seu hereu.66 Woodward suggereix que Cè-sar devia plantejar aleshores una proposta matrimonialal rei de Nàpols, ço que potser provocà la seva tornadaimmediata, ordenada pel papa el 31 d’agost de 1497.67

Tot amb tot, els esdeveniments posteriors demostren queAlexandre VI finalment cedí davant del projecte del fill,de manera que, a la tardor, els despatxos diplomàtics jacomentaven la possibilitat que Cèsar substituís el seu ger-mà en el patrimoni familiar i es casés amb Carlota d’A-ragó, filla del rei Frederic.68 La proposta fou vista ambrecel pels Reis Catòlics, en considerar-la una ingerènciaen un regne del qual se sentien protectors i un atemptatcontra l’hereu legítim del duc de Gandia. No és cap ca-

36

65. A banda dels motius que apuntem, la demostració dela seva il·legitimitat, com a fill del papa, invalidava els docu-ments que havien permès l’elevació al cardenalat, ço que “ha-cía su creación subreticia” (ZURITA, 1996: II, 110-111).

66. WOODWARD, 2005: 133; BORRÀS I FELIU, 1973: 301.67. BORRÀS I FELIU, 1973: 301.68. Aquesta maniobra duria més lluny els interessos fami-

liars de Calixt III sobre el regne napolità (NAVARRO SORNÍ,2005: 587-589).

sualitat que durant els primers mesos de 1498 Alexan-dre VI i el seu fill provessin d’atreure’s els monarquespermetent que els funerals del príncep Joan –mort de feiapoc– fossin celebrats a la capella papal a càrrec de Juande Fuensalida, servidor de Cèsar, i després a l’esglésianacional de Santiago dels Espanyols, amb l’assistènciadel cardenal de València i deu purpurats més.69 No foul’única ocasió en què Cèsar es va moure pels cercles dela natio hispana, i fins i tot col·laborà en alguna cele-bració amb la seva capella musical durant el bienni 1497-1498, tal vegada en cerca d’aliats curials que donessinsuport al seu canvi d’estat.70

A fi de plantejar als monarques la secularització deCèsar i el seu establiment a Gandia, el papa preparà, l’oc-tubre de 1497, la legació de fra Bernat Boïl, un home detotal confiança dels reis, alhora diplomàtic, intel·lectuali missioner.71 L’escabrós afer no podia contrastar més ambla sensibilitat d’aquest antic ermità que duia entre les se-ves instruccions una carta personal de Cèsar perquè “demi parte les declare [i. e. als reis] algunas cosas de mi

37

69. Sobre els funerals vegeu l’excel·lent treball de VAQUE-RO PIÑEIRO, 2001: 641-655; hi afegim algunes dades dins FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (a)].

70. La participació de Cèsar en les festes del Corpus Chris-ti i de Santiago de 1497-1498, en què aportà els músics de laseva capella, dins PIETSCHMANN, 1999: 457-458.

71. FITA, 1892: 160-163.

animo y deseo”.72 Amb l’ajut del nunci Desprats i de l’ar-quebisbe Cisneros, Boïl havia d’oferir als reis la lliuredisposició dels beneficis eclesiàstics de Cèsar –inclòsl’arquebisbat de València– a canvi de les antigues pos-sessions del difunt duc de Gandia i del consentiment al’enllaç amb la filla de Frederic.73 L’escarida resposta queels reis feren a Cèsar no podia ser més eloqüent: “oymoslo que de vuestra parte nos habló [i. e. fra Boïl]; y por-que dirá largamente las causas porque aquello no se pu-do fazer, no conuiene aquí repetirlas”.74 En un despatx deCristoforo Poggio del 2 de març s’afirma que els reiss’havien oposat tant al transvasament dels béns del ducde Gandia com a la secularització de Cèsar;75 i encara queles fonts no esmenten explícitament el matrimoni de Car-lota, és ben probable que el tema s’hi tractés, com de fetes va tractar en les converses que el legat pontifici man-tenia aleshores a França.76

38

72. Carta de Cèsar Borja als Reis Catòlics, del 8 d’octubrede 1497 (ONIEVA, 1945: 193). No es diu res sobre el tema enles instruccions pontifícies (FERNÁNDEZ ALONSO, 1960).

73. ZURITA, 1996: II, 82-83.74. Vegeu les tres cartes de Ferran el Catòlic al papa, a Gar-

cilaso de la Vega i a Cèsar Borja, del 29 de març de 1498, dinsLA TORRE, 1949-1966: VI, 62.

75. Carta de Cristoforo Poggio, secretari de Giovanni Ben-tivoglio, senyor de Bolonya, a Màntua, del 2 de març de 1498,dins LUZIO, 1914: 503-504.

76. WOODWARD, 2005: 136-137.

L’oposició dels reis en un moment en què encara noes plantejava la posterior aliança francopontifícia, tras-llueix l’escàndol que es negaven a secundar, donant su-port a la carrera civil d’un antic cardenal, d’aquí que “co-me catholici hanno disuaso tal depositione”.77 A diferèn-cia del que s’esdevingué en la disputa per València, elstemes que ara es presentaven no eren negociables, i pelque feia al matrimoni amb Carlota, era el mateix Frede-ric qui s’hi oposava, amb el suport més o menys explícitdels Reis Catòlics, encara que acceptava l’enllaç de Lu-crècia amb Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie i fill natu-ral d’Alfons II de Nàpols.78 El papa reaccionà amb rude-sa. Quan, l’abril de 1498, va comprovar l’existència d’unfront hispanonapolità, “comenzó a bravear diciendo queél traería otra vez al rey de Francia” i concediria a Venè-cia el domini de les places napolitanes hipotecades du-rant la guerra amb Carles VIII.79 Tot amb tot, no podiafer res per a ensenyorir-se del ducat que ell mateix havia

39

77. LUZIO, 1914: 503-504.78. Vegeu la carta de Joan Escrivà a Ferran el Catòlic, de

1498 (sense precisar dia ni mes), dins PARISI, 2004: 104. Ve-geu també les instruccions de Frederic al Gran Capità del 24de juliol de 1498, on el monarca fa referència a l’“affano in-supportabile” del matrimoni de la seva filla amb què el papal’importunava amb “grandissima instanza”, dins VITALE, 2002:443.

79. Despatx de Garcilaso de la Vega als Reis Catòlics, del21 d’abril de 1498, dins VEGA (ed.), 1842: 6.

blindat en confirmar la successió de Joan de Borja i En-ríquez, que els reis es negaven a intercanviar per les seusepiscopals abandonades per Cèsar.80 Així, doncs, a lesacaballes de 1497 aquest es va limitar a adquirir per 30.000ducats els béns, mobles i joies, del seu difunt germà, ambla qual cosa suscità la indignació de Maria Enríquez, men-tre que el papa revocava els ducats de Benevent i els feusde Terracina i Pontecorvo, i tan sols deixava a la brancade Gandia els feus napolitans cedits per Alfons II.81

Fou llavors que Alexandre VI decidí jugar la basa fran-cesa i obtingué de Lluís XII, tot just arribat al tron, lapromesa d’investir Cèsar amb el comtat –després ducat–de Valentinois, Diois e Issoudun. De les cendres del car-denal valentino sorgiria triomfant el duc valentino. A can-vi, el papa donava esperances al rei francès d’obtenir lanul·litat del seu matrimoni amb santa Joana de Valois,que li permetria casar-se amb Anna de Bretanya i incor-porar aquest ducat a la corona de França.82 Els Reis Ca-

40

80. Vegeu l’evolució del ducat dins LA PARRA, 2006: 207-222.

81. Per als intents infructuosos de Maria Enríquez per a re-cuperar els béns del seu difunt espòs, PASTOR ZAPATA, 1990:412-413; també BATLLORI, 1994c: 36-37.

82. MONACO, 1988: 251-257. Sense negar l’oportunismepolític de la nul·litat, convé no oblidar les raons canòniques iel procés que l’acabà justificant i que en el seu moment fouestudiat per MAULDE LA CLAVIÈRE, 1896: 197-204; VOUTERS,1931.

tòlics no ho van poder evitar. El seu ambaixador Garci-laso trencà amb el pontífex, i fra Bernat Boïl –enviat l’a-gost de 1498– assistí impotent a la secularització de Cè-sar. Malgrat tot, Boïl pogué entrevistar-se amb el pontí-fex, que es mostrà distant del projecte francòfil de Cèsar,car era “harto contra su voluntad”, i li assegurà que “secontentaría con mucho menos a todo lo que en Españase le señalara o si le diera lugar que él pudiera comprarel estado que el duque de Gandía tenía en el reino”.83 Du-rant el mes de setembre, els agents dels Reis Catòlics aRoma els informaven dels preparatius del viatge de Cè-sar a França, i l’1 d’octubre descriuen la seva sortida “enhabito de seglar, con su cabellera [que li tapava l’antigatonsura], riquezas, joyas y atavios de todo genero, tan ri-cos que mirari non possunt”.84 Fou rebut a Avinyó pelcardenal Giuliano della Rovere, i el 10 de novembre sen’anà a Lió per trobar-se amb Lluís XII, que enllestia elspreparatius de la invasió del ducat de Milà, al qual aspi-rava com a descendent de Valentina Visconti.

Quan els Reis Catòlics van advertir l’ambient de “mer-caduría llana” amb què es repartien les seves prebendeseclesiàstiques, congelaren les rendes dels bisbats de Cò-ria, Elna “y abadia de Sala”, i destinaren aquelles quan-titats a “las obras, y cosas pías que se ofreciesen”.85 Ale-

41

83. NÚÑEZ, 1916: 442.84. Vegeu els informes castellans recollits per GARCÍA ORO,

1992: I, 119-120.85. ZURITA, 1996: II, 93.

xandre VI rebé el cop i sol·licità l’ajut de Cisneros i elsmateixos cardenals beneficiats per a facilitar-ne el tras-pàs.86 Fou en va, perquè els reis decidiren enviar una am-baixada que pretenia reunir totes les potències –Françainclosa– per fer reflexionar el papa sobre els escàndols iels abusos de la Cúria. Encara que Isabel i Ferran con-centraren les seves reivindicacions en aspectes eclesiàs-tics, l’ombra inquietant de Cèsar explicava la petició queno s’alienessin els territoris de l’Església –com s’haviafet amb Benevent–, i s’ordenés sortir de Roma a Lucrè-cia i a Jofré, “y no den lugar que los sobredichos ni elduque de Valentines buelvan mas alli”.87 La història con-firmà el temor dels reis. Faltava poc perquè Cèsar cai-gués com un llamp sobre els Estats Pontificis, per bé queel papa els assegurava que “daría la cuarta parte del Pon-tificat porque no volviese a Roma”.88

42

86. El breu Tam ex litteris, del 3 de setembre de 1498, dinsAZCONA, 1983: 171-172; carta de Joan Llopis a Cisneros, del3 de setembre de 1498 (Archivo Histórico Nacional (Madrid),Universidades, llig. 757, fol. 145r); el segrest de les rendesdins ZURITA, 1996: II, 93.

87. Utilitzem una còpia tardana de les instruccions, senselloc ni data, que es troba a RAH, Colección Salazar, N-16,fol. 300r-301r.

88. ZURITA, 1996: II, 134.

LA IRRUPCIÓ D’UN PRINCIPE NUOVO EN L’EUROPA

DEL RENAIXEMENT

La magnífica recepció que el monarca francès dispensàa Cèsar a Chinon no podia amagar la incertesa d’unes ne-gociacions construïdes sobre promeses, per molt que elscardenals Giuliano della Rovere i Georges d’Amboise escomprometessin a fer-les efectives. Cèsar prengué pos-sessió del seu ducat el novembre, però no aconseguí lamà de Carlota, ni la d’Anna, ni la de Germana de Foix,que també desfilaren en aquell ball de núvies celebrat ala cort francesa.89 Finalment, el 10 de maig Cèsar es vacasar a Blois amb Carlota d’Albret, parenta del rei fran-cès i germana del rei consort de Navarra Joan d’Albret.90

Només aleshores es féu efectiu el tractat signat a Bloistres mesos abans, pel qual França i Venècia s’aliaven perapoderar-se de Milà, davant de la neutralitat del papat,

43

89. Tal vegada hi tingué alguna cosa a veure la influènciadel partit hostil d’Anna de Bretanya, muller de Lluís XII (GI-LLI, 2001: 72-73).

