1

VICTÒRIA ALSINA - JAUME PÒRTULAS

A PROPÒSIT DE LA VERSIÓ DELS HIMNES HOMÈRICS DE JOAN MARAGALL

I

No es pot pas dir que la traducció dels Himnes Homèrics per Joan Maragall sigui un text desatès, o

que no hagi merescut gaire l’atenció dels estudiosos; la veritat és més aviat la contrària, justament.1

Des del moment mateix de la seva aparició, el 1913, dos anys després de la mort del gran poeta,

aquesta fatiga del darrer Maragall ha ocupat una posició important en la tradició literària catalana,

com una obra clàssica per dret propi. Aquest no és pas un mal motiu per a tornar-hi; però hi ha

encara altres motius que també ho justifiquen amb escreix. Els Himnes maragallians van contribuir

en gran manera a fressar un camí que aviat esdevindria relativament transitat; a més a més,

assenyalen un tombant en la consolidació del català com a un instrument apte per a portar a terme

activitats aleshores tan prestigioses com la incorporació dels grans autors grecollatins. A més a

més, la versió maragalliana s’hagué de plantejar, com a pionera, o gairebé, tota una sèrie de

problemes que podríem qualificar de ‘tècnics’ — problemes que les noves incorporacions al català

dels autors antics anirien suscitant a diversos nivells. Ens referim a qüestions tan distintes, i alhora

tan complicades, com la creació i l’adaptació de vocabulari, a fi de reflectir una sèrie de realitats de

tot ordre (no només d’ordre material), que fins aleshores havien estat relativament poc

mencionades en català; a la creació (o a l’anostrament) d’uns patterns mètrics aptes per a girar la

poesia antiga, que, com és prou sabut, es basa en mecanismes i recursos mètrico-prosòdics molt

distants dels tradicionals a casa nostra. Sobretot, volem referir-nos a la consolidació en català d’un

estil ‘clàssic’. Molts d’aquests problemes eren afrontats en aquella ocasió gairebé per primera

vegada; i a molts, el tàndem de traductors (Maragall i el seu col·laborador, Pere Bosch Gimpera) va

aconseguir de trobar-los solucions viables i productives; o, com a mínim, ho va assajar d’una

manera tan honesta com conseqüent.

Del primer aspecte de la nostra problemàtica — és a dir, d’allò que representà, per a la llengua

catalana renaixent, una incorporació com la dels Himnes Homèrics, que entroncava amb la tradició

clàssica en el seu nivell més alt — se’n va ocupar Eduard Valentí i Fiol, amb el rigor i l’autoritat

que caracteritzaren aquell estudiós admirable. No tornarem sobre aquests temes; però, abans

d’entrar pròpiament en matèria, voldríem evocar un instant, seguint precisament Valentí, la

problemàtica específica que plantejava, a començaments del segle XX, la traducció dels poetes 1 La bibliografia crítica sobre els Himnes maragallians s’obre amb la valoració admirativa que en féu Carles Riba (1967 [1921]: 43-49), el qual prengué el text maragallià com a punt de partença per a la seva pròpia incorporació de l’Odissea. Una fita cabdal la constitueixen els treballs de Valentí (1962: 249-264; 1964: 531-541 = 1973: 55-69; 100-120). També cal citar Riba 1983 (1938): 19 ss.; Esclasans (1960: 36-44); Torné (2001: 87-93), que analitza les severes manipulacions de què fou objecte el manuscrit maragallià, en el moment de la seva publicació, i en reclama una nova edició, més respectuosa; Torné (2003: 131-141); Miralles (2003: 721-741), etc.

2

grecs en un context com el català, amb una tradició clàssica força migrada. Els plantejaments de

Valentí (1973: 83; cf. també 89) són d’una claredat perfecta:

… la pràctica habitual consisteix aquí a interposar un tercer element que faci com de coixí entre l’escriptor antic i el lector modern; aquest element no és altre que el sistema de formes i conceptes que hem convingut a anomenar humanístic o classicista. Així, autor i lector, cadascú per la seva banda, fan una part del camí per venir a trobar-se en un terreny comú, aquell estil de pensar i d’expressar-se que se suposa adequat a l’autor antic i que l’home modern accepta també com una de les formes autoritzades de la seva llengua i de la seva cultura.

“Sistema de formes i conceptes… humanístic o classicista”; “estil de pensar i d’expressar-se que se

suposa adequat a l’autor antic”.2 El problema rau en el fet que res d’això no existia amb prou feines

entre nosaltres. Més ben dit, aquest sistema i aquest estil existien, sobretot, en la llunyana tradició

del Quatre-cents, el Cinc-cents o el Sis-cents, i no resultaven directament aprofitables. Escriure en

català en estil clàssic (o classicitzant) comportava — a causa precisament de la manca d’un gruix

suficient de tradició pròpia — un risc obvi de manllevar els oripells neoclàssics de la literatura

espanyola, francesa o italiana.3 Aquest problema, per altra banda, no era pas exclusiu de les

traduccions a partir del grec o del llatí. Jaume Tur (1998: 249-250) el fa extensiu a tota l’activitat

traductora de Joan Maragall: “¿Quin autor podia cercar Maragall com a model per a traduir Goethe,

Novalis, o bé Homer?” Els nostres Himnes Homèrics il·lustren, doncs, el problema de situar-se

gairebé en el punt zero en la creació d’una tradició. A partir d’aquell moment, a l’hora de demanar-

se com havia de ‘sonar’ en català la versió d’un text poètic grec, hom podia tenir encara molts

dubtes, certament; però, en alguns aspectes bàsics, hom començava a saber a què atenir-se. Posat el

procés en marxa, el desplegament ja va ésser força ràpid. Per això mateix dèiem al començament

que la versió de Maragall i Bosch Gimpera ocupa un punt d’inflexió.

II

Abans d’endinsar-nos en l’anàlisi concreta d’alguns aspectes de la versió maragalliana, resulta

adequat de situar-la de manera sumària. Recordarem, doncs, un parell o tres de dades (ben

conegudes, per altra banda), a propòsit del context en el qual aquesta traducció va tenir lloc — de

qui va partir la iniciativa, com es descabdellà la contribució de Pere Bosch Gimpera (contribució

del tot imprescindible, perquè Maragall no sabia grec), etcètera.4 De fet, la petita història d’aquesta

versió ha estat contada sovint.5 El modus operandi de Maragall i Bosch Gimpera va consistir en

una primera traducció literal en prosa que Bosch trameté per parts a Joan Maragall; després, el

jove hel·lenista anava a casa del poeta, per declamar-li passatges del text grec en veu alta,

2 Seva (1998: 281) s’expressa en termes prou similars als de Valentí, al qual, a més a més, cita més d’una vegada: “… La tradició classicista […] amb un llast de servituds a l’estil ja fixat, impersonal, de les traduccions dels clàssics”. 3 No pretenem pas de menystenir tota una sèrie de precedents, el més alt dels quals fóra, sens dubte, mossèn Costa i Llobera i les seves recreacions dels ritmes clàssics — no pas de l’hexàmetre, fins llavors. Ara bé, la traducció, amb voluntat de fidelitat i rigor, d’un text grec arcaic i la recreació lliure del món de la poesia horaciana resulten coses distintes. 4 Més endavant, també aportarem, bàsicament per a refrescar la memòria, un esborrany de cronologia de les principals temptatives d’anostrament dels ritmes clàssics, sobretot de l’hexàmetre, al català. 5 Vegeu sobretot Valentí 1973: 55-69 (espec. 67-68); Torné 2001: 87-93 (espec. 88 ss.); 2003: 131-141.

3

aparentment amb la finalitat que Maragall s’amarés del ritme de l’original, i, alhora, per aclarir-

li els dubtes que anessin sorgint.6 Les fonts que ens informen de manera directa sobre tot el

procés són, per un costat, la correspondència de Joan Maragall amb el seu jove auxiliar i amic; i,

sobretot, les Memòries del mateix Bosch Gimpera. Aquest, en efecte, molts anys més tard, a

l’exili, va voler recordar, detalladament i nostàlgica, tot l’afer. Per fer més via, ens limitarem a

adduir una pàgina del seu testimoniatge. El paràgraf que ens interessa (pp. 37-38) fa així:

Llavors vaig traduir el Teseu de Baquílides. Feia poc que s’havien descobert els poemes d’aquest autor epinici als papirus d’Oxyrhynchos, així com també les comèdies de Menandre. Baquílides havia d’ésser objecte més tard de la meva tesi de Lletres, com Menandre ho fou de la de Nicolau d’Olwer. Segalà acabava de publicar la traducció de la Ilíada i de la Teogonia d’Hesíode i preparava la de l’Odissea. La seva lectura m’apassionà per Homer i per la mitologia grega. Això féu que traduís els Himnes homèrics […] Moltes tardes anava a casa de Segalà a corregir les meves traduccions del grec i en una d’elles m’encarregà visitar Joan Maragall per demanar-li la versificació de l’Olímpica I de Píndar […] Maragall acceptà la versificació i llavors començàrem un tracte freqüent […] Es va oferir a versificar els Himnes homèrics i a fer publicar-los amb la meva traducció per l’Institut. Jo li llegia el text grec i ell va intentar reproduir en català la cadència dels hexàmetres, metre que llavors els nostres poetes no utilitzaven. Foren inoblidables, aquelles tardes…

Hom pot trobar una sèrie de detalls suplementaris en la correspondència entre el poeta i

l’hel·lenista.7 Maragall, per exemple, hi parla (1960: 830) del seu projecte (després no portat a

terme) d’assistir a les classes de grec de Lluís Segalà i Estalella; i es lliura a singulars comparacions

entre Leto “cercant un lloc per infantar a Apol·lo [… i] la Mare de Déu cercant posada d’una casa

en altra per infantar a Jesús” (ibidem). La correspondència també documenta el canvi de plans

editorials, que féu que l’Institut de la Llengua Catalana acabés encarregant-se d’un projecte que, en

principi, hom havia pensat d’aixoplugar a L’Avenç.8 Cap d’aquestes qüestions no ens han

d’entretenir, en l’ocasió present. En canvi, sí que convé deturar-se almenys un instant en l’assumpte

del text grec sobre el qual la traducció fou portada a terme. El volum publicat per l’Institut de la

Llengua Catalana va encapçalat per una nota no signada, concebuda en aquests termes:

En Joan Maragall per la seva traducció poètica dels Himnes Homèrics tingué a la vista la versió en prosa catalana d’en Pere Bosch Gimpera, que’s publica amb el text grec de T. W. Allen i Ed. Sykes, Londres: Macmillan & Co, 1904; als quals regraciem per haver-nos atorgat el permís de reproduir-lo.

