Marcel·lí Antich i Camprubí: mestre i editor. Apunts per a una biografia

número

124estiu 2015any 34Preu: 8 €

marcel·lí antich i Camprubí: mestre i editor. apunts per a una biografia.

Xocolates Fàbregas. La Pobla de Lillet, 1850-1961. ii- els edificis / L’energia.

notes per fer una primera bibliografia de Josep Blanxart i Camps, batlle de Berga i secretari de la universitat de Barcelona.

algunes dades referents al Priorat de Berga de l’ordre de l’Hospital.

ParLem DeL temPs. abans feia més fred?

el carrilet. tram de Puig-reig

60Els anys 60: una

dècada prodigiosa

60

Carretera de Sant Fruitós, entrada sud - 08600 Berga Tel 93 821 13 43 - Fax 93 821 13 43

alineació computeritzada de direcció turisme-camióMuntatge i equilibrat electrònic de rodes turisme-camió

Canvi ràpid d’oli. Mà d’obra gratuïtaPastilles de fre. Mà d’obra gratuïta

accessoris i llantes. Comprovació i col·locació d’amortidors

ESTACIONS DE SERVEIPasseig de la Pau, s/n - Tel 93 821 01 93 - Fax 93 821 02 12 - 08600 Berga

Carrer Pere II, s/n (Àrea comercial) - Tel 93 821 08 09 - 08600 Berga

e. S. Sant Marc. Barri Bassacs s/n - Tel 93 825 09 34 - 08680 gIronella

e. S. olvan. Ctra. 1411, Km. 71,600 - Tel 93 822 25 55 - 08611 olvan

DISTRIbuCIó DE gAS-OIlS A DOmICIlIgas-oils a - B - C - automoció - agrícola - Calefacció

Tel 93 821 01 93

L’EROL 3

Primeres pàginesEditorial 5 Maig del 68. Per recordar i per aprendrePUNt dE ViSta 6 Els seixanta, una opinió personal ramon Felipó

dossier

Directora: Rosa Serra RotésConsell de redacció: M. Dolors Santandreu, Martí Picas, Jordi Boixader, Ramon Felipó, Josep M. Rossinyol, Montserrat Gorgs, Quirze Grifell, Eva Tomàs.Col·laboradors: Josep Noguera, Judit Carreras, Carme Sellés, Jordi Puntas, Josep M. Marmi, Frederic Tarragó, Ramon Corominas, Ramon Viladés, Xavier Pedrals, Abel Gallardo.Consell assessor: Antoni Dalmau, Anton M. Espadaler, Andreu Morta i Vladimir de Semir.Imatge gràfica i maquetació: Carme BertranRedacció, administració, subscripcions i distribució: Mn. Huch, 8. 08600 BergaTel.: 93 822 23 54e-mail: [email protected]ó i subscripcions: Roser Vila Distribució: Isabel PujolPublicitat: L’EROL i Montserrat Vilanova. Tel. 636 82 85 41Edita: Àmbit de Recerques del BerguedàPresident: Ramon ViladésConsell d’Administració de L’EROL:President: Ramon ViladésVicepresidenta: Rosa SerraConseller: Josep NogueraGerent: M. Antònia SolerSecretària: Judit CarrerasImpressió: Impremta Boixader SCPComafiguera, 8. 08696 La Pobla de LilletDipòsit legal: B-17569-1982ISSN: 02 12-445

L’EROL emet la seva opinió a través de l’Editorial. Així mateix, també són res- ponsabilitat de la Redacció els títols, subtítols, entradetes i peus de foto. No es retornaran els originals no publicats.Prohibida la reproducció total o parcial de la revista per qualsevol mitjà, sense autorització prèvia de L’EROL.L’EROL és membre de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC).Amb el suport de la Diputació de Barcelona i del Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya.

Número 124, estiu 2015 Coberta: Composició. Carme Bertran

Els anys 60: una dècada prodigiosa 8 Dates i dades clau d’una dècada prodigiosa redacció

14 La dècada dels seixanta, de les processons a la platja Francesc Comas Closas

19 Concili Vaticà II (1962-1965). ramon Viladés 22 El Berguedà als 1960 Música, Pau i Amor Joan alsina Company

28 1966. La visita de Franco a Berga. rosa Serra, alba Boixader i Queralt Pons

articles 36 Marcel·lí Antich i Camprubí: mestre i editor. Apunts per a una biografia. Xavier tornafoch Yuste

39 Xocolates Fàbregas. La Pobla de Lillet, 1850-1961 II- Els edificis / L'energia. Josep Maria Garcia i Burdoy

46 Notes per fer una primera bibliografia de Josep Blanxart i Camps, batlle de Berga i secretari de la Universitat de Barcelona. ramon Felipó oriol

53 Algunes dades referents al Priorat de Berga de l’Ordre de l’Hospital. ramon Corominas i Camp / Xavier Sitjes i Molins

55 PARLEM DEL TEMPS. Abans feia més fred?. aleix Serra Uró.

tribuna jove 56 El carrilet. Tram de Puig-reig Noèlia riu lópez / tutor: ramon Yuste Fornells /

iNStitUt de Puig-reig

actualitats 58 DIETARI. Benigne rafart Canals

61 PÀGINES DE L’ÀMBIT 62 LLIBRES sobre temes berguedans. ramon Felipó oriol

4 L’EROL

L’EROL 5

PRImEREs PàgInEs / EDITORIAL

Malgrat que sembli una contradicció els anys seixanta,

a França, van ser d’una gran prosperitat econòmica,

però ja a finals d’aquesta dècada es comença a notar

un desencís, ja que el nombre d’aturats augmentava,

els preus i la inflació pujaven, i els més perjudicats

eren els joves; la immigració europea i nord-africana

cada dia creixia més. Hi havia malestar a la indústria,

a la mineria i en altres sectors. El 1968 els treballadors

cobraven el salari mínim interprofessional garantit,

amb el qual se sentien exclosos de la prosperitat que sí

tenien els privilegiats. No és estrany, doncs, que el ma-

lestar es generalitzés. El maig francès no seria només

un moviment estudiantil.

A França, els obrers es varen radicalitzar i es van

multiplicar les vagues arreu des del 1961 al 1968. El

govern francès, amb De Gaulle al poder, autoritari,

es va desgastant, i perd adeptes en les eleccions a la

presidència de 1965, i cada vegada rep més crítiques

per la forma com va arribar al poder el 1958. El 1961,

la policia carrega fort contra uns manifestants alge-

rians, amb més de 200 morts. Arran d’aquests fets

neix un corrent d’estudiants que critiquen l’actuació

de la policia. El 1962, una manifestació convocada

pel partit Comunista i la CGT, també va acabar amb

morts. Grups antiimperialistes s’alçaven en contra de

la guerra del Vietnam. Afegim-hi la revolució cultural

a la Xina, l’èxode rural, el naixement de la societat de

consum, els moviments contraculturals... Unes estruc-

tures inadequades de la universitat desembocaven a

un carreró sense sortida, ja que un cop els estudiants

havien acabat la carrera, el que els esperava era l’atur.

Precisament allò que va encendre els ànims dels estu-

diants va ser el tancament de la Universitat de Nanterre,

el 30 de març, i la intervenció de la policia a la Sorbona

on se celebrava una assemblea. El 10 de maig, milers

d’estudiants aixequen barricades al Barri Llatí, dissoltes

per la policia, cosa que va provocar durs enfrontaments,

amb centenars de ferits. El 13 de maig, el moviment va

passar a tenir el suport d’una vaga general; a París es

van manifestar 200.000 persones, i 9 milions de treba-

lladors de tota França es van afegir a la vaga.

El 25 de maig, Pompidou inicia negociacions amb

els sindicats, patrons i govern i accepta un increment

del 35% del salari mínim, i el 12% de mitjana per

a tots els treballadors, però la gran part dels treba-

lladors rebutgen aquests acords. Els sindicats van

transformar el conflicte en un enfrontament polí-

tic. L’oposició, encapçalada per François Mitterand,

demana la dimissió del govern. El 29 corre la veu

que De Gaulle ha desaparegut –sembla havia anat a

Alemanya a entrevistar-se amb el comandant de les

forces franceses estacionades en aquest país– però de

cop i volta reapareix, i des de la ràdio anuncia que

no dimitirà, a l’ensems que convoca eleccions en un

termini de 40 dies. El 12 de juny De Gaulle decreta la

dissolució i il·legalització dels grups d’extrema es-

querra i prohibeix les manifestacions del carrer du-

rant 18 mesos. El 23 i el 30 de juny es van celebrar les

eleccions legislatives, que De Gaulle perdria, i aban-

donaria la presidència d’una República que ell mateix

havia creat a la seva mida.

El maig del 68 va deixar profundes ferides en la

societat francesa. El principi d’autoritat era qüestionat

i ridiculitzat des de la universitat fins als partits polítics,

sindicats, empreses, famílies. El govern va emprendre

una política de reformes per apaivagar el malestar

social existent al país. L’abril del 69 es celebraria un

referèndum sobre el projecte de regionalització i la

reforma del Senat, que De Gaulle va plantejar com un

plebiscit sobre la seva gestió, però el va perdre, i es va

retirar de la vida política.

El jovent havia canviat l’estat d’ànim d’un país en-

sopit fins aquells moments.

Per aprendre.

Maig del 68. Per recordar i per aprendre

6 L ’EROL

PRImEREs PàgInEs / PUnT DE VIsTA

Van ser un anys marcats pels canvis, tot bullia i es van obrir com-portes que encara no s’han tancat.

El Concili Vaticà ii va canviar l’Església i de retruc tot Catalunya. Els capellans varen començar a penjar la sotana, van canviar el dia d’alguns sants i van començar a fer-se cursets de marxisme i cristianisme. El resultat fou que molts dels catòlics progres(sistes) es van passar directament al marxisme – leninisme. a Berga, per una mala interpretació del Concili, es van deixar de fer les pro-cessons de Corpus, i l’oratori o Queralt Xic, es va convertir en un “desafortunat” garatge.

les parròquies bullien i poc a poc parti-ciparien en la lluita contra Franco. tota l’es-querra comunista es va constituir i reagru-par en esglésies convertint-se en l’aixopluc per totes les forces polítiques catalanistes i antifranquistes. Mai no entendré aquests progres(sistes) socialistes –com en Zapatero– que l’únic que saben fer és criticar l’Església. Ho deuen fer per total desconeixement dels fets esdevinguts aquells anys. Ni als anys seixanta ni a la primera meitat del setanta vaig veure cap socialista-PSoE enlloc; potser a les acaballes n’hi havia algun, com el Pàjaro Loco (nom de dídac Fàbregues) i prou. Els únics socialistes que corrien eren els del MSC1 –els musics–. i les CCoo2 –el sindicat comunista que es va constituir a les esglésies com la de St ramon a Collblanc. també l’assemblea de Catalunya es va aixoplugar a la de Sant agustí. El PSUC era la força majoritària, per no dir quasi única, en el si de les CCoo, associacions de veïns, fàbriques, una mica als col·legis professionals i universitats... tot a foc somort.

recordo com si fos ara l’inici del trencament de l’Església ca-talana amb el franquisme l’11 de maig de 1966. Una munió de capellans que s’havien concentrat davant de la Jefatura Superior de Policía per protestar contra les tortures als detinguts polítics, van rebre garrotades i pujaven corrent, per la Via laietana. Els vaig veure amb les sotanes arremangades entrar al Col·legi dels Jesu-ïtes de Casp3, on els van acollir. Feia sisè. Va ser un fet històric; aquell dia es van trencar moltes coses.

Per la televisió es parlava de la guerra del Vietnam, de la mort de Kennedy i del mur de Berlín, de res més. Per a mi la revolu-ció més important que hi ha hagut –des que soc viu– ha estat la secularització de l’església. El convertir-se els sacerdots en progres(sistes), deixant la comoditat de la parròquia, per anar a treballar fent de capellans-obrers, i també l’allunyament dels prin-cipis tradicionals del catolicisme.

a principis dels seixanta sonava la música en francès, italià o grec per les ràdios, però de sobte tot va ser en anglès; havien arri-bat els ye yes, i la nova cançó que va significar una alenada d’aire fresc i de catalanitat. El 1968 Europa bullia, Va començar el famós maig francès. aquell estiu, les organitzacions polítiques catalanes antifeixistes van explotar. del PSUC en va sortir el PCi, o el que desprès seria Bandera roja4; els felipes – FlP a Catalunya FoC5 – van donar a la llum a una mena de grupuscles maoistes estranyís-sims com el PCr o al PCP, i els CHECHo6 ... el FNC7 es va trencar i es va fundar el PSaN8.

Vaig entrar a la universitat al curs 1968-69. a la primera ma-nifestació que vaig anar no entenia res de res. Cridaven: Los estudiantes con los Obreros, la policía con los banqueros; Pim pam pum, viva Mao tse tung, Pim pam pum muerte a Kosigin, o allò de Cuchillo cuchara, que viva Che Guevara - Cuchara cuchi-llo, fuera Carrillo... un autèntic poema. Poc desprès de Nadal, si no l’erro, el 17 de gener de 1969, el món universitari va trontollar i tot va canviar... era el meu primer curs, i ens van dir que seria una jornada de lluita i que hi havia dos llocs per anar: a la facultat d’Econòmiques on Solé tura feia una xerrada, o a una assem-

blea al Paranimf. a la sortida de dret, quan anava cap a Econòmiques, un (diguem-li X) després de preguntar-li on havia d’anar em va dir: Ramon a Econòmiques fa una xerra-da un revisionista; és millor anar a la Cen-tral... Jo, que no he estat mai revisionista, vaig anar a la Central.

allò era com el maig francès, tothom content. Cridòria general!. Un va treure una

destral i va obrir la sala del Paranimf i a sobre un dels tapissos hi van pintar: Universidad para el Pueblo. Cridòria i mítings. Un estudiant es va dirigir cap al rectorat, i jo, com a bon “primerizo” –novell–, el vaig seguir. Els crits eren: Dialogo no, Violencia si!. Un, el nom del qual no diré i que rea company dels Jesuites de Casp, anava pintant per les parets de la universitat “Fuera libe-ralejos” 9... i més cops de destral. Va agafar el bust del Franco i el llançar per la finestra del despatx del rector10 11. aquell dia el franquisme va perdre definitivament la petita i mitjana burgesia “il·lustrada” si es vol.. ah!, i durant tots els seixanta i bona part dels setanta tot absolutament tot es feia només en castellà. Els de Bandera roja deien que el català era la llengua de la burgesia i que los burgueses usan la senyera para esconder los problemes del proletariado12.

aquesta és la meva opinió (millor dit, visió) dels fets de les aca-balles dels anys 60. Com que sóc fill (o millor hereu?) de 68, sóc dels que creuen en la llibertat d’opinió i d’interpretació.

notes1 Moviment Socialista de Catalunya de Joan raventós i raimon obiols. 2 Comissions obreres, sempre controlades pels comunistes del PSUC3 Crexell, J., La “manifestació” de capellans de 1966, Barcelona, 2003. 4 El Bandera, coneguts per Br, van ser una de les forces més ati catalanistes que

mai he vit i això que va ser fundada per Jordi Solé tura. 5 Front obrer de Catalunya. 6 Partido Comunista Proletario, Partido Comunista revolucionario, i els Comités de

Huelga obreros i Comises de Huelga Estudiantiles. i que consti que del FoC n’era en Pasqual Maragall i el Miquel roca o això diuen...

7 Front Nacional de Catalunya 8 Partit Socialista d’alliberament Nacional dels Països Catalans... per pintar aques-

tes sigles es necessitaven molt temps i ... unes parets llarguíssimes... 9 El rector era albadalejo10 la Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos, El lago Ediciones,

2004. reedición en 2010. aqui explico la meva versió dels fets: erem nomes de 8 persones al despatx del senyor rector!.

11 loS 70 a dEStaJo: aJoBlaNCo Y liBErtad JoSE riBaS , rBa liBroS, 2007

12 Els assassins de Franco Álvaro, F.M., Barcelona, 2005.

raMoN FEliPó oriol

Els seixanta, una opinió personal

L ’EROL 7

Amb el nom de Els anys 60: una dècada prodigiosa hem volgut acostar-nos a un període cabdal de la nostra història recent per tal que fou revolucionari i transformador, ple d’incògnites i d’esperances, de canvis. Transcorreguts 50 anys d’aquells temps, val la pena recordar i analitzar la dècada a partir de reflexions generalistes que ens ajuden a contextualitzar i d’aportacions berguedanes que ens ajuden a recordar.

JoaN alSiNa CoMPaNY

alBa BoiXadEr

FraNCESC CoMaS CloSaS

JaUME FarGUEll SitGES

QUEralt PoNS SErra

roSa SErra rotéS

raMoN ViladéS llorENS

Coordinació dossier:

J.M. rossinyol

Els anys 60: una dècada prodigiosa

8 L’EROL

MÓN ESPANYA CATALUNYA BERGUEDÀ

Nous països africans Cuba expulsa a l’ambaixador espanyol Fets del Palau Berguedà: 47.953 habitants màxim historicGuerra del Congo 40.000 emigrants espanyols a Europa Mort maquis Quico Sabaté Dones salten les Maces Píndola anticonceptiva Creixement del Turisme: 6 milions Destitució de Galinsoga, director LVG 1200 treballadors a la fàbrica de cal Rosal Construcció presa d’Assuan Casament de Fabiola i Balduino Salvador Espriu publica La pell de brau 75è aniversari Santuari de Lurdes de la NouConstrucció de Brasília Triomf del Duo Dinámico Exposició Andy Warhol a Barcelona Partit de futbol CE Puig-reig - FC BarcelonaFundació OPEP Opus Dei inaugura universitat Navarra Protagonistes Fets Palau es refugien a QueraltJ.F. Kennedy president dels EUA ETA es converteix en organització armada Puig-reig: 6.279 habitantsJocs Olímpics de Roma Comercialització del skai, fornica i Fanta Berga: 10.241 habitantsÈxit de Psicosis, d’A. Hitchcock 20,75% població viu en colònies


Iuri Gagarin dóna la volta a la Terra Manolo Escobar canta Porompompero Vaga general a la Universitat de Barcelona Obres restauració St Jaume de Frontanyà Fracàs invasió Badia Cochinos Popularitat de El Cordobés Consum de Duralex via Andorra Creació Mancomunitat del BerguedàEsclat moviments pacifistes Celebració de 25 años de paz Primer recital de la Nova Cançó: Setze JutgesTriomf de Bob Dylan i Joan Baez Planes de Desarrollo Raimon canta Al vent Construcció del mur de Berlin 30 milions d’habitants Fundació d’Omnium CulturalComercialització bolquers cel·lulosa Inundacions a Sevilla Càtedra de Llengua i Literatura catalana UB West side story Santana guanya el Roland Garros Neix Cavall FortEs popularitza el twist Plácido, de Berlanga Estrena al Liceu de l’Atlantida Mort Ernest Hemingway TVE emet Perry Mason Mort Josep Maria de Sagarra


Míssils USA apunten a Cuba TVE emet Bonanza i Rin-tin.tin Aiguats al Valles Tancà portes la fàbrica de la PlanaUSA assessora a Vietnam del sud Contubernio de Munich Nevada desembre 1r concurs Gossos d’Atura a Castellar de n’HugJoan XXIII convoca Concili Vaticà II Vagues mineres a Astúries 51.000 socis del Barça Finalitza la restauració Sant Vicenç d’Obiols Fenomen eròtic Marilyn Monroe Casament de Joan Carles de Borbó i Sofia Es matricula el cotxe B-300.000 Tancament del tren del Clot del MoroTriomf de Beatles 700.000 immigrants Fundació d’Edicions 62 Inauguració del barri de Sta Eulàlia de BergaImpacte de la talidomina Barreiros fabrica el Dodge Dart Rodoreda publica La plaça del diamant Benedicció nova església St Francesc de BergaEichmann condemnat a mort Triomf de Marisol i Duo Dinamico Fuster publica Nosaltres els valencians

Dates i dades clau d’una dècada prodigiosa

rEdaCCió D O S S I E R

1960

1961

1962

L’EROL 9


Nous països africans Cuba expulsa a l’ambaixador espanyol Fets del Palau Berguedà: 47.953 habitants màxim historicGuerra del Congo 40.000 emigrants espanyols a Europa Mort maquis Quico Sabaté Dones salten les Maces Píndola anticonceptiva Creixement del Turisme: 6 milions Destitució de Galinsoga, director LVG 1200 treballadors a la fàbrica de cal Rosal Construcció presa d’Assuan Casament de Fabiola i Balduino Salvador Espriu publica La pell de brau 75è aniversari Santuari de Lurdes de la NouConstrucció de Brasília Triomf del Duo Dinámico Exposició Andy Warhol a Barcelona Partit de futbol CE Puig-reig - FC BarcelonaFundació OPEP Opus Dei inaugura universitat Navarra Protagonistes Fets Palau es refugien a QueraltJ.F. Kennedy president dels EUA ETA es converteix en organització armada Puig-reig: 6.279 habitantsJocs Olímpics de Roma Comercialització del skai, fornica i Fanta Berga: 10.241 habitantsÈxit de Psicosis, d’A. Hitchcock 20,75% població viu en colònies


Iuri Gagarin dóna la volta a la Terra Manolo Escobar canta Porompompero Vaga general a la Universitat de Barcelona Obres restauració St Jaume de Frontanyà Fracàs invasió Badia Cochinos Popularitat de El Cordobés Consum de Duralex via Andorra Creació Mancomunitat del BerguedàEsclat moviments pacifistes Celebració de 25 años de paz Primer recital de la Nova Cançó: Setze JutgesTriomf de Bob Dylan i Joan Baez Planes de Desarrollo Raimon canta Al vent Construcció del mur de Berlin 30 milions d’habitants Fundació d’Omnium CulturalComercialització bolquers cel·lulosa Inundacions a Sevilla Càtedra de Llengua i Literatura catalana UB West side story Santana guanya el Roland Garros Neix Cavall FortEs popularitza el twist Plácido, de Berlanga Estrena al Liceu de l’Atlantida Mort Ernest Hemingway TVE emet Perry Mason Mort Josep Maria de Sagarra


Míssils USA apunten a Cuba TVE emet Bonanza i Rin-tin.tin Aiguats al Valles Tancà portes la fàbrica de la PlanaUSA assessora a Vietnam del sud Contubernio de Munich Nevada desembre 1r concurs Gossos d’Atura a Castellar de n’HugJoan XXIII convoca Concili Vaticà II Vagues mineres a Astúries 51.000 socis del Barça Finalitza la restauració Sant Vicenç d’Obiols Fenomen eròtic Marilyn Monroe Casament de Joan Carles de Borbó i Sofia Es matricula el cotxe B-300.000 Tancament del tren del Clot del MoroTriomf de Beatles 700.000 immigrants Fundació d’Edicions 62 Inauguració del barri de Sta Eulàlia de BergaImpacte de la talidomina Barreiros fabrica el Dodge Dart Rodoreda publica La plaça del diamant Benedicció nova església St Francesc de BergaEichmann condemnat a mort Triomf de Marisol i Duo Dinamico Fuster publica Nosaltres els valencians

Dates i dades clau d’una dècada prodigiosa

10 L’EROL


Astronauta soviètica Nina Tereskova Citroen 2CV cotxe de l’any Vaga general a la Universitat de Barcelona Inauguració de “Cementos Fígols, SA”Assassinat de J. F. Kennedy Creació del Tribunal de Órden Público Assassinat de Ramon Vila Capdevila Berga s’annexiona La ValldanAssalt al tren de Glasgow Ajusticiament del comunista Grimau Salomé i Raimon canten Se’n va anar Tanca la mina La Campos de SaldesMort de Joan XXIII Exili de l’abat Aureli M. Escarré Projecte construcció pantà de la BaellsEs comercialitza el Cinerama

1963


Festival de San Remo i Gigliola Cinquetti Triomf de la minifaldilla i el biquini Capellans obrers Finalitza primera restauració St Quirze PedretFira mundial de Nova York Prospeccions petrolíferes a Burgos Naixement d’Esplugues City Inauguració del refugi Serra d’Ensija Popularització del bolígraf 25 años de paz Estrena de Maria Rosa, amb N.Espert Inici restauració poble de MontclarHello Dolly d’Amstrong i Steissand Estrena de Franco, ese hombre TVE emet La ferida lluminosa Neix Coral Farguell-Menéndez a Berga Martin Luther King es fa escoltar Triomf de Los Brincos Candel publica Els altres catalansConflicte Vietnam Festival cinema de San Sebastian Es publica Tele-exprés Creació de l’OAP Naixement de CCOO a Sant MedirBreznev substitueix a Khruixtxov


Neix el moviment Hippie 14 milions de turistes Obre portes la Cova del Drac Obres restauració castell de Saldes Mort Winston Churchil Arrupe es nomenat general dels Jesuïtes Mor l’oftalmòleg Ignasi Barraquer S’inaugura la carretera de QueraltAssassinat de Malcon X Ley de premsa e impremta Neixen les primeres escoles bressol Inici colònies d’estiu de Castell de l’ArenyLeonov surt fora de la capsula espaial Tita Cervera es casa amb Tarzan Misses en català Primeres Nits Musicals de GuardiolaMort l’arquitecte Le Corbusier Assegurança obligatòria vehicles motor Radioscope de Salvador Escamilla Mecanització arrencada CBSAÈxit de Johnny Hallyday i Sylvie Vartan 352.000 neveres censades Primeres cançons de Serrat Joventuts Musicals de BergaMort Nat King Cole El pijama és el postre de moda Beatles a Barcelona Neix Coral Sant Jordi de Gironella Manolo Escobar: 3 milions de discos Elisard Sala edita el Cançoner de Bagà L’olla a pressió es popularitza


Èxit de Jo soy aquel de Raphael Èxit de No serem moguts Tanca portes la fàbrica de l’Ametlla de Casserres Les bombes atòmiques de Palomares Els capellans es treuen la sotana 2.954 treballadors a Carbones de Berga Tancament de la reixa de Gibraltar Floquet de neu arriba a Barcelona Franco visita Berga i les mines de FígolsÈxit de la música folk Referèndum de la por Campanya “Volem bisbes catalans” 50è aniversari coronació MD de QueraltAssassinat d’Indira Gandhi TVE emet la sèrie El Santo Tancada convent de Caputxins Sarrià Obres restauració St. Martí BrocàEs posa de moda el skate board Fama d’Eleuterio Sanchez, El Lute Fundació Sindicat Democràtic Estudiants Inauguració nova façana església QueraltCinta de cassette Santana guanya el Winbledon Caputxinada 2.500 treballadors industria tèxtil comarcalÈxit de “Sonrisas y lágrimas” Classes clandestines de català a AviàMoren Buster Keaton i Walt Disney Concurs Cors d’en Clavé a Berga

1964

1965

1966

L’EROL 11


Astronauta soviètica Nina Tereskova Citroen 2CV cotxe de l’any Vaga general a la Universitat de Barcelona Inauguració de “Cementos Fígols, SA”Assassinat de J. F. Kennedy Creació del Tribunal de Órden Público Assassinat de Ramon Vila Capdevila Berga s’annexiona La ValldanAssalt al tren de Glasgow Ajusticiament del comunista Grimau Salomé i Raimon canten Se’n va anar Tanca la mina La Campos de SaldesMort de Joan XXIII Exili de l’abat Aureli M. Escarré Projecte construcció pantà de la BaellsEs comercialitza el Cinerama


Festival de San Remo i Gigliola Cinquetti Triomf de la minifaldilla i el biquini Capellans obrers Finalitza primera restauració St Quirze PedretFira mundial de Nova York Prospeccions petrolíferes a Burgos Naixement d’Esplugues City Inauguració del refugi Serra d’Ensija Popularització del bolígraf 25 años de paz Estrena de Maria Rosa, amb N.Espert Inici restauració poble de MontclarHello Dolly d’Amstrong i Steissand Estrena de Franco, ese hombre TVE emet La ferida lluminosa Neix Coral Farguell-Menéndez a Berga Martin Luther King es fa escoltar Triomf de Los Brincos Candel publica Els altres catalansConflicte Vietnam Festival cinema de San Sebastian Es publica Tele-exprés Creació de l’OAP Naixement de CCOO a Sant MedirBreznev substitueix a Khruixtxov


Neix el moviment Hippie 14 milions de turistes Obre portes la Cova del Drac Obres restauració castell de Saldes Mort Winston Churchil Arrupe es nomenat general dels Jesuïtes Mor l’oftalmòleg Ignasi Barraquer S’inaugura la carretera de QueraltAssassinat de Malcon X Ley de premsa e impremta Neixen les primeres escoles bressol Inici colònies d’estiu de Castell de l’ArenyLeonov surt fora de la capsula espaial Tita Cervera es casa amb Tarzan Misses en català Primeres Nits Musicals de GuardiolaMort l’arquitecte Le Corbusier Assegurança obligatòria vehicles motor Radioscope de Salvador Escamilla Mecanització arrencada CBSAÈxit de Johnny Hallyday i Sylvie Vartan 352.000 neveres censades Primeres cançons de Serrat Joventuts Musicals de BergaMort Nat King Cole El pijama és el postre de moda Beatles a Barcelona Neix Coral Sant Jordi de Gironella Manolo Escobar: 3 milions de discos Elisard Sala edita el Cançoner de Bagà L’olla a pressió es popularitza


Èxit de Jo soy aquel de Raphael Èxit de No serem moguts Tanca portes la fàbrica de l’Ametlla de Casserres Les bombes atòmiques de Palomares Els capellans es treuen la sotana 2.954 treballadors a Carbones de Berga Tancament de la reixa de Gibraltar Floquet de neu arriba a Barcelona Franco visita Berga i les mines de FígolsÈxit de la música folk Referèndum de la por Campanya “Volem bisbes catalans” 50è aniversari coronació MD de QueraltAssassinat d’Indira Gandhi TVE emet la sèrie El Santo Tancada convent de Caputxins Sarrià Obres restauració St. Martí BrocàEs posa de moda el skate board Fama d’Eleuterio Sanchez, El Lute Fundació Sindicat Democràtic Estudiants Inauguració nova façana església QueraltCinta de cassette Santana guanya el Winbledon Caputxinada 2.500 treballadors industria tèxtil comarcalÈxit de “Sonrisas y lágrimas” Classes clandestines de català a AviàMoren Buster Keaton i Walt Disney Concurs Cors d’en Clavé a Berga

12 L’EROL


Mort Che Guevara i Konrad Adenauer Boom de la bombona de butà Obertura de Boccaccio FECSA compra Carbones de Berga SAGuerra entre Biafra i Nigeria Carrero Blanco vicepresident govern Triomf cinema d’art i assaig Obres restauració St Martí de la NouGuerra dels Set dies Tolerància del matrimoni civil Doctor Trueta torna de l’exili Manuel Riu publica “Sta Maria de Montbenet”Primer transplantament de cor Empresonament de Marcelino Camacho Neix Coral Mixta d’AviàCien años de soledad TVE emet Mission impossible Primer aplec Coral del Berguedà a Gironella Popularitat de Cassius Clay Emissions de radio de La PirenaicaTwiggy, model de moda

1967


Revolta del maig a París i al món ETA mata a Melitón Manzanares Neix Universitat Autònoma de Barcelona Concessió Túnel del Cadí a SPP, SA. Soviètics envaeixen Txecoslovàquia Neix EGB i el BUP Èxit Capri i el Baldiri de la costa Tanca portes la fàbrica de cal Casas (Puig-reig)Crisi partits comunistes La, la, la guanya Eurovision Comencen obres Tèrmica de Cercs Assassinat de Martin Luther King Èxit de Sor Citroen Finalitza la restauració St. Romà de la ClusaRichard Nixon president EEUU Julio Iglesias i La vida sigue igual Mn. Armengou publica “La Patum de Berga”Triomf del documental Helga Campanya Contamos contigo Neix Coral Joventut Sardanista Puig-reigPlaneta de los Simios Neix Felip de Borbó, futur Felip VI Neix Coral Flor de Neu de la Pobla de LilletJocs olímpics de Mèxic i Black power Caramellaires de la Pobla amb la senyeraEncíclica Humanae vitae


L’home posa el peu a la Lluna Franco entrega Ifni al Marroc Revolta a la UB Comença restauració St. Jordi de CercsViolència a Belfast Comença la descolonització del Sàhara Neix la Universitat Catalana de Prada Inauguració Escola Professional St FrancescGolda Meir primera ministra d’Israel Consell guerra contra capellans Inauguració autopista Molins de Rei a BCN Pla de Reestructuració del tèxtil (1960-69) Willy Brand canceller Alemanya federal Tarancón es nomenat cardenal Primer viatge del Talgo BCN-Ginebra Orfeó Berguedà reemprèn l’activitatOlof Palme primer ministre suec Escàndol MATESA Primer volum d’Enciclopèdia Catalana Neix Coral Infantil Xerics de BergaNixon anuncia retirada tropes del Vietnam Juan Carlos és nomenat successor Triomf de Je t’aime, moi nom plus Es funda la Coral St Bartomeu de CasserresAl-Gaddafi esfva l’amo de Libia S’autoritza la coeducació Èxit de El graduado i Papillon Kubala seleccionador nacionalFestival de Wodstock a Nova York À. Nieto campió mundial motociclisme


Es dissolen els Beatles Procés de Burgos contra ETA Franco i Joan Carlos visiten Barcelona Berguedà: 44.446 habitantsJudici talidomina Revolta del biquini Comencen les obres dels túnels de Vallvidrera Obres de restauració Sant Martí de BrocàPrimer segrest d’un avió Triomf de Karina Tancada de Montserrat Berga: 12.285 habitantsMort de Jimi Hendrix Primer curs de COU Mort el metge Emili Gil Vernet Puig-reig: 5.748 habitantsMort de Nasser Petroli a la costa de Tarragona Gironella: 5.703 habitantsFinalitza obra presa d’Assuan Inauguració de Puerto Banús Berga, Ciutat Pubilla de la SardanaSalvador Allende president de Xile Primeres proves a la Tèrmica de Cercs

1968

1969

1970

L’EROL 13


Mort Che Guevara i Konrad Adenauer Boom de la bombona de butà Obertura de Boccaccio FECSA compra Carbones de Berga SAGuerra entre Biafra i Nigeria Carrero Blanco vicepresident govern Triomf cinema d’art i assaig Obres restauració St Martí de la NouGuerra dels Set dies Tolerància del matrimoni civil Doctor Trueta torna de l’exili Manuel Riu publica “Sta Maria de Montbenet”Primer transplantament de cor Empresonament de Marcelino Camacho Neix Coral Mixta d’AviàCien años de soledad TVE emet Mission impossible Primer aplec Coral del Berguedà a Gironella Popularitat de Cassius Clay Emissions de radio de La PirenaicaTwiggy, model de moda


Revolta del maig a París i al món ETA mata a Melitón Manzanares Neix Universitat Autònoma de Barcelona Concessió Túnel del Cadí a SPP, SA. Soviètics envaeixen Txecoslovàquia Neix EGB i el BUP Èxit Capri i el Baldiri de la costa Tanca portes la fàbrica de cal Casas (Puig-reig)Crisi partits comunistes La, la, la guanya Eurovision Comencen obres Tèrmica de Cercs Assassinat de Martin Luther King Èxit de Sor Citroen Finalitza la restauració St. Romà de la ClusaRichard Nixon president EEUU Julio Iglesias i La vida sigue igual Mn. Armengou publica “La Patum de Berga”Triomf del documental Helga Campanya Contamos contigo Neix Coral Joventut Sardanista Puig-reigPlaneta de los Simios Neix Felip de Borbó, futur Felip VI Neix Coral Flor de Neu de la Pobla de LilletJocs olímpics de Mèxic i Black power Caramellaires de la Pobla amb la senyeraEncíclica Humanae vitae


L’home posa el peu a la Lluna Franco entrega Ifni al Marroc Revolta a la UB Comença restauració St. Jordi de CercsViolència a Belfast Comença la descolonització del Sàhara Neix la Universitat Catalana de Prada Inauguració Escola Professional St FrancescGolda Meir primera ministra d’Israel Consell guerra contra capellans Inauguració autopista Molins de Rei a BCN Pla de Reestructuració del tèxtil (1960-69) Willy Brand canceller Alemanya federal Tarancón es nomenat cardenal Primer viatge del Talgo BCN-Ginebra Orfeó Berguedà reemprèn l’activitatOlof Palme primer ministre suec Escàndol MATESA Primer volum d’Enciclopèdia Catalana Neix Coral Infantil Xerics de BergaNixon anuncia retirada tropes del Vietnam Juan Carlos és nomenat successor Triomf de Je t’aime, moi nom plus Es funda la Coral St Bartomeu de CasserresAl-Gaddafi esfva l’amo de Libia S’autoritza la coeducació Èxit de El graduado i Papillon Kubala seleccionador nacionalFestival de Wodstock a Nova York À. Nieto campió mundial motociclisme


Es dissolen els Beatles Procés de Burgos contra ETA Franco i Joan Carlos visiten Barcelona Berguedà: 44.446 habitantsJudici talidomina Revolta del biquini Comencen les obres dels túnels de Vallvidrera Obres de restauració Sant Martí de BrocàPrimer segrest d’un avió Triomf de Karina Tancada de Montserrat Berga: 12.285 habitantsMort de Jimi Hendrix Primer curs de COU Mort el metge Emili Gil Vernet Puig-reig: 5.748 habitantsMort de Nasser Petroli a la costa de Tarragona Gironella: 5.703 habitantsFinalitza obra presa d’Assuan Inauguració de Puerto Banús Berga, Ciutat Pubilla de la SardanaSalvador Allende president de Xile Primeres proves a la Tèrmica de Cercs

D O S S I E R

14 L’EROL

FraNCESC CoMaS CloSaS

Després de la victòria militar de Franco l’abril de 1939 es va instaurar a l’estat espanyol una etapa política, econòmica i social controlada per aquell dictador i que va durar fins a la seva mort el 20 de novembre de 1975. A grans trets es poden distingir tres grans etapes del franquisme.