90. La família Albret fou recompensada amb la concessiódel capel cardenalici i diversos bisbats a Amanieu, germà deCarlota, però el rei de Navarra Joan d’Albret no aconseguíd’Alexandre VI ni la revocació de la seu de Pamplona per alseu propi candidat, ni la petició d’erigir la capital del regneen seu metropolitana (ADOT, 2005: 176-179); els valuosos be-neficis que rebé de Lluís XII, dins BOISSONNADE, 2005: 249-254.

que obtenia a canvi una companyia de 100 llances per arestaurar el seu domini sobre la zona de la Romanya, per-tanyent als Estats Pontificis.91 D’aquesta manera es con-figurava la triple aliança de Lluís XII, els Borja i els Al-bret com un front francòfil que s’apressava a caure so-bre Itàlia. Cèsar era a l’epicentre d’aquella convulsiódiplomàtica que desfeia l’antiga aliança hispanopontifí-cia i teixia una nova entesa amb França. El vaivé diplo-màtic exigia un canvi d’imatge: en convertir-se en lloc-tinent del rei francès, el duc deixà d’emprar la fórmula“Cèsar de Borja” i passà a denominar-se “Cèsar de Fran-ça”, i Lluís XII –inspirant-se potser en el seu nou aliat–romanitzava la seva imatge per a convertir-se en Cesarealtero, un segon Cèsar.92

Després que Lluís XII conquerí el ducat de Milà, elduc de Valentinois podia iniciar la seva campanya con-tra les ciutats de l’Emília-Romanya emparades pels Sfor-za, que incomplien els seus deures tributaris envers lasanta seu.93 Es tractava d’un projecte politicomilitar jasomiat per Sixt IV i Innocenci VIII, que ara tenia garan-ties d’èxit gràcies al suport militar francès.94 La seva rea-

44

91. El tractat només es féu efectiu el maig de 1499, des-prés del casament de Cèsar amb Carlota d’Albret (cf. PÉLIS-SIER, 1894-1895; 1896; recentment, MESCHINI, 2006).

92. LE FUR, 2001: 253-261.93. ALVISI, 1878: 60.94. CARAVALE; CARACCIOLO, 1986: 151-152.

lització preveia l’expulsió de les famílies dirigents pertal de crear un domini personal legitimat en la funció tra-dicional del vicariat apostòlic i potencialment heredita-ri, que podia seguir recolzant-se en qualsevol mediaciópolítica en la seva relació amb les elits locals.95 Des d’u-na perspectiva teològica, aquest estat senyorial subsidia-ri de l’Església garantiria la libertas Ecclesiae davant delscondicionaments de les grans potències europees.

Però el papat no sols reaccionava davant de l’inter-vencionisme de les monarquies emergents, sinó que larestauració dels seus estats es podia inspirar en modelsseculars de control territorial, com ara la política anne-xionista de la Corona francesa o el procés de reunifica-ció impulsat pels Reis Catòlics, la reintegratio Hispaniaeadmirada pels humanistes italians i elogiada pel pontí-fex davant de la fragmentació d’una Itàlia encara irre-dempta.96 No és cap casualitat que els primers intents depacificació dels Estats de l’Església comptessin amb l’a-jut de les tropes dels Reis Catòlics enviades des de Nà-pols, i tal vegada inspiradores de la proposta de crear en1498 una policia juridicomilitar a imitació de la Santa

45

95. CARAVALE, 2003: 23-26; STUMPO, 2005: 489.96. En la butlla de concessió del títol de “Reis Catòlics” el

papa esmenta la “unificació dels regnes” (“in unum quasi cor-pus totum robur ispanicum redigerint”) com una de les raonsque el justifiquen; una recent edició de la butlla dins CAMPO

DEL POZO, 2004.

Hermandad per al control de les terres del PatrimoniumPetri.97 Les tropes de Cèsar també experimentaren unaprogressiva italianització i espanyolització després de laprimera campanya de la Romanya, amb la disminuciódels efectius de la cavalleria francesa i la professionalit-zació de la infanteria i la cavalleria lleugera sota les or-dres dels millors condottieri italians i capitans espanyolscom Miquelet de Corella, Joan de Cardona o Hug deMontcada.98 Una semblant combinació d’elements his-panoitalians també es pot veure en la semàntica festivade les victòries borgianes a base d’espectacles taurins od’entrades triomfals, com la de Cèsar arran de la presade Forlì en 1500, els antecedents immediats de la qualremunten al triomf del Gran Capità –victoriós a Òstia tresanys abans– o a les celebracions per la conquesta de Gra-nada en 1492.99

La campanya fou sorprenentment ràpida. Entre el mesde novembre de 1499 i el gener de 1500 caigueren Imo-la i Forlì, de manera que, al febrer, Cèsar ja podia tornara Roma, on el 29 de març rebé la Rosa d’Or i el títol degonfanoner o defensor de les terres de l’Església. Cese-

46

97. La presència de tropes de la Santa Hermandad a l’e-xèrcit del Gran Capità dins STEWART, 1978; el projecte pon-tifici dins AIT, 2003.

98. LARNER, 1966; BENAVENT; NAVARRO LÁZARO, 2000.99. FAGIOLO; MADONNA, 1997: 34-41; VISCEGLIA, 2002: 95

i seg.; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005b.

na es va rendir l’estiu de 1500, i amb això es donà pas ala segona campanya de Cèsar, iniciada el mes d’octubrecontra Pesaro, Rímini i Faenza, ciutats de les Marquesdesposseïdes de la protecció de Venècia i acusades de noobservar els seus deures tributaris amb l’Església. Lesdues primeres van caure l’octubre, després de la fugidade Giovanni Sforza i la cessió de Pandolfo IV Malates-ta.100 Fano també es va sotmetre, però no Faenza, que varesistir fins al 25 d’abril de 1501, després d’un llarg set-ge que obtingué un cert ressò literari.101 Per contra, Bo-lonya –abandonada finalment per Lluís XII– es va de-fensar de tal manera que Cèsar hagué d’acontentar-seamb la cessió de la fortalesa de Castel Bolognese a peti-ció del pontífex.102

Alexandre VI va legitimar les primeres conquestes cre-ant el 15 de maig de 1501 el ducat de Romanya, amb laidea de configurar un estat territorial més unificat –se-gons un disseny senyorial, més que no estatal– que es-taria sota el domini vicarial de Cèsar.103 En el pla admi-

47

100. DE NICOLÒ, 2005; TURCHINI, 2005.101. BENAVENT; BERTOMEU; BONAFÉ, 2006-2007.102. Cf. TROMBETTI BUDRIESI, 2005; DONDARINI, 2003: 198

i seg. S’insisteix en el paper d’Alexandre VI en la cessió deCastel Bolognese, dins DONATI, 2003: 131-132. Es nega, encanvi, la protecció de Lluís XII dins MESCHINI, 2006: 367-369.

103. Afegiu a la bibliografía citada ANGIOLINI, 2003.

nistratiu, hom ha subratllat els seus esforços centralitza-dors a través de la divisió de les terres conquerides enquatre districtes –sota el comandament d’un comissari iun governador gairebé sempre d’origen ibèric–, la crea-ció d’un tribunal central de justícia all’uso di Roma ins-tal·lat a Cesena, o la instauració d’estructures de recap-tació fiscal i de reclutament militar que permetessin comp-tar amb recursos econòmics i militars propis.104 La políticade Cèsar a l’Úmbria resultà menys invasiva, ja que s’hirespectaren els poders intermedis a canvi de suport lo-gístic, tropes i avituallament per a les campanyes mili-tars.105

No obstant això, els seus projectes no tingueren tempsde cristal·litzar: Cèsar sempre va dependre militarmentde les unitats estrangeres i va necessitar els recursos eco-nòmics de la Cambra apostòlica associada a la banca se-nesa dels Spannocchi.106 El càstig exemplar de certs abu-sos o les mesures per a limitar el poder de les oligarquiesdominants li donaren una fama de bon governant que so-brevisqué a la llegenda negra al voltant de la seva perso-na. Hi devia contribuir, sens dubte, la prudència de go-vernadors com Joan de Vera o les empreses urbanístiquesque va impulsar, com ara la reestructuració defensiva de

48

104. GILBERT, 1970: 671-672; BONVINI MAZZANTI, 2005:97-104.

105. BIANCIARDI, 2003: 284.106. PARTNER, 2003: 27-36.

Rímini, l’embelliment de la ciutat de Fano, el projectedel port de Cesena o els treballs de fortificació de la roc-ca de Pesaro amb un sistema de canalització d’aigües de-gut a l’enginy de Leonardo da Vinci.107

Els Reis Catòlics seguiren amb atenció les conquestesde Cèsar sense poder actuar en un territori massa llunyàrespecte de les seves bases d’operacions. Atès que el cosdiplomàtic havia quedat desgastat després de la crisi del’hivern de 1498, acudiren als cardenals valencians Joande Borja-Llançol i Joan Llopis perquè recomponguessinunes relacions malparades des de la seva afeblida posi-ció. Llopis els informava, el gener de 1500, sobre les úl-times victòries de Cèsar i els anunciava el seu possibleretorn a l’amistat espanyola, “con esperanza que vues-tras altezas le hayan de fazer mercedes”.108 Probablemental·ludia al reconeixement de les seves conquestes a la Ro-manya, en concret l’“estado de Imola, y Forli”, que elsreis calia que admetessin si volien obtenir la butlla dedispensa per al matrimoni de la infanta Maria amb Ma-nuel de Portugal.109

49

107. LONDEI, 2003: FALCIONI, 2005; FALASCHI, 2005; PA-SINI, 2003.

108. Carta de Joan Llopis als Reis Catòlics, del 18 de ge-ner de 1500, dins WOODWARD, 2005: 381-382. Sobre aquestcardenal, CRUSELLES GÓMEZ, 1995; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA

MIRALLES, [en premsa (c)]: “Llopis, Joan”. 109. ZURITA, 1996: II, 197.

El 19 d’agost de 1500, Cèsar s’encarregà de tallar elsdarrers vincles que unien el papa amb la casa de Nàpolsamb l’assassinat d’Alfons d’Aragó, marit de Lucrècia.110

Els dies del rei Frederic estaven comptats. Aquella tar-dor, Lluís XII va negociar el repartiment del regne ambuns Reis Catòlics acorralats, ignorats per Alexandre VI–aleshores embolicat en projectes de croada amb el reifrancès– i “traïts” per Frederic, que negociava amb elsturcs i pactava amb Lluís XII el lliurament del regne acanvi d’un cens.111 Un memorial de novembre de 1500demostra que en aquelles converses es va tenir en comp-te “lo del titulo de Romanya”, reconegut potser pels mo-narques a canvi de la ratificació pontifícia del tractat deChambord-Granada signat l’octubre-novembre de 1500.112

50

110. La historiografia més favorable a Cèsar l’ha fet insti-gador d’aquest assassinat que afavoria la política napolitana deLluís XII, el qual poc abans havia neutralitzat, a través del duc,les negociacions empreses per Frederic per a confederar-se ambel papa (ZURITA, 1996: II, 168; WOODWARD, 2005: 175-178).

111. Vegeu els informes inèdits de Juan Claver als Reis Ca-tòlics, amb alguns paràgrafs en xifra, des d’Aversa (Nàpols),22 d’octubre de 1500 (Archivo General de Simancas [AGS](Valladolid), Estado, llig. 496, fol. 7r-v). Sobre les negocia-cions hispanopontifícies d’aquests anys, FERNÁNDEZ DE CÓR-DOVA MIRALLES, 2007a.

112. Apareix citat en un memorial adreçat per la reina alsseus secretaris com un dels temes que s’han de tractar amburgència, el novembre de 1500 (RAH, Biblioteca, ColecciónMarqués de San Román, ms. Caja 3, núm. 4).

Per a obtenir la investidura pontifícia dels territorisnapolitans adjudicats, els Reis Catòlics hagueren d’aco-llir sota llur protecció els estats –situats al regne– de Lu-crècia i Jofré i les terres concedides a Cèsar per un va-lor de 8.000 ducats de renda.113 Era el peatge necessariper a contrarestar la política de mercès del rei francès ino perdre el favor d’Alexandre VI i el seu fill, que va as-sistir a la ratificació del tractat el 25 de juny de 1501.Amb això, Cèsar havia aconseguit estendre el seu prin-cipat al regne de Nàpols, mentre que les possessions dela Romanya restaven apuntalades al nord pel ducat deFerrara, súbdit feudal de la santa seu que el papa va lli-gar a la seva pròpia descendència amb el matrimoni deLucrècia amb Alfons d’Este, primogènit del duc de Fer-

51

113. La dependència respecte del rei de França en aquestanegociació era tan gran que l’astut rei aragonès va ordenar alseu ambaixador que s’assabentés de l’abast exacte de la do-nació francesa abans de pactar amb el papa, “de manera queno parezca que esperavades a ver lo que haria el Rey de Fran-çia” (instruccions dels Reis Catòlics al seu ambaixador Fran-cisco de Rojas, sense data –proposem agost-setembre de 1501–;Archivo de la Diputación Provincial de Zaragoza (Saragos-sa), Archivo de la Diputación del Reino, Alacena de Zurita,ms. 746, fol. 1r-5r); minuta dels poders lliurats a Francisco deRojas per a confirmar la renda de 8.000 ducats per a Cèsar,dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: VI, 308-309 (corregimla datació proposada de 1502 per agost-setembre de 1501).

rara.114 Al Laci, Cèsar també col·laborava en la fortifica-ció dels nous ducats de Sermoneta i Nepi, assignats aRoderic d’Aragó i de Borja –fill de Lucrècia i d’Alfonsd’Aragó– i a Joan de Borja –legitimat com a fill del pa-pa–, amb la qual cosa assegurava l’estabilitat d’aqueststerritoris sostrets a les famílies baronials romanes.115

Però el lliurament de les rendes napolitanes hagué d’es-perar alguns mesos a causa de les dificultats que traves-sava el regne i la complexa delimitació de les zones derepartiment. Per tal de pressionar els Reis Catòlics, el pa-pa va obstaculitzar la concessió de llurs demandes ecle-siàstiques fins que, l’abril de 1502, hom va assignar a Cè-sar Borja el principat d’Àndria i la possessió de Fernan-dina, Castel del Monte, Oria, Bisceglie i Monteleone.116

Cèsar també tindria un lloc al regne que Lluís XII i els

52

114. A aquesta fixació de la frontera del nord obeïa tambéel projecte de Cèsar –rebutjat per Lluís XII– de casar la sevafilla Lluïsa amb un fill petit de Francesc Gonzaga, marquèsde Màntua (LUZIO, 1914: 682 i seg.). Sobre el matrimoni deLucrècia, LAUREATI (dir.), 2002; FIORAVANTI BALDI, 2002.