La realitat, tanmateix, resulta una mica més complicada. Per bé que el text imprès en les pàgines

97-261 del volum, damunt la traducció literal de Bosch Gimpera, coincideix regularment amb el de 6 Valentí (1973: 67) comenta que “aquest procediment ens fa somriure”; i que si Maragall va copsar quelcom del ritme hexamètric fou perquè ja havia traduit (en decasíl·labs) uns quants centenars d’hexàmetres de Goethe, que “són una reproducció molt rigorosa dels clàssics”. Altres comentaristes (veg. per exemple Torné 1999: 8; Miralles 2002: 7; 2003: 730) semblen considerar aquest sistema com a quelcom viable; però tant si Bosch llegia a don Joan els Himnes amb la pronúncia erasmiana com si ho feia amb la reuchliniana, la cosa resulta absurda. Aquestes visites van durar poc; es van interrompre quan Bosch va marxar a Madrid, per enllestir la tesi sobre Baquílides. 7 A les Obres Completes de Joan Maragall, la correspondència amb Bosch Gimpera, dissortadament, fou publicada només de manera selectiva. Torné (2001: 88-89 n. 1) ofereix un llistat de les lletres conservades a l’Arxiu Maragall, amb breus resums i/o citacions de les inèdites. Alguns dels passatges més significatius d’aquesta correspondència poden trobar-se també a Sullà (1983: 178-180). 8 Maragall (1960: 933): “: després d’algunes discussions sembla prevaldre la idea de que […] els himnes surtin en unes edicions pedagògiques que es faran d’autors grecs i llatins amb el text original, versió interlineal i versió o traducció llisa en prosa i — en el nostre cas — s’afegiria al capdavall la meva metrificació catalana, de la qual es faria a més un tiratge a part…”. Vegeu Torné 2001: 87-93 (espec. 88-90); Balcells & Pujol 2002: 189, etc.

4

l’edició d’Allen i Sykes, hi ha dos particulars bàsics — l’ordenació general dels Himnes i la

bipartició de l’Himne Homèric a Apol·lo — que se n’allunyen del tot; i coincideixen, en canvi, amb

la majoria d’edicions vuitcentistes. Sembla gairebé indubtable que Bosch féu les seva versió literal

(que anava passant de mica en mica a Joan Maragall, com ja hem vist) a partir d’algun text més

antic — probablement el teubnerià d’August Baumeister, el més difós aleshores.9 Quan, després de

la mort de Maragall, es va procedir, finalment, a la publicació de tot plegat, algú devia optar per

reproduir el text d’Allen i Sykes, el més modern i autoritzat disponible; però, alhora, hom devia

procedir a alguns rearranjaments, com aquests de l’ordre dels Himnes i de la subdivisió de l’Himne

a Apol·lo, a fi d’adaptar-ho tot al text que Bosch Gimpera havia tingut a la vista.10 De tot plegat, en

van quedar, com a vestigis, una sèrie de petits desajustaments entre les dues traduccions i l’original

grec que hom reproduïa;11 desajustaments prou petits com per a no cridar, aleshores, l’atenció de

ningú. Allò que potser sí, que sorprèn, és que, entre tants com han escrit posteriorment sobre la

fatiga de Maragall i Bosch Gimpera, aquests desajustaments tampoc no els hagin cridat l’atenció.

III

També ha semblat útil de presentar, a continuació, una cronologia resumida de les principals

temptatives de traducció de la poesia hexamètrica antiga al català. Sobre aquesta temàtica, existeix,

com és ben sabut, una bibliografia copiosa.12 Nosaltres, ara, no pretenem pas d’afegir-hi cap

aportació significativa o original; només ens interessa de presentar un quadre de conjunt que ajudi a

contextualitzar la temptativa de Maragall. Alhora, voldríem recordar fins a quin punt la seva

posteritat ha esdevingut ufanosa. Abans de dreçar aquest elenc, tanmateix, cal fer un parell

d’aclariments previs. Per al primer període (entre 1906 i 1920), hi hem anotat també textos com ara

les Horacianes de Costa i Llobera, tot i que ni són una traducció ni tampoc incorporen cap

hexàmetre, sinó que malden per adaptar al català una sèrie de metres lírics antics. Ho hem fet

perquè constitueixen una temptativa fundacional per a arrelar entre nosaltres els ritmes antics, a la

manera que hom anomenava a voltes ‘bàrbara’ — a partir dels resultats obtinguts pel gran poeta

9 Ramon Torné ens confirma per litteras que un acarament minuciós demostra amb seguretat que Bosch Gimpera féu servir el text de Baumeister, no el d’Allen i Sykes. Resulta irònic que aquest text de Baumeister fos també l’emprat per Josep Banqué i Faliu, en una malaventurada traducció castellana dels Himnes a la qual les Memòries de Bosch (1980: 32-33) consagren un parell de comentaris sagnants (i força justificats). 10 No resulta fàcil determinar qui, en absència de Bosch, s’encarregà de l’edició. A priori, semblaria lògic que Lluís Segalà tingués quelcom a veure amb la publicació de l’obra de Maragall, el seu amic difunt, i de Bosch, el seu antic deixeble. Però, en cas de la seva pròpia traducció dels Himnes Homèrics a l’espanyol, Segalà va seguir una via oposada: va prendre com a base el text d’Allen (no l’Allen i Sykes de 1904, sinó l’edició minor de 1912), bo i retenint algunes lectures d’edicions anteriors, que justificà en nota. El text maragallià fou publicat per L’Avenç; és possible que Jaume Massó i Torrents, també membre de l’Institut, assumís anònimament les tasques de revisió. 11 Per recórrer a un sol exemple, en l’Himne a Apol·lo, vers 171 (un passatge notòriament difícil) és impossible que Bosch Gimpera, si tenia a la vista l’ajfhvmwı d’Allen & Sykes 1904 (amb una nota de traducció inequívoca: “with one voice”), el traduís pel gir “amb paraules benvolents”. És clar que llegia eujfhvmwı amb les antigues edicions. 12 Una sèrie de punts fonamentals foren indicats per Valentí (1973: 100-120 = 1962: 249-264). Molts altres hi han tornat després; n’oferim tot seguit un elenc, que sens dubte no és exhaustiu: Dolç 1953: 73-74; Inglès i Pijoan 1965: 511-528; Balasch 1972: 35-36; Medina 1978: 3-30 (important); Oliva 1980: 14-18; 141-144 (un revulsiu enèrgic); Medina 1980: 106-108; Fernández-Galiano 1983: 191-204; Miralles 1986: 83-119; Cors 1998: 209-217; 1990: 39-56; Parramon 1999 (molt equilibrat); J. Fonts, J. Franquesa i J. M. Llovera (apud Medina 2003: 75-87).

5

italià Giosuè Carducci (1835-1907). També hem registrat alguns experiments de Jeroni Zanné; ell

fou el primer que va produir en català (en un poema propi, no en una traducció), quelcom vagament

semblant a un hexàmetre; i també de Josep Lleonart, el qual va fer servir l’hexàmetre de matriu

clàssica, però no pas per a traduir cap autor grec o llatí, sinó Goethe. També hem indicat les

fatigues virgilianes de Mossèn Riber, en decasíl·labs, les quals assenyalen la continuïtat d’uns altres

models de traducció, segons uns criteris distints (no només des del punt de vista mètric), que potser

podrien ésser titllats de pre-maragallians. En canvi, no hem resseguit la història completa de les

temptatives hexamètriques (ni, encara menys, dels altres ritmes clàssics) en català: ens hem limitat

a reprendre la nostra cronologia el 1948, amb la segona Odissea de Carles Riba, i l’hem tancada el

1997, amb la segona Ilíada de mossèn Manuel Balasch. Pel que fa a les fases recents d’aquesta

història, com que el nostre objectiu només és el de contextualitzar els Himnes maragallians en el

moment de la seva aparició, i documentar-ne la fortuna posterior, sense assajar de refer una

història de la complexa i fluctuant adaptació dels ritmes clàssics al català, el nostre elenc és, de

manera deliberada, força restrictiu.13

ENTRE 1906 i 1920

1906. Publicació de les Horacianes de Miquel Costa i Llobera (amb adaptacions no de pas de l’hexàmetre, sinó d’estrofes sàfiques, alcaiques, asclepiadeo-glicòniques).14 1909. Ritmes de Jeroni Zanné (1873-1934), amb els primers hexàmetres catalans. 1910. Joan Maragall, amb l’ajuda de Pere Bosch Gimpera, comença a retraduir i metrificar els Himnes Homèrics. 1911. Juny: Publicació de les Bucòliques de Virgili, traduïdes per Carles Riba, que llavors tenia divuit anys. Desembre: Mort de Joan Maragall. 1913. Publicació pòstuma dels Himnes Homèrics, versió de Joan Maragall, traducció literal en prosa de Pere Bosch Gimpera, a càrrec de l’Institut de la Llengua Catalana. 1915. L’Hero i Leandre d’Ambrosi Carrion, a càrrec de l’Institut de la Llengua Catalana. El volum conté tres versions més del poema, una en prosa (L. Segalà i Estalella) i unes altres dues, més antigues, en decasíl·labs (obra de Pau Bertran i Bros i de Josep Ma Pellicer i Pagès).15 1917. Les Geòrgiques de Virgili, traduïdes per Llorenç Riber (en decasíl·labs), a càrrec de l’Institut de la Llengua Catalana. Primer volum de l’Eneida de Virgili, traduïda, també en decasíl·labs, pel mateix mossèn Riber (Editorial Catalana). 1912-1918. Assaigs i temptatives de Miquel Costa i Llobera entorn del Peristephanon de Prudenci. La publicació definitiva fou pòstuma, però (1923). 1918. Herman i Dorotea de J. W. Goethe, traduït per Josep Lleonart, en hexàmetres Segon volum de l’Eneida de Riber, el qual també publica les Bucòliques virgilianes (Publicacions del Consell de Pedagogia), sempre en decasíl·labs. 13 Així, no hi hem apuntat les traduccions de Sòfocles i d’Eurípides per Carles Riba (que adapten en els recitats el trímetre iàmbic), ni algunes provatures de mossèn Balasch amb Èsquil, Píndar i Safo. Tampoc no hem deixat constància del Prudenci de Josep M. Marquès, ni de l’Anacreont de Jordi Cornudella, ni, menys encara, de les recreacions de metres clàssics en composicions originals de mossèn Miquel Melendres, Xavier Bru de Sala, Jaume Medina o Miquel Pérez-Sànchez. També hem deixat fora de l’elenc els Amors d’Ovidi i el Properci de Jordi Parramon, tan meritoris. Hom pot trobar enumeracions pràcticament exhaustives de tota aquesta producció a Medina i a Parramon. 14 Per a la mètrica de Costa i Llobera, vegeu, per exemple, Vergés 1979: 585-591; Batllori 2000 (1974): 174-185; Parramon 1999. 15 Nicolau d’Olwer (1916: 11-12) i Riba (1916: 91), en les respectives ressenyes d’aquest volum, jutjaren amb una certa severitat els hexàmetres aproximatius d’Ambrosi Carrion.

6

1919. Primera Odissea de Carles Riba (Editorial Catalana) 1920 Fragment elegíac de Cal·lí d’Efès traduït per Lluís Nicolau d’Olwer (a La Revista de López-Picó).

ENTRE 1948 i 1997

1948. Segona Odissea de Carles Riba (Alpha) 1958. Traducció de l’Eneida en hexàmetres per Miquel Dolç (Alpha)16 1971. Primera versió de la Ilíada per mossèn Manuel Balasch (Selecta) 1974. Els Himnes Homèrics de mossèn Balasch (Els Llibres del Mall) 1975. Publicació (pòstuma) de les versions homèriques i horacianes del canonge Llovera (el qual, tanmateix, sembla que hi treballava des de 1921) 1978. Traducció de la Ilíada del pare Miquel Peix (Alpha) 1996. Traducció de les Metamorfosis d’Ovidi de Jordi Parramon (Quaderns Crema) 1997. Segona versió de la Ilíada de mossèn Manuel Balasch (Proa)

IV

En l’ocasió present, i ateses les limitacions d’espai i de temps, no podrem pas analitzar ni la

solució mètrica adoptada pel text maragallià, ni tampoc les seves opcions de vocabulari i d’estil.

