"Malbaratament en la producció d’aliments: una visió des de la sobirania alimentària" (Gascón,...

Malbaratament en la producció d’aliments: una visió des de la

sobirania alimentària

Jordi Gascón Xavier Montagut

EEELLLSSS PPPAAAPPPEEERRRSSS DDDEEELLL GGGAAAPPP

Paper núm. 15

1




3




El Grup d’Acció Política (GAP) de la Xarxa de Consum Solidari es va crear per iniciativa de alguns socis i sòcies que volien anar més enllà del consum de productes de comerç just i ecològics, i constituir un espai de reflexió amb l’objectiu de fer activitats de incidència política en favor de la sobirania alimentaria i per la denúncia raonada del actual model de producció de aliments i les injustes relacions comercials que ofeguen als productors/res locals, tant del nord com del sud. Els Papers del GAP és producte d’aquesta inciativa.

Autoria: Jordi Gascón i Xavier Montagut Coordinació i revisió: Àrea d’Anàlisis de la Xarxa - Xarxa de Consum Solidari Edició: Xarxa de Consum Solidari Pça. Sant Agustí Vell, 15 – 08003 Barcelona Barcelona. Agost de 2014 Aquesta publicació ha estat realitzada amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona (Àrea de Mediambient). El contingut d'aquesta publicació és responsabilitat exclusiva de l’autor i de l’organització que ho edita, i no reflecteix necessàriament l'opinió d’aquesta institució.

5

INDEX

1. Introducció

7

2. Malbaratament de la producció

12

3. Malbaratament de recursos productius

21

4. Bibliografia 26

Jordi Gascón i Xavier Montagut

6

Malbaratament en la producció d’aliments

7

1. Introducció El present text forma part del llibre “Alimentos desperdiciados. Un análisis del derroche alimentario desde la soberanía alimentaria” (Barcelona, Quito: Icaria, Instituto de Altos Estudios Nacionales – IAEN) que sortirà proximament publicat. La Unió Europea va sol·licitar un estudi sobre els agents que participen en l'acumulació de residus alimentaris i la seva responsabilitat (BIO Intelligence Service, 2012). L'objectiu era tenir la informació necessària per establir directrius europees dirigides a la seva reducció i reciclatge. L'estudi va considerar el paper jugat per quatre sectors: la manufactura i fabricació d'aliments preparats o semi-preparats, la comercialització (majorista i detallista), els serveis d'alimentació (restaurants, catering, menjadors públics) i el consum en la llar. En cap moment es va plantejar els desaprofitaments que es generaven en el procés de producció dels aliments o en el seu transport des del lloc en el qual es produeixen fins a on s'elaboren o consumeixen. El resultat

és que l'estudi acabava calculant que el 42% del malbaratamentd'aliments es donava en les llars, el 39% durant el procés d'elaboració de menjar preparat o semi-preparada, i un 14% en la restauració. En la distribució solament requeia el 5% de la responsabilitat. A més aquesta mirada, centrada en la baula de la cadena que acumula el desaprofitament, allibera de responsabilitat als agents públics, encara quan les seves polítiques en l'àmbit agrari i alimentari juguen un paper destacat en el malbaratamentalimentari. És a partir d'aquesta percepció del problema que difon la Unió Europea que després les diferents institucions públiques del continent ho enfronten i analitzen. I així trobem que la


8

Generalitat de Catalunya pot acabar afirmant que, en la seva comunitat, és el 58% el percentatge d'aliments en bon estat que són rebutjats en l'àmbit domèstic (Generalitat de Catalunya, 2011), carregant encara més el pes de la responsabilitat en l'última fase del procés agroalimentari. El discurs que es planteja durant la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, amb el qual hem començat aquesta introducció, és hereva d'aquest plantejament. La política és similar als Estats Units: les estadístiques sobre malbaratamentalimentari se centren en les pèrdues en les fases de comercialització minorista, i de consum en llars i establiments de restauració (Buzby & Hyman, 2012).

Aquest acostament, que carrega les culpes especialment en el consumidor, és pràctic per als interessos de les institucions públiques. Si ben també assenyalen com a responsable a la indústria agroalimentària, no posa en dubte el seu model, sinó la seva gestió. Amb activitats de sensibilització, d'una banda, i de millores logístiques i tècniques, per l'altre, el problema del malbaratamentalimentari hauria de solucionar-se. I sense haver de criticar el model agroalimentari dominant a Europa; un model que té en la Política Agrària Comunitària

(PAC) el seu principal baluard, i que es caracteritza per la industrialització de l'agricultura, la producció en monocultiu o poc diversificada, l'estabulació animal, el transport a llargues distàncies, els subsidis públics, i el control comercial a través de mercats globals (Novas, 2009; Veterinaris sense Fronteres, 2011). Un model que ha estat acusat de recolzar-se en una forta intervenció de pressupostos públics, i que combina la des-regulació dels mercats i la seva desprotecció enfront del mercat global amb incentius als increments de producció individuals a baix cost per guanyar competitivitat als mercats globals desplaçant a productors no subsidiats (Segrelles Serrano, 2012; United Nations - Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights, 2011). Aquesta visió sobre el malbaratamentd'aliments no és solament prerrogativa de les institucions públiques. La podem també trobar en la bibliografia acadèmica, així com en textos de divulgació. Entre aquests últims, possiblement el que més èxit i difusió ha aconseguit a nivell internacional ha estat Waste: Uncovering the Global Food Scandal, de Tristram Stuart (editat en l'Estat Español amb el títol Balafio: l'escàndol global del menjar, en 2011). Per a Stuart (2011), el principal agent causant són els detallistes, especialment els supermercats, que impulsen el balafiament "cap avall" (al consumidor), a través de mecanismes com l'empaquetat preestablert o les ofereixes tipus 2x1, i "cap amunt" (els proveïdors), en adquirir sol productes que compleixen amb uns criteris de


9

presència (color, calibre, forma...) o en obligar-los a produir excendentes per eliminar els riscos de trencaments d'estoc. També fa recaure part de la culpabilitat en les institucions públiques i en les regulacions higiènic-sanitàries que estableixen, com la data de caducitat o la qualitat que ha de tenir el producte. Encara quan Stuart revela amb encert i analitza críticament el paper dels grans distribuïdors i de l'Estat en el balafiament d'aliments, segueix centrant les responsabilitats en les últimes fases de la cadena alimentària. I tampoc és capaç de relacionar el fenomen amb els diferents models productius i de comercialització agroalimentaris. Resultat d'això, l'autor troba les causes del problema exclusivament en la mala logística empresarial, en la seva avarícia, i en la falta de voluntat política per regular aquest balafiament i els hàbits de consum de la ciutadania. La FAO planteja una concepció més àmplia del fenomen: fa els seus càlculs considerant tots els productes alimentaris perduts en la cadena de subministrament des del moment en què l'aliment ha estat produït. Prenent com a referència a Parfitt, Barthel i Macnaughton (2010), la FAO defineix el malbaratamentd'aliments com (...) la disminución de la masa de alimentos comestibles en la parte de la cadena de suministro que conduce específicamente a los alimentos comestibles para el consumo humano (Gustavsson, Cederberg & Sonesson, 2011: 2) Aquesta concepció porta a la FAO a afirmar que el malbaratament d'aliments als països industrialitzats

es deu al comportament del consumidor i a una falta de coordinació entre detallistes. I que als països d'ingressos baixos, on també es dóna malbaratamentencara que en un volum molt inferior (de 6 a 11 kg per persona i any), la causes s'han de buscar en les seves limitacions en les tècniques d'aprofitament o en l'escassetat d'instal·lacions i infraestructures apropiades per a l'emmagatzematge, processament i comercialització (Gustavsson, Cederberg & Sonesson, 2011). La conclusió de la FAO, per tant, és que les solucions són exclusivament tècniques. Les seves receptes passen perquè les decisions sobre què s'ha de produir siguin més eficients en relació al consum final, per invertir en infraestructures d'emma-gatzematge i conservació, per modernitzar la tecnologia i logística de transport, per establir acords entre productors i intermediaris, o per modificar els hàbits del consumidor final. A l'hora de buscar responsabilitats del fenomen del malbaratamentd'aliments, aquestes concepcions reducionistes acaben defensant dos postulats. D'una banda, que tots els agents que participen en el procés (productors, elaboradors, inter-mediaris i consumidors) són culpables, però que el grau de culpabilitat augmenta en les fases finals de la cadena alimentària. I per un altre, que la responsabilitat no difereix del model de producció i comercialització, ni depèn de les polítiques públiques agràries. Acceptant que tots els agents que participen en la cadena de comercialització alimentària tenen


10

algun grau de responsabilitat en el malbaratamentd'aliments, creiem que una mirada àmplia del fenomen ens pot oferir una perspectiva diferent i més detallada de com es produeix el malbaratamenti quin és el grau de responsabilitat que té cadascun d'ells. Aquesta mirada passa per considerar també el malbaratament de recursos que es produeixen en el procés de producció, els costos energètics que comporta la producció i comercialització, o les pèrdues en l'alimentació per al bestiar (que en l'estudi citat de la FAO expressament no és considerat com a pèrdua o malbaratamentalimentari). Aquesta mirada, a més, permet distingir el rol que juguen els diferents models agroalimentaris en el fenomen.

Curiosament no es tracta una aproximació original al problema del malbaratamentalimentari. Un dels primers investigadors que va analitzar aquest fenomen, William Kling, ho definia així fa més de setanta anys: El malbaratament d'aliments (...) pot ser definit com la pèrdua de l'ús màxim dels nutrients per al consum humà (...). El malbaratamentd'aliments és la destrucció o la deterioració d'aliments, o l'ús de cultius, bestiar i productes pecuaris de manera que retornen relativament poc menjar humà de valor (Kling, 1943: 850).