115. Vegeu les contribucions de PESIRI, 2003; CHIABÒ; GAR-GANO (dir.), 2003; algunes dades sobre les col·laboracions deCèsar dins COMPANY, 2002.

116. Expliquem aquesta negociació dins FERNÁNDEZ DE

CÓRDOVA MIRALLES, 2007a: 292-295.117. Referència de Zurita que s’omet en algunes edicions

i va passar per alt a DUPRÉ THESEIDER, 1954: 28-30. Vegeu laversió electrònica http://www.dpz.es/ifc2/libros/2584/libro4.pdf.Malgrat la caiguda de la ciutat, els Reis Catòlics hi mantin-

Reis Catòlics pensaven disputar-se, però aquests li ho fa-rien pagar ben car. De fet, mentre Ferran cedia els feusnapolitans, donava suport secretament a Giacomo IV Ap-piano –senyor del port de Piombino, al mar Tirrè– con-tra els assalts de les tropes de Cèsar, que finalment ocu-paren la ciutat el febrer de 1502.117 En aquesta guerra sub-terrània contra el Valentino, l’ambaixador a Roma, Franciscode Rojas, i el Gran Capità des de Nàpols aconseguiren,a les acaballes de 1502, fer-se seus els Colonna i els Or-sini, disposats a unir llurs esforços per a “defender queValentines no les tome lo suyo”.118

A començaments de juny, el duc va iniciar la terceracampanya a la Itàlia central, mentre que alguns dels seuscapitans donaven suport a la rebel·lió d’Arezzo que afe-blia Florència. El dia 21 caigué d’improvís sobre Urbi-no amb un impressionant exèrcit de més de 10.000 uni-tats, que va obligar a fugir Guidobaldo de Montefeltro ipermeté a Cèsar apropiar-se del ducat.119 Un mes desprésqueia Camerino; després d’una breu estada a Milà ambLluís XII, Cèsar es va llançar sobre Senigallia el 31 dedesembre, i hi va arrestar i executar els condottieri traï-dors, amb l’aquiescència d’Alexandre VI i l’elogi delscoetanis.120 L’estupor causat per aquest “bellissimo in-gagno” va suscitar la rendició de Cità di Castello i l’ex-

53

gueren un ambaixador per a tractar “materia contra França”(SANUTO, 1879-1903: IV, 331).

pulsió de Pandolfo Petrucci, enemic de Cèsar, de la ciu-tat de Siena el gener de 1503. Tot amb tot, el pontífex noli permeté que continués avançant i li ordenà que tornésa Roma per emprendre una campanya de càstig contraels Orsini, finalment frustrada per la intervenció de LluísXII, que també ordenà la immediata restitució de Petruccia Siena.121

Aquestes dues últimes operacions indicaven els límitsimposats a Cèsar per l’aliança francesa, que li vedavaqualsevol intervenció a la Toscana i les terres dels Orsi-ni. Els Reis Catòlics, doncs, aprofitaren aquesta esquer-da per a fer arribar al papa una proposta d’aliança ambVenècia i l’Imperi, en la qual li donaven seguretats so-bre les ciutats de Lucca, Siena i Pisa, que aleshores ne-gociaven la formació d’una lliga antiflorentina en con-nivència amb el papa.122 La situació de Cèsar era delica-da: si d’una banda necessitava Lluís XII per a conservarles possessions a la Romanya, de l’altra només el rei ca-tòlic podia recolzar el seu pla d’expansió a la Toscana.Es tractava d’una divisió interna que els ambaixadors en-devinaven, però que desconcertava les tropes, especial-

54

118. Carta de Ferran el Catòlic al Gran Capità, del 10 dedesembre de 1502, dins SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913:XXII, 118-121.

119. VOLPE, 2005. 120. FALASCHI, 2005; MIRETTI, 2005.121. SHAW, 1981: 12-19; 2000: 179-181.122. VOLPE, 1898; AUBERT, 2003: 173-176.

ment el contingent espanyol atret pel Gran Capità davantde l’imminent conflicte amb França.123

Les negociacions reberen un nou impuls arran de la vic-tòria militar de Gonzalo Fernández de Córdoba a Ceri-gnola el maig de 1503, considerada la primera gran de-mostració del formidable potencial militar fora de la Pe-nínsula Ibèrica. Acorralat entre Milà i Nàpols, el papaponderava la proposta del rei Catòlic d’atorgar a Cèsar eltítol de monarca del nou regne de la Toscana, feudatari del’Imperi, i alhora rebia de Lluís XII el permís d’apoderar-se de les terres de Giangiordano Orsini.124 Encara que lesfonts no permeten aventurar hipòtesis gaire explícites, Cè-sar devia despatxar aleshores secrets d’Estat, promeses iinformacions sobre els efectius militars francesos ambFrancisco de Rojas, i suscitava l’agraïment dels Reis Ca-tòlics per la “muy buen voluntad que vos teneis a todasnuestras cosas”.125 Només faltava que les tropes del Gran

55

123. La percepció veneciana d’aquesta duplicitat dins PRIU-LI, 1937: II, 137.

124. ZURITA, 1996: II, 395; SHAW, 1981: 17-18.125. Carta dels Reis Catòlics al “duc de Romandio”, Cè-

sar Borja, del 22 de juliol de 1503, dins RODRÍGUEZ VILLA,1896: 322-323. Vegeu també la lletra –plena de sobreentesossobre Cèsar– de Rojas als Reis Catòlics del 19 de juliol de1503, dins VEGA (ed.), 1842: 13-14; o l’estrany cas de con-traespionatge de Francisco Troches, executat per Cèsar per-què havia revelat als francesos els seus contactes amb Ferranel Catòlic (CLOUGH, 1966).

Capità s’apoderessin del port de Gaeta perquè el papas’adherís a l’aliança hispanoveneciana. Però no hi fou atemps. El 18 d’agost de 1503, Alexandre VI morí a les es-tances del Vaticà, després de confessar-se i rebre l’extre-munció. Ara Cèsar restava tot sol, convalescent de la ma-laltia que havia contret al mateix temps que el pontífex,mentre les tropes espanyoles i franceses s’aproximaven aRoma a marxes forçades davant de l’imminent conclave.

UN OSTATGE VALUÓS I ALHORA PERTORBADOR

Cèsar era una incògnita. Després de recuperar-se lleu-gerament, es mostrà “tutto spagnolo”. El 19 d’agost s’en-trevistà amb Prospero Colonna i envià el cardenal Fran-cesc de Borja a parlamentar amb l’ambaixador dels ReisCatòlics.126 Tot amb tot, quan sortí de Roma, en lloc d’a-nar cap al sud, a l’encontre de les tropes espanyoles, gi-rà d’esquena i s’encaminà cap al campament francès ins-tal·lat a Nepi. “Quedó todo el mundo tan atónito y nos-otros tan burlados que no os lo podría decir”, escrivia uninformador dels Reis Catòlics.127 Alguns testimonis cro-

56

126. GIUSTINIAN, 1886: II, 122.127. Carta de Jaime Conchillos al seu germà Juan, del 13

de setembre de 1503, dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972:VI,405-406. L’ambaixador venecià escriu que “per questa muta-tion dil ducha, che era espagnol e si à fatto francese, e di ques-to tutta Roma si ha meravigliato” (SANUTO, 1879-1903: V, 80).

nístics tracten de justificar el fet esmentant els compro-misos contrets amb Lluís XII, i descriuen els seus esfor-ços per a evitar l’enfrontament entre les tropes francesesi el contingent espanyol enviat a recollir-lo.128 De fet, esva imposar el realisme més cru, car enmig d’aquell des-concert tan sols Lluís XII podia garantir a Cèsar la pos-sessió de la Romanya, el nucli dur dels seus estats.129

En assabentar-se’n, els monarques cursaren dues im-portants ordres al seu ambaixador a Roma: desarmar Cè-sar i atraure els espanyols de la seva condotta, i consoli-dar l’aliança amb els Orsini, interrompuda a comença-ments de 1503 per a evitar el trencament amb el papa.130

Per bé que, en el marc de la seva política senyorial, elGran Capità encara tenia esperances de recuperar el Va-lentino, els reis es van oposar a qualsevol negociació quepogués pertorbar l’acord signat el 12 d’octubre pel con-

57

128. RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: 203 i 394.129. Un mes després, quan Pedro de Hontañón, ambaixa-

dor castellà a Navarra, va preguntar a Joan d’Albret si el seucunyat “seguiria l’apellido de Spaña o de França”, aquest con-testà que, encara que les seves tropes eren totes espanyoles,“sería francès [...] por no perder el estado que tiene en Fran-ça ni lo que tiene de la Iglesia” (informe de Joan de Colomaa Ferran el Catòlic, del 19 de setembre de 1503, dins SUÁREZ

FERNÁNDEZ, 1969-1972: VI, 410).130. Amb els Colonna ja s’havia arribat a un acord, fet pú-

blic el febrer de 1503 (RODRÍGUEZ VILLA, 1896: 326-327).

dottiero Bartolomeo d’Alviano, representant dels Orsi-ni, i l’ambaixador Francisco de Rojas.131 Cèsar, en can-vi, es va concentrar en el conclave, sobre el qual tractàd’influir a través dels cardenals borgians, antics fami-liars del pontífex desemparats de la protecció espanyolaque intentaven sobreviure en el confús període de la seuvacant. Pius III va confirmar Cèsar en el càrrec de gon-fanoner, però ni l’un ni l’altre no van poder impedir quela Romanya fos perforada per les tropes venecianes, quevan deixar Cesena, Faenza, Fano, Forlì i Imola com aúnics illots fidels.132 Zurita ho expressava poèticament:el regne que el Valentino havia imaginat s’esvania comuna ombra.133 El deteriorament físic i la manca de suportfrancès l’havien deixat inerme. El pontífex tractà d’evi-tar l’hecatombe del ducat enviant alguns familiars a lesciutats de les Marques, alhora que permetia a Cèsar re-fugiar-se a Castel Sant’Angelo, on restà virtualment pre-soner, encara que a resguard de la venjança dels Orsini.134

Aquí les seves tropes havien estat reduïdes al mínim, pe-rò encara comptava amb l’ajut dels cardenals borgians iamb els recursos militars que Lucrècia podia subminis-

58

131. La dimensió senyorial de la política de Gonzalo dinsHERNANDO SÁNCHEZ, 1995: 1849-1851; WOODWARD, 2005:293.

132. Cf. BONARDI, 1911; SORANZO, 1954.133. ZURITA, 1996: III, 169.134. SANFILIPPO, 2000: 29-30.

trar des de Ferrara a les ciutats que resistien a la Roma-nya.135

Gràcies als purpurats ibèrics, Cèsar va influir sobre elconclave que escollí Juli II, després d’obtenir-ne la pro-mesa de mantenir-lo en el càrrec. Tot amb tot, per evitarque Venècia al·legués el pretext d’actuar contra les pre-sumptes usurpacions de Cèsar, el pontífex li va exigir lacessió de les tres fortaleses de la Romanya que resistien:Cesena, Forlì i Bertinoro.136 Per primera vegada, el Janusbifront que havia estat Cèsar es trobava davant del dile-ma d’actuar com a gonfanoner al servei de l’Església ocom a duc de Romanya, propietari d’un principat civilque li pertanyia. Va escollir el segon camí, i en negar-sea lliurar les ciutats, fou arrestat el 29 de novembre i en-viat a Roma sota custòdia. Tement una represàlia contraels Borja i tal volta seguint indicacions de Cèsar, els car-denals Pere Lluís de Borja i Francesc Remolins fugirena Nàpols amb els duchetti –Joan de Borja i Roderic d’A-ragó i de Borja–, mentre que Joan de Vera, Jaume Serrao Francesc Galceran de Lloris restaren a Roma per tald’intervenir en les negociacions.