Tant un argument com l’altre podrien donar lloc a recerques extenses i productives; sobretot, el

primer (la famosa qüestió de l’adaptació de l’hexàmetre al català) ha concitat una bibliografia

copiosa i, a voltes, d’un nivell tècnic elevat (vegeu supra, n. ***). Tanmateix, avui preferim

centrar-nos en quelcom força menys estudiat — la traducció del sistema dels epítets formulars.

Aquesta tria dels epítets formulars com a pedra de toc del treball present es justifica, pensem,

amb arguments òptims. Les fórmules constitueixen un dels trets de l’estil homèric més

immediatament perceptibles per a qualsevol lector modern, pel fet precisament de resultar tan

alienes als seus hàbits de lectura normals, com a filles que són d’una tradició oral dilatada,

probablement plurisecular. Les fórmules tenen sovint un sentit remot i una mica arcà; posen

durament a prova l’habilitat del traductors, especialment si la traducció és en vers, amb les seves

exigències específiques de regularitat i de concisió. De l’encert i l’adequació en la traducció de

les fórmules en depèn, en bona mesura, que el resultat final dringui com a “heroicament distant”

— per manllevar una afortunada expressió de Carles Riba, en el pròleg de la seva segona

Odissea;17 o bé que tot plegat ens colpeixi com a revellit, exòtic, extravagant i, en definitiva,

grotesc.18 D’una traducció adequada de les fórmules, també en depèn que la repetició èpica

vehiculi familiaritat, o només monotonia; que degeneri, o no, en ampul·lositat i retòrica; i, en 16 Les traduccions virgilianes de Miquel Dolç en prosa (Bucòliques, Geòrgiques, Eneida i Apèndix Virgiliana) s’escalonen entre 1956 i 1984. Oliva (1980: 144) valora l’Eneida en prosa força per damunt de la versió poètica. (I no resulta gaire difícil compartir el seu punt de vista). 17 Recordem l’expressió sencera de Riba (1993a [1948]: 8: “Tot allò que és clàssic és heroicament distant; però mai vell. I vella jo la veia…”. Riba potser resulta aquí massa sever envers la seva Odissea de l’any dinou; però tant de bo els seus mots haguéssin servit d’admonició per a alguns dels seus epígons. 18 Hom podria recordar aquí aquell personatge menor de la Recherche de Marcel Proust, que trufa la seva conversa habitual amb expressions com ara “la botiga dels Mesnier, de naus veloces”; o “el meu il·lustre pare, de irreprotxable cor”. La paròdia d’aquest hel·lenisme irrisori no va adreçada al vell Homer, naturalment, sinó als parnassians de l’escola de Leconte de Lisle.

7

general, tota una sèrie de trencacolls i desastres, en els quals molts traductors d’Homer sovint

s’estavellen de manera irremissible.

No ens entretindrem tampoc a definir, o a intentar caracteritzar adequadament, totes aquestes

nocions — ‘fórmula’, ‘epítet formular’, ‘estil formular’, etcètera — que els filòlegs han anat

desenvolupant al llarg de gairebé un segle, a partir sobretot dels treballs de l’americà Milman

Parry (1902-1935).19 Per a la nostra anàlisi, només resulta imprescindible apuntar que els

‘epítets formulars’ — que constitueixen la pedra de toc més evident de l’estil formular, encara

que no en siguin pas l’única característica — són epítets formalitzats i estereotipats (cosa que no

vol pas dir necessàriament buits de contingut); epítets que acompanyen regularment una sèrie de

noms importants a l’epopeia, en relació, sobretot, amb les exigències del metre. Els especialistes

hi han vist els vestigis, la supervivència, d’una composició oral, improvisada, en el marc de la

mateixa performance. A partir d’això, ens limitarem, ara, a apel·lar a la memòria comuna dels

lectors. En efecte, qualsevol que s’hagi encarat, una vegada o altra, a alguna epopeia de tipus

tradicional (no cal pas que sigui una epopeia antiga) recordarà de seguida expressions formulars

com ara “Mio Cid, que en buen hora cinxó espada” del Cantar castellà; o el “France la dulce”,

de la Chanson de Roland; o bé la mar grisa, “el camí de la balena”, al Beowulf; o, encara,

l’homèrica Aurora “de dits de rosa, filla del matí”, posem per cas.20 L’estil formular constitueix

— no cal insistir-hi gaire — un repte molt greu per a qualsevol traductor d’Homer; i la cosa

encara es complica més si aquest traductor no disposa d’una tradició mínimament sòlida sobre

la qual recolzar. Adduirem només una sola descripció — però molt gràfica i il·lustrativa — dels

trencacolls i paranys que la formularitat homèrica presenta per a qualsevol traductor

responsable. Manllevem aquesta descripció a un traductor de prestigi reconegut, el francès Paul

Mazon (1874-1955), que incorporà a la seva llengua la Ilíada i les set tragèdies d’Èsquil; i que,

altrament, va exercir, com és sabut, un mestratge molt important sobre Carles Riba:21

L’aède n’assemble pas de mots, il assemble des formules, qui remplissent un cadre métrique déterminé. La merveille est qu’un style de ce genre puisse jamais donner une impression de vie et de fraîcheur. Il la donne cependant aussi bien et souvent mieux qu’un autre […] Mais que devient ce style quand on essaie de le faire passer dans une autre langue? Les ‘longs mots’ dont il use se décomposent et s’éparpillent en éléments multiples et divers. Comment, en effet, rendre les formules homériques? Pour un traducteur français surtout, la difficulté est insurmontable. Notre langue est essentiellement analytique; elle répugne en particulier aux mots composés. Elle ne peut donc que disséquer ceux que lui offre le texte homérique; elle doit même parfois les remplacer par toute une proposition. Le traducteur est dès lors condamné d’avance à alterer le mouvement du texte originel…

19 Ens limitarem a fornir una bibliografia sumària (inevitablement escollida amb un cert grau de subjectivisme). Parry 1971 aplega tots els treballs del peoner, del 1928 a la seva mort, a cura del seu mateix fill, també hel·lenista. Veg. també Bowra (1979 = 1952), Lord (2000 = 1960), Finnegan 1977. Tots aquests estudis contenen extenses bibliografies especialitzades. 20 Exemples manllevats, una mica a l’atzar, a Bowra (1979 = 1952). L’exemple del Beowulf, no és, per a ésser precisos, un epítet pròpiament dit, sinó un kenning. Per als problemes que aquí ens interessen, tanmateix, vinculats tan sols a la traducció, aquesta diferència no resulta rellevant. 21 Vegeu Mazon 1962: 24-25. Pel que fa a les relacions de Paul Mazon i Carles Riba, veg. Medina (1989: 61 ss.; 230 s.); Guardiola (1990-2005: i 399-400; 408; ii 384-385; 391; iii 596-597; iv 297).

8

Tot seguit, Mazon passa a presentar les dues solucions que, segons ell, resten obertes al

traductor solvent, que s’adoni d’aquests trencacolls i que aspiri a sortir-se’n d’una manera airosa

i responsable. La segona solució (que és la que ell mira d’adoptar) pot sobtar d’entrada, sobretot

entre nosaltres; perquè tradicionalment els traductors catalans d’Homer s’han refusat

virtuosament a assajar-la. Consisteix a minimitzar resoludament l’impacte de la formularitat en

la traducció (“écarter délibérément toute formule”, arriba a suggerir Mazon), a fi de salvar

quelcom que ell considera molt més urgent — ‘l’allure’, el moviment de la poesia.22 No cal pas

insistir, tanmateix, que es tracta d’un sacrifici enorme… L’altra solució que proposa Mazon

(1962: 25), però que, segons ell, resulta encara més arriscada i més aleatòria, consisteix a crear

un succedani de sistema formular alternatiu, en la llengua d’arribada:

Les formules homériques n’ont pas toujours été des formules, elles le sont devenues par l’emploi répété qu’en ont fait Homère et ses prédécesseurs. Ils ont créé un style formulaire: pourquoi les traducteurs d’Homère ne feraient pas de même chacun dans sa propre langue? L’auditeur serait d’abord surpris; mais son oreille s’habituerait peu à peu au retour des mêmes mots, et au bout de quelques instants il recevrait de la nouvelle formule la même impression qu’un auditeur grec…

Apuntem, en passant, que aquests mots resulten, almenys fins a un cert punt, premonitoris d’uns

altres mots de Carles Riba, citats sovint, i a dreta llei, perquè constitueixen (almenys a parer

nostre) el cor, el nucli d’aquell admirable text programàtic que encapçala la seva segona versió

de l’Odissea. Riba, en efecte, hi explica què volia portar a terme, com traductor d’Homer.

Aspirava, diu, a lliurar-se a una recreació —23

… en funció de la llengua a la qual tradueix, però no sotmetent-se a l’estil que imposi ella, sinó creant en ella un estil. Amb els mots, sempre gastats, ‘de la tribu’, crear un estil […] Només creant-me un estil, insisteixo, que fes de la meva versió de l’Odissea un món clos i a part…

Deixem de banda, tanmateix, Carles Riba i la seva Odissea, i tornem a les exigències bàsiques

que, segons Mazon, s’imposen a qualsevol traductor que vulgui reflectir adequadament i sense

atenuacions el complex sistema formular de l’epopeia homèrica. Segons el mestre de la

Sorbona, si hom no vol que tot plegat degeneri en una atzagaiada fatigosa de llegir, estèticament

absurda, i a voltes inintel·ligible, és del tot imprescindible, que la fórmula “constitueixi una

unitat rítmica fixa” i que “ocupi sempre el mateix lloc en el vers”. No cal insistir, en efecte, que

intentar recrear el sistema formular, si no és en vers o, com a mínim, en una prosa fortament

rítmica, resulta absurd. Fórmula i metre són cara i creu de la mateixa moneda, tal com recorden

fins i tot els manuals de Literatura grega, per més que alguns traductors de vegades no ho

22 Així, per recórrer a un exemple entenedor (que ens empesquem nosaltres a partir de la pràctica de Mazon, no pas un exemple adduit directament per ell), el famós epítet ornamental d’Aquil·les, povdaı ojkuvı (‘ràpid de peus’ o ‘de peus lleugers’) pot ésser recollit, en una versió com aquesta, per una pluralitat de traduccions: “aux pieds rapides” o bé “aux pieds infatigables”; o, senzillament, “rapide”. O, encara, hom pot ocasionalment prescindir de traduir-lo. 23 Riba 1993a [1948]: 12, 14. El text de Mazon, es trobaria a la base del de Carles Riba? En seria, almenys fins a un cert punt, la font d’inspiració? No sembla pas impossible, ateses les relacions d’amistat entre ambdós homes (relacions que Riba evocà sovint; veg. els textos de l’epistolari citats a la nota 23, amb l’anotació de C.-J. Guardiola) i el fet que el text de Mazon havia de resultar familiar per a Riba. Observem, però, que el nostre poeta pren justament el partit de comprometre’s a fons en la via que Paul Mazon descartava — la creació, en la llengua d’arribada, d’un estil nou, especialment concebut per a la traducció homèrica.

9

tinguin gaire en compte, i mirin de resoldre ambdós problemes independentment l’un de l’altre.