La traducció és nostre Aquesta definició estableix un plantejament radicalment diferent a les anteriorment citades. D'una banda, Kling considerava que els càlculs s'han de realitzar en nutrients, i no en quilograms. I aquest sistema de càlcul li portava a una segona afirmació: que no només s'ha de tenir en compte la pèrdua d'aliments, sinó també la dels recursos que els produeixen. De fet, calcular el malbaratamentpel seu volum dificulta considerar el malbaratament de recursos que pot tenir lloc en el procés de producció (terra, aigua, insumos, etc.), o la despesa d'energia fòssil que comporta el seu transport; són factors que no podem mesurar en unitats de massa. I els converteix en el que l'ecologia política considera una "externalitat": un cost social no mesurat pel mercat que es trasllada a determinats grups socials o a les generacions futures (Martínez Alier, 1994). Parlar de nutrients ens apropa a un model de còmput que pot agrupar tots aquests elements, de forma similar a com l'ecologia política reclama fer càlculs a partir de inpunts i outputs d'energia, i no mediantes valoracions monetàries (Carpintero, 2006; Martínez Alier, 1999). O com menys, ens fa pensar que tots aquests elements han de ser considerats en analitzar el fenomen. Què ha succeït en aquestes set dècades, en els quals la percepció del fenomen plantejada per Kling sembla haver desaparegut? Tindrà alguna cosa que veure el progressiu control que el sector agroindustrial transnacional ha anat acumulant en aquest temps? No oblidem que aquesta preeminència, igual que influeix en els nostres hàbits de


11

consum o en les polítiques agrícoles, també marca les pautes i la perspectiva de la recerca agroalimentària (Stedile, 2010; Swinnen, 2010). És a partir d'aquesta definició àmplia que ens aproximarem al fenomen del malbaratamentd'aliments. Sense negar el problema de l'acumulació de desaprofitaments orgànics en els abocadors urbans, aquest acostament ens portarà també a considerar el problema dels aliments rebutjats en els espais agraris on es produeixen. Sense ometre els volums de menjar perdut, ens fixarem en els recursos agraris que són malgastats en la producció d'aliments que mai seran ingerits. Sense oblidar que els aliments dilapidats es mesuren en

tones, considerarem també el cost energètic i de nutrients que el problema comporta. Diversos factors expliquen el malba-ratament en la fase de producció dels aliments. Es tracten de constriccions que obliguen a l'agricultor a adoptar determinades estratègies productives, sota pena de quedar marginat del mercat. Per una qüestió d'organització, les hem classificat en dos grups: aquelles que provoquen el malbaratament de la producció, i aquelles que provoquen el malbaratament dels recursos productius. Però en tots dos casos, el resultat és el mateix: la pèrdua de nutrients destinats al consum dels humans.


12

2. Malbaratament de la producció Les grans cadenes de distribució (supermercats) s'han convertit, en un procés que s'allarga des de mitjan segle passat, en la baula de la cadena que controla tot el procés agroalimentari. Tal és així que avui dia és difícil per a un consumidor occidental no haver d'entrar en els seus establiments per adquirir part o la pràctica totalitat de la seva alimentació. El supermercat ha anat empenyent als petits comerços de barri a la seva desaparició, a través de diferents estratègies: polítiques de preus a la baixa, en alguns casos fins i tot trencant preus (competència deslleial); campanyes de promoció; extremada varietat de marques i productes gràcies al seu grans espais de venda; estratègies psicològiques per canalitzar els hàbits de consum; accés a anàlisi de mercat; etc. (Fjelda & Sommera, 1982; Ronald, William & Harper, 1967; Wood, 2007). A això afavoreix el menor temps que té el grup domèstic per a les seves tasques reproductives, quan moltes vegades tots els adults treballen fora de la llar; el supermercat sembla estalviar un temps valuós, en agrupar en el mateix espai tots els productes de consum domèstic quotidià (Macías & Valdivia, 2003; Moisio, Arnould & Price, 2004). Aquesta reducció del temps reproductiu també comporta la pèrdua d'hàbits tradicionals d'elaboració i conservació d'aliments. El resultat és l'expansió del menjar precuinat, expansió emparada i potenciada per les grans superfícies. Actualment, en l'Estat Español, quatre de cada cinc compres d'aliments es realitzen en supermercats. I el nombre de cadenes és, a més, escàs: només cinc

empreses controlen el 55% de les vendes d'aliments a Espanya, i un de quatre productes alimentaris adquirits ho han estat en una sola cadena: Carrefour (Montagut & Vivas, 2007). Esta claro que actualmente la casi única puerta de entrada del consumidor a los alimentos tiene nombre de supermercado, y la llave de esa puerta está en los bolsillos de muy pocas empresas de distribución. Nunca como hasta ahora, el poder de compra (a los distribuidores) y de venta (a los consumidores) había estado en tan pocas manos, el cuello de botella ahora es más estrecho que nunca (García & Rivera, 2007: 13). Aquesta situació ha donat tanta preeminència al supermercat que ha acabat controlant, com dèiem, tota la cadena agroalimentària. S'ha establert com un coll d'ampolla entre productor i consumidor. I això li genera grans beneficis. Actualment les empreses més grans i amb major facturació del sector agroalimentari són grans cadenes de distribució. En la cúspide trobem a Wall Mart, la corporació transnacional detallista de capital nord-americà fundada en els anys’60, i que en 2012 estava considerada la tercera empresa més gran del món per la llesta Fortune Global 500. En aquesta mateixa classificació, la segona empresa agroalimentària era una altra cadena minorista, Carrefour, en el número 39. No obstant això, la primera corporació del sector destinada a la producció i transformació que apareix en la llista és Nestlé, en el lloc 71, i la segona, Procter&Gamble, en el 89. A això caldria afegir que mentre que Wall Mart té presència solament en 15 països, Nestlé han de treballar en


13

pràcticament tot el planeta per obtenir solament dues terceres parts dels beneficis que aconsegueix la primera (CNN, 2012). Aquest control de la cadena agroalimentària afecta els hàbits de consum, com veurem més endavant. Però també permet als supermercats controlar la producció (Reardon & Hopkins, 2006; Ribeiro, 2007). I aquest control es dóna tant sobre el productor local com sobre aquell situat a milers de quilòmetres del lloc de consum però que s'ha convertit en proveïdor. L'agricultor té, ara, que canviar les seves pràctiques i estructures productives a les exigències d'aquest mercat oligopòlic. Si no és capaç de fer-ho, queda marginat del mercat (Dolan & Humphrey, 2000; Freidberga, 2003; Ghezán, Mateos & Viteri, 2002; Schwentesius & Gómez, 2002). Una d'aquestes imposicions que més repercussió i difusió té en els mitjans de comunicació és la que es refereix als preus: les cadenes de supermercats pressionen al productor amb preus a la baixa per augmentar els seus marges (COAG, 2014; García, 2007). Per la seva espectacularitat, és comuna que la premsa reflecteixi les accions de protesta dels agricultors, com el llançament o la distribució gratuïta de part de la seva producció a les portes dels supermercats. Unes accions que volen mostrar una realitat gens excepcional: que en ocasions els preus oferts pels intermediaris són tan baixos que al productor no li és econòmicament rendible recollir la collita, i aquesta acaba malgastada en els camps (malbaratament de producte), o fins i tot s'abandona l'activitat agropecuària (malbaratament de nutrients).

Però la imposició sobre el preu no és l'única exigència que el distribuïdor fa al productor i que genera malbaratament d'aliments.

Requeriments sobre la "qualitat" del producte Una de les exigències que més influeixen en el malbaratament d'aliments es deu a la presència que ha de tenir el producte subministrat: determinat calibre, textura, color i forma. No s'accepta, tampoc, que tingui algun cop o irregularitat. No obstant això, la producció camperola tradicional genera articles molt desiguals des del punt de vista visual, i predomina la grandària de calibre petit. A més, també es reclama comoditat en la manipulació i consum del producte (facilitat de mondar, absència de llavors, etc.). I finalment, adequació a unes normes higiènic-sanitàries de caràcter occidental que sobrevaloren la contaminació orgànica i minimitzen la química (Binimelis et al, 2012). Tots aquests requisits passen per l'estandardització de la producció (Gorenstein, 1998; Rimal, 2008; Prieto et al, 2008). L'accés al mercat, per tant, obliga a l'agricultor a aplicar un determinat paquet tecnològic que permet aquesta estandardització, i


