Certamen 2015

Certamen literariFrancesc Candel2015

Certamen literariFrancesc Candel2015

Certamen literariFrancesc CandelLa Marina 2015

EdicióAjuntament de Barcelona, Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc

CoordinacióElvira Aguirre, Direcció de Serveis a les Persones i al Territori, Districte de Sants-MontjuïcNadia Rodríguez, Direcció de Serveis a les Persones i al Territori, Districte de Sants-MontjuïcÀngels Migueles, Biblioteca Francesc CandelJulián Figueres, Biblioteca Vapor VellJoan Delgado, Biblioteca Poble-sec - Francesc BoixAnna Xuclà, Departament de Comunicació, Districte de Sants-Montjuïc

Disseny i maquetacióImatge i Producció Editorial Municipal, Ajuntament de Barcelona

Correcció lingüísticaConsorci Normalització Lingüística

Edició i impressióImatge i Producció Editorial Municipal, Ajuntament de Barcelona

Dipòsit legalB-20.667-2015

Enguany celebrem l'edició número vint-i-tres d'aquest certa-men literari tan emblemàtic, un bon moment en el camí que ensconvida a descobrir nous talents i noves maneres d'escriure. Elspremis literaris Francesc Candel reten homenatge a aquest escrip-tor, a la seva personalitat, al seu barri, amb la idea de mantenir-neviu l’esperit a la Marina perquè sigui conegut molt més enllà, a totel districte i a tota la ciutat.

Aquest recull de relat curt (adult i juvenil), reportatge periodís-tic i poesia, amb les obres dels premiats i els finalistes, transmetun aire de proximitat, de relacions interpersonals, de diferentscultures, de convivència. Llegiu-lo. I feu-lo córrer: es tracta decompartir allò que tenim a les mans i al cap, d'aquesta maneratots hi sortim guanyant.

Animeu-vos a conèixer en profunditat l'esperit d'en FrancescCandel i aquests premis literaris. I no dubteu a participar-hi en lapropera edició!

Jaume Asens i LlodràRegidor del Districte de Sants-Montjuïc

Guanyadors del Certamen literari Francesc Candel La Marina 2015

PoesiaYose Álvarez-Mesa

Relat curt adultMarta Figueras Alsius

Relat curt juvenilSofía Gómez Martínez

Reportatge periodísticAlfredo Álvarez Pérez

Finalistes del certamen literari Francesc Candel La Marina 2015

PoesiaAmando García Nuño

Relat curt adultCristina García Morales

Relat curt juvenilMartí Casal Pelegrí

Reportatge periodísticTeresa Fraile Calvo

Certamen literari Francesc Candel 2015 5

6 Certamen literari Francesc Candel 2015

Membres del jurat

President del juratAntoni CarballidoConseller de Cultura del Districte de Sants-Montjuïc

Relat curt juvenilJaume Centelles, Escriptor i pedagogJordi Mateu, Professor de l’Escola Can ClosJoan Delgado, Director Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix

Relat curt adultMartí Carandell, Professor de l’Institut Domènech i MuntanerOleguer Forcades, Director de Sants 3 RàdioAntoni Reig, Periodista, profesor de Comunicació a la UAB i membre d’Òmnium Sants

Reportatge periodísticGenís Sinca, Escriptor i periodistaJesús Martínez, Periodista, escriptor i editor de Sants-Montjuïc Pere Baltà, President de la Fundació Paco CandelEva Albiol, Cap de redacció de La Marina

PoesiaRicard Reitano, Escriptor i activista culturalMaria Lorente Becerra, EscriptoraJulián Figueres, Director Biblioteca Vapor Vell

Esperando abrilGuanyador modalitat poesiaYose Álvarez-Mesa

I

Marzo gotea sobre el invierno exhausto y cadavéricoaplastando el momento con sus dedos de agua.

Me zambullo entre el rumor de las mantasal abrigo del sueño que me espera.

Los cristales resuenan con estrépitopurgando su osadía,(los dientes de la lluvia trabajan a destajo),y la madera cruje encharcada en bostezos.

Me adormezco bajo la sinfonía que estalla en el jardín.

Mañana volveré a desear la primavera.

II

Albergo tantas sombras diseminadas por tu ausencia en la casa…(En el hueco infinito de la puerta, sobre todo).

Me quedé sin tu paz, sin tu luz,

sin tus ensueños…

Me quedé con los sentidos huérfanos y ahogadosen un llanto sin lágrimas.

El temporal se alía con la nochepara entonar la serenata de tus pasos alejándose.

Tulipanes sin alma desdibujan tu rostro ante el espejo.


III

Se ha mojado el momento,la ropa,los zapatos.

La piel es una estancia líquida de vientos funerarios.

Y yo espero, espero…sabiendo que nadie llegará.

IV

El viento se introduce en la lluvia y truncasu trayectoria.

Voltea su intención vertical tejiendo mi destinocon agujas que doblegan la inercia.

Las gotas se estilizan,afilan su panzas retadoras (ahora llenas de vértigo)y aceleran los pasos impulsados por dedos invisibles.

Por fin se estrellan (irremediablemente) contra el pavimento,oblicuas y agotadas, con un grito escorado,pintando charcos de ausencia en mis retinas.

V

Y marzo finalizasin demostrarme que la vida sigue.

El sol pende en lo alto abigarrado y sobrio,tachonado de nubes que alfombran sus pisadas.


En mis paredes se abrazan las distanciasy el reloj hace eco.(Apenas se distingue ya su voz).

Amanece otro día de esperas invidentes,de conjuros para ablandar las horas de urgencias detenidas,de sensaciones vibrando en el paisaje.

Y marzo finalizasin permitirme abrir el ventanal.

Pasajeros del último tranvíaFinalista modalitat poesiaAmando García Nuño


“Si aquí no hay otro remedio sino confesar o morir…”Quijote. Cap.LXIV

El bachiller subió, acaso en el Raval,buscando su lugar. Camino de la playase había vaciado aquel vagónde ilusiones con casco y espadaña.Apenas quedaba ya un viajero enjutosentado al fondo, contemplandoen la pantalla del móvil unos ojosde pardas lejanías.

Se sentó frente a él,sólo un pasillo aislabala aciaga terquedad del día insomne.El triste pasajero se aflojóla gola de la angustia sobre el cuello,presumía un destinode aciagas sementeras, el retornoal barbecho fugaz de la cordura.

Estaban solos, nada habíamás que un envite ciego a la esperanza,un pleito de bellezas ensoñadas,un desafío tras las ventanillasopacas de dolor, y aquella apuestaal futuro alineado de los sueños…

El bachiller bajó, acaso por el Born,en alguna parada de almas viejas,dejando al hombre tristeel periódico del día, una sentenciamás lenta que la muerte, y un dolorde imposibles batiéndole el costado.