Amb la promesa d’obtenir la llibertat, el 2 de desem-bre Cèsar lliurà els contrasegni que havien de permetreals enviats pontificis prendre possessió de les fortaleses,

59

135. L’actitud de Lucrècia i el suport desigual de la famí-lia Este dins BRADFORD, 2005: 251-254.

136. SHAW, 1995: 146-150.

però els governadors no s’hi avingueren. Aleshores JuliII va recórrer als Reis Catòlics i els sol·licità llur ajut di-plomàtic i militar “para recobrar para la Iglesia Imola,Forli y Sesena que el Duque de Valentones tiene usurpa-do”.137 Mentre hom cursava ordres al Gran Capità per areunir els efectius militars, el papa va lliurar la custòdiade Cèsar al cardenal López de Carvajal, que havia decol·laborar amb l’ambaixador dels reis a Venècia i ambFrancisco de Rojas per a facilitar la devolució efectivade les ciutats, tot evitant qualsevol intromissió venecia-na.138 Semblava que al voltant de Cèsar s’estrenyés unamena de “setge ibèric”.

El 26 de gener de 1504 hom va acordar d’enviar-lo ala fortalesa d’Òstia sota la custòdia del cardenal castellà,amb la promesa d’alliberar-lo quan retés les fortaleses.139

Després de dos mesos de negociacions, Cesena i Berti-noro anunciaren la rendició per al 12 d’abril i el duc do-

60

137. Així s’expressaven els Reis Catòlics en les instruc-cions enviades a Francisco de Rojas, el 3 de febrer de 1504(RODRÍGUEZ VILLA, 1896: 335).

138. Breu de Juli II a Bernardino López de Carvajal, del28 de febrer de 1504 (ASV, Archivium Arcis, Armadio XIX,fol. 24v-25r). Sobre el cardenal Carvajal vegeu FERNÁNDEZ

DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (c)], s. v.139. Joanot Artés informava de la situació de Cèsar al car-

denal Ippolito d’Este i a Lucrècia en la seva carta del 10 d’a-bril de 1504 (BATLLORI (ed.), 1998: 202-203).

nà els 15.000 ducats requerits pel governador de Forlìper a la capitulació. Aleshores, Carvajal, considerant quehom havia acomplert les clàusules del contracte, el dei-xà anar amb un salconduit del Gran Capità que li pro-porcionaren els cardenals Borja i Remolins. El lloctinentde Nàpols s’havia volgut avançar així als enviats france-sos que anaven a recollir-lo, amb el propòsit de fer-se’lseu per a la campanya que preparava contra Piombino iPisa.140 El mòbil de Carvajal no era tan clar, però es vajustificar culpant-ne els comissaris pontificis, l’alcaldede Forlì i el mateix Cèsar, “que es codicioso en estas no-vedades, y aunque prometió en Ostia [...] ahora va alar-gando de aclararse”.141 Sigui com sigui, Juli II i el mateixambaixador Rojas s’indignaren per la maniobra, de laqual no havien estat informats.142

61

140. ZURITA, 1996: III, 268-269. L’enviament de Cèsar aFrança, ideat per Juli II, dins ALVISI, 1878: 447-448; sobre elsprojectes militars del Gran Capità a la Toscana, DUPRÉ THE-SEIDER, 1954: 33-34.

141. Carta del cardenal Carvajal als Reis Catòlics, del 22de maig de 1504 (RAH, Colección Salazar, A-12, fol. 428r-v).

142. Breu de Juli II enviat als Reis Catòlics, l’11 de maigde 1504, dins ALVISI, 1878: 589-590; algunes correccions dinsPASTOR, 1942: III, 564. La informació alarmant que Rojas vatransmetre als reis, la coneixem gràcies a una carta de Ferranel Catòlic del 20 de maig de 1504 (SERRANO I PINEDA (ed.),1910-1913: XXV, 428-429).

Els reis reaccionaren amb duresa i enviaren un correu“por las postas a toda furia”, amb ordres a Carvajal per-què no intervingués en els seus afers i a Gonzalo perquèenviés Cèsar a Espanya, a Alemanya o a França –“paraque se vaya a su muger”–, però “en ninguna manera letengays más en ese reyno”, ni “vaya a Venecia, ni a Flo-rencia ni a Ferrara, que sería odioso al Papa por lo de Ro-mania”.143 Els reis no podien permetre que Cèsar fos unobstacle per a l’entesa amb la santa seu, i, per tant, pro-hibien que fos rebut, “aunque estuviese cargado de for-talezas”, i fins i tot acceptaven el seu trasllat a França.Uns dies després van matisar les ordres: calia retenir-lofins que hom aconseguís Forlì.144 Gonzalo havia intuïtperfectament la intenció dels seus sobirans, però exigiaa Rojas un “requeriment” del papa que li permetés vul-nerar el seu propi salconduit, “por quanto él ha faltado[a] la capitulación” de la rocca de Forlì, on els cardenalsRemolins i Borja mantenien la flama de la resistència.145

62

143. Carta dels Reis Catòlics al Gran Capità, del 20 de maigde 1504 (SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXV, 428-431);la missiva enviada a Rojas, del 20 de maig de 1504, dins RO-DRÍGUEZ VILLA, 1896: 392-393.

144. Carta dels Reis Catòlics al Gran Capità, del 13 de junyde 1504 (SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVI, 301-302).

145. Carta del Gran Capità a Francisco de Rojas, del 14 demaig de 1504 (RODRÍGUEZ VILLA, 1896: 389-390).

Mentre aquestes negociacions secretes tenien lloc, elduc va començar a preparar un exèrcit per a apoderar-sede Pisa i Piombino amb l’ajut militar de Ferrara, recu-perar les ciutats de la Romanya, reconquerir Urbino, der-rocar Giovanni Sforza de Pesaro i castigar els seus ene-mics de Perusa i Viterbo amb tropes cedides pels Co-lonna.146 Esperava rebre tropes, naus i artilleria del GranCapità, que l’entretenia amb vanes promeses i exigia “unaseguridad [...] para que no desirva a sus Altezas ni al Pa-pa”.147 En adonar-se que Nàpols era un parany, el duc vacomençar a tractar amb agents francesos, que li aconse-llaren fugir amb tantes tropes com pogués. El Gran Ca-pità no li ho permeté. El 27 de maig l’arrestà i el tancà aCastel Nuovo, amb la qual cosa es va guanyar els elogisdels napolitans i va retornar la tranquil·litat al papa.148 A

63

146. ZURITA, 1996: III, 269; RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908:433-434.

147. Despatx de l’ambaixador florentí a Nàpols, del 4 demaig de 1504 (GIUSTINIAN, 1886: 512). Gonzalo actuava ambtant de sigil que el papa –davant del temor que Cèsar tornésa la Romanya– els escrigué de nou, a ell i als Reis Catòlics,sengles breus insistint perquè hom no prestés auxili a Cèsar,el 25 de maig de 1504 (ASV, Archivium Arcis, ArmadioXXXIX, 22, fol. 69v i 70r).

148. El trencament del salconduit ha provocat un complexdebat des que Paolo Giovio i Francesco Guicciardini acusa-ren Gonzalo d’haver faltat a la seva paraula. Zurita el justifi-ca dient que l’assegurança concedida a Cèsar era “por tanto

més a més, Gonzalo va aprofitar aquella basa per a gua-nyar suport a la Toscana, perquè l’1 de juny –quatre diesdesprés de l’empresonament de Cèsar– Pisa va donar l’or-dre de sotmetre’s al protectorat espanyol, i el dia 17 elsenyor de Piombino, Giacomo IV Appiano, es va posarsota la dependència dels Reis Catòlics.149 D’aquesta ma-nera, el Gran Capità heretava la preeminència del duc ala Toscana, bo i ampliant la seva esfera d’influència a lí-mits que els monarques no s’atrevien a traspassar.

A la cambra del Forno –menys sinistra que no s’hapretès– Cèsar va aguantar tot un mes la pressió perquècedís la fortalesa de Forlì, on el seu capità navarrès Gar-cía Mirafuentes encara resistia.150 Tal com s’havia esde-vingut en 1496, amb la restitució d’Òstia, els Reis Catò-

64

tiempo cuanto no contraviniere ni dañase el servicio del Reyni se declarase contra el papa ni contra la Iglesia y tierra desu patrimonio”; no acaba d’explicar, però, la preocupació deGonzalo per a aconseguir una ordre expressa del papa, ni elseu interès a recuperar el famós salconduit després de l’arrest.Per a Parrino, Gonzalo hauria actuat amb un mandat reial opontifici que l’alliberava de la seva promesa (ZURITA, 1996:III, 268-269; PARRINO, 1692: I, 34). La protesta dels agentsde Cèsar dins ALVISI, 1878: 451; l’elogi dels napolitans dinsGIUSTINIAN, 1886: 518-519.

149. SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1990: 319.150. Es tractava d’una cel·la de seguretat on l’aïllament no

li va impedir ser “mejor servido que en toda su vida” (RO-DRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: 434).

lics es comprometeren ara amb Forlì i activaren tots elsseus recursos diplomàtics, que incloïen la confiscació deles possessions de Mirafuentes a la Península Ibèrica. Fi-nalment, el 4 de juliol el duc va arribar a un acord ambel virrei, pel qual es comprometia a lliurar la rocca a can-vi de la devolució dels 15.000 ducats d’or empenyorats,i la roba i l’artilleria que hi hagués.151 La capitulació fousignada a Roma el 22 de juliol davant de l’ambaixadordels Reis Catòlics, i un mes després el papa agraïa per-sonalment al virrei de Nàpols i als Reis Catòlics el seusuport en la rendició de la darrera ciutat de la Romanya.152

Cèsar fou enviat a la Península Ibèrica el 20 d’agost ireclòs a principis de setembre al castell de Chinchilla (Al-bacete), en mans de Diego de Cárdenas, adelantado deGranada.153 La seva neutralització era, per als Reis Catò-

65

151. SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVI, 302-303. 152. La capitulació del 22 de juliol 1504, dins ASV, Ar-

chivium Arcis,Armadio XXXIX, 22, fol. 131r-134v; els breusde Juli II en agraïment, del 28 d’agost de 1504, dins ASV, Ar-chivium Arcis, Armadio XXXIX, 22, fol. 170r-v. L’any se-güent, durant els solemnes funerals celebrats a Roma per lareina Catòlica, Ludovico Bruno recordarà la devolució de For-lì com un dels seus darrers serveis prestats a la santa seu (FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 191-192).

153. L’arribada de Cèsar es recull a les instruccions delsReis Catòlics al Gran Capità, del 10 de setembre de 1504 (SER-RANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVI, 307); Diego de Cár-denas –fill del famós Gutierre de Cárdenas– havia rebut del

lics, una garantia d’entesa amb Juli II i amb Venècia, iper a Lluís XII una avantatjosa circumstància que l’exo-nerava d’algunes obligacions enutjoses envers el seu an-tic aliat. Malgrat això, Cèsar encara comptava amb tressuports a Navarra, Ferrara i Roma: el seu cunyat Joand’Albret, la seva germana Lucrècia i els seus fidels car-denals, liderats per Joan de Vera. Les bones relacions en-tre els Albret i els Reis Catòlics des dels acords de Me-dina del Campo (3 de març de 1504), no els permetienforçar l’alliberament de Cèsar, i no sembla que els car-denals tinguessin més èxit en les dues legacions envia-des abans i després de la mort d’Isabel la Catòlica.154 Fer-ran fou més receptiu amb la segona, atès que li calia gua-nyar suports al col·legi cardenalici davant de la crisisuccessòria que s’apropava. El gener de 1505, els des-patxos de Venècia i Màntua anunciaven que Ferran notan sols pensava alliberar-lo, sinó també “servirse della

66

seu pare la tinença de Chinchilla amb d’altres fortaleses cas-tellanes el 28 de febrer de 1503 (CASTRILLO LLAMAS, 2005:219-220).