14

que es caracteritza per l'ús de llavors híbrides o, més recentment, organismes genèticament modificats (OGM), així com de pesticides, herbicides, fungicides i fertilitzants industrials (Friends of the Earth, 2002). L'agricultor es veu en la obligació de destinar els seus esforços a produir collites uniformes amb productes vistosos i fàcils de manipular industrialment, en lloc de preocupar-se que siguin més nutritives o que tinguin un millor gust. No obstant això, encara amb l'ús d'aquesta tecnologia i els esforços del productor, una part substancial de la producció no compleix les exigències de "qualitat" imposades pels grans distribuïdors. Hi ha poques dades sobre quines quantitats de productes saludables i adequats per a l'alimentació humana es perden en el camp per no entrar en aquests estàndards. I aquesta informació és essencial per poder evitar tal desaprofitament. El ja citat Tristram Stuart, responsable de la campanya Feeding the 5000, es queixava d'aquest desinterès a conèixer aquesta informació, i calculava que entre un 25 i un 40% de la producció de verdures i hortalisses no arribava al mercat per aquests requeriments (McGrath, 2013). El mateix Stuart (2011) assenyala que un estudi realitzat per l'empresa de gestió de residus Biffa calculava que, a Anglaterra, entre un terç i la meitat de la producció de fruites i verdures era rebutjada en el camp britànic. Un dels pocs estudis acadèmics sobre aquest tema, en aquest cas sobre la maduixa britànica, descobria que a mitjan dècada passada entre el 10 i el 30% de la collita de la maduixa era definida de Classe II, no comercialitzable, i com tal se solia

deixar podrir en el camp (Warner, Tzilivakis & Lewis, 2005). Aquests càlculs, o bé són estimacions poc rigoroses, o bé se centren en productes molt concrets que no permeten fer extrapolacions de caràcter general. Encara així, considerant que a Catalunya la producció de fruita dolça rebutjada en el camp sigui aproximadament un 25% (aquest percentatge està entre la franja baixa i la mitjana de les estimacions realitzades per a Anglaterra que acabem d'assenyalar), en 2010 havia suposat 236.304 tones (la producció total va ser de 945.219 t). És a dir, gairebé la mateixa quantitat de fruita que consumeix la població catalana en un any. D'altra banda, les normatives higiènic-sanitàries dificulta que el petit i mitjà productor pugui destinar al mercat la producció rebutjada. Per exemple, un camperol orgànic de Fraga, a la Franja de Ponent (Aragó), una zona reconeguda per la seva producció frutícola, ens explicava que la hi havia prohibit elaborar sucs amb la fruita que no podia vendre, doncs no comptava amb les instal·lacions que aquestes normatives consideraven adequades i necessàries. Tals instal·lacions suposaven un cost que feia inviable econòmicament la producció al detall de sucs que podia elaborar. Una part important d'aquesta producció rebutjada es destina a l'elaboració d'abonaments orgànics. Per exemple, l'empresa britànica Biffa de gestió de residus, de la qual hem parlat, en 2013 havia aconseguit reduir en un 21% els residus enviats a l'abocador pels fabricants d'aliments congelats que treballaven


15

amb ells gràcies a la producció de compost (Waste Management World, 2013). cal destacar que la recerca científica per millorar l'eficiència d'aquest procés s'ha incrementat des de principis de segle (i.g. Arancon et al, 2005; Kumar, et al, 2010; Lee et al, 2004). Una altra part es destina a alimentació animal. Fins i tot s'estudia la possibilitat d'usar aquest recurs per a la producció de bolets comestibles (Rosers, Rodríguez Couto & Sanromán, 2002). En aquests casos, la producció no acceptada pels distribuïdors és recuperat pel procés productiu. També hi ha propostes dirigides a crear energia a partir de les deixalles orgàniques (e.g. El-Mashad & Zhang, 2010; Han & Shin, 2004; Shin, Youn & Kim, 2004). No obstant això, el balanç energètic i en nutrients no sembla ser positiu. El cost de produir un aliment malbaratat és molt superior al seu possible ús com insum agrari o energètic. Encara que el reciclatge redueix la fractura de nutrients produït pel malbaratament d'aliments (i també els problemes de gestió generats per acumulació de residus), està lluny de compensar-la. Planificació de la producció sobre la base dels interessos de les grans superfícies Lean Manufacturing és una estratègia de gestió empresarial consistent en l'eliminació o reducció d'aquelles deficiències que, en la cadena de producció-comercialització, fan ús de recursos sense crear valor. Aquestes deficiències es poden donar per defectes del producte, per trasllats innecessaris de mercaderies, per excés de processament, per immobilització d'inventaris... o per sobreproducció. Les grans cadenes

minoristes d'aliments estan investigant i aplicant aquest sistema de gestió en aspectes com la reducció del temps de reposició de les mercaderies a la venda o en l'ajust del temps dels treballadors. I amb resultats reeixits, que són replicats per les diferents empreses del sector, i fins i tot per altres sectors econòmics (Matusitz & Forrester, 2009; Rajadell Carreras & Sánchez García, 2010). No obstant això, no hi ha esforços destinats a aplicar estratègies de Lean Manufacturing que permetin ajustar els volums requerits als proveïdors amb les vendes efectives en el supermercat. Per què? Perquè no ho els generaria cap benefici econòmic. Millor dit, no els suposaria una reducció dels costos de funcionament.

L'oligopoli que exerceixen les grans distribuïdores en la cadena agroalimentària no només els permet imposar les seves normes de qualitat, com hem vist, sinó també actuar com a jutge (i part) a l'hora de decidir si s'estan complint o no. Això els permet repercutir en els proveïdors els seus errors de planificació, o la seva incapacitat de gestionar aquesta planificació amb eficiència. Simplement han d'adoptar una postura més o menys estricta en el compliment dels controls de qualitat segons la seva conveniència. Per exemple, si el requeriment de volum


16

que inicialment va fer la cadena de supermercats d'un determinat aliment als seus subministradors està per sobre de les vendes esperades, són més rigorosos amb el control, la qual cosa els permet rebutjar l'excedent produït. Així ho explicava un executiu d'una empresa frutícola xilena que durant un temps va subministrar a una cadena minorista nord-americana: No representó un buen negocio. Tuvimos que contratar personal para manejar los requerimientos con los supermercados, desde la logística, pues te hacen pedidos de un día para otro, hasta el manejo de las facturas. Además, nos hacían descuentos por todo. Primero teníamos que pagar por poner en cierta ubicación nuestra fruta, luego venían los descuentos por mermas (Moraga Vásquez, 2013: 8) Aquesta estratègia de les grans cadenes de distribució no només transforma en aliments malgastats els seus errors de planificació, sinó que incentiva la producció d'aliments que, se sap, seran malgastats. D'una banda, perquè el supermercat no destina esforços a millorar la seva eficiència; al cap i a la fi, és un problema que externalitza al proveïdor i que a ell li suposa cost zero. I per un altre, perquè afavoreix la tendència de planificar amb excés; al proveïdor li és més convenient produir de més que no arriscar-se a trencar l'estoc, la qual cosa portaria al supermercat a canviar de subministrador o li suposaria una forta penalització contractual. Fins i tot el risc a una mala collita fa que el productor planifiqui per sobre del volum contractat. Per tant, no només es malgasten aliments perfectament saludables que no entren en les característiques d'imatge i calibre que el supermercat demana, sinó que es produeix d'ex profeso.

Pocs proveïdors s'atreviran a denunciar aquestes pràctiques, donat el control que té la cadena distribuïdores del mercat. Però el poder generat per les grans distribuïdores detallistes ja ha estat retret per instàncies públiques. Per exemple, en 2009 el Tribunal Basc de Defensa de la Competència, que depèn de la Eusko Jaurlaritza (Govern Basc), en un fonamentat informe de gairebé 300 pàgina va exposar i va denunciar que tres cadenes de supermercats, Eroski, Carrefour i Mercadona, funcionen com un oligopoli en l'Estat Español. I que això els permet exigir als seus proveïdors pagaments i condicions comercials desproporcionats (Lehiaren Defentsarako Euskal Auzitegia, 2009). Suposadament per combatre aquesta situació, el govern espanyol va aprovar en 2013 la Llei de mesures per millorar el funcionament de la cadena alimentària (Boletín Oficial del Estado, 2013), que havia de millorar el paper del productor en la citada cadena. No obstant això, i encara que regula les transaccions comercials a terme a través d'una contracte escrit, la qual cosa pot aportar transparència i seguretat jurídica a l'agricultor, manté intacte el desequilibri de poder entre aquest i la cadena minorista. La Llei no busca controlar l'oligopoli de les grans cadenes minoristes, ni impedeix les clàusules abusives sobre l'agricultor pel seu feble poder negociador (Blanco, 2013) . Per exemple, la Llei no va crear la funció d'un mediador que impedís aquest tipus de claúsulas, com si existeix a França i havia estat sol·licitat pels sindicats agraris (COAG, 2013). La Llei 12/2013, per tant, manté i consolida aquells elements que porten a


17

sobreproduir aliments (i per tant, a malgastar-los) en favor dels interessos logístics i comercials de les grans cadenes de distribució: el productor tendirà a seguir produint a l'excés per la pressió exercida per la cadena distribuïdora. La “mà invisible” que preconitzava Adam Smith (la llei de l'oferta i la demanda), autèntic paradigma en l'imaginari neoliberal, demoniza qualsevol planificació de la producció en funció del ben comú. Però si realitzem l'esforç d'analitzar aquesta “mà invisible”, descobrirem que qui planifica els mercats són els interessos del agro-negoci. En el cas de les grans cadenes de distribució, la sobreproducció dels seus proveïdors està lligat al desig d'externalitzar en ells els sobrecostos. A través de diverses estratègies, se'ls obliga a una planificació perversa. No obstant això, si no tenim en compte el desequilibri de poder existent en les relacions comercials, els errors de la planificació burocràtica apareixen com a problemes puntuals o limitats. Competència per accedir al mercat Acabem de veure que l'agricultor ha de conrear productes, amb les exigències requerides de qualitat, per sobre dels volums contractats a causa del control que del mercat tenen les grans cadenes minoristes. Però no és l'única raó que explica la sobreproducció. Una altra és la voluntat individual d'augmentar guanys en un mercat fortament competitiu. És molt difícil, impossible, que la “mà invisible” pugui acompassar la demanda del mercat amb les decisions de milions de productors fins a aconseguir un "preu d'equilibri" que realment

s'ajusti a les necessitats i expectatives de consumidors i proveïdors. En aquestes condicions, el temor a quedar relegat, a no produir prou en un mercat competitiu, impel·leix al productor a augmentar incessantment la seva collita. Si l'agricultor A aconsegueix incrementar més la productivitat, l'agricultor B perd competitivitat, i a la llarga això el pot deixar marginat del mercat. I aquesta espiral s'accelera incentivada per unes polítiques públiques productivistas i per una ideologia del creixement que colonitza mentalitats. Els efectes negatius d'aquesta espiral són coneguts. Un d'ells és l'augment de l'endeutament de l'agricultor, en requerir cada vegada més crèdits per fer front als costos d'inversió que comporta la modernització de la seva explotació, ja que l'increment de la producció s'aconsegueix adoptant paquets tecnològics "avançats": llavors millorades, abonaments químics, herbicides, fungicides i pesticides industrials, maquinària pesada,... El cas de l'agricultura espanyola és, en aquest sentit, exemplar. A mesura que es va ser tecnificant, i encara quan va rebre fons del Programa Agrari Comunitari (PAC) de la Unió Europea per a això, l'endeutament va augmentar de forma desmesurada. Per afrontar les despeses de la seva activitat, entre 2008 i 2011 els agricultors espanyols van haver de sol·licitar crèdits per sobre dels ingressos obtinguts; és a dir, superiors al 100% de la renda agrària (COAG, 2011). Entre 1976 i 1982, en un període de només sis anys però en el qual el procés de modernització de l’agro es va accentuar, els saldos deutors per crèdits al sector en relació a la renda