Una primera etapa que va des de 1936 fins a meitats dels cin-quanta i que es va caracteritzar per un predomini d’una ideologia feixista i una economia autàrqui-ca marcada per una forta repres-sió, l’exili i la clandestinitat. Foren els anys de la no bel·ligerància durant la Segon Guerra Mundial però amb la División Azul al front de Rússia, de la pressió interna-cional, del bloqueig econòmic i també de la resistència a l’exili i a l’interior a través del maquis (1).

Foren anys d’exaltació del na-cionalisme espanyol, d’un control religiós, d’una forta repressió cultural però el que més recorden els que ho van viure és que foren els anys de fam, d’estraperlo, de les cartilles de racionament, de les

restriccions elèctriques i de salaris baixos. En definitiva, anys de fam i de penúria.

La segona etapa va des de mei-tats dels cinquanta i fins a l’any 1971. Es va caracteritzar per una liberalització econòmica, per renovacions econòmiques però no polítiques, per grans canvis socials i una resistència i recupe-ració cultural.

La tercera etapa des de 1971 fins a la mort de Franco va anar marcada per una crisi del sistema i l’agrupament de l’oposició demo-cràtica amb l’objectiu d’instaurar un canvi polític.

El present article es centra en l’anàlisi de la segona etapa principalment la dècada dels seixanta que va marcar un canvi de la societat espanyola i ca-talana que va passar de ser un estat subdesen-volupat i amb una pautes culturals molt tradicionals a un altre estat amb una recupera-

ció econòmica i una obertura de les idees liberals que a Europa ja es donaven des de feia dècades però no a una obertura política ja que el règim va mantenir la seva política dictatorial i va prescindir de formes polítiques pròpies de les democràcies occidentals.

Canvis polítics

A meitats de la dècada dels cin-quanta els grups polítics de ca-tòlics militants van augmentar la seva influència dins del règim amb un intent de evolucionar. L’esforç per evolucionar va topar amb molts obstacles que es van

materialitzar en el que es coneix com la crisi de

1956, provocada per diferents fets. En pri-mer lloc hi va haver una forta agitació de

la Falange que fins ales-hores havia tingut el mà-

xim poder dins dels òrgans de l’estat. L’entrevista de Franco i Joan de Borbó que va acceptar enviar el seu fill Joan Carles a Espanya per cursar estudis supe-riors i la carrera militar d’aquest va preocupar als falangistes que tenien por de perdre la influèn-cia que gaudien si la monarquia donava suport a Franco.

D’altra banda el Marroc era un altra focus de tensió. El protecto-rat del nord d’Àfrica mantingut des de 1912 era una de les últimes colònies d’un imperi i un element simbòlic del règim franquista ja que des d’allà s’havia iniciat la so-llevació militar. Els rumors d’una declaració d’independència feien perillar aquest reducte colonial que es va perdre definitivament el 1956, excepte les ciutats de Ceuta i Melilla.

En tercer lloc hi va haver alda-rulls d’estudiants contra la polí-tica del ministre d’Educació, el democratacristià Joaquim Ruiz-Giménez que van acabar en greus enfrontaments entre estudiants i grups paramilitars falangistes a la Facultat de Dret de Madrid. Els falangistes manifestaren la seva oposició als ministres catòlics i la seva política als projectes de restauració monàrquica.

Els militars, temen un cop d’estat, van pressionar a Franco perquè reaccionés i aquest, com era costum, va castigar les dues parts i va destituir els ministres catòlics i els càrrecs falangistes.

La crisi de 1956 agreujada per la difícil situació econòmica del país va demostrar la impossibilitat de conciliar la ideologia del Movimi-ento amb el liberalisme econòmic i la necessitat del règim de buscar noves fórmules polítiques. Al començament de 1957 Franco va nomena un nou Govern en que figuraven Carrero Blanco, cada vegada amb més pes polític

La dècada dels seixanta, de les processons a la platja

màquina de vapor. ARxiu ARB

Joaquín Ruiz-giménez (1913-2009), ministre d'Educació. ARxiu ARB

L’EROL 15

i home de confiança del dictador, un carlí, un militar i un nou grup de polítics que es caracteritzaven per la seva relació amb l’Opus Dei i la seva ideologia tecnòcrata. Franco volia reforçar el règim i crear una nova base social a partir de l’èxit econòmic que compensés la falta de llibertats i l’autoritaris-me. Es tractava de fer reformes econòmiques per no haver-ne de fer de polítiques. I per això va escollir l’opció econòmica liberal que defensaven dins del sistema els membres de l’Opus Dei (2).

Eren tecnòcrates perquè es-timulaven el desenvolupament econòmic introduint hàbits de racionalització i eficàcia tècnica propis de les empreses capitalistes mitjançant un programa inspirat en el liberalisme americà:• Obertura a capitals estrangers.

Les grans multinacionals es van instal·lar en les principals zones industrials del país com Catalunya, País Basc i zona de Madrid donaven feina a molta gent a la vegada que aportaven tecnologia i divises.

• Emigració. Les reformes econò-miques del Pla de liberalització va obligar que molts espanyols marxessin a treballar als prin-cipals països de l’Europa Occi-dental perquè hi havia feina. Es tractava, majoritàriament, d’una emigració masculina temporal que enviava diners –divises– a la família que estava aquí i al cap d’uns anys tornava.

• Turisme. L’arribada massiva del turisme de sol i platja va ser un dels grans aportadors de divises a l’economia espanyola i que va

ajudar a reequilibrar una balan-ça de pagaments deficitària per que s’havien de comprar béns d’equip i tecnologia doncs la indústria nacional era comple-tament arcaica i obsoleta.Si a aquesta injecció de divises

hi afegim uns salaris baixos, una conflictivitat social reduïda o nul-la per la prohibició de sindicats de classe i de vagues és lògic que es produís un gran creixement de la indústria i dels diferents subsectors.

De 1957 a 1973 els diferents governs, ocupats per una majo-ria de membres de l’Opus i amb una política liberal, integraren Espanya en el sistema econòmic mundial i aconseguiren el re-coneixement internacional del règim i la superació del desfasa-ment respecte de la resta d’estats de l’Europa occidental a través d’un gran creixement econò-mic –que el règim va magnificar constantment– marcat pel Pla d’Estabilització i per diferents “Planes de Desarrollo”.

Dels dinou membres del Go-vern de 1969, deu eren de l’Opus o simpatitzants, amb les carteres amb més pes econòmics (3). Aquest ascens va provocar el desplaçament dels homes del Mo-vimiento dels llocs de responsabi-litat i la Falange va quedar reduïda – a partir d’aquest moment– en un sistema de mobilització del franquisme (concentracions de

suport al règim) però sense res-ponsabilitats econòmiques.

Políticament els seixanta i pri-mers dels setanta van estar mar-cats per reivindicacions socials de la població i de l’oposició interi-or i exterior. Davant d’aquesta pressió el govern va fer algunes tímides reformes per afluixar–la però sense tocar els principis de la democràcia orgànica.

Alguns exemples d’aquests pe-tits canvis són la Llei dels Conve-nis Col·lectius que permetia que empreses i obrers fixessin el preu dels salaris i no el govern com fins aleshores; la Llei orgànica de l’Estat que permetia elegir una part dels procuradors a Corts pels caps de família o les dones casades o la Llei de Premsa que suprimia la censura prèvia però mantenia mecanisme de control per part del govern.

D’altra banda el règim seguia obstinat en mantenir unes formes polítiques pròpies molt allunya-des de les democràcies occidentals europees. La Llei dels Principis Fonamentals del Movimiento si bé va eliminar els punts de la Falange com a principis de l’estat va continuar prohibint els partits polítics, els sindicats de classe –només estava autoritzat el sindicat vertical– i el sufragi uni-versal. La Llei sindical reforçava el sindicat vertical i finalment la Llei Orgànica de l’Estat preparava la designació de Juan Carlos Borbon

com a successor de la democràcia orgànica.

La victòria dels monàrquics so-bre els falangistes es va refermar el juliol de 1969 quan les Corts van declarar Joan Carles successor de Franco, com a cap d’estat, amb el títol de rei però amb menys poder (3).

L’oposició política

Els partits polítics, malgrat la forta repressió, es va organitzar clandestinament per resistir la dictadura, tot i els freqüents em-presonaments, judicis i penes de mort d’alguns dels seus militants.

L’oposició es va convertir en un moviment que va aplegar sectors més amplis de la societat que podríem sintetitzar en quatre nivells: polítics, obrers, estudiants i intel·lectuals.

A nivell polític a partir de finals dels cinquanta es va produir un canvi d’oposició activa al fran-quisme de l’exterior a l’interior. Els partits de l’exili –socialistes (PSOE), comunistes (PSUC), Esquerra Republicana (ERC), Front Nacional (FNC), Moviment Socialista (MSC)– es reorganit-zaren de manera diferent dins l’Estat i és que com més anys passava més divergent era la visió del país des de dins o des de fora. A més es van crear nous grups, alguns dels quals adoptaren la lluita armada com a forma d’en-derrocar el règim, per exemple ETA, grup independentista basc nascut arran d’una escissió del Partit Nacionalista Basc que des de 1966 va radicalitzar la posició exigint la independència total d’un gran Euskadi integrat també per Navarro i els Pirineus atlàntics francesos (4). A més, es va crear una oposició política formada per gent que havia col·laborat amb el Movimiento (socialdemòcrates, monàrquics o democratacristi-

Escrivá de Balaguer fundador de l'Opus Dei. ARxiu ARB

Fraga Iribarne, ministre de turisme, banyant-se a la platja de Palomares. ARxiu ARB

El comte de Barcelona amb el seu fill Joan Carles. ARxiu ARB

16 L’EROL

ans) que demanaven el restabli-ment de la democràcia.

A Catalunya el capdavanter en la lluita política contra el règim va ser el PSUC, partit que va tenir una gran influència entre uni-versitaris, obrers, intel·lectuals i moviments veïnals. El 1962 es va crear el Front Obrer de Catalunya (FOC) i el 1968 el Partit Soci-alista d’Alliberament Nacional (PSAN) entre altres. L’oposició política cada cop més organitzada va iniciar una actuació política unitària per preparar-se per a després de Franco. El 1969 es va crear la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Cata-lunya integrada pels principals partits catalans (ERC, FNC, MSC, PSUC i UDC) que proposava una alternativa democràtica, el reconeixement de les llibertats individuals i sindicals, el dret de vaga, una amnistia general, el restabliment de l’Estatut dels anys trenta i la convocatòria de Corts Constituents.

Aquesta entesa política i les diferents accions que va protago-nitzar una part de la societat dels anys seixanta van possibilitar la constitució de l’Assemblea de Ca-

talunya (1971) en que confluïren partits polítics, sindicats, univer-sitaris, moviments venals, etc.,

A nivell sindical el moviment obrer presentava una gran diver-sitat. Els comunistes van aprofitar al màxim les possibilitats d’actu-ació dins dels sindicats oficials franquistes –el sindicato verti-cal– per presentar candidatures a través del nou sindicat de classe il·legal de Comissions Obreres a les eleccions de 1968. Aquest sindicat s’havia creat el 1964 i va practicar una política diferents a la dels sindicats tradicionals. Es va descartar l’organització tancada i dirigida per una minoria com la CNT i l’UGT i es va apostar per l’autonomia del militant comu-

nista perquè apliques la política del partit en el seu lloc de treball i fomentes la creació de comissions de treballadors a les empreses. El sindicat socialista UGT va anar eixamplant el seu camp d’acció mentre que el sindicat anarquista CNT es va veure molt perseguit amb l’empresonament d’un gran nombre de comitès centrals i juntament amb els canvis socials li van fer perdre la importància que va tenir des dels anys deu fins als quaranta. Així mateix es va formar la Unió Sindical Obre-ra (USO) a partir de moviments d’Acció Catòlica que el 1966 es fusionaria amb l’UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) si bé el 1971 es separarien de nou.

La conflictivitat laboral va aug-

mentar molt en la dècada dels seixanta. El 1962 hi va haver vagues en solidaritat amb els miners asturians, mentre que el conflicte de l’empresa Siemens va iniciar un seguit de grans vagues que al llarg d’aquests anys van caracteritzar les zones industrials de Catalunya, sobretot el cinturó industrial de Barcelona. Entre altres cal destacar la vaga de la Maquinista, ENASA, AEG, Harry Walker, etc. El cas més conflictiu es va produir l’any 1971 amb la mort d’un obrer a la SEAT a causa de les ferides que va rebre en l’as-salt policial a l’empresa, ocupada per treballadors.

La conflictivitat laboral també es va produir al Berguedà encara que d’una manera encoberta. Als anys seixanta es produïren vagues per aconseguir millores laborals al sector de la mineria a CBSA i Carbons Pedraforca SA, moltes vegades mitjançant mètodes com vaga dels braços caiguts o baix rendiment. En el sector tèxtil, amb un fort control patronal, es donaren alguns con-flictes puntuals doncs a primers dels seixanta ja van començar a tancar algunes fàbriques com Cal Casas de Puig-reig, la Plana a Olvan o les filatures de Berga si bé no hi va haver conflicte i pressió social perquè es va pro-duir la primera emigració cap a les zones de l’àrea metropolitana que experimentaven un gran

creixement econòmic i absorbien molta mà d’obra.

A nivell estudiantil l’oposició al règim es va organitzar amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). La seva constitució va provocar els fets de la Caputxi-nada (1966), convent de Sarrià on s’havien reunit estudiants, professors i intel·lectuals per fer l’assemblea constituent i van ser encerclats per la policia i al cap de dos dies de setge foren detin-guts. A partir d’aquest moment la Universitat es va convertir en un dels principals focus de ten-sió, tots els conflictes laborals o repressius trobaven ressò en el món universitari. La imatge de la Policia Armada, coneguda popu-larment com a grisos, reprimint manifestacions d’estudiants en els campus universitaris fou un fet habitual en els últims anys del franquisme.

I és que el sistema educatiu tra-dicional, rígid i tancat entrava en contradicció amb una societat que marxava, gràcies al creixement econòmic, cap a una democràcia, ajudada per conflictes generaci-onals d’àmbit universal com els que van passar el maig de 1968 a França i que es coneix amb el nom del maig francès.

A nivell intel·lectual cal desta-car el paper d’una part de l’esglé-

Emigrants a l'estació de França. ARxiu ARB

El PsAn es va fundar el 1968. ARxiu ARB

L’EROL 17

sia catalana en aquests anys. La importància sociològica del ca-tolicisme era determinant doncs el règim havia fonamentat un dels seus principis ideològics en la religió. No cal oblidar que un dels punts de suport del règim va ser una gran part de l’Esglé-sia catòlica que s’alineà amb els vencedors i va legitimar des del punt de vista religiós i moral l’ai-xecament militar. La guerra civil va ser la Cruzada, les monedes portaven l’encunyació Caudillo de España por la Gracia de Dios, Franco entrava a les catedrals sota pal·li privilegi reservat només a les jerarquies eclesiàstiques que portaven la custodia i des de 1946 Franco tenia el dret de presentar candidats als diferents bisbats espanyols.

La celebració del Concili Vati-cà II a primers dels seixanta va ajudar a la renovació d’una bona part de l’Església catalana que va canviar la seva línia tradicional per una visió més progressista i pluralista de la vida i la societat que la féu incompatible amb els principis antidemocràtics i au-toritaris del règim. Hi va haver eclesiàstics que assumiren posici-ons antifranquistes i les reunions de l’oposició molts cops es feren en locals de parròquies urbanes i rurals. Aquest fenomen també es va donar en algunes parròquies del bisbat de Solsona que varen actuar com a centres aglutinadors d’oposició al règim i de punts de defensa de la cultura i les tradici-ons catalanes.

Exemples d’aquest trencament són les declaracions de l’abat Es-carré al diari Le Monde el 1963 criticant el règim, la campanya Volem bisbes catalans! com a resposta al nomenament d’un bisbe castellà a Barcelona i una manifestació de capellans (1966) per protestar contra les tortures.

Canvis culturals

El desenvolupament econòmic, l’augment de la capacitat ad-quisitiva d’una bona part dels ciutadans, la influència de les conductes diferents del estrangers a través del turisme, els nous mitjans de comunicació –prin-cipalment la televisió– van pro-vocar grans canvis en la societat catalana dels anys seixanta.

A tot això cal afegir l’increment de dones solteres al mercat del treball, un major accés a l’edu-cació que obligava des de 1964 a escolaritzar els nois i noies fins als catorze anys; el descens de les pràctiques religioses, les revoltes generacionals contra els adults, una lleu liberalització de la moral sexual amb l’aparició de les píndoles anticonceptives i la imitació de pautes de conducta estrangeres. Tots aquests fets van fer trontollar la dictadura (5).

Els seus principis bàsics: la je-rarquia i l’obediència (contestada per les noves generacions); un catolicisme integrista (la societat cada vegada qüestionava més els dogmes religiosos tradicionals i se secularitzava sobretot en els

nuclis industrials) i el model de la família autoritària (noves formes de vida qüestionaven la societat tradicional) van ser criticats per unes generacions nascudes des-prés de la Guerra Civil i preocu-pades per millorar el seu nivell de vida i obtenir més llibertats.

Per això, el títol de l’article vol reflectir aquest canvi. Varem passar de fer processons pels carrers als anys cinquanta a fer processons a la carretera per anar a la platja a finals dels seixanta.

Podem diferenciar tres tipus de cultura, l’oficial, la de masses i la de l’oposició.

La cultura oficial en castellà es distingia pel control i la influència que exercia sobre els mitjans de comunicació de masses. La radio vivia anys d’esplendor amb els se-rials o radionovel·les (Ama Rosa, Simplemente María), concursos (Lo toma o lo deja, Inocente o cul-pable), consultoris (Consultorio de Elena Francis), esports (Car-rusel Deportivo), programes so-lidaris (Ustedes son formidables, Operación Plus Ultra) o d’enllaç amb els emigrants (De España para los españoles) mentre que les noticies eren controlades pel règim mitjançant el monopoli de Radio Nacional de España i el seu “Diario hablado”, de connexió obligada per a totes les emissores públiques i privades. I si un volia estar informat del que passava realment calia connectar amb la BBC o, amb menys rigor, Radio Pirinaica.

La premsa, tot i alguns intents oberturistes de la Llei de Premsa

de Fraga Iribarne, estava censura-da i les multes, segrests d’edicions i suspensions per haver infringit las leyes fundamentalses eren constants. Als diaris amb llarga història com La Vanguardia, El Correo Catalan, Diario de Barce-lona, el Noticiero Universal, s’hi van afegir altres de nova creació com Tele-Expres i revistes com Destino, Serra d’Or, Tele-Estel, Oriflama, Presència, Canigó entre altres. A moltes ciutats hi havia un diari local controlat per la gent del Movimiento de la localitat.

Però el mitja de comunicació de la dècada dels seixanta va ser la televisió. L’any 1959 van arribar a Catalunya les primeres emissions de Televisión Española que fun-cionava des del 1956. Programes musicals, concursos, pel·lícules, telesèries americanes i el telediari, en blanc i negre, i controlat per la censura, formaven part de la programació diària de l’únic canal que hi havia.

El 1966 va aparèixer un segon canal (TVE 2), coneguda al prin-cipi com UHF.

La televisió va tenir un paper decisiu en la divulgació de noves formes de vida i costums doncs la gent, sobretot en el medi rural, veien altres realitats i maneres de viure. A la vegada la televisió va provocar una uniformització dels comportaments culturals.

La cultura de masses estava dominada pels valors ideològics del règim, si bé cada vegada més qüestionats, i pel missatge de la societat de consum, sobretot nord-americana.

De mica en mica la societat va abandonar els dogmes religiosos, es va secularitzar i va adoptar pautes de conducta estrangera com la música (twist, rock), els músics (Elvis, Beatles, Rolling Stones), discoteques, begudes com la Coca-Cola, pel·lícules americanes, actors estrangers, peces de roba com el biquini, els pantalons femenins o la minifal-dilla; pràctiques anticonceptives i canvis en al relació entre homes i dones.

La cultura de l’oposició va deixar els plantejament de re-sistència que havia practicat en els anys quaranta i cinquanta i va intentar adreçar-se a les majories. Un dels fenòmens cul-turals d’ampli abast i que es va

Temps de manifestacions. ARxiu ARB

El cotxe d'una dècada. ARxiu ARB

18 L’EROL

convertir en el principal vehicle de normalització lingüística i de conscienciació catalanista va ser el moviment de la Nova Cançó. El moviment va començar l’any 1961 amb la constitució del grup Els Setze Jutges (Espinàs, Pi de la Serra, Serrat, Llach, Maria del Mar Bonet entre altres) i va continuar amb Raimon, Grup de Folk, Ovidi Montllor, Pau Riba, Jaume Sisa, etc. així com un gran nombre de cantants i conjunts que a través de recitals – moltes vegades prohibits i amb cançons censurades – per totes les ciutats i pobles de Catalunya va posar en relleu la dimensió sociopolítica del fenomen. La Nova Cançó va rebre el suport de la burgesia nacionalista que li va donar la infraestructura necessària per que pogués actuar com a eina de refermament cultural i nacional.

Altres accions varen ser la cons-titució d’Òmnium Cultural, de la Delegació de l’Ensenyament del català, Gran Enciclopèdia Catala-na i la creació de noves editorials que publicaven en català.

Societat del seixanta versus societat de consum

El desenvolupament industrial dels seixanta va provocar un augment salarial que va incidir directament en la majoria de la població, sobretot la urbana, ja que majoritàriament era assa-lariada. Malgrat l’augment dels

salaris l’existència d’una inflació important va fer que la millora real dels treballadors només fos possible fent jornades laborals molt llargues, hores extres o amb la pluriocupació.

La dècada dels seixanta van ser els anys en què Catalunya va entrar de ple dins la societat de consum amb la disminució de les despeses destinades a alimentació i l’augment de l’oci i diversió. El consum era una aspiració priori-tària pera un poble sotmès durant molts anys a la subsistència i les cartilles de racionament i l’estra-perlo i, per això, comprar l’equi-pament electrodomèstic, un cotxe i, el súmmum, un pis eren els símbols fonamentals d’èxit, d’ascens social i d’integració en la societat capitalista.

A mesura que augmentaven els estalvis d’una família, s’aban-donava la nevera de gel i es com-prava un frigorífic; es deixava d’anar a rentar roba als safareigs col·lectius dels pobles o als ter-rats de les cases i es comprava la rentadora; la cuina de carbó era substituïda per la de gas a les grans ciutats i per la típica bombona de butà als pobles i ciutats petites, i la ràdio que havia estat fins ales-hores el canal de comunicació de la postguerra era arraconada per un nou invent que va esdevenir el símbol per excel·lència de la societat de consum: el televisor en blanc i negre i per això se li destinava un lloc privilegiat de la

casa: l’espai central del moble del menjador.

Altres aparells foren la planxa elèctrica, el pal de fregar el terra, les estufes elèctriques, la bate-dora, el tocadiscs o el transistor entre altres que significaren una millora de vida de les condicions de la població, principalment de la dona que era la que s’encarre-gava de la majoria de les feines domèstiques.

Més endavant, un altre símbol de la societat de consum va ser la compra del cotxe que va esdeve-nir un dels somnis de la majoria dels ciutadans de les classes mit-janes i populars (6).

La generalització del seu ús va permetre major mobilitat de la població i la pràctica social de les sortides de caps de setmana cap a la platja, la muntanya o les sego-nes residències que van començar a aparèixer en molts llocs del país.

Una vegada aconseguit el pis en propietat el consum es va orientar cap al nou fenomen de les urbanitzacions, constru-ïdes moltes vegades de forma anàrquica, sense panificació i mancades d’equipaments i de les mínimes infraestructures. Moltes urbanitzacions tenen el seu origen en cases d’autocons-trucció aixecades els caps de setmana i les vacances.

El país amb una dècada havia canviat completament.

notes

(1). El maquis va ser un moviment de guerrilles antifranquistes amb el suport del Partit Comu-nista, del PSOE (Astúries) i de la CNT (a Catalunya) que veien la lluita armada com la solució per enderrocar el règim de Franco. L’Espanya dels vencedors va amagar l’existència d’aquesta oposició política i els va presentar com una colla de malfactors que calia eliminar. El 1948 el PC va abandonar la lluita armada i el 1963 ho va fer la CNT si bé va continuar la guerrilla urbana per part d’alguns guerrillers com el Faceries, Caracremada, Massana o els germans Sabaté fins el 1960.

(2). El pensament d’Escrivà de Ba-laguer fundador de l’Opus era exercir els càrrecs oficials per fer un bon apostolat laic i no deixar els llocs de direcció de la societat en mans d’enemics de Deu o d’indiferents.

(3). Joan Carles de Borbó, nét d’Al-fons XIII i fill de Joan de Borbó va jurar en les Corts Orgàniques i en presència de Franco els Principios Fundamentales del Movimiento el 2 de juliol de 1969.

(4). Un dels fets polítics amb més ressò va ser el judici a setze membres d’ETA a Burgos (1970) amb de-mandes de pena de mort i que va provocar mobilitzacions a l’estat espanyol i a l’estranger per evitar la sentencia. A Catalunya l’Assem-blea d’Intel·lectuals Catals es va tancar al monestir de Montserrat.

(5) L’Almirall Carrero Blanco, cap de govern i successor polític del dictador va dir el 1972 que “La moral de las gentes, al menos en lo que está a la vista (...) no es la moral de nuestras tradiciones patrias (...) la acción subversiva, a través de la corrupción de las costumbres, del erotismo, de la pornografía, de los espectáculos decadentes, de la literatura soez e inmoral y con harta frecuencia atentatoria a nuestros ideales po-líticos y patrióticos, está haciendo evidentes estragos”.

(6). La Sociedad Española de Automo-viles de Turismo (SEAT) creada el 1950 per l’Instituto Nacional de Indústria (INI) fou l’autèntic protagonista del fenomen de l’automòbil exemplificat amb el popular sis-cents. Aquest cotxe es va començar a construir el 1957 i va durar fins el 1973 amb una producció total de vuit-centes mil unitats.

Francesc Comas ClosasGeògraf-historiador

no serem moguts, tot un crit de revolta

D O S S I E R

L’EROL 19

L’ESGLÉSIA PRECONCILIAR

Darrere la litúrgia tridentina s’hi amagava una Església de cristian-dat, que va començar a fer els seus passos al segle IV amb l’Edicte de Milà (313), promulgat per Cons-tantí i seguit per Teodosi. Una Es-glésia piramidal: papa, cardenals, bisbes i sacerdots –la que té l’Es-perit–, que són els que ensenyen, manen i celebren. A sota hi haurà els fidels que obeeixen, aprenen, resen, callen i paguen. Els teòlegs escolàstics ho tenien clar: “Fora de l’Església no hi salvació; l’Església és una societat perfecta...” No hi ha llibertat religiosa i els cristians no catòlics són considerats heretges.

Tot i que l’Església de cristi-andat va fer una gran esforç per encarnar-se en la realitat, que va ser font d’humanització i unitat de la fe, en el seu si hi hagué la ruptura de les Esglésies d’Orient, les Croades, la Reforma, tanca-ment al món modern, i molts intel·lectuals, polítics i obrers la van abandonar.

Amb els papes Pius IX, X, XI i XII es reforça una Església defensiva, més clerical encara, legalista i tri-omfalista. Dóna una imatge que s’assembla ben poc a Jesús i al que ell volia: seguidors que visquessin en comunió, fraternitat i llibertat d’esperit, animats, precisament, pel seu Esperit.

Mentre la modernitat avança-va: il·lustració, ciències, tècnica, progrés, revolucions socials i cul-turals, s’apartaven cada vegada més del pensament cristià tradici-onal. Però malgrat l’immobilisme dels papes i de la Cúria vaticana, sorgiren una sèrie de moviments teològics, bíblics i socials, princi-palment al centre d’Europa que

donarien fruit amb l’inesperat Concili Vaticà II. Diguem de pas-sada que aquests moviments no arribaren a la Península fins després del Concili. Es cuidaven prou els nostres bisbes que visqu-éssim a la lluna de València. No es feia cap traducció dels estudis teològics i bíblics dels teòlegs contemporanis, perquè no ens contaminéssim de les “heretgies” que suposadament contenien.

EL CONCILI

Després de la mort de Pius XII, el 1958, un home enviat per Déu, Angelo Giuseppe Roncali, nascut el 1881, al poblet italià de Soto il Monte, en el si d’una família camperola, pobra i molt cristiana, va revolucionar l’Església, amb l’anunci, per sorpresa de tothom,

del Concili Vaticà II, poc després de ser anomenat papa, amb el nom de Joan XXIII. Roncali, un papa anomenat de transició, presen-tava un estil més humà, eclesial i bondadós. Volia un Església que dialogués amb el món modern, renovació doctrinal i espiritual, ecumenisme, renovar els costums del poble cristià, posar al dia la disciplina eclesiàstica i retornar a l’Església dels pobres. Són clarifi-cadores les seves paraules: Es tracta d’obrir la finestra perquè un aire nou entri a l’Església i treure’n la pols que s’hi havia acumulat durant segles. Encara en el discurs inaugural del Concili, l’11 d’octubre de 1962, digué: L’Església no vol condemnar ningú, prefereix la compassió i la misericòrdia, desitja obrir-se al món modern i oferir el missatge renovat de l’evangeli.

Església i món

S’afirma que Déu i el món no són rivals, i que el mundà és cons-titutiu de l’Església i del cristià. L’Església no es considera supe-rior ni vol anar en contra el món modern, sinó que està inserta al món i a la història.

Té una valoració positiva de tota la creació, de la persona humana, del treball i de la cul-tura, afirmant que els béns de la terra estan destinats a tot el món. Respecte a la llibertat religiosa, ja que tothom té dret a seguir la seva pròpia consciència en matèria religiosa.

raMoN ViladéS

Concili Vaticà II (1962-1965)

Plaça de sant Pere. FOtO. R. ViLdés

20 L’EROL

Però el Concili també reconeix la presència del mal i del pecat en el món; per això condemna tot allò que destrueix la dignitat hu-mana: l’ateisme, la discriminació racial, sexual, cultural, l’egoisme, les desigualtats econòmiques, les dictadures, la guerra, etc. Per això l’Església pot dir la seva paraula evangèlica al món.

Comunitat

Els humans estan cridats a formar una sola família economicosocial, en què els béns són de tothom, on la política respecti els drets de tots i busqui el bé comú. En aquest sentit també l’Església ha de ser una comunitat unida a la Trinitat, poble de Déu, misteri i sagrament de salvació. S’anteposa el Poble de Déu a la jerarquia, als laics i a la vida religiosa, i s’afirma la col·legialitat episcopal de tots els bisbes amb el papa. Tot això porta a aprofundir sobre l’ecumenisme amb les Esglésies cristianes i el diàleg amb les altres religions.

Per al Concili, allà on es ma-nifesta la comunitat és en la celebració litúrgica, sobretot l’eucaristia, perquè la litúrgia és la celebració de la salvació de Crist en comunitat, és la font i el cimal de la vida cristiana. No és una acció només del sacerdot, sinó que tota l’assemblea és el subjecte de la celebració; les celebracions litúrgiques no són devocions pri-vades, sinó celebracions de tota l’Església. Com a conseqüència es reformen els rituals i la mateixa eucaristia per fer-los més comu-nitaris i intel·ligibles.

Retorn a les fonts

Joan XXIII volia que l’Església fos com les fonts dels pobles, sempre disposades a oferir a tothom l’aigua viva de l’Evangeli, però sense forçar ningú a beure d’aquesta aigua.

Crist és el centre de tot, per això retorna a la Paraula el lloc central de la vida cristiana. El Concili no entén la revelació com un conjunt de veritats que Déu ens havia comunicat, sinó com la comunicació viva de Déu en la història mitjançant Jesús i l’Esperit. Tota l’Església està sota la Paraula de Déu.

L’Esperit

Els cristians orientals sempre han acusat l’Església d’occident de

la poca sensibilitats a l’Esperit. L’Esperit és la clau oculta, present i vivificant, que il·lumina tots els documents conciliars.

EL POSTCONCILI

Una veritable renovació

• Es van aixecar excomunions mútues entre Roma i Cons-tantinoble.

• Renovació litúrgica, especial-ment l’eucaristia: sacerdot de cara al poble, llengua vernacle, més lectures bíbliques, pregàri-es dels fidels, més participació dels fidels, més importància a la comunió; redescobriment dels sagraments de la Penitència, de la Confirmació i de la Unció dels malalts.

• Intensificació del diàleg amb les religions no cristianes i amb el món modern en general.

• Es crearen conferències episco-pals, sínodes de bisbes, consells pastorals diocesans i parro-quials.

• Renovació teològica de cara la formació dels preveres, religi-osos i laïcat

Aquests canvis es reflecteixen en:• D’una Església de cristiandat i

centralista, es passa a una Es-glésia corresponsable i sinodal, tota ella Poble de Déu.

• D’una Església triomfalista, es passa a una Església que camina en la història i s’omple de la pols del camí.

• D’una Església senyora i domi-nadora, a una Església servido-ra de tots.

• D’una Església compromesa amb el poder, a una Església en-viada a evangelitzar el pobres.Tot això era massa bonic, per

això un teòleg ha dit que l’eu-fòria del Concili només va durar tres o quatre anys. Per això hem de parlar d’involució, perquè molts d’aquests desitjos no s’han portat a terme, sigui per la causa que sigui..

Involució

La posada en pràctica del Vaticà II va produir moltes reaccions i exageracions en el si de l’Església, i alguns teòlegs conservadors es van resistir a acceptar-lo. Exces-sos i abusos en el els terrenys

dogmàtics, litúrgics i morals. Molts preveres van abandonar el ministeri. descens en la pràctica dominical –que no ha parat de davallar, encara avui–, divorcis, indiferència religiosa, disminució de les vocacions sacerdotal i religi-oses, un ambient molt secularitzat i crític amb l’Església.

El papa Pau VI, el 1968, ja es planteja la interpretació que es fa del Concili, i comença a actuar pel seu compte i, sense tenir en compte els bisbes, publica les encícliques sobre el celibat sa-cerdotal (Sacerdotalis coelibatus) i l’encíclica Humanae vitae.

El cardenal Ratzinger, alesho-res Prefecte de la Congregació de la Fe, no critica el Concili, però sí l’antiesperit del Concili que s’ha introduït a l’Església, fruit de la modernitat i de la revolució

cultural a Occident. Ratzinger abonava una tornada als autèn-tics textos conciliars per recuperar la integritat i la unitat de la vida religiosa. Tampoc no té simpatia per la teologia de l’alliberament, ans al contrari.

Amb tot això, hi ha un canvi en el clima eclesial que, iniciat per Pau VI, es consolidarà amb el llarg pontificat de Joan Pau II, amb una mentalitat premoderna, tot i que va tenir alguns gestos d’obertura amb representants de totes les religions a Assís; va invi-tar a repensar entre tots els cris-tians l’exercici actual del primat de Pere, va demanar perdó dels pecats de l’Església, i va excel·lir, sobretot, en el camp social.