154 A més de Vera, Zurita cita Francesc de Borja, FrancescGalceran de Lloris, Francesc Desprats, Pietro Isvalies i Adria-no Castellesi; als quals afegirem en el segon intent Amanieud’Albret, Ippolito d’Este, Giuliano Cesarini, Alessandro Far-nese, amb els cardenals d’origen ibèric Francesc Remolins,Jaume Serra i Joan de Castre i de Pinós (ZURITA, 1996: III,368-369).

personna sua en le cose d’Italia”, potser per a intimidarFlorència, sacsejar la fredor de Juli II o fins i tot inquie-tar el Gran Capità, de la lleialtat del qual dubtava.155

Animat per aquests vents de llibertat, el 4 de maig Cè-sar va sol·licitar l’ajut de Joan d’Albret per a recuperarles 100.000 lliures promeses pel rei de França arran delseu matrimoni amb Carlota.156 Fou en va. Mentre els en-viats navarresos rebien la ferma negativa de Lluís XII,Ferran escrivia al Gran Capità, el 14 d’abril de 1505, des-mentia els rumors i sol·licitava al virrei “algo que diesefe de las causas de su presión” i un breu pontifici “ro-gándome que lo tenga preso e no lo suelte porque no va-ya a fazer daño en las tierras de la Iglesia”, amb el qualdesactivaria els arguments dels qui al·legaven que no erael seu súbdit.157 El rei manifestava la influència de la cam-panya que Lucrècia havia iniciat des de Ferrara amb lesseves cartes a Juli II, al marquès de Màntua –FrancescoGonzaga– i al duc d’Urbino –Guidobaldo de Montefel-tro–, en què sol·licitava l’alliberament de Cèsar. La le-gació que preparava l’agost amb el cardenal Isvalies es

67

155. LUZIO, 1914: 710; YRIARTE, 1889: II, 221-222. 156. BOISSONNADE, 2005: 315.157. Carta de Ferran el Catòlic al Gran Capità, del 24 d’a-

bril de 1505, dins SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVIII,382. No s’hi esmenten, per tant, els crims del duc de Gandiani d’Alfons de Bisceglie, pels quals hom l’encausava, segonsels despatxos venecians (ONIEVA, 1945: 423 i seg.).

devia frustrar, perquè finalment va enviar el seu major-dom Sancho a la Península Ibèrica, on s’estava l’octubrede 1505 tractant de guanyar-se el duc d’Alba.158

Probablement, fou durant aquests mesos que Ferrandecidí traslladar Cèsar al castell de la Mota (Medina delCampo), en mans de l’alcalde de Chinchilla –Diego deCárdenas–, que potser ho havia aconsellat per raons deseguretat.159 Per sobre de les noves reixes carceràries esva descórrer la balda diplomàtica del tractat de Blois –fir-mat per Ferran i Lluís XII el 12 d’octubre de 1505–, queexcloïa Cèsar de l’intercanvi de presoners. Els reis de Na-varra no es van rendir i durant l’ambaixada enviada elmes de novembre tornaren a insistir en l’alliberament del

68

158. GREGOROVIUS, 1975: 200; BRADFORD, 2005: 281-285.La relació d’aquest cardenal amb els afers espanyols dins FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]: “Isvalies,Pedro”.

159. Les fonts no permeten datar amb precisió el trasllat aMedina del Campo, perquè la signatura dels poders del 4 demaig de 1505 a Chinchilla contradiu els testimonis de Zurita–segons el qual Cèsar era a Medina poc després de morir lareina Catòlica el 26 de novembre de 1504– i la Crónica ge-neral del Gran Capitán, en afirmar que Cèsar va passar “cer-ca de dos años” a la fortalesa de Medina del Campo (ZURITA,1996: III, 368; RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: 202). Els des-patxos venecians que recullen l’enduriment de la presó de Cè-sar i esmenten un intent d’evasió el febrer de 1505, dins YRIAR-TE, 1889: II, 222.

seu cunyat, “pues su alteza tiene paz con el Rey de Fran-cia, y por agora no hay tanta causa como antes en le de-tener”.160 Sorprenentment, Ferran devia accedir-hi a can-vi de la renúncia del duc a les ciutats ocupades per Ve-nècia i de la cessió feta pel cardenal Vera de la seu deLleó, en litigi.161 Joan i Caterina li ho agraïren el 22 dedesembre, però l’alliberament no es va efectuar, i quana començaments de 1506 enviaren els seus agents a Fran-ça per sol·licitar el lliurament dels territoris del seu cu-nyat, Lluís XII va revocar les donacions acordades tempsenrere, al·legant l’incompliment dels seus compromisosmilitars a la campanya de Nàpols.162

És difícil esbrinar el perquè d’aquest canvi de parer enplena crisi successòria. Potser Ferran s’assegurava la pro-pietat del presoner abans que Felip el Bell li arrabassés

69

160. Instruccions dels reis de Navarra als ambaixadors Ra-da i Mauleón, del 3 de novembre de 1505, dins DOUSSINAGUE,1944: 273.

161. Aquestes són les raons al·ludides per Joan i Caterinaen la seva carta d’agraïment adreçada a Ferran el Catòlic, del22 de desembre de 1505 (RAH, Colección Salazar, A-12, fol.48r; YRIARTE, 1889: II, 222). La misteriosa carta ha confósYriarte –que al cos del text la situa erròniament en 1504, en-cara que està ben datada a l’apèndix– i Suárez Fernández, que,en considerar-la escrita en 1506, arriba a posar en dubte la fu-gida de Cèsar (SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1985: 220).

162. Les lletres de la revocació de Lluís XII, del 18 de fe-brer de 1506, dins BOISSONNADE, 2005: 321.

el tron castellà a la concòrdia de Villafáfila, el 27 de junyde 1506. El Catòlic pretenia traslladar Cèsar a la forta-lesa de Xèrica (Castelló), i endur-se’l després a Nàpols,però el partit castellanista de Felip el Bell li ho impedí,al·legant la propietat d’un presoner que més endavant po-dia resultar útil en les relacions amb Navarra.163 Ferranhagué d’anar-se’n a Nàpols sense ell, vint dies abans queFelip morís inesperadament, el 25 de setembre. Aprofi-tant el buit de poder, Cèsar aconseguí escapolir-se el 25d’octubre, amb l’ajut dels nobles castellans enemics deFerran i partidaris de lliurar la regència a l’emperadorMaximilià, pare de Felip. Sota la protecció del comte deBenavente, el duc va poder negociar amb els agents im-perials la possibilitat de passar al servei de Maximilià acanvi del suport per a recuperar les seves ciutats de laRomanya.164 Alhora intentava una darrera aproximació aFrança, sol·licitant la restitució del ducat de Valentinois,però Lluís XII acomiadà el seu majordom amb males pa-raules.165

70

163. ZURITA, 1996: IV, 62; CALDERÓN, 2001: 143-145; ve-geu la carta de Felip el Bell a Ferran el Catòlic en recomana-ció de Cèsar (6 de juliol de 1506; Madrid, Biblioteca nacio-nal, ms. 18.690, n.16).

164. YRIARTE, 1889: II, 252 (amb un error de datació enaquestes negociacions, que situa erròniament el gener de 1506).

165. BOISSONNADE, 2005: 341.

El Consell reial va reaccionar a Castella amb una len-titud sorprenent. El 14 de desembre –dos mesos desprésde l’evasió– s’expedí l’ordre d’arrest davant del temorque Cèsar passés a França.166 Tot amb tot, ja feia onzedies que l’antic condottiero era a Pamplona, on aparegué“como el diablo”, després d’un llarg viatge des del com-tat de Benavente per Valladolid i la costa Cantàbrica finsa Navarra. La seva arribada coincidí amb la presència del’ambaixador de Maximilià, Andrea del Burgo, que vo-lia aconseguir l’ajut dels Albret per a facilitar l’entradade Maximilià a Castella. El moment no podia ser mésoportú per a aquest expert en involucions diplomàtiques,que ara propiciava l’aproximació dels Albret als Habs-burg contra els dos monarques aliats a Blois, Ferran iLluís. Nomenat pel rei capità de les tropes navarreses,Cèsar pretenia convertir una campanya de càstig contrael comte de Lerín –cap del partit beaumontès, aliat deLluís XII– en una guerra d’extermini contra els amics delrei de França i el monarca aragonès.167

En realitat, Navarra només era un trampolí per a sal-tar ben aviat a l’escenari italià. Quatre dies després del’arribada a Pamplona, escrigué al cardenal Ippolito d’Es-te, al marquès de Màntua i al seu antic servidor Antoniodel Monte –ara president de la Rota romana– per reunir

71

166. Vegeu l’extens relat d’YRIARTE, 1889: II, 239-254. 167. SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1985: 220-221.

recursos econòmics.168 Mentrestant, Cèsar s’hagué de con-centrar en la campanya militar iniciada contra el comtede Lerín, sense sospitar que tenia els dies comptats. Du-rant el setge de Viana, la mort el va sorprendre una nit detempesta, mentre encalçava les tropes del comte que aca-baven d’aprovisionar la fortalesa que ell mateix assetja-va.169 Cèsar es llançà tot sol a la carrera –aut Caesar autnihil– i s’enfrontà sense escorta als homes de Lerín a la“Barranca Salada” (Mendavia).170 El desmuntaren d’uncop de llança i el remataren amb diverses punyalades sen-se descobrir la seva identitat, fins que un criat seu en re-conegué el cadàver mig despullat. No sabem quina re-acció va suscitar la seva mort a les corts europees, peròtenim els senzills versos que adornaren la seva tomba ies recolliren en alguns cançoners.

No és aquest el lloc per a valorar les qualitats de genique els seus principals biògrafs li atribueixen, sinó deponderar el caràcter paradoxal de la seva rellevància his-tòrica com a agent catalitzador dels projectes polítics del

72

168. El papa es va alarmar i va ordenar arrestar l’emissaride Cèsar, malgrat les protestes de Lucrècia (BRADFORD, 1976:282-284).

169. Sobre la mort de Cèsar cf. ZURITA, 1996: IV, 214-216;MORET, 1891: VII, 190-195; alguns detalls dins FERNÁNDEZ

DE OVIEDO, 2000: III, 290.170. Es reconstrueixen les circumstàncies de la mort, tot

suggerint una possible traïció de les seves tropes, dins CARI-ÑANOS SAN ROMÁN, 2007: 41-69.

papat i de les monarquies modernes. Les seves empresespolítiques –amb tota la càrrega d’ambició que duien–interactuaren amb els poders de l’època, en modificarenles trajectòries, n’obstaculitzaren les iniciatives o els obri-ren vies inèdites d’acció. Situat en l’epicentre del poder,Cèsar esdevingué un factor ineludible de negociació, unaliat o un enemic amb el qual calia comptar necessària-ment en el joc de forces de la política del Renaixement.Curiosament, no fou pas el seu projecte personal allò quellegà a la posteritat, sinó les empreses que directament oindirectament va desencadenar al servei de les potènciesque podien culminar-les. Maquiavel s’adonà d’aquestaparadoxa amb la seva perspicàcia habitual: “I bé que laseva intenció no fos de fer gran l’Església [...], tanma-teix el que va fer contribuí a la grandesa de l’Església”.171

I si bé cal reconèixer la seva contribució a la consolida-ció territorial dels Estats Pontificis, tampoc no s’ha d’o-blidar que ell va obrir les portes d’Itàlia a Lluís XII, vaabocar la dinastia Trastàmara de Nàpols a la seva fi i valliurar als Reis Catòlics les claus de la reforma religiosai el títol que els instal·laria en la posteritat. Són els via-ranys incerts –tantes vegades sorprenents– de la dinàmi-ca històrica, i tal vegada el llegat més significatiu d’a-quest fill del Renaixement.

73

171. MAQUIAVEL, 1982: 86.

74

BIBLIOGRAFIA

ADOT, 2005: Álvaro ADOT, Juan de Albret y Catalina deFoix o la defensa del Estado navarro (1483-1517),Pamplona: Pamiela, 2005.

AIT, 2003: Ivana AIT, “Per il controllo militare delle te-rre della Chiesa: l’Hermandad di Alessandro VI, or-ganizzazione e finanziamento”, dins FROVA; NICO OT-TAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Stato, p. 37-77.

ALVISI, 1878: Edoardo ALVISI, Cesare Borgia, duca diRomagna, Imola: Tipografia d’Ignazio Galeati e Fi-glio, 1878.

ANDREOZZI, 1955: Gabriele ANDREOZZI, “Cesare Borgiae un tempio votivo all’Immacolata Concezione”, Ana-lecta Tertii Ordinis Regularis Sancti Francisci, 23(1955), p. 645-650.

ANGIOLINI, 2003: Enrico ANGIOLINI, “La politica dei Bor-gia in Romagna”, dins FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.),Alessandro VI e lo Stato, p. 147-174.

AUBERT, 2003:Alberto AUBERT, La crisi degli antichi sta-ti italiana (1492-1521), Florència: Le lettere, 2003.

AZCONA, 1960: Tarsicio DE AZCONA, La elección y re-forma del episcopado español en tiempos de los Re-yes Católicos, Madrid: Consejo Superior de Investi-gaciones Científicas, 1960.

75

AZCONA, 1983: Tarsicio DE AZCONA, “Relaciones de Ale-jandro VI con los Reyes Católicos según el fondo Po-docataro de Venecia”, Miscellanea Historiae Pontifi-cia, 50 (1983), p. 145-172.

AZCONA, 1984: Tarsicio DE AZCONA, “Derecho de patro-nato y presentación a la Iglesia de Pamplona. Privile-gio de Adriano VI a Carlos V en 1523”, dins Josep Ig-nasi SARANYANA (ed.), De la Iglesia y de Navarra. Es-tudios en honor del Prof. Goñi Gaztambide, Pamplona:Eunsa, 1984, p. 259-302.