18

agrària ja havien passat de 62,90% a 90,90%. No obstant això, en 1964 el deute creditici suposava menys del 30% de la renda agrària (Avellà Reus, 1984). Les polítiques públiques van tenir un paper en aquest procés: els fons de la PAC per a la modernització de les explotacions estaven condicionats a una grandària i característiques de producció determinades que, a mitjà termini, van impulsar a aquest endeutament (Ceña Delgado, 1997).

Un altre efecte, que és el que ara ens interessa, és el risc de la sobreproducció. La sobreproducció com a resultat de la competitivitat i de l'aplicació de tecnologia industrial en l'agricultura s'ha donat en tot el planeta. Però Europa ha estat i és un exemple de com aquesta espiral pot arribar a situacions extranyes. En aquest procés d'augment de la producció, la Unió Europea es va començar a trobar amb greus problemes d'excedents agraris en la dècada dels '80. Per exemple, la producció de sucre, blat i llet van ser llavors d'aproximadament el 140%, el 124% i el 118%, respectivament, de les necessitats de consum europees (Serrano & Pinilla, 2010). Això va provocar una excessiva acumulació de reserves. Col·locar els excedents al mercat no era possible, ja que hauria enfonsat els preus agraris per sota dels costos de producció,

arruïnant als agricultors i acabant amb el teixit productiu europeu. Llavors, què fer?. La Unió Europea es va plantejar canviar la matriu agrària productivista que havia impulsat des dels anys '60 per una altra que havia d'integrar l'agricultura en objectius econòmics i ambientals més amplis del món rural. Aquesta nova matriu s'havia de caracteritzar per l'adequació de la producció d'aliments a la demanda interna (quotes de producció), la retirada progressiva dels subsidis públics, una major regulació ambiental de l'agricultura, o la tercerización (turisme) dels espais rurals (Ilbery & Bowler, 1998; Tangermann & Cramon-Taubadel, 2013). Com ja va predir en el seu moment David Harvey (1995), aquestes polítiques post-productivistes no van donar el resultat esperat o no es van poder aplicar íntegrament, a causa de pressions polítiques i a la dependència i institucionalització del sistema de subsidis. En el millor dels casos, tals contradiccions es van resoldre introduint mínimes mesures ambientals que no van canviar la lògica desarrollista del model. Una lògica que ha seguit generant forts impactes ecològics i propiciant la desaparició d'explotacions petites, familiars, que creaven ocupació i impulsaven l'economia local, a favor de la gran empresa agroindustrial (Fritz, 2012). Aquestes polítiques, per tant, no només malgasten recursos materials, sinó també humans: malbaraten”especialistes qualificats en la producció d'aliments de qualitat de forma sostenible. D'altra banda, l'entrada en la Unió Europea dels països de l'Est, fortament rurals i agraris, va suposar


19

també increments en els excedents de gra que s'havien d'acceptar per no enfonsar aquestes economies (Pouliquen, 1998). Les solucions europees per desfer-se d'aquestes reserves van acabar sent, d'una banda, l'increment artificial de les exportacions. Això va provocar el temut dúmping en molts països del Sud. És a dir, es va inundar el planeta d'aliments barats (gràcies a que bona part del cost de producció estava subsidiat) arruïnant les economies agràries locals, que van veure els seus mercats acaparats per aliments que es venien per sota del cost de producció (Murphy, Lilliston & Lake, 2005; Segrelles Serrano, 2012; Sotomayor, 1994). Avui, formalment, la Unió Europea segueix generant excedents, si bé en quantitats inferiors als '80. Però en la pràctica, la qual cosa succeeix és que les exportacions han augmentat substancialment amb l'ajuda d'aquesta estratègia: entre 1988 i 2003, es van duplicar (Leguen de Lacroix, 2004). A manera d'exemple, Europa és el segon exportador mundial de blat; entre 2008 i 2011 coptó un 17% del mercat internacional. Els productors de Kenya, un país on els costos dels mitjans de producció (terra, aigua) i de la mà d'obra és molt inferior, no van poder fer front a aquest blat barat europeu, que va enfonsar els preus al mercat local un 30%. Les mesures que el govern kenyà va impulsar per enfrontar aquesta situació no van ser capaces de resistir la pressió. Resultat: a) les fàbriques de farina locals van deixar de comprar blat autòcton; b) pel que molts camperols van acabar arruïnats o van haver de canviar de producció; c) el que va portar a una major dependència d'importacions alimentàries, agreujant-se la

sobirania alimentària de Kenya; i d) alhora que es consolidava el mercat de blat europeu (Fritz, 2012). L'altra solució va ser la destrucció de part de les reserves; és a dir, d'aliments perfectament comestibles. Si bé aquesta mesura es va fer necessària, sota pena d'enfonsar als productors europeus i extra-europeus amb encara majors exportacions barates, no deixava de ser social i ecològicament il·lògica, ja que la sobreproducció era resultat de les mateixes polítiques europees i de la tecnificació que s'havia impulsat. La informació sobre la destrucció d'aliments en la UE sempre ha estat escassa, ja que genera rebuig perquè no es comprèn la seva necessitat o perquè provoca la crítica al model productivista del PAC. Però això no vol dir que aquestes pràctiques no existeixin. De fet, segueixen havent-hi programes finançats pel PAC per destruir excedents. Fins a un terç dels fons dels programes operatius amb els quals l'Europa subvenciona a les organitzacions de productors de fruita i hortalisses pot dedicar-se a treure del mercat quantitats de la seva producció, per evitar una caiguda dels preus. Al darrera de l'eufemisme “retirar” s'ha d'entendre la seva destrucció, la seva “collita en verd” (abans d'aconseguir la maduració) o el seu abandó en el camp (Diari Oficial de la Unió Europea, 2007). La contradicció és flagrant si tenim en compte que, sobre la base de les seves polítiques productivistes, la Unió Europea pot acabar subsidiant la destrucció d'aliments la producció dels quals prèviament ha estat subsidiada. La sobreproducció i el seu malbaratament no és un fenomen


20

privatiu d'Europa o dels països del Nord. Per exemple, en els anys '30, la sobreproducció de cafè ja obligava a Brasil, el seu major productor, a destruir 10 milions de sacs anuals per no enfonsar el seu preu als mercats internacionals (Wheeler, 1941). Molt més recentment, en 2013, els productors de sucre de Tucumán (Argentina) es queixaven de l'enfonsament dels preus per la sobreproducció. Com explicava un dels seus líders, (...) hay una superproducción, que curiosamente no se da por rendimientos sino porque se plantó sobre una superficie donde nunca se debió haber plantado. Estamos produciendo en esta zafra más azúcar de la que consumimos, lo cual no sería problema si la exportáramos. Pero en los dos últimos años se exporta menos (...). Nosotros tenemos un límite para producir. Hubo mala estrategia de política azucarera. Se promocionó la producción de caña sin tener el destino que decían que podía tener (Ondas del Campo, 2013) Aquests increments de la producció, generats per la competitivitat, no augmenta els guanys dels productors, sinó del sector agro-exportador transnacional que subministren els insums necessaris per a aquesta agricultura industrialitzada, i de les grans distribuïdores minoristes, que poden

negociar preus a la baixa. L'efecte agregat d'aquestes múltiples estratègies individuals és doble: augment dels excedents i caigudes tendencial de preus. Per molt que els efectes es vegin any rere any, és molt arriscat prendre la decisió individual de sortir d'aquesta boja carrera productivista sinó es vol quedar marginat del mercat convencional. Darrere de tota aquesta pèrdua d'aliments perfectament comestibles està el desenvolupament del model agro-industrial que predomina actualment. Un model basat en l'augment de la producció per col·locar-ho en un mercat global controlat per unes poques corporacions empresarials, on els preus s'estableixen en mercats borsaris sense tenir en compte les condicions i costos de producció i marginant els mercats locals (Friedmann, 1993; Montagut & Doglioti, 2006). Un sistema plagat d'ineficiències que, d'una banda, produeix excedents que el mercat global no pot absorver, balafiant aliments, mentre que per un altre genera deficiències alimentàries, fins i tot fams, entre milions de persones de tot el planeta (Lappé, Collins & Rosset, 2005; Rivera-Ferre, 2009; Tomlinson, 2013).