Però continuem citant literalment Paul Mazon, encara que això afeixugui una mica la nostra

exposició, a fi de no desnaturalitzar amb cap paràfrasi la precisió dels seus punts de vista:

Ce qui groupe fortement les mots dans la formule homérique, ce n’est pas l’emploi répété de celle ci, c’est la place qu’elle occupe dans le vers. Quand l’auditeur d’Homère entendait le premier mot d’une formule au milieu d’un vers, il savait aussitôt comment celui-ci s’acheverait: son attention se relâchait; la formule marquait pour lui un repos, tout comme elle en était un pour le poète lui-même. Si la formule française est au contraire un group de mots sans rythme, elle devient une fatigue, et une fatigue bientôt intolérable. L’auditeur la reconnait sans doute, mais par un effort de mémoire; il ne la sent pas, et elle brise le mouvement au lieu d’en marquer la cadence.

No resulta gens sorprenent que Mazon, després de descriure amb tant de rigor i penetració els

requisits imprescindibles a tenir en compte, si hom pretén reflectir la formularitat homèrica,

acabés per bandejar aquesta solució, a benefici de la sortida justament oposada: una prosa

‘moderna’, ‘analítica’, la qual, sense esborrar del tot les traces de la formularitat, en certa

mesura les esmorteixi; i que, en contrapartida, reculli (fins on això és possible) el moviment, la

meravellosa allure del text iliàdic.

Allò que en realitat potser sí que resulta sorprenent és que, a casa nostra, hom hagi optat, de

manera gairebé sistemàtica, per l’adaptació ‘poètica’ de la Ilíada; i que la modesta solució de

girar-la en prosa ‘moderna’ hagi estat relativament poc assajada. Deixant de banda les velles

traduccions vuitcentistes de Joan Montserrat i Archs (avui perduda, tret d’un curt fragment del

cant xviii) i de Conrad Roure (que és indirecta, a partir del francès), les úniques Ilíades

catalanes en prosa són, ara com ara, la de Joan Alberich (1996) i la que té en curs de publicació

la Fundació Bernat Metge, a càrrec de Montserrat Ros.24 No sembla excessiu titllar aquesta

situació d’anòmala, fins a un cert punt almenys. A França, les traduccions canòniques d’Homer

han estat regularment en prosa — amb alguna excepció extraordinària, com l’Odissea de

Philippe Jacottet, en vers ‘lliure’. Itàlia ha mantingut la seva tradició específica de traduccions

en vers — però d’habitud en versos italians, o bé en versos ‘lliures’, no pas en hexàmetres.

També el castellà ha viscut darrerament una florida de versions en prosa.25 La situació

anglosaxona és una mica diferent, és clar: en la rica antologia de versions homèriques de Steiner

i Dykman, que possiblement no és exhaustiva, hom hi compta, entre 1900 i 1995, fins a cinc

versions en hexàmetres; però, al seu costat, n’hi ha deu més en prosa, i dinou en diversos metres

de la tradició anglesa.26 En un context com aquest, l’‘especialització’ catalana en adaptacions

24 Traducció que, de moment, ha arribat tot just al cant viii. En el cas de la FBM, la tria de la prosa ve dictada pels criteris fundacionals, formulats per Joan Estelrich (1998 [1922]: 81-94) amb força claredat. Per altra banda, l’any 1998, Joan Alberich donà a llum també la primera versió catalana en prosa de l’Odissea (als clàssics de La Magrana). 25 Amb algunes excepcions tan peculiars com la Ilíada en sonors hexàmetres castellans d’Agustín Garcia Calvo (1995) o la Ilíada en silvas d’Antonio López Eire (1993). 26 Des d’estrofes elisabetianes fins a versos més o menys lliures, passant per una imitació del Beowulf (a càrrec de M. L. West) i també pel singular prosimetrum de Robert Graves (1959).

10

hexamètriques gairebé pot fer figura d’una particularitat local.27 Hom dirà, òbviament, que la

responsabilitat fonamental d’aquesta ‘anomalia’, la tenen, sobretot, les dues Odissees ribianes,

com a acompliments canònics que foren en el seu moment (i que encara són); com a tals, han

suscitat en els altres traductors una voluntat d’emulació explícita. Ara bé, si això és

indiscutiblement cert, potser no constitueix tota la veritat. Des del moment mateix que Miquel

Costa i Llobera mostrà una via per a adaptar la mètrica quantitativa dels grecs i els llatins als

ritmes accentuals de la prosòdia catalana, aquestes temptatives han suscitat una fascinació

intensa, i unes ànsies d’imitació sens dubte intermitents — potser circumscrites a determinats

medis i a determinats ambients, però sens dubte tenaces i profundes.28 La constància d’aquesta

tradició ha sobreviscut tant les polèmiques internes sobre el rigor del procediment d’adaptació

com també a les advertències ‘des de fora’, en el sentit que aquesta mena d’adaptacions

conculcava les regles escrites i no escrites de la fonologia i la prosòdia catalana; i que només un

gran poeta, com Carles Riba, en podia sortir airós — i encara, no tant gràcies al rigor dels seus

procediments, sinó a les llibertats que es va permetre.29

El tàndem Joan Maragall-Pere Bosch Gimpera se situa, tal com ja hem comentat abans, en un

punt d’inflexió d’aquesta història; i no només pel fet de coincidir amb un període clau en la

normalització del català com a llengua literària moderna, tal com també s’ha observat manta

vegada.30 Ara bé, la solució adoptada per Joan Maragall en el terreny de la mètrica és

extraordinàriament laxa. Resulta impossible qualificar els seus versos d’hexàmetres regulars; no

són altra cosa (per manllevar una fórmula de Carles Riba, citada sovint) que “una pomposa

teoria dactílica” (Riba 1967 [1921]: 45). Riba no cuidava pas blasmar la laxitud maragalliana;

ben al contrari, la lloa altament. Com el temps s’encarregà de demostrar, tanmateix, no tenia

tampoc cap intenció d’adoptar-la, sinó més aviat de fer-la servir com un correctiu contra

l’excessiva rigidesa de les seves primeres temptatives (la seva versió de les Bucòliques

virgilianes de l’any 1911). Ara bé ¿què va fer Joan Maragall, en l’àmbit de l’adaptació del

sistema formular homèric a la llengua d’arribada? Ja hem vist que aquest era l’altre aspecte

bàsic de qualsevol versió homèrica, segons advertia Paul Mazon, futur mestre sorbonnard de

Carles Riba. Es tractava d’un aspecte tan important com la solució mètrica adoptada; en rigor,

aquest aspecte potser resultava fins i tot més important — almenys si Mazon tenia raó, i calia

fer dependre la decisió que hom adoptés a propòsit de la forma mètrica de la traducció (metre

27 Els paràgrafs que vénen a continuació reprenen, actualitzant-les en part, una sèrie d’idees apuntades a Pòrtulas (1986: 167-178). 28 No direm res d’original si assenyalem, en passant, que aquesta mena de provatures han tingut sempre un conreu especial en ambients sacerdotals, en relació, cal suposar, amb la vella praxis educativa dels Seminaris. N’hi ha prou amb recordar que les diferents versions de la Ilíada en hexàmetres són totes obra de sacerdots: Llovera, Peix, Balasch. El tema donaria per a molt, sens dubte; però excedeix les nostres competències. 29 Pel que fa a les polèmiques ‘internes’ vegeu Dolç (1953: 73-74); Inglès i Pijoan (1965: 511-528); Dolç 1971; Balasch (1972: 35-36); Medina (1978, 1980, 2003); Parramon (1999). Una desqualificació molt dura del procediment sencer es vincula, sobretot, als treballs de Salvador Oliva. 30 Riba 1967 (1921): 43-49; Valentí 1973: 55-69 = 1964: 531-541; Torné 2001: 87-93; Balcells & Pujols 2002: 189.

11

antic, metre modern o prosa, rítmica o no) de la solució adoptada en el terreny de la

formularitat.31

A continuació, farem algunes cales en l’adaptació del sistema formular dels Himnes Homèrics

per obra de Joan Maragall i Pere Bosch Gimpera. Els aspectes que, al capdavall, ens han

d’interessar són els següents: 1. La productivitat de les solucions adoptades per ells; és a dir, el

seu grau d’acceptació per part dels traductors posteriors. 2. El grau de fixesa assolit en la

traducció de les fórmules. 3. La relativa estabilitat en la posició de les fórmules en el si del vers.

En aquest treball preliminar, tanmateix, la primera qüestió serà la que retindrà bàsicament el

nostre interès.

V

Explicarem ara com hem procedit per a preparar els materials que apareixen sintetitzats en els

quadres successius. Hem fet servir com a corpus els Himnes homèrics que s’acostumen a

anomenar ‘majors’ — és a dir, els Himnes a Apol·lo, Hermes, Afrodita i Demèter. Hem recollit

de manera (gairebé) exhaustiva els epítets formulars consagrats a tres divinitats principals: Zeus,

Hera i Apol·lo. Tal com acabem d’apuntar, ens interessava d’analitzar, sobretot, el grau

d’acceptació que les solucions de Maragall han trobat entre els successius traductors de la

poesia homèrica en hexàmetres catalans. Ara bé, emprar com a terme de comparació, només, la

versió dels Himnes Homèrics de Manuel Balasch (Els Llibres del Mall, 1974) no semblava pas

suficient; de manera que hem fet servir també la Ilíada del canonge Josep Maria Llovera (una

traducció parcial, fins al cant XV, que no va ésser publicada fins al 1975, però que havia estat

portada a terme entre 1921 i 1946); la Ilíada de l’Editorial Alpha, a càrrec del pare Miquel Peix

(1978); les dues Ilíades del pare Balasch, la de la Selecta (1971) i la de Proa (1997); i també les

dues versions de l’Odissea de Carles Riba, la de l’any 1919 a l’Editorial Catalana i la clàssica

de l’Editorial Alpha.32 Els nostres paràmetres de comparació resulten — creiem — del tot lícits,

car, donat el caràcter formular de la llengua, la dicció i l’estil homèrics, els epítets formulars es

repeteixen (de vegades amb variants mínimes, condicionades pel metre), en poemes que poden

ésser, o no ésser, del mateix autor; i ni tant sols del mateix segle. Resulta lògic, per altra banda,

suposar que els traductors catalans hagin tingut molt en compte les solucions a què havien

arribat els seus predecessors; tot i que, en algun cas, potser convindria lamentar que encara no

les hagin tingut encara molt més en compte: perquè això, en molts casos, hauria millorat llur

pròpia tasca d’una manera considerable.

31 No cal dir que tota aquesta problemàtica — crucial per a qualsevol versió dels poemes homèrics — no afecta de la mateixa manera una traducció de l’Eneida de Virgili, posem per cas. Virgili no és un poeta emmarcat en una tradició oral, tradicional, sinó un poeta radicalment ‘culte’, que construïa els seus versos d’una manera tota diferent, imitant, en alguns moments això sí, la formularitat homèrica; però molt de lluny, i d’una manera exquisidament ‘literària’. Resulta singular (però il·lustratiu) que aquestes diferències no hagin estat gairebé mai objecte de la reflexió dels traductors al català de la poesia hexamètrica antiga, o dels seus exegetes i comentadors. 32 Publicada el 1948 en edició de bibliòfil, semiclandestina; la primera edició normal és de 1953.

12

Un parell d’advertències més, abans de presentar els resultats. Com que hem fet servit de pedra

de toc, òbviament, la presència dels epítets en els Himnes, no en la Ilíada ni en l’Odissea, els

resultats no representen el sistema formular en tota la seva complexitat — tal com apareix,

especialment, en la Ilíada, el poema major. Alguns cops, el caràcter formular d’una expressió

no resulta fàcil de destriar, sobretot si s’opera a partir només de la traducció; per exemple, tot i

que qualificar Apol·lo de “fill de Zeus” (Dio;ç uiJo;ç) s’integra en una fórmula més complexa

(a[nax Dio;ç uiJo;ç ∆Apovllwn), l’expressió en sí tendeix a no cridar l’atenció com a tal fórmula.