En su traje, marengo de hidalguía,quedó el dolor de ser sin haber sido,la certidumbre aciaga de ese día…Hallóse, al fin, más viejo y más heridoasiendo el maletín de la utopíacon su única mano, y ya vencido…Pasajero del último tranvíaque, al albur de un tiempo ya perdido,arrastra su locura todavíay no tiene parada en el olvido.

El nen de la gorra taronjaGuanyador modalitat relat curt adultMarta Figueras Alsius


El nen de la gorra taronja era alt i prim. El vaig conèixer famolts anys, al turó dels búnquers, on anava a menjar pipes quanm’escapava de casa. Fa tants anys que el vaig conèixer que tincla impressió que està mort. Si ara hi penso el veig tot arrugadet,assegut a terra, amb les cames quilomètriques penjant turó avall.Els cabells blancs li sortirien de sota la gorra i segurament elsulls se li haurien fet petits i brillants. Potser els tindria blaus,com els vells que són savis.Però quan jo el vaig veure assegut allà, els tenia negres, els

ulls, i menjava un polo de maduixa. M’hi vaig fixar perquè men-tre feia llepades al gelat somreia d’orella o orella. Feia una micade por, amb aquella boca tan gran i sense parar de somriure ambla llengua amunt i avall. Tenia les dents blanques i tota la caratambé, com la pell dels cadàvers. Em va fer enveja perquè jo por-tava ferros i no m’agradava gens somriure perquè els ferros erenhorrorosos i m’espatllaven la cara. Tot i que agraeixo haver estatmonstruosa durant la meva infantesa perquè ara tinc unes dentsbastants maques.La qüestió és que vaig veure el nen de la gorra taronja assegut

a la vora del turó, amb les cames penjant i menjant un gelat ambun somriure ben ample i ben amunt. Les comissures dels llavisgairebé li arribaven als ulls, que eren rodons i grossos com sín-dries. M’agrada molt menjar síndria. I les celles triangulars, comun malvat. I mirava d’un cantó a l’altre com si busqués algunacosa però no semblava que veiés res. Vaig pensar que devia serun robot.Era una cosa, o un ésser, realment estranya i diria que em va

pertorbar i tot. Em vaig eixugar els ulls perquè acabava de plorar,m’hi vaig acostar per darrere i li vaig tocar l’espatlla amb un dit.Va girar el cap i se’m va quedar mirant amb aquella cara tanpeculiar, somrient encara. Va cridar HOLA com si estiguéssim atrenta metres de distància l’un de l’altra i em va fer molta gràcia.Vaig riure i ell em va dir, en un volum normal “No et tapis la bocaamb la mà, m’encanta això que duus a les dents”. “Aquestamerda?” li vaig preguntar, assenyalant-me la boca. Em va dir quesí, i em va demanar si podia tocar-los. Es va separar de mi, va


estirar el seu braç llarg i jo vaig tancar els ulls, perquè us juroque tenir aquell nen-gegant-insecte amb aquell somriure tan exa-gerat i psicòpata i aquelles celles punxegudes, a davant meuamb la seva mà dins la meva boca, era una cosa molt macabra.Durant un quart d’hora em va resseguir cada part dels ferros quetenia incrustats a les dents. Quan va treure el dit de la meva bocaem va dir gràcies. Sempre somrient i ensenyant-me les dents. Eraun nen adorable.Vam seure a terra i li vaig dir que tenia tretze anys i que la

meva vida era molt dura. Era un nen molt alt per tenir deu anysperò li quedava bé amb aquella cara. Seguia llepant el pal tot ique del polo, ja no en quedava res.– Jo també tinc una vida trista- I es va posar a plorar. Perònomés de llàgrimes, plorava, perquè seguia somrient moltgran.

Em va fer molta pena allò, allò que plorés somrient, i tambéem vaig posar a plorar, i li vaig donar la mà.– Sóc una carbassa- va dir.I em vaig pixar de riure. Em va mirar i em va dir “No fa grà-

cia.” I jo encara vaig riure mes fort perquè em va dir que no feiagràcia amb aquella boca tan i tan riallera. Plorava de riure i ellanava plorant de no-riure i les llàgrimes li entraven a la bocasomrient. Pobret. Li vaig demanar perdo i em vaig centrar. El nennecessitava ajuda i jo sentir-me útil.I aleshores va passar-me allò que sempre vols que et passi

quan ets petit però que no passa mai, tipus trobar-te un geni, unésser màgic, o fer-te amic d’una fada. Allò que et frustra quanfas deu anys perquè penses: ja està, no he estat una nena prouespecial per conèixer cap follet, segur que un nen millor que jo, ala seva habitació hi te una caseta amb un ninot que a la nit cobravida o amb un coi de ratolí que sap parlar. Va ser meravellós.“Coneixes el conte de la ventafocs?”, va demanar-me el nen.

És clar que el coneixia, qui no coneix el conte de la Ventafocs?“Saps que hi ha una carbassa que es converteix en carrossa?Doncs jo sóc el nen que a les dotze de la nit es converteix en car-bassa. Abans no passava res, perquè quan surt el sol torno a ser


un nen normal, però un dia, uns nois joves em van trobar i ambun ganivet em van foradar fent-me forma d’ulls i de boca grossa.Em va fer mal i ara estic tot el dia així.” Em va dir que això lihavia portat molts problemes, que ningú no se’l prenia seriosa-ment i que no sabia gaire què fer amb la seva vida. No vaig saberquè dir-li, realment era una història prou dramàtica i jo era massaimpulsiva per donar consells intel·ligents o consolar al personal.Però el primer que se’m va acudir va ser dir-li que per això últimno patís, que la majoria de gent no sabia gaire què fer amb res ique per això tothom acabava fent tants disbarats. No tenia pares.Bé, els seus pares havien estat uns pagesos que no podien tenirfills i havien fet un pacte amb el diable: tindrien un fill carbassaa canvi de convertir-se ells també en carbassa però per sempre–dia i nit–. Per tant, el nen havia crescut completament sol ambdues carbasses formoses i grosses a la taula del menjador.Durant el dia, el nen vetllava per les carbasses però a la nit nopodia fer-ho perquè ell mateix també es convertia en una verdu-ra, o un tubercle o una hortalissa, tan es, en una cosa que no potsentir ni parlar. I el mateix dia que els adolescents el van agafarper celebrar la nit del trenta un d’octubre, van agafar els seuspares-carbasa per menjar-se’ls. Per sort, a ell només li haviatocat això de la cara.– Vaig estar trist uns dies, perquè trobava a faltar la compan-yia dels pares a la nit. Encara que no ens poguéssim comu-nicar era com... com dormir amb algú saps? Et sents acom-panyat. Ja sé que una carbassa morta no és una cosaviva...però eren els meus pares. Quan sortia el sol i em con-vertia en nen els veia allà a prou meu i em sentia estimat. Iara estic molt sol.