21

3. Malbaratament de recursos productius Una definició àmplia de desaprofitament, que és la que defensem, ha de considerar no només els aliments produïts que es perden, sinó també els recursos agraris que s'utilitzen de forma innecessària o ineficient. Però per endinsar-nos en aquest punt primer anem a fixar-nos breument en algunes característiques del model productiu al que empeny el sistema convencional de comercialització d'aliments. El model agroalimentari dominant, basat en una comercialització controlada per grans distribuïdores minoristes, obliga al productor a la modernització tecnològica. Ja hem vist anteriorment que els requeriments de qualitat del producte (calibre, forma, color,...) imposen a l'agricultor l'adopció de determinats paquets tecnològics. Però a més està la demanda de determinats volums i el manteniment d'estocs. Acompassar el cicle agrari que caracteritza el model de producció tradicional amb la demanda del mercat "modern" és extremadament complicat. No obstant això, mantenir un continuat subministrament de productes durant tot l'any, i a més amb l'aparença i la presentació demandades pel sector minorista, és possible. Però pansa per aplicar nous paquets tecnològics capaços de superar les constriccions imposades per l'ecosistema i el cicle agrari, i que substitueixin la collita tradicional per productes estandarditzats. Les tecnologies agràries "modernes", resultants de la Revolució Verda, es caracteritzen per trencar la limitació del cicle agrari. A manera d'exemple, assenyalem que la implementació de sistemes de regadiu en terrenys de

secà, un de les arts més característiques del modern desenvolupament agrari, permeten dos o més collites d'un producte on anteriorment solament era possible un. O que la tècnica de l'hivernacle, millorades notablement a partir de principis dels '70, permet produir sigui el que sigui les condicions meteorològiques i estacionals.

El problema és que l'adopció d'aquestes noves tecnologies no és asèptic. D'una banda, comporta canvis radicals en l'estructura social i econòmica agrària que, moltes vegades, acaba marginant, empobrint i fent més vulnerable a les petites i mitges explotacions . Per un altre, l'agricultura moderna es caracteritza per forts impactes mediambientals: contaminació d'aqüífers per l'ús de productes químics de síntesis, alliberament de gasos d'efecte hivernacle per l'ús intensiu de combustibles fòssils, pèrdua de la biodiversitat per la reducció de la varietat de llavors utilitzades, eutrofització d'ecosistemes lacustres, fluvials i marins deguts a la contaminació per nutrients procedents de l'ús de fertilitzants sintètics, propagació d'espècies tòxiques, fractura del balanç


22

energètic del sòl, etc. (Carson 1962; Tello Aragay 2004; Tilman 1998). El model de comercialització a través de grans distribuïdores detallistes també obliga a l'especialització productiva. En part, perquè l'adquisició d'aquests paquets tecnològics ho imposa: cada producte o família de productes requereix un paquet tecnològic específic. És impensable que una petita o mitja explotació adquireixi tants paquets tecnològics com a producció diversificada pogués desitjar. Però sobretot es deu als requeriments logístics de les empreses de les quals és proveïdor: les grans distribuïdores detallistes no tenen capacitat, ni interès, a gestionar la diversificació productiva. Una de les raons és el volum de subministrament demandat. El sector dels grans detallistes maneja volums que li porten a buscar proveïdors especialitzats en cada producte, o empreses intermediàries que li puguin oferir aquest servei. El seu objectiu és trobar en la porta del seu magatzem la quantitat demandada de cada producte, i no haver de negociar amb diversos productors quantitats petites i carregar amb la gestió de l'apilament. Per tant, el model dominant de comercialització agroalimentària tendeix a especialitzar als seus proveïdors. Qui no s'especialitza, no pot ser proveïdor d'aquestes empreses, i queda marginat del mercat alimentari convencional. L'especialització aprofundeix en la vulnerabilitat econòmica de l'explotació agrària: d'una banda, perquè a mesura que especialitza la seva producció perd espai als seus mercats tradicionals i depèn d'un sol (o pocs) clients; per un altre, perquè

la dependència d'un sol producte li fa molt depenent del preu de mercat d'aquest producte, sempre voluble. A aquest risc econòmic cal afegir que obliga a un major ús de insumos químics de síntesis (fertilitzants, plaguicides, fungicides, etc.). Això es deu al fet que la recuperació dels nutrients del sòl és més complicada quan s'abandonen tècniques tradicionals com la rotació i l'associació de cultius, tècniques característiques d'un model de producció diversificat. I al fet que les plagues o les malalties es reprodueixen amb més facilitat quan la diversitat és menor, ja que els patògens solen tenir un alt grau d'especialització (Altieri & Nicholls 1994, Toledo & Barrera-Bassols 2008). L'ús d'aquests productes industrials pot tenir efectes nocius en l'equilibro de nutrients del sòl i en els aqüífers, i reduir la productivitat de l'explotació en el mitjà i llarg termini (Garrabou Segura, Tello & Olarieta, 2010; Marx 1973, Shiva 2008). Aquest model industrial i productivista de producció d'aliments es caracteritza per un important malbaratament de recursos agraris. D'una banda, genera malbaratament de nutrients. Els cultius produeixen biomassa en forma de residu (podes, tiges, palla, fulles,...), i la producció animal genera també restes amb gran quantitat de nutrients (estiercol). En els models de producció diversificada (models camperols), aquestes restes de la collita es reintegren en el cicle agrari en convertir-se en insumo (abonament), ja sigui dipositant-los directament en els sòls alhora que s'oregen en la seva preparació per a la següent collita, o a través de compostatge. Això permet la recuperació dels nutrients del sòl


23

(Quenum et al, 2008; Norton & Reid, 2013), així com el manteniment de la microfauna que participa en el procés productiu (Julca-Otiniano et al, 2006). No obstant això, en el model de producció industrial les restes de la collita es converteixen en deixalles. Tota aquesta biomassa no té utilitat. De fet, apareix com una molèstia, la qual cosa porta fins i tot a la seva eliminació per crema (se suposa que així també es destrueixen les llavors d'herbes adventícies). I és que l'especialització productiva no té capacitat o interès per gestionar aquests recursos i els descarta; la reposició dels nutrients del sòl es fa mitjançant l'aplicació de fertilitzants industrials, generalment de síntesis (Garrabou Segura, Tello & Olarieta, 2010; McNeill & Winiwarter, 2004; Tello Aragay, 2004). En alguns casos sí es fa ús de les restes agràries, però de forma ineficient. Per exemple, en les immenses plantacions de soia del Con Sud s'ha generalitzat la tècnica de la "sembra directa". Es tracta d'una pràctica consistent a estendre la llavor directament sobre les restes de la collita anterior sense voltejar els sòls. Les restes de collites permeten mantenir la humitat del sòl i redueix l'erosió per pluja. No obstant això, aquest ús de les restes sense cap preparació ni laboreo porta al fet que es reprodueixin amb major virulència la mala herba i les plagues, que després han de ser combatudes amb ingents quantitats de agro-químics (Reboratti, 2010). El resultat és, per tant, un model de producció deficitari en termes energètics, que converteix en malbaratament grans volums de nutrients generats pel procés agrari. Els volums de deixalles agràries que

el model de producció industrial és incapaç de retornar al cicle agrari són tan grans que, des de determinats àmbits científics, fins i tot es proposa el seu ús com a biocombustible (Lal, 2005). Oscar Carpintero i José Manuel Naredo (2006) calculen que els mètodes industrials de producció comporten a l'agricultura espanyola un elevat dèficit energètic. Concretament observen que en termes energètics (és a dir, calculant en quilocalories) entre 1977 i 2000 es va triplicar l'ús de fertilitzants (input), mentre que l'increment de la producció va ser només d'un 34% aproximadament (output). I recordem que la industralización de l'agricultura és una imposició del sistema convencional de comercialització i distribució d'aliments. També cal parlar del malbaratament de sòl fèrtil que comporta el model agroalimentari industrial. Per exemple, la producció en règim de monocultiu es basa en la utilització de maquinària a gran escala. I aquesta maquinària margina espais en els quals no és capaç d'operar (terrenys irregulars). Són espais que l'agricultura camperola, que treballa a petita escala i és intensiva en mà d'obra, si aprofita. Però on més es destaca el malbaratament de sòl és en la seva pèrdua de fertilitat. Així explica GRAIN la crisi que ha suposat per al sòl agrari el model agroalimentari actualment dominant: (...) los suelos son uno de los ecosistemas vivos más asombrosos de la Tierra, donde millones de plantas, hongos, bacterias, insectos y otros organismos vivientes —la mayoría invisibles al ojo humano— están en un cambiante proceso de constante creación, composición y descomposición de materia orgánica y vida. Son también el