Però hem assistit a una progres-siva regressió, Roma ha seguit actuant com abans del Concili, la cúria s’ha imposat a les forces renovadores i el centralisme ha descol·locat les Esglésies locals.

Algunes causes d’aquesta in-volució• Algunes esmenes als textos que

es van fer durant el Concili, per obtenir el màxim consens, en comptes de clarificar-los són més ambigus.

• El Vaticà II no va arribar a con-cretar els grans temes abordats per la dificultat de dur a terme les reformes.

• No es concreten els temes de l’elecció dels bisbes i del papa, el valor de les conferències episcopals, la relació dels laics amb els ministres ordenats i el seu poder en l’Església

• El Concili va guardar silenci sobre temes ja aleshores can-dents: el celibat sacerdotal, la disminució de ministres ordenats, l’ordenació d’homes casats, el paper de la dona en la societat i en l’Església, la sexu-laitat i el control de natalitat, la disciplina del matrimoni, l’estatut dels nuncis i cardenals, la funció de la cúria romana, la relació entre lleis civils i morals...

• El Vaticà II no ha aconseguit que l’Església fos realment l’Església dels pobres, que som-niava Joan XXIII, i que el papa Francesc ho ha remarcat com un camí cabdal i imprescindible per aconseguir una Església més creïble.

Joan XXIII, el papa que va Convocar el Concili Vaticà II

Pau VI, el papa que va cloure el Concili Vatià II i el va haver de portar a la pràctica

L’EROL 21

• La cúria romana sempre ha estat un fre per al desenvolu-pament del Vaticà II.

L’Església, evidentment, s’ha de concentrar en tornar a Jesús i a l’Evangeli i a ser mediadora i no obstacle per a la trobada amb el Déu de Jesús i amb els pobres.

REMARQUES

Fins a quin punt, els cristians de base, eren conscients de les noves propostes conciliars? Els canvis més notoris i que tothom ha vis-cut fan referència a la Litúrgia, sobretot, quant a la missa, i menys quant a la resta dels sagraments.

La missa, realment, es va re-formar del tot, malgrat que no es van voler revisar ni els con-ceptes teològics ni el vocabulari. Moltes de les oracions no són intel·ligibles, i pot ser que no ho hagin estat mai. Avui, després de 50 anys del Concili, i amb el salt que ha fet la societat, amb la modernitat i la postmodernitat, encara es troba més a faltar un

llenguatge que connecti amb el poble. I, en aquest sentit, no s’està fent res.

Passar del llatí a les llengües vernacles, de dir la missa d’es-quena al poble a dir-la de cara, etc.. és el canvi que més va notar i valorar la gent.

Un altre canvi substancial es va donar en els enterraments. Abans hi havia classes: els més rics hi tenien molts capellans; els més pobres, tres com a molt. La supressió de classes va ser un canvi del tot necessari.

Les parròquies van haver de canviar el xip. El rector ja no era l’amo i senyor que feia i desfeia a gratcient, sinó que a totes les parròquies, inclús les més peti-tes, havien de tenir un consell de pastoral i d’economia. Igualment, els bisbes van haver de nomenar, a nivell diocesà, els Consells de govern, del presbiteri, de pastoral, d’economia, de consultors, a més de delegacions per a cada activitat pastoral.

Un altre canvi ben visible, en el clergat, va ser la supressió de la

sotana –aquells que van voler– i vestir clergyman. Però, poc a poc, i a tot Europa, sense cap consig-na prèvia, els clergues es van habituar a vestir com els seglars. Tendència que avui, ha fet marxa enrere. Els capellans joves tornen a portar camisa amb collet –no clergyman–, aquesta vegada sí, amb consignes ben clares des de la jerarquia.

La catequesi també es va refor-mar de dalt a baix. Es va passar del catecisme de preguntes i respostes a temes sobre Jesucrist i l’Església. Es va fer ús dels audiovisuals amb diapositives i més tard amb els vídeos. Però, actualment, la cate-quesi està en procés de revisió, car allò que era vàlid 50 anys enrere, ja no ho és en l’actualitat. Hi ha molta feina a fer.

Els canvis més profunds, però, es van donar en la teologia i en la Sagrada Escriptura. Fins ales-hores es vivia amb la teologia de Sant Tomàs, però van sorgir un seguit de teòlegs i biblistes de gran vàlua, alguns dels quals havien treballat a l’ombra abans

del Concili, que ens van posar la teologia i la Bíblia al dia i a l’abast de tothom. Aquest fet va provocar que arreu es muntessin cursos de reciclatge tant per a capellans com per a laics. A les ciutats i pobles més grans, durant anys, es van muntar cursets per formar el laicat i els preveres.

L’obertura que va significar el Vaticà II de cara al món, i l’aire fresc que va entrar a l’Església com volia Joan XXIII, va generar un entusiasme i unes ganes de treballar que, malauradament, fa anys que s’han perdut, a causa dels continus entrebancs que han anat posant els contraris a la re-novació i als canvis. El moviment actual de la Nova Evangelització és tot una altra cosa. No dubtem de la bona fe i de la bona voluntat dels qui han llançat la nova inici-ativa, i fem vots perquè aquests nous esforços no caiguin en un sac foradat.

Ramon Viladés

D O S S I E R

22 L’EROL

Una revolució en les tendències musicals i el seu impacte en la societat. Un repàs dels conjunts i cantants estrangers, espanyols i catalans que marcaren una nova època. Ens acompanyeu?.

Tot i que pogués semblar que el Berguedà dels anys 60s estava aïllat del món a nivell musical, emissores com Radio Barcelona amb Salvador Escamilla o el nai-xement de Los 40 Principales el 1966 a la Cadena Ser, mantenien informats els oients de les noves tendències que es coïen arreu del món, sobretot als països anglo-saxons, i que havien de canviar la història de la música popular.

Els Estats Units i Anglaterra, l’arrel del canvi

A Estats Units, des de finals dels anys 50, havia sorgit un noi que feia anar de corcoll les autoritats, horroritzava els pares i encantava al jovent, sobretot a les noies, era un tal Elvis Presley. Partint de la música negra que llavors dominava el mercat impulsada per la gran discogràfica Motown Records, triomfaven grans artistes del Rythm & Blues com Ben E. King que pregava “Stand By Me”, l’Aretha Franklin demanant “Respect” o altres de caire més Soul, que donaven gran impor-tància a les seccions de vent, com Ottis Reding, que ja mirava el mar “Sittin’ On The Dock Of The Bay” o el pianista Ray Charles que tenia “Georgia On My Mind”.

Amb aquest pòsit, Elvis va saber donar forma i popularitzar un nou estil que va triomfar ben aviat entre blancs i negres que el cantaven i el ballaven amb fervor, era el Rock & Roll. Amb l’Elvis com a gran estrella, cantant “Jail-

house Rock” (El Rock de la Presó) o “Love Me Tender” fins i tot al cinema de Hollywood, el rock & roll va viure la seva època daura-da als anys 50s amb altres icones importants com Bill Haley, Jerry Lee Lewis o el guitarrista Chuck Berry,uns blancs i l’altre negre; el rock & roll havia trencat les barreres racials i tots ballaven al seu ritme.

EL ROCK. Un Nou Estil Trencador per al Jovent

Però els que realment va trans-formar la música i la cultura popular a tot el món van ser uns anglesos de Liverpool anomenats The Beatles. Després de 2-3 anys d’èxit només al Regne Unit, van desembarcar als USA el 1964 i es van trobar un país deprimit per l’assassinat de John F. Kennedy feia només 3 mesos. Els Beatles van suposar una entrada d’aire fresc amb les seves cançons ale-gres, optimistes i tan ben fetes que fins i tot agradaven als pares de les jovenetes. Des de la seva aparició a primers dels 60 a Anglaterra, el rum-rum que portaven els Beatles allà on actuaven anava

acompanyat del fenomen de les fans, que cridaven com posseïdes només de veure el quartet de Liverpool aparèixer a l’escenari. Era com una emoció d’histèria col·lectiva adolescent que es va anar encomanant a tot arreu del món on van tocar i que després va passar també a altres grups.

Es diu que The Beatles van destruir el rock & roll, entès com a música ballable que venia dels negres, i van conquerir el mercat discogràfic, on es van imposar majoritàriament els gustos del públic blanc. Amb la seva fusió de músiques americanes van crear el Rock amb aquests in-gredients: base rítmica de rock & roll, harmonies de rythm & blues i la incorporació de velles melodies d’estil jazz o dels musicals de Broadway. El rock era una música més aviat per a escoltar que per a ballar, que reflectia en les seves lletres els problemes del jovent i que aportava nous valors espiri-tuals i socials, com l’alliberament sexual o l’antimilitarisme. Amb temes com “Yesterday”, “Hey

Jude” o “Let It Be”, The Beatles fa 50 anys van canviar la història de la música. Van arribar a Barcelona el 3 de juliol de 1965, després de cantar el dia abans a Madrid, i l’organització va muntar tota una presentació mediàtica per oferir la

millor cara del règim, amb multitud de fotos amb la

guàrdia civil o vestits de toreros. Després de vetar l’entrada al

concert als que feien “mala pinta” i amb entra-

des a preus desorbitats per l’època, de 75 a 450 pessetes,

van actuar a la plaça Monumental amb els Shakers i Els Sirex de telo-ners i presentats per Torrebruno, el gran showman del moment. No hi va haver cap incident, fins

JoaN alSiNa CoMPaNY

El Berguedà als 1960Música, Pau i Amor

The Beatles. greatest Hits, 1a part 1962-1965.

The Doors, 1967.

Elvis Presley.

L’EROL 23

i tot el grup va declarar que mai havien actuat davant d’un públic tan educat i el concert va ser un èxit sense precedents.

L’any anterior, el 1964, havia sorgit una nova banda anglesa primitiva, rebel i provocadora, que duia per nom The Rolling Stones, que donava una impor-tància cabdal al ritme i a la música negra R&B, buscant la “Satisfacti-on” i encenent una rivalitat amb els Beatles que va durar varies dècades, més enllà de la dissolució del grup de Lennon i McCartney a finals dels 60.

De New York van sorgir-ne The Mamas & The Papas, amb un missatge hippie i flower power, invocant el “California Drea-ming” al qual es va afegir Grate-ful Dead des de San Francisco i Crosby, Stills, Nash and Young o Jim Morrison des de Los An-geles. Aquest darrer liderava The Doors interpretant cançons com “Light My Fire” que el van convertir en un mite, l’anomenat Rei Llargandaix, sobretot després de la seva mort prematura als 27 anys, víctima d’una vida viscuda sempre al límit amb excessos en l’alcohol i les drogues. I és que la resposta pacifista a la Guerra del Vietnam impulsada pel mo-viment hippie que s’havia estès per tot el món amb el lema “pau, amor i llibertat” a poc a poc es va anar distorsionant cap al més malèfic “sexe, drogues i rock and roll” que es va acabar imposant als anys 70.

EL FOLK. La Força de la Cançó Protesta.

El moviment folk va sorgir també a primers dels 60 a Estats Units i es va originar entre els activistes pels drets civils, els lluitadors del món obrer, els pacifistes que s’oposa-ven a la guerra de Vietnam o a qualsevol guerra i els ecologistes que començaven a prendre cons-ciència del valor de la conservació del planeta.

Pete Seeger, desaparegut el gener passat als 94 anys, va ser el gran líder espiritual d’aquest moviment de cançó protesta, adaptant espirituals negres com “We Shall Overcome” traduït com “Tots Junts Vencerem”, “Vull Ser Lliure” o “La Vall del Riu Vermell” i cançons con “Guantanamera”,

per fer-los himnes internacionals de tot una manera alternativa de veure el món. No cal dir que als anys 60 va ser detingut i condem-nat a presó, acusat de conspirador i comunista, la qual cosa el va convertir en un referent moral. Anys més tard, el 1994 va ser condecorat per Bill Clinton a la Casa Blanca per la seva lluita en favor dels drets civils.

Pete Seeger mateix va pre-sentar com a pupil seu un noi d’aspecte desmanegat de nom Bob Dylan que, partint dels fo-naments folk, va ser qui va tenir ressó mediàtic a nivell mundial, incorporant-hi elements del rock. Diuen que mestre i deixeble es van discutir fort pel fet que Pete Seeger li va retreure que cantés amb micro, amb la guitarra elec-trificada i que no se l’entengués de res en la pronunciació, quan un dels fonaments sagrats del folk era la naturalitat, la proximitat del cantautor al seu públic i que cada paraula havia de ser clara i intel·ligible.

Així, Bob Dylan, l’anomenat poeta del rock va escriure alguns

dels grans himnes emblema de la lluita dels anys 60 com “The Times They Are A-Changin” (Els temps estan canviant) o “Blowing in the Wind” (Escolta-ho en el Vent), escrita el 1962, i que diu així:

Si a Bob Dylan l’anomena-ven el Rei de la Cançó Protesta, la Reina sens dubte era Joan Baez,una cantant d’aspecte dolç però amb una forta càrrega polí-tica i llibertària en els seus ideals que va connectar profundament amb el públic de tot el món. I a la llista dels grans de la música folk-rock americana no hi podien

faltar Simon & Garfunkel, un duet format per Paul Simon i Art Garfunkel que, amb lletres de to nostàlgic, van tenir repercussió mundial cantant “The Sound of Silence” (El So del silenci), “Mrs. Robinson” (Senyora Robinson) o “Bridge Over Troubled Water” (Pont Sobre Aigües Turbulentes).

WOODSTOCK. 3 Dies de Pau, Amor i Música 15-18 Agost 1969, New York

Un dels moments històrics de la música popular a nivell mundial va ser la celebració del Festival de Woodstock als Estats Units l’estiu de 1969. Va suposar la sublimació de tota una dècada de l’ideari hip-pie que buscava una nova forma de vida amb la lluita pacifista, el rebuig a les guerres de Corea i del Vietnam, la reivindicació del lema “Pau i Amor” com a forma de vida, la pràctica de l’amor lliure, la vida en comunes, predicant l’ecolo-gisme com a religió i respectant i reivindicant la importància de la música i les arts en l’educació.

Durant 3 dies, del 15 al 18

Escolta-ho en el Vent(versió de Gerard Quintana i Jordi Batiste)

Per quants camins l’home haurà de passarabans que arribi a ser algú.Quants mars haurà de creuar un colom blancper dormir a la platja segur.Quants canons més hauran de dispararabans que per fi es quedin muts.

Això amic meu només ho sap el vent,escolta la resposta dins del vent.

Quantes vegades podrem mirar amuntabans d’arribar a veure el cel.Quantes orelles haurem de tenirper sentir com ploren arreu.Quantes morts més ens caldran, amic meuper saber que mort massa gent.


Quants anys podrà una muntanya existirabans que l’ensorri la mar.Quant temps la gent haurà de seguirper guanyar-se la llibertat.Quantes vegades podrem girar el capfingint que no ens n’hem adonat.


Pete seeger.

Bob Dylan.

Joan Baez.

24 L’EROL

d’agost de 1969, més de 400.000 persones van pagar 18 dòlars per assistir al Festival de Woodstock, a l’estat de Nova York, on van tocar artistes de la talla de Janis Joplin, Jimi Hendrix, Ravi Shankar, Joan Baez (embarassada de 6 mesos), Santana, Grateful Dead, Creden-ce Clearwater Revival, The Who, Joe Cocker, Johnny Winter o Crosby Stills Nash & Young. Va ser el començament de l’època dels grans festivals hippies, que suposaven intensos dies de gaudi i èxtasi musical, on “colar-se” sense entrada era un dret i l’ingre-dient principal era passar-s’ho bé amb la música, però també amb jocs d’escuma o despullant-se en perfecta comunió amb la natura. Tot això, és clar, acompanyat d’exposicions prolongades al sol i al fang i amb llargues nits de celebració col·lectiva, amb sexe, drogues, sobretot LSD i mari-huana, però també heroïna, tot per reivindicar i conviure amb l’esperança d’un nou estil de vida que salvés la humanitat.

Al nostre país vam haver d’es-perar fins el 1975 per viure una experiència similar amb el Canet Rock, encara sota la dictadura de Franco i sense el permís del govern (estava expressament prohibit). Se celebrà el 26 i 27 de juliol, prometent “dotze hores

de música i follia”. La Trinca va col·laborar en l’organització i van actuar-hi cantants i grups trencadors a l’època com Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Sisa, la Companyia Elèctrica Dharma o l’Orquestra Plateria.

CHANSON FRANÇAISE. L’Aire Fresc que Ve de França

Als anys 60s, el nostre país va experimentar un boom econòmic que va millorar la qualitat de vida de la gent però que no va anar acompanyat d’una obertura de mires del règim en la part polí-tica i social. Així, els referents més propers dels quals bevia la intel·lectualitat cultural venien sobretot de França on triomfaven artistes-cantautors del que es va anomenar la Chanson Française, amb Georges Brassens com a pal de paller i iniciador d’aquest moviment poètic d’alt contingut de protesta social, aquí versionat per Josep Maria Espinàs. Van seguir el seu exemple la gran Edith Piaf amb una veu per-sonalíssima i èxits rotunds com “Non, je Regrette Rien”, “La Vie en Rose”, “Padam, Padam” o el tema “Milord” dedicat a un dels seus grans amants i figura consagrada a partir de Maig del 68: Georges Moustaki. Poeta refinat i sensible però que amb cançons rebels i contestatàries contra l’opressió i l’imperialisme

econòmic, Moustaki es va con-vertir en emblema de tota una generació, amb cançons com “Ma Liberté”, “Ma Solitude” o el cant a la llibertat “Le Métèque” que parla d’un estranger, com ell ma-teix, francès, però de procedència judeo-grega. Altres grans cantau-tors d’aquest moviment van ser Jacques Brel, autor de “Ne Me Quite Pas” o Serge Gaingsbourg que cantava “Je T’aime.. Moi Non Plus” amb un caire més intros-pectiu i sentimental. Cadascú a la seva manera van suposar una renovació en la música francesa que va traspassar fronteres i va arribar a tota Europa.

LA COPLA. La Banda Sonora del Règim.

A Espanya, durant tota la post-guerra i tots els anys 50, el règim franquista s’havia fet seva la copla, també anomenada cançó espanyola, amb artistes com Concha Piquer cantant “Suspi-ros de España”, Antonio Molina amb la seva “La Bien Pagà”, Lola Flores que arrasava amb “Ay, Pena Penita Pena” o Manolo Escobar buscant “Mi Carro”, artistes de gran vàlua, però que sobretot cantaven cançons po-ètiques, folklòriques o de tema amorós, amb lletres inofensives socialment, que buscaven la diversió i l’entreteniment sense més, complaent així la censura i les ments pensants que dictaven què estava bé i què no.

EL TWIST I LA MÚSICA YE-YE. Els Guateques.

A partir dels anys 60, la banda sonora del règim va haver de con-viure amb grups que ja bevien de la cultura anglesa i que portaven nous ritmes i maneres de veure la vida diferents a la cultura oficial que predicava el Nodo. Havia ar-ribat el Twist, una música alegre i especialment feta per a ballar, sols o en parelles, fent unes ro-tacions característiques amb les puntes dels peus i flexionant els genolls. Es van apuntar a la moda Los Sirex amb “La Escoba” que ja volia escombrar moltes co-ses, també Los Brincos i el seu “Un Sorbito de Champán”, Los Mustang versionant els Beatles a “Submarino Amarillo”, Los

Canet Rock, juliol de 1975.

Jacques Brel.

georges moustaki.

L’EROL 25

Bravos amb “Black Is Black” o el Duo Dinàmico amb “Quinze Años Tiene Mi Amor”. Va ser l’època de la música Ye-Ye, amb una majoria de grups catalans, però que cantaven en castellà, i dels revolucionaris guateques on hi regnava la diversió, però també un ànim de canviar l’estatus social i polític.

EL FESTIVAL DE EUROVISIÓN. Tot un Esdeveniment Televisiu.

Als anys 60, quan tot el món oc-cidental era inundat per l’onada hippie i dels grans festivals com el de Woodstock i altres similars, a Espanya s’havia de veure per televisió i només hi havia un sol canal. El Festival de la Cançó d’Eurovisió era un esdeveni-ment multitudinari que parava el país completament. Sonava el “Te Deum” de Charpentier, la sintonia de les connexions internacionals, i la gent tenia la sensació que no estava tan aïllada del món, ja que competien can-tant amb altres països europeus. La cosa arribava al clímax amb la votació final en anglès i francès on es podien donar fins a. United Kingdom Twelf Points - Royaume Uni Douze points. També hi va haver conflictes, com en l’edició del 1968 quan Joan Manuel Serrat, l’artista escollit per re-presentar Espanya aquell any, demana poder cantar la cançó “La la la” en català per reivindicar l’opressió a la qual estava sotmesa la llengua catalana llavors. La reacció espanyola no es fa espe-rar i en pocs dies es va buscar un altre intèrpret, la Massiel, que curiosament acabarà guanyant el concurs, i Serrat, vetat a la ràdio i a la televisió espanyola és víctima

d’una campanya de desprestigi i xiulat en els concerts que fa a partir de llavors a l’estat espanyol; a Catalunya, és clar, és aclamat com un heroi.

LA NOVA CANÇÓ. Els Cantautors s’atreveixen amb el Català.

Cap el 1961 i amb la dictadura encara amb tota la seva força represora i censuradora contra tot el que no fos l’estàndard es-panyol que propugnava el règim franquista, a Catalunya apareixen dos personatges que lideraran la recuperació de la cançó cantada en català i amb un sentiment de reivindicació dels drets democrà-tics i socials, emmirallant-se en els grans cantautors francesos, especialment Georges Brassens; són els qui van fundar Els Setge Jutges: l’historiador i crític de cinema Miquel Porter Moix i l’escriptor i periodista Josep Ma-ria Espinàs. Se’ls uniran tot un reguitzell d’artistes, alguns dels quals al final han estat icones de la música i la cultura en català: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. També des del País Valencià, Raimon va estar vinculat a aquest moviment des dels seus inicis.

Dins de la Nova Cançó, i també reivindicant la cançó en català, però intentant recuperar les melodies tradicionals catalanes i amb referents en la música folk anglosaxona o americana tals com Pete Seeger o Bob Dylan, el

1967-68 apareixen una sèrie de cantants i animadors musicals que s’uniran de manera informal sota el nom de Grup De Folk. Seran el contrapés popular i festiu a Els Setze Jutges i hi trobarem artistes com ara Jaume Arnella, Xesco Boix, Falsterbo 3 (Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet), Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Con-sol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba, Josep Molí o Ovidi Montllor. Varen donar una visió alternativa poètica i molt creativa de la realitat del moment.

EL MOVIMENT CORAL CATALÀ, ELS ESCOLTES I ELS CANTS LITÚRGICS

Reinventant les Cançons Populars, el Folk i els Espiri-tuals Negres.

Els anys 60 també van ser l’època del naixement (Coral Joventut Sardanista de Puig-reig, 1968) o renaixement (Orfeó Nova Sol-

sona, 1961 o Orfeó Berguedà, 1969) de moltes corals després del període de la Guerra Civil i postguerra, obligades, molts vegades, a reduir o cancel·lar del tot la seva activitat, basada en els ideals catalanistes que a finals del segle XIX havien inspirat la seva creació. Amb l’arrel als Cors de Josep Anselm Clavé en les franges de població més obrera i en el Mo-viment Coral Català liderat per Lluís Millet i Amadeu Vives des de l’Orfeó Català en les franges més burgeses, es varen projectar arreu de Catalunya multitud de Cors de Clavé i Orfeons que van vertebrar socialment el país i van tenir continuïtat els anys 1960 gràcies a grans líders com Oriol Martorell, Lluís Virgili o Manuel Cabero.

Sobre el tema n’hem parlat amb Mossèn Ramon Viladés, que ho va viure en primera persona i remar-ca que “el ressorgiment del cant coral es va donar en la dècada del 60. Fins aleshores qui manejava les corals eren els capellans, perquè el poble no tenia possibilitats de formar directors. Érem en ple franquisme, amb tot el

Los Bravos, “Black Is Black.

Joan manuel serrat.

Els setze Jutges

26 L’EROL

que això vol dir. Durant aquests anys i els posteriors, a Catalunya, vam tenir la sort d’uns veritables profetes músics, em refereixo a Lluís Virgili, director de l’Orfeó Lleidatà i l’Oriol Martorell, de la coral Sant Jordi, en Manuel Cabero, Massó, etc... La tasca que aquestes persones van fer a través dels Cursos Internacionals de Direcció Coral de Lleida va ser immensa. En aquests cursets, que, amb format més reduït, es van orga-nitzar per tot Catalunya, hi venien directors de renom de tot Europa. Tot aquest treball va permetre formar multitud de jovent, que poc a poc, es va fer càrrec dels antics orfeons i de les noves corals, que van sorgir com bolets per tot l’àmbit català.

El 1967, recordo que va tenir lloc la primera trobada de Corals del Berguedà, a la Font del Balç de Gironella, amb l’assistència de Lluís Virgili i Oriol Martorell. En-cara conservo el programa. Hi van assistir la Coral Mixta d’Avià, de la qual jo n’era el responsable, la Coral Acadèmia Farguell de Berga, Coral del Club Sant Jordi de Gironella, Cor Mixt Colònia Soldevila, Coral Infantil de Gironella, Coral Cantiga de Barcelona i Orfeó Lleidatà. La segona trobada es va fer el 1968 a Guardiola de Berguedà amb el nom de Bages-Berguedà. En aquesta ja hi va assistir la Coral Joventut Sarda-nista de Puig-reig, dirigida per Mn. Josep Besora, i seguidament Ramon Noguera.”

Així, els anys 60 seran anys d’ebullició catalanista, de cobles i colles sardanistes, d’aplecs i grans ballades com una forma de reivindicació democràtica de la identitat del nostre país a través de la música i els balls. Igualment, a través del cant coral, amb els grans Concursos de Cant d’en Clavé on es reunien milers de persones o també en les trobades multitudinàries dels Orfeons i masses corals, ja fos al Palau de la Música Catalana de Barcelona o en altres indrets de Catalunya, l’important era fer sentir la força del col·lectiu, el fet de cantar junts refermant el sentit de identitat i de poble.

Paral·lelament van sorgir els Agrupaments Escoltes i els Esplais que bevien d’aquesta renovació musical i es podien trobar als seus Cançoners temes originals d’artis-tes pertanyents a Els Setze Jutges i al Grup de Folk o traduccions

fetes per ells mateixos de temes de la chansonfrançaise o del folk internacional. A finals dels 60 també van aparèixer nous grups amb cançons compromeses com Els Esquirols, sortits al cor del Collsacabra, a Osona, que ens van deixar temes tan emblemàtics pels excursionistes i amants del foc de camp com “Fent Camí” “Arrels” o “Torna, torna Serra-llonga”.

En un moment encara d’opres-sió cultural, hi hagué qui va fer un paral·lelisme entre els Espirituals Negres, que demanaven l’allibe-rament de l’esclavisme del segle XIX als USA, equiparant-ho a la llibertat que demanada el poble envers la dictadura franquista. Espirituals Negres traduïts al català per Josly i enregistrats per Lluís Virgili al capdavant de l’Orfeó Lleidatà es faran populars en les corals de Catalunya, en les parròquies i en els moviments juvenils propers a l’església; qui no recorda “La Vall de Riu Ver-mell”, “Gronxa’m Estel Daurat” o “Kumbayà”, entre molts d’altres. Així, aprofitant l’obertura que va significar el Concili Vaticà II en

matèria de cants i continguts a partir de 1962, que permetia in-corporar a la cerimònia religiosa melodies i lletres que no fossin estrictament litúrgiques i en llatí, la missa es va tornar molt més participativa i propera al poble. El Pare Ireneu Segarra es posa al capdavant de la renovació i treu el Llibre dels Cants de la Missa de Montserrat, que serà seguit per una gran majoria de parròquies catalanes.

Mossèn Ramon Viladés, també ens comenta que “el pas del llatí a les llengües vernacles en la litúrgia va provocar un trencament brusc entre el gregorià i el cant popular. El gre-gorià mai no va ser un cant popular atesa la seva complexitat. Per això quan es va presentar l’oportunitat de deixar-lo no ens hi vam pensar gens. Ho vaig viure en primera persona. El 1965 va entrar en vigor la reforma litúrgica, i, a partir d’aquí, el grego-rià va passar a millor vida. El 1965 jo feia l’últim curs de la carrera. Els estudiants ens fèiem càrrec del cant a la catedral. Per Setmana Santa d’aquell any hi va haver una forta discussió entre superiors i estudiants sobre el cant a la catedral. ¿S’havia de continuar amb el gregorià o co-mençar foc nou? No hi va haver ni vencedors ni vençuts. Meitat i meitat. En ser el primer any del canvi no hi havia gaire recursos per cantar en català, però a Catalunya vam tenir sort dels monjos de Montser-rat. Aquests ja s’havien avançat a musicar textos en català. Un músic dels més prolífics, i del qual encara avui cantem les seves composicions, va ser el Pare Ireneu Segarra, direc-tor de l’escolania de Montserrat. Va tenir l’encert de compondre cants de melodies senzilles i força inspirades. El poble els va aprendre de seguida.

Cal dir, però, que la nova música religiosa, després de 50 anys, no ha superat encara la categoria musical del gregorià. Per això moltes veus de dins i fora de l’Església han titllat el canvi de genocidi cultural. Pot ser sí, però torno a repetir que el gregorià mai no va ser el cant del poble. No ho podia ser, perquè hi havia cants per totes les festes de l’any, i era impossible que el poble les aprengués. La gent sabia la missa d’Angelis, i para de contar. Qui cantava el gregorià era el clergat. Tots recordem aquelles misses de difunts amb un cant gregorià que feia escapar a córrer. Era una burla musical. El gregorià és molt bonic, és

inspirat i religiosament profund, però s’ha de cantar molt bé. Per això, val més que hagi quedat com a cant en els monestirs. Almenys no tenim la pos-sibilitat de continuar destrossant-lo.”

ELS INICIS DEL ROCK AL BERGUEDÀ. Entre el Ball i la Festa

És clar que no tot eren reivindica-cions polítiques i socials o canvis religiosos, i que la gent, molt so-vint, el que volia era passar-s’ho bé els dies de festa fent un bon berenar amb la família i els amics tot ballant amb bona música. Així va ser com van sortir tot de grups al Berguedà que seguien l’onada de la música ye-ye i el twist, com-binats amb els balls de tota la vida.

Cap el 1966 surten els Pioners a Berga, els Shock a Puig-reig i els Tréboles Negros a Girone-lla. Seran la llavor que donarà pas a multitud d’altres grups de pop i rock de la comarca, que juntament amb els grups de ball tradicionals com l’Orquestra Rosaleda de Sallent, faran els anys 60 molt més agradables.

Parlem de com recorda aquells anys en Josep Vicenç Marín (1951, Yeste -Albace-te), cantant de Los Tréboles Negros:

Ens trobem a la Biblioteca de Gi-ronella, de la qual el Vicens n’és usuari, ja que li agrada molt llegir, sobretot novel·la negra i d’acció. Als 63 anys, continua cantant i tocant la guitarra, ara en el duet de música ball Son2, amb el seu amic Josep Piera, després d’ha-ver-ho fet durat més de 30 anys en el conegut grup gironellenc Els Index. I és que, com a molts joves de la seva generació, la que va viure l’adolescència als anys 60’s, al jove Vicens li agradava escoltar i sobretot cantar i tocar la guitarra elèctrica, experimentant amb la nova música que arribava dels països anglosaxons, el rock & roll, que els donava un aire de llibertat i rebel·lia.

Joan Alsina: Quan vas comen-çar a tocar? Vicens Marín: Vaig començar a tocar cap el 1965, quan tenia 14 anys, en un grup que ens dèiem Los Tréboles Negros, així en caste-

Esquirols, Fent camí.

Xesco Boix.

L’EROL 27

llà, perquè llavors calia posar-ho en castellà. Érem 3 de cal Bassacs: jo, que era el cantant, l’Antonio Burgos a la guitarra rítmica i el Juan Martínez a la bateria. Des-prés el Miquel Valls, de Gironella, que tocava l’orgue Hammond, un instrument de moda en aquella època, i completaven el grup els puig-reigencs Ernest Parcerisa a la guitarra solista i el Bartolo Manzanares que tocava el baix elèctric, un baix molt original en forma de violí, com el que tocava el John Lennon. Assajàvem en un magatzem al Barri de Cuenca que ens deixava el Quimet Sileta pare, que per la seva feina es movia per tota la comarca del Berguedà i ens buscava concerts i balls en els qual tocar i ja ens hi portava en la seva furgoneta.

JA: Quin tipus de música tocàveu?VM: Fèiem música de ball, per a ballar: valsos, pasdobles o foxtrot de tota la vida, però també rumbes del Peret, que llavors començava a triomfar, i pop-rock amb versi-ons dels Sirex i els Mustang. De grups de l’estranger, tocàvem cançons dels Beatles com “Twist and Shout” o “Yellow Submari-ne”, dels Rolling Stones feiem el “Satisfaction” o “Black Magic Wo-man” o per exemple dels Equals el “Baby Come Back”.

JA: Com us va arribar aquesta nova música?VM: L’escoltàvem per la ràdio. També arribaven discos d’im-portació, que costaven de trobar, i que després es posaven molt als guateques.

JA: Què eren ben bé els gua-teques? VM: Buscàvem un local on pogu-éssim ballar nois i noies i posàvem música amb un tocadiscos i amb EP’s, uns discos de vinil que solien tenir 1 o 2 cançons per banda, més curts que els LP’s que van venir després. Tothom portava alguna cosa per beure i menjar, posàvem alguna llumeta més fosqueta, per ambientar, tot i que no gaire, ja que a vegades també hi venien les mares de les nenes i clar..

JA: Clar, éreu molt jovenets?VM: Sí, jo llavors tenia 14-15 anys i degut a la meva afició a

la música vaig haver de repetir curs a l’escola. Quan vaig fer els 14 anys vaig començar a treballar a la fàbrica de Viladomiu Nou, a carregar revòlvers, de 6 a 14h del matí. A la tarda agafava el carrilet a Viladomiu Vell, que era on parava, i cap a Navàs a l’Escola de Formació Professional de 16 a 21h del vespre.

JA: Com vas viure els canvis dels anys 60?VM: Ens agradava tocar rock & roll perquè amb aquelles cançons eres més “rebelde”. Solia anar als concerts amb pantalons de ratlles blaves i blanques acampanats, com tocava llavors, i tots els del grup portàvem camises amb far-balans, armilla i pajarita, anàvem de festa però arregladets.

JA: Com funcionàveu Los Tréboles Negros?VM: Vam durar uns 3 o 4 anys del 1965 al 1969, fins que vam haver d’anar a la mili. Per les partitures, anàvem a buscar-les a Barcelona, a la Casa Beethoven. Solien tenir una portada amb la caràtula del disc i a dins la música per a piano, la melodia de veu i el xifrat dels acords per a guitarra. Llavors, per a poder tocar i fer concerts, t’havies de donar d’alta de la

SGAE (Societat General d’Autors i Editors) i fer un examen tocant una cançó davant d’un jurat. Si passaves l’examen et donaven el Carnet de Espectáculo que s’ha-via de portar als concerts. Amb aquest carnet de l’SGAE també t’enviaven de tant en tant algunes partitures de cançons arranjades.

JA: A quins llocs tocàveu?VM: Fèiem balls per tot el Bergue-dà. A l’aire lliure quan feia bo i en locals tancats a l’hivern. Sempre solíem fer ball clàssic primer i després “marxa” per al jovent. Pagàvem la gasolina i el transport i sempre ens quedava algun caler. Tocàvem quasi cada diumenge a la tarda en berenars o balls a la font, on hi fèiem temes com “La Última Noche que Pasé Contigo”, la majoria en castellà, però també en anglès, tot i que no en sabíem, pronunciàvem com podíem!

JA: Com era l’ambient als concerts?VM: Era ambient de festa, la gent bevia cubates, cerveses o també calimochos (vi amb cocacola) per passar-s’ho bé, però tot el tema de porros i altres drogues no havia arribat encara, potser va ser més als anys 70’s.