BATLLORI, 1994a: Miquel BATLLORI, “Alexandre VI i lacasa reial d’Aragó (1492-1498)”, dins ídem, La famí-lia Borja, a cura d’Eulàlia Duran i Josep Solervicens,València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV),p. 171-212.

BATLLORI, 1994b: Miquel BATLLORI, “Alexandre VI, Ro-deric de Borja”, dins ídem, La família Borja, p. 107-124.

BATLLORI, 1994c: Miquel BATLLORI, “El llinatge Borjadel segle XIII al XVI”, dins ídem, La família Borja,p. 3-58.

BATLLORI, 1994d: Miquel BATLLORI, “El naixement deJoan de Borja i Enríquez, tercer duc borgià de Gan-dia”, dins ídem, La família Borja, p. 125-141.

BATLLORI (ed.), 1998: Miquel BATLLORI (ed.), De Valèn-cia a Roma. Cartes triades dels Borja, Barcelona: Qua-derns Crema, 1998.

76

BENAVENT, 2005: Júlia BENAVENT, “Pròleg. Cèsar Borja,una biografia”, dins WOODWARD, Cèsar Borja, p. 9-29.

BENAVENT et al., 2006-2007: Júlia BENAVENT; Maria Jo-sep BERTOMEU; Alessio BONAFÉ, “Le battaglie date aFaienza dal duca Valentino”, Revista Borja. Revista del’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 1 (2006-2007), p. 63-102. [http://www.elsborja.org/revista.php]

BENAVENT; NAVARRO LÁZARO, 2000: Júlia BENAVENT; An-drés NAVARRO LÁZARO, “La necesidad de un ejércitoen el estado moderno: Niccolò Machiavelli y Mique-let Corella”, dins Las órdenes militares: realidad eimaginario, Castelló de la Plana: Universitat Jaume I,2000, p. 365-372.

BIANCIARDI, 2003: Patrizia BIANCIARDI, “Cesare Borgiain Umbria”, dins FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Ales-sandro VI e lo Stato, p. 281-292.

BOISSONNADE, 2005: Prosper BOISSONNADE, Historia dela incorporación de Navarra a Castilla: ensayo sobrelas relaciones de los Príncipes de Foix-Albret con Fran-cia y con España (1479-1521), Pamplona: Gobiernode Navarra, 2005. [1ed.: 1893]

BONARDI, 1911:Antonio BONARDI, Venezia e Cesare Bor-gia, Venècia: Istituto veneto di arti grafiche, 1911.

BONVINI MAZZANTI, 2005: Marinella BONVINI MAZZAN-TI, “La valenza giuridica nell’impresa borgiana”, dinsBONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare Borgia diFrancia, p. 85-104.

77

BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), 2005: Marinella BON-VINI MAZZANTI; Monica MIRETTI (ed.), Cesare Borgiadi Francia gonfaloniere di Santa Romana Chiesa 1498-1503. Conquiste effimere e progrettualità statale (At-ti del convegno di studi Urbino 4-5-6 dicembre 2003),Ostra Vetere: Tecnostampa Edizioni, 2005.

BORRÀS I FELIU, 1973: Antoni BORRÀS I FELIU, “Cartesd’Alexandre VI conservades a l’Arxiu del Palau deBarcelona”, Analecta Sacra Tarraconensia, 46 (1973),p. 279-323.

BORROMEO, 1995: Agostino BORROMEO, “El Pontificadode Alejandro VI: corrientes historiográficas recientes”,dins El Tratado de Tordesillas y su época. CongresoInternacional de Historia, II,Valladolid: Junta de Cas-tilla y León: Sociedad V Centenario del Tratado deTordesillas, 1995, p. 1133-1151.

BRACKE, 2002: Wouter BRACKE, “Paolo Pompilio, unacarriera mancata”, dins CANFORA et al. (dir.), Princi-pato ecclesiastico, p. 429-438.

BRADFORD, 1976: Sarah BRADFORD, Cesare Borgia, hislife and times, Nova York: MacMillan & Company,1976.

BRADFORD, 2005: Sarah BRADFORD, Lucrecia Borgia,Madrid: Planeta, 2005.

CALDERÓN, 2001: José Manuel CALDERÓN, Felipe el Her-moso, Madrid: Espasa-Calpe, 2001.

78

CAMPO DEL POZO, 2004: Fernando CAMPO DEL POZO, “Ca-tolicismo de la Reina Isabel I y del Rey Fernando V: porqué y cuándo se les concedió el título de Reyes Católi-cos”, Revista Agustiniana, 44/138 (2004), p. 661-699.

CANET, 2001: Isabel CANET, “Clave de bóveda con el es-cudo de César Borja”, dins Los Borja. Del mundo gó-tico, p. 448-449.

CANFORA et al. (dir.), 2002: Davide CANFORA; MariaCHIABÒ; Mauro DE NICHILO (dir.), Principato eccle-siastico e riuso dei classici. Gli umanisti e AlessandroVI (Bari-Monte Sant’Angelo, 22-24 maggio 2000), Ro-ma: Ministero per i beni e le attività culturali: Dire-zione generale per gli archivi: Roma sul Rinascimen-to, 2002.

CAPITANI et al. (dir.), 2005: Ovidio CAPITANI; Maria CHIA-BÒ; Maria Consiglia DE MATTEIS; Anna Maria OLIVA

(dir.), La fortuna dei Borgia. Atti del convegno (Bo-logna, 29-31 ottobre 2000), Roma: Ministero per i be-ni e le attività culturali et alii, 2005.

CARAVALE, 2003: Mario CARAVALE, “Le istituzioni tem-porali della Chiesa agli albori dell’età moderna”, dinsFROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Sta-to, p. 11-26.

CARAVALE; CARACCIOLO, 1986: Mario CARAVALE; Alber-to CARACCIOLO, Lo stato pontificio da Martin V a Gre-gorio XIII, dins Storia d’Italia, XIV: Lo Stato Pontifi-cio da Martino V a Pio IX, Torí: UTET, 1986, p. 139-163.

79

CARBONELL I BUADES, 1992: Marià CARBONELL I BUA-DES, “Rodrigo de Borja, cliente y promotor de obrasde arte. Notas sobre la iconografía del ApartamentoBorja del Vaticano”, dins Mario MENOTTI, Los Borja,historia e iconografía, València: Bancaixa, 1992,p. 405 i seg.

CARBONELL I BUADES, 1995: Marià CARBONELL I BUA-DES, “Els papes Borja, l’art i la cultura”, dins Xàtiva,els Borja: Una projecció europea. Catàleg de l’expo-sició, I, Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 1995, p. 63-84.

CÁRCEL ORTÍ; PONS ALÓS, 2006: María Milagros CÁR-CEL ORTÍ; Vicent PONS ALÓS, “El clero valentino en laépoca de los Borja”, dins IRADIEL; CRUSELLES (ed.),De València a Roma, p. 223-262.

CARIÑANOS SAN ROMÁN, 2007: Félix CARIÑANOS SAN

ROMÁN, César Borgia y Viana (Navarra) (1507-2007),Pamplona: Analecta Editorial, 2007.

CASAGRANDE; MONACCHIA, 2001: G. CASAGRANDE;P. MONACCHIA, “Colomba da Rieti di fronte ad Ales-sandro VI”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Roma di fronte,III, p. 917-960.

CASTRILLO LLAMAS, 2005: María Concepción CASTRI-LLO LLAMAS, “Crisis dinástica y política. El papel delas fortalezas en tiempos de Felipe I de Castilla”, dinsActas del II Congreso de Castellología Ibérica (Alca-lá de la Selva, Teruel, 8-11 de noviembre de 2001),Madrid: Asociación Española de Amigos de los Cas-tillos, 2005.

80

CHAMBERLIN, 1969: Eric Russell CHAMBERLIN, CesareBorgia, Londres: International Textbook Company,1969.

CHIABÒ et al. (dir.), 2001: Maria CHIABÒ; Silvia MAD-DALO; Massimo MIGLIO (dir.), Roma di fronte all’Eu-ropa al tempo di Alessandro VI. Atti del Convegno (Cit-tà del Vaticano-Roma, 1-4 dicèmbre 1999), 3 vol., Ro-ma: Roma nel Rinascimento, 2001.

CHIABÒ; GARGANO (dir.), 2003: Maria CHIABÒ; MaurizioGARGANO (dir.), Le rocche alessandrine e la rocca diCivita Castellana. Atti del convegno (Viterbo, 19-20marzo 2001), Roma: Roma nel Rinascimento, 2003.

CHITTOLINI, 2001: Giorgio CHITTOLINI, “Papato, corte diRoma e stati italiani dal tramonto del movimento con-ciliarista agli inizi del Cinquecento”, dins Gabriele DE

ROSA; Giorgio CRACCO (ed.), Il Papato e l’Europa, Ca-tanzaro: Soveria Mannelli, 2001, p. 191-217.

CLOUGH, 1966: Cecile H. CLOUGH, “Niccoló Machiave-lli, Cesare Borgia, and the Francesco Troche Episo-de”, Medievalia et Humanistica, 17 (1966), p. 129-149.

CLOULAS, 2005: Ivan CLOULAS, César Borgia: Fils depape, prince et aventurier, París: Tallandier, 2005.

CODONYER SÒRIA, 2003: Pilar CODONYER SÒRIA, Estu-diants valencians al Studio Florentino (1473-1494),València: Publicacions de la Universitat de València,2003.

81

COMPANY, 2002: Ximo COMPANY, Alexandre VI i Roma.Les empreses artistíques de Roderic de Borja a Itàlia,València: Tres i Quatre, 2002.

CRUSELLES GÓMEZ, 1995: Jose María CRUSELLES GÓMEZ,“El cardenal de Capua”, dins Rafael NARBONA et alii(ed.), L’univers dels prohoms, València: Eliseu Cli-ment, 1995, p. 217-256.

CRUSELLES GÓMEZ, 2000: José María CRUSELLES GÓMEZ,“Los Borja en Valencia. Notas sobre la historiografía,historicismo y pseudohistoria”, Revista d’Història Me-dieval, 11 (2000), p. 279-305.

CRUSELLES GÓMEZ, 2001: José María CRUSELLES GÓMEZ,“El cardenal Rodrigo de Borja, los curiales romanosy la política eclesiástica de Fernando II de Aragón”,dins Ernest BELENGUER CEBRIÀ (ed.), De la unión decoronas al Imperio de Carlos V. Congreso Interna-cional (Barcelona, 21-23 febrero 2000), I, Madrid: So-ciedad Estatal para la Conmemoración de los Cente-narios de Felipe II y Carlos V, 2001, p. 253-279.

CRUSELLES GÓMEZ; IGUAL LUIS, 2003: José María CRU-SELLES GÓMEZ; David IGUAL LUIS, El duc Joan de Bor-ja a Gandia. Els comptes de la banca Spannochi (1488-1496), Gandia: Centre d’Estudis i Inv. Comarcals Al-fons el Vell, 2003.

DE NICOLÒ, 2005: Maria Lucia DE NICOLÒ, “Cesare Bor-gia, Pesaro e la ‘mala fine’ dei Varano”, dins BONVINI

MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare Borgia di Francia,p. 149-171.

82

DE ROO, 1924: Peter DE ROO, Material for a History ofPope Alexander VI, his relatives and his time, 5 vol.,Bruges; Nova York: Desclée de Brouwer & Company;The Universal knowledge foundation, 1924.

DIONISOTTI, 1967: Carlo DIONISOTTI, “Machiavelli, Ce-sare Borgia e don Micheletto”, Rivista Storica Italia-na, LXXIX (1967), p. 960-975.

DIONISOTTI, 1980: Carlo DIONISOTTI, Machiavellerie, To-rí: Einaudi, 1980.

DONATI, 2003: Lucio DONATI, “Da Castrum a Villa: l’iradi Cesare Borgia su Castel Bolognese”, dins Leonar-do, Machiavelli, Cesare Borgia, p. 131-132.

DONDARINI, 2003: Rolando DONDARINI, “Il declino dellapseudosignoria bentivolesca e Alessandro VI”, dinsFROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Sta-to, p. 175-202.

DOUSSINAGUE, 1944: José María DOUSSINAGUE, Fernan-do el Católico y Germana de Foix: un matrimonio porrazón de estado, Madrid: Espasa-Calpe, 1944.

DUPRÉ THESEIDER, 1954: Eugenio DUPRÉ THESEIDER,“L’intervento di Ferdinando il Cattolico nella guerradi Pisa”, dins V Congreso de Historia de la Corona deAragón, III: Fernando el Católico e Italia, Saragossa:Institución Fernando el Católico, 1954, p. 19-41.

El hogar de los Borja, 2001: El hogar de los Borja (Va-lència: Consorci de Museus de la Generalitat Valen-ciana, 2000), València: Generalitat Valenciana, 2001.