24

punto de partida inevitable para cualquiera que quiera cultivar alimentos (...). Según una amplia gama de estudios, los suelos agrícolas en Europa y Estados Unidos han perdido, en promedio, de 1 a 2% de materia orgánica en los 20 a 50 centímetros superiores. Este dato puede ser una subestimación ya que casi siempre el punto de comparación es el nivel de materia orgánica de principios del siglo XX, cuando muchos suelos ya estaban sometidos a procesos de industrialización y por tanto podrían haber perdido, ya entonces, importantes cantidades de materia orgánica. Algunos suelos del Medio Oeste agrícola de Estados Unidos, que en los años cincuenta solían contener un 20% de carbono, en la actualidad, llegan apenas a 1 o 2%. Estudios de Chile, Argentina, Brasil, Sudáfrica y España reportan pérdidas de hasta 10%. Datos proporcionados por investigadores de la Universidad de Colorado indican que la pérdida promedio mundial de materia orgánica en las tierras de cultivo es de 7 puntos porcentuales (GRAIN, 2009a). En alguns casos, aquesta pèrdua de sòl fèrtil ha estat ràpida i dramàtica. És el cas de l'espectacular fenomen del Dust Bowl que va assotar les Grans Planes nord-americanes en els anys '30. Si bé la causa immediata va ser una forta sequera, la raó que va provocar la crisi van ser les males pràctiques agràries. Els agricultors que van colonitzar el territori es van veure impulsats a la modernització de les seves explotacions i al monocultiu davant la forta demanda mundial de blat que va provocar la I Guerra Mundial. Finalment, i durant diversos anys, grans tempestes de sorra es van portar la capa fèrtil de les Grans Planes i la van convertir en un desert (Phillips, 1999; Worster, 1979). Els colons de les Grans Planes havien roturat pastures per on havien gegantesques rajades de bisonts... i és aquest un fenomen on el malbaratament d'aliments incideix poderosament. La gran quantitat

d'aliments produïts i rebutjats en la cadena de comercialització-consumo és un dels principals vectors que porten a roturar més boscos, prats i pantans, generalment de gran valor ecològic, dels necessaris per al seu ús agrari. Un consum eficient dels aliments produïts frenaria l'increment de la frontera agrària. Un estudi realitzat a Suècia descobria que només les pèrdues que es donen en les institucions de servei d'aliments equivalen a l'1,5% de la superfície de cultiu d'aquest país (Engström & Carlsson-Kanyama, 2004).

Igualment, el model de producció d'aliments del que participen les grans distribuïdores detallistes provoca el malbaratament d'aigua. El model agro-industrial afavoreix la conversió de secans en regadius, fent un ús intensiu de l'aigua que està generant seriosos problemes de sostenibilitat ambiental i estrès hídric en moltes zones del planeta (Foley, 2011; Hoekstra et al, 2003). Però a més, és un dels principals factors de contaminació de l'aigua dolça disponible (Weis, 2010). Aquesta contaminació d'aigua es deu, en bona mesura, a l'ús indiscriminat de agro-


25

químics. Però també a una mala gestió d'aquestes restes agràries rebutjades dels quals s'ha parlat anteriorment. Un exemple paradigmàtic és de la producció intensiva (estabulada) de bestiar porcí a la comarca catalana d'Osona. El porc produeix purins (residus orgànics compostos d'orina i excrements) que, en petites quantitats, com les quals produeix una explotació diversificada, forma un fem d'excel·lent qualitat. Però en grans quantitats, com succeeix a Osona, es converteix en un residu de difícil gestió i potencialment contaminant. Els purins produïts en aquesta comarca (més de dos milions de metres cúbics a l'any) no es reintegren al cicle agrari, sinó que acaben sent emmagatzemats. I aquesta acumulació, juntament amb l'acció de la pluja, porta a un descens per lixivació dels nutrients que ho conformen, especialment nitrogen, fins als aqüífers, als quals contamina per eutrofització (Dominguez Varela & Salanova Grau, 2004). Així, un producte que té un gran valor pels seus nutrients, no només no es malgasta, sinó que genera greus problemes ecològics. Però a part de l'ineficient ús que el model agro-industrial fa de l'aigua, és interessant indicar que el seu ús per a activitats agràries es reduiria si no hi hagués malbaratament d'aliments; és incalculable els volums d'aigua que es destinen a la producció de menjar que mai serà consumida. Un estudi de l'organització conservacionista WWF descobria que l'aigua destinada a Espanya anualment en la producció d'excedents agraris equival a una tercera part de l'aigua de boca consumida per tota la seva població.

Aquest excedent és el que supera la quotes que la Unió Europea estableix per a cada país i producte. En la UE què és i què deixa de ser excedent és una decisió política, més que un factor de relació entre producció i consum. No obstant això, el resultat és que tones d'aliments acaben sent destruïts, i l'aigua que va ajudar a produir-los, balafiada. Segons el mateix estudi, només a la província de Huelva, en 2005 es van eliminar entre 4 i 5 milions de quilos de maduixot (amb una compensació de 39,26 euros per cada 100 kg aportats per fons públics), para la producció dels quals es van requerir 554.300 metres cúbics d'aigua. En la suposadament tradicional festa de la "tomatina" de Bunyol (instaurada en 1945), on el poble i turistes es llancen indiscriminadament tomàquets fins a deixar el poble de color vermell, els 130.000 kg d'hortalisses utilitzades en 2005 havien requerit gairebé 10.000 metres cúbics d'aigua per a la seva producció (WWF, 2005). Per al cas nord-americà, un estudi publicat a la fi de la dècada de 2010 calculava que els desaprofitaments d'aliments d'aquest país representen una quarta part del consum total d'aigua dolça… i 300 milions de barrils de petroli a l'any (Hall et al, 2009). I és que també cal parlar de malbaratament d'energia. S'estima que l'agricultura intensiva utilitza entre sis i set vegades més energia per unitat d'aliment obtingut que els models de producció tradicionals. La pròpia FAO calcula que, de mitjana, els agricultors dels països industrialitzats destinen cinc vegades més energia comercial (combustible fòssil, electricitat) que els africans. I aquesta proporció augmenta en


26

determinats rubros; per exemple, per produir un kg de maiz, un agricultor nord-americà gasta 33 vegades més energia comercial que un altre mexicà, i per produir un kg d'arròs, fins a 80 vegades més que un camperol filipí (Entrepueblos, 2009). Si es considera l'energia destinada a

produir aliments malgastats, veiem que les pèrdues són importants. Per exemple, es calcula que l'energia incorporada a la producció d'aliments malgastats representa aproxima-dament el 2% del consum anual d'energia d'EUA (Cuéllar & Webber, 2010).

4. Bibliografia Fonts primàries Blanco, M. 2013 "Los 5 aspectos clave de la nueva Ley de la cadena alimentaria" Almería

360, 21 de junio. Disponible en http://almeria360.com/opinion/21062013_los-5-aspectos-clave-de-la-nueva-ley-de-la-cadena-alimentaria_81080.html (Acceso el 2 de marzo de 2014)

Boletín Oficial del Estado 2013 "Ley 12/2013, de 2 de agosto, de medidas para mejorar el funcionamiento

de la cadena alimentaria" BOE 185 (sábado, 3 de agosto de 2013). Pág. 56551-56581.

CNN Money 2012 “Global 500”. Disponible en


27

http://money.cnn.com/magazines/fortune/global500/2012/full_list/ (Acceso el 24 de febrero de 2014)

COAG 2011 “Balance agrario 2011: El nivel de endeudamiento del sector supera por

cuarto año consecutivo a la renta agraria” InfoAgro. (28 de diciembre). Disponible en http://www.infoagro.com/noticias/2011/12/19341_balance_agrario_2011.asp (Acceso el 30 de enero de 2014)

2013 "COAG exige al Gobierno un mediador de contratos lácteos para la negociación de precios que acabe con la indefensión y ruina de los ganaderos" (24 de abril de 2013). Disponible en http://www.coag.org/?s=2&id=a4d1c095af03ec61ccd70eb86c94d8f6 (Acceso el 2 de marzo de 2014)

2014 Anuario Agrario 2014: El campo, puerta abierta al futuro. COAG. Disponible en http://www.coag.org/rep_ficheros_web/7d03dd45077f49226bea5c2cbe5d0760.pdf (Acceso el 6 de junio de 2014)

Diario Oficial de la Unión Europea 2007 "Reglamento (CE) No 1182/2007 del Consejo de 26 de septiembre de 2007

por el que se establecen disposiciones específicas con respecto al sector de las frutas y hortalizas, se modifican las Directivas 2001/112/CE y 2001/113/CE y los Reglamentos (CEE) no 827/68, (CE) no 2200/96, (CE) no 2201/96, (CE) no 2826/2000, (CE) no 1782/2003 y (CE) no 318/2006 y se deroga el Reglamento (CE) no 2202/96". Disponible en http://www.medioruralemar.xunta.es/fileadmin/arquivos/fogga/intervencion/normativa/rg_1182_2007.pdf (Acceso el 6 de junio de 2014)

Generalitat de Catalunya 2011 "El 58% del menjar en bon estat que es llença prové de les llars".

Comunicat de premsa, 24 de novembre de 2011. Generalitat de Catalunya - Departament de Territorio i Sostenibilitat.

Lehiaren Defentsarako Euskal Auzitegia 2009 La distribución de bienes de consumo diario: Competencia, oligopolio y

colusión tácita (Abril, 2009). Disponible en http://www.competencia.euskadi.net/contenidos/informacion/informes/es_informes/adjuntos/INFORME%20DISTRIBUCION%20BIENES%20CONSUMO%20DIARIO-COMPETENCIA,OLIGOPOLIO%20Y%20COLUSION%20TACITA.pdf (Acceso 2 de marzo de 2014)

McGrath, M. 2013 "UK supermarkets reject 'wasted food' report claims". BBC News (10

January). Disponible en http://www.bbc.com/news/uk-20968076 (Acceso el 1 de marzo de 2014).