JA: Et recordes quines eren les cançons emblemàtiques?VM: Recordo especialment al-

guns temes dels Sirex com “A Mi Me Gusta Beber i Reir” o “El Tren de la Costa” que era un rock & roll. Fèiem cançons dels Beatles com “Help” o també “Jóvenes” dels anglesos Cliff Richard & the Shadows, en la versió dels Mus-tangs, en castellà. De Los Salvajes m’agradava molt cantar “Soy Así”, potser perquè m’hi sentia identificat. La lletra deia:

“Con mis patillas largasi mi estrecho pantalón,bailo a mi maneraaunque llame la atención.Soy así! Soy así!”

JA: Quins altres grups hi havia al Berguedà?VM: A Puig-reig hi havia els Shocks amb els que hi tocava el Belmonte, el Méndez i el Guixé, amb alguns encara ens troben a vegades. De Berga també eren molt bons els Pioners, del metge Ballús i un tal Rubio. Aquests dos grups no feien ball i després canya, com nosaltres, ells només tocaven rock & roll. Recordo una trobada molt maca de tots aquest grups i altres al Festival Pop-Rock del Berguedà que es va fer a Avià cap el 1967-68. Va ser tot un es-deveniment!

Joan Alsina Company,musicòleg

Cobla-orquestra Rosaleda, 1960.

28 L’EROL

Durant el llarg període de temps del Franquisme, Franco va visi-tar 15 vegades Catalunya, i una sola vegada el Berguedà. Tots i cadascun dels viatges responien a una estratègia molt clara de propaganda del règim i en tots es produïa una esclatant manifesta-ció de suport i adhesió a la “figura del Caudillo”. Moltes persones sortien al carrer a aclamar al cap d’estat per què els hi donaven festa a la feina; La Vanguardia Española del dijous 18 de juny de 1970, data de la última visita de Franco a Cataluña, s’hi pot llegir: A PARTIR DE LAS CUATRO DE LA TARDE, FESTIVO, ABONABLE Y SIN RECUPERAR.

Els carrers s’omplien també de nens i nenes i estudiants de totes les edats que, organitzats pels seus professors, ovacionaven la comitiva oficial, vestits amb l’uniforme escolar net i planxat. I de treballadors, de “producto-res”, l’eufemisme que feia servir el règim per evitar la paraula treballadors o obrers, que encara tenia reminiscències republicanes i comunistes. Les visites de Fran-co eren també viatges de clares conseqüències econòmiques, i la del Berguedà i a altres llocs de Catalunya de l’any 1966 també les va tenir.

Franco a Catalunya el 1966

Franco va iniciar la seva visita a Catalunya el 22 de juny de 1966 visitant Tortosa. El viatge no podia començar amb més simbolisme per què el Caudillo va inaugurar el monument a la Batalla de l’Ebre que, encara avui tot i que retirats alguns dels seus atributs feixistes, resta dempeus al mig de l’Ebre, alçat sobre la pilastra de l’antic pont de la Cinta, construït

per substituir el de barques, i que fou volat pels republicans l’abril de 1938.

Fou un viatge intens –una llarga llista d’inauguracions– i extens en el temps, vint-i-un dies, del 22 de juny fins el 12 de juliol, alternats amb estades de descans al Palau de Pedralbes i al iot Azor, acompanyat de la seva esposa Carmen Polo i d’alguns dels seus ministres. Justament el 29 de juny va tenir lloc al Palau de Pedralbes el Consell de Ministres,

amb un jove Manuel Fraga –mi-nistre de Turismo y Progaganda que havia organitzat amb molt d’èxit la campanya 25 Años de Paz i que ara preparava la campanya del referèndum de 1966– i el ca-talà Laureà Lopez Rodó –ministre d’Economia des de 1965– un dels ministres tecnòcrates i de més pes, protagonista de la nova etapa econòmica qualificada com més liberal, oberta a l’exterior i modernitzadora.

Catalunya, i molt especialment Barcelona, esdevenien l’exemple més notable d’aquets èxits econò-mics i per tant la visita del Gene-ralísimo permetia donar visibilitat a les polítiques econòmiques del desarrollismo i que precedien un nou escenari polític, el que dona-va pas a la Ley orgánica del Estado que preparava la designació ofici-al de Joan Carles com a successor de la democràcia orgànica.

Franco va visitar la SEAT i els terrenys on s’havia de construir la factoria de Motor Ibérica; va inaugurar l’autovia del Vallès i el Consell de Ministres va aprovar la construcció de les autopistes de peatge de Barcelona a La Jon-quera i de Montgat a Mataró. A Barcelona Franco va inaugurar el parc d’atraccions de Montjuic, l’ampliació del Zoo, la piscina de Sant Jordi del recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, el Museu de Ceràmica de Montjuic, la seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i el grup d’habitatges “La Paz”, a Sant Martí de Provençals. Visità Montserrat, i de camí s’aturà a Martorell per inaugurar les obres del reconstruït pont del Diable i del conjunt d’habitatges nous que van pal·liar els grues problemes provocats per les inundacions en aquesta ciutat.

1966. La visita de Franco a Berga

roSa SErra, alBa BoiXadEr i QUEralt PoNSD O S S I E R

Portada de La Vanguardia Española del 22 de juny de 1966

L’EROL 29

A bord de l’Azor s’acosta a Sitges i Vilanova, navegà per la Costa Brava on va visitar Roses, el que aleshores era una petita urbanització singular d’Empu-riabrava, i el castell de Peralada acompanyat per Miquel Mateu i Pla (Barcelona 1898 - 1972) financer, empresari –també co-negut com a Mateu dels Ferros–, alcalde de Barcelona entre 1939 i 1945, ambaixador de França, procurador a les Corts i un dels homes més influents del règim a Catalunya. Un programa intens que es completava amb dies de descans al Palau de Pedralbes o al Azor, per què no es pot oblidar que Franco tenia aleshores 74 anys i tal com mostren les fotografies del viatge, era ja un home vell.

El dia 2 de juliol Franco va visitar Berga i Manresa; la seva esposa va aprofitar per acos-tar-se a la comercial i moderna Andorra i comprar visitar els moderns magatzems Prisunic. Un atapeït programa d’activitats que van combinar política, reli-gió i econòmica, i darrera de la qual, evidentment, hi havia la influencia del que fou alcalde de Berga i diputat provincial entre 1958 i 1979, Juan Noguera Sala (1). La Vanguardia Española en va fer un seguiment molt detallat i es per tant una font documental de primer ordre per seguir i entendre la significació de la visita.

Entusiasmo en toda la ruta ha-cia el Bergadá

“S. E. el Jefe del Estado realizó, ayer, su anunciada visita a la capital de la comarca del Bergadá. En el recorrido desde el Palacio de Pedralbes hasta su llegada a Berga, Franco recibió el homenaje y adhesión de las diversas poblaciones del recorrido, en las que habían sido colocados motivos ornamentales y grandes pancartas, con sentidas frases de solidaridad y entusiasmo por la presencia del Cau-dillo. Gran profusión de banderas españolas, colocadas en toda la ruta, en sus travesías por las diferentes localidades, iban jalonando este viaje de S. E. el Jefe del Estado, que provocó enfervorizado entusiasmo.

Llegada a Berga

“Poco antes de mediodía, el Caudi-llo llegó a Berga. Acompañaban a Su Excelencia, los ministros de la Gobernación, señor Alonso Vega, de

Obras Públicas, señor Silva Muñoz; de Industria, señor López Bravo; secretario general del Movimiento, señor Solís Ruiz y comisario del Plan de Desarrollo, señor López Rodó, junto con los jefes de las Casas Militar y Civil.

El alcalde de Berga, señor Nogue-ra, en el momento de imponer al Jefe del Estado, la Primera Medalla de Oro de la ciudad.

A su llegada, el Generalísimo fue recibido con vivas muestras

de entusiasmo. Rindió honores a Su Excelencia una compañía del Batallón de Cazadores de Montaña Cataluña IV, con bandera, banda y música, de la guarnición de Berga. La banda de música interpretó el Himno Nacional. Seguidamente Franco pasó revista a la citada compañía de honores y a continuación saludó a las autoridades que acudieron a recibir-le, entre las que figuraban el capitán general de la IV Región, duque de la Victoria; alcalde de Berga, Noguera Sala; comandante militar de la plaza, teniente coronel Vidal Mesull; juez de primera Instancia, don Alberto de la Escalera y arcipreste, reverendo Rafael Rovira Camps. Igualmente se hallaban, el delegado nacional de Provincias, señor Taboada y secreta-rio general de Sindicatos, señor Espi-nosa Poveda, quienes acompañaban AI ministro, señor Solís.

Franco hizo su entrada a Berga por el amplio paseo de la Paz, y don-de había sido instalado un Arco de Triunfo, con la siguiente inscripción: «Franco Caudillo de España, Berga contigo». A uno de los laidos y en unos parterres que ornamentan el citado paseo figuraba una pancarta que decía «Franco, Caudillo de la Paz y del Progreso».

En la plaza de San Pedro

… donde radica el Ayuntamiento de Berga, en un moderno edificio inau-gurado en 1930, con fachada neo-clásica moderna plaza fue habilitada una alta tribuna, que daba frente al balcón de las Casas Consistoriales, desde el cual más tarde Franco ha-blaría a los bergadanes. Aguardaba a S. E. y personalidades que inte-graban su séquito, el Ayuntamiento en pleno de Berga; la Corporación Provincial, también en pleno; los 309 alcaldes de los distintos pueblos de la

provincia; director general de Pren-sa, señor Jiménez Quílez; director general de Transportes Terrestres, señor Cruylles; Consejo Provincial del Movimiento y corporaciones. Estaban igualmente presentes los consejeros nacionales, señor Mateu Pla, Calviño, Roger Amat, Trías Bertrán y Santa Marina; director general de Seguridad, señor Blanco Rodríguez; presidente de la Audien-cia, señor Obiols Taberner; delegado de Sanidad, doctor Bravo Montero; gobernador militar, general Serrano; delegado de Trabajo, señor Cassado Mendoza; Jefe del Sector Aéreo, gene-ral Westendorp; fiscal general, sénior Ruiz de Luna; laureado general Salas Paniello; jefe de la zona de la Guar-dia Civil, general Serra Algarera; jefe superior de Policía, señor López Ballesteros y otras personalidades.

La plaza de San Pedro estaba to-talmente engalanada con banderas y damascos. En la iglesia de San Pedro se había colocado una bandera con los colores pontificios y en el edificio municipal había y grandes reposteros con los escudos de S. E. el Jefe del Estado y Víctor del Generalísimo en la baranda del balcón y el de España en la parte superior, donde también figuraba un escudo iluminadle de la ciudad de Berga.

La Vanguardia Española titulava en la portada de l’edició de dis-sabte 2 de juliol, i acompanyant unes magnifiques fotografíes de Pérez de Rozas: INENARRABLE RECIBIMIENTO A FRANCISCO FRANCO EN BERGA Y SANTA MARÍA DE QÜERALT. Les imat-ges difoses pel NODO Nº 1227A del dia 11 de juliol d’aquell any ho confirmen (2).

… seguidamente entró en las Casas Consistoriales.

El monument fou una iniciativa del governador civil de Tarragona Rafael Fernández martínez, del president de la Diputació, Antoni soler morey, i de l’alcalde de Tortosa, Joaquim Fabra, per celebrar els 25 anys de la batalla de l’Ebre (1964), del final de la guerra civil i dels “25 Años de Paz”. L’escultor, Lluís maria saumells, va acabar la feina el 1964, però fou Franco qui el va inaugurar.

Lopez Rodó fou un dels principals propulsors de la política de desenvolupament des que el 1962 fou nomenat Comisario del Plan de Desarrollo. Aquests van substituir el Plan de Estabilización de l’any 1959 que havia posat fi a la difícil etapa de l’autarquia; començava l’etapa del creixement econòmic, afavorida per la situació internacional, l’obertura de fronteres i la inversió estrangera. Lopez Rodí va presentar el III Plan de Desarrollo al costat de l’economista Fabià Estapé, un dels economistes que més va influir en el canvi de rumb de l’economia espanyola dels anys seixanta.

30 L’EROL

Después de descansar unos momen-tos, Su Excelencia firmó en el Libro de Oro de la ciudad. Acompañado del alcalde de Berga, ministros y autori-dades, se dirigió al balcón del edificio municipal. Cuando el Caudillo apa-reció en el balcón se reiteraron las muestras de entusiasmo, y los vítores y vivas se sucedían continuamente. La plaza y las calles afluentes a la misma, estaban totalmente llenas de un gentío enfervorizado aclamando a Franco, al igual que balcones y ven-tanas de todas las casas, que estaban repletos de vecino casas, que estaban repletos de vecinos.

L’alcalde Noguera el va rebre amb un discurs d’agraïment: ... el gran honor e inmensa satisfacción que ha causado a la Corporación Mu-nicipal y a la ciudad toda, el hecho de que Vuestra Excelencia se encuentre entre nosotros. Es algo que jamás, ni remotamente, hubiéramos podido esperar – que es van materialitzar en la concessió de la primera medalla d’or de la ciutat per què por muchos que sean los años trans-curridos, jamás podremos olvidar los bergadanes el histórico 2 de febrero de 1939, en cuya fecha vuestras gloriosas tropas, el invicto Ejército español, nos libraba del terror de la opresión, del hambre y de la vergüenza.

En un altre moment l’alcal-de Noguera va fer referencia a algunes singularitats de Berga: “Nuestra ciudad, no podemos ne-garlo es pequeña por el número de sus habitantes, pero grande por sus tradiciones, por sus valores morales, por su inquebrantable y constante adhesión al espíritu nacional, pu-estos de relieve a lo largo de toda su historia. El águila que hay grabada en el reverso de esta medalla, copia de la que figura en nuestra fiesta tradicional por excelencia, La Patum, es el símbolo, respetado por todas Idas generaciones de bergadanes, de ese amor patrio, acrecentado hoy por la providencial circunstancia de ser Vos el que rige los destinos de España e imbuir nuestro pueblo una era de prosperidad y seguridad jamás logradas por anteriores gobernantes.

L’alcalde va agrair al cap d’es-tat la construcció del pavelló esportiu, “la construcción de 1880 viviendas y la promesa de construir otras trescientas en breve plazo y, lo que tal vez sea más importante, trabajo, abundancia de santo y ben-dito trabajo, para poder contribuir a la riqueza y engrandecimiento de

nuestra comarca, retazo de tierra de nuestra grande y querida España”. El discurs va acabar amb el crit de ¡Caudillo de España, , Berga a vuestras órdenes!». Franco va elo-giar els “tesoros de nuestra nobleza campesina” i va parlar de “De aquí la necesidad de una continuidad política y una paz interna”. Visita a una exposición de realizaciones y proyectos mu-nicipales

La comitiva oficial van visitar una exposició de fotografies, plànols i maquetes dels principals projec-tes impulsats a Berga entre 1940 i 1964, així com els projectes de futur. Malauradament el perio-dista no dona masses detalls ni uns ni altres: “Además de una serie de proyectos en tramitación sobre saneamiento, pavimentación, alcan-tarillado y similares, la población necesita promocionar un polígono industrial, construir dos grupee escolares, el matadero, mercado y viviendas, además de un Instituto Laboral y un ambulatorio del Seguro Obligatorio de Enfermedad.”.

Representación de dieciséis mil trabajadores y mil trescientas empresa*

Tot seguit es van desplaçar a la plaça Viladomat, i a la seu de la Casa Sindical. Els esperaven el “ministro secretario del Movimiento y delegado nacional de Sindicatos, señor Solís Ruiz; secretario general, señor Espinosa Poveda; delegado provincial, señor Martín Villa; de-legado comarcal, señor Casellas y otras representaciones sindicales…

Franco subió al salón de actos donde se hallaban congregados los miem-bros del citado Consejo Económico Sindical Comarcal, que representaba a 16.000 trabajadores y a 1.300 empresas, predominando los sectores textil y minero… En las conclusiones de la ponencia de industria, refe-rente al ramo textil, se apuntaban sus necesidades y la crisis por la que atraviesa la misma, y al igual que en otras del Consejo, se hacía resaltar lo beneficioso que sería para ésta la construcción del pantano de La Baells, que regularía las aguas del río Llobregat haciendo que las industrias textiles que lo marginan abarataran el costo de su producción por el concepto de energía.»

Visita a una exposición de pro-blemas y proyectos de la cuen-ca minera

Finalizado el acto, Su Excelencia se trasladó a la biblioteca de la misma Casa Sindical, donde recibió a una ponencia de la cuenca minera car-bonífera de la comarca, presidida por don Manuel Portis, quienes le mos-traron gráficos y estadísticas, en sus aspectos técnicos, económico y social, sobre los problemas y proyectos exis-tentes. Entre otras consideraciones, le fueron expuestas a Su Excelencia el Jefe del Estado las siguientes:

«Las empresas mineras han tenido siempre la preocupación de estable-cer, en colaboración con otros grupos industriales, industrias consumido-ras de carbón en bocamina. En 1931 se puso en marcha la actual central térmica, de 14.400 kilovatios, que tan excelente servicio ha prestado, y en 1962 una fábrica, de cemento, con

capacidad de 100.000 toneladas anu-ales, que utiliza como materia prima los estériles intercalados en las capas de carbón, lo que constituye la prime-ra y única experiencia mundial en este sentido. También han procurado en la medida de sus posibilidades, incorporar a sus minas los elemen-tos de trabajo que los avances de la técnica minera han mostrado como muy eficaces. En este aspecto podemos decir sin jactancia, pero con verdad, que la cuenca de Berga ha ocupado siempre un lugar de vanguardia en la minería nacional. Nuestras minas se electrificaron hace más de treinta años y en ellas se utilizaron por primera vez en España, entre otras cosas, las lámparas de casco, los estemples metálicos y el arranque mecánico por ariete y por cepillo.

Este taller, cuyo esquema os pre-sentamos, lleva funcionando dos años y medio, y alcanza una produc-ción bruta de 1000 toneladas diarias, con un rendimiento por jornal de 12.500 kilogramos, demostrando ¡as posibilidades de mecanización de nuestras minas y los espectaculares resultados que pueden alcanzarse si-guiendo por este camino. Los servicios complementarios son también mo-dernos. Estas fotografías de lavaderos y talleres dan idea de los mismos.

Hasta aquí, lo que somos y lo que hemos hecho. Permitidme, Excelencia, que ahora os exponga brevemente nuestros problemas y nuestros proyectos. Nuestro mercado sufre la competencia de carbones extranjeros, primados en su país de origen, importados con derechos arancelarios muy bajos o sin ellos, por haber llegado al socaire de exen-ciones decretadas para satisfacer

La Llei Orgànica de l’Estat, promulgada el 1967 després de ser ratificada pel referèndum de desembre de 1966, era una de les conseqüències de l’arribada al poder dels tecnòcrates.

L’EROL 31

la demanda de nuestra industria siderúrgica a un mercado como el de Barcelona donde las necesidades de tal tipo de carbón son nulas o en todo caso muy reducidas.

Pero el factor fundamental es la presión progresivamente creciente de los combustibles líquidos, agravada recientemente por su reajuste de precios, que ha motivado, junto con otras circunstancias estacionales, una súbita contracción del mercado, resultando de ello que en sólo dos me-ses hemos almacenado en bocamina 30.000 toneladas de carbón.

Para hacer frente a las concurren-cias reseñadas y asegurar un futuro estable a nuestras minas, se precisa una reorganización, asentada en dos pilares fundamentales: un consumo razonablemente garantizado y la se-guridad de ofrecer a este consumidor combustible a precio competitivo con los de otras características y proce-dencias.»

El Caudillo oró en el Santuario de Nuestra Señora de Queralt e inauguró la carretera y el funi-cular de acceso al popular tem-plo mariano del Bergadán

De tothom es conegut que per facilitar l’accés de Franco al san-tuari de Queralt es va construir el funicular que mai més va tornar a funcionar; la carretera, que com el funicular també fou pagada per la Diputació de Barcelona, si que va fet servei. L’any 1966 ja s’enaltien les oportunitats i les potencialitats de Queralt i La Vanguardia Española del dia 1 de juliol ho explicava –destacant la llegenda de la troballa, la historia de la construcció del santuari fins la gran festa de la coronació del 1916, i anunciant que la visita de Franco coincidirà amb la ce-lebració del 50è aniversari de la coronació:

“En, todo tiempo, los numerosos visitantes del templo, tras postrarse a los pies de la santa imagen, se siente, fuertemente atraídos por esta bella y aérea visión sobre la ciudad de Berga, la zona del Baix Berguedá y aún una múltiple y lejana sinfonía de mon-tañas entre las que es fácil reconocer el Montseny, el Montserrat, e incluso el modesto Tibidabo barcelonés”… elogian la nova carretera y el fu-nicular “Un acceso que permitirá, en suma, facilitar la visita a este lugar excepcional al que se llegaron en el último año más de 60.000 personas

y cuya cifra es posible alcance ahora las 100.000”.

La Vanguardia Española el dia 2 de juliol explica que després de sortir de l’església, bajo pal·lio, i acomiadar-se del bisbe de Solso-na, “Inmediatamente el Caudillo, siempre acompañado por las acla-maciones y ovaciones, descendió por las escalinatas de acceso, hasta la ex-planada del mirador desde cuya ba-randilla el Jefe del Estado contempló, con gran asombro, la impresionante y sobrecogedora belleza panorámica, dilatada y colorista, del paisaje que se extiende al fondo”.

El Generalísimo preside el almuerzo ofrecido por la Di-putación a los alcaldes de la provincia

El dinar organitzat per la Diputa-ció de Barcelona, que celebrava també el “Dia de la província” va comptar amb la presencia de 309 alcaldes de la província i va tenir lloc al pavelló les obres el qual havia pagat aquesta institució,

que també es va inaugurar. A l’entrada del pavelló s’hi va instal-lar un monòlit amb la inscripció: Instalaciones deportivas municipales inauguradas el día l-VII-66 por S. E. el Jefe del Estado, Francisco Franco».

Després del dinar, i dels discur-sos, “De regreso a Barcelona, en la misma jornada, S. E. se detendrá en Manresa, para asistir a una Salve en la basílica de la Seo, trasladándose a continuación al Ayuntamiento, donde le serán mostrados al Caudillo diversos planos, maquetas y proyectos de obras construidas o en vías de realización por el Municipio manresano.”.

Els rendiments de la visita del Generalísimo

El principal rendiment que apor-tà la visita de Franco al Berguedà fou la construcció de la nova cen-tral tèrmica de Cercs impulsada per FECSA. La companyia va aprofitar la visita de Franco para iniciar una nova etapa de CBSA, liderada aquesta vegada no per la família Olano sinó pels enginyers

de la companyia que ja contava amb el 25% de les accions proce-dents del contracte de CBSA amb l’elèctrica EEC –Riegos y Fuerzas del Ebro SA propietària de la cen-tral tèrmica de Fígols–. FECSA estava interessada en augmentar la generació d´energia termo-elèctrica –concentrada en les obsoletes centrals de Fígols i Sant Adrià del Besos– i diversificar la producció que fins aleshores era majoritàriament d’origen hidràulica i fuel (centrals de Ba-dalona i La Mata). L’increment de la demanda d’electricitat va aconsellar a FECSA iniciar les obres de construcció de la central termoelèctrica d’Escucha (Terol) que es va inaugurar el 1967 i iniciar els treballs de construcció de la nova central de Cercs (3).

Fou l ’enginyer en cap de CBSA, Manuel Portis l’encarre-gat de defensar davant de Franco i la seva comitiva el projecte de construcció de la nova tèrmica. Una defensa clau per què al marge de l’autorització buscava finançament i futur per una conca minera que estava con-demnada a morir si no s’acon-seguia fer rendible l’explotació a partir de destinar la totalitat de la producció a l’obtenció d’energia termoelèctrica en una moderna central. El projecte obligava també a la modernit-zació i mecanització del sistema d’explotació –les famoses piles russes– a partir de la introducció d’una moderna maquinaria pro-cedent de la URSS, un país amb el qual Espanya no tenia relacions diplomàtiques ni comercials (4), i que l’equip de FECSA aconseguí via Alemanya i a través d’una estratègica diplomàtica molt ben teixida per Gregorio Lopez Bravo, que des de 1959 era di-rector general en el Ministeri de Comerç i que el 1962 havia estat nomenat Ministre d’Indústria i el 1969 Ministre d’Afers exteriors. López Bravo inicia les relacions comercials i diplomàtiques entre

Portada de La Vanguardia Española del dissabte 2 de juliol de 1966

32 L’EROL

Espanya i els països de l’est de Europa, especialment amb la URSS. El sistema d’apuntala-ment hidràulic auto-avançable, conegut popularment con el nom de piles russes, fou adquirit a la empresa soviètica Machino Export de Moscou a través de la empresa EPYRSA prèvia autorització del Ministeri de Comercio (5).

Es important destacar també les estretes relacions que el règim mantenia amb els homes forts de FECSA que no era una compa-nyia qualsevol, tot i que aleshores Juan March Servera, fill de l’In-dustrial, empresari i fundador de la companyia, que fou president de FECSA durant quasi vint anys, des de 1952 a 1966 (6), ja havia deixat pas al seu successor, Felipe Lafita Babio, un enginyer basc amb una important formació acadèmica –era enginyer naval, aeronàutic i industrial– catedràtic a diferents escoles superiors i que va exercir càrrecs importants en diferents industries com presi-dent de Minas de Utrillas i vocal de Carbones de Berga, SA, a més de vocal de l’Empresa Nacional d’Alumini i conseller-director ge-neral de FECSA entre 1966 i 1971.

Els enginyers de CBSA i de FECSA van preparar amb molta cura l’entrevista amb Franco, i

van encarregar a Manuel Portis Valls, l’home més que bé conei-xia la conca minera, els sistemes d’explotació i les oportunitats de la mineria berguedana, la defensa de la nova central tèrmica. Van fer entrega al Generalisimo, i també a les autoritats que l’acompanya-ven, d’un informe de 30 pàgines (7) que amb el títol LA CUENCA MINERA DE BERGA (BARCELO-NA) 1966 es una bona radiografia de la mineria berguedana. Pel seu contingut i també per la qualitat dels gràfics que l’acompanyen, obra de Josep Maria de Martín i Gassó (Berga 1920 - 2005) pintor, dibuixant, il·lustrador, poeta i escriptor, l’artista més destacat i complert del s. XX berguedà, val la pena reproduir-los.

GENERALIDADESLa cuenca carbonífera de Berga, si-tuada al Norte de la provincia de Bar-celona, pertenece geológicamente al Cretáceo Superior y se extiende paralelamente a la vertiente meridional de los Pirineos en una longitud de 20 kms. en dirección E.W. y 8 kms. en la N.S. cubriendo por tanto un área de unos 160 kms2.

Afectada por los movimientos que dieron origen a los Pirineos, sufrió em-pujes de componentes principales N.S. y E.W. si bien su relativo alejamiento del eje principal del plegamiento, dulcificó estos, resultando de la combinación de ambas direcciones de empuje, la formación de grandes cubetas en los sinclinales y cúpulas en los an-ticlinales. Los ejes de estos últimos donde los estratos sufrieron su mayor alargamiento con las correspondientes fracturas, constituyeron posteriormente la zona de mayor denudación. Por estas zonas, actualmente valles, discurren el

Llobregat y sus afluentes, constituidos en líneas de separación de los distintos machones que forman la cuenca.

La gran hendidura por la que corre el Llobregat entre Bagá y Berga, separa el manchón de Malanyeu-La Nou- de los de Serchs-Fígols-Vallcebre, los cuales a la vez están comprendidos entre los torren-tes de Peguera y La Garganta, el primero, y entre este último torrente y el río Saldes el segundo, cuya extensión lo hace el más importante de la cuenca. Adopta la forma de una cubeta cuyo fondo es sensible-mente horizontal, creciendo la pendiente hasta alcanzar en las proximidades de los afloramientos inclinaciones de unos 80º, si bien en general, la pendiente está comprendida entre 12º y 20º.

Las explotaciones actuales están to-das sobre el manchón Fígols-Vallcebre y a él se refiere principalmente la esti-mación de reservas que más adelante se consigna.

La naturaleza de las rocas que forman el tramo lignitífero constituyen

un conjunto elástico que ha sufrido, sin dislocarse, los movimientos, amorti-guando sus efectos y consecuentemen-te presentando una notable regularidad.

Las características anteriores, poca inclinación de las capas y regularidad de las mismas, unidas a la consistencia de los hastiales de las capas explota-das, dan a la cuenca unas condiciones geológicas en extremo favorables para una total mecanización de sus labores mineras.

CARACTERÍSTICAS DEL CARBÓN

Los lignitos de la cuenca de Berga, se aproximan por su composición a la hulla semi-grasa de llama larga. Sus características fundamentales son las siguientes:

Materias volátiles 35-40 %Carbono fijo 45-60 %Cenizas bruto 26-50 %Cenizas lavado 10-14 %Azufre 2-6 %

Potencia calorífica inferior delCarbón lavado 6.300 calorías

Debe hacerse notar que el contenido de cenizas del bruto aumenta con el tamaño granulométrico. El menudo 0-4 mm bruto utilizado frecuentemente en centrales térmicas, tiene un contenido medio de cenizas del 26-30% y una potencia calorífica inferior de 4.500 a 4.900 calorías.

RESERVAS

Diversos geólogos han efectuado estu-dios de la cuenca de Berga estimando sus reservas en cantidades que difieren muy poco.

Las cifras medias resultantes de tales trabajos dan unas reservas pro-bables del orden de:

CIENTO VEINTE MILLONES DE TMS.y seguras de:

OCHENTA MILLONES DE TMS. de car-bón comercial, con un muy prudente criterio estimativo.

LA CUENCA MINERA DE BERGA (BARCELONA). JUNIO 1966

Pàgina sencera del divendres 1 de juliol de 1966

L’EROL 33

Josep maria de martín i gassó estudià dret però mai exercí d’advocat. La seva extensa obra, poc coneguda i reconeguda encara, és molt àmplia i rica en formats. Dibuixos per a cartells, auques, calendaris, un bestiari, il·lustracions per a llibres o per a informes com es el cas de CBsA, al costat de pintura u d’una obra literària també singular, amb poesia de fina ironia, d’al·lusions cultes i de jocs estilístic, i d’una prosa no menys creativa.

BREVE HISTORIA DE LA MINERIA EN LA CUENCA DE BERGA

La cuenca de Berga, viene siendo objeto de explotación desde hace más de 80 años. La unión de los centros in-dustriales de la provincia de Barcelona que constituyen su principal mercado, por medio de ferrocarril primero, y posteriormente por carretera, hicieron posible su ampliación de tal manera que el principio de siglo puede consi-derarse como el inicio de la explotación a escala industrial.

Los carbones de la cuenca de Berga, han servido de base para el suministro de energía a la industria catalana y en épocas de escasez de combustibles derivadas de circunstancias excep-cionales (1900, 1914-18, y 1939-45) la continuidad de dicha industria ha sido en gran parte posibles gracias a suministros efectuados por las minas de esta cuenca bien directamente a consumidores, bien transformados en energía eléctrica por abastecer a centrales térmicas.

Las minas han ido ampliando sus instalaciones, adaptándolas al correr de los años, a los métodos, técnicas y utillajes que la experiencia presen-taba como más eficaces dentro de las posibilidades que la economía general del país y la particular de las empresas permitían en cada época.

Sucesivamente se pasó de la antigua explotación por tajos ascendentes, al arranque por grandes tajos en di-rección; del transporte manual en los tajos a los coladeros del accionamiento eléctrico. En 1928, a la vez que se instalaban los entonces modernísimos lavaderos de rheolavadores, se elec-trificó el transporte interior mediante el empleo de locomotoras eléctricas. En años sucesivos, se adoptaron el alumbrado por lámparas de casco, la entibación metálica, los transportes interiores por cintas y descensores de discos, la utilización de vagones de gran capacidad y paralelamente ampliaciones en talleres, subestación eléctrica, viviendas para el personal, economatos y centros de recreo.

En varias ocasiones las minas de la cuenca de Berga se han situado en la vanguardia de la minería nacional, al incorporar en sus explotaciones los su-cesivos avances de la técnica minera. Así, en 1961 se puso en servicio el arranque mecanizado por ariete y en 1964 ha en-trado en funcionamiento por primera vez en España una instalación de cepillo en un taller de 250 m., longitud raramente alcanzada en las minas europeas.

Recientes son también las modifi-caciones de lavaderos introduciéndose el método de líquidos densos y la mecanización de avance con estacada de carga rápida.

DESARROLLO DE LA PRODUCCION

El desarrollo de la producción se de-talla en el cuadro adjunto en el que se especifican las proporciones en que la cuenca de Berga participa en la producción nacional de lignito.

La producción actual de la cuenca de Berga procede de tres empresas con producciones de 1965 de:

388.934 Tms.116.846 Tms.

42.350 Tms.

Año Cuenca de Berga Total Nacional %1930 95.400 380.000 25,101935 109.300 311.800 35,051940 189.500 569.400 33,281945 323.200 1.341.800 24,881950 393.100 1.344.200 29,241955 509.500 1.827.500 27,881960 545.000 1.762.100 30,931965 548.200 2.779.900 19,72

DESARROLLO DE LA PRODUCCION

34 L’EROL

Con un número de obreros de:2.178 - 571 - 205,

lo que nos da idea de un nivel de concen-tración muy superior al medio nacional. Los niveles salariales medios están entre los más altos del país, siendo en la actualidad de 329 ptas. para el personal de interior, y de 210 ptas. para el de exterior. A esto hay que añadir un promedio de 43 ptas/dia en concepto de plus familiar, lo que proporciona a los trabajadores mineros un nivel de vida elevado.

La industria minera y los servicios complementarios que utiliza, propor-ciona a la economía de la comarca el 60% de sus recursos.

MERCADO

La distribución aproximada del con-sumo de los lignitos producidos en la comarca de Berga, es la siguiente: Centrales térmicas 37,5 %Textiles 17,5 %Cementos 10,7 %Vidrio y cerámicas 9 %Minería potásica 5 %Papeleras 4,6 %Industrias químicas 3,7 %Otros 12 %

Esta distribución ha de alterarse en un futuro próximo como consecuencia de la tendencia regresiva del consu-mo de carbón, frente a combustibles líquidos (favorecidos por otra parte por precios especiales).

Ha sido preocupación de siempre por parte de las empresas mineras, el establecer en bocaminas industrias con-sumidoras que aseguraran un mercado regular, incrementando a la vez la riqueza comarcal. En 1931 se puso en marcha una central térmica de 14.400 K.W. y en 1963 una fábrica de cemento Portland, de una producción anual de 100.000 Tm. que utiliza como materia prima los estériles que acompañan al carbón.

La construcción de una gran central térmica cuyo abastecimiento a precio competitivo con otros combustibles es posible, permitiría asegurar la co-locación del carbón sin carga para la economía del país a cuyo potencial energético se sumaría una aportación importante.

Paralelamente las posibilidades de abastecimiento en materia prima destinada a la fábrica de cementos, au-mentarían permitiendo su ampliación.

PROBLEMAS Y POSIBILIDADES DE LA MINERIA

El lignito sufre actualmente la reducción progresiva de su consumo en determi-

L’EROL 35

nadas utilizaciones, la competencia de los combustibles líquidos y la influencia a su mercado de carbones nacionales y extranjeros, muchas veces primados en su país de origen estos últimos y con aranceles muy bajos o total exención en muchos casos.

Los problemas planteados a su explotación minera, son los mismos que tienen todas las minas de carbón del mundo y se reducen en esencia a la necesidad de una reestructuración que aumentando el rendimiento de la mano de obra permita hacer frente a las concurrencias antes reseñadas.

La solución está en la intensa me-canización de todos los servicios de las minas, si bien su posibilidad viene determinada por las características geológicas de cada yacimiento. No son por tanto más ricas las minas de mejor calidad de carbón, sino aquellas que para una determinada utilización lo ofrezcan a menor precio por caloría útil. Y así las cuencas fácilmente mecaniza-bles pueden ofrecer mejores resultados que otras con mejor carbón pero con mayores dificultades de mecanización.

Un ejemplo actual lo tenemos en Francia y Alemania. Minas con capas de muy buena hulla se han cerrado en tanto se ha aumentado la producción en minas de lignito.

A este respeto debemos señalar que la mejor región carbonera fran-cesa –Nord et Pas de Calais– obtiene solamente un rendimiento de 1.700 kgs por jornal de interior en tanto que la cuenca de Provenza –gemela en calidad y formación geológica a la de Berga– llega a los 4.700 kgs.