83

EUBEL, 1898-1923: Conrad EUBEL, Hierarchia Catholi-ca Medii Aevi, II, Pàdua: Il Messaggero di S. Antonio,1898-1923.

FAGIOLO; MADONNA, 1997: Marcello FAGIOLO; Maria Lui-sa MADONNA, “Il revival del trionfo classico. Da Ales-sandro VI alla sfilata dei Rioni”, dins Marcello FA-GIOLO (dir.), La festa a Roma dal Rinascimento al 1870,Torí: U. Allemandi, 1997, p. 34-41.

FAITELLI, 2001: Federica FAITELLI, Cesare Borgia, Flo-rència: Giunti Gruppo Editoriale, 2001.

FALASCHI, 2005: Pier Luigi FALASCHI, “L’occupazione diCamerino e le proposte di Ludovico Clodio per il go-verno del ducato”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI

(ed.), Cesare Borgia di Francia, p. 289-322.FALCIONI, 2005: Anna FALCIONI, “Il dominio di Cesare

Borgia a Fano”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.),Cesare Borgia di Francia, p. 189-227.

FERNÁNDEZ ALONSO, 1953: Justo FERNÁNDEZ ALONSO,“Don Francisco de Prats, primer nuncio permanenteen España (1492-1503). Contribución al estudio de lasrelaciones entre España y la Santa Sede durante el pon-tificado de Alejandro VI”, Anthologica Annua, 1 (1953),p. 67-154.

FERNÁNDEZ ALONSO, 1960: Justo FERNÁNDEZ ALONSO,“Instrucción de Alejandro VI a fray Bernardo de Boylcomo legado ante los Reyes Católicos, enero-marzo1498”, Cuadernos de Historia de España, 31-32 (1960),p. 173-187.

84

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: Álvaro FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, Alejandro VI y los Re-yes Católicos. Relaciones político-eclesiásticas (1492-1503), Roma: Edizioni Università de la Santa Croce,2005.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005b: Álvaro FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Imagen de los Re-yes Católicos en la Roma pontificia”, En la EspañaMedieval, 28 (2005), p. 299-307.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2007a: Álvaro FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Alejandro VI y losReyes Católicos. Afinidades y diferencias al final deun pontificado (1498-1503)”, dins La llum de les imat-ges (Xàtiva, abril-diciembre 2007), Libro de Estudios,València: Generalitat valenciana, 2007, p. 281-299.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2007b: Álvaro FER-NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Reyes Católicos: mu-taciones y permanencias de un paradigma político enla Roma del Renacimiento”, dins Carlos José HER-NANDO SÁNCHEZ (coord.), Roma y España. El crisolde la cultura europea en la Edad Moderna, Homena-je a Miquel Batllori. (Congreso Internacional, Roma,9-12 de mayo de 2007) (Roma, 9 - 12 de mayo 2007),I, Madrid: Sociedad Estatal par ala Acción CulturalExterior, 2007, p. 133-154.

85

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]: Álva-ro FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Desprats, Fran-cesc”, “Isvalies, Pedro”, “Remolins i Pardines, Fran-cesc”, “Vera, Joan de”, dins Diccionario BiográficoEspañol. [En premsa]

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (c)]: Álva-ro FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Llopis, Joan”,“López de Carvajal, Bernardino”, dins Diccionario deHistoria Eclesiástica de España, Madrid: Consejo Su-perior de Investigaciones Científicas. [Nova edició encurs]

FERNÁNDEZ DE OVIEDO, 2000: Gonzalo FERNÁNDEZ DE

OVIEDO, Batallas y quinquagenas, III, a cura de J. Pé-rez de Tudela y Bueso, Madrid: Real Academia de laHistoria, 2000.

FIORAVANTI BALDI, 2002: Anna Maria FIORAVANTI BAL-DI (dir.), Lucrezia Borgia, “la beltà, la virtù, la famaonesta”, Ferrara: Gabriela Corbo editore, 2002.

FITA, 1892: Fidel FITA, “Fray Bernal Boyl. Documentosinéditos”, Boletín de la Real Academia de la Historia,20 (1892), p. 160-178.

FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), 2003: Carla FROVA; MariaGrazia NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Sta-to della Chiesa. Atti del Convegno (Perugia, 13-15marzo 2000), Roma: Ministero per i Beni e le Attivi-tà Culturali: Direzione Generale per gli Archivi, 2003.

86

GARCIA-OLIVER, 1998: Ferran GARCIA-OLIVER, Cister-cencs del País Valenciá. El monestir de Valldigna (1298-1530), València: 3 i 4, 1998.

GARCÍA ORO, 1992: José GARCÍA ORO, El Cardenal Cis-neros. Vida y empresas, I, Madrid: Biblioteca de Au-tores Cristianos, 1992.

GILBERT, 1970: Felix GILBERT, “Borgia, Cesare”, dins Di-zionario Biografico degli Italiani, XII, Roma: Istitutodella Enciclopedia Italiana, 1970, p. 698-708.

GILLI, 2001: Patrick GILLI, “Alexandre VI et la Franced’après les sources contemporaines: physionomie d’u-ne relation diplomatique inconciliable”, dins CHIABÒ

et al. (dir.), Roma di fronte, I, p. 59-76.GIUSTINIAN, 1886: Antonio GIUSTINIAN, Dispacci, II, a

cura de Pasquale Villari, Florència, 1886. GOÑI GAZTAMBIDE, 1973: José GOÑI GAZTAMBIDE, His-

toria de los obispos de Pamplona, II: Siglos XIV-XV,Pamplona: Eunsa, 1973.

GREGOROVIUS, 1975: Ferdinand GREGOROVIUS, LucreciaBorgia, Madrid: Los amigos de la Historia, 1975.

GUSBERTI, 1971: Enrico GUSBERTI, “Cesare Borgia in Ma-chiavelli”, Bullettino dell’Istituto storico italiano peril Medio Evo, 83 (1971), p. 179-230.

HERMANN-RÖTTGEN, 1994: Marion HERMANN-RÖTTGEN,La familia Borja. Historia de una leyenda, València:Edicions Alfons el Magnànim; Institució Valencianad’Estudis i Investigació, 1994.

87

HERNANDO SÁNCHEZ, 1995: Carlos José HERNANDO SÁN-CHEZ, “El Gran Capitán y los inicios del virreinato deNápoles. Nobleza y Estado en la expansión europeade la Monarquía bajo los Reyes Católicos”, dins ElTratado de Tordesillas y su época, III, p. 1817-1854.

ILARI, 2001: Annibale ILARI, “Appendice: i familiari diAlessandro VI”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Roma di fron-te, I, p. 273-321.

IRADIEL; CRUSELLES (ed.), 2006: Paulino IRADIEL; JoséMaría CRUSELLES (ed.), De València a Roma a travésdels Borja (València, 23-26 de febrer de 2000), Va-lència: Generalitat Valenciana et alii, 2006.

LA PARRA, 2006: Santiago LA PARRA, “Los hijos de Ale-jandro VI, duques de Gandía”, dins IRADIEL; CRUSE-LLES (ed.), De València a Roma, p. 207-222.

LARNER, 2000: John LARNER, “Cesare Borgia, Machia-velli, and the Romagnol Militia”, Studi romagnoli, 17(1966), p. 253-268.

LA TORRE, 1949-1966: Antonio DE LA TORRE, Docu-mentos sobre las relaciones internacionales de los Re-yes Católicos, 6 vol., Barcelona: Consejo Superior deInvestigaciones Científicas, 1949-1966.

LAUREATI, 2002: Laura LAUREATI (dir.), Lucrezia Borgia.Ferrara - Palazzo Buonacossi 5 ottobre - 15 dicembre2002, Ferrara: Comune di Ferrara; Casa di Risparmiodi Ferrara, 2002.

LE FUR, 2001: Didier LE FUR, Louis XII: un autre Cesar,París: Perrin, 2001.

88

Leonardo, Machiavelli, Cesare Borgia, 2003: Leonardo,Machiavelli, Cesare Borgia: arte, storia e scienza inRomagna, 1500-1503, Roma: De Luca editori d’arte,2003.

LOMBARDI, 2005: Giuseppe LOMBARDI, “Storici dell’Ot-tocento sui Borgia (Burckhardt, Gregorovius, Pastor).Un caso irrisolto: l’assassinio del duca di Gandia. Fon-ti e giudizio storico”, dins CAPITANI et al. (dir.), La for-tuna dei Borgia, p. 211-224.

LONDEI, 2003: Enrico Ferdinando LONDEI, “I progetti le-onardiani di macchine scavatrici per il canale di Ce-sena per Cesare Borgia”, dins Leonardo, Machiavelli,Cesare Borgia, p. 55-71.

Los Borja. Del mundo gótico, 2001: Los Borja. Del mun-do gótico al universo renacentista, València: Genera-litat Valenciana; Museu de Belles Arts, 2001.

LUZIO, 1914: Alessandro LUZIO, “Isabella d’Este e i Bor-gia”, Archivio Storico Lombardo, 41 (1914), p. 469-553, 671-753.

MAQUIAVEL, 1982: Nicolau MAQUIAVEL, El príncep, tra-ducció de Jordi Moners, Barcelona: Laia, 1982.

MAULDE LA CLAVIÈRE, 1896: René DE MAULDE LA CLA-VIÈRE, “Alexandre et le divorce de Louis XII”, Biblio-teque de l’École des Chartres, 57 (1896), p. 197-204.

MENOTTI, 1917: Mario MENOTTI, Documenti inediti su-lla famiglia e la corte di Alessandro VI, Roma: Tipo-grafia dell’Unione editrice, 1917.

89

MESCHINI, 2006: Stefano MESCHINI, La Francia nel du-cato di Milano. La politica di Luigi XII (1499-1512),2 vol., Milà: Franco Angeli, 2006.

MIRETTI, 2005: Monica MIRETTI, “Il ‘bellissimo ingan-no’ di Senigallia”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI

(ed.), Cesare Borgia di Francia, p. 353-367.MONACO, 1988: Michele MONACO, “The Instructions of

Alexander VI to His Ambassadors Sent to Louis XIIin 1498”, Renaissance Studies, 2 (1988), p. 251-257.

MONSALVATJE Y FOSSAS, 1911: Francisco MONSALVATJE

Y FOSSAS, El Obispado de Elna, II, Olot: Imprenta yLibrería de Ramón Bonet, 1911.

MORET, 1891: José DE MORET, Anales del Reino de Na-varra, VII, Tolosa: Casa editorial de Eusebio López,1891.

NAVARRO SORNÍ, 2005: Miguel NAVARRO SORNÍ, Alfonsode Borja, Papa Calixto III. En la perspectiva de susrelaciones con Alfonso el Magnánimo, València: Ins-titució Alfons el Magnànim; Diputació de València,2005.

NAVARRO SORNÍ, 2006: Miguel NAVARRO SORNÍ, “La pro-moción eclesiástica de Rodrigo de Borja: estrategianepotista y política dinástica de Calixto III”, dins IRA-DIEL; CRUSELLES (ed.), De València a Roma, p. 69-89.

NAVARRO SORNÍ; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [enpremsa]: Miguel NAVARRO SORNÍ; Álvaro FERNÁNDEZ

DE CÓRDOVA MIRALLES, “Alejandro VI. Rodrigo de Bor-ja”, dins Diccionario Biográfico Español. [En premsa]

90

NÚÑEZ, 1916: Lucio María NÚÑEZ, “Dos cartas intere-santes de Fr. Bernardo Boil a Cisneros”, Archivo Ibe-ro-Americano, 6 (1916), p. 442.

OLIVER I HURTADO, 1896: Manuel OLIVER Y HURTADO,“Rodrigo de Borja (Alejandro VI). Sus hijos y des-cendientes”, Boletín de la Real Academia de Historia,9 (1896), p. 402-447.

ONIEVA, 1945: Antonio Juan ONIEVA, César Borja, su vi-da, su muerte y sus restos. Estudio biográfico y críti-co, Madrid: Editorial Gran Capitán, 1945.

ORTI Y BELMONTE, 1958: Miguel Ángel ORTI Y BELMON-TE, Episcopologio cauriense, Cáceres: Diputación Pro-vincial, 1958.

PARISI, 2004: Ivan PARISI, “La correspondencia cifradaentre el rey Fernando el Católico y el embajador JoanEscrivà de Romaní i Ram”, Pedralbes. Revista d’His-tòria Moderna, 24 (2004), p. 55-115.

PARISI, 2006-2007: Ivan PARISI, “La famiglia Escrivà pa-rente dei Borgia: Àngel Escrivà, figlio del maestro ra-zionale del regno di Valencia, compagno di studi diCesare e Giovanni Borgia”, Revista Borja. Revista del’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 1 (2006-2007), p. 103-119. [http://www.elsborja.org/revista.php]

PARRINO, 1692: Domenico Antonio PARRINO, Teatro eroi-co e politico de’ governi de’ vicere del Regno di Na-poli: dal tempo del re Ferdinando il Cattolico fino alpresente, I, Nàpols: nuova stampa del Parrino e delMutti, 1692.