Li vaig dir que m’havia enamorat d’ell i que m’esperaria quefos mitjanit per endur-me’l a casa i que pogués tornar a dormiracompanyat ni que fos una nit. I a les dotze en punt va convertir-se en carbassa davant dels meus ulls, jo no m’ho creia. Va seruna metamorfosi esplèndida: es va anar ataronjant i encongintmolt a poc a poc, i es va fer rodó. Vaig agafar-lo de terra i vaigtornar a casa. L’endemà al mati: la tragèdia. Una olor intensa de


carbassa em va fer despertar d’un sobresalt. Vaig córrer cap a lacuina i vaig xisclar perquè hi haviauna olla que treia fum.A l’olla, el cadàver líquid del meu amic. El meu amic carbassa

convertit en crema de verdures . Déu m’havia encomanat la mis-sió de cuidar-lo i la meva mare l’havia matat. No tornaria a men-jar gelats de maduixa, i això em feia plorar, perquè es veia d’unahora lluny que li encantaven. Com que era una nena bastant lles-ta i resolutiva que no es conformava amb el que li passava senseque ella volgués que li passés, vaig començar a pensar possiblesaccions a emprendre després de la desgràcia: llençar la cremapel turó on ens havíem conegut; menjar-me la crema amb crosto-nets de pa torrat; o mirar a la brossa per si hi havia les llavorsque la mare havia llençat al matar la carbassa.Hi eren.Hi eren.I em vaig menjar el meu amic a cullerades.Aquella nit em vaig tornar a escapar de casa, vaig anar al turó

dels búnquers i vaig plantar totes les llavors de carbassa sota unarbre molt alt, alt com el meu amic. Lluna plena, i jo amb aque-lla pala de platja fent un gran forat, gran com el somriure delmeu amic. Com si enterrés un mort.L’endemà al matí, ben d’hora, vaig córrer cap al turó a mirar si

el nen de la gorra taronja havia ressuscitat. I no. Tot era ple deflors ataronjades. Abans d’una vida sempre hi ha hagut flors.Però aquestes flors no es van convertir mai en carbasses, ni en elmeu amic. Sempre van ser flors molt fràgils i senzilles, com lescoses que importen. Sé que el meu amic carbassa corre per lameva sang perquè me’l vaig menjar, i que te flors per sempre allàon el vaig conèixer i estimar una tarda.Jo vaig ser la nena que va conèixer el nen carbassa. I ningú

més.

El hombre de los buzonesFinalista modalitat relat curt adultCristina García Morales

Me expulsa la casa y me expulsa la ciudad. Otras veces hepodido refugiarme de la ciudad en la casa o de la casa en la ciu-dad, según el caso. Y otras veces, excepcionales, he tenido elrefugio de otra casa distinta a la mía. Pero ya no hay refugio ycuando alguien me dirige la palabra lloro. Pienso que un poeta empezaría el poema así, Me expulsa la

casa y me expulsa la ciudad. Creo que puede ser el comienzo deun poema. Puedo crear una segunda persona difusa y escribir esepoema. Yo nunca he escrito un poema, pero recuerdo haberescrito a los dieciséis años una línea que podría ser un verso:Sólo yo, que le subo y le bajo el tirante a mi antojo con el deseo.Era el final de un microcuento en el que yo era la protagonista,era verano, llevaba un sujetador rosa fucsia Cacharel y una cami-seta verde pistacho de tirantes finos, de manera que los tirantesdel sujetador se veían. En el microcuento yo estoy sentada escri-biendo el microcuento en una libreta y el narrador es alguien queobserva cómo el movimiento de mi mano se comunica al hombroy eso hace que se me baje varias veces el tirante del sujetador.Describe el narrador que yo me subo el tirante en un gesto mecá-nico, sin darme cuenta, y por último concluye que él es el únicoque se da cuenta de mi gesto porque es él quien me sube y mebaja el tirante a su antojo con el deseo.En línea recta desde mi casa está el hombre de los buzones.

Nos separa la sede de la ONCE. De no ser por la sede de la ONCEseríamos vecinos, pero tenemos que rodear la sede de la ONCEpara encontrarnos. Soy yo la que siempre lo encuentra a él. Lacasa me expulsa y al salir la ciudad también me expulsa y yocometo el error de meterme en un bar a gastar diez euros que notengo. Sé que estoy cometiendo el error conforme lo cometo, yaun así entro al bar, y el bar también me expulsa. Me expulsa yme cobra. Soy la más guapa del bar pero no estoy en el bar apro-piado como para que ningún hombre guapo se me acerque. Elerror es doble. La casa me expulsa y al salir la ciudad tambiénme expulsa pero iba decidida a refugiarme en un concierto defunk rocanrolero de unos chicos que se llaman The Baker Bro-thers, Los hermanos Baker o Los hermanos panaderos (me gusta



pensar que lo último), donde habría bailado hasta entrarme unataque de asma. Pero una vez he salido de casa la ciudad comoun matón de discoteca me expulsa y hasta me quita el derechode andar por la calle los quince minutos que me separan delBooga Club. Entonces, como lo tengo a un minuto, me meto enese bar inapropiado y frío, porque la gente sale a fumar constan-temente y yo estoy al lado de la puerta y voy vestida con la ropaapropiada para el concierto, que me deja la cintura al aire. Laentrada costaba doce euros, yo me gasté diez en el bar. Hago lacuenta cuando estoy de vuelta en casa y metida en la cama, y meda tremenda rabia mi pésima gestión de las expulsiones.Los fines de semana de diciembre Granada es una discoteca

barata que se las da de garito sofisticado con djs profesionales,con carta de cócteles, con aseos con papel higiénico, pero notiene nada de eso. A la discoteca que es Granada se le clareanlos desconchones por debajo de la última mano de pintura y elmatón de la puerta que a mí nunca me deja entrar lleva un jerseyde Armani falso y un perfume de Armani falso que marea. EnGranada no hay tienda Armani, cómo va a haber en Granada tien-da Armani, qué a punto estoy de dar media vuelta y regresar a lacasa que me expulsa a encararme con ella, a que un libro que nome interesa me haga de escudo, pero veo entonces al hombre delos buzones que ha conquistado en plena calle Ganivet un reduc-to de honestidad. Yo me quedo mirándolo desde la otra acera.Estoy avergonzada y me siento una snob por fascinarme un vaga-bundo. Esas reflexiones hacía al principio. Me quedo mirándolo auna distancia más corta y él no se inmuta. Está sentado en unescalón con las manos sobre las rodillas y los ojos cansados alfrente, sin dedicar ni un pestañeo a los clientes de la discotecaque pasan por delante de él bailando la canción del verano eninvierno. Durante el día el hombre de los buzones se va de losbuzones para que la gente pueda echar sus cartas y se sienta enel banco de cualquier plaza, al sol, en la misma postura que noes ni de espera, es de estar, de existir. En una enciclopedia apa-recería una foto del hombre de los buzones y en el pie se leería“Hombre”.