La cuenca de Berga presenta ópti-mas condiciones para la mecanización como lo demuestran los espectaculares resultados obtenidos en los talleres equipados con ariete o cepillo Loëbbe, por lo que la extensión de los métodos ensayados y la introducción de má-quinas y mejoras complementarias no constituyen un problema técnico, sino solamente de financiación.

Las inversiones a realizar –del orden de 300 millones de pesetas– no están dentro de las posibilidades de las em-presas ni pueden atraer la atención del mercado normal de capitales ya que si bien la viabilidad de la explotación se asegura, otras industrias han de ofre-cer indudablemente perspectivas de mejores retribuciones al capital, por lo que es necesaria una ayuda estatal que facilite tal financiación a interés bajo y largo plazo, que no habría de ser a fondo perdido, sino que se reintegraría totalmente.

públicas, empresas, sindicatos y vida obrera, 12, 13, 14 y 15 de junio de 2013 Escuelas Pías Uni-versidad Nacional de Educación Madrid. www.um.es/hisminas/wp-content/uploads/2012/06/texto-completo1.pdf

(4) PEREIRA CASTAÑARES, Juan Carlos: España y la U.R.S.S. en una Europa en transforma-ción, Cuadernos de Historia contemporánea 15,Madrid 1993. Cuadernos Universidad Complu-tense, p. 189-206.

(5) SERRA ROTÉS; Rosa: “Del raci-onamiento al desarrollismo (1939-1975): la cuenca minera de Berga (Barcelona)”, www.um.es/hisminas/wp-content/uploads/2012/06/texto-comple-to1.pdf

PORTIS VALLS, Manuel i GAR-BAYO OLIVER, Eduardo (1966): “Mecanización del arranque con cepillo westfalia en las minas de la cuenca de Berga,” Segunda Jornadas Nacionales Minero Metalúrgicas, Sevilla octubre de 1964, Madrid.

(6) CAPEL, Horacio: (Dir.): Las Tres Chimeneas. Implantación in-dustrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés, Barcelona, FECSA, 1994, 3 vols., 226 + 222 + 226 págs. Trad. catalana: Les Tres Xemeneies. Implantació indus-trial, canvi tecnològic i transfor-mació d’un espai urbà barceloní, Barcelona, FECSA, 1994, 3 vols. CAPEL, Horacio: “Estrategias espaciales de Barcelona Traction: la creación de Catalonian Land”, a Simposio Internacional Globa-lización, innovación y construc-ción de redes técnicas urbanas en América y Europa, 1890-1930 Brazilian Traction, Barcelona Traction y otros conglomerados financieros y técnicos, Universi-dad de Barcelona, Aula Magna de la Facultad de Geografía e Histo-ria, 23-26 de enero 2012, http://www.ub.edu/geocrit/Simposio/cCapel_Estrategias.pdf

(7) Cuenca minera de Berga / [Car-bones de Berga SA ; ilustraciones José María de Martín] Carbones de Berga. 1966 [17] p.: il. ; 30 cm. Aquest informe fou reproduït íntegrament a SOLER RIBA, R. I ORIOLA CASÒLIVA, J.: Relleu fotogràfic de les mines del Ber-guedà, Berga 1997.

Rosa Serra RotésHistoriadoraAlba Boixader Aymerich Directora del Museu de les Mines de CercsQueralt Pons SerraGraduada en Comunicació Audiovisual

La aspiración de los mineros de Ber-ga es participar de la Acción Concertada establecida para otras clases de carbón estimando que su aportación al poten-cial energético nacional merece igual atención que la procedente de cualquier otro tipo de combustible.

CONCLUSIONES

1.º La Cuenca de Berga tiene unas reservas de carbón de más de 80.000.000 de Tms,2.º La calidad de su carbón es per-fectamente apta para la producción de energía.3.º Las facilidades de mecanización aseguran que de seguirse el camino ya iniciado, se lograrán producciones im-portantes y a precios competitivos con otros combustibles. Para ello necesita se extienda a sus minas el régimen de acción concertada. 4.º La instalación de una gran cen-tral termo-eléctrica en bocamina, aseguraría el consumo del carbón de la cuenca, resolvería los problemas sociales y económicos de la comarca y constituiría una importante fuente de energía para la nación.

notes

(1) Perit mercantil i propietari. For-mat en el Frente de Juventudes, passà a FET-JONS on fou delegat de la província O.J.E. i de la Guardia de Franco. Més tard va ser secretari local del Movimiento i també inspector provincial. El 1952 fou triat regidor pel terç cor-poratiu, i arribà a primer tinent el 1955. Fou diputat provincial ininterrompudament des de 1958 fins a 1979. En les eleccions municipals democràtiques de 1979 seria elegit regidor com a cap de llista de l’UCD.

Font: MARIN, Martí: Els Ajunta-ments Franquistes a Catalunya (Política i administració muni-cipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari,12. 501 pp.

(2) http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1227/1474954/

(3) SERRA ROTÉS; Rosa: “Del raci-onamiento al desarrollismo (1939-1975): la cuenca minera de Berga (Barcelona)”, Jorna-das sobre El patrimonio indus-trial en el contexto histórico del franquismo (1939 1975): territorios, arquitecturas, obras

36 L’EROL

Marcel·lí Antich va néixer l’any 1895 en una família obrera de la Colònia Bassacs de Gironella. Gràcies a la seva prematura feina com aprenent de farmàcia, primer a Gironella i després a Barcelona, va poder pagar-se els estudis de magisteri a l’Escola Normal de Mestres de Barcelona. Començà a exercir a Terrassa, al col·legi “Mont d’Or”, on va freqüentar alguns dels pedagogs ca-talans de més renom de començaments del segle XX: Alexandre Galí, Artur Martorell i Antoni Bonshoms.(1)

Més tard, va donar classes a l’escola catalana de la Casa Caritat de Barcelona i a l’Escola del Treball, a la universitat industrial ubicada a la fàbrica de Can Bat-lló.(2) Mentre era professor en aquesta institució s’esdevingué el cop d’estat del general Primo de Rivera i, l’any 1924, com a conseqüència del moviment de solidaritat amb el científic d’origen belga Georges Dwelshauvers, que dirigia un laboratori de psicologia experimental a la universitat industrial, fou acomiadat juntament amb cent-cinquanta professors més.(3) El president de la Mancomunitat de Catalunya imposat pel dictador Primo de Rivera, Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara, havia desautoritzat l’obra intel-lectual del professor Dwelshauvers, fet que motivà la protesta dels seus col·legues i el seu posterior acomiadament, entre ells el de Marcel·lí Antich. Trobant-se sense feina i amb una família que havia de mantenir (en aquells moments ja havia nascut el seu fill Josep), va acceptar l’encàrrec de Pompeu Fabra per a organitzar una escola catalana a Badalona patrocinada per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i el Politecnicum.(4)

A banda de la seva tasca docent, el mestre Antich s’ocupà de formar una biblioteca ambulant que oferia llibres, els de la seva col·lecció particular, als joves

badalonins. A més, organitzava xerrades i conferències que aviat cridaren l’atenció de les autoritats, que s’afanyaren a prohi-bir aquestes activitats. En aquesta època, Antich va conèixer Josep Queralt i Clapés (1896-1965), un administrador de finques badaloní que militava a la Lliga Regionalis-ta i havia estat regidor a l’Ajuntament de Badalona. Antich i Queralt congeniaren de seguida perquè ambdós, segons que explica Albert Manent, eren “lletraferits amb vocació pedagògica: posar a l’abast del poble la cultura. Eren gent d’ateneu enciclopèdic (no em consta què hi anessin, però pel tarannà), d’escoles d’avançada, ni universitaris ni del milieu intel·lectual barceloní, sinó procedents de la comarca, on vivien. I militants d’un catalanisme de pedra picada. Tots dos, amb el seu afany de

difondre la lectura en català, a través de textos normals que arribessin a la gent, es van adonar que hi havia moltes llacunes per cobrir [...]”.(5)

De la creació d’Edicions Proa a l’Editorial AtenaA partir de la constatació, expressada pel propi Antich en diverses ocasions, que una cultura “normal” havia de posar a l’abast de la seva gent els clàssics de la literatura mundial en la llengua pròpia, els dos amics decidiren posar en funciona-ment una editorial, a la que anomenaren Edicions Proa. Segons Albert Manent, la idea de l’editorial aparegué després d’un cicle de conferències a Badalona, en el sopar de cloenda del qual Antich anuncià públicament el llançament de Proa.(6)

XaViEr torNaFoCH

Marcel·lí Antich i Camprubí: mestre i editor. Apunts per a una biografia.

Pas a nivell del tren a Cal Bassacs (ARxiu PiLAR LAtRiLLA/PARc FLuViAL dEL LLOBREgAt)

AR

TIC

LE

s

L’EROL 37

L’estructura d’aquest projecte editorial era molt senzilla: Queralt s’encarregava de l’administració i Antich de la resta. Per a la direcció literària parlaren amb Joan Puig i Ferrater, que acceptà la proposta. Així doncs, de la inquietud patriòtica i cultural d’un badaloní i un gironellenc naixia el 1928 Edicions Proa, una de les editorials de referència de les lletres cata-lanes.(7) En poc temps, Proa esdevingué un dels fars de la cultura catalana. La col-lecció “A tot Vent”, homologable a les grans col·leccions de narrativa alemanyes o franceses, omplí les prestatgeries de les llibreries catalanes amb els millors títols de la literatura europea traduïts a la nostra llengua. Fins l’any 1939, Proa publicà cent trenta-cinc títols, dels quals noranta-dos en la col·lecció “A tot Vent”. Traduïren les obres clàssiques dels narradors vuit-

centistes com ara Balzac, Stendhal, Zola, Maupassant, Walter Scott, Dickens, Wil-de, Tolstoi, Dostoievski, Prost, Moravia, Huxley, Zweig.(8) Però també donaren a conèixer a tota una fornada de joves novel·listes catalans: Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Sebastià Juan Arbó, Xa-vier Benguerel. Editaren, a més, una de les novel·les de més èxit dels anys trenta: “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor. En aquests temps, Proa canvià de seu en diverses ocasions. De vegades s’instal·lava a Barcelona, d’altres tornava a Badalona. L’administrador Queralt es va dedicar escrupolosament a la seva feina, mentre que Antich sovint interferia en les decisions literàries, de vegades en clara oposició als criteris de Puig i Ferrater.(9) A més, la situació econòmica d’Antich, que no era ni de tros equiparable a la del

seu col·lega Queralt, empitjorà i l’obligà a viure pobrament fins que Ventura Gassol li oferí una plaça de professor a l’Institut del Parc de Barcelona.(10) L’any 1935, ja en plena Segona República, Francesc Antich va abandonar Edicions Proa i fundà l’Editorial Atena juntament amb Francesc Payarols, a qui havia conegut a l’Escola Normal de Mestres de Barcelona i que havia col·laborat també a Proa, fent traduccions al català dels clàssics russos. Payarols coneixia bé aquest idioma perquè estava casat amb Sonia Davidoff Kopel, una jueva russòfona que vivia a Barce-lona.(11) Aviat s’afegí al nou projecte editorial Andreu Nin, a qui coneixien de l’etapa de Proa perquè també traduïa obres russes per aquesta l’editorial catalana. Nin, a banda de traductor i escriptor, era un conegut activista polític d’ideologia comunista dissident, que havia viscut una llarga temporada a la Rússia soviètica i que més endavant participaria en la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Per a posar en marxa l’Editorial Atena comptaren amb els diners que van aportar Francesc Payarols i Josep Cruells, un comptable catalanista de Begur, molt amic de Payarols.(12) S’instal·laren en un pis de la Via Laietana, prop de la plaça d’Urquinaona i es repartiren les tasques de tal manera que Antich s’encarregava dels aspectes tècnics, Payarols dels litera-ris i Cruells dels administratius. Editaren obres com “La vida d’Eduard VII”, d’An-dré Maurois o “Hell al llac de les dames”, de Vicki Baum. Aviat, però, s’imposaren els suggeriments d’Andreu Nin, que volia convertir l’editorial en una plataforma d’agitació política. L’èxit de l’obra del peri-odista Narcís Molins i Fàbregas, “La revolta proletària d’Astúries”, obligà Editorial Atena a repetir tirades contínuament. Arran de la repercussió popular d’aquest llibre, Antich i Nin decidiren dedicar

Escola del Treball, l’any 1930. (ARxiu AFB, FOtO d’ A. AntOniEtti. PuBLicAdA A httP://ARxiuFOtOgRAFic.Bcn.cAt/cA/gALERiA/LEs-EscOLEs_44_354

Anagrama Editorial Proa

Algunes de les publicacions de Proa

38 L’EROL

l’editorial a aquesta mena de projectes, que també aplaudia Cruells perquè veia que resultaven rentables. Contràriament, Francesc Payarols es desvinculà d’Editori-al Atena perquè volia seguir amb els temes culturals i literaris.(13)

La guerra civil i l’exiliEl juliol del 1936, coincidint amb el co-mençament de la guerra civil, Francesc Antich abandonà la seva tasca editorial i passà a militar activament al POUM, al costat d`Andreu Nin. En aquells moments ja era pare de cinc fills (un dels quals, la Núria, havia nascut a Gironella). La seva companya, Alba Güell i Roca, era mestra i havia exercit a l’Escola Catalana de Bada-lona (1926-1932) i entre el 1937 i el 1939 ho faria l’Escola de la Generalitat a Berga (1937-1939).(14) El 1936, quan Andreu Nin fou nomenat Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Antich esdevingué vocal del Comitè dels Serveis Correccionals de Catalunya en represen-tació del POUM. Més tard, treballarà de professor de català a l’Institut Escola de Barcelona. Com a conseqüència dels fets de maig del 1937 i de la posterior repressió que es portà a terme contra el POUM i la Confederació Nacional del Treball (CNT), Antich fou detingut i empresonat acusat de traïció a la República. El seu amic An-dreu Nin va ser segrestat i assassinat per agents al servei d’Stalin. L’alliberaren a començaments del 1939, juntament amb altres militants comunistes dissidents i anarquistes, i marxà acompanyat de la seva família cap a l’exili. Primerament visqué internat en un dels camps de con-centració del Rosselló i posteriorment s’instal·là a Tolosa de Llenguadoc.

Després de la Segona Guerra Mundial, participà en la fundació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), una orga-nització catalanista de tendència socialde-mòcrata de la que formaven part figures polítiques de primer ordre com Manuel Serra i Moret, Josep Pallach o Josep Rovi-ra. Aquest partit nasqué amb la voluntat de “reagrupar forces obreres, pageses, intel·lectuals i tècniques, que acceptin i tinguin fe en el Socialisme com a forma d’organització econòmica, política i moral de la societat”.(15) Una de les primeres activitats que va portar a terme aquest nou partit nascut a l’exili fou editar una publi-cació periòdica anomenada “Endavant”. L’encarregat de dirigir-la inicialment fou el pedagog empordanès Josep Pallach, mentre que Marcel·lí Antich s’encarregava dels aspectes lingüístics i de confegir els exercicis de català que durant els primers

anys aparegueren a la portada. Les col-laboracions d’Àntich a la revista de l’MSC cessaren l’any 1949, moment en què ell i la seva família marxaren cap a Costa Rica.

Desconeixem els motius pels quals Marcel·lí Antich es traslladà a l’altra ban-da de l’Atlàntic i tampoc sabem perquè s’instal·là definitivament a Costa Rica i no en algun dels països on la colònia de catalans exiliats era més nombrosa, com ara Mèxic o Argentina. En qualsevol cas, a començaments dels anys cinquanta Antich fundà una llibreria a la capital del país, San José. Més tard, crearà una editorial anomenada Librería Latina, que publicarà col·leccions infantils i obres de temàtica diversa, algunes per encàrrec de l’Editorial Costa Rica. Mentre visqué en aquest país centreamericà, Antich no abandonà el seu interès per la cultura i la llengua catalanes, com ho demostra el fet que l’any 1955 formés part del grup organitzador dels Jocs Florals que es celebraren a San José de Costa Rica.

Francesc Antich i Camprubí va morir l’any 1968 al seu exili de San José de Costa Rica. Els seus cinc fills, catalans de naixement però costa-riquenys de criança, exerciren els més diversos oficis i ocupa-cions, sense moure’s de Costa Rica. Jordi Antich fou membre de l’Orquestra Simfò-nica Nacional, Josep Antich esdevingué un alt funcionari del Ministerio de Educación Nacional, Andreu Antich fou professor d’idiomes, Maria Dolors Antich comerciant i Núria Antich secretària executiva d’una empresa.(16)

notes

(1) Albert MANENT (1984). Escriptors i editors del nou-cents. Barcelona: Curial, pàg. 188.

(2) Idem.(3) Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992). Bar-

celona: Comissió Amèrica i Catalunya, Gene-ralitat de Catalunya, pàg. 91-92.

(4) Albert MANENT (1984). Escriptors i editors del nou-cents. Op. Cit., pàg. 189.

(5) Ibídem. Pàg. 190.(6) Ibídem, pàg. 191.(7) Manuel LLANAS (2004). “Els setanta-cinc anys

d’Edicions Proa: un cop d’ull”, Serra d’Or, nro. 530. Pàg. 9-11

(8) Manuel LLANAS (2007). Sis segles d’edició a Cata-lunya. Lleida: Eumo/Pagès Editors, pàg. 168.

(9) Albert MANENT (1984). Escriptors i editors del nou-cents. Op. Cit., pàg. 191.

(10) En el moment d’iniciar el projecte editorial de Proa, Queralt i Antich decidiren no retirar cap sou dels beneficis que produís la venda dels llibres i reinvertir-los en el propi negoci. Albert MANENT (1984). Escriptors i editors del nou-cents. Op. Cit., pàg. 190.

(11) Pilar ESTELRICH ARCE (1999). “Francesc Payarols i Casas: història d’un llarg camí”, Llengua i literatura, nro. 10, pàg. 47-72.

(12) Idem.(13) Idem.(14) Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992).

Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya, Generalitat de Catalunya, pàg. 91-92.

(15) Josep COLL i Josep PANÉ (1978). Josep Rovira. Una vida al servei de Catalunya i del socialisme. Barcelona: Ariel, pàg. 27.

(16) Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992). Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya, Generalitat de Catalunya, pàg. 91-92.

XaViEr torNaFoCH YUStEHistoriador

Endavant fou la revista dels socialistes catalans gairebé durant vint-i-tres anys, des de 1945 fins 1968. El primer número va aparèixer a Tolosa de Llenguadoc el 24 de febrer de 1945 com a portaveu d’una nova formació política, el moviment socialista de Catalunya, que es convertiria en un dels protagonistes més constants de la lluita contra la dictadura franquista. El darrer, el 156, aparegué el maig de 1968. El lema que incorporà la publicació a partir del número 2, Federació, Democràcia, Socialisme, ¡ que es mantingué fins al darrer número, constituí una definició dels objectius polítics que perseguia.

AR

TIC

LE

s

L’EROL 39

JoSEP Maria GarCia i BUrdoY

Xocolates FàbregasLa Pobla de Lillet, 1850-1961II- Els edificis / L'energia

Els edificisEntrat el segle XX, els Fàbregas posseïen un conjunt de construccions al carrer Rigatell, 30 de La Pobla de Lillet, format, segons sembla, a partir dels dos molins primitius, mitjançant ampliacions realitzades en da-tes desconegudes. Aquí m’ocuparé tan sols dels edificis on va tenir lloc la fabricació de xocolata, que són els principals, i deixaré de banda els que es van destinar a altres usos: un de dues plantes (ensorrat cap a finals del s. XX) i dues construccions peti-tes i senzilles de planta baixa, emplaçats al costat de llevant.

El que ens interessa són dos molins hidràulics i una fàbrica pròpiament dita. Formen una unitat, ja que, a més d’estar situats l’un a continuació de l’altre, comu-

niquen per dins i comparteixen escala i entrada principal (tot i que també existei-xen dos accessos exteriors més, actualment tapiats). A nivell popular sempre van ser coneguts, en conjunt, com “el Molí de la xocolata”. Tenen una superfície útil global que supera els 400 m2. Es troben ubicats a la riba esquerra del Rigatell, en un indret on aquest discorre força engorjat, fins al punt que es va haver d’excavar la roca del subsòl per a fer-los lloc.

L’edifici més antic (d’ara endavant, el molí vell) és el que està més amunt en el curs del riu, on la riba té menys pendent.

El del mig és un altre molí (a partir d’ara, el molí nou), on hi havia la porta principal, a l’extrem d’un pontet de pedra que tra-vessa el Rigatell i que aleshores era l’accés

Imatge dels edificis: del davant al darrere: molí vell, molí nou i fàbrica.

Plànol dels tres edificis principals vers 1950 (no hi figura el terrat ni les golfes)

40 L’EROL

més directe al nucli urbà. Els dos molins devien compartir resclosa i bassa, ja que als documents del temps en que Joaquim Fàbregas Coma els comprà no s’esmenta que n’hi hagués d’independents per a cadascun.

El tercer edifici (en diré la fàbrica) és el més nou i segurament va ser fruit d’una de les ampliacions citades.

Tots estan construïts de la mateixa mane-ra: Si prescindim de les modificacions que s’han efectuat modernament, podem dir que els murs de càrrega són fets de pedra i morter; els envans, de maó pla; les bigues i les jàsseres que les sostenen són de fusta; els paviments, de cairons; les cobertes consten de teules col·locades damunt d’un forjat de llates i bigues de fusta, sostingut parcialment per encavallades del mateix material.

Fa uns quaranta anys que no s’utilitzen i es troben en mal estat, especialment els molins, que tenen els sostres apuntalats en diversos llocs (1).

Descriuré a continuació les tres edifica-cions i la part principal del seu contingut. Els canvis que s’esmenten es van produir

els anys setanta del s. XX, quan l’empresa ja estava tancada i es va llogar una part dels locals per a realitzar-hi activitats industrials d’una altra mena.

El molí vellConsta de dues plantes rectangulars que fan aproximadament 9’50 x 5 m i d’un ni-vell inferior més petit. La façana principal, encarada al riu, mesura prop de 9 m d’alt. Pel darrere només queda al descobert del primer pis en amunt. Actualment està re-matat per un terrat, però originàriament crec que hi havia una teulada a dos vessants amb les corresponents golfes.

A la part més baixa hi ha dues cambres allargades, de poc més de 5 m2, situades una al costat de l’altra i obertes cap al riu: són els carcabans (l’emplaçament de les rodes hidràuliques o rodets, que explicaré més endavant). Al de l’extrem (a partir d’ara, primer carcabà) s’hi accedia des de la planta baixa per una escala de fusta. El carcabà veí (segon carcabà) és molt més simple: ve a ser una cova excavada al subsòl, sense accés interior, i crec que es va fer anys després de la construcció de l’edifici.

molí vell. nivell inferior, amb les obertures de dos carcabans. segon carcabà

Espai per on baixava l’aigua cap al primer carcabà

Primer pis. Al fons, restes d’una de les torradores Vista de la part sud del terrat, amb les dues portes i algunes conilleres

L’EROL 41

La planta baixa té forma de L i s’hi entra des del molí nou. A la dreta s’inicia l’escala, la caixa de la qual sobresurt parcialment pel darrere. Al davant mateix hi ha una petita cambra. A continuació ve un espai on van col·locar una màquina de funció desconeguda, que els darrers temps estava en desús. Al fons hi ha una gran obertura al sòl que deixa al descobert el primer carcabà i segurament havia estat tapada per un empostissat. Al costat apareix un espai esglaonat al final del qual hi havia un forat, avui obturat, per on sembla que entrava l’aigua destinada a un dels rodets abans esmentats.

Al primer pis, entrant a mà esquerra hi ha una porta que comunica amb el molí nou. Al fons a mà dreta es troba una altra que permetia accedir a l’edifici que hi havia hagut en aquell cantó. Aquí eren ubicades dues torradores, part de les quals encara es pot veure. Les bigues del sostre són metàl-liques i es devien col·locar en substitució de les originals de fusta, potser cremades a l’incendi que tingué lloc el 1932 i que devia malmetre la part superior del molí.

Al terrat hi trobem dues parets: La pri-mera, situada a la banda de la muntanya, presenta dues portes (la de l’escala i una altra que conduïa a l’edifici avui ensorrat) i una mena d’armaris encastats que van destinar-se a criar conills. La segona paret correspon a les golfes del molí nou, on hi ha la porta que hi dóna accés. Als altres dos costats hi ha baranes d’obra, una de les quals mostra indicis del que devien ser les obertures de ventilació de les golfes originàries. Els anys vuitanta del s. XX el terrat es va protegir amb una coberta de planxa ondulada de fibrociment.

El molí nouEstà adossat al vell, però situat una mica de biaix, per tal d’adaptar-se a la corba que descriu aquí el Rigatell. En conseqüència, la planta resulta ser lleugerament trapezo-ïdal, ja que la façana anterior és més llarga que la posterior. Tot i que es devia bastir més tard que l’altre molí, les façanes dels dos formen visualment una unitat. Consta d’un nivell inferior, dues plantes i golfes. La llargada mitja és de 12 m, i l’amplada, de 8. L’alçada total és d’uns 11 m.

El recinte de sota (el tercer carcabà) té una superfície similar als del molí vell, però és més alt. S’hi entra per una petita porta de la planta baixa, al peu de la qual arrenca una escala molt dreta d’obra. Avui dia està tapiat pel costat de fora.

A la planta baixa trobem la porta que condueix al molí vell. En aquest recinte hi havia un molí fariner. Els últims anys es va

compartimentar, s’hi va fer una una ram-pa i es va enderrocar la paret que donava a la fàbrica, desapareixent l’antiga porta d’accés a aquesta.

Al primer pis s’hi entra directament des de l’escala. Està dividit en part per un envà central que configura dos espais: al primer es trobava l’espellofadora de cacau i al segon hi havia un taller de fusteria i una porta que condueix a la fàbrica. A la paret de l’esquerra s’obre una porta que dóna al terreny del darrere dels molins i que tornaré a esmentar més endavant.

A les golfes s’hi accedeix des del terrat del molí veí, com he explicat abans. Una part s’utilitzava com a galliner i en la resta s’hi guardaven andròmines.

Aquesta construcció sembla que no es troba tan degradada com el molí anterior però està amenaçada per les filtracions pluvials, ja que algunes teules s’han anat trencant o desplaçant.

La fàbrica És l’edifici que està en millors condicions i el de majors dimensions: fa uns quinze metres de llargada i té la mateixa amplada que el molí nou: uns vuit metres. A dalt de tot de la façana oest és visible encara bona part de les lletres del text “La más alta del Llobregat”, que figurava sovint en la pro-paganda de l’empresa.

El portal que es veu avui dia es va obrir modernament, quan es va excavar el ter-reny que tapava aquesta part de l’edifici, i va permetre que els vehicles poguessin entrar a la fàbrica per primer cop. Abans tenia un accés exterior propi, consistent en una porta situada a nivell del primer pis, a la qual s’hi arribava després de travessar una palanca, avui desapareguda.

A la planta baixa abans només s’hi podia entrar des del molí nou, passant per una porta i per una escala que salva el desnivell d’un metre i mig existent entre els baixos

Façana del molí nou, del pont estant Part del tercer carcabà, amb l’escala d’accés

Planta baixa del molí nou, vers el molí vell. (L’envà és modern i en primer terme hi havia un mur).

42 L’EROL

dels dos edificis. Un envà central la dividia en dues parts: la primera era on s’elabo-rava la xocolata, i contenia les màquines i l’utillatge corresponents, descrits a l’article anterior; al fons a mà esquerra hi havia la secció on s’envasava la xocolata i la porta de la fresquera, i a mà dreta, una petita oficina. L’antiga fresquera és una petita cambra exterior que ocupa part de l’espai del darrere de l’edifici. Ara està colgada per terra i pedres esllavissades i des de fora no s’aprecia.

El primer i el segon pis podríem dir que formen una unitat. Una jàssera inutilit-zada (tan sols suporta, de forma gairebé anecdòtica, un puntal) i altres indicis evidencien que la segona planta no es va acabar de construir, per motius descone-guts. S’hi podia arribar tant per dins (des de la fusteria del molí nou) com per fora (per l’antiga palanca). Al centre s’alça un envà que configura dos espais. El del fons, cobert per bigues de fusta i revoltons, feia les funcions de magatzem i albergava, en-trant a mà dreta, una reduïda impremta. El sostre queda com un altell i s’hi poden veure encara algunes de les caixes i reci-pients que s’hi deixaven. Al recinte obert restant es troba, a l’esquerra, part d’una torradora i a la dreta hi havia una màquina de moldre cafè o malt. Des d’aquí es té una vista magnífica de les encavallades i el forjat que sustenten la teulada.

A nivell del segon pis es troben les úni-ques finestres dels tres edificis que donen al costat del darrere.

L’energiaTotes les màquines de la fàbrica van fun-cionar sempre amb energia hidràulica (2), aprofitant i millorant la instal·lació que ja

existia en els molins. Es tractava d’un antic procediment que consistia en desviar aigua d’un curs fluvial, fer-la anar, per gravetat, cap a un punt situat per damunt del lloc on treballaven les moles, aigües avall, i deixar-la caure sobre una roda hidràulica, que llavors girava i activava el molí. Com major era el salt d’aigua més potència s’aconseguia. Per tal de poder-ho aplicar encara que el cabal disponible fos escàs, el que es feia era recollir l’aigua en un dipò-sit i utilitzar-la quan se n’havia acumulat prou. Finalment, aquesta retornava al riu.

Explicaré en primer lloc les infraes-tructures mitjançant les quals l’aigua es retirava, es conduïa i s’emmagatzemava, i acabaré amb l’utillatge que aprofitava la seva energia i els mecanismes que la transmetien a les màquines.

1- Les infraestructures hidràuliquesA la llera del riu s’havia alçat una resclosa, un mur gruixut disposat transversalment que retenia l’aigua i en desviava una part cap a un canal, mentre que la resta queia pel salt artificial que s’havia creat i seguia el seu curs. Aquesta presa tenia aproxima-dament un metre d’altura i estava situada a uns 330 de la fàbrica, riu amunt, en un lloc on aquest fa uns cinc metres d’ampla-da. El cabal que es recollia era d’uns 18 l/s. Actualment no en queda res, ja que se la va endur la riuada del novembre de 1982, que va ser de consideració.

El canal duia l’aigua cap als molins, dis-corrent a poca distància del riu. Començava en un extrem de la resclosa, on s’hi havia col·locat una reixa que privava el pas de branques i fullaraca, i acabava en una bassa. El desnivell i el recorregut n’estaven calcu-lats de manera que l’aigua, tot circulant a

una velocitat adient, es mantingués el més enlairada possible respecte el curs del riu, per tal que al final la diferència de cotes entre la bassa i el rodet fos com més gran millor. El canal tenia una llargada d’uns 200 metres. Segons els testimonis, era una simple rasa que en alguns trams presenta-va les parets i el fons recoberts de pedres. La riuada abans esmentada el va destruir gairebé del tot i només se n’han conservat uns pocs metres, dalt d’un talús. En aquest punt està empedrat i mesura uns 30 cm d’amplada per uns 35 cm de fondària. De tant en tant s’havia de netejar i revisar.

L’aigua conduïda pel canal s’emma-gatzemava en una bassa, que encara es conserva. Està situada no gaire a prop dels molins, a més d’una desena de metres per damunt del nivell de la teulada. Segueix l’orografia del terreny, motiu pel qual és estreta i llarga i descriu una lleugera cor-ba. La seva longitud no es pot precisar, ja que ve a ser un eixamplament del canal, que va guanyant fondària, però podríem dir que està a l’entorn dels 110 m. Cap a la meitat del seu recorregut assoleix els 4 m d’amplada i conforme ens acostem al final va estrenyent-se. Té una profunditat d’uns 125 cms. Es va construir excavant el terreny, que és força inclinat, i aixecant pel costat més baix un muret de pedra i morter darrere del qual s’hi amuntegà el material extret. L’arrebossat que recobria els costats s’ha perdut en gran part. El fons segurament era de terra compactada, ja que no s’observen restes de pavimentació. Acaba en un tram força estret disposat gairebé perpendicularment, on deuria trobar-se la boca del conducte per on es desaiguava, però la terra i les pedres que hi han anat caient el deu haver tapat. Aquí

Vista general de la fàbrica, amb el portal modern. Al damunt d’aquest, la porta on acabava la palanca. Dalt de tot, “La más alta del Llobregat”.

Vista del primer i el segon pis. A l’esquerra, el magatzem

L’EROL 43

no hi ha la menor resta de cap bagant (la comporta que regulava el pas de l’aigua), com era d’esperar, fet que indueix a pensar que la seva funció la feia segurament un altre mecanisme situat en un punt inferior. Aquesta obra, tot i que abandonada, està gairebé sencera.

L’aigua de la bassa baixava per unes conduccions fins arribar als carcabans, salvant un desnivell d’uns 24 m, que és un valor considerable (nombrosos molins funcionaven amb salts de pocs metres). No sabem quin era el recorregut complet que feia ja que segurament discorria en gran part sota terra (almenys modernament) i els components que estaven a la vista s’han retirat o han quedat colgats per esllavis-sades. De tota manera, en podem obtenir algunes pistes anant de la bassa al molí més proper (el nou) per la via més directa, com exposaré a continuació.

El terreny en qüestió és força rost. El terç superior forma part del bosc de la zona, però a continuació ve una rasa ampla excavada en la roca del subsòl que arriba fins al molí i que podem subdividir en dos trams: En el superior, que és el més obert, es troba un mur vertical de pedra i morter que mesura uns deu metres d’alçada per dos d’amplada, en la part inferior del qual hi ha una petita construcció adossada de pedra i maó de funció desconeguda. El tram final és força engorjat i acaba a la paret del molí nou, una mica per sota de la porta posterior del primer pis, a la que s’arriba per una escala de fusta. Ja dins de l’edifici, avançant uns metres en línia recta ens trobaríem al damunt mateix del tercer carcabà (està dos pisos més avall). Del que acabo d’explicar podem deduir que per aquest indret baixava l’aigua, que en el seu tram més vertical devia circular per una conducció (3) envoltada de terra que el mur mantenia al seu lloc. Aquesta hipòtesi podria explicar el recorregut fins

al tercer carcabà (el del molí nou), però no el corresponent als altres dos, que estan lluny d’aquest (entre els centres del segon i del tercer, que són els més propers, hi ha 16 m) i del qual l’únic que es pot veure és la part final, ja dins del molí vell.

És probable que la canalització que por-tava l’aigua cap al primer i el segon carcabà, que estan situats l’un al costat de l’altre, fos un ramal de la descrita, ja que en cas contrari hauria de partir directament de la bassa, i no he trobat cap indici en aquest sentit. Aquesta derivació tan es podria haver iniciat prop de la base del mur de contenció, discorrent després per l’estret espai existent entre la roca i la paret poste-rior dels molins, com més amunt del mur, on podria haver fet un recorregut amb un pendent inferior i on s’hauria treballat amb més comoditat.

Ignorem si les infraestructures hidràuli-ques que estigueren en servei els anys que es fabricà la xocolata eren les mateixes que Francesc Fàbregas i Coma trobà quan va comprar els molins. És probable que en gran part fos així, ja que l’altura del salt d’aigua que figura en un registre de la pro-pietat de l’època és –salvant un petit marge d’error– l’actual. En qualsevol cas, potser s’hi van realitzar reparacions o millores. Amb el pas del temps però, o bé el conjunt estava molt deteriorat o bé Francesc Fàbre-gas i Oristrell tenia el propòsit de realitzar una activitat industrial que requeria més potència, perquè encarregà la redacció del projecte d’una presa, un canal i un embas-sament nous (4).

Acabaré amb una hipòtesi sobre les prin-cipals transformacions que devien tenir lloc al llarg del temps:

Jo crec que el molí antic va començar la seva activitat amb una sola roda de calaixos i amb uns components hidràulics diferents dels actuals (una resclosa més propera a l’edifici, un canal més curt i segurament

obert, un dipòsit més petit i un salt d’aigua menor). Posteriorment es va excavar el segon carcabà i s’hi instal·là un altre rodet.

Més endavant es bastí el molí nou, i la necessitat de disposar d’una major potència devia impulsar la construcció de la presa, el canal i la bassa i actuals.

Finalment, s’edificà la fàbrica i s’instal·là la turbina. No es pot descartar que ales-hores es reformessin les infraestructures hidràuliques i que s’aixequés el mur de contenció, modificant part del recorregut de l’aigua fins als molins. El rodet del segon carcabà potser ja estava en desús.