Moraga Vásquez, E. 2013 "La difícil relación entre supermercados y el agro" Revista del Campo - El

Mercurio 1918 (15 de abril de 2013): 8-9


28

Ondas del Campo 2013 "Estamos subsidiando a los supermercados¨, Ondas del Campo (16 de

mayo de 2013). dicen los productores de azúcar" Disponible en http://www.ondasdecampo.com.ar/audio-1977-estamos-subsidiando-a-los-supermercados-dicen-los-productores-de-azucar.html (Acceso 2 de marzo de 2014)

United Nations - Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights 2011 “The Common Agricultural Policy towards 2020: The role of the European

Union in supporting the realization of the right to food: Comments and Recommendations by the United Nations Special Rapporteur on the right to food Mr. Olivier De Schutter” 17 June 2011. Disponible en http://www.srfood.org/images/stories/pdf/otherdocuments/20110617_cap-reform-comment.pdf (Acceso el 5 de junio de 2014)

Waste Management World 2013 "Biffa Helps Birds Eye Close in on 'Zero Waste'" WMW, 13 March 2012.

Disponible en http://www.waste-management-world.com/articles/2012/03/biffa-helps-birds-eye-close-in-on-zero-waste-.html (Acceso el 2 de marzo de 2014).

Documentació secundària Altieri, M.A., Nicholls, C. 1994 Biodiversity and Pest Management in Agroecosystems. New York: Food

Products Press. Arancon, N.Q. et al 2005 "Effects of vermicomposts produced from cattle manure, food waste and

paper waste on the growth and yield of peppers in the field" Pedobiologia 49 (4): 297-306

Binimelis, R.; Escurriol, V.; Rivera-Ferré, M.G. 2012 Soberanía Alimentaria: Transformación artesanal y equidad de género.

Bilbao: Mundubat BIO Intelligence Service 2012 Preparatory Study on Food Waste Across EU 27 (Technical Report - 2010 -

054). European Commission Buzby, J.C., Hyman, J. 2012 “Total and per capita value of food loss in the United States” Food Policy 37

(5): 561-570 Carpintero, O. 2006 La bioeconomía de Georgescu-Roegen. Madrid: Montesinos. Carpintero, O., Naredo, J.M.


29

2006 "Sobre la evolución de los balances energéticos de la agricultura española, 1950-2000" Historia Agraria 40: 531-554

Carson, R. 1962 La primavera silenciosa. Barcelona: Crítica Ceña Delgado, F. 1997 “La agricultura familiar en España y la nueva PAC: Algunas

consideraciones generales”, en Abaab, A. et al; eds. Agricultures familiales et politiques agricoles en Méditerranée: Enjeux et perspectives (pp. 233-239). Montpellier: CIHEAM

Cuéllar, A., Webber, M. 2010 “Wasted Food, Wasted Energy: The Embedded Energy in Food Waste in the

United States” Environmental Science & Technology 44 (16): 6464-6469 Dolan, C., Humphrey, J. 2000 “Governance and Trade in Fresh Vegetables: The Impact of UK

Supermarkets on the African Horticulture Industry” The Journal of Development Studies 37 (2): 147-176

Dominguez Varela, A., Salanova Grau, J.M. 2004 "Contaminació d'aigües subterrànies per purins a Osona", en AAVV

Ambient. Curs 2003-2004 (pp. 17-20). Barcelona: Universitat Politécnica de Catalunya

El-Mashad, H.M., Zhang, R. 2010 "Biogas production from co-digestion of dairy manure and food waste"

Bioresource Technology 101 (11): 4021-4028 Engström, R., Carlsson-Kanyama, A. 2004 “Food losses in food service institutions Examples from Sweden” Food

Policy 29 (3): 203-213 Entrepueblos 2009 Del malbaratament agroindustrial a l’eficiència agroecològica”, en Martínez,

V., García, F.; eds. Cuinant el planeta: Fets, xifres i propostes sobre canvi climàtic i sistema alimentari global (pp. 44-46). Barcelona: GRAIN, Entrepobles, No et Mengis el Món.

Fjelda, C.R., Sommera, R. 1982 "Regional-seasonal patterns in produce consumption at farmers' markets

and supermarkets" Ecology of Food and Nutrition 12 (2): 109- 115 Foley, J.A. 2011 "Can We Feed the World and Sustain the Planet?: A five-step global plan

could double food production by 2050 while greatly reducing environmental damage" Scientific American 305: 60-65.

Freidberga, S. 2003 “Cleaning up down South: Supermarkets, ethical trade and African


30

horticulture” Social & Cultural Geography 4 (1): 27-43 Friedmann, H. 1993 "The Political Economy of Food: A Global Crisis" New Left Review 197: 29-57. Friends of the Earth 2002 "Supermarkets and Great British fruit" (Media Briefing, october). London:

Friends of the Earth. Disponible en http://www.foe.co.uk/sites/default/files/downloads/supermarket_british_fruit.pdf (Acceso el 1 de marzo de 2014)

Fritz, T. 2012 Globalizar el hambre: Impactos de la Política Agrícola Común (PAC) y de las

políticas comerciales de la UE en la soberanía alimentaria y los países del Sur. Madrid: ACSUR-Las Segovias, Ecologistas en Acción, Plataforma 2015, Plataforma Rural, Veterinarios sin Fronteras, Asociación Trashumancia y Naturaleza.

García, A. 2007 “Precios en origen y precios en destino”, en Montagut, X., Vivas, E.; eds.

Supermercados, no gracias. Grandes cadenas de distribución: Impactos y alternativas (pp. 65-70). Barcelona: Icaria.

García, F., Rivera, M.G. 2007 “Supermercolandia: El planeta de los supermercados”, en Montagut, X.,

Vivas, E.; eds. Supermercados, no gracias: Grandes cadenas de distribución: Impactos y alternativas (pp. 11-24). Barcelona: Icaria

Garrabou Segura, R., Tello, E., Olarieta, J.R. 2010 “La reposición histórica de la fertilidad y el mantenimiento de las

capacidades del suelo, un elemento fundamental de las buenas prácticas agrícolas y su sostenibilidad”, en Garrabou Segura, Ramon y González de Molina, Manuel; eds. La reposición de la fertilidad en los sistemas agrarios tradicionales (pp. 23-38). Barcelona: Icaria

Ghezán, G., Mateos, M., Viteri, L. 2002 “Impact of Supermarkets and Fast–Food Chains on Horticulture Supply

Chains in Argentina” Development Policy Review 20 (4): 389–408. Gorenstein, S. 1998 “Sector agroalimentario: las relaciones industria/gran distribución”

Desarrollo Económico 38 (149): 457-476 Gustavsson, J., Cederberg. C. y Sonesson, U. 2011 Global food losses and food waste. Roma: FAO Hall, K.D. et al. 2009 “The Progressive Increase of Food Waste in America and Its Environmental

Impact” PLoS ONE 4 (11): e7940


31

Harvey, D.R. 1995 "European Union Cereals Policy: An Evolutionary Interpretation" Australian

Journal of Agricultural and Resource Economics 39 (3): 193-217 Hoekstra, A.Y. et al 2003 "Virtual Water Trade. Proceedings of the international meeting on virtual

water trade" Value of water research report series nº 12. IHE Delft. The Netherlands.

Ilbery, B., Bowler, I. 1998 "From agricultural productivism to post-productivism", en Ilbery, B., ed.

The geography of rural change (pp. 57-84). Essex: Pearson Julca-Otiniano, S. et al 2006 "La materia orgánica: importancia y experiencia de su uso en la

agricultura" Idesia 24 (1): 49-61 Kling, W. 1943 "Food Waste in Distribution and Use” American Journal of Agricultural

Economics 25 (4): 848-859 Kumar, M., Ou, Y.-L., Lin, J.-G. 2010 "Co-composting of green waste and food waste at low C/N ratio" Waste

Management 30 (4): 602-609 Lal, R. 2005 "World crop residues production and implications of its use as a biofuel"

Environment International 31 (4): 575–584 Lappé, F.M., Collins, J., Rosset, P. 2005 Doce mitos sobre el hambre. Barcelona: Icaria (Orig. 1986) Lee, J.-J. et al 2004 "Effect of food waste compost on microbial population, soil enzyme activity

and lettuce growth" Bioresource Technology 93 (1): 21-8couto Leguen de Lacroix, E. 2004 The Common Agricultural Policy Explained. Germany: European

Commission Directorate General for Agriculture Macias Huerta, M.C, Valdivia Preciado, C. 2003 “Cambio de hábitos de consumo femenino en la zona metropolitana de

Guadalajajara, Jalisco, México” Sincronía 1 Martínez Alier, J. 1994 De la Economía Ecológica al Ecologismo Popular. Barcelona: Icaria. 1999 Introducción a l’economía ecològica. Barcelona: Rubes Marx, Karl 1973 El capital: Crítica de la economía política (vol. 1). México: FCE (Orig. 1867)


32

Matusitz, J., Forrester, M. 2009 "Successful Glocalization Practices: The Case of Seiyu in Japan" Journal of

Transnational Management 14 (2): 155-176 McNeill, J.R., Winiwarter, V. 2004 “Breaking the Sod: Humankind, History, and Soil” Science 304 (5677):

1627-1629 Moisio,R., Arnould, E.J., Price, L.L. 2004 “Between Mothers and Markets: Constructing family identity through

homemade food” Journal of Consumer Culture 4 (3): 361-384 Montagut, X., Doglioti, F. 2006 Alimentos globalizados. Barcelona: Icaria Montagut, X., Vivas, E.; eds. 2007 Supermercados, no gracias: Grandes cadenas de distribución: Impactos y

alternativas. Barcelona: Icaria Murphy, S., Lilliston, B., Lake, M. 2005 WTO agreement on agriculture: A decade of dumping. Minnesota: The

Institute for Agriculture and Trade Policy. Norton, D., Reid, N. 2013 Nature and farming: Sustaining native biodiversity in agricultural

landscapes. Colliingwood: CSIRO Novas, A. 2009 "Política agraria: subvencionar a los ricos, arruinar a los pobres" Papeles de

relaciones ecosociales y cambio global 107: 141-150 Parfitt, J., Barthel, M., Macnaughton, S. 2010 "Food waste within food supply chains: Quantification and potential for

change to 2050" Philosophical Transactions B 365: 3065-3081 Phillips, S.T. 1999 "Lessons from the Dust Bowl: Dryland Agriculture and Soil Erosion in the