Una segunda persona difusa para el poema diría te he escritocartas desde lugares remotos contando cosas remotas. Te heescrito desde un tren azul que atravesaba el Rajastán contándoteque en la piscina del Ranthambore Hotel un turista ha desviadoel objetivo del faquir que caminaba sobre brasas para hacermefotos a mí. Te he escrito desde la segunda mezquita más grandedel mundo contándote que me han tomado por chechena, me hellamado Fátima por un par de horas, he comido lentejas con unafamilia, pero cuando ha llegado la hora de la oración mi cinismose ha puesto a prueba y ha fracasado, he tenido que recorrer elperímetro de soportales saltando por encima de las mujeres arro-dilladas, haciendo el camino más largo y difícil porque el suelode piedra roja abrasaba y no podía atravesar el patio descalza.Pero lo más remoto de esas cartas no es ni desde donde las escri-bí ni lo que contaban, sino el hecho mismo de escribírtelas, amano en un cuaderno, y a ti que nunca respondes; y todavía hayalgo más remoto y es que yo creo que eso es lo correcto.Me fascinan el mendigo y su perro. Cuando el mendigo está

comiendo de una pequeña fiambrera el perro guarda distancia yatiende con la cabeza ladeada, como el perro que atiende a lagramola de la discográfica La voz de su amo. El mendigo se poneen el buzón de Granada Capital y el perro en el de Madrid. Elperro del mendigo se llama Nano, y eso es algo que me sigueavergonzando un poco, saber el nombre del perro y no el delhombre. Fui yo quien se lo preguntó directamente, cómo sellama el perro, una vez que fui a los buzones a llevarle mediapizza y media tarrina de paté que me sobró y que me envasaronen el restaurante. El perro me gruñe que me quiere matar y yo ledigo al mendigo dele algo al perro, que no ladre tanto. Luegoconsideré ese comentario medio inoportuno por mi parte, aunqueconsiderar inoportuno un comentario que se le dice con totalcomadrería a un vecino sí que me hace sentir snob. No sé si sérelacionarme con el mendigo. Me sale naturalmente, naturalmen-te me agacho para darle una moneda y para desenvolverle unfilete, naturalmente meto en el microondas los pedazos de pizzapara llevárselos calientes. Pero después pienso en el filósofo y en


eso de que todo lo que le queda por hacer a un mendigo con res-pecto a mí es pegarme un puñetazo, y me pregunto si natural-mente él agradece mi pizza recalentada y preguntármelo mevuelve otra vez snob. Sentir vergüenza de sentir vergüenza. Sentirvergüenza de sentir vergüenza de sentir vergüenza. Hoy por ser mi cumpleaños me he permitido una huida en

toda regla. Cumplo veintiséis. Ni la casa ni la ciudad han podidoalcanzarme. He descongelado un bollo de pan y he recalentado eltomate frito de mi abuela. Se me ve venir: que me he ido acomérmelo a los buzones con el mendigo. No tan deprisa. Mojarpan en el tomate frito de mi abuela es lo mejor del mundo. Estomate frito con conejo, pero yo pongo los pedazos de conejoaparte porque siempre le queda duro, o será que el conejo esduro. Me ha expulsado la casa y la calle me ha dado su bienveni-da de siempre de “mejor vuélvete a casa”, pero yo he rodeado eledificio de la ONCE con el recipiente de tomate calentándomelos guantes y he saludado a mi vecino. Todavía no sé cómo sellama. Le digo señor. Señor, ¿le importa si me siento? El Nanome ladra que me quiere matar. El hombre sale soñolientamentede su estado de estar y manda callar al perro. Me ofrece un car-tón, el suelo está frío. Yo lo acepto y me pongo delante del buzónde Extranjero. Me quito los guantes, saco el pan y el tomate, alar-go el brazo hasta Granada Capital y le ofrezco. Se sirve un pocoen su fiambrera y me lo devuelve agradecido y sonriéndoseles losojos azules. Desde Provincias el Nano observa el comer concen-trado de su amo. Yo no me sé el estado de estar pero estoy agusto, no hay prueba de cinismo que superar y me he puesto aescribirte otra de mis cartas remotas porque creo que es locorrecto.

Finestres a la realitatGuanyador modalitat relat curt juvenilSofía Gómez Martínez


La professora repartia fulls en blanc pels pupitres mentre elsaclaria els requeriments d’aquella edició dels Jocs Florals: “...esvaloraran poesies que tinguin un mínim de 12 versos, el tema éslliure...”. Amb prou feines se’n sortia per fer-se entendre en cata-là i li demanaven que escrivís poesia? De cua d’ull va advertir unmoviment al passadís i, quan estava girant el cap per veure quis’acostava, l’esclafir de vidres esberlats la va transportar violenta-ment de nou a la confusió de després de l’impacte.Va sentir el dolor agut de mil agulles clavant-se-li a la seva

pell i les mans se li van tenyir de vermell. Darrere el xiulet que liressonava als timpans va sentir els crits esgarrifadors i les sirenesque entraven per l’obertura que feia pocs instants era una fines-tra. Va engrapar d’una revolada el llibre rebregat que li havia cai-gut de la falda i va córrer, o més aviat es va moure sobre unescames tremoloses i inestables que no obeïen les ordres del seucervell. El terror li recorria les venes com un congelant que lainsensibilitzava pam a pam. “Arriba a les escales, escales, esca-les...” Les havia pujat feia un parell d’hores, amb el pols a lesoïdes, sentint com el seu cor accelerava per l’esforç i l’adrenalinad’enfilar-se fins la planta més elevada de l’edifici on es refugia-ven. Buscava llum i sortir d’entre aquelles quatre parets que s’a-naven acostant cada cop més a cada instant que passava al sote-rrani. L’electricitat era un luxe oblidat després de tants mesos deconflicte i ella només necessitava llegir, abstreure’s. Evadir-seper uns moments de les tropes prorusses que planaven com unespectre sobre la ciutat, enrunant-la amb míssils i bombesimprevisibles i implacables. Els seus dits van tocar la fusta pol-segosa de la barana i la van llençar de cap a les escales, l’asfixiacreixent dins els seus pulmons mentre esperava el tro delsegüent atac. Tornava al seu refugi claustrofòbic amb l’aire viciatdel pànic que hi havien respirat dia rere dia des que el conflicteva començar. El seu pare deia que marxarien, que no els quedavares allà a què aferrar-se ni res per defensar. Aconseguirien quel-com millor que una vida incerta entre antics edificis soviètics amig esfondrar, invisibles per un món on les desgràcies existienúnicament quan sortien a les notícies. Quan només uns esglaons


la separaven de la planta baixa tot va començar a tremolar. Elterra repicava sota els seus peus seguint el ritme dels impactesmentre l’envoltava una cortina de guix que es desprenia del sos-tre. Es va arrossegar cap el que havia estat el sòlid escriptori d’unconserge i s’hi va arraconar a sota, abraçada al llibre i garratiba-da en el seu propi esglai.La professora intentava fer-la tornar en si: “Oksana..., Oksa-

na..., Oksana!”. Una pilota havia trencat la finestra del passadís iinstintivament la nena s’havia arrupit sota la taula, quedant enuna mena d’estat de xoc. Finalment, després de moltes sacseja-des va aconseguir que aixequés el cap. Va tornar en si i, des-orientada, va fixar la mirada bruscament en els seus ulls. Aquellacarona de 12 anys portava escrits un dolor i una paor que hauriendescoratjat el més atrevit dels herois.