2- L’aprofitament i la transmissió de l’energia

Les rodes hidràuliquesSón ginys que permeten aprofitar l’ener-gia de l’aigua en moviment. Les utilitza-

La part del canal que s’ha conservat. Tram central de la bassa.

mur de contenció

44 L’EROL

des en l’antigor eren de fusta i venien a ser una doble roda proveïda de paletes o d’una mena de calaixos sobre els quals l’aigua incidia amb força, fent-les girar. N’hi havia de verticals i d’horitzontals. Van ser desplaçades per les turbines metàl·liques, més resistents i de rendi-ment superior.

Quan es van comprar els molins tan sols hi devien tenir instal·lades rodes de fusta. El fet d’existir tres carcabans no implica que hi hagués arribat a haver a la vegada una roda hidràulica en cadascun, però en-cara que s’hagués donat el cas, segurament no s’haurien activat alhora. Ens consta que el 1862 hi treballava un moliner (i per tant, hi havia almenys un rodet en actiu) i que quan l’empresa tancà, el 1961, disposaven d’una roda de calaixos i d’una turbina, ambdues en funcionament. No tinc dades precises sobre les dimensions de cap d’elles.

La roda de fusta es trobava al primer carcabà, col·locada, segons em van dir, de forma horitzontal. L’aigua que la feia anar entrava a l’edifici, pel que sembla, pel forat de la paret sud de la planta baixa, discorria per un canalet i queia en el recinte. Després sortia per l’obertura exterior i retornava al Rigatell.

No he pogut recollir cap informació sobre el rodet del segon carcabà ni el temps que va funcionar. Crec que devia ser similar a l’anterior. La ubicació de l’extrem del canal per on entrava l’aigua (era de fusta i encara es pot veure) fa pensar que estava disposat també horitzontalment, bastant a prop de terra.

La turbina es trobava al tercer carcabà, col·locada en sentit vertical. Era del sistema Pelton, aprofitava el 80% de l’energia de l’aigua i tenia 10 cavalls de potència. Estava feta de metall i disposava de paletes que desconec si ja tenien la forma de doble cu-llera característica d’aquesta marca. L’aigua arribava per una canonada que travessava la paret del fons del carcabà i cap a l’extrem s’estrenyia. La van haver d’adquirir els Fàbregas, substituint una roda de calaixos precedent, ja que aquest tipus d’aparell es va treure al mercat posteriorment a la compra dels molins.

A la darrera època, l’aigua de la bassa s’alliberava fent girar un volant regulador (avui desaparegut) situat a la planta baixa del molí nou. No sabem on es trobava la comporta o la vàlvula que obria i tancava el pas del líquid, ni si s’accionava mitjançant barres o cables. També desconeixem si s’en-viava alhora als dos carcabans que llavors estaven en actiu o si existia la possibilitat de fer-ho a un de sol.

Embarrats Eren uns sistemes d’eixos, politges i cor-retges que transmetien l’energia des del punt on aquesta se subministrava (les rodes hidràuliques, en el nostre cas) fins a les màquines.

Els eixos se solien situar a prop de les parets o del sostre de l’edifici, recolzats en uns coixinets de rodaments col·locats en uns suports, dins dels quals giraven. Hi estaven fixades una o més politges de fusta, de dimensions variades. La rotació dels eixos es transmetia als aparells o a altres eixos derivats (que estaven proveïts de les politges corresponents) mitjançant corretges de cuir. Creuant-les es podia canviar el sentit del gir. Quan no calia que alguna màquina es posés en funcionament es podia passar la corretja a una politja no motriu, que girava sense accionar res.

Els components mòbils requerien d’un constant manteniment: Pel que fa als coixinets, era molt important greixar-los tot sovint. Quant a les corretges, de tant

en tant se’ls aplicava una pega per tal que s’agafessin bé a les politges; si es trencaven es podien cosir amb unes grapes o empal-mar-les; també calia anar-les escurçant, ja que amb el temps s’estiraven.

Es tractava d’un sistema de transmissió efectiu però de baix rendiment, degut a les notables pèrdues causades per la fricció dels seus components. Va ser molt utilit-zat al llarg del s. XIX, i permeté que part dels antics molins d’aigua esdevinguessin petites indústries, com és el cas que ens ocupa. Es va mantenir fins a mitjan s XX, quan els motors elèctrics ja s’havien anat incorporant directament a les màquines.

A Xocolates Fàbregas, els embarrats feien anar, a més de les màquines implicades en l’elaboració de xocolata, les de la fusteria, un molí fariner i altres ginys secundaris, formant un conjunt repartit per diverses cambres. És possible que no s’haguessin instal·lat tots a la vegada, responent a un projecte general previ, sinó en diverses èpoques (bàsicament, abans i després de la

Rodets similars al del primer carcabà. molí de les Tres eres. FOtO: ARxiu MusEu d’històRiA dE cAMBRiLs.

Turbina Pelton antiga. Fàbrica Colomer Ferri. FOtO: isOn 21 httP://www.isOn21.Es/2008/12/14/RAMOn-cOLOMER-FERRi-1858-1925/

Eix i politja prop del sostre del tercer carcabà

L’EROL 45

compra de l’utillatge xocolater modern) i que se n’haguessin fet extensions per a do-nar servei a aparells auxiliars que s’anaven incorporant. Quan es posava tot en marxa es produïa un soroll eixordador.

El rodet del molí vell i la turbina del molí nou feien anar un sistema d’embarrats ca-dascun, que s’estenien per la planta baixa i el primer pis dels tres edificis que hem vist, adoptant una disposició que no podem conèixer del tot degut a la desaparició de bona part dels seus components. Els pocs elements romanents, així com els forats per on les corretges travessaven el sostre, ens indiquen que el primer sistema feia anar les torradores del molí vell i l’espellofadora, mentre que el segon accionava les màqui-nes xocolateres. No he pogut descobrir quins eren els ramals que impulsaven el molí fariner, els ventiladors de la fresquera, les torradores i el molinet de la fàbrica ni les màquines de la fusteria.

Com he apuntat abans, no sabem si els dos sistemes es posaven en funcionament sempre a la vegada, però en aquest cas s’hauria hagut de desconnectar puntu-

alment part de les màquines, ja que de l’informe de 1906 es desprèn que no s’hauria disposat de potència suficient per a moure-les totes alhora.

• Versióabreujadadel’estudirealitzatperJosep Maria Garcia i Burdoy entre 2011 i 2014. (El text complet es pot consultar, prèvia sol·licitud d’autorització, a l’Arxiu Comarcal del Berguedà).

• Lesfotossenseindicaciódeprocedència,aixícom el plànol, són fets per l’autor.

notes

(1) La fàbrica i la meitat del molí nou es van en-sorrar per un esllavissament el 21 d’abril, quan aquest treball ja estava conclòs. He cregut preferible no modificar el text inicial.

(2) L’electricitat –que a La Pobla de Lillet, segons Àngel Francàs, només se subministrà sense intermitències i amb una potència acceptable a partir de 1917–, la feien servir únicament per a l’enllumenat.

(3) Havia de ser la canonada forçada que figura en els documents, i que confereix pressió a l’aigua que hi circula.

(4) Se’n va cuidar Talleres Soujol, Carreras y Cia., que en va redactar la memòria el 1922. El pro-jecte va ser aprovat el 1930. En el document hi diu que, disposant d’una concessió de 20 l/seg i podent aprofitar com a màxim una caiguda de 25 m, es volia ampliar el salt, agafant l’aigua més amunt, on s’eixampla la llera del riu.

Es pretenia construir el següent: una resclosa de formigó de 1’05 m d’alt per 46 cm de gruix, ubicada a poc més de 1 Km aigües amunt, a uns 983 m d’altitud (uns 80 m més enlaire que el punt on llavors es captava l’aigua), que proporcionaria un cabal de 20’5 l/s; un canal cobert de 702 m; un dipòsit rectangular de 24 x 8 m de base i 1’5 m de fondària, amb parets de 60 cm de gruix, situat a uns 981 m d’altitud. S’instal·laria una canonada asfaltada d’acer de 450 m de llarg i 15 cm de diàmetre. Amb un pendent de 1:1000 resultaven 104’5 m de caiguda útil mínima, 96’4 m dels quals eren aprofitables .

La turbina seria d’impulsió, del sistema Pelton, l’adequada per a un cabal de 24 l/s, amb un rendiment mig del 85% i 26’8 HP de potència màxima resultant. També hi hauria un alter-nador de 20 KV.

Josep Maria Garcia i BurdoyEstudiós de temes locals

Ctra. Sant Fruitós, 32 - bxs.

Tel. 93 821 45 90

Fax 93 821 45 91

08600 Berga

46 L’EROL

Josep Blanxart i Camps (Berga 1814 - Bar-celona 1885) té una important producció literària, era liberal, monàrquic d’Isabel II, advocat, fou batlle de Berga, va ser secre-tari del Ferrocarril i Mines sant Joan de les Abadesses i secretari de la Universitat de Barcelona U.B..

1.- Sant Joan de les Abadesses Els Blanxart venien de Sant Joan de les Abadesses1, des del segle XVI van estar-hi vinculats, a sant Joan tenien la seva casa pairal2, un edifici espectacular el centre de la vila, van tenir un establiment de venda d’adrogueria, confiteria i cereria, que va romandre obert fins fa uns anys; actual-ment cal Blanxart és propietat parroquial.

El primer que va anar a Berga fou n’Eduard Blanxart Siqués, pare de Josep Blanxart i Camps, aquest en el llibre Poesias inclou el poema Al Tamboriner del Fluvià amb referencies al Ter i a sant Joan de les Abadesses. Tan en Josep Blanxart com el seu fill Casimir van ser secretaris del Fer-rocarril y Minas de san Juan de las Abadesa o Emili Ribera i Blanxart i el seu fill el músic Antoni Ribera i Maneja va treballar a les oficines de Barcelona d’aquest Ferrocarril.

El Consorci del Ter, a la seva pàgina web3 diu d’en Josep que era Advocat i escriptor en llengua castellana. Es relaciona amb autors com els germans Estorch i Siqués o el vigatà Josep Giró Torà. En poesia és autor de “Poe-sías” (1853) i compta amb la publicació de la novel·la romàntica El “Convento de Stirling ó sea Un descendiente de Jacobo” ... Les estades estiuenques a Sant Joan de les Abadesses el condueixen a escriure “La Paz de San Juan de las Abadesas” (1858).

2.- Els Blanxart de Berga Els Blanxart van anar a Berga al tombant del segles XVIII i XIX, Eduard Blanxart Si-qués era botiguer de roba, es va casar amb Antonia Camps4, van tenir cinc fills Josep,

Manel, Lluís, Lluïsa i Carme. La Lluïsa es va casar amb Jo-sep Ribera5 (són els avis del músic Antoni Ribera6 que va compondre la música de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt7). En Manel fou pastisser, es va es-tablir a Barcelona casat amb Bonaventura Massana, el fill va seguir l’ofici de pastisser i dues noies la Concepció i la Pilar feien brodats al car-rer de Jaume I, núm. 16 de Barcelona8. En Lluis9 casat amb Rita Grau fou advocat, notari, alcalde de Berga i propietari rural, va tenir qua-tre fills en Josep, Lluis, Queralt i Antoni. La Queralt es va casar amb Ramon Pujol Thomás10, l’Antoni, casat amb Escolàstica Pedrals i Escriu11, va ser metge i fou el fun-dador de la branca dels Blanxart d’Olesa de Montserrat12 i Terrassa. Josep13 casat en primeres núpcies amb Maria Teresa de Fortuny i Carpi són els pares de la Humbe-lina14 que es va casar amb Ramon Galard y Florejachs15 i la segona esposa de Josep fou Antonia Simon Catlla, són els pares de la Maria Queralt Blanxart. En Lluis16 casat amb Manela Soler fou metge a Berga.

Josep Blanxart i Camps es va casar amb Antonia Ferrer i de Fortuny van tenir dos fills Casimiro17 casat amb Elvira Canal Grau i Faustina18. Algun dia caldrà fer l’arbre genealògic i estudi més complert de tots els Blanxart de Berga i els seus descendents, actualment establerts per Barcelona, Ter-rassa, Madrid ... o Paris.

Aquest article és un intent de fer la seva primera bibliografia. Dec l’interès Blanxart en trobar una de les seves poesies a la Real Biblioteca del Palau Reial d’Orient a Ma-drid19. Dels seus llibres en parlen: Jacint Vilardaga20 que afirma fue abogado y secreta-rio, durante muchos años, de la Universidad de

Barcelona. Era un culto escritor, Palau21, la Biblioteca de l’Ar-xiu Episcopal de Vic tenen algun manuscrits de les seves obres22, el bibliògraf carlí Jaime del Burgo23 també en recull a la seva bibliografia del segle XIX i XX, Pep Vila i Albert Rossich24 diuen que a l’inventari del fons Manuel Blanxart i Torrabadella (1865-1932), fons que el juliol de 1997 va ser donat per la seva família a l’arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. Aquest

conjunt està integrat per una gran col·lecció de llibres impresos i manuscrits, de disciplines diverses. Algunes de les obres literàries del fons podrien haver estat propietat d’un poeta de la família, Josep Blanxart i Camps, que va publicar diverses obres en castellà, El catàleg de la biblioteca Blanxart ha estat elaborat per l’arxiver del centre, Joan Ferrer, ... i diuen Josep Blanxart va escriure almenys un drama romàntic,... .

3.-Els Blanxart i Marià Fortuny El pintor Marià Fortuny, (Reus 1838-Roma 1874) va viure l’any 1854 a Berga. El ca-nonge de la Catedral de Tarragona Antoni Cassú va facilitar-li el contacte amb els Blanxart perquè pogués instal·lar-se a casa seva. Fortuny25 tenia, aleshores, setze anys, es va creure convenient que li convenia marxar d’una Barcelona que era amena-çada pel còlera. Tant José Yxart com Rosa Vives26 afirmen era a Berga i a Queralt, fugint del còlera. Dibuixà l’estampa de l’església rural del Remei. Els devots de Berga li encarreguen l’estampa del Santuari de Queralt. Alfons Ma-seras i Carles Fages de Climent27, comenten El seu clima sec i a temperat a l’estiu el feia molt beneficiós per un noi en ple període de creixe-ment i expliquen que pujava a Queralt per contemplar el seu paisatge.

raMoN FEliPó oriolA

RT

ICL

Es

Notes per fer una primera bibliografia de Josep Blanxart i Camps, batlle de Berga i secretari de la Universitat de Barcelona

L’EROL 47

Mentre Fortuny era a Berga li encoma-naren que fes un dibuix de la Mare de Déu de Queralt que tres anys més tard va deixar fet. Fou gravat per Lechard a Barcelona per compte del canonge Antoni Cassú; mossèn Ribera28 diu que les despeses anaren a càrrec d’un devot queraltí, fill de Berga, de nom Jordà. Per tant, les planxes del gravat no van ser fetes fer pel propi Fortuny. El dia 26 de gener de 1880 foren lliurades a la Junta de Queralt, en depósito de las planchas molde litográfico segons consta en el Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Berga. En el Llibre d’Inventaris de la Junta del Santuari de Queralt29 es pot llegir que l’any 1923 i el 1928 encara eren al santuari. Avui no crec que puguin ser localitzables aquestes planxes30.

Josep Noguera31 explica a Berga, Fortuny, hi va pintar dos petits quadres més: una vista des de Queralt i el pla de Clarà d’Avià, amb l’esglé-sia de vora la Riereta, propietat dels Blanxart. Alguns no coneixent el territori van interpretar que era Cal Castanyer. Aquests quadres van trobar-los al sostre de cal Blanxart del carrer Buxadé, encapçalen l’apartat de Fortuny al llibre “El paisatgisme a Catalunya” 32 i, també els van reproduir al llibre d’Avià, publicat per l’Ajuntament33. La col·lecció de l’Institut Gaudí de Reus, guarda aquets dos paisatges berguedans de Fortuny.

4.-Algunes referencies berguedanes de Josep Blanxart i Camps Va fer els estudis de Dret a la Universitat de Cervera, segons consta al seu expedi-ent34 va obtenir la titulació de: Bachiller en Filosofía, Bachiller en Derecho i Licenciado en Jurisprudencia, hi ha diversos documents de títols cerverins expedits per Bartomeu Torrabadella.

Entre la documentació que hi ha a la U. B. Consta una instància de 17 de desem-bre de 1863 adreçada al Vicerector en la que demana permís per absentar-se de la universitat, per atendre els seus deures de batlle de Berga i al seu despatx d’advocat. En el seu currículum s’explica que fou Censor del Teatro de Berga nombrado por el Gobernador de la provincia el 30 enero de 1851. Va exercir d’advocat a Berga des de la fi de la primera de les carlinades a l’any 1841 fins a l’any 1863 en que fou nomenat secretari de la U.B.

Josep Noguera a la seva tesi doctoral35 i en un article a l’Erol36 indica que fou Advo-cat, poeta i novel·lista, va ser alcalde de Berga, càrrec que deixà en ser nomenat Secretari de la Universitat de Barcelona i de la companyia Ferrocarril y Minas de san Juan de las Aba-desas... i remarca ...en un interessant article d’aquest autor, publicat a El Bergadán, nº 4, de

7 de juny de 1868, sota el titular “La Patum”37 he, vist per primera vegada les llegendes i inter-pretacions romàntiques, que pocs anys desprès van triomfar. Noguera també diu que hi ha Un poema de Josep Blanxart Camps, secretari de la Universitat de Barcelona ... dedicat a La sentida muerte del Ilustre Patricio Señor Don Joaquín Farguell y Caum38.

Josep Blanxart en algues de les seves poesies fa constant referencies històriques a Berga, això demostra a més de la seva vinculació a la ciutat, els seus coneixements històrics locals. Potser si algues d’aquestes poesies haguessin estat escrites en prosa i publicades en llibre hagueren pogut ser, de ben segur, més estudiades com a documents històrics39. Mn. Ramon Huch contradiu a Blanxart a Notes Històriques de la Ciutat de Berga40 quan afirma que al llibre

Poesias atribueix la fundació de l’Hospital de Berga a Berenguer de Prat, per Mn. Huch sembla que fou fundat per A. de Pinebert41.

El llibre Suspiros del alma, Cantos Tristes editat a l’any 1856 està dedicat a la seva esposa, Difunta Joven Esposa Antonia Ferrer y de Trincheria de Blanxart. També li va de-dicar especialment en el llibre el poema La Tumba del Valle. Antonia Ferrer va morir de còlera morbo a la rectoria de la Baells, la nit del 14 al 15 de setembre de 1854, després d’haver cuidat al seu marit, també malalt del mateix. D’altres poemes d’aquest llibre van ser dedicats també a la seva esposa i diversos membres de la seva família42.

Va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona43 des del 23 gener de 1856 segons ... Sesión ordinaria presidida por el Sr. Llobet44. Son votados y admitidos por socios correspondientes, en Olot, D. Pablo Estorch, conocido por el Tamboriner del Fluviá; y en Berga, D. José Blanchart45, abogado; de Sabadell. .... Jose Subirana... .

Quan fou nomenat com a Corresponsal a Berga de l’Acadèmia de Bones Lletres, Joan Mañé i Flaquer (signant com J. M. Y F46) director del Diario de Barcelona, el 30 d’abril de 1856 li va dedicar tres pàgines contra ell. En diu ... Cuando se publicaron estas poesías, su autor tuvo la amabilidad de enviarnos un ejemplar de ellas, suplicándonos que emitiéramos nuestro parecer sobre su pu-blicación. Como no podíamos elogiar la obra sin fallar á nuestra conciencia literaria, como ni siquiera podíamos ser galantes con el autor prometiéndole un porvenir literario que no esperábamos, guardamos ese absoluto silencio que en semejante caso aconsejan á un mismo ti-empo las consideraciones sociales y los principios de la sana crítica. Por otra parte, no teniendo el señor Blanxart, que nosotros sepamos, una de esas reputaciones literarias… bien podía-

Jacint Vilardaga i Cañellas (Berga, 1856 - Barcelona, 1936) li dedica la efemèrides nún. 280

Fotografies de Daniel Blanxart i la seva dona, neus Pàmies, al Pi de les Tres Branques (1915). ARxiu FAMíLiA BLAnxARt

48 L’EROL

mos callarnos sin hacernos cómplices de su mal ejemplo. Hoy las circunstancias han variado recientemente; hoy la Academia de Buenas Letras de Barcelona, autoridad respeta-ble y respetada, en materias literarias, ha venido a sancio-nar la obra del señor Blanxart, y á premiarla confiriendo á su autor el honorifico y envidiado título de corresponsal. Este fallo de la Academia puede ser, á nuestro pobre juicio, perjudicial para el agraciado y para los jóvenes que en Cataluña se dedican al cultivo de las letras… transcriu el poema El tiempo i acaba … No tenemos el gusto de conocer personalmente al señor Blanxart,…habrá aprendido lo suficiente para compren-der que la Academia de Buenas Letras ha sido injusta con él premiándole una colección que no debió considerarse sino como meros ensayos de honesto y agradable pasatiempo … Sentimos en el alma que por favorecer al señor Blanxart si haya puesto en tan comprometida y desagra-dable situación.

A la Biblioteca de Catalunya al fons personal de Marià Aguiló47 hi ha una carta de Josep Blanxart i Camps de l’any 1856 que diu... remito un ejemplar de “Los Cantos Tristes”, varios de los que leímos en nuestra entrevista. He mandado ejemplares a las re-dacciones de periódico... por si quería decir algo... Después de la virulenta sátira de mis ante-riores poesías hizo J.M. y F. en el Brusi48.... Evidentment volia parar més crítiques com les de Mañé i Flaquer.

Al Arxiu49 del Palau Reial de Madrid hi ha còpia d’un carta adreçada el 13 de no-vembre de 1856, signada entre d’altres per José Blan-xart, letrado ... portador del rico don50 que S. M. La Reina Doña Isabel II (q.D.g.) había hecho a la Patrona de esta Villa y su comarca la Virgen de Santísima de Queralt…la Villa de Berga desde tiempo inmemorial, por medio de sus Concelleres o Ayuntamientos, había ejercido el Patronato del Santuario de Queralt sola y exclusivamente, teniéndolo en mucha estima, como todo lo referente a su celestial Patrona y por lo tanto ningún obstáculo podía hacerse a S.R.M. como la cesión de dicho Patronato…

La revista La Il·lustració Catalana núm 301, de 31 de gener de 1893 a l’article En-tre’ls Bergadans de I. Garcia del Real narra la seva excursió a Berga i Queralt i cita a Josep Balnxart i Camps, al se fill Casimiro

i també al seu germà Lluis. El juliol de 1863 va ser

designat batlle de Berga substituint a Josep Sarrais tal com explica Eco de la Montaña 51de Vic de 12 de juliol de 1863.

La revista Berga (Editado por la Delegación de Prensa y Propaganda de F. E.T. y de las J. O. N. S.)52 del 16 de maig de 1942 hi ha un article sota el títol de Marginales53 dedicat a Josep Blanxart indica que fou secretari de

la Universitat de Barcelona ... y Alcalde de esta Villa, Don José Blanxart y Camps ... au-tor, que yo sepa de cinco dramas y una novela románticos, una comedia de costumbres y espe-cialmente unos cuantos centenares de versos .... publicó en 1851 unos “Recuerdos históricos de la Villa de Berga”....

5.- A Barcelona, fou el Secretari de la Universitat des de l’any 1863 fina a la seva mort 1885 El nomenament de secretari va ser el 12 de desembre de 1863 pel ministre de Fo-mento e Instrucció Pública Manuel Alon-so Martínez. El ministre de Fomento de la primera República Espanyola Tomas Maria Mosquera, va dictar una disposició augmenta-li el sou el 3 de febrer de 1874. El

ministre Francisco de Borja Queipo de Llano y Gayoso de los Cobos, Comte Toreno, l’11 de febrer de 1878 li va concedir una altre millora del seu sou. A l’expedient consta que va ser nomenat secretari de la U.B. el 3 de desembre de 1863, el 9 de juny de 1865 fou cessat i reposat al seu càrrec el 10 de juliol del mateix any; el 23 de juliol de 1874 és traslladat a Saragossa per retornar a Barcelona el 16 de

desembre del mateix any. Va tenir quatre “ascensos” als anys 1871, 1874, 1879 i 1884 respectivament.

L’Almanaque del Diario de Barcelona, de 1884 indica que va ser nomenat Secretari de la U. B. l’any 1863; a La Vanguardia dels anys 1881, 1882 i 1883 hi ha nombrosos comunicats, notes ... signades per José Blanxart com a secretari de la U.B.. La pu-blicació barcelonina El Anunciador Catalán num. 36 de 7 de març de 1878 consta una informació com a secretari de la U.B. A La Dinastía periòdic de Barcelona hi ha diver-ses referencies al seu pas per la U. B. com

una de 31 d’agost de 1884 de la convocatò-ria d’exàmens extraordinaris. Potser la més important és la de 18 de gener de 1885 que diu Se encuentra gravemente enfermo el Secre-tario general de nuestra Universidad literaria, don José Blanxart, á quien deseamos un pronto y completo restablecimiento. Malauradament va morir poc després.

Siguan54 ‎diu La inauguración del Curso académico 1872-73 tuvo lugar por primera vez en el edificio entonces construido para albergar la Universidad de Barcelona y que hoy continúa constituyen su centro principal. Cien años des-pués el recuerdo de este hecho seguramente ha de interesar a los numerosos amigos de nuestra Universidad.... Para terminar estas efemérides transcribo algunos datos sobre el profesorado y el alumnado de la Universidad de Barcelona hace un siglo. (Curso 1871-72.) AUTORIDA-DES ACADÉMICAS.... Secretario... D. José Blanxart….

L’expedient acadèmic de Marcelino Menéndez y Pelayo conté un certificat de Josep Blanxart de l’any 187455, de data 1 d’octubre de 1864. En Francisco Álvaro a l’ABC de Sevilla el 15 de desembre de 1956 en parlar de l’expedient acadèmic de Me-néndez y Pelayo editat per la Universitat de Valladolid va escriure … se transcribe a continuación el certificado expedido por el secre-tario de la Universidad Literaria de Barcelona José Blanxart y Camps…

Va ingressar, 1 d’octubre de 1864 com a membre a la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País56. La Vanguardia del 25 de setembre de 1882 consta José Blanxart com a vocal del Jurat Julian Romea, que era presidit pel dramaturg José Zorrilla57.

6.-La Bibliografia de Josep Blanxart i Camps

A.- Obres Publicades El Convento de Stirling ó sea, Un descendiente

de Jacobo58, Tomo I, J.D. y Monér, Olot, 1843.

El Convento de Stirling ó sea Un descendiente de Jacobo, Tomo II, J.D. y Monér, Olot, 1843.

Un Trono y cuatro reyes : drama histórico en tres actos, Imprenta de D. Leandro Pons, Berga, 1847.

Poesias59, Dins d’aquest llibre i amb nume-ració nova hi ha Cantos de la Aurora, Impr. y Libr. de Luciano Anglada, Vic, 1853.

Recuerdos Historicos de la Villa de Berga, Dedicada a Antonio Freixa, Alcalde Cons-titucional de dicha Villa, Imp. de D. J. M. De Grau i Cª. Calle Basea 10, Barcelo-na?,1854.

Suspiros del alma60, Cantos Tristes, Luciano Anglada, Vic, 1856.

L’EROL 49

Gozos a Nuestra Señora del Remedio, que se cantan en la Capilla rural de casa Castañer sita en la falda de la Sierra de Noet, termino del pueblo de Avià 61 62, impremta Valls, Vic, 1854.

Armonías de la noche; La cruz de la alquería y el panteón de Balmes Dedicada al presbítero D. Tomás Bret, catedrático de teología en el seminario de Vich, Imp. y Lib. de Juan Soldevila, Berga, 1860.

La Ermita de Nuestra Señora de Queralt, de-dicada a los esposos Mariano de Gironella i Teresa de Giblé, Imprenta y Librería de Juan Soldevila, Berga, 1861.

Teresa [Música impresa] : melodía para canto y piano / letra de F. Camprodón63; vertida del catalán al castellano por José Blanxart y Camps; música de J. Biscarri64, per a tenor, amb acompanyament de piano, Andrés Vidal, Barcelona, 186765.

Teresa [Música impresa]: melodía para canto y piano / letra de F. Camprodón; vertida del catalán al castellano por José Blanxart y Camps; música de J. Biscarri, Sindicato Musical Barcelonés, Barcelona, 190?

B.- Poemes editats en fulls solts El Santo sepulcro, poema, 1858. Dipositat

Biblioteca i Arxiu Episcopal de Vic.

A l’Arxiu Blanxart de sant Joan de les AbadessesLágrimas, a la sentida muerte del malogrado

joven Escribano de la villa de Berga D. José Grau66 y Vila, redactor de El Bergadán.

Una flor sobre su tumba67, Imprès a Berga el 31 de juliol de 1863, dedicada a Fran-cisco Grau mort el 29 de juliol de 1863

Suspiros del Alma, a la sentida muerte de la malograda joven Doña Faustina Blanxart68 y de Ferrer de Farriols. Berga el 21 d’oc-tubre de1868.

C.- Textos publicats en premsaSuplemento a la Corona de Aragón, 4 de gener

de 1856, un text per la fi de la segona carlinada.

El Bergadán, Berga, 7 de juny de 1868, “La Patum”

El Ausonenese, Vic, 7 de novembre de 1861, sonet A la memoria del Juez de Primera Instancia de Manresa D. Calixto Bello.

Eco de la Montaña, Vic, 13 d’agost de 1863, el poema A la sentida muerte del distinguido Botánico D. Juan Grau, Berga el 30 de juliol de 1863.

Eco de la Montaña, Vic, 14 de juny de 1863, el poema La Fe.

Eco de la Montaña, Vic, 5 de maig de 1864, el poema San Ignacio de Loyola.

Eco de la Montaña, Vic, 14 de juliol de 1864, el poema Las Llaves de Granada.

Eco de la Montaña, Vic, 19 de gener de 1865, les poesies Las Cenizas de Balmes i A la sentida muerte del Excmo. Sr. D. Francisco Permanyer.

El Berguedàn, Berga,1865, els poemes Ceni-zas de Balmes i La sentida Muerte de Exmo. Dr. D. Francisco Permanyer.

Eco de la Montaña, Vic, 13 de maig de 1866, el poema Lágrimas.

Eco de la Montaña, Vic, 15 de juliol de 1866, el poema La Esperanza

Eco de la Montaña, Vic, 23 de setembre de 1866, el poema En La Catedral.

Eco de la Montaña, Vic, 30 de maig de 1867, el poema Una Flor Querida.

Eco de la Montaña, Vic, 25 de desembre de 1867 el poema La Sombra de mis sueños.

Eco de la Montaña, Vic, 9 d’abril de 1868, el poema Maria en el Calvario.

Eco de la Montaña, Vic, 30 de maig de 1868, el poema Lagrimas a la sentida muerte del malogrado joven Escribano de la villa de Berga D. José Grau y Vila, redactor de El Bergadán.

El Bergadán, Berga, 7 de desembre de 1879, Aniversario de la sentida muerte del Ilustre Patri-cio Señor Don Joaquín Farguell y Caum.

Restauració revista de sant Joan de les Abadesses el 8 de novembre i el 8 de desembre de 1930 va publicar en dues entregues La Paz de San Juan de las Abadesas, Poesía escrita por D. José Blanxart y Camps, dedi-cada a D. José Giró y Torá y publicada por Amigos del Autor. Amantes de dicha Villa.

C.- Obres manuscrites i/o inèdites Salve, Reina Ysabel, cuya sien pura / de nuestros

condes ciñe la corona, A S.M. la Reina doña Ysabel segunda / José Blanxart y Camps, abogado de Berga, sense data69, original manuscrit70. Tramés per l’autor a Isabel II i dipositat la Real Biblioteca, del Palacio de Oriente de Madrid.

La Paz de S. Juan de las Abadesas, poesia manuscrita71, 1858. Dipositada a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

Partitures de l’ARXIU BISCARRI, Bibli-oteca de Catalunya, amb textos de Josep Blanxart i Camps.El canto de la mañana, Alborada y Plegaria:

Coro a cuatro voces / Lletra de José Blanxart; Música Jaume Biscarri. – [18–?] 1 parti-tura de cor ms. (12 f.); 32,3 cm.

La Virgen de mis sueños / [Jaume Biscarri] ; Lletra de José Blanxart i Camps. 1 partitura hològrafa [5 f.]; 22,3 x 32 cm. Biblio-teca de Catalunya. Secció de Música. Inventaris 17, Per a quatre veus. – Text castellà. – Amb data i lloc 18 de setembre de 1863; també diu: lo compuse un dia después de mi llegada a Barcelona. – Es tracta d’un esborrany. Amb un full a part trobem la lletra manuscrita i signada per l’autor d’aquesta, amb data i lloc de 12 de setembre de 1863, Berga.

7 .-Conclusió Eduard Blanxart Siqués cabaler o fadrí extern de sant Joan de els Abadesses era botiguer de roba, fou el primer va arribar a Berga al tombant del segle XVIII al XIX, va fer un bon casament amb Antonia Camps, els seus pares eren propietaris de la casa del carrer de les Canals72 18-20, anomenada posteriorment cal Blanxart i de la finca la Riereta d’Avià. La casa dels Blanxart de Berga va romandre més de cent anys a

dins de la família fins que Humbelina la va vendre al metge Dasveus. La darre-ra Blanxart que va morir a Berga, després de viure molts anys a Barcelona, fou la Maria Queralt (ger-manastra de la Humbeli-na) a l’any 197973.

Aquesta fou una família totalment integrada i par-ticipativa en la vida local berguedana amb notaris, jutges, fiscals, batlles, ad-vocats, propietaris o met-ges a Berga sense mai “de-

senganxar-se” de Sant Joan de els Abadesses de tot. Eren part de la societat berguedana amb fortes connexions a Barcelona, un exemple es que qui va oficiar el casament de la Humbelina fou Jacint Verdaguer.

En Josep Blanxart i Camps va ser secre-tari de la Universitat de Barcelona, càrrec de nomenament directe pel ministeri de Madrid independent del rector que hi hagués. Mai no van oblidar-se de Berga un bon exemple n‘és: la branca que es va establir a Olesa de Montserrat 74, quan a la Biblioteca de Catalunya van fer una exposició d’un d’aquests descendents, el primer que van dir és que era de família de Berga, ja no deien que venien de sant Joan de les Abadesses.

Els fadrins externs de cal Blanxart de Berga com en Josep van marxar, cap a Bar-celona o l’Antoni a fer de metge a Olesa, cu-riosament les tres cases Blanxart, la “pairal” de Sant Joan de les Abadesses, la de Berga i

50 L’EROL

la d’Olesa ja no pertanyen a la família Blan-xart... la de sant Joan la va deixar la darrera descendent a la parròquia i les dues altres els hereus les han venut a tercers.

En Josep Blanxart i Camps va ser un gran berguedà, de pare de Sant Joan de les Abadesses, va fer la crec que deu ser la primera història de Berga, sempre va tenir Berga al cor, malauradament ha estat quasi totalment oblidat per la ciutat que el va veure néixer i créixer.

D’altres Blanxart de Berga o els seus di-rectes descendents (en poso unes poques dades dels qui no he referenciat a l’apartat 1er d’aquest article), són: Eduard Blanxart Siqués (sant Joan de les

Abadesses – Berga) Lluís Blanxart i Camps75 (Berga 1812 –

Berga 1884).Manel Blanxart i Camps76 (Berga ? Bar-

celona?)Josep Blanxart i Grau77 (Berga 1842 – Ber-

ga? 1901?).Lluís Blanxart i Grau 78, (Berga 1844 –

Berga 1922). Antoni Blanxart i Grau79 (Berga 1856 -

Olesa de Montserrat 1911). Humbelina Blanxart i de Fortuny (Berga.?

Barcelona?). Emili Ribera i Blanxart80 (Barcelona?

Barcelona?) Antoni Ribera i Maneja81 (Barcelona 1873

– Madrid 1956)Casimiro Blanxart i Ferrer82 (Berga? -

...Barcelona?). Concepció i Pilar Blanxart i Massana83

(Barcelona?-Barcelona?) Emili Blanxart i Pedrals84 (Olesa de Mont-

serrat 1881 – 1958). Daniel Blanxart i Pedrals85 86 (Olesa de

Montserrat 1884 - Barcelona 1965). Maria Queralt Blanxart87 i Simón (Berga

1900 - 1979) Eduard Blanxart i Pàmies88 (Terrassa 1915

– Barcelona 2014).