United States and South Africa, 1900-1950" Environmental History 4 (2): 245-266

Pouliquen, A. 1998 "Agricultural enlargement of the EU under Agenda 2000: Surplus of farm

labour versus surplus of farm products" Economics of Transition 6 (2): 505-522

Prieto, M. et al 2008 “Concepto de calidad en la industria agroalimentaria” Interciencia: Revista de

ciencia y tecnología de América 33 (4): 258-264 Quenum, L. et al 2008 "Modificación de las propiedades del suelo provocada por diferentes


33

modalidades de gestión de los restos de cultivos hortícolas bajo producción ecológica e integrada" VIII Congreso SEAE. Bullas (Murcia)

Rajadell Carreras, M., Sánchez García, J.L. 2010 Lean Manufacturing: La evidencia de una necesidad. Madrid: Ediciones Díaz

de Santos. Reardon, T., Hopkins, R. 2006 “The Supermarket Revolution in Developing Countries: Policies to Address

Emerging Tensions Among Supermarkets, Suppliers and Traditional Retailers” The European Journal of Development Research 18 (4): 522-545

Reboratti, C. 2010 "Un mar de soja: la nueva agricultura en Argentina y sus consecuencias"

Revista de Geografía Norte Grande 45: 63-76 Ribeiro, S. 2007 “Supermercados, ¿nueva pesadilla campesina”, en Montagut, X., Vivas, E.;

eds. Supermercados, no gracias. Grandes cadenas de distribución: Impactos y alternativas (pp. 61-64). Barcelona: Icaria.

Rimal, A. et al 2008 “Perception of food safety and changes in food consumption habits: a

consumer analysis” International Journal of Consumer Studies 25 (1): 43-52 Rivera-Ferre, M. G. 2009 "Supply vs. Demand of Agri-industrial Meat and Fish Products: A Chicken

and Egg Paradigm?" International Journal of Sociology of Agriculture and Food 16 (2): 90-105.

Ronald, F., William, M., Harper, B. 1967 “Correlates of Grocery Product Consumption Rates” Journal of Marketing

Research 4 (2): 184-190. Rosales, E., Rodríguez Couto, S., Sanromán, S. 2002 "New uses of food waste: application to laccase production by Trametes

hirsuta" Biotechnology Letters 24 (9): 701-704 Schwentesius, R., Gómez, M.A. 2002 “Supermarkets in Mexico: Impacts on Horticulture Systems” Development

Policy Review 20 (4): 487–502 Segrelles Serrano, J.A. 2012 "La Política Agrícola Común de la Unión Europea y la soberanía alimentaria

de América Latina: una interrelación dialéctica" Scripta Nova XVI (415). Disponible en http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-415.htm

Shin, H.-S., Youn, J.-H., Kim, S.-H. 2004 "Hydrogen production from food waste in anaerobic mesophilic and

thermophilic acidogenesis" International Journal of Hydrogen Energy 29 (3): 1355-1363


34

Shiva, V. 2008 Las Nuevas Guerra de la Globalización: Semillas, agua y formas de vida.

Madrid: Popular. Sotomayor, O. 1994 Políticas de modernización y reconversión de la pequeña agricultura

tradicional chilena. Santiago de Chile: ODEPA, IICA. Stedile, J.P. 2010 "Las tendencias del capital sobre la agricultura" América Latina en

Movimiento 459: 1-6 Stuart, T. 2011 Despilfarro: El escándalo global de la comida. Madrid: Alianza (orig. 2009) Swinnen, J.F.M. 2010 "The Political Economy of Agricultural and Food Policies: Recent

Contributions, New Insights, and Areas for Further Research" Applied Economic Perspectives and Policy 32 (1): 33-58

Tangermann, S., Cramon-Taubadel, S. von 2013 "Agricultural policy in the European Union: An overview"

Diskussionspapiere, núm 1302. Department für Agrarökonomie und Rurale Entwicklung

Tello Aragay, E. 2004 "Desenvolupament sostenible a l’agricultura: L'evolució, la història i els

criteris operatius", en Argemí d’Abadal, L. y Rodríguez Rodríguez-Zúñiga, M. (eds.), L’agricultura moderna: De l'alimentació al medi ambient (pp. 83-152). Barcelona: Universitat de Barcelona.

Tilman, D. 1998 “The greening of the green revolution” Nature 396: 211-212 Toledo, V.M., Barrera-Bassols, N. 2008 La memoria biocultural: la importancia ecológica de las sabidurías

tradicionales. Barcelona: Icaria. Tomlinson, I. 2013 "Doubling food production to feed the 9 billion: A critical perspective on a

key discourse of food security in the UK" Journal of Rural Studies 29: 81-90.

Veterinarios Sin Fronteras 2011 Una injusticia llamada PAC. Barcelona: VSF Warner, D., Tzilivakis, J., Lewis, K. 2005 Sustainability of UK Strawberry Crop: Final report to Defra for Research

Project HH3606 Hertfordshire: University of Hertfordshire; Department for Environment, Food and Rural Affairs


35

Weis, T. 2010 "The Accelerating Biophysical Contradictions of Industrial Capitalist

Agriculture" Journal of Agrarian Change 10 (3): 315-341 Wheeler, L.A. 1941 "Agricultural surpluses in the Postwar World" Foreign Affairs 20 (1) Wood, W. 2007 “Purchase and Consumption Habits: Not Necessarily What You Intend”

Journal of Consumer Psychology 17 (4): 261–276 Worster, D. 1979 Dust Bowl: The Southern Plains in the 1930s. New York: Oxford University Press. WWF 2005 "Los excedentes agrícolas “se beben” el agua de 16 millones de españoles:

Un análisis de la sobreproducción en el regadío" WWF (21 de septiembre de 2005). Disponible en http://awsassets.wwf.es/downloads/consumo_agua_por_excedentes_agricolas_sep05_1.pdf (Acceso el 4 de marzo de 2014)


36

Els autors

Jordi Gascón és doctor en antropologia social per la Universitat de Barcelona, i està especialitzat en estudis rurals. Els seus àmbits de recerca són els impactes del turisme al món camperol i les polítiques agràries a Amèrica Llatina. Investigador Sènior adscrit a l'Instituto de Altos Estudios Nacionales (IAEN) d'Equador, també és membre de la Xarxa de Consum Solidari. Entre altres llibres és autor de Gringos como en sueños: diferenciación y conflicto campesino en los Andes peruanos ante el desarrollo del turismo (Lima, 2005), El turismo en la cooperación internacional (Barcelona, 2009), ¿Cambio de rumbo en las políticas agrarias latinoamericanas?: Estado, movimientos sociales y soberanía alimentaria (amb Xavier Montagut. Barcelona, 2010. Reeditat per FLACSO-Ecuador al 2011), El turismo en el inicio del milenio: una lectura crítica a tres voces (con Joan Buades y Ernest Cañada. Madrid, 2012), i Turistas y campesinado: el turismo como vector de cambio de las economías campesinas en la era de la globalización (amb Diana Ojeda. Tenerife & Madrid, 2014), a més d'articles en revistes acadèmiques internacionals.

Xavier Montagut és un economista i docent especialitzat en comerç internacional, consum responsable i comerç just, temes als quals s'apropa des d'una visió crítica. Entre els seus llibres es pot destacar Alimentos Globalizados (amb Fabrizzio Doglioti. Barcelona, 2006. Reeditat per por Plural-Bolivia al 2013), Supermercados, no gracias: Grandes cadenas de distribución: Impactos y alternativas (amb Esther Vivas. Barcelona, 2007), Del Campo al Plato (amb Esther Vivas. Barcelona, 2009) i el citat ¿Cambio de rumbo en las políticas agrarias latinoamericanas?. President de la Xarxa de Consum Solidari, és també un reconegut activista en la defensa de la Sobirania Alimentària i els drets camperols.

L’Editor La Xarxa de Consum Solidari és una associació que des de l'any 1996 treballa en l'àmbit del comerç just i el consum responsable. La Xarxa te una visió integral del comerç just que engloba tot el cicle d'un producte (des de la seva producció fins a la seva comercialització) i que defensar el principis propugnats per la sobirania alimentària.

Barcelona. Agost de 2014

www.xarxaconsum.org

El malbaratament d'aliments és un fenomen cada vegada més recurrent en el discurs polític i l'anàlisi acadèmica. I és que alguns estudis calculen que una tercera part dels aliments produïts no arriben a ser consumits. No obstant això, predomina un acostament esbiaixat al fenomen que planteja com a solució millores tecnològiques o una major responsabilitat social dels agents que participen en el procés agroalimentari.

El present document utilitza les eines que ofereix l’agroecologia i la ecologia política, que al distingir entre models agraris o calcular en unitats d'energia o nutrients (i no monetàries i de volum), aporta una perspectiva diferent. Una perspectiva que descobreix que el malbaratament d'aliments no és tant resultat d'una deficient gestió logística o de l'escassa conscienciació social, com de les relacions de poder existents en la cadena agroalimentària o de polítiques agràries que afavoreixen l’ agro-industria en detriment de la pagesia.

Amb el suport de:

"Malbaratament en la producció d’aliments: una visió des de la sobirania alimentària" (Gascón,...

Documents

Transcript of "Malbaratament en la producció d’aliments: una visió des de la sobirania alimentària" (Gascón,...