91

PARTNER, 2003: Peter PARTNER, “La Camera apostolicacome organo centrale delle finanze pontificie”, dinsFROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Sta-to, p. 27-36.

PASINI, 2003: Pier Giorgio PASINI, “Le arti in Romagnaal tempo di Cesare Borgia”, dins Leonardo, Machia-velli, Cesare Borgia, p. 97-103.

PASTOR, 1942: Ludwig VON PASTOR, Storia dei Papi da-lla fine del Medioevo, III, Roma: Desclée & C. Edito-ri Pontifici, 1942.

PASTOR ZAPATA, 1990: José Luis PASTOR ZAPATA, El Du-cado de Gandía: un señorío valenciano en el tránsitode la Edad Media a la Edad Moderna, Madrid: Uni-versidad Complutense de Madrid, 1990.

PÉLISSIER, 1894-1895: Léon G. PÉLISSIER, “Sopra alcunidocumenti relativi all’alleanza tra Alessandro VI e Lui-gi XII (1498-99)”, Archivio della Società di Storia Pa-tria, 17 (1894), p. 303-373; 18 (1895), p. 99-215.

PÉLISSIER, 1896: Léon G. PÉLISSIER, Recherches dans lesArchives italiennes: Louis XII et Ludovic Sforza (9avril 1498-23 juillet 1500), París: Thorin et fils;A. Fontemoing, successeur, 1896.

PELLEGRINI, 2001: Marco PELLEGRINI, “Il profilo politi-co-istituzionale del cardinalato nell’età di AlessandroVI: persistenze e novità”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Ro-ma di fronte, I, p. 177-216.

92

PELLEGRINI, 2002: Marco PELLEGRINI, Ascanio MariaSforza. La parabola politica di un cardinale-principedel Rinascimento, 2 vol., Roma: Istituto Storico Ita-liano per il Medio Evo, 2002.

PELLEGRINI, 2005: Marco PELLEGRINI, “Tra ragione e az-zardo. La secolarizzazione del cardinale Valentino”,dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare Bor-gia di Francia, p. 47-71.

PÉREZ GOYENA, 1934: Antonio PÉREZ GOYENA, “CésarBorja, obispo de Pamplona”, Razón y Fe, 105 (1934),p. 179-201.

PERRICONE, 1974-1976: V. PERRICONE, “Notizie storichedocumentale sulla devozione di Cesare Borgia all’Im-macolata (1499-1500)”, Analecta Tertii Ordinis Re-gularis San Francisci de Paenitentia, 13 (1974-1976),p. 549-600.

PESIRI, 2003: Giovanni PESIRI (dir.), Il Lazio e Alessan-dro VI. Civita Castellana, Cori, Nepi, Orte, Sermone-ta, Roma: Istituto Storico Italiano per il Medio Evo,2003.

PICOTTI, 1921: Giovanni Battista PICOTTI, “Giovanni de’Medici nel conclave per l’elezione di Alessandro VI”,Archivio della Società Romana di Storia Patria, 44(1921), p. 138-151.

PICOTTI, 1928: Giovanni Battista PICOTTI, La giovinezzadi Leone X, Milà: Ulrico Hoepli, 1928.

93

PICOTTI; SANFILIPPO, 2000: Giovanni Battista PICOTTI;Mario SANFILIPPO, “Alessandro VI”, dins Enciclope-dia dei Papi, III, Roma: Istituto della EnciclopediaTreccani, 2000, p. 13-22.

PIETSCHMANN, 1999: Klaus PIETSCHMANN, “Música y con-juntos musicales en las fiestas religiosas de la iglesianacional española de Santiago en Roma antes del Con-cilio de Trento”, Anthologica Annua, 46 (1999), p. 451-476.

PONS ALÒS, 2005: Vicente PONS ALÒS, Cardenales y pre-lados de Xàtiva en la época de los Borja, Xàtiva: Igle-sia Colegial Basílica de Santa María, 2005.

PRIULI, 1937: Girolamo PRIULI, I diarii (1492-1512), II,a cura de R. Cessi, Bolonya: Zanichelli, 1937.

PRODI, 2003: Paolo PRODI, “Alessandro VI e la sovrani-tà pontificia”, dins FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Ales-sandro VI e lo Stato, p. 311-338.

QUINTANILLA RASO (ed.), 2006: María Concepción QUIN-TANILLA RASO (ed.), Títulos, grandes del reino y gran-deza en la sociedad política, Fundamentos en la Cas-tilla medieval, Madrid: Silex, 2006.

REINHARD, 1998: Wolfgang REINHARD, “Le népotisme.Fonctions et avatars d’une constante de l’histoire pon-tificale”, dins ídem, Papauté, confessions, modernité,París: Editions de l’École des Hautes Études en Scien-ces Sociales, 1998, p. 69-98.

94

RODRÍGUEZ VILLA, 1896:Antonio RODRÍGUEZ VILLA, “DonFrancisco de Rojas, embajador de los Reyes Católi-cos”, Boletín de la Real Academia de la Historia, 28(1896), p. 180-202, 295-339, 364-402, 440-474.

RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: Antonio RODRÍGUEZ VI-LLA (ed.), Crónicas del Gran Capitán, Madrid: Bailly-Ballière e Hijos, 1908 (Nueva Biblioteca de AutoresEspañoles, X).

SACERDOTE, 1938: Gustavo SACERDOTE, Cesare Borgia.La sua vita, la sua famiglia, i suoi tempi, Milà: Riz-zoli, 1938.

SANFILIPPO, 2000: Mario SANFILIPPO, “Pio III”, dins En-ciclopedia dei Papi, III, Roma: Istituto della Enciclo-pedia Treccani, 2000, p. 29-30.

SANUTO, 1879-1903: Marino SANUTO, Diarii, IV, a curade R. Fulin, Venècia: F. Visentini, 1879-1903.

SASSO, 1966: Gennaro SASSO, Machiavelli e Cesare Bor-gia. Storia di un giudizio, Roma: Edizione del’Ate-neo, 1966.

SASSO, 1969: Gennaro SASSO, “Ancora su Machiavelli eCesare Borgia”, La Cultura, VII (1969), p. 1-36.

SERRANO Y PINEDA, 1910-1913: Luciano Ildefonso SERRA-NO Y PINEDA (ed.), “Correspondencia de los Reyes Ca-tólicos con el Gran Capitán durante las campañas deItalia”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos,XXII (1910), XXV (1911), XXVI (1912), XXVIII(1913).

95

SHAW, 1981: Christine SHAW, “Alexander VI, Cesare Bor-gia and the Orsini”, Europe Studies Review, 11 (1981),p. 1-23.

SHAW, 1995: Christine SHAW, Giulio II, Torí: Società Edi-trice Internazionale, 1995.

SHAW, 2000: Christine SHAW, “The French Invasions andthe Establishment of the Petrucci Signoria in Siena”,dins Stella FLETCHER; Christine SHAW (ed.), The Worldof Savonarola. Italian Elites and Perceptions of Cri-sis, Aldershot: Ashgate, 2000, p. 168-181.

SORANZO, 1954: Giovanni SORANZO, “Il Clima storicodella politica veneziana in Romagna e nelle Marchenel 1503 (Agosto-Dicembre)”, Studi romagnoli, V(1954), p. 513-545.

STEWART, 1978: Paul STEWART, “The Santa Hermandadand the First Italian Campaign of Gonzalo de Córdo-ba, 1495-1498”, Renaissance Quarterly, 28-1 (1978),p. 21-37.

STUMPO, 2005: Enrico STUMPO, “Tra stato del Rinasci-mento e stato regionale. Cesare Borgia principe delsuo tempo”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.),Cesare Borgia di Francia, p. 475-489.

SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: Luis SUÁREZ FERNÁN-DEZ, Política internacional de Isabel la Católica. Es-tudio y documentos, III-V, Valladolid: Universidad deValladolid, 1969-1972.

96

SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1985: Luis SUÁREZ FERNÁNDEZ, Fer-nando el Católico y Navarra. El proceso de incorpora-ción del reino a la Corona de España,Madrid:Rialp,1985.

SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1990: Luis SUÁREZ FERNÁNDEZ, LosReyes Católicos. El camino hacia Europa, Madrid:Rialp, 1990.

SUTHERLAND, 1993: Madeline SUTHERLAND, “La muertedel duque de Gandía: History and Propaganda in a Six-teenth-century Spanish Balad”, dins Alan DEYERMOND;Jeremy LAWRANCE (ed.), Letters and Society in Fifte-enth-Century Spain: Studies Presented to P. E. Rus-sell on his Eightieth Birthday, Oxford: Dolphin Book,1993, p. 165-174.

TRINCHERA, 1868: Francesco TRINCHERA (ed.), CodiceAragonese ossia lettere regie, ordinamenti ed altri at-ti governativi dei sovrani aragonesi in Napoli, II.2, Nà-pols: Stabilimento Tipografico di Gioseppe Cata, 1868.

TROMBETTI BUDRIESI, 2005: Anna Laura TROMBETTI BU-DRIESI, “Alessandro VI e i Bentivoglio”, dins CAPITA-NI et al. (dir.), La fortuna dei Borgia, p. 87-114.

TURCHINI, 2005: Angelo TURCHINI, “Il Valentino e Rimi-ni”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), CesareBorgia di Francia, p. 173-187.

VAQUERO PIÑEIRO, 2001: Manuel VAQUERO PIÑEIRO, “Ifunerali romani del príncipe Giovanni e della reginaIsabella di Castiglia: rituale politico al servizio dellamonarchia spagnola”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Romadi fronte, III, p. 641-655.

97

VEGA (ed.), 1842: Garcilaso DE LA VEGA (ed.), Carta alos Reyes Don Fernando y Doña Isabel de su embaja-dor en Roma en 1498, Sant Sebastià: Imprenta de Ig-nacio Ramón Baroja, 1842.

VILALLONGA, 1991: Mariàngela VILALLONGA, “Una mos-tra de la poesia llatina quatrecentista als països cata-lans”, Estudi General, 11 [Llengua i Literatura de l’E-dat Mitjana al Renaixement] (1991), p. 51-63.

VILALLONGA, 1998: Mariàngela VILALLONGA, “Alexan-dre VI i l’Humanisme”, dins L’Europa renaixentista.Simposi Internacional sobre els Borja, Gandia: CEICAlfons el Vell; Editorial Tres i Quatre; Ajuntament deGandia, 1998, p. 95-133.

VISCEGLIA, 2002: Maria Antonietta VISCEGLIA, La cittàrituale. Roma e le sue ceremonie in età moderna, Ro-ma: Viella, 2002.

VISCEGLIA, 2004: Maria Antonietta VISCEGLIA, “Napolie la politica internazionale del papato tra la congiuradei baroni e il regno di Ferdinando il Cattolico”, dinsGiuseppe GALASSO; Carlos José HERNANDO SÁNCHEZ

(ed.), El reino de Nápoles y la monarquía de España.Entre agregación y conquista (1485-1535), Madrid:Academia Española en Roma, 2004, p. 453-485.

VITALE, 2002: Giuliana VITALE, “Un’istruzione di Fede-rico d’Aragona, re di Napoli, al Gran Capitano (24 lu-glio 1498)”, Archivio Storico per le Province Napole-tane, 120 (2002), p. 439-450.

98

VOLPE, 1898: Gioacchino VOLPE, “Intorno ad alcune re-lazioni di Pisa con Alessandro VI e Cesar Borgia (1499-1504)”, Studi Storici, 7 (1898), p. 87-101.

VOLPE, 2005: Gianni VOLPE, “La presa del ducato di Ur-bino”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesa-re Borgia di Francia, p. 105-148.

VOUTERS, 1931: Eugène VOUTERS, Essai juridique et his-torique sur un procés en annulation de mariage au XVesiecle: Louis XII et Jeanne de France, Lille: Douriez-Bataille, 1931.

WOODWARD, 2005: William Harrison WOODWARD, CèsarBorja, pròleg de Júlia Benavent, edició a cura de Ma-ria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; InstitutInternacional d’Estudis Borgians, 2005.

YRIARTE, 1889: Charles Emile YRIARTE, César Borgia,sa vie, sa captivité, sa mort, d’après de noveaux do-cuments des dépôts des Romagnes, de Simancas et desNavarres, 2 vol., París: J. Rothschild, 1889.

ZURITA, 1996: Jerónimo ZURITA, Historia del rey donHernando el Cathólico. De las empresas y ligas de Ita-lia, 5 vol., a cura d’Ángel Canellas López, Saragossa:Gobierno de Aragón, 1996.

ZURITA, 2005: Jerónimo ZURITA, Historia del rey don Fer-nando el Católico. De las empresas, y ligas de Italia,edició electrònica a cura de José Javier Iso et alii, Sa-ragossa: Diputación Provincial de Zaragoza, Institu-ción Fernando el Católico, 2005. [http://www.dpz.es/ifc2/libros/2584/incipit1.pdf]