Albert Blanxart i Pàmies89 (Terrassa1918 - Barcelona, 2003).

Ricard Blanxart i Pàmies 90 (Terrassa, 1922 - Barcelona, 1958).

Montserrat Blanxart i Pàmies91 (Terrassa, 1928).

..... i tants i tants d’altres d’ altres 92.La Gran Enciclopèdia Catalana GEC no-

mes cita a dos Blanxart: Daniel Blanxart i Pedrals i el seu fill Eduard Blanxart i Pàmies. La Enciclopèdia Espasa cap. Sorprèn veure que mentre a Olesa de Montserrat i Terrassa tenen un reconeixement institucional als Blanxart, a Berga – fins ara – res de res.

Per poder fer aquesta primera biblio-grafia i esbós de biografia he d’agrair a les persones i/o institucions que m’ha facilitat documentació com: la Real Biblioteca del Palacio de Oriente de Madrid, l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, la Biblioteca Pública Arús de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, a Joan Ferrer i Godoy de l’Arxiu de Sant Joan de les Abadesses, a la Biblioteca Nacional de España, a Albert Corbeto de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a mossèn Ramon Viladés – rector d’Avià – per les informacions dels goigs del Remei, a Toni Perez i Solsona, arxiver municipal d’Olesa de Montserrat, a Cinta Cantarell historiadora de Granollers, a l’amic granollerí Pere Cornelles, a Isaac Soca, a Jaume Parent advocat i company d’estudis a la carrera de Dret d’Olesa de Montserrat, a l’Arxiu Històric de la Univer-sitat de Barcelona, a les bibliotecàries Àn-gels Solà i Patrícia Jacas de “Ca l’Ardiaca” de l’Arxiu Històric de Barcelona i sobretot al Dr. Josep Noguera per la seva paciència, consells i constant ajut sempre.

notes

1. Ferrer i Godoy, J., l’Arxiu Blanxart a Revista de Girona núm. 222, any 2004, quan diu Manuel Blanxart ... tenia .... tota una xarxa de parents escampats arreu – Berga, Olot, Barcelona, París ...-.

2. Al recordatori de Maria Lluïsa Pinsach i Blanxart morta a l’edat de 76 anys, el 30 d’abril de 2007

recull onze generacions de Blanxart des del segle XVI. A l’Acta de 25 d’agost de 2008 de la Junta de Govern de l’Ajuntament de Sant Joan consta mossèn Josep Molins i Rifá, el rector de sant Joan de les Abadesses com a responsable dels nínxols de la família Blanxart, al acceptar la parròquia la seva herència.

3. Consulta efectuada el 12 de febrer de 2015 http://www.consorcidelter.cat/el-territori-del-ter/rutes/ruta-literaria/categoria-per-defecte/josep-blanxart-i-camps-la-paz-de-san-juan-de-las-abadesas-1858

4. La Antònia Camps era la propietària de la casa del carrer de les Canals ara dit de Buxade 18-20 i de la Riereta d’Avià. Ell tenia un negoci de veda de “paños” els seus pares de ‘Antònia es deien Hipòlit Camps i Paula Sala.

5. El seu fill Emili Ribera Blanxart va ser el director de les oficies de la companyia Ferrocarrils de sant Joan de les Abadesses a Barcelona.

6. Ribera, de jove, també va treballar a les oficies bar-celonines de la companyia Ferrocarrils de sant Joan de les Abadesses i això li va permetre dedicar-se a estudiar música i idiomes segons explica Blanxart, E., Antoni Ribera, Barcelona, 2008.

7. Felipó, R., Queralt, el santuari de la Mare de Déu, Tarragona, 2004, Barcelona, 2011 i 2013.

8. La Vanguardia 7 desembre 1883.9. Va fer la primera guerra carlina 1833-1840 amb

l’exercit liberal, va ser secretari de la delegació a Berga de IACSAI Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Noguera, J., Avià notes Històriques d’un poble del Berguedà, Avià, 2007, pàg. 178.

10. Batlle de Berga (Berga, 1847-1923)11. La seva germana Paulina és va casar amb Josep

Cardona Llhois que va ser batlle de Berga, tenen la casa a l’antic carrer de Sallagosa de Berga. Les germanes Pedrals eren originàries de Puigcerdà i es varen quedar òrfenes per la tercera de les carlinades, aleshores van baixar a viure a Berga. Testimoni personal de Isabel Cardona maig 2016.

12. He trobat a l’arxiu de sant Joan de les Abadesses que va tenir Fabrica de Gasoses i Sifons i “Dipòsit” de cervesa a Olesa de Montserrat. L’arxiver d’Olesa de Montserrat em va dir que qui portava la fàbrica era la seva esposa Escolàstica, comunicació personal de 2 de març de 2015. Més tard la fabrica la portaria la seva filla Mercè Blanxart i Pedrals.

13. Advocat, regidor i jutge, Noguera, J., Josep Blanxart i Grau i el poble d’Avià en la modernització de l’agri-cultura del Berguedà, l’Erol, núm. 68, any 2001

14. Fou la reina del Certamen Literari presidit per Jacint Verdaguer a Berga l’any 1901, Felipó, R., Mossèn Cinto i Pi de les Tres Branques, Tarragona , 2003 i Verdaguer i el Pi de les Tres Branques, Barcelona, 2014. La mateixa Humbelina va vendre cal Blanxart del carrer de les Canals l’octubre de 1927 al metge Camil Dasveus i Farell. Passà la casa a la seva filla Josefina Dasveus i posteriorment a la neta, la lletrada,Magda Martínez Dasveus que va morir el setembre de l’any 2006.

15. Es van casar la vigília de la Candelera .. a lo Camaril de la Església de la Mercè de Barcelona...celebrant la missa de vetlla, l’eminent sacerdot Rvnt. Mossèn Jacint Verdaguer Lo Pi de les Tres Brancas, núm. 74, 4 de febrer de 1902. Extret de la Tesi Doctoral de Josep Noguera.

16. Metge Higienista. Va estudiar batxillerat a Vic i a Barcelona la carrera de medicina, Noguera diu es va establir a Berga de metge, es va traslladar a Bar-celona; i també... va crear l’estació meteorològica i es va dedicar a l’oftalmologia, obrint un establiment d’òptica. Co-fundador d’un Ateneu on s’impartia classes de lectura, escriptura, aritmètica, francès i cant. Va ser Delegat de la Unió Catalanista...No-guera, J., Algunes aportacions de la premsa local (1868-1923) de la història de la medicina bergue-dana, Gimbernat, Revista Catalana de la Història de la Medicina i de les Ciències, VOL XLIX, 2008. Lluís Viladrich a l’Erol 23 (1988), 26 (!989), 27 (1989), 29 (1990)... el cita com el primer berguedà que va fer observacions meteorològiques locals. També l’Institut Cartogràfic de Catalunya el cita al Catàleg

Reina Ysabel, cuya sien pura / de nuestros condes ciñe la corona, A s.m. la Reina doña Ysabel segunda / José Blanxart y Camps, abogado de Berga, sense data, original manuscrit. Tramés per l’autor a Isabel II i dipositat la Real Biblioteca, del Palacio de Oriente de madrid.

L’EROL 51

del Fons Històric del servei Meteorològic de Catalu-nya. Les dades de meteorologia eren periòdicament publicades a la premsa berguedana . L’Excursio-nista, Butlletí mensual de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques núm. 42 (1882) quan parla d’una excursió a la Quart i a la Portella. A La Veu de Catalunya, Setmanari popular. Any 1, núm. 46 (22 nov. 1891) En nostre col·lega de Berga, El Bergadán Llegim la noticia d’ haver-se fundat en aquella ciutat un Ateneu, quina junta directiva queda composta dels senyors següents; D. Jacinto Vilardaga, advocat y propietari, President; D. Llorens Picart, notari i propietari, ...., Tresorer; don Lluis Blanxart, metge, ... El llibre Els Quadres del primer Catalanisme política (1882-1900) de Coll, J., i J., Llorens Barcelona, 2000, indica que fou delegat de la Unió Catalanista a l’Assemblea de Reus de l’any 1893.

17. Secretari del Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas, segons consta a La Dinastia de 31 d’agost de 1884 i 13 de gener de 1885. Va ser Fiscal del partit judicial de Berga La Vanguardia de 30 de juny de 1887. El 24 d’agost de 1902 a La Vanguardia un anunci del Jutjat de Berga on consten com a possi-bles jurats, entra d’altres berguedans: Jaime Felipó i Badia, José Cardona i Llhois, ... i dos Blanxart en Casimiro i Josep Blanxart i Grau. Noguera, J., a l’Erol núm. 18, 1986, diu Penina ... que va fer la carrera de Dret, que va acabar a I’any 1868... ens ha deixat una llista deis seus condeixebles amb curiosos comentaris: a més del bisbe Estadella, ..., i del també bergueda Casimir Blanxart, eren condeixebles seus Julià de Casanova, ... el filòleg Josep Balari i Jovany, ... , Joaquim Sostres, I’ex-alcalde i ex-diputat de Manresa Josep Fàbregas, i Josep Planas i Casals ... .

18. Va morir a Berga el 21 d’octubre de1868, a l’edat de 24 anys, el seu pare li va dedicar diverses poesies.

19. Salve, Reina Ysabel, cuya sien pura / de nuestros condes ciñe la corona, A S.M. la Reina doña Ysa-bel segunda /Signada per José Blanxart y Camps, abogado de Berga.

20. Vilardaga, J., Efemérides bergadanas : colección de todos los hechos acaecidos en Berga que han llegado a nuestra noticia desde los primitivos tiempos hasta nuestros días, Manresa , 1919. Diu que va publicar dos llibres de poesia, una novel.la El Castillo de Stirling i cinc drames de gènere romàntic.. La novel.la es titula el Convento de Stirling i no El Castillo.

21. Palau y Dulcet, A., Manual del librero hispano-americano : inventario bibliográfico de la pro-ducción científica y literaria de España y de la América Latina desde la invención de la imprenta hasta nuestros dias, con el valor comercial de todos los artículos descritos, a la pàgina 274, del Tom 2, consten: Un Trono y cuatro reyes, Poesias i Recuerdos Historicos de la Villa de Berga.

22. A la Biblioteca i Arxiu Episcopal de Vic tenen Re-cuerdos Historicos de la Villa de Berga i La Ermita de Nuestra Señora de Queralt, Armonias de la noche; .... i el manuscrit de La Paz de S. Juan de las Abadesas.

23. Del Burgo, J., Bibliografía de las guerras carlistas y de las luchas políticas del siglo XIX : antecedentes desde 1814 y apéndice hasta 1936, Pamplona, 1975? de hi consten : Armonias de Noche, Recu-erdos Historicos de la Villa de Berga, Poesias i Un Trono y cuatro reyes.

24. Vila, P., i A. Rossich, Cançoner català del barroc, Institut d’Estudis Gironins, Girona 2000, citen Un trono y cuatro reyes (Berga, Imp.de D. Leandro Pons, 1847), uns Recuerdos históricos de Berga. Poesia (Barcelona, Imp. de D. J.M. de Grau y Cia., 1851) i un volum de poemes intitulat Poesias (Vic, Imprenta y libreria de Luciano Anglada. 1853).

25. Aquest mateix any en Josep Blanxart i Camps, va estar malalt del còlera morbo i la seva esposa An-tonia Ferrer y de Trincheria de Blanxart va morir.

26. Vives, R. Fortuny, Gravador, Reus, 1991 i Yxart, J. Ensayo Biográfico Crítico, Fortuny, Barcelona, 1882.

27. Masseras, A.; C. Fages de Climent, Fortuny, la mitad de una vida, Madrid, 1932.

28. Ribera, B., Memòria Histórico-Descriptiva del Santuari de Nostra Senyora de Queralt, Barcelona, 1904.

29. Felipó, R., Queralt, el santuari de la Mare de Déu, Tarragona, 2004 i Barcelona , 2011 i 2013.

30. Com tot el qui hi havia a Queralt fou saquejat, cremat o destruït el juliol de 1936. Armengou, J., El Santuari de la Mare de Déu de Queralt, Granollers, 1971.

31. Comunicació personal 13 de febrer de 2015. 32. Fontbona F., i R. Manent, El Paisatgisme a Catalu-

nya, Barcelona, 1979.33. Avià notes Històriques d’un poble del Berguedà,

Avià, 2007.34. Dipositat a l’Arxiu Històric de la U.B. 35. Industrialització i caciquisme al Berguedà 1868-

1907, Universitat de Barcelona. 36. L’Erol núm. 58, any 1998. 37. Noguera, J., transcriu quasi íntegrament aquest ar-

ticle de Blanxart a La Patum dels Carrers i la Patum dels Papers, Suplement 2 de L’Erol (2003). Rumbo, A., a Patum! , Berga, 2014, també l’esmenta.

38. Dels Farguell amb casa a la Plaça de sant Pere de Berga i el carrer de santa Anna de Barcelona amb cantonada amb el Portal de l’Àngel.

39. Al llibre Poesias, hi ha Recuerdos Históricos de Berga de la pagina 93 a la 114, que es una bona narració de fets berguedans. Com també les seus llibres sobre Queralt o Berga.

40. Huch, R. Notes Històriques de la Ciutat de Berga, Berga, 1955 i 1994.

41. Aquest opinió va ser també recollida per Anglerill, J.M., a Història de l’Hospital de Berga, L’Erol 8, any 1984.

42. Com La sombra de la difunta, !Pobre esposa ,!A mis hijos, A mi hija...

43. Consulta efectuada el 24 de febrer de 2015 http://www.boneslletres.cat/academics.asp?subop=2 i HISTORIA Y LABOR DE LA REAL Acadèmia DE BUENAS LETRAS DE BARCELONA DESDE SU FUNDACION EN EL SIGLO XVIII, Barcelona, 1955.

44. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona consulta efectuada el 25 de febrer de 2015, http://archive.org/stream/boletndelarea-l09acaduoft/boletndelareal09acaduoft_djvu.txt

45. He trobat, també, que en altres llocs li escriuen el nom amb ch en contes de x.

46. Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra 1823 – Bar-celona 1901) fou director del Brusi, nom en que era conegut el Diari de Barcelona.

47. Biblioteca de Catalunya, Marià Aguiló caixa 46/4, camisa 3.

48. Amb aquest nom era conegut el Diario de Barce-lona.

49. Archivo General de Palacio, del Palau d’Orient de Madrid al lligall de Santuario de Nuestra Señora de Queralt, Título de Real, 1916.

50. Un mantell ofert per Isabel II a la Mare de Déu de Queralt.

51. Eco de la Montaña de Vic de 12 de juliol de 1863 diu ... Berga, 8 de julio. Hemos cambiado de alcalde. D. José Serrais, que lo era desde primeros de año, perci-bía y percibe sueldo de fondos provinciales, y recibió una comunicación del Excmo. Sr. Gobernador de la provincia, que le decía que optase entre los dos empleos por ser incompatibles. Como era natural, el requerido dejó el molesto, guardando el lucrativo. A consecuencia de la vacante fue nombrado alcalde D. José Blanxart y Camps, primer teniente D. Francisco Porta y segundo D. Antonio Calaf.

52. Falange Española y Tradicionalista de la Juventu-des Obreras Nacional Sindicalistas.

53. De ben segur l’autor és Josep Maria de Martí i Gassó.

54. Siguan, M., Textos y Documentos, La Universidad de Barcelona en 1872, Barcelona, 1973.

55. Publicat per la Universidad Literaria de Valladolid, Valladolid, 1912. que diu ... Marcelino Menéndez y Pelayo ... en el año académico de 1871 a 72 cursó i ganó e esta Universidad las asignaturas de Literatura general y española, Literatura latina y Geografía con nota de sobresaliente y la de Lengua griega con la de Notablemente aprovechado y en el

72 a 73 las de Historia universal, Literatura griega y Lengua Hebrea con las de Aprobado ; habiendo obtenido los Premios ordinarios de Literatura general y española, Literatura latina y Geografía...

56. file:///C:/Users/wrfelipo/Downloads/bio4_llista_socis_1834_1900%20(4).pdf consulta efectuada el 25 de febrer de 2015.

57. A Cantos de la Aurora, dins de Poesias hi ha un poema dedicat a José Zorrilla.

58. A la revista EXCLÒS, Els documents rars, antics i curiosos de la Biblioteca de la Universitat Pom-peu Fabra núm. 15 octubre 2000 diu Dels prop de 26.000 volums de Josep Fontana, director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, cedeix a la UPF, uns 6.000 documents estan dipositats a la reserva. Entra altres ... “El Convento de Stirling ó sea, Un descendiente de Jacobo”, 1843 de José Blanxart y Camps, una peça rara difícilment localitzable en altres biblioteques.

59. Hi ha dues poesies dedicades a Rdo. D. Juan Riba director del Museu de Cardona (aleshores Cardona era part del districte electoral de Berga i del seu Jutjat).

60. Llibre dedicat a la seva esposa Difunta Jóven Esposa, Dña. Antonia Ferrer y de Trincheria de Balnxart. Hi ha una poesia dedicada a la Mare de Déu de Queralt

61. Reproduït sencer a Vildadés, R., La Parròquia de Sant Martí d’Avià : (907-2007) , Avià, 2007 i en part a Goigs marians del Bisbat de Solsona, Forner, C., i B. Rafart, Barcelona, 2001.

62. Gimbernat, 2008 49, 49-64, LA TRADICIÓ REME-IERA DELS SANTUARIS MARIANS DEL BERGUE-DÀ, A TRAVÉS DELS GOIGS de Villegas i Martínez, F., diu MARE DE DÉU DEL REMEI, Avià...ermita rural del Castanyer és situada en un costat de la Serra de Noet, dins el terme municipal d’Avià. Uns goigs més antics editats en castellà a la Impremta de Valls, de Vic amb lletra de Mn. (sic a l’original, evidentment no fou mai capellà) Josep Blanxart i Camps, diuen que la Mare de Déu del Remei del Castanyer “Encierra el pecho oprimido, de lágrimas un raudal, consuelo del afligido, líbranos de todo mal”.

63. Francisco Camprodón (Vic 1816 – l’Havana 1870), advocat, militant del Partido Libera. Al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya CCUC consten 167 composicions seves.

64. Jaume Biscarri i Bossom de Saga (Barcelona 1837 – Barcelona 1877), composà i publicà diverses obres per a piano, cant i orquestra file:///C:/Users/wr-felipo/Downloads/biscarri_inventari%20(1).pdf consulta efectuada el 20 de febrer de 2015. El seu fill Jaume Biscarri de Fortuny, ( Barcelona 1876 - 19– ?) , fou, l’ autor de l’Himne del Canal Industrial de Berga, que de fet ha esdevingut “quasi” Himne de Berga. Per saber-ne del Himne, podeu consultar Montanyà, J., L’Erol, 13, 1985 i Noguera, J., a La Patum de Berga [Música impresa] : partitura per a piano de Casas i Pagerols, J., Berga, 1993, on diu la lletra d’aquest Himne era de Lluís Ribera. Climent Forner fa uns anys en va escriure una altre com a Himne de la Ciutat... l’Himne del Canal es va cantar per primera vegada el 17 de setembre de 1899.... amb l’acompanyament de tres orquestres...

65. Segons la Biblioteca Nacional de España.66. Mort a Berga a l’edat de 33 anys, redactor de El

Bergadán. 67. Dedicada a Francisco Grau, era de Tiurana , en diu

botánico eminente...falleció el 29 de julio de 1863 a la edad de 71 años. Buen padre y buen esposo.

68. La seva filla que va morir a Berga el 21 d’octubre de 1868, a l’edat de 24 anys.

69. A de ser d’abans de 1868, ja que aquest any fou destronada per la Revolució de la Gloriosa.

70. A Cantos de la Aurora, dins de Poesias hi ha dos poema dedicats a Isabel II.

71. Està reproduïda sencera a la pàgina http://www.consorcidelter.cat/el-territori-del-ter/rutes/ruta-literaria/categoria-per-defecte/josep-blanxart-i-camps-la-paz-de-san-juan-de-las-abadesas-1858 del Consorci del Ter, segons consulta efectuada el 12 de febrer de 2015.

52 L’EROL

72. Actualment carrer de Marcel.li Buxadé de Berga. 73. Full de la Parròquia de Berga - 12/08/197974. He pogut visitar, gràcies a Jaume Parent, lletrat

d’Olesa, la seva casa, es una edifici impressionant que la família s’ha venut fa pocs anys.

75. Advocat, notari, alcalde de Berga i propietari rural. 76. Pastisser, es va establir a Barcelona casat amb

Bonaventura Massana,77. Advocat, regidor i jutge.. Josep Blanxart i Grau i el

poble d’Avià en la modernització de l’agricultura del Berguedà, l’Erol, núm. 68, any 2001 i Noguera, J., Avià notes Històriques d’un poble del Berguedà, Avià, 2007, pàg. 179 i 180 explica el funcionament de l’explotació de la seva finca avianesa de la Rie-reta.

78. Metge. 79. Metge. 80. Va treballar a la central a Barcelona de Minas y

Ferrocarriles de San Juan de las Abadesas, pare del mestre Antoni Ribera.

81. Músic wagnerià. Compositor de la música de l’Him-ne de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt.

82. Fill de Josep Blanxart i Camps. 83. Filles de Manel Blanxart i Camps i de Bonaventura

Massana84. Metge, a Olesa de Montserrat hi ha un carrer dedi-

cat al Doctor Emili Blanxart, per haver exercit de metge durant tota la seva vida laboral en aquesta ciutat.

85. La Biblioteca de Catalunya li ha dedicat una intere-sant exposició, Daniel Blanxart. Felipó, R., Daniel Blanxart a la Biblioteca de Catalunya, a Regió7, 14 de febrer de 2015, ... Les dues primeres fotografies de l’exposició són de El Pi de les Tres Branques, són fotografies familiars i inèdites fins ara. Al fulletó de ma que reparteixen per la biblioteca diu “ Daniel era fill del metge berguedà Antoni Blanxart, destinat a Olesa de Montserrat...”. Al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya consten 67 entrades d’ obres seves i al catàleg REBIUN hi ha 212 obres referenciades

86. Catedràtic de l’Escola d’Enginyers Industrials Tèxtils de Terrassa, professor a l’Escola Munici-pal d’Arts i Oficis de Terrassa, a l’Escola Industri-al i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Va ser el fundador i director del Laboratori d’Assaigs i Investigacions Tèxtils del Condicionament Terrassenc. Te dedicat l’institut de segona ensenyança d’Olesa de Montserrat, la revista d’aquest institut és diu “El Cavall Blanxart”. A Olesa hi va fundar l’Escola Municipal d’Arts i Oficis a l’any 1925. Al febrer de 1975 es va inaugurar un monument en la seva memòria, al Parc Municipal d’Olesa de Montserrat. A Terrassa, durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on s’impartien estudis de batxillerat (Instituto Mixto de Enseñanza Media) adoptes el nom d’Investigador Blanxart. Amb motiu de la seva jubilació, es va acordar el seu nomenament com a Professor Honorari de l’Escola de Perits Industrials, perpetuant amb la denominació de “Càtedra Blanxart”, a l’aula que ocupés. Així mateix, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial “Daniel Blanxart”, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa. En consideració als seus mèrits va ser nomenat membre del Patronat Juan de la Cierva (1940), dependent del “Consell Superior d’Investigacions Científiques”. També va ser membre fundador del “Collège International de la Recherche Textile”, de París (1951) de nom-brosos Patronats com: la Comissió de reforma dels ensenyaments d’Enginyeria Civil (Madrid 1951), de la Reial Societat de Física i Química, de Madrid, així com de l’Acadèmia de Nobles i Belles Arts de Sant Lluís, de Saragossa. Font Viquipèdia, consulta el 20 de febrer de 2015.

Segons comunicació personal d’Isabel Cardo-na (filla de Juli Cardona i Pedrals, cossí germà de Daniel Blanxart i Pedrals) als anys quarta i cinquanta Daniel Blanxart i família pujaven els estius a fer llargues estades a la Fonda Sant Antoni de la plaça de les Fonts de Berga.

87. Filla de Josep Blanxart i Grau i de Antonia Si-mon Catlla . Va publicar una poesia a Tagast de juliol de 1931 Records a la meva amiga Maria Queralt Font. Segons el BOE de 17 noviembre 1970, Núm. 275, per la RESOLUCION de la Dirección General de Enseñanza Primaria por la que se autoriza el funcionamiento legal, con carácter provisional, de los Colegios de Enseñanza Primaria no Estatal establecidos en las localidades que se indican por las personas o Entidades que se mencionan. Firmat per Jefe de la sección de Centros no Oficiales, el ministre era en Villar Palasí Colegio Parvulario Nins, establecido en la calle Hurtado número 23, por doña Maria Queralt Blanxart.

88. Creu de Sant Jordi a l’any 2012. Autor de la biografia de Antoni Ribera, que a l’any 1916 va compondre la música de l’Himne de la Corona-ció de la Mare de Déu de Queralt, Barcelona, 2008 i de l’article Las Pinturas existentes en la Iglesia de Santa María de Tarrasa, sobre el tema de la muerte de Santo Tomás de Cantórbery, Terrassa , 1953?.

89. Enginyer d’Indústries Tèxtils i Enginyer Indus-trial. Va cursar estudis musicals fins als últims cursos de violí a l’Escola Municipal de Música de Terrassa. Va inventar un nou sistema de revelat fotogràfic per a fer ampliacions tant en blanc i negre com en color, que va anomenar

RATEM (de Rational system). Obres publica-des Nou sistema per Ampliacions en Color, Barcelona,1986; Pla “Lodi”. Solució al paorós problema de la droga (sota pseudònim Alfred Smith) Barcelona, 1994, L’atur laboral i les seves solucions. Barcelona , 1997. Font Viquipèdia, consulta el 2 de març de 2015.

90. Metge. Santiago Vidal Sevilla al seu discurs a la Real Acadèmia de Medicina de Barcelona de 1983 diu Ricard Blanxart ...mort prematu-rament quan prometia un gran esdevenidor científic.

91. Pintora segons Ciudad de la pintura - La mayor pinacoteca virtual consulta 23 de febrer de 2015 http://pintura.aut.org/BU04? Autnum =15.126&Tbl=1

92. Ramon Blanxart i Ferrer a vegades amb ch, Baríton (Barcelona 1865- San Salvador - El Salvado-1934) no pot ser un germà de Casimiro i Faustina, fills de Josep Blanxart i Camps, ja que la seva mare va morir 15 de setembre de 1854. He consultat les seves necrològiques a uns articles del 6 de setembre de 1934 a Mira-dor de Josep Artís i a la Luz de Madrid de 29 d’agost de 1934. Els Xocolaters Blanxart venen de Granollers, es van establir a Barcelona als anys cinquanta del segle XX. Des de mitjans del segle XIX hi ha Blanxart a Granollers, en Miquel Blanxart i Estapé fou batlle granollerí (1903-1905) de moment no s’ha pogut establir si tenen relació amb la branca berguedana o de sant Joan de les Abadesses dels Blanxart.

Ramon Felipó

Plaça Viladomat 1, Tel. 93 821 68 2008600 [email protected]

Armeria Sistach, sempre amb l’esport i la cultura

L’EROL 53

XaViEr SitJES i MoliNS raMoN CoroMiNaS i CaMP

Algunes dades referents al Priorat de Berga de l’Ordre de l’Hospital

Introducció

Durant els treballs de restauració de l’es-glésia de Sant Joan de Berga duts a terme durant l’any 1973 fou descoberta una là-pida amb una inscripció, que fins aleshores havia restat enguixada, situada a l’ indret més enlairat de la paret de fons d’una de les capelles laterals a tocar del presbiteri. Una de les persones que aleshores hi va in-tervenir, el Sr. Miquel Moya Soler, va tenir la curiositat i l’encert de fotografiar-la de ben a prop, aprofitant una de les bastides que s’hi va instal·lar. Al cap d’alguns anys, en una conversa que vaig mantenir amb ell referent a aquesta església em va parlar de la fotografia que ell havia fet d’aquesta làpida i em va fer entrega d’una còpia.

Els desperfectes ocasionats segles abans quan es va rebaixar una part del relleu per tal de facilitar l’enguixat i, per altra part, la meva manca de coneixement en la interpretació de la grafia de l’època, van impossibilitar que pogués saber el que

deia. Aquest inconvenient, però, no em va fer desistir en l’ intent i vaig pensar en la persona que probablement seria capaç d’interpretar el text.

El Sr. Xavier Sitjes i Molins, amic i re-conegut historiador de Manresa, així com també col·laborador d’aquesta revista, fou qui el gener de 2007 interpretà gairebé la totalitat de l’ inscripció. Un temps després també vaig poder veure a la tesis doctoral de la Dra. Maria Dolors Santandreu i Soler que en referir-se al convent de Sant Fran-cesc i a l’església de Sant Joan de Berga feia referència a Pere Lambard, el personatge que figura en l’ inscripció de la làpida.

Aquestes referències permeten saber que l’any 1340, Pere el Cerimoniós, mitjançant un document atorgat a Barcelona el setem-bre del mateix any, va confirmar, tal com ho havia fet el 1337 l’exempció d’impostos al procurador del convent de Sant Francesc de Berga, que en aquell moment era un tal Pere Lambard i, també en referir-se a l’església de Sant Joan i concretament al

benefici de la capella de Sant Tomàs, un document de l’any 1383 diu que dit bene-fici eclesiàstic havia estat fundat per Pere Lambard, aleshores ja difunt. Podria molt ben ser, doncs, que l’ inscripció d’aquesta làpida commemorés la fundació d’aquest benefici.

Darrerament, després d’haver transcor-regut tants anys de la primera interpretació d’una bona part del contingut del text, el Sr. Sitjes i Molins em va comunicar que en els arxius manresans que sovinteja havia trobat dades referents a aquest personatge i del priorat de Berga de l’ Ordre de l’Hospital al qual estava vinculat.

Per tal de copsar més detalls de la ins-cripció em va demanar una reproducció de més qualitat de la fotografia, la qual cosa li ha permès aprofundir en el contingut del text i elaborar aquest interessant article que segueix a la introducció.

Ramon Corominas i Camp

Els frares hospitalers van establir un priorat a Berga del qual es tenen noticies de l’any 1230 i que va durar fins a principis del segle XV, però les dades són poques perquè per tenir-ne més, faria falta una bona recerca del fons documental del Gran Priorat de Catalunya de l’ Ordre de Hospital, que es guarda a l’arxiu de la Corona d’ Aragó. No obstant, i sense buscar-les, n’he trobat algunes en els arxius manresans, que es poden afegir a les que ja va donar la Dra. Santandreu en una seva publicació.

La més antiga d’aquestes dades és en el llibre 8 de l’arxiu de Protocols de la Seu de Manresa, on en data de 2 de la calendes de gener de 1282 (30 de desembre del 1281) es parla de Pere de Fenollet, comanador de la casa de Sant Valentí de Berga (el notari va equivocar el nom de la casa escrivint “Sant Valentí“, en lloc de Sant Joan ) i senyor del castell de Sant Iscle. Cal dir que “castell” no ho era, sinó que era un mas gran, que devia destacar dels masos del contorn i que era, i encara hi és, al costat de l’església de

Sant Iscle, la sufragània de Santa Maria de Manresa, ara dins el terme municipal de Sant Fruitós de Bages.

Les altres dades són del fons notarial de l’Arxiu Històric Comarcal de Bages :

Als llibres de signatura m. 4 i Com. 49, en dates de 27 de novembre de 1360 i 28 d’octubre de 1362, Fra Bernat Bovet, que es titulava comanador del castell de Puig-reig i de la casa de l’ Hospital de Berga i senyor del castell de Sant Iscle, feia arrendaments de terres d’aquest “castell”

Algunes dades referents al Priorat de Berga de l’Ordre de l’Hospital

AR

TIC

LE

s

54 L’EROL

En el volum de signatures m. 19, Fra Pere Lambard, en una escriptura del 20 de gener de 1374, també fa constar el seu càrrec de comanador de la casa de l’Hospital de Berga i del castell de Puig-reig, de Sant Joan de Jerusalem, i el mateix cavaller es torna a trobar atorgant una altra escriptura el dia 5 d’abril de 1380, al llibre de signatura m. 32, que es refereix a l’establiment a cens, d’unes altres terres del “castell” de Sant Iscle.

Aquest Pere Lambard, o de Lambard, (es troba escrit de les dues maneres), prior de l’Hospital a finals del segle XIV, uns anys abans havia estat el tresorer de la Casa, com ho diu una làpida que va ser trobada quan es va treure l’arrebossat d’una capella de l’església de Sant Joan, però que devia procedir d’un altre lloc del temple, perquè on és ara resulta il·legible per l’alçada, ja que és a tocar la volta, lloc impropi per a una commemoració, com es veu que ho és pel seu text, on es llegeix (fig. 1)

(ANNO) : D(O) M(IN)I : M : CCC : XXX : III :VIII : KAL(ENDA)S : IULII : F (ESTUM) : S(AN)C(T)I : I(O)A(NNIS) : P(ETR)US.LAMBARDI : (A)ERARIUS : Q(UI) : (IN) : HONOREDEI : ET : (...) : SEI (?) : FECIT

La traducció de la qual és:A L’ANY DEL SENYOR M CCC XXX III, A VUIT DE LES CALENDES DE JULIOL (24 DE JUNY), FESTA DE SANT JOAN, PERE DE LAMBARD, TRESORER, HO FÉU EN HONOR DE DÉU I (.....)

El darrer mot no es pot llegir perquè la pedra hi va ser malmesa.

Per un sol mot no es pugui llegir tota la inscripció, perquè, a més de Déu, l’obra també era dedicada a algú altre, potser al mateix sant Joan, del qual se celebrava la seva festa en aquella data.

Tampoc són en el seu lloc originari les lloses sepulcrals que hi ha encastades més avall de la inscripció referida i que repre-senten en baix relleu un matrimoni (fig. 2): el marit a la dreta (esquerra del qui ho mira) i la muller a l’esquerra. Duen vestidures fins als peus, sota dels quals l’home hi té un lleó (símbol de valentia o fortalesa) i la dona, un gos (símbol de fidelitat)

Als personatges els falten els caps, destru-ïts voluntàriament, sens dubte, que tenia sota dosserets engrelats. No s’hi veuen senyals heràldiques ni cap inscripció, per la qual cosa els epitafis, on hi devia haver els noms del difunts i les dates dels òbits, que ben segur eren en el gruix de les lloses,

cosa que es podria veure si es traguessin del lloc on són i fossin posades horitzontals, però no arran de terra, sinó quelcom més amunt. Les peces també podrien ser les cobertes d’uns vasos cineraris, que ara no es veuen enlloc.

Xavier Sitjes I Molins

Foto 2. nEus sitjEs

Foto 1 (any 1973). MiquEL MOyA sOLER

L’EROL 55

“Abans feia més fred”, se sol dir. Mite o realitat? D’entrada, depèn de si “abans” vol dir fa 10 anys o bé 50. En el primer cas, no ens hauríem de prendre massa serio-sament la sentència, però sí en el segon. L’escalfament global, aquest augment de la temperatura a nivell planetari provocat en bona part per l’activitat humana, s’ha fet molt evident al llarg de les últimes 3 o 4 dècades. Així, el clima berguedà de l’ac-tualitat és clarament més suau que el dels anys 60. Com ho sabem, això? Lamenta-blement, no pas a partir de dades de Berga mateix, ja que la mesura sistemàtica de la temperatura a la ciutat s’inicia a mitjans dels anys 80. Ara bé, totes les dades de la comarca i d’arreu del país coincideixen a indicar aquesta pujada de temperatura.

La sèrie climàtica de Barcelona, recons-truïda al Servei Meteorològic de Catalu-nya a partir de les dades de temperatura i precipitació registrades a diversos punt de la ciutat al llarg dels últims 235 anys, és una de les més importants d’Europa per la seva longitud i completesa. Ens serveix per comprovar com a finals del segle XVIII i fins a mitjans del segle XIX la tempera-tura mitjana anual era al voltant de 2 ºC inferior a la de l’actualitat. Era el final de la “Petita Edat de Gel”, període de tem-

parlem del temps alEiX SErra i Uró

Abans feia més fred?Precipitació acumulada (mm)

Estació Març 2015

Abril 2015

Maig 2015 Primavera Anomalia respecte

la mitjana climàtica %

Gisclareny 72,7 67,6 58,8 199,1 -28%

Guardiola de Berguedà 38,0 49,5 42,8 130,3 -45%

Santuari de Queralt 33,1 79,1 24,3 136,5 -44%

Berga 42,5 81,2 22,6 146,3 -37%

la Quar 41,8 57,4 45,5 144,7 -33%

Casserres 24,8 44,9 16,8 86,5 -57%

Puig-reig 18,4 38,6 27,6 84,6 -55%

peratura anormalment baixa que s’havia iniciat a mitjan segle XIV, just després de l’anomenat “Òptim Climàtic Medieval”, que havia comportat un clima benigne a bona part d’Europa.