El fantasma del DucFinalista modalitat relat curt juvenilMartí Casal Pelegrí


Aquell estiu, el Quim solia despertar-se per la nit, desvetllatamb la pell amarada de suor, i es quedava recolzat a l’ampit de lafinestra sentint els sorolls de la ciutat. Intentava imaginar, a lallunyania, la remor del mar. Era difícil, perquè la porteria on viviaamb els seus tres fills i la seva mare quedava enclotada per sotade la rasant del carrer, a la muntanya del Carmel, vuit kilòmetresmés enllà de la platja de la Barceloneta. Durant uns instantsaclucava els ulls i somiava despert, passejant per la platja, trepit-jant la sorra i sentint el vaivé de les onades.Però la realitat s’entestava a recordar-li que baixar a la platja

costava vuit bitllets de la T-10 i deixar la seva mare sola i desval-guda a casa. La senyora Carmeta insistia, però el Quim defugiade deixar-la massa estona sola. En poc temps havia passat decarranquejar a gairebé no aixecar-se de la cadira de rodes. Ambtot la Carmeta era una anciana molt resolta i s’havia fet càrrecdels seus tres néts d’ençà que aquell maleït càncer s’endugué laseva nora. També hi contribuïa que la jubilació de la Carmeta eraminsa i que el Quim descurà la feina per quedar-se al costat dela Núria fins al darrer instant. –Tens la son canviada per aquesta nova feina? Jo només volia

deixar de veure’t banderejant com una ànima en pena –es justi -ficà–.–No, mare. No és pas això. Ja m’està prou bé tenir una feina

encara que sigui de vigilant nocturn. És aquesta calor, l’estiu, elsnens sense unes vacances com cal...–Doncs si no és la feina, vés cap al llit i descansa la nit lliure

que pots. Els nanos s’entretenen amb qualsevol cosa i amb unbon entrepà ben farcit. De poc els servirà la platja amb la panxabuida. Així que tu ocupa’t de portar un sou a casa, que jo ja emfaig càrrec d’ells.–Prou que ho sé. –Doncs hauries d’estar agraït. Les novenes que vam pregar a

Santa Rita per trobar-te una feina han funcionat.–Mare, però si tu no hi creus.–Això les meves amigues no ho saben pas, i si no ens va sentir

la santa, sí que ho feu mossèn Pere per buscar-te aquest lloc i


això a mi ja em val. O creus que qualsevol pot ser el majordomd’un palau?–Exageres com sempre, mare. Només sóc el vigilant, però si a

tu t’agrada més dir-me així per les teves amigues... –va dir mirantinútilment cap al cel–. La visió no era més que la d’un mur gris.Quan la campana de l’antic despertador de la Carmeta va

sonar, el Quim va fer un bot del llit. Eren les set i no havia dormiten tota la nit. La seva mare tenia raó, el Pau, l’Oriol i la Míriamnecessitaven unes sandàlies noves. Però quin servei els farien lessabates noves si no trepitjaven més carrer que el de la porteria i,amb la calor que feia, sempre anaven descalços pel passadís? El Quim va posar dins la motxilla l’entrepà que la seva mare li

havia preparat. Després s’apropà al llit on ronsejaven els trespetits i els xiuxiuejà a cau d’orella: “Prepareu les maletes que alvespre us vindré buscar i marxarem tots de vacances”. Els salts ixiscles d’emoció eren incontenibles. Els seus ulls espurnejavend’il·lusió. “Visca!, visca!” “On anirem?”, preguntava l’Oriol. “Benlluny!”, exclamava el Pau, sense tenir clara la noció de llunyania.L’àvia Carmeta reprengué el seu fill amb una mirada i guardàsilenci. El coneixia i sabia que qualsevol bajanada podia estarrondant-li pel cap. El Quim marxà més content que un gínjol cap a la finca del

Palau de les Heures, ara propietat d’un magnat rus, una mica fat-xenda, que deia ser un descendent del duc de Brandenburg, i esfeia anomenar per aquell títol nobiliari. El Quim coneixia fil perranda tots els racons de l’edifici i sabia que l’habitació que elduc havia reformat a les golfes per a les seves visites nocturnespodia transformar-se fàcilment en l’habitació d’un castell.Només calia pujar dues armadures de l’entrada, penjar un delstapissos del menjador i llestos! L’edifici en si imposava i elspetits poc diferenciarien entre aquella construcció afrancesada iun castell d’Escòcia, Prússia o Branderburg. Havia de ser aquellasetmana, aprofitant que el duc i la seva muller estaven de creuer,o mai. Al vespre, quan ja havia caigut la fosca, passà per casa amb la

furgoneta del jardiner i feu sonar la botzina. Els petits obriren la


porta. Tots tres tenien penjades les seves respectives motxilles ales espatlles. La Carmeta l’esguardava amb cara de circumstàn-cies a la seva cadira de rodes. “Som-hi! Cap al castell de VonStauffenberg. El camí serà llarg”. –Podries haver triat un altre nom, si més no? –va remugar l’à-

via–.–Mare, no rondinis tant –somrigué el Quim–. Que era l’únic

castell adaptat per a cadira de rodes que els quedava lliure i onacceptessin tres periquitos i dues tortugues –i dirigint-se als seustres fills anuncià–: Nois, el camí és llarg. Així que si voleu fer unabecaina aprofiteu perquè arribarem de matinada. El Quim va conduir fins als jardins del palau i allà, pels

camins del voltant va començar a fer voltes i voltes, rodejant lafinca, sense allunyar-se massa. La furgoneta era vella i l’agullade la benzina no funcionava. Calia simular un viatge molt llarg iaturar-se just davant del palau quan fos ben fosc i prou tard. La furgoneta començà a fer batzegades i el Quim l’aturà a

tocar de la porta del darrere. “Ja hem arribat! Au, desperteu! Alcastell hi ha un llit rodó molt còmode, i fins i tot tenen una ban-yera amb hidromassatge!”.Sortiren molt endormiscats. Només la Míriam pujà fins a dalt

pel seu propi peu. El Quim agafà en braços el Pau, mentre que lasenyora Carmeta duia l’Oriol dormit com una soca a la seva faldi-lla. Ho tenia tot molt ben pensat. Ell faria la guàrdia nocturnamentre els petits descansessin plàcidament. Després dormiriaunes hores al matí, fingint fer el dormilega ja que estaven devacances ,i a les tardes farien excursions pels jardins i el boscdel voltant.–Jo dormiré a l’habitació del costat i l’àvia es quedarà amb

vosaltres. Només m’heu de prometre una cosa –va demanar–. Sius desperteu a la nit no abandonareu l’habitació. Corre la llegen-da que l’ànima d’un avantpassat del duc vaga en pena. Així quesi sentiu un soroll, res d’obrir la porta fins que jo vingui. –D’a-cord?– digué abans de tancar la porta. Després s’afanyà a posar-se l’uniforme de vigilant i fer la seva

ronda habitual per tot el palau i les rodalies. Els petits dormiren


com unes marmotes fins l’endemà. La Carmeta, tot i comprendreel seu fill, no veia amb bons ulls aquell pla. Era massa arriscat. Isi a la fi el magnat tornava abans o algú els veia per allà, i elQuim perdia la feina? Calia tocar de peus a terra i allò era labogeria més grossa que fins el moment havia fet el seu fill. Amesura que els dies anaven avançant, els ànims de la senyoraCarmeta s’anaren calmant. El dimarts colliren dos pots de móresi el dimecres trobaren el cau d’uns esquirols. El dijous el Pautrobà una enorme aranya peluda. Corrien lliurement pel bosc,feien veure que grimpaven pels pins i arribaven al vespre esgo-tats i feliços. Tot anava sorgint segons les previsions del Quim.Els nois cregueren fermament estar a un castell de Baviera. Lail·lusió era tan ingent que no els permetia veure més enllà, on laciutat descansava als seus peus. –A mi em sembla més un castell de fades. No entenc com pot

haver arribat fins aquí el fantasma d’un duc –recelà la Míriam–,que era la més gran dels tres.–Això és perquè aquí vivia en realitat una fada –va fer l’àvia,

arrufant el front–. Una fada malvada que s’enamorà bojamentd’un duc. Però com que el jove no li correspongué amb el mateixamor, enfurismada, el tancà a les masmorres fins que canviés deparer i, malauradament, el duc mai no la volgué estimar.–Ah! –barrinà–. Ara ho entenc tot. Deu ser per això que el pare

no ens deixa visitar la resta del castell... Segur que la fada potestar amagada a qualsevol racó, perquè són immortals. Oi, àvia?–Malgrat no ser immortals poden viure més de mil anys, i amb

elles els seus encantaments. Però d’una bona garrotada, mésd’un ha mort alguna que altra fada –s’emocionà la senyora Car-meta–. –Sí, mare, sí. Tu d’això en saps molt –ironitzà el Quim–. Nois,

avui és la darrera nit, així que aprofiteu per fer un bon bany.Demà tornem.–Quina llàstima! Jo havia quedat amb l’esquirol –es queixà

l’Oriol–.–I jo no he pogut collir el segon pot de mores –protestà la

Míriam–.


–Nois, el vostre pare té raó. Demà, després de l’excursió de latarda, farem cap a Barcelona. D’acord?Els petits s’hi avingueren amb resignació. En el fons es sen-

tien molt feliços i satisfets d’haver viscut les millors vacances dela seva vida.Aquella darrera nit la lluna feia el ple i es sentia a l’aire la

sensació d’haver de passar-ne alguna de grossa. El duc, tip depassar massa hores al costat de la seva muller en aquell luxóstransatlàntic, decidí agafar un jet privat a la darrera escala.Marxà amb el pretext que li havien sorgit uns negocis ineludibles,quan en realitat volia aprofitar per passar una nit al palau amb laseva nova amant, una noia molt atractiva que havia conegut almateix creuer. El duc solia quedar per aquestes ocasions en unsumptuós àtic que tenia a la part alta de la ciutat, però la sevapetulància l’esperonava a presumir de les seves riqueses en lesprimeres trobades. Volia impressionar aquella jove espaterrantd’ulls maragda, que en realitat no era més que una lladre oportu-nista. El Quim estava fent la ronda pels jardins quan escoltà el

Ferrari del duc entrant per la porta del davant. Sospirà i pregà aun Déu en qui no creia que el duc no pugés a les golfes. “No, ellacostuma a portar-les a la cambra rosa”, intentà calmar-se ende-bades. Sortosament, el duc decidí acomodar-se a la cambra rosa. Els

petits dormien plàcidament i el Quim feia la segona ronda per laprimera planta, quan la jove d’ulls maragda abandonava suposa-dament la cambra rosa per agafar el mòbil oblidat al Ferrari delduc. L’Oriol tenia mala jeia i cregué sentir unes passes. Desper-tà la Míriam, que confirmà, per la lleugeresa de les trepitjades,la presència del fantasma de Von Stauffenberg. Les passes cadacop es sentien més properes. Els seus cors bategaven accele-rats. El pom de la porta es va girar sol. La Míriam empassà sali-va i agafà la maça de l’armadura. L’Oriol empunyà la llança. S’o-brí la porta i entreveieren en la foscor una silueta vaporosa deseda. “Fot-li, fort!, que és la fada malvada!” cridaren esporu-guits.

El Quim s’afanyà a esbrinar què estava passant. Quan va arri-bar, la senyora Carmeta ja havia fet el cop de gràcia a una fadaenjoiada com una princesa dels contes medievals. “Caram, qui-nes vacances més formidables, papa. Fins i tot hem mort la fadamalvada!”. “Ets el millor pare del món, mai ens oblidarem d’a-questes vacances tan entranyables”, conclogué amb sorna lasenyora Carmeta. No calgueren majors explicacions. El magnat, lluny d’enfadar-

se, va estar molt agraït quan el Quim comparegué a la cambrarosa amb aquella berganta als braços. “Si arriben a desaparèixerles joies de la meva muller, puc assegurar-te que hores d’ara jo jaseria el més semblant a una ànima en pena”, va dir. “Per cert, ala duquessa m’estimo més no comentar-li res. Ella és molt apren-siva i sempre li han fet por els fantasmes”.


El loco galletaGuanyador modalitat reportatge periodísticAlfredo Álvarez Pérez


Este es el relato de un acontecimiento inigualable. Un tranceque se concretó durante un partido de fútbol en Buenos Aires,“la reina del plata”, un sábado otoñal del año mil novecientoscincuenta y cuatro.Gracias a una invitación, no por esperada menos fortuita, fui

testigo del mismo, de una competición singular incluso en miestima, que a la sazón había visto más de cien partidos. Lamañana del argumento descubrí que el fútbol podía ser muchomás que un deporte y, alejarse a la vez, del concepto de juego;sin darme cuenta cabal de la dimensión del hallazgo.La evidencia quedó en mi mente presta a ser comunicada,

aguardando, a la espera de que las circunstancias lo pidieran. Yel llamado llegó seis décadas después a propósito de brindar unacrónica al Certamen Literari Francesc Candel. Ese sábado, yo me convertí en un espectador privilegiado que

asistía a un teatro de acontecimientos imaginarios, semejante aaquel que dominó la escena griega en tiempos de Pericles. Tam-bién vivencié que el fútbol, en su estructura más ortodoxa, perte-necía a la pureza del clasicismo con la unidad de acción, tiempoy lugar, esencia de su razón. Un hecho que me llevó a comprender que los atletas del

balón, si querían convertirse en héroes, tenían que enfrentarse auna lucha desigual: renunciar a elegir su destino y dejarse consu-mir como mitos de una nueva mística.El sortilegio de lo que ví, hizo que el fútbol se me revelara

en una dimensión desconocida y así permaneció en mi inte riorhasta que volvió al presente a propósito de la elección de losmejores jugadores del mundo que finalmente –es público ynotorio–, recayó en Cristiiano Ronaldo.seguido de LionelMessi. Porque, personalmente, el título del mejor jugador de la histo-

ria del fútbol tiene un dueño eterno, y su nombre es casi todoapodo: “El Loco Galleta”.Tenía dieciséis años cuando lo conocí. Vivía con mi familia en

un típico barrio porteño, hermanado a cualquiera de esos: “cienbarrios porteños, cien barrios de amor, cien barrios metidos, en


mi corazón”, el tango que Alberto Castillo cantaba, con laorquesta de Anibal Troilo “Pichuco”, de forma sublime.Mi barrio era Caballito y el de “Galleta” también, siendo, esa

circunstancia no elegida, lo único que teníamos en común.Caballito, “Ferro”, el Club creado por los ingleses dueños del

transporte por tren, de nombre completo Ferrocarril Oeste, man-tenía la iconografía de una estética elitista, con división de car-nets incluida: se era socio del club- con acceso a todas las insta-laciones –o de la cancha– sólo para presenciar partidos. En mi parroquia todavía quedaban algunos corralones recon-

vertidos en garajes, otros abandonados y uno destinado al carrodel lechero que, a medidos de los cincuenta, seguía tirado acaballo. Precisamente en el altillo de ese corralón vivía Santiago Fan-

diño, conocido por todos como “El Loco Galleta”.Entonces, en Buenos Aires, el deporte tenía tendencia a los

opuestos sin dialéctica ni síntesis alguna, tan sólo la glorificaciónde estrellas.A la división Boca-River, Ferro-Velez, Atlanta-Cha -carita, Rosario-Ñubel, Estudiantes-Gimnasia, Independiente-Racing y San Lorenzo-Huracán, se sumaba la de Juan ManuelFangio y Oscar Alfredo Gálvez, que era lo mismo que decirFord/Chevrolet. Después,“El chueco” –alias popular con el quese conocía a Fangio– se fue a Europa y allí concretó su epopeyade ganar cinco mundiales de Fórmula 1 –el primero en un circui-to trazado por las calles de Pedralbes en Barcelona– la ciudad demi exilio –desde hace treinta y siete años– y Gálvez se quedó sincontra ni emoción.Recuerdo que Cordero, mi amigo Daniel que jugaba en la

quinta de Ferro de centrohalf –así, en inglés, se lo llamaba almedio centro– y con el que compartía trajes enriqueciendo a cua-tro nuestras pilchas, me informó: “Mañana entrena “Galleta” enel potrero”. Lo dijo tan emocionado que superó cualquier preven-ción. El potrero era la cancha auxiliar de Ferro y allí fuimos. Antemi sorpresa me encontré que había más gente que los domingosen la cancha. A todos los unía el mismo deseo y privilegio. Cuan-do “Galleta” apareció y la ansiedad de la multitud se enfrentó a


su persona, la imagen de un muchacho flaco, alto, desgarbado,de menos de veinte años, con el pelo largo y un pañuelo en lafrente, quedó oculta por la más real de un ídolo.“Galleta”, empezó a acariciar el “fobal”, así llamaba a la pelo-

ta, y todavía la siguen llamando en muchos de esos cien barriosporteños metidos en mi corazón. Parecía que ese globo de cuerocon costura flotara. “El Loco” se iba de uno, de dos, de mil, losvolvía a enfrentar para cambiar su regate, levantaba el globomágico con los dos pies, por la espalda, lo pasaba por la cabezade sus rivales y daba uno y millones de pases de gol. Yo no había visto nada igual, un bailarín trazando la coreogra-

fía de la seducción, agotando todas las posibilidades de las leyesfísicas que fijan la relación de un hombre con una pelota de fút-bol. Creaba, cada vez, una jugada, ocupando él solo ese terrenode tierra sin pizca de yerba. Saltando por encima de zancadillas,patadas e intentos de derribo, llevaba el balón sobre la cabezaveinte metros sujeto a su inteligencia excepcional, como unauténtico dios descubriendo con Prometeo la libertad.Llegó el momento ansiado.. Cordero me dijo: “Ahora fijate

bien”.“Galleta”, iba a probar a los arqueros –nombre dado a los por-

teros en Argentina– tirándoles penaltis. La catarsis que Aristóte-les nos legó tomó cuerpo. Porque “Galleta” le decía al arquero siiba a patear la pelota a la izquierda o a la derecha, si iba de ras-trón o a media altura, pero daba lo mismo porque a pesar de susadvertencias tiró veinte penaltis y los convirtió todos.“Viste, es bárbaro, pero esperá que falta lo mejor”. El campo

terminaba en una pared muy alta, de ladrillos, que era la espaldadel frontón abierto y el show de “Galleta” pasó al capítulo de lamás pura participación.“¡Galleta, dale al ladrillo dieciocho!”, le gritaban.“El loco”, miraba el ladrillo que escapaba del trabado en el

ángulo y la pelota salía hacia esa altura de doce o más metrosprovocando que su chute, casi en mitad de la cancha, hicieraque el ladrillo cayera golpeado, un pedazo de adobe rindiéndosea ese poder.


“Galleta, con el faso”.Sin problemas. “Galleta”, botaba la pelota en con los pies ,

con la cabeza, con las rodillas, mientras prendía un cigarrillo, lo fumaba y el

balón sin tocar el suelo. Cordero me lo presentó y no pude ocultarle mi admiración.“El fobal es fácil pendejo, el secreto es querer a la pelota, la

tenés que desear igual que si fuera tu mina. Además si la respe-tás ella nunca te va a traicionar”. “¿Por qué no llegó, qué pasó, cómo es que nadie lo conoce?”.

Preguntas que me hacen y yo mismo me hice siempre, no que-riendo aceptar la respuesta, la sencilla explicación oculta en elespectáculo presenciado un sábado a la mañana de mediados demil novecientos cincuenta.Sin duda alguna era el mejor, “Galleta” fue el mejor jugador

de fútbol del mundo. Jugaba en la tercera división de Ferro y no me quise perder el

partido siguiente a la exhibición que tanto me había deslumbra-do. Lo del potrero se trató sólo de un ensayo. Con rivales su geniose agrandaba. Pero la masa lo quería para ellos, no deseaba otrotriunfo que esa alegría de los domingos y cuando ya Ferro ganabapor un gol empezaban los pedidos.“Galleta, gol en contra”, y su propio arquero que lo quería

matar, pero la pelota iba adentro.Total, después hacia tres más a su favor.“Galleta travesaño”, y desde la mitad de la cancha impulsaba

el balón haciéndolo golpear la madera. “Galleta, a todos”, y uno por uno se gambeteaba a los 21

jugadores, los rivales y los de su equipo.Sí, se puede decir porque no llegó siendo, como fue, el supre-

mo atleta de fútbol.A causa de sus escapes, indisciplina en el vestir y falta de

memoria cantando los himnos, hizo el servicio militar duranteseis años. De esos se pasó en la celda casi tres, alternados conlibertades pero tres al fin, y faltó a las cuatro oportunidades enlas que Arturo Granato, el entrenador de Ferro, quiso meterlo en


la primera. Un paso imprescindible antes de llegar a la Seleccióny al Mundial.Gillermo Fandiño, “El Loco Galleta”, nos hizo fantasear que el

fútbol podía ser arte, y fue víctima de la ridiculez de una obliga-ción con el ejército que frustraba la carrera de tantos jóvenes.“Galleta” y su don invadieron nuestros sueños cuando era tannecesario soñar porque en ese tiempo no había tele, ni ordena-dores, ni consolas, ni Internet, ni móviles, ni hitmonchan- eldeportista de Pokémon- fetiches actuales que nos privan de lailusión: como aquella que sostiene la posibilidad de que undomingo cualquiera, la más remota quimera puede hacerse rea -lidad.En su memoria pretendo, con esta crónica, rendirle homenaje

y dar testimonio de que la utopía pervive como un aliento impe-recedero.

HeroisFinalista modalitat reportatge periodísticTeresa Fraile Calvo


Fa vint anys que feia vint anys quan tenia vint anys. I avui, després de vint anys aproximadament, crec que l’he

tornada a trobar.Vella, prima, baixeta, d’una fragilitat inquietant... Gairebé

insignificant. Amb els mateixos ulls grossos i llavis fins. Lescelles juntes amb una obstinació que la situa molt lluny de totsnosaltres. Toca el seu cabell escàs amb un barret insòlit queacaba per donar al seu esguard perdut un aire entendridor. Nosembla que li hagi passat el mateix temps que a mi.Estranya a tot el que no sigui el seu somni d’alienació, conti-

nua entossudint-se a estirar, amb gestos nerviosos i mans trèmu-les, innumerables bosses de plàstic que li pengen a manera defaldilla exòtica del cinturó d’un abric destintat; que fou de velluti ha oblidat per sempre la textura i el color.Aquest matí quan travessava el carrer m’he creuat de nou amb

ella i he cregut tornar-la a sentir un altre cop. Ha dit fluixet unaparaula (gairebé com una remor) I per un moment m’ha semblatque havia mirat dins meu de debò: Per un instant he cregut veurea la seva mirada un xic de llum i tendresa... Però com els altrescops, no ha esperat resposta. En segons li ha tornat el somriure estrany (l’ombra de la

follia). Ha accelerat les seves passes tot trencant el seu ritmepausat fins ara i se n’ha anat cap a l’altra vorera del carrer. A larecerca d’una altra dona qualsevol a la qual poder-li tornar a direl nom que conjuri, per uns segons, una més que probableabsència i un més que segur dolor.I s’ha esvaït carrer amunt amb el seu barret exòtic. Però res a veure amb l’exotisme que representava “La Maria”

fa vint anys, penso. Perquè avui els què hem patit el canvi som jatots nosaltres, antics espectadors de la seva marginalitat. Ara,gairebé tots estem, com ella, imbuïts i pròxims a un exotismeparticular. Tots abastem amb la punta dels dits la frontera a la fidel confort . Tots tenim la por de fregar els límits de la seguretata la línia de flotació. Tots ens sabem “a tocar” de l’abisme.


De moment encara els tenim a ells per davant: el jove de caraentre trista i desafiant que trobo cada dia remenant amb unganxo el contenidor del meu carrer..., l’home madur que ha “ocu-pat” l’entrada al súper contigu al mercat i que se sent ja propie-tari efímer i en plantilla; mentre espera, picant de mans perespantar el fred, el cafè que li portarà la noia de la botiguetad’artesania del corriol del darrere de la travessera. La rossetaeixerida de la botiga que acaba de baixar persianes i ho explica alcambrer aparentment animada a manera d’exorcisme i senseacabar de creure-s’ho. L’oficinista impecablement vestit de lesoficines de la Diagonal que vol “estirar” el seu xec-gourmet i hacomençat a alternar l’entrepà sobri, la carmanyola i el menú delrestaurant per a completar un sou cada cop més minso. La mevaamiga aturada des dels cinquanta-tres que conserva el glamour,la dignitat i la decència que li falten als últims empresaris que lavan acomiadar tot regalant-li un “bullyng” indecorós com a premia la seva dedicació i lleialtat. Les dones d’un mercat sense ànimaque mantenen els davantals midonats i un somriure gastat, enca-ra inquisitiu, per amagar la davallada lenta i ineludible a l’esperad’una recuperació que ja triga massa en arribar. Els fills que hanhagut de marxar al punt de començar a rendibilitzar la seva ini-cial experiència i volen oblidar, aguantant la respiració, la datadel bitllet de tornada. Els que encara no han tingut la oportunitatde començar...Nous pobres, nous “alienats” d’un món que s’aprima per

moments. Un món que comença a fer aigües a punt de deixarsense resposta molts somnis compartits. Noves preguntes querequereixen noves fórmules per a resistir.Nous herois que lluiten i sostenen el què resta de aquell món

que pensàvem invulnerable. Gent nova (ressetejada “per defec-te”); miraculosament solidària, cooperativa i decidida; ambaixa-dors inefables d’una nova societat que està germinant malgratuns deures mal fets, malgrat la corrupció, la gasiveria, l’ambiciódesmesurada i la injustícia palesa. Gent que comença a defugirles velles fórmules que ens han portat cap aquest punt. Urgent-ment autodidactes per necessitat. Que ha après a copsar el valor


de l’individu i el poder les associacions honorables. Que enténquines són les causes importants. Que no volen més mentides nidesaprofitaments de voluntats cap a una inútil transferència depoders.Diuen que estem a punt de deixar de tocar fons. Que ja “es

veu la llum al final...” També diuen que serà lent...Entretant, vull donar les gràcies a tots aquests herois que han

donat color a aquests moments per a que no siguin tant grisos im’han marcat la direcció d’un camí inexplorat. Gràcies.

Certamen 2015

Documents

Transcript of Certamen 2015