Finalment, hi ha fórmules de traducció tan òbvia (per exemple, leukwvlenoç ”Hrh = “Hera de

braços blancs”) que no encoratgen el traductor a buscar una manera especial de traduir-les, més

enllà de l’evident. Algun traductor ho ha provat, tanmateix, amb resultats que sembla difícil

qualificar d’afortunats.

********************************

Sigles Fem servir aquestes sigles, com qui diu autoevidents: Ma: Himnes Homèrics, traducció de J. Maragall (1913) Ri 1 Odissea, trad. C. Riba (1919) Ri 2 Odissea, trad. C. Riba (1948) Riba Coincidència de les dues Odissees ribianes Llovera Ilíada i-xv, trad. J. M. Llovera (1975)33 Peix Ilíada, trad. M. Peix (1978) Ba 1 Ilíada, trad. M. Balasch (1971) Ba 2 Himnes Homèrics, trad. M. Balasch (1974) Ba 3 Ilíada, trad. M. Balasch (1997) Balasch Coincidència de dos o tres dels anteriors.34 Per a la numeració dels Himnes Homèrics, hem fet servir la de les edicions modernes: Allen; Allen Sykes & Halliday; Càssola; West, etc. El lector interessat pot trobar aquesta mateixa numeració en l’edició de M. Balasch (1974). Sobre el garbuix de les informacions sobre l’edició emprada per Bosch Gimpera i Maragall, vide supra, pp. ****.

********************************

ZEUS — ii 78, iii 96, 312 nefelhgerevta Zeuvç Ma Zeus nuvolós; Zeus que els núvols governa; Zeus, dels núvols senyor Ri 1 Zeus que les nuvolades gombola; Zeus que agombola els núvols Llovera Zeus que els núvols aduna Ri 2 Zeus que els núvols aplega Peix Zeus que els núvols aplega Balasch Zeus que els núvols arrua La solució de Maragall ha estat poc influent

33 El 1975 és l’any de la publicació (pòstuma). Llovera havia treballat en les seves versions rítmiques dels clàssics des de començaments dels anys vint del segle passat; i n’havia fet conèixer alguns tasts en diverses publicacions, que, a nosaltres, tanmateix, no ens ha vagat pas de recercar. 34 Hauria resultat més precís, per descomptat, distingir si la coincidència era entre tots tres, o només de Ba 1 amb Ba 2, o d’aquest amb Ba 3. Pensem, tanmateix, que, per al nostre objectiu, un cert grau de simplificació, en la presentació de les dades no resultarà pas contraproduent, al contrari. Aquesta remarca és aplicable al conjunt de la nostra documentació, que hem mirat de presentar de la manera més senzilla possible, sense detriment del rigor. En el text grec, per exemple, no hem distingit entre els diferents casos, ni tampoc en l’ordre dels mots dins la fórmula, si això no tenia rellevància mètrica. No pensem que ningú blasmi aquestes llicències de presentació, tractant-se d’un material d’una mena tan complexa.

13

— ii 485, iii 5 Dii; terpikerauvnw/; v 36 Zhno;ç terpikerauvnou Ma Zeus dels llamps amador; Zeus [el déu] que en llamps se gaudeix; Zeus que en el llamp se plau Ri 1 Zeus que en el llamp s’adelita Llovera Zeus fulmini Ri 2 Zeus que en el llamp es delecta Ba 1 Zeus que en el llamp es delecta Ba 2 Zeus que en el llamp s’adelita; Peix Zeus, amic del llamp Ba 3 Zeus a qui el llamp adelita; Zeus fulminant Aquí, Maragall sembla haver influit sobre Riba i Balasch; però no sobre Llovera i Peix. — v 220 kelainefeva Kronivwna; ii 91, 316, 468 Zhniv [vel patriv] kelainefevi Kronivwni ii 21 patevra Kronivdhn u{paton kai; a[riçton iv 367 Kronivwna qew'n çhmavntora pavntwn Ma Zeus nuvolós; Zeus Crònida, el qui infla les nuvolades; el [pare] Crònida nuvolòs; el Croni que el cel ennuvola; al Pare Croni, suprem; el gran pare Crònion Ri 1 el Croníon dels núvols foscants Llovera El Croni dels núvols negrosos Ri 2 el Croni dels núvols obscurs Ba 1 El Cronida de grops tenebrosos; el Cronida de núvols / negres; el Cronida de fosques gropades; el Cronida de foscos núvols Ba 2 El Cronida de fosques gropades; el Cronida de negres / núvols; el de negres / núvols, Zeus fill de Cronos Peix El negrenúvol Crònida; el negrenúvol, el fill de Cronos Ba 3 El fill, de negres núvols, de Cronos; el Cronida de negres núvols; [Zeus] el de negres gropades; fill de Cronos de núvols negres Les solucions de Maragall (perquè, de fet, n’assaja moltes) no han estat gaire influents — ii 3, 334, 441, 460 baruvktupoç eujruovpa Zeuvç Ma Zeus que al lluny mira; Déu dels trons que al lluny mira; Zeus retronant / que al lluny del lluny mira Ba 2 el d’alt retruny i veu ampla / Zeus; el d’alt retruny i veu forta; Zeus, que albira de lluny i trona fort; Zeus de veu forta (o ampla) baruvktupoç no apareix ni a la Ilíada ni a l’Odissea; hi apareix la fórmula similar eujruvopa Zeuvç, que trobem també a iii 339 Ri 1 Zeus que al lluny del lluny mira Llovera Crònida (o Croni) amplivident; Zeus amplivident; Zeus el d’ample esguard Ri 2 Zeus que al lluny mira Ba 1 Zeus l’altitonant; l’altitonant Zeus; Zeus que hi veu de molt lluny; el Cronida llarg d’ulls; Zeus d’ampla (o llarguíssima) vista; el de la veu ressonant; Zeus d’ampla mirada; el fill de Cronos (o Zeus) d’ampla veu Peix Zeus de veu ressonant; el Crònida d’ampla veu Ba 3 Zeus de veu potent; Zeus d’ampla veu; el qui hi veu de lluny, Zeus; Zeus el de veu forta (o potent); el fill de Cronos de veu forta (o ampla); Zeus de veu poderosa Riba adopta exactament la solució de Maragall. Balasch 1 i 3 sembla confondre eujruovpa amb baruvktupoç (epítet absent a la Ilíada) — iii 205, iv 469, 506 mhtiveta Zeuvç Ma Zeus provident; el pròvid Zeus Ri 1 el pròvid Zeus; Zeus conseller Llovera Zeus pròvid; provident Zeus; Zeus el pròvid Ri 2 el pròvid Zeus Peix Zeus prudent; savi Zeus; Zeus artec Balasch Zeus Provident; Zeus prudent; Zeus pròvid; Zeus previsor ## La variant iii 344 Dio;ç […] mhtioventoç (Ma Zeus providencial) no és terme iliàdic ni odisseic. Ba 2 la tradueix com a Zeus circumspecte La solució de Maragall és adoptada, més o menys, per Riba 1 i 2, i també per Llovera i Balasch 1. En canvi, Peix i Balasch 2 i 3 assajen noves solucions: els epítets ‘artec’ i ‘circumspecte’ — iv 183, 396, v 8, 23, 27, 187 aijgiovcoio Diovç [o bé Zhnovç aijgiovcoio] Ma Zeus que porta l’ègida; a v 23 i 27 no ho tradueix

14

Ri 1 Zeus que porta la ègida Llovera Zeus (o Númen) Egíoc, Zeus que duu (que mou, que porta) l’ègida Ri 2 Zeus que l’ègida porta Peix Zeus que l’ègida porta Balasch Zeus egidífer, l’egidífer Maragall ha determinat les solucions posteriors — tret de Balasch, que ha assajat una via nova amb l’epítet ‘egidífer’ — v 43, ii 321 [path;r] Zeu;ç a[fqita [mhvdea] eijdwvç Ma Zeus / d’eternals designis; Zeus [el pare] / qui sap les coses eternes No és una fórmula odisseica Ba 1 Zeus d’imperibles pensades Ba 2 Zeus, de plans que no moren; Zeus, de designis / eterns. Peix Sabedor de designis eterns, Zeus Ba 3 Zeus de perennes designis. La solució de Maragall ha donat poc rendiment. Només en Peix es detecta una certa influència maragalliana HERA — iii 95, 99, 105, iv 8 leukwlevnou ”Hrhç, leukwvlenon ”Hrhn Ma Hera / blanca de braços; [Hera] la blanca de braços [Hera]; Hera dels braços blancs; Aplicat a Hera, no és una fórmula odisseica Llovera Hera dea, la blanca de braços Ba 1 Hera, la dea blanquina de braços Ba 2 Hera tan blanca de braços; Hera, de braços blancs Peix Hera, la dea dels braços blancs Ba 3 la dea blanca de braços La solució de Maragall (altrament òbvia) fou generalment acceptada. Només Balasch 1 va cercar una solució pròpia, que després va abandonar — iii 332, 348, 353 bow§piç povtnia ”Hrh Ma Hera l’augusta, la dea dels grans ulls de bou; Hera, la dels [grossos] ulls de bou Aplicat a Hera, no és una fórmula odisseica Llovera L’augusta ull bòvida Hera Ba 1 Hera l’augusta, la d’ulls de vedella Ba 2 Hera augusta d’ulls de vedella Peix Hera ulldebou, venerable Ba 3 La d’ulls de vedella, l’augusta Hera; Hera l’augusta d’ulls de vedella Augusta per povtnia ha estat unànimement acceptat (tret de Peix, que prefereix venerable). bow§piç encara no ha trobat una solució majoritàriament acceptada. APOL·LO L’ARQUER — iii 1 ∆Apovllwnoç eJkavtoio, iii 63, 90 ÔEkavtoio a[naktoç; iii 275, 276 ÔEkavtou ÔEkavtoio; iii 45 ÔEkhbovlon; iii 215, 222, 229, 239, 277 eJkathbovl∆ “Apollon; iii 157 ÔEkathbelevtao iv 18 eJkhbovlou ∆Apovllwnoç v 151 eJkhbovloç aujtovç ∆Apovllwn Ma Apol·ló, que fereix / de lluny; el-lluny-feridor; el lluny-feridor Apol·lo diví; Apol·lo mateix el-lluny-feridor Ri 1 Apòl·lon al lluny feridor; príncep que al lluny fereixes, Apòl·lon Llovera Fletxer; (el déu) Sagitari; el Fletxer Apòl·lon que el tret mai no falla; que tira i no falla Ri 2 El qui lluny fletxeja, Apol·lo; príncep que de lluny fereixes, Apol·lo Ba 1 Aquest senyor que lluny darda; Llunydarder; el déu que lluny darda Ba 2 Que darda al lluny; el Déu Arquer; el déu que l’arc porta; Apol·lo, déu que al lluny dardes; Apol·lo que al lluny darda Peix Arquer sobirà (Apol·lo); Apol·lo, l’Arquer

15

Ba 3 El déu (o Apol·lo) que té punteria; el Fletxer; el de gran punteria; Déu Arquer, Apol·lo Fletxer Riba 1 (i, amb una petita variant, Riba 2), però no els altres, accepten una de les solucions de Maragall; solució que, per altra banda, sembla la més precisa de les proposades fins ara — iii 56 ∆Apovllwnoç eJkaevrgou, iii 357, 382, 420, 440, 474, iv 281 [a[nax] eJkavergoç ∆Apovllwn, iii 257 Foi§be a[nax eJkaverge Ma Apol·ló, el-lluny-feridor; [Febus] Apol·ló sobirà, el-lluny-feridor; el lluny-feridor Apol·lo Ri 1 El príncep lluny feridor, Apòl·lon Llovera El déu protector; el Fletxer; el protector déu Apòl·lon; Protector; Febos Apòl·lon, el dret tirador; Apòl·lon, el rei sagitari Ri 2 El senyor dels trets que van lluny, que és Apol·lo Ba 1 El senyor (o el déu) que lluny darda; Apol·lo, el déu llunydarder; el Llunydarder; El qui obra a grat d’ell; el libèrim Apol·lo; el que fa el que vol; el que fa al seu antull, que és Apol·lo; el senyor que fa el seu antull Ba 2 Apol·lo, que darda lluny; el qui al lluny darda, Apol·lo; Febus Arquer, Senyor Peix L’Arquer; Apol·lo, l’arquer; l’alt senyor Apol·lo, l’arquer Ba 3 El qui té punteria; Apol·lo, el déu que té punteria; el que encerta de lluny, el déu Apol·lo; el déu que és empara; tu que encertes (o que actues) de lluny; Apol·lo, el qui encerta (o fereix) de lluny Gran abundància de solucions (algunes, força erràtiques). Observem la proximitat (un fet altrament habitual) entre Maragall i Riba 1. — iii 140 ajrgurovtoxe a[nax eJkathbovl∆ “Apollon; iii 177-178 eJkhbovlon ∆Apovllwna / ajrgurovtoxon Ma Apol·ló, de l’arc argentat, el-lluny-feridor Ri 1 Apol·lo (o Apòl·lon) de l’arc d’argent Llovera El d’arc argentí; el d’arc d’argent Ri 2 El de l’arc de plata (o d’argent), Apol·lo Ba 1 Senyor d’arc d’argent; Apol·lo el d’arc argentat; el d’arc argentífer; el númen d’arc argentífer Ba 2 Senyor d’arc d’argent, que al lluny fereixes, Apol·lo; Apol·lo, el déu d’arc de plata, / que al lluny darda Peix Déu de l’arc d’argent (o de plata); Apol·lo de l’arc d’argent (o de plata). Ba 3 El (déu) d’arc d’argent (o de plata); el d’arc argentífer; del d’arc d’argent, que és Apol·lo; tu, el d’arc de plata En un àmbit poc sistematitzat, la influència de la solució de Maragall resulta prou perceptible — en particular, sobre Riba 1 i Balasch 1 i 2. ELS ALTRES EPÍTETS D’APOL·LO — iii 437, 480, 514 a[nax Dio;ç uiJo;ç ∆Apovllwn Ma el rei Apol·ló de Zeus [el] fill; el fill de Zeus, Apol·ló Ri 1 el príncep fill de Zeus, Apòl·lon Llovera El sobirà fill de Zeus, Apòl·lon Ri 2 El fill de Zeus, el príncep Apol·lo Ba 1 El fill de Zeus, el senyor Apol·lo Ba 2 Apol·lo, el Senyor, fill de Zeus; Rei fill de Zeus, Apol·lo Peix El fill de Zeus, el príncep (o l’alt) Apol·lo Ba 3 No sembla reconèixer la fórmula — iii 123 ∆Apovllwna cruçavora, iii 395 Foivbou ∆Apovllwnoç cruçavorou Ma Apol·ló, el qui duu el glavi d’or; [Febus] Apol·lo, de l’arc (?) d’or No és un terme odisseic Llovera Apòl·lon del glavi d’or Ba 1 El de glavi d’or; el d’auri glavi Ba 2 Apol·lo […/…] ell que l’espasa té d’or; el qui té d’or l’espasa Peix Apol·lo d’espasa d’or; el d’àuria espasa Ba 3 Apol·lo d’espasa (o de glavi) d’or La solució de Ma és adoptada per Llovera i Balasch 3, però no per Peix ni Balasch 1 i 2. L’absència de Riba ens priva d’un punt de contrast important. — iii 134 Foi§boç ajkerçekovmhç Ma Febus d’intensos (sic, per intonsos) cabells

16

No és un terme odisseic Ba 1 L’intons Febus Ba 2 El déu de cabell no rapat Peix Febos de llargs cabells Ba 3 Febos intons Balasch 1 i, parcialment, Balasch 3 adopten la solució de Maragall

VI

Tot i que aquesta anàlisi s’hauria de refinar molt i molt més, a fi de resultar veritablement

concloent, ens sembla que, amb els exemples presents, ja n’hi ha prou per a establir que les

solucions maragallianes van gaudir d’un grau força notable d’acceptació per part dels traductors

posteriors. “Zeus que en llamps se gaudeix”, “Zeus que al lluny del lluny mira”, “Zeus que

porta l’ègida” o “Apol·lo que fereix de lluny” coincideixen, o s’acosten molt, a les solucions per

a les fórmules homèriques corresponents que després esdevingueren estàndards (‘majoritàries’,

no pas ‘canòniques’; almenys, si no volem adjudicar aquesta funció a la segona Odissea ribiana,

com potser seria just). No totes les temptatives maragallianes resulten igualment reeixides, és

clar. La proporció relativament elevada d’èxit pot resultar sorprenent, a primer cop d’ull, en un

terreny tan complex, i tractant-se d’un primer assaig, emprès en unes condicions no precisament

òptimes. Recordem que el responsable n’era un poeta completament ignar de la llengua de

partença, assistit per un estudiant brillantíssim, però encara en ple procés de formació — i això

en un període que el català buscava afanyosament una mena d’instauració nova. L’èxit (un èxit

sempre relatiu, és clar) parla inequívocament a favor del sentit de la llengua de Joan Maragall

— una qualitat que, a voltes, hom tendeix a regatejar-li, evidentment de manera excessiva.

Anotem encara una remarca significativa, i que sens dubte mereixeria un aprofundiment; una

remarca, però, que, en el context present, no tindrem pas ocasió de desenvolupar. Maragall va

modificar en moltíssims casos les solucions que Bosch Gimpera li oferia. Això no és, potser,

allò que hauríem suposat a priori, abans d’examinar la qüestió. Però, en el fons, resultava del tot

esperable: a Maragall li convenia gaudir de força llibertat a fi de ‘metrificar’ — aquest és el

terme que ell insistia a emprar en tot moment — la versió en prosa que el seu jove col·laborador

li anava passant. No ens atreviríem pas a dir que, en tots aquests casos, ni molt menys, l’opció

de Joan Maragall representés un veritable guany respecte la de Pere Bosch Gimpera. Altrament,

hom té la impressió (que, tanmateix, no hem contrastat amb prou cura) que, en moltes

d’aquestes ocasions, Riba va preferir reprendre la versió de Bosch, no pas la de Maragall. Això

també resulta comprensible; al capdavall, els hel·lenistes professionals eren ells dos, no pas

Maragall. Tot seguit presentem uns quants especímens d’aquesta discrepància entre Maragall i

el seu jove col·laborador, manllevant-los, com qui diu a l’atzar, de l’Himne a Apol·lo Deli:

MARAGALL BOSCH GIMPERA

5 Zeus dels llamps amador Zeus que en el llamp se complau

17

45, 56, 63, etc. Apol·lo el lluny feridor El que de lluny fereix 96 Zeus nuvolós Zeus, els que els núvols acobla 134 Febus d’intonsos cabells, el-lluny-feridor Febos d’intosa cabellera, el qui de lluny fereix

* * * * *

Hi ha un aspecte, tanmateix, en la versió maragalliana dels epítets homèrics, que topa

frontalment amb algunes de les recomanacions que, tal com hem vist més amunt, Paul Mazon

formulava, si és que un hom volia aconseguir que el sistema formular funcionés minimament,

també en la llengua d’arribada.35 Ens referim a la necessitat que les fórmules adoptin una

estructura mètrica com més fixa millor. Això implica, per començar, traduir sempre la mateixa

fórmula de la mateixa manera (o gairebé); altrament, ¿com podria ésser recognoscible com a tal

fórmula? També convé que les fórmules ocupin una posició estable (idèntica, o almenys

equivalent) en el vers, tal com s’esdevé en el grec original. En cas contrari, tot el sistema

esdevé, segons Mazon, inintel·ligible; i, cosa pitjor, un feixuc engavanyament per al lector.

Maragall, tanmateix, necessita, només per a traduir un epítet tan característic de Zeus com

nefelegerevta (lit. ‘el que aplega els núvols’), tres fórmules diferents, com a mínim: ‘Zeus

nuvolós’; ‘Zeus que els núvols governa’; ‘Zeus dels núvols senyor’. Hi ha força exemples

semblants; i, pel que fa a l’estabilitat de la fórmula en el si del vers, la cosa resulta encara pitjor.

Maragall tolera que les formules se li desplacin amunt i avall, emportades pel vague ritme

dactílic de la seva versió; ni tant sols evita de migpartir-les entre dos versos, gràcies a uns

encavallaments força inoportuns, almenys en aquest sentit.36

Resulta instructiu analitzar una mica com han actuat en aquests terrenys els successius

traductors catalans de la poesia homèrica. En aquesta qüestió, Riba, resulta força rigorós —

molt més rigorós, sens dubte, que no pas amb la construcció dels seus hexàmetres. Ja sigui

deliberadament, ja sigui per pur instint, l’ideal de Riba és, de manera inequívoca, el de pervenir

allò que hom anomena ‘la fórmula única’. Idealment, en efecte, una sola manera de traduir cada

fórmula hauria de valdre per a tots i cada un dels contextos mètricament equivalents en els quals

aquesta fórmula apareix. Riba no aconsegueix aquest desideràtum, òbviament, en el cent per

cent de casos — quelcom que probablement resulta impossible; però, en general, s’hi acosta

molt.37 Els altres traductors d’Homer al català, en canvi, han seguit, sense cap excepció, la via

justament oposada. Per una banda, apesantien el rigor en la construcció de llurs hexàmetres, en

un procés probablement estèril i pedant;38 però, per l’altre costat, hom tolerava un

35 Vegeu supra, pp. *** 36 Encavallaments que sovint han estat jutjats severament també des del punt de vista prosòdic, perquè contribueixen a confondre el ritme dactílic amb un ritme anapèstic — o amfíbrac, fins i tot. Vegeu, sobre tots aquests trencacolls, Valentí (1973: 107-112); Oliva (1980: 133-144); Torné (2003: 138). 37 També en el grec, la majoria de fórmules estan subjectes a diverses menes de fluctuacions lleus. Seria absurd esperar una altra cosa, en una llengua que es declina. 38 Oliva (1980: 14-18) va molt més enllà, quan titlla el procés sencer d’adaptació de l’hexàmetre a la prosòdia catalana de desassenyat. Pel nostre cantó, només volem dir que la cursa per fer hexàmetres “més rigorosos que els de

18

desvallestament sorprenent, en el terreny de l’adaptació del sistema formular. Aquesta tendència

deu culminar amb la segona Ilíada de mossèn Balasch (1997), el qual, tal com hem documentat

més amunt, assaja (en volums diversos, això és veritat) quatre solucions diferents per a girar

kelainefhvı; i no menys de sis o set solucions distintes per a a[nax eJkavergoç ∆Apovllwn.39 La

tendència a multiplicar les traduccions d’una mateixa fórmula resulta, potser, menys acusada en

Llobera i Peix, però Déu n’hi do. Ambdós necessiten tres variants per a girar mhtiveta;40 i, pel

que fa a ajrgurovtoxoı, un epítet ben habitual d’Apol·lo, Llobera n’empra dos; i Peix en

necessita fins a quatre.41 Ara bé, al lector d’Homer en una llengua moderna — un lector

naturalment avesat a unes convencions literàries del tot diferents — li ha de costar molt de

comprendre quin sentit pot tenir aquell núvol de reïteracions (alhora parcials i imprecises) al

qual el traductor el subjecta; com si el traductor patís d’una estranya fixació malaltissa, per tota

una sèrie de sectors més o menys especialitzats del vocabulari. El lector tampoc no pot acabar

d’entendre la funció d’aquella plètora d’adjectius, reiteratius, feixucs, insòlits — i dels quals no

pot estar gens segur, ell, que signifiquin gaire res. La dicció formular, deixada a ella mateixa

(desdibuixada però no eliminada, surant sense ocupar una seu estable en l’hexàmetre) pot

acabar fent la mateixa impressió, com ja hem insinuat abans (vide supra, p. ** n. **) que les

paròdies d’aquell personatge de la Recherche proustiana, tocat de Parnasianisme, quan

anomenava “els de les naus veloces” uns comerciants de la cantonada, o deia “la ribera

d’Anfitrite”, per significar ‘vora mar’.

Resulta singular que Joan Maragall hagi escapat (almenys en bona mesura) als efectes deleteris

d’una formularitat laxament traduïda, precisament gràcies a dues de les característiques de la

seva versió que hom ha censurat més sovint: la imprecisió de la mètrica i l’excessiva familiaritat

(no pas desproveïda de charme) del vocabulari que fa servir. Si deixar que les formulen flotin al

seu grat i albir al llarg i de través d’uns hexàmetres que es volen rigorosament escandits resulta

una atzagaiada, la cosa funciona molt millor en el context de les vagues i poc precises

seqüències dactíliques de la versió maragalliana. Si un vocabulari que es pren massa confiances

amb l’àmbit impol·lut dels déus i dels herois homèrics per força ens ha de fer torçar el gest, com

davant de quelcom incongruent i poc apropiat, la dicció familiar (i de vegades una mica d’estar

per casa) de Joan Maragall resulta d’una positiva eficàcia — almenys en els seus moments més

feliços, particularment en els Himnes a Demèter i a Hermes, tal com també va observar en el

Riba” no sembla pas haver menat enlloc. Possiblement, la dissociació entre mètrica i sistema formular deu constituir una de les causes (però només una) d’aquest fracàs. 39 Per una banda, ‘el fill, de negres núvols, de Cronos’; ‘el Cronida de negres núvols’; ‘[Zeus] el de negres gropades’; ‘fill de Cronos de núvols negres’. Per l’altra, ‘el qui té punteria’; ‘Apol·lo, el déu que té punteria’; ‘el que encerta de lluny, el déu Apol·lo’; ‘el déu que és empara’; ‘tu que encertes (o que actues) de lluny’; ‘Apol·lo, el qui encerta (o fereix) de lluny’. Vuit solucions distintes, de fet. 40 Llobera: ‘Zeus pròvid’; ‘provident Zeus’; ‘Zeus el pròvid’. Peix: ‘Zeus prudent’; ‘savi Zeus’; ‘Zeus artec’. 41 Llobera: ‘el d’arc argentí’; ‘el d’arc d’argent’. Peix: ‘Déu de l’arc d’argent’; déu de l’arc de plata’; ‘Apol·lo de l’arc d’argent’ ‘Apol·lo de l’arc de plata’.

19

seu moment Eduard Valentí, i altres han repetit després.42 Un poeta de la mena de Maragall sap,

en aquests contextos, obtenir resultats força trasbalsadors, encara que no sempre es pugui dir

que l’efecte obtingut faci del tot justícia a la llunyana perfecció homèrica. Ara bé, a Maragall li

devia interessar molt més d’atansar als seus lectors un besllum com més proper millor de

l’Olimp — més que no pas reflectir amb un rigor extrem la seva remota estranyesa. Altrament,

tal com s’ha dit sempre, sense els Himnes maragallians, Carles Riba no hauria pas disposat de la

peanya òptima per assajar un volt més compromès i més alt.

VII

Amb això podríem concloure. Però, just abans d’acabar, potser val la pena d’insinuar un darrer

ordre de consideracions, que, en el futur, podrien donar peu, eventualment, a un altre treball, tan

o més extens que el present. L’any 1939, el gran poeta italià Salvatore Quasimodo (el qual, vint

anys més tard, el 1959, havia de guanyar el Premi Nobel de Literatura), tancava amb la nota

següent la seva traducció dels Lírics grecs — una traducció que de primer suscità un escàndol

considerable en les lletres italianes, però que, no molts anys més tard, fou unànimement

reconeguda com a clàssica:43

Aquella terminologia classicitzant (per entendre’ns: opimo, pampineo, rigoglio, fulgido, florido, etc.), que pretengué instaurar-se com una mena de llenguatge aromàtic, apte sobretot per a les traduccions dels clàssics grecs i llatins, potser encara perdura en alguna zona històricament desnonada de la cultura nacional; però, en l’esperit de les noves generacions, resulta del tot morta. Quan ha estat objecte d’ironia, no ha oposat cap resistència. S’ha esterilitzat, tal com sol passar amb els agregats lingüístics passius, quan se’ls força a prolongar en aparença una tradició, que l’arrosseguen amb falses assumpcions de mètode…

Hem recordat manta vegada, al llarg del nostre text, que, entre nosaltres, el model de llengua

“apte sobretot per a les traduccions dels clàssics grecs i llatins” rebé en bona part la seva

empenta fundacional, constitutiva, gràcies a Joan Maragall i els seus Himnes Homèrics. Aquest

model va atènyer la seva perfecció i va constituir-se en Model amb majúscula per obra de

Carles Riba — el qual, per altra banda, es declarà admirador sincer i continuador de Maragall.

Però dècades successives de traductors han insistit en aquest model; i és molt probable que, a

hores d’ara, respongui força bé a la caracterització d’“agregat lingüístic passiu”, per reprendre la

dura expressió de Salvatore Quasimodo, en el text que acabem de citar. En el paper present, per

fortuna, no ens ha tocat pas d’ocupar-nos de la fossilització i la (presumpta) descomposició

d’aquest model de llengua, sinó de la seva fase creativa i d’expansió, que resultà veritablement

admirable. Acabarem, doncs, el nostre text, ja massa extens, tornant a citar un parell de passatges

manllevats a Eduard Valentí (1973: 68-69):

42 Vegeu Valentí (1973: 95 ss.), reprès per molts altres, per exemple Torné (2001: 89-90; 1999: 8); Miralles (2003: 731-732). 43 D’aquest text n’hi ha una traducció castellana de 1968, a cura de Loreto Busquets.

20

… Allò que seduí Riba i els seus contemporanis no fou tant la mètrica dels Himnes com el to directe i ingenu emprat pel traductor per a fer parlar els déus i els herois… Entre l’insòlit del tema i la barreja d’ingenuitat i hieratisme (sobretot en els grans himnes, com els de Demèter i Hermes), l’efecte obtingut és molt maragallià […] Tant per a Riba com per als seus coetanis, Maragall fou l’home “que desbrossà el camí”.44 Cregué que la causa de les humanitats era bona i, tot i ésser la primera figura de la intel·lectualitat catalana, s’hi allistà com a simple soldat, amb una humilitat i una abnegació sense parió. És just que […] li retem homenatge com a un dels nostres grans patrons; no sé si el més gran, però indubtablement el més pur i generós.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Allen, T. W. & Sykes, E. E. 1904. The Homeric Hymns. Edited with preface, apparatus criticus, notes and appendices. Londres: Macmillan.

Allen, T. W., Halliday, W. R. & Sykes, E. E. 1936. The Homeric Hymns. Oxford: Clarendon Press (Reproducció fototípica, Amsterdam: A. M. Hakkert, 1963).

Arnold, M. 1861. On Traslating Homer. Londres: Longman, Green, Longman, & Roberts.

Bacardí, M., Fontcuberta, J. & Parcerisas, F. (eds.) 1998. Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo.

Balasch, M. 1971. HOMER. La Ilíada. Traducció íntegra, directa del grec i en hexàmetres catalans. Barcelona: Selecta.

Balasch, M. 1972. “Sobre els hexàmetres ribians i la meva versió de la Ilíada”, Serra d’Or cxlix (febrer de 1972): 35-36.

Balasch, M. 1974. Himnes Homèrics. Versió poètica catalana. Edició bilingüe. Barcelona. Curial/Llibres del Mall.

Balasch, M. 1997. HOMER. La Ilíada. Barcelona: Proa.

Balasch, M. 1998. “A guisa de pròleg”, dins Bacardí, Fontcuberta & Parcerisas 1998: 217-221 (Primera publicació a Balasch 1971: 7-13).

Balcells, A. & Pujol, E. 2002. Història de l’Institut d’Estudis Catalans. Volum I (1907-1942). Barcelona: IEC.

Banqué i Faliu, J. 1913. Himnos homéricos. Vertidos directa y literalmente del griego por vez primera a la prosa castellana por J. B. F. Barcelona: Tipografía ‘La Académica’.

Barjau Riu, E. 1973. La doctrina poética de Carles Riba. (Maragall-Riba: Un cotejo de actitudes). Universitat de Barcelona (Resum de Tesi doctoral inèdita).

Batllori, M. 2000. “Costa i Llobera vist per Eugenio Mele”, dins Galeria de Personatges. Obra Completa xvii. A cura d’E. Duran & J. Solervicens. València: Tres i Quatre: 174-185 (1ª ed. 1974).

Bosch Gimpera, P. 1980. Memòries. Barcelona: Edicions 62.

44 Valentí manlleva aquesta fórmula precisament a la dedicatòria “A la Memòria de Joan Maragall / nostrador dels Himnes / Evocador de Nausica”) de la primera traducció de l’Odissea per Carles Riba “qui gosadament entrava en el camí per ell fressat”).

21

Bowra, C. M. 1979. La poesia eroica (2 vols.). Florència: La Nuova Italia Editrice (Edició original anglesa, Londres: Macmillan, 1952).

Càssola, F. 1975. Inni Omerici, Milà: Fondazione Lorenzo Valla/Arnoldo Mondadori.

Cors, J. 1986. “La traducció de l’Odissea per Carles Riba”, dins Medina & Sullà 1986: 61-71.

Cors, J. 1990. “Carles Riba i l’adaptació de l’hexàmetre al català en la seva traducció de l’Odissea”, Els Marges xli: 39-56.

Cors, J. 1998. “L’hexàmetre homèric adaptat a la mètrica catalana en la versió catalana de l’Odissea”, Faventia xx: 209-217.

Dolç, M. 1953. “La nova Odissea de Carles Riba”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ii: 73-74.

Dolç, M. 1958. VIRGILI. L’Eneida. Traducció, pròleg i notes per M. D. Barcelona: Alpha.

Dolç, M. 1971. Recensió de Balasch 1971. La Vanguardia 16-xii-1971.

Esclasans, A. 1932. ‘Profunditat i Grandesa’. Pròleg a Maragall 1932 (Reprès a Maragall 1960: 1291-1297).

Esclasans, A. 1960. “Maragall, els Himnes Homèrics i el Poema de Catalunya”, Critèrion iv: 36-44.

[Estelrich, J.] 1998. “La Fundació Bernat Metge”, dins Bacardí, Fontcuberta & Parcerisas 1998: 81-94 (1ª publicació, Barcelona: Editorial Catalana, 1922).

Fernández-Galiano, M. 1983. “Traduccions rítmiques i geni de la llengua”, dins Miscel·lània Aramon i Serra. Barcelona: Curial: iii 191-204.

Finnegan, R. 1977. Oral Poetry. Its Nature, significance and social context. Cambridge University Press.

Finnegan, R. 1982. The Penguin Book of Oral Poetry. Harmondsworth: Penguin.

García Calvo, A. 1995. HOMERO. Ilíada. Versión rítmica de A. G. C. Zamora: Lucina.

Graves, R. 1959. The Anger of Achilles. Homer’s Iliad. Nova York: Carcanet Press.

Guardiola, C.-J. 1990-2005. Cartes de CARLES RIBA (4 vols.). Recollides i anotades per C. J. G. Barcelona: La Magrana/IEC

Inglès i Pijoan, M. 1965. “Estructuració dels versos llatins en català”. Apèndix a M. Melendres, L’Esposa de l’Anyell. Tarragona: Institut d’Estudis Tarragonins: 511-528.

Jaccottet, P. 1992. HOMÈRE. L’Odyssée. Traduction de P. J. París: La Découverte (1ª edició, París: Club Français du Livre, 1955).

Llovera, J. M. 1975. Versions de l’Obra Completa d’HORACI i de Quinze rapsòdies de la Iliada d’HOMER. Traducció directa en els metres originals. Sabadell: Acadèmia Catòlica.

Llovet, J. 1999. “Presentació”, in F. Hölderlin, L’Arxipèlag. Elegies. Traducció i presentació de J. L. Barcelona: Quaderns Crema.

López Eire, A. 1993. HOMERO. Ilíada. Madrid: Cátedra.

Lord, A. B. 2000. The Singer of Tales (2ond Edition, S. Mitchell & G. Nagy, eds.). Cambridge (Mass): Harvard University Press (1a ed. 1960).

Malé, J. 2006. Carles Riba i la traducció. Lleida: PUNCTUM & TRILCAT.

Malé, J. 2007. “«Una llengua en plena ebullició». Els traductors davant el català literari a les primeres dècades del segle XX”, Quaderns. Revista de traducció xiv: 79-94.

Malé, J. 2008. “Fonaments de la teoria de la traducció de Carles Riba”, dins A. Camps, L. Zybatow et Alii (eds.), La traducción literaria en la época contemporánea. Actas de la

22

conferencia internacional “Traducción e intercambio cultural en la Época de la Globalización. Frankfurt: Peter Lang Verlag: 249-266.

Maragall, J. 1913. Himnes Homèrics. Traducció en vers de J. M. i text grec amb la traducció literal de P. Bosch Gimpera. Barcelona: Institut de la Llengua Catalana (Reprès a Maragall 1960: 439-480).

Maragall, J. 1932. Himnes Homèrics. Olímpica primera de Píndar. Traducció de J. M. Barcelona: Sala Parés.

Maragall, J. 1960. Obres Completes i. Obra catalana. Pròleg de Josep Carner. Barcelona: Editorial Selecta.

Mazon, P. 1962. HOMÈRE. Iliade. Traduction et présentation de P. M. Notes et index de R. Langumier. Préface de J. Giono. París: Les Belles Lettres / Le Livre de Poche (1ª ed. 1937-1947).

Medina, J. 1976. “Horaci en la literatura catalana”, Els Marges vii: 93-106.

Medina, J. 1978. “L’hexàmetre i el dístic elegíac en la poesia catalana”, Els Marges xiv: 3-30.

Medina, J. 1980. “Entorn d’una fal·làcia”, Els Marges xx: 106-108.

Medina, J. 1989. Carles Riba (1893-1959). 2 vols. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Medina, J. 2003. “Una polèmica a la premsa vigatana entorn de la imitació dels ritmes clàssics en català: Josep Fonts, Joan Franquesa i Josep Maria Llovera”, Ausa cli: 75-87.

Medina, J. & Sullà, E. (eds.) 1986. Actes del Simposi Carles Riba. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans & Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Miralles, C. 1986. “El fragment de Cal·lí traduït per Nicolau d’Olwer (Sobre els orígens de l’adaptació del dístic elegíac al català)”, dins Eulàlia. Estudis i notes de Literatura catalana. Barcelona: Edicions del Mall: 83-119.

Miralles, C. 2002. Lluís Segalà i Estalella. Semblança biogràfica. Barcelona: IEC.

Miralles, C. 2003. “L’èpic i el tràgic. Sobre la poètica de l’últim Maragall”, dins Professor Joaquim Molas. Memòria, Escriptura, Història. Publicacions de la Universitat de Barcelona: 721-741.

Molas, J. & Medina, J. 1986. “Carles Riba i els clàssics: les primeres traduccions”, dins Medina & Sullà 1986: 139-174.

Montoya, G. 1995. Estudi i anàlisi de l'hexàmetre en els Himnes homèrics de Joan Maragall. Tesina inèdita de la Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega.

Nicolau d’Olwer, L. 1916. Recensió de Segalà et Alii 1915. La Revista ii: 11-12.

Nicolau d’Olwer, L. 1920. “Elegia de Cal·lí d’Efès”. La Revista vi: 171.

Nicolau d’Olwer, L. 1994, “Joan Maragall”, Els Marges xlix: 79-91 (Text que havia restat inèdit; datat, Mèxic DF, 21 març 1961).

Oliva, S. 1980. Mètrica catalana. Barcelona: Quaderns Crema.

Parramon i Blasco, J. 1999. Ritmes clàssics. La mètrica quantitativa i la seva adaptació accentual. Barcelona: Quaderns Crema 1999.

Parry, M. 1971. The Making of Homeric Verse. The Collected Papers of Milman Parry. Edited by Adam Parry, Oxford University Press.

Peix, M. (trad.) 1978. HOMER. La Ilíada. Traducció poètica de M. P. Barcelona: Alpha.

Pòrtulas, J. 1979. “A propòsit de les versions dels tràgics grecs de Carles Riba”, dins Miscel·lània Aramon i Serra. Barcelona: Curial: i 445-464.

23

Pòrtulas, J. 1986. “Miralls tèrbols”, Ítaca ii: 167-188.

Quasimodo, S. 1965. “Chiarimento e note”, a Lirici greci. Milà: Arnoldo Mondadori (La 1a ed. és del 1940. Hom pot trobar-ne una versió catalana a El poeta, el polític i altres assaigs. Versió de L. Busquets. Barcelona: Llibres de Sinera, 1968: 55-56).

Riba, C. 1916. Recensió de Segalà et Alii 1915. Quaderns d’Estudi iv: 91.

Riba, C. 1919. HOMER. Odissea (3 vols.). Barcelona: Editorial Catalana.

Riba, C. 1967. “Els Himnes Homèrics d’en Maragall”, a Obres Completes II. Assaigs crítics. A cura de J. L. Marfany. Barcelona: Edicions 62: 43-49. (1a publ. en volum, a Escolis i altres articles. Barcelona: Publicacions de “La Revista”, 1921).

Riba, C. 1983. “Nausica de Joan Maragall. Estudi de les seves fonts i de la seva significació dins l’obra del poeta”, dins Maragall 1983: 11-70.

Riba, C. 1988. “Odissea. Designi del traductor”, a Obres Completes iv. Crítica iii. A cura d’E. Sullà. Barcelona: Edicions 62: 43-47. (1a ed. a Homer, Odissea. Barcelona: Editorial Catalana. “Biblioteca Literària”, 1919: i 7-14).

Riba, C. 1993a. HOMER. L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per C. R. Barcelona: La Magrana (Amb correccions manuscrites de l’autor. Primera edició, amb gravats d’E. C. Ricart: Barcelona: Alpha, 1948; 2a ed. 1953).

Riba, C. 1993b. Les Bucòliques de Virgili i altres poemes pastorals. A cura de R. Torné. Pròleg de J. Medina. Publicacions de la Universitat de Barcelona (1a ed. Barcelona: Altés, 1911).

Segalà i Estalella L. 1915. Hero i Leandre, poema atribuit a MUSEU (segle V). Amb la versió literal en prosa de L. Segalà i en vers d’Ambrosi Carrion, duent en apèndix les traduccions inèdites de Pau Bertran i Bros i Josep Ma Pellicer i Pagès. Barcelona: Institut de la Llengua Catalana.

Seva, A. 1998. “Traduir: trair? Triar”, dins Bacardí, Fontcuberta & Parcerisas 1998: 269-284.

Steiner, G. i Dykman, A. 1996. Homer in English. Harmondsworth: Penguin Books.

Sullà, E. 1983. JOAN MARAGALL. Nausica. Text establert sobre el manuscrit de l’autor per Carles Riba. Edició a cura d’E. S. Barcelona: Ariel.

Torné i Teixidó, R. 1997a. “Maragall i Píndar”, a M. C. Bosch-M. A. Fornés (eds.), Homenatge a Miquel Dolç (= Actes del XII Simposi de la Secció Catalana i I de la Secció Balear de la SEEC). Palma de Mallorca: 631-635.

Torné i Teixidó, R. 1997b. “La traducció de l'Olímpica I de Píndar per Joan Maragall”, Anuari de Filologia viii: 75-86.

Torné i Teixidó, R. 1999. “Traducciones catalanas de los poemas homéricos”, Tempus xxiii: 5-15.

Torné i Teixidó, R. 2001. “Sobre l’edició dels Himnes Homèrics de Joan Maragall per l’IEC”, dins A. Roca (ed.), Actes del Simpòsium “L'aportació cultural i científica de l'Institut d'Estudis Catalans (1907-1997)”, Barcelona: IEC: 87-93.

Torné i Teixidó, R. 2003. “Significació dels Himnes Homèrics de Joan Maragall a Carles Riba”, dins R. Cabré, M. Jufresa & J. Malé (eds.), Polis i Nació. Política i Literatura. (Ítaca. Annexos ii). Barcelona. Aula Carles Riba & IEC: 131-141.

Tur, J. 1974. Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana.

Valentí i Fiol, E. 1962. “L’adaptació catalana de l’hexàmetre en Maragall i en les traduccions de l’Odissea de Carles Riba”, Estudis Romànics xi: 249-264 (Reprès a Valentí 1973: 100-120).

Valentí i Fiol, E. 1964. “Maragall i els clàssics”, Actas del Segundo Congreso Español de Estudios Clásicos. Madrid: 531-541 (Reprès a Valentí 1973: 55-69).

24

Valentí i Fiol, E. 1973. Els clàssics i la literatura catalana moderna. Barcelona: Curial.

Vergés, J. 1979. “Dos intents d’aproximació al ritme de les Odes d’Horaci”, dins Miscel·lània Aramon i Serra. Barcelona: Curial: i 585-591.

Vilà i Bayerri, M. 2009. Lluís Nicolau d’Olwer, medievalista (1904-1938). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

West, M. L. 1971. ‘Sing Me, Goddess’, being the First Recitation of Homer’s Iliad. Londres: Duckworth.

West, M. L. (ed.) 2003. Homeric Hymns. Homeric Apocrypha. Lives of Homer. Cambridge, Mass.: Harvard University Press. Loeb Classical Library 496.