Si bé al llarg del segle XIX i a principis del segle XX la temperatura s’havia anat recuperant progressivament, entre la dècada dels 60 i dels 70 es va produir una clara interrupció d’aquest ascens, amb alguns hiverns especialment freds arreu d’Europa. Posteriorment, a partir dels anys 80, l’escalfament ha estat ben evident a pràcticament tot el planeta, especialment a l’hemisferi nord.

Més enllà d’allò que indica la comparació de la temperatura mesurada els anys 60 amb

Evolució de la temperatura mitjana anual a Barcelona (1780 – 2014)

la de l’actualitat, cal tenir en compte que les possibilitats d’escalfar els habitatges no eren les mateixes que avui en dia, fet que pot tenir un pes important en el record de la gent.

El maig més secTornant al present, cal destacar que la prima-vera ha estat força seca al Berguedà, molt es-pecialment el maig. El mes que, de mitjana, és el més plujós de l’any a diversos sectors de la comarca, sobretot del Baix Berguedà, ha estat excepcionalment sec i càlid. A Berga, d’on es disposa de dades de precipitació de bona part del segle XX, no s’havia registrat mai un maig tan sec: els 22,6 mm d’aquest 2015 queden per sota dels 25,0 mm del 1942 o dels 25,3 mm del recent 2009.

A banda de l’absència de xàfecs, cal des-tacar la calorada que es va produir els dies 13 i 14, amb valors propis d’un dels dies més càlids de l’estiu, ja que es van superar els 35 ºC a punts del Baix Berguedà i es van assolir els 33,9 ºC a Guardiola de Berguedà. A Berga, amb 33 ºC de màxima el dia 13, feia 14 anys, des del 29 i 30 de maig de 2001, que no feia tanta calor al mes de maig.

El conjunt d’aquesta primavera climàtica (març, abril i maig) ha resultat seca arreu de la comarca, amb dèficits d’entre el 30 i el 60% respecte de la mitjana climàtica. Tot i que es tracta d’una anomalia impor-tant, només cal retrocedir fins l’any 2006 per trobar una primavera més seca. I en tot cas, els 146,3 mm caiguts enguany a Berga encara queden lluny dels 84,8 mm registrats la primavera del 2005, la més seca de la sèrie (1955-2015).

Aleix Serra i Uró

Precipitació acumulada a diverses estacions meteorològiques del Berguedà durant la primavera 2015

56 L’EROL

T R I B U N A J O V E

El carrilet. Tram de Puig-reig

aUtora: Noèlia riU lóPEZ tUtor: raMoN YUStE ForNEllSCENtrE: iNS dE PUiG-rEiG

IntroduccióSempre quedarà en el record de les perso-nes que ho van viure, el tren que en el seu anar i tornar marcava les hores del ritme de vida: el carrilet. aquest peculiar tramvia, és un reflex del procés d’industrialització en què es trobava Catalunya, i més concre-tament, els municipis tèxtils del llobregat, com és el cas de Puig-reig.

Quan em vaig plantejar realitzar el treball de recerca sobre la línia ferroviària Manre-sa-Guardiola, em vaig proposar fixar-me en la influència socioeconòmica del pas dels ferrocarril al municipi de Puig-reig, iniciant un trajecte pel recorregut d’aquest tramvia, i descrivint-ne les principals característi-ques, tot recuperant el testimoni i història oral dels que van ser-hi presents.

Contingutl’estructura del treball es divideix en dues parts, en primer lloc la part teòrica, en la qual he volgut donar una visió general so-bre el context econòmic i polític en què es va impulsar el projecte del carrilet; aquest ferrocarril es va desenvolupar durant el se-gle XiX, un segle de gran inestabilitat polí-

tica, i més concretament durant la segona meitat quan es va restaurar la monarquia borbònica i la burgesia va centrar els seus esforços en la indústria, iniciant-se així una etapa de prosperitat industrial.

En segon lloc, per introduir al lector i situ-ar la temàtica del treball en el context ferro-viari, vaig realitzar una síntesi de la història del ferrocarril a Catalunya. d’aquest apar-tat, sobretot cal destacar l’any 1848, quan es va inaugurar la primera línia ferroviària de la Península ibèrica, entre Barcelona i Mataró, i el 1940, quan es va fundar la com-panyia estatal rENFE.

Com a últim apartat del la part teòri-ca, he escrit sobre l’evolució històrica d’aquest tramvia, des de les fases de construcció fins la clausura, passant per l’evolució tecnològica, sobretot centrant la informació i remarcant detalls del municipi de Puig-reig.

la segona part del treball, inclou una síntesi de tota aquella informació obtin-guda a partir de les 8 entrevistes realitza-des a les persones que van viure durant aquells anys, i que molt amablement han fet que aquesta recerca sigui possible i tingui sentit, transmetent-me els seus re-cords i vivències. inclou aspectes com el personal de treball i la funció de cadas-cun d’aquests a l’estació de Puig-reig; el preus, que eren força assequibles; els horaris als quals s’havia de cenyir la po-blació, ja que eren relativament reduïts; la descripció de l’itinerari a l’interior del municipi. Puig-reig no era un dels pobles on circulava pels carrers més cèntrics i comptava amb moltes opcions de parada, concretament cinc; així com la descripció de les instal·lacions, baixadors i estacions; i per últim, totes aquelles anècdotes i re-cords personals que he tingut l’oportuni-tat d’escoltar al llarg de la realització del projecte.

ConclusionsFent el treball m’he pogut adonar que el tren va ser un dels elements que van pro-piciar un canvi en l’economia de la zona. Va

Rellotge de l’estació de tren de cal Vidal (Arxiu Parc Fluvial del Llobregat)

Estació de tren de Puig-reig en una fotografia de principis del s. XX on es pot veure una locomotora Berga (ARxiu ARB).

L’EROL 57

representar la transformació colossal d’una societat principalment agrícola de la vall alta del riu llobregat, a una basada en la indústria i que formaria part de la Catalunya urbana del s. XX.

durant el procés de realització, també he pogut comprovar que el carrilet conti-nua essent molt present a la vida dels que hi tenien una relació propera, i que m’han explicat amb nostàlgia tots aquells records al costat del fum de les locomotores. M’he pogut fer una idea bàsica de com era la vida en aquells temps, una època dura i

marcada per l’austeritat, on per exemple, se les enginyaven com podien per aconse-guir carbó per escalfar-se.

He arribat a la conclusió que precisament el tren era un dels principals entreteniments i distraccions d’infants i adults, d’una vida de costums molt diferents als actuals, on anaven a rebre els reis mags, on feien car-reres amb bicicletes o contemplaven atò-nits el pas de les grans locomotores Garrat.

Pel que fa la clausura de la línia, un dels motius a destacar és la competència amb el transport per carretera, però, els també

hi va tenir a veure la deslocalització de la indústria tèxtil, el principals inversors, i en segon terme, la manca d’interès per part de les autoritats i la població, que van veu-re escapar aquell mitjà de transport sense reaccionar i prendre mesures per no arribar al tancament definiu. Per aquest motiu, un frase encara estesa actualment diu, “Vam perdre el tren”.

aUtora: Noèlia riU lóPEZ tUtor: raMoN YUStE ForNEllSCENtrE: iNS dE PUiG-rEiG

58 L ’EROL

dietari BENiGNE raFart

CONtraBaN

18 de març. Em creuo amb d. i a., jubilats, que conversen ani-madament tot passejant al Vall. M’aturo un moment a saludar-los i veig que parlen del Jenill i la lola, del ‘Cruse’ de cal Xisquet de Saldes, tots dos ja traspassats, amb qui tenien molta relació. a. explica que el Jenill va passar uns anys a França exiliat. l’havien agafat pel contraban i va aconseguir escapar-se de la presó de Berga. ara que ho escric no ho acabo d’entendre del tot, però l’estratègia va consistir en demanar d’anar al servei, cosa que va fer: des del lloc on estava empresonat va anar al servei d’un bar que tenia, o que per anar-hi s’havia de passar, un corredor que donava al carrer. El Jenill, segons l’explicació d’a., va aprofitar el corredor per fugir carrer amunt cames ajudeu-me cap a la munta-nya, cap a Peguera i després cap a França.

Quan va tornar, es va haver de presentar a l’autoritat competent i la casualitat va fer que anés a raure davant del mateix militar que el custodiava el dia que es va escapolir.

—i ara, què he de fer amb vostè? —li va dir només de veure’l.—Si som homes, deixar-ho córrer: el passat, passat està.diu que el militar el va deixar en llibertat i no li va passar res.

UNa passiÓ de BaGÀ de 1845

3 d’abril. divendres Sant. aquests dies m’ha caigut a les mans el manuscrit incomplet –doblement, perquè no hi ha totes les pàgines i perquè no està acabat– de la representació “Presa de Jesús”, datat a Bagà el 1845. En un moment donat, aquest text indica: «ara hix un vestit ab casaca negra ben posada que ha de fer la obra ab veu acompanyada que sia alta y clara que ha de dir la seguen. In printipo creavit Deus caelum et terram». després ve un llarg fragment recitat, que transcric amb l’ortografia original:

«Crià déu Nostre Senyor lo Cel y lo fecundà de angels, arcan-gels, Querubins, Serafins, Potestats, dominacions, tronos, de-mes com lo sol, la lluna i estrelles que tot aixo fou per lograr lo home y conèixer son poder. Crià la terra fecundanla tambe de arbres, plantes i animals. Crià lo home y lo feu a imatge y sem-blança sua i perquè conegués son poder lo feu libre de transitar y veurer la hermosura obra que no hi ha poder com lo seu. Crià lo cel perque lo home després de haver-lo servit observant la sua santa llei serà son premi. Crià la terra perquè doni lo fruit per lo aliment del home. Crià los animals per lo [?] y descans de l’home: crià los arbres per lograr son fruit i [?] en lo temps del fred. Crià lo sol perquè lo home fos il·luminat per lo camí de la terra y lo crià ab particular resplendor perquè veja y vaja guiat a qualsevol part, que veja lo home la harmoniossa obra que ha fet y conega son

malaNYeU

8 de febrer. Hem anat a Malanyeu, amb la Joana, per l’estreta i costeruda carretera de revolts circumdats de verd d’herba i pins que surt del trencall que hi al cantó oposat a l’edifici del carrega-dor de carbó en el que per la part alta entraven les vagonetes de l’aeri de la mina del Far, Hem dinat a ca l’anglada. les parets del menjador estan ornades de finestres, cadascuna un quadre natu-ral. la nombrosa clientela testifica el renom de la casa.

Malanyeu està com amagat allà dalt, lluny del trànsit de l’eix; quan un hi arriba té la sensació d’haver deixat enrere el brogit, d’haver penetrat en un altre estadi on l’amplitud del paisatge ei-xampla la visió de les coses i l’ambient permet copsar els detalls més petits de la natura. des de la barana de davant de ca l’angla-da veiem els grans barrancs del rec de Malanyeu i del llobregat;

a sobre, una imponent imatge dels cingles de Vallcebre amb la serra d’Ensija a l’esquerra i, a la dreta, els dos pollegons nevats del Pedraforca i el Cadí traient el nas.

després de dinar hem pujat fins al llumà, la masia que sembla posada enmig d’aquests tranquils paratges per una força superi-or, de manera que la casa i el porxo fan un angle que protegeix el revolt de la carretera no asfaltada. la boira que corona les munta-nyes més baixes sembla convidar la casa a dormir. a l’hora de la migdiada només se senten les esquelles d’unes vaques parsimo-nioses i algun ocell.

les primeres lletres de Malanyeu no tenen cap connotació negativa, el nom prové d’un antropònim germànic. d’aquí n’era el capitost carlí Josep Casals, l’Hereu Frare de Malanyeu, que segons llegeixo en una revista de Madrid (Nuevo Mundo, 7 de novembre de 1900) era un «anciano de gran fortaleza. Es como todos los varones de su familia: de estatura y fuerzas hercúleas.» també n’era mossèn Pere llumà, que el 1944 va fundar la Con-fraria de la Mare de déu de Montserrat de Virtèlia, de la qual van ser confrares majors antoni Maria Badia i Margarit i Jordi Pujol...

Mentre pensava tot això, el ventet suau feia moure lleument els enlairats branquillons ara despullats dels pollancres; rere seu, per una escletxa del brancam ens espiava el mandrós Pedraforca de la tarda.

El Llumà de malanyeu. FOtO Bng.

manuscrit Presa de Jesús, escrit el 1845 a Bagà. FOtO Bng.

L ’EROL 59

trina; l’autora de l’estudi i l’edició de la Monografia lingüística de Vallcebre, Maria Pilar Pera; i ramon Felipó, autor de la biografia i bibliografia de Grandia.

El promotor i coautor de l’obra, ramon Felipó, va explicar que ara vol treballar en la biografia d’un germà de Marià Grandia, el Josep, el Nai de Vallcebre, capitost carlí.

Segons la doctora Maria Pilar Perea, el treball de Marià Gran-dia constitueix «un exponent representatiu dels primers estudis monogràfics dialectals desenvolupats sobre una varietat local del català, que no eren gens usuals a començament del segle XX.» Perea és l’esposa del filòleg Germà Colon, catedràtic emèrit de la universitat Suïssa de Basilea. Hi ha una anècdota, que jo creia haver sentit atribuïda a Joan Fuster, segons la que, en confondre el nom amb el tractament que hom dóna als eclesiàstics, el de Sueca no li feia gaire bona cara donat el seu manifest anticleri-calisme. Però es veu que no és així: la Maria Pilar m’ha explicat que el personatge que confonia el nom del seu marit no era Joan Fuster sinó Joan Corominas.

de Joan Corominas vaig comprar fa poc els Itineraris (ara lli-bres, Barcelona, 2014). El número 164 explica la pujada al Cas-tell Berguedà; de Barcelona a Manresa amb tren, de Manresa a Berga amb autocar; de Berga a Queralt a peu: «travesso la ciutat per un carrer llarg i estret de gran trànsit. En arribar al seu extrem prenc un carreró a ma esquerra que puja fortament i ar-riba a l’extrem del nucli urbà. aleshores ve una forta pujada en revolts ràpida per un barrancot fons que surto a la carretera de Sant llorenç dels Piteus. la travesso i prenc un camí de carros que passa una mena de collet; vorejant unes grans fàbriques, va a sortir damunt la vall estreta del riu Metge.» Va pujant cap a Queralt i després del trencant de Sant Pere de Madrona «Es troben alguns petits oratoris amb pedrissos on es pot reposar». del santuari de Queralt només n’indica que «Està constituït per tres o quatre grans cossos d’edifici situats en un collet de la ca-rena». Ja de baixada passa per «la llenca planera de Campllong, formant un prat llargarut entre els boscos dels dos vessants, i al mig s’alça, avui esquelètic, el Pi de les tres Branques.» aquest itinerari és del 19 de juny de 1932. del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1932 puja a Gósol per Coll de Nargó, Cambrils, i el Pujol del racó. El 19 de febrer de 1933 va pujar a Corbera i els rasets «tot seguit m’assalta una ratxada fortíssima, que em llança a la cara una munió d’agulles penetrants de grans de calamarsa. és el torb. Penso que el que faig comença d’ésser imprudent, però tapant-me de la millor manera que puc, pros-segueixo.» En fi, entre molts altres itineraris per la comarca, dei-xem constància que els dies 25 i 26 de setembre de 1933 va pujar al Pedraforca. a les seves anotacions llegim que Saldes és «format per l’església i mitja dotzena de cases situades pinto-rescament sota els espadats colossals del Pedraforca».

poder. Però ai cels! Què triumfos, que melodies, que [?] cantavan aquells moradors de la més noble notícia se celebrà al naixer lo rey de Cels i terra, lo infant Jesús en lo portal de Betlem i que ale-gria fou la de la sua mare i espòs sant Josep que no hi ha enteni-ment que puga discórrer les grandeses i humilitats, amb lo exem-plar de obediència i paciència passa tot lo temps que estigué en aquesta mortal vida fins a la edat de trenta i tres anys que volgué subjectar-se als hòmens y com en estos temps lo guia als cristi-ans lo tenir en la memòria tantas finesas rebudas del Senyor tan los toca [?] las penas que li feren passar per ser la redempció de las ànimas que és molt bo sentir o llegir la passió sacrossanta que feren passar a Jesús en aquells tres dies, majorment lo dijous al vespre en presència de sos amats apòstols, que de ells lo malvat Judes Escariot lo hagués de trair en aquella nit i entregar-lo als jueus gent inconsiderada i sens raó que a l’innocentíssim Jesús feren passat tants torments i afront,s que veient Pilat eren injustos digués que no hi havia raó de sentenciar-lo a mort perquè no hi havia causa ni tals lleis podien trobar que a un home tan just, se hagués de sentenciar a mort a Barrabàs que era lladre, així dius tu venjatiu poc temerós de déu, jurador de falsedat, ultratjador de justos, acumulador de bons judicis, ai que dolor per la Verge serà quan a son fill veurà que los jueus ab gran crueldat li hauran bo-fetejat, escopit, escarnit, assotat, coronat i ab gran treball porta la creu que en ella serà clavat sens temor ni pietat, aquells malvats jueus que quedaren tots fariseus, paro lo que més la Verge sen-tira a son fill clavat veure i la pena i dolor que travessarà son cor. Mira auditori amat lo que Jesús ha passat i com no te entristeixis de cor al veure que ton redemptor tan torment ha de passar per ser tu salvat i per dolor de martiri serà ton Senyor tinguis pesar i pena de veure la llum crema de tpta la passió de ton déu i Senyor, ell ab quanta humilitat als jueus se ha entregat per los pecats de la que de tot era innocent. la seva mare ja has oït lo que son fill i ella patiren i per no més allargar la obra hem de passar, però auditori amat tingues de tot lo que veuràs pietat que és un [?] de tot passió de la que patí mon déu i Senyor, esforça’t a contemplar lo que Jesús ha de passar de tanta pena i torment atengui a tota la gent.»

després d’aquest llarg recitat, l’autor escriu aquesta acotació: «toca la musica suau y acabat hix Jesús per part dreta y Maria Santissima per la esquerra i en encontrar-se diu Jesús» i a conti-nuació el diàleg en vers entre els dos personatges, primer Jesús: « Maria del fill mes amat / de molta virtut i exemple / de deu ó ani-mal temple / que tot lo mon ha admirat / és voluntat de mon pare etern / que he de ser obedient.» Contesta Maria Santíssima: «o fill meu o be infinit / asentauvos quem donau pena / assentauvos gloria [amena?] / sou descans per mon esperit.» Una altra acota-ció indica «Portan 2 cadiras ÿ se asentan tots dos».

El vers «asentauvos quem donau pena» també és a La Gran tra-gèdia de la Passió y mort de Jesuchrist Nostre Senyor del trinitari descalç antoni alabau (Vic, 1730-1802) conegut per antoni de Sant Jeroni, on Maria diu «o Fill meu, y be, sens par, / assentau vos quem dau pena, / perque os vull un poch parlar / davant de la Magdalena. Se assentan.» del text d’antoni de Sant Jeroni n’he trobat tres edicions, editades a Manresa, dues per Pedro More-ra el 1774 i 1798, i l’altre per Pau roca el 1823. antoni Comas pensava que l’autor del text no és antoni de Sant Jeroni sinó que aquest frare n’hauria versionat un de més antic.

la MONOGRAFIA LINGUÍSTCA DE VALLCEBRE de mariÀ GraNdia

10 d’abril. aquest vespre s’ha fet la Presentació de les Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva Monografia lingüís-tica de Vallcebre, de ramon Felipó i Maria Pilar Perea, a la bibli-oteca de Berga. Han parlat l’arxiver diocesà, mossèn Enric Bar-

Enric Bartrina, m. Pilar Perea i Ramon Felipó; darrere seu, drets, descendents dels grandia de Vallcebre. FOtO: Bng

60 L ’EROL

leCtUres de JOsep pla i maria-merCÈ marÇal

22 d’abril. avui, dia de sant lluc, he acabat El senyal de la pèr-dua (Empúries, 2014), de Maria-Mercè Marçal. la casualitat ha fet que aquesta lectura anés precedidia de dues obres de Josep Pla, El quadern gris i La vida lenta. a El quadern gris Josep Pla hi retrata la vida de poble, Palafrugell, i la de Barcelona. Els amics més grans fan el papers d’educadors; quant a la família, parla de “manca d’afectació sentimental” i d’”una educació familiar una mica freda”, les lectures també són molt importants, i les conver-ses de cafè, l’entrada a la penya de l’ateneu, etc. Quan és a Bar-celona s’enyora de l’Empordà; la capital només serà una ciutat de pas, ja que el llibre s’acaba amb l’anada a París. Hi ha un inte-rès per explicar la infantesa, les activitats del dia el porten a evo-car-la, i a la vegada allunyar-se’n. també dóna molta importància als aspectes relacionats amb de la seva formació com a escriptor.

El quadern gris és un dietari de joventut (1918-1923) reelaborat a la maduresa (1966). Es tracta de dos manuscrits: la primera re-dacció va ser escrita en un quadern de tapes grises i no en tenim cap transcripció; la segona, publicada en facsímil per destino, està feta en base a la primera, però afegint-hi, entre altres coses, narracions ja publicaces anteriorment. aquesta segona versió no s’adiu del tot amb el primer volum de l’Obra Completa publicada per destino el 1966.

a través del diari publicat a La vida lenta (destino, 2014), sabem que Pla va iniciar la reelaboració del Quadern gris el 15 de juliol de 1964: «Miro “El quadern gris”, que encara s’aguanta una mica». durant poc més de tres mesos hi treballa intensament, com ho cor-roboren les sovintejades notes, unes vegades «treballo en» i altres, «treballo sobre» el “Quadern gris”. la nova redacció finalitza el 29

d’octubre: «acabat el “Quadern gris”». aquest dietari, La vida lenta, ens presenta un Pla íntim, la seva vida quotidiana: la “diabòlica ma-nia d’escriure”, l’insomni, l’alcohol, el amics, els sopars...

després de dues obres del de Palafrugell, acostumar-se a la cadència de la Maria-Mercè es fa una mica estrany, però al cap de poc també t’atrapa. El llibre conté el dietari dels dos últims anys de vida de la poeta d’ivars d’Urgell i la correspondència amb Jean-Paul Goujon, professor de la universitat de Sevilla, amb re-née Vivien com a fons.

al dietari hi ha dues mencions a mossèn ramon alsina. així el dia 17 d gener de 1998, anota: «dissabte, si tot va bé, enfilaré cap a Navès. aquesta retrobada amb Mn. ramon alsina em fa molta il·lusió. Moltes coses semblen afilerar-se soles... en aquest cas , la reconnexió s’ha fet sense que jo hagi hagut de moure un dit: només comentar-ho a l’isidor Cònsul...

»No crec que ningú sàpiga fins a quin punt va ser important la figura de Mn. ramon en la meva adolescència, sobretot l’arrela-ment al meu sentit de país. Però no només en això.

»(la fe, tanmateix, la vaig perdre, com se sol dir, ara deu fer vint-i-cinc anys: la darrera vegada que vaig veure el mossèn, a Berga, –hi vam anar amb en ramon, fins i tot en tinc algunes fo-tos–, encara cuejava, però per poc temps.)

»ara sovint demano “deu-me la fe dels meus pares...!, que duc la meva manca de fe davant de la fe –com si aquesta fos quelcom que se’m pogués comunicar, restituir, ara que em cal, però que no depengués de la meva voluntat, sinó d’una Voluntat amb majús-cules. En va repeteixo que el dins i el fora no són diferents. Visc en aquesta escissió i em fa mal.»

Quatre dies després, el 21, l’últim dia que va escriure, acaba amb aquestes paraules: «la visita a Mn. ramon està organitzada, només cal dir-ho a l’isidor per pujar amb ell.»

L’EROL 61

ACTUALITATs / PÀGINES DE L’ÀMBIT

Un centenar de professionals de la comunicació s’han trobat avui a la Biblioteca Municipal l’Ateneu d’Esparreguera per participar a la 33a Assemblea Ordinària de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i Local, i la 9 edició de la Convenció de la Premsa Comarcal i Local.

La jornada, que va tenir lloc el dia 30 de maig a Esparregue-ra, organitzada per l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) i la revista 777 Comuni-ca., va començar amb la salutació del president de l’ACPC, Carles Ayats, que ha recordat l’im-portant paper d’aquesta entitat que aplega “137 publicacions, ja siguin en paper o digitals i que suposen més de la meitat dels exemplars de premsa venuts a Catalunya”.

Durant l’Assemblea Ordinària de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i Local, s’ha explicat el balanç del darrer any i les previsions del proper, així com la ubicació de la seu per a la propera edició de la Conven-ció de la Premsa Comarcal, que serà Montblanc (La Conca de Barberà), a proposta de Francesc Fàbregas (director del setmanari Nova Conca). Tot seguit es donà pas a la 9 edició de la Convenció de la Premsa Comarcal i Local, la qual ha estat presentada per David Baret Brun.

El reconegut periodista lleida-tà Tatxo Benet, soci del Grup Mediapro i membre del Consell d’Administració del Grup A3me-dia, ha encetat la jornada amb la ponència De la boira a Mediapro, una experiència professional apassionant. Benet ha explicat els seus inicis a la premsa local de Lleida, quan va fundar la re-vista local La boira “amb 40.000 pessetes” i va publicar articles “molt temeraris per a l’època. Com quan vam divulgar els

sous de totes les personalitats importants de la comarca”. Tam-bé ha recordat el seu pas per El Periódico o TV3, i ha centrat la resta de la xerrada en l’abast ac-tual del Mediapro. Ha començat recordant la guerra mediàtica i judicial amb el Grup Prisa i ha donat una allau de dades de l’im-pacte de Medapro al món: “l’any 2014 vam facturar 1500 milions d’euros, tenim 29 seus en 20 paï-sos, hem equipat 200.000 metres quadrats de platós audiovisuals, distribuïm 294 canals de televisió a tot el món o cada dia ens veuen només a Espanya 19 milions de persones”. Benet també ha fet una reflexió sobre la premsa co-marcal: “vosaltres heu demostrat que si es vol es pot; fa uns anys tothom us donava per morts, ara hem vist, però, que eren ells els que tenien peus de fang. I ha quedat clar que vosaltres comp-teu amb el més important de tot, la proximitat”.

Tot seguit, s’ha fet públic el veredicte del 9è Premi de Re-cerca Universitària Premsa Comarcal, patrocinat per Cai-xaBank, que ha estat atorgat al projecte Usos de les xarxes socials a la premsa local i comarcal: rep-tes i oportunitats per a l’empresa periodística, encapçalat per Su-sana Pérez-Soler (Universitat Ramon Llull) i amb un equip

investigador composat per Alex Araujo Batlle (Universitat Pom-peu Fabra), Cristina Martorell Castellano (Universitat Ramon Llull), Ariadna Fernández Pla-nells (Universitat Pompeu Fa-bra) i Santiago Justel Vázquez (Universitat Ramon Llull).

Els periodistes Lluís Gendrau i Helena Solà han estat els en-carregats d’explicar les claus de la plataforma iQuiosc, la qual té per missió posar a l’abast de tothom a Internet les publica-cions periòdiques en català. Del projecte, han volgut destacar la seva “senzillesa, ja que només cal arrastrar un PDF, la seva sol-vència i la possibilitat de facilitar una eina que genera ingressos als editors”, i han posat com a exemple de les darreres millores l’analítica que l’iQuiosc ofereix als editors per poder segmentar els seus compradors.

Joan Teixidó, administrador del portal lleida.com ha estat l’encarregat de parlar del perio-disme 2.0 en la ponència Mitjans de Comunicació i Aplicacions Mòbils, en la qual ha fet una radiografia de l’impacte real de les App disponibles destinades al món de la premsa, descobrint que “només unes poques tenen una utilitat real” i ha assenyalat que potser és més “útil tenir un web que s’adapti a les diferents pantalles que tenim, que no pas a una App de poc impacte”.

Al Teatre de la Passió d’Es-parreguera es va dur a terme

un dinar i el lliurament de la 4a edició dels Premis Premsa Comarcal, que patrocinats per Endesa¸ guardonen les millors portades de l’any.

En la categoria de diaris, biset-manaris i setmanaris, el primer premi ha estat per L’Eco de Sitges i la portada “Rusiñol entra al cau del segle XXI.

En la categoria de quinzenals i mensuals, el primer premi ha es-tat per L’Om, Revista de Riudoms i la portada “Llibertat.

En la categoria de bimestrals i trimestrals, el primer premi ha anat a parar a L’Erol i la portada “Republicans 75 anys de la fi de la Guerra Civil”, dissenya-da per Carme Bertran.

El jurat dels Premis Premsa Comarcal estava format per Car-les Ayats (ACPC), Carles Duarte (Fundació Carulla) i Eugeni Ca-banes (Endesa).

També ha rebut una men-ció Jordi Garcia Tabernero, Director General de Comunicació i de Gabinet de Presidència de Gas Natural Fenosa, patrocinador de l’esdeveniment, que en el seu parlament ha volgut recalcar “l’important paper de la premsa comarcal a nivell empresarial i cultural arreu de Catalunya, sen-se la qual el mapa del país estaria incomplet”.

D’altra banda també s’ha com-memorat totes les publicaci-ons associades que enguany celebren el seu aniversari. Així s’ha reconegut a Torelló Setma-nari de La Vall del Ges (80 anys); Segarra (70 anys); Llumi-guia (70 anys); Revista Alella (55 anys); El Breny (40 anys); La Se-garra (35 anys); Barret Picat (35 anys); L’informador de Martorell (35 anys); La Veu de Flix (35 anys); El Brogit (35 anys); L’Es-calenc (35 anys); Des dels Quatre Cantons (35 anys); i 777 Comu-nica (25 anys).

PREMSA COMARCAL I LOCAL, i un premi per L’EROL

62 L’EROL

ACTUALITATs / LLIBRES

Llibres

Cada dia és festaBienve Moya, Col·lecció Museu Vida

rural, Espluga de Francolí, 2013.

L’amic Bienve fa una nova anàlisi de les festes populars durant un any, evidentment la Patum i surt destacada. La portada és una excel·lent foto d’un salt de Plens de la berguedana Janina Vilana.

El ceremonial de la Patum. De la procesión del Corpus Christi a la Plaça CremadaCarles Cortina i riu, llibres de

l’Índex, Barcelona, 2015.

Segon edició revisada i amb més documentació com una espec-tacular foto de la custodia de la catedral de Barcelona.

Han Matat una Patum, nou cas de la senyora DolorsMiquel Giménez, acoravent,

Barcelona, 2014

Nova entrega de les aventures berguedanes de la senyora Dolors d’en Gimenez. Crim en mig de la Patum.

Patum, primera declaració de Patrimoni Immaterial de la UNESCO a Catalunya deu anys després. albert rumbo, et altrii, revista

Etnològica de Catalunya, Barcelona,

Núm. 39 (2014)

Interesant balanç dels deu anys de la declaració amb fotos de Rosa Castilla

La Terra i el MediMaria teresa Felipó, et altrii., institut

d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007

Recull d’articles sobre el medi ambient i la seva influència

Notes Biogràfiques de Marià Grandia i Soler, i la seva mono-grafia lingüística de VallcebreFelipó, r., i M.P. Perea, llibres de

l’Índex, Barcelona, 2014.

Biografia i bibliografia de Mn. Marià Grandia, i edició per pri-mera vegada la seva tesi doctoral presentada a Madrid sobre el parlar de Vallcebre de fa cent anys.

Voluntarios Carlistas Josep Carles Clemente, aldebarán,

Madrid, 2014

Com cada any aquest periodista carlí català instal·lat a Madrid des de fa anys, publica un nou “refregit” del seu carlisme, barreja les pròpies experiències personals amb fets històrics. Hi ha un parell de petites referències de Berga.

Carlos Hugo frente a Juan Car-los, la solución federal para Es-paña que Franco rechazó Manuel Martorell, Ediciones Eunate,

iruña, 2014

Fa un anàlisi dels fets “carlins” post guerra civil, referencies al marc general espanyol i algunes a Catalunya, com una sorprenen foto d’un aplec carlí a Súria.

La metamorfosi del carlisme català del “Déu, Pàtria i Rei” a l’Assemblea de Catalunya (1936-1975) robert Vallverdú Martí, pròleg de la

“infanta carlina” Mari teresa de Borbó

Parma, P.a.M., Barcelona, 2014.

Una altre “historia” del tardo car-lisme, aquests llibres expliquen qui fou en Sivatte i el Carles VIII .. i l’arribada de Carlos Hugo i el seu socialisme autogestionari, Mon-

tejurra i els aplecs de Montser-rat... surt com sempre un destacat dirigent carlí el manresà Josep Prat i Piera, amb segona residèn-cia a l’Espà. També es parla de la revista Pelayos, però no s’explica res d’un dels seus dibuixants, el berguedà, Josep Maria de Martín.

Un Passeig per Catalunyalluís Zayas, arion Editorial,

Barcelona, 2009.

Llibre divulgatiu de Catalunya amb bones fotos, n’hi ha una del Pedraforca i una altre del Tren del Ciment.

JandalánJordi Enjuanes-Mas, Castellar del

Vallés, 2012

Recull de poemes d’aquest na-vasenc tan vinculat al Berguedà, edició a cura de Jacint Torrent.

El Patrimoni festiu del Pirineu. Desenes Trobades Culturals Pirinenquesrosa Serra et altrii, andorra, 2014.

Recull de les ponències presen-tades en aquesta jornada, inclou moltes de les falles pirinenques, la Corrida de Puig-reig i la Gala de Queralt.

Del Papa Benet XVI al Papa FrancescCarles Cortina i riu, Berga, 2013.

Docta explicació feta per aquest televisiu berguedà i una de les màximes autoritats e protocol de la Catalunya del segle XXI.

Normes de protocol en la cele-bració de Casaments Civils als ajuntaments, text encarregat i editat en el número 59 per el Ayuntamiento XXI. La revista de la Administración local. Carles Cortina i riu, 2013.

Edició bilingüe català – castellà per a la celebració dels casaments als ajuntaments.

Els Mesos de l’any Carles Cortina i riu, Berga, 2012 -

2013.

recull d’articles publicats al diari

manresà regiò7.

La Flama d’Olimpia abranda el Tàmesis – Cerimonial olímpic - Carles Cortina i Riu, Berga, 2013.Edició bilingüe català – castellà sobre la celebració de les Olimpí-ades a Londres.

Caçadors de Bolets, La Cuina, Enric Gràcia et altrii, la Magrana,

Barcelona, 2006.

Hi ha diverses receptes del cui-ner de cal Sala de Berga Miquel Màrquez.

Del Neocatolicisme al Neocarlis-me. L’opció corporativa d’Anto-nio Aparisi y Guijarro.anna Peñalver Bermudo, Universitat

Jaume i, Castelló de la Plana, 2013.

Biografià d’aquest important po-lític valència vinculat al carlisme.

Mossèn Jordi Mas i Antó, in memoriam Edició a cura de Climent Forner,

Navàs, 2014.

Recull de textos i poemes de Mn. Mas fets per l’infatigable bergue-dà mossèn Climent Forner.

La vida en negre Pep Massana, Berga? Barcelona?,

2014

Novel.la basada en la vida minera de la Colònia de Sant Corneli.

Fígols, 1932: la revolta.Jordi Cussà, l’albí, 2013.

Peça teatral dedicada a “explicar” l’aixecament del comunisme llibertari a l’Alt Llobregat l’any 1932.

Ramon Felipó i Oriol

Patum, carlins, mines i moltes més coses

GUITART GUIXER ECONOMISTES ASSOCIATS, S.L.

JOSEP GUITART GUIXER

Camí de Pedret, 1 baixos08600 Berga (Barcelona)

Tel. i fax 93 822 25 [email protected]

Els anys 60: una dècada prodigiosa

Marcel·lí Antich i Camprubí: mestre i editor. Apunts per a una biografia

Documents

Transcript of Marcel·lí Antich i Camprubí: mestre i editor. Apunts per a